|
---
Anarcoefemèrides
del 7 d'abril Esdeveniments
La detenció de Raymond Callemin (al centre) i Pierre Jourdan (amb gorra) - Detenció de Raymond
Callemin: El 7 d'abril de 1912 es detingut al domicili
del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan (Clément)
i de sa
companya àcrata neomaltusiana Louise-Marceline Hutteaux,
situat al número 48
del carrer de la Tour d'Auvergne de París
(França), l'anarquista il·legalista, membre
de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science).
Es disposava
a prendre la seva bicicleta al pati de l'immoble quan els agents, sota
la
direcció del comissari Xavier Guichard, cap de la Policia de
París, el
prengueren. Un cop arrestat, Callemin declarà als policies
que el detingueren:
«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en
100.000 francs i cadascun de
vosaltres només en set cèntims i mig.
Sí, és el preu exacte d'una bala de
browning!» Alguns acusaren Louise Hutteaux com a delatora de
Callemin, ja que
aquesta mai no va ser molestada per les autoritats, fet del tot
insòlit. ***
Membres
del Consell Executiu de la República dels Consells a la
presó d'Ansbach fotografiats per Eugen Barberich l'abril de
1919: 1) Toni Waibel (condemnat a 15 anys), 2) Erich Mühsam
(15
anys), 3) August Hagemeister (10 anys), 4) Willy Olaschefski (7 anys),
5) Josef Rever (4 anys), 6 Rudof R. Hartig (2 anys), 7) M. Reishert (12
anys) i 8) Saúl Gerassel (14? anys); Saúl
Forester (3
anys) i Hans Klein (6 anys) no figuren a la foto - Proclamació de la República dels Consells de Baviera: El 7 d'abril de 1919, després de la caiguda de la monarquia (7 de novembre de 1918) i de l'assassinat del cap de Govern socialista Kurt Eisner (21 de febrer de 1919), els Consells d'obrers i de soldats, influïts per les revolucions russa i hongaresa, declaren la República dels Consell de Baviera a Munic (Baviera, Alemanya). En l'entusiasme revolucionari, els anarquistes són convidats a prendre part activa en les instàncies dirigents, malgrat l'oposició del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya): el poeta Ernst Toller serà designat president del Consell Central; Erich Mühsam, encarregat de les relacions exteriors; Gustav Landauer, educació; Ret Marut (Ben Traven), responsable de premsa i propaganda; Silvio Gesell, finances. Però les decisions radicals seran boicotejades ràpidament pels comunistes que es faran amb el poder el 13 d'abril, instaurant la República Soviètica de Baviera, després de la temptativa avortada de pustch reaccionari i del segrest de Mühsam. Finalment, 30.000 membres dels Freikorps (forces militars estatals reaccionàries) reprendran violentament la ciutat entre el 29 d'abril i el 2 de maig de 1919, amb un resultat sagnant de més de 700 víctimes. ***
Propaganda
de la conferència apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 7 d'abril de 1937 - Conferència de
Martí Ibáñez: El 7
d'abril de 1937 el doctor Félix Martí
Ibáñez, destacat metge
i militant anarquista, aleshores subsecretari de Sanitat del Govern de
la II
República espanyola i director general de Sanitat i
Assistència Social de la
Generalitat de Catalunya, va fer la conferència
radiofònica «Salutación al
poeta judío». Aquesta xerrada va ser radiada per
les emissores de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i per Ràdio Barcelona.
Naixements
Gustav Landauer - Gustav Landauer: El 7 d'abril de 1870 neix a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Sos pares es deien Hermann Landauer i Rose Neuburger. Va venir al món en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l'Edat Mitjana d'inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d'Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat «Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l'any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d'editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista. Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l'Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d'avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d'unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents –Rosa Luxemburg n'era una altra-exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en el últim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades –una per criticar el cap de policia de Berlín–, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d'alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l'agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l'Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l'anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l'honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d'una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l'Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d'intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l'Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l'atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l'Estat com a la negació de l'amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d'un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d'una cosa ja present, conreant una cosa «sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l'existent; calia «sortir del capitalisme» i «començar a ser éssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una «contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un «renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat. Gustav Landauer va morir a resultes d'aquests fets, era el 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya). El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït. ***
Marie
Equi - Marie Equi: El 7 d'abril de 1872 neix a New Bedford (Massachusetts, EUA) la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi. Filla d'italià i d'irlandesa, entre els 8 i els 13 anys treballà en una fàbrica de teixits. Després de viure una tempora a Itàlia amb son avi, retornà quan tenia 17 als Estats Units. En 1893, fugint de les fàbriques i per crear-se una nova vida, es traslladà a The Dalles (Oregon, EUA) amb la seva amiga Bess Holcomb, que havia ofert a treballar com a ensenyant; ambdues viuran plegades amb allò que aleshores es deia un Boston mariage (Matrimoni de Boston). El 21 de juliol de 1893 fou objecte d'un article que aparegué en el periòdic local (The Dalles Times-Mountaineer); segons el seu autor, que l'anomena «Miss Aqua», el contractant de Bess Holcombe, el reverend Orson D. Taylor, rebutjava pagar a aquesta última la suma promesa de 100 dòlars, i, en represàlies, Equi l'amenaçava amb fuetejar-lo públicament. El fuet va fiblar i Holcomb no rebé els seus diners, però l'opinió pública va aprovar l'acte i subhastà el fuet: els guanys superaren amb escreix els 100 dòlars en litigi. Uns anys després la parella s'instal·là a San Francisco, on Equi començà a estudiar medicina i en 1903 aconseguí el títol en la Universitat d'Oregon a Porland, una de les primeres que permeté l'accés als estudis a les dones. Durant un temps, viatjant a cavall, tractà els problemes de salut dels indis i dels vaquers del centre d'Oregon. Sempre prestà els seus serveis de forma desinteressada a la classes treballadores, especialment a les dones (ginecologia) i els infants (pediatria). El 18 d'abril de 1906 la ciutat de San Francisco pateix un terrible terratrèmol i incendi i Equi organitzà aleshores un equip de metges i d'infermeres per facilitar els primers auxilis d'urgència, fet pel qual rebé els reconeixements oficials de l'Exèrcit nord-americà i un premi del president Theodore Roosevelt. Poc després conegué Harriet Speckart, que esdevindrà la seva assistent i poc després passaran a viure juntes a Portland. Harriet Speckart, neboda de Leo Schmidt, fundador de l'Olympia Brewing Company, rebé fortes pressions familiars –Schmidt contractà un detectiu privat que sempre mantenia vigilada la parella– perquè deixés sa companya, fins i tot les amenaces de ser desheretada, però hi continuà fidel. Equi fou dels metges de Porland que acceptar practicar avortaments i ho va fer sense tenir en compte la classe o l'estatus social a la clínica Ruth-Barrett. Participà activament en el moviment que promogué la informació sobre el control de natalitat. En aquesta època conegué Judith Schwartz, amb qui mantingué una relació sentimental. També participà en el moviment del dret al sufragi femení i lluità amb les sufragistes d'Oregon fins que aquesta reivindicació fou acceptada en 1912. En 1913 estava present en els actes durant una vaga organitzada per les triadores de cireres de l'empresa empacadora Oregon Packing Company afiliades a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i, quan assistia una vaguista ferida, fou atacada per les forces de l'ordre que intentaven acabar manu militari amb el moviment. El espectacle d'aquestes brutalitats la portaren a prendre consciència política, a rebutjar el capitalisme i a esdevenir anarquista enquadrada en l'IWW, encara que no pogué afiliar-se a aquest sindicat a causa de la seva professió liberal. En 1915 la parella Equi-Speckart que desitjaven tenir un infant, adoptaren un nina, Mary, que anomenava mamà a Harriet i papà a Marie. Més tard aquesta nina, quan tenia 16 anys, fou la dona més jove del Nord-oest del Pacífic a pilotar un aeroplà en solitari. En 1916 Equi s'afilià a l'American Union Against Militarism (AUAM, Unió Americana Contra el Militarisme) i durant una manifestació contra la guerra a Porland desplegà una bandera amb el text «Prepareu-vos a morir, treballadors, J. P. Morgan & Cie es preparen per enriquir-se», que provocà uns aldarulls que portaren a la seva detenció. En 1916 també fou detinguda amb Margaret Sanger per propagar el control de natalitat. El 31 de desembre de 1918 fou condemnada per sedició, en aplicació de la nova Llei contra l'Espionatge, per un discurs contra la Gran Guerra pronunciat als locals de l'IWW on incitava els soldats a la insubmissió. Els seus advocats intentaren vanament que es retractés i durant aquesta època la parella fou insultada i escopida nombroses vegades quan anava pels carrers. La pressió fou tan gran que Harriet marxà amb Mary a Seaside (Oregon) i ja mai més Marie i Harriet viurien plegades. L'octubre de 1920 fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president Woodrow Wilson. A la presó escrigué moltes cartes a companys i amics i algunes s'interrogava i posava dubtes sobre el seu lesbianisme. Després del seu alliberament, en una gira propagandística contra l'amenaça d'execució de Sacco i de Vanzetti, conegué la militant wobblie Elizabeth Gurley Flynn, amb qui es lligà sentimentalment i acabarà convivint durant 10 anys. El 15 de maig de 1927 Harriet Speckart morí a Seaside (Oregon) d'un tumor cerebral i Mary s'instal·là a Porland amb son pare. Marie Equi va morir oblidada de tothom el 13 de juliol de 1952 a l'hospital Fairlawn de Portland (Oregon, EUA). ***
Notícia
de la naturalització de Primo Tognacci apareguda en
el Journal
Officiel de la République française
del 21 de juliol de 1929 - Primo Tognacci:
El 7 d'abril de 1885 neix a Rímini
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo
Tognacci. Per les seves activitats anarquistes, cap el 1925, es va
veure
obligat a refugiar-se a França. L'11 de juliol de 1929 va
ser naturalitzat
francès i residia a Bethoncourt (Franc Comtat,
Arpitània), on treballava de
paleta. En 1929 era pare de sis infants (Joséphine, Albert,
Dinanée, Alfred,
Armand i Vanzetti). En 1937 figurava en un llistat d'anarquistes a
vigilar,
sobretot durant els viatges oficials de representants de governs
estrangers,
establerta per la policia francesa. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. ***
Foto
policíaca de Mario Mantovani - Mario Mantovani:
El 7 d'abril de 1897 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el propagandista anarquista
Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario
Ferrarini,
Lucio Adali). Era fill de Gaetano Mantovani i de Maria Tacchini. Es crià al
barri
milanès de Greco i, després de l'escola
elemental, aprengué l'ofici de
tipògraf, professió en la qual
romandrà la resta de sa vida. Començà
a militar
molt jove en el moviment anarquista, en el sector anarcoindividualista,
i
mantingué estrets contactes amb els socialistes
«maximalistes». A partir de
1914 col·laborà en el periòdic
anarquista milanès Il Ribelle.
En aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser
considerat com un «anarquista perillós»
i vigilat per les autoritats de manera
especial. L'agost de 1915 va ser detingut per
«incitació a la revolució» i
el
novembre d'aquell any es declarà insubmís al
servei militar i fugí
clandestinament, amb Federico Giordano Ustori, a Suïssa.
