---

Anarcoefemèrides del 9 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número de L'Émeute

- Surt L'Émeute: El 9 de desembre de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer numero del periòdic L'Émeute. Organe anarchiste. Paraissant le dimanche (L'Aixecament. Òrgan anarquista. Apareix el diumenge). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Òrgan d'expressió de diversos grups anarquistes locals (Lió, Roanne, Sant Étieve, Dijon, Amiens, La Voulte), era continuació d'un reguitzell de publicacions anarquistes que van ser suprimides per la repressió: Le Droit Social (1882), L'Étendard Révolutionnaire (1882), La Lutte (1883) i Drapeau Noir (1883). Els responsables en el comitè de redacció eren Vincent Berthout, Claude Grillot, Pierre Labille (gerent), P. Parich (gerent a partir del número 6 del 13 de gener de 1884) i Léon Domergue (secretari). Els articles sortiren sense signar i arribà a tirar 9.000 exemplars. Víctima també de la repressió, només podrà publicar set números, l'últim el 20 de gener de 1884. Va ser substituït per una altre tirallonga de publiacions: Le Défi (1884), L'Hydre Anarchiste (1884), L'Alarme (1884), Le Droit Anarchique (1884) i La Lutte Sociale (1886).

***

L'atemptat de Vaillant segons Frederic Lix en Le Petit Journal del 23 de desembre de 1893

- Atemptat de Vaillant: El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, l'anarquista Auguste Vaillant, tot cridant «Visca l'anarquia», llança una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París (França). Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba –de gran potència i amb nombrosos claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla– només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Auguste Vaillant va ser jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, condemnat a mort per «intent d'assassinat» i guillotinat el 5 de febrer d'aquell any.

Auguste Vaillant (1861-1894)

***

Invitació a l'acte signada per Carlo Canzi

- Reunió pro Masetti: El 9 de desembre de 1913 se celebra al Cinema Apollo de Torí (Piemont, Itàlia) una reunió privada en suport a l'anarquista antimilitarista Augusto Masetti, aleshores tancat al manicomi judicial de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia). L'acte, organitzat pel Fascio Llibertari de Torí (FLT), comptà amb les parlaments d'Arnado Acutis i N. Benedetto, per l'FLT; de De Bianchi i Gallo, pel Partit Republicà; de Saverio Dalberto, per les Joventuts Socialistes; entre d'altres.

Naixement

Piotr Kropotkin

- Piotr Kropotkin: El 9 de desembre de 1842 –el 27 de novembre segons el calendari julià rus– neix a Moscou (Rússia) el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero i Élisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la «Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme «anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista, Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar en Nature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant –en contacte amb el futur laborisme britànic– els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista –altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el «Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892), L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899), Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909), La science moderne et l'anarchie (1913), Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme. Piotr Aleksejevic Kropotkin va morir el 8 de febrer de 1921 a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia).

***

Foto policíaca d'Ievgienij Stepanov (ca. 1894)

- Ievgienij Stepanov: El 9 de desembre de 1864 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'anarquista Ievgienij Stepanov, més conegut en la seva transcripció francesa com Eugène Stépanoff i que va fer servir el pseudònim Orlowski. Sos pares es deien Dmitrij Stepanov i Marija Alcombarov. Emigrà a París (França) com a estudiant de medicina i visqué amb l'anarquista rus Ivan Kashintsev. En 1899 era el secretari d'una societat d'obrers russos exiliats. El 29 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres 26 revolucionaris russos, entre ells el seu company de pis, en una gran batuda antianarquista; jutjat el 4 de juliol de 1890 pel IX Tribunal Correccional del Sena en l'anomenat «Procés dels nihilistes russos», va ser condemnat per possessió d'explosius a tres anys de presó i 200 francs de multa. El 20 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on participà, amb altres exiliats del seu país, en la Russkaia Besplatnaia Biblioteka (Biblioteca Lliure Russa). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1926 col·laborà en el periòdic rus Katorga i Ssylka. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Louis Langlade aparegueda en el diari d'Angers Le Petit Courrier del 22 d'abril de 1892

- Louis Langlade: El 9 de desembre de 1865 neix a Argenteuil (Illa de França, França) l'anarquista Gustave Louis Langlade. Era fill natural reconegut de la parella formada per Henri Louis Vidal Langlade, pintor de la construcció, i Marie Rose Angélique Maimbourg, modista. Es guanyava la vida fent objectes d'aram. A principis dels anys noranta va ser fitxat com a «anarquista molt perillós» al departament del Loira Atlàntic, en el qual es desplaçava sense tenir un domicili fixe. El 6 de juny de 1892 resultà ferit al cap i al braç esquerre en una multitudinària baralla entre civils i militars al carrer Cacault de Nantes (Bro Naoded, Bretanya). El 16 d'abril de 1893, en virtut d'una ordre de detenció, va ser arrestat a Nantes sota l'acusació de ser un dels suposats autors d'un atemptat amb dinamita contra el post de la policia de la plaça Cupif d'Angers (País del Loira, França), però va ser immediatament posat en llibertat per manca de proves. El desembre de 1906 va ser multat per escàndol nocturn arran d'una discussió amb sa companya Marie Daniélou. En aquesta època vivia a Saint-Nazaire (País del Loira, França). El 24 de juliol de 1914 es casà al V Cantó de Nantes amb la domèstica Marie Daniélou i amb aquest matrimoni legitimà tres infants: Joseph Auguste Daniélou, nascut el 1891; Louis Alexandre Langlade, del 1895; i Léon Henri Langlade, del 1897. En aquest 1914 treballava de calderer i vivia al número 3 de la Petite Rue de la Verrerie de Nantes. Vidu, el seu últim domicili va ser al número 39 del carrer Marxis del V Cantó de Nantes. Louis Langlade va morir el 30 de maig de 1924 al domicili de son fill Léon Henri Langlade, al número 10 del carrer Trois Barils, del V Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya).

***

Paolo Lega fotografiat per Guglielmo Borghese a Roma

- Paolo Lega: El 9 de desembre de 1868 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Paolo Lega, conegut com Marat. Sos pares es deien Giuseppe Lega, sabater, i Clotilde Baldini. Per manca de recursos, quan tenia nou anys abandonà l'escola primària i, després d'aprendre l'ofici de fuster a l'ebenisteria Forlivesi de Lugo, treballà a diverses localitats. Amb 15 anys freqüentà el cercle republicà irredentista juvenil «Guglielmo Oberdan», però poc després es declarà socialista i anarquista internacionalista, convençut de la necessitat d'abolir primerament la propietat privada. El sobrenom de Marat li ve de la representació en un teatre local de l'obra teatral homònima de 1885 del dramaturg anarquista Ulisse Barbiere, de qui era Lega era fervent admirador. En 1886 s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on va treballar durant tres anys de fuster a la zona de Santo Stefano, i en 1889 a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà de fuster i de tapisser i destacà com a propagandista anarquista, com a agitador i com a organitzador de vagues i de manifestacions. En 1890 va ser cridat a files, però se li va concedir un permís il·limitat. L'abril de 1891 va ser detingut a Gènova com a mesura preventiva davant l'imminent celebració del Primer de Maig i el desembre d'aquell any va ser novament detingut i enviat al seu poble natal.  En 1892 assumí la gerència del periòdic únic Primo Maggio, editat pels socialistes del  barri genovès de Sampierdarena i de Gènova, i va ser detingut i obligat a retornar a Lugo. Tres mesos després retornà a Gènova i el 12 de setembre de 1892 va ser novament detingut a conseqüència de la visita reial a la ciutat i enviat novament a Lugo el 15 de setembre. La seva persecució policíaca causà la mort de son pare, malalt del cor, el 22 de setembre. Absolt el 2 de novembre de 1892 per l'Audiència de Bolonya per delicte de premsa, el 25 de febrer de 1893 es traslladà a Marsella (Provença, Occitània), on entrà en relació amb companys anarquistes francesos. En aquesta època participà en les activitats dels grups anarquistes genovesos i de La Spezia (Ligúria, Itàlia), assumint la gerència d'algunes publicacions d'únics números i ocupant-se de la recaptació de fons. Després de sis mesos treballant entre Bolonya i Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes antiorganitzadors al voltant de Paolo Schicchi, malalt de bronquitis, es va veure obligat a retornar amb vaixell el 15 de juny de 1893 a Gènova  i l'endemà va ser novament detingut en aquesta ciutat i reenviat a Lugo. El mateix va passar el 19 d'agost i el 7 de març de 1894. Aquesta última vegada, però, durant l'escorcoll, se li va trobar un ganivet amb mànec fix, prohibit aleshores, que li va implicar una condemna de 45 dies de presó, però que en patí 60. És a la presó que madurà la idea d'atemptar contra la vida de Francesco Crispi, president del Consell de Ministres italià, com a venjança pel seu patiment personal i pel que estava fent sofrir a la població siciliana i a un grup companys anarquistes genovesos empresonats des de principis de gener. En sortir, després de passar uns dies a Bolonya, on s'afilià al Fascio dels Treballadors i al grup anarquista de Porta Mazzini, el 30 de maig de 1894 marxà cap a Roma, fent una parada per a veure l'exinternacionalista Domenico Francolini a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i Emidio Recchioni a Ancona (Marques, Itàlia), a qui va confiar el seu projecte. El 13 de juny arribà, probablement amb Recchioni, a Roma i dos dies després el trobem a Florència (Toscana, Itàlia), on es reuní amb Francesco Pezzi i sa companya Luisa Minguzzi. De bell nou a Roma sota el nom d'Annibale Bandini, el 16 de juny de 1894, armant de dues pistoles, s'abalançà contra el cupè de Crispi al seu pas per l'avinguda Gregoriana. El tret de la primera pistola quedà encallat i el dispar de la segona errà el tir, moment que el cotxer aprofità per desarmar-lo amb un cop de fusta i l'immobilitzar-lo. Crispi es va servir d'aquest l'atac, i del que patí dies després el president de la República francesa Sadi Carnot el 24 de juny, per enfortir el seu inestable govern ultramonàrquic colonialista i fer votar, el 19 de juliol de 1894, les «lleis d'emergència» contra els anarquistes, però que va dirigir contra tots els partits antigovernamentals, fins i tot contra el Partit Socialista Italià (PSI), que tenia representants al Parlament. El 19 de juliol de 1894 Lega va ser jutjat per l'Audiència de Roma i defensat per l'advocat socialista Vittorio Lollini. En una única sessió, va ser condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió –en sentir la sentència agità el capell al crit de «Visca l'anarquia!». Molt més llarg va ser el judici dels seus presumptes còmplices (Domenico Francolini, Luisa Menguzzi, Francesco Pezzi, Emidio Recchioni, etc.), que es desenrotllà entre el 7 i el 30 de novembre de 1895 i que va concloure amb l'absolució de tots els implicats per manca de proves i en la responsabilització exclusiva de Lega en l'atemptat. Paolo Lega va morir el 2 de setembre de 1896 a la Colònia Penitenciària Agrícola de San Bartolomeo de Càller (Sardenya), oficialment, però, l'òbit va ser registrat el 25 de setembre de 1896. Dies després de l'òbit, el periòdic The Rebel, publicat per Emidio Recchioni a Londres (Anglaterra), havia filtrat la seva prematura mort i s'acusava d'aquesta als carcellers de la presó de Sàsser (Sardenya). El 20 de setembre de 1896 el periòdic sicilià L'Avvenire Sociale també anuncià la seva mort, dies abans de la seva divulgació oficial. En 2014 Giuseppe Galzerano va publicar la biografia Paolo Lega. Vita, viaggio, processo, "complotto" e morte dell'anarchico romagnolo che attentò alla vita del primo ministro Francesco Crispi.

Paolo Lega (1868-1896)

***

Adrien Gourdouze

- Adrien Gourdouze: El 9 de desembre de 1872 neix a Bessèja (Llenguadoc, Occitània) l'activista anarquista i anarcosindicalista Adrien Albert Gourdouze. En 1896 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on participà en les activitats del moviment anarquista de la ciutat. Quan Sébastien Faure i altres membres de la redacció de Le Libertaire s'instal·laren a Marsella, entrà en l'equip editor i va fer de gerent dels 13 números (entre el 18 de març i el 5 de juny de 1898) d'aquest periòdic publicats en la ciutat occitana. També participà activament en la organització de conferències realitzades a diversos barris marsellesos per Henri Dhorr. El 16 de març de 1898 presidí la conferència que es portà a terme al bar Alhambra. Partidari de mudar-se a l'estil «cloche de bois» –grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers–, canvia sovint de domicili. A començaments de juliol de 1898 sa companya morí a resultes d'una operació a l'hospital de la Concepció. A partir de 1899 orientà la seva activitat revolucionària en el sindicalisme i el desembre de 1900 fou nomenat secretari del Sindicat de Carboners. En 1901 intervingué, en nom d'aquest sindicat, en un míting a Arle (Provença, Occitània) en suport dels obrers dels ports i de les drassanes en vaga. En 1904 fou nomenat secretari dels carboners, però acusat de malversació, desaparegué del moviment llibertari. L'1 de novembre de 1907 arribà a Nova York (Nova York, EUA) procedent de Marsella i a partir d'aquest moment el seu rastre es perd.

***

Necrològica d'Eugenio Sánchez García publicada en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1972

- Eugenio Sánchez García: El 9 de desembre de 1899 neix a Santo Domingo de Moya (Moya, Cuenca, Castilla, Espanya) l'anarcosindicalista Gerardo Eugenio Sánchez García. Sos pares es deien Isidro Sánchez i Consuelo García. Quan encara era adolescent emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció del barri de Gràcia de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Milità durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys republicans i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. En 1941, després d'una delació, va ser detingut pels alemanys i tancat un any al camp d'internats polítics de Vernet i posteriorment enviat deportat cap a Alemanya. El 21 d'agost de 1944 aconseguí escapar, amb altres 10 persones, a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) del tren que el transportava i va ser immediatament amagat per una família francesa. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà com a empleat municipal en la neteja. En diferents ocasions va ser nomenat secretari de la Federació Local de Tolosa de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Dolores Escribano Larrea. Malalt, Eugenio Sánchez García va morir el 15 de febrer de 1972 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Pere Jové Viladrich apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de novembre de 1974

- Pere Jové Viladrich: El 9 de desembre de 1900 neix a Lladurs (Solsonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Jové Valadrich. Sos pares es deien Manuel Jové i Teresa Viladrich. Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cervera (Segarra, Catalunya). El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i el 5 de desembre d'aquell any el Tribunal de Responsabilitats Polítiques l'incoà expedient. Durant l'Ocupació, participà en la reorganització de la CNT al departament de l'Aude. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Narbona. Pere Jové Viladrich va morir el 7 de juny de 1974 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor a l'estómac i l'endemà fou enterrat civilment al cementiri d'aquesta ciutat. Deixà companya, Carmen Pallise, i una filla, Arlette.

***

Notícia de la detenció d'Ignasi Meler Pomet a pareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 26 de maigde 1940

- Ignasi Meler Pomet: El 9 de desembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor i activista anarquista i anarcosindicalista Ignasi Meler Pomet –el segon llinatge a vegades citat de diverses maneres (Pomés, Pomet, Portet, etc.)–, que va fer servir el pseudònim Miguel Miró Rech. Era fill de Manuel Meler i de Manuela Pomet. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Membre dels Grups d'Acció confederals, en 1925 va ser detingut com a còmplice d'un atracament en un taller d'ebenisteria de la Riera Alta de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'estranger. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya i milità en la CNT de Sant Adrià del Besòs (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1931 sa primera esposa, Virginia García, morí després de practicar-se un avortament i ells restà a càrrec de dos fills i una filla. Entre l'1 de desembre de 1931 i el març de 1932 participà en l'edició dels set números de la revista cultural anarquista Ágora. Cartelera del Nuevo Tiempo, encapçalada per Ginés Alonso i que va estar finançada gràcies a un atracament al cafè «Oro del Rhin». Partidari de la tàctica de la «gimnàstica revolucionària», va ser detingut a Sant Adrià del Besòs, juntament amb altres companys (Baptista Agustí, Josep Balart Ciurana, Pere Bernardó, Josep Costa Ferrer, José Giménez, Frederic Maldonado, Amadeu Roig, Ramon Tabuenca, Ramon Vaqué Agramunt, etc.), amb motiu d'un complot en el qual s'intentà volar el desembre de 1932 la Prefectura de Policia de Barcelona. El desembre de 1933, quan estava empresonat a la Presó Model de Barcelona, s'escapà, juntament amb molts altres 57 companys, fent una excavació que donava als claveguerams de la ciutat. El 30 de juliol de 1935 va ser novament detingut, però amb la victòria del Front Popular en 1936 va ser alliberat. Després treballà de blanquer a la fàbrica Francolí. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part de les Milícies Antifeixistes anarquistes del barri barceloní del Clot i immediatament després s'incorporà a la «Columna Hilario-Zamora», on dirigí els abastiments. Posteriorment passà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) i s'integrà en la «Columna Ortiz». Quan la militarització de les milícies, va ser destinat a la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República com a comandant de batalló a les localitats aragoneses d'Albero Bajo i de Tardienta; després lluità a poblacions diverses poblacions aragoneses (L'Almúnia de Sant Joan, Aliaga, Corbalán) i a Viver (Alt Palància, País Valencià). Entre maig i agost de 1938, comandà, en substitució de Máximo Franco Cavero i fins l'arribada d'Esteban Serna, la 127 Brigada Mixta. A començaments de 1939 marxà cap a València, on residia sa companya Gloria García Zapata, però retornà al front de Còrdova (Andalusia, Espanya). Dies després, va rebre l'ordre de fer-se càrrec de la 125 Brigada Mixta, amb la qual intervingué decisivament el març de 1939 en nom del Consell Nacional de Defensa contra les tropes de Juan Negrín López. A Madrid va ser ferit greument per l'explosió d'una bomba i perdé la vista i el braç dret. Mutilat i cec, en acabar la guerra va ser empresonat, però a començaments de 1940 va ser posat en llibertat condicional. Instal·lat a Sevilla (Andalusia, Espanya) amb sa companya, va ser reclamat per les autoritats franquistes barcelonines. Jutjat, no va ser acusat de cap delicte de sang ni contra la propietat, però va ser condemnat a sis penes de mort, encara que totes van ser commutades, gràcies a la intervenció d'un advocat franquista al qual havia salvat la vida temps enrere i que també li va aconseguir una parada de venda de cupons dels cecs i de loteria al barri del Clot. Sa companya Gloria García Zapata també va ser tancada a la presó de dones, però també fou alliberada poc després. Ignasi Meler Pomet va morir en 1968, després de ser operat d'un càncer de còlon.

