|
---
Anarcoefemèrides
del 7 de novembre Esdeveniments
La bomba del Liceu segons el
diari parisenc Le
Petit Journal del 25 de novembre de 1893 - Bomba del Liceu: El 7 de novembre de 1893, nit de la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), durant el segon acte de la representació de l'òpera Guglielmo Tell, de Rossini, dirigida pel mestre Leopoldo Mugnone, l'anarquista Santiago Salvador Franch va llançar des del quart pis a la platea dues bombes «Orsini», una de les quals va esclatar i va produir vint morts i nombrosos ferits. El Gran Teatre del Liceu, que aquell dia era ple (3.600 places), s'havia convertit en lloc de reunió i d'esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial catalana. Salvador, que havia actuat així per venjar l'execució de Paulí Pallàs el 6 d'octubre d'aquell any, va aconseguir fugir i l'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre. Centenars d'anarquistes van ser detinguts i torturats a les masmorres del castell de Montjuïc. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. Salvador va ser detingut el 2 de gener de 1894 a Saragossa i quan va ser capturat va intentar suïcidar-se disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat el 21 de novembre de 1894, i amb ell sis més (Cerezuela, Codina, Archs, Sabat, Bernat i Sogas) dels 27 implicats en el procés –Miralles, Mir, Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. Aquest atemptat va tenir importants conseqüències polítiques, jurídiques i literàries, i va donar lloc a una crisi teatral que va durar mesos. La bomba «Orsini» –nom del famós anarquista que va atemptar contra Napoleó III amb un artefacte d'aquesta classe–, de la mida d'una poma grossa, que no va arribar a esclatar perquè va ser esmortida en caure sobre la falda d'una senyora ja morta, es conserva avui al Museu d'Història de la Ciutat (Barcelona). Santiago Salvador Franch (1865-1894) ***
Capçalera
del primer número d'El
Libertario - Surt El Libertario: El 7 de novembre
de 1909
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic anarquista El Libertario.
Semanario anarquista. A
partir del número 2 portarà el
subtítol «Periódico
anarquista» i en el número 3
desaparegué el subtítol. En teoria setmanal,
aparegué força irregularment. El
comitè de redacció estava format per Ricardo
Gómez y Gómez, Lino Cuesta Martín,
Antonio Gil Taboada, Juan José Cuesta Martín i
Ramón Prieto. Aquests mateixos
van signar el «Manifiesto. A los anarquistas de todo el
mundo», sobre el
fracassat moviment revolucionari català d'aquell any, que es
va publicar en el
primer número. Hi van col·laborar, entre
d'altres, Fernando Ramos, Cruz del
Olmo, V. García, Alfonso Logo i Mauro Bajatierra. En
sortiren sis números,
l'últim el 20 de febrer de 1910. L'única
col·lecció que es conserva està
dipositada a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam. ***
Capçalera del primer número d'El Productor - Surt El Productor: El 7 de novembre de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista El Productor. Periódico de ideas y crítica. Òrgan d'expressió del grup llibertari del mateix nom i molt lligat a la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), fou dirigit per Manuel Buenacasa Tomeo. Durant un temps la redacció s'establí a Blanes (Selva, Catalunya). Hi van participar en la redacció Ramon Suñé, Joaquín Adelantado, José Alberola, Patricio Navarro, Ramón Tené, Miguel Jiménez, J. Magriñá, J. Vázquez, Ramón Domínguez, Blas, Miguel Chueca, Gisbert, Labrador, Peñacorada, Rosquillas, Royo, Ruiz de Galarreta, Sesé i Isidre Duch, entre d'altres. Polemitzà força amb Vida Sindical, d'Ángel Pestaña i de Joan Peiró, i fins i tot amb Errico Malatesta en defensa del moviment obrer anarquista, amb el suport directe del nucli espanyol de La Protesta de Buenos Aires, sobre tot de Diego Abad de Santillán, òrgan d'expressió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Aspirava reforçar l'anarquisme en la Confederació Nacional del Treball (CNT) enfront de l'empenta de la tendència sindicalista («sindicalisme possibilista»). Hi van col·laborar Abad de Santillán, Caro Crespo, Ghiraldo, Treni, Malatesta, Makhno, etc. Aquesta publicació fou suspesa per l'autoritat governativa de Primo de Rivera i només pogué publicar 20 números, l'últim el 19 de març de 1926. El Productor va ser capçalera de nombroses publicacions llibertàries, anteriors i posteriors a aquesta. ***
Capçalera
de La Patrie
Humaine - Surt La Patrie Humaine: El 7 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcopacifista La Patrie Humaine. Feuille de combat pour la Paix –a partir del número 125 (27 de juliol de 1934) portarà de subtítol «Le grand hebdomadaire du pacifisme intégral». Va ser fundat per Victor Méric i després de la seva mort serà continuat per diversos gerents (Louis Loréal, Jean Girardin i Robert Tourly). Hi van col·laborar A. Barbe, P. V. Berthier, Henri Bellamy, Marcel Bousquet, Marthe Bray, A. Brefort, Marcelle Capy, F. Challaye, Armand Charpentier, Claudot, F. Couttenoire de Toury, Auguste Cornu, Muse d'Albray, G. Demartial, Camille Drevet, Sébastien Faure, Marguerite Glangetas, Gagriel Gobron, Henri Guilbeaux, Henri Jeanson, Robert Jospin, G. De Lacaze-Buthiers, Eugène Lagot, Lucien Leaue, Gérad Leretour, Louis Le Sidaner, L. Loreal, Victor Margueritte, René Martin, Georges Michon, Jean-Paul Monteil, Pierre Mualdès, Maurice Naille, Edouard Rothen, Henriette Sauret, Jean Sovenance, Simone Tery, Robert Tourly, Maurice Weber, Georges Yvetots, entre d'altres. L'últim número, el 355, es publicarà el 25 d'agost de 1939 coincidint amb la declaració de guerra contra Alemanya. També va editar un bon grapat de fullets.
Naixements
Foto policíaca de Cyprien Charrié (2 de juliol de 1894) - Cyprien Charrié:
El 7 de novembre de 1867 neix al XVIII Districte de París
(França) l'anarquista
Cyrien Jacques Charrié –el llinatge a vegades
citat erròniament Charrier.
Sos pares es deien Jean Louis
Charrié, venedor de carbó i després
funcionari municipal a Levallois-Perret
(Illa de França, França), i Victoire Delous. Es
guanyava la vida com a
impressor tipògraf. En 1893 vivia amb sa companya
d'aleshores, la cosidora
Marie Guého, al número 70 del carrer Moines. Son
germà estava a l'exèrcit, però
ell va ser dispensat del servei militar de tres anys, encara que havia
fet dos
mesos de servei actiu. Segons la policia era membre, juntament amb son
germà
major Léon Joseph Charrié, també
fitxat com a anarquista, i altres (Blanc, Boucher, Raymond
Boutté, Marcel Marchand, Joseph Ouin i Saint Martin),
d'una banda de desvalisadors. Des de 1892 no trobava feina de
tipògraf i
començà a treballar d'ajudant de lampista de
manera irregular. Figurava en el
registre nominal d'anarquistes redactat per la policia el 26 de
desembre de
1893. Detingut l'1 de juliol de 1894 en una agafada antianarquista, va
ser
fitxat l'endemà com a «anarquista
militant» en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En
l'escorcoll de casa seva
no trobaren res d'incriminable, però van veure que a les
parets de la seva
habitació hi havia aferrats il·lustracions de Le Petit Parisen sobre la
detenció i la mort de Ravachol. Durant el
seu interrogatori negà ser anarquista i fins i tot els
desacredità, tot assegurant
que mai no hi havia assistit a reunions polítiques i que
fins i tot no s'havia
inscrit en les llistes electorals des que havia arribat al barri el
1892.
Processat per «associació criminal», va
ser tancat a la presó parisenca de
Mazas. El 6 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i
el juny
de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El seu nom figurà en
diversos registres
d'anarquistes de diversos anys (1894, 1896 i 1901). El 6 de febrer de
1908 es
casà al XVII Districte de París amb la costurera
Clémentine Eélie Grennepois,
vídua de Léon Constant Linof. En aquesta
època treballava de lampista i vivia
al número 54 del carrer de la Jonquière de
París. Posteriorment s'instal·là a
Saint-Ouen (Illa de França, França), on vivia al
número 5 del carrer Vincent. Cyprien
Charrié va morir el 14 de desembre de 1929 a l'Hospital
Bichat de París
(França). ***
Foto
policíaca de Léon Foussard (2 de juliol de 1894) - Léon Foussard:
El
7 de novembre de 1867 neix a Dangeul (País del Loira,
França) l'anarquista Léon
Eugène Pierre Foussard. Sos pares es deien
Pierre Foussard, soldat
destinat a Toló (Provença, Occitània),
i Rose Lebel, modista. Es guanyava la
vida com pintor en la construcció. El 17 de juny de 1887 va
ser condemnat pel
Tribunal de Le Mans (País del Loira, França) a un
dia de presó per «cops i
ferides». Aquest mateix tribunal el va condemnar el 4 de
novembre de 1887 a 15
dies de presó pel mateix delicte, el 15 de maig de 1888 a 10
dies per
«ultratges i violències a agents» i el 3
d'octubre de 1890 per «embriaguesa i
ultratges a agent». En 1887 va ser sortejat a l'Ajuntament de
Le Mans i
incorporat al 153 Regiment d'Infanteria, però l'11 de
novembre de 1889 va ser
llicenciat per bronquitis. En 1887 col·laborà en
la redacció d'un periòdic
anarquista que es va intentar crear a Le Mans i assistia regularment a
les
reunions anarquistes d'aquesta població. La policia el
considerava «perillós»
per mor del seu caràcter «exaltat» i per
les seves borratxeres. Cap el 1890
treballava a l'empresa de pintura Demazure de Pontoise (Illa de
França, França)
i el comissari de policia d'aquesta població el considerava
«perillós». El juny
de 1892 s'instal·là a París
(França), moment en el qual no treballava en el seu
ofici de pintor i en diverses ocasions va haver de demanar allotjament
a l'asil
de nit que hi havia al número 14 del bulevard de Vaugirard.
Va ser detingut a
París a resultes duna baralla amb una dona amb la qual
vivia. Entre el 5 de
juliol de 1892 i l'11 d'octubre de 1893 treballà de pintor
per a l'empresa de
papers pintats David Jeune de Bougival (Illa de França,
França). En 1894 visqué
un temps, gairebé en la indigència, amb sa mare
al número 20 del carrer Foisy de
Le Mans. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes
establert
per la policia. En aquesta època sobrevivia de vendre diaris
(L'Intransigenant, La
Patrie, Le Radical,
etc.) i vivia maritalment amb la jornalera i bugadera
Félicité Rosalie Coupé, a
qui segons la policia prostituïa. El 30 de juny de 1894 el
prefecte de policia
ordenà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota
l'acusació d'«associació
criminal» i l'endemà el comissari
Pélardy del barri de Gros Caillou es presentà
al seu domicili, al número 13 del carrer de l'Exposition,
però ell havia sortit
amb un company; l'escorcoll no tingué cap resultat per a la
policia. Va ser
finalment detingut amb altres 154 anarquistes de la regió
parisenca; portat a
comissaria, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 com a
«anarquista militant» en el registre
antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i
tancat a la presó
parisenca de Mazas. El 6 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i
el 4 de
juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 31 de desembre de 1896
va ser
inscrit en el registre d'anarquistes de la policia i en aquesta
època vivia al
número 14 del Champs de Mars. El 15 de desembre de 1899 sa
companya Félicité
Rosalie Coupé, amb qui s'havia casat, va morir; en aquesta
època vivia al
número 17 del bulevard de Grenelle de París. El
17 d'abril de 1900 va ser esborrat
del llistat d'anarquistes. El 8 de març de 1902 es
casà al XV Districte de
París amb la cuinera Célestine Dessiger i en
aquest moment encara vivia al
bulevard de Grenelle. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Notícia d'una de les conferències de Marie Murjas apareguda en el periòdic marsellès La Calotte del 7 d'abril de 1901 - Marie Murjas: El 7
de novembre –el certificat de
defunció cita erroniament el 8 de novembre– de
1876 neix a Plouaret (Lannion,
Bretanya) la religiosa i després lliurepensadora i
anarquista atea Marie-Yvonne
Kamoal, més coneguda com Marie Murjas,
pel llinatge de son company, i
que també va fer servir el nom de Marie Lapeyre.
Fill d'una família
benestant, sos pares es deien Yves Marie Kamoal, sastre, i Marie Jeanne
Le Calvez,
domèstica. El 16 de maig de 1894 entrà al convent
de trapenques de
Saint-Paul-aux-Bois (Picardia, França) i sota el nom de Soeur
Scolastique
prengué l'hàbit de novícia el 22 de
novembre d'aquell mateix any; el 31 de
juliol de 1896, però, abandonà sense professar la
congregació. Esdevingué
anarquista i en 1898 fou una de les fundadores de la Lliga dels Drets
de l'Home
i col·laborà amb la Libre Pensée, fent
propaganda, mitjançant conferències
contradictòries, contra els convents de clausura i a favor
de l'ateisme. Des de
maig de 1900 passà a residir al número 56 de
l'avinguda Gambetta de Nimes
(Llenguadoc, Occitània). Participà en la
propaganda antimilitarista, fent
conferències i editant cartells, especialment el
març de 1901 a Nimes. Moltes
de les seves conferències serviren per fer
col·lectes de suport a determinades
causes, com ara la de Brest (Bretanya) per al repatriament de
l'anarquista
Théodule Meunier, condemnat a treballs forçats a
perpetuïtat colònia
penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa), la de
Castèurainard (Provença,
França) a favor dels vaguistes de Chalon (Roine-Alps,
Arpitània), o la de Canes
(Provença, Occitània) per a les
famílies de la matança de Rússia de
1905. A
Nimes conegué el sabater anarquista Adrien Jacques Murjas,
que esdevingué son
company, residint plegats al número 10 del carrer de la
Madeleine. En 1901 va
fer una gira de propaganda antireligiosa per Bèlgica. En
aquesta època
participà activament en les activitats del Grup Llibertari
d'Estudis Socials
(GLES), que es reunia a l'antiga seu de la Borsa del Treball, al
número 7 del
carrer Saint Paul. Durant l'estiu de 1901 realitzà una gira
de conferències al
centre i a l'est de França. El setembre de 1904
formà part de la representació
francesa de la Libre Pensée que es reuní en un
congrés internacional d'aquesta
organització a Roma (Itàlia). La seva campanya
anticlerical i atea va ser tan
intensa que l'octubre de 1904 les monges del convent de trapenques de
Saint-Paul-aux-Bois redactaren una carta explicant el seu cas que
publicaren en
els periòdics catòlics. A finals de febrer de
1905 el Tribunal Correccional
d'Épinal (Lorena, França), a resultes d'una
denúncia de Dom Étienne, prior de
la Trapa, i Soeur Adélaïde, superiora de l'abadia
de Sètfonts (Llenguadoc,
Occitània), condemnà el periòdic Le
P'tit Falot de Rambervillers
(Lorena, França) a 100 francs de multa i a 500 francs per
danys i perjudicis
per haver reproduït una conferència seva
considerada difamatòria. Amb son
company recorregué les fires i mercats llenguadocians venen
quincalleria.
Segons la policia, anava freqüentment a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) i es
reunia amb diferents companys, com ara Victor Alzas i Pierre Panel.
Anys més tard
abandonà el moviment llibertari. Segons la policia, sota el
nom de Marie
Moissac fou l'amant de Sébastien Faure, amb qui
havia fet conferències. El
20 de febrer de 1904 es casà al V Districte de
París (França) amb Léon
François
Vire-Lapeyre, exmilitar que tenia una ocupació de caixer i
recaptador. Marie
Murjas va morir el 15 de desembre de 1906 a Les Sables-d'Olonne
(Poitou,
França), on s'havia instal·lat amb sa parella. ***
Benoît Broutchoux, assegut al centre, amb altres membres del comitè de vaga (Courrières, 1906). Fotografia Baron - Benoît Broutchoux: El 7 de novembre de 1879 neix a Essertenne (Franc Comtat, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines, el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Lazarette Clair, va fer de jornalera i portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després –per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat «per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat per Émile Basly. Novament detingut, fou condemnat per «atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editant L'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la «Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per «incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. El 8 de novembre de 1914 es casà a Montcenis (Borgonya, França) amb l'anarquista Fernande Marie Anna Richir. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot. Benoît Broutchoux va morir el 2 de juny de 1944 a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània). ***
Jean
Joseph
Couture fotografiat per l'Studio Harcourt (París, 1950)
[militants-anarchistes.info]
- Jean Couture: El
7 de novembre de 1884 neix a Pantin (Illa de França,
França) l'arquitecte i
astrònom anarquista, i després comunista,
Jean Joseph Couture. Sos pares es deien Jean Couture i Anne Virginie
Durantond. En 1902
s'allistà voluntari per tres anys a l'exèrcit per
reemplaçar son germà petit
Raymond Gilbert que s'acabava de casar i havia estat triat al sorteig
de
quinta. En 1908 viva a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de
França, França) i treballava
d'obrer mesurador en la construcció. El 17 d'octubre de 1908
es casà a Le Pré-Saint-Gervais amb Louise
Émile Wagner. En 1909
publicà el pamflet A la porte
l'assassin!, on denuncià
l'assassinat del pedagog llibertari Francesc Ferrer i
Guàrdia i criticà
durament les autoritats espanyoles. A començament dels anys
deu vivia al número
10 del carrer Gambetta de Châtillon-sous-Bagneux i en aquesta
època formava
part del grup «Amis du Libertaire». Mobilitzat
durant la Gran Guerra, en la
primavera de 1916 era sotstinent del 51 Regiment d'Infanteria i el
febrer havia
estat ferit a Cumières-le-Mort-Homme (Lorena,
França) durant l'ofensiva
alemanya sobre Verdun. Després de la seva
convalescència, va ser traslladat a artilleria
i encapçalà el Service de Renseignement et
d'Observation Terrestre (SROT, Servei
d'Intel·ligència i d'Observació
Terrestre). Acabà la guerra com a tinent i va
ser condecorat amb la Legió d'Honor i amb la Creu de Guerra
amb Palma i
Estrella. Posteriorment s'adherí al Partit Comunista
Francès (PCF). Entre 1921
i 1938 fou arquitecte municipal de Châtillon-sous-Bagneux. En
1929 va ser
nomenat oficial d'acadèmia del Ministeri de
l'Educació Pública i en 1935
oficial d'instrucció pública del citat ministeri.
