---

Anarcoefemèrides del 9 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "L'Uguaglianza Sociale"

Capçalera de L'Uguaglianza Sociale

- Surt L'Uguaglianza Sociale: El 9 de juliol de 1892 surt a Marsala (Sicília) el primer número del periòdic anarquista L'Uguaglianza Sociale (La Igualtat Social). Portava l'epígraf «Non più doveri imposti dall'alto, non più diritti reclamati dal basso. Non sonvi che bisogni e soddisfazioni» (No més deures imposats des de dalt, no més drets reclamats des de baix. No són més que necessitats i satisfaccions). Era l'òrgan de la fracció anarquista escindida dels socialistes en el Congrés Nacional d'Organitzacions Obreres i Socialistes que se celebrà el 14 d'agost de 1892 a Gènova (Ligúria, Itàlia). En fou responsable Giuseppe Monacò, l'administració la portà Antonino Azzaretti i la direcció Filippo Arini; però quan Arini fou condemnat per delicte de premsa, Azzaretti n'assumí la direcció. En les pàgines d'aquesta publicació es discutí molt sobre les posicions que calia prendre davant els socialistes i sobre la participació llibertària en els Fasci dei Lavoratori (Fascios de Treballadors). D'antuvi setmanal, a partir de desembre de 1893 esdevindrà bimensual. Entre el 5 de febrer i el 13 d'agost de 1893 es va veure interromput i l'últim número sortí el 24 de desembre de 1893.

***

Míting en memòria de Berkman

Míting en memòria de Berkman

- Míting per Berkman: El 9 de juliol de 1936 al Webster Hall de Nova York (Nova York, EUA), organitzat per la Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva), es realitza un míting en memòria de l'anarquista Alexander Berkman, que havia mort uns dies abans, el 28 de juny de 1936 a Niça (Occitània). Hi van parlar Harry Kelly, Sam Weiner (Sam Dolgoff), Julius Hochman, Philip Kapp, Carlo Tresca, Arturo Giovannitti, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Abe Bluestein i Mark Mratchny.

***

Convocatòria de la conferència apareguda en el diari barceloní "Solidaritat Obrera" del 7 de juliol de 1937

Convocatòria de la conferència apareguda en el diari barceloní Solidaritat Obrera del 7 de juliol de 1937

- Conferència de Borràs: El 9 de juliol de 1937 se celebra al teatre del carrer Cabanyes del Poble-sec de Barcelona (Catalunya) la conferència «Proceso evolutivo de las asociaciones obreras y su influencia en la Revolución Social», llegida per l'anarquista i anarcosindicalista Jacint Borràs Bousquet. Aquesta conferència, va ser la sisena d'un cicle organitzat per la Comissió de Propaganda de la Secció de Fusta Socialitzada del Sindicat d'Indústria de l'Edificació, Fusta i Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell de la jornada

Cartell de la jornada

- Jornada Estival de la SAC: El 9 de juliol de 1950 se celebra al Folkets Park (Parc del Poble) d'Älvdalen (Älvdalen, Dalarna, Dalecàrlia, Suècia) una Jornada Estival organitzada per l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). La jornada consistí en la conferència d'Helmut Rüdiger «Om syndikalismens kamp för Fred och Frihet» (Sobre la lluita del sindicalisme per la Pau i la Llibertat) i en diverses activitats lúdiques (jocs esportius, ball, música, sorteig, etc.).

Anarcoefemèrides

Naixements

André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)

André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)

- André Slom: El 9 de juliol de 1844 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) –algunes fonts diuen erròniament que va néixer a Polònia i que vingué a França a finals del II Imperi– el pintor i dibuixant communard i anarquista Andrzej Słomczyński (la partida de naixement cita André Stomczynski i la de defunció André Slomczynski), més conegut com André Slom. Fill d'una família de refugiats polonesos, son pare es deia Stanislas Słomczyński, antic oficial polonès, i la mare figura com a desconeguda tant en la partida de naixement com la de defunció. Entre 1855 i 1861 va ser alumne de l'Escola Polonesa de París (França). En 1871 participà en el moviment insurreccional de la Comuna de París. Secretari de Raoul Rigault, periodista blanquista i membre electe del Consell de la Comuna, es trobava amb aquest el 23 de maig de 1871 quan Rigault, com a procurador de la Comuna, donà l'ordre d'execució de Gustave Chaudey, exalcalde de districte de París, i de tres gendarmes. Condemnat a mort pels consells de guerra de Versalles, acusat especialment d'haver fet una al·locució als Guàrdies Nacionals per a l'execució dels gendarmes, aconseguí fugir i arribar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es refugià, amb Eugène Protot, al domicili del pastor Besançon. A Ginebra assistí a les reunions de celebrades al Temple Únic per la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Com a pintor i dibuixant col·laborà en L'Illustration, Le Monde Illustré i La Suisse Illustrée. Amb Maxime Villaume, publicà a Ginebra Le Caprice. Va donar cursos vespertins de «disseny d'imitació i d'ornamentació» a Lausana (Vaud, Suïssa) i treballà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb Élisée Reclus, de qui va il·lustrar amb dibuixos fora del text nombrosos volums de la Nouvelle Géographie Universelle. Alumne i amic de Gustave Courbet, va fer el seu retrat al seu llit de mort i el disseny del seu monument funerari. Després de l'amnistia als communards, el gener de 1882 retornà a París, on dibuixà per a revistes i editorials (Arman Colin, Flammarion, Hachette, Pierre-Jules Hetzel, Société Française d'Éditions d'Art, etc.) i col·laborà en el Bulletin polonais littéraire, scientifique et artistique. Entre 1883 i 1903 il·lustrà l'Annuaire du Club Alpin Français. A París visqué al número 26 de l'avinguda dels Gobelins. En 1883 el poeta Maurice Rollinat li dedicà el seu poema «Jalousie féline», del llibre Les névroses. En 1892 il·lustrà per a l'editorial Hachette la traducció de Jules Gourdault dels Contes d'Hans Christian Andersen, que van ser reeditats en 1895 i 1913. A demanda Pierre de Coubertin, en 1901 dissenyà el «Diploma Olímpic». En 1904 il·lustrà el llibre d'Amélie Mesureur Le dernier des pifferari. Sa filla, Olga Slom (1881-1941), destacà com a pintora i il·lustradora durant el període de l'art déco a Ginebra i realitzà l'ex-libris de Lucien Descaves i el retrat seu que aparegué a l'edició original de 1913 del seu llibre Philémon, vieux de la vieille. Sa companya fou Emma Blank. André Slom va morir el 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1909 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

André Slom (1844-1909)

***

Georges Lecomte

Georges Lecomte

- Georges Lecomte: El 9 de juliol de 1867 neix a Mâcon (Borgonya, França) el periodista, novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor del mariscal Pétain, Charles Georges Lecomte. Son avi havia estat deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851. Sos pares es deien Jules Joseph Lecomte, administrador principal d'una oficina de correus, i Marie Claudine Petitjean. Estudià a l'Institut Lamartine de Mâcon. Quan tenia 20 anys marxà cap a París (França) amb la intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix Fénéon, la revista simbolista La Cravache Parisienne. Fixat per les autoritats com a anarquista, col·laborà en diverses revistes revolucionàries i signà tota mena de crides i de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors, de Zo d'Axa, i en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895 col·laborà en La Revue Socialiste. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va fer càrrec de la crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art et Critique, La Revue Indépendante, La Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir Dramatique, La Plume, etc. A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La meule (1891), Mirages (1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les –Les Valets (1898), La Suzeraine (1898), La Maison en fleurs (1900), Les Cartons verts, roman contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les Hannetons de Paris (1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries dans la tempête (1921), La Lumière retrouvée (1923), Le Mort saisit le vif (1925), Le Jeune Maître (1929), Les Forces d'amour (1931), Je n'ai menti qu'à moi-même (1932), La Rançon (1941), Servitude amoureuse (1949), Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique (1951)–, obres literàries i històriques, a més de assaigs artístics –L'Art impressionniste d'après la collection privée de M. Durand-Ruel (1892), France (1896), Les Allemands chez eux (1910), Les Lettres au service de la patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux qui souffrent (1917), Clemenceau (1918), Au chant de la Marseillaise. Danton et Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber (1919), Louis Charlot (1925), A. Besnard (1925), La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie héroïque et glorieuse de Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren (1929), Le Gouvernement de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen. Chats et autres Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte (1933), Gloire de l'Île-de-France (1934), Ma traversée (1949). Amb el temps col·laborà en Le Matin i Le Figaro. En 1908 va ser elegit president de la Société des Gens de Lettres de France (SGDLF, Societat d'Homes de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el 28 de març de 1946. Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de París. Va ser condecorat con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant l'Ocupació va ser seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain. Sa companya fou Berthe Godchau. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost de 1958 al seu domicili del XVI Districte de París (França). Son fill fou el periodista i novel·lista comunista Claude Morgan.

***

Jean-Jacques Dwelshauvers

Jean-Jacques Dwelshauvers

- Jean-Jacques Dwelshauvers: El 9 de juliol de 1872 neix a Brussel·les (Bèlgica) el periodista, historiador, crític d'art i militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers, també conegut com Jacques Mesnil. Nascut en una família universitària i de l'alt funcionariat belga, va estudiar estudis clàssics i medicina a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va fer amistat amb Élisée Reclus i August Vermeylen, i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va conèixer E. Van Der Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la Facultat de Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan va relacionar-se amb els pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre d'altres. A Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla d'Élisée Reclus, que serà sa companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i per la història de l'art. Va rebre el títol de metge a Florència, però mai no va exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art sota el pseudònim de Jacques Mesnil. A Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on va continuar les seves recerques sobre art i va freqüentar els cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de guerra, la invasió de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i llibertaris que es van incorporar a la «Unió Sagrada», es va allunyar del moviment anarquista i va començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la mêlée, publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat. També fou el corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la Revolució russa, es decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de la redacció de La Revue Communiste. Va assistir amb sa companya al Congrés de la III Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on trobà Victor Serge i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la dictadura bolxevic, especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant repressió amb la qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution Prolétarienne, publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe. En 1939 sa companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la seva col·laboració en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i 1914 (Il Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le Mercure de France, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, L'Étudiant Socialiste, Van Nu En Straks, etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement anarchiste (1895), Le mariage libre (1901), Esprit révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també va escriure diverses obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes (Botticelli, Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir el 13 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de novembre de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Delfinat, Occitània), fugint del conflicte bèl·lic mundial –alguns autors apunten al suïcidi com la causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la importància de l'enfocament econòmic de la producció artística en la història social de l'art.

