|
---
Anarcoefemèrides
del 7 de juliol Esdeveniments
Incendi pels petroliers de la
illeta de cases del carrer del Mercat segons La
Ilustración Española y Americana del 24 de juliol 1873 - Revolució del Petroli: El 7 de juliol de 1873 a Alcoi (l'Alcoià, País Valencià), important centre tèxtil, comença una insurrecció de caràcter internacionalista que durarà uns dies i que serà anomenada El Petroli. Els litigis venien de l'any anterior, quan diverses vagues de fusters i de ferrers van atreure més de tres mil d'obrers a les societats obreres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la comarca i enfront de les quals, el gener de 1873, es va crear, amb el suport de la patronal, un Cercle Catòlic d'Obrers; a més a més s'ha d'afegir l'exemple del moviment insurreccional cantonalista que s'estava escampant arreu de la Península. El 7 de juliol de 1873 els treballadors d'Alcoi, convocats per la Comissió Federal de l'AIT, que s'havia traslladat a Alcoi a partir del gener de 1873 arran del Congrés de Còrdova, es van reunir en assemblea a la plaça de Toros per reivindicar la reducció de jornada a vuit hores de feina i l'augment del salari de quatre a sis rals per dia. Davant la negativa de la patronal, es va convocar per l'endemà una vaga general que inicialment comptà amb la neutralitat de l'alcalde republicà federal Agustí Albors Blanes (Pelletes). Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors va telegrafiar al Govern Civil d'Alacant i va demanar la vinguda a la ciutat d'una columna militar, alhora que publicà un ban antiobrer. El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que es va cobrar la vida de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, va haver altres quatre morts i 20 ferits més. Algunes cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques són incendiades, d'aquí el nom que rebrà la insurrecció: El Petroli. Els intents de mediació resultaren infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i aleshores la multitud va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits, no se sap si durant el combat, com deien les fonts internacionalistes, o assassinats, com diran les governamentals. El poble va elegir un Comitè de Salvació Pública, presidit per Severiano Albarracín, que va governar Alcoi durant tres dies i que va detenir 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los tres dies després. El 12 de juliol va circular la notícia que una columna militar comandada pel general Velarde s'acostava a Alcoi; aquest mateix dia van arribar a la ciutat el governador d'Alacant Josep Maria Morlius i una comissió madrilenya presidida pel diputat Cervera. Durant la nit del 12 de juliol, els caps de la insurrecció, temorosos, van fugir de la ciutat. Tot semblava que s'havia calmat després de fer-se càrrec del govern municipal una comissió mixta d'obrers i de patrons, i després que els obrers armats es lliuressin sense resistència sota la promesa d'una amnistia. Però es va desencadenar una campanya de premsa, a la qual no era aliè el ministre d'Estat Eleuterio Maisonave, que parlà de «caos», d'assassinats i de violacions. Mentrestant molts patrons n'havien fugit. Poc a poc la normalitat va imposar-se amb els bans dels dies 21 i 23 de juliol del nou alcalde Tomás Maestre. La patronal, no obstant, clamava venjança i el 13 de setembre, ja amb Castelar en el Govern, es va nomenar un jutge especial i un comandant militar; la ciutat va se presa per l'exèrcit i dos dies després 129 treballadors van ser detinguts i portats al castell d'Alacant, on quatre anys més tard encara estaven tancats sense haver estat jutjats. En 1878 encara hi havia 93 presos i 80 havien estat alliberats sota fiança; un dels detinguts va sortir 10 anys després dels fets. En total uns 700 obres van ser jutjats, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. La Revolució del Petroli va suposar el trencament d'acció entre republicans i anarquistes. ***
Portada
d'un número de La
Internacional - Surt La Internacional: El 7 de juliol de
1878
surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer
número del setmanari anarquista La
Internacional. Semanario consagrado
exclusivamente a la propaganda teórico-práctica
del socialismo para la defensa
de los pueblos, redención de la classe obrera y proletaria,
emancipación de la
muger y organización agrícola-industrial de la
República, cuyo lema es
«Igualdad, Progreso y Solidaridad». Siempre ha sido
y serà nuestro pendón la
Verdad, la Justicia y la Razón.
Ja des dels primers números deixà molt clar
els seus principis: «El nostre programa: l'anarquia social,
l'abolició de tots
els governs i la revolució social.» Molt
influenciada pel
socialisme de Charles
Fourier i la Comuna de París, el revolucionari anarquista
Francisco Zalacosta,
membre de «La Social», secció de
l'Associació
Internacional del Treball (AIT), fou
el responsable d'aquesta publicació. Hi
col·laboraren
Joaquín Flores, Jesús
León García, Evaristo Meza, José
Muñúzuri, Pedro Ordóñez,
Plotino
Rhodakanaty, José
Rico, Félix Riquelme, Esther Sosa, Francisco Tijera, Ricardo
Velatti i
Francisco Zalacosta, entre d'altres. Aquest periòdic
rebé
les crítiques del
periodista Francisco G. Cosmes, qui argumentava que la
«revolució social» perseguia
la supressió del treball. Publicà en tots els
números el «Programa
Internacionalista» en 12 punts: 1) República
Social
Universal. Una i
indivisible; 2) Solució del Govern en Contracte Social; 3)
Administració
Municipal autonòmica; 3) Llei agrària per a la
delimitació i amollonament dels
terrenys amortitzats; 5) Liquidació dels interessos urbans;
6)
Reemplaçament de
l'Exèrcit per falanges industrials; 7)
Emancipació de
rehabilitació i educació
integral de la dona; 8) Neutralització de la
potència
explotadora del capital
sobre el treball; 9) Anivellament gradual i equilibrat de la propietat;
10)
Abolició del salari i mentrestant intentar
mitjançant la
vaga d'apujar els
jornals industrials i agrícoles; 11) Organització
dels
Falansteri Societari i
formació de bancs territorials per a la
reglamentació del
treball i
l'assegurament de la venda del productes; i 12) Zona lliure oberta al
mercat de
tots els països del món. Alguns petits textos es
publicaren
en nàhuatl. En sortiren,
com a mínim, 14 números –a partir del
número
8 fou l'òrgan de «La Social»–,
l'últim
conegut el 6 d'octubre de 1878. En 1975 el Centre d'Estudis
Històrics del
Moviment Obrer Mexicà n'edità una
edició
facsímil dels números conservats. ***
- Surt Le Cri Typographique: El 7 de juliol de 1891 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista Le Cri Typographique. Organe corporatif indépendant bimensuel. L'impressor gerent en fou A. Carteron. Es publicaren 13 números, l'últim el 25 de juliol de 1892, i els articles no anaven signats. En 1901 sortí una nova sèrie, que portà com a subtítol «Organe corporatif indépendant d'avant-garde syndicale des travailleurs du livre», i de la qual s'editaren cinc números. ***
Portada
d'un número de Le
Réveil - Surt Le
Réveil:
El 7 de
juliol de 1900 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer
número del periòdic bilingüe
francoitalià Le Réveil.
Socialiste-anarchiste / Il Risveglio
anarchico. A partir de l'1 de maig de 1913 portarà
com a subtítol Communiste
anarchiste i a partir de l'1 de maig de 1926 Anarchiste.
El fundador
i principal redactor en va ser Luigi Bertoni, i van
aparèixer nombrosos
articles d'Errico Malatesta. Les parts franceses i italianes
són totalment
diferents i no s'adrecen al mateix públic ja que els
articles tracten temes
distints. La part francesa és més
teòrica i ideològica. El periòdic se
situa en
la tradició bakuninista i de les seccions
antiautoritàries de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) i exposar especialment les tesis
anarcosindicalistes de Malatesta. En van sortir 1.054
números, l'últim el del
24 d'agost de 1940. ***
Roda
de premsa de Terra i Llibertat al Talaiot Corcat - Ocupació de sa
Dragonera:
El 7 de juliol de
1977 (7-7-77) el grup llibertari mallorquí Terra i Llibertat
ocupa pacíficament
l’illa verge sa Dragonera (Illes Balears) tot intentant amb
aquesta acció
evitar-ne la urbanització per part de l’empresa
constructora valenciana PAMESA
(Patrimonial Mediterránea Sociedad Anónima),
depenent de
la Banca Mas Sardà,
que l’havia comprat en 1974 amb aquesta finalitat:
edificar-hi
cinc complexos
residencials de xalets de luxe per a una població de fins a
4.000 persones i
amb un casino, un port esportiu amb més de 600 punts
d’amarratge, un port de
serveis, de dues plantes potabilitzadores, una estació
depuradora d’aigües
residuals, una planta de trituració i empaquetat de fems,
diversos vials per a
vehicles elèctrics, i un heliport, allò que
aquesta
empresa anomenava
«urbanització ecologista» i
«exemple de
sostenibilitat». Aquesta ocupació, que
ha passat a la història de l’ecologisme
mallorquí
com a una fita cabdal, va
tenir una àmplia repercussió mediàtica
estatal i
fins i tot internacional. El
comitè de suport als ocupants de l’illa feia les
assemblees i les rodes de
premsa al bar palmesà Talaiot Corcat (carrer
d’Antillón, 1), nom també
d’un
grup juvenil que s’hi reunia i que es va sumar a
l’acció. Entre la cinquantena
de persones que van ocupar l’illa podem destacar el
periodista
Basilio
Baltasar, el pintor Miquel Barceló, el poeta Leopoldo
María Panero, l’editor
Enric Mus, els fotògrafs Eduard Miralles i Bernat Cabot,
l’arquitecte Antoni
Alomar, l’advocat Carles Roig, els polítics Felip
Esteve i
Josep Manchado,
Jaume Oliver, Lisa Steward, Antoni Llompart, Margalida Escalas, Pau
Pocoví,
Montserrat Pujolà, Catina Cardell, Jordi Real, Paco Marina,
Germán Fernández,
Antoni Cau, Antoni Planells, Neus Ribes, entre altres. El Grup
d’Ornitologia
Balear i de Defensa de la Natura (GOB), un dels grups ecologistes que
més tard seran
dels més importants de l’Estat espanyol,
patirà per
mor del fet de l’ocupació
una crisi interna sorgida arran de la decisió de donar o no
suport a l’acció,
cosa que farà finalment, gràcies a
l’empenta de
directius com Jesús Jurado,
Francesc Moll, Gabriel Pomar Verd, entre altres, i en contra del sector
que
n'acceptava la urbanització mentre es respectessin els
penya-segats per a la
conservació del falcó marí.
L’endemà
de la «presa» de l’illa la
Guàrdia Civil
va desembarcar per a fer-se càrrec de l’afer i
vigilar els ocupants, però se’n va
desinhibir. L’illa també va ser visitada per
Eduardo Merigó, subsecretari
d’Ordenació del Territori i Medi Ambient del
Govern d’Adolfo Suárez per prendre
nota de les reivindicacions. El 18 de juliol la major part dels
ocupants van
abandonar l’illa per poder dedicar-se a tasques de propaganda
i conscienciació;
els últims partirien el 25 de juliol, el mateix dia que
4.200 signatures
donaren cos a un recurs d’alçada contra
l’aprovació de la planificació
urbanística de l’illa. Durant els dies de
l’ocupació es van realitzar
manifestacions a Palma i a Andratx, i el 20 de juliol es va produir una
càrrega
policíaca a la plaça de Cort de Palma que es va
saldar amb un ferit lleu. El 29
de juliol el ple la Diputació va sol·licitar un
estudi per analitzar les
possibilitats de creació d’un parc natural a sa
Dragonera. A finals de desembre
de 1978 i principis de 1979 l’illa va ser novament ocupada ja
que no s’havia
aconseguit encara aturar el projecte urbanitzador, alhora que les
protestes de
carrer s’accentuaven. El 21 de gener de 1984 la Sala
Contenciosa Administrativa
de l’Audiència Nacional va fallar a favor del GOB,
que va portar la lluita
legal per la conservació de l’illa, deixant sense
efecte l’Ordre ministerial de
21 de novembre de 1980 per la qual permetia que PAMESA
urbanitzés sa Dragonera.
El 29 de desembre de 1987 el Consell Insular de Mallorca va comprar al
Banc de
Bilbao, al qual s’havia integrat la Banca Mas
Sardà, l’illa i els illots que
conformen l’arxipèlag per 280 milions de pessetes
i el 26 de gener de 1995 tot
l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional pel
Govern de les Illes Balears.
