---

Anarcoefemèrides del 8 de juny

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Le Droit Anarchique"

Capçalera del primer número de Le Droit Anarchique

- Surt Le Droit Anarchique: El 8 de juny de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Droit Anarchique. Journal hebdomadaire paraissant le dimanche à Lyon. Portava l'epígraf «Llibertat, Igualtat, Justícia». Era continuació de la saga de periòdics lionesos que nasqué amb Le Droit Social el febrer de 1882 (L'Étendard Révolutionnaire, La Lutte, Drapeau Noir, L'Émeute, Le Défi, L'Hydre Anarchiste i L'Alarme). Com els precedents, va ser durament perseguit per les autoritats i el seu primer gerent, G. Fronteau, va ser detingut el 13 de juny d'aquell any; Isidore Mounier n'agafà el relleu en la gerència de l'últim número. Els articles no anaven signats. Publicà crides de diferents grups anarquistes (Gruoupe des Amandiers, Les Parias Picards, Groupe Communiste-Anarchiste de Milà, Groupe Cyvoct de Lió, Sans-Culottes Lyonnais, L'Hydre, Les Impatients d'Allex, Les Indignés, Les Forçats, Le Droit à la Vie, Groupe Anarchiste de Villequier, Le Yatagan, Les Résolus, Jeunesse Révolutionnaire, Les Impatients de Beaucaire, Groupes Anarchistes de Nantes, etc.). Va fer dues subscripcions populars, una per a les famílies dels detinguts polítics i altra per a la propaganda. La repressió va ser tan dura que només va poder publicar tres números, l'últim el 22 de juny de 1884. Dos anys després, va ser continuat per La Lutte Sociale.

***

Capçalera d'"El Corsario"

Capçalera d'El Corsario

- Surt El Corsario: El 8 de juny de 1902 surt a València (País Valencià) el primer número del quinzenal anarquista El Corsario. Periódico sociológico. Dirigit per José Alarcón, fou continuador del periòdic anarcofeminista La Humanidad Libre (1902). A partir del segon número passarà a tenir una periodicitat setmanal i canviarà el subtítol per «Semanario Sociológico». Hi van col·laborar T. Ros, María Losada, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Ricardo Mella, A. López Rodrigo, Juan Ortega, Leopoldo Bonafulla i José Alarcón, entre d'altres. Mantingué agries polèmiques amb el republicà El Mercantil Valenciano i donà cabuda a comunicats i cartes dels que havien patit presidi pels fets de «La Mano Negra» i de la campanya per la revisió d'aquest procés. Fou freqüentment denunciat i segrestat, i el seu director detingut. L'últim número conegut és el 27, del 12 de desembre de 1902.

*** 

Capçalera del primer número de "Volontà" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera del primer número de Volontà [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Volontà: El 8 de juny de 1913 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal propagandístic anarquista Volontà, dirigit des de Londres per Errico Malatesta. El periòdic sortirà fins La Settimana Rossa de juny de 1914.

***

Penitenciaria de l'illa de Santo Stefano

Penitenciaria de l'illa de Santo Stefano

- Procés contra Lucetti: Entre el 8 i el 10 de juny de 1927 tingué lloc a Roma (Itàlia) el procés judicial contra l'anarquista italià Gino Lucetti, per l'atemptat frustrat contra Mussolini de l'11 de setembre de 1926. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó –la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas– i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després va morir a Ischia, el 17 de setembre de 1943, a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Jean-Claude Court (17 de març de 1894)

Foto policíaca de Jean-Claude Court (17 de març de 1894)

- Jean-Claude Court: El 8 de juny de 1837 neix a Chassey-lès-Montbozon (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Jean-Claude Court, conegut com Joseph. Era fill natural de la jornalera Gabrielle Court. Es guanyava la vida com a marmanyer i venedor de pa dolç. Considerat «anarquista militant», a partir del 30 d'abril de 1893 el seu domicili, al número 112 del bulevard National de Vincennes (Illa de França, França), estava vigilat per la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes. El 17 de març de 1894 la policia escorcollà nombrosos domicilis d'anarquistes i ell va ser detingut per «associació criminal». Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu dossier va ser enviat l'1 d'abril de 1894 al jutge d'instrucció Henri Meyer i sembla que va ser posat en llibertat dos dies després. El 31 d'octubre de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca a controlar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Retrat de Georges Étiévant segons el periòdic parisenc "L'Illustration" del 29 de gener de 1898

Retrat de Georges Étiévant segons el periòdic parisenc L'Illustration del 29 de gener de 1898

- Georges Étiévant: El 8 de juny de 1865 neix al XVII Districte de París (França) l'antimilitarista i anarquista Claude-François Georges Étiévant. Son pare, comptable, es deia Jean-Baptista Étiévant  i sa mare Victorine Rosalie Le Boulanger. Son germà major, Achille Henri Étiévant (Le Bosco), tipògraf, estava fitxat com a anarquista. El 13 de juny de 1883, Georges Étiévant, abans de ser cridat a files, s'allistà en l'exèrcit per cinc anys i fou destinat al II Regiment de Zuaus a la zona d'Orà (Algèria). En 1888 deixà l'exèrcit i es posà a treballar fent escultures en fusta. Posteriorment, com son germà, entrà a treballar de tipògraf a la impremta de Paul Dupont a Clichy (Illa de França, França). Antimilitarista convençut, cap el 1890 començà a freqüentar els cercles anarquistes i en 1891 va ser condemnat per primer cop a una multa de 50 francs per haver estat sorprès aferrant cartells anarquistes amb una pistola a la butxaca. Es negà a fer els períodes obligatoris d'instrucció destinats als reservistes i es declarà insubmís davant la II Oficina de Reclutament del Departament del Sena. Un informe policíac del 15 de febrer de 1892 el defineix com a partidari d'atemptar contra l'ambaixada d'Espanya per a venjar la mort dels anarquistes de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). En aquesta època va crear el llibertari «Grup d'Amics d'Estudis Socials» d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) i durant un escorcoll al local on s'hi reunia, la policia trobà 25 cartutxos de dinamita robats el 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França), que formava part del lot de dinamita que va ser emprada en els atemptats imputats a Ravachol. Processat amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Julien Drouhet, el 25 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a cinc anys de presó per ocultació d'explosius, pena que purgà a les presons de Clairvaux, actual Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França), i de Poissy (Illa de França, França). Durant el procés, va escriure una declaració de defensa, que no se li va permetre llegir, que va ser reproduïda i traduïda sovint en la premsa anarquista de l'època sota diversos noms i que ha esdevingut un clàssic de la «propaganda pel fet». En sortir de la presó, col·laborà en Le Libertaire, del qual va ser nomenat gerent. El desembre de 1897 va ser novament processat per «apologia del crim» a resultes d'un article («Le lapin et le chasseur») publicat en el número 103 de Le Libertaire. Fugint de la condemna, passà a la clandestinitat i fou sentenciat en rebel·lia a dos anys de presó per delicte de premsa. Durant la nit del 18 al 19 de gener de 1898 decidí venjar-se de totes les persecucions policíaques patides i propinà 22 punyalades a un agent de policia que estava de guàrdia davant la comissaria del carrer Berzélius de París; un segon agent, que sortí en defensa de son col·lega, també resultà ferit. Reduït, va ser tancat en una cel·la de la comissaria sense ser escorcollat i com que portava un revòlver, ferí un policia de diversos trets. Jutjat, el 15 de juny de 1898 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a mort, encara que cap agent va morir a conseqüència de les ferides; la pena, però, va ser commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant va morir el 6 de febrer de 1900 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa).

Georges Étiévant (1865-1900)

***

Konstantin Nunkov

Konstantin Nunkov

- Konstantin Nunkov: El 8 de juny de 1877 –algunes fonts citen el 21 de maig– neix a Chirpan (Stara Zagora, Bulgària, Imperi Otomà) el revolucionari i guerriller anarquista Konstantin Ivanov Nunkov, conegut com Kosta Nunkov i amb el pseudònim de David Ognyanov. Era fill d'una família humil. Va fer els estudis primaris a la seva població natal i els secundaris a Plòvdiv (Plòvdiv, Bulgària, Imperi Otomà); tres anys després va ser expulsat per rebel de l'Institut Alexandre I de Plòvdiv i acabà l'educació a Burgàs (Burgàs, Bulgària, Imperi Otomà). No va poder estudiar a la universitat per manca de diners. Va fer el servei militar a enginyers i aconseguí un bons coneixements en explosius. Partidari del «terror revolucionari», va escriure dos fullets de teoria revolucionària, un en 1901 en defensa de les seves concepcions guerrilleres (atac sistemàtic contra els alts funcionaris i l'exèrcit turc, sabotatges, etc.) i altre una Guia per a la utilització dels explosius i dels mitjans de destrucció (1902), tot un clàssic que va ser utilitzat per les generacions posteriors. Després d'una temporada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es relacionà amb la colònia d'exiliats russos, marxà cap a Bèlgica per a especialitzar-se encara més en explosius. Treballà uns anys en impremtes de Plòvdiv i de Sofia per ajudar sa germana en els estudis. A Plòvdiv va conviure un temps amb el revolucionari Peyo Yavorov. Des de 1895 (Insurrecció de Melnik) participà com a guerriller en el Comitè de Macedònia del moviment revolucionari que lluitava contra l'ocupació turca. Entaulà amistat amb destacats militants anarquistes (Petar Mandjoukov, Slav Merdjanov i Petar Sokolov), que el decantaren pel moviment llibertari. En 1900 lluità amb el destacament de Hristo Chernopeev a Gorna Džumaja, actual Blagoevgrad (Blagoevgrad, Bulgària). El gener de 1902 va ser nomenat responsable de la Vatréchna Makedonsko-Odrinska Révolucionna Organizaciia (VMORO, Organització Revolucionària Interior Macedònica-Andrianopolitana - ORIMA) de Progled (Chepelare, Smolyan, Bulgària, Imperi Otomà) i s'encarregà dels atacs a Xanthi i a Ahachelebiysko. Entre el 13 i el 15 d'abril de 1902 prengué part, com a organitzador i responsable del moviment anarquista, en el Congrés de Plòvdiv del Districte Revolucionari d'Adrianòpolis de l'ORIMA, el qual li va encarregar l'organització de la població rebel dels districtes tracis d'Alexandrúpoli i de Gumurdjina. El desembre de 1902, amb Dimo Nikolov, Peter Chapkanov i Tenyu Kolev, amb 100 quilos de dinamita, ajudà Marin Tcholakov a realitzar sabotatges a les vies fèrries de la zona d'Alexandrúpoli. Després d'haver participat en diversos combats guerrillers a Macedònia i a Tràcia, participà en la insurrecció d'agost de 1903 (Revolta d'Ilinden). Un cop aquesta va ser esclafada, retornà de bell nou a Macedònia per a acomplir tasques orgàniques i el juliol de 1904 se li va nomenar cap del Districte Revolucionari de Kumanovo, participant amb els insurgents armats serbis. El 2 de gener de 1905 acudí com a delegat al Congrés de l'ORIMA d'Skopje que se celebrà a Knezhevo (Kratovo, Macedònia, Imperi Otomà). Konstantin Nunkov va caure abatut el 12 de febrer –algunes fonts citen el 8 de febrer– de 1905 a prop de la vila de Koutlibeg (Kumanovo, Macedònia, Imperi Otomà) –algunes fonts citen Kočani (Kumanovo, Macedònia, Imperi Otomà)– durant un combat de quatre hores contra les tropes turques. Greument ferit, trencà abans d'expirar el seu fusell i el seu revòlver perquè no caiguessin a mans de l'enemic. Les memòries de Konstantin Nunkov, considerat un dels herois de la pàtria búlgara, es troben dipositades a la Biblioteca Pública «Ivan Vazov» de Plòvdiv.

Konstantin Nunkov (1877-1905)

***

Detenció de dos anarquistes durant la distribució de pamflets antimilitaristes a Sant-Etiève

Detenció de dos anarquistes durant la distribució de pamflets antimilitaristes a Sant-Etiève