D'antuvi s'establí a
Saint-Prex (Vaud, Suïssa), hostatjat per Dario Fieramonte. En
1915 freqüentà
les reunions a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa)
i l'agost
d'aquell any va ser denunciat per la policia suïssa per
«propaganda
subversiva». En aquesta època, gràcies
a Marcel Lamauve, col·laborà en el grup
editor del periòdic francoitalià Le
Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista
anarquista Luigi Bertoni,
i, mitjançant sa germana Anita, feia arribar fons
econòmics als companys
milanesos. Després passà a Berna (Berna,
Suïssa), on trobà Macchi Eugenio. El
gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on
restà uns mesos de passada
cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar
clandestinament, amb
l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand),
viatjant gairebé sempre a peu. Sense documents, a Moscou, va
ser detingut per
la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica
Balabanov, que havia conegut a
Suïssa, aconseguí la llibertat. De tornada, amb
documentació falsa expedida per
la III Internacional Comunista, passà per Budapest
(Hongria), aleshores en
plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc
en fuita, i per
Viena (Àustria), on es va presentar al consolat
italià fingint ser un presoner
de guerra. El gener de 1920 retornà a Milà,
però va ser detingut a Milà i posat
a disposició de les autoritats militars, les quals el van
destinar a un
destacament de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia).
Després d'una conferència
revolucionària, desertà i marxà cap a
Espanya, on residí un any. Expulsat
d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser
detingut a Gènova
(Ligúria, Itàlia); jutjat, el 18 d'abril d'aquell
any va ser condemnat a un any
i mig de presó per
«deserció». El 22 de maig de 1922 va ser
alliberat de la
presó de Gradisca d'Isonzo (Friül). De bell nou a
Greco, treballà de tipògraf i
fou un dels animadors del Comitè per a les
Víctimes Polítiques (CPVP). Detingut
i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de
1925, el
juny de 1928 passà clandestinament a França i
sota diverses identitats (Luis Adorni,
Mario Ferrarini, etc.)
s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia,
França), des d'on col·laborà en el
periòdic anarquista Fede.
Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de
França,
França) i freqüentà nombrosos militants
anarquistes italians, com ara Luigi
Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa.
Detingut a la
seu de la Llibreria Internacional de París, l'abril de 1930
va ser expulsat del
país. Marxà cap a Bèlgica
(Brussel·les i Lieja), on milità en el grup
editor de
Pensée et Action, animat
per Marcel
Dieu (Hem Day). En aquesta
època
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries italianes, com ara Guerra
di Classe, Lotte Sociali,
L'Adunata dei
Refrattari, Il Risveglio,
Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora, etc. Membre del
Comitè de
Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri,
encarregat
de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta.
Entre l'1 i el 2 de
novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes
Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville
(Illa de França, França);
promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de
militants d'arreu de
França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio
Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri,
Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà
lloc al Comitato
Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista
d'Acció
Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo
Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani.
També
participà en la campanya per obtenir l'alliberament de
Francesco Ghezzi i
Alfonso Perrini empresonats a la URSS. En 1936, amb Hem Day,
participà en la
campanya de suport a la Revolució espanyola
(Comitè Anarquista Pro Espanya),
sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació
de fons econòmics,
i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio
Gilioli, Hoche Meurant,
etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la
frontera
francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), del
tràfic d'armes
destinat als companys del sud. En 1938 va ser membre del
comitè directiu de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les
(Bèlgica),
juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli.
Després de
l'esclat de la II Guerra Mundial, l'11 de maig de 1940 va ser detingut,
com
molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga
i internat a Bruges
(Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes;
posteriorment va ser tancat
al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental,
Flandes), amb
altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat
per l'avanç de les
tropes nazis. Arribà a Brussel·les i
demanà el repatriament a Itàlia. Detingut a
la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i
condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene, on
arribà el 24 de
setembre d'aquell any. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al
camp de
concentració de Renicci (Anghiari, Toscana,
Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de
setembre d'aquell any. Marxa immediatament cap a Milà, on
s'integrà en la
Resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio
Pietropaolo,
Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada
«Malatesta-Bruzzi»,
formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat
comissari
polític i amb la qual participà el 25 d'abril de
1945 en els combats per
l'alliberament de Milà. Després de la II Guerra
Mundial, creà, amb Ivan Aiati,
i dirigí el setmanari clandestí
milanès Il
Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la
Federació Comunista
Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuador
Il Libertario (1945-1961). Entre els
anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els
congressos de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys
cinquanta, durant la
ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), formats
per joves comunistes llibertaris «plataformistes»
reagrupats al voltant de Pier
Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues
postures, oferint als
darrers les pàgines d'Il Libertario,
fet pel qual va ser durament criticat per la tendència
lligada a L'Adunata dei Refrattari.
Sempre en
relació amb el moviment llibertari suís, entre
l'1 i el 2 de maig de 1954 fou
delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de
la FAI que se
celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). En 1961,
després de la desaparició d'Il
Libertario, s'instal·là a Roma, on en
1966 s'integrà en la redacció i en la
gestió del setmanari de la FAI Umanità
Nova, funció en la qual restarà
fins al 1971. L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al
Congrés de les
Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana,
Itàlia). A començament
dels anys setanta retornà a Llombardia. Mario
Mantovani va
morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia,
Itàlia). Documentació seva
es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico
Malatesta» de l'Arxiu
Històric de la FAI. ***
Ciro
Beltrandi - Ciro Beltrandi: El 7 d'abril de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre d'escola elemental i militant anarquista Ciro Beltrandi. Fou fill d'Antonio Beltrandi i de Maria Rosa Frontali. De jove formà part de la Federació de la Joventut Socialista, quan en aquella època encara mantenia posicions revolucionàries i antimilitaristes. Després de la Gran Guerra s'adherí als grups anarquistes i en 1920 començà els estudis de pedagogia a la Universitat de Bolonya. L'11 de juliol de 1921 a Imola fou apallissat per un escamot feixista i es defensà a trets. Detingut per haver disparat l'exrepublicà Mansueto Cantoni, esdevingut cap del feixisme local, i inculpat de temptativa d'homicidi, fou condemnat el 16 de maig de 1924 a nou mesos i 10 dies de presó. Però fou alliberat per una amnistia i per fugir de la repressió feixista s'instal·là a Roma. En 1926 passà clandestinament a França. Després de viatjar per Moscou i per Odessa en 1927, entre 1929 i 1930 s'instal·là a Suïssa, on fou ajudat per companys arran d'una hospitalització per tuberculosi. Després de viure entre Suïssa i Bèlgica, freqüentant diversos sanatoris (Ginebra, Zuric, etc.), tornà a França, on entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà els grups de Savoia en el II Congrés Anarquista dels Exiliats Italians realitzat a Puteaux i on es decidí la publicació del periòdic Lotte Sociale (1933-1935), els principals redactors del qual foren Leonida Mastrodicasa, Virgilio Gozzoli, Amleto Astolfi i Remo Franchini. A causa de la seva mala salut no podia treballar i sobrevivia gràcies a la solidaritat dels companys. El 16 de juliol de 1935 fou detingut per expulsar-lo, però el seu estat de salut ho impedí i s'instal·là a Chambéry amb sa mare, on col·laborà amb el grup «Giustizia e Libertà». A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per ocupar-s'hi en tasques de propaganda anarquista. El 6 de març de 1937 deixà Barcelona i amb Giuseppe Tinti retornà a França. El 8 d'octubre de 1938 fou expulsat d'aquest país i es refugià a Brussel·les amb el suport dels companys Ugo Guadagnini i Celso Bendanti, naturals d'Imola. Ciro Beltrandi va morir el 7 de maig –alguns apunten el 9 de maig– de 1941 en un hospici de Brussel·les (Bèlgica). ***
Necrològica
de José Bescós Rodrigo apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 8 de
setembre de 1992 - José
Bescós Rodrigo: El 7 d'abril de 1901 neix a Alberuela de Laliena (actualment
pertany a Abiego,
Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Bescós.
Era fill de Tomás Bescós i de María Rodrigo. Quan era molt jove emigrà
a Vic (Osona, Catalunya), on
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Quan l'Ocupació, va ser enviat pel Servei de Treball
Obligatori (STO) a
treballar en la construcció de les fortificacions alemanyes.
Després de la II Guerra
Mundial milità en la CNT i en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA).
Casat amb Candida Riu, tingué dos infants, José i Libertad.
José Bescós Rodrigo va morir el 2 d'agost
de 1992 a la Residència «La Renaudié» d'Albi (Llenguadoc,
Occitània) on vivia. ***
Josep
Oliver Calle - Josep Oliver Calle: El 7 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Oliver Calle, conegut com Chispa. Fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. L'octubre de 1926 es casà amb María Pérez Ortiz, amb qui tindrà dos infants, José i Pilar. Amb el triomf feixista s'exilià a França i durant l'ocupació alemanya fou un dels reorganitzadors, amb José Berruezo, de la CNT a la resclosa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Expert en direcció escènica, organitzà un grup teatral francoitaloespanyol. Entra a formar part de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la Resistència francesa. En 1946 col·laborà en el periòdic Exilio, publicat a Aynès (Alvèrnia, Occitània), que va ser la primera publicació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili que s'edità a França. Arran de l'escissió, fou membre de la Federació Local d'Aynès de la CNT, de tendència «col·laboracionista». Josep Oliver Calle va morir el gener de 1979. ***
Necrològica
d'Enric Grau Calafell apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 13 d'octubre de 1992 - Enric Grau
Calafell: El 7 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 2 d'abril– de 1908 neix a Manresa
(Bages,
Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Enric Grau Calafell. Fill d'una família
pagesa, sos pares es deien Pere Grau Prat i Ignasia Calafell Tapiolas.
Entrà de
molt jove a formar part del moviment llibertari, participant amb 12
anys en les
reunions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb
15 anys va ser
nomenat delegat de la CNT al taller d'ebenisteria on feia feina.
Participà
activament en els grans moviments vaguística portats a terme
a les mines de
Fígols (Berguedà, Catalunya) i Sallent (Bages,
Catalunya). En 1927 entrà a
formar part de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i en 1928 del Comitè
Anarquista de la Comarcal de Manresa. Participà, amb altres
companys (Pedro
Cano, Josep Camps, Josep Corbella, Soler, etc.), en robatoris de
materials per
a sabotatges durant les vagues. En el Ple Confederal del 6 d'octubre de
1930 va
ser nomenat membre del Comitè Intercomarcal. L'agost de 1931
va ser delegat del
Sindicat de la Fusta al Ple Regional de Catalunya que se
celebrà a Barcelona.
Col·laborà activament en diversos aixecaments
revolucionaris, com ara el de
gener de 1932, el de gener i desembre de 1933 i el d'octubre de 1934.
El 24 de
setembre de 1933, juntament amb altres companys (Josep Claramunt,
Rosario
Dulcet, Bru Lladó i Carles Prades), va fer un
míting a Sallent. En 1934 va ser
detingut a Manresa com a membre de les Joventuts
Llibertàries. El febrer de
1936 va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de la CNT.
