|
---
Anarcoefemèrides del 9 d'agost Esdeveniments
Cartell de l'acte - Gran Míting
Revolucionari: El 9 d'agost de 1888 se celebra a la Sala
Commerce de París
(França) un gran míting revolucionari organitzat
pels grups anarquistes del XX
Districte de París a benefici de les víctimes de
la repressió policíaca. En van
ser oradors Léopold Espagnac, Alain Gouzien, Gustave
Leboucher, Charles Malato,
Louise Michel, Jacques Prolo, Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier,
entre
d'altres. En l'acte es parlà sobre la vaga general, sobre
els cops repressius
policíacs i governamentals i sobre les expulsions d'obrers
estrangers. Al
míting assistiren unes tres-centes persones, el local ple. A
la sortida es produïren
diverses detencions. ***
Wobblies en vaga general per Sacco i Vanzetti - Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 9 d'agost de 1927, i els dies anteriors i posteriors, l'execució de Sacco i Vanzetti prevista per al dia 10 d'agost, i que finalment esdevindrà el 23 del mateix mes, suscita tota mena de manifestacions de còlera arreu del món. A Chicago (Illinois, EUA) la vaga general és seguida per 16.000 obrers. A la sortida d'un míting, una jove anarquista italiana de 16 anys anomenada Aurora d'Angelo, encapçala una manifestació de quatre mil persones, que serà dispersada amb gasos lacrimògens per la policia i procedirà a la detenció de 76 manifestants, entre ells Aurora, qui refusarà durant el seu procés l'ajuda de cap advocat. A Nova York (EUA) la vaga va ser seguida per 150 mil persones, segons la policia. A Montevideo (Uruguai) la vaga de 24 hores va ser seguida multitudinàriament, ben igual que a Assumpció (Paraguai). Vagues i mítings de protesta es van realitzat a tot Europa (Brussel·les, Londres, París, etc.). Dues bombes van explotar l'11 d'agost, una a Basilea (Suïssa) i una altra a Sofia (Bulgària), i altres van ser trobades a Chicago i Londres. ***
Un
moment del míting de l'Olympia del 9 d'agost de 1936 - Míting a
l'Olympia: El 9 d'agost de 1936 té lloc al
teatre Olympia de Barcelona
(Catalunya) un grandiós míting organitzat per la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). L'acte, primer organitzat
per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, d'antuvi, havia de
celebrar-se a
la plaça de braus de la Monumental, però el dia
abans es decidí canviar
d'indret. Jacinto Toryho presentà l'acte i a
continuació parlà Marià
Rodríguez
Vázquez (Marianet), en
nom del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, que
parlà en nom de
les comarcals confederals catalanes; Frederica Montseny, en nom del
Comitè
Peninsular de la FAI; Joan García Oliver i, finalment,
Nemesio Galve Lisbona,
que presidia l'acte en nom de la Federació Local de
Sindicats Únics de la CNT
de Barcelona, va fer un resum dels discursos pronunciats. Els oradors
parlaren
sobre la necessària unió contra el feixisme, el
desig de normalitzar la
producció per a engegar la socialització dels
mitjans econòmics, l'èxit del
«poble en armes» i la impossibilitat del seu
desarmament; també es reivindicà
el Consell Superior d'Economia, el govern autònom de
Catalunya (Generalitat) i
les milícies com a eina de lluita contra el feixisme.
L'acte, que fou
multitudinari i retransmès radiofònicament a tot
l'Estat, acabà amb el crit unànime
de «Guerra a mort al feixisme i visca la Revolució
Social!». Míting a l'Oympia
de la CNT-FAI (9 d'agost de 1936)
Naixements
Michael Schwab - Michael Schwab: El 9 d'agost de 1853 neix a Mannheim (Baviera, Alemanya) el militant i propagandista anarquista nord-americà, implicat en el procés dels fets de Haymarket, Michael Schwab. Com a enquadernador a Alemanya, va prendre part en 1872 en la creació d'una Unió d'Enquadernadors i aquell any també es va adherir després al Partit Socialdemòcrata, col·laborant en diversos periòdics radicals alemanys. En 1879 va emigrar als Estats Units i després d'anar i de venir per diverses ciutats (Chicago, Milwaukee, Oest dels EUA) s'instal·là a Chicago en 1881. Va exercir diversos oficis i del Partit Socialista Obrer, al qual es va afiliar, va evolucionar cap a l'anarquisme. En 1881 va començar a col·laborar en els periòdics Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote. En 1883 va prendre part, juntament amb Oscar Neebe i Alber Parsons, en la creació d'un grup de la International Working People's Association (IWPA, conegut també sota el nom de Black International). Com a brillant orador va participar en 1886 en diversos mítings a favor de la jornada de vuit hores i contra el lock-out de les fàbriques de McCormick Harvester Works. No va assistir al tràgic míting de Haymarker, ja que participava en una reunió lluny del lloc del drama. Però va ser detingut l'endemà amb els altres líders de la mobilització de l'1 de maig de 1886. Innocent com els altres companys del crim que se li imputava, va ser condemnat a mort el 20 d'agost de 1886, però va acceptar amb Samuel Fielden signar una demanda de clemència al governador Richard James Oglesby. La seva condemna va ser commutada per una pena de cadena perpètua. La rehabilitació dels màrtirs es va produir el 10 de novembre de 1887 i la revisió del procés de Schwab l'alliberà el 26 de juny de 1893, arran de l'indult del nou governador d'Illinois John Peter Altgeld i després de passar sis anys tancat a la penitenciaria de Joliet. Després d'haver reprès la seva feina al Chicagoer Arbeiter-Zeitung, el va abandonar en 1895 per obrir un magatzem de sabates que va acabar fallint. Michel Schwab va morir el 29 de juny de 1898 a Joliet (Illinois, EUA) a causa d'una tuberculosi que va contreure a la presó. Fou enterrat al cementiri de Waldheim juntament amb els altres set màrtirs de Haymarker. ***
Foto
policíaca d'Auguste Carteau (1 de maig de 1892) - Auguste Carteau:
El 9 d'agost de 1860 neix a Saint-Florent-sur-Cher (Centre,
França)
l'anarquista i sindicalista Auguste Carteau. Sos pares es deien Gabriel
Carteau i
Marie Gregui. En 1888 treballava d'obrer vidrier i vivia a Saint-Ouen
(Illa de
França, França), a casa dels pares. L'1 de maig
de 1892 va ser detingut i fitxat
a París (França) com a anarquista en el registre
antropomètric del laboratori
policíac d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat a
finals d'aquell
mes. El seu nom figurava en el registre d'anarquistes aixecat el 26 de
desembre
de 1893; en aquesta època treballava d'obrer vidrien a la
fàbrica Monnot i
vivia al número 5 del carrer Michelet de Pantin (Illa de
França, França). El 2
de març de 1894 el seu domicili de Pantin va ser escorcollat
i ell detingut i
tancat a la presó parisenca de Mazas. En 1895
s'establí a Clichy (Illa de
França, França), però el setembre de
1897 va ser contractat una temporada per
la vidrieria Saint Marcel de Marsella (Provença,
Occitània). Entre desembre de
1898 i agost de 1900 treballà a Patin. El desembre de 1900
s'establí a
Choisy-le-Roi (Illa de França, França), on hi
havia nombroses vidrieries, entre
elles una d'obrera. El 8 de setembre de 1902, des de les
pàgines del periòdic
anarquista Les Temps Nouveaux, denuncià
l'actitud del patró de la
fàbrica de bombetes d'Ivry-sur-Seine (Illa de
França, França), on treballava, i
que, a resultes d'una vaga declarada des del juny passat, de la qual
era el
secretari, havia fet venir esquirols de Bèlgica i havia
importat bombetes
d'Alemanya. Aquesta vaga tingué el suport de Charles Malato
des de les pàgines
del periòdic parisenc L'Aurore. En
aquesta època era l'animador d'una
petita secció sindical de vidriers de tendència
llibertària i anunciava la
propera adhesió d'aquesta a la Confederació
General del Treball (CGT) durant el
proper Congrés Nacional de Vidriers que s'havia de celebrar
el setembre
d'aquell any. En 1904 passà una temporada a Oullins
(Lió, Arpitània) i en 1906
treballava a la Cristalleria de Sèvre a Meudon (Illa de
França, França), on fou
secretari de la secció sindical. El 12 d'octubre de 1907 va
fer una crida des
de les pàgines de Les Temps
Nouveaux
per a la creació d'un grup anarquista a Reuil
(Xampanya-Ardenes, França). El 29
de desembre de 1907, des de les pàgines de Le
Libertaire, alertà els companys contra les
maniobres dels confidents
policíacs. El 27 d'abril de 1908 marxà cap a
Bar-sur-Seine (Xampanya, França),
on animà la secció sindical. En 1910 va ser
acomiadat de la vidrieria Landier i
retornà, després d'una breu estada a Pantin, a
Oullins, on esdevingué secretari
de la Borsa del Treball d'aquesta localitat. El febrer de 1914
retornà a
Choisy-le-Roi, on va treballar i passar la Gran Guerra. El 31 de
març de 1916
va ser cridat a files, però finalment no
s'integrà en el seu regiment i va ser
destinat a la Companyia General d'Electricitat a Ivry-Port, on es
fabricaven
bombetes. En 1929 col·laborà en La Voix
des Verriers, on reafermà els
principis d'independència sindical vers la
política i denuncià les maniobres
comunistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Fotografia
policíaca de Jules Perron (15 de març de 1894) - Jules Perron: El
9 d'agost de 1862 neix a Saint-Denis (Illa de França,
França) l'anarquista
Jules Perron. Sos pares es deien Jean Joseph Perron, jornaler, i Jeanne
Content. Es guanyava la vida fent de tintorer i de jornaler i vivia al
número
32 del passeig Ragot de Saint-Denis. En 1878 va ser reclòs
per robatori en un
correccional fins als vint anys. Militant del grup anarquista de
Saint-Denis,
durant la gran batuda contra el moviment anarquista de l'1 de gener de
1894 el
seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta hi
trobà cartells i
150 fullets llibertaris, però no va ser detingut. El 15 de
març d'aquell any
patí un nou escorcoll, sense resultats, però va
ser detingut i fitxat com a
anarquista –altres tres anarquistes (Joseph-Philippe Baudart,