- Alexandre Cibot: El 8 de juny de 1878 neix al XIV Districte de París (França) el propagandista anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Roger Alexandre Gaston Cibot, també conegut com Roger Sadrin. Era fill natural de Louise Cibot, armillera, i son pare, que no reconegué son fill en néixer, es deia Pierre Sadrin. Es guanyava la vida fent d'obrer fuster. En la dècada dels noranta vivia al número 28 del carrer de la Voute de París i era membre de la Joventut Llibertària del XII Districte. En 1896 participà en el moviment dels «Sense Feina». A començament de gener de 1897 va ser detingut a la sortida d'un míting contra «la Inquisició espanyola», en referència al «Procés de Montjuïc» que aleshores se celebrava contra els anarquistes catalans. El 5 de març de 1897 va ser novament detingut, juntament amb altres companys (Alfred Ebner, Gardin, André Carré, Ernest Girault, Mary Huchet, Émile Lebrun i Letrillard), per haver sabotejat una conferència clerical a l'església de Saint Ambroise. Jutjat per aquest fets, el 16 de març de 1897 va ser condemnat, ben igual que sos companys, a 15 dies de presó per «crits sediciosos» –havia escridassat «Visca l'anarquia!». El 22 de juny de 1897 va ser detingut quan anava a l'obra on treballava al carrer de la Roquette. Va ser un dels organitzadors de la manifestació del 8 d'agost de 1897 davant l'estàtua del màrtir del lliure pensament Étienne Dolet a la plaça Maubert de París. En aquesta època lluità contra el processament d'Alfred Dreyfus i la revisió del seu cas i va fer moltes xerrades antimilitaristes. El 8 de juliol de 1898 participà en un míting contradictori a la Sala Octobre de París, amb altes companys (Georges Brunet, Ernest Girault, Louise Réville, Joseph Tortelier, etc.), sota el títol «Zola et les étudiants», organitzat pel grup editor de Le Cri de Révolte, periòdic que havia de sortir el mes següent. El novembre de 1898 signà, en nom de Le Libertaire, un manifest de suport amb el coronel Marie-Georges Picquart. Posteriorment, però, ben igual que Émile Janvion, es va veure «decebut del dreyfusisme» i el juny de 1899 participà, amb Ernest Girault i Francis Prost, en un míting on es proclamà la necessitat de la neutralitat dels anarquistes en l'«Afer Dreyfus» i l'octubre d'aquell any cosignà (P. Brenet, Henri Duchmann, Émile Janvion, etc.) el manifest «Aux anarchistes» sobre el tema i on es criticava durament Sébastien Faure i el seu dreyfusista Le Journal du Peuple. En aquesta època fou membre del grup anarquista «Les Iconoclastes», animat per Émile Janvion, que es reunia al Cafè des Artistes, al carrer Lepic de París. El juny de 1898, en una reunió pública després de la condemna a mort de Georges Étiévant, es negà a demanar la gràcia, fet contrari als principis anarquistes, i reivindicà la venjança com a única resposta davant la condemna, termes que mantingué en una reunió que es celebrà aquell mateix mes a Puteaux (Illa de França, França). A finals de 1898 vivia al número 111 de l'avinguda de Saint Mandé de París i, amb Henri Duchmann, era secretari del «Cercle Léon Tolstoi», que feia xerrades al local del periòdic Pot à Colle, al carrer Chanzy. En 1899 era membre del «Grup d'Educació Llibertària», de l'«Escola Llibertària», que feia classes al carrer Titon, i de la «Biblioteca d'Ensenyament Llibertari de Bellville», al carrer Julien-Lacroix. El 9 d'agost de 1900, després d'una discussió amb l'enginyer i patró del taller de la «Carrosserie Industriel», al número 78 del carrer Claude-Decaen, sobre un sous impagats, va ser acomiadat juntament amb Schaeffer i un altre company. L'endemà, els tres col·legues retornaren al taller i apallissaren l'enginyer, un contramestre i els agents de policia que acudiren en la seva ajuda. En la tardor de 1901, sota el nom de Roger Cibot, figurava en un llistat d'anarquistes en busca i cerca a Suïssa i on figurava com a «representant de comerç». El setembre de 1901 va ser detingut preventivament quan la visita del tsar Nicolas II a París i a finals d'aquell any encara romania empresonat sense judici. En aquesta època era secretari del Sindicat de Treballadors No Qualificats de la Confederació General del Treball (CGT). Arran del Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos) de 1904, fou nomenat membre del Comitè Nacional i secretari, amb Georges Yvetot, de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El juliol de 1904 va fer la xerrada «L'Internationale, sa nouvelle fondation» a la Sala Gambrinus de Saint-Ouen (Illa de França, França). En 1904 fou gerent del periòdic L'Ennemi du Peuple, en substitució d'Albert Kienert i on col·laboraven nombrosos anarquistes, com ara Zo d'Axa, Georges Darien, Lucien Descaves, Urbain Gohier, Émile Janvion, Charles Malato, Paul Robin, Han Ryner i Georges Yvetot, entre d'altres. Aquest periòdic es distingia pels seus atacs contra la francmaçoneria i contra certs companys llibertaris (E. Armand, Christiaan Cornelissen, Lev Tolstoi, etc.). Entre el 6 i el 8 d'octubre de 1905, un cartell de l'AIA titulat «Appel aux conscrits», signat per 31 reconeguts anarquistes, va ser aferrat als carrers parisencs; el text d'aquest cartell, violentament antimilitarista i antipatriota, feia una cridat als conscrits a girar els fusells cap els seus oficials i no cap els vaguistes i convocava a la vaga immediata i a la insurrecció si eventualment es declarava la guerra. El novembre de 1905 ocupava el càrrec de secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) i portà a terme una intensa campanya en defensa del «Procés dels Quatre» (Caussanel, Bernard Harvey, Charles Malato i Pedro Vallina Martínez), encausats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII a París. Dels 31 anarquistes signats de l'«Appel aux conscrits», 28 en van ser processats i jutjats entre el 26 i el 30 de desembre de 1905 a l'Audiència del Sena en un gran judici mediàtic, que els jutjats aprofitaren per a popularitzar l'antimilitarisme i l'antipatriotisme. A l'Audiència ell entrà cridant «A baix l'Exèrcit! A baix la Pàtria!» i fou condemnat a tres anys de presó. Fou un dels «dibuixants empresonats» que col·laboraren en el número del 14 d'abril de 1906 del periòdic L'Assiette au Beurre sobre les «presons de la República». Sembla que va ser alliberat quan l'amnistia del 14 de juliol de 1906. En sortir de la presó treballà de fuster al Teatre de l'Odéon i al Teatre Antoine i milità en la Unió Sindical d'Obrers Fusters de la CGT. Segons els diaris Le Matin i Le Cri du Peuple del 30 de maig de 1907, va ser acusat pel grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França) d'haver robat una màquina d'escriure a la Borsa del Treball i 20 francs del fruit d'una col·lecta feia dos anys, fets pels quals ja havia estat jutjat i absolt en 1906. El maig de 1907 va ser detingut, amb altres companys (Albéric Léon Barrier, Alphonse Bussy, Fortuné Chastanet, Denis Domboy, Louis Edmond Jourdain, Armand Matha i Edmond Viltard), sota l'acusació de pertànyer a una banda anarquista de falsificació i d'emissió de moneda. Entre el 19 i el 21 de novembre de 1907 va ser jutjat amb Barrier, Domboy, Jourdain i Matha per l'Audiència del Sena i tots van ser absolts menys Jourdain i ell que van ser condemnats a cinc anys de presó i a 100 francs de multa –com que Jourdain tenia penes anteriors, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària. Un cop lliure, milità en el CDS i entre 1911 i 1912 es mostrà força actiu en la campanya per a l'alliberament d'Émile Rousset i a finals de 1913 per a la de Jacob Law. El 7 de juny de 1913 es va casar al XI Districte de París amb Louise Jeanne Sadron. En aquesta època vivia al número 16 del carrer Voltaire del XI Districte de París i era membre del grup «Les Amis du Libertaire». Quan la Gran Guerra, sembla que al principi va ser integrat en la Defensa Nacional, però l'agost de 1915 ja figurava com a llicenciat de l'exèrcit. En  1916 fou inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes pacifistes i revolucionaris. Sota el pseudònim de Roger Sadrin col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Flambeau (1901-1902), Le Pétard (1904) i Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909-1912), que portà una campanya contra els Batallons Disciplinaris Africans («Bat' d'Af») i en favor de l'alliberament d'Émile Rousset. Alexandre Cibot va morir el 3 d'abril de 1958 a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlim-Bicêtre (Illa de França, França).

***

Luigi Marcassoli

Luigi Marcassoli

- Luigi Marcassoli: El 8 de juny de 1882 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli, conegut com Bigio. Sos pares es deien Giuseppe Marcassoli i Giacoma Ravasio. Visqué al popular barri de Pignola i aconseguí el títol de primària. Es guanyava la vida fent de forner i va ser molt actiu en el sindicalisme revolucionari de començaments de segle. El maig de 1908 presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam el text d'un manifest signat per diverses organitzacions sindicals (mecànics, sastres, fonedors, cistellers, blanquers, barreters, moliners, etc.) amb el qual sol·licitava permís per a realitzar el 24 de maig de 1908 al centre de Bèrgam una concentració en suport de la vaga de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i que comptaria amb la presència dels portaveus obrers Decio Papa i Canzio Cozzi. Realitzà nombroses conferències com a secretari de la Lliga dels Forners de Bèrgam. Amb Furio Pace, Aristide Paccinini, Agostino Rocchi i altres, creà la secció local de Bèrgam de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El febrer de 1913 intervingué en el debat d'una assemblea de la Lliga dels Forners que posà les bases d'una vaga per al següent estiu, primer pas per a la represa organitzativa del moviment obrer local. El 19 de març de 1913 obtingué el passaport i el 5 d'abril emigrà als Estats Units, però el 7 de novembre de 1913 retornà a Itàlia. El 27 de desembre de 1913 va ser condemnat pel jutjat de Bèrgam a una multa per infracció del Reglament de la Seguretat Pública. El 12 de juny de 1914 va ser novament condemnat a 40 dies de presó i a 120 lires de multa per «ultratge als agents de la Seguretat Pública». Durant l'estiu de 1914 fou un dels promotors del Grup Llibertari de Bèrgam i durant aquesta mateixa època va ser nomenat, com a representat sindical, membre del Comitè Obrer per a la Unitat Sindical, que es reunia al Cercle Socialista i a la Unió Sindical, antecedent de la reconstitució de la Cambra del Treball de Bèrgam, creada oficialment el 8 de gener de 1915. En aquesta ocasió, amb els companys sindicalistes Federico Luraschi i F. Pace, prengué la paraula per a condemnar el socialista Ugo Frizzoni, acusat d'haver afavorit amb la seva indecisió sobre la unitat sindical entre socialistes i sindicalistes, la manca d'adhesió a la Cambra del Treball de diversos sectors obrers (tramviaris, litògrafs i escombriaires). Formà part de la Comissió Executiva del nou organisme unitari i el març de 1915, amb l'obrer metal·lúrgic Merenda i el tramviari anarquista Giuseppe Papini, de la Comissió de Propaganada. Durant l'estiu de 1915 assessorà Casimiro Accini, nou secretari de la Cambra del Treball. Participà en la Gran Guerra i a partir del 10 de novembre de 1916 fou soldat de la V Companyia de Subsistències. El 30 de novembre de 1916 el prefecte de policia de Bèrgam va escriure una nota confidencial al comandat de la companyia per fer-li saber de la seva militància sindicalista i llibertària i per a demanar informació sobre ell. Després del conflicte bèl·lic, obtingué la declaració d'haver servit amb fidelitat i honor durant el seu servei militar. L'octubre de 1920, en ocasió de les eleccions municipals de Bèrgam, juntament amb els anarquistes Bernardo Ghibesi i Luigi Caglioni, aferrà manifests de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Llombardia cridant a l'abstenció. Durant els primers anys vint estava subscrit al periòdic anarquista Fede. Freqüentà els anarquistes que formaven el Grup Llibertari de Bèrgam, amb els quals promogué subscripcions a favor de la premsa anarquista i en suport al perseguits polítics. Entre 1919 i 1922 es mostrà força actiu en la militància sindical de la Lliga dels Forners i de la Cambra del Treball, de la qual va ser nomenat el 13 de febrer de 1921 membre de la seva Comissió Executiva. El gener de 1926 va ser interceptada una circular a la impremta de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) de Milà (Llombardia, Itàlia), enviada a la seva adreça, que contenia el text del discurs amb el qual Bruno Buozzi assumí l'encàrrec de secretari general de la CGL. En aquesta època es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Egidio Corti, Giovanni Gamba, Gaetano Ghirardi, etc. Estretament vigilat, sobretot després del 8 de febrer de 1926, quan li van ser trobar explosius al tipògraf anarquista Luigi Caglioli. Detingut immediatament, va ser alliberat després. El 30 d'abril de 1926 la seva habitació va ser escorcollada i la policia li va trobar un retrat fotogràfic de Giacomo Matteotti i un opuscle titulat Filippo Corridoni. Aquell mateix any encara era secretari de la Lliga dels Forners. Durant el feixisme s'afilià al Sindicat de Forners, que estava sota l'autoritat directa de Pietro Capoferri, federal feixista entre 1926 i 1929 a Bèrgam, exsocialista i propagandista sindical, seguidor de Filippo Corridoni, ferit i mutilat en la I Guerra Mundial, i després dirigent de l'Associació Nacional de Combatents i líder indiscutible del sindicalisme feixista de Bèrgam. En 1928 treballava de forner. A partir de la segona meitat de 1929 es trobà desocupat i sol·licità el passaport a la Prefectura de Policia per a viatjar a França i així poder reunir-se amb son fill Mario, emigrat durant la meitat dels anys vint a aquest país per a treballar com a tècnic en motors a la fàbrica automobilística Peugeot, però finalment no viatjà a França. Durant l'estiu de 1929 treballà dos mesos com a forner a Lenna (Bèrgam, Llombardia, Itàlia) en ocasió d'un campament de balilles feixistes, però després novament restà desocupat. El setembre de 1930 la Prefectura de Policia de Torí (Piemont, Itàlia) interceptà una carta des de França dirigida a ell amb quatre còpies del periòdic clandestí Avanti i dues còpies d'un manifest del setembre de 1930 redactat per la direcció del Partit Socialista Italià (PSI) i dirigida als treballadors italians. Durant els anys trenta va ser posat sota vigilància. L'octubre de 1940, encara que anarquista, no milità activament i el seu nom ja no figurava ni tan sols en la llista general de subversius; no obstant això, pel maig de 1942 encara era vigilat. Luigi Marcassoli va morir el 16 de desembre de 1957 en una llar d'ancians de Torre Boldone (Llombardia, Itàlia).

***

Mauro Bajatierra Morán (1919)

Mauro Bajatierra Morán (1919)

- Mauro Bajatierra Morán: El 8 de juny de 1884 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán, que va fer servir els pseudònims de Patrocinio Gallego i Juan Beranza. Son pare, Ramón Bajatierra López, era l'amo d'una fleca i políticament conservador i sa mare, Carlota Morán Moreno, morí molt jove. Per influències familiars es dedicà l'ofici de forner. D'antuvi, encara que fervent anarquista, va estar afiliat tota sa vida al sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), com tota la Societat d'Obrers Forners, coneguda posteriorment com Societat d'Arts Blanques, i va ser força admirat per la resta d'obrers, ja que secundava les vagues malgrat tenir indústria pròpia. Quan la Confederació Nacional del Treball (CNT) desenvolupà estructures sindicals en el seu gremi a Madrid també s'afilià a la central anarcosindicalista i a l'Ateneu Sindicalista. Va viatjar arreu d'Europa, on va afermar els seus coneixements de francès, d'alemany i d'italià. Va participar activament en el llibertari Centre Federal del carrer Aguilera de Madrid, al costat del seu gran amic Pedro Vallina. Patí presó en diverses ocasions, fins a 15 anys en total durant sa vida, i fou membre de la maçoneria –fou iniciat el 10 d'octubre de 1916 a la madrilenya lògia «La Cantoniana» i va pertànyer a la lògia francesa «Plus Ultra». Gran lector, va crear diverses publicacions (Nueva Senda, El Quijote, etc.), conreà la prosa infantil i va escriure novel·les i obres de teatre. Com a militant anarquista, l'1 de gener de 1913 fou secretari del «Gran Míting Monstruós» en suport dels presos polítics i socials convocat per l'Ateneu Sindicalista de Madrid. Presidí la Federació d'Obrers i de Peons (FOP), a la qual va representar en el Congrés Internacional per la Pau de Ferrol de 1915 contra la guerra que aleshores assolava Europa; aquest mateix any va intentar fusionar la FOP amb la Federació Nacional d'Agricultors (FNA), per la qual cosa es va traslladar a Còrdova –conjuntura que va aprofitar per realitzar mítings arreu d'Andalusia (Montoro, Bujalance, Castro, Còrdova, Sevilla). El 21 de novembre de 1916 va representar la FOP en el IV Congrés de l'FNA de Vilanova i la Geltrú. Aquest mateix any va assistir, amb Eusebi Carbó, al Congrés de la UGT amb l'objectiu de concretar un possible pacte amb la CNT. En aquesta època abandonà el grup anarquista madrileny «Los Iguales», on militaven llibertaris de renom, com ara Moisés López, Feliciano Benito o Pedro Merino, i del qual va ser un dels fundadors. En 1918 va participar en la Campanya Nacional de Propaganda i en la preparació del Congrés de la Comèdia de la CNT, al qual va assistir i va signar el document anarquista de declaració de principis del comunisme llibertari. Durant la tardor de 1919 va participar en una gira de difusió de l'anarcosindicalisme a la conca de Peñarroya. Va ser un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro que serà tancat en 1920 arran d'una de les seves detencions. En aquesta època va ser molt amic d'Andreu Nin. En 1921 fou detingut un temps, amb motiu de l'atemptat contra el cap del Govern espanyol Eduardo Dato, acusat de ser el subministrador de les pistoles per cometre el magnicidi, però en el judici d'octubre de 1923, en el qual el fiscal li demanava 15 anys de presó, no va ser condemnat per manca de proves, encara que fou desterrat –també havia estat detingut en 1913 arran de l'atemptat de Sancho Alegre contra Alfons XIII. En 1922 va ser membre del Comitè Regional clandestí de la CNT de Rioja, Aragón i Navarra amb seu a Saragossa. El juny de 1922, sota la falsa identitat de Juan Beranza, va aconseguir el permís del governador de Saragossa per llogar una sala on, l'11 de juny, es realitzarà el Ple clandestí de la CNT que va decidir la separació del sindicat confederal de la III Internacional i l'adhesió a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT); en aquest ple, també es adoptar una moció que trencava amb l'apoliticisme tradicional cenetista. Entre 1922 i 1923 va realitzar tasques orgàniques amb M. Pérez a Sevilla i el setembre de 1923 féu un míting amb José María Martínez a Avilés. Durant la dictadura de Primo de Rivera va visitar les presons en diverses ocasions i va viure exiliat a França i a Bèlgica una temporada. En 1927 va ser processat pel famós «Complot del Puente de Vallecas» i aquest mateix any va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), vinculant-se sempre als grups específics. En 1930 va passar una temporada per Castro del Río. Durant els anys republicans va fer mítings, fomentà polèmiques en la premsa llibertària i fou jutjat en diverses ocasions per delictes de premsa. El 30 d'abril de 1935 va ser jutjat per la publicació del fullet Contra el capitalismo y contra el Estado i fou condemnat per un delicte d'inducció a la rebel·lió a sis mesos i un dia de desterrament amb presó sense fiança. Durant el període bèl·lic es va convertir en el símbol dels corresponsals de guerra de la premsa anarquista, col·laborant en diversos periòdics (Catalunya, CNT, Fragua Social, El Frente, Solidaridad Obrera, etc.) i dirigí Frente Libertario. Les seves cròniques estan reconegudes com les millors d'aleshores. A finals de 1937 va ser nomenat comissari de guerra i a partir del 3 de desembre de 1937 formà part de la secció espanyola de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Al final de la guerra va fer costat el Consell Nacional de Defensa, encapçalat pel coronel Segismundo Casado, i s'oposà firmament a l'intent de cop comunista que generà la constitució d'aquest organisme. Quan va caure Madrid a mans de les tropes feixistes, es va negar a abandonar la capital. Mauro Bajatierra Morán va morir el 28 de març de 1939 al carrer Torrijos del barri de La Guindalera de Madrid (Espanya), afusellat a la porta de ca seva després d'haver mantingut un tiroteig amb les tropes franquistes durant la desfilada de la victòria –altres fons diuen que va ser detingut, jutjat sumàriament i afusellat el 2 d'abril d'aquell any. El certificat oficial de defunció diu que morí d'un «síncope». Sa companya, Julia Agudo, va morir el 4 de desembre de 1969 a Madrid (Espanya). Durant sa vida, Bajatierra va col·laborar en infinitat de publicacions (Acció Libertaria, Acracia, CNT, Cultura y Acción, ¡Despertad!, Fragua Social, Hombre Libre, Humanidad, El Liberal, El Libertario, Mar y Tierra, Proa, La Protesta, Los Quijotes, Redención, Le Réveil, La Revista Blanca, Ruta Confederal, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, La Tierra, El Trabajo, El Tranviario, Umbral, ¡¡Unión!!, etc.) i és autor de nombrosos llibres i fullets –molts publicats en «La Novela Ideal»–, entre els quals destaquen Un ensayo revolucionario, La violencia social-fascista, El alma de la campiña, Desde las barricadas. Una semana de revolución en España. Las jornadas de Madrid en agosto de 1917 (1918), Comentarios al II Congreso de la Confederación Nacional del Trabajo de España (1920), Como las águilas (1927), La virgencita de los Merinales (1927), El pitu de Peñarudes (1927), Del Madrid de mis amores (1928), El alimañero (1928), La alegría del barrio (1929), Fuera de la ley (1929), El hombre que perdió el alma blanca (1929), Canciones anarquistas: airones de guerra contra el capitalismo y contra el estado (1930), Contra el capitalismo y contra el Estado (1930), Los ateneos libertarios. Su orientación. Su moral. Su táctica revolucionaria. Demostración de cómo se enseña a nuestros camaradas en la vida de los centros libertarios (1930), La justicia de los montañeses (1930), Hacia otra vida (1930), La rapaza de pradal (1930), Cómo deben resolver los campesinos el problema de la tierra (1931), ¿Quienes mataron a Dato? (1931), Crónicas del frente de Madrid (1937), Crónica de guerra (1937), La guerra en las trincheras de Madrid (1937), etc. En 2011 Julián Vadillo Muñoz publicà la biografia Mauro Bajatierra, anarquista y periodista de acción.

