---

Anarcoefemèrides del 8 de novembre

Esdeveniments

La bomba de Bons-Enfants segons el diari parisenc Le Petit Journal del 19 de novembre de 1892

- Bomba de Bons-Enfants: El 8 de novembre de 1892 l'anarquista Émile Henry col·loca una bomba de retardament davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra de París (França), en solidaritat amb els minaires de Carmaux en vaga. L'artefacte és finalment descobert i, transportat per l'imprudent conserge de l'edifici a l'interior de la comissaria del carrer dels Bons-Enfants, explota matant cinc policies –una sisena persona morirà després a causa d'una crisis cardíaca. L'endemà de l'atemptat Émile Henry fugirà al Regne Unit. Vers el 1968 Guy Debord, sota el pseudònim de Raymond la Science, va escriure una cançó, musicada per Francis Lemonnier, titulada La java des Bons-Enfants.

***

Severiano Martínez Anido fotografiado per Alfonso

- Martínez Anido, governador civil de Barcelona: El 8 de novembre de 1920 el cap del Govern Eduardo Dato, arropat pels sectors més conservadors de la societat catalana, nomena governador civil de Barcelona (Catalunya) el general i governador militar de Barcelona Severiano Martínez Anido (El Ferrol, Galícia, 1862 - Valladolid, Espanya, 1938), en substitució de Federico Carlos Bas. Resident des dels vuit anys a Barcelona, militar de professió, Martínez Anido va participar en les campanyes militars antiindependentistes de Filipines i de Melilla. En 1911 va ser nomenat director de l'Acadèmia d'Infanteria i més tard va ser nomenat governador civil de Sant Sebastià i, a partir de 1917, de Barcelona. La pressió del Sometent, de la Lliga Regionalista, de la Unió Monàrquica, del Foment del Treball Nacional i de la Cambra Mercantil van aconseguir de Dato el seu nomenament com a governador civil de Barcelona amb plens poders extensius en la pràctica a València i a Saragossa, iniciant-se el més negre període de repressió de l'obrerisme revolucionari anarquista de tota la història de l'Estat espanyol. Entre l'11 i el 14 de novembre va ser detinguts més de 400 sindicalistes; el que va començar sent detencions arbitràries, va passar a ser deportacions i finalment assassinats. Martínez Anido es va proposar eliminar físicament qualsevol militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que trobés. L'assassinat d'obrers s’organitzava des del Govern Civil amb la total col·laboració de la policia –del general Miguel Arlegui Bayones, cap superior de policia, i de l'inspector Antonio Espejo–, dels carlistes (Bertrán i Musitu, Salvador Anglada) i amb contractació de pistolers del Sindicat Lliure sostinguts per patrons i dirigits per Ramon Sales, confidents de tota casta –entre ells l'antic misser sindicalista Pere Màrtir Homs–, i amb una intensitat força major que durant el període anterior de Manuel Bravo Portillo. El mateix mes de novembre dictava una ordre prohibint els sindicats i deportant una trentena de dirigents anarcosindicalistes, al castell de la Mola a Maó. Durant els primers 15 dies del seu mandat se li va aplicar la «llei de fugues» a 22 cenetistes i el 30 de novembre va ser assassinat l'advocat laboralista i dirigent del Partit Republicà Català Francesc Layret, un fet que va commocionar enormement la societat catalana. La CNT va reaccionar muntant grups d'acció i de defensa i el 8 de març de 1921 era assassinat Eduardo Dato. Però els seus successors (Allende Salazar i Antoni Maura) van mantenir en el càrrec Martínez Anido. L'arribada a la presidència del govern de Sánchez Guerra el 21 de gener de 19922 semblava que acabaria amb el governador, però va sobreviure. Martínez Anido va presentar la dimissió, però els poders politicoeconòmics catalans va exigir-ne la continuació, fins i tot realitzant manifestacions a Barcelona, confirmant-se el càrrec. Finalment el 25 d'octubre de 1922 va ser destituït. Les xifres de morts de sindicalistes durant el seu mandat varien segons els historiadors, però es troben damunt el milenar. Amb la dictadura de Primo de Rivera va ser subsecretari de Governació i va fugir a França amb la proclamació de la República, però amb el començament de la Guerra Civil va tornar a la zona feixista com a cap de Seguretat Interior (1937-1938) i després ministre d'Ordre Públic en el primer govern franquista de Burgos fins a la seva mort, el 23 de desembre de 1938.

Naixements

Foto policíaca de Charles-Jean Capt (ca. 1894)

- Charles-Jean Capt: El 8 de novembre de 1855 neix a Corsier (Ginebra, Suïssa) –algunes fonts citen Carrouge (Vaud, Suïssa)– l'anarquista Charles-Jean Capt. Sos pares es deien Louis Capt i Georgette Dessange. Es guanyà la vida primer fent d'ebenista i ensostrant edificis i després de llanterner en l'empresa de gas de Berna (Berna, Suïssa). Entre el 4 i el 6 d'agost de 1877, amb Jean Pittet, fou delegat de la Secció Francesa de Berna en el Congrés de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 40 dies de detenció per la seva participació en la manifestació del 18 de març de 1877 a Berna en commemoració de la Comuna de París. Emigrà a França, on fou membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de Levallois-Perret (Illa de França, França). L'1 de maig de 1884 va ser detingut acusat d'agredir amb un puny americà dues persones durant una reunió anarquista celebrada a París. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Expulsat de França, es refugià a Londres (Anglaterra) amb sa companya i sa filla. A la capital anglesa treballà a l'escola llibertària fundada per Louise Michel i formà part del «Club Autonomie». També milità en la Secció de Llengua Francesa del Cercle Revolucionari Internacional de Londres. L'agost de 1894 va ser condemnat amb sa companya a 15 dies de presó per insults a un agent. Malalt, Charles Capt va morir en 1897 a Londres (Anglaterra).

***

Notícia sobre una xerrada d'Amédée Denéchère apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 de juliol de 1901

- Amédée Denéchère: El 8 de novembre –el registre civil reconstituït cita el 9 de novembre– de 1857 neix al VII Districte antic de París (França) el propagandista anarquista Amédée Charles Denéchère, conegut com Le Grand Ernest i Dornes. Era fill natural de la guarnidora Zénaïde Azeline Denéchère. Anarquista des dels 17 anys, es guanyava la vida com a faixaire i vivia al número 41 del carrer de la Gare de Reully, al XII Districte de París –a partir de 1881 visqué al número 16 del carrer Censier. A començament dels anys vuitanta fou el responsable del grup anarquista «La Vengeance» i participà en les reunions celebrades al número 131 del carrer Saint-Martin de París dins de la taverna del Père Rousseau. El 19 d'abril de 1881 va ser detingut, amb el sastre Victor Menot, per haver entrat dins l'església de Saint-Médard i haver apallissat amb bastons el capellà Vignon davant dels feligresos; jutjat per aquests fets el 23 d'abril d'aquell any per la IV Sala Correccional, va ser condemnat a tres mesos de presó, mentre que Menot va ser penat amb sis mesos de presó i 200 francs de multa. En 1882 col·laborà en el periòdic Le Droit Social de Lió (Arpitània) i el 24 d'agost d'aquest any participà, amb el parlament «L'esclavage des femmes», juntament amb altres oradors (Clémentine Gaillard, Adolphe Grippa i Louise Michel), en el gran míting socialista revolucionari sobre la vaga de les dones que se celebrà a la Sala Vélard de París organitzat per la Lliga de les Dones –aquest mateix míting es va repetit tres dies després, el 27 d'agost de 1882, a la Sala Lévis de París. En 1885 era el gerent del periòdic parisenc Le Drapeau Rouge. Organe Révolutionnaire, anarchiste, International i col·laborà en parisenc La Question Sociale i en l'òrgan anarcocomunista Terre et Liberté (1884-1885), publicat per Antoine Rieffel també a París. Membre del grup anarquista «La Liberté», l'abril de 1884 va ser condemnat en rebel·lia, amb Pinoy, a 15 dies de presó i a 5 francs de multa per la publicació del manifest del grup Mystification électorale. Fou un dels fundadors, amb Jean Winter (Adolphe Grippa), del periòdic Le Tocsin, que publicà a París quatre números entre l'agost i setembre de 1885. En aquesta època participà en la creació, dins del V Districte parisenc, del grup anarquista «L'Internationaliste». Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en el Congrés Anarquista Internacional celebrat a la Sala del Commerce de París on s'oposà a les teories il·legalistes, com l'equip de redacció de La Révolte. En 1893 pertanyia al grup «Les Travailleurs Communistes Anarchistes del XII», on s'ocupà especialment de la seva biblioteca (Biblioteca Sociològica dels Treballadors del XII), càrrec que ocupava en 1895 amb el sabater Lafond. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada d'anarquistes arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat per la policia, però només es trobaren algunes notes i cartes. El maig de 1895 va ser acomiadat de la feina pel patró per formar part del «partit que predica el robatori i l'assassinat». Entre maig de 1895 i juny de 1901 fou gerent de Les Temps Nouveaux i fou substituït per Jean Grave. El 25 de juliol de 1896, quan sortia d'una reunió del grup «Les Travailleurs Communistes Anarchistes del XII», va ser agredit amb un puny de ferro a la cara. Col·laborà també en la segona sèrie de l'òrgan dels obres del moble del barri parisenc de Saint-Antoine, Le Pot à Colle, que publicà 10 números entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de febrer de 1899, on aparegué com a administrador del número 10. L11 de desembre de 1898 participà en el míting dreyfuista, juntament amb altres oradors (Albert, Chesneau, Henri Couthier, F. Hesling, Idrin, Joindy, Charles Malato, Paule Minck i Tortelier), organitzat pel Comitè Revolucionari del Faubourg Antoine i el periòdic Le Pot à Colle, que se celebrà a la Sala dels Tableaux de París. En 1900 va fer costat el Grup de Solidaritat Internacional d'Ajuda als Detinguts. El 13 de juliol de 1901 va fer una conferència sobre l'eficàcia de la propaganda revolucionaria, anticlerical i antimilitarista als suburbis de l'est parisenc organitzada pel Grup de Treballadors Llibertaris de Saint-Mandé-Vincennnes (Illa de França, França). A partir de juliol de 1902 desaparegué el seu rastre de París i Jean Grave assenyalà que quan la visita del tsar, els policies el vingueren a detenir, com a molts altres anarquistes, però que no el trobaren. En 1907 publicà per lliuraments en Les Temps Nouveaux el text «Les gaîniers» i en aquesta època mantingué correspondència amb Victor Pivoteau, que havia matat al seu contramestre a la feina, i el pogué visitar a la presó de Melun (Illa de França, França). Casat, tingué un fill adoptiu que morí durant la Gran Guerra. El maig de 1916 formà part de la segona llista de companys que s'adheriren a la «Unió Sagrada» i signaren el «Manifest dels 16», que aparegué en Le Bulletin des Temps Nouveaux de maig de 1916. Amédée Denéchère va morir el novembre de 1919 a París (França) i fou enterrat el 30 de novembre. La seva mort va ser anunciada en Les Temps Nouveaux de desembre de 1919 i en Le Libertaire del 14 de desembre d'aquell any.

