|
---
Anarcoefemèrides
del 9 de juny Esdeveniments
Portada d'un exemplar
de Le
Libertaire - Surt Le Libertaire: El 9 de juny de
1858 surt a Nova York (Nova York, EUA), editat i
escrit totalment per l'exiliat polític Joseph
Déjacque, el primer número del
periòdic mensual Le Libertaire. Journal du
Moviment Social. Déjacque va
ser l'introductor del neologisme llibertari en
contraposició a liberal.
Aquest periòdic alterna crítica social i
política, amb pamflets, assaigs
teòrics i, fins i tot, peces teatrals, tot
apel·lant a la Revolució Social i a
la Sobirania Individual. Déjacque va publicar per
lliuraments en aquesta
publicació l'obra L'Humanisphère.
Utopie anarchique, considerada la
primera utopia moderna del moviment anarquista. En sortiran 27
números fins al
4 de febrer de 1861, per les dificultats econòmiques de
l'editor i per l'esclat
de la Guerra Civil nord-americana. Quan Déjacque va morir a
França –havia
aprofitat l'amnistia de 1861 per retornar-hi– la
capçalera
serà represa a
partir del 16 de novembre de 1895 per Sébastian Faure i per
Louise Michel.
L'única col·lecció completa de Le
Libertaire de Déjacque es troba a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Col·lecció
completa de Le
Libertaire de Joseph Déjacque ***
Els
germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta)
presos
a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917 - Prohibició total dels Flores Magón: El 9 de juny de 1903 el govern mexicà del general Porfirio Díaz decreta que cap periòdic –n'havien publicat nombrosos: Regeneración, El Hijo del Ahuizote, El Nieto del Ahuizote, El Padre del Ahuizote, El Bisnieto del Ahuizote, etc.– o escrit dels germans Flores Magón pugui ser publicat als Estats Units Mexicans, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es va prohibir la publicació de tots els periòdics contraris al règim. ***
Cartell
de l'acte - Miting per
Delannoy: El 9 de juny de 1909 se celebra a la Salle des
Sociétés Savantes de
París (França) un míting de
solidaritat amb l'artista anarquista Aristide
Delannoy, que havia estat condemnat, juntament amb Victor
Méric, el 26 de
setembre de 1908 a un any de presó i a 3.000 francs de multa
per haver fet una
caricatura del general Albert d'Amade en Les Hommes du Jour
de l'11
d'abril de 1908 –D'Amade havia assassinat la primavera de
1908 al Marroc 1.500 persones
innocents–, i tancat, feble i tuberculós, a la
presó parisenca de La Santé. Van
participar en aquest acte, organitzat pel Comitè de Defensa
Social (CDS), destacades
personalitats literàries i polítiques, com ara
Jean Allemane, Jacques Bonzon, Anatole
France, Jules Grandjouan, Marcel Sembat i Albert Willm, entre d'altres.
Per a
convocar el míting, Jules Gradjouan realitzà un
artístic cartell i en el acte
es van vendre obres de Delannoy. El número del 8 de maig de
1909 del periòdic L'Assiette
au Beurre s'havia consagrat al suport del dibuixant
condemnat, participant
33 artistes. Gràcies a les pressions, el 26 de juny de 1909
Aristide Delannoy
va ser posat en llibertat. Míting per Delannoy
(9 de juny de 1909) ***
Cartell
de la protesta - Protesta contra
l'expulsió de Malatesta: El 9 de juny de 1912
se celebra a la plaça Trafalgar de
Londres (Anglaterra) un acte de protesta contra l'amenaça
d'expulsió del destacat
anarquista Errico Malatesta, condemnat aleshores a tres mesos de
presó per
difamació de l'espia del govern italià Ennio
Belelli (Virgilio). L'acte va ser
convocat per l'Associazione Internazionale
per l'Arbitrato e la Pace (AIAP, Associació Internacional
per l'Arbitratge i la
Pau), organització creada a Londres en 1880 que propugnava
el desarmament dels
Estats, la fraternitat entre els pobles i l'arbitratge internacional en
cas de
conflicte. ***
Capçalera
de Le Raffut - Surt Le Raffut: El 9 de juny de 1917 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Raffut. Journal d'action. Organe du Syndicat des Locataires, créé par G. Cochon (La Gresca. Diari d'acció. Òrgan del Sindicat dels Llogaters, creat per G. Cochon). Va ser dirigit per Georges Cochon, secretari de la Unió Sindical dels Llogaters Obrers i Empleats (USLOE), que reivindicava, a més de l'ocupació dels habitatges, la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. Aquesta publicació, amb humor mordaç, es dedicà a denunciar els polítics, empreses, burgesos i propietaris que realitzaven abusos. La gerència la portà Germinal i, a partir del número 3, Chatel. Trobem articles d'A. M. Berthoulat, Pierre Brizon, Henri Die, Jean Fegha, Germinal, Libertas i Fernand Morelle. En sortírem, com a mínim, set números, l'últim el 28 de juliol de 1917, i va ser durament censurat per les autoritats. Després de la Gran Guerra, entre el 13 de novembre de 1920 i el 30 de desembre de 1922, sortí una segona època amb periodicitat setmanal (92 números en total) que portà diversos subtítols («Òrgan de combat», «Polític i financer», «Contra totes les iniquitats», «Òrgan de combat i de defensa social, política, econòmica i financera», etc.). Aquesta nova època va ser dirigida per Georges Cochon, Maurice Dhollières i Maurice Fournie, i en la gerència prengueren part Maurice Gantier, Raoul Colin i Georges Cochon. Un tema central d'aquesta nova època fou la denúncia de les atrocitats comeses a les colònies penitenciaries franceses. Trobem articles d'Eugène Bizeau, Victor Bonnans, J. Bottile, Paul Bourguignon, G. De Champs, Henri Chassin, Georges Cochon, Simone Dalzeto, Maurice Dhollières, Ferdinand Domela-Nieuwenhuis, Henri Fabre, Maurice Fournie, Lucie Germine, Maurice Gilles, J. P. Hulot, M. Jacques, Étienne Laurent, Charles Malato, Pierre Marchal, Jacques Mesnil, Fernand Morelle, Naquet, Jules Rivet, Jean Serres, Mariano Soler, A. Spick, G. Thioulouse, Georges Yvetot, etc. També trobem dibuixos de Henri Atalaya, G. De Champs, André Claudot, Germain Delatousche, Henri-Paul Gassier, Jean Magdeleine i C. Noël, entre d'altres. ***
Portada
d'un número de La
Voce del Profugo - Surt La Voce
del Profugo:
El 9 de juny de 1923 surt a París (França) el
primer número
del periòdic anarquista i anarcosindicalista en llengua
italiana La Voce del
Profugo. Giornale antifascista e di propaganda sindacale classista
(La Veu
del Pròfug. Diari antifeixista i de propaganda sindical de
classe). Publicat
pels cercles antifeixistes italians a l'exili a França, va
ser dirigit per
l'anarquista Alberto Meschi i amb l'anarcosindicalista Émile
Kock en la
gerència. Seguí les consignes de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana
(USI). Els articles es publicaren sota pseudònim. Entre el
22 de setembre de
1923 i el 12 de gener de 1924 es va interrompre. En sortiren vuit
números, l'últim
del 12 de gener de 1924. ***
Patrulla
de Control - Dissolució del Cos
de Patrulles de Control: El 9 de juny de 1937 un
decret de la Generalitat de Catalunya dissol les Patrulles de Control
revolucionàries. El
10 d'agost de 1936 es dóna a
conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte
d'estructuració i regulació de les
Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop
d'Estat
feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre
revolucionari. Van
ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims
i els
robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta
institució,
netament revolucionària, nascuda de i per a la
revolució, segons el projecte,
estava comandada per un comitè de 11 delegats
–quatre de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC) i
tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, i
presidida
per Josep Asens
(CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió
d'Investigacions, nascuda
del Departament de Seguretat del Comitè de
Milícies Antifeixistes, a mans
d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control
estava format per 700
persones de totes les organitzacions –325 de la CNT, 185
d'ERC, 145 de
la UGT
i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista
(POUM)– i es
distribuïa en 11
seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta,
Poble Sec-Casa
Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes,
Gràcia- Sant Gervasi,
Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou)
que es repartien
la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres
localitats de la zona
barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de
Maig de
1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans
sotmetre
aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment
dissoldre-les. Les
Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles
llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van
ser un signe més
de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i
al cap i a la fi
una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les
patrulles de control
elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb
alguns responsables del
Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat
delictiva. A les
ciutats –sobretot a Barcelona–, hi havia una
patrulla a cada barriada
amb el
seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu
propi grup de
defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus
escamots. La
diversificació de poders creava descontrol i
confusió, i als carrers, el
desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i
robatoris indiscriminats
per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la
revolució, amb el
consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del
Comitè d'Investigació. Aquest fet va
se un llast molt important per al desenvolupament de la
revolució, ja que
originà sentiments de rebuig entre bona part de la
població. Entre els membres
de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills,
José Carricondo
(delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma),
Josep Fuentes
(Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente
(Barcelona), Valentí
Mariages, Agustín Martínez, Diego
Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez
(Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan
Pérez Güell, etc. Cos de Patrulles de Control ***
Cartell de l'exposició Luigi Assandri. L'anarchico con il ciclostile. Collage - Exposició d'Assandri:
Entre el 9 de juny i el 21 de juliol de 2023 es mostra a la Galleria Moitre de
Torí (Piemont, Itàlia) l'exposició Luigi Assandri. L'anarchico con il
ciclostile. Collage, a cura de Chiara Maraghini Garrone i Tobia Imperato. En
els anys seixanta i setanta l'anarquista Luigi Assandri (Luigino) es
dedicà a imprimir en ciclostil i en fotocòpies nombrosos textos llibertaris, a
més dels butlletins Anarchismo i La Voce dell'Anarcosindacalismo,
i el periòdic Sicilia Libertaria, i a distribuir-los ell mateix pels
carrers torinesos; també va editar nombrosos cartells, molts d'ells amb la
tècnica del collage. D'aquesta exposició s'edità un catàleg.
Naixements
Isidore Brunet - Isidore Brunet:
El 9 de juny de 1851 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista,
sindicalista revolucionari i, després comunista, Isidore
Brunet. Era originari
de Someire (Llenguadoc, Occitània). Es guanyà la
vida treballant en diferents
oficis (miner, terrelloner, venedor de diaris, etc.).
Treballà en la
construcció del Pont de Lecàs (Llenguadoc,
Occitània). El 14 de juliol de 1879
es casà a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània)
i tingué tres infants. Residí
en diferents poblacions llenguadocianes (La Grand Comba, Gajan,
Salinèla,
Molesan). Reputat com a «socialista revolucionari»,
la policia assenyalà que
creia «sincerament en l'anarquia» i que es
caracteritzà per organitzar
conferències, com ara la que organitzà en 1886 a
Cauviçon (Llenguadoc,
Occitània) amb Jean-Pierre Geay o la de Someire amb Josep
Tortelier. També
prenia la paraula als cafès dels pobles de la zona
(Fònts, Lècas, Gajan). En
1887 residia a Molesan (Llenguadoc, Occitània). El 6 de
juliol de 1889, amb Sébastien
Faure, Octave Jahn, Monat, Tricot i Spartacus Verdier, fou un dels
oradors del
míting organitzat a Nimes per Jean-Pierre Geay en el qual
assistiren unes 700
persones. En 1911 era delegat del Sindicat de Firaires a la Borsa de
Treball de
Nimes, creada el març de 1887, i estava afiliat a la
Confederació General del
Treball (CGT). El 4 de juny de 1912 dimití del seu
càrrec de vicepresident de
la Federació de Firaires de França. En 1912 era
secretari de la Unió Departamental
dels Sindicats del Gard. Quan la Gran Guerra portà a terme
una intensa
propaganda antimilitarista. En 1921 venia periòdics i era
secretari de la Borsa
del Treball de Nimes. Com a sindicalista revolucionari
reivindicà l'acció
comuna entre els anarquistes i els comunistes. Entre el 25 i el 26
d'agost de
1923, durant el congrés de la Unió Departamental
de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTR), va ser nomenat tresorer adjunt del
departament del
Gard. Acabà renegant absolutament de l'anarquisme i es
passà al comunisme,
arribant a declarar que «l'anarquisme era el pitjor enemic
del comunisme» i que
«els anarquistes eren preciosos auxiliars de la burgesia
capitalista». Entre
1925 i 1929 fou gerent del setmanari anarquista de Nimes La
Provence Ouvrière et Paysanne. El 25 de juliol de
1929, ja molt
gran i malalt, va ser empresonat a Nimes per purgar diverses penes
anteriors i
per deure 14.000 francs de multa relatives a la publicació
en el setmanari
comunista Le Trevailleur du Languedoc,
del qual era gerent, d'articles antimilitaristes. Desconeixem la data i
el lloc
de la seva defunció. ***
Foto policíaca de Joseph Benoit (2 de juliol de 1894) - Joseph Benoit: El
9 de juny de 1861 neix al XIII Districte de París
(França) l'anarquista
Josep Alexandre Benoit. Era fill natural de
Thérèse
Jeanne Gabrielle Desplas, jornalera, i d'Alfred Jean Benoit, obrer
filador, i el fill va ser reconegut amb el matrimoni de la parella
celebrat el 25 de març de 1862. Es guanyava la vida fent
d'oller
d'estany i
vivia sense
estar casat amb una companya amb qui tingué tres infants. El
8 de setembre de
1880 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a sis dies de
presó per «ultratge
als agents». En 1894 era encarregat des de feia dos anys a la
foneria de
metalls Cathias, al numero 83 del carrer Pascal de París. En
aquesta època
vivia al número 140 del carrer Mouffetard de
París, que també era la seu del
periòdic La Révolte.