Mauro Bajatierra Morán (1884-1939)

***

Foto antropomètrica de Jean-Louis Vars (22 de desembre de 1912)

Foto antropomètrica de Jean-Louis Vars (22 de desembre de 1912)

- Jean-Louis Vars: El 8 de juny de 1893 neix al V Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista individualista Jean-Louis Vars. Sos pares es deien Joseph Vars, ajustador mecànic, i Annette-Jeanne Larmor, jornalera. Es guanyava la vida com a torner metal·lúrgic. Va ser condemnat en dues ocasions a Lió, entre elles el 14 de novembre de 1911 a dos mesos de presó per «cops i ferides». En aquesta època vivia al número 12 del carrer Enfants Abandonnés de Lió. El 19 de març de 1912 es casà al IV Districte de Lió amb la jornalera lionesa Marie Émilie Mauger. En aquesta època vivia amb son pare ja vidu al número 3 del Quai de Serin de Lió. Posteriorment s'instal·là amb sa companya a Marsella (Provença, Occitània). Amb Eugène Comte i Albert Mayre, fou un dels fundadors del Grup de Propaganda i d'Educació Anarquista; aquest grup anarcoindividualista es reunia al Bar du Quinconce, al número 63 del passeig Capucines de Marsella i del qual formaren part Henri Arcos, Charles Dimier, Camille Dupuy, Manuel Font, Clara Gay, Kasimirtchak i Auguste Spoerli, entre d'altres. La policia sospità que podia estar implicat en actes de sabotatge i va ser sotmès a vigilància. El 21 de desembre de 1912 va ser sorprès a la fàbrica on treballava omplint-se les butxaques amb trossos de bronze amb la intenció de vendre'ls a un ferroveller. El gener de 1913 s'adherí al Grup d'Estudis Socials (GES) que arreplegava anarquistes de totes les tendències. El 17 de novembre de 1920 es va divorciar de Marie Mauger i el 17 de maig de 1921 es casà a Villeurbanne (Lió, Forez, Arpitània) amb Jeanne Élise Abel. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Miquel Carbó Adell

Miquel Carbó Adell

- Miquel Carbó Adell: El 8 de juny de 1895 neix a La Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Miquel Carbó Adell. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, lluità de voluntari en la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Durant la primavera de 1940 va ser capturat pels alemanys i internat a l'Stalag XVII B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria). El 19 de desembre de 1941 fou deportat, sota la matrícula 4.212, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 17 de febrer de 1943 va ser enviat al subcamp d'Steyr-Münichholz. El 5 de maig de 1945 fou alliberat del camp d'extermini per les tropes aliades. Instal·lat a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània), fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Miquel Carbó Adell va morir el 25 d'octubre de 1970.

***

Pedro Orobón Fernández

Pedro Orobón Fernández

- Pedro Orobón Fernández: El 8 de juny de 1899 neix a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro Orobón Fernández. Fill major d'una família nombrosa de sis germans de classe mitja, sos pares es deien Mariano Orobón Martín i María Luisa Fernández Barrios, i sos germans Luis i Valeriano també van ser destacats militants anarcosindicalistes. Políglota com Valeriano, durant la dècada dels anys deu treballà en un comerç a Valladolid i també va fer feina en una foneria. Insubmís, fou declarat pròfug per les autoritats militars. En 1923 vivia a Lió (Arpitània) i entre 1925 i 1926 a París (França), on ajudà Manuel Pérez en la revista Tiempos Nuevos, que aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres –son germà era l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella i participà en la fundació a París de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926, també, va ser expulsat dels Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la sospita d'organitzar un complot contra el rei. En 1927 representà Espanya en el Comitè Internacional Anarquista de París. Expulsat de França, marxà amb son germà Valeriano a Alemanya, tornant a França després de cinc mesos amb els papers en regla. A París, en aquesta època, va fer de mecànic. També milità a Lió, on va fer una bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele Schiavina (Max Sartin). En 1931, amb la proclamació de la República, tornà a la Península i intervingué en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de juny d'aquell any. Després milità en la Federació Local de CNT de Valladolid, on entre 1932 i 1933 col·laborà en CNT.  En 1933 fou membre a Madrid del secretariat de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè de Defensa Confederal de Madrid; després fou capità de l'Exèrcit Popular i, més tard, amb Manuel Salgado Moreiras, cap de negociat en el Serveis Especials del Ministeri de la Guerra. Pedro Orobón Fernández va morir el 17 de febrer de 1937 a Madrid (Espanya) quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava –els altres dos ocupants del vehicle (Manuel Salgado i Lucas) també resultaren ferits. Altra versió diu que fou assassinat per agents comunistes. En el seu enterrament participaren delegacions del Comitè Nacional de la II República espanyola; de les federacions locals de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries; del Comitè Regional de Defensa Confederal; Isabelo Romero, secretari de la Confederació Regional del Treball del Centro de la CNT, que li va retre un homenatge; i una secció del «Batalló Orobón Fernández», la qual portà el taüt.

***

Joaquín Blanco Martínez

Joaquín Blanco Martínez

- Joaquín Blanco Martínez: El 8 de juny de 1901 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Joaquín Victorino Blanco Martínez, també conegut com El Picón o El Valladolid. Era fill de Juan Blanco Hurón, jornaler, i Alfonsa Martínez Vega. Polidor d'ofici i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou col·laborador de «Los Solidarios», grup d'acció que s'oposà al pistolerisme de la patronal catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità en el Sindicat Metal·lúrgic cenetista. Acompanyava permanentment Ángel Pestaña en prevenció de possibles agressions. En 1922, amb José Alcodori Villalba i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Martínez Anido. En aquesta època feia servir el nom de José Picón Martínez (El Valladolid) i també era membre del grup de xoc de Josep Batlle Salvat i de Ramon Rius. El 25 de setembre de 1924 fou jutjat i condemnat a cadena perpètua i a 14 anys de presó per les morts, el 4 de juny de 1923 al carrer del Carme de Barcelona, d'un agent de vigilància, Jesús Fernández Alegría, i d'un taverner que passava per allà, Pere Garriga Busquets, que es van posar enmig quan anaven a liquidar Pere M. Homs Sord, advocat de la CNT que s'havia fet confident de la policia i que finalment resultà sa i estalvi. Fou un dels 74 anarquistes presos a la Model de Barcelona que signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas» publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925 i on es plantejava la necessitat de crear una federació anarquista d'àmbit ibèric, idea que dos anys més tard donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tancat al penal de Figueres, pogué fugir-ne l'11 de febrer de 1930 amb altres cinc companys (Amadeu Samartí Suñé, Pere Oro Ricart, Joaquim Pons Gilmar, Bernat Ramis Visellarch i David Piedrahita Luis). Detingut amb aquests companys a l'estació de Perpinyà, fou tancat per «ús de documentació falsa i vagabunderia». Els cinc foren exonerats de l'acusació, però van ser traslladats a la presó de Montpeller perquè pesava una ordre d'extradició per l'atracament de la Casa Salisachs. Finalment, gràcies a una intensa campanya de suport, fou alliberat el juny de 1931 i expulsat de França. Novament a Catalunya, s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT barcelonina. Formà part del Comitè Revolucionari que encapçalà la insurrecció anarquista de gener de 1933. Joaquín Blanco Martínez caigué mort, amb «fractura cranial» segons el certificat de defunció, el 8 de gener de 1933 a les escales del Sindicat de la Indústria Hostalera (Sindicat Gastronòmic) a les Rambles de Barcelona (Catalunya) durant el setge policíac arran de l'aixecament anarcosindicalista d'aquell dia. Deixà una important biblioteca.

***

Notícia d'una de les detencions d'Anastasio García Jiménez apareguda en el diari "El Defensor de Córdoba" del 26 de març de 1934

Notícia d'una de les detencions d'Anastasio García Jiménez apareguda en el diari El Defensor de Córdoba del 26 de març de 1934

- Anastasio García Jiménez: El 8 de juny de 1904 neix a Villaviciosa de Córdoba (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Anastasio García Jiménez, conegut com El Gabatón. Sos pares es deien Antonio García i Josefa Jiménez. Quan era molt jove entrà a formar part d'un grup anarquista i per la seva militància va ser empresonat en temps de la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, recobrà la llibertat. En 1932 col·laborà, des del seu poble, en El Libertario de Madrid (Espanya). El 23 d'agost de 1934 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb Manuel Nevado Valverde, després d'exigir el pagament d'uns jornals pendents i d'amenaçar de mort el regidor de Villaviciosa Fernando Muñoz Carretero; aquesta detenció donà lloc a aldarulls de protesta a la localitat. Participà activament en l'aixecament del 9 a l'11 d'octubre de 1934 a Villaviciosa, fet pel qual va ser detingut amb altres companys el 9 de gener de 1935, jutjat en consell de guerra entre el 2 i el 4 d'octubre de 1935, condemnat i empresonat. El març de 1936, després de la victòria del Front Popular, va ser amnistiat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè de Guerra de Villaviciosa de Córdoba. El 21 de novembre de 1937 intervingué, amb altres companys (Onofre García Tirador, Miguel González Inestal, Manuel Pérez Feliu i Lucía Sánchez Saornil), en un acte d'homenatge a Buenaventura Durruti Domínguez, organitzat per la Federació Local de Sindicats de València (València, País Valencià) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que se celebrà al teatre Apolo d'aquella ciutat. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat per l'exèrcit franquista, jutjat en consell de guerra i condemnat a dues penes de mort, penes que van ser commutades per treballs forçats. Aconseguí fugir d'un batalló de treball i passar a França. Entrà a formar part de la Federació Local de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. En 1959 ja vivia a Imphy i militava en la seva Federació Local de CNT. Sa companya fou Natalia Doctor Verdejo. Malalt i després de patir diverses intervencions quirúrgiques, Anastasio García Jiménez va morir el 13 de desembre de 1969 al seu domicili d'Imphy (Borgonya, França) i va ser enterrat l'endemà en aquesta localitat.  