Naixements
Vera Figner (1883) - Vera Figner: El 7 de juliol –25 de juny segons el calendari julià rus de l'època– de 1852 neix a Tetiushi (Kazan, Tartària, Imperi Rus) la revolucionària narodnik, bakuninista i socialista revolucionària Vera Nikolayevna Figner. Filla d'una família aristocràtica, fou la major de sis germans. Entre 1863 i 1869 s'educà a l'Institut de Senyoretes Rodionovsky de Kazan. En 1870 es matriculà a la Universitat de Kazan per estudiar medicina i aquest mateix any es casà en un matrimoni de conveniències amb el magistrat A. V. Filippov. Entre 1872 i 1875 amplià els estudis mèdics a la Universitat de Zuric (Suïssa). Influïda per Sofia Bard i Mark Natanson, en 1873 entrà a formar part del grup «Frichi» –de l'anglès Free, lliure–, de caràcter bakuninista i que esdevindrà el nucli de l'Organització Socialrevolucionària Panrussa, i s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 es matriculà a la Universitat de Berna i conegué P. L. Lavrov i Mikhail Bakunin. El desembre de 1875, ja divorciada del seu marit i quan la repressió tsarista copejà durament el moviment revolucionari, tornà a Rússia per continuar la lluita i un anys més tard entrà a formar part dels grups narodniks (populistes), amb Juri Bogdanovitx entre d'altres, i en «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). En 1876 participà en la manifestació de revolucionaris de Kazan a Sant Petersburg. Entre 1877 i 1879 va fer d'infermera i dirigí la propaganda revolucionària als pobles de la zona de Samara i Saratov. En 1879 prengué part en el Congrés de Voronezh de «Zemlia i Volia». En 1879, després de la divisió de «Zemlia i Volia», formà part del Comitè Executiu de la nova organització «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) –amb Alexander Mikhailov, Aleksandr Kviatkovski, Andréi Zheliabov, Sofiya Perovskaya, Nikolái Morozov, Mijaíl Frolenko, Lev Tijomirov, Aleksandr Barannikov, Anna Yakimova i Mariya Oshanina, entre d'altres–, destacant en les activitats de propaganda entre intel·lectuals, estudiants i militars a Sant Peterburg, Kronstadt i el sud de Rússia. En aquesta època participa en la revista Rabotnik (Treballador). Poc després, fou un dels creadors de la secció militar de «Narodnaia Volia», encarregada d'organitzar atemptats contra el tsar. Participà directament en la planificació de l'assassinat d'Alexandre II en els atemptats d'Odessa de 1880 i de Sant Petersburg del 13 de març de 1881 que reeixí. Aconseguí fugir de la repressió i desplegà la seva tasca propagandística a Odessa. Com a únic membre del Comitè Executiu de «Narodnaia Volia» en llibertat, intentà ressuscitar el moviment a partir de 1882. El 10 de febrer de 1883, traït per l'infiltrat policíac Sergei Degaiev, fou detinguda a Jarkov. El 28 de setembre de 1884 fou condemnada a mort pel Tribunal Militar del Districte de Sant Petersburg en el «Judici dels Catorze», però la sentència fou commutada, gràcies a la intercessió del periodista Niko Nikoladze, a treballs forçats a perpetuïtat a Sibèria. Passà 20 mesos abans del judici empresonada en règim d'incomunicació a la fortalesa de Pere i Pau (Sant Petersburg); després 20 anys a la fortalesa de Schlüsselburg, fins al setembre de 1904, temps en el qual escriví poesia i organitzà protestes col·lectives contra el règim carcerari; i finalment deportada a Arkhangelsk i després a Nizhny Novgorod. Amnistiada en 1905 pel tsar Nicolau II, en 1906 pogué marxar a l'estranger amb un permís per tractar-se mèdicament, on creà comitès d'ajuda als presos polítics russos en diferents ciutats europees, recaptà diners i publicà un fullet sobre les presons russes que fou traduït a diversos idiomes. Entre 1907 i 1909 milità en el Partit Social-Revolucionari, però deixà l'eseristes quan es descobrí que el destacat militant Jevno Azef era un agent doble. En 1915 tornà a Rússia, però fou detinguda a la frontera, jutjada i condemnada a la deportació a Nizhny Novgorod sota vigilància policíaca. El desembre de 1916, gràcies al seu germà Nicolau, solista dels Teatres Imperials, se li permeté viure a Sant Petersburg. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, en la qual no participà perquè no va acceptar la manera com es portava a terme, començà a redactar el seu llibre autobiogràfic Sapexatlionnii trud (Memòries d'una revolucionària), que tingué un gran èxit i que fou traduït a molts idiomes. En aquests anys, sempre crítica amb el govern bolxevic, formà part de la Societat d'Expresos Polítics i Exiliats i col·laborà en la revista Katorga i ssilka (Katorga i exili). També va escriure una sèrie de biografies de narodniks i diversos articles sobre la història del moviment revolucionari rus de la dècada de 1870 i 1880. A partir de 1921 presidí la «Comitè per a la memòria de Kropotkin», radicat al Museu Kropotkin. En 1927 participà en el documental Padenie dinastii Romanovych, d'Esfir Shub. En 1931 fou processada per l'estalinisme, però visqué en llibertat a Moscou sota l'estreta vigilància de les autoritats soviètiques. Vera Figner va morir el 15 de juny de 1942 a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri moscovita de Novodevichy. ***
Foto
policíaca d'Ernest Dellebecq (ca. 1894) - Ernest Dellebecq: El 7 de juliol de 1857 neix Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'ebenista anarquista Ernest Louis Joseph Dellebecq, també citat Delebecq o Delebecque, i que va fer servir el pseudònim Jules-Marie Legoff. Per les seves activitats anarquistes, a començament de la dècada de 1880 es refugià, amb sa companya i sos cinc infants, a Londres (Anglaterra). En 1881 era membre de la Secció Francesa de la Internacional Anarquista a Londres. Al seu domicili londinenc del 28-30 Fitzroy Street, s'albergaven nombrosos militants anarquistes exiliats (Bouchard, Louis Girard, Lacoste, Étienne Marie Maréchal, Jacques Meunier, Louise Michel, Ravel, Charlotte Vauvelle, Antoine Vignaud, etc.) i cada diumenge es realitzaven reunions amb altres companys, com ara Émile Pouget, François Duprat, Errico Malatesta, Santo Magrini, Jules Renaud, Armand Lapie, Clovis Sicard, Antoine Vignaux i altres. En 1890 en aquest domicili es creà l'Escola Anarquista Internacional, de la qual va ser secretari, i de la qual formaren part destacats anarquistes (Louise Michel, William Morris, Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Gustave Brocher, Rachel McMillan, Agnes Henry, Florence Dryhurst, Belgrave, Auguste Coulon, etc.). L'endemà de l'atemptat anarquista al Cafè Véry de París (França) el juliol de 1892, el seu domicili va ser escorcollat per la policia londinenca; també ho fou l'abril de 1894 a resultes de l'atemptat del restaurant parisenc Foyot. Cap el 1894 albergà Étienne Marie Maréchal i Edmond Lémée. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de l'assassinat de Céline Ducommun apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 10 de gener de 1910 - Céline Ducommun:
El 7 de juliol de 1869 neix a Dijon (Borgonya, França)
l'anarquista Marie
Céline Ducommun, també coneguda com Céline
Colas i Claudine Deschizeaux.
Sos pares es deien Jean Louis Ducommun, sabater, i Françoise
Desconche.
Es
guanyava la vida treballant de tintorera i d'obrera filadora. El
març de 1888
es casà amb l'anarquista Claude Colas (Nicolas
o Claude Berger), company de
militància de sos germans Henri Louis i Jean Louis Ducommun,
i la parella va
ser fitxada per la policia al registre d'anarquistes. En 1899 viva amb
son company
a casa del militant Louis Mortperrin a Troyes (Xampanya,
França) i en 1900
treballava amb son company a la tintoreria Marots del carrer Simart
d'aquesta
ciutat. Aquest mateix any tingué un infant, Jules, nascut a
Villefranche-sur-Saône
(Roine-Alps, Arpitània). Divorciada de Claude Colas, cap el
1901 s'uní al
tintorer, però també contrabandista d'alcohol i
de mistos, Jean-Marie Vachet. En
1905, sota el nom de Claudine Deschizeaux
(o Desciseaux), vivia a Troyes. A
partir de març de 1909 la parella visqué a
Vaux-Verzé (Borgonya, França), on
ella treballà en la fabricació de flors
artificials de paper. Vachet tingué per
costum apallissar-la amb freqüència. El 3 d'agost
de 1909 Vachet va ser
empresonat per purgar diverses condemnes, moment que ella aprofitar per
abandonar el domicili on vivia amb Vachet i es posà de
lloguer a casa del
drapaire Joanny Tissot, al número 28 del carrer
Loché de Mâcon (Borgonya,
França). En aquesta època son infant Jules
morí. Quan Vachet sortí de la presó
el 3 de desembre de 1909, va ser requerit per les autoritats militars
i,
després de patir un mes de presó per una condemna
per insubmissió que li havia
estat imposada en un consell de guerra a Lió
(Arpitània), va ser enviat al 22
Regiment d'Infanteria a Bourgoin (Arpitània) per a fer un
període d'instrucció
de nou dies. Un cop lliure, el 9 de gener de 1910 va anar cap a
Mâcon, on trobà
sa companya enllitada amb Tissot. Després d'una escena de
gelosia, Vachet va ferir
greument Tissot i assassinà de 21 punyalades
Céline Ducommun. Jutjat, el 30
d'abril de 1910 Jean-Marie Vachet va ser condemnat a vuit anys de
treballs
forçats per l'Audiència de Saona i Loira. ***
Notícia
de l'expulsió de Casimiro Tavella apareguda en el diari de
Neuchâtel Feuille
d'Avis de Neuchâtel del 2 de juliol de 1906 - Casimiro Tavella:
El 7 de juliol de 1881 neix a Albaredo d'Adige (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista
Casimiro Luigi Tavella. Sos pares es deien Virgilio Tavella i Maria
Vecchietti.
Terrelloner i paleta de professió, en 1901 va ser processat
i absolt per un
delicte d'«incitació a la vaga» al seu
poble natal. Aquest mateix any emigrà i
a Heidelberg (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany; actualment Alemanya)
va ser
acusat d'haver proferit amb altres anarquistes expressions de
«lesa majestat»
en una fonda. En 1903, a Basilea (Basilea, Suïssa), va ser
condemnat a quatre
mesos per «rebel·lió i
instigació a la vaga» del sector de la
construcció. Es
va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa), d'on va ser expulsat, i
després a
Friburg de Brisgòvia (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany),
on va tornar a ser
condemnat a set mesos amb expulsió per les mateixes raons.
