|
---
Anarcoefemèrides
del 9 de novembre Esdeveniments
Arribada
de Louise Michel a l'estació de Saint-Lazare de
París on
és rebuda per Henri de Rochefort, Louis Blanc i Georges
Clémenceau. Dibuix de Vierge - Louise Michel amnistiada: El 9 de novembre de 1880, després de nou anys de presó i de deportació a Nova Caledònia, la militant anarquista Louise Michel, acompanya per 10 communards exdeportats com ella, és rebuda triomfalment a l'estació de Saint-Lazare de París (França), procedent de Newhaven via Dieppe, per una enorme multitud –entre 6.000 i 20.000 persones segons les diverses fons– que l'aclama amb els crits («Visca Louise Michel!», «Visca la Comuna!», «A baix els assassins!»...) i cants revolucionaris (La Marseillaise, cançons de la Comuna...). El prefecte Andrieux va posar tanques policíaques arreu, seleccionant les persones que podien penetrar a l'estació, entre elles Louis Blanc, Georges Clémenceau, Clovis Hugues, Henri de Rochefort, Barodet; es produiran nombroses detencions i ferits, i els estrangers arrestats acabaran expulsats. Louise Michel portada un pom de clavells vermells al capell. A cada aturada ferroviària entre Dieppe i París s'havia repetit la mateixa escena. Louise Michel va poder sortir lliure gràcies a un decret d'amnistia de l'11 de juliol de 1880 que afectava els condemnats per la seva participació en la Comuna de París. El 9 de novembre de 2000, 120 anys després d'aquest fet, es va repetir aquest viatge entre Dieppe i París en honor de la militant llibertària organitzat per l'associació «Amis de la Commune de París» i altres organitzacions. ***
Capçalera
del primer número de L'Action Libertaire
[CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud] - Surt L'Action Libertaire: El 9 de novembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Action Libertaire. Organe révolutionnaire. Portava l'epígraf anarcocomunista «A cadascú segons les seves forces i a cadascú segons les seves necessitats». Félicie Hubery (Lucie Huberty), amb el suport d'Achille Lausille, se n'encarregà de l'administració i de la tresoreria, i René Podevin de la gerència. Els articles es publicaren sense signar. Aquest periòdic portava il·lustracions, caricatures, fotografies i poemes, i es distribuí especialment als districtes parisencs X i XI i a Bezons i Aulnay-sous-Bois. S'han conservat vuit números, l'últim el 19 de març de 1934. Entre 1963 i 1965 es publicarà altre periòdic amb aquesta capçalera editat per Marc Prévolte com a òrgan d'expressió de la secció francesa de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries (FIJL). ***
Cartell
del col·loqui - Col·loqui sobre
Ferrer i Guàrdia: Entre el 9 i el 14 de
novembre de 2009 se celebra a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el col·loqui «100
anos da execução de
Francisco Ferrer y Guardia». Aquest esdeveniment se
celebrà a cinc espais diferents
i va ser organitzat per diverses institucions científiques
universitàries i arxius
del moviment obrer. Es tractarem diversos temes relacionats amb la
figura de
Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva pedagogia (protestes,
homenatges, premsa,
ciència, francmaçoneria, pedagogia, etc.) i
intervingueren destacats
intel·lectuals, com ara Rogério Cunha de Castro,
José Damiro de Moraes, Milton
Lopes, Robledo Mendes da Silva, Sergio Mesquita, Silvério
Augusto Moura Soares
de Souza i Angela Maria Souza Martins.
Naixements
D'esquerra a dreta: Marie Ferré, Louise Michel i Paule Mink (Fotografia de J. M. Lopez) - Paule Mink: El 9 de novembre de 1839 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) la periodista socialista, militant feminista i revolucionària communarde Adèle-Pauline Mekarski (Paulina Mekarska), més coneguda com Paule Mink o Minck. D'origen polonès, son pare, el comte Jean Népomucène Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia –nebot del general príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II Poniatowski, últim rei de Polònia. Jean Mépomucène Mekarski es va casar a Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelie Delapierre, nascuda en un família de la petita noblesa francesa. Després de participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J. M. Mekarski va emigrar l'any següent a França i va trobar una feina d'apoderat de recaptador d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un adepte de les idees de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel republicanisme, escrivint articles i participant en reunions polítiques. En aquesta època va escriure un petit pamflet Les mouches et l'araignée, dirigit contra Napoleó III (l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va instal·lar-se a París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de llengües, i va crear una organització feminista, revolucionària i mutualista anomenada «Société Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria Deraismes i André Léo, en conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets polítics de les dones i va col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 en La Réforme Sociale, òrgan de la Federació de Rouen de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa d'Auxerre i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre de 1870 va escriure articles en La Liberté. Durant la Comuna es va lligar sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló Federat i va prendre part molt activa en els debats al club que es va instal·lar a partir del 14 de maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb Lodoïska Kawecka, altra polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era comandant d'un batalló federat. També va fundar un club que es reunia a l'església de Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a Saint-Pierre de Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per explicar el moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una d'aquestes gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la Comuna i va aconseguir passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora i es va reunir amb James Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent lliçons, va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva tasca de propaganda feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit. Després de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb la seva tasca militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a delegada de les obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de França (POF), de Jules Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la instrucció civil, integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va ser condemnada i condemnada a un mes de presó per haver participat en un míting de protesta contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa, legalment era russa i sempre estava sota l'amenaça d'expulsió; per això un company mecànic anarquista, Maxime Négro, va oferir-li el matrimoni per així aconseguir la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz –un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix Révolution) va morir al poc temps de néixer. També va ser membre de la lògia maçònica del Dret Humà. A partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893 quan s'adherirà al Comitè Revolucionari Central Blanquista de París dirigit per É. Vaillant. En aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la Question Sociale i La Petite République. En 1894 va estrenar dues peces de teatre social: Qui l'emportera? i Le pain de la honte. Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de desembre de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona treballadora. Cap al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell d'administració del Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril de 1901 al seu domicili del barri d'Auteuil del XVI Districte de París (França) i va ser incinerada l'1 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important manifestació de socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en enfrontaments amb la policia. ***
Notícia
de la detenció de Napoléon Lombard apareguda en
el diari La
Lanterne del 2 de maig de 1892 - Napoléon Lombard: El 9 de novembre de 1865 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) el passant de notari anarquista Napoléon-Jean-Antoine Lombard. Sos pares es deien Antoine Lombard, dependent de negoci, i Jeanne Marie Fricaudes. Milità en el moviment llibertari de Lió juntament amb Raoul Chambon i Joseph Molmeret, entre d'altres. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb altres set companys, després de trobar durant l'escorcoll de casa seva, al número 4 del carrer Perrache de Lió, periòdics, fullets i manifests anarquistes. A resultes d'una condemna, es refugià a Londres (Anglaterra), on residí al número 16 de Church Street i treballà com a obrer pintor. El març de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de Lió, amb Alphonse Camberousse, Jean Boger i Jacomme, per «injúries a l'Exèrcit». En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Des de Londres mantenia correspondència amb l'anarquista de Lió Désiré Brothier (Morel). L'abril de 1895 la policia l'acusà de fabricar moneda falsa amb Jules Corti i Désiré Brothier, que també s'havia exiliat. En 1896 vivia al número 24 de Charlotte Street de Londres. En 1897 va ser condemnat a Anglaterra entre sis i vuit mesos de presó per robatori. En 1899 encara es trobava a Londres. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció. ***
Foto de la policia francesa de Fermín Palacios García (1905) - Fermín Palacios
García: El 9 de novembre de 1869 neix a València (València, País Valencià)
l'anarquista Fermín Palacios García. Es guanyava la vida treballant d'ebenista
i era pare de quatre infants. El 14 d'octubre de 1900 va ser detingut,
juntament amb Antonio Pinilla Fraga, sota l'acusació de sostracció dos bitllet
de 25 pessetes a un tal José Fernández, però va ser posat en llibertat sense càrrecs.
L'1 de desembre de 1901 assistí a l'enterrament de Francesc Pi i Margall a
Madrid (Espanya), i tancà la cerimònia amb un potent «Visca l'Anarquia!». El maig
de 1902 va ser detingut a Madrid, juntament amb altres companys (Antonio Apolo,
Manuel Muñoz, Pedro Vallina Martínez), en l'anomenat «Complot de la Coronació»
d'Alfons XIII d'Espanya, que realment va ser un muntatge policíac. En aquesta
època vivia al número 22 de la Ronda de Valencia de Madrid. El setembre de
1904, des del Suplemento Semanal de La Revista Blanca, se li acusà de
ser un confident a sou de la policia i d'haver facilitat la detenció el 29
d'abril de 1891 dels companys Juan José García Ríos, José Ponce i Fermín Salvochea
Álvarez, però destacats militants (Francesc Ferrer Barbarroja, Sigfrido
Nacht, el propi Fermín Salvochea Álvarez, Pedro Vallina Martínez, etc.) van
respondre per ell. Exiliat a París (França) i malalt de tuberculosi, es
relacionà amb destacats anarquistes, molts d'ells exiliats (Eugène Caussanel, Amilcare
Cipriani, Bernard Harvey, Charles Malato, Josep Martí, Jesús Navarro Botella,
Alfredo de la Prada, etc.). El desembre de 1904 assistí, amb altres companys (Josep
Amorós, Enric Castells Baldó, Josep Prats Casademunt, Pedro Vallina Martínez,
etc.), a una assemblea per a organitzar la campanya contra la visita a París
del rei Alfons XIII d'Espanya, celebrada al domicili parisenc del sabater
anarquista Joaquim Coca Benavent. En 1905 es va dictar ordre d'expulsió de
França, juntament amb altres companys (Élisée Borsot, Enric Castells Baldó, Joaquim
Coca Benavent, Alejandro Farrás, Bernard Harvey, Jesús Navarro Botella, Josep
Prats Casademunt, Pedro Vallina Martínez, etc.), arran de l'atemptat contra el
rei Alfons XIII d'Espanya. La seva ordre d'expulsió, però, va ser suspesa i
continuà vivint al seu domicili de Clichy (Illa de França, França) i militant
en el moviment anarquista. El febrer de 1908 visità, amb Josep Prats
Casademunt, la seu de Le Libertaire i el novembre d'aquell any participà
en les reunions setmanals d'un grup d'anarquista espanyol. Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció. ***
- Felip Cortiella i Ferrer:
El 9 de novembre
de 1871 neix a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador,
agitador
cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip
Cortiella i Ferrer. Nascut –al número 36 del
carrer Sant Jeroni, en un edifici
emplaçat, actualment, a la
Rambla del Raval– en una família acomodada vinguda
a menys,
primer fill del
matrimoni Ferran Cortiella i Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar,
com la
majoria dels infants de procedència humil, molt poc a
l'escola i als 11 anys ja
treballava com a aprenent de tipògraf. De molt jove es va
apassionar per les
lletres i, sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions
culturals les compaginava
amb la feina al periòdic La Publicidad,
on va desenvolupar la seva
afició al teatre sempre en contacte amb els
crítics d'aquest periòdic. Per la
seva condició obrera, i influït per son
germà Josep, es va decantar ben aviat
per l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat,
de Bakunin, i la
presència en actes de propaganda internacionalista el
transformaran en un actiu
militant àcrata. A començament dels 90 es va
traslladar a viure a Madrid i
seguint les passes de son germà Josep es va introduir en els
cercles
llibertaris madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a
conferències
sociològiques, fent amistat amb el dirigent socialista Pablo
Iglesias.