***

Notícia de la detenció d'Agustín Chapero apareguda en l'edició sevillana del diari "ABC" del 9 d'octubre de 1934

Notícia de la detenció d'Agustín Chapero apareguda en l'edició sevillana del diari ABC del 9 d'octubre de 1934

- Agustín Chapero Fernández: El 8 de juny de 1905 –alguns citen 1903– neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín Chapero Fernández. Obrer metal·lúrgic, a partir de 1924 milità en el Sindicat de la Metal·lúrgia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat càntabra de Santoña. Més tard treballà com a former i s'afilià al Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Santander. Fou delegat del sindicat confederal en diversos comitès regionals i col·laborà en el periòdic CNT del Norte que s'editava a Bilbao. Com a membre del Comitè d'Enllaç de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fet va ser detingut amb altres companys. Durant la guerra civil, va ser nomenat vicepresident del Comitè Executiu local del Front Popular. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià, Gurs i Bram durant 14 mesos. Després de la II Guerra Mundial amb sa companya, la santanderina Francisca Rivas Calleja, residí a Sant Àfrica (Guiena, Occitània). En 1947 estudiava dibuix i magisteri. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Máximo Catalinas de la Fuente apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 de març de 1984

Necrològica de Máximo Catalinas de la Fuente apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de març de 1984

- Máximo Catalinas de la Fuente: El 8 de juny de 1906 neix a Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Máximo Catalinas de la Fuente. Era fill de Julián Catalinas i de María de la Fuente. Establert a Barcelona (Catalunya), milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní del Clot. Durant la guerra civil estudià per a oficial d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Establert a Bordeus (Aquitània, Occitània), milità en la Federació Local de la CNT de l'exili. Máximo Catalinas de la Fuente va morir el 20 de gener de 1984 a l'Hospital Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Luis García Gallo (amb ulleres) en un dinar; a la seva dreta el pintor Francisco Bengoa Garteiz ("Patxi Bengoa"), amic de la infancia

Luis García Gallo (amb ulleres) en un dinar; a la seva dreta el pintor Francisco Bengoa Garteiz (Patxi Bengoa), amic de la infancia

- Luis García Gallo: El 8 de juny de 1907 neix a Toro (Zamora, Castella, Espanya) el dibuixant i pintor anarcosindicalista Luis García Gallo, que va fer servir nombrosos pseudònims (Coq, Gallo, López IV, etc.). Sos pares es deien Benito García Rodríguez, jornaler, i d'Eugenia Gallo López. Fill d'una família molt humil, quan tenia dos mesos sa família es traslladà a viure a Bilbao (Biscaia, País Basc). Aprengué l'eusquera i sempre es considerà basc. Treballà d'aprenent i de grum en un cinema, i estudià violí a l'Escola de Belles Arts, tocant en una orquestra de cabaret, i dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis de Bilbao. Va fer el servei militar al Protectorat Espanyol al Marroc. Posteriorment passà a viure a Madrid (Espanya) i treballà dissenyant publicitat per a una impremta de la Corredera Baja de San Pablo del madrileny barri de Maravillas. En 1928 col·laborà amb vinyetes en El Pájaro Azul de Vitòria (Àlaba, País Basc), revista amb moltes col·laboracions d'intel·lectuals anarquistes. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la guerra civil dibuixa cartells, vinyetes i caricatures per a la premsa anarquista (Butlletí CNT-FAI, ¡Campo Libre!, CNT, Diana, Estudios, Episodios, Fragua Social, Juventud Libre, Mujeres Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). En 1937 s'establí a València (València, País Valencià) i il·lustrà el llibret Vida y muerte de Ramón Acín, de Felipe Alaiz de Pablo; col·laborà en el llibre col·lectiu De julio a julio i publicà la seva sèrie de dibuixos «El Generalísimo» en La Tierra. En 1938 es traslladà a Barcelona (Catalunya) i aquest any guanyà un dels premis del Concurs de Caricatures del periòdic Vanguardia Postal. Durant els últims mesos del conflicte bèl·lic lluità en el X Cos de l'Exèrcit de l'Est a la zona de la Noguera Pallaresa, sota les ordres de Gregorio Jover Cortés i el comissari polític Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb el seu exèrcit i va ser reclòs als camps de concentració del Fort de Montlluís, d'Argelers i el de càstig de Vernet. En 1940 treballava de llenyataire a Varilhas (Llenguadoc, Occitània) en contacte amb la xarxa d'evasions encapçalada per Francisco Ponzán Vidal, per a la qual realitzà tasques de falsificació de documents. En aquesta època intentà passar a Mèxic i Ricard Mestre Ventura li va aconseguir un visat, però finalment es va fer enrere. A començaments de 1941 s'establí a París (França), on visqué com pogué (dibuixant plaques de matrícules per a la fàbrica Peugeot; pintant camions; dibuixant historietes mudes, ja que no coneixia el francès, etc.). Entre febrer i març de 1947 participà en la Exposició Artística del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i París i freqüentà una tertúlia anarquista de destacats intel·lectuals (Felipe Alaiz de Pablor, Antoni García Lamolla, Fernando Gómez Peláez, Antoni Téllez Solà, etc.). Posteriorment signà dibuixos en destacadíssimes publicacions periòdiques franceses (Constellation, France-Soir, Ici Paris, L'Intransigeant, Jours de France, Nouveau Candide, París-Presse, Point de Vue, La Presse, Le Soir, 24 Heures, Voilà, etc.), moltes d'elles de l'agència Intermonde Presse que distribuí els dibuixos arreu d'Europa i d'Amèrica, per a les quals va crear personatges (Azor, Médor, Namz'elle Souris, Nanette, etc.), en algunes ocasions amb René Goscinny (La Fée Aveline, Yvette, Docteur Gaudéamus, etc.). Finalment en 1973 retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona. Apassionat per l'egiptologia, en 1973 publicà el llibre De las mentiras de la egiptologia a las verdades de la Gran Pirámide, que ha tingut nombroses reedicions. En 1992 el seus dibuixos van ser portats al cinema per Xavier Gélin, d'Hugo-Films, sota el títol Coup de jeune. Luis García Gallo va morir el 21 de setembre de 2001 en una residència de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat.

***

José Rueda Duarte, Antonio Machuca Ortiz y Antonio Toro Aguilar amb altres dos companys en l'exili

José Rueda Duarte, Antonio Machuca Ortiz y Antonio Toro Aguilar amb altres dos companys en l'exili

- José Rueda Duarte: El 8 de juny de 1912 neix a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Rueda Duarte, conegut com Gorrión. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Marbella, es guanyava la vida com a agricultor. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 ajudà a la instauració del comunisme llibertari al seu poble, però amb l'ocupació d'aquest per les tropes franquistes hagué de fugir. Entre 1937 i 1938 formà part del grup de resistència antifranquista creat al voltant del militant confederal Antonio Machuca Ortiz, i on també formaven part Antonio Salas Urda (Ubillo) i José Sánchez Infante, que operava a la Sierra Blanca, entre les localitats de Camoján i Nagüeles de Marbella, i que tenia com a base operativa la mina de plom de Buenavista a Marbella. L'abril de 1938 la Guàrdia Civil atacà aquesta base i resultà mort José Sánchez Infante (Cañavera); ell, però, aconseguí fugir i amagar-se, amb Joaquín Gil Fernández (Palmero) i Antonio Machuca Ortiz, en una cabana de la zona d'Ojén (Màlaga, Andalusia, Espanya). El maig de 1938 participà en els últims enfrontaments amb els falangistes de la regió. El 6 de juliol de 1939 formà part del grup de 17 exguerrillers o exsoldats republicans que escaparen nadant des de les costes de La Atunara, barri de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), i pogueren arribar a Gibraltar –un d'ells morí ofegat quan intentava salvar les quatre milles que uneixen els dos punts i un altre morí al poc temps d'arribar a causa de l'esforç físic. Després d'un temps tancat en una presó militar d'El Penyal de Gibraltar, emigrà al Marroc, on continuà militant en la CNT de l'exili. Finalment pogué passar a França, on milità en la CNT fins a la seva mort. José Rueda Duarte va morir el 8 de març de 1997 a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França).

***

Necrològica de Ricardo Álvarez Portela publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 de desembre de 1974

Necrològica de Ricardo Álvarez Portela publicada en el periòdic tolosà Espoir del 29 de desembre de 1974

- Ricardo Álvarez Portela: El 8 de juny de 1918 neix a Reparada (Ourense, Ourense, Galícia) l'anarcosindicalista Ricardo Álvarez Portela. Sos pares es deien José Álvarez i Benita Portela. En 1935 emigrà amb sa família buscant feina i entrà a treballa a les mines de potassa de Sallent (Bages, Catalunya), on s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari el juliol de 1936. Lluità als fronts contra l'exèrcit franquista i quan la guerra es perdé passà a França, on va se internat al camp de concentració d'Argelers. El gener de 1940 sortí del camp per a treballar com a miner de fons a la mina del Pontil (La Val, Llenguadoc, Occitània). El novembre 1946, malalt de silicosi, hagué de deixar la feina i s'establí a Pradel (La Val, Llenguadoc, Occitània). Milità amb càrrecs orgànics (membre de comitès locals, departamentals i regionals; secretari de Premsa i Propaganda, etc.) en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), a la qual representà en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT de França de 1947. Posteriorment s'instal·là a Alèst. Ricardo Álvarez Portela va morir l'1 d'octubre de 1974 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Deixà companya (Julia Moya) i fills (Violeta i Ricardo).

***

Félix Álvarez Ferreras (1942)

Félix Álvarez Ferreras (1942)

- Félix Álvarez Ferreras: El 8 de juny de 1921 neix a la granja Le Val-du-Vignes de Velaurs (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Felicísimo (Félix) Álvarez Ferreras. Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, sos pares es deien Felicísimo Álvarez i Florentina Ferreras. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família tornà a la Península i s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). Atret per l'anarquisme des de l'adolescència, en 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en els fets revolucionaris d'octubre d'aquell any. Durant la guerra civil lluità al front basc i després de la caiguda del front nord, creuà els Pirineus, passant per Baiona i després per Saint-Nazaire. En 1937 entrà a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Quan la derrota era un fet, el febrer de 1939 passà els Pirineus per Puigcerdà i fou internat, d'antuvi, al camp de les Guinguetes i després als de Setfonts i Gurs. Més tard va ser enrolat en la 142 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Chalon-sur-Saône. Després passà a la 552 CTE, establerta a Pontanevaux. En 1942 realitzà missions per al maquis de Cluny. Detingut, fou internat al Fort de Chapoly de Saint-Genis-les-Ollières i després a Mâcon, per ser deportat a Alemanya, però aconseguí escapar i amagar-se fins la victòria aliada, participant en l'alliberament de Mâcon. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montluçon (Borbonès, Occitània), on va fer feina a la fàbrica Dunlop. L'1 de febrer de 1947 es casà a Montluçon amb l'exdeportada polonesa Hélène Slawinski, amb qui tindrà quatre fills. En aquesta època fou secretari de la Federació Local de la CNT en l'Exili, secretari i administrador de les Joventuts Llibertàries de Montluçon i responsable de Propaganda de la CNT del Massís Central. Entre 1950 i 1956 fou l'editor responsable del butlletí de la Regional. També fou membre del grup «Cultura y Acción» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Salvador Fernández Canto i son germà Juan Álvarez Ferreras (Íbero Galo). En 1956 emigrà al Canadà i s'instal·là a Calgary (Alberta), on realitzà diverses feines. També residí temporalment a Saint Michel i Mont-real, i en 1963 va estar a punt de tornar a Europa per mor de les dificultats econòmiques. Entre 1963 i 1969 publicà la revista La Escuela Moderna i entre 1966 i 1967 participà en el Bulletin de la Commission préparatoire du Congrès International de Fédérations Anarchistes. Entre 1971 i 1984 començà l'edició d'uns fulletons, «Piedra y Alarido». En 1984 retornà a Europa i s'instal·là a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on fundà el grup cultural «Sembrador» i reprengué, en 1985, l'edició de La Escuela Moderna. Políglota, contribuí a l'edició castellana de l'Encyclopédie Anarchiste, col·laborà en nombroses capçaleres de la premsa llibertària (Boletín Interno CIR, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto, Ráfagas, Reconstruir, Ruta, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc.) i, també, en publicacions literàries (Boreal, Clarín, El Eria, Gemma, etc.). A partir de 1998 reemplaçà Tomás Marcellán Martínez, que havia mort l'any anterior, en la direcció del setmanari confederal Cenit. És autor de Antología miliciana (1971, amb Ángel Samblancat i Campio Carpio), Francisco Ferrer y la pedagogía antiautoritaria (1971, amb altres), Eugen Relgis, el hombre y su obra (1974, amb altres), Las maravillas de los países socialistas autoritarios (1977), Caminos para la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978, amb Campio Carpio), Cuaderno poético (1979), El gran canto de los poetas universales. Única antología poética de nuestro tiempo (1982), entre d'altres. En 1970 publicà el llibre autobiogràfic Vicisitudes de la lucha, i en 1975 edità, sota el mateix nom, una acurada selecció de les seves cartes rebudes en 10 quaderns, que van ser reeditats en 2005 sota el títol Cartas del exilio libertario. Epístolas de anarquistas ilustres a través del mundo. En 1992 donà la seva biblioteca i arxiu a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid. L'última etapa de sa vida la passà a Vinçà (Conflent, Cataluya Nord). Félix Álvarez Ferreras va morir el 2 d'agost de 2009 a l'Hospital de Prada (Conflent, Catalunya Nord), on es trobava ingressat des del 30 de juny.

Félix Álvarez Ferreras (1921- 2009)

Juan Andrés Álvarez Ferreras (1916-1999)

***

Débora Céspedes (2008)

Débora Céspedes (2008)

- Débora Céspedes: El 8 de juny de 1922 neix a l'Uruguai l'anarquista, anarcosindicalista i poetessa Débora Céspedes. Mitjançant la influència del vell militant Pedro Othaz, d'adolescent s'interessà per l'anarquisme. Quant tenia 16 anys, gràcies al llibertari Negro Palmieri i sa companya Matilde Carreras, aconseguí una feina de quiosquera en un barri residencial de Montevideo, alhora que milità en les Joventuts Llibertàries de l'Uruguai (JLU). En 1937 començà a treballar al magatzem «Frigorífico Anglo» de Montevideo, on conegué Esperanza Auzeac, jove anarquista russa amb qui mantindrà una sòlida amistat fins la mort d'aquesta a Bolívia. Ambdues organitzaren al magatzem una societat de resistència obrera i per aquest fet van ser acomiadades. Poc després Céspedes trobà una nova feina al magatzem frigorífic «El Nacional» on continuà amb les seves tasques sindicals i participà en la fundació de la Federació d'Obrers de la Carn, de la qual va ser secretària d'actes i per a la qual realitzà mítings. En aquesta època freqüentà el centre cultural Casa dels Llibertaris i el local del Sindicat dels Forners que estava molt a prop. Col·laborà en la redacció i distribució del periòdic Voluntad i participà en la fundació de l'Ateneu Anarquista del barri del Cerro, on s'organitzà el grup de teatre social filodramàtic (no comercial) «Emilio Zola», format per obrers i obreres dels magatzems frigorífics i on assumí en diverses ocasions papers en obres teatrals de diferents autors Florencio Sánchez, Rodolfo González Pacheco, Ernesto Herrera (Herrerita), Joaquín Dicenta, etc. Durant la II Guerra Mundial participà activament en la propaganda contra la instauració del Servei Militar Obligatori (SMO), campanya que va ser portada pel Comitè d'Enllaç de Sindicats Autònoms, les JLU i la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), i en contra dels grups parlamentaris i dels partits socialista i comunista que acceptaven aquest SMO. En 1947 es reuní a Buenos Aires (Argentina) amb son company Luis Alberto Gallegos (Beto Gallegos), que havia hagut d'exiliar-se per motius sindicals, i on treballava al port de la capital argentina i militava en el Sindicat de Construccions Navals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). A l'Argentina establí estretes relacions amb la FORA i la Federació Llibertària Argentina (FLA) i amb destacats militants, com ara Jacobo Prince, Jacobo Maguid, Humberto Correale, Juanita Quesada, Diego Abad de Santillán, José María Lunazzi, etc. En 1963, després de 16 anys resistint el peronisme, la parella retornà a Montevideo. Céspedes tornà a establir la relació d'amistat que mantenia des de 1938 amb Luce Fabbri. Quan l'excisió entre partidaris i opositors a la Revolució cubana en el si de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), abandonà aquesta organització i amb altres companys (Luce Fabbri, José B. Gomensoro, Iriondo, D'Ottone, els germans Errandonea, Cresatti, H. Fabbri, etc.) fundà l'Aliança Llibertària de l'Uruguai (ALU), contrària a donar suport el castrisme, la qual va desaparèixer arran de la instauració de la dictadura militar. Durant els anys dels milicos participà en les activitats del Centre d'Acció Popular (CAP) que agrupava anarquistes i gent d'esquerres que volien organitzar comunes autònomes. Amb la caiguda de la dictadura, creà amb Luce Fabbri el Grup d'Estudis i Acció Llibertària (GEAL), que en 1985 reemplaçà l'ALU, i el seu periòdic, Opción Libertaria (1986-2004), nom proposat per Céspedes. També jugà un paper important en la temptativa frustrada de crear una coordinadora anarquista entre els moviments anarquistes de l'Argentina i de l'Uruguai (Coordinadora Anarquista Rioplatense), on també van participar Lunazzi, Corral i l'Ateneu d'Avellaneda, entre d'altres. Entre març de 1974 i febrer de 2001 exercí de responsable de redacció del butlletí mensual de Montevideo Centro Oeste, del qual s'editaven 1.000 exemplars. També col·laborà en la revista feminista argentina La mitad del cielo, dirigida per l'escriptora i actriu Leonor Benedetto. Entre 1991 i 1998 col·laborà en l'organització d'una cooperativa de consumidors que arribà a tenir 80 grups, cadascun dels quals format per 12 famílies. Poetessa des dels 10 anys, publicà poemes en infinitat de periòdics i va ser guardonada amb diferents premis a l'Uruguai i a l'Argentina –fou l'autora de la cançó Nacer de nuevo, escrita per a la cantautora argentina Sandra Mihanovich arran de l'excarceració d'una amiga comuna. En 2003 Hugo Fontana publicà Historias robadas. Beto y Débora, dos anarquistas uruguayos. En 2008 publicà el llibre de poemes Algunos bienes que algún día tuve. Temps després de ser operada d'un càncer, Débora Céspedes va morir el 18 de maig de 2009 a Montevideo (Uruguai); incinerada, el 7 de juny de 2009 les seves cendres van ser enterrades sota d'un arbre.