Pierre-Maurice
Fabre i Georges-Auguste Guignard) van córrer la mateixa
sort. Segons un informe
policíac d'un confident, durant la primavera de 1895 es
dedicava de tant en
tant al robatori amb sa companya i sos dos infants, alhora que
distribuïa per
Saint-Denis la premsa anarquista (La
Sociale, Les Temps Nouveaux,
etc.). En 1896 participà amb Louis Grandidier en un intent
de creació d'un periòdic
anarquista de la zona del Nord de París. Quan les eleccions
municipals de maig
de 1896, amb Louis Grandidier, fou candidat abstencionista en nom del
grup «Les
Libertaires» de Saint-Denis. Participà en les
activitats dels cercles
anarquistes de Saint-Denis fins a començaments de 1898. El
març de 1898 va fer,
amb Louis Grandidier, una xerrada durant una vetllada familiar a la
Sala
Giloppé, organitzada pel grup llibertari d'estudis socials
«Les Egaux» de
Saint-Denis. El maig de 1898, amb Georges Brunet (La
Terreur-des-bouts-de-bois),
Amédée Langlois i Élie Murmain,
presentà les idees anarquistes en una reunió
organitzada
a Aubervilliers (Illa
de França, França). El setembre de 1898
participà,
amb Francis Prost, en una
reunió pública i contradictòria
(«Les crimes
du militarisme. Le désarmement et
ses conséquences») celebrada a la Sala Alexis de
Saint-Denis. Després de la
seva participació en la «Coalició
Revolucionària de Saint-Denis», que agrupava
anarquistes i seguidors del sindicalisme socialista de Jean Allemane en
defensa
del capità Alfred Dreyfus, es passà a la
política
i entre el 3 i el 8 de
desembre de 1899 fou delegat al Congrés de les
Organitzacions
Socialistes
«Congrés d'Unificació» que se
celebrà
a la Sala Japy de París pel Comitè
Socialista-Revolucionari del Bel-Air de Saint-Denis, afiliat a la
Federació
Socialista Revolucionària (FSR), i es presentà a
les
eleccions per la II
Circumscripció electoral d'aquesta població. El
seu nom
figura en el llistat
d'anarquistes entre els anys 1900 i 1912 i en aquesta època
vivia al número 4
del carrer Baudet de Saint-Denis. Jules Perron va morir el 20 de
novembre de 1952 a Saint-Denis (Illa de França,
França). ***
Foto
antropomètrica d'Eugeni Cortacans Carbonell (20 d'agost de
1917) - Eugeni Cortacans
Carbonell: El 9 d'agost de 1892 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista
Eugeni Cortacans Carbonell. Sos pares es deien Eugeni Cortacans i Paula
Carbonell. Mecànic de professió, vivia al
número 28 del carrer Casanova de
Barcelona. Participà activament en el moviment revolucionari
de la «Setmana
Tràgica» de juliol de 1909 a Barcelona.
Després de fer el servei militar en el Regiment
de Cavalleria d'«Almansa», on va fer un curs
d'automobilisme, el 22 de juliol
de 1917, provenint de Barcelona, arribà a França
i s'establí a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on visqué al
número 2 del carrer Cabrit, treballant
de xofer per al drapaire a l'engròs Muña. Va ser
fitxat per la policia de
Perpinyà l'agost de 1917 com a «anarquista
militant i propagandista perillós». En
aquesta època es relacionà amb l'anarquista
Agustino Guise Carriso. De bell nou
a la Península, el 29 de setembre de 1922 va ser condemnat
per l'Audiència de
Barcelona a 200 pessetes de multa per «encobriment»
de l'atracament a mà armada
portat a terme el 4 d'agost de 1920 al carrer de la
Diputació del joier Ramon
Vallés i sa neboda Pilar Marcén, el
botí del qual van ser 52.281 pessetes en
joies, i en el qual prengueren part quatre companys (Lluís
César, Vicens Ferrer
Planells, Deogracias Obregón Toledo i Emili Rocher Rigau);
la seva participació
consistí a conduir l'automòbil en el qual fugiren
els assaltants. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Vassil Ikonomov - Vassil Ikonomov: El 9 d'agost de 1898 neix a Aïtos (Burgas, Bulgària) el guerriller anarquista i figura important del moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Fill d'un empleat de correus, va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat del militarisme i amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme. En 1919 s'adhereix a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) que s'acabava de crear. Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la dictadura d'Stambolijski, va cometre nombroses accions terroristes. Les «expropiacions» realitzades va permetre la creació de periòdics i d'una editorial. Va organitzar diversos grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes, comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va prendre part activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924 i 1925 es van multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment l'assassinat de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa de captura del rei Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars, va ser assassinat en estranyes circumstàncies el 20 de juny de 1925 quan es banyava en un riu prop de Belitsa (Blagoevgrad, Bulgària). Des de començaments de la dècada dels 90 existeix a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any en commemora la figura en la data de la seva mort. ***
Necrològica
de Manuel Mejías Palacios apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 31 de
maig de 1988 - Manuel Mejías Palacios: El 9 d'agost de 1899 neix a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) el paleta anarcosindicalista Manuel Mejías Palacios –el seu primer llinatge a vegades citat Mejía o Megías i el segon Palacio–, conegut com Manuel Roque o Manuel de Roque. Sos pares es deien José Mejías Ferrer, jornaler, i Carmen Palacios González. Quan tenia vuit o nou ans començà a treballar per ajudar a sa família i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 6 de febrer de 1921 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb son cossí Manuel Mejías Moreno, Juan Alcaraz Seto i José Cervera Rodríguez, també cenetistes, acusats d'haver posat una bomba i dos petards el 19 de gener anterior a la Huerta del Polvorón, finca del ric comerciant Manuel Borrero d'Alcalá de Guadaíra; arran d'aquest fet, el sindicat local va ser escorcollat i destrossat. Jutjats per aquest fet entre el 13 i el 14 d'octubre de 1921, amb petició de tres penes de mort per a cada un dels acusats, van ser absolts per manca de proves. En 1928, des d'Alcalá de Guadaíra, envià diners a La Revista Blanca per als presos. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut, apallissat, torturat i tancat a la presó del Pópulo de Sevilla. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 va ser delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos d'Alcalá de Guadaíra per al III Congrés Confederal Extraordinari de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid (Espanya). Després de la mort del dictador Francisco Franco milità en la Federació Local d'Alcalà de Gudaíra de la CNT i el 10 de desembre de 1978 va participar en un míting en aquesta localitat. Sa companya fou Carmen Alcarazo Astacio, amb qui tingué tres infants (Américo, Octavio i Rosaura). Manuel Mejías Palacios va morir el 14 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 15 de febrer– de 1988 d'una aturada cardiorespiratòria al seu domicili d'Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat en aquesta població. ***
Necrològica
de José Sánchez Ibáñez
apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11
d'octubre de 1988 - José Sánchez Ibáñez: El 9 d'agost –el 10 d'agost segons l'acta reconstituïda en 1950– de 1900 neix a Xest (Foia de Bunyol, País Valencià) l'anarcosindicalista José Sánchez Ibáñez. Sos pares es deien José Sánchez Campos i Matilde Ibáñez Monzón. Emigrà a Catalunya, on treballà de fuster a Barcelona i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan la vaga de «La Canadenca». Durant l'època del pistolerisme va estar en contacte amb el grup d'acció «Los Solidarios», especialment amb Rafael Torres Escartin. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, marxà cap a València (València, País Valencià). Quan l'escissió confederal de 1933 se n'esforçà en la reunificació. El maig de 1936 va ser nomenat delegat del Sindicat de la Fusta de València al Congrés de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). Durant la guerra civil jugà un paper important en la col·lectivització de la indústria fustera. Durant els primers anys del franquisme participà en la clandestinitat confederal. Detingut i empresonat, un cop lliure passà a França, on milità en la CNT de l'exili. José Sánchez Ibáñez va morir l'11 de juliol de 1988 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Ramon
Bou Canalda (1933) - Ramon Bou
Canalda: El 9 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya)
–algunes fonts citen
cap el 1891 a Viver (Alt Palància, País
Valencià)– l'anarquista i
anarcosindicalista Ramon Bou Canalda –el primer llinatge
citat sovint Bau i el segon de
diverses maneres (Cañalda,
Macià, Macías,
Marín, etc.). Paleta de
professió,
milità en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1928 col·laborà en el setmanari L'Opinió
de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera hagué
de refugiar-se a
França per les seves activitats i en 1930 visqué
a diverses localitats (París,
Vitry-sur-Seine, Montpeller). L'estiu de 1931, des de
França, col·laborà en una
subscripció en solidaritat amb els vaguistes de
telèfons catalans. Després de
la proclamació de la II República espanyola
retornà a Catalunya. Amb Jesús
Robles Araneta i Joan Vidal Fontanet, fou un dels fundadors del Centre
d'Estudis Socials
(CES). També fou membre del grup anarquista
«Verdad», amb Ginés Alonso
López,
José M. Barrancos, els germans Conejero Tomás,
els germans Conesa, Josep
Peirats Valls, Domingo Canela Schiaffino i Vicenç Nebot, que
actuà entre 1932 i
1936 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).
