---

Anarcoefemèrides del 9 d'octubre

Esdeveniments

Ferrer Guàrdia (primer a la dreta) durant el seu judici

- Judici contra Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1909 és jutjat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), en Consell de Guerra Sumaríssim, per la seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana Tràgica, el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. La Cort Marcial fou presidida pel tinent coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les nou del matí i Ferrer demanà la tribunal que l'excusés per no comparèixer amb un vestit més adequat, però quan volgué protestar per haver estat privat de les seves robes i haver d'anar al judici com un apatxe, el president el féu callar. Després tot fou molt ràpid, perquè no s'escoltà cap testimoni. El comandant Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un extens resum del sumari i a continuació, després de dues hores de descans, presentaren els seus informes el fiscal, capità d'Infanteria Jesús Marín Rafales, i el defensor, capità d'Enginyers Francisco Galcerán Ferrer. Després d'una breu declaració del processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es retirà a deliberar a tres quarts d'una. El fiscal, que demanà, segons el paràgraf segon de l'article 242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per a Ferrer com a cap d'una rebel·lió militar, s'esforçà a provar la culpabilitat d'aquest partint de les declaracions d'una quinzena de testimonis i de la documentació confiscada al processat, però la seva argumentació fou molt poc convincents. No havia cap testimoni directe que demostrés que hagués actuat com a cap de la rebel·lió i els documents més comprometedors per a Ferrer eren les circulars revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans. El capità Galcerán, defensor de Ferrer, només va disposar de 24 hores per examinar els 600 folis del sumari i protestà per la manera que s'havia instruït el procés –no s'acceptaren els testimonis de la defensa, s'havien acceptat com a vàlides denúncies anònimes, els escorcolls policíacs s'havien fet sense testimonis, les proves documentals no foren peritades ni sotmeses a contradicció–, criticà la campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical republicà contra el seu defensat i demanà la seva lliure absolució. La sentència fou dictada el mateix dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren constitutius d'un delicte consumat de rebel·lió militar, amb la concurrència de circumstàncies agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou remés a l'auditor de la IV Regió Militar perquè emetés el seu preceptiu dictamen i fos enviat al capità general per a la seva aprovació. El mateix 9 d'octubre el capità general aprovà la sentència i la comunicà, a través del Consell Superior de Guerra del Ministeri de la Guerra, al Govern presidit pel mallorquí Antoni Maura a l'espera de la seva conformitat. A dos quarts de nou de la nit del 12 d'octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegi a Ferrer, al despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu havia estat traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que signà amb total serenitat. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat l'endemà, 13 d'octubre de 1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), mentre accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es portaven a terme arreu del món.

***

Capçalera de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 9 d'octubre de 1909 surt a Niça (Provença, Occitània) el primer número del setmanari anarquista en llengua castellana Tierra y Libertad. Després de la Setmana Tràgica de Barcelona els periòdics anarquistes van ser prohibits a Espanya i alguns d'ells, com ara Tierra y Libertad, es publicaran a França i entraran clandestinament a la península. José Estivalis, més conegut sota el pseudònim d'Armand Guerra, en serà el responsable. En sortiren almenys dos números.

***

Capçalera de Le Révolté

- Surt Le Révolté: El 9 d'octubre de 1910 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari llibertari Le Révolté. Organe hebdomadaire d'union, d'action et d'éducation révolutionnaire regional –en números posteriors el subtítol perdrà l'adjectiu «regional». Aquesta publicació sorgí arran de la fusió de L'Action Syndicale (1904-1910) i Le Combat (edició del Nord) i es distribuïa per tota la regió hullera. El seu gerent va ser Henri Dupuy i els redactors Benoît Broutchoux, Adrien Dolly, Raoul Lenoir i Henri Zisly. Jules Grandjouan col·laborà amb dibuixos. L'últim número fou el del 28 de setembre de 1913 i va ser substituït per L'Avant-Garde (1913-1914).

***

Capçalera del primer número de Guerra di Classe

- Surt Guerra di Classe: El 9 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista en italià Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI) afiliada a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Fundat per l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri estava dirigit als voluntaris italians que participaven en la Guerra Civil espanyola. En les seves pàgines a criticar durament la socialdemocràcia i el moviment comunista (Stalin i l'URSS, especialment) en un moment en que la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) no es plantejava aquesta crítica, fet que va fer que aquestes organitzacions llibertàries es mantinguessin força crítiques amb la publicació. També el cònsol general de l'URSS a Barcelona, Antonov Ovseenko, es mobilitzarà contra Berneri pels seus escrits en aquest setmanari. Davant els processos de Moscou, Berneri defensarà els bolxevics purgats, al costat del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i d'altres sectors marxistes revolucionaris, mentre la CNT-FAI guardava silenci. Molt llegida i comentada va ser la polèmica entre Camillo Berneri i Frederica Montseny d'abril de 1937 en les seves pàgines. Després de l'assassinat de Berneri, el 5 de maig de 1937, Virgilio Gozzoli el substituí en la direcció del periòdic. En sortiren 30 números, l'últim el 30 de novembre de 1937. Guerra di Classe ja havia estat editada anteriorment a París, Brussel·les i altres ciutats italianes i europees, també com a òrgan de l'USI-AIT.

***

Cartell de l'acte

- Míting per Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1959 se celebra a la Sala de la Mutalité de París (França) un gran míting commemoratiu del centenari del naixement i del cinquantenari de l'assassinat del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. L'acte, organitzat per diversos grups (Associació Internacional dels Treballadors, Confederació Nacional del Treball d'Espanya, Confederació Nacional del Treball de França, Federació Anarquista Francesa, Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, Grup Socialista Llibertari, Libre Pensée, Lliga Espanyola dels Drets de l'Home, Lliga Francesa dels Drets de l'Home, Ruche Culturelle-Societat d'Amics de Sébastien Faure i Unió Racionalista), fou presidit per Sol Ferrer, filla de l'homenatjat, i per Jeanne Humbert. A la vetllada van prendre la paraula Josep Ballester, Suzanne Collette-Kahn, Denis Forestier, Hem Day, André Lorulot, Aristide Lapeyre, Frederica Montseny i Albert Camus.

Naixements

Notícia del judici de Grégoire Federscher apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 5 de maig de 1883

- Grégoire Federscher: El 9 d'octubre de 1858 neix a Bălți (Bessaràbia, Imperi Rus; actual Moldàvia) l'anarquista Grigoriy Nukhinov Federscher, més conegut com Grégoire Féderscher, i que va fer servir el pseudònim d'Isaac Imbaschi (o Imboschi). Després de fer estudis de mecànica i d'enginyeria a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) es refugià a París (França). En 1882 visqué, sota la identitat d'Isaac Imbaschi, al domicili del company Hubert Delsaute, al carrer de l'Association de Brussel·les (Bèlgica). En aquesta època es guanyava la vida com a obrer òptic. Amb els anarquistes Antoine Cyvoct, Paul Métayer, Antoine Didier i Alexis Lewin, s'exercità en la fabricació de bombes. Arran de l'explosió del 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica), on resultà mort Métayer, va ser detingut, juntament amb Didier. Jutjats el 2 de maig de 1883 pel Tribunal Correccional de Brussel·les, Didier va ser condemnat a tres mesos de presó i ell a set per ús de nom i de documentació falses. En 1892 residia a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on formà part de l'actiu grup anarquista local. Un informe de la policia suïssa el situà a La Chaux-de-Fonds el 15 d'abril de 1893 i l'agost de 1894. El desembre de 1893 la seva sol·licitud de naturalització suïssa va ser rebutjada. En 1898 sembla que obtingué aquesta després d'establir-se a Zuric (Zuric, Suïssa). Posteriorment publicà articles científics, s'especialitzà en obres públiques i deixà de figurar en les llistes d'anarquistes a controlar per les autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Cleto Benassi (ca. 1945)

