|
---
Anarcoefemèrides del 9 d'abril Esdeveniments
Abarno i Carbone durant el judici - Condemna a Abarno i Carbone: El 9 d'abril de 1915, a Nova York (Nova York, EUA), els anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, membres del grup anarquista italià de Gaetano Bresci, detinguts el 2 de març i acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York, una a la catedral de St. Patrick i una altra a l'església de St. Alphonsus, per «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia (13 d'octubre de 1909), son condemnats a sis i 12 anys de presó. Emma Goldman aportarà gran part dels diners necessaris per a sufragar el judici aconseguits mitjançant les conferències que dóna. L'arxiu sobre el «cas Abarno-Carbone» es troba al fons Anthony Capraro de l'Immigration History Research Center de la Universitat de Minnesota (EUA). ***
Els anys del pistolerisme - Creació dels escamots de la patronal: El 9 d'abril de 1919 el secretari general de la Federació Patronal de Barcelona (Catalunya), Josep Pallejà, informa en carta al capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, «que en vista que la policia barcelonina ha donat palmàries mostres de la seva impotència per evitar les coaccions i atemptats dels quals són víctimes tant els patrons com els obrers lliures, [els patrons de Barcelona] han resolt la formació d'una policia particular que supleixis aquestes deficiències i que sigui l’empara de les seves vides constantment amenaçades, encarregant de l'organització d'aquesta policia al senyor Manuel Bravo Portillo, que tantes mostres té donades de competència policíaca». A partir d'aquesta data es crearan escamots armats pagats per la patronal per assassinar destacats militants anarcosindicalistes. La Confederació Nacional del Treball (CNT) crearà en resposta grups de defensa confederals armats. L'era del pistolerisme es desencadena. Aquesta carta es conserva al Fons Comte de Romanones de l'arxiu de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (Lligall 96, carpeta 8). ***
Manifestació en suport de Sacco i de Vanzetti - Cas Sacco i Vanzetti: El 9 d'abril de 1927 el Tribunal Suprem de l'Estat de Massachusetts (EUA) confirma les penes de mort per a «aquests bastards anarquistes», segons la cita literal del jutge Webster Thayer durant el judici, Nicolas Sacco i Bartolomeo Vanzetti. ***
Capçalera
del primer número de Más Lejos - Surt Más Lejos: El 9
d'abril de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del setmanari de
teoria anarquista Más Lejos. Crítica.
Ideas. Documentación social y
económica. Sembla que fou dirigit per Eusebi
Carbó Carbó. Trobem articles
de Jaume Balius, Emma Goldman, Manuel Haro, Albert de Jong, Arthur
Lehning, Josep Mas
Gomeri, Evelio Servet Martínez Vicente,
Ricardo Mella, Ricard Mestres, Josep Peirats, Amparo Poch, Josep Pros,
Isaac Puente, Lucía Sánchez Saornil, Alexander
Schapiro,
Evaristo Viñuales, Mariano Viñuales, etc.
Realitzà
una enquesta sobre
l'abstencionisme electoral a la qual van respondre Camillo Berneri,
Pierre
Besnard, Armando Borghi, Sébastien Faure, Fontaura,
Frederica
Montseny, Josep
Peirats, el doctor Pierrot, Evaristo Viñueles, Volin, etc.
En
sortiren nou
números, l'últim el 2 de juliol de 1936. ***
- Surt Liberdade: El 9
d'abril de 1938 surt a París (França) el primer
número del periòdic bimensual
en llengua portuguesa Liberdade. Porta-voz dos antifascistas
portugueses.
Portava l'epígraf «Una nova barricada que
s'erigeix als camps de lluita contra
la dictadura i una bandera que simbolitza les aspiracions supremes
d'emancipació humana». En sortiren almenys 29
números fins al 1939. ***
La placa d'homenatge a Oriol Solé Sugranyes (Foto: Pere Carol) - Homenatge a Oriol Solé Sugranyes: El 9 d'abril de 2005 a la façana de les Voltes de la Casa Bas de Capellades (Anoia, Catalunya), davant l'assistència d'un centenar de persones, es va inaugurar una placa commemorativa de la defunció del militant anarquista Oriol Solé Sugranyes, que va ser mort per la Guàrdia Civil quan intentava fugir de la presó de Segòvia el 6 d'abril de 1976, ja desaparegut Franco i abans que la pressió popular aconseguís l'amnistia política tant demanada. L'acte d'homenatge va estar organitzat per l’Assemblea de Joves de Capellades, poble d'on era veí Oriol Solé, i va comptar amb la participació de l’escriptor i poeta David Castillo; de Frederic Sánchez, company de fuga de Solé; i del cineasta Manel Muntaner. David Castillo va recordar l'homenatjat llegint un poema de Vicente Serrano; particularment emotiva va ser la intervenció de Frederic Sánchez, que va parlar de la necessitat de recuperar i mantenir la memòria; i Manel Muntaner va llegir un text inèdit escrit per Solé quan estava pres la nit que van assassinar Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. Finalment, després del parlament d'Adela Morera, de l’Assemblea de Joves de Capellades, la mare de Oriol Solé, la capelladina Conxita Sugranyes de Franch, va destapar la placa i, tot seguit, va tenir lloc l’ofrena floral. Homenatge a Oriol Solé Sugranyes (09-04-2005) ***
Cartell de la trobada - XVII Trobada de la
FICEDL: Entre el 9 i el 10 d'abril de 2016 se celebra al Cercle Anarquista
Berneri de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la XVII Trobada de la Federació
Internacional de Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaries (FICEDL). En
aquesta trobada biennal diverses organitzacions d'arreu d'Itàlia i de diversos
països europeus debateren sobre l'estat actual de la gestió dels arxius anarquistes
(projectes, investigacions, iniciatives, problemes, etc.) a més de diversos aspectes
tècnics (programari lliure, escaneig, digitalització, etc.). També es va
valorar l'experiment de la Rete delle Biblioteche e Archivi Anarchici e
Libertari (REBAL, Xarxa de Biblioteques i Arxius Anarquistes i Llibertaris). XVII Trobada de la
FICEDL (9 i 10 d'abril de 2016)
Naixements
Foto policíaca d'Aristide Gardrat - Aristide Gardrat:
El
9 d'abril de 1859 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França)
el socialista i anarquista
Pierre Aristide Gardrat (Pierre Gardrat)
–a vegades citat erròniament Garderat.
Era fill natural d'Eugénie Bacqueville i va ser reconegut en
el registre civil per
son pare, el cirurgià dentista,
francmaçó, lliurepensador, republicà i
regidor
municipal de Lilla, Pierre Aristide Gardrat. Es va llicenciar, segons
Charles
Malato, en lletres i en ciències, i estava dotat per a les
matemàtiques. El 5
de juny de 1881 es traslladà a París
(França) per a treballar d'obrer tipògraf
i s'instal·là al número 13 del carrer
Champollion de París. El 13 de desembre de
1881 demanà permís a les autoritats per continuar
publicant i estampant a la
seva impremta, al número 9 del carrer Aboukir de
París, L'Égalité. Organe
hebdomadaire du Parti Ouvrier. En 1882 assistí a
les reunions del grup
«L'Égalité»,
al número 183 del carrer Saint-Denis. En 1882 troba feina de
comptable en la
companyia asseguradora «L'Union», al
número 15 del carrer Banque, i vivia al
número 62 del carrer Pigalle. El 28 de juliol de 1882 va ser
jutjat com a
gerent de L'Égalité,
juntament amb Jules Guesde, per un delicte de
«difamació i injúries» arran
de la denúncia de l'antic pintor Veyssier i
ambdós
van ser condemnats el 4 d'agost a 100 francs de multa. En aquesta
època era
secretari de Jules Guesde i es dedicava a copiar-li documents de les
biblioteques. En 1883 vivia al número 20 del carrer
Chévenet de París. Entre
1883 i 1884 treballà sis mesos com empleat supernumerari als
ferrocarrils estatals
a Orleans (Centre, França). De bell nou a París,
en 1884 continuà assistint a
les reunions del grup
«L'Égalité». En aquesta
època encara militava en el
Partit Ouvrier, en la Federació Socialista
Revolucionària del Centre de la Regió
Parisenca, on ocupà càrrecs orgànics,
i assistia a les reunions de «La Libre
Pensée». El març de 1885
assistí a les reunions de la Unió Socialista
Revolucionària (USR). L'abril de 1885 va ser gerent de la
publicació parisenca La
Question Sociale. Revue des idées collectivistes,
communistes et anarchistes et
du mouvement révolutionnaire des deux mondes,
dirigida per Paul Argyriadès.