***

Gaston Montéhus

Gaston Montéhus

- Gaston Montéhus: El 9 de juliol de 1872 neix a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Nascut en una família de 22 infants i d'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) –apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial–, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la «Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure –abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Gaston Monthéus va morir el 31 de desembre de 1952 a París (França), però les seves cançons encara es canten. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París.

***

Cartell d'una xerrada de Lucien Huart (Brest, 1938)

Cartell d'una xerrada de Lucien Huart (Brest, 1938)

- Lucien Huart: El 9 de juliol de 1884 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Lucien Huart. Era fill natural de la modista d'Ivry (Illa de França, França) Jeanne Jósephine Villette i l'infant va ser reconegut per sa mare i son pare, Jérôme Huart, el 20 de juliol de 1884 a Ivry i legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 15 de maig de 1886 a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais, França). El 17 d'agost de 1894 son pare va morir i la família vivia aleshores al XIX Districte de París. En 1905, quan vivia a Rouen (Alta Normandia, França), va ser dispensat de fer el servei militar per fill de vídua. Es guanyava la vida com a sabater i en 1912 era secretari del Sindicat del Calçat del departament del Sena. Entre el 16 i el 23 de setembre de 1912 representà diversos sindicats de cuiro i de pell en el Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Le Havre (Alta Normandia, França) i entre el 24 i el 25 de novembre d'aquell any assistí en nom del Sindicat del Calçat del Sena al Congrés Extraordinari de la CGT («Contra la guerra i la Llei dels tres anys») celebrat a París. En 1913 va ser exclòs del seu sindicat per «indelicadesa», ja que com el sindicat li devia unes despeses de delegació agafà els diners de la caixa sense dir res. Malgrat ser fill de vídua, durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El 23 de desembre de 1922 es casà al XI Districte de París amb l'obrera sabatera parisenca Julia Euphrosine Collin, divorciada de Daniel Bal. En aquesta època vivia al número 53 del carrer de la Roquette de París. El febrer de 1924 fou partidari d'una vaga i el 25 d'octubre d'aquell any, en una assemblea general del Sindicat del Calçat de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), s'acceptà el seu reingrés en el sindicat a condició que reemborsés els 200 francs que havia agafat i que no hi ocupés mai més un lloc de responsabilitat. Malgrat tot, s'encarregà de les activitats de la Minoria Sindical Revolucionària (MSR) de la CGTU. En el Congrés de l'MSR celebrat entre l'1 i el 2 de novembre de 1924, en el qual una minoria decidí continuar fent oposició en el si de la CGTU i la majoria fundà la Unió Federativa de Sindicats Autònoms (UFSA), ell s'esforçà d'arrossegar-hi una del part del Sindicat del Calçat de la CGTU i entrà a formar part de la comissió administrativa provisional. Amb el temps, amb Pierre Besnard, promogué dins del si de l'UFSA la creació d'un tercer sindicat, seguint l'estratègia sindicalista revolucionària i adherit a l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan la Conferència de Saint-Ouen (Illa de França, França) del 28 de juny de 1925, va ser elegit amb Pierre Besnard cosecretari del buró executiu de l'UFSA. L'agost de 1926, amb Pierre Besnard i Albert Guigui, llançà el butlletí mensual La Voix du Travail, portaveu de l'AIT. Entre el 26 i el 31 d'agost de 1926 fou delegat per l'UFSA al Congrés de la CGTU, on en el discurs d'obertura reivindicà la independència sindical. Signà, amb Andrieux, Besnard, Boisson, Juhel i Leroy, la crida «Pel reagrupament de les nostres forces», que reclamava la creació d'una tercera CGT autènticament sindicalista revolucionària. Entre el 13 i el 14 de novembre de 1926 representà l'UFSA en el Congrés de la Federació Autònoma de la Construcció que se celebrà a Lió (Forez, Arpitània) i on vindicà la creació d'aquesta tercera CGT. Entre el 15 i el 16 de novembre de 1926 se celebrà el Congrés de l'UFSA a l'Ajuntament del VI Districte de Lió, on es va decidir la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), adherida a l'AIT, i ell va presentar els estatus als congressistes, a més d'acceptar la secretaria general interina durant tres mesos. El 17 de novembre de 1926, amb Besnard, Boisson i Boudoux, va fer el míting inaugural de la CGT-SR a l'Ajuntament del VI Districte de París. El seu mandat de la CGT-SR durà dos anys a Lió i en aquest temps esdevingué un orador i propagandista destacat. L'1 de desembre de 1926 sortí el primer número del periòdic mensual Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGT-SR, del qual va ser administrador. En el I Congrés de la CGT-SR, celebrat entre el 14 i el 15 d'agost de 1927 a Lió, va ser confirmat en les seves funcions i en el II Congrés, celebrat entre el 2 i el 4 de novembre de 1928, va ser reemplaçat per Eugène Juhel. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Libération, Le Libertaire, Le Réveil Anarchiste, Le Réveil du Bâtiment, La Voix Libertaire, La Voix du Travail, etc. Durant la primavera de 1931 va anar amb una delegació de la CGT-SR a Espanya, on s'acabava de proclamar la II República i la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'havia tornat a legalitzar, i assistí entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT, celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Espanya). Arran d'aquesta visita a Espanya va fer una gira de conferències per França per parlar sobre la situació a la Península. El 7 de desembre de 1931 es va divorciar de Julia Collin. En 1935, quan les negociacions de reunificació entre la CGT i la CGTU, formà part dels militants que, amb Henri Fourcade i Paul Massoubre, defensaren que la CGT-SR s'integrés en la unitat sindical. Amb una part de la CGT-SR s'integrà en la CGT. En aquesta època vivia a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Des de l'estiu de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i representà el Comitè Anarcosindicalista del Midi en el Congrés Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol celebrat entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936 a París. També s'integrà en el Comitè per l'Espanya Lliure (CEL) que s'havia acabat de crear i va ser nombroses vegades oradors de l'UA en mítings per la unitat antifeixista organitzats pel CEL i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant l'hivern de 1936 i 1937, amb Louis Mercier (Charles Ridel), va fer una gira de conferències amb projeccions de pel·lícules de la CNT-FAI, que va atreure desenes de milers d'espectadors i uns beneficis de 10.000 francs. Posteriorment va fer conferències a Bretanya (març de 1938) i a Algèria i Tunísia (octubre de 1937 i abril i desembre de 1938). En aquesta època col·laborà en el periòdic SIA. El 8 d'octubre de 1937 prengué la paraula en el míting de la Federació Anarquista Francesa (FAF), celebrat a la Sala Mutualité de París, i l'endemà assistí al congrés d'aquesta organització. Durant la tardor de 1937 dimití de la FAF i de la CGT-SR i s'adherí a la Unió Anarquista (UA). Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 representà els grups anarquistes de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i d'Alger (Algèria) al Congrés de l'UA. Aleshores era membre del grup anarquista «Élisée Reclus» de Narbona (Llenguadoc, Occitània). El setembre de 1939 vivia la número 49 del carrer Peyrolières de Tolosa i era l'animador del grup anarquista «Orobón Fernández» d'aquesta ciutat. Quan l'Ocupació i la instauració del Govern de Vichy, va ser detingut administrativament i tancat a la presó de Saint-Michel de Tolosa, juntament amb els germans Eugène i Marius Tricheaux. En 1943 va ser internat al camp de concentració de Noé i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Segons el primer número del periòdic Le Libertaire aparegut després de la guerra, hauria mort deportat a Alemanya.

***

Els redactors d'«Il Senio». D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli. Foto d'Stefano Bosi

Els redactors d'Il Senio. D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli. Foto d'Stefano Bosi

- Oreste Zanelli: El 9 de juliol de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i després hostaler, i Antonia Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà una temporada la escola tècnica i aquest bagatge cultural i una bona educació autodidacta li va permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes públics. A causa de la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar, hagué d'abandonar l'ofici de mecànic i visqué amb son germà Mario (republicà) i Epaminonda (sindicalista revolucionari i després republicà), propietaris de la Fonda Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les cavalleries de la diligència. Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees anarquistes, d'adolescent no participà en cap activitat política. En 1906 promogué, amb altres companys, la fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va fusionar amb el Cercle Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de Parma, parlà en públic durant la manifestació que tingué lloc a Castel Bolognese per acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per famílies del poble per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar de Milà on havia perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué part activa en reunions i manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i sindical locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari retribuït de la Lega Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castel Bolognese, composta majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la policia, la reunió del Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de 1911 fundà a Castel Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de col·locació al costat, del qual s'encarregà i serà nomenat secretari. Les autoritats el consideraran un dels exponents més destacats dels moviments anarquista i socialista d'Emília-Romanya. El 25 de juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat en el Congrés Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es reuniren un centenar de militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes i del sindicat; durant la seva intervenció sostingué la tesi segons la qual la batalla contra la màquina trilladora –que a Romanya aleshores provocava accidents i conflictes sagnants entre els jornalers del camp (majoritàriament socialistes) i parcers (republicans)– només era un capítol en la lluita que els anarquistes havien de portar a terme contra la institució de la parceria, tesi que va ser compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou acceptada en la resolució final del congrés. Hi va ser nomenat membre del Comitè de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya per lluitar contra els propietaris rurals i els parcers; també entrà a formar part del petit comitè encarregat de l'edició del primer número del periòdic L'Agitatore, que sortí l'agost de 1911 a Bolonya i en el qual es publicà l'informe del congrés i per al qual va escriure alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco. Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il Senio, periòdic local anticlerical i d'esquerres, però desvinculat dels partits polítics, que donà a llum una trentena de números entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la seva redacció jugà un paper destacat, signant articles polítics i sindicals –Serantini se n'ocupà de la part literària i Santandrea de la crònica local i dels esports–, donant la seva opinió sobre qüestions importants de la política nacional i per al qual redactà una sèrie d'articles contra la Guerra de Líbia. Per protestar contra l'expedició militar imperialista a la Tripolitània, el 26 de setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de Castel Bolognese participaren en massa; durant la reunió ell parlà en nom del Sindicat Obrer, juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació dels anarquistes, i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra, esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus companys llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat del moviment anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit Republicà, del qual arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser corresponsal per al setmanari Il Lamone de Faenza. Amb l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment l'activitat política i en 1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir del 8 de setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel Bolgonese van tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un comitè unitari antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta finca també trobaren refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de concentració i oficials i militars italians desertors, a l'espera de poder passar clandestinament la línia del front i unir-se a la guerrilla antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una clínica de Faenza (Romanya, Itàlia).