Beto Gallegos (1921-2010)

***

José Martín-Artajo

José Martín-Artajo

- José Martín-Artajo: El 8 de juny de 1932 neix a Madrid (Espanya) l'escriptor, poeta, diplomàtic i militant anarquista José Ignacio Martín-Artajo Saracho, conegut com Artajo. Fill d'una família burgesa i molt catòlica, son pare, Alberto Martín-Artajo Álvarez, va ser president d'Acció Catòlica i ministre d'Assumptes Exteriors d'Espanya durant el règim franquista, i sa mare es deia María Jesús Saracho e Ibáñez de Aldecoa. Estudià nou anys amb els jesuïtes, es llicencià en Dret i treballà com a diplomàtic durant set anys (República Federal d'Alemanya, Líbia, etc.). D'antuvi socialista, es va radicalitzà a partir dels anys cinquanta i en 1967, quan treballava com a secretari de l'Ambaixada espanyola a Atenes i es produí l'aixecament militars dels coronels, decidí abandonar la carrera diplomàtica i es declarà anarquista militant. Perseguit per les autoritats franquistes, en 1968 se li retirà el passaport diplomàtic i se li posà en la llista de crida i cerca per jutjar-lo en un consell de guerra, per la qual cosa s'exilià a Londres (Anglaterra). En l'exili treballà en diverses feines, fins i tot de peó de paleta, i finalment entrà a fer feina al llibertari Centre Ibèric londinenc. En aquests anys desenvolupà la seva passió literària que havia començat en l'adolescència i que produí més d'un centenar de manuscrits, gairebé tots inèdits. A Londres va fer íntima amistat amb Miguel García García, els germans Gurucharri, Albert Meltzer i Stuart Christie, entre d'altres. En 1974 el seu testimoni va ser recollit en el documental de Jorge Semprún Les deux mémoires. Després de la mort del dictador Francisco Franco, a mitjans de 1977, quan encara l'ordre de crida i cerca era vigent, retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de l'Administració Pública de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya), no sense debat, ja que molts «ortodoxes» consideraven que era inapropiat que un diplomàtic milités en l'anarcosindicalisme encara que estigués en excedència obligada. L'Exèrcit espanyol el volgué jutjar per haver escrit en Cuadernos de Ruedo Ibérico el text «El general Moscardón». Participà activament en les reivindicacions per a la recuperació del patrimoni confederal usurpat pel «Sindicat Vertical» i en una d'aquestes accions a Igualada va ser detingut. El juliol de 1979 aconseguí arranjar la seva situació legal i que fos readmès en la carrera diplomàtica, encara que baixà en l'escalafó 280 posicions. El desembre de 1979, amb Luis Andrés Edo i Víctor León, ocupà simbòlicament l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam per exigir el retorn dels arxius de la CNT. Amb son amic Miguel García creà el bar La Fragua, al carrer de la Cadena de Barcelona, que ben aviat es convertí en un centre d'activitats llibertàries i de reunió. Participà en diferents debats anarquistes a Barcelona (1978 i 1982) i a Prat (1981). En 1987 va ser destinat com a agregat cultural de l'Ambaixada espanyola a Caracas (Veneçuela) i després a Brasília (Brasil); en aquests indrets intervingué el diversos projectes llibertaris, especialment ateneus, alhora que ajudà els companys perseguits que passaven per aquests països. Va preparar edicions de llibres de Jorge Semprún, Gustavo Durán Martínez –Lucy, filla d'aquest, va ser sa companya un temps– i Andrés Edo. Fou un gran especialista de la filosofia xinesa. L'abril de 2004 aconseguí el tercer premi del «IV Concurs E-Poemes» de La Vanguardia amb el titulat Jivâtman. Els últims anys de sa vida, ja malalt, visqué a Massanes (La Selva, Catalunya). Trobem textos seus en Askatasuna, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Frente Libertario, Solidaridad Obrera, etc. Entre les seves obres destaquen Historia de la desaparición de Porfiria Santillana, fregona española en país superdesarrollado (1970), Historia de subdesarrollo (1970), Horizonte español (1972, amb altres), Fiesta a oscuras (1975) i Tigre Jack i otras prosas feroces (1980). José Martín-Artajo va morir el 14 d'abril de 2005 a Clínica Bofill de Girona (Gironès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Massanes. Luis Andrés Edo en les seves memòries La CNT en la encrucijada (2006) diu que només dos únics personatges li han influït en la seva trajectòria militant, el primer José Martín-Artajo –Andrés Edo i Artajo eren coneguts com «El Dúo Dinámico»– i Líber Forti.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894)

Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894)

- Éloi Francier: El 8 de juny de 1898 mor a París (França) l'anarquista Éloi Francier. Havia nascut el 20 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 28 d'octubre– de 1853 a Ressons-le-Long (Picardia, França). Sos pares es deien Pierre Louis Eloi Francier, pedraire, i Flore Eléonor Grenier, manobre. Ebenista de professió, milità en el moviment llibertari de París. El 21 de maig de 1894, quan l'execució de l'anarquista Émile Henry, va ser detingut, juntament amb dos companys (Auguste Leduc i Georges Lhomme), al número 13 de Cité Industrielle, a prop de la presó de la Roquette on es concentrava una gentada per a veure la guillotinada, després d'haver cridat «Visca Émile Henry! Visca l'anarquia». Un cop interrogat pel comissari de policia Louis-Henri Leygonie, de la comissaria del carrer Camille Desmoulins del barri de la Roquette, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'1 de juliol de 1894, en la gran batuda policíaca que va detenir 155 anarquistes, el seu domicili, al número 14 del carrer Godefroy Cavaignac, va ser escorcollat sense cap resultat; detingut de bell nou, l'endemà va ser posat a disposició judicial sota l'acusació de «pertinença a associació criminal». El seu últim domicili fou al número 7 del carrer Neuve-des-Boulets de París. Éloi Francier va morir el 8 de juny de 1898 a l'Hospital Saint-Antoine de París (França).

Éloi Francier (1853-1898)

***

Cloche de Bois

Cloche de Bois

- Vittorio Pini: El 8 de juny de 1903 mor a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) l'anarcoindividualista «il·legalista» Achile Vittorio Pini. Havia nascut el 12 de desembre de 1859 a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) i son pare fou un voluntari garibaldí. Després de passar una infància miserable, amb 12 anys entrà com a aprenent de tipògraf. Treballant en un periòdic republicà, començà a interessar-se per la política, però després de les eleccions de 1876, desil·lusionat del parlamentarisme, ingressà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A Milà prengué part en una vaga general tipogràfica que durà sis mesos, que resultà un fracàs i que el reforçà en la convicció de la ineficàcia d'aquesta eina de lluita. Després de fer un temps de bomber i de comerciant, en 1886 emigrà a França. A París realitzà petites feinetes (sabater, etc.) per mantenir sa germana i entrà en contacte amb la injustícia social. La lectura de Kropotkin el convertí definitivament en anarquista i amb altres companys italians (Luigi Parmiggiani, etc.) creà en 1887 el grup anarcoindividualista «Intransigenti», que després prendrà altres noms, com ara «Els Intransigents de Londres i de París», «Els Peus Nus de París», «Els Rebels de Saint-Denis» o «El Grup dels Introbables». En aquesta època teoritzà sobre l'«expropiació» com a mitjà de lluita i va cometre diversos robatoris d'allò més audaç, com aquell d'emportar-se a ple dia sobre les espatlles una caixa forta que no havia pogut obrir in situ. Es calcula que va «socialitzar» entre 400.000 i 500.000 francs i la major part d'aquests diners van servir per finançar periòdics anarquistes, com ara Il Ciclone (1887) o Il Pugnale (1889), el qual donava instruccions de com confeccionar artefactes explosius. També costejà una impremta i finançà els estudis dels fills dels companys anarquistes empresonats; mentrestant viva de la manera més frugal. En 1888 l'ambaixada italiana li encolomarà diverses accions, com ara l'agressió a ganivetades a París d'un pretès militant anarquista anomenat Celso Ceretti, antic garibaldí i un dels fundadors de la secció italiana de l'AIT, i aleshores delator de la policia; intents de robatoris i la fabricació de bombes; però no van poder demostrar res. També va fundar la «Cloche de Bois», grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. L'octubre de 1888 publicà el «Manifest dels anarquistes de llengua italiana al poble d'Itàlia», on s'acusà Amilcare Cipriani d'haver traït l'ideal anarquista. Acusat a la vegada per dos militants socialistes italians d'estar a sou de la policia, muntà, amb el company francoitalià Luigi Parmiggiani (Parmeggiani per als francesos), una expedició punitiva a Itàlia i el 15 de febrer de 1889 apunyalaren Camillo Prampolini, un d'aquests socialistes. Tres dies més tard fou interceptat per la policia i després de disparar sobre els agents, escapà i retornà a França. En crida i cerca, fou denunciat i detingut el 18 de juny de 1889, després d'escorcollar el seu domicili i trobar un arsenal. També van ser capturats els seus còmplices, Placide Schuppe i son germà, així com ses companyes i Maria Soenen. Encausat en un procés mediàtic que rebé el suport de La Révolte, fou jutjat el 4 de novembre de 1889 i intentà disculpar els seus companys, tot reivindicant com a accions polítiques els seus robatoris. Fou condemnat a 20 anys de treballs forçats. Quan va sentir la seva condemna va cridar: «Visca l'Anarquia! A baix els lladres!», i una frase seva, que va utilitzar en la seva defensa, ha passat a la posteritat llibertària: «Nosaltres, els anarquistes, ataquem la propietat amb la plena consciència de complir amb el nostre deure.» Enviat a la colònia penitenciària de Caiena, establí relació amb els anarquistes Clément Duval i Girier-Lorion. De les nombroses vegades que intentà fugir de la presó només ho aconseguí una, en 1898, i pogué arribar a Paramaribo (Surinam), trobant refugi en una plantació de cafè. Però després d'una cacera humana, serà detingut i ferit amb una bala a la cama dreta. L'escriptor Georges Darien va convertir Pini en el maquiavèl·lic i patètic bandit Talmasco en el seu llibre El lladre.

***

Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre

Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre

- Antoine Antignac: El 8 de juny de 1930 mor a Lo Boscat (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarquista Pierre Antoine Antignac. Havia nascut el 15 d'abril de 1864 a Argentat (Llemosí, Occitània), en una família pobre d'11 infants. Sos pares es deien Gaspar Antignac, jornaler, i Marie Martinie. Després de fer feina d'ajudant d'un notari, es va estimar més la vida lliure i va exercir diversos petits oficis. Va començar a militar en les Borses de Treball, creades per l'anarquista Fernand Pelloutier. Va esdevenir un bon orador i va fer nombroses conferències, especialment a la zona de Bordeus, on es va establir. Durant la Gran Guerra va ser detingut en nombroses ocasions per la seva militància anarquista. Després de la guerra, va pertànyer en 1920 a un efímer Soviet Gironde d'inspiració anarquista. Va participar en diversos congressos anarquistes: París, del 14 al 15 de novembre de 1920; Lió, del 26 27 de novembre de 1921; Levallois, del 2 al 4 de desembre de 1922; París, de l'1 al 3 de novembre de 1924. Membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), va ser designat, en el congrés de Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, com a gerent de la llibreria de la UACR. En 1926 va ser secretari del grup anarcocomunista de Bordeus. En 1927 va deixar la UACR, que cada cop s'assemblava més a un partit, i la llibreria, i marxa a l'Associació de Federacions Anarquistes (AFA) –creada en una escissió durant el congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927 de la UACR–, juntament amb Sébastien Faure, Louvet, Darsouze, Perrisaguet i Lentente, entre d'altres. Va col·laborar com a periodista en la premsa anarquista, com ara La Révolte (del qual serà un dels seus principals redactors amb Aristide Lapeyre), Le Libertaire, L'Ordre, La Voix Libertaire i en diversos periòdics anarquistes de Llemotges. També va ser el redactor, l'impressor i el gerent de l'únic número del butlletí Bordeaux Misere (15 de gener de 1890). Antoine Antignac va morir el 8 de juny de 1930 a Lo Boscat (Aquitània, Occitània). En 1961 es va publicar en una obra col·lectiva, La vie et l'oeuvre de Sébastien Faure, un estudi seu sobre aquest autor.

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Esteguy publicada en el diari de Saint-Étienne "Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire" del 6 de desembre de 1911

Notícia de la detenció d'Alexandre Esteguy publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 6 de desembre de 1911

- Alexandre Esteguy: El 8 de juny de 1936 mor a París (França) l'anarquista il·legalista Alexandre Marie Conrad Martin Esteguy. Havia nascut el 26 de desembre de 1872 a Versalles (Illa de França, França). Sos pares es deien Martin Esteguy, cambrer, i Joséphine Ketterer, jornalera alsaciana, i tingué dues germanes (Marie i Berthe Marie Thérèse). Es guanyava la vida com a obrer ebenista. En 1892 va fer el servei militar a París (França). Refugiat a Londres (Anglaterra), el 15 d'octubre de 1898 es casà a Westminster (Londres) amb Blanche Marthe Leduc, amb qui tingué tres infants (Marguerite Berthe, Félix i Gilberte). En 1903 formà part del grup «L'Art Social» de Londres. A començament de juny de 1907 va ser detingut a Bèlgica sota la inculpació de «vagabunderia, encobriment, ús de nom fals, possessió d'arma prohibida» i, després de dues condemnes a Brussel·les, expulsat del país. Posteriorment s'establí a Antony (Illa de França). Sembla que fou l'autor de l'article «Bertillon enfoncé», publicat en el periòdic L'Anarchie del 4 de febrer de 1909. L'abril de 1909 s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà com a gerent del Comptoir Français d'Appareils Automatiques (CFAA, Agència Francesa d'Aparells Automàtics) amb seu a París. A Lió va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó. En 1910 va ser enviat pel CFAA a Londres (Anglaterra) per a crear una sucursal. En estreta relació amb la «Banda Bonnot», el 26 d'octubre de 1911 va ser detingut, amb Jules Barrault, per «fabricació de moneda falsa» al seu domicili del carrer Sandringham de Londres. Condemnat a quatre anys de presó per «fabricació de moneda falsa», pena que se sumà a altres, va ser tancat a l'illa de Wight per purgar 15 anys de treballs forçats. Al final de sa vida s'instal·la a Bagneaux (Illa de França, França). Alexandre Esteguy va morir el 8 de juny de 1936 a l'Hospital Cochin de París (França).

