|
---
Anarcoefemèrides
del 7 de març Esdeveniments
Capçalera
de L'Audace - Surt L'Audace: El 7 de març de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Audace. Organe communiste anarchiste, que substituïa el periòdic Terre et Liberté, l'administrador del qual, Antoine Rieffel, havia estat condemnat a dos anys a la presó, 200 francs de multa i cinc anys de vigilància. El gerent en va ser V. Leperchey i els articles sortiran sense signar. Només aparegueren tres números, l'últim en paper vermell en commemoració de la Comuna de París del 21 al 28 de març. En la capçalera d'aquesta publicació hi havia dues cites de dos dels protagonistes de la Revolució francesa: «Per vèncer que cal? Audàcia, audàcia i més audàcia.» (Danton), i «Si cal, mata, però digués la veritat.» (Marat). ***
Portada
d'un número d'A
Lanterna - Surt A Lanterna: El 7 de
març de 1901 surt a São Paulo (São
Paulo,
Brasil) el primer número del periòdic anarquista
i anticlerical A Lanterna. Orgam da Liga
anticlerical.
D'antuvi fou el portaveu de les Lligues Anticlericals de l'Estat de
São Paulo i
es distribuí gratuïtament amb un tiratge de 10.000
exemplars. Aquesta longeva
publicació, de la qual sortiren més de
quatre-cents números, tingué tres
èpoques ben marcades: la primera, dirigida per l'advocat
anarquista i maçó
Benjamin Motta, durà fins el 1904; la segona, dirigida pel
propagandista anarquista
Edgar Leuenroth, va del 17 d'octubre de 1909 –com a
reacció a l'execució del
pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia quatre dies
abans– al 19 de
novembre de 1916; i la tercera, també dirigida per Edgar
Leuenroth, va del 13
de juliol de 1933 fins a octubre de 1935. En tot aquest temps la
publicació
portà diversos subtítols: «Anticlerical
i de combat», «Periòdic de combat al
clericalisme», etc. La periodicitat passà de
setmanal, a diària i a quinzenal,
segons els períodes, els problemes financers i les pressions
del clergat. Dos periòdics
anticlericals (O Livre Pensador i L'Asino) se li van fusionar. Aquesta
publicació denuncià, sobretot,
l'opressió i els privilegis de l'Església
catòlica, i dels seus sectors més integristes,
des d'una perspectiva
anticlerical i llibertària, sense deixar de banda les
influències que exercia la
religió en els poders polític i
econòmic i en els diversos sectors socials
(educació, cultura, etc.). A més d'articles
anticlericals i de crítica
religiosa, trobem de molts altres temes, com ara
convocatòries, cròniques, informes
socials, notes orgàniques dels grups anarquistes
(Federação Operária de São
Paulo, Salão das Classes Laboriosas, Centro de Cultura
Social, etc.), temes
sindicals, articles antimilitaristes, crítiques
literàries, temes pedagògics,
ressenyes, fulletons per lliuraments, poemes, etc.; i tot amb bones
il·lustracions. En 1912 denuncià, juntament amb
el periòdic anarcocomunista La
Battaglia, els crims sexuals comesos
pel pare Faustino Consoni, acusat de violar i assassinar Idalina, una
nina que
havia acabat d'arribar a l'Orfenat de São
Cristóvão, al barri d'Ipiranga de São
Paulo. En 1934, un festival artístic i teatral al seu
benefici fou denunciat
per la Policia de Costums per l'obscenitat de les seves peces. Els
articles
eren anònims o signats amb pseudònims,
però hi van col·laborar Carlos de
Andrade, Pedro Atallo, Tito Batini, Olavo Bilac, Miguel Bombarda,
Florentino de
Carvalho, J. Cristão, Jaime Cubero, Gigi Damiani, Rodolfo
Felipe, Antonio
Avelino Foscolo, Luca Gabriel, Giménez Moreno, Edgard
Leuenroth, Helio Negro, José
Oiticica, Edgar Rodrigues, L. Rogerio, Oswaldo Salgueiro, Marino
Spagnolo, Gil
Souza Passos, Venancio Pastorini, Adelino Tavares Pinho, Emilio
Vandelvarde,
Neno Vasco i P. R. Walter, entre d'altres. A Portugal i
França s'editaren
periòdics amb el mateix nom i amb el mateix objectiu. A Lanterna (1901-1935) ***
Capçalera
de La Batalla - Surt La Batalla: El 7 de març de 1910 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del diari vespertí anarquista La Batalla. Diario anarquista de la tarde. Era el diari de la tarda del periòdic anarquista La Protesta i, d'aquesta manera, esdevingué el primer diari anarquista del món que editava dues publicacions diàries en el mateix país i en la mateixa ciutat. La tirada era d'uns 20.000 exemplars. La redacció la portaren Teodoro Antilli i Rodolfo González Pacheco i l'administrador fou Carlos Balsan. Aquesta publicació organitzà l'abril de 1910 un plebiscit per a conèixer la opinió dels lectors sobre una possible organització d'una vaga general per al centenari de la Revolució de Maig argentina que s'estava organitzant i sobre diverses qüestions referides als presos socials. En sortiren 63 números, l'últim el 13 de maig de 1910, quan va ser clausurat i la redacció destruïda i incendiada aquell mateix dia arran de la repressió desencadenada per a protegir els actes de celebració del centenari de la Revolució de Maig. Els redactors d'aquesta publicació van ser deportats a la colònia penitenciària d'Ushuaia. ***
Portada del fullet de la conferència (1937) - Conferència de
Martí Ibáñez: El 7 de març de 1937 se celebra al Cinema Coliseum de Barcelona
(Catalunya) la conferència «Grandezas y miserias de la revolución social espanyola»
del metge anarquista i anarcosindicalista Félix Martí Ibáñez, aleshores director
general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya. Aquesta
conferència era la setena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Jacinto Toryho, secretari de les Oficines de Propaganda de la
CNT-FAI i director de Solidaridad Obrera, presentà l'acte. En aquesta
conferència Martí Ibáñez tractà nombrosos temes, com ara l'individu i la
col·lectivitat, la justificació científica de les revolucions, els perills del
sectarisme, la CNT davant la polític, les crítiques al procés revolucionari, la
reconstrucció econòmica, el paper dels sindicats, el nacionalisme, la justificació
de la participació llibertària en les institucions estatals, etc. La
conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1, Radio CNT-FAI,
Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell
mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les
Oficines de Propaganda de la CNT-FAI. Conferència de Martí
Ibáñez (7 de març de 1937) ***
Un moment del míting - Míting de la FAI: El
7 de març de 1938 se celebra al Monumental Cinema de Madrid (Espanya) un míting
de la Federació Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser
presentat per Melchor Rodríguez García, de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de la FAI, i hi van parlar Gregorio Gallego García, en nom de les
Joventuts Llibertàries; José García Pradas, membre del Comitè de Defensa del
Centre; i Suceso Portales, en representació de «Mujeres Libres». En aquest
míting se celebrà la unitat aconseguida en l'Aliança de Joves Antifeixistes i
es va fer una crida a aconseguir la unitat entre tots els sectors en un Front Popular
Antifeixista i en una Aliança Obrera Revolucionària. També es va celebrar
l'enfonsament el dia anterior del creuer de l'armada franquista Baleares.
L'acte acabà amb la intervenció d'Antonio Agraz, que recità poesies, i la
interpretació de diversos himnes confederals i revolucionaris. ***
Cartell
anunciador de l'acte - Acte contra
l'assassinat de Puig Antic: El 7 de març de
1974 se celebra al Union Hall de
l'Aston University de Birmingham (West Midlands, Anglaterra) un acte de
denúncia contra l'execució cinc dies abans a
Barcelona (Catalunya) del militant
anarquista Salvador Puig Antich. En aquest acte, organitzat per la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) sota el títol Who
Killed Salvador Puig? (Qui ha matat Salvador Puig?) i en el
qual
intervingueren el militant anarcosindicalista Miguel García
García, exiliat a
Anglaterra des del 1969, i Albert Meltzer, de la Creu Negra Anarquista,
es va
passar el film Amanecer sobre
España
(Dawn over Spain o The
Will of the People, en anglès), film
documental de 1938 dirigit per Louis Frank sobre la
Revolució espanyola.
Naixements
Foto policíaca de Joseph Simonin (6 de març de 1894) - Joseph Simonin: El 7 de març de 1868 neix a Saint-Maurice (Illa de França, França) l'anarquista Joseph Simonin. Sos pares es deien Ferjeux Simonin, empleat a l'Asil Imperial de Vincennes, i Anastasie Allaux, cuinera. Es guanyava la vida fent de faixaire i vivia al número 9 de l'Impasse Ménilmontant de París (França). A començament de 1893 va ser sospitós per part de la policia d'haver participat en l'enganxament de manifests antipatriòtics en ocasió del sorteig de quintes. El 9 de març de 1893 participà, amb una cinquantena de companys, en les anomenades «Corredisses anarquistes» en favor de l'abstenció, organitzades per Eugénie Collot a la plaça de la République de París. El desembre de 1893 (o el gener de 1894) va ser detingut juntament amb una desena de companys de la regió parisenca. El 6 de març de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, després d'haver estat detingut al seu domicili del número 144 del carrer Oberkampf de París. Un altre germà seu també va ser fitxat com a anarquista i un dels germans Simonin va ser controlat com a assistent en 1887 de reunions anarquistes i com a membre del grup «La Sentinelle». El 16 de desembre de 1899 es casà al X Districte de París amb Marie Françoise Courtois. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
d'una de les condemnes d'Edmond Carpentier apareguda en el
diari Le
Guetteur de Saint-Quentin et de l'Aisne del 23 d'abril de
1901 - Edmond Carpentier: El 7 de març de 1873 neix a Montreuil-sur-Mer (Picardia, França) l'anarquista Auguste Julien Edmond Carpentier, conegut com Edmond Carpentier. Sos pares es deien Denis Edmond Carpentier, paleta, i Marie Fannie Théophanie Savreux. Sabater de professió, vivia al número 14 del carrer Marissons d'Amiens (Picardia, França). En 1893 va ser cridat a files, però a causa de «palpitacions» va ser destinat a serveis auxiliars. A finals de la dècada dels noranta la policia el donà com a «desaparegut» a Amiens. Entre gener i setembre de 1900 visqué al número 49 del carrer de l'Aventure d'Amiens, al domicili del company Jules Lemaire, i posteriorment s'establí al número 2 de la plaça del Marché-aux-Chevaux. El 4 de juliol de 1900 va ser jutjat amb Benjamin Crépel per «violències». En 1901 fundà un grup anarquista a Amiens. L'11 de gener de 1901 va ser desnonat del seu habitatge per manca de pagament i va escriure a l'exterior de la seva habitació «La propiété c'est le vol» (La propietat és un robatori) i al sòcol de la xemeneia «Vive l'anarchie» (Visca l'anarquia). El 10 de març de 1901 participà en el carnaval en el curs del qual diversos anarquistes (Bastien, Ferdinand Calazel, Dubourguet, Ducamp, Foullin, Gosselin, Goullencourt, Alice Marcellin, Péchin, Edmond Pépin, Ségard, Émilien Tarlier i Camille Tarlier) llançaren des d'un carro que representava «El Capital esclafant el Treball» pamflets amb textos revolucionaris, anarquistes, feministes i antimilitaristes. Organitzà diferents reunions polítiques, com ara la conferència de Ferdinand Calazel sobre la «Revolució obrera» del 17 de març de 1901 o la de Julie Pajaud (Séraphine) celebrada a la Sala Alcazar d'Amiens. El 3 d'abril de 1901 va ser denunciat per haver exhibit una pancarta amb el text «Vive la Liberté» i el 16 d'abril de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó per haver xiulat, el 15 de març anterior, des de la finestra del seu domicili, al número 56 del bulevard Jardin des Plantes, el pas del VIII Batalló de Caçadors a Peu. El 30 de maig de 1901 va ser desnonat per un algutzir del seu habitatge del bulevard Jardin des Plantes i una colla de companys de la «Lliga dels Antipropietaris» el van ajudar al desallotjament dels mobles, portant-los a mà pels carrers de la ciutat tot cantant cançonetes contra els propietaris. El 2 de juny de 1901 s'instal·là al número 8 del carrer Saint-Germain, juntament amb altres anarquistes (Jules Lemaire, Edmon Pépin, Émilien Tarlier i Camille Tarlier), on muntaren un taller de sabateria, decorat a la façana amb propaganda anarquista i una gran pancarta «Ligue des Anti-Proprios» (Lliga dels Antipropietaris), i on cantaven durant tot lo dia cançons anarquistes, alhora que xiulaven i insultaven els membres del clergat que hi passaven per la porta. El 8 de juny de 1901 Le Journal d'Amiens li va dedicar un article i Le Progrès de la Somme un altre on li donava la paraula. Vigilats per la policia, va ser denunciat per un gravat de Ravachol on posava «Si tu veux être heureux, nom de dieu, pends ton propiétaire» (Si vols ser feliç, redéu, penja el teu propietari). El 2 de juliol de 1901, després d'haver aferrat a l'interior d'un local ocupat com a seu de la «Lliga dels Antipropietaris», al número 8 del carrer Saint-Germain, un cartell que deia «L'Armée est l'école du crime» (L'Exèrcit és l'escola del crim), va ser condemnat, juntament amb Jules Lemaine i Émilien Tarlier, a dos mesos de presó per «provocació a l'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista»; però, en l'apel·lació de l'Audiencia del 24 d'octubre de 1901 el seu cas va ser sobresegut. El 20 de juny de 1902, en un nou desnonament del seu domicili, al número 34 del carrer Grand-Vidame, va ser detingut i denunciat per «escàndol nocturn i rebel·lió». El 14 de juliol de 1902 vivia al carrer Corps-Nus-Sans-Tête i des de la finestra del segon pis penjà una bandera negra, la qual va ser decomissada pel comissari central i el van processar. El setembre de 1902, amb Edmond Pépin i Tarlier, van ser denunciats a Épernay (Xampanya-Ardenes, França), on havien anat a fer la verema, per distribuir el fullet La peste religieuse. L'octubre de 1902 va ser interceptat, amb Jules Lemaire, per circular a peu sense cap finalitat per la zona de Xampanya. En 1904 el seu nom figurava com a «nòmada» en un registre d'anarquistes «desapareguts i/o nòmades». Posteriorment visqué maritalment amb la costurera Marie Antoinette Maloigne i els dos infants d'aquesta al número 16 del carrer Perreau i el 24 de març de 1904 l'acompanyà al domicili del seu marit on, després d'una discussió, ella trencà set vidres de les finestres; jutjat el 20 d'abril de 1904 per aquest fet, ell va ser condemnat a 15 dies de presó per «complicitat». El juny de 1917 va ser mobilitzat. Després de la Gran Guerra vivia al número 3 del carrer Petite Rue de la Veillère d'Amiens. Edmond Carpentier va morir el 13 d'octubre de 1930 al seu domicili d'Amiens (Picardia, França) i va ser enterrat dos dies després al Cementiri Nou de Saint-Pierre d'aquesta ciutat. ***
Notícia
de l'alliberament de Victor Ernest publicada en el periòdic
parisenc Le
Parti Ouvrier del 2 de setembre de 1895 - Victor Ernest: El
7 de març de 1875 neix a Brussel·lès
(Bèlgica) l'antimilitarista llibertari,
neomaltusià,
i després polític socialista, Victor Charles
Julien Joseph Ernest. Sos pares es
deien Joseph Ernest i Annette Mas. En 1895 era membre de les Joves
Guàrdies
Socialistes (JGS). Entre 1895 i 1898 fou corresponsal de
Bèlgica del periòdic
parisenc Le Parti Ouvrier. En 1895 va ser
condemnant per unes
declaracions antimilitaristes per un tribunal belga a 16 mesos de
presó, però
recobrà la llibertat el setembre de 1895 després
romandre sis mesos empresonat.
