|
---
Anarcoefemèrides del 9 de maig Esdeveniments
Louis Aragon passa el megàfon a Daniel Cohn-Bendit (Bulevard Saint-Michel, 9 de maig de 1968) - París (09-05-68): El 9 de maig de 1968, a París (França), de bon dematí el periòdic comunista L'Humanité parla de «la justa causa dels estudiants», en un evident canvi de camisa. Aquest mateix matí, davant de la reacció d'una gran quantitat de militants, la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) fan autocrítica, pel que fa a l'ordre de dispersió donada el dia anterior. El govern anuncia que tant Nanterre com la Sorbona seran reobertes «progressivament». A les 14 hores, la policia comença a deixar passar els estudiants cap a la plaça de la Sorbona, previ control. Rebutjant aquest «filtratge» i aquesta pseudoapertura, reafirmant els tres punts reivindicatius indiscutibles del moviment, els estudiants realitzen espontàniament i durant algunes hores una asseguda al bulevard Saint-Michel, davant de la plaça de la Sorbona. G. Séguy, secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), i E. Descamps, secretari general de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), es presenten personalment a la seu del sindicat estudiantil. Per la seva part, tot sol i per raons personals, l'escriptor Louis Aragon, membre del Comitè Central del Partit Comunista Francès (PCF), baixa al bulevard Saint-Michel. Rebut amb una xiulada i amb insults parla amb els estudiants, però refusa explicar l'actitud que ha tingut el Partit des dels primers dies pel que fa el moviment i, finalment, marxa. Tothom en aquesta assemblea improvisada està d'acord que el moviment han de dirigir-lo els comitès de base i no els buròcrates autodesignats. A la tarda, dispersió. Cap al tard, es produeixen discussions a l'edifici de La Mutualité, en ocasió d'un acte inicialment programat per la Joventut Comunista Revolucionària (JCR) sota el lema «La joventut, de la revolta a la revolució», i ara obert a tot el moviment. Participen nombrosos delegats estudiantils d'Alemanya, d'Itàlia i de Bèlgica, alguns dels quals seran expulsats «per participar en manifestacions polítiques». Es discuteix sobre l'acció a seguir pel moviment, de la unitat d'acció de les organitzacions revolucionàries i de la necessitat de trobar formes flexibles d'organització. Jacques Sauvageot, líder de la UNEF, en parlar de certs grups que participen en l'acció, expressa que tant la Federació d'Estudiants Revolucionaris (FER, trotskista) com la Unió de la Joventut Comunista Marxista-Leninista (UJCML, proxinesos) comparteixen una comuna rigidesa que els impedeix integrar-se completament en la dinàmica del moviment. En acabar el dia, el ministre d'Educació, Alain Peyrefitte, rectificat allò que havia anunciat al matí, anuncia que, en vista de com es van desenvolupant els fets, «no es reuneixen les condicions necessàries per a la reobertura de la Sorbona». A Givet (les Ardenes), la fàbrica Wisco, en vaga des de l'abril, és ocupada pels treballadors.
Naixements
Notícia del processament d'Armand Giffard apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 28 de setembre de 1889 - Armand Giffard: El
9 de maig de 1864 neix al barri de la Ville en Bois de Chantenay (actualment un
barri de Nantes, Bro Naoded, Bretanya) l'anarquista Armand Giffard. Era fill de
René Giffard, xocolater, i de Marie Louise Cibille, bugadera. Es guanyava la
vida treballant de torner metal·lúrgic. El setembre de 1889 va ser denunciat a
Nantes per «ultratges a la moral pública», juntament amb Joseph Cail i Victor
Cail, per haver aferrat el cartell Le Père Peinard au populo. Participà
activament en la campanya abstencionista per a les eleccions legislatives de
1889. A principis dels anys noranta figurava en un llistat d'anarquistes de
Nantes elaborat per la policia, on s'assenyalava que era present a totes les
reunions públiques i assistia a tota mena de manifestacions. El 29 d'abril de
1899 es casà al VI Districte de Lió (Arpitània) amb la bugadera Marie Honorine
Bodin, divorciada de Ludovic Septier. En aquesta època seguia treballant de
torner i vivia al número 122 del carrer Tête d'Or. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
David Edelstadt - David Edelstadt: El 9 de maig de 1866 neix a Kaluga (Kaluga, Rússia) el poeta jueu en llengua jiddisch i propagandista anarquista Dovid Edelshtat, més conegut per la seva transcripció David Edelstadt o pel pseudònim Paskarel. Son pare va haver de servir forçosament 25 anys en l'exèrcit tsarista; aquest servei militar obligatori en l'exèrcit imperial rus –«Soldats de Nicolau» anomenaven als seus integrants– s'utilitzava sovint contra les minories ètniques, jueus inclosos. Aquest fet, juntament amb l'obligatorietat de ser educat en la llengua i la literatura russes a mans d'un tutor, l'afectà profundament. Quan tenia 12 anys publicà el seu primer poema en rus. En 1880 es traslladà a Kiev, on vivien germans seus, i s'introduí en el moviment revolucionari rus. Després d'aconseguir escapar del pogrom de Kiev del 8 de maig de 1881, en 1882 emigrà amb un germà gran als Estats Units, portats pel grup «Am Olam» (Poble Etern), que propagava la immigració a Amèrica per establir-hi comunes. D'antuvi visqué a Cincinnati (Ohio, EUA), on es posà a fer feina de trauer en un taller de confecció, professió que mantindrà, i a estudiar anglès, alhora que entrà en contacte amb el moviment llibertari. Instal·lat a Nova York, s'uní als «Pionire der Frayhayt» (Pioners de la Llibertat), primer grup d'obrers anarquista jueu de la ciutat, el qual sorgí arran de la detenció d'un grup d'anarcosindicalistes que lluitaven per aconseguir la jornada de vuit hores i que posteriorment passarien a la història sota el nom de «Màrtirs de Chicago». A més d'ell, s'afegiren al grup altres escriptors i oradors, com ara Saul Yanovsky, Roman Lewis, Hillel Solotaroff, Moshe Katz, Alexander Berkman o J. A. Maryson. «Pionire der Frayhayt» es dedicà a realitzar reunions, convocar concentracions i recaptar fons per ajudar els anarquistes de Chicago, com ara un ball al Lower East Side que recaptà 100 dòlars, que van ser lliurats a les famílies d'aquests processats. Aquest grup es dedicà a fer propaganda anarquista entre els immigrants jueus que a diari arribaven als EUA, creà un club de lectura en jiddisch i edità fullets, sobretot sobre l'«Afer Haymarket». Aquesta intensíssima propaganda portà a la creació de grups a altres ciutats (Baltimore, Boston, Filadèlfia i Providence) i amb altres companys realitzà conferències a Filadèlfia. «Pionire der Frayhayt» mantingué contactes amb el grup anarquista jiddisch de Londres i Edelstadt col·laborà en el seu òrgan d'expressió Der Arbeter Fraynd. També col·laborà en Die Wahrheit, Tfileh Zakeh, Varhayt i Der Morgenshtern, moltes vegades fent servir el pseudònim Paskarel. Va ser nomenat l'editor en cap del periòdic Fraye Arbeter Shtime, el qual amplià i popularitzà, publicant-hi una sèrie de poemes dedicats als «Màrtirs de Chicago». En 1889 va escriure el poema In Kamf (En lluita), que musicat esdevingué l'himne gairebé oficial dels treballadors jueus d'arreu del món. L'octubre de 1891, tuberculós a causa de les dolentes condicions de vida i de feina, es va veure obligat a deixar els càrrecs i es traslladà a Dever per a intentar restablir-se i des d'on envià col·laboracions a la premsa llibertària. Però el guariment no arribà i David Edelstadt va morir el 17 d'octubre de 1892 a Denver (Colorado, EUA); fou enterrat al «Workmen Cercle» (Cercle dels Treballadors) del cementiri de Golden Hill de la ciutat de Golden (Colorado, EUA). Després de la seva mort nombrosos «Grups Culturals Edelstadt» sorgiren a diferents ciutats nord-americandes (Chicago, Boston, etc.) i, alguns anys més tard, fins i tot un a Buenos Aires (Argentina). A Nova York es creà el cor Edelstadt Singing Society. En 1997 la filòloga Ori Kritz publicà The Poetics of Anarchy. David Edelshtat's Revolutionary Poetry. ***
Neno Vasco - Neno Vasco: El 9 de maig de 1878 neix a Penafiel (Porto, Nord, Tâmega, Portugal) l'escriptor, poeta, periodista, advocat i militant anarcosindicalista Gregório Nazianzeno Moreira de Queirós e Vasconcelos, més conegut com Neno Vasco. Quan tenia uns vuit anys emigrà amb son pare i sa madrastra a São Paulo (São Paulo, Brasil). Alguns anys més tard retornar a Portugal per concloure els estudis instal·lat a casa de sos avis paterns a Amarante. Matriculat a la Facultat de Dret de Coimbra, compartí aula amb futurs il·lustres intel·lectuals portuguesos, com ara el poeta Teixeira de Pacoaes, Faria de Vasconcelos o António Resende. En 1901 acabà la carrera i començà les seves activitats llibertàries. El 2 de maig de 1901 publicà el pamflet L'Academia de Coimbra ao Povo Portuguez, on criticava fèrriament les arbitrarietats de la policia. Aquest mateix any començà a escriure articles per al periòdic republicà O Mundo, publicat a Lisboa i dirigit per Mayer Garção. A finals de 1901 retornà al Brasil on tot d'una prengué contacte amb els anarquistes italians a través dels quals conegué l'obra d'Errico Malatesta que a partir d'aquell moment exercirà una profunda influència en el seu pensament. Poc mesos després entaulà correspondència amb Malatesta i les seves idees i concepcions es modificaren. Des del Brasil envià textos revolucionaris i sobre literatura que van ser publicats per la revista portuguesa A Sementeira, on també va escriure un article memorable sobre la vida i obres de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau. A São Paulo, a partir de 1902, començarà a editar el periòdic Amigo do Povo, amb Benjamin Mota, Oreste Ristori, Giulio Sorelli, Tobia Boni, Ângelo Bandoni, Gigi Damiani i Ricardo Gonçalves. La influència d'aquesta publicació fou immediata no només com a un dels principals espais de diàleg del moviment anarquista brasiler sinó també com a eina de reflexió de qüestions relacionades amb el feminisme, per la qual cosa el nombre de dones que hi col·laboraven fou considerable. En aquest periòdic va escriure nombrosos articles sobre literatura i llengua portuguesa i defensà una tesi de reforma de la prosòdia portuguesa i sobre la renovació de la literatura lusitana al Brasil que creà una tremenda polèmica amb dos acadèmics brasilers. Més tard llançà la revista mensual de crítica social i de literatura Aurora. Dins les pàgines del periòdic Voz do Trabalhador respongué a les crítiques d'alguns anarquistes, com ara Luigi Galleani, que acusaven les organitzacions anarcosindicalistes de ser únicament una nova forma de govern. També participà activament en la posterior polèmica sobre les relacions entre anarquisme i sindicalisme en les diferents corrents del moviment llibertari. En 1904 publicà Evolução, revolução e ideal anarquista, traducció al portuguès de l'obra francesa homònima d'Élisée Reclus. En 1905 es casà amb l'anarcofeminista Mercedes Moscovo, filla d'una família espanyola de tradició anarquista. En aquesta època desenvolupà una intenta tasca propagandística del pensament llibertari, esdevenint un pensador de referència en el moviment anarquista brasiler. També en 1905 començà a editar el periòdic A Terra Livre, amb sa companya, Edgard Leuenroth i altres, i engegà una campanya de suport i de recollida de diners per a la Revolució russa. En aquests anys mantingué una estreta relació amb altres anarquistes d'origen portuguès que militaven al Brasil, com ara Adelino Tavares de Pinho –comerciant de Porto que farà de professor a l'Escola Moderna–, Marques da Costa –editor del periòdic O Trabalho–, Manuel Cunha, Diamantino Augusto, Amílcar dos Santos, Raul Pereira dos Santos, José Romero, etc. En 1909 traduí al portuguès l'himne revolucionari A Internacional del francès Eugène Pottier i ràpidament la seva versió s'escampà en els cercles anarcosindicalistes brasilers i portuguesos. Proclamada la República en 1910, retornà a Portugal, on continuà desenvolupant la seva militància anarquista i col·laborant alhora en la premsa llibertària brasilera com a corresponsal, especialment en la revista A Lanterna amb la seva secció «Da porta de Europa». En aquesta època destaquen el seus articles sobre la situació social al Brasil per a la revista llibertària A Sementeira i la seva participació en les tertúlies organitzades per António Pinto Quartin al cafè Chiado i al domicili d'aquest al carrer Heliodoro Salgado amb nombrosos anarquistes, com ara Sobral de Campos, Aurelio i Susana Quintanilha, Mario Costa, Alfonso i António Manacas, Lucinda Tavares, etc. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1911 participà en el I Congrés Anarquista Portuguès i l'any següent engegà la col·lecció «A Brochura Social», amb Lima da Costa, editat dues obres. En 1913 publicà el fulletó Geórgias: ao trabalhador rural (1913), en el periòdic setmanal de Pinto Quartin Terra Livre, i Da porta da Europa. Factos e ideias: a questão religiosa, a questão política, a questão económica (1911-1912). En aquesta època prengué part en diverses trobades anarquistes, com ara la Conferència Anarquista de Lisboa (1914), oferí diversos cursos de formació als joves de les Joventuts Sindicalistes en O Germinal i un curs de llengua italiana al domicili d'Aurelio Quintanilha on assistiren nombrosos militants (Adriano Bothelo, Maria Amelia Caldas, Suzana Quintanilha, António Manacas, Sibral de Campos, etc) i on sa cunyada Aurora Moscoso coneixerà l'amfitrió amb qui acabarà casant-se. També publicà obres teatrals de caire social, com Anedota em 1 acto (1911), Pecado de simonia (1907) i Greve de inquilinos: farça em 1 acto (1923, pòstum). Neno Vasco va morir de tuberculosi i gairebé en la indigència el 15 de setembre de 1920 a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal). Pòstumament el col·lectiu editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha publicà la seva obra principal A concepção anarquista do sindicalismo (1923) i que fou reeditada en 1984. Al barri Cidade Tiradentes de São Paulo existeix un carrer que porta el seu nom i al municipi de Nova Iguaçú de l'Estat de Rio de Janeiro un edifici construït en 1976 també. En 2009 l'historiador Alexandre Samis publicà la biografia Minha pátria é o mundo inteiro. Neno Vasco, o anarquismo e o sindicalismo revolucionário em dois mundos. ***
Notícia
de l'arrest de Clément Bernon apareguda en el diari de
Saint-Étienne Mémorial
de la Loire et de la Haute-Loire del 10 de novembre de 1903 - Clément Bernon:
El 9 de maig de 1886 neix a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
Clément Firmin Bernon –algunes fonts citen
erròniament el segon nom com François.
Sos pares es deien Antonie
Justin Bernon, fuster, i Marie Sophie Bosq. Es guanyava la vida com son
pare,
fent de fuster. El novembre de 1903 va ser arrestat a
Saint-Étienne (Forez,
Arpitània) per vagabunderia i necessità
assistència. En 1910 va ser detingut a
Lausana (Vaud, Suïssa) per «entrebanc a la
llibertat» i expulsat del cantó.
Distribuïdor
dels periòdics revolucionaris (La
Guerre
Sociale, La Voix du Peuple),
freqüentà els cercles anarquistes de Ginebra
(Ginebra, Suïssa). L'octubre de
1910 la policia va reportar que havia abandonat Ginebra i havia marxat
cap a
Lió (Arpitània). El 13 de maig de 1911 es
casà al III Districte de Lió amb
Jeanne Angeline Allais. Sembla que en 1914 emigrà, amb dos
germans seus, al
Canadà. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, atribuït a Suberviola, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923 - Gregorio Suberviola Baigorri: El 9 de maig de 1896 neix a Morentin (Navarra) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Sos pares es deien Nicasio Suberviola i Simona Baigorri. Era fill d'una família nombrosa de sis germans que treballaven de paleta –dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular –clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de «Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup «Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions –només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai –encreuament amb el de la Creu dels Molers–, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. ***
Ramon
Alentorn Tarragó - Ramon Alentorn
Tarragó: El 9 de maig de 1897 neix a
Flix (Ribera
d'Ebre, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Ramon Alentorn Tarragó. Sos pares es deien Ramon Alentorn
March i Dolors Tarragó
Bigordà. Pagès de
professió, vivia al número 38 del carrer Castell
de Flix i estava casat amb
Ramona Franch Pagès, amb qui tenia un fill.
Milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de Flix. També
presidí l'Ateneu Recreatiu «L'Obrera» i
del Sindicat Agrícola de la localitat.
Aquesta entitat cultural, que passà a ser controlada per la
CNT-FAI durant el
període revolucionari, acollí la major part dels
anarquistes locals. Quan
entraren els feixistes a Flix en 1938 fugí cap a
França, però els precs de la
seva companya el feren tornar al poble, on va ser detingut i portat el
21
d'abril de 1939 a la presó de Falset (Priorat, Catalunya).
Jutjat en consell de
guerra sumaríssim el 9 de maig d'aquell any, va ser
condemnat a mort sota
l'acusació, entre altres delictes, d'haver participat en els
«Fets de la
Fatarella» de gener de 1937. Ramon Alentorn
Tarragó va ser afusellat el 8
d'agost de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i
enterrat al cementiri d'aquesta
ciutat. Son germà, Carles A. Alentorn Tarragó va
morir al camp d'extermini nazi
de Gusen. ***
Necrològica
de Gregorio Charlez Bastida apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 12 de gener de 1961 - Gregorio Charlez
Bastida: El 9 de maig de 1899 neix a Conchel
(Montsó, Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Gregorio Alberto Charlez Bastida –el
primer llinatge també
citat Charles. Sos pares es deien
José Charlez i Blasa Bastida. Milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) d'Esplucs (Llitera, Franja de Ponent). L'agost de 1937, quan la
reacció comunista de
la Divisió «Karl Marx» (27
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República
espanyola), encapçalada per Enrique Líster
Forján, contra les col·lectivitats
llibertàries, va ser detingut i empresonar; el febrer de
1938 encara restava
tancat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. A l'exili s'establí a
Mancet (Gascunya, Aquitània, Occitània) i
milità en la CNT d'Anhan (Gascunya, Aquitània,
Occitània). Sa companya fou
María Pueyo. Gregorio Chalez Bastida va morir el 21 de
desembre –algunes fonts
citen erròniament el 22 de desembre– de 1960 a
l'Hospital d'Aush (Gascunya,
Aquitània, Occitània). ***
Necrològica de Marcel Wullens apareguda en el periòdic parisenc La Révolution Proletarienne del 15 d'abril de 1928 - Marcel Wullens: El 9 de maig de 1899 neix a Esquelbecq (Nord-Pas-de-Calais, França) el mestre i el militant llibertari i sindicalista Marcel Maurice Julien Cornil Wullens. Sos pares es deien Armand Constant Victor Wullens, obrer i conreador, i Mathilde Euphrasie Devalckenaere. Son germà Maurice Wullens, mestre i anarquista com ell, el va ajudar a preparar l'examen per a l'Escola Normal de mestres. Esdevingué ensenyant i milità en la Federació Unitària de l'Ensenyament. Amb son germà Maurice va col·laborar en la revista Les Humbles (1913-1914 i 1916-1940), que dirigia, així com en el periòdic L'Insurgé (1925-1926). També va col·laborar en Germinal(1919-1933). Casat amb Marcelle Léa Robert, se'n va divorciar l'1 d'abril de 1924 i dies després, el 17 d'abril, es va casar al III Districte de París (França) amb la vídua Angèle Valérie Buchin. En aquesta època ja vivia a Ognon (Picardia, França). En 1925 els dos germans, a través de Boris Souvarine, signaren una protesta adreçada a la Unió Soviètica per obtenir l'alliberament de Nicolas Lazarevitch, empresonat des de 1924 a l'URSS. Però de sobte Maurice en retirarà la seva signatura i, tot defensant posicions bolxevics, trencarà amb son germà i amb l'anarquisme. Marcel restarà fidel al pensament llibertari i participarà a partir de 1925 en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Assistí al Congrés Unitari de l'Ensenyament i poc després, Marcel Wullens va morir el 7 d'abril de 1928 de tuberculosi a l'escola d'Ognon (Picardia, França), on vivia. La seva mort va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 15 d'abril de 1928 i aquesta revista obrí una subscripció per a la seva esposa, Angela Buchin, que arreplegà 1.175 francs. ***
Necrològica
de Gaspar Sánchez García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 20 de
gener de 1963 - Gaspar Sánchez
García:
El 9 de maig de 1901 neix a Xera (Pla
d'Utiel, País Valencià)
l'anarcosindicalista Gaspar Sánchez García. Sos
pares es deien
Manuel Sánchez i Toribia
García. Va ser un dels fundadors
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) del seu poble natal. Milicià durant la
guerra civil, va ser capturat al final d'aquesta a Requena (Plana
d'Utiel, País
Valencià) i reclòs a
diverses presons del País Valencià (El Villar, El
Puig, Sant Miquel dels Reis, Presó
Model de València), abans de ser enviat condemnat a treballs
forçats a l'embassament
de Benaixeve. Aconseguí evadir-se amb altres vuit companys
i, després de tres
anys sobrevivint a la muntanya i en estret contacte amb la CNT
valenciana,
pogué passar a França, on treballà
d'obrer agrícola i milità en la
Federació Local de Carcassona (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT. Sa companya fou Valeriana
Sánchez. Gaspar Sánchez
García va morir el 7 de novembre de 1962 a Canet
(Llenguadoc,
Occitània) població on residia. ***
Foto
