|
---
Anarcoefemèrides
del 10 de gener Esdeveniments
Erich Muhsam - Detenció de Mühsam: El 10 de gener de 1919 a Munic (Alemanya) Erich Mühsam i altres 11 militants més del Revolutionäre Arbeiterrat (RAR, Consell Obrer Revolucionari) i del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista Alemany) són detinguts, per instigació de Kurt Eisner, president del Govern Revolucionari de Munic, per evitar els avalots sorgits arran de les eleccions legislatives alemanyes. Tots seran alliberats l'endemà gràcies a la gran manifestació organitzada pel moviment consellista. ***
Cartell anunciador de la conferència de Gaston Leval - Conferència de Gaston Leval: El 10 de gener de 1937, al Cine Coliseum de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, fa una conferència sobre el títol «Nuestro programa de reconstrucción», sobre els avanços en el procés revolucionari de les col·lectivitats llibertàries i sobre les situacions política, econòmica i social d'aleshores. L'acte, organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), acabà amb la interpretació dels himnes A las barricadas i Hijos del Pueblo. La sessió fou radiada a tota la Península i a l'estranger per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI (ona normal i extracurta) i Ràdio Barcelona. A més d'això, la conferència fou enregistrada i impresa en discos per la discogràfica Fono Reclam; també s'edità en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i el qual fou traduït a l'anglès i publicat en 1938 a Londres per Freedom Press sota el títol Social reconstruction in Spain. Conferència de Gaston Leval (10-01-1937)
Naixements
Ranieri
Martini (1878) - Ranieri Martini: El 10 de gener de 1852 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el garibaldí i anarquista internacionalista Ranieri Paolo Martini, conegut com Neri Martini. Sos pares es deien Giuseppe Martini i Rosa Sarti. D'antuvi republicà, amb 14 anys lluità amb Giuseppe Garibaldi en la Tercera Guerra de la Independència Italiana i destacat en la Batalla de Bezzecca (Ledo, Trentino) el 21 de juliol de 1866. Es guanyà la vida com a pintor i professor d'esgrima. Posteriorment fou secretari de l'Associazione dei Reduci delle Patrie Battaglie (ARPB, Associació dels Veterans de les Batalles de la Pàtria). A mitjans dels anys setanta va fer seus els ideals internacionalistes de Mikhail Bakunin i s'integrà en la Secció Local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), veient-se obligat a dimitir de l'ARPB, considerada moderada i patriòtica. Aquest trencament amb les posicions de Giuseppe Mazzini i els «patriotes» sobre l'irredemptisme italià, que implicà tota la Federació Toscana de l'AIT, acabà en un enfrontament obert. Entre el 6 i el 8 de setembre de 1877 fou delegat al IV Congrés de l'AIT (bakuninista) celebrat a Verviers (Lieja, Valònia) i al Congrés Socialista Universal de Gand (Flandes). L'11 de setembre de 1877 va ser detingut, juntament amb Oreste Falleri, per haver boicotejat amb altres internacionalistes, al crits de «Visca Costa! Visca Bakunin! Visca la Revolució Social!», una manifestació de membres de l'ARPB; jutjat, va ser condemnat a quatre mesos de presó i a un any de vigilància especial per «manifestació sediciosa». En solidaritat amb els dos detinguts es publicà una petició signada per 86 internacionalistes demanant ser processats pels mateixos motius. Anomenat secretari de la Federació Pisana de l'AIT, durant tot el 1878, amb altres membres de la Secció Local de l'AIT, es dedicà a preparar un projecte d'insurrecció i a organitzar el IV Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, que es va celebrar l'11 d'abril a Pisa. En 1878, arran de l'atemptat de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia perpetrat el 17 de novembre i d'una bomba que esclatà a la Prefectura de Policia de Pisa, va ser detingut; jutjat amb son company Oreste Falleri i altres internacionalistes (Anna Kuliscioff, Florido Matteucchi, Luisa Minguzzi, Francesco Natta, Francesco Pezzi, etc.) a Florència (Toscana, Itàlia) per «conspiració» i altres delictes, va ser absolt, després de passar mesos empresonat preventivament, de tots els càrrecs. En aquesta època col·laborà en L'Agitatore di Siena. Sempre inclòs en les llistes de subversius i anarquistes més perillosos de la província de Pisa, acabà acostant-se a les posicions mantingudes per Andrea Costa i defensà el «socialisme evolutiu». En 1883, amb Francesco Natta i Francesco Pezzi, formà part de la comissió organitzativa de la Conferència Socialista de Pisa, que se celebrà el juliol, i durant la tardor de 1884 s'integrà en la junta directiva d'una petita organització local seguidora d'Andrea Costa. A finals dels anys noranta abandonà les activitats polítiques. Al final de sa vida presidí la Fratellanza Garibaldina de Pisa. Ranieri Martini va morir el 21 de juny de 1915 a Pisa (Toscana, Itàlia). ***
Foto policíaca d'Auguste Garnier (2 de març de 1894) - Auguste Garnier: El 10 de gener de 1860 neix a Perrigny-sur-l'Ognon (Borgonya, França) l'anarquista Auguste Garnier, conegut com Fourot o Picard. Sos pares es deien Jean Garnier, manobre, i Jeanne Fourot. Establert a París (França), treballà de jornaler. Segons la seva fitxa policíaca d'abril de 1892, vivia al número 1 del carrer Deparcieux del XIV Districte de París. El 14 d'abril de 1894 estava inscrit en un llistat d'anarquistes i vivia al número 46 del carrer Liancourt amb sa companya Henriette Roumignière i dos infants. El 2 de març de 1894 va ser detingut al citat domicili, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i recobrà la llibertat deu dies després. El 10 de setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes ressenyat per la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia i en aquesta època seguia vivint al carrer Liancourt, però a finals d'any ja vivia al número 73 del carrer Daguerre. El 31 de desembre de 1896 figurava en els registres policíacs com «perillós». Vidu, el 16 d'abril de 1910 es casà al XIV Districte de París amb Joséphine Félice Marie Lecerff, vídua de Léon Louis André François Verard, i amb aquest matrimoni reconegueren sa filla comuna Augustine Garnier, nascuda en 1902. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de François Pernin (2 de juliol de 1894) - François Pernin:
El
10 de gener de 1860 neix a Le Creusot (Borgonya, França)
l'anarquista Francis
Pernin –el certificat de naixement cita com a llinatge Perrin–,
més
conegut com François Pernin. Era fill de
François Pernin, ferrer, i de
Vivande Deliaud, i tingué un germà major, Jean
Pernin, que va ser communard
i militant blanquista, i un altre seguidor del general Georges
Boulanger. Es
guanyava la vida com son pare, treballant de ferrer. El 22 de febrer de
1886 es
casà a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França) amb
la jornalera belga Clémence
Abeele, de qui es va divorciar el 19 de juny de 1893. El 19 de febrer
de 1891,
en un sorteig militar a Saint-Denis (Illa de França,
França), on assistí amb set
companys anarquistes, cridà fortament «Fora la
pàtria! Visca l'anarquia!» en
passar els conscrits, a més de distribuir fullets
anarquistes. El 23 de mar de
1891 va ser processat amb altres companys (Michel Bastard,
François Collion, Henry
Decamps, Nestor Ferrière, Charles Galau i Arthur Voyez) i
tots van ser absolts,
a excepció de Decamps que va ser condemnat a 15 dies de
presó. El 22 d'abril de
1892, ben igual que nombrosos anarquistes de la regió
parisenca, va ser
detingut preventivament a Saint-Ouen davant la convocatòria
de manifestació del
Primer de Maig. Inculpat per «associació
criminal», l'11 de maig de 1892 va ser
posat en llibertat. En 1894 treballava d'obrer ferrer i vivia amb Marie
Wolck,
qui tenia dos infants, al número 55 del carrer Arago de
Saint-Ouen. Molt lligat
a l'anarquista Gustave Mathieu, freqüentava els companys
anarquistes de
Saint-Ouen, de Saint-Denis i de Clichy. El 30 de juny de 1894 la
Prefectura de Policia
ordenà la seva detenció i l'escorcoll del seu
domicili; l'1 de juliol, el cap
de la I Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia es
presentà a la
seva habitació que ocupava al carrer Arago, però
la perquisició resultà
infructuosa. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat
com a «anarquista» en
el registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon
i dos dies després portat a la presó parisenca de
Mazas. Durant els
interrogatoris negà haver format mai part de cap grup
anarquista i no haver
preconitzat mai la violència. El 5 de juliol diversos
regidors municipals i
habitants de Saint-Ouen –son germà Jean Pernin
n'era l'alcalde socialista de la
població– dirigiren al jutge
d'instrucció una petició, tot argumentant que
Pernin
no era anarquista. El 19 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i
el 29 de
juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el
lloc de la
seva defunció. ***
Honoré Bonnefoy - Honoré Bonnefoy: El 10 de gener de 1861 neix a París (França) l'anarquista il·legalista Honoré Alphonse Joseph Bonnefoy, conegut sota diversos pseudònims (Fondet, Edme, Guilloux, Mezu, Sismondi i Arsac). Fill de Jean Amédée Bonnefoy i de Joséphine Fondet. Després d'estudiar un temps en un seminari, farà d'empleat comercial. Més tard s'enrolà en l'exèrcit i esdevingué sotsoficial i sergent major a Tonkín, d'on desertà en 1881. Després de vagar per Austràlia, Anglaterra i Suïssa, en 1889, després d'un temps a Algèria, s'instal·la a Marsella, on va fer contacte amb el moviment anarquista, alhora que comença la seva carrera de lladre a la metròpoli. Es casà amb Marcelle Deschamps, cantant de cafè-concert, amb la qual tingué dos infants. En 1894 s'alia amb altre lladre, Bernard, i aquest serà trobat mort al mateix vagó de la línia París-Lió-Marsella que Bonnefoy ocupava; però la policia conclogué que Bernard s'havia suïcidat i Bonnefoy fou alliberat. Després d'abandonar Marsella, hi tornà cap al 1897, data en la qual conegué Jules Clarenson i Alexandre Marius Jacob. Amb Clarenson freqüentà els casinos i a més de jugar realitzà robatoris a la Costa Blava. A Marsella desaparegué i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes a buscar i controlar i llançà un avis de crida i cerca el 8 de setembre de 1900. En aquesta època s'instal·là a París, on novament trobà Clarenson i Jacob, participant activament en la banda dels «Treballadors de la Nit». Un cop la banda fou desmantellada amb la detenció el 22 d'abril de 1903 de Jacob, el setge es va estrènyer i Bonnefoy fou detingut, després d'haver intentat fugir de França sota diversos noms, el 31 d'octubre de 1903. El 5 de maig de 1904 fou tancat a la presó d'Abbeville. El 22 de març de 1905 fou condemnat per l'Audiència de la Somme, pel robatori de la joieria Bourdin el 6 d'octubre de 1903, a vuit anys de treballs forçats; però l'Audiència de l'Aisne, l'1 d'octubre de 1905, reduí la condemna, penant-ne només set. Amb prohibició de viure a Lió, va fer de comerciant per les colònies i en 1930 s'instal·là a Lió, on malalt de càncer s'intentà suïcidar en dues ocasions. Honeré Bonnefoy va morir el març de 1930 a Lió (Arpitània). ***
Notícia
de la condemna d'Émile Carré apareguda en el
diari de Reims L'Indépendent
Rénois del 12 de setembre de 1912 - Émile
Carré: El
10 de gener de 1879 neix a l'XI Districte de París
(França) l'anarquista André
Joseph Carré, conegut com Émile
Carré. Sos pares es deien Marie Joseph
Carré,
sabater, i Marie Rivollet,
domèstica. Es guanyava la vida fent de manobre jornaler. El
17 de setembre de
1904 es casà al X Districte de París amb la
florista Cécile Henriette
Dandrimont. En aquesta època vivia amb sos pares al
número 15 del carrer de
Mouzaïa de París. El juny de 1912, amb una
quarantena d'anarquistes comunistes i
sindicalistes revolucionaries, creà, impulsat per la
Federació Comunista
Anarquista (FCA), el Comitè
«L'Entr'aide», caixa de resistència i
solidaritat
amb els militants empresonats i les seves famílies.
També en aquesta època era
l'administrador del «Grup d'Amics de Le
Libertaire». El 6 de juliol de 1912 va ser
condemnat en rebel·lia per
l'Audiència del Sena a dos anys de presó com a
gerent de Le Libertaire per un
delicte de «provocació a l'assassinat, al
robatori i al pillatge», arran d'un article sobre la
«Banda Bonnot publicat en Le
Libertaire del 9 de març; en
l'apel·lació, celebrada el 10 de setembre de
1912, la pena va ser reduïda a
tres mesos de presó i a 1.000 francs de multa. El 30
d'octubre de 1912 es
lliurà a la presó parisenca de La
Santé, però denuncià que li havien
aplicat el
règim de dret comú en comptes del
règim dels penats polítics. El 3 de desembre
de 1912 se li va concedir el règim polític i el
18 de gener de 1913 va ser agraciat
per una amnistia per delictes polítics. El gener de 1916, en
plena Gran Guerra,
va ser mobilitzat en la Secció d'Infermers Militars de
l'Hospital Vuillemin de
Clamart (Illa de França, França). Vidu, el 2
d'agost de 1919 es casà a
Saint-Mandé (Illa de França, França)
amb la modista Yvonne Marcelle Baujard,
vídua de Louis Marie Émile Lainé. En
aquesta època treballava d'empleat de
comerç i vivia al número 37 del carrer de la
République de Saint-Mandé. El 22
d'octubre de 1921 es va divorciar. En 1939 col·laborava
regularment en Le Libertaire.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Membres del «Grupo
Libertad» (Detroit, 1961). - Casiano Edo Martín: El 10 de gener –l'11 de gener segons el Registro Civl reconstituïdo en 1959– de 1890 neix a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Casiano Edo Martín. Era fill de Joaquín Edo Ibáñez i de María Ildefonsa Martín Redón. En 1917, quan ja formava part del moviment llibertari, emigrà als Estats Units. D'antuvi treballà de miner a Utah i a Virgínia. Després d'una breu estada en 1921 a Espanya per a portar sa companya i sos fills, s'instal·là a Detroit (Michigan, EUA) on treballà d'obrer metal·lúrgic en les grans fàbriques automobilístiques fins a la seva mort. Durat molts d'anys, juntament amb Federico Arcos, Miguel Mateo, José López Ríos, Francisco Riberas, Ángel García, Pascual Domingo, Lea Fernández, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i altres, animà l'anarquista «Grupo Libertad» de Detroit. Amb sa companya, la militant anarquista Manuela Martín, participà en totes les activitats del «Grupo Libertad» (conferències, representacions teatrals i musicals, picnics, etc.) i en la difusió dels periòdics anarquistes publicats als EUA (Cultura Obrera i Cultura Proletaria). La parella fou particularment activa en la defensa de la Revolució espanyola de 1936. També formà part de la «Sociedad Hispanos Unidos» de Detroit. Casiano i Maria tingueren tres infants (Emiliano, María i Joaquín), que han estat benefactors de la Fundació Anselmo Lorenzo. El febrer de 1972 morí sa companya i per al funeral es recolliren 374 dòlars col·lectats pel «Grupo Libertad». Casiano Edo Martín va morir el 28 de novembre de 1973 a Dearborn (Comtat de Wayne, Michigan, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Woodmere de Detroit. Casiano Edo Martín (1890-1973) ***
Pietro
Mosso - Pietro Mosso: El
10 de gener de 1893 neix a Cerreto d'Asti (Piemont, Itàlia)
l'enginyer, lògic,
historiador i pensador anarquista Pietro Carlo Mosso, citat
també com Pietro Mossi,
i que va fer servir el
pseudònim Carlo Pietri.
Sos pares es
deien Giuseppe Mosso i Cecilia Berruti. Lluità en la Gran
Guerra. Enginyer mecànic
de carrera, s'especialitzà en la investigació
experimental de la lluita contra
els gasos bèl·lics i
col·laborà amb la Societat per a l'Increment de
les
Construccions Antigàs (SICA), a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), a Torí i a Roma. També
treballà per a la FIAT. Fou assistent de filosofia
teorètica a la càtedra de
Lògica de la Universitat de Torí (Piemont,
Itàlia), portada pel professor i
amic Valentino Annibale Pastore. Entre el 25 d'octubre i el 22 de
novembre de
1919 publicà, sota el pseudònim de Carlo
Pietri, en L'Ordine Nuovo,
el
setmanari d'Antonio Gramsci, Angelo Tasca i Palmiro Togliatti, en cinc
lliuraments, el polèmic assaig «Il sistema Taylor
e i Consigli di produttori»,
on defensà d'una manera teoricopràctica el
taylorisme, «vertadera ciència de la
vida en totes les seves manifestacions vitals», des del punt
de vista
anarquista. En 1920 formà part del Comitè
d'Estudi dels Consells de Fàbrica, autèntic
«Comitè d'Acció» que durant
l'ocupació de les fàbriques jugà un
paper central
de coordinació i d'orientació, juntament amb
altres anarquistes, com ara Nonio
De Barlomeis, Pietro Ferrero i Maurizio Garino. En aquest
Comitè també
participaren socialistes, alguns dels quals després
fundarien el Partit
Comunista d'Itàlia (PCI), com ara Antonio Gransci, Angelo
Tasca, Umberto
Terracini i Palmiro Togliatti. A més de
col·laborar en L'Ordine Nuovo,
trobem articles seus en diferents publicacions
anarquistes, com Umanità Nova
i Volontà. En 1923
publicà l'important
treball Principii di Logica del
Potenziamento. Durant els anys del feixisme es
retirà de tota activitat
política i no obstant això va ser
contínuament vigilat per les autoritats. En
1929 va ser objecte d'una investigació policial ja que el
seu nom i adreça
aparegueren en una agenda del destacat intel·lectual
anarquista Camillo Berneri,
secretament copiada per un informador. Historiador local, entre 1940 i
1941
publicà Appunti per la storia di
Cerreto
d'Asti e paesi circonvicini, que foren continuats entre 1941
i 1944 per Storia di Piovà,
Cerreto e Castelvero del
Plebanato di Meyrate. Sembla que es va afilar al Partit
Feixista Republicà
(PFR) i va ser nomenat Comissari Prefecte de quatre petites poblacions
de la
zona d'Asti (Cocconato, Aramengo, Montafia i La Piovà).
Pietro Mosso va morir
el 29 de gener de 1945 a la petita població de Sessant,
depenent d'Asti
(Piemont, Itàlia), com a conseqüència
del metrallament aeri del seu cotxe, quan
tornava cap a casa seva després de fer gestions amb el
sacerdot Molas dei
Becchi per demanar la llibertat d'un religiós
salesià pres com a ostatge pels
alemanys. Al seu poble natal existeix una plaça dedicada a
la seva memòria. ***
Necrològica
Juan Fernández González apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 30 de
maig de 1971 - Juan Fernández González: El 10 de gener de 1894 neix a Pelagajar (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Ramón Nicanor Fernández González, conegut com Juanillo. Era fill de Juan Manuel Fernández Carrascosa i d'Isabel Angustias González Valenzuela. Treballà de carboner a la Sierra Morena, especialment a les localitats cordoveses d'Almodóvar del Río i de Bujalance. Analfabet, aprengué a llegir i a escriure quan era adult, un cop adherit al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració; posteriorment va ser enviat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, continuà treballant de carboner als boscos dels Pirineus Orientals, militant en la Federació Local de Sant Pau de Fenollet (Fenolleda, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara que tenia fills, visqué tot sol amb els seus llibres i es mostrà profundament solidari amb els desheretats. Minat per la silicosi, es jubilà i es retirà en una residència de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord). Juan Fernández González va morir l'11 de març de 1971 en un hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Emilia
Pérez Pazos - Emilia Pérez Pazos:
El 10 de gener de
1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia) la
resistent antifranquista llibertària
Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada.
Encara que no pertanyia a cap organització
política ni sindicat, després de la
caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una
de les agents
d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de la Corunya. Acusada
d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver
participat
el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de
militants a bord de la llanxa
motora pesquera Sisargas des de la
Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de
presó (Causa 291/37)
per «auxili a la rebel·lió»,
juntament amb altres companys (Generoso Rumbo
Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.).
Emilia Pérez Pazos
va morir el 27 de maig de 1960. ***
Colla d'obrers al Forn del Vidre de Mataró als anys trenta. Joan Peiró, en primer pla a l'esquerra, n'era el director - Eduard Calpe Pérez: El 10 de gener de 1899 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Calpe Pérez. Sos pares es deien Juan Calpe i María Pérez. Afiliat al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mataró. Durant els anys de la repressió de Martínez Anido, va ser detingut i amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, però l'atzar va fer que pogués escapolir-se'n. Va estar amagat i en 1924 milità a València. Més tard va fer de vidrier a Badalona, on conegué Joan Peiró, i Arenys de Mar. En 1928 es retrobà amb Joan Peiró al Forn de Vidre de Mataró. A la Cooperativa del Forn del Vidre d'aquesta ciutat tingué càrrecs directius com a membre de la CNT. Durant la guerra civil lluità al front i tingué càrrecs de responsabilitat en la 28 Divisió, comandada per Miguel García Vivancos. Amb el triomf feixista s'exilià i passà pels camps de concentració. Participà en la resistència antinazi fins que fou detingut per la Gestapo. Deportat als camps de concentració d'Alemanya, aconseguí escapar. Passant per França, en 1947 retornà a Mataró. Fundà una de les primeres associacions de jubilats al carrer Beat Oriol. Eduard Calpe Pérez va morir el 17 de juny de 1984 a Mataró (Maresme, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Juan
Martín Roldán (El Baena) - Juan Martín
Roldán: El 10 de gener de 1902 neix a El Viso
del Alcor (Sevilla, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Juan Martín Roldán,
conegut com El Baena. Jornaler de
professió, destacà
com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
del seu poble
natal i era membre de la seva Junta Local en 1936. El febrer d'aquest
any participà
en un míting al corral de «Los
Alfileres» d'El Viso del Alcor, amb Blas Infante
Pérez de Vargas, l'anarcosindicalista Manuel Blanco Morillo (El Perdigón) i altres. Quan el
cop
militar feixista de juliol de 1936 es negà a abandonar el
poble, però, per
evitar el seu processament, decidí viure al camp,
però dos mesos més tard va
ser detingut a Trigueros (Carmona, Sevilla, Andalusia, Espanya). Tancat
al
Palacio de los Condes de Castellar d'El Viso del Alcor, el setembre de
1936 va
ser enviat a la Presó Provincial de Sevilla. Juan
Martín Roldán va ser
assassinat el desembre de 1936 a Sevilla (Andalusia, Espanya).
Deixà sa
companya Rosario Falcón Figueroa embarassada i amb un fill,
Julio, de tres
anys. L'11 de juliol de 2017 l'Ajuntament d'El Viso del Alcor
inaugurà una
plaça del poble amb el seu nom. Juan Martín Roldán
(1902-1936) ***
Charles
Aigon (dreta) [ca. 1920] -
Charles Aigon: El 10 de gener de 1903 neix a Lo
Pòrt de Boc
(Provença, Occitània)
l'anarquista Charles Jean Baptiste Aigon.
Primogènit d'una família de tres infants, sos
pares es deien Joseph
François Aigon i Lucie Marie Bartistine Dho. Cap el
1919 es traslladà des de La
Ciutat (Provença, Occitània), on havia treballat
a la companyia naviliera
«Messageries Maritimes», a Marsella amb sa
família. Va fer feina amb son pare,
que segons la policia també era anarquista, a les drassanes
navals del carrer
de Lyon de Marsella i vivia amb ell sa mare i sos dos
germans al
número 22 del carrer Ferrari. A començament dels
anys vint, fou un dels
militants més actius del grup «Joventut
Anarquista» (JA), que es reunia al bar
«Coq d'Or», al passeig dels Capucines. En 1921
treballa d'obrer forjador a la
caldereria «Chaudronnerie du Midi», a l'avinguda
d'Arenc. Durant la nit del 30 d'abril
a l'1 de maig de 1921 va ser sorprès per membres dels
«Guardians de la Pau»
quan aferrava cartells als murs de l'oficina de correus, juntament amb
Alphonse
Léon Boissin i Édouard Clément
Arestein, cartells signats pel Grup de les
Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) titulats
«Contre la guerre,
contre le crim». Processat pel Tribunal Correccional de
Marsella per «provocació
de militars a la desobediència», el 2 de juny de
1921 va ser condemnat, amb Édouard
Arestein, a un mes de presó, mentre Alphonse Boisson era
condemnat a dos mesos.
Durant la primavera de 1923 començà a fer el
servei militar al 24 Batalló de
Caçadors a Peu establert a Vilafranca de Mar
(Provença, Occitània). Anys després es
guanyà la vida com a empleat
municipal. Sa companya fou Joséphine Stassart. Charles Aigon
va morir
el 4 de febrer de 1954 al seu domicili de Marsella
(Provença,
Occitània). ***
Necrològica
de José García Ortega publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 26 de
setembre de 1989 - José García Ortega: El 10 de gener de 1904 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José García Ortega. Sos pares es deien Felipe García i Francisca Ortega. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà amb alguns companys a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya), on treballà en la construcció d'un canal per als alts reguius aragonesos. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament anarquista de desembre de 1933. A finals de 1935 va ser empresonat a Osca per la seva intervenció en una vaga. Després de les eleccions de febrer de 1936 i la seva amnistia, fou alliberat i retornà al seu poble. Durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat agrícola local i en 1937 exercí, en nom de la CNT, de regidor. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. Més tard hagué de fer feina en companyies de treball obligatori, alhora que actuà en la resistència antinazi. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) des de la seva residència a Saint-Martin-d'Hères (Roine-Alps, Arpitània). José García Ortega va morir el 23 d'abril de 1989 a l'Hospital Universitari de La Tronche (Roine-Alps, Arpitània). Deixa esposa, María Rosa García, i fills. ***
Necrològica de Joan Ferrer García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 d'octubre de 1979 -
Joan Ferrer
García:
El 10 de gener de
1914 neix a
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Baptista Ferrer
García. Sos
pares es deien
Josep Ferrer Folch, jornaler, i Tomasa García Folch.
Començà a militar molt jove en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. El 9 de
setembre de 1932
va ser detingut amb altres companys a Terrassa sota
l'acusació de «reunió
clandestina». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
feia la mili a Maó
(Menorca, Illes Balears) i pogué traslladar-se a Barcelona
(Catalunya) amb la
seva unitat, enrolant-se immediatament en una columna confederal i
partint cap
el front d'Aragó, on lluità durant tota la
guerra. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Passà pels
camps de concentració i per les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942, durant
l'Ocupació,
participà en la reconstrucció clandestina del
Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) al departament de Puèi Domat (Alvèrnia,
Occitània). Després de la II
Guerra Mundial treballà d'agent en l'empresa Michelin i va
ser
responsable en diferents ocasions de la
Federació Local
de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) de la CNT. En morir el dictador
Francisco Franco, participà en la reconstrucció
moral i econòmica de la CNT a la
Península. Sa companya fou Maria Rita Prats. Joan Baptista
Ferrer
García va morir el 23 de setembre de 1979 al seu
domicili de Cité de
Bezance de Romagnat
(Alvèrnia,
Occitània). ***
Necrològica
de Domingo Macías Muñoz apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
setembre de 1989 - Domingo Macías
Muñoz: El 10 de gener –oficialment el 12 de gener–
de 1914 neix a Casares (Màlaga,
Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Domingo Macías Muñoz –el
certificat de defunció cita erròniament el primer llinatge com Macía. Era fill de José Macías Tacón, pagès, i de Ana Muñoz Gavina.
Pogué anar molt poc a l'escola i amb
set anys ja guardava
els porcs. En l'adolescència s'adherí al moviment
anarquista. Després de la
caiguda de Màlaga a mans feixistes, va ser evacuat cap a
Catalunya, on
s'integrà en la 24 Divisió (antiga
«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular
de
la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França
amb la seva divisió i va ser internat en diversos camps de
concentració, fet
que va agreujar el seu problema de descalcificació de la
columna vertebral que
patia des de feia anys i que en 1940 el va obligar a ingressar en un
Hospital
Civil de Montalban (Guiena, Occitània), on va restar vuit
anys. Durant
l'ocupació, quan estava a punt de ser operat, un
ciutadà francès que patia la
mateixa malaltia, va ser elegit en el seu lloc. En 1948 va ser acollit
a la Colònia
de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiena, Occitània), on
restà sis anys. Posteriorment
s'establí amb una família de companys a Rochefort
(Poitou-Charentes, França) i
milità en la Federació Local de
Confederació Nacional del Treball (CNT). Domingo
Macías
Muñoz va morir el 23 d'abril de 1989 mor a
l'Hospital
Saint-Louis de La Rochelle
(Poitou-Charentes, França), població on residia. ***
Marcelino Boticario, a l'esquerra, amb Marcel·lí Massana (Tolosa, setembre de 1949) - Marcelino Boticario Sierra: El 10 de gener de 1921 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra –alguns fons citen erròniament Serra–, conegut com Boti. Sos pares es deien Dionisio Boticario Bañu, fuster, i Justina Sierra Díaz Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França –Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou María Luisa Mondragón. Marcelino Boticario Sierra va morir el 20 de setembre de 2007 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Marcelino Boticario Sierra (1921-2007) ***
Salvador
Fernández Canto - Salvador Fernández Canto: El 10 de gener de 1925 neix a Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Fernández Canto. Era fill de l'anarcosindicalista i cooperativista Salvador Fernández Sampedro i de Josefa Canto, i va néixer a Híjar quan sos pares s'hi trobaven circumstancialment. Encara no tenia un any quan sa família s'establí a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fins als 12 anys anà a l'escola i després a l'acadèmia alhora que ajudava son pare en la burocràcia sindical i cooperativista. En aquesta època son pare el va dissuadir d'allistar-se en l'Exèrcit. En 1939 s'exilià amb sa família a França i va ser internat en un refugi d'Aiffres (Poitou-Charentes, França); posteriorment, amb tota sa família, s'establí a Souppes-sur-Loing (Illa de França), on amb son pare treballà en una fàbrica de sucre. Durant l'ocupació tota sa família va ser enviada a un camp de concentració. En 1943 va ser reclòs al camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França) i aquest mateix any s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), fent en diverses ocasions d'enllaç amb la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Posteriorment va ser requerit pels alemanys per a treballar al camp d'aviació de Royan (Poitou-Charentes, França) per a tapar els clots causats pels bombardeigs aliats. Més tard visqué a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Durant els combats per l'Alliberament, participà com a guaita de la Resistència en les voladures de les vies fèrries. Entre octubre de 1945 i maig de 1946 participà en els treballs de reconstrucció de Royan. Després de la II Guerra Mundial ocupà, sempre acostat al sector proper a la família Montseny-Esgleas i ferotgement oposat a la tendència «col·laboracionista», nombrosos càrrecs orgànics: membre dels comitès de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació de Joventuts Llibertàries (FIJL); secretari de les Joventuts Llibertàries de Montendre; organitzador en 1946 de les Joventuts Llibertàries a Montluçon; secretari en 1948 de la VI Regional Juvenil; secretari de la CNT de Montluçon; secretari del grup «Cultura y Acción» (amb Juan i Félix Álvarez Ferreras), adherit a la FAI; etc. Fou assidu de plenàries, plens de nuclis confederals, plens nacionals de regionals i congressos, etc. Entre 1950 i 1951 i entre 1962 i 1963, fou secretari de la Regional III (Massís Septentrional, Occitània). El 10 de febrer de 1962 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) i el 15 de desembre de 1963, com a secretari del Massís Septentrional, a la Plenària del SI. Des de començament dels anys vuitanta fou secretari de la CNT de Montluçon, càrrec que encara mantenia en 2002. Entre 1989 i 2004 col·laborà en el setmanari i en la revista Cenit. Sa companya fou Teodora López Ruiz (Dora), amb qui tingué tres infants. El seu últim domicili va ser a Estivareilles (Alvèrnia, Occitània). Salvador Fernández Canto va morir el 7 de març de 2007 a l'Hospital Privat Saint-François de Desertinas (Alvèrnia, Occitània). ***
Philip
Levine - Philip Levine: El 10 de gener de 1928 neix a l'Hospital Henry Ford de Detroit (Michigan, EUA) el poeta, professor i escriptor anarquista Philip Levine. Fill d'una família jueva russa d'immigrants –sos pares, no se sap per quina raó, li van dir que era d'ascendència espanyola–, fou el segon de tres fills i el primer dels dos bessons idèntics. Son pare, Harry Levine, fou propietari d'un negoci de peces d'automòbils usats i sa mare, Esther Gertrude Prisckulmick (Esther Priscol), fou llibretera. Quan tenia cinc anys son pare va morir. Durant la dècada dels trenta escoltà amb indignació els programes radiofònics antisemites del sacerdot catòlic pronazi Charles Edward Coughlin (Father Coughlin). Quan tenia 14 anys començà a treballar en diversos «stupid jobs» (feines estúpides): en una fàbrica de sabó, traginant capses de refrescos en una embotelladora (Mavis Nu Icy Bottling Co.), a les plantes de fabricació d'automòbils, de boxejador amateur, etc.; experiència que reflectirà en nombrosos poemes. En 1946 es va graduar a la Detroit Central High School i pogué anar a la Universitat de Wayne de Detroit, on va començà a escriure poesia encoratjat per sa mare, a qui li va dedicar el llibre de poemes The Mercy. A la universitat conegué estudiants poetes, com ara Florence Goodman, Robert Huff, William Leach, Paul Petrie, Bernard Strempeck, Ruby Treague, etc. En 1950 aconseguí el títol de Bachelor of Arts i es posà a treballar a les fàbriques de Chevrolet Gear & Axle, fent transmissions, i de Cadillac Engine, a la secció d'engranatge; posteriorment va fer feina a la fàbrica Wyandotte Chemical i portant un camió per a la Railway Express. En 1951 es casà amb Patty Kanterman, de qui es divorcià dos anys després. En 1953 assistí, sense matricular-se, a la Universitat d'Iowa (Iowa City, Iowa, EUA), on estudià amb poetes com Robert Lowell i John Berryman. En 1954 es doctorà amb una tesi sobre l'Ode to Indolence de John Keats i el 4 de juliol d'aquest any es casà a Boone (Carolina del Nord, EUA) amb l'actriu Frances J. Artley (Franny), amb qui tingué tres infants (Mark, John i Theodore Henri). Retornà a la Universitat d'Iowa, on ensenyà escriptura tècnica i en 1957 es doctorà en Belles Arts. Aquest mateix any va ser guardonat amb el Premi «Jones Fellowship» de Poesia de la Universitat d'Stanford. En 1958 s'incorporà al departament d'anglès de la californiana Universitat Estatal de Fresno, on va ensenyar fins la seva jubilació en 1992. També va ensenyar a altres universitats (Nova York, Columbia, Princeton, Brown, Tufts, Berkeley, etc.). En 1968 signà el manifest «Writers and Editors War Tax Protest», on escriptors i editors nord-americans es comprometien a no pagar els seus impostos en protesta contra la guerra del Vietnam. Entre el 2000 i el 2006 fou membre del consell de chancellors de l'Academy of American Poets (AAP, Acadèmia de Poetes Americans) i entre 2011 i 2012 fou «Poeta Llorejat dels Estats Units» per la Biblioteca del Congrés. El tema central de la seva poesia és la classe obrera de Detroit, vista des de diferents punts de vista (familiar, social, econòmica, laboral, etc.), sense oblidar la seva herència d'immigrant jueu. La Revolució espanyola de 1936 també fou font d'inspiració d'alguns dels seus poemes més populars i consagrà una elegia al destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía («Francisco, I'll Bring You Red Carnations», en 7 years from somewhere) i un poema al militar José del Castillo Sáenz de Tejada, i el seu llibre de poemes The Names of the Lost està dedicat a Buenaventura Durruti. És autor dels poemaris On the Edge (1963), Not this Pig (1968 i 1982), Pili's Wall (1971 i 1980), Red Dust (1971), They Feed They Lion (1972), 1933 (1974), The Names of the Lost (1976), Ashes. Poems New and Old (1979), 7 years from somewhere (1979), One for the Rose (1981), Selected Poems (1984), Swett Will (1985), A Walk with Tom Jefferson (1988), New Selected Poems (1991), What Work Is (1992), The Simple Truth (1994 i 1996), Unselected Poems (1997), The Mercy (1999), Breath (2004 i 2006), Stranger to Nothing. Selected Poems (2006) i News of the World (2009). També es autor de l'assaig autobiogràfic The Bread of Time. Toward an Autobiography (1994) i de dos llibres d'entrevistes, Don't Ask (1981) i So Ask. Essays, Conversations and Interviews (2002). Entre 1965 i 1966 i entre 1968 i 1969 visqué a Barcelona (Catalunya) amb la família Castelldefels, on aprengué el castellà, i ha traduït d'aquesta llengua a l'anglès seleccions de poemes de Gloria Fuertes (amb Ada Long), de Jaime Sabines (amb Ernesto Trejo), de Pablor Neruda, de César Vallejo i d'altres. Col·laborà habitualment amb els periòdics The New Yorker i Harper's Magazine. La seva poesia ha estat guardonada amb important premis, com ara el «Frank O'Hara» (1973), el «Lenorre Marshall» (1977), el «Harriet Monroe Memorial» (1978), el «National Book Critics Circle Award» (1979), el «National Book Award for Poetry» (1980 i 1991), el «Guggenheim» (1980), el «Levinson» (1981), el «Ruth Lilly» (1987), el «Pulitzer» (1995), el «Wallace Stevens» (2013), etc. En 1983 el seu testimoni va ser recollit per Steven Fischler i Joel Sucher en el documental Anarchism in America. El 29 de novembre de 2007 la ciutat de Nova York li va retre un homenatge on intervingueren destacats poetes (Yusef Komunyakaa, Galway Kinnell, E. L. Doctorow, Charles Wright, Jean Valentine i Sharon Olds). Diagnosticat amb un càncer de pàncrees, Philip Levine va morir gairebé un mes després, el 14 de febrer de 2015, al seu domicili de Fresno (Califòrnia, EUA).
Defuncions
Lucien Pemjean (anys trenta) - Lucien Pemjean: El 10 de gener de 1945 mor a París (França) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i antimilitarista, i després boulangista i activista antisemita i filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Havia nascut el 5 de maig de 1861 al III Districte de Lió (Arpitània). Sos pares es deien Antoine Pemjean, militar, cavaller de l'Ordre de Médjidié de Turquia i sotstinent del XV Batalló de Caçadors a Peu, i Françoise Marguerite Thiriot, institutriu. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i es guanyava la vida com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880 publicà articles i poesies en la revista Le Parnasse. En 1878 edità la plagueta poètica Sancta Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880 publicà La revanche de la raison, on trobem l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquesta època col·laborà en Ni Dieu Ni Maître. En 1881 tragué el fullet Propos socialistes. Le socialisme expérimental, col·laborà en La République Sociale. Journal international littéraire i dirigí La Question Sociale; en 1882 publicà articles en Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En 1883, arran de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, es refugià a Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884 publicà a París el fullet Plus de frontières i en 1885, amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació anarcocomunista L'Insurgé, editada a Brussel·les (Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va refugiar a Londres (Anglaterra), on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer número de L'Autonomie Individuelle, de maig de 1887, publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre 1888 i 1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia boulangista i el maig de 1889 publicà Cent ans après (1789-1889), atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix general Georges Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions legislatives, publicà tres números del periòdic L'Assaut i l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa l'elecció del boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un oncle del general Boulanger. Entre març i abril de 1890 rellançà L'Assaut. L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili del carrer Marcadet de París i descobrí, a més de propaganda boulangista, 155 bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a escamots; no obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891 signà i edità, amb Michel Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels carrers parisencs de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment s'instal·là a Bélgica, país del qual va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a la població en ocasió del funeral del general Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a diversos generals una carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24 de setembre de 1892 l'Audiència del Sena el condemnà en absència a 10 anys de presó i 3.000 francs de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a vuit mesos de presó i 500 francs de multa. A resultes de l'«Afer de Panamà», el 27 de desembre de 1892 participà en un míting a la Casa del Poble de Montmartre on participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va ser detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de París (França) per complir la pena de «provocació de militars» a la qual havia estat condemnat; durant el seu empresonament va conèixer el destacat propagandista antisemita Édouard Drumont i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide Gardrat, etc.). El juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12 d'agost de 1893 organitzà un homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser «candidat de batalla» pel I Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la residència. Entre 1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La Revue Libertaire. El 5 de març de 1894 publicà l'article «Expiation» en La Revue Libertaire, on va fer una apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser detingut tres dies després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de París. L'11 de maig va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el va absoldre de complicitat amb els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser alliberat ja que estava destinat a ser processat per «associació de malfactors» en l'anomenat «Procés dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la distracció d'un guàrdia municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia i refugiar-se novament a Londres. El març de 1896 encara romania a la capital anglesa, vivint al barri de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée Pemjean, la qual posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport econòmic de Louise Michel. El 12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», s'arrenglerà en les campanyes antisemites organitzades per Édouard Drumont i col·laborà en el seu periòdic La Libre Parole. El juny de 1899 publicà a París un únic número del periòdic Le Salut Public i aquest mateix any col·laborà en L'Assault. Journal politique illustré. Entre 1900 i 1901 edità el setmanari Le Cri du Transvaal, òrgan propagandístic per la independència de les repúbliques sud-africanes. En aquests anys publicà novel·les i peces teatrals. El 16 de setembre de 1916 es casà al IX Districte de París amb Marie Lallemand. A partir dels anys vint fou el director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a partir de 1934 fundà i dirigí l'Agence Prima Presse, també de propaganda antijueva i antimaçònica i considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que treballava per al Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys publicà nombrosos pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers l'invasion (1933) i La Maffia judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i 1939 publicà un petit periòdic mensual, Le Gran Occident. Le judéo-maçon, voilà l'ennemi, dedicat a atacar els jueus i els maçons, i milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta publicació va fer una intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe Pétain. També col·laborà en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple, publicació del Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941 participà en la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs (AJA, Associació dels Periodistes Antijueus). A més a més dirigí l'anomenat «Comitè Nacional per a la solució radical de la qüestió jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions Jueves i va escriure per a periòdics col·laboracionistes (Le Pays Libre!, Au Pilori, etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de París, va ser detingut per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de col·laboracionista. És autor de Cent ans après (1789-1889) (1889), La paix nécessaire. Réponse à M. Camille Dreyfus (1890), L'auberge rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique (1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano de Bergerac, son premier amour (1926), La gosse de l'assistance (1926), Petite madone (1926), La plus belle aventure de Cyrano (1928), La jeunesse de d'Artagnan (1930), Le capitaine d'Artagnan. Roman de cape et d'épée (1931), Vers l'invasion (1933, reeditat en 1934 sota el títol La Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la Révolution jusqu'à nos jours (1941) i Le cinquantenaire de La Libre parole, fondée par Édouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean va morir el 10 de gener de 1945 a l'Hospital Tenon de París (França).
Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905) - Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 10 de gener de 1949 mor a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. Havia nascut el 17 de març de 1873 a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus; actualment Lituània). Sos pares es deien Guerschon Alexandrovitch i Sarah Kahn. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant, Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista. Sa companya fou Félicia Brauda, de qui es va divorciar. Alexandre Joseph Alexandrovitch va morir el 10 de gener de 1949 al seu domicili de Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França). ***
Foto
policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894) - Fernand Solier: El
10 de gener de 1949 mor a
Cernay-la-Ville
(Illa de França, França) l'anarquista
Fernand Louis Émile Solier. Havia nascut el 3 de
març de 1875 a Cernay-la-Ville (Illa de
França, França). Fill d'una família
benestant, sos pares es deien
Jean Pierre Solier, comissionista de mercaderies, i Louise Honorine
Ursule Buchère,
que vivien a París (França), però que
decidiren tenir l'infant a casa dels avis
materns a Cernay-la-Ville. Després d'abandonar els seus
estudis de clàssiques,
entra a l'Escola d'Arts Decoratives, on va fer disseny. Delineant de
professió,
treballava amb l'arquitecte Boyart i vivia a casa de sos pares, al
número 69 de
l'avinguda d'Orléans. Examinant la documentació
requisada a casa d'anarquistes
fruit dels escorcolls que a partir de l'1 de gener de 1894 es
desencadenaren en
els cercles anarquistes, el jutge d'instrucció Meyer
trobà un cert nombre de
cartes de Fernand Solier que contenien «incitacions a la
violència», esbossos
d'articles dirigits als periòdics Le
Père
Peinard i La Révolte,
i una carta
dirigida a Élie Reclus on es declarava anarquista. En una
d'aquestes missives
havia jurat matar el primer agent que el detingués. El 12 de
gener de 1894 el
comissari Bernart, sota ordre del jutge d'instrucció Meyre,
el va detenir quan
tornava a casa. En l'escorcoll de la seva habitació, segons
la premsa, la
policia va trobar periòdics il·lustrats relatant
diverses detencions d'anarquistes,
nombrosos números de Le
Père Peinard,
de La Révolte i de La Revue Anarchiste, l'Almanach
du Père Peinard de 1894,
fullets revolucionaris, nombroses fórmules d'explosius i una
barba postissa.
Segons la Prefectura de Policia, era una anarquista solitari que no
militava en
cap grup i que s'havia exaltat molt arran de la detenció de
l'anarquista
Auguste Vaillant, qui havia atemptat contra la Cambra dels Diputats
francesa.
Segons el periòdic catòlic La
Croix,
era un habitual de les reunions anarquistes. El 25 de gener de 1894 va
ser
posat en llibertat. Fernand Solier va morir el 10 de gener de 1949 al
seu domicili de
Cernay-la-Ville
(Illa de França, França). ***
Notícia
del judici a Édouard Mouche apareguda en el diari de
Nantes L'Ouest-Éclair
de l'1 de juny de 1920 - Édouard Mouche:
El 10 de gener de 1959 mor a Alger (Algèria) el lampista
anarquista i antimilitarista Édouard
Maxime Mouche. Havia nascut el 29 de gener de 1878 al XI
Districte de París (França). Sos pares es deien
Louis Auguste Mouche, venedor de pa a
domicili,
i Marie Clotilde Garnier. L'1 de setembre de 1900 es casà al
XX Districte de
París amb Jeanne Victorine Terrasse. Formà part
del Grup Llibertari per la
Cançó, fundat el maig de 1918 al voltant,
sobretot, de Louis Loréal i del qual
va ser nomenat tresorer. Aquest grup havia de publicar l'agost de 1918
el
periòdic La Gerbe, que no
aparegué a resultes de la prohibició per part
del prefecte de policia de la festa que l'havia de finançar,
i participà en
diverses sortides campestres organitzades per Le Journal du
Peuple. En
1919 va ser nomenat secretari del Grup del XI i XII Districtes de
París de la
Federació de Joves Anarquistes (FJA). A
començaments de 1920 va ser detingut
per haver distribuït pamflets antimilitaristes amb Louis
Lóreal i René Péache,
i no va ser alliberat fins el març d'aquell any. El 7 de
juny de 1920 va ser
jutjat per l'XI Sala del Tribunal Correccional per aquest delicte
juntament amb
sos companys i condemnat a 18 mesos de presó i a 1.500
francs de multa, pena
que va ser confirmada en l'apel·lació d'octubre
d'aquell any. A finals de gener
de 1920, arran de la reconstitució del grup La
Gerbe, al voltant de Léon
Louis, Morthel Oupiter i René Péache,
dimití del seu càrrec de tresorer. En
1921 va ser nomenat secretari del grup del XIII Districte de
París de l'FJA. El
20 de maig de 1921 el seu domicili, com el de molts altres companys, va
ser
escorcollat a la recerca de material antimilitarista. L'estiu de 1921,
arran de
la detenció de René Barril,
reemplaçà aquest en la gerència del
número 5 del
periòdic La Jeunesse Anarchiste,
òrgan de l'FJA animat, entre d'altres,
per René Barril, G. Bouvet i André Leroy. En 1923
era membre del «Foyer
Anarchiste» (Hogar Anarquista) del XI Districte parisenc i
del Comitè
d'Iniciativa i de Propaganda de la Unió Anarquista (UA). En
1929 s'instal·là a
Livry-Gargan (Illa de França, França) i aquest
mateix any era membre de
l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i
corresponsal local de La Voix Libertaire.
A començaments de la
dècada dels trenta vivia a Aulnay-sous-Bois (Illa de
França, França) i sembla
que no militava. En 1938, no obstant això, la policia el
tenia fitxat com a
membre d'un grup de l'UA d'Aulnay-sous-Bois. El 21 de desembre de 1940
es casà
a Livry-Gargan amb Fernande Delphine Maugard. Posteriorment
emigrà a Algèria. Édouard
Mouche va morir el 10 de gener de 1959 a Alger (Algèria). ***
Esteban
Méndez Guerra - Esteban Méndez
Guerra: El 10 de gener de 1970 mor a Tampico (Tamaulipas,
Mèxic) el
revolucionari magonista i propagandista anarquista Esteban
Méndez Guerra. Havia
nascut el 3 d'agost de 1896 a Concepción del Oro (Zapatecas,
Mèxic). De molt
jove començà a treballar a les mines de la zona.
En 1914 s'incorporà a les
milícies revolucionàries de José
Doroteo Arango Arámbula (Pancho
Villa) i l'any següent lluità en la
batalla d'El Ébano (San
Luis Potosí, Mèxic). Al començament de
la dècada dels vint, es va traslladar a
Villa Cecilia (actual Ciudad Madero, Tamaulipas, Mèxic), on
treballà a la
refineria petroliera «El Águila» i en
1924 participà en el comitè de vaga d'aquesta
refineria. Cap el 1922 s'integrà en el grup anarquista
magonista «Hermanos
Rojos», creat per Librado Rivera, un dels companys de lluita
dels germans
Flores Magón, i participà especialment en el seu
«Comitè Pro Presos». Aquesta
agrupació va ser molt activa en l'àmbit
propagandístic i cultural i va posar
les bases de l'organització de sindicat anarcosindicalistes
dins l'anomenada
Confederació de Treballadors. Dirigí peces
teatrals del grup, incloses dues
peces de Ricardo Flores Magón (Tierra
y
Libertad i Verdugos y
víctimes),
una de l'anarquista italià Pietro Gori (El
1º de Mayo), una de l'escriptor llibertari
francès Octave Mirbeau (Los malos
pastores), una dels espanyols
Félix González i José Franco
Rodríguez (El
pan del pobre) i dos de l'espanyol José Fola
Igurbide (El sol de la humanidad i La
muerte de un tirano). Les obres de teatre es feien
diàriament en un teatre
de Villa Cecilia i eren molt populars entre la classe obrera de la
regió. També
creà el grup anarquista «Luz del
Esclavo». Amic íntim de Librado Rivera,
col·laborà en els periòdics
anarquistes Sagitario.
Mensual sociológico (19241927) i ¡Avante!
Quincenal de idees, doctrina y combate (1927-1930), editats
per aquest a
Villa Cecilia amb la intenció de difondre el pensament
anarquista entre els
obrers del petroli. A finals d'octubre de 1927, juntament amb Pedro
Gudiño,
Gonzalo Ruiz Carrio, Santiago Vega, tots membres d'«Hermanos
Rojos», marxà cap
a Monterrey (Nuevo León, Mèxic), on
s'integrà en el Sindicat Metal·lúrgic
d'Obrers de l'Acer d'aquesta ciutat, que s'havia unit a la
Federació Local de
la Confederació General del Treball (CGT). Allà
van publicar els tres primers
números d'¡Avante!,
però van ser
amenaçats per la policia i es van veure obligats a retornar
a Villa Cecilia, on
Librado Rivera assumí la direcció de la
publicació a partir de febrer de 1928.
El 14 de juliol de 1929 va ser detingut, amb son fill de vuit anys,
Librado
Rivera i José Inés Mena, i torturat brutalment
pel general Eulogio Ortíz als
soterranis del comandament militar de Tampico (Tamaulipas,
Mèxic) en negar-se a
donar informació sobre la impremta clandestina d'¡Avante!. Una setmana
després va ser alliberat gràcies a les
protestes dels treballadors del petroli. En 1930 edità El Preso Social. Fou president del
Consell Local de Tampico i
Ciudad Madero de Solidaritat Antifeixista (SA), creat a mitjans d'agost
de
1937, secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA), que entre 1938
i 1940 edità el periòdic La
Voz
Antifascista, per a informar sobre la Revolució
espanyola i la immediata
postguerra. En 1938, durant el procés
d'expropiació de petroli mexicà, va ser
delegat de la Secció Núm. 1 («El
Águila») del Sindicat de Treballadors
Petroliers de la República Mexicana. Entre 1940 i 1943
edità el periòdic Ruta.
Publicación mensual de ideas, doctrina
y combate i en 1950 Horizonte
Libertario. El juliol de 1968 participà en el X
Congrés de la Federació
Anarquista Mexicana (FAM), de la qual era membre. Esteban
Méndez Guerra va
morir el 10 de gener de 1970 –algunes fonts citen
erròniament 1979– a Tampico
(Tamaulipas, Mèxic) en un accident
automobilístic on tota sa família resulta ferida.
El seu arxiu es troba
dipositat a l'Institut d'Investigacions Històriques de la
Universitat Autònoma
de Tamaulipas, a Ciudad Victoria (Tamaulipas, Mèxico). Esteban
Méndez
Guerra (1896-1970) ***
Necrològica
de Manuel Ortega apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 29 de març de 1970 - Manuel Ortega: El 10 de gener de 1970 és enterrat a Rochefort (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Manuel Ortega. Havia nascut cap el 1918 a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya). Gairebé analfabet, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Rochefort de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt, durant deu anys patí un càncer de pulmó que el portà a la tomba. ***
Necrològica
d'Antonio Muñoz Ramos apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 d'abril de 1978
- Antonio Muñoz Ramos: El 10 de gener de 1978 mor a Rochèr (Vivarès, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Muñoz Ramos. Havia nascut el 5 de març de 1901 –algunes fonts citen erròniament 1900– a Lubrín (Almería, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Muñoz i Isabel Ramos. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Treballador a les mines de potassa de Sallent (Bages, Catalunya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en totes les lluites i les vagues que es desencadenaren en els anys vint i començament dels trenta. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la Columna «Tierra y Libertad» i després de la militarització de les milícies, el juny de 1937, entrà a formà part de la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Participà en diversos combats als fronts (Madrid, Toledo, Guadalajara, Belchite, Aragó, etc.) i en la retirada a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. També passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT de l'exili i treballà durant un temps en les mines de Gardana (Provença, Occitània). Posteriorment s'establí a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on s'encarregà de l'obertura de pous de mina. En 1950, a causa d'un accident, hagué de deixar la feina de miner i esdevingué obrer agrícola a la regió. Un cop retirat, amb Juan Álvarez i Daniel Leal, compraren una casa campestre a «Le Roulet», a Los Mages (Llenguadoc, Occitània), on s'hi instal·laren. Quan els seus dos companys moriren restà tot sol a partir de 1973 i quatre anys més tard va caure malalt. Després d'un temps al sanatori Les Cèdres de l'Argentièira (Roine-Alps, France), Antonio Muñoz Ramos va morir el 10 de gener de 1978 a Rochèr (Vivarès, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Los Mages. ***
Miguel
Biurrun Echegoyen - Miguel Biurrun
Echegoyen: El 10 de
gener de 2000 mor a Cadis
(Andalusia,
Espanya)
l'anarcosindicalista Miguel Ángel Biurrun Echegoyen
–en algunes fonts citat
erròniament el primer llinatge com Biurrum
i en altres el segon llinatge citat en eusquera com Etxegoien.
Havia nascut el 14 d'agost de 1915 a Buenos Aires
(Argentina).
Sos pares, immigrants anarquistes navarresos, es deien
Ireneo Biurrun Napal i Lucía Echegoyen. Amb una bona
educació llibertària
heretada de son pare, retornà a la Península i
s'establí a Biarrun-Olkotz
(Pamplona, Navarra). Quan feia la mili, desenvolupà una
intensa activitat
propagandística anarquista a l'interior de les casernes.
L'aixecament militar
feixista de juliol de 1936 l'agafà a bord del vaixell de
guerra Churruca i fou un dels
organitzadors del
motí, llançant per la borda els oficials
deslleials i posant rumb cap a Màlaga
(Andalusia, Espanya), a fi i efecte que la nau restés fidel
al govern
republicà. Son pare va ser assassinat pels feixistes.
Enfonsat el vaixell, fou
capturat pel franquistes. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat
a mort,
pena que va ser commutada posteriorment. Després de molts
anys empresonat, va
ser alliberat. Un cop al carrer, es posà en contacte amb la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador
Francisco Franco,
va ser un dels fundadors de la CNT de Cadis (Andalusia, Espanya), on
milità
ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica en
els comitès d'Andalusia de la
CNT i en el Sindicat d'Oficis Diversos. Sa companya fou
María Aniceto Llorens,
amb qui tingué dos infants. Miguel Ángel Biurrun
Echegoyen va morir el 10 de
gener de 2000 a l'Hospital Universitari Puerta del Mar de Cadis
(Andalusia,
Espanya) i va ser enterrat al Cementiri Mancomunat de la Badia de Cadis. ***
Ramón
Liarte Viu - Ramón Liarte Viu: El 10 de gener de 2004 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Havia nascut el 29 d'agost de 1918 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Fill d'una família humil, sos pares es deien Juan Liarte Justes, llaurador, i Antonia Viu Val. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d'expressió, El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí España Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Mâcon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)– i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions, com ara Boletín AIT, Boletín Orgánico, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Crisol, Cultura y Porvenir, Esfuerzos, España Libre, Espoir, Faro, El Frente, Frente y Retaguardia, Ideas, Juventud Libre, El Luchador, Nueva Senda, Orto, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, etc. Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara AIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario, Estudio de la revolución española, Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución (1937, amb altres), La CNT y los pueblos de España (197?), La revolución social española (1975), La CNT y el federalismo de los pueblos de España (1977), La lucha del hombre. Anarcosindicalismo (1977), La CNT al servicio del pueblo (1978), Marxismo, socialismo y anarquismo (1978), El camino de la libertad (1983), ¡Ay de los vencedores! (1986), Entre la revolución y la guerra (1986), La sociedad federal (1989), Fermín Salvochea «El libertador» (1991), Bakunin, la emancipación del pueblo (1995), Los grandes que engrandecen (1995), etc. Sa companya fou Emília Vaqué. Ramón Liarte Viu va morir el 10 de gener de 2004 a la Clínica Rive Gauche de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
José
Vergara Vicente - José Vergara
Vicente: El 10 de gener de 2005 mor a La Rochelle
(Poitou-Charentes, França) l'anarquista i
anarcosindicalista José Vergara Vicente. Havia nascut el 22
de gener –el
certificat de defunció cita el 23 de gener–
de 1921 a Barcelona
(Catalunya). Era fill d'Antonio Vergara, militant
anarcosindicalista, i de María Vicente. Passà la
infància entre Barcelona i Cartagena
(Los Días, Canteras, Portus) i
posteriorment seguí sa família per diverses
localitats catalanes: Barcelona,
Badalona (des del 1930), Santa Coloma i, de nou Badalona, on
assistí a l'Escola
Racionalista dirigida per José Montiel Díaz al
carrer Tortosa. Quan tenia 13
anys fou un dels organitzadors (secretari i cobrador) del grup
«Los Pequeños
Idealistas» de l'Escola Racionalista de l'Ateneu Cervantes de
Badalona i, quan
encara no tenia 14 anys, es posà a fer feina. En aquesta
època ajudà son pare
en les activitats sindicals i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan la
Revolució de 1936, treballà en
una fàbrica de galetes col·lectivitzada per la
CNT i la Unió General dels
Treballadors (UGT) a Badalona i ocupà la secretaria de les
Joventuts
Llibertàries del barri de La Salut de Badalona. El
març de 1938 s'enrola
voluntari en la 26 Divisió i va combatre en la 120 Brigada,
formant part dels
seus grups culturals. Més tard fou sergent en la 74
Divisió. El febrer de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i
va ser reclòs als
camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. El
gener de 1940 treballà en la
construcció d'un camp d'aviació a Gravant
(Borgonya, França) i el juny marxà
cap a París (França) amb Manuel Navarro.
Ambdós treballaren en un polvorí fins
que fou abandonat davant l'avanç alemany i fugiren cap a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Després de treballar al camp de
Labastide (Llenguadoc, Occitània),
el febrer de 1941 s'integrà en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) a
la zona occitana de Vilafranca de Roergue, Tolosa i Muret. El setembre
de 1941
es troba per Rochefort i va ser tancat al camp de
concentració de La Pallice
(La Rochelle, Poitou-Charentes, França). En 1943
contactà amb la CNT de l'exili
i visqué a La Rochelle i a localitats properes (Avanton i
Poitiers). Després de
la II Guerra Mundial milità en la CNT, en les Joventuts
Llibertàries, en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en
Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) a Poitiers i La Rochelle. Entre 1945 i 1950 assistí a
nombrosos plens i a
diversos congressos de la CNT, i representà La Rochelle i
Saintes en el de
1947. Fins al 1952 treballà a la col·lectivitat
d'Aymare i de bell nou a partir
de 1960 i fins a la seva dissolució. En 1963
retornà a La Rochelle, on ocupà la
secretaria regional de jurídica i la secretaria general de
la Federació Local.
Ajudà a la creació de la secció de la
CNT francesa i constituí un grup de la Federació
Anarquista de llengua Francesa (FAF). En aquesta època fou
delegat, per la
Federació Local o pel Comitè Regional de
Poitou-Charentes, en plens i
congressos de l'exili, com ara el de Montpeller de 1965 i el de
Marsella de
1975. Tingué alguns problemes amb els companys per haver
estat quatre mesos en
la Confederació Francesa Democràtica del Treball
(CFDT) i pel seu fort
temperament. Un cop mort el dictador Francisco Franco,
visità la Península i
treballà força en la reestructuració
de la CNT de l'interior. Assistí com a
observador al Congrés de la CNT de 1979 i
s'arrenglerà amb el sector ortodox. En
1982 s'establí a Cartagena (Múrcia, Espanya) on
fou membre del Comitè Regional
murcià. Representà la Regional de
Múrcia en el congrés de 1983. Després
es
traslladà a Sant Feliu de Guíxols (Baix
Empordà, Catalunya), on refundà la CNT
i en fou secretari d'Organització. En 1988
s'instal·là a Perpinyà. Sa companya
fou Louisette Marcelle Geffré, també militant
anarquista. Trobem
articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste, Siembra,
Tierra y Libertad, etc.
És autor d'Aymare (1947-1963).
Colonia de los mutilados
y ancianos de la revolución española del 1936 a
1939 (1996), Para una sociedad
libertaria (ca. 1987),
Para una sociedad más humana.
Reflexiones, anàlisis y síntesis
(1987), Los hombres y las ideas
(1998) i Cuentos para niños
(2001). José Vergara Vicente va morir el 10 de gener de 2005
a l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes,
França). José Vergara Vicente (1921-2005) ***
Julia
Hermosilla Sagredo - Julia Hermosilla Sagredo:
El
10 de gener de
2009 mor a Baiona
(Lapurdi, Iparralde, País Basc) l'anarcosindicalista i
resistent
antifranquista Julia Hermosilla Sagredo. Havia nascut l'1 d'abril
–alguns citen erròniament el 30 de
març– de
1916
a Sestao (Biscaia, País Basc). Sos pares es deien Juan
Hermosilla Cantabrana, jornaler, i Carmen Sagredo Bóveda.
Son pare era
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
ella,
quan tenia 14
anys, s'afilià a aquest sindicat. Es relacionà
amb la
destacada família
anarcosindicalista dels Aransáez, distribuí
premsa
llibertària, milità en les
Joventuts Llibertàries i participà en les
activitats del
Grup Artístic Confederal
de Santurtzi. Arran de la insurrecció llibertària
de
l'hivern de 1933, ajudà els
companys de la Rioja a creuar els Pirineus. Prestà suport al
moviment
revolucionari d'octubre de 1934 a Santurtzi, ajudant Vicente Cuesta i
els
Aransáez. Quan esclatà la Guerra Civil
s'enrolà
com a miliciana en un batalló
confederal i fou destinada al front d'Otxandio. Se li va confiar la
missió de
internar-se en territori enemic per rescatar el doctor Isaac Puente,
però finalment
aquest fou detingut i afusellat. Durant el bombardeig d'Otxandio li van
esclatar els timpans i restà sorda durant molt de temps. En
1937
va fer
d'actriu en el Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Quan
la
zona nord
peninsular fou ocupada per les tropes feixistes, aconseguiren
embarcar-se amb
sa família cap a França. Considerades com a
«roges», no van aconseguir
desembarcar immediatament. Després de dos mesos a
França,
creuà els Pirineus
amb sa família i continuà la lluita a Catalunya.
En 1939,
amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus i patí diversos
camps de
concentració. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a Baiona amb
son
company Julián Ángel
Aransáez Caicedo i milità en la CNT de
tendència
«col·laboracionista». També
participà
activament en la lluita antifranquista, fent d'enllaç amb
l'Interior amb missions
orgàniques a la Península i, fins i tot,
participà
en, com a mínim, dos intents
d'atemptats contra el dictador Francisco Franco: l'«atemptat
aeri» de setembre
de 1948 i el del Palau d'Ayete de Sant Sebastià de 1962. A
començament dels
anys seixanta col·laborà amb Defensa Interior
(DI).
Durant els anys setanta,
juntament amb son company, milità en la tendència
que
editava el periòdic Frente
Libertario i assistí anualment a les reunions que
aquest grup celebrà a
Narbona. Un cop mort Franco, ajudà a la
reconstrucció de la CNT al País Basc
peninsular. El 10 de novembre de 2001 morí son company
Ángel Aransáez a Anglet (Lapurdi, Iparralde,
País Basc),
on vivien. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge a Artxanda amb
altres lluitadors
antifranquistes. Julia Hermosilla Sagredo va morir el 10 de gener de
2009 a l'Hospital de la Côte Basque de
Baiona
(Lapurdi, Iparralde, País Basc). El seu testimoni va ser
recollit en
el llibre d'Aitor
Azurki Maizales bajo la
lluvia. Testimonios de los últimos gudaris y
milicianos de la Guerra Civil en Euskadi (2011). Julia Hermosilla Sagredo (1916-2009) ***
Manuel
Suárez García - Manuel Suárez
García: El 10 de gener de 2010 mor a Adra
(Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Manuel Suárez García. Havia
nascut el 18 d'abril de
1921 a
Adra (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares, llauradors, es deien
Manuel Suárez Rodríguez i Josefa
García Bogas.
Quan era infant entrà en
contacte amb el
pensament llibertari llegint els clàssics (Pietro Gori,
Errico Malatesta, etc.)
i la premsa (La Revista Blanca, Solidaridad Obrera,
etc.) i a
través de
les conferències d'Antonio Morales Guzmán en les
seves gires propagandístiques.
En 1936 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i
al Sindicat d'Oficis Diversos
de Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la
Revolució passà al Sindicat
de Camperols de la CNT, del qual va ser nomenat tresorer i des del qual
impulsà
la incautació de finques rústiques. Amb el triomf
feixista, aconseguí fugí amb
un pesquer cap a Orà (Algèria), però
no dels camps de concentració (Suzzoni i
Morand) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), de les
quals va
fugir, vivint clandestinament sense papers a Orà fins al
desembarcament aliat
de Casablanca. Durant aquesta època africana
aprengué esperanto. Amb
l'Alliberament passà a França i,
després d'un temps a la col·lectivitat
d'Aymaré, s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on
participà en la reorganització
confederal. Després s'instal·là a
París, on treballà en la construcció i
en la
metal·lúrgia fins a la seva jubilació
en 1981. A partir de 1977 realitzà
viatges regulars a Adra i en 2006 s'hi instal·là,
afiliant-se a la Federació
Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel Suárez
García
va morir el 10 de gener de 2010 al seu domicili d'Adra (Almeria,
Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Manuel Suárez
García (1921-2010) ***
Enriqueta
Borràs Mateu - Enriqueta Borràs
Mateu: El 10 de gener de 2017 mor a Viladecans (Baix
Llobregat, Catalunya)
l'anarcosindicalista Enriqueta Borràs Mateu. Havia nascut el
12 d'agost –algunes
fonts citen erròniament el 8 de setembre– de 1934
a Barcelona (Catalunya).
Filla d'una família llibertària, sos pares es
deien Agustí Borràs Mañà,
treballador de la Companyia de Gas, i Maria Rosa Mateu
Segalès, ambdós militants
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la
guerra civil la llar
familiar del barri de la Barceloneta va ser destruïda en un
bombardeig i va ser
evacuada amb sa mare i son germà petit Víctor
Borràs Mateu a una casa confiscada
al barri barcelonès de Vallvidrera, mentre son pare va ser
mobilitzat. Al final
de la guerra va morir son pare a Barcelona a
conseqüència de ferides de guerra.
El 12 de juliol de 1939 sa mare, impossibilitada de mantenir sos dos
infants,
els va ingressar en l'edifici de Protecció de Menors del
carrer Wad Ras del
Poblenou i ella va ser detinguda el febrer de 1940 i tancada fins el
novembre
d'aquell any a la presó de Les Corts de Barcelona; en 1942
va ser novament
detinguda i, jutjada, va ser condemnada a 12 anys i un dia de
presó per «auxili
a la rebel·lió», i no va sortir de la
presó de Les Corts fins el novembre de
1949. De nina Enriqueta visità durant vuit anys un pic al
mes sa mare tancada a
la presó. Quan tenia 10 anys, a principis de 1944, va
ingressar al col·legi del
convent de les monges Carmelites Tereses de Sant Josep de Reus (Baix
Camp,
Catalunya) i dos anys més tard va ser adoptada, a
petició de sa mare, per la parella
confederal formada per Ricard Gombau i Purificació
Villanueva Blet. Va ser
surada i educada en un ambient de militància clandestina
llibertària. En 1961
emigrà a França i en 1976 retornà a
Catalunya. Sempre va militar en el moviment
anarcosindicalista, primer en la CNT i després en la
Confederació General del
Treball (CGT). En 2004 publicà el llibre de
memòries ¿Qué
pasó con los niños desamparados de la guerra?
La seva última
etapa visqué a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya).
Enriqueta Borràs
Mateu va morir el 10 de gener de 2017 a l'Hospital de Sant
Llorenç de
Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrada al cementiri
municipal d'aquesta població. ---
|
![Charles Aigon (dreta) [ca. 1920]](http://www.estelnegre.org/documents/aigon/aigon01.jpg "Charles Aigon (dreta) [ca. 1920]")
![[09/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[09/01]") |
|
![[11/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[11/01]") |
|
|
| Actualització: 20-01-24 |