|
---
Anarcoefemèrides del 9 de setembre Esdeveniments
Capçalera d'El Rebelde -
Surt El Rebelde: El 9 de setembre
de 1893 surt
a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número d'El Rebelde. Periódico comunista
anárquico. Aquesta primera
publicació anarcocomunista saragossana, tingué
una periodicitat irregular. Portava
els epígrafs «Essent la propietat mal adquirida,
l'expropiació és es una
necessitat» i «Condemnats per la societat present a
ser oprimits o opressors,
explotats o explotadors, ens rebel·lem contra
ella». Trobem articles de J.
Allue i Palmiro. Víctima de la repressió,
només pogué publicar sis números,
l'últim el 25 de novembre de 1893, i va ser
substituït en 1895 pel periòdic El
Eco del Rebelde. Periódico comunista
anárquico.
Naixements
Foto policíaca d'Émile Habert -
Émile Habert: El
9 de setembre de 1855 neix a Lanthenay (Romorantin-Lanthenay, Centre,
França)
l'anarquista Émile Habert, conegut com Dureuil
o Dubreuil, i que va fer servir el
pseudònim Darcuis. Sos
pares es deien
Simon Habert, vinyataire, i Pauline Bottereau. Instal·lat a
París (França),
després d'abandonar el seu domicili del número 74
del carrer Mouffetard, a
partir d'abril de 1878 s'instal·là al
número 39 del carrer Gaité. Es guanyava
la vida com a fabricant de limes al taller d'un tal Fournier. El 28 de
maig de
1880 signà una protesta, publicada en el periòdic
Le Citoyen, contra les detencions
efectuades arran d'una
manifestació celebrada el 23 de maig a la plaça
de la Bastilla. A partir
d'aquesta data incrementà la seva participació en
grups anarquistes. El 12 de
juliol de 1881 assistí a una reunió del grup
anarquista del XX Districte de
París, on es va llegir el mandat del delegat que havia
d'assistir al Congrés
Anarquista de Londres (Anglaterra). En aquesta època era
membre del grup
anarquista del XIII Districte. En 1881, segons la policia,
assistí a la reunió
de reconstitució del grup anarquista del XI Districte i en
1882 va ser present
a diverses reunions de grups i de cercles socialistes i revolucionaris,
especialment del Cercle d'Estudis del Faubourg Marceau, com ara la
celebrada el
20 d'agost de 1882 a favor d'Amilcare Cipriani. En 1885 vivia al
número 60 del
carrer Cardinal Lemoine, on el gener d'aquell any, segons informes
policíacs,
fabricava punyals triangulars per als mítings anarquistes
celebrats a l'aire
lliure. En aquesta època freqüentava els locals del
periòdic anarcocomunista Terre et
Liberté i la policia pressionà
el seu patró pel que el denunciés sota la falsa
acusació d'haver comés
robatoris per així poder escorcollar el seu domicili. El 8
de febrer de 1885 va
ser detingut en una manifestació celebrada a la
plaça de l'Opéra sota la
incriminació de «provocació
d'atropament» i el seu domicili va ser escorcollat,
trobant la policia llimes triangulars, correspondència i
diversos periòdics i
fullets anarquistes. El març d'aquell any assistí
a reunions celebrades a la
seu del periòdic L'Audace
amb la
finalitat d'organitzar mítings a l'aire lliure. A partir de
l'estiu de 1885
freqüentà les reunions del grup «La
Vengeance» i el març de 1886 en una trobada
d'aquest grup va fer adoptar una proposició de
subscripció econòmica amb la
finalitat de poder comprar armes. Durant la tardor de 1886 i en 1887 va
ser
present en les reunions del Grup d'Estudis Socials del V Districte i en
les de
la Lliga dels Antipatriotes d'aquest districte, que havia
substituït el grup
«La Vengeance». L'1 de febrer de 1887
participà en la manifestació davant la
tomba de Jules Vallès i del «Mur dels
Federats» al cementiri de Père-Lachaise.
En aquesta època, segons la policia, assistia a les reunions
del grup «Le
Léopard de Panthéon», animat per Paul
Moucheraud. Arran de la detenció d'Émile
Méreaux, va ser nomenat gerent de l'últim
número del periòdic anarcocomunista Le Révolté
(18851987), editat per Jean
Grave, i que va ser continuat per La
Révolte (1887-1894), del qual va ser gerent entre
abril i juny de 1892 i en
el qual va escriure sota el pseudònim Darcuis.
Participà regularment en les reunions del grup del Faubourg
Saint Antoine,
barri en el qual sembla que feia feina en un taller de
fabricació de limes.
Entre la tardor de 1887 i 1888 assistí regularment a les
reunions del grup
anarquista «La Révolution Sociale», que
s'havia acabat de crear al XI
Districte, i a les de les Cambres Sindicals i a les de la Cambra
Sindical de Manobres,
on distribuïa La Révolte.
També en
aquesta època assistí a les reunions del grup
«Le Ça Ira». En aquestes reunions
feia recol·lectes a benefici d'Émile
Méreaux. Aleshores vivia al número 3 del
carrer Vauquelin i participava en les reunions dels grups del V i del
XIII
Districtes de París. El març de 1892 sembla que
es va adherir al «Grup
Internacional» que estava creant en els XIII i XIV
Districtes. El 21 d'abril de
1892, en les agafades preventives abans de la manifestació
del «Primer de
Maig», la policia es presenta al número 140 del
carrer Mouffetard, seu de La
Révolte i domicili de Jean Grave, amb
una ordre de detenció per «associació
criminal» al seu nom; en absència de Jean
Grave, que havia anat de viatge, la policia obrí la porta i
decomissà tota la
documentació, però no pogué arrestar
Habert, que feia dues setmanes que no hi
apareixia. A començament de l'estiu de 1892 vivia, sota el
nom de Dureil, al número
34 del carrer
Pernetty. El 4 de juny de 1892, com a gerent de La
Révolte, va ser condemnat en rebel·lia
per l'Audiència del Sena
a sis mesos de presó per «provocació de
militars per a desviar-los del seu
deure», condemna a la qual va apel·lar. El 22 de
juliol d'aquell any va ser
detingut al seu domicili i en l'escorcoll d'aquest la policia
trobà fullets i
papers diversos, entre ells un amb un alfabet xifrat. Tres dies
després va ser
posat en llibertat, però no es va presentar al judici
d'apel·lació celebrat el
12 d'agost de 1892, on la seva condemna va ser confirmada. Detingut
posteriorment, va ser internat a la presó parisenca de
Sainte Pélagie, on demanar
poder rebre la visita dels companys, entre ells la parella
Denéchère. El juny
de 1893, segons la policia, havia promès el seu suport al
periòdic La Lutte pour la Vie.
