|
---
Anarcoefemèrides del 10 de febrer Esdeveniments
Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892 - Execucions de Jerez: El 10 de febrer de 1892 a la plaça Belén de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot pels botxins de Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández Reina (Busiqui), José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida arran de la revolta pagesa del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit «Visca la Revolució social!», una insurrecció camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren detinguts i torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer la rosca a Busiqui; després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i, finalment, el granadí acabà amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze minuts el temps que passà perquè tot acabés. Després, per exemple públic, els cadàvers romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran la radicalització de les postures d'alguns grups anarcocomunistes partidaris de la línia d'acció directa i individual. L'atemptat de Paulí Pallàs, del 24 de setembre de 1893, obrirà la dinàmica de repressió-anarcoterrorisme-repressió, que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX. ***
Capçalera
de La
Révolte - Surt La Révolte: El 10 de febrer de 1935 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic bimensual La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una mena de continuació de Lucifer. Organe de Pensée Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va ser editat pels germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la redacció i de l'administració, i Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la qual fou continuada per D. Fourton. Tractà especialment el procés judicial anomenat de «Les esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era un dels protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935, publicà un «Appel aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la Federació Local dels Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G. Coupe, Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D. Fourton, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L. Lorillard, Arthur Mallet, Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i Jean Serru, entre d'altres. El periòdic edità al menys dos fullets, Le 6 février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir? (1936), de Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números, l'últim el 5 de juny de 1936. ***
Notícia
del míting apareguda en el periòdic
parisenc España
Libre del 16 de febrer de 1946 - Míting a la
Mutualité: El 10 de febrer de 1946 se celebra a
la Gran Sala del Palau de la
Mutualité de París (França) un gran
míting anarcosindicalista organitzat pel
Comitè de la XI Regió de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van
intervenir Manuel Buenacasa Tomeo, José Expósito
Leiva, Josep Juan Domènech i
Juan Zafón Bayo, com a secretari de Propaganda de la XI
Regió de la CNT.
Naixements
Notícia de la detenció de Victor Pochard apareguda en el diari parisenc La Patrie del 26 de desembre de 1893
- Victor Pochard:
El 10 de febrer de 1850 neix a Brimont (Xampanya-Ardenes,
França) l'anarquista
Victor Pochard. Sos pares es deien Pierre Sébastien Pochar,
pastor, i Rosamande
Huyet. Es guanyava la vida treballant d'obrer teixidor a Loivre
(Xampanya-Ardenes, França). Acomiadat de la feina per
Pierlot, alcalde de
Loivre, va ser acusat de l'atemptat que aquest patí durant
la nit del 22 al 23
de desembre de 1893 quan un objecte explosiu esclatà
fortament –la detonació se
sentí a sis quilòmetres al voltant– a
la finestra del domicili Pierlot; la
gendarmeria descobrí al domicili de Pochard
periòdics i cartells anarquistes i,
al taller on feia feina, un tub de coure llançat a la
paperera semblat al qual
es va construir l'objecte explosiu. Els investigadors, mancats de
proves,
hagueren de sobreseure el cas el febrer de 1894. Cap el 1902 treballava
de
guardaboscos i, segons la gendarmeria, no assistia a reunions
polítiques. El 21
de setembre de 1905 va ser esborrat del llistat de control
d'anarquistes.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Octave Jahn - Octave Jahn: El 10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave François Aimable Jahn, també conegut com Souvarine. Sos pares es deien Adolphe Jules Octave Jahn, sastre, i Hortense Célestine Bihel. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup «Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per «provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup «La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per «provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) –vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs– i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. El 10 d'octubre de 1902 es casà a Saint-Même-les-Carrières (Poituou-Charentes, França) amb sa comanya Salut Borràs Saperas. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete, òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). ***
Eugène Bigel a Caiena - Pierre Bigel: El 10 de febrer de 1872 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, partidari de l'acció directa, Pierre Eugène Bigel. Sos pares es deien Michel Bigel i Élisa Geoffroy. Fill d'una família obrera benestant, estudià a l'institut de Charleville (Xampanya-Ardenes, França) fins als 12 anys i una de ses germanes freqüentà l'Escola Normal d'aquesta població. Son temperament exaltat va fer que deixés els estudis i es posà a treballar d'antuvi com a aprenent d'ajustador a la fàbrica «Dupont & Fould» d'Apremont-sur-Aire (Xampanya-Ardenes, França), on destacà per la seva violència. Després va fer feina en diversos establiments de Charleville, entre ells «Périn Frères» i «Demangel», abans de treballar, a partir de 1891, a Revin (Xampanya-Ardenes, França). Després de diversos informes policíacs, sembla que la seva conducta va ser bona, però el seu natural romangué violent. Gràcies als seus companys de feina, especialment Henri Chuillot i Clovis Bourgeois que li donaren a llegir publicacions, entrà a formar part del moviment anarquista, decantant-se per la «propaganda pel fet» com a única solució per intimidar la patronal i posar fi a les vagues que havien esclatat a les fàbriques «Faure» de Revin, vagues que es perllongaren durant els mesos d'hivern de 1890 i 1891. Participà en aquestes vagues i l'1 de maig de 1891, amb son company de taller Clovis Bourgeois, intentà per tres indrets diferents calar foc els boscos de Revin. L'estiu d'aquell any fou l'autor dels atemptats amb dinamita que es realitzaren a Charleville, fent explotar durant la nit del 21 al 22 de juny alguns cartutxos de dinamita a la gendarmeria i posant, durant la nit del 15 al 16 de juliol, un aparell explosiu a les finestres de l'industrial Deville de Charleville, enginy que no esclatà. Els cartutxos, que restaren intactes, estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom, fet que va permetre la policia identificar-ne immediatament l'autor. El 17 de juliol de 1891 va ser detingut i arran de la seva declaració van ser detinguts els seus còmplices i, de rebot, alguns socialistes de la vall del Mosa. També fou un dels autors de l'explosió que tingué lloc la nit de l'11 al 12 de juny de 1891 als soterranis de la gendarmeria de Revin. L'11 de novembre de 1891 l'Audiència de les Ardenes el condemnà per «destrucció amb dinamita d'edificis públics» a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària. Malalt a la Prefectura Central de Melun (Illa de França, França), on va ser sovint ficat en una masmorra, en 1894 retornà a les Ardenes per ser jutjat novament pels incendis de l'1 de maig de 1891 i el 23 de novembre de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària per aquests incendis –Clovis Bourgeois i Désiré Badré van ser condemnats a la mateixa pena, mentre que Joseph Badré, Ernest Laheurte i Joseph Blin van ser absolts. Pierre Bigel va ser deportat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), sota la matrícula 26.844, on morí pocs mesos després, l'11 de novembre de 1895. ***
Hiratsuka
Raichō - Hiratsuka Raichō:
El 10 de febrer de 1886 neix al barri de Kōjimachi de Tòquio
(Japó)
l'escriptora, pensadora, periodista, feminista, pacifista i anarquista
Hiratsuka Haru (Hiratsuka és el llinatge), més
coneguda com Hiratsuka Raichō, o
simplement Raichō, encara que va
fer servir altres
pseudònims (Okumura Haru,
Hiratsuka Haruko i Hiratsuka
Haru). Nascuda en una família benestant, era la
filla menor
de tres germanes. Sos pares es deien Hiratsuka Sadajirō, fill d'un
samurai i alt
funcionari en l'Auditoria de Comptes del Govern Meiji, i Tokugawa
Tsuyu, dotada
per a la música i la dansa, però que no
pogué exercir per la prohibició
masclista de la societat nipona. Havia nascut amb les cordes vocals
febles i va
tenir problemes per parlar des de la infància.