- Cleto Benassi: El 9 d'octubre de 1882 neix a Vergato (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després socialista, Cleto Benassi, conegut com Vecchietti. Era fill de Giuseppe Benassi i de Luigia Bertocchi. Es guanyava la vida treballant de ferroviari. A principis de segle s'integrà en el grup anarquista encapçalat per Armando Borghi a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En 1914 va ser acomiadat de la seva feina de ferroviari per particiipar en la vaga i els fets revolucionaris de la «Setmana Roja» i va ser fitxat per la policia com a «socialista sindicalista». Lluità en la Gran Guerra com a soldat d'infanteria de primera línia; desmobilitzat en 1916, no va ser admès als ferrocarrils. Durant la postguerra s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i esdevingué dirigent del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Elegit membre del Comitè Central de l'SFI, entre el 20 i el 29 de gener de 1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Augusto Castrucci, Giovatta Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat nacional del Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que negocià amb el primer ministre italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 va ser nomenat membre de l'Executiva Nacional de l'SFI i va ser suspès del servei durant tres dies per no haver fet feina el Primer de Maig. Participà en la vaga de l'1 d'agost de 1922, engegada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball), i el juliol de 1923 va ser acomiadat dels ferrocarrils per «mal rendiment laboral». L'agost de 1923 va ser jutjat per infracció de la Llei de Ferrocarrils (vaga de l'1 d'agost de l'any anterior) i condemnat a tres mesos de suspensió del servei i a una multa de 500 lires, pena que va ser considerada posteriorment il·legítima i anul·lada. Durant els anys del feixisme se li va impedir fer feina i se li va denegar el passaport per emigrar a Àustria on volia anar a treballar. L'octubre de 1936 va ser detingut preventivament durant la visita de Benito Mussolini a Bolonya. En 1927 se li va retirar l'abonament ferroviari sota l'acusació de fer «propaganda subversiva» als trens i en 1930 va ser inscrit com a subversiu en un registre de «persones considerades políticament perilloses». Participà en les reunions clandestines del Partit Comunista Italià (PCI), sovint al domicili bolonyès d'Agusto Diolaiti, juntament amb Paolo Betti, Raffaele Lossanti i Otello Penati, entre d'altres. En 1938 restà empresonat un mes durant la visita d'Adolf Hitler a Itàlia. El 29 de maig de 1940 la policia li va notificar la prohibició de freqüentar el cafè San Pietro de Bolonya, al carrer Indipendenza, lloc de trobada els cercles antifeixistes. En la lluita antifeixista d'alliberament durant la II Guerra Mundial, passà a la clandestinitat sota el nom de Vecchietti. Amb Cipriano Tinti, formà part del Servei d'Informació del Comandament Únic Militar d'Emília-Romanya (CUMER). Formà part de la Secretaria Provincial del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP) i va ser un dels dirigents de la «Brigada Matteotti» de Bolonya. El novembre de 1944 entrà a formar part del Comandament Municipal i del Comandament Regional de la «Brigada Matteotti». Durant la lluita antifeixista, organitzà un cos de policia partisana constituït per antics carrabiners. El 21 d'abril de 1945, dia de l'alliberament de Bolonya, ocupà la seu de la Prefectura i instal·là el nou prefecte, Gianguido Borghese, designat pel Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). De bell nou integrat en els ferrocarrils, durant anys tornà a ser dirigent de l'SFI. Cleto Benassi va morir en 1950 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Cleto Benassi (1882-1950)

***

Notícia sobre la baralla d'Adolphe Fortel apareguda en el diari d'Amiens Le Progrès de la Somme de l'11 de juny de 1909

- Adolphe Fortel: El 9 d'octubre de 1889 neix a Amines (Picardia, França) l'anarquista Adolphe Fortel. Sos pares, jornalers no casats, es deien Adolphe Émile Fortel i Marie Rose Adolphine Decagny, i legitimaren el fill, i dues germanes majors (Désiré Albert i Jeanne Marie), amb el seu matrimoni celebrat el 25 de novembre de 1891 a Amiens. Es guanyava la vida treballant de sabater i adobant cadires. El 5 d'agost de 1908 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Amiens a un mes de presó per «rebel·lió». A finals de març de 1909 va ser processat, juntament amb altres companys (Albert Andrieux, Lucien Graux, Jules Lemaire i Adolphe Martin), per haver distribuït periòdics i fullets antimilitaristes durant un consell de revisió militar. Durant la nit de l'1 al 2 de juny es va veure implicat en una baralla sagnant al carrer Grand-Vidame d'Amiens. En aquesta època viva al número 56 del carrer Monstrelet d'Amiens. L'agost de 1910 va ser condemnat a un mes de presó per «ultratge a l'exèrcit». El 2 d'octubre de 1911 va ser incorporat a l'exèrcit i el 14 d'octubre d'aquell any va ser llicenciat per «insuficiència de desenvolupament i feblesa general». Quan esclatà la Gran Guerra, el 8 de desembre de 1914 va ser declarat no apte per al servei per «musculatura insuficient» i el 5 d'abril de 1917 va ser destinat al Servei Auxiliar. El 17 de maig de 1917 va ser enviat al 39 Regiment d'Infanteria al Servei Auxiliar, però el 27 de setembre de 1917 va ser declarat «inepte definitivament per a fer la campanya» per «bronquitis crònica i musculatura insuficient». El 12 de maig de 1917 es casà a Amiens amb Eugénie Christine Pétain. En 1920 vivia al número 20 del carrer Saint Maurice d'Amiens. Després de diverses revisions militars, el 18 d'abril de 1930 va ser donat de baixa definitiva, amb una pensió del 60 per cent, per «selenosi pulmonar generalitzada». Adolphe Fortel va morir el 7 de gener de 1975 a l'Hospici de Villers-Bretonneux (Picardia, França).

***

Necrològica de Marià Sanromà Grau apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1967

- Marià Sanromà Grau: El 9 d'octubre de 1894 neix a Arnes (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Sanromà Grau –a vegades el primer llinatge citat erròniament Samroma. Sos pares es deien Marià Sanromà i Josepa Grau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona tarragonina i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Durant els anys seixanta patí un accident laboral que l'obligà a romandre hospitalitzat en una casa de repòs de Carcassona. Malalt de la pell, va ser traslladat a l'Hospital de La Grave. Marià Sanromà va morir el 7 de juny de 1967 en aquest hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 15 de juny en aquesta població.