Desil·lusionat de l'«ambient de
ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a
Barcelona decidit a consagra sa vida a l'art i aquell mateix any
fundarà la
Companyia Lliure de Declamació, actuant a ateneus, centres
obrers i teatres
barcelonins, representant obres modernes d'autors –Pompeu
Gener (Senyors
de
paper), Teresa Claramunt (El mundo que muere y el
mundo que nace) i
Henrik Ibsen (Casa de niñas, primera
representació a l'Estat espanyol)–
que les empreses burgeses de teatre rebutjaven; també
aquesta companyia va
editar un butlletí Teatro Social, del
qual només sortirà un número
gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de 1896). Arran de
l'atemptat del
Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896, la companyia va ser
dissolta i el grup perseguit i patí represàlies,
ben igual que tot el moviment
obrer llibertari. En 1897 va començar a treballar de
caixista en la revista
modernista L'Avenç, fet que li
influirà des dels punts de vista artístic
i de defensa de la llengua catalana. El seu compromís queda
recollit en el
llibret Anarquines (1908, 27 poemes
d'exaltació àcrata) i en l'obra de
teatre La brava joventut, on defensarà
la catalanització de
l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç
publicarà obres com El goig
de viure (1897), Els artistes de la vida
(1898), El cantor de
l'ideal (1901), Dolora (1903), El
morenet (1904). A
començaments de segle va promoure noves iniciatives
culturals, com ara el Grup
Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep
Prat,
Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans
Ramón i
Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va
dedicar a traduir al català les obres
dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux,
Descaves, Hervieu,
Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà
a París, on va
conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al
català la seva reeixida obra Els
mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de
Cultura, amb
el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar
activitats
culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe
treballadora.
També va col·laborar amb l'Ateneu
Enciclopèdic Popular realitzant conferències
i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees
teatrals i culturals
les va difondre a través de conferències i
d'escrits en la premsa obrera,
essent col·laborador habitual de Ciencia Social.
En 1904 publicarà la seva
conferència El teatro y el arte
dramático de nuestro tiempo, que va
realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4
de març
de 1905 surt primer número d'Avenir.
Publicació setmanal de nous horitzons
de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista
dedicada al teatre,
fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos
intel·lectuals
llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume
Bausà, etc.), i a
més de notícies artístiques i de
divulgació teòrica de l'art dramàtic,
també
publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat
l'Agrupació «Vetllades
Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que
serà la seva gran obra;
durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic
serà la principal
experiència organitzativa de teatre anarquista a la
península ibèrica, i a més
tindrà una editorial de llibres de teatre i un
periòdic. El grup Avenir
realitzarà representacions dramàtiques a
Barcelona i a diverses comarques
catalanes i en seran col·laboradors habituals
intel·lectuals com Albà Rosell,
Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i
Enric i Miquel
Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una
conferència que
emmarcava l'obra i també es repartien els
periòdics Avenir i Teatro
Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels
catalans a Enric Ibsen».
L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari
anarquista en català Tramontana,
que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos
populars. Arts i lletres» i
del qual només sortiran vuit números, passant al
castellà en canviar d'editor.
En 1910 publicarà la conferència Irradiacions,
que va realitzar a
l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a
subtítol «De la simplicitat
de cor i elevació moral i intel·lectual com a
condició essencial per a la més
alta creació i fruïció de la
Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un
esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme,
sempre es va
declarar «anarquista català», fet que va
fer que no fos ben acollit en els
ambients catalanistes per la seva condició
llibertària i que fos marginat en
certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana.
Malgrat
tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va
col·laborar en la
premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad
Obrera en 1917, però com que va posar com a
condició d'acceptació que el
diari confederal fos redactat en català, la cosa no va
prosperar. La seva
última obra publicada va ser La vida gloriosa
(1933), recull d'articles,
de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927,
sobre els seus
temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació
humana i la llengua
catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que
l'anarquia / t'hagi llevat /
monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil
va col·laborar en
el periòdic cenetista Catalunya. Malalt,
Felip Cortiella i Ferrer va
morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la
casa del carrer
Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa
companya i son fill
il·legítim –amb els anys fou reconegut
legalment
com a un dels seus hereus. La
seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer
Viladomat, al costat
del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia
viscut la major part
de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre
li retré un
homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí
Julià, íntim amic de
Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha
restat
inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la
Biblioteca de
Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys
d'obres publicades i
inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una
autobiografia (La
vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974
per Aureli
Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important
recull de
premsa compilat pel seu pare i per la seva família que
incloïa poemes i
articles del seu pare publicats en diverses publicacions,
així com recensions
de llibres, crítiques teatrals, homenatges i
necrològiques, així com un recull
d'articles sobre el metge i polític Domènec
Martí i Julià. Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937) Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya ***
Jacques Caillat - Jacques Caillat:
El 9 de novembre –algunes
fonts citen erròniament el 10 de novembre– de 1876 neix
a Marsella (Provença,
Occitània) el jornaler i agitador anarquista Jacques Louis
Guillaume Caillat. Sos pares es deien Guillaume Joseph Caillat,
dependent, i Berhe Charlotte Louise Graff.
Vivia amb l'àvia en un apartament del carrer du Baignoir de
Marsella. A partir
dels 15 anys començà a freqüentar els
cercles llibertaris i amb 16 ja figurava
en les llistes policíaques amb la nota «a
vigilar». Amic del propagandista
anarquista Joseph Barnouin, participà activament en els
actes de protesta
contra les diades organitzades en honor de l'esquadra russa en escala a
Marsella; en aquesta acció repartí el
fulletó de Tolstoi Le conseil de
révision. En els arxius policíacs
figurava en la Primera Categoria amb la
nota «perillós i ja condemnat». Segons
un informe policíac, va rebre el febrer
de 1891 2.000 exemplars d'un manifest anarquista on feia una crida als
revolucionaris a marxar dels domicilis sense pagar els lloguers. Entre
setembre
i octubre de 1895 fou força actiu durant les
conferències impartides per
Sébastien Faure a Marsella. Fou esborrat dels arxius
policíacs el 3 de maig de
1900, data en la qual es perd el seu rastre. ***
Delfín Lévano - Delfín Lévano: El 9 de novembre –algunes fonts citen el 4 de novembre– de 1885 neix a Lurín (Lima, Perú) el forner, periodista, poeta, músic, propagandista anarquista i agitador anarcosindicalista Delfín Amador Lévano Gómez. Son pare, Manuel Caracciolo Lévano (Manuel Chumpitás o Comnalevich), fou un destacat activista anarquista, i sa mare, Hermelinda Gómez, fou una treballadora i lluitadora social. Tingué dos germans, Hemérita i Eufrasio Lévano Gómez. Abandonà els estudis en tercer de primària per veure's obligat a fer feina. Quan va fer el servei militar aprengué a tocar el clarinet, afició musical que sempre l'acompanyà. De formació autodidacta, a partir de 1904 va escriure cròniques sobre els gremis obrers per als diaris. En 1908 fundà el grup llibertari «Humanidad», que després es va integrar en el Centre Socialista «1 de Maig», donant lloc al Centre d'Estudis Socials «1 de Maig», que passà a encarregar-se de l'edició del periòdic El Oprimido (1907-1909). Presidí el Cercle Artístic «Apolo». També encapçalà el grup «Luchadores por la Verdad», que a partir de 1911 esdevingué el principal nucli anarquista peruà. Aquest mateix 1911 fundà, amb Adalberto Fonkén, Pedro Cisneros, Eulogio Otazú, Pablo León i altres, el grup anarquista «La Protesta», que publicà un periòdic homònim, considerat el més important de l'anarquisme peruà, del qual fou redactor fins la seva desaparició en 1926. Entre 1920 i 1921 animà la revista Armonía Social i, en aquest últim any, fundà el periòdic El Proletario. L'abril de 1921 presidí, com a secretari general de la Federació Obrera Local de Lima (FOLL), el I Congrés Obrer Local de Lima, convocat per la Federació Obrera Regional Peruana (FORP), on va fer una crida a l'organització i a la unitat proletària per a la defensa dels interessos i drets col·lectius, amb la finalitat d'arribar a la revolució social. L'11 de novembre de 1922 fou un dels creadors del Centre