|
---
Anarcoefemèrides del 7 de juny Esdeveniments
Il·lustració de l'atemptat del Corpus - Atemptat contra la processó del Corpus: El 7 de juny de 1896, a Barcelona (Catalunya), en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi –on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil–, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d'ells desterrats. A Montjuïc se'n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó –abans de la revisió van ser 8 penes de mort i 67 de presó. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal –gairebé tots els morts van ser del proletariat–, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després. ***
Capçalera
del primer número d'En
Marcha - Surt En Marcha: El 7 de juny de
1909 surt a Santa Cruz
(Tenerife, Illes Canàries) el primer número del
periòdic anarquista En
Marcha. La major part de les col·laboracions no hi
anaven signades, però
Ricardo Andes, José Arbós, Arístides,
Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías
Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis
números, l'últim el 10 de juliol de
1909. ***
Il·lustració de "La Settimana Rossa" - Comença La Settimana Rossa:
El 7 de juny de 1914, a Ancona (Marques, Itàlia), a la
sortida d’un míting antimilitarista,
realitzat a la Villa Rossa, seu del Partit Republicà
d’Ancona, d’Errico
Malatesta, i d’altres polítics republicans i
sindicalistes revolucionaris
(Pietro Nenni, Pelizza, Marinelli), per l’abolició
de la Companyia de
Disciplina de l’Exèrcit i per
l’alliberament dels soldats de lleva Augusto
Masetti i Antonio Moroni, la policia dispara sobre la
concentració d’unes 600
persones, amb el resultat de tres de morts –els republicans
Nello
Budini, de
24 anys, i Antonio Casaccia, de 17; i l’anarquista Attilio
Giambrignoni, de 22
anys– i una quinzena de ferides. En resposta a la
violència
policíaca,
l’anarcosindicalista Unió Sindical Italiana
proclama la vaga general a tot el
país, on les insurreccions s’escampen (Roma,
Florència, Torí, Milà,
Nàpols,
Parma, Bolonya, Palerm...). És el començament de La
Settimana Rossa (La Setmana
Roja), que durarà fins al 14 de juny i serà
rebentada per la traïció dels
socialistes i del seu sindicat. Malatesta, fugint de la policia,
tornarà a
exiliar-se a Londres.
Naixements
Necrològica
d'André Veidaux apareguda en el periòdic
parisenc Comoedia
del 4 d'agost de 1927 - André Veidaux: El 7 de juny de 1868 neix a Levet (Centre, França) el químic, enginyer, poeta, dramaturg i escriptor anarquista individualista Jean-Baptiste Théophile Adrien Devaux, conegut sota el pseudònim d'André Veisaux. Fill d'una família burgesa resident a Niça (País Niçard, Occitània), sos pares es deien Adrien Devaux, negociant, i Clémentine Bry. De jove s'instal·là a París (França). Entre 1890 i 1899 col·laborà amb poemes en la revista La Plume i s'encarregà de l'edició del número 97 d'aquesta publicació, de l'1 de maig de 1893, dedicat monogràficament a l'anarquia, i on publicà l'assaig «Philosophie de l'anarchie». Entre 1890 i 1904 col·laborà en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, però especialment en Le Libertaire, on publicà assaigs importants. El seus articles i poemes van tenir una certa notorietat en la premsa llibertària i literària. Era assidu del cafè «Soleil d'Or» de París, freqüentat per nombrosos intel·lectuals amics seus (Charles Cros, Laurent Tailhade, Paul Verlaine, etc.). En 1894, segons l'agenda de Sébastien Faure, vivia al número 11 del carrer Leclerc de Meudon (Illa de França, França). En una entrevista per a Augustin Hamon per a la seva obra Psychologie de l'anarchiste socialiste (1895) declarà a aquest que viure l'ambient familiar burgès el va decantar per l'anarquisme individualista. En 1896 col·laborà en l'obra col·lectiva La tombeau de Charles Baudelaire. Des del punt dramàtic, va escriure La chose filiale (1898), peça teatral en cinc actes, primera part de la tetralogia social «La famille» que no va tenir continuïtat, però sembla que va ser representada en 1901 pel «Théatre du Peuple». En 1900 protestà, ben igual que altres escriptors i militants llibertaris, contra la prohibició del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar a París. En 1901 publicà en lliuraments en L'Éducation Libertaire l'assaig De l'éducation individualiste et libertaire, on comenta de manera crítica l'obra de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou de l'éducation. En 1902 s'encarregà de l'edició, i d'escriure tots els textos, de l'Almanach illustré du Libertaire pour l'année 1903. Entre 1906 i 1907 col·laborà en Revue Littéraire de Paris et de Champagne, de la qual era secretari son amic Fernand Clerget, i en la qual van col·laborar nombrosos llibertaris. Posteriorment publicà reculls de poemes, però de mica en mica s'allunyà de l'anarquisme. Trobem textos seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Agitateur, L'Art Sociale, L'Attaque, L'Auto, Chimère, L'En Dehors, L'Éducation Libertaire L'Étoile Socialiste, Harmonie, L'Homme Libre, L'Humanité Nouvelle, Le Journal du Peuple, Le Libertaire, Libre Examen, La Plume, Le Réveil de l'Esclave, La Révolte, La Revue Anarchiste, Revue Anticléricale, La Revue Libertaire, Vendémiaire, etc. Entre les seves obres podem citar Véhémentement. Poesies (1896), Auguste Rodin, statuaire. Socio-Philosophie d'Art (1900), Du haut de la tour... Poèmes de la guerre (1920), Les haltes de la route (1922), Nouvelle fables. Poésies (1925). El seu últim domicili fou al número 11 del carrer Ulm de París. André Veidaux va morir l'1 d'agost de 1927 a l'Hospital Cochin de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Gentilly (Illa de França, França). ***
Notícia
de la detenció de Giovanni Buosi apareguda en el diari
parisenc Le
Figaro del 17 de gener de 1896 - Giovanni Buosi: El
7 de juny de 1869 neix Conegliano (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista Giovanni Buosi,
conegut com Moreno. Emigrat a
França,
sembla que després de desertar de la Marina Reial italiana,
es guanyava la vida
com a jornaler i sabater. Les autoritats franceses el qualificaren
d'«anarquista perillós». La policia de
Marsella (Provença, Occitània) el
buscava sota l'acusació d'haver aferrar durant la nit del 10
a l'11 de novembre
de 1895 cartells anarquistes a les parets del Palau de
Justícia, acció en la
qual havia estat ferit de bala per un agent. Aquella mateixa nit havien
estat
detinguts Luigi Magni i Arriego Piattoli, acusats d'haver gravat en un
mur
«Visca els penjats de Chicago! Visca l'anarquia!»,
fet pel qual van ser
condemnats el desembre de 1895 a quatre mesos de presó i a
100 francs de multa.
Giovanni Buosi va ser condemnat el 5 de febrer de 1896 també
a quatre mesos de
presó i a 100 francs de multa. El gener de 1895 va ser
detingut, amb Rafaele
Beojoli –algunes fonts citen Gustave Parruchi (Parrini)–,
a Toló (Provença, Occitània) sota la
identitat del
sabater Giuseppe Torre, fent servir la seva cartilla militar, i
ambdós van ser
traslladats el gener de 1896 a la presó marsellesa de
Toló a l'espera de
l'ordre d'expulsió del país. El 19 de febrer de
1896, sota l'acusació de
«propaganda anarquista», se li va decretar la seva
expulsió que li va ser
notificada el juny d'aquell any. Segons algunes fonts podria tractar-se
de un
tal Jean Buan, que treballava a la fàbrica
«Charbon Électrique» de Levallois-Perret
(Illa de França, França); que en 1897 residia al
número 131 del carrer Ordener
de París (França); que fou l'organitzador a
Marsella, amb Carboni i Orlando, de
«La Marmite Anarchiste» i
que allotjà nombrosos companys, entre ells Giuseppe
Ciancabilla. Un altre Buosi
fou secretari de la Confederació General del Treball (CGT)
d'Itàlia a París en
els anys trenta. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Giuseppe Reale Corengia Taborelli - Giuseppe Reale Corengia
Taborelli: El 7 de juny de 1882
neix a Fino Mornasco (Llombardia, Itàlia) l'activista
anarquista Giuseppe Reale Corengia Taborelli, també conegut
com José Coregia Taborello.
Sos pares es
deien Natale Corengia i María Taborelli. Cisteller de
professió, emigrà a
Buenos Aires (Argentina) i milità en la Federació
Obrera Regional Argentina
(FORA), però va ser expulsat en aplicació de la
Llei de Residència. Exiliat a París
(França), formà part del grup anarquista al
voltant del metge anarquista Pedro
Vallina Martínez. S'establí a Barcelona
(Catalunya), en una casa del número 13
del carrer dels Pins. El 15 de gener de 1910
s'instal·là en una casa d'hostes
del número 25 del carrer de Jacometrezo de Madrid. L'abril
de 1910 s'associà a
Madrid a la Societat Gimnàstica Espanyola, fent
ús assíduament del seu gimnàs.
Giuseppe
Reale Corengia Taborelli va morir el 23 de maig de 1910 a la Casa de
Socors del
districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de
l'explosió fortuïta, al
carrer Major madrileny –a prop del monument aixecat en record
de les víctimes de
l'atemptat de Mateo Morral–, de la maleta carregada
d'explosius que portava
quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la
interpretació
policíaca, contra el tren exprés on viatjava el
rei d'Espanya Alfons XIII.
Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el
guàrdia Nicanor Blanco
Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una
forta detonació, alhora
que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir
l'individu,
aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament
hi acudiren el
capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i
com l'individu no havia mort,
el portaren a la Casa de Socors. Corengia tenia la mà dreta
cremada per
l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el
cas que Coregia era
coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el
braç dret no el
podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la
mà
esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada
amb
quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita;
només va explotar
un tub. La detonació no matà Corengia
perquè aquest s'adonà que anava a
explotar i llançà la maleta lluny d'ell.
Gairebé amb tota seguretat Corengia no
volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el
monument a les víctimes de
Morral. Deixà inèdit un voluminós text
autobiogràfic (Mis memorias),
del qual el diari madrileny La Voz
en va publicar extractes entre el 8 i el 12 de juliol de
1935. Giuseppe Reale Corengia Taborelli (1882-1910) ***
Luigi
Marianelli
- Luigi
Marianelli: El 7 de juny de 1884 neix a Peccioli (Toscana,
Itàlia) el forner anarquista
Luigi Marianelli. Sos pares es deien Serafino Marianelli i Rosa
Montagnani. En
els primers anys del segle vint va ser fitxat com a anarquista per les
autoritats. Mantingué correspondència amb Errico
Malatesta i altres destacats
anarquistes, i fou l'ànima del grup anarquista del seu
poble. Durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu des
del punt de vista
propagandista i en l'agitació sindical. El 3 d'abril de 1921
un escamot
feixista, vingut de Pisa (Toscana, Itàlia) i capitanejat per
Bruno Santini,
realitzà una incursió a Peccioli, però
ell amb un grup d'anarquistes que ja l'esperaven
feriren set membres d'aquest esquadró i obligà la
resta a fugir-ne. Detingut
amb els seus companys, l'octubre de 1921 va ser jutjat pel Tribunal de
Lucca
(Toscana, Itàlia) i condemnat a un any i dos mesos de
presó. Durant els anys
del feixisme continuà mantenint els seus principis
llibertaris i patí els
controls i denúncies dels delators feixistes
anònims, fet pel qual va ser arrestat
en diverses ocasions. El gener de 1943 va ser detingut per la policia
política
i alliberat un mes més tard. Durant la II Guerra Mundial
reprengué el contacte
amb el moviment anarquista. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945
participà a
títol individual en el Congrés Nacional de
Carrara (Toscana, Itàlia),
constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI),
organització en la qual
milità. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 va ser delegat
pel grup
anarquista de Peccioli a la Conferència Anarquista de Canosa
di Puglia (Pulla,
Itàlia) i el 20 de maig de 1951 a la Conferència
Nacional Pro Víctimes
Polítiques de Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). També entre el 19 i el 22 de
març de 1953 assistí al V Congrés
Nacional de la FAI que se celebrà a
Civitavecchia (Laci, Itàlia). Luigi Marianelli va morir el
27 de març de 1958 a
Peccioli (Toscana, Itàlia). ***
Foto
antropomètrica de David Bélonie - David Bélonie: El 7 de juny de 1885 neix a Ginhac (Carcin, Guiena, Occitània) l'anarquista il·legalista David Bélonie. Era fill natural de la costurera Marie Bélonie, fet que el marcà profundament, i amb 13 anys quedà orfe de mare. Per guanyar-se la vida va fer de criat d'un regidor municipal de Nespulé (Palajanjas, Llemosí, Occitània) i després marxà a París (França), on va fer diverses feinetes (oficinista, empleat de farmàcia, etc.). Apassionat de les llengües, estudià de manera autodidacta hebreu, anglès, rus i alemany. De ben jovenet s'introduí en els cercles llibertaris. L'hivern de 1904 residí a Londres (Anglaterra) i retornà a París el gener de 1905. Entre setembre de 1905 i octubre de 1906 treballà com a empleat a l'Apotecaria Thomas del barri parisenc de Saint-Denis. Fugint del servei militar, marxà clandestinament, després de furtar 60 francs de l'apotecaria per al viatge, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudia química i farmàcia. En 1907 recuperà la seva documentació per traslladar-se a Bèlgica, però, segons la policia, restà a Ginebra sota identitat falsa. En aquesta època va ser membre del grup anarquista «Germinal» de Ginebra, del qual formaven part José Estivalis i Octave Guidu, i s'especialitzà en falsificació de documents. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut a Brussel·les per robatori. El 22 de setembre de 1907 va ser expulsat del cantó de Ginebra i marxà al de Basilea. Finalment va ser expulsat de Suïssa per apologia de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria. Després va fer feina a Lió (Arpitània) amb identitat falsa ja que estava en crida i cerca. Detingut per insubmissió, va ser tancat durant sis mesos a Lille, on amplià coneixements amb una altre gran falsificador anarquista, Alphonse Rodriguez. El novembre de 1910 retornà a Londres per passar una temporada. A París novament, va fer d'empleat comercial i posteriorment es va veure implicat en les activitats il·legalistes de la «Banda Bonnot», a la qual va aportar els seus coneixements de falsificació. El 12 de març de 1912 va ser detingut per complicitat de robatori ja que havia rebut una partida de valors mobiliaris –títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar– que havien estat robats el 21 de desembre de 1911 per Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier al recaptador de la «Société Générale» al carrer Ordener de París. Jutjat, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó i a 10 anys de desterrament. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca d'Osvaldo Maraviglia - Osvaldo
Maraviglia: El 7 de juny de 1894 neix a Caldarola
(Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista Osvaldo Maraviglia, conegut com Zio
d'America. Sos pares es deien Teofilo Maraviglia i Eusebia
Ravaglioli. Quan tenia 17 anys emigrà als Estats Units,
reunint-se amb altres
dos germans grans a Newark (Nova Jersey, EUA), on trobà
feina en la indústria
de la confecció de moda masculina. En aquells anys
participà activament en les
lluites obreres, formant part del sindicat Unió Local 24 de
l'«Amalgamated
Clothing Workers Union» (Unió de Treballadors de
la Confecció). Sortí d'Itàlia
amb idees socialistes, però ben aviat es decantà
pel corrent individualista del
moviment anarquista, distribuït la seva premsa, com ara Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i Era Nuova. Durant la Gran Guerra, malgrat
la persecució, fou un dels
animadors del Grup de Propaganda Revolucionària (GPR), que
es reunia al número
89 de la Setena Avinguda de Newark. En 1916 la seva
correspondència amb sa
família a Itàlia començà a
ser controlada per la censura militar, amb la
finalitat de trobar continguts subversius i antimilitaristes. El 13 de
maig de
1917 va ser detingut a Newark, denunciat per l'«exanarcoide
nietzschià» Albino
Scilimbraca, sota l'acusació d'haver «insultat la
bandera»; jutjat el 23 de
maig d'aquell any, va ser absolt per manca de proves.