En 1904 el trobem a
Suïssa (Lucerna i Zuric). Detingut per haver organitzat una
manifestació en
contra de les festes d'inauguració del 19 de maig de 1906
del túnel ferroviari
de Simplon als Alps, el 28 de maig s'organitzà a Vevey
(Vaud, Suïssa) una
assemblea pública per a protestar contra aquest arrest, que
acabà amb un
enfrontament amb la policia i la detenció d'alguns
militants. El 21 de juny de
1906 el Consell Federal helvètic decretà la seva
expulsió de Suïssa, juntament
amb quatre companys que havien estat detinguts en l'assemblea del 28 de
maig (Vincenzo
Benzoni, Agostino Buschini, Torquato Malagola i Antonio Tassinari). De
bell nou
a Itàlia, en 1907 va ser detingut a Gènova
(Ligúria, Itàlia) per vagabunderia i
després s'establí a Milà (Llombardia,
Itàlia). En 1910 el trobem a Trieste
(Litoral Austríac, Imperi Austrohongarès;
actualment Friül) i a altres ciutats
europees (Verona, Leipzig, Hamburg). Aquest mateix any va ser expulsat
de
Berlín per anarquista. Quan esclatà la Gran
Guerra es trobava a París (França),
on freqüentà els cercles anarquistes. En 1916 va
ser detingut a Lió (Arpitània)
i després va ser mobilitzat. Entre 1925 i 1935
participà en reunions dels
Comitès Proletaris Antifeixistes i del Socors Roig
Internacional de Lió. En
aquesta època vivia a Décines (Lió,
Arpitània), al carrer Octave Mirbeau, amb
sa companya, una obrera francesa treballadora en una fàbrica
de productes
químics, i era considerat «el principal
representant de l'anarquisme local». En
1942 encara es trobava a França i en 1956 la policia encara
feia informes sobre
la seva persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Manuel Buenacasa - Manuel Buenacasa Tomeo: El 7 de juliol de 1886 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Buenacasa Tomeo, però sempre va fer servir el nom de Manuel. Sos pares es deien Antonio Buenacasa Navarro, jornaler, i Silveria Tomeo Montañes En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda –altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc– ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants –on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.– i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia –congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera (Gijón i Bilbao), Acracia, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio, Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera –on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo–, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT, La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923), Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia espanyola (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. Manuel Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània). El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera. Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964) ***
Marius
Metge en una foto antropomètrica - Marius Metge: El 7 de juliol de 1890 neix a Le Teil (Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Sos pares es deien Thomas Albert Metge, sabater, i Marie Joséphine Debay, domèstica, i va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses. ***
Necrològica
de Fermín Aliacar Garralaga apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1 de
novembre de 1970 - Fermín Aliacar Garralaga: El 7 de juliol de 1909 neix a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Fermín Aliacar Garralaga. Sos padres es deien Leoncio Aliacar i Teresa Garralaga. Treballador del camp, de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i sempre intentà fugir de la feina pagesa. Quan la proclamació de la II República espanyola, intervingué en la confiscació de les terres comunals furtades pels cacics. Arran de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, després de l'afusellament del germà major Ignacio, hagué de fugir amb sos altres tres germans (Bernabé, Félix i Germán) i s'uní amb les primeres tropes que trobà. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sos tres germans, on patí els camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser denunciat com a comunista i va ser requisat pel Servei de Treball Obligatori (STO) per a treballar a Alemanya en dues ocasions –la segona fugida d'un tren bombardejat pels aliats tingué èxit, però resultà ferit. Després de la II Guerra Mundial s'independitzà laboralment i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María Nuviola Abas. Malalt, patí tres operacions, però de l'última no pogué recuperar-se. Fermín Aliacar Garralaga va morir el 2 de maig de 1970 a la seva granja de Rochefort a Savardun (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Francisco Arruego Dubon apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de desembre de 1973 - Francisco Arruego Dubon: El 7 de juliol de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Arruego Dubon. Sos pares es deien Pedro Arruego i Pilar Dubon. Durant la guerra civil lluità com a voluntari enquadrat en la Secció de Transmissions de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser detingut per la Gestapo i enviat a treballar a Sent Orenç (Llenguadoc, Occitània) com a membre del Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amalia Fernández. Francisco Arruego Duvon va morir de càncer l'1 de maig de 1973 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
orgànitica sobre Fernand Damaye apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
27 de setembre de 1930 - Fernand Damaye: El 7 de juliol de 1910 neix a Sant Quintí (Picardia, França) l'anarquista Auguste Fernand Damaye. A finals dels anys vint va ser fitxat com a anarquista a Clichy (Illa de França, França). A principis dels anys trenta milità a Canes (Provença, Occitània), col·laborà en Le Libertaire i La Voix Libertaire, i fou un dels animadors de la Unió dels Propagandistes Antireligiosos (UPA). No obstant això, el setembre de 1930 l'UPA assenyalà que no era membre de l'organització. S'establí a Soliers Pònt (Provença, Occitània), on col·laborà en La Vox Libertaire. A finals de 1930 fou un dels organitzadors del grup anarquista d'Antíbol (Provença, Occitània) i en 1931 era membre del Grup d'Acció Anarquista de Marsella (Provença, Occitània). Fernand Damaye va morir el 16 de juliol de 1977 a Anchenoncourt-et-Chazel (Franc Comtat, Arpitània). ***
Roberto
Segura Mata - Roberto Segura
Mata:
El 7 de juliol de 1917 neix a San Mateo de
Gállego (Saragossa, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Roberto Fermín Benito Segura
Mata.
Sos pares es deien Manuel Segura, barber, i Benita Mata. Quan era un
infant
sa
família s'instal·là a Zuera
(Saragossa, Aragó, Espanya) i d'adolescent ajudà
son germà, el també militant anarcosindicalista
Manuel Segura Mata, a la seva
barberia d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936
aconseguí
fugir i arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) on amb
son germà Manuel ajudà
a l'hospital del poble fins que va ser expulsat per la
reacció estalinista. A
Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la «Columna
Ascaso» amb la qual va combatre
com a sanitari al front d'Osca. Cridat per son germà Manuel,
s'establí a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), on
milità en les Joventuts Llibertàries i
col·laborà en el Comitè Regional
d'Aragó. També treballà a la impremta
del
periòdic Cultura y
Acción. En 1938,
arran de la caiguda del front d'Aragó, passà a
Catalunya on va fer de mestre a la
Granja Escola «Sebastián Faure» de
Llançà (Alt Empordà, Catalunya),
depenent de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb
Félix Carrasquer Launed, amb
qui es lligà estretament. Traslladada a Sant Vicens dels
Horts (Baix Llobregat,
Catalunya) durant la tardor de 1938 amb la intenció de donar
a conèixer la
tasca que es realitzava en la mateixa, va ser cridat a files i destinat
a una
escola de mecànic d'aviació. L'ofensiva feixista
de desembre de 1938 motivà que
fos incorporat a una companyia divisionària formada
majoritàriament per
militants confederals acantonada a Centelles (Osona, Catalunya). Fugint
de l'avanç
italià, l'11 de febrer de 1939 passà els Pirineus
per Portbou. Durant 10 mesos
va estar internat als camps de concentració d'Argelers i de
Barcarès. Durant el
Nadal de 1940 fou incorporat en un batalló de treballadors
de l'exèrcit francès,
format per 250 persones, que fou traslladat a Cerdon (Centre,
França) per a
construir barracots de fusta i d'obra per als operaris d'una
fàbrica de
municions. Quan la invasió alemanya, s'uniren a
l'èxode de refugiats que fugien
cap al sud, passant per Chateauroux i Tolosa de Llenguadoc, fins que
fou
internat als camps de Brams i d'Argelers. Després d'un temps
fent llenya a
Vernet (Llenguadoc, Occitània), va ser tornat al camp de
concentració, on
prengué la resolució de retornar a l'Espanya
franquista. Després de passar pel
Centre de Classificació de Figueres i el Dipòsit
de Concentració de Reus, va
ser enviat al Batalló Disciplinar de Soldats Treballadors
Núm. 1 de Punta
Bolònia, a prop d'Algeciras i Tarifa, on treballà
en tasques de condicionament
del sector de Punta Paloma-Palomera (Cadis, Andalusia, Espanya). El
desembre de
1941 va ser traslladat al nou Batalló Disciplinar de Soldats
Treballadors Núm. 46,
amb el qual treballà en les excavacions
d'Empúries (L'Escala, Alt Empordà,
Catalunya). L'agost de 1942 va ser traslladat a Camallera (Alt
Empordà, Catalunya),
on s'encarregà de la vigilància d'un magatzem. Un
cop lliure i després de fer
el servei militar, entre 1944 i 1945, fou el responsable de la impremta
clandestina de Martillo,
òrgan del
Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. Detingut
en 1945, va ser empresonat. Un
cop lliure, treballà com a projeccionista de cinema i
milità en el clandestí
Sindicat d'Espectacles de la CNT de Barcelona. Després de la
mort del dictador
Francisco Franco, participà en 1976 en l'Assemblea de Sants,
on es reconstruí
la CNT, i va ser nomenat secretari del Sindicat d'Espectacles de la CNT
de
Barcelona. Després del V Congrés de la CNT i de
l'escissió que es desencadenà,
abandonà el sindicat. Trobem articles seus en nombroses
publicacions
llibertàries, com ara Anthropos,
CNT, L'Espectacle,
Solidaridad Obrera, etc. Sa companya
fou Juana Celma, militant de les Joventut Llibertàries
d'Alcanyís. En 2008
vivia a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Deixà
inèdites unes memòries, Mis
batallitas, les quals en 2010 va ser
publicades per la seva filla Aurora Segura Celma en edició
privada sota el
títol Batallitas (1936-1969). ***
Angelina
Ferriz Aguilar i Antonio Quinto Seguí - Angelina Ferriz Aguilar: El 7 de juliol de 1919 neix a Ademús (Racó d'Ademús, País Valencià) l'anarquista, anarcofeminista i anarcosindicalista Angelina Ferriz Aguilar. Filla d'una família humil i analfabeta, son pare, Modesto Ferriz Aparicio, fou un miner del sofre i sa mare es deia Emilia Aguilar Fortea. Quan encara era una nina es traslladà amb sos pares a Mislata (Horta Oest, País Valencià). No pogué anar a l'escola, ja que era la major de quatre germans i es dedicà a la cura dels petits, però gràcies a uns infants aprengué a llegir. Amb 11 anys i mig es posà a fer feina a la fàbrica de capses de cartró de Manuel Pamplón. En aquesta fàbrica va fer amistat amb una companya, que pertanyia a l'Escola Racionalista de Mislata, i entrà en contacte amb el moviment anarquista. Poc després passà a militar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en «Mujeres Libres» de València (País Valencià). Durant la guerra civil la fàbrica va ser militaritzada i en va ser nomenada delegada. En aquests anys bèl·lics desenvolupà una intensa tasca cultural (murals, lectures, concerts, rondalles, conferències, obres teatrals, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detinguda i reclosa a la presó de dones i al convent de Santa Clara –son pare també va ser detingut i empresonat durant quatre anys a la presó del Puig i de Sant Miquel dels Reis de València. Un cop lliure, Angelina es posà a fer feina a la fàbrica de rajoles de Manises (Horta Oest, País Valencià). Visitant els presos conegué l'anarcosindicalista Antonio Quinto Seguí, que esdevingué son company. Participà en la resistència llibertària clandestina, col·laborant amb el Comitè Nacional de la CNT, on Quinto ocupava el carrer de tresorer, amagant companys i repartint propaganda. També formà part de l'organització clandestina Unión de Mujeres Demócratas (UMD, Unió de Dones Demòcrates), fundada en 1941 per un grup de dones, especialment llibertàries. En 1945, després de deixar la feina, es casà amb Quinto. Poc després son marit es traslladà a Madrid (Espanya) per a tasques confederals clandestines i ella restà a València a casa de sos pares. Posteriorment es traslladà a Madrid per col·laborar en tasques clandestines. De bell nou a València, començà a treballar i a militar de bell nou. Angelina Ferriz Aguilar va morir el 19 d'octubre de 1997 a València (València, País Valencià) –altres fonts citen erròniament 1999 o 2001 a Mislata (Horta Oest, País Valencià). ***
Ángel
Villar Tejón - Ángel Villar
Tejón:
El 7 de juliol –oficialment el 8 de
juliol– de 1922 neix a
Moreda (Aller, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista
Ángel Villar Tejón, conegut com El
Ruiseñor, per les seves dots de
cantaire. Era fill
d'Ángel Villa, carter, i de Carmen
Tejón, i tingué un germà gran i sis de
més petits. Amb 16 anys, en plena Guerra
Civil, quan estudiava el batxillerat a Igualada (Anoia, Catalunya), el
setembre
de 1938 s'incorporà com a aprenent de mecànic al
Taller del Cos de Tren del
Parc Central d'Automòbils Núm. 4 de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola
d'Igualada. El febrer de 1939 participà en
l'evacuació de famílies d'oficials
cap a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial,
s'uní a son pare, aleshores a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) incorporat en
un grup d'infermers
voluntaris a l'Hospital Saint-Louis, reservat als exiliats espanyols
malalts
dels camps de concentració. El 2 d'agost de 1941
ambdós van ser detinguts.