Després de ser cridada en una
llar molt estricta, encara que occidentalitzada, i de fer estudis
primaris, fet
reservat només a les classes altes, en 1903 es
matriculà a l'Escola d'Economia
de la Universitat Femenina del Japó i es va veure
influenciada pels corrent de
la filosofia europea contemporània, que va saber compaginar
amb el budisme zen,
pensament que sempre practicà des de l'individualisme i la
meditació. També va
estar molt influenciada per l'escriptora feminista Ellen Key, de qui va
traduir
algunes de les seves obres al japonès, i també va
traduir Casa de nines d'Henrik
Ibsen. En 1908 va intentar suïcidar-se, a
les muntanyes de Shiobara (Tochici, Kantō, Honshū, Japó),
juntament amb Morita Sōhei,
professor seu, casat, i deixeble del novel·lista Natsume
Soseki, que havia
conegut al «Keishū Bungakakai» (Societat
Literària per a Dones Extraordinàries),
grup d'estudis sobre literatura de dones organitzat per l'escriptor i
traductor
Ikuta Chōkō; aquest escandalós intent de shinjū
(doble suïcidi amorós) de dues persones ben
educades, que palesà la seva
relació amorosa, per a alguns
«platònica», despertà la
crítica generalitzada i
la marcà com a dona «rebel» i
«inconformista». Després d'aquest
episodi,
conegut com «Incident de Shiobara», la
«Keishū Bungakakai» va ser dissolta. Un
cop es va graduar d'Economia Domèstica en la universitat, va
treballar a temps
parcial de taquígrafa per a finançar-se classes
particulars de literatura
anglesa i de clàssics xinesos. En aquesta època
entrà en l'Escola Narumi de Dones,
on, a principis de 1911, fundà, per recomanació
d'Ikuta Chōkō, amb altres
companyes (Yasmochi Yoshiko, Mozume Kazuko, Kiuchi Teoko, Nakano
Hatsuko i Hideko
Fukuda), la societat «Seitōsha», que volia promoure
la creativitat literària
entre les dones i edità, a partir de setembre de 1911, Seitō, també anomenada Bluestocking, primera revista literària japonesa
dirigida únicament per dones i
dirigida a les dones. La revista feia referència al grup
intel·lectual femení
Bluestocking Society, que sorgí a l'Anglaterra del segle
XVIII, on es debatien
temes relacionats entre les dones i la literatura. Va ser en aquest
moment que
adoptà el pseudònim de Raichō
(Ocell del Tro). En els seus escrits denunciava la pèrdua de
la independència
espiritual de les dones al llarg de la història i
reivindicava la revolució
femenina, tractant temes aleshores tabú, com ara el dret al
vot, la sexualitat
femenina, el lesbianisme, la virginitat, l'avortament, la maternitat,
la
prostitució, els matrimonis concertats, les agressions
masclistes, el
patriarcat, etc. En aquesta revista també
col·laboraren Yosano Akiko i Yoshiya
Nobuko, entre altres. La publicació donà lloc a
un gran debat en la societat
japonesa, dividida entre defensors i detractors de la revista, i va ser
censurada en diferents ocasions. La resposta de determinats sectors va
ser tan
violenta que el seu domicili va ser contínuament apedregat i
algunes de les seves
col·laboradores van ser acomiadats dels seus respectius lloc
de feina. Els
detractors d'aquesta publicació definiren les seves
seguidores de Dones Noves com a un
insult i elles
s'apropiaren del qualificatiu com a un honor. L'última etapa
de la revista fou
dirigida per l'anarcofeminista Noe Itō, que li donà un caire
molt més
anarquista i radical, i deixà de publicar-se el febrer de
1916. Mentrestant, en
1914 Hiratsuka Raichō inicià una relació amorosa
amb l'artista Okumura Hiroshi,
amb qui tingué dos infants fora del matrimoni, els quals
registrà amb orgull
com il·legítims, encara que la parella es
casà en 1941 per a no comprometre el
futur de sos fills. En 1920, després de realitzar una
investigació sobre les
condicions laborals de les dones a les fàbriques
tèxtils de Nagoya (Aichi, Chūbu,
Honshū, Japó), decidí fundar, molt influenciada
pels moviments feministes
europeus, amb les activistes Ichikawa Fusae i Oku Mumeo, la Shin Fujin
Kyōkai (Assemblea
de Dones Noves), per a reivindicar el sufragi femení, i
editaren la revista Josei Domei
(Aliança de les Dones). S'ha
de tenir en compte que des de 1900 estava prohibit a les dones
afiliar-se a
qualsevol organització política, així
com assistir a reunions feministes;
aquesta llei va ser abrogada en 1922 i Josei
Domei va tenir molt a veure en aquesta resolució.
També atià el moviment
cooperativista, puntal de la reforma social contra el sistema
capitalista. En
aquesta època col·laborà en la revista
anarquista Fujin Sensen (Dones a la
Línia del Front) i formà part de la Lliga
de Dones Proletàries. Partidària del moviment
eugenèsic de caire llibertari,
portà a terme una campanya controvertida per a prohibir que
els homes amb
malalties venèries poguessin casar-se; aquesta campanya, que
incidia molt en
l'efecte perjudicial de les malalties venèries en la
«raça» japonesa, va ser titllada
per alguns de «racista». En 1938, en plena guerra
sinojaponesa, quan l'Estat
japonès va exercir un control més dur sobre la
societat i la carestia de la
vida augmentà, es traslladà amb sa
família al camp, on es va fer vegetariana i
es dedicà a fer de pagesa, reivindicant l'anticonsumisme
absolut. Durant la II
Guerra Mundial abandonà una mica la militància, a
causa de la tuberculosi de
son company, i es dedicà, a més de a
l'agricultura, a organitzar conferències i
a escriure. Després de la guerra, en plena Guerra Freda,
s'acostà, sense
militar, al Partit Comunista Japonès (PCJ) i
destacà pel seu compromís amb el
moviment per la pau. En 1950, amb l'escriptora Nogami Yaeko i tres
membres del
moviment feminista japonès, l'endemà del
desencadenament de la guerra de Corea,
viatjà als EUA per a presentar davant la
secretària d'Estat nord-americana Dean
Acheson una proposta de pau, advocant per un Japó neutral i
pacifista. En 1951,
arran d'un tractar de pau entre 48 nacions no comunistes,
denuncià l'ocupació
d'Okinawa i la presència militar nord-americana al
Japó. La seva lluita pels
drets de les dones la portà a fundar en 1953, amb Nogami
Yaeko i Chiriro
Iwasaki, la Nihon Fujin Dantai Rengokai (Federació Japonesa
d'Organitzacions de
Dones), que dirigí fins a la seva mort. També fou
vicepresidenta de Women's
International Democratic Federation (WIDF, Federació
Democràtica Internacional
de Dones), responsable de la World Mothers Conference
(Conferència Mundial de
Mares) i membre del Commitee of Seven for World Peace
(Comitè dels Set per la
Pau Mundial). L'octubre de 1962 va crear l'Associació de
Dones del Nou Japó.
Durant sa vida va escriure més de quaranta llibres, alguns
d'ells prohibits per
l'Estat nipó. En 1970 se li va diagnosticar un
càncer a la vesícula biliar i
conscient que li quedava poc temps de vida, continuà en la
lluita fins el
darrer moment i va escriure les seves memòries en quatre
volums, que titulà Genshi,
josei wa taiyō
de atta (Al començament, la dona era
el Sol), que era
l'encapçalament de la revista Seitō.
Hiratsuka
Raichō va morir el 24 de maig de 1971 al barri de Sendagaya de
Tòquio (Japó) i
va ser enterrada al cementiri de Shunjuen de Kawasaki (Kanagawa, Kantō,
Honshū,
Japó). ***
Foto antropomètrica de Dmitri Bogrov (1911) -
Dmitri Bogrov: El 10
de
febrer –el
29 de gener segons el calendari julià rus de
l'època– de 1887 neix a Kiev (Govern de
Kiev, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'advocat
i militant anarquista, i confident policíac i agent
provocador, Мордехай
Гершкович Богров (Mordekhay Gershkovitx Bogrov), russificat com Дмитрий
Григорьевич Богров (Dmitri Grigorievitx Bogrov). Era fill d'una
família de comerciants
jueus assimilats benestant de Kiev i son pare era un
prestigiós advocat i gran
propietari. Estudià dret a la Universitat de Munic (Baviera,
Imperi Alemany; actualment
Alemanya), on gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i
Max Stirner s'acostà
al pensament anarquista. En 1906 retornà a Kiev, on
reprengué els estudis de
dret a la Universitat de Kiev i a finals d'any s'integrà en
el grup
anarcocomunista de la ciutat. Malgastador compulsiu i sense diners,
mesos
després proposà els seus serveis de confident
policíac a l'Okhrannoye Otdeleniye
(Departament de Seguretat), més coneguda com Okharana, la
policia política
secreta tsarista. Sota diversos noms d'ús intern (Alenskij,
Kapustyansky
i Nadezhdin), rebé una
remuneració de 150 rubles mensuals pel seus
serveis de delació. Integrat en el Partit
Socialrevolucionari (SRs, esseristes),
informa a l'Okhrana sobre les activitats dels anarquistes, dels
socialdemòcrates i dels socialistes revolucionaris fins a
1910, quan acabà els
seus estudis de dret i esdevingué advocat, treballant entre
febrer i novembre
de 1910 amb un advocat de Sant Petersburg, ciutat on
mantingué contacte amb el
socialista revolucionari Egor Lazarev (Brovinsky).