Membre de la Lliga Neomaltusiana de Bèlgica,
mantingué correspondència amb l'anarquista
Paul Robin. Col·laborà en el periòdic
neomaltusià anarquista Génération
Consciente (1908-1914), dirigit per Eugène
Humbert. A principis de segle
fou redactor del Journal de Charleroi. Entre 1911 i
1938 va ser regidor
municipal del Partit Socialista Belga (PSB) i entre 1912 i 1920 regidor
adjunt
al burgmestre de Charleroi i en 1922 de Jumet. Durant la Gran Guerra
s'encarregà d'una important missió d'espionatge
per a l'autoritat militar consistent
a cartografiar els combois ferroviaris alemanys i transmetre aquesta
informació,
via Països Baixos, al servei
d'intel·ligència britànic
«Cameron»; detingut,
aconseguí evadir-se i passar als Països Baixos i
després a Jumet (Charleroi,
Valònia), obtenint la Creu de Guerra francesa amb mencions
honorífiques. Entre
1918 i 1940 va ser diputat de Charleroi. Combaté el flamenc
a la Universitat de
Gand (Flandes Oriental, Flandes) i el bilingüisme dels
sotsoficials i oficials
de l'exèrcit i en l'administració; pronunciant-se
a favor d'una Bèlgica federal
de nou Estats provincials, única forma, al seu parer, de
compaginar els interessos
valons i la unitat de Bèlgica. En 1930 patrocinà
el I Congrés de la
Concentració Valona. Entre les seves obres podem destacar L'Almanach
Socialiste (1897, amb altres), Socialisme et
malthusianisme (1901) i
La Commune de Paris (1931). El seu últim
domicili va ser a Jumet. Sa companya
fou Marie Joséphine Clémentine Lampert. Victor
Ernest va morir el 14 d'agost de
1940 a Canes (Provença, Occitània). ***
Carlo Frigerio - Carlo Frigerio: El 7 de març de 1878 neix a Berna (Berna, Suïssa) l'impressor, comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista Carlo Frigerio, també conegut com Charles Frigerio. Sos pares, l'italià Giuseppe Frigerio i suïssa alemanya Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per l'àvia materna que en 1886 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). A partir de 1891 formarà part del moviment anarquista milanès i freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i mantingué correspondència amb Errico Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i s'establí de bell nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile Held, publica L'almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es reprodueix la crida de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions del govern italià, van ser processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per l'edició d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i participà activament en el cercle malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo, Enrico Carrara, etc.) i en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint redactor de Lo Sciopero Generale / La Grève Générale (1902) i de La Rivoluzione Sociale (1902-1903) i col·laborant en l'únic número editat de La Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà a París, d'on fou expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la delegació britànica. Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a Londres, però en 1909 marxà a Suïssa, on col·laborà en Risveglio / Réveil i en periòdics italians com La Protesta Umana i Il Grido della Folla. Entre el 20 de març de 1911 i el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de l'empresa «Cuiros i Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de París. En aquesta època col·laborà en Risveglio de Ginebra i en el setmanal sindicalista revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana. En 1915 s'instal·là novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb Malatesta, Bertoni, Emma Goldman, i altres, el «Manifest internacional anarquista contra la guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després d'haver estat sis setmanes detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a sospitós d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig de 1919, amb els companys de Risveglio / Réveil, prendrà posicions contra la Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa caserna». El novembre de 1919 tornà a Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova, ocupant-se especialment de la política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat després. En 1921 se'l va implicar en un procés per «conspiració contra el poder de l'Estat» obert contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità Nova. Absolt el març d'aquell any, fou novament detingut com a sospitós de complicitat amb els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del 21 de març de 1921 i no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità Nova es traslladà a Roma, s'establí també a la capital italiana. No obstant l'arribada del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de 1924 fou redactor de la revista malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la intensificació de la repressió, s'amagarà clandestinament a Torí i, després d'un temps a Marsella, tornarà a Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro vittime politiche, editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà la traducció del francès a italià –que ho havia estat de l'alemany al francès per Otto Karmina–, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo, de Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia, que serà editat en 1928 per l'editorial de Risveglio a Ginebra. En 1935 participarà en representació dels companys suïssos en una conferència secreta d'aliança entre els anarquistes italians emigrats a Europa tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), amb Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo Cremonini. Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la Federació Suïssa de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con criticà durament la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac imperialista de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu en les relacions amb el moviment anarquista francès, s'encarregà dels contactes orgànics durant la Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli anarchici e la rivoluzione spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de Santillán. Després de la guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor del periòdic mensual Risveglio / Réveil anarchiste, juntament amb Alfred Amiguet. Suspesa la publicació en 1950, la capçalera –sempre bilingüe, i amb Carlo Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la secció italiana– reapareixerà a començaments de 1957 per deixar de publicar-se definitivament en 1960. Carlo Frigerio va morir el 18 de gener de 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). ***
Notícia
de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys,
apareguda en el diari socialista parisenc Le Populaire del 22
de novembre de 1935 - Damiano La Chiesa: El 7 de març –algunes fonts citen l'11 de març– de 1883 neix a Tàrent (Pulla, Itàlia) el ferroviari anarquista Damiano La Chiesa. Sos pares es deien Pietro La Chiesa i Maria Celeste Inquieto. El juny de 1921 era el secretari de la secció tarentina de l'organització «Arditi del Popolo» (Esquadrons del Poble), constituïda sobretot per la Lliga Anarquista i el Cercle dels Joves Anarquistes per defensar els locals de les organitzacions obreres contra els atacs feixistes. El novembre de 1923 emigrà a França i s'instal·là a Saint-Cloud (Illa de França, França); l'octubre de 1926 s'establí a Bèusoleu (Provença, Occitània). A començament dels anys trenta retornà a la regió parisenca on, segons la policia, establí contactes amb els anarquistes Domenico Nanni, Eugène Simonetti, Carlo Girolimetti i Randolfo Vella. Després marxà a Canes (Provença, Occitània) on regentà una gelateria napolitana al bulevard d'Itàlia i que el febrer de 1934 traspassà a un tal Manzoni. El 6 de novembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i, gràcies a la campanya portada a terme pel Comitè del Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT), el 12 de gener de 1937 n'aconseguí una pròrroga i una autorització d'estada de sis mesos. Després de la caiguda del feixisme formà part del grup de Tàrent de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i, entre 1944 i 1945, assistí, amb Franco Greco, a diversos congressos i reunions d'aquesta organització. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Pietro Cociancich -
Pietro
Cociancich: El 7
de març de 1884 neix a Umag (Ístria,
Imperi Austrohonagares; actualment
Croàcia)
l'anarquista i resistent
antifeixista Pietro
Cociancich, també conegut com Pietro
Canziani i Il Triestino.
Sos pares es deien Antonio Cociancich i Maria Vouk
(o Vocek). Fuster
de professió, esdevingué anarquista quan era molt
jove, al voltant del moviment
obrer llibertari de les drassanes de San Rocco (Muggia, Friül)
i entrà a formar
part dels grups anarquistes de Trieste (Friül), molt actius,
però també molt
controlats per la policia imperial. Durant la Gran Guerra va ser
enrolat en la
Marina austrohongaresa i després del conflicte
bèl·lic es va dedicar a
recuperar armes i municions abandonades a les trinxeres a prop de
Monfalcone
(Friül) per a incrementar els petits arsenals anarquistes
locals. Participà en
diversos enfrontaments amb els escamots feixistes i
participà en la defensa de
la Cambra del Treball de Trieste. La seva casa familiar d'Istria va ser
cremada
per aquests escamots. El setembre de 1925 va ser denunciat per
possessió d'una
granada trobada en un escorcoll policíac a casa seva. El
maig de 1926 va ser
detingut per la policia d'Oneglia (Ligúria,
Itàlia), probablement durant un
intent d'expatriació clandestina. En 1927, per un decret
d'italianització dels
noms eslaus, el seu llinatge passà a ser Canziani.
El juny de 1928, quan buscava feina, o una via de fugida, va ser
detingut al
Fiume sota l'acusació de «falsificació
de moneda». Un informe de la Comandància
de la Milícia Voluntària de Seguretat Nacional de
Torí (Piemont, Itàlia) de
juliol de 1928 el considerà com «l'anarquista de
Trieste més actiu». Després
d'una breu estada laboral a Trieste, on treballà de
peó, aconseguí l'abril de
1930 passar a França, però deixà sa
companya i son infant a Trieste. A Marsella
(Provença, Occitània) treballà per a
l'empresa Coder i, un cop va ser
acomiadat, per al constructor Romeo Tonarelli. En aquesta
època va fer contacte
amb els anarquistes italians exiliats i amb la maçoneria
local. Amb altres
companys, entre ells Fiorello Del Conte (Fiore),
entrà en la lluita violenta contra les estructures i els
capitosts del règim
feixista. El 14 de gener de 1932, després de comprovar que a
l'edifici no hi
havia gent, llançà, juntament amb el
republicà Dante Fornasari, una bomba contra
la «Casa dels Italians» d'Aubanha
(Provença, Occitània), seu
l'Associació
d'Excombatents, cau dels feixistes enviats des de Roma per a controlar
i
provocar l'exili antifeixista. Detingut per aquest fet, juntament amb
son
company, va ser jutjat l'any següent i reivindicà
tota la responsabilitat
política i moral de l'acció, excloent totalment
Dante Fornasari. Aquest procés,
que començà el 26 de gener de 1933 a
l'Audiència d'Ais de Provença
(Provença,
Occitània), es convertí realment en un judici
contra la dictadura feixista,
gràcies a les accions dels comitès que es crearen
en el seu suport, però ell va
ser condemnat a cinc anys de presó i a cinc anys de
prohibició de residència –Dante
Fornasari va ser absolt. Un cop complida la pena, dos dies
després del seu
alliberament de la presó de Nimes (Llenguadoc,
Occitània), el 17 de juny de
1937, arribà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà
en la Revolució llibertària.