Després de passar pel camp de concentració
d'Argelers, van ser integrats a
l'«Organització Todt» –grup de
construcció i d'enginyeria creat pel
nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme
esclavitzà
milions de persones dels països ocupats per la
Wehrmacht– i destinats el 27
d'agost de 1941 a la base de submarins de la Kriegsmarine de Bordeus,
on ell
havia estat obligat a treballar d'electricista, on tots dos
s'integraren en els
grups de la Resistència francesa de l'interior de la base,
sabotejant com
pogueren la construcció naval. El 28 d'agost de 1944
participà activament en
l'alliberament de Bordeus. Vençuts els nazis, el 14 de gener
de 1945 conegué
l'anarcosindicalista Juliana Berrocal Martín en una
assemblea de la Unió
Nacional Espanyola (UNE) i amb qui es casà el 6 de juliol de
1946. Ambdós
militaren en la Joventut Combatent (JC) de l'UNE. Va formar part de
l'«Amicale
de Gironde d'Antics Guerrilles Espanyols - FFI». El 21 de
novembre de 2008 la
parella va rebre de mans de l'alcalde de Bordeus, Alain
Juppé, la Medalla de la
Ciutat. El seu testimoni ha estat recollit per la
«Réseau Aquitain pour
l'Histoire et la Mémoire de l'Immigration» (RAHMI)
i per la «Cité Nationale de
l'Histoire de l'Immigration» (CNHI). En 2009
publicà, amb altres quatre coautors
(Laure Garralaga Lataste, Encarnación Cuberos Benhaques,
María Rosa León
Lubeigt i Carmen Ramos Montes de la Torre), el llibre La
déchiure. Cinq
témognages. En 2013 la seva història va
ser recollida en el llibre Traumas
de los niños de la guerra y del exilio. En 2013 va
morir sa companya
Juliana Berrocal Martín. Ángel Villar
Tejón va morir el 13 de desembre de
2016 al Centre Hospitalari Universitari Pellegrin de Bordeus
(Aquitània,
Occitània). Ángel
Villar Tejón
(1922-2016) Juliana Berrocal
Martín (1925-2013) ***
Juliana Berrocal Martín i Ángel Villar Tejón (2010) - Juliana Berrocal
Martín:
El 7 de juliol de 1925 neix a Salamanca (Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Juliana Berrocal Martín. Era filla d'Agustín
Berrocal,
fuster en la construcció i militant de la Confederació Nacional del
Treball
(CNT), i d'Ángela Martín, vidus que es casaren portant ell una filla
(Isabel) i
ella una altra (María), i la parella va tenir cinc filles més (Juliana,
Carolina,
Encarnación, Consuelo i Marie-Jeanne). En 1931, des de Santurtzi
(Biscaia, País
Basc), s'instal·là amb sa mare i ses tres germanes a Merinhac
(Aquitània, Occitània),
on son pare s'havia establert un any abans per a treballar en una
empresa de
construcció de carreteres, i posteriorment passaren a viure tots a
Bordeus
(Aquitània, Occitània). Assistí durant cinc anys a l'Escola Pública del
carrer
Gaspard-Philippe de Bordeus, on aprengué el francès. Obligats per les
autoritats franceses a abandonar el país, en 1937, en plena guerra
civil,
s'instal·là amb sa família a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya) i
son pare
va anar a lluitar al front d'Aragó amb l'antiga «Columna Durruti».
Després de
passar per diverses poblacions catalanes, el 2 de febrer de 1939, quan
el
triomf franquista era un fet, passà a França. A Bordeus (Aquitània,
Occitània),
després de fer feina de criada amb 14 anys, treballà durant vuit anys
de modista
en cadena a la fàbrica d'Armand Thierry, on es fabricava roba militar
pels
alemanys. En aquests anys formà part de l'equip de bàsquet «Les Cadets
de
Gascogne». Duran la II Guerra Mundial, a partir de 1942, amb son pare,
participà
activament d'enllaç de la Resistència a Bordeus, fent servir de
tapadora els
entrenaments de l'equip de bàsquet. Vençuts els nazis, el 14 de gener
de 1945 conegué
l'anarcosindicalista Ángel Villar Tejón, que també havia participat en
la Resistència
a la base de submarins alemanys de Bordeus, en una assemblea de la Unió
Nacional Espanyola (UNE) i amb qui es casà el 6 de juliol de 1946.
Ambdós
militaren en la Joventut Combatent (JC) de l'UNE. Va ser presidenta
d'honor de
l'«Amicale de Gironde d'Antics Guerrilles Espanyols - FFI». El 21 de
novembre
de 2008 la parella va rebre de mans de l'alcalde de Bordeus, Alain
Juppé, la
Medalla de la Ciutat. El seu testimoni ha estat recollit per la «Réseau
Aquitain pour l'Histoire et la Mémoire de l'Immigration» (RAHMI) i per
la «Cité Nationale de l'Histoire de l'Immigration» (CNHI).
Juliana Berrocal Martín va morir el 21 de desembre de 2013 al seu
domicili de Bordeus
(Aquitània, Occitània). Juliana Berrocal
Martín (1925-2013)
Defuncions
Teodorico Rabitti, marcat amb una creu, amb altres confinats - Teodorico Rabitti: El 7 de juliol de 1909 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Teodorico Rabitti. Havia nascut en 1869 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Rabitti i Argia Batoli. Es traslladà a Bolonya, on treballà en un quiosc de premsa i entrà en contacte amb el moviment anarquista, del qual esdevingué un els seus membres més destacats. Estretament vigilat per la policia, aquesta el qualificà de «violent i audaç» i d'un dels «anarquistes més fanàtics i perillosos de Bolonya». Mantingué correspondència amb anarquistes d'altres ciutats i estudiava francès. Com a sindicalista, milità en la Cambra del Treball de Porta Lame de Bolonya. Fou condemnat per ultratges a les forces de l'ordre i en 1894 va ser denunciat amb altres companys per «incitació a l'odi entre classes socials i apologia de fets delictius». El 18 de maig de 1897, mentre participava en una reunió de la Lliga Anticlerical «Giordano Bruno», a la Taverna della Coroncina, al carrer Pietrafitta de Bolonya, va ser detingut per la policia, juntament amb Antonio Boninsegna i Alberto Checcoli. En 1898 el seu text «Ai 13 condannati dal Tribunale!» va ser publicat en el llibre d'Enrico Insabato Fallimento. Retroscena del socialismo contemporaneo. Aquest mateix any de 1898, amb Enrico Insabato, Vittorio Cini i Alberto Malossi, publicà el periòdic bolonyès La Libertà, probablement finançat per l'advocat socialista Giuseppe Barbanti-Brodano. Patí nombroses deportacions, com ara a les illes de Ponça (1896), Pantel·leria (1898), Ventotene (1898) i Tremiti (1901). Entre 1902 i 1904 fou corresponsal d'Itàlia per al periòdic anarquista parisenc Les Temps Nouveaux. En 1903 col·laborà en Il Grido della Folla. Sempre fidel al pensament anarquista, mantingué estretes polèmiques amb els socialistes legalistes i burgesos. Teodorico Rabitti va morir el 7 de juliol de 1909 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i fou incinerat. Amb sa companya Maria Giuseppina Torri, també militant anarquista, tingué un fill, Vindice Rabitti, destacat antifeixista llibertari, i tres filles (Luce, Athe i Vera). ***
Notícia sobre l'organització de la gira propagandística de Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 9 d'agost de 1913 - Luigi Raffuzzi:
El 7 de juliol de 1923 se suïcida a Medfield (Massachusetts,
EUA) el
propagandista anarquista Luigi Raffuzzi, també conegut com Louis Raffuzzi. Havia nascut el 5 de
febrer de 1865 a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Domenico Raffuzzi i Domenica
Topi. Es guanyava la
vida fent de pintor de la construcció. En 1887
passà a França per trobar son
germà major Antonio, on s'havia refugiat fugint d'una
condemna en rebel·lia de
quatre anys de presó per agredir, amb altres companys
anarquistes, uns guàrdies
de la Seguretat Pública. A París
(França) conegué, segons la policia,
«perillosos internacionalistes» i en 1890
formà part del parisenc Grup
Comunista Anarquista Independent de Llengua Italiana (Francesco
Cremonini,
Franco Piccinelli, Cesare Tassinari, etc.). En aquest any
retornà a Itàlia, on
es dedicà a la reorganització de la
Secció Anarquista d'Imola i d'altres
seccions de Romanya. En aquesta època
col·laborà en nombrosos periòdics i
números únics anarquistes i fou gerent de La
Gentaglia (24 d'agost de 1890) i d'Il
Malfattori (18 d'octubre de 1890). També en aquest
any va ser condemnat a
tres dies de presó per «ultratge» i
més tard denunciat per aferrar cartells
subversius. Entre el 4 i el 6 de gener de 1891, juntament amb Antonio
Castellari i Adamo Mancini, representà els anarquistes
d'Imola en l'important
Congrés Socialista Revolucionari de Capolago (Ticino,
Suïssa), ), on es va
decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista
Revolucionari (PSAR), que
agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs
(Andrea
Costa, Luigi Galleani, Pietro Gori, Errico Malatesta, Filippo Turati,
etc.). De
bell nou a Imola, va ser novament condemnat a tres mesos de
presó per
«possessió d'arma», però
fugí cap a França. Constantment vigilat per les
autoritats, el 30 de març de 1892 va ser expulsat i a
continuació, amb son
germà Antonio, passà a Londres (Anglaterra), on
mantingué estretes relacions
afectives i organitzatives amb els anarquistes locals. En aquesta
mateix any,
des de Londres, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA),
juntament amb Vito
Solieri, i amb el temps, esdevingué en un dels
més fervents animadors del grup
anarquista «Gli Oppressi». Amb Vito Solieri, entre
juny de 1892 i novembre de
1894, va ser redactor d'Il Grido degli
Oppressi, primer periòdic anarquista en llengua
italiana als Estats Units,
dirigit a Nova York i a Chicago (Illinois, EUA) per Francesco Saverio
Merlino i
òrgan d'expressió dels grups anarcocomunistes. El
17 de març de 1900, des de
les pàgines de La Questione Sociale
de Paterson (Nova Jersey, EUA), Errico Malatesta el definí,
amb Pietro Cane,
com a representant de la disputa, política i personal, que
s'enfrontà a Giacomo
Ciancabila i al periòdic L'Aurora
de
Paterson, portaveu del corrent antiorganitzador
italoamericà. Orador i
incansable propagandista, després del regicidi del rei
Humbert I d'Itàlia a
mans de Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, a qui havia conegut
íntimament
a Paterson, es comprometé ferventment en la seva defensa.
L'agost de 1900 va
fer un míting al Clarenton Hall de Nova York
d'exaltació del regicidi i en 1901
publicà a Nova York vuit mil còpies el
número únic 29 Luglio.
Animador del Cercle de Propaganda Llibertària (CPL), de
tendència anarcocomunista, un dels dos grups anarquistes
italoamericans
novaiorquesos de l'època, continuà tenint viva la
memòria de Bresci i en 1902
edità una postal i un fullet commemoratiu. El juliol de 1903
publicà a Nova
York un altre número únic, suplement de La
Questione Sociale, distribuït gratuïtament
en cinquanta mil còpies, sota el
significatiu títol Umberto
& Bresci.
El gener de 1912 retornà per un curt període a
Imola, però el febrer retornà de
bell nou a Nova York i després marxà cap a
Chicago, on va romandre gairebé un
any. Entre 1913 i 1915, amb Aldino Felicani, formà part del
«Comitè Pro Volontà»,
que s'encarregava de buscar suport econòmic per al
periòdic anarquista Volontà
editat a Ancona (Marques,
Itàlia) i en 1913 promogué, des de les
pàgines de L'Era Nuova
de Paterson, una col·lecta de fons per al
finançament
d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico
Malatesta. El 17 d'octubre de 1915,
juntament amb sa companya Maria i altres membres (Pietro Allegra,
Pietro
Bambara, Valentino Campanella, Andrea Ciofalo, Nicola Cuneo, C.
Franchi, G.
Giacobello, Alfonso Grappone, G. Mantese, A. Masini, Giuseppe Sberna,
V.
Schiera i Carlo Tresca) del novaiorquès Comitato Fascio
Rivoluzionari (CFR,
Comitè Fascio Revolucionari), organitzà la
«Conferència dels Subversius contra
la Guerra», que se celebrà als locals del Cercle
Gaetano Bresci de Nova York.