El 24 de juny
assistí al gran míting celebrat a Saint-Ouen
(Illa de França, França) per a
protestar contra la condemna a mort de l'anarquista Jean Baptiste
Forêt. Durant
la primavera de 1893 assistí a reunions públiques
de la Lliga dels
Antipatriotes i de la Joventut Antipatriota. Denunciat novament per
«associació
criminal», el 12 de març de 1894 el seu domicili,
al carrer Pernetty, on vivia
amb sa companya Marie Dumont, va ser escorcollat mentre ell no era a la
ciutat
perquè havia anat a veure son pare malalt; la policia va
embargar un número del
periòdic Le Chambard, un
quadern
escolar amb notes manuscrites i altres objectes suposadament
compromesos, però
el procés verbal va ser sobresegut. Durant tot l'any 1895,
el seu domicili del
carrer Pernetty va ser vigilat diàriament i el gener de 1896
es mudà després de
ser desnonat. En 1897 vivia al número 61 del carrer Mathurin
Regnier. Malalt,
va ser admès a l'Hospital Necker de París
(França), on Émile Habert va morir el
7 de setembre de 1897. ***
Notícia de l'intent de suïcidi d'Émile Quinque apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 6 d'abril de 1886 -
Émile Quinque: El 9 de setembre de 1856
a neix Gioux (Sent Peir
de Vidalhac, Llemosí, Occitània) l'anarquista
Émile Auguste Quinque. Sos pares es
deien Jean-Louis Quinque, paleta
a París (França), i Marie Jeanne Javelon.
Establert a París, vivia al número 16
del carrer Galande i es guanyava la vida de paleta.
Participà el 9 de març de
1883 en la manifestació de desocupats («Du travail
ou du pain», «O treball o
pa»), que saquejà algunes fleques i que
portà a la detenció de Louise Michel.
L'endemà, participà en el míting de
protesta organitzat per la Cambra Sindical
de Fusters al bulevard Contrescarpe, on pujà a la tarima per
atiar el públic
contra la presència de periodistes, els quals decidiren
abandonar el recinte, malgrat
que el fuster Joseph Tortelier fes una crida a deixar-los treballar
sense
problemes. L'11 de març de 1883 assistí al
míting d'obrers de la construcció
desocupats celebrat a la Sala Rivoli, juntament amb un grup
d'anarquistes
encapçalats per Émile Digeon que, sense
èxit, incità l'assistència a anar a
reforçar una concentració de protesta que se
celebrava a la plaça de
l'Ajuntament; el regidor municipal i redactor de La
Lanterne, Yves Guillot, s'hi oposa i la tribuna va ser
assaltada
pels anarquistes que importunaren el periodista. En la baralla que es
va desencadenar,
va ser detingut per la policia juntament amb Fernande d'Erlincourt,
Charles
Godard i Léon Jamin. El casos de D'Erlincourt i Jamin van
ser sobreseguts, però
Godard i Quinque van ser processats. El 10 d'abril de 1883 l'XI
Tribunal
Correccional el condemnà en rebel·lia a sis mesos
de presó i a 200 francs de
multa per «cops i ferides» –Godard a tres
mesos i a 200 francs–; un cop
revisada la seva pena, el 7 d'agost de 1883 va ser reduïda a
tres mesos pel
Tribunal del Sena. En aquesta època vivia al
número 7 del bulevard Arago de
París. En 1884 participà en diverses reunions del
grup anarquista del Faubourg
Marceau del V Districte de París. En 1885, segons els
periòdics Le Gaulois i La France, va ser redactor-gerent del
setmanari parisenc Le Tocsin.
Segons la policia en aquesta
època feia servir el pseudònim Reverlot
i assistia a les reunions del «Grup Internacional»
que se celebraven al III
Districte de París i a les del grup anarquista «La
Vengenance» (Bouderlique, Delamarre,
Hacker, Laurent, Rozier, Ulrich, Violard, etc.), al carrer Lyonnais del
V
Districte parisenc. El 5 d'abril de 1886, decebut per la manca de
compromís
revolucionari de la gent, intentà suïcidar-se d'un
tret al cap al cafè
«Sajous», al número 56 del bulevard
Saint-Germain, però un amic girà l'arma en
el moment de la detonació i resultà ferit a la
mà; va ser detingut
posteriorment. En 1887 freqüentà les reunions del
grup «L'Avant-Garde
Cosmopolite», però segons alguns companys
(Bidault, Moreau i Niquet) vivia de
fer de confident i de macarró, i el company Vacher
s'encarregà de vigilar-lo.
En 1888 vivia a Belleville i assistia a les reunions del
«Grup Anarquista de
Belleville», fundat el juny d'aquell any per Pennelier.
Segons la policia, a
principis d'abril de 1888 hauria participat en l'aferrada d'un fals
cartell on
s'anunciava l'apertura d'una oficina de contractació per a
obres públiques i a
la qual es presentaren uns cinc-cents obreres desocupats. El 25 de maig
de
1888, en plena agitació boulangista, assistí a
una reunió d'una trentena de
companys celebrada al carrer Vieille du Temple per a organitzar una
manifestació
dos dies després per a commemorar la Comuna de
París al cementiri de
Père-Lachaise. El 14 de juny de 1888 assistí a
una reunió al carrer Angoulême
per organitzar una vetllada benèfica el 23 de juny a la Sala
Horel. Casat amb
Marie Delphie Hesme, treballà finalment amb aquesta de
conserge. El seu últim domicili
va ser al número 10 del carrer Antoine Chantin de
París. Émile Quinque va morir
el 24 de setembre de 1914 a l'Hospital Notre-Dame de Bon Secours de
París
(França). ***
Foto
policíaca de Louis Letellier (ca. 1894) -
Louis Letellier: El 9 de setembre de 1863 neix a Rouen
(Alta Normandia, França)
l'anarquista Louis Auguste Letellier, conegut com Couturier. Sos pares es deien Louis
Letellier, cofrer i
bagulaire, i Marie Rose Béatrix Boucherot.
Milità activament en el moviment
llibertari a París (França) i es guanyava la vida
com a empleat en el registre
d'escriptures i comptable. Va ser arrestat en diverses ocasions i
canvià sovint
de residència. El febrer de 1892 figurava en un registres
d'anarquistes
residents a París. El març de 1892 va ser
detingut, jutjat i condemnat per
«pertinença a associació
criminal». El 22 d'abril de 1892 el seu domicili al
número 15 del carrer Beaunier va ser escorcollat sense molt
d'èxit per la
policia. Es refugià a Londres (Anglaterra), amb sa companya
Blanche, on
freqüentà el desertor italià Santo
Andrea Magrini i el sabater Grenoti, entre
d'altres destacats anarquistes. El gener de 1893 retornà a
París i la policia
el va implicar en un robatori amb Placide Schouppe. Segons algunes
fonts va ser
confident ocasional de la policia. A principis d'octubre de 1893
treballava en L'Intransigeant. Va ser novament
detingut el març de 1894 a París durant les grans
agafades repressives contra
el moviment anarquista. Després es va refugiar a Londres
(Anglaterra) i
figurava en un llistat d'anarquistes residents a l'estranger. Va estar
fitxat
entre 1894 i 1901 per la policia ferroviària de fronteres.
El 15 d'octubre de
1895 assistí amb sa companya a la reunió del grup
«Naturiens», al número 69 del
carrer Blanche. En aquesta època treballava en el
periòdic Le
Voltaire i
publicava un full velocipedista. L'1 de juny de 1897
es casà al XVII Districte de París amb la
llevadora parisenca Marie Aimée
Hartmann i amb aquest matrimoni legitimaren son fill Georges Louis
Isidore
Letellier, que havia nascut el 7 d'abril anterior. En aquesta
època treballava
de periodista i vivia al número 263 del bulevard Pereire.