***

Celso Persici

- Celso Persici: El 9 d'octubre de 1896 –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– neix a Crespellano (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Celso Persici. Sos pares es deien Giuseppe Persici i Giuseppina Barbieri. Des de molt jove, influenciat per l'ambient familiar, formà part del moviment anarquista i ja en 1913 va ser condemnat per la seva militància. Membre actiu de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) –amb Armando Borghi, Luigi Fabbri, Gino Balestri, Primo Proni, Emilio Predieri, Castagnoli, etc.– prengué part el 4 de desembre de 1919, després d'un míting a Bazzano, en una revolta; detingut, fou acusat d'«incitació a l'odi de classes». Fou un dels militants més actius de la Unione Giovanile Rivoluzionaria (UGR, Unió Juvenil Revolucionària), creada arran del congrés de la USI celebrat entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Col·laborà en Umanità Nova i Guerra di Classe. Detingut amb una seixantena de persones, fou processat el 6 de març de 1920 i condemnat el 27 de maig de 1921 a vuit mesos i 22 dies de presó, que purgà a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1920 i 1923 va ser membre del secretariat de la Borsa de Treball Vella. El 27 de maig de 1921 va ser condemnat a vuit mesos i 22 dies de presó. En 1923, arran de les accions feixistes contra ell i sa família, s'exilià amb son germà Antonio Persici a França. Treballà per a la Casa «César Ranuzzi» a Dieulouard (Lorena, França). Cap el març de 1924 s'establí a la regió parisenca i residí a Choisy i a Fontanay-sous-Bois, al domicili de Onofrio Gilioli. A París i a Marsella s'ajuntà amb altres refugiats italians (Edoardo Angeli, Gino Balestri, la família Berneri, Aurelio Chessa, la família Fabbri, la família Giglioli, Leonida Mastrodicasa, Giuseppe Mioli, Antonio Persici, Emilio Predieri, Pio Umberto Marzocchi, Turroni, Randolfo Vella, Felice Vezzani, etc.) i forma una cooperativa de paletes i de decoració de mosaics que permetré els companys tenir un treball i legalitzar la seva situació. Els guanys se'n destinaren al moviment anarquista. També prengué part en la construcció dels casinos de Vichy i de Donibane Lohizune, i en la construcció del Monte Carlo Sporting Club de Niça. El setembre de 1925 participà en el Congrés de Refugiats Italians celebrat a París. Després de dos anys a Niça, s'instal·là per qüestions de salut el 17 d'abril de 1934 a Marsella juntament amb sa companya Libera Proni, on treballà d'obrer especialitzat en una cimentera per a la Casa «Aixandro et Goyet» i com cap d'obra en una empresa de la construcció. En aquesta ciutat participà en les activitats de la Universitat Proletària i va militar en el Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo Angeli Giulio Bacconi, Umberto Ceccotti, Marcelo Cicero, Celso Persici i altres. En 1934 era membre del grup anarquista «Belle-de-Mai» de la Federació Anarquista de Sud-est. L'octubre de 1934 marxà a Algèria durant uns mesos per qüestions de feina abans de retornar a Marsella. Vigilat per la policia, en una ocasió evità un segrest amb la finalitat de lliurar-lo secretament a la policia de Benito Mussolini. Amb una ordre d'expulsió signada el 14 de novembre de 1935, va ser detingut dos dies després, portat a la comissaria marsellesa d'Eveche i finalment expulsat de França. Marxà a Catalunya, on uns mesos més tard lluità en els combats de Barcelona del 19 de juliol de 1936 i en el triomf de la revolució. Participà en l'organització dels voluntaris que venien per lluitar i passà un temps al front d'Osca (Aragó, Espanya). En 1937 va treballar en la Secció Italiana del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona, juntament amb Francesco Barbieri i Camillo Berneri, i representà l'USI, amb Virgilio Gozzoli i Domenico Ludovici, en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. També treballà, amb Martín Gudell i Augustin Souchy en el Servei de Propaganda de la CNT. Després de l'assassinat de Barbieri i Berneri per agents estalinistes el maig de 1937, tornà a França on visqué clandestinament a Brest (Bretanya) gairebé durant dos anys. Buscat per la policia francesa, aconseguirà, amb el company Edmond Lelli, arribar a Marsella i embarcar cap Alger, on viu el seu amic Eduardo Angeli (Dino Angeli). Però un dia després de la seva arribada, el 19 de juliol de 1939, són detinguts a Orà amb Angeli. Dino només fou tancat dos mesos, però Persici i Lelli van ser empresonats durant un any per ús de documentació falsa. Després de l'armistici de 1940, els tres companys marxaren a Casablanca (Marroc), on participaren, amb el suport de Mario Pisanchi (Luis Rodríguez Castro), en la resistència marroquí amb falses identitats espanyoles i en una xarxa de fugida de antifeixistes establerta a Orà. El setembre de 1943, després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica, retrobà sa companya a Orà. Després de la II Guerra Mundial, Persici retornà a Bolonya, on retrobà sa companya Libera Proni (1898-1973) i son fill Vertice (1931-2000), que també serà militant anarquista, i participà en la reconstrucció del moviment llibertari italià. En 1947 retornà a Marsella amb Vertice i l'any següent substituí Gusmano Mariani com a responsable de la subsecretaria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per a Europa Occidental. Durant els anys seixanta ajudà els joves llibertaris i a René Bianco en la fundació de la seu marsellesa del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), i col·laborà en el setmanari Espoir, on defensà els principis de l'AIT. Finalment s'establí a Niça, on continuà militant en l'anarquisme. Celso Persici va morir el 15 de setembre de 1988 a la Residència «Les Palmiers» de Niça (País Niçard, Occitània).

Celso Persici (1896-1988)

***

Notícia sobre Roger Bâcle apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 de desembre de 1937

- Roger Bâcle: El 9 d'octubre de 1899 neix a Crézac (Poitou-Charentes, França) el tipògraf anarquista i antimilitarista Roger Bâcle, més conegut com Roger Coudry i que va fer servir el pseudònim Régor. Sos pares es deien Auguste Bâcle, pedraire, i Marie Julia Raül. Militant anarquista en el període d'entreguerres, va ser vigilat per les autoritats. Destacà com a orador al servei de les Joventuts Anarquistes. El 26 de setembre de 1924 es casà a Borsorhel (Bretanya) amb Marie Yonna Sibiril. Albergà en diferents ocasions al seu domicili del número 57 de l'avinguda Lamoricière de Sevran (Illa de França, França) l'objector de consciència Gérard Leretour, editor de la revista parisenca Rectitude, òrgan dels «Pacifistes d'Acció» i de la «Lliga d'Objectors de Consciència», publicació en la qual col·laborava sota el seu pseudònim de Roger Coudry. En aquests anys col·laborà amb articles antimilitaristes i de sindicalisme sota el pseudònim Régor en Le Libertaire. Posteriorment residí al carrer de la Pépinière de Sevran. En aquesta època formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Cap el 1937 fou secretari del grup anarquista d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França), va fer costat el Centre d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes d'Espanya  i dirigí «Les Imprimeries Pacifistes» d'aquesta localitat. El 23 d'abril de 1939 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Roger Bâcle va morir el 21 de maig de 1979 a Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França). Cal no confondre'l amb Roger Boutefeu, anarquista que lluità en la guerra d'Espanya, que col·laborà sovint en Le Libertaire i que fou gerent d'aquest periòdic, i que també va fer servir el pseudònim Roger Coudry; per aquest fet, moltes vegades les dades es poden malentendre.

***

Notícia de la detenció d'Edgard Delobel apareguda en el periòdic Le Libertaire del 25 de maig de 1929

- Edgard Delobel: El 9 d'octubre de 1901 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Edgard Edmond Delobel. Era fill d'Edmond Louis Delobel, licorista, i de Marguerite Alphonsine Lemaire, planxadora. Va ser un dels responsables de la Federació del Centre adherida a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), creada a resultes del congrés celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París (França), congrés que donà lloc a una escissió que portà a la creació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) al voltant de Sébastien Faure. En aquesta època vivia al número 2 del carrer André-Marty de Bobigny (Illa de França, França) i era secretari del grup anarquista de Bobigny-Le Blanc-Mesnil de l'UACR. Membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC), a partir del 13 de gener de 1928 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució de Paul Celton. A principis d'aquest mateix any participà en una campanya antiparlamentària a Saint-Denis (Illa de França, França) per a les eleccions legislatives. També va ser membre, des de la seva fundació a principis de 1928, del grup «Les Amis du Libertaire», amb Nicolas Faucier de secretari. L'abril de 1929 va ser condemnat, com a gerent de Le Libertaire, a resultes de la publicació de l'article de René Ghislain «Pas de pitié pour les bourreaux!», a tres mesos de presó i a 2.000 francs de multa, i l'octubre d'aquell any a un any de presó i a 1.000 francs de multa per «propaganda pacifista» i «provocació de militars a la desobediència», penes que van ser confirmades en l'apel·lació del 13 de gener de 1930. El setembre de 1929, des de la presó de La Santé, envià a Le Libertaire un manifest antibolxevic. Va ser substituir per Jean Ribeyron en la gerència de Le Libertaire. El 19 de juny de 1931 va ser posat en llibertat després de 25 mesos empresonat a La Santé i a Claravall. El 3 de febrer de 1934 es casà a Pantin (Illa de França, França) amb Lucie Germaine Thevenin. El 31 de desembre de 1948 va ser esborrat de la llista de militants anarquistes a vigilar de la regió parisenca. Edgard Delobel va morir el 13 d'agost de 1976 al seu domicili de Lo Boscat (Aquitània, Occitània).

***

Jacobo Maguid a la redacció de Tierra y Libertad (Barcelona, 1937)