En aquests anys fou el portaveu del Comitè de Protesta
Contra la Guerra de Nova
York, membre del Comitè Pro Premsa Llibertària i
col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva –en el
número del 28
d'agost de 1909 publicà l'article «Per gli insorti
catalani!», sobre els fets
de la «Setmana Tràgica» de Barcelona
(Catalunya). El 18 de gener de 1916
participà en l'acte d'homenatge a Pietro Gori, que se
celebrà a la Union
Seattlement Hall de Nova York, a benefici de l'edició d'un
número especial de Cronaca
Sovversiva («Contro la Guerra,
contro la Pace, per la Rivoluzioine!») que es
publicà el 18 de març d'aquell
any i on també col·laborà amb
l'article «La guerra. Il compito nostro». Sa
companya Maria fou una destacada militant del Grup de Propaganda
Femenina de
Nova York. El juliol de 1920 retornà a Imola i
enfortí les relacions amb Luigi
Molinari i Errico Malatesta. Malalt de l'anomenat
«còlic de plom», malaltia
professional dels pintors de la construcció, per a no ser
una rèmora per a la
seva família i companys, Luigi Raffuzzi
se suïcidà el 7 de juliol
–algunes fonts citen el 17 de juliol– de 1923
a Medfield (Massachusetts, EUA) i, respectant la seva voluntat, va ser
incinerat. ***
Nota
sobre la mort de Paul Olanié publicada en el diari de
Troyes La
Tribune de l'Aube del 8 de julio de 1932 - Paul Olanié:
El
7 de
juliol de 1932 mor a Troyes
(Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista
i cooperativista Paul Camille Olanié. Havia nascut el 19 de
gener de 1874 a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França). Sos pares, alsacians,
es deien Louis
Philippe Olanié, ajudant d'administració de
Subsistències Militars, i Félicité
Wuilliamie, i tingué una germana, Marie Louisette
Olanié. Es guanyava a vida
com a fabricant i venedor de gèneres de punt i calceteria a
Troyes
(Xampanya-Ardenes, França). En 1891 va ser processat per
«cops, ferides i
trencament de tanca» a Arcis-sur-Aube (Xampanya-Ardenes,
França). En 1896 era
el vicetresorer de la Cambra Sindical de Calceters i formava part del
grup
«Libertaires Troyens» (Llibertaris de Troyes).
Segons la policia prenia a
vegades la paraula en les reunions públiques organitzades
pel moviment
anarquista. El setembre de 1896 va ser processat per
infracció a la llei de premsa.
El 13 de novembre de 1897 abandonà Troyes per a integrar-se
en el 37 Regiment
d'Infanteria de Línia al campament militar de
Châlons-sur-Marne (actualment
Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on havia
estat destinat. El 10 de
desembre de 1898, amb Goudoux i Pannetier, organitzà una
reunió a la Sala del
Cirque de Troyes, on l'anarquista Ernest Giraul va fer una xerrada
sobre el
«Cas Dreyfus» davant dues-centes persones. El 18
d'agost de 1900 la policia
assenyalà la seva presència en una
conferència de l'anarquista Auguste
Florentin Courtois (Liard-Courtois)
al Mercat dels Calceters. En la revisió militar de 1904 va
ser llicenciat per
«anèmia» i en les posteriors revisions
(1905 i 1914) sempre va ser llicenciat
per problemes de salut. El 10 de gener de 1910 va ser esborrat del
llistat
d'anarquistes de la policia. Presidí l'acte de la tarda del
«Primer de Maig» de
1914 a Mercat dels Calceters. El 22 de desembre de 1914 es
casà a Troyes amb
Juliette Moire, també calcetera, amb qui havia tingut quatre
infants (Camille
Marguerite, Paul Albert, Madelaine Jeanne i Violette), que van ser
legitimats
amb el matrimoni. En 1917 tenia el seu negoci de calceteria al
número 23 del carrer
Planche-Clément de Troyes. En els anys vint va ser membre
del Consell de
Vigilància del Cercle de Cooperativistes Revolucionaris de
la Cooperativa de
Consum «La Laborieuse» de Troyes. En 1922 va fer
donació d'articles de
calceteria per al Comitè d'Assistència a
Rússia. Al final de sa vida treballà
en els tramvies de Troyes. Paul Olanié va morir
el 7 de
juliol de 1932 al seu domicili de Troyes
(Xampanya-Ardenes, França). ***
Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic Alger Socialiste del 4 de desembre de 1931 - Marguerite Aspès: El 7 de juliol de 1937 se suïcida a Foix (País de Foix, Occitània) la militant anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite Aspès. Havia nascut el 26 de gener 1901 al Districte X de París (França). Els seus avis eren immigrants italians de Venècia i de Milà –el padrí Carlo combaté amb Garibaldi. Sos pares es deien Charles Aspès, fuster ebenista, i Madeleine Augustine Ducoint; son germà major Charles també fou militant llibertari. A començaments dels anys trenta milità en la Confederació General del Treball Socialista Revolucionària (CGTSR) d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931, encapçalats per l'inspector de la Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat judicial per a un escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball d'Alger mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho, va treure un revòlver de la bossa i disparà contra Filippini, errant el tret que anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies abans en el periòdic République l'encalçament policíac als treballadors estrangers a la sortida de la Borsa del Treball. La premsa algeriana qualificà la militant anarquista de «comunista» i el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la lluitadora i denunciar la intrusió policíaca de la policia en la Borsa del Treball, emeté un comunicat en Presse Libre del 20 de desembre qualificant Aspès de «malalta». Quan la guerra d'Espanya, marxà a la Península per a defensar la Revolució i retornà a França l'abril de 1937. D'una gran sensibilitat artística, amant de la pintura i de la música, Marguerite Aspès se suïcidà el 7 de juliol de 1937 a Foix (País de Foix, Occitània) en assabentar-se de la mort del seu company Leopold. ***
Necrològica
de Pietro Turina publicada en el periòdic
ginebrí Le
Réveil Anarchiste del 24 de juliol de 1937 -
Pietro Turina: El
7 de juliol de 1937 mor a
Ginebra (Ginebra, Suïssa)
el tipògraf anarquista i
sindicalista Pietro Turina, també conegut com Pierre
Turina. Havia
nascut el 21 d'abril de 1854
a Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Turina i Caterina Sasso
(o Sassi). Membre de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), l'1 de
maig de 1891 va ser
detingut, amb Amilcare Cipriani, Gallilleo Palla i altres, a Roma
(Itàlia) i el
març de 1892 va ser jutjat en el
«Procés dels 61», anomenat
així pel nombre
d'imputats, pel Tribunal de Roma i condemnat a cinc anys de
residència fixa i
vigilada. Refugiat a Suïssa, en 1893 en fou expulsat i
passà a França. El maig
de 1895 en va ser expulsat, amb Giovanni Rapetti, i lliurat a les
autoritats
italianes, que el deportaren a les illes penitenciàries. A
finals de 1900
retornà a Suïssa i en 1902 s'establí a
Ginebra (Ginebra, Suïssa). A resultes de
la vaga general de Ginebra, pogué fugir d'una nova
expulsió gràcies a la
intervenció del Sindicat de Tipògrafs. En 1908 va
se novament denunciat per la
seva activitat sindical. Participa en les edicions de diversos
periòdics
anarquistes, com ara Il Risveglio i, en 1926, Volontà. ***
Joan
Serramitjanas Ribas - Joan Serramitjana Ribas:
El 7 de juliol de
1939 és afusellat a Girona (Gironès, Catalunya)
el mestre,
escrivent i militant
anarcosindicalista Joan Àngel Miquel Serramitjana Ribas
–els seus
llinatges també citats
sovint erròniament com Serramitjanas Rivas.
Havia nascut el 29 de
desembre de 1898 –algunes fonts citen
erròniament 1899–
a Salt (Gironès, Girona). Sos pares es deien Francesc
Serramitjana Juanola, hostaler, i Emília Ribas
Bartés.
D'esquerres i
catalanista, en 1936,
quan esclatà la Revolució espanyola,
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Bonmatí (la Selva, Catalunya),
població on residia. El 10 de
setembre de 1936 va ser nomenat conseller de Cultura i secretari del II
Comitè
Revolucionari de la localitat, càrrecs que ocupà
durant tres mesos. També fou
responsable de la col·lectivització de la
fàbrica de fills de Casa Coberta. Fou
contrari a les execucions sumàries, amb risc de la seva
vida. Amb el triomf feixista
tingué oportunitat de passar a França,
però cregué les promeses franquistes que
deien que els quin no tenien delictes de sang no havien de passar pena
i va
restar a Catalunya. Detingut, el 26 d'abril de 1939 va ser jutjat en
consell de
guerra a Girona amb 25 encausats més i condemnat a mort amb
nou processats més.
Joan Serramitjana Ribas va ser afusellat el 7 de juliol de 1939 a
Girona
(Gironès, Catalunya) juntament amb 19 sentenciats.
Deixà esposa, Rosa Capdevila
Noell, i quatre infants (Maria, Ramon, Josep i Montserrat). ***
El soldat Aurelio Martí - Aurelio Martí: El 7 de juliol de 1949 cau abatut a Alberuela de la Liena (Abiego, Osca, Aragó, Espanya) l'activista anarquista Aurelio Martí. Havia nascut en 1925 a Aragó (Espanya). Estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), com son pare, que va ser afusellat pels franquistes. En 1946, mentre feia el servei militar a Barcelona (Catalunya), desertà amb l'al·lota i passà a França. Instal·lat amb sa companya a Vilallonga de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord), s'integrà en els grups d'acció llibertaris. El 21 d'abril de 1946 participà amb Ramon Vila Capdevila, Francesc Sabaté Llopart, Antonio Malpica Ramos, Josep Gay i José en un transport d'armes (metralletes, municions i explosius) des de Costoja (Vallespir, Catalunya Nord) a la Catalunya Sud. A començaments de juliol de 1949 formà part, amb Antonio Carruesco, Antonio Ribera, Luciano Alpuente, Alejandro Tiburcio, Eusebio Montes Bescis, Jaime Jordán, Antonio Alquezar, Jaime (El Rubio) i altres dos militants en un grup que s'internà a Aragó pel llac d'Urdiceto. El 7 de juliol de 1949 el grup va ser sorprès per la Guàrdia Civil a l'anomenat Mesón de Sivil d'Alberuela de la Liena (Abiego, Osca, Aragó, Espanya) i Aurelio Martí caigué abatut en el tiroteig que s'entaulà entre ambdós grups. Els altres membres del grup d'acció llibertari aconseguiren trencar el cercle. Aurelio Martí deixà una filla de nou mesos. ***
Article
antimilitarista d'Alfred Mignon publicat en el diari de
Vendôme Le
Progrès de Loir-et-Cher del 19 de juliol de 1912 - Alfred Mignon: El
7 de juliol de 1949 mor a
París (França) el metge,
músic i
propagandista anarquista Joseph Marie Alfred Mignon, conegut com Alfred
Mignon, Dr. Mignon
i
Max Clair. Havia nascut el 5 de novembre de 1872 a
Romorantin
(Centre, França; actualment Romorantin-Lanthenay).
Sos pares es deien Alfred
Émile Mignon, apotecari, i Berthe
Chauvin. Metge d'Anatole France, a qui embalsamà en morir, i
amic de Maurice
Halbwachs, va ser professor a Tours (Centre, França) abans
de 1914 i després a
la Facultat de Medicina de París (França). Des de
1895 col·laborà en Les
Temps Nouveaux, de Jean Grave, sota
el pseudònim Max Clair.