Després de
l'aixecament feixista, el 19 de de juliol de 1936 formà part
del Comitè
Revolucionari Provisional de Manresa i, des d'agost d'aquell any,
representà la
FAI en el Comitè Central Antifeixista d'aquesta
població, on s'encarregà de
l'organització de les milícies i de la defensa. A
finals de setembre de 1936
dirigí un grup de milicians confederals de la
«Columna de Defensa Costera» a Sant
Carles de la Ràpita (Montsià, Catalunya).
Posteriorment estudià a l'Escola
Popular de Guerra Núm. 3. Incorporat a l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola,
acabà la guerra com a oficial al front d'Andalusia. En 1939,
amb el triomf franquista,
passà a França i va ser internat en un camp de
concentració. Posteriorment
milità en la Federació Local de Marsella
(Provença, Occitània) de la
CNT, població on residia. En 1985 va escriure unes
memòries («Recorrido por mi vida») que
han restat inèdites. Enric Grau Calafell
va morir l'11 de setembre de 1992 a La Clínica
«La Casamance» d'Aubanha (Provença,
Occitània) i va ser incinerat tres dies després. ***
Necrològica
de Joaquim Andreu Pastor apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 6 d'abril de 1978 - Joaquim Andreu Pastor: El 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril– de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Andreu Pastor. Sos pares es deien Joaquim Andreu i Antònia Pastor. Electricista de professió, quan era adolescent començà a militar en els grups llibertaris del Poblenou de Barcelona i en el Sindicat de Llum i Electricitat del Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre, amb Joaquim Gil Mir i altres, del grup anarquista «Los Anónimos» de Barcelona (Catalunya). El 22 d'abril de 1933 fou detingut al Poble Nou per la Guàrdia Civil, amb Joan Adelantado Andreu i Elies Vallabriga Esteve, per coaccionar esquirols de les fàbriques de la barriada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de la CNT de Castres i de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on residia, i n'ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Sa companya fou Natàlia Albalat, també militant anarcosindicalista. Joaquim Andreu Pastor va morir l'1 de gener de 1978 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després. ***
Notícia
sobre la graduació d'Enriqueta Clos Garriga apareguda en el
setmanari republicà figuerenc Libertad de l'11 de
febrer de 1933 -
Enriqueta Clos
Garriga: El 7
d'abril de 1918 neix a Perpinyà
(Rosselló, Català Nord) la mestra
anarcosindicalista Enriqueta Clos Garriga. Sos pares es deien Joaquim Joan
Sebastià Clos i Lluísa Maria Rosa Garriga. Estudià Tenidoria de Llibres al Liceu
Monturiol
de Figueres (Alt
Empordà, Catalunya) i el gener de 1933 en tragué
el títol a Barcelona
(Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 fou
administrativa del Comitè Revolucionari de Figueres. Quan la
creació del Comitè
de l'Escola Nova Unificada (CENU), va ser nomenada mestra i
exercí especialment
a l'Alt Empordà, sobretot a Figueres. També fou
secretària de la Federació
Local de Sindicats de Figueres de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França.
En l'exili esdevingué companya
de l'anarcosindicalista Vicenç Soler Esteve.
Després de la II Guerra Mundial
milità en el Federació Local de
Perpinyà de la CNT. En 1960 i 1961 participà en
el congressos de reunificació confederal que se celebraren a
Llemotges
(Llemosí, Occitània). Enriqueta Clos Garriga va
morir el 16 de juny
de 1982 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà
(Rosselló, Català Nord). ***
Saturnino Culebras Sainz - Saturnino Culebras Saiz:
El 7 d'abril de 1920
neix a Salmerón
(Guadalajara, Castella, Espanya) l'activista antifranquista llibertari Saturnino
Culebras Saiz
–algunes fonts citen
erròniament el segon llinatge Sainz–, conegut com Primo.
Sos pares es deien Santiago Culebras
Lápiz i Emilia Saiz Saiz. Durant la guerra, malgrat la seva
curta edat,
va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti
i en el V Cos de
l'Exèrcit Republicà als fronts d'Aragó
i de l'Ebre. També va fer d'impressor a
Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra
s'allistà voluntari en la «Divisió
Azul», la qual abandonà a Angulema durant el
viatge cap al front rus. El 4 de
setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya,
entrà a la
Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell,
José Conejos García,
Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés,
l'italià Helios Ziglioli i son
germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada).
Mentre una
part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets
marxaren cap a
Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i
advertir-lo de
l'arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de
Matapedrera van
topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil,
però aconseguiren
trencar el cercle i, després d'amagar-se al bosc, arribar a
Barcelona amb tren.
L'octubre de 1949 va ser detingut amb gairebé tot el grup i
amb Miguel Acevedo
Arias, contacte a Barcelona, i tancat a la presó Model
barcelonina. El 7 de
desembre de 1949 va ser jutjat davant un consell de guerra i condemnat
a mort
acusat de ser el delegat del grup guerriller «Los
Primos», juntament amb Joan
Busquets i Manuel Sabaté. Son germà Gregori,
Manuel Aced i José Conejos van ser
condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys
–pena que fou
posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets
aconseguí la commutació de la
pena de mort per un llarg empresonament. Saturnino Culebras Saiz va ser
afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona
(Catalunya),
juntament amb son company Manuel Sabaté Llopart, i enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. ***
Clotaire
Henez (anys seixanta) - Clotaire Henez:
El 7 d'abril de 1923 neix a Soissons
(Picardia, França) el
lliurepensador, maçó i
anarquista Clotaire Hencz, més conegut com Clotaire
Henez. Fill
d'una família no casada d'immigrats polonesos, sos pares es
deien Joseph Hencz (Henez),
manobre, i Téodora Urbaniak, domèstica.
Passà la seva infantesa a
la regió parisenca (Bobigny, Romainville). Influenciat per
son pare comunista,
de ben jove començà a militar en les Joventuts
Comunistes «Les Pionniers». De
mica en mica, en 1936, gràcies a les lectures i la
reflexió, va fer que
s'allunyés del comunisme després de
l'experiència del Front Popular i la
ruptura definitiva va venir de la mà del «Pacte
Germanosoviètic» de setembre de
1939. En 1943, durant l'Ocupació, fugint del Servei de
Treball Obligatori (STO)
imposat pels nazis, passà a Istre (Provença,
Occitània). Després de la II
Guerra Mundial començà a llegir Le
Libertaire i descobrí els textos de Mikhail
Bakunin i Piotr Kropotkin. En
aquesta època treballava a la refineria de l'empresa British
Petroleum (BP) a
Lavéra (Martigues, Provença,
Occitània) i militava en la Confederació Nacional
del Treball Francesa (CNTF). En 1947 hagué de passar sis
mesos al sanatori de Saint-Hilaire
de Le Touvet per a tractar-se una tuberculosi, aprofitant el
confinament per a
instruir-se i llegir. Un cop guarit, no va ser novament contractat
l'empresa BP
i esdevingué representant comercial. Després de
passar pel grup anarquista de
Selon de la Federació Anarquista (FA), creat el juny de 1947
al voltant de
Georges Morancho, el març de 1948 fou un dels fundadors del
grup d'Istre (XII
Regió) de la FA, venent Le
Libertaire
pels carrers i organitzant nombroses conferències a les
quals participaren
destacats anarquistes (Charles-Auguste Bontemps, Georges Fontenis,
Aristide
Lapeyre, Paul Lapeyre, Mario Zinopoulos, etc.) i el polèmic
Paul Rassinier. En
aquesta època vivia al número 4 del carrer de
l'Église d'Istre. El 25 de novembre de 1948 es
casà a Istre amb Suzanne
Marguerite Marie Auguste Désirée Tertian, de qui
es va divorciar el 15
d'octubre de 1968 a Ais de Provença (Provença,
Occitània). En 1953,
quan
la FA passà a ser controlada pels partidaris de Georges
Fontenis i de l'Organitsation
Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament
Batalla) i esdevingué Federació
Comunista Llibertària (FCL), abandonà
l'organització. En 1961 entrà a formar
part de la francmaçoneria, en el Gran Orient de
França (GOF), participant en
diverses lògies provençals (Marsella,
Miramàs i Selon), però continuà
freqüentant els cercles anarquistes, participant sobretot en
l'organització
dels càmpings llibertaris que se celebraven a la
regió. En 1965, amb René
Bianco, Henri Julien i Georges Moraldo, fou un dels fundadors de la
secció de
Marsella del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme
(CIRA),
organització de la qual va ser en repetides ocasions membre
del seu consell
d'administració, animant nombroses xerrades, com ara les de
planificació
familiar (Montpeller, 28 de febrer de 1967) o sobre la
Revolució espanyola, i
col·laborant el en seu Bulletin du
CIRA.
Durant els anys setanta organitzà, amb Michel
Gornès, a Selon, dins el marc de
les trobades de tardor de «La
Libre-Pensée», diversos debats, en els qual
participaren Daniel Guérin i Maurice Laisant, entre
d'altres. En aquests anys
setanta realitzà diversos viatges amb la motxilla a
Mèxic, seguint les traces
de Pancho Villa i d'Emiliano Zapata. El 30 d'octubre de 1978 es
casà a Peliçana (Provença,
Occitània) amb
Yvette Henriette Besson. Entre 2003 i 2008
presidí el CIRA de
Marsella i fou membre de l'associació «Les
Acrates», fundada en 2001 per a adquirir
el local que ocupava el CIRA. Durant molts anys patint ceguesa i
sordesa,
impedit de llegir i d'escoltar la ràdio, Clotaire Henez va
morir el 20 de
desembre de 2012 a l'Hospital General de Selon (Provença,
Occitània) i
va ser incinerat el 26 de
desembre a Luynes (Provença, Occitània). ***
Amador
Rodríguez Quince - Amador Rodríguez
Quince: El 7 d'abril de 1924 neix a La Felguera (Langreo,
Astúries, Espanya) el
resistent anarquista Amador Rodríguez Quince. Sos pares es
deien Francisco
Rodríguez i Pilar Quince. Ajustador de professió,
vivia a La Felguera. En 1947 va
ser acusat de robatori a Pola de Laviana (Laviana, Astúries,
Espanya) i sembla
que va fugir i es va refugiar a França. A finals de desembre
de 1950, amb Pedro
Galán Mora, Valeriano Giménez Poma i
José Martínez García, formà
part d'un grup
llibertari antifranquista que passà de França a
la Península per Hendaia
(Lapurdi, País Basc), després d'haver deixat els
seus papers el 20 de desembre
a França. Desconeixem les actuacions del citat grup. En 1962
la seva ordre de
busca i cerca quedà sense efecte. No tenim més
dades seves.