***

Emmy Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine (ca. 1929)

Emmy Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine (ca. 1929)

- Emmy Eckstein: El 8 de juny de 1939 mor a Niça (País Niçard, Occitània) la feminista anarquista Emilia Eckstein, més coneguda com Emmy Eckstein. Havia nascut el 10 d'octubre de 1900 a Berlín (Prússia, Imperi Alemany). Filla d'una família jueva burgesa, sos pares es deien Julius Eckstein, editor de llibres hongarès, i Paula Silberknopf, excantant d'òpera, i tingué quatre germans. En 1922 conegué a la terrassa d'un cafè berlinès el propagandista anarquista Alexander Berkman (Sasha) i s'enamoraren, però la seva família desaprovà aquestes relacions per la gran diferència d'edat (52 anys d'ell i 20 d'ella) i per la seva forma de pensar. Mantingueren correspondència i cap el 1925 la parella es reuní a Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1930 ajudà la propagandista anarcofeminista Emma Goldman en el mecanografiat del manuscrit de les seves memòries Living my life, que van ser publicades l'any següent. En 1935 visqué amb Berkman a Sant Tropetz (Provença, Occitània), molt a prop de la residència d'Emma Goldman, que havia estat amant de Berkman durant molts d'anys, essent les relacions de tots trets sorprenentment harmonioses. Després del suïcidi de Berkman el juny de 1936, restà sola i en la misèria. Posteriorment visqué un temps a Brno (Moràvia, Txèquia). Emmy Eckstein va morir el 8 de juny de 1939 a la Clínica Belvedere de Niça (País Niçard, Occitània) després de patir sis operacions greus a l'estomac. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Josep Pellicer Gandia

Josep Pellicer Gandia

- Josep Pellicer Gandia: El 8 de juny de 1942 és afusellat a Paterna (l'Horta Oest, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Pellicer Gandia. Havia nascut el 27 d'abril de 1912 al Grau de València (País Valencià). Sos pares es deien Pedro Pellicer Pellicer, comerciant, i Virgínia Gandia Pla. Fill d'una família de l'alta burgesia –el seu avi Vicente Gandia Pla va fundar les bodegues Castillo de Liria–, Josep Pellicer tenia una àmplia cultura, adquirida en part gràcies als seus estudis amb els jesuïtes; va ser poliglota (a part de català i de castellà, parlava francès, anglès i esperanto), dactilògraf, tipògraf i un expert comptable. Estudiant esperanto va conèixer la seva companya, Maruja Veloso, una de les primeres dones que va estudiar medicina a València. Als 17 anys ja participava en activitats anarquistes i en 1931 era el secretari de l'Ateneu de Divulgació Anarquista de València, dedicat al foment de les idees i a la formació dels treballadors. S'adhereix en 1932 a la CNT com a mecanògraf, en el Sindicat Mercantil, ja que treballava com a comptable a les bodegues familiars Castillo de Liria, i militarà en el grup de la FAI de Segarra i Roque Santamaría, destacant la seva vàlua en l'estratègia de vagues. Va representar el Comitè Regional de la Federació de Grups de Llevant en el Ple Peninsular celebrat a Barcelona a finals de juliol de 1932. L'any següent va ser cridat a files, però, en no presentar-se, va ser declarat pròfug. Partidari de l'acció directa, practica «expropiacions» per finançar el moviment. Marxà a París i després a Marroc, des d'on va tornar de bell nou a París, però va tornar a València, on va ser detingut i portat al penal de Lleida. L'octubre de 1934 es trobava a la caserna del Carme (Manresa), on havia organitzat un grup, i durant la vaga insurreccional d'octubre, Pellicer va aixecar la guarnició. Quan va fracassar la insurrecció va  ser detingut i més tard jutjat per un tribunal militar a Castelló, que el va condemnar a la deportació. L'advocat Reina Gandía, un familiar influent, el va treure del vaixell que el portava a Villa Cisneros. Fins al 19 de juliol va passar el temps entrant i sortint de presó; una vegada, fins i tot, va aconseguir fugir-ne fent un túnel. També s'ha de dir que va militar en el grup «Nosotros» de la FAI i en els comitès de defensa de la CNT. Després del cop militar de juliol de 1936, prendrà part en la formació de la famosa Columna de Ferro, que partirà a lluitar al front de Teruel (batalles de Sarrión i Puerto Escandón). L'octubre de 1936 és ferit a València, durant els combats entre anarquistes i comunistes, després que aquests darrers assassinessin un cenetista. El desembre de 1936 signa la ponència de reorganització de la Columna de Ferro i el març de 1937 aquesta és militaritzada (83 Brigada Mixta) i Pellicer és nomenat comandant, però poc després serà ferit. Va ser empresonat a la txeca comunista barcelonina de Valmajor, després al vaixell presó Uruguai i finalment al castell de Montjuïc; després mesos «desaparegut», va aconseguir sortir de la presó Model de Barcelona el 31 d'agost de 1937. Cap d'un batalló fins a la desfeta republicana, durant els últims dies de la guerra, a València, va repartir mil dòlars que quedaven a la caixa dels sindicats entre els obrers presents per preparar la seva sortida del país, sense guardar-se'n cap cèntim. Serà detingut a Alacant en 1939 pels italians i empresonat al castell de Santa Bàrbara on fou salvatgement torturat. L'abril de 1942 Ramón Serrano Suñer es desplaçarà a la presó Model de València acompanyat de l'ambaixador alemany per proposar a Josep Pellicer la creació i l'organització de cèl·lules desestabilitzadores anticomunistes que actuarien a Alemanya i al nord d'Àfrica, a canvi se li va oferir la vida i altres coses; aquella mateixa tarda les autoritats franquistes van proposar Peiró, tancat a la mateixa presó, l'organització d'un sindicat vertical a canvi de la seva vida; ambdós van rebutjar l'oferta. El 26 de maig de 1942 va ser condemnat a mort pel Tribuna Militar de València i afusellat el 8 de juny de 1942 –després de 12 simulacres– al camp de tir de Paterna (l'Horta Oest, País Valencià) per les tropes franquistes, juntament amb el seu germà Pere, també cenetista, i altres militants llibertaris. Certs sectors del moviment llibertari l'anomenaven el Durruti valencià. La seva filla, l'actriu Coral Pellicer Veloso (1937-2020), s'encarregà de salvaguardar-ne la memòria.

***

Pere Pellicer Gandia

Pere Pellicer Gandia

- Pere Pellicer Gandia: El 8 de juny de 1942 és afusellat a Paterna (l'Horta Oest, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Pere Pellicer Gandia. Havia nascut en 1908 al Grau de València (País Valencià). Fill d'una família de l'alta burgesia, sos pares es deien Pedro Pellicer Pellicer i Virgínia Gandia Pla. Va anar al Col·legi Sant Josep dels pares jesuïtes, on estudiaven els fills de la burgesia valenciana. Durant els anys trenta, gràcies a la seva àmplia cultura –sabia francès, comptabilitat, mecanografia i enologia–, treballà, com a ajudant de laboratori, a les bodegues «Castillo de Liria» del seu avi Vicent Gandia. Ben igual que son germà petit Josep, milità en el moviment anarquista, però no s'afilià al Sindicat d'Indústries Químiques del Grau de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT) fins al 1934. També formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà amb son germà en la formació de la «Columna de Ferro» i en va ser nomenat comissari de Cultura. A partir del 4 de desembre de 1936 fou delegat d'aquesta columna al Quarter General de «Les Saleses» de València. El març de 1937 va ser detingut pel Govern republicà a València com a conseqüència de la seva mediació en el tiroteig hagut a Vinalesa (l'Horta Nord, País Valencià) entre membres de la CNT i de la Guàrdia d'Assalt i empresonat fins al 26 de maig d'aquell any a les Torres de Quart de València. Després de la militarització de la columna, que esdevingué 83 Brigada Mixta, va ser nomenat responsable del seu IV Batalló als fronts de Terol, sector de Rubiols de Mora, i de Llevant (Morella, Albocàsser i Castelló). El 18 de juliol de 1937 presidí un míting a Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià) amb motiu del primer aniversari de la Revolució. Juntament amb son germà, al final de la guerra va ser detingut al port d'Alacant; jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Pere Pellicer Gandia va ser afusellat el 8 de juny de 1942 al camp de tir de Paterna (l'Horta Oest, País Valencià), juntament amb son germà Pere i altres vuit militants llibertaris i d'altres tendències. Fou enterrat al cementiri municipal de Paterna amb son germà. Sa companya fou Trinidad Mas.

Pere Pellicer Gandia (1908-1942)

***

Necrològica d'Angelo Girelli apareguda en el periòdic parisenc "Le Monde Libertaire" de juliol de 1955

Necrològica d'Angelo Girelli apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire de juliol de 1955

- Angelo Girelli: El 8 de juny de 1955 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Angelo Girelli. Havia nascut el 28 de febrer de 1886 a Cortona (Toscana, Itàlia). Va ser criat pel pagès Romualdo Bellini a Farneta di Cortona (Toscana, Itàlia). En 1897 s'instal·là a Sasso d'Ombrone (Toscana, Itàlia) i posteriorment visqué a les poblacions toscanes de Cinigiano i de Montalcino. En 1910 s'establí a Piombino (Toscana, Itàlia), on va treballar als Alts Forns i s'integrà en la Cambra del Treball Sindicalista (CTS), adherint-se al grup anarquista local i a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Com a conseller de la Comissió de la CTS, juntament amb altres companys (Primo Fastame, Pilade Jacometti, Paris Pampana i Domenico Rossi), entre el 8 d'abril i el 18 de maig de 1919, intervingué, en nom dels obrers dels Alts Forns, en les tasques del Consell General de la Cambra del Treball. El gener de 1921, en el IV Congrés de la CTS, va ser reelegit com a membre de la seva comissió executiva, juntament amb Paris Abati, Otello Cocchi, Pietro Favilli, Ruffo Giorgi, Giovanni Mancini,  Dante Muzzi, Lampisio Pineschi, Eligio Pozzi, Alpinolo Righini, Luigi Taddei, Tillo Ticciati i Albino Zazzeri. Després de la destrucció de la CTS el juny de 1922 per escamots feixistes, emigrà clandestinament a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on mantingué estretes relacions amb destacats anarquistes (Giulio Bacconi, Paolo Bonatti, Egizzio Cennini, Albino Zazzeri, etc.). L'octubre de 1932 desaparegué sobtadament de Marsella –sembla que va anar clandestinament a Alger (Algèria)–, fet que va alarmar el consolat italià, que el tenia constantment vigilat, tement que volgués tornar a Itàlia per a realitzar un atemptat i el 12 de novembre d'aquell any el denuncià al Ministeri de l'Interior com a «militant actiu del partit anarquista». El 24 de novembre de 1932 el cap de la policia feixista demanà al prefecte d'Arezzo (Toscana, Itàlia) informacions urgents sobre els exiliats i ell va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. De bell nou a Marsella, el 27 de novembre de 1932 parlà, amb Ludovico Rossi, en una conferència de l'exanarquista Gino Bagni sobre el règim soviètic. A finals de 1932 fundà, amb Luca Bregliano i Renato Gialluca, el «Comitè de Defensa de les Víctimes Polítiques» en defensa de Pietro Cocianchich i Dante Fornasari», anarquistes acusats d'un atemptat amb explosius el 15 de gener de 1932 contra la «Casa degli Italiani» d'Aubanha (Provença, Occitània), que causà quatre ferits en aquest cau feixista. Força actiu, el 9 de gener de 1933 participà en la inauguració de la Universitat Popular de Marsella i el 29 de gener d'aquell any assistí a la conferència d'Emilio Lussu sobre la revolució italiana. El 10 d'octubre de 1933 va ser fitxat per la policia i a partir de la primavera de 1934 formà part de la Federació Anarquista del Sud-Est de França, organització integrada pel «Gruppo Aurora» (Edoardo Angeli, Luca Bregliano, Marcello Cicero, Celso Persici, etc.); el «Gruppo Comunista-Anarchico» (Edoardo Angeli, Marcello Cicero, Celso Persici, etc.); pel «Gruppo della "Belle de Mai"» encapçalat per Giulio Bacconi; pel «Gruppo "Sacco e Vanzetti"», el secretari del qual fou Leonildo Biasci; i pel Grup Anarquista de Toló (Provença, Occitània), representat per Ugo Boccardi i Romualdo Del Papa. El 20 de gener de 1935 assistí a la conferència de Silvio Trenti sobre «Crepuscolo del diritto e dello stato borghese» i el Primer de Maig de 1936 participà en la manifestació organitzada pel Front Popular, en el grup dels anarquistes, juntament amb destacats companys (Giulio Bacconi, Luca Bregliano, Cesare Fietta, Ludovico Rossi, Emilio Strafelini, Lazzaro Turroni, etc.). Membre de la Secció de Marsella «Comitè Nacional de Defensa de les Víctimes Polítiques», el novembre de 1936 intervingué en la conferència de Luigi Campolonghi a la Borsa del Treball de Marsella. El 13 de novembre de 1938 participà en la marxa, organitzada per comunistes i anarquistes, per protestar contra el consentiment de Benito Mussolini a l'ocupació de Txecoslovàquia per part de l'Alemanya nazi. En acabar la II Guerra Mundial restà a França, on milità en la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Malalt d'un càncer de gola, Angelo Girelli va morir el 8 de juny de 1955 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Necrològia de Juan Alios apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 10 de juliol de 1960

Necrològia de Juan Alios apareguda en el periòdic tolosà CNT del 10 de juliol de 1960

- Juan Alios: El 8 de juny de 1960 mor a Nantes (Bretanya) l'anarcosindicalista Juan Alios. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Nantes. Juan Alios va morir el 8 de juny de 1960 a Nantes (Bretanya) a conseqüència d'un accident.

