---

Anarcoefemèrides del 7 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de L'Émancipation

- Surt L'Émancipation: El 7 de febrer de 1904 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista L'Émancipation. Organe Libertaire. Hebdomadaire. Portava com a epígraf una cita d'Élisée Reclus: «La política és l'art d'escorxar el poble sense fer-lo cridar.» Els responsables d'aquesta publicació van ser Georges Falempin (administrador), Nicolas Berthet (redacció) i J.-B. Chirat (impressor-gerent). Gabriel Jargeais hi col·laborà.

***

Portada del fullet de la conferència de Juan López

- Conferència de Juan López: El 7 de febrer de 1937 el destacat anarcosindicalista Juan López Sánchez, aleshores ministre de Comerç del Govern republicà de Francisco Largo Caballero, dóna una conferència al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol «Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución». La conferència era la sisena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, director de Solidaridad Obrera i secretari de les Oficines de Propaganda, que remarcà la importància que té el federalisme en el sindicat anarcosindicalista. López començà dient que l'esperit federalista de la CNT s'ha fet efectiu en les campanyes portades a terme per l'organització contra el centralisme absorbent de la capital de l'Estat, contra el caciquisme i contra totes aquelles tendències que atemptaven la llibertat dels pobles. Segons López, el federalisme, avançada de la Revolució, és fonamental per a guanyar la guerra. Després de lloar el potenciar creador de la Revolució, atacà el «vell nacionalisme de contingut reaccionari» que tendeix a allunyar-se de la resta de pobles per a crear una personalitat pròpia política i econòmica, interpretació del federalisme aquesta completament en desacord amb l'esperit obrerista. Continuà dient que el fet que la CNT participi en el Govern de la II República espanyola no significa que hagi abandonat els seus principis ni les seves tàctiques. La CNT interpreta el federalisme no com a un sistema d'aïllament, sinó com a un sistema superior de convivència social, dins del qual l'individu, com els pobles, poden aspirar a gaudir del màxim de llibertats. Segons López, el federalisme en temps de guerra no és practicable, ja que durant un conflicte bèl·lic el que s'imposa és la unitat fèrria de l'organització militar i econòmica, i recorda que tots els Estats organitzats federativament, en temps de guerra són els més unitaris. Segons el ministre, cal unificació militar i unificació econòmica per a guanyar la guerra. Juan López acabà la seva conferència fent una crida a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT). Finalment, pels altaveus del local sonaren els himnes Hijos del Pueblo i A las barricades, que el públic corejà amb entusiasme. Ràdio Barcelona i «ECN1-Radio CNT-FAI» retransmeteren la dissertació arreu de l'Estat. El text d'aquesta conferència va ser editat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI aquell mateix any.

***

Portada del número únic d'Il Cavatore

- Surt Il Cavatore: El 7 de febrer de 1959 surt a Carrara (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Il Cavatore. Fontado da Alberto Meschi nel 1911. Editat per la Unió Sindical Italiana (USI) de Carrara, era una publicació en homenatge al destacat anarcosindicalista Alberto Meschi, mort poc abans, l'11 de desembre de 1958. El número, el director responsable del qual fou Carlo Venturotti, repassà la vida de Meschi i del seu temps. Trobem col·laboracions de Giulio Bacconi, C. Ferrari, Carlo Venturotti i Adolfo Tolini.

Naixements

Notícia de la detenció de Gaetano Naglia apareguda en el diari parisenc La Presse del 26 de desembre de 1889

- Gaetano Naglia: El 7 de febrer de 1851 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Naglia, conegut com Il Moro dell'Arena. Sos pares es deien Medardo Naglia i Pellegrina Frignani. Sabater de professió, milità activament a Itàlia i formà part de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 va ser amonestat formalment per les autoritats i l'any següent va ser condemnat per primera vegada a dos mesos de presó i a sis mesos de vigilància especial; posteriorment se li va assignar la residència per tres anys a l'illa Favignana i a Lampedusa (Sicília), d'on sortí el novembre de 1878. En 1879, enfrontat a les idees legalistes d'Andrea Costa i va fer costat els anomenats «anarquistes intransigents». Constantment vigilat, en 1882 s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on entrà a formar part de la Secció de Propaganda, juntament amb altres destacats anarquistes (Jacques Cretton, François Dumartheray, Jean Grave, Georges Herzing, Antoine Perrare, Jules Alexandre Sadier, etc.), participant en la fundació del Grup Anarquista Italià. L'abril de 1884 desaprovà amb Jean Grave l'aparició del periòdic anarquista L'Explosion, posteriorment L'Éclat, crític amb la tasca de Le Révolté. El març de 1885 va ser detingut amb Jean Grave sota l'acusació de «propaganda activa anarquista» i interrogats pel jutge federal Berdez. El 28 d'agost de 1885 va ser novament detingut pel robatori de vuit rellotges a un viatjant anomenat Bussi i les autoritats el consideraven com un dels anarquistes italians més actius de Ginebra. En 1886 formà part del comitè que donà suport a la candidatura d'Amilcare Cipriani i aquest any va ser expulsat del cantó de Ginebra. En 1887 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de sabater i on, amb altres companys (Farini, Francini, etc.), desplegà una intensa activitat anarquista en el si de la colònia italiana. En aquesta època creà tres grups anarquistes a barris marsellesos (Belle-de-Mai, Endoume i Vauvan) i mantingué relacions amb Itàlia, Suïssa, Espanya i Anglaterra. En 1888 era membre del grup «Intransigenti» (Antonio Balassiui, Vittorio Beltramini, F. Bianchi, E. Caselli, Luigi Crucioli, Decimo Garinei, Joseph R., Luigi Raffuzzi, Giuseppe Stefanini i Cesare Topi) de Marsella i a finals d'aquell any aquest grup signà un manifest contra Amilcare Cipriani i la «Lliga Latina». El 24 de desembre de 1889 va ser detingut després de l'escorcoll de casa seva, on la policia va trobar cartutxos de dinamita i de fusell militar. Jutjat, va ser condemnat a un mes de presó i a una multa de 100 lires. El 23 d'abril de 1890 se li va decretar l'expulsió del país. Amb Decimo Garinei, fundà el periòdic marsellès L'Anarchia, que per manca de fons publicà només dos números (18 de març i abril de 1890), el qual dirigí i la gerència del qual estigué a mans de Charles Mercier i de Louis Morel, i en el qual col·laboraren Alfredo Baccherini, Gorini, Théodore Jean, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, entre d'altres. Aquest grup es reunia al Bar de la Dégustation, al número 30 Quai du Port. En aquesta època intentà muntar una impremta clandestina, però aquest projecte no reeixí. L'abril de 1892 va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) arran d'unes explosions de dinamita. En 1894 va ser integrat en el repertori de individus a controlar per la policia de fronteres. De bell nou a Ravenna, va ser un dels organitzadors de la Societat de Resistència de Sabaters i de Paletes. En 1898 col·laborà en la creació d'una federació anarquista provincial. Posteriorment s'instal·là un temps al domicili de son fill, pintor a Sanremo, però retornà a Marsella. En 1911 s'establí definitivament a Ravenna, on continuà militant en el moviment llibertari. En 1928 estava internat en un asil de pobres de Ravenna. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre el judici de Charles Gallo aparegut en el diari algerià La Mahouna.  Journal de l'arrondissement de Guelma del 18 de juliol 1886