Defuncions
William Godwin - William Godwin: El 7 d'abril de 1836 mor a Londres (Anglaterra), enfonsat en la misèria i víctima dels atacs de la premsa conservadora, el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. Havia nascut el 3 de març de 1756 a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra). D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una «abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin –Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà. ***
Necrològica
de René Dolié aparegua en el diari
parisenc La
Lanterne del 8 d'abril de 1917 - René Dolié: El 7 d'abril de 1917 mor a París (França) el propagandista anarquista i maçó, i després ultranacionalista, René Christian Michel Joseph Dolié. Havia nascut el 4 d'abril –gairebé totes les fonts citen erròniament el 4 d'agost– de 1887 a Liborna (Aquitània, Occitània). Sos pares es deien François Michel Rémi Dolié, empleat, i Françoise Adrienne Pinac. En el moment del naixement els pares no estaven casats, i el reconeixent de l'infant no es va produir fins el casament de parella el 2 d'abril de 1891. Es guanyava la vida com a obrer electricista. A començaments del segle XX fou col·laborador del periòdic L'Anarchie, d'Albert Libertad. El 7 de gener de 1907, a «La Libre Discussion» de París (França), va fer la conferència «Les conditions d'existence dans la societé et comment les transformer». Entre setembre i novembre de 1909 fou gerent del periòdic anarquista revolucionari Les Révoltés, on col·laboraven Christian Dernoile, Jean Goldsky, Charles Malato, Eugène Peronnet i el doctor Marc Pierrot, entre d'altres. El 18 de novembre de 1909 va fer la conferència «Persuasion et violence». En la primavera de 1910 era membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari i participà en la seva campanya. També fou membre de l'Aliança Comunista Anarquista (ACA) de Georges Durupt. Més tard reemplaçà Eugène Martin com a administrador delegat de la impremta comunista revolucionària «L'Espérance», oberta a partir del 15 de juny de 1910 al número 3 del carrer Steinkerque del XVIII Districte de París, però ben aviat cedí el càrrec a Jacques Long. El 30 de juny de 1910, a la sala del Restaurant Coopératif (número 49 del carrer de Bretagne), va fer la xerrada «La propagande anarchiste. L'action révolutionnaire. L'imprimerie communiste L'Espérance». En aquesta època vivia al número 262 del carrer dels Pyrénées del XX Districte parisenc. L'agost de 1910 va fer una gira propagandística per l'est d'Occitània dins del marc d'una campanya contra els treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). El setembre d'aquell any, participà en la reorganització del periòdic Le Libertaire, però va ser marginat el novembre per haver-se pres «excessives llibertats» –durant la vaga de ferroviaris d'octubre de 1910, amb Henry Combes i Georges Durupt van imprimir, sense el consentiment de la resta de la redacció, un número especial de Le Libertaire encoratjant les temptatives d'atemptats i, a resultes d'aquesta edició, els locals del periòdic van ser escorcollats per la policia i tres militants detinguts. Un cop fora de la redacció de Le Libertaire, formà part, amb Combes i Durupt, del Grup Anarquista de Montmartre. Entre octubre i novembre de 1910 participà en la creació de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i en la mateixa època, sempre amb Combes i Durupt, intentà, sense èxit, editar un nou òrgan d'expressió anarcocomunista. Després milità en el grup del XVIII Districte de París de l'FRC i s'acostà a les posicions del grup editor de La Guerre Social, de Gustave Hervé. L'abril de 1911 entrà a formar part, amb Miguel Almereyda, Lucien Éverard, Jean Goldsky i René Petit del comitè executiu dels Joves Guardes Revolucionaris (JGR). El maig de 1911 abandonà l'FRC al darrera d'Éugene Merle i d'Almereyda. El 3 d'agost de 1911 va ser detingut, com a «Cap de la Seguretat Revolucionària», juntament amb Jean Goldsky i Émile Méo (Tissier), i tancat a la presó parisenca de La Santé acusat del segrest de tres sindicalistes (Bled, Dudragne i Métivier) per jutjar-los en un «tribunal revolucionari» com a confidents de la policia; a finals d'agost es declarà en vaga de fam reivindicant el règim de pres polític, organitzant-se una campanya de suport portada a terme per la Confederació General del Treball (CGT), la Unió dels Sindicats del Sena i els JGR. Posteriorment evolucionà cap el «socialisme ultranacionalista» de Gustave Hervé i, en el número del 10 de desembre de 1912 de La Guerre Sociale, fou un dels signants de la declaració «Pourquoi nous entrons au Parti socialiste» (Perquè entrem en el Partit Socialista). El novembre de 1913, amb Merle i Almereyda, fou un dels fundadors del periòdic Le Bonnet Rouge i ocupà el càrrec de secretari de redacció. A començaments de 1914 entrà en la lògia maçònica «La Fidélité» de París. El 31 de juliol de 1914 fou testimoni, quan sopava amb la seva companya, de l'assassinat del polític socialista Jean Jaurès al Café du Croissant de París. El 5 de setembre de 1914 es casà amb sa companya, Blanche Missonnier, al XX Districte de París. Exempt de fer el servei militar i inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de novembre de 1914 continuava en aquesta posició. El març de 1917 fundà i dirigí el diari Agence Républicaine d'Informations Politiques, Financières, Économiques. René Dolié va morir sobtadament el 7 d'abril de 1917 al seu domicili del número 57 de l'avinguda Gambetta del XX Districte de París (França) i fou incinerat en 10 d'abril al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'abril de 1918, quan el «Procés de Le Bonnet Rouge», sa vídua testimonià en el judici. ***
Otto
Karmin - Otto Karmin: El 7
d'abril de 1920 mor
sobtadament a Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa)
l'historiador, lliurepensador, propagandista
de l'ateisme i pensador anarquista Otto Karmin. Havia nascut el 28 de
març de
1882 a Dubna (Daugavpils, Curlàndia, Imperi rus;
actualment Letònia). Sos pares van ser
Frédéric
Karmin, enginyer, i Élise Kortschoner. En 1898
s'establí a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). Estudià ciències socials a
Ginebra, Londres, Halle i Heidelberg. En
1902 traduí l'obra de Paul Eltzbacher L'Anarchisme,
autèntic bestseller de
l'època. En
1904 entrà com a professor a la Universitat de Ginebra i en
1905 es doctorà en
filosofia. Durant la Gran Guerra fou secretari de l'Oficina
Internacional de la
Libre Pensée. El 25 d'octubre de 1918 participà a
Plaimpalais, amb L. Willemin,
E. Neher i Alfred Amiguet, en un gran míting de protesta
contra el tractament
inhumà infligit a l'anarquista Luigi Bertoni.
S'especialitzà en l'estudi del
paper jugat per la religió en la societat i en la
francmaçoneria. Com a
historiador publicà nombrosos articles, especialment sobre
la Revolució
francesa i l'Imperi, així com diferents biografies (Nicolas
de Condorcet,
Turgot, François Villegardelle, Francis d'Ivernois, Sylvain
Maréchal, etc.).
Dirigí la Revue Historique de la
Révolution française et de l'Empire
(1910-1923) i fou redactor del periòdic
Le Chênois. Membre de
l'Institut
Nacional Ginebrí (ING), impartí cursos en el
Col·legi Lliure de Ciències
Socials de París. Fou secretari del Comitè
Internacional per a la construcció
del monument dedicat a Miquel Servet. Entre les seves obres destaquen Sur la terminologie des doctrines politiques
et sociales (1904), Vier Thesen zur
Lehre von den Wirtschaftskrisen (1905), Les
doctrines médicales. Leur évolution
(1905, amb Édouard Boinet), La
Legge del Catasto fiorentino del 1427
(1906), Peut-on rester chrétien?
Conférence
faite à l’hôtel de ville de Lausanne, le
27 janvier 1907 (1907), Michel
Servet et Voltaire (1908), Jules
Barni und seine Verdienste um die
Ausbreitung der deutschen Philosophie in Frankreich (1908), Le problème du Bien.
Conférence faite à
Bienne, au Lode et à Saint-Imier les 30 et 31 mars et le 2
avril 1908
(1908), Avant la guerre (1909), Une offrande genevoise à
l'Assemblée
nationale (1909), L'apprentissage
à
Genève de 1539 à 1603 (1910), Les prétentions
du catholicisme contemporain (1910), Documents
sur l'histoire religieuse de Genève à
l'époque de la restauration (1910), Tableaux
chronologiques pour servir à
l'étude de l'histoire des systèmes
économiques et socialistes de 1500 à 1886
(1911), Serveto-Bruno (1911, amb
Nicola Checchia), La question du sel
pendant la Revolution (1912), Un
écrit inédit contre Simonde de Sismondi,
économiste (1913), Essai
sur les dernières années du régime
corporatif
à Genève (1793-1798) (1913), Dieu, le
christianisme et la guerre mondiale (1916). Estava casat amb
Jeanne
Friedländer. Als arxius de la Hoover Institution de la
Universitat d'Stanford
(Califòrnia, EUA) es conserva correspondència
seva amb destacats intel·lectuals
de l'època (Friedrich
Wilhelm Foerster, Piotr Kropotkin, Franz Oppenheimer, Elisée
Reclus, Hans
Vaihinger, etc.) i a l'Institut de França de
París existeix un Fons Karmin
sobre economia política, moviments socials i la Comuna de
París; també a la
Biblioteca Unversitària «Svetozar
Markovic» de Belgrad (Sèrbia) existeix un
important fons seu sobre la Revolució francesa. Otto Karmin (1882-1920) ***
Notícia
sobre Giovanni Cicero apareguda en el periòdic de
Barre Cronaca
Sovversiva aparegut el 2 d'octubre de 1915
- Giovanni Cicero:
El 7 d'abril de 1921 mor a Nova York (Nova York, EUA) el miner
anarquista
Giovanni Cicero. Havia nascut el 30 de maig de 1886 a Amantea
(Calàbria, Itàlia).