L'octubre de 1932 va
fer la conferència «El sindicalisme neutro o el
movimiento obrero anarquista» a
l'Ateneu de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. Entre 1932 i 1936
col·laborà en Solidaridad
Obrera i
entre 1933 i 1935 en Tierra y Libertad.
El febrer de 1933 va ser detingut, juntament amb altres companys
(Manuel
Bigorra Pedrós, Mariano Casamayor Pujol, Joan Caudel Bedimou
i Ambrosio Pagán),
per activitats terroristes a València (València,
País Valencià), però el 8 de juny
d'aquell any aconseguí fugir amb 11 companys de la
Presó Model de València
gràcies a un túnel. El 10 de novembre de 1933, a
causa d'una delació, va ser
detingut per la Guàrdia Civil a Llíria (Camp de
Túria, País Valencià). El 25 de
març de 1934 va ser jutjat per un Tribunal
d'Urgència a l'Audiència de València
sota l'acusació d'haver col·locat una bomba en un
muntacàrregues de les obres
de la Facultat de Medicina el febrer de 1933 i va ser condemnat a 14
anys, tres
mesos i un dia de presó, però el jurat
promogué l'indult per semblar-li excessiva
la pena. A començament de 1937 fou membre del grup
anarquista «Presente y
Futuro», amb Hermós Plaja Saló. Durant
la guerra i la Revolució fou un dels
redactors de la segona sèrie del setmanari i diari Acracia de Lleida (Segrià,
Catalunya), dirigit per Manuel Magro
Merodio, i que s'oposà a la participació
governamental del moviment llibertari.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. L'11 de maig de 1943 publicà
en el setmanari tolosà L'Espagne
Républicaine el relat Cintet
le
«Morteraire». Posteriorment
emigrà a l'Argentina. Sa germana, Adelaida Bou
Canalda, estava casada amb els destacat anarquista Jaume Rosquillas
Magriñà.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Ramon Bou
Canalda
(1902-?) ***
Notícia
de la detenció de Justo Villanueva Aznar apareguda en el
diari madrileny El
Siglo Futuro del 25 d'agost de 1933 - Justo Villanueva Aznar: El 9 d'agost de 1906 neix a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Justo Villanueva Aznar. Sos pares es deien Andrés Villanueva Lunar, industrial, i Encarnación Aznar Ruiz. Pintor de la construcció, quan era molt jove emigrà a Madrid (Espanya), on s'afilià a la Secció de Pintors del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sense feina, el 24 d'agost de 1933 va ser detingut, juntament amb els obrers desocupats José González Paracha i Antonio Casimiro Beato, acusats de coaccions en una obra de la construcció on es van posar a treballar de pintors sense permís. Després de la guerra creuà els Pirineus i milità en la CNT de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Després es traslladà a la regió parisenca on fou, amb Paulino Dieste, un dels animadors de la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville (Illa de França, França). Sa companya aconseguí fugir de l'Espanya franquista i reunir-se amb ell, però morí poc després. En 1975 assistí al Congrés de la CNT de l'exili celebrat a Marsella (Provença, Occitània). Col·laborà en el setmanari Le Combat Syndicaliste. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Talavera de la Reina i amb un grup de joves participà en la reorganització de la CNT local. En aquesta època col·laborà en el periòdic CNT. Anualment participà en la Fira del Llibre Llibertari que la CNT parisenca organitzava als locals del carrer de Vignoles. En 1979 participà en el Congrés que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània) i durant la primavera de 1990 en el Congrés de la CNT de Bilbao (Biscaia, País Basc). Justo Villanueva Aznar va morir el 27 de juny de 1990 al seu domicili de Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya). ***
Jesús
González Malo
- Jesús
González
Malo: El 9 d'agost de 1913 neix a Santander
(Cantàbria, Espanya)
l'anarcosindicalista i propagandista anarquista i naturista
Jesús González
Malo. Era fill d'una família humil. Durant la dictadura de
Primo de Rivera
col·laborà en la Casa del Poble de
Gijón. A partir de 1929 col·laborà en
la
revista anarconaturista barcelonina Naturismo i
defensà un naturisme
integral on l'anarquisme era la meta, el sindicalisme el
mitjà col·lectiu per a
conquistar aquest objectiu i el naturisme el mitjà de
perfecció individual
indissoluble per a assolir el comunisme llibertari. En 1930
creà el Grup
Naturista de l'Ateneu Obrer de Santander, afí a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Malgrat el seu anarcosindicalisme, durant els anys
republicans
presidí el Sindicat de Treballadors del Port de Santander,
adscrit a la
Federación Obrera Montañesa (FOM) de la
Unió General de Treballadors (UGT).
Quan es produí el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de
1936 jugà un paper
important en el control sindical càntabre ja que fou
l'encarregat de
l'organització militar dels obrers santanderins
gràcies a un conveni de
col·laboració signat el 27 de juliol de 1936 a la
Casa del Poble de Santander
entre la FOM-UGT i la Federació Local de Sindicats de la CNT
de Santander que
donà lloc a la creació d'un Comitè
Intersindical. El 25 de juliol de 1936
dirigí la presa, amb un grup d'obrers del moll, del
«Cuartel del Alta» de
Santander. Després fou nomenat director del Secretariat de
Milícies del Comitè
de Defensa (comissari general de Guerra) i encarregat de les
Milícies de
Reraguarda, càrrecs dels quals dimití el novembre
de 1936 en oposició a la
integració de les milícies en
l'Exèrcit Republicà. El 6 d'agost de 1936 havia
dirigit una expedició miliciana que penetrà al
Seminari Pontifici de Comillas
(Cantàbria) i detingué 33 professors, 80 alumnes
i 25 membres de les Joventuts
Catòliques, que s'hi trobaven seguint uns cursets d'estiu,
sota l'acusació
d'estar en possessió d'una emissora de ràdio amb
la qual escoltaven les notícies
faccioses i de llums amb les quals feien senyals al vaixell feixista de
guerra Cervera.