Musical Obrer de Lima, el qual dirigí. Influenciat pel pensament de Mikhail Bakunin, de Piotr Kropotkin, d'Élisée Reclus i d'Errico Malatesta, de qui posseïa tota la seva bibliografia, deixà publicada una gran producció intel·lectual, artística i revolucionària en diversos periòdics, revistes i setmanaris, signant els articles amb el seu nom o amb pseudònims (Lirio del Monte, Amador del Ideal, Amador Gómez, Amador, D. D., etc.), articles la temàtica dels quals fou d'allò més variada (religió, filosofia, antiestatisme, anticapitalisme, antimilitarisme, contra la repressió, feminisme, sindicalisme, educació, etc.) i sempre reivindicant les eines clàssiques d'acció anarcosindicalista (el sabotatge, el boicot i la vaga). Va ser íntim amic de l'intel·lectual anarquista Manuel Gonzalez Prada. Es guanyava la vida com a forner i des de la Federació d'Obrers Forners «Estrella del Perú», de la qual era un destacat militant –ocupà vuit vegades el càrrec de secretari general, una de president, una de tresorer, dos de comptador, una de bibliotecari, una de secretari de l'Exterior i una d'administrador del periòdic La Voz del Panadero–, i malgrat la persecució, la presó i la tortura, fou un gran organitzador de les reivindicacions de la jornada de vuit hores, lluita que s'engegà el maig de 1905 i que s'aconseguí guanyar en 1919. A partir d'aquesta data, fou un dels més important crítics i adversaris del sindicalisme i del partidisme marxistes, encapçalats per José Carlos Mariátegui i Víctor Raúl Haya de la Torre. Com a escriptor dramàtic destaca la seva obra Mama Pacha i com a poeta va escriure nombroses composicions (Anárquica, Romántica, Rebéldica, Los políticos, ¡Rusia!, Mi lira, etc.); sense oblidar els seus contes (Noche de navidad, Los anónimos, Redención, Balada de amor, El proscrito, etc.). Va compondre nombroses peces musicals i cançons (La Sinfonía del Trabajo, El perseguido, Mis flores rojas, La obrera, Mis cantos de amor, etc.). Molt castigat durant la seva última detenció i empresonament, en el qual patí dures tortures que el deixaren gairebé invàlid, Delfín Lévano va morir el 23 de setembre de 1941 a l'asil de pobres de Barrios Altos de Lima (Perú). Son fill, el comunista Edmundo Dante Lévano La Rosa (César Lévano), és un reconegut periodista i docent universitari el qual publicà en 2006, amb Luis Tejada, les obres completes de son avi i son pare sota el títol La utopía libertaria en el Perú. Manuel y Delfín Lévano. A Lima existeix un Col·lectiu Social «Delfín Lévano». ***
Nota
enviada per Alfred Bidet al Bulletin de la
Société Végétarienne de
France publicat en el número de setembre de 1920 - Alfred Bidet: El 9 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 8 de novembre– de 1897 neix a Balanava (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista naturista Alfred Jean-Baptiste Bidet. Sos pares es deien Jean Bidet, conreador, i Justine Rouanoux. Va ser declarat exempt del servei militar. S'instal·là a París (França), on treballà de sabater i visqué al número 5 del carrer Lally-Tollendal del XIX Districte. En 1920 va ser inscrit, amb el número 1.978 en la Societat Vegetariana de França (SVF). Mancat de feina i maldient la vida urbana parisenca antinatural, abandonà la capital francesa i s'instal·là el juliol de 1920 amb sa companya Jeanne a la colònia llibertària naturista i vegana muntada per Georges Butaud i Sophia Zaïkowska a Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), on nasqué son fill Georges. Cap el 1921 retornà a París on, seguint els consells del doctor Carton, introduí algunes variacions a la seva dieta gairebé crudivegana, com ara la llet i la cocció de determinats aliments. A mitjans dels anys vint vivia al número 14 del carrer de Condé de La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França), des d'on va contestar l'enquesta llançada en 1924 pel «Foyer Végétalien» (Llar Vegà) de París sobre el veganisme i que va ser publicada en el periòdic Le Végétalien. El 7 de desembre de 1925 es casà a La Ferté-sous-Jouarre amb Marie Jeanne Eugénie Jean. Va estar subscrit a nombrosos periòdics llibertaris, com ara Génération Consciente, Le Libertaire, Le Neo-Malthusien (on col·laborà), Le Sphinx d'après guerre, etc. També va subscriure una acció de la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. Alfred Bidet va morir el 18 d'octubre de 1986 al seu domicili de Balanava (Alvèrnia, Occitània). ***
Manuel
Sirvent Romero - Manuel Sirvent Romero: El 9 de novembre de 1889 –ell pensava, o volia fer creure, que havia nascut el 16 de novembre de 1890– neix a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Manuel Sirvent Romero. Fill d'una família de jornalers del camp, sos pares es deien Manuel Sirvent Navarro i Isabel Romero González. No va anar molt a l'escola i de molt jove recorregué la comarca buscant feina. En 1897 entrà com a aprenent de sabater. En 1909, mentre feia feina a Almansa, s'introduí en el pensament socialista de la mà del mestre laic José Lorite i el 25 d'octubre d'aquest any fundà a Elda una agrupació socialista. En 1910 passà un temps a Barcelona (Catalunya), on fou responsable del grup «Cultura». De tornada a Elda, en 1911, després d'abandonar totalment el pensament socialista, s'integrà en el grup anarquista «Los Invencibles», al voltant de José Gil. En 1913 s'uní lliurement a la seva cosina Dolores, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida i amb qui tindrà quatre infants, tres dels quals suraren (Amor, Luz i Redención). L'agost de 1913, sense feina pel boicot de la patronal que el vol castigar per enterrar civilment sa mare, viure en amor lliure amb una cosina i militar en l'anarquisme, marxà a Barcelona. Tomás Herreros Miquel i Manuel Buenacasa Tomeo el van introduí en el moviment llibertari català i ingressà en el Sindicat del Calçat de la «Sociedad La Armonía», de la qual va ser nomenat tresorer. En 1914 entrà com a redactor del periòdic antimilitarista de Sabadell Regeneración, d'Eusebi Carbó i Carbó, i a formar part de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. En 1915 retornà a Elda i aconseguí que Carbó i Antonio Loredo Martínez s'encarreguessin de l'escola racionalista i del periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Novament el boicot patronal l'obligà a marxar i s'establí a Villena, on en aquest mateix 1915 fundà el grup anarquista «Paso a la Anarquía», i més tard marxà de bell nou a Barcelona. Amb Gastón Leval, Fortunato Barthe i Basilio Artal, milità en el grup anarquista barcelonès «Los Hijos del Pueblo» i formà part del comitè de la societat de sabaters. En 1917 s'integrà en la comissió presidida per Tomás Herreros encarregada d'organitzar una conferència nacional de grups anarquistes en ple moment revolucionari i durant la vaga insurreccional d'agost d'aquell any lluità a les barricades. El juny de 1918, durant la vaga de sabaters que durà tres setmanes, va fer un míting amb Ángel Pestaña Núñez i Josep Viadiu Valls. Buscat per la policia, es refugià un temps a Saragossa. El juny d'aquest 1918 assistí al Congrés de Sants de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i participà en la creació del Sindicat Únic de la Indústria de la Pell. El març de 1919, durant la vaga de la Canadenca, va ser detingut i empresonat a Montjuïc. Després d'un temps deportat a Extremadura, abandonà Barcelona i s'establí a Villena, on realitzà tasques sindicals afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), ja que no havia sindicat anarcosindicalista a la localitat, i entrà a formar part del Comitè Executiu Local d'aquest sindicat socialista. Presidí un míting contra l'encariment de vida. Cap al 1921, sota el pseudònim de Un noi audaz, col·laborà en el periòdic Redención d'Alcoi i a Villena fundà un sindicat afiliat a la CNT, fet pel qual va ser amenaçat de mort per un oficial de la Guàrdia Civil del poble i retornà a la Barcelona en plena època del pistolerisme. El juliol de 1922, com a delegat de Sant Pere Pescador, assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC a Blanes i aquest mateix any entrà a formar part, com a representant del Sindicat de la Pell, del Comitè Nacional confederal. El desembre de 1922 participà en la Conferència Regional de Grups Anarquistes de Barcelona. A començaments de 1923 va fer una gira propagandística pel País Valencià per recaptar fons per mantenir la defensa armada contra el Sindicat Lliure i una gira arreu de l'Estat per explicar el projecte d'acció revolucionària de la CNT. A mitjans de 1923 substituí el secretari nacional de la CNT Bartolomé Viñas, que s'havia ferit accidentalment amb la seva arma, i convocà un Ple de Federacions de Regionals a València a començaments d'agost el qual decidí traslladar la secretaria nacional confederal a Sevilla. El setembre de 1923 abandonà Barcelona i s'establí a Villena i poc després a Elda, on es guanyà la vida com a representant de llibres i on fou nomenat president del sindicat ugetista, únic legal. Detingut, va ser deportat a peu fins a Motilla del Palancar (Conca) i romangué tancat quatre mesos a Conca capital, essent alliberat a començaments de 1925. Després d'una temporada a Elda, des d'on va enviar diners per a la «Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials», en 1925 retornà a Barcelona. Entre 1925 i 1927 patí alguns mesos de presó. En 1927, segons alguns, participà activament en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assistí a la seva reunió fundacional a València, però sembla que no va ser així. El juny de 1930 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, amb Progreso Alfarache Arrabal de secretari. També va ser secretari de la Comissió de Relacions de la FAI i, amb aquest càrrec, encarregat de dialogar amb Fermín i Galán i altres militars amb la finalitat de derrocar Primo de Rivera. Al final de la dictadura d'aquest es mostrà força actiu i ocupà diversos càrrecs orgànics: vaga de metal·lúrgics i portuària de Sagunt, organitzador d'un Ple Regional de