Sos pares es deien Giuseppe Cicero i Maria Bruno. En 1904
emigrà als Estats
Units i s'instal·là a Weedville (Elk,
Pennsilvània, EUA), des d'on va fer
costat els periòdics anarquistes L'Avvenire,
de Nova York (Nova York, EUA), i Cronaca
Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA). En 1918 viva a
Brookville (Jefferson, Pennsilvània,
EUA) i estava subscrit al periòdic anarquista Mother
Earth. Posteriorment s'establí a Nova York. ***
Necrològica
de Marcel Wullens apareguda en el periòdic parisenc La Révolution
Proletarienne del 15 d'abril de 1928 - Marcel Wullens: El 7 d'abril de 1928 a Ognon (Picardia, França) el mestre i el militant llibertari i sindicalista Marcel Maurice Julien Cornil Wullens. Havia nascut el 9 de maig de 1899 a Esquelbecq (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Armand Constant Victor Wullens, obrer i conreador, i Mathilde Euphrasie Devalckenaere. Son germà Maurice Wullens, mestre i anarquista com ell, el va ajudar a preparar l'examen per a l'Escola Normal de mestres. Esdevingué ensenyant i milità en la Federació Unitària de l'Ensenyament. Amb son germà Maurice va col·laborar en la revista Les Humbles (1913-1914 i 1916-1940), que dirigia, així com en el periòdic L'Insurgé (1925-1926). També va col·laborar en Germinal(1919-1933). Casat amb Marcelle Léa Robert, se'n va divorciar l'1 d'abril de 1924 i dies després, el 17 d'abril, es va casar al III Districte de París (França) amb la vídua Angèle Valérie Buchin. En aquesta època ja vivia a Ognon (Picardia, França). En 1925 els dos germans, a través de Boris Souvarine, signaren una protesta adreçada a la Unió Soviètica per obtenir l'alliberament de Nicolas Lazarevitch, empresonat des de 1924 a l'URSS. Però de sobte Maurice en retirarà la seva signatura i, tot defensant posicions bolxevics, trencarà amb son germà i amb l'anarquisme. Marcel restarà fidel al pensament llibertari i participarà a partir de 1925 en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Assistí al Congrés Unitari de l'Ensenyament i poc després, Marcel Wullens va morir el 7 d'abril de 1928 de tuberculosi a l'escola d'Ognon (Picardia, França), on vivia. La seva mort va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 15 d'abril de 1928 i aquesta revista obrí una subscripció per a la seva esposa, Angela Buchin, que arreplegà 1.175 francs. ***
Aurelio
Aiacci - Aurelio Aiacci: El 7 d'abril de 1937 és abatut al front d'Osca (Aragó, Espanya) l'anarquista i lluitador antifeixista Aurelio Aiacci. Havia nascut el 25 de novembre de 1903 a Cavriglia (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Angelo Aiacci, miner, i Maria Faustina Pierazzi. Adolescent, començà a treballar a la galeria d'una mina de lignit. Després de la condemna en 1921 de son germà gran Terzilio Aiacci, també anarquista i responsable de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), a 10 anys de presó arran dels enfrontaments antifeixistes de Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia) el març d'aquell any, emigrà a finals de 1923 a França. En 1929 residia a Caubilhargues (Llenguadoc, Occitània) on treballava de destil·lador. Més tard s'instal·là a Alès (Llenguadoc, Occitània) on a finals de la dècada dels vint es reuní amb son germà. En aquesta època figurava com a «antifeixista perillós a detenir» en un registre establert per la policia de fronteres italiana. L'11 de setembre de 1936 –el 25 d'octubre, segons altres fonts–, amb son germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini, Adolfo Pintucci, Gualtiero Livi), creuà els Pirineus per lluitar en la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya) el 22 de desembre de 1936 s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Aurelio Aiacci va ser abatut el 7 d'abril de 1937 a El Carrascal, al front d'Osca (Aragó, Espanya) –altres fonts diuen que a finals de 1937 es trobava en un hospital militar de Barcelona guarint-se de greus ferides patides en combat. ***
Antoni Cieri - Antonio Cieri: El 7 d'abril de 1937 mor a Osca (Aragó, Espanya) el militant anarquista i antifeixista Antonio Cieri. Havia nascut l'11 de novembre de 1898 a Vasto (Abruços, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Cieri, paleta, i Maria Giuseppe Canci. Durant la Gran Guerra va obtenir el grau d'oficial i va ser condecorat nombroses vegades. Va fer de dissenyador tècnic –alguns li atribueixen erròniament el títol d'arquitecte– per als ferrocarrils d'Ancona, militant alhora en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. En 1921 a causa de la seva activitat política va instal·lar-se a Parma. L'agost de 1922 va ser comandant dels «Arditi del Popolo» de Parma sota la direcció de Guido Picelli. Es va encarregar de la defensa del barri proletari des Naviglio contra els assalts dels esquadrons feixistes d'Italo Balbo, que va reemplaçar Roberto Farinacci a causa de la seva ineficàcia i sota les ordres de Benito Mussolini. En 1923 es va exiliar després d'haver de deixar la feina dels ferrocarrils. A París, a partir de 1925, va reprendre la seva militància anarquista i va crear el periòdic l'Umanità Nova. Entre 1932 i 1933 a Puteaux, amb Camillo Berneri, va editar La Protesta i La Vecchia Umanità Nova, però ambdues van ser de vida breu per mor dels entrebancs posats per les autoritats franceses. Amb Enzo Fantozzi, Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi i Giulio Bacconi, entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Italià de Sartrouville que va crear el «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». En 1936 va marxar a lluitar a la guerra d'Espanya i amb Carlo Rosselli, Camillo Berneri i Mario Angeloni va forma la Secció Italiana de la Columna Ascaso. L'abril de 1937 la columna italiana, comandada per Giuseppe Bifolchi, va intentar atacar per sorpresa el difícil emplaçament de Carrascal d'Osca i Cieri va anar encapçalant l'esquadra dels «bombers» formada especialment per als assalts. Antonio Cieri va caure mort el 7 d'abril de 1937 arran dels combats dels assalts per prendre Osca, que serà finalment presa per les milícies antifeixistes. Se sospita que va ser disparat per l'esquena per un estalinista durant l'atac i aquesta conjectura va ser denunciada en el periòdic de Berneri Guerra di Classe. Sos dos fills, Ubaldo i Renee, es van criar amb la parella formada per Giovanna Caleffi i Camillo Berneri. El 22 d'octubre de 2006 va ser inaugurada una placa commemorativa, obra de Massimo Ortalli, en memòria seva al barri de Naviglio de Parma; la cerimònia va estar realitzada en col·laboració amb l'Arxiu Històric de la Federació Anarquista Italiana (FAI) d'Imola. ***
Els
milicians Aldo Perissino (a la dreta) amb son germà Conrado
(ca. 1936) - Aldo Perissino: El 7 d'abril de 1937 mor a Apiés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Aldo Perissino. Havia nascut el 5 de maig de 1909 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià. A començaments dels anys trenta s'exilià a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. L'agost de 1936, amb son germà petit Conrado, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Durant l'ofensiva d'abril de 1937 va ser greument ferit arran d'un atac contra l'antic castell de Becha, a la Foia d'Osca. Aldo Perissimo va morir el 7 d'abril de 1937 a la infermeria de campanya d'Apiés (Osca, Aragó, Espanya) on havia estat hospitalitzat. Al final de la II Guerra Mundial es fundà a Venècia un grup anarquista «Aldo Perissino», adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI). ***
Foto
policíaca d'Oreste Abbate (Giovanni Jurissewitsch) - Oreste Abbate:
El 7
d'abril de 1949 mor a Villeparisis
(Illa de França, França) l'anarquista Oreste
Abbate, també conegut com Giovanni Jurissewitsch.
Havia nascut el 14 de juliol de 1887 a Nàpols
(Campània,
Itàlia).
Sos pares es deien Gaetano Abbate i Vincenza Pastore. Militant
llibertari, com son germà Armido, es guanyava la vida com a
electricista. El 28
de gener de 1908 va ser condemnat a cinc mesos de presó per
«resistència al
reclutament». El 15 de maig de 1915, en plena Gran Guerra, va
ser destinat a
l'Arsenal Naval de Venècia (Vèneto,
Itàlia) com a obrer especialitzat, però el
comandament militar el va llicenciar per les seves idees subversives i
l'envià
a Nàpols amb residència obligatòria.
Cridat a files i incorporat en el 71
Regiment d'Infanteria acantonat a Tarcento (Friül),
desertà el 29 d'octubre de
1916 i es refugià a Suïssa. Implicat en el
«Cas de la bomba de Zuric», va ser
detingut en 1918, amb Luigi Coretti i Roberto Rizza, i empresonat
durant sis
mesos preventivament; finalment va ser expulsat de Suïssa el 2
de desembre de
1918, juntament amb Dario Fieramonte, per anarquista. Passà
a Alemanya i a
començament de 1919, amb altres revolucionaris italians
(Francesco Misiano,
Mario Accomasso, Enrico Arrigoni, Dario Fieramonte, Luciano Zingg,
etc.),
prengué part en la Revolució, participant el 6 de
gener de 1919 en l'ocupació
de la seu del periòdic socialdemòcrata Vorwärts
de Berlín al costat dels espartaquistes. Detingut l'11 de
gener, va ser reclòs
a la presó berlinesa de Moabit, juntament amb altres
revolucionaris italians (Luzinano
Zingg, Dario Fieramonte, Francesco Misiano, Mario Accomasso, Duilio
Balduini,
etc.). Donat per mort, el març de 1919 va ser alliberat.
D'antuvi s'instal·là a
Zuric (Zuric, Suïssa), amb la família
llibertària dels Zanolli, i posteriorment
retornà a Berlín, on
freqüentà l'anarquista Bruno Misèfari.
Arran de l'amnistia
promulgada el 2 de setembre de 1919 pel president del Consell de
Ministres
italià Francesco Saverio Nitti, es traslladà,
fent-se passar per l'exsoldat
austríac Giovanni Jurissewitsch (o Jurissevic), a Trieste
(Friül), on regentà
un magatzem d'aparells elèctrics. En aquesta
època rebé sovint la visita del
socialista Francesco Misiano, esdevingut diputat. El gener de 1925
patí un
escorcoll policíac i li van ser segrestats 65 volums
subversius en llengües
alemanya i russa. Durant la primavera de 1930 emigrà a
Alemanya i l'octubre de
1930 morí la seva esposa Wanda Kudlascek, amb qui havia
tingut dos fills
(Armido i Clelia). En 1932, amb Anna Furlan (Nina),
filla d'una família de treballadors antifeixistes i
socialistes del sector tèxtil de Pordedone (Friül),
emigrà a la Unió Soviètica,
on treballà en una fàbrica d'armes. En aquest
mateix any de 1932, a Tula
(Rússia, URSS), Oreste i Anna tingueren una filla, Ada, i el
setembre de 1935
la parella es casa a Stalinski (Sibèria, URSS). Molt decebut
del règim soviètic
i de les dures condicions de vida comunistes, entre finals de 1934 i la
primavera de 1936 es presentà tres vegades a l'ambaixada
italiana a Moscou per
intentar aconseguir el passaport. En aquests anys rebé la
visita de son amic
Francesco Misiano i de Costante Masutti, comunistes i, aleshores,
crítics amb
el Partit. A començaments de 1937 aconseguí
arribar a França, on sa companya
Anna i sa filla Ada havien arribat a finals de 1935, i
s'establí a Villeparisis
(Illa de França, França), on treballà
d'electricista. En 1948, segons un informe
de l'alcalde de Villeparisis per a les autoritats italianes, vivia
tranquil·lament, encara que malalt des de feia anys, en
aquesta localitat sense
que res es pogués dir d'ell. Oreste Abbate va morir el 7
d'abril de 1949 al seu domicili de Villeparisis
(Illa de França, França). ***
Gustave-Henri
Jossot (ca. 1950) - Gustave-Henri
Jossot: El 7
d'abril de 1951 mor a Sidi Bou Saïd (Tunis,
Tunísia) el dibuixant,
caricaturista, pintor, litògraf, cartellista, escriptor i
individualista llibertari
Gustave-Henri Jossot, també conegut com Abdul
Karîm Jossot. Havia nascut el 16 d'abril de 1866 a
Dijon (Borgonya,
França). Fill d'una família
burgesa, sos pares es deien Étienne Jossot, agent general de
la
companyia d'assegurances «Le Phénix», i
Marie Jeanne Agnès Hébert.
Quan tenia tres anys sa mare morí i son
pare es tornà a casar amb una dona que no l'apreciava gens.
D'estar internat en
un col·legi de jesuïtes, del qual va ser expulsat
després d'amenaçar amb
calar-l'hi foc, passà a estudiar a l'Institut de Dijon.
Posteriorment va fer el
servei militar durant un any a prop de Nevers (Borgonya,
França) i va ser
llicenciat com a sotstinent de reserva. Treballà en una
companyia
d'assegurances a París (França), però
va ser acomiadat de la feina després
d'una baralla amb un company emprenyat per una caricatura seva. Artista
autodidacta, entre 1882 i 1886 començà a publicar
els primers dibuixos en la
premsa local. D'antuvi, a diferència d'altres artistes, no
fou un dibuixant
compromès. Rebel, cap el 1890 va tenir una nina (Irma) amb
Marie-Jeanne
Duriaud, una bugadera i costurera de la família, amb qui es
casà en morir son
pare en 1898, heretant sa fortuna familiar. A començament de
la dècada dels
noranta es traslladà a París, on es va veure
influenciat per artistes com Émile
Bernard, Eugène Carrière i Jean-Paul Laurens,
entre d'altres, i va viatjar a
Bretanya on estudià els artistes simbolistes de l'anomenada
«Escola de Pont-Aven».