- Charles Gallo: El 7 de febrer de 1859 neix a Le Palais (Belle-Île-en-Mer, Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista Charles-Auguste Galo, més conegut com Charles Gallo. Era fill natural de la modista Marie-Joséphine Galo, qui també era filla natural, i que es quedà embarassada d'un sabater amb qui convivia. L'infant va ser pujar per l'àvia materna, serventa en una casa burgesa. Després visqué de la caritat pública fins als 14 anys, que entrà a treballar 12 hores diàries per un franc vint-i-cinc la jornada en una filatura de cànem a Angers (País del Loira, França), propietat de l'exdiputat Max Richard. Durant les nits llegia i assistia a cursos d'adults. Intel·ligent i estudiós, va ser convençut per un dels seus professors dels cursos nocturns perquè es presentés als exàmens d'admissió de l'Escola Normal de Mestres d'Angers. A l'examen obtingué la segona plaça per ordre de mèrits –no fou el primer per la seva mala cal·ligrafia– i entrà a treballar d'ajudant de mestre en una escola d'una petita població. Després va fer de passant d'advocat i d'empleat. En aquests anys estudià química pel seu compte i entrà a treballar en algunes fàbriques, però sempre era acomiadat per discussions amb els seus patrons. Sense recursos i sense feina, en 1879 va ser detingut per fabricació de moneda falsa i va ser condemnat a cinc anys de reclusió. Segons va explicar, entrà a la presó com «col·lectivista revolucionari» i sortí com «anarquista». L'octubre de 1884 va ser alliberat i entrà a fer feina en diversos comerços de Nancy (Lorena, França), però sempre era acomiadat per fer propaganda anarquista. Segons algunes fonts, en sortir de la presó es convertí al protestantisme, però això no sembla creïble. L'abril de 1885, per recomanació d'un protector, abandonà Rouen (Alta Normandia, França), on vivia aleshores, i passà a treballar de tipògraf a Nancy. Segons informes policíacs, estudiava moltíssim, es passava les tardes a la biblioteca municipal, gastava tots els seus diners en llibres polítics i parlava sovint de Pietr Kropotkin. Segons alguns, freqüentà el Partit Radical, però trencà amb ells i creà un efímer Cercle d'Estudis Socials, que compta amb el suport d'una desena d'obrers (Astier, Bernard, Godard, Lapègue, Lépollard, etc.). Rebia, del sabater parisenc Bouriant, periòdics i fullets, i les reunions del grup es realitzaven a la seva habitació del barri de Les Trois Maisons de Nancy. En aquesta època treballava de guardià d'una casa rural, on segons la policia hauria albergat l'obre François Martin, buscat per la justícia a París i en suport del qual hauria fet una col·lecta abans de fer-lo passar a Luxemburg. La policia assenyalà que també estava subscrit als periòdics Le Cri du Peuple i La Guerre Sociale, que parlava anglès i alemany i que estudiava l'hebreu. Cap el novembre de 1885 el seu protector de Rouen envià una carta anònima al prefecte de policia assenyalant que Gallo cada vegada era més anarquista, però que sabedor d'un projecte d'atemptat contra la Cambra de Diputats el rebutjà. Galló va decidir cometre un atemptat i des de Nancy va marxar cap a París amb un revòlver que li havia deixat un amic i amb 200 grams d'àcid prússic. A París es registrà en un hotel al número 64 del carrer Mouffetard sota el nom de Serge Pétrowich. El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, va llançar des de les galeries superiors el flascó d'àcid en mig de Borsa de París. L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó parisenca de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté i unes memòries («Notes pour servir à l'instruction de mon procés»). El 26 de juny de 1886 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i durant el procés va provocar incidents que van fer ajornar la vista: quan va entrar a la sala va cridar «Visca la revolució social! Visca l'anarquia! Mort a la magistratura burgesa! Visca la dinamita!» El 15 de juliol de 1886 va comparèixer de bell nou i a declarar que sentia no haver tingut èxit i no haver matat cap persona amb la seva acció de «propaganda pels fets de les doctrines anarquistes». Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i constret a relegació com a reincident. Enviat primer a Avinyó (Provença, Occitània) i al penal de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes, França), el 6 de desembre de 1886 va sortir cap a la colònia penitenciària de Nova Caledònia, on va desembarcar el 29 de març de 1887 a l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia) sota la matrícula 17.142. El 10 de setembre de 1887 va agredir un guardià a qui va propinar un cop de pic al ventre, però ell va sortir amb dos tres al cap i un braç trencat. El 30 de desembre de 1887 va ser condemnat a mort, però el 7 d'agost de 1888 aquesta pena va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat. En 1894, durant una visita, injurià els membres de la comissió disciplinària i el metge-major de l'illa Nou el va fer internar a l'asil d'alineats. En 1902 Jean Grave va llançar una crida de suport en Les Temps Nouveaux sobre la seva situació de «cadàver vivent». L'1 de gener de 1904 passà a primera classe. El 10 de juny de 1907, després de vint anys de relegació, acumulà 29 dies de presó por «inconveniències», 165 dies de presó per «insolència, rebuig d'obeir, imputació calumniosa, amotinament i robatori», i 292 dies de masmorra per «possessió d'escrits anarquistes, rebuig d'obeir, insults i amenaces als metges i imputació calumniosa». L'1 de gener de 1908 la seva pena va ser commutada per 15 anys de treballs forçats i el 14 de desembre de 1913 obtingué una reducció de pena de set anys. En 1916 rebé tres noves penes de 15 dies de cel·la i vuit nits de presó. Charles Gallo va morir el 23 de setembre de 1923 a la infermeria del Camp Est de la colònia penitenciària de l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia). 

***

Henri Gauche

- Henri Gauche: El 7 de febrer de 1870 neix al IX Districte de París (França) el militant i periodista anarquista Louis Henri Auguste Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Sos pares, paperaires, es deien Alfred Édouard Athanase Gauche i Félicité Julie Augustine Laudner. Fill d'una família de la burgesia, als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Les Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Élancourt (Illa de França, França). L'1 de juliol de 1920 es casà al XIV Districte de París amb Louise Augustine Crécy. En aquesta època vivia al número 2 de carrer Cassini de París. Henri Gauche va morir el 19 de juliol de 1926 al seu domicili d'Élancourt (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Julie Béranger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 25 de febrer de 1919

- Julien Béranger: El 7 de febrer de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista anarquista Julien Béranger, conegut com Oscar. Era fill de la parella belga no casada formada per Alfred Béranger, torner mecànic, i Charlotte Liàgre, domèstica, residents a Tournai (Hainaut, Valònia), i que legitimaren l'infant amb el matrimoni celebrat el 4 de maig de 1874 a Tournai. Obrer aprestador en la indústria tèxtil, durant els anys 1890 milità a Roubaix. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i l'endemà son cosí Pierre Devillée, obrer encolador d'ordits; durant l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar nombroses publicacions i fullets anarquistes i com que Julien Béranger era súbdit belga, va ser expulsat de França per les seves activitats de propaganda anarquista. El gener de 1897 retornà a Roubaix, on continuà amb les seves activitats llibertàries. El 10 d'abril de 1899 es casà a Roubaix amb Palmyre Versporten. L'11 de desembre de 1910 fou un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que arreplegava els llibertaris enquadrats la minoria sindicalista revolucionària de la zona, dominada per una Confederació General del Treball (CGT) controlada pel sector seguidor de Jules Guesde. El 7 de gener de 1911 fou un dels editors de la nova etapa de Le Combat. Organe comuniste révolutionnaire de Nord, del qual fou gerent, i que estava animat pel grup anarquista de Roubaix. Entre el 14 i el 16 d'agost de 1913 fou delegat per Roubaix en el Congrés Nacional Anarquista de París i participà en la redacció, amb Marc Pierrot, Sébastien Faure i Ernest Girault, del manifest fundacional de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà contrari a la Unió Sagrada i en la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La pau per als pobles», oposat al «Manifest dels Setze». En aquest any formava part del grup anarquista «Le Combat» de Roubaix i com a militant pacifista distribuïa i feia propaganda del periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), de Sébastien Faure. Jutjat en consell de guerra, destacà per les seves coratjoses declaracions pacifistes. En 1917 caigué greument malalt i hagué de restar hospitalitzat en un sanatori del País del Loira. El 24 de febrer de 1919, arran de la repressió desencadenada per l'intent frustrat d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau per l'anarquista Émile Cottin, quan Béranger era gerent i administrador del periòdic anarquista parisenc L'Avenir International, va ser detingut al seu domicili d'Aubervilliers (Illa de França, França), on regentava amb sa companya una adrogueria i alhora una impremta clandestina; en l'escorcoll de casa seva es trobaren una gran quantitat de propaganda llibertària i se li va acusar d'editar el fullet Aux peuples assassinés. Les governements alliés contre les soviets. Tancat a la presó de la Santé de París, amb altres companys, va ser jutjat el 9 d'abril de 1919 pel VI Consell de Guerra de París i fou condemnat a un any de presó per «difusió d'informacions diplomàtiques amb la finalitat d'atiar el neguit en l'esperit de la població». En 1930 ja vivia a La Courneuve i en 1935 fou un dels signats del «Manifest per a una conferència contra la guerra i la unió sagrada», publicat en Le Libertaire de juliol d'aquell any, conferència que finalment es realitzà a Saint-Denis (Illa de França, França). El seu últim domicili va ser al número 80 de l'avinguda Jean Jaurès de La Courneuve.. Julien Béranger va morir el 14 de març de 1939 al seu domicili de La Courneuve (Illa de França, França) i la seva desaparició va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 10 d'abril d'aquell any.

