|
---
Anarcoefemèrides del 9 de febrer Esdeveniments
Portada del primer número de La Federación Igualadina - Surt La Federación
Igualadina:
El 9 de febrer
de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número
del periòdic setmanal
anarcocol·lectivista La
Federación
Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada.
Eco del proletariado.
Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i
col·lectivisme». Sorgida
arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada,
era el
portaveu de les seccions sindicades en la Federació de
Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció
estava format per Bonaventura
Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau
Font Poch,
Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà
Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra
Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer
de Santa Caterina
d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i
més tard al carrer
de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb
pseudònims,
però sí les cartes (Abayá, Maria
Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili,
Magí
Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.).
Publicava moltes circulars i
comunicats oficials de les respectives seccions o unions,
així com notícies
sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams
d'ofici, etc.) i
conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen
Socialista de Reus
(1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es
distribuïen arreu la Península. Publicà
per lliuraments el fullet A los
jóvenes,
de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números,
l'últim el 17 de juliol de 1885 i
deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de
l'epidèmia de còlera
d'aquell any. ***
Capçalera del primer
número de Le Bandit
du Nord - Surt Le Bandit du Nord: El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer. ***
Portada
del primer número d'Alba
Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt Alba Roja: El 9 de febrer de 1948 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Alba Roja. Publicación mensual. Difusión de ideas sociales. Aquesta publicació del moviment llibertari espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts Llibertàries, tingué com a editor Marío Díez Sánchez, com a director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a la Península i a Mèxic. ***
Cartell de l'acte - Congrés sobre «Programa Anarquista»: Entre
el 9 i el 10 de febrer de 1985 se celebra a la seu dels Gruppi Anarchici Riuniti
(GAR, Grups Anarquistes Reunits) de Carrara (Toscana, Itàlia) el Congrés
Nacional «Rilettura del programma anarchico come strumento di lotta quotidiana»
(Relectura del Programa Anarquista com a instrument de lluita quotidiana),
organitzat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). El «Programa Anarquista»
va ser un text programàtic anarcocomunista revolucionari de la Unió Anarquista
Italiana (UAI) de caire sintetista (anarquisme sense adjectius),
elaborat en 1919 per Errico Malatesta.
Naixements
Foto policíaca d'Alexandre Rigolet (ca. 1894) - Alexandre Rigolet: El 9 de febrer de 1853 neix a Contres (Centre, França) l'anarquista Alexandre Rigolet. Sos pares es deien Jean Étienne Rigolet, jornaler, i Catherine Huichet. Es guanyà la vida de diferents maneres (teuler, terrelloner, pouater, etc.). En 1872 treballava d'obrer teuler a Chitenay (Centre, França) i va fer el servei militar en 1873 a Blois (Centre, França) en el Servei Auxiliar a causa d'una curvatura exagerada del tòrax. El 21 de juny de 1878 va ser condemnat a tres mesos de presó per «robatori». L'1 de juliol de 1879 passà a la reserva. S'establí a Rochy-Condé (Picardia, França) i posteriorment a París (França), domiciliat al número 94 del Faubourg Saint-Antoine. El 8 de febrer de 1890 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó per «robatori». El 23 d'octubre de 1892, amb una quarantena de companys, boicotejà un míting boulangista celebrat a la Sala Favié de París. El 30 d'abril de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París ressenyà la seva adreça al número 48 del carrer Lacépède, verificada el desembre de 1893. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la policia. En aquesta època estava molt lligat a l'anarquista Ernest Pichon. El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili i aquest escorcollat, trobant-se correspondència amb Auguste Vaillant, fullets anarquistes i exemplars dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte; portat a comissaria, va ser posat a disposició judicial i va ser inculpat d'«associació criminal». El seu nom figura en el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en el registre de desembre del 31 de desembre de 1896 figurava com a «anarquista perillós» i resident al número 34 del carrer Mouffetard. En 1901 també figurava en el registre de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca d'Alfred Widcoq (10 de març de 1894) - Alfred Widcoq: El
9 de febrer de 1862 neix a
Fressenneville (Picardia, França) l'anarquista Alfred
François Adolphe Widcoq.
Sos pares es deien Jean Baptiste Widcoq, jornaler, i Hyacinthe
Boulanger,
domèstica. Es guanyava la vida treballant de
mecànic. Amb son germà Fulgence
Widcoq, el desembre de 1887 era membre del Cercle Revolucionari de
Fouquières-Fressenneville.
El 27 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de la II
Brigada
d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París
(França) i vivia al
número 22 del carrer Duret, però a partir del 30
d'abril de 1893 visqué al
número 95 del carrer Ternes. A les eleccions legislatives
del 20 d'agost de
1893 es presentà com a «candidat
abstencionista» per a la I Circumscripció
d'Abbeville (Picardia, França), encara que vivia a
París. També el seu nom
figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26
de desembre de
1893 de la Prefectura de Policia de París. El 10 de
març de 1894 el seu
domicili del carrer Ternes, ben igual que el d'altres cinc anarquistes,
va ser
escorcollat i ell portat a comissaria, on aquell mateix dia va ser
fitxat en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon.
El seu dossier va ser enviat al jutge el 2 d'abril de 1894 i posat en
llibertat
cinc dies després. El seu nom es troba en el llistat de
recapitulació
d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i aleshores vivia al
número 55 del
carrer Arts de Levallois-Perret (Illa de França,
França). En 1921 treballava de
venedor ambulant a La Garenne-Colombes (Illa de França,
França). Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia sobre el processament de Charles Dardare apareguda en el diari parisenc Le Radical del 12 de juliol de 1891 - Charles Dardare:
El 9 de febrer de 1866 neix
a Pontoise (Illa de França, França) l'anarquista
Charles Auguste Victor. Sos
pares es deien François Louis Dardare, lampista, i Anne
Marie Michelle
Nédellec. Es guanyava va vida com a obrer cisellador i vivia
al número 17 del
carrer Albert Roussel del XVII Districte de París
(França). Després de
participar en la manifestació del Primer de Maig de 1891
entre Levallois-Perret
i Clichy, en la qual havia disparat la policia a la multitud, quan amb
els
companys anarquistes Henri Decamps i Louis
Léveillé desplegaven la bandera roja
que havien portar durant la concentració en una bodega al
número 79 del
bulevard National de Clichy (Illa de França,
França), un grup de policies i de
gendarmes entrà al comerç per a detenir-los i
s'engegà una violenta baralla i
un enfrontament a trets. Detinguts, van ser tots tres portats a
comissaria,
violentament apallissats i finalment tancats a la presó
parisenca de La
Roquette. El 28 d'agost de 1891 van ser jutjats davant
l'Audiència del Sena en
un procés molt mediàtic i va ser condemnat a tres
anys de presó per «cops
voluntaris i sagnants contra agents de la força
pública» –Descamps va se condemnat
a cinc de presó i Léveillé absolt. El
cas va ser molt comentat en la premsa
anarquista (Le Père Peinard,
La Révolte) i aquell
mateix any
Sébastien Faure va publicar un fullet sobre l'afer titulat L'Anarchie en Cour d'Assises. El
«Cas
Decamps-Dardare-Léveillé» fou
l'origen de l'ona d'atemptats anarquistes que es donaren lloc entre
1892 i
1894, quan es desencadenà per a protestar contra les
condemnes que patí François
Claudius Koënigstein (Ravachol),
pels
atemptats de l'11 i del 27 de març de 1892 contra els
domicilis del president
de l'Audiència Edmond Benoît i el seu substitut
l'advocat general Léon Bulot
que els havien condemnat. Després de purgar la pena a la
Presó Central de Poissy
(Illa de França, França), on Charles Dardare
treballà al taller de joieria
ensenyant els presos, el 28 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat.
Un cop
lliure s'instal·là amb son pare a
Neully-sur-Seine (França) on va fer feina en
el seu ofici de cisellador. Charles Dardare va morir el 5 de gener de
1915 al
seu domicili de Courbevoie (Illa de França,
França). ***
Alceste Marini - Alceste Marini: El 9 de febrer de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alceste Marini. Sos pares es deien Gaetano Marini i Fortunata Costa. Fuster de professió, durant molts d'anys portà una vida itinerant, viatjant arreu d'Itàlia, França i nord d'Àfrica. En 1889 va ser amonestat formalment per un jutge de Liorna per la seva manera de viure. En 1890 fou condemnat a tres mesos de presó per «contravenció de l'amonestació» i l'any següent patí altres tres mesos de reclusió per reincidència. Després residí en diverses poblacions (Marsella, Pistoia, Canes, Niça, Gènova i Florència), tenint problemes amb la justícia per vagabunderia i per manca de recursos. En 1892 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia) i el 25 de maig d'aquell any la Comissió Provincial de Confinament de Liorna el condemna a tres anys d'assignació domiciliària i fou deportat a la colònia penitenciària existent a l'arxipèlag de Tremiti. En 1895 aconseguí la llibertat, però sota vigilància especial. El 12 de juliol de 1899 va ser fitxat novament per la Prefectura de Policia de Liorna que el qualificà de «dedicat més a l'oci que al treball», de «pèssima fama pel seu caràcter prepotent» i de «propagandista de la teoria anarquista, capaç d'influir en els seus companys de Liorna, Pisa, Marsella i altres ciutats italianes i franceses». També l'informe policíac citava que a Florència (Toscana, Itàlia) va ser acusat d'agressió i d'«injúries al rei i la reina», però que finalment el procediment judicial contra ell no va ser admès. En 1904 el trobem a Tunísia, en 1906 es traslladà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) i en 1908 romania a Bona (actual Annaba, Algèria), sempre en contacte amb anarquistes i subversius. En 1911 va ser considerat per les autoritats «anarquista perillós» i en 1913 marxà cap a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on treballà de pintor i freqüentà els cercles revolucionaris. Cap el 1922 era de bell nou a Marsella, on freqüentà destacats anarquistes (Angelo Ancillotti, Giulio Bacconi, Ugo Boccardi, Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Vezio Del Nudo, Emilio Giammattei, Odaire Martelli, Alfeo Pietrini, Albino Zazzeri, etc.). En 1926 vivia a La Ciutat (Provença, Occitània), on s'integrà en el cercle anarquista al voltant de Paolo Schicchi i s'encarregà de la difusió del periòdic parisenc La Diana, del marsellès Il Pozzo dei Traditori i publicacions anarquistes sicilianes. En 1927 vivia a La Sanha (Provença, Occitània) i a altres ciutats provençals, en estret contacte amb destacats anarquistes, com ara Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Corrado Faiani, Emilio Giammattei, Adarco Giannini, Odaire Martelli i Marino Pucci. A finals d'aquest any rebé correspondència de Paolo Schicchi i va ser acusat d'haver enviat a l'anarquista Calogero Aronica Pontillo un sobre amb el primer número de La Diana i un retall del periòdic parisenc Il Becco Giallo, contenint un article injuriós contra Benito Mussolini. En 1928 retornà a Marsella i en 1929 visqué al barri d'Endoume d'aquesta ciutat. En 1937 va ser inscrit en el registre de subversius recercats de Liorna i en 1941 l'anarquista Lanciotto Persico explicà que des de feia uns anys havia estat admès en un llar d'ancians, però en 1942 les autoritats italianes deien que era a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de la condemna d'Édouard Forès apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Parisien de l'1 de juny de 1893 - Édouard
Forès: El 9 de febrer de 1870 neix a
La Maladrerie (Nontron, Dordonya, França) l'anarquista
Michel Forès, més
conegut com Richard Édouard
Forès.
Sos pares es deien Élie Forès, carreter, i Marie
Hortense Mage. El 4 de maig de
1890 va ser condemnat a vuit dies de presó per haver cridat
«Mort aux vaches!»
(Mort a la bòfia!) durant la manifestació del
Primer de Maig a París (França) i
encara patí una altra condemna per «ultratges als
agents». En 1891 sembla que
col·laborà en el periòdic parisenc L'Anti-Patriote.