En 1935 col·laborà en La
Construction Moderne. Fou president
d'honor de la Federació Nacional dels Arquitectes de
Col·lectivitats Públiques
i Organismes Assimilats (FNACPOA). Estudiós de l'astronomia
des de jove, fou
membre de la Societat Astronòmica de França
(SAF), col·laborà en els seus òrgans
d'expressió L'Astronomie
i Bulletin de la
Société Astronomique de
France et revue mensuelle d'astronomie, de
météorologie et de physique du globe
i destacà pels seus estudis sobre la temperatura solar i per
l'interès de crear
observatoris populars. Jean Couture va morir el 30 de novembre de 1973
a Châtillon-sous-Bagneux,
actual Châtillon (Illa de França,
França). ***
Portada
del fullet Cris de haine,
paroles d'amour. Prose rythmée (1905) - Achille Légeret: El 7
de novembre de 1886 neix a Bourges
(Centre, França)
l'obrer metal·lúrgic, escriptor,
antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Pierre Achille
Légeret. Son
pare, Silvain Légeret, era comptable públic de
recaptacions i sa mare, Marie Clémence Chotard, feia de
llevadora; també llogaven
habitacions moblades i guardaven els infants, especialment els dels
militants
anarquistes de Bourges. Després d'haver assistit a l'Escola
Nacional
Professional de Vierzon (Centre, França),
aconseguí una excel·lent educació
primària superior. A començaments de segle sembla
que formà part de la Libre
Pensée. Un informe policíac del 6 de maig de 1904
el qualificà com «l'antimilitarista
més violent i perillós de la nostra
ciutat». El seu domicili, al carrer
Bouillet de Bourges, fou el centre de les activitats
llibertàries de la
localitat. El juliol de 1905 creà el periòdic
anarquista bimensual Les Semailles. Journal
anarchiste, que
publicà tres números i deixà de sortir
en octubre. En aquest any també publicà Soldat-putain. Récits en prose
rythmée i
Cris de haine, paralos d'amour. Prose
rythmée. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1905
acollí Miguel Almereyda durant
la seva estada a la ciutat. En aquesta època
milità en l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA) promoguda per Ernest Girault,
organitzant
reunions publiques amb aquest, aferrant cartells i distribuint
pamflets. En
aquesta època col·laborà en L'Anarchie.
Obrer metal·lúrgic, sembla que
treballà als
tallers de Maseiras
(Poitou-Charantes, França) i participà activament
en la
lluita sindical,
sobretot a partir de 1906, quan va ser nomenat vicepresident de la
Borsa del
Treball de Bourges, amb la militant llibertària
Eugénie
Giraud com a
secretària. Tingué bones relacions amb els
socialistes
del grup encapçalat per
Édouard Vaillant dins de la Borsa del Treball, sobretot amb
el
seu secretari
general Pierre Hervier, però sense abandonar les seves idees
anarquistes. El 7
de juliol de 1907 mantingué una violenta polèmica
amb
Jean Jaurès en un míting.
L'octubre de 1907 va ser cridat a files i incorporat en el 4t Regiment
d'Artilleria
d'Héricourt (Franc Comtat, França) i la
Prefectura el va
inscriure en el
«Carnet B» dels antimilitaristes. A finals de 1909
va ser
llicenciat. El 8
d'octubre de 1911 la lògia maçònica
«Travail
et Fraternité» de Bourges refusà
unànimement
d'admetre'l a la francmaçoneria per la seva
«notorietat
excessivament
desafortunada» –el 24 de juliol de 1920 ho va
intentar de
bell nou i sembla que
també sense èxit. El 15 d'octubre de 1911 durant
una
discussió amb el company
llibertari Marius Truchard, qui el va acusar de dedicar
«masses
atencions» a la
seva companya, resultaren ferits ambdós per trets disparats
per
Légeret amb una
pistola. En 1912 prengué la paraula en nombroses reunions
públiques a la regió
Centre (Bourges, La Guerche, etc.) contra la guerra, parlant en nom de
la
Federació Comunista Revolucionària (FCR), del
Sindicat de
Metal·lúrgics de
Maseiras i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries
(JSR).
Entre 1913 i
1914 fou secretari adjunt de la Borsa del
Treball i amb aquest càrrec realitzà
la campanya per la pau i contra la
«Llei dels tres anys», que instaurava un servei
militar de tres anys amb la
finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una
guerra amb Alemanya. El 26 de
maig de 1913, quan els motins a les casernes, la policia
escorcollà el seu
domicili, però sense trobar res de comprometedor. Quan entre
juliol i agost de
1913 el secretari general de la Borsa del Treball Pierre Hervier
restà empresonat
per la seva participació en la campanya d'«El Sou
del Soldat», ocupà el seu
lloc. Per mostrar la seva solidaritat amb Pierre Hervier,
votà el 3 d'agost de
1913 per la seva candidatura d'amnistia al Consell del Districte. El 31
de
juliol de 1914 prengué la paraula, al costat dels
socialistes, en un míting
contra la guerra, encara que mesos després aquests
s'adheriren a les
«necessitats de la defensa nacional». El
març de 1915 es va reincorporar al 1er
Regiment d'Infanteria i en 1917 va ser destinat a uns establiments
militars de
Bourges. L'11 de desembre de 1917 es casà a Bourges amb
Pauline Rosalie
Aucouturier. El gener de 1918 declarà el seu
internacionalisme
contra la guerra.
Gràcies a ell, el 28 d'abril de 1918 es va votar per
unanimitat la vaga per al
Primer de Maig i fou un dels seus organitzadors, aconseguint que
gairebé vint mil
persones es manifestessin als crits de «Fora la guerra! Visca
la Pau!», tot
cantant L'Internationale. El vespre
d'aquell dia, s'adreçà a la gentada des de la
terrassa de la Borsa del Treball i
l'endemà sis-centes persones es reuniren a
Saint-Germain-du-Puy (Centre,
França) per a fer un pícnic, menjant, cantant,
ballant i escoltant-lo recitar el
seu monòleg Ce que c'est qu'un
soldat.
La vaga continuà algunes setmanes, però quan
entre el 19 i el 20 de maig de
1918 assistí al «Congrés
Minoritari» de Sant-Etiève (Arpitània),
la vaga
s'esgotà i el 22 de maig es votà la represa del
treball. Per mesura disciplinària,
les autoritats militars suspengueren la seva pròrroga
d'incorporació, el destinaren
al 85è Regiment d'Infanteria de Cosne-Cours-sur-Loire
(Borgonya, França) i l'enviaren
al front. En 1919 va ser llicenciat i reprengué la seva
activitat sindical
enquadrat en la Unió Departamental de la
Confederació General del Treball
(CGT). El 28 de novembre de 1919 presidí un
míting contra la intervenció a
Rússia. Segons la policia, en una reunió
pública celebrada el 21 de març de 1920
«sostingué de manera violenta les teories
bolxevics». Malgrat la seva
col·laboració amb el sector esquerrà
del Partit Socialista, restà fidel a les
seves idees anarquistes. En el Congrés Departamental de la
CGT de juliol de
1920 signà amb Venise Gosnat l'ordre del dia
«minoritari». No sabem res més de
la seva activitat durant els anys posteriors. El seu últim
domicili va
ser a Sainte-Radegonde-en-Touraine (Centre, França;
actualment és el
barri de Saint-Ragonde de Tours). Achille Légeret va morir
el 19 de
desembre de 1951 a l'Hospital de Tours (Centre,
França). ***
Carlo
Molaschi (1924) - Carlo Molaschi: El
7 de novembre de 1886 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el propagandista anarquista
i resistent antifeixista Carlo Molaschi, que va fer servir diversos
pseudònims (Charles l'Ermite,
Iperboreo, Dottor
Stockmann,
etc.). Sos pares es deien Giacomo Molaschi i Virginia Conti. Fill d'una
família
modesta, sos pares eren els guardians d'un palau noble a la
plaça milanesa del
San Sepolcro. Un cop acabat els estudis primaris, amb 11 anys
començà a
treballar com a dependent en una merceria i, alhora,
continuà la seva educació
en una escola nocturna. A començament del segle XX
començà a acostar-se als
cercles llibertaris, arran d'escoltar el propagandista anarquista
Pietro Gori.
També s'inicià en la lectura de
clàssics del pensament, com ara Siddharta
Gautama, Friedrich Hölderlin, Henrik Ibsen, Friedrich
Nietzsche, Lev Tolstoi, Otto
Weininger, Oscar Wilde, etc. En 1901 va ser detingut per primer cop
arran d'una
vaga general quan distribuïa pamflets subversius als voltants
del Teatre Líric
de Milà; aquest fet va suposar el seu acomiadament de la
feina, cosa que endurí
les seves relacions familiars ja difícils. Posteriorment
entrà a treballar com
a aprenent de comptable a l'establiment industrial
«Seveso» de Cusano Milano (Milà,
Llombardia, Itàlia), feina que va mantenir durant 16 anys.
En aquests primers
anys del segle intensificà la seva militància i
començà la seva tasca de
propagandista, fent servir diversos pseudònims (Charles l'Ermite, Iperboreo,
Dottor Stockmann). En aquesta
època
destaquen les seves col·laboracions sota la
rúbrica «In sordina», publicats en
el periòdic Il Libertario
de La
Spezia (Ligúria, Itàlia). També
freqüentà el Circolo di Studi Sociali (CSS,
Cercle d'Estudis Socials) de Milà. Entre 1909 i 1910
publicà el periòdic Sciarpa
Nera. En aquest període
mantingué una estreta relació amb l'advocat
llibertari Luigi Molinari, que
sempre va veure com a un mestre i el seu punt de referència
cultural i polític,
col·laborant intensament en la Universitat Popular de
Molinari i en la revista L'Università
Popolare, i participant també
activament en la preparació i en la fundació de
l'«Escola Moderna Francisco
Ferrer», encarregant-se de la seva administració.
Tota aquesta activitat li va
portat problemes amb la justícia i va ser detingut i
apallissat en diverses
ocasions a la presó de San Vittore de Milà, cosa
que soscavà la seva salut i on
s'encomanà del mal que sempre li va acompanyà, la
tuberculosi, que procurava contrarestar
amb la seva afició per la muntanya. Quan esclatà
la Gran Guerra i portà la
crisi ideològica dins del moviment llibertari,
s'encarregà de la revista Il
Rebelle, portaveu dels anarquistes antiintervencionistes,
que volia contrarestar la propaganda exercida pels anarquistes
intervencionistes integrats en el periòdic La
Guerra Sociale. En aquesta època
esdevingué, amb Leda Rafanelli, amb qui
des de 1913 tindrà una profunda amistat, i Giuseppe Monanni,
en el principal exponent
de l'anarcoindividualisme d'aleshores, molt important a
Milà. En aquesta època
es va veure molt influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche,
sobre tot
pel que fa al seu pensament sobre el «superhome»,
i, donada la seva passió pel
teatre, per l'obra dramàtica d'Henrik Ibsen, de qui va
prendre el pseudònim Dottor
Stockmann, especialment pel seu
«menyspreu pel ramat humà». Es va veure
atret per referents culturals molt
diversos i inusuals en el moviment llibertari del moment, com ara el
pensament
oriental o els textos clàssics dels estoics (Marc Aureli,
Epictet, etc.). El
febrer de 1915 va ser detingut per distribuir pamflets incitant els
soldats a
la desobediència. Abans que dirigís la revista Cronaca Libertaria (del 3 d'agost a l'1
de novembre de 1917),
conegué la mestra de primària Maria Rossi (Petra,
MR, etc.), immersa de ple en la
renovació pedagògica portada a terme per
Molinari. Va ser assistint a les
reunions d'aquest grup pedagògic que Molaschi
conegué Rossi i Rafanelli. A
començament de 1918 va ser enrolat en el 192
Batalló de la Milícia Territorial
de Melzo (Llombardia, Itàlia), però per la seva
mala salut va ser llicenciat
l'estiu d'aquell any. Aquesta breu experiència militar el va
introduí més en el
pessimisme i en el pensament individualista i nihilista, que
donarà lloc a
l'edició de la revista Nichilismo
(1920-1921). Durant la primavera de 1918 es casà amb Maria
Rossi. En 1919 fundà
la llibreria «Tempi Nuovi» i el primer
Comitè Pro Víctimes Polítiques de la
postguerra.
En aquesta època, abans de la fundació de Nichilismo,
la seva posició teòrica es
caracteritzà per una mena d'«ecumenisme»
obert a
tots els corrents de pensament. Durant l'estiu de 1920
participà en la fundació
del diari Umanità Nova,
dirigit per
Errico Malatesta, del qual fou un dels grans animadors. Durant
l'octubre de
1920, arran de la detenció del grup redactor d'Umanità
Nova, assumí durant uns mesos la
direcció del periòdic. La
suspensió del quinzenal Nichilismo,
que havia dirigit entre el 5 d'abril i el 6 de desembre de 1920,
coincidí amb
una nova mutació teòrica que l'allunyà
del corrent individualista, a causa
sobretot de la participació de seguidors d'aquesta
tendència en actes terroristes,
i l'acostà al corrent majoritari del moviment anarquista,
més associatiu i
solidari, que donà lloc a la publicació de la
revista Pagine Libertarie (del 16
de juny de 1921 al 15 de febrer de 1923)
i a les seves col·laboracions en la revista Pensiero
e Volontà. Després de reactivar
l'oficina de correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), en 1924 promogué la revista de
cultura social L'Università Libera;
també en 1924
publicà el llibre Federalismo e
libertà,
on reivindica el federalisme bakuninista. En 1925 proposà la
supressió de la Unió
Sindical Italiana (USI) i la creació dels Grups Llibertaris
Sindicalistes (GLS)
dins de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL,
Confederació General del
Treball). Amb l'arribada del feixisme, la seva activitat
política no cessà, fet
que li va portar detencions, escorcolls domiciliaris i intimidacions de
tota
mena. La seva vida i la de la seva companya en aquests anys negres va
ser molt
dura, buscant feina i intentant mantenir-la. En 1926 se li va prohibir
l'ensenyament per motius polítics, cosa que
malmenà encara més la seva situació
econòmica. Fou en aquest mateix any quan Luigi Fabbri i sa
família fugí, amb el
seu suport, a Suïssa cap a un exili del qual no retornaria. En
1941, en plena
II Guerra Mundial, va ser detingut i confinat al camp de
concentració d'Istonio
Marino (Vasto, Abruços, Itàlia) durant nou mesos.
En tornar-hi, es va
traslladar primer a Chiavenna (Llombardia, Itàlia), on
participà indirectament
en la Resistència de la zona, i després a Cusano
Milanino, on entrà en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) clandestí i
s'integrà activament en la lluita antifeixista.
Després de la II Guerra Mundial
s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI),
participant en l'administració
municipal de Cusano Milanino, primer rebutjant el càrrec
d'alcalde que se li va
oferir i posteriorment acceptant ser sots alcalde i una assessoria, amb
el
suport de sa companya mestra, en la regidoria d'Educació
durant el decenni
posterior. Carlo Molaschi va morir el 26 de maig de 1953 a Cusano
Milanino
(Milà, Llombardia, Itàlia) a causa de la seva
tuberculosi crònica. En 1959 es
va publicar el seu llibre pòstum Pietro
Gori
i en 1991 es va reeditar el seu Federalismo
e libertà. Una escola pública de Cusano
Milanino porta el seu nom. ***
Florencio
Edo Isquierdo (esquerra) i Ricard Sanz en el comandament de la "Columna
Durruti"
a Madrid - Florencio Edo Isquierdo:
El 7 de
novembre de 1897 neix a Alcalá de la Selva (Terol,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Florencio Edo Isquierdo. Sos pares es deien
Isidoro Edo i
Emerenciana Isquierdo. Obrer en una foneria,
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament militar de juliol de 1936
lluità
contra els feixistes als carrers de Barcelona (Catalunya) i
després en les
milícies al front d'Aragó.
Encapçalà l'anomenada Oficina Auxiliar
confederal.