Després de la guerra fou
dels primers a fer ressorgir la premsa anarquista després
del llarg període de
silenci i fou el promotor de L'Adunata
dei Refrattari, que començà a
publicar-se el 15 d'abril de 1922, moment a
partir del qual tota sa vida estarà lligada a aquest
periòdic. Esdevingué
administrador i durant llargs períodes redactor, corrector i
corresponsal,
ocupant-se gairebé en totes les qüestions del
periòdic. La seva formació
acadèmica es limitava a l'ensenyament primari,
però amb la seva capacitat,
intel·ligència i energia, en pogué
assumir totes les funcions. La seva jornada
començava a les cinc de la matinada i terminava a les 10 del
vespre,
dividint-se aquesta en tres ocupacions: família,
fàbrica i periòdic, havent
ocasions en les quals el periòdic ocupava la major part del
seu temps. La seva
tasca fou una de les garanties de la llarga longevitat de L'Adunata dei Reffratari, sobrevivint
durant molts anys als moments
durs i a les crisis. Gràcies a aquest periòdic
s'establí una gran i intensa
xarxa de relacions entre el moviment llibertari nord-americà
i el de la resta
del món. També s'ocupà especialment de
fomentar la solidaritat econòmica amb
les víctimes de la repressió, recaptant diners i
enviant-los on fos necessari
sota el nom de Zio d'America, o
també
sota el nom de sa companya Maria Caruso, també militant
llibertària. Entre els
destinataris dels seus enviaments podem citar destacats noms del
moviment
anarquista internacional, com ara Camillo Berneri, Vincenzo Capuano, G.
Cola,
Giuseppe De Luisi, Francesco De Rubeis, A. Francini, Carlo Frigerio,
Francesco
Ippoliti, Errico Malatesta, Leonida Mastrodicasa, Elena Melli, L.
Tollini, etc.
Durant el període feixista la solidaritat no es
limità a l'ajuda dels companys
necessitats i les seves famílies, sinó que
també es va fer costat activitats
antifeixistes i conspiradores diverses (Sante Pollastro, Michele
Schirru,
etc.), fet que va atreu particularment l'atenció dels
serveis de policia
italians que operaven als EUA. Actiu propagandista i agut polemista,
s'enfrontà
als antifeixistes que expressaven judicis simplistes dins del moviment
anarquista. En 1928 desencadenà una dura campanya contra
Carlo Tresca,
acusant-lo d'«espia» i de
«comunista». Durant la Revolució
espanyola promogué
el suport dels combatents i entre 1936 i 1939 va anar a
França per visitar els
companys que treballaven per la labor. En 1940 amagà
l'anarquista Ernesto
Bonomini, aleshores buscat per la policia. Amb la caiguda del feixisme
reprengué
les relacions amb els companys italians, donant consells i
proporcionant
propaganda i suport financer. Com sempre que hi diners en marxa,
patí
insinuacions i crítiques per la seva gestió. En
1954, malalt greument del cor,
deixà Newark i es traslladà a San Francisco
(Califòrnia, EUA), abandonant l'administració
del periòdic i restant només com a
col·laborador i assessor. El 22 d'octubre de
1966, durant una manifestació a San Francisco en resposta a
altra organitzada
per un grupuscle racista i nazifeixista, i en la qual esclataren
enfrontaments
amb la policia, el seu cor no pogué resistir el moment i
Osvaldo Maraviglia va
caure mort fulminat. Part del seu arxiu es troba dipositat a la Boston
Public
Library. Osvaldo Maraviglia (1894-1966) ***
Ramon
Jové Brufau - Ramon Jové
Brufau:
El 7 de juny de 1897 neix a Sabadell
(Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista, i després marxista, Ramon
Joan Jové Brufau. Sos pares es deien Joan Jové
Vilalta,
jornaler, i Maria Brufau Masana. Metal·lúrgic
modelista de professió, treballà de
tècnic en una fàbrica de Sabadell. D'antuvi
milità en el republicanisme federal i després en
la Federació Obrera Sindical
de Sabadell, col·laborant en El
Federal.
Més tard entrà a formar part de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant la vaga dels metal·lúrgics de 1910 fou
membre del seu comitè, fet pel
qual acabà empresonat. Entre 1924 i 1926, en plena dictadura
de Primo de
Rivera, formà part del Comitè Nacional de la CNT
i en 1925 s'entrevistà amb
Francesc Macià Llussà per a preparar un
aixecament independentista. En 1928
participà en la polèmica que es donà
en el periòdic L'Opinió
sobre l'arrelament de l'anarquisme a Catalunya. En aquesta
època col·laborà en Mirador
i Solidaridad Proletaria. En 1929
cofundà «Edicions
La Fona» i l'any següent publicà en
aquesta editorial l'assaig socioeconòmic L'ideal
obrer. La democràcia i l'anarquisme,
obra crítica amb l'anarquisme. Aran de la vaga general de
1930 va ser
empresonat de bell nou. Com la majoria dels sindicalistes sabadellencs,
acabà
formant part de la Federació Local de Sindicats (FLS) que
s'adherí a la Unió
General del Treball (UGT). Amb la proclamació de la II
República espanyola
milità i formà part de la junta directiva d'Estat
Català - Partit Proletari
(EC-PP), una escissió comunista d'Estat Català
encapçalada per Jaume Compte Canelles.
Col·laborà en L'Insurgent,
on defensà
la celebració d'una Conferència Nacional Obrera
de Catalunya, de caràcter anticenetista
furibund. El juny de 1932, en un congrés d'EC-PP, va ser
expulsat juntament amb
Domènec Ramon. Després d'això,
s'afilià la Unió Socialista de Catalunya (USC) i
es mostrà contrari a la unificació amb els
comunistes i partidari d'una
«democràcia obrera». El 26 d'octubre de
1932 va fer la conferència «Acció de
govern i programa mínim» al local de la USC. En
aquesta època col·laborà en Justícia Social. Òrgan de la
Unió Socialista
de Catalunya. A començaments de 1933 es
manifestà partidari de la
reconstrucció sindical de Catalunya al marge de la CNT i el
juliol d'aquell any
participà en el Congrés Extraordinari
d'Unificació que pretenia la fusió entre
la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE) i la
USC; a proposta
seva, s'aprovà una
resolució a favor de militar dins la Unió General
de Treballadors (UGT). En
1934 atacà durament l'Aliança Obrera i
després dels «Fets d'Octubre»
defensà
una radicalització cap a una
«democràcia obrera». El 20 de novembre
de 1935 va
fer la conferència «El pensament social dels
obrers» al Campalans Club de
Barcelona. El juny de 1936 formava part de la delegació de
Barcelona Centre de
la USC que proposà el cessament de tota
col·laboració governamental. A
començaments de juliol de 1936 era redactor del setmanari Justicia Octubre Social, portaveu dels
partits que unes setmanes
més tard crearien el Partit Socialista Unificat de Catalunya
(PSUC). Quan era
secretari general del Sindicat Metal·lúrgic de la
FSL-UGT de Sabadell, Ramon
Jové Brufau va morir el 19 de juliol de 1936 durant els
combats contra la
insurrecció militar feixista a la plaça de
Catalunya de Barcelona (Catalunya) –fou
l'únic sabadellenc que morí en la defensa de
Barcelona. Des del 30 d'octubre de
1985 un carrer del barri de Can Puiggener de Sabadell porta el seu nom. ***
Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937) - Antonio Casanova Prado: El 7 de juny de 1898 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d’Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d’arribar, i s’afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d’anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí –un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona –sota el nom d’un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire– per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d’on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l’alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències. És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso. Antonio Casanova va morir el 8 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina). Antonio Casanova Prado (1898-1966) ***
Necrològica
d'Elías Conejos García apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 15 d'abril de 1986 - Elías Conejos
García:
El 7 de juny de 1898 –algunes
fonts citen
erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Elías
Conejos García. Sos pares es
deien Ramón
Conejos i Balbina García. Vivia al
barri barceloní
del Poblet. Xofer de taxi, fou un dels responsables de
la Secció
de Taxis del Sindicat dels Transports de Barcelona de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i després
de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la
Federació Local de
Nantes de la CNT i un dels animadors del Comitè Regional de
Bretanya d'aquest
sindicat, participant com a delegat en diversos congressos.
Col·laborà en el
sosteniment econòmic del butlletí confederal Terra Lliure
i participa en nombroses
subscripcions del moviment
llibertari. Sa companya, de la qual es va divorciar, fou Aurora
García.
Elías Conejos García va morir el 9 de
març de 1986 al seu domicili de
Nantes (Noaned, Bretanya). ***
Giovanni
Dupuy - Giovanni Dupuy:
El 7 de juny de 1900
neix a Barberino
di Mugello (Florència, Toscana, Itàlia) l'anarquista,
sindicalista i lluitador antifeixista
Giovanni Dupuy, conegut també com Marcello
Dupuis, i que va fer servir el pseudònim de Marcel Giovanni Gregori. Sos
pares es deien Pietro Dupuy i
Augusta Ristori. Assistí fins el sisè de
primària i després es posà a fer feina
de carter. En aquesta època simpatitzava amb el Partit
Socialista Italià (PSI).
Durant la Gran Guerra, va ser cridat a files després de la
batalla de Caporetto
(9 de novembre de 1917) i va ser llicenciat 18 mesos
després. De bell nou a
Florència, s'incorporà a la Cambra del Treball,
destacant com a organitzador en
les manifestacions sindicals. Acomiadat de la seva feina de carter per
la seva
militància socialista, a finals de 1923, després
d'una breu estada a Milà
(Llombardia, Itàlia) fugint dels escamots feixistes,
passà a Marsella
(Provença, Occitània), on treballà de
mecànic i s'incorporà al moviment
anarquista, unint-se a Giulio Bacconi i Sabatino Gambetti i
desenvolupant una
intensa activitat. L'estiu de 1928 el cònsol
italià a Marsella, Carlo Barduzzi,
demanà a les autoritats franceses la seva
expulsió del país, juntament amb altres
companys (Giulio Bacconi, Angelo Acillotti, Dario Castellani, Antonio
Cherici,
Bruno Chiarini, Nello Chiarini, Antoni Cherici, Gino Bagni, Ruggero
Panci,
Armando Pane, Torquato Muzzi, etc.), sota la falsa acusació
que havia rebut de
París tres bombes de rellotgeria amb la intenció
de realitzar atemptats. L'11
de juliol de 1928 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de
Florència,
destacant la «mala reputació» que havia
adquirit a Itàlia, on professava
obertament les seves idees anarquistes, i era considerat un dels majors
exponents de l'anarquisme a Marsella, juntament amb Giulio Bacconi,
Dario
Castellani i els germans Giuseppe i Renato Gialluca, essent inscrit en
els
butlletins de frontera i de recerca amb ordre de detenció.