Tipògraf de professió, va ser el gerent i
impressor de l'únic número del full Le Forçat, publicat el 4 de
juliol de
1891 a París i l'administrador del qual fou Albin Villeval
–algunes fonts
apunten a l'aparició d'un segon número. El juliol
de 1891, en tant que gerent
d'aquesta publicació, va ser condemnat per
l'Audiència del Sena a dos anys de
presó i 3.000 francs de multa per
«incitació a l'assassinat, al pillatge i a
l'incendi» i pocs dies després, el 30 de juliol de
1891, va ser condemnat pel X
Tribunal Correccional a 20 dies de presó per ajudar un
company en una mudança
clandestina i enfrontar-se a la policia. El 8 d'abril de 1892 va ser
detingut a
Damery (Xampanya-Ardenes, França) sota la sospita de ser un
dels responsables,
amb Anon i J. Michiels, del periòdic Le
Déchard, publicat en aquella població i
del qual sortiren dos números el
febrer i el març d'aquell any. Jutjat, va ser condemnat per
l'Audiència del
Sena a 15 mesos de presó per
«provocació de militars a desobediència
cap els
seus superiors». Internat com a pres de dret comú
a la presó de Clairvaux
(Xampanya-Ardenes, França), en una carta de mitjans de juny
dirigida al
president de la República francesa, demanava l'estatut de
pres polític. Posteriorment
exercí de tipògraf a Angulema (Poitou-Charentes,
França). Cridat en 1890 a
files per a fer el servei militar, es declarà
insubmís. Detingut el 8 d'abril
de 1893 a Damery per la gendarmeria d'Épernay
(Xampanya-Ardenes, França), el 31
de juny de 1893 va ser jutjat pel Consell de Guerra del VI Cos de
l'Exèrcit,
acantonat a Châlons-sur-Marne (actualment
Châlons-en-Champagne, Xampanya,
França) i condemnat a un any de presó. El juliol
de 1899 publicà el matrimoni a
Angulema amb la modista Jeanne Delbasty. Sembla que és el E.
Forès que, a
partir del 15 de juliol de 1901, fou un dels responsables del
periòdic
corporatiu parisenc Le Cri Typographique.
Desconeixem la data
i el lloc de la seva
defunció. ***
Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894) - Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica de Michele Acanfora escrita per Roberto D'Angiò publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 23 de març de 1901 - Michele
Acanfora: El 9 de febrer de 1876 neix a Caivano
(Campània, Itàlia) l'anarquista i sindicalista
Michel Acanfora, també conegut com Michel
Acanfora. Sos pares es deien Luigi Acanfora i Teresa Lamagna.
Es guanyava la vida
com a
forner. Quan tenia 20 anys s'adherí a l'anarquisme
antiorganitzador i es
declarà partidari de la «propaganda pel
fet», esdevenint, segons la policia,
l'«anarquista més perillós de
Nàpols ja sigui pel seu fanatisme ja sigui per la
seva condició desesperada». Per a aconseguir
ressò entre els treballadors,
participà en iniciatives de la secció local del
Partit Socialista d'Itàlia
(PSI), intentant demostrar que els socialistes obstaculitzaven la tasca
dels
anarquistes encaminada a provocar la revolta contra que el govern. A
començaments de 1897 fundà el grup anarquista
«Carlo Cafiero» (Francesco
Cacozza, Roberto D'Angiò, Francesco Del Giudice, Ciro
Petrucci, Tommaso
Schettino, etc.), que va difondre fulletons i periòdics i es
negà a col·laborar
amb els «legalistes» en la lluita contra
l'assignació de residència forçada. En
aquesta època va publicar el fullet Che
cosa è l'Anarchia i edità el
periòdic Avanti
Sempre!. Cap el juliol de 1897 va ser detingut i empresonat
dos dies durant
la vaga de més de dos-cents blanquers de l'adoberia a vapor
«Sepe» de Nàpols
que exigien l'acomiadament d'un cap de fàbrica. Els dies 5 i
16 d'octubre de
1897, gràcies al suport econòmic enviat des de
Buenos Aires (Argentina) per
Conforti, va publicar els dos únics números del
periòdic L'Affamato
(L'Afamagat). Sense domicili fixe, ja que la policia
amenaça els que li donen allotjament, intensificà
la seva activitat i va ser
denunciat per «instigació a l'odi entre classes
socials». Durant la primavera
de 1898 signà el manifest de protesta i de solidaritat
contra el processament
d'Errico Malatesta i la redacció del periòdic L'Agitazione, que esperaven judici.
Després publicà un opuscle
antimilitarista, atiant els soldats a la insubordinació. El
30 d'abril de 1898
va ser detingut preventivament abans del Primer de Maig i el 24 de maig
d'aquell
any, arran dels aldarulls desencadenats per l'augment dels preus del
pa, en els
quals van tenir una participació protagonista les dones, va
ser empresonat. El
18 de juny de 1898, davant un Tribunal Militar, afirmà que
no era un vulgar
criminal, sinó un anarquista i desafià els jutges
exigint la pena màxima; quan
escoltà la sentència, que el condemnava a dos
anys de presó i a 18 mesos de
vigilància, cridà «Visca la
revolució social! Visca l'anarquia!» i per aquests
crits va ser condemnat a tres anys més de presó.
Després de tres anys
empresonat, el juny de 1899 va ser amnistiat. Partidari aleshores de
l'organització, tornà a la militància
fundat la Lliga de Resistència dels
Forners, de la qual esdevingué secretari. Entre el 28 de
novembre i el 4 de
desembre de 1900 encapçalà la vaga de forners per
l'augment de les tarifes del
treball a preu fet, la retribució única per a
totes les fleques, el
reconeixement de la Lliga de Resistència dels Forners i la
disminució del
treball nocturn, que acabà satisfactòriament pels
obrers. Molt castigat per una
malaltia contreta a la presó de Pouzzoli
(Campània, Itàlia), Michele Acanfora,
amb només 25 anys, va morir el 18 de febrer de 1901 a
Nàpols (Campània,
Itàlia). ***
Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis - Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Sos pares es deien Jacques Victor Cauvin, obrer a la direcció d'Artilleria, i Corentine Duigou. Es guanyava la vida com a mestre mecànic. El 15 de juny de 1901 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya) amb Elia Quinquis. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya va morir el 14 de desembe de 1915 i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. El 16 de gener de 1917 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon amb Reine Marguerite Cann, vídua de Charles Tonquédec. Visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Le Point du Jour de Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya). ***
Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969) - Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Auguste-Charles-Marcel Bontemps. Sos pares es deien Prudent-Étienne Bontemps, paleta, i Dellys Leplat. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. El setembre de 1917 va ser incorporat en el 74 Regiment d'Infanteria i va ser ferit al front. El 9 de novembre de 1918 es casà al VII Districte de París amb Germaine Henriette Corbin. L'abril de 1919, va ser desmobilitzat. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme. És en aquesta època quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració en Ce qu'il faut dire –reprès per Louis Louvet–, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un «col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. El 28 d'abril de 1951 es casà al XVIII Districte de París amb Aline Marguerite Debontride. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929), Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'Hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS). ***
Notícia
de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de
juliol de 1934 - Louis Chedeau: El 9 de febrer de 1893 neix a Issoudun (Centre, França) l'artesà serraller anarquista Louis Camille Marius Chedeau. Sos pares es deien Louis Chedeau, representant comercial, i Rachel Marie Renouard. Quan tenia 16 anys començà a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins, conegué E. Armand a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per l'anarcoindividualisme. Quan la Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament abans d'aconseguir ser donat de baixa per al servei militar. El 4 de setembre de 1919 es casà a Issoudun amb Yvonne Armantine Perruchot. A partir de començament dels anys trenta milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en el pacifista i antifeixista «Comitè Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12 d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan passà per a la seva regió durant una gira propagandística. Molt lligat a l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el visità a l'hospital de Tours (Centre, França) quan aquest va estar internat. Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 a l'Hospital General d'Issoudun (Centre, França) a resultes de l'electrocució patida quan tocà amb una barra de ferro un transformador mentre treballava. ***
Joan
Bernis Medina - Joan Bernis Medina:
El 9 de febrer –el
6 de febrer segons el certificat de defunció–
de 1901
neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan
Bernis Medina. Era fill de Bartomeu Bernis i Maria Medina. Es
guanyava la
vida fent de mecànic en la reparació de
màquines d'escriure i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1930
envià un article per a ser publicat en Tierra
Libre, publicació que substituïa Tierra
y Libertad aleshores prohibit. En aquesta època
formava part de l'Ateneu
Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. El febrer de 1933
signà des de la
Presó Model de Barcelona un manifest contra la
repressió republicana cap el
moviment obrer. Quan la Revolució, fou membre del
Comitè Agrícola de la
col·lectivització de la barriada del Prat Vermell
de Barcelona. Sa companya fou
Encarnació Gallent Lara, que pertanyia a l'Ateneu
«Faros» i al quadre escènic
de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. Joan Bernis
Medina va
morir el 6 de febrer de 1959 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat
al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Son germà
Josep Bernis Medina
també fou militant llibertari. ***
Necrològica
de Josep Farré Sullà apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 9 de
gener de 1990 - Josep Farré Sullà: El 9 de febrer de 1904 neix a Salàs de Pallars (Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farré Sullà. Sos pares es deien Francesc Farré i Josepa Sullà. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 residia a Valls (Alt Camp, Catalunya), des d'on va fer una subscripció en favor dels presos polítics organitzada per La Revista Blanca. En 1939, amb el triomf franquista, va ser internat a diversos camps de concentració i presons. Posteriorment passà a França i milità en la Federació Local de Banhèras de Bigòrra, població en la qual vivia. Josep Farré Sullà va morir el 19 de desembre de 1989 a la llar d'ancians de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980 - Gabriel Albiol Balaciart:
El 9 de febrer de 1906 neix a
Vinaròs (Baix
Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista
Gabriel
Albiol Balaciart. Sos pares es deien
Manuel
Albiol Guzmán i Bàrbara Balaciart Martin. Actiu
militant del Sindicat de la
Pesca de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) en els anys
republicans, quan esclatà
la Revolució espanyola ocupà càrrecs
de responsabilitat en la col·lectivitat
pesquera de Vinaròs. Durant la guerra, i després
del tall de Llevant, formà
part dels grups guerrillers que propiciaven desembarcaments a la zona
dominada
pels feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, on milità en
la Federació Local de la CNT de Llemotges
(Llemosí, Occitània). Gabriel Albiol Balaciart
va morir el 19 d'agost de 1980 a Vinaròs (Baix Maestrat,
País Valencià), dos
dies després d'haver retornat per primer cop a la seva
població natal, i va ser enterrat en aquesta
població. ***
Necrològica
de Ramon Falgàs Miralles apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de juny de 1994 - Ramon Falgàs
Miralles:
El 9 de febrer de 1906 neix a
Vall-de-roures (Matarranya, Franja de
Ponent) –algunes
fonts citen a la Torre del Comte
(Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Ramon Falgàs Miralles. Sos pares es
deien Fidel
Falgàs i
Francesca Miralles. Ben aviat entrà a formar
part del moviment
anarquista i el desembre de 1933 intervingué en l'aixecament
revolucionari de
l'Ebre, fet pel qual va ser empresonat set mesos. En 1936
participà en l'alliberament
de Calaceit, Alcanyís i altres localitats de la zona, i
després s'integrà en la
«Columna Carod-Ferrer» fins a la
militarització de les milícies. Posteriorment
col·laborà en el procés
col·lectivitzador de Vall-de-roures fins la caiguda
d'Aragó. Passà a
Esplugues de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya) i, després de deixar sa companya
Remeis Dolors
Agut Carceller i un
fill d'un any a
Barcelona (Catalunya), retornà al front i
s'integrà en el Batalló de
Metralladores C de la unitat guerrillera
encapçalat per Agustín Remiro Manero. El 21 de
juliol de 1938 formà
part d'un dels tres grups, formats per 94 homes, enviats a realitzar
sabotatges a territori enemic a la zona de Sort (Pallars
Sobirà,
Catalunya); perdut amb altres companys a zona franquista, finalment
pogué passar a zona republicana. El febrer
de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser
reclòs als camps de
concentració d'Argelers, Barcarès i Rivesaltes, i
posteriorment en les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Aconseguí fugir
i es refugià a
Vendôme (Centre, França) juntament amb sos cunyats
Casimir i Manuel
Agut Carceller. Més tard
formà part de la Federació Local de Montpeller de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en 1951 es pogué reunir amb sa
família que no havia vist des de
la guerra civil. Ramon Falgàs Miralles va morir el 23
d'abril de 1994
al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Basilio Mingueza Mayor apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de setembre de 1970 - Basilio Mingueza Mayor:
El 9 de febrer de 1909 neix a Retortillo de Soria
(Sòria,
Castella,
Espanya)
l'anarcosindicalista Basilio Mingueza Mayor,
conegut com El Sastre.