Com a miner a Utrillas (Terol, Aragó), fabricà
explosius per a la «Columna
Durruti». Després de la mort Buenaventura Durruti,
fou capità auxiliar de
Ricard Sanz García al front de la columna. En
l'Exèrcit de la II República
espanyola arribà al grau de capità. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a
França. Després treballà a
l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on
va
caure malat per la dura feina i hagué de passar sis anys en
un sanatori. El 6
de juny de 1946 assistí al Ple clandestí del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
que se celebrà a Mauriac (Alvèrnia,
Occitània). En l'exili treballà d'obrer
agrícola i milità en la
Federació Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF) i en la Federació Local
d'Ais de Provença de la CNT. Visqué a Arle
(Provença, Occitània) amb sa companya Gloria
García. Florencio Edo Isquierdo va morir el 19 de novembre
de 1962 a Les Milles (Ais de Provença, Provença,
Occitània) i va ser enterrat l'endemà al
cementiri d'Ais de Provença. ***
Necrològica
d'Antonio Cañizar Agut apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de novembre de 1969 - Antonio Cañizar Agut: El 7 de novembre de 1905 –algunes fonts citen erròniament el 7 de setembre de 1906– neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antonio Cañizar Agut. Sos pares es deien Joaquín Cañizar i Adelaida Agut. Crescut en una família llibertària, treballà de jornaler als camps i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), freqüentant assíduament el Centre Obrer de Massalió. Intervingué en l'aixecament anarquista de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat entre el 16 de desembre de 1933 i el 13 de gener de 1934 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Participà activament en les dues col·lectivitats agrícoles que hi hagué a Massalió durant la Revolució espanyola. El maig de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser destinat a una unitat d'obres i fortificacions. Entre el 7 d'abril de 1938 i gener de 1939 visqué refugiat amb sa família a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Barcarès. Acabà establint-se amb sa família a Dreux (Centre, França), on a més de formar part de la Federació Local de la CNT milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En morir sa companya Herminia Florencia Arrufat Tirado en 1959, també de família llibertària, el deixà amb quatre infants petits i cinc anys després morí son fill Jaime Cañizar Arrufat en accident laboral, deixant companya i dues filles. El seu domicili va ser emprat com a refugi dels companys perseguits. Antoni Cañizar Agut patí sobtadament un atac cardíac quan passava uns dies de vacances i va morir el 15 d'agost de 1969 al Centre Hospitalari de Narbona (Llenguadoc, Occitània), essent enterrat el 22 d'agost a Dreux. ***
Notícia
sobre Ramon Rosich Armora apareguda en el periòdic
falangista de Soria Labor
del 19 de maig de 1938 - Ramon Rosich Armora: El 7 de novembre de 1907 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Rosich Armora, conegut com Caragol. Sos pares es deien Agustí Rosich Romà i Rosa Armora Cervelló. Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Flix. El 10 de juny de 1934 va ser detingut, amb altres companys, per participar en un tiroteig amb la força pública. Durant la Revolució fou membre del Comitè Local de la CNT i durant la guerra prestà els seus serveis a la frontera de Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). L'abril de 1941 va ser capturat pels franquistes a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) i enviat a la presó de Tarragona. Jutjat en consell de guerra el 3 d'agost de 1942, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar», acusat d'haver participat en els anomenats «Fets de la Fatarella». Ramon Rosich Armora va ser afusellat, juntament amb el confederal Josep Cases Porta (Ton), el 26 de novembre de 1942 a la presó de Pilats de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Estava casat amb Teresa Codina i deixà dos infants. ***
Albert Camus fotografiat per Cecil Beaton (1946) - Albert Camus: El 7 de novembre de 1913 neix a Mondovi (Constantina, Algèria) –actualment Dréan, El-Taref, Algèria– el novel·lista, assagista, dramaturg, filòsof i pensador llibertari Albert Camus, una de les figures claus de la literatura universal del segle XX. Fill d'una humil família de colons francesos (pieds-noirs) dedicats al conreu de l'anacard al departament de Constantina. Sa mare, Catalina Elena Sintes, nascuda a Birkadem (Algèria), i de família oriünda de Menorca (Illes Balears), era analfabeta i gairebé sorda totalment. Son pare, Lucien Camus, treballava en una finca vitivinícola, a prop de Mondovi, per a un comerciant de vins d'Alger, i era d'origen alsacià, com molts altres pieds-noirs que havien fugit arran de l'annexió d'Alsàcia per Alemanya durant la guerra francoprussiana. Mobilitzat durant la Gran Guerra, fou ferit en combat durant la batalla del Marne i morí a l'hospital de Saint-Brieuc el 17 d'octubre de 1914, fet pel qual sa família es traslladà al barri de Belcourt d'Alger a casa l'àvia materna. Estudià els primers estudis a l'escola municipal de Belcourt, atiat pels professors, sobretot Louis Germain que l'ajudà en les beques, i després, a l'institut becat, per Jean Grenier, qui el va introduir en la lectura de la filosofia, especialment Nietzsche. Després d'aprovar el batxillerat en 1930, obtingué un diploma d'estudis superiors en lletres, en la rama de filosofia, ja que la tuberculosi li va impedir participar en l'examen de llicenciatura. En 1932 publicà els primers textos en la revista Sud. Apassionat pel teatre, fundà a Alger fundà el «Théâtre du Travail», que en 1937 reemplaçà pel «Théâtre de l'Equipe». Altra de les seves passions fou el futbol, jugant en l'equip de lliga regional «Racing Universitaire» d'Alger. En 1933 participà amb el moviment antifeixista Amsterdam-Pleyel i en 1934 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'any següent abandonà el Partit a causa de profundes discrepàncies, com ara el Pacte Germanosoviètic i el seu suport a l'autonomia del Partit Comunista Algerià (PCA) del PCF. En 1934 es casarà amb Simone Hie, matrimoni que es dissoldrà dos anys després a causa de la dependència d'aquesta als psicofàrmacs; sis anys després es casarà amb Francine Fauré i tingué com a amant «estable» la gran actriu de l'època María Casares, filla de Santiago Casares Quiroga, ministre i president del Consell de Ministres de la II República espanyola. En 1936 estrenà la seva obra teatral Révolte dans les Asturies, sobre la insurrecció i repressió d'aquesta revolució espanyola. En 1937 publicà L'envers et l'endroit i l'any següent Noces. A més de crear una casa de cultura a Alger, entrà a treballar en Alger Républicain, òrgan del Front Popular, creat per Pascal Pia, on la publicació de la seva investigació Misère de la Kabylie tindrà un gran ressò. En 1940 el Govern General d'Algèria prohibeix el diari i el posa en la llista negra per evitar que trobi feina. Aleshores, marxà a París i trobà feina com a secretari de redacció del diari Paris-Soir. Fou exclòs de l'exèrcit per la seva delicada salut minada per la tuberculosi. En 1942 publicà L'étranger, que fou l'inici de la seva celebritat, i Le mythe de Sisyphe. En 1943 entrà en la prestigiosa editorial parisenca Gallimard com a lector de textos i agafà la direcció del periòdic clandestí de la Resistència contra l'ocupació nazi Combat –el seu lema era «De la Resistència a la Revolució»– quan Pascal Pia fou cridat per ocupar funcions de responsabilitat en aquesta. D'aquesta època són les seves Lettres à un ami allemand (1943-1945). En 1944 estrenà Le malentendu i un any més tard Caligula, escrita en 1938. En 1947 publicà La Peste. En 1948 l'anarquista André Proudhommeaux el presentà, per primer cop, en el moviment llibertari, en una reunió del Cercle d'Estudiants Anarquistes com a simpatitzant que ja estava familiaritzat amb el pensament anarquista i, a partir d'aleshores, escriurà per a publicacions llibertàries, especialment Le Libertaire –fou íntim amic del seu director, Georges Fontenis–, Le Monde Libertaire, Le Révolution Proletarienne, Témoins, Défense de l'Homme, Volontà i Solidaridad Obrera, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les reunions de la qual era assidu. Els temes dels seus articles seran força diversos (la bomba atòmica, el moviment de descolonització, la pena de mort, la repressió als països de l'Est, la dictadura del general Franco, etc.), però sempre punyents. Amb el gruix del moviment anarquista, va fer costat la revolta de 1953 a l'Alemanya Oriental i participà en gran nombre d'actes organitzats pel moviment llibertari per denunciar la repressió franquista a Espanya. També va fer costat els anarquistes en 1956, primer a favor de l'aixecament dels treballadors polonesos a Poznan i després en la Revolució hongaresa, i s'afilià, segons alguns, a la Federació Anarquista (FA). En 1952 trencà amb Jean-Paul Sartre arran de la publicació en Les Temps Modernes de l'article que aquest encarregà a Francis Jeanson, on li reprotxava que la seva rebel·lia era «deliberadament estètica». El 8 de novembre de 1955 publicarà una nota en L'Express en defensa del militant llibertari Pierre Morain, condemnat a un any de presó. L'estiu d'aquell any farà costat els redactors del periòdic Le Libertaire i el seu director, Fontenis, i altres militants de la FA detinguts i processats per un tribunal militar. En 1956, a Alger, llançà la seva «Crida a la treva civil», on demanà als combatents independentistes algerians i a l'exèrcit francès que es respectés la població civil, text que fou força criticat per determinats sectors que no van entendre el seu missatge. També en 1956 publicà La chute i l'any següent L'exil et le royaume. En 1957 se li concedí el Premi Nobel de Literatura pel «conjunt d'una obra que posa de relleu els problemes que es plantegen en la consciència dels homes d'avui». A partir de 1959 creà la revista Liberté, per fer costat el moviment llibertari d'objecció de consciència al militarisme (Maurice Laisant, Louis Lecoin, etc.). El seu pensament filosòfic s'oposà al fals humanisme cristià, al marxisme i a l'existencialisme, i la seva «filosofia de l'absurd», lluita contra totes les ideologies i abstraccions no humanes, sempre des d'una perspectiva llibertària. Un bon resum d'aquest pensament es troba en el seu llibre L'homme révolté (1951), on blasma contra tota ideologia «finalista», contra la història i la «tirania de les ideologies», i que fou durament atacat per la seva reivindicació de la revolta pel comunisme estalinista –amb l'anarquista Gaston Leval mantingué una polèmica sobre aquesta obra en Le Libertaire. Albert Camus va morir el 4 de gener de 1960 a prop de Le Petit-Villeblevin (Borgonya, França) en una absurd accident de cotxe i fou enterrat a Lourmarin (Provença, Occitània), on havia comprat una casa. Deixà inconclús un manuscrit «autobiogràfic», Le premier homme, que fou publicat per sa filla en 1994. ***
Joaquim Juste Redón, alumne de l'«Internat-Escola Durruti» de València - Joaquim Juste
Redón: El 7
de novembre de 1922 neix al barri de Mont-Olivet de València
(València, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista
Joaquim Juste Redón –també citat Joaquín
Juste Redón. Era fill d'un militant d'acció de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Milità en les Joventuts Llibertàries i en
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí amb
son pare al
Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT.
En 1937 va ser alumne de
l'«Internat-Escola Durruti» de València,
creat per la CNT amb la finalitat de
capacitar la joventut llibertària, i posteriorment a
l'Institut Obrer de
València fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf
feixista, restà a
la Península, on son pare va ser empresonat. Durant els anys
quaranta lluità en
la clandestinitat i fou un dels reorganitzadors de les Joventuts
Llibertàries,
de la qual va ser secretari general a València. En 1949
passà, amb sa companya Josefa
Cuesta, embarassada de Quim, i sa filla Josefina, a França.
La família va ser
internada en un camp d'internament a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord).
Posteriorment va ser destinat per a treballar d'encofrador a Annecy
(Savoia,
Arpitània) i fou un dels creadors del grup «Mauro
Bajatierra» de Lió
(Arpitània), integrada en la Regional de la CNT.
Més tard emigrà, amb «Passaport
Nansen» i amb el suport de la International Refugee
Organization (IRO,
Organització Internacional dels Refugiats), passant per
Brasil i Argentina, a
Bolívia, on treballà com a cap tècnic
de construcció en una obra civil de
l'empresa «Patiño, Rotschil y Aramayo»
en un barri d'habitatges de La Paz;
posteriorment a Cochabamba (Carcado, Bolívia)
regentà una llibreria i papereria;
tot això, militant amb grups d'exiliats, a més de
mantenir amistat amb
destacats llibertaris i sindicalistes (Juan Lechín,
Líber Forti, etc.). Amenaçat,
en 1953 marxà cap a l'Uruguai, on
s'instal·là definitivament. A Montevideo
connectà amb el Centre Republicà Espanyol i
milità en el «Centro de Almaceneros
Minoriestas». Va ser el fundador de la primera cooperativa de
magatzemers de
caire autogestionària, la primera de l'Uruguai i
d'Amèrica Llatina. En els anys
seixanta i setanta col·laborà en el Movimiento de
Liberación Nacional -
Tupamaros (MLN-T, Moviment d'Alliberament Nacional - Tupamaros),
guerrilla
urbana de l'esquerra radical, i participà en la
formació del Front Ampli (FA),
partit polític esquerrà on s'integrà
l'MLN-T. Va fer diverses visites a
Espanya. En els anys vuitanta gestionà, amb Washington Reino
Sepe, la
Ferreteria Millán. En els seus últims anys
presidí l'Associació Comunitat
Valenciana de Montevideo i el gener de 1993
llançà el seu òrgan
d'expressió El
Miquelet. També fou un dels promotors del
«Pla Volver» de la Generalitat
Valenciana, que facilitava la visita a la seva terra dels valencians
residents
arreu del món. En 1997 impulsà la I
Conferència de Centres Valencians
d'Amèrica, que se celebrà a Montevideo. En 2011
el seu testimoni va ser
recollit en el llibre de Cristina Escrivá Moscardo El
Internado-Escuela
Durruti (1937-1939). Joaquim Juste Redón va morir
el 8 de juny de 2014 a
Montevideo (Uruguai). Sa filla Josefina Juste Cuesta també
és militant anarcosindicalista
i en 2021 publicà el llibre Josefina Juste. Cinco
exilios y una militància,
on aporta moltes dades sobre son pare i sa família. Joaquim Juste Redón
(1922-2014) ***
Luis Andrés Edo (1983) - Luis Andrés Edo: El 7 de novembre de 1925 neix a les casernes de la Guàrdia Civil de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Luis Andrés Edo. Sos pares es deien Román Andrés Fuster, guàrdia civil, i Josefa Edo Bayo. Quan tenia un any es traslladà amb sa família a Barcelona, ja que son pare fou destinat al nou quarter del barri barceloní de Sants. De família catòlica, en aquest barri, educat per capellans i monges, passà sa infància. La Revolució de 1936 el marcà profundament, així com l'educació rebuda en les escoles del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). En 1939 començà a fer feina netejant maquinària i locomotores i realitzant altres feines per a la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE), «niu» de nombrosos militants anarcosindicalistes, on dos anys més tard passà com a aprenent de maquinista. En 1941 s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Restà a la RENFE fins al 1946, quan fou detingut per furtar patates d'un tren, com a part de la campanya de «redistribució» d'aliments que portava la CNT en aquells anys de fam, i tancat un temps a la presó. Quan sortí de la garjola, passà a treballar en el vidre, fabricant termòmetres, una feina insalubre que li causarà greus i permanents problemes de salut en ingerir mercuri i àcid fluorhídric. L'octubre de 1947 fou cridat a files per fer el servei militar, però dos mesos després desertà , creuant clandestinament la frontera vestit de militar cap a França, instal·lant-se a Dijon, on s'afilià a la CNT i a les Joventuts Llibertàries. En aquesta època realitzà diverses incursions clandestines a la Península. En 1952, enmig d'una forta repressió contra la CNT de l'Exili per part de les autoritats franceses arran de l'atracament frustrat a un tren a Lió l'any anterior en el qual resultaren mortes tres persones i nou ferits, tornà a Barcelona, ja que la policia francesa feia la vida impossible als exiliats anarquistes. L'agost d'aquell any, fou detingut per deserció i tancat fins a l'octubre de 1953, quan fou reincorporat a files. A començaments de 1954 desertà de bell nou, però va ser novament arrestat i passà sis mesos empresonat al castell de Figueres. En sortir, s'exilià definitivament a França, integrant-se en el moviment de resistència llibertari antifranquista. En 1955, a París, es relacionà força amb Laureano Cerrada Santos, altre anarquista antic empleat de la RENFE i figura clau en la resistència antinazi i en les xarxes d'evasions, a més de especialista en falsificació de tota casta de documents i de bitllets. A la capital francesa va fer contacte amb les Joventuts Llibertàries i amb diversos membres de la resistència antifranquista, com ara el guerriller urbà Quico Sabaté i el membre de la Comissió de Defensa de la CNT José Pascual Palacios, responsable de coordinar els grups d'acció que operaven a la Península. En 1959 organitzà una reunió entre el comunista Valentín González (El Campesino) i Quico Sabaté sobre coordinació. En aquests anys va fer feina al parisenc Teatre Alhambra-Maurice Chevalier com a assistent del pintor de decorats Rafael Aguilera, heroi de la Guerra Civil i de la Resistència francesa, alhora que cenetista. Aguilera mantingué un important dipòsit d'armes a París per a la Comissió de Defensa de la CNT i un dels seus amagatalls estava al seu taller de les golfes del Teatre Alhambra, on Edo i Lucio Urtubia netejaven i engreixaven aquestes armes. A començaments dels anys seixanta fou nomenat secretari de l'Aliança Obrera –entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)–, secretari de Propaganda del Comitè Nacional de la CNT, secretari de la Federació Local de la CNT de París, secretari general del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l'Exili. En aquests anys freqüentà Octavio Alberola, Joan García Oliver i Cipriano Mera, membres de l'organització «Defensa Interior», secció clandestina del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. El maig de 1965 reivindicà, en nom del «Grup Primer de Maig», grup successor de «Defensa Interior», en una conferència de premsa clandestina a Madrid el segrest del 30 d'abril a Roma del nunci apostòlic espanyol davant el Vaticà Marcos Ussía per exigir la llibertat de tots els detinguts polítics del franquisme. L'abril de 1966, mentre era secretari de la CNT parisenca, va fer una conferència de premsa clandestina a Madrid de condemna del cincpuntisme i poc després es reuní clandestinament amb grups de militants amb la finalitat de contrarestar les maniobres cincpuntistes. El 25 d'octubre de 1966 fou detingut per la Brigada Político-Social (BPS) amb quatre companys, a causa de la delació de l'agent policíac Inocencio Martínez, acusat de planejar el segrest del cap de les Forces Armades nord-americanes a l'Estat espanyol, el contraalmirall Norman Gillette («Operació Durruti») i, d'afegitó, del polític argentí exiliat Juan Domingo Perón. També fou acusat de complicitat en el segrest d'Ussía. A la presó de Carabanchel conegué l'activista anarquista escocès Stuart Christie. Amb el suport d'un grup d'acció parisenc intentà fugir de la presó en dues ocasions. Jutjat el 4 de juliol de 1967, el Tribunal d'Ordre Públic el condemnà quatre dies després a tres anys de presó per associació il·lícita (membre de les Joventuts Llibertàries), a sis anys per possessió il·legal d'armes, i a una multa de 25.000 pessetes per possessió de documentació falsa. La sentència hagués estat més dura si hagués estat jutjat en consell de guerra, com era el normal, i encausat sota la llei militar per «bandolerisme i terrorisme». En 1968 un col·laborador franquista l'acusarà d'haver realitzat accions terroristes a Bèlgica, però fou absolts d'aquestes acusacions per manca de proves. Després de passar per les presons de màxima seguretat de Sòria, de Segòvia –on organitzà comitès de fugida i muntà nombroses vagues de fam i motins, pels quals purgà molts de mesos a cel·les de càstig– i de Jaén, fou alliberat en 1972. El juny de 1974, fou detingut de bell nou acusat d'associació il·lícita per la seva pertinença als Grups d'Acció Revolucionària Internacional (GARI), per complicitat en el segrest a París del banquer Baltasar Suárez i per la campanya de denúncia contra l'assassinat legal de Salvador Puig i Antich. El 17 de febrer de 1975 per aquest càrrecs fou condemnat a cinc anys de presó, dels quals complí dos, ja que sortí en llibertat gràcies a l'amnistia postfranquista, malgrat haver organitzat un gran motí durant la seva estada a la presó Model de Barcelona. En 1976 se separà de sa companya Rosita, amb qui havia tingut dos fills (Helios i Violeta), ja que ell no va voler tornar a París i ella no volia viure a Barcelona. En aquest anys participà activament a Barcelona en la reconstrucció de la CNT des del Comitè Regional de Catalunya i fou un dels organitzadors del famós míting de Montjuïc del 2 de juliol de 1977 i de les Jornades Llibertàries d'aquell any, a més de realitzar nombrosos mítings per tot arreu. En 1978 començà la seva relació amb Doris Ensinger, amb qui restarà fins a la seva mort. El 4 d'octubre de 1980, just abans del judici dels acusats pel «Cas Scala» –aquest mateix any publicà, amb altres, En relación con el caso Scala–, fou detingut per la policia del ministre de l'Interior Rodolfo Martín Villa i acusat de creació d'una «formació terrorista». La fiscalia demanà 20 anys de presó, però sortí en llibertat provisional l'agost de 1981 i el seu cas es tancà definitivament en 1984 per manca de proves. En 1985 fou el responsable de Solidaridad Obrera i dos anys més tard fou nomenat secretari general fins al 1989 de la CNT de Catalunya, enmig de fortes lluites internes. En 1988 presidí el Ple de la Regional catalana cenetista a Badalona. Arran de totes aquestes disputes, entrà a formar part de la CNT desfederada i en 1997 en fou elegit secretari. Durant els últims anys de sa vida lluità especialment per la restitució del patrimoni i dels bens requisats pel franquisme a la CNT i per la revisió del «Cas Granado-Delgado», col·labora amb la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA) i amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i fomentà el «municipalisme llibertari». Troben textos seus en Boletín FELLA, Catalunya, CNT, Construcción, Extremadura Libre, Historia Libertaria, La Lletra A, Nada, Presencia, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc. En 2002 publicà La Corriente –originalment titulat «El pensamiento antiautoritario»–, una antologia dels seus assaigs a la presó, on desenvolupa les seves idees sobre el pensament i l'acció anarquistes, que s'allunyen del sindicalisme i s'acosten al situacionisme. En 2006 publicà les seves memòries, La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo. Durant els seus últims set anys la greu malaltia que patia el debilità seriosament. Luis Andrés Edo va morir el 14 de febrer de 2009 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) arran d'una insuficiència cardiorespiratòria i va ser incinerat. ***
Josep
Santaló i Gironès - Josep
Santaló Gironès: El 7 de
novembre de 1933 neix a Figueres (Alt
Empordà,
Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Francesc Pere
Santaló i Gironès.