Vidu, el seu últim
domicili fou al número 76 del carrer Batignolles. Louis
Letellier va morir el
17 de maig de 1936 a l'Hospital Beaujon de París
(França). ***
Foto
policíaca de Georges Hébert (23 d'abril de 1892) -
Georges Hébert: El
9 de setembre de 1864 neix a Bayeux (Normandia, França) el
fuster anarquista Georges
Henry Hébert. Sos pares es deien Anatole Eugène
Hébert, fuster, i Léontine
Adélaïde Dairaux, costurera. A
començament dels anys noranta era
membre del grup anarquista de
Levallois-Perret (Illa de França, França), que
havia estat fundat en 1882 sota
el nom de «La Solidarité» (Courapied,
Léveillé i Marchand) i que es reunia al
carrer de Gravel. A mitjans de març de 1892, quan vivia al
número 41 del carrer
Launois de Levallois-Perret, el seu domicili, juntament amb el d'altres
anarquistes de la població (Collet, Marchand, Quin, etc.),
va ser escorcollat
per la policia i aquesta hi trobà un prospecte de la
Societat Nacional de
Pólvores Dinamites i un llibre que contenia la manera
d'emprar i el preu de les
pólvores; per aquest fet va ser fitxat l'abril de 1892 com a
anarquista. Durant
l'interrogatori argumentà que tots aquests papers eren d'un
antic llogater. Ben
igual que nombrosos companys, tant de París com de la resta
del país, el 22
d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la propera
manifestació
del Primer de Maig. L'1 de gener de 1894, com altres militants de la
zona, el
seu domicili del número 71 del carrer del Bois de
Levallois-Perret va ser
escorcollat i la policia trobà diversos periòdics
i fullets anarquistes, però
va ser alliberat. El 3 de març d'aquell any, en una nova
agafada policíaca, va
ser novament detingut. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Charles d'Avray - Charles d'Avray: El 9 de setembre de 1878 neix a Sèvres (Illa de França, França) el poeta i cantautor anarquista Charles Henri Jean, més conegut com Charles d'Avray. Era fill de l'arquitecte i agent d'arrendaments Henri Joseph Charles Jean, conegut com D'Avray, i de Claudine Mélitine David. Va arribar a París en acabar els estudis de secundària en 1898 i dos anys després treballava com a publicista en una publicació titulada Le Tohu-Bohu. En aquesta època va compondre les seves primeres cançons («chansons du trottoir», «chansons des veillées»...) que interpretava als cafès-cantants. Acostat a l'anarquisme a partir del cas Dreyfus, arran de conèixer el company de la mare de Jeanne Humbert, llibertari militant, que el va introduir en els cercles neomaltusians i llibertaris; també va conèixer Sébastien Faure, de qui va tenir molta influència des del punt de vista de l'oratòria. Amb tot aquest bagatge, va decidir servir-se de la cançó per donar conèixer millor l'ideal anarquista. Després de dos anys de tempteigs, va arribar a la conclusió que una conferència adornada amb cançons era la millor manera de fer propaganda. Aleshores va compondre en un any la música i la lletra de 80 «cançons roges» de denúncia contra l'Estat, la religió, el militarisme, les presons... i per exaltar la societat llibertària. Les seves «conferències cantades» estaven compostes per tres tipus de cançons: les que tenien com a finalitat «destruir el passat» (Les géants sur l'Église, Les favorites sur les courtisanes, Les monstres sur la noblesse, Des pyramides aux Invalides sur Napoléon I, Bazaine sur Napoléon III, etc.); aquelles que estaven dirigides contra la III República (Ne votez plus, Bas Biribi, Magistrature, Militarisme, Procréation consciente, Monsieur Schneider et Cie, etc.); i les que exaltaven la societat llibertària del futur (Amour et volonté, L'homme libre, L'Insurrectionnelle, Le Premier Mai, Le triomphe de l'Anarchie, etc.). Cada cançó es lligava a la següent mitjançant una curta argumentació del poeta-conferenciant, tot remarcant les contradiccions. No es va veure lliure de multes i d'estades a la presó per les seves cançons. També va fer classes de solfeig a un grup d'infants (Pupilles du Ille). Va cantar la seva propaganda arreu de França fins a la Gran Guerra i després va obrir un cabaret a Montmartre (Le Grenier de Gringoire) on va interpretar les seves obres, i que actualment encara existeix, a més de fer recitals a altres cabarets montmartrians i del Barri Llatí. Les cançons de Charles d'Avray eren popularíssimes, es cantaven per tot arreu: en grups, en les manifestacions, en els balls, durant les excursions, en les dinades... Les seves cançons han estat contades per nombrosos intèrprets: La Varenne, Jane Janvier, Rachel Le Noël, L. Fausto, Dickson, Dalbret, Henriès, Bérard, Christiane Santerre, Gisèle Lérys, Michèle Guy, Mig David, Marie-May, Sonia Malkine... És autor del llibre Le Livre du souvenir: cinquante poèmes (1957). El 20 de febrer de 1912 es casà al XVI Districte de París amb Rose Clédie Pecollo, de qui es va divorciar, i el 27 de desembre de 1930 es casà a Éragny (Illa de França, França) amb Madelaine Marie Julienne Charlotte Sédillière. Charles d'Avray va morir el 7 de novembre de 1960 a l'Hospital Tenon de París (França), sense haver renunciat a les seves conviccions llibertàries, i fou enterrat al cementiri de Père-Lachaise. ***
Foto antropomètrica d'Enric Cortinas Romaguera (agost de 1914) -
Enric Cortinas Romaguera: El 9 de setembre de 1885 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista Enric Cortinas Romaguera. Era fill de Maurici Cortinas i Maria
Romaguera. Es guanyava la vida treballant de pintor. El 31 de desembre de 1904
es casà a Barcelona amb Dolors Cera, amb qui tingué dos infants. El 29 d'agost
de 1913 des de Barcelona emigrà a França. Establert a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), treballà per a l'empresari de la pintura Villarem i visqué al
número 17 bis del carrer 15 Degrés. El 7 d'agost de 1914 va ser fitxat per la policia
de Perpinyà com a «anarquista de caràcter violent, sorneguer i perillós».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Francisco Antolín Saura apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
gener de 1976 -
Francisco Antolín Saura: El 9 de
setembre de 1889 neix a Valdealgorfa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Francisco Antolín
Saura –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge com Pueyo.
Sos pares es deien Casto
Antolín i Juana Saura.
Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), el gener de 1934 va ser condemnat pel
Tribunal
d'Urgència a 18 mesos de presó per
«tinença d'armes i coaccions». En 1937
col·laborà en Cultura y
Acción.
En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos camps
de concentració. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Sant Joan de
Vedats (Llenguadoc, Occitània) i milità en la
Federació Local de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Teresa
Trullenque.
