|
---
Anarcoefemèrides del 8 de setembre Esdeveniments
Capçalera del primer número d'O Libertário - Surt O Libertário: El 8 de setembre de 1895 surt a Porto (Nord, Portugal) el primer número, i únic conegut, del setmanari O Libertário. L'editor responsable fou Francisco Machado Fontão. Aquest primer número va encapçalat per una introducció en francès, considerat aleshores l'idioma internacional, on s'incita a la Revolució mundial «Ubi et Orbi». No hi ha cap article signat i es va imprimir a la Tipogràfica «Alliança». ***
Manifest de «Los Solitarios» - Manifest de «Los
Solitarios»: El 8 de setembre de 1897 es distribueix a Suïssa en un pamflet un
manifest del grup anarquista espanyol «Los Solitarios» sota el títol «Al
Gobierno y a la Burgesía de España». En aquest manifest es denunciava la
repressió i les tortures que patien els militants anarquistes al castell de
Montjuïc de Barcelona (Catalunya), alhora que feia saber la detenció de
l'anarquista Ramon Sempau Barril que quatre dies abans havia atemptat sense
èxit contra la vida de Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc), tinent
de la Guàrdia Civil i cap de la policia judicial de Barcelona, responsable dels
turments infligits als militants anarquistes detinguts durant el procés de
Montjuïc. La policia suïssa acusà als militants anarquistes Eugène Cantié (Toulouse)
i Attilio Panizza de la distribució d'aquest manifest arreu del territori
helvètic. ***
Capçalera del primer número d'El Obrero - Surt El Obrero: El 8 de setembre de 1900 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del setmanari anarquista El Obrero. Órgano de la «Asociación obrera de Canarias». A partir del número 133, del 18 de juliol de 1903, la periodicitat va passar a ser de vuit números al mes i a partir del gener de 1904 tindrà com a subtítol «Órgano del Centro Obrero de Tenerife». Fou dirigit per José Cabrera Díaz, Manuel Santiago Espinosa i Manuel Sánchez Medina. En van ser col·laboradors Secundino Delgado Rodríguez, Fermín Salvochea, J. Prat, J. Cabrera Díaz, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, José Riquelme, José Martínez Ruiz, Leoncio Rodríguez (Luis Roger), Jacquinet, Columbié, entre d'altres. Aquesta publicació fou partidària de crear òrgans polítics al marge dels espanyols, fet que el defineix com un dels grups creadors de l'anarcoindependentisme canari. El periòdic va patir nombroses sancions governatives i els redactors foren processats en diverses ocasions. L'Associació Obrera de Canàries comptava en 1901 amb 11 gremis i 3.242 associats, però degut a la fort repressió va desaparèixer en 1904. José Cabrera Díaz es va veure obligat a fugir i s'instal·là a l'Havana, on en 1902 va publicar el llibre Un año de labor, on explica el naixement de l'associacionisme obrer canari. N'han quedat molt pocs exemplars i l'últim número conegut és el 281 del 24 de novembre de 1906. Alguns articles en van ser reproduïts per La Huelga General de Barcelona. L'agost de 1914 reapareixerà la capçalera sota el subtítol «Órgano de la Federación Obrera Tinerfeña» fins al 31 d'octubre d'aquell any. ***
Capçalera de Bulletin International du Mouvement Syndicaliste - Surt Bulletin International du Mouvement Syndicaliste: El 8 de setembre de 1907 surt a Clamart (Illa de França, França) el primer
número del setmanari anarquista multilingüe Bulletin International du Mouvement
Syndicaliste. L'objectiu d'aquest periòdic era ressenyar les activitats sindicalistes
revolucionàries dins del moviment sindicalista internacional, donant informacions
detallades de les actuacions dels sindicats (publicacions, polèmiques,
congressos, activitats, xifres, etc.). També publicà extractes de la premsa
sindicalista i revolucionària, sobretot l'anarquista, com ara Action Directa,
Les Temps Nouveaux, La Voix du Peuple, etc. El responsable
d'aquesta publicació fou el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Christiaan
Cornelissen. Aquest butlletí s'encarregà de l'organització del I Congrés
Internacional Sindicalista, que se celebrà entre el 27 de setembre al 2
d'octubre de 1913 a Londres (Anglaterra), i que donà lloc a la creació de l'International
Syndicalist Bureau (ISB, Buró Sindicalista Internacional). Se'n publicaren 335
números a Clamart fins al 15 de març de 1914 i 18 números a Amsterdam (Països
Baixos), sota l'administració den Th. A. Markmann, de l'ISB, entre abril de
1914 i gener de 1915, i va deixar-se d'editar-se per mor de la Gran Guerra. ***
Portada
del número únic de La Voce Anarchica -
Surt La Voce
Anarchica:
El 8 de setembre de
1946 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el
número únic del periòdic La Voce Anarchica. En foren responsables
Augusto Boccone, director-gerent i redactor, lligat a la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), i Ezio Puzzoli, redactor i tresorer. L'1 d'abril
d'aquell any
s'havia publicat el número 1 de La
Voce
Anarchica. Quindicinale anarchico, suplement per a la Toscana
del periòdic Umanità
Nova i del qual va ser
responsable Ivan Arati.
Naixements
Cavatori, de Carlo Galleni - Davide Musetti: El 8 de setembre de 1860 neix a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància. Davide Musetti va morir el 3 de juliol de 1931 a Carrara (Toscana, Itàlia). ***
Ricardo
Cotelo Palleiro -
Ricardo Cotelo
Palleiro: El 8 de setembre de 1870 neix a San Cristovo das
Viñas (La Corunya, La
Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista, i
després republicà,
Ricardo Cotelo Palleiro. Sos pares es deien José Cotelo,
obrer en una fàbrica
de gasoses, i Josefa Palleiro, que morí quan tenia sis anys.
En 1886 va ser processat
per «pertorbació del culte
catòlic» a l'església de San Cristovo
das Viñas i va
ser condemnat a presó correccional. Cap el 1895 es
casà amb la cigarrera
Dolores Rodríguez López. A principis de segle,
amb altres companys (Juan Dopico
Sánchez, Juan Nó Iglesias, José
Pasín Romero, Santiago Serrapio, etc.), va ser
un dels representants principals de l'anarquisme corunyès i
un dels fundadors
del Centre d'Estudis Socials «Germinal». Es guanya
va vida treballant primer de
ferrer-serraller als tallers d'Ortiz i Chás,
després de carreter de distribució
de pa i finalment de cambrer al transatlàntic Liguria
de la «Mala Real Inglesa», amb línia cap
a Amèrica (Brasil,
Argentina, Xile, etc.). Passà un temps al Brasil,
però hagué de retornar
malalt. En 1901, en un viatge a Xile, s'assabentà per la
premsa de la repressió
que s'havia desencadenat arran de la vaga general de maig i juny
d'aquell any a
la Corunya, que havia donat lloc a la mort de tres companyes i tres
companys:
Antonio Bruno Orro, Josefa Corral, Francisco García Lodeiro (Carabel) –aquest amic
íntim de Cotelo–,
Benita García Torres, Manuela González Seijo i
Antonio María Veiga. Retornà,
malalt a la laringe, el 10 de novembre de 1901 a la seva
població natal. El 7
de febrer de 1902 intentà, sense èxit, assassinar
de tres trets al Campo da
Leña de la Corunya el cap de la citada repressió,
el tinent visitador d'una
empresa de consums i extinent de la Guàrdia Civil Pedro
Vázquez; jutjat per
aquest fet, el 28 d'abril de 1902 va ser condemnat per
l'Audiència de la Corunya
a quatre anys, un mes i 20 dies de presó correccional, que
purgà la penitenciaria
d'Ortigueira (La Corunya, Galícia). El 6 de juliol de 1903,
després d'una
sol·licitud de les Societats Obreres de la Corunya, va ser
indultat i l'abril
de 1904 va ser posat en llibertat. Aquest mateix any,
després d'un congrés, va
se nomenat membre de la comissió de la Federació
de Societats Obreres de la
Regió Espanyola (FSORE), aleshores radicat a la Corunya. En
aquesta època
formava part del grup anarquista «Solidaritat
Internacional». En 1905 presidí
la Societat de Cambrers i Cuiners Marítims «La
Cosmopolita» de la Corunya,
adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i
participà en la
fundació d'una societat de defensa dels perseguits per
qüestions socials. En
aquesta època col·laborà en Germinal,
de la Corunya, i en La Protesta Humana,
de Buenos Aires. Viatjà per feina freqüentment a
l'Argentina, on va establir
intensos contactes amb els anarquistes de la regió. Entre
1906 i 1907 participà
en la vaga dels metal·lúrgics de la Corunya.
L'abril de 1908 signà a Barcelona
(Catalunya), amb centenars de companys, el «Manifiesto a los
trabajadores
nacionales, regionales é Internacionales». En 1908
col·laborà en Acción,
de la Corunya. En 1915 era vocal
de la Societat de Socors Mutus «El Porvenir» de la
Corunya i presidia el
Sindicat de Cambrers. L'octubre de 1917 va ser processat a la Corunya
per
«coacció». El novembre de 1917 va ser
denunciat en dues ocasions per les seves
activitats sindicals i aquest mateix any presidí el Centre
d'Estudis Socials
«Germinal». En 1918 era president del Sindicat
d'Oficis Diversos de la
Federació Local Obrera de la Corunya de la CNT. Va fer
costat la ponència sobre
unitat sindical entre la CNT i la socialista Unió General de
Treballadors (UGT)
en el II Congrés de la CNT («Congrés de
la Comèdia»), celebrat el desembre de
1919 a Madrid (Espanya), on fou delegat de diverses societats
corunyeses
(metall, paletes, carregadors i forners). Entre 1919 i 1921
patí diverses
detencions sota l'acusació
d'«agitació» i de
«reunió clandestina». En 1919 va
ser deportat a Baltanás (Palència, Castella,
Espanya). Durant els anys de la
dictadura de Primo de Rivera treballà de funcionari com a
conductor de l'ambulància
municipal de l'Ajuntament de la Corunya. En 1925 va ser nomenat
secretari
general de la CNT de Galícia. El 30 d'octubre de 1930 va ser
jutjat per
l'atropellament mortal el 8 d'octubre anterior de José
Vieites Areoso quan conduïa
l'ambulància municipal. El juny de 1931 presidia el Sindicat
d'Obrers
Municipals «La Aurora» de la Corunya.