***

Foto policíaca d'Augusto Norsa (ca. 1894)

- Augusto Norsa: El 8 de novembre de 1871 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista Augusto Cesare Norsa. Sos pares es deien Sforza Bonaiuto Giuseppe Norsa i Bellina Terracini. Assistí a les primeres classes de l'ensenyament superior i esdevingué tipògraf. Entre 1888 i 1889 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) i a Gènova (Ligúria, Itàlia), per vagabunderia i per freqüentar els cercles anarquistes. Denunciat per pertinença al grup anarquista «Sempre avanti!» de Porta Ticinese de Milà, se'l volgué enviar al correccional, cosa que es va evitar per la intervenció paterna. El desembre de 1889 emigrà a París (França), on segons la policia mantingué relacions amb el grup anarquista il·legalista d'Achille Vittorio Pino i de Luigi Parmeggiani. El 28 de maig de 1890 va ser expulsat per les seves activitats llibertàries. El novembre de 1890 signà un manifest, amb altres anarquistes (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Paolo Schicchi, Peppino Consorti, Galileo Palla, etc.), on demanava als treballadors l'abstenció en les eleccions generals italianes. El maig de 1891 retornà a França via Suïssa acompanyat d'Attilio Cerri i va ser detingut per fabricació i tràfic de moneda falsa, així com per infracció al decret d'expulsió. Jutjat, va ser condemnat a vuit anys de presó i a 20 anys de prohibició de residència i reclòs a la Presó Central de Melun (Illa de França, França). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Un cop excarcerat retornà a Milà, on treballà de tipògraf. A finals de 1902 entrà a formar part de la redacció del periòdic anarquista Il Grido della Folla on, segons la policia, col·laborà sota els pseudònims Erebo i Un tipografo. El juny de 1904 va ser detingut, juntament amb Giuseppe Manfredi, per violència contra els agents de policia en ocasió de la inauguració d'una làpida als morts de 1898 celebrada el 29 de maig anterior a Monza (Llombardia, Itàlia). Després d'una breu detenció, reprengué les seves funcions de redactor del periòdic. En 1906, quan Giovanni Gavilli retornà a Il Grido della Folla, abandonà el periòdic i l'any següent donà suport a la creació de La Protesta Umana. Sense domicili fix, hostatjat a casa de companys o a l'Alberg Popular, cap a finals de 1908 retornà a França. Condemnat per violació del decret d'expulsió, el novembre de 1909 va ser repatriat a Itàlia. Sempre treballant de tipògraf, en 1912 intentà, sense èxit, de crear un «Fascio Llibertari» a Milà i l'estiu d'aquest mateix any fundà Il Giornale Anarchico, de curta durada. Els anys successius, segons la policia, portà una vida «honesta i laboriosa». De tota manera, després de la Gran Guerra reprengué els seus contactes amb el moviment anarquista. L'agost de 1920 esdevingué administrador del periòdic anarquista Umanità Nova. Detingut el desembre de 1920, va ser alliberat el febrer de 1921 i el 25 de març va ser absolt del delicte de «conspiració», dos dies abans de l'atemptat al Teatre Diana. Amb el feixisme al poder, s'allunà de la militància. En 1926, malat i sense mitjans, va ser admès a la Casa Municipal d'Invàlids. Augusto Norsa va morir el 26 de març de 1932 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Augusto Norsa (1871-1932)

***

Léo Sivasty

- Léo Sivasty: El 8 de novembre de 1879 neix a Vierzon (Centre, França) el periodista i propagandista anarquista i sindicalista Louis Verneuil, més conegut com Léo Sivasty. Sos pares es deien Louis Verneuil, fuster, i Catherine Lamouroux. Obrer vidrier a les fàbriques de Vierzon, quan tenia 17 anys s'introduí en el món de la política organitzant grups de joves amb idees polítiques avançades arreu de la regió del Centre francesa. En 1897 esdevingué administrador i redactor de Le Tocsin Populaire du Berry i portà diverses campanyes en Le Réveil des Verriers, que apareixia a Lió (Arpitània). En aquesta època treballà en l'organització sindical de la seva professió i esdevingué secretari del Sindicat de Vidriers de Vierzon. En 1900 realitzà una gira de conferències arreu d'un trentena de departaments. També col·laborà en diverses publicacions, com ara Le Journal du Peuple, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, La Vie Meilleure, La Revue Française, L'Aigle de Nice, L'Effort, etc. A Alèst (Llenguadoc, Occitània) treballà de periodista i visqué al Café Bonnet, al barri de Les Prés Rasclaux, i al número 15 del carrer Soubeyranne. En 1900 fou membre del Grup Llibertari Internacional (GLI) i fundador, impressor i gerent del periòdic L'Aube Nouvelle. Feuille révolutionnaire, que edità a Alèst tres números entre novembre de 1900 i febrer de 1901, i on nombrosos articles sortiren en «ortografia simplificada». En maig de 1900 havia de fer una conferència a Moulins (Alvèrnia, Occitània) titulada «La guerre sociale, le capital et le travail», però, boicotejada per sindicats i partits polítics, hagué de suspendre's per manca de públic. L'octubre de 1900 va fer una gira de conferències antimilitaristes a Borgonya (Chalon-sûr-Saône, Montceau-les-Mines, etc.). Arran d'una reunió celebrada el 15 de desembre de 1900 pel grup anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània), s'engegà una col·lecta per recaptar fons per a la publicació del proper periòdic seu, Prolétaire Rouge –o Le Prolétaire du Midi, segons altres fonts–, que sembla que finalment no sortí. També col·laborà en La Tribune Libre. Organe hebdomadaire dels travaillerus de langue française, publicat entre 1896 i 1900 per Louis Goaziau a Charleroi (Pennsilvània, EUA), i en L'Effort Éclectique. Revue mensuelle libertaire internationale, publicada a Brussel·les (Bèlgica). El 7 de desembre de 1900 va fer una conferència, sota el títol «L'éducation de l'enfance», a la Borsa del Treball de Nimes; el 10 de desembre una titulada «Les crimes du sabre et des religions», al Casino de l'Évêché de Alàst; i el 16 de desembre d'aquell mateix any una altra a Vauvèrd (Llenguadoc, Occitània) titulada «Sabre et goupillon». El 22 de desembre de 1900 va fer una conferència pública i contradictòria a la Sala Azam de Bessier (Llenguadoc, Occitània), organitzada pel Grup de Llirepensadors, i l'endemà assistí al Congrés Llibertari Regional celebrat al Café de la Bourse de Besiers. El 13 de gener de 1901 va fer la conferència «L'anarchie, ses moyens, son idéal», a la Sala Rey de Canualas (Llenguadoc, Occitània). El 26 de maig de 1911 al teatre Vial de Castèurainard (Provença, Occitània) va fer la conferència, organitzada pel grup llibertari «L'Homme Libre», la conferència «Le rôle de la femme, avant et après la Révolution». El 29 de desembre de 1901 prengué la paraula en públic a Laudun (Llenguadoc, Occitània) i el 2 de novembre de 1901 a Nimes per al Grup Llibertari d'Estudis Econòmics (GLEC). A finals de 1901 hagué de deixar Alèst per fer el servei militar i s'incorporà al 146 Regiment d'Infanteria de Toul (Lorena, França) per decisió del Ministeri de la Guerra del 24 de desembre de 1901. El 13 de gener de 1902, sota la matrícula 2.838, servia en el 29 Regiment d'Infanteria al Creusot (Borgonya, França). Durant el seu servici militar, esdevingué col·laborador de Le Socialiste de Cévennes i poques setmanes després aquesta publicació s'uní a L'Avant-garde des Cévennes, que sortia a la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Entre 1902 i 1903 col·laborà en Ma Revue. Organe mensuel de littérature, publicat per Jean Treil a Lostanjas-Maiçac (Llemosí, Occitània). El novembre de 1903 es casà amb Adèle Vergnes i en 1904 demanà a les autoritats que fos esborrat del fitxer d'anarquistes. Des d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Higinio Noja Ruiz