Francisco Antolín Saura va morir el 15 d'octubre de 1975 al
seu
domicili de Sant Joan de
Vedats (Montpelhierenc, Llenguadoc,
Occitània). ***
Foto
antropomètrica de Pere Casals Solà (setembre de
1917) -
Pere Casals Solà:
El 9 de setembre de 1892 neix a Sant Quirze de Besora (Osona,
Catalunya)
l'anarquista Pere Lluís Josep Casals Solà,
conegut com El
Petróleo. Sos pares es deien Josep Casals Jou i
Anna
Solà Sala. Forner de professió,
participà activament en els aixecaments de l'estiu de 1917 a
Barcelona
(Catalunya) i fugint de la repressió, a
començament d'agost d'aquell any, passà
a França. D'antuvi treballà alguns dies a les
veremes de Cornellà de la Ribera
(Rosselló, Catalunya Nord) i el 24 de setembre de 1917,
després d'haver
rebutjar signar un contracte de treball, va ser enviat per la policia
de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a la
frontera, que el va fitxar com a
«anarquista militant, propagandista perillós i
partidari de l'acció directa».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Mariano Pérez Cortázar apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 16 de
febrer de 1975 -
Mariano Pérez
Cortázar: El 9
de setembre de 1901 neix a El Arenal (Àvila, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista
Mariano Pérez Cortázar. Sos
pares es deien Francisco Pérez i Isabel Cortàzar.
Quan era molt jove emigrà a
França, on començà a militar en el
moviment anarquista. De bell nou a la Península,
visqué a Castella la Nova amb sa companya Petronila
Pérez i sos tres
infants. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar amb
altres persones a la
serra de Gredos, però el 12 de setembre de 1936 el grup va
ser encerclat per
les tropes franquistes. Un germà seu de 14 anys va ser ferit
en una cama i un
altre de 22 va ser capturat pels feixistes i afusellat. Ell
aconseguí trencar
el cercle i arribar a zona republicana. S'integrà en
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i lluità al front de Madrid.
Arran dels bombardejos
franquistes, va perdre gairebé totalment
l'audició. En 1939, amb el triomf
feixista, passà a França i aconseguí,
gràcies a parlar bé el francès i
posseir
alguns documents francesos amb els quals havia viscut en aquest
país abans de
la guerra, evitar els camps de concentració. Durant
l'Ocupació treballà de llenyataire.
Després de la II Guerra Mundial, s'establí a
Peiròlas (Llenguadoc, Occitània), on
treballà de pelleter, i
milità en la Federació Local de Galhac
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT, on
finalment sa companya i sos infants, que havien restat a l'Espanya
franquista,
aconseguiren arribar. Posteriorment s'establí a Graulhet i
milità en la seva Federació
Local de la CNT. Mariano Pérez Cortázar va morir
el 24 de setembre de 1974 al seu domicili de Graulhet
(Llenguadoc, Occitània). ***
Manuel
Firmo - Manuel Firmo: El
9 de setembre de 1909 neix a Barreiro (Setúbal, Lisboa,
Portugal) l'esperantista
i militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Firmo. Sos pares es
deien Juan Firmo,
maquinista ferroviari, i Elisa. Va fer els estudis primaris a Faro
(Faro, Algarve, Portugal) on sa
família
s'havia traslladat en 1914. Més tard retornà a
Barreiro i en aquesta ciutat, el
desembre de 1918, es posà a fer feina, amb 12 anys, en una
fàbrica de suro.
Acomiadat després d'una vaga, esdevingué
successivament peó de paleta,
oficinista de la química Companhia União Fabril
(CUF, Companyia Unió Fabril),
d'on fou novament acomiadat per negar-se a denunciar dos companys, i de
bell
nou tornà a treballar en la indústria surera.
Freqüentà les biblioteques de
l'Associació dels Obrers del Suro, de la qual
esdevingué bibliotecari, i del
Sindicat Ferroviari, on aprengué l'esperanto.
Formà part de Societat
Esperantista i fou professor d'aquest idioma en l'Escola de Esperanto
Operário
Barreirense que fundà. Amant de l'esport, entre 1928 i 1932
fou membre de la
plantilla de l'equip de futbol de Barreiro, el Futebol Clube
Barreirense (Barreirensezinho).
Passà un examen i
entrà a fer feina en les Oficines Generals del Ferrocarril
del Sud i del Sud-est,
on aprengué l'ofici de serraller mecànic. Alhora,
començà a militar en el
Sindicat Ferroviari de la Confederació General del Treball
(CGT) de Portugal i
fou membre de la seva junta directiva. Entre 1930 i 1931
formà part del grup
anarquista «Terra e Liberdade», que
edità un periòdic amb el mateix nom. El 7
de juny de 1936, arran de la detenció d'alguns companys i
després de l'intent
d'alliberament d'un company detingut a bord del vapor Évora
el 23 de maig anterior, fugí clandestinament amb altres
companys (Reinaldo de Castro, Manuel António Ferro i Manuel
António Boto) cap a
Espanya, on va ser detingut per «entrada
il·legal». Gràcies a la
intervenció de
Bernardino Machado, expresident de la República portuguesa
refugiat a Espanya,
va ser alliberat setmanes després de la presó de
Badajoz (Extremadura, Espanya)
i nomenat secretari de la delegació de la CGT portuguesa. El
cop militar
feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid (Espanya) i
immediatament s'integrà
en les milícies de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) –posteriorment passà
a formar part del Batalló 140 de la 35 Brigada
Internacional. L'octubre
d'aquell any, fou un dels signants del «Missatge del vertader
Portugal»,
manifest firmat per exiliats polítics portuguesos a Espanya
contra la campanya
internacional dels intel·lectuals salazaristes de l'Estado
Novo i la seva
aliança amb els militars feixistes aixecats contra el Govern
republicà.
L'hivern de 1936, quan es trobava a Somosierra, al front del Centre, va
patir
una pneumònia i hagué de ser evacuat primer a
Madrid i després a València
(València, País Valencià) per
curar-se. Posteriorment va ser reincorporat en
l'aviació republicana com a sergent mecànic.
Arran de l'avanç franquista, va
ser evacuat a Barcelona, on visqué a la barriada popular de
les Cases Barates
de Can Tunis. En 1939, quan el triomf franquista fou un fet,
passà a França amb
sa companya, Josefa Ramos Angosto (Pepita).
Després d'un temps als camps de concentració
d'Argelers i de Gurs (Barraca 22),
va ser enviat a la 129 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a
treballar en una fàbrica de material aeronàutic i
en la reconstrucció d'un
canal a Illa (Rosselló, Catalunya Nord). Després
de la capitulació francesa, va
ser novament enviat al camp de concentració d'Argelers i,
davant el perill de
ser enviat a treballar a Alemanya, decidí retornar legalment
a Portugal.
Detingut a la frontera portuguesa de Beirã
(Marvão, Portalegre, Portugal) el 6
d'agost de 1941, va ser reclòs sense cap judici durant uns
mesos en diverses
presons (Aljube, Caxias, Peniche) abans de ser deportat,
també sense judici, el
juny de 1942, al camp de concentració de Tarrafal
(Chão Bom, Tarrafal,
Santiago, Cap Verd). Al camp, fou un dels membres de la
Organização Libertária
Prisional (OLP, Organització Llibertària
Presidiària), amb Acácio Tomás de
Aquino, Manuel Boto i Henriques Rijo, entre d'altres.
