|
---
Anarcoefemèrides
del 8 de febrer Esdeveniments
Corda de presos travessant
Barcelona cap al Castell de Montjuïc durant la vaga de La
Canadenca - Vaga de La Canadenca: El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la vaga anomenada de La Canadenca, pel nom de l'empresa d'electricitat on va començar el moviment que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar tota la ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El govern va contestar empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va decretar la llei marcial. Però gràcies a la determinació dels treballadors, va acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l'empresa va acceptar readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la jornada de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats. Un míting va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en llibertat, entre ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar la fi de la vaga. Però davant el rebuig dels militars d'alliberar una vintena de militants encara detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919. ***
Cartell de l'acte - Conferència d'Atchenko:
El 8 de febrer de 1961 se celebra a la Salle des Vignerons de Lausana (Vaud,
Suïssa) la conferència «L'anarchisme» de Jean-Jacques Langendorf (Atchenko).
L'acte va ser organitzat pel Moviment Democràtic dels Estudiants (MDE). Langendorf
va ser fundador del grup anarquista ginebrí «Ravachol» (1959-1962) i membre de
l'MDE, i dies després, el 21 de febrer de 1961, participà en un atac amb
còctels molotov contra el consolat d'Espanya a Ginebra (Ginebra, Suïssa) pel
qual va ser condemnat.
Naixements
Foto
policíaca de François Soubrié (14 de
març de 1894) - François Soubrié: El 8 de febrer de 1855 neix a Livinhac lo Nalt (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista François Soubrié. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Rose Soubrié. Miner a La Sala (Llenguadoc, Occitània), fou delegat dels minaires durant la vaga, que donà lloc, el 26 de gener de 1886, a l'assassinat per defenestració de l'enginyer Jules Watrin, subdirector de l'explotació minera. El 2 de març de 1886 va ser detingut per la policia per haver proclamat, en un míting, que si existia entre els vaguistes un traïdor, seria «watrinat». Jutjat el 8 de març d'aquell any pel Tribunal Correccional per atemptat contra la llibertat de treball, va ser condemnat a quatre mesos de presó, malgrat els testimonis al seu favor dels socialistes Émile Basly i Albert Duc-Quercy i de l'anarquista Pierre Martin. El 2 de maig de 1886, es donà una elecció legislativa al departament del Sena per reemplaçar Henri Rochefort, que havia dimitit. Contra el candidat radicalsocialista Alfred Gaulier, seguidor de Georges Clemenceau, tots els grups socialistes s'uniren en la candidatura d'Ernest Roche, exceptuant la de la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF) que posà com a candidat Soubrié. Aquest últim recollí 5.602 vots contra 100.820 de Roche i 146.060 de Gaulier. Soubrié protestà per l'ús del seu nom en un telegrama publicat en Le Cri du Peuplede l'1 de maig de 1886, fent una crida a concentrar tots els vots socialistes en l'obrer gravador Ernest Roche. Posteriorment Soubrié es traslladà a París (França) on es guanyà la vida torrant cafè i participà en les activitats del Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1884 i que arreplegava la militància de la flor i nata del moviment anarquista de l'època. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i en aquesta època treballava en una torradora de cafè. El 15 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del carrer de Ménilmontant de París en el marc d'una gran agafada de destacats militants anarquistes. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894, acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser absolt com la majoria dels processats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto policíaca de Giovanni Giardo (ca. 1894) - Giovanni Giardo: El 8 de febrer de 1856 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Eugenio Abbondio Giardo, també conegut pels seus noms en versió francesa Jean-Eugène-Abondio Giardo. Sos pares es deien Sebastiano Giardo i Rosa Morlia. Emigrà a França, on treballà d'electricista. Arran de la detenció de l'anarquista Ravachol, per les seves activitats se li va decretar l'expulsió el 29 de març de 1892, juntament amb 31 anarquistes de diferents indrets (Itàlia, Bèlgica, Alemania i Àustria) que residien a París (França). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca d'Hippolyte Giroux (28 de febrer de 1894) - Hippolyte
Giroux: El 8 de febrer de 1859 neix a Montceau-les-Mines
(Borgonya, França)
l'anarquista Hippolyte Giroux. Sos pares es deien Charles Giroux,
manobre, i Anne
Montchanin. Es guanyava la vida treballant de mecànic a la
regió parisenca. Amb
son germà Léon Giroux, participà en
els grups anarquistes parisencs i es
difícil separar les activitats d'ambdós, ja que
sovint les fonts nomes citen el
llinatge. El 15 d'abril de 1893 assistí, amb una cinquantena
d'anarquistes, a
una reunió electoral del Partit Obrer celebrada al pati
interior de l'escola
Vitruve de París, on es reuniren unes cinc-centes persones i
on Amédée
Denéchère i Gustave Leboucher defensaren les
tesis anarquistes. El 6 de maig de
1893 els dos germans Giroux van ser presents a un míting a
la sala Commerce, al
número 94 del carrer Faubourg du Temple, que
arreplegà quatre-centes persones.
El 24 de juny de 1893 assistí a un míting de
protesta contra la condemna a mort
de l'anarquista Jean-Baptiste Foret celebrat a la sala Debrune, al
número 66
del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen (Illa de França,
França), on s'ajuntaren
unes 250 persones, entre elles 150 anarquistes de la París i
de la regió
parisenca. L'1 de juliol de 1893 els germans Giroux assistiren,
juntament amb
unes cinc-centes persones, a la conferència
«L'inquisition bourgeoise, le
pasage à tabac, la torture officielle, les
réclamations sur les cruautés commises
dans les prisons et dans les bagnes» celebrada a la sala
Commerce i organitzada
pel periòdic La Révolte.
L'endemà, 2
de juliol de 1893, acudí, amb altres cinquanta anarquistes,
a una vetllada amical
a la sala Georget, al número 38 del carrer Aumaire,
organitzada amb la
finalitat de recaptar fons per a organitzar una commemoració
de la mort de
Ravachol. L'1 d'octubre de 1863 formà part del grup
d'anarquistes que assistí
al míting de la Lliga dels Antipatriotes a la sala Commerce.
El 25 de novembre
de 1893 va se una de
les set-centes
persones que concorregueren al míting anarquista celebrat a
la sala Commerce i
que comptà amb Élisée Bastard i
Sébastien Faure entre els oradors. El 28 de
febrer de 1894 va ser detingut i fixat com a anarquista en el registre
antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse
Bertillon, i només va ser
posat en llibertat un mes més tard, el 30 de
març. En 1906 vivia a
Rozay-en-Brie (Illa de França, França).
Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. ***
Pio
Menghi - Pio Menghi: El 8 de febrer de 1866 neix a Santo Stefano (Ville Unite, Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Pio Menghi. Sos pares es deien Marco Menghi i Luigia Rossi. Vivia a la veïna població de Campiano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Son pare el va introduir en el pensament anarquistes i des de molt jove milità en el moviment llibertari. Cap el 1882 fundà el grup anarquista de Campiano, que arreplegà uns 45 membres. El 23 d'agost de 1894 va ser detingut, en ocasió de l'execució de Sante Caserio, per haver distribuït manifests anarquistes i haver exhibit una bandera amb inscripcions que contenien «apologia de l'assassinat polític». Condemnat a 18 mesos de deportació, els purgà primer a la colònia penal de Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia), després a l'arxipèlag de Tremiti i finalment a l'illa de Ponça. L'11 de novembre de 1896 va ser alliberat i retornà a Ravenna, on dies després declarà davant la Prefectura de Policia d'aquesta ciutat que continuaria amb els seus principis anarquistes. El desembre de 1897 parteix a Fiumicino (Laci, Itàlia) per a unir-se a la Societat General dels Obrers Jornalers de Ravenna, que defensa sobretot els treballadors que feien feina en la neteja i rehabilitació dels camps, ocupació laboral que es feia en condicions molt difícils. El 12 de març de 1898 fou un dels signants del manifest «Al popolo italiano», elaborat pels anarquistes de la Federació Socialista-Anarquista de Romanya (FSAR) de Campiano i publicat en el número d'abril del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), on es reivindicava el dret a la lliure associació i expressava la solidaritat amb Errico Malatesta i altres detinguts que esperaven judici pels fets de gener d'aquell any a les Marques. El novembre de 1898, quan es trobava desocupat, les autoritats l'obligaren a retornar a Ravenna. Vuit mesos després, però, el trobem a Fiumicino, on va romandre fins el novembre de 1901, quan, per motius de feina, es traslladà a Gavorrano (Toscana, Itàlia). El maig de 1902 retornà a Campiano. Va ser elegit membre de la Comissió de Control de la Federació de la Lliga dels Jornalers de l'Ajuntament de Ravenna. Dos anys més tard, es va subscriure a L'Aurora, primer periòdic anarquista de Ravenna, per al qual va enviar esporàdicament articles sobre qüestions sindicals dels jornalers i sovint polemitzant amb el periòdic republicà La Libertà. En aquests anys d'intensa activitat organitzativa, el 5 de novembre de 1905 participà en el Congrés de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), que arreplegà la gairebé totalitat dels grups llibertaris de Romanya, Bolonya i Ferrara; organitzat per el grup editor de L'Aurora, preparà un programa conjunt sobre com afrontar l'organització i les mobilitzacions sindicals, des d'un punt de vista revolucionari i antimilitarista i sempre amb la intenció de contrarestar l'hegemonia socialista amb propaganda, cultura i educació. Poc després, el 26 de novembre de 1905, la Lliga de Jornalers de Campiano, de la qual ell era un dels màxims exponents, va promoure una reunió antimilitarista on estaven convocades totes les associacions de jornalers de la zona de Ville Unite. En un memoràndum de la Prefectura de Policia del 4 d'abril de 1906 es donava compte de la constitució a Campino d'un cercle antimilitarista, del qual Pio Menghi era un dels «socis més influents». El juny de 1906 entrà a formar part, com a membre de la Federació de la Lliga dels Jornalers, d'una comissió encarregada d'avaluar la possibilitat de portar a terme obres de neteja i rehabilitació de camps a Sardenya. Constantment vigilat, en els anys previs a la Gran Guerra, estava subscrit als principals periòdics «subversius», i no només de la tendència llibertària i organitzadora (La Demolizione), i col·laborà ocasionalment amb L'Agitatore. El maig de 1915 participà en les manifestacions antimilitaristes de Campiano i el 31 de desembre de 1916 fou el portaveu dels anarquistes locals al Congrés d'Emília-Romanya, promogut pel grup llibertari «Emilio Covelli» de Bolonya, celebrat a la Cambra Confederal del Treball de Bolonya, per a concretar un pla de mobilitzacions contra la guerra en curs i recaptar fons per a la publicació d'un òrgan regional; aquesta reunió marcà l'acte fundacional de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. En acabar la guerra, fou víctima d'un cas d'abús policíac, afer del qual fins i tot es va fer ressò el Parlament italià. Son fill Colombo, també anarquista, acusat de deserció, de passar-se a l'enemic i de ser un «agent provocador bolxevic», i condemnat en rebel·lia a ser afusellat per l'esquena, va ser detingut el 3 de juny de 1919 a Innsbruck (Tirol) i empresonat a Trento (Trentino, Itàlia). El 13 de juliol de 1919 aconseguí fugir i son pare va ser acusat per part de la Prefectura de Ravenna d'haver amagat son fill a casa de qualque company anarquista i per aquest motiu s'establí que fos acompanyat dia i nit per una patrulla de carrabiners vestida de paisà. El gener de 1920 el diputat socialista Umberto Bianchi preguntà al ministre de l'Interior perquè «l'honest ciutadà Pio Menghi» estava sotmès a aquest tractament vexatori. Per evitar més problemes a son pare, Colombo Menghi es va lliurar al Districte Militar de Ravenna i el tribunal militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) el va absoldre del delicte de passar-se a l'enemic per manca de proves i el va condemnar a dos anys de presó per «deserció simple», pena que va ser suspesa per cinc anys. Tota aquesta maniobra no va desviar-lo de la seva militància política. El desembre de 1920 la Cooperativa de Jornalers de Campiano, de la qual era el responsable, signà una subscripció de 250 lires en suport del periòdic Umanità Nova. El 16 d'octubre de 1921 assistí al Congrés Anarquista de Romanya, reunit a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), amb la finalitat de reconstituir el moviment anarquista de la zona de cara a fer front l'ofensiva d'actuació dels escamots feixistes; en aquest congrés es va decidir la constitució de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i votà un document per la «pacificació obrera» a Romanya, on es convidava a totes les forces populars a deixar de banda les diferències mútues amb la intenció de formar un front comú contra l'amenaça feixista. El febrer de 1923, fugint de l'assetjament dels escamots feixistes, es traslladà de bell nou, ara de manera definitiva, a Fiumicino. Amb la consolidació de la dictadura de Benito Mussolini, la militància es va haver de minvar, encara que mantenint-se fidel al pensament anarquista. El 8 d'abril de 1928 va ser detingut a Fiumicino per «ofenses al Primer Ministre i al Règim Feixista»; jutjat pel tribunal de Roma, va ser condemnat a un any, dos mesos i cinc dies de reclusió, a més d'una multa de 2.000 lires. La pena va ser reduïda en l'apel·lació i fou alliberat el 9 de setembre de 1928. Ancià, portà la resta de la seva vida apartat, sempre sota l'estreta vigilància de la policia feixista. Pio Menghi va morir el 2 de febrer de 1942 a Fiumicino (Laci, Itàlia). Durant els anys seixanta i setanta existí a Campiano un Grup Anarquista «Pio Menghi». ***
Notícia de la condemna de Joseph Rebuffat publicada en el diari de Bourges Journal du Cher del 20 de maig de 1893 - Joseph Rebuffat: El
8 de febrer de 1867 neix a Torvas (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph
Charles Rebuffat. Era fill de Jacques Marius Pierre Rebuffat, conreador, i de
Cécile Thérèse Barbarroux. Es guanyava la vida treballant de paleta a Marsella (Provença,
Occitània). Començà a militar cap el 1888 a Marsella, prenent part en totes les
reunions. En aquesta època vivia al número 10 del bulevard Barbier de Marsella.