En aquesta època, gràcies a la
situació política i els casos de
corrupció (boulangisme,
escàndol de Panamà, afer Dreyfus, etc.), fan de
París el centre de la
caricatura mundial. El seu estil de dibuix es veurà
influenciat per l'orientalisme,
l'Art Nouveau, els artistes Nabis i el japonisme, entre altres
tendències. Cap
a 1892 començà a publicar els seus primers
dibuixos humorístics en la premsa
d'àmbit nacional, com ara L'Art
Décoratif,
La Butte, La
Caricature, Cocorico, La Critique, L'Éprouve,
L'Estampe et
l'Affiche, L'Estampe Originale,
Jugend i L'Ymagier.
En 1894 presentà al Saló dels Independents
caricatures
en aquarel·la, que van atreure l'atenció de
Léon Maillard, director de la
prestigiosa revista simbolista La Plume,
on començà a col·laborar. A partir
d'aquí va exposar en diferent indrets, com
ara el Saló dels Cent (1894 i 1895), el Saló de
la Societat Nacional de Belles
Arts (1895), el Saló de Tardor (1908, 1909 i 1911), el
Saló dels Independents
(1894, 1896, 1910, 1911 i 1921), etc. Descobrí en
l'«estètica de la deformació»
i els colors vius el seu camí per al compromís
polític i subversiu. En 1894
publicà l'obra il·lustrada Artistes
et
bourgeois. Vingt-quatre compositions i en 1896 Minces
de trognes i Pochetées.
En 1896 morí de meningitis Irma, la seva filla
única, fet que el va abatre
profundament i el decantà encara més pel dibuix i
la misantropia. Per
contrarestar la neurastènia, viatjà amb sa
companya per Còrsega, Suïssa i
Tunísia (1896, 1904 i 1910), país del qual
s'enamorà dels seus deserts i de la
seva llum. En 1897 publicà Jockey-Club
Sardines. Entre 1897 i 1899 treballà en
exclusivitat com a cartellista
publicitari per a l'empresa de Victor Camis i després
obrí el seu propi taller.
En 1899 col·laborà en el setmanari dreyfusard Le Cri du Peuple i
il·lustrà el poema Les
rats, de Heinrich Heine. Fou un dels primers dibuixants del
setmanari
satíric anarquista de crítica política
i social L'Assiette au Beurre, que
publicà el seu primer número el 4 d'abril
de 1901, autèntica revolució en la premsa de la
seva època, tant pel seu
contingut com pels seus dibuixos, atacant tots els estaments de l'Estat
i de la
societat burgesa (patronal, burgesia, exèrcit, judicatura,
govern,
colonialisme, capitalisme, religió, escola,
família, costums, vivisecció,
repressió, pena de mort, etc.), esdevenint un dels
dibuixants més prestigiosos
de l'època. En 1901 publicà Femelles!
També trobem dibuixos seus en la publicació
anticlerical Le Diable, la revista
satírica Le
Rire i en les anarquistes L'Almanach
de la Révolution i Les
Temps Nouveaux,
entre d'altres. La seva rebel·lia llibertària el
portà a rebutjar l'etiqueta
d'«anarquista». En 1903 participà en el
llançament del periòdic L'Action.
Quotidienne,
anticléricale, républicaine et socialiste. Organe
de la libre-pensée militante,
en el qual col·laborà. A partir de
1904 el seu tarannà depressiu s'accentuà. Entre
novembre de 1904 i abril de
1905 viatjà per segona vegada a Tunísia (Gafsa,
Gabès, Tunis i Hammamet) i en
tornar publicà la seva novel·la
il·lustrada Viande
de «bourgeois» (1906). En 1908 una gran
exposició al Rudolfinum Museum de
Praga (Regne de Bohèmia; actual Txèquia),
organitzada pel «Club Slavia», que
també la portà a Àustria i a
Moràvia, el catapultà a la fama internacional. En
1909 exposà obres orientalistes al Saló de Tardor
i passà l'hivern a Bou Saâda
(M'Sila, Algèria). L'abril de 1910 retornà a
París i exposà al Saló dels
Independents i en 1911 al Saló dels Humoristes.
Després d'una forta depressió, accentuada
per la pujada del militarisme europeu que preludiava un gran conflicte
bèl·lic,
el setembre de 1911 va vendre tots els mobles i
s'instal·là definitivament amb
sa companya a Tunísia i deixà la caricatura,
passant a pintar els paisatges, la
població indígena i escenes de la vida quotidiana
del lloc a l'estil
orientalista. Alhora els seus amics dibuixants s'exilien (Jules
Grandjouan), o
moren (Aristide Delannoy) i L'Assiette au
Beurre desaparegué el 15 d'octubre de 1912. En
aquest any de 1912 exposà al
Saló Tunisià. Després d'haver estudiat
l'ocultisme, la teosofia i
l'espiritisme, en un acte més de rebel·lia, el
febrer de 1913 rebutjà el
catolicisme i es convertí a l'islam, prenent el nom d'Abdul Karîm Jossot
(«L'Esclau dels Generosos»), publicant el fullet
en àrab Mi conversió
i vestint a la
manera indígena i palesant la seva figura de
«renegat» de la cultura occidental.
Pacifista convençut, durant la Gran Guerra deixà
de dibuixar i de pintar. En
aquesta època el seu pensament individualista llibertari es
va veure
influenciat per autors com Zo d'Axa, Georges Darien, Georges Palante i
Laurent
Tailhade, i per la metafísica de Jiddu Krishnamurti. En
1923, atret pel
sufisme, seguirà el misticisme del xeic Ahmad al-Alawi i en
1927 publicà Le Sentier d'Allah,
on relata les seves
experiències d'iniciació. Defensà en
els periòdics nord-africans el matrimoni interracial
i la necessitat de donar més llibertat als musulmans. En
aquesta època va ser
amic d'Eugène-Marino Taillard (Jaafar
Taillard), intèrpret del tribunal de Tunis que
també s'havia passat a la
religió musulmana. No obstant això,
acabà allunyant-se de l'islam, renuncià al
seu patrònim musulmà i abandonà les
vestimentes àrabs. En 1938 publicà a Tunis
el llibre de dibuixos Le Foetus
récalcitrant, que va ser reeditat en 2011. En els
anys quaranta trobem
col·laboracions seves en Le
Libertaire.
Entre 1945 i 1948 col·laborà en la revista
anarquista Maintenant i en 1947 en El
Morchid. Arruïnat per les dues guerres mundials, els
seus últims anys van
ser molt difícils des del punt de vista econòmic.
En 1951, en unes memòries que
han restat inèdites (Goutte
à goutte),
proclamà el seu ateisme. Tres anys després que sa
companya, Gustave-Henri
Jossot va morir, en la indigència i sense haver tornat a la
metròpoli, el 7
d'abril de 1951 a Sidi Bou Saïd (Tunis, Tunísia) i
fou enterrat civilment al «Cementiri
dels Oblidats» de Dermech (Cartago, Tunis,
Tunísia). Entre l'1 de març i el 18
de juny de 2011 es realitzà una exposició
retrospectiva en la Biblioteca Forney
de París. En 2013 una part dels seus articles publicats en
periòdics tunisians
entre 1911 i 1927 van ser editats sota el títol Sauvages blancs! En 2013
s'estrenà el documental Jossot, de
Gustave à Abdul Karim, de
Marc Faye. Gustave-Henri Jossot (1866-1951) ***
Marià
Callau Martí - Marià Callau Martí: El 7 d'abril de 1945 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Marià Callau Martí. Havia nascut el 31 d'octubre –algunes fonts citen erròniament l'1 de novembre– de 1902 al Perelló, (Baix Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Marià Callau Martí, espardenyer, i Antònia Martí Pallarès. En 1906 es traslladà a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en multitud de manifestacions. Després de treballar en diverses empreses, fou contramestre de la fàbrica tèxtil de la Rambla. Quan esclatà la Revolució de 1936, entrà a formar part del control obrer de la fàbrica on treballava i va ser membre del seu Comitè Revolucionari. El 17 d'octubre de 1936 entrà a formar part del Consell Municipal, òrgan que substituïa el Comitè Revolucionari, com a regidor de la CNT i fou representant en la Junta Local de Defensa Passiva. El novembre de 1937 encapçalà la Comissió Municipal d'Economia, Treballs i Obres Públiques. L'agost de 1938 presidí la Comissió Municipal de Control i Racionament de Queviures i passà a ser alcalde accidental. El setembre de 1938, quan era alcalde, va ser mobilitzat amb la seva lleva de 1923 i l'octubre destinat a Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), on fou comissari polític d'una companyia de Fortificacions. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Més tard va ser incorporat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i pogué reunir-se amb la sa família. Durant l'Ocupació lluità contra els nazis dins de la Resistència francesa i pogué fugir dels alemanys i de ser internat en camps de concentració nazis. Marià Callau Martí va morir el 7 d'abril de 1945 a l'Hospital de Sainte Marguerite de Marsella (Provença, Llenguadoc). ***
Necrològica
de Pere Amargan Marès apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1966 - Pere Amargan Marès: El
7 d'abril de 1966 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Pere Amargan Marès. Havia nascut el 3
d'abril de 1906 a Sant Feliu de
Pallarols (Garrotxa,
Catalunya). Sos pares es deien Joan Amargan i Maria Marès.
Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), en 1939,
amb el triomf franquista, passà a França. En un
accident de treball en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a la qual va ser destinat va
perdre
una cama. S'establí a Carcassona, on milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat. Sa companya fou Montserrat Soler, amb la qual es va
divorciar. Pere Amargan Marès va morir el 7 d'abril de 1966
a
l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Félix Vispe Cancer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de setembre de 1966 - Félix Vispe Cancer: El 7 d'abril de 1966 mor a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Félix Vispe Cancer, conegut com El Abuelo. Havia nascut el 20 de novembre de 1882 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Francisco Vispe i Felipa Cancer. Es guanyava la vida fent de pagès i milità, com son fill Fabián Vispe Vilellas, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angües. Quan el cop militar feixista de juliol 1936, la Guàrdia Civil va anar al seu domicili buscant son fill i com que no el trobaren se'l volgueren portar, però sota el pretext que agafava la jaqueta, pogué fugir per una finestra i aconseguí arribar a zona republicana. Posteriorment participà en la col·lectivitat d'Angües. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya María Vilellas Lasierra. D'antuvi al departament d'Avairon (Llenguadoc, Occitània), després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Juèri, on milità en la Federació Local de la CNT. Félix Vispe Cancer va morir el 7 d'abril de 1966 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una úlcera d'estómac. ***
Martín
Castro - Martín Castro:
El
7 d'abril de 1971 mor a Ciudadela (Buenos Aires, Argentina) el
compositor i payador anarquista
Julián Martín Castro,
conegut com Martín Castro
o El Payador Rojo. Havia nascut el
16 de
febrer de 1882 a Merlo (Buenos Aires, Argentina). Fill d'una
família humil, sos
pares es deien Martín Castro, ferrador de cavalleries, i
María Lecumberry Ypar.