Sos pares es deien Victorià Santaló
Olivés, ferrer, i
Rosa Gironès Romañach. Mecànic
de professió,
estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Escala (Alt
Empordà, Catalunya).
Gran lector, aconseguí una cultura destacable. Durant els
anys de la Revolució,
participà activament en el procés
col·lectivitzador. El 24 d'agost de 1957 es casà
amb Joana Cantero Matías, amb qui tingué dos
infants. Des de finals dels anys
seixanta tingué força contacte amb l'exili
confederal. A partir de la mort del
dictador Franco, ajudà, juntament amb Vicens Soler, a la
reconstrucció de la
CNT de Figueres. A finals de 1987, quan el local de la CNT figuerenca
hagué de
tancar per manca de militància, el seu domicili
passà a convertir-se en
l'adreça confederal. A partir de 1995 participà
activament en l'Ateneu
Llibertari de Figueres. En 1997, quan es tornà a
reorganitzar el sindicat, va
ser nomenat secretari de Jurídica i de Pro-presos del
Comitè Local de Figueres
i en 2005 secretari de Patrimoni del Comitè Regional de
Catalunya. Josep
Santaló i Gironès
va morir l'11 d'abril –algunes fonts citen
erròniament l'1 d'abril– de 2006 al seu domicili
de
Figueres (Alt Empordà, Catalunya) i va ser incinerat. ***
Hugo
Andrés Cores Pérez -
Hugo Cores Pérez:
El 7 de novembre de 1937 neix al barri de
Villa Crespo de Buenos Aires
(Argentina) el
professor,
historiador, periodista i
militant sindicalista i
llibertari, i després polític marxista, Hugo
Andrés Cores Pérez. Fill de pares uruguaians
comunistes, es crià a
Montevideo. Després
d'estudiar a l'«Escuela España» i a
l'Institut Alfredo Vásquez Acevedo (IAVA),
va fer la carrera d'història a
l'Institut de Professors Artigas de Montevideo. En aquests anys
d'estudiant
milità en la Federació d'Estudiants Universitaris
de l'Uruguai (FEUU), de la
qual va arribar a ser secretari general. L'octubre de 1956 fou un dels
fundadors de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU). Va
anar apartant-se de
mica en mica del moviment llibertari en fer costat la
Revolució cubana. Formà
part de l'Associació d'Empleats Bancaris de l'Uruguai
(AEBU), de la qual
presidí el Sector de la Banca Oficial, i fou un dels
fundadors en 1964 de la
Convenció Nacional de Treballadors (CNT), la qual
presidí entre 1969 i 1971. En
1968 fou un dels fundadors de Resistència Obrero-Estudiantil
(ROE). El 23 de
setembre de 1969 i el 23 d'abril de 1971 va ser detingut en el marc de
les
«Mesures Ràpides de Seguretat». Quan el
cop militar del 27 de juny de 1973
participà en la vaga general que contra aquest aixecament es
portà a terme. Amb
l'adveniment de la dictadura militar s'exilià a Buenos Aires
(Argentina). Amb
altres membres de la FAU i de la ROE (León Duarte, Gerardo
Gatti, etc.), fundà
en 1975 l'«anarcomarxista» Partit per la
Victòria del Poble (PVP). El 14 d'abril
de 1975, durant el govern d'Isabel Martínez de
Perón i en el marc de
l'anomenada «Operació
Còndor», va ser segrestat a Buenos Aires per les
forces
armades argentines i va romandre 20 dies desaparegut i
sotmès a tortura fins
que, gràcies a la pressió internacional, la seva
situació va ser legalitzada i
restà empresonat nou mesos al Penal de Sierra Chica
(Olavarría, Buenos Aires,
Argentina). Expulsat de l'Argentina, visqué a
París (França), on denuncià
davant el Tribunal Internacional sobre Crims de Guerra
(«Tribunal Russell») les
tortures que havia patit. En 1977 signà, juntament amb
José Díaz, Enrique Erro
i Enrique Rodríguez, un manifest per a la creació
d'un Front Antidictatorial
amb la finalitat d'unir totes les forces de l'exili uruguaià
contra la
dictadura. A principis de 1978 s'establí a São
Paulo (São Paulo, Brasil), d'on
va treballar activament contra la dictadura uruguaiana. Aquest mateix
any va
fer una crida als periodistes denunciant l'anomenat «Segrest
dels uruguaians» o
«Cas del segrest de Porto Alegre», alertant de la
detenció il·legal, amb la
complicitat dels serveis secrets brasilers, dels dos activistes
uruguaians Lilián
Celiberti i Universindo Díaz, fet que salvà la
vida de la parella. Cap a finals
de 1983 retornà a l'Argentina i el 31 de desembre de 1984,
després de la
caiguda de la dictadura, passà a viure a l'Uruguai. Entre
1989 i 1994 fou
diputat pel Moviment de Participació Popular (MPP), que
formà part del Front
Ampli (FA), i posteriorment secretari polític de l'aleshores
president del FA i
després president de la República Oriental de
l'Uruguai, Tabaré Ramón Vázquez
Rosas. L'abril de 1991 patí un atemptat amb bomba que
destruí el seu automòbil
i provocà danys importants al seu domicili. Durant aquests
anys sempre lluità
contra la impunitat dels crims del terrorisme d'Estat. Fou secretari de
l'«Instituto Raíces y Caminos de
América Latina y el Caribe» i
col·laborà amb
el Centre de Documentació dels Moviments Armats (CeDeMa).
Com a periodista
col·laborà en La
República i Compañero,
entre d'altres publicacions,
i fou autor de diversos llibres d'història
contemporània de l'Uruguai i sobre
els moviments socials, com ara El 68
uruguayo (1984 i 1997), Aporte a la
historia del movimiento obrero uruguayo (1989), La lucha de los gremios solidarios (1947-1952).
Neo-batllismo, protesta
social y Fuerzas Armadas (1989), Uruguay
hacia la dictadura, (1968-1973). La ofensiva de la derecha, la
resistencia
popular y los errores de la izquierda (1999), Luchas
obreras en los 50 y la unidad sindical (1999) i Memorias de la Resistencia (2002), entre
d'altres. Durant l'última època de sa vida fou
secretari general del PVP. Hugo
Cores Pérez va morir el 6 de desembre de 2006 d'un ictus
cerebral a Montevideo
(Uruguay) i va ser enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. En
2007
Sara Méndez i Raúl Olivera publicaren l'antologia
de textos Hugo Cores. La memoria combatiente. ***
Eliseo
Bayo Poblador - Eliseo Bayo: El 7 de novembre de 1939 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor, assagista i militant llibertari, i abans i després comunista, Eliseo Antonio Bayo Poblador. Durant quatre anys estudià al seminari d'Alcorisa –on coincidí amb el Cura Pérez i Domingo Laín, entre d'altres–, però abandonà la carrera sacerdotal fortament marcat per l'experiència. A Barcelona (Catalunya) estudià Humanitats i Filosofia i després es matriculà a l'Escola Oficial de Periodisme, on conegué la futura escriptora i advocada feminista Lidia Falcón, que esdevindrà sa companya fins a 1983. En aquests anys treballà primer en una companyia d'assegurances i després com a corrector en l'editorial Plaza & Janés, afiliant-se al comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que abandonà poc després. Després treballà un temps de periodista en Solidaridad Nacional i El Noticiero Universal, realitzant reportatges de caire social, i poc després es traslladà a Saragossa per fer el servei militar. Quan feia la mili contactà amb les Joventuts Llibertàries i milità activament en aquesta organització clandestina. Entre 1961 i 1962 treballà en El Heraldo de Aragón. En 1962 publicà la seva traducció directa del llatí de Las confesiones de San Agustín. El 17 d'octubre de 1962 va ser detingut i tancat a la presó Model de Madrid. Acusat de pertànyer a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de redactar el periòdic clandestí Juventut Libre, el 22 de setembre de 1963 va ser jutjat a Madrid i condemnat a 11 anys de presó, que purgà a Burgos –els seus companys Toco Pesina i Rafael Borao van ser condemnats a tres anys. Durant el seu tancament, amb Jorge Conill Valls, també militant llibertari, s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE). Un cop lliure, continuà la lluita antifranquista i per la qual cosa fou detingut en diverses ocasions per «propaganda il·legal» –en una en fou implicat en l'atemptat a una cafeteria del carrer Correu de Madrid, en el qual no prengué part. En 1968 va escriure amb la seva companya Lidia Falcón El libro de la vida sexual, gran èxit editorial que signà l'afamat psiquiatra Juan José López Ibor. Es llicencià en Ciències de la Informació en la Universitat Autònoma de Barcelona i es doctorà en Tècniques d'Investigació de la Història de l'Art. En 1984 presentà el seu testimoni en el documental de TVE España historia inmediata. Los anarquistas. Posteriorment, el 10 d'octubre de 1984 va ser condemnat a 18 mesos de presó per sis delictes d'injúries i dos de calúmnies per l'Audiència Provincial de Barcelona arran d'una article sobre l'«Afer Matesa» publicat en la revista Interviú. Assolí una reconeguda fama com a escriptor i periodista especialitzat en reportatges de temàtica social. Viatjà arreu del món i esdevingué políglota (llatí, francès, italià, francès, rus, grec, portuguès, xinès, etc.). En 1980 participà en la Setmana Cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1983 s'instal·là a Mèxic, on aprengué nàhuatl i estudià a fons l'art i la cultura prehispàniques. En 1990 presentà un llibre de Francisco Olaya a Barcelona i en 1993 participà en els debats de l'Exposició sobre l'Anarquisme. A començaments dels 2000 s'establí a Casp i presidí Compromiso Por Caspe (CPC), agrupació política d'electors del municipi de Casp. En 2008 s'instal·là a Barcelona. Trobem articles seus en infinitat de publicacions, com ara Actual (que dirigí), Autogestión, Compromiso, Cuadernos para el Diálogo, Destino, La Gazeta Ilustrada, Interviú, Poder y Libertad, Repórter, Sábado Gráfico, etc. És autor d'Adolf Eichman, la historia de un acorralado (1962), Blanco y negro en el Congo (1962), En la pendiente (1968), El miedo, la levadura y los muertos (1968), Els pescadors (1968), República Dominicana (1968), Desafío en España (1970), Trabajos durso de la mujer (1970), El manifiesto de la tierra (1973), Oración de campesinos (1974), Portugal, en libertad condicional (1974), De qué viven y por qué no mueren los españoles (1975), Los atentados contra Franco (1976), Sueños, discursos y destrucción de inocentes (1976), Orquesta por la libertad (1978), Els catalans. Vida i costums (1979), El día de los jueces (1982), Descubro y acuso (1984), Diez ideas para levantar a España (1986), La niebla es un espejo vacío (1994 i 2000), Cazadores de sombras (1996), GAL. Punto final (1997), Estrictamente prohibido. Reportajes censurados y otros relatos de la España negra (1998), Y el cielo es nuestra casa (1998 i 2013, poemes), Puro desastre (1999), La niebla es un espejo vacío (2000), Dios toro poderoso (2007), Y el cielo es nuestra casa (2013), De todas las vidas que no pude tener (2019), Los Siglos de Oro de la poesía prehispánica mexicana y el Siglo de Oro español. Un paralelismo asombroso (2021), etc.