- Higinio Noja Ruiz: El 8 de novembre de 1894 –algunes fonts citen erròniament 1896– neix a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que va fer servir els pseudònims José López Herrero i Fructuoso Vidal. Sos pares es deien Joaquín Noja, químic que treballava per a l'empresa britànica «Río Tinto Company Limited», i Aurora Ruiz, i era el segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després d'acabar els estudis primaris i dos anys de batxillerat elemental, començà a fer feina per a l'empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben jovenet s'interessà per l'anarquisme i a començament de la dècada dels deu participà en les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva (Andrés R. Alvarado, Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds literàries, especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates començà a estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau, Pestalozzi,etc.), a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa llibertària. En 1913 participà en la vaga d'aquell any i va ser acomiadat de l'empresa britànica. Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913 mateix s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es posà a fer feina primer en un taller de vidre i després en el túnel de Vallvidrera. Començà a col·laborar en Tierra y Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja despuntà com a escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles llibertaris. En 1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra y Libertad. Posteriorment intervingué en actes de controvèrsies amb socialistes. En 1917 va fer un míting en Aguilar de la Frontera i l'any següent participà en una gira propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la serra cordovesa. Entre 1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de Peñarroya i redactà la publicació Vía Libre. En 1918 dirigí a Huelva aquesta publicació. En 1921 publicà el fullet Brazo y cerebro. Durant els anys vint residí en diferents localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova, on mantingué escoles. Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat a Portugal per evitar ser mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys publicà fullets en la «Biblioteca de Renovación Proletaria» de la localitat cordovesa de Pueblonuevo del Terrible. Després es traslladà al País Valencià, on muntà una escola al barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta, País Valencià), fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1923 i 1933 visqué a cavall entre Palma (Mallorca, Illes Balears), on treballà en una botiga de fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l'editorial Espasa Calpe, i Tarragona (Catalunya), on obrí una sucursal del citat negoci fotogràfic, amb estades a París (França). En 1927 participà en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1933 retornà al País València, on va fer de mestre racionalista a Alginet. Establert a la ciutat de València, col·laborà en la revista Estudios i s'encarregà de la secció editorial. L'amistat amb Marí Civera Martínez l'introduí en el món de l'economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de Regionals de la FAI i formà part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre els plans a seguir pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris. L'octubre de 1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente –amb qui mantingué importants disputes– i José María Martínez, d'una comissió de la FAI encarregada de redactar un document programàtic, que finalment no es realitzà. Poc després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT, òrgan del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys bèl·lics formà part del Consell d'Economia de València, institució per a la qual redactà informes i fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa econòmic revolucionari. Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d'Art Gràfiques, continuà la seva tasca propagandística. En 1937 va ser nomenat president de l'Associació d'Amics de Mèxic a València. A partir de gener de 193 participà, amb Joan García Oliver, Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de conferències organitzades per «Radio CNT» i les Oficines d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI per a la formació militant de la joventut obrera. El 21 de març de 1937 impartí al cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El arte en la Revolución». Entre 1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València i altres localitats. El març de 1938 va fer costat el pacte entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT). El 17 de març de 1939 el Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) proposà la seva inclusió, juntament amb Juan López i Julián Martínez, en la delegació que havia d'enviar als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la guerra, però finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant. Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser condemnat a presó, pena que purgà al castell alacantí de Santa Bàrbara. En 1943 se li va concedí la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes particulars, on tingué com a alumne Vicente Martí Verdú. Trobem articles sues en nombroses publicacions, com ara Accion Libertaria, Acracia, Cenit, El Combate Sindicalista, El 4 de Febrero, Estudios, La Guerra Social, L'Imdoptable, Libre Estudio, Mañana, Nosotros, Nuevo Rumbo, El Obrero de Río Tinto, Psiquis, Reivindicación, Revue Internationale Anarchiste, Semáforo, Solidaridad Obrera, La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves nombroses obres podem citar Balanza de Themis (sd), Los consejos de la economía confederal (sd), La libertad y la nueva constitución española (sd), La Santa de Valdespinos (sd), Por la enseñanza. Conferencia (1915), Prosa de combate (1919), Brazo y cerebro (1921 i 1923), Los galeotes del amor (1923), La palanca de Arquímedes (1923), Comunismo (1925), Los sombríos (1925), El Gracián que asesinó (1926), Polvo y humo (1926), Vidas quiméricas (1926), Aquelarre (1928), El azote implacable (1928), En mis horas perdidas (1928), Marivent. La que supo vivir su amor (1928), Como el caballo de Atila (1929), Gandhi, animador de la India (1932), El problema agrario en España (1932), Un puente sobre el abismo (1932), El sendero luminoso y sangriento. El instinto de conservación a través de la historia (1932), Hacia una nueva organización social (1933), Control y colectivización (1936), El arte en la revolución (1937), España: su lucha y sus ideas (1937, amb altres), La libertad y la nueva construcción de la revolución (1937), La obra constructiva de la Revolución (1937), La revolución actual española. Hacia una sociedad de trabajadores libres (1937), Amor y sexualismo (1938), Anselmo Lorenzo (1938), Mi primer amor. Notas sobre amor y sexualismo. La Virgen Brava (1938), La revolución española. Labor constructiva en el campo (1938), La Armonía o la escuela en el campo (Alginet, 1923) (1996), etc. Deixà nombroses obres inèdites, com ara Alba de una época, Babel (1955), La casa de la colina, chispas de la roca dura, Cuentos ingenuos, Cumbres nevadas (1952), Disquisiciones trascendentales, La eme-doble (1955), Ensayos y conferencias, Epistolario de Ricardo Garzón, Evolución y revolución, La fuerza nuclear, El hombre tétrico, Memòrias de Aurelio Pimentel (17 volums autobiogràfics), Novelas cortas, Seducción (1954), Sociología. El derecho a la salud, Sylock (1955), etc. Higinio Noja Ruiz va morir l'1 de febrer de 1972 al seu domicili de València (País Valencià) d'un infart de miocardi i va ser enterrat al cementiri del Grau de València. A Alginet hi ha una ronda que porta el seu nom.