El 21 de novembre de 1936, en una reunió celebrada al Gran
Cinema de Santander,
s'enfrontà a l'Executiva de la FOM-UGT quan
proposà la creació d'un Consell
Provincial d'Economia que s'encarregués del sistema
productiu regional,
establint-se la sindicació forçosa dels
treballadors, la substitució de la
representació política municipal i d'altres
corporacions per la representació
sindical, i l'establiment d'una setmana laboral de 36 hores amb la
incorporació
de la dona al treball. Com a conseqüència d'aquest
enfrontament, el febrer de
1937 el Sindicat de Treballadors del Port de Santander fou expulsat de
la
FOM-UGT i s'adscrigué a l'anarcosindicalisme. Des d'aquesta
data col·laborà amb
el govern provincial, però des de posicions marcadament
llibertàries,
encarregant-se d'organitzar l'evacuació marítima
de Santander quan aquesta
ciutat va caure en mans feixistes el 29 d'agost de 1937. Amb el triomf
franquista, passà a França i el juliol de 1939
s'instal·là a Nova York (Nova
York, EUA), amb sa companya Carmen Aldecoa –professora de
literatura a
l'Institut Santa Clara de Santander i durant 21 anys a la Universitat
de Nova
York i a Connecticut; a més de membre de
l'«Spanish Refugee Aid», fundació
d'ajuda als refugiats espanyols a França; i autora de Del
sentir y del
pensar (1957), assaigs sobre escriptors espanyols
contemporanis. A Nova
York encapçalà la Subdelegació de la
CNT escindida, càrrec del qual dimití en
1946. Participà activament en la Lliga de Mutilats de
Guerra; en el Comitè
d'Ajuda als Refugiats; en les Societats Hispanes Confederades (SHC)
dels EUA,
de les quals fou vicesecretari, i en el seu òrgan
d'expressió España Libre,
que dirigí a partir de 1961 i fins a la seva mort.
Col·laborà amb la Unió de
Treballadors de l'Automòbil dels EUA –per aquesta
tasca va ser condecorat pel
president d'aquest sindicat Walter Reuter en nom dels treballadors
nord-americans– i amb l'organització sindical de
treballadors del moll novaiorquesa.
En l'exili mantingué posicions contràries a
l'immobilisme, però s'oposà a la
participació en política dels llibertaris. Durant
els anys seixanta sembla que
va fer costat l'Aliança Sindical Obrera (ASO) des de les
SHC. Freqüentà la
tertúlia de la tavern de la 106 i
Broadway de Nova York, on assistien
Odón Betanzos Palacios i Víctor Fuentes, entre
d'altres, i fou íntim amic de
Rudolf Rocker. Trobem textos seus en diferents publicacions
periòdiques, com
ara Acción Social Obrera, ¡Asturias!,
CNT, CNT del
Norte, Comunidad Ibérica, Cultura
Proletaria, España Libre,
Ibérica, Naturismo, El
Sol. Periódico para-médico
independiente, Solidaridad Obrera, etc.
És autor de La guerra en
España. ¡Basta! (1938), Carta
abierta a la comarcal montañesa
(1947), Dictamen sobre modalidades constructivas del
sindicalismo
revolucionario (1947), La incorporación
de las masas (1952), Por
los fueros del anarcosindicalismo. Contra
«políticos y puritanos»
(1956), Raíz
y trascendencia del anarquismo español (1963,
crítica a les tesis d'Americo
Castro), entre d'altres. Jesús González Malo va
morir el 30 de desembre de 1965
a Nova York (Nova York, EUA). Documentació seva es troba
dipositada
l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Propaganda
d'un acte de Marciano Sigüenza Cama publicada en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 4 de maig de 1961 - Marciano
Sigüenza Cañas: El 9
d'agost de 1920 neix a
Atanzón (Guadalajara, Castella, Espanya)
l'anarquista
i anarcosindicalista Marciano Sigüenza Cañas. Sos
pares es
deien Andrés Sigüenza i Trifana Cañas.
Emigrà
a Madrid (Espanya) i des de
l'adolescència milità en el moviment llibertari.
En el Ple clandestí de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de juliol de 1944 celebrat a
Jarama, va ser nomenat vicesecretari i responsable
d'Organització del Comitè
Peninsular de la FIJL, de tendència
«col·laboracionista»,
encapçalat per Manuel
Amil Barcia. A finals dels anys quaranta s'exilià a
França. A partir de 1949
col·laborà en España
Libre, òrgan de
la tendència
«col·laboracionista» de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El gener de 1961 va fer una conferència a Estrasburg.
L'agost de 1973 en
el Ple Intercontinental de Marsella fou nomenat secretari general de la
CNT en
l'Exili, càrrec del qual dimití el gener de 1975.
Després de la mort del
dictador Francisco Franco retornà a la Península.
En 1979 participà en el cicle
de xerrades i debats «La CNT davant les eleccions
legislatives i municipals»,
organitzat per la CNT de Móstoles. En 1982 va se nomenat
secretari del Sindicat
Tèxtil de la CNT de Madrid i en 1983 secretari de Relacions
Exteriors del
Comitè Nacional de la CNT, sota el secretariat d'Antonio
Pérez Canales. En 1987
exercí de director del periòdic mensual
confederal CNT. Destacà
com a orador en mítings a França i a la
Península i
trobem col·laboracions seves en diferents publicacions
llibertàries, com ara Apeadero,
CNT, España
Libre, Proa, Solidaridad Obrera,
etc. Sa companya fou Françoise Marie Lepeigneux, de qui es
va
divorciar. El seu últim domicili va ser al XVII Districte de
París.
Marciano
Sigüenza Cañas va morir el 6 de
novembre de 2001 a l'Hospital Charles Richet de
Villiers-le-Bel (Illa
de França,
França) i
fou enterrat civilment a la seva
població natal.
Defuncions
Edoardo Milano (gener de 1895) - Edoardo Milano: El
9 d'agost de 1907 mor tràgicament a Torí
(Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista
Edoardo Milano, també conegut com Edouard
Milano i Eduardo Milano.
Havia
nascut l'11 d'octubre de 1858 a Grugliasco (Piemont,
Itàlia). Sos pares es
deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida fent de
dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino,
Suïssa), obligat a l'exili
sota la imputació a Itàlia de
«propaganda contra les institucions del Regne i
contra la seguretat de la família reial» i definit
per les autoritats com a
«compromès». El juny de 1892, segons
informacions de la policia francesa, fou
sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes
de Sant-Etiève (Arpitània) un
cert número d'exemplars d'una circular que
amenaçaven de mort els jurats del
procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892
el seu domicili de Lugano
va ser escorcollat i, entre altra documentació i
correspondència compromesa, es
va trobar la traducció italiana del fullet de
preparació d'explosius L'indicateur
anarchiste, que aparegué
publicat en el periòdic L'International
i que després fou escampat en els ambients anarquistes
francesos i italians. Considerat
absolutament inofensiu pel comissari de Lugano, continuà
sota sospità
d'anarquista terrorista per la policia de Milà (Llombardia,
Itàlia), que
l'adjudicà, amb Mauro Fraschini, l'elaboració de
les bombes que explotaren a
Milà a finals de 1894 i començaments de 1895 i
que haurien estat col·locades
per Luigi Losi. També en 1892 aparegué, en la
col·lecció de fullets del
periòdic Sempre Avanti!
de Liorna
(Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo
passo all'Anarchia. Dedicato agli oppressi di tutto il mondo,
que li va ser atribuït i que desprès, en la segona
edició de 1894, ja porta el
seu nom –posteriorment es publicarien altres edicions a
Buenos Aires (Argentina).
Al juliol de 1894 un nou informe de la policia francesa el
relacionà amb Isaia
Pacini i Attilio Panizza en la preparació d'uns atemptats a
París (França) i a
Lió (Arpitània), coincidint amb el
procés de l'anarquista magnicida Sante
Geronimo Caserio. Sembla que ell, amb Isaia
Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva
estada a
Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de
Caserio, fet
que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual
decidiren
el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i
Panizza, prohibint
la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una
estranya campanya
mediàtica pel diari Le Matin,
on es
fa ressò de la seva frustrada expulsió de
Suïssa, del seu retorn a Torí per
lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un
sospitós alliberament,
alhora que és descrit com «conferenciant sobre
l'ús de la bomba i del punyal» i
constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener
de 1895
de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti,
Ettore Luigi
Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton),
Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres
(Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa
visqué amb
Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de
Somers. Posteriorment
emigrà als Estats Units, on col·laborà
en La
Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que
retornà aviat,
el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals
desequilibrades. S'establí al seu poble natal i
posteriorment a Torí. En 1900
el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo
(Uruguai) publicà
la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio
Espíndola) del seu fullet sota el títol
Fundamentos
elementales de la anarquía, que va ser reeditat en
1929 per La Protesta de Buenos
Aires (Argentina)
amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902
col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de
Xile (Xile).