grups anarquistes del País Valencià celebrat a Villena, gira valenciana en representació del comitè revolucionari, membre del Comitè Peninsular de la FAI, assistència al Ple Regional de Llevant en representació del Comitè Nacional de la CNT, míting a Vitòria amb Sebastià Clarà i Isaac Puente, etc. El Comitè Revolucionari el va enviar per trobar-se amb Ramón Franco a Madrid per tractar temes insurreccionals; després d'aquesta entrevista, el 10 d'octubre de 1930 va ser detingut a Alcázar de San Juan de camí a València i empresonat fins al març de 1931. Un cop lliure, aquest mateix any presidí el Sindicat de la Pell, càrrec que abandonà per entrar en el Comitè de Relacions de la Federació Nacional d'Indústria de la Pell. El juny de 1931, durant la Conferència Peninsular de la FAI, la seva acció conspiradora va ser desaprovada i se li va prohibí exercir càrrecs durant mig any. El seu paper també va ser durament criticat durant el Congrés de la CNT d'aquell any. Marginat per alguns sectors, va ser enviat pel Comitè Nacional de la CNT per participar en un míting a València a favor dels presos, juntament amb Libertad Ródenas i Juan Rueda López, però el grup anarquista local li va prohibí l'accés a la tribuna. L'abril de 1932 representà el Sindicat de la Pell en el Ple Regional de Catalunya celebrat a Sabadell. L'1 de maig de 1932 va fer un míting amb Bru Lladó Roca a Saragossa, pel qual el jutjat de la capital aragonesa el reclamà per processar-lo per injúries; detingut el 4 d'agost de 1932 a Barcelona, va ser alliberat el 12 d'aquest mes. En aquesta època va fer una gira propagandística per Aragó i les Illes Balears. L'estiu de 1932 va estar tancat un temps a la presó Model de Saragossa. Sembla que visqué uns temps a les Illes Balears. Després tingué problemes amb alguns militants del ram de la pell i es va veure obligat a abandonar el sindicat entre 1933 i 1935, muntant un taller de sabateria amb altres obrers anarquistes. El juliol de 1936 lluità a les barricades barcelonines contra l'aixecament feixista. En el període revolucionari participà activament en el procés col·lectivitzador. Va ser nomenat secretari, amb Tomás Ruiz Morales, de la Indústria Socialitzada del Calçat i l'octubre de 1936 assistí a la Conferència de la Pell entre la CNT i la UGT celebrada a València. En aquesta conjuntura, s'oposà a la participació confederal en els governs estatals. El març de 1937 presentà la seva dimissió en la Indústria Socialitzada del Calçat en desacord a certes orientacions polítiques. Treballà després als tallers d'aeronàutica de Sabadell i es presentà voluntari en una missió secreta de muntatge d'avions de combats a Vilabertran, a prop de Figueres. El gener de 1939 intentà creuar la frontera per la Jonquera, però hagué de retornar a Figueres i a Olot. El febrer, finalment, creuà els Pirineus amb la Retirada. A França patí els camps de concentració (Arle, Sant Cebrià, Agde, Gurs, Setfonts) i el febrer de 1940 s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que fou destinada a diversos indrets (Sent Medard de Jalas, Mamisan, Bula de Terranera i Campossí). Detingut per les tropes alemanyes a Rennes, va ser enviat a la base submarina de Brest per treballar en el reforçament de dics, a Cherbourg i finalment confinat entre el 22 de febrer de 1942 i el 21 de juliol de 1944 a l'illa anglonormanda d'Alderney. Després de l'Alliberament s'establí a Rennes on ajudà a la reorganització llibertària, fundant la seva Federació Local de la CNT. El març de 1945 dirigí Libertad, butlletí setmanal regional del moviment llibertari espanyol a Bretanya. A partir de l'1 d'abril entrà a treballar com a cambrer a les cantines d'una base de l'Exèrcit nord-americà a Rennes. A començaments de maig de 1945 representà la Federació Local de Rennes en el I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Va ser membre del Comitè Regional de Bretanya i el seu representant en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). A finals de 1945 s'establí a París, on milità en la CNT i en el grup anarquista «Los Cosmopolitas» de la FAI. L'octubre de 1947 fou delegat per Nanterre, Amiens i Nancy al Congrés de Tolosa de Llenguadoc. L'agost de 1948 enviduà i passà a viure amb son fill Amor. En 1961 una hemiplegia del costat esquerre el va impossibilità per a tasques orgàniques. Manuel Sirvent Romero va morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili d'Orsay (Illa de França, França). En 2012 es publicaren, amb una edició crítica a càrrec de Joël Delhom Kervréhan, les seves memòries sota el títol Manuel Sirvent Romero, un militante del anarquismo español (Memorias, 1889-1948). ***
Foto
policíaca de Acácio Tomás de Aquino - Acácio
Tomás de Aquino: El 9 de novembre de 1899 neix
a Alcântara
(Lisboa, Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista
Acácio Tomás de
Aquino. Fill d'una família obrera, sos pares es deien
João Tomás de Aquino i
Maria Teresa. Va treballar primer de paleta i després
d'operari de la Cambra
Municipal de Lisboa, entre 1918 i 1922. A començaments dels
anys vint es va fer
llibertari, primer enquadrat en les Joventuts Sindicalistes i
després en la
Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, de la
qual arribarà a ser
secretari. També va ser secretari de la Federació
dels Sindicats de la
Construcció Civil. En aquests anys
col·laborà en diversos periòdics
anarquistes,
com ara A Batalha, òrgan de la CGT, i O
Construtor. A partir del
cop d'Estat de 1926 i la instauració de la dictadura
d'António de Oliveira
Salazar, les seves activitats les haurà de desenvolupar en
la clandestinitat i
en aquest mateix any entrà a treballar com a ferroviari. En
1927 es casà amb la
també destacada militant llibertària
Luísa Adão. L'11 de desembre de 1933 va
ser detingut, en qualitat de membre del Comitè
d'Acció Confederal de la CGT,
mentre preparava amb altres companys (Custódio da Costa,
Serafim Rodrigues,
etc.) una vaga general insurreccional per al 18 de gener de 1934 que
fou
avortada. El 9 de març de 1934 va ser condemnat per un
Tribunal Militar
Especial a 12 anys de confinament acusat de lliurar bombes a un altre
militant
insurrecte a l'estació del Rocio de Lisboa. El 8 de setembre
de 1934 va ser
enviat a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes
Açores) i el 23 d'octubre de 1936 va
ser deportat a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão
Bom, Illa de Santiago,
Sotavento, Cap Verd). Al penal jugà un paper
força important en l'Organització
Llibertària Penitenciària i en la
denúncia del col·laboracionisme de
determinats presos, com ara Bento Gonçalves, secretari
general del Partit
Comunista Portuguès (PCP) i membre de
l'Organització Comunista Penitenciària de
Tarrafal. Va tornar a la Península el 10 de novembre de
1949, però no aconseguí
la llibertat total fins al 22 de novembre de 1952. Després
de la Revolució dels
Clavells del 25 d'abril de 1974, participà activament en la
reorganització del
moviment llibertari portuguès, centrant-se sobretot en la
creació del Centre
d'Estudis Llibertaris i en la publicació del
periòdic A Batalha. També
col·laborà en Voz Anarquista,
d'Almada. En 1978 sortiren publicades les
seves memòries, O segredo das prisões
atlânticas, do Forte de S. João
Baptista de Angra ao Campo do Tarrafal, mena de
història de tot el moviment
anarquista portuguès. Aquest mateix any també
col·laborà en el llibre
col·lectiu O 18 de Janeiro e alguns antecedentes:
depoimento colectivo.
Acácio Tomás de Aquino va morir el 30 de novembre
de 1998 a Lisboa (Portugal). Acácio Tomás de Aquino (1899-1998) ***
Dibuix
de Teodoro Mora publicat a la «Galeria
de retrats» de Castilla Libre del
20 de juliol de 1937 - Teodoro Mora Pariente:
El 9 de novembre de 1901 neix a Cogulludo (Guadalajara,
Castella, Espanya) l'anarcosindicalista
Teodoro Mora Pariente.
Sos pares es deien Antonio Mora de
Frías, tapisser,
i Baltasara Pariente Marín.
Fuster de la
construcció, quan tenia 14 anys
començà a militar a Madrid (Espanya) en la
socialista Unió General de Treballadors (UGT), sindicat
majoritari a la zona
centre de la Península, i va fer el servei militar a
l'Àfrica. Sembla que va
pertànyer al Partit Comunista d'Espanya (PCE), d'on va ser
expulsat per
negar-se a criticar els anarquistes i per aquest motiu el seu prestigi
sempre
va ser reduït en els cercles llibertaris. A
començament dels anys trenta, per
influències de Cipriano Mera Sanz, del qual serà
molt amic, s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
contribuí força en l'organització del
sindicat anarcosindicalista a la regió madrilenya. El maig
de 1931 va fer un
míting, juntament amb Pedro Falomir Benito i altres, a
Fuencarral (Madrid,
Castella, Espanya). El 2 de juliol de 1932 va fer un míting
al teatre
Maravillas de Madrid amb Mauro Bajatierra Morán,
Ángel Rodríguez i Valeariano
Orobón Fernández. L'estiu de 1932 presidia el
Sindicat Únic de la Construcció
de Madrid de la CNT. Amb Cipriano Mera Sanz, Miguel González
Inestal i
Feliciano Benito Anaya, va ser un els principals defensors de
l'exclusió dels
bolxevics del sindicat confederal. El 19 de febrer de 1933
impartí una
conferència («La descomposición del
régimen capitalista») a l'Ateneu Llibertari
de Tetuán i Cuatro Caminos. El febrer de 1933 va ser
detingut amb una dotzena
de confederals. El juliol de 1933 parlà, juntament amb Mauro
Bajatierra Morán, Valeariano
Orobón Fernández i altres, en un acte pro
amnistia celebrat a Madrid. Impulsà,
com a president del Sindicat Únic de la
Construcció de la CNT de Madrid, la
«Vaga de l'Edificació» de 1933 i 1934.
Arran de l'èxit de la gran vaga de la
construcció cenetista de la primavera de 1936 a Castella,
defensà les posicions
de l'Aliança Obrera. Detingut el juny de 1936 com a membre
del comitè de vaga,
el 17 de juliol de 1936 va ser posat en llibertat gràcies a
les manifestacions
populars que exigien l'alliberament dels presos. El 19 de juliol
d'aquell any
presidí a Madrid, amb Cipriano Mera Sanz, l'assemblea
general de militants.