Gràcies a la seva experiència militar de la Gran
Guerra, s'integrà en el servei
de guardacostes a bord del Francisco,
enquadrat en la Columna «Tierra y Libertad», on va
romandre fins el febrer de
1939, que passà a França i va ser internat en un
camp de concentració. Aconseguí
fugir-ne i, amb el suport d'alguns companys, arribar clandestinament a
Brussel·les (Bèlgica) per evitar ser extradit. El
novembre de 1940 va ser detingut,
jutjat, condemnat per «residència
il·legal i falsificació de passaport»,
i
empresonat. Quan l'ocupació de Bèlgica pels
alemanys, va ser detingut per la
Gestapo i extradit a Itàlia. El maig de 1941 va ser
condemnat a tres anys de
confinament a l'illa de Ventotene, on va conèixer altres
anarquistes, però va
ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli coimputat,
en un procés
reobert feia poc per la magistratura militar, per la massacre del 12
d'abril de
1928 a la plaça Giulio Cesar de Milà, on moriren
18 persones. Malgrat la situació
crítica del feixisme, el 27 de juliol de 1943 va ser
interrogat sobre les seves
relacions amb Giobbe Giopp, Emilio Lussu i altres antifeixistes
italian. Va ser
transferit a la presó de Castelfranco Emilia, on
conegué el jove militant antifeixista
Claudio Pavone. Pietro Cociancich va morir el 17 de setembre de 1944 a
resultes
d'un bombardeig aeri de la presó de Castelfranco Emilia
(Emília-Romanya,
Itàlia). Pietro Cociancich
(1884-1944) ***
Notícia
sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari
parisenc Le
Matin del 4 de maig de 1905 - Georges Souplet: El 7 de mars de 1884 neix al I Districte de París (França) el pintor en esmalt i fotògraf anarquista Georges Souplet, també conegut com Armand Lebrun. Sos pares es deien Pierre Marie Souplet, sastre, i Françoise Julie Simon, modista. En 1905 vivia al carrer Godefroy-Cavaignac de París i l'abril d'aquest any va ser detingut, juntament amb el pintor en vidre Lucien Mignotte, a prop de Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), sota l'acusació de fabricació de moneda falsa. Posteriorment s'instal·là a Amiens (Picardia, França), on vivia al número 109 del carrer des Corroyers. En 1935 figurava fitxat com «anarquista militant» en la llista de la policia del departament del Somme. Georges Souplet va morir el 4 d'abril de 1980 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Chartres (Centre, França). ***
Josep
Larroca Vendrell - Josep Larroca
Vendrell: El 7 de març de 1899 neix a
Lleida
(Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista
Josep Larroca Vendrell, conegut com Lo
Manco. Sos pares es deien Domènec Larroca i
Mercè Vendrell. Ferroviari
de professió –s'encarregava d'enganxar els vagons
a l'Estació de Ferrocarril de
Lleida–, durant els anys republicans fou un dels membres
destacats de la Secció
de Ferroviaris de Lleida de la Confederació Nacional del
Treball (CNT),
adscrita a la Federació Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF). Entre el
18 d'agost i el 28 d'octubre de 1936 presidí, al Palau de la
Paeria, el primer
Tribunal de Justícia Popular de Lleida, tribunal
revolucionari del qual també
formaren part Domingo Blanco, Francisco Clavero, José Lecea,
Francesc Pelegrí
Garriga, Agustí Martí i Jordi Pons
Argilès, entre d'altres, i que va dictar,
sense cap garantia processal, 145 penes de mort. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. El 4 de gener de 1942
va ser detingut i, acusat de
pertànyer a la Resistència, internat al camp de
càstig de Vernet i, després
d'un temps reclòs a Bordeus (Aquitània,
Occitània), el 30 de juny de 1944
deportat amb la matrícula 94.228, juntament amb 402 persones
més, amb
l'anomenat «Tren Fantasma», al camp de
concentració nazi de Dachau (Baviera,
Alemanya), on arribà el 28 d'agost. Després de la
II Guerra Mundial milità en
la Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP) i residí al
Pertús. Josep Larroca Vendrell va morir el 6 de desembre de
1974 al seu domicili del Pertús (Vallespir,
Catalunya Nord) i va ser enterrat amb les banderes de la CNT i de la
FEDIP. ***
Necrològica
de José García Pacheco apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
juny de 1990 - José
García Pacheco:
El
7 de març de 1902 neix a Oriola (Baix Segura,
País Valencià) l'anarcosindicalista
José García Pacheco. Sos pares es dien Juan
García
Riqueline, llaurador, i Josefa Pacheco Pérez. Pastor des
d'infant, quan
tenia 18
anys emigrà a França i
s'instal·là
a Bordeus (Aquitània, Occitània), on
milità en el moviment anarquista francès. Fou
membre del Grup Anarquista «Sébastien
Faure» de la Federació Anarquista (FA) i,
amic dels germans Lapeyre, mantingué bones relacions amb La
Libre Pensée i la
Unió Pacifista. Quan esclatà la
Revolució de 1936 retornà a la
Península i, amic
íntim de David Antona Domínguez, va ser enviat
per la Confederació Nacional del
Treball (CNT) a l'Hospital de Sang d'Ontinyent (Vall d'Albaida,
País Valencià).
També fou responsable d'un quiosc de premsa confederal de la
CNT. En 1939, al
final de la guerra, va ser capturat per les tropes franquistes i tancat
un
temps. Un cop lliure retornà a Oriola, on
treballà de pastor i participà en la
lluita clandestina. En 1946 creuà, amb sa companya Carmen
Molinero Esteban,
els Pirineus i
s'instal·là a Bordeus, on visqué de la
venda de plantes medicinals a les apotecaries.
Gran lector (E. Armand, Manuel Devaldès,
Sébastien Faure, Han Ryner, Élisée
Reclus, etc.), s'oposà a qualsevol mena de
violència. El seu últim domicili va ser a Dormont
(Aquitània, Occitània). José
García Pacheco
va
morir el
23 de març –algunes fonts citen
erròniament el 22 de març– de 1990 a
l'Hospital
Saint-André de
Bordeus (Aquitània,
Occitània) i va ser incinerat tres
dies després. ***
Léo
Malet - Léo Malet:
El 7 de
març de 1909 neix a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) el novel·lista i
poeta, d'antuvi,
llibertari, després, trotskista i,
finalment, conservador, Léon Jean Malet, més
conegut
com Léo
Malet i que en
la seva obra va fer servir diferents pseudònims, com ara Frank Harding, Léo
Latimer, Lionel Doucet, Jean de Selneuves, Noël Letam,
Omer Refreger, Louis Refreger i, amb els escriptors Serge
Arcouët
i Pierre Ayraud, el col·lectiu John-Silver Lee.
Era fill natural de la modista Louise Nathalie Refréger i
l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb el funcionari
Jean Marie Gaston Malet celebrat el 6 de juny de 1910. Un
germà seu va
morir de tuberculosi quan
encara no havia fet
els tres anys. Orfe, va ser criat per Omer Refreger, son avi boter, que
l'introduí de manera autodidacta en el món de la
literatura. Un cop obtingué el
certificat d'estudis primaris en 1923, es posar a fer feina com a
venedor de
teixits i, a partir dels 15 anys, com a empleat d'un banc. En 1925
assistí a
una conferència de l'anarquista André Colomer al
Cercle d'Estudis Socials (CES)
de Montpeller titulada «Deux monstres, Dieu et la Patrie,
ravagent l'humanité»
(Dos monstres, Déu i la Pàtria, assolant la
humanitat) que l'influí força i el
decantà pel pensament anarquista. Després
d'això seguí una correspondència amb
el conferenciant. Decidí que necessitava nous aires i l'1 de
desembre d'aquell
mateix 1925 arribà a París. A la capital francesa
començà a actuar com a
cantautor a Montmartre, especialment al cabaret «La Vache
Enragée», i s'introduí
en els cercles anarquistes, especialment el «Foyer
Végétalien» (Fogar
Vegetarià) del carrer de Tolbiac, on dormia, i que
més tard serà protagonista
de moltes de les seves novel·les. A més de
cantar, va fer de tot: oficinista, empleat
bancari, netejador d'ampolles a l'empresa Félix Potin,
manobre, gerent de
botigues de moda, figurant de cinema, telefonista, venedor ambulant de
diaris,
embalador a l'editorial Hachette, secretari d'un cantant, etc. Es
resguarda del
fred a la biblioteca de Sainte-Geneviève. En 1926 va ser
detingut per
vagabunderia i tancat a la Petite Roquette de París; en
sortir de la presó
intentà arribar a Montpeller pujant als trens sense pagar,
però en arribar a
Mâcon s'assentà en un bordell. També va
fer de periodista per a publicacions
llibertàries (En
Dehors, L'Insurgé, Journal de l'Homme aux
Sandales, La Revue Anarchiste, etc.) i de
«negre» d'escriptors
reconeguts. En 1928 conegué Paulette Doucet, que
esdevindrà sa companya. El seu
interès per la poesia el portà entre 1930 i 1949
a participar en les
publicacions del moviment surrealista, fet que el va acostà
al trotskisme i
entre 1936 i 1939, amb Benjamin Péret, milità en
el Partit Obrer
Internacionalista (POI) d'aquesta tendència comunista.
Assidu del cafè Cyrano,
fou íntim d'André Breton, Jacques
Prévert, René Magritte, Yves Tanguy,
Dalí i
altres artistes surrealistes. En 1936 va ser detingut amb uns amics per
esbroncar l'actriu Marcelle Géniat. El 16 d'abril de 1940 es
casà amb Paulette Léonce Doucet –Oscar
Domínguez i Jacques Prévert van ser els
testimonis de les noces– i ambdós
fundaren el «Cabaret du Poète Pendu». El
25 de maig de 1940 va ser detingut per
«atemptat contra la seguretat interior i exterior de
l'Estat» per haver signat
un pamflet subversiu i tancat a la presó de Rennes,
però els guardes
l'alliberaren davant la proximitat de les tropes alemanyes. Un cop
lliure va
ser detingut pels nazis quan tornava a París a peu pensant
que era un desertor
i fou reclòs només 18 mesos al camp de
concentració de Sandbostel [Stalag X-B]
(Baixa Saxònia, Alemanya) ja que un metge seguidor dels
surrealistes li va fer
un diagnòstic mèdic fals. A
començaments dels anys quaranta
començà a escriure
novel·les policíaques, negres i de
«capa i espasa». Durant l'Ocupació
formà
part de l'organització semiclandestina «La Main
à Plume» que intentava mantenir
l'esperit surrealista durant la guerra. En 1942
s'instal·là a Châtillon, on el
13 de juliol nasqué son fill Jacques. Aquest mateix any, amb
la novel·la
policíaca 120,
rue de la Gare posarà
en escena el detectiu Nestor Burma, que serà protagonista de
33 obres seves i
portarà l'autor a la popularitat. Aquest personatge
inspirarà una sèrie
televisiva i quatre obres seves seran portades al cinema. En 1948 va
ser
guardonat amb el «Gran Premi de Literatura
Policíaca», en 1958 la seva sèrie de
novel·les Les
Nouveaux Mystères de Paris aconseguí el
«Gran Premi de l'Humor Negre» i en 1984
rebé el «Gran Premi del
Club dels Detectius». El dibuixant llibertari Jacques Tardi
adaptarà algunes de
les seves obres al món del còmic. En 1981 sa
companya Paulette Doucet morí. Una
entrevista seva publicada en el diari Libération de l'11 de juny de 1985
causà un gran escàndol per les seves declaracions
considerades xenòfobes i racistes. En 1988
publicà la seva autobiografia La
vache enragée.
Léo Malet va morir el 3 de març de 1996 al seu
domicili de
Châtillon (Illa de
França, França) d'una crisi cardíaca.