En aquesta època freqüentà les reunions
del grup anarquista «La Vengeance»,
fundat per Arsène Crié i Delamarre, que es reunia
al carrer Lyonnais de París.
El juliol de 1885 freqüentà les reunions del Cercle
Col·lectivista
Revolucionari del XI Districte de París. En 1886, segons
informes policíacs,
fou membre, amb Louis Duprat, Eugène Joutant (Rozier)
i Lapierre, del
grup «Les Dynamitards». Durant la primavera de 1886
assistí a les reunions del
grup «Germinal», escissió de grup
«La Vengeance» al V Districte de París,
i
l'estiu d'aquell any era present a les reunions del «Grup
Anarquista del barri
de Père-Lachaise», fundat el maig anterior per
Jean Baptiste Louiche. També en
1886 assistí a les reunions del grup «Les
Décadents». En 1887 va fer conferències
antimilitaristes al grup anarquista «Les
Antipatriotes», s'encarregà de la
distribució
del periòdic La Voie du Peuple i
assistí a les conferències del Grup de
Propaganda del XI Districte de París. En aquest 1887
assistí a diverses
reunions on, segons els informes policíacs,
prengué partit pel «col·lectivisme
científic» marxista. En un informe de la I Brigada
d'Investigacions de la
Prefectura de Policia de París s'assegurava que no era
anarquista, sinó més bé
un «socialista de l'escola de Proudhon i de
Blanqui». En 1887 assistí a les
reunions del grup «La Montagne», al
número 46 del carrer de la Montagne Sainte
Geneviève, a les del grup «Coup de Feu»
i a les del grup atiador del futur
periòdic L'Ère Nouvelle. El
24 de setembre de 1887, en una reunió del «Cercle
Germinal», a la Sala Gaucher, per commemorar la
proclamació de la I República
francesa, recità, entre altres poemes, La charogne,
de Charles
Baudelaire. El 31 de desembre de 1887 s'adherí al
«Cercle Artístic i Socialista
Eugène Pottier». A finals de 1887 treballava
d'obrer tipògraf a la impremta «Lucotte
et Cadoux», al número 21 del carrer
Croix-des-Petits-Champs. Sa companya en aquesta
època era l'obrera cosidora parisenca Azeline Decastiaux. A
principis de 1888,
segons la policia, creà, amb Léopold Espagnac i
Alain Gouzien, el grup «Les
Gueux» del V Districte de París, que
prengué el relleu de «La Vengeance». El
febrer de 1888 demanà permís per imprimir el
periòdic Le Va-Nu-Pied. El
25 de maig de 1888, en plena agitació boulangista,
assistí, amb una trentena de
companys, a una reunió celebrada al carrer Vieille du Temple
per parlar de la
manifestació commemorativa de la Comuna de París
prevista per a dos dies
després al cementiri de Père-Lachaise.
Posteriorment, freqüentà el Cercle Internacional
Anarquista (CIA), que havia estat fundat en 1888 i era el principal
lloc de
trobada anarquista del moment. En 1889 assistí a diverses
reunions de grups
anarquistes, com ara «Ça Ira»,
«Joventut Anarquista», »La Sentinelle de
Montmartre» i «Les Insurgés».
L'octubre de 1891 fou present a les reunions del
grup anarquista «Unió Socialista
Revolucionària». Assistí el 9 de
desembre de
1891 a la primera reunió del grup «Les
Peinards», celebrada a la Sala Gros
Boeuf, i en una altra reunió, el 23 de desembre,
declarà que no s'havia
presentat a la caserna per efectuar el període
d'instrucció militar de 13 dies que
li corresponia. Va ser a les reunions del CIA que se celebraren a la
Sala
Horel. Entre el desembre de 1891 i el gener de 1892 va fer un curs de
química
per als anarquistes italians del «Grup Secret d'Accions i de
Propaganda pel Fet»,
que es reunia clandestinament als locals de la Biblioteca Anarquista i
a
diversos domicilis de companys. En aquesta època vivia al
número 13 del carrer
Harpe del V Districte de París. Entre l'1 de maig de 1892 i
l'1 de gener de
1893 fou gerent de Le Père Peinard. Va
ser demanat per un jutge d'instrucció,
però no va hi va comparèixer; tement ser
detingut, demanà asil una nit a un
antic company de l'escola, esdevingut funcionari, a qui
intentà convèncer de
les virtuts de l'anarquisme. El 28 d'agost de 1892 va ser condemnat en
rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de
multa per haver reeditat la
ja tradicional Le bon dieu dans la merde, ou La chanson du
Père Duchêne,
sota l'acusació d'«ultratge als bons
costums» després d'haver publicat un
article titulat «Horreurs» i la citada
cançó, entonada per François Claudius
Koënigstein (Ravachol) just abans de ser
executat. El 5 de novembre de
1892 l'Audiència de París el condemnà
en rebel·lia a dos anys de presó i a
3.000 francs de multa per «instigació a
l'assassinat» per la publicació en tres
números diferents de Le Père Peinard
dels articles «Les ronchonnads d'un
28 jours» (núm. 186), «Chieries
militaires»
(núm. 187) i «Parlottes
ouvrières»,
«Babillardes d'un campluchard» i «Coups
de
tranchet» (núm. 188). Fugint de la
repressió, s'establí a Londres (Anglaterra), des
d'on va
enviar al president de
l'Audiència la seva nova adreça londinenca
perquè
li enviés la correspondència –malgrat
l'exili, Émile Pouget el deixà com a gerent de Le
Père Peinard i així
entrebancava possibles denúncies. El 10 de novembre de 1892
va ser entrevistat
a Londres, juntament amb altres anarquistes (Auguste Bordes, Louis
Matha i
Gustave Mathieu), per un periodista de Le Journal.
En la més absoluta
misèria, es guanyà com pogué la vida
treballant de rentaplats i va caure malalt
després de dormir als bancs d'Hyde Park. Era assidu de
l'anarquista «Autonomy
Club» de Londres. Sembla que va ser en aquesta
època que esdevingué el
confident «Z2» de la Prefectura de Policia, els
informes del qual començaren el
17 d'agost de 1892; no existeixen proves, però sí
evidències de la
identificació de Gardrat i «Z2». L'11 de
novembre de 1892, amb l'anarquista Lucien
Weil, redactà un manifest explicatiu dels motius de les
explosions de París. El
21 de novembre de 1892, en la més absoluta de les
misèries, només alleugerida
pel suport d'alguns refugiats anarquistes (Errico Malatesta, Jean Rapp,
etc.),
es plantejà demanar la repatriació a l'ambaixada
francesa. El 18 de desembre de
1892 parlà, juntament amb Errico Malatesta, Charles Malato,
Louise Michel i
altres, en un míting celebrat al Grafton Hall de Londres
sobre el «Cas de
Panamà». Sospitós de ser un confident
policíac entre els companys llibertaris,
el 12 de febrer de 1893 els informes de «Z2»
deixaren d'enviar-se, però va ser
substituït per un tal «Z6». Malalt, el 26
de febrer de 1893 l'«Autonomy Club»
organitzà
una vetllada en el seu suport, i dos dies després
abandonà el barri londinenc
de Charing Cross de Wetsminster i passà a Oostende (Flandes)
i d'allà a
Brussel·les (Bèlgica) i a Gand (Flandes),
albergat per un forner. Expulsat de
Bèlgica, passà a França i el 16 de
maig de 1893 va ser detingut al carrer
Galande de París. El 19 de maig de 1893 va ser jutjat pel IX
Tribunal
Correccional pel deute amb la justícia que tenia sobre la
publicació de la cançó
Le bon dieu dans la merde i el tribunal
reduí la pena anterior a sis
mesos de presó. El 8 de juny de 1893 va ser jutjat per
l'Audiència per
l'anterior pena del 5 de novembre de 1892 i, gràcies a
circumstàncies
atenuants, va ser condemnat a sis mesos de presó. El 12 de
juny de 1893 va ser
tancat a la presó parisenca de Saint-Pélagie,
greument tísic. El 29 de juny
d'aquell any va ser traslladat a la presó parisenca de La
Santé, on encara el
seu estat s'agreujà. Aristide Gardrat va morir el 30 de
juliol de 1893 a l'Hospital
Laënnec de París (França) i el seu cos
va ser lliurat a l'Escola de Medicina.