Després s'afilià a Izquierda Republicana
(IR, Esquerra Republicana) i treballà de xofer de la
Beneficència Municipal. En
aquells anys continuà militant en el Centre d'Estudis
Socials «Germinal». Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà
activament en les lluites de
carrer a la Corunya. Després d'un temps amagat, en 1937 va
ser capturat pels
franquistes. Jutjat a la Corunya, el 4 de setembre de 1937 va ser
condemnat a
cadena perpètua per
«rebel·lió», pena que va ser
rebaixada posteriorment. En
1941 va ser posat en llibertat. A partir d'aquí es va perdre
el seu rastre. ***
Notícia
de la detenció de Pierre Devilers apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 2 de gener de 1894 -
Pierre Devilers: El
8 de setembre de 1872 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Pierre Devilers, també citat erròniament Pierre
Devillée.
Sos pares es deien Étienne Deviliers, emmotllador en ferro,
i
Catherine Abeline Cloquier, modista; aquesta parella, no casada,
reconegué l'infant amb el seu matrimoni el 30 de setembre de
1872 a Rubaix.
Obrer encolador d'ordits, milità en el moviment anarquista
de Roubaix. Fou
corresponsal dels periòdics Le
Père
Peinard i La Révolte,
que rebia
cada setmana via ferroviària a la seva ciutat. Va ser
sospitós de ser l'autor durant
la nit del 20 al 21 de desembre de 1893 d'una aferrada del cartell
editat a
Londres (Anglaterra) «Dynamitards aux Panamitards»,
sobre l'escàndol de
corrupció lligat a la perforació del canal de
Panamà. En un escorcoll de casa
seva, al carrer des Longues-Haies, realitzat el 21 de desembre al
matí donà
lloc a la confiscació d'un gran nombre de fullets i d'un
fragment d'un periòdic
que havia de servir per a l'enviament dels cartells. Durant el seu
interrogatori negà ser l'autor de l'aferrada,
però reconegué haver distribuït
tres setmanes abans el pamflet En Russie,
que també venia de Londres. L'1 de gener de 1894 va ser
detingut a Roubaix,
juntament amb son cossí Julien Béranger (Oscar),
i nombrosos periòdics i fullets anarquistes van ser
confiscats al seu domicili
durant l'escorcoll. El 25 de juny de 1898 es casà a Rubaix
amb
Emma Marbach, obrera especialitzada en recarregar les bobines dels
telers mecànics; en aquest matrimoni la parella
reconegué
dos fills seus nascuts fora de matrimoni: Madelaine Marbach, nascuda en
1893, i Aimé Étienne Marbach, en 1894. L'estiu de
1898 la policia assenyalà que havia abandonat Roubaix amb
destinació Reims (Xampanya-Ardenes, França).
Desconeixem la data i
lloc de la seva defunció. ***
Sante
Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto
colorejada] - Sante Caserio: El 8 de setembre de 1873 neix a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut en un família pagesa nombrosa i son pare, Antonio Caserio, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, Martina Broglia, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de «Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserio és un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar: «Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc. ***
Necrològica
de Mariano García Ortega apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de desembre de 1965 -
Mariano García
Ortega: El 8 de setembre de 1891 neix a Velilla
(Valladolid, Castella, Espanya)
el pintor i militant anarcosindicalista Mariano García
Ortega, conegut com El Pintor. Sos
pares es deien Esteban
García i Andrea Ortega. Estudià amb els frares
agustins de Valladolid i poc
abans de ser ordenat sacerdot abandonà els
hàbits. Durant els anys republicans
residí a Reinosa (Cantàbria, Espanya) i a Fresno
del Río (Campoo de Enmedio,
Cantàbria, Espanya), on realitzà exposicions de
pintura amb altres artistes.
Alliberat de l'educació religiosa, s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Treballà en diferents feinetes,
però sobretot visqué de la venta
de pintures que realitzava. Encara que pacifista convençut,
s'enrolà en
l'Exercit Popular de la II República espanyola durant la
guerra civil. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França. Fingint
ceguesa, es va alliberat de
passar pels camps de concentració. En l'exili
treballà de vinyataire i residí durant
molts d'anys al Soler (Rosselló, Catalunya Nord). A partir
de 1960 reprengué la
pintura i realitzar nombroses exposicions a diferents poblacions
(Arles, Toló,
Vernet, etc.). Sa companya fou Josefina Pozo, amb qui tingué
quatre infants. Mariano
García Ortega va morir el 17 d'octubre de 1965 a l'Hospital
Chalucet de Toló
(Provença, Occitània) i va ser enterrat tres dies
després en aquesta població. ***
Georges Ardouin [militants-anarchistes.info] - Georges Ardouin: El 8 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1897 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries Eugène Georges Ardouin, conegut com Jules. Era fill del communard Jules Auguste Gustave Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra), i d'Eugénie Esther Couvillers. Es guanyava la vida fent de florista, ben igual que sos pares. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la «Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes «Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. El 15 de juliol de 1916 es casà a Deuil-la-Barre (Illa de França, França) amb Thérèse Meunier. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 al XVII Districte de París (França) –segons el registre d'enterrament– i fou incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Marius
Ricros - Marius Ricros: El 8 de setembre de 1898 neix a Ganhac (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Siran (Alvèrnia, Occitània)– el mariner anarquista Antonin Marius Ricros, conegut com Marius Ricros. Sos pares es deien Jérémie Ricros i Anne Lamoureux. Mariner sense especialitat a bord del vaixell France, el 19 d'abril de 1919 participà, amb altres companys (Ernest Le Mith, Virgile Vuillemin, Pierre Le Roux, Marcel Rudaux, François Doublier, Ernest Delarue, etc.) en els amotinaments de l'esquadra del Mar Negre davant Constantinoble. Detingut a Bizerta (Tunísia), va ser empresonat, jutjat el 9 d'octubre de 1919 en consell de guerra a Toló (Provença, Occitània) i condemnat a sis anys de presó. Tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), on conegué André Marty, el 20 d'octubre de 1920 va ser traslladat a la presó de Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). L'11 de novembre de 1921 una gràcia presidencial li reduí tres anys la seva pena, però encara havia de fer 11 mesos de servei militar que purgà, després d'un temps a la colònia penitenciària de Kenadsa (Bechar, Algèria), en un petit destacament a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) on es concentraven els «marginals» de l'Exèrcit. L'octubre de 1922 va ser alliberat i s'instal·là a París, però va fer freqüents visites al grup comunista d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on era acollit calorosament. En 1936, quan vivia al número 7 del carrer Saint-Rustique de Montmartre de París (França) amb sa companya, era membre del «Grup de Sintesi del XVIII Districte», adherit a la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), i en 1937 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). També fou membre de la Comissió Administrativa de la FAF. A finals de març de 1939 llança una crida en el periòdic La Voix Libertaire, en nom del Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, per ajudar la família de l'antic amotinat Alphonse Cannone que havia estat condemnat alhora que ell i que acabava de morir. Durant la tardor de 1944 era membre de la Federació Anarquista (FA) a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1950 la seva residència de Montmartre a París era inclosa a la llista de domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia. En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant, de Louis Louvet. Posteriorment explotà una petita granja a Frau, a prop de Ganhac. Sa companya fou Yvonne Madeleine Peccavet. Marius Marius Ricros va morir el 5 de desembre de 1968 al seu domicili del llogaret de Le Frau de Ganhac (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
sobre el judici de Vicent Mallent Sales publicada en el diari
madrileny Ahora
del 3 d'abril de 1935 -
Vicent Mallent
Sales: El 8 de setembre de 1899 neix a la Vilavella (Plana
Baixa, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Mallent
Sales –el primer
llinatge citat de diverses maneres (Mallén,
Mallench, Mallenchs).
Milità al Sindicat de la Construcció de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) al País
Valencià. Es relacionà amb l'activista anarquista
Manuel Castarlenas Domingo i
participà en els grups expropiadors. El gener de 1932 va ser
deportat a Villa
Cisneros (Río de Oro, Sàhara espanyol; actual
Dakhla, Sàhara Occidental). Empresonat
el desembre de 1933 per robatori a mà armada a la
fàbrica «Serra i Vallet» el
22 d'abril d'aquell any, participà, amb èxit, en
una fugida col·lectiva de la Presó
Cel·lular de Barcelona aquell mateix mes. El 29 d'octubre de
1934 muntà un
escàndol en un cinema de Girona (Gironès,
Catalunya) on es projectava un
noticiari sobre l'ocupació d'Oviedo per les tropes contra
l'aixecament
revolucionari; detingut l'1 de novembre d'aquell any, va ser jutjat per
aquest
fet el 3 d'abril de 1935 en consell de guerra per «insults a
l'exèrcit» i se li
va demanar un any de presó. També en aquesta
època va ser jutjat per un
atracament a la Companyia de Ferrocarrils Catalans. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França i s'integrà
en la xarxa de Francisco Ponzán Vidal.