Sos pares es deien Bernardo Mingueza i María
Mayor. D'infant
emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya).
Sastre de professió, durant els anys trenta
milità en el Sindicat del Vestir de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup
anarquista del barri de
Sant Andreu de Barcelona. El gener de 1937, amb son germà
Aniceto, metal·lúrgic
confederal, fou membre del grup anarquista
«Hispania», que havia demanat
l'ingrés en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
camps de concentració i
assignat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942
s'instal·là a
Marsella. Després de la II Guerra Mundial, amb sa companya
Rosa Frowd Picarin, amb qui
tingué dos infants, milità en la
Federació Local de Marsella de la CNT. Basilio
Mingueza Mayor va morir el 12 de maig –algunes fonts citen
erròniament l'11 de maig–
de 1970 a l'Hospital Nord de
Marsella
(Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies
després al cementiri civil de Le
Canet. ***
Notícia
de la detenció de Félix García
Muñoz i
altres companys apareguda en el diari valencià Las Provincias del
12 de desembre de 1934 - Félix García Muñoz: El 9 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1915 neix a Massarró (Murcia, Espanya) l'anarcosindicalista Félix García Muñoz. Sos pares es deien Félix García López, maquinista, i Catalina Muñoz Muñoz, i tingué dues germanes (Inés i Juana). Miner a les mines d'alums de Massarró, a començament de la dècada dels trenta fou el secretari de les Joventuts Llibertàries locals. El desembre de 1934 va ser detingut –juntament amb Saturno Navarro Vera (Lenin), tresorer de la CNT; José Ras Muñoz; i Alfonso Vélez Granado (El Picante), corresponsal de Solidaridad Obrera–, sota l'acusació d'haver posat una bomba al domicili del rector Soriano del poble. Durant la Revolució espanyola va ser designat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a organitzar i estructurar la col·lectivització del seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat durant nou mesos al camp de concentració d'Argelers; posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la construcció d'una pressa a la Savoia (Arpitània). Gràcies a la intervenció d'uns amics, pogué ser traslladat a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) per a treballar de minaire. Durant l'Ocupació alemanya conegué Marguerite María Moulière (Margarita), que esdevingué sa companya, i participà en la reconstrucció clandestina de la CNT. El 12 de febrer de 1943 va ser nomenat secretari del primer Comitè Comarcal de la CNT creat a la regió. En acabar la II Guerra Mundial, no suportant més, després de tres anys i mig, el treball a la mina, esdevingué paleta, ofici que exercí fins a la seva jubilació. Ocupà nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT en l'exili de La Grand Comba. Félix García Muñoz va morir el 24 de març de 1991 a l'Hospital Art et Loisirs de Nimes (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània)– i, seguint les seves últimes voluntats, va ser incinerat al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània) i les seves cendres dispersades al riu Roine per sa companya Margarita, sa filla Mónica i son nét Thierry. Félix García Muñoz (1915-1991) ***
Jaime Garrido Vila - Jaime Garrido Vila: El 9 de febrer de 1940 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix al barri d'A Bouciña de Santa Cristina de Lavadores (Vigo, Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Jaime Garrido Vila, també citat erròniament com Villa. Sos pares, sense estar casats, es deien Ramón Garrido González i Raquel Vila Carrera. Dissenyador industrial de professió, en 1957 s'afilià, gràcies a Víctor Francisco Cáceres, a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vigo i, poc després, a les Joventuts Llibertàries. En aquests anys treballà a les «Factories Vulcano» com a delineant. L'abril de 1960, amb Víctor Francisco Cáceres, Manuel Rodríguez González (Xaniño) i Augusto Docampo Soto (Tito), participà en una reunió a Vigo on es constituí un grup anarquista juvenil específic de caire unitari –hi participaren també marxistes–, el Front Juvenil Democràtic (FJD), del qual va ser nomenat secretari en substitució de Manuel Rodríguez. El maig de 1962 participà activament en una vaga solidària amb els miners asturians que tingué ressò en diferents fàbriques (Reyman, Barrera, Santo Domingo, Refrey, Álvarez, etc.); detingut el 4 d'agost d'aquest any, va ser jutjat (Causa 1.164/62) el 23 de novembre de 1962 pel Tribunal Militar Especial a Madrid, amb altres companys (Víctor Francisco Cáceres, Manuel Rodríguez González, Agustín Docampo Soto, Pedro Rodríguez, Luis Blanco García, Tomás Bueno Ordónez, Lucio Malpeces Calvo, Hilario Manzana Hernández, Epitafio González Criado i Joaquín Rodríguez Vay), per la seva pertinença a la CNT i a l'FJF («rebel·lió militar») i fou condemnat a nou anys de presó. Tancat d'antuvi a Bilbao, va ser traslladat a Burgos, on agafà la responsabilitat del Comitè Interior de la presó amb Enrique Marco Nadal i Víctor Francisco Cáceres. El febrer de 1964 es beneficià d'una reducció d'un quart de la pena i l'any següent va ser alliberat. El 25 de desembre de 1965 es casà a Santa Cristina de Lavadores amb Rosa Pérez Couda. Fins a la mort del dictador Francisco Franco mantingué la CNT de Vigo i establí contactes amb el moviment llibertari de l'exili, especialment amb el Comitè Nacional clandestí encapçalat per Cipriano Damiano. En 1972 va ser un dels fundadors de Comissions Obreres (CCOO) a O Porriño i s'infiltrà en l'Organització Sindical Espanyola (OSE; «Sindicat Vertical»), ocupant càrrecs sindicals a l'empresa CENSA d'O Porriño i dins l'àmbit provincial. El setembre d'aquest mateix any prengué part en una gran vaga de solidaritat amb els treballadors de la factoria Citroën a Vigo i per aquest fet va ser condemantpel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i purgà més de mig any de presó. Un cop lliure, abandonà Vigo i marxà a Àlaba, on treballà en una sucrera. En 1973 va ser novament empresonat. En 1974 retornà a Vigo i amb José Luis Quintas Figueroa encapçalà la reorganització de la CNT i ambdós formaren part del Comitè Regional de Galícia del sindicat anarcosindicalista. Patí un nou empresonament i participà en totes les activitats confederals fins als anys vuitanta.
Defuncions
Jean
Joie - Jean Joie: El 9 de febrer de 1911 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Joie, conegut com Noël. Havia nascut el 25 de desembre de 1858 a Melhan (Aquitània, Occitània). Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Joie i Marie Marque. Estava casat amb Marie Magdelaine Matignon, amb qui tingué un infant, François Joie. Cap el 1890 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), al número 45 de l'avinguda Belsunce. Durant tres mesos treballà per a la Companyia del Gas, feina de la qual va ser acomiadat per les seves idees anarquistes. Militant força actiu, tingué una gran influència entre els companys, freqüentà assíduament les reunions anarquistes i rebia correspondència i periòdics revolucionaris. Prengué part en l'organització de les gires de conferències de Sébastien Faure. En substitució de Léon Parsons, va ser gerent del número 6, del 30 de juny de 1895, del periòdic L'Oeuvre Sociale. Arts, sociologie, éthique de Marsella, últim editat. En 1901 la policia reportà que s'havia instal·lat a Bordeus. En aquesta població treballà com a empleat comercial. Jean Joie va morir el 9 de febrer de 1911 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Émile Masson - Émile Masson: El 9 de febrer de 1923 mor a París (França) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Désiré Masson (Emil ar Mason, en bretó) –va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Havia nascut el 28 de juliol de 1869 a Brest (Bretanya). Sos pares es deien Émile Pierre Marie Masson, segon mestre mecànic, i Marie Jeanne Désirée Carré. D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). El 26 d'agost de 1902 es casà a Dunkerque (Flandes del Sud) amb Élisabeth Mary Gilpin. Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus, A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. El seu últim domicili va ser al número 14 del carrer Leperdit de Pontivy (Bro-Gwened, Bretanya). Émile Masson va morir el 9 de febrer de 1923 al XII Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912), Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie des îles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921). ***
Necrològica
de Gustave Noverraz publicada en el periódic
ginebrí Le
Réveil Anarchiste del 20 de febrer de 1926 -
Gustave Noverraz:
El 9 de
febrer de 1926 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el
propagandista anarquista
i sindicalista revolucionari Gustave Robert Noverraz. Havia nascut el 8
de desembre de 1881 a Cully (Vaud, Suïssa). Sos pares es
deien
Benjamin Noverraz i Marthe Gotte. El setembre de 1901 es
diplomà en tipografia
a Lausana (Vaud, Suïssa). Entre 1904 i 1905
col·laborà en el periòdic
socialista La Sentinelle. En 1905 passà
un any a França, on es relacionà
amb el sindicalista internacionalista James Guillaume. De bell nou a
Cully en
1906 després de la mort de son pare,
col·laborà en el setmanari La Voix du
Peuple (1906-1914), òrgan de la
Federació d'Unions Obreres de la Suïssa
Romanda (FUOSR). El 15 de setembre de 1906 va fer la
conferència pública i
contradictòria «Le Syndicalisme» a la
Gran Sala del Casino de Vevey (Vaud, Suïssa),
organitzada pel Sindicat d'Obrers Fusters i Ebenistes de la
població. En 1907
era tipògraf a la Impremta Comunista de Pully (Vaud,
Suïssa), creada per a
estampar La Voix du Peuple, i secretari de la
Unió Obrera (UA) de
Lausana. El juny de 1907 parlà en una assemblea dels obrers
cigarrers en vaga
celebrada al Lion d'Or de Grandson (Vaud, Suïssa). El 30 de
juny de 1907, l'UA
de Lausana, en una carta del seu president, Henri Baud, i d'ell com a
secretari, protestà amicalment contra l'epítet de
«llibertari» que l'havia
aplicat Aguste Huggler, secretari de la Federació d'Obrers
del Metall; els dos
signataris argumentaren que la seva organització,
contràriament als
anarquistes, prenia part en les votacions –malgrat
l'argumentat, La Voix du
Peuple era una publicació absolutament
llibertària. Arran de la vaga general
de 1907 al cantó de Vaud, va ser detingut el 10 d'octubre
d'aquell any a la
Impremta de l'UO de Lausana i inculpat, juntament amb Alfred Amiguet,
que havia
estat detingut el dia abans, d'haver injuriat les autoritats en una
reunió no
autoritzada de l'UA de Vevey celebrada en aquesta població;
jutjat el 15 de novembre
de 1907, va ser condemnat pel Tribunal de Vevey a 20 dies de
reclusió per
«ultratge a l'autoritat», sense deduir-se els 37
dies de presó preventiva que
ja portava. El 15 de febrer de 1908 presidí una
conferència de la Federació
d'Obrers de la Fusta a Renens (Vaud, Suïssa) a
l'Hôtel du Mont-Blanc d'aquesta
població, on es tractà sobre
l'organització sindical i la jornada de vuit
hores, tot reivindicant la vaga general i el sabotatge. El
març de 1908
s'instal·là a Pully i aquest mateix mes
marxà, amb Henri Baud i Adhémar
Schwitzguébel fill, cap a Zuric (Zuric, Suïssa) per
entrevistar-se amb Fritz
Brupbacher per a un projecte de publicació comuna entre els
sindicats de la Suïssa
romanda i de la Suïssa alemanya; l'1 de maig de 1908 havia de
publicar-se Der
Syndicalist, però finalment el projecte no
reeixí. El 4 d'abril de 1908 es
casà a Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa) amb la modista anarquista Cécile-Henriette
Robert. El 30 d'abril de 1908 va fer una conferència, amb
Henri Baud i Giovanni
Devincenti, a la Casa del Poble de Lausana sota el títol
«Le Premier Mai et le
Syndicalisme», organitzada per l'UO. El 14 de maig de 1908,
amb Henri Baud i
Giovanni Devincenti, va fer la conferència «La
diminution des heures de
travail», organitzada per l'UO a la Casa del Poble de
Lausana. El 5 de juny de
1908 participà en un míting de paletes i manobres
a la Gran Sala de Tivoli de
Lausana, organitzada pels respectius sindicats. El 25 de juliol de 1908
va fer
la conferència pública i
contradictòria «Syndicalisme» als
jardins de la Casa
del Poble de Nyon (Vaud, Suïssa), organitzada per la
Comissió de Propaganda d'aquesta
institució –aquesta conferència va ser
repetida el 22 d'agost al mateix lloc.