***

- Ambrosio Serrano Ayuso: El 9 de desembre de 1902 neix a Almodóvar del Pinar (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. Sos pares es deien Alejandro Serrano Giménez i Martina Ayuso Moreno i tingué quatre germans. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), des de 1930 tingué com a companya Julia Cano Sáez, també militant llibertària, amb qui tingué dos infants (Pilar i Alejandro). En aquest any vivia a València (València, País Valencià) i militava en el ram metal·lúrgic. Durant la guerra civil lluità en la «Columna de Ferro». En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant (Alacantí, País Valencià) i reclòs al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià). Aconseguí fugir-ne gràcies a una falsa ordre d'alliberament que va aconseguir sa companya i lluità en la clandestinitat antifranquista. Detingut, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Ambrosio Serrano Ayuso va ser afusellat el 17 de febrer de 1940 a València (València, País Valencià), juntament amb Tomás Alabau Verdaguer i Carmelo Ruiz Hernández.

***

Lucia Minon

- Lucia Minon: El 9 de desembre de 1903 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) la comunista i després anarquista Lucia Minon, coneguda com Luci. Sos pares es deien Giovanni Minon i Anna Cossutta. Després de la Gran Guerra participà activament en organitzacions comunistes de Trieste, entre elles el Gruppo Giovanile delle Donne Comuniste (GGDC, Grup Juvenil de Dones Comunistes) i el cercle «Spartaco», encarà que també estava en contacte amb organitzacions anarquistes i mantenia correspondència amb l'anarquista Renato Siglich, emigrat a Hamburg (Alemanya), qui l'enviava la revista llibertària Il Messaggero della Riscossa. A mitjans dels anys vint ja es declarava anarquista. En aquests anys va fer d'infermera voluntària de la Creu Roja Italiana. En 1926 es casà amb l'anarquista Alpinolo Bucciarelli. En aquesta època va ser detinguda per possessió d'una octaveta de la Federazione Giovanile Comunista Italiana (FGCI, Federació Juvenil Comunista Italiana) i de textos poètics revolucionaris (Inno dei socialisti anarchici i Addio Lugano bella); jutjada per un Tribunal Especial, va ser absolta per manca de proves. Perseguida pels escamots feixistes, el 30 de novembre de 1926 passà clandestinament, amb sa parella i dos companys (Ernesto Ferluga i Carlo Fon), a Iugoslàvia. Posteriorment la parella es traslladà a Viena (Imperi Austrohongarès, actual Àustria) i després a París (França). El juliol de 1927 la parella passà a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsada el novembre d'aquell any, i finalment a Luxemburg, d'on va ser expulsada en 1928 per possessió de passaports falsos. En aquesta època emmalaltí a causa de la fatigosa vida portada. De bell nou a França, després d'un temps al departament de la Mosel·la, el maig de 1928 es va establir a París, on nasqué son fill Libero. El seu domicili esdevingué lloc de refugi i de passada de nombrosos exiliats anarquistes, com ara Anna Renner i Umberto Tommasini. La parella realitzà una intensa activitat entre el anarquistes exiliats, tant pel que feia a la propaganda com en l'elaboració d'estratègies de defensa contra els decrets d'expulsió de França. En aquesta època visqué a Alfortville (Illa de França, França) i durant els primers mesos de 1935 participà activament en reunions que, sovint, es celebraven a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) de París, juntament amb altres exiliats italians (Camillo Berneri, Virgilio Gozzoli, Umberto Marzocchi, Umberto Tommasini, etc.), sempre sota la vigilància de l'espia feixista Bernardo Cremoni, que enviava informes a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Després de deixar son fill adolescent en un internat francès, a finals de 1936, en plena Revolució, passà amb son company a Catalunya per Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb altres companys (Aurelio i Terzilio Aiacci, Gualterio Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini i Adolfo Pintucchi), i ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on trobaren alguns companys que havien freqüentat a Trieste, com Umberto Tommasini i Rodolfo Gunscher, i ella va fer d'infermera de la Creu Roja a tres hospitals militars. Quan aquesta columna va ser desarticulada, va romandre a la Península. A mitjans de 1938 son company va emmalaltí d'un atac d'hemoptisi a les trinxeres i hagué de ser hospitalitzat a París mentre que ella restà a la Península fins el final de la guerra. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França. La parella intentà embarcar cap a Amèrica, però sense resultat. El 4 de juny de 1940 ambdós van ser detinguts a Bardonescha (Piemont, Itàlia) quan pretenien entrar a Itàlia. Se li va assignar confinament primer a l'illa de Tremiti i després, a partir de setembre de 1941, a l'illa de Ventotene, on la parella entrà a formar part de la colònia anarquista deportada a l'illa. Després de la caiguda del feixisme, el 25 de juliol de 1943, en comptes de ser alliberada amb son company, van ser traslladats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), juntament amb altres confinats anarquistes i membres de la minoria iugoslava, considerats perillosos pel nou règim del mariscal Pietro Badoglio. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 va ser posada en llibertat. Instal·lada a Roma (Itàlia) va seguir militant en el moviment llibertari. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Lucia Minon (1903-?)

***

- Isidoro Latorre Laiglesia: El 9 de desembre de 1906 neix a Los Corrales (Osca, Aragó, Espanya) –el certificat de defunció cita el 10 de desembre de 1906 a Loarre (Osca, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Isidoro Latorre Laiglesia –algunes fonts citen erròniament Isidro. Sos pares es deien Isidoro Latorre i Rosario Laiglesia. Quan tenia 16 anys i feia feina en obres públiques en el servei d'irrigació d'Osca, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí arribar a zona republicana i s'enrolà en la «Columna Ascaso». L'octubre de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional d'Extremadura de la CNT. Amb el triomf franquista s'exilià a França i fou internat al camp de Barcarès; després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació mantingué contactes a París (França) amb Olegario Pachón Nuñez, antic comandant del «Batalló Pío Sopena». Amb l'Alliberament s'instal·là a La Grand Comba, on treballà a la mina fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Va estar casat en primeres núpcies amb María del Amparo Valle i en segones amb Ángeles Valentina Gil. Isidoro Latorre Laiglesia va morir el 14 d'octubre de 1972 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat amb la bandera confederal.

***

Libertario Rubini durant la guerra civil

- Libertario Rubini: El 9 de desembre de 1909 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Libertario Rubini. Emigrà a França. El 22 de novembre de 1935 va ser detingut, juntament amb Elíseo Rubini i Bergamín Renoto, al port de Huelva (Andalusia, Espanya) quan volia entrar clandestinament a Espanya a bord del vaixell Aurora i va ser expulsat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, passà a Barcelona (Catalunya) i el 3 de setembre de 1936 s'enrolà en la I Centúria «Gastone Sozzi», la qual el 9 de setembre s'integrà en la «Columna Libertad», traslladant-se des de Barcelona al front de Madrid (Espanya), on defensà la carretera d'Extremadura. A partir del 25 d'octubre de 1936 entrà amb la seva centúria al «Batalló Garibaldi» de la IX Brigada Mixta. El setembre de 1937 passà als Serveis de Censura de Correus de la «Brigada Garibaldi». En 1939 retornà a França. Durant l'ocupació, participà, amb la seva companya espanyola Abilia, en la resistència francesa a la zona de Sant-Maloù (Bretanya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Libertario Rubini (1909-?)