Pòstumament, en 1997, va ser publicat el
seu Journal
secret. ***
Dolores Vimes Domínguez - Dolores Vimes Domínguez: El 7 de març de 1912 –algunes fonts citen erròniament 1911– neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família anarquista, l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez. Sos pares es deien Juan Vimes i Dolores Domínguez. Abans de la proclamació de la II República espanyola ja pertanyia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son pare, Juan Vimes Durán, fou un dels fundadors del sindicat a Constantina i durant la dictadura de Primo de Rivera i amb la República estigué pres en diverses ocasions. Son pare i son germà va ser assassinats pel feixisme a Madrid en acabar la guerra. Son company, José Teyssiere Gómez, també cenetista, va ser condemnat a la pena de mort, però, un cop commutada la pena i després de passar per la presó de Sevilla, fou destinat al camp de concentració de La Corchuela, a uns vuit quilòmetres de Dos Hermanas, on més de mil presos polítics treballaven en la construcció del canal del Baix Guadalquivir. En 1942 hagué de casar-se religiosament amb son company al mateix camp de La Corchuela per poder cobrar unes pessetes amb les quals poder alimentar sos fills. El 28 de desembre de 1942 Teyssiere aconseguí evadir-se del camp i, després de passar un dies amagat a casa d'uns companys, Dolores el portà a la seva cabana del barri dels Cuarteros, on aconseguí mantenir-lo ocult durant cinc anys fins que la seva situació va ser normalitzada. En els últims anys de sa vida participà en actes sobre la memòria històrica i sobre el reconeixement dels presos del Canal. El seu testimoni fou recollit en els llibres El canal de los presos (1940-1962) (2004, de diversos autors) i La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005), de José Luis Gutiérrez Molina; i en el documental Presos del silencio (2004), de Mariano Agudo i Eduardo Montero. Dolores Vimes Domínguez va morir el 17 de maig de 2007 a l'Hospital Virgen Macarena de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat. ***
Ramón
Álvarez Palomo (París, 1935) - Ramón Álvarez Palomo: El 7 de març de 1913 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista asturià Ramón Álvarez Palomo, també conegut com Ramonín. Sos pares es deien Ramón Álvarez, torner i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Carmen Palomo, i eren cinc germans. Va anar a l'Escola Neutra (racionalista) d'Eleuterio Quintanilla Prieto, persona que li influirà força, i, com era normal en les famílies treballadores, amb 12 anys va entrar com a mosso a l'apotecaria Castillo, d'on va passar a treballar a al forn «La Flor», a La Guía, a prop de Gijón. En 1928 va ingressar en la CNT. En 1931 va ser elegit secretari de la Secció de Forners de Gijón i membre del Comitè del Sindicat d'Alimentació. El juliol de 1933, en el Congrés Regional de la CNT celebrat a Gijón, és elegit secretari general de la CNT d'Astúries, Lleó i Palència, i defensarà l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT). Després del moviment revolucionari cenetista de 1933, és detingut el desembre d'aquell any i és tancat a la presó del Coto. Setmanes després va ser traslladat a la presó de Torrero (Saragossa), on havia tancats més de 300 cenetistes acusats del delicte de «rebel·lió contra la forma de govern», entre ells Buenaventura Durruti, Cipriano Mera i Isaac Puente, amb els quals farà amistat. Traslladat a Burgos per se sotmès a Consell de Guerra, va ser alliberat a finals d'abril de 1934 gràcies a l'amnistia parcial d'Alejandro Lerroux. Quan va esclatar la Revolució d'Octubre de 1934, va ser secretari del Comitè Revolucionari de Gijón, i quan va fracassar el moviment insurgent, va fugir de la ciutat asturiana amb Luis Meana, que n'era vicesecretari; caminant muntanya amunt van arribar a Rengos, on es van refugiar a casa d'una germana de Meana fins al març de 1935 que aconsegueixen passar a França. Va romandre a París fins a l'amnistia del Front Popular de febrer de 1936. De bell nou a Astúries, és elegit com a delegat per al Congrés de la CNT de maig de 1936 a Saragossa, on la gestió cenetista asturiana abans i després de la Revolució de 1934 serà aprovada per aclamació. Durant les setmanes següents farà una gira propagandística, realitzant mítings arreu l'Estat espanyol. Quan va esclatar l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón i també va ocupar la secretaria de Mobilització de la Comandància General de Milícies Confederals. Quan es va crear el Consell Sobirà d'Astúries i Lleó va ser nomenat conseller de Pesca en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i a partir del setembre de 1937 va ser també membre de la Comissió d'Evacuació. A començaments de 1937 es va casar amb Carmen Cadavieco, amb qui tindrà una filla, Diana. Després de la caiguda del Front Nord –son pare i un dels seus germans van ser afusellats pels feixistes–, va marxar a Catalunya, on va ser designat secretari de Segundo Blanco, quan aquest va ser nomenat ministre d'Instrucció Pública en el govern de Negrín, i responsable de Propaganda la FAI. Quan va ser ocupada Catalunya, va passar a França i es va instal·lar a París, on morirà sa muller. Durant l'estiu de 1940, amb l'avanç alemany, fuig cap a Orleans. En 1942 es va instal·lar a Chartres, on va organitzar un grup cenetista de 500 militants. En 1945 va participar en la reunió de la CNT celebrada a Tolosa de Llenguadoc, on va ser nomenat secretari del Comitè Regional d'Astúries en l'Exili, càrrec que compaginarà amb el de secretari del Comitè Nacional de la CNT, que defensa les tesis cenetistes de l'Interior enfront del sector encapçalat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Aquell any es va casar amb Aurora Molina Iturbe, filla d'un destacat anarcosindicalista de la FAI i que ja tenia una filla, Violeta; fruit d'aquesta unió vindran dos fills més, Dalia i Floreal. En 1945 va deixar Tolosa i es va traslladar a París. En 1947, com a secretari del Subcomitè Nacional va entrar clandestinament a Espanya. Entre 1957 i 1961 va ser secretari de Defensa del Subcomitè Nacional. Va passar un més pres a París l'octubre de 1961 a petició de les autoritats espanyoles acusat d'activitats contra el règim de Franco. En 1961 va representar la Federació Local de París en el Congrés Unificat de Llemotges, on va fer costat la creació de Defensa Interior, però negant-se a formar-ne part. En 1962 va ser secretari del Comitè Regional del Nord i va acudir al Ple Intercontinental de Tolosa. L'11 de setembre de 1963 va ser detingut en la batuda contra el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En 1965 va assistir al Congrés de Montpeller delegat per París. A finals dels anys 60 va contribuir, juntament amb líders de la UGT, a la creació del Fons Unificat de Solidaritat Obrera (FUSOA), destinat a recaptar fons als centres de treball per ajudar els obrers empresonats o acomiadats. Va tornar a Astúries en 1972, però va ser en 1976, mort Franco, quan va retornar definitivament a Gijón, on va participar activament en la reconstrucció de la CNT i va ser nomenat secretari regional del sindicat anarcosindicalista. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT) després del Congrés de la Casa de Campo de 1979, va ser nomenat secretari regional el febrer de 1980 i secretari del Comitè Confederal en 1983. Entre 1978 i 1994 va dirigir la revista mensual Acción Libertaria, òrgan cenetista primer i cegetista després. A més va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Antena, Asturias, Castilla Libre, CNT (escindits), CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Debate Confederal, España Libre, Exilio, Historia Libertaria, La Hora de Manyana, Libre Pensamiento, El Noi, Polémica, Rojo y Negro, Ruta, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Viejo y nuevo. Ideas y realidades en la historia (1967), Importancia y futuro del sindicalismo (1967), Eleuterio Quintanilla. Vida y obra del maestro (1973), Avelino González Entrialgo (1978), Avelino G. Mallada, alcalde anarquista (1978), Historia negra de una crisis libertaria (1982), José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante (1990), Rebelión militar i sublevació en Asturias (1995), entre d'altres. Ramón Álvarez Palomo va morir el 14 de novembre de 2003 a l'Hospital de Cabueñes de Gijón (Astúries, Espanya) i va ser incinerat al tanatori d'aquesta ciutat. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Necrològica de Felicidad Casasín Bravo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 d'octubre de 1992 - Felicidad Casasín Bravo: El 7 de març de 1913 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista Felicidad Casasín Bravo, també coneguda com Felicidad Casasín del Prado o Felicitas Casasín. Sos pares es deien Bartolomé Casasín Pérez i Marina Bravo. En 1931 fou una de les fundadores del grup «Eliseo Reclus» d'Angüés, adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), del qual formaven part destacats anarquistes, com ara Antonio Alsina Soliva; els germans José i Román Arnal Mur; Severino Fortuño Cabrero; Juan José Lomero Bravo; els germans Joaquín, Tomás i Vicente Rivera Sarvisé; José Sanz Villacampa; Antonio Tisner Bescós i Fabián Vispe Vilellas, entre d'altres. També militava en les Joventuts Llibertàries i formava part del grup teatral local. En 1934 pertanyia als grups d'afinitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lada a Barcelona, s'afilià a la CNT catalana i participà en les lluites de carrer de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Son pare, Bartolomé Casasín Pérez, paleta cenetista, fou afusellat pel feixisme el 5 de gener de 1937 a Osca (Aragó, Espanya) quan tenia 53 anys, juntament amb 36 persones d'Angüés. Un cop alliberada la seva localitat natal, en formà part de la col·lectivitat llibertària que es creà. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i fou internada a camps de concentració i enviada, amb Casimira Sarvisse Sesé, entre d'altres, a Belle-Île-en-Mer (Bretanya). Son primer company, Esteban Palacio, –també conegut com Lecheré o Esteban del Prado, d'aquí l'altre nom seu–, que havia conegut a Angüés, morí en 1952 a Le Havre (Alta Normandia, França). Més tard s'ajuntà amb Antonio Mairal, conegut a França com Jorge Vidaller, amb qui visqué al municipi occità de Quilhan (Llenguadoc, Occitània). Felicidad Casasín Bravo va morir el 18 d'agost de 1992 a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França) i fou enterrada quatre dies després al cementiri de Saint-Marie d'aquesta població. ***
Luis
Arrieta de las Heras - Luis Arrieta de las Heras: El 7 de març de 1920 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Arrieta de las Heras, conegut com Lagun(«company» en basc). Era fill de Luis Arrieta i de Matilde de las Heras. Visqué i milità a la zona minera de Trapagaran (Biscaia, País Basc). En 1933 s'afilià a les Joventuts Llibertàries de Trapagaran, de les quals va ser nomenat el seu primer secretari, i en 1936 lluità contra les tropes franquistes enquadrat en el «Batalló Sacco i Vanzetti», però va ser enviat a la reraguarda perquè només tenia 16 anys i per la seva feina de miner. L'abril de 1937 s'enrolà, mentint sobre la seva edat, en el «Batalló Bakunin». Quan caigué el front Nord, el juny de 1937 va ser capturat pels feixistes i tancat a diversos camps de concentració (Orduña, Miranda, Carmelo de Vitòria i Los Escolapios de Bilbao). En el judici se li va demanar la pena de mort, però tingué sort i el seu cas va ser sobresegut. Després va ser obligat a ingressar en diversos batallons de treballadors, com ara San Pedro de Cardeña de Burgos, San Juan de Mozarrifar de Saragossa, Sariñena, front de l'Ebre –on s'encarregà amb altres companys de recollir ferits i reconstruir les infraestructures destruïdes–, Girona, Castelló, Toledo, Guipúscoa, etc., i després enviat a fer el servei militar al Regiment d'Enginyers Núm. 6 de Bilbao fins al 30 de juny de 1942 que fou llicenciat. S'establí al barri de La Arboleda de Trapagaran, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'acabava de reorganitzar; però sis mesos després fou mobilitzat fins al 1944. Aquest any es casà amb Anastasia Aparicio Alcubilla, amb qui tingué tres fills (Evelio, Óscar i José Luis). A partir de 1945 va ser detingut gairebé tots els anys –en total una vintena de vegades– per la seva activitat militant –fou acusat de «comunista», cosa que no desmentí per així protegir els companys llibertaris–; «cremat» per a la resistència clandestina, participà en reunions i va fer viatges a una banda i altra dels Pirineus. El 26 d'abril de 1966 va ser detingut, amb Pablo Crespo Soto i José González León, per pertànyer a l'Aliança Sindical d'Euzkadi (ASE) i per propaganda del Primer de Maig; jutjat, va ser condemnat a tres mesos per associació il·lícita i a tres mesos i multa de 5.000 pessetes per manifestació il·legal. En aquesta època es mostrà contrari a l'estratègia cincpuntista. Durant els anys setanta intentà amb altres companys reorganitzar la CNT a la seva comarca i estava afiliat a la Federació Comarcal del Marge Esquerre de la CNT a Barakaldo. L'abril de 1978 va ser nomenat secretari del Comitè Regional Nord de la CNT i entre 1992 i 1993 fou el seu secretari de Premsa. Publicà articles en Anarkia, Ekinaren Ekinaz i Solidaridad Obrera. Luis Arrieta de las Heras va morir el 19 de juny de 1997 al seu domicili de Trapagaran (Biscaia, País Basc) i va ser enterrat al cementiri de La Arboleda de la localitat. ***
Patrick
Schindler a Toló durant el seu servei militar - Patrick
Schindler: El 7 de març de 1956 neix a Le
Perreux-sur-Marne (Illa de França,
França) el documentalista, periodista, escriptor i militant
anarquista i del
moviment gai Patrick Jean-Marc Schindler, que fa servir els
pseudònims Petr Pasek i La Fiotte Noire. És el fill
dels treballadors del comerç esquerrans
Pierre Schindler, d'origen suís alemany, i Andrée
Pasek, d'origen txecoslovac.
Tingué una infància difícil i amb 15
s'instal·là amb sa mare a París
(França).
Entre 1971 i 1972, quan estudiava a l'Institut Buffon de
París, milità en el
Moviment contra el Racisme i l'Amistat entre els Pobles (MRAP),
participant en
tots els esdeveniments reivindicatius de l'època, i fou un
dels fundadors del
Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR).
Entre 1972 i 1974 formà part
del grup «Germinal», adherit a la
Federació Anarquista (FA). En aquesta època
també fou un dels animadors del Col·lectiu
Radical Anarquista de l'Institut
Buffon (CRAB), fins la seva expulsió del centre
acadèmic en 1973 per la seva
militància política. Entre 1974 i 1977 fou
periodista en el diari Libération
i col·laborà en el periòdic
mensual revolucionari homosexual Gay-Pied.
En 1974 signà el manifest antimilitarista «Appel
des 100», que feia costat la
lluita dels reclutes a les casernes pels seus drets i defensava la fi
del
servei militar obligatori. Quan va ser cridat a files en
l'exèrcit de l'aire a Châteaudun
(Illa de França, França), realitzà una
vaga de fam a Toló (Provença,
Occitània)
i purgà mesos de presó per
«agitació» abans de ser llicenciat
–durant aquest període
redactà el diari Contingent rebelle.
En aquests anys participà en la redacció de Le
Monde Libertaire i distribuïa La
Cause du Peuple i Tout!.
Fent els
estudis universitaris conegué el filòsof
René Schérer, també activista del
FHAR.
En aquests anys va fer viatges arreu d'Europa, Amèrica i
Àsia. Després de
llicenciar-se en lletres modernes en 1977 a la Universitat
París-VIII Vincennes,
continuà els estudis al Centre de Formation et de
Perfectionnement des
Journalistes (CFPJ, Centre de Formació i Perfeccionament de
Periodistes).
Després de realitzar diverses feinetes (missatger,
teletipista, restauració a
Amsterdam i a Nova York, etc.), entre 1988 i 1998 treballà
com a documentalista
i responsable d'informació en una empresa de reassegurances.
En aquests anys de
la sida va perdre la meitat dels seus amics. A partir de 1995, sobretot
després
d'evacuació violenta dels immigrants sense papers de
l'església parisenca de Saint-Ambroise
i de l'ascens a diverses regions franceses del Front Nacional (FN),
entrà a
formar part, amb altres companys anarquistes, de Ras l'Front (FLF),
xarxa
d'organitzacions esquerranes creada en 1990 per lluitar contra el FN i
les
seves idees feixistes, editant entre 1996 i 1998 la revista setmanal
antifeixista Claaaaaash
(Col·lectiu
Llibertari anticapitalista, antireligiós, antifeixista,
antiautoritari,
antiracista, antirevisionista, antisexista i antihomòfob).