***

Notícia orgànica de Georges Girardin publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 22 de novembre de 1935

Notícia orgànica de Georges Girardin publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de novembre de 1935

- Georges Girardin: El 8 de juny de 1969 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Georges Girardin. Havia nascut el 29 de desembre de 1896 al VI Districte de París (França). Era fill de Jean François Girardin, jornaler i domèstic, i de Marguerite Eugéne Lombal, modista i domèstica, i son germà Jean Girardin (Bouboule) també va ser un destacat anarquista. Es guanyava la vida treballant de lampista. El 13 d'abril de 1915 va ser integrat en el IX Regiment d'Enginyers. El 17 de juliol de 1916 va ser condemnat en consell de guerra a dos mesos de presó per «embriaguesa manifesta i pública» i a tres anys de presó per «ultratges cap a un superior durant el servei, rebel·lió i trencament d'un objecte», però va ser amnistiat i enviat el 7 de gener de 1919 a un Batalló d'Àfrica i després passà per diversos batallons africans. Es va presentar com a «llibertari comunista» a les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la II Circumscripció de París. Durant la primavera de 1930 va ser autoritzar a visitar a la presó parisenca de La Santé l'anarquista Jean Ribeyron, pres polític de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). A principis de 1931 era tresorer Comitè d'Acció contra la Presó de Cherche-Midi i per l'Amnistia Militar, el secretari del qual era Pierre Perrin (Odéon). En 1931 participà en el fullet de la conferència Jaurès, amb Ernest Girault i Georges Pioch. En 1935 era secretari del Grup Anarquista del V i XIII Districtes de París de la Unió Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número 79 del carrer Cardinal Lemoine del V Districte de París i figurava en el llistat de domicilis d'anarquistes a verificat per la policia. Entre 1936 i 1937 va ser gerent de Le Libertaire, càrrec que hagué d'abandonar quan el 22 de març de 1937 va ser jutjat per «provocació directa als crims i delictes de consciència» per mor d'un article seu titulat «Par tous les moyens, il faut fermer la gueule à ces chiens fascistes», publicat en el número especial del 21 de març de 1937 de Le Libertaire sobre la massacre de Clichy, quan set persones resultaren mortes i tres-centes de ferides a resultes d'un enfrontament a trets entre membres del Partit Social Francès (PSF) del coronel Francois de La Rocque i un grup de manifestants. L'agost de 1936, en plena guerra d'Espanya, partí cap a Barcelona (Catalunya), on representà l'UA en el Comitè Anarquista Unitari Francès (CAUF) i on el 20 d'agost d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè Francès de la Caserna de Pedralbes («Caserna Bakunin») de Barcelona, on s'arreplegaven i rebien instrucció els voluntaris estrangers que s'havien d'integrar en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va tenir problemes amb Jean Dupoux, de la Confederació General del Treballs - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i també membre del citat comitè, ja que Girardin no estava ben vist en aquesta organització. El 3 d'octubre de 1936, veien que la vida a Barcelona resultava complicada, marxà cap el front integrat en un comboi de reforç per al Grup Internacional de la «Columna Durruti». Acollit de mala manera al front pels militants de la CGT-SR, es va publicar una carta on el tractaven d'«indesitjable» en el número del 20 de novembre de 1936 de Le Combat Syndicaliste. Exclòs o per voluntat pròpia, abandonà la «Columna Durruti» i retornà a França. El 12 de setembre de 1939 es casà al V Districte de París amb la parisenca Hélène Pean, divorciada d'Henri Mathias. En aquesta època vivia al número 56 del carrer Mouffetard del V Districte de París. Desocupat en 1939, el desembre d'aquell any va ser mobilitzat. Després de la II Guerra Mundial, va ser director tècnic del periòdic parisenc L'Homme et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle (1946), dirigit per Manuel Devaldès i amb Jean Serru de gerent, i que volia agrupar totes les tendències esquerranes (anarquistes, individualistes, feministes, sindicalistes, marxistes, maltusians, naturistes, pacifistes, racionalistes, etc.). En 1947 publicà les utopies Vingt-quatre heures dans le Monde Nouveau. Comment on vit dans la «Cité Intégration», cité sans proletariat, amb un prefaci de L. Bremondy, i Vers un monde nouveau immediat. Comment organiser une vie indépendante sans prolétariat. En 1950 figurava en un llistat d'anarquistes els domicilis dels quals havien de ser vigilats per la policia amb l'anotació de «buscat». Georges Girardin va morir el 8 de juny de 1969 al seu domicili, al número 7 de l'avinguda de la République, d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Manuel de Castro

Manuel de Castro

- Manuel de Castro: El 8 de juny de 1970 mor a Montevideo (Uruguai) l'escriptor, poeta, periodista i torero anarquista Manuel de Castro. Havia nascut el 26 de març de 1896 a Rosario (Santa Fe, Argentina). Fou fill de Manuel de Castro Cobas, capellà gallec, i de Soledad Pardiñas, concertista de piano i pintora; ambdós es conegueren a la Corunya (Galícia) i enamorats fugiren a París (França) i d'allà a la ciutat argentina de Rosario, on es casaren civilment. El fill de la parella s'educà a Córdoba (Córdoba, Argentina) i després estudià al Seminari Conciliar de Concepción (Concepción, Xile). De molt jove quedà orfe de mare, primer, i de pare, després –vidu reingressà al sacerdoci–, i s'establí a Montevideo (Uruguai), on restà definitivament. A la capital uruguaiana participà de la bohèmia literària –va fer una bona amistat amb Ernesto Herrera– i també s'introduí en els grups anarquistes, experiència que més tard recrearà en la seva novel·la Oficio de vivir. Buenas y malandanzas de Gabriel (1958). D'aquests anys juvenils publicà més tard la sèrie «Cronicones montevideanos» en el «Suplemento Femenino» del diari La Mañana. En 1928 publicà Historia de un pequeño funcionario, crítica a la burocràcia estatal. Exercí el periodisme en diferents publicacions, com ara Mundo Uruguayo (Montevideo), Ercilla (Santiago de Chile), Clarín (Buenos Aires), etc.; però sobre tot conreà la poesia, la novel·la i el conte. En els seus últims anys creà la seva pròpia editorial, Banda Oriental, on publicà les seves obres. El seu art taurí recorregué les places de Montevideo, Xile, Argentina i Espanya. A finals de la dècada dels trenta, convidat pel British Council, viatjà a Londres per mediació de l'ambaixador britànic a l'Uruguai. Formà part de diversos grups literaris i d'edició de revistes culturals, com ara Teseo, Revista Oral, Cuadernos Julio Herrera y Reissing, «Meridión», etc. Participà en les Jornades Poètiques celebrades a Piriápolis. Alguns dels seus relats més aclamats van ser adaptats al teatre i a la ràdio a l'Uruguai i a Xile. Entre les seves obres destaquen Canto de oro (1917), Las estancias espirituales (1919), El padre Samuel. Su vida sacra y profana evocada por un llamado su sobrino. Novela picaresca americana (1937), Lámpara. Vigilias de la luz y la flauta (1938), Meridión. 33 cantos y 2 alabanzas (1946), Consagración de Hernandarias (1946), Pregón lírico diciendo de la muerte de Manuel Rodríguez, Manolete (1949), Retorno (1951), Hernandarias. Exploración poética on ocho cantos (1951), Pastoral melacolía y otros poemas (1954), El enigma del ofidio (1955), Encantamiento. Poesía sobre motivaciones infantiles (1955), Festival y transfiguración de Helena. Treinta poemas de amor (1957), Hernandarias. Exploración poética en XIII cantos (1957), Espantapájaro. Poesía sobre motivos infantiles y un cuento (1960), El nuevo encantador (1961), Laurel sangriento. Épica nativa (1961), Humo en la isla (1962), Metafísica del vino y otros poemas (1963), Goya y la fiesta de los toros. Estudio (1964), Víspera y olvido. Doce nocturnos y otros poemas (1965), La vida bohemia. Cronicones montevideanos (2005, pòstuma), etc. En les seves obres descriu la impersonalitat burocràtica, la incomprensió que separa els éssers humans, el món del treball i la pobresa aclaparadora, tot de manera realista i alhora filosòfica. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Secció d'Arxiu i Documentació de l'Institut de Lletres (SADIL) de la Facultat de Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat de Montevideo.

Manuel de Castro (1896-1970)

***

Portada del llibre d'Alexandre Croix "Tixier-Vignancour. Ombres et lumières" (1965)

Portada del llibre d'Alexandre Croix Tixier-Vignancour. Ombres et lumières (1965)

- Alexandre Croix: El 8 de juny de 1976 mor a París (França) el periodista anarquista i sindicalista Alexandre Croix, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Alexandre, Anastygmat, Barcelone, etc.). Havia nascut el 3 d'octubre de 1909 a Aubervilliers (Illa de França, França). Era fill únic i son pare, Alexandre Marie Croix, feia de xofer i sa mare, Berthe Eugénie Richon, regentava un cafè a Saint-Denis (Illa de França, França). Després de fer els estudis secundaris i d'estudiar lletres i ciències socials, començà a treballar en el full financer La Gazette de Franc com a secretari de la seva fundadora Marthe Hanau. Posteriorment va fer feina de corrector d'impremta en L'Ordre, d'Émile Buré. Durant molt de temps col·laborà en Le Crapouillot. Magazine non-conformiste, de Jean Galtier-Boissière, amb son nom o sota el pseudònim Charles Alexandre. Després de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Encyclopédie Anarchiste (1925-1934) i Plus Loin (1925-1939). En 1927 va ser fitxat com a anarquista i en 1928 fou un dels promotors, amb Eugène Humbert, Victor Margueritte i el doctor Pierre Vachet, del comitè neomaltusià «Pro Amor», enquadrat en la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual (LMRS). En 1929 treballava en la redacció de Le Libertaire sota el pseudònim Barcelone i signà els seus articles sota diversos pseudònims (Paul Monfret, Randal, Raskolnikoff, Raynal, Charles Robert, etc.). El novembre de 1929 fou delegat del Grup Anarquista de Saint-Denis en el congrés de la Fédération Anarchiste du Midi (FAM, Federació Anarquista del Migdia) que se celebrà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i l'abril de 1930 en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En els anys trenta vivia al número 231 de l'Avenue du Président Wilson de Saint-Denis i figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar bimensualment establerta per la policia. En aquests anys va fer nombroses gires propagandístiques i conferències per la regió parisenca. Gran lector, també en castellà i en italià, amb una gran memòria, fou temut com a pamfletista. Va ser un dels col·laboradors en un número especial sobre la Guerra Civil espanyola de la revista Vu (Vu en Espagne), publicat el 29 d'agost de 1936, parlant sobre els anarquistes i la seva revolució. El gener de 1937 viatjà com a corresponsal del diari L'Ordre, encara que a les ordres del govern francès del Front Popular, a Galícia (Espanya), amb gran perill per a la seva vida, a la recerca del dirigent comunista Joaquín Maurín Juliá, sindicalista que ell coneixia, desaparegut l'endemà del cop militar feixista del 18 de juliol de 1936 –aquesta episodi va ser narrat en 2009 per Yveline Riottot en la seva novel·la Les chemins de Croix ou les tribulations d'un journaliste français en Galice franquiste. Iniciativa seva, amb Jean Bernier i Victor Serge, fou el número especial de gener de 1938 sobre «L'Anarchie» de Le Crapouillot. En aquesta època col·laborà en La Flèche de Paris. Hebdomadaire politique de combat. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, es declarà insubmís i amb André Prudommeaux passà a Suïssa; per aquest fet, en 1942, va se jutjat i condemnat a cinc anys de presó i a la confiscació dels seus bens presents i futurs. A Suïssa va ser acollit, entre d'altres, per Luigi Bertoni. En aquest mateix 1942 col·laborà en el text biogràfic Un home dans la mêlée sociale. Louis Bertoni, publicat per «Les Amis de Louis Bertoni». Finalment, pogué retornar a França i l'1 d'abril de 1948 fou admès en el Sindicat de Correctors d'Impremta. Entre 1948 i 1949 ajudà Jean Galtier-Boissière en la seva obra en dos volums Histoire de la guerre (1939-1945). Durant la postguerra continuà col·laborant en la premsa llibertària, com ara La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte; Le Réfractaire, de May Picqueray i L'Intrus, de René Ringenbach (René Ringeas). En els anys cinquanta viva a París sota el nom de Charles Errard (o Herrard). En 1958 ajudà estretament Louis Lecoin en la sortida del periòdic Liberté, i, amb aquest i Albert Camus, fou un dels promotors del Comitè d'Ajuda als Objectors de Consciència. Fou autor de Tixier-Vignancour. Ombres et lumières (1965) i de Jaurès et ses détracteurs. L'histoire à travers la polémique (1967). Un text seu sobre l'assassinat d'Andreu Nin va ser afegit a l'edició de 1975 de l'obra de Katia Landau Espagne, les fossoyeurs de la révolution sociale. Alexandre Croix va morir el 8 de juny de 1976 a l'Hospital Lariboisière de París (França). En el moment de la seva mort treballava en diferents obres, especialment en Cinquante ans de la Révolution Prolétarienne, de la qual Roger Hagnauer acceptà reprendre la publicació. L'Institut d'Histoire Sociale. Fondation Boris Souvarine de París conserva els seus dossiers de premsa. Cal no confondre'l amb el militant anarquista való Charles Alexandre, col·laborador de la premsa anarquista belga (Le Combat, L'Emancipateur, etc.) i autor del fullet L'Homme et ses dieux (1937).

***

Joaquim Lino Balagué

Joaquim Lino Balagué

- Joaquim Lino Balagué: El 8 de juny de 1985 mor a Villepinte (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Joaquim Lino Balagué –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Balaguer. Havia nascut el 2 de maig de 1901 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Pere Lino i Rosa Balagué. En 1932 era tresorer de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona. Durant la guerra civil lluita al front de Badajoz (Extremadura, Espanya) i a finals de 1937 al de València (País Valencià). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orà (Algèria) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on, amb el company Àngel Ferrer Jordà, constituí una important biblioteca. En 1961, a causa de la guerra civil, retornà a França. Després s'instal·là a Aubervilliaers (Illa de França, França) i milità a la zona de París. Amb Luis Andrés Edo defensà en aquests anys l'Aliança Sindical amb la Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Rosa Travesset Agell (1909-1982). Joaquim Lino Balagué va morir el 8 de juny de 1985 a l'Hospital Ballanger-la-Pépinière de Villepinte (Illa de França, França) i deixà escrites unes memòries que abracen des dels anys 1938 a 1950.

***

Deolinda Lopes Vieira

Deolinda Lopes Vieira

- Deolinda Lopes Vieira: El 8 de juny de 1993 mor a Lisboa (Portugal) la pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda Quartim, pel llinatge del seu marit. Havia nascut el 8 de juliol de 1888 a Beja (Beja, Alentejo, Portugal). Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà amb sa família a Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava magisteri, es decantà pels sectors més progressistes de la seva disciplina, reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã, Terra Livre, A Batalha), amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga acadèmica contra el dictador João Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució educativa llibertària on es dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació infantil. L'octubre de 1910 intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva militància anarquista, i retornà dos anys després, reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i treballant també en algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social, Escola Nova, Revista de Educação Geral e Técnica, Suplemento Literário e Ilustrado - A Batalha, A Voz do Professor, etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l' Associação Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la Comissió d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura Nacional d'Óscar Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys després l'ensenyament infantil. En 1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on es mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A més de la seva tasca educativa, participà activament en el moviment feminista republicà, com ara el Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones Portugueses), fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció d'Educació (1922-1926) i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929). Fou una de les introductores de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre Maçonnique Mixte et International "Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la «Loja Humanidade» (Lògia Humanitat), on adoptà en nom simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant les dones embarassades i els infants. Formà part de la comissió organitzadora i participà en el I Congrés Feminista i d'Educació que se celebrà entre el 4 i el 9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual presentà una ponència de caràcter pedagogicosocial titulada Educação de anormais, sobre l'educació dels infants deficients. En 1926 fou vocal de la comissió organitzadora del I Congrés Abolicionista Portuguès. En el II Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928, reivindicà l'Escola Única i la coeducació contra les polítiques educatives de la dictadura. L'octubre de 1931 participà en el Congrés Internacional de Protecció a la Infància. Com a anarcosindicalista, formà part d'organismes sindicals de personal docent, com ara l'Associació dels Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin tingué tres infants: la pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador Hélio Vieira Quartin i l'actriu Glicínia Quartin, també llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el 8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de Benfica. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències Socials (ICS) de la Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer Deolinda Quartim en el seu record.