L'1 de gener de
1894 advertí Jean Grave que la policia escorcollaria primer
casa seva i després
la seva. Després de registrar la seu del
periòdic, la policia escorcollà el
domicili particular de Jean Grave, una cambra al carrer parisenc de
Monge, que
havia llogat a nom de Joseph Benoit per intentar així fugir
de les investigacions
policials. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia
aixecà un mandat
d'escorcoll i de detenció a nom seu i l'1 de juliol, a les
4.30 hores del matí,
el comissari de Val-de-Grâce de París es
presentà al seu domicili i procedí al
seu arrest. L'escorcoll no va permetre la confiscació de cap
fullet o
correspondència; enviat al calabós, va ser
alliberat el 6 de juliol de 1894. En
una carta enviada al prefecte de policia, el comissari indicava que el
coneixia
personalment des de feia anys, que era el cunyat de Jean Grave
–sa germana,
Clotilde Benoit, ja morta, havia estat companya de Grave– i
que no havia estat
mai implicat en política. La companya de Benoit, Suzanne
Thill, també era
militant anarquista i amiga de Jean Grave. Dos escorcoll efectuats al
domicili
de Suzanne Thill (el 2 de gener de 1893 i el 23 de maig de 1894) havien
portat
el descobriment de correspondència (entre ella una carta de
Ravachol), papers
(entre ells un tractat de fabricació d'explosius),
manuscrits i impresos
anarquistes. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció
Henri Meyer lliurà una
ordre de processament al seu nom per «associació
criminal» i el 31 de desembre
de 1896 va ser inscrit en el registre d'anarquistes. Posteriorment a
1900
encara hi figurava en un llistat d'anarquistes. Desconeixem la data i
el lloc
de la seva defunció. ***
Felix Louis Ortt (1917) - Felix Ortt:
El 9 de juny de 1866 neix a Groningen (Groningen,
Països Baixos) el naturòpata, pensador humanista i
anarcocristià Felix Louis
Ortt, conegut com Felix. Sos pares van ser Jacob
Reinoud Theodoor Ortt, alt
funcionari del Rijkswaterstaat –departament per al
manteniment dels
dics,
carreteres, ponts i navegabilitat dels canals del Ministeri
d'Infraestructures
i Medi Ambient dels Països Baixos– i Leontine Louise
Josephine de Raikem. Provenia
d'una família protestant ortodoxa força estricta
i la instrucció bíblica que el
seu tutor Issac da Costa T. M. Looman li va ensenyar exercí
sobre ell una gran
influència. A Haarlem va fer els estudis primaris i
secundaris. A partir de
1883, seguint la tradició familiar, estudià
enginyeria civil a
l'Escola Politècnica de Delft i en 1887
sortí llicenciat especialitzat en hidrografia. En 1888
entrà a treballar, com
era d'esperar, al Rijkswaterstaat. Quan feia feina al nou canal de
Merwede va
contreure la malària; incurable segons la medicina
establerta, aconseguí guarir-se
gràcies a la naturopatia. Això el
portà al vegetarianisme, a fer-se abstemi i
reivindicar una vida sana. En 1894, quan treballava a les oficines del
Rijkswaterstaat de l'Haia, va ser traslladat per raons de salut a
Brielle. En
1895 creà el «Sistema Ortt-De Bruin»,
unes taules de les marees de la costa
holandesa que s'han emprat fins ara. En 1899, quan ja la seva forma de
pensar
s'havia «anarquitzat», abandonà la seva
feina ja que els seus estudis apuntaven
a un ús militar del port de Den Helder. També en
aquesta època rebutjà el seu
títol nobiliari i la seva herència i
abandonà l'Església Reformada Holandesa en
la qual havia tingut càrrecs. Membre de la Nederlandsche
Bond ter Bestrijding
van de Vivisectie (NBBV, Lliga Holandesa contra la
Vivisecció), esdevindrà el
secretari del seu fundador, C. van der Hucht-Kerkhoven. Fins al final
de sa
vida lluitarà contra la vivisecció, redactant
informes i escrivint articles i
llibrets. Com a propagandista del vegetarianisme i de
l'abstinència total es
posà en contacte amb l'ala radical dels joves de
l'Església Reformada Holandesa
organitzats en la Nederlandsche Protestantenbond (NPB, Lliga Protestant
Holandesa), que publicava el periòdic De Hervorming
(La Reforma). Aquest
grup de joves radicals es va veure fortament influenciat pel pensament
socialreligiós de Lev Tolstoi i es van definir com a
«cristians anarquistes» i
antiviolents. En 1897 aquest grup es va independitzar de l'NPB i
edità la
revista Vrede (Pau). Aquest mateix any Ortt va
escriure Christelijk
anarchisme (Anarquisme cristià), que
després va ser editat sota el títol Het
beginsel der liefde (El principi de l'amor). A més
de Tolstoi, el seu
pensament es va veure influenciat per Frederic van Eaden, que havia
conegut en
la joventut i que era membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk
Grondbezit
(Lliga per a la possessió comuna de la terra),
organització que reivindicava la
creació d'indústries i la gestió de
l'agricultura de manera autogestionada pels
propis treballadors. També milità en la
Vereeniging Gemeenschappelijk
Grondbezit i durant un temps va ser editor del seu òrgan
d'expressió De
Pionier (El Pioner). Els anarcocristians holandesos crearen
la Vereeniging
Internationale Broederschap (VIB, Societat de la Fraternitat
Internacional),
que tenia com a missió la creació de
colònies autogestionades basades en la
igualtat i en la fraternitat seguint les passes del cristianisme
primitiu. En
1899 crearen a Blaricum una colònia amb terres molt pobres
adquirida pel
professor Jac. Van Rees, que finalment no va unir-se a la
colònia. Van
participar en aquest projecte J.K. van der Veer, Lodewijk van Mierop,
Anne de
Koe i S.C. Kylstra, entre altres. En 1900 Ortt publicà Denkbeelden
van een
christen-anarchist (Pensaments d'un anarquista
cristià) i en 1903 Het
streven der christen-anarchisten (L'objectiu dels anarquistes
cristians). Entre
1902 i 1903 s'incorporà a la colònia i
treballà en la impremta i en
l'editorial, alhora que feia tasques de naturòpata. Durant
la gran vaga
ferroviària de 1903, el comitè de vaga es va
reunir a la colònia i aquest fet
desencadenà l'animadversió de les classes
dominats de les poblacions properes
de Laren i Blaricum que acusaren els colons de «menjadors
d'herba» i
«nudistes». Un grup d'aquests desafectes, ebris de
vi, calà foc els edificis de
la colònia i els seus pobladors van haver de fugir sota la
protecció de la
policia. En tornar, un grup de colons considerà que la
defensa armada era
necessària per a contrarestar futurs atacs i això
implicà la sortida del grup
fundador del projecte, significant finalment la fi de la comuna
anarcocristiana. Ortt va escriure una trilogia sobre la
colònia. Dirigí durant
un temps Vrede i després el
periòdic De Vrije Mensch (L'Home
Lliure). En 1915 signà el «Manifest de rebuig al
Servei Militar», una crida a
l'objecció de consciència individual i per la
qual cosa alguns dels seus
signataris acabaren a la presó. Ortt no va ser processat i
en 1916 va escriure Het
peil van ons rechtswezen (El raser del nostre sistema
judicial), una mena
d'acta d'acusació contra el sistema penal
holandès. Després d'això
abandonà els
grups anarcocristians i no participà en la
creació de noves organitzacions del
moviment anarquista cristià creades en la postguerra. Entre
1901, any de la
seva fundació, i 1929, any de la seva dissolució,
participà activament en el Rein
Leven-beweging (Moviment per una Vida Casta), que causà gran
polèmica en
relacionar les malalties venèries amb la
prostitució, en reivindicar unes
relacions sexuals destinades únicament a la
procreació i en proscriure com a
anatema l'ús del preservatiu i les relacions homosexuals. No
obstant això, Ortt
era partidari de l'amor lliure entre parelles heterosexuals i a partir
de 1905
visqué en «matrimoni lliure» amb Tine
Hinlópen –anteriorment havia estat casat
amb Anna Petronella Gelderman i en 1932 es tornà a casar amb
Maria Theresia
Zeijlemaker. A partir de 1908, amb Van Mierop, creà a Soest
l'Stichting
Chreestarchia (Fundació per al Domini del Bé),
que publicà llibres i creà una
escola (Engendaalschool) a Soest, on va fer de mestre aplicant una
metodologia
pedagògica pròpia, molt influïda per la
vida religiosa. En aquesta època va
escriure relats bíblics i contes de fades per als infants.
La seva particular
filosofia, barreja d'espiritisme, teologia, filosofia, parapsicologia,
física i
monisme, no aconseguí força seguidors.
Curiosament va ser un dels introductors
i primers a popularitzar la teoria de la relativitat d'Einstein. Fou
l'editor
de la revista Spiritische, òrgan
d'expressió de l'associació espiritista
«Harmonia» i fou un dels confundadors de la
secció holandesa de la Society for
Psychical Research (Societat per a la Recerca Psíquica).
Durant la II Guerra
Mundial deixà de participar amb la Nederlandsche Vereeniging
voor
Nauurgeneeswijze (NVN, Associació Holandesa de Naturopatia)
quan Hettema, el
seu principal dirigent, col·laborà amb les forces
d'ocupació alemanyes. El seu
fill Felix, membre destacat de la resistència, va ser
assassinat en 1944 en un
camp de concentració nazi. Sempre treballà per a
l'Oficina Vegetariana, fent
conferències, mantenint la biblioteca i editant el
periòdic Vegetarische
Bode (L'Herald Vegetarià). Felix Louis Ortt va
morir el 15 d'octubre de
1959 a Soest (Utrecht, Països Baixos). ***
Pierre
Joseph Paret segons el diari de Charleville Le Petit Ardennais
del 21 de novembre de 1908 - Pierre Joseph
Paret: El 9 de juny de 1888 neix a Saint-Vallier
(Delfinat, Occitània)
l'anarquista Pierre Joseph Paret. Sos pares es deien Gabriel, ajustador
mecànic, i Maria Meunier. A Givors (Roine-Alps,
Arpitània) fou aprenent de
dibuixant i després treballà d'ajustador a la
«Companyia Fives-Lille» al barri
de Fives de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França).