policíaca de Bruno Bonturi - Bruno Bonturi: El 9 de maig de 1902 neix a Bagni di Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Bruno Bonturi, també conegut com Ramón García Ramos o Bruno l'americano. Sos pares es deien Giuseppe Bonturi i Annunziata Angelini. Fill d'una parella de treballadors emigrants, el seu naixement a Bagni di Lucca és del tot accidental. Ben aviat partí de Gènova (Ligúria, Itàlia) amb sa mare cap a Nova York (Nova York, EUA), on arribà el 3 de juny de 1916. Quan tenia 14 anys s'embarcà, amb un passaport marítim dels Estats Units, com a aprenent de fogoner en un vaixell mercant nord-americà. A començament de 1922 retornà a Itàlia per a fer el servei militar i va ser enviat al 157 Regiment d'Infanteria establert a Zara, aleshores una província italiana i actualment pertanyent al Comtat de Zadar (Croàcia), i a partir del 23 de novembre de 1922 a Roma (Itàlia), a l'anomenat «Reparto Autonomo "Giacomo Medici"». El 23 de novembre de 1922 va ser denunciat per «apropiació indeguda» i enviat a Gaeta (Laci, Itàlia) fins el 18 de març de 1923, data en la qual va ser assignat a la III Companyia de Disciplina de Verona (Vèneto, Itàlia) i després a la de Gaeta. Processat per «activitats subversives» dins de l'exèrcit, va ser condemnat pel Tribunal Militar de Roma a 18 mesos de reclusió a Gaeta. Alliberat el 30 de juny de 1923 i acabada la seva experiència militar, emigrà de bell nou a Nova York, on acabà prenent la ciutadania nord-americana. En 1930 retornà a Itàlia i s'establí a Nizza Monferrato (Piemont, Itàlia) i l'1 de gener de 1931 es casà amb Iolanda Prato. Entre abril i maig de 1934 passà per Gènova i després s'acostà a Bagni di Lucca per a veure sa mare. El juliol de 1934 passà a Espanya amb sa companya. El setembre de 1934 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), i va ser expulsat sota l'acusació d'«afavoriment de la prostitució» per la frontera portuguesa, a Valencia de Alcántara (Càceres, Extremadura, Espanya). Engegà una peregrinació a diversos ports europeus i de l'Atlàntic sota la falsa identitat de Ramón García Ramos, també conegut com Bruno l'americano. El juliol de 1936 s'embarcà com a timoner en el vaixell nord-americà Independence, ancorat al port de Bilbao (Biscaia, País Basc) i va fer escala a Barcelona. L'aixecament feixista l'aplegà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'enrolà en una milícia com a mariner guardacostes. Finalment, l'agost de 1936, passà a Catalunya, on segons la policia, «s'enrolà en la milícia roja»; en realitat s'allistà en la Bateria Rosselli de la «Columna Italiana». Ferit a la mà esquerra, patí la febre de Malta. Durant un temps fou intèrpret a Portbou (Alt Empordà, Catalunya), on es relacionà amb alguns destacats anarquistes (Ernesto Bonomini, Renzo Cavani, Renato Castagnoli, Domenico Ludovici, Enzo Fantozzi, etc.). També, amb Celso Persici, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'encarregà a Portbou del control de viatgers. Altres documents testimonien que passà per la Brigada «Lincoln» de voluntaris nord-americans. Un telegrama del Ministeri de l'Interior italià del 23 de maig de 1937 el qualificà de potencial «terrorista» encarregat per Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat) d'atemptar contra Benito Mussolini. Va ser detingut, amb un passaport fals a nom de Ramón García Ramos, a Le Havre (Alta Normandia, França) mentre embarcava a bord del vaixell La Fayette, provenint de Nova York, amb la intenció de retornar a Espanya i enrolar-se com a voluntari. El setembre de 1937 estava allotjat a l'Hotel Pensió Roma de Barcelona i el 18 d'octubre de 1937 va se detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «violació del decret d'expulsió» i condemnat a tres mesos de reclusió. El desembre de 1937 figurava en el llistat d'anarquistes a controlar a les fronteres. Un cop lliure, passà per París i Marsella. El setembre de 1938 de Tolosa de Llenguadoc passà a Barcelona. Quan la Guerra Civil espanyola estava sentenciada, el 31 de gener de 1939 s'embarcà a bord del Queen Mary per emigrar clandestinament als EUA, on va ser internat un temps a Ellis Island de Nova York, juntament amb altres pròfugs italians provinents d'Espanya. Posteriorment el grup pogué embarcar-se cap a Valparaíso (Valparaíso, Xile). El desembre de 1939 es presentà al consolat italià demanant permisos, sense èxit, per a poder viatjar a Itàlia i reunir-se amb sa mare. Durant els anys quaranta encara estava vigilat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
sobre l'agressió a Rinaldo Ponte apareguda en el diari
marsellès Le
Petit Marseillais del 10 de maig de 1938 - Rinaldo Ponte: El
9 de maig de 1902 neix a Sestri Ponente (Gènova,
Ligúria, Itàlia) l'anarquista
Rinaldo Lorenzo Ponte. Sos pares es deien Emilio Ponte i Maria Soragni.
Calderer de professió, des de molt jove participà
activament en els cercles
anarquistes i sindicalistes de la seva població natal,
militant en la Cambra
del Treball i fent costat el seu periòdic Lotta
Operaia. A començament dels anys vint, va ser
condemnat en diverses
ocasions per delicte comuns i per resistència a l'autoritat.
En 1922 va ser
cridat a files, però insubmís, va ser condemnat a
un any de presó. Va ser fitxat
per la policia feixista com a «comunista»,
«descontent», «rebel» i
«adversari
silenciós del Règim». En 1936
emigrà clandestinament a França i
s'establí a
Marsella (Provença, Occitània). Segons un informe
policíac, en 1937 va marxar a
la guerra d'Espanya per a lluitar contra el feixisme. En 1938 regentava
el
«Nautic-Bar» del port de Marsella i el 8 de maig
d'aquell any, en una baralla
amb un client, resultà ferit de bala i necessità
ser ingressat a l'Hospital
Hôtel-Dieu de la ciutat. En 1940 va ser expulsat de
França i el 3 de febrer,
quan intentà entrar per la frontera de Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia), va ser
detingut. Amonestat com a «sospitós d'afavorir
expatriacions clandestines», va
ser posat en llibertat. El 22 d'octubre de 1940 va ser internat al camp
de
concentració de Fabriano (Marques, Itàlia) i
posteriorment traslladat a l'illa
d'Ustica, després a Pisticci (Basilicata, Itàlia)
i finalment a Castel di Guido
(Roma, Laci, Itàlia). El novembre de 1942 va ser posat en
llibertat condicional
i retornà a Sesti Ponente i es posà al servei de
la lluita clandestina amb la
Federació Comunista Llibertària (FCL) de
Ligúria. S'integrà en els grups de partisans
del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció
Patriòtica), juntament amb
altres anarquistes de la zona (Spartaco Graffioni, Bruno Raspino, Carlo
Ravazzani, Ernesto Roca, Emanuele Sciutto, etc.). Novament detingut, va
ser
tancat a la Casa de l'Estudiant de Gènova
(Ligúria, Itàlia) i torturat. Rinaldo
Ponte va ser metrallat per sergent de la Schutzstaffel (SS, Esquadra de
Protecció) Langmann, juntament amb el comunista Raffaele
Pieragostini, el 24
d'abril de 1945 a Bornasco (Llombardia, Itàlia),
camí de la deportació a
Alemanya, quan intentà evadir-se aprofitant un atac aeri
aliat a la columna –algunes
fonts citen, sembla que errades, com a lloc de mort el carrer Vigentina
de
Siziano (Llombardia, Itàlia), afusellat pels alemanys
juntament amb altres
partisans (Carlo Napoli, Renato Negri, Raffaele Pieragostini, Cesare
Russi i
Gian Battista Stalo). ***
Ángel Castañeda Ochoa - Ángel Castañeda Ochoa: El 9 de maig de 1909 neix a O Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) –altres fonts citen erròniament Catoira (Pontevedra, Galícia)– l'anarcosindicalista Ángel Castañeda Ochoa –algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Ochantado. Sos pares es deien José Castañeda García, mariner, i María Ochoa Lamardo, jornalera. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista, treballava de mariner al vapor mercant Cabo San Agustín, el qual es posà al servei de la II República fent travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la Unió Soviètica. A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era un fet, el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques van impedir que hi retornés. La majoria de la tripulació, gairebé tots membres de la Unió General del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers per emigrar a França o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut, amb el conjunt de la tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se a treballar a les fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se soviètic i deportat a Iacútia (actual República de Sakhà) per a treballar en la construcció d'una línia fèrria. El novembre de 1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan), on també van ser deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació republicana espanyola. Fins al 1940 es comunicaren directament amb sa família, deixant de fer-ho en aquesta data; però els parents en tenien notícies indirectes gràcies a expresoners alemanys, austríacs i d'altres nacionalitats. Més tard va ser tancat amb camp de concentració d'Schachty (Rostov, URSS). Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel seu secretari, l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar altres organitzacions republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les de filiació comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja Internacional, amb altres supervivents, a bord del buc Semíramis cap a l'Espanya franquista. Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port de Barcelona (Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats comunistes juntament amb els exmembres de la nazifeixista «División Azul» que restaven tancats als camps de concentració soviètics. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Francesc
Pedra al camp de concentració de Magdeburg - Francesc Pedra
Argüelles: El 9 de maig –el certificat
de defunció cita erròniament l'11 de
març– de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc Joan Pere Pedra Argüelles,
també conegut com Sisdits
(Seisdedos) i El Badoc. Sos
pares es deien Francesc Pedra Grivé, teixidor anarquista, i
Casimira Argüelles Antuña, asturiana filla de
miner. En 1922
sa mare va morir de càncer i l'any següent son pare
de
pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de
Llobregat i aviat entrà a fer
feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels
animadors de
la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per
la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que
s'escampà per totes les fàbriques
de Barcelona i que, dues setmanes més tard,
guanyà. En 1929 fou nomenat delegat
general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930
s'instal·là al
barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14
d'abril de 1931, dia de
la proclamació de la II República espanyola,
participà amb el seu grup de joves
llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de
Sant Antoni,
alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931
també fou nomenant
president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquesta
època
conegué Dolores Peñalver (Lola),
militant de «Mujeres Libres» i
activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que
finalment serà sa companya.