El 17 de maig de 1893 el Tribunal Correccional de Marsella el condemnà a tres
dies de presó per haver xiulat i escridassat el general Alfred Dodds, inspector
de les tropes de Marina, a la plaça de la Prefectura de Marsella. El novembre
de 1893 figurava en un llistat d'«agitadors anarquistes» i estava fitxat com
«reputat perillós a vigilar de ben a prop». L'agost de 1897 va ser buscat sense
èxit per Toló (Provença, Occitània). Organitzador de reunions polítiques, en
1904 prengué part en el desenvolupament de la Joventut Sindicalista
Revolucionària (JSR). Entre 1909 i 1912, el seu domicili, al número 6 del
bulevard Pardigon, figurava en el llistat d'anarquistes sotmesos a estreta
vigilància per part de la policia. En 1938 treballava d'empleat i vivia al
número 17 del bulevard Pardigon. Joseph Rebuffat va morir el 25 d'octubre de
1938 a la Clínica Bouchard de Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrat
dos dies després. ***
Notícia sobre la captura de Louis Monternault apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 23 d'octubre de 1914 - Louis Monternault: El 8 de febrer de 1877 neix a Malaquais (Trélazé, País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monternault –algunes fonts citen erròniament Monterneau. Sos pares es deien Louis Monternault, un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé, i Marie Attibert, randaire. Obrer pissarrer com son pare, de ben jovenet començà a militar amb ell. El 5 d'octubre de 1903 es va casar a Trélazé amb Anne Lancelot. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT). Durant la Gran Guerra va ser sergent en el VI Regiment d'Enginyers i va caure presoner dels alemanys l'octubre de 1914 i enviat a la zona de Colònia (Renània, Alemanya). Després de la guerra va ser nombroses vegades delegat del Sindicat d'Obrers Pissarrers en els congressos de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, especialment en 1922 a Angers (País del Loira, França) i en 1924 i 1931 a París (França). Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En els anys trenta presidí el Grup de Defensa Laica i d'Educació Popular de Trélazé. En 1936 abandonà la militància i l'octubre de 1937 es mostrà a favor de la permanència de refugiats espanyols a Trélazé que volien ser expulsats pel prefecte. A començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monternault va morir el 10 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– de 1959 al seu domicili de Malaquais (Trélazé, País del Loira, França). ***
Acte on parlà Rosario Dulcet (2 de setembre de 1931) - Rosario Dulcet: El 8 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1881 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) la militant i propagandista anarcosindicalista Rosa Teresa Dulcet Martí –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament com Dolcet–, més coneguda com Rosario Dulcet o Roser Dulcet. Sos pares es deien Jaume Dulcet Cascalló, jornaler, i Manuela Martí Coll. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Rosario Dulcet va morir el 27 d'octubre de 1968 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) després d'haver estat atropellada per una bicicleta. ***
Locals
de Régéneration,
al número 27 del
carrer de la Duée de Paris (març de 1907). - Albert Gros:
El 8 de febrer de 1881 neix a Sant Julian e
Chaptuèlh
(Alvèrnia, Occitania) l'anarquista
neomaltusià Joseph Albert Gros. Sos pares
es deien Pierre Gros i Marie Vernet. Entre 1901 i 1902
col·laborà en el
periòdic anarquista Le Flambeau. Organe des
ennemis de l'autorité,
publicat a Viena del Delfinat (Arpitània). Militant del
moviment neomaltusià i
eugenèsic, col·laborà amb
Eugène Humbert i Paul Robin en la «Ligue de la
Régénération Humaine» (Lliga
de la Regeneració Humana), creada pel segon
l'agost de 1906. A finals de l'any 1908 es va produir, atiada per Gros,
la
ruptura entre Humbert i Robin. Robin creà la seva
pròpia organització
«Génération Consciente» i
Gros va excloure Robin. Entre 1908 i 1914 Gros dirigí
la revista parisenca Le Malthusien. Revue
néo-malthusienne et eugéniste,
de la qual encara es publicà un altre número el
gener de 1920, i que era
continuació de Régéneration
(1896-1908). En 1921 vivia al número 51
del carrer Ramus de París. Va ser processat en diferents
ocasions per
«propaganda anticoncepcional». Sa companya fou
Blanche Emilienne Deffrenne. Albert
Gros va morir sobtadament el 19 d'agost de 1933 a Villejuif (Illa de
França, França). ***
Notícia
de la persecució de Jules Méline apareguda en el
diari parisenc Le
Rappel del 15 d'agost de 1909 - Jules Méline: El 8 de febrer de 1885 neix a Charmes (Lorena, França) l'anarquista individualista Jules-Victor Méline, també conegut com Victor-Émile Méline. Entre 1908 i 1914 col·laborà, majoritàriament amb articles sobre higiene i alimentació, en L'Anarchie. En 1909 vivia amb sa companya, l'anarquista Céline Lambin (Gibout), aleshores embarassada, i amb el desertor anarquista Louis Decroix (Camille Demoor) en un petit habitatge al carrer des Romains de Bar-le-Duc (Lorena, França) i es guanyava la vida fent de venedor ambulant. L'11 de juny d'aquell any, tots tres van ser detinguts i acusats de «pertinença a associació criminal», ja que s'havien trobat utensilis per fer robatoris, de «provocació als miliars a la indisciplina», ja que rebien soldats al seu domicili, i de propaganda anarquista, però finalment en van ser exonerats; encara que Louis Decroix va ser condemnat a quatre mesos de presó per «vagabunderia». Entre juliol de 1910 i abril de 1911, amb el nom de Victor-Émile Méline, visqué, amb sa companya a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on, segons la policia, fou sospitós de «traginar tabac i mistos de contraban» i de relacionar-se amb anarquistes il·legalistes, com ara Alexandre Nourry i Henri Ronne. Entre 1911 i 1912 publicà en La Vie Anarchiste. El maig de 1913 residia al número 20 del carrer de l'Empereur a Orleans (Centre, França) i patí, juntament amb una desena d'altres anarquistes de la població, entre ells E. Armand, un escorcoll policíac en el qual no es va trobar res de compromès. Posteriorment col·laborà en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, obra en la qual redactà sis articles («Jeûne», «Mastication», «Nourriture», «Physique (culture physique)», «Santé» i «Végétarisme»). El 22 d'abril de 1933 participà en la col·lecta engegada per La Voix Libertaire a favor de Foncette Gaultier, excompanya de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Josep Viladomiu Viñoles aparegua en el
periòdic tolosà Espoir del 29
d'octubre de 1967 - Josep Viladomiu
Viñoles: El 8 de febrer de 1894 neix a
Gironella (Berguedà, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles
–el segon llinatge
també citat Vinyoles–
conegut com Xic Rei. Sos pares es
deien Pere
Viladomiu, industrial forner i botiguer, i Mercè
Viñolas. Nascut en una família
benestant –era membre de la poderosa família
Viladomiu, propietària de dues
fàbriques tèxtils de Gironella–,
tingué una educació exquisida a l'escola i a
acadèmies privades, que li dotà d'una extensa
cultura, però mancat de l'ambició
paterna, no va voler fer estudis superiors i restà a
l'empresa familiar. En la
dècada dels vint s'inicià en l'anarquisme
gràcies a dos sabaters i reforçà el
seu pensament en la lectura de Tierra y
Libertad. En aquests anys estava molt unit als anarquistes
Joaquim Penina
Sucarrats i Prudenci Pey Xandri. En 1918 era secretari de l'Ateneu
Gironellenc
i en 1920 fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos de
Gironella, adherit a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). També fou
membre del Casal Democràtic de Gironella. Ben aviat
esdevingué un dels
militants més importants de la seva comarca i durant les
vagues va exercir la
seva solidaritat proveint els obrers amb sacs de farina. Pels seus
enfrontaments amb la patronal va ser empresonat. En 1923 fou l'autor de
diversos manifests publicats en El
Trabajo, de Manresa (Bages, Catalunya). Membre del grup
àcrata «Amor y
Verdad» (Luciana Cadena Cots, Ramon Faura Guitó,
Manuel Lladó Cortina, Francesc
Vicente, etc.), fou delegat de Gironella en una assemblea anarquista
celebrada
en 1925 a Manresa. En 1927 va publicar l'obra de teatre Màgica.
