|
---
Anarcoefemèrides del 9 de març Esdeveniments
Louise Michel: El Pa o la Mort (1883) - Manifestació de desocupats: El 9 de març de 1883 a París (França) una gran manifestació de més de 600 desocupats –des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert on és dispersada per la policia– que demanen pa, assalta tres fleques del recorregut i s'enfronta a les forces de l'ordre al crit de «Pa, treball o plom». Hi participen Louise Michel, amb un mocador negre fermat al pal d'una granera, i Émile Pouget, instigador de la manifestació; aquest darrer és detingut i Michel, tot i que de tot d'una pogué escapar, ho fou setmanes després. Acusats d'«incitació al pillatge»; Pouget serà condemnat a vuit anys de presó i Michel a sis. Hi ha autors que pensen que en aquesta manifestació va ser la primera vegada que es va fer servir la bandera negra en comptes de la bandera roja, tradicional en el moviment anarquista. Manifestació de desocupats (París, 9 de març de 1883) ***
Cipriano Mera, cap de la 70a Brigada, fotografiat per Albero y Segovia - Victòria de
Cipriano Mera: El 9 de març de 1939 a Madrid
(Espanya) l'anarquista Cipriano
Mera, tinent coronel del IV Cos d'Exèrcit del Centre de la
II República
espanyola, derrota les tropes comunistes colpistes que assetgen el
Consell
Nacional de Defensa. Aquest consell va ser creat a iniciativa dels
partits polítics
i dels sindicats, en resposta al Decret de 3 de març de 1939
que consagrava
tots els posts de comandament militars a l'hegemonia del Partit
Comunista
d'Espanya (PCE), per negociar la fi de la guerra amb garanties per als
antifeixistes. Durant una setmana els comunistes a Madrid combateren
amb uns
30.000 soldats, que venien automàticament en gran part del
front que, en
teoria, havien de vigilar, mentre en altres zones encara republicanes
les
unitats comunistes no es movien en absolut. El mateix 9 de
març els comunistes
aixecats a Madrid publicaren un número de Mundo
Obrero amb una nota oficial del coronel Lluís
Barceló Jover, que havia fet
promesa de lleialtat al Consell Nacional de Defensa, però
que finalment s'havia
autoproclamat «Cap accidental de l'Exèrcit del
Centre», en la qual es parlava
de la defensa de la legalitat afirmant que el govern de Juan
Negrín encara
restava a Espanya: «Manca a la veritat qui digui el
contrari», deia la capçalera.
En realitat, Negrín havia fugit a França el 8 de
febrer. La lluita entre les
forces comunistes i llibertàries va ser dura,
però hagué presos i ostatges
recíprocs que, en certa mesura, frenaren els
ànims. Hagué treves i represes
dels combats. La xifra total de baixes és difícil
de quantificar, però com a
mínim un milenar entre morts i ferits.
Naixements
Bautista
Fueyo - Bautista Fueyo
Gutiérrez: El 9 de març de 1875
neix a Villoria (Laviana, Astúries, Espanya) el llibreter
i editor anarquista Bautista Fueyo Gutiérrez. En 1889
emigrà a Buenos Aires
(Argentina) i en 1901 muntà una llibreria
(«Librería y Cigarrería de Bautista
Fueyo»), desenvolupant una intensa tasca de llibreter,
d'importador i d'editor
de publicacions anarquistes. En aquesta època fou
l'administrador dels
periòdics anarquistes La Protesta i Vía Libre. En 1905, durant
l'estat de setge que seguí a la Revolució Radical
de febrer d'aquell any, va
ser deportat a Montevideo (Uruguai), juntament amb altres companys
(Francisco
Jaquet, Dante Silva, etc.). Quan retornà a Buenos Aires,
reemprengué, amb
dificultats, la seva tasca editora. En 1908 assumí la
representació de l'Escola
Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia a Buenos Aires.
També representà les
publicacions Salud
y Fuerza, de
Luis Bulffi de Quintana; El
Productor,
de Barcelona (Catalunya); Boletín El hombre y
la Tierra; Tierra y
Libertad, de
Madrid (Espanya); i
Les Temps Nouveaux,
de París
(França). Fou membre de la Lliga Espanyola Neomaltusiana. El
15 de maig 1910
calaren foc el seu establiment, al número 1.342 del Paseo de
Julio, davant
l'estació Retiro de Buenos Aires, i ell es va defensar a
trets, ferint diversos
atacants abans de ser detingut per la policia sense que se
sabés res d'ell
durant una setmana. Descontent amb algunes pràctiques
anarquistes, quan el 10
de febrer de 1912 el Congrés de la Nació
Argentina sancionà l'anomenada «Llei
Sáenz Peña», que establí el
vot universal secret i obligatori per als ciutadans
(només homes) argentins natius o naturalitzats majors de 18
anys, amb Santiago
Locascio, intentà crear, sense abandonar les seves idees
anarquistes, un partit
obrer per a participar en les eleccions generals, projecte que mai no
arribà a
port. En 1913 creà a Buenos Aires l'empresa editora
«B. Fueyo», que publicà un
gran nombre d'obres d'escriptors anarquistes. Gran aficionat al teatre,
la seva
llibreria destacà pel nombrós número
d'obres d'aquest gènere literari, edità la
col·lecció «Biblioteca Fomento del
Teatro Asturiano», amb publicacions en
bable, i a partir de l'1 d'agost de 1913 publicà, com a
administrador, la
revista quinzenal Nuestro
Teatro,
dirigida per Santiago Locascio. El 15
de gener de 1923 començà a publicar la revista Sembrando Ideas. Revista
quincenal de divulgación sociológica, que deixà
d'editar-se dos anys
després, i creà la
col·lecció «Librería
Sociológica», en record de l'editor anarquista
Fortunato Serantoni. Va ser molt amic de l'editor Joaquín
Alejo Falconnet (Pierre
Quiroule), de
qui va publicar els seus llibres. Entre els autors dels quals
va editar obres podem destacar Joaquín Abati, Alpe, Mikhail
Bakunin, Honoré de
Balzac, Rafael Barret, Besséde, Roberto Bracco, Luis Bulffi,
Buranelli,
Caccuri, Cachero, Carlo Cafiero, Juan Carulla, R. Chaughi, Teresa
Claramunt,
Jorge San Clemente, Coppée, Cordón, Manuel
Costa-Iscar, Antonio Curzo, Joaquín
Dicenta, Denis Diderot, José Famadas, Sébastien
Faure, Máximo Fernández,
Agustín Fontanela, Galio, Enrique E. García,
Eduardo G. Gilimón, Mario Gino,
González de Castro, Gorki, Pietro Gori, Jean Grave, Alfonso
Grijalvo, Pepita
Guerra, Àngel Guimerà, Federico A.
Gutiérrez, Max Halbe, Havaux, Huidobro,
Ibsen, Ignacio Iglesias, Jacquinet, Pietr Kropotkin, Kuhne, Delisle de
Lachevetiére, Paul Lafargue, Larra, Palmiro de Lidia,
Santiago Locascio,
Enrique Lustonó, Errico Malatesta, Maginot, Marchese,
Vicente Martínez Cuitiño,
Ricardo Mella, Francesco Saverio Merlino, Octave Mirbeau, Manuel
Montero, Mota,
Max Nettlau, Onrubia, Palermo, Pi Arsuaga, Pedro E. Pico, Josep Prat,
Pierre
Quiroule, Miguel Rey, Roba, Z. Ruiz de Albornoz, Santiago
Rusiñol, Vicente
Salaverri, Florencio Sánchez, Shakespeare, E. Sue, Sutor,
Dante Silva, Federico
Urales, Vacarezza, Adrián del Valle, Veyan, Klara Vidas,
Vital Aza, Georges
Yvetot, Émile Zola, etc. Bautista Fueyo Gutiérrez va morir el 14 de juliol de 1934 a Buenos
Aires (Argentina). Bautista Fueyo (1875-1934) ***
Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922) - François Rose: El 9 de març de 1879 neix a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i sindicalista Carloman François Rose. Pintor d'edificis, pren part en la redacció del setmanari anarquista d'Amiens Germinal i va vendre Le Libertaire pels carrers molts anys. Militant sindical de la Confederació General del Treball (CGT), després de la Gran Guerra, serà durant el període de reconstrucció de la postguerra el delegat regional de la Construcció. Entusiasmat per la revolució bolxevic, es va acostar als comunistes, però sense adherir-se al Partit. Entre 1920 i 1921 prendrà part en la campanya en favor de l'alliberament dels amotinats del Mar Negre. En 1921 es produeix l'escissió sindical en la CGT i sorgeix una nova Confederació General del Treball Unificada (CGT-U) que reagruparà els elements comunistes i anarquistes, i en 1922 Rose en serà el secretari de la Unió Departamental. François Rose va morir el 3 de gener de 1961 a París (França). ***
Carlo Tresca - Carlo Tresca: El
9 de març de 1879 neix a Sulmona (Abruços,
Itàlia) el periodista i, d'antuvi
socialista i després, propagandista anarquista i
anarcosindicalista Carlo
Tresca, que va fer servir el pseudònim de Renato
Morgante. Sos pares es deien Filippo Tresca i Filomena
Fasciani. A causa de
la mala situació econòmica de sa
família, s'hagué de conformar amb assistir
l'Institut Tècnic sense aconseguir la titulació.
Quan la insurrecció de Creta
(1897-1898) contra el domini otomà, sembla que
intentà unir-se com a partisà de
la «Legió Cipriani» o amb els voluntaris
de Ricciotti Garibaldi, però no ho va
aconseguir a causa de la seva minoria d'edat. En 1900
organitzà amb èxit la
manifestació del Primer de Maig a la seva ciutat. El
trasllat per càstig a
Sulmona d'alguns membres destacats del personal ferroviari, maquinistes
sobretot,
a la zona central dels Abruços, va fer que el juliol de 1900
es creés el
Sindicat de Conductors de Locomotores (SCL), fet que va ser aprofitat
pel jove
Tresca per entrar en contacte amb les idees socialistes.
S'afilià al Partit
Socialista Italià (PSI), desenvolupà una intensa
propaganda entre els joves
obrers i prengué part en manifestacions
públiques. El juny de 1902 va ser
detingut per primera vegada i va ser condemnat per primer cop a tres
mesos de
presó per «crits sediciosos» durant una
desfilada monàrquica. Com a
col·laborador d'Il Germe,
periòdic
socialista sortit el 1901 a Sulmona, destacà per la
vehemència dels seus
articles i pel to polèmic i d'enfrontament contra les
autoritats, el clergat,
els notables locals i la Camorra, aconseguint amb això una
nova condemna el
novembre de 1902 i una més de 70 dies de presó en
la primavera de 1903. En
aquesta època fou secretari de l'SCL, estretament lligat a
la Mútua de
Maquinistes i Fogoners de Milà (Llombardia,
Itàlia). El 20 de setembre de 1903
es casà amb Helga Guerra. L'octubre de 1903
assumí la gerència d'Il
Germe i la publicació d'articles que
van ser denunciats per difamació per alguns notables del
poble li portaren, tot
i la defensa de l'advocat Enrico Ferri, a patir dures condemnes, com
ara una de
dos anys i mig i altra de 17 mesos de reclusió. A
conseqüència d'aquesta
repressió, decidí emigrar als Estats Units, on
residia son germà Ettore Tresca,
però la seva esposa decidí restar a
Itàlia. Els diners per al viatge van sortir
dels lectors italians d'Il Germe
residents a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) que
crearen el «Circolo Risveglio
Giovenile Italiano» (Cercle Despertar Juvenil
Italià) per a recaptar fons per a
facilitar l'exili dels perseguits a Amèrica.