Defuncions
Florencio Sánchez - Florencio Sánchez: El 7 de novembre de 1910 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Florencio Antonio Sánchez Mussante, considerat una de les figures principals del teatre d'ambdues ribes del Río de la Plata. Havia nascut el 17 de gener de 1875 a Montevideo (Uruguai); fill d'Olegario Sánchez i de Josefa Mussante, va tenir 11 germans. Després d'abandonar els seus estudis secundaris, va alternar sa vida entre Montevideo, Buenos Aires i Rosario. Va ser en aquestes ciutats on va desenvolupar una intensa tasca periodística (La Voz del Pueblo, El Siglo, La Razón, El Nacional, El País) i teatral. En 1893 es va instal·lar a La Plata, on va treballar en l'Oficina d'Estadística i d'Indentificació Antropomètrica, que havia instituït el policia Juan Vucetich. Quan va esclatar la guerra civil a l'Uruguai en 1897 es va incorporar en les files revolucionàries d'Aparicio Saravia contra el president Juan Idiartetot, seguint la tradició política de sa família blanca; ocasió en la qual va fer contacte amb algunes destacades personalitats de la intel·lectualitat, com ara Eduardo Acevedo Díaz. Consternat pel clima que envolta l'aixecament, va desertar i es va passar al Brasil. D'aquest període sorgirà el seu desencant total per les postures polítiques tradicionals i el seu alineament amb els grups anarquistes que aleshores circulaven, pel Río de la Plata, al voltant dels cercles d'immigrants europeus. Després va retornar a Montevideo, on va ingressar al Centre Internacional d'Estudis Socials, organització llibertària de caràcter literari el lema del qual era: «L'individu lliure en la comunitat lliure»; també va fer conferències d'ardorós fervor anàrquic i va intervenir en el quadre teatral de la institució llibertària. A Rosario va ser secretari de la redacció de La República, publicació dirigida per Lisandro de la Torre, on va publicar nombrosos articles de caràcter politicosocial i anarquistes, sempre caracteritzats pel seu realisme crític i mordaç que va caracteritzar la seva producció teatral. Va accentuar la seva militància anarquista a Buenos Aires, escrivint articles en La Protesta i en la revista El Sol, dirigida per Alberto Ghiraldo, i participant en el moviment anarcosindicalista. Les seves obres Ladrones y Puertas adentro s’inscriuen en aquest model llibertari. El 25 de setembre de 1903 es va casar amb Catalina Raventos (Catita) i els seus padrins van ser José Ingenieros i Joaquín de Vedia. També en 1903 va escriure el sainet La gente honesta i la seva primera obra teatral Canillita, que va representar-se per una companyia espanyola de sarsueles. Apassionat observador, va tenir com a temes preferits per a les seves obres de teatre, que va representar a ambdues ribes del Río de la Plata, els referits al món proletari: la família, el conventillo, els immigrants, les misèries, el món laboral, la vida quotidiana, etc. Entre les seves obres de teatre podem destacar (les dates corresponen als anys d'estrena): La gente honesta (1903, reanomenada Los curdas), M'hijo el dotor (1903), Canillita (1903), Cédulas de San Juan (1904), La pobre gente (1904), La gringa (1904), Barranca abajo (1905), Mano santa (1905), En familia (1905), Los muertos (1905), El conventillo (1906), El desalojo (1906), El pasado (1906), Los curdas (1907), La tigra (1907), Moneda falsa (1907), El cacique Pichuleo (1907), Los derechos de la salud (1907), Nuestros hijos (1908), Marta Gruni (1908) i Un buen negocio (1909). El 25 de setembre de 1909 va embarcar cap a Europa al vaixell italià «Príncipe di Udine» com a comissionat oficial del president uruguaià, Claudio Williman, per informar sobre la conveniència o no que l'Estat uruguaià participés en una projectada Exposició Artística a Roma, arribant a Gènova el 13 d'octubre de 1909. Després de passar uns mesos gastant en disbauxa una important suma de diners sobre una avançada dels drets de representació de les seves obres a Europa en diferents ciutats italianes i franceses, malalt de tuberculosi, va morir a les tres de la matinada del 7 de novembre de 1910 a l'Hospital de Caritat «Fate Bene Fratelli» de Milà (Itàlia), on havia estat internat cinc dies abans per una bronquitis al pulmó esquerre. El 21 de gener de 1921 les seves restes mortals van arribar a Montevideo i portades al Panteó Nacional. En homenatge a l'escriptor, en la data de la seva mort, es commemora el «Día del Canillita», el venedor de diaris al carrer, al Río de la Plata. ***
Foto
policíaca d'Adrien Moucheraud (4 de març de 1894) - Adrien Moucheraud:
El 7 de novembre de 1912 mor a París (França)
l'aeronauta anarquista
Eugène Adrien Moucheraud –sovint citat
erròniament de diferents maneres (Mouchereau,
Moucherot, etc.). Havia nascut el 15 de
març de 1865 al IV Districte de París
(França). Era fill de Lambert Moucheraud, pintor en la
construcció, i de Victoire Honorine Tiphaine, placera de
mercat, i era el
tercer de cinc infants, entre ells l'anarquista Paul Yves Moucheraud.
Fins als
12 anys anà a l'escola, moment en qual entrà
d'aprenent en una linotípia. Cap
el 1885 s'integrà en el moviment anarquista i
assistí especialment a les
reunions del grup «La Vengeance» del V Districte de
París. El 18 de desembre de
1885 va ser detingut quan aferrava cartells del Comitè
Executiu Revolucionari
(CER), on s'anunciava un míting l'endemà a la
plaça del Châtelet de París. L'11
de juny de 1886 va ser condemnat a París a dos mesos de
presó per «provocació
d'atropament» i l'11 de setembre d'aquell any a 15 dies de
presó pel mateix
motiu. El 4 de maig de 1886 va ser condemnat a un mes de
presó per «estafa». A
principis de la tardor de 1886 assistí amb son
germà a les reunions del Grup
d'Estudis Socials (GES) del V Districte de París, que havia
substituït el grup
«La Vengeance», i se n'encarregà de la
correspondència. En 1887, amb altres
companys (Octave Jahn, Alexandre Murjas, Paul Paillette i Alexandre
Tennevin),
creà el periòdic L'Avant-garde
Cosmopolite, del qual va ser gerent. Es
presentà com a candidat abstencionista, en nom del grup
«Le Léopard du
Panthéon», a les eleccions municipals del 8 de
maig de 1887. Freqüentà la major
part dels grups anarquistes parisencs d'aleshores i el 8 d'octubre de
1887
prengué la paraula en la reunió celebrada a la
Sala Gaucher organitzada pel grup
anarquista «Germinal», on reivindicà
l'anarquia i l'acció individual
d'anarquistes com Clément Duval i Charles Gallo. En aquesta
època estava lligat
a anarquistes destacats, com ara Bonneau, Chauvière, Dejoux,
Landriot, Lucas,
Renard, Seillery, Soulage, Sureaux
o
Tortelier. El desembre de 1887 el seu nom es va tenir en compte per la
gerència
del nou periòdic Ça Ira. En
la primavera de 1888 vivia al número 46 del Quai
d'Anjou i era un dels animadors de la Lliga dels Antipatriotes. A
finals de
1888 va ser un dels organitzadors, amb Georges Brunet, del nou grup
«La
Jeunesse Socialistes des Écoles», del qual va ser
nomenat secretari, i vivia al
número 25 de Quai de la Tournelle. Dedicat professionalment
a l'aerostació,
construí aparells d'aviació. El 10 de maig de
1890 va fer la seva primera
ascensió en globus davant de la Torre Eiffel. El 22 d'abril
de 1892 el seu
domicili, al número 43 del bulevard Saint-Germaine, va ser
escorcollat i la
policia trobà exemplars dels cartells Le
Père Peinard au populo, Les
anarchistes au peuple de Paris i el manifest La
Jeunesse Socialiste des
Écoles, on ell signava com a secretari. L'1 de
gener de 1894 un nou
escorcoll del seu domicili donà un resultat negatiu. El 3 de
març de 1894
s'ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu interrogatori
per «associació
criminal» i l'endemà, davant la seva negativa a
obrir la porta, la policia
hagué de cridar un serraller; en aquesta
perquisició la policia trobà un
punyal, una col·lecció del periòdic L'Avant-garde
Cosmopolite, un
exemplar de La Révolte sobre el
procés de Ravachol, diversos cartells
anarquistes, un exemplar de Le procès des
anarchistes de Lyon, una cartell
de la Lliga dels Antipatriotes dirigits als reclutes, un cartell del
grup
anarquista «Le Léopard du
Panthéon», correspondència i altres
documents; durant
tot l'escorcoll insultà i amenaçà els
agents. Detingut i portat a la comissaria
de Saint-Germain-des-Prés, durant l'interrogatori es
declarà nihilista i amic
de l'anarquista Stanislas Padlewski. L'endemà, 4 de maig, va
ser fitxat en el laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el jutge
d'instrucció Henri Meyer
ordenà que fos examinat pels metges per determinar el seu
estat mental i la
seva responsabilitat penal. El 16 de juny de 1894 va ser posat en
llibertat
provisional, però poc després, el 30 de juny,
s'ordenà un nou escorcoll pel
mateix motiu i l'1 de juliol va ser detingut i portat a la
presó parisenca de
Mazas; en aquesta ocasió declarà que ja no tenia
relacions amb el moviment
anarquista i que només s'ocupava del seu treball de
tipògraf i dels seus
estudis d'aerostàtica. Gràcies a la
pressió dels habitants del seu barri, el 10
de juliol de 1894 va ser posat en llibertat. El 20 de juny de 1895 el
jutge
Meyer ordenà el sobreseïment del seu cas. El 26 de
desembre de 1897 resultà
greument ferit a resultes de l'explosió del motor per a un
globus dirigible que
estava construint per a l'empresa de Georges Besançon,
director de l'Escola
Superior de Navegació Aèria; ferit amb greus
cremades al cap, també va perdre
l'ús de quatre dits de la mà dreta. Com a membre
de la Societat Francesa de Navegació
Aèria (SFNA), i tècnic aerostàtic de
l'empresa «Prosper-Lambert», va fer
nombroses conferències i estudis, a més de
dirigir el dirigible Prosper-Lambert.
El 21 de febrer de 1905 es casà a Ivry-sur-Seine (Illa de
França, França) amb
la parisenca Marie Victoire Schmitt. El seu últim domicili
va ser al número 31
del carrer Linné. Adrien Moucheraud va morir el 7 de
novembre de 1912 al seu
domicili del V Districte de París (França). Adrien
Moucheraud (1865-1912) ***
Henri Roorda - Henri Roorda: El 7 d'octubre de 1925 se suïcida a Lausana (Vaud, Suïssa) el matemàtic, escriptor, humorista i pedagog llibertari Henri Philippe Benjamin Roorda van Eysinga, també conegut com Balthasar. Havia nascut el 30 de novembre de 1870 a Brussel·les (Bèlgica) en una família lliurepensadora originària d'Snits (Frísia). Son pare, Sicco Ernst Willem Roorda, era funcionari del govern holandès a Indonèsia, però fou cessat a causa de les seves opinions anticolonials –publicà el poema De Vloekzang. De laatste dag der Hollanders op Java door Sentot (La Cançó «Maledicció». Els últims dies dels holandesos a Java per Sentot)– i amistats llibertàries (Élisée Reclus, Pierre Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Multatuli, Lev Metxnikov, etc.) i acabà exiliant-se en 1872 a Clarens, a la riba del llac suís de Léman, i sa mare es deia Selinda Bolomey. Ja de petit conegué al seu veí Élisée Reclus, el qual considerà el seu mestre. Quan tenia 14 anys va començar a escriure i dos anys després va fer amistat amb els fills de Nieuwenhuis que havien anat a estudiar a Lausana. En acabar la primària a Montreax, es llicencià en ciències matemàtiques a l'Escola Industrial de la Universitat de Lausana. Després d'una estada a París (França), va ser nomenat professor d'aritmètica i de matemàtiques, exercint des del 20 de setembre de 1892 al Col·legi de Villamont, a l'Escola Superior i a l'Institut Femení, i des de l'1 de setembre de 1905 al Col·legi de la Mercerie i al «Gymnase de la Cité» de Lausana. Publicà diversos manuals matemàtics (aritmètica, àlgebra, geometria, càlcul mental, etc.) per a l'editorial Payot entre 1912 i 1923. A més, fou un apassionat de la lògica i de la música. Força influenciat pel llibre de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou De l'éducation, adoptà la pedagogia antiautoritària i llibertària i a partir de 1903 impartí nombroses conferències propagandístiques i divulgadores sobre el tema, alhora que col·laborà en el Boletín de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i representà Suïssa en la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, fundada en 1908. A partir de 1910 participà en les activitats de l'Escola Ferrer de Lausana, inaugurada l'1 de novembre d'aquell any pel pediatra llibertari Jean Wintsch, per a la qual redactà la seva «Declaració de principis», i que durà fins al 1919. En la seva opinió, l'error més greu de l'escola del seu temps era que es posava més l'accent en l'adquisició passiva de coneixements que en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals; rebutjava, no obstant això, la fàcil solució d'atribuir aquesta situació a la voluntat d'uns governants interessats en què els futurs ciutadans adquirissin hàbits de servitud intel·lectual; tampoc no creia que es pogués descobrir de cop el sistema educatiu més adequat, ni que hi hagués prou amb atenir-se amb els principis de la ciència –com pensava Ferrer i Guàrdia–; així que la seva proposta educativa es limitava a deixar en llibertat els infants per a desenvolupar les seves facultats, en comptes de coaccionar-los perquè adquireixin de manera passiva un gran nombre de coneixements. Col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Humanité Nouvelle, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, etc. També va publicar en les revistes humorístiques d'Alphonse Allais, satíriques (L'arbalète, La Crécelle, etc.), en publicacions holandeses i suïsses (Cahiers Vaudois, La Gazette de Lausanne, La Tribune de Genève, La Tribune de Lausanne, etc.), moltes vegades signant els seus articles amb el pseudònim Balthasar. És autor d'assaigs, com ara L'École et l'apprentissaage de la docilité (1898), Élisée Reclus, propagandiste (1907), Les tendances de l'enseignement mathématique dans les écoles secondaires du canto de Vaud. Rapport présenté à la Société vaudoise des maîtres secondaires en 1910 per Henri Roorda (1910), Mon internationalisme sentimental (1915), Propos de paix et de guerre (1915, amb altres), Le pédagogue n'aime pas les enfants (1917, 1918 i 1973), Du rôle que peut jouer l'enseignement des mathématiques dans l'éducation intellectuelle des écoliers (1917), Le débourrage de crâne est-il possible? (1924), Avant la grande réforme de l'an 2000 (1925), Le rire et les rieurs (1925), etc.; d'un Almanach Balthasar (1923-1926, 2010); de llibres de cròniques, com À prendre ou à laisser (1919), Le roseau pensotant. Humour de tous les jours (1923), etc.; i de peces curtes de teatre, com Le silence de la bonne (1924), Un amoureux, Un beau divorce, Ligue contre la bêtise (1926), etc. Henri Roorda, deprimit i arruïnat, «neurastènic» segons la premsa, es disparà un tret al cor el 7 de novembre de 1925 a Lausana (Vaud, Suïssa). En 1926 els seus amics publicaren Mon suicide, el seu últim assaig que deixà inèdit, premonitori del seu final. En 1929 el seu amic Edmond Gilliard li dedicà l'assaig A Henri Roorda. Entre 1969 i 1970 es van publicar a Lausana les seves Oeuvres complètes. En 2003 es va crear a Lausana l'Associació dels Amics d'Henri Roorda (AAHR). Entre el 13 de març i el 28 de juny de 2009 es pogué veure a Lausana l'exposició Drôle de zèbre. Henri Roorda (1870-1925), realitzada pel Museu Històric de Lausana i l'AAHR. ***
Giuseppe
Guidi - Giuseppe Guidi: El 7 de novembre de 1931 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'artista i militant anarquista Giuseppe Guidi, també conegut com Sladacc i Activos. Havia nascut el 15 de setembre de 1881 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Sos pares foren Mario Guidi, comerciant d'embotits, i Luigia Galeati. Va fer estudis clàssics al Regio Ginnasio (institut) Torricelli de Faenza, però no els acabà per manca de recursos, ja que son pare morí i deixà la família sense recursos. Després d'això, començarà a militar en l'anarquisme, del qual esdevindrà un actiu propagandista. En 1901 es guanyà la vida embalsamant animals. En 1902 la policia emeté un informe on destacava la forta influència que exercia en els seus companys, gràcies a la seva cultura i el seu tarannà exaltat. Exercí càrrecs de responsabilitat en el grup anarquista «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència) de Castel Bolognese i publicà articles sobre economia i actualitat en els periòdics L'Agitazione (Roma), L'Avvenire Sociale (Messina) i L'Aurora (Ravenna), fent servir el pseudònim Activos. El juliol de 1902 s'instal·là a Sant Zorç di Noiâr (Friül), contractat en una fàbrica com a electricista. Amb ordre d'expulsió per «sospitós d'anarquista», retornà a Castel Bolognese, però el 7 d'agost de 1904 tornà de bell nou a Trieste, on el 20 de novembre fou detingut per la policia amb un grup de paletes per cantar el revolucionari Inno di Caserio i condemnat amb els seus companys a un mes de presó. Després s'establí a Viena (Àustria), on treballà com a pintor i decorador, alhora que cursà estudis de pintura. Després d'haver venut el seu primer quadre en una exposició a Budapest, participà en el «Saló dels Secessionistes» de Viena. El moviment artístic de la Secessió vienesa exercirà una gran influència en la seva producció artística futura. El novembre de 1905 fou expulsat dels territoris austríacs i retornà a Castel Bolognese amb una ordre d'expulsió per «anarquista». Després d'uns mesos a Milà, on no trobà feina, marxà a París, on, obligat per la fam, realitza cartells publicitaris per a comerços, fires, atraccions infantils i circs eqüestres. Així i tot, aconseguí presentar un quadre al «Saló dels Independents». A finals de 1908 s'instal·là definitivament a Milà, on segons la policia «mantenia una conducta regular i no s'ocupava de política». En aquesta època freqüentà el ceramista de Faenza Pietro Melandri. D'antuvi va fer feina en la fàbrica de brodats i passamaneria de Luigi Mori, i, a partir de 1912, obrí el seu propi estudi de pintor. En 1909 escrigué el llibret de l'opereta de Virgilio Ranzato Velivolo. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista Per l'Arte. El novembre de 1915, durant la Gran Guerra, s'allistà voluntari en la Creu Roja. Després de la guerra reprendrà el seu ofici de pintor. Abans de l'arribada del feixisme, Benito Mussolini freqüentà sovint ca seva, ja que estava relacionat familiarment: el pare de Giuseppe Guidi era el germà del pare de Rachele Guidi, esposa del futur dictador. En 1925 el prefecte de Milà envià una comunicació al Ministeri de l'Interior on informava de la decisió de suspendre la vigilància que es mantenia a Giuseppe Guidi, ja que des de 1918 feia bondat i només es dedicava a l'art (olis, aiguaforts, gravats, esmalts, etc.) i a fer exaltació pública del moviment feixista. Gabriele d'Annunzio, que l'apreciava, l'encarregà un esmalt sobre coure («Via Crucis») per al seu Il Vittoriale de Gardone Riviera. En 1926 li fou atorgada una plaça com a professor de tècniques de gravat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Milà. Durant els anys del feixisme realitzà nombroses exposicions, inclosa la seva participació en la XVII Biennal d'Art de Venècia de 1930. *** Foto policíaca de Charles Malato (ca. 1905) -
Charles Malato:
El 7 de novembre de 1938 mor
a París (França)
el
destacat periodista,
escriptor, dramaturg, corrector d'impremta, lliurepensador,
maçó i
propagandista anarquista, sindicalista i anticlerical Charles Antonio
Malato –la partida de
defunció cita Armand Antoine
Charles
Malato de Cornet–,
conegut com Charles
Malato i que va fer servir diversos pseudònims (Polydore Barbanchu, Cosmos,
La Cocarde, Talamo,
Thiosse, etc.). Havia nascut el 2
de juliol –algunes
fonts citen erròniament el 3 de juliol– de 1856 –la partida de
defunció i algunes fonts policíaques citen
erròniament el 7
de setembre de 1857– a
Foug (Lorena, França).