Des de 1999 viu en
parella amb Christophe Tzotzis, tenor i guarda infants, afiliat al
Partit
Socialista (PS). En 1998 els animadors de Claaaaaash
s'adheririen a la FA i fundaren un grup que porta aquest nom. Entre
2001 i 2007
fou redactor en cap en una associació d'asseguradors i de
mutualistes. Des
d'aleshores, treballà per lliure per a diverses revistes
d'asseguradores. En
2002 s'uní a «Act-Up París»,
associació de lluita contra la sida. Dins de la
FA, participà activament en la Comissió
Antipatriarcal i en l'Equip de Relacions
Internacionals, especialment en la direcció d'Alemanya,
Àustria i els països de
l'Est. Assistí a nombrosos congressos de la FA i entre 2006
i 2007 fou
secretari d'Història i Arxius. En el 64 Congrés
de FA, celebrat en 2007 a Gange
(Llenguadoc, Occitània), en va ser nomenat secretari
general. Després de patir
problemes de salut a partir de 2014, es consagrà a la
literatura, a
l'escriptura, a l'estudi i a la militància. En 2017 era
membre del grup «Botul»
de la FA. Entre les seves obres, podem destacar La
fleur au canon, ou les tribulacions d'un mauvais soldat Sveik
(1978; reeditada en 2008 sota el títol L'Arme
à l'oeil), Le Front National
à l'assaut de la culture (1996,
amb Mireille Guillaume), Agir
contre le Front National (1997, amb altres), Contre
l'homophobie
(1998, amb Claudie Lesselier), Des femmes et des
homosexuel(le)s contre l'extrême
droite (1998), Les anarchistes contre l'ordre
moral, reste d'une
conférence à l'usine (2002), Criminalisation
de l'immigration répression
policière, arguments pour l'émancipation sociale
(2006, amb Daniel Giraud,
Raurice Rajsfus i René Schérer), Vie et
luttes de Margarethe Faas Hardegger,
anarchiste, syndicaliste & féministe suisse au
début du XXe siècle
(2007), Une décennie de luttes sociales
(2008), 1998-2008. Une
décennie de luttes sociales (2008) i Arthur
Rimbaud ou l'anarchiste
inachevé (2011), Éloge de la
passe. Changer le sport pour changer le
monde (2012, amb altres), Jean Genet. Traces
d'ombres et de lumières
(2016), Homophobes = Assassins (2017), Contingent
rebelle. Récit d'un
réfractaire au service militaire dans les années
1970 (2017), Klaus Mann
ou le vain Icare (2021). Actualment viu a Atenes
(Grècia).
Defuncions
Necrològica de François Rouge apareguda en el periòdic nord-americà Cronaca Sovversiva de l'1 d'abril de 1905 - François Rouge: El 7 de març de 1905 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el dramaturg, cançonetista i militant anarquista François Rouge. Havia nascut en 1857. Amic de Luigi Bertoni, en 1902 el va visitar a la presó. Col·laborà habitualment en Le Réveil Socialiste-Anarchiste des del seu naixement el juliol de 1900 i entre 1902 i 1903 el seu nom hi apareix com a contacte per a enviar cartes i paquets a aquest periòdic ginebrí. Destacà com a conferenciant i com a autor de peces teatrals satíriques en un acte, com ara C'est la loi (1904). En 1903 participà amb 1.000 francs per a pagar la fiança de 2.000 per a aconseguir la llibertat del sindicalista revolucionari Ernest Bischoff aleshores detingut per la seva participació en la vaga de la construcció d'aquell any a Ginebra. En 1904 estrenà Aux cuisines communistes, peça teatral realitzada per a recaptar fons per a les cuines comunistes que es crearen durant la citada vaga de la construcció. En 1904 publicà també l'opuscle Chansons pour rire rouge et jaune, publicat per Le Réveil, que recollia cançons (Les poires helvètiques, Le pétardier de Saint Pierre, Les décorés, etc.) que solia interpretar en les reunions i vetllades obreres. Molt malalt, continuà militant fins que li va ser impossible. François Rouge va morir el 7 de març de 1905 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat l'endemà al cementiri de Saint-Georges d'aquesta ciutat. ***
Charles
Perron - Charles Perron: El 7 de març de 1909 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa), d'una grip fulminant que se l'emportarà en només un dia, el propagandista bakuninista, cartògraf i membre de la Internacional Charles-Eugène Perron. Nascut el 6 de desembre de 1837 a Le Petit-Saconnex, suburbi de Ginebra (Ginebra, Suïssa), descendent d'una família savoiana emigrada a Suïssa durant el segle XVIII, era fill d'un pintor d'esmalts i futur director d'hospital. Seguirà les passes de son pare, estudiant a les escoles d'art de Ginebra, fent cursos amb el pintor Barthélémy Benn i seguint la carrera artística. Quan tenia uns 20 anys va marxar a Rússia on residirà durant cinc anys. De tornada a Suïssa va treballar com a pintor d'esmalts i retocador de fotografia. Va freqüentar els cercles socialistes de Ginebra i es va adherir a la secció ginebrina de la Internacional (AIT). Durant la segona meitat dels anys 60 va estar tan íntimament lligat a Bakunin que va instal·lar-se prop de Vevey, a la vora del llac Léman superior i després a Ginebra, sempre al costat de Bakunin. Del 9 al 12 de setembre de 1867 va assistir al primer congrés de la Lliga de la Pau i la Llibertat. En setembre de 1868 va ser un dels delegats suïssos en el Congrés de l'AIT de Brussel·les. En el segon congrés de la Pau a Berna, en 1868, formant part de la minoria que s'escindeix i crea l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista. Després del congrés de la Federació Francesa de l'AIT (gener de 1869) va fundar i dirigir el periòdic L'Egalité, responsabilitat que cedirà més a Paul Robin. El desembre de 1869, en una estada a París, coneixerà Élisée Reclus. Perron durà la correspondència amb el Consell General de l'AIT a Londres per intentar que l'Aliança sigui acceptada com a secció de la Internacional. En juny de 1871, per possibilitar la fuga de communardsparisencs, va obtenir cert nombre de passaports, que Adhémar Schwitzguébel portarà a París; gràcies a això, André Léo podrà refugiar-se a Suïssa. En 1872 va deixar Suïssa durant tres anys i va treballar de cartògraf. En 1876 va assistir com a delegat de la secció de Vevey al Vuitè Congrés de la Internacional. El 18 de març de 1877 va participar a Berna en la manifestació de commemoració de la Comuna de París que acabarà amb aldarulls amb la policia. Col·laborarà tot seguit al costat d'Élisée Reclus en la redacció de Travailleur, i treballarà com a cartògraf en la monumental obra d'Élisée Reclus La Nouvelle Géographie Universelle. Després farà feina a la Biblioteca Pública i Universitària de Ginebra i més tard es va convertir en conservador del Dipòsit de Plans d'aquesta ciutat. En 1898 Reclus li va proposar un càrrec a l'Institut Geogràfic de la Universitat Nova de Brussel·les, però mai no en va prendre possessió. En 1900 va guanyar el Gran Premi de l'Exposició Universal de París per una maqueta d'escaiola del relleu de Suïssa realitzada a partir de fotografies aèries. ***
Notícia
d'una de les detencions de Joseph-Mathurin Pinel apareguda en el diari
parisenc La
République Française del 17 de
novembre de 1888 - Joseph-Mathurin Pinel:
El 7 de març de 1922 mor a París
(França) l'anarquista Joseph-Mathurin Pinel,
conegut com Charles Eugène Stadelmann.
Havia nascut el 22 d'agost de 1860 a Lessiguet (Merdrignac, Bro Sant
Malou,
Bretanya) –algunes
fonts citen erròniament Mey (Lorena,
França).
Era fill dels conreadors Julien Pinel
i Marie-Jeanne Madigand. Amb un ampli historial delictiu, va patir set
condemnes
per «robatori» i «estafa»,
entre elles el 31 de maig de 1877 a un mes de presó
a Montfort (Aquitània, Occitània), el 24
d'octubre de 1879 a dos mesos de presó
a Nantes (Bro Naoded, Bretanya), el 8 d'agost de 1879 a tres mesos de
presó a Moulins
(Alvèrnia, Occitània), aquestes tres per
«robatori». Durant el servei militar a
Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) va
ser condemnat a diversos anys de
penes d'obres públiques, com ara el 16 de setembre de 1882 a
dos anys per
«destrucció d'efectes militars», el 31
de juliol de 1883 a cinc anys per
«deserció en temps de pau amb
desaparició d'efectes militars» o el 22 de febrer
de 1884 a cinc anys per «deserció».
Capturat per les autoritats militars, va aconseguir
fugir el 9 d'agost de 1884 del Batalló d'Àfrica
on havia estat enviat. De bell
nou a la metròpoli amb la identitat falsa de Charles
Eugène Stadelmann,
es guanyà la vida treballant de cambrer de cafè a
París (França). El juny de
1887 s'afilià a la Cambra Sindical dels Venedors de Begudes.
Vivia al carrer
Vertbois, però el novembre de 1888 es traslladà
al número 52 bis del carrer
Vinaigriers per estar a prop del seu company Auguste Dacron. A finals
de
novembre de 1888, a resultes de dos explosions contra oficines de
col·locació
als carrers Boucher i Française, va ser detingut, juntament
amb altres companys
(Pierre Blivet, Auguste Cochin, Alexandre Ducron, Jules Espagnac,
Victor Leprince,
Lesplats, Jean Louvet, Jean Mounet i Édouard Soudey) i
tancat a la presó parisenca
de Mazas. Va ser exonerat gràcies al testimoni del
propietari del cafè amb qui
havia jugat a cartes al vespre de l'explosió,
però durant la investigació la
policia va descobrir que vivia sota una identitat falsa i va ser
reclamat per
les autoritats militars. El 27 de desembre de 1888 va ser condemnat pel
Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per
«cops i ferides».
Amnistiat de les seves desercions, el 17 de desembre de 1889 va ser
destinat al
II Regiment d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i va fer la
campanya d'Àfrica fins
el 24 d'agost de 1890. El 8 de gener de 1892 va ser condemnat per
l'VIII
Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i
tres anys de
prohibició de residència per
«complicitat en robatori». El 24 de gener de 1893
va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de
París a vuit mesos de presó per
«infracció de la prohibició de
residència». L'abril de 1895 vivia al numero 96
del carrer Saint-Dominique de París. El 25 de juliol de 1899
va ser condemnat per
l'XI Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó
per «abús de
confiança». El 7 de setembre de 1900 va ser
condemnat per l'XI Tribunal
Correccional del Sena a tres mesos de presó i 500 francs de
multa per «infracció
a la llei de compres». L'1 de gener de 1906 va se alliberat
totalment de les
seves obligacions militars. El 25 de juny de 1918 es casà al
VI Districte de
París amb la bugadera parisenca Anaïs
Élisa Thomas. En aquesta època vivia al
número 2 del carrer Bourbon-Le-Château i
treballava de conserge. Joseph-Mathurin
Pinel va morir el 7 de març de 1922 a l'Hospital de la
Charité del VI Districte
de París (França). ***
Martí
Laviña, al centre de la foto - Martí
Laviña
Torroella: El 7 de
març de 1939 mor a Arràs (Bigorra,
Occitània)
el llibreter anarquista
Martí Laviña i Torroella. Havia nascut el 22 de
maig de 1884 –algunes fonts
citen erròniament el 26 de
maig– a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya). Fou
el mitjà
de tres germans i era fill de Nicolau
Laviña Cairó i de Francesca Torroella Noguer. Son
pare, membre de la lògia
maçònica «Luz» de
Palafrugell, tenia la barberia al carrer Estret d'aquesta
localitat. Després de fer els estudis elementals,
Martí començà a fer feina de
menestral en una fàbrica surera i entrà en
contacte amb les idees socialistes i
anarquistes que es debatien al Centre Obrer de Palafrugell i
començà a militar
en els grups anarquistes de la vila («Luz y
Armonía», «El Justiciero»,
«El
Despertar», etc.). El febrer de 1904 va ser cridat a files
fer per el servei
militar, però en sortí exclòs del
sorteig per «curt de talla»; l'estiu de 1907
aconseguí l'exclusió definitiva. El 25 de
desembre de 1904 va ser elegit vocal
de la Junta Directiva del Centre Obrer de Palafrugell. En aquesta
època
realitzava diverses feinetes i ajudava son pare a la barberia. El 14 de
setembre de 1909 es casà amb l'obrera modista
Engràcia Carreras Isern (Na
Gracieta). El setembre de 1910 participà en la
creació del Centre de
Cultura Popular de Palafrugell, desvinculat de tota
tendència politicosocial i
on participaren els intel·lectuals de la vila. A
començaments d'abril de 1912,
com a membre del Comitè d'Empresa de la fàbrica
surera Can Torres, participà
activament en la vaga dels obrers surers, que es perllongà
fins al 23 de juny i
la qual implicà un gran desplegament de la
Guàrdia Civil. Quan son pare es
retirà, heretà la barberia, però no
continuà amb el negoci i obrí una llibreria
al mateix local, on oferia publicacions anarquistes i de l'esquerra
catalanista. Com que el negoci no donava molt –fiava llibres
a molta gent, com
ara l'escriptor Josep Pla i Casadevall–, compaginà
la llibreria amb la feina de
barber i sa companya treballant en una fàbrica. En 1914, any
del naixement de
son fill Lluís, creà a la llibreria unes sessions
de lectura d'autors catalans
sota el títol «Lectura Popular» i
després traslladà la llibreria a un local
més
adient al carrer dels Valls. En 1918 nasqué el segon fill de
la parella, Rosa,
que també militarà en el moviment anarquista. El
maig de 1924 va ser detingut
per la Guàrdia Civil, juntament amb altres veïns,
per fer classes de català;
com que era el representant de la l'Associació Internacional
Anarquista (AIA) a
Palafrugell, un cop alliberats els detinguts, ell va haver de romandre
empresonat durant uns quants dies més. El 26 de febrer de
1927 va se nomenat
vocal associat de la Junta Municipal de la vila. El 31 de maig de 1928
publicà
al setmanari palafrugellenc Baix Empordà
un article, el primer d'un
seguit de col·laboracions a partir d'aquell moment i fins
1930, on remarcà les
excel·lències de la trofologia,
ciència dintre del naturalisme que tracta de
l'alimentació i la nutrició i de l'harmonia
alimentària. A partir de 1932
col·laborà en el diari Ara
amb articles naturistes i de medicina
alternativa. El 25 d'abril de 1933 participà en la
fundació de l'Ateneu
Cultural Racionalista de Palafrugell, que en 1936 es
transformà en l'Ateneu
Llibertari de la localitat i que era conegut com la «Casa
Àcrata». Com a membre
del Centre Fraternal, el juny de 1933 proposà uns nous
estatuts d'aquesta
institució per aconseguir major transparència en
la gestió. Entre 1934 i 1936
els seus articles en Ara versaren sobre economia,
la guerra i la
Revolució i l'antifeixisme. Durant la guerra
albergà nombrosos membres de les
Brigades Internacionals i refugiats, un d'aquests, que es feia dir Vladimir,
amb el temps es va saber que es tractava de Josip Broz Tito,
futur president
iugoslau. Quan el triomf feixista era una fet, creuà els
Pirineus. Malalt,
Martí Laviña Torroella va morir el 7 de
març de 1939 a Arràs (Bigorra,
Occitània)
d'una congestió pulmonar. Rosa
Laviña Carreras
(1918-2011) ***
Victor
Coissat (amb un infant a les mans) i alguns
«integralistes» no identificats (Tours, ca. 1920) - Victor Coissac:
El 7 de març de 1941 mor a Mondinet (Condòm,
Gascunya, Occitània) el mestre i escriptor
anarcoindividualista Victor Coissac, que utilitzà els
pseudònims Marcel Illidé
i Ambroise Fournier. Havia nascut
el 3 de maig de 1867 a Trainhac
(Llemosí, Occitània) en una família
modesta, catòlica i nombrosa (set infants).