Viatjà als EUA, via Lugano
(Ticino, Suïssa), on conegué Benito Mussolini,
aleshores socialista d'extrema
esquerra, antimilitarista i desertor, i Le Havre (Alta Normandia,
França), i el
26 de juliol de 1904 desembarcà al port de Nova York (Nova
York, EUA). S'establí
a Filadèlfia, on s'afilià a la
Federació Socialista Italiana (FSI), fundada en
1902 per Giacinto Menotti Serrati, i dividida per la
polèmica entre els membres
dels dos partits socialistes –el Socialist Labor Party (SLP,
Partit Socialista
Laborista) d'Amèrica i el Socialist Party of America (SPA,
Partit Socialista
d'Amèrica)– i els treballadors que es mantenien
neutrals a les dues tendències.
El setembre de 1904 assumí la direcció d'Il
Proletario, òrgan oficial de l'FSI, que
deixà de publicar-se a Nova York i
reprengué l'edició a Filadèlfia.
Després de distingir-se en diverses activitats
anticlericals, a començament de 1905 jugà un
paper important en la vaga dels
obrers de la fàbrica de barrets John B. Stanton Co. Amb el
naixement, en 1905,
del sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del
Món), cada vegada més convençut de la
necessitat de l'ús de l'acció directa
anarcosindicalista, acostà les seves posicions al pensament
anarquista i el
juny de 1906 abandonà l'FSI i la direcció d'Il
Proletario i, després de passar un temps per La Voce del Popolo, dirigit per Giovanni
Di Silvestro a Filadèlfia,
l'agost de 1908 fundà a Pittsburgh (Pennsilvània,
EUA) el seu propi periòdic, La
Plebe, que va ser definit per la
policia com «periòdic anarcoide
setmanal» i que es caracteritzà per la
propaganda subversiva i l'antimilitarisme, però sense deixar
de banda les
crítiques als mediadors en les contractacions, els patrons,
les autoritats
consulars, l'exèrcit, la casa reial, el clergat i tot el que
ensumés a poder.
Aquesta publicació li va portar detencions, un intent
d'assassinat i
l'excomunió pública. El gener de 1909 va ser
jutjat sota l'acusació d'haver
difamat un sacerdot catòlic que tenia una relació
amorosa amb la seva mestressa
de claus en un article il·lustrat en La
Plebe; condemnat a sis mesos de presó,
també es va prohibir la publicació. Un
cop lliure abandonà Pittsburgh i es traslladà a
Steubenville (Ohio, EUA), on
donà vida a L'Avvenire.
El juny de
1910 va ser novament empresonat amb una condemna de nou mesos i de 300
dòlars
de multa per «difamació» a un altre
sacerdot, però sota el pseudònim de Renato Morgante publicà en el
seu
periòdic l'article «L'Ammazzatoio», que
contenia una apologia del regicidi d'Humbert
I a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El maig de 1912 va ser
detingut novament
a Lawrence (Massachusetts, EUA), on els wobblies
dels IWW havien engegat una gran vaga dels obrers tèxtils de
l'American Woolen
Company (AWC, Companyia de Llana Americana) que va triomfar el
març d'aquell
any, quan portaven una campanya per l'alliberament dels militants
Joseph James Ettor
i Arturo Giovannitti, acusats de complicitat moral en la mort de la
manifestant
Anna LoPizzo per haver incitat els piquets i la vaga. En aquesta
circumstància
fou quan conegué la sindicalista wobbly
Elizabeth Gurley Flynn, coneguda com The
Rebel Girl (La Noia Rebel), que esdevingué sa
companya fins el 1925 –la seva
esposa li va demanar el divorci el març de 1913 per
«abandonament de la llar
conjugal». Encara que mai no es va afiliar als IWW,
després de l'alliberament
d'Ettor i Giovannitti, continuà amb Flynn en la tasca
propagandística,
organitzant vagues, com ara la de Little Falls (Nova York, EUA), la
dels
treballadors dels hotels i cambrers de Nova York, la dels barbers
novaiorquesos
o la llarga vaga de Paterson (Nova Jersey, EUA) de 1913, que
desencadenà noves
detencions, nous processos i noves sentències
absolutòries. Les autoritats
consulars italianes el consideraven com el promotor,
mitjançant el seu
periòdic, d'una «atroç campanya
difamatòria setmanal contra la Casa de Savoia,
contra el Reial Exèrcit i contra la
pàtria» i «un dels propagandistes
més
perillosos del moviment anarquista», ja que
contínuament estava fent gires de
conferències. Des de mitjans de 1914 a principis de 1915 es
dedicà a
reivindicar la llibertat de reunió i d'expressió
a Paterson, on la policia
reprimia sistemàticament totes les iniciatives dels IWW. En
1915 participà en
la marxa dels desocupats novaiorquesos i el juliol de 1916 va ser
detingut als
turons de ferro de Mesabi (Mesabi Iron Range), a Minnesota (EUA), on
portava a
terme una vaga dels treballadors de l'Oliver Iron Mining Company (OIMC,
Companyia de la Mena de Ferro Oliver), i va ser acusat, amb el perill
de ser
condemnat a cadena perpètua, de complicitat en homicidi per
haver atiat la
violència amb els seus discursos. Tant als Estats Units com
a Itàlia, encara
que ambdós Estats patien la Gran Guerra, es
desencadenà una intensa
mobilització pel seu alliberament. Fins i tot els
polítics intervencionistes,
com ara Leonida Bissolati, del Partit Socialista Reformista
Italià (PSRI), o el
sindicalista Giuseppe Giulietti (Capitan
Giulietti), participaren en una campanya
encapçalada per anarquistes i
socialistes, com ara el diputat Arturo Caroti, que visqué
als EUA entre 1905 i
1913. El desembre de 1916 l'acusació va ser retirada i fou
excarcerat; però la
polèmica amb el sindicalista wobbly
William Dubley Haywood (Big Bill Haywood)
sobre la gestió del procés, portà
Tresca, i amb ell Ettor i Flynn, que havien
organitzat la defensa sobre el terreny, a trencar les relacions amb els
IWW.
Després de l'entrada dels EUA en la Gran Guerra l'abril de
1917, fou un dels
que portà la campanya contra la guerra i contra el
reclutament militar. El 30
de setembre de 1917, en el marc d'una gran operació contra
els wobblies de Chicago (Illinois,
EUA) que
incriminà 168 persones, acusades per les autoritats federals
d'haver promogut
vagues i agitacions contra els EUA, d'«afavorir directament o
indirectament les
potències centrals» i de
«conspiració contra l'Estat», va ser
detingut,
juntament amb Flynn, Ettor, Giovannitti i Giovanni Baldazzi. Contraris
a la
tàctica de Haywood de centralitzar el procés a
Chicago, Tresca, Flynn, Ettor i
Giovannitti exigiren la llibertat sota fiança i obtingueren
la separació de les
causes, i finalment no van ser processats. Baldazzi, però,
en 1918 va ser
condemnat a 10 anys de presó i posteriorment va ser expulsat
del país. En
aquest interí, però, el seu periòdic L'Avvenire
va ser obligat a tancar acusat de difondre «propaganda
pacifista». A finals de
1917 comprà la capçalera del periòdic
novaiorquès Il Martello. Giornale
politico letterario artistico, fins aleshores
dirigit per Luigi Preziosi, i la transformà en un dels
periòdics més vius del
moviment obrer italoamericà, de la tendència
anarcocomunista en particular i del
moviment anarquista internacional en general. Després de la
I Guerra Mundial la
seva activitat periodística es desenvolupà en
diferents fronts: denúncia de les
expulsions i deportacions dels subversius als seus països
d'origen (Luigi
Galleani a Itàlia, Emma Goldman i Alexander Berkman a
Rússia, etc.), campanya a
favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo
Vanzetti,
oposició a la penetració feixista en les
organitzacions dels emigrants, suport
als intents de creació d'organitzacions sindicals
autònomes entre els
treballadors, etc. L'abril de 1923 fou un dels promotors més
actius de la
creació d'un «front únic»
dels antifeixistes italians als EUA, l'Alleanza
Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista
Nord-americana), i
els seus atacs contra el feixisme portaren a les autoritats
nord-americanes,
sota la pressió de l'ambaixada italiana, a intentar posar-lo
fora de lloc. El
14 d'agost de 1923 va ser detingut argumentant la Federal Obscenity Law
(FOL,
Llei Federal d'Obscenitat) per haver publicat en Il
Martello publicitat del control de natalitat. Jutjat, el 10
de
desembre de 1923 va ser condemnat a un any i un dia de
presó, va ser enviat a
la penitenciaria d'Atlanta (Georgia, EUA), on obtingué una
reducció de la pena
a quatre mesos signada pel president Calvin Coolidge,
gràcies a la pressió
d'una gran mobilització i de la intervenció de
Fiorello La Guardia, futur
alcalde de Nova York. Mentrestant, en 1921, després de la
fase inicial
d'entusiasme per la Revolució russa,
començà a criticar el govern soviètic,
prenent distàncies del leninisme i posteriorment condemnant
obertament
l'estalinisme. Fins i tot en els cercles anarquistes, les seves
relacions amb determinats
sectors van ser cada vegada més tenses. En 1926, el
feixistes van atemptar contra la seva vida
fent esclatar una bomba en un congrés. En 1928
l'anarquista Osvaldo Maraviglia organitzà des de les
pàgines del periòdic
antiorganització del moviment llibertari L'Adunata
dei Refrattari una campanya contra la seva persona. El maig
d'aquell any,
alguns anarquistes es reuniren a Hartford (Connecticut, EUA) i emeteren
un
veredicte desqualificant la seva persona, que va ser publicat en L'Adunata dei Refrattari. Segons un
informe de la policia italiana d'agost de 1928, es devia principalment
a
Armando Borghi el conflicte amb Tresca, que acusava de convertir-se en
el
cavall de Troia de l'anarquisme nord-americà. En 1932 Il Martello suspengué la seva
publicació per manca de fons, però la
reprengué en 1934. Quan esclatà la
Revolució espanyola i la guerra civil, va
fer costat el «front únic antifeixista»
i la participació dels anarquistes en
els governs de la II República espanyola, però
els fets posteriors van fer que
la dissensió amb els comunistes esclatés. Molts
durs van ser els seus atacs
contra els comunistes arran de la repressió exercida contra
els anarquistes i
els membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) el
maig de 1937 a
Catalunya i després dels processos estalinistes (cas Julient
Stuart Poyntz, cas Robinson-Rubens,
etc). Entre 1937 i 1938 participà en l'American Committe to
Defend Leon Trotsky (ACDLT, Comitè Americà de
Defensa de Lev Troski) i el 19 de
març de 1938 participà, al costat de Suzanne
LaFollette, Eugene Lyons i Bertram
David Wolfe, en el gran míting contra els processos de
Moscou organitzat per
l'ACDLT a Nova York. Després d'abandonar l'AAFNA, en mans
dels comunistes,
esdevingué una persona força influent en la
«Mazzini Society», juntament amb
Alberto Tarchiani que, curiosament, en 1916, quan la
mobilització a favor de
Tresca, havia enviat al subsecretari d'Assumptes Estrangers una carta
acusatòria contra ell per les seves «activitats
antipatriòtiques». Durant la II
Guerra Mundial col·laborà amb l'Office of War
Information (OWI, Oficina
d'Informació de Guerra) en la creació d'un
Italian-American Victory Council
(IAVC, Consell Italo-Americà per a la Victòria),
que hauria d'haver acollit
tots els grups antifeixistes. Però la seva
oposició a la inclusió dels
comunistes i de persones com Generoso Pope, editor d'Il
Progresso Italo-americano, que en el passat havien sostingut
la
dictadura feixista, només li van portar enemics. El clergat,
la hipocresia i la
corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va
estar en el punt de
mira de l'FBI –el seu expedient té 1.358
pàgines. Des de les pàgines del seu
setmanari Il Martello va
engegar una campanya en contra de la
Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de
gener de 1943, aleshores en
llibertat vigilada i a tota hora controlat per la policia, un
automòbil va
intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de
1943, Carlo Tresca
va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) a
trets de
pistola. Tot d'una es desencadenaren diverses
hipòtesis sobre els autors de l'assassinat (comunistes,
feixistes, els baixos
fons, la Màfia), però la comissió
especial d'investigació que es creà mai no va
donar una resposta definitiva. Sembla
que l'assassí va ser un pistoler anomenat Carmine Galante, a
les ordres del
mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini;
però ni Galante ni Genovese
no van ser mai incriminats. Altra versió, també
amb molt de pes, apunta que
l'assassí fou l'estalinista Vittorio Vidali, conegut sota
nombrosos pseudònims
(Vittorio Vidale, Enea Sormenti, Jacobo
Hurwitz Zender, Carlos Contreras, Comandante Carlos). En
morir, una plaça
de Sulmona
que es deia Vittorio Emanuele II, per disposició municipal,
va ser rebatejada
amb el seu nom. En 2003 Nunzio Pernicone edità i
publicà The Autobiography of Carlo
Tresca, obra que retocà en 2005 i que
publicà sota el títol Carlo
Tresca.