- Jacobo Maguid: El 9 d'octubre de 1907 neix Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista Jacobo Maguid, també conegut com Jacinto Cimazo i Macizo. Sos pares, immigrants que havien arribat un any abans des d'Ucraïna (Imperi Rus), es deien Alter Maguid, ebenista i fuster, i Sofía Sapadensky; la parella tingué vuit infants, dues dones i sis homes. Després d'estudiar primària i secundària a Santa Fe, en 1936 començà estudis universitaris d'enginyeria a La Plata (Buenos Aires, Argentina) i treballà com a tècnic per costejar-se la carrera. A La Plata participa en diverses campanyes de l'Agrupació Llibertària «Ideas», com ara les de suport a Sacco i Vanzetti i a Simón Radowitzky, i comença a introduir-se en el pensament anarquista. En aquesta època va ser nomenat membre de la Comissió Directiva del Centre d'Estudiants d'Enginyeria i fundà, amb altres companys, el Partido Universitario de Izquierda (PUI, Partit Universitari d'Esquerra), dirigint el seu òrgan d'expressió Palabras Rebeldes. Quan el cop militar de José Félix Uriburu, el 6 de setembre de 1930, la impremta clandestina de l'Agrupació «Ideas», on s'imprimia Palabras Rebeldes, va ser violada pels colpistes i ell detingut durant 40 dies al Departament de Policia. Durant la dictadura militar hagué d'interrompre els seus estudis universitaris. En 1931, durant la vaga general estudiantil contra la dictadura, va ser detingut i, juntament amb dos germans, va ser portat a la presó de Villa Deboto de Buenos Aires. A la penitenciaria, juntament amb altres militants (Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo, Pedro Martínez, Bartolomé Lorda), organitzà l'anomenat «Petit Congrés Anarquista», on de manera assembleària es tractaven temes i s'acordaven mètodes d'acció. El febrer de 1932, poc abans de la proclamació d'Agustín Pedro Justo, va ser alliberat i marxà cap a Santa Fe, on es reuní amb companys (Diego Abad de Santillán, Horacio E. Roqué i Enrique Balbuena) i s'incorporà en la redacció de La Protesta (Abad de Santillán, Manuel Villar, etc.) que reobrí el periòdic el febrer de 1932 després de l'aixecament de l'estat de setge. El local de la redacció de La Protesta, al carrer Perú, va ser violant per la policia en diverses ocasions. Pels seus articles va ser detingut i processat dues vegades, tenint com a defensor Carlos Sánchez Viamonte. Com a membre de la Federación Obrera Local Bonaerense (FOLB), adscrita a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), intervingué en nombrosos actes públics a places i barriades. Vuit mesos després de la seva reaparició, La Protesta va ser clausurada i hagué de sortir de manera clandestina. Entre setembre i octubre de 1932 participà en el II Congrés Regional Anarquista, celebrat a Rosario (Santa Fe, Argentina), les actes del qual resumí en La Protesta. En aquest congrés s'aprovà la creació d'una organització anarquista específica i col·laborà en la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que treballarà durant tres anys fins a la fundació de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). En 1933, a instàncies dels seus companys, continuà els estudis a La Plata i el març de 1934 aconseguí el títol d'enginyer civil amb les màximes qualificacions. En 1934 retornà a Santa Fe i participà activament en la Federació Obrera Local de la FORA, en la Biblioteca «Emilio Zola» i en l'Agrupació Anarquista. En aquesta època engegà una correspondència amb Pascual Vuotto, un dels tres presos de Bragado, condemnats a cadena perpètua malgrat la seva provada innocència. En aquest mateix 1934 realitzà gires propagandístiques organitzades pel CRRA amb la finalitat de crear agrupacions noves i d'impulsar les campanyes de solidaritat amb els «Presos de Bragado» (Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini). El desembre d'aquell any començà la gira mes ambiciosa, de tres mesos de durada, arreu les províncies del nord i centre de l'Argentina. El 3 de febrer de 1935, mentre parlava a la tribuna en un acte de la FORA a la Plaza de España de Santa Fe, la multitud fou atacada per un escamot de la feixista Aliança Nacionalista Argentina (ANA) i un obrer, Benjamín Salvatierra, fou abatut a trets. Poc després, viatjà a Buenos Aires, on amb Enrique Balbuena, del CRRA, preparà el congrés constituent de la FACA. En aquesta època publicà el seu primer llibre, Todos, ahora, contra la guerra. L'octubre de 1935, en un congrés realitzat a La Plata, es constituí la FACA, la qual, en 1954, adoptarà el nom de Federació Llibertària Argentina (FLA). Durant l'hivern de 1936, amb la professora Reyna Suárez Wilson, realitzà una gira propagandística arreu la província de Córdoba i, en algunes ciutats, amb Jacobo Prince, prosseguí amb la campanya pels «Presos de Bragado». Abans de finalitzar la gira, va ser nomenat pel Consell Nacional de la FACA, per anar com a delegat a Espanya i col·laborar en la Revolució i la lluita contra el feixisme que s'estaven gestant. Amb un vaixell francès arribà a Le Havre (Alta Normandia, França) i a París conegué Sébastien Faure i Louis Lecoin, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb aquest darrer viatjà a Catalunya, arribant el 24 de novembre de 1936 a Barcelona, integrant-se a la «Casa CNT-FAI», seu central de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de les Joventuts Llibertàries. A proposta d'Abad de Santillán, el Ple de la FAI el nomenà director del setmanari Tierra y Libertad, el qual dirigí des de desembre de 1936 fins el 1938, i col·laborà en el Comitè Regional de Catalunya de la FAI. A Barcelona visqué en un apartament amb altres companys argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld i Anita Piacenza) i es relacionà amb Antonio Casanova, Pedro Di Césare, Laureano Riera, José María Lunazzi, Roberto Cotelo, etc. S'integrà en el grup anarquista «Nervio» i assistí a nombroses reunions, plens i congressos. Per al setmanari recollí informació a fàbriques, tallers, col·lectivitats, centres de salut i d'ensenyament, etc., i s'entrevistà amb destacats militants, com ara Camillo Berneri, Agustín Souchy, Abelardo Iglesias, Pablo Polgare, Gastón Leval o Emma Goldman. A la seu de Tierra y Libertad, ajudà Aldo Aguzzi a realitzar el periòdic Guerra di Classe, després de l'assassinat de Berneri el maig de 1937. A començaments de 1938 el Comitè Peninsular de la FAI l'encarregà visitar València i Madrid i participar en el Ple Regional de la FAI que se celebrà a Baza (Extremadura, Espanya), havent de deixar la direcció de Tierra y Libertad. En els últims mesos de 1938 s'encarregà, a instàncies de la FAI, d'ordenar diversos materials d'arxiu sobre la Revolució, materials que posteriorment van ser publicats a Buenos Aires per la FACA. El 26 de gener de 1939, dia de la caiguda de Barcelona a mans dels feixistes, sortí, amb Jacobo Prince, en un camió de Solidaridad Obrera cap a l'exili. Amb una credencial de la FAI creuà la frontera. Després d'una caiguda, va ser hospitalitzat al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i setmanes després fou enviat amb tren a Marsella i tancat en un vaixell hospital ancorat al port. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir. A Marsella, a instàncies del Comitè Peninsular de la FAI, treballà en la redacció d'unes memòries. Malalt, decidí retornar a l'Argentina i, després de dos viatges a París per realitzar els tràmits, embarcà a Cherbourg (Alta Normandia, França) en un transatlàntic anglès. En arribar a Buenos Aires, va ser detingut per dos policies al port i posteriorment interrogat per Morano, cap d'Ordre Social, sortint aviat en llibertat. Després de realitzar diversos informes per a la FACA i de visitar sa família a Santa Fe, s'instal·là a Buenos Aires, on treballà conjuntament amb el doctor Juan Lazarte. Fruit d'aquesta col·laboració, s'edità el llibre Definición de la guerra. A finals de 1939 començà la gira propagandística més important de la campanya pels «Presos de Bragado», alhora que informà sobre el que ha viscut a Espanya, de tres mesos de durada i que es realitzà en més de 20 localitats del nord, oest i centre de l'Argentina. En 1940 realitzà tres noves gires de continuació, visitant nombroses localitats del nord-est de la província de Buenos Aires, de Bahía Blanca i de la província d'Entre Ríos. En 1941 reinicià l'exercici de la seva professió a Santa Fe i posteriorment a Buenos Aires, sempre sense cap feina estable. En aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries i anarcosindicalistes, com ara Acción Libertaria, Hombre de América, Reconstruir o Solidaridad Obrera. En 1942 formà parella amb Juana Quesada, filla i germana d'anarquistes, amb qui conviurà la resta dels seus dies. A mitjans de 1942 els «Presos de Bradado», per commutació de penes, va ser alliberats després de patir 11 anys de presó. A partir de 1943 participà activament en el moviment llibertari, integrant-se en agrupacions, assistint a plens i congressos, col·laborant en la premsa llibertària i parlant en diferents actes. En 1944 nasqué sa filla Alicia. L'Editorial Reconstruir publicà successivament els seus tres llibres biogràfics dedicats a militants morts: Fernando Quesada, un trozo de historia libertaria (1979), Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1981, amb José Grunfeld) i Una voz anarquista en la Argentina. Vida y pensamiento de Jacobo Prince (1989). El gener de 1989 publicà el seu llibre Escritos libertarios, recull d'articles publicats entre 1941 i 1988. A partir de 1985 col·laborà en El Libertario, òrgan de la FLA. L'abril de 1991 participà en les «Jornades Interdisciplinàries sobre Anarquisme», celebrades a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. Entre el 27 de setembre i el 10 d'octubre de 1993, participà, amb sa companya Juana Quesada, en l'«Exposició sobre Anarquisme», que se celebrà a Barcelona. En 1994 publicà La revolución libertaria española (1936-1939) i l'any següent les seves memòries sota el títol Recuerdos de un libertario. Setenta relatos de la militancia. Jacobo Maguid va morir en 1997 a Buenos Aires (Argentina).