En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver
llegit Max Stirner i
aquest mateix any Il Libertario li
va
reeditar el seu fullet Primo passo
all'Anarchia, que encara tingué posteriors
reedicions. Completament
enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos
trets son amic
Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont,
Itàlia), se suïcidà
d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Bernardo
Aladrén Monterde - Bernardo Aladrén Monterde: El 9 d'agost de 1936 és assassinat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, i després socialista, Bernardo Aladrén Monterde. Havia nascut el 12 de març de 1890 a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan tenia set anys sa mare, Tomasa Monterde Vidal, va morir de tuberculosi pulmonar i dos anys després, com que son pare Felipe Aladrén Soro va ser empresonat, fou ingressat a instàncies de l'àvia paterna a l'Hospici Provincial («Hogar Pignatelli»), on va romandre fins a fer els 15 anys. En sortir de l'hospici treballà de tipògraf, professió que havia aprés a l'internat. Començà a militar en la Joventut Rebel, organització juvenil del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, de la qual va ser president entre 1915 i 1918. El març de 1920 s'afilià al Cercle Republicà Autonòmic de Saragossa, però mesos després es donà de baixa. Aquell mateix any participà en la creació el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va presidir fins el 1923. Posteriorment s'afilià en l'Agrupació Socialista (AS) de Saragossa del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la qual va representar en el Congrés Extraordinari de 1927 i en el XII Congrés de 1928, com a delegat de l'AS de Jaca (Osca, Aragó, Espanya), d'aquest partit polític. Entre 1927 i 1932 fou vocal del Comitè Nacional del PSOE. En 1927 assistí com a delegat de diverses societats obreres saragossanes al Congrés Extraordinari de la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1929 va ser nomenat president de la Federació Gràfica de l'UGT i en 1930 president de la Federació Local d'aquest sindicat socialista i de l'AS saragossana. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament republicà de Jaca de desembre de 1930. En les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 va ser elegit regidor municipal de Saragossa. Responsable de la minoria socialista, presidí la Comissió de Foment i fou segon tinent d'alcalde. Quan el maig de 1931 es creà la Federació Provincial de l'UGT, en va ser nomenat secretari general, càrrec que ocupà fins 1936. Entre 1931 i 1932 va ser vocal del Comitè Nacional de l'UGT en representació d'Aragó. En 1932 fou vocal del Jurat Mixt d'Arts Gràfiques i president del Jurat Mixt de Treball Rural. En les eleccions generals de 1931 va ser candidat provincial del PSOE, però no resultà elegit. El febrer de 1933 participà, en representació de l'AS saragossana, en el Congrés Constituent de la Federació d'Agrupacions Aragoneses Socialistes. En 1934 presidí l'AS de Saragossa i entre abril i maig d'aquell any restà empresonat com a membre del Comitè de Vaga, que s'havia convocat l'abril a Saragossa per la CNT i l'UGT. A finals de novembre de 1934 va ser novament detingut per la seva participació en el moviment revolucionari. Arran del triomf del Front Popular, el 21 de febrer de 1936 tornà al seu càrrec de regidor, participant en la constitució de la nova Comissió Gestora de la Diputació Provincial de Saragossa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en les reunions entre anarquistes, que demanaven armes al poble, i socialistes, que es negaven a donar-les. Dies després, quan l'aixecament triomfà, va ser detingut per un escamot de falangistes. Bernardo Aladrén Monterde, sense judici, va ser assassinat el 9 d'agost de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) d'un tret al cap i llançat en una fossa comuna del cementiri saragossà de Torrero. Deixà vídua, Asunción Maza Lalaguna. El febrer de 1941 encara va ser jutjat pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Saragossa. En 2002 es creà la «Fundació Bernardo Aladrén», lligada a l'UGT d'Aragó. En 2007 Cándido Marquesán Millán publicà el llibre La vida dura de un socialista zaragozano: Bernardo Aladrén. ***
Francisco
Ballón Pequeño - Francisco Ballón
Pequeño: El 9 d'agost de 1936 és
assassinat a la Corunya (La Corunya, Galícia)
l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Ballón
Pequeño –el seu primer
llinatge a vegades citat erròniament Bayón
i Vallón.
Havia nascut el 20 de febrer de 1899 a Fisterra
(La Corunya, Galícia). Sos pares es deien José
Ballón García, pescador, i Josefa
Pequeño González, jornalera. Emigrà
als
Estats Units i
el setembre de 1919 arribà al
port de Nova York (Nova York, EUA) a bord del Kerlew.
A San Francisco (Califòrnia, EUA) conegué, en un
ball de
l'Associació Naturista Hispana, l'anarquista Sebastiana
Vitales Gastón, amb qui
es casà. Ambdós freqüentaren la
colònia llibertària «Francisco
Ferrer» de
Stelton (Nova Jersey, EUA). En 1933 la parella retornà a la
Península i,
després d'un temps a Ansó (Osca,
Aragó, Espanya), d'on era sa companya,
s'establí a la Corunya (La Corunya, Galícia). Obrer de la
construcció, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou membre del
grup anarquista «Los
Iconoclastas», adherit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Fou president,
vocal i tresorer de la Secció de Peons del Sindicat
Únic de la Construcció de
la CNT i, després, de la Secció de Xarxaires del
Sindicat de la Indústria
Pesquera de la CNT. També fou soci de Centre d'Estudis
Socials «Germinal» de la
Corunya. A Finisterre fou corresponsal de la premsa regional confederal
(Mar y Tierra, Solidaridad
Obrera, etc.) i fou un dels organitzadors del sindicat.
El juliol de 1936 era secretari de la Federació Local de
Grups Anarquistes de
la Corunya de la FAI. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va
ser
detingut juntament amb altres companys per la continuació de
la vaga general
convocada i el seu nom figura com a un dels signants d'un pamflet fals
distribuït per les autoritats que feia una crida a la vaga
general. Acusat de
«desobediència» i
d'«incompliment dels bans de guerra», Francisco
Ballón
Pequeño va ser afusellat sense judici previ el 9 d'agost de
1936 al Campo da
Rata de la Corunya (La Corunya, Galícia) –algunes
fonts citen el 14 d'agost de
1936 a Punta Herminia de la Corunya (La Corunya,
Galícia)–, juntament amb
altres companys (Cipriano Alvite Alonso, José Quintas Pena,
Jaime Rodríguez
García, Julio Sabio Sanmartín i Venancio Seoane
García). Sebastiana Vitales
Gastón (1902-2000) ***
Ceferí Llop Estupinyà - Ceferí Llop Estupiñà: El 9 d'agost de 1939 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ceferí Llop Estupiñà. Havia nascut el 16 d'agost de 1916 a Manresa (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Quan el cop militar de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Manresa i després marxà voluntari al front. Arran del triomf franquista passà a França, però retornà aviat. Va ser denunciat per un company de feina i per un veí d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del Comitè Revolucionari de Manresa davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del convent de les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista triomfador, el 28 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim d'urgència i condemnat a mort pel delicte de «rebel·lió militar». Ceferí Llop Estupiñà va ser afusellat el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de Barcelona. La mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa família on proclamà la seva innocència. Ceferí Llop Estupiñà (1916-1939) ***
Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en L'Ouest-Éclair del 18 de maig de 1920 - Kléber Nadaud: El 9 d'agost de 1943 mor al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Kléber Nadaud. Havia nascut el 17 de setembre de 1895 a Cognac (Poitou-Charentes, França). Sos pares es deien Alcide Nadaud, ferrador, i Jeanne Matignon, cosidora de pantalons. Es guanyava la vida com a corrector d'impremta. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin –anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès– i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell «Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. El 21 d'abril de 1923 es casà a Cognac amb Blanche André. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain, òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer. ***
Robert