***

Amèlia Jover Velasco

- Amèlia Jover Velasco: El 9 de desembre de 1911 –algunes fonts citen erròniament  el 10 de desembre de 1910– neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) la militant anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco –a vegades apareix erròniament com Amàlia. Sos pares es deien Julián Jover i Manuela Velasco. A la seva vila natal, de sòlida tradició llibertària, va poder acudir a l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la seva època. Molt jove va entrar en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar a llegir propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en diversos feines. Instal·lada a València, a prop de la presó Model, va ajudar els companys detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després farà de mecanògrafa a l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena Automàtic, i es va afiliar al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va constituir la secció de dones del sindicat valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries i d'un grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan va esclatar la Revolució va ser elegida secretària de la Secció Politicosocial de les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts Llibertàries en el Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos articles en Senderos, butlletí del Comitè Regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries. Quan la victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant, tancada al Cinema Ideal, convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a la presó d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de concentrar els presos, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra presó de dones antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va ser enviada a l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda i sota vigilància. Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada als camps d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a França, en condicions molt difícils, va poder reunir-se amb son company Antonio Zaragoza refugiat a Tunísia, on tindrà dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al camp i ensenyant els infants sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i s'establí a París, on farà feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a la setmana convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal parisenca. El 9 de març de 1995 va participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any següent va participar en Madrid en la trobada «Libertarias», sobre el paper de la dona en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València. Amèlia Jover Velasco va morir el 12 de setembre de 1997 a Antony (Illa de França, França), població on residia.

Amèlia Jover Velasco (1910-1997)

***

Notícia del nomenament de Antonio Silvestre Franco com a conseller cenetista de l'Ajuntament de Sabadell apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 18 d'octubre de 1936

- Antonio Silvestre Franco: El 9 de desembre de 1913 neix a La Ñora (Múrcia, Múrcia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Silvestre Franco. Sos pares es deien Pedro Silvestre i Carmen Franco. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell i treballà com a obrer tèxtil en aquesta ciutat. Amb l'aixecament feixista de 1936 va ser nomenat, juntament amb Joan Geniva Giménez, membre del «Comitè Local de Defensa - Milícies Antifeixistes», creat el 23 de juliol d'aquell any a Sabadell, en representació de la CNT. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el 3 de març de 1937 fou conseller cenetista de l'Ajuntament de Sabadell, on ajudà Bru Lladó Roca en la Comissió d'Economia. Durant el conflicte bèl·lic es va enrolà com a voluntari en la «Columna Durruti» i el maig de 1937 arribà a Reus (Baix Camp, Catalunya). Amb el triomf feixista passà a França. Després de la guerra s'instal·là a Seta i treballà com a descarregador als molls. A l'exili milità en la CNT i en Força Obrera (FO). En 1962 va ser nomenat secretari de l'Aliança Sindical –Unió General de Treballadors (UGT), Sindicat de Treballadors Bascos (STB) i CNT– de Seta. Sa companya fou Ana García. Antonio Silvestre Franco va morir el 30 de juliol de 1991 a l'Hospital de Seta (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica.

***

Emiliano Serna Martínez

- Emiliano Serna Martínez: El 9 de desembre de 1915 neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Emiliano Serna Martínez. Sos pares, burgalesos, es deien Julián Serna Serma, treballador als Alts Forns, i Emilia Martínez Pérez, i va tenir cinc germans. Va estudiar en un col·legi de monges, amb els salesians i amb els Germans de la Doctrina Cristiana fins al 1932. Després es va posar a fer feina de marmitó un temps fins que va ser acomiadat. Després de llegir Faure, Büchner, Ibarreta i les revistes anarquistes de l'època, va abandonar les idees religioses i va començar a militar en les Joventuts Llibertàries. En 1933 va afiliar-se al sindicat «El Yunque», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. En aquesta època, va veremar a la Rioja, conegué els calabossos per fer pintades abstencionistes, va participar en les protestes dels aturats –que el van portar quatre mesos a la presó en 1934–, fou delegat del Grup de Defensa Confederal «Carabina» i va tenir per mestre en l'acció Jesús Escauriaza. En 1935 va formar part del Comitè de les Joventuts Llibertàries de Biscaia i l'abril d'aquell any el van empresonar a Larrínaga (Bilbao) per portar una pistola. Durant el Bienni Negre va estar tancat al reformatori d'Alcalá. No se li va aplicar l'amnistia de febrer de 1936 i va restar tancat al fortí de San Cristóbal de Pamplona, del qual va sortir en plena guerra. Després d'una any per la muntanya navarresa, va aconseguir arribar a Barakaldo on va ser detingut i enviat al batalló Arapiles (Estella) de l'exèrcit franquista. El juliol de 1938 va poder evadir-se a Esterri i va passar a zona republicana, enrolant-se en la 24 Divisió d'Antonio Ortiz i fent feina d'administratiu en la Secció Cartogràfica de l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Ebre. El febrer de 1939 s'exilià per Le Perthus a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs –on va trobar els companys anarquistes bascos Vicente Moriones, Liberto Gil i Enrique Goñi– i la 150 Companyia de Treball fins a l'Alliberament. El febrer de 1946 va participar en la Plenària del Comitè Regional de la CNT reformista del Nord a Baiona en representació de Pau. Com a vicesecretari del grup dels Baixos Pirineus, va ser delegat per Pau al Ple Regional de Baiona de novembre de 1946, que va acordar l'entrada en el Govern Basc, i secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) dels Baixos Pirineus. Va ser secretari de l'Aliança CNT-UGT a Pau. El juliol de 1947 va ser membre del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa de Llenguadoc per la regional del Nord. En aquesta època va ser administrador i corresponsal d'España Libre. Més tard, va ser membre del Consell Delegat de l'Interior quan el Govern Basc de l'Exili estava a punt de cessar. En 1954 va retornar definitivament a Bilbao. En aquesta època va treballar molt en el camp cultural: conferències sobre la història de la CNT, secretari de l'Associació Artística Biscaïna i secretari de la societat «El Sitio», ambdues de Bilbao; a més de confundador i gerent de la Llibreria Herriak a partir d'abril de 1972; també participar en les tertúlies del cafè Mauri i de la cafeteria «La Concordia» de Bilbao. Després de la mort de Franco va militar en la CNT, però va abandonar el sindicat quan l'escissió. El 29 de maig de 1984 a San Sebastià va participar, amb Manuel Chiapuso, Ángel Aransáez i altres, en el debat sobre la CNT del cicle «Protagonistes de la historia basca (1923-1950)» organitzat per la Societat d'Estudis Bascos. En 1986 va ser un dels fundadors de l'Associació d'Amics d'Unamuno de Bilbao. Sa companya fou Elena Andrés. Va publicar articles en Askatasuna, España Libre, Estudio y Acción, Champa, La Gaceta del Norte, Hierro, Hoja del Lunes, La Hora de Mañana, Pérgola, Polémica –va ser membre del seu consell de redacció–, Solidaridad Obrera, Tribuna Vasca, etc. És autor d'unes memòries: Un anarquista de salón (1996). Emiliano Serna Martínez va morir el 10 de maig de 2007 a Gorliz (Biscaia, País Basc).

***

Antonio Martín Cárdenas a l'«Erresistentziaren Eguna» (Elgeta, 19 d'abril de 2015)

- Antonio Martín Cárdenas: El 9 de desembre de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Antonio Martín Cárdenas. Sos pares es deien Isaac Martín i Mercedes Cárdenas. Vingué al món en el si d'una família humil a l'anomenada «Casa de l'Escrivà» del barri de Vista Alegre de Sestao i fou el tercer de nou germans. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, marxà amb altres tres joves de Sestao a Irun (Guipúscoa, País Basc) i s'enrolà en el «Batalló Sacco i Vanzetti», la quarta unitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i lluità als fronts bascos (Legutiano, Duranguesat, Bilbao, etc.). Amb la caiguda de Bilbao passà a Santoña (Cantàbria, Espanya), on intentà fugir amb altres companys, però van ser detinguts per un vaixell de la Marina de Guerra Auxiliar d'Euskadi. En un nou intent de fugida amb una xalupa a vapor, van ser capturats per una nau de guerra feixista i portats a Santander (Cantàbria, Espanya). Des d'allà van ser enviats a les presons de Calanda (Terol, Aragó, Espanya), de San Juan de Mozarrifar (Saragossa, Aragó, Espanya) i de Bidankoze (Navarra), on es va veure obligat a realitzar treballs forçats construint carreteres i detonant mines i material bèl·lic. Després de la guerra civil va ser confinat al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya), d'on va sortir en 1945. El 19 d'abril de 2015 va ser homenatjat en l'«Erresistentziaren Eguna» (Dia de la Resistència), celebrat a Elgeta (Guipúscoa, País Basc), on acudiren una quinzena de excombatents antifeixistes bascos. Sa companya fou Margarita Arce, amb qui tingué dues filles, Mertxe i Begoña. Antonio Martín Cárdenas va morir el 20 de desembre de 2015 al seu domicili de Sestao (Biscaia, País Basc), sa família l'acomiadà l'endemà amb un funeral cristià a la parròquia de Santa Maria de Sestao i va ser incinerat al cementiri de Portugalete (Biscaia, País Basc).

***

- Faustino Piquer Nicolau: El 9 de desembre de 1920 neix a La Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolau –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Nicolao. Sos pares es deien Arturo Piquer i Adela Nicolau. Ben aviat quedà orfe de pare i s'educà de manera autodidacta. Quan esclatà la guerra civil va fer de mestre i d'instructor per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el temps aconseguí una important cultura i també estudià l'esperanto. En acabar la guerra s'exilià a França. Instal·lat a Bordeus participà activament en 1944 en la reorganització de la CNT en l'exili i milità en la Federació Local de la CNT, on ocupà càrrecs orgànics. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb Marcel Ferrer, administrà la revista trilingüe (francès, castellà i italià) bordelesa Demain (1945-1946) i la gerència del seu òrgan d'expressió Inquietudes (1947). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou responsable d'Informació i Propaganda del Comitè Regional de Gironda de la CNT a partir de 1947. Fou delegat en la major part de congressos tinguts a l'exili i assistí als congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de 1961, on representà la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), i de 1967, delegat pels Amics de l'AIT de Veneçuela. En nombroses ocasions fou membre del Secretariat de la Comissió de Relacions del Nucli de Gironda de la CNT. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín Interno CIR, Le Combat Syndicaliste, Despertar, Espoir, etc. Casat després de la retirada amb María del Pilar Cebrián (1922-1991), de Terol. El seu últim domicili fou a Vilanava d'Ornon (Aquitània, Occitània). Faustino Piquer Nicolau va morir el 15 de febrer de 1978 a l'Hospital d'Enfants Malades de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Jean-Pierre Petit

- Jean-Pierre Petit: El 9 de desembre de 1954 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Jean-Pierre Émile Roger Petit. Sos pares es deien Pierre Marcel Petit, obrer comunista, i Odette Marie Painvin, dactilògrafa gaullista. En 1973 abandonà el batxillerat i fins a 1974 va fer feinetes. El desembre de 1974 entrà a fer feina a la tria postal de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) a París-Est, el gener de 1995 a Austerlitz i el gener de 1998 a París-Louvre, fins la seva jubilació en 2017. En el camp laboral, 1975 s'afilià a la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), posteriorment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1993 en Solidaires Unitaires Démocratiques (SUD) de PTT. El febrer de 1995 participà en una vaga contra el tancament de la centra de tria postal de París-Est i entre novembre i desembre de 1995 en la de París-Austerlitz. El gener de 1996 va ser acomiadat durant sis mesos per «absències irregulars i retards a la feina». A principis de 1970 milità en l'extrema esquerra enquadrat en el «Mouvement du 27 Mai» i entre 1971 i 1972 en la Unió de Comunistes de França (marxista-leninista). En 1975 formà part de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR). En la segona mitat de la dècada dels setanta s'acostà als grups autònoms i anarquistes i visqué la moguda punk parisenca, participant en la publicació de fanzins (Annie aime les sucettes, Gare du Nord, Paris-Soir, Sensations, etc.) i en l'organització de concerts. A finals dels anys noranta col·laborà en el projecte de televisió associativa «Ondes sans Frontières». Intervingué activament en nombroses lluites socials, com ara ocupacions reivindicatives (Sacre-Coeur, església de Saint Bernard, Maison des Ensembles, Le Barbizon, etc.) i manifestacions (contra la «Llei Debré» d'educació, contra les nuclears, en suport dels sense-papers, antifeixistes, antiracistes, etc.), i entre 2002 i 2014 fou un dels atiadors de l'anual Festival de Resistències i Alternatives de París (FRAP). També fou un dels creadors i animadors de «Souriez! Vous êtes filmés» (SVEF, Somrieu! Us filmen), col·lectiu constituït a principis de 1995 per protestar contra les «Lleis Pasqua-Debré» sobre videovigilància i que enfortí a partir de 2007 amb l'emissió del programa «Les Amis d'Orwell» en Radio Libertaire. Gràcies a SVEF, prengué part en la creació de diversos col·lectius, com ara el Col·lectiu per les Llibertats Individuals envers les Tecnologies de la Informació, la Coordinadora Antivideovigilància de l'Illa de França, i el Col·lectiu Democràcia i Llibertats. Combaté especialment les tecnologies de control (biomètrica, fitxatge, nonotecnologies, radiofreqüència, etc.). Entre 2000 i 2013 assistí a les trobades anuals «Big Brother Awards», entre 2004 i 2012 a les «pregàries» a l'Església de la Très Sainte Consommation i entre 2005 i 2008 a les accions de les Brigades Activistes dels Clowns. A partir de la dècada dels deu centrà la seva acció militant en la crítica de l'ordenació del territori i la lluita ecologista, intervenint en les protestes contra els grans projectes (Europacity, Grand-Paris, Notre-Dame-des-Landes, Bure, Saclay, Triangle de Gonesse, etc.) i en la creació de la Coordinadora per la Solidaritat entre els Territoris de l'Illa de França. L'agost de 2015 fou un dels organitzadors del camp antinuclear «Vladimir, Martine & Co» (VMC) a Bure. Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Alternative Libertaire, Canicule, Courant Alternatif, La Gueule Ouverte, Louvre Boîte, Le Monde Libertaire, etc. Jean-Pierre Petit va morir l'11 de maig de 2017 a l'Hospital Tenon de París (França) i va ser enterrat el 18 de maig al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

Defuncions

Foto policíaca de Pilade Tocci

- Pilade Tocci: El 9 de desembre de 1916 mor a La Spezia (Ligúria, Itàlia) l'agitador anarquista Pilade Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste, Acratos, etc.). Havia nascut l'11 de maig de 1850 –algunes fonts citen el 24 de maig– a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà diverses feines (barber, ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista «itinerant», segons les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la costa tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna s'adherí a la secció bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Establí estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878 col·laborà en Il Lavoro, el primer periòdic publicat per aquests. Després s'establí a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on la policia de l'indret el qualificà com d'«anarquista perillós». El febrer de 1889, a resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati) que s'havia infiltrat en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de febrer de 1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de beneficència on havien de ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars locals, va ser detingut, juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini), per «associació de malfactors». Durant el judici, celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac quedà palès i l'acusació d'atemptat va ser desestimada, però la d'«associació de malfactors» seguí endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera de judici. El juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos mesos de presó i a dos anys de vigilància policíaca. Sospitós d'haver participat en les revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari des de finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'assignació de residència. No obstant això, abans de la sentència, fugí a Suïssa i s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa), on trobà Pietro Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el llistat d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de Suïssa. En 1897 intentà publicar un periòdic, Questioni ardenti, però sembla que no reeixí. En els primers anys del segle XX col·laborà en Il Libertario de La Spezia i en 1911 participà en el Congrés Anarquista Regional de La Spezia. Posteriorment milità en el grup anarquista «Né Dio né padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al barri de Migliarina de La Spezia.

***

Foto policíaca de Louise Pioger (8 de març de 1894)