Entre 1931 i 1936 va
viure a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on
col·laborà, segons els confidents de
l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo
(OVRA,
Organització per a la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), en el
setmanari comunista Le Travailleur Alpin
i freqüentà destacats anarquistes (Francesco
Barbieri, Alfredo Bonsignori,
Ernesto Capannesi, Enzo Luigi Fantozzi, Gusmano Mariani, etc.). A
principis
d'agost de 1936 creuà els Pirineus i el 16 d'agost
s'enrolà a Barcelona
(Catalunya) en la «Columna Italiana» de la
«Columna Ascaso», majoritàriament
anarquista, comandada pel republicà Mario Angeloni i el
fundador de «Giustizia
e Libertà» Carlo Rosselli. El 19 d'agost de 1936
es trobava lluitant a les
trinxeres del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya) i el 28
d'agost combaté en la
batalla de Monte Pelado, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya). El 5 de
novembre de 1936 va ser ferit a Tardienta (Osca, Aragó,
Espanya) i es recuperà
en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). El febrer de
1937, son germà
Matteo Dupuy, comunista, que vivia a Florència, va ser
condemnat a cinc anys de
confinament perquè, en una carta interceptada per l'OVRA, va
demanar ajuda a
son germà per a poder arribar a Espanya per a lluitar com
ell contra el
feixisme. El 12 d'abril de 1937 va ser novament ferit en l'ofensiva del
Carrascal (Osca, Aragó, Espanya). Després de la
dissolució de la «Columna
Italiana», va ser incorporat al 500 Batalló de la
125 Brigada Mixta de la 28
Divisió del 21 Cos de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, establerta
a Osca i comandada per Gregorio Jover Cortés, destacament en
el qual servia el
30 de desembre de 1937 quan va demanar al Ministeri de Defensa espanyol
ser
enviat al Servei de Transport de l'exèrcit
republicà. A començament de 1938 va
ser enviat al front de Terol (Aragó, Espanya). Els informes
dels confidents
estalinistes van fer notar que feia «propaganda anarquista
disgregadora contra
el Govern de Negrín». El 7 de febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un
fet, passà a França i va ser internat al camp de
concentració d'Argelers, on
s'integrà en el Comitè Intern del grup anarquista
clandestí «Libertà o Morte»,
ben
igual que altres companys (Mariano Baglioni, Angiolo Bruschi, Enrico
Crespi,
Oreste Della Torre, Enzo Donati, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri,
Domenico
Ludovici, Carlo Montresor, Rolando Sternini, Muzio Tosi, Giuseppe
Volontè,
etc.). Enviat al camp de concentració de Gurs (IX
Companyia), setmanes després aconseguí
fugir-ne i s'establí a Marsella sota la falsa identitat de Marcel Giovanni Gregori, nom d'un company
anarquista francès. El
maig de 1939 el trobem a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) i d'allà passà a
Grenoble, on a partir de la invasió nazi va combatre amb el
maquis de la zona. Després
de la II Guerra Mundial s'establí a Florència, on
milità en el moviment
anarquista, encara que s'acostà de mica en mica als
socialistes. Giovanni Dupuy
va morir el 10 d'abril de 1979 a Florència (Toscana,
Itàlia). ***
Manuel
Mascarell Calvet - Manuel Mascarell Calvet:
El 7 de juny de 1900 neix a Barcelona
(Catalunya) –algunes fonts
citen Mataró (Maresme, Catalunya)– l'anarquista
i anarcosindicalista Manuel
Mascarell Calvet –algunes fonts citen erròniament
els llinatges Mascaró
Cahot. Era fill de Josep
Mascarell i d'Antònia
Calvet. Obrer vidrier, milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En
1917 va fer un míting, amb Juan Peiró Belis i
altres, a Cornellà de Llobregat
(Baix Llobregat, Catalunya). Treballà a les Cristalleries de
Mataró (Maresme,
Catalunya), conegudes com «El Forn del Vidre»,
creades en 1919 i que a partir
de 1925 passà a ser la Col·lectivitat Vidriera de
Mataró, de la qual va formar
part de la junta directiva i que estava dirigida per Joan
Peiró Belis, de qui
va ser col·laborador i amic íntim. En 1919
formà part del Comitè de Vaga de «La
Canadenca». Assistí, en representació
del Sindicat del Vidre de Barcelona, al
II Congrés de la CNT («Congrés de la
Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 18 de
desembre de 1919 a Madrid (Espanya), i es mostrà contrari a
l'adhesió de la CNT
a la Internacional Comunista. En aquesta època
fundà amb l'anarcosindicalista Francesc
Comas Pagès (Paronas) l'editorial
«Crater Social». El 5 de febrer de
1924 va ser detingut a Barcelona, juntament amb Francisco
Arín Simó i Pablo
Patricio Ruiz de Galarreta Burguete. En 1928 s'integrà en el
grup anarquista
«Solidaridad» (Antonio García
Birlán, Juan López Sánchez, Joan
Peiró Belis,
Ángel Pestaña Núñez,
Hermós Plaja Saló, etc.). En 1929 va ser
empresonat a
Barcelona. Membre del Comitè Nacional de la CNT, en 1930 va
fer mítings amb Ramón
Acín Aquilué i Valeriano
San Agustín Zarza a Aragó
(Ayerbe i Osca) i el maig d'aquell any a Logronyo (La Rioja, Espanya).
El 7 de setembre
de 1930 va fer la conferència
«Evolución social» al Pinell de Brai
(Terra Alta,
Catalunya). El maig de 1930, en representació del
Comitè Nacional confederal, celebrà
mítings a Aragó (Alcalá de Gurrea,
Ayerbe i Osca), el setembre a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya), i l'octubre, amb Melchor Rodríguez
García i Valeriano San Agustín
Zarza, a Pamplona (Navarra). Entre 1930 i 1932 fou membre de la junta
directiva
de l'associació «Amics del Teatre» de
Mataró. Entre abril i maig de 1931 va fer
diversos mítings a Catalunya (Sabadell, Tarragona, Valls,
etc.) i l'agost de
1931 participà en el míting pro presos celebrat a
Manresa (Bages, Catalunya).
Amb Peiró, va ser delegat dels vidriers de Mataró
i Arenys de Mar (Maresme,
Catalunya) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT
celebrat entre els
dies 11 i 17 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio de Madrid. Fou
delegat del
Sindicat del Vidre de Mataró a la Conferència
Regional de Catalunya (maig i
juny de 1931), al Ple Regional de Catalunya (agost de 1931) i a la
Conferència
Regional de Catalunya (desembre de 1931). Quan les lluites entre el
sector
partidari de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i el grup trentista,
va ser membre destacat d'aquest últim. El setembre de 1931
presidí el Ple
Regional Gallec i va fer nombrosos mítings i
conferències a Galícia (Carballo, La
Corunya, Betanzos, Ferrol, Sada, San Pedro de Nos, Santiago, Tuy, Vigo,
Villagarcía, etc.). Va ser nomenat cap de la
Federació Nacional del Vidre de la
CNT i, amb Joaquín Cortés Olivares va fer una
gira de propaganda per diverses
localitats (Alosno, Ayamonte, Cerro de Andévalo, Cortegana,
Gibraleón, Huelva,
Isla Cristina, Silos de Calaña, Puebla de Valverde) de
Huelva (Andalusia,
Espanya). En 1932 participà activament en la companya a
favor dels militants
deportats per la II República espanyola i va fer nombrosos
mítings confederals
a Catalunya (Argentona, Badalona, Blanes, Capellades, Esparraguera, La
Garriga,
Igualada, Manresa, Mataró, Olesa de Montserrat,
Rubí, Sabadell, Sant Vicenç de
Castellet, Valls, etc.). L'abril de 1932 va ser delegat del Sindicat
del
Sindicat del Vidre de Mataró al Ple de Sindicats de
Catalunya celebrat a
Sabadell. En 1932 formà part de la Federació
Sindicalista Llibertària (FSL). El
març de 1933, en el Ple Regional de Catalunya,
formà part de la ponència per
resoldre l'actuació de la Federació Local de
Sabadell, amb la línia contrària a
la FAI en la qual estava d'acord, tot potenciant els principis
apolítics i
l'acció directa de la CNT. L'abril de 1933, amb
Ángel Pestaña Núñez i Josep
Robusté Parés, va fer un míting a
Sallent. Com a membre dels Sindicats d'Oposició,
l'agost de 1933 en va ser nomenat secretari en el II Ple Regional de
Mataró. El
16 de desembre de 1933, en representació dels Sindicats
d'Oposició juntament
amb Progreso Alfarache Arrabal i Joan Peiró Belis, va ser un
dels signants del
document constitutiu de l'Aliança Obrera de Catalunya. En
1934 s'oposà a la creació
del Partit Sindicalista (PS) per part d'Ángel
Pestaña Núñez i també als
intents
d'apropament al marxisme dels sindicats de Sabadell. Entre l'1 i el 10
de maig
de 1936 assistí, en representació dels Sindicats
d'Oposició, al IV Congrés de
la CNT a Saragossa (Aragó, Espanya) i reingressà
en la CNT. Arran de
l'aixecament feixista, el 20 de juliol de 1936 entrà a
formar part del Comitè
de Salut Pública («Comitè
Antifeixista») de Mataró i en fou regidor de la
CNT,
formant part de diferents comissions municipals i fent diversos
mítings (Mataró,
Sabadell, etc.). D'antuvi es mostrà contrari a la
participació de la CNT en el
Govern de la II República espanyola, però
posteriorment la justificà. Home de
confiança de Marià Rodríguez
Vázquez (Marianet), representà
el Comitè
Nacional de la CNT en l'exterior, establert a Bagneux (Illa de
França, França)
i s'integrà com a secretari en la comissió de
comprats d'armes per a la II
República espanyola, amb Germinal Esgleas i Facund Roca
Gascó. En el Congrés de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de
desembre de 1937 va ser
nomenat secretari d'aquesta organització en
substitució de Pierre Besnard. El
25 de gener de 1938 va fer una conferència sobre la
situació a Espanya a la Salle
de la Loge d'Orà (Orà, Algèria),
organitzada per Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA), l'endemà va fer altra a Beni Saf
(Aïn Témouchent, Algèria)
també per SIA i el 27 de gener a Perrégaux
(actual Mohammadia, Mascara,
Algèria), aquesta organitzada pel Comitè d'Ajuda
a l'Espanya Republicana. En
aquesta època mantingué una estreta
relació, personal i epistolar, amb Emma
Goldman. L'abril de 1938, després de l'expulsió
de Nemesio Galve Lisbona de
França, s'encarregà, amb Facund Roca
Gascó, d'administrar els fons
recol·lectats a Europa i a Amèrica per al
moviment llibertari. Sembla que
expulsat de França, s'instal·là a
Brussel·les (Bèlgica), on trobà
Nemesio Galve
Lisbona. Amb el triomf franquista, va ser nomenat representant a
Brussel·les
del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En envair
els
alemanys Bèlgica, passà a França. L'1
de maig de 1940 va ser detingut per la
policia amb possessió de 66.000 francs en dòlars
i var ser tancat al camp de
concentració de Vernet. Després de l'alliberament
de França, retornà a Brussel·les,
on va ser objecte d'una comissió d'investigació
per part de l'MLE sobre la seva
gestions dels fons econòmics. En el Congrés de
l'MLE celebrat el maig de 1945 a
París, en nom de la Federació Local de la CNT de
Brussel·les, lliurà 5.000
francs belgues a la CNT, mentre que Galve en lliurà 10.000.
Quan la divisió de
la CNT, formà part del Subcomitè Nacional de
tendència
«col·laboracionista». El
desembre de 1947, en el Ple de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), signà la
ponència sobre relacions amb la Unió General del
Treball (UGT). Trobem textos
seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Acción,
Catalunya
Llibertària, Cultura
Llibertària, ¡Despertad!,
Fragua
Social, Internacional, Sindicalismo, Solidaridad
Obrera, El
Vidrio, etc. Sa companya fou Engràcia Grau Coch,
amb qui tingué una filla, Engràcia
Mascarell Grau, i un fill, Germinal Mascarell Grau. Manuel Mascarell
Calvet va
morir el 9 de juliol de 1953 al Centre Hospitalari de Courbevoie (Illa
de
França, França). Manuel Mascarell Calvet (1900-1953) ***
Pere
Tort Fernández - Pere Tort Fernández:
El 7 de juny de 1901 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista Pere Tort Fernández. Sos pares es deien
Domènec Tort i Teresa Fernández. Germà
gran del també destacat anarcosindicalista
Salvador Tort Fernández, fou membre arran de
la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la
fàbrica «Fabra y Coats». En
acabar la guerra, s'exilià a França i fou
internat als camps de concentració.