Sos pares es deien Jean-Baptista Coissac i Marie Perraut. Quan tenia 14
anys
son pare l'envià a París (França) per
que aprengués l'ofici de sastre, però,
atret per la vida intel·lectual de la capital francesa, es
posà a estudiar de
manera autodidacta, alhora que freqüentà els cursos
d'adults que s'organitzaven
als districtes parisencs i a l'Escola Politècnica.
Després d'acabar els estudis
universitaris de magisteri, en 1889 marxà a Tours (Centre,
França), on exercí
la docència. S'integrà en el moviment
sindicalista i cap el 1905 s'adherí al
Partit Socialista Unificat (PSU), que feia poc s'havia creat,
participant en
diverses experiències de cooperatives obreres i
d'educació popular. El febrer
de 1909 fundà a Tours, amb alguns companys socialistes,
«L'Union Populaire»,
una mena d'universitat popular especialitzada en organitzar xerrades i
conferències, a més de fomentar el teatre social,
iniciativa aquesta que rebrà
el suport de l'intel·lectual anarcoindividualista E. Armand.
En aquestes anys
publicà Bulletin mensuel de
l'Union
Populaire (1908-1913) i Revue
d'Éducation. Petites chroniques d'éducation,
d'enseignement, de philosophie et
d'art (1912-1913). Després de veure com els
partits socialistes i els
sindicats eren incapaços de suprimir la
injustícia social, es decantà cap a una
forma de revolució no violenta llibertària on els
obrers s'alliberessin per
ells mateixos dels patrons associant-se per a viure i per a produir
tots
plegats de manera comunitària; aquesta
organització futura va ser batejada com
«L'Intégrale» (La Integral) i va ser
descrita detalladament en la seva obra La
réalisation du bonheur par l'établissement
fraduel et pacifique du régime communiste, ou la
Rénovation sociale accomplie
sans à coups ni violence (1916). Fundà
i dirigí l'editorial
«L'Intégrale»
(1916-1922) i publicà el Bulletin
de
l'Intégrale, des soutiens de l'Intégrale et de
l'Union Communiste Réaliste de
France. En 1917 aquesta associació, ja
legalitzada, tingué força èxit entre
la militància i entre els cercles pedagògics que
van adquirir accions sobre la
base d'obligacions reemborsables a llarg termini per engegar el
projecte (456
obligacions van ser subscrites per 160 persones). Un cop jubilat en
1922,
adquirí una finca agrícola de 22
hectàrees, La Grange, a prop de Lo Pui d'Agenés
(Aquitània, Occitània), on 66 sis persones
visqueren durant 13 anys en
comunitat, sota els principis del comunisme econòmic i la
«camaraderia amorosa».
Entre 1926 i 1934 dirigí La Libre
Pensée
Intégrale. Però l'agricultura no
reeixí i la impremta i l'edició de llibres
no fou suficient per a finançar el projecte;
només el projecte pogué subsistir
gràcies al suport d'amics i, després de nombroses
deutes i conflictes interns,
«L'Intégrale» deixà d'existir
en 1935. Es va vendre la propietat per reemborsar
els creditors i Coissac es va retirar commocionat a Mondinet, a prop
d'un
llogaret anomenat Grazimis, al poble de Condòm (Gascunya,
Occitània), on dirigí
a partir de 1935 i fins la seva mort les edicions
«L'Idéale». Publicà nombrosos
llibres, com ara L'art de faire fortune.
Exposé des moyens d'acquérie la richesse et
l'indépendance qu'elle confère
(sd), Les entretiens de maître
Barthélemy. Dialogues éducatifs sur les
principales questions que soulève la
libre-pensée et sur les questions sociales (sd i
1938), L'Être vivant, son origine,
sa destinée. Hypothèse
nouvelle sur les causes de la vie et explication rationelle des
phénomènes qu'elle
présente, par le système pluraliste
(sd), La réalisation du bonheur.
Moyens pratiques d'assurer à tous, par un
travail normal, la vie large, confortable et heureuse (sd), Les manifestations de l'énergie.
Explication
scientifique d'ensemble sur les causes de tous les
phénomènes naturels et
nouvelles théories sur l'attraction universelle, la
lumière, la chaleur, l'électricité
et la constitution intime de la lumière (1905), Dieu devant la science et devant la raison.
Étude critique sur les
religions, les sytèmes philosophiques et les
prétendues preuves de l'existence
de Dieu (1913 i 1932), La Nature et
ses secrets (1913), Les erreurs de
la
science contemporaine. Exposé et discussion des
hypothèses erronées ayant actuellement
cours dans les milieux scientifiques. Théorie des
ondulations de la lumière et
de l'éther, théorie de la fin du monde par le
froid, théorie de la dégradation
de l'énergie, théorie cinétique des
gaz et des mouvements browniens, théorie de
la dissolution de la matière, théorie physique de
la musique, théorie de la
dissociation de la matière, théorie physique de
la musique, théorie géologique
des plissements du sol, théorie mécanique de la
puissance vive, théorie d'Einstein,
etc. (1914), L'évolution
des mondes.
La conquête de l'espace (1916), La
morale
sans Dieu. Exposé des vrais principes qui doivent servir de
base à une morale
rationnelle et des vrais motifs qui doivent déterminer
l'homme à faire le bien
(1916 i 1938), Le mariage, le
ménage et l'éducation
des enfants. Conseils aux jeunes gens par un père de famille
(1923), Histoire impartiale de la
Troisième
République véridique et par conséquent
«non conforme aux programmes»
(1925), La conquête de l'espace.
Étude
sur la possibilité des communications avec les
différentes planètes du système
solaire, communications (voyages) hardies et coûteuses, mais
non impossibles
(ca. 1928), L'évolution des
mondes. Exposé
des grandes lois qui régissent l'univers et du vaste
processus qu'elles
déterminent (ca. 1928), Contes,
nouvelles et récits et poésies philosophiques et
sociales. Résumé du système
pluraliste (1929), L'Envol (1934, amb Charles Rouch [Lesly]), Sur la
lune (1935) i L'éducation
sexuelle en dix leçons (1937), entre d'altres.
Victor Coissat va morir el 7
de març de 1941 a Mondrinet, al costat de sa companya
Suzanne Le Boudec, antiga
«integralista», i del seu fill Georges, nascut en
1928. En 1985 Diana
Cooper-Richet i Jacqueline Pluet-Despatin publicaren la biografia L'exercice du bonheur, ou comment Victor
Coissac cultiva l'utopie entre les deux guerres dans la
communauté de l'Intégrale. ***
Lucy
Parsons - Lucy Parsons: El 7
de març de 1942
mor a Chicago (Illinois, EUA) la
propagandista anarquista
Lucía Eldine González, més coneguda
com Lucy Parsons o Lucy Ella
Parsons. Havia el 16 de març de 1853 a Waco
(Texas, Mèxic; actual EUA). Era
filla de Maria del Carmen, una mexicana, possiblement d'origen
africà, i d'un
indi creek, tal vegada anomenat John Waller. Als
tres anys es quedà
òrfena i un oncle matern la va criar en un ranxo
texà, probablement com a
esclava. Es va casar amb Albert Parsons, exsoldat confederat,
esdevingut
republicà radical cap el 1871. En 1874
s'instal·laren a Chicago i començaren a
militar en el moviment obrer revolucionari. Albert va escriure articles
sobre
els sense sostre i els aturats en el periòdic The
Socialist (1878), i
participà en la fundació de la International
Working People's Association (IWPA,
Associació Internacional de Treballadors). En 1884 Lucy
col·laborà en el
setmanari The Alarm. Albert Parsons es
farà el defensor dels drets dels
afroamericans víctimes del racisme i de la pobresa. En 1886
és acusat en el cas
de la bomba de la plaça Haymarket i serà penjat
juntament amb quatre companys
anarquistes l'11 de novembre de 1887. Són els malauradament
coneguts com a «Màrtirs
de Chicago». Després d'aquesta
tragèdia, Lucy escriurà una biografia del seu
company, així com articles i pamflets en els
periòdics anarquistes: Freedom
(1890-1892), The Rebel (1895-1896), The
Liberator (1905-1906), The
Alarm (1915-1916). Hi va participar en el moviment
revolucionari fins el
final dels seus dies. Lucy Parsons va morir el 7 de març de
1942, en l'incendi
de ca seva, a Chicago (Illinois, EUA). Lucy Parsons (1853-1942) ***
Necrològica
de Clemente Hellín apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 8 de setembre de 1966 - Clemente Hellín: El 7 de març de 1966 mor a Berazategui (Buenos Aires, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Clemente Hellín. Havia nascut cap el 1908 a Puerto Lumbreras (Múrcia, Espanya). Molt jove emigrà a Catalunya i a Barcelona s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on finalment pogué reunir-se amb sa companya Concha i sos quatre infants que havien quedat a la Península. A Carcassona fou membre de la Federació Local d'aquesta localitat i del seu grup artístic. Posteriorment emigrà a l'Argentina i s'instal·là a la província de Buenos Aires. ***
Necrològica
de Jaume Garrigós Mira apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 26 d'abril de 1973 - Jaume Garrigós Mira:
El
7 de març de 1973 mor a Tarascon (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
Jaume Garrigós Mira. Havia nascut el 15 d'abril de 1912 a
Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Jaume Garrigós
Sarrion
i Matilde Mira Castañer. Abans de la guerra civil
milità
en el Sindicat del Ram de la
Fusta del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar
feixista
de juliol de 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la
seva barriada i
posteriorment fou designat pel seu sindicat per formar part del
Comitè de la
Indústria Fustera Socialitzada, treballant al Taller
Confederal Col·lectivitzat
Núm. 10. En 1937 va ser integrat en el Servei de Tren de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
Exiliat,
a França treballà de manobre i fou secretari del
Nucli de la CNT de l'Arieja
(Llenguadoc, Occitània) i un dels militants més
destacats de la zona, amb
Masagué, Martínez, Vicenç
Sendrós i altres, formant part de la Federació
Local
de la CNT de Tarascon. Sa companya fou Georgette Colombe Menvielle.
Jaume Garrrigós Mira va morir el 7 de
març –algunes fonts
citen erròniament el 9 de març– de 1973
al seu domicili de Tarascon (Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de Pedro Burón Faro apareguda en el periódic
tolsà Cenit
de l'11 d'abril de 1989 - Pedro Burón
Faro:
El 7 de març de 1988 mor a Aush (Gascunya,
Occitània)
l'anarcosindicalista Pedro Burón Faro. Havia nascut el 29 de
gener de 1911 a Esplucs
(Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Marco
Ramón
Burón i Antonia Faro. Des de la infància
patí una
invalidesa. Durant la
Revolució participà en la
col·lectivitat d'Esplucs
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) en tasques elèctriques. En 1939, amb el
triomf
franquista
passà a França i, després d'un temps
als camps de
concentració, s'establí a la Colònia
de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiena, Occitània), on,
encara
jove i per no
ser una càrrega per a la col·lectivitat,
decidí,
amb José Rodellar, anar a
treballar a l'exterior, sembla que al departament de Gers.