Després de 53 mesos de
detenció, va ser alliberat en 1945. Passat un temps a
Barreiro, com que no va
trobar feina a Portugal, emigrà a Nova Lisboa (Huambo,
Angola), on sos dos
germans petits seus, també anarquistes, s'havien
instal·lat. D'antuvi treballà
en una empresa forestal, després de serraller en els
ferrocarrils de Benguela (Benguela,
Angola) i finalment com a zelador. En 1964 retornà a
Portugal i dos anys
després s'establí a Barcelona, on residia la
família de sa companya Josefa. En
els anys seixanta s'instal·là a les Cases Barates
de Barcelona. Després de la
Revolució dels Clavells i la caiguda del salazarisme,
viatjà anualment a
Portugal i participà en les activitats del Centre Llibertari
de Lisboa. En 1978
publicà el llibre autobiogràfic Nas
trevas da longa noite. Da guerra de Espanha ao campo do Tarrafal.
En 2003
les seves col·laboracions en el periòdic
anarquista A Batalha sobre la
guerra d'Espanya van ser recollides i editades
sota el títol Em torno da guerra
civil
espanhola. Cuaderno d'A Batalha. Manuel Firmo va morir el 29
de gener de
2005 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Deixà
alguns
escrits inèdits. ***
Necrològica
de Liberto Catalán Chiva apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 5 d'abril de 1988 -
Liberto Catalán
Chiva: El 9 de setembre de 1910 neix al barri de
Sarrià de Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Liberto Vicente Jacinto Catalán Chiva.
Sos pares es deien Vicente Catalán Pérez,
jornaler, i Anastasia Chiva Amor. Quan tenia 17
anys s'afilià al
Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1932 va ser tancat a la Presó Model de
Barcelona, on, el 10
de març d'aquell any, fou un dels signataris d'un manifest
contra l'estratègia
sindical trentista
d'Ángel Pestaña
Núñez. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i pogué emigrar a
l'Argentina. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, pogué retornar a
Catalunya i s'integrà en el Sindicat de la
Construcció de la CNT, on milità
fins a finals de 1987, quan hagué de ser ingressat a
l'Hospital de Sant Pau de
Barcelona malalt de càncer. Posteriorment marxà
al domicili francès de sa
filla. Liberto Catalán Chiva va morir el 23 de desembre de
1987 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat en aquesta
població. ***
Necrològica
de José Meléndez Fernández apareguda
en el
periòdic tolosà Espoir del 27 de
febrer de 1977 - José
Meléndez Fernández: El 9 de
setembre de 1916 neix a Màlaga (Andalusia,
Espanya)
l'anarcosindicalista José Meléndez
Fernández –algunes fonts citen
erròniament el segon llinatge com Aldana.
Sos pares es deien Juan Meléndez i Catalina
Fernández.
Militant de la Confederació Nacional
del Treball d'Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya), el març
de 1945 va ser
detingut amb Sebastián Pino Panal. El desembre de 1945 va se
jutjat en consell
de guerra a Cadis, juntament amb altres 27 militants antifranquistes,
19 d'ells
de la CNT (José María Bermejo Gómez,
Francisco Cuaro Vicario, José Fernández
Rodríguez, Juan Gómez Jiménez,
Ángel González González, Juan
González Morales,
Domingo Hormigo Sánchez, José Lillo
Pérez, José Marfil Ruiz, Diego Pérez
Ruiz,
Sebastián Pino Panal, Tomás Pizarro
Benítez, Julio Quintero Talavera, Luis
Quirós Ortega, Andrés Rojas Cuenca,
Martín Ruiz, Adela Ruiz Guerrero i Joaquín
Serrano
Duarte). En aquest judici es pronunciaren 18 penes de mort, abans de
ser totes
commutades per llargues penes de presó. Un cop
aconseguí la llibertat
provisional, i després d'un temps a Flix (Ribera d'Ebre,
Catalunya), en
1947 passà a França, on
treballà de miner. Sa companya fou Josefa Bonastre.
José Meléndez
Fernández va morir el 14 de gener de 1977 al seu domicili de
Bordeus
(Aquitània, Occitània). ***
Elena
Quinteros -
Elena Quinteros:
El 9 de setembre de 1945 neix a Montevideo (Uruguai) la mestra
anarquista Elena
Cándida Quinteros Almeida. Sos pares es deien Roberto Luis
Quinteros Pujadas,
socialista, i María del Carmen Lidia Almeida Buela (Tota), catòlica practicant. Sa
família obrera vivia al barri de
Jacinto Vera de Montevideo. Després d'educar-se en un
col·legi de religioses
dominiques, en 1962 començà a estudiar pedagogia
a l'Institut de Professors
Artigas (IPA), centre destinat a la formació de docents
d'educació secundària. Activa
militant sindicalista de la Convenció Nacional del
Treballadors (CNT),
s'integrà, amb altres companys (Lilián Celiberti,
Yamandú González, Telba
Juárez, Sara Méndez, etc.), en les Missions
Sociopedagògiques, iniciativa dels
mestres de l'Institut Cooperatiu d'Educación Rural (ICER),
participant sobretot
a partir de 1967 a la cooperativa de Capilla de Farruco (Durazno,
Uruguai). En
aquests anys d'estudiant formà part de
l'Agrupació 3 de l'Associació
d'Estudiants Magisterials de Montevideo (AEMM) i de la
Federació Uruguaiana de
Magisteri (FUM). En
1966, un cop acabat
els estudis, treballà com a mestra a l'Escola de
Primària Núm. 195 de Pando (Canelones,
Uruguai). En aquest mateix 1966 s'integrà en la
Federació Anarquista Uruguaiana
(FAU) i milità activament en la Resistència
Obrero-Estudiantil (ROE). El 16 de novembre
de 1967 va ser detinguda per primera vegada pel Departament 5
d'Intel·ligència
i Enllaç, juntament amb altres companys (Lilián
Celiberti, Yamandú González i
Gustavo Inzaurralde), i alliberada l'endemà. En aquesta
època es matriculà a la
Facultat d'Humanitats, on conegué José
Félix Díaz Berdayes, que esdevingué
son
company, i començà a estudiar Pedagogia de
l'Educació. El 22 d'octubre de 1969
va ser novament detinguda; processada per
«fabricació d'explosius», va ser
condemnada i reclosa a la Presó de Dones de Cabildo de
Montevideo fins al 16 d'octubre
de 1970. El 26 de novembre de 1972 va ser novament detinguda per la
Secció 12
de la Policia. El 18 de juny de 1973 es casà amb son
company. En aquesta època,
des del sindicat de la Fàbrica Uruguaiana de
Neumàtics Societat Anònima
(FUNSA), participà en les reunions de familiars de presos
polítics que
preparaven paquets de comestibles que després eren portats a
les presons. Novament
requerida el 5 de maig de 1975 per les Forces Conjuntes, el 24 de juny
de 1975 va
ser destituïda i se li va impedir exercir la seva