***

Fermín Tejedro Della

Fermín Tejedro Della

- Fermín Tejedor Della: El 9 de juliol de 1897 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Fermín Tejedor Della, conegut com Ferminet i Negro. Sos pares es deien Leonardo Tejedor i Magdalena Della. Mecànic de professió, amb la seva companya Nieves Sebastiá, fou un dels principals animadors, abans de la proclamació de la II República espanyola, de la Societat Obrera de Beseit, origen de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. El maig de 1913 va ser nomenat carter provisional del seu poble. En 1929 treballava de mecànic a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i entre 1930 i 1931 col·laborà en el diari republicà local El Pueblo. Intervingué en la insurrecció llibertària de desembre de 1933. L'octubre de 1934 va ser detingut a Beseit, juntament amb José Bueno Blanc, Enrique Celma Giner i Cándido Tejedor Gausac, per extremistes revolucionaris. Durant la Revolució i la guerra, qui per conviccions pacifistes no participà en cap acció bèl·lica, fou responsable de la col·lectivitat local i responsable de l'abastiment de les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). També encapçalà l'Oficina Olivera i de l'Oli. En 1937, amb el militant de la Unió General de Treballadors (UGT) Anglada i Ricardo Radigales Aliacar, fou membre del Comitè Regional del Transport del Consell d'Aragó. L'agost de 1938 era tresorer del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, establert a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació va ser enviat, juntament amb son germà Manuel Tejedor Della i son cosí Florencio Moragrega Adell, al Grup de Treballadors Estrangers Núm. 643, destinat a Orador de Glana (Llemosí, Occitània). A finals de 1943 formà part del «Comitè de Besiers», encapçalat per Juan Bautista Albesa Segura (Batista), cunyat seu i amb qui mantenia una relació comercial, creat per combatre el Comitè Nacional de la CNT de Juan Manuel Molina (Juanel) i Felipe Alaiz de Pablo. Ben igual que a Juan Bautista Albesa Segura, se li atribuïren contactes amb la Gestapo, fet pel qual va ser jutjat per col·laboracionisme el juny de 1948 i condemnat a cinc anys de presó. Durant el seu judici redactà un informe (Rapport sur mon affaire) per combatre les dures crítiques contra ell llançades. Posteriorment s'establí a Cunhaus. Fermín Tejedor Della va morir el 7 d'octubre de 1978 al seu domicili de Cunhaus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Fermín Tejedor Della (1897-1978)

***

Necrològica de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de novembre de 1967

Necrològica de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de novembre de 1967

- Cirilo Redondo Marquina: El 9 de juliol de 1899 neix a Tórtoles de Esgueva (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Cirilo Redondo Marquina, conegut com El Barbas. Sos pares es deien Francisco Redondo i Melchora Marquina. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part del moviment llibertari. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els combats als carrers de Barcelona i després s'enrolà com a milicià per a lluitar al front d'Aragó, on va ser anomenat El Barbas per mor de la gran barba que portava. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tours, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Anunciación Rodríguez Núñez. Cirilo Redondo Marquina va morir el 3 de setembre de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre, França).

***

José Tomás Fernández Saavedra

José Tomás Fernández Saavedra

- José Tomás Fernández Saavedra: El 9 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 neix a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia) el mariner anarquista i anarcosindicalista José Tomás Fernández Saavedra. Sos pares es deien Jacinto Fernández Mariño, mariner, i Leocadia Saavedra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era mariner al vaixell Mar Cantábrico. Detingut per les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió». José Tomás Fernández Saavedra va ser afusellat el 9 de juliol de 1937 a la Punta del Martillo de l'Arsenal Militar de Ferrol (La Corunya, Galícia) i enterrat al cementiri de San Mateo de Narón (La Corunya, Galícia).

***

Louis Simon

Louis Simon

- Louis Simon: El 9 de juliol de 1900 neix al XVII Districte de París (França) el matemàtic, escriptor, poeta i militant pacifista i anarquista individualista Louis Simon. Sos pares es deien Paul Simon i Louise Liebmann. A més de professor a l'Institut Carnot de París, científic matemàtic, escriptor i poeta, va ser l'ànima de la Lliga d'Acció Pacifista (LAP), fundador de la «Societat Thoreau» de França i va participar en la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) representant la Secció Francesa. Va prendre part en la creació de la Unió Pacifista de França. El 24 de novembre de 1927 es casà al XVIII Districte de París amb la professora Georgette Anna Baptistine Ner, filla de l'intel·lectual anarcoindividualista Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Han Ryner). En aquesta època vivia al número 41 de l'avinguda de Clichy. Propagandista de l'anarquisme individualista, es va consagrar a la difusió de les idees del seu sogre Han Ryner i a tal efecte va crear en 1939 la societat «Amis de Han Ryner», de la qual va ser secretari, i els Cahiers des Amis de Han Ryner, publicació que empenyerà fins a la seva mort. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ce qu'il faut dire, Cahiers de l'Humanisme Libertaire, etc. Entre 1961 i 1980 va col·laborar habitualment en la revista Europe. El 21 de desembre de 1968 va ser elegit membre de la junta directiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», de la qual era membre des de la seva fundació el desembre de 1958 per May Picqueray. En 1970 va ser elegit president del «Cercle García Lorca», que acollia les activitats del grup exiliats espanyols editor de Frente Libertario i del «Centre Max Nettlau». És autor de Multiples (1964), Sur les exponentielles superposées (1966), À la découverte de Han Ryner (1970), Au vol des lumières. Poèmes (1971), Traité de plurades (1973), Un individualiste dans le social: Han Ryner (1973), Intercalaires (1976) i Dialogues sur l'avenir. Chers petits qu'allez-vous devenir? (1977). Els seus últims anys visqué a Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França). Louis Simon va morir el 30 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 31 de juliol– a l'Hospital Valère Lefebvre de Raincy (Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse.

Louis Simon (1900-1980)

***

Olegario Pachón Núñez durant la guerra civil

Olegario Pachón Núñez durant la guerra civil

- Olegario Pachón Núñez: El 9 de juliol de 1907 neix a Bienvenida (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i maçó Olegario Pachón Núñez, conegut com El Extremeño i que va fer servir el pseudònim de Rafael Martínez. Sos pares es deien Hilario Pachón i Inés Núñez. Fill d'una família pagesa, des de l'adolescència treballà dos mesos per any arreu de la província de Sevilla (Andalusia, Espanya). Quan acabava la dictadura de Primo de Rivera, a La Rinconada (Sevilla, Andalusia, Espanya), entrà en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb l'anarquisme a través d'un fullet d'Errico Malatesta. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a militar en el moviment llibertari i creà el grup confederal «Los esclavos se rebelan», que es reunia a la Casa del Poble de Bienvenida, i a l'any següent entrà a formar part del Comitè Regional d'Andalusia i Extremadura de la CNT. També creà les Joventuts Llibertàries del seu poble, que absorbiren immediatament les Joventuts Socialistes, i de les quals va ser secretari en 1932. El setembre d'aquest any, representà la CNT de Bienvenida en el Congrés Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, moment en el qual conegué destacats militants anarquistes (Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez, José Silíceo Victorio, etc.). Participà activament en la vaga camperola de juny de 1934 i va ser condemnat a dos anys de presó, que purgà a Badajoz i a Burgos. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a delegat de Bienvenida al Congrés de Saragossa de la CNT. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità com a ajudant del comandant d'Artilleria Juan Francisco García Pina, a Los Santos de Maimona i Castuera, poblacions de Badajoz (Extremadura, Espanya). En aquesta època contactà amb Diego Suárez per a crear el Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, del qual rebutjà formà part, i poc després s'encarregà d'organitzar a Badajoz (Extremadura, Espanya) i comandar el Batalló «Pío Sopena», que lluità quatre mesos a Cabeza de Buey, i del qual fou comandant al front de Talarrubias i de Casas de Don Pedro durant nou mesos, fins que aquest batalló confederal extremeny va ser dissolt amb la militarització de les milícies i enquadrant dins de la 91 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Posteriorment va fer un curs de tres mesos a Almadén (Ciudad Real, Castella, Espanya) i immediatament comandà el II Batalló de la 104 Brigada Mixta a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya) i a la zona de Balaguer del front d'Aragó. Per negar-se a afusellar dos sergents, va ser empresonat a Igualada (Anoia, Catalunya) i jutjat en consell de guerra per desobediència, juntament amb el comissari de batalló Francisco Saura, el juliol de 1938 a Manresa (Bages, Catalunya), del qual se'n sortí gràcies a les pressions de la CNT. Poc després retornà a Extremadura com a cap de la 91 Brigada Mixta i intervingué en l'ofensiva vers Llerena i Fuente de Cantos, poblacions de Badajoz. Cap al final del conflicte bèl·lic va estar a punt de ser afusellat per la reacció estalinista a Puebla de Alcocer (Badajoz), però, derrotats els comunistes pel Consell Nacional de Defensa, s'encarregà, en substitució de José Sabín Pérez, de la 37 Divisió de l'Exèrcit republicà fins el 29 de març de 1939 quan cessaren els combats. Detingut pels franquistes al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià), va ser internat als camps de concentració d'Albatera i de Porta Coeli. Aconseguí fugir i, després de creuar la Península a peu, passà el gener de 1940 a França, on fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'enrolà en el III Batalló del 23 Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers amb base a Barcarès i fou hospitalitzat un temps a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a causa d'una malaltia. Quan l'ocupació de França pels nazis, va ser confinat al camp de concentració de Sètfonts i posteriorment treballà de pagès i de llenyataire a les zones de Montalban i d'Albertville, alhora que participà en tasques amb la Resistència francesa i fent d'estafeta per al grup de resistents dirigit per Francisco Ponzán Vidal. En aquesta època contactà amb Manuel González Marín. Quan la pressió de la policia del Govern de Vichy fou insuportable, va marxar cap a París. Cap el 1944 a la capital francesa formà part del Comitè Regional de la CNT (Liberto Ros Garro, Manuel González Marín, etc.) i va fer amistat amb Ramón Álvarez Palomo. Després de l'Alliberament, fou el primer secretari de l'acabat de crear Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, amb seu a Narbona (Llenguadoc, Occitània), i tresorer de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), a París. El maig de 1945 assistí a París al primer congrés confederal de l'exili i el 18 de novembre d'aquell any fou un dels signataris, en nom del Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, del manifest «Con España o contra España», sempre des de les files dels «col·laboracionistes» o «possibilistes», grup del qual assumí la tresoreria del seu primer Subcomitè Nacional. En aquests anys entrà a formar part de la Gran Lògia Maçònica de França. En 1946 col·laborà en España Libre i viatjà clandestinament en missió orgànica a Barcelona (Catalunya), dimitint poc després del seu càrrec en el Subcomitè Nacional. Deixà Tolosa de Llenguadoc buscant feina i es guanyà la vida fent soles d'espardenyes i d'estibador al port de Marsella (Llenguadoc, Occitània). Després s'embarcà de fogoner en vaixells de passatgers, mercants i petroliers –realitzà viatges amb un mercant francès de jueus del nord d'Àfrica, especialment de Marroc, cap al naixent estat d'Israel–, però un greu accident l'obligà a abandonar la navegació i entrà a fer feina de planxador d'uniformes en la Marina. En 1957 publicà el llibre El socialismo, sus medios y sus fines. Conferencia organizada por la Federación Local de París i realitzà un llarg viatge clandestí orgànic arreu de la Península, on palesà la decadència confederal. En 1958 publicà a París l'Informe de la misión que he realizado en España el 14 de febrer al 5 d'abril de 1958. A finals dels anys cinquanta formà part de la comissió, amb Cipriano Mera Sanz i altres, que engegà els contactes tendents a la reunificació confederal de 1960. En els anys seixanta treballà en un taller de confecció i milità en la Federació Local de París de la CNT. En 1965 formà part, amb Antonio Barranco Hanglin i Calderón, de la comissió de suport a l'estratègia cincpuntista i formà part de la tendència agrupada al voltant del periòdic Frente Libertario. En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, s'instal·là a Barcelona i participà en la reorganització confederal i en una de les reunions preparatòries de l'assemblea de reconstrucció de la CNT que se celebrà a Sants. En 1977 col·laborà en diversos tallers maçònics barcelonins. En 1979 publicà el llibre Recuerdo y consideraciones de los tiempos heroicos. Testimonio de un extremeño. En 1983 entrà a formar part, amb el nom simbòlic de Proudhon, de la Lògia Justícia Núm. 7 de la maçoneria. El 21 d'octubre de 1984 participà en un homenatge públic maçònic davant la tomba del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Olegario Pachón Núñez va morir el 25 de juny de 1996 a Llerena (Badajoz, Extremadura, Espanya) i fou enterrat al cementiri de Bienvenida.