Un amic i un parent informats per la premsa de la seva mort intentaren
recuperat
el cadàver, però el 5 d'agost havia estat
dissecat i aquell mateix dia
incinerat al cementiri de Père-Lachaise. L'11 d'agost de
1893 un grup d'anarquistes
(Marius Gabion, Paule Mink, Lucien Pemjean i François
Quay-Cendre) publicaren
una carta en diferents diaris parisencs en protesta pel tractament que
havia
tingut. El 13 d'agost de 1893 s'organitzà una
cerimònia en la seva memòria
davant el «Murs dels Federats» de
Père-Lachaise on assistiren una cinquantena
de persones (Félix Bichon, Decrêpe, etc.),
acompanyades d'una vintena de
policies, i on Lucien Pemjean prengué la paraula; els
assistents portaren una
corona que duia la inscripció «A Gardrat,
víctima de la societat» i l'acte
finalitzà als crits de «Visca la
Revolució Social! Visca l'anarquia!». La mort
de Gardrat va ser instrumentalitzada pels anarcoindividualistes per
atacar
Émile Pouget, que res havia tingut a veure amb la
detenció de Gardrat, i desacreditar
les idees de «solidaritat» i
d'«altruisme». Segons alguns, Gardrat va ser
l'autor, i no Théodule Meunier, de l'atemptat el 15 de
març de 1892 contra la
caserna parisenca de Lobau. ***
Foto policíaca de Louis Rimbault (1912) - Louis Rimbault: El 9 d'abril de 1877 neix a Tours (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Era fill natural de Prudence Désirée Réchaussat (Marie), modista, i va ser reconegut posteriorment pel matrimoni de l'11 d'agost de 1880 amb Charles Rimbault, obrer serraller. Nascut en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic, primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Marie Clémence Charlotte Paquet, corbatera, aleshores embarassada. La parella es casà el 14 de desembre de 1899 al X Districte de París i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a serraller. En 1903 és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes –alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o «necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El 17 de març de 1938, però, contraurà matrimoni a Luynes amb Léonie Blanche Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de bocheper la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre –oficilament el 10 de novembre– de 1949 a Luynes (Centre, França) i a la seva tomba es pot llegir: «Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social». És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme –com ara Les secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle, Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres– i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. També és autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la «Marsellesa internacional naturista») publicats per «Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París. Louis Rimbault (1877-1949) ***
Alfredo
Melani - Alfredo Melani: El
9 d'abril de 1886 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Alfredo
Melani. Fill d'una família d'artesans, quedà orfe
de pare i mare ben aviat i,
després d'haver assistir a l'escola elemental, es
traslladà a Milà (Llombardia,
Itàlia), on va treballar en feines ocasionals i va
començar a introduir-se en
el moviment llibertari. En 1907 va ser contractat pels Ferrocarrils de
l'Estat
i tornà a Florència, on es va casar amb Assuntina
Giannini. Posteriorment es
traslladà a Roma (Itàlia) i a Pistoia (Toscana,
Itàlia) i en 1915 s'establí amb
sa família a Arezzo (Toscana, Itàlia).
Treballà de cap de colla al departament
de pintura de la SA Construccions Ferroviàries i
Mecàniques (SACFEM), la gran
planta industrial ferroviària, anomenada popularment Il Fabbricone, que donava feina a un
milenar d'obrers durant la
Gran Guerra. Encara que vidu i amb una filla petita,
participà activament en
activitats polítiques i sindicals. Mantingué un
estret contacte amb Mario Mari
i Attilio Sassi, destacats anarquistes del Sindicat de Miners de
Valdarno, i amb
el grup anarquista «Pietro Gori» de Foiano della
Chiana (Toscana, Itàlia).
Juntament amb Guido Gherardi, Giuseppe Merli, Umberto Peccianti, Guido
Rossi,
Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini, promogué la
constitució de la Federació
Local d'Arezzo de l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI), esdevenint
un dels màxims exponents dels sindicalistes
metal·lúrgics. El setembre de 1920
participà en l'ocupació d'Il
Fabbricone,
realitzant tasques de gestió del departament de pintura i
d'organització
militar de la «Guàrdia Roja». Quan
l'ocupació va caure a mans de la policia, va
ser detingut i el seu domicili escorcollat. Malgrat el resultat negatiu
de
l'escorcoll de casa seva, el maig de 1921 va ser processat, juntament
amb altes
48 treballadors, sota l'acusació d'haver confeccionat i
amagat bombes i
explosius. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de
presó. Quan
tenia la meitat de la pena acomplida, va ser amnistiat i
retornà a Arezzo. A
finals de 1922 va ser novament detingut a Le Murate
(Florència, Toscana,
Itàlia), mentre els escamots feixistes destrueixen la Cambra
del Treball i la
seu local de l'USI. Acomiadat de la SACFEM, muntà una petita
botiga de pintura
amb la qual visqué de mala manera. Malgrat les penalitats,
va fer costat el Comitè
de Defensa Llibertària, els companys empresonats i els
fugitius. En 1926
intentà, sense èxit, aconseguir un passaport per
a poder sortir del país.
Malgrat ser constantment vigilat per la policia com a irreductible
antifeixista, mantingué correspondència amb
altres anarquistes, com ara Alberigo
Graverini i Umberto Peccianti, residents a França, i
freqüentà assíduament els
companys de l'USI Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini que havien
restat a la
ciutat. El 2 de maig de 1937 a Ceciliano (Toscana, Itàlia)
va ser atacat per un
escamot feixista i restà ferit al cap. Durant la II Guerra
Mundial va fer
costat la resistència armada antifeixista i a casa seva es
reunia el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) local. Després
del conflicte bèl·lic, s'afilià al
Partit Comunista Italià (PCI) i dedicà part
del seu temps a l'estudi de la cultura social subversiva i de les
expressions
artístiques llibertàries. Alfredo Melani va morir
el 21 de desembre de 1973 a
Arezzo (Toscana, Itàlia). Uns anys després de la
seva mort, es creà el Centre
Etnogràfic d'Arezzo «Alfredo Melani»,
centre de documentació i d'investigació
sobre les tradicions populars de la regió. ***
Rose
Witcop fotografiada per Senya Fléchine - Rose Witcop: El
9 d'abril de 1890 neix en una població a prop de Kiev
(Ucraïna, Imperi rus;
actualment Ucraïna) l'anarquista, periodista, feminista i
propagandista del
control de natalitat i de l'educació sexual Rachel
Vitkopski, més coneguda com
Rose Lilian Witcop Aldred, o simplement Rose
Witcop. Sos pares es deien Shimon Vitkopski i Freda Grill.
Nascuda dins la
comunitat jueva de la localitat, era la menor d'una família
de quatre germanes
–la més gran, Milly, també
militarà en el moviment anarquista amb son company
Rudolf Rocker. Fugint dels pogroms russos, en 1895 s'establí
amb sos pares i
germanes a Londres (Anglaterra); sa germana Milly Witkop
–Milly es va registrar
amb k en el llinatge i Rose amb c– havia emigrat l'any anterior
i amb
els diners guanyats pogué pagar el viatge de la resta de sa
família. Sos pares,
sastres, treballaran a Londres en el seu ofici, ajudats per les filles
grans. Ben
aviat entrà a formar part del grup anarquista que es reunia
al carrer Jubilee
Street («Jubilee Street Club»), on també
ho feia sa germana Milly Witkop i
Rudolf Rocker, i va ser allà on va conèixer
l'anarquista Guy Aldred, que
esdevingué son company. El gener de 1907 la parella
s'instal·là a Thorpebank
Road, al barri londinec de Shepherd's Bush, i el 2 de maig de 1909
tingué son
fill Annesley –s'havia posat de part en la
manifestació del Primer de Maig. Esdevingué
l'assistent editorial dels dos periòdics anarquistes que son
company edità, Herald of Revolt
(1910-1914) i The Spur (1914-1921).
En 1914 col·laborà
en el periòdic anarcofeminista The
Woman
Rebel. Entre 1916 i 1919 dirigí ella sola The Spur, ja que Guy Aldred estava
empresonat per insubmissió a la
incorporació a files durant la Gran Guerra.