Posteriorment es traslladà a Charleville
(Ardenes, França), on esdevenint anarquista. En aquesta
època vivia al carrer
de la Gravière de Charleville i freqüentava la
colònia llibertària «L'Essai»
d'Aiglemont (Ardenes, França), dirigida per
Fortuné Henry. El 14 de juliol de
1907 va ser detingut després de cridar eslògans
antimilitaristes i portant una
arma prohibida. Posteriorment va ser detingut, juntament amb el fuster
anarquista
Camille Thiry, sota l'acusació d'haver comés un
robatori el 7 de juny de 1908
al domicili del dentista Louis Thiéry de Charleville, amb un
botí de 10.000
francs. La incriminació va poder realitzar-se amb
l'anàlisi de les empremtes
digitals efectuades pel laboratori antropomètric
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon. Jutjat per aquest delicte a l'Audiència de les
Ardenes, moment en el
qual es va declarar anarquista, el 27 de novembre de 1908 va ser
condemnat a
cinc anys de treballs forçats i a cinc anys de
relegació; mentre que Thriy,
reincident, va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i
a 20 anys de
relegació. També se'ls va acusar d'haver robat
dinamita en una pedrera de la
vall del riu Mosa amb la finalitat de cometre atemptats durant la festa
nacional del 14 de juliol a la tribuna de l'hipòdrom, a la
caserna del 91
Regiment de Línia i als domicilis de rics capitalistes. El 9
de juliol de 1909
ambdós van ser embarcats a bord del Loire
i enviats a la colònia penitenciària de
Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana
Francesa). El 14 de juliol de 1911 aconseguí evadir-se del
camp de Sinnamary
(Caiena, Guaiana Francesa). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Robert Jospin (1948) - Robert Jospin: El 9 de juny de 1899 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) el militant socialista, pacifista i llibertari Robert Jules André Jospin. Fill d'una família protestant, sos pares es deien George Jospin, representant comercial, i Elisabeth Cazelly, costurera. Durant la seva joventut es va veure temptat per la religió i va estudiar en la facultat teològica protestant de París (França). El 15 de maig de 1923 es casà a Boulogne-sur-Seine (actual Boulogne-Billancourt, Illa de França, França) amb Marie Louise Charlotte Massart. Anticomunista visceral, en 1924 es va adherir al Partit socialista SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera). Profundament marcat per la Gran Guerra, va esdevenir un pacifista integral. Orador de talent, va escampar el seu ideal en gires de conferències com a secretari de la Lliga Internacional des Combatents per la Pau fins a 1939. El 2 d'agost de 1934 es casà a Meudon (Illa de França, França) amb Mireille Aliette Dandieu i un dels fills d'aquesta parella serà Lionel Jospin, destacat futur polític socialdemòcrata. En 1942 va patir una curta detenció per haver ajudat resistents, però va mantenir una posició ambigua vers el règim de Vichy, que el va nomenar conseller municipal de Meudon a començaments de 1944. Va esdevenir després responsable d'un establiment al servei de la infància delinqüent. Exclòs del Partit socialista amb l'Alliberament, es va reintegrar en 1955, però el deixarà deu anys més tard, per afegir-se a la Unió Pacifista. El seu contacte amb Victor Méric i Roger Monclin durant els anys vint el van animar a participar en la premsa llibertària: La Patrie Humaine, Le Libertaire, Le Réfractaire, etc. És autor del fullet L'objection de conscience devant la raison et devant les faits (1933). El seu últim domicili va ser a La Celle-Saint-Cloud (Illa de França, França). Bernard Baissat, cineasta llibertari, li va dedicar una pel·lícula, realitzada poc abans de la seva mort. Robert Jospin va morir el 9 de maig de 1990 a l'Hospital Raymond Poincaré de Garches (Illa de França, França). ***
Luigi
Grimaldi
(dret a la dreta amb camisa blanca), i altres companys que havien
lluitat a la
guerra d'Espanya, al camp de concentració de Gurs.
L'estàtua en fang, obra de
l'escultor anarquista Dante Pesco (Giandante
X), es realitzà en record de la
participació de Giuseppe Garibaldi en
la batalla de Digione de 1870 - Luigi Grimaldi:
El 9 de juny de 1900 neix a Baricella (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
lluitador antifeixista Luigi Grimaldi, conegut com Gigiàt
al Buratèl. Sos pares es deien Natale Grimaldi i
Luigia
Rambaldi. Jornaler de professió i antifeixista declarat, en
1929 s'exilià a
França. El 23 de juliol de 1936 marxà com a
voluntari a la guerra d'Espanya i
fou milicià de la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso», combatent a Monte
Pelado, al front d'Aragó. Després de la
militarització de les milícies, formà
part de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola i va
ser destinat al front de Madrid. Participà als combats del
front de l'Ebre i
del Segre. El 24 de juliol de 1938 va ser ferit al braç
esquerre a Tarancón
(Conca, Castella, Espanya). Els serveis secrets estalinistes el
qualificaren
d'«anticomunista» i que havia desertat del front,
portant una «vida
descontrolada» a Barcelona. El 7 de febrer de 1939, quan el
triomf franquista
era un fet, passà a França i va ser internat al
camp de concentració de Gurs i
després al d'Argelers, d'on va fugir. Durant
l'Ocupació, en 1940, va ser
detingut, internat uns mesos a la presó de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i
posteriorment extradit a Itàlia. Tancat un temps a la
presó de San Giovanni in
Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), el 30
de juny de 1941 va ser jutjat,
condemnat a tres anys de deportació i enviat confinat a
l'illa de Ventotene. El
25 d'agost de 1943 va ser alliberat i s'integrà
resistència enquadrat en la IV
Brigada «Venturoli Garibaldi». Va ser detingut una
desena de dies. Luigi
Grimaldi va morir en 1962. ***
Necrològica de Josep Miñana Torregrossa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de maig de 1991 - Josep Miñana Torregrossa: El 9 de juny de 1900 neix a Manuel (Ribera Alta, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Xàtiva (La Costera, País Valencià)– l'anarcosindicalista Josep Miñana Torregrossa. Sos pares es deien Francesc Miñana i Francesca Torregrossa. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Catalunya. Ebenista de professió, des de molt jove milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. De manera autodidacta aconseguí una bona cultura i coneixements profunds del pensament anarquista. Durant la guerra civil ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en la col·lectivitat del ram de la fusta. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Aubière, on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Clarmont d'Alvèrnia i secretari de la Federació Comarcal de la CNT de l'Exili. Assistí com a delegat de la CNT de Clarmont a diversos plens i congressos. Sa companya fou Pilar García. Josep Miñana Torregrossa va morir el 17 d'abril de 1991 a l'Hospital de Saint-Jacques de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat a Aubière (Alvèrnia, Occitània). ***
Julián Iglesias Iglesias - Julián Iglesias Iglesias: El 9 de juny de 1903 neix a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Julián Iglesias Iglesias, conegut com Tomás Iglesias Iglesias. Era fill de Valentín Iglesias Gómez, jornaler, i María Encarnación Iglesias. A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir «lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Julián Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). ***
Manuel Cubell Uriarte (1937) - Manuel Cubell Uriarte:
El 9 de juny de 1911 neix a Ojos
Negros (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel Cubell
Uriate –el seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Pobel
Uriarte,
Cubel Uliarte, etc.). Son pare es deia
Víctor Cubell, miner, i sa mare
era basca. Tingué tres germans. Quan tenia tres mesos es
traslladà amb sa
família a Daroca (Saragossa, Aragó, Espanya).
D'infant va fer d'escolà, moment
en el qual va perdre la fe, i, sense anar a escola, es posà
a fer feina en una
fàbrica de fideus i en altra d'embalatges industrials. Amb
12 anys deixà la
llar familiar i s'establí a Barcelona (Catalunya), on tenia
un germà que
treballava en la companyia de tramvies. Aficionat a la boxa,
arribà a ser
campió de Catalunya. Milità en els rams de la
construcció i de l'alimentació de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar empresonat i a
la
garjola els companys anarquistes l'ensenyaren a llegir i a escriure.
Quan la
revolució anarquista de gener de 1933 va ser detingut a
Barcelona. El 27 de setembre
de 1934 va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència de
Barcelona a dos mesos
d'arrest major per una reunió clandestina celebrada el juny
anterior a l'Ateneu
Cultural Llibertari de Gramanet del Besós (actualment Santa
Coloma de Gramenet,
Barcelonès, Catalunya). Treballava de forner i de repartidor
a Gramanet del
Besós quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 i
destacà en la seva
sufocació. Immediatament després
s'integrà en la «Columna Durruti» a
Bujaraloz,
lluitant al front d'Aragó (Quinto i Fuentes de Ebro). Amb un
petit grup prengué
La Almolda i intervingué en cops de mà a Pina de
Ebro, Baselga i Villafranca de
Ebro, formant part del grup «Legión
Negra». Des del novembre de 1936 fou
delegat de la VIII Agrupació de la «Columna
Durruti» i des d'abril de 1937,
després de la militarització de les
milícies, fou comissari de la 120 Brigada
Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. En
aquesta època col·laborà en el
periòdic El Frente, portaveu de la
«Columna Durruti». En 1939, amb el triomf
franquista, passà els Pirineus. En la
dècada dels quaranta s'instal·là a
L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània), on a
partir de novembre de 1941 formà part del secretariat de la
Junta Suprema
(Comitè Nacional) de la Unió Nacional Espanyola
(UNE), procomunista, en
representació de l'«Agrupació Cenetista
de l'UNE». El setembre de 1943 va ser
detingut i enviat al camp de concentració de Vernet i
hagué d'abandonar el seu
càrrec a l'UNE. A Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
participà amb un grup en la
presa del consolat espanyol i, un cop expulsat el cònsol
franquista, ell va ser
nomenat cònsol de la II República espanyola.