En 1940 participà en l'anomenada
«Operació Tresor», que consistia a
recuperar
una capsa d'or, plata i joies enterrada a la muntanya del Tibidabo de
Barcelona
(Catalunya), i en la qual participaren, a més d'ell, Joan
Català Balañà, Eliseu
Melis Díaz, Vicente Moriones Belzunegui i Agustín
Remiro Manero. A començament
de 1941 va ser detingut amb Joan Català
Balañà per la policia a Barcelona,
detenció que ell atribuïa a Eliseu Melis
Díaz, encara que altres opinaren que
havia estat delatat per una dona amb la qual mantenia relacions
íntimes. La
policia l'acusà de ser un dels organitzadors de la Columna
«Tierra y Libertad»
durant la guerra civil. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Necrològia de Fernando Tena Fabregat publicada al periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de juliol de 1976 - Fernando Tena Fabregat: El 8 de setembre de 1907 neix a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià) el carreter anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Tena Fabregat, conegut com Cruset. Sos pares es deien Manuel Tena i Francisca Fabregat. Quan acabà la guerra civil va ser detingut, jutjat, condemnat a mort i empresonat per les tropes franquistes. Amb altres companys, aconseguí evadir-se de la presó de Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Amb una falsa identitat s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on treballà i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. També fou agent d'enllaç del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). El juliol de 1947, fugint de la repressió, creuà els Pirineus i s'instal·là a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment visqué a Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Olivia Frade Ribollés. Fernando Tena Fabregat va morir el 17 de maig de 1976 a Seta (Llenguadoc, Occitània) d'una crisi d'asma que el seu cor no resistí i va ser enterrat dos dies després aBellcaire (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de José Celma Llonga apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 d'abril de 1976 - José Celma Llonga:
El 8 de setembre de 1909 neix a
la Torre de Vilella
(Matarranya, Franja
de Ponent)
l'anarcosindicalista
José Celma Llonga. Sos pares es deien Raimundo Celma i
Bernarda Llonga.
Artesà ferrer i forjador amb taller propi, va
posar aquest al
servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Revolució l'estiu
de 1936. Voluntari al front, va ser greument ferit en una cama al final
de la
guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà ferit a
França, on fou
hospitalitzat en diversos centres. Encara convalescent,
trobà feina com a obrer
agrícola. Després de la II Guerra Mundial,
formà part de la Federació Local de
Pau (Aquitània, Occitània). En els anys setanta
es va retirar a casa d'uns
companys a Lorda (Bigorra,
Gascunya,
Occitània). Sa companya fou Raimunda Gazulla. En els seus
últims anys
visqué a Juranson (Aquitània,
Occitània). Malalt i paralitzat, José
Celma Llonga va
ser ingressat a l'Hospital
Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va morir el 23
de gener de 1976;
va ser enterrat a Còrnabarriu (Llenguadoc,
Occitània). ***
Manuel
Temblador López - Manuel Temblador
López: El 8 de setembre de 1911
–oficialment
el 12 de setembre– neix a Arcos
de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel
Temblador López, també conegut com Manuel
Jarillo. Sos pares es deien Manuel Temblador i
María de las Nieves López. De família
pagesa i confederal, fou el
segon de sis germans i des
de petit treballà als camps. Quan tenia 16
s'afilià a la Societat de
Resistència «Fraternidad Obrera», on
aprengué a llegir i a escriure. Aquesta
societat en 1931 s'adherí a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
prengué el nom de Sindicat de Camperols d'Arcos de la
Frontera i del qual ell va
ser nomenat secretari. Participà activament en l'aixecament
revolucionari del 8
de gener de 1933 i per la qual cosa va ser detingut. No va ser
empresonat
perquè el mateix dia de la insurrecció s'havia
d'incorporar a fer el servei
militar i per la qual cosa va ser enviat immediatament al Regiment
d'Infanteria
de Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) per
fer la mili. Llicenciat,
retornà al poble, on patí el boicot de la
patronal. Fou força actiu durant la
vaga pagesa de maig de 1936 i va ser tancat durant una setmana.
L'aixecament
feixista de juliol de 1936 l'agafà malalt d'una
afecció pulmonar i el 12 de
setembre pogué fugir del poble, amb el suport de d'Antonio
Valle Rodríguez i
Antonio Gutiérrez Gómez, i marxar a Ronda i
després a Marbella, on va ser
hospitalitzat. Un cop guarit, va ser nomenat secretari de la
Federació Comarcal
de Jerez que s'havia reorganitzat a Màlaga. El febrer de
1937, amb la caiguda
de Màlaga a mans feixistes, escapà per Motril
fins a Almeria. Aconseguí arribar
a Barcelona (Catalunya), on va ser ingressat en un hospital a causa
d'una
pleuresia. Al centre mèdic va escriure una
novel·leta que aquell mateix 1937
presentà a Soledad Gustavo a Barcelona i que finalment va
ser publicada sota el
títol Historia de un revolucionario
en «La Novel·la Ideal» de la
família Urales. Després s'allistà com
a auxiliar
d'Habilitació en la 149 Brigada Mixta («Brigada de
la Pana»), càrrec pel qual hagué
de realitzar continus viatges a Barcelona comissionat per fer compres.
El 7 de febrer
de 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou
tancat als camps de
concentració de Sant Cebrià i
Barcarès. Sempre malat, va ser ingressat a l'hospital
de Sant Lluís de Perpinyà, a Roanne i a Saint
Hilaire en diferents períodes.
Durant quatre anys, va fer de pagès a Saint Bonnet. Durant
l'ocupació nazi va
fer feina a diferents llocs (Feurs, Fort de Chapolit de Lió,
Saint Forgeux,
Saint Bonnet) i en diferents tasques. Després de
l'Alliberament, s'afilià a la
CNT de Roanne i formà part del Comitè Regional
d'Andalusia del sector «ortodox».
A finals de 1946 s'instal·là amb sa companya
María Josefa Gutiérrez Gómez
i
son fill a Izeaux (Delfinat, Arpitània), on
treballà
de barber. En 1952 assistí al Ple Intercontinental d'Aymare
i en 1960 va ser
nomenat secretari de la Federació Local i del Nucli Regional
de la CNT de Savoia-Isère.
L'agost de 1965 assistí al Congrés de Montpeller
i s'arrenglà amb el sector
majoritari, seguidor de l'«ortodòxia»,
però es mostrà contrari a les expulsions
i sempre defensà la unitat confederal. En 1975, arran del
Congrés de Marsellà,
signà, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura),
José Hiraldo Aguilar i Daniel Morchón Arbea, el
«Manifest dels Quatre» («Por
una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de
la CNT de 1975»),
que va ser publicat en El Luchador,
en protesta pel «centralisme» i
«immobilisme burocràtic» confederals i
el 10 de
setembre de 1975 es donà de baixa de la CNT en l'Exili. Amb
la mort del
dictador Franco, retornà a la Península i
s'afilià a la CNT d'Arcos, on el 2
d'agost de 1980 va fer un míting. Trobem articles seus,
moltes vegades fent
servir el pseudònim de Manuel
Jarillo,
en nombroses publicacions periòdiques, com ara Boletín Ródano-Alpes,
Cenit,
CNT, Le
Combat Syndicaliste, Cultura
Proletaria, En Marcha, Espoir, El
Luchador, Nervio, La Protesta Obrera, Ruta,
Solidaridad Obrera,
La Tierra, Tierra
y Libertad, etc. És autor d'un drama (Rosita la heroína) que va ser
representat en 1952 a Sant-Etiève i
en 1962 a Clarmont d'Alvèrnia. És autor d'un
llibre de memòries, Recuerdos de
un libertario andaluz
(1980). Manuel Temblador López va morir el 10 de juny de
1994 a Voiron
(Delfinat, Arpitània). Manuel Temblador
López (1911-1994) ***
Joan
Campà Claverol - Joan Campà
Claverol: El 8 de setembre de 1914 neix a
Barcelona
(Catalunya) el pedagog anarcosindicalista
Joan Campà Claverol. Va estudiar
a l'Escola Natura, coneguda com «La Farigola», al
barri del Clot de Barcelona,
dirigida per Joan Puig Elías i sostinguda
econòmicament pel Sindicat Fabril i
Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1923, quan encara era
un nin, conegué Albert Einstein en la seva visita que va fer
a Barcelona, fet
que el marcà profundament. Puig Elías
l'orientà cap els estudis de magisteri i a
començament de la dècada dels trenta va
començar a fer classes a l'Escola
Racionalista de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya),
fundada per Joan Jové
Vallés, Valentí Noguera Martin, Pablo
Rodríguez Escamilla i Francesc Sabat
Romagosa, centre educatiu que acabà dirigint. Arran dels
fets revolucionaris
d'octubre de 1934, la Guàrdia Civil escorcollà
l'escola a la recerca l'armes i
va ser detingut. Membre del Sindicat de Professions Liberals de la CNT,
del
qual fou secretari, durant la Revolució, el juliol de 1936,
va ser un dels
fundadors del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una
nova escola
racionalista i laica que funcionarà segons els principis de
l'Escola Moderna de
Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta època
dirigí el Col·legi Galileu, que havia
estat abandonat per la congregació de La Salle quan
esclatà la guerra. El
setembre de 1936 fou el representant de la CNT en la
delegació del Vallès
Occidental de la CENU i va participar en la confiscació de
diversos edificis
religiosos de la ciutat. Durant la guerra fou secretari de Relacions
Professionals del secretariat de la Federació Nacional de
Sindicats de
l'Ensenyament (FNSE) de la CNT i va elaborar l'avantprojecte de decret
sobre la
llengua catalana. El 4 de maig de 1937 va ser ferit durant els
«Fets de Maig» i
va ser ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona. En 1939,
amb el triomf
franquista, passà a París (França),
però va ser detingut i enviat al camp de
concentració de Sètfonts. Aconseguí
sortir aviat i s'establí a Chartres
(Centre, França), on treballà com a mestre en una
colònia de nins refugiats
espanyols. En aquesta època va ser nomenat secretari de la
Federació Nacional
de Sindicats de l'Ensenyament d'Espanya (FNSEE) en l'exili. El desembre
de 1939
s'embarcà, amb sa companya Felisa Gimeno Valero, a Bordeus
(Aquitània,
Occitània) rumb cap a la República Dominicana,
però a causa del mal tracte
rebut per les autoritats i les tensions amb els comunistes espanyols
exiliats,
va decidir emigrar a Veneçuela, on arribà el
gener de 1940. Organitzà a Caracas
l'Associació Nacional d'Instituts Educatius Privats (ANDIEP)
i edità la revista
ANDIEP. A Veneçuela
realitzà
nombroses tasques en el camp docent, com ara professor d'agricultura a
l'escola
rural Caurimare de Caracas (1940); supervisor de dibuix i de treballs
manuals a
les escoles federals del Ministeri d'Educació (1941);
professor a
l'Institut-Escola de La Florida; professor a l'Escola d'Arts i Oficis
per a
Dones (1944); classes al «Colegio
América» i a l'«Instituto Las
Américas»
(1955); etc. En 1956 fundà l'Institut Einstein, a la
urbanització Bolívar del
municipi Chacao de Caracas, que després dirigí sa
filla Olga Campà Gimeno. En
1946 era secretari de Relacions de la Subdelegació de la
CNT, favorable a les
tesis polítiques de l'interior.