El 25 de
setembre de 1909 es casà a Perigús (El Perigord,
Aguitània, Occitània) amb
Jeanne Madeleine Richard, amb qui tingué tres infants. En
1912 col·laborà en el
periòdic socialista Le
Progrès de
Loir-et-Cher. El 8 de novembre de 1913 assistí a
un míting organitzat per
la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera
(SFIO) per l'amnistia
dels amotinats a les casernes d'aquell any i per protestar contra la
«Llei dels
tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb
la finalitat de
preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb
Alemanya. En aquesta època
col·laborà en La
Bataille Syndicaliste,
òrgan de la Confederació General del Treball
(CGT), i en Le Bulletin de «La
Ruche», de Sébastien Faure. Quan
esclatà la Gran
Guerra, fou membre, amb Charles Benoît i André
Girard, del «Grup de Les Temps
Nouveaux». El 6 de gener de
1915 felicità Pierre Monatte per la seva lluita contra la
«Unió Sagrada» i en
aquell any s'instal·là a Saint-Cyr-sur-Loire
(Centre, França) i col·laborà en La Bataille (1915-1920). Durant la
primavera de 1916, quan col·laborava en CQFD
de Sébastien Faure, cosignà el manifest pacifista
«La paix par les peuples»
(Pau per als pobles), en oposició al «Manifest
dels Setze». Eludint la censura,
aconseguí publicar en Le
Réveil,
òrgan de la Federació Socialista
d'Indre-et-Loire, del 23 de novembre de 1918,
l'article «Pour la paix dels peubles». En aquesta
època col·laborà en els
periòdics pacifistes L'Avenir
International, La Libre
Fédération,
La Plèbe i Le
Réveil Anarchiste, i era membre de la Lliga dels
Drets de
l'Home. Favorable de la Revolució russa,
col·laborà en el periòdic comunista L'Internationale. Arran del XVIII
Congrés
de l'SFIO, celebrat entre el 25 i el 30 de desembre de 1920, i la
escissió del
moviment socialista, s'arrenglerà amb el sector comunista,
però el gener de
1923 en va ser exclòs per haver criticat, fidel al seu
pensament llibertari, el
centralisme comunista, l'autoritarisme dels seus dirigents i la seva
concepció
de front únic. Aquest mateix gener de 1923 dimití
de la Lliga dels Drets de
l'Home. En 1926 s'instal·là a París,
on regentà una pensió familiar a la
plaça
Denfert-Rochereau. En aquests anys de entreguerres
col·laborà en el periòdic
anarquista belga L'Émancipateur,
de
Camille Mattart. Després de la II Guerra Mundial,
col·laborà en Ce qu'il
faut diré, de Louis Louvet, i Défense
de l'Homme, de Louis Lecoin. Com
a músic va compondre la melodia de nombroses
cançons, com ara la de Fraternité,
d'Eugène Bizeau, i l'antimilitarista
Révision, de Gaston
Couté. En els
anys trenta i quaranta visqué a Viroflay (Illa de
França, França). Alfred
Mignon va morir el 7 de juliol de 1949 a la Clínica Oudinot
del VII Districte de
París (França). ***
Joseph
Chandre pintat per César Gallon (1906) - Joseph Chandre: El
7 de juliol de 1954 mor a La Sanha
(Provença, Occitània) l'anarquista, sindicalista
i antimilitarista
Joseph Véran Chandre. Havia nascut el 5 de juny de 1875 a
Entratgues (Provença,
Occitània).
Sos pares es deien Véran Chandre, propietari conreador, i
Anaïs Émilie
Cheillan. Rebutjat per a fer el servei militar a causa de la seva
petita talla,
el juliol de 1899 entrà a treballar de ferrer al taller de
caldereria de les
construccions navals de l'arsenal marítim de Toló
(Provença, Occitània). En aquesta
època vivia a La Sanha (Provença,
Occitània). El maig de 1905, amb Augustin
Bayle, organitzà una conferència de l'anarquista
E. Armand a La Sanha. En 1905,
en plena campanya per la jornada de vuit hores, destacà en
el camp
sindicalista. També fou secretari i tresorer de la
secció departamental del Var
l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), amb
l'anarquista Victor Busquère.
En 1906 va ser un dels 31 signataris del manifest
«Conscrits!» de l'AIA, que demanava
als soldats abandonar les armes. Va ser despatxat vuit hores de la
feina de
l'arsenal per haver distribuït fullets antimilitaristes. El 26
de febrer de
1906 el seu domicili va ser escorcollat i se li va trobar
documentació antimilitaristes.
En 1906 col·labora en Le Libertaire i en
La Révolte. A principis
de l'estiu de 1907 organitzà una gira de
conferències a Occitània (Var, les
Boques del Roine, Vauclusa i Baixos Alps). El desembre de 1907 va fer
una
conferència a Marsella (Provença,
Occitània) per al grup anarquista «Les
Précurseurs». El 18 de novembre de 1908 va ser un
dels organitzadors del
concert del cantautor anarquista Charles D'Avray celebrat a la Borsa
del
Treball on acudiren unes vuitanta persones. El desembre de 1908 va fer
una gira
de conferències amb Victorine Despinocy, ell parlant de la
vaga general i ella
de l'educació social. En aquesta època vivia al
número 9 del carrer Petit-Filadon
de La Sanha. Posteriorment animà la secció local
de La Sanha del grup
anarquista «La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure)
de Toló. En aquesta època
va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B»
dels antimilitaristes. El 8
de gener de 1909 va ser nomenat secretari adjunt del Sindicat
d'Aglomeració Obrera
de Metal·lúrgics de La Sanha. Amb Antoine
Bertrand, a partir de l'elecció del 7
de maig de 1911 representà la minoria
revolucionària dels obrers de l'arsenal
marítim de Toló (Antoine Bertrand, Victor
Busquère, Louis Farsac, Toussaint
Flandrin, René Groult, Paul Nicolini, Paul Viort, etc.) al
Consell
d'Administració (CA) del Sindicat de Treballadors de la
Marina de la Confederació
General del Treball (CGT) de majoria reformista, reelegits
ambdós el 26 de
gener de 1912. El gener de 1913 Antoine Bertrand va se
exclòs del sindicat i el
febrer d'aquell any ell deixà la candidatura al CA.
També formà part del
Consell d'Administració de la Borsa del Treball. Durant la
Gran Guerra va ser
destinat com a obrer especialitzat a l'arsenal marítim de
Toló. En aquesta
època va ser corresponsal de La Guerre Social
i en 1916 del periòdic Ce
qu'il faut diré, de Sébastien Faure. En
1916 participà activament en
accions pacifistes, fet pel qual va ser detingut amb altres companys
(Antoine
Bertrand, Toussaint Flandrin, Paul Nicolini, etc.) i tancat el 8 de
desembre a
la presó marítima. Després de 72 dies
de detenció preventiva, la investigació
del I Tribunal Marítim va sobreseure el seu cas. El 13 de
febrer de 1917 va ser
revocat de l'arsenal per ordre del prefecte marítim de l'1
de febrer d'aquell
any per «actes i propaganda antimilitarista» i la
seva pròrroga d'incorporació
militar anul·lada. Després d'haver-se plantejat
amb Antoine Bertrand desertar,
s'integrà en el seu regiment d'Infanteria a Dinha
(Provença, Occitània), on
restà fins la seva desmobilització de febrer de
1919 i d'on sortí amb un certificat
de bona conducta. Aleshores s'integrà als tallers de
màquines de l'arsenal i
engegà una campanya per aconseguir els endarreriments
salarials des de 1917 com
a obrer mobilitzat; davant el rebuig de les seves demandes, en 1921
demanà la
intervenció d'Henri Aiguier, diputat de la Gauche
Républicaine Démocratique
(GRD, Esquerra Republicana Democràtica). Entre l'1 de maig
de 1919 i 1920
defensà les seves posicions llibertàries en
mítings celebrats a la Borsa del
Treball de La Sanha. El 21 de febrer de 1920 es casà a La
Sanha amb la italiana
Caterina Bertellotti (Catherine). En aquesta
època vivia al carrer
Evenos de La Sanha. El 12 de març de 1920 va ser reelegit
membre del CA de la
CGT. Arran de la vaga esdevinguda entre el 6 i el 8 de maig de 1920, li
van
retenir 24 dies el salari. El 20 de maig de 1920, per noves ocupacions,
anuncià
la dimissió del CA de la CGT. El 19 de juliol de 1925 es va
jubilar. Joseph
Chandre va morir el 7 de juliol de 1954 a La Sanha
(Provença, Occitània). Son
germà Félix Chandre va ser un destacat
polític socialista. ***
Víctor Martínez - Víctor Martínez: El 7 de juliol de 1958 mor a l'Havana (Cuba) el militant anarquista Víctor Martínez. Com a obrer de la construcció s'afilià a la Confederació dels Treballadors de Cuba (CTC) i participà en el bastiment de l'Hotel Hilton de l'Havana. Arriscà nombroses vegades sa vida i la seguretat de sa família per ajudar els companys llibertaris durant la dictadura militar de Fulgencio Batista Zaldívar. ***
Notícia
del processament d'Orencio Conesa apareguda en el periòdic
madrileny La Voz
del 3 de juliol de 1924 - Orencio Conesa Fillol: El 7 de juliol de 1959 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista Orencio Conesa Fillol, també citat Fillot. Havia nascut cap el 1889 a Múrcia (Castella, Espanya) –alguns citen erròniament Ourense (Galícia). Quan tenia vuit anys començà a treballar amb son pare en una mina. De jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en el sindicalisme revolucionari i s'afilià al Sindicat Únic de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys del pistolerisme, s'enfrontà als sicaris del Sindicat Lliure de la patronal. El juliol de 1924 va ser processat, amb Joan Font Riutort (Cap de Be), per la mort de l'obrer forner del Sindicat Lliure Narcís Garriga, comesa el 27 de març de 1923 al carrer Constitució de la barriada barcelonina de Sants, però la causa va ser sobreseguda per l'Audiència l'11 d'octubre d'aquell 1924. En 1929 emigrà a l'Argentina amb sa companya (Teresa Camarasa) i dues filles (Aurora i Ortensia). Militant de l'anarquisme argentí, destacà en activitats propagandístiques. Vinculat als grups de solidaritat amb la lluita antifranquista, va ser un dels fundadors del Patronat Espanyol d'Ajuda a les Víctimes de l'Antifeixisme (PEAVA). ***
Notícia
de Joanin Malbos sobre l'"Afer Roussenq" apareguda en el
periòdic de Nimes La Provence Ouvrière
et Paysanne del 13 d'octubre de 1928 - Joanin Malbos: El 7 de juliol de 1959 mor a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) el comunista i després anarquista Joannin Malbos, més conegut com Joanin Malbos. Havia nascut el 17 de juliol de 1887 a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Léon Malbos, conreador, i Marie Catherine Frighette. Es guanyava la vida com a obrer agrícola. En 1919 era membre del Comitè Departamental del Gard (Llenguadoc, Occitània) de la III Internacional. El 28 de febrer de 1920 es casà a Sant Geli amb Berthe Alexandrine Leroy. Durant la dècada dels vint mantingué una estreta relació amb el deportat llibertari Paul Roussenq i lluità força pel seu alliberament. En 1932 fou un dels principals animadors de la cèl·lula comunista de Sant Geli, el secretari de la qual fou Alexandre Renon. L'octubre de 1936, durant una reunió pública, anuncià la seva sortida del Partit Comunista (PC) de Franca per «reprendre la lluita sota la bandera del comunisme llibertari». El 22 de gener de 1937 presidí al cinema Femina una reunió pública sobre la situació de la Revolució espanyola i en la qual van participar quatre-centes persones i on prengueren la paraula Jules Chazoff i David Sabatier. Durant la primavera de 1937, segons la policia, intentà crear un grup anarquista a Sant Geli. En 1944 es va tornar a casar. ***
Necrològica
de Jaime Echarri Lafuente apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de novembre de 1970 - Jaime Echarri
Lafuente: El 7 de juliol de 1970 mor a Herserange (Lorena,
França)
l'anarcosindicalista Jaime Echarri Lafuente. Havia nascut cap el 1900 a
Vitòria
(Àlaba, País Basc). Regentava el
comerç «La Florihortícola
Semillera», al
número 2 del carrer Fueros de Vitòria i
milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de la seva ciutat natal. Arran del cop militar feixista
de juliol
de 1936, entrà a formar part del Batalló
«Bakunin» i lluità al front nord. Cap
el 1938 va caure pres a mans de l'exèrcit franquista i va
ser reclòs a la
Colònia Penitenciària d'El Dueso
(Santoña, Cantàbria, Espanya). Jutjat en
consell de guerra, va ser condemnat per «adhesió a
la rebel·lió» i l'11 d'agost
de 1938 entrà a la Presó Central d'El Puerto de
Santa María (Cadis, Andalusia,
Espanya), d'on sortí, sota presó atenuada, el 2
de juliol de 1940. Posteriorment
passà a França amb sa companya
Concepción Cariñanos i son fill Jaime.