Participà en l'assalt de la caserna de la Montaña
de Madrid i va ser un dels
primers organitzadors de les milícies confederals,
intervenint en la presa
d'Alcalá, Vicálvaro i Guadalajara. L'agost de
1936 encapçalà amb fèrria
disciplina el «Batalló Mora», enquadrat
en la «Columna del Rosal», que lluità a
Buitrago i Serrada. Teodoro Mora va morir en acció de guerra
el 30 d'agost de
1936 a Casavieja (Àvila, Castella, Espanya). Altres fonts
citen el 12 de
setembre de 1936 a Mijares (Àvila, Castella, Espanya) i
encara altres creuen
que va ser fet presoner pels feixistes a Gavilanes, també a
Àvila, ficat en una
gàbia i finament assassinat. Teodoro Mora Pariente (1902-1936) ***
Necrològica
d'Alfredo Ulecia Sicilia apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 d'octubre de 1989 - Alfredo Ulecia Sicilia:
El 9 de novembre de 1903 neix a Logronyo (La Rioja, Espanya)
l'anarcosindicalista Alfredo Ulecia
Sicilia. Sos
pares es
deien Cesáreo Ulecia Olalde, jornaler, i Gabriela Sicilia
Blasco. Militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Logronyo i de Sestao (Biscaia, País
Basc). Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble
natal i arribar a zona
republicana, on s'enrolà en les milícies
confederals. En 1939, amb el triomf
franquista, passà França i va ser internat en
diversos camps de concentració
(Gurs, entre ells) i enrolat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE),
de la qual pogué fugir i arribar a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on visqué
clandestinament amb identitat falsa. Després de la II Guerra
Mundial, va ser
enviat en missió orgànica al País
Basc, on va ser detingut per les autoritats
franquistes arran d'una delació; jutjat, va ser condemnat a
una llarga pena de
presó. Sa companya fou Benedicta Jiménez
Díez, amb qui tingué un fill. Alfredo
Ulecia Sicilia va morir el 15 de maig de 1898 a l'Hospital San
Millán de Logronyo
(La Rioja, Espanya). ***
Necrològica
de Ramón Sancho Aznar apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 25 de maig de 1980 - Ramón Sancho Aznar: El 9 de novembre de 1906 neix Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Sancho Aznar. Sos pares es deien Manuel Sancho i María Aznar. Quan tenia 11 anys emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Obrer tintorer, ben aviat s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà com a voluntari en la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Peliçana (Provença, Occitània), on continuà militant en la Federació Local de la CNT. Malalt durant molts d'anys, Ramón Sancho va morir l'11 de setembre de 1979 a l'Hospital de Selon de Provença (Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri Peliçana. Deixà companya, Concepción Torrecillo (Conchita), i dos fills (Rosa i Ricardo). ***
Necrològica
de Ramon Calopa Cejuela apareguda en la revista barcelonina Polémica
de març-abril de 1984 - Ramon Calopa
Cejuela: El 9 de novembre de 1909 –el certificat
de defunció cita erròniament
el 3 de novembre de 1910– neix a Girona (Gironès,
Catalunya) l'anarcosindicalista
Ramon Manuel Jordi Benigne Calopa Cejuela. Sos pares es deien Francesc
Calopa
Armengol, catedràtic de llengua francesa, i Paulina Cejuela
Hermoso de Mendoza,
i tingué dos germans, Francesc de Paula, també
militant llibertari, i Eulàlia.
Exercí de mestre racionalista i de professor com son pare i
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries
del barri barceloní
de Sants i de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Vivia
al número 38 del
carrer Brutau de Sabadell. En 1933 dirigí l'escola de
tramviaris del Sindicat
de Transports de Barcelona. El gener de 1934 obtingué el
títol de mestre a
l'Escola Normal de Magisteri de Barcelona i el juliol de 1934 va ser
destinat
com a mestre interí a Can Cartró (Subirats, Alt
Penedès, Catalunya). L'abril de
1936 va ser nomenat secretari de l'Associació de Mestres
Nacionals de Sabadell.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en
l'assalt a les
Drassanes. En 1936 fou secretari de la CNT en la delegació
comarcal del Comitè
de l'Escola Nova Unificada (CENU) a Sabadell. El 17 d'octubre de 1936
va ser nomenat
conseller municipal per la CNT a Sabadell i a partir del 3 de
març de 1937
s'encarregà de la regidoria d'Obres Públiques,
fins al 22 de maig del mateix
any, quan amb la resta de militants confederals abandonaren el
consistori
sabadellenc per discrepàncies amb Josep Moix
Regàs. Posteriorment s'encarregà de
l'Escola de Militants de Sabadell i col·laborà en
les Milícies Culturals al
front. En 1937 va fer un míting a Sabadell. En aquests anys
bèl·lics col·laborà
en diferents publicacions, com ara Boletín
del Comité Pro Heridos, Faro,
Ideas, Orientaciones
Nuevas, Ruta,
Superación, Vertical, etc. El 3 d'abril de 1938 va
ser capturat a Gandesa (Terra
Alta, Catalunya) per les tropes franquistes i tancat al camp de
concentració de
Murgia (Àlaba, País Basc). L'1 de desembre de
1939 va ser enviat a la presó de
Vitòria (Àlaba, País Basc), d'on va
ser traslladat a Sabadell i el 15 de juny
de 1940 a Barcelona. En 1942 va ser jutjat en consell de guerra i
condemnat a
12 anys i un dia de reclusió temporal. Un cop lliure
passà a militar en la
clandestinitat llibertària. A mitjans de desembre de 1944 va
ser detingut en
una batuda a Barcelona amb altres 28 militants cenetistes i l'octubre
de 1945
estava tancat a la Presó Model de Barcelona, on
convisqué amb Joaquín Maurín
Juliá. En la postguerra presidí la cooperativa
Fons Laboral de Cultura i fou membre
del grup «Solidaridad». En 1966 fou candidat pel
Sindicat d'Ensenyament de l'Organització
Sindical Espanyola (OSE, més coneguda com
«Sindicat Vertical») a les eleccions
municipals, però no sortí elegit. Entre 1974 i
1976 fou secretari de la CNT
catalana, aconseguint fondre els dos comitès regionals
catalans que existien
aleshores. En 1974 el seu testimoni va ser recollit per
l’investigador britànic
Ronald Fraser. El 26 de febrer de 1976 assistí a la
clandestina «Assemblea de
Sants», que reorganitzà la CNT. Entre 1982 i 1983
fou redactor de Solidaridad Obrera.
El gener de 1983
participà en la Setmana Cultura Internacional del VI
Congrés de la CNT
celebrada a Barcelona. En aquests anys col·laborà
en la revista Ideas-Orto. Ramon
Calopa Cejuela va
morir sobtadament el 25 de desembre de 1983 a resultes d'una
insuficiència
cardíaca a la Clínica Regina de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès
Occidental, Catalunya). ***
Necrològica
de Josep Pedrol Chandre apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de març de 1975 - Josep Pedrol Chandre:
El 9 de novembre de 1912 neix a Montsonís (Foradada,
Noguera, Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Pedrol Chandre –el certificat de
defunció cita erròniament
com a segon llinatge Chondre i
també apareix citat com Xandre.
Era fill de Josep Pedrol Amorós, llaurador i difunt en
néixer, i de Magdalena Chandre Fernando. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució fou un dels
organitzadors de la
col·lectivitat agrícola de Vallfogona de Balaguer
(Noguera, Catalunya), on
residia, i fou membre, amb altres companys (Pere Agelet Trimons, Ramon
Barril
Illa, Josep Bonet Farré, Antoni Comenge Simonet, Rossend
Saries Valls i Isidre
Verges Bertran), del Comitè Revolucionari. El 15 d'octubre
de 1936 entrà a
formar part, en nom de la CNT, com a conseller del nou consistori i va
romandre
en el càrrec fins el 14 d'agost de 1937. Posteriorment
lluità al front com a
milicià de la «Columna Durruti». En
1939, amb el triomf feixista, passà a
França i patí els camps de
concentració. Instal·lat a Montluçon
(Borbonès,
Alvèrnia, Occitània), milità en la
Federació Local de la CNT. Sa companya fou
Josefa Conejero Ujeda (Josefina).
Josep
Pedrol Chandre va morir el 2 de gener de 1975 al seu domicili de
Montluçon
(Borbonès, Alvèrnia, Occitània). ***
Necrològica
de Josep Saborit Mas apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de juny de 1989 - Josep Saborit Mas: El 9 de novembre de 1917 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Saborit Mas. Sos pares es deien Josep Saborit i Felisa Mas. En 1933 era un dels responsables del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1936 s'enrolà en la Columna del Vallès Oriental, amb la qual va lluitar durant tot el conflicte bèl·lic a l'Aragó i Extremadura. En acabar la guerra no s'exilià i restà a Granollers. Josep Saborit Mas va morir el 9 de maig –algunes fonts citen erròniament el 8 de maig– de 1989 a l'Hospital de Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) i va ser enterrat a Barcelona (Catalunya). ***
Sidney
Parker (1953) - Sidney Parker:
El 9 de novembre de 1929 neix a Birmingham (West Midlands, Anglaterra)
el
filòsof anarcoindividualista, propagandista i historiador de
l'egoisme
individualista filosòfic i anarquista, Sidney Edward Parker,
també conegut com Sidney E. Parker
o S. E. Parker. Quan tenia 14 anys
abandonà els estudis i mai no
tornà a realitzar estudis acadèmics.
Assistí a classes de filosofia de la
Workers' Educational Association (WEA, Associació Educativa
de Treballadors). Entre
1944 i 1946 va estar afiliat a la Communist Youth League (CYL, Lliga
Juvenil
Comunista) i entre 1946 i 1947 en la British Federation of Young
Co-operators
(BFYC, Federació Britànica de Joves
Cooperativistes), però després va
començar
a llegir sobre el pensament anarquista i entrà a formar part
d'aquest moviment.
A principis de la dècada dels cinquanta feia
mítings a l'Speaker's Corner del
Hyde Park de Londres (Anglaterra) i assistia a les reunions dominicals
del
«Bridge Cercle» del London Anarchist Group (LAG,
Grup Anarquista de Londres). En
1961 llegí Der Einzige und sein
Eigentum
(L'únic i la seva propietat), del filòsof Max
Stirner, i quedà convençut que
l'anarquisme no era una forma de comunisme sinó
d'individualisme. Durant sa
vida es va veure influenciat per diferents autors, com ara E. Armand,
Benjamin
De Casseres, Francis Ellingham, Laurance Labadie, Dora Marsden, Enzo
Martucci, James
J. Martin, Renzo Novatore, Ragnar Redbeard, Donald Rooum, Murray
Rothbard,
Lyman Tower Sargent, Max Stirner i James L. Walker, entre d'altres. Va
ser autor
de The First Person (1963), Might is Right (1984), The
Ego and Ist Own (1982 i 1993) i Benjamin
R. Tucker & The Champions of
Liberty (1986), i de nombrosos fullets. El seu pensament, a
més, va ser
exposat en diferents publicacions periòdiques
britàniques i nord-americanes (Anarchy,
The Brummagem Bugle,
The Ethical Record,
Freedom, Free
Life, The Match, The Storm, The
Vulture, etc.) i edità revistes
anarcoindividualistes, com ara The Anarchists
(1952), Man! (1955), Individualist.