Per ordre de la
policia, va fer un viatge a l'estranger (Uman, Varsòvia,
Dresden, Munic, Berlin
i París) per establir contactes amb els moviments
revolucionaris locals. El 16
d'agost de 1911, companys de clandestinitat assabentats del seu doble
joc,
enviaren un emissari per advertir-lo de la possibilitat que fos
executat per
ells mateixos, deixant-li com a única possibilitat realitzar
un acte terrorista
per netejar el seu nom. Després de plantejar-se assassinar
el cap de l'Okhrana
de Kiev, el tinent coronel N. N. Kulyabko, projecte al qual
renuncià en
considerar-lo una bona persona, i el mateix tsar Nicolau II, objectiu
que
rebutjar davant la possibilitat que es desencadenés una ona
de pogroms, es decidí
finalment per Piotr Stolipin, primer ministre del tsar. El 14 de
setembre –l' 1
de setembre segons el calendari julià rus de
l'època– disparà dos trets sobre
Stolipin quan assistia a una representació a
l'Òpera de Kiev en presència de
l'emperador, de l'emperadriu i de dues de les seves filles, les grans
duquesses
Olga i Tatiana, morint quatre dies després. L'assassinat
d'Stolipin provocà un
pogrom a Kiev. Bogrov va fer servir contactes policials per entrar a
l'Òpera i
acostar-se a Stolipin, fet pel qual es va pensar en una conxorxa de
l'Okhrana,
però el tsar prohibí sospitosament totes les
investigacions posteriors. Jutjat pel
Tribunal Militar del districte de Kiev, va ser condemnat a mort
–la vídua d'Stolipin
va demanar la commutació de la pena. Dmitri Bogrov va ser
penjat el 25 de
setembre –el 12 de setembre segons el calendari
julià rus de l'època– de 1911 a
Lisa Gora, la Fortalesa de Kiev (Govern de Kiev, Imperi Rus; actualment
Ucraïna).
El seu germà, Vladimir Bogrov, va publicar en 1931 a
Berlín una mena de memòries
(Dm. Bogrov i l'assssinat d'Stolipin. Exposant
«secrets reals i imaginaris»)
El personatge de Dmitri Bogrov ha estat tractat per diversos escriptors
i
artistes (Leo Birinski, Marion Festraëts, Yulian Semonov,
Aleksandr Soljenitsin,
etc.). ***
Giuseppe Pasotti - Giuseppe Pasotti: El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per «incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol –fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule –sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)–; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrer Émile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per «violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereu àcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària –«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana–, retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia. ***
Foto
policíaca de Joan Aligué Casals (1914) - Joan Aligué Casals:
El 10 de febrer –algunes fonts citen erròniament
el 12 de febrer–
de 1892 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarquista Joan Aligué
Casals –el seu primer llinatge també citat
erròniament Aliguer.
Sos pares es deien Valentí Aligué Puig, teixidor,
i Dolors
Casals Trullàs. Treballà de llauner i
milità
en el moviment llibertari de Terrassa. En 1911 va ser nomenat secretari
auxiliar de l'acabat de fundar Ateneu Sindicalista de Terrassa i en
1913
col·laborà en el periòdic La Voz del
Pueblo d'aquesta localitat. El 4 d'agost de 1913, quan era
secretari del
Sindicat de l'Art Fabril, va ser detingut a Terrassa, juntament amb el
regidor
i president d'aquest sindicat Jeremies Busqué, arran d'uns
enfrontaments amb la
Guàrdia Civil durant la vaga general del ram fabril
declarada arreu de
Catalunya. Fugint del servei militar, és declarà
insubmís i creuà els Pirineus,
arribant el gener de 1914 a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). Participà en
la fundació del «Centro Español de los
Pirineos», del qual va ser nomenat president,
encara que després va ser exclòs per la seva
oposició a portar una insígnia amb
la bandera espanyola. En 1918 treballà com a llauner al
taller de Moli Martin
de Perpinyà i va ser fitxat com a «anarquista
militant, propagandista i amb
sentiments germanòfils». Posteriorment
s'instal·là a Girona, on fou industrial. Joan
Aligué Casals va morir d'un càncer d'estomac el 8
d'abril de 1959 al seu domicili de Girona (Gironès,
Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta ciutat. ***
Ragnar
Casparsson - Ragnar Casparsson:
El 10 de febrer de 1893 neix a Avesta (Dalarna,
Suècia) l'escriptor i
periodista anarcosindicalista, i després polític
socialdemòcrata, Carl Ragnar
Casparsson. Era fill de Carl-Gustaf Casparsson, obrer en una comunitat
rural i
industrial,
i de Vilhelmina Bernhardina Blomqvist (Mina). Son
pare va desaparèixer sense
deixar rastre un mes abans que nasqués i sa mare es
casà posteriorment amb
Anders Gustaf Andersson, amb qui tingué cinc infants. En
l'adolescència, entre
1907 i 1911, treballà en un torn de laminació de
la ferreria d'Avesta. En 1909
entrà a formar part del grup local de les Joventuts
Socialistes i en 1911
s'afilià a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs). A partir de
1911 treballà en
diverses feines a diferents indrets, com en l'agricultura, en una
bòbila a la regió
de Mälardalen, en una fàbrica de ganivets
d'Eskilstuna (Södermanland, Suècia),
etc. Entre 1916 i 1925 tingué com a parella Hilda Lovisa
Larsson, amb qui
tingué un infant Ove Elliot Larsson. Posteriorment
començà a treballar per a
diversos periòdics anarcosindicalistes, com ara Brand,
del qual fou
editor un temps, Nya Folkviljan i Syndicaliste.
Entre 1919 i 1920
tingué la seva primera feina de periodista de la
secció sindical del diari Folkets
Dagblad Politiken, òrgan de Sveriges
Socialdemokratiska Vänsterpartis (SSV,
Partit d'Esquerra Socialdemòcrata de Suècia) i
que després va ser òrgan del Sveriges
Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), al qual ell mai no va
pertànyer.
En 1920 publicà el recull de contes Öde
vidder. En 1921 viatjà a
Alemanya i, entre altres activitats sindicals, representà la
SAC en la trobada
sindicalista internacional celebrada el desembre d'aquell any a
Berlín per a
organitzar la refundació de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT).
Quan en 1922 es fundà el periòdic
anarcosindicalista Arbetaren, òrgan
oficial de la SAC, va ser nomenat secretari de redacció;
Frans Severin, exredactor
en cap de l'anterior òrgan de la SAC Syndicalisten,
esdevingué l'editor
en cap i Albert Jansen l'editor de la secció internacional.