Portrait of a Rebel. ***
Notícia
de la detenció de Jules Massot apareguda en el diari
parisenc La
Lanterne del 3 de febrer de 1923
- Jules Massot:
El 9 de
març de 1880 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya,
França)
l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Massot. Sos pares es
deien Jean Claude Massot, torner
metal·lúrgic, i Marie Louise Berthenet. Obrer
torner
metal·lúrgic,
el 16 de maig de 1903 va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació de Dijon
(Borgonya, França) a dos mesos de presó amb
llibertat provisional per
«violències i cops». Cap el 1908
s'instal·là a París
(França) i en 1912 estava
adherit al «Foyer Populaire» (Llar Popular) de
Bellville, afiliat a la
Federació Comunista Anarquista (FCA) i era membre del
consell d'administració
del periòdic Le Libertaire.
L'abril
de 1912 cosignà el cartell «À M.
Georges Berry, pourvoyeur de bagnes», editat
pel Comitè d'Entesa per a l'Acció Antimilitarista
(CEAA). El 28 de juliol de
1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat dels Metalls del
departament del Sena, cosignà el manifest contra la
«Llei Berry-Millerand» –tothom
que fos condemnat a penes de presó de més de tres
mesos per qüestions de vaga,
per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda
antimilitarista, seria enviat als
batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, on s'afirmava
que el sindicat
sortiria en suport dels joves companys que escollissin la
deserció per a
fugir-ne de la llei; també aquest manifest feia una crida a
la «vaga de
ventres» de les dones. Entre gener i abril de 1913, alberga
son germanastre
Charles Gandrey, un dels animadors de l'FCA. En aquesta
època vivia al número
52 del bulevard de Bellville del XX Districte de París. Com
a militant del
Sindicat dels Metalls del Sena, aprovà l'11 de gener de 1914
l'exclusió
d'Alphonse Merrheim en l'assemblea general d'aquest sindicat.
Posteriorment
aquest sindicat es va fer autònom i es constituí
com a Unió Sindical dels
Treballadors dels Metalls de la Regió Parisenca i el 6 de
juny de 1914 en va
ser elegit tresorer. Sobre això publicà el 21 de
febrer de 1914 en Le Libertaire
l'article «Un conflit
syndical». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser
mobilitzat, inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes i destinat el 24 d'octubre de 1914
com a torner al
taller de precisió de la Secció
Tècnica d'Artilleria, a la plaça
Saint-Thomas-d'Aquin,
del VIII Districte de París. El 2 de juny de 1915 el coronel
director del
taller l'assenyalà com a sospitós i va ser posat
sota vigilància, sense cap
resultat. En 1916 freqüentà les reunions dels
«Amis du Libertaire», del
periòdic Ce qu'il faut
diré i dels
exmembres del «Foyer Populaire» de Belleville. El
28 de juliol de 1916 s'adherí
al Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals
(CRRI) i era membre
del Sindicat del Personal dels Establiments Militars del Sena. El
març de 1919
signà, en nom del Sindicat dels Metalls, amb altres companys
(Jean-Sellenet Boudoux,
Dondon, Pierre Le Meillour, Remeringer, Henri Sirolle, etc.) una
protesta
contra els escorcolls a la seu de Le
Libertaire, arran de l'atemptat comès per
Louis-Émile Cottin contra Georges
Clémenceau, president del Consell de Ministres
francès. Després de la guerra
fou un dels principals animadors de la minoria
revolucionària de la Federació dels
Metalls. El juliol de 1921, amb Jean-Louis Berrar, fou cosecretari del
Sindicat
dels Metalls del Sena, adherit als Comitès Sindicalistes
Revolucionaris (CSR). Després
de l'escissió confederal, participà en la
creació i la posada al punt de la
Federació Unitària dels Metalls. Durant el I
Congrés Federal, celebrat entre el
24 i el 25 de juny de 1922 a Sain-Étienne
(Arpitània), s'oposà amb èxit a
Théo
Argence i Henri Raitzon, que proposaren que la seu de la
Federació s'establís a
Lió (Arpitània). Consagrà els seus
esforços a la reorganització dels sindicats
del departament del sena, però no va ser elegit secretari
federal sinó Lucien
Chevalier; malgrat tot, va obtenir 17 vots i va ser designat per a
portar l'oposició
a Alphonse Merrheim en el Congrés dels Metalls
d'Alsàcia-Lorena, i va ser també
nomenat tresorer de la Federació Unitària dels
Metalls. Durant el I Congrés de
la Confederació General del Treball Unitària
(CGTU), celebrat entre el 25 de
juny i l'1 de juliol de 1922 a Saint-Étienne,
votà, amb Jean-Louis Berrar, la
moció de Gaston Monmousseau, partidari aleshores de la
independència del
sindicat del Partit Comunista Francès (PCF), i va ser elegit
membre de la
Comissió Executiva de la CGTU. Entre 1922 i 1923
intervingué freqüentment a
París i en províncies en les reunions sindicals i
en les vagues, i sobretot en
la campanya contra l'impost sobre els salaris. El gener de 1923
assistí, com a
delegat de la CGTU, a Essen (Rin del Nord-Westfàlia,
Alemanya), a un míting
contra l'ocupació del Ruhr organitzat pel Comitè
d'Acció Contra l'Imperialisme
i la Guerra. El 10 de gener, de bell nou a França, va ser
detingut a Saint-Quentin
(Picardia, França) i inculpat per «atemptat contra
la seguretat interior i
exterior de l'Estat». Durant el seu tancament a la
presó parisenca de la Santé,
tingué diverses discussions amb Gaston Monmousseau sobre
orientació sindical i
prengué consciència que aquest, a partir d'aquell
moment, seria favorable a
l'aliança orgànica entre el PCF i la CGTU.
Alliberat el 7 de maig, el seu cas
va ser sobresegut el 13 de juny de 1923. Entre el 29 i el 31 de juliol
d'aquell
any va ser delegat en el II Congrés de la
Federació Unitària dels Metalls, on
s'arrenglerà
amb la minoria, juntament amb Théo Argence, Henri Bott,
Benoît Broutchoux i
Lucien Chevalier, i durant les sessions denuncià la
infiltració de les
«comissions sindicals» del PCF en els sindicats; en
acabar el congrés, la
minoria rebutjar participar en la Comissió Executiva
Federal. L'octubre de
1923, quan s'havia de celebrar el Congrés de Bourges
(Centre, França), els
Grups Sindicalistes Revolucionaris (GSR) el presentaren en la seva
llista de
candidats a la Comissió Executiva Federal de la CGTU. El 27
d'octubre de 1923,
durant l'assemblea general del Sindicat dels Metalls del Sena, de cara
al
congrés federal, va caure en minoria. Entre el 12 i el 17 de
novembre de 1923
fou delegat en el Congrés de la CGTU que se
celebrà a Bourges; arrenglerat fins
el moment amb els GSR, es radicalitzà en el curs dels debats
i entrà a formar part
dels grup dels anarcosindicalistes del Comitè de Defensa
Sindicalista (CDS) i
votà les seves mocions. Després de
Congrés de Bourges, va pertànyer a la
Minoria Sindicalista Revolucionària (MSR), que reagrupava
els GSR i els CDS.
Després de l'assassinat de Nicolas Clos i Adrien Poncet,
l'11 de gener de 1924,
nombrosos sindicats minoritaris trencaren amb la CGTU, ell,
però, resta en la
CGTU i continuà militant durant un any. No obstant
això, després del Congrés de
Fàbriques Metal·lúrgiques del 30 de
març de 1924, se sentí insultat,
abandonà
el seu càrrec, dimití del sindicat i no se'n va
tornar a parlar d'ell. El juny
de 1924, en nom del Sindicat Unitari dels Metalls, sostingué
la creació del
Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el
secretari del qual
fou Jacques Reclus. Cap el 1929 participà, amb Victor
Labonne i Charles Salembier,
en la creació de l'Amical de Vells Sindicalistes de la
Metal·lúrgica, grup
format per una seixantena de membres i que tenia com a finalitat la
solidaritat
entre els seus membres, reunint-se un cop al mes i celebrant un banquet
fraternal anual al bulevard de Bellville. El 3 d'agost de 1931 va ser
esborrat
del «Carnet B». En 1936 es casà a
Champigny-sur-Marne amb Marie Vigneulle. Després
d'això
deixà la
militància i les activitat polítiques. Jules
Massot va morir el 5 d'abril de
1952 a Champigny-sur-Marne (Illa de França,
França). ***
Benoît
Delorme, primer per l'esquerra de la primera fila, amb altres membres
del grup socialista del Consell General del Pas-de-Calais (octubre de
1937) - Benoît Delorme:
El 9 de març de 1881 neix a Montchanin-les-Mines (Borgonya,
França) –alguns fonts
citen erròniament Montceau-les-Mines (Borgonya.
França)–
el miner
anarquista i anarcosindicalista,
i posteriorment socialista, Benoît Delorme. Sos pares es
deien
Jean Delorme, fuster, i Claudine Vindiolet. Membre del grup
anarquista de
Montceau-les-Mines, deixà els seus documents d'identitat al
company Benoît
Broutchoux mentre acomplia el servei militar, d'aquí la
segona identitat de
Broutchoux. Militant anarcosindicalista, durant els primers anys del
segle XX
fou un dels fundadors de la Federació Sindical dels Obrers
Miners del
Pas-de-Calais, «jove sindicat»
encapçalat per Benoît Broutchoux, oposat al
«vell sindicat» d'Émile Basly. El 17
d'octubre de 1902, durant la vaga de la
conca minera de Pas-de-Calais, Benoît Delorme (en realitat
Benoît Broutchoux)
va ser detingut per temptativa de destrucció de forns de coc
a les mines de
Lens; jutjat, va ser condemnat a 40 dies de presó. El 29
d'agost
de 1903 es casà a Montceau-les-Mines amb Marie Doufou. El 14
de
juny de 1908
presidí el Congrés Regional Extraordinari de la
Federació Sindical dels Obrers
Miners del Pas-de-Calais. El 13 de juny de 1909, després
d'un Congrés Regional
de Miners, celebrat a Liévin (Nord-Pas-de-Calais,
França), participà en una
conferència pública contradictòria amb
Eugène Fallot i François Plouvier. Entre
1909 i 1910 col·laborà en L'Action
Syndicale, òrgan de la Confederació
General del Treball (CGT) del
Pas-de-Calais i del Nord. Posteriorment, arran de la
reunificació socialista,
s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO) i esdevingué un
dels administradors del Sindicat de Miners de Pas-de-Calais.