Durant els anys republicans, participà activament en les
activitats de l'Ateneu
Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa
Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de
desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme
Llibertari a l'Hospitalet,
fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En
1936 fou elegit
vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la
secció del Vidre
Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol
de
1936, formà part del Comitè Revolucionari de
Sants i intervingué activament en
frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes
barcelonines.
També va ser un dels que intentaren mitigar les ires
populars contra els facciosos.
Després participà en el procés
col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938,
després de la caiguda del front d'Aragó i
contravenint les ordres del seu
sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la
batalla de l'Ebre. El gener
de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de
concentració (Sant
Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers,
Carcassona). Després fou deportat
al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60
quilòmetres de Berlín, on
fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop
alliberat i acabada la guerra, el
16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i
es pogué reunir amb
sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà
un fill, Germán –anteriorment havien tingut un
altre infant però
morí amb dos anys de
xarampió. Amb documentació falsa, que va fer
servir fins a finals dels anys
cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i
participà en diverses
activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de
pensionistes
(Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de
l'Hospitalet i la
Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president)
–els
delegats italians al Congrés Internacional de Lille de
Jubilats i Pensionistes
li van guardonar amb una medalla al millor militant–, i
d'associacionisme
veïnal (Associació de Veïns de Pubilla
Cases, Centre Social «La Florida»,
Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva
jubilació restà a
l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que
protagonitzà grans mobilitzacions.
Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant els
últims anys de sa vida
col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit
dels Socialistes de Catalunya
(PSC). El març 1994 donà documentació
cultural i històrica a l'Arxiu Municipal
de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de
juny de 2000 a la
residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de
l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya) i va ser incinerat al Cementiri
Metropolità de Roques Blanques del Papiol (Baix Llobregat,
Catalunya). Des de 2006 existeixen uns
«Jardins de Francesc Pedra
i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son
germà Camil Pedra (El Coix de Sants)
fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció
confederals i morí a
l'exili en la misèria després de rebutjar una
pensió concedida per l'Estat
francès per les seves accions amb la Resistència. Francesc Pedra Argüelles (1914-2000) ***
Necrològica
de Gregorio Bitrián Juan apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 d'octubre de 1973 - Gregorio Bitrián Juan: El 9 de maig –oficialment el 10 de maig– de 1916 neix a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Bitrián Juan. Sos pares es deien Benito Bitrián Buil i Escolástica Juan. Obrer agrícola i miner, en 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament llibertari de desembre de 1933 a Alcalá de Gurrea, va ser detingut i empresonat. El juliol de 1935 va ser novament detingut i l'agost d'aquell any va ser jutjat en consell de guerra a Osca pels fets de 1933 i condemnat a sis mesos d'arrest major. Després del cop militar feixista de juliol de 1936 i de la militarització de les milícies, lluità com a soldat enquadrat en la 127 Brigada Mixta (ex «Columna Roja i Negra») de la 28 Divisió («Divisió Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser internat en diversos camps de concentració i presons (Saragossa, San Juan de Mozarrifar) i després enviat amb un Batalló de Treballadors a les mines d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), on participà en la reconstrucció de la CNT clandestina. El febrer de 1947 va ser novament detingut i empresonat sota l'acusació de ser col·laborador i enllaç de la guerrilla. Un cop alliberat condicionalment, va sobreviure venent teles pels trens. El 12 de setembre de 1959 es casà a Zaragoza amb Juana Esteban Navarro. Gregorio Bitrián Juan va morir el 22 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 23 d'abril– de 1973 al seu domicili de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. ***
Maravilla
Rodríguez Gómez - Maravilla Rodríguez Gómez: El 9 de maig de 1916 neix a Alcolea del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Maravilla Rodríguez Gómez. Membre del moviment anarquista des de la seva joventut, participà activament en l'Ateneu Llibertari i les companyies teatrals del seu poble. Amb sos pares visità Cuba, on tenia família. En 1933 col·laborà en Nueva Humanidad, d'Alcolea del Río. El maig de 1936 era secretària de l'Ateneu Llibertari. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrola en el «Batalló Ascaso» que actuà a la serra de Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). En 1936 col·laborà en ¡Campo Libre!. Després de la guerra passà a França. Son company Pedro Travé Barrera va ser afusellat pels franquistes. En l'exili francès milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. Entre 1985 i 1991 col·laborà en Cenit de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). També en aquests anys col·laborà en el periòdic Pueblo Libertario de Còrdova (Andalusia, Espanya). A Épinay-sur-Seine (Illa de França, França), on vivia, tingué com a company el cenetista José Álvarez Corzo, nascut a Villanueva del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) i mort en 1990. El testimoni de Maravilla Rodríguez va ser recollit en els documentals Vivir la utopía (1997), de Juan Gamero, i Otro futuro (1998), de Richard Prost. Mare de dos infants, Maravilla Rodríguez Gómez va morir el 5 d'agost de 1998 a Saint-Denis (Illa de França, França) i va ser enterrada tres dies després al cementiri de Joncherolles de Villetaneuse (Illa de França, França). ***
José
Predreira de la Iglesia - José Pedreira de la
Iglesia: El 9 de
maig de 1919 neix a la Corunya (la
Corunya, Galícia) el resistent
antifranquista llibertari José Pedreira de la Iglesia,
conegut sota diversos
pseudònims (O Quemairán,
Tomás Padilla, Caravana, etc.). Sos pares es deien
Marcelino Pedreira de la Iglesia,
fuster, i Ángela de la Iglesia Seoane. Fill d'una
família acomodada
de la Corunya, treballà de
fuster com son pare i s'afilià a la Confederació
Nacional del
Treball (CNT). En 1944
s'integrà en el grup guerriller de Marcelino
Rodríguez Fernández (Marrofer)
i fou membre de «La Mariña»,
destacament volant de la IV Agrupació de
l'Exèrcit Guerriller de Galícia
comandat pel comunista Francisco Rey Balbis (Moncho)
i del qual formaven part José Da Silva (Moreno)
i José María Pan (Jaime).
En aquesta època fou delegat del
Comitè Regional de Galícia de la CNT en la citada
agrupació guerrillera i
intentà crear una guerrilla específicament
confederal que no reeixí per manca
d'armament. El 19 de maig de 1946 formà part de l'escamot de
quatre
guerrillers, entre ells Manuel Bello Parga, que executà a la
seu del diari El Ideal Gallego de
la Corunya el
periodista falangista Arcadio Vilela Gárate. El 18 d'agost
d'aquell mateix any,
amb Francisco Rey Balbis, Antonio Seoane Sánchez, Amador
Domínguez Pan (Pimentel)
i altres, dóna mort el
falangista Manuel Doval Lemat de Cambre (la Corunya,
Galícia). En 1947 fou
responsable d'un grup de la III Agrupació Guerrillera que
actuà a la zona de
Viveiro (Lugo, Galícia). Sobre la mort de José
Pedreira de la Iglesia hi ha
dues versions: una depurat pels estalinistes, segons la qual va ser
assassinat
en 1948 per Manuel Fernández Soto (Coronel
Benito) seguint les ordres de Francisco Ray Balbis; i una
altra, la certa,
segons la qual va ser abatut, juntament amb Juan Gallego Abeledo (Comandante), Celia González
Pernas, Juan
Pérez Dopico (Xan de Genaro)
i Josefa
Escourido Cobo (Lúa), el
21 de juny
de 1949 a Forcón (Silán, Muras, Lugo,
Galícia) en un enfrontament amb la
Guàrdia Civil. Va ser enterrat al cementiri d'Orol (Lugo,
Galícia). José Pedreira de la Iglesia (1919-1949) ***
Francisco Olaya Morales - Francisco Olaya Morales: El 9 de maig de 1923 neix a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'escriptor i historiador anarquista Francisco Olaya Morales. Sos pares es deien Olaya Marín i Dolores Morales Agudo. Mogut pels fets revolucionaris de 1934 a Astúries, començà a militar ben prest en el moviment llibertari local, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Linares, de les quals fou nomenat secretari de Cultura. En 1937 va ser elegit secretari de Cultura i Propaganda del Comitè Provincial de Jaén de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i responsable de l'emissió setmanal de Radio AEJ 37 de Linares. Durant la guerra realitzà tasques culturals com a milicià de la cultura enquadrat en la Columna Andalusia-Extremadura (88 Brigada Mixta). En acabar la guerra reorganitzà les Joventuts Llibertàries a Linares. El setembre de 1939 organitzà la primera vaga coneguda durant el franquisme, però fou detingut i empresonat a Úbeda fins al 1945. En 1949 s'exilià clandestinament a França, on, d'antuvi, va fer feina de miner. Després s'instal·là a París, on treballà com a traductor per a empreses i particulars. A França desenvolupà càrrecs orgànics rellevants en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. Entre 1958 i 1960 dirigí Nervio, òrgan dels llibertaris andalusos. En 1961, en el Congrés de Llemotges, va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT. El 23 de maig de 1961 signà l'Aliança Sindical entre la CNT i els sindicats Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). Com a periodista, col·laborà en la premsa llibertària de l'exili i en nombroses revistes americanes. En aquesta època fundà i dirigí El Rebelde. En 1962 assistí com a delegat al Ple de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent, representant la CNT de l'Exili, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1965 fou delegat per Neauphle al Congrés de Montpeller, que abandonà per desacords amb el cercle de Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Va col·laborà amb Fernando Valera Aparicio, últim cap de govern de la República espanyola en l'Exili (1971-1977), realitzant missions diplomàtiques i estudis sociològics a Mèxic i a Iugoslàvia per a defensar els interessos dels exiliats espanyols. Durant un temps fou administrador de CNT. A partir dels anys seixanta es dedicà a la història del moviment anarquista i a la seva divulgació a través de llibres, conferències, congressos, etc.; també treballà com a historiador en universitats americanes. Posseeix un important arxiu i biblioteca que reuneix més d'un milió de documents originals o facsímils sobre la història moderna i contemporània d'Espanya i d'Europa, així com milers de llibres, microfilms i capçaleres de premsa. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Bicel, Castilla Libre, Cenit, CNT, Frente Libertario, Ideas-Orto, El Rebelde, Siembra, Sin Fronteras, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. És autor de De una a otra revolución (1789-1918) (1961), España desnuda (1967), París 1968. La revolución frustrada (1972), Genocidio español en la España de los Austrias (1975), La comedia de la no-intervención en la guerra civil española (1976), La conspiración contra la República (1979), De la revolución industrial al cooperativismo (1983), La intervención extranjera en la guerra civil (1990), El oro de Negrín (1990 i 1997), Hispania y el descubrimiento de América (1992), Historia del movimiento obrero español (Siglo XIX) (1994), La gran estafa. Negrín, Prieto y el patrimonio español (1996), De la Puerta del Sol a Casas Viejas (2002), El expolio de la República. De Negrín al Partido Socialista, con escala en Moscú: el robo del oro español y los bienes particulares (2004), La gran estafa de la guerra Civil. La historia del latrocinio socialista del patrimonio nacional y el abandono de los españoles en el exilio (2004), Las verdades ocultas de la Guerra Civil. Las conspiraciones que cambiaron el rumbo de la República (2005), Los traidores de la Guerra Civil. El papel de los funcionarios del Estado, los oligarcas y las potencias extranjeras durante la contienda nacional (2005), Historia del movimiento obrero español (1900-1936) (2006), entre d'altres. En 2005 la Unión de Colectivos Librepensadors Acracia de Linares, juntament amb la productora Útopi, realitzà un documental sobre sa vida i obra, dirigit per Óscar Martínez, titulat El violento oficio de la Historia. Sa companya fou Vicente Serrano Rubio. Francisco Olaya Morales va morir el 16 de març de 2011 al seu domicili del XI Districte de París (França). ***
Claudio
Cossu - Claudio Cossu: El
9 de maig de 1940 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia)
l'advocat llibertari
Claudio Cossu. En 1971 es llicencià en dret i
treballà de funcionari en el
sector sanitari. A partir del 2000, un cop jubilat, es
dedicà a l'activisme social
i cultural. En 2008 va ser un dels promotors, amb l'anarquista Paola
Mazzaroli,
del Grup Anarquista «Germinal» de Trieste, de
l'organització «Cittadini Liberi
e Uguali» (Ciutadans Lliures i Iguals), creada per denunciar
les iniciatives
feixistes promogudes des de les institucions, la qual
denuncià els homenatges
que es van fer al propagandista feixista Mario Granbassi.