***

Notícia del processament d'Edmond Lapeyre apareguda en el diari bordelès La Gironde del 7 de març de 1900

- Edmond Lapeyre: El 7 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1876 neix a la I Secció de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista il·legalista Edmond François Lapeyre. Sos pares es deien Henri Pierre Lapeyre, mariner, i Louisa Laban, domèstica. Es guanyà la vida treballant de serraller electricista i després de comerciant de cafè. En 1893 el seu nom ja figurava en un llistat d'anarquistes de la policia. Entre 1897 i 1898 formà part del grup de desvalisadors anarquistes anomenat «Banda de Bacalan», creada pels germans Bernard i Vincent Desmons, i que actuava al barri dels Chartons de Bordeus. Detingut i processat, el 5 d'agost de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda a un any de presó per diversos robatoris perpetrats durant la nit del 4 al 5 de març d'aquell any als magatzems del comerciant draper Lopez, al número 82 del passeig Victor Hugo; durant la nit del 20 al 21 de març al domicili d'un tal Plazenet, al carrer Poyenne; i durant la nit del 10 a l'11 d'abril al domicili d'un tal Vignaud, a la plaça Saint Martial. Aquests robatoris els va efectuar amb la seva companya Jeanne Villeneuve, cosidora sabatera llibertària que havia conegut en una reunió anarquista, i amb Joseph Rolland, que va ser condemnat a un any de presó. En aquesta època vivia amb sa companya al número 111 del carrer Ornano. En 1903 va ser condemnat novament per un intent de robatori efectuat amb Pierre Dutou durant la nit del 30 al 31 de desembre de 1901 als magatzems de Bonysset, a la plaça Barbès d'Agen (Aquitània, Occitània). Dutou va ser detingut, jutjat i condemnat el 26 de maig de 1902 a 10 anys de treballs forçats en colònia penitenciària; el novembre de 1902, a l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França), abans de partir cap a Nova Caledònia, es va decidir a «cantar» i incriminà diversos anarquistes (Edmond Lapeyre, Louise Pouchieux, Camille Rambeau i Thomas Sarrieu). A resultes d'aquestes declaracions, el 13 de novembre de 1902 va ser detingut. El 5 d'agost de 1903 va ser condemnat per l'Audiència d'Òlt i Garona a vuit anys de treballs forçats. Intentà evadir-se sense èxit de la presó d'Agen. El 23 de desembre de 1903 va ser embarcat a bord del vaixell La Loire cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Edmond Lapeyre va morir el 12 d'agost de 1910 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]

- Louis Louvet: El 7 de febrer de 1899 neix al II Districte de París (França) el militant anarquista i anarcosindicalista Louis Alexandre Louvet. Sos pares es deien Louis Louvet, empleat de comerç, i Marguerite Marie Charles, telefonista. Durant la primera part de sa vida va fer feina de conductor del tramvia elèctric parisenc. En 1922 es va adherir al grup de la Joventuts Socialistes i va participar en la creació de la Federació de Joventuts Anarquistes. El 9 de juny de 1923 es casà al XIX Districte de París amb Charlotte Louise Bernard, de qui es va divorciar. El novembre de 1924 va esdevenir gerent de Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). A començaments de 1926, arran de divergències sobre l'il·legalisme, es va allunyar de la Unió Anarquista, arrossegant-hi joves militants. L'abril de 1926, per competir amb Le Libertaire que jutjat força sectari, reedita L'Anarchie, de tendència individualista. El 8 de gener de 1928 va prendre part en la fundació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Des del 1932 fins a la guerra es va consagrar amb sa companya Simone Larcher a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), continuant la tasca de Libertad, i a l'edició de la revista Controverse, on es reproduïen les conferències i es comentaven les discussions que provocaven aquests debats. En 1937, quan el tramvia va ser suprimit, va passar a fer feina com a corrector de premsa, participant activament en el Sindicat de Correctors d'Impremta des del 8 de gener d'aquell any. Sota l'Ocupació, va ser nomenat vicepresident de l'Associació de Suport Mutu de la Premsa, fundada clandestinament en 1942 i que va mantenir les seves funcions fins a l'Alliberament el novembre de 1944. A partir d'aquesta data, va reprendre les seves activitats militants llibertàries amb la creació, amb Charles-Auguste Bontemps, del Moviment Igualtat (MI) i del periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD). Entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 va participar com a membre del MI en els treballs del congrés constitutiu de la Federació Anarquista (FA) a París, a la qual es va adherir el febrer de 1946. En aquest any també va participar en la reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1953 va prendre part en la reconstitució de la Federació Anarquista. El 21 d'agost de 1954 es casà al VII Districte de París amb Fernande Constance Vaugeois. En 1957 va pertànyer a la redacció de Le Monde Libertaire. A més de l'anarcosindicalisme i la participació orgànica en el moviment anarquista, el lliure pensament, l'anticlericalisme, el pacifisme i el neomaltusianisme van ser parts de les seves lluites durant sa vida, mantenint sempre un caràcter força independent. Va editar nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Libertaire (1924), L'Éveil des jeunes libertaires (1925), L'Anarchie (1925), La Revue Anarchiste (1925), Controverse (1932), Ce Qu'il Faut Dire (1944-1945), Les Nouvelles pacifistes (1949), Contre-Courant (1951), etc. També va prendre part en diversos projectes editorials, com la Llibreria Sociològica, les Edicions Élisée Reclus, o l'Associació dels Amics de Volin, que publicarà La Révolution inconnu de Volin. Entre les seves obres podem destacar Charles d’Avray, pionnier et militant d’avant-garde, Découverte de l'anarchisme (1949), Les anarchistes du Moyen Âge (1951) i Histoire mondiale de l'anarchie (1951), entre d'altres. Louis Louvet va morir de càncer el 15 de març de 1971 a l'Hospital Pitié Salpêtrière de París (França).