Després del conflicte bèl·lic la
parella s'integrà en els Communist Propaganda Groups (CPG,
Grups de Propaganda
Comunista) en suport de la Revolució russa, que en 1919
esdevingué Communist
League (CL, Lliga Comunista). Quan aquesta fracassà, en 1921
fundaren la
Anti-Parlamentaru Communist Federation (APCF, Federació
Comunista Antiparlamentària)
i viatjà a la Unió Soviètica per a
demanar suport, però sense cap èxit i
després de veure la situació allà, es
va anar progressivament oposant a la
política soviètica. A partir d'aquí es
concentrà en la lluita a favor de la
despenalització del control de natalitat, fent costat la
tasca de Margaret
Sanger, que s'allotja al seu domicili quan va a Londres i amb qui en
1920 va
fer un viatge a Berlín per a investigar sobre un nou
anticonceptiu químic que
s'havia inventat a Alemanya. Difongué els escrits de
Margaret Sanger i
organitzà conferències seves per a les
treballadores del Regne Unit. En 1923 la
parella va ser detinguda per «obscenitat»
després de publicar i distribuir l'edició
britànica del fullet de Margaret Sanger Family
Limitation en l'editorial «Bakunin Press»
que havien fundat. El seu cas es
va mediatitzar i reberen el suport moral i financer de destacats
intel·lectuals
(Bertrand Russell, Dora Russell, John Maynard Keynes, etc.) i
d'associacions
(New Generation League, etc.). Van ser condemnats, però la
publicitat al
voltant del seu cas va ser molt desfavorable per al govern i en 1925 va
permetre que en pogués editar una nova edició.
Aquesta última edició no va ser
denunciada, però va ser amenaçada pel Ministeri
de l'Interior britànic de ser
deportada a la Unió Soviètica en tant que
ciutadana estrangera. Malgrat que la
parella s'havia separat en 1924, sobretot per desavinences
polítiques i a la
militància procomunista de Guy Aldred, el 2 de febrer de
1926 es casà civilment
a Glasgow (Escòcia) per evitar el perill de la
deportació i confirmar així la
seva ciutadania britànica. Amb Stella Browne, Dora Russell i
altres, creà el
Workers Birth Control Grup (Grup Obrer pe Control de Natalitat) per a
pressionar el British Labour Party (BLP, Partit Laborista
Britànic) perquè introduís
centres de planificació familiar a les clíniques.
En aquesta època es relacionà
molt amb els moviments feministes i col·labora en The Voice of
Labour i en The Freewoman,
especialment sobre
articles d'alliberament de les dones (sexual, polític,
econòmic, etc.). En 1925
obrí la seva pròpia clínica privada de
planificació familiar (People's Clinic),
amb suport del BLP, primer al barri londinenc de Fulham i
després a Shepherd's
Bush, també a Londres, però en 1928 va haver de
tancar-la per manca de finançament.
Rose Witcop va morir el 4 de juliol de 1932 al St George's Hospital de
Londres
(Anglaterra), després que una apendicitis es
compliqués en peritonitis, i va
ser incinerada dos dies després al Golders Green Crematorium
de Londres. Va
rebre nombrosos homenatges pòstums. ***
Amedeo
Roccheggiani - Amedeo
Roccheggiani: El 9 d'abril de 1892 neix a Ancona (Marques,
Itàlia) l'anarquista
Amedeo Roccheggiani, que va fer servir el pseudònim de Nereo Mancini. Sos pares es deien
Amilcare Roccheggiani i Maria
Baldini. En la seva joventut va perdre un ull a les drassanes navals i
es
guanyà la vida fent de cambrer i d'ajudant de botiga. Abans
de la Gran Guerra no
va ser investigat per la policia, però entre el 26 i el 27
de juny de 1920 va
participar activament en l'aixecament revolucionari d'Ancona conegut
com la
«Revolta dels Bersaglieri»,
fet pel
qual va haver de fugir a San Marino per evitar la detenció.
Jutjat l'estiu següent,
va ser absolt. L'abril de 1923 va ser condemnat en rebel·lia
a cinc anys de
presó per formar part dels «Arditi del
Popolo», però a principis d'any, sota el
nom de Nereo Mancini,
ja havia passat
clandestinament a França i treballava en un taller de
Puteaux
(Illa de França,
França). En aquesta època fou membre del Grup
«Pietro Gori», format majoritàriament
per
sindicalistes
de la Unió Sindicalista Italiana (USI) residents a
París,
com ara Erasmo Abate,
Armando Borghi, Raniero Cecili, Virgilia D'Andrea, Angelo Diatallevi,
Amleto
Fantozzi, Remo i Silvio Franchini, Alberto Meschi i altres.
El 7 de juliol de 1924 va ser acusat d'haver matat durant la
«Revolta dels Bersaglieri»
de 1920 el sotstinent Giovanni
Ramella i el soldat Ubaldo Marchiani; jutjat, l'Audiència de
l'Aquila (Abruços,
Itàlia) el declarà culpable i el 30 de juny de
1926 el condemnà en rebel·lia a
22 anys de presó. Inscrit en el butlletí de
recerca de la policia de fronteres,
el juliol de 1930 va ser detingut per agents francesos amb
documentació falsa a
Antíbol (Provença, Occitània) i va ser
jutjat i condemnat a dos mesos de presó
per aquest delicte. Els informes policíacs d'aleshores
indicaven que visitava
freqüentment «individus de tendències
extremistes», entre ells el diputat socialista
Alessandro Bocconi. En una carta de 1936 va informar que l'anarquista
d'Ancona
Pietro Ranieri havia mort lluitant contra els franquistes a Osca
(Aragó,
Espanya) i que tenia la seva maleta i objectes personals, dada que fa
pensar
que ell també va lluitar contra el feixisme a Espanya. El 5
de maig de 1940 va
escriure un «acte de sumissió» a Benito
Mussolini demanant la seva repatriació
a Itàlia. El fet és que continuà
vivint clandestinament a França fins el 28 de
novembre de 1942, quan va ser detingut a Antíbol i
reclòs al camp de
concentració de Vernet. El consol italià de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
intervingué i va ser enviat a Ancona. L'abril de 1943 el
Tribunal de l'Aquila
declarà prescrit la seva condemna de doble homicidi de 1926
i va ser alliberat,
encara que sota rigorosa vigilància policíaca. Es
reintegrà immediatament amb
els cercles subversius locals i s'uní a la Unió
Antifeixista. El 30 de març de
1944 la policia ordenà la seva detenció per a
interrogar-lo. Després de trobar
feina com a intèrpret de les forces aliades, el setembre de
1945 va ser
novament detingut arran d'haver fet miques alguns exemplars del
periòdic
monàrquic i populista L'Uomo
Qualunque
en un quiosc davant la negativa del quiosquer a treure'ls de la venda.
El
febrer de 1946 s'instal·là a Antíbol i
a partir d'aquí es va perdre el seu
rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Dino
Cherici - Dino Cherici: El
9 d'abril de 1899 neix a Volterra (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Dino Cherici,
que va fer servir diversos pseudònims (Giuseppe
Lanzani, Konrad Stochr,
etc.).
Sos pares es deien Dario Cherici i Rosa Mussorrizi. Es guanyava la vida
treballant l'alabastre i des de molt jovent entrà a formar
part del moviment
llibertari. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Infanteria. En
1917 va ser
declarat desertor i posteriorment fou detingut; jutjat, va ser
condemnat, un
cop degradat, a 16 anys de reclusió. Posteriorment va ser
amnistiat. En 1921
s'expatrià clandestinament canviant contínuament
de lloc de residència
(Bèlgica, França, Alemanya i Espanya) i de nom.
En 1929 va ser detingut a Kehl
(Friburg, Baden-Württemberg, Alemanya) mentre intentava
travessar la frontera francoalemanya
proveït d'un passaport fals a nom de Konrad
Stochr. Va ser jutjat i condemnat per la justícia
alemanya a cinc setmanes
de presó. En aquesta època les autoritats estaven
convençuts que formava part
d'una associació secreta encarregada d'aconseguir diners per
a subvencionar
grups anarquistes i comitès de suport als presos
polítics, a més de dedicar-se
a la fabricació de passaports falsos. Un cop lliure es
traslladà a Bèlgica, on
va restar fins 1931, any en el qual va passar a Espanya. En 1935 es
trobava
refugiat a Sant Sebastià (Guipúscoa,
País Basc), on va escriure una carta a
Benito Mussolini per a poder retornar a Itàlia, on tenia
prohibida l'entrada
per anarquista. En 1936, quan esclatà la guerra,
s'enrolà en l'antifeixista Corpo
di Truppe Volontarie (CTV, Cos de Tropa Voluntària). En
aquesta època va ser
inscrit en els butlletins de recerca i en els registres de la policia
de
fronteres. En 1937, durant la batalla de Santander
(Cantàbria, Espanya), va
caure presoner de les tropes franquistes quan intentava fugir per mar.