- Louise Pioger: El 9 de desembre de 1920 mor a Plaisir (Illa de França, França) l'anarquista i cançonetista llibertària Louise Henriette Pioger, coneguda com Louise Quitrime o Louise Lefèvre. Havia nascut el 29 de juny de 1848 a Mézières-sous-Ballon (País del Loira, França; actual Mézières-sur-Ponthouin, País del Loira, França). Sos pares es deien François Pioger, mestre, i Louise Osmane Eneuf. Es guanyà la vida com a barretaire de senyores i armillera. El 7 de gener de 1868 es casà a Ballon (País del Loira, França; actual Ballon-Saint Mars, País del Loira, França) amb el sastre Alphonse Pierre Lefèvre. Instal·lada a París (França) s'integrà en el grup col·lectivista del V Districte i entrà a formar part de la Cambra Sindical de Sastres i Sastresses, participant activament en vagues i en l'agitació del col·lectiu des desocupats. En 1884 enviudà i aquell mateix any s'uní a París amb l'anarquista Louis Duprat. Cap el 1889, sota el pseudònim Louise Quitrime, publicà un recull de cançonetes Rondes pour récréations enfantines, llibret que va ser atribuït erròniament per alguns a Louise Michel, i aquest mateix any col·laborà amb aquest pseudònim en L'Égalite. Fou membre del grup parisenc «Le Réveil de la Femme». Tenia dues filles, una de les quals estava casada amb Benoît Morel i l'altre amb Jules Leballeur, tots militants anarquistes i tots detinguts en diferents ocasions. En 1893 amb Duprat obrí un cabaret, al número 11 del carrer Ramey del XVIII Districte de París, lloc de reunió d'anarquistes i estretament vigilat per la policia. La parella s'hagué d'exiliar a Londres (Anglaterra) un temps i visqué al número 24 de Grafton Street del Soho. Durant l'exili londinenc la parella freqüentà nombrosos anarquistes (Jules Corti, Armand Lapie, Mattaini, Monceux, Clovis Sicard, etc.). Ella retornà el 5 de març de 1894, un anys abans que son company, amb la filla de Duprat, Péronne Pellaz, i Auguste Bordes, fill de l'anarquista Guillaume Bordes, a qui Duprat havia encarregat la regència del cabaret. Els fons comercials del negoci van ser venuts, però el local continuà freqüentat per anarquistes. El 6 de març de 1894 la Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París realitzà una gran i violenta agafada al local, detenint 14 companys i tres companyes, ella entre els capturats. Durant l'interrogatori es declarà anarquista. El 8 de març de 1894 va ser fitxada en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser tancada a la presó de Saint Lazare sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». El 2 de maig de 1894 va ser posada en llibertat provisional. El 25 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Sota el pseudònim de Louise Quitrime va publicar dues peces teatrals en un acte, Le passé, le present et l'avenir, on posa en escena la monarquia, la república i l'anarquia, i Les communardes. Épisode de la Semaine Sanglante, sobre la repressió de la Comuna de París. El seu últim domicili va ser a Garches (Illa de França, França). Louise Pioger va morir el 9 de desembre de 1920 a l'«Asile des Petits Prés» de Plaisir (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Charles Jacot (8 de març de 1894)

- Charles Jacot: El 9 de desembre de 1925 mor a Allenjoie (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista i confident policíac Charles Émile Jacot –també citat erròniament Charles Jacquot. Havia nascut el 14 d'agost de 1857 a Allenjoie (Franc Comtat, Arpitània). Sos pares es deien Christophe Jacot, obrer metal·lúrgic, i Marie Marguerite Cottet. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant. Després de patir 11 condemnes per «mendicitat i vagabunderia», el 16 d'agost de 1893 va ser jutjat novament davant el III Tribunal Correccional de París (França) per «infracció de prohibició de residència» d'una antiga pena de 1892 i va ser condemnat a sis mesos de presó i a la relegació; en sentir la pena exclamà: «Visca l'anarquia! Tot per la Revolució Social! Fora la policia!». Amenaçat per les autoritats a ser relegat si no treballava per a la policia, acceptà esdevenir confident policíac. El maig de 1893 s'entrevistà amb el secretari del control de la Prefectura de Policia Hamard i durant una vintena de dies descriví reunions públiques a les quals havia assistit, rebent la suma de 65 francs per la informació. El 6 de maig de 1893, en un míting celebrat al número 94 del carrer Temple, on assistiren unes tres-centes persones, proposà la creació d'un nou periòdic que tindria per títol Pain et Dynamite, però va ser interpel·lat per la multitud als crits de «confident» i «venut». Tot d'una, però, que trencà amb la policia, va ser detingut. El 25 de setembre de 1893 comparegué davant el Tribunal d'Apel·lació, en el qual es va defensar tot sol, i la pena de sis mesos de presó va ser confirmanda, però sense l'afegitó de la relegació; acollí la lectura de la pena tot cridant: «Honor als magistrats independents i lliures! Fora la policia!». Tancat a la presó parisenca de La Santé, el 10 de gener de 1894 va ser alliberat, el mateix dia de la condemna a mort de l'anarquista Auguste Vaillant. El 8 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 36 del carrer Quimcampoix de París, pel cap de les Brigades d'Investigaciones Fédée en el marc d'una gran operació policíaca contra el moviment anarquista; fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser acusat de pertinença a «associació criminal» i posat a disposició del jutge d'instrucció Henri Meyer; aquest cas finalment va ser sobresegut. El 28 d'abril de 1894 va ser novament condemnat a tres anys de presó per «infracció de la prohibició de residència». El 5 de maig sortí de la presó de Mazas i dies després va ser portat des de comissaria a la presó de Poissy (Illa de França, França) i des d'aquesta presó va escriure al prefecte de Policia dient-li que tenia informacions sobre maniobres de la policia en la preparació d'atemptats i va ser posat «en secret» durant un mes. El 26 de desembre de 1894, quan encara estava tancat a Poissy, demanà oficialment per escrit (Petició Núm. 247) a la Cambra de Diputats francesa ser rebut per una comissió parlamentària per a declarar les informacions que tenia sobre els atemptats anarquistes i les seves implicacions policíaques. El novembre de 1896, des de la presó de Poissy, demanà oficialment per escrit (Petició Núm. 2.402) una investigació per corrupció. El desembre de 1896, també des de la presó de Poissy, demanà oficialment per escrit (Petició Núm. 1.957) una investigació sobre l'administració d'aquest centre penitenciari. El 17 d'octubre de 1897 va ser detingut al seu domicili, al carrer Bièvre, per agents de la III Brigada d'Investigacions, sota l'acusació d'«infracció del decret de prohibició de residència» i portat a comissaria, malgrat una l'anul·lació de la relegació de 28 d'abril de 1897. El 4 de gener de 1901 va ser internat en la V Divisió de l'hospital d'alienats de Bicêtre, des d'on va denunciar la persecució policíaca a la qual estava sotmès des que no feia de confident de la policia. En 1901 publicà el fullet L'anarchie policière (1891 à 1894). Mémoire d'un séquestré. Les dessous de l'affaire Ravachol et Vaillant, signat el 26 de maig de 1901 a Bicêtre, on explicava que la bomba de Vaillant era un muntatge policíac i que Ravachol havia estat armat per una agent de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. El 7 de juny de 1901, en una reunió naturista, sembla que va ser Georges Renard que va fer lectura del fullet, signat Jacko de Bicêtre, i denunciar alguns aspectes que consideraven que mancaven a la veritat sobretot referits a la seva persona. El 25 de març de 1902 l'ordre d'excarceració signada pel doctor Féré de Jacot, aleshores encara tancat a Bicêtre en qualitat de «foll», va ser denegada per la Prefectura de Policia. L'agost de 1902 encara romania tancat a Bicêtre. Charles Malató, en una sèrie d'articles apareguts en el diari L'Aurore sobre les detencions arbitràries als asiles psiquiàtrics, denuncià especialment el seu cas. Charles Jacot va morir el 9 de desembre de 1925 a Allenjoie (Franc Comtat, Arpitània). Aquest controvertit anarquista figura en les memòries del comissari Ernest Raynaud La vie intime des comissariats. Souvenirs de police (1926).

Fotografia policíaca d'Henri Hérouard (6 de març de 1894)

- Henri Hérouard: El 9 de desembre de 1945 mor a Montreuil (Illa de França, França) l'anarquista Henri Hérouard, conegut com Bligny. Havia nascut el 17 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 18 de juliol– de 1876 al XVII Districte de París (França). Sos pares es deien Armand Émile Hérouard, empleat ferroviari, i Constance Alexandrine Bligny. Es guanyava la vida fent de serraller. Va ser identificat com a anarquista arran de les reunions llibertàries celebrades en 1893. En aquella època vivia, amb son germà Émile Hérouard, també fitxat, al domicili de son oncle André Bligny, al número 61 del carrer de Vincennes de Montreuil (Illa de França, França). Encausat per robatori, el 29 de maig de 1893 va ser condemnat a 13 mesos de presó i també sos companys Lecoq (18 mesos), Pfister (dos anys) i Bligny (50 francs de multa en rebel·lia), pena que va ser confirmada en l'apel·lació de juliol d'aquell any. En 1894 vivia al domicili del company Lepla, fabricant de tinta, al número 43 del carrer Écoles de Montreuil. El 6 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb un desena de companys de París i de la regió parisenca. A començament de segle va ser inscrit en el registre d'anarquistes «desapareguts» i/o «nòmades». El 8 de setembre de 1900 es casà a Vincennes (Illa de França, França) amb la modista Eugénie Merger. En aquesta època treballava d'ajustador i vivia amb son pare, ja vidu, a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França).