Olegario Pachón Núñez (1907-1996)

***

Antoni Roda Vallès

Antoni Roda Vallès

- Antoni Roda Vallès: El 9 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 13 de juliol– de 1908 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Roda Vallès. Sos pares es deien Antoni Roda Aragonès i Elionor Vallès Fastiques. Aprenent de tipògraf, milità des de molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Barcelona (Catalunya), en els anys republicans fou membre destacat del Sindicat de Locomoció (Automòbils) de la CNT, president de les Joventuts Llibertàries i de l'Ateneu Cervantes de Barcelona i membre actiu de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Badalona (Barcelonès, Catalunya), població on residia. Destacà en les activitats culturals i estigué al costat d'Ángel Pestaña Núñez. Participà en els moviments revolucionaris de gener i de desembre de 1933. Posteriorment va ser un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri barceloní de La Salut. L'1 d'abril de 1934 va ser detingut a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) en una reunió clandestina i de bell nou l'1 d'agost d'aquell any a Barcelona quan venia el periòdic clandestí La Voz Confederal. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en el setge a la caserna de la Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu de Barcelona i després s'integrà en la «Columna Durruti», lluitant als fronts d'Aragó i de Madrid. Fou membre del Comitè de Guerra de la «Columna Durruti», la qual representà en el Ple de Columnes Confederals i Anarquistes celebrat el febrer de 1937 a València (València, País Valencià). En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera i en Vía Libre des del front. Amb la militarització de les milícies, fou comissari de Sanitat de la 26 Divisió i del XI Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. A finals de la guerra, els estalinistes el volgueren assassinar, juntament amb Emilio Andrés Díez, a Manresa (Bages, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs, amb sa companya Elionor Gil García, al camp de concentració de Sètfonts. En 1940 s'establí a Realvila (Guiena, Occitània) i l'agost de 1941 nasqué a Montalban (Guiena, Occitània) son fill Esteve Roda Gil (Étienne Roda-Gil), que posteriorment també va ser un destacat cançonetista anarquista. En el exili Antoni Roda Vallès milità activament en la CNT «ortodoxa» i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Després de la II Guerra Mundial, fou membre, amb Pablo Bravo, Florentino Estallo Villacampa, Mariano Jover i Antonio Zamorano, de la Comissió de Relacions de la II Regional (Alta Garona) de la CNT en l'exili. En 1947 fou delegat en el Congrés de la CNT de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) de Montalban. Després de viure uns anys a Montalban, en 1952 s'instal·là definitivament amb sa família a Antony (Illa de França, França), on vivia la família llibertària formada per Tomás Marcellán Martínez i Francisca Francitorra Ollé, a la qual estaven lligats abans de l'exili. En aquests anys treballà de pintor d'automòbils a «L'Imperial Garage», al XVII Districte de París, i continuà militant en la CNT de la regió parisenca. Antoni Roda Vallès el 12 de desembre de 1966 a l'Hospital Paul-Brouse de Villejuif (Illa de França, França) a causa d'un càncer provocat pels vapors de la pintura. Son germà petit Josep Roda Vallès sobrevisqué al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).

Antoni Roda Vallès (1908-1966)

***

El tinent Félix Padín Gallo

El tinent Félix Padín Gallo

- Félix Padín Gallo: El 9 de juliol de 1916 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Padín Gallo. Sos pares es deien Manuel Padín i Rogelia Gallo. Membre d'una família nombrosa i empobrida, passà fam. Amb 12 anys començà a treballar en una botiga d'ultramarins i tres anys després en la construcció, la seva definitiva professió. Quan tenia 14 anys s'afilià al sindicat dels seus germans, la Confederació Nacional del Treball (CNT), i després a les Joventuts Llibertàries. Formà part d'un grup d'acció amb Porfirio Ruiz Palacios, Alberto Lucarini Macazaga i Severiano Montes Blanco. Fou molt actiu en aspectes culturals, de propaganda, en vagues i sabotatges, en aprovisionament d'armes i de dinamita –que que acabaren emprant-se el juliol de 1936–, etc. Fou vocal del Sindicat de la Construcció cenetista, encarregat de la premsa en les Joventuts Llibertàries i, en 1935, un dels responsables de propaganda del Comitè Regional de la CNT. L'octubre de 1934 fou detingut pels fets revolucionaris d'aquell any. Quan esclatà l'aixecament feixista, lluità com a sergent i tinent en els batallons d'Isaac Puente i de Buenaventura Durruti fins a la seva detenció el 16 de juny de 1937 a Burgi (Navarra). Passà sis anys tancat a presons (Arrigorriaga, Galdakao i Vitoria), al camp de concentració de Miranda de Ebro i a batallons disciplinaris (Guadalajara, Elizondo i Peñaranda de Bracamonte). El juny de 1939 es llicencià i tornà a Bilbao, però un més després tornà a Miranda de Ebro i a un altre batalló disciplinari per altres tres anys. Fou detingut el maig de 1947 per participar en la famosa vaga de Bilbao d'aquell any. Buscant feina, en 1954 s'establí a Miranda de Ebro. Un cop mort Franco, reactivà la seva militància, convertint-se en l'ànima de la CNT local. En aquests anys fou assidu en manifestacions i en reunions anarquistes i confederals. En 1990 fou observador en el Congrés de Bilbao i dos anys després participà en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. En 1993 assistí com a delegat de la Regional Nord al Ple Nacional de Regionals de Barcelona. En 1996 fou delegat al Congrés de CNT i a les Conferències Nacionals de 1993 i 2000. En 2002 rebé un homenatge a Miranda i, més tard, participà com a testimoni en els documentals sobre els camps de concentració franquistes Rejas de la memoria (2004), de Manuel Palacios, i Desafectos. Francoren esklaboak Pirinioetan (2007), d'Edurne Beaumont i Fernando Mendiola. El 4 d'agost de 2014 relatà al jutjat de Miranda de Ebro les seves vivències com a presoner del franquisme per a la jutgessa argentina María Servini, dins de la causa instruïda per crims comesos durant el règim del dictador Francisco Franco. Félix Padín Gallo va morir el 7 d'octubre de 2014 a l'Hospital Santiago Apóstol de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) i va ser incinerat en aquesta població.

Félix Padín Gallo (1916-2014)

***

André Devrtiendt (gener de 2002)

André Devrtiendt (gener de 2002)