Durant la tardor de 1939 s'enrolà en la 63 Companyia de
Treballadors Militaritzats
de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia
Maginot. El 14 de
juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de
concentració
de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de
concentració de
Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després
internat al camp de Gusen amb la
matrícula 11.637. Pere Tort Fernández va
ser executat
el 28 de setembre de 1941 al camp de
concentració de Gusen (Alta Àustria,
Àustria). Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez
i fou el pare de Liberto Tort Álvarez. ***
Foto antropomètrica de Germaine Berton (1923) - Germaine Berton: El 7 de juny de 1902 neix a Puteaux (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Germaine Jeanne Yvonne Berton. Sos pares es deien Arsène Berton, mecànic socialista i francmaçó, i Jeanne Vrillaud, mestra catòlica que feia classes particulars. En 1906 sa família s'instal·la a Nanterre i en 1912 a Tours. Acomiadada de la fàbrica Rimailho de Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera, entrà com a secretària adjunta dels Comitès Sindicals Revolucionaris que reagrupaven, arran del congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Lió de setembre de 1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit Comunista Francès (PCF), en 1921 formà part del Consell del Metall i col·laborà en el periòdic comunista Le Réveil d'Indre-et-Loire. L'octubre de 1921 s'instal·là a París i a començaments de 1922 s'adhereix a l'anarcocomunista Unió Anarquista (UA). Condemnada per ultratges a un secretari de comissaria de policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com compartí cel·la amb Bermain de Ravisi. L'agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre durant una manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquesta època abandona la tendència anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup anarcoindividualista del districte parisenc de l'Observatori, a la rue du Château, i realitzant feinetes, però sempre mantinguda pels companys. Després passà a militar en el Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre. El 22 de gener de 1923 marxà a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però fou rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el matà d'un tret de revòlver i immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire –arribà a tirar 54.000 exemplars– i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista». Un cop lliure, realitzà amb Txazanov una gira propagandística per l'amnistia. El 22 de maig de 1924, a Bordeus, una conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou prohibit per les autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents marxà en manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on arengà la massa, tot exigint l'alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren fins les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles Germaine Berton, Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van ser detingudes. Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de «possessió d'armes prohibides, d'amenaces i d'ultratges als agents i d'incitació al desordre». En vaga de fam durant vuit dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l'hospital de Saint André, on abandonà la vaga l'endemà. El 26 de maig havia estat condemnada com a presa comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a dos anys de prohibició de residència. En sortir del Fort du Hâ, caigué en una important depressió i intentà suïcidar-se en nombroses ocasions i fou hospitalitzada a Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà al X Districte de París amb l'artista i pintor Paul Burger, nascut a Tegal (Java). Amb les facultats mentals deteriorades, desaparegué dels cercles llibertaris. En 1935 abandonà son marit i s'ajuntà amb l'impressor esquerrà René Coillot. Germaine Berton va ingerir una forta dosi de veronal el 4 de juliol de 1942 i morí aquest mateix dia a l'Hospital Boucicaut de París (França). En 2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le grand secret de Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes. ***
Necrològica
d'Emerenciana Patiño Hermida publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 2 de maig
de 1989 - Emerenciana Patiño Hermida: El 7 de juny de 1903 neix a Noia (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Emerenciana Patiño Hermida, coneguda com La Gallega. Sos pares es deien Evaristo Patiño i Manuela Hermida. Milità, amb son company Manuel Figueroa, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya (la Corunya, Galícia). Quan esclatà el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí, amb son company i 21 militants llibertaris més, fugir de la Corunya, que havia caigut a mans franquistes, a bord d'una barca pesquera i arribar a França, desembarcant al port bretó de Brest. Amb son company retornà tot d'una a zona republicana i restà a Barcelona (Catalunya) fins el final de la guerra. Després de passar per diversos camps de concentració, s'instal·là amb sos infants a La Grand Comba. Quan l'Ocupació son company va ser deportat a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i ell es dedicà a ajudar els nombrosos refugiats. Després de la II Guerra Mundial, en tornar son company de la deportació, milità en la Federació Local de La Grand Comba de la CNT. Després d'alguns anys malalta i gairebé cega, Emerenciana Patiño Hermida va morir el 20 de febrer de 1989 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). ***
Josep
Pujol Grua - Josep Pujol Grua: El 7 de juny de 1903 –algunes fonts citen el 13 d'octubre de 1902– neix a Benissanet (Ribera d'Ebre, Catalunya) el metge, militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Pujol Grua –el segon llinatge sovint citat com Grau–, conegut com Galeno i que va fer servir el pseudònim de Manuel Jiménez Creus. Fill d'una família benestant, estudià la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya), on es llicencià en 1925, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Guerra Civil espanyola era doctor de medicina general a la Roca del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) i s'incorporà com a metge provisional en la Columna del Vallès Oriental i, després, a la Columna «Roja i Negra» fins a la militarització de les milícies. Acabà la guerra amb el grau de comandant de Sanitat de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del servei de sanitat improvisat pels refugiats; el 23 de juliol de 1939 va ser traslladat a l'hospital del camp de Sant Cebrià i l'11 de gener de 1940 va ser novament enviat a Argelers, per al 20 de maig ser transferit al camp de Bram, per a lluitar contra una epidèmia de tifus, abans de reintegrar-se novament al camp d'Argelers. El març de 1941, denunciat com a «comunista» pels estalinistes, va ser portat al camp de concentració de Gurs, on treballà en la infermeria. El maig de 1942 va se enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la mines de Busi (Aquitània, Occitània), on lluità clandestinament contra els nazis. Més tard aconseguí un contracte d'obrer agrícola i pogué reunir-se amb sa companya Anita Erro i sa filla a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on a més de patir fam i penalitats, fou «mosso d'operacions» del doctor cirurgià Joaquim Trias Pujol a la Clínica del Dr. Delteil. Participà activament en la reconstrucció de la CNT, però de bell nou va ser detingut pels alemanys i, allistat a la força en l'«Organització Todt», va ser portat a Bordeus (Aquitània, Occitània), on va fer feina al Buró de Sanitat de la caserna Niel com a metge dels obrers espanyols obligats a treballar a les fortificacions del «Mur de l'Atlàntic». En aquesta localitat també participà en la reconstrucció confederal, especialment com a membre del Subcomitè Confederal de la Zona Ocupada, en contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, radical a Tolosa de Llenguadoc. Acusat de participar en sabotatges i de concedir baixes injustificades, va ser deportat a Alemanya. Durant el viatge amb tren aconseguí fugir a Metz (Lorena, França) i s'instal·là provisionalment a Talença (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial visqué a París, a Bordeus, on troba sa companya, i a Tolosa de Llenguadoc. En aquesta última ciutat, gràcies al suport del doctor Carles Martí Faced, s'ocupà sanitàriament de la nombrosa colònia d'exiliats i participà activament en la lluita antifranquista, tant a França com a la Península, on es relacionà amb els grups guerrillers llibertaris que actuaven al Barcelonès, especialment amb el de Josep Lluís Facerías. Prengué part en la reconstrucció de la CNT i en el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Gregorio Oliván i Antoni Carbonell, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), càrrec que abandonà el juliol de 1946 per a passar a la Península en missió orgànica. El 20 d'agost d'aquell any, va ser detingut a l'alçada de Girona per la policia franquista quan viatjava, sota la identitat de Manuel Jiménez Creus, amb tren Barcelona-Portbou; l'agost va ser traslladat a la presó Model de Barcelona, on el 12 de juny de 1947 va ser posat en llibertat provisional, encara que molt malalt de tuberculosi. Visqué amagat a Barcelona, prestant els seus serveis als companys (Josep Lluís facerías, Juan Cazorla Pedrero, etc.). Finalment, el 15 d'agost de 1947 un escamot guerriller (Facerías, Cazorla, Guillermo Ganuza Navarro i Pere Adrover Font) guiat per Francisco Denís Díez (Català), el passà a França. El seu domicili de Tolosa de Llenguadoc fou un refugi segur de Facerías i d'altres guerrillers llibertaris. En aquests anys assistí i assessorà la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiena, Occitània). El 26 de gener de 1952 marxà cap al Brasil i el 2 de febrer embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), desembarcant el 15 de febrer a Rio de Janeiro i el 26 de febrer d'aquell any s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). Després de nombroses dificultats per a homologar el títol de medicina, aconseguí un gran prestigi en la seva professió i prestà els seus serveis mèdics en la companyia Viação Aérea Rio Grandense (VARIG, Aviació Aèria de Rio Grande do Sul), alhora que continuà atenent els malalts pobres com havia fet tota sa vida. El 1956 la seva esposa demanà la baixa al Col·legi de Metges de Barcelona, ja que no sabia res del seu marit des de feia anys. Al Brasil milità en la CNT i fou membre de la seva Comissió de Relacions, amb Manuel Fernández. Amb aquest mateix, l'octubre de 1961, fou delegat por Porto Alegre al Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT de Brasil. El 19 de juliol de 1962 presidí un míting a Porto Alegre. Trobem articles seus en Más Allá. Josep Pujol Grua va morir l'1 de setembre de 1966 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i el seu enterrament donà lloc a una autèntica manifestació popular que fins i tot va ser ressenyada pels mitjans de comunicació del règim franquista. El seu testimoni va ser recollit per Frederica Montseny per al petit volum del Mundo al Día sobre l'exili. ***
Jean Louis Gruffy (1926) - Jean Louis Gruffy: El 7 de juny de 1904 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Jean Louis Gruffy. Era fill de François Gruffy, serraller primer i després professor d'educació física d'institut, i d'Étiennette Devillard, empleada i després encarregada, i tingué com a mínim un germà, Joseph Gruffy, mecànic. En 1923 treballava de pintor i decorador a París (França) i col·laborava en Le Libertaire. Durant la nit del 22 al 23 de novembre de 1923 albergà al seu domicili, al número 8 del carrer Chartres de París, Philippe Daudet, fill del periodista nacionalista i realista Léon Daudet, abans del seu suïcidi. En 1924 vivia al número 1 bis del carrer Jouye-Rouve. Durant la primavera de 1924 va ser fitxat com a anarquista i es va ajornar la seva incorporació a files. El 24 de juliol de 1924 es va veure implicat en el «Cas Daudet» i va ser denunciat per Léon Daudet de «complicitat d'homicidi voluntari, corrupció de menors, robatori, encobriment i abús de confiança». El 9 de setembre de 1924 es casà a l'XI Districte de París amb la infermera Isabelle Marie Allin, excompanya de l'anarquista Élie Angonin. El 13 de desembre de 1924 va ser incorporat per a fer el servei militar en el 8 Regiment de Tiradors Colonials a Toló (Provença, Occitània). El maig de 1925 desertà i es va refugiar a Itàlia, d'on va ser expulsat, passant a Bèlgica. El 21 de juliol de 1926 es va lliurar a les autoritats a Jeumont (Nord-Pas-de-Calais, França), amb la finalitat de poder testimoniar en el «Cas Daudet»; jutjat, va ser condemnat en consell de guerra a Marsella (Provença, Occitània) a dos anys de presó amb llibertat provisional. El 23 de juny de 1930 es va divorciar davant el Tribunal Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) d'Isabelle Allin. L'11 d'abril de 1931 es casà a Clichy-la-Garenne (Illa de França, França) amb la comptable parisenca Raymonde Joséphine Coiffier. En aquesta època seguia treballant de pintor decorador i vivia al número 32 del carrer Saint-Lazare del IX Districte de París. El 13 de juliol de 1942 es divorcià de Raymonde Coiffier davant el Tribunal Civil del Sena. Durant la II Guerra Mundial fou membre de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i se li va homologar el grau de sotstinent. El 15 de febrer de 1947 es casà a Gennevilliers (Illa de França, França) amb Marie Louise André, de qui es va divorciar el 2 de març de 1951 al Tribunal Civil del Sena. En 1948 era membre de la Confederació General de les Societats Cooperatives Obreres de Producció Anònima i vivia al número 12 del carrer Albert-de-Mun d'Asnières (Illa de França, França). El juny de 1951 va signar una declaració d'intel·lectuals per la pau. En 1952 era administrador d'una empresa de pintures i de decoració i vivia al número 19 de Villa Chaptal de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 25 de juliol de 1959 es casà a Frejús (Provença, Occitània) amb Odette Elina. El seu últim domicili va ser a Lo Canet (Provença, Occitània). Jean Louis Gruffy va morir el 15 de setembre de 1980 a l'Hospital Pasteur de Niça (País Niçard, Occitània). ***
Pierre
Mélet - Pierre Mélet: El 7 de juny de 1908 neix al IV Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya) l'escriptor, professor, oveller, pacifista i anarquista Pierre Guillaume Mélet. Sos pares es deien Bernard Ludovic Mélet, lliurepensador i mestre intern a l'Escola Nacional Professional de Livet, i Yvonne Émilie Bernard, telegrafista. Després dels estudis primaris i d'un temps en una escola primària superior, aconseguí entrar en l'Escola Normal de Savenay on acabà els seus estudis amb una diplomatura superior. En 1927 es casà amb Blanche Mélet i aquest mateix any començà la seva carrera de docent públic a Touvoix, que continuà a Haute-Goulaine (1931) i a Rezé, barri al sud de Nantes, entre 1935 i el 31 de maig de 1941 –aquesta època va ser descrita en la seva obra Aux couleurs de l'automne. Com a pacifista convençut, a començaments dels anys trenta participà en el Servei Civil Voluntari Internacional, moviment sorgit a Suïssa en acabar la Gran Guerra, i aprofitant les vacances d'estiu, participà en diversos tallers a Suïssa, especialment en 1931, 1932 i 1934. En 1933 realitzà un viatge a la Unió Soviètica del qual tornà trasbalsat i fou un dels primers a criticar el sistema soviètic –es reuní amb Victor Serge a Brussel·les poc després del seu alliberament i amb Panaït Istrati, del qual era fervent lector. El 9 de juliol de 1936 va ser elegit al Consell Sindical de la Secció del Loira Atlàntic del Sindicat Nacional de Docents i després va ser designat secretari de la Comissió d'Acció Social, càrrec que ocupà fins a la declaració de guerra en 1939. En aquest càrrec s'esforçà a defensar l'esperit anarcosindicalista de la Carta d'Amiens i publicà nombroses cròniques sobre la situació del gènere humà en la societat i els problemes de la cultura. L'octubre de 1937 publicà el seu primer llibre, Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant, publicat en l'editorial «Mère Éducatrice» dirigida per Madeleine Vernet, amb un prefaci de Han Ryner i il·lustracions de Charles Lopis. En aquesta època Pierre i Blanche es van veure influenciats per Les Cahiers du Contadour (1936-1939), revista trimestral pacifista de Jean Giono on s'explicava com portar una vida simple, autosuficient, fraternal i generosa sempre acostat a la natura. Així, en 1938 i 1939 la parella assistí a les «Trobades del Contadour» a Manosque, a la muntanya de Lure (Provença, Occitània), on els deixebles de Giono es reunien per parlar sobre aquesta forma de vida i on conegueren altres contadouriens (Jean Bouvet, Alfred Campozet, Lucien Jacques, Hélène Laguerre, etc.) amb els quals entaularen una ferma amistat. La II Guerra Mundial, però, acabà amb l'«utopia contadoriana». Durant l'Ocupació, sota la pressió de l'exèrcit alemany i les persecucions, abandonà l'ensenyament i entre el juny i el juliol de 1941 seguí un curs intensiu de formació a l'Escola Nacional d'Ovellers de Rambouillet, després del qual es dedicà a la ramaderia ovina a la regió normanda d'Évreux. Més tard s'instal·là en un petit poble dels Alps on portà una vida aïllada i retirada del món on pogué portar a terme el seu «retorn a la natura». El març de 1943 va ser nomenat ajudant d'oveller, una mena d'assessor tècnic d'aquesta professió i l'1 d'agost d'aquell any entrà en la «Bergerie Nationale» de Rambouillet. L'1 d'octubre de 1943 entrà en funcions enquadrat en el Sindicat Oví de la regió d'Ais de Provença. El novembre de 1944, aconseguí traslladar-se als Alts Alps destinat a la Direcció dels Serveis Agrícoles dels Alts Alps, on intentà crear el Sindicat Intercomunal dels Ramaders Ovins. Allà va escriure la seva novel·la Le galvaudeux, la qual el gener de 1948 aconseguí el premi «Sulli Olivier de Serres» de literatura pagesa. Entre 1959 i 1971 va ser alcalde d'Antonavas (Provença, Occitània) –encara que ateu, en el seu mandat reconstruí l'església del poble i en 1965 organitzà una gran festa per al seu mil·lenari. En aquests anys va escriure diverses obres consagrades a la muntanya i als ovellers i va fer classes a l'Escola Agrícola de Gap. Blanche Mélet va morir el 25 de febrer de 1987 i aleshores ell va emprendre l'escriptura de les seves memòries. És autor de Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant (1937), Le Galvaudeux. Récit de la vie d'un berger (1948 i 1979), Une expérience d'estivage en commun dans les Préalpes du Sud. Guide pratique à l'usage des éleveurs de moutons (1951), Antonaves, mille ans d'histoire. L'evolution et la vie d'un village haut-alpin (1965), Trente années au service des bergers (1974 i 1979), Cinquante années, déjà! déjà! À la manière des troubadours, la chanson du bonheur (1977), Bergers mes amours! Ces témoignages qui viennent du peuple (1978), De Touvois à Antonaves. Le beau voyage que j’ai fait: les feux du couchant (1978), Le chemin des étoiles (1980), Frérie des bergers alpins. Souliers-en-Queyras, 28 avril 1980 (1980), Aux couleurs de l'automne. Avec le maître d'école, le beau visage de l'enfance (1982), À l'ombre du campanile. À partir du village d’Antonaves, l’histoire vivante du canton de Ribiers (1983), Du soleil au coeur. Le message du berger (1984), Nos Hautes-Alpes. Le plus délicieux pays du monde (1985) i C'était notre Blanche. Témoignages (1988). Pierre Mélet va morir el 18 de desembre de 1991 a l'Hospital de Gap (Provença, Occitània) –moltes fonts citen erròniament Antonavas (Provença, Occitània)– i va deixar els seus béns a l'Ajuntament de Champolion amb la condició que fos creada una «Maison du Berger» (Casa de l'Oveller), la qual va ser inaugurada en 2009. Altre oveller-militant anterior va ser Gaston Michaud (Gaston Britel), que creà l'editorial «La Moisson Nouvelle». ***
Necrològica
de Pere Sol Sol apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 14 de març de 1989 - Pere Sol Sol:
El 7
de juny de 1910 neix a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès,
Catalunya) l'anarcosindicalista Pere
Sol Sol. Era fill de pare i de mare desconeguts i tant el nom com els
llinatges van ser posats pel jutge, així com els noms dels
pares
(José Sol i Josefa Sol).
Quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) del
barri obrer de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya), on va
néixer. Després
de participar activament als
carrers en la lluita contra l'aixecament militar feixista el juliol de
1936,
fou milicià voluntari al front d'Aragó, on va ser
ferit. El febrer de 1939, quan
el triomf franquista, passà ferit a França i va
ser internat en diversos camps
de concentració i posteriorment enrolat en Companyies de
Treballadors
Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació nazi, va ser enviat per
a fer el Servei de
Treball Obligatori (STO) alemany a Bordeus(Aquitània,
Occitània), on participà en
la reorganització
clandestina de la CNT. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació
Local de la CNT de Bordeus, població on residia. Malalt
durant molts d'anys, Pere Sol Sol va
morir el 28
de desembre de 1988 a l'Hospital Haut Lévêque
(Hospital de Bordeus) de Peçac (Aquitània,
Occitània) i va ser incinerat. ***
Necrològica
de María Téllez Téllez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 21 de
març de 1979 - María
Téllez Téllez:
El
7 de juny de 1912 neix a Faraján (Màlaga,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista María Téllez
Téllez. Sos
pares es deien Juan Téllez i Rosaria Téllez.
Militant de
la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França, on el seu
domicili es convertí en refugi dels companys. Son company
fou Oliverio López.
María
Téllez va morir el 28 de gener de 1979 a l'Hospital de
Roanne (Forêz, Arpitània). ***
Daniel
Pinós Barrieras - Daniel Pinós
Barrieras: El 7 de juny de 1953 neix a
Villefranche-sur-Saône
(Beaujolais, Arpitània) l'anarquista, anarcosindicalista i
antimilitarista Daniel
Pinós Barrieras. Nascut en una família
llibertària, son pare fou Eusebio Pinós
Regalado i sa mare Juliana Barrieras Tierz; sos oncles, Gabriel
Pinós Regalado
i José Barrieras Tierz, també van ser militants
anarquistes i resistents
antifeixistes durant l'ocupació nazi enquadrats en el maquis
de Savoia. Entre
1966 i 1969 realitzà estudis tècnics de
metal·lúrgia a l'escola de la Ciutat
Tècnica de Villefranche. En 1969 s'adherí a la
Confederació Nacional del
Treball Francesa (CNTF) i a les Joventuts Anarcosindicalistes (JAS) de
la regió
de Lió, on començà a militar amb vells
companys francesos i espanyols, com ara
Auguste Forgues, Caetano Zaplana i Juan López. A partir de
1970 entrà a
treballar com a obrer metal·lúrgic a la casa
«Bonnet et Frangeco» de Villefranche,
i com a interí en diverses fàbriques de la zona.
També en 1970 participà, amb
altres companys, la majoria de les JAS, en la fundació de la
secció de
Villefranche de l'Organització Revolucionària
Anarquista (ORA) i en la creació
del Cercle Front Llibertari, del qual fou un dels animadors entre 1971
i 1973. Com
a membre de la Confederació Francesa Democràtica
del Treball (CFDT) de la
Metal·lúrgica i de l'oficina de la seva
Unió Local, participà en nombroses
lluites sindicals portades pels treballadors immigrants, especialment a
les
fàbriques Pennaroya (Lió) i CIAPEM-Brandt
(Villiers). En 1973 fou membre del
Comitè de Suport als Treballadors de Lip. En aquesta
època, a la fàbrica Bonnet
on treballava i on es fabricava aparells refrigerants per a restaurants
i
empreses, la secció de la CFDT desenvolupava una tasca
sindical sobre bases
assembleístiques i autogestionàries i
organitzà nombroses vagues per la millora
de les condicions de treball i dels salaris. En 1973
col·laborà en el butlletí L'Insurgé,
editat per l'ORA de Villefranche. Força actiu en el
Comitè de Lluita
Antiracista (CLA) i en el Mouvement Antiautoritaire Contre
l'Armée (MACA,
Moviment Antiautoritari Contra l'Exèrcit), en 1973 es
declarà insubmís al
servei militar, alhora que mantingué la seva
militància en els grups de l'ORA
de Lió i de Grenoble. Participà en el
Comitè per la Veritat de Grenoble sobre
els empresonaments de militants del Movimiento Ibérico de
Liberación (MIL,
Moviment Ibèric d'Alliberament) a Barcelona i en nombroses
accions abans i
després de l'execució per la dictadura franquista
de Salvodor Puig Antich. El
febrer de 1974 el Tribunal Permanent de les Forces Armades de
Lió el condemnà
en absència a dos anys de presó per
«insubmissió i rebuig
d'obediència».
Gràcies a la xarxa de suport i a l'ús de
documentació falsa, mai no va ser
detingut. Entre 1975 i 1976 realitzà nombroses estades
clandestines a
Amsterdam, on participà en la creació del
Col·lectiu Francès de Refractaris
Refugiats a Holanda, així com en accions de suport als
insubmisos holandesos.
Entre 1971 i 1981, sempre en la clandestinitat, viatjà
regularment a Catalunya,
on participà en la reconstrucció de la CNT i en
les activitats de l'Ateneu
Llibertari de l'Hospitalet de Llobregat. En 1981 va ser amnistiat pel
govern socialista
pel delicte d'insubmissió, però a
condició de realitzar el servei militar, per
la qual cosa s'integrà en el Col·lectiu
d'Insubmisos Amnistiats (CIA), portant
a terme nombroses accions fins a aconseguir que tots els desertors i
insubmisos
es lliuressin del servei militar definitivament. En 1982,
després d'un viatge a
Xile, s'instal·là a París, on
obtingué un contracte en la Universitat de París
VI i realitzà estudis de grafisme. Entre 1990 i 1991
treballà com a tècnic de
grafisme en la secció de Comunicació d'aquesta
universitat. En 1992 va fer
feina en la impremta cooperativa obrera Autographe, fundada entre
d'altres per
Gérard Mélinand, exmilitant de l'ORA. Entre 1994
i 1999 va fer feina en
l'editorial de la Universitat de París-Sorbona i entre 2000
i 2008 en la de la
Universitat Sorbona Nouvelle. Des del 1986 reprengué la seva
activitat sindical
i fou membre de la Coordinadora del Personal en Lluita (professors i
personal
no docent) de la Universitat de Jussieu contra la Llei Devaquet.
També participà
activament en el creixement de la CNTF de Vignoles. En 2001
s'adherí al
Sindicat de Comunicació de la Cultura i del Espectacle, on
amb altres companys
(Jean-Louis Phan Van, Jacques Tardi i Dominique Grange),
fundà la revista Un
autre futur,
de la qual fou nomenat director. En 2004 s'afilià al
Sindicat
de Treballadors de l'Educació de la CNTF i muntà
la secció sindical a la
Universitat París III-Sorbona. Fou membre del
Comitè de Mobilització del
Personal i particularment actiu durant el bloqueig d'un mes i mig de la
Universitat París III contra el Contracte Primer Embauche
(CPE), que permetia
els empresaris acomiadar sense justificació els joves menors
de 26 anys sense
cap justificació. El novembre de 2005, participà
en el moviment de boicot
durant un mes de la Llei de Reforma Universitària (LRU) a la
Universitat París
III. Durant aquestes lluites, la CNT publicà el
butlletí Mordicus, que
edità vuit números entre 2006 i 2007, i
organitzà entre altres activitats el
cineclub «Les Écrans Rebelles». Ha
col·laborat en nombroses publicacions
llibertàries (CPCA, Cuba Libertaria, Front Libertaire, IRL,
Le Monde
Libertaire, Tierra y Libertad, etc.) i és membre
del
l'equip editorial de les Edicions CNT de la regió parisenca.
Col·laborador de
Radio Libertaire, entre 1985 i 1992 portà
l'emissió de Tribuna
Latinoamericana,
amb Octavio Alberola, Ariane Gransac, Lise Bouzidi i
Néstor Vega; entre 2003 i 2004, fou el responsable de
l'emissió mensual Radio
Libertaria del
Sindicat de la Comunicació de la CNT, i des del 2001
participa
en l'emissió de Chroniques rebelles, de Christiane Passevant.
És el
president de l'Associació de Famílies d'Infants
Nascuts a Xile –té adoptats
dos infants d'origen xilè– i membre dels Grups
d'Ajuda als
Llibertaris i als
Sindicalistes Independents de Cuba (GALSIC). Té publicats
alguns llibres, com
ara Ni
l'arbre ni la pierre. Des combats pour la liberté aux
déchirements de
l'exil. L'odyssée d'una famille libertaire espagnole (2001, traduït al
castellà en 2005 sota el títol Ni el árbol ni la
piedra), Che Guevara
au-delà du mythe (2004), Loin des censiers battus.
Témoignages et
documents sur le mouvement contra le CPE et la
précarité (2007, amb
altres). En 1996 realitzà, amb Mireille Mercier, el
documental Osha
Niwé,
esclave de la musique,
sobre la santeria cubana.
Defuncions
Antoine Gay en una foto publicada en el diari parisenc L'Humanité del 9 de febrer de 1928 - Antoine Gay: El
7 de juny de 1930 mor a Moscou (Unió Soviètica;
actualment Rússia) el music anarquista,
i després comunista, Antoine Gay. Havia nascut el 20 de
novembre de 1845 a
Marsella (Provença, Occitània). Era fill natural
de la modista Sophie
Clémentine Gay i va ser reconegut per sa mare el 18 de maig
de 1846. Entre març
i abril de 1871 participà en la insurrecció de la
Comuna de Marsella i fugí de
la ciutat quan la repressió desencadenada després
del seu fracàs. El 16 de
gener de 1872 va ser condemnat pel VIII Consell de Guerra a la
deportació en
fortificació per la seva participació en la
Comuna de Marsella. Enviat, sota la
matrícula 93, a la colònia
penitenciària de Nova Caledònia, va ser novament
condemnat a un any de presó per temptativa
d'evasió. El 17 de maig de 1879
aconseguí la remissió de la pena i
retornà a la metròpoli a bord del vaixell La Loire. De bell nou a Marsella, es
guanyà la vida treballant d'empaperador de papers pintats.