***

Necrològica de Joaquim Reboll apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 11 de setembre de 1990

- Joaquim Reboll:  El 7 de febrer de 1908 neix a Onda (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Reboll. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació participà en la Resistència enquadrat en un maquis que actuava al departament de Les Landes (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là com a obrer agrícola a Besiers, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica. Després de la seva jubilació, malgrat els seus minsos ingressos, participà en el suport financer del moviment llibertari fins a la seva mort. Joaquim Reboll va morir el 7 de juny –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1990 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Blas Huertas Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de febrer de 1985

***

Juan Andrés Álvarez Ferreras quan estava presoner de les tropes italianes (Renteria, 1939)

- Juan Andrés Álvarez Ferreras: El 7 de febrer de 1916 neix a la Cité du Pinson de Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Andrés Álvarez Ferreras, conegut com Íbero Galo. Sos pares es deien Félix Álvarez, miner, i Florentina Ferreras. Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família tornà a la Península i s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En aquesta ciutat treballà, fins al 1936, com a perruquer i desenvolupà la seva afició ciclista. Membre d'una família que comptà amb nombrosos membres llibertaris, durant els anys republicans participà activament en l'agitació anarquista. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser tancar uns mesos a Ondarreta i a Irun. També com a conseqüència de la vaga del transport al País Basc, va ser empresonat tres mesos a Ondarreta. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va combatre a Sant Sebastià, Bilbao, Irun i Santander enquadrat en el Batalló Malatesta, fins que va ser fet presoner per les forces italianes quan ocuparen Santander. Després de passar per diversos batallons de treballadors (reconstrucció de Belchite, etc.), en 1941 va ser repatriat a França, on havia nascut, i fou tancat a la presó de Fort Montluc de Lió (Arpitània), sota l'acusació de desertor de l'Exèrcit francès. Després va ser enviat com a treballador forçós a Alemanya, on va romandre fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop lliure, a partir de 1945, col·laborà en l'organització de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) i milità en el grup «Cultura y Acción» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb son germà Félix i Salvador Fernández Canto. El 28 d'abril de 1951 es casà a Montluçon amb Alexandra Ewdokimowa. A partir de 1952 visqué a Canadà, primer al Quebec, on treballà al llac Saint Jean, i després a Calgary (Alberta). En 1962 s'instal·là a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). En aquesta faceta americana participà sempre en el moviment llibertari. Col·laborà, fent servir el seu pseudònim, en nombroses periòdics anarquistes, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Espoir, etc. Juan Andrés Álvarez Ferreras va morir el 29 d'agost de 1999 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA).

Juan Andrés Álvarez Ferreras (1916-1999)

Félix Álvarez Ferreras (1921- 2009)

***

Necrològica d'Antoni Solé Miquel apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de desembre de 1988

- Antoni Solé Miquel: El 7 de febrer de 1916 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Solé Miquel. Sos pares es deien Francesc Solé i Rosa Miquel. Paleta de professió, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a milicià en la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers. Més tard s'establí al departament occità de Gers i, després de no trobar feina de paleta, llogà una petita granja amb un altre company i la treballà en col·lectivitat. Durant l'Ocupació participà en la Resistència i després de la II Guerra Mundial s'establí a Vic de Fezensac, on treballà de paleta artesà. En aquesta població milità en la Federació Local de la CNT, de la quan en va ser secretari. Sa companya fou Josepa Llasera Escanilla. Antoni Solé Miquel va morir el 21 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de setembre– de 1988 a la Clínica Calabet d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Domènec Campà Claverol (1939)

- Domènec Campà Claverol: El 7 de febrer de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domènec Campà Claverol. Es guanyà la vida treballant de mecànic. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Lluità contra el feixisme com a milicià de la «Columna Ortiz», sobretot a Azaila (Terol, Aragó, Espanya) i fou comissari del Batalló 864 de la 141 Brigada Mixta de la 32 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Sètfonts (Pavelló 25). El 13 de juliol de 1939 pogué embarcar a Bordeus (Aquitània, Occitània) a bord del Méxique cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Va rebre el suport del Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE) i de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). L'11 de febrer de 1941 va ser nacionalitzat mexicà. Son germà fou el pedagog llibertari Joan Campà Claverol. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joan Campà Claverol (1914-1991)

***

Foto policíaca d'Idilio de León

- Idilio de León: El 7 de febrer de 1944 neix al departament de Tacuarembó (Uruguai) l'activista anarquista Idilio de Léon Bermúdez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Blum–, conegut com El Gaucho, El Gauchito de León, Àngel, El Pichi o Tito, i que va fer servir el nom Héctor Hugo García Fernández en la clandestinitat. Sos pares es deien Timoteo de León i Hilaria Bermúdez. Fill d'una família molt pobre, només pogué estudiar la primària i començà a treballar (retolista, jornaler, mecànic, etc.) i a militar molt jove. En 1964 s'adherí a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i desenvolupà una intensa tasca al club social i esportiu «La Cumparsita» i a l'Ateneu del barri de La Teja de Montevideo. Aquell mateix any representà la FAU en la marxa dels obrers de la canya de sucre a Montevideo, organitzada per la Unión de Trabajadores Azucareros d'Artigas (UTAA, Unió de Treballadors Sucrers d'Artigas). També participà en les agitacions, manifestacions i ocupacions organitzades per la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). Entre el 9 i l'11 de setembre de 1964 participà en l'ocupació de la Universitat de la República en protesta per la ruptura de relacions diplomàtiques amb Cuba. El 9 d'octubre de 1965 va ser detingut per realitzar pintades. En 1970 passà a la clandestinitat i entrà a formar part del grup d'acció «Resistència» de la FAU. L'1 d'agost de 1970 va ser detingut amb Mario Roger Julián Cáceres. Processat pels delictes d'«atemptat a la Constitució en el grau de conspiració, rapinya i fabricació de certificat públic», va ser reclòs a la presó de Punta Carretas de Montevideo. Participà en la gran evasió del 6 de setembre de 1971, amb altres 104 presos polítics i cinc presos comuns, organitzada pel Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment d'Alliberament Nacional – Tupamaros). Després d'un temps amb els Tupamaros, es va reintegrà en la lluita de resistència en l'Organització Popular Revolucionària (OPR), animada per la FAU, i en el seu sector militar, l'«OPR 33», participant en cops d'expropiació econòmica i en accions de suport sindical. Quan l'abril de 1973 la FAU-OPR es va replegar-se «tàcticament» a l'Argentina, el decidí restar en la lluita armada a l'Uruguai. Expulsat de la FAU amb Julio Larrañaga, creà amb aquest i altres companys, entre ells els militants de l'equip «Puñales», el grup d'acció «Los Libertarios», que no tingué cap relació orgànica amb la FAU. Idilio de León va ser abatut per la milícia el 29 d'octubre de 1974 durant una expropiació a un camió de Pepsi-Cola a Montevideo (Uruguai). L'endemà, el lloc de la seva mort aparegué cobert de flors i el seu cos va ser enterrat a la tomba número 1.123 del Cementiri del Nord de Montevideo.