Jacobo Maguid (1907-1997)

***

Harry Hooton

- Harry Hooton: El 9 d'octubre de 1908 neix a Doncaster (South Yorkshire, Anglaterra) el poeta, escriptor i filòsof anarquista Henry Arthur Hooton, conegut com Harry Hooton, un dels fundadors de l'anomenada anarcotecnogràcia. Sos pares es deien Levi Hooton, guardaagulles ferroviari, i Margaret Lester-Glaister, i tenia un germà major, Frank. Estudià a la socialista Sunday School i entre 1922 i 1923 al Christ's College de l'East Finchley de Londres. El 28 d'octubre de 1924, amb 16 anys, arribà a Syney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) a bord del Demosthenes, formant part, amb altres 59 infants, del «Dreadnought Trust», pla econòmic de l'Imperi britànic consistent en enviar infants del Regne Unit a Austràlia per a la seva formació com a treballadors rurals qualificats –son germà Frank va ser enviat al Canadà. El juny de 1925 fugí de la Government Agricultural Training Farm (Granja Agrícola Governamental de Formació) d'Scheyville, a prop de Syndey, amb un petit robatori i va fer de rodamón per la zona nord de Nova Gal·les del Sud i Queensland. Declarat culpable de «robatori sense armes», va ser condemnat a vuit mesos, que purgà a la presó de Maitland (East Maitland, Nova Gal·les del Sud). A la garjola l'únic llibre que pogué llegir fou la Biblia i això el va influir de valent. En sortí va canviar de domicili i de feinetes en diferents ocasions. Es va instal·lar a Newcastle, on el 3 de novembre de 1936 es casà a l'església anglicana de Saint John amb l'empleada Thora Zilma Isabel Hatch, que donà a llum bessonada (Frank i Valerie). Després de canviar de domicili en diverses ocasions, la parella se separà. En aquesta època treballà del que va poder: venen fotografies a domicili, com a obrer de fàbrica, fent de pastor, jugant al billar, vivint d'ajudes públiques, etc. En 1936 la poetessa anarcofeminista Marie E. J. Pitt el va introduir en el món de la literatura, però la seva relació només fou epistolar. D'antuvi acostat al trotskisme, en 1939 participà en la vaga de desocupats de Newcastle. Ja anarquista i membre dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), col·laborà amb articles sobre política local i internacional en els periòdics Newcastle Morning i Miner's Advocate, sempre donant un punt de vista llibertari i donant branca a comunistes, feixistes i conservadors. Des del 1940, en plena II Guerra Mundial, va ser sotmès a vigilància per part de la policia militar. En 1941 publicà el seu primer llibre de poesia, These poets, que s'autoedità amb una tirada de 400 exemplars, la majoria dels quals regalà o intercanvià, i això que va ser força aclamat per la crítica. En 1943 va fer amistat amb els escriptors Nettie Palmer i Miles Franklin durant un viatge per Newcastle, els quals els van fer conèixer els poemes de Carl Sandburg i les noves propostes de la literatura nord-americana d'aleshores. En 1943 s'instal·là a Sydney i treballà al The Daily Telegraph –on usà el pseudònim Philistine– fins a la vaga de periodistes d'octubre de 1944. A partir d'aquesta data mai no va treballar i moltes vegades sobrevisqué de la generositat dels amics. En aquesta època freqüentà la tertúlia que es reunia a casa de l'anarquista Angela Westbrook. En 1943 publicà el poemari Leave yourself alone, que no tingué gaire ressò i, aquest mateix any, s'autoedità Things you see when you haven't got a gun, escrit filosòfic pel qual va ser qualificat per un crític com a «bou anarquista que corre enfollit a través de la seva boira intel·lectual». En 1943 també publicà, juntament amb A. D. Hope i Gary Lyle, poemes en la revista alternativa literària No 1 –en 1944 apareixeria No 2 i en 1948 No 3. En aquests anys col·laborà amb Industrial Worker, dels IWW de Chicago. Després de la II Guerra Mundial, formà part activa dels cercles intel·lectuals de la Universitat de Sydney, del moviment «Sydney Push», de la societat artística que es reunia al Lincoln Inn Coffee Shop i del grup del Tudor Hotel. En aquests cercles es mostrà contrari a la filosofia realista de John Anderson i pel feia a la literatura, criticà durament els autors de moda (Joyce, Yeats, Pound, Eliot, etc.), els quals qualificà d'«antiartistes, filisteus i xarlatans», reivindicant sempre figures com Whitman, Wilde, Nietzsche o Henry Lawson. Va saber compaginar la bohèmia amb la literatura i mantingué correspondència amb nombrosos escriptors d'arreu del món (Japó, Índia, Grècia, Sud-àfrica, Regne Unit, França, Nova Zelanda, EUA etc.). Especialment forní una estreta relació epistolar amb els representants del moviment contracultural californià, com ara l'anarquista Tuli Kupferberg, que més tard creà el grup de rock The Fugs. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques australianes i de l'estranger (Londres, San Francisco, Chicago, Nova York, etc.), com ara Inferno, Industrial Worker, Meanjin, Flame, The Southerly, Coastlines, The Australian Quarterly, Coastlines, Australian Highway, Odyssey, The Bulletin, Aesthetics, Olivant Quarterly, Conditional Culture, Beloit Poetry Journal, Trace, Language, etc. Fou secretari de la secció de Newcasthe de la Peace Pledge Union (PPU, Unió per un Compromís per la Pau). Filosòficament sostenia que el gènere humà ha de tenir poder sobre les coses, màquines incloses, però mai sobre les persones, pensament que definí com a anarcotecnocràcia. En 1952 conegué la cinematògrafa Margaret Elliot (Margaret Fink, més tard), amb qui va viure durant set anys a Potts Point. Entre el setembre de 1955 i 1957 publicà la revista 21st Century. The magazine of a creative civilization, que comptà amb la col·laboració de diferents intel·lectuals d'arreu del món. En el primer número d'aquesta revista publicà el text «The politics of things» i, també en 1955 a San Francisco, l'assaig Power over things, reformulació dels seus postulats anarcotecnòcrates. El seu pensament filosòfic el va plasmar en l'obra inacabada Militant materialism, del qual va completar sis dels vuits capítols. Només va poder veure les galerades del que va ser el seu últim llibre, It is great to be alive, publicat pòstumament. Harry Hooton va morir de càncer el 27 de juny de 1961 a Syney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat al crematori d'Eastern Suburbs. El dia abans del funeral, el seu gran amic, el músic Bob Cummig, es va suïcidar amb les restes de píndoles que Hooton usava per tractar la seva malaltia. En 1966, com que ningú havia reclamat les cendres, van ser llançades en una fossa comuna. En 1969 Arthur i Corinne Cantrill estrenaren la pel·lícula experimental Harry Hooton. Outsider poet, on el poeta anarquista resumia la seva filosofia social en una sèrie d'entrevistes enregistrades en 1961 poc abans de morir. En 1990 es va publicar l'antologia Poet of the 21st Century. Collected poems. Harry Hooton.

Harry Hooton (1908-1961)

***

María Martínez Sorroche

- María Martínez Sorroche: El 9 d'octubre de 1914 neix a la cantina de «Los Patitas», al Rascador de Las Menas, aldea minera de Serón a Bacares (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista María Dionisia Martínez Sorroche. Quan tenia quatre anys, son pare, Juan Martínez Cano (Patitas), morí. En 1924 sa mare, Ángeles Sorroche Pozo, amb l'avia i sos quatre germans i germanes emigraren a França i s'instal·laren a la zona de Lió (Villeurbanne i Vaulx-en-Velin). Amb 10 anys començà a treballar en una gran fàbrica de seda artificial de Vaulx. En 1926 sa família s'instal·là al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i amb 12 anys, i fins al 1932, treballà a la fàbrica «La Seda de Barcelona» del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Per influències de son cunyat Luis Cano Pérez arribà a les idees anarquistes. En 1931, durant la dura vaga del sector tèxtil, formà part del seu comitè. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries als barris barcelonins de Sants i de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat, sobretot en el cercle llibertari de Félix Carrasquer Launed, realitzant diferents tasques (transport d'armes, cotitzacions, propaganda, etc.) durant els períodes de clandestinitat. A partir de 1932 treballà com a obrera fornera. Quan l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 participà en la presa de la caserna de Pedralbes i s'allistà com a miliciana en la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual va combatre fins al setembre de 1936 a Osca, participant en els combats del cementiri d'aquesta ciutat. De bell nou a Barcelona, fou elegida membre del Comitè Econòmic de la Indústria del Pa de la Generalitat de Catalunya, gestionat per la CNT i per la Unió General de Treballadors (UGT), i fins al gener de 1939 s'encarregà d'abastir i de tramitar la producció i la distribució del pa a Barcelona. Amb el triomf franquista s'exilià a França i patí els camps de refugiats de Golbey Epinal i La Godelle. A partir d'octubre de 1939 treballà com a minyona a Pau (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità activament en la CNT de la tendència reformista. En 1952 aconseguí un passi de les autoritats franquistes i pogué visitar sa família a Serón. Son company fou el també militant confederal Federico Martínez Pérez. Entre 1995 i 2003 va escriure unes memòries (Vida para una vida) que resten encara inèdites, però son fill Fredy Martínez n'ha publicat abundants fragments en una pàgina web amb nombroses fotografies. El seu últim domicili va ser a Lons (Aquitània, Occitània). María Martínez Sorroche va morir el 10 de novembre de 2010 a l'Hospital de Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrada tres dies després al cementiri de Lons-Lartigue d'aquesta ciutat.