El 13 de setembre de 1908 presidí el Congrés de
la FUOSR, celebrat a la Casa
del Poble de Nyon, on es reivindicà la
insurrecció davant una eventual
declaració de guerra. El 4 d'octubre de 1908 va fer amb
Giovanni Devincenti la
conferència, en francès i en italià,
«L'antimilitarisme et l'organisation
ouvrière», organitzada per l'UO de Monthey
(Valais, Suïssa). El 31 d'octubre de
1908 prengué la paraula en l'assemblea general d'obrers de
la fusta, sindicats
o no, celebrada a la Casa del Poble de Lausana. El 21 de novembre de
1908 va
fer la conferència pública i
contradictòria «Groupons-nous!» a
l'Auberge des
Alpes de Sion (Valais, Suïssa). El 28 de desembre de 1908
participà en una
lliure discussió sobre «L'action directe et
l'action parlamentaire», celebrada
a la Casa del Poble de Lausana, on assistí una cinquantena
de persones. En
1908, segons informes de la policia cantonal de Vaud, pertanyia al Grup
Comunista Anarquista de Lausana (Pierre-Louis Aspesi, Henri Baud,
Jules-Antoine
Fernekès, Joseph Karly, Théodore-Auguste Rochat,
Jean Wintsch, etc.). El 23 de gener
de 1909 va fer a l'Hôtel du Vignoble de Peseux
(Neuchâtel, Suïssa) la
conferència pública i contradictòria
«Les travailleurs modernes». El 20 de febrer
de 1909 prengué la paraula, amb Giovanni Devincenti, en un
gran míting celebrat
a la Gran Sala de la Casa del Poble de Lausana per protestar contra la
detenció
d'uns ebenistes de l'empresa Kopp en vaga. El 27 de febrer de 1909 va
fer la
conferència pública i contradictòria
«De l'esclavage antique à l'esclavage
moderne» a la Sala Armes-Réunies de La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). El 6
de març de 1909 va fer la conferència
pública i contradictòria «La situation
du
proletariat» al Chalet de la Promenade de
Neuchâtel. El 13 de març de 1909
dimití del càrrec de secretari de
redacció de La Voix du Peuple. El 20
de març de 1909 prengué la paraula en un
míting organitzat per l'UO a la Gran
Sala de l'Hôtel du Cerf de Vevey. L'octubre de 1909, amb
Giovanni Devincenti, Émile-François
Duvaud i Jean Wintsch, parlà en el míting de
protesta contra l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia. El 27 d'octubre de 1909 assistí
al Congrés de la FUOSR
celebrat a Bienne (Berna, Suïssa). Inscrit en les llistes
negres de la
patronal, abandonà Lausana i s'establí a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), on
reprengué la feina de tipògraf a la Impremta
Comunista. El juny de 1910 viatjà
a Itàlia. En aquests anys va ser fervent defensor del
neomaltusianisme. A
principis de 1911 va ser durament criticat i acusat de
«capitalista» per
determinats sectors per haver comprat 80 accions (4.000 francs) d'una
impremta
(Societat Ginebrina d'Edicions i Impressions) al barri de Plainpalais
de
Ginebra, esdevenint el seu administrador delegat. En 1914 era membre
del Grup
Anarquista de Llengua Francesa de Ginebra (Alfred Amiguet, Luigi
Bertoni, Antoine
Pierre Colin, Emilio Frassati, Georges Hoffman, Albert Lauradour,
Guillaume Métrailler,
Natale Prima, Gustave Rapp, Raymond Viale, Léon Vincent,
etc.). Entre 1916 i
1919 sa companya Cécile Robert fou administradora
responsable del mensual
anarcopacifista Les Tablettes, publicat per Claude
Le Maguet a Ginebra.
En aquesta època, segons algunes fonts, ja s'havia allunyat
del moviment
anarquista. El 12 de juliol de 1918 va ser detingut a Plainpalais sota
l'acusació d'haver imprès propaganda
revolucionària sobre la Revolució russa,
però per la seva malaltia, va ser portat directament a
l'hospital i després a
la presó de Saint-Antoine de Ginebra. Entre el 17 i el 30 de
juliol de 1918 va romandre
detingut com a editor i impressor de la revista Demain,
juntament amb el
director d'aquesta Henri Guilbeaux. En aquesta època
imprimia L'Indépendance
Helvétique i nombrosos fulls revolucionaris. En
1918 es va veure implicat
en el «Cas de les bombes de Zuric»
–l'estiu de 1915 Arcangelo Cavadini i Luigi
Bertoni s'entrevistaren amb els revolucionaris independentistes indis
Virendranath Chattopadhyaya (Chatto) i Abdul Hafiz
Mohamed Barakatullah
(Hafiz), membres del Comitè
d'Independència Indi amb seu a Berlín
(Alemanya) i amb relació amb el Ministeri d'Assumptes
Exteriors alemany, que
tenien una proposta de contraban d'explosius, armes i verí
des d'Alemanya cap a
Suïssa i Itàlia per a ser utilitzat en magnicidis i
en insurreccions armades
posteriors; aquesta operació va ser descoberta pel
Department of Criminal
Intelligence (DCI, Departament d'Intel·ligència
Criminal) britànic i durant la
primavera de 1918 aquest cas es va destapar i passà a
denominar-se «Cas de les
Bombes de Zuric»– i el 6 de setembre de 1918
detingut preventivament. Jutjat el
juny de 1919, ja amb la salut malmesa, va ser absolt com la majoria
dels
acusats i posat en llibertat després de 10 mesos detingut.
Responsable de la
Societat Tipogràfica de Ginebra, continuà la seva
implicació en les lluites
sindicals fins el seu final. Molt malalt, Gustave Noverraz va morir el
9 de
febrer de 1926 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat
dos dies després en
aquesta ciutat. ***
Necrològica
de Nicasio Domingo Gascón apareguda en el
periòdic saragossà La Voz de Aragón
del 10 de febrer de 1933 - Nicasio Domingo Gascón: El 9 de febrer de 1933 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat anarquista i anarcosindicalista Nicasio Domingo Gascón –erròniament el primer llinatge a vegades citat com Domínguez i el segon com Gascó. Havia nascut cap el 1860 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Martín Domingo i Mariana Gascón. Fuster de professió, es guanyava la vida fent cadires en bova i espardenyes i era membre de la Societat de Cadiraires. Fou amic del revolucionari cubà José Martí, quan aquest residí a Saragossa entre maig de 1873 i novembre de 1874. El desembre de 1893 va ser processat amb altres companys (Antonio Alberg, Manuel Beilou, Pascual Benabarre, Joaquín Ejarque, Nicolás Gutiérrez i Luis Martínez) per un delicte de «provocació a la rebel·lió per mitjà de la premsa i de la propaganda sediciosa anàrquica» per articles publicats en el periòdic saragossà El Rebelde. En 1895 fou responsable de correspondència dels periòdics anarquistes saragossans El Eco del Rebelde i El Invencible, tots dos publicats. El maig de 1897 va ser condemnat en consell de guerra a Osca (Saragossa, Aragó, Espanya) a dos anys de presó correccional per «propaganda de sedició a les forces que marxaven cap a Cuba»; un company seu, Pedro Ruiz Layunta, en va ser condemnat a sis mesos. L'octubre de 1901 participà, en representació de «La Autonomia», societat que presidia, en el II Congrés de Societats de Resistència de la Federació Regional de Treballadors d'Espanya (FRTE) que se celebrà a Madrid (Espanya). El 8 de setembre de 1901 va fer un míting amb Francisco Salas al Teatre Principal d'Osca. En 1903 participà en l'Excursió Nacional de Propaganda amb Teresa Claramunt Creus i Gregorio Jiménez Zapatero, que els acompanyà amb el seu ase. El 7 d'agost de 1904 participà en dos grans mítings a la Casa Lonja de Saragossa, un per preparar la vaga general per les vuit hores amb altres organitzacions, i altre, anarquista i prohibit per Governació, per a demanar la llibertat dels presos socials. Fou un dels organitzadors de les protestes que es realitzaren el gener de 1905 a Saragossa per l'encariment de les subsistències. També fou membre del Comitè Pro Escoles Racionalistes de Saragossa. El 21 de març de 1907 parlà, en nom de la Federació Local de Societats Obreres, en la «Festa del Racionalisme», que se celebrà al Teatre Pignatelli de Saragossa, organitzada pel Patronat d'Escoles Laiques de Saragossa que presidia. El 25 de juliol de 1909 va ser detingut amb altres companys (Lucas Castelar Cavero, Juan Domingo i Venancio Sarría) per «desordres» antimilitaristes en suport de la «Setmana Tràgica» de Barcelona i tancat. En 1910 fou un dels redactors del periòdic Cultura y Acción. El 2 d'agost de 1910 participà en un gran míting al Circ de Saragossa sobre la vaga que hi havia aleshores a Bilbao (Biscaia, País Basc); un míting semblant i per a la mateixa finalitat es repetí l'1 de setembre d'aquell any a la Plaça de Braus de Saragossa. Per aquests mítings, el novembre de 1910 va ser processat, amb Luis Fons, per «incitació a la vaga revolucionària» i Teresa Claramunt Creus per «injúries contra la Benemèrita». Fou un dels fundadors, el 19 de desembre de 1912, del Cercle Obrer d'Estudis Socials de Saragossa, societat que passà a presidir a partir de 1914. El 22 de gener de 1917 va ser detingut per la Guàrdia Civil durant la vaga general de Saragossa en solidaritat amb els obrers metal·lúrgics. El 16 de desembre de 1917 participà, amb Ángel Laborda, Antonia Maymón Giménez, Francisco Pérez i Antonio Roa, en un míting en favor de l'amnistia celebrat al Cercle Republicà-Socialista de Saragossa. El 12 de gener de 1920 va ser detingut a Saragossa amb altres 16 anarcosindicalistes. El 10 de novembre de 1920 va ser detingut a Saragossa amb Agustín Pallaruelo, per «coaccions», però dies després, 19 de novembre, va ser posat en llibertat perquè havia mort la seva companya a Calatorao (Saragossa, Aragó, Espanya). Formà part de la comissió del congrés anarquista de 1923, al costat de Maura Bajatierra Morán, Manuel Buenacasa Tomeo i Francisco Goñi. L'abril de 1924 entrà a formar part del Comitè Nacional de la CNT clandestina a Saragossa (Ángel Benito García, José Montuenga Galvano, Ángel Peribáñez Ranera, Fernando Ramos Sánchez, José Torregrosa i Salvador Valero Bercé), encapçalat pel secretari José Gracia Galán, que va caure el 2 de juny de 1924 i tots els seus membres van ser empresonats. Durant la dictadura de Primo de Rivera restà a Saragossa i en 1930 fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou amic de Anselmo Lorenzo Asperilla i de Ricardo Mella Cea, entre d'altres. Vidu de María Gálvez Porcal, tingué sis infants (Nicasio Joaquín, Antonio, Juan, Julia, Sara i Germinal Domingo Gálvez, tots militants anarquistes i anarcosindicalistes –Nicasio Joaquín, Antonio i Julia van ser assassinats pel feixisme. Nicasio Domingo Gascón va morir el 9 de febrer de 1933 al seu domicili de Saragossa (Aragó, Espanya) de broncopneumònia i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat. El fet que un dels fills s'anomeni com el pare pot fer que algunes dades biogràfiques se solapin. ***
Targeta
postal dibuixada per Denis Morer dedicada a Emmaneul Capmarty arran del
seu acomiadament de PTT - Emmanuel Capmarty:
El 9 de febrer de 1934
mor a Arcaishon (Aquitània, Occitània)
l'anarquista Emmanuel Maurice Capmarty –a
vegades el llinatge citat erròniament Capmarti.
Havia nascut l'11 d'abril de 1884 a Bordeus (Aquitània,
Occitània). Era fill
natural de la barretaire de senyores Anastasie Marguerite Capmarty, que
reconegué l'infant molt posteriorment, el 27 de setembre de
1901. Entre el 6
d'octubre de 1906 i el 25 de setembre de 1908 va fer el servei militar
en el 15
Regiment de Caçadors i posteriorment en el VIII
Batalló d'Enginyers. El 5 de
gener de 1909 entrà a fer feina com a empleat de correus,
destinat als serveis
ambulants postals de la Línia Ferroviària de
l'Est a París (França), però el 13
de maig de 1909 va ser acomiadat de la seva feina en Postes,
Télégraphs et
Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i
Telèfons) per vaguista. El 17 de gener de
1910 va ser reintegrat, però en situació de
disponibilitat. Vivia al número 11
del carrer Gérando del IX Districte de París. Fou
secretari del grup anarquista
(Bruon, Lefèvre, Leydet, Moreau, etc.) del XVIII Districte
de París (Secció
Saint-Ouen) de la Federació Comunista Anarquista (FCA), que
es reunia al número
135 el carrer Damrémont. Abans de la Gran Guerra,
participà activament amb
mítings en la campanya per la pau i contra la
«Llei dels tres anys», que
instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar
l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya.
Detingut a finals de juliol de
1913, el 20 d'agost d'aquell any va ser jutjat, arran d'unes
declaracions en
dos míting, pel X Tribunal Correccional per
«provocació a l'assassinat del cap
de l'Estat» i, malgrat la defensa de Pierre Laval, condemnat
a tres anys de
presó i a 2.000 francs de multa; acollí la
sentència al crit de «Visca
l'anarquia!». En el judici
d'apel·lació, celebrat l'1 de gener de 1914, la
pena
va ser reduïda a la d'un any de presó i a 100
francs de multa. Durant la Gran
Guerra va ser mobilitzat enquadrat en el 19 Regiment de
Caçador a Cavall, del
qual va ser caporal i va ser condecorat per accions de guerra. El 21
d'agost de
1917 es casà a Boulogne-Billancourt (Illa de
França, França) amb Claire Edmée
Jubeau. Entre 1919 i 1931 visqué a Boulogne-Billancourt i
entre 1931 i 1932 a Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França), moment en que
s'instal·là a Arcaishon. En aquests
anys col·laborà en el periòdic L'Avenir
d'Arcachon. Emmanuel Capmarty va morir el 9 de febrer de 1934
al seu domicili d'Arcaishon
(Aquitània, Occitània). ***
Lorenzo
Nannini
- Lorenzo Nannini: El 9 de febrer de 1935 mor a Pietranera (Bastia, Còrsega) l'anarquista Lorenzo Nannini. Havia nascut el 6 d'agost de 1866 a Cargedolo (Frassinoro, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Nannini i Marianna Marchetti. Es guanyava la vida fent de mosso de botiga i a la petita població on va néixer destacà com a anarquista, topant especialment amb les forces catòliques de la zona. En 1901 es traslladà a Còrsega, on desenvolupà diferents activitats. En 1914 retornà a Cargedolo i intentà realitzar tasques de propaganda anarquista entre els obrers i pagesos de la zona, sense obtenir grans resultats. Segons la policia, es va veure obligat a romandre en un hostal perquè fins i tot sa família el rebutjava per les idees anarquistes que professava. De bell nou a Còrsega, obrí un restaurant al port de Bastia. Entre 1924 i 1927 retornà al seu poble per curtes estades per qüestions de salut, però sempre retornant a Còrsega. En 1929 va escriure al cònsol italià a Còrsega una invectiva contra el règim feixista. Identificat per la policia com a distribuïdor de material i de propaganda antifeixista entre els italians de Còrsega, i cap a Itàlia, va fer servir el seu restaurant per convocar reunions antifeixistes de l'illa. Algunes d'aquestes reunions tenien com a finalitat recaptar fons per a la premsa i per al Socors Roig Internacional (SRI). Per mor d'aquestes activitats, en 1932 va ser inscrit en el butlletins de recerca i en els registres de fronteres com a anarquista a identificar i escorcollar. Lorenzo Nannini va morir el 9 de febrer de 1935 a Pietranera (Bastia, Còrsega). ***
Moment
de la col·locació de l'stolpersteine en
memòria de Juan Sánchez Martínez
(Terrassa, 22 de maig de 2022) - Juan Sánchez
Martínez: El 9 de febrer de
1942 mor a Hartheim (Alkoven, Alta Àustria,
Àustria) l'anarcosindicalista Juan
Sánchez Martínez. Havia nascut el 22 de desembre
de 1919 a Terque (Almeria,
Andalusia, Espanya). Era fill d'Agustín Sánchez i
de María Martínez, i tingué
una germana, María Sánchez Martínez.
En 1929 sa família emigrà a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya). Aprenent de fuster,
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Cridat a files al final de la guerra,
lluità contra
el feixisme als fronts. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on
va ser internat en un camp de concentració. El 20 d'abril de
1940 les
autoritats franquistes el declaren pròfug per no
presentar-se al reclutament.
Enviat al nord francès enquadrat en una Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) per a fer feina a la «Línia
Maginot», va ser capturat pels alemanys. Va
ser enviat, sota la matrícula 4.893, a l'Stalag XVII-C de
Döllersheim (Baixa
Àustria, Àustria) i el 9 de setembre de 1941 a
l'Stalag Wehrkreis XVIII de
Salzburg (Salzburg, Àustria); posteriorment, l'11 de
setembre de 1941, arribà,
sota la matrícula 5.106, al camp de concentració
de Mathausen (Alta Àustria,
Àustria). El 20 d'octubre de 1941 va ser transferit sota la
matrícula 14.043 a
Gussen. Juan Sánchez Martínez va ser assassinat
(«desinfectat») en una cambra
de gas el 9 de febrer de 1942 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta
Àustria,
Àustria), on havia estat traslladat cinc dies abans. El 22
de maig de 2022
l'Ajuntament de Terrassa instal·là una stolpersteine
davant del domicili
que ocupà en la seva memòria. ***
Adrián
del Valle Costa - Adrián del Valle Costa: El 9 de febrer de 1945 mor a l'Havana (Cuba) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor, Hindus Fakir). Havia nascut el 27 de juny de 1872 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney –d'aquí agafà el pseudònim–, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora «Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer «Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció –signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro– i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista «Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, La Última Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!, El Dependiente, Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País –s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns–, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida, òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en «La Novela Ideal» (Mi amigo Julio, Jubilosa, Camelanga, Arrayán, Aristócratas, Ambición, El príncipe que no quiso gobernar, Contrabando, Cero, Tiberianos, De maestro a guerrillero, La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Dependiente, El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia, La Ilustración Artística, Inquietudes, Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso, La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía, Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!, Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc. ***
Aladino
Benetti - Aladino Benetti:
El 9 de febrer de 1946 mor a Gènova (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Aladino Benetti. Havia nascut el 3 de novembre de
1894 a
Bagnolo San Vito (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien
Attilio Benetti i
Cesira Allegretti. La família emigrà al Brasil, a
l'Estat de São Paulo, però el
pare morí de febrer groga quan ell només tenia
dos anys. Amb sa mare i dos
germans retornà a Itàlia, on la
família visqué en condicions miserables. No
podent continuar amb els estudis primaris per qüestions
econòmiques, es posà a
fer feina de mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys
trobà feina de componedor
caixista en una impremta. Cap el 1911 entrà a treballar en
una fàbrica de
motors industrials i esdevingué torner. Un any
després perdé la feina i
s'enrolà de voluntari en la Marina. Embarcat en un vaixell
de guerra, participà
en la Guerra de Líbia i després en la Gran
Guerra. En acabar el conflicte
bèl·lic, retornà a la vida civil i
obrí un petit taller de mecànica, però
posteriorment decidí passar il·legalment a
França. Trobà feina en algunes
oficines mecàniques de la regió parisenca i
s'acostà al moviment anarquista. El
febrer de 1921 retornà a Itàlia i
s'establí a Gènova (Ligúria,
Itàlia).
Esdevingué revisor de l'empresa municipal d'autobusos i
freqüentà les reunions
anarquistes i començà a involucrar-se en les
lluites sindicals, fet pel qual va
ser acomiadat de la feina. Amb sa companya obrí un petit
«menjador obrer» a la
plaça Cavalletto, que esdevingué immediatament un
dels principals llocs de
reunió del moviment anarquista genovès. Quan els
escamots feixistes prengueren
els carrers, patí continus atacs (segrests, pallisses,
insults, oli de ricí,
intents d'incendiar el restaurant, etc.), fets que s'havien de sumar a
la
continua pressió (detencions, escorcolls, etc.) exercida per
la policia, i per
tot això hagué de deixar el restaurant. En 1925
trobà feina en l'Agència de
Transport Marítim «Marelli». Un informe
policíac de 1926 el considerava com un
dels «caps» de la Unió Anarquista
Italiana (UAI) de Gènova i sospitava que
estava relacionat amb el Comitè Pro-Víctimes
Polítiques de París. Per tot això,
el novembre de 1926 les autoritats feixistes el deportaren per dos anys
a
l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a
disposició del
Tribunal Especial, però va ser absolt per manca de proves.
Després d'acomplir
la pena, retornà a Gènova, on va ser
contínuament vigilat i de tant en tant
empresonat preventivament per diversos motius (visita d'alguna
personalitat
feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano,
etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet que
gairebé li va
impossibilitar la militància política, encara que
mantingué contactes
epistolars amb alguns companys. Entre el març de 1930 i el
setembre de 1933
mantingué correspondència amb Errico Malatesta i,
després de la seva mort, amb
la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de
contínua persecució,
tingué moltes dificultats de trobar un treball estable, ja
que les empreses que
el contractaven rebien regularment informes de la policia sobre la seva
«perillositat» i invariablement l'acomiadaven. Per
aquesta raó, decidí obrir
una petita botiga, però a començament de 1937 la
poca feina el va obligar a
tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de
1937 decidí
traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) amb sa
mare i sa germana. Encara que inscrit
en la llista de «persones perilloses que cal arrestar en
determinades
circumstàncies», la Prefectura de Milà
no aplicà aquesta regla estrictament i
finalment aquest fet li va permetre una vida normal. Després
de diversos
treballs, a començament de 1939 va ser contractat com a
torner en la «Società
Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto
San Giovanni, a
prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es
va descobrir que
patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba
milanès, el 10
de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo,
Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada
d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les
autoritats feixistes proposaren el seu internament «en
consideració a la seva
perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut,
enviat al camp de
concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia).
Setmanes després, davant la seva
constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri
de l'Interior decidí
traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia)
i, posteriorment,
als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna,
on va romandre fins
a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa
família a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945
participà amb son fill en la
batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou
un dels promotors
del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la
seva
secretaria en representació dels anarquistes.
També va ser nomenat inspector
confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals,
anant i venint per
la província de reunió en reunió. Fou
un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi,
de la constitució de la Federació Comunista
Llibertària (FCL) de Mòdena, que
tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i
de la qual va ser
nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa
que va ser difós
arreu la província l'agost de 1945. Els companys de
Gènova li van demanar que
es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En
arribar, reprengué la seva
militància, participant activament en la FCL de
Ligúria, encarregant-se de
promoure la publicació del periòdic d'aquesta
organització, L'Amico del Popolo,
que sortí el 3 de
març de 1946. Abans que es publiqués aquest,
però, Aladino Benetti va morir el
9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria,
Itàlia). La seva correspondència amb
Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la
Storia della
Resistenza e delle Società Contemporanea» de
Mòdena. ***
Alexandre
Mairet a Montana (1935) - Alexandre
Mairet: El 9 de febrer de 1947 mor a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) el professor,
pintor, gravador xilògraf i il·lustrador
llibertari Charles Alexandre Jean-Mairet,
conegut com Alexandre Mairet. Havia
nascut el 23 d'abril de 1880 a La Tour-de-Peilz (Vaud,
Suïssa). Sos pares es
deien Louis Auguste Jean-Mairet i Marie Louise Prélat. Va
ser criat fora de sa
família a Saint-Légier-La Chiésaz
(Vaud, Suïssa) amb pagesos modests i en 1885
es reuní amb sa mare a Ginebra (Ginebra, Suïssa),
on començà els seus estudis.
Entre 1896 i 1899 estudià a l'Escola de Belles Arts i d'Arts
Industrials de
Ginebra, on seguí els cursos de Barthélemy
Bodmer, Léon Gaud, Aldred Martin, Pierre
Pignolat i Edouard Ravel. En 1901 guanyà el primer premi en
el Concurs Calame,
va fer la seva primera exposició i treballà, fins
a 1907, al taller de
xilografia de Georges-Maurice Baud. Entre 1901 i 1946
participà en totes les
Exposicions Nacionals de Pintura i entre 1903 i 1907 va fer diverses
estades a
Arnex-sur-Orbe (Vaud, Suïssa) i a la muntanya Dent de Lys
(Friburg, Suïssa), on
compartí la dura vida dels pastors i realitzà
nombroses aquarel·les. En 1905
viatjà a Alemanya. Apassionat per l'obra de Lev Tolstoi, en
1905 li va escriure
una carta d'agraïment, carta que va a ser resposta per
l'escriptor rus i que
ell atresorava. En 1908 obtingué la Beca Lissignol, que va
ser continuada per
altres beques del mateix llegat i que li van permetre viatjar en
diferents
ocasions (1908, 1909 i 1910). Entre octubre i desembre de 1908
romangué a
Florència (Toscana, Itàlia). La primavera de 1909
la passà a Roma (Itàlia), on
treballà intensament, i aquest mateix any
obtingué el tercer premi del Concurs
Calame. El novembre de 1909 exposà, amb Alexandre Blanchet,
William Müller i
Albert Schmidt, al Museu Rath de Ginebra. En 1910 viatjà a
Itàlia i després a
Grècia, i entre maig i juny s'estigué a Egipte.
El juny de 1911 va ser nomenat
membre de la Société des Peintres, Sculteurs et
Architectes Suisses (SPSAS, Societat
de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos) durant
l'assemblea general
d'aquesta institució que se celebrà a Aarau
(Argòvia, Suïssa). Durant l'hivern
de 1911 donà el seu primer curs d'història de
l'art. En 1912 obtingué la Beca
Federal de Belles Arts i l'any següent participà en
l'Exposició Internacional
de Munic (Baviera, Alemanya). En 1913 publicà a Ginebra el
fullet À propos de Ferdinand Hodler,
en defensa
l'art monumental d'aquest pintor, de qui es considerava alumne, que
havia estat
atacat per William Ritter en un article sobre una exposició
celebrada a Munic.
Durant la Gran Guerra va participar en el cercle
antibel·licista animat per
Romain Rolland, aleshores exiliat a Ginebra, i en aquesta
època freqüentà
l'artista anarquista Frans Masereel, el sindicalista revolucionari
Henri
Guilbeaux i els anarcosindicalistes Jean Cariat, Lucien Tronchet i
Giovanni
Ruga. També freqüentà els cercles
antimilitaristes dels russos Paul Biroukov i Anatoli
Lounatcharski. El 7 de juny de 1915 es casà a Plainpalais
(Ginebra, Ginebra,
Suïssa) amb Maria Furtwengler. En 1916 fou un dels primers
col·laboradors de la
revista pacifista Le Carmel,
fundada
per Charles Baudouin, participant amb textos sobre art,
responsabilitzant-se de
les il·lustracions i dissenyant-ne la capçalera.
Entre 1918 i 1930 col·laborà
com a il·lustrador en el bimensual de Louis Bertoni Le Réveil Anarchiste,
publicació per a la qual realitzà 49 xilografies.
El maig de 1918 participà en l'homenatge que els artistes
ginebrins realitzaren
a Ferdinand Hodler acabat de morir. En 1919 va ser nomenat professor
d'història
de l'art de l'Escola de Belles Arts de Ginebra, càrrec que
ocupà fins a 1946.
També en 1919 col·laborà en La Nouvelle
Internationale. En 1921 va fer les il·lustracions
per al llibre de Charles-Ferdinand
Ramuz Jean-Luc persécuté,
sobre
dibuixos d'Edouard Vallet. Entre 1921 i 1922
col·laborà amb 36 xilografies en
el periòdic comunista L'Avant-Garde.
Fou
un dels fundadors en 1922 de l'Associació Sindical dels
Pintors, Escultors,
Dissenyadors i Artesans d'Art del cantó de Ginebra, de la
qual assumí el càrrec
de secretari. Aquest mateix any decorà un pavelló
a l'Edifici Electoral de
l'Exposició Nacional de Belles Arts. El 24 de juny de 1922
nasqué Suzanne,
l'únic infant que el matrimoni tingué. En 1923 el
«Club des Grimpeurs» li comanà
un gravat pels seus membres i l'any següent va ser nomenat
membre del comitè
central de l'SPSAS. En 1925 passà una temporada a
París (França), on pintà el
Sena i el Bois de Boulogne. En aquest any projectà
l'edició bimensual
d'estampes en fascicles (Le Burin, i
després Les Bois),
empresa, però, que
mai no es materialitzà. En 1926 organitzà una
exposició d'artistes suïssos
contemporanis a Torí (Piemont, Itàlia),
guanyà el primer premi en el Concurs
per a la Decoració del Temple de la Madeleine de Ginebra i
exposà al Saló de
Tardor de París. En 1927 s'encarregà de
l'exposició d'artistes italians contemporanis
que se celebrà al Museu Rath de Ginebra i parlà
en la seva inauguració. En 20
de novembre de 1927 inaugurà els vitralls que havia
realitzat al Temple de la
Madeleine, però els frescos que hi havia projectat mai no es
realitzaren. Entre
novembre de 1928 i 1941 va donar cursos a la Universitat Obrera de
Ginebra,
depenent de la Unió dels Sindicats del Cantó de
Ginebra. En 1929 il·lustrà el
llibre de Jean-Théodore Brutsch Le
visage
pensif i va ser nomenat membre del jurat del II
Saló Rhodanien de Ginebra.
Entre 1929 i 1933 fou president del Sindicat d'Artistes de Ginebra. En
1930
realitzà la nova capçalera de Le
Réveil
Anarchiste i il·lustrà Cimes
del
seu amic Charles Baudouin. En 1933 va ser nomenat membre d'honor de
l'Associació Sindical dels Artesans d'Art i el 17 de juliol
d'aquell any entrà
al Sanatori Popular Ginebrí a Montana (Valais,
Suïssa), on durant la seva
llarga convalescència pintà paisatges de la zona.
En 1934, malgrat la seva
crisi personal, realitzà una exposició individual
al Musée de l'Athénée de
Ginebra. Restablert, el maig de 1935 deixà Ginebra a causa
de les altes
temperatures i s'establí a La Comballaz (Ormont-Dessous,
Vaud, Suïssa), on
passà tots els estius següents pintant grans rams
de flors. En 1938, gràcies al
seu amic l'arquitecte Ernest Vaglio, se li va encarregar la
decoració de l'Edifici
Electoral de la «I Festa de Maig» i va ser nomenat
professor de xilografia de
l'Escola de Belles Arts, en substitució de
Pierre-Eugène Vibert. Per a la «II
Festa de Maig», celebrada l'any següent,
realitzà la decoració de la façana i
de la gran sala. En 1940 va ser nomenat membre de la
comissió del Gabinet d'Estampes
de l'Escola Politècnica Federal de Zuric (Zuric,
Suïssa) i l'any següent va fer
xerrades radiofòniques sobre art holandès a
Radio-Genève. En 1942 fou membre
fundador del grup de gravadors «Tailles et
Morsures» (Pierre Aubert, Marc
Gonthier, Marcel Pointet, Albert-Edgar Yersin, etc.) i entre aquest any
i 1945
fou president de la Secció Ginebrina de l'SPSAS. En 1944 va
ser nomenat membre
de la Comissió d'Art Antic del Museu d'Art i
d'Història de Ginebra i l'estiu
d'aquell any animà l'exposició
«Graveurs et illustrateurs du XV au XVIII
siècle» que se celebrà al Museu Rath de
Ginebra. En 1945 publicà el curs Histoire
de l'art per als seus alumnes
de l'Escola d'Arts i Oficis de Ginebra i passà una temporada
a Aeschi (Berna,
Suïssa). L'hivern de 1945 patí cataractes i l'any
següent en va ser operat
satisfactòriament. L'octubre de 1946 pintà les
seves últimes obres a La
Comballaz. A més de les obres citades, trobem articles i
dibuixos seus en
diferents publicacions, com ara L'Art
Suisse, Aujord'hui, Curieux, Le
Mondain, Pages d'Art, La Semaine, La
Suisse, Les Tablettes,
La Tribune d'Orient, etc. Alexandre
Mairet va morir del 9 de febrer de 1947 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). L'octubre
d'aquell any un número de Le Carmel
li dedicà un homenatge amb testimonis dels seus amics. En
1983 els realitzadors
Jacques Senger i Frank Pichard estrenaren el documental de la
Télévision Suisse
Romande Le drapeau noir d'Alexandre
Mairet, on es palesa la importància
política de la seva obra, i entre el 13
d'abril i el 19 de maig de 1984 es realitzà una
exposició antològica a la
Biblioteca Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa). ***
Francisco
Miranda Concha - Francisco Miranda Concha: El 9 de febrer de 1950 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Miranda Concha –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Sancho. Havia nascut el 16 de febrer de 1868 a Madrid (Espanya). Fou el fillastre d'Anselmo Lorenzo Asperilla –sa mare, Francisca Concha Gordo, després de enviudar de José Miranda, anarquista internacionalista, s'uní a Lorenzo. D'antuvi treballà com a moliner i després com a enquadernador. En 1902 presidí el Comitè Antimilitarista de Barcelona i l'octubre d'aquest mateix any intervingué en una gira de propaganda per Andalusia. El 15 de novembre de 1905 va ser jutjat en l'anomenat «Procés de les Bombes del Coll» –sobre unes bombes trobades a la muntanya del Coll de Barcelona– i fou absolt. Durant la Setmana Tràgica de Barcelona formà part del Comitè de Vaga i, amb Jaume Aragó i García, organitzà un grup a la Rambla que intentà assaltar la comissaria; per aquests fets, l'agost de 1909 hagué de fugir de la Península. Amb Eusebi Carbó Carbó, organitzà el Grup Anarquista Espanyol de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), estretament relacionat amb els exiliats peninsulars de París (França). En aquesta època fou buscat per la policia a Marsella (Provença, Occitània). Participà en la sessió secreta del I Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del 16 de setembre de 1911 i fou empresonat cinc dies després de la seva clausura; posteriorment assistí a diverses reunions amb la finalitat d'escampar la vaga revolucionària. En 1912 participà activament en les activitats del Centre Obrer d'Estudis Socials de Barcelona. En aquests anys treballava de mosso de magatzem. El 12 de juliol de 1913 dos textos seus (Diferencias entre el sentimiento y las ideas i Estrofas rojas) van ser llegits en un festival celebrat a l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. El 5 d'agost de 1913 va ser detingut, amb altres companys, a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) durant un míting de vaguistes. Entre 1913 i 1914, quan la CNT era il·legal, fou membre de la seva comissió clandestina a Catalunya. Com a representant la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, va assistir a l'Assemblea Nacional Unitària convocada per la Federació Nacional de l'Art Fabril, celebrada el 18 d'octubre de 1914 a Mataró. Després de la reconstrucció de la CNT, en 1915 va ser secretari ajudant del primer Comitè Nacional confederal i el maig d'aquell any assistí al Congrés Internacional de la Pau del Ferrol. Participà en els mítings pro amnistia de 1916 i 1917 i, en aquest últim any, va ser nomenat secretari de la Regional de Catalunya de la CNT fins que fou substituït per Ángel Pestaña Núñez. Signà, amb Salvador Seguí Rubinat i Ángel Pestaña Núñez, un manifest, publicat el 7 de maig de 1917 en Solidaridad Obrera, on es defensaven de l'acusació de gemanofília solapada i confessaven les seves majors simpaties pels aliats, encara que sense perdre el seu sentit crític, ja que l'imperialisme també inspirava els governs que lluitaven contra l'Imperi Alemany. Entre 1917 i 1918 fou secretari general de la CNT. En aquests anys, participà freqüentment en mítings i gires propagandístiques i fou força actiu en vagues, com ara la vaga general revolucionària d'agost de 1917, en la qual fou membre del Comitè de Vaga a Barcelona, i en la de La Canadenca de 1919. El gener de 1919 va fer un míting, amb Lola Ferrer Miralles, a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), i poc després fou detingut a València i tancat al vaixell-presó Pelayo. El 19 de març participà en el míting de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona proposant en nom dels presos l'acabament de la vaga de La Canadenca. En 1920 fou un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro de Madrid. Durant la dècada dels vint va escriure en Regeneración de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). El febrer de 1921 va ser detingut i empresonat durant dos anys arran de l'assassinat d'Eduardo Dato. Partidari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Porvenir del Obrero, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Tramontana, etc. En 1936, durant la Revolució, fou responsable de les seccions de tancament i repartiment del Comitè de Control del periòdic El Mundo Deportivo de Barcelona. Sa companya fou Carme Groba Esparragó, amb qui tingué tres infants (Mercedes, Marina i Antonio) que sobrevisqueren. Francisco Miranda Concha va morir el 9 de febrer de 1950 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. ***
Necrològica
de Josefa Pérez Alonso apareguda en el periòdic
parisenc CNT
del 5 de març de 1950 - Josefa Pérez Alfonso:
El 9 de febrer de 1950
mor a Mende (Gavaldà, Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Josefa Pérez
Alfonso. Havia nascut el 13 de juliol de 1913 a Gavarda (Ribera Alta,
País
Valencià). Sos pares es deien Vicente Pérez i
Adelina Alfonso. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), ben igual que son
company Ramón Mena
Guillén. Son company pogué passar a
França al final de la guerra civil i ella
ho va aconseguir posteriorment, després de dures penalitats.