- André Devriendt: El 9 de juliol de 1920 neix a l'Hospital Pitié Salpêtrière del XIII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista André Hector Devriendt. Fill d'una parella flamenca que s'havia refugiat a França a començaments de la Gran Guerra, sos pares es deien Hector Auguste Devriendt, manobre, i Adrienne Marice Dehaene, domèstica. Aquell mateix any de 1920 aquesta família s'establí a Alfortville (Illa de França, França), on el pare treballà de terrelloner i la mare de bugadera. André Devriendt, després d'aconseguir el certificat d'estudis, continuà dos anys amb estudis complementaris. Durant i després de la II Guerra Mundial estudià alemany i comptabilitat, fet que li va permetre obtenir diplomes d'estudis superiors d'alemany i d'alemany comercial. També, durant tres anys, va fer estudis d'anglès. En 1934 entrà com a obrer tapisser en una fàbrica d'automòbils i en 1941 obtingué un certificat d'aptitud professional de tapisseria. L'abril de 1936 renuncià a la seva nacionalitat belga i prengué la francesa. Quan treballava al taller de carrosseria que la família Commeinhes tenia a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França), participà activament en les vagues que tingueren lloc el juny de 1936, fet pel qual va ser acomiadat en acabar l'any. Desocupat, treballà en diversos oficis (paleta, empresari, mosso de carnisseria, etc.), fins que va trobar feina de tapisser a la fàbrica de la Societat Industrial de Mecànica i de Carrosseria de l'Automòbil (SIMCA) de Nanterre (Illa de França, França) –va ser contractat el 30 de novembre de 1938, dia de convocatòria de vaga general, i començà a fer feina l'endemà. En 1936, com a reacció contra son pare que es declarava «roig», s'afilià al conservador i nacionalista Partit Social Francès (PSF) del coronel François de La Rocque, però l'abandonà l'any següent. El desembre de 1938 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). L'ocupació alemany de 1940 va fer que pogués escapolir-se de fer el servei militar, i després de l'èxode, reprengué el seu ofici de tapisser en una fàbrica requisada pels nazis. El setembre de 1942, per haver arrossegat tot el personal de la fàbrica a desobeir una disposició de les autoritats alemanyes, va ser detingut i, després de l'interrogatori a la Kommandantur de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), tancat a la presó parisenca de Cherche-Midi durant tres setmanes. El 12 de novembre de 1942 es casà al VII Districte de París amb Marie Josèphe Philomène Hervé. Acomiadat de la feina, es va veure obligat a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) i a marxar cap a Àustria, on restà fent feina fins juny de 1945. Al lloc on treballava conegué una jove hongaresa, Irma Kardos, que esdevingué sa companya. De bell nou a França, reprengué el seu ofici i, després d'un breu pas pel Partit Comunista Francès (PCF), milità activament en el moviment anarquista. El maig de 1946, sota el nom de Flamand la Simplicité, va ser admès com a tapisser en la Secció de París de la Union Compagnonnique des Compagnons du Tour de France des Devoirs Unis (UCCTFDU), organització que arreplegava les institucions tradicionals d'aprenentatge i de formació d'artistes i d'artesans, de la qual esdevingué secretari de la secció i participà en el congrés de Tours (Centre, France) de 1957. El 28 de juny de 1947 es divorcià de Marie Josèphe Philomène Hervé i es casà el 23 d'octubre de 1947 a Enghien-les-Bains (Illa de França, França) amb Irma Kardos, amb qui tingué dos infants En 1947, després de trobar per atzar un exemplar de Le Libertaire, s'adherí a la Federació Anarquista (FA) i fundà el grup llibertari d'Enghien-les-Bains. En aquesta època vivia al número 42 del bulevard Cotte d'aquesta població. En 1951 refundà el grup llibertari d'Alfortville, del qual fou secretari, ben igual que del grup d'Enghien-les-Bains. En aquests anys fou membre del «Comitè Espanya Lliure», de suport a la lluita antifranquista. Durant les guerres d'Indoxina i d'Algèria portà una intensa activitat de propaganda anticolonialista i fou membre del corrent minoritari de la FA favorable a l'aixecament algerià. Arran de l'escissió de la FA, en 1950, no s'integrà en la Federació Comunista Llibertària (FCL) i participà en la reconstrucció de la FA i en la fundació del seu nou periòdic Le Monde Libertaire, del qual esdevingué administrador a partir de juny de 1959. Entre 1951 i 1966 prengué part en tots els congressos de la FA. A partir de 1958 assumí les permanències de la seu de la FA, al número 3 del carrer Ternaux de París, i obrí la llibreria, que prengué el nom de «Publico». El 31 de desembre de 1959, a causa de les dificultats econòmiques de la FA, deixà les permanències i restà com a administrador del periòdic, càrrec que ocupà fins 1963 quan va ser reemplaçat per Claude Kottelane. En 1960 esdevingué corrector d'impremta i l'1 de novembre d'aquell any entrà en el Sindicat de Correctors de París de la CGT, on ocupà nombrosos càrrecs de responsabilitat, com ara secretari del comitè d'empresa de la «Impremta Montmartre» (1961), delegat de personal de l'editorial Larousse (1963), membre del comitè sindical del Sindicat de Correctors (1965), secretari adjunt d'aquest (1967), secretari (1968-1969), membre de la comissió de control del sindicat (1971), secretari adjunt (1972), secretari (1973-1977), delegat al congrés de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (1976), membre de l'oficina del Comitè Intersindical del Llibre de París (1973-1977), etc. A partir de 1960 fou tresorer de l'Associació per a la Difusió de les Filosofies Racionalistes, propietària dels locals de les seus de la FA i de Le Monde Libertaire. En 1961 entrà a formar part de l'associació «Defensa de la Llengua Francesa». En 1962, amb Maurice Joyeux i Joudoux, formà part del tribunal d'honor creat per a decidir sobre el negacionisme de Paul Rassinier. A partir de 1970 va fer costat l'Aliança Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRA). Entre març de 1975 i març de 1977 participà activament en la gran vaga del diari Le Parisien Libéré, la qual secundà tot el món professional del llibre i portà accions espectaculars, com ara les ocupacions del paquebot France i de l'Ajuntament de Saint-Étienne, la destrucció pública d'exemplars del diari i múltiples intervencions en el «Tour de France». El juny de 1977 esdevingué administrador de la Mutualitat General de la Premsa i del Llibre, que esdevingué Mutualitat Nacional de la Premsa i del Llibre (MNPL). Després va ser nomenat secretari general, càrrec que ocupà fins 1984, data en la qual esdevingué vicepresident. En 1983 publicà La mutualité. En 1986 va ser nomenat redactor en cap de La Mutualiste de la Presse et du Livre, nou òrgan d'expressió de l'MNPL, i també fou membre del comitè de gestió del Centre Medicopedagògic «La Mayotte», gestionat per l'MNPL a Montlignon (Illa de França, França). Des de 1986 fou administrador de la Caixa de Crèdit Mutual d'Alfortville. Entre 1990 i 1993 va ser delegat al Congrés de la Unió Federal de Jubilats i en 1992 representà aquesta organització en el 44è Congrés de la CGT que se celebrà a Montreuil (Illa de França, França). També fou responsable del butlletí Entre Nous, òrgan dels correctors jubilats. El maig de 1990, a instàncies d'Hugues Lenoir, esdevingué director de Le Monde Libertaire, en substitució de Maurice Joyeux, aleshores malalt, i s'hagué enfrontar amb una denúncia del feixista Front Nacional contra el periòdic per un dibuix de Lasserpe publicat en aquest. En 1992, en acabar el seu mandat, abandonà les seves funcions a l'MNPL. En 1997 publicà Le mouvement mutualiste. En 2011 abandonà totes les seves responsabilitats en l'MNPL. Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions, com ara Antenne, Le Bulletin des Correcteurs, Le Compagnonnage, Ensemble, Entre Nous, Information et Correspondance Ouvrière, Itinéraire, Magazine Libertaire, Le Monde Libertaire, Les Quarreaux, La Revue de l'Économie Sociale, La Rue, etc. André Devriendt va morir el 30 de desembre de 2014 a l'Hospital Émile Roux de Limeil-Brévannes (Illa de França, França) i va ser enterrat el 6 de gener de 2015 a la tomba familiar del cementiri d'Alfortville; aquest mateix dia se li va retre un homenatge a l'amfiteatre «Émlie Roux» de Limeil-Brévannes.

André Devriendt (1920-2014)

***

Carlos Penelas fotografiat per son fill Emiliano (març 2006)

Carlos Penelas fotografiat per son fill Emiliano (març 2006)

- Carlos Penelas: El 9 de juliol de 1946 neix a Buenos Aires (Argentina) l'escriptor, poeta i assagista anarquista Carlos Penelas. Sos pares, exiliats llibertaris gallecs, van ser Manuel Penelas Pérez (1898-1974) i María Manuela Abad Perdiz (1897-1959), i fou el menor de cinc germans d'una família culta, vinculada a la literatura, la plàstica, el teatre i el cinema. Estudià a l'Escola Normal de Professors Mariano Acosta i després va fer Història de l'Art i Literatura a la Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional de Buenos Aires. En 1968, quan encara era estudiant, obtingué el Primer Premi de Poesia i el Primer Premi d'Assaig a l'Escola Normal de Professors. En 1977 guanyà el Premi Arturo Marasso, atorgat per l'Escola Nacional Normal Superior del Professorat Mariano Acosta, amb altres premiats, com ara Julio Cortazar, Raúl Gustavo Aguirre, Ángel Mazzei, Fermín Estrella Gutiérrez i Osvaldo Loudet. Durant els anys vuitanta aconseguí diferents guardons: Faixa d'Honor de la Societat Argentina d'Escriptors (1981), Premi Accèssit de la XII Exposició Fira Internacional de Buenos Aires (1986), Premi Millor Cobertura com a cronista radiofònic (1988), Primer Premi de Poesia Alfonsina Storni (1988), etc. Entre 1983 i 1989 va fer de crític literari en LSI Ràdio Municipal i LRA Ràdio Nacional. En 1984 va ser director dels tallers literaris de la Societat Argentina d'Escriptors (SADE). En 1992 obtingué una menció especial de Poesia en el Concurs Llatinoamericà «Carlos Sábat Ercasty» de Montevideo. A realitzat nombroses gires de conferències arreu d'Argentina i ha participat en nombrosos jurats literaris nacionals i provincials, en taules rodones, congressos, jornades, seminaris, etc. Dictà conferències en les càtedres de Literatura Llatinoamericana de la Universitat de la Corunya, avinentesa que aprofità per viatjar pel país de sos pares, i de la Universitat Autònoma de Madrid. Ha organitzat i coordinat a teatres i centres culturals nombrosos homenatges a escriptors i artistes plàstics (Banch, Pessoa, García Lorca, León Felipe, Ungaretti, Rosalía, Camoens, Montale, Molinari, Luis Franco, Antonio De Ferrari, Rubén Rey, Miguel Viladrich, etc.). Ha col·laborat en nombrosos periòdics, com ara Propósitos, El contemporaneo, Bibliograma, Reconstruir, Pliego de Poesía, Diario Armenia, El Libertario, Diario Galicia, Diario Río Negro, La Vanguardia, Ciudad Libre, Galicia en el Mundo, Nueva Rioja, etc., i es col·laborador permanent del suplement literari del diari La Premsa. Entre la seva obra poètica destaquen Poemas del amor sin muros (1970), Palabra en testimonio (1973), Integración (1975), La gaviota blindada y otros poemas (1975), El libro de las imágenes (1976), La noche inconclusa (1979), Los dones furtivos (1980), La piedra del destino (1983), Finisterre (1985), Al amoroso fuego (1987), Oficio de tinieblas (1988), Cantiga (1989), Queimada (1990), El jardín de Acracia (1990), El corazón del bosque (1992), El mensajero celeste (1993), La mirada roja (1994), El mirador de Espenuca (1995), Guiomar / Cantiga (1996), Antología àcrata (1998), El manantial (1998), Valses poéticos (1999), Desobediencia de la aurora (2000), Elogio a la rosa de Berceo (2002), El aire y la hierba (2004), Espejos (2008), Viajero con una soledad (2009), Antología personal (2010), Calle de la memoria alta (2010), Calle de la flor alta (2011), Cafés notables de Buenos Aires II (2011), Poesía reunida (2012), Poemas de Trieste (2013), Álbum familiar (2013), Celebración del poema (2014), Homenaje a Vermeer (2015), Canticos paternales (2015), Poesía esencial (2022), etc.També ha publicat diversos textos en forma de «plaquetas»: La Comuna (1976), Legendario cielo (1979), Betanzos de los Caballeros (1986), Morbus Sacer (1988), Zonas (1988), El jardín de Acracia (1990), 1492-1992 (1992), Perry 341 (1992), Desolación de la quimera (1993), El nombre de la luna (1994), Tango (1994), Bureaucratie (1997), Canillita (1998), Autobiografía (1998), El exilio final (1998), Roja, amarilla, morada (1999), Poesía (2000), Voces (2002), Oda al deshabitado (2003), Calle de la memoria alta (2010), Luis Franco (2011), Metáfora y sacralidad en la poética de H. A. Murena (2012), etc. D'assaigs i proses, algunes poètiques, podem destacar Intensidad de la palabra (1977), Conversaciones con Luis Franco (1978 i 1991), Poesía y ser (1981), Los gallegos anarquistas en la Argentina (1996 i 1999), Os galegos anarquistas na Arxentina (1996), Anarquía y creación (1997), De Espenuca a Barracas al Sur (2000), El regreso de Walter González Penalas (2001), Diario interior de René Favaloro (2003), Cuaderno del príncipe de Espenuca (2004), Apuntes anarquistas (2004), Ácratas y crotos (2004), Posada del río (2005), Alberto Ghiraldo y su época (2005), Literatura argentina. Identidad y globalización (2005), Historia de la Federación Libertaria Argentina (2006), Crónicas del desorden (2006), Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario (2007), Romancero de la melancolía (2007), Retratos (2008), Fotomontajes (2009), Poesía argentina contemporánea (2011), La luna en el candil de la memoria (2016), etc. També a publicat nombroses antologies, com ara Poesía política y combativa argentina (1978), Sangre española en las letras argentinas (1983), Libro del padre (1984), Siete poetas y el crimen fue en Granada (1986), Siete poetas y la América invisible (1986), Voces do alén-mar (1995), Namorados da Costa da Morte (2001, amb altres), Ciclo «Poetas del '60». Buenos Aires lee en la voz de sus autores (2004), Luis Franco (2011), Favaloro y La cabeza de Goliat (2013), El trasno de Espenuca (2014), Poesía argentina contemporánea. 50 aniversario (1965-2015) (2015), etc.