S'instal·là a Lorena i milità en la
CNT de l'exili. ***
Ramón Martínez González - Ramón Martínez González: El 7 de juliol de 1974 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Ramón Martínez González, conegut com Nano. Havia nascut el 10 de juliol de 1901 a Esparragal (Múrcia, Castella, Espanya). Sos pares es deien Ramón Martínez i Carmen González. Quan era molt jove es va traslladar a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Cap el 1919 va començar a militar a l'Ateneu Sindicalista i va ser força actiu sindicalment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) com a contramestre en el sector tèxtil. Com a membre dels grups específics, va ser perseguit i detingut en diverses ocasions durant l'època de Martínez Anido i de Primo de Rivera. Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 participà, en representació de Badalona, en la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) dels sindicats cenetistes que se celebrà a Blanes (Selva, Catalunya). L'agost de 1925 va ser detingut amb altres companys (Francisco Cascales, Vicente, Antonio Conejero Tomás, Antonio San Martín, Vicente Adelantado Pérez, Manuel Mulé Sender, Lluís Puig Castillo i Joan Faus Marimón) en una agafada en un bar barceloní durant una reunió clandestina del Comitè de Relacions Anarquistes. Va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, a Badalona, que va establir contactes amb el capità Fermín Galán Rodríguez. Entre 1931 i 1932 col·laborà en La Colmena Obrera de Badalona. A finals de 1931 va fer diversos mítings a Badalona i representà el Sindicat Fabril i Tèxtil en el Congrés Local de novembre d'aquell any. Fou un dels principals protagonistes de la reunificació durant els anys republicans i membre del Comitè Regional del Tèxtil de la CNT. Va jugar un paper destacat durant la vaga de contramestres del tèxtil de maig de 1934. Presidí el Sindicat del Tèxtil en 1936 i va saber la data exacta de l'aixecament militar. Durant la revolució va ser l'eix de la col·lectivització del tèxtil amb Josep Costa Font i fou conseller d'Economia de l'Ajuntament de Badalona i secretari de la Federació Local de la CNT. Entre 1936 i 1937 col·laborà en Vía Libre de Badalona. En acabar la guerra, es va exiliar a França i en 1941 es va instal·lar a Clastres, on va ajudar a la reorganització durant els seus últims anys i va afavorir els intentes de reunificació. Sa companya fou Isidra Sánchez. Ramón Martínez González va morir el 7 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 8 de juliol– de 1974 al seu domicili de Castres (Llenguadoc, Occitània). Pòstumament, en 2008, es publicà el llibre Memorias de un colectivista libertario badalonés (1936-1939), escrit amb Josep Costa Font, i també amb aquest deixà inèdit el llibre Por qué fuimos militantes de la CNT. Ramón Martínez González (1901-1974) ***
Domingo
del Toro Santana - Domingo del Toro
Santana: El 7 de juliol de 1975 mor a Las Palmas (Gran
Canària, Illes Canàries) el tipògraf
anarquista Domingo del Toro Santana.
Havia nascut el 18 de març de 1910 a Las Palmas (Gran
Canària, Illes Canàries).
Fill d'una família treballadora, son pare es deien
Jerónimo del Toro Dieppa.
Encara adolescent, començà a treballar a la
impremta del Boletín Oficial del
Estado para la Provincia de Las Palmas. Amb 14
anys participà en el seu primer míting a la
plaça del Pueblo. En 1928 va fer
feina al Diario Las Palmas. A
partir
de 1930, i fins a 1954, treballà de linotipista a la sala de
màquines que
imprimia el diari La Provincia. En
aquests anys col·laborà en el periòdic
La
Voz Obrera, portaveu de la Federació Obrera de
Gran Canària (FOGC). Per la publicació
d'un article, el 22 de març de 1932 va ser condemnat en
consell de guerra –aleshores
era soldat del XI Regiment d'Infanteria– a tres anys i tres
dies de presó per
«insults a les forces armades». Després
d'una campanya que demanà la seva
llibertat, el diputat de dretes Domingo Guerra del Río
presentà una demanda d'indult
al Congrés dels Diputats i a l'Auditoria de Guerra, demanda
que va ser
desestimada, però el maig de 1934 s'aprofità
d'una amnistia. Quan l'aixecament
militar feixista de juliol de 1936, restà amagat llargues
temporades al seu
domicili protegit per les seves germanes Soledad i Rita, molt
religioses. Cap
el 1947, amb son germà José del Toro Santana,
fundà, amb una màquina Minerva,
la impremta artesanal «Gráficas del
Toro», al número 2 del carrer Armas del
barri de Vegueta de Las Palmas. En 1949, per la pressió
social, es casà amb la
portuguesa María Augusto Barbosa, amb la qual vivia des de
feia 13 anys i amb
la qual ja tenia cinc dels vuit fills que nasqueren de la parella
–alguns dels
fills van ser batejats d'amagat per les seves beates ties. En 1954
abandonà la
feina en La Provincia i
s'embarcà en
la publicació del setmanal, i després quinzenal, Guanarteme, el primer número
de la qual sortí el 22 de juny de 1954
i la qual dirigí els 14 mesos que sortí al
carrer; aquesta publicació es
caracteritzà perquè els articles sortiren sense
signar. En 1967 «Gráficas del
Toro» passà a una nova seu al polígon
industrial de Miller Bajo, però mantingué
el local del carrer Armas que es transformà en una
papereria, que va ser
regentada per sa filla Nereida. Malalt amb un càncer de
pulmó, Domingo del Toro
Santana va morir el 7 de juliol de 1975 a Las Palmas (Gran
Canària, Illes Canàries). Domingo del Toro
Santana (1910-1975) ***
Necrològica
de Francisco Gil Cabanes apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 29 de febrer de 1976 - Francisco Gil
Cabanes: El 7 de juliol de 1975 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Francisco Gil Cabanes. Havia nascut el 10 d'agost
de 1913 al Mas
de les
Mates (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio
Gil i Bernardina Cabanes. Des de la seva
adolescència fou membre del
Comitè Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de la seva població
natal. En 1935 va ser condemnat a
cinc anys de presó per la seva participació en la
insurrecció anarquista de
desembre de 1933 a Terol. Arran del cop militar feixista de juliol de
1936,
entrà a formar part dels serveis de contraespionatge
desenvolupat a les línies
franquistes. En 1938 entrà, com a dinamiter, al
Batalló de Metralladores C,
conegut com «Batalló Remiro», a les
ordres d'Agustín Remiro Manero, unitat
especialitzada en missions de sabotatge i d'informació dins
de la zona feixista.
En 1939, amb el triomf franquista, intentà amagar-se a
Barcelona (Catalunya),
però va ser detingut i reclòs a la
Presó Model barcelonina i a la Presó Central
de Chinchilla (Albacete, Castella,Espanya). Jutjat en consell de
guerra, va ser
condemnat a nou anys de presó. Entre el 5 de març
de 1946 i el 21 d'abril de
1948 va estar reclòs a la Presó Central d'El
Puerto de Santa María (Cadis,
Andalusia, Espanya). Un cop posat en llibertat condicional amb
desterrament en
1948, es va veure obligat a acudir diàriament a la
Guàrdia Civil i finalment
passà clandestinament a França.
Treballà de pintor i milità, amb sa companya
Pilar Olivero Perdiguer
i sa filla Paquita, d'antuvi a Masamet (Llenguadoc,
Occitània) i posteriorment
a Colomièrs (Llenguadoc,
Occitània). Francisco
Gil
Cabanes va morir el 7 de juliol de 1975 al seu domicili de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). ***
Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez López - Manuel Gómez López: El 7 de juliol de 1987 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Gómez López. Havia nascut el 17 d'abril de 1907 a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya). Era fill de José Gómez Martínez i d'Isabel López Parra, i nasqué amb una germana bessona, Ana Maria Gómez López. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seus últims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Visqué a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Manuel Gómez López va morir a resultes d'un atac de cor el 7 de juliol de 1987 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)– quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal. ***
- Humberto Correale: El 7 de juliol de 1992 mor a l'Argentina el militant anarquista i anarcosindicalista Humberto Correale. Havia nascut en 1898 a Avellaneda (Buenos Aires, Argentina). Fill d'un napolità que havia estudiat per seminarista i que regentà un magatzem a Salern. Afiliat a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), fou un obrer amb una gran cultura autodidacta, recordat sobretot per les seves conferències nocturnes i per les seves exposicions artístiques als centres obrers. Com a cronista del periòdic La Protesta, cobrí els fets de la «Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919. En 1929 fou un dels organitzadors de la vaga de recol·lectors de patates a la província de Buenos Aires. En 1930, amb Horacio Badaraco, fou deportat a Ushuaia per la dictadura de José Félix Uriburu. En 1935 participà en la creació de la «Biblioteca Popular José Ingenieros» de Buenos Aires. En 1944, quan era secretari de la Federació Obrera de Construccions Navals (FOCNav), tingué diverses controvèrsies sindicals amb José Peter, secretari general de la Federació Obrera de la Carn (FOC) d'Avellaneda. També milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). ***
Mika
Etchebéhère (París, 1976) - Mika
Etchebéhère:
El 7 de juliol de 1992 mor a Antony (Illa de
França, França) la
militant anarquista –després
comunista «anarquitzant»– i miliciana
Micaela
Feldman, també coneguda com Michelle Feldman, Mika
Feldman o sobretot com Mika
Etchebéhère
(o Etchebehere).
Havia nascut el 14 de març –algunes fonts citen
erròniament el 2 de
febrer– de 1902 a
Moisés Ville (San Cristóbal, Santa Fe,
Argentina), en una família jueva russa
que havia fugit dels pogroms del seu país i s'havia
establert en aquesta vila
argentina fundada en 1889 per jueus europeus de l'est i russos que
escapaven de
les persecucions antisemites. Son pare, Erch Feldman, ensenyava
jiddisch a la
colònia jueva i sa mare es deia Dona Schneider Milstein.
Alguns anys després sa família es
traslladà a Rosario, on instal·laren un petit
restaurant. Passà la seva infantesa sentint els relats dels
revolucionaris
russos que havien escapat de les presons siberianes i amb 14 anys,
mentre
estudiava al Col·legi Nacional de Rosario,
començà a militar en un grup
anarquista d'aquesta ciutat. Quan tenia 15 anys va fer el seu primer
discurs i
poc després fundà, amb Eva Vivé, Juana
Pauna i altres militants llibertàries,
l'Agrupació Feminista «Luisa Michel». En
1920, quan estudiava odontologia a la
Universitat de Buenos Aires, conegué el que
esdevindrà el seu company, Luis
Hipólito Ernesto Etchebéhère (Hippolyte
Etchebéhère, Hippo, Juan
Rustico),
argentí fill
d'un basc d'Iparralde i d'una occitana de Bordeus, que formava part del
grup
editor de la revista marxista llibertària de Buenos Aires Insurrexit.
Revista Universitaria (1920-1921), i ella s'afegí
a la redacció d'aquesta
publicació en plena Reforma Universitària. La
parella, influenciada per la Revolució
russa, en 1924 s'afilià al Partit Comunista de l'Argentina
(PCA), però van ser
exclosos dos anys després per la seva
«tendència anarquitzant» i per no
desaprovar Lev Trotski. A començaments de 1926 participaren
en la fundació del
Partit Comunista Obrer (PCO) i editaren el periòdic La
Chispa –per això
els militants d'aquest grup polític de tendència
trotskista i antibolxevic, que
es dissolgué en 1929, eren coneguts com els chispistas.
Després
recorregueren la Patagònia recollint testimonis de les
massacres dels
treballadors rurals a mans de l'exèrcit per ordre del
president Hipólito
Yrigoyen a començaments dels anys vint, alhora que feien de
dentistes de la
població amb un consultori ambulant, ell especialitzat en
pròtesis dentals i
ella en odontologia, i atiaven vagues de tota casta. En 1931 marxaren a
Europa
en viatge d'«estudis» per experimentar de primera
mà com es desenvolupava la
revolució. A Espanya, el juny d'aquell any, comprovaren que
la nounada II
República reprimia durament els manifestants que reclamaven
el compliment de
les promeses fetes; a París (França) van fer
contactes amb cercles
revolucionaris («Amis du Monde», etc.) i l'octubre
de 1932 van ser testimonis a
Berlín (Alemanya) del creixement del nacionalsocialisme,
mentre feien contactes
amb cercles revolucionaris («Wedding» de Kurt
Landau, etc.). Novament a París, el
desembre de 1934 va participar amb son company en la
fundació de la revista
antiestalinista Que Faire?, mentre guanyava alguns
francs fent classes
de castellà a domicili –en aquesta
època la
parella albergà a ca seva
l'estudiant de física que havia viatjat a París a
un congrés antifeixista
Ernesto Sábato. El 12 de juliol de 1936, sis dies abans del
cop militar
feixista a Espanya, marxà a Madrid per a reunir-se amb son
company que ja hi
era a la Península arreplegant informació per
escriure un llibre sobre la
Revolució d'Astúries de 1934. Arran de
l'aixecament, ambdós s'enrolaren com a
voluntaris en una columna del Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM). El 16
d'agost d'aquell any, son company Hippolyte, comandant de la Columna
Motoritzada
del POUM, morí en combat a Atienza (Guadalajara, Castella,
Espanya) per una
bala de metralladora. Mentrestant ella, que per un moment
pensà en suïcidar-se,
va ser nomenada responsable de la seva companyia. Quan la
militarització de les
milícies, va ser nomenada capitana i enquadrada en la 38
Brigada. Més tard,
quan la seva companyia va ser delmada en combat, va ser integrada com a
oficial
de la 14 Divisió, dirigida per l'anarquista Cipriano Mera.