Col·laborà en la comissió encarregada
d'ajudar
els anarquistes terrassencs exiliats i els que havien quedat a
l'Espanya
franquista. En 1959 col·laborà amb articles sobre
educació en el periòdic El
Libertario
de Caracas. En 1960, en el
moment de la reunificació confederal, milità en
l'Agrupació de CNT de Veneçuela,
de la qual va ser el secretari de la Regional de Catalunya.
Participà en
diferents congressos internacionals anarquistes celebrats a
Amèrica i a Europa.
Fundà el Centre Català a Caracas i va fer classes
de
català en els seus centres
educatius. Després d'haver-se enriquit, abandonà
la CNT i
amb Joaquín Ascaso
Budría, Valeriano Gordo Pulido, Jesús Maella,
Antonio
Ortíz Ramírez i altres,
fundà cap el 1960 «Fuerza
Única» (FU,
Força Única). En 1964
col·laborà en la
revista Volveremos
de Caracas. En
1966 era secretari de Cultura i Propaganda de la CNT i en 1967
s'afilià al
partit Acción Democrática (AD, Acció
Democràtica). En els seus últims anys
realitzà alguns viatges a la Península. En 1985,
en aplicació de
l'amnistia, va ser reintegrat en el Cos de Magisteri Nacional
d'Ensenyament Primari i en el Cos de Professorat d'EGB com a funcionari
de la Generalitat de Catalunya. Joan
Campà Claverol, que adquirí la
nacionalitat veneçolana, va morir el 24 de desembre de 1991
a Caracas
(Veneçuela). A l'International Institute of Social History
(IISH) d'Amsterdam
es troba dipositada correspondència seva amb destacats
militants anarquistes,
com ara Diego Abad de Santillán, Ramón
Álvarez Palomo, Liberto Sarrau Royes i
Antoni Téllez Solà. Son germà,
Domènec Campà Claverol, també va ser
un
destacat militant anarcosindicalista. Joan Campà Claverol (1914-1991) ***
Mariano Puzo Cavero als anys quaranta - Mariano Puzo Cavero:
El 8 de setembre de
1914 neix a Naval (Osca, Aragó, Espanya)
el militant
anarcosindicalista Mariano Puzo Cavero –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge com Cabero–, conegut sota els
pseudònims de Ramón
Rius de la Puerta i Junca.
Sos pares es deien Antonio Puzo i María Cavero. Llaurador
llibertari
com sos dos germans
grans Antonio i Gaspar, va militar des de molt jove en el Sindicat
Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Naval, que estava
federat en la
potent comarcal cenetista de Barbastre. El 20 de juliol de 1936 va
formar part
del Comitè Revolucionari de Barbastre, va participar en
l'assalt de la caserna
General Ricardos i va ensenyar l'ús de les armes a la
plaça de toros als nous
milicians. Després lluitarà a Lascellas i a
Siétamo. Al poble d'Aguas, els
milicians anarquistes, entre ells els tres germans Puzo, van constituir
les
Milícies Antifeixistes de Barbastre, estructurades en
centúries i aquestes en
grups de 25 homes. Conjuntament amb diverses centúries del
Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM) i de la «Columna
Durruti» arribades de Catalunya,
en un tercer atac van ocupar Siétamo, encerclant Osca. Amb
la militarització,
les Milícies Antifeixistes de Barbastre es fonen amb la
«Columna Roja i Negra»
i formen la base de la heroica 127 Brigada Mixta de la 28
Divisió Ascaso. Amb
aquesta va lluitar Mariano Puzo fins al final de la guerra a tots els
fronts
que va recórrer: setge d'Osca, vedat de Zuera, Terol,
Extremadura i Madrid. Va
actuar en els grups guerrillers d'infiltració i de sabotatge
rere les línies
feixistes. Amb la desfeta republicana va intentar escapar per Alacant,
però va
ser detingut juntament amb milers de combatents antifeixistes i tancat
al camp
de concentració d'Albatera. Va poder sortir lliure el 28
d'abril de 1939 sota la
identitat falsa de Melquíades Correa Murillo i va poder
passar a França el 4 de
maig de 1939, acabant al camp de detenció de Sant
Cebrià. El desembre d'aquell
començarà a treballar a les mines de Rochebelle.
Amb la invasió nazi de França,
és detingut per la Gestapo i internat com a flequer al camp
de concentració de
Bram, on estava pres i on morirà son pare. L'abril de 1943
pot fugir del camp i
pot arribar el febrer de 1944 a Saillagouse, on
s'incorporarà a la Resistència
francesa i on farà contacte amb el maquis espanyol,
lliurant-se plenament a la
lluita guerrillera antifranquista, actuant especialment a Osca i a la
serra de
Gabardiella (Guara). El 20 de febrer de 1945, quan es troba de
missió a
Barcelona com a guia per passar dos delegats del Comitè
Nacional de la CNT i
del Comitè Regional de Catalunya a França,
és detingut sota el nom fals de Ramón
Rius de la Puerta i empresonat
fins al 29 de novembre de 1945, quan surt lliure i retorna a Costoja
(Catalunya
Nord) el 20 de gener de 1946. Sons germans no van tenir tanta sort com
ell, ja
que tancats al convent presó de les Caputxines de Barbastre
van ser afusellats:
Gaspar, amb 31 anys, el 31 d'octubre de 1940, i Antonio, amb 35 anys,
el 26 de
gener de 1944. Mariano es va participar en la guerrilla urbana i rural
que
actuava a Catalunya, col·laborant amb els grups
d'acció de Francesc Sabaté i
Llopart (Quico) i de Josep Lluis Facerías
(Face). El desembre de
1947 va acompanyar com a guia el grup de Quico, que acabava de sortir
de 15
dies de presó, a Mas Tartas (Osseja), la base de suport a
sis quilòmetres de la
frontera amb Espanya. Preparant el material per a una nova
incursió es desprèn
l'anella d'una granada i Maria agafa l'artefacte per
llançar-lo per la finestra
esclatant-li a la mà quan intentava obrir el
finestró, resultant greument
ferit. Després d'una cura d'urgència, va ser
hospitalitzat a Perpinyà, perdent
l'avantbraç esquerre i el polze de la mà dreta.
El 26 d'agost de 1949 el grup
de Face cau en una emboscada de la Guàrdia Civil als
Pirineus: Celedonio García
Casimiro i Enrique Martínez Marín, són
assassinats, i Antoni Franquesa Funoll (Toni)
va ser greument ferit; Mariano els recollirà el ferit i la
resta del grup un
cop aquests hagin pogut fugir i passar la frontera, podent
així salvar la vida
de Toni. Mariano, manc, va residir exiliat a Perpinyà
guanyant-se la vida com a
venedor ambulant de caramels i juguetes amb un carretó.
Solidari sempre amb la
causa llibertària, durant els seus últims anys va
militar en el corrent del
grup editor de Frente Libertario.
Sa companya fou Nieves de Val.
L'1
de gener de 1978, arran d'una crisi cardíaca, va ser
ingressat. Mariano Puzo
Cavero va morir durant la nit del 21 de gener de 1978 a
l'Hospital de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser
enterrat dos dies després al
cementiri de Vernet d'aquesta localitat. Mariano Puzo Cavero (1914-1978) ***
Necrològica
de Tomás Aguilar Bosque apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'1 d'octubre de 1985 - Tomás Aguilar Bosque: El 8 de setembre de 1916 neix a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Aguilar Bosque. Sos pares es deien Pablo Aguilar i Catalina Bosque. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità contra el feixisme com a voluntari en la «Columna Durruti» al front de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Gravigny (Alta Normandia, França), on milità en la CNT. Tomás Aguilar Bosque va morir l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 16 d'agost– de 1985 a l'Hospital d'Évreux (Alta Normandia, França) –algunes fonts citen erròniament Gravigny.