Després de la II
Guerra Mundial, formà part de la Federació Local
d'Aush
de la CNT, de la
d'Esplucs en l'exili i de la comarcal
de Montsó. Cada any, amb sa companya Nieves Radigales
Marsol, participà en el míting
commemoratiu del «19 de Juliol» a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i a les Gires
Interdepartamentals de Leitora (Gascunya, Occitània). Pedro
Burón Faro va morir
el 7 de març de 1988 a Aush (Gascunya, Occitània)
i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Saturnino Carod durant els anys setanta - Saturnino Carod Lerín: El 7 de març de 1988 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Saturnino Carod Lerín, també conegut com Cuco Caballero o Jacinto Lahoz María. Havia nascut el 21 de febrer de 1903 a Moneva (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Romualdo Carod i Juana Lerín. Nascut en una família anarquista, començar a treballar quan tenia sis anys i amb 12 llaurava; més tard va fer de segador per terres castellanes i quan acabava la Gran Guerra emigrà per Europa buscant feina. Després s'instal·là a Barcelona fent feina en el ram de la construcció. Analfabet, quan tenia 20 anys aprengué les primeres lletres. Afiliat en la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou un actiu anarcosindicalista que sempre es negà a ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant els anys del pistolerisme, formà part d'un grup d'acció i va haver de fugir de Barcelona cap a França fugint de la repressió engegada per la dictadura de Primo de Rivera. Tornà de l'exili amb l'amnistia atorgada per la II República i participà activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa. El febrer de 1936 formà part del Comitè Regional d'Aragó cenetista encarregat d'organitzar els sindicats pagesos. Interessat per la problemàtica camperola, intervingué amb Florentino Galván en diverses gires propagandístiques, entre maig i juny de 1936, per la comarca de Valderrobres. El juliol d'aquell any, fou nomenat secretari d'Agitació i de Propaganda. Quan el cop militar, fugí de Saragossa el mateix 19 de juliol de 1936 cap al Baix Aragó i després a Tortosa, on organitzà una columna de milícies (Columna Carod-Ferrer) amb pagesos del Baix Aragó que, sortint des de Tarragona, alliberà diversos pobles aragonesos (Alcanyís, Calanda, Alcorisa, Montalbán) un cop pres Calaceit el 26 de juliol. A Azuara i a Fuendetodos establí un centre d'operacions d'una xarxa d'enllaços per salvar lluitadors amagats i perseguits a la Saragossa en poder dels feixistes. Quan l'alliberà el seu poble natal, salvà la vida del capellà de Moneva, Enrique Guallar, amic de la infància, que estava a punt de ser linxat per la població i aquest es convertí durant tota la guerra en el secretari d'avituallament de la petita vila col·lectivitzada –es mostrà contrari a la col·lectivització total de la terra. Més tard la seva columna es fusionà amb la d'Antonio Ortiz Ramírez –que prengué el nom de «Columna Confederal Sud-Ebre»– i amb la militarització fou nomenat comissari de la 118 Brigada, amb Victorio Castán Guillén com a cap militar, i més tard de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular, prenent part en la presa de Tosos, Aladrén, Vertice Sillero, i en combats a Belchite, Terol, Alfambra i Llevant. El maig de 1937, comandant diversos grups de la 25 Divisió, es dirigí cap a Catalunya davant els fets esdevinguts a Barcelona i amb la intenció d'acabar amb la contrarevolució, però fou detingut per les ordres dels dirigents cenetistes. A finals del conflicte, es traslladà a Madrid i finalment fou detingut al port d'Alacant. Acabà als camps de concentració de Los Almendros i d'Albaterra, d'on fugí, amb Castán i Sebastián Vicente Esteban, falsificant uns avals i passant a França amb el suport dels guies de Francisco Ponzán Vidal. A França patí els camps de concentració, però a finals de 1940 s'incorporà a la lluita clandestina enquadrat en el grup de resistència de Ponzán. El gener de 1941 passà a la Península i va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT de Manuel Amil Barcia i de Celedonia Pérez a Madrid. De bell nou a França, exposà les dures condicions dels tancats a les presons franquistes. El juny de 1941 s'internà novament a la Península i viatjà per València, Barcelona i Madrid fins a la seva detenció a Barcelona el 7 d'agost de 1941, sembla ser que delatat pel traïdor Eliseu Melis Díez, del qual fou un dels primers a sospitar. L'11 d'octubre de 1949 fou condemnat a Madrid en un consell de guerra a 25 anys –en el qual testimonià a favor Enrique Guallar, que havia estat «exiliat» a Épila per les autoritats franquistes–, que penà a les presons de Figueres, Barcelona i Sant Miquel dels Reis, d'on sortí a finals de 1960. Després del seu alliberament, fou detingut novament l'octubre de 1961 i en 1962 per la seva relació amb l'Aliança Sindical Obrera (ASO). El juliol de 1965, ben igual que altres militants que havien estat presos força anys, sorprenentment va fer costat les positures del cincpuntisme –negociacions entre anarcosindicalistes i el sindicalisme vertical franquista. En aquests anys es guanyà la vida treballant en el transport i en espectacles públics, com a ajudant de cabina i acomodador. El febrer de 1976 participà en l'assemblea confederal de Sans on es reconstruí la CNT i l'any següent fou un dels promotors de la fundació del barceloní Ateneu Llibertari de La Verneda. Publicà articles en Cultura y Acción i en Nuevo Aragón. Sa companya fou Adoració Lahoz. Saturnino Carod Lerín va morir el 7 de març de 1988 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Saturnino Carod Lerín (1903-1988) ***
Segundo
Montoya (ca. 1981) - Juan Segundo
Montoya: El 7 de març de 1988 mor a Talca (VII
Regió del Maule, Xile) l'anarquista,
anarcosindicalista i naturista Juan Segundo Montoya Nova, que signava Juan 2º Montoya Nova, i que era
conegut
com El Negro Montoya. Havia nascut
el
24 de juny de 1899 al poblat miner de Plegarias (Curanilahue, Arauco,
Biobío, Xile).
Era fill d'una família nombrosa, formada per 12 germans i
germanes. Son pare
treballava de mayordomo
–cap
intermedi de la Compañía Minera y Industrial de
Chile (CMIC, Companyia Minera i
Industrial de Xile) que se situava entre els obrers
carbonífers i el quadre
tècnic de la indústria– a la mina de
Luis Cousiño, fet que li donava un estatus
una mica superior a la resta dels treballadors miners. Aquest fet va
permetre
que amb cinc anys pogué anar a l'escola primària,
on va aprendre a llegir i a
escriure, però va haver d'abandonar-la per motius
econòmics. Després de
treballar un temps a la mina i veure la explotació en
pròpia carn, decidí
emigrar i cap el 1919 s'establí a la ciutat de
Concepción (Biobío, Xile), on va
fer el servei militar obligatori. Després d'aquesta terrible
experiència, amb
24 anys començà a militar amb la
secció xilena dels Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la central
anarcosindicalista
més gran d'aleshores. Apassionat pel naturisme,
seguí un curs per
correspondència i posteriorment ingressà en
l'Institut de Biocultura de Buenos
Aires (Argentina), on estudià any i mig. El maig de 1926 fou
un dels fundadors
del Centre Naturista de Concepción, del qual va ser
secretari general. Entre
juny i juliol de 1926 participà en les reunions celebrades a
Concepción de la
Federación de Estudiantes de Chile (FECh,
Federació d'Estudiants de Xile),
acostada al moviment anarquista, en pro d'una reforma estudiantil. En
aquesta
època administrà el periòdic
anarquista Bandera
Roja. Durant la dictadura de Carlos
Ibáñez del Campo (1927-1931), per la
seva militància en el moviment anarquista crioll, va ser
deportat a l'illa de Más
Afuera (Alejandro Selkirk), a l'arxipèlag de Juan
Fernández del Pacífic Sud, on
conegué altres presos polítics, tant anarquistes,
com socialistes i comunistes.
Un cop lliure, emigrà al sud del país, fugint de
la repressió. En 1929
s'instal·là a Osorno (Osorno, Los Lagos, Xile),
on treballà en la seva
professió de sabater i continuà amb les seves
tasques sindicals, com a
representant de la Unió Industrial del Cuiro i Annexes, i de
propaganda
anarquista. A Osorno creà una «Pensió
Naturista», on va fer de trofòleg, i una
consulta iriològica. El 25 de gener de 1930
fundà, amb altres companys (Ricardo
Bañados, Wenceslao Canales, Feliciano Carrasco,
Valentín Iglesias, Antolín
Moreno, Osvaldo Solís, etc.), el Centre Naturista d'Osorno,
hereu de la
Societat Naturista d'Osorno, creada en 1926. A finals del
règim de Carlos
Ibáñez del Campo creà, junt a altres
anarquistes d'Osorno, un grup clandestí
anarquista, format per més de 15 membres, que
desafià l'aparat repressiu de la
dictadura, i que publicà el fullet Crítica
revolucionaria, on es va denunciar públicament les
covardies i
claudicacions de diverses organitzacions
«revolucionàries», especialment
comunistes, que van fer costat la dictadura. En 1931 també
publicà el text Cocina naturista,
racional y compatible.
L'1 de novembre de 1931 fundà amb altres companys (Ricardo
Bañados, Wenceslao
Canales Andrade, María Espill, Alfonso Fuica
Morán, Juana González, Juan A.
Guerrero Montiel, Antolín Moreno Quilodrán,
Osvaldo Solís Soto, etc.) la Federació
Obrera Local d'Osorno (FOLO), secció local de la
Confederació General del
Treball (CGT), que agrupava grups sindicals llibertaris de la
Federación Obrera
Regional de Chile (FORCh, Federació Obrera Regional de Xile)
i dels IWW. En aquest
mateix 1931 publicà La
organización y la
cultura, tractat sociològic on analitza diverses
temàtiques relacionades
amb l'organització i la cultura popular. El 27 de desembre
de 1932, durant una
manifestació de la FOLO, fou protagonista de l'assassinat
del seu amic Osvaldo
Solís Soto en plena Plaça d'Armes d'Osorno, i ell
fou detingut, empresonat i
processat. Durant la seva estada a la presó d'Osorno va
escriure el fullet Un llamado a los campesinos,
que publicà
el desembre de 1933, i on feia una crida als pagesos a organitzar-se en
els
principis anarcosindicalistes. A partir de 1934, i fins 1942 amb 223
números, fou
l'editor responsable de Vida Nueva.
Semanario órgano de la CGT en la Región Austral,
on va expressar les seves
idees i pràctiques lligades a l'acció directa,
les idees antiautoritàries, els
pobles indígenes, les reflexions sociològiques,
la salut i el naturisme. En
1935 s'enfrontà, amb altres companys, a un grup d'una
quarantena de nazis que
va irrompre en una assemblea de la CGT i molts d'aquests acabaren a
l'hospital.
Quan esclatà la Revolució espanyola,
organitzà, amb Fernando Pizarro,
activitats de suport, de col·lecta i de difusió
d'aquesta com a president del
Comitè Pro Socors a Espanya d'Osorno; també
dirigí la secció local d'aquesta
ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i quan la guerra
va
acabà, va fer bona amistat amb nombrosos exiliats
anarquistes peninsulars, com
ara César Flores Naso. D'aquests anys són els
fullets seus El paso de la CNT por el
Gobierno de Valencia (1937), Preparando
la emancipación en España
(1937) i CNT-FAI. 19 de julio de 1939.
La pressió dels latifundistes i colons europeus i dels
escamots nazis l'obligaren
a emigrar a la VII Regió del Maule de Xile. En 1942
s'instal·là a Talca (VII
Regió del Maule, Xile), on ja viuria la resta de sa vida,
continuant amb les
seves labors sindicals i propagandístiques. En 1946
publicà Cancionero libertario.
Entre el 18 i el
20 de setembre de 1958 participà en la
Conferència Regional del Moviment Anarcosindicalista
realitzada a Santiago (Xile) i fou nomenat membre de la seva
Comissió Nacional.
A començament de la dècada dels setanta
milità, amb altres companys (José Ego
Aguirre, Ramón Domínguez, Félix
López, etc.), en la Federación Libertaria de
Chile (FLCh, Federació Llibertària de Xile). Quan
la dictadura militar d'Augusto
Pinochet Ugarte es dedicà a difondre el naturisme amb el
butlletí La Voz del Naturismo,
fent a més
conferències i publicant llibres. En 1978 fundà a
Talca l'Associació Naturista,
que comptà amb noranta afiliats i que feia xerrades
educatives quinzenals. En
aquest mateix 1978 va fer una conferència sobre la
història de
l'anarcosindicalisme xilè a França organitzada
per la Coordinadora Llibertària
Llatinoamericana (CLLA). En aquests anys va sortir el seu llibre La salud por el naturismo. Regimenes
curativos, alimentación racional y compatible. En
1981 publicà els seus
poemes autobiogràfics Poemas.
Cultura,
ética, sociedad i en 1984 el llibre Alimentación
naturista, racional y compatible. Amb 86 anys sa vida se li
va complicar
durant tres mesos arran de la picada d'una aranya, però,
malgrat tot, naturista
radical com era, no va voler visitar l'hospital de Talca. Juan Segundo
Montoya
va morir el 7 de març de 1988 d'una
broncopneumònia aspiratòria a Talca (VII
Regió del Maule, Xile). En 2014 Eduardo Andrés
Godoy Sepúlveda publicà la
biografia Juan Segundo Montoya. La consecuencia de un
anarcosindicalista y
naturista libertario en Chile. Juan Segundo
Montoya (1899-1988) ***
Banderí de
l'esquadrilla republicana "Alas Rojas" de Sarinyena - Gabino Lavilla Arcal: El 7 de març de 1992 mor a Albalatillo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Conrado Gabino Lavilla Arcal. Havia nascut el 19 de febrer de 1909 a Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Nicolás Lavilla Capitán, sastre, i Escolástica Arcal Rigabert. Es guanyava la vida treballant de pagès. Afiliat al Sindicat Únic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sariñena i membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el desembre de 1933 fou detingut arran de la insurrecció llibertària de Villanueva de Sigena (Osca, Aragó, Espanya). Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local de la CNT de Sariñena i vocal del primer Comitè Revolucionari. Entre octubre de 1936 i febrer de 1937 presidí la Federació Local de CNT de Sarinyena. També fou representant de les col·lectivitats de Sariñena i en 1937 denuncià les agressions de la 27 Divisió «Carlos Marx» contra aquestes. Estava unit lliurement amb Josefa Angas, d'Albalatillo. Detingut pels feixistes, va ser tancat a la Presó Provincial de Las Capuchinas de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Jutjat va ser condemnat a 30 anys de presó. En 1943 estava empresonat a Osca i després passà pel 52 Batalló de Treballadors de Madrid. ***
Llop
Massagué Bruch - Llop Massagué
Bruch: El 7 de març de 1996 mor a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Llop Antoní Massagué Bruch –citat
erròniament el primer llinatge com Massaguer–,
també conegut pel
seu nom en
castellà Lope Massaguer Bruch
i que
va fer servir el pseudònim de Fernando
Masagué. Havia nascut el 10 de maig –algunes
fonts citen erròniament el 13 de febrer–
de 1913 a Reus (Baix Camp,
Catalunya). Sos pares es deien
August
Massagué Salud, obrer impressor, i Maria Bruch Castellarnau.
Sa família es va
traslladar a Barcelona
(Catalunya) quan ell tenia cinc anys. Aprengué l'ofici de
paleta i des dels 16
anys fou membre de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de l'Ateneu
Llibertari del barri de Sants de Barcelona. Durant la dictadura de
Primo de
Rivera formà part dels grups d'acció que
s'enfrontaren als pistolers de
l'anomenat Sindicat Lliure. Després de la
proclamació de la II República
espanyola participà en nombroses accions de solidaritat
durant les vagues més
dures, fet pel qual va ser empresonat governativament durant tres anys.
Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 entrà a formar part
de les milícies fins
a la militarització d'aquestes, moment en el qual
retornà a rereguarda i ocupà
diversos llocs de responsabilitat en el moviment llibertari. El febrer
de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, passà a
França i va ser internat,
juntament amb Jerónimo Saus i altres companys, als camps de
concentració
d'Argelers, de Barcarès i de Sant Cebrià, del
qual va sortir a finals de 1939
enquadrat en la 118 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), sota el
nom de Fernando Masagué,
per a fer feina en la
construcció de fortificacions defensives. Quan
esclatà la II Guerra Mundial
s'enrolà en un Batalló de Marxa.
Després de la derrota francesa, el juny de
1940 intentà sense èxit embarcar a Dunkerque
(Flandes del Sud) cap al Regne
Unit. Fet presoner pels alemanys, va ser deportat, després
d'un temps a
l'Stalag IX-A de Ziegenhain (Renània-Palatinat, Alemanya),
al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), on arribà el 13 d'agost de
1940 sota la matrícula 3.725. Va ser enviat a treballar en
la construcció dels
locals dels oficials alemanys com a responsable d'un grup d'operaris,
podent
fugir així dels terribles treballs a la pedrera els quals
patí just arribar al
camp. Més tard va ser enviat formant part de diversos
comandos als camps
auxiliars de Gusen, on va morir el seu amic Jerónimo Saus, i
d'Ebensee. Després
de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades,
retornà
a França i s'instal·là a Cardenous, a
Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània),
on treballà d'artesà i conegué sa
futura
companya Trinitat Ulldemolins. Durant molts anys fou secretari de la
Federació
Local de la CNT en l'exili d'aquesta població.
També fou membre de la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP).
Posteriorment reemplaçà Antoni
Gironella Domènech com a secretari de la
Federació Comarcal d'Arieja de la CNT
fins a la seva mort esdevinguda el 7 de març de 1996 a la
Polyclinique du Parc de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Pòstumament, en 1997, la
Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li va
publicar el seu llibre autobiogràfic Mauthausen,
fin de trayecto. Un anarquista en los campos de la muerte,
editat per María
Angeles García-Maroto. Llop Massagué Bruch (1913-1996) ***
Jack
Frager - Jack Frager: El 7 de març de 1998 mor a Nova York (Nova York, EUA) el militant sindicalista, anarquista i pacifista americà Jack Frager, també conegut com Yankel. Havia nascut el 3 de gener de 1903 a Ismerjuka (Ucraïna), sota el nom de Yakov Treiger. Va participar de jove en la Revolució russa de 1917, però va rebutjar el reclutament militar i va haver de fugir a Romania en 1921. Poc després marxarà a l'Argentina, on va viure 18 mesos. A Buenos Aires va editar en jiddish els textos de Gustav Landauer, a qui sempre restarà fidel, a l'igual que al socialista revolucionari d'esquerra I. N. Steinberg, a qui va conèixer personalment. En 1923 va emigrar als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, on va participar en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti, en el grup «The Road to Freedom» i en el periòdic del mateix títol, i en les gires de conferències d'Emma Goldman. Va participar en activitats de la colònia Stelton. Entre 1929 i 1930 va participar en la Militant Anarchist Youth (MAY, Joventut Anarquista Militant), amb Whitey Genin i altres joves militants. En 1930 va realitzar conferències arreu dels EUA i prendrà part en la creació en 1945 del «Libertarian Book Club» de Nova York –en serà president entre 1971 i 1973– i en la publicació de Freie Arbeiter Stimmer, periòdic anarquista en jiddish; llengua i cultura que sempre contribuirà a la seva conservació, publicant-ne la literatura. Va treballar com a pintor i va militarà en la Unió de Pintors. En aquests anys es va unir a la Libertarian League (Lliga Llibertària), de Russell Blackwell i Sam i Esther Weiner; també va col·laborar amb la colònia Sunrise. Va ensenyar història del moviment obrer en el Brookwood Labor College. En 1968 es va jubilar i amb sa companya May Frakt (Myra) va viatjar arreu els Estats Units. En 1976, en el centenari de la mort de Bakunin, va publicar en forma de fullet la carta de Bakunin a Netxàev on criticava la immoralitat del darrer. Per commemorar el cinquanta aniversari de l'execució de Sacco i de Vanzetti, va reimprimir en 1977 l'autobiografia de Vanzetti, The Story of a proletarian life. En 1980 la parella es va instal·lar a Florida, on Myra va morir en 1985, i realitzarà conferències a grups de la tercera edat. Pacifista convençut, es va manifestar contra la guerra del Vietnam i contra les armes nuclears. Va ser detingut infinitats de vegades, especialment sonat va ser el seu arrest durant la manifestació de l'«Hiroshima Day» quan tenia 88 anys. En 1978, després de la mort de Franco, va visitar l'Estat espanyol per fer costat el renaixent moviment llibertari, i en 1987 va fer un viatge a Ucraïna. Militant infatigable, a partir de 1993 va començar a patir d'Alzheimer i es va instal·lar amb sa filla Cheshire a Nova York. ***
Nicolas Walter - Nicolas Walter: El 7 de març de 2000 mor a l'hospital de Milton Keynes, a Buckinghamshire, a 80 quilòmetres de Londres (Anglaterra), l'anarquista, escriptor ateu i orador racionalista Nicolas Walter. Havia nascut el 22 de novembre de 1934 a Londres (Anglaterra) en el si d'una família de tradició esquerrana: son padrí, Karl Walter, va ser amic de Kropotkin i de Malatesta, i va ser un dels dos representants britànics en el congrés anarquista internacional d'Amsterdam (1907), mentre que son altre padrí, el periodista ateu S. K. Ratcliffe, va ser una de les grans figures del lliure pensament anglès. Son pare, William Grey Walter, va ser un eminent neuròleg i un dels creadors dels primers robots, va escriure en la premsa d'esquerres i llibertària, signant els seus articles com «anarquista filosòfic». Després del servei militar en la RAF (1952-1954), que va passar gairebé sencer a Alemanya i Àustria, on aprofità per aprendre rus, Nicolas va començar les seves activitats polítiques en el Labour Party. Després d'estudiar història a l'Exeter College d'Oxford (1954-1957), començarà a participar en els moviments antimilitarista i de lliure pensament. En 1959 descobreix l'anarquisme tot llegint una petita revista llibertària (The University Libertarian), on son padrí havia publicat els seus records sobre Kropotkin. Nicolas hi participarà entre 1960 i 1961, esdevenint-ne un dels seus redactors. En 1960 és un dels fundadors del Comitè dels 100, contra la bomba atòmica, i en 1963 serà un dels vuit Espies per la Pau. Aquest grup, els membres del qual restaran anònims, va aconseguir penetrar l'abril de 1963 en un dels llocs que el govern britànic tenia secret en cas de guerra i hi va fotografiar gran nombre de documents. La publicació d'aquestes fotografies pel grup va causar un gran escàndol i va fer públic per primer cop els preparatius del govern en cas d'una guerra nuclear. Malgrat que va ser detinguts desenes de vegades en manifestacions, Nicolas només va ser condemnat una vegada a dos mesos de presó, per haver interromput el primer ministre Harold Wilson al crit d'«Hipòcrita!» en una església de Brighton, amb la finalitat de protestar contra el suport del govern britànic als americans en la guerra del Vietnam (1966-1967). A més d'aquestes activitats antimilitaristes, va participar activament a principis dels anys 60 en la premsa anarquista i assegurarà, sota el seu nom o sota nombrosos pseudònims (Arthur et Anna Freeman, Jean Raison, Mary Lewis, M. H., per només mencionar-ne uns quants), una presència llibertària en la premsa en general i en la d'esquerres. Va formar part entre 1963 i 1965 de la redacció de Solidarity, publicada per un grup d'amics de Castoriadis cada cop més orientats vers l'anarquisme; de Resistance (1965-1966); d'Anarchy (1971-1974); d'Inside Story (1974-1975); de Widcat (1975); de New Humanist (1975-1984); de Raven (1987-1989); i, és clar, de Freedom. Ha traduït i editat obres d'Archinov, Bakunin, Alexandre Berkman, Diderot, Sébastien Faure, Emma Goldman, Kropotkin, La Boétie, Josep Lane, Rudolf Rocker, Sade, Shelley, Charlotte Wilson... La seva obra About Anarchism (1969) és una obra molt llegida i ha estat publicada en nombroses edicions –l'última en 2002 amb una introducció de la seva filla, Natasha Walter, periodista i escriptora feminista– i traduccions. Nicolas va començar la seva carrera professional en 1957 com a mestre d'escola, i aviat s'inclinà vers el món de l'edició i de la premsa; així va treballar com a redactor de la Good Food Guide, per a l'Associació de Consumidors (1963-1965) i del Times Literary Supplement (1968-1974). Des de 1975 fins que es retirà el novembre de 1999, es va ocupar de nombroses funcions en l'Associació de Premsa Racionalista, una de les grans organitzacions humanistes de lliure pensament del Regne Unit; de les publicacions que va produir per aquesta organització, cal fer esment de Blasphemy Ancient and Modern (1990) i Humanism: What's in the Word (1997). Va pertànyer al Comitè Internacinal de Defensa de Salman Rushdie. Des de 1954 es va fer un especialista en les «cartes al director», dirigides a la premsa per provocar, comentar, completar o sobretot corregir els redactors dels periòdics; d'ençà els anys 60 pràcticament totes les setmanes apareixia alguna o diverses cartes de Nicolas Walter en The Times, The Guardian o The Independent, n'hi van publicar més de 2.000. En 1974 se li va descobrir un càncer testicular i tot i que se'n sortí després de la radioteràpia, diverses operacions i errors mèdics el van condemnar a la paràlisi i, des de 1993, només es pogué desplaçar en cadira de rodes. Contràriament al consell de molts amics, va rebutjar pledejar contra la sanitat pública ja que pensava que si guanyava llevaria diners a altres que el necessitarien més. Amb els anys, patiria greus problemes de salut i a principis de 2000 el càncer se li va escampar. Informat que només li quedaven entre sis i dotze mesos de vida, Nicolas va ingressar a l'hospital amb la determinació de sobreviure fins a l'any 2001, per estrenar el nou mil·lenni. Quan el dolor va ser terrible va demanar als metges que li ajudessin a morir, però aquests van contestar que era massa prest. Però Nicolas va prendre la decisió i tres dies més tard, el 7 de març de 2000, va morir. En 1962 es va casar amb Ruth Oppenheim, de qui es va separar en 1982, per tornar-se a casar amb Christine Morris. Una part important del seu arxiu està dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Salvador
Fernández Canto - Salvador Fernández Canto: El 7 de març de 2007 mor a Desertinas (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Fernández Canto. Havia nascut el 10 de gener de 1925 a Híjar (Terol, Aragó, Espanya). Era fill de l'anarcosindicalista i cooperativista Salvador Fernández Sampedro i de Josefa Canto, i va néixer a Híjar quan sos pares s'hi trobaven circumstancialment. Encara no tenia un any quan sa família s'establí a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fins als 12 anys anà a l'escola i després a l'acadèmia alhora que ajudava son pare en la burocràcia sindical i cooperativista. En aquesta època son pare el va dissuadir d'allistar-se en l'Exèrcit. En 1939 s'exilià amb sa família a França i va ser internat en un refugi d'Aiffres (Poitou-Charentes, França); posteriorment, amb tota sa família, s'establí a Souppes-sur-Loing (Illa de França), on amb son pare treballà en una fàbrica de sucre. Durant l'ocupació tota sa família va ser enviada a un camp de concentració. En 1943 va ser reclòs al camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França) i aquest mateix any s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), fent en diverses ocasions d'enllaç amb la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Posteriorment va ser requerit pels alemanys per a treballar al camp d'aviació de Royan (Poitou-Charentes, França) per a tapar els clots causats pels bombardeigs aliats. Més tard visqué a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Durant els combats per l'Alliberament, participà com a guaita de la Resistència en les voladures de les vies fèrries. Entre octubre de 1945 i maig de 1946 participà en els treballs de reconstrucció de Royan. Després de la II Guerra Mundial ocupà, sempre acostat al sector proper a la família Montseny-Esgleas i ferotgement oposat a la tendència «col·laboracionista», nombrosos càrrecs orgànics: membre dels comitès de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació de Joventuts Llibertàries (FIJL); secretari de les Joventuts Llibertàries de Montendre; organitzador en 1946 de les Joventuts Llibertàries a Montluçon; secretari en 1948 de la VI Regional Juvenil; secretari de la CNT de Montluçon; secretari del grup «Cultura y Acción» (amb Juan i Félix Álvarez Ferreras), adherit a la FAI; etc. Fou assidu de plenàries, plens de nuclis confederals, plens nacionals de regionals i congressos, etc. Entre 1950 i 1951 i entre 1962 i 1963, fou secretari de la Regional III (Massís Septentrional, Occitània). El 10 de febrer de 1962 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) i el 15 de desembre de 1963, com a secretari del Massís Septentrional, a la Plenària del SI. Des de començament dels anys vuitanta fou secretari de la CNT de Montluçon, càrrec que encara mantenia en 2002. Entre 1989 i 2004 col·laborà en el setmanari i en la revista Cenit. Sa companya fou Teodora López Ruiz (Dora), amb qui tingué tres infants. El seu últim domicili va ser a Estivareilles (Alvèrnia, Occitània). Salvador Fernández Canto va morir el 7 de març de 2007 a l'Hospital Privat Saint-François de Desertinas (Alvèrnia, Occitània). ---
|
![[06/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[06/03]") |
|
![[08/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[08/03]") |
|
|
| Actualització: 07-03-24 |