professió de mestra. En
aquesta època passà clandestinament a Buenos
Aires (Argentina), on visqué fins
als primers mesos de 1976, que retornà clandestinament a
Montevideo. En aquesta
època participà en l'acte fundacional del Partit
per la Victòria del Poble
(PVP), moviment marxista resultat d'una interpretació
guevarista de
l'anarquisme (Leon Duarte, Gerardo Gatti, etc.) del qual va ser membre
de la
seva primera junta directiva –aquest PVP amb el temps
passà a ser una
organització totalment marxista. El 26 de juny de 1976 va
ser detinguda al seu
domicili (Ramón Massini, núm. 3.044) i tancada al
centre de tortures «300
Carlos», depenent de la Divisió
d'Exèrcit Núm. 1. Durant el matí del
28 de juny
va ser portada al voltant de l'ambaixada de Veneçuela amb
l'ardit de contactar
amb un company per a facilitar la seva detenció,
però ella fugí i saltà un mur,
accedint als jardins de l'ambaixada. Cridà el seu nom i
demanà asil i el
personal de l'ambaixada intentà socórrer-la,
però els seus segrestadors,
forcejant amb els funcionaris veneçolans i davant la
complicitat dels policies
a càrrec de la custòdia de l'ambaixada, se la
portaren. Va ser reclosa al
Batalló d'Infanteria Núm. 13, identificada amb el
Núm. 2537 i sotmesa a salvatges
tortures, segons els testimonis d'altres presos allà
detinguts. Julio Ramos,
ambaixador de Veneçuela a l'Uruguai, parlà
telefònicament amb el Ministeri de
Relacions Exteriors uruguaià i denuncià els fets
a Guido Michelin Salomó,
subsecretari del ministre Juan Carlos Blanco Estradé, absent
aleshores a la seu
ministerial. Immediatament el govern veneçolà
denuncià formalment el segrest de
la militant anarquista al seu territori. El 3 de juliol de 1976 es
reuní el
Consell de Seguretat Nacional (COSEMA) i decidí no lliurar
la «dona», fet que
demostrava que la «dictadura
cívico-militar» no estava disposada a tornar viva
la mestra. Aquesta situació degenerà en un
incident diplomàtic d'envergadura
que acabà amb la ruptura de relacions
diplomàtiques per part de Veneçuela dos
dies després i fins a l'1 de març de 1985. Elena
Quinteros, presumiblement, va
ser assassinada, juntament amb altres set persones, la nit de l'11 de
juliol de
1976 a les dependències del Batalló d'Infanteria
Núm. 13, conegudes com «300
Carlos» de Montevideo (Uruguai). Els vuit cossos van ser
enterrats en un
cementiri clandestí a tres quilòmetres de Toledo
(Canelones, Uruguai);
posteriorment els cossos van ser desenterrats i novament traslladats al
Batalló
d'Infanteria Núm. 13. L'octubre de 2002 el jutge Eduardo
Cavalli processà
l'excanceller Juan Carlos Blanco Estradé com a responsable
en primera instància
de la desaparició forçada d'Elena Quinteros;
jutjat, va ser condemnat i
empresonat. El 13 de maig de 2008 l'Escola Núm. 181 de
Primer Grau de
Montevideo va ser rebatejada pel Senat de la República de
l'Uruguai amb el nom
«Mestra Elena Quinteros»; també existeix
una biblioteca que porta el seu nom. En
2009 Raúl Olivera i Sara Méndez publicaren
l'assaig Sucuestro en la embajada. El caso de
la maestra Elena Quinteros. Elena
Quinteros ha esdevingut un símbol de lluita contra la
dictadura i per la
llibertat d'expressió. Elena Quinteros (1945-1976?)
Defuncions
Foto
de la policia francesa d'Eusebi Brau Mestres (3 de juny de 1919) - Eusebi Brau
Mestres: El 9 de setembre de 1923 mor a Colloto
(Astúries,
Espanya) l'anarquista
Eusebi Brau Mestres –el primer llinatge citat
erròniament a vegades com Grau
i el segon com Brau–,
conegut com El Català.
Havia nascut el 4 de juny de 1898 a Barcelona (Catalunya)
–algunes fonts citen
Badalona (Barcelonès, Catalunya).
Sos pares es deien Josep Brau i Rosa Mestre. Fill únic de
vídua, vivia amb sa
mare al Poblenou de Barcelona. Va ser denunciat per Antoni Puble
Vendrebe per
haver disparat una pistola contra sa mare i contra un fill seu que era
present;
durant l'interrogatori manifestà que havia disparat
contra ell mateix i no contra sa
mare. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer
metal·lúrgic fonedor. El
setembre de 1918 passa a França i a Neuvy-Pailloux (Centre,
França) treballà
per a l'Allied Tank Factory, fàbrica de muntatge de carros
de combat que l'exèrcit
angloamericà havia creat a la població l'any
anterior. Posteriorment va fer
feina tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània)
abans de retornar a
Catalunya. El febrer de 1919 passà novament a
França i a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya
Nord) treballà a la foneria d'un tal Berdaguer. Cap a la
primavera de 1919,
després d'haver demanat un augment de salari amb el company
Vicente Reig
Giffren i que aquest fos rebutjat, amenaçà el seu
patró, fet pel qual va ser
acomiadat i se li va obrir un expedient d'expulsió. A
començament dels anys
vint fou un dels membres del grup d'acció anarquista
«Los Solidarios» (Francisco
Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez,
Joan García Oliver, Miguel
García Vivancos, Gregorio Jover Cortés, Alfons
Miquel Martorell, Ricard Sanz
García, Gregorio Suberviola Baigorri, Manuel Torres
Escartín). El 20 de gener
de 1921 va ser detingut a Barcelona acusat de l'atemptat mortal contra
Francesc
Fontanilla Vinardell, encarregat de la «Foneria
Roca» que l'havia acomiadat,
esdevingut dos dies abans al Pont dels Àngels del barri de
la Marina de
Barcelona. En 1922, amb Buenaventura Durruti Domínguez,
llogà un taller de
foneria al Poblenou de Barcelona on es dedicaren a la
fabricació clandestina de
bombes de mà que servirien per als aixecaments
revolucionaris que es tenien
previstos. En aquesta època, en un enfrontament amb membres
del «Sindicat
Lliure», va ser ferit i es guarí de les ferides
clandestinament a casa seva.
L'1 de setembre de 1923 participà amb altres companys
(Adolfo Ballano Bueno, Buenaventura
Durruti Domínguez, Aurelio Fernández
Sánchez, Miguel García Vivancos, Antonio
Rodríguez El Toto,
Gregorio
Suberviola Baigorri i Rafael Torres Escartín), en
l'atracament de la sucursal
del Banc d'Espanya a Gijón (Astúries, Espanya),
on el grup d'acció es portà 650.000
pessetes, el major botí que s'havia aconseguit fins
aleshores en un atracament
a la Península, i on resulta mor el director de la sucursal.