Anarchist Publishing and Translation
Project Bulletin (1961-1963), Minus
One (1963-1980), Twice
(1963), Ego. An
Individualist Review (1982-1994) i En
Marge (1995-1996). En 1982 ja no es definia com a anarquista
sinó com a
«egoista conscient i sense adjectius», com un outsider més parkerita
que stirnerià, i enemic
acèrrim de
l'«anarquisme col·lectivista»; fins i
tot argumentà que «l'egoisme era
compatible amb qualsevol filosofia política, llevat de
l'anarquisme». Entre
1961 i 1994 es guanyà la vida treballant venent bitllets de
tren en una oficina
de la British Rail, la companyia nacionals de ferrocarrils del Regne
Unit. En
els últims anys de sa vida, amb sa companya Pat, es
retirà totalment de la vida
pública i de la societat. Sidney Parker va morir el 24 de
desembre de 2012 a
Londres (Anglaterra) i el seu cos va ser incinerat. En morir no va
haver cap
funeral o homenatge públic i molta gent no
s'assabentà de la seva mort sinó molt
temps després. En 2016 es creà una
pàgina web [www.sidparker.com], on es
divulga el seu pensament. ***
Joan
Manuel Rodríguez Díez - Joan Manuel
Rodríguez
Díez: El 9 de novembre de 1969 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista,
antimilitarista i maçó Joan Manuel
Rodríguez Díez. Era fill de Severino
Rodríguez i de María Faustina Díez.
Entre 1984 i 1986, quan estudiava el
batxillerat a l'Institut Bruguers de Gavà (Baix Llobregat,
Catalunya),
participà activament, juntament amb Jerónimo
Casola del Pozo, com a delgat de
curs, en les lluites, mobilitzacions i vagues estudiantils d'aleshores.
Objector
de consciència, en 1986 formà part del
Comitè Antimilitarista de Gavà, destacant
en la campanya contra el referèndum d'entrada del Regne
d'Espanya en l'OTAN. Després
formà part de la Federació Anarquista Comunista
Catalana (FACC) i, instal·lat a
Girona (Gironès, Catalunya), s'integrà en el grup
anarquista «Tramuntana
Floreal», participant més endavant en la
fundació de la Federació Anarquista
Catalana (FAC). Després de fer estudis
d'informàtica i de matemàtiques, cursà
la carrera de filosofia. Entrà a treballar en l'empresa
Telefònica i s'afilià a
la Confederació General del Treball (CGT), de la qual va ser
delegat. En
representació d'Alternativa Verda - Moviment Ecologista de
Catalunya (AV-MEC)
fou candidat en 1989 a les eleccions al Parlament Europeu i
participà en l'assemblea
fundacional d'Els Verds - Confederació Ecologista de
Catalunya (Els Verds-CEC).
En 1990 s'inicià, sota el nom Hyperion, en la maçoneria
dins de la Lògia
«Minerva Lleialtat» Núm. 1 de la Gran
Lògia Simbòlica Espanyola (GLSE) de
l'Orient de Barcelona (Catalunya). Quan les protestes del 12 d'octubre
de 1992
contra el V Aniversari de la «conquesta»
d'Amèrica, va ser detingut, juntament
amb Joan Martínez Alier, per negar-se a identificar-se
davant la policia i va
ser acusat de desobediència. Membre actiu de l'Espai Obert
del barri barceloní de
Sants, formà part de la seva tertúlia de
crítica revolucionària llibertària. El
gener de 2014 cofundà la Gran Lògia de Pirene
(GLDP) i el 8 de febrer d'aquell
any la Lògia «M. A. Bakunin»
Núm. 1 de la GLDP. Malgrat el seu delicat estat de
salut, durant la tardor de 2017 participà en diverses
accions i lluites a
Girona. Va ser un dels corresponsals gironins de «Tramuntana
Vermella Mail» i
fou assidu de diferents propostes llibertàries, com ara
«El Lokal», i soci
actiu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona.
Joan Manuel Rodríguez
Díez va morir, segons l'autòpsia, el 27 de gener
de 2021 d'un atac de cor al
seu domicili de Girona (Gironès, Catalunya) i va ser trobat
mort dos dies després,
essent incinerat el 4 de febrer al crematori
«Mémora» d'aquesta ciutat.
Defuncions
William
MacQueen - William MacQueen:
El 9 de novembre de 1908 mor a Hunstlet (Leeds, Anglaterra) l'editor
de
premsa anarquista i sindicalista William John MacQueen, conegut com Bill
MacQueen. Havia nascut el 14 de gener de 1875 a Fitzrovia
(Londres, Anglaterra). Era fill del pintor Robert
MacQueen, d'una
família de sastres
originaris d'Escòcia. D'antuvi treballà com son
pare de pintor. Un cop
emancipat, a finals de la dècada dels noranta es
convertí en un actiu
anarquista a Manchester (North West England, Anglaterra) i a Leeds
(Yorkshire,
Anglaterra). Va fer feina de viatjant comercial, fet que
propicià les seves activitats
de propaganda anarquista. El 10 de setembre de 1893 parlà,
amb altres oradors (Alfred
Barton, George Cores, George Glassman, Frank Kitiz, Charles Wilfred
Mowbray, T.
Freddy Richards, George Stanley i Benjamin Warner), en un gran
míting de suport
a la vaga dels miners a Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est,
Anglaterra), organitzat pel grup anarcocomunista local. Promotor del
Grup
Anarquista de Leeds, en 1895 organitzà xerrades d'Emma
Goldman durant la seva visita
en aquesta ciutat. Durant un temps va viure al domicili dels
anarquistes Hanna
Kiselevsky i Solomon Ploschansky. En 1895 es casà amb Nellie
Barton (Ellen
MacQueen), germana d'un amic seu, l'anarquista Alf Barton, i
amb qui tingué
tres infants. En 1897 conegué l'anarquista
cristià tolstoià John Colman
Kenworthy, de visita propagandística a Leeds. Entre 1898 i
1899 edità a Leeds el
periòdic mensual anarquista The Free Commune.
L'1 d'octubre de 1899
organitzà una nombrosa manifestació i
concentració contra la guerra dels Bòers
que arreplegà unes dues-mil persones. En 1900 va ser
greument apallissat per una
turba nacionalista després d'un discurs seu contra la guerra
dels Bòers a
Leeds. Amb son cunyat Alf Barton, publicà en 1900 el
periòdic The Anarchist
Newsletter, amb la finalitat de posar en relació
les diverses tendències de
l'anarquisme. En 1901 edità en l'edició original
en alemany el llibre de Johann
Most Kommunistischer Anarchismus.
Continuà a Leeds publicant obres de
destacats anarquistes (Sébastien Faure, Piotr Kropotkin,
Johann Most, Charlote
Wilson, etc.) a la impremta de The Free Commune i
després es traslladà a
Kingston upon Hull (East Riding de Yorkshire, Anglaterra), on s'estava
una
important colònia d'anarquistes alemanys refugiats. Sense
feina i fugint de la
repressió, emigrà a Nova York (Nova York, EUA),
on treballà de corrector
d'impremta. Entre l'1 d'abril de 1902 i el març de 1903
edità el setmanari anarcocomunista
Liberty. A Weekly Revolutionary Paper,
òrgan de l'International
Propaganda Groups of America (IPGA, Grups de Propaganda Internacional
d'Amèrica).
Destacat orador i agitador, el 4 de maig de 1902 va ser detingut per
les seves
declaracions en un acte de comiat de Johann Most. El 18 de juny de 1902
va ser
detingut, juntament amb els anarquistes Luigi Galleani i Rudolf
Grossmann (Pierre
Ramus), per «incitació al
motí» per les seves declaracions davant
més de
cinc-mil persones al Belmont Park del barri de Haledon de Paterson
(Nova
Jersey, EUA) en un acte de suport a la vaga que havien engegat a partir
del 23
d'abril de 1902 els obrers tèxtils sedaires d'aquesta
població i per haver
signat un manifest per la vaga general publicat en La
Questione Sociale.
Aconseguí ser posat en llibertat sota una fiança
de 13.000 dòlars i fugí cap el
Regne Unit, però retornà per ser jutjat
–no desitjà que Philip Geyer, la
persona que li havia donat els diners per pagar la fiança,
els perdés– i va ser
condemnat el 10 d'abril de 1904 a cinc anys de presó amb
treballs forçats i una
multa de 1.500 dòlars. El seu cas tingué una gran
repercussió mediàtica, rebent
el suport de nombrosos intel·lectuals, i a la
presó va ser entrevistat per l'escriptor
H. G. Wells, qui va publicar un retrat seu força complaent
en el seu llibre The
Future in America (1906). Gràcies a les gestions
del professor Walter
Augustus Wyckoff, va ser alliberat tres anys després sota la
condició que abandonés
els Estats Units i no hi tornés. Va romandre al domicili del
matrimoni Walter A.
Wyckoff i Leah Ehrich Wyckoff fins que va marxar cap el Regne Unit.
Malalt
d'una tuberculosi que havia contret a la garjola, William MacQueen va
morir el
9 de novembre de 1908 a Hunstlet (Leeds, Anglaterra). ***
Paul Gourmelon - Paul Gourmelon: El 9 de novembre de 1928 mor a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Havia nascut el 20 de desembre de 1881 a Brest (Bretanya). Sos pares es deien Edmond François Gourmelon, ajustador al port, i Léonie Françoise Labat. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 23 de juliol de 1915, quan estaba mobilitzat, es casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del «Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el «Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció «L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys. ***
Joseph
Gay (Spirus-Gay) - Spirus-Gay: El
9 de novembre de 1938 mor a París (França)
l'equilibrista,
malabarista, naturista, eugenista, maçó,
sindicalista i anarquista Joseph Jean
Auguste Gay, conegut com Spirus-Gay.
Havia nascut el 25 d'octubre de 1865 al VI Districte de
París (França).
Sos pares es deien Josep Nicolas Marie Gay, joier nascut a
Torí (Piemont,
Itàlia) i, sembla, de pares francesos, i Emma Auguste
Wilhelmine Pieper,
prussiana. Equilibrista i acròbata de professió,
vivia del simple catxet de les
seves actuacions a teatres, sales d'espectacles, cinemes i centres
esportius, i
va fer gires a diferents països (Alemanya, Espanya, Portugal,
Regne Unit, etc.).
En 1888 va ser campió del món d'equilibrisme
atlètic del Folies-Bergère de
París. Posteriorment va fundar i dirigir el
gimnàs «Vegetarium», on feia
classes d'educació física, atletisme i
tècniques de defensa, i posava en
pràctica un mètode de guariment creat per ell
basat en la utilització del
magnetisme dels elements naturals (bioteràpia). En 1894,
malgrat militar en el
grup del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemande
del XI
Districte de París i col·laborar en el seu
òrgan d'expressió Le
Parti Ouvrier, reivindicà les seves
simpaties anarquistes. Fou un dels fundadors del Comitè
Francès de Cuba Lliure
(CFCL), del qual va ser secretari i principal responsable. El novembre
de 1894
vivia amb sa companya Louise Cary al número 19 del carrer
Pierre-Nys de París.