***

Bruno Bublex

Bruno Bublex

- Bruno Bublex: El 9 de juliol de 1966 neix al VII Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Bruno Bublex, conegut com Bibi. Des de la Universitat de Lió, va ser un dels animadors de les vagues de 1986 contra el projecte de llei de reforma universitària d'Alain Devaquet del govern de Jacques Chirac. Posteriorment s'integrà en el moviment d'okupació lionès, participant en diverses okupacions («Vis-la sans souci», «Rap'thou», Fàbrica «Magneval», etc.) i reivindicant el dret a l'allotjament. En aquests anys vuitanta i noranta va ser especialment actiu al local «Wolnitza» de Lió, on s'ocupà de la gestió del lloc, del bar i de l'organització de concerts punks i hardcores. Apassionat de les arts gràfiques, a partir de 1992 entrà a formar part de la Impremta MAB («Mon artiste est un boucher»), antiga Impremta «ISA» i que abans havia estat una carniceria, que esdevingué la impremta del moviment llibertari lionès –Atelier de Création Libertaire (ACL, Taller de Creació Llibertària), Confederació Nacional del Treball (CNT), Federació Anarquista (FA), etc.– i indret de referència del barri lionès de La Croix Rousse. Va participar en totes les campanyes d'agitació i esdeveniments llibertaris (gratuïtat del transport, llibertat d'aferrar cartells, llibertat d'expressió, anarcosindicalisme, sopadors, manifestacions, etc.). L'1 d'octubre de 2003 fundà l'associació «Les Amis de MAB». Malalt de càncer, Bruno Bublex va morir l'11 de gener de 2020 al III Districte de Lió (Arpitània) i va ser incinerat el 17 de gener en un homenatge al crematori de Lió organitzat per la Impremta MAB i el col·lectiu «Le Kaf'ton» de la CNT. Deixà companya i dos infants.

Bruno Bublex (1966-2020)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia de la mort d'Antoine Plan apareguda en el periòdic parisenc "La Révolte" del 3 d'agost de 1889

Notícia de la mort d'Antoine Plan apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 3 d'agost de 1889

- Antoine Plan: El 9 de juliol de 1889 mor a Bessèja (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Antoine François Plan. Havia nascut l'11 de desembre de 1853 a Robiac (actualment Robiac e Ròca-sadola, Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien François Plan, miner, i Émilie Hours. Es guanyava la vida com a obrer miner i a finals dels anys setanta militava en el moviment anarquista del departament de Gard, essent qualificat per la policia com «intel·ligent i actiu». En 1878 resultà ferit arran de l'esllavissament de la mina de Trélys a La Valette (Llenguadoc, Occitània) i, indemnitzat per la Companyia Hullera de Bessèja, marxà cap a París (França). A començament de la dècada dels vuitanta vivia al número 19 del carrer de la Goutte d'Or. Entre 1882 i 1884 treballà com a muntador de construccions metàl·liques per a diverses empreses. El setembre de 1884 va romandre a Le Creusot (Borgonya, França) i posteriorment treballà a diverses poblacions occitanes (Marsella, Montpeller i Nimes), sempre fent propaganda anarquista. A partir d'agost de 1886 emmalaltí de càncer i va ser tractar a diversos hospitals de diverses poblacions (Montpeller, Nimes, Marsella i Lió). El març de 1887 la policia detectà la seva presència a Bessèja durant una vaga. Durant la primavera de 1888 residí al domicili de l'anarquista Pierre Chomat (Cochot) a Lió (Arpitània) i posteriorment a l'Hôtel Dieu de la ciutat. Molt malalt, retornà a Bessèja. Així i tot, continuà la seva propaganda llibertària i va ser estretament vigilat per la policia. Antoine Plan va morir de la seva afecció cancerígena el 9 de juliol de 1889 a l'Hospital Civil de La Cantonnade de Bessèja (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Notícia de la mort de Josep Climent Martínez apareguda en el diari madrileny "El Correo Español" del 10 de juliol de 1917

Notícia de la mort de Josep Climent Martínez apareguda en el diari madrileny El Correo Español del 10 de juliol de 1917

- Josep Climent Martínez: El 9 de juliol de 1917 mor a Barcelona (Catalunya) en estranyes circumstàncies l'anarquista i anarcosindicalista Josep Climent Martínez. Havia nascut cap el 1892 a Catalunya. Serraller de professió, va ser encartat en els «Processos de Montjuïc» i en 1897 va ser desterrat a França després de la seva absolució. En el Congrés de 1908 fou delegat dels teixidors barcelonins i en 1910 fou vocal de la Societat d'Ebenistes de Barcelona. En 1913 formà part de la comissió clandestina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya durant la vaga tèxtil. El maig de 1913 representà la Federació de Barcelona de la CNT en un míting a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). L'agost de 1915 va ser detingut, en una operació dirigida pel comissari Manuel Bravo Portillo, amb altres vint companys en una reunió a Barcelona. El novembre de 1913, com a membre de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona, participà en l'assemblea regional de la CNT de Catalunya, on formà part de les comissions encarregades de propagar el periòdic i reorganitzar la regional. El desembre de 1913 intervingué en una vetllada sociològica, amb Teresa Claramunt Creus i Salvador Seguí Rubinat, a Alumbres (Cartagena, Múrcia, España). El 21 de març de 1914 en una assemblea barcelonina va ser nomenenat membre de la comissió reorganitzadora de la federació. L'abril de 1914 parlà en un míting pro amnistia a Barcelona i aquell mateix any va fer altres mítings a Badalona (abril) i Olot (Primer de Maig). L'abril de 1914 fou delegat per la Societat de Teixidors Mecànics de Barcelona al Congrés Metal·lúrgic de la CNT de Catalunya. Entre el 28 i el 29 de juny de 1914 assistí, en representació del Comitè Regional de Catalunya de Metal·lúrgics, al Congrés Metal·lúrgic que se celebrà a Alacant (Alacantí, País Valencià). Cap el 1915 assistia al Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. El maig de 1915 participà en un míting a Lleida (Segrià, Catalunya) en suport de Jesús Vega Fernández. Entre 1915 i 1917 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT encapçalat per Francisco Miranda Concha. Entre 1915 i 1917 col·laborà en Reivindicación, de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), i en 1917 en Solidaridad Obrera. El maig de 1916 presidí dos importants mítings celebrats a Barcelona. L'octubre de 1916 va fer a Barcelona la conferència «Confusionismo y desviación de los organismes obreros» i el novembre d'aquell any va fer un míting al barri barceloní del Clot. En 1917 era president del Sindicat de Fumistes de la CNT. El gener de 1917 assistí a l'assemblea barcelonina de juntes i de delegats i aquell mateix mes participà en un míting anarquista a Barcelona. El febrer de 1917 parlà en el míting de la vaga tèxtil de Sabadell i el març d'aquell any va fer un míting a Capellades i a l'Ateneu Racionalista de Sants. El maig de 1917 va fer mítings a Igualada, Gràcia i el míting internacionalista de Barcelona. El cos de Josep Climent aparegué amb un tret mortal al ventre al carrer de la Lluna, cantó al de Cardona, de Barcelona, a prop de la seu del Sindicat de Fumistes als locals de la Federació de la Construcció. Dies després Solidaridad Obrera donà la versió dels fets: mentre arranjava una pistola, va sofrir un mortal accident i de camí cap a la Casa dels Socors va caure mort al carrer. Fou enterrat civilment el 13 de juliol a Barcelona amb presència de nombrosos obrers. El periòdic Solidaridad Obrera obrí una subscripció popular de socors per a Concepció Duran, vídua del finat en avançat estat de gestació.