En la fugida, dies
després, el 9 de setembre de 1923, va caure mort en un
enfrontament amb la Guàrdia
Civil a les muntanyes properes al riu Nora, a la zona de Colloto
(Astúries,
Espanya). D'antuvi es pensà que el mort es tractava de
Buenaventura Durruti
Domínguez i la policia mai no el va identificar. Eusebi Brau Mestres (1898-1923) ***
Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en el diari madrileny ABC del 27 de juliol de 1934 - Francisco Elizalde Martínez: El 9 de setembre de 1936 és assassinat a Arieta (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Havia nascut el 2 d'abril de 1898 a Allo (Estella, Navarra). Sos pares es deien Francisco Elizalde i Valentina Martínez. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà sense èxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació «Unión» de l'empresa minera «Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 de setembre –algunes fonts citen errònniament el 9 d'octubre– de 1936 a Arieta (Estella, Navarra) d'un tret a la nuca. ***
Antoine Salis fotografiat per per l'Studio Harcourt de París - Antoine Salis: El 9 de setembre de 1961 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Antoine Hippolyte Pierre Salis. Havia nascut el 3 de juny de 1897 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Sos pares es deien Pierre Louis Salis, fuster, i Marie Bernard, obrera de la seda. Durant la Gran Guerra va quedar cec i va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze. En 1918 fundà la Union Amicale des Aveugles de la Loire et de la Haute-Loire (Unió Amical de Cecs del Loira i de l'Alt Loira), organitzà un centre confecció i de venda d'objectes i utensilis diversos produïts pels invidents, creà la Cooperativa dels Cecs de la Loira i fundà i dirigí la «Maison des Aveugles» a Malatavèrna (Roine-Alps, França), casa de repòs i de vacances per a cecs. Militant anarquista com son germà Émile Salis, en 1920 es reunien al seu domicili les Joventuts Llibertàries. El 31 de desembre de 1925, amb la creació del Grup Anarquista-Comunista de Saint-Étienne, esdevingué el seu secretari general. Entre 1924 i 1926 fou delegat als congressos nacionals de la Unió Anarquista (UA), que esdevingué Unió Anarquista Comunista (UAC) en 1926. Com a artista líric, el març de 1927 va ser nomenat organitzador artístic del consell administratiu del grup de l'UAC format per Pierre Dobouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel, Francis Poinard i Eugène Soulier. Durant els anys trenta també milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i en el grup local de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Membre de la Federació de Cecs Civils, des de 1930 en formà part del seu consell d'administració, fou gerent del seu butlletí i entre 1947 i 1960 la presidí. També fou membre d'«Amitié des Aveugles» (Amistat dels Cecs). En tot el període d'entreguerres es consagrà especialment a la defensa dels companys que patien ceguesa i en crear un sistema d'atenció que permetés una vida digna. Durant l'Ocupació participà, entre gener de 1943 i finals d'agost de 1944, en la Resistència enquadrat en un grup guerriller dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de l'Erau afiliat a les Forces Franceses de l'Interior (FFI), fet pel qual, l'11 de març de 1947, va ser condecorat amb la Medalla de la Resistència i autoritzat a portar la insígnia núm. 283.381 de les FFI. Sa companya fou Marie Louise Charitat. Antoine Salis va morir el 9 de setembre de 1961 al Centre Hospitalari de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Un carrer de Saint-Étienne porta el seu nom. ***
Henriette
Roussel durant el judici del «Procés dels
10» en una foto publicada en el diari parisenc L'Humanité
del 14 de setembre de 1907 - Henriette Roussel: El 9 de setembre de 1964 mor a Château-Thierry (Picardia, França) l'anarquista i antimilitarista Henriette Roussel. Havia nascut el 5 de novembre de 1885 a Les Lilas (Illa de França, França). Sos pares es deien Alfred Edmond Roussel, llauner, i Marie Élisabeth Henraëde, florista. En néixer son pare havia abandonat la llar i es trobava desaparegut. Son germà gran Georges Roussel va ser un destacat anarcoindividualista. Es guanyà la vida com sa mare, de florista. Des de la seva fundació en 1905, va ser membre de l'equip editor del periòdic L'Anarchie, d'Albert Libertad, i va ser una de les animadores de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), realitzates al carrer Muller i al carrer Chevalier-de-la-Barre. En aquesta època vivia al número 3 de la plaça Fêtes del XIX Districte de París. L'1 de juny de 1905 va ser detinguda quan venia L'Anarchie durant la manifestació contra la visita a París del rei Alfons XIII d'Espanya. El 6 de juny de 1907 signà amb altres companys un manifest de protesta contra un article antianarquista publicat en el diari Le Matin del 31 de maig de 1907. En 1907 va ser l'única dona signat del cartell manifest «Aux crimes, répondons par la révolte» i durant el procés celebrat entre el 13 i el 14 de setembre de 1907 («Procés dels 10») va ser absolta. En sortir en llibertat va fer una gira de conferències antimilitaristes sobre el «Procés dels 10» per a la Joventut Lliure, la Joventut Revolucionària del XIV Districte i la Joventut Sindicalista. També freqüentà la redacció de La Guerre Sociale i assistia a les reunions anarquistes distribuint fullets antimilitaristes. Aleshores vivia al número 41 del carrer Bois del XIX Districte de París. El 9 d'octubre de 1907 va ser novament detinguda a l'estació de l'Est per haver distribuït als reclutes que partien pamflets antimilitaristes (La crosse en l'air; Désertez!; À mon frère le paysan, d'Élisée Reclus; L'antipatriotisme, de Gustave Hervé; etc.). Entre el 30 i el 31 de desembre de 1907 va ser jutjada davant l'Audiència amb altres 17 companys, tos homes (Bouviat, Charragnat, Coindeau, Delage, Deslandes, Docquet, Duchateau, Duncas, Lacour, Leblanc, Masniaud, Mazelaigne, Menier, Michaud, Passant, Ranques i Thomas); ella i dos companys van ser absolts, mentre que la resta van ser condemnats a penes entre 10 mesos i un any de presó i 100 francs de multa. Durant la primavera de 1908 participà, amb Gaston Delpech i Georges Durupt, en la reorganització de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Continuà freqüentant assíduament la seu de L'Anarchie, al carrer Chevalier-de-la-Barre. Els confidents la qualificaven d'«histèrica i mig folla» i restaven escandalitzats pel gran nombre d'amants que arreplegava. El 23 de gener de 1909 participà amb Albert Rigaudie en el boicot a un concert de músics esquirols celebrat al Cirque d'Hiver i dos dies després va ser condemnada pel X Tribunal del Sena a un mes de presó, amb llibertat provisional, i a 11 francs de multa –Rigaudie va ser condemnat a 15 dies de presó. A partir de 1913 visqué amb el socialista i antic anarquista Pierre Albert Rigaudie, administrador de La Guerre Sociale, i el 13 d'agost de 1914 la parella es casà al X Districte de París. En aquesta època vivia al número 56 del Faubourg de Saint Denis. El 16 de juny de 1916 Rigaudie va morir al front durant la Gran Guerra. El 18 de desembre de 1920 es casà al XX Districte de París amb l'empleat parisenc René Marcel Guittard, de qui es va divorciar el 25 de gener de 1927. A principis dels anys vint vivia al número 24 del carrer Fréderick Lamaître del XX Districte de París i una filla seva de sis anys es trobava malalta en tractament mèdic a Baiona (Lapurdi, País Basc). Henriette Roussel va morir el 9 de setembre de 1964 a l'Hospici de la Caridad de Château-Thierry (Picardia, França). ***
Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1966 - Segundo Navarro Casas: El 9 de setembre de 1966 mor a Au Sandre (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Segundo Navarro Casas. Havia nascut el 31 de maig de 1899 a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Navarro i Cándida Casas. En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball i fou molt actiu durant els anys del pistolerisme. Durant la guerra civil lluità com a soldat en l'exèrcit de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Guadalupe Lizandra Garges. Malalt d'un càncer estomacal, Segundo Navarro Casas va morir el 9 de setembre de 1966 al seu domicili d'Au Sandre (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Sigfrid Català Tineo - Sigfrid Català Tineo: El 9 de setembre de 1978 mor a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Havia nascut l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament l'11 de juliol– de 1906 a València (València, País Valencià). Son pare, Vicent Català Úbeda, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França; sa mare es deia Isabel Tineo Escamilla. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la «Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1978 a l'Hospital Universitari Doctor Peset de València (València, País Valencià) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. El 10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó. Sigfrid Català Tineo (1906-1978) ***
Necrològica
de Román Remiro Épila apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 26 d'octubre de 1980 -
Román Remiro Épila: El
9 de setembre de 1980 mor a Pàmies (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
Román Remiro Épila –algunes
fonts citen erròniament el primer llinatge com Ramiro. Havia nascut el 28 de febrer de 1900 a
Épila
(Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Santo Remiro
i María Épila.