Després de la Gran
Guerra, s'encarregà especialment dels serveis
jurídics del citat sindicat.
Secretari de la Secció Sindical dels Miners de
Liévin, en 1919 va ser nomenat
regidor municipal en la llista encapçalada per
Léon Degréaux d'aquesta
població, però en 1925 no va ser renovat en el
càrrec. Fidel a la CGT després
de l'escissió, continuà servint a la
comissió administrativa del Sindicat de
Miners. L'octubre de 1933 signà, amb
Désiré Coine, Julien Priem, Paul Sion i
Kléber Legay, un manifest de protesta contra la
concessió del grau de cavaller
de la Legió d'Honor de la República francesa al
militant socialista Henri
Mailly. El desembre de 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat
Reunificat de
Miners del Pas-de-Calais durant el Congrés Departamental
d'Unitat. El 10 de
setembre de 1936, amb Kléber Legay, Julien Priem,
Désiré Coine, Alfonse Leroy, Edourd
Duparcq i François Delartre, representants de la classe
obrera del
Nord-Pas-de-Calais, dirigí una carta d'homenatge a
Léon Blum. El 29 de juliol
de 1937, en qualitat de candidat, participà en un gran
míting socialista a
Bully-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais, França). En les
eleccions cantonals de
Lens-Ouest de 1937, va ser elegit regidor de districte. Durant
l'Ocupació formà
part de la delegació especial encarregada d'administrar
Liévin arran de la
detenció del seu alcalde comunista Henri
Thiébaut. El juny de 1943 va ser
nomenat membre del Consell departamental del Pas-de-Calais.
Després de la II
Guerra Mundial va ser exclòs de la Secció Local
de l'SFIO de Liévin. Benoît
Delorme va morir el 6 de febrer de 1956 a Liévin
(Nord-Pas-de-Calais,
França). ***
Foto
antropomètrica d'Umberto Tommasini (23 de desembre de 1925) - Umberto
Tommasini: El 9 de març de 1896 neix a Vivaro
(Friül) l'anarquista i resistent
antifeixista Umberto Tommasini. Sos pares es deien Angelo i Bernardina,
obrers
no qualificats que emigraren a Trieste i esdevingueren socialistes. En
1902
quedà orfe de mare i amb 13 anys
començà a treballar com a aprenent en un obrador
de ferreria. El 14 d'octubre de 1909 participà en la seva
primera manifestació,
una protesta contra l'execució del pedagog anarquista
Francesc Ferrer i
Guàrdia. Amb sos germans Vittoria, Leonardo i Angelo,
freqüentà els grups
socialistes i l'afamat Cercle d'Estudis Socials (CES). Son pare,
també assidu
del CES, recuperà vells llibres socialistes i
muntà a la seva llar de Vivaro
una Biblioteca Popular, que serà la primera de la
regió. Quan esclatà la Gran
Guerra sa família retornà a Vivaro pensant que el
conflicte bèl·lic duraria poc
temps. Mentrestant ell fou destinat a un destacament de metrallers i en
una
acció de guerra va ser ferit. En 1917 va ser fet presoner en
la derrota de
Caporetto i internat al camp de presoners de Mauthausen. En 1919 va ser
llicenciat i retornà a Trieste, on reprengué la
seva feina de ferrer i
freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. En
1920 seguí intensament el
debat sorgit en el moviment socialista, però
quedà profundament decebut del
vaig nivell de la polèmica i no renovà el seu
carnet socialista ni s'afilià al
nounat Partit Comunista d'Itàlia (PCI), que considerava
excessivament
jeràrquic. S'adherí al moviment anarquista,
seguint les passes del seu germà
major Vittorio, que havia conegut a Sardenya anarquistes provinents de
Trieste
que, com a antimilitaristes, havien estat internats durant la guerra.
Durant la
postguerra participà en totes les iniciatives
polítiques i sindicals que es
desenvoluparen a Trieste i molt especialment en els grups de defensa
contra els
escamots feixistes. En 1921 va ser ferit per un grup de feixistes que
havien
irromput a la fàbrica on treballava. L'estiu d'aquell mateix
any participà en
una «expedició punitiva» contra membres
d'un escamot feixista que retornaven
d'una acció contra el «barri roig» de
San Giacomo, de la qual resultaren ferits
una trentena de feixistes arran de l'explosió d'una bomba;
son pare, que no
suportava aquesta mena d'accions violentes, trencà tota
relació amb son fill. En
1925 assistí al congrés de la Unió
Anarquista Italiana (UAI) que se celebrà a
Milà, on conegué Camillo Berneri i Gino Bibbi,
amb els qui entaulà una estreta
amistat. L'11 de setembre de 1926 participà en l'intent
d'atemptat contra
Benito Mussolini portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a
aquest els
explosius, encara que sembla que no estava al corrent de
l'ús que se li havia
de donar-hi. Considerat perillós pels seu radicalisme, les
autoritats feixistes
el detingueren en diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes
que va
ser confinat, durant un període de sis anys, a Ustica i a
Ponça. Durant el seu
confinament es mostrà indisciplinat i lluità
contra els abusos per part dels
vigilants, alhora que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris
i
l'enginyer republicà Giobbe Giopp. A finals de 1931
retornà a Trieste i
setmanes després, el gener de1932, passà
clandestinament a França després d'una
breu estada al domicili de la família Zanolli de Zuric i a
Ginebra, on Luigi
Bertoni i Carlo Frigerio, del Comitè Pro Víctimes
Polítiques, li recomanà
marxar a París a causa de les dificultats
polítiques i econòmiques de romandre
a Suïssa. A la capital gala s'integrà en la lluita
antifeixista portada a terme
pels exiliats italians, encara que no tenia una situació
legal estable. Amb
Camillo Berneri i Giobbe Giopp estudià la possibilitat de
portar accions
antifeixistes a l'interior d'Itàlia. En 1934 es
posà a viure en parella amb la
triestina Anna Renner, amb qui tindrà un fill (Renato).
Entre l'1 i el 2 de
novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a
Sartrouville, a prop de París;
promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de
militants d'arreu de
França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio
Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri,
Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà
lloc al Comitato
Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista
d'Acció
Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo
Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El
juliol de
1936, arran del cop feixista a Espanya, marxà a Barcelona
(Catalunya) a fer
costat la Revolució i s'adherí a la
Secció Italiana de la Columna Ascaso de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), comandada per Carlo Rosselli. El 28 d'agost de 1936
lluità a la batalla
de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudébar. Ocupà càrrecs de
responsabilitat en l'Exèrcit republicà, encara
que es mostrà força crític amb
la militarització de les milícies. El febrer de
1937, durant una temptativa de
sabotatge contra una nau de la marina franquista al port de Ceuta, va
ser
detingut pels comunistes, juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori
i
Giovanni Fontana, i tancat a València, on va ser durament
interrogat per la
policia estalinista. Aconseguí fugí,
però es va veure obligat a retornar a la
presó per a no entrebancar les negociacions que el ministre
de Justícia,
l'anarquista Joan García Oliver, estava fent per a alliberat
tot el comando –finalment,
resultà que Cimadori era un confident de la policia
feixista. A finals d'abril
de 1937, després de patir un simulacre
d'execució, va ser alliberat. En un
carrer barceloní troba Berneri, pocs dies abans de ser
assassinat pels
estalinistes. Després dels tràgics fets de
«Maig del 1937» retornà a
França i
es dedicà a planejar un atemptat contra Mussolini,
però les autoritats
feixistes s'assabentà del projecte gràcies a la
delació de Mario Buda,
anarquista confident de la policia. En 1940, com a
conseqüència de l'esclat de
la II Guerra Mundial, va ser detingut i internat al camp de
concentració de
Vernet. Després de l'armistici italofrancès, va
ser extradit a Itàlia. Entre
1941 i 1943 fou confinat, amb altres anarquistes, a Ventotene, on es va
fer
càrrec de la cuina de la cantina dels llibertaris. A l'illa
tirrena conegué
Giussepe Di Vittorio, que durant l'estiu de 1937 havia calumniat
Berneri. El 25
de juliol de 1943 nombrosos presos polítics van ser
alliberats, però ell i
altres companys anarquistes i iugoslaus hi restaren. Després
va ser traslladat
al camp de concentració de Renicci,
a Anghiari
(Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al
8 de
setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis.