Les diferències en
la direcció editorial entre Casparsson i Severin,
més «pragmàtics», i Jensen,
més «anarquista», acabaren en ruptura i
el novembre de 1924, Jensen i sa
companya, l'anarquista Elise Ottesen, que s'encarregava de la
secció de dones,
dimitiren. En 1925 sa companya morí d'un càncer
de mama i en 1926 es casà amb Inga
Sofia Berglund. Cap a finals de 1928, tant Casparsson com Severin
abandonaren
el moviment anarcosindicalista i es passaren a la
socialdemocràcia. Entre 1929
i 1933 fou l'editor de la secció sindical del
periòdic Social-Demokraten,
òrgan del Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SSA,
Partit Socialdemòcrat
Suec). Entre 1933 i 1951 ocupà el càrrec de
defensor del lector en la premsa de
la Landsorganisationen i Sverige (LO, Confederació Sindical
Sueca). Entre 1933
i 1936 fou delegat en la International Labor Organization (ILO,
Organització
Internacional del Treball) a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En
1937 viatjà, amb el
periodista Barbro Alving i l'advocada Sonja
Branting-Westerståh, a Espanya per fer
costat la II República espanyola. En 1938 fou delegat de la
LO al Congrés Obrer
Llatinoamericà que se celebra entre el 5 i el 8 de setembre
de 1938 a Ciutat de
Mèxic (Mèxic). Entre 1951 i 1952 ocupà
el càrrec d'editor en cap del diari Aftontidningen,
òrgan de la LO, a la junta editorial del qual havia format
part des de la seva
fundació en 1942. En 1952 va ser nomenat governador del
comtat de Västmanland,
càrrec que ocupà fins al 1960, data de la seva
jubilació. Entre les seves obres
literàries podem citar Adelberga bruk
(1923) i Lapplandsexpressen
(1969). Traduí destacats escriptors, com ara Vera Figner,
William Morris, Émile
Pouget, Pierre Ramus i Ivan Turguénev. Publicà
les seves memòries en tres
parts: Vårt fattiga liv (1961), Land
du välsignade (1962) i Brinnande
horisonter (1963). També té una vintena
d'obres sobre historia del moviment
obrer i biografies de sindicalistes. Ragnar Casparsson va morir el 26
de
desembre de 1978 Sollentuna (Estocolm, Suècia) i va ser
enterrat a l'església de
la seva població natal d'Avesta. Ragnar
Casparsson
(1893-1978) ***
Giuseppe
Guelfi - Giuseppe Guelfi: El 10 de febrer de 1894 neix a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) l'anarquista Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia Ascenzi, Juan Casedemunt, José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi Contri, Umberto Fei, etc.). Sos pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la seva adolescència a Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos pares, on s'acostà al moviment anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i mecànic. En 1914 va ser cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de cavalleria. Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per deserció militar, en 1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser localitzat a Savona (Ligúria) i detingut. Després de complir tres anys de reclusió militar a Gaeta (Laci, Itàlia), s'expatrià novament. A França desenvolupà una intensa tasca subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va ser buscat per la mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el localitzaren en diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Portugal i Espanya. El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat (Catalunya) i aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb altres anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi Sofrà, Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va ser inclòs en el «Butlletí de recerca» de la policia. En el número de març de 1933 de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta («Restles Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al periòdic L'Adunata dei Refrattari, on explicava la revolució anarquista de gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats polítics, col·laborà en el periòdic anarcosindicalista català Solidaridad Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats informes sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a l'estranger. La policia l'encarregà la desarticulació d'un comitè nacional d'agitació anarquista a Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè d'Agitació Antifeixista de Montreuil (Illa de França, França). El juny de 1934, després de la seva denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys anarquistes, tots amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots donaren resultats negatius. També fallà l'intent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el nom de Paolo Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista Internacional (SAI). La seva següent missió fou enviar informes sobre els confinats polítics de l'illa de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les confidències, entre d'altres, del periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova York (Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres colònies penitenciàries (Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les presons de Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos, sobre els projectes insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com a delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir del confinament. Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de Nàpols (Campània, Itàlia). ***
Necrològica
de Manuel Gavira Castillo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de maig de 1971 - Manuel Gavira Castillo: El 10 de febrer de 1900 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gavira Castillo. Sos pares es deien Francisco Gavira Castro i Encarnación Castillo López. Treballava al dic de Matagorda, a les drassanes de Puerto Real (Cadis, Andalusia), i cap el 1920 s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels organitzadors del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i un dels distribuïdors a Cadis de la premsa llibertària clandestina editada a França per exiliats espanyols (Iberión, Rebelión, etc.), que rebia en una petita població de la província i que la policia mai no descobrí. Després d'una crisi en el sector de la metal·lúrgica i mancat de feina, s'enrolà com a mariner i a cada vaixell que hi anava fou el responsable confederal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, navegava per a la Companyia Mediterrània i dies després marxà cap a Barcelona (Catalunya), on s'integrà immediatament en el Sindicat de Mariners de la CNT. També va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i, posteriorment, en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, fou membre de la Federació Local de Florença (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Vidu de Pastora Lagraña, es casà posteriorment amb Donata Margarita Casero. En 1947 s'instal·là a Castèlgelós i va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la CNT, càrrec que ocupà fins al 1962, quan va caure greument malalt. Manuel Gavira Castillo va morir el 7 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 6 de febrer– de 1971 al seu domicili del barri de Lirac de Castèlgelós (Aquitània, Occitània). ***
Pedro
Bonias Pardo - Pedro Bonias Pardo: El 10 de febrer de 1903 –algunes fons citen erròniament 1906– neix a Cofrents (Valls d'Aiora, País Valencià) l'anarcosindicalista Pedro Bonias Pardo, conegut com El Gato. Sos pares es deien Pedro Bonias i María Pardo. Amb son germà gran José Bonias Pardo emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqueren a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta. Els dos germans treballaren a les extraccions de sorres a les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc promoguda pel Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat en el qual militaren. El maig de 1930 foren fundadors de l'Ateneu Cultura de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell de Barcelona. Durant la Revolució i la guerra fou membre de les Patrulles de Control. Amb el triomf franquista, el 5 d'agost de 1939 va ser detingut; jutjat en consell de guerra, el 30 de maig de 1943 va ser condemnat a tres anys de presó menor. Pedro Bonias Pardo va morir el 30 de març de 1990 d'un colapse cardíac al seu domicili de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat a Cofrents. ***
Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info] - Alberto Vecín Gómez: El 10 de febrer de 1906 neix a La Faba (Vega de Valcarce, Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Alberto Vecín Gómez, també conegut com Capitán Gallego i Cesareo Gancedo Gómez. Quan esclatà la Revolució espanyola fou responsable del XII Centúria de la Columna «Roja i Negra» al front d'Aragó (Espanya). Després de la militarització de les milícies la columna esdevingué 127 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat capità d'una de les seves companyies. Durant la guerra, per evitar represàlies contra sa família, restà a Lleó i canvià son nom pel de Cesareo Gancedo Gómez. Després del conflicte bèl·lic treballà de paleta i patí diversos consell de guerra, però, sembla, que les autoritats franquistes no descobriren la seva veritable identitat. Fins a la mort del dictador Francisco Franco suportà nombrosos controls, vigilàncies i persecucions, sense mai no renunciar als seus ideals llibertaris. Alberto Vecín Gómez va morir el 4 de desembre de 1993 a Lleó (Castella, Espanya). ***
Léo
Noël fotografiat per André Gardé - Léo Noël:
El 10 de febrer de 1913 neix a Powązki (Varsòvia, Polònia,
Imperi Rus; actualment Polònia) el
cantautor, cabareter, músic, intèrpret
d'orguenet i anarquista Élie Leib Ozeransky, més
conegut com Léo Noël.
Sos pares es deien Charles
Ozeransky i Marie Blachman. Abans de la II Guerra Mundial,
després
d'abandonar els estudis de violí, participà en
les gales i festes de la «Muse
Rouge», nom del conegut grup de poetes i cantautors
revolucionaris creat en
1901. Entre els anys 1938 i 1939, per reemplaçar Maurice
Lemarque, que feia el
servei militar, cantà a duo amb son germà Francis
Lemarque («Les Frères Marc»).
Després de la guerra comprà un orguenet i
creà un personatge propi vestit
sempre de la mateixa manera (jersei i calçons negres i
barret fort gris). En
1950 el pianista Joseph Kosma, amb qui havia treballat amb
«Les Frères Marc»,
el cridà per que enregistrés la banda sonora d'un
film d'animació, Le
bergère et le ramoneur, que havia
compost. El febrer de 1951, amb Marc Chevalier, Brigitte Sabouraud i
André
Schlesser, creà el «Cabaret
l'Écluse», del qual esdevingué el
presentador de
les actuacions i principal animador amb el seu orguenet. En 1951
enregistrà la
banda sonora de la pel·lícula La
Maison
Bonnadieu, de Carlo Rim i en 1953, amb Fabien Loris, un text
de Jacques
Prévert, L'addition. La
seva
interpretació de la cançó Tout ça parce
qu'au bois de Chaville, composta per Pierre Destailles (text)
i Claude
Rolland (música) en 1953, tingué un gran
èxit. En aquesta època interpretava
cançons de Joseph Kosma, Marc Orlan, Charles Trenet, Kurt
Weil, etc., als
cabarets parisencs d'Agnès Capri i Au Lapin Agile. En 1958
presentà al «Cabaret
l'Écluse» la cantant Monique Andrée
Serf (Barbara),
sota el nom «La chanteuse de minuit». Durant molts
d'anys treballà amb el seu
orguenet als carrers de París, especialment a la
plaça Saint-Michel i al carrer
Gît-le-Coeur. Fou amic íntim de Léo
Ferré, amb qui interpretà cançons.