D'antuvi
va ser internat al camp de concentració de Murgui
(Àlaba, País Basc) i
posteriorment al camp de concentració d'Orduña
(Biscaia, País Basc). Jutjat en
consell de guerra el 2 de desembre de 1938 a Vitòria
(Àlaba, País Basc), va ser
condemnat a 30 anys de reclusió, segons va reportar el 7 de
desembre de 1939 el
general de brigada G. Carboni al Ministeri de l'Interior
italià. Les autoritats
feixistes espanyoles el consideraven responsable de
l'organització de l'incendi
d'Irun (Guipúscoa, País Basc) de setembre de
1936; també se li va acusar que va
treballar de xofer de «personatges rojos», de que
hi anava armat durant el
govern del Front Popular, de realitzar passaports falsos, de fer
estafes i de
desvalisar morts, entre altres delictes. Posteriorment se li va
rebaixar la
pena a sis anys. El juny de 1942 es trobava al Fuerte San
Cristóbal de Pamplona
(Navarra) i en 1943 va ser posat en llibertat atenuada. Sembla que va
ser
totalment alliberat durant la primavera de 1945. En 1947
s'instal·là, sembla, a
Bordeus (Aquitània, Occitània). Dino Cherici va
morir el 26 de gener –algunes font
citen el 29 de gener– de 1959 a Uchau (Provença,
Occitània). ***
Necrològica
d'Antoni Marcet apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de febrer de 1983 - Vicenç Marcet Vidal: El 9 d'abril de 1907 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicenç Joaquim Marcet Vidal, més conegut com Antoni Marcet. Sos pares es deien Joan Marcet Pallerols, llaurador, i Dolors Vidal Juncà. Fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la reunió clandestina que tingué lloc entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 a València (País Valencià), on representà la Federació Regional dels Grups Anarquistes de Catalunya. Sembla que treballà a la General Motors i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part, amb José Conesa Martínez i Jaume Saludes, de l'Equip Núm. 5 encarregat, per iniciativa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI, des de setembre de 1936, de recórrer les comarques gironines amb camions, convertits en tendes flotants d'opuscles revolucionaris, amb la finalitat de fer propaganda de la Revolució per les zones pageses; a principis de desembre d'aquell any, l'equip es desplaçà a les comarques tarragonines. El 10 de gener de 1937, amb Ginés Alonso, Avel·lina Alsina, Manuel Collado, Amadeu Colom i Josep Peirats Valls, va fer un míting al Cinema Juventud del barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat de Barcelona, organitzat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar cap a Mèxic. Al país asteca fou membre del grup anarquista «Tierra y Libertad». Vicenç Marcet Vidal va morir el 8 de gener –algunas fonts citen erròniament el 9 de gener– de 1983 a Mèxic i fou incinerat. ***
Milicians de la «Columna Ascaso» - Casildo Pantaleón Arteaga Cerón: El 9 d'abril de 1912 neix a Fuente de Cantos (Badajoz, Extremadura, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya)–l'anarcosindicalista Casildo Pantaleón Arteaga Cerón. Era fill de Francisco Arteaga Calvo, jornaler, i de Modesta Cerón Balsera. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Aragó. Durant la batalla de l'Ebre va ser ferit. Un cop restablert, el maig de 1938 s'integrà en la «Brigada Carlos Marx» on restà fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. En sortir, passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) de Savoia, de la qual fugirà després de diversos intents per integrar-se al maquis antinazi. Arran de la seva segona evasió, va ser condemnat a sis mesos de presó. Després de l'Alliberament milità a Savoia fins a començaments dels anys setanta. En aquesta data, amb sa companya Maria Celina Luiset i sos cinc infants, s'instal·là a Lió (Arpitània). A la capital arpitana freqüentà la Unió Local de la Federació Anarquista (FA) i la llibreria «La Plume Noire», situades al mateix local. En 2002, amb 90 anys, durant el moviment estudiantil d'aquella època, anava a les portes dels instituts per parlar amb els joves de les seves experiències. Casildo Pantaleón Arteaga Cerón va morir el 12 d'agost de 2006 al seu domicili de Tassin-la-Demi-Lune (Lió, Arpitània). ***
Casilda Hernáez Vargas (Kasi) - Casilda
Hernáez
Vargas: El 9 d'abril de 1914 neix a l'orfenat de Fraisoro
de Zizurkil
(Guipúscoa,
País Basc) la
militant anarcofeminista i resistent antifeixista María de
la Soledad Casilda
Hernáez
Vargas –a vegades citada erròniament com Casilda
Méndez Hernáez–,
més coneguda com Casilda,
la Miliciana, Kasilda
o Kasi.
Era filla natural d'Eugenia Hernáez Vargas, de
família
confederal, i neta d'una gitana navarresa –alguns diuen
que l'origen era
inca.
Després de passar la infància
a Zizurkil, es traslladà al barri d'Egia de Sant
Sebastià. A partir de 1931 va
ser membre de les Joventuts Llibertàries i va ser
empresonada per fer una crida
a la vaga a les treballadores d'una empresa que només
contractava personal
femení. En aquests anys republicans la seva
pràctica del nudisme a la platja de
Zurriola al barri de Gros causà escàndol. Es va
fer molt coneguda a les
barriades populars donostiarres durant els fets d'octubre de 1934
(combats de
Penyes d'Aia), quan va ser detinguda per repartir propaganda i per
possessió
d'explosius. Tancada al fort de Guadalupe, va ser condemnada a 29 anys
de presó
i traslladada a la presó de Las Ventas de Madrid,
però va ser alliberada aviat
gràcies a l'amnistia de febrer de 1936. Just sortir de la
presó conegué el
militant anarquista Félix Likiniano Heriz (Liki),
son company en endavant. Encara que partidària de
«Mujeres Libres», no entrà a
formar part de l'agrupació. Es va destacar en les lluites de
juliol de 1936 a
Sant Sebastià i en la batalla d'Irun, després de
la qual va haver de passar a
França. Va tornar a la península via Catalunya i
va marxar a la defensa de
Madrid i després entrà en una brigada anarquista
de la «Columna Hilario-Zamora»
al front d'Aragó. En maig de 1937, juntament amb son company
Likiniano, va defensar
la «Casa Gran» de Barcelona –l'exedifici
Cambó de la Via Laietana, seu dels
comitès nacional i regional de la CNT– contra la
reacció comunista. A
Barcelona encapçalà uns tallers de
confecció abans del triomf feixista. Quan
aquest va ser un fet, creuà els Pirineus per La Jonquera i
va passar pels camps
de concentració d'Argelers i de Gurs. Després
d'un temps a Lorient, on ca seva
va ser refugi de sabotejadors antinazis, a partir d'octubre de 1943 es
va
instal·lar amb Likiniano a Biàrritz
(Lapurdi, País Basc). El seu
domicili es va convertir en centre
d'operacions antialemanyes i antifranquistes, especialment en
l'organització de
grups d'acció a les selves d'Irati. Amb la
decadència confederal, la parella es
va solidaritzar amb la lluita d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, Terra Basca
i
Llibertat), alhora que les seves relacions es feien cada cop
més agres i Casilda
va entrar en una fase depressiva de la qual sembla que es va recuperar
més
tard. Casilda Hernáez Vargas va morir de càncer
l'1 de setembre de 1992 a l'Hospital Côte Basque de Sant Joan
Lohitzune (Lapurdi, País Basc)
–algunes fonts citen erròniament
a Biàrritz (Lapurdi, País Basc). En
1985 Luis María Jiménez de Aberasturi en va
publicar una biografia: Casilda,
miliciana. Historia de un sentimiento.