Higinio Noja Ruiz (1894-1972)

***

Coberta de Versos de amor y de combate (1929), poemari de Fernando Gualtieri

- Fernando Gualtieri: El 8 de novembre de 1896 neix a Savelli (Calàbria, Itàlia) l'impressor, editor i poeta anarquista Fernando Gualtieri. Era fill d'Antonio Gualtieri i de Maria Sacco, i era el fill primogènit d'una família amb dos germans més i tres germanes. Estudià a l'escola elemental de Savelli. En 1907 emigrà amb sa família cap a l'Argentina i s'establí a Buenos Aires, al domicili de son oncle Dante Sacco, propietari d'una impremta, on aprengué l'ofici de tipògraf. Ben aviat la seva tasca d'impressor es va vincular al moviment anarquista i començà a escriure poemes llibertaris. En 1918 publicà ¡Ushuaia! Anatema, poemari contra el sistema carcerari argentí. Entre 1919 i 1920 col·laborà en el periòdic de Mendoza (Cuyo, Argentina) La Voz del Gremio, òrgan del Sindicat de Cambrers. L'abril de 1919 publicà Clarinadas, versos on reivindicà la Revolució russa i denuncià la repressió durant la «Setmana Tràgica» del gener anterior a Buenos Aires. Entre 1923 i 1924 edità, amb Elías Castelnuovo, la revista La Palestra. Tribuna libertaria, quinzenari de literatura, crítica i art, on publicaren assaigs i obres de ficció destacats escriptors i anarquistes (Almafuerte, Arturo Capdevila, Anatol Gorelik, José Portogalo, Enrique Serantoni, etc.). En aquests anys signà i publicà nombrosa literatura anarquista i fullets literaris, en vers i en prosa, com ara ¡Yanquilandia! Anatema (1923), en defensa dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Per tota aquesta activitat, la seva impremta va ser escorcollada, el febrer de 1924 va ser empresonat i l'edició del seu llibre El héroe del Pueblo (1925) va ser segrestada per la policia. L'octubre de 1924 contestà, amb altres companys, l'anomenada Encuesta sobre la unificación obera. El 24 de març de 1925 va ser jutjat i condemnat per la publicació en el qual s'aprovava l'assassinat del coronel Ramón Falcón, cap de la policia de Buenos Aires, a mans de Simón Radowitzky. En aquests anys va ser constantment vigilat per la policia i mantingué estret contacte amb l'anarquista Tullio Francesco Cardamone, formant part del Comitè Anarquista Pro Detinguts i Deportats. Col·laborà amb poemes en diferents publicacions anarquistes, que normalment tenien bones crítiques, però el periòdic llibertari Pampa Libre considerà els seus poemes «versitos llorones». Mantingué una certa equidistància en els anys vint durant la polèmica entre el periòdics anarquistes rivals de Buenos Aires La Protesta, en el qual col·laborà, i La Antorcha, encara que sostingué polèmiques amb Diego Abad de Santillán, defensor de La Protesta. En 1927 publicà a Buenos Aires, amb Martín Castro, La Voz de los Tiempos. Revista para el pueblo. En 1928 prologà el llibre d'Emilio Andrés Álvarez La expresión del pensamiento. Prosa y versos idealistes. En 1929 publicà el poemari Versos de amor y de combate, amb un pròleg de Francisco S. Fígola, on dedicà versos a destacats militants anarquistes (Francesc Ferrer i Guàrdia, José Domínguez Gómez Rojas, José Scalise) i va escriure un poema amb Gustavo Riccio. A principis dels anys trenta participà en la creació d'un grup antifeixista de compatriotes originaris de Savelli. En aquesta època va ser inscrit en el registre de vigilància de fronteres italià amb l'ordre de detenció. Posteriorment abandonà el moviment anarquista i canvià radicalment les seves activitats, passant a editar la revista en italià de Buenos Aires La Voce del Calabresi (1931-1967) i s'encarregà del programa radiofònic «La hora calabresa». En 1937 sol·licità l'adhesió en l'Opera Nazionale Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, però d'antuvi li va ser denegada pels seus antecedents. Fundà i dirigí la «Sociedad Savallese» i el «Centro Calabrés». Arran de la publicació d'un pamflet subversiu escrit pel comunista de Savelli Nicola Fazio, on se li acusava de traïdor i de trànsfuga, la policia feixista italiana es va convèncer del seu penediment i en 1939 va ser esborrat de les llistes de subversius. Finalment, per aquestes iniciatives a favor del règim, el govern feixista italià li atorgà la Creu de Cavalieri de la República Italiana. A més de les citades obres, és autor de Latigazos. Versos. Lucha, dolor, rebeldía (1919), Frente a la guillotina (192?, amb altres), Herejías (1921), La Pluma. Boceto de crítica social / Santa Cruz. Anatema (1923), Maldición de un maldito (1926, amb un pròleg de F. Mingorance Casildo), Trovas al Pueblo (ca. 1926, amb Juan B. Fulginiti), entre d'altres. Alguns dels seus poemes van ser musicats i han esdevingut himnes del moviment anarquista. Fernando Gualtieri va morir el 24 de juny de 1967 a Buenos Aires (Argentina). Durant l'anomenada «Dècada Infame» (1930-1943), els seus llibres van ser destruïts, fet pel qual a dia d'avui són gairebé introbables.

***

- Gérard Leretour: El 8 de novembre de 1909 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França) el militant anarquista, antimilitarista, pacifista i francmaçó Gérard Bernard Leretour. Fill d'una família obrera, sos pares es deien Henri Leretour, treballador del lli, i Clémence Picos. D'antuvi treballà a Rouen (Alta Normandia, França) d'empleat dels tramvies de la ciutat. En aquesta època s'acostà a les Joventuts Comunistes. A finals dels anys vint s'establí a Suresnes (Illa de França, França), on treballà com a obrer mecànic en una fàbrica de motors d'aviació, i entrà a formar part dels cercles llibertaris parisencs, descobrint l'octubre de 1929 l'objecció de consciència en una reunió pública de suport a l'insubmís Eugène Guillot. Incorporat al 12 Regiment d'Artilleria d'Haguenau (Alsàcia, França), refusà presentar-se davant el consell de revisió militar i el desembre de 1929 va ser detingut i enviat a la secció d'exclosos del 26 Regiment d'Infanteria, on començà una vaga de fam que el va portar a la secció de «dements» de l'hospital militar d'Estrasburg (Alsàcia, França). Finalment el 29 d'agost de 1931 s'evadí i fugí cap a Bèlgica. A Brussel·les freqüentà les anarcopacifistes Marcel Dieu (Hem Day) i Léo Campion. Mentrestant, el 7 d'octubre de 1932, va ser condemnat en rebel·lia a França a tres ans de presó per «deserció a l'estranger en temps de pau». A Bèlgica participà en el comitè de suport a l'objector flamenc Rutger Simoëns. De tornada al seu país, el 5 de gener de 1933 es va presentar a la gendarmeria de Suresnes (Illa de França, França) i va ser tancat primer a la presó militar de Nancy (Lorena, França) i després a la presó parisenca del Cherche-Midi, on començà immediatament una vaga de fam, a la qual es solidaritzaren altres objectors de consciència (Geores Chevé, Jean Especel, Henri Ferjasse, Eugène Guillot i Roger Lippler). Alliberat el 9 de febrer de 1933, el juliol d'aquell any creà, amb l'anarquista Eugène Lagomassini (Lagot), que n'exercirà de secretari i que morirà en l'exili a Panamà en 1945, la «Lliga dels objectors de consciència», que esdevindrà la Secció Francesa de la Internacional dels Resistents a la Guerra (SFIRG). En 1933 publicà el llibre autobiogràfic Soldat? Jamais!. A la tardor de 1933, fou detingut per haver destruït amb Bernard, Albert Daunay, Lagot, Hauchecorne, Madec i Saïl Mohamed, l'estàtua de Paul Déroulède, fundador de la «Lliga dels Patriotes», a la plaça parisenca de Laborde, per cridar l'atenció sobre la situació de l'objector Henri Ferjasse que portava 30 dies en vaga de fam; acció a la qual no es va solidaritzar la Lliga dels Combatents de la Pau (LICP). Condemnat el 20 de novembre de 1933 pel XIII Tribunal de Policia Correccional a 18 mesos de presó, realitzà de bell nou una vaga de fam a la presó parisenca de la Santé per obtenir l'estatut de pres polític. Després de 17 dies, el 17 de gener de 1934, fou enviat al calabós on comença una vaga de fam i de set. Una setmana més tard, i després de dues crisis cardíaques, fou transferit a la infermeria de la presó de Fresnes, on continua la seva acció fins al 13 de febrer, quan, per desig de sa família, acceptà deixar la vaga. La «Lliga dels objectors de consciència» fou dissolta oficialment per l'Estat arran d'aquest afer, el 13 de novembre de 1933, però fou reconstituïda en 1936 sota el nom de «Comitès de defensa dels objectors de consciència». El 10 de gener de 1936 va ser alliberat a resultes d'una mesura de gràcia. El juliol de 1936 va fer una crida en el periòdic Terre Libre, apel·lant a la creació de «Comitès de defensa dels objectors de consciència» a tot arreu com a mitjà per aconseguir l'alliberament dels companys empresonats. A partir del 25 de novembre de 1936 publicà el periòdic Rectitude. Organe des Pacifistes d’Action de la Ligue des Objecteurs de Conscience (SFIRG), que desaparegué el 3 de març de 1937 després d'haver publicat 13 números. Amb l'esclat de la Revolució espanyola de 1936, participà en el «Comitè per a l'Espanya lliure», creat per Louis Lecoin, i en el «Comitè anarcosindicalista per a la defensa i alliberament del proletariat espanyol», fundat l'agost de 1936 per la Unió Anarquista (UA), la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF) i la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). A començament de 1937, amb les Joventuts Anarquistes i les Joventuts Socialistes del Sena, fundà les Joventuts Antimilitaristes. El gener de 1937 fou novament empresonat a la Santé per les seves declaracions en un míting a Le Mans (País del Loira, França). L'octubre de 1937 publicà a París, amb R. Rousseau i els germans Maurice i Charles Laisant, l'únic número del periòdic L'Insurgé.  Le vrai, per protestar contra la utilització d'aquesta capçalera fundada per Jules Vallès pel sectors dretans encapçalats per l'escriptor Thierry Maulnier i l'antisemita Edouard Drumont. Fugint de la mobilització durant la II Guerra Mundial, en 1939 s'exilià a Santiago de Xile (Xile), on mantingué correspondència amb Louis Lecoin. El 29 d'agost de 1953 es casà a Santiago de Xile amb Carmen del Rosario Madariaga. El març de 1967 passà unes setmanes a França per visità sa germana i es presentà, com a pura formalitat, a les autoritats militars. Gérard Leretour va morir el 29 d'agost de 1990 a Bulnes (Diguillín, Ñuble, Xile).