Formà
part del Comitè de l'Espectacle del Socors Popular
Francès, del qual va ser
secretari. Sa companya fou Andrée Élise Lavisse.
Léo Noël va morir de sobte el 18 de
febrer de 1966 a l'Hospital Antoine Chantin del XIV Districte de
París (França)
i va ser enterrat el 24 de febrer al cementiri de Saint-Ouen (Illa de
França,
França). *** Cèsar Saborit Carralero - Cèsar Saborit Carralero: El 10 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1915 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) el militant i guerriller anarquista Cèsar Antoni Francesc Saborit Carralero –el segon llinatge sovint citat erròniament Carrelero. Era fill natural d'Antolina Saborit Carralero. Des de molt jove va militar en les Joventuts Llibertàries del seu barri, de Sant Andreu i del Clot, i també va ser militant anarcosindicalista de la construcció barcelonesa. En 1932 participa en els més actius grups d'acció i era l'encarregat d'un arsenal clandestí. El juliol de 1936 va intervenir en les lluites antifeixistes a Barcelona i després va combatre en la Columna Durruti i en el selectiu Batalló de la Mort. Acabada la guerra, va ser empresonat uns anys i després es va incorporar en l'organització clandestina on va sobresortir pel seu activisme. En 1949 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció i més tard secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, després de la caiguda del Comitè de Grau i de Capdevilla a finals de 1948, i va fer costat les accions armades de Los Maños. En 1950 participa en la guerrilla de Marcel·lí Massana i poc després marxa a França, realitzant missions orgàniques a ambdues bandes de frontera. A mitjans de 1951, després de moltes vacil·lacions i de l'oposició de la CNT de l'Exili, es decideix acompanyar Josep Lluís Facerías, amb qui ja havia lluitat en la guerrilla, en una incursió per la comarca barcelonina. El 19 de juliol de 1951, cap al migdia, Cèsar Saborit Carralero va ser assassinat a boca de canó per dos policies de la Brigada Político-Social dins del troleibús Santa Coloma-Meridiana, davant el número 435 del carrer Sant Andreu de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Sant Andreu de la ciutat. Quan va morir, sa esposa Magdalena Roig i el son fill Cèsar, nascut el juny de 1942, eren a França. Cèsar Saborit Carralero (1915-1951) ***
Necrològica
de Julián Arrondo Soret apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 de desembre de 1990 - Julián Arrondo Soret: El 10 de febrer de 1917 neix a Villafranca (Navarra, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Julián Arrondo Soret. Sos pares es deien Jorge Arrondo i Victoria Soret. De jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'adherí a les Joventuts Llibertàries de la Bonanova. En esclatar la guerra civil lluità al front d'Aragó enquadrat en la «Columna Durruti». El febrer de 1939 passà a França amb el gruix de la retirada i fou internat en diversos camps de concentració. Més tard fou enrolat en una de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer forestal al departament de Costa d'Or i s'instal·là amb sa companya Teresa a Dijon (Borgonya, França). Col·laborà amb Quico Sabaté durant l'estada que aquest féu a Dijon. Fou tresorer de la Federació Local de la CNT en l'Exili de Dijon i, en nombroses ocasions, de la Regional Dijon-Nevers. Durant els anys vuitanta fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de Dijon. Sa companya fou María Teresa Macías. Julián Arrondo Soret va morir d'un infart el 25 d'agost de 1990 al seu domicili de Tretz (Provença, Occitània). ***
Alex
Comfort fotografiat per Vernon Richards en 1946 - Alex Comfort: El
10 de febrer de 1920 neix al barri d'Edmonton (Middlesex, Londres,
Anglaterra)
i l'investigador científic, metge, sexòleg,
gerontòleg, psiquiatra, novel·lista,
dramaturg, poeta, pacifista, objector de consciència i
anarquista Alexander
Comfort. Era l'únic fill d'Alexander Charles Comfort,
funcionari d'educació, i
de Daisy Elizabeth Fenner, professora de llengües modernes.
Amb 14 anys, mentre
feia experiments per millorar la fórmula de la
pólvora a l'Escola Highgate de
Londres, una explosió li volà la mà
esquerra i només li deixà el polze
–posteriorment afirmà que d'aquesta manera la
mà esquerra li resultava molt
útil per a les «exploracions uterines».
En 1938, quan encara estudiava en
aquesta escola, va publicar el seu primer llibre, The
Silver River. Being the diary of a schoolboy in the South Atlantic
(1936), relat d'un viatge que havia fet dos anys abans amb
son pare a
l'Argentina i al Senegal. Abandonà l'escola i sa mare,
aleshores retirada,
l'educà a casa. Posteriorment estudià medicina al
Trinity College de la
Universitat de Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra), a l'Hospital de
Londres
(actual Royal London Hospital) i a diverses institucions
acadèmiques (Col·legi
Reial de Metges, Col·legi Reial de Cirurgians, etc.),
arreplegant sis graus de
diverses disciplines (medicina, cirurgia, bioquímica,
psiquiatria, etc.). Després
de treballar com a metge resident a l'Hospital de Londres,
esdevingué professor
de fisiologia al Col·legi de Medicina de l'Hospital de
Londres. En 1945 es
diplomà en salut infantil i realitzà doctorats en
1950 i en 1963 al Col·legi
Universitari de Londres. En 1943 es casà amb Ruth Muriel
Harris i en 1946
tingué son únic fill, Nicholas. Entre 1943 i 1944
edità, amb John Clifford
Bayliss, la revista New Road. New
directions in european art and letters. Anarquista,
antimilitarista i
pacifista, malgrat la seva mutilació a la mà que
li impedia anar al front, es
declarà objector de consciència i el 2 d'abril de
1943, en plena II Guerra
Mundial, va enviar una carta a la revista Tribune
denunciant els bombardeigs aliats indiscriminats contra la
població civil
alemanya. Fou membre destacat de la Peace Pledge Union (PPU,
Unió per la
Promesa de Pau) i de la Campanya pel Desarmament Nuclear. En aquesta
època
publicà nombrosos textos anarquistes, com ara Peace
and disobedience (1946); On
this side nothing (1949), fortament influenciat per Albert
Camus, autor a
qui admirava; i Authority and delinquency
in the modern state. A criminological approach to the problem of power
(1950). Sota el pseudònim Obadiah
Hornbrooke, intercanvià una
correspondència pública i agre
polèmica en
defensa del pacifisme amb George Orwell, qui el va qualificar de
«profeixista».
Entrà a formar part del cercle intel·lectual
editor (Marie Louise Berneri,
Nicholas Walter, Herbert Read, Vernon Richards, George Woodcok, etc.)
del periòdic
anarquista Freedom. En 1948 Freedom
Press li va publicar el llibre Barbarism
and sexual freedom. Lectures on the sociology of sex from the
standpoint of anarchism,
basat en un cicle de conferències que realitzà al
London Anarquist Group (LAG,
Grup Anarquista de Londres). En 1951 signà la
«Authors World Peace Appeal»
(AWPA, Crida dels Autors per la Pau Mundial), però
més tard renuncià al seu
comitè al·legant que l'AWPA estava controlada per
incondicionals soviètics.
Posteriorment en aquesta dècada va fer costat el
«Comitè d'Acció Directa contra
la Guerra Nuclear» i el «Comitè dels
100», format per destacats intel·lectuals.
Durant la Pasqua de 1958 participa en la primera marxa antinuclear que
recorregué 83 quilòmetres entre Londres i
Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). El
setembre de 1961 va ser empresonat un mes amb altres companys, entre
ells
Bertrand Russell, per incitació a la
desobediència civil durant una important
protesta a la plaça de Trafalgar de Londres. En 1962 va
escriure la cançó
protesta One man's hands, que va
ser
musicada i cantada per Pete Seeger, i aquest mateix any
publicà el fullet de
cançons pacifistes Are you sitting
comfortably?