***

Paolo Friz

- Paolo Friz: El 7 de febrer de 1957 neix a Trento (Trentino, Itàlia) el jugador de basquet, veterinari, militant anarquista i activista ecologista i animalista Paolo Friz, conegut com Ufo. D'infant es traslladà amb sa família a Bolzano (Tirol del Sud). Destacat jugador professional de basquet –a Milà (Llombardia, Itàlia) jugà en diversos equips (Billy, Cinzano i Olimpia) i a Bríndisi (Pulla, Itàlia) en Azzurra–, decidí, per mor de la seva passió pels animals, abandonar la seva prometedora carrera esportiva plena de guardons i estudiar veterinària a Bríndisi, especialitzant-se en herpetologia. A Bríndisi formà una família amb Mina, amb qui tingué quatre infants (Niccolò, Valerio, Riccardo i Sabina), i muntà una clínica veterinària, esdevenint un actiu militant de la causa ecologista i animalista, formant part de la Lega Italiana Protezione Ucelli (LIPU, Lliga Italiana de Protecció dels Ocells). Durant els anys setanta fou un dels fundadors de la Coordinadora Anarquista de Salento (Pulla, Itàlia) i redactor del periòdic Senzapatria, editat a Lecce (Pulla, Itàlia). En 1995 participà en la fundació de la comuna llibertària Urupia, a Francavilla Fontana (Pulla, Itàlia), que comptà amb una comuna agrícola i una escola. També participà en el finançament i suport de nombroses revistes anarquistes (A, Umanità Nova, etc.). Gràcies a la seva professió de veterinari, participà a Urupia en campanyes de salvament de centenars d'animals (ocells, tortugues, serps, guineus, etc.) malalts pels herbicides o ferits en incendis, que curava i retornava a la natura cada 2 de juny en una popular festa familiar. Atacat des dels anys noranta d'una variant juvenil genètica de la malaltia de Parkinson, s'hagué d'implantar a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) un sistema electrònic al cervell per a poder-se moure. Malgrat la malaltia, continuà conduint i el 10 d'agost de 2009 patí un accident de cotxe a Specchiolla (Pulla, Itàlia) que el deixà absolutament impedit al llit de l'Hospital Antonio Perrino de Bríndisi, on només podia comunicar-se clicant els ulls. Després de gairebé un any al Centre de Rehabilitació de Ceglie Messapica (Pulla, Itàlia), Paolo Friz va morir, després de 16 mesos d'agonia, el 19 de desembre de 2010 en una residència a Oria (Pulla, Itàlia). Després de la seva mort es va crear a Bríndisi la Biblioteca Popular «Paolo Friz» en el seu honor.

Defuncions

August Reinsdorf

- August Reinsdorf: El 7 de febrer de 1885 és decapitat a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Havia nascut el 31 de gener de 1849 a Pegau (Saxònia, Alemanya). Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les seves últimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de «Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Giuseppe Turci

- Giuseppe Turci: El 7 de febrer de 1930 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista Giuseppe Turci. Havia nascut el 10 de desembre de 1891 a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Ugo Turci i Ida Bartolazzi. Fill d'una família de classe mitjana, entrà a formar part del moviment anarquista des de molt jove, ben igual que sos germans Claudio Giovanni (Nino) i Zeno. En 1916 es traslladà amb sa família a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Poc després s'instal·là a Roma (Itàlia), on entre 1916 i 1917 treballà d'ajudant d'apotecaria. En 1918 va ser cridat a files i mentre feia el servei militar al campament del II Granaders de Roma manifestà les seves idees antimilitaristes i llibertàries, fet pel qual el 16 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) a sis mesos de presó militar per «derrotisme». Un cop llicenciat, tornà a Civitavecchia, on segons la policia, «visqué en concubinat amb una casada». En aquesta ciutat formà part del Grup Comunista Anarquista «Pietro Gori» i es dedicà a la propaganda àcrata. Al seu domicili rebé moltes publicacions llibertàries, col·laborà en algunes d'elles i mantingué correspondència amb destacats anarquistes, entre ells i sobretot Temistocle Monticelli. El juny de 1920 es traslladà a Roma, on d'antuvi treballà com artista cinematogràfic. El desembre d'aquell any, segons un informe policíac, havia estat nomenat vicesecretari de la Federació Anarquista del Laci, en substitució d'Italo Manglio. Esdevingué administrador de la segona època del diari Umanità Nova, que havia estat traslladat de Milà (Llombardia, Itàlia) a Roma. Cap a finals de 1922 un escamot feixista arrasà la impremta d'aquest diari. Poc després, el 26 de desembre de 1922, va ser detingut en sortir de la seu del diari i la policia li va confiscar fons i cartes del periòdic que portava a sobre dels quals era dipositari. La policia també escorcollà la seu del diari i el seu domicili, confiscant materials diversos (correspondència, opuscles, propaganda, registres comptables, etc.). També va ser confiscat el compte corrent del Crèdit Italià que estava al seu nom. Ell fou l'únic detingut d'una vintena d'exredactors, corresponsals i membres del consell d'administració del diari per un delicte d'«opinió». Després d'uns mesos empresonat, va ser alliberat sense judici. Participà en la fundació de la revista d'Errico Malatesta Pensiero e Volontà (1924-1926), de la qual va ser l'administrador fins que va ser prohibida per les autoritats. Promulgada la nova llei de seguretat pública, tot i que encara no estava recuperat d'una greu malaltia, el 2 de desembre de 1926 la Comissió Provincial el va condemnar a cinc anys de confinament, assignant-li l'illa de Lipari. Poc després, a causa del seu alarmant estat de salut, el 17 de gener de 1927 la Comissió d'Apel·lació decidí reenviar-lo a Roma amb una amonestació, mesura amb la qual li va ser difícil trobar feina. Comptable expert i hàbil fotògraf, capaç d'efectuar manipulacions químiques i fabricar pel·lícula cinematogràfica, trobà feina, però sempre perdia els lloc de treball pel fet d'estar constantment vigilat per la policia. Quan acabà el 2 de desembre de 1928 la seva amonestació, trobà feina amb un comerciant que no tenia por de la policia. De tant en tant era detingut i empresonat preventivament en moments puntuals i especials (visites de polítics i jerarques feixistes, etc.). L'última vegada que va ser detingut fou el 28 d'octubre de 1919, aniversari de la «Marxa sobre Roma», i va romandre empresonat fins el 4 de novembre. El seu patró, cansat d'aquesta situació, li va advertir que si era novament detingut l'hauria d'acomiadar. Quan s'aproximà el matrimoni entre Humbert de Savoia i Maria Josep de Bèlgica, per evitar una nova detenció, fugí de casa seva i, sense poder anar a cap hotel o casa d'amics, llocs controlats per la policia, passà les nits a la intempèrie, contraent una fatal pneumònia bronquial. Giuseppe Turci va morir el 7 de febrer de 1930 en un hospital de Roma (Itàlia). Errico Malatesta li va dedicar una afectuosa i commovedora necrològica en Il Risveglio Anarchico del 22 de febrer d'aquell any.