Son pare, el rendista Antonio Malato de Cornet (Antoine
Malato),
nascut a Sicília, combaté en la
Revolució italiana de 1848 i per això
s'hagué
d'exiliar a França, lluitant posteriorment en l'aixecament
del 2 de desembre de
1851 i en la Comuna de París; sa mare, Marie-Louise-Octavie
Hennequin, era
natural de Lorena. En 1894 ambdós, per orquestrar una
fallida fraudulenta de la
seva botiga, van ser condemnats a la deportació a Nova
Caledònia i son fill,
que aleshores acabava els seus estudis clàssics i es
preparava per a estudiar
medicina, els seguí, embarcant tota sa família
l'1 de març de 1875 a bord del
vaixell Var al port de Brest
(Bretanya). A Nova Caledònia Charles Malato
treballà com a telegrafista i, molt
interessat per la cultura canac, va ser, amb Louise Michel, un dels
pocs
francesos que va fer costat la revolta nativa de 1878. Sa mare
morí en la
deportació, però son pare va ser agraciat el 27
de novembre de 1879, amnistiat
l'11 de juliol de 1880 i retornà amb son fill a la
metròpoli el juny de 1881.
En aquesta època Charles Malato es definia com a
«republicà internacionalista».
En arribar a París visqué als baixos fons del XX
Districte i treballà com a
redactor de l'Agence Continentale, una agència de premsa
econòmica i política
dirigida per l'exgaribaldí Raqueni. L'antic communard
Olivier Pain el va fer entrar en la redacció del
periòdic radicalsocialista Le
Réveil Lyonnais, però aquesta
publicació
ràpidament va declarar-se en bancarrota, retornant a
l'Agence Continentale. En
aquesta època, a més de prendre
consciència socialista, va escriure la seva
primera novel·la de fulletó, David
Marx,
per al diari francoitalià de Raqueni La
Gazette du Soir i quan aquesta publicació va fer
fallida creà la seva
pròpia agència de premsa, l'Agence Cosmopolite,
que editava despatxos traduïts
de la premsa estrangera i que durà fins la seva
detenció l'abril de 1890. Entre
1884 i 1885 llegí assíduament La
Bataille,
diari socialista de l'antic communard
Prosper-Olivier Lissagaray, però el trobà molt
moderat. Durant l'estiu de 1885
assistí a un míting de l'anarquista Joseph
Tortelier que el va deixar fortament
impressionat i l'octubre d'aquell any prengué part en una
manifestació popular
contra el diari Le Gaulois, que
havia
il·luminat la seva façana per a celebrar la
victòria reaccionària en les
eleccions legislatives, i fou allà on pronuncià
el seu primer discurs de manera
improvisada. Amb Jacques Prolo, Léon Ortiz (Schiroky)
i el desertor belga Gérondal, membres del grup literari
«Cercle de la Butte»
que es reunia a Montmartre, fundà el Grup Cosmopolita,
políticament acostat al
periòdic Le Cri du Peuple,
editat per
Séverine, i que tingué la seva primera
aparició el maig de 1886 durant la
commemoració de la Comuna de París al cementiri
de Père-Lachaise. El setembre
de 1886 aparegué el primer número del
periòdic La Révolution
Cosmopolita. Journal révolutionnaire socialiste
indépendant, que publicà quatre
números amb una tirada de 5.000 exemplars.
L'ebenista Émile Méreaux s'adherí al
Grup Cosmopolita per a fer proselitisme
anarquista i gràcies a ell el grup es decantà pel
pensament llibertari. Després
que nombrosos italians entressin en el grup, s'intentà crear
una Lliga
Cosmopolita, rèplica a la Lliga dels Patriotes de Paul
Déroulède. El desembre
de 1887, amb altres nombrosos anarquistes, es barrejà amb
els manifestants
boulangistes, però el seus eslògans de
«Visca la Social!» van ser emmudits pels
de «Visca Boulanger!»; engegaren aleshores una
campanya de mítings sota el
títol «Ni parlamentarisme, ni dictadura: la
Social!». El juliol de 1888, amb
Léon Ortiz i Alain Gouzien, edità el
número únic del periòdic L'Esprit de Révolte. En
aquesta època
conegué Ernest Gegout, que en aquell moment dirigia el
setmanari socialista
revolucionari anarquitzant L'Attaque,
amb qui començà a col·laborar amb
Sébastien Faure i Lucien Weil, entre
d'altres, i s'adherí a la idea de la «vaga
general» i el sindicalisme revolucionari
promogut per Joseph Tortelier. Sobre aquest tema, l'agost de 1888, va
fer un
míting, amb Joseph Tortelier i Louise Michel, durant la vaga
dels terrelloners
parisencs. Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en
el Congrés
Anarquista Internacional, celebrat a la Sala del Commerce de
París, on parlà
sobre l'actitud dels anarquistes en cas de guerra i lloà la
insurrecció armada.
En aquests anys fou corresponsal del periòdic anarquista
londinenc Freedom. En 1889
publicà el seu primer
llibre polític, Philosophie de
l'anarchie,
on criticà l'«ultraespontaneisme»,
característic de l'anarquisme d'aquells
anys, i on reivindicà la necessitat d'un
«programa» revolucionari
anarcocomunista i criticà alguns axiomes llibertaris, com
ara el refús absolut
al vot, idees que van ser respostes per Jean Grave en La
Révolte. Abans de l'1 de maig de 1890 L'Attaque va deixar-se de publicar per
les denúncies judicials a
causa d'un article seu titulat «La lutte» i el 28
d'abril va ser condemnat, amb
Ernest Gegout, a 15 dies de presó i a 3.000 francs de multa
i aquell mateix dia
el Ministeri de l'Interior francès redactà una
decret d'expulsió al seu nom
acusat d'«agitador italià», argumentant
que son pare mai no es va naturalitzar
francès i que sa mare havia perdut la nacionalitat en
casar-se amb un
estranger. Malato i Gegout purgaren la pena a la presó
parisenca de
Sainte-Pélagie i poc després se sumà
Jean Grave, condemnat a sis mesos de presó
per un article publicat en La
Révolte,
moment en el qual Malato i Grave es van reconciliar de les seves
anteriors
disputes. El juliol de 1891 Malato i Gegout van ser alliberats i per a
evitar
un escàndol el Ministeri de l'Interior suspengué
la seva expulsió. Ambdós
publicaren aleshores un llibre en clau d'humor sobre les seves
experiències a
la presó, Prison
fin-de-siècle, i
paral·lelament publicà Révolution
chrétienne et révolution sociale,
marcadament sindicalista i pro feminista.
En 1892 desaprovà la campanya contra el Primer de Maig
engegada per Sébastien
Faure. Arran dels atemptats de Ravachol de març de 1892, que
provocaren la
primera gran ona repressiva antianarquista, decidí, abans de
ser detingut,
exiliar-se i el 4 d'abril, transvestit de pastor anglosaxó,
desembarcà a
Londres (Anglaterra). Per evitar els confidents policíacs,
sovint va fer servir
el pseudònim Polydore Barbanchu
i a
la capital anglesa es guanyà la vida fent classes de
francès i exercint de
secretari d'Henri Rochefort, escriptor pamfletari també
exiliat. Durant aquesta
època mantingué la corresponsalia de Londres per
al periòdic L'Intransigeant,
signant les
col·laboracions sota els pseudònims Cosmos
i La Cocarde. El desembre de 1892,
amb Nicolas Nikitine, creà Le
Tocsin,
periòdic anarquista dels exiliats londinencs partidari de la
violència política
i de l'entrada dels anarquistes en els sindicats i que
perdurà fins l'octubre
de 1894. A Londres col·laborà en Fortnighty
Review, freqüentà Émile Pouget
i els cercles anarquistes francesos,
italians i britànics; especialment milità en el
grup «L'Avant-Garde», amb
Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i Louise Michel. També
formà part del comitè
organitzatiu d'una festa al Grafton Hall que se celebrà l'1
d'abril de 1893, on
estrena el vodevil en un acte Mariage par
la dynamite. Setmanes després, l'abril de 1893,
amb Errico Malatesta i Josep
Delorme (Bercknell),
marxà cap a
Brussel·les (Bèlgica) per a participar en un
eventual cop de mà en ocasió d'una
vaga general, que resultà un fracàs. El 12 de
gener de 1894 marxà cap al nord
d'Itàlia amb la intenció de catalitzar un
aixecament en un moment de revoltes
populars, però amb vuit companys abandonà la
regió de Biella (Piemont, Itàlia)
sense haver aconseguit el seu propòsit, retornant a Londres.
Aquest mateix any,
publicà la seva autobiografia De
la
Commune à l'anarchie. Després de
l'atemptat d'Émile Henry, acceptà concedir
una entrevista al periòdic Le Matin,
que es va publicar el 28 de febrer de 1894, on, després de
mostrar la seva «admiració»
i «respecte» per Auguste Vaillant, que havia
atemptat contra l'Assemblea
Nacional francesa, criticà els atemptats indiscriminats
d'Émile Henry. Després
de l'amnistia de febrer de 1895 retornà a França
i el 26 d'abril d'aquell any
va ser detingut ja que el decret d'expulsió d'abril de 1890
encara era vigent,
essent alliberat dos dies després. També va ser
detinguda i alliberada poc
després la seva companya Louise-Léonie Louis.
Entrà com a redactor de L'Intransigeant,
d'Henri Rochefort, on
va fer campanya contra la monarquia espanyola, capficada en una guerra
colonial
a Cuba i llançada en una sagnant repressió contra
el moviment anarquista. El 10
de setembre de 1896, amb Henri Rochefort i Achille Steens, fou un dels
fundadors del Comitè Francès de Cuba Lliure
(CFCL) i participà en totes les
campanyes que portà a terme fins la seva
dissolució el març de 1897.
Paral·lelament, amb Fernando Tarrida del Mármol,
engegà una campanya per
l'amnistia dels vuit anarquistes condemnats a mort arran dels atemptats
del
carrer dels Canvis Nous de Barcelona («Procés de
Montjuïc»). El 28 de desembre
de 1896 fou un dels oradors del gran míting organitzat pel
CFCL a favor de la
revolució cubana i contra la
«Inquisició espanyola». En 1897, a
instàncies
d'Émile Janvion i Jean Degalvès, va fer de
professor al seu projecte d'escola
llibertària. En aquesta època publicà Les
joyeusetés de l'exil, crònica
humorística de la vida i de les dissensions
dels exiliats francesos a Londres. Durant la primavera de 1898
partí cap a Catalunya,
on alguns amics l'havien cridat per a fer costat l'evasió
del revolucionari anarquista
Ramon Sempau Barril de la fortalesa barcelonina de Montjuïc,
temptativa que
resultà un fracàs. Després
passà a València (País
Valencià), on el juliol
d'aquell any havien esclatat revoltes arran de la derrota espanyola a
Cuba, i a
Cartagena, també en agitació. Amb les mans
buides, retornà a França. En ple
«Cas Dreyfus», abandonà L'Intransigeant,
que havia esdevingut una publicació antisemita, i
col·laborà en L'Aurora,
d'Ernest Vaughan, on també
escrivien els anarquistes Émile Janvion, Bernard Lazare i
Urbain Gohier.
L'octubre de 1898 cosignà (Jean Allemane, Charles-Albert,
Pierre Bertrand,
Aristide Briand, François Broussouloux, Antoine Cyvoct,
Pascal Fabérot,
Sébastien Faure, Émile Janvion, Joindy, Henri
Leyret, Armand Matha, Octave
Mirbeau, Pellerin, Fernand Pelloutier, Émile Pouget,
Valéry) el manifest de la
Coalició Revolucionària, que arreplegava
republicans, demòcrates,
lliurepensadors, socialistes, revolucionaris i llibertaris contra la
reacció
(clericals, realistes, cesaristes, antisemites, nacionalistes, etc.), i
en 1899
entrà en Le Journal du Peuple,
diari dreyfusard d'extrema esquerra
fundat per
Sébastien Faure. L'11 de juny de 1899 prengué
part en la manifestació de
defensa de la República a Longchamp (París,
França), que acabà en desordres i
on va ser detingut; l'endemà, el Tribunal Correccional el
condemnà a 50 francs
de multa per portar «arma prohibida» (un vit de
bou). El desembre de 1899,
després de la fallida de Le
Journal du
Peuple, retornà a L'Aurora
i
durant uns anys es mantingué al marge del moviment
anarquista, ben igual com li
va passar a Sébastien Faure després del
«Cas Dreyfus». En aquesta època
participà en la Lliga dels Drets de l'Home, en la
Libre-Pensée i en la
francmaçoneria, formant part de la redacció de L'Aurora, dedicant-se a l'escriptura i al
periodisme, i
consagrant-se a la lluita anticlerical. Reivindicà, sense
èxit, l'admissió de
les dones en la maçoneria. El 3 d'agost de 1902 va ser
detingut en una
manifestació anticlerical en plena campanya contra les
congregacions
religioses. Quan el juny de 1903 Georges Clemenceau prengué
la direcció de L'Aurore,
abandonà el diari i va
escriure durant un temps en L'Action,
esforçant-se per viure de les seves obres
dramàtiques i de les seves novel·les.
En 1904 la seva peça teatral antireligiosa Fin
du ciel va ser prohibida per la censura. Aquest
període de compromís de
Malato amb el Gran-Orient de França va ser durament criticat
pel moviment
anarquista, des de Jean Grave en Les Temps
Nouveaux fins a Émile Janvien en L'Ennemi
du Peuple, encara que Francis Jourdain, des de Le
Libertaire, recalcava que malgrat la seva
iniciació maçònica mai
no havia adjurat de les seves idees revolucionàries. Tot i
això, en 1908
presentà la seva dimissió de la
francmaçoneria. En 1905 reaparegué en la
tribuna dels mítings obrers i antimilitaristes, fent costat
l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA), creada l'any anterior, i la
campanya
orquestrada per Émile Pouget dins de la
Confederació General del Treball (CGT)
per a la vaga general del Primer de Maig de 1906. Encara que l'any 1905
vingué
marcat per l'anomenat «Cas del carrer de Rohan»:
durant la nit del 31 de maig a
l'1 de juny, a la cantonada dels carrers Rivoli i Rohan, un individu
llançà
dues bombes al seguici del president de la República
francesa Émile Loubet i
del rei Alfons XIII d'Espanya, aleshores de visita a París,
i com a resultat 17
persones resultaren ferides, moltes greument, mentre els caps d'Estat
sortiren
indemnes. L'autor d'aquest fet, que mai no va ser detingut, va ser
l'anarquista
català que responia al nom fals d'Alejandro
Farrás Pina (o Eduardo
Aviñó Torner)
i que alguns han identificat com Mateu Morral Roca i altres com
Fernando Vela.
El fet és que la policia estava al corrent del complot, ja
que el 25 de maig
havia detingut els anarquistes Pedro Vallina Martínez,
Fernando Palacios, Jesús
Navarro Botella i Bernard Harvey com a sospitosos d'haver preparat
l'atemptat.
La justícia francesa inculpà també a
Malato i al sabater Eugène Caussanel, que
jugà el paper de bústia
per a la
correspondència entre el primer i el moviment llibertari
espanyol i que havia
rebut des de Barcelona bombes semblants a les que havien esclatat al
carrer Rohan.