María Martínez Sorroche (1914-2010)

***

Jens Bjørneboe

- Jens Bjørneboe: El 9 d'octubre de 1920 neix a Kristiansand (Vest-Agder, Noruega) l'escriptor, dramaturg, poeta, assagista, pintor i pedagog anarcoindividualista i antropòsof Jens Ingvald Bjørneboe. Fou el més jove de tres fills d'una família acomodada enriquida arran de la Gran Guerra; son pare Ingvald Bjørneboe era un navilier d'origen belga, cònsol de Bèlgica i polític conservador, i sa mare es deia Maja Svensson, coneguda com Sørlandets vakre Maja (Maja, la bella del Sud), per la seva joventut. La seva infància va està marcada per la depressió i la malaltia; hagué de romandre anys al llit afectat per una pneumònia greu, temps que va dedicà a la lectura i a l'escriptura. Quan tenia 12 anys començà a consumir alcohol amagat dels pares i quan tenia 13 anys va intentar suïcidar-se penjant-se d'un arbre, però la branca es va trencar. A l'escola mostrà una actitud rebel i va ser expulsat de l'Escola Catedralícia de Kristiansand, per mantenir relacions sexuals amb una nina més petita, i d'altres centres educatius. En 1938 morí son pare i l'any següent viatjà amb sa mare a Itàlia i a l'Alemanya nazi. En 1940, quan Alemanya envaí Noruega, es va presentà voluntari a l'exèrcit, però va ser rebutjat per la seva salut. L'estiu d'aquell any es va embarcar com a grumet, viatjant als EUA i a l'illa d'Svalbard, més enllà del cercle polar àrtic. Després es traslladà a Dinamarca i més tard s'instal·là a Oslo, on visqué en els cercles bohemis, artístics i llibertaris. A la capital danesa aprengué a pintar, assistí a l'Escola d'Arts i Oficis i s'interessà per la literatura i la filosofia danesa, especialment per la de Søren Kierkegaard; també es relacionà molt amb els refugiats europeus que fugien de la guerra. A Oslo entrà en contacte amb l'antroposofia, formant part del seu cercle, amb Karl Brodersen i André Bjerke. En 1943, fugint amb Karl Brodersen de l'«Arbeidstjeneste» (Servei de Treball obligatori alemany), s'establí a Estocolm (Suècia), on conegué la pintora i fotògrafa antropòsofa judeogermana Louise Charlotte Funk (Lisel), amb qui es casà. Funk el va introduir en la literatura, la dramatúrgia i l'art alemanys (Bertolt Brecht, Friedrich Durrenmatt, Georg Büchner, etc.), aspecte que li influencià força. La lectura de Die Moorsoldaten (1935), de Wolfgang Langhoff, on es descriu les dures condicions dels presoners del camp de concentració d'Oranienburg, li va impressionar fortament. De bell nou a Oslo en 1945, es dedicà la pintura simbòlica i a l'escriptura. També en 1945 va viatjar pel Berlín en reconstrucció. La seva predisposició vers l'antroposofia es va veure palesa quan en 1950 entrà com a mestre de fusteria i d'altres matèries en una escola Waldorf (Escola Rudolf Steiner) d'Oslo, experiència pedagògica que duraria fins al 1957, i en 1951 quan publicà el seu primer llibre Dikt, recull de poemes de fort contingut misticoreligiós i influïts per Rainer Maria Rilke. Després es passà a la literatura de marcat contingut criticosocial, com ara Før hanen galer (1952), dura invectiva contra la postguerra i l'horror nazi; Jonas (1955), contra el sistema escolar autoritari i l'Estat, i Den onde hyrde (1960), novel·la anticarcerària escrita després de passar un temps a la presó condemnat per conduir ebri. En 1952 abandonà la «Den norske Forfatterforening» (DnF, Associació d'Escriptors Noruecs) i fou un dels fundadors, amb son cosí l'escriptor i poeta André Bjerke (1918-1985), de la «Forfatterforeningen av 1952» (Associació d'Escriptors de 1952), partidaris de l'estàndard riksmal o bokmal en el debat sobre la llengua noruega. En 1957 va patir una forta depressió que el llançà encara més a la beguda, que intentà equilibrar viatjant (Itàlia, etc.). En 1959 va fer una visita al Berliner Ensemble, i va fer amistat amb alguns dels seus membres. Aquest mateix any va conèixer la jove actriu Tove Tveteraas i en 1961 es va separar de Lisel. En 1961 mateix es casà amb Tveteraas, amb qui va tenir tres fills. A partir de 1964 es dedicà força al teatre, col·laborant amb Eugenio Barba a l'Odin Teatret d'Oslo. Entre 1966 i 1973 publicà la trilogia «Bestialitetens historie» (La història de la bestialitat), amb empremtes pel filòsof Michel Foucault i considerada per molts com la seva obra mestra, formada per Frihetens øyeblikk (1966), Kruttarnet (1969) i Stillheten (1973). En 1966 s'edità anònimament la novel·la Uten en trad, per la qual va ser processat l'any següent per «pornografia i obscenitat», confiscant l'edició de l'obra i prohibint-la a Noruega. El judici, del qual va ser absolt finalment, li va suposar una enorme promoció i el llibre va ser traduït a diverses llengües europees. En 1974 va publicar la seva última gran obra, Haiene. Poc abans de morir sortí l'obra de teatre Rode Emma (Emma la Roja), sobre la vida de l'agitadora anarquista Emma Goldman. Minat per la depressió i l'alcoholisme, Jens Bjørneboe es va suïcidar penjant-se el 9 de maig de 1976 a Veierland (Nøtterøy, Vestfold, Noruega). Entre els seus assaigs destaquen Semmelweis. Et anti-autoritært skuespill (1968), Norge, mitt Norge. Essays om formyndermennesket (1968), Vi som elsket Amerika. Essays om stormaktsgalskap, straffelyst, kunst og moral (1970), Anarkismen. I dag? (1971) i Politi og anarki. Essays om katter, domstoler og mennesker (1972). Marcat pel pensament de Friedrich Nietzsche, sempre es va autodefiní com «anarconihilista». Bjørneboe està considerat com un dels autors noruecs més importants de la postguerra.

***

Antony Earnshaw

- Anthony Earnshaw: El 9 d'octubre de 1924 neix a Ilkley (West Yorkshire, Anglaterra) l'il·lustrador, artista i escriptor anarquista Anthony Sydney Earnshaw. Son pare, rellotger i joier, va morir abans que ell nasqués i sa mare s'encarregà del negoci familiar abans que es declarés en fallida en 1930. La família es traslladà a Redcar (West Yorkshire, Anglaterra) i després a Leeds (West Yorkshire, Anglaterra). Per motius econòmics només pogué estudiar fins els 14 anys a l'Harehills School de Leeds i hagué de posar-se a fer feina, primer com a obrer torner i després com a conductor de grua, educant-se de manera autodidacta a la Biblioteca Pública de Leeds. Quan tenia 20 anys començà a interessar-se pel jazz i pel moviment surrealista i, amb son gran amic Eric Thacker, inventà activitats surrealistes, com ara pujar i baixar dels trens a l'atzar. A començament de la dècada dels seixanta, s'ajuntà amb companys amb idees afins (Patrick Hughes, Ian Breakwell, Glen Baxter, etc.) i realitzaren exposicions de caràcter surrealista, com ara la celebrada en 1966 al Leeds Institute o la The Enchanted Domain, a Exeter (Sud-oest d'Anglatera, Anglaterra). Posteriorment ensenyà a temps parcial primer a l'Harrogate School of Art i després a la Bradford Art School. En 1968 va escriure amb Eric Thacker en la novel·la Musrum, que esdevingué una obra de culte, i que en 1971 tingué una continuació, Wintersol. En aquests anys col·laborà en la revista TransformaCtion. Posteriorment publicà il·lustracions en The Times Educational Supplement, on creà el personatge Wokker. En 1972 aconseguí una beca per al Leeds Polytechnic i aquest mateix any publicà Seven Secret Alphabets, on recopilà alguns dels seus dibuixos. En 1982 publicà Flick Knives and Forks. Aphorisms, jokes, insults, stories with morals, lies i en 1985 abandonà l'ensenyament per a dedicar-se per complet a l'art. Entre els anys vuitanta i noranta va fer «capses d'art» surrealistes, amb elements trobats a l'atzar pels carrers. En 1995 viatjà a París (França) amb Stephen Clark i Ken Cox, on visità les tombes d'André Breton i Benjamin Péret. Anthony Earnshaw va morir de càncer el 17 d'agost de 2001 al South Cleveland Hospital de Saltburn-by-the-Sea (North Yorkshire, Anglaterra). En 2011 Les Coleman edità l'antologia homenatge The Imp of Surrealism, fruit d'una exposició del mateix nom.