Etzegallada en un acte, peça dramàtica
sobre la pagesia berguedana
que va ser representada al Teatre Principal de Gironella. Va participar
en
l'organització de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), on defensà la línia
«pura» i «puritana» (no a
l'alcohol, ni al tabac, etc.) del moviment. A mitjans
d'agost de 1931 presidí un míting en record de
son amic Joaquim Penina
Sucarrats, afusellat a l'Argentina, i on es posà una placa a
la seva memòria en
un carrer de la localitat. En 1933 era el principal animador de
l'Ateneu
Humanista, del qual va redactar el manifest programàtic. En
1935 col·laborà en Solidaridad
Obrera. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, presidí el Comitè
Revolucionari de Gironella,
destacant la seva acció a evitar actuacions
arbitràries i comportaments
violents, i s'enrolà en la Columna «Terra i
Llibertat» (Ramon Casals Orriols, Josep Ester
Borràs, Marcel·lí Massana Vancell,
Ramon Vila Capdevila, etc.),
que actuà al front d'Aragó, on fou responsable
dels serveis d'Intendència amb
Josep Ester Borràs. El 5 de febrer de 1937, en el Ple de
Columnes Anarquistes
celebrat a València (València, País
Valencià), es pronuncià contra la
militarització de les milícies i el
març de 1937 assistí, amb Ramon Casals
Orriols, a un congrés dels voluntaris de la Columna
«Terra i Llibertat», on
s'acordà acceptar la militarització,
però ell abandonà la columna per a ocupar-se
d'una cooperativa a Manresa, població on també
fou secretari particular de
Joaquim Fornells Parera, l'alcalde cenetista, i formà part
del Comitè Comarcal
de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà
França i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial, participà en
la reconstrucció de la CNT. Va ser nomenat secretari de la
Federació Local de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i com a
tal fou delegat en el I
Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili
celebrat el maig de
1945 a París (França). També fou
delegat de la Federació Local de Pàmies al Ple
Regional de desembre de 1945 celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Fins octubre
de 1946 fou secretari departamental d'Arieja. En 1947
s'instal·là a Acs
(Llenguadoc, Occitània), on aquest mateix any fou delegat al
II Congrés de la
CNT celebrat a Tolosa. Més tard fou gerent d'una
fàbrica de gasosa a Acs, que
només era rendible l'estiu, i autor de peces teatrals, com
ara La herencia de la guerra i Casa solariega. Un cop retirat
s'establí
a Tolosa. Sa companya fou Rafaela Solé i fou sogre dels
militants anarquistes Joan
Call Bonet, casat amb sa filla Palmira Viladomiu Solé, i
Juan Pintado
Villanueva. Josep Viladomiu Viñoles va morir el 27 de
setembre de 1967 al seu
domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'anarquista
Ramon Casals Orriols (Ramonet Xic)
es considerà son «fill
espiritual». ***
Cristóbal Pariente
Ojeda - Cristóbal Pariente Ojeda: El 8 de febrer de 1916 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família nombrosa de treballadors, el militant anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Pariente Ojeda. Adherit molt prest a l'anarquisme i a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan tenia 14 anys fou detingut per atemptar contra la casa d'un señorito. Durant la República, treballant com a jornaler al camp, fou un actiu militant cenetista, alhora que mostrà inquietuds culturals. Quan el cop feixista s'imposà a la seva localitat el 20 de juliol de 1936, aconseguí fugir, però la repressió deixà unes 200 víctimes. Son germà, Francisco Pariente Ojeda, regidor socialista de l'ajuntament en 1936, malgrat patir presó i tortura, pogué salvar la vida, encara que amb una salut molt ressentida. Després de lluitar en l'Exèrcit republicà, acabà, la primavera de 1939, als camps de concentració francesos. Detingut pels alemanys, fou tancat com a presoner de guerra l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 fou deportat, amb el número de matrícula 5.673, a Mauthausen i finalment traslladat el 8 d'abril de 1941 al camp de Gusen. Cristóbal Pariente Ojeda va morir el 25 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria). ***
Necrològia
de Miquel Margarit Batet apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 5 de gener de 1964 - Miquel Margarit Batet: El 8 de febrer de 1919 neix a Castellbisbal (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Margarit Batet. Sos pares es deien Vicenç Margarit Escanyol, sereno, i Àngela Batet Forns. Durant els anys quaranta participà activament en la reorganització clandestina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). Fugint de la repressió, passà a França, però la seva companya, Maria Antònia Teresa Martí, amb qui tingué tres infants, restà a Catalunya i fou maltractada, torturada i empresonada quatre anys pel franquisme. D'antuvi treballà al port de Marsella (Provença, Occitània) i després a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Milità en la Federació Local de la CNT de Perpinyà, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i formà part dels grups artístics de l'exili. També col·laborà a principis dels anys seixanta en la premsa llibertària, especialment en CNT, Le Combat Syndicaliste i Espoir. Membre del Comitè Confederal, Miquel Margarit Batet va morir a conseqüència d'un accident de treball el 9 de desembre de 1963 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica
de Juan Rodríguez Gutiérrez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 18 de
setembre de 1990 - Juan Rodríguez
Gutiérrez: El 8 de febrer de 1928 neix a
Carabanchel Bajo (Madrid, Castella,
Espanya; actualment pertany al districte de Carabanchel de Madrid)
l'anarquista
i anarcosindicalista Juan Rodríguez Gutiérrez.
Sos pares es deien Lorenzo
Rodríguez Barroso, jornaler, i Dolores Gutiérrez
Abejón. En 1939, amb el triomf
franquista, passà amb 11 anys a França amb son
pare, el qual va ser internat al
camp de concentració d'Argelers i després
destinat a una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en les fortificacions del
nord de
França, acabant pres durant l'ofensiva alemanya de la
primavera de 1940 i deportat
al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on morí en 1942.
Juan Rodríguez Gutiérrez, son germà i
sa mare s'establiren a Poitiers
(Poitou-Charentes, França) durant l'Ocupació i en
1943 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta ciutat, on
hi havia un
important nucli confederal. Després de la II Guerra Mundial,
gràcies a la seva
feina, viatjà arreu de França, entrant en
contacte amb el moviment llibertari
francès i adherint-se a la Federació Anarquista
(FA). En 1958 s'instal·là a
Briouze (Baixa Normandia, França), on es casà amb
Odette Louise Lucienne Perot,
amb qui tingué quatre infants. En aquesta anys
mantingué estretes relacions amb
els grups llibertaris de Le Havre (Alta Normandia, França) i
posteriorment amb
el Col·lectiu Llibertari de Caen (Normandia,
França). Participà activament en
els fet de «Maig de 1968». A la fàbrica
on treballava va crear una secció
sindical, de la qual va ser nomenat delegat. Fou el fundador el grup
anarquista
de La Ferté-Macé (Normandia, França) i
organitzà nombroses conferències
(Maurice Joyeux, Maurice Laisant, Serge Livrozet, etc.). En els anys
setanta promogué
a la regió la projecció del diaporama España
36, realitzat per l'«Equipo Juvenil» de
la CNT parisenca. Juan Rodríguez
Gutiérrez va morir el 29 de maig de 1990 al seu domicili de
Briouze (Baixa
Normandia, França). ***
Antonio
Gahete Barragán - Antonio Gahete
Barragán: El 8 de febrer de 1957 neix a Granja
de Torrehermosa (Badajoz,
Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gahete
Barragán. Sos pares es deien Antonio Gahete i Dolores
Barragán. Quan era
adolescent s'integrà en el moviment anarquista.
Després de la mort de dictador
Francisco Franco s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Després
de l'escissió de la CNT, formà part de la
Federació de Banca de Madrid
(Espanya) de la Confederació General del Treball (CGT) i de
la Secció Sindical
del «Santander Central Hispano», participant
activament en les vagues d'aquest
sector. En els anys vuitanta va ser detingut i tancat als calabossos de
la
Direcció General de Seguretat (DGS) quan la campanya de
suport als inculpats
del muntatge policíac del «Cas Scala».
Antonio Gahete Barragán va morir el 30
de maig de 2013 al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser incinerat
l'endemà
al cementiri madrileny de La Almudena.
Defuncions
Adolphe Assi fotografiat per Thiébault - Adolphe Assi: El 8
de febrer de 1886 mor a Nouméa (Nova Caledònia)
el
garibaldí, communard,
francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi.
Havia
nascut el 27 d'abril de 1841 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França). Sos pares es deien Alphonse Victor Assi, obrer
paperer, i Élisabeth-Anne Virginie Dutrouy. Obrer
mecànic de professió, s'enrolà
voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès,
però en 1859 va desertar i combaté les tropes
austríaques a la campanya
d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan
tornà a França va ser
amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868
s'instal·là a Le Creusot
i entrà a fer feina a les factories Schneider com a
mecànic ajustador. El gener
de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra
Eugène Schneider
per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a
un organisme elegit
pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat
elegit per a
l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10
i el 25
de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda
a la Federació de les
Societats Obreres i establí relació amb diversos
revolucionaris i membres de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de
març fou
l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le
Creusot
contra la reducció salarial, però va ser sufocada
23 dies després i seguida
d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos
mesos a tres anys. Assi
a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer
procés contra la
Internacional, però va ser absolt. A París, com
que no pogué trobar feina als
tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es
dedicà a confeccionar
objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa
per les
tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada
«Guerrilla de l'Illa de
França» i després passà al
192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent
d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la
creació del Comitè Central de la
Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la
seva creació. El 17 de març de
1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de
març coronel i
governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a
organitzador de la
resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a
administrador del repartiment
de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició
de la Columna
Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890
vots sobre 25.183 votants,
representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del
qual va
formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per
alguns d'ambició
desmesurada i de fer servir la seva posició en la
Internacional i en la
maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar
arrestat, però un cop
alliberat es reintegrà com a delegat de la
Indústria de Guerra. El 21 de maig
de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia
de les tropes de
Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a
Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte
fortificat i enviat a
Nouméa (Nova Caledònia). Després de
l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar
a Nouméa, on visqué treballant com a
mecànic ajustador fins a la seva mort.