En 1891 viatjà per
Seta, La Grand Comba i Saint-Étienne, i el març
d'aquell any va ser interceptat
per la policia a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El gener de 1894
freqüentà els
cercles anarquistes marsellesos i va ser assessor de
Sébastien Faure en les
conferències d'aquest. En 1895 esdevingué cantat,
músic ambulant de mandolina i
artista dramàtic de la companyia
«Legendre» (Max Aurelly, baríton de
«La
Cigale»; Antoine Breton, concertista parisenc; Louis Degray,
guitarrista; i
Paul Mikels, violoncel·lista de Brussel·les), i
sempre va estar vigilat per la
policia. El setembre de 1895 va fer una gira de concerts a
París en suport dels
vaguistes vidriers de Carmauç (Llenguadoc,
Occitània). L'agost de 1897 lliurà
35 francs en suport a les víctimes dels «Processos
de Montjuïc», resultat de la
venda, als carrers i places de Marsella, de cançons
d'Amédée Abel Pignet (Abel
Gay). A principis de la dècada dels
vint s'afilià al Partit Comunista - Secció
Francesa de l'Internacional
Comunista (PC-SFIC) i va ser candidat a la llista del Bloc Obrer i
Pagès en la
I Circumscripció de Marsella en les eleccions legislatives
de maig de 1924. En
aquesta època treballava de compositor musical. Durant la
primavera de 1925 va
fer campanya per als candidats comunistes a les eleccions municipals a
Marsella. Esdevingut un símbol vivent de la Comuna, entre
1924 i 1927 participà
en nombroses manifestacions i cerimònies, especialment en
les celebrades el
maig (aniversari de la Comuna) i el desembre (commemoració
de l'execució del communard
Gaston Crémieux). En aquests
anys rebé una ajuda financera regular del PC-SFIC i del
Socors Roig Internacional
(SRI). El 23 d'agost de 1925 va ser aclamant en un congrés
celebrat contra la
guerra del Marroc. El maig de 1926 participà en els actes de
celebració de la
Comuna de París al «Mur dels Federats».
En aquesta època era membre del Comitè
Central de la Secció Francesa del SRI. Desitjós
de visitar la tomba de Vladímir
Ilitx Uliànov (Lenin), en
1927 demanà
a la Prefectura Policia del departament de les Boques del Roine un
passaport
per viatjar a l'URSS amb la finalitat de residir en una
residència de repòs creada
a Moscou per als supervivents de la Comuna. El PC-SFIC pagà
una part de les
despeses del seu viatge i arribà el 7 de juliol de 1927 a
Moscou. L'agost de
1917 envià una carta des de Moscou a la premsa francesa per
protestar contra la
pena de mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti.
El 7 de novembre de 1927 va fer un discurs, juntament amb Henri
Barbusse i Nikolai
Bukharin, en les celebracions del desè aniversari de la
Revolució russa a
Moscou. Residí un temps a Odessa (Ucraïna, URSS;
actualment Ucraïna). Antoine
Gay va morir el 7 de juny de 1930 a la Residència dels
Veterans de la Revolució
«Ilitch Lénine» de Moscou (URSS;
actualment Rússia). Antoine Gay
(1845-1930) ***
Nazzareno Sabini - Nazzareno
Sabini: El 7 de juny de 1955 mor a Ancona (Marques,
Itàlia) el propagandista anarquista
Nazzareno Sabini, conegut com Sabino
l'Anarchico. Havia nascut l'11 de juny de 1866 a Ancona
(Marques, Itàlia).
Sos pares es deien Girolamo Sabini i Annamaria Mei. Es guanyava la vida
fent de
venedor ambulant i s'adherí al moviment anarquista de ben
jovenet. Quan tenia
vint anys va ser condemnat a sis dies de presó per
«ultratges a l'autoritat» i
el 16 de març de 1888 va ser condemnat a 12 dies pel mateix
delicte. Per al
primer aniversari dels «Màrtirs de
Chicago», el 13 de novembre de 1888,
llançà,
amb altres anarquistes, des de la galeria del teatre Goldoni d'Ancona
pamflets
de propaganda que portaven el títol «I socialisti
marchigiani» (Els socialistes
de les Marques). El 12 de juny de 1893 el Tribunal d'Ancona el condemna
a dos
meses i 20 dies de presó per «possessió
il·legal d'armes» i després va ser
condemnat a una pena d'assignació de residència.
Era assidu de totes les
manifestacions antiautoritàries i la policia el considerava
un dels agitadors
més importants d'Ancona. Sense treball estable, compaginava
la fena de venedor
ambulant i de subhastador amb la divulgació de la premsa
anarquista, fins i tot
fora de la seva regió. Amb Leandro Leoni, Luigi Mattioli,
Remo Paniconi i
Alberto Petrini, formà part del grup anarcoindividualista
d'Ancona «Gruppo
Autonomo». En 1910 realitzà una donació
per al finançament del periòdic
llibertari d'Ancona Lo Sprone i el
juny de 1913, arran de la tornada d'Errico Malatesta a la ciutat,
s'encarregà
de recollir les subscripcions per al nou periòdic Volontà. Adherit al Cercle
Anarquista «Studi Sociali», el gener de
1914, en un clima marcat per la represa de la lluita anarquista, va
escriure un
article titulat «Agli anarchici», que es
publicà en Volontà,
on es lamentava de la «mesquina» venda dels
cinc-cents
exemplars d'aquesta publicació en una ciutat com Ancona on
el nombre
d'anarquistes era altíssim i on recalcava la
importància que tenia la premsa en
la propaganda dels ideals anarquistes i en la lluita contra
l'analfabetisme. El
21 de maig de 1914 va ser denunciat per distribuir pamflets
antimilitaristes,
amb l'agreujament de «reincidència». El
4 d'abril de 1916 va ser empresonat dos
mesos per «ultratge a un funcionari
públic». El gener de 1919 desafià la
policia imprimint i aferrant, a instància dels anarquistes
de Pisa (Toscana,
Itàlia), un manifest en memòria de Pietro Gori en
el vuitè aniversari de la
seva mort. L'abril d'aquell any, s'encarregà de la
distribució d'un centenar de
pamflets pisans titulats Suffragio
universale e Rivoluzione sociale i un mes després
va ser multat per aferrar
«manifests subversius» de la Unió
Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona, a la
qual pertanyia. En 1920 s'emeté una ordre de busca i cerca
al seu nom pel
delicte d'«insurrecció armada contra els poders de
l'Estat», arran de
l'aixecament revolucionari de finals de juny a Ancona.
Després de patir presó
durant un any, va ser alliberat amb una sentència
absolutòria. No obstant això,
el 6 de juliol de 1924 noves preteses proves l'acusaren com a
corresponsable
amb son fill de l'assassinat del soldat Ubaldo Marchiani i del tinent
Giovanni
Ramella, el 26 de juny de 1920, quan la revolta d'Ancona; condemnat a
mort, finalment
l'1 de juliol de 1926 va ser absolt plenament. En els anys quaranta
regentà un
quiosc de premsa a prop del Caffè Nazionale d'Ancona. ***
Necrològica de Francisco Rueda apareguda en el periòdic tolosà CNT del 19 d'agost de 1956 - Francisco Rueda: El 7 de juny de 1956 mor a Tarascó (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Rueda. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors d'Estrangers (CTE). Va fer feina durant molt d'anys a l'alta muntanya pirinenca, especialment a Artigas i a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània). En 1945, quan l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), s'arrenglerà amb la tendència «col·laboracionista» confederal. Greument malalt, en 1948 s'instal·là a Tarascó. ***
Mario
Castanga (ca. 1924) - Mario Castagna: El
7 de juny de 1962 mor a Piacenza (Emília-Romanya,
Itàlia) l'obrer anarquista i
sindicalista Mario Castagna, també conegut com Mario Modenisi. Havia nascut el 16
d'octubre de 1901 a Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien
Felice Castagna i Teresa Fagnoni.
Quan tenia set anys perdé sos pares. De salut
precària, treballà al camp per
ajudar sa família. Durant la Gran Guerra, sos tres germans
(Augusto, Giuseppe i
Albino) van ser enviats al front i dos d'ells van ser fets presoners.
Mario
Castagna treballà ben aviat de paleta a les obres i
esdevingué militant llibertari
i sindicalista. Fou secretari d'una cooperativa de producció
abans de fer el
servei militar. Quan el feixisme arribà al poder, la vida de
sa família es
complicà força i el propietari de la casa de
Piacenza on vivia expulsà sa mare
i son germà Giuseppe. Giuseppe Castagna, socialista, va ser
particularment
odiat pels feixistes perquè era vicepresident de la
Cooperativa de San Lazzaro
Alberoni (Piecenza, Emília-Romanya, Itàlia);
aquest va ser salvatgement apallissat
el 5 d'octubre de 1921 per un escamot feixista i deixat inconscient al
costat
d'un canal; portat a l'hospital, va perdre un ull. Altre
germà, Augusto
Castagna, també va ser durament apallissat pels feixistes i
un tercer, Albino
Castagna, va ser seriosament amenaçat. Després
d'aquest greus fets, l'agost de
1922 va ser llicenciat de l'exèrcit i, fugint de les
agressions feixistes, Mario
Castagna emigrà a França amb son germà
Giuseppe i s'instal·laren a Boulogne-Billancourt
(Illa de França, França). El 3 de setembre de
1923, a resultes d'un intent
d'agressió per part d'un escamot feixista al carrer Boissy
d'Angla, matà d'un
tret el paleta toscà feixista Gino Jeri. Detingut, va ser
empresonat. Sa mare
decidí aleshores marxà a França per
ajudar-lo, però finà el dia abans de la
sortida d'un atac de cor. Malgrat la impressionant campanya de suport
portada a
terme pel moviment llibertari, el 26 de juny de 1924 va ser jutjat per
l'Audiència del Sena. Però la defensa de
l'advocat Ernest Laffont, les
declaracions al seu favor de més cent testimonis (Alphonse
Aulard, Vincent
Auriol, Léon Blum, Armando Borghi, Cantorelli, Emilio Canzi,
Caporalli, Arturo
Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J. Le Pen, Marius Moutet,
Domenico
Russo, Maurice Violette, etc.) i l'al·legació de
legítima defensa sembla que no
serviren de molt. L'endemà la Federació
Anarquista (FA) i la Lliga de
Refractaris organitzaren un míting de suport a la Grande
Salle de la Mutualité
de París, on parlaren Armando Borghi, secretari de la
Unió Sindical Italiana
(USI); Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma, de la
Unió Anarquista
Italiana (UAI); Colomer, de la Unió Anarquista (UA);
Cané, del Comitè de
Defensa Social (CDS); i Letrange, de la Lliga de Refractaris. El 28 de
juny de
1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10 anys de
prohibició de sojorn. El
15 de desembre de 1924 aparegué a París un
únic número del periòdic en llengua
italiana L'Agitazione a favore de
Castagna e Bonomini –Ernesto Bonomini havia estat
condemnat a vuit anys de
presó per assassinar el 20 de febrer d'aquell any, en un
restaurant parisenc,
el jerarca feixista Nicola Bonservizi. Mario Castagna purgà
la seva pena a
Poissy (Illa de França, França) i a Melun (Illa
de França, França). L'agost de
1927 es va beneficiar d'una reducció de la pena i fou
alliberat el 30 de juliol
de 1927. En aquests anys, com que tenia prohibit residir a
França, prengué el
nom de Mario Modenisi i
visqué a
Versalles (Illa de França, França). El 20 de
febrer de 1931 va ser condemnat
per l'Audiència de Sena i Oise a treballs forçats
a perpetuïtat i a pagar una
indemnització de 10.000 francs per l'assassinat de
Régis Nau per una qüestió
amorosa i va ser deportat a Caiena (Guaiana Francesa). En 1952 va ser
alliberat
de la colònia penitenciària de Caiena
gràcies al suport dels anarquistes
italians i italoamericans, que, el 13 d'octubre d'aquell any, li van
homenatjar
públicament a Piacenza, on havia retronat feia uns mesos.
Mario Castagna va
morir el 7 de juny de 1962 en un hospital de Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia). ***
Necrològica
de José López Bretos apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4
d'agost de 1963 - José
López
Bretos: El 7 de juny
de
1963 mor a
Cesan
(Gascunya, Occitània). Havia nascut el 13 de juliol de 1900
–algunes fonts citen erròniament el 10 de juliol
de 1899–
a Aniés (La Sotera, Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José López Bretos. Sos pares
es
deien Antonio López Otal, llaurador,
i Juana Bretos Aquilué. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), en
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració. Posteriorment passà per
les Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). Acabà instal·lant-se a Cesan.
José López Bretos va morir el 7 de juny
de
1963 –algunes
fonts citen erròniament el 9 de juny de 1963– al
seu domicili de
Cesan
(Gascunya, Occitània). ***
Necrològica
de Marià Sanromà Grau apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1
d'octubre de 1967 - Marià Sanromà Grau: El 7 de juny de 1967 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Marià Sanromà Grau –a vegades el primer llinatge citat erròniament Samroma. Havia nascut el 9 d'octubre de 1894 a Arnes (Terra Alta, Catalunya). Sos pares es deien Marià Sanromà i Josepa Grau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona tarragonina i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Durant els anys seixanta patí un accident laboral que l'obligà a romandre hospitalitzat en una casa de repòs de Carcassona. Malalt de la pell, va ser traslladat a l'Hospital de La Grave. Marià Sanromà va morir el 7 de juny de 1967 en aquest hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 15 de juny en aquesta població. ***
Necrològica
de Mariano Ocaña Ortega apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 3 d'agost de 1969 - Mariano Ocaña Ortega:
El
7 de juny de 1969 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista,
anarcosindicalista i esperantista Mariano Ocaña. Havia
nascut el 30 de juliol de 1911 a Madrid (Espanya)
–algunes fonts citen erròniament Valladolid
(Castella,
Espanya). Sos pares es deien José Ocaña i Amparo
Ortega.