Defuncions

Domitila Pareja i Luis Cusicanqui (ca. 1926)

- Domitila Pareja: El 9 d'octubre de 1926 mor a La Paz (Bolívia) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Domitila Pareja. Havia nascut en 1900 a Bolívia. Es guanyava la vida treballant de costurera i encara que chola vestí de birlocha (indígena i mestissa que en comptes de vestir com una chola amb les faldes tradicionals o polleras i barret fort, adopta la vestidura a l'europea). Carismàtica i bona oradora, denuncià el sotmetiment de la dona. Anarquista anticlerical radical, va ser perseguida per la dictadura de Bautista Saavedra Mallea (1921-1925). Fou una de les fundadores, amb altres companys (Carlos Calderón, Jacinto Centellas, Luis Cusicanqui, Nicolás Mantilla, Desiderio Osuna, Guillermo Palacios, germans Santiago, etc.), el 9 de setembre de 1923 a la Paz, del Grup de Propaganda Llibertària «La Antorcha». Membre del Centre Obrer Llibertari (COL), dirigí el periòdic La Antorcha, juntament amb Luis Cusicanqui i Nicolás Mantilla, i codirigí Despertar. El juliol de 1924 va ser detinguda i empresonada. Malalta de tuberculosi des de jove, Domitila Pareja va morir el 9 d'octubre de 1926 a La Paz (Bolívia) –es conta que bufetejà un capellà que s'havia acostat a oferir-li els últims oficis catòlics– i en el seu funeral l'anarquista obrera culinària Rosa Rodríguez l'acomiadà amb un brillant discurs. Domitila Pareja morí abans de acomplir el seu desig de crear el Centre Cultural Femení «Luisa Michel».

***

Aurelio Castillo Barreiro

- Aurelio Castillo Barreiro: El 9 d'octubre de 1937 és afusellat a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Aurelio Castillo Barreiro, conegut sota diversos pseudònims (Santanderino, Dandy i El Noi). Havia nascut en 1905 a Santander (Cantàbria, Espanya), on sa mare, Aurelia Barreiro Lestide, que s'havia casat amb un carrabiner vidu, treballava de cuinera al Palau de la Magdalena. Visqué una temporada a Barcelona (Catalunya), on residien familiars i d'allà rebé el sobrenom d'El Noi. Després s'instal·là a Betanzos (la Corunya, Galícia), on vivia sa mare vídua. Paleta i pintor de parets de professió, s'afilià a la a la Federació Local de Betanzos de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual arribà a ser secretari en 1936. Fou membre de la comissió organitzadora del Sindicat de Professions Diverses de la CNT de Callobre-Miño. Durant la nit del 3 al 4 d'abril de 1937 va ser detingut pels feixistes insurrectes quan intentava fugir per O Portiño, pel Monte de San Pedro, i portat a la Corunya el 27 d'aquest mateix mes. Jutjat en consell de guerra, fou condemnat a mort acusat d'haver volat un pont a la carretera entre Betanzos i la Corunya. Aurelio Castillo Barreiro va ser afusellat el 9 d'octubre de 1937 a la Corunya (la Corunya, Galícia) amb altres vint companys. Estava casat amb Consuelo Varela Ribas, amb qui tenia una filla, Finita, de mesos.

***

Alejandro Dopico Saleta

- Alejandro Dopico Saleta: El 9 d'octubre de 1937 és afusellat a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Alejandro Dopico Saleta. Havia nascut en 1918 a Corme (Ponteceso, la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Santiago Dopico i Adelaida Saleta. Mariner de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya, de la qual era secretari de la Secció de Mariners «El Despertar Marítimo» del Sindicat d'Indústries Pesqueres, i en les Joventuts Llibertàries. Implicat en l'intent de fugida des d'O Portiño, pel Monte de San Pedro de la Corunya, durant la nit del 3 al 4 de març de 1937, va ser capturat, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Alejandro Dopico Saleta va ser afusellat el 9 d'octubre de 1937 a Punta Herminia de la Corunya (la Corunya, Galícia) i enterrat en el cementiri d'aquesta localitat.

***

Emilia Abadía Abad (1943)

- Emilia Abadía Abad: El 9 d'octubre de 1946 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Emilia Abadía Abad. Havia nascut cap el 1865 –les dates varien segons les fonts (1855, 1875)– a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya). Militant llibertària, estava casada amb Domingo Ascaso Corredor, amb qui tingué 10 infants dels quals en sobrevisqueren quatre, tots destacats anarquistes (Alejandro, Domingo, Francisco i María). Regentà un forn amb botiga a Almudèver. En 1912 el seu company va morir després d'una llarga i costosa malaltia. Plena de deutes, es traslladà amb els fills menors a Saragossa (Aragó, Espanya). A la capital aragonesa s'implicà amb sos fills en el moviment anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on pogué embarcar el febrer de 1940, amb el suport de Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), a bord del vapor De la Salle cap a la República Dominicana, on va viure en diverses poblacions (Ciudad Trujillo, Santiago de los Caballeros, etc.). El juny de 1943 abandonà la República Dominicana i es va instal·lar a Mèxic amb sa filla María i el marit d'aquesta Mariano Francés Alonso.

Emilia Abadía Abad (1865?-1946)

***

Alejandro Pampuro

- Alejandro Pampuro: El 9 d'octubre de 1948 mor a Montevideo (Uruguai) el ferrer anarcosindicalista Alejandro Pampuro. Començà a militar a Argentina en l'anarcosindicalista Federació Obrera de la Regió Argentina (FORA) i cap els anys vint s'instal·là a Montevideo, on entrà a formar part de la Societat de Resistència dels Ferrers, organització adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera de la Regió Uruguaiana (FORU). Posteriorment milità en el Sindicat d'Obrers de la Calefacció i fou membre del secretariat del Consell Federal de la FORU, defensant sempre la postura «intransigent» enfront del sindicalisme «possibilista». Malalt, Alejandro Pampuro va morir el 9 d'octubre –algunes fonts citen setembre– de 1948 a Montevideo (Uruguai).

***

Necrològica d'Emilio Gómez Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de novembre de 1962

- Emilio Gómez Rodríguez: El 9 d'octubre de 1962 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Emilio Gómez Rodríguez, conegut com El Carbayu. Havia nascut l'11 d'agost de 1899 a Gijón (Astúries, Espanya). Sos pares es deien José Gómez i María Rodríguez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya) i quan la Guerra Civil espanyola combaté el feixisme al front Nord enquadrat en el Batalló d'Infanteria Núm. 268 («Batalló Victorero»), comandat per Enrique García Victorero. Amb el triomf franquista passà a França. Un dels seus germans morí durant la guerra, un altre va ser afusellat pel franquisme i un tercer va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per llargs anys de presó. Després de la II Guerra Mundial Emilio Gómez Rodríguez milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Etelvina González. Emilio Gómez Rodríguez va morir el 9 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1962 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després de passar dos mesos d'agonia arran d'un accident de treball, i fou enterrat dos dies després al cementiri de Terre Cabade d'aquesta ciutat.