Mentre
molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es
negà a causa del control
que hi exercien els comunistes, amb els qui no volia cap tracte, i
marxà als
Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els
companys anarquistes i
ajudà els refugiats. Després de la guerra
retornà a Trieste, on amb altres
companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de
l'exili i
de la lluita partisana, fundà el grup anarquista
«Germinal» i un periòdic
homònim,
que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions
assenyalades. En 1945
assistí a Carrara al congrés constitutiu de la
Federació Anarquista Italiana
(FAI), a la qual s'adherí el grup
«Germinal». En aquests anys de postguerra
s'oposà al comunisme iugoslau i a les maniobres republicanes
i socialistes dels
partits polítics italians. Després de reprendre
la seva feina de ferrer, va ser
elegit, malgrat l'hegemonia comunista, delegat sindical en el seu lloc
de
treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig,
conferència
commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.). En 1954 va ser
condemnat a presó pel
govern militar d'ocupació angloamericà, que
aleshores administrava Trieste, per
propaganda il·legal anarquista. En aquests anys
ajudà alguns anarquistes
búlgars a fugir del règim comunista i a passar
clandestinament a França. En
1965 acceptà el «pacte associatiu» de la
FAI, però entrà a formar part del
sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa
Anarquista (GIA). Durant
els anys setanta va ser un punt de referència per a les
noves generacions
d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot
sol la nova seu del grup
«Germinal» de l'atac d'un escamot feixista. Entre
1971 i 1979, en substitució
de Alfonso Failla, dirigí el periòdic Umanità
Nova i patí una condemna arran d'un article
publicat contra un «capellà mafiós
calabrès». En 1973 un informe policíac
el qualificava com a «element de
caràcter impulsiu i bregós, constantment
insatisfet i obertament intolerant amb
l'Autoritat i la llei de l'Estat». Octogenari,
participà en marxes
antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats contrainformatives
contra
les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de retirar
a la seva
localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa. Umberto
Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivaro (Friül) i el
seu funeral al
cementiri de la localitat dos dies després fou una gran
manifestació de condol
del moviment anarquista italià. En 1984 Claudio Venza
publicà en llengua vèneta
la llarga entrevista autobiogràfica Umberto
Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a
l'italià en 2011 sota el títol
Il fabbro anarchico. Autobiografia fra
Trieste e Barcellona; aquest mateix 2011 es va publicar la
traducció al
català (L'anarquista de Trieste. Un
indignat del segle XX). En 2005 el Centro Studi Libertari
(CSL, Centre
d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca
Social «Umberto
Tommasini». Umberto Tommasini (1896-1980) ***
Notícia
orgànica de Victor Nan apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 14 d'agost de 1931 - Victor Nan: El 9 de març de 1903 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Victor Marie Nan. Sos pares es deien Joseph Nan, baster, i Marie Gabrielle Rougé, modista. Es guanyava la vida com a obrer metal·lúrgic. El 26 de març de 1921 es casà a Tolosa amb Germaine Charles. En 1926 era secretari del grup anarquista tolosà «Bien-Être et Liberté» (Chartris, Galy, Membrado, Mirande, Teulé, Tricheux, etc.) i el 14 de novembre assistí al Congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que se celebrà a Tolosa. En 1929 s'encarregà del tresoreria del Sindicat de la Construcció i d'Obres Públiques de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de la regió tolosana que havia estat fundat tres anys abans per Michel Llaty. En aquesta època treballava en l'empresa de marbre «Delonga». En el Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 17 i el 18 d'octubre de 1931 a Tolosa, defensà la CGTSR. En una carta del 20 de novembre de 1931, publicada en Le Libertaire del 27 de novembre, es declarà objector de consciència i notificà que havia enviat la seva documentació militar al Ministeri de la Guerra. En aquesta època vivia al número 32 del carrer Cany de Tolosa. En 1932 fou el secretari de correspondència del Grup Anarcocomunista de Tolosa, que es reunia tots els dissabtes al domicili d'Alphonse Tricheaux, al número 6 del carrer Hirondelle. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 fou delegat al IV Congrés de la CGTSR celebrat a Tolosa. En les eleccions legislatives de 1932 figurà amb Louis Boué i Alphonse Tricheux en la llista abstencionista. L'estiu de 1935 era responsable local de la «Gilde des Amis du Livre» de Tolosa i les reunions se'n feien a casa seva; aquesta associació va ser creada a Barcelona (Catalunya) amb la finalitat de difondre dels llibres llibertaris. En 1936 s'adherí a la Federació Anarquista Francesa (FAF) acabada de crear. Com a secretari del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), fou delegat en el Comitè de Vaga que el 18 de juny de 1936 organitzà una manifestació unitària amb els marxistes. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Dufaur de Pibrac. Durant l'estiu i la tardor de 1936 va anar i tornar en diferents ocasions de Tolosa a la Barcelona revolucionària. En 1937 treballava en l'empresa «Fougerolles», encarregada de la restauració del Pont-Neuf. Durant la vaga d'octubre de 1937, que animà amb el delegat de la CGTSR Bonnet, guanyà un augment de salari i altres reivindicacions, però no va poder aconseguir la prohibició per part de l'empresa de no acomiadar els obres sindicats. En 1940, denunciat com «comunista», va ser detingut i tancat unes setmanes. El juny de 1942 va ser detingut en possessió de documentació i de tampons falsos; internat al camp de concentració de Récébédou de Tolosa amb els exiliats espanyols, va ser jutjat i condemnat a un any de presó i a 1.000 francs de multa. En 1943 sembla que va ser internat al camp de concentració de Noé. Després de la II Guerra Mundial, participà en el Congrés del 2 de desembre de 1945, on representà Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el grup anarquista de Narbona. Militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), representà aquest sindicat en un gran míting celebrat a la Salle des Jacobins de Tolosa i en 1949 participa en una gira propagandística que va fer parada a Sent Lari e Sola (Gascunya, Occitània). En 1950, amb Allios, representà la CNTF en el buró local del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ). Parlà, en representació de la CNTF, en el míting del «Primer de Maig» de 1950 de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Victor Nan va morir el 10 de novembre de 1989 al geriàtric «Le Repos» de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Redacció d'un diari als anys 30 del segle XX - Henri Jullien: El 9 de març de 1908 neix a Hanoi (Indo-xina; actual Vietnam) l'advocat i periodista, socialista revolucionari i sindicalista primer, i mutualista i anarquista després, Henri Pierre Jullien. Era nét de la feminista revolucionària Paule Mink i sos pares es deien Marie Eugène Jullien i Hena Jeanne Nègro. En 1928, gràcies a l'amistat amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric, començà a treballar de periodista. Entre 1928 i 1931 va ser gerent del periòdic Morgen Stern (Estrella Matutina), publicació del grup parisenc «Zukunft» (Futur), de les Joventuts del Bund (Partit Socialista dels Obrers Jueus de Polònia). El 21 de març de 1929 va ser iniciat a la maçoneria formant part de la Lògia Esperanto. El 7 d'abril de 1932 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Paule Quilici. En 1935 va ser un dels fundadors del primer sindicat de periodistes confederats. En 1936 col·laborà en Nasz Przeglad (Nostra Revista), periòdic publicat a Varsòvia en hebreu i polonès. Col·laborà estretament amb Victor Alter, president del Bund, en la cooperació entre jueus i polonesos eslaus. Durant la Segona Guerra Mundial participà en la Resistència i va esdevenir advocat sota el règim de Vichy per així evitar la censura. Durant la postguerra s'acostà al moviment anarquista. Des de 1949 fou el president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i prestà suport al Centre Internacional de la Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Henri Jullien va morir el 25 de juliol de 2002 al seu domicili d'Oliolas (Provença, Occitània). ***
Abraham Guillén - Abraham Guillén Sanz: El 9 de març –segons alguns erròniament el 13 de març– de 1913 neix a Corduente (Guadalajara, Castella, Espanya) el militant anarquista i economista llibertari Abraham Guillén Sanz. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Felipe Guillén Sanz, peó guarda forestal, i Inocenta Sanz. De jove va fer tasques agrícoles i treballà extraient resina. Després va estudiar a Madrid becat per les autoritats republicanes. Afiliat a les Joventuts Llibertàries de ben jovenet, va ser també membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers mesos de la Guerra Civil fou director de Juventud Libre, editada pel Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries. També va ser redactor de Castilla Libre i de CNT. Va marxar al front i a partir de 1938 fou comissari polític en la XIV Divisió i del IV Cos de l'Exèrcit, comandat per Cipriano Mera. També va dirigir Nosotros, portaveu de FAI, de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la Columna de Ferro a València. El final de la guerra el va sorprendre a Alacant, on va ser detingut al port. Condemnat per un tribunal de guerra franquista, que li va demanar la pena de mort i que se la commutà en el procés per la de 20 anys, va ser traslladat a la colònia penitenciària d'Añover de Tajo, d'on va evadir-se en 1942. Després va formar part del Comitè Nacional de la CNT clandestina fins a la seva detenció en 1943. Tancat a la presó de Carabanchel, va poder fugir la nit de cap d'any d'aquell any i, ajudat per un clan de gitanos llibertaris passà a França en 1944. En l'exili francès va dirigir en l'ombra Solidaridad Obrera en l'època de Laureano Cerrada i més tard s'implicà en les activitats de la procomunista Junta Suprema de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fet pel qual va ser expulsat de la CNT l'1 de febrer de 1946, però va ser rehabilitat amb l'arribada de Germinal Esgleas a la direcció de l'exili. En 1948 va emigra a l'Argentina i passà un temps a l'Uruguai i a Cuba. Durant el peronisme va editar Economía y finanzas. A Buenos Aires es va llicenciar en Econòmiques i va ser professor d'Economia Política i director d'Investigació Econòmica de la Facultat de Dret i Ciències Socials de Buenos Aires. A l'Argentina col·laborà en diversos periòdics, com ara El Laboralista i Democracia; en Montevideo d'Acción; i en Lima de La Prensa. També va ser assessor econòmic de la Universitat del Treball d'Uruguai i expert internacionalista de l'Organització Internacional del Treball (OIT) en economia autogestionària i desenvolupament cooperatiu al Perú. En 1961 va ser empresonat durant uns mesos acusat de ser membre dels uturuncos, guerrilla activa al nord-oest de l'Argentina durant 1960 i 1961; arran d'aquest fet va demanar asil polític a l'Uruguai en 1962 i, poc després, es va posar en contacte amb els elements revolucionaris d'aquest país. Durant aquests anys va ser investigat de prop pels serveis d'intel·ligència llatinoamericans i nord-americans. En morir Franco, va retornar a la Península i en els últims anys destacà com a conferenciant i escriptor d'assaigs en la premsa llibertària (Anarkia, Año Zero, Bicicleta, Cenit, CNT, Espoir, Icaria, Ideas-Orto, Historia Libertaria, La Lletra A, Nahia, El Olivo del Búho, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vida Obrera, etc.). El seu nom –també va fer servir pseudònims (Jaime de las Heras, Fernando Molina, Arapey, etc.– es va popularitzar com a expert en tècniques de guerrilla urbana, en multinacionals, en autogestió i en temes relacionats amb la guerra d'Espanya i la degeneració del comunisme. Per a molts, fou el creador de la guerrilla urbana i de les seves plasmacions pràctiques americanes (tupamaros, uturuncos, etc.); alguns l'han qualificat d'anarcomarxista i de guevarista. És autor d'una cinquantena de llibres sobre economia, política, filosofia, estratègia, història, etc., entre els quals podem destacar El destino de Hispanoamérica (1952), Monopolios y latifundios contra la economía argentina (1956), Radiografía del plan Prebisch (1956), La oligarquía en la crisis de la economía argentina (1956), La agonía del imperialismo (1957), Historia de la revolución española (1961), El imperialismo del dólar (1962), 25 años de economía franquista (1964), Estrategia de la guerrilla urbana (1965), Teoría de la violencia (1965), La segunda revolución española (1965), Uruguay: país en crisis (1966), Dialéctica de la política (1967), El dilema económico de América Latina (1967), Checoslovaquia 1968 (1968, amb altres), Pesca industrial y desarrollo económico (1968), Desafío al Pentágono (1969), La rebelión del tercer mundo (1969), Democracia directa (1970), Socialismo de autogestión. De la utopía a la realidad (1971), La década crítica de América Latina (1972), La caída del dólar (1972), La colonización financiera del FMI (1973), La élite del poder en España (1973), Philosophy of the urban guerrilla (1973), Poder y crisis del dólar (1973), EI cooperativismo peruano (1975), La larga crisis de América Latina (1975), Explosión demográfica, latifundios y revoluciones en América Latina (1975), El «Gap» tecnológico entre las dos Américas (1975), Las inversiones extranjeras en América Latina (1975), La propiedad social, modelo peruano de autogestión (Lima 1976), lTT-IBM en España (1977), Revalorización de la guerrilla urbana (1977, amb Hodges), Guerrilla I (1978, amb altres), El capitalismo soviético: última etapa del imperialismo (1979), El error militar de las izquierdas (1980), Der Krieg ohne fronten uns Schlachten (1984), Stadtguerrilla in Lateinamerika (1984), Economía libertaria (1988), Economía autogestionaria (1990), Socialismo libertario (1990), Técnica de la desinformación (1991), La guerra. España 1936-1939 (inèdit), etc. Abraham Guillén Sanz va morir l'1 d'agost de 1993 d'un càncer de còlon a la Clínica de la Concepción de Madrid (Espanya) i va ser incinerat. El professor Donald C. Hodges va donar una important part de l'arxiu personal d'Abraham Guillén a la George A. Smathers Libraries de la Universitat de Florida (Gainesville, Florida, EUA). Abraham
Guillén
Sanz (1913-1993) ***
Carles Fontserè - Carles Fontserè: El 9 de març de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) Carles Fontserè i Carrió, un dels més importants cartellistes anarquistes catalans de la Revolució espanyola. Sos pares es deien Francisco Fontserè i Montserrat Carrió. Nascut en una família carlista de la branca monàrquica, s'allunya d'aquest ambient i debuta en el món artístic. Comença com a il·lustrador i s'afilia a començaments de 1936 en el Sindicat dels Dissenyadors Professionals (SDP) al costat d'Helios Gómez. Quan esclata la revolució, posa el seu talent al servei de les organitzacions esquerranes i particularment de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per a les quals realitzarà nombrosos cartells, considerats per a molts com els millors que va fer. En 1937 s'enrola en les Brigades Internacionals al front de Madrid. Després de la derrota, es refugia a França on és internat com tants altres en els camps de concentració del sud. Després d'una estada a París, marxarà a Mèxic en 1948. L'any següent s'instal·la a Nova York on, durant 23 anys, treballarà com a dibuixant de còmics i altra mena de publicacions. També farà de director artístic, fotògraf i fins i tot xofer de taxi. En els anys 60 va treballar amb Salvador Dalí com a escenògraf. Després de la mort de Franco torna a Catalunya, on lluitarà fins als seus darrers dies per a la recuperació dels arxius catalans segrestats durant la Guerra Civil per les tropes franquistes i confiscats a Salamanca. En 1986, per a una exposició sobre l'anarquisme català i la guerra, realitzarà el darrer cartell per als companys anarquistes de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona al qual sempre va està molt unit. Durant els últims anys es va consagrar a escriure els seus records que van aparèixer en tres volums: Memòries d'un cartellista (1995), Un exiliat de tercera a París durant la Segona Guerra Mundial (2004) i París, Mèxic, Nova York: memòries (2004). Carles Fontseré Carrió va morir el 4 de gener de 2007 a l'Hospital Dr. Josep Trueta de Girona (Gironès, Catalunya) i va ser incinerat al Tanatori Gironès de Salt (Gironès, Catalunya). ***
Shawn
P. Wilbur - Shawn Wilbur: El 9
de març de 1963 neix a Fortuna (Humboldt,
Califòrnia, EUA) l'historiador,
professor i pensador anarcoindividualista i mutualista
proudhonià Shawn Patrick
Wilbur (Shawn P. Wilbur). És fill de Sanford Ray Wilbur (Sandy)
i de
Sally Harris, i té una germana petita, Sara Lee Wilbur. En
1989 es llicencià en
història a la Universitat Estatal d'Oregon i en 1992 es
doctorà en estudis
culturals a la Universitat Estatal de Bowling Green (Wood, Ohio, EUA).