***

Eduardo Barriobero

- Eduardo Barriobero y Herrán: El 7 de febrer de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'advocat, periodista, escriptor, polític republicà federal i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Havia nascut el 29 de juliol de 1875 a Torrecilla en Cameros (La Rioja, Espanya). Va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d'Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament de Logronyo i ja començà a tenir aficions literàries. Es va traslladar a Saragossa, on va estudiar Dret i Medicina. Admirador de Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF). En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina. Es va instal·lar a Madrid, amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos. Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid), hi va conèixer sa futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent; d'aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació; després d'això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d'exercir l'advocacia, la literatura i el periodisme. El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l'impost de consums; en aquest any va començar també a col·laborar en Madrid Cómico. El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l'aniversari de la mort de Pi i Margall; en aquesta època feu amistat amb el metge anarquista Pedro Vallina. Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza. El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d'unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos. El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola. Perseguit, va haver de fugir a França, on visqué exiliat amb l'ajuda de Nicolás Estévanez, exministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos; amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa. Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit –el 8 d'abril de 1905 s'enfonsà un dipòsit al Canal d'Isabel II i 300 persones quedaren sepultades– i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument. Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d'interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería); paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l'obra de Rabelais –per l'edició de 1910 el govern francès li concedí la Legió d'Honor. En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa. El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens, el cèlebre director d'El Motín, a qui exculpava de l'ajuda prestada a Mateo Morral en l'atemptat contra Alfonso XIII i defensava la tesi de l'«anarquisme científic»; el llibret fou segrestat i Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model. A la presó va conèixer Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d'un delicte d'impremta i s'integrà en l'Associació Lliure d'Advocats. En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la «Llei de les Cadenes» –projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny. Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi. També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina. En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per Anselmo Lorenzo. Juntament amb Zamacois i Ernesto Bark, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna». El 10 d'abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Jaén), però no va sortir elegit. Després va integrar-se en la redacció d'El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea. Arran de les vagues de Gijón de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d'atemptar contra els patrons. Després dels Fets de Cullera –moviment vaguístic anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció–, que van originar nombroses detencions d'anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Chato de Cullera), la condena a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial. En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre. En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d'aquest sindicat va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luis Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll, etc. Des del gener de 1912 va pertànyer a la maçoneria (Gran Orient d'Espanya), amb el nom d'Alcibíades. En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d'atemptats contra els cacics. El juliol d'aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l'home». També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid. Instal·lat a la capital del Regne, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad. En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad. En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics. Entre 1918  i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista. En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La Libertad, La República, El Rumor Público i altres periòdics. En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor dels anarquistes que assassinaren Dato. En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de Botaratoff; Matapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia. Com a misser va defensar García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l'abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa. En 1923 va publicar l'edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais. En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial. El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la «Nit de Sant Joan», quan els generals Weyler i Aguilera van intentar un cop d'Estat per «restaurar l'ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades. En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó. En 1919 va col·laborar en l'editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions. En 1930 defensar els encausats en el procés del «Puente de Vallecas» –muntatge policíac per acusar anarquistes d'intent d'assassinat de Primo de Rivera. En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Oviedo i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo. En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l'Aliança d'Esquerres i criticà durament les deportacions d'anarquistes (Durruti, els germans Ascaso, etc.) a Bata (Guinea). En 1933, arran de la tragèdia de Casas Viejas, va mantenir un important debat parlamentari amb Azaña. Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès propresos, també va abandonar la maçoneria per la seva politització, de la qual va assolir el grau de vicegranmestre i granmestre interí de la lògia del Gran Orient Espanyol. El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal; el nomenament mai no va ser efectiu, ja que va esclatar el cop d'Estat de Franco i Barriobero participà activament en els fets de Madrid. L'agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat. El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d'un muntatge polític, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona. En 1938 va emmalaltí d'hepatitis, d'icterícia i d'hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model, en una clara maniobra de venjança per part d'Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l'hospital va patir un intent de segrest i d'assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat d'evasió de capitals. Va obtenir la llibertat quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a França. Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona (Catalunya) i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc –oficialment va morir d'«hemorràgia interna» el 10 de febrer.

***

Foto policíaca de Maximilien Luce (6 de juliol de 1894)

- Maximilien Luce: El 7 de febrer de 1941 mor a París (França) el pintor, gravador i militant anarquista Maximilien Jules Luce. Havia nascut el 13 de març de 1858 a París (França). De nin va ser testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de París. Des de 1881 va freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La Révolte, va esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van acollir dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos dibuixos per a diversos periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, L'En Dehors, La Feuille, etc.). En 1894, com a conseqüència dels atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat. Definit com a «anarquista perillós», els seus dibuixos van ser jutjats per «incitar el poble a la revolta» en el famós «Procés dels Trenta». Sobre la vida carcerària, Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades d'un text de Jules Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la revista Les Temps Nouveax. En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes Independents i el mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita antifeixista. Va pintar nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes sobre la Comuna de París.

***

Foto antropomètrica policíaca de Luigi Ballarin quan va ser detingut a Lió (maig de 1927)

- Luigi Ballarin: El 7 de febrer de 1948 mor a París (França) el maçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi. Havia nascut el 5 de febrer de 1899 a Minas Gerais (Brasil). Fill d'emigrants italians al Brasil, sos pares es deien Pietro Ballarin i Maria Angela Franzoso. Retornà a Itàlia amb sa família quan son pare es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb son germà petit Giuseppe, s'enfonsà en el món de la delinqüència i arran de dues condemnes per robatori de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al reformatori de Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué l'ofici de mecànic i realitzà el servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri. Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per haver cantat en una fonda cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, decidí exiliar-se a França. S'establí a Saint-Priest (Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la fàbrica Berliet i on conegué sa futura companya Elisabetta Maniago (Elisa Maniago), amb qui arribarà a tenir set infants. Força actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió. Després d'una sèrie d'atemptats –contra el cònsol d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va ser detingut per la policia de Lió i tancat a la presó de Saint Paul de la capital arpitana. Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a Brussel·les (Bèlgica) i després es retrobà amb sa família a Seraing (Lieja, Valònia). Per guanyar-se la vida treballà a les mines de ferro de la regió i visqué amb sa companya i sos infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg), conegut com a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de 1929, després d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa Maria Mazzucato, es casà amb Elisa. Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino D'Ascanio contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar l'expulsió l'agost i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg i, amb Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de Saint-Priest. El març de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de Viena del Delfinat. Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny (Illa de França, França), on van ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En aquesta època freqüentà les reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó, però aconseguí un ajornament de la seva expulsió. L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució espanyola i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi. Després dels fets de «Maig de 1937» retornà a França. Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet de treballador que havia de segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà enmig, decidí retornar a Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la frontera, va ser tancat a la presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser internat a Ancona (Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un bombardeig, aconseguí fugir i reunir-se amb sa família. Ajudà presoners anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a més d'amagar soldats britànics al seu domicili; per tot això se li va expedí un certificat d'honor signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània. El maig de 1944 s'integrà en un grup partisà de la «Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de la Llibertat i participà en la Resistència a la zona d'Adria, especialment en accions per impedir el carregament de les collites de grans amb destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi, formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont, Itàlia). Detingut pels nazis, va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els companys. El camp fou alliberat la primavera de 1945 i retornà a Adria, on s'encarregà de la distribució de queviures a la població i on se li va demanar que acceptés el càrrec d'alcalde de la població, cosa que refusà, decidint retornar a França. A començament de 1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió tres dels seus infants proveïts amb documentació francesa, passà clandestinament la frontera ja que ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera, va ser atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i l'abandonà enmig de la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor, pogué arribar a París després de recuperar-se. L'abril de 1947 va fer venir sa companya i la resta de la família, allotjant-se en una casa del XX Districte parisenc. El 5 de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret d'expulsió de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre la seva participació en la Resistència i els seus lligams francesos. En els últims anys de sa vida col·laborà en Le Libertaire. Luigi Ballarin va morir el 7 de febrer de 1948 a resultes d'una crisi cardíaca al seu domicili del número 166 del bulevard de Charonne del XX Districte de París (França), després d'haver confiat la responsabilitat de sa família al company Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).

Luigi Ballarin (1899-1948)

***

Foto policíaca d'André Prévôtel (31 de març de 1935)