En 1890 quedà orfe de pare i començà a
fer feina d'infant; mai no pogué anar a
l'escola. Aprengué a llegir i a escriure de manera
autodidacta, ben igual que a
fer versos. Cap els 13 anys començà a escriure
els seus primers poemes i acompanyar-los
a la guitarra. Després de treballar de peó de
patí a la finca «La Choza» de
Bernardo de Irigoyen a General Rodríguez (Buenos Aires,
Argentina), ja
adolescent, entrà a fer feina de paleta,
freqüentant els suburbis i els centres
proletaris, i fent cançons al gautxo i a l'obrer i als
costums i penalitats
d'ambdós. Anarcocomunista convençut, en 1917 ja
cantava per a treballadors en
vaga, sindicats, locals obreres i festes proletàries. Les
seves lletres
cantaven contra la propietat privada, la burgesia,
l'Església, els rics, el
capitalisme, l'Estat, els polítics, els militars i les
guerres. Com molts
anarquistes de l'època, condemnava l'alcohol, el tabac i els
divertiments
populars embrutidors. Els seus poemes van estar molt influenciats per
Alberto
Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco i Lev Tolstoi. Arran de
les seves
actuacions, va ser detingut en diverses ocasions i un cop va ser
agredit per
membres de la Lliga Patriòtica. Cap a la dècada
dels vint cantava i recitava
els seus poemes a glorietes, bodegues, pulperías
i salons populars de la Ciutat de Buenos Aires (Buenos Aires,
Argentina),
moltes vegades acompanyat pel seu amic José Antonio Mata. En
1927, amb el
tipògraf anarquista Fernando Gualtieri, coedità
la revista La Voz de los Tiempos. A
més d'aquesta revista col·laborà en La Palestra i Vida
Argentina. Va ser molt amic d'altres payadores,
com ara Luis Acosta García, José Betinotti i
Ambrosio
Río. Un altre amic seu, Justo Monroy, li va regalar dos lots
de terreny a
Ciudadela i ell s'aixecà la casa on visqué.
Després de treballar de paleta,
regentà un modest clos de farratges i acabà la
seva vida laboral com a empleat
de la Salut Pública. A partir de 1945 simpatitzà
amb el govern de Juan Domingo
Perón, encara que mai no cantà en cap
esdeveniment peronista, però aquest fet
va moderar la radicalitat de les seves composicions i fins i tot
reescrigué
algunes lletres adaptant-les a la seva nova posició
política. Publicà una
vintena de llibres de poemes, entre els quals destaquen Armonías
libertarias (1920), Guitarra
roja (1928), Mario y Chala
(1939), Camino del payador (1949), Chispazos del fogón (1950), Versos de Martín Castro
(1950), El huérfano (1952),
Hachando los alambrados (1959, amb
Carlos Molina), El fogón de Don
Martín (1964), Los
gringos del país (1967), Los
dos tocayos (1970), El
adiós de Don Martín (1973,
pòstum), Versos criollos de
Martín Castro a Waldemar
Lagos (1987, pòstum) i La
vuelta de
Don Martín (1992, pòstum). La seva obra
ha estat enregistrada
discogràficament per infinitat d'intèrprets
(Claudio Agrelo, Leandro Álvarez, Roberto
Ayrala, Hugo del Carril, Alberto Castillo, Marcos Castro, Oscar del
Cerro, Ignacio
Corsini, José Curbelo, Horacio Guarany, Abel Ivroud, Quiroga
Larreta, Alberto
Merlo, Marcelo Miraglia, Mario Pino, Edmundo Rivero, Carlos Solari,
Carlos
Spaventa, Antonio Tormo, Héctor del Valle, etc.) i entre els
seus poemes més cèlebres
tenim Añoranzas, Así transita el mundo, La
duda, Guitarra roja, El Huérfano, Juancho,
el desertor, Orgullo
gaucho, Payador, Sacco y Vanzetti, etc. Martín
Castro va
morir el 7 d'abril de 1971 a Ciudadela (Buenos Aires, Argentina) i va
ser
enterrat al Cementiri Municipal de General San Martín de
Villa Lynch (Buenos
Aires, Argentina). Tots els anys, el dia de la seva
defunció, payadores
llibertaris de tot arreu es reuneixen
davant la seva tomba per a retre'l tribut. La seva obra va ser lloada
per
l'escriptor Ernesto Sábato i carrers de diverses poblacions
de la província de
Buenos Aires porten el seu nom. ***
Víctor
Blanco Noguero (1938) - Víctor Blanco
Noguero:
El 7
d'abril de
1975 mor a Versalles (Illa de França,
França) el
mestre anarquista i anarcosindicalista Víctor Blanco
Noguero. Havia nascut el 13 de maig de 1901 al Campell (Llitera, Franja
de Ponent). Sa mare
es deia Francisca Noguero Bosch i son pare, Joaquín
Blanco Caset, era un petit propietari agrícola que durant la
I
República espanyola
formà part de grups anticlericals i
antimonàrquics partidaris de
l'ensenyament
laic. Quan tenia 16 anys Víctor emigrà a
Barcelona (Catalunya), on
esdevingué
mestre titulat i seguidor de la pedagogia de Francesc Ferrer i
Guàrdia.
En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà al
Campell i des
de l'1 de gener de 1932 fou mestre racionalista de l'Escola Ferrer,
sucursal
del Liceu Escolar de Lleida, que els obrers del Sindicat
Agrícola de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) havien creat, fent
classes
diürnes als
infants i nocturnes als adults. Al seu poble conegué Julia
Ardanuy
Sallan, militant
anarcosindicalista que esdevingué sa companya. Arran de la
insurrecció
de
desembre de 1933, va ser detingut i empresonat a Jaca (Osca,
Aragó,
Espanya);
jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó.
Després d'una amnistia, el
maig de
1934 va ser alliberat de la presó de Chichilla (Albacete,
Castella,
Espanya) i
reprengué la seva tasca pedagògica al Campell.
Arran de l'aixecament
feixista
de juliol de 1936, presidí l'Assemblea General d'Habitants
que portà a
terme la
col·lectivització local. A finals d'agost de 1936
va ser cridat a
Barcelona per
Joan Puig Elías perquè s'integrés en
el Consell de l'Escola Nova
Unificada
(CENU) i dirigís una colònia infantil al front
d'Aragó. En 1937 va ser
nomenat
secretari de la seva Secció de Mestres del CENU i en 1938
conseller
d'Economia
del Consell Nacional d'Infància Evacuada (CNIE), que
s'encarregava
d'administrar les colònies infantils. En 1939, amb el triomf
franquista, passà
a França i va ser internat en diversos camps de
concentració.
Posteriorment va
ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat
a la
Companyia de Mines de La Grand Comba. Després de la II
Guerra Mundial
s'establí
a Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània), on
en 1946 va
ser
nomenat secretari de la Federació Local de la CNT. A l'exili
treballà
de delineant i al final de sa vida milità en la
Federació Local de
Versalles.Víctor
Blanco Noguero va morir d'una crisi cardíaca el 7
d'abril –algunes
fonts citen erròniament el 5 d'abril–
de 1975 a l'Hospital Richaud de Versalles (Illa de França,
França) i va
ser enterrat dos dies després. Conreà la poesia i
deixà inèdites unes
memòries, que van ser publicades en apèndix en
1977 en la reedició del llibre
d'Agustín Souchy Bauer Entre los
campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las
comarcas liberadas
(1937). Sa germana, María Blanco Noguero, també
va ser militant llibertària. Víctor Blanco
Noguero (1901-1975) ***
Nota
de René Brochon publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 5 de juliol de 1913 -
René Brochon: El
7 d'abril de 1975 mor a
Menton (Provença,
Occitània)
l'anarcoindividualista Alphonse Louis René Brochon. Havia nascut el 16
de juny de 1892 a Puteaux (Illa de França,
França). Sos
pares es deien Alphonse
Ernest Brochon, dissenyador, i Marie Emma Wilhelm, comerciant de moda
femenina.
Es guanyava la vida com a periodista. Amic de l'anarquista
individualista Maurice
Vandamme (Mauricius), entre 1905 i
1914 col·laborà en L'Anarchie.
També
trobem textos seus en La Bataille
Syndicaliste, Les Hommes du Jour
i Le Libertaire, entre d'altres.
Entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 va ser delegat al
Congrés Anarquista
Nacional i fou partidari de l'admissió de Mauricius. En 1913
publicà el fullet À bas
les vieux!, reeditat el juliol de
1928. Va fer cursos a l'Escola d'Oradors de L'Anarchie,
que es reunia a la Sala Leveau, al número 88 de l'avinguda
Parmentier, de la
qual Mauricius era secretari i de la qual formaven part Paul Defebre,
Louis Dalgara,
Madeleine Pelletier, entre d'altres. En 1914 participà en
les activitats del
Grup Antiparlamentari del XV Districte de París, del qual
Marceau Rimbault era
animador. El 19 de febrer de 1914 va fer la xerrada
«L'idéalisme anarchiste» a
la Sala Maret de Bezons (Illa de França, França),
organitzada per la Joventut
Anarquista d'aquesta localitat. Com la majoria de membres del grup de
tendència
individualista, s'oposà a tota participació amb
la Federació Comunista
Anarquista (FCA). El juny de 1915 va ser mobilitzat en el 32 Regiment
de
Dragons, on exercí de secretari. El 22 de gener de 1921 es
casà a Athis-Mons
(Illa de França, França) amb Marcelle Suzanne
Blanche Jumaucourt, de qui es va
divorciar el 10 de juliol de 1948 a París. El 12 de juliol
de 1952 es casà a
Salias (Gascunya, Aquitània, Occitània) amb
Élisabeth Marie Quentel. ***
Necrològica
de Lluís Prats Roca apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de maig de 1977 -
Lluís Prats Roca:
El 7
d'abril de 1977 mor a Fijac (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Lluís Prats Roca. Havia nascut el 27
de setembre de 1910 a Veciana (Anoia, Catalunya). Sos pares es deien
Gabriel Prats Segura
i Antolina Roca Felip. Exiliat, milità en la
Federació Local de Fijac de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt,
Lluís Prats Roca va morir el 7
d'abril de 1977 a l'Hospital de Fijac (Llenguadoc,
Occitània). ***
Pio
Turroni a Cesena - Pio Turroni: El 7 d'abril de 1982 mor a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) el militant i combatent anarquista Pio Turroni. Havia nascut el 30 de maig de 1906 a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Turroni i Virginia Magnani. En 1923 per fugir de la repressió del règim feixista s'exilia a França. Durant 1927 prendrà part en manifestacions parisenques per impedir l'execució de Sacco i de Vanzetti, i entre 1933 i 1935 es dedicarà a l'activitat editorial i de propaganda –publicarà per al Grup Edicions Llibertàries de Brest L'operaiolatria, de Camillo Berneri, i La guerra che viene, de Simone Weil. En 1936 parteix cap a Espanya i s'allista en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Serà ferit en combat a Tardienta (Osca) l'octubre de 1936, i a Belchite (Saragossa), el març de 1937. Tornarà a Marsella després dels Fets de Maig de 1937 i prepararà un atemptat frustrat contra Mussolini. Successivament expulsat de França per «activitat anarquista», és detingut en 1939 i internat al camp de concentració de Villemagne primer i de Remoulins després, d'on pot fugir. Detingut novament a Marsella, s'evadeix del Brebant el gener de 1941. Obté un passaport que li permet embarcar-se cap a Orà i després passa al Marroc. D'allà podrà arribar, el novembre de 1941, a Mèxic on manté contacte amb els exiliats i es dedica a l'activitat anarquista. En 1943 tornarà a l'Àfrica del nord. Quan l'alliberament d'Itàlia, a finals de 1943, retornarà a la península i participarà en la reconstrucció del moviment anarquista a Nàpols, juntament amb Giovannna Caleffi Berneri, Cessare Zaccaria i Armido Abbate, en l'Aliança de Grups Llibertaris i publicant Rivoluzione Libertaria. En 1950 és redactor de L'Aurora, de Forli, i funda amb Gigi Damiani L'Antistato; com a administrador d'aquest periòdic serà processat el 1951 per «vilipendi a la magistratura» i condemnat, però sortirà en llibertat condicional. Tindrà un altre procés en 1959 per propaganda antielectoral a Bolonya –pel mateix motiu abans va ser processat Aurelio Chessa a Gènova. En 1965, després del Congrés de Carrara, en reacció al tipus d'organització estructurada segons el model de la FAI, crearà amb altres companys, entre ells Aurelio Chessa, els Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA). De 1946 fins a la seva mort editarà la revista anarquista Volontà. La seva biblioteca va ser el nucli inicial de l'Arxiu Giuseppe Pinelli de Milà i el seu arxiu es conserva a l'Arxiu Berneri-Chessa de Reggio Emilia. ***
Necrològica
de Valentín Alfageme Melón apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 27 de
maig de 1986 - Valentín Alfageme Melón: El 7 d'abril de 1986 mor a Lleó (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Valentín Alfageme Melón, conegut com O Alfagena. Havia nascut el 10 de juliol de 1912 a La Robla (Lleó, Castella, Espanya). Sos pares es deien Santiago Alfageme i Eufemia Melón. Es guanyava la vida fent de barber. Quan era molt jove començà a freqüentar els ateneus llibertaris i la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleó. Per mor de la seva militància, hagué de canviar constantment de treball i de domicili fugint de la repressió. En 1936 era a Aviados (Valdepiélago, Lleó, Castella, Espanya) i la tardor d'aquell any militava en el Sindicat d'Oficis Diversos de Cármenes (Lleó, Castella, Espanya). Quan esclatà la guerra, entrà, juntament amb altres companys de La Valcueva (Matallana de Torío, Lleó, Castella, Espanya), com a milicià en el 206 Batalló, unitat miliciana creada per llibertaris, on lluità fins a la caiguda del front astur lleonès. Capturat per les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de 30 anys de presó. Tancat al Penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya), participà amb altres companys en la famosa evasió de la matinada del 8 de maig de 1948. Després de passar 16 anys empresonat, va ser alliberat i participà immediatament en la reconstitució de la CNT a La Robla. Vivia a Solana de Fenar (La Robla, Lleó, Castella, Espanya). Valentín Alfageme Melón va morir el 7 d'abril de 1986 a l'Hospital General Princesa Sofía de Lleó (Castella, Espanya) i va ser enterrat a La Robla. ***
Consuelo
Bailac Asín - Consuelo Bailac
Asín: El 7 d'abril de 1994 mor
a Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya)
la militant llibertària
Consuelo Bailac Asín. Havia nascut el 20 de
març –oficialment el 21 de
març–
de 1919 a Maella (Saragossa, Aragó, Espanya)
–algunes fonts citen erròniament
Massalió
(Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Domingo Bailac Viver
i
Dolores Asín Figols. Fill d'una família
anarquista, milità en les Joventuts Llibertàries.
Abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936 vivia amb sos pares al
carrer
Collado de Massalió. Participà activament en les
col·lectivitats del seu poble.
El 19 d'abril de 1938 es refugià a Sant Vicenç
dels Horts (Baix Llobregat,
Catalunya). El 26 de febrer de 1939, amb el triomf franquista,
passà de
Barcelona (Catalunya) amb seu poble natal, amb a mare i son
germà Indalecio. En
arribar al poble patiren tota mena de vexacions i, amb sa mare, fou una
de les
dones a les quals se les va rapar els cabells i van ser obligades a
passejar
pels carrers del poble mentre eren insultades i copejades. El desembre
de 1944
es casà amb Jaime Guerri Pastor i, passat un temps, la
parella s'instal·là a
Barcelona. Consuelo Bailac Asín va morir el 7 d'abril de
1994 a
la Clínica Sant Jordi de Cornellà de Llobregat
(Baix
Llobregat, Catalunya). ***
Maria
Àngels Rodríguez García - Maria Àngels Rodríguez García: El 7 d'abril de 2013 mor a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) la historiadora i militant anarcosindicalista Maria Àngels Rodríguez García, coneguda com La Rodri. Havia nascut l'11 de febrer de 1953 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien José Rodríguez i Purificación García. Entre maig de 1978 i maig de 1979 fou secretària de Comunicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan Ramon Barnils i Folguera dirigí Solidaridad Obrera. Després de la escissió confederal, milità en la Confederació General del Treball (CGT). En 1986 va ser nomenada presidenta de la Fundació Salvador Seguí i formà par de la Comissió Federal de Memòria Llibertària de la CGT. Va ser l'administradora i responsable de Qualitat i Medi ambient, des dels seus inicis en 1998, de l'Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera (EUTDH) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El juliol de 1999 signà, amb altres historiadors i intel·lectuals, el manifest «Combat per la Història». En 2005 publicà Mujer i CGT: un paseo por una historia sin argumento. El 22 de novembre de 2007 llegí la conferència «Les dones a la Revolució llibertària (1936-39)», als locals de la CGT de Barcelona. El 30 de juny de 2009 participà en la «Jornada Conmemorativa del 25 aniversario del Congreso de Unificación» que se celebra a Madrid (Espanya) i l'octubre d'aquest mateix any en l'exposició «La muerte de la libertad. La represión al movimiento libertario», que se celebrà també a Madrid, dins del marc del XVI Congrés de la CGT. També participà en les jornades culturals del IX Congrés de la CGT de Catalunya que se celebraren entre el 5 i el 7 de febrer de 2010 a Lleida (Segrià, Catalunya). L'octubre de 2010 participà en unes jornades sobre autogestió que se celebraren a Màlaga (Andalusia, Espanya). Ja malalta de càncer, participà en l'exposició «100 anys d'Anarcosindicalisme», que se celebraren entre el 15 de gener i el 15 de febrer de 2011 al Museu d'Història de Catalunya de Barcelona, i participà en les manifestacions contra la repressió a CGT que s'engegaren quan la detenció de Laura Gómez Rodríguez. A finals de 2012 es va jubilar a causa de la seva malaltia. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Catalunya. Maria Àngels Rodríguez García va morir el 7 d'abril de 2013 a l'Hospital Duran i Reynals de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou incinerada l'endemà en aquesta localitat. ***
Roberto
Ambrosoli en una entrevista sobre Giuseppe Pinelli (12 d'octubre de
2019) - Roberto
Ambrosoli: El 7 d'abril de 2020 mor a Torí
(Piemont, Itàlia) el científic i
militant anarquista Roberto Ambrosoli, que va fer servir el
pseudònim P. Brosio.
Havia nascut el 17 de juliol
de 1942 a Milà (Llombardia, Itàlia). Fill d'una
família benestant, es va
introduir en el moviment anarquista quan estudiava el batxillerat a
l'Institut
Parini de Milà, juntament amb Amedeo Bertolo. En 1956
prengué part en la
primera manifestació contra la intervenció
soviètica a Hongria. Posteriorment
es traslladà per qüestió de la feina del
pare a Nàpols (Campània, Itàlia) i,
definitivament, a Torí. En 1962 fundà amb Gerardo
Lattarulo el grup «Giovientù
Libertaria», que en 1970 es rebatejà com Gruppo
Azione Anarchica (GAA, Grup
Acció Anarquista) i s'ajuntà amb el grup
milanès encapçalat per Amedeo Bertolo
per a formar els «Gruppi Anarchici Federati» (GAF,
Grups Anarquistes Federats),
que arreplegà destacats anarquistes (Paola Amparore, Ornella
Buti, Tobia
Imperato, Gerardo Lattarulo, Ada Monteverde, Mauro Pappagallo, Emilio
Penna,
Cosimo Valenti, etc.). Amb altres companys (Nico Berti, Amedeo Bertolo,
Paolo
Finzi i Luciano Lanza), publicà el llibre Anarchismo
'70. Un'analisi nuova per la strategia di sempre. Aleshores
el grup es
reunia al «Cercle Eliseo Reclus». En aquests anys
setanta col·laborà amb el
grup anarquista «Machno» de Marghera
(Venècia, Vèneto, Itàlia). A finals
dels
anys setanta s'oposà als partidaris de la lluita armada
clandestina i minoritària,
fet que implicà una ruptura amb el «Cercle Eliseo
Reclus». Amb Amedeo Bertolo
col·laborà, moltes vegades sota el
pseudònim P. Brosio, en
diverses publicacions, com ara A. Rivista
Anarchica i Materialismo
e Libertà. A partir de 1978 va ser un dels
principals responsables de la
revista internacional Interrogations,
fundada en 1974 per Louis Mercier Vega, la redacció de la
qual passà a Torí en
1976. En 1978 col·laborà, amb altres, en el
llibre I nuovi padroni. Entre 1979
i 1986 formà part del consell de
l'administració i distribució a Torí
de l'editorial «Antistato». En els anys
vuitanta fou un dels redactors de la revista Volontà.
Va ser un dels fundadors del Centro Studi Libertari -
Archivio Giuseppe Pinelli i un dels organitzadors de
l'«Incontro Internazionale
Anarchico» de Venècia de setembre de 1984. Es
guanyava la vida com a professor
de microbiologia agrària a la Facultat d'Agricultura de la
Universitat de Torí
i també va ser mestre de karate. Sobresortí com a
dibuixant, popularitzant el
personatge Anarchik en la premsa
llibertària internacional –sembla que aquest
personatge va ser creat a
principis dels anys setanta pel nord-americà G. Segfrie.
També va fer
traduccions per a l'editorial
«Elèuthera» de destacats
intel·lectuals (Murray
Bookchin, Noam Chomsky. Marcus Rediker, James C. Scott, Colin Ward,
etc.). En
1986, després de l'autodissolució del GAA,
deixà de militar activament, però
sempre mantenint-se anarquista. En els seus últims anys
participà activament en
el desenvolupament del pensament anarcoecologista. En 2019 es
publicà un
reculls dels seus còmics sota el títol Anarchik.
Farò del mio peggio. Cronache anarchiche a fumetti.
Sa companya fou Elvira,
amb qui tingué dons infants, Daniele i Alessandro. Malalt de
covid-19, Roberto
Ambrosoli va morir el 7 d'abril de 2020 a l'Hospital Mauriziano de
Torí
(Piemont, Itàlia). ---
|
![[06/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[06/04]") |
|
![[08/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[08/04]") |
|
|
| Actualització: 03-08-24 |