Malato afirmà que mai no havia demanat bombes, de les quals
se'n va desfer, i
que tot era un muntatge preparat per la policia espanyola. El juliol de
1905,
quan encara era a la presó, publicà La
Grande Grève, que va ser ben rebut en els cercles
sindicalistes enfeinats
en la campanya portada a terme per la CGT. Entre el 27 i el 30 de
novembre de
1905 es desenrotllà a l'Audiència del Sena
l'anomenat «Procés dels Quatre» (Malato,
Vallina, Harvey i Caussanel), on Malato va ser defensat per l'advocat
Albert Wilm
i en el qual testimoniaren al seu favor nombroses personalitats (Armand
Matha, Henri
Rochefort, Hinck, Ernest Vaughan, Émile Janvion, Lucien
Descaves, Amilcare
Cipriani, Fortuné Henry, Sébastien Faure,
Liard-Courtois, Charles Martel, Léon
Jaubert, Chauvière, Meslier, Jaurès, Dejeante,
Francis de Pressensé, Aristide
Briand, Gérault-Richard, Estebanes, Fernando Tarrida del
Mármol, Alejandro
Lerroux, etc.). Durant el judici quedaren paleses les manipulacions
policíaques
espanyoles i franceses i els quatre inculpats van ser absolts. Un cop
lliure,
s'integrà en la campanya per la vaga general del Primer de
Maig i el 22 d'abril
participà, amb altres oradors de la CGT i estrangers, en un
gran míting dirigit
als treballadors immigrats a la Borsa del Treball parisenca. El 8 de
juny
prengué la paraula amb Victor Griffuelhes, Beausoleil,
Albert Lévy, Émile
Janvion i René de Marmande, en un míting
d'empleats en vaga. També va fer
promoció internacional d'aquesta campanya tot escrivint un
article per al
número únic del periòdic d'Errico
Malatesta Verso
l'Emancipacione. Fins al 1914 el veurem participant
activament en els actes
del moviment obrer i fent d'orador en mítings llibertaris i
sindicalistes
revolucionaris. Durant la tardor de 1906
col·laborà en L'AIA,
el butlletí d'aquesta organització
antimilitarista editat
per Eugène Merle i Miguel Almereyda. També
col·laborà en La Guerre
Sociale, creat pels dos anteriors i Gustave Hervé.
Durant
el primer semestre de 1907 muntà, amb Sébastien
Faure, una campanya a favor de
Francesc Ferrer i Guàrdia, que es jugava una pena de mort
per «complicitat» amb
l'atemptat de Mateu Morral Roca contra el rei Alfons XIII d'Espanya. El
12 de
juny de 1907 el pedagog anarquista català va ser absolt i
marxà cap a París per
a reunir-se amb els amics que li havien fet costat. La campanya pro
Ferrer
tingué tant de ressò internacional que la Junta
del Partit Liberal Mexicà (PLM),
animada des de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) per
Ricardo Flores Magón, anomenà Malato
portaveu europeu seu i a partir d'aquest moment publicà de
tant en tant
articles sobre la situació social mexicana. En 1908
heretà per sorpresa 100.000
francs d'un vell company desconegut i amb aquests diners
proposà a Émile Pouget
la publicació d'un periòdic. Però
Malato en aquest moment passava dificultats
econòmiques ja que no treballava en L'Aurore
i s'havia d'ocupar de la seva companya aleshores malalta, i finalment
només lliurà
entre 20 i 30.000 francs a Pouget, fet que donà lloc a La Révolution,
publicació en la qual Malato fou un dels seus
redactors principals durant els seus dos mesos d'existència.
A partir de 1908,
amb Sébastien Faure, Armand Matha i Aristide Pratelle,
formà part del Comitè
Francès de la Lliga Internacional per a
l'Educació Racional de la Infància
(LIERI), fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia. Durant la
tardor de 1909
prengué part activa en la campanya per l'alliberament de
Ferrer, qui finalment
va ser executat pel govern d'Antoni Maura Montaner. L'agost de 1910
col·laborà
en el número especial de Les Temps
Nouveaux contra els treballs forçats als batallons
africans (Biribi). En 1911
abandonà La Guerre Sociale,
encara que mantingué
una estreta amistat amb Gustave Hervé, i l'abril d'aquell
any esdevingué un
dels pilars de la redacció de La
Bataille
Syndicaliste. Sense adherir-s'hi, prengué la
paraula en nombrosos mítings
de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i
col·laborà en Le
Libertaire, incloent un llarg
editorial en favor de la Revolució mexicana publicat en el
número del 20 de
maig de 1911. En aquest mateix mes, el seu nom es va veure implicat en
un «complot»
per a atemptar contra diversos establiment de la policia orquestrat per
les
pròpies autoritats i, després que el seu nom
sortís en els diaris, Malato
denuncià el prefecte Louis Lépine i el seu
ajudant Lucien-Célestin Mouquin,
responsables de les «filtracions» a la premsa.
Entre 1913 i 1914 prengué part
en la campanya per l'alliberament d'Augusto Masetti, soldat
italià que havia
disparat contra un oficial per protestar contra la guerra colonial a la
Tripolitana.
L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, fou un dels
que des del si de La Bataille Syndicaliste
reivindicà les
posicions de la CGT de vaga general contra la guerra, però
després modificà la
seva opinió fent una crida a transformar la guerra
imperialista en guerra civil
a Alemanya i criticant els pacifistes. Durant tota la guerra
esdevingué una de
les firmes més bel·licistes i patriotes de La
Bataille Syndicaliste i de La
Bataille, i el febrer de 1916 fou un dels signants del
«Manifest dels
Setze». A començament de 1918 passà uns
mesos a Londres amb son nebot i intentà
ser reclutat i marxar al front, però va ser eximit a causa
de la seva edat. No
obstant això, es presentà voluntari a
França i va ser incorporat el 8 de juny
de 1918, encara que no va ser enviat al front i només va fer
tasques a l'Escola
Militar com a secretari de l'Estat Major, a l'Hospital del
Lycée Michelet de
Vanves i al Centre Faidherbe. Després de la I Guerra Mundial
col·laborà en Les Temps
Nouveaux i Plus Loin,
òrgans dels exanarquistes que havien fer costat la
«Unió
Sagrada». En aquesta època es guanyà la
vida com a corrector a l'Assemblea
Nacional i l'1 de gener de 1928 s'afilià al Sindicat de
Correctors, on trobà
nombrosos llibertaris. Va fer costats les activitats de l'editorial de
«La
Escuela Moderna», que continuava amb la tasca
pedagògica de Francesc Ferrer i
Guàrdia. Entre el 5 d'octubre de 1937 i el 29 de
març de 1938 publicà en el
diari Le Peuple la seva
autobiografia
sota el títol «Mémoires d'un
libertaire». És autor d'Avant
l'heure (1887), Philosophie
de l'anarchie (1889), Prison
fin-de-siècle. Souvenirs de Pélagie
(1891, amb Ernest Gegout), Révolution
chrétienne et révolution sociale
(1891), Mariage par la dynamite
(1893, inèdit), De la Commune
à
l'anarchie (1894), Contes
néocalédoniens (1897, sota el
pseudònim Talamo),
Les joyeusetés de l'exil
(1897), L'homme nouveau (1898), La Prochaine (1899), César.
Pièce satirique en 2 actes
(s.d.), La sape. Pièce sociale en
3 actes
(1900), Barbapous. Drame satirique en 2
actes (1900), Les
mémoires d'un gorille
(1901-1905, com a Talamo), Un jeune marin (1901, com a Talamo), L'admission
de la femme dans la franc-maçonnerie (1902), Les enfants de la liberté
(1903, com a Talamo), Fin de ciel. Fantaisie irreligieuse en 4 actes i 5
tableaux (1904,
inèdita i prohibida per la censura), La
Grande Grève (1905), En
guerre! Pièce
de théâtre (1905), Les
classes
sociales au point de vue de l'évolution zoologique
(1907), Pierre
Vaux ou Les malheurs d'un instituteur (1907), Entre deux amours (1910), L'assassinat de
Ferrer.
Éclaircissements (1911),
Les
Fiancés de l'An II (1911),
Le général
Vendémiaire (1911), Les
Comuneros (1912), Maria
Pacheco (1913), Perdu au Maroc (1915), Le Nouveau Faust. Drame politico-fantaisiste en 4 actes
(1919) i Les Forains (1925). Charles Malato va morir el 7 de novembre de 1938
al seu domicili del XIV Districte de París
(França) i va
ser incinerat quatre dies després al cementiri de
Père-Lachaise. ***
Notícia
de la detenció de Louis Frumence apareguda en el diari
parisenc L'Aurore
del 31 de març de 1900 - Louis Frumence: El
7 de novembre de 1941 mor a Nanterre (Illa de França,
França) l'anarquista
Louis-René Frumence –a vegades citat
erròniament Frumente–,
conegut com Le
Coiffeur. Havia nascut el 29 de març de 1869 al II
Cantó de Nantes (Bro
Naoded, Bretanya). Sos pares es deien Joseph-Marie Frumence, sabater, i
Marie-Magdeleine Chartier, cosidora. Es guanyà la vida
treballant de barber ambulant,
fet pel qual es desplaçava molt. Residí a
Marsella (Provença, Occitània) i
Saint-Symphorien-d'Ozon
(País de l'Ozon, Arpitània). Es
declarà insubmís i passà a
Bèlgica, on treballà
en el seu ofici. En 1889 va ser amnistiat i retornà a
França. A partir de 1892 la
policia el tenia controlat a Lió (Arpitània).
Arran de l'atemptat al cafè
Terminus de París (França) del 12 de febrer de
1894, va ser un dels nou
anarquistes de Lió (Octave Jahn, Louis Morel, Louis Perrody,
etc.) que, segons
la policia, va desaparèixer de la ciutat. L'1 d'abril de
1894 el seu domicili
va ser escorcollat per la policia. Després de l'atemptat
mortal de l'anarquista
Sante Geronimo Caserio, el 24 de juny de 1894, contra el president de
la República
francesa François Marie Sadi Carnot, va ser detingut. En
1895 marxà cap a La
Côte-Saint-André (Delfinat, Arpitània).
Entre 1896 i 1897 participà en les
reunions de la «Jeunesse Nouvelle» (JN, Nova
Joventut). El 26 de desembre de
1896, en una reunió de protesta contra la
repressió al Regne d'Espanya («Procés
de Montjuïc»), pronuncià un violent
discurs, amb atiaments a la sedició i a
l'assassinat, i el 6 de gener de 1897 va ser detingut. Aquell any, es
refugiat
a Montreaux (Vaud, Suïssa) i amb papers falsos sembla que
s'establí a Zuric
(Zuric, Suïssa). Segons la policia de Ginebra (Ginebra,
Suïssa), es tractava
d'un «anarquista molt perillós». El 23
de setembre de 1898 es va decretar la
seva expulsió de la Confederació Suïssa,
juntament amb altres 35 anarquistes (Archimed,
Audibert, Avondo, Balistrato, Basso, Bielli, Boffino, Borgnis,
Cantú, Cenci,
Ceppi, Ciancabilla, Colombelli, Corti, Fortunato, Germani, Ghignola,
Izquierdo,
Lephay, Litkié, Marazzi, Mattei, Mazzoldi, Mozetti, Oliva,
Panizza, Pedeux,
Ravaglia, Ravina, Righetti, Riva, Rizieri, Rossi, Santoro i Sonvico). A
principis de segle figurava en els llistats d'anarquistes desapareguts
i/o
nòmades. El 24 de març de 1900 va ser detingut a
Nantes sota l'acusació
d'insubmissió i tancat a la caserna de Le Cambronne de la
ciutat. Louis Frumance va morir el 7 de novembre de 1941 a l'Hospital de
Nanterre (Illa de França,
França). ***
Charles d'Avray - Charles d'Avray: El 7 de novembre de 1960 mor a París (França) el poeta i cantautor anarquista Charles Henri Jean, més conegut com Charles d'Avray. Havia nascut el 9 de setembre de 1878 a Sèvres (Illa de França, França). Era fill de l'arquitecte i agent d'arrendaments Henri Joseph Charles Jean, conegut com D'Avray, i de Claudine Mélitine David. Va arribar a París en acabar els estudis de secundària en 1898 i dos anys després treballava com a publicista en una publicació titulada Le Tohu-Bohu. En aquesta època va compondre les seves primeres cançons («chansons du trottoir», «chansons des veillées»...) que interpretava als cafès-cantants. Acostat a l'anarquisme a partir del cas Dreyfus, arran de conèixer el company de la mare de Jeanne Humbert, llibertari militant, que el va introduir en els cercles neomaltusians i llibertaris; també va conèixer Sébastien Faure, de qui va tenir molta influència des del punt de vista de l'oratòria. Amb tot aquest bagatge, va decidir servir-se de la cançó per donar conèixer millor l'ideal anarquista. Després de dos anys de tempteigs, va arribar a la conclusió que una conferència adornada amb cançons era la millor manera de fer propaganda. Aleshores va compondre en un any la música i la lletra de 80 «cançons roges» de denúncia contra l'Estat, la religió, el militarisme, les presons... i per exaltar la societat llibertària. Les seves «conferències cantades» estaven compostes per tres tipus de cançons: les que tenien com a finalitat «destruir el passat» (Les géants sur l'Église, Les favorites sur les courtisanes, Les monstres sur la noblesse, Des pyramides aux Invalides sur Napoléon I, Bazaine sur Napoléon III, etc.); aquelles que estaven dirigides contra la III República (Ne votez plus, Bas Biribi, Magistrature, Militarisme, Procréation consciente, Monsieur Schneider et Cie, etc.); i les que exaltaven la societat llibertària del futur (Amour et volonté, L'homme libre, L'Insurrectionnelle, Le Premier Mai, Le triomphe de l'Anarchie, etc.). Cada cançó es lligava a la següent mitjançant una curta argumentació del poeta-conferenciant, tot remarcant les contradiccions. No es va veure lliure de multes i d'estades a la presó per les seves cançons. També va fer classes de solfeig a un grup d'infants (Pupilles du Ille). Va cantar la seva propaganda arreu de França fins a la Gran Guerra i després va obrir un cabaret a Montmartre (Le Grenier de Gringoire) on va interpretar les seves obres, i que actualment encara existeix, a més de fer recitals a altres cabarets montmartrians i del Barri Llatí. Les cançons de Charles d'Avray eren popularíssimes, es cantaven per tot arreu: en grups, en les manifestacions, en els balls, durant les excursions, en les dinades... Les seves cançons han estat contades per nombrosos intèrprets: La Varenne, Jane Janvier, Rachel Le Noël, L. Fausto, Dickson, Dalbret, Henriès, Bérard, Christiane Santerre, Gisèle Lérys, Michèle Guy, Mig David, Marie-May, Sonia Malkine... És autor del llibre Le Livre du souvenir: cinquante poèmes (1957). El 20 de febrer de 1912 es casà al XVI Districte de París amb Rose Clédie Pecollo, de qui es va divorciar, i el 27 de desembre de 1930 es casà a Éragny (Illa de França, França) amb Madelaine Marie Julienne Charlotte Sédillière. Charles d'Avray va morir el 7 de novembre de 1960 a l'Hospital Tenon de París (França), sense haver renunciat a les seves conviccions llibertàries, i fou enterrat al cementiri de Père-Lachaise. ***
Necrològica
de Gaspar Sánchez García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 20 de
gener de 1963 - Gaspar Sánchez
García:
El 7 de novembre de 1962 mor a Canet
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Gaspar Sánchez García. Havia
nascut el 9 de maig de 1901 a Xera (Pla
d'Utiel, País Valencià). Sos pares es deien
Manuel
Sánchez i Toribia García. Va ser un dels
fundadors
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) del seu poble natal. Milicià durant la
guerra civil, va ser capturat al final d'aquesta a Requena (Plana
d'Utiel, País
Valencià) i reclòs a
diverses presons del País Valencià (El Villar, El
Puig, Sant Miquel dels Reis, Presó
Model de València), abans de ser enviat condemnat a treballs
forçats a l'embassament
de Benaixeve. Aconseguí evadir-se amb altres vuit companys
i, després de tres
anys sobrevivint a la muntanya i en estret contacte amb la CNT
valenciana,
pogué passar a França, on treballà
d'obrer
agrícola i milità en la
Federació Local de Carcassona (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT. Sa companya fou Valeriana
Sánchez.
Gaspar Sánchez García va morir el 7 de novembre
de 1962 a
Canet (Llenguadoc, Occitània) població on residia. ***
Valentín
de Pedro - Valentín de
Pedro: El 7 de novembre de 1966 mor a Buenos Aires
(Argentina) el periodista,
escriptor, poeta, dramaturg i traductor anarquista Valentín
de Pedro Antón, que
va fer servir el pseudònim Valentín
de la
Villa. Havia nascut el 16 de desembre de 1896 a San Miguel de
Tucumán (Tucumán,
Argentina). Fill d'immigrants castellans, sos pares es deien Juan de
Pedro i
Joaquina Antón. Va fer els estudis secundaris a Buenos Aires
(Argentina) i
aprengué taquigrafia, activitat amb la qual serví
al poeta Rubén Darío, la
biografia del qual va escriure anys després. Quan era molt
jove s'inicià en el
periodisme i treballà en la revista humorística PBT de Buenos Aires, en la qual
obtingué un premi. Encara menor
d'edat, viatjà com a polissó en un vaixell de
càrrega que hi anava a Espanya i
va ser retornat al port d'origen quan va ser descobert intentant
desembarcar.
En 1916 publicà el quadern de poesies El
ritmo de la idea i en aquesta època va escriure la
seva primera obra
teatral, Con las alas rotas. En
1917
marxà cap a Espanya com a corresponsal de les publicacions
de Buenos Aires Caras y Caretas, Plus Ultra i La
Gaceta. Instal·lat
a Barcelona (Catalunya), en 1918 col·laborà en la
revista Un Enemic del Poble. En
1918 viatjà a Mallorca, on va ser allotjat
a Valldemossa (Mallorca, Illes Balears) per la parella
intel·lectual formada
per Joan Sureda Bimet i Pilar Montaner Maturana. El febrer de 1919
fundà a
Barcelona la revista Río de la
Plata.