Posteriorment va anar a Bordeus
(Aquitània, Occitània) per a realitzar tasques de
fortificació marítima. En
1960 vivia a l'Arieja, on treballava de forner i posteriorment en una
fàbrica
tèxtil. En 2002 vivia a Andorra. Fou membre de l'Amical dels
Antics Internats
Polítics i Resistents del Camp de Vernet. Manuel Cubell
Uriarte va morir el 29 de novembre de
2005 a Cantàbria (Espanya). Manuel Cubell Uriarte (1911-2005) ***
Necrològica
de Victorino Villar Serrat apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 9 de novembre de 1980 - Victorino Villar Serrat: El 9 de juny de 1913 neix a Ràfels (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Victorino Villar Serrat –sovint el seu nom citat erròniament com Víctor. Sos pares es deien Juan Antonio Villar Nicolau, llaurador, i Rafaela Serrat Grau. Durant la Revolució participà activament en el col·lectivitat agrícola del seu poble i en les activitats de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la destrucció de la col·lectivitat a mans de les tropes estalinistes d'Enrique Líster Forján i després de l'avanç de les tropes feixistes, passà a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Després va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Sant Romieg (Provença, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Sant Romieg de la CNT i posteriorment en la d'Airaga. Sa companya fou Rosaura Guillermina Arnau. Victorino Villar Serrat va morir el 29 de setembre de 1980 al seu domicili d'Airaga (Provença, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. ***
Antònia Fontanillas (Barcelona, 1946) - Antònia Fontanillas Borràs: El 9 de juny –algunes fonts citen erròniament el 29 de maig– de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Antònia Margarida Aurora Fontanillas Borràs. Filla natural del militants Josep Fontanillas Rion i Maria Borràs Saperas i néta dels destacats llibertaris Francesca Saperas Miró i Martí Borràs Jover. Amb vuit anys va emigrar amb sa mare i germans a Mèxic. Va assistir a l'escola durant sis anys i va tornar-se una gran lectora, especialment de literatura social i llibertaria. Arran de l'expulsió de son pare de Mèxic en 1933, tota la família va retornar a Catalunya. Va trobar feina en una empresa litogràfica i es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries, i va ser elegida delegada de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d'Arts Gràfiques. Quan va esclatar la guerra, va intentar enrolar-se com a miliciana en l'expedició a Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad Obrera de Barcelona. Després de la victòria franquista va restar a Barcelona, participà en l'FIJL i a ca seva es van compondre diversos números clandestins de Solidaridad Obrera –almenys 14 números entre gener i novembre de 1945. El periòdic estava redactat per Joan Domenech, Josep Lamesa i Arturo Benedicto, membres del Sindicat d'Arts Gràfiques; composat per membres de les Joventuts Llibertàries (José Nieto, Meana, Marina Herreros, Antònia Fontanillas); i s'imprimia aleshores en una petita impremta del company Armengol al barri de Gràcia. Després va col·laborar en el clandestí Ruta (1946-1948) i va ser responsable de las relacions entre els presos i l'advocat. En aquests anys de clandestinitat esdevé la companya de Diego Antonio Camacho Escámez (Abel Paz). Quan aquest va ser alliberat de la presó i va exiliar-se a França en 1953, mesos després també va creuar la frontera i la parella es va establir a Brezolles i després a Clarmont d'Alvèrnia en 1954, on va militar activament en la CNT, en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en grup artístic local. En aquesta època va mantenir contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté. En 1957 va ser una de les responsables del Boletin Regional de la FIJL, participar activament en els càmpings anuals organitzats per les Joventuts Llibertàries franceses i espanyoles. En 1958 se separa de Diego Antonio Camacho i amb son fill Ariel s'instal·len a Dreux. En 1960 es va unir a Antonio Cañete Rodríguez i va continuar amb múltiples activitats orgàniques i culturals. A més de participar en un grup teatral, va redactar el butlletí Surco (1966-1967, publicat en francès, castellà i esperanto). Militant de la Federació Local de CNT de Dreux fins a la seva dissolució. Entre 1966 i 1969 son company va estar tancat a la Península i romandran junts fins a la mort d'aquest en 1979. Va militar en les Agrupacions Confederals, que reagrupaven els militants editors del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va participar en tots els congressos de la CNT entre 1979 i 1983, en els dels escindits i en els de la Confederació General del Treball (CGT) entre 1983 i 1997. Va participar en nombroses conferències, exposicions, jornades llibertàries, presentacions de llibres a la Península i a Europa (França, Itàlia, Luxemburg, etc.) i va col·laborar en diverses tasques del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), del qual fou membre, i en nombrosos treballs d'investigació històrica sobre el moviment llibertari. Conseqüent amb les seves conviccions anarquistes es mantingué independent i críticament i advocà per un acostament de les diverses fraccions llibertàries amb la finalitat d'accentuar les afinitats sobre les divergències. Sota diversos pseudònims (Tona, A. F. Borrás) va col·laborar en nombroses publicacions: Action Libertaire, Anthopos, Boletín Amicale, Boletín Ródano-Alpes, CIRA, Le Combat Syndicaliste, Confrontación, Espoir, Mujeres Libertarias, El Noi, Nueva Senda, Rojo y Negro, Ruta, Surco, Volontà, CNT, Solidaridad Obrera, etc. És autora de nombroses obres, com ara Testimonio sobre Germinal Gracia (1992, inèdit), Desde uno y otro lado de los Pirineos (1993, inèdit), Francisca Saperas (1995, inèdit), De lo aprendido y vivido (1996, inèdit en castellà, però editat en italià per Volontà), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1998, amb altres), Lola Iturbe: vida e ideal de una luchadora anarquista (2006, amb Sonya Torres); també va fer la introducció del llibre de Víctor García Contribución a una biografía de Raúl Carballeira (1961), participà amb el seu testimoni en el llibre Clandestinité libertaire en Espagne: la presse (1994) i va intervenir en la preparació d'una antologia sobre Luce Fabbri (La libertad entre la historia y la utopía, 1998). Va participar en el número especial del centenari de Solidaridad Obrera (núm. 334 de maig de 2007) editat per la CNT-AIT i en unes jornades organitzades per la CGT sobre la història de «Mujeres Libres» l'octubre de 2007. Els últims anys de sa vida els passà a Dreux. Antònia Fontanillas Borràs va morir el 23 de setembre de 2014 al seu domicili de Dreux (Centre, França). ***
Argimiro
Seijas Díaz - Argimiro Seijas Díaz: El 9 de juny de 1917 –algunes fonts citen erròniament 1907– neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Argimiro Seijas Díaz –el certificat de naixement cita Argemiro i el de defunció Argimiro. Fill d'una família nombrosa de vuit germans, sos pares es deien Eugenio Seijas Sánchez, treballador en un magatzem, i Elvira Díaz de la Fuente, cigarrera. Es guanyà la vida com a llauner i després com a vidrier. Milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el Centre d'Estudis Socials (CES) de la Corunya, i durant els anys republicans en el grup «Hierro», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També formà part del grup «Resplandor más allá del Abismo» del barri d'A Silva de la Corunya. En 1935 va ser detingut acusat de sabotatge i de bell nou en començaments de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà per Betanzos i participà en la defensa de la Corunya, però el 21 d'agost de 1936 va ser detingut. Alliberat poc després pels franquistes, després de prometre actuar com a confident, el octubre de 1936 aconseguir passar a França amb un pesquer juntament amb altres militants de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. Retornà a la Península i passà per Bilbao i Astúries. Treballà en un taller a Gijón i ajudà a la creació de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG). El novembre s'incorporà en les milícies com a voluntari, fent d'ordenança en una brigada i, des d'abril de 1937, en el VIII Batalló d'Astúries amb qual marxà cap a Biscaia. Quan el front va caure, el maig de 1937, amb el grau de sergent, va ser capturat pels feixistes. Enrolat en un batalló de treballadors, va ser empresonat a la Corunya. Jutjat en consell de guerra, el 10 de juliol de 1939 va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per presó. Restà tancat a la Corunya on treballa fent paelles de doble fons per poder enviar missatges a sa família. A començaments de 1943 fou posat en llibertat condicional amb desterrament. Lluità clandestinament i entre 1945 i 1946 col·laborà en la guerrilla antifranquista per la zona de la Corunya. En 1946 formà part del Comitè Local de la CNT clandestina com a secretari de Defensa. En 1947 va ser detingut; jutjat en consell de guerra en 1948 a Vigo juntament amb 54 militants confederals, entre ells son germà petit Marcelino, va ser condemnat a 15 anys de presó i tancat al Penal d'El Dueso. En 1962 fou alliberat. Argimiro Seijas Díaz va morir d'un càncer d'estómac el 19 de desembre de 1982 al seu domicili de la Corunya (la Corunya, Galícia) i fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de Feáns-Mesoiro. ***
Richard
Mock (1986) - Richard Mock: El 9 de juny de 1944 neix a Long Beach (Califòrnia, EUA) el pintor, escultor, gravador, dibuixant, caricaturista i il·lustrador anarquista Richard Basil Mock. En 1965 es llicencià, amb una beca de futbol americà, en litografia i xilografia per la Universitat de Michigan. Va ser en la seva època d'estudiant, després de llegir Anarchy and Order (1954) de Herber Read, que es va fer anarquista. En 1968 s'instal·là definitivament a Nova York, on realitzà nombroses exposicions a diferents galeries (112 Greene Street, The Whitney, Exit Art, Sideshow Gallery, etc.). En 1980 participà en el «Times Square Show», punt de partida de la moguda artística de l'East Village. La seva obra està fortament influenciada per l'expressionisme alemany (Max Beckmann, sobretot) i el gravador mexicà José Guadalupe Posada. Entre 1980 i 1996 aconseguí un gran prestigi per les seves il·lustracions satíriques en linòleum sobre temes socials i polítics que aparegueren a la pàgina editorial de The New York Times i en altres més de 50 publicacions de distribució nacional i internacional. Fou l'artista oficial dels XIII Jocs Olímpics d'Hivern de 1980. Entre 1998 i 2002 participà en projectes artístics i classes d'art per als infants de la Public School 6 de Manhattan. A finals dels anys noranta creà els «Money Lures» (Esquers de Diners), petites escultures on hams enganxen bitllets i altres objectes quotidians de consum, com a una dura crítica a la societat capitalista i consumista. Durant un temps s'establí a La Rinconada (Chihuaua, Mèxic), on va fer abstraccions inspirades en el paisatge mexicà. Habitual en els cercles anarquistes novaiorquesos, col·laborà en la premsa llibertària (Fifth Estate, Alternative Press Review, Anarchy: A Journal of Desire Armed, Unite!, YDS, etc.) amb il·lustracions i cobertes. Fou membre destacat del Cartoonists and Writers Syndicate (CWS, Sindicat d'Escriptors i Dibuixants). La seva obra ha influït força nombrosos il·lustradors nord-americans contemporanis, com ara Tom Huck, Bill Fick i altres artistes del grup «Outlaw Printmakers» (Gravadors Fora de la Llei). En 2002 estampà una sèrie de linòleums com a reacció de l'atemptat de l'11-S. Richard Mock va morir el 28 de juliol de 2006 al Long Island City Hospital de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), a conseqüència de les complicacions de la diabetis que patia des de feia anys. Sa companya fou Roberta Waddell, conservadora de la secció de gravats de la New York Public Library. ***
René-Pierre
Carriol -
René-Pierre
Carriol: El 9
de juny de
1947 neix a Villeneuve-le-Roi (Illa de França,
França) el
científic, professor
i militant anarquista René-Pierre Carriol, que va fer servir
els pseudònims Consort i
Scylla. Després d'haver
participat en el
«Maig de 1968», durant la dècada dels
setanta participà activament en els moviments
socials i de protesta de l'època, especialment en el
moviment ecologista i
antinuclear, i s'interessà per les experiències
comunals. Quan estudiava
ciències al campus de Jussieu de París
(França), fugint del servei militar,
marxà com a ensenyant cooperant a una petita
població de la Cabília magribina,
on conegué el professor Vital Michalon. El 31 de juliol de
1977 participà amb aquest
en una gran manifestació a la central nuclear
Superphénix de Creys-Malville, a
Creys-Mépieu (Roine-Alps, França) i Vital
Michalon va ser assassinat a
conseqüència de la deflagració d'una
granada ofensiva. De bell nou a França, es
dedicà a vendre pels carrers amb bicicleta revistes
satíriques (Charlie Hebdo,
Le Gueule Ouverte, Hara-Kiri,
etc.) i intervingué en diversos col·lectius que
editaven publicacions d'extrema
esquerra i llibertàries. Formà part del grup
anarquista que publicà La Lanterna
Noire (1974-1978) –on
col·laborà sota el pseudònim Consort–,
prengué part en 1978 en la creació de la
llibreria anarquista lionesa La Gryffe,
va ser membre del col·lectiu
editor de Informations Rassemblées
à Lyon
(IRL), i assistí a diversos campaments
internacionals llibertaris. També
col·laborà
en el col·lectiu que portava la llibreria La Boulangerie de
Montreuil (Illa de
França, França). A començament dels
anys vuitanta creà amb altres companys una
redacció parisenca d'IRL,
publicació
que va ser batejada Informations et
Réflexions Libertaires i que entre setembre de
1986 i 1995 prengué el nom
de Noir et Rouge.
Preparà la seva tesi
doctoral de paleontologia sobre els bàlans i altres
invertebrats marins a
l'Institut de Paleontologia del Departament d'Història de la
Terra del Museu
Nacional d'Història Natural de París, mentre es
guanyava la vida com a professor
de Sciences de la Vie et de la Terre (SVT, Ciències de la
Vida i de la Terra)
en un institut de la regió parisenca. A partir de 1984
participà activament en
el suport del moviment independentista canac de Nova
Caledònia, a través de
l'Associació d'Informació i de Suport als Drets
del Poble Kanak (AISDPK), de la
Coordinadora Llibertària Anticapitalista
(CLA) i de les emissions del programa «Peuples en
lutte» de Radio Libertaire. A
partir de 1990 s'uní a l'experiència del local
anarquista «Des Libertaires
Éditent» (DLE) a Pantin (Illa de
França, França), difonent les publicacions
llibertàries. Més tard
s'instal·là, amb sa companya Cecilia, a
Lió, on ensenyà
al Col·legi Maurice Scève fins a la seva
jubilació. En aquesta ciutat entrà a
formar part de l'Organització Comunista
Llibertària (OCL) i participà, sota el
pseudònim Scylla amb la
secció
«Vertement écolo», en el seu
òrgan d'expressió Courant Alternatif. També
col·laborà ocasionalment amb Foutou'art. René-Pierre Carriol
va morir
el 7 de desembre de 2016 al III Districte de Lió
(Arpitània),
atropellat per un cotxe a prop de
casa seva, i va ser incinerat una setmana després. ***
Staffan
Jacobson - Staffan
Jacobson: El 9 de juny de 1948 neix a Vingåker
(Södermanland, Suècia) l'artista,
crític i historiador de l'art anarquista Lars Staffan
Jacobson. En 1959
s'instal·là a Lund
(Escània, Suècia),
on estudià dibuix i pintura amb Sven Hemmel i amb
l'il·lustrador Ture Sventon a
la Katedralskolan de la ciutat. A partir de 1965
començà la seva carrera
artística, realitzant nombroses exposicions individuals, i
fent il·lustracions per
a còmics i per a diverses editorials. A partir dels anys
seixanta participà
activament en el moviment de suport als anomenats països en
desenvolupament,
després en el moviment pacifista i finalment moviment
anarquista, militant en
el «Lunds Anarkistgrupp» (Grup Anarquista de Lund).