Començà a militar molt jovent en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França.
Residí a Vernhòla (Llenguadoc,
Occitània) i formà part de la
Federació
Local de Pàmies de la CNT. Sa companya fou Jeanne
Célestine Hélène Soula.
Román Remiro Épila va morir el 9 de setembre de
1980 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc,
Occitània). ***
Diego Hans García Kater (Diego Santillán) - Diego Santillán: El 9 de setembre de 1992 mor a Madrid (Espanya) el dramaturg i cineasta anarquista Diego Hans García Kater, també conegut com Diego Hans Kater o Diego García Kater i que va fer servir el pseudònim Diego Santillán. Havia nascut el 16 de febrer de 1924 a Berlín (República de Weimar, actual Alemanya) –el certificat de defunció cita Rosario (Santa Fe, Argentina). Era fill dels destacats militants anarquistes Sinesio Baudilio García Fernández (Diego Abad de Santillán) i d'Elisa Kater, filla de l'editor llibertari Fritz Kater. Després del triomf franquista s'exilià amb son pare a Buenos Aires (Argentina), on un cop acabat el batxillerat es dedicà al món del teatre i al de la cinematografia, primer com a actor, després com a guionista i, des de 1963, com a director de pel·lícules de tall satíric, terrorífic i eròtic. Estrena obres de «teatre burgès» (d'entreteniment, comèdies lleugeres, vodevils, etc.) a Buenos Aires, Caracas i Miami, i dirigí pel·lícules a l'Argentina i al Brasil. En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, s'instal·là amb son pare a Barcelona (Catalunya) on continua la seva carrera cinematogràfica. En 1978 estrenà, amb Luis Galindo Acevedo, Por qué perdimos la guerra, documental sobre la guerra civil espanyola que segueix la interpretació defensada per son pare. El 9 de setembre de 1981 s'estrenà al teatre Benavente de Madrid la seva obra teatral Usted no es Greta Garbo, que després va fer una gira arreu de la Península. Entre el seus guions cinematogràfics destaquen El hombre señalado (1957), Evangelina (1959), Mi esqueleto (1959), El campeón soy yo (1960), ¡Cómo te extraño...! (1966), La casa de Madame Lulú (1968), Crimen en el hotel alomamiento (1974), Un mundo de amor (1975), Don Carmelo il capo (1976), Profesor Eroticus (1981), Divinas palabras (1987, amb Enrique Llovet Sánchez), ¿Lo sabe el ministro? (1991), etc. Com a director cinematogràfic podem citar Pesadilla (1963), Bettina (1964), Un sueño y nada más (1964), Quédate conmigo (1966), Chao amor (1968), Olga, la hija de aquella princesa rusa (1972), Silvia ama a Raquel (1978), Una sombra en la oscuridad (1980), etc. Diego Santillán va morir el 9 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 d'agost– de 1992 al seu domicili de Madrid (Espanya), a conseqüència d'un càncer de pulmó, i va ser incinerat al cementiri madrileny de La Almudena. ***
Jürgen Lohstöter (2005) - Jürgen Lohstöter: El 9 de setembre de 2006 mor a Hamburg (Hamburg, Alemanya), a resultes d'un sobtat atac de cor, el militant anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Havia nascut el 23 de desembre de 1947 a Hamburg (Hamburg, Alemanya). Ben aviat s'interessà pel moviment anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al soterrani de casa dels seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation Revolutiionärer Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària Anarquista), basada en l'organització àcrata francesa del mateix nom, i n'esdevingué el secretari de Relacions Internacionals. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist, fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons –en patí dues trasplantacions–, va fer feina de mariner i després en una companyia d'assegurances, ja que no trobà feina com a sociòleg, especialitat en la qual estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà romandre durant llargs períodes inactiu, participà activament en les lluites socials i especialment contra la construcció de l'autopista d'Ottensen. En 1977 s'adherí a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de l'anarcosindicalista Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant els últims anys aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el permeté realitzar curts viatges. ***
Pedro
García Martínez (Pedro Ibarra) - Pedro García
Martínez: El 9 de setembre
de 2018 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pedro
García
Martínez, conegut com Pedro Ibarra
i Pedro el Italiano.
Havia nascut el 28 de febrer –algunes
fonts citen erròniament el 22 de febrer– de 1928 a
Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Pedro García i
Carmen Martínez. Era
nét i fill de militants de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Nascut en una família nombrosa
humil, sos pares
emigraren a Barcelona a finals dels anys vint i
s'instal·laren en una finca de
Can Tunis del barri d'Horta, on ell va néixer; posteriorment
es traslladà amb
sa família al barri de la Ribera de Barcelona.
Només va poder assistir un any i
mig a l'escola, una pertanyen al Comitè de l'Escola Nova
Unificada (CENU), durant
la Revolució. Treballà la pell i posteriorment el
metall. En 1943 s'afilià a
les Joventuts Llibertàries clandestines i en va ser nomenat
secretari del
Districte V de Barcelona. Detingut en 1947 i 1951, va ser torturat a la
Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana de Barcelona.
Després de la
mort del dictador Francisco Franco i la reconstitució
confederal, en 1976
s'afilià al Sindicat de la Fusta i el Suro de la CNT de
Badalona (Barcelonès,
Catalunya), on ocupà càrrecs de responsabilitat
en el seu sindicat i en la Federació
Local. Col·laborà en Solidaridad
Obrera,
especialment en les tasques d'expedició, i en el Centre
d'Estudis Llibertaris
«Federica Monsteny» de Badalona. Un cop jubilat es
dedicà a col·laborar en la
premsa llibertària (Askatasuna,
Cartas a la anarquia, Cenit,
CNT, Ideas-Orto,
Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc.), moltes vegades fent servir el seu
pseudònim Pedro Ibarra.
En 2005 el
Centre d'Estudis Llibertaris «Federica Monsteny»
publicà, amb un pròleg de
Josep Antoni Pimentel Clavijo, les seves memòries sota el
títol Trazos de una vida,
que van ser
reeditades en 2018. En 2008 el seu testimoni va ser recollit en l'obra
col·lectiva Vivències.
La Barcelona que
vaig viure (1931-1945) i en 2014 en el llibre de Josep Antoni
Pimentel
Clavijo Barricada. Una història de
la
Barcelona revolucionària.
Pedro García Martínez va morir el 9 de setembre
de 2018
al Parc Sanatori Pere Virgili de Barcelona (Catalunya) i va ser
incinerat. ---
|
![[08/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[08/09]") |
|
![[10/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[10/09]") |
|
|
| Actualització: 09-09-23 |