The Alex Comfort song book. El número 33 (novembre
de 1963) de la revista Anarchy li
dedicà un monogràfic. Durant
la dècada dels cinquanta i dels seixanta
s'especialitzà en biogerontologia i (biologia
de l'envelliment) i en biomedicina gerontològica
(prolongació mèdica de la vida
humana) i dedicà molts d'esforços a la seva
divulgació, formant part del Club
for Ageing (Club de l'Envelliment), creat en 1947, i de la British
Society for
Research on Ageing (BSRA, Societat Britànica per a la
Recerca sobre
l'Envelliment). En 1964, arran d'un viatge a l'Índia dos
anys abans, publicà la
seva traducció del sànscrit del tractat
d'erotologia clàssica medieval Koka
Shastra i en 1968, quan es trobava
en una reunió científica a
Txecoslovàquia, pogué assistir a la
«Primavera de
Praga». En 1969 se li atorgà el Premi Karger de
Medicina. En 1972 publicà la
seva obra més coneguda The joy of
sex. A
gourmet guide to lovemaking, manual de sexologia que va
escriure en dues
setmanes i autèntic best-seller
traduït a multitud de llengües i amb el qual
guanyà tres milions de dòlars pels
12 milions d'exemplars venuts; però no estava satisfet de
ser conegut com Dr. Sex i que les
seves altres obres fossin
desconegudes. Després de la publicació d'aquesta
obra, es divorcià de Ruth
Harris i mesos després, en 1973, es casà amb
l'economista Jane Tristram Henderson,
la millor amiga de la seva exesposa amb qui mantenia un
romanç des de feia una
dècada –les famoses, i agosarades, 84
il·lustracions de The joy of sex
es basaven en instantànies polaroids
que els amants s'havien autofotografiat. El Center for
the Study of Democratic Institutions (CSDI, Centre per a l'Estudi de
les
Institucions Democràtiques) li donà una feina i
la parella es traslladà a Santa
Bàrbara (Califòrnia, EUA), on el citat thik
tank liberal tenia la seu. Entre 1974 i 1983 fou
conferenciant en el
Departament de Psiquiatria de la Universitat Stanford (Palo Alto,
Califòrnia,
EUA) i també va ser professor en l'Institut de
Neuropsiquiatria de la
Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara. En
aquesta època la parella era
assídua del Sandstone Retreat, al Sandstone Ranch, a les
muntanyes de Santa
Mònica (Califòrnia, EUA), comunitat naturista de
sexualitat lliure i
d'intercanvi de parelles. Amb el temps, però, Jane Henderson
es cansà de l'amor
lliure i, després de durs plets amb el CSDI, que el
denuncià per incompliment
de contracte, en 1985 la parella retornà a Anglaterra i
s'instal·là al comtat
de Kent. En 1989 publicà una carta en The
Guardian contra la imposició de l'impost regressiu
(Poll Tax) i la política
econòmica del govern presidit per Margaret
Thatcher. En 1991 patí una hemorràgia cerebral
severa i a partir d'aquest
moment son fill Nicholas actuà com a gerent i administrador
dels seus
interessos econòmics. Aquell mateix any Jane Henderson
morí d'una hemorràgia.
Trobem articles polítics seus en multitud de publicacions,
com ara Center Magazine, Consciencious Objector, Freedom,
Life and Letters To-Day, New Statesman and Nation, Now,
One
World, Peace News, Public Opinion, Resistance,
etc. A més de les obres citades, és autor de No such Liberty (1941), Three
new poets (1942, amb Roy McFadden
i Ian Serraillier), Into Egypt. A miracle
play (1942), The almond tree. A
legend (1942), A wreath for the
living (1942), Cities of the plain.
A
democratic melodrama (1943), Elegies
(1944), The power house (1944), The song of Lazarus (1945), Art and social responsibility (1946), The signal to engage. Poems (1946), Letters from an outpost (1947), Gengulphus (1948), Sexual
behaviour in society (1950), Civil
defence. What you should do now! A message to every householder
(1950), And all but he departed. Poems
(1951), Delinquency (1951), A giant's strength (1952), The
biology of senescence (1956 i 1964),
Sex and violence and the origin of the novel
(1961), Come out to play (1961 i
1975),
Haste to the wedding (1962), Darwin and the naked lady (1962), Sex in society (1963 i 1975), Process of Ageing (1964), The
nature of human nature (1966), The
anxiety makers. Some curios preoccupations
of the medical profession (1967), Art
and social responsibility. Lectures on the ideology of romanticism
(1971), «What rough
beast?» And «What is a doctor?»
(1972), More Joy of sex. A lovemaking
companion to The Joy of Sex (1973), A
good age (1976), The novel and our
time (1977) I and that. Notes on
the
biology of religion (1979), Poems
for
Jane (1979), The fast of love.
Loving, loving and growing up (1980), Practice
of geriatric psychiatry (1980), Tetrach
(1981), Reality and empathy. Physics,
mind and science in the 21st century (1984), Imperial
patient. The memoirs of Nero's doctor (1987), The
philosophers (1989), Anarchism and
religion (1991), The new Joy of
Sex. A gourmet guide to
levemaking for the nineties (1992), Writings
against power and death. The anarchist articles and pamphlets
(1994), Mikrokosmos (1994), Sexual positions (1997), Sexual
fantasies (1997), Kisses and
caresses
(1997), entre d'altres. Alex Comfort va morir el 26 de març
de 2000 en una
residència de la tercera edat de Banbury (Oxfordshire,
Anglaterra). El seu
arxiu científic es troba dipositat al Kinsey Institute for
Research in Sex
(KIRS, Institut Kinsey de Recerca sobre Sexe) a Bloomington (Indiana,
EUA) i la
seva documentació política a la biblioteca de
l'University College London (UCL). ***
José
Hernández Montané - José Hernández Montané: El 10 de febrer de 1921 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista José Hernández Montané. Sos pares es deien José Hernández Puyoles, empleat, i Josefa Montané Ferré, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ferroviari de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE), estava afiliat al Sindicat dels Transports de la CNT i lluità sindicalment en la clandestinitat. El seu domicili va ser lloc de reunió entre els militants de l'interior i els vinguts de l'exterior. Després de la mort de dictador Francisco Franco, fou administrador del periòdic Solidaridad Obrera en diverses ocasions (1979, 1982 i 1984-1985) i sempre va col·laborar directament amb el Comitè Regional de Catalunya de la CNT. També formà part activa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. José Hernández Montané va morir el 27 d'octubre de 1998 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat.
Defuncions
Retrat atribuït, sense cap fonament, a Jacques Roux - Jacques Roux: El 10 de febrer de 1794 el revolucionari Jacques Roux s'apunyala dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França). Nascut el 21 d'agost de 1752 a Pranzac (Llemosí, Occitània), aquest capellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt. ***
Paul
Maxime Découée - Paul
Découée: El
10 de febrer de 1911 mor a Champigny-sur-Marne (Illa de
França, França)
l'anarquista individualista i il·legalista Paul Maxime
Découée. Havia nascut el
24 de gener de 1881 a La Possonière (País del
Loira, França). Sos pares es
deien Jacques Découée, empleat ferroviari, i
Augustine Jeanne Raujoux.
S'instal·là a París
(França) amb la intenció d'esdevenir pintor
artístic i
l'agost de 1900 s'establí a Montmartre. En aquesta barri es
guanyà la vida recitant
poemes seus als cabarets i freqüentà els cercles
anarquistes. El 20 de setembre
de 1900 va ser detingut per «ultratges als agents»
que acabaven de detenir
l'anarquista Albert Joseph (Libertad)
quan aquest sortia d'una reunió a la Casa del Poble; jutjat,
fou condemnat a
sis dies de presó. Va ser estretament vigilat per la III
Brigada de Policia. El
14 d'octubre de 1900 vivia al domicili de Victor
Piéré, secretari del grup
anarquista «La Solidarité», al carrer
Ursulines de Saint-Denis (Illa de França,
França). El 6 de gener de 1901 va ser detingut pel robatori
d'un sac de carbó
en una obra de Saint-Denis; jutjat, va ser condemnat per
«robatori amb
efracció» i tancat a la presó parisenca
de Fresnes. Alliberat el 6 de febrer de
1901, va ser albergat per Louis Grandidier, gerent de Le
Libertaire, al seu domicili de Saint-Denis. Tingué
la intenció
de fundar amb dos companys una petita colònia
llibertària per Fontainebleau
(Illa de França, França), però
finalment s'enemistà amb ells i
s'instal·là al
domicili de l'anarquista Bouchat, a Saint-Ouen (Illa de
França, França). En
aquesta època vivia escrivint adreces en faixes postals a un
franc el milenar.