***

Necrològica d'Agustí Isart Oliver apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste  del 23 de novembre de 1972

- Agustí Isart Oliver: El 9 d'octubre de 1972 mor a Ieras (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Agustí Isart Oliver. Havia nascut en 1891 al barri de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya). Guarnicioner de professió, s'afilià des de jove a la Secció de Guarnicioneria del Sindicat del Ram de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, de la qual arribar a ser president. Durant les seves hores d'oci, va fer cursos als infants dels companys del sindicat. En edat militar durant la guerra del Marroc, desertà i s'exilià a França. En retornar ho va fer amb un nom fals. Força actiu durant els anys republicans, en 1933 va ser empresonat arran dels fets de Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya). El 14 de juny de 1934 va ser detingut amb altres companys (Francisco Martínez Morales, Ramon Casauban Maliu, Amador Monsó Bertran, Joan Martorell Buch, Enrique Obregón Blanco, Pablo Villaguilar Pérez, Joaquín Esperanza Pedro, Ramon Vidal Boix, Valentín Sardie Puértolas i Felipe Curto Piñol) a la seu del Sindicat del Ram de la Pell del carrer de Guàrdia de Barcelona quan estaven celebrant una reunió, clandestina, ja que les autoritats governatives havien clausurat el recinte i hagueren de trencar els precintes; jutjats el 23 de juliol d'aquell any per «reunió clandestina», l'acusació va ser retirada i els processats van ser alliberats. El juliol de 1936 va participar en els combats de carrer a Barcelona contra els aixecats feixistes. Duran la revolució, contribuí força en les indústries socialitzades del Ram de la Pell. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i treballà com a minaire a les mines de carbó de Mairuelh (Provença, Occitània). Participà en la resistència contra l'ocupació nazi i fou ferit de gravetat en una cama, per la qual cosa va ser evacuat a l'Àfrica del Nord i hagué de deixar la feina. Posteriorment retornà a Mairuelh, on visqué d'una petita pensió. Sempre vinculat a la CNT i a la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat a Mairuelh i a Gardana (Provença, Occitània). Els últims anys de sa vida els passà al Casal d'Avis Beau-Séjour d'Ieras, on morí.

***

Necrològica de Pedro Suñer Lucero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1979

- Pedro Suñer Lucero: El 9 d'octubre de 1979 mor a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro Suñer Lucero –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Señer. Havia nascut el 29 d'abril de 1910 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pedro Suñer, ferroviari, i Flora Lucero. Passà la seva infantesa a Girona (Gironès, Catalunya), on son pare havia estat destinat. Heretà la feina de son pare i s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de lluitar als front contra el feixisme, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan esclatà la II Guerra Mundial i després de l'armistici, la seva CTE va ser traslladada a Alvèrnia, on treballà en la tala de boscos, en la fabricació de carbó i en diverses feines agrícoles. Durant l'Ocupació participà en la reorganització clandestina de la CNT. Després de guerra treballà per a l'empresa Michelin i s'integrà en la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia de la CNT. En 1947 fou delegat de diverses Federacions Locals d'Alvèrnia (Clarmont, Gerzac, Sant Ors, Ausac, Sant Flor de Sauviac, Pontaumur, Chasteuguidon, etc.) al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Brígida Olmos. Pedro Suñer Lucero va morir el 9 d'octubre de 1979 al seu domicili de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). Son germà Pascual Suñer Lucero també fou ferroviari confederal i exiliat a Clarmont d'Alvèrnia.

***

- Agustina Labèrnia Chimeno: El 9 d'octubre de 1980 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Agustina Labèrnia Chimeno –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Labornia. Havia nascut el 15 d'abril de 1902 –algunes fonts citen erròniament altres dates– a Lleida (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Agustin Labèrnia Solé i Maria Teresa Chimeno Ribes. Infermera de professió, en 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Era companya del militant Jesús Doz. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 es trobava a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i va ser nomenada responsable de la CNT en els serveis sanitaris de l'hospital d'aquesta ciutat. El març de 1937 fou delegada pel Sindicat de Sanitat de Tarragona de la CNT al Congrés de Sanitat confederal que se celebrà a València (València, País Valencià). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviada al nord francès on va fer d'infermera de refugiats. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Perpinyà i alguns mesos més tard enviudà, havent-se d'encarregar ella tota sola dels infants i treballant de costurera. En aquests anys milità en la Federació Local de Perpinyà de la CNT i durant molts d'anys fou membre del Comitè Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Esdevingué companya del confederal Hernández. Al final de la seva vida patí nombroses operacions quirúrgiques i va ser víctima d'una congestió cerebral. Agustina Labèrnia Chimeno va morir el 9 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1980 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrada al cementiri de l'Est d'aquesta ciutat.

***

Necrològica d'Afonso Méndez Mármol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de novembre de 1985

- Alfonso Méndez Mármol: El 9 d'octubre de 1985 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Alfonso Méndez Mármol. Havia nascut cap el 1915 a Ceuta (Nord d'Àfrica). Sos pares es deien Adolfo Méndez i María Mármol. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es guanyava la vida com a obrer de fleca. Va ser perseguit, torturat i empresonat en diferents ocasions durant la seva joventut per la seva militància. També fou membre de l'Ateneu Sindicalista de Ceuta. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'instal·là al barri de Villaverde de Madrid (Espanya) i milità en el Sindicat de Gastronomia de la CNT i en la Federació Comarcal Sud de Villaverde. Son germà, Adolfo Méndez Mármol, també va ser forner de professió i militant llibertari. Alfonso Méndez Mármol va morir el 9 d'octubre de 1985 a la Clínica de la Concepción de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementirir de Carabanchel Alto d'aquesta ciutat.

***

Diego Caparrós Pérez

- Diego Caparrós Pérez: El 9 d'octubre de 1994 mor a Vedène (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Diego Caparrós Pérez, membre de la família coneguda com Los Lobones. Havia nascut el 6 d'octubre de 1907 a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Caparrós i Concepción Pérez. Emigrà a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona abans de la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. S'establí a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i treballà a les mines de carbó. Milità en la CNT i en 1948 era membre de la Comissió de Relacions de la barriada del Prat Vermell de Barcelona en l'exili. Diego Caparrós Pérez va morir el 9 d'octubre de 1994 a Vedène (Provença, Occitània). Son germà José Caparrós Pérez també va ser militant anarcosindicalista.

***

Peter Miller

- Peter Miller: El 9 d'octubre de 1999 mor a Leicester (East Midlands, Anglaterra) d'un càncer el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. Havia nascut el 5 d'abril de 1943 a Leicester (East Midlands, Anglaterra). D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom, Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review.

***

Canuto Pedro Marcos Centenera (Canuto)

- Canuto: El 9 d'octubre de 2012 mor a Guadalajara (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Canuto Pedro Marcos Centenera, conegut com Canuto. Havia nascut el 19 de gener de 1920 a Guadalajara (Castella, Espanya). Era fill d'una família molt humil simpatitzant de la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Sos pares es deien Greogrio Urbano Marcos Córdoba i Saturnina Centenera Camarma. Quan tenia vuit anys començà a treballar en feines rurals (ocupar-se dels porcs, recollir llenya, etc.). Amb 14 anys, en plena II República i influenciat per son germà Emiliano Marcos Centenera, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i freqüentà l'escola i biblioteca que la CNT havia muntat en un local de la plaça San Esteban de la ciutat. Quan esclatà la Guerra Civil, s'enrolà com a milicià del «Batalló Rosemberg» l'agost de 1936 i després de la militarització de les milícies fou soldat de la 49 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat aquesta majoritàriament comunista. Lluità a diversos fronts (Sigüenza, El Doncel, Guadalajara, Jadraque, Don Benito, etc.). Per un incident amb un sergent li donaren de baixa per menor d'edat i a Guadalajara es tornà a enrolar. Va ser enviat a l'Acadèmia de Forces Blindades, on fou instruït per militars soviètics. Acabà la guerra amb el grau de sergent i com a cap de tanc de les Forces Blindades, després de lluitar a diversos fronts (Nules, Vinaròs, Extremadura, etc.). Capturat per les tropes franquistes després de diverses vicissituds, romangué pres dos anys al Batalló Penal de Treballadors de Terol (Aragó, Espanya). Son germà Emiliano fou afusellat el 9 de març de 1940. Un cop lliure, treballà a Guadalajara de cambrer i després en la construcció, mantenint com pogué contacte amb membres de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reorganització del sindicat anarcosindicalista. Canuto Pedro Marcos Centenera va morir el 9 d'octubre de 2012 a l'Hospital de Guadalajara (Castella, Espanya) i fou enterrat l'endemà, al costat de son germà Emiliano, al cementiri d'aquesta localitat.

Canuto Pedro Marcos Centenera (1920-2012)