Defuncions
Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier] - Alcide Dubois: El 8 de setembre de 1912 mor a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'obrer rellotger anarquista Alcide Dubois, que va fer servir el pseudònim Addrich. Havia nascut el 29 de setembre de 1856 a Les Bois (Jura, Suïssa). Sos pares es deien Sylvain Dubois, rellotger, i Émélie Schilt. Treballava com a obrer especialitzat muntador de rellotges «faiseur de secrets» –el «secret» era el mecanisme de ressort que permetia obrir les caixes dels rellotges de butxaca– i militava en la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1872 era membre del Centre d'Estudis Socials de Sonvillier (Berna, Suïssa). Fou delegat per la Secció de Saint-Imier i Sonvillier al Congrés de l'AIT que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 30 dies de presó per la seva participació en la manifestació commemorativa de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja», bandera aleshores prohibida) que se celebrà el 18 de març d'aquell any a Berna. El desembre de 1889 fou testimoni de descàrrec en el procés que patiren els seus companys Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi i Albert Nicolet, denunciats per difusió del Manifeste des anarchistes suïsses, i en el qual va fer apologia d'aquest manifest. Entre 1886 i 1888 fou membre del comitè de la Federació de Remuntadors de Rellotges, durant la presidència d'Ali Eberhardt, i entre 1887 i 1889 representant obrer en el comitè de la Federació Rellotgera Mixta. En 1891 fou un dels fundadors de la Unió Obrera de Saint-Imier –intentà, sense èxit, introduir en els estatuts l'antielectoralisme– i participà en la creació del periòdic Le Socialiste (1891-1892), col·laborant amb articles llibertaris sota el pseudònim Addrich. En 1892 publicà, amb Jules Coullery i Albert Nicolet, el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent. Dialogue entre ouvriers, signat com «Un groupe d'anarchistes suisses», que va ser traduït i difons àmpliament en italià (Gli anarchici e ciò che vogliono). El març de 1893, el fabricant rellotger Robert Gygax de Saint-Imier acomiadà una desena d'obrers rematadors que havien rebutjar fer hores extres no remunerades; pel maig, intentà baixar els salaris i afavorir els obrers no sindicats. Els obrers respongueren donant els seus salaris quinzenals i el 29 de maig es manifestaren davant la fàbrica, llançant pedres contra les finestres; l'avalot va créixer quan arribaren els gendarmes i els bombers, resultant una vintena de ferits. Els gendarmes arribats de Berna, capital del cantó, detingueren 32 obrers, Alcide Dubois entre ells. Processat entre el 24 d'abril i el 2 de maig de 1894, Alcide Dubois va ser condemnat a 10 mesos de detenció correccional per «instigació» i en el judici es declarà anarquista, ben igual que Jules Coulleroy, Ernest Droz i Alexis Meyrat –més de vint condemnes es pronunciaren, que anaven dels vuit dies als 10 mesos de presó. El 23 d'agost de 1894 el Gran Consell de Berna reduí en apel·lació la pena en un terç. El 26 de setembre de 1894 es va signar un decret d'expulsió «preventiu» de França per notificar-li en cas que fos interceptat. La primavera de 1895 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França i aquest any col·laborà en Solidarité Horlogère, de Biel (Berna, Suïssa). Sempre fidel al moviment anarquista, el 1908 fou un dels animadors del Grup d'Instrucció Mutual de Saint-Imier, amb Jules Coullery, Ernest Droz i Émile Flotron. Corresponsal ocasional del periòdic socialista Le Sentinelle, en 1912 publicà el fullet Patrie. Patriotisme. Réponse à la question figurant au concurs littéraire de 1910, ouvert par la Société des Commerciants de Saint-Imier sur la «Culture du patriotisme au sein de la jeunesse», editat pel Cercle Obrer de Saint-Imier. Estava casat amb Julie-Adèle Sémon Backof i son germà Arnold Dubois també va ser un militant internacionalista. ***
Alpinolo
Bucciarelli (segon per la dreta), al costat de sa companya Lucia Minon,
amb
altres companys, entre ells Umberto Tommasini (primer per l'esquerra),
a Barcelona
durant la guerra civil
- Alpinolo Bucciarelli: El 8 de setembre de 1945 mor a Roma (Italia) l'anarquista Alpinolo Bucciarelli –el seu nom a vegades citat com Mario–, també conegut com Mario Toscani i Il Toscanino. Havia nascut el 21 de maig de 1901 a Montevarchi (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Adolfo Bucciarelli i Emma Baglioni. Treballà de pintor decorador i de ben jovenet formà part del consell directiu d'una cooperativa socialista a Levane de Montevarchi. S'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI) des de la seva creació en 1921 i fou un dels fundadors de la secció de Liorna (Toscana, Itàlia) d'aquesta organització. En 1922 es va traslladar a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès), on començà a freqüentar els cercles anarquistes. Va ser condemnat a 90 dies de presó per «possessió d'armes» i per haver disparat en un lloc públic. Un cop lliure entrà a treballar a la ferreria siderúrgica de ferro colat «Servola» –altres diuen que va ser contractat pels ferrocarrils– d'on va ser acomiadat per indisciplina. En aquesta època era subscriptor de la revista anarquista Pensiero e Volontà. En 1926 es va casar amb l'anarquista Lucia Minon (Luci), infermera voluntària de la Creu Roja Italiana originària del Friül que va ser empresonada per distribuir una circular de la Federazione Giovanile Comunista Italiana (FGCI, Federació Juvenil Comunista Italiana) i textos poètics revolucionaris (Inno dei socialisti anarchici i Addio Lugano bella). Perseguit pels escamots feixistes –en aquesta època va fer servir el pseudònim Il Toscanino i el nom Mario Toscani–, el 30 de novembre de 1926 passà clandestinament, amb sa companya i dos companys (Ernesto Ferluga i Carlo Fon), a Iugoslàvia. Posteriorment la parella es traslladà a Viena (Imperi Austrohongarès, actual Àustria) i després a París (França), on ell treballà de sabater. El juliol de 1927 la parella passà a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsada el novembre d'aquell any, i finalment a Luxemburg, d'on va ser expulsada en 1928 per possessió de passaports falsos. De bell nou a França, després d'un temps al departament de la Mosel·la, el maig de 1928 es va establir a París, on freqüentà els cercles llibertaris, treballà de decorador i on nasqué son fill Libero. La parella realitzà una intensa activitat entre el anarquistes exiliats, tant pel que feia a la propaganda com en l'elaboració d'estratègies de defensa contra els decrets d'expulsió de França. En 1933 va ser inscrit en els registres policíacs de recerca i de fronteres, amb l'anotació d'«anarquista a detenir». En aquesta època visqué a Alfortville (Illa de França, França) i durant els primers mesos de 1935 participà activament en reunions que, sovint, es celebraven a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) de París, juntament amb altres exiliats italians (Camillo Berneri, Virgilio Gozzoli, Umberto Marzocchi, Umberto Tommasini, etc.), sempre sota la vigilància de l'espia feixista Bernardo Cremoni, que enviava informes a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Malalt de tuberculosi pulmonar, en 1936 ingressà al sanatori de Saint-Martin-du-Tertre (Borgonya, França). A finals de 1936, després de deixar internat son fill adolescent en un col·legi francès, passà amb sa companya a Catalunya per Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb altres companys (Aurelio i Terzilio Aiacci, Gualterio Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini i Adolfo Pintucchi), i ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on trobaren alguns companys que havien freqüentat a Trieste, com Umberto Tommasini i Rodolfo Gunscher. Lucia Minon va fer d'infermera de la Creu Roja en tres hospitals militars. Després d'haver estat hospitalitzat en una clínica de Barcelona per un atac d'hemoptisi, segons es desprèn d'una carta enviada a sa mare a Montevarchi interceptada per la policia, el maig de 1938 retornà a París i el desembre d'aquell any va ser hospitalitzat uns mesos a la clínica parisenca de Saint-Antoine. Lucia Minon restà a la Península fins el final de la guerra el febrer de 1939. Després del retrobament de la parella, en 1939 aquesta intentà embarcar cap a Amèrica, però sense resultat. El 4 de juny de 1940 ambdós van ser detinguts a Bardonescha (Piemont, Itàlia) quan pretenien entrar a Itàlia. Se li va assignar confinament primer a l'illa de Tremiti i després, a partir de setembre de 1941, a l'illa de Ventotene, on la parella entrà a formar part de la colònia anarquista deportada a l'illa. En 1942 un informe de la Prefectura de Littoria (actualment Latina, Laci, Itàlia) revelà que «mantenia inalterables les seves conviccions polítiques». L'1 de juny de 1943 va ser alliberat formalment del seu confinament per malaltia, però va continuat internat i després, el 25 de juliol de 1943, ambdós va ser enviats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943 fugí amb altres presos. S'instal·là amb sa companya a Roma, on continuà militant en el moviment anarquista. Alpinolo Bucciarelli va morir el 8 de setembre de 1945 a l'Hospital Carlo Forlanini de Roma (Italia), especialitzat en tuberculosi. Els arxius soviètics el qualificaren d'«anarcoide» hostil a la II República espanyola i molt «dubtós». ***
Clodoveo Bonazzi -
Clodoveo Bonazzi:
El 8 de setembre de 1955 mor a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) el destacat anarquista
i anarcosindicalista, i després socialista, Clodoveo
Bonazzi, que va fer servir
el pseudònim Nello.
Havia nascut el 12
de maig –algunes fonts citen erròniament el 3 o el
13 de maig– de 1890 a
Consumaia (Castel Maggiore, Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien
Giuseppe Bonazzi i Albina Costa. Fill d'una família obrera,
després de fer el
tercer grau de l'escola primària abandonà els
estudis i començà a treballar
primer com aprenent de paleta i després com a obrer fonedor.
Cap el 1906 entrà
a formar part del moviment llibertari. El desembre de 1909 va ser
denunciat per
la policia per haver organitzat a Castel Maggiore una
conferència d'Armando
Borghi, amb qui farà una gran amistat, sobre Francesc Ferrer
i Guàrdia i la
seva Escola Moderna. En aquests anys distribuïa la premsa
llibertària, com ara Il Libertario
i L'Alleanza Libertaria. El 12 de
desembre de 1909 va ser nomenat
delegat al Congrés Anarquista de Romanya celebrat a Castel
Bolognese i el 27 de
novembre de 1911, després d'haver abandonat la feina, es
traslladà a Arcoveggio
(Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia). El 25 de
febrer de 1912 va ser nomenat
membre de la Comissió Executiu de la Cambra del Treball,
controlada pel
moviment anarcosindicalista i en la qual els socialistes eren minoria.
Aquell
mateix any esdevingué un dels responsables del
Comitè Pro Víctimes Polítiques
(CPVP), organització anarquista que ajudava els treballadors
perseguits per
motius polítics, i el 16 de juny prengué la
paraula, amb Domenico Zavattero i
Genunzio Bentini, en el congrés d'aquest comitè.
El desembre de 1912, quan els
socialistes abandonen el sindicat i creen la Cambra del Treball
Confederal del
Treball, entrà com a membre de la comissió
executiva de la que passarà a
anomenar-se «Vella Cambra del Treball», controlada
pels anarcosindicalistes. El
4 de juliol de 1913 participà en el Congrés
Nacional de la Unió Sindical
Italiana (USI), que se celebrà a Milà
(Llombardia, Itàlia). En 1914, amb
Armando Borghi, defensa la línia pacifista
contrària a la guerra en l'USI. En
aquests anys intensificà la
col·laboració amb la premsa anarquista i
sindicalista, especialment en Guerra di
Classe, òrgan oficial de l'USI. El 8 d'abril de
1916 assumí la secretaria,
en substitució d'Armando Borghi, de la Cambra del Treball de
Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia), però el
juliol va ser cridat a files i enviat al X
Regiment d'Artilleria acantonat a Piacenza; després, com a
obrer fonedor, va
ser reassignat a una fàbrica militaritzada.