Va ser un dels fundadors del Cercle d'Estudis Socials dels Artistes
(CESA), on
va fer apologia de l'assassinat del president de la
República francesa Sadi
Carnot a mans de Sante Geronimo Caserio i defensà
l'anarquista Henri Étiévant.
També milità en el Sindicat Federatiu de
l'Espectacle (SFE), on reivindicava la
línia revolucionària. El 20 de novembre de 1895
patí un incendi en el qual resultà
cremat els seus materials de feina d'equilibrista i el 9 de febrer de
1896 es
va fer una vetllada de suport a la Casa del Poble per a la seva
restauració. En
1896 era membre de la Unió dels Lliurepensadors del XIV
Districte de París. En
1896 formava part dels «Naturiens Propagandistes»
(Naturians Propagandistes),
juntament amb destacats propagandistes del naturisme anarquista (Hubert
Beaulieu, Émile Gravelle, Paul Paillete, Henri Zisly, etc.),
i participà en
nombroses xerrades sobre naturisme que se celebraven normalment al
«Cafè des
Artistes», al número 11 del carrer Lepic de
Montmartre. Presidí el grup «Les
Harmoniens»
(Argence, Bariol, Barme, Blaive, Broca, Henriette Bruyère,
Victor Henry,
Joindy, Latscha, Louis Martin, Mayence, Paule Minck, Mowbray, Paquent, Sarrazin, etc.).
També era membre de la Unió
Social de Ciències de les Arts i dels Oficis «La
Luxiale». En 1897 participà,
amb altres anarquistes (Émile Gravelle, Paul Paillete, Jehan
Rictus, etc.), en
les activitats i festes familiars del grup «L'Art
Libre», celebrades a la Casa
del Poble del carrer Ramey de París. En aquests anys
col·laborà en diverses publicacions
anarquistes i naturistes (À travers
chants, L'Almanach du Monde Nouveau,
Le Cri du Peuple, Germinal,
Le Naturien, La
Nouvelle
Humanité, Les Temps
Nouveaux, etc.).
En 1898 era secretari de la Unió Artística de
l'Escena, de l'Orquestra i del
Circ. Malalt i en la misèria, el 14 de març de
1898 va ser hospitalitzat per a
ser operat i els cercles anarquistes organitzaren una
subscripció al seu favor;
també els diaris L'Aurore
i Le Parti Ouvrier van organitzar
recol·lectes
populars. En 1900 tant el CESA com el SFE ja s'havien dissolt. En 1900
vivia al
número 20 del carrer Avron de París i aquest
mateix any estava inscrit en un
llistat d'anarquistes redactat per la policia del departament de Sena.
En 1901
creà la «universitat i biblioteca
llibertària» «L'Idée Libre du
XXème», al
número 81 del carrer Julien Lacroix de Belleville, on es
feien matinals
literàries i col·laboraven diversos escriptors i
poetes (Georges Bargas, Paul
Blain, Eugène Guérard, Albert d'Iris, Georges
Régnier, Laurent Tailhade, etc.).
En 1903, el seu domicili, al número 10 de Cité
Riverin, estava vigilat per la
policia. Defensor del naturisme llibertari, en 1903 aixecà
una casa al solar
d'un antic forn de calç a
Brières-les-Scellés (Illa de França,
França), on es
visqué en comunitat practicant el nudisme i el naturisme i
on ell cultivà
plantes que utilitzava per a la seva medicina alternativa. En aquesta
època
col·laborava en la revista naturista L'Ordre
Naturel.
Va ser delegat del Sindicat d'Artistes Lírics al XIV
Congrés
Nacional Corporatiu (VIII de la Confederació General del
Treball) i a la
Conferència de Borses del Treball que se celebrà
entre el
12 i el 20 de
setembre de 1904 a Bourges (Centre, França), on es
mostrà
contrari a l'adopció
d'un segell corporatiu comú, mesura defensada per Albin
Villeval
seguint
l'exemple nord-americà, i reivindicà
l'antimilitarisme.
Entre el 3 i el 6 de
setembre de 1905 assistí al Congrés Universal de
«La Libre Pensée» que se
celebrà al Palais du Trocadéro de
París. El 13 de
juny de 1904 havia estat
iniciat en la lògia francmaçònica
«Art et
Travail» de París i el 15 de novembre
de 1909 esdevingué «Company» i
«Mestre
Maçó» el mateix dia. Membre de la
lògia
maçònica «Anatole France» del
Gran Orient de
França, en 1910 va ser criticat
per diverses persones, entre elles Émile Janvion, per
intentar
per apologia de
la francmaçoneria dins dels sindicats. Entre el 17 i el 20
de
març de 1913 presentà
una comunicació sobre la influència dels esports
atlètics als òrgans femenins
al Congrés Internacional d'Educació
Física que se
celebrà a París. En 1916
col·laborà en la revista anarquista portuguesa A Sementeira. El 27 de març de
1917 sa companya Louise Cary va
morir. El 12 de gener de 1925 va ser un dels fundadors de la
lògia «Anatole
France», al carrer Cadet de París, formada per
alguns artistes i membres
esquerrans. L'1 de gener de 1926 dimití de la
lògica, però el 12 de maig de
1927 s'hi reintegrà. El 9 de juny de 1927 va fer la
conferència «Le tabagisme,
au point de vue hygiénique, pathologique et
social». En 1930 participà, amb una
ponència sobre antropotècnica i
eugenèsia, en el XV Congrés Internacional
d'Antropologia i Arqueologia Prehistòrica celebrat a
Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal).
El 3 de setembre de 1935 presentà una ponència en
el Congrés d'Antropologia
celebrat a Brussel·les (Bèlgica). Va ser membre
de la Lliga Antialcohòlica, de
la Societat Vegetariana, de la Societat del Baptisme Civil i de
Propaganda de
l'Ateisme, de la Societat d'Africanistes, de la Societat
d'Antropologia, de la
Societat Prehistòrica i de la Societat
Astronòmica, de l'Associació Francesa
per a l'Avançament de les Ciències, entre altres
organitzacions. El seu últim
domicili, on vivia des de feia molts anys, fou al número 10
de Cité Riverin de
París, on feia de professor de gimnàstica i era
secretari general de la
Societat Antropotècnica de França. El maig de
1938, malalt des de feia dos
anys, va haver de ser hospitalitzat i l'anarquista Julia Bertrand
organitzà a
través de Le Libertaire
una
subscripció d'urgència, per ell i per a Madeleine
Pelletier, qui es trobava en
situació semblant. Spirus-Gay va morir el 9 de novembre de
1938 a l'Hospital
Lariboisière de París (França). Spirus-Gay (1865-1938) ***
Notícia del
nomenament de Joan Busquets Queralt apareguda en La
Vanguardia
del 8 de novembre de 1936 - Joan Busquets Queralt: El 9 de novembre de 1940 és afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Busquets i Queralt, conegut com Xerí. Havia nascut el 2 d'agost de 1908 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Joan Busquets Vilanova, llaurador, i Maria Queralt Prats. A partir de 1925 fou membre de la cooperativa Societat Agrícola i en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià al Sindicat de Treballadors del Camp, adscrit a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i es decantà per la tendència trentista. Va ser nomenat vocal de la junta de la Societat Agrícola i entre 1934 i 1938 en fou president. Regidor de l'Ajuntament de Valls, entre 1936 i 1938 presidí la comarcal de la Federació de Sindicats Agrícoles de l'Alt Camp (FESAC). Durant la seva gestió, va desenvolupar una intensa tasca en la formació de la cooperativa agrícola local que va permetre mantenir les terres productives i dignificar el treball dels camperols vallencs. Després va ser cridat a files i marxà al front bèl·lic. Capturat per les tropes franquistes a Cardona, fou portat al camp de presoners d'A Pobra do Caramiñal (la Corunya, Galícia). Durant el judici militar se li van imputar fets que no va cometre, com ara que havia estat membre del Comitè Antifeixista de Valls i que havia perpetrat diversos crims en la reraguarda republicana. Va ser condemnat a mort a causa de les pressions d'alguns comerciants vallencs que no veien de bon grat la seva magnífica gestió al front de la Societat Agrícola que s'enfrontà als seus interesso especulatius. Les imputacions falses que van cometre sis dels 13 acusadors, motivà que haguessin de tornar a declarar, avalats en aquest segon cas per les manifestacions i insinuacions del segon alcalde vallenc de la postguerra, Josep M. Fàbregues Cisteré. Malgrat que els sis denunciants van ser declarats perjurs pel propi consell de guerra que ho va jutjat, va ser condemnat a mort. Els perjurs mai no van ser jutjats. Joan Busquets Queralt va ser afusellat el 9 de novembre de 1940 a la muntanya de l'Oliva de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2005 Antoni Gavaldà i Torrents publica el llibre biogràfic Joan Busquets Queralt, afusellat. La repressió franquista a Valls. ***
Notícia
d'una conferència de Léon Marinont publicada en
el diari parisenc Le
Populaire del 18 de març de 1939 - Léon Marinont:
El 9 de novembre de 1943 mor a Tunis (Tunísia) el llibertari
neomaltusià
Léon Marinont. Havia nascut el 5 de novembre de 1870 a Caen
(Normandia, França). Era fill natural
de la modista Félice Zoé Desirée
Marinont. Es guanyà la vida com a representant
comercial de corones mortuòries a Maisons-Alfort (Illa de
França, França), però
aquesta feina li va permetre fer viatges comercials arreu de
França que
aprofità per fer propaganda. Deixeble d'Eugène
Humbert i de Paul Robin,
representà el corrent neomaltusià en la
secció local (chantier)
del XIX Districte de París de la «Chevalerie du
Trevail»
(Cavalleria del Treball), chantier
fundada el 8 de novembre de 1895. Va ser un dels animadors i secretari
de la
Lliga de la Regeneració Humana, fundada el 31 d'agost de
1896 per Paul Robin.
El desembre de 1896 es responsabilitzà d'un
número programàtic de Régéneration,
òrgan de la Lliga de la
Regeneració Humana, el primer número del qual ser
publicat l'abril de 1900 i
del qual assumí el càrrec d'administrador gerent.
Fou l'organitzador del
Congrés Internacional Neomaltusià, celebrat el 6
d'agost de 1900 a París.