També va col·laborar
amb el pacifista i antifeixista «Comitè Danilo
Dolci». Lluità activament denunciant
les violències que s'exercien contra el
col·lectiu migrant. Intentà, sense
èxit, obrir un Museu de la Resistència. En 2014,
amb Claudio Venza, amb un
prefaci de Fulvio Camerini, publicà el llibre Il
razzismo fascista. Trieste, 18 de setembre de 1938. Claudio
Cossu va morir el 22 de novembre de 2018 a Trieste (Friül).
Defuncions
Signatura de Martí Borràs Jover (1894) - Martí Borràs Jover: El 9 de maig de 1894 se suïcida a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Havia nascut el 23 de febrer de 1845 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta –que morí jove–, Mariona, Mercè i Estrella –Salut i Mariona també seran militants–, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets –El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago–, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena. ***
Foto
policíaca d'Auguste Maillabuau (2 de juliol de 1894) - Auguste
Maillabuau: El 9 de maig de 1901 mor a Le
Varquès
(Quiberon, Cantó de
Quiberon, Bretanya)
l'anarquista Auguste Léon Maillabuau. Havia nascut el 23
d'agost de 1863 al VI Districte de
París (França). Sos pares es deien
Auguste Maillabuau,
mosso de cafè, i Léonie Louise Sagnard. Es
guanyava la vida com a mosso en una
taverna. En 1883 va ser sortejat per a fer el servei militar
però va ser
llicenciat per varius. El 19 d'abril de 1889 va ser condemnat a 50
francs de
multa per «robatori». Segons un informe de la
Prefectura de Policia, des de
1890 estava inscrit com a anarquista, freqüentant algunes
reunions i relacionant-se
amb anarquistes coneguts (Bondon, Numa Jourdan, Émile
Spannagel, etc.). L'11 de
desembre de 1891 va ser condemnat a sis dies de presó per
«cops i ferides». En
1893 el seu nom figurava en un llistat d'adreces d'anarquistes de la II
Brigada
d'Investigacions de la Prefectura de Policia. El 26 d'abril de 1892 el
seu
domicili, al número 14 del carreró Couronnes de
París, va ser escorcollat. Figura
en un llistat de recapitulació d'anarquista del 26 de
desembre de 1893. El 31
de març de 1894 envià una carta al prefecte de
policia on protestava contra la
reputació d'anarquista perillós que se'n tenia.
El 30 de juny de 1894 el
prefecte de policia lliurà una ordre d'arrest al seu nom
sota l'acusació de pertinença
a «associació criminal» i
l'endemà el comissari de policia Brougnard del barri
dels Invalides escorcollà el seu domicili del
carreró Couronnes i trobà una
llibreta que contenia cartes que havia enviat a diputats. Durant
l'interrogatori negà ser anarquista, declarant-se
«socialista patriota i no
revolucionari». Havia estat president del Sindicat de Mossos
Taverners i sembla
que havia estat expulsat dels cercles anarquistes arran de la
denúncia per
venjança d'un tal Damour. El 2 de juliol de 1894 va ser
fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i dos dies
després va ser lliurat al jutge d'instrucció
Anquetil, a qui va declarar que el
desembre de 1893, quan els anarquistes entraren en el sindicat, n'hi
havia
dimitit. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 9 de
juliol de 1894 va ser
posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser
sobresegut.
En l'última etapa de sa vida treballà de
representant comercial. ***
Fábio Luz - Fábio Luz: El 9 de maig de 1938 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Havia nascut el 31 de juliol de 1864 a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil). Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquella època assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe, A Vida, Voz da União, Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903), Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup «Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme. ***
Jaume
Parés Adan - Jaume Parés Adan:
El 9 de maig de
1946 és abatut per la policia a Barcelona (Catalunya) el
militant
anarcosindicalista i resistent antifranquista Jaume Parés
Adan, conegut com El Abisinio, pels
seus cabells negres i
cresps. Havia nascut en 1910 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es
deien Joaquim Parés i Enriqueta Adan. Obrer
metal·lúrgic, de
jove s'afilià al Sindicat de la
Metal·lúrgica de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) i a partir de 1926 entrà a formar part dels
grups clandestins de
defensa confederals. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936
s'allistà com
a milicià en la Secció de Transport de la
«Columna Durruti», treballant als garatges
i tallers socialitzats Casanovas de Barcelona reparant i blindant els
vehicles
de la columna. També va fer d'escorta d'Eugenio Vallejo
Isla, cap de la Secció
de Siderometal·lúrgica de la Comissió
d'Indústries de Guerra (CIG) de la
Generalitat de Catalunya. Com a membre del Comitè de Defensa
de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en 1938
participà, amb Francesc
Sabaté Llopart, en l'alliberament d'un company que havia
estat ferit durant un
enfrontament amb les forces de la Generalitat de Catalunya i que havia
estat
interrogat en una txeca estalinista. Quan el triomf franquista era un
fet,
passà a França. Durant l'ocupació
nazi, participà amb la Resistència.
Després
de l'Alliberament, entrà a formar part del grup guerriller
de Francesc Sabaté
Llopart (Quico). El juliol de 1945,
amb Quico, Joan Salas Millan (El Roget)
i Emilio C., acompanyà a la Península
Ángel Marín Pastor i Lucio Gómez
Arnaiz,
delegats del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) encarregats de crear un
Comitè
d'Enllaç Permanent entre l'exili i l'Interior. El 20
d'octubre de 1945, amb
Sabaté i Salas, gràcies a les informacions
facilitades per Victorio Gual Vidal,
participà en l'alliberament durant un trasllat de tres
presoners, un comunista
i dos companys confederals. Després, també amb
Sabaté, participà en diverses expropiacions
a diferents entitats bancàries i a capitalistes acabalats de
l'Hospitalet de
Llobregat. Interceptat per la policia, Jaime Parés Adan va
ser cosit a trets
per la policia franquista, sense cap possibilitat de resposta, el 9 de
maig de
1946 quan entrà a l'escala del domicili de sa companya a la
Travessera de
Gràcia de Barcelona (Catalunya) on es refugiava. Va ser
enterrat
al cementiri de Montjuïc de Barcelona. Sa companya fou Dolors
Benet Nayet, amb qui tingué tres infants (Enric, Joan i
Montserrat). ***
Maurice
Charvoz - Maurice Charvoz:
El 9 de maig de 1954 mor a Martigny (Valais, Suïssa) el
biòleg, escriptor,
poeta, lliurepensador, maçó, pedagog, anarquista
i polític Maurice Fabien
Charvoz –a vegades el llinatge citat Charvot,
fins i tot per ell mateix– i que va fer servir el
pseudònim Julius Vindex.
Havia nascut el 12 de
febrer de 1865 a Villette (Bagnes, Valais, Suïssa). Era el
fill primogènit de
Maurice Fabien Charvoz i de Marie Françoise Besse.
Després d'estudiar quatre
anys a la Gran Escola de Bagnes dels pares caputxins, entrà
la tardor de 1881 al
col·legi de l'Abadia Territorial de Saint-Maurice d'Agaune
(Valais, Suïssa),
que hagué d'abandonar per qüestions financeres.
Després de fer algunes feinetes
i treballar a l'hostaleria, retornà a col·legi de
Sant-Maurice amb la finalitat
d'engegar la carrera eclesiàstica. El 27 d'agost de 1885 va
ser iniciat com a
novici a l'Abadia i en 1886 entrà al Seminari de Sion
(Valais, Suïssa). Perduda
la fe, abandonà la religió. El mateix 1886
començà a estudiar ciències a la
Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), que hagué
d'interrompre per raons
financeres –posteriorment va continuar els estudis de manera
lliure a la
Universitat de Lió (Forez, Arpitània) i finalment
en 1926 obtingué el doctorat
en biologia experimental a la Sorbona de París
(França) amb la tesi «Recherches
biologiques expérimentales sur les fonctions sensorielles et
psychiques des
Téléostéens». El 5 de
novembre de 1888 es casà a Le Châble (Bagnes,
Valais,
Suïssa) amb Louise Esther Pache, amb qui regentà a
la plaça d'aquesta població
una botiga de teixits propietat d'ella. En aquests anys es
dedicà a la lectura,
a l'estudi de llengües, a col·laborar en
publicacions periòdiques i a fer
conferències, passant temporades a París,
Lió i Ginebra. Va fer amistat amb
altres estudiants anarquistes, com ara Max Nettlau i Paraskiev
Stoianov. També
exercí la medicina de manera gratuïta al seu poble,
com una mena d'«apostolat»,
i per això també era conegut com Dr.