A partir de 1987 va fer
estudis d'història de l'art. En 1990 publicà el
llibre Spraykonst. Graffiti
från tecken till bild,
dedicat a
l'art del grafit, i aquest mateix any guanyà la reconeguda
beca d'investigació
de la «Sverige-Amerikastiftelsens»
(Fundació Sueca-Americana) als Estats Units.
En 1996 es doctorà en història de l'art a la
Universitat de Lund amb la seva
tesi doctoral Den spraymålade bilden.
Graffitimåleriet som bildform,
konströrelse och läroprocess, sobre les
obres d'art pintades amb esprai. A
partir del segle XXI ha publicat llibres de diferents
temàtiques, com ara Dialog
om frihet. Roman om den heta sommaren i Lund 1968 (2001) i Staffan
Jacobson: Målningar/Paintings (1978-2018) (2018),
de caire autobiogràfic, o
l'assaig anarquista Anarkismens återkomst
(2006). També destaca com a
traductor d'autors llibertaris, com ara Cornelius Castoriadis o Raoul
Vaneigen.
Col·labora habitualment en premsa i porta la
pàgina web «Konst & Politik».
Gestiona l'Aerosol Art Archives (AAA, Arxius de l'Art de l'Aerosol) de
Lund. ***
Adèle
Payan - Adèle Payan:
El
9 de juny de 1948 neix a Garait (Llemosí,
Occitània) la sindicalista i
feminista llibertària Adèle Payan. Sos pares es
deien Leopoldo Payán, lampista,
i després treballador d'Electricitat de França
(EDF), nascut a La Línea de la
Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) i exiliat
polític, i Geneviève Jeanne
Aubaisle, cosidora. Després de fer estudis de secretariat,
fou secretaria de
direcció i després tècnica de
manteniment informàtic a l'hospital públic de
Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França,
França). Després de 1968 s'integrà en
la Confederació Francesa Democràtica del Treball
(CFDT) i desenvolupà
responsabilitats en una secció sindical a l'hospital i com a
tresorera en el
Sindicat Departamental, freqüentant assíduament la
Unió Departamental de la
CFDT de Val-de-Marne. També assumí
responsabilitats en el Reagrupament Regional
de Sindicats de la CFDT-Sanitat-Socials de l'Illa de França.
Els seus camps
d'acció sindical van ser d'allò més
variat, lluitant contra les
discriminacions, el sectarisme i l'extrema dreta i a favor dels drets
de les
dones i de les persones migrants. Formà part del grup
«Moutons Noirs» (Ovelles
Negres), exclòs de la Federació de la
CFDT-Sanitat-Socials el desembre de 1988
després de la mobilització de les infermeres en
la qual participà en
solidaritat. Va ser una de les que reconstituïren els
sindicats dels vuits
departaments de la regió de l'Illa de França sota
la federació Coordonner
Rassembler Construire (CRC, Coordinar Reunir Construir)
Sanitat-Socials, i des
del punt de vista estatal formà part de la
Federació
Solidàries-Unitàries-Democràtiques
(SUD) Sanitat-Socials, ocupant la tresoreria
federal. Tingué una filla, Isabelle Payan, que va surar ella
tota sola. Visqué
a Savigny-le-Temple (Illa de França, França).
Malalta de càncer, Adèle Payan va
morir el 30 de juliol de 2007 a l'Hospital Georges-Clemenceau de
Champcueil
(Illa de França, França).
Defuncions
Octave Jahn - Octave Jahn: El 9 de juny de 1917 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic). Havia nascut el 10 de febrer de 1869 a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave François Aimable Jahn, també conegut com Souvarine. Sos pares es deien Adolphe Jules Octave Jahn, sastre, i Hortense Célestine Bihel. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup «Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per «provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup «La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per «provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) –vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs– i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. El 10 d'octubre de 1902 es casà a Saint-Même-les-Carrières (Poituou-Charentes, França) amb sa comanya Salut Borràs Saperas. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete, òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic, on va morir l'any següent. ***
Notícia
de l'expulsió de Domenico Borghesani apareguda en el diari
parisenc Le
Matin del 30 de gener de 1895 - Domenico
Borghesani: El 9 de juny de 1929 mor a Màntua
(Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista
Domenico Borghesani. Havia nascut el 22 de febrer de 1858 a
Roncoferraro
(Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Borghesani
i Rosa Santi.
Força actiu durant els anys vuitanta, fou membre del
Consolat Obrer i president
de l'Associació d'Obrers Paletes de Màntua,
considerada per les autoritats com
a subversiva. En ocasió del V Congrés de la
Confederació Obrera de Llombardia
(COL), que se celebrà entre el 4 i el 5 de gener de 1885 a
Brescia (Llombardia,
Itàlia), va ser nomenat membre de la Comissió
Directiva formada per set companys,
i, amb Croce, Paganini i De Nardelli, constituí la majoria
obrera enfrontada a
la tendència democraticoreformista. En el VI
Congrés de la COL –II Congrés del
Partit Obrer Italià (POI)–, celebrat entre el 6 i
el 7 de desembre de 1885 a
Màntua, fou membre del subcomitè del POI i
l'exponent més influent del comitè
organitzador, presidint una sessió i participant en les
tasques, al costat de
Lazzari, Croce, Brando, Kerbs i altres, proposant la
reorganització del
sindicat de pagesos en sectors i reivindicant la vaga com a la millor
eina per
a millorar les condicions de treball als camps. Després de
la dissolució del
POI el juliol de 1886, promogué la reorganització
del Partit i topà amb l'obra
de Sartori, qui, excarcerat després del procés de
Venècia (Vèneto, Itàlia)
contra la revolta pagesa coneguda com «La Boje»,
estava constituint la seva
pròpia organització. El 15 d'agost de 1886, a
Gènova (Ligúria, Itàlia),
participà en la fundació de la
Federació Nacional de Paletes. Amb la divisió, de
1887, en el si del socialisme de Màntua entre
«evolucionistes» i
«revolucionaris», amb Fabio i Ciro Baraldi,
creà el Cercle Anarquista
Comunista, que esdevingué Cercle Socialista Obrer,
l'objectiu del qual, segons
el Prefecte de Policia de Màntua, és preparar els
pagesos per a un «general i
sagnant aixecament contra els terratinents», ben ajudats pel
seu òrgan
d'expressió L'Amico del Popolo,
que
només va poder treure tres números en 1888.
Repetidament processat per delictes
menors, gairebé sempre va ser absolt o amnistiat. En 1894 va
ser proposat
perquè se li assignés domicili obligat.
Instal·lat a Lugano (Ticino, Suïssa), el
gener de 1895 va ser expulsat amb altres companys (Giovanni Baracchi,
Riccardo
i Ettore Bonometti, Giovanni Domanico, Pietro Gori, Edoardo Milano,
Luigi
Redaelli, etc.). Durant aquest mateix any, va ser condemnat en
rebel·lia a tres
anys de deportació. L'1 de març de 1896 va ser
enviat a les illes Tremiti, però
arran dels fets que provocaren la mort d'Argante Salucci, va ser
traslladat poc
després a l'illa de Ventotene. El maig de 1896, per motius
de salut, va ser
posat en llibertat condicional i sotmès a
«vigilància especial» fins a finals
d'aquell
any. Sempre atent als problemes de l'organització obrera, a
començament de 1900
va promoure la constitució de la Federació
Provincial de la Lliga dels Paletes
i poc després la Cambra del Treball, del consell directiu de
la qual va ser
nomenat membre electe. Posteriorment el seu compromís
minvà. Amb l'esclat de la
Gran Guerra, tornà a freqüentar el moviment
anarquista i antimilitarista.
Durant la postguerra va ser considerat perillós per les
autoritats, sobretot
per instigador entre la joventut. Només en 1927, quan va ser
admès en un
hospici de mendicitat i de malalts de salut, va deixar de ser
considerat
perillós per les autoritats. Domenico Borghesani va morir el
9 de juny de 1929 a
Màntua (Llombardia, Itàlia). ***
Necrològica d'Ángel Adrián Trenas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de juliol de 1958 - Ángel
Adrián
Trenas: El 9 de juny de 1958 mor a Lavardac
(Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista
Ángel Adrián Trenas, conegut com El
Abuelo. Havia nascut el 28 de gener de 1870 a Espejo
(Còrdova, Andalusia, Espanya).
Sos pares es deien Antonio Adrián i
Rafaela Trenas. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a
Almodóvar del Río (Còrdova,
Andalusia, Espanya) i posteriorment a Madrid (Espanya), on fou un gran
amic de
Mauro Bajatierra Morán. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
acabà instal·lant-se a Lavardac, on
milità en la CNT local. Al final de sa vida
va rebre el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa
companya
fou Pastora Merino. Ángel Adrián Trenas va morir
el 9 de juny de 1958 al seu
domicili de Lavardac (Aquitània, Occitània) i va
ser enterrat l'endemà al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Wilhelm Spohr al seu despatx (ca. 1890-1910) - Wilhelm Spohr: El 9 de juny de 1959 mor a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) l'escriptor, editor, traductor, pedagog i intel·lectual anarquista Wilhelm Spohr. Havia nascut el 3 de febrer de 1868 a Hamburg (Prússia). Sos pares es deien Henrik Holmberg i Ulrika Augusta Lieberath. Aprengué l'ofici de mecànic d'òptica, estudis que amplià a l'Escola d'Arts i Oficis de Hamburg, alhora que conreà la literatura. En 1884 s'involucrà en els moviments del Lliure Pensament i el socialista i en 1891 es traslladà a Berlín, on entrà a formar part del sector esquerrà (Albert Weidner, Gustav Landauer, els germans Bernhard, Paul Kampffmeyer, Erich Mühsam, etc.) del «Cercle de Poetes de Friedrichshagen», del barri berlinès del mateix nom, que conreaven la literatura naturalista i el teatre popular. En 1892 va ser nomenat membre del comitè artístic del teatre berlinès Volksbühne i de la junta directiva de la Vereins Unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació dels Socialistes Independents). Amic de l'anarquista Gustav Landauer, fou l'editor i col·laborador, amb Albert Weidner, de la seva revista Der Sozialist. En 1894, arran d'un discurs fet durant el Primer de Maig, va ser condemnat a 14 mesos de presó per propaganda llibertària i «incitació a l'odi de classes», moment que aprofità per aprendre l'holandès. Gràcies a aquests coneixements pogué traduir a l'alemany entre 1899 i 1902, gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, set volums de les obres de l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker (Multatuli). També fou un gran divulgador de l'art d'Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), de qui fou un gran amic. Des del punt de vista pedagògic fomentà l'educació popular, organitzant exposicions itinerants per més de quaranta ciutats alemanyes. A partir de 1907, amb Herman Teistler, Bruno Wille i Wilhelm Bölsche, fomentà les activitats de diverses organitzacions artístiques, culturals i d'excursionisme, com ara Dürebundes, Kunstgemeinde i Wandervogel. Entre 1926 i 1934 organitzà per al municipi berlinès concerts i obres teatrals per a escoles de Berlín i de Brandenburg. Quan la pujada dels nazis al poder, es traslladà al barri d'Schöneiche bei Berlin, on visqué de petites col·laboracions literàries. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en l'aparell cultural del govern comunista alemany, sobretot en aspectes pedagògics. És autor de Fidus (1902), Berliner Heimatbüchlein. Eine Gabe des Feierabend (1913), Kultur der Feste (1926), Glorie des Alters. Ein frohes Manifest (1940 i 1954), Mozart. Leben und Werk. Briefe, Zeitberichte, Dokumente, Bilder (1941), Goethe, sein Leben und Wirken (1949), O ihr Tage von Friedrichshagen! Erinnerungen aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1949), Fröhliche Erinnerungen eines «Friedrichshagners». Aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1951) i Berliner Anekdoten. Ein Streifzug durch die Vergangenheit Berlins im Lichte der Anekdote (1952), entre d'altres. En 1958 va ser condecorat amb el premi Ernst-Moritz-Arndt-Medaille, una de les més altes condecoracions culturals de la República Democràtica Alemanya (RDA). Wilhelm Spohr va morir el 9 de juny de 1959 a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) –altres autors citen Rüdersdorf bei Berlin (Märkisch-Oderland, Brandenburg, RDA). El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'Archiv der Akademie der Künste de Berlín. ***
Necrològica
de Wenceslao Zavala Grimaldo apareguda en el periòdic
mexicà Tierra
y Libertad de setembre de 1961 - Wenceslao Zavala
Grimaldo: El 9 de juny de 1961 mor a Lima
(Perú) l'anarquista Wenceslao Zavala
Grimaldo –el segon llinatge també citat Zabala.
Havia nascut cap el 1891. S'adherí molt jove al moviment
anarquista. D'antuvi
treballà de paleta i quan ja era major per a la feina va fer
de barber. A
finals dels anys quaranta col·laborà en el
periòdic anarquista uruguaià Inquietud
i durant els anys cinquanta en
el mexicà Tierra y Libertad.
També
dirigí el periòdic de Lima La
Protesta.
Formà part de la Federació Anarquista del
Perú (FAP), de la qual ocupà el
càrrec de secretari. Per les seves activitats va ser tancat
a la presó El Sexto
de Lima i al penal de l'illa El Frontón (El Callao,
Perú). Ajudà econòmicament
un company a ampliar un taller de sabateria a Miraflores (Lima,
Perú), on acabà
fent feina de venedor. Mantingué una gran relació
epistolar amb Tomás Germinal
Gracia Ibars (Víctor
García).
Wenceslao Zavala Grimaldo va morir el 9 de juny de 1961 a l'Hospital
Dos de
Mayo de Lima (Perú). ***
Helmunt
Rüdiger - Helmut Rüdiger: El 9 de juny de 1966 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor, traductor i intel·lectual anarcosindicalista Helmut Rüdiger. Havia nascut el 22 de gener 1903 a Frankenberg (Saxònia, Alemanya). Fill d'un teòleg liberal, de molt jovenet participà a Chemnitz en el moviment estudiantil Wandervogel i en la xarxa de suport als desocupats. En 1922 s'afilià a la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya) i després a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). Va estudiar llengües germàniques i història de l'art a Munic i a Leipzig. En aquests anys va estar molt influenciat per Gustav Landauer, de qui es considerava deixeble. Amb Gerhard Wartenberg –que després es transformà en un expert sobre anarquisme al servei dels nazis– i Ferdinand Götze va fundar a la Universitat de Leipzig un grup de discussió social, compost per joves treballadors i professors universitaris. En 1928 es va veure obligat a deixar la Universitat perquè sa família li retirà el suport econòmic per les seves idees polítiques. A partir de 1930 va ser l'editor a Berlín de l'òrgan d'expressió de la FAUD, Der Syndikalist, i intimà amb Erich Mühsam i Rudolf Rocker. Va estar unit amb la militant anarquista Dora Gollin. A partir de 1931 fou l'editor responsable de Besinnung und Aufbruch, de la FAUD. En aquest mateix any assistí al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Madrid en representació de la FAUD. A partir de 1933, fugint del nazisme i dels conflictes interns de l'anarcosindicalisme alemany, s'instal·là a Catalunya i participa en el seu moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborà en la premsa llibertària germana de l'exili. En 1936, amb altres anarquistes alemanys, com ara Carl Einstein o Augustin Souchy, participarà en la Revolució espanyola. Fou un dels responsable de la propaganda en alemany de la CNT-FAI. Va prendre part en diversos combats integrat en el Grup Internacional de la Columna Durruti i fou el secretari entre 1936 i 1938 de l'AIT a Espanya des de Barcelona. L'agost de 1937 assistí al Ple de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en representació de l'AIT. Home de confiança del Comitè Nacional de la CNT, va presentar el 7 de desembre de 1937 un informe secret sobre la situació a Espanya en el Congrés Extraordinari de l'AIT de París, on va defensar el «governamentalisme» cenetista. Instal·lat com a refugiat polític a París en 1938 i després a Suècia des de 1939, va ser membre de la central anarcosindicalista sueca Sverges Arbetares Centralorganisation (SAC) i responsable del seu òrgan d'expressió Arbetaren, on es va defensar la participació llibertària als òrgans de govern estatals sota el pseudònim Ivar Bergeren. Juntament amb Henry Bergman, Rudolf Rocker i Fritz Linow va participar en els anys quaranta en la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes per la Llibertat), que publicà entre 1949 i 1953 la revista Die Freie Gesellschaft. A partir de 1949 va escriure al periòdic anarquista alemany Die Freie Gesellschaft i aquest mateix any adquirí la nacionalitat sueca. Durant els anys cinquanta representà la SAC en nombrosos congressos de l'AIT: Tolosa de Llenguadoc (1951), Puteaux (1953), Montpeller (1956, que abandonà amb tota la delegació de la SAC). Durant el franquisme sempre fou partidari de les tesis de la CNT clandestina de l'Interior. Sempre antiautoritari, en molts dels seus articles criticà les dictadures comunistes. En els seus últims anys, juntament amb Albert de Jong, Arthur Lehning i Agustí Souchy va formar part del Comitè de Premsa de la Internationalen Antimilitaristischen Kommission (IAK, Comissió Antimilitarista Internacional). Com a periodista va fer servir diversos pseudònims (Rüdigen, Rüdigez, D. Rodríguez, A. Rodrigues, Ivar Bergegren, M. Dashar; etc.) i podem trobar articles seus en nombroses publicacions, com ara Arbetarekalendern, España Libre, Die Freie Gesellschaft, Junge Anarchisten, Opposition und Ziel, Syndikalismen, Zenith, etc. Amb el pseudònim M. Dashar la Libertarian Publishin Society de Nova York li va publicar en 1934 un fullet, The Revolucionary Movement in Spain, que va ser novament editat en 1967, amb un pròleg d'Albert Meltzer, per la londinenca Coptic Press, sota el títol The origens of the Revolutionary Movement in Spain. De 1938 és el seu llibre El anarcosindicalismo en la Revolución española. També publicà Ensayo crítico de la Revolución española (1940) i Rapport du sécretariat de Barcelona pour le Congrès de l'AIT à Paris, le 7 décembre de 1937, entre d'altres, a més de molts articles teòrics sobre el federalisme llibertari. Helmut Rüdiger va morir d'un atac de cor el 9 de juny de 1966 a Madrid (Espanya), quan es trobava en un viatge comissionat per la SAC per avaluar la situació espanyola i la divergències sorgides en la CNT. El seu arxiu personal (documents, correspondència, manuscrits, etc.) es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Portada
de l'obra més coneguda de Charles Boussinot - Charles
Boussinot: El 9 de juny de
1970 mor a Pontdaurat (Aquitània, Occitània) el
mestre, escriptor, anarquista i sindicalista
revolucionari Jean-Charles
Boussinot. Havia nascut el 5 d'abril de 1896 a Senta Peironelha de
la Rèula (Aquitània,
Occitània). Sos pares es deien Bernard Boussinot (Amédée),
agricultor, i Marie Dagut (Valentine),
i vivien a Pondaurat (Aquitània, Occitània), on
ell es va
criar. Fou mestre a Auròs, a Beautiran, a Talence i a
Bordeus (Aquitània,
Occitània), i a Tunis (Tunísia), on es va
refugiar durant la Gran Guerra.
Adherit al «Moviment Freinet», pertanyia al
Sindicat Unitari de l'Ensenyament
Laic del departament de la Gironda. A partir del 17 de maig de 1930,
moment de
les celebracions del centenari de la presa d'Alger pels francesos,
publicà per
lliuraments en el diari L'Humanité
la
novel·la Les meskines,
que
posteriorment en aquell mateix any la Librairie du Travail de
París (França)
publicà en format llibre. Aquesta obra descriu la vida
miserable del pagès (felah)
magrebí sotmès a la religió, al
caid, al notable, al colon i al gendarme. Gràcies al seu
personatge principal
(Mohamed Ali) podem veure la proletarització, l'infern del
treball a les mines,
les injustícies als batallons de treballs forçats
africans (Biribi) i les revoltes
obreres. És
tracta, d'una manera lliure, d'una mena d'història de la
Confederació General
del Treball (CGT) de Tunísia. Aquesta obra, que no
tingué cap ressò en les
crítiques literàries ni en les antologies
colonials, jugà un paper molt
important en l'imaginari militant llibertari dels anys trenta.
És, amb Action
d'Emmanuel Roblès, la primera
novel·la magrebí sobre el món del
treball i les reivindicacions obreres. En
1925 polemitzà amb altres mestres francesos tot defensant el
principi «a igual
treball, igual salari» i condemnant els privilegis colonials.
En els anys
trenta col·laborà en diverses publicacions
anarquistes, com ara Le Barrage, Prolétariat i La
Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, i en L'Encyclopédie
Anarchiste de Sébastien Faure. Durant
l'Ocupació organitzà una xarxa
de mestres, entre ells molts del «Moviment
Freinet», que protegiren infants
jueus, com ara Boris Cyrulinik, que posteriorment desenvoluparia el
concepte de
resiliència.
En els
últims anys de sa vida retornà a Pontdaurat.
És autor de Le coeur qui chante.
Drame en 3 actes en
vers (sd), L'école,
antichambre de
caserne et de sacristie. Le vrai visatge de l'école
laïque (1931, amb
altres), Les savants et la foi
(1933), La délivrance de
Prométhée. 1. La
femelle (1933), La laïque
en fleur
(1933), Mourir pour la Patrie? Ah! Non.
Pas ça! (1933) i Mon
copain Jésus.
Prophète messianique ou mythe? (1969). Charles
Boussinot va morir el 9 de juny de
1970 a «Les Plantes», a Pontdaurat
(Aquitània, Occitània). Sa companya fou Marie
Françoise Casanova i son
fill, Roger Boussinot, també va ser un destacat
escriptor llibertari. ***
Diego
Pérez Rodríguez en la Legió Francesa - Diego Pérez Rodríguez: El 9 de juny de 1970 mor a Còrdas d'Albigès (Albigès, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Diego Pérez Rodríguez, també conegut com El Chicharro. Havia nascut el 14 d'abril de 1904 a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya). Fill d'una família jornalera, sos pares es deien Pedro Pérez i Ana Rodríguez. Durant la seva infància i joventut freqüentà els cercles esquerrans, com ara el Centre Obrer de Casares (1910-1913), la Joventut Obrera Republicana de Casares (1913) i el Centre Regionalista Andalús (1918). En 1930, en plena dictadura de Primo de Rivera, fundà, amb altres companys, el Centre Obrer Agrari. Poc després es casà amb Ana Trujillano Carabante. Durant la República participà en la creació del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casares, que arribarà a tenir més de 200 afiliats. Entre febrer i juny de 1936 participà en l'anomenada «Vaga del Camp». Quan l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, fou membre de l'escamot encapçalat pel son cunyat i alcalde de Casares, el socialista José Trujillano Carabante, que es dirigir a frenar el cop a San Roque. A finals de setembre de 1936, quan les tropes sedicioses s'acostaven al poble, fugí amb sa família cap a Marbella i Màlaga. Un dia abans de la caiguda de Màlaga, el 8 de febrer de 1937, sortiren cap a Almeria, sota el bombardeig constant dels vaixells feixistes (Cervera, Canarias i Baleares) i l'aviació italiana, i després cap a Barcelona. A la capital catalana s'enrolà en el Cos de Carrabiners i fou destinat a la Secció de Sanitat, realitzant tasques assistencials a diversos fronts. El 31 de gener de 1939, quan la derrota republicana era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'allistà a la Legió Francesa i fou destinat al Regiment d'Infanteria del Nord d'Àfrica a Marràqueix i a Sidi Bel-Abbes, en plena guerra mundial. El 18 de gener de 1943 caigué presoner a Fahs-Zaghouan (Tunísia) per les tropes alemanyes de l'Africa Korps. Després d'un periple per Itàlia, fou tancat al camp de presoners de guerra número 8, a Görlitz, a la riba del Neisse, sota la matrícula 82.263. A començaments de 1945, després de la rendició alemanya, fou alliberat. El 2 de juny de 1945 fou repatriat a França, on es reuní l'agost amb sa família a Còrdas d'Albigès, on s'establí. Poc després fou condecorat per l'Estat francès amb la Creu del Combatent. Diego Pérez Rodríguez va morir el 9 de juny de 1970 al seu domicili de «Les Tanneries» de Còrdas d'Albigès (Albigès, Occitània). ***
Kléber Claux (The Cosmopolitan), dibuixat per Douglas Dundas (1931) - Kléber Claux: El 9 de juny de 1971 mor a Marrickville (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) l'anarquista propagandista de les colònies llibertàries i del naturisme Kléber Claux, també conegut com Ramon Insa Lleo o Ray Insa Lleo. Havia nascut el 22 de març de 1893 a Mogneville (Picardia, França). Sos pares, sabaters lliurepensadors, es deien Edmond Claux i Berthe Tassin. Abans de la Gran Guerra treballà de fuster. Fugint del reclutament, marxà a viure, amb Gaston Marin, a una colònia anarquista a Bèlgica. Marin després passà a la colònia anarquista tolstoiana de Whiteway establerta als Cotswolds de Gloucestershire, al Sud-oest d'Anglaterra, i ajudà Claux a entrar a Anglaterra amb un passaport fals i a obtenir l'estatut de refugiat, ja que havia rebutjat la llei francesa de reclutament al començament de la Gran Guerra. La Whiteway Colony havia estat creada en 1898 per membres de la Croydon Brotherhood Church (Església dels Germans Croydon) i aquests primitius pobladors, que cultivaven parcel·les individuals, no van veure amb bons ulls l'arribada que es va produir entre els anys 1914 i 1916 d'anarquistes procedents, principalment, de França i de Bèlgica. No obstant això, romangué a la colònia 13 anys, practicant el nudisme i el vegetarianisme. A la Whiteway Colony conegué Molly, que esdevingué la seva companya. En 1926 amb Molly viatjà a Londres, on ella es va veure fortament influenciada per la filosofia gimnosofista, barreja entre la teosofia i el naturisme. El juny de 1929 demanà autorització per viatjar al Brasil o a Austràlia, on un grup de colons de Whiteway havien establert una colònia anarquista a Cooktown (Queensland, Austràlia). Aquell mateix any, amb Molly i altres companys, desembarcà a la badia de Jervis i d'allà viatjaren al nord de Queensland, on van romandre uns 12 mesos a la colònia de Cooktown. El clima humit, les dificultats de tota casta i l'imminent naixement de la seva segona filla, Moira, va fer que l'expedició retornés a Sydney en 1931. En aquesta ciutat la parella visqué de la venda ambulant de fruites i vegetals que portaven en una carreta. Pels seus trets físics (gran barba), la seva manera de vestir (calçons curts i sandàlies, fins i tot a l'hivern), la seva llibertat sexual i la seva propaganda del nudisme –creà la primera colònia nudista australiana– va ser una persona molt coneguda, que escandalitzà la societat australiana de la dècada dels quaranta. Model de pintors, també aparegué a diversos documentals, com ara Hargreaves (1938), i en els llargs metratges Eureka Stockade (1949) i Kangaroo (1952). En 1947 la policia confiscà diversos curts metratges on apareixia Moira, de 16 anys, nua en «actituds seductores». Les seves festes nudistes van ser molt populars, a les quals l'actor Peter Finch era molt aficionat. Sembla que no milità en cap grup estrictament anarquista a Austràlia. El maig de 1956 abandonà la venda ambulant i en 1958 la parella assistí com a delegada per Austràlia al Congrés Naturista Mundial que se celebrà a Anglaterra, moment que aprofità per restablir els lligams amb la Whiteway Colony. Kléber Claux va morir el 9 de juny de 1971 a Marrickville (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat al cementiri de Woronora (Sutherland Shire, Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 2007 es creà en la seva memòria el grup anarcomusical The Kleber Claux Memorial Singers. ***
Umberto
Lanciotti - Umberto
Lanciotti: El 9 de juny de 1974 mor a Follonica (Toscana,
Itàlia) l'anarquista expropiador
Umberto Lanciotti. Havia nascut l'1 d'abril de 1894 a Forano (Sabina,
Laci,
Itàlia). Sos pares es deien Emidio Lanciotti, ferroviari, i
Angela Di Mario. En
1897 sa família es traslladà a Sassoferrato
(Marques, Itàlia), on son pare va
ser destinat. En aquesta ciutat Umberto freqüentà
l'Escola Tècnica i segueix
amb simpatia les peripècies de l'antimilitarista anarquista
Augusto Masetti. En
1913 emigrà a França i posteriorment als EUA. A
Scranton (Pennsilvània, EUA)
treballà de miner i en una refineria de carbó, i
s'uní als anarquistes
antioganitzadors que publiquen el periòdic Cronaca
Sovversiva a Barre (Vermont, EUA). En 1914 va ser cridat a
files per a
lluitar en la Gran Guerra, però es va declarar desertor i va
romandre als EUA. Conegué
Raffaele Schiavina, freqüentà Nicola Recchi i
col·laborà amb els l'Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)
en diverses
activitats d'agitació i de propaganda. Canvia de treball,
primer com a operari a
la fàbrica de xapes de metall Monessen i després
de comptable de banca.
Denuncià la Gran Guerra, tot seguint la consigna de Luigi
Galleani: «Contra la
guerra, contra la pau, per la Revolució Social».
Posteriorment treballà en una
fàbrica automobilística a Detroit (Michigan, EUA)
i participà activament en la
campanya de suport a Carlo Tresca. Entra com a cambrer al vaixell Andrea Costa i el juny de 1920
retornà a
Itàlia, desembarcant a Gènova. Marxà
cap a Loreto (Ancona, Itàlia), on es reuní
amb sos pares. En aquesta ciutat treballà en la
construcció de la línea del
ferrocarril entre Loreto-Porto Civitanova, però va ser
acomiadat set mesos
després per haver participat en una vaga. Després
va fer feina un temps amb un
majorista vitícola a Zadar (Dalmàcia). El
novembre de 1922 a Ancona (Ancona,
Itàlia) es va veure obligat a enfrontar-se amb un escamot
feixista i resultà
ferit. Fugint de ser detingut com a desertor, a finals d'any
s'embarcà
clandestinament altra vegada a l'Andrea
Costa cap als Països Baixos. Cridat pel destacat
anarquista Emidio
Recchioni, s'embarcà cap a Londres. A la capital anglesa
treballà fins al març
de 1925, quan va haver d'embarcar-se clandestinament al vaixell Arlanza cap a l'Argentina
després
d'haver donar un seriós correctiu a l'empresari que el tenia
contractat i volia
acomiadar-lo. A Buenos Aires treballà de cambrer al
restaurant de la botiga
«Harrods» i es relacionà amb les
colònies d'anarquistes italians i espanyols, establint
una relació especial amb Nicola Recchi i Aldo Aguzzi.
Entrà en contacte amb els
grups anarquistes expropiadors, com ara els de Miguel
Arcángel Roscigna, Severino
Di Giovanni, Pere Boadas Rivas, els germans Antonio i Vicenzo Moretti,
Emilio
Uriondo i els germans Paulino i Alejandro Scarfó, amb els
quals va realitzà
nombroses accions d'expropiació, atemptats amb dinamita,
alliberament de
companys presos, falsificació de moneda, etc. El 23 de juny
de 1930, després
d'una cadena d'atemptats anarquistes, va ser detingut a la trattoria Vesuvio, amb Emilio Uriondo i
Juan López Dumpiérrez;
jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó que
purgà a la colònia
penitenciària d'Ushuaia (Terra del Foc, Argentina). El 13 de
juliol de 1932, en
plena dictadura del general José Félix Uriburu,
«martell» dels anarquistes, va
ser alliberat, però novament detingut en 1933 a Rosario
(Santa Fe, Argentina),
va ser acusat de calar foc un cotxe per a cobrar
l'assegurança, durament
torturat i deportat a la Itàlia feixista en
aplicació de la Llei de Residència.
Arribà a Nàpols el 24 d'octubre de 1933 i va ser
jutjat i condemnat el 28 de
desembre d'aquell any per un tribunal militar romà per
deserció a un any de
presó i, posteriorment, a cinc anys de confinament. Deportat
a l'Illa de Ponça
(Illes Poncianes, Laci, Itàlia), no es doblegà
davant els feixistes i va ser de
bell nou condemnat, el 14 de febrer de 1935, a tres mesos per
«contravenir les
obligacions del confinament». El 5 de juliol de 1937 va ser
traslladat a les
illes de Tremiti (Pulla, Itàlia), continuà
negant-se a saludar a la romana en
la formació i patí nombrosos càstigs.
Després va ser empresonat a Lucera
(Pulla, Itàlia) fins al gener de 1938. El 5 de
març de 1939 va ser traslladat a
Bernalda (Basilicata, Itàlia) i el 30 de març
d'aquell any retornat a Tremiti.
El 5 de febrer de 1940 va ser alliberat, però sense feina,
s'instal·là a Milà
(Llombardia, Itàlia), on va romandre cinc anys amb Recchi.
Després de la II
Guerra Mundial tornà a prendre el seu lloc en el moviment
anarquista i
participà en nombrosos congressos i reunions, fent constat
la premsa
llibertària. Un informe policíac del 5 d'octubre
de 1956 informava que vivia
com a ajudant de paleta. En 1964 es traslladà a Follonica,
on freqüentà els
anarquista Renato Palmizzi i Andrea Anelli. Contrari a la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), en 1966 s'integrà en els Grups d'Iniciativa
Anarquista (GIA). Umberto
Lanciotti va morir el 9 de juny de 1974 a Follonica (Toscana,
Itàlia). El seu
testimoni va ser recollit per Alberto Prunetti per al llibre Potassa. Storie di sovversivi, migranti,
erranti, sottratti alla polvere degli archivi (2004). ***
Matilde
Sainz Alonso - Matilde Sainz
Alonso: El 9 de juny de
1984 mor a Santa Coloma de Gramanet
(Barcelonès,
Catalunya) l'anarquista
Matilde Sainz Alonso –algunes
fonts, fins i tot el certificat de defunció, citen
erròniament el primer llinatge Saiz.
Havia nascut el 14 d'abril –algunes
fonts, fins i tot el certificat de defunció, citen
erròniament l'11 d'abril–
de 1917 a Laredo (Santander, Cantàbria, Espanya; actualment
Cantàbria, Espanya). Sos
pares es deien Gerardo Sainz Revolledo i Francisca Alonso Godina.
Durant l'estiu de 1936 participà en la
defensa de Sant
Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i quan
caigué la ciutat a mans de les tropes
feixistes creuà els Pirineus. Retornà a la
Península per Catalunya i a
Barcelona s'enrolà en la «Columna Roja i
Negra», on conegué un dels seus
organitzadors, l'anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui
s'uní
sentimentalment i es casà en 1941. Quan estava a punt
d'acabar la guerra, es dirigí
amb son company i son fill Helios cap a Alacant amb
l'esperança de pujar a un
vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detinguda i
internada al camp de
concentració de «Los Almendros». Sansano
fou empresonat a la plaça de toros
d'Alacant; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i
tancat a Belchite, on
el va seguí sa companya. Després
visqué amb son company a València i a partir
de la dècada dels seixanta a Santa Coloma de Gramanet.