Hans Jaeger - Hans Jaeger: El 8 de febrer de 1910 mor a Oslo (Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Havia nascut el 2 de setembre de 1854 a Drammen (Buskerund, Noruega). Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» i és de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta). Hans Jaeger va morir de càncer el 8 de febrer de 1910 en un hospital d'Oslo (Noruega). ***
Notícia
d'una xerrada de Léon Bonnery apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
23 de maig de 1914 - Léon Bonnery:
El
8 de febrer de 1916 mor a Montrouge (Illa de França,
França) l'anarquista
individualista Léon Maurice Bonnery. Havia nascut l'11 de
desembre de 1856 al
XII Districte Antic de París (França). Era fill
natural de Valérie Amélie
Bonnery. Patí una infància difícil,
marcada per la beneficència pública. Sense
instrucció reglada, aconseguí un bon nivell
autodidacte. Va ser un dels creadors
del grup «Les Naturiens Égalitaires»
(Naturistes Igualitaris), que barrejava
anarquisme i naturisme, el secretari del qual fou Henri Zisly.
Fundà a
Montrouge, en una petita botiga de vins que servia de lloc de
reunió, al número
115 de l'avinguda d'Orléans, el grup
«Universalité dels Naturiens
Égalitaires».
També va col·laborar en la primera
sèrie del periòdic parisenc La
Vie Naturelle (1907-1913) que editava
Henri Zisly. A principis de la dècada dels deu, fou membre
del grup «Les
Réfractaires», animat per E. Armand i Jacon. El 6
de gener de 1912 participà en
un míting del Comitè del Dret de Gents del Sena
per protestar contra les
injustícies celebrat a Montrouge. El 2 de març de
1912 parlà en una conferència
contradictòria amb altres companys del Grup dels Naturistes
del Grand-Montrouge
celebrada a la Sala Capdeville de Montrouge. El 21 de febrer de 1915,
en el seu
local, a iniciativa d'E Armand, es reuniren una vintena de companys
(Charles
Favier, Georges Gillets, Mauricius, Émile Renaud, Heri
Zisly, etc.) per a crear
iniciatives contra la guerra. Fou autor de diversos fullets, com ara Le maître des dieux. Étude
d'entente sociale
(1906) Le naturien égalitaire
(1909)
i L'éternel tondu. Ma besace
à travers la
vie (1912). Vidu de Marie Barbe Bosalie Antoine, es
casà amb Marie
Lazarette Guy. Léon Bonnery el 8 de febrer de 1916 al seu
domicili del número
115 de l'avinguda d'Orléans de Montrouge (Illa de
França, França). ***
Kropotkin
fotografiat per Edward Gooch - Piotr Kropotkin: El 8 de febrer de 1921 mor a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia), el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Havia nascut el 9 de desembre de 1842 –el 27 de novembre segons el calendari julià rus– a Moscou (Rússia). Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero i Élisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la «Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme «anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista, Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar en Nature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant –en contacte amb el futur laborisme britànic– els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista –altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el «Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892), L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899), Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909), La science moderne et l'anarchie (1913), Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme. ***
Notícia
sobre la mort d'Armand Gohory apareguda en el diari parisenc Le Figaro de l'11
de febrer de 1923 - Armand Gohory: El 8 de febrer de 1923 mor a París (França) l'anarquista Marcel Georges Armand Gohory –citat de diverses maneres (Gohary, Harmant, etc.)– i que va fer servir el pseudònim d'Hémant. Havia nascut el 3 de novembre de 1901 al X Districte de París (França). Sos pares, no casats, es deien Pierre Armand Gohory, enquadrador, i Camille Clotilde Brunet, llibretera de vell, i el fill es va legitimar arran del matrimoni dels pares celebrat el 19 de juny de 1902 al IV Districte de París. Estudiant, es guanyava la vida fent de jornaler. Va ser secretari de les Joventuts Anarquistes i membre de l'Escola del Propagandista, destacant per les seves conferències. Durant un breu període de temps va ser company de l'anarquista Germaine Berton, amb qui visqué al número 8 del carrer Lécuyer del XVIII Districte de París. En aquest domicili també hi vivia l'anarquista Marguerite Pauline Bary. Freqüentà May Picqueray. En 1920 entrà com a soci de la Societat Astronòmica de França i en aquesta època treballava de depenent de la Llibreria Picard. El 22 de gener de 1923 la seva companya Germaine Berton assassinà a trets el reialista Maurice Plateau, cap dels «Camelots du Roi». Dies després, Armand Gohory va ser trobat mort el 8 de febrer de 1923 amb un tret al pit al seu domicili carrer Lécuyer de París (França). La versió oficial va ser suïcidi, però alguns companys, com ara André Colomer, van creure que havia estat «suïcidat». ***
Marius
Metge en una foto antropomètrica - Marius Metge: El 8 de febrer de 1933 mor a Caiena (Guaiana Francesa) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Havia nascut el 7 de juliol de 1890 a Le Teil (Delfinat, Occitània). Sos pares es deien Thomas Albert Metge, sabater, i Marie Joséphine Debay, domèstica, i va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses. ***
Olga
Taratuta - Olga Taratuta: El 8 de febrer de 1938 és afusellada per les autoritats soviètiques la revolucionària anarcocomunista Elka Golda Eljevna Ruvinskaia, més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta –encara que va fer servir altres pseudònims (Babushka, Valia, Tania, D. Basist, etc.). Havia nascut el 21 de gener de 1876 –diverses fonts citen altres anys (1874 i 1878)– a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi Rus). Era filla d'una família jueva dedicada al petit comerç. Després d'estudiar magisteri, treballà com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats polítiques i en 1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata animat pels germans Abram i Iuda Grossman, que també esdevindran anarquistes, a Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk). Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i del comitè local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) d'Elizavetgrad (actual Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard a Suïssa; durant aquesta època va treballà en el periòdic Iskra (L'Espurna), òrgan dels militants del POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i Vladímir Lenin. En 1903, durant la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a Ucraïna i s'uní al grup anarquista «Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa, on també havia seguidors de l'anarquista polonès Jan Waclaw Machajski (A. Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats tsaristes, però va ser alliberada mesos després per manca de proves. Un cop lliure se sumà, sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers Anarcocomunistes d'Odessa. L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però gràcies a l'amnistia política resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada. Després s'integrà en l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de Rússia, que copejava institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de 1905 participà en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser jutjada i condemnada a 17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906 aconseguí fugir de la presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La tardor de 1907 marxà a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en l'organització dels atemptats contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la regió militar d'Odessa, i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la voladura dels tribunals d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys l'atac a la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos, el grup va ser encerclat per la policia; pogué fugir, però va ser detinguda a Iekaterinoslav; jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs forçats. El març de 1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i trobà que son fill s'havia fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del Socors Roig Polític (SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol tendència política. Amb els fets revolucionaris es mantingué una mica al marge del moviment llibertari, però la repressió que exercia el govern bolxevic va fer que prengués partit pels anarquistes i s'incorporà al periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball) i el setembre de 1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920, amb la treva entre el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit Negre) de Nèstor Makhno, retornà a Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé, fundà a Khàrkiv la Creu Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits anarquistes. El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un gran operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i makhnovista que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre una conferència anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va ser traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les preses que va tenir autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin. El 26 d'abril de 1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos següents el general soviètic Attorney li oferí la llibertat a canvi d'una declaració pública de renúncia del pensament anarquista; la seva resposta fou sumar-se a una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11 dies. Malalta d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es deteriorà totalment. El març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos anys. En 1924, un cop lliure, s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va ser detinguda per difondre propaganda anarquista, però va ser alliberada poc després. S'establí a Moscou i en 1927 participà activament en la campanya de suport internacional per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una organització internacional de suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i per això mantingué una extensa correspondència. En 1929 retornà a Odessa, on va ser novament detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els treballadors ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, retornà a Moscou, on s'adherí a l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats, que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions per vellesa, pobresa i malaltia per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En 1937 treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica metal·lúrgica. El 27 de novembre de 1937 va ser detinguda per última vegada acusada d'activitats anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de 1938, va ser condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el mateix dia. ***
Lucien
Barbedette - Lucien Barbedette: El 8 de febrer de 1942 mor a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) l'intel·lectual anarquista Lucien-Émile-François Barbedette. Havia nascut el 13 d'agost de 1890 a Levaré (País del Loira, França). Sos pares es deien Ange-Noël Barbedette, herborista, i Joséphine-Victoire Lefizelier. Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdic La Clamour –almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936–, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars); Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936), òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932), òrgan del lliure pensament; La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique: étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions: étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycle éternel (1938), Comprendre (1939), Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 al seu domicili de Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues. ***
Notícia de l'absolució de Martín Mur Escamilla publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 14 de juliol de 1935 - Martín Mur Escamilla: El 8 de febrer de 1943 mor a Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Havia nascut el 25 de setembre de 1908 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Mur Fábregas, jornaler, i Ana Escamilla Sancho. Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou regidor municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348. Martín Mur Escamilla va morir el 8 de febrer de 1943 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). ***
Placa
en record de Paul Perrier, entre altres, al cementiri d'Aimargues - Paul Perrier: El
8 de febrer de 1944 mor a
Marsella
(Provença, Occitània)
l'anarquista Paul
Émilien Perrier. Havia nascut el 30 d'abril de 1908 a
Codonhan (Llenguadoc, Occitània). Era fill de Marcel
Émilien
Perrier i de Marie Hélène Pourreau.
Es guanyava la vida treballant d'obrer agrícola. Estava
casat amb Jeanne Anaïs
Subrérel. Ben igual que son germà petit
Élisée Perrier, en els anys trenta
milità en el grup llibertari d'Aimargues (Llenguadoc,
Occitània) i en el
Sindicat Autònom d'Obrers Agrícoles, animat pels
anarquistes locals. Quan la II
Guerra Mundial, el 6 de setembre de 1939 va ser integrat en el 156
Dipòsit de
Guerra i, després de ser llicenciat, retornà a
Aimargues. Qualificat per la policia
del Govern de Vichy com a «desocupat professional»,
va ser controlat per la
Prefectura, ben igual que altres militants d'Aimargues (Roger Bernard,
Joseph
Chatellier, els tres germans Deschamps, Jean Jourdani i Georges
Louche), i el 4
d'abril de 1940 enviat amb els citats al centre de
residència vigilada de Chibron,
a Sinha (Provença, Occitània), on
arribà a principis d'estiu, però el 16 de
febrer de 1941 va ser traslladat a Sant Somplesi (Llenguadoc,
Occitània). El 29
d'octubre de 1941 va ser posat en llibertat, però sembla que
va ser
immediatament deportat. Paul Perrier va morir el 8 de febrer de 1944 a
Marsella
(Provença, Occitània), a
conseqüència, sembla, de la deportació.
La seva defunció
va ser anunciada pel periòdic anarquista d'E. Armand L'Unique.
Un carrer
d'Aimargues porta el seu nom. ***
Necrològica
de Juan García Lozano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1967 - Juan García
Lozano:
El 8 de febrer de 1967 mor a Montendre
(Poitou-Charentes, França)
l'anarcosindicalista Juan García Lozano. Havia nascut l'11
de febrer de 1893 a
Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Salvador
García i Ascensión Lozano. Quan era adolescent
s'afilià al Sindicat de
la Indústria Gastronòmica «Vida
Nueva» de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de La Línea de la Concepción (Cadis,
Andalusia, Espanya). En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i en 1945 era
membre de la Federació Local de
Montendre de la CNT, de la qual exercí en diverses ocasions
de secretari. Greument
malalt, Juan García Lozano va morir el 8 de febrer de 1967
al
seu domicili de
Montendre
(Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat el dia del seu
aniversari. Deixà
companya, Antonia Delgado, i fills. ***
Necrològica
de Manuel Clement Marco apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 31 de març de 1968 - Manuel Clement
Marco:
El 8 de febrer de 1968 mor a Lo Borg de Sant Andiòu
(Vivarès,
Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Manuel
Clement Marco.
Havia nascut el 8 d'abril de 1909 a Navarrés (Canal de
Navarrés, País Valencià). Sos pares es
deien Joan
Clement i Maria Marco. Milità en el Sindicat de la
Construcció de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
en
el grup
anarquista del barri barceloní de Les Corts. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Durant l'Ocupació
participà
en la Resistència a la zona del
Vivarès. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Lo Borg de Sant Andiòu,
on
treballà d'obrer de fàbrica i
milità, amb son germà Salvador Clement Marco, en
la
Federació Local de la CNT. Manuel Clement Marco va morir
el 8 de febrer de 1968 a Lo Borg de Sant Andiòu
(Vivarès,
Llenguadoc, Occitània). Deixà companya,
Andréa Marie Perrier, i
fills. ***
Necrològica
de Vicent Flor apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 d'abril de 1971 - Vicent Flor: El
8 de febrer de 1971 mor a Beçan (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
Vicent Flor, conegut com Sento.
Havia
nascut a l'Alcora (Alcalatén, País
Valencià). Quan era molt jove emigrà a
Catalunya. Milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Castelldefels
(Llobregat, Catalunya) i durant la Revolució es
mostrà especialment actiu en la
reorganització econòmica d'aquesta
població. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Posteriorment formà
part de la Federació Local de Beçan de la
CNT. ***
André
Maille -
André Maille: El
8
de febrer de 1978 mor a Ermont (Illa de França,
França) el
pacifista,
lliurepensador, esperantista, neomaltusià, sindicalista i
anarquista André
Jules Eugène Maille, conegut com Hainer. Havia nascut el 20
de setembre de 1893 a Herchies (Picardia, França).
Sos pares es deien Octave Aramis Joseph Maille, peó de
camins ferroviari, i
Marie Louisa Augustine Gorgiler, guardabarrera. Seguí la
tradició familiar i es
guanyà la vida com a ferroviari. El 21 de febrer de 1918 es
casà a Dammartin-en-Goële
(Illa de França, França) amb Eugénie
Herlin. En els anys trenta milità en la
Unió Anarquista (UA) i en 1936 abandonà aquesta
formació per a fundar, amb
Henri Bouyé, la Federació Anarquista Francesa
(FAF). També milità en la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR) i com a
pacifista fou un dels redactors de La
Patrie Humaine. En 1936 treballava als Ferrocarrils del Nord,
a l'estació
de Ermont (Illa de França, França), vivia al
número 7 del carrer Vignolles i
era secretari del grup anarquista d'aquesta població, que
comptava, segons
informes policíacs, amb una trentena de membres.
Després de la II Guerra
Mundial col·labora en el periòdic
gairebé clandestí La
Rebelle, i la seva continuació L'Insurgé
(1944-1946). Fou un dels animadors de la Confederació
General Pacifista (CGP) i administrador del seu òrgan
d'expressió Les Nouvelles
Pacifistes (1949-1950). En
aquesta època vivia al número 11 del carrer
Sévigné de París (França).