A l'exili milità
amb son company a la Federació Local de Mende de la CNT.
Josefa Pérez Alfonso
va morir el 9 de febrer de 1950 al seu domicili de Mende
(Gavaldà, Llenguadoc, Occitània),
d'un atac cardíac quan es disposava a ingressar a la
maternitat per a donar a
llum. ***
Eghilberto
Caruso - Eghilberto Caruso: El 9 de febrer de 1961 mor a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert Caruso. Havia nascut el 22 d'octubre de 1898 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Sos pares es deien Alfredo Caruso i Anacleta Mori. Treballà, com molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es formà políticament en el Cercle Llibertari «Pietro Gori». El juliol de 1918 va ser detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En acabar la Gran Guerra, participà en nombroses manifestacions i esdevingué membre d'un dels grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia, participant en enfrontaments amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una denúncia, va ser jutjat i condemnat a 75 dies de presó per «possessió d'armes». Sotmès a vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926 el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista anarquista Pensiero e Volontà i el fullet L'intermezzo dei senza patria. En 1927 va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de 1927 arribà a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, però el 22 de desembre d'aquell any va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia. De bell nou a Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i restà sota vigilància policíaca fins la caiguda del règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia. Estava casat amb Elena Fiorentini, amb qui tingué quatre infants. ***
Necrològica
d'André Lansade apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de març de 1970 - André Lansade:
El 9 de febrer de
1970 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània)
l'anarquista i sindicalista André Lanxade, més
conegut com André Lansade.
Havia nascut el 5 de juliol de 1884 a Monfaucon (Beauregard-et-Bassac,
Aquitània, Occitània).
Sos pares, conreadors, es deien Jean Lanxade (Julien)
i Pétronille Émile Élisabeth
Naïda Galet, i tingué tres germans (Albert, Julia i
Léo). Després de fer el
servei militar, a principis dels anys 1900,
s'instal·là a Llemotges (Llemosí,
Occitània), on començà a treballar
d'obrer de sastreria i a freqüentar els
militants llibertaris (René Darsouze, Mastatin,
Régis Meunier, Pouyand, etc.). Entre
1908 i 1913 fou secretari del grup
llibertari que es reunia al número 45 del carrer Montmailler
i col·laborà en el
periòdic llemosí Le
Combat Social
(1907-1909), el gerent del qual va ser Jean Peyroux. L'1 de desembre de
1909 es
casà a Llemotges amb Marie Louise Gouny, amb qui
tingué dos infants (Roger i
Pierre). En 1909 va ser nomenat secretari del Sindicat de la
Confecció de la
Confederació General del Treball (CGT) i també
fou secretari del Comitè de
Defensa Social (CDS). El 8 de maig de 1910, en les eleccions
legislatives,
protestà contra els sindicalistes que havia fet una crida a
votar el candidat
socialista. En aquesta època participà activament
en les campanyes
antimilitaristes contra el Biribi (companyies disciplinàries
i penitenciaries
establertes a les colònies franceses d'Àfrica del
Nord), quan els casos d'Albert
Aernoult i d'Émile
Rousset, i contra la «Llei dels tres anys», que
instaurava un servei militar de
tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit
francès per una guerra amb
Alemanya. Entre 1910 i 1911 fou un dels principals redactors del
setmanari
llemosí L'Insurgé,
imprès a la
Cooperativa Comunista de Briva la Galharda (Llemosí,
Occitània). En 1914 esdevingué
sastre artesà i va ser nomenat secretari del grup
llibertari. Entre 1920 i
1921, amb E. Vergnenègre, altre militant del Sindicat de la
Confecció, intentà
contrarestar la influència de la Federació de la
Confecció, el secretari de la
qual era Pierre Dumas, i que seguia la línia de
Léon Jouhaux. En 1926 entrà a
formar part del grup «Amis de Sébastien
Faure» i en 1928 fou un dels fundadors
de La Voix Libertaire (1928-1939),
òrgan de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA) de Limoges. Després
de la sortida d'Adrien Perrissaguet, esdevingué
administrador de Le Combat Syndicaliste,
òrgan de la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR), càrrec
que ocupà fins a l'esclat de la II Guerra Mundial. Entre
1932 i 1933 col·laborà
en el periòdic esperantista i pacifista Le
Contre Poison, editat per Henri Faure. L'1 de juny de 1935 el
seu nom va ser
inscrit en el llistat d'anarquistes del departament de l'Alta Viena com
a
«militant considerat com a perillós per a l'ordre
públic» i es va proposar la
seva inscripció en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. En 1943, en plena
Ocupació, va ser tancat a la presó de Llemotges i
va ser ficat un calabós amb
una vintena de companys detinguts. Posteriorment va ser enviat al camp
d'internament de Saint-Paul d'Eyjaux (Llemosí,
Occitània), on trobà nombrosos
llibertaris (Louis Lecoin, Robert Louzon, etc.). Després de
la II Guerra
Mundial continuà militant en el moviment llibertari de
Llemotges i el seu
domicili va ser servir de lloc de reunió. En aquesta
època treballà d'empleat
de comerç. En 1949 morí sa companya.
André Lansade va morir el 9 de febrer de
1970 al seu domicili de Llemotges (Llemosí,
Occitània) i va ser
enterrat l'endemà al
cementiri de Louyat d'aquesta ciutat. ***
Zalman
Deanin - Zalman Deanin: El
9 de febrer de 1978 mor a
Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista i després filantrop
sionista Zalman S. Dinin,
més conegut com Zalman Deanin.
Havia
nascut el 1897 –algunes fonts citen 1892– a
Hahiliou (Bielorússia, Imperi Rus;
actualment Bielorússia). Sos pares es deien Julius Dinin,
botiguer, i Esther Soloveitchik.
En 1909 emigrà als Estats Units, on
començà a treballar en una fàbrica de
confecció. Llegint els periòdics anarquistes en
llengua ídix Arbeter Fraynd
i Fraye Arbeter Shtimme
esdevingué anarquista. Fundà, al barri de
Brownsville de Brookly on vivia, el grup anarquista
«Zsherminal» (Germinal),
que publicà entre 1912 i 1915 el periòdic mensual
Zsherminal. En aquesta
època havia altre grup anarquista ídix a
Brownsville, el «Broyt en Frayhayt»
(Pa i Llibertat). També fou membre del grup
«Friends of Art and Education»
(Amics de l'Art i l'Educació). En 1915, en una
excursió al parc de Bear
Mountain (Nova York, EUA), conegué l'anarquista Sophie
Dreskin (Sonya), que
esdevingué sa companya. En
1917 formà part del grup editor del periòdic
ídix Der Shturm (La
Tempesta). En 1918 amb sa companya entra a formar
part del grup «Frayhayt» (Jack Abrams, Shoyme
Bunin, Sam Hartman, Sam Lipman, Jacob
Schwartz, Mollie Steimer, etc.). Contrari a la participació
dels EUA en la Gran
Guerra i a la intervenció a Rússia, en 1918 el
grup va publicar a Nova York el
periòdic Frayhayt.
Després de
diversos desacords entre els membres del grup que no trobava massa
revolucionari
la parella Deanin, aquesta abandonà el grup i
ambdós es dedicaren a muntar una
granja d'aviram, d'antuvi a la colònia anarquista de
Mohegan, a prop del llac
Mohegan (Crompond, Nova York, EUA), i després a la
colònia «Sunrise», a prop de
Saginaw (Michigan, EUA); posteriorment crearen la seva
pròpia granja, sota la
supervisió de la Jewish Agricultural Society (JAS, Societat
d'Agricultura
Jueva), a Mount Ivy (Rockland, Nova York, EUA). Després
d'abandonar tota
militància, en 1945 la parella va vendre la granja i
s'establí a Farmingdale
(Long Island, Nassau, Nova York, EUA) per a treballar en el sector de
la
construcció immobiliària, negoci amb el qual
amassaren una immensa fortuna. En
1948 era president de «Dror - Young Zionist
Organization» (Organització
Sionista Juvenil "Dror"), dirigida per Uri Merry, que tenia per
objectiu fomentar el sionisme entre el jovent, fent seminaris i debats
sobre el
moviment dels quibuts i sobre el món jueu en general.
Després d'un viatge a
Israel, on quedaren impressionats per la feina del grup
«American Pioneer Woman
Zionist Organization» (APWZO, Organització
Sionista de Dones Pioneres
Nord-americanes), decidiren patrocinar una residència
d'estudiants al Nègueb, una
llar infantil al quibuts Ashdot Ya'akov Meuhad i un centre cultural a
Haifa,
entre moltes altres iniciatives culturals jueves. Per la seva
filantropia
sionista, va rebre diversos premis d'estaments jueus. Sempre es
declarà
anarquista i sempre defensà l'Estat d'Israel. Zalman Deanin
va morir el 9 de
febrer de 1978 a Nova York (Nova York, EUA). Son fill, Rudolph D.
Deanin,
doctor en filosofia i en química, va ser un expert en
l'aplicació de la química
en l'agricultura. ***
Marie-Adèle
Anciaux - Marie-Adèle
Anciaux: El 9 de febrer de 1983 mor a Chartres
(Centre, França) la militant i pedagoga
llibertària Marie-Adèle
Anciaux, també coneguda com Mary Smiles.
Havia nascut el 8 de març de 1887 a Le Grand
Béart de Prisches
(Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares
es deien Jean
Baptiste Anciaux, obrer especialitzat en entaular sostres de palla, i
Marie
Eulalie Lesne, tavernera. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre
1906 i
1910 a «La Ruche», escola llibertària
creada per Sébastien Faure. Juntament amb
el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la
Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de
febrer de 1983 a Chartres
(Centre, França), 11 anys després que el seu
company. ***
Joan Manent Pesas (París, 1960) - Joan Manent Pesas: El 9 de febrer de 1984 mor a París (França) el cenetista i batlle de Badalona Joan Pere Manent i Pesas –el certificat de naixement cita com a primer llinatge Manen. Havia nascut el 22 d'abril de 1902 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sos pares es deien Jacint Manent Laribal, vidrier, i Josepa Pesas Grifú. tingué dues germanes. Entre 1907 i 1913 va freqüentar l'Escola Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va començar a treballar d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep Arquer als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola. El novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren l'hàbit d'anar a la Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se li atribueix un fictici atemptat contra Martínez Anido i és detingut. L'any següent, per no haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve clandestinament. Amb el seu cosí, el també sindicalista Simó Piera, va treballar a París i a Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent treballant en la reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930 va intervenir en els contactes amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura: conspiració de Prats de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un pistoler del Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República: director de La Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés Sindicalista de Badalona i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En 1932 amb altres 32 militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de Construcció «La Unión» S'adherirà al trentisme, per la qual cosa serà expulsat de la CNT el setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins, malgrat havia estat proposat per formar part del Comitè Regional català. Aquest mateix any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança Obrera, defensa la revolta asturiana d'octubre i és membre del comitè pro presos. Detingut, és deportat a Burgos fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa confederal de Badalona. Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la patronal, i per tal de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant de lleixiu, anant de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu producte i altres articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats badalonins en el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la revolució el juliol de 1936 és membre dels comitès de Milícies i de Salut Pública de la ciutat i l'octubre és nomenat conseller d'Assistència Social. El novembre es trasllada a València com a secretari particular del ministre d'Indústria de la República, el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de bell nou conseller de l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el febrer de 1938 i l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és ferit. En 1939 passarà a l'exili francès i és internat als camps de Barcarès, l'abril de 1940, i d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence a Marsella. El setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre anys. En 1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de retornar a Catalunya, però veient frustrades les seves intencions, marxarà a París en 1953, on residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En 1980 va fer una visita a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt lligat al grup de Frente Libertario. És autor de Pensamientos de Peiró (1959), Salvador Seguí (París, 1960) i Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, 1976). Joan Manent Pesas va morir el 9 de febrer de 1984 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les seves memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen inèdits. En els seus articles de premsa va fer servir el pseudònim Pin. Mort Franco, l'Ajuntament de Badalona li va dedicar un carrer. ***
Necrològica
de Salvador Reina Barriga apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de juny de 1985 - Salvador Reina
Barriga: El 9 de febrer de 1985 mor a Utrera (Sevilla,
Andalusia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Salvador Reina Barriga. Havia nascut el 6 de
desembre de 1893 a Alcalá del Valle (Cadis,
Andalusia, Espanya) –algunes
fonts citen erròniament Setenil
de las Bodegas (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Cristóbal Reina i María Josefa Barriga. En 1922
treballava
d'electricista i
era membre del grup anarquista «Voluntad».