Segons alguns, en aquests anys s'afilià al Partit Socialista
Unificat (PSU). En
1913 publicà Socialisme et
population. Le
socialisme et les questions de population, de limitation volontaire des
naissances et de liberté de la maternité,
que va ser reeditat després de la
guerra. Abans de la Gran Guerra col·laborà en el
periòdic parisenc Génération
Consciente (1908-1914)
d'Eugène Humbert. Donat de baixa al principi del conflicte,
l'1 de setembre de
1914 va ser allistat i només va ser llicenciat el 10 de
desembre de 1918. Entre
1923 i 1937 va ser autor de fullets publicats per La
Brochure Mensuelle. El 17 d'abril de 1924 va fer la
conferència
«L'évolution universalle. Évolution des
êtres vivants, évolution des
sociétés,
la création sans Dieu», a la seu del Grup
Filosòfic «Littré», del qual
era
membre, que va ser publicada en fullet en diverses edicions. Durant els
anys
trenta col·laborà en La
Grande Réforme,
nou òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana
(1931-1939), dirigit per Eugène
i Jeanne Humbert. Propagandista del veganisme, també va ser
membre de la Lliga
dels Drets de l'Home i de «La Libre
Pensée» –fou col·laborador de
La Libre-Pensée Intégrale.
Sa companya
fou Marguerite Potier, amb qui tingué una filla,
Eugénie Marguerite Marinont. Al
final de sa vida es va retirar a viure amb sa filla a
Tunísia. ***
Feliciano
Perpiñán Pla - Feliciano Perpiñán Pla: El 9 de novembre de 1948 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Feliciano Jacinto Juan Perpiñán Pla, citat a vegades com Félix Perpiñán o Félix Perpiñá. Havia nascut el 18 de novembre de 1926 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya). Sos pares, no casats, es deien Jacinto Perpiñán Solá i Adela Pla Maicas, i eren jornalers emigrants de Cuenca (Castella, Espanya). El 20 d'octubre de 1947 desertà de l'exèrcit franquista i marxà cap a França –segons altra versió hauria pogut fugir de les agafades de militants de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera. Milità en les Joventuts Llibertàries de París (França) i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d'enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'interior i de l'exili. A començaments de 1947 s'incorporà en els grups d'acció llibertaris que actuaven a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida (Segrià, Catalunya) i a Montjuïc, però aconseguí fugir quan era trasllat a la Direcció Superior de Policia i retornà a França. El 22 de juny de 1948 passà a la Península per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías. Després d'intervenir en un atracament, el 31 de juliol de 1948 va ser detingut per la Guàrdia Civil al barri barceloní de Sarrià de Munt i tancat a la presó Model de Barcelona. Identificat com a desertor, va ser transferit a les autoritats militars i traslladat el 27 de setembre al Penal Militar de Montjuïc. Feliciano Perpiñán Pla va morir el 9 de novembre de 1948 al castell de Montjuïc (Barcelona) a causa de les tortures patides i va ser traslladat a l'Hospital Militar Francisco Franco de Barcelona. Va ser enterrat al cementiri de Montjuïc. ***
Louis Rimbault - Louis Rimbault: El 9 de novembre de 1949 a Luynes (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Havia nascut el 9 d'abril de 1877 a Tours (Centre, França). Era fill natural de Prudence Désirée Réchaussat (Marie), modista, i va ser reconegut posteriorment pel matrimoni de l'11 d'agost de 1880 amb Charles Rimbault, obrer serraller. Nascut en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic, primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Marie Clémence Charlotte Paquet, corbatera, aleshores embarassada. La parella es casà el 14 de desembre de 1899 al X Districte de París i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a serraller. En 1903 és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes –alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o «necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El 17 de març de 1938, però, contraurà matrimoni a Luynes amb Léonie Blanche Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de bocheper la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre –oficilament el 10 de novembre– de 1949 a Luynes (Centre, França) i a la seva tomba es pot llegir: «Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social». És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme –com ara Les secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle, Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres– i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. També és autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la «Marsellesa internacional naturista») publicats per «Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París. Louis Rimbault (1877-1949) ***
Necrològica
de Joan Cunillera Paillisse apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de gener de 1965 - Joan Cunillera Paillisse:
El
9 de novembre de 1964 mor a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista
Joan Cunillera Paillisse. Havia nascut el 19 de gener de 1894 a Sant
Jaume dels Domenys
(Baix
Penedès, Catalunya). Sos pares es deien Joan Cunillera i
Maria
Paillisse. Pagès, des de molt jove
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Membre dels Grups de Defensa Confederal, durant els
anys
vint lluità contra els pistolers del Sindicat Lliure,
impulsat per la patronal
catalana. Intervingué en el moviment revolucionari de
Fígols (Berguedà,
Catalunya) de 1931, en la protesta contra la deportació dels
companys
confederals a Bata (Guinea Equatorial) i en els aixecaments llibertaris
del 8
de gener i de desembre de 1933. Durant la Revolució
impulsà el moviment col·lectivista
a l'Alt i Baix Penedès i en la
col·lectivització de l'empresa cervesera Damm de
Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
milità en la Federació Local de
Perpinyà de la CNT. Sa companya fou Antònia
Viñals, amb qui tingué una filla. Joan Cunillera
Paillisse va morir el
9 de novembre de 1964 a l'Hospital de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica
de José Damián Hernández Morales
apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de
gener de 1969 - José Damián Hernández Morales: El 9 de novembre de 1968 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Damián Hernández Morales. Havia nascut cap el 1910. Milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil d'Olesa de Montserrat (Montserratí, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment treballà de miner a les mines de carbó de La Grand Comba i milità en la Federació Local de la CNT en l'exili. José Damián Hernández Morales va morir de silicosi el 9 de novembre de 1968 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat civilment al cementiri proper de Las Salas de Gardon (Llenguadoc, Occitània). ***
Victor Manuel Gimeno Timoneda - Víctor Manuel Gimeno
Timoneda:
El 9 de novembre de 1987 mor a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Víctor Manuel Gimeno Timoneda.
Havia nascut el 15 de juny de 1917 a Massalió (Matarranya,
Franja de Ponent). Sos pares es deien Francisco Gimeno i Dionisia
Timoneda.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de
les Joventuts
Llibertàries, ben igual que sos germans, quan l'aixecament
feixista de juliol
de 1936 formà part del Comitè Local fins a finals
d'aquell any, quan marxà cap
a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana treballà als
tallers de la
«Hispano-Suïssa» en el muntatge de camions
de guerra i posteriorment marxà a
lluitar al front de Terol (Aragó, Espanya), on va caure
ferit i va ser fet
presoner. Hospitalitzat a Valladolid (Castella, Espanya),
retornà a Barcelona
en 1939 després del triomf franquista. Denunciat per uns
falangistes del seu
poble, va ser tancat a la Presó Model de Barcelona i
després a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya). Un cop posat en llibertat vigilada, va ser
de bell nou
denunciat al seu poble; empresonat a Alcanyís i a Saragossa
(Aragó, Espanya),
va ser jutjat en aquesta darrera ciutat i condemnat a mort,
però la pena va ser
commutada per 30 anys de presó i reclòs a
València (País Valencià). Quan
recobrà la llibertat, visqué com pogué
desterrat al seu poble fins a 1948, que
va poder passar a França. Establert a Tarascon (Llenguadoc,
Occitània), treballà de perruquer i
milità
en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat fins a
la seva mort. Víctor Manuel
Gimeno Timoneda va morir el 9 de novembre de 1987 a la
Policlínica Saint-Roch de Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) i fou incinerat tres dies després en
aquesta mateixa ciutat. Víctor Manuel Gimeno Timoneda
(1917-1987) ***
Robson
Achiamé (2007) - Robson Achiamé: El 9 de novembre de 2014 mor a Florianópolis (Santa Catarina, Brasil) l'editor anarquista Robson Achiamé Fernandes. Havia nascut en 1943 a Espírito Santo (Brasil). El desembre de 1978 fundà l'Editora Achiamé, a la Praça Tiradentes de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), que després es traslladà a la casa de la família Achiamé, al carrer Clemente Falcão, al barri de Tijuca, a la Zona Nord de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Aquesta editorial publicà durant més de tres dècades, fins i tot durant la dictadura militar, desenes d'obres de destacats anarquistes brasilers de totes les tendències (Edgard Lauenroth, José Oiticica, Edgard Rodrigues, Salvo Vaccaro, Nildo Viana, etc.) i dels clàssics del moviment llibertari (Sébastien Faure, Charles Fourier, Emma Goldman, Errico Malatesta, etc.). El novembre de 1994 llançà la revista Letra Livre. Cultura libertária, arte e literatura, una de les més importants publicacions llibertàries brasileres contemporànies, que perdurà fins el 2009 després de treure 50 números. En 2003 fou un dels promotors de la Federação Anarquista do Rio de Janeiro (FARJ), adherida a la Coordenação Anarquista Brasileira (CAB). Entre el 2009 i el 2011 ajudà en la fundació de l'anarquista Rizoma Editorial. En 2013 deixà Rio de Janeiro i es traslladà a Florianópoplis per a cuidar la seva malmenada salut. ***
Hervé
Grain - Hervé Grain:
El 9 de novembre de
2020 mor a Troyes
(Xampanya-Ardenes, França)
el periodista anarquista
i anarcosindicalista Hervé Pierre Raymond Grain. Havia
nascut el 15 de maig de
1956 a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Era fill de Daniel
Eugène Adrien Grain i de Micheline Georgette Moriat. Quan
tenia
17 anys
s'integrà en el
moviment anarquista, formant part de l'Organització
Revolucionària Anarquista
(ORA) i participant activament en les lluites socials i ecologistes.
Com a
periodista, en els anys noranta cofundà el Sindicat
Interprofessional de
l'Aube, el qual animà fins al 1998. En 1997
s'instal·là a Riòls (Llenguadoc,
Occitània). En 1999 participà en la
renovació de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) del departament de l'Erau, creant el Sindicat
Interprofessional i
la Unió Local de la CNT dels Alts Cantons de l'Erau,
participant activament en
les lluites locals. Hervé Grain va morir el 9 de novembre de
2020 a la Residència «Comte
Henri» de Troyes
(Xampanya-Ardenes, França); va ser incinerat en aquesta
població i les cendres
van ser escampades a Riòls, població on residia. |
![Capçalera del primer número de "L'Action Libertaire" [CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lactionlibertaire.jpg "Capçalera del primer número de \"L'Action Libertaire\" [CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud]")
![[08/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[08/11]") |
|
![[10/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[10/11]") |
|
|
| Actualització: 09-11-24 |