***

Frederic Barberan Segura, Francesc Benaiges Ferrer i Lluís Alerany Sarroca al camp de concentració de Barcarès, però no podem identificar qui és qui

- Lluís Alerany Sarroca: El 9 de desembre de 1947 mor a Illa (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Lluís Alerany Sarroca. Havia nascut el 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 15 de gener– de 1919 al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya). Sos pares es deien Joan Francesc Alerany Montagut, jornaler, i Teresa Sarroca Guimerà. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser tancat al camp de concentració de Barcarès. Son germà Pasqual Alerany Sarroca també s'exilià, mentre que sa germana Rosa Alerany Sarroca va ser condemnada en 1939 a sis anys i un dia de presó major. Entre 1941 i 1942 va ser processat en absència per un consell de guerra. Amb l'ocupació alemanya, va ser detingut i deportat a Alemanya. El 29 de maig de 1943, procedent de l'Stalag de Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) va ser enviat, sota la matrícula 30.115, al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria). El 5 de maig de 1945 aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp per les tropes aliades. Establert a Illa, milità en la CNT de l'exili. Lluís Alerany Sarroca va morir el 9 de desembre de 1947 a Illa (Rosselló, Catalunya Nord) a conseqüència d'un accident, segons sa família, assassinat pels seus enemics polítics.

Lluís Alerany Sarroca (1919-1947)

***

Necrològica de Francisco Bustos García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de gener de 1956

- Francisco Bustos García: El 9 de desembre de 1955 mor a Bernay (Normandia, França) l'anarcosindicalista Francisco Bustos García. Havia nascut cap el 1914 a Pozo Alcón (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Esteban Bustos i Natividad García. Llaurador de professió, el desembre de 1936 estava buscat per les autoritats militars de Villa Sanjurjo (Protectorat Espanyol al Marroc, actual Al Hoceima (Marroc), per «traïció i deserció a l'estranger». Sembla que passà a França en 1939. A partir de 1945 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bernay. Francisco Bustos García va morir el 9 de desembre de 1955 a Bernay (Normandia, França) en un accident. Deixà companya i sis infants. En morir es va obrir una subscripció popular per ajudar sa família.

***

- Rafael Berezo: El 9 de desembre de 1960 mor a Detroit (Michigan, EUA) l'anarquista Rafael Berezo. Havia nascut cap el 1871 a Belmez (Còrdova, Andalusia, Espanya). Emigrà als Estats Units i en 1912 s'instal·là a l'Estat de Virginia (EUA), on treballà fins el 1942 de miner. A Berkeley fundà un grup llibertari i la secció de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1938 col·laborà en Cultura Proletaria de Nova York (Nova York, EUA). Juntament amb Lorenzo Albas, Federico Arcos, Pascual Domingo, Bienvenida Domingo, Casiano Edo, Lea Fernández, Ángel García, Marcelino García, Juan García Durán, José López Ríos, María Mateo, Miguel Mateo, Francisco Riberas, Eulalia Rodríguez i altres, animà l'anarquista «Grupo Libertad» de Detroit. Sos dos fills, Rafael i Frank, també són militants llibertaris.

***

Necrològia de Miquel Margarit Batet apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de gener de 1964

- Miquel Margarit Batet: El 9 de desembre de 1963 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Havia nascut el 8 de febrer de 1919 a Castellbisbal (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Margarit Batet. Sos pares es deien Vicenç Margarit Escanyol, sereno, i Àngela Batet Forns. Durant els anys quaranta participà activament en la reorganització clandestina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). Fugint de la repressió, passà a França, però la seva companya, Maria Antònia Teresa Martí, amb qui tingué tres infants, restà a Catalunya i fou maltractada, torturada i empresonada quatre anys pel franquisme. D'antuvi treballà al port de Marsella (Provença, Occitània) i després a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Milità en la Federació Local de la CNT de Perpinyà, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i formà part dels grups artístics de l'exili. També col·laborà a principis dels anys seixanta en la premsa llibertària, especialment en CNT, Le Combat Syndicaliste i Espoir. Membre del Comitè Confederal, Miquel Margarit Batet va morir a conseqüència d'un accident de treball el 9 de desembre de 1963 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Luis Benedé Artieda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de maig de 1970

- Luis Benedé Artieda: El 9 de desembre de 1969 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Luis Benedé Artieda. Havia nascut el 7 de desembre de 1902 a Sangüesa (Navarra). Sos pares es deien Teodoro Benedé i Ángela Artieda. En 1919 entrà a formar part, com tots sos germans, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sangüesa, on milità en el Sindicat de la Construcció, i fou secretari de la Federació Local. Després marxà cap a Pamplona (Navarra) i en 1936 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on fou molt amic de Félix Likiniano Hériz. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, estava de viatge professional a Madrid (Espanya) i participà en l'assalt a la caserna de la Montaña i en l'alliberament d'Alcalá de Henares i de Guadalajara. Milicià en la «Columna Del Rosal», fou responsable d'una centúria i, després de la militarització de les milícies, va ser nomenat capità de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Combaté als fronts del centre peninsular fins al final de la guerra. L'abril de 1939 va caure presoner a mans de l'exèrcit franquista i va ser internat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella) durant uns anys. Un cop aconseguí la llibertat provisional, retornà a Navarra i l'octubre de 1946 passà a França pels Pirineus. En 1947 retornà a la Península i milità en el clandestí Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT. Durant un intent de passar a França, va ser detingut a Sant Sebastià amb Antonio Puncel Menaut un company de delegació. Torturat durant 15 dies a la comissaria, va ser posteriorment reclòs a la presó madrilenya d'Atocha. Posat en llibertat provisional un any després, amb l'obligació de presentar-se cada setmana a comissaria, dies després creuà clandestinament els Pirineus. Més tard ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT arpitana de Grenoble i de la Savoia, on va fundar diverses Federacions Locals a les obres hidràuliques dels pantans de la zona. Luis Benedé Artieda va morir, d'un atac de cor, el 9 de desembre –algunes fonts citen erròniament l'11 de desembre– de 1969 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

José Piñero Zambrano, comissari polític, amb altres companys al campament militar de Pins del Vallès (Sant Cugat del Vallès) durant 1937

- José Piñero Zambrano: El 9 de desembre de 1985 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista José Piñero Zambrano, conegut com Juan el Solador. Havia nascut el 23 de novembre de 1908 a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Luis Piñero Benítez, pagès, i Juana Zambrano Pérez. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Sevilla (Andalusia, Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser nomenat secretari en 1930 i l'any següent comptador de la seva Junta. L'abril de 1933 va ser detingut i un cop lliure s'instal·là a Madrid (Espanya), on amb altres companys (Cipriano Mera Sanz, Teodoro Mora Pariente, etc.), participà activament en el reforçament de la CNT a la zona central peninsular, especialment en el Sindicat de la Construcció. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'encarregà de l'oficina de control de les milícies andaluses al front de Madrid. En el Congrés de Baza (Granada, Andalusia, Espanya), d'abril de 1937, va ser nomenat membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, però va rebutjar el càrrec. El desembre de 1937 va ser nomenat comissari delegat de brigada de l'Exèrcit de Terra i destinat a acadèmies militars i als fronts. En 1939, quan la guerra acabava, passà a Sevilla, on participà en la reorganització de la CNT i en l'organització de les evacuacions de militants cap a Gibraltar. Fugint de la repressió franquista, amb altres companys (Luis Portales Casamar, Francisco Royano Fernández, etc.), s'establí a Madrid sota el pseudònim Juan el Solador i esdevingué l'enllaç permanent entre els Comitès Nacionals i la Regional d'Andalusia de la CNT. El juliol de 1944, en un Ple confederal celebrat a San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), va ser nomenat delegat d'Andalusia al Comitè Nacional de la CNT i enllaç permanent amb el Comitè de Gibraltar. Arran dels desmantellament del Comitè Nacional el març de 1945, substituí José Expósito Leiva en el Comitè Nacional; posteriorment, en 1945 substituí César Broto Villegas, el novembre de 1945 a Ángel Morales Vázquez i el febrer de 1946 a Lorenzo Íñigo Granizo. Sa companya, María Jesús Carranzo García, també participà activament en les activitats dels diversos Comitès Nacionals. L'abril de 1946 va ser detingut amb altres membres del Comitè Nacional (Antonio Barranco Hanglin, Eugenio Criado Riva, Juan García Durán, Mariano Mera Prieto, Juan Manuel Molina Mateo, Manuel Morell Milla i José Sánchez Fernández), però sembla que va ser ràpidament posat en llibertat, ja que a principis de 1947 feia d'enllaç a Jaén (Andalusia, Espanya) entre el Comitè Provincial i el Comitè Regional d'Andalusia. El febrer de 1947, amb Enrique Alegre Martín i Bernabé García Hernández, pogué fugir de la gran batuda contra el moviment confederal que detingué més de cinquanta militants a la província de Jaén. Va ser en aquest moment quan passà a França, on continuà militant en la CNT de l'exili. José Piñero Zambrano va morir el 9 de desembre de 1985 a l'Hospital Universitari de Marsella (Provença, Occitània) a resultes de ser atropellat per un vehicle.

***

Maurice Joyeux

- Maurice Joyeux: El 9 de desembre de 1991 mor a París (França) el destacat intel·lectual i militant anarquista Maurice Alexis Joyeux, també conegut com Liron. Havia nascut el 29 de gener de 1910 al II Districte de París (França) en una família obrera relativament benestant. Son pare, Maurice Alexandre Joyeux, militant socialista, era venedor en un magatzem de mobiliari i secretari del diputat de Levallois, Jean Bon, i sa mare, Rosine Thérèse Frey, feia de tintorera, però també de secretària de Cochon, el fundador de la Federació de Llogaters. Son pare morirà a la batalla del Marne i sa mare es tornarà a casar amb Alfred Liron, també militant socialista i maçó, que introduirà Maurice en el moviment obrer. Quan tenia 14 anys sa família va deixar Levallois-Perret, a prop de París, on vivia, i es va instal·lar a Deauville (Baixa Normandia), on va començar a fer d'aprenent de serraller; serà la seva primera experiència en el món laboral i també en la revolta: va trencar una costella al seu patró que volia atupar-li i va ser condemnat a una multa de 1.000 francs. Després de passar per Brest i Rouen, va tornar a París, i des d'aquell moment va decidir no dependre mai de ningú. Amb 17 anys, arran una manifestació contra la condemna a mort de Sacco i Vanzetti, el 23 d'agost de 1927, coneixerà el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat de Serrallers de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1928, per acabar més aviat les obligacions militars, es va presentar voluntari per fer 18 mesos, i al Marroc la seva revolta contra el fet imbècil i absurd de pagar la patenta a l'Exèrcit el portarà a la presó on passarà tres anys i serà jutjat dues vegades en Consell de guerra. En 1932, arran de la crisis econòmica, va conèixer l'atur i els albergs i les sopes de beneficència, i va participar en el Comitè dels Aturats, del qual arribarà a ser secretari. En 1933 entrà a formar part del Grup Anarquista del XVII Districte de París. El 16 de febrer de 1933, en una acció solidària amb els immigrants polonesos del Comitè dels Aturats, consistent en l'atac al Consolat polonès a Levallois-Perret, va ser detingut. Tancat a la presó de la Santé, el 12 d'abril d'aquell any fou jutjat al XIII Jutjat Correccional, on fou condemnat a tres mesos de presó i a 25 francs de multa per «trencament de tanca, violació de domicili i vagabundejaria», que purgà a la presó de Fresnes. En sortir de la presó el maig, s'adherí al Socors Roig Internacional (SRI) i al Comitè de Lluita contra la Guerra. Com a membre de la CGTU, va participar en el Congrés Antifeixista de Pleyel en 1933 i en el de Huygens en 1934. En 1935 es va adherit a la Unió Anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per violència contra els agents. En 1936 va participar en les ocupacions de fàbriques i en el Front Revolucionari. Les seves idees sobre l'anarquisme i l'anarcosindicalisme les va desenvolupar en el llibre Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972). El 9 de setembre de 1937 fou condemnat a 15 dies de presó per mendicitat i en sortir fou «hospitalitzat» a Nanterre. Insubmís a la guerra, va ser detingut en 1940 per no respondre la seva crida de mobilització i va ser condemnat pel Tribunal Militar de Lió el 23 de gener de 1942 a tres anys de presó. Tancat a la fortalesa de Montluc (Lió), va evadir-se després d'haver fomentat un motí en 1941 –aquest episodi l'explicarà en el seu llibre Mutinerie à Montluc (1971)–; novament detingut, serà condemnat a 20 anys de presó, però finalment serà alliberat en 1944. Durant tota sa vida, Joyeux va sumar 10 anys de presó, i durant aquests anys de tancament va poder descobrir Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Reclus, etc., coneixements que va completar amb la literatura popular i social (Hugo, Zola, London, etc.). A partir de l'Alliberament va participar en la construcció de la Federació Anarquista, assistint al Congrés Llibertari de juliol de 1945, i en l'edició de Le Libertaire, amb Vincey, els germans Lapeyre i una militant que esdevindrà sa companya, Suzy Chevet. Fou membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista (FA) i participà en gires de conferències. En 1947 va començar a militar en la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO), acabada de crear, defensant les idees anarcosindicalistes i el concepte de «vaga gestionària». Entre el 21 d'agost de 1947 i el 5 d'agost de 1949 assumirà la gerència de Le Libertaire. Per un article publicat el 3 d'abril de 1947 en aquest periòdic titulat «Préparation militaire», fou condemnat pel XVII Jutjat Correccional el 17 de febrer de 1948 a 5.000 francs de multa. El 4 de novembre de 1950 també fou condemnat per «apologia de l'assassinat» arran de la publicació el 17 de febrer d'aquell any d'un article en Le Libertaire a 40.000 francs de multa. El desembre de 1950 perdé ells càrrecs de responsabilitat en la FA i en Le Libertaire arran de dissensions més personals que ideològiques. Cap al 1952 va obrir una llibreria anarquista al barri de Montmartre de París, «Le Château des brouillards» («El castell de les boires»), que es va veure obligar a vendre el juny de 1958. Juntament amb altres militants (Aristide i Paul Lapeyre, Fayolle, Arru, Vincey, etc.), fou exclòs de la FA després del Congrés de Bordeus, celebrat entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1952, per oposar-se a la política del seu secretari general Georges Fontenis. El 24 de juny de 1952 es casà al VIII Districte de París amb Suzanne Juliette Berthe Goubard, de qui enviudà. El desembre de 1953 es va produir l'escissió en el moviment anarquista francès quan Fontenis va crear el grup secret «Organisation Pensée Bataille» (OPB) dins de la Federació Anarquista, provocant el sorgiment de noves organitzacions, com la Federació Comunista Llibertària (FCL); però Joyeux, arran del Congrés de la FA de Vichy celebrar entre el 19 i el 21 de maig de 1956, va reconstruir la Federació Anarquista al voltant del nou periòdic Le Monde Libertaire, setmanari que encara es publica, i de la seva llibreria, tot atiat per clima suscitat pel Maig del 68. A principis de la dècada dels seixanta entrà en l'Associació per l'Estudi i la Difusió de les Filosofies Racionalistes, constituïda per evitar que elements favorables a una organització autoritària prenguessin el control de la FA. Hostil amb la guerra d'Algèria com altres anarquistes, el febrer de 1961 publicà en el Bulletin Intérieur de la Fédération Anarchiste una declaració contra el nou nacionalisme algerià i el Front d'Alliberament Nacional algerià. En 1967 va publicar L'hydre de Lerne, on explica la història de la Federació Anarquista i manifesta el seu antimarxisme, que evitarà a tota costa la introducció de desviacions esquerranes i neomarxistes (marxisme llibertari). En 1968, amb sa companya Suzy Chevet i el «Grup Louise Michel», va crear la revista trimestral d'expressió cultural llibertària La Rue; en aquest mateix any va participar en el Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de Carrara (Itàlia). El setembre de 1981 va ser el primer convidat de Radio Libertaire, radio lliure de la Federació Anarquista a París i que encara emet. Fou íntim amic de d'André Breton, d'Albert Camus, de Jean Cassou, de Georges Brassens i de Léo Ferré, entre molts d'altres companys. A més de dos llibres de memòries, Souvenirs d'un anarchiste (1910-1944) (1986) i Sous les plis du drapeau noir (1988), és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara Le consulat polonais (1957), Le dénonciateur (1968), L'anarchie et la société moderne. Précis sur une structure de la pensée et de l'action révolutionnaires et anarchistes (1969), L'anarchie et la révolte de la jeunesse: une hérésie politique dans la société contemporaine (1970), Mutinerie à Montluc (1971), Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972), Les anarchistes et la guerre en Palestine (1974), L'écologie (1975), Bakounine en France (1976), Crise... Riposte! (1976), L'anarchie et la société contemporaine: une hérésie nécessaire? (1977), Karl Marx, le ténia du socialisme! (1983), Ce que je crois!: réflexions sur l'anarchie (1984), Histoire du journal de l'organisation des anarchistes: du «Libertaire» au «Monde libertaire» (1984), Albert Camus ou la révolte et la mesure (1984), entre d'altres. Va ser íntim amic d'André Breton, d'Albert Camus, de Georges Brassens i de Léo Ferré. En 1984 J. Lamant va realitzar un documental, Foi d'Anar: Maurice Joyeux, on l'entrevista sobre sa vida. Maurice Joyeux va morir el 9 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 8 de desembre– de 1991 al seu domicili del XX Districte de París (França). En 1998 es va crear a París el «Grup Maurice-Joyeux» de la Federació Anarquista en la seva memòria. Roland Bosdeveix va publicar en 2005 una biografia, Maurice Joyeux, editada per Les Editions du Monde Libertaire.