***

William Charles Owen (desembre de 1928)

William Charles Owen (desembre de 1928)

- William Charles Owen: El 9 de juliol de 1929 mor a Worthing (West Sussex, Anglaterra) el militant i propagandista anarquista individualista William Charles Owen. Havia nascut el 16 de febrer de 1854 a Dinapore (Bengala, Índia) en una família burgesa benestant lligada a la noblesa. Sos pares van ser el doctor William Charles Owen, cirurgià assistent en els serveis mèdics de l'exèrcit britànic a Bengala, mort sis mesos abans del naixement de son fill, i Adelaide Anne Owen. Va ser educat a la metròpoli, al col·legi de Wellington, i va estudiar Dret, però mai no es va especialitzar. A finals dels anys 70 va començar a despuntar com a un activista polític destacat. Va casar-se contra la voluntat de sa família i en 1882 va emigrar a Nova York (EUA). En 1884 es va instal·lar a Califòrnia, exercint diversos oficis (periodista, mestre...). En aquesta època esdevindrà socialista i, després de conèixer Burnette G. Haskell, s'afiliarà en 1884 a la International Workmen's Association californiana, que havia estat fundada en 1881, i en 1885 va esdevenir-ne secretari del Comitè Central, col·laborant habitualment en Truth, el seu òrgan d'expressió. Durant un temps va col·laborar també en Nationalist, periòdic socialista publicat a Los Ángeles i San Francisco. Durant aquests anys va estar influenciat per Herbert Spencer i Henry George, però quan va descobrir els escrits de Kropotkin el seu pensament polític va canviar radicalment –va fer la primera traducció a l'anglès de Paroles d'un révolté. Ja anarquista, va escriure en The Commonweal (El Bé Públic), periòdic de la lliga socialista britànica de William Morris. En 1890 va instal·lar-se de bell nou a Nova York i va fundar amb alguns amics la Lliga Socialista Novaiorquesa; amb Severino Merlino i altres militants van publicar en 1890 Solidarity. Va retornar alguns mesos a partir del novembre de 1892 al Regne Unit –després de ser expulsat de la Lliga Socialista Novaiorquesa per «abandonar una al·lota que ben aviat serà mare»– i va trobar-s'hi amb Kropotkin. De tornada als EUA, l'estiu de 1893, va proposar a la revista londinenca Freedom publicar regularment una «pàgina americana» a partir de 1894, però finalment no es va materialitzar. Cap al 1895 el seu anarquisme canviarà radicalment sota la influència de Benjamin Tucker, abandonant el pensament de Kropotkin i passant-se a l'individualisme llibertari. En 1896, quan es va descobrir or a Klondike, va marxar-hi un temps a temptar sort, però no va guanyar res més que l'experiència. Després va fer de bell nou de periodista per a la Lliga per  la Reforma de les Presons, que va publicar anònimament en 1910 la seva requisitòria contra el sistema penitenciari Crime and criminals. Va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com Firebrand, Free Society i Mother Earth, d'Emma Goldman, que també li va publicar el seu reeixit fullet Anarchism versus Socialism (1908). John Kenneth Turner i el seu llibre Barbarous Mexico (1910) li va fer descobrir la Revolució mexicana i el Partit Liberal dels germans Flores Magón. A partir d'abril de 1911 i fins al novembre de 1916, va participar en la redacció de la secció anglesa del periòdic Regeneración i en va ser el corresponsal amb la premsa llibertària internacional. En 1912 va publicar el fullet The Mexican Revolution: Its progress, purpose and probable results. Entre 1914 i 1915 va publicar el seu propi periòdic Land and Liberty, a Hayward (Califòrnia). Quan va esclatar la Gran Guerra, encara que allunyat de Kropotkin, li va fer costat signant el «Manifest dels Setze». L'estiu de 1915 es va retirar un temps i va muntar una petita granja avícola a Puget Sound (Washington, EUA). El 18 de febrer de 1916 els germans Flores Magón són detinguts, però Owen, alertat, va aconseguir fugir de la detenció i, després de passar sis mesos amagat a la serra californiana, va retornar al Regne Unit. Va aconseguir feina a Plymouth, però quan va poder instal·lar-se a Londres els agents d'Scotland Yard el van detenir, ja que, com que aleshores era ciutadà nord-americà, la policia dels EUA en demanava l'extradició; després d'un estira i arronsa amb les autoritats britàniques, va poder guanyar un permís d'estada al seu país natal. Va guanyar-se la vida com a periodista del Middleton Guardian i de la Commercial Review. Sempre va tenir dificultats per les seves posicions polítiques, especialment per la defensa de la violència com a mitjà d'alliberament dels oprimits. A partir de 1919 va participar en el periòdic Freedom i en el Commonwealth Land Party, que lluitava per la redistribució de la terra i per als qui la treballen. Durant aquest anys una o dues vegades per setmana s'adreçava a la gent a parcs i places londinenques. En 1926 es va retirar a una petita colònia cooperativista prop d'Storrington (West Sussex, Anglaterra). William Charles Owen va morir de càncer el 9 de juliol de 1929 en una residència de jubilats a Worthing (West Sussex, Anglaterra). Part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

William Charles Owen (1854-1929)

***

José Tomás Fernández Saavedra

José Tomás Fernández Saavedra

- José Tomás Fernández Saavedra: El 9 de juliol de 1937 és afusellat a Ferrol (La Corunya, Galícia) el mariner anarquista i anarcosindicalista José Tomás Fernández Saavedra. Havia nascut el 9 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jacinto Fernández Mariño, mariner, i Leocadia Saavedra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era mariner al vaixell Mar Cantábrico. Detingut per les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió». José Tomás Fernández Saavedra va ser afusellat el 9 de juliol de 1937 a la Punta del Martillo de l'Arsenal Militar de Ferrol (La Corunya, Galícia) i enterrat al cementiri de San Mateo de Narón (La Corunya, Galícia).

***

L'stolperstein dedicada a Josep Cirera Mayol acabada de posar (28 d'octubre de 2021)

L'stolperstein dedicada a Josep Cirera Mayol acabada de posar (28 d'octubre de 2021)

- Josep Cirera Mayol: El 9 de juliol de 1941 mor a Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Josep Cirera Mayol. Havia nascut el 25 de novembre de 1898 –segons algunes fonts el 25 de desembre de 1899– a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Era fill de Sebastià Cirera i de Josep Mayol. En els anys vint va ser directiu de l'entitat «Amigos de las Playas». En 1936 vivia amb son germà Salvador Cirera Mayol al número 125 del carrer de l'Infant Martí del barri de Can n'Aurell de Terrassa. Es guanyava la vida empesant a la fàbrica de filats «Fills de M. Codina» de Terrassa i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta població. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Capturat pels alemanys, després de passar com a presoner de guerra, sota la matrícula 3.135, per l'Stalag V-D d'Estrasburg, va ser deportat, sota la matrícula 4.706, al camp de concentració de Mathausen (Alta Àustria, Àustria), on arribà el 13 de desembre de 1940. El 24 de gener de 1941 va ser destinat, sota la matrícula 9.149, al subcamp de Gusen. Josep Cirera Mayol va morir el 9 de juliol de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). El 28 d'octubre de 2021 l'Ajuntament de Terrassa col·locà una stolperstein, davant el seu domicili del carrer de l'Infant Martí, en la seva memòria.

***

Manuel Mascarell Calvet al seu despatx de la secretaria de l'AIT (1938)

Manuel Mascarell Calvet al seu despatx de la secretaria de l'AIT (1938)