Sospitós segons la policia de
preparar un atemptat, el 23 de desembre de 1916 va ser enviat al front,
on
restà fins el final del conflicte
bèl·lic. El 17 d'agost de 1919 va ser nomenat
secretari responsable de la «Vella Cambra del
Treball» i poc després membre del
Comitè Central de l'USI. Entre el 20 i el 22 de desembre de
1919 participà en
el Congrés de l'USI, que organitzà la
recuperació sindical de postguerra. El 4
d'abril de 1920, amb el sotssecretari Pietro Comastri i Sigismondo
Campagnoli,
intervingué en una manifestació convocada per la
«Vella Cambra del Treball» a
Decima di San Giovanni in Persiceto (Emília-Romanya,
Itàlia) per reivindicar
demandes pageses; quan la policia volgué interrompre la
manifestació es
produïren incidents que acabaren amb la vida de vuit
treballadors, entre ells
Sigismondo Campagnoli, i amb 35 ferits de diversa
consideració. El 15 d'agost
de 1920 participà, amb altres destacats militants (Errico
Malatesta, Gigi
Damiani, Diego Guadagnini, Dante Pagliai, Emilio Spinaci, Giuseppe
Sartini,
Domenico Giulietti, Andrea Pedrini, Cesare Stazzi, Camillo Berneri i
Andrea
Viglongo), en nom de la Unió Anarquista Italiana (UAI), en
el Congrés Nacional
Pro Víctimes Polítiques celebrat a
Florència (Toscana, Itàlia) i el 20 d'octubre
d'aquell mateix any va ser detingut, juntament amb la resta de membres
del
Consell General de l'USI (Alberto Meschi, Aliprando Giovannetti, Mario
Baldini
i Giuseppe Di Vittorio) reunits a Bolonya, i empresonat uns dies.
Durant la
postguerra intensificà les seves col·laboracions
amb la premsa anarquista i
col·laborà assíduament en Volontà.
Quan Armando Borghi deixà Bolonya, esdevingué el
sindicalista més destacat i un
dels principals exponents del moviment anarquista bolonyès,
fet que va atreure
les violències feixistes. Durant la nit de l'1 de juny de
1922 cinc membres
d'un escamot entraren a casa seva i l'apunyalaren a ell, a sa mare i a
sa
companya Adalcisa Romagnoli, amb qui s'havia casat el febrer passat.
Ràpidament
recuperat de les ferides, entre el 16 i el 18 de juny de 1922
participà en la
Conferència Internacional dels Sindicats Revolucionaris i
Anarcosindicalistes
que se celebrà a Berlín (Alemanya). El juny de
1923, arran de la «Marxa sobre
Roma», es va veure obligat a abandonar la secretaria la
«Vella Cambra del
Treball» i
entrà a fer feina a la
fàbrica «Brizzi & Grossi» com a
fonedor, canviant en diverses ocasions de
feina. L'1 de maig de 1925 va ser detingut i posat sota
contínua vigilància per
la policia. En 1935 va ser classificat com a «subversiu de
tercera categoria»
entre les persones «políticament
perilloses». Durant aquests anys feixistes,
mantingué
les relacions amb vells companys, especialment amb Nino Samaja, i
s'acostà al Partit
Socialista Italià (PSI). Durant la II Guerra Mundial
formà part, en nom del
Partit Socialista d'Unitat Popular (PSUP), del Comitè
Sindical clandestí que
operà dins la seva fàbrica i l'11 de novembre de
1944, després del Pacte de
Roma que establia la unitat sindical, en nom de la «Vella
Cambra del Treball», constituí,
amb Giuseppe Bentivogli del PSI, amb Paolo Betti del Partit Comunista
Italià
(PCI) i Angelo Salizzoni de la Democràcia Cristiana (DC), la
Cambra del Treball
Confederal del Treball, adherida a la Conferedazione Generale Italiana
del
Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). La
seva afiliació al
PSUP va ser durament criticat per Armando Borghi, qui considerava
Bonazzi el
seu «fill espiritual». El 21 d'abril de 1945, dia
de l'alliberament de Bolonya,
va ser nomenat secretari de la Confederazione Generale del Lavoro
(CGdL, Confederació
General del Treball) en nom del PSUP; el juny entrà a formar
part de la
directiva nacional de la CGIL i l'octubre en la comissió de
la Federació
Sindical Mundial (FSM). Entre març de 1946 i el maig de 1951
va ser membre
electe de l'Ajuntament de Bolonya. En 1947, quan l'escissió
socialdemòcrata del
PSI, s'arrenglerà amb el sector autonomista i
lluità contra la integració del
PSI en el PCI. En 1947 col·laborà en La
Voce del Lavoratori. En 1951 va ser nomenat president de
l'Institut
Ortopèdic «Rizzoli» de Bolonya,
encarregant-se de la seva reestructuració
orgànica. Clodoveo Bonazzi va morir sobtadament el 8 de
setembre de 1955 a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); cap
periòdic llibertari comentà la mort del
seu antic company. La seva documentació personal
està dipositada a l'Arxiu
Històric «Paolo Pedrelli» de Bolonya.
Carrers de Castel Maggiore i Malabergo i
una plaça de Bolonya porten el seu nom. ***
Necrològica
de Ricard Brangolí Escarré apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 20
novembre de 1966 -
Ricard Brangolí
Escarré: El 8 de setembre de 1966 mor a Orleans
(Centre, França)
l'anarcosindicalista Ricard Brangolí Escarré
–els llinatges sovint citats de
diferents maneres (Branguli, Escardó,
Escarió,
etc.).
Havia nascut el 30 de desembre de 1900 a Barcelona (Catalunya). Sos
pares es deien Ramon Brangolí i Josepa Escarré.
Militant
de la Secció d'Autobusos del Sindicat de
Transports
i Comunicacions de Barcelona (Catalunya) de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), es mostrà especialment actiu en les vagues
d'autobusos i de
tramvies. El març de 1932 s'entrevistà amb
Santiago Casares Quiroga, ministre
de la Governació de la II República espanyola,
per a denunciar la deportació de
quatre companys del seu sindicat a bord del vaixell-presó Buenos Aires. El 9 de maig de 1933, quan
exercia de comptador del
seu sindicat, va ser detingut durant la vaga general
revolucionària convocada
per la CNT. El 19 d'octubre de 1934 va ser jutjat en
rebel·lia per «sabotatge»
pel Tribunal d'Urgència com a membre, juntament amb altres
companys (Juan
Cardón Martínez, Ramón
Casaubón Maldonado, Félix Julián
Gurrucharri Mendívil,
Ramon Roig Vernet, Pedro Sánchez Álvarez,
Ángel Sobrino González i Pablo
Villafáfila
Pérez), del comitè de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) encarregat de la
destrucció de vehicles públics. El 9 de juliol de
1935 va ser jutjat per
l'Audiència Provincial per incendi. Durant la
Revolució participà, amb Joaquim
Bassons Viñas i altres, en la
col·lectivització del sector dels transports. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
després de la II Guerra
Mundial entrà a formar par de la Federació Local
d'Orleans de la CNT. En 1961
va morir sa companya Marguerite Mathieu (Margot).