- André Prévôtel: El 7 de febrer de 1958 mor a Bellac (Llemosí, Occitània) l'anarquista, lliurepensador, neomaltusià i maçó André Prévôtel. Havia nascut el 24 de setembre de 1910 a Javerdac (Poitou-Charentes, França). Sos pares es deien Joseph Prévoltel, carter, i Marguerite Villemorteix. Després d'acabar els estudis, entrà com a empleat de correus –funcionari de Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons)–, a la secció de telegrafia, i va fer el servei militar en els zuaus a Tunísia. En tornar, començà a militar en els anys trenta en el grup anarquista «Sébastien Faure» de Bordeus (Aquitània, Occitània) i col·laborà en el periòdic bimensual La Révolte (1935-1936), el gerent del qual fou Aristide Lapeyre. L'11 de febrer de 1933 es casà a Bordeus amb l'anarquista Joséphine Paule Pierrette Coueille (Joséphine Coueille). En aquesta època vivia al número 6 del carrer Millière de Bordeus. A finals de març de 1935 va ser detingut, juntament amb sa companya Joséphine Coueille (Andrée Prévôtel), Louis Harel i Aristide Lapeyre en el marc de l'anomenat «Cas de les Esterilitzacions de Bordeus» –en 1935 un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a la vasectomia a Bordeus, realitzada pel doctor Norbert Bartosek, amb el suport de destacats militants anarquistes (André i Andrée Prévôtel, Aristide Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas, molt comentat a l'època, va rebre també el nom de «Cas Bartosek»– i tancat al Fort du Hâ, a prop de Bordeus. El 25 de maig de 1935 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes establert pel departament de la Gironda. Quan la detenció d'aquests militants, els responsables departamentals de «La Libre Pensée» es van desentendre dels inculpats, fet que va provocar la sortida de sis seccions girondines, les quals formaren l'Associació de Lliurepensadors Integrals, que va publicar el Bulletin dels Libres Penseurs Intégraux. Després d'una intensa campanya, el 6 de juliol de 1935 va ser posat en llibertat provisional. El 2 de maig de 1936, mentre Norbert Bartosek va ser condemnat a tres anys de presó, la resta d'inculpats van ser sentenciats a sis mesos de presó, penes que van ser reduïdes en l'apel·lació a un any per a Bartosek i a quatre mesos per a la resta. El 4 d'abril de 1937 es va beneficiar d'un sobreseïment. S'establí a Évreux (Normandia, França), on animà el grup local de la Unió Anarquista (UA). En 1938 s'instal·là a Ruffec (Poitou-Charentes, França) i en 1939 va aconseguir que l'exèrcit el donés de baixa. No obstant això, sa companya va ser detinguda i empresonada durant 50 dies sota l'acusació de «discurs derrotista i incitació a militars a la desobediència» i només va ser alliberada gràcies a la intervenció de la Lliga els Drets de l'Home. Durant l'Ocupació la parella visqué en semiclandestinitat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lengon (Aquitània, Occitània), on reconstituí, amb militants exiliats espanyols, una secció de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i un grup de «La Libre Pensée», del qual va assumir la presidència, i el qual prengué, després de la seva mort, el nom de «André Prévôtel». També milità en la nova Federació Anarquista (FA). El 26 d'abril de 1951 va ser admès en «Les Amis Réunis», lògia maçònica del «Gran Orient» de Bordeus. André Prévôtel va morir el 7 de febrer de 1958 a Bellac (Llemosí, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Lengon (Aquitània, Occitània)– d'una crisi cardíaca. Son fill, Marc Prévôtel, també fou militant llibertari i de Força Obrera (FO).

***

Necrològica de Ricardo Ramoneda García apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 d'abril de 1958

***

Necrològica de Miquel Cortés Bonell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de maig de 1963

***

Pinto Quartin al seu despatx

- Pinto Quartin: El 7 de febrer de 1970 mor a Lisboa (Portugal) el periodista anarquista António Tomás Pinto Quartin. Havia nascut el 15 de gener de 1887 a São Cristóvão (Rio de Janeiro, Brasil), de pare portuguès (Bráz Leão Soares Quartin) i de mare brasilera (Guilhermina Augusta Castro Pinto). A Portugal, en 1905, es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Coimbra. En 1907, quan l'anomenada «Qüestió Acadèmica», prengué part activa en la revolta estudiantil i la vaga i per aquests fets fou expulsat de la universitat per un any. Però la seva activitat llibertària i cultural l'apartaren dels estudis i es decantà pel periodisme. D'antuvi començà a col·laborar en el periòdic A Vida de Porto (1905-1910) i a partir de 1908 en O Século, on s'encarregarà de la secció «Vida Operária». Poc després fundarà, dirigirà i pràcticament escriurà O Protesto (1908-1909). En 1909 dirigirà, amb Gracia Ramos, l'efímera revista anarquista Amanhã de Lisboa. També col·laborà en A Greve (1908-1917). A partir de 1911 va escriure en la revista Lúmen i en 1912 començà a organitzar a ca seva (rua Heliodoro Salgado) i al cafè «Chiado» reunions anarquistes, on assistiran nombrosos militants llibertaris, com ara Sobral de Campos, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Mário Costa, Afonso Manaças, Lucinda Tavares, Susana Quintanilha, António Manaças, entre d'altres. Des del 1913 dirigirà el setmanari anarquista A Aurora de Porto (1910-1916). En aquesta època es casarà amb la militant anarquista Deolinda Lopes Vieira, amb qui tindrà dos infants, Hélio Vieira Quartin i Glícinia Vieira Quartin. Més tard formà part de la redacció de Terra Livre, periòdic anarquista que acabà perseguit i tancat. El 10 de juny de 1913, després de l'explosió d'una bomba, fou detingut i expulsat del país per un període de 10 anys, refugiant-se al Brasil. Les organitzacions obreres i anarquistes brasileres portaren una campanya al seu favor i adreçaren al doctor B. Machado, ministre plenipotenciari del govern portuguès al Brasil, nombrosos telegrames protestant contra l'expulsió de Pinto de Portugal. Finalment B. Machado rebé una delegació anarquista i es comprometé a obtenir-ne la revocació. Passats dos anys pogué retornar a Portugal i agafà la redacció d'O Século (1915). Durant la seva estada al Brasil entre 1913 i 1915 col·laborà en la revista A Vida, juntament amb José Oiticica i Francisco Viotti, i durant aquest període concedí una entrevista al periòdic de Rio de Janeiro A Época que tingué una gran repercussió. En 1921 dirigí el periòdic lisboeta Ultima Hora i Actualidade. En aquests anys col·laborà en diverses publicacions: A Aurora (1917), O Movimento Operário (1917-1918, òrgan de la Unió Obrera Nacional), A Batalha (1919-1949), A Pátria (1920), A Tarde (1923), O Primeiro de Janeiro, O Globo (1930), O Diabo (1934-1940), etc. Entre 1930 i 1936 visqué a Angola i col·laborà en la premsa d'aquest país: A Província de Angola (1930-1936), O Planalto (1930-1936). A més de traduir obres de Reclus, és autor de llibres i fullets, alguns prohibits durant la dictadura salazarista, com ara Mulheres, Eu e a Questão Universitária, Falar é semear, O sindicalismo e os intelectuais, Ao trabalhador diferente, Vítimas da guerra (1906), Mocidade vivei! (1907), Libertai-Vos! (1908), Trezentos contos (1934), A Lenda e o Processo do estranho caso Pauling (1935), etc. El seu arxiu fou donat a la Casa da Imprensa i més tard fou dipositat a l'Institut de Ciències Socials de l'Arxiu d'Història Social de Lisboa.

Pinto Quartin (1887-1970)

***

Necrològica de Manuel Gavira Castillo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de maig de 1971

- Manuel Gavira Castillo: El 7 de febrer de 1971 mor a Castèlgelós (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Gavira Castillo. Havia nascut el 10 de febrer de 1900 a Cadis (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Gavira Castro i Encarnación Castillo López. Treballava al dic de Matagorda, a les drassanes de Puerto Real (Cadis, Andalusia), i cap el 1920 s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels organitzadors del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i un dels distribuïdors a Cadis de la premsa llibertària clandestina editada a França per exiliats espanyols (Iberión, Rebelión, etc.), que rebia en una petita població de la província i que la policia mai no descobrí. Després d'una crisi en el sector de la metal·lúrgica i mancat de feina, s'enrolà com a mariner i a cada vaixell que hi anava fou el responsable confederal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, navegava per a la Companyia Mediterrània i dies després marxà cap a Barcelona (Catalunya), on s'integrà immediatament en el Sindicat de Mariners de la CNT. També va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i, posteriorment, en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, fou membre de la Federació Local de Florença (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Vidu de Pastora Lagraña, es casà posteriorment amb Donata Margarita Casero. En 1947 s'instal·là a Castèlgelós i va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la CNT, càrrec que ocupà fins al 1962, quan va caure greument malalt. Manuel Gavira Castillo va morir el 7 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 6 de febrer– de 1971 al seu domicili del barri de Lirac de Castèlgelós (Aquitània, Occitània). 