El maig de 1937 va
ser detinguda al front de Guadalajara per agents estalinistes sota
l'acusació
de «desafecta» a la República i portada
a Madrid; gràcies a la intercessió de Mera,
que s'acostà personalment a la Direcció General
de Seguretat per parlar amb el
seu director, Manuel Muñoz, va ser alliberada. En sortir de
la presó
s'incorporà a l'agrupació anarcofeminista
«Mujeres Libres». Lluità als fronts
(Sigüenza,
Moncloa, Pineda de Húmera, Cerro del Águila,
etc.) fins al juny de 1938, quan les
dones van ser enviades a reraguarda, i participà en cursos
d'alfabetització i
tasques de formació i cultura en un hospital madrileny al
servei de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Continuà
participant en les activitats
de «Mujeres Libres» fins a la caiguda de Madrid, el
28 de març de 1939, i
gràcies a tenir passaport francès pel seu
matrimoni amb Hippolyte pogué
refugiar-se durant sis mesos al Liceu Francès i no ser
detinguda; després
aconseguir arribar a París. Durant la II Guerra Mundial, a
causa del seu origen
jueu, fugí a l'Argentina, on fou asilada per la
família Botana –l'editor
Natalio Botana i sa esposa la periodista anarcofeminista Salvadora
Medina
Onrubia– i li tocà conviure amb el peronisme. En
aquesta
època argentina
col·laborà en diversos periòdics
esquerrans, com ara Argentina Libre o Sur.
A mitjans de 1946, quan el conflicte mundial ja havia acabat,
retornà a França,
on es guanyà la vida com a traductora d'Air France durant
vint anys. En aquesta
època promogué la fundació del Cercle
Zimmerwald. Participà activament en el
fets de «Maig de 1968» i recollia les llambordes
per fer les barricades amb uns
guants blancs davant la sorpresa dels estudiants, després
els explicava que
així s'evitava que el negre a les seves mans els delati si
eren detinguts per
la policia. També participà activament en les
manifestacions parisenques contra
les dictadures llatinoamericanes (Videla, Galtieri, etc.). En 1975
publicà la
seva autobiografia Ma guerre d'Espagne à moi
i l'any següent ella
mateixa la traduí al castellà sota el
títol Mi guerra de España. Va
ser
amiga íntima de nombrosos escriptors, com ara Julio
Cortázar, Alfonsina Storni,
André Breton o Raúl Damonte (Copi).
Mika Etchebéhère va morir el 7 de
juliol de 1992 a l'Hospital Privat d'Antony (Illa de França,
França)
i les seves
cendres van ser llançades, per
exprés desig seu, al riu Sena. ***
Nota
necrològica publicada en el diari parisenc Le Monde de l'11 de
juliol de 2002 - Jean-François Brochard: El 7 de juliol de 2002 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Jean-François Paulin Brochard, conegut com Brodski. Havia nascut el 31 de desembre de 1943 al V Districte de París (França). Sos pares es deien Jean Yves Brochard i Colette Jacqueline Mathilde Dardignac. Començà a militar molt jove en el grup anarquista «Spartacus» i en les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la seu de les quals es trobava al número 39 del carrer Tour-d'Auvergne del IX Districte de París. Dirigí durant un temps el periòdic Le Combat Syndicaliste. Participà activament en les agitacions esdevingudes entre 1965 i 1975, especialment amb Guy Debord, Georges Nataf, Yves Oboeuf, Étienne Roda Gil i Roger Veinante. Sembla que amb Georges Nataf participà en la formació de la Joventut Anarquista Comunista (JAC). Va ser autor d'obres de física teòrica, però també de cançons (Vive l'armée, vive le clergue, La complainte de Kennedy, le president occis, Complainte d'Allende le brave president suicidé, etc.) que van ser interpretades als cabarets del carrer Mouffetard del V Districte. Estava casat amb Anne-Marie Françoise Bagros, de qui es divorcià. Jean-François Brochard va morir el 7 de juliol de 2002 a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França) i va ser incinerat l'11 de juliol al crematori del cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Suzanne
Gouillardon (2000) - Suzanne
Gouillardon: El 7 de juliol de 2021 mor a Millau (Roergue,
Occitània) la mestra
anarquista i sindicalista Suzanne Gouillardon, també
coneguda com Suzanne
Morain, pel llinatge de son company. Havia nascut el 14 de
març de 1930 a Chasteladon
(Alvèrnia, Occitània). Era filla de Lucien Claude
Gouillardon, agent d'assegurances,
i de Jean Antoinette Viallard, mestra. En 1951 es graduà de
mestra a l'Escola
Normal i exercí per primera vegada a Imphy (Borgonya,
França), on es va afiliar
al Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional
d'Ensenyants),
dins de la tendència partidària de
l'«École
Émancipée» (EE, Escola Emancipada)
de caire sindicalista revolucionària. En 1955, quan
esclatà la guerra d'Algèria,
s'integrà en la Federació Comunista
Llibertària (FCL) de París (França),
dedicant-s a vendre el periòdic Le Libertaire
pels cafès algerians
parisencs. L'estiu de 1955 marxà amb un grup de l'FCL cap a
Nantes (Bro Naoded,
Bretanya) en una gira de propaganda durant les vagues insurreccionals.
De
tornada a la Borgonya l'octubre de 1955, participà en
activitats clandestines
de l'FCL (transport d'armes i de fons, llançament de fullets
antimilitaristes dins
de la caserna de Nevers, trasllat d'insubmisos i de refractaris a
l'exèrcit francès,
etc.) en suport dels independentistes algerians. En aquesta
època mantingué
correspondència amb Pierre Morain, militant de l'FCL tancat
a la presó
parisenca de La Santé, i a finals de març de 1956
el conegué personalment en sortir
de la presó, esdevenint parella amb el temps. El febrer de
1957 va ser present
en la segona detenció del seu company; aleshores
embarassada, va ser també
detinguda, però va ser finalment posada en llibertat
després de l'escorcoll del
seu domicili de Saint-Pierre-le-Moûtier (Borgonya,
França). El 13 de juny de
1957, durant aquesta segona detenció, es casà amb
son company Pierre Louis
Robert Morain, amb qui tingué un nin i una nina.
Després de la dissolució de
l'FCL no participà en cap organització,
però el Partit Comunista Francès (PCF)
li va proposar la secretaria d'una cèl·lula,
càrrec que rebutjà. A finals dels
anys seixanta participà en els Comitès Vietnam de
Base (CVB). L'estiu de 1976,
després de jubilar-se anticipadament de la seva feina de
mestra de l'Educació
Nacional, s'instal·là amb son company al Larzac
(Roergue, Occitània). A partir
de 1983 va ser tresorera de la «Fundació
Larzac», més tard rebatejada
«Larzac-Solidarité».
En els anys vuitanta participa activament en el suport del Front de
Libération Nationale
Kanak et Socialiste (FLNKS, Front d'Alliberament Nacional Canac i
Socialista) i
de la lluita del poble nadiu de Nova Caledònia. En 2000,
després de l'esclat de
la II Intifada, fou responsable de missions civils de solidaritat amb
el poble
palestí. També es va comprometre des del principi
en les lluites del moviment
altermondialista, participant en diverses trobades. En la seva
última època
participà en el moviment ecologista «Faucheurs
Volontaires d'OGM» (Segadors
Voluntaris d'Organismes Genèticament Modificats) i en les
lluites del sindicat agrícola
Confédération Paysanne (CP,
Confederació Pagesa). El seu testimoni va ser
recollit en el documental Une résistance
oubliée. Des libertaires dans la
guerre d'Algérie (1954-1957) (2001), de Daniel
Goude i Guillaume Lenormant.
Suzanne Gouillardon va morir el 7 de juliol de 2021 al Centre
Hospitalari de Millau
(Roergue, Occitània). Suzanne Gouillardon
(1930-2021) ***
Enric
Melich a la seva casa pirinenca durant el rodatge d'un documental (2000) - Enric Melich
Gutiérrez: El 7
de juliol de 2021 mor a Pontellà (Rosselló,
Catalunya
Nord) el resistent antifranquista llibertari Enric
Melich
Gutiérrez, més conegut com Henri
Mélich. Havia nascut el 6 de novembre de 1925 a
Esplugues de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya).
Sos pares es deien Enric Melich Rodes, traginer anarcosindicalista, i
Francisca Gutiérrez Díaz. La seva
infantesa la
passà al barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès) i els
anys bèl·lics a Pi de Llobregat, nou nom de Sant
Joan Despí (Baix Llobregat). Quan
el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els
Pirineus amb sa
família i va ser enviat a un refugi a Pena
d'Agenés (Aquitània, Occitània).
Després treballà com a llenyataire als boscos de
l'alta vall de l'Aude. En
1943, amb el socialista Pedro Pérez i Miguel
González, col·laborà en una xarxa
d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap
a Andorra. En 1944,
i fins la derrota alemanya, va combatre en el «Grup Jean
Robert» dels Franctiradors
i Partisans Francesos (FTPF, guerrilla antinazi) de la vall de l'Aude,
sota el
nom de Caporal Sanz. Acabada la II
Guerra Mundial, participà en els diversos intents
d'alliberar la Península des
de les comarques gironines («Operació
RdE»). Entre 1948 i 1949 ajudà a passar
fugitius i premsa clandestina realitzant diversos viatges, sobretot amb
Mora de
Cervera, a la Península. En 1950 s'establí a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on
treballà en una llibreria. Milità en les
Joventuts Llibertàries i en 1953,
arran de la reconstitució de la Federació
Anarquista (FA) participà en el grup
de Tolosa aquesta organització amb Jean Galy (Lyg),
René i Marcelle Clave i Marc Prévotel, entre
d'altres. A
finals de 1960 va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda de la
Comissió
de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), el
secretari general del qual era Marcelino Boticario Sierra. Entre 1960 i
1963
participà activament en les accions de Defensa Interior (DI)
contra el
franquisme. En 1970 representà l'editorial Ruedo
Ibérico al Midi i en 1974 creà
a Perpinyà la Llibreria Espanyola, que patí un
atemptat dos anys després. Després
de les diverses excisions que patí el moviment llibertari,
s'integrà en els
Grups de Defensa Confederal de Narbona. Entre 1975 i 1976 fou un dels
editors
de la revista Acción
Anarcosindicalista
de Barcelona, participant en la reorganització de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) a Catalunya. També va intervenir en la
publicació d'autors
llibertaris per a l'editorial Picazo (Colección Nueva
Senda). Participà amb el
seu testimoni en el llibre d'Eduard Pons Prades Republicanos
españoles en la 2ª Guerra Mundial (1975 i
2003) i els
documentals Vivir de pie. Las guerras de
Cipriano Mera (2009) i Boira Negra
(2009). El 16 de maig de 2009 participà en
l'«Homenatge a la Catalunya
revolucionària» que es celebrà al
cimena Le Lido de Prades. El 16 de juliol de
2011 impartí la xerrada «La lluita del moviment
llibertari contra el feixisme i
per la revolució social», dins les jornades sobre
el «75 aniversari de la
Revolució del 36» que se celebraren a Granollers
(Vallès Oriental, Catalunya). Fou membre del «Grup
pro
revisió del procés Granado-Delgado i de
suport a Pilar Vaquerizo». Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste, Mujeres
Libres i Nueva Senda.
Sa companya fou Hermínia Agustí. Enric Melich
Gutiérrez va morir el 7
de juliol de 2021 al seu domicili de Pontellà
(Rosselló, Catalunya
Nord). |
![[06/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[06/07]") |
|
![[08/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[08/07]") |
|
|
| Actualització: 13-12-24 |