Ricard Brangolí Escarré va morir el 8 de
setembre –algunes
fonts citen erròniament l'1
de setembre–
de 1966 a l'Hospital Regional d'Orleans
(Centre, França). ***
Alexandra David-Néel - Alexandra David-Néel: El 8 de setembre de 1969 mor a Dinha (Provença, Occitània) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Havia nascut el 24 d'octubre de 1868 a Saint-Mandé (Illa de França, França). Son pare, Louis Pierre David, fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare, Alexandrine Borghmans, una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende –tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi –també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet–; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà al Consolat de França a Tunis amb Philippe François Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) –el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada –cada dia es banyava al riu– i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse. ***
Emili
Vilardaga Peralba - Emili Vilardaga Peralba: El 8 de setembre de 1969 mor a Dreux (Centre, França) el militant anarquista i resistent antifranquista Emili Vilardaga Peralba. Havia nascut el 26 de gener de 1912 a Gironella (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Joan Vilardaga i Rosa Peralba. De jove treballà a les mines de Sallent (Bages) i després va fer feina a la companyia telefònica. Per la seva activa militància fou empresonat en diverses ocasions a Barcelona. Quan l'aixecament feixista, a partir del setembre de 1936 marxà al front amb la «Columna Tierra y Libertad» i, un cop militaritzada, fou nomenat comissari de la I Companyia del II Batalló (153 Brigada). Després, a partir de març de 1938, passà a ser milicià de Cultura. En acabar la guerra, s'exilià a Franca i patí els camps de concentració. En 1943, durant l'ocupació nazi de França, passà a la Península i, després d'un breu tancament a Barbastre per «pas clandestí de frontera», lluità en l'antifranquisme fins el seu retorn a França. Relacionat amb el grup de Quico Sabaté, especialment en el pas de propaganda i armament a una banda i altra de la frontera, l'1 de març 1946 fou detingut de bell nou a Figueres quan recuperava armes d'un amagatall i condemnat a 12 anys. Entre 1947 i 1949, a la presó Model de Barcelona, col·laborà, juntament amb Manuel Llatser i Diego Camacho, en l'edició del butlletí La Voz Confederal i mostrà el seu esperit rebel negant-se a cantar en el cor de l'església –fou un gran aficionat al cant amb gran talent–; a les presons de Burgos i de Zamora va fer d'escrivent. A començaments de 1952 fou amollat en llibertat condicional i després d'una odissea, el gener de l'any següent, creuà la frontera. A França visqué a diferents indrets (Chartres-Sévard, Eure i Loir, Brezolles, Senonches) i, des de 1959, a Dreux. A l'exili treballa, gràcies als seus coneixements de l'anglès, en una base nord-americana de Crucey, amb Diego Camacho, i, un cop tancada aquesta, d'administratiu en una empresa de construcció. A més de militar en el moviment llibertari, formà part del grup artístic «Reflejos de España» com a cantant. Sa companya fou Eulàlia Pajerols Casals (Laieta), filla d'un militant anarquista de Gironella i íntima d'Antònia Fontanillas Borràs. Emili Vilardaga Peralba va morir el 8 de setembre de 1969 a l'ambulància que el portava a l'hospital arran d'un accident laboral a Dreux (Centre, França). ***
Necrològica
de Miquel Granell Catalán apareguda en el
periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 15 d'octubre de 1970 - Miquel Granell Catalán: El 8 de setembre de 1970 mor a Lorda (Gascunya, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Granell Catalán. Havia nascut el 6 de febrer de 1908 a Cortes d'Arenós (Alt Millars, País Valencià). Sos pares es deien Manuel Granell i Miquela Catalán. Quan era infant emigrà amb sa família al Poblenou de Barcelona (Catalunya). D'adolescent entrà a treballar com a obrer tèxtil, afiliant-se a la Secció de Fogoners de Màquines de Vapor del Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Al sindicat aprengué a llegir i a escriure. En 1938 era membre del grup «Alcorisa» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació fou un dels reorganitzadors del nucli confederal a Muret (Llenguadoc, Occitània). En 1944 participà en el Ple Nacional de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1945 s'instal·là a Lorda i a finals dels anys seixanta fou secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Després d'una llarga malaltia, complicada per un accident de feina, Miquel Granell Catalán va morir el 8 de setembre de 1970 a Lorda (Gascunya, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
d'Alejandro Casorrán Benaque apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2 de
gener de 1977 -
Alejandro
Casorrán Benaque:
El 8 de setembre de 1976 mor a Châteaudun (Centre,
França)
l'anarcosindicalista Alejandro Casorrán. Havia nascut el 21
de
març de 1922 a Albalat de
l'Arzebispe (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Juan
Casorrán i Teresa Benaque. Quan tenia 13 anys
s'afilià a
les Joventuts
Llibertàries. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. Després de la
II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació
Local de Châteaudun
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va
ser
nomenat
secretari. Alejandro Casorrán Benaque va morir el 8 de
setembre
de 1976 a l'Hospital de Châteaudun (Centre,
França). ***
Robert Louzon (Espanya, 1937) - Robert Louzon: El 8 de setembre de 1976 mor a Antíbol (Provença, Occitània) l'enginyer civil i militant anarquista, sindicalista revolucionari i pacifista Robert Adolphe Alphonse Jules Louzon. Havia nascut el 30 de juny de 1882 al IX Districte de París (França). Sos pares es deien Paul Julien Georges Louzon, advocat, i Eugénie Justine Barast. Sa família burgesa s'havia enriquit gràcies a la venda dels béns nacionals. Va estudiar a l'institut parisenc de Janson-de-Sailly, amb el seu amic Robert Debré. Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir un diploma per diversos estudis científics a l'Escola de Mines, va esdevenir enginyer de diverses mines espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas de Saint-Mandé. Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean Allemane, partidari de la vaga general insurreccional. La lectura del periòdic d'Émile Pouget, Le Père Peinard, va fer d'ell un anarquista. Amic d'Hubert Lagardelle, va escriure en Le Moviment Socialiste articles contra la intel·lectualitat establerta. En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble –al carrer de la Grange-aux-Belles, 33– amb la finalitat d'establir la seu de la Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas. Company de Pierre Monatte, va col·laborar en La Vie Ouvrière, on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas. El 6 d'octubre de 1908 es casà al XV Districte de París amb Marie Élisa Coqüus. En aquesta època vivia al número 7 del carrer César Franck. En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació dels mètodes d'agricultura moderna. Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar contrari al conflicte bèl·lic. En 1919 es va adherir al Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en L'Avenir Sociale, òrgan del Partit Comunista de Tunísia. En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó va dirigir un periòdic en àrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable. En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib. Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Costa Blava vivint de rendes. Molt influenciat pel marxisme, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria del sindicalisme revolucionari. En aquesta època va freqüentar assíduament la Universitat Popular «L'Émancipation». Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte i d'Alfred Rosmer, i per considerat que el Partit s'havia «russificat». A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista La Révolution Prolétarienne. L'agost de 1936, comissionat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola, va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament de tropes natives per a l'exèrcit franquista. El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la Columna Durruti juntament amb Simone Weil. Novament a França, va col·laborar amb Louis Lecoin en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en el seu setmanari. En 1939 va signar amb Louis Lecoin el pamflet Paix immédiate, fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra. El juliol d'aquest mateix any va publicar un article, «Tunísia per als tunisians», pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a començaments de 1940, fou tancat durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria. En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte. Amb la salut molt malmenada, va retirar-se a Canes. Durant els anys cinquanta va redactar, administrar i imprimir la revista Études Matérialistes. Profundament crític amb el totalitarisme soviètic, va interessar-se pel sistema de Tito a Iugoslàvia, país al qual va viatjar sovint. El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra d'Algèria. Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín. Entre les seves obre podem destacar L'économie capitaliste. Principes d'économie politique (1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne (1929), La déchéance du capitalisme (1930), La contrarrevolución en España (1938), L'ère de l'impérialisme (1948), La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954), La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970), Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998, pòstuma), entre d'altres. Robert Louzon va morir el 8 de setembre de 1976 al seu domicili de «Villa Marie» d'Antíbol (Provença, Occitània). El seu pensament va influir força en Daniel Guerin. ***
D'esquerra
a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano
Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini - Libero Vigna: El 8 de setembre de 1986 mor a Trieste (Friül) l'anarquista Libero Vigna. Havia nascut el 25 de març de 1906 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Vigna i Enrica Vogli. Fill d'una família nombrosa (set germans) llibertària, son pare milità en la Cambra del Treball de Porta Lame de Bolonya i estava afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Son germà gran Primo, ferroviari, sovint hi va col·laborar amb ell. Mecànic de professió, en 1927 Libero Vigna es traslladà, amb Ulisse Merli i Edmondo Lelli, a Trieste (Friül) per a treballar, d'antuvi en un garatge i després en un taller de radiadors d'automòbils, que acabà comprant i on treballaren anarquistes amb dificultats econòmiques. Desenvolupà activitats clandestines antifeixistes i per això, a més de per mantenir contactes amb Merli, que li havia enviat una postal des de París (França), va ser detingut el setembre de 1932 i confinat durant tres anys sota l'acusació d'«esperit netament subversiu». Amnistiat poc després arran del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma», en tornar del confinament es trobà que un amic, per evitar problemes, havia cremat el bagul on guardava la seva biblioteca. Sotmès a un estricte control policíac, es concentrà en la seva feina, sobretot per a mantenir la seva nombrosa família. En 1937 s'uní sentimentalment amb Sara Gherardini, bolonyesa, però d'idees republicanes. Durant els anys de la Resistència el seu domicili i el seu taller acolliren partisans i persones buscades, fins i tot del Partit Comunista Italià (PCI), al qual s'adherí un breu període. El maig de 1945, durant els quaranta dies d'ocupació de la ciutat per part de les tropes de Josip Broz Tito, sostingut políticament pels comunistes i una part dels antifeixistes locals, va ser nomenat membre del Tribunal del Poble, presidit per l'advocat Manlio Cecovini. Acceptà l'encàrrec de jutjar les responsabilitats dels feixistes locals amb la convicció d'així poder evitar venjances personals i càstigs als qui només s'havien adherit als principis del règim passat. En un dels últims processos cèlebres, i únic en el qual va participar, absolgué un ferroviari imputat. Amb son germà Primo i altres companys (Giordano Bruch, Rodolfo de Filippi, Ottavio Volpin i Umberto Tommasini), en 1945 fundà el grup anarquista «Germinal» i el periòdic del mateix nom. Durant els anys cinquanta intentà transformar en cooperativa el taller de la seva propietat, que cada vegada tenia més feina, però que no quallà per manca d'interès dels obrers. Com a delegat de la Federació Anarquista de Trieste (FAT), assistí a diversos congressos nacionals, com ara el Congrés Nacional de Florència (17 i 18 de març de 1946), el Congrés Pro Víctimes Polítiques de Bolonya (20 de maig de 1951) o el Congrés Nacional de Liorna (1 i 2 de maig de 1954). Va fer costat, amb els anarquistes locals, els companys búlgars que travessaren el Territori Lliure de Trieste i Itàlia per a refugiar-se a França. A començament de la dècada dels seixanta contribuí econòmicament a la Llibreria Internacional de Venècia, que va fer fallida el novembre de 1966. També va sostenir materialment els companys locals en dificultats, així com les activitats del grup «Germinal» que en 1969 obrí la seva seu central a la via Mazzini. Molt reservat, rebutjà la violència, fins i tot verbal, dedicant-se a la propaganda. ***