Lanoff - Robert Lanoff: El 9 d'agost de 1960 mor a París (França) el cantautor i compositor anarcoindividualista i antimilitarista Robert-Charles-Joachim Lafon, més conegut com Robert Lanoff. Havia nascut el 22 de juny de 1879 al X Districte de París (França). Sos pares es deien Victor Amédée Lafon, sotstinent dels bombers parisencs, i Valentine Félicie Liébant. Quan va fer el servei militar acabà en una companyia disciplinària. L'octubre de 1899 sembla que fou el mateix Lafon qui va signar el manifest «Aux anarchistes», on es critica durament Sébastien Faure i Le Journal du Peuple qualificant-los d'«anarquistes de govern». L'11 de març de 1905 va ser condemnat en rebel·lia a París a 50 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària». En aquesta època vivia al número 114 del carrer de Clignancourt de París. Fou col·laborador del periòdic parisenc L'Anarchie (1905-1914), editat per Albert Libertad, i membre del grup anarquista «Les Libérés des Bagnes Militares» (Els Alliberats de les Colònies Penitenciàries Militars). A partir de 1910 realitzà una gira propagandística de conferències, acompanyades d'espectacle musical amb cançons anarquistes i antimilitaristes escrites i interpretades per ell, contra les colònies penitenciàries a tota la conca obrera del nord (Lille, Roubaix, Valenciennes, Blanc Misseron, Chauny, Saint Quentin). El 20 de novembre de 1910, en una conferència sobre el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord) realitzada a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), declarà: «Els oficials i sotsoficials qui comanden les companyies disciplinàries són uns alcohòlics i uns tarats, la podridura de la podridura». Aquesta conferència, acompanyada de cançons anarquistes, va ser repetida a Roubaix (24 de novembre), a Valenciannes (26 de novembre), a Blanc-Misseron (27 de novembre) i a Chauny (3 de desembre) i on va fer, segons la policia, apologia d'anarcoterroristes (Ravachol, Auguste Vaillant, Émile Henry) i interpretà una cançó on lloà la deserció dels soldats i el pillatge de les caixes fortes. En aquesta època col·laborà en el periòdic revolucionari d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) Le Réveil Artésien. També va participar en les «Xerrades Populars» que se celebraren al número 69 del carrer de l'Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg Saint Antoine. El 29 de gener de 1911 actuà en la festa organitzada per la Federació Revolucionària en suport a Le Libertaire. El maig de 1911 va fer una gira pels departaments de l'oest (Brest, Lorient, Nantes) on, a més de cançons, va interpretar diversos monòlegs (Le droit à l'avortement, Doit on aller à la caserne, Les Péjugés, À Biribi, etc.). El 23 de maig de 1911, a requisitòria de la policia de Laon (Picardia, França), a resultes de la conferència realitzada a Chauny (Picardia, França), va ser inculpat per «provocació a l'assassinat i apologia del robatori». En 1912 col·laborà en la publicació antimilitarista Le Cri du Soldat. Bulletin no officiel des armées de terrer et de mer, publicat a Pantin (Illa de França, França) per Émile Aubin. Aquest mateix any va publicar De la rue Ordener aus Aubrais. Entre 1912 i 1913 fou col·laborador habitual de L'Anarchie, on defensà l'amor lliure i l'incest, però des d'un punt de vista misogin, i arran de la publicació de les memòries de Rirette Maîtrejean, insultà aquesta de manera cruel. Quan les activitats de la «Banda Bonnot», va ser detingut i empresonat en diferents ocasions per defensar el grup. Arran d'unes conferències realitzades entre el 21 i el 25 d'abril de 1912, va ser detingut acusat d'«apologia de fets criminals i d'excitació al crim» i condemnat el juliol d'aquell any per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa i tancat en aquesta ciutat. El 19 de desembre de 1912 va ser novament detingut arran de la publicació de l'article «De la rue Ordener aux Aubrais», publicat el 17 d'octubre en L'Anarchie, a favor dels empresonats de la «Banda Bonnot»; en aquest moment va ser reemplaçat en la redacció d'aquest periòdic per Camille Delmyre. El 8 d'abril de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a tres anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'edició del citat article en forma de fullet. El 13 de maig el Tribunal Correccional del Sena li va suprimir la multa, però mantingué la pena de tres anys El 30 de juny de 1914, després de 18 mesos empresonat, va ser novament jutjat en apel·lació a París i va veure reduïda la pena a 18 mesos de presó. L'estiu de 1914, amb Alexandre Flesky, preparà la publicació d'un setmanari anarcoindividualista, Le Rebelle, que per diverses circumstàncies no pogué finalment editar-se. En aquesta època viva al número 15 del carrer Gérando, del IX Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt del servei militar i mantingut a la presó, on romania el març de 1916. Després de la contesa fou redactor de Le Populaire i delegat del Sindicat dels Artistes Lírics. El 12 d'octubre de 1918 participà, amb Jeanne Berton, Sardou, Lilyette Frey, Joby, etc., en un vetllada popular contra «l'apatxisme i la pornografia» que se celebrà a la Sala de Festes de l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època moltes cançons i articles seus es van publicar en el periòdic La Bataille. El 18 d'agost de 1919 inaugurà, al número 75 del passatge Brady de París, una casa d'edició i de venda de cançons i on també es realitzaven cursos de cant a preus populars. En aquesta època col·laborà amb el Sindicat dels Artistes de Concerts, Music-halls i Circs, realitzant concerts i xerrades en el seu suport. El 23 de març de 1920, Georges Guibourg (Georgius), president de la Unió Independent dels Artistes de Music-halls, el va denunciar per «entrebancar la llibertat del treball i per difamació». També va col·laborar en les diferents etapes del periòdic d'André Georges Roulot (Lorulot), de qui era molt amic, L'Idée Libre. Fou membre de la Union Confédérale des Locataires (Unió Confederal d'Arrendataris), organització per a la qual va fer infinitat de concerts i xerrades per a recaptar fons per a la seva caixa de resistència, i entre 1922 i 1923 fou secretari de la seva IX Secció de la Federació d'Arrendataris del Sena. El desembre de 1923 sa companya, Henriette-Marie Lacoste-Abrial, va morir al seu domicili del carrer Gérando. Entre les seves cançons, van ser molt populars À bas Biribi, Paroles d'un révolté, Je suis un incroyant, Pourquoi j'vote pas! Monologue, Le droit à l'avortement, Lettre d'un détenu politique, Les renégats, Conseils aux avachis, Guerre à l'alcool, Maternité, Sur la tombe de son gars. Récit de guerre interprété par l'auteur dans les concerts et cabarets parisiens, Chanson pour la paix, Les épaves, En route pour l'abattoir, Trimardeur, C'est la rafle, Aprés la grève, Les dons de Jésus, Hymne aux prolétaires, Pierreuse, Jean Misére devant le Christ, Les juges, Sonnez! Clairons sonnez!, La chanson des béguins, L'enfer militaire, Révoitons-nous. Monologue, Les trois pleurs de la vie, L'éveil des locataires, Voix des locataires, Les pionniers. Scène de la vie de Biribi, Le soldat devant le peuple, Les prêtes. Étude sur la religion, L'avenir nouveau. Grande scène, Pitié pour les grévistes. Grande scène, etc. Robert Lanoff va morir el 9 d'agost de 1960 al Centre Hospitalari Sainte-Anne del XIV Districte de París (França). ***
Renzo
Cepelli - Renzo Cepelli: El
9 d'agost de 1974 mor a Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia) el forner anarquista
Renzo Cepelli. Havia nascut el 4 de gener de 1903 a Mòdena
(Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Remigio Cepelli i Santa
Vezzelli. A començaments de
la dècada dels vint formà part del moviment
anarquista de Mòdena, juntament amb
destacats militants, com ara Luigi Evangelista, Rivoluzio Gilioli,
Antonio
Gramantieri, etc. En 1924, durant un escorcoll, se li van segrestar
periòdics i
fullets de propaganda anarquista. Aquell mateix any va ser denunciat
com a sospitós
d'haver distribuït manifests incitant a l'«odi de
classes» en ocasió del Primer
de Maig. Es traslladà a França, on
residí alguns anys. De bell nou a Mòdena, el
juliol de 1937 va ser sorprès en una posada de la
perifèria amb altres
antifeixistes i va ser amonestat formalment per les autoritats
feixistes. L'octubre
de 1942 va ser detingut amb Medardo Lusvardi, Ettore Panini i altres
antifeixistes, com a sospitosos de ser els autors d'escrits difamatoris
contra
Benito Mussolini i el feixisme. Després de la II Guerra
Mundial continuà
militant en el moviment anarquista, tant en l'àmbit local
com en el nacional.