Charvoz. En 1891 publicà Le
Val de
Bagnes et ses environs. En 1893 participà, amb una
quinzena de pagesos, en
la fundació del grup anarquista de Bagnes i en 1894 la
policia francesa el va
incloure en el registre d'anarquistes residents a l'estranger. Fou el
fundador en
1892 de la primera societat musical («L'Avenir») de
Bagnes, que perdura a dia
d'avui; de la Societat de Socors Mutus de Bagnes, inaugurada en 1897
–posteriorment
va ser nomenat president d'honor de la Federació de
Societats de Socors Mutus
del Valais–; i, sembla, d'un grup de «La Libre
Pensée». També participà en
el
desenvolupament del moviment feminista a la zona, sobretot fent
conferències al
respecte –en 1910 publicà La
femme. Son
évolution sociale dans l'humanité. A
partir de 1899 formà part de la Lògia
de Bex (Vaud, Suïssa) de la maçoneria. En 1900 fou
un dels creadors, amb
Alphonse Michaud, de l'Escola Lliure de Bagnes, que
arreplegà d'antuvi els nins
i nines que havien sortit de l'escola catòlica, fet que
provocà un gran escàndol
entre els religiosos de la població
–gràcies al suport de la Lògia
«Alpina» de
la francmaçoneria, aquesta escola es mantingué
fins a 1943. Entre 1903 i 1931
mantingué correspondència amb l'anarquista
lliurepensador Gustave Brocher, que
passà temporades al seu domicili, i entre 1929 i 1948 amb
André Georges Roulot
(Lorulot). En 1909
publicà L'École Libre
du Valais. El 13 de
novembre de 1918 presentà a l'Institut Nacional de Ginebra
el seu treball
històric Un pédagogue
valaisan. L'oeuvre
du P. Héliodore Bourgoz. És autor dels
reculls poètics Les edelweiss
(1906), Primevères
(1906) i Aux barbares. La rafale: Fils d'Attila, le
grand crime, la
«Kultur», larmes de sang, le spectre, force et droit (1914).
Col·laborà en diferents publicacions
periòdiques (Le
Confédéré Valaisan, Gazette du Valais, Le
Genovois, Le Peuple Valaisan,
Le Rhône, Wissen
und Leben, etc.) i en la
revista pacifista i lliurepensadora Coenobium.
A més de les obres citades és autor dels assaigs La vie du Dr. Romeo Manzoni (1912), Les grandes religions de l'Orient. Étude
populaire de critique
religieuse (1914), La
pensée libre dans
l'évolution des peuples (1917), Le
socialisme. L'idéal socialiste (1928), Cinquentenaire
de la première société de secours
mutuels de Bagnes (1897-1947) (1947),
entre d'altres. Políticament, fou membre del consell
executiu municipal
(1909-1916), diputat liberal radical de l'Entremont al Gran Consell de
Valais
(1921, 1925-1929) i diputat socialista de Martigny al Gran Consell de
Valais
(1929-1933). En 1930 enviudà i tres anys després
es casà amb Lucie Augusta
Baud, molt més jove que ell, de qui acabà
divorciant-se en 1950. En 1933 viatjà
a Grècia. Maurice Charvoz va morir el 9 de maig de 1954 a
l'Hospital de
Martigny (Valais, Suïssa) a resultes d'una operació
d'apendicitis i va ser incinerat
dos dies després a Vevey (Vaud, Suïssa). Sa
biblioteca (més de 2.000 volums) i son
arxiu (documents, personals, manuscrits autobiogràfics,
inèdits diversos etc.),
on hi ha documentació anarquista, sobretot fullets de
propaganda, es van dipositar
als Arxius Cantonals del Valais, a Sion. ***
Notícia
de la detenció de François Vernaux apareguda en
el periòdic parisenc L'Homme Libre del
28 de juny de 1913 - François Vernaux:
El 9 de
maig de 1959 mor a Toló (Provença,
Occitània) l'anarquista
François Joseph Marius Vernaux. Havia nascut el 30
d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 31 d'octubre– de 1881 a Lo
Puget Tenier
(Provença, Occitània). Sos pares, conreadors, es
deien François Vernaux i Marie Maurin. Treballava d'obrer a
l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de
guerra– de Toló
(Provença, Occitània), participant en l'important
grup anarquista que hi havia
organitzat i en el Sindicat de Treballadors del Port. El 7 de maig de
1910 va
ser detingut, juntament amb Marius Meuci i Antoine Bertrand, quan
aferrava
cartells anarquistes als murs del bulevard d'Estrasburg de
Toló. En aquesta
època la policia el relacionava amb el sindicalista
revolucionari Gustave Hervé
i l'anarquista Grouet, un dels organitzadors de les vagues al port de
Toló i
que va ser expulsat de l'Arsenal. El 27 de juny de 1913 va ser detingut
a Marsella
(Provença, Occitània), juntament amb altres
companys (Josep Dubois, obrer a
l'Arsenal; Joseph Dessalvo, tapisser; i Artigues Barthélemy,
pintor), com a
autor del robatori de 25.000 francs en or i en títols
comés el 16 de maig
anterior a l'oficina de l'agent de canvi de Toló Guichard;
Vernoux en el moment
de la detenció, en la qual intentà aixecar el
públic contra la policia, portava
15.000 francs en títols i Dubois documentació
falsa, i en l'escorcoll dels seus
domicilis es van trobar propaganda anarquista i «papers
compromesos» (una
cartilla militar en blanc) que els incriminaven com a
«espies». En 1935 el seu
nom figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var
(Provença,
Occitània). ***
Jens Bjørneboe, fotografiat per Tor Gulliksrud (1971) - Jens Bjørneboe: El 9 de maig de 1976 se suïcida a Veierland (Nøtterøy, Vestfold, Noruega) l'escriptor, dramaturg, poeta, assagista, pintor i pedagog anarcoindividualista i antropòsof Jens Ingvald Bjørneboe. Havia nascut el 9 d'octubre de 1920 a Kristiansand (Vest-Agder, Noruega). Fou el més jove de tres fills d'una família acomodada enriquida arran de la Gran Guerra; son pare Ingvald Bjørneboe era un navilier d'origen belga, cònsol de Bèlgica i polític conservador, i sa mare es deia Maja Svensson, coneguda com Sørlandets vakre Maja (Maja, la bella del Sud), per la seva joventut. La seva infància va està marcada per la depressió i la malaltia; hagué de romandre anys al llit afectat per una pneumònia greu, temps que va dedicà a la lectura i a l'escriptura. Quan tenia 12 anys començà a consumir alcohol amagat dels pares i quan tenia 13 anys va intentar suïcidar-se penjant-se d'un arbre, però la branca es va trencar. A l'escola mostrà una actitud rebel i va ser expulsat de l'Escola Catedralícia de Kristiansand, per mantenir relacions sexuals amb una nina més petita, i d'altres centres educatius. En 1938 morí son pare i l'any següent viatjà amb sa mare a Itàlia i a l'Alemanya nazi. En 1940, quan Alemanya envaí Noruega, es va presentà voluntari a l'exèrcit, però va ser rebutjat per la seva salut. L'estiu d'aquell any es va embarcar com a grumet, viatjant als EUA i a l'illa d'Svalbard, més enllà del cercle polar àrtic. Després es traslladà a Dinamarca i més tard s'instal·là a Oslo, on visqué en els cercles bohemis, artístics i llibertaris. A la capital danesa aprengué a pintar, assistí a l'Escola d'Arts i Oficis i s'interessà per la literatura i la filosofia danesa, especialment per la de Søren Kierkegaard; també es relacionà molt amb els refugiats europeus que fugien de la guerra. A Oslo entrà en contacte amb l'antroposofia, formant part del seu cercle, amb Karl Brodersen i André Bjerke. En 1943, fugint amb Karl Brodersen de l'«Arbeidstjeneste» (Servei de Treball obligatori alemany), s'establí a Estocolm (Suècia), on conegué la pintora i fotògrafa antropòsofa judeogermana Louise Charlotte Funk (Lisel), amb qui es casà. Funk el va introduir en la literatura, la dramatúrgia i l'art alemanys (Bertolt Brecht, Friedrich Durrenmatt, Georg Büchner, etc.), aspecte que li influencià força. La lectura de Die Moorsoldaten (1935), de Wolfgang Langhoff, on es descriu les dures condicions dels presoners del camp de concentració d'Oranienburg, li va impressionar fortament. De bell nou a Oslo en 1945, es dedicà la pintura simbòlica i a l'escriptura. També en 1945 va viatjar pel Berlín en reconstrucció. La seva predisposició vers l'antroposofia es va veure palesa quan en 1950 entrà com a mestre de fusteria i d'altres matèries en una escola Waldorf (Escola Rudolf Steiner) d'Oslo, experiència pedagògica que duraria fins al 1957, i en 1951 quan publicà el seu primer llibre Dikt, recull de poemes de fort contingut misticoreligiós i influïts per Rainer Maria Rilke. Després es passà a la literatura de marcat contingut criticosocial, com ara Før hanen galer (1952), dura invectiva contra la postguerra i l'horror nazi; Jonas (1955), contra el sistema escolar autoritari i l'Estat, i Den onde hyrde (1960), novel·la anticarcerària escrita després de passar un temps a la presó condemnat per conduir ebri. En 1952 abandonà la «Den norske Forfatterforening» (DnF, Associació d'Escriptors Noruecs) i fou un dels fundadors, amb son cosí l'escriptor i poeta André Bjerke (1918-1985), de la «Forfatterforeningen av 1952» (Associació d'Escriptors de 1952), partidaris de l'estàndard riksmal o bokmal en el debat sobre la llengua noruega. En 1957 va patir una forta depressió que el llançà encara més a la beguda, que intentà equilibrar viatjant (Itàlia, etc.). En 1959 va fer una visita al Berliner Ensemble, i va fer amistat amb alguns dels seus membres. Aquest mateix any va conèixer la jove actriu Tove Tveteraas i en 1961 es va separar de Lisel. En 1961 mateix es casà amb Tveteraas, amb qui va tenir tres fills. A partir de 1964 es dedicà força al teatre, col·laborant amb Eugenio Barba a l'Odin Teatret d'Oslo. Entre 1966 i 1973 publicà la trilogia «Bestialitetens historie» (La història de la bestialitat), amb empremtes pel filòsof Michel Foucault i considerada per molts com la seva obra mestra, formada per Frihetens øyeblikk (1966), Kruttarnet (1969) i Stillheten (1973). En 1966 s'edità anònimament la novel·la Uten en trad, per la qual va ser processat l'any següent per «pornografia i obscenitat», confiscant l'edició de l'obra i prohibint-la a Noruega. El judici, del qual va ser absolt finalment, li va suposar una enorme promoció i el llibre va ser traduït a diverses llengües europees. En 1974 va publicar la seva última gran obra, Haiene. Poc abans de morir sortí l'obra de teatre Rode Emma (Emma la Roja), sobre la vida de l'agitadora anarquista Emma Goldman. Minat per la depressió i l'alcoholisme, Jens Bjørneboe es va suïcidar penjant-se el 9 de maig de 1976 a Veierland (Nøtterøy, Vestfold, Noruega). Entre els seus assaigs destaquen Semmelweis. Et anti-autoritært skuespill (1968), Norge, mitt Norge. Essays om formyndermennesket (1968), Vi som elsket Amerika. Essays om stormaktsgalskap, straffelyst, kunst og moral (1970), Anarkismen. I dag? (1971) i Politi og anarki. Essays om katter, domstoler og mennesker (1972). Marcat pel pensament de Friedrich Nietzsche, sempre es va autodefiní com «anarconihilista». Bjørneboe està considerat com un dels autors noruecs més importants de la postguerra. ***
Ernest
Bauló Amadó - Ernest Bauló
Amadó: El 9 de maig de 1981 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Ernest Bauló
Amadó –el segon
llinatge a vegades citat erròniament com Amador i Amado.