Entre
1990 i 2001 i entre 2005 i 2007 treballà de professor
independent a Bowling
Green, fent conferències sobre diverses
temàtiques (filosofia, història dels
intel·lectuals, pensament crític, cultura
d'Internet, etc.). A mitjans dels
anys noranta fou membre del col·lectiu anarquista
«Spunk Library» i de l'«An
Anarchist FAQ». En 1991 començà a
treballar en la llibreria independent
«Pauper's Books» de Bowling Green, esdevenint el
seu gerent per a finalment
adquirir-la en 1997; aquesta llibreria va haver de tancar en 2003. Ha
desenvolupat
la seva tasca acadèmica en diferents xarxes, com ara
«From the Libertarian
Library», «High Hills of Ossapy»,
«In the Libertarian Labyrinth», «Travelling
in Liberty», «Intellectual
History: The Very Idea!», «ALLiance, The Libertatia
Laboratories Audioblog»,
etc. També és membre del «Mutualist
Journal Club», de «Carnival of Anarchy» i
del « Center for a
Stateless Society». Actualment
formà part d'«Anarchist Studies
Network», de «Laughing Horse Book and Film
Collective» del «Movement of the Libertarian
Left». Està especialitzat en la
història del primer anarquisme individualista
nord-americà i els seus estudis
es publiquen en la seva pàgina web
www.libertarian-labyrinth.org, on també
publica traduccions de textos anarquistes (Mikhail Bakunin, Joseph
Déjacque, Charles
Fourier, Pierre-Joseph Proudhon, etc.). Ha editat obres de destacats
intel·lectuals anarquistes, com ara Charles Fourier, Emma
Goldman i Max Nettlau.
En 2020 publicà, amb altres companys (Kevin Carson, David S.
D'Amato, William
Gillis, Nathan Goodman, Cory Massimino i Wayne Price, Derek Wittorff i
Darian
Worden), el llibre Anarchy & Democracy: Discussing
the Abolition of
Rulership. És força crític
amb Wikipèdia, a la qual qualifica de mal
classificada i de mancada de judici crític. Actualment viu,
amb son pare ja
vidu, a Gresham (Multnomah, Oregon, EUA).
Defuncions
Foto policíaca de Léon Bouchet - Léon Bouchet:
El 9 de març de 1916 mor a
Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el
tipògraf anarquista
individualista Léon-Antoine Bouchet. Havia nascut el 29 de
juliol de 1888 a Biaumont
(Alvèrnia, Occitània). Sos pares, conreadors i
després comerciants, es deien
Austremoine Bouchet i Anne Veray. Començà a
militar molt jove en els moviments
anarquista i antimilitarista de Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) i el setembre
de 1906 va ser nomenat secretari, amb Victor Godonèche, del
Grup d'Estudis de
Propaganda Anarquista «Jeunesse Libre», que es
reunia al número 26 de Place
Sidoine Appolinaire d'aquesta ciutat. El 7 de desembre de 1907 es
casà a Tièrn
(Alvèrnia, Occitània) amb la domèstica
anarquista Madeleine
Joséphine Nourrisson. Entre
1909 i 1910 organitzà diverses xerrades populars a Clarmont
d'Alvèrnia. La
policia l'acusà d'haver distribuït manifests
antimilitaristes el 14 de juliol
de 1910, juntament amb Félix Pierre Annet Moneyron, empleat
als magatzems
comercials «Paris-Clermont». Quan el setembre de
1910 arribà a París (França),
abandonà el seu ofici de venedor ambulant i
esdevingué tipògraf. En aquesta
època fou secretari del grup anarquista
«L'Effort» (Charles D'Avray, Jeanne
Botelli, Briantheus, Colombo,
Levêque, Lorulot,
etc.), que es reunia a la Sala Garrigues, al número 20 del
carrer Ordener.
Entre 1911 i 1913 fou gerent de la primera època del
periòdic
anarcoindividualista parisenc L'Idée Libre,
fundat per André Lorulot, i
durant un temps visqué, amb sa companya Madeleine
Nourrisson, a la seu del
periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa
de França, França), on conegué
anarquistes que després formarien part de la
«Banda Bonnot». El gener de 1911
s'instal·là en una torreta del carrer Paul de
Kock de Romainville. Quan l'«Afer
Bonnot», va ser detingut el 28 d'abril de 1912
després de ser denunciat pel director
de la presó parisenca de La Sante per haver portat un paquet
i una carta a Jean
De Boë, Eugène Dieudonné i Jean-Georges
Dettweiler, empresonats per aquest
procés. En l'escorcoll del seu domicili, la policia
trobà correspondència
dirigida a Édouard Carouy i Louis Raimbault,
també implicats en l'«Afer
Bonnot». Inculpat de pertànyer a
«associació de malfactors», finalment
fou
exculpat durant el judici. Léon Bouchet va morir el 9 de
març –algunes fonts citen
erròniament el 10 de març– de 1916
al seu domicili de Saint-Étienne (Forez,
Arpitània). ***
Notícia sobre Francisco Alonso Expósito - Francisco Alonso Expósito: El 9 de març de 1938 mor a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Alonso Expósito. Havia nascut en 1909 a Cuevas (Almería, Andalusia, Espanya). Obrer de la construcció, emigrà a Catalunya. S'instal·là al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). A partir de 1932 milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT); empresonat, el seu nom figurava en una llista establerta pel Comitè Pro-Presos de març d'aquell mateix any. Sa companya fou Inés Mateo Bermejo, amb qui tingué un infant (Juan Alonso Mateo). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Ortiz», on fou membre del grup «La Casilla» de la «Centúria CNT» al front d'Azaila (Terol, Aragó, Espanya). Després dels enfrontaments de maig de 1937 contra la reacció comunista, el 15 de novembre de 1937 va ser detingut i tancat per «auxili a la rebel·lió». Un cop lliure, lluità com a sergent en el I Batalló de la I Companyia de la 153 Brigada Mixta de l'Exèrcit de la II República espanyola. Francisco Alonso Expósito va desaparèixer el 9 de març de 1938 durant els combats a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya). ***
Antoni Ginestet Sanfeliu - Antoni Ginestet
Sanfeliu: El 9 de març de 1938 mor a
Aguilón (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarquista, anarcosindicalista i esperantista Antoni Ginestet
Sanfeliu. Havia
nascut el 3 de març de 1914 a Santa Coloma de Gramenet
(Barcelonès, Catalunya).
Sos pares regentaven un estanc a Santa Coloma, on va treballar d'obrer
metal·lúrgic i des de ben jovenet
milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en
l'Agrupació Esperantista.
També va ser membre de l'agrupació esperantista
de Santa Coloma. En 1936 feia
el servei militar a Maó (Menorca, Illes Balears),
però quan l'aixecament
feixista de juliol d'aquell any es trobava de permís a la
seva ciutat natal i
intervingué en la resposta popular contra els feixistes,
participant en el
setge de la caserna de Sant Andreu. Immediatament després
s'incorporà a la
Columna «Tierra y Libertad», com a conductor de
blindats (tiznaos), i va
combatre al front de Madrid (Toledo i Serra de Gredos). Fou membre del
Comitè
de Guerra de la Columna i el novembre de 1936 formà part del
grup que tallà a
Tarancón la fuita des de Madrid del Govern
republicà cap a València, salvant la
vida del socialista Indalecio Prieto, ministre de Marina i Aire de la
II
República. El març de 1937 deixà la
Columna i es traslladà a Barcelona
(Catalunya), on s'integrà en el Comitè
Peninsular, amb Fidel Miró Solanes i
Félix Martí Ibáñez, de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest any
entrà
a formar part del grup «Constantes» de Barcelona,
adherit a la FAI, i després
en el grup «Z». El juliol 1937 es va reintegar a la
Columna, que amb la
militarització fou batejada com 153 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, primer com a soldat i
després com a tinent ajudant del XX
Batalló («Leal») de la 103 Brigada
Mixta. En aquesta brigada destacà com a
organitzador i rebutjà diversos càrrecs en la
rereguarda. L'ofensiva feixista
l'agafà en primera línia a Saragossa. Antoni
Ginestet Sanfeliu va morir el 9 de
març de 1938 al front d'Aguilón (Saragossa,
Aragó, Espanya) d'una explosió de
morter. Antoni Ginestet
Sanfeliu (1914-1938) ***
Emiliano
Marcos Centenera - Emiliano Marcos Centenera:
El 9 de març de 1940 és afusellat a Guadalajara
(Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Emiliano Marcos Centenera. Havia nascut el 15 de
setembre
de 1913 a Guadalajara (Castella, Espanya). Sos pares es deien Gregorio
Urbano
Marcos Córdoba i Saturnina Centenera Camarma, i
tingué tres germans (Canuto
Pedro, Ángel Cristóbal i Mariano). Es guanyava la
vida fent de serraller i fou
un dels màxims impulsors de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) a
Guadalajara. Durant la guerra civil fou soldat d'aerostació.