Entre el 16 i el 20 de març de 1947 participà en
el II Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) i va ser nomenat membre
de la seva Comissió
de Correspondència nacional amb seu a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), nou
organisme que substituí el Consell Nacional triat en el
Congrés de 1945
celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia), i del qual formaren
part destacats
militants, com ara Primo Bassi, Attilio Bazzocchi, Antonio Scalorbi,
Pio
Turroni, etc. També assistí entre el 23 i el 25
d'abril de 1949 al III Congrés
Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana,
Itàlia) i al IV Congrés
Nacional d'aquesta organització que se celebrà
entre el 8 i el 10 de desembre
de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia). A Mòdena va
ser un dels principals
exponents de la FAI i en 1951, quan es va promoure la
constitució dels Gruppi
Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits), en fou un dels
seus
responsables. En 1954 participà en la constitució
de la Federació Sindical
Regional d'Emília (FSRE) de l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI). ***
Víctor
Francisco Cáceres - Víctor Francisco Cáceres: El 9 d'agost de 1976 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres. Havia nascut el 10 de març de 1912 a Albalá (Càceres, Extremadura, Espanya). Sos pares, pastors humils, es deien Antolino Francisco i Modesta Cáceres. Va anar poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les tasques als camps. En 1932 va complir el servei militar a Melilla i rumià la possibilitar de restar en l'Exèrcit enquadrat en el Cos d'Enginyers, però s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a terme el 10 de juny de 1936 i amb un grup de soldats lleials tancaren els oficials rebels a la sala on estaven reunits. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, oposà resistència, però va ser detingut amb altres soldats lleials. Jutjat per «sedició», va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de presó. Destinat a treballs forçats, entrà en contacte amb militants de les Joventuts Llibertàries i esdevingué anarquista. A la presó de Melilla realitzà el batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial a Sevilla, a més d'aprendre idiomes (francès i anglès). En 1941 aconseguí la llibertat condicional i retornà a Albalá, on intentà muntar una escola, però el projecte no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la titulació oficial requerida. Després, amb sa mare, marxà cap al nord de la Península, a Bilbao (Biscaia, País Basc) i a La Rioja (Briñas, Cenicero, San Felices, Haro), on treballà en diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica de cel·luloses, fent grava en una pedrera, etc.). A San Felices va fer classes als infants dels obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble perquè «mai no pronunciava el nom de Déu en les seves classes». En 1947 es casà amb Aurora Gamarra López. En aquests anys milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Va ser acomiadat de la feina per fer costat una aturada en l'empresa on treballava. Més tard passà a Guipúscoa (Pasaia i Errenteria), on va fer feina en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant els pesquers al port). Després d'una breu estada a Castañares de Rioja, s'establí en 1949 a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà del que pogué (cobrador, peó, comptable a les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio Bragado Ruiz i Guillermo Barros Cela intentant reconstruir la Federació Regional Galaica. A partir de 1956, després d'un viatge a França on s'entrevistà am Germinal Esgleas, establí contacte amb l'exili confederal i creà el Comitè Local de la CNT de Vigo amb Saturnino Barros Barros. En 1957, amb Jaime Garrido Vila, s'encarregà de la CNT a Vigo i participà en la creació de l'organització unitària Front Democràtic Juvenil (FDJ). El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio Bragado Ruiz, Leopoldo García Ortega, etc.), i restà tancat durant dos mesos per «organització i propaganda il·legals». El 4 d'agost de 1962, arran d'una vaga de solidaritat amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions salarials de les drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey i Álvarez) va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell de guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid acusat de reorganitzar la CNT; condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena als presidis de Carabanchel i de Burgos. En aquesta última presó, on la CNT estava força estructurada, exercí el càrrec de secretari d'Organització durant més de dos anys. El 23 de setembre de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i boicotejat per la patronal, retornà a Vigo. El novembre de 1966 decidí exiliar-se i passà a França per Barcelona (Catalunya). A finals de 1966 s'establí a Portèth de Garona, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on es guanyà la vida com a peó de paleta i milità en la seva Federació Local de CNT des de l'1 de gener de 1967. En 1968, després de la mort de José Sanjuán, va ser nomenat secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs orgànics en la Comissió d'Alt Garona. En 1974 col·laborà amb el Secretariat Intercontinental del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i en 1976 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Portèth de Garona. En aquests anys milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1976 viatjà per Galícia (Vigo, Ferrol i la Corunya), Madrid, La Rioja i Sevilla en missió propagandística per rellançar el sindicat. En aquesta última època formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI i era secretari de la Federació Local de Portèth de Garona. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco de la Montaña, Torvick), en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín Interno de la CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc. També realitzà traduccions de l'anglès, de l'italià i del portuguès per a aquestes publicacions. Víctor Francisco Cáceres va morir el 9 d'agost de 1976 a la Residència Sanitària Almirante Vierna (actual Hospital Xeral) de Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en missió orgànica, d'un vessament cerebral i d'un atac cardíac afegit, i va ser enterrat al cementir de Puxeiros (Lavadores, Vigo, Pontevedra, Galícia). ***
Francisco
Abarca Gómez - Francisco Abarca
Gómez: El 9 d'agost de 1983 mor a Huy (Lieja,
Valònia) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifeixista Francisco Abarca
Gómez. Havia
nascut el 8 de desembre de 1915 a Motril (Granada, Andalusia, Espanya).
Sos pares es deien Francisco Abarca Herrera i Rosa Gómez
Morilla. Militant
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, des
de molt jove, de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de
pagès i formà part d'una
col·lectivitat agrària creada en els anys trenta
a Motril. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936 i després de
l'ocupació de Motril per les tropes
franquistes, pogué fugir-ne i arribar a Catalunya.
S'instal·là a Maçanes
(Selva, Catalunya), on continuà militant en el moviment
llibertari. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de
concentració d'Argelers. Posteriorment va ser enrolat en una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) i d'antuvi treballà com a
carboner en un bosc i,
durant l'ocupació, destinat a Saint-Maloù
(Bretanya) per a treballar-hi al Mur
de l'Atlàntic (1941-1942). En contacte amb els serveis
britànics
d'intel·ligència, hi va participar en diversos
sabotatges. Sospitós als ulls de
les autoritats alemanyes, abans de ser detingut fugí i
pogué arribar a Ballots
(País del Loira, França), on s'integrà
immediatament en la Resistència
enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Detingut pels
nazis, va
ser deportat a l'illa de Guernsey (Illes Anglonormandes) fins al final
de la
guerra. Després de l'Alliberament, pogué
recuperar-se d'una greu malaltia i
aconseguí retrobar-se amb sa família amb la qual
s'instal·là a Ballots, on
treballà de paleta i continuà militant en la CNT
i en la FAI. Francisco Abarca
Gómez va morir el 9 d'agost de 1983 a Huy (Lieja,
Valònia). Son fill, Francisco
Abarca Ruiz, també fou un destacat anarquista. ***
Necrològica de Joan Mongay Bares apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de setembre de 1984 - Joan Mongay Bares: El 9 d'agost de 1984 mor a Foix (País de Foix, Occitània) el militant anarcosindicalista Joan Mongay Bares. Havia nascut el 23 de febrer de 1905 al Campell (Llitera, Franja de Ponent). Sos pares es deien Ramón Mongay i Antonia Bares. Afiliat al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya), lluità com a milicià durant la guerra civil. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Va ser tancat a diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació alemanya de França, treballà al pantà de La Barre, on organitzà un nucli de resistència clandestina antinazi. Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i va ser un dels principals animadors de la Federació Local de la CNT de Foix. Sa companya fou Amparo Santisteve. Joan Mongay Bares va morir el 9 d'agost de 1984 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània). ***
Francisco
Gómez Núñez - Francisco Gómez
Núñez:
El 9 d'agost de 1995 mor a Tullins (Delfinat, Arpitània)
l'anarcosindicalista i
resistent antifranquista, i després comunista, Francisco
Gómez Núñez, conegut
com Penabad i Trotsky. Havia
nascut el 13 de març de 1912 a Viveiro
(Lugo, Galícia). Era fill de Francisco Gómez
Fernández i de Dolores Núñez
Pérez. Mariner de professió, durant els anys
republicans milità en el Sindicat Únic
d'Oficis Diversos de Viveiro de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En
1936 era vocal del Sindicat Pesquer de Celeiro (Viveiro, Lugo,
Galícia) de la CNT.
Va ser un dels que intentà la resistència contra
el cop militar feixista de juliol
de 1936 i el 20 de juliol hagué de fugir a la Corunya (La
Corunya, Galícia) i
després, un cop fracassà la
resistència, cap a les muntanyes, amb el ferrer anarquista
José Neira Fernández (O Nera),
qui va organitzar el primer grup guerriller
gallec. Va ser jutjat en rebel·lia per les autoritats
franquistes a Ferrol (La
Corunya, Galícia). En 1942 s'afilià al Partit
Comunista d'Espanya (PCE). Cap el
1945, després de la mort de José Neira
Fernández, s'integrà en la III
Agrupació
Guerrillera, lluitant en una partida comandada per Ramón
Rodríguez Valera (Curuxás)
que operà a la Terra de Melide (La Corunya,
Galícia) i a A Ulloa (Lugo, Galícia),
i posteriorment en la IV Agrupació Guerrillera, en el grup
de Leonardo Gómez
Pérez (Trancas). En 1946
tingué un enfrontament a Palas de Rei (Lugo,
Galícia), on no resultà ferit, i va ser acusat
per les autoritats franquistes
d'un atracament el juny d'aquell any a Moeche (La Corunya,
Galícia). Necessitats
d'evacuació, durant la nit del 13 de desembre de 1946
formà part del grup de 22
guerrillers que embarcaren a la platja d'O Vicedo (Lugo,
Galícia) a bord del
pesquer Santa Teresa, 18 dels quals desembarcaren
el 20 de desembre a Baiona
(Lapurdi, País Basc); l'endemà van ser
traslladats per les autoritats franceses
al camp de concentració de Merignac (Bordeus,
Aquitània, Occitània). A l'exili
visqué
a Lió (Arpitània) i a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). El 30 de març de 1957 es
casà a Lió amb Isabel Valle Madroñal.