Havia nascut el 20 de febrer de 1915 a Gandesa (Terra
Alta, Catalunya). Sos pares es deien Josep Bauló Esquirol,
llaurador, i Regina Amadó Peig.
Va començar a treballar molt jove i en els anys trenta
s'afilià al Sindicat
Únic del Ram de la Pell de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat especialment amb
l'anarquista Josep
Ester Borràs. Entre 1935 i 1937
col·laborà en Solidaridad
Obrera. El 9 de maig de 1935 va ser detingut, juntament
amb son germà Miquel Bauló Amadó i
Antoni
Ventosa Llurba, per propaganda i
possessió d'armament –la premsa de
l'època presentà els detinguts com a
militants comunistes. Durant la guerra civil participà en la
col·lectivització
de la indústria pelletera i lluità als fronts com
a sergent de la Brigada de
Milícies del Transport i del Servei de Tren de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat al camp de concentració d'Argelers. Durant
l'Ocupació va ser obligat a
fer feina per a l'«Organització Todt»
–grup de construcció i d'enginyeria creat
pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme
esclavitzà
milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht.
Aconseguí evadir-se i
s'integrà en la Resistència de la zona, un dels
responsables de la qual era
Yves Lavoquer, participant en la fabricació de pamflets, en
la preparació de
sabotatges i en el reclutament de resistents. El 3 de març
de 1944 va ser
detingut per la Gestapo al cafè Pecoil de Rennes (Bretanya)
en una reunió amb
membres del moviment «Libération-Nord».
Després d'uns dies a la presó
Jacques-Cartier de Rennes, d'antuvi va ser internat al camp de
trànsit de
Royallieu (Compiègne, Picardia, França), on
trobà els companys Josep Ester
Borràs i José Paniagua, i després va
ser deportat amb l'últim, el 21 de maig de
1944, sota la matrícula 31.342, al camp de Neuengamme
(Bergedorf, Hamburg,
Alemanya), mentre que el primer ho va ser al camp de
concentració de Mauthausen
(Alta Àustria, Àustria). En arribar va ser
integrant el «Kommando
Watenstedt-Salzgitter» per a treballar a la
fàbrica d'obusos «Hermann Göring
Werke». Assegurà el just repartiment del poc
menjar dins del grup de 90
espanyols del comando, rebutjant la seva doble ració de sopa
a la qual tenia
dret com a responsable del grup d'espanyols mentre que tots no
s'haguessin
servit. Arran de la destrucció de la fàbrica per
un bombardeig el 6 de gener de
1945, formà part del comboi de deportats que a peu i a
bastonades van ser
traslladat al camp de concentració de Ravensbruck
(Mecklenburg, Alemanya), on arribaren
a principis d'abril. Després de l'alliberament del camp, el
30 d'abril de 1945,
el seu estat de feblesa l'obligà a restar 15 mesos allunyat
de qualsevol
militància. El juny de 1945 es va reintegrar en el moviment
llibertari a
Bretanya, on col·laborà en el periòdic
confederal bretó Libertad.
En el Ple Regional de Bretanya de la CNT, celebrat entre
el 24 i el 25 de juny de 1945 a Rennes, al qual no va poder assistir a
causa de
la seva hospitalització, va ser nomenat secretari del
Comitè Regional de la
CNT. Fou un dels signants del famós
manifest «Con España o contra
España», publicat en el número 5 (18 de
novembre
de 1945) del periòdic parisenc España
Libre, firmat, el 27 d'octubre d'aquell any, per secretaris
de les
Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica
Montseny Mañé i
Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas)
i que significà la ruptura definitiva del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). L'agost
de 1946 fou delegat de la Regional X de la CNT al Ple Nacional de
Regionals i
en 1947 assistí amb caràcter informatiu, en nom
del Comitè Regional, al Congrés
de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En
aquesta època vivia a
Cité, al camp provisional de refugiats «Camp
Victor Rault - Barraque 5», de
Rennes. Va ser un dels fundadors de la Federació Espanyola
de Deportats i
Internats Polítics (FEDIP) i fou redactor en cap de la
segona època del seu
òrgan d'expressió Hispania,
dirigit
per Roc Llop Convalia, assistint a més a nombrosos
congressos i reunions
d'aquesta organització. També fundà
una efímera «Amical de Neuengamme». A
partir de començament de la dècada dels seixanta
s'establí definitivament a La Vaur (Llenguadoc,
Occitània) i fou
responsable de la Zona 5 (Departament del Tarn) de la FEDIP. Com a
membre de la
Comissió Pro-Monument, el 13 d'abril de 1969 fou un dels qui
inaugurà el
monument, sufragat per la FEDIP, a la memòria dels espanyols
morts per la
llibertat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Sa
companya fou Joaquina Pérez. Ernest
Bauló Amadó va
morir el 9 de maig de 1981 a l'Hospital Purpan de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). En 2019 van ser trobats documents
de la seva propietat
i el seu rellotge de polsera que havia deixat en entrar al camp de
concentració
de Neuengamme i que esperen ser recollits per algun familiar seu. Ernest Bauló
Amadó (1915-1981) ***
Necrològica
de Josep Domingo Espasa apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981 - Josep Domingo Espasa:
El 9 de maig de
1981 mor a Castèthnau dau Medòc
(Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista
Josep Domingo Espasa. Havia nascut el 24 de març de 1894 a
Ulldemolins
(Priorat, Catalunya). Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
l'Escala (Alt Empordà, Catalunya). Contrari al servei
militar es declarà
insubmís i en 1914 passà a França.
Posteriorment retornà a l'Escala i milità
fins el final de la guerra civil, exiliant-se a França en
1939 amb son fill
Helenio. Formà part de la Federació Local de la
CNT de Bordeus (Aquitània,
Occitània), ciutat on s'havia establert. Josep Domingo
Espasa va morir el 9 de
maig de 1981 en una casa de repòs de Castèthnau
dau Medòc (Aquitània,
Occitània), on havia ingressat després d'una
estància a l'hospital. Llegà el
seu cos a la ciència mèdica. ***
Necrològica
de Josep Saborit Mas apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de juny de 1989 - Josep Saborit
Mas: El 9 de maig de 1989 mor a Granollers
(Vallès Oriental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Saborit Mas. Havia nascut el 9 de novembre
de 1917 a Granollers
(Vallès Oriental, Catalunya).