Capturat per les
tropes franquistes al final de la guerra, va ser jutjat i condemnat a
mort. Emiliano
Marcos Centenera va ser afusellat el 9 de març de 1940 en un
indret anomenat La
Rambla, a prop del cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya). Estava
casat
amb María Josefa Gómez Úbeda. Emiliano Marcos Centenera
(1913-1940) Canuto Pedro
Marcos Centenera (1920-2012) ***
Notícia
orgànica de Pedro Pons Velilla publicada en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 5 de novembre de 1949 - Pedro Pons
Velilla: El 9 de març de 1952 mor a Besiers
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Pedro Pons Velilla. Havia nascut el 12 d'abril de
1886 a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien Manuel Pons i Valeria Velilla.
Va ser un dels principals animadors de la Federació Local
d'Alcanyís de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Ente el 10 i el 18
de desembre de 1919
fou delegat al Congrés Nacional de la CNT
(«Congrés de la Comèdia»)
celebrat a
Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Visqué a
Magalaç (Llenguadoc, Occitània) i
milità en la Federació Local de Besiers. Sa
companya fou Dolores Cargo. Pedro Pons Velilla va morir el 9 de
març de 1952 al
Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània). ***
Autoretrat de Louis Moreau - Louis Moreau: El 9 de març de 1958 mor a Malakoff (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Pierre Louis Joseph Moreau. Havia nascut el 15 d'abril de 1883 a Châteauroux (Centre, França). Sos pares es deien Alexandre Octave Moreau, fabricant de drap, i Pauline Anne Basset. Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). El 27 de gener de 1919 es casà a Châteauroux amb Blanche Eugénie Champeaux. Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. Louis Moreau va morir el 9 de març de 1958 al seu domicili de Malakoff (Illa de França, França). El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur. ***
Necrològica
de Cristóbal Parra Cerón apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 19 de
maig de 1968 - Cristóbal Parra
Cerón: El
9 de març de 1968 mor a Castres (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista
Cristóbal Parra Cerón. Havia nascut el 17 de
setembre de
1903 a Casares (Màlaga, Andalusia,
Espanya). Fill de família de jornalers agrícoles,
sos
pares es deien José Parra i Ana Cerón.
Milità en
el Sindicat de
Pagesos de Casares de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) –segos alguns fou membre de la Unió General
de Treballadors
(UGT), fundador de les Joventuts Socialistes de Casares i secretari de
l'Agrupació Socialista de Casares durant els anys
republicans.
Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 formà part del
Comitè
Revolucionari del seu
poble. Els feixistes l'acusaren de la detenció i mort de
Manuel
Pérez de Vargas Romo, familiar directe del líder
andalucista Blas Infante Pérez.Després de la
caiguda de Màlaga a mans faccioses, continuà
combatent al
front d'Andalusia i després al de Catalunya. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França, va ser internat en diversos camps
de concentració i passà per
les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de
la II Guerra
Mundial, milità en la Federació Local de Castres
de la CNT. Sa companya fou Francisca Vargas. Malalt crònic
d'asma, Cristóbal Parra Cerón va morir el 9 de
març de 1968 a l'Hospital de Castres
(Llenguadoc, Occitània), a resultes d'una
intervenció quirúrgica als intestins,
i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta
localitat. ***
Necrològica
de Juan Antonio Salvo Tisaire apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 de juliol de 1978 - Juan Antonio Salvo Tisaire: El 9 de març de 1978 mor a La Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Antonio Salvo Tisaire. Havia nascut el 24 de novembre de 1901 a Vilanova de Sixena (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Rudesindo Salvo Gros, jornaler, Consuelo Tisaire Castellar. De molt jove emigrà a Catalunya, treballà de electricista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la caiguda de Lleida a mans de les tropes feixistes, marxà cap a Barcelona, on treballà al port d'aquesta ciutat. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Internat al camp de concentració d'Argelers, el juliol de 1941 va ser enrolat en la 123 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al departament de Lot enquadrat en el 508 Grup Departamental. Finalment va ser destinat al 513 Grup Departamental per a efectuar tasques d'electricista en la construcció de la fàbrica de pólvora de Le Haugar (Llenguadoc, Occitània). A finals d'agost de 1941, després d'haver ser lliurat als alemanys els quals el tenia fitxat com a «perillós», aconseguí fugir i arribar a Muret, on trobà sa companya i sos quatre infants. L'Oficina Nacional Industrial de l'Azot (ONIA) el contractà com a electricista, però com el buscaven, va haver d'abandonar la feina per amagar-se a casa d'un company a Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra mundial tornà a ser contractat per l'ONIA i milità en la Federació Local de Muret de la CNT. Quan tenia 60 anys es retirà per invalidesa, però hagué de cuidar sa companya paralitzada des de feia anys. Antonio Salvo Tisaire va morir el 9 de març de 1978 a la Policlínica de la Lèze de La Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània), sis mesos després d'haver patit una operació a resultes d'un càncer. ***
Necrològica
d'Elías Conejos García apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 15 d'abril de 1986 - Elías Conejos García: El 9 de març de 1986 mor a Nantes (Noaned, Bretanya) l'anarcosindicalista Elías Conejos García. Havia nascut el 7 de juny de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1900– a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Ramón Conejos i Balbina García. Vivia al barri barceloní del Poblet. Xofer de taxi, fou un dels responsables de la Secció de Taxis del Sindicat dels Transports de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la Federació Local de Nantes de la CNT i un dels animadors del Comitè Regional de Bretanya d'aquest sindicat, participant com a delegat en diversos congressos. Col·laborà en el sosteniment econòmic del butlletí confederal Terra Lliure i participa en nombroses subscripcions del moviment llibertari. Sa companya, de la qual es va divorciar, fou Aurora García. Elías Conejos García va morir el 9 de març de 1986 al seu domicili de Nantes (Noaned, Bretanya). ***
- Andreu Capdevila Puig: El 9 de març de 1987 mor a Rennes (Bretanya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig. Havia nascut el 24 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de desembre–de 1894 a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya). Sos pares es deien Josep Capdevila Rodríguez, teixidor, i Carme Puig Piñol. Va començar amb 13 anys a compaginar la seva feina de tintorer a la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la militància en el sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers. Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). En esclatar la guerra civil, va participar contra la insurrecció militar i va prendre part en l'assalt de la caserna d'Artilleria, que va permetre l'armament dels militants cenetistes. Com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses i de control obrer. El 16 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per la CNT, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral, i és autor del llibre Un episodio de nuestra evacuación a Francia (1978). Va passar els seus darrers anys a Rennes. Andreu Capdevila Puig va morir el 9 de març –algunes fonts citen erròniament el 10 de març– de 1987 a l'Hospital Pontchaillou de Rennes (Bretanya). Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996 a Rennes. Son germà Josep Capdevila Puig també va ser militant anarcosindicalista. Andreu Capdevila Puig (1894-1987) ***
Juan
Papiol Súria - Juan Papiol Súria:
El 9 de març de 1994 mor a Miguel Hidalgo (Mèxic,
Mèxic) l'anarcosindicalista
Juan Papiol Súria –el segon a vegades citat com Siuria. Havia nascut cap el 1903 a Bilbao
(Biscaia, País Basc).
Barber de professió, fou secretari del Sindicat
Únic de Barbers del Ram de Sanitat
de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1928
vivia a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). En 1935
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Durant la Revolució
presidí la Col·lectivitat de Barbers de Barcelona
fins la seva incorporació al
front. En 1937 formava part del grup «Eliseo
Reclus» de Barcelona, adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant el
conflicte bèl·lic participà, amb
altres oradors, en mítings i conferències
organitzats per les Oficines de
Propaganda de la CNT-FAI, com les que va fer el setembre de 1936
(Caldetes, Agullana,
Premià de Dalt, Roses, Sant Pere Pescador, Sant Quinze del
Vallès, Xerta),
l'octubre de 1936 (Badalona, Caldes de Malavella, Caldetes,
Gavà, La
Granadella, Hospitalet de Llobregat, Mollet, Portbou, Puig-reig, Roses,
Rubí,
Sant Adrià, Sant Martí Sarroca, Sant
Quintí de Mediona, Vilafranca del Penedès)
i el novembre de 1936 (la Barceloneta, Esparraguera, Gavà,
Granollers, Poblet, Sants).
També el novembre de 1936 va fer a Sallent la
conferència «La CNT ante los
momentos actuales» i per la ràdio confederal
«El niño y la cultura libertaria».
El desembre de 1936 parlà en diversos mítings
(Canet de Mar, Llagostera, Portbou,
Riba-roja d'Ebre, Sant Hipòlit de Voltregà) i va
fer la conferència radiofònica
«Arte revolucionario» i a Masnou «Lo que
son y representan las JJLL». En 1937
participà en mítings i conferències a
diverses poblacions (Arenys de Munt, Barcelona,
la Barceloneta, Bonanova, Caldetes, Cornella, les Corts, Mollet,
Poblenou,
Ribes de Freser, Ripoll, Roda de Ter, Sant Boi de Llobregat, Tona,
Vendrell, Vic,
Vilassar de Mar). Entre abril i maig de 1938 participà, en
nom de la CNT, en
actes del Front Popular, com ara el fet a Vilafranca del
Penedès, i en actes en
pro dels hospitals confederals de Barcelona. El març de 1937
representà els
barbers barcelonins en el Congrés de Sanitat de la CNT
celebrat a València
(València, País Valencià). En 1937 era
secretari general del Sindicat de la
Indústria de Sanitat i d'Assistència Social i
Higiene. A partir d'agost de 1938
fou comissari de la 130 Brigada Mixta de la 43 Divisió de
l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola. El novembre de 1938 es va
reportar que havia tomat
un avió amb un fusell-metrallador. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i acabà exiliat a Mèxic. En
1942 va ser nomenat vocal del I Comitè de la
Delegació de CNT, encapçalada per Progreso
Alfarache Arrabal. En 1947
s'arrenglerà amb els «ortodoxes» i
s'integrà en la Subdelegació de CNT. En
l'exili col·laborà en diferents publicacions
llibertàries, com ara Cultura
Proletaria, Solidaridad Obrera
i Tierra y
Libertad. Sa companya fou Maria Montoliu Castells. ***
Necrològica
de Diego Puigvert Areste apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 19 d'abril de 1994 - Diego Puigvert Areste: El
9 de març de 1994 mor a
Bruguièras (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Diego Puigvert Areste –a
vegades el nom
citat erròniament com a Domingo.
Havia nascut el 20 de maig de 1905 a Fraga (Baix Cinca, Franja de
Ponent). Sos pares es deien francisco Puigvert i Francisca Areste.