Defuncions

Una de les poques fotografies que es conserven d'Alfred Fromentin

- Alfred Fromentin: El 8 de novembre de 1917 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el filantrop anarcoindividualista Pierre Alfred Fromentin, també conegut com L'anarchiste millionnaire (L'anarquista milionari) o Le millionnaire rouge (El milionari roig), a causa de la seva gran fortuna aconseguida de maneres diverses (matrimoni reeixit, cobrament d'assegurances després d'incendis «fortuïts», etc.). Havia nascut el 4 de novembre de 1858 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Fill d'una família modesta, sos pares es deien Barthélemy Framentin, comerciant de tabac, i Suzanne Christol, bugadera. Entrà a treballar com a empleat de correus i telègrafs i el juliol de 1890 va ser enviat a Caracas (Veneçuela) com a cap de correus de la Societat Francesa de Telègrafs Submarins (SFTS), que tenia la seu a París (França), amb la finalitat de un cable submarí que unís La Guaira (Vargas, Veneçuela) amb la costa de Florida (EUA). Trencà el seu contracte abans de la data prevista i la SFTS li reclamà una important suma de diners que fou incapaç de liquidar. En 1891 retornà a París i es casà amb Marie Ogerau, a qui havia conegut a Caracas, començant a treballar com a director de vendes d'un important estudi fotogràfic creat per son cunyat, l'anarquista Charles Ogerau. El 13 de juliol de 1895 matà de dos trets, després de fer cinc dispars durant una discussió als passadissos del Tribunal de Comerç, Félix Anthelme, antic representant de fotografia al seu servei amb qui estava en processos judicials per qüestions laborals. Empresonat durant sis mesos, fou jutjat per aquest crim i va ser absolt pel jurat, que el va reconèixer responsable però no culpable, ja que actuà en defensa pròpia, i només hagué de pagar 25.000 francs a la vídua en concepte de danys i perjudicis. En dues ocasions, xalets que li pertanyien es calaren foc íntegrament, fet pel qual va ser indemnitzat per l'assegurança amb quantitats importants (300.000 francs en total), ja que posseïa nombroses obres d'art. Amb una important fortuna, gràcies a la seva esposa, als seus negocis i als seus tripijocs, finançà nombroses publicacions anarquistes. En 1898 adquirí uns terrenys agrícoles a Choisy-le-Roy (Illa de França, França), els quals dividí en 106 parcel·les arrenglerades al llarg de dos carrers (Babeuf i Darthé) i que posà a la venda a simpatitzants anarquistes. Més tard comprà nous terrenys que parcel·là a través del carrer Germans Reclus i la zona acabà denominant-se «Colònia Anarquista» o «Niu Roig», essent constantment vigilada per la policia. En 1902 ell mateix i sa família acabaren instal·lant-se en aquesta colònia. Col·laborà en el periòdic L'Indiscutable (1902), editat a Royan (Poitou-Charentes, França). En 1904 fundà al suburbi parisenc de Mantes amb son cunyat Charles Ogereaule el periòdic anarcoindividualista Le Balai Social. Tribune libre à tous les protestataires de l'arrondissement de Mantes, que durà fins al 1906, i on col·laboraren Antoine Antignac, Albert Libertad i André Lorulot, entre d'altres. A començaments dels anys deu col·laborà en la publicació anarcoindividualista de Lorulot L'Idée Libre i en la revista d'E. Armand L'Ère Nouvelle (1910-1911). Subvencionà nombroses conferències anarquistes i instal·là militants de la seva confiança (Antoine Gauzy, Pierre Cardi, etc.) en la gerència de negocis que li pertanyien. Estava molt unit a l'anarcoindividualista Paraf-Javal, amb qui compartia les idees pedagògiques llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui visità en 1903 a Barcelona (Catalunya). Quan l'assassinat legal d'aquest en 1909, publicà un fullet sobre la seva obra. Molt interessant en la pedagogia experimental llibertària, educà sos dues filles al seu domicili, fugint tant de les escoles laiques com de les confessionals. El 29 d'abril de 1906 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i empresonat sota l'acusació de «complicitat en la rebel·lió, pillatge i propaganda anarquista» per haver ajudat econòmicament uns vaguistes, però va ser alliberat el 6 de maig. Apassionat pels automòbils, construí un garatge al seu habitatge i confià la seva gerència a l'anarquista Jean Dubois, qui ja havia fundat un garatge cooperatiu a Courbevoie (Illa de França, França). Posà a disposició de la il·legalista «Banda Bonnot» uns locals a Choisy-le-Roi, locals on foren morts el 28 d'abril de 1912 Jules Bonnot i Octave Garnier. Després d'aquest afer, fugí de vacances un temps al Marroc i posteriorment es reuní amb sa companya Marie Ogereau en una propietat que tenien a Cannet du Lac (Canes, Provença, Occitània). En 1913 perdé els processos per difamació que havia interposat a diversos periòdics quan el «Cas Bonnot», però no va ser objecte de cap persecució judicial per complicitat. A començament de 1914 s'instal·là amb sa família a Suïssa, a prop de Ginebra. Un cop més, la residència seva fou past de les flames, fet que motivà una investigació de la Policia Central de Ginebra que sospitava un delicte de frau per a cobrar l'assegurança. Durant aquests anys d'exili no restà inactiu i va escriure nombrosos fullets els quals finançà la seva publicació. En 1917 redactà un detallat projecte de fundació d'una colònia llibertària a gran escala, que arreplegaria mil famílies en 8.000 hectàrees a la vora del llac Yojoa (Hondures), i per a la qual cosa establí contactes amb el govern hondureny. Aquest projecte, que mai no s'engegà, incità l'interès de l'urbanista nord-americà d'origen noruec Hendrik Christian Andersen. És autor de diversos fulletons, com ara Groupe révolutionnaire anti-parlementaire de Rochefort-sur-Mer. Appel aux hommes conscients (1902), Idées nouvelles. Appels aux hommes conscients (1902), Étude sur les causes de la misère. Cartouche, Mandrin & Cie (1909), La vérité sur l'oeuvre de Francisco Ferrer (1909), Aurore (1913), Dégénérés sociaux (1913), Théorie bio-sociale de sommeil (1916), Sociologie expérimentale. Réorganisation scientifique des rapports politiques et économiques des nations (1917), Sermon pour les pauvres (sd), Traité de bio-sociologie (sd), etc. Alfred Fromentin va morir, després d'una curta hospitalització, el 8 de novembre de 1917 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La policia helvètica envià a la vídua la seva màscara mortuòria, però es negà que la família pogués veure les seves despulles i que pogués saber on havien estat enterrades. El 10 de novembre de 1917 el periòdic Ce Qu'il Faut Dire anuncia la seva mort «en la misèria» –cosa no del tot certa, encara que sí que havia dilapidat una part important de la seva fortuna– i «en estranyes circumstàncies». Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Alfred Fromentin (1858-1917)

***

Rafael Martínez Ballester

- Rafael Martínez Ballester: El 8 de novembre de 1939 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarcosindicalista Rafael Martínez Ballester, conegut com Canina. Havia nascut en 1905 a Xàtiva (La Costera, País Valencià). Son pare, Rafael Martínez Vidal, va ser un destacat militant confederal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, es guanyava la vida com a agricultor. Va ser detingut com a instigador de la vaga que el 9 de maig de 1933 es va convocar a Xàtiva i en la qual va resultar greument ferit son pare. Entre juliol de 1936 i gener de 1937 presidí el Comitè Revolucionari de Xàtiva i va ser un dels impulsor de la col·lectivitat agrícola del poble. L'1 de juliol de 1938 va ser mobilitzat i lluità als fronts contra el feixisme. El 20 de gener de 1939 va ser detingut arran d'un enfrontament amb els comunistes i reclòs a la presó de València (València, País Valencià). Capturat per les tropes franquistes, va ser empresonat, jutjat en consell de guerra a València i condemnat a mort. Rafael Martínez Ballester va ser afusellat el 8 de novembre de 1939 a Paterna (Horta Oest, País Valencià) i va ser enterrat en una fossa comuna del cementiri d'aquesta localitat.