En 1920 publicà la seva primera obra a Espanya, Cartas de amor de Clara Matei. En aquesta
època visqué la bohèmia i
va fer amistat amb l'escriptor Rafael Cansinos Assens, assistint a les
tertúlies de Ramón María del
Valle-Inclán, José Ortega y Gasset i Manuel
Azaña
Díaz. Entre 1921 i 1922 viatjà per
Veneçuela. En 1922 retornà a la
Península i
aquest mateix any publicà el seu assaig España
renaciente. Opiniones. Hombres.
Ciudades. Paisajes i la traducció del
portuguès de l'obra de Raúl Brandâo
La farsa. En 1923
col·laborà en Los
Hombres Libres. En aquests anys publicà
articles assíduament en els periòdics madrilenys Estampa, La
Libertad i La Nación.
L'1 d'octubre de 1927 fundà
la revista de crítica teatral La
Farsa.
Publicación semanal de obres teatrales (1927-1936)
i a partir d'aquest any
col·laborà en el diari La
Prensa de
Buenos Aires. En 1932 col·laborà en El
Amigo del Pueblo. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
durant la Revolució espanyola formà part de les
Milícies de Premsa, col·laborà
en publicacions llibertàries (CNT,
Castilla Libre, Juventud
Libre, Solidaridad
Obrera, etc.) i fou redactor en cap d'El
Sindicalista. Durant els anys bèl·lics
fou director de l'Escola
Professional de Capacitació Teatral, organitzada pel
Sindicat Únic Regional
d'Espectacles Públics de la CNT del Centre a la Sala Ariel
del Teatre Lope de
Vega (abans Teatre Alcázar), al carrer madrileny
d'Alcalá, on també impartí la
classe d'Història del Teatre i Literatura
Dramàtica. El 13 de febrer de 1938
participà en l'homenatge al militant anarcosindicalista
Ángel Pestaña Núñez que
es realitzà al teatre Fuencarral de Madrid. Amb el triomf
franquista, l'abril
de 1939 va ser detingut, reclòs a les presons madrilenyes de
Les Saleses i de
Porlier, jutjat i condemnat a 30 anys de reclusió. A la
presó s'assabentà que
havia estat pare, fruit d'una relació mantinguda amb una
jove anomenada
Aurelia. El 10 d'abril de 1941 va ser alliberat per la seva
nacionalitat
argentina i retornà al seu país –el
juny de 1943 la seva pena va ser commutada
oficialment i reduïda a 12 anys. En 1942 va fer un viatge a
Tucumán, on va ser
rebut calorosament. A Buenos Aires visqué amb la seva
companya, l'actriu catalana
Maria Boixader; reconegué son fill, encara que mai el va
integrar a sa família,
i treballà per a l'Editorial Sopena, col·laborant
en la revista Leoplán.
Entre gener i febrer de 1942
publicà les seves experiències a la
presó («Quiebros de la
cárcel») en el diari
Crítica i aquest mateix
any va
escriure la novel·la La vida por
la
opinión. Novela del asedio de
Madrid –reeditada
en 2014–, sobre
aquesta terrible etapa de la seva vida. En 1964, amb Maximino Moyano i
Rafael
Rodríguez, creà la Companyia Argentina de
Comèdies. Entre les seves obres podem
destacar El sindicalismo frente a la política
(1920),
La
compañera
(1922), Delatores (1923), La novia del gaucho (1924), «La
Prensa» de Buenos Aires. Historia del gran diario argentino;
su nacimiento y
prosperidad (1925), El
hijo del
Rey (1927), Nuevo Parnaso Argentino (1927), El poder del ejemplo
(1928), Veinticuatro hores fuera
del col·legio
(1930), Pobre Aurelia
(1940),
Viaje de vuelta. Itinerario lírico
(1944), Próceres argentinos en
España
(1954), América en las letras
españolas
del Siglo de Oro (1954 i 1961), Vida
de Rubén Darío (1965) Rimas,
leyendas, teatro y artículos (1966), Antología
de la poesia castellana (1966) i Cuando en
España estalló la paz.
Galería de condenados tras la Guerra Civil: escritores,
periodistas y políticos
(2014). Com a dramaturg publicà El
caudillo (1925), El veneno del tango
(925) i El
hechizo del mar (1933), entre moltes altres.
Valentín de Pedro va morir el
7 de novembre de 1966 a Buenos Aires (Argentina). Valentín
de Pedro
(1896-1966) ***
Necrològica
de Josefa Lapeira Gurruchaga apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de març de 1967 - Josefa Lapeira
Gurruchaga: El 7 de
novembre de 1966 mor als Banys i Palaldà
(Vallespir, Catalunya
Nord) l'anarquista
Josefa Lapeira Gurruchaga. Havia nascut el 31 de desembre de 1887 a Sestao
(Biscaia, País Basc). Sos pares es deien Justino Lapeira i Manuela
Gurruchaga. A París (França) ajudà
Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura
Durruti Domingo, Gregorio Jover Cortés i Pedro
Orobón Fernández; fou molt
activa durant el procés als militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo
Vanzetti, i va vendre Le Libertaire pels carrers
parisencs. Conegué
l'anarquista Manuel Muñoz Díaz, que
esdevingué son company i amb qui tingué dues
nines i un nin, tots tres militants anarquistes. Posteriorment
retornà a la
Península. El juny de 1935, en l'escorcoll del seu domicili,
al número 276 del
carrer 16 de les «Cases Barates» de Can Tunis del
barri d'Horta de Barcelona
(Catalunya), la policia li trobà una pistola Star i
carregadors, propietat de
son gendre Rafael Sansegundo García, anarquista dels Grups
d'Acció Confederals.
En 1938 se separà de son company. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França. Deportada pels ocupants nazis a l'Espanya
franquista, va ser
empresonada més d'un any a Barcelona. Posteriorment
visqué exiliada a Àfrica
(Tànger i Orà) i retornà a
França. Josefa Lapeira Gurruchaga va morir el 7 de
novembre de 1966 al seu domicili dels Banys i Palaldà
(Vallespir, Catalunya
Nord) i va ser enterrada l'endemà en aquesta
població. ***
Portada de les memòries de Pawel Lew Marek - Pawel Lew Marek: El 7 de novembre de 1971 mor a Varsòvia (Polònia) l'anarquista i anarcosindicalista Melajach Lew, més conegut com Pawel Lew Marek. Havia nascut el 16 d'agost de 1902 a Radymno (Subcarpàcia, Polònia). Fill d'una família de funcionaris, quan tenia 14 anys començà a treballar. En 1918 va ser un dels creadors de la Samodzielna Organizacja Mlodsiezy Robotniczej (SOMR, Organització Independent de la Joventut Obrera), que agrupava joves treballadors polonesos, ucraïnesos i jueus. Com a membre d'un Consell Obrer, organitzà dues vagues. El novembre de 1923, quan els comunistes atacaren un míting socialista a Przemysl, participà en els enfrontaments i és en aquesta època quan s'acostà a les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En 1924 realitzà el servei militar i en 1926 va ser un dels fundadors de l'Anarchistyczna Federacja Polski (AFP, Federació Anarquista de Polònia). En 1930 emigrà a París (França), on col·laborà amb un grup anarquista polonès. De bell nou a Polònia, en 1931 va ser nomenat secretari de l'AFP, càrrec que ocupa fins al 1937, i s'ocupa de la redacció de l'òrgan clandestí anarquista Walka Klas (Guerra de Classes). En aquestes anys treballà a la fàbrica Schenka & Cie de Varsòvia, on organitzà una vaga, i després a la companyia marítima Hartwing. En 1939 participà en la defensa de Varsòvia i en el grup de premsa i propaganda de Brygadzie Syndykalistycznej (Bridada Sindicalista Total) i amb l'ocupació nazi va ser circumscrit, com la resta de jueus de la ciutat, al gueto. Tancat al camp de Falenty, el febrer de 1943 aconseguí fugir. Després de la seva evasió organitzà un grup sindicalista insurreccional clandestí. Va ser promotor de la Syndikalistyczne Porozumienie Powstancze (SPP, Plataforma Sindical Insurreccionall) i editor del seu butlletí clandestí Syndikalista. L'agost de 1944 prengué part en la insurrecció de Varsòvia, que fracassà l'octubre d'aquell any. Aconseguí fugir de la repressió, però va ser capturar a Cracòvia, on treballava de zelador en un hospital. Després de l'alliberament de Cracòvia, començà a col·laborar en l'Okregowa Komisja Zwiazkow Zawodowych (OKZZ, Comitè Regional dels Sindicats Obrers). Partidari del cooperativisme, va ser un dels fundadors de la Zwiazkowa Spodzielnia Pracy (ZSP, Cooperativa Sindical d'Habitatges), de la qual serà nomenat secretari i president del seu Consell de Control. Entre 1946 i 1949 exercí de secretari de la cooperativa editorial Slowo (Paraula) a Lodz. En 1949 s'afilià al Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), el partit comunista en el govern. En 1951 s'instal·là a Varsòvia i treballà en el periòdic sindicalista comunista Glos Pracy (Veu del Treball), com a cap de redacció i publicista. Sa companya fou Stefania Brodje. Pòstumament, en 2005, es va publicar la seva autobiografia dels anys bèl·lics sota el títol Na krawedzi zycia. Wspomnienia anarchisty (1943-1944) [En acabar una vida. Memòries d'un anarquista (1943-1944)]. ***
De dreta a esquerra: Jacob
Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak - Joseph Spivak: El 7 de novembre de 1971 mor a Nova York (Nova York, EUA) el militant anarquista Joseph Spivak. Havia nascut el 2 de març de 1882 a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus). En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme, de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final, algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu. ***
Necrològica
de Florentino Estallo Villacampa apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de novemvbre de 1975 - Florentino
Estallo Villacampa: El 7 de
novembre de 1975 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Florentino Estallo
Villacampa –a vegades el primer llinatge citat
erròniament com a Estalio.
Havia nascut el 15 de novembre de 1900 a
Salinas de Jaca (Las Peñas
de Riglos, Osca, Aragó, Espanya).
Sos pares es deien José Estallo
i Adela Villacampa. Es guanyava la vida com a perruquer i des de molt
jove milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 era
president del
Sindicat de Perruquers i Barbers de la CNT i el 3 de desembre de 1920
va ser
detingut a Saragossa (Aragó, Espanya) per coaccions durant
una vaga i va ser
empresonat governativament un mes. En 1930 fou nomenat vicepresident de
la
Mutualitat «El Progreso» d'Obrers Perruquers i
Barbers de Barcelona
(Catalunya). En
1931 col·laborà en la
revista Trabajo. En 1938
representà
els obres de les indústries gràfiques de la
Regional del Centre en el Ple
Econòmic de la CNT celebrat a València
(València, País Valencià). En 1939,
amb
el triomf franquista, passà a França, on es
guanya la vida com a obrer en la
construcció. Després de la II Guerra Mundial fou
secretari de la Regional Núm.
2 en l'exili de la CNT a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El
maig de 1945 fou
delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
en l'Exili celebrat
a París (França), on formà part de la
tendència «ortodoxa». Va ser
íntim de
Frederica Montseny Mañé. Quan la
reunió plenària celebrada a Tolosa
després
d'aquest congrés, votà l'exclusió dels
signataris del manifest «Con España o
contra España», que va ser l'origen de
l'excisió de l'MLE. En 1946 va ser nomenat
membre de la Comissió de Relacions de la Regional
Núm. 2 de Tolosa. L'agost de
1946 fou delegat de la Regional Francesa Núm. 2 al Ple
Nacional de Regionals
confederals. En 1948 col·laborà en CNT
de París. El
juny de 1952, en un Ple
celebrat a Aymare (Lo Vigan, Guiena, Occitània), va ser
nomenat
secretari de Coordinació,
càrrec que ocupà fins 1958, i que s'encarregava
de les activitats clandestines,
i de Jurídica del Secretariat Intercontinental (SI).
Participà en nombroses
missions a l'interior de la Península i en 1954
passà Diego Camacho Escámez (Abel
Paz) i el material d'impremta
destinat a l'edició de premsa clandestina confederal a la
Península per Irun (Guipúscoa,
País Basc). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda
al Refugiat
Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York,
EUA). En
aquests anys col·laborà en El
Luchador
(1968-1976). En 1971 era secretari de la Comissió de
Relacions dels departaments
de l'Alt Garona i de Gers, càrrec que ocupava encara en
1972, i de la Comissió
de Relacions de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra en
l'exili. En 1973
assistí al Ple Intercontinental com a secretari
d'Organització del SI, on va
ser reelegit, i en 1975 al Congrés de Marsella
(Provença, Occitània) com a
secretari general provisional. El seu domicili, a pocs metres del local
de la
CNT, al número 4 del carrer Belfort de Tolosa,
serví en diferents ocasions de
punt de trobada pels companys que venien de la Península. Sa
companya fou l'anarcosindicalista
Luisa Pérez Martínez. En un viatge a la
Península en 1975 es trencà el coll de
fèmur i Florentino Estallo Villacampa va morir el 7 de
novembre de 1975 a
l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) a
resultes d'una
intervenció quirúrgica per a tractar de
reparar-lo; va ser enterrat tres dies
després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Paul
Castanier (dreta) amb Léo Ferrer durant un assaig (1970)
[Foto Dominique Lacout] - Paul Castanier: El
7 de novembre de 1991 mor al XIII Districte de París
(França) el pianista
i compositor llibertari Paul Castanier, conegut com Popaul.
Havia nascut el 5 de juliol de 1935 a Alger (Algèria
francesa; actual
Algèria). Sos pares es
deien Émile Paul Castanier i Andrée Lucie
Carrié.
Quan era molt petit, a causa de l'ús d'un
col·liri dolent,
esdevingué cec. En 1957 conegué el cantautor
anarquista Léo Ferré al cabaret
Chez Plumeau, al barri de Montmartre de París
(França), i passà a ser el seu acompanyant
fins al juny de 1973, tocant al seu costat per tot arreu
(França, Bèlgica,
Canadà, Líban, Àfrica del Nord i
Suïssa). En 1959, com a pianista solista,
interpretà nombroses obres experimentals del compositor
Michel Magne. El
novembre de 1961 s'integrà en l'orquestra de Jean-Michel
Defaye del teatre
Alhambra de París. Després de separar-se de
Léo Ferré continuà la seva carrera
artística en els cercles llibertaris. En 1974
acompanyà la cantautor llibertari
Jean Vasca en els seus concerts al teatre Olympia de París.
Durant un temps
treballà amb son amic llibertari Maurice Frot, exdirector
d'escena de Léo
Ferré, amb qui compon cançons i coescriu en 1975
la peça teatral La Vie-ordures.
Posteriorment acompanyà
els cantautors Yvan Dautin i Rufus i col·laborà
habitualment amb el cantautor
llibertari Alain Meilland i també el duo d'humoristes
provocadors Font et Val.
En 1979 enregistrà dos àlbums instrumentals en
solitari: L'homme seul est toujours en
mauvaise compagnie i Claviers
cèltiques. Altres artistes amb
els quals treballà foren Michèle Bernard, Pia
Colombo, Jean Ferrat, Glenmor,
Michel Grange, Renaud Marx, Alain Melliaud, Bee Michelin, etc. Sa
companya fou Kazuko Morimoto. Paul
Castanier
va morir prematurament el 7 de novembre de 1991 a l'Hospital
Pitié-Salpêtrière de París
(França). El febrer de
1992 se li va retre un homenatge pòstum al teatre Olympia de
París pels
artistes amb els quals havia treballat. ***
Sébastien
Briat - Sébastien Briat: El 7 de novembre de 2004 mor a Avricourt (Lorena, França) el militant antinuclear i anarcosindicalista Sébastien Briat (Bichon). Havia nascut el 17 d'agost de 1982 a Bar-le-Duc (Lorena, França). Era fill de Joël Remy Abel Briat i de Claudine Madeleine Jobard. Va ser un dels creadors de la Secció d'Estudiants de la CNT-Educació de Nancy (Lorena, França). Vivia a Louppy-sur-Chée (Les Hauts-sur-Chée, Lorena, França) i feia feina de peó de paleta. En 2003 va participar en la fundació de l'associació juvenil «Car'PeDiem», la finalitat de la qual era estrènyer els lligams socioculturals al medi rural a través de la música, el teatre de carrer i el circ; també era membre de l'equip de rugbi local «Bar Ovalie Club». El 7 de novembre de 2004 a Avricourt (Lorena, França), juntament amb altres companys antinuclears, participava en una acció pacifista i simbòlica que consistia en bloquejar un tren de residus radioactius de la línia París-Estrasburg que es dirigia a Alemanya amb la finalitat de sensibilitzar l'opinió pública contra el perill nuclear. Sébastien Briat va morir encadenat a la via i esclafat per les 2.200 tones del comboi que arrossegava una dotzena de contenidors i 400 metres de llargària. ---
|
![Jean Joseph Couture fotografiat per l'Studio Harcourt (París, 1950) [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/couture.jpg "Jean Joseph Couture fotografiat per l'Studio Harcourt (París, 1950) [militants-anarchistes.info]")
![Paul Castanier (dreta) amb Léo Ferrer durant un assaig (1970) [Foto Dominique Lacout]](http://www.estelnegre.org/documents/castanier/castanier01.jpg "Paul Castanier (dreta) amb Léo Ferrer durant un assaig (1970) [Foto Dominique Lacout]")
![[06/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[06/11]") |
|
![[08/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[08/11]") |
|
|
| Actualització: 07-11-24 |