- Manuel Mascarell Calvet: El 9 de juliol de 1953 mor a Courbevoie (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Mascarell Calvet –algunes fonts citen erròniament els llinatges Mascaró Cahot. Havia nascut el 7 de juny de 1900 a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen Mataró (Maresme, Catalunya). Era fill de Josep Mascarell i d'Antònia Calvet. Obrer vidrier, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 va fer un míting, amb Juan Peiró Belis i altres, a Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Treballà a les Cristalleries de Mataró (Maresme, Catalunya), conegudes com «El Forn del Vidre», creades en 1919 i que a partir de 1925 passà a ser la Col·lectivitat Vidriera de Mataró, de la qual va formar part de la junta directiva i que estava dirigida per Joan Peiró Belis, de qui va ser col·laborador i amic íntim. En 1919 formà part del Comitè de Vaga de «La Canadenca». Assistí, en representació del Sindicat del Vidre de Barcelona, al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid (Espanya), i es mostrà contrari a l'adhesió de la CNT a la Internacional Comunista. En aquesta època fundà amb l'anarcosindicalista Francesc Comas Pagès (Paronas) l'editorial «Crater Social». El 5 de febrer de 1924 va ser detingut a Barcelona, juntament amb Francisco Arín Simó i Pablo Patricio Ruiz de Galarreta Burguete. En 1928 s'integrà en el grup anarquista «Solidaridad» (Antonio García Birlán, Juan López Sánchez, Joan Peiró Belis, Ángel Pestaña Núñez, Hermós Plaja Saló, etc.). En 1929 va ser empresonat a Barcelona. Membre del Comitè Nacional de la CNT, en 1930 va fer mítings amb Ramón Acín Aquilué i Valeriano San Agustín Zarza a Aragó (Ayerbe i Osca) i el maig d'aquell any a Logronyo (La Rioja, Espanya). El 7 de setembre de 1930 va fer la conferència «Evolución social» al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya). El maig de 1930, en representació del Comitè Nacional confederal, celebrà mítings a Aragó (Alcalá de Gurrea, Ayerbe i Osca), el setembre a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), i l'octubre, amb Melchor Rodríguez García i Valeriano San Agustín Zarza, a Pamplona (Navarra). Entre 1930 i 1932 fou membre de la junta directiva de l'associació «Amics del Teatre» de Mataró. Entre abril i maig de 1931 va fer diversos mítings a Catalunya (Sabadell, Tarragona, Valls, etc.) i l'agost de 1931 participà en el míting pro presos celebrat a Manresa (Bages, Catalunya). Amb Peiró, va ser delegat dels vidriers de Mataró i Arenys de Mar (Maresme, Catalunya) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat entre els dies 11 i 17 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio de Madrid. Fou delegat del Sindicat del Vidre de Mataró a la Conferència Regional de Catalunya (maig i juny de 1931), al Ple Regional de Catalunya (agost de 1931) i a la Conferència Regional de Catalunya (desembre de 1931). Quan les lluites entre el sector partidari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el grup trentista, va ser membre destacat d'aquest últim. El setembre de 1931 presidí el Ple Regional Gallec i va fer nombrosos mítings i conferències a Galícia (Carballo, La Corunya, Betanzos, Ferrol, Sada, San Pedro de Nos, Santiago, Tuy, Vigo, Villagarcía, etc.). Va ser nomenat cap de la Federació Nacional del Vidre de la CNT i, amb Joaquín Cortés Olivares va fer una gira de propaganda per diverses localitats (Alosno, Ayamonte, Cerro de Andévalo, Cortegana, Gibraleón, Huelva, Isla Cristina, Silos de Calaña, Puebla de Valverde) de Huelva (Andalusia, Espanya). En 1932 participà activament en la companya a favor dels militants deportats per la II República espanyola i va fer nombrosos mítings confederals a Catalunya (Argentona, Badalona, Blanes, Capellades, Esparraguera, La Garriga, Igualada, Manresa, Mataró, Olesa de Montserrat, Rubí, Sabadell, Sant Vicenç de Castellet, Valls, etc.). L'abril de 1932 va ser delegat del Sindicat del Sindicat del Vidre de Mataró al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a Sabadell. En 1932 formà part de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). El març de 1933, en el Ple Regional de Catalunya, formà part de la ponència per resoldre l'actuació de la Federació Local de Sabadell, amb la línia contrària a la FAI en la qual estava d'acord, tot potenciant els principis apolítics i l'acció directa de la CNT. L'abril de 1933, amb Ángel Pestaña Núñez i Josep Robusté Parés, va fer un míting a Sallent. Com a membre dels Sindicats d'Oposició, l'agost de 1933 en va ser nomenat secretari en el II Ple Regional de Mataró. El 16 de desembre de 1933, en representació dels Sindicats d'Oposició juntament amb Progreso Alfarache Arrabal i Joan Peiró Belis, va ser un dels signants del document constitutiu de l'Aliança Obrera de Catalunya. En 1934 s'oposà a la creació del Partit Sindicalista (PS) per part d'Ángel Pestaña Núñez i també als intents d'apropament al marxisme dels sindicats de Sabadell. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí, en representació dels Sindicats d'Oposició, al IV Congrés de la CNT a Saragossa (Aragó, Espanya) i reingressà en la CNT. Arran de l'aixecament feixista, el 20 de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè de Salut Pública («Comitè Antifeixista») de Mataró i en fou regidor de la CNT, formant part de diferents comissions municipals i fent diversos mítings (Mataró, Sabadell, etc.). D'antuvi es mostrà contrari a la participació de la CNT en el Govern de la II República espanyola, però posteriorment la justificà. Home de confiança de Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), representà el Comitè Nacional de la CNT en l'exterior, establert a Bagneux (Illa de França, França) i s'integrà com a secretari en la comissió de comprats d'armes per a la II República espanyola, amb Germinal Esgleas i Facund Roca Gascó. En el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de desembre de 1937 va ser nomenat secretari d'aquesta organització en substitució de Pierre Besnard. El 25 de gener de 1938 va fer una conferència sobre la situació a Espanya a la Salle de la Loge d'Orà (Orà, Algèria), organitzada per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), l'endemà va fer altra a Beni Saf (Aïn Témouchent, Algèria) també per SIA i el 27 de gener a Perrégaux (actual Mohammadia, Mascara, Algèria), aquesta organitzada pel Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana. En aquesta època mantingué una estreta relació, personal i epistolar, amb Emma Goldman. L'abril de 1938, després de l'expulsió de Nemesio Galve Lisbona de França, s'encarregà, amb Facund Roca Gascó, d'administrar els fons recol·lectats a Europa i a Amèrica per al moviment llibertari. Sembla que expulsat de França, s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on trobà Nemesio Galve Lisbona. Amb el triomf franquista, va ser nomenat representant a Brussel·les del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En envair els alemanys Bèlgica, passà a França. L'1 de maig de 1940 va ser detingut per la policia amb possessió de 66.000 francs en dòlars i var ser tancat al camp de concentració de Vernet. Després de l'alliberament de França, retornà a Brussel·les, on va ser objecte d'una comissió d'investigació per part de l'MLE sobre la seva gestions dels fons econòmics. En el Congrés de l'MLE celebrat el maig de 1945 a París, en nom de la Federació Local de la CNT de Brussel·les, lliurà 5.000 francs belgues a la CNT, mentre que Galve en lliurà 10.000. Quan la divisió de la CNT, formà part del Subcomitè Nacional de tendència «col·laboracionista». El desembre de 1947, en el Ple de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), signà la ponència sobre relacions amb la Unió General del Treball (UGT). Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Acción, Catalunya Llibertària, Cultura Llibertària, ¡Despertad!, Fragua Social, Internacional, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, El Vidrio, etc. Sa companya fou Engràcia Grau Coch, amb qui tingué una filla, Engràcia Mascarell Grau, i un fill, Germinal Mascarell Grau. Manuel Mascarell Calvet va morir el 9 de juliol de 1953 al Centre Hospitalari de Courbevoie (Illa de França, França).

Manuel Mascarell Calvet (1900-1953)

***

Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní "La Cruz" del 17 d'agost de 1913

Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní La Cruz del 17 d'agost de 1913

- Martí Bruno Mas: El 9 de juliol de 1963 mor a Chatou (Illa de França, França) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Havia nascut el 27 de juliol de 1889 a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya). Era fill de Miquel Bruno i de Magdalena Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa «primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine (Illa de França, França) i després a Chatou (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Sa companya fou Montserrat Ullés Torrella. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 al seu domicili de Chatou (Illa de França, França) i fou enterrat lendemà al cementiri d'aquesta població. 

***

Necrològica de Joaquim Castell Labèrnia apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 d'octubre de 1963

Necrològica de Joaquim Castell Labèrnia apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 d'octubre de 1963

- Joaquim Castell Labèrnia: El 9 de juliol de 1963 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joaquim Castell Labèrnia. Havia nascut el 5 de setembre de 1895 a La Jana (Baix Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Agustí Castell i Francesca Labèrnia. Emigrà a l'Argentina, on treballà de rajoler i s'integrà en el moviment anarquista i anarcosindicalista. Fugint de la repressió, s'establí a França i milità en els Grups Anarquistes Federats (GAF). Quan esclatà la Revolució espanyola, vingué tot d'una a lluitar contra el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà de paleta i milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Berthe Marie Augade. Després de patir dos accidents laborals i malalt de càncer, Joaquim Castell Labèrnia va morir el 9 de juliol de 1963 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Antonio Escartín Gracia (1936)

Antonio Escartín Gracia (1936)

- Antonio Escartín Gracia: El 9 de juliol de 1969 mor a La Crau (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Escartín Gracia. Havia nascut el 2 de març de 1911 a Los Arañones (Canfranc, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Escartín Guillén, ferrer, i Julia Gracia. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. Treballà d'obrer agrícola i en 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Durant els seus últims anys visqué a Cuers (Provença, Occitània). Sa companya fou Julia Concepción Buil. Antonio Escartín Gracia va morir el 9 de juliol de 1969 al barri de la Tour Sainte-Anne de La Crau (Provença, Occitània). 

***

Maurice Born fotografiat per Franck Alix (19 de gener de 2016)

Maurice Born fotografiat per Franck Alix (19 de gener de 2016)

- Maurice Born: El 9 de juliol de 2020 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'arquitecte, etnògraf, sociòleg, editor i escriptor anarquista Maurice André Born. Havia nascut el 31 de desembre de 1943 a Bienne (Berna, Suïssa) –algunes fonts citen erròniament Saint-Imier (Jura, Suïssa). Sos pares es deien Maurice Jules Born i Marguerite Moser. Després d'estudiar Arquitectura a la Universitat de Vincennes (Illa de França, França), on conegué Henri Laborit, a l'Escola Politècnica Federal de Lausana (Vaud, Suïssa) i la Universitat de Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya), passà uns anys a l'illa grega de Creta per documentar, amb llibres i pel·lícules, la comunitat autònoma de leprosos establerta a l'illot d'Spinalonga, caracteritzada per una forma d'organització al marge de la societat. En 1969 s'integrà com a investigador a l'«Institut de l'Environnement», escola d'arquitectura creada per André Malraux. Després va viure al migdia francès. En 1982, després de la mort de son germà Bernard Born, destacat actor i animador cultural, i de son pare, s'establí a Saint-Imier (Jura, Suïssa). Entre 1983 i 1988 presidí el consell d'administració de Diatel SA. El 12 de desembre de 1984, amb altres set companys, creà a Saint-Imier la Cooperativa «Espace Noir», centre anarquista que arreplega una llibreria, una sala d'espectacles, un cinema, un bar i sales de debat; durant dos anys aquest grup remodelà íntegrament de manera autogestionada un antic immoble de la població. Entre 1989 i 1998 es dedicà a la publicació, a través de l'editorial «Canevas» de Saint-Imier, de llibres (historia de l'anarquisme, literatura, teatre, clàssics, fotografia, assaigs, etc.) i de la revista Cahiers Panaït Istrati. El 27 d'octubre de 1989 fundà a Saint-Imier, amb Jean-Pierre Bessire i Alain Loetscher, «Mémoires d'Erguël», que l'1 de novembre de 200 esdevingueren el Centre de Recerques i de Documentació del Jura Bernès «Mémoires d'Ici» (MDI). Els anys següents els passà al sud-oest de França, arranjant l'arquitectura d'edificis, i a Creta, però sempre retornant a Saint-Imier per a participar en els debats i trobades a l'«Espace Noir» o a «Mémoires d'Ici». Va ser membre de l'Institut Jurassien des Sciences, des Lettres et des Arts (IJSLA), de l'Association des Ecrivains Neuchâtelois et Jurassiens (AENJ), de la Comissió de Literatura Francòfona del Cantó de Berna i de la Societat d'Estudis Històrics de Creta. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Intervalles. Entre les seves llibres podem destacar L'île aux lépreux (1979), Mémoires d'Erguël (1990), La chimère infectieuse (1993), Chimère infectieuse (1993), Eugenio Santoro. Dessins: une exposition de Mémoire d'Erguel (1995), Sur la trace d'un mythe moderne. L'exclusion (1995), Dissolution de la Suisse. Dix solutions! (1996), Pas de quartiers! De qualques figures du déracinement (2005) i Vies et morts d'un Crétois lépreux (2015, amb Epaminondas Remoundakis), i entre els seus films L'ordre (1973, amb Jean-Daniel Pollet) i Pour mémoire (1978, amb Jean-Daniel Pollet) –també participà en els films Les autres (1974, d'Hugo Santiago) i Le péril rampant (1982, d'Alberto Yaccelini). El seu últim domicili va ser a Sealhas (Gascunya, Occitània). Sa companya fou Françoise Monique Bertuchoz. Greument malalt, Maurice Born va morir el 9 de juliol de 2020 a l'Institut Universitari del Càncer de Tolosa (Oncopole) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

---


[08/07]

Anarcoefemèrides

[10/07]

Escriu-nos


Actualització: 09-07-24