Rafael Martínez Ballester (1905-1939)

Salvador Ponz Gracia

- Salvador Ponz Gracia: El 8 de novembre de 1939 és afusellat a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Salvador Ponz Gracia. Havia nascut el 10 d'abril de 1909 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pedro Ponz Martín, jornaler, i Juana Gracia. Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcanyís. Arran de la insurrecció de 1933, fou condemnat el gener de 1934 pel Tribunal d'Urgència de Terol, amb Santiago Navarro Torres, a un any i un dia de presidi menor per robatori i a quatre anys d'igual presidi per tinença d'explosius. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupà la secretaria del Comitè Comarcal d'Alcanyís i formà part l'agost d'aquell any del Comitè Central de Defensa Antifeixista i també el novembre arran de la recomposició d'aquest comitè en representació de les Joventuts Llibertàries. L'abril de 1937 presidí el Consell Municipal d'Alcanyís. Entre octubre de 1936 i setembre de 1937 fou membre del Comitè Regional d'Aragó. El febrer de 1937 formà part del grup redactor de la ponència d'estatuts en el Congrés Regional de Col·lectivitats celebrat a Casp. En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. Lluità contra el feixisme enquadrat en la 25 Divisió. Amb el triomf franquista fou capturat. Salvador Ponz Gracia va ser afusellat el 8 de novembre de 1939 al cementiri d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). En 2005 sa família donà un retrat seu perquè fos penjant al Saló de Quadres de l'Ajuntament d'Alcanyís, on figuren altres alcaldes de la localitat.

***

Ezequiel Endériz Olaverri

- Ezequiel Endériz Olaverri: El 8 de novembre de 1951 mor a Courbevoie (Illa de França, França) el periodista i escriptor llibertari Ezequiel Andrés Endériz Olaverri. Havia nascut el 30 de novembre de 1889 a Tudela (Navarra). Sos pares es deien Ezequiel Endériz Elduayen, fotògraf, i Serapia Olaverri Aramendía (Pía). Estudià al Col·legi de Sant Francesc Xavier de Tudela. Més tard, a Pamplona, s'introduí en el món literari, teatral i periodístic, i amb Víctor Gabirondo començà a col·laborar en el periòdic El Liberal. Després s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on va fer estudis universitaris, i més tard a Madrid, on treballà en diversos periòdics (El Liberal, Revolución, etc.), especialitzant-se en la crítica taurina (Goro Faroles). En 1915 s'inscrigué en l'Associació de la Premsa de Madrid. En 1916 col·laborà en Los Comentarios, periòdic aliadòfil dirigit per Rafael Guerrero i fortament crític amb el Govern del comte de Romanones. En 1918 col·laborà en El Soviet i fundà i dirigí el setmanari polític Las Izquierdas. En 1919 entrà en la redacció d'El Liberal. Afiliat al Sindicat de Periodistes i Empleats de la Premsa de la Unió General de Treballadors (UGT), en 1919 en va ser nomenat president i el novembre d'aquest mateix any encapçalà la primera vaga del sector (periodistes i tipògrafs) promoguda per aquest sindicat socialista contra la censura prèvia, motivada per la vaga catalana de La Canadenca, i per la reivindicació dels seus drets. Aquesta important vaga li posà en contacte amb l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Després participà en la fundació de La Libertad i quan aquest fou adquirit pel «pirata» Joan March Ordinas, l'abandonà i fundà, amb Víctor Gabirondo, Eduardo Barrobero, Fernández Boixader, López Alarcón y Rodríguez Avecilla, el Diario del Pueblo, que dirigí, però que acabà desapareixen a causa de la rigorosa censura. Fou amic de Salvador Seguí, d'Angel Pestaña, del torero Juan Belmonte i de l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez. A finals de la dictadura de Primo de Rivera va pertànyer a l'Agrupació Professional de Periodistes. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la CNT i fou nomenat redactor en cap de La Tierra. En maig de 1933 acudí al VIII Congrés d'Autors de Copenhaguen. En aquesta època fou membre a Madrid de l'Associació d'Amics de la Unió Soviètica i s'integrà en una candidatura conjunta del Partit Social Ibèric (PSI) i de La Tierra (Salvador Cánovas Cervantes, Ricardo Baroja i Eduardo de Guzmán) que es presentà a Sevilla per a les eleccions legislatives de novembre de 1933; l'aventura va ser un fracàs i motivà una dura polèmica amb la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 presidí el Comitè Nacional de l'Associació d'Amics de Mèxic a Barcelona –en 1938 va fer la introducció del llibre del polític mexicà Alejandro Gómez Maganda ¡España sangra!, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys bèl·lics, formà part de la redacció barcelonina de Solidaridad Obrera, però en sortí després de criticar el seu director Jacinto Toryho i defensar Liberto Callejas en un Ple de la Regional catalana de la CNT. Amb el triomf feixista, passà a França. Amb l'Alliberament, a París continuà amb la seva tasca periodística (Solidaridad Obrera, L'Espagne Républicaine, etc.) i participà, sota el pseudònim de Tirso de Tudela, en les emissions de «Ràdio França Internacional - Secció Ibèrica» (Ràdio París), on realitzà, juntament amb el sacerdot basc doctor Olaso, l'espai «La Rebotica», dedicat al folklore, la política, la literatura i l'art. En aquesta època va ser molt amic de l'escriptor i periodista César González Ruano. Durant els anys quaranta dirigí La Novela Española i fou membre de l'Associació de Periodistes Republicans Espanyols de París, on intentà frenat les maniobres comunistes que pretenien el seu control. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir pseudònims (Goro Farolas i Tirso de Tudela), en Cosmópolis (on publicà «Sobre bolchevismo en España»), Estampa, Frente Libertario, Grecia, La Ilustración Ibérica, Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, Pueblo Libre i Umbral, entre d'altres. Fou el traductor de l'escriptor portuguès Júlio Dantas Lagos i l'autor de jotes per al cantant navarrès Raimundo Lanas. Va escriure d'obres de dramatúrgia –més d'una trentena, estrenades a Barcelona, Madrid, París, Buenos Aires i Mèxic–, de llibrets per a sarsueles, de reportatges, d'assaigs, de novel·les i de poesia, com ara Abril (1912), Lluvia de luz (1912), Belmonte, el torero trágico (1914), Yo, asesino (1915), La maja del rastro (1917), Noche de Lobos (1917), Foch. Su vida, sus ideas, sus obras y su triunfo (1918), La Revolución rusa. Sus hechos y sus hombres (1918), La travesía del desierto y otros poemas (1920), Vengadoras (1921), Siete viajes por Europa (1924), Madame Butterfly. Drama en tres actos (1926, amb Víctor Gabirondo), Noche de guerra (1928, amb Joaquín F. Roa i Millán), La guitarra de Fígaro. Comedia lírica en seis cuadros (1933, amb Joaquín F. Roa i música de Pablo Sorozábal), Guerra de autores (1935, memòries sobre los tres anys que exercí de secretari del Consell d'Administració de la Societat General d'Autors d'Espanya), El pueblo por Azaña. Del Ateneo ¡hasta el gato! (1935), Teruel (1938), Teatro contemporaneo español (1947), El cautivo de Argel. Novela corta inédita (1949), Fiesta en España (1949), etc. Ezequiel Endériz Olaverri va morir el 8 de novembre de 1951 a la Clínica «La Montagne» de Courbevoie (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Ezequiel Endériz Olaverri (1889-1951)

***

Notícia orgànica de Julien Lasgoute apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 d'abril de 1924

- Julien Lasgoute: El 8 de novembre de 1960 mor a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Laurent Julien Lasgoute. Havia nascut el 27 de juny de 1893 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Era fill de Pascal Lasgoute, conreador, i de Magdeleine Marie Aigon. Es guanyava la vida treballant d'obrer agrícola a Aimargues. A principis de la dècada dels deu formà part del grup anarquista d'Aimargues. El 28 de novembre de 1913 començà el seu servei militar, li agafà la Gran Guerra i va ser enviat al front. El 18 de novembre de 1914 va ser ferit de bala a la mà dreta a Trois Reis, a prop d'Ieper (Flandes Occidental, Flandes). El 24 de març de 1917, quan estava mobilitzat en el 55 Regiment d'Artilleria de Campanya d'Aurenja (Provença, Occitània), es casà a Aimargues amb Thérèse Henriette Soulier. Després passà per diversos regiment d'artilleria fins el final de la contesa i el 5 de novembre de 1919 va ser desmobilitzat. En aquesta època vivia a la Grand Rue d'Aimargues. En els anys vint fou membre del grup anarquista de la seva població, format per una quarantena de membres. Entre 1924 i 1927 va fer costat econòmic de Le Libertaire. En 1924 acollí al seu domicili els anarquistes Germaine Berton i Jules Chazanoff (Jules Chazoff) durant una gira de conferències per la regió. En 1926 era secretari del grup anarquista d'Aimargues. Julien Lasgoute va morir el 8 de novembre de 1960 Aimargues (Llenguadoc, Occitània).