Malalta de càncer, Matilde Sainz Alonso va
morir el 9 de juny –algunes
fonts citen erròniament l'11 de juny– de 1984 al seu domicili
de Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès,
Catalunya) i va ser enterrada al cementiri nou d'aquesta
població. Francisco Sansano Navarro (1911-2002) ***
Necrològica
d'Isidoro Aguilar Albert apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 d'octubre de 1988 - Isidoro Aguilar
Albert: El 9 de juny de 1988 mor a L'Avelhanet
(País d'Olmes, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Isidoro Aguilar Albert. Havia nascut el 26 de
juliol de 1903 a
Calanda
(Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Esteban Aguilar
i Gregoria Albert. Amb dos germans (Alberto i Miguel),
va ser enviat a la
guerra del Marroc, on entraren en contacte amb les idees
llibertàries. El
juliol de 1923 resultà ferit d'arma blanca en una baralla
amb dos joves a
Calanda. Des de 1925, com sos germans, milità en el moviment
anarquista del seu
poble i amb aquests participà en els fets revolucionaris de
desembre de 1933;
jutjat per això, va ser condemnat a tres anys de
presó. El març de 1936, amb
son germà Miguel, va sortir en llibertat provisional de la
Presó Central de
Guadalajara (Castella, Espanya). En aquesta època tenia dues
filles, de quatre
i cinc anys, de sa companya Joaquina Carbó. En 1936
intervingué activament en el Consell de
la Col·lectivitat
del seu poble, la qual va reconstituir i presidir després de
l'atac de les
tropes comunistes d'Enrique Líster Forján. Durant
el període revolucionari fou
regidor municipal del Comitè Revolucionari de Calanda. En
1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a França, on
milità en el Moviment Llibertari Espanyol
(MLE). S'establí a Les Sartrous (L'Avelhanet,
País d'Olmes, Occitània). Isidoro Aguilar Albert
va morir el 9
de juny –algunes fonts citen erròniament el 10 de
juny– de 1988 a la Clínica La Saulano de
L'Avelhanet
(País d'Olmes, Occitània). ***
Necrològica
de Manuel Mur Vera apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 17 d'octubre de 1989 - Manuel Mur Vera:
El 9
de juny de 1989 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Manuel Mur Vera. Havia nascut el 26 de desembre de
1907 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares es deien Benet
Mur
Bagué i
Francesca Vera Aguilar. Quan era molt jove entrà a formar
part del moviment
llibertari al seu poble natal, on freqüentà,
després de la feina diària,
l'Escola Racionalista de José Alberola Navarro. Membre del
Sindicat Únic de
Fraga de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
també formà part del grup
teatral i de l'Ateneu Cultural locals. Vivia en unió lliure
amb l'anarcosindicalista
Francisca Tejero Cabos, relació que es mantingué
la resta de sa vida. Durant la
Revolució fou membre del Comitè Revolucionari i
ocupà càrrecs de
responsabilitat en la col·lectivitat agrícola
«Nueva Aurora» de Fraga, de la
qual fou un dels fundadors l'agost de 1936, el seu secretari i un dels
seus grans
atiadors, juntament amb Salvador Llop Barrafón i Josep Plana
Cabrera, fins a la
seva destrucció l'agost de 1937 per part de la
reacció comunista de la Divisió
«Karl Marx» (27 Divisió),
encapçalada per Enrique Líster Forján,
que el va
detenir i empresonar a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Un
cop lliure, s'integrà
en la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga
«Columna Durruti») de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola,
lluitant als fronts fins el 9
de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, que
passà la frontera
per la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord). Va ser internat un
any al
camp de concentració de Vernet i posteriorment
pogué trobar sa companya i sos
infants a Albi (Llenguadoc, Occitània), on un advocat
retirat li va oferir un
contracte de treballador agrícola per a una petita finca no
explotada que
tenia. Durant l'Ocupació residí i
treballà en diverses granges de la zona de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època
naixeren sos infants, Octavio
i Sofia. Milità un temps a la Federació Local de
Granada (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT. Després de la II Guerra
Mundial s'instal·là amb sa
família a Argenteuil (Illa de França,
França), on treballà en la construcció
com a obrer enguixador durant un desena d'anys abans de retornar al
Llenguadoc,
on milità en diverses Federacions Locals de la CNT en
l'exili. Els seus últims
anys visqué a Bruguières (Llenguadoc,
Occitània). Manuel Mur Vera va morir el 9
de juny de 1989 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), després
d'haver estat atropellat per una moto, i va ser incinerat al cementiri
de Còrnabarriu
(Llenguadoc, Occitània). ***
Caricatura
d'Arturo Carril - Arturo Carril: El
9 de juny de 1990 mor a Buenos Aires
(Argentina) el periodista, dramaturg i militant anarquista Arturo
Patricio
Carril Amigo. Havia nascut el 13 de juliol de 1902 a
Corcubión (La
Corunya, Galícia) –alguns autors citen
erròniament Malpica de
Bergantiños (La Corunya,
Galícia). Sos pares es deien José
María Carril Garrido i Fermina Amigo Rodríguez.
Fugint del
servei militar i de la inexorable Guerra d'Àfrica,
emigrà a Montevideo
(Uruguai), on treballà de linotipista i destacà
com a periodista, dramaturg i
militant anarquista. En 1920 fundà la revista Mundo Teatral. Assidu en
les reunions dels cercles galleguistes, en 1923 participà en
la creació de la
«Irmandade Nacionalista Galega d'América do
Sul», primera organització
nacionalista gallega de l'Argentina, però amb el temps se'n
separà. També fou
redactor del butlletí de cultura gallega Terra i treballà en la
revista Céltica,
amb Eduardo Blanco Amor i Ramón Suárez Picallo,
que formaren el grup politicocultural
«Os Céltigos», que es reunia al
cafè «La Armonía». En 1935
fundà la revista La
Lectura i en
1937 va ser un dels promotors de l'Editorial Mar, per a la
qual traduí l'obra de Castelao Os dous de sempre. En aquesta època
estrenà
i publicà diverses obres teatrals, com ara Los clásicos y sus
lectores, 3
variaciones sobre 1 tema
(1938), etc. En 1942 va ser guardonat per la
Societat d'Autors Teatrals de Montevideo; també
aconseguí el «Premio de
Radiodifusoras Ariel». El 18 d'octubre de 1943
s'estrenà al Teatro Argentino de
Buenos Aires, per la «Companyia de Nélida
Quiroga», la seva obra teatral de
caràcter social La viuda de los vivos. En la dècada dels
cinquanta
s'establí a l'Argentina, on milità en la
Federació Llibertària Argentina (FLA)
i continuà amb les seves activitats teatrals i
literàries. En 1954 estrenà Nuestro
hermano Florencio.
En 1959 s'engegà la publicació del Teatro completo de
Arturo Carril,
del qual es van publicar dos toms. En 1966 va rebre el Premi
Municipal «Faja de Honor de la SADE» per la seva
peça teatral Argentina
hora
cero,
estrenada al teatre San Martín; l'any següent,
aquesta obra fou
prohibida pel govern militar del general Juan Carlos
Onganía. Va fer donació de
la seva biblioteca a la FLA. Entre les seves obres destaquen Estoy sola y te
espero (1942),
Vida, obra y
trascendencia de Sebastián Marotta: juicios,
semblanzas y anecdotario de un precursor del sindicalismo (1971, amb
altres), etc. Deixà nombroses obres de teatre
inèdites (Un
banco en la plaza,
No destruyan
al mundo todavía, Si las mujeres mandaran, etc.). Arturo Carril va morir d'un
infart el 9 de juny de 1990 a Buenos Aires (Argentina). ***
Necrològica
de Luis Pintado Ochoa apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de gener de 1991 - Luis Pintado Ochoa: El 9 de juny de 1990 mor a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Luis Pintado Ochoa, que va fer servir el pseudònim Helios Bolgas. Havia nascut 26 de juliol de 1918 a Cañada Vellida (Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Teodoro Pintado Fernández, jornaler, i María Ochoa García. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti», amb la qual va lluitar fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sètfonts, Bram i Argelers. Posteriorment va ser enviat a la 139 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), però el seu caràcter rebel i les ses contínues protestes contra la mala nutrició que patien els treballadors implicaren el seu destí a una companyia disciplinària a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània). Durant l'Ocupació va ser internat en un camp de treball alemany a Hennebont (Bretanya). Amb un altre company, Juan López, aconseguí evadir-se i arribar a Lo Mont, on, gràcies al seu coneixement de l'alemany, pogué falsificar salconduits de la Kommandantur, permetent així salvar la vida de companys detinguts per la Gestapo. En 1943 va ser detingut per la policia del Govern de Vichy i reclòs a la presó de Lo Mont, d'on no va poder sortir fins que la població fos alliberada per la Resistència. Després de la II Guerra Mundial col·laborà, sota el pseudònim Helios Bolgas, en Ruta, òrgan de les Joventuts Llibertàries, i organitzà una petita escola d'Esperanto. En 1947, per reforçar la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de l'Interior, passà a la Península, però en 1948 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb altres membres del Comitè Peninsular de l'FIJL. Jutjat per les autoritats franquistes, va ser condemnat a una llarga pena i enviat al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) i a altres presons. En 1959, després de més de 10 anys empresonat, vaser posat en llibertat provisional i retornà a França, on les autoritats gal·les li van assignar la residència a Puèi Domat (Alvèrnia, Occitània). Luis Pintado Ochoa va morir el 9 de juny de 1990 a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig de 1990 a Lo Mont (Aquitània, Occitània)– i deixà el seu cos a la ciència. ***
Foto
antropomètrica de Slaveĭko Pavlov (1940) -
Slaveĭko Pavlov: El
9 de juny de 2014 mor a Blagòevgrad
(Blagòevgrad,
Bulgària)
l'anarquista Slaveĭko Ivanov Pavlov.
Havia nascut l'1
de setembre de 1919 a Kyriaki (Macedònia grega, Exarcat
búlgar, Imperi otomà;
actualment pertany a Orféas, Évros,
Macedònia Oriental i Tràcia, Grècia),
població majoritàriament búlgara. De
jove
treballà als camps de tabac de Bulgària. Entre
1936 i 1937, mentre estudiava a
l'Institut de Petrič (actualment pertany a Blagòevgrad,
Bulgària), va fer amistat
amb altres joves progressistes majors que ell (Ivan Bizhev, Krastio
Enchev,
Velik Urukov, Nikola Yunkulov, etc.) i van fer seves les idees de la
tradició
del comunisme anarquista (Comuna de París,
Revolució russa, Makhnovshxina,
Revolució espanyola) i de la important tradició
anarquista búlgara (Hristo
Botev, Gotse Delchev, Mikhail Gerdzhikov, etc.). En 1941 fou expulsat
de
l'institut durant un any per distribuir propaganda anarquista. En 1943
va ser
reclutat per l'exèrcit i destinat al 14 Regiment
d'Infanteria macedoni. Arrestat
sense cap prova sota l'acusació d'organitzar la fugida
d'alguns partisans iugoslaus
seguidors de Josip Broz (Tito), va ser enviat als
batallons
disciplinaris de Gigen (Gulyantsi, Pleven, Bulgària) i
posteriorment traslladat
a Sandanski (Blagòevgrad, Bulgària) per a
treballar en la construcció d'una línia
ferroviària. Aconseguí fugir del camp de
presoners dies abans de l'arribada al
poder dels comunistes el 9 de setembre de 1944 i s'integrà
en un grup partisà que
actuava a les muntanyes Pirin de Bulgària. En acabar la II
Guerra Mundial es
matriculà de química a la Universitat
«St. Kliment Ohridski» de Sofia
(Bulgària).
En 1946 va ser arrestat per participar en manifestacions
contràries al projecte
de llei d'educació superior, el qual restringia
dràsticament dels drets estudiantils.
El gener de 1947 va ser detingut per les autoritats comunistes per
activitats
anarquistes i passà sis anys en diversos camps de
«reeducació» administrats
pels Трудово-възпитателни общежития (TBO, Albergs de Treball
Educatius). Entre
1947 i 1948, al camp de treball de les mines de carbó de
Pernik de Kutsian (Pernik,
Bulgària), va ser aïllat dels seus companys i
integrat en un equip d'una
cinquantena de turcs, dels quals una petita minoria sabia
búlgar. Entra a
formar part d'una cooperativa creada pels anarquistes deportats per
compartir
els paquets de menjar i de medicaments, amb especial atenció
als malalts més
greus. En 2005 es publicaren les seves memòries Одисеята
на един анархист
(L'odissea d'un anarquista). Slaveĭko Pavlov va morir el 9 de juny de
2014 a Blagòevgrad
(Blagòevgrad,
Bulgària). ---
|
![[08/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[08/06]") |
|
![[10/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[10/06]") |
|
|
| Actualització: 01-09-24 |