Obrer ajustador als ferrocarrils, quan
tenia 17
anys s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i milità en les
Joventuts Llibertàries de la seva ciutat natal. En la
primera meitat de 1936
formava part de la CNT d'Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya).
En aquest
any col·laborà en ¡Campo
Libre! i Solidaridad Obrera.
Durant la guerra
civil fou soldat en la Companyia de Transmissions de la 55
Divisió i havia
estat traslladat de la 34 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola al sector català d'Olot i de Ripoll. El 12 de
febrer de 1939, quan el
triomf franquista era una fet, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració. Membre de la Federació
Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF) de la CNT en l'exili, en els anys
seixanta fou membre de la
Comissió Intercontinental de Relacions (CIR) de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i col·laborà en el Boletín
Interno
CIR (1966-1967). En 1962 milità en la
Federació Local de Bezons (Illa de
França, França) de la CNT i fou secretari de la
Regional Centre de la CNT en
l'exili i tresorer de l'FNIF. Durant la primavera de 1966, amb
Frederica
Montseny Mañé, representà la FAI en la
Comissió Preparatòria del Congrés
Intercontinental de Carrara (Toscana, Itàlia), amb destacats
anarquistes, com
ara Georgi Grigorov (Georges Balkanski),
Guy Malouvier i Umberto Marzocchi. Militant esperantista,
col·laborà en diverses
publicacions llibertàries (Le
Combat
Syndicaliste, Espoir,
etc.). En 1968
residia a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i a partir del
març de 1969 a
Carcassona. Sa companya fou Palmira López. Mariano
Ocaña Ortega va morir el 7 de juny de 1969 a
l'Hospital de Carcassona
(Llenguadoc, Occitània) a causa d'una llarga malaltia de cor. ***
Necrològica de Pere Jové Viladrich apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de novembre de 1974 - Pere Jové Viladrich:
El
7 de juny de 1974 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Pere Jové Valadrich. Havia nascut el 9 de desembre de 1900 a
Lladurs (Solsonès, Catalunya). Sos pares es deien Manuel
Jové i Teresa Viladrich.
Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) a
Cervera (Segarra, Catalunya). El febrer de 1939, amb el triomf
franquista,
creuà els Pirineus i el 5 de desembre d'aquell any el
Tribunal de
Responsabilitats Polítiques l'incoà expedient.
Durant l'Ocupació, participà en
la reorganització de la CNT al departament de l'Aude.
Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació Local de la CNT de
Narbona. Pere Jové Viladrich
va morir el 7 de juny de 1974 a Narbona (Llenguadoc,
Occitània) d'un tumor a l'estómac
i l'endemà fou enterrat civilment al cementiri d'aquesta
ciutat. Deixà
companya, Carmen Pallise, i una filla, Arlette. ***
Necrològica de Miguel Mañas Santiago apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1976 - Miguel Mañas
Santiago:
El
7 de juliol de 1975 mor a Legavin (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista
Miguel Mañas Santiago. Havia nascut el 29 de febrer de 1904
a Oliete (Terol,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien José
Mañas i Isabel Santiago. Emigrà
a Barcelona (Catalunya) i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1923, per la seva participació en la vaga de transports
de Barcelona, va ser
acomiadat de la feina i retornà al seu poble, on va fer
propaganda anarcosindicalista
fins que, pressionat, en 1924 marxà cap a França.
Establert a Marsella
(Provença, Occitània), formà par dels
grups anarquistes d'exiliats espanyols de
la ciutat. En 1929, arran d'un accident laboral, perdé una
cama. En 1931, amb
la proclamació de la II República espanyola,
retornà a la Península. Al seu
poble va ser detingut en diverses ocasions i s'establí a
Madrid (Espanya), on
es mostrà força actiu a l'Ateneu Llibertari de
Vallecas. Durant la Revolució
espanyola formà part de la col·lectivitat
d'Oliete, localitat que hagué
d'abandonar arran de la reacció estalinista, trobant refugi
en la «Columna Los
Aguiluchos». Amb el triomf franquista passà a
França. En 1946 fou secretari
adjunt de la Federació Comarcal d'Origen de la CNT
d'Híjar (Terol, Aragó, Castella)
en l'exili. Sa companya fou Margarita Aceña. Miguel
Mañas va morir el 7 de juliol de 1975 al seu domicili de
Legavin (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat sota la bandera confederal. ***
Necrològica
de Juan Martínez Cabrera apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 de juliol de 1978 - Juan Martínez
Cabrera: El
7 de juny de 1978 mor a Hramosens (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Juan Martínez Cabrera. Havia nascut el
5 de
març de 1894
a Vélez-Rubio
(Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan
Martínez
Laso i Rosa Cabrera Reverte. Quan tenia 16 anys emigrà a
l'Argentina a la
recerca de feina, on treballà d'obrer forner i
s'afilià a la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA). Arran d'una vaga dels obrers de fleca, de la
qual
fou un dels promotors, es va veure obligat a retornar a la
Península. Es casà amb María Morales
Tudela i
amb tres infants s'establí a Badalona
(Barcelonès, Catalunya), on treballà a
l'empresa de productes químics Cros i milità en
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Establert a
Hramosens, formà part de la Federació Local de
Vic de Fesensac (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT. Juan Martínez Cabrera va
morir el 7
de juny de 1979 al seu domicili d'«Au Bourdieu»
d'Hramosens (Llenguadoc, Occitània). ***
Martí Escalé Sallent - Martí
Escalé Sallent: El 7 de juny
de 1980 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Martí Pere Víctor Escalé Sallent.
Havia nascut el 29
de juny de 1912
a Artés (Bages, Catalunya). Sos pares es deien
Valentí
Escalé Altarriba, llaurador, i Antònia Sallent
Moré. Tècnic de
teixits, formà par
de la Federació Sindical Tèxtil «El
Ràdium» i en 1936 va ser un dels
artífex de
l'adhesió d'aquesta organització en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al
Congrés de Saragossa de la CNT.
Lluità com a milicià en la guerra civil i en
1939, amb el triomf feixista,
creuà els Pirineus, passant pels camps de
concentració de Vernet i Sètfonts.
Durant l'Ocupació, buscat per la Milícia
feixista, es va refugiar a Andorra. Després
de la II Guerra Mundial, va ser un dels organitzadors de la
Federació Local de
Pàmies de la CNT i va ser nomenat en diverses ocasions
membre del Comitè
Departamental de la CNT en l'Exili. Visqué a
Pàmies
(Llenguadoc, Occitània). Martí Escalé
Sallent va morir el 7 de juny
de 1980 a l'Hospital de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i va
ser
enterrat dos dies després.
Deixà companya, Carme Creus, i descendència. Martí Escalé
Sallent (1912-1980) ***
Necrològica
de Joaquim Reboll apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 11 de
setembre de 1990 - Joaquim Reboll: El 7 de juny de 1990 mor a
Besiers
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joaquim Reboll.
Havia nascut el 7 de febrer de 1908 a Onda (Plana Baixa,
País Valencià). En
1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on fou internat en diversos camps
de concentració. Durant
l'Ocupació participà en la Resistència
enquadrat en un maquis que actuava al
departament de Les Landes (Aquitània, Occitània).
Després de la II Guerra
Mundial s'instal·là com a obrer
agrícola a Besiers, on milità en la
Federació
Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant
càrrecs de
responsabilitat orgànica. Després de la seva
jubilació, malgrat els seus minsos
ingressos, participà en el suport financer del moviment
llibertari fins a la
seva mort. Joaquim Reboll va morir el 7 de
juny –algunes
fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1990 a
l'Hospital de Besiers
(Llenguadoc, Occitània). ***
José Grunfeld en un acte públic - José Grunfeld: El 7 de juny de 2005 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista i anarcosindicalista José Grinfeld, més conegut com José Grunfeld per un error en la transcripció del seu llinatge al Registre Civil. Havia nascut el 17 de juny de 1907 a Moisés Ville (Santa Fe, Argentina) de pares jueus romanesos de Bessaràbia que s'establiren a la localitat argentina de Moisés Ville, creada en 1889 pels jueus europeus de l'est i russos que fugien dels pogroms. Quan tenia 10 anys començà a estudiar música i a fer feina en un magatzem del seu poble. L'any següent es posà a vendre diaris i fou empleat en una casa de fotografia a San Cristóbal. En 1919 es traslladà a Ceres, al nord de Santa Fe, per fer feina en una botiga de queviures i dos anys després a Rosario per treballar en un comerç. Sa família ja havia emigrat a La Plata quan en 1923 hi marxà i s'incorporà als frigorífics Swift i més tard a les botigues Dell'Acqua, a Avellaneda. En 1924 tornà a Rosario i aprengué l'ofici de pintor retolista, arribant a ser gairebé oficial, i començà a estudiar dibuix a l'Acadèmia Gaspari i a la Universitat Popular. En 1925, durant una visita a La Plata, son germà físic i matemàtic Rafael Grinfeld el portà a un acte per la llibertat de Sacco i de Vanzetti, en plena campanya de defensa d'aquests anarquistes italoamericans, i aquest míting l'introduí en el moviment llibertari. En tornar a Rosario, entrà a formar part de l'agrupació anarquista «Libre Acuerdo» i s'acostà a diversos sindicats, com ara la Unió Obrera de Rosario, de caràcter autònom. En 1926 fou detingut per primer cop per repartir pamflets en un acte amb motiu de la campanya per Sacco i Vanzetti i fou alliberat setmanes més tard després d'haver estat apallissat. Com a anarquista antimilitarista, en 1927 es negà a fer el servei militar i fugí a Tres Arroyos per a no ser descobert, on començà a fer servir el llinatge matern de Jusid, que mantingué durant gran part de la seva militància, i on fundà, amb altres companys, la «Biblioteca Rafael Barret». L'any següent tornà a La Plata i reorganitzà el grup anarquista «Ideas» amb universitaris i obrers. El 6 de setembre de 1930, quan es produí el cop militar de José Félix Uriburu, amb un grup de militants, traslladà la impremta d'«Ideas» a la casa d'un professor, des d'on publicaren clandestinament el periòdic orgànic. Poc després fou detingut amb dos de sos germans i un grup de 14 membres de l'agrupació «Ideas» per difondre un manifest que incitava els soldats a rebel·lar-se contra la dictadura. Jutjat, fou empresonat al Departament de Policia de La Plata 40 dies i sortí en llibertat sota paraula el 31 de desembre de 1930. L'abril de 1931, en una nova onada repressiva, fou novament detingut amb son germà David i altres militants. Simulà ser romanès i fou enviat a la presó de Villa Devoto mentre la policia demanà la seva extradició al cònsol, qui es negà a signar-la. Romangué gairebé un any a la presó, on trobà uns dos-cents anarquistes de tot el país i participà en una trobada en la qual s'establiren acords amb la finalitat de revitalitzar el moviment llibertari argentí. Sortí de la presó el febrer de 1932, gràcies a un decret presidencial del general Agustín Justo que alliberava totes els presos politicosocials. Aquest mateix any, participà en l'organització d'un congrés anarquista de reorganització, que es realitzà l'octubre de 1932 a Rosario, en tornar els presos i deportats a Ushuaia. En aquesta època tornà a treballar de retolista i contribuí a la reagrupació del Sindicat de Pintors de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que engegà una vaga de 55 dies pel reconeixement sindical i la reivindicació de millores en les condicions de feina. A Rosario fou ferit en una cama en un tiroteig amb la policia mentre intentava impedir l'accés de treballadors als seus llocs de feina durant una vaga general promoguda per la FORA. Detingut a l'hospital, i davant els reclams dels seus companys, la justícia l'alliberà sota fiança. No obstant això, passà a disposició de les autoritats militars per infracció a la Llei de Servei Militar Obligatori, però finalment fou eximit a causa de la seva lesió. Viatjà a La Plata i en un acte reivindicatiu fou detingut per la policia i tancat 10 dies a la presó de Villa Devoto. En 1933 engegà una gira de quatre mesos viatjant amb un company amb trens de càrrega per Mendoza, Córdoba i Santa Fe amb la finalitat de formar grups llibertaris i de concretar acords de difusió de l'anarquisme establerts en el congrés de l'any anterior. En tornar a Rosario, treballà sis mesos al taller de pintura Iris, distribuí productes de magatzem i s'afilià al Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En aquesta època milità en la Unió Socialista Llibertària (USL) i en les Joventuts Socialistes Llibertàries (JSL) i, entre 1933 i 1934, desenvolupà una tasca d'agrupament d'entitats de suport a sindicats amb l'objectiu d'organitzar la Federació Obrera Provincial de Santa Fe. Com a representant a la USL i de les JSL assistí al congrés clandestí, convocat pels Comitès Nacional i Regional de Relacions Anarquistes, que es realitzà a La Plata l'octubre de 1935, del qual sorgí la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Nomenat representant per Rosari de la FACA, va interrompre la seva militància a Santa Fe i es traslladà a Buenos Aires en 1935 per realitzar tasques orgàniques en el Secretariat Nacional i fer de redactor en el periòdic Acción Libertaria. El juliol de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, hi organitzà des de la FACA moviments de suport, com ara el grup anarquista «Solidaritat amb el Poble Espanyol». El novembre d'aquell any, decidí marxar a lluitar amb sa companya, l'advocada Ana Piacenza, a la Península, portant-se 20.000 vacunes donades per estudiants de la Facultat de Medicina i de Química de La Plata. Quinze dies més tard la parella arribà a França, juntament amb els companys Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) i