***

Portada del llibre d'Anna Mahé

- Anna Mahé: El 8 de novembre de 1960 mor a Clichy (Illa de França, França) la militant anarquista individualista i propagadora de l'amor lliure Anna-Rose Marie Mahé. Havia nascut el 31 de juliol de 1882 a Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França). Sos pares es deien Pierre Marie Armand Mahé, sabater, i Eulalie Flavie Eugénie Brosseau. D'antuvi mestra d'escola –sembla que es titulà a l'Escola Normal de Nantes (Bretaya)–, va esdevenir més tard, com sa germana Armandine Mahé, la companya de l'anarquista individualista Albert Joseph (Albert Libertad) amb qui participarà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars, 1902). El 6 d'agost de 1903 es casà a Nantes amb Marie Augustin Fauvelais. Va ser partidària de l'amor lliure, i va escriure els seus articles en la premsa llibertària (L'Anarchie, La Cravache, Germinal, Le Libertaire, L'Ordre, Terre et Liberté, etc.) en «ortografia simplificada», rebutjant totalment l'escriptura acadèmica. Entre 1906 i 1907 s'ocupà, amb Pierre Brunia, d'organitzar les vacances populars d'estiu del grup «Les Amis Libres» a Chatelaillon (Poitou-Charentes, França). L'estiu de 1908, arran d'una baralla a la seu de les «Causeries Populaires» entre un tal Bernard i Albert Libertad, trencà amb aquest últim i intentà, amb Henri Martin (Japonet), recuperar el material d'impremta que es trobava al local. Alguns mesos més tard, ben igual que Henri Martin, va fer saber a través de la premsa llibertària que ja no tenia cap lligam amb el periòdic L'Anarchie. En 1908 publicà el fullet L'hérédité et l'éducation (1908), en ortografia simplificada, que va ser traduït al castellà per A. Cruz  i editat a París en 1911 sota el títol La herencia y la educación. També en 1908 publicà l'obra de teatre Vers la vie. En 1909 participà, amb Jean Goldschild (Goldsky), Charles Malato i Eugène Peronnet, en el nou òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés, fundat per René Dolié, Georges Durupt i Pierre Ruff. En 1910 treballà com a comptable a l'impremta comunista «L'Espérance» i fou membre del consell de redacció de Le Libertaire. En aquesta època era companya de l'anarquista André Jules Marie de Bläsus (André De Blasiis), amb qui vivia al número 32 el carrer de Freny d'Asnières (Illa de França, França). L'octubre de 1910, a resultes del seu article antimilitarista «Conseils d'une mère à son fils» publicat el 2 d'octubre en Le Libertaire, va ser empresonada; jutjada el 24 de febrer de 1911 per l'Audiència del Sena, juntament amb Georges Dulac, gerent del periòdic, va ser absolta. Arran del cas de la «Banda Bonnot», com a conseqüència d'una denúncia, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar documents de Léon Lacombe i una màquina d'escriure robada, i per aquest fet André De Blasiis va ser condemnat a sis mesos de presó per robatori. Cap el 1916 es casà al País Basc amb Pierre Miremont (Georges) i en 1917 un dels correus enviats per son cunyat Henri Martin va ser interceptat per la censura, fet pel qual s'engegà una investigació especial per part del comissari de policia de Baiona (Lapurdi, País Basc) que no tingué cap resultat. En 1922 va ser esborrada del «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena. Posteriorment visqué amb sa germana Armandine a Colombes (Illa de França, França). Anna Mahé va morir el 8 de novembre de 1960 a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França) i va ser enterrada al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Notícia sobre la detenció de Roger Combet-Farnoux apareguda en el periòdic parisenc Le Figaro del 28 de maig de 1932

- Roger Combet-Farnoux: El 8 de novembre de 1971 mor a l'Escala (Provença, Occitània) l'anarquista partidari de l'expropiació individual Roger Eugène Charles Combet-Farnoux. Havia nascut el 22 de juny de 1901 a Renneville (Normandia, França). Sos pares es deien Simon Eugène Combet-Farnoux, cotxer, i Marie Marthe Bénard, cuinera, i vivien a París (França) –nasqué a Renneville perquè era el domicili d'una germana de la mare. Durant la infància visqué al carrer d'Astorg. Entre l'abril de 1921 i el gener de 1923 va fer el servei militar en una unitat d'artilleria i en aquesta època vivia amb sos pares al número 189 del carrer de l'Université. Posteriorment es guanyà la vida fent de torner electricista i vivia al número 93 del bulevard de Grenelle de París. En 1924 era el secretari del grup anarquista del XV Districte de París. A començaments dels anys trenta deixà la seva documentació a l'anarquista individualista que realitzava expropiacions per a finançar el moviment llibertari Georges Salanson i amb aquesta es va fer contractar com a jardiner al domicili del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de França, França) a qui desvalisà el 23 de maig de 1932 la caixa forta (213.000 francs). Per aquest fet l'autèntic Roger Combet-Farnoux va ser detingut el 26 de maig de 1932 i en el seu interrogatori argüí que havia perdut els seus papers feia una desena d'anys. El 8 d'abril de 1933 es casà al XV Districte de París amb la magatzemera Madeleine Mariette Hélène Charrier i en aquesta època vivia al número 107 del carrer Javel. A finals de 1934 estava detingut a Draguinhan (Provença, Occitània) arran del seu arrest a Sant Tropetz (Provença, Occitània) per fabricació de moneda falsa, cas en el qual, segons la policia, també Salanson es trobava implicat. Roger Combet-Farnoux va morir el 8 de novembre de 1971 a l'Escala (Provença, Occitània).

***

Notícia del judici de Francisco Carmona Pineda apareguda en el diari madrileny El Siglo Futuro del 14 d'agost de 1934

- Francisco Carmona Pineda: El 8 de novembre de 1992 mor a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Luis Carmona Pineda. Havia nascut el 25 d'agost de 1912 a Posadas (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel Carmona, jornaler, i Natividad Pineda. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Andalusia. Va fer el servei militar en el Regiment d'Infanteria Núm. 17 i va ser destinat a la presó provincial de Màlaga. El 19 de juliol de 1934, quan feia la guàrdia, ajudà un grup de companys anarquistes (José Pareja Rodríguez, Enrique Toledano Díaz, José Siliceo Victorio, Cipriano Domínguez Marceliano i Antoni Rovira) a fugir, sumant-s'hi a l'escapada i desertant. Dos dies després, va ser detingut juntament amb José Pareja Rodríguez a casa de l'anarquista Francisco Forte Dorador al barri del Perchel de Màlaga. El 14 d'agost de 1934 va ser jutjat en consell de guerra a la caserna de la Trinidad de Màlaga, amb grans mesures de seguretat, i condemnat a 15 anys de presó major pels delictes de «connivència i confabulació amb els presos evadits» i de deserció i a dos anys de recàrrec en el servei militar. El juliol de 1936 fou un dels que van obrir les portes de les presons de Màlaga (Andalusia, Espanya). Lluità contra el feixisme enquadrant en la Secció d'Informació de la «Columna de Ferro». Amb el triomf franquista s'exilià a França i s'integrà en els grups d'acció guerrillers que s'internaven a la Península. Va ser ferit en diverses ocasions. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena de presó. Purgà 11 anys de treballs forçats a l'obra del «Valle de los Caídos». Un cop lliure, s'establí a Astúries i treballà en la construcció a Gijón, alhora que militava en la CNT anomenada «ortodoxa». Després de la mort del dictador Francisco Franco col·laborà en la premsa llibertària (Acción Libertaria, Vida Obrera, etc.), especialment amb poesies. En 1985 publicà, amb Jesús Labayos Álvarez, el llibre de poemes ¡Si cansancio en el alma!. Francisco Carmona Pineda va morir el 8 de novembre de 1992 a l'Hospital de Cabueñes de Gijón (Astúries, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Ceares d'aquesta ciutat.