Necrològica
d'Acracio Reif Ortiz apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 13 d'octubre de 1992
- Acracio Reif Ortiz: El 8 de setembre de 1992 mor a La Tronche (Delfinat, Occitània) l'anarcosindicalista Acracio Reif Ortiz. Havia nascut el 22 de desembre de 1919 a La Carlota (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Reif Rodríguez, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Josefa Ortiz; sos germans Candido i Juan també foren confederals. Exiliat després de la guerra civil, milità en la Federació Local de Le Péage-de-Roussillon (Delfinat, Occitània) de la CNT, on son pare n'era el secretari; ell, però, mai no volgué ocupar cap càrrec de responsabilitat, restant un militant anònim. També formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Miner de professió, a començament dels anys vuitanta va ser declarat inepte per a la feina a causa de la seva silicosi. El seu últim domicili va ser a Saint-Pierre-de Mésage (Delfinat, Occitània). Acracio Reif Ortiz va morir, després de no poder superar una operació de ronyons, el 8 de setembre de 1992 al Centre Hospitalari de La Tronche (Delfinat, Occitània) i fou incinerat dos dies després. ***
Bernard
Réglat - Bernard Réglat: El 8 de setembre de 2010 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'educador, impressor i editor anarquista Michel Marie Bernard Gilbert Reglat. Havia nascut el 26 de maig de 1940 a Agen (Aquitània, Occitània). Sos pares es deien François Marie Louis Jean Réglat, advocat, i Marie Louise Paule Jacqueline de Lataulade. Insubmís a la guerra d'Algèria, fins a 1963 milità en les Joventuts Comunistes, especialment en la lluita anticolonial. Començà els estudis de medicina, però els hagué de deixar perquè es va casar amb la infermera Francette Albine Ruscassier, amb qui va tenir tres infants i de qui acabà divorciant-se. En aquesta època treballà de visitador mèdic per un laboratori farmacèutic. Posteriorment es guanyà la vida com a educador de persones amb discapacitat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). A partir dels «Fets de Maig» de 1968, fou un dels animadors dels Comitès de Desocupats/des, esdevingué membre del Grup Llibertari Autònom i un dels editors de Le Contre Journal, periòdic mural estampat en serigrafia que va treure a Tolosa 14 números entre maig de 1970 i octubre de 1972. En aquesta època mantingué extrets contacte amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i el Front Unit Contra la Repressió (FUCR). En 1972 fou un dels fundadors de l'Associació per a l'Art i l'Expressió Lliures (AAEL) i en 1973 de la tipogràfica cooperativa «Imprimerie 34» (número 34 del carrer Blanchers), dues associacions que s'implicaren en nombroses lluites socials (antifranquisme, antifeixisme, antinuclear, feminisme, sense-sostre, romanís, contra la pena de mort, la religió, les sectes, els transgènics, etc.) a Tolosa. En aquests anys publicà el setmanari Flashebdo Toulouse. Entre 1973 i 1974 participà activament en la lluita antifranquista i va imprimir nombrosos fullets i llibres editats a Catalunya pel Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i per les edicions clandestines «Mayo 37». Com a membre dels Grups d'Acció Revolucionària Internacional (GARI), que arreplegava grups anarquistes i autònoms per fer costat el MIL, participà en nombroses manifestacions encaminades a impedir l'execució per part del règim franquista de l'anarquista Salvador Puig Antich i per fer costat els militants dels GARI empresonats per l'Estat francès (Michel Camilleri, Josep Maria Condon Bofill, Floreal Cuadrado, Raymond Delgado, Mario Inés Torres, Víctor Manrique, Jean Michel Martínez, Roger Pierre i Jean-Marc Rouillan). També fou el principal animador, editor i impressor del periòdic tolosà Basta, el gerent del qual va ser Christian Martre, i que publicà a partir de novembre de 1975, i fins 2015, 44 números i diversos suplements. Les seves activitats, algunes d'elles il·legals, acabaren moltes vegades davant la judicatura, sobretot jutjades pel Tribunal de Seguretat de l'Estat. La «Imprimerie 34» va ser incendiada en tres ocasions per membres de l'extrema dreta i en una altra per un escamot sionista a resultes de la publicació de cartells en suport al poble palestí. Durant els anys vuitanta la «Imprimerie 34» va ser també animada per diferents companys (Françoise Bouyer, Michel Chitti, Gérard Fabre, Marie Guilhem, Christian Martre, Philippe Pley, Georges Rivière, etc.). Entre 1990 i 1994, gràcies a unes subvencions, aquesta impremta tingué un centre de formació i un periòdic social (Tremplin), fet que va permetre que més de cent-cinquanta joves s'iniciessin en tasques relatives al món de la premsa i de la informació. L'octubre de 2009, amb Raymond Delgado, publicà una carta oberta on denunciava les manipulacions i la tergiversació dels seus testimonis en el documental Histoire secrète d'Action Directe de Romain Icard, difós per la cadena televisiva Canal +. Quan comptava més de seixanta anys, es matriculà en la Université du Mirail de Tolosa, on el maig de 2008 presentà la seva tesi doctoral sobre ciències de l'educació (Recherche comparative sur les représentations sociales des démocraties libérales à travers l'éducation civique, juridique et sociale chez les élèves de France, d'Argentine, d'Uruguay et du Guatémala), per a la qual hagué de realitzat nombrosos viatges. El seu últim domicili fou a Tilh (Llenguadoc, Occitània). Malalt de càncer durant molts d'anys, Bernard Réglat va morir el 8 de setembre de 2010 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat tres dies després al crematori de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). ***
Ronald Creagh - Ronald Creagh: El 8 de setembre de 2023 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'historiador anarquista Ronald Roberts Creagh. Havia nascut el 16 de juny de 1929 a Alexandria (Alexandria, Egipte). Era fill de Laud Roberts Creagh, comptable nascut a Port Saïd de pare londinenc, i de Gladys Karbaby, libanesa. Fou criat a Port Saïd per la seva àvia paterna siciliana, professora de piano, molt catòlica i reaccionària. Ronald era el fill major de sa família, amb una germana i un germà –Frank, en honor del dictador Francisco Franco– més petits. Estudià en francès al col·legi cristià de Sainte Marie. La II Guerra Mundial, amb els constants bombardeigs sobre Port Saïd, el marcaren profundament. Quan tenia 16 anys, amb un diploma de comptabilitat, començà a fer feina al consolat britànic expedint passaports –tota sa família tenia la nacionalitat britànica. En 1947, quan la situació esdevé problemàtica per als occidentals, sa família decidí emigrar a Austràlia, però ell s'estimà més França. En 1957 començà a estudiar filosofia a la Sorbona de París, amb Georges Gurvitch i Raymond Aron, i acabà llicenciant-se en sociologia. Després es matriculà a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis, on obtingué un màster i preparà la tesi doctoral sobre el lliure pensament als Estats Units. Aleshores freqüentava la trotskista Lliga Comunista Revolucionària (LCR). Després marxà a estudiar a la Universitat de Berkeley, en plena revolta estudiantil, i a les universitats de Chicago i de Harvard. En tornar a França, impartí cursos a l'Institut de Ciències i Tècniques Humanes i a l'Escola d'Administració Empresarial. Arran d'una hospitalitzat en una clínica de Caors per un problema de salut coincidint amb els fets de «Maig de 1968», s'interessà per les idees llibertàries i decidí consagrar una tesi sobre l'anarquisme americà, que llegirà en 1978 després d'haver obtingut una beca d'estada durant nou mesos als Estats Units. En aquest país conegué Paul Avrich i Sam Dolgoff, padrinatge que el decantà definitivament per l'anarquisme. En 1970 obtingué una plaça de professor de sociologia a la Universitat Paul Valéry de Montpeller, on exercirà fins la seva jubilació en 1997. En 1980 organitzà un col·loqui sobre l'anarquisme a la Universitat de Montpeller, que serà continuat per unes «Jornades Llibertàries». A partir d'aquí serà assidu a les trobades anarquistes. En 1983 traduí el llibre de Murray Bookchin Sociobiologie ou écologie sociale. Va ser director del Centre d'Informació i de Recerca sobre les Cultures d'Amèrica del Nord (CIRCAN). És autor de nombroses obres històriques i d'assaigs, com ara Histoire de l'anarchisme aux USA (1981), Laboratoires de l'utopie. Les communautés libertaires aux États Unis (1983), L'anarchisme aux Etats-Unis (1983 i 1986), Sacco et Vanzetti (1984 i 2004), Quand le Coq rouge chantera. Bibliographie. Anarchistes françaiset italiens aux Etats-Unis d'Amérique (1986, amb R. Bianco i N. Perrot), Nos cousins d'Amérique. Histoire des français aux États-Unis (1988), Les anarchistes et la Révolution française (1990, amb altres), Femmes de conscience. Aspects du féminisme américain (1848-1875) (1994, amb altres), L'anarchisme. Images et réalités (1996, amb altres), La democrazia diretta. Un progetto politico per la società di giustizia (1997, amb altres), La culture libertaire (1997, amb altres), La déférence, l'insolence anarchiste et la démocratie (1998), Révérenceet rébellion dans la culture anglo-américaine (2000, amb altres), Terrorisme. Entre spectacle et sacré. Éléments pour un débat (2001), L'imagination dérobée (2006), Utopies américaines. Expériences libertaires du XIXe siècle à nos jours (2009), Philosophie & anarchisme (2009, amb altres), Élisée Reclus et les États-Unis (2013), etc. Va ser col·laborador habitual de la premsa llibertària (Réfractions, Divergences, etc.), membre del comitè de redacció de nombroses revistes anglosaxones i franceses (Journal of Utopian Studies, Utopian Studies, Clefs pour l'histoire, Cercle Condorcet, Frontières, Revue Française d'Études Américaines, Anarchist Studies, Social Anarchism, etc.) i portà la pàgina web RA Forum (Recherche sur l'Anarchisme). En 2006 Laurent Patry i Mimmo Pucciarelli editaren L'anarchisme en personnes, on, entre altres companys, se li fa una extensa entrevista. Sa companya fou Françoise Renée Marc. Ronald Creagh va morir el 8 de setembre de 2023 a la Clínica Plein Soleil de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 14 de setembre al cementiri de l'Égalité de Millau (Roergue, Occitània). Una part del seu arxiu, referent als anys compresos entre 1950 i 1970, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam; la documentació que va entre els anys 1970 i 1991 es troba dipositada als Arxius Departamentals de l'Hérault de Montpeller. --- |
![Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]](http://www.estelnegre.org/fotos/caserio01.jpg "Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]")
![Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/ardouin.jpg "Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]")
![Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]](http://www.estelnegre.org/fotos/duboisalcide.jpg "Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc \"Les Temps Nouveaux\" del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]")
![[07/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[07/09]") |
|
![[09/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[09/09]") |
|
|
| Actualització: 26-06-24 |