Jacobo Price, i passà amb tren a Catalunya. A Barcelona, a més d'afiliar-se a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), establí contactes amb Gaston Leval i Diego Abad de Santillán, aleshores conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, els quals el convidaren a una reunió del Comitè Regional de la CNT i de la FAI. Aquesta mateixa tarda fou nomenat secretari provisional de la Federació Local de la FAI de Barcelona, ja que aquest càrrec estava vacant. Com a secretari assistí a nombroses reunions on es debatien temes urgents, com ara els intents d'apaivagar els enfrontaments entre el revolucionari Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Sa companya es posà a fer feina en el periòdic Tierra y Libertad, aleshores dirigit per Maguid. El gener de 1937 Grunfeld deixà la secretaria de la FAI de Barcelona i assumí per aquesta organització la Secretaria de la Comissió de Guerra, al costat de Domingo Ascaso, dedicada a atendre els fronts d'Aragó i de Catalunya, on es trobaven les columnes de la CNT-FAI. Com a part de la seva tasca, creà seccions de l'Exèrcit (Terra, Marina, Comissariat, Aviació, Internacional, Arxiu de Documentació i Atenció al Públic) i resolgué problemes d'avituallament, de mobilització i de necessitats de les tropes. El febrer de 1937 la Comissió de Guerra passà a denominar-se «Secció de Defensa Aragó-Catalunya de la Regional CNT-FAI» i en fou nomenat secretari, actuant en coordinació amb la Secció de Defensa Nacional. També aquest any, amb companys de CNT i de la FAI, ideà la introducció de secretaries militars als sindicats, impulsà una escola d'instrucció de soldats i un pla d'escolarització a les trinxeres. Durant 1937 va fer mítings i conferències a Manlleu, Castelldefels i Barcelona. Mentrestant, a l'Argentina, la FACA el nomenà el seu representant davant el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). A començaments de 1938, durant la crisi interna de la CNT-FAI i la política d'eliminació d'àrees, renuncià al seu càrrec en Defensa. L'agost de 1938 participà en el Ple Regional del MLE de Baza i l'octubre d'aquell any en el Ple Nacional de Barcelona. Proposat com a secretari del Subcomitè Peninsular de la FAI, assumí a València el càrrec de la zona centre-sud, quan ja les tropes franquistes havien dividit el territori peninsular. En aquesta nova funció, es dedicà a establir vincles entre les regionals de la FAI a Madrid, Múrcia, Cartagena, Extremadura, Almeria, Granada, Conca i Ciudad Real; i, quan Catalunya perillà, desplegà una intensa activitat per a evitar la desmoralització i la desbandada als fronts. A més, formà part de la Comissió Unificada de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, constituïda per sumar forces davant la crisi bèl·lica. L'11 de febrer de 1939 fou un dels membres de la comissió que es reuní amb Juan Negrín per discutir la situació bèl·lica, però finalment fou exclòs de la representació perquè el president de la República argumentà que no era de nacionalitat espanyola. Visqué el cercle de Madrid i a València participà en assemblees amb representats polítics, sindicals i militars per trobar-ne solucions. A Madrid establí una secretaria llibertària per mantenir l'anarquisme organitzat i convocà, juntament amb la Comissió de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, un ple de regionals que mai no se celebrà a causa del final de la guerra. El 30 de març de 1939 sortí de Gandia amb 184 refugiats més a bord del destructor britànic Galatea cap a Marsella, per arribar amb tren a Londres el 4 d'abril via París i Dieppe. A Londres fou rebut pel «Comitè Britànic per als Refugiats d'Espanya» i romangué en aquesta ciutat fins a finals de juny de 1939, després d'haver-se reunit l'abril amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per solucionar la duplicitat representativa que es donava amb l'exili. Retornà a París, on fou nomenat membre del Consell General del MLE i treballà amb els comitès de la FAI de la CNT en l'exili, facilitant el viatge cap a Amèrica dels refugiats. El juliol de 1939 embarcà a Bordeus cap a l'Argentina, arribant-hi a final de mes; dies després esclatà la II Guerra Mundial. A l'Argentina retrobà sa companya i conegué sa filla de quatre mesos. L'agost de 1939 dissertà sobre el conflicte ibèric a la Universitat Alejandro Korn de La Plata i el setembre viatjà a Rosario. En 1940 reprengué la seva militància en l'USL i, mitjançant activitats culturals i científiques, relacionà diverses localitats de Santa Fe. Tornà a les seves activitats en el Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario des del punt de vista administratiu i des d'aquesta agrupació proposà la creació de la Universitat Obrera, projecte que fou aprovat. Després de dos anys de feina, el març de 1943, la Universitat Obrera començà les classes amb més de mil alumnes dels 19 gremis adherits. L'agost de 1943, després del cop d'Estat del general Pedro Pablo Ramírez, fou detingut amb sa companya Anita Piacenza i passà gairebé un any empresonat fins a la seva llibertat l'octubre de 1944. Poc després viatjà a Buenos Aires buscant feina, on trobà Arturo Tomás García, company de la CNT-FAI de València i gerent de l'empresa «Colectivos Quilmes», qui el convidà a assumir l'administració de la Cambra Gremial del Transport Automotor de Passatgers de Buenos Aires. Instal·lat a La Plata, participà en la creació de la companyia d'assegurances Bernardino Rivadavia, pertanyent a la Federació de Transportistes, i dirigí el seu periòdic Motor y Camino. A finals de 1945, però, renuncià a la Cambra per no haver de prendre partit a favor de les empreses en els conflictes sindicals. Retornà a Rosari i aquest mateix any es va fer càrrec de la biblioteca de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques, però en 1946, amb la pujada de Juan Domingo Perón a la presidència de la República, fou donat de baixa pels seus antecedents penals. Després treballà a la galeria artística D'Art, mentre continuava afiliat al Sindicat d'Empleats del Comerç, i aquest mateix any entrà en el Comitè de Recuperació Sindical antiperonista tractant de reconquistar gremis perduts i defensant els treballadors. En 1947 el govern clausurà el local de l'USL on militava i fou detingut mentre distribuïa el fulletó Un año de peronismo, publicat per la FACA. Les autoritats engegaren un procés per desacatament al president de la República i sortí en llibertat en 1948. Tornà a Buenos Aires com a representant comercial de l'empresa Martini i a partir de 1950 de l'editorial Peuser. Aprofità els seus viatges comercials entre Santa Fe i Buenos Aires per establir vincles orgànics entre companys anarquistes de l'interior amb la FACA i difondre propaganda de l'USL. En 1954 la FACA passà a anomenar-se Federació Llibertària Argentina (FLA) i continuà la militància en aquesta organització. En 1955 reprengué la feina en la galeria artística D'Art de Rosario i a partir de la «Revolució Llibertadora» desenvolupà una gran activitat com a secretari de Premsa del Comitè de Recuperació Sindical. En aquesta època publicà comunicats, participà en programes radiofònics, convocà assemblees, participà en la recuperació de la Federació Gràfica Rosariana i es relacionà amb les autoritats de la «Revolució Llibertadora» proposant interventors en els sindicats i desenvolupant tasques d'organització sindical. En 1955 el degà de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques li proposà ocupar de bell nou el càrrec de bibliotecari, però renuncià l'any següent. En 1956 fou un dels nou delegats per Rosario al Congrés d'Empleats de Comerç i redactà el preàmbul i la declaració de principis dels nous estatuts de la Confederació General d'Empleats de Comerç de la República Argentina. En 1957 assistí, com a militant de la Confederació General del Treball (CGT), al Congrés Normalitzador d'aquesta organització, i fou nomenat delegat de la Mesa Nacional dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics. Instal·lat a Buenos Aires, continuà desenvolupant tasques en la FLA i en els sindicats. En 1959 patí un accident, retornà a Rosari i continuà la militància en l'USL i en el Sindicat d'Empleats de Comerç. Fou director del Boletín Informativo dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics i coordinà, des d'aquesta organització, activitats de caire cultural i gires sindicals. A més, intervingué en conflictes per l'homologació de convenis i lluità perquè la legalització d'associacions. Entre 1963 i 1970 formà part de la Comissió de Cultura del Consell Nacional de la FLA i entre 1968 i 1970 fou el primer president de la Cooperativa Sindical de Crèdits del Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En plena dictadura militar, treballà durant un any amb els 32 Gremis Majoritaris Democràtics en l'organització d'un congrés nacional del moviment obrer que es realitzà el juny de 1980 i donà origen a la central sindical anomenada Comitè Nacional Permanent pel Sindicalisme Lliure (COPENASILI). En 1991, durant les «Jornades sobre els Treballadors en la història del segle XX», dissertà damunt la «Llibertat Sindical a l'Argentina»; i, aquest mateix any, va fer la conferència «Apunts sobre el socialisme llibertari», en el marc d'un seminari sobre anarquisme organitzat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires (UBA). A partir de 1999, instal·lat a Lanús, participà en les activitats del grup «Escola per a la Democràcia», alhora que compaginà la militància en la FLA i les seves col·laboracions en El Libertario amb la feina en l'Associació d'Empleats de Despatxos de Duanes a Buenos Aires. Durant s'ha vida va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara El Libertario, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad. Amb Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) publicà en 1981 Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1938-1987) i en 2000 sortiren les seves Memorias de un anarquista. José Grunfeld va morir per problemes cardíacs el 7 de juny de 2005 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat l'endemà. ***
Julián
Solís Hita - Julián Solís Hita: El 7 de juny de 2009 mor a Galdakao (Biscaia, País Basc)l'anarcosindicalista Julián Solís Hita. Havia nascut el 12 d'abril de 1932 a Calasparra (Múrcia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Biscaia (País Basc). De família llibertària, son pare Pedro Solís Moraleda va ser afusellat pel franquisme i sos oncles Julián i Miguel militaren activament en el moviment llibertari; sa mare es deia Maria Hita. Es guanyava la vida fent d'emmotllador a l'empresa «Prado Hermanos». En 1964 participà en la vaga solidària amb les drassanes «Euskalduna» i entre novembre de 1966 i maig de 1967 en la de «Laminación de Bandas en Frío» d'Etxebarri a Basauri, durant la qual va ser ferit per la Guàrdia Civil. S'afilià a la Unió de Treballadors Sindicalistes (UTS), fins que va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina de San Salvador del Valle, actual Trapagaran (Biscaia, País Basc), i des meitat dels anys setanta fou un dels militants més destacats del Sindicat de Basauri (Biscaia, País Basc) de la CNT. Participà activament en tots els conflictes socials i activitats llibertàries desenvolupats a la zona del Gran Bilbao (Biscaia, País Basc). Fou un dels fundadors de la comparsa llibertària bilbaïna «Hontzak» i participà en la Setmana Gran de Bilbao des dels seus inicis. El 18 de juny de 2006 va ser homenatjat, juntament amb altres antifranquistes, a Archanda (Bilbao). Col·laborà en Hemen. Son fill Kepa Solís també milità en el moviment llibertari de Basauri. Julián Solís Hita va morir el 7 de juny de 2009 a Galdakao (Biscaia, País Basc), a conseqüència d'un càncer d'estómac, i va ser incinerat en aquesta població. ***
Paola
Nicolazzi - Paola Nicolazzi:
El
7 de juny de 2014 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) la
cantautora anarquista
Paola Nicolazzi. Havia nascut el 14 d'abril de 1933 a Stresa (Piemont,
Itàlia).
Apassionada per la música, col·laborà
amb el segell discogràfic «I Dischi del
Sole» de Milà (Llombardia, Itàlia).
Destacà com a cantautora anarquista,
musicant i interpretant poemes de destacats llibertaris (Pietro Gori,
Belgrado
Pedrini, etc.) i fent recitals i espectacles arreu d'Itàlia.
En 1967 musicà el
poema Il galeone de Belgrado Pedrini. En 1974
publicà el disc Compagno
Marini, acompanyada per Paolo Ciarchi. El 10 d'octubre de
1975 participà un
concert organitzat per A Rivista al Teatre Uomo de
Milà amb diversos
cantautors (Francesco De Gregori, Giorgio Gaber, etc). En 1976
s'instal·là a
Carrara, on milità amb son germà Alfonso
NIcolazzi en el moviment anarquista de
la ciutat, especialment en els Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups
Anarquistes
Reunits) i en la Federació Anarquista Italiana (FAI). En
1978 participà en el
disc Quella serà a Milano era caldo... Antologia
della canzone anarchica.
Va ser cofundadora de la Cooperativa Tipolitogràfica, on es
va imprimir el
periòdic anarquista Umanità Nova
i de la Biblioteca-Arxiu Germinal de
Carrara. Durant sa carrera artística interpretà
cançons amb nombrosos autors,
com ara Cesare Bermani, Gualtiero Bertelli, Paolo Ciarchi, Franco
Coggiola,
Claudio Cormio, Ivan Della Mea, Alessio Lega, Giovanna Marini, etc.
Participà
activament en les campanyes per l'alliberament de Giovanni Marini i
contra les
centrals nuclears i pel tancament de la Farmoplant d'Avenza de Carrara.
En 2012
va morir d'una malaltia sa filla Raffaella, també militant
anarquista. Malalta
durant molts d'anys, Paola Nicolazzi va morir el 7 de juny de 2014 a
Carrara
(Toscana, Itàlia). ---
|
![[06/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[06/06]") |
|
![[08/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[08/06]") |
|
|
| Actualització: 18-06-24 |