***

José Torremocha Arias

José Torremocha Arias

- José Torremocha Arias: El 8 de juny de 2005 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista José Torremocha Arias. Havia nascut el 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1909 a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya). Era fill de Pedro Torremocha, pagès, i de Rosario Arias. Des de molt jove es va interessar per la problemàtica camperola i social i ja en 1928 es va destacar durant un conflicte que va tenir lloc durant la construcció d'una carretera a la zona de Hornachuelos i El Cabril. Afiliat primer a la CNT de Constantina, quan només tenia 12 anys, en 1930 va organitzar el sindicat a Las Navas. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, va tornar al seu poble enfortit en el seus ideals com a conseqüència del contacte amb confederals catalans i ben aviat va aconseguir que la CNT absorbís la major part de la UGT. Va ser detingut diverses ocasions per la Guàrdia Civil i empresonat quatre mesos a Sevilla en 1932 amb motiu de la vaga d'oliverers. Boicotejat per la patronal local, va haver de guanyar-se la vida per la regió com a llevador de suro, peó i altres oficis. Durant els anys republicans, va assistir a reunions comarcals a Cazalla i Constantina amb desplaçaments nocturns a peu de fins a trenta quilòmetres. El 18 de juliol de 1936 va participar activament al seu poble en la resistència contra els militars aixecats, encara que es va mostrar en tot moment contrari a qualsevol represàlia contra els cacics de la zona i els veïns del poble partidaris del cop. Davant la presa imminent del seu poble per l'exèrcit franquista, Torremocha i sa família van partir cap a Madrid, juntament amb un centenar de cenetistes. Va participar en la defensa de la capital amb Isabel Romero, Mena i Mora, i després al front d'Aragó (Terol i Guadalajara) i d'Extremadura (Valsequillo), primer com a cap de centúria i, després de la militarització, com a tinent (febrer de 1937) i com a comandant va encapçalar el batalló Orobón (agost de 1938). Retirada la seva brigada a Conca, va aconseguir controlar el complot comunista, detenint tot l'Estat Major de la brigada que l'havia condemnat a mort per desertor, i va posar la brigada al servei de Mera a Vicálvaro i Torrejón. Derrotada la República, va llicenciar les seves tropes i va fracassar en un intent de fugida. Detingut a Madrid i tancat a diverses presons (camp de futbol de Vallecas, Getafe, escorxador de Vallecas i Alcalá de Henares), va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de presidi. En 1942 va escapar-se amb els companys de la presó d'Alcalá de Henares i va arribar a Barcelona, i va haver de passar els Pirineus quan va ser descobert. A França va treballar en la tala de pins, va ajudar la guerrilla i millorà la seva deteriorada salut. A mitjans dels anys quaranta torna a Barcelona i fa contacte amb la CNT clandestina (Comitè Regional de Generoso Grau), participa en la redacció de Solidaridad Obrera, treballa com a empedrador i actua de coordinador dels gremis fins a la seva detenció. Alliberat un any després en no ser descoberta la seva vertadera identitat, segueix militant fins a la caiguda de 1948. Després de tornar a sortir en llibertat, participa de manera destacada en la vaga de tramvies de 1951, que ha estat considerada com a la primera i significativa mostra de rebel·lió popular contra el Franquisme. Poc temps després és descobert, però salva la vida quan es requerit pels militars de Sevilla –estava condemnat a mort per haver encapçalat el comitè revolucionari de Las Navas–, que el condemnen a 20 anys, tot i que surt en maig de 1952 en aplicació dels indults pertinents. De tornada a Barcelona, reorganitza el sindicat d'Espectacles. Amb el seu amic Cipriano Damiano González, participa en la preparació d'un aixecament contra Franco, fet que provoca una nova caiguda d'ells dos i d'altres 17 companys. Entre els detinguts figura Pedro Torremocha Ávila, pare de José, qui, malgrat la seva avançada edat, és condemnat a 10 anys de presó i és reclòs al Centre Geriàtric Penitenciari. També és condemnat a 10 anys José Torremocha, que visitarà nombroses presons (Barcelona, Carabanchel, Dueso, Logroño, Bilbao...), rebutjant les propostes del ministre Solís d'alliberar-lo si es presta a integrar-se en el Sindicat Vertical. Alliberat en 1959, contacte de bell nou amb la CNT i intervé en la constitució del Comitè Nacional d'Ismael Rodríguez, fins que, quan la repressió es va fer intolerable, va fugir amb Camarasa a València, després a Madrid i finalment, en 1962, tot sol a França. Entre 1939 i 1962 José Torremocha va passar 19 anys empresonat. Un cop a França, i des de 1964, va mantenir una llarga i valuosa correspondència que es va perllongar fins al 1985 amb l'historiador i lluitador anarquista Josep Peirats, a qui va proporcionar important informació. Des de la seva estada a França es va enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, Roque Santamaría, Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la direcció de la CNT en l'exili i va tenir una participació important en els plens de Tolosa de Llenguadoc i de Bordeus. Va acceptar l'encàrrec del Congrés de Tolosa de retornar a Espanya i fer-se càrrec de la situació, cosa que va fer durant 43 dies, però les informacions que va oferir –la gairebé desaparició de la CNT– no van agradar a molts i menys les seves afirmacions posteriors sobre que la CNT de l'exili no interessava un desenvolupament de la CNT de l'interior. En 1976 torna a Espanya i participa en la l'Assemblea de Sants i després milita en el sindicat de l'Espectacle com a president. Després d'assistir com a delegat en el congrés de 1979 a la Casa de Campo de Madrid, que va donar lloc a la divisió del sindicat, va fer costat les postures que van donar origen a la CGT. Va col·laborar en la publicació Ruta, de Caracas (1967). Es mantingué fidels als seus ideals fins que morí el 8 de juny de 2005 al seu domicili de Barcelona (Catalunya). Donà el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

***

Nota necrològica de Josep Salaet Daudé apareguda en el periòdic de Badalona "Solidaridad Obrera" de setembre-octubre de 2006

Nota necrològica de Josep Salaet Daudé apareguda en el periòdic de Badalona Solidaridad Obrera de setembre-octubre de 2006

- Josep Salaet Daudé: El 8 de juny de 2006 mor a Benifallet (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Antoni Salaet Daudé –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Daudet. Havia nascut el 20 d'agost de 1914 a Benifallet (Baix Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Josep Salaet Cartoixa i Salvadora Daudé Llesera. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser declarat pròfug quan va ser cridat a fer el servei militar. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en una columna confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració, com ara el de Bram. Després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a diverses poblacions (Radonvilliers, Brienne-le-Château, etc.). S'instal·là a la zona de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va treballar i militar en la CNT local. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà al seu poble, on milità en la Federació Local de la CNT. Atret pel món de la cultura, deixà una important biblioteca. Josep Salaet Daudé va morir el 8 de juny de 2006 al seu domicili de Benifallet (Baix Ebre, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

***

Sara Berenguer Laosa

Sara Berenguer Laosa

- Sara Berenguer Laosa: El 8 de juny de 2010 mor a Montadin (Llenguadoc, Occitània) la poetessa i militant anarcofeminista Sara María Berenguer Laosa, també coneguda a França com Sara Guillén –pel llinatge de son marit, el pintor i il·lustrador anarquista Jesús Guillén Bertolín, Guillembert. Havia nascut l'1 de gener de 1919 al Poble-sec de Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Francisco Berenguer Madrid, paleta anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que va morir al front d'Almudévar en 1936, i Vicenta Laosa Amorós, i era la major de cinc germans. Va treballar des dels 13 anys en una carnisseria i en un taller de brodats. Després va fer de costurera, professió que va exercir, després d'un breu temps com a assalariada, pel seu compte fins al juliol de 1936. A partir de l'aixecament feixista, va començar una intensa relació amb el moviment anarquista: va col·laborar amb el Comitè Revolucionari de la barriada de les Corts fins als juny de 1937, on es va encarregar del repartiment d'armes; va pertànyer al Comitè Regional de la Fusta al costat d'Antonio Santamaría, on va fer de mecanògrafa i de comptable; va militar en el Comitè Local de les Joventuts Llibertàries i va participar en la secretaria de l'Ateneu Llibertari; alhora que treballava de mestra d'infants sense escolaritzar a l'Ateneu Cultural de les Corts i en tasques de propaganda. En maig de 1937 va lluitar a les barricades i durant la primavera de 1938 va passar al Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), amb Ángel Aranzáez, visitant freqüentment el front. Durant la tardor de 1938 va assistir al Ple Regional i va ocupar la secretaria de propaganda de «Mujeres Libres», per acord d'un Ple Regional; alguns mesos més tard, va ocupar la secretaria general de «Mujeres Libres» en substitució de Maria Claramunt. El gener de 1939 es va exiliar a França. Entre 1941 i 1945 va pertànyer al Grup Confederal de Bram i es va desplaçar pels departaments francesos d'Aude, Arieja, Erau i Alta Garona en tasques d'enllaç de la resistència antinazi. Va organitzar SIA a la comarca de Bram i va promoure la reorganització de les Joventuts Llibertàries. Després de l'Alliberament va instal·lar-se a Montpeller, on son company era secretari de la CNT del Llenguadoc, i després a Besiers en 1946. Va dirigir un curs de taquigrafia organitzat per la CNT per a tot l'exili en 1947 i va interessar-se pel teatre, una afició que mantingué al llarg del temps. La seva militància es va veure interrompuda un temps a causa d'una afecció intestinal. A començaments dels anys seixanta va aparèixer lligada als grups d'acció antifranquista, arran de la reunificació confederal dels anys 1960 i 1961, al costat d'Alberola, de Mera, de Cañete i d'altres. En 1963 va ser detinguda amb son company, arran de l'execució de Granado i de Delgado, per «associació de malfactors». Després del Congrés de 1965, va abandonar la CNT a causa de les lluites internes, però no l'anarquisme, acostant-se als grups de «Frente Libertario», de la Comissió de Relacions del qual va formar part en 1973. En 1965, amb Suceso Portales, reprendrà la redacció de la revista Mujeres Libres. Durant els seus últims anys continuà la tasca en SIA, realitzant activitats culturals (teatre, poesia), formant part de grups de dones. En 1998 va ser condecorada pel govern francès amb la Creu de la Legió d'Honor per la seva participació en la resistència durant l'ocupació alemanya. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Alisma, Blanca, Anade, Sara Lahosa, Sandra Berenguer, Evora), en diverses publicacions llibertàries, com Adarga, Amicale Durruti, Ateneo de Alcoy, Cultura Libertaria, ECA, Evocación, Gramenet del Besòs, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Mujeres Libres, El Noi, Noticiari, Polémica, Pueblo Libertario, Quaderns, Rojo y Negro, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vaixell Blanc, La Voz Anárquica, etc. Col·laborà en antologies poètiques, com ara Fleurs du Midi (1977, 1980 i 1981) Les deux arbres (1977), A Juan Ramón Jiménez (1981), España sangra (1985), Antología de novísimas poesías de habla hispana (1986), Nostre club (1989), Poemas de luz (1994); i és autora de Cardos y flores silvestres (1982), Jardín de esencias (1986), Entre el sol y la tormenta: treinta y dos meses de guerra (1936-1939) (1988 i 2006, autobiografia), Las tres adelfas (1989), El lenguaje de las flores (1992), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999, en col·laboració), Sentiments (2004), entre d'altres. Jacinte Rausa va publicar l'octubre de 2000 a França la biografia Sara Berenguer. En 2004 Sara Berenguer va participar en el documental de Susana Koska Mujeres en pie de guerra, amb María Salvo, Rosa Laviña, Rosa Díaz, Neus Catalá, Teresa Buígues, Carme i Merçona Puig Antich. El 13 de desembre de 2008 es presentà a l'Ateneu de Madrid el seu llibre Mujeres de temple, un recull biogràfic de 26 dones lluitadores (Simone Weil, Maria Bruguera, Ligia de Oliveira, Jeanne Ragaudin, Ana María Cruzado, Mollie Steimer, May Piqueray, etc.). Sara Berenguer Laosa va morir el 8 de juny de 2010 al seu domicili de Montadin (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada dos dies després al cementiri d'aquella localitat al costat de son company Guillembert.

Gillembert (1913-1999)

***

Edmundo Revenga González en l'homenatge de maig de 2006

Edmundo Revenga González en l'homenatge de maig de 2006

- Edmundo Revenga González: El 8 de juny de 2008 mor a Valladolid (Castella, Espanya) el comunista, i després anarcosindicalista, Edmundo Revenga González –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Reveiga. Havia nascut el 16 de novembre de 1920 a Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya). Fill d'una família obrera, sos pares es deien Lucio Revenga Sanz i Elisa González Picatoste. Començà a treballar amb vuit anys com a corder al costat de son pare i quan tenia 13 anys començà a interessar-se per les idees socialistes. En acabar la guerra civil, i després de fer el servei militar, treballà de paleta i s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE) clandestí. En 1945 va ser detingut en una gran agafada i va ser empresonat durant dos anys a Valladolid i a Burgos (Castella, Espanya). Va ser en aquesta època quan abandonà el comunisme i s'acostà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou un dels reorganitzadors de la CNT de Valladolid, militant en el Sindicat de la Construcció d'aquesta organització. El maig de 2006, amb la inauguració dels nous locals de la CNT de Valladolid, se li va retre un homenatge. Sa companya fou Felisa Fraile Arroyo, amb qui tingué tres filles (Anabella, Felisa i Gema) i un fill (Edmundo). Edmundo Revenga González va morir el 8 de juny de 2008 a Valladolid (Castella, Espanya) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'El Carmen de la ciutat.

***

Joaquim Juste Redón

Joaquim Juste Redón

- Joaquim Juste Redón: El 8 de juny de 2014 mor a Montevideo (Uruguai) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Juste Redón –també citat Joaquín Juste Redón. Havia nascut el 7 de novembre de 1922 al barri de Mont-Olivet de València (València, País Valencià). Era fill d'un militant d'acció de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí amb son pare al Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT. En 1937 va ser alumne de l'«Internat-Escola Durruti» de València, creat per la CNT amb la finalitat de capacitar la joventut llibertària, i posteriorment a l'Institut Obrer de València fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf feixista, restà a la Península, on son pare va ser empresonat. Durant els anys quaranta lluità en la clandestinitat i fou un dels reorganitzadors de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser secretari general a València. En 1949 passà, amb sa companya Josefa Cuesta, embarassada de Quim, i sa filla Josefina, a França. La família va ser internada en un camp d'internament a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Posteriorment va ser destinat per a treballar d'encofrador a Annecy (Savoia, Arpitània) i fou un dels creadors del grup «Mauro Bajatierra» de Lió (Arpitània), integrada en la Regional de la CNT. Més tard emigrà, amb «Passaport Nansen» i amb el suport de la International Refugee Organization (IRO, Organització Internacional dels Refugiats), passant per Brasil i Argentina, a Bolívia, on treballà com a cap tècnic de construcció en una obra civil de l'empresa «Patiño, Rotschil y Aramayo» en un barri d'habitatges de La Paz; posteriorment a Cochabamba (Carcado, Bolívia) regentà una llibreria i papereria; tot això, militant amb grups d'exiliats, a més de mantenir amistat amb destacats llibertaris i sindicalistes (Juan Lechín, Líber Forti, etc.). Amenaçat, en 1953 marxà cap a l'Uruguai, on s'instal·là definitivament. A Montevideo connectà amb el Centre Republicà Espanyol i milità en el «Centro de Almaceneros Minoriestas». Va ser el fundador de la primera cooperativa de magatzemers de caire autogestionària, la primera de l'Uruguai i d'Amèrica Llatina. En els anys seixanta i setanta col·laborà en el Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment d'Alliberament Nacional - Tupamaros), guerrilla urbana de l'esquerra radical, i participà en la formació del Front Ampli (FA), partit polític esquerrà on s'integrà l'MLN-T. Va fer diverses visites a Espanya. En els anys vuitanta gestionà, amb Washington Reino Sepe, la Ferreteria Millán. En els seus últims anys presidí l'Associació Comunitat Valenciana de Montevideo i el gener de 1993 llançà el seu òrgan d'expressió El Miquelet. També fou un dels promotors del «Pla Volver» de la Generalitat Valenciana, que facilitava la visita a la seva terra dels valencians residents arreu del món. En 1997 impulsà la I Conferència de Centres Valencians d'Amèrica, que se celebrà a Montevideo. En 2011 el seu testimoni va ser recollit en el llibre de Cristina Escrivá Moscardo El Internado-Escuela Durruti (1937-1939). Joaquim Juste Redón va morir el 8 de juny de 2014 a Montevideo (Uruguai). Sa filla Josefina Juste Cuesta també és militant anarcosindicalista i en 2021 publicà el llibre Josefina Juste. Cinco exilios y una militància, on aporta moltes dades sobre son pare i sa família.

Joaquim Juste Redón (1922-2014)

---

[07/06]

Anarcoefemèrides

[09/06]

Escriu-nos


Actualització: 08-06-24