Francisco Gómez Núñez va morir el 9
d'agost de 1995 a Tullins (Delfinat, Arpitània)
–algunes fonts citen
erròniament Viveiro. Francisco Gómez Núñez (1912-1995) ***
Fiorenzo Lafranchi - Fiorenzo
Lafranchi: El 9 d'agost de 1995 mor a Varsòvia (Polònia) l'educador i editor
anarquista Fiorenzo Lafranchi, conegut com Fiore Lafranchi –a vegades el
llinatge citat erròniament Laffranchi. Havia nascut el 28 de novembre de
1957 a Cadenazzo (Bellinzona, Ticino, Suïssa). Era fill de Mario i de Carmen.
En els anys setanta treballà d'educador a Sorengo (Lugano, Ticino, Suïssa).
Entre 1979 i 1982 va fer un curs a l'Escola Superior de Treball Social de Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i durant aquesta època col·laborà amb el Centre International
de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre
l'Anarquisme) de Ginebra i de Lausana (Vaud, Suïssa) i també en les revistes Ma!
i Le Réveil Anarchiste. En 1982 retornà al Ticino, on es va declarar
objector de consciència; processat davant un tribunal militar per «rebuig del
servei militar», va passar quatre mesos empresonat. En aquest mateix any
publicà el pamflet Niente di nuovo sotto il sole, on explicà la seva
experiència. Ben actiu en els camps del treball social i de l'agitació
cultural, va fer feina d'educador als carrers i proposà la creació d'un
dormitori popular. Fundà «L'Altro Lugagno», que esdevingué «L'Algtro Ticino», que
tingué la seva seu al carrer Agli Orti del barri de Viganello de Lugano. En una
antiga casa de Somazzo (Ticino, Suïssa), propietat de l'anarquista Alexandre
Marius Jacob, instal·là el taller de fotocomposició «Atelier Scripto» i el
desembre de 1986 creà l'editorial «Edizioni l'Affranchi», especialitzada en
l'avantguarda artística (surrealisme, dadaisme, situacionisme, patafísica,
etc.), publicant obres de destacats autors (Arnaldo Alberti, Enrico Baj, Georges
Bataille, Pino Bertelli, Jean Duval, Béatrice Letouzet, Erich Mühsam, Dominique
Noguez, Benjamin Péret, Oskar Panizza, Manfredo Patocchi, Fredy Perlman, Armand
Robin, Edward Sexby, Percy Bysshe Shelley, Raoul Vaneigem, Hans E. Widmer, etc.),
i comptà amb la col·laboració d'artistes plàstics del Ticino (Gianluigi Bellei,
Massimo Colombo, Celso Grandi, Francesco Jost, Paolo Mazzucchelli, Giovanna
Salvioni, Fabrizio Soldini, Nando Snozzi, etc.), a més del suport en les
traduccions de l'anarquista Andrea Chersi. Sempre actiu en el camp de
l'educació social, passà una temporada a Nicaragua en un programa d'ajuda i de
desenvolupament. També va ser membre de diverses organitzacions, com ara «Aiuto
AIDS Ticino» i la Lliga Suïssa dels Drets de l'Home. Participà en la fundació
de les anarquistes «Circolo Carlo Vanza» i «Associació Llibertària Luigi
Bertoni», i s'involucrà en la lluita en suport de les víctimes de la persecució
política dins de l'Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista). Amic del
pintor llibertari Enrico Baj, participà en les activitats ludicopolítiques de
la Patafísica, de la qual va ser nomenat «doctor» i «ambaixador d'Ubu» a l'Extrem
Orient. En els últims cinc anys de sa vida, treballà d'educador al Centre de Rehabilitació
de Gerra Piano (Ticino, Suïssa). El 21 de desembre de 1994 es casà amb l'escultora
polonesa Malgorzata Turewicz, que gaudia d'una beca a Suïssa, i amb qui tingué
un fill el 15 de febrer de 1995, Olek Mario Dada Turewicz-Lafranchi. Amb son
fill de pocs mesos, Fiorenzo Lafranchi va morir el 9 d'agost de 1995 a Varsòvia
(Polònia) d'una crisi cardíaca durant una visita a la família de sa companya.
Documentació seva es troba dipositada a l'arxiu «Circolo Carlo Vanza» a Minusio
(Locarno, Ticino, Suïssa). Fiorenzo Lafranchi
(1957-1995) ***
Peter Neville a la Fira Anarcoecologista de Belper - Peter Neville: El
9 d'agost de 2002 mor a Londres
(Anglaterra) el pedagog, sociòleg i propagandista anarquista
i pacifista Peter
Neville. Havia nascut cap al 1923. La lectura dels escrits de Herbert
Read,
especialment el seu assaig Existentialism, Marxism and
Anarchism (1949),
el decantaren cap a l'anarcocomunisme. Professor d'educació
i de sociologia,
passà més de quaranta anys lluitant en els
moviments anarquista i pacifista.
Fou membre de la South Place Ethical Society (SPES) i
mantingué estrets contactes
amb l'antibel·licista «Comitè dels
100». Col·laborà en revistes de
sociologia (Current
Sociology, Network, Social
Science Teacher, etc.) i en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Anarchy,
Freedom, The Raven i Total
Liberty, tractant sobretot el
tema del poder –era un especialista en Norbert
Elias–, i pacifistes, com ara Peace
News. Durant els anys noranta organitzà, amb Dave
Dane i Carol Saunders, el
London Anarchist Forum (LAF, Fòrum Anarquista de Londres) al
Conway Hall i
preconitzà, dins de l'Anarchist Federation fo Britain (AFB,
Federació
Anarquista de Gran Bretanya), de la qual va ser secretari, la
creació de grups
de mitjans de comunicació anarquistes. Malalt d'hepatitis,
Peter Neville va
morir sobtadament el 9 d'agost de 2002 a Londres (Anglaterra) d'un atac
de cor
i va ser incinerat el 4 de setembre d'aquell any al Crematori de
Golders Green
de Londres. ***
Sergio
Costa - Sergio Costa: El 9
d'agost de 2004 mor a Milà (Llombardia, Itàlia)
el professor
i propagandista anarquista Sergio Costa. Havia nascut el 16 d'octubre
de 1947 a
Vigevano (Llombardia, Itàlia). A finals dels anys seixanta,
mentre era
estudiant i becari, entrà a formar part del moviment
llibertari. Com a membre
de Lotta Anarchica (Lluita Anarquista) i de la Federació
Anarquista Milanesa
(FAM), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI),
realitzà diverses
tasques propagandístiques, com ara redactor del setmanari Umanità
Nova,
membre de la Comissió de Correspondència i de la
Comissió de Relacions
Internacionals, etc. Durant gairebé 30 anys
exercí de director d'Umanità Nova
i dels seus diversos suplements. També formà part
de l'Ateneu Llibertari de
Milà. Com a professor participà en les lluites de
l'ensenyança primària,
d'antuvi, en la Coordinamento Nazionale Lavoratori della Scuola (CNLS,
Coordinadora Nacinal de Treballadors de l'Ensenyament) i,
després, en la
Confederazione Italiana di Base (CIB) UNIcobas –fou el
director de
l'edició
nacional del periòdic de la UNIcobas– i en la
Unió Sindical Italiana (USI).
Malalt de càncer des de la primavera de 2003, Sergio Costa
va morir durant la
nit del 8 al 9 d'agost de 2004 a casa de sa companya Raffaella a
Milà (Llombardia,
Itàlia) i fou incinerat l'11 d'agost al cementiri de
Lambrate d'aquesta ciutat
en presència d'un centenar de companys, amics i familiars
–les seves cendres
van ser portades al cementiri de la seva ciutat natal. |
![[08/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[08/08]") |
|
![[10/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[10/08]") |
|
|
| Actualització: 09-08-24 |