Sos pares es deien Josep Saborit i Felisa Mas. En
1933 era
un dels responsables del Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en 1936 s'enrolà en la Columna del
Vallès Oriental, amb la qual
va lluitar durant tot el conflicte bèl·lic a
l'Aragó i Extremadura. En acabar
la guerra no s'exilià i restà a Granollers. Josep
Saborit
Mas va morir el 9 de maig –algunes fonts citen
erròniament
el 8
de maig– de 1989 a l'Hospital de Granollers
(Vallès
Oriental,
Catalunya) i va ser enterrat a Barcelona (Catalunya). ***
Robert Jospin - Robert Jospin: El 9 de maig de 1990 mor a Garches (Illa de França, França) el militant socialista, pacifista i llibertari Robert Jules André Jospin. Havia nascut el 9 de juny de 1899 a Saint-Quentin (Picardia, França). Fill d'una família protestant, sos pares es deien George Jospin, representant comercial, i Elisabeth Cazelly, costurera. Durant la seva joventut es va veure temptat per la religió i va estudiar en la facultat teològica protestant de París (França). El 15 de maig de 1923 es casà a Boulogne-sur-Seine (actual Boulogne-Billancourt, Illa de França, França) amb Marie Louise Charlotte Massart. Anticomunista visceral, en 1924 es va adherir al Partit socialista SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera). Profundament marcat per la Gran Guerra, va esdevenir un pacifista integral. Orador de talent, va escampar el seu ideal en gires de conferències com a secretari de la Lliga Internacional des Combatents per la Pau fins a 1939. El 2 d'agost de 1934 es casà a Meudon (Illa de França, França) amb Mireille Aliette Dandieu i un dels fills d'aquesta parella serà Lionel Jospin, destacat futur polític socialdemòcrata. En 1942 va patir una curta detenció per haver ajudat resistents, però va mantenir una posició ambigua vers el règim de Vichy, que el va nomenar conseller municipal de Meudon a començaments de 1944. Va esdevenir després responsable d'un establiment al servei de la infància delinqüent. Exclòs del Partit socialista amb l'Alliberament, es va reintegrar en 1955, però el deixarà deu anys més tard, per afegir-se a la Unió Pacifista. El seu contacte amb Victor Méric i Roger Monclin durant els anys vint el van animar a participar en la premsa llibertària: La Patrie Humaine, Le Libertaire, Le Réfractaire, etc. És autor del fullet L'objection de conscience devant la raison et devant les faits (1933). El seu últim domicili va ser a La Celle-Saint-Cloud (Illa de França, França). Bernard Baissat, cineasta llibertari, li va dedicar una pel·lícula, realitzada poc abans de la seva mort. Robert Jospin va morir el 9 de maig de 1990 a l'Hospital Raymond Poincaré de Garches (Illa de França, França). ***
Josep Maria Alomà Sanabras - Josep Maria
Alomà Sanabras: El 9 de maig de 1993 mor a
Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el
pedagog anarquista i anarcosindicalista Josep Maria Alomà i
Sanabras. Havia
nascut el 16 de maig de 1909 al Catllar (Tarragonès,
Catalunya). Sos pares, pagesos, es deien Josep Alomà i Maria
Sanabras. Paleta
de professió, fou militant del Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Tarragona. Als locals del Centre
Anarquista de
Tarragona feia classes als companys analfabets, alhora que difonia la
premsa
llibertària (Solidaridad Obrera, La
Revista Blanca, Tiempos
Nuevos, etc.). Durant el servei militar a Saragossa, fou
delegat de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va fer
amistat amb els germans Ascaso. A
Saragossa salvà la vida de nombrosos indigents que vivien a
la vora de l'Ebre durant
una de les crescudes del riu. Pedagog de formació
autodidacta, es va llicenciar
com a mestre durant la II República espanyola. El gener de
1932 va ser detingut
arran de la insurrecció anarquista a la conca del Cardener
(Sallent, Cardona,
Balsereny, etc.). Va tenir una actuació destacada en els
«Fets de Tarragona» de
novembre de 1932, quan la Guàrdia d'Assalt
intentà dissoldre una manifestació de
rabassaires, que comptava amb el suport de la CNT, que protestava per
la
prohibició per part del governador civil Ramon Noguer Comet
d'un míting al
Teatre Tarragona en el qual s'anaven a denunciar les flagrants
injustícies i
agressions que es produïen camp català, on la
Guàrdia Civil detenia
arbitràriament pagesos i robava les collites. El gener de
1933 fou tancat
durant vuit mesos sense judici a la presó de Pilats de
Tarragona per «rebel·lió
militar» arran de la repressió desencadenada com a
conseqüència dels fets de
Casas Viejas. En 1935 realitzà una gira
propagandística amb Joan Peiró per les
comarques tarragonines, fent conferències sobre anarquisme i
cooperativisme. En
aquest anys col·laborà en Solidaridad
Obrera. Arran de l'aixecament
militar de juliol de 1936, el 6 d'agost fou nomenat vocal de Cultura
del Comitè
Local de Milícies Antifeixistes de Tarragona. A partir del
22 d'octubre
d'aquell any, fou tinent d'alcalde i regidor de Cultura, en
representació de la
CNT-FAI, de l'Ajuntament de Tarragona, moment que aprofità
per difondre la
cultura entre les classes populars (promoció del cinema
cientificoeducatiu,
funcions de teatre revolucionari, concerts operístics i de
música clàssica,
promoció de la pintura i de l'escultura, creació
d'escoles per a adults,
fundació de l'Ateneu Llibertari, constitució del
Comitè de la Cultura Física i
l'Esport, unificació del Gimnàstic i el Tarragona
FC al Casal d'Esports de
Tarragona, creació de museus, etc.).
D'ençà de la fundació, el 28 de
novembre
de 1936, fou president de l'Ateneu Llibertari de Tarragona. El desembre
de 1936
constituí la Secció de Cinema Cultural. Com a
delegat del Consell de l'Escola
Nova Unificada (CENU), i com a president de la delegació
comarcal d'aquesta
institució a partir de l'octubre de 1936 i fins a juliol de
1937, promogué una
educació influenciada pel pensament de Francesc Ferrer i
Guàrdia i aconseguí
escolaritzar més de dos mil infants del carrer.
Creà el Sindicat Únic
d'Ensenyament i Professions Liberals de la CNT, del qual
esdevingué president.
Gràcies a la seva intervenció, nombrosos
capellans, persones vinculades amb el
cop d'Estat feixista i dretans perseguits en la reraguarda republicana
salvaren
la vida, com ara els mossens Pere Batlle Huguet i Salvador Ritort Faus,
i el
marquès de Pinares. Defensà el patrimoni
historicoartístic tarragoní des del
Comitè d'Incautacions d'Obres Culturals i evità
el saqueig i crema de la
Catedral de Tarragona i la destrucció del seu tresor
artístic. En 1936 també
dirigí el Diari de Tarragona, portaveu
de la CNT-FAI, des del qual promogué
les transformacions de la Revolució Social i
denuncià els crims feixistes i
estalinistes, així com el paper que jugaren les
democràcies europees durant la
guerra civil. El maig de 1937 fou un dels fundadors de la cooperativa
de consum
«La Reguladora de Vendes» de la CNT. A finals de
setembre de 1937 s'incorporà
als fronts bèl·lics, combatent durant un mes a
Villarrobledo. En 1938
col·laborà en el periòdic Sur. Diario del
Ejército de Andalucía con sede en Baza.
El març de 1939, com a comissari
polític destinat al front de Baza (Andalusia) i cap de
Propaganda de l'Exèrcit
Republicà del Sud, s'oposà als intents per part
de Juan Negrín de pactar amb
els sollevats feixistes. Al front conegué la madrilenya
Ángeles Camelo, amb qui
es casà. Amb el triomf feixista, va ser detingut per les
tropes franquistes al
port d'Alacant i, després de passar pels camps de
concentració de Los
Almendros, Albatera i Porta Coeli, va ser tancat a la presó
tarragonina de
Pilats. Jutjat, va ser condemnat a mort per
«rebel·lió militar».
Gràcies al
testimoni de persones que havien salvat la vida a causa de la seva
intervenció (sacerdots,
aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics,
militars colpistes...), la pena
va ser commutada a 30 anys de presó i després de
molts anys d'empresonament, va
ser alliberat, però desterrat de Catalunya (Osca, Madrid,
Màlaga, Còrdova,
Almeria, Huelva) i sota la prohibició d'exercir de mestre,
per la qual cosa es
dedicà al sector de la construcció. Durant la
dictadura franquista participà en
el Comitè Pro-Presos i en diverses accions clandestines del
moviment
llibertari. També fou president del Centre Social
d'Entrevías de Madrid. A
finals dels anys seixanta retorna a Tarragona i després de
la mort del dictador
Franco, participà en la refundació de la CNT i en
la creació de l'Ateneu
Llibertari de Tarragona, i col·laborà en Solidaridad
Obrera. Josep Maria
Alomà Sanabras va morir d'una infecció
urinària el 9 de maig de 1993 a l'Hospital Santa Tecla de
Tarragona
(Tarragonès,
Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2009
el seu nét, Ramon Gras Alomà,
publicà la biografia Utopia,
una Esperança. La Història de Josep
Alomà. El 3 de desembre de 2009
s'inaugurà a Tarragona un carrer que porta el seu nom. Sos
germans Pau,
afusellat en 1940, i Jaume, mort a la presó en 1942,
també van ser militants
anarcosindicalistes. Josep Maria Alomà Sanabras (1909-1993) ***
Madeleine Lamberet - Madeleine Lamberet: El 9 de maig de 1999 mor a París (França) la pintora, dissenyadora i gravadora anarquista Madeleine Suzanne Jacqueline Lamberet. Havia nascut el 6 de març de 1908 a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament París (França)– en una família de lliurepensadors. Sos pares es deien François Constant Amédée Lamberet, conductor de trens de la Companyia de Ferrocarrils París-Lió-Mediterrani, i Florence Marie Adolphine Lesne, i una germana seva fou la historiadora llibertària Renée Lamberet. De nina es va apassionar pel dibuix i per la pintura i va entrar a estudiar a l'Escola d'Arts Decoratives de París, especialitzant-se en gravat. Aprengué als tallers de grans artistes, com ara Signac, Vuillard i Maurice Denis. En 1929 va exposar els seus quadres al Saló de Tardor, al costat de Picasso, Bonnard i altres destacats artistes. En aquests anys descobrí els Pirineus i des d'Andorra es dedicava a fer excursions retratant els paisatges i els habitants. En 1934 compartí el Premi Blumenthal. El novembre de 1936 assistirà amb el seu marit, delegat de la Federació Anarquista Comunista Búlgara, a un congrés de la CNT-FAI en plena Revolució espanyola, on realitzarà nombrosos retrats de militants llibertaris. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire i participà activament en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el seu òrgan d'expressió SIA. A partir de 1937 començà a treballar com a professora de dibuix a les escoles elementals parisenques, lloc de feina que ocupà fins a la seva jubilació en 1969. Arran de la Retirada de febrer de 1939 ajudà amb sa germana Renée els refugiats internats als camps de concentració, especialment al de Perthus i de Bram. Durant l'ocupació, els seus coneixements del gravat resultaren eficaços per a la resistència i formà part del taller de falsificació de documents muntat per Laureano Cerrada. En 1947 viatjà a Bulgària per servir d'enllaç entre els companys búlgars exiliats i els de l'interior, especialment amb l'historiador anarquista Georgi Grigorov. En 1948 Grigorov fugí de Bulgària i aconseguí arribar a finals de 1949 a França, on esdevingué company de Madeleine i milità en el moviment anarquista francès sota el nom de Georges Balkanski. En aquesta època participà activament en les activitats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la Unió dels Anarquistes Búlgars en l'Exili (UABE) i en el moviment llibertari espanyol. En els anys setanta els seus quadres decoraren la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del carrer Vignoles de París i durant la llarga vaga de la neteja del metro parisenc, portada pel Sindicat de Neteja de la CNT Francesa, donà nombroses obres solidàriament. A la mort de sa germana Renée en 1980 s'ocupà de traslladar els seus importants arxius a l'Institut d'Història Social (IHS) de París. Entre el 19 de juny i el 26 de juliol de 1998 l'associació «Amis de Madeleine Lamberet», amb el suport de la CNT Francesa, va realitzar una exposició de les seves obres dibuixades durant la Revolució espanyola a l'«Espai Louise Michel» de París i va editar-ne, amb el suport de CNT-AIT, el catàleg, on podem veure retrats de Carricondo, Peiret, Juan Albós, Ramon Liarte, Bernat Pou, Segundo Martínez, García Oliver, Martínez Alconchel, Pedro Cortez, Daniel Cuevas, Mariano Vázquez, Ignacio de la Fuente, Virgilio Garrido, Aurora, Augusto Galera, Renée Lamberet, Ramon Porte, Gironella, Francisco Giner, Quantin de los Baños, Marín, Pedro Herrera, Grigorio Oliva, Pedro Biendicho, Tuneu, etc. Madeleine Lamberet va morir el 9 de maig de 1999 al seu domicili del XVIII Districte de París (França) i fou incinerada cinc dies després. ---
|
![[08/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[08/05]") |
|
![[10/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[10/05]") |
|
|
| Actualització: 09-05-24 |