Començà a militar molt jove en
el moviment llibertari de la comarcal de Fraga i Albalat de Cinca. En
1925 va
ser cridat a files i es declarà insubmís;
detingut poc després, va ser enviat
tres anys a un batalló disciplinari al Protectorat Espanyol
al Marroc. De bell
nou a la Península, participà en la
organització dels pagesos lleidatans. Durant
la guerra civil va ser nomenat secretari general de la
Federació Camperola de
Catalunya. Responsable, amb Justo Val Franco, de la
Col·lectivitat de Lleida,
organitzà el seu trasllat a Barcelona (Catalunya)
després de la caiguda de
Lleida a mans feixistes a començament de 1938. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França amb la
col·lectivitat i la major part dels membres
s'hi instal·laren al centre. Durant l'Ocupació va
ser buscat per la Gestapo i
la policia del Govern feixista de Vichy per extradir-ho a l'Espanya
franquista,
però els seus continus canvis de residència
evitaren la seva detenció. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa
companya Magdalena Barranco a Fenolhet (Llenguadoc,
Occitània) i, després, a Bruguièras
(Llenguadoc, Occitània). Milità en el
Sindicat d'Oficis Diversos de Tolosa de la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Diego Puigvert va morir el 9 de març de 1994 a
Bruguièras (Llenguadoc,
Occitània). ***
Joan Vicente Castells - Joan Vicente Castells: El 9 de març de 2010 mor a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) el geòleg, arqueòleg, activista cultural i militant llibertari Joan Josep Miquel Vicente i Castells. Havia nascut el 18 d'abril de 1921 al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Joan Vicente Trinch, jornaler, i Carme Castells Rosell. Quan tenia quatre anys es traslladà amb sa família a Santa Coloma de Gramenet i va fer estudis a al col·legi Salvatella i l'Escola Nacional de Sant Adrià de Besòs. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar d'aprenent en una fusteria i durant les nits acudia a la societat «El Pensament», al Fondo de Santa Coloma, per aprendre esperanto. Més tard treballà com a oficinista a Material i Construccions SA (MACOSA) i en sortir de la feina continuava els estudis a l'Escola Complementària d'Arts i Oficis del Clot. En 1936, quan esclatà la guerra, passà a fer feina en una empresa siderometal·lúrgica de Barcelona. Atret per la lectura de la revista llibertària Estudios s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i finals de 1936 entrà en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, on realitzà importants tasques: bibliotecari, cap de la Secretaria de Propaganda i Propaganda, membre de l'equip fundacional del periòdic Aurora Libre, etc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a Catalunya i l'any següent es va veure obligat a complir el servei militar, que va fer com a topògraf. En 1943 es casà amb Anna Vila i poc després nasqué sa filla Roser. A partir de 1945 s'interessà per la geologia i cap al 1950 entrà en contacte amb Joaquim Juan Pastor, el qual, en sortir de la presó, creà a València Ediciones Pastor, que publicà la «Colección Estudios. Enciclopedia Educativa Popular» i recuperà part del fons editorial de «La Biblioteca de Estudios». A més de distribuir aquestes publicacions, creà un grup amb altres companys dedicat a escampar el pensament anarquista i la cultura en general, fent cursos d'esperanto, d'arqueologia, de ciències naturals, etc. També establí contactes amb l'editorial Regina i, a partir de 1952, amb el Centre Excursionista Puig Casteller, on amb Manuel Llatser Tomàs, Joan Vaello Sarrión i altres companys, organitzà activitats culturals i llibertàries. En 1952 fou nomenat per l'Ajuntament de Santa Coloma delegat local d'Excavacions per a la salvaguarda del poble ibèric de Puig Castellar. En aquests anys cinquanta s'interessà per l'espeleologia i muntà, amb Enric Suñer Coma i Enric Boixadera, un equip multidisciplinari. El 9 de maig de 1955 va ser detingut acusat de ajudar en l'elaboració de premsa clandestina (Solidaridad Obrera i CNT) i tancat durant vuit mesos a la presó de Barcelona. Un cop lliure continuà amb la seva tasca cultural i durant dos anys va fer conferències a l'escola L'Esperança. En 1961 fundà la revista Puig Castellar, butlletí de la Secció d'Estudis del Centre Excursionista de Santa Coloma, que tingué dues èpoques. Es va fer monitor de grups infantils, que va fer mixtos, coeducació que aleshores era prohibida per les autoritats franquistes. En els anys posteriors creà el Museu Municipal, el qual dirigí i va fer funcionar de manera autogestionada entre 1974 i 1985. En aquesta època animà José Berruezo Silvente a escriure les seves memòries, que van ser publicades en 1987 sota el títol Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939). En 1974 s'especialitzà en estudis en ciències geològiques. Després de la mort del dictador s'adherí a la CNT i va fer que bona part de la plantilla de l'editorial Regina se n'afiliés, destacant en la vaga d'arts gràfiques de 1978. Quan es creà l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma, hi col·laborà activament, així con en el seu Grup d'Estudis Històrico-Socials, participant en l'edició de diversos llibres de companys llibertaris. També formà part de la Unió de Joves Antifeixistes (UJA) de Santa Coloma de Gramenet i participà en les seves Jornades Antifeixistes. Donà una important col·lecció bibliogràfica a la Biblioteca Social «La Hoguera». En 1980, amb Josep Xena Torrent, Joaquín Amores Ortíz i Severino Campos Campos, promogué l'edició de la revista Ideas. En 1985 fundà el Centre d'Estudis de la Natura del Barcelonès Nord i en 1990 proposà a l'Ajuntament de Santa Coloma, sense èxit, la creació d'una Universitat Popular. El maig de 1991, amb Joan Ros, Fátima Carrasco, Silver Ruiz i M. Valero, creà la revista Gramenet de Besòs, de l'Ateneu Llibertari, substituïda en 1999 per Liber, de la Biblioteca Llibertària de Santa Coloma. En 2002 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Santa Coloma. La seva intensa tasca científica s'ha vist reflectida en centenars d'articles, especialment en els camps de l'arqueologia, de la geologia, de l'espeleologia, de la paleontologia i de la paleobotànica, impresos en infinitat de publicacions periòdiques de caire acadèmic –Acta Geológica Hispánica, Butlletí de l'Institut d'Estudis de la Natura, CSIC, Instituto Geológico y Minero de España, Puig Castellar, Speleon, etc.– i obres monogràfiques –La flora fósil de Montjuïc (1988), Los hipogeos de Santa Coloma de Gramenet (1999), Los íberos de Puig Castellar (2001, amb Àngel Martínez i Hualde), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), Estudio morfológico de la Flora Cretàcica de Isona (Pallars Jussà) (2002), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), etc. També conreà l'art poètic i en 2005 publicà Recull de poesies. El novembre de 2008 se li va dedicar l'exposició «Anarquisme Ibèric», organitzada per la Biblioteca Can Peixauet i la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELA). Joan Vicente i Castells va morir el 9 de març de 2010 al seu domicili de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Nou d'aquesta localitat. El 27 de març de 2011 l'Ajuntament de Santa Coloma inaugurà l'Ecometròpoli (Centre de Recerca Joan Vicente i Castells), espai dedicat a la divulgació de l'entorn natural de la ciutat, en homenatge a la seva memòria i on es conserva el seu arxiu particular. Joan Vicente Castells (1921-2010) ***
Membres
del gru anarquista de Dolo (2016). D'esquerra a dreta: Levis Livieri,
Fiorenzo Urso, Gigi Artusi i Tino Maso - Tino Maso: El 9 de març de 2019 mor a Dolo (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Agostino Maso, conegut com Tino Maso. Havia nascut el 7 de setembre de 1951 a Dolo (Vèneto, Itàlia). En els anys setanta formà part del moviment underground llibertari de la Riviera del Brenta (Venècia, Vèneto, Itàlia). Amb només 16 anys viatjà amb son germà a l'Iraq per a treballar en recobriments tèrmics industrials, esdevenint un especialista en el tema; posteriorment treballà en la instal·lació de comerços arreu d'Europa. En 1984 participà activament en l'organització de l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia de setembre de 1984. Va ser un dels membres més destacats del venecià «Ateneo degli Imperfetti». Tino Maso va morir sobtadament d'un atac de cor el 9 de març de 2019 al seu domicili de Dolo (Vèneto, Itàlia). ***
Adolf
Castaños Garrofé i sa companya María
Ángeles Igartua - Adolf Castaños Garrofé: El 9 de març de 2021 mor a Eibar (Guipúscoa, País Basc) el poeta, escriptor, periodista, activista cultural i social anarquista Adolf Castaños Garrofé. Havia nascut el 7 d'octubre de 1954 a Barcelona (Catalunya). De família llibertària, sos pares es deien Modesto Pedro Castaños Serrano, treballador del tèxtil, i Nativitat Garrofé Audet. Només estudià fins l'ensenyament mitjà i la gran cultura que aconseguí va ser resultat del seva educació autodidacta. Treballà d'administratiu en diferents empreses barcelonines i cap el 1971 entrà en contacte amb antics obrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que accentuaren el seu pensament llibertari que ja havia heretat de sa família. En 1974 es casà amb María Ángeles Igartua, d'Eibar (Guipúscoa, País Basc), amb qui tingué una filla, Guiomar Castaños Igartua. En 1975 la parella s'instal·là a Madrid (Espanya), on treballà de corrector en diferents editorials i va fer recitals de poesia a bars i espais culturals. En 1976 es relacionà amb la nova CNT que s'estava reorganitzant i s'integrà en l'Assemblea d'Arts Gràfiques de la mà d'Arturo González Martín, nucli de la fundació del Sindicat d'Artes Gràfiques de la CNT. Amb Arturo González Martín i Carlos Oroza Fernández, fundà a Almazán (Sòria, Castella, Espanya) El Pendón (1977-1978). En aquesta època assistí a les tertúlies d'Antonio Artero Coduras, amb Manuel Alejandre Abarca (Manuel Aleixandre), Fernando Fernández Gómez (Fernando Fernán Gómez) i altres, on aprengué l'art de la recitació. Participà activament en recitals poètics a ateneus, jornades llibertàries, mítings, fires del llibre i sindicats de diverses localitats peninsulars (Barcelona, Madrid, Mataró, San Sebastián de los Reyes, Torrelavega, etc.). En 1981 s'establí a la Corunya (La Corunya, Galícia). Instal·lat definitivament a Barcelona anys després, passà llargues temporades a Eibar, sobretot a partir de la seva jubilació en 2014. Encara que mai no va estar afiliat a cap organització llibertària, treballà activament en els ateneus llibertaris, centres socials, casals okupats, etc., i sempre donant la seva visió anarquista. En 1996 fundà el Grup Poètic «León Felipe» de l'Ateneu Llibertari de la Verneda de Barcelona i també participà en l'Ateneu Llibertari del Xino de Barcelona i en l'Ateneu Llibertari de Sants, que ajudà a reconstruir en 2005. En aquests anys va fer recitals a centres socials i alternatius de la Península (Bilbao, Eibar, Ermua, Logronyo, etc.). Membre destacat de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona, el juny de 2000 en va ser nomenat vicepresident. També col·laborà amb la barcelonina Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA). En el segle XXI participà en nombroses gires poètiques (De ti hacia ti, tan solo has de llegar, Cabaret poético, Poesía comprometida del S. XX, etc.), moltes vegades amb altres poetes (David Castillo Buïls, Jesús Lizano Lizano, José María Mateo Rello, etc.). Va ser un gran coneixedor d'autors com Rafael Alberti Merello, Felipe Camino Galicia de la Rosa (León Felipe) o Federico García Lorca. Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries, com ara CNT, Debate Libertairo, Ekintza Zuzena, Noticiari Enciclopèdic, Res de Boira, Solidaridad Obrera, etc. És autor dels poemaris Dicen de ti hacia a ti tan solo has de llegar, La libertad y el desarraigo (1977) i Ahora que dicen que viene un tiempo nuevo (1999). En 2002 prologà el llibre de José María Mateo Rello Orilla Sur i en 2003 col·laborà en el llibre col·lectiu La Barcelona rebelde. Guía de una ciudad silenciada. Adolf Castaños Garrofé va morir el 9 de març de 2021 al seu domicili d'Eibar (Guipúscoa, País Basc) i va ser incinerat a Ermua (Biscaia, País Basc). ---
|
![[08/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[08/03]") |
|
![[10/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[10/03]") |
|
|
| Actualització: 09-03-24 |