El març de 1901 aconseguí feina de retocador en
un taller fotogràfic i
s'establí en un hotel del carrer Laghouat de Montmatre on
vivien altres
anarquistes (Henri Fabre, Eugène Merlo i Francis Prost). Va
ser una època on
visqué en la més extrema de les precarietats,
passant fam. El 26 d'abril de
1901 el confident Rond
denuncià que
volia cometre un atemptat i que havia aconseguit un revòlver
para usar-lo si
era detingut. Projectava «donar un cop» per a
procurar-se diners. En un informe
del 17 de maig de 1901 Fouquet, cap de la III Brigada de la Policia,
segons
informes de Rond, es deia que havia
aconseguit productes químics i que consultava obres de
química a la Biblioteca
Sainte-Geneviève; també, segons aquest informe,
s'havia procurat un gresol per
a la fabricació de moneda falsa. El 31 de maig de 1901
Fouquet ordenà
l'escorcoll del domicili de Bareau, llibreter i venedor de
periòdics i
exregidor municipal socialista d'Aubervilliers, al número 79
de la carretera de
Flandre a Aubervilliers (Illa de França, França),
que el tenia contractat i
l'albergava. Va ser detingut, en virtut d'una ordre d'arrest del jutge
Leydet,
per «possessió i fabricació d'enginys
explosius». Interrogat pel comissari, i
després pel jutge, reconegué haver fabricat
bombes a base de clorat de potassa,
d'àcid sulfúric i de glicerina, i va ser tancat.
L'anarquista Eugène
Bonaventura de Vigo, més tard conegut com Miguel
Almereyda, que havia participat en aquests experiments
químics, també va
ser detingut i denunciat per haver fabricat l'octubre de 1900 un enginy
explosiu que havia dipositat en unes latrines de la plaça
Voltaire. En una carta
enviada per Libertad al diari L'Aurore
del 10 de juny de 1901 defensava Découée i
denunciava la manipulació a la qual
havia estat sotmès aprofitant-se de la seva extrema
misèria obligant-lo a
redactar una confessió. El 25 de juny de 1901
Découée i Vigo van ser condemnats
pel IX Tribunal Correccional a un any de presó; Vigo, menor
d'edat, purgà la
pena a la presó de La Petite Roquete, mentre
Découée va ser reclòs a Fresnes.
Gracies
a la intervenció de nombroses personalitats properes als
cercles llibertaris
davant el president del Consell de Ministres i el ministre de
l'Interior,
s'aconseguí l'alliberament dels dos joves 25 dies abans del
final de la seva
pena. En sortir de la presó, restà constantment
vigilat per agents de la III
Brigada de la Policia. No tornà a veure Vigo i
portà una vida inestable,
canviant constantment de feina i de domicili. El 29 d'octubre de 1902
va ser
detingut per uns gendarmes a Vitry-sur-Seine (Illa de
França, França) després
d'haver pagat una consumició de 10 cèntims en una
taverna amb una moneda falsa
de cinc francs; en el moment de la detenció portava una
navalla automàtica i
una bicicleta pretesament furtada, i va ser tancat per
«emissió de falsa
moneda, possessió d'arma prohibida i sospita de
robatori». Declarà ser artista
pintor i haver treballat recentment en la Unió
Artística de Clichy (Illa de
França, França). El febrer de 1903 el Ministeri
de la Guerra informà la
Ministeri de l'Interior el seu llicenciament provisional
després d'abandonar el
seu regiment establert a Chalon-sur-Saône (Borgonya,
França). Entrà a fer feina
en Le Libertaire i restà
allotjat uns
dies als seus locals. L'1 de maig de 1903 va ser denunciat per
«entrebancar el
lliure exercici del culte» a l'església
d'Aubervilliers, juntament amb
nombroses persones, entre elles l'escriptor anarquista Laurent
Tailhade, que
volien impedir el sermó de mossèn
Coubé; però el seu cas va ser sobresegut. A
partir de juliol de 1903, va ser vigilat constantment per l'agent
Foureur, qui
va assenyalar totes les reunions a les quals assistia, tot verificant
els
domicilis. L'1 de desembre de 1903 el trobem a Lieja
(Valònia), on es va
presentar com a tipògraf. El 23 de desembre de 1903, en una
reunió celebrada a
Cité d'Agoulême de París, l'anarquista
Henriette Roussel va llegir una carta de
Découée on notificava la seva expulsió
de Bèlgica i el seu intent d'arribar a
Londres (Anglaterra). S'organitzà una col·lecta
al seu favor, però recaptà pocs
diners ja que sembla que no era molt estimat en els cercles
llibertaris.
Libertad i Henriette Roussel li van reprotxar d'aprofitar-se dels
companys que
li albergaven, vivint a la seva costa. El 10 de gener de 1904 es va
incorporar
al seu destí militar emplaçat a Le Blanc (Centre,
França), però retornà el 24,
declarant haver estat llicenciat definitivament.
S'instal·là amb sa companya Marie
Delor a Aubervilliers i, sense feina, treballà de pintor
amateur. A finals de
febrer de 1904 es presentà amb Jacques Borderie i Henri
Chapey al local de les
«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) per
demanar explicacions a Libertad
que segons ell li havia calumniat. El 28 d'octubre de 1908 va ser
condemnat a
sis mesos de presó per «temptativa
d'estafa». En aquesta època continuava
vivint de la pintura a Aubervilliers, al número 80 del
carrer Cités, i
posteriorment va fer d'electricista. El 10 de febrer de 1911 va ser
arrestat a
Champigny-sur-Marne (Illa de França, França)
després d'haver intentat pagar la
seva consumició en una taverna amb una moneda falsa. Portat
a la comissaria amb
son còmplice Fidèle Solet, quan un gendarme
començà a escorcollar-lo, agafà un
revòlver i disparà un tret a boca de
canó al cap de l'agent Félix-Paul-Adolphe
Périn;
un gendarme que vingué com a reforç, es
llançà sobre ell per a desarmar-lo i el
posà boca avall sobre la taula, però
aconseguí ficar-se el canó de la seva arma
a la boca i disparà, morint a l'acte. El seu domicili va ser
escorcollat i es trobaren
pamflets anarquistes, monedes falses de cinc francs, materials per a la
fabricació de monedes falses i 400 francs en or. ***
Notícia
de la condecoració d'Henri Brûlé
aparareguda en el diari d'Amiens Le Progrés de la Somme
del 29 de novembre de 1921 -
Henri Brûlé: El
10 de febrer de 1916 mor a
Steenstraat (Bikschote-Zuidschote, Flandes Occidental, Flandes)
l'anarquista Henri
Georges Brûlé. Havia nascut el 22 de juliol de 1876 a Amiens (Picardia, França). Era fill natural no reconegut de
Pamelle Brûlé, obrera fabril, i
de Jean-Claude Mallet, i tingué una germana major,
també no reconeguda, Gabrielle
Brûlé, costurera. Es guanyava la vida treballant
de tallador de sabates. En
1894 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Somme, on
s'anotava que rebia i distribuïa fullets llibertaris. Entre el
15 de novembre
de 1897 i el 30 de setembre de 1900 va fer el servei militar en el 148
Regiment
d'Infanteria. L'1 de desembre de 1900 es casà a Amiens amb
la teixidora
alsaciana Joséphine Erwein i amb aquest matrimoni la parella
legitimà una
filla, Madeleine Georgette Philomène Erwein, nascuda el 7 de
setembre de 1896.