Encara avui, al bari d'Egia, s'usa l'expressió
«té més collons que la
Kasilda». Casilda Hernáez Vargas (1914-1992) ***
Guy
Bourgeois (1950) - Guy Bourgeois:
El 9
d'abril de 1927 neix a Mâcon (Borgonya, França)
el resistent antifeixista,
lliurepensador, anticolonialista i militant comunista llibertari Guy
Jean
Bourgeois, conegut com Gérard en la
clandestinitat. Era
fill de Paul Eugène Bourgeois,
escultor, i de Marie Joséphine Guillerminet, comercianta de
moda femenina, i sa
família regentava un negoci de mobles, ofici que ell
heretà. En 1943, quan
estudiava al liceu de Mâcon, dirigí una xarxa de
la resistència de les Forces
Unides de la Joventut (FUJ), la feina de la qual consistia especialment
en transportar
els desertors de la Wehrmacht, txecs i iugoslaus, de
l'estació de Mâcon a la de
Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França), on un intermediari els
esperava i els integrava
en un maquis de la zona. També les FUJ rebien a
l'estació de Mâcon la premsa
clandestina (Combat, Franc-Tireur,
Libération, Témoignage
Chrétien, etc) que venia de Lió
(Arpitània), dissimulada a les caixes de
verdura; sense oblidar aferrades de cartells antinazis i contra la
Milícia
Francesa, col·lectes d'armes o de cartilles de racionament
per al maquis.
Aquest grup de les FUJ va ser traït i desmantellat, i ell
pogué fugir de ser
detingut per la Milícia Francesa. Després d'un
temps amagat, pogué integrar-se
en un grup del maquis de la zona. Després de la II Guerra
Mundial descobrí Le
Libertaire, que acabava de reaparèixer, i ben
aviat entrà a formar part de
la Federació Anarquista (FA) naixent, tot animant el grup de
Mâcon. El 19 de
gener de 1948 es casà a Mâcon amb Arlette
Duné, de qui es va divorciar el 21 de
juliol de 1982. Participà activament en les lluites portades
per la FA en
aquells anys, com ara les vagues de 1947 o l'oposició a la
guerra d'Indoxina.
Era de l'opinió que les estructures de la FA adoptades a
partir de 1945
necessitaven una actualització i en 1953 es
mostrà partidari de la transformació
de la FA en la Federació Comunista Llibertària
(FCL), encapçalada per Georges
Fontenis. A partir de la insurrecció algeriana de l'1 de
novembre de 1954,
coneguda com «Toussaint Rouge» (Tots Sants Roig),
va ser un dels responsables
del Comitè de Lluita Anticolonialista (CLA), especialment
animat per comunistes
llibertaris. El grup de l'FCL de Mâcon mantingué
estretes relacions amb els
obrers algerians i aquests, juntament amb militants del Moviment pel
Triomf de
les Llibertats Democràtiques (MTLD) de Messali Hadj,
distribuïen Le
Libertaire de Mâcon, òrgan local de
l'FCL, així com el setmanari llibertari
L'Algérie Libre. Després de la
«Toussaint Rouge», l'organització de
Messali Hadj desaparegué progressivament i va ser
substituïda pel Front de Libération
Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional), organització
a la qual l'FCL va
fer costat sempre de manera crítica. En aquests anys va ser
secretari departamental
de «La Libre Pensée» i amb aquesta
infraestructura muntà una xarxa de suport
(«Willaya 3») de la Federació de
França de l'FLN, a la zona de Roine-Alps i sud
de Borgonya. A més de la impressió clandestina de
fullets, aquesta xarxa
s'encarregà de passar a Suïssa perseguits
polítics (desertors, militants
algerians, etc.), com ara els anarquistes André
Bösiger i Pietro Ferrua.
Aquesta xarxa comptà amb l'ajuda d'un inspector de la
Direction de la
Surveillance du Territoire (DST, Direcció de
Vigilància del Territori) que era
francmaçó i que els prevenia dels escorcolls.
Després de la guerra d'Algèria,
continuà la lluita antiimperialista des dels
«Comitès Vietnam». El desembre de
1955, nombrosos grups de l'FCL (Grenoble, Mâcon,
Maison-Alfort, etc.), en
desacord amb la presentació d'aquesta
organització a les eleccions legislatives
de gener de 1956, abandonaren l'organització, creant els
anomenats Grups
Anarquistes d'Acció Revolucionària (GAAR), que
editaven la revista Noir et
Rouge. Després dels fets de maig de 1958, quan el
cop d'Estat larvat del
general Charles de Gaulle, els GAAR van fer una crida a la vaga general
el 16
de maig i impulsaren un Comitè de Coordinació
Llibertària (CCL), que agrupà la
FA, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les
Joventuts Llibertàries. En
1960 els GAAR es transformaren en la Federació Anarquista
Comunista (FAC), que
es va escindir l'any següent. El maig de 1961 una part de
militants, entre ells
ell, s'integraren com a tendència dins de la FA
«de síntesi» sota el nom
d'Unió
dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC), i el grup que es
negà a aquesta
integració restà editant Noir et Rouge.
L'UGAC, molt marcada per les
tesis «tercermundistes» i de la qual ell va ser un
dels principals animadors, en
1964 prengué autonomia de la FA i desenvolupà des
d'aquell moment tesis cada
cop més «heterodoxes», organitzant
accions amb sectors comunistes (trotskistes,
maoistes, etc.). Interessat per l'autogestió iugoslava,
entre 1966 i 1968 organitzà
nombrosos viatges a Iugoslàvia. Entre 1966 i 1972
col·laborà en la revista Recherches
Libertaires. En 1968 s'adherí a la Lliga dels
Drets de l'Home. Proper a
Georges Fontenis, assistí a la sessió
constitutiva del Moviment Comunista
Llibertari (MCL) celebrada entre el 17 i el 18 de maig de 1968, que
reagrupava exmilitants
de l'FCL i del nou moviment comunista anarquista. A finals de 1969
l'UGAC prengué
el nom de Tendència Anarquista Comunista (TAC) i
publicà la revista Tribune
Anarchiste Communiste (TAC). Entre 1979 i 1981
dirigí Floréal. Bulletin
de liaison des comunistes autogestionnaires. El 22 de
desembre de 1982 es
casà a Cruzille (Borgonya, França) amb Micheline
Brigitte Fouchard. El maig de
1989 va ser un dels 100 primers signants de l'«Appel pour une
alternative
libertaire» (Crida per a una alternativa
llibertària), que pretenia unificar el
moviment comunista llibertari, i entre 1989 i 1990
col·laborà en Pour una
Alternative Libertaire. Bulletin de débat. La TAC
participà en les discussions,
però finalment es retirà del procés.
En 1992 el seu testimoni va ser recollit
en el llibre L'Insurrection algérienne et les
communistes libertaires. En
1993 la revista Tribune Anarchiste Communiste (TAC)
deixà de publicar-se.
Animà a Mâcon el grup
«Action-Mâcon». Entre 1997 i finals de
2003 va ser
president departamental de Lliga dels Drets de l'Home. Durant molts
d'anys animà
diverses emissions radiofòniques a Mâcon. El seu
últim domicili va ser a Hurigny
(Borgonya, França). Guy Bourgeois va morir el 3 d'agost de
2004 al Centre
Hospitalari de Mâcon (Borgonya, França).
Defuncions
Notícia
orgànica de Saveur Couloubrier apareguda en el
periòdic marsellès Le Jeune République
del 4 d'abril de 1878 - Sauveur Couloubrier: El 9 d'abril de 1922 mor a Marsella (Provença, Occitània) el sindicalista, socialista republicà, i després anarquista, Marius Sauveur Couloubrier. Havia nascut el 2 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 8 de desembre– de 1850 a Marsella (Provença, Occitània). Sos pares es deien Dominique Couloubrier, forner, i Marie Eugénie Legier, modista i després domèstica. El 3 d'abril de 1875 es casà a Marsella amb la modista marsellesa Julienne Françoise Jourdan (Fanny Jourdan), amb qui va tenir un fill en 1883, Eugène Humanité Couloubrier, i que només visqué uns mesos. Es guanyava la vida com a serraller i era membre del Sindicat de Serrallers. El 5 d'abril de 1878, en una reunió dels obrers serrallers, va ser nomenat delegat, juntament amb Joseph Plumelet, per assistir a l'Exposició Universal de París. En aquesta època vivia al número 17 del carrer Alger de Marsella. En 1879 va participar econòmicament en la subscripció popular per a l'elecció de Louis Auguste Blanqui com a diputat per Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1880 era membre de la comissió executiva de la Federació de les Cambres Sindicals. El març de 1880 va fer una crida per a signar el manifest «Les homes d'idées de la Commune». En les eleccions del 18 d'abril de 1880 va fer costat la llista del Partit dels Treballadors Republicans Socialistes (PTRS) de la XIII Secció de Marsella, partit creat el 29 de febrer d'aquell any. Fou un dels organitzadors, i tresorer, del Congrés Obrer Socialista del Migdia, que se celebrà a el 4 de juliol de 1880 a Marsella. L'agost de 1880 fou un dels organitzadors d'un cicle de xerrades de «La Libre-Pensée». L'octubre de 1880 fou el promotor de la creació del Grup d'Estudis Socials (GES) de Marsella. El novembre de 1880, amb Joseph Torrens, creà un grup anarquista italià a Marsella. El maig de 1881, amb Alexandre Tressaud, era membre de la comissió d'organització d'un míting a favor de Jessa Helfmann, revolucionari rus condemnat per la seva participació en l'atemptat contra el tsar. El gener de 1882 participà en l'organització, amb altres companys (Cavalier, Gaston Mazade, Plezent, Pourcelly, Toche, Joseph Torrens, etc.), d'una xerrada que es realitzà a la barri marsellès de Saint-Antoine. El 2 de març de 1882 va fer una xerrada sobre la qüestió de la solidaritat, a benefici dels vaguistes de Bessèja (Llenguadoc, Occitània). Entre juny de 1882 i maig de 1883 participà en les manifestacions organitzades en homenatge a Giuseppe Garibaldi. Va pronunciar un discurs elogiós a Esquirós –no sabem si a l'escriptora i periodista feminista Adèle Esquiros o a l'escriptor Alphonse Esquiros– i criticà els diputats de tota casta. En aquesta època vivia al número 88 del passeig Gouffé del barri de Castellane de Marsella. El 8 de març de 1883 va fer una xerrada anticlerical al domicili d'un tal Piston, organitzada pel Grup Anticlerical del barri de Castellane. El juliol de 1883 formà part del comitè que engegà la vaga dels serrallers de la ciutat. El 19 d'agost de 1883 assistí a l'assemblea general de la Corporació d'Obrers Serrallers de Marsella i llegí l'informe de la seva comissió executiva. El 13 d'octubre de 1883 va fer una xerrada per al Grup Anticlerical Materialista del barri de Castellane al Gran Jeu de Boules de Lambert de Marsella. En 1884 vivia al número 3 del carrer Lodi de Marsella i el seu nom figurava en un llistat de corresponsals de periòdics anarquistes i obrers (Le Paysan Révolté, Le Prolétaire, etc.). El setembre de 1884 creà el Comitè de Socors dels barris de Saint-Giniez i de Sainte-Anne de Marsella, del qual va ser nomenat president, per a contrarestar l'epidèmia de còlera que assolava la ciutat. El març de 1891 va ser nomenat president del Comitè de Vigilància del barri marsellès de Saint-Giniez. Segons els informes policíacs, ja no assistia a les reunions i només l'abril de 1891 va prendre part en les discussions sobre la participació dels anarquistes en les manifestacions del Primer de Maig, oposant-se a Sébastian Faure que atiava els treballadors a no manifestar-se. En un article publicat en el periòdic Radical, del 19 de novembre de 1893, es deia que era un antic militant anarquista que havia esdevingut patró. El juliol de 1909 va ser nomenat contramestre de l'Escola Primària Superior de Marsella. Sauveur Couloubrier va morir el 9 d'abril de 1922 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània). ***
Ugo Rindi - Ugo Rindi: El 9
d'abril de 1924 és assassinat a Pisa (Toscana,
Itàlia) el tipògraf anarquista
Ugo Rindi. Havia nascut el 21 de maig de 1882 a Pisa (Toscana,
Itàlia). Sos
pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf de
professió i destacat
militant anarquista, era secretari de la Federació del
Llibre de Pisa. Durant
la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de
San
Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una
«expedició punitiva» contra Ulico
Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista,
declarà davant els
seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en
la qual havia estat
ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies
després. En realitat el
feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra
Caponi en
fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un
escamot feixista
dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana,
Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni
decidí portar a terme una «acció
exemplar» contra l'oposició antifeixista.
Després d'irrompre en diverses residències
sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i
l'assassinaren a sang freda
de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de
Porta a
Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a
la premsa local i estatal i el
periòdic catòlic Il
Messaggero Toscano
obrí una subscripció popular per a la
família del tipògraf anarquista
assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació
antifeixista. La reacció
popular fou tant important, que la Federació del Partit
Nacional Feixista (PNF)
de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i
empresonats, juntament amb Francesco Adami,
«cònsol» de la Milícia
Voluntària
per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del
Fascio de
Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo
Morghen, president
del Consell Provincial i exsecretari de la Federació
Feixista de Pisa. El
procés tingué lloc el setembre de 1925 a
Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima
de forta pressió política i els acusats van ser
absolts i rebuts a Pisa com a
herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi»
és un més dels centenars
d'assassinats polítics durant l'època feixista
que restaren impunes. Després de
la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació
anul·là la sentència i
en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats
van ser condemnats
a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro
Caros, va ser tancat
a Sicília per l'assassinat, trossejament i
cremació del cos de la seva amant; però
aquest, amb el suport del serveis secrets italians,
aconseguí fugir i amb nom
fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma
(Itàlia) tranquil·lament fins a la
seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi
(via del
Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.
José Martín Arjona - José Martín Arjona: El 9 d'abril de 1930 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Havia nascut el 25 de desembre de 1892 a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel Martín i María Arjona. Fill d'una família modesta, passà la seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de jove retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a escriure. Atret pel moviment anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i la Societat d'Agricultors «El Progreso», a més d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial especialitzada en la publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat llibertària durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França). A la capital francesa dirigí el periòdic Sherion, amb el qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i estrenà la seva obra dramàtica de costums andaluses Cruces de sangre. Cap al 1923 retornà a la Península i a Madrid començà a col·laborar, sobretot amb articles sobre política internacional, en el periòdic La Libertad, a més de participar en xerrades, conferències i tertúlies, com ara la del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves col·laboracions periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador, ofici que mai no abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre Públic, a la presó Model de Madrid durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón, Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins a 40 dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertad!, Estudios, Generación Consciente, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, etc., a més de diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre de 1929 col·laborà en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista anarquista d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del Dueso. En aquesta etapa es guanyava la vida com a envernissador. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9 d'abril de 1930 a la pensió del carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat oficial feia constar com a defunció «angina de pit», però el seus companys i familiars declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República s'estrenà en diverses ocasions la seva obra Cruces de sangre; perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada en 2004. A la seva població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival de teatre, un carrer i una biblioteca en homenatge seu. ***
Necrològica
de José Casas Moya apareguda en el periòdic
parisen Solidaridad
Obrera de l'11 de maig de 1961 - José Casas Moya: El 9 d'abril de 1961 mor a Angers (País del Loira, França) l'anarcosindicalista José Casas Moya, conegut com El Viejo de Málaga. Havia nascut el 19 de desembre de 1887 a Gaucín (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Casas i Josefa Moya. Militant anarquista, s'hagué d'exiliar a França, on participà en el moviment llibertari. José Casas Moya va morir el 9 d'abril de 1961 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França). ***
José
Santiago Pavón - José Santiago
Pavón: El 9 d'abril de 1989 mor a Draguinhan
(Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista José Santiago Pavón, que va
fer servir el pseudònim Antonio
Ordóñez Múñez.
Havia nascut el l 18 de gener de 1913 a Posadas
(Còrdova, Andalusia, Espanya).
Sos pares es
deien Manuel Santiago Ortega, jornaler, i María
Pavón Holgado. Sense
estudis, treballà guardant ramats i
de jornaler a Andalusia. En 1934 va fer el servei militar en el XV
Regiment
d'Infanteria i l'any següent s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
s'enrolà com a milicià en
una columna confederal –sembla que a la «Columna
Durruti». Després va combatre
el feixisme enquadrat en l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola al
front del nord peninsular, especialment en 1937 en la batalla de Bilbao
(Biscaia, País Basc). Quan la caiguda de la zona a mans
franquistes el juny de
1937, passà a Barcelona (Catalunya), on participà
en la seva defensa. El 10 de
febrer de 1939 creuà els Pirineus i va ser internat al camp
de concentració
d'Argelers fins el 30 de juny de 1942. Posteriorment va ser enrolat en
una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat, en el si de l'empresa de
construcció
Ballot, a les feines de construcció de l'embasament de
l'Aigle (Alvèrnia,
Occitània), on participà en la
reconstrucció de la CNT i en l'organització d'un
grup espanyol del maquis. El juny de 1944, sota el nom d'Antonio
Ordóñez Múñez,
com a membre d'aquesta companyia, s'integrà
en el Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI)
encapçalat pel
comandant André Decelle (Didier)
i comandat
per José Germán González. Quan
començaren els combats per l'alliberament, amb
altres companys, abandonà la seva feina a l'embasament i
marxà a peu fins el
coll de Néronne (Lo Falgós, Alvèrnia,
Occitània), on contactà amb el grup del
Pic Violent (Alvèrnia, Occitània) comandat pel
confederal Juan Montoliu del
Campo. S'encarregà de la metralladora del Grup 35 (o 36) i
participà en els
combats per l'alliberament del departament del Cantal i d'una part
d'Alvèrnia, especialment
amb els enfrontaments prop del túnel de Le Lioran
(Alvèrnia, Occitània), on les
columnes alemanyes procedents d'Orlhac (Alvèrnia,
Occitània) es dirigien cap a
Clarmont d'Alvèrnia. Aquests accions acabaren a finals de
setembre de 1944,
moment en el qual retornà a les feines de
construcció de l'embassament. El 26
d'abril de 1945 abandonà l'obra de l'Aigle i
demanà l'estatus de refugiat
polítics davant la Prefectura del Cantal. Des d'aquesta data
i fins l'octubre
de 1954 treballà al departament occità de Var en
la destrucció de búnquers alemanys
i en la reparació de ponts, carreteres i vies
fèrries a la zona alpina. Després
de l'escissió que patí la CNT de l'exili durant
la tardor de 1945, entrà a
formar part del sector anomenat
«col·laboracionista», favorables a les
tesis de
defensades per la CNT de l'interior. A partir d'octubre de 1954
treballà de
miner a les mines de coure, de plom i d'argent del massís
dels Moros (Provença,
Occitània), fins a la seva jubilació en 1973. A
finals de 1986, per la seva
participació en la Resistència, va rebre la
medalla i el diploma de Reconeixent
de l'Associació de Refractaris i Maquisards de
França (ARMF). Visqué amb sa companya fou
Josefina Vinai
a Lo Luc (Provença, Occitània). Sempre fidel a
les idees llibertàries, José Santiago
Pavón va morir a causa de la silicosi el
9 d'abril de 1989 al Centre Hospitalari de la Dracenie de Draguinhan
(Provença, Occitània). José Santiago Pavón (1914-1989) ***
Juan
R. Álvarez (1971) - Juan R. Álvarez: El 9 d'abril de 1990 mor a Miami (Florida, EUA) l'anarquista Juan Ramón Álvarez, conegut com Cuco. Havia nascut el 24 de juny de 1920 a Cuba. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari de l'Havana (Cuba). D'antuvi obrer tramviari, passà després a ser un dels principals membres del Sindicat d'Empleats de Restaurants i d'Hotels de l'Havana. A partir de 1941 fou l'administrador del periòdic mensual Rumbos Nuevos. Órgano libertario, dirigit per Marcel Salinas. A finals de 1954 era secretari de Relacions de l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). La tardor de 1956 era el director del periòdic Solidaridad Gastronómica, òrgan del citat sindicat. En 1957 va ser detingut, juntament amb altres companys (Modesto Barbeiro, Roberto Bretau, Aquiles Iglesias, Louis Linsuain, Claudio Martínez, Plácido Méndez, Casto Moscú, Isidro Moscú, etc.), per la dictadura de Fulgencio Batista Zaldívar. Després de la Revolució cubana i la repressió desencadenada contra la moviment llibertari per part de les autoritats comunistes castristes, s'exilià als Estats Units. En 1961 era membre de la Secció de Nova York (Nova York, EUA) del Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE), juntament amb Floreal Diéguez, Omar Diéguez, Juan Fidalgo, Bartolo García, Fernando Gómez, Manuel Rodríguez, etc. El juliol de 1962 representà l'MLCE en el VIII Congrés Nacional de la Federació Anarquista Mexicana (FAM). Nomenat secretari de l'MLCE, a finals dels anys seixanta mantingué estretes relacions amb la Comissió Preparatòria del Congrés Anarquista de la Internacional de Federacions Anarquista (IFA) que se celebrà el setembre de 1968 a Carrara (Toscana, Itàlia). L'estiu de 1971 va ser delegat, amb Augustin Souchy, de l'MLCE al Congrés Internacional Anarquista que se celebrà a París (França) i ambdós van se exclosos del congrés per les seves posicions considerades massa pro nord-americanes. En 1980 va ser un dels fundadors a Miami del periòdic anarquista cubà Guángara Libertaria. ***
Antoni Rotllant Verdolet - Antoni Rotllant
Verdolet: El 9 d'abril de 2006 mor a Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet,
també conegut
com Ton Carboner. Havia nascut el
23 de desembre de 1910 a Sant Hilari
Sacalm (Les Guilleries, La
Selva, Catalunya).
Fill i nét de
carboners –sa família era coneguda com els de
«Can
Carboner»–, sos pares es deien Josep Rotllant i
Carme Verdolet. Va estudiar
les primeres lletres en una escola racionalista i
començà
a treballar de ben
jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura
de
Primo de Rivera
sa família s'instal·là a Can Illa de
Joanet, a
Arbúcies, a prop del seu poble. Membre
de la cooperativa «Unió Obrera» i de
l'associació obrera
«Germanó»,
s'adherí a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El
març de 1934 va ser
un dels fundadors de l'Associació de Treballadors del Bosc
de
Sant Feliu de
Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya), que s'adherí
a
la CNT i de la qual
va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar
del
poble a causa
del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser
nomenat
president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de
Buixalleu,
però no acceptà
l'alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en
un
batalló de la
131 Brigada Mixta (antiga Columna Macià) i, segons altres
versions, va ser
capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió (antiga
Columna
Durruti). L'1 de maig
de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front
d'Aragó i
internat en diversos camps i presons (Valladolid, Saragossa, Barcelona
i Girona);
jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan
feia feina en la
construcció d'un pont, aconseguí evadir-se amb un
company
empordanès de Bàscara
i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944
arribà a Poitiers i
s'integrà en la Federació Local de la CNT
d'aquesta
ciutat. Assistí al I Ple
Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l'Exili
celebrat a París. A
França conegué sa companya, Josefa Velasco
Vallejo (Pepita),
que li va
fer
classes i l'empenyé a
escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del
Comitè Regional de
Poitiers. En 1960 s'instal·là a
Perigús
(Aquitània, Occitània) i va ser nomenat
delegat d'aquesta localitat al Congrés de
Reunificació
Confederal celebrat a
Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la
Colònia Llibertària
d'Aymare. En aquesta època treballà com a obrer
agrícola i intentà crear una
col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les
divisions
internes dins
del moviment llibertari d'aleshores, va ser exclòs de la
CNT.
Més tard
s'establí definitivament a Morellàs (Vallespir,
Catalunya Nord). Després de la
mort del
dictador Franco, participà en la
reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la
Federació Local de la
CNT a La Cellera de Ter (La Selva, Catalunya) en un local que
adquirí; també
intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de
l'excisió, s'afilià a la
Confederació General del Treball (CGT). En els seus
últims anys va fer
conferències on explicà les seves
vivències.
Publicà articles en publicacions
llibertàries i d'àmbit local, com ara L'Avenç,
Boletín Confederal, La Marxa, Polémica,
Temps, Terra,
etc. En 1985 publicà en L'Avenç
l'article «Un gra de sorra a les
Guilleries», finalista del «I Concurs de
Memòria Històrica» d'aquesta revista.
És autor de la trilogia autobiogràfica Los
cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta
años después: un viejo revolucionario retorna del
exilio
(2003) i ¿La revolución
devora al
revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits
inèdits (Cuatro encuentros,
etc.). Antoni
Rotllant Verdolet va morir el 9 d'abril de 2006 al Centre Hospitalari
de Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord). ---
|
![[08/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[08/04]") |
|
![[10/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[10/04]") |
|
|
| Actualització: 09-04-24 |