***

Necrològia d'Alfons Valldaura Montadas apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de juny de 1979

- Alfons Valldaura Montadas: El 7 de febrer de 1979 mor a Masamet (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Alfons Valldaura Montadas. Havia nascut el 25 de setembre de 1901 a Gironella (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Alfons Valldaura i Maria Montadas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà activament durant la gran vaga de la indústria fabril i tèxtil de 1918. EN 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Masamet, milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Alfons Valldaura Montadas va morir el 7 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 4 de febrer– de 1979 a l'Hospital de Masamet (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Lluïsa Lladó Ballús apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 d'octubre de 1991

***

Flor de Burgos (esquerra) amb el seu gran amic Juan López Carvajal

- Juan de la Flor Burgos: El 7 de febrer de 1996 mor a Villeurbanne (Forez, Arpitània) l'anarcosindicalista i escriptor de novel·letes populars Juan de la Flor Burgos. Havia nascut el 25 de març de 1910 a Alcolea de Calatrava (Ciudad Real, Castella). Sos pares es deien Andrés de la Flor i Filomena Burgos. D'antuvi milità en la Unió General de Treballadors (UGT), però després es passà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 va ser empresonat i un cop lliure s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà en la neteja i en el seu ofici de sabater, militant en el sindicat anarcosindicalista. El 25 de juliol de 1933 va ser detingut a Ciudad Real amb altres companys (Rogelio Peña, Agustín Santos, Ramón Campos, Pedro Molina, Faustino Villanueva i Francisco Adanes). Entre 1934 i 1937 va escriure novel·letes populars que es publicaren en «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca, com ara Floreal (1934), Hacia otras tierras (1935),  El amor triumfa (1936), Usted no es mi padre (1936) i Consuelo y Julián (1937). Fou delegat al Congrés de la CNT de 1936. Quan esclatà la Revolució, participà en la col·lectivització de la seva fàbrica i combaté la reacció comunista durant els fets de «Maig de 1937» a Barcelona, durant els quals va ser ferit i hagué d'ingressar a l'Hospital General de Catalunya. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Amb la llibertat s'establí a Saint-Calais (País del Loira, França). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lió (Forez, Arpitània). Fou membre del grup artístic confederal «Tierra y Libertad». Fou íntim amic de Juan López Carvajal. Sa companya fou Josefina Saura. Juan de la Flor Burgos va morir el 7 de febrer de 1996 al seu domicili de Villeurbanne (Forez, Arpitània).

Juan de la Flor Burgos (1910-1996)

***

Foto policíaca d'Anna Sartini

- Anna Sartini: El 7 de febrer de 1998 mor a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Anna Sartini. Havia nascut el 12 de març de 1906 a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Sartini i Teresa Pezzoli. En 1913 es traslladà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Modista de professió, milità en el moviment anarquista i va prendre part en les lluites contra l'adveniment del feixisme. S'uní amb l'anarquista Mario Girotti, que el 27 de juliol de 1927 va ser confinat a l'illa de Lipari fins el 24 de gener de 1930. Després de la denegació del passaport, el 30 de juny de 1930 va ser detinguda a Barge (Piemont, Itàlia) quan intentava fugir clandestinament cap a França per a reunir-se amb son company Mario Girotti, ja exiliat des del mes anterior. El setembre de 1931, després d'un nou rebuig del passaport, passà clandestinament la frontera i pogué reunir-se amb son company. Inscrita l'octubre de 1931 en el registre policíac de fronteres com a «subversiva», es va emetre contra ella una ordre de detenció i de repatriació. En 1937 la parella marxà cap a Espanya per a lluitar contra el franquisme i defensar la Revolució. En aquesta època formà part del «Cercle Malatesta» de Barcelona (Catalunya), del qual son company era secretari. En 1938 retornà a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània); quan esclatà la II Guerra Mundial va ser expulsada del país. El 3 de setembre de 1939 va ser detinguda, amb son company i sa filla Anna, a la frontera francoitaliana. Son company va ser deportat i ella internada i obligada durant la guerra a residir amb sa filla en una finca campestre de San Ruffillo a Bolonya. Va ser vigilada i controlada periòdicament per les autoritats feixistes. En 1982 son company Mario Girotti va morir i el 29 d'agost de 1989 emigrà a Marsella. Anna Sartini va morir el 7 de febrer de 1998 a Niça (País Niçard, Occitània).

***

Pilar Molina Beneyto

- Pilar Molina Beneyto: El 7 de febrer de 2008 mor a València (València, País Valencià) l'escriptora, fotògrafa, documentalista i investigadora històrica anarcofeminista María Pilar Molina Beneyto. Havia nascut l'11 d'abril de 1949 a Bocairent (Vall d'Albaida, País Valencià). Sos pares es deien Ángel Molina i María Josefa Beneyto. Va estudiar a l'escola pública, al Col·legi Nacional Lluis Vives, però quan tenia 14 anys va haver d'abandonar els estudis per treballar i ajudar sa família. Tota la seva formació posterior serà autodidacta. A la seva localitat es va implicar en associacions culturals, però ofegada per l'ambient, marxà a Madrid. Després emigrà a França i a Anglaterra, fet que li va possibilitar aprendre idiomes i fer cursos de secretariat. En tornar a la Península, va treballar com a intèrpret a «Ferrer Puerto Assegurances» de Bocairent i més tard a l'empresa «Manuel Mas» de València. En aquests anys començà la seva militància anarcosindicalista i feminista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que freqüentà grups de dones i participà en diverses campanyes (divorci, avortament, planificació familiar, premsa feminista, etc.). Quan l'escissió de la CNT es decantà per la nova organització, la Confederació General del Treball (CGT). També començà a treballar en la Fundació d'Estudis Llibertaris Salvador Seguí (FELSS) de València. Com a documentalista, enregistrà, primer en cintes i després en pel·lícula, el testimoni de bona part dels militants valencians confederals. Va vèncer el càncer i va patir diverses operacions als canells a causa del seu treball com a mecanògrafa. Entre l'1 i el 4 de desembre de 1999 participà en el congrés internacional «L'exili cultural de 1939. Seixanta anys després», organitzat per la Universitat de València. En 2002 col·laborà en l'exposició «La escritura de la memoria: la memoria escrita de la classe obrera», organitzada per la UNED a Àvila. En 2004 intervingué en l'homenatge a Luce Fabbri. En 2006 va participar en les Jornades Feministes de València i després en les de Còrdova. Com a historiadora, publicà nombroses biografies de dones anònimes en la premsa anarcosindicalista (Al Margen, El Noi, Noticia Confederal, Rojo y Negro, etc.). Va portar el programa feminista «Mujeres Libres» en Radio Klara i prologà diversos llibres (Sara Berenguer, etc.). Va organitzar molts dels actes de la FELSS i xerrades i debats feministes a València, com les «Trobades dels Grups de Dones de CGT». Participà a jornades sobre les guerrilles i el maquis a Santa Cruz de Moya (Conca), Jerte (Càceres) i Catalunya. També assistí a les reunions de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Com a fotògrafa va realitzar excel·lents reportatges sobre les campanyes per salvar El Cabanyal, el barri del Carme, el Botànic, etc. Entre els seus documentals podem destacar El siglo XX en femenino. Ellas ponen la voz y la palabra (2000), Dues Mirades, un camí. Manuel Monleon, un crit pegat a la paret (2004), Sempre serà la Pastora (2004) i SOS Papa (2005, amb altres). Pilar Molina Beneyto es va suïcidar el 7 de febrer de 2008 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser incinerada dos dies després al Cementiri General de València amb l'homenatge de familiars, amics i companys. Deixà un nombrós material documental inèdit i deixà per escrit que formés part d'una associació nova que portés el nom de «Dones i Homes Lliures».