***

Els germans Aracama Zabaleta. D'esquerra a dreta: Federico, Celestino i Hilario

- Federico Aracama Zabaleta: El 8 de novembre de 1999 mor a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Federico Aracama Zabaleta. Havia nascut el 18 de juliol de 1904 a Zalduondo (Àlaba, País Basc). Sos pares, pagesos, es deien Ignacio Aracama i Asunción Zabaleta. Llaurador de professió, era membre d'una família nombrosa de sis germans, molts dels quals també foren militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1931 va ser nomenat regidor de Zalduondo. El 8 d'agost de 1936, com sos germans Hilario i Celestino, aconseguí fugir del seu poble natal quan els requetès i els falangistes, dirigits pel capellà local, vingueren a detenir-lo; sos altres germans José Ángel i Marcos van ser detinguts i sos pares i sa companya Nieves van ser maltractats. A través de la serra d'Urbia arribà a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on s'enrolà en les milícies i lluità al front de Guipúscoa. S'integrà, amb son germà Hilario, a Bilbao (Biscaia, País Basc), en el Batalló «Sacco i  Vanzetti», on obtingué el grau de tinent, participant en els combats al front Nord, especialment a la zona Legutio-Cestafe-Ubide, on son germà Hilario va ser ferit, i a la zona de Guernica (Biscaia, País Basc), durant la primavera de 1937, on ell va ser ferit a Ajuria (Biscaia, País Basc) i evacuat a Sondica (Biscaia, País Basc) i posteriorment a les poblacions asturianes de Santander i Gijón. Quan la caiguda del front Nord, el 24 d'octubre de 1937 va caure presoner arran d'una temptativa d'evacuació marítima a bord del vaixell carboner Montseny. Després d'una llarga odissea per camps de concentració i presons (Ferrol, la Corunya, Muros de Amido, Santoña, Bilbao i Vitòria), l'agost de 1939 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que va ser commutada l'endemà per la de 20 anys de presó, reduïda el desembre de 1939 a la de sis anys. Cap el 1942 aconseguí la llibertat i retornà a Zalduondo, on patí les represàlies, vexacions i maltractaments habituals destinats als antifranquistes. Posteriorment es traslladà a Burgos (Castella, Espanya), on fou vocal de la junta directiva del «Círculo de la Amistad». Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977, participà en la reconstrucció de la CNT de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya). En 1995 publicà el llibret Memorias de un campesino alavés de su pueblo en la guerra y en las cárceles. Federico Aracama Zabaleta va morir el 8 de novembre de 1999 a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) i va ser incinerat a Vitòria (Àlaba, País Basc).

***

Marianne Enckell i Marie-Chistine Mikhaïlo, en cadira de rodes (agost 2002)

- Marie-Christine Mikhaïlo: El 8 de novembre de 2004 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) la bibliotecària, arxivera i documentalista anarquista Marie-Christine Sôederhjelm, més coneguda com Marie-Christine Mikhaïlo –llinatge de son segon marit. Havia nascut l'11 d'octubre de 1916 a Helsingfors, dins del Gran Ducat –pertanyent a Rússia i que un any més tard, durant la Revolució russa, esdevindrà Finlàndia. Filla d'una família de la burgesia benestant finesa –son pare era un afamat jurista–, va passar la seva adolescència al casal familiar de l'avinguda de Beaumont de Lausana (Suïssa). Va tornar a Finlàndia per casar-se amb un jove diplomàtic, Ralph Enckell, fill del ministre d'Afers Exteriors, de qui tindrà cinc infants, quatre nins i una nina. Quan esclatà la II Guerra Mundial tota la família es traslladà a l'ambaixada finesa d'Estocolm i en 1946 s'instal·la a París. En aquesta ciutat, Mikhaïlo coneixerà una exdeportada d'un camp de concentració nazi que la introduirà en el pensament social i prendrà consciència política. En 1948, divorciada, va tornar a Lausana, on va regentar durant els anys 70 una pensió per a estudiants instal·lada al casal de Beaumont. En 1954 va descobrir l'anarquisme gràcies a l'amistat amb l'italià Pietro Ferrua, aleshores objector de consciència refugiat a Suïssa. En 1957 aquest últim va fundar a Ginebra el Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) i quan Ferrua és expulsat de Suïssa cap al Brasil, el gener de 1963, arran d'un atemptat contra l'ambaixada espanyola a Ginebra com a protesta del règim franquista, serà Mikhaïlo, ajudat per sa filla Marianne Enckell, la que prendrà la direcció del CIRA, assegurant-ne la continuïtat i el desenvolupament, i convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme més importants del món. Entretant, es tornarà a casar amb el refugiat llibertari búlgar i professor de matemàtiques que fugí de la repressió comunista Stoyadin Mikhaïlov. El març de 1990 el CIRA deixarà Ginebra i s'instal·larà al casal de l'avinguda de Beaumont de Lausana. Dotada d'una gran cultura i coneixedora de nombroses llengües, també va militar en Amnistia Internacional. El 3 d'octubre de 1995, Bertil Galland li va realitzar una entrevista que després seria editada en vídeo per Films Plans-Fixes aquell mateix any sota el títol Marie-Christine Mikhaïlo. De la haute bourgeoisie scandinave à l'anarchisme.

Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004)

***

José Pacios Franco (2002)

- José Pacios Franco: El 8 de novembre de 2008 mor a Ponferrada (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Pacios Franco. Havia nascut el 14 d'octubre de 1906 a Villaverde de la Abadía (Carracedelo, Lleó, Castella, Espanya). Sos pares es deien Pedro Pacios Trías, llaurador, i Vicenta Franco Rodríguez. No pogué anar a l'escola i quan tenia 16 anys son pare l'envià a Dehesas (Ponferrada, Lleó, Castella, Espanya) per a aprendre l'ofici de forjador de ferro. Quan treballava en el ferrocarril la Corunya-Santiago, un enginyer del Bierzo el cridà per fer feina en un taller metal·lúrgic de la Corunya (la Corunya, Galícia). En aquesta ciutat s'afilià al Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual era tresorer en 1936. També era membre de l'Ateneu Llibertari «Nueva Era» de la Corunya. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, que triomfà on vivia, feia poc que s'havia casat i ja tenia un fill. D'antuvi aconseguí passar desapercebut, però va ser militaritzat en la seva empresa que es reciclà en fàbrica de fusells per a l'exèrcit franquista. El 24 de juliol de 1938, quan intentava embarcar de manera clandestina per passar-se a zona lleial en la motora pesquera Tres Hermanos, amb el suport de membres del sindicat de pescadors confederal «El Despertar Marítimo», va ser detingut. Jutjat, fou condemnat en consell de guerra a cadena perpètua acusat de rebel·lió. Un cop aconseguí la llibertat condicional quatre anys després, formà part del primer comitè clandestí de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT, que se creà a finals de 1942 a la Corunya. En aquesta ciutat regentà un petit negoci d'exportació de fruita. A començaments de 1945 assistí al II Ple de la CRG que se celebrà a la Corunya. En aquests anys mantingué relacions amb el galleguista Ramón Piñeiro López. En 1947 fou detingut; jutjat l'1 de juny de 1948 a Vigo (Pontevedra, Galícia), fou condemnat a cinc anys de presó. Després de tres anys de presó, on s'encarregà de la cuina, fou alliberat. Vidu, a començaments de 1951 decidí emigrar a Amèrica. A l'Uruguai romangué més de quaranta anys, treballant d'antuvi en una fàbrica i, quan aquesta va fer fallida, en el camp. En aquest país americà es casà de bell nou. En 1994, ja jubilat i novament vidu, retornà a la Península i s'instal·là a Ponferrada. El 23 de setembre de 2000 participà en l'acte «La deuda histórica de la Democracia: República i guerrilla» que se celebrà a la Casa de Cultura de Ponferrada. En 2002 publicà el llibre de memòries Experiencias. 95 años en la vida de un berciano. Centenari, amb tres fills de la seva primera companya (José, María Teresa i Fina), nou néts i quatre besnéts, José Pacios Franco va morir el 8 de novembre de 2008 a la Residència Mixta de Majors de Flores del Sil de Ponferrada (Lleó, Castella, Espanya), on residia des de feia uns anys, i va ser enterrat al seu poble natal.

José Pacios Franco (1906-2008)