També
col·laborà regularment en el periòdic
de Louis Louvet Ce Qu'il Faut Dire
(1944-1948) i fou membre del grup «Amis d'Eugène
Humbert». En 1951 publicà La
politique
nataliste est-elle conséquente? I. Le problème
démographique. Fou un dels
fundadors de la Confederació Nacional del Treball Francesa
(CNTF), de la qual
va ser tresorer en 1954. Durant els anys cinquanta, amb Louis Louvet,
animà el
periòdic parisenc Contre-Courant.
Cahiers
mensuels d'études sociales, pacifistes et libertaires,
del qual va ser el
seu primer gerent sota el pseudònim Hainer.
També en aquests anys col·laborà en la
publicació pacifista La Voie de la
Paix. Organe de Résistance à
la Guerre et à l'Opression. En el V
Congrés de la Fédération des
Trevailleurs du Rail (FTR, Federació de Treballadors del
Ferrocarril), celebrat
entre el 10 i l'11 de novembre de 1952 a París, va ser
nomenat secretari de
Relacions Internacionals. En aquests anys
col·laborà en el Bulletin
de l'AIT (1953-1956), el responsable del qual van ser
Raymond Fauchois i Jeanne Lamberet. En el Congrés Confederal
de la CNTF
celebrat entre el 5 i el 7 de juny de 1954 a Marsella
(Provença, Occitània), va
ser nomenat tresorer del seu buró. En 1955
publicà Le danger atomique,
problème numéro 1 de notre temps i en
1957 La surpopulation. Facteur
d'asservissement,
de misère et de guerre. A més a
més fou membre de «La
Libre-Pensée», dels
«Amis de Louis Lecoin», tresorer dels
«Amis de Sébastien Faure» a partir de
1958 i president la Federació Francesa de
Cremació (FFC) i director dels seus
òrgans d'expressió La
Flamme
Purificatrice i La Flamme.
En
1958 participà en el llibre col·lectiu Sébastien
Faure, son œuvre et sa pensée. Textes du centenaire.
El 15 de desembre de
1958, durant l'assemblea constitutiva de «La Ruche Culturelle
et Libertaire»,
que reagrupava intel·lectuals llibertaris, en va ser nomenat
tresorer. El 4 de
novembre de 1962, amb Maurice Laisant, Aristide Lapeyre,
André Lorulot i
altres, reté homenatge a Sébastien Faure al
cementiri de Royan (Poitou-Charentes,
França) pel vintè aniversari de la seva mort. En
1969 publicà Les sources des
conflits guerriers. (Les
cinq faces de Bellone). En 1975 tornava a viure al
número 7 del carrer
Vignolles d'Ermont i aquell any va ser nomenat gerent de Le
Combat Syndicaliste, òrgan de la CNT.
André Maille va morir el 8
de febrer de 1978 a Ermont (Illa de França,
França) i va ser incinerat al
cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Esquela
de José Teyssiere Gómez publicada en el diari
sevillà ABC
del 9 de febrer de 1980 - José Teyssiere
Gómez: El 8 de febrer de 1980 mor a Sevilla
(Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Teyssiere Gómez. Havia
nascut el 19 de novembre de
1909 a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill de
família acomodada, sos
pares, fabricants d'aiguardent, es deien Alberto Teyssiere
Domínguez i Aurora
Gómez. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), es casà amb
l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez i sos pares,
contraris a aquest
matrimoni, el desheretaren –amb ella tingué dos infants (José
i Alberto). Durant la guerra
civil lluità al front de Madrid (Espanya), on va ser
comissari de guerra. En
acabar la guerra va ser jutjat i el 5 d'octubre de 1939 condemnat a
mort pels
feixistes, pena que va ser commutada per 30 anys de
reclusió, que purgà primer un
any a la Presó Provincial de Sevilla i després
destinat al camp de concentració
(«Canal dels Presos») de La Corchuela (Dos
Hermanas, Sevilla, Andalusia,
Espanya), on treballà en les oficines de comptabilitat, i
del qual pogué
evadir-se el 28 desembre de 1942. En fugir va poder romandre amagat
durant cinc
anys en una cabana del Barrio de los Carteros de Sevilla de sa
companya.
Després es posà a fer feina en una perruqueria i
més tard treballà en un
magatzem. José Teyssiere Gómez va morir d'una
pancreatitis aguda el 8 de febrer
de 1980 a l'Hospital Universitari de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va
ser
enterrat l'endemà al cementiri de San Fernando d'aquesta
ciutat. ***
Vincenzo
Ferrero a l'hort d'Aurora i Domenico Sallitto (Los Gatos, 1980) - Vincenzo
Ferrero: El 8 de febrer –algunes fonts citen
l'11 de febrer– de 1985 mor a San
José (Santa Clara, Califòrnia, EUA) el
propagandista anarquista Vincenzo
Ferrero, anglicitzat Vincent Ferrero
i més conegut com John the Cook.
Havia
nascut el 29 de gener de 1885 –algunes fonts citen
1895– a Cocconato (Piemont, Itàlia).
Sos mares es deien Giacomo Ferrero i Matilde Marchese. En 1905
emigrà a Nova
York (Nova York, EUA) i posteriorment s'establí a Chicago
(Cook, Illinois, EUA).
Més tard, abans de la Gran Guerra,
s'instal·là a San Francisco
(Califòrnia,
EUA). En aquesta ciutat entrà a formar part del moviment
anarquista, sobretot
com a membre del «International Grup», format per
militants de diverses llengües
(italians, espanyols, francesos, russos, jueus, alemanys, xinesos) que
estigué
actiu fins a la dècada dels trenta. També
formà part dels grups anarquistes
italians «Libre Pensiero» i
«Volontà». En 1917 va ser detingut quan
feia un
míting antibel·lista al carrer sota
l'acusació de «vagància» i el
3 de març
d'aquell any va ser detingut amb Michele Bombino i altres dos membres
del grup
«Volontà», per passar moneda falsa;
tots, exceptuant ell, van ser sentenciats a
un any de presó. El juliol de 1926 publicà el
número únic de La
Scolta. Publicazione anarchica di
difesa e
avanzamento sociale. Entre el juny de 1927 i l'octubre de
1932
dirigí el periòdic anarquista L'Emancipazione.
Mensile libertario
del West, que era una mena d'edició de la Costa
Oeste de L'Adunata dei Refrattari.
El 28 d'agost de 1927 publicà el número
únic de Golgota, sobre
l'execució dels militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Organitzà
conferències d'Armando Borghi. El 2 de
desembre de 1929 va ser detingut amb un company després
d'intentar interrompre
una manifestació feixista a Berkeley (Califòrnia,
EUA). En 1932 L'Emancipazione va
ser substituït per Man! The
Measure of All Things,
periòdic anarquista en llengua anglesa. Aquell mateix any,
el consolat italià a
San Francisco declarà que era «un dels anarquistes
més perillosos del districte».
Amb Domenico Sallitto (Dominick)
muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i
Jefferson d'Oakland
(Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera
gratuïta els obrers
necessitats i on, a l'altell, instal·laren la
redacció del periòdic anarquista Man!.
Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal
d'Investigació)
aconseguí la llista de subscriptors d'aquest
periòdic en una estafeta de
correus, decidí engegar un expedient de
deportació a tots els membres de la
llista. L'11 d'abril de 1934 Sallitto i Ferrero van ser detinguts per
agents
federals del Servei d'Immigració, tancats a Angel Island
(San Francisco,
Califòrnia, EUA) i sotmesos a una ordre
d'expulsió sota l'acusació de «ser
autors d'articles destinats al derrocament violent de les institucions
democràtiques». El febrer de 1935, quan el
consolat italià s'assabentà de la
seva detenció, expressà que estava interessat en
la seva deportació a la Itàlia
feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport,
organitzada pel «Ferrero-Sallitto
Defense Conference» (Comitè de Defensa
Ferrero-Sallitto), encapçalada pel seu
amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union
(ILGWU, Unió
Internacional de Treballadores del Vestit), l'American Civil Liberties
Union
(UCLU, Unió Americana per les Llibertats Civils) i altres
organitzacions, i que
tingué seccions a San Francisco, Chicago, Cleveland,
Filadèlfia i Nova York,
s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la
fiança. Sallitto i
Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de
l'època, com ara
Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey,
W.E.B.
Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair
Lewis,
Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary
Heaton
Vorse, etc. L'11 de gener de 1936 van ser traslladats a l'Ellis Island
(Nova
York, EUA) per a la seva deportació, però un habeas corpus l'evità. Aquest
mateix any s'edità el fullet Fight
against deportation. Free Ferrero and
Sallitto. La campanya de protesta engegada donà
com a resultat
l'alliberament de Sallitto, però a ell se li va decretar
l'expulsió a Itàlia,
aleshores sota la dictadura de Benito Mussolini. Per
evitar la seva expulsió i la més que
probable execució a la Itàlia feixista,
trencà la llibertat sota fiança i fugí
a
Windsor (Ontario, Canadà). Posteriorment retornà
clandestinament als EUA,
perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la
fiança. D'antuvi
s'establí a Detroit (Wayne, Michigant) i després
treballà de cuiner, d'aquí el
seu malnom, a la zona de San Francisco sense despertar les sospites de
les
autoritats. Durant sa vida es relacionà amb destacats
anarquistes, com ara
Alexander Berkman, Sam Cohen, Rose Fritz, Giuseppe Ciancabilla, Luigi
Galleani,
Pietro Gori, Marcus Graham, Red Jones (Jonesie),
John Kassel, Angelo Luca, Errico Malatesta, Robert Minor, Eric B.
Morton, Jules
Scarceriaux, Eugene Travaglio (Gene),
Carlo Tresca, John Vattuone, etc. Paul
Avrich recollí el seu testimoni en el llibre Anarchist
Voices. An Oral
History of Anarchism in America (1995). ***
Necrològica
d'Agustín Bellet Ferrer apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 18 de març de 1986 - Agustín Bellet
Ferrer:
El 8 de febrer de 1986 mor a Albugues (Bèlfòrt de Carcin,
Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Agustín Bellet Ferrer.
Havia nascut el 30 de desembre de 1914 a Vall-de-roures (Matarranya,
Franja de
Ponent). Sos pares es deien Fulgencio Bellet i Juaquina Ferrer. Quan
tenia 20 anys s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT) del seu
poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
participà amb els
companys de la zona en l'alliberament, a més de
Vall-de-roures, de diverses
poblacions, com ara Vilalba dels Arcs (Terra Alta, Catalunya) i
Calaceit
(Matarranya, Franja de Ponent). Després s'integrà
en la «Columna Carod-Ferrer»
i va combatre l'exèrcit franquista especialment als fronts
aragonesos de
Belchite i d'Azuara. Als fronts d'Aragó i de Catalunya va
pertànyer a una unitat
especial encarregada d'infiltrar-se dins de les línies
enemigues. Quan
l'ofensiva de l'Ebre el seu grup realitzà missions a zona
franquista. En 1939,
amb la victòria feixista, passà a
França per Puigcerdà (Baixa Cerdanya,
Catalunya) i va ser internat als camps de concentració de
Maseras, Vernet,
Sètfonts i Brams. Posteriorment va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) i destinat a Orleans (Centre, França) i
treballà com a obrer
agrícola a Malesherbes (Centre, França). Quan
l'ofensiva alemany de la
primavera de 1940, participà en l'èxode i
arribà a Bèlfòrt de Carcin, on
acabà
instal·lant-se, formant una família amb Fernande
Odette Carrieres i militant en
la Comarcal de Val-de-roures
de la CNT. Agustín Bellet Ferrer va morir el 8 de
febrer –algunes
fonts citen erròniament el 9 de febrer– de 1986 a
Albugues (Bèlfòrt
de Carcin, Llenguadoc,
Occitània). ***
Camp de concentració de Setfonts - Jesús Gómez Díaz: El 8 de febrer de 1995 mor a Cabestany (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Jesús Gómez Díaz. Havia nascut el 18 de juny de 1908 a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Alfonso Gómez i Candelaria Díaz. De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), fundà una família amb Dolores Celma i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo Gómez Celma, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez Díaz es retirà a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i s'afilià a la CNT de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Jesus Gómez Díaz va morir el 8 de febrer de 1995 a l'Hospital de Cabestany (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Luísa Adão - Luísa Adão: El 8 de febrer de 1999 mor a Lisboa (Portugal) la militant anarquista i anarcosindicalista Luísa do Carmo Franco Elias Adão. Havia nascut el 26 de juny –algunes fonts citen el 19 de juny– de 1914 a Sétubal (Sétubal, Lisboa, Portugal). Era filla dels destacats anarquistes Francisco Rodrigues Franco i Sabina Franco. Entre els 14 i els 16 anys treballà a fàbriques de conserva com sa mare, on feia propaganda anarquista. Va ser nomenada en diverses ocasions delegada del Sindicat Únic de les Conserves (José Bernardo, Jorge Silva, Manuel Sousa, etc.) i n'ocupà la secretaria. S'uní sentimentalment al militant anarquista i infermer Raúl Elias Adão i esdevingué auxiliar d'infermeria, treballant uns quatre anys a Torrão (Alcácer do Sal, Portugal) i després a Lisboa (Portugal). A partir de 1930 milità en les Joventuts Sindicalistes. Quan son company es llicencià en dret, la parella passà a viure a Montijo (Sétubal, Lisboa, Portugal), on ella treballà d'infermera a Setúbal i ell d'advocat. En 1966 enviduà i s'establí a Lisboa. Després de la dictadura d'António de Oliveira Salazar col·laborà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i en el periòdic A Batalha. Deixà la documentació familiar a l'Arxiu Històrico-Social del CEL. ***
Foto
antropomètrica de Roland Carpentier - Roland Carpentier: El 8 de febrer de 2007 mor a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Roland Théodore Carpentier, que va fer servir el pseudònim Guisseguère. Havia nascut el 29 d'abril de 1920 –algunes fonts policíaques citen erròniament el 21 d'abril de 1919– a Cambronne-lès-Ribécourt (Picardia, França). Era fill natural de Ernestine Juliette Carpentier i no reconegué l'infant fins a 1938. En 1936 vivia amb sa mare i son company, el militant anarquista Léandre Guisseguère, al barri de Saint-Jacques de Grassa (Provença, Occitània). En aquesta època treballava com a obrer de la construcció per a l'empresa Delagneau de Grassa, i usava el pseudònim Guisseguère. En 1937 era membre del grup de Grassa de la Federació Comunista Llibertària (FCL), integrat per Urbano Andreoli, Jean Campana, Joseph Feraud, François Ferrero, Felicité Girolimetti, Léandre Giusseguère, Domenico Nanni i Kanik Papazian, entre d'altres, i participà en la redacció de setmanaris locals clandestins (Rébellion, Action Directe) que distribuïa pels carrers juntament amb Le Libertaire i Le Combat Syndicaliste. També mantenia permanències al local del grup, al número 2 del carrer Tour de l'Oratoire, i la policia el tenia fitxat com a «militant actiu a vigilar estretament» i «violent». Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Anarquista (FA). El 13 d'octubre de 1947 es casà a Vilacròsa (Provença, Occitània) amb Henriette Suzanne Siccardi. Durant els anys setanta i vuitanta col·laborà en el setmanari tolosà Espoir. També en aquests anys formà part el moviment «abundancista», encapçalat per Jacques Duboin, militant en l'Associació per a l'Economia Distributiva (AED) i col·laborant en la seva publicació La Grande Relève. Roland Carpentier va morir el 8 de febrer de 2007 al seu domicili de Toló (Provença, Occitània). --- |
![[07/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[07/02]") |
|
![[09/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[09/02]") |
|
|
| Actualització: 08-02-24 |