Posteriorment entrà a treballar als
ferrocarrils. El setembre de 1923, en plena dictadura de Primo de
Rivera, va
ser detingut i tancat 15 dies. Un cop lliure s'establí a
Algesires (Cadis,
Andalusia, Espanya), on, amb Ordoñez i altres companys,
publicà el periòdic Orientació,
del qual fou administrador.
En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut i reclòs
al penal del Puerto
de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant l'hivern
de 1941 participà
en el Ple Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional
del Treball (CNT)
celebrat a la cel·la número 67 i en el qual
participaren, entre d'altres,
Miguel Cebrián Escarpán, Rafael Cuesta Pastor,
Cristóbal Palacín Rodríguez,
Antonio Ramos Palomares, Diego Rangel Valenzuela, Antonio Rivas, Carlos
Soriano
i Carlos Zimmerman; en el curs d'aquest ple s'adoptaren acords
destinats a
reorganitzar el sindicat i a incrementar la lluita clandestina. Un cop
mort el
dictador Francisco Franco, en 1978 milità en la
Federació Local d'Utrera de la
CNT i col·laborà en el periòdic La Verdad
del Campesino (1978) i en la revista barcelonina Ideas-Orto. Salvador Reina Barriga va
morir el 9 de febrer –algunes
fonts citen erròniament el 17 de febrer– de 1985 a Utrera
(Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta
localitat. ***
Necrològica de Miguel Aguilar Albert apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de febrer de 1990 -
Miguel Aguilar Albert: El 9 de febrer de
1990 mor a Cunhaus (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Miguel Aguilar Albert.
Havia nascut l'1 de juliol de 1900 a Calanda (Terol, Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Esteban Aguilar i Gregoria
Albert. Milità, amb dos germans seus (Alberto i Isidoro), en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda
(Terol, Aragó, Espanya).
No estigué d'acord amb el moviment insurreccional del 8 de
desembre de 1933,
encara que l'acceptà per «disciplina
confederal», i després del seu fracàs
va
ser condemnat a tres anys de presó. Tampoc no
estigué d'acord amb el «Dictamen
del Comunisme» sorgit en el Congrés de Saragossa
(Aragó, Espanya) de 1936 per
«raquític». Durant la
Revolució i la guerra també es mostrà
crític amb algunes
decisions confederals, com ara les nascudes al Ple de Barcelona
(Catalunya), on
en lloc de l'adopció d'un «salari
igualitari» s'acceptà una «jerarquia
salarial
d'1 a 5», o les del Ple Nacional Econòmic de
València (València, País
Valencià), on es crearen els Comitès de Control;
totes aquestes decisions van
ser rebutjades pel Sindicat de Calanda. Fou regidor municipal i vocal
de la
Col·lectivitat de Calanda. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França.
Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), amb
sa companya María Peralta, continuà militant en
la CNT de
l'exili, fins que les seves cames no li van permetre assistir a les
reunions.
El 9 de gener de 1990 a caure al seu domicili de Cunhaus i,
després de trencar
la seva dentadura postissa, decidí no menjar més,
no prendre cap medicament i
deixar-se morir. Miguel Aguilar Albert va morir un mes
després, el 9 de febrer –algunes
fonts citen erròniament el 8 de febrer–
de 1990 al seu domicili de Cunhaus (Llenguadoc, Occitània).
***
Joan Saña Magrinyà - Joan Saña
Magrinyà: El 9 de febrer de 1992 mor a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà
–el segon llinatge oficialment Magriñá.
Havia
nascut el 17 de maig de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya). Sos pares es deien Jaume Saña i Carme
Magrinyà. De
jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador,
s'afilià al Sindicat del
Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Sabadell. El desembre
de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels
(Baix
Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió
clandestina. Durant la
dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com
ara el
juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan
Mut
Novell, i conegué les cadenes de presos que es
desplaçaven a peu de presó en
presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres
anys a París (França). En 1928
fou membre, amb Ángel Pestaña
Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix,
entre
d'altres, del grup anarquista barceloní
«Solidaridad», i fou responsable, amb
Antonio García Birlán, del seu òrgan
d'expressió, la revista Mañana
(1930-1931). Va ser nomenat
president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del
Comitè
Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat
gerent del Consell
Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró.
Segons alguns, fou l'organitzador
del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor
del
corrent trentista,
formà
part dels
Sindicats d'Oposició. Durant els anys
bèl·lics encapçalà el
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil.
A partir
del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra,
presidí el Comitè de
Producció Cinematogràfica d'Espectacles
Públics (CPCEP), a petició de Marcos
Alcón Selma, president del Sindicat de la
Indústria de l'Espectacle confederal
i germà de sa companya Ángela.
L'experiència serví de base per a la
creació del
Consell Superior de la Indústria del Cinema, que
acabà presidint. Aquest CPCEP
produí unes setanta pel·lícules i
defensà el salari únic en el sector.
Tingué
greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor
Hipólito Lázaro. Amb
el triomf franquista passà a França i, quan la
invasió nazi, retornà
clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies
després. Un cop lliure,
s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili
esdevingué un lloc de
contacte dels comitès nacionals i regionals confederals,
dels quals formà part.
En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, amb
Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests
anys patí nombroses detencions
i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc
processaments
i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys
treballà d'electricista
al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí
Sindicat de la
Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou
secretari del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per
darrer
pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a
Madrid,
va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que
purgà a la presó d'Alcalá de
Henares. Quan aconseguí la llibertat
s'instal·là a la capital catalana. El 15
de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep
Eduard Adsuar i
Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya
(1939-1950)» a la Casa de la
Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida
formà part de l'Ateneu
Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Joan
Saña
Magrinyà va morir el 9 de febrer de 1992 al seu domicili de
Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Montjuïc
d'aquesta ciutat. Son fill, Heleno
Saña Alcón, és un
destacat intel·lectual llibertari. ***
Nikita Kalin - Nikita Kalin: El 9 de febrer de 2012 és assassinat a Samara (Samara, Rússia) l'anarquista i activista antifeixista Nikita Kalin. Havia nascut el 31 d'octubre de 1991 a Rússia. Fill d'una família treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser trobar el 9 de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de l'Acadèmia Russa de Ciències. Kalin presentava 61 ganivetades, costelles fracturades i diverses lesions al cap. El seu assassinat va ser clarament encobert per la policia russa. Una organització de drets humans facilità suport legal a sa família i la Creu Negra Anarquista (CNA) de Moscou engegà una campanya de recaptació de fons per pagar el seu funeral. Unes setmanes després, el 24 de febrer, un atac antifeixista a Kallithea (Àtica, Grècia) es realitzà en la seva memòria. Finalment va ser detingut un neonazi, Nicholas Zalivako, però evidentment l'agressió l'efectuà un grup i no una persona aïllada. ***
Ludovic
Marcos - Ludovic Marcos: El 9 de febrer de 2018 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista, francmaçó i historiador de la maçoneria Lucinia Marcos, més conegut com Ludovic Marcos o simplement com Ludo. Havia nascut el 6 de maig de 1951 al XIV Districte de París (França). Fill d'una família de militants llibertaris espanyols exiliats, sos pares es deien Volga Marcos Calvo i Maria Verges. Durant la seva etapa escolar canvià el nom de Lucinia a Ludovic. El 24 de maig de 1969 es casà a Rueil-Malmaison (Illa de França, França) amb Chantal Yvonne Andrée Boucher. A començament dels anys setanta fou un dels animadors de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) del departament d'Alts del Sena (Illa de França, França) i del grup de Nanterre (Illa de França, França). També fou un dels responsables de la Unió Departamental de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Fou delegat en diferents congressos i plens de l'ORA i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Front Libertaire, de la qual sa companya Chantal Boucher fou una de les administradores després d'haver substituït en el càrrec Daniel Weinberger el març de 1972. En 1974 s'instal·là amb sa companya a Sant Marçal (Llenguadoc, Occitània) i milità en el grup de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de l'ORA. Posteriorment va ser elegit alcalde de Sant Marçal i abandonà la militància. En aquesta època aprengué l'ofici de paleta enrajolador i treballà en el sector de la construcció. En 1980 freqüentà «L'Espace du Possible», comunitat experimental propera a Royan (Poitou-Charentes, França). Posteriorment s'establí a Nantes (Bretanya), on reprengué els estudis. Llicenciat en història, va ser nomenat professor agregat d'aquesta disciplina i exercí fins el 2013 a l'Institut Clemenceau de Nantes. El 6 de gener de 1982 es divorcià de Chantal Boucher i el 10 de setembre de 1986 es casà a Nantes amb Nicole Madeleine Marie Morvan. El 13 de maig de 1982 s'inicià en la francmaçoneria en la lògia parisenca «La Pierre Angulaire» i a Nantes s'integrà en la lògia «Des Arts et de l'Amitié». Va participar en la creació de tallers, va fer conferències, va comissionar exposicions i va escriure llibres històrics sobre el Ritus Francès maçònic. A partir de 1997 assumí el càrrec de conservador del Museu de la Francmaçoneria de París del Gran Orient de França, destacant els seus valors pedagògics. Entre 1998 i 1999 va ser Gran Mestre Adjunt del Gran Orient de França. Participà activament en el revifament de les «Ordres de Saviesa» del Ritus Francès i en 1999 fou un dels principals integradors del Ritus de Memphis-Misraïm en el Gran Orient de França. Entre les seves obres podem destacar Splendeurs maçonniques. Parcours initiatique à travers les loges (2003, amb altres), La franc-maçonnerie. De l'art royal à la citoyenneté républicaine (2003, amb altres), Gran livre illustré du patrimoine maçonnique (2011), Histoire illustrée du Rite Français (2012), Histoire du Rite Français au XIXème siègle (2012), Histoire du Rite Français au XVIIIème siègle (2013), Les ordres de sagesse du rite français. Au coeur de la franc-maçonnerie libérale, de Lumières au XXIè siècle (2015, amb Cécile Révauger), 230 ans de l'agrégation du Rite Français au GOdF (2016), A la découverte des temples maçòniques de France (2017, amb Ronan Loaëc). Ludovic Marcos va morir el 9 de febrer de 2018 a la seu del Gran Orient de França, al VI Districte de Marsella (Provença, Occitània), d'una crisi cardíaca mentre pronunciava una conferència. El 24 d'agost de 2018 es va crear a Rouen (Alta Normandia, França) l'associació maçònica «Les Amies et le Amis de Ludovic Marcos» (AMILUDO) per a reivindicar la seva memòria. ***
Tomás
Aznar Lou - Tomás Aznar Lou:
El 9 de
febrer de 2019 mor a
Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya)
l'anarcosindicalista Tomás Aznar Lou, conegut com El Maño. Havia nascut el 29 de desembre de 1954 a Muniesa
(Terol, Aragó,
Espanya).
Sos pares es deien Manuel
Aznar i Dolores Lou. Participà
activament en la refundació de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) al
Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), població on
residia. Treballà
fins a la seva jubilació en l'empresa Damm del Prat de
Llobregat, on va exercir
la seva activitat sindical. Tomás Aznar Lou va morir el 9 de
febrer de 2019 a
Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser incinerat
quatre
dies després al Tanatori Gran Via de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès,
Catalunya). --- |
![Portada del primer número d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/albaroja1948.jpg "Portada del primer número d'\"Alba Roja\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![[08/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[08/02]") |
|
![[10/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[10/02]") |
|
|
| Actualització: 19-082-24 |