En aquesta època vivia amb sa mare i sa germana al
número 24 del carrer
Prémontrés d'Amiens. Quan esclatà la
Gran Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser
mobilitzat, enquadrat en el 12 Regiment d'Infanteria Territorial i
enviat al
front. Henri Brûlé va morir en acció de
guerra el 10 de febrer de 1916 a
Steenstraat (Bikschote-Zuidschote, Flandes Occidental, Flandes).
Pòstumament,
en 1921, va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze. ***
Notícia
de l'accident de Georges Lachaume publicada en el
periòdic Le
Petit Parisien del 10 de febrer de 1925 - Georges Lachaume:
El 10 de febrer de 1925 mor a París (França)
l'anarquista Jean Georges Aguste Georges Lachaume. Havia nascut el 31
de
desembre de 1885 a Montluçon (Alvèrnia,
Occitània). Sos pares es deien Gibert
Lachaume i Amélie Decroze. Instal·lat a La
Garenne-Colombes (Illa de França,
França), treballà com a ajustador i
milità en el grup de Bezons (Illa de
França, França) de la Unió Anarquista
(UA). El gener de 1925 va ser nomenat
gerent del periòdic Le Libertaire.
Georges Lachaume va morir el 10 de
febrer de 1925 al VIII Districte de París
(França) quan netejava la seva
pistola Browning i se li disparà, perforant-li la bala el
fetge; portat a
l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França,
França), només es pogué
certificar la defunció. Va ser substituït en la
gerència de Le Libertaire
per Achille Lausille. ***
Processats
pels «Fets de Labastida». - Eugenio Ayuso Bravo: El 10 de febrer de 1937 és afusellat a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarcosindicalista Eugenio Ayuso Bravo. Havia nascut cap el 1909 a Lleó (Castella, Espanya). Jornaler de professió, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Labastida (Àlaba, País Basc). Participà activament en el moviment insurreccional anarquista del 8 i 9 de desembre de 1933 a Labastida. En aquella ocasió s'encerclà la caserna de la Guàrdia Civil, un número de la Benemèrita resulta mort i un sergent fou ferit. Detingut per aquests fets, va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència amb 31 companys entre el 29 i el 30 de desembre de 1933 a la presó de Vitòria i va ser condemnat a 12 anys de presó major per «delicte contra la forma de govern». Després de presentar un recurs, a mitjans d'abril de 1935 la Sala Sexta del Tribunal Suprem l'absolgué. Quan estava empresonat, però, va ser jutjat el 16 de febrer de 1935 per un consell de guerra i condemnat a dos anys de presó per «insult a la força armada» i enviat al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Va ser capturat, juntament amb sa companya, pels militars franquistes poc després del cop militar feixista de juliol de 1936. L'agost d'aquell any, durant la seva detenció, va estar a punt de ser assassinat pel capità de requetès Liborio Gil, qui el va amenaçar amb una pistola perquè contés on tenia amagats diversos explosius. Eugenio Ayuso Bravo va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mor i afusellat el 10 de febrer de 1937 al mur del cementiri de Santa Isabel de Vitòria (Àlaba, País Basc). ***
Justo
Bueno Pérez - Justo Bueno
Pérez: El 10 de febrer de 1944 és
afusellat a
Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Justo Bueno Pérez. Havia
nascut el 16 de juliol de 1907 a
Munébrega (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares
es deien Justo Bueno i Vicenta
Pérez. Quan era infant, emigrà amb sa
família a Barcelona (Catalunya). Aprengué
l'ofici de torner i, cap el 1933, s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El març de 1933 va ser
detingut a Barcelona acusat de pertànyer a una banda
d'atracadors de «caràcter
social». Juntament amb José Martínez
Ripoll i altres militants, formà part dels
grups de defensa confederal, especialment actius durant la vaga de
tramvies –se
li va atribuir l'incendi de tramvies i el seu llançament per
carrers en
pendent, així com de l'assalt i sabotatge de les cotxeres.
El 28 d'abril de
1936 participà, amb Rodolfo Prina (Lucio
Ruano Segúndez), José
Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín,
en el grup
d'acció que donà mor els germans Miquel i Josep
Badia Capell, militants d'Estat
Català i membres dels escamots catalanistes trenca vagues i
enemics acèrrims
del moviment llibertari. Detingut amb altres companys, va ser alliberat
el 25
de juny de 1936 a causa de les fortíssimes pressions que el
jutge que portava
la causa patí des de la Generalitat de Catalunya,
interessada a fer caure les
responsabilitats en grups falangistes. El 20 de juliol de 1936, quan
l'aixecament feixista, participà en l'assalt de la caserna
de les Drassanes de
Barcelona i quatre dies després s'enrolà en la
«Columna Durruti» amb la qual
lluità a Aragó com a membre del seu
Comitè d'Investigació. Va ser nomenat
delegat general d'Ordre Públic i després
subsecretari del mateix departament
del Consell d'Aragó. Va ser acusat de l'afusellament de 29
franquistes a Gelsa
(Saragossa, Aragó, Espanya), a la rereguarda immediata al
front militar.
Després retornà a Barcelona i amb altres companys
(José Martínez Ripoll, Lluís
Latorre Mestres, Vicens Ferrer Cruzada, Antonio Moreno
López, Rafael Ginesta
Rueda i Rafael Sellés) s'encarregà del garatge de
la «Columna Durruti» (Tallers
Labora), dedicat a l'arranjament de material mòbil i a la
fabricació de
material de guerra. En 1937 formà part del grup que
planificà la mort a
Barcelona per «dignitat confederal» de Lucio Ruano
i son germà, antics
destacats milicians de la «Columna Durruti» acusats
de tota mena d'excessos
(robatoris, assassinats, etc.) al front, a més de les seves
respectives
companyes, quan aquests planificaven la seva fugida del
país; aquestes
execucions es realitzaren el 15 de juliol de 1937 a Barcelona per un
grup
format per Lluís Latorre Mestres, Vicent Ferrer Cruzado,
Antonio Moreno López,
José Martínez Ripoll, Rafael Ginesta Rueda,
Rafael Sellés i Josep Parés. El 6
d'octubre de 1937 va ser detingut sota diverses acusacions
(possessió de
passaport fals, evasió de capitals, venda de valors
artístics, etc.) i
empresonat primer a Barcelona i després a Manresa (Bages,
Catalunya). El 8 de
gener de 1938 fugí juntament amb 17 presos, amb el suport de
la CNT, del
Preventori de Manresa i s'establí a Marsella
(Provença, Occitània) i a París
(França) com a espia de Manuel Escorza del Val, cap del
Servei d'Informació i
Investigació. Se li va encarregar l'assassinat d'Antonio
Ortiz Ramírez i de Joaquín
Ascaso Budría, caiguts en desgràcia i fugits a
França, però el seu intent
d'enverinament dels citats fracassà a causa de
l'ínfima dosi d'arsènic que usà.
El 9 de març de 1939 va ser detingut per les autoritats
gal·les i lliurat a la
policia franquista el 12 de març de 1940 a Portbou juntament
amb José Martínez
Ripoll. Després d'un temps a la presó de Figueres
(Alt Empordà, Catalunya), va
ser traslladat a la Direcció General de Seguretat de Madrid.
El 30 de juliol de
1940 va ser alliberat perquè no estava reclamat per cap
jutge. Es posà a fer
feina a la Maquinista Terrestre i Marítima del barri de Sant
Andreu de
Barcelona, però el 29 de juny de 1941 va ser detingut a les
Rambles
barcelonines pel comissari Pedro Polo Borreguero i l'inspector Eduardo
Quintela
Boveda. L'1 de desembre de 1942 va ser traslladat al penal de Burgos
(Castellà,
Espanya), el 14 de juliol de 1943 se li obri el sumari 27059 per
«auxilio a la
rebelión» i el 22 de juliol va ser traslladat a
Barcelona. Jutjat en consell de
guerra, el 17 d'agost de 1943 va ser condemnat a mort. Justo Bueno
Pérez va ser
afusellat el 10 de febrer de 1944 al Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona
(Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera. El seu nom figura en
una de les
columnes amb els noms dels «Immolats per les llibertats de
Catalunya» que precedeixen
l'entrada al Fossar, nom que ha estat esborrat en diverses accions
d'Estat
Català (abril de 2008, desembre de 2008 i maig de 2010) i
que totes les vegades
ha estat restaurat per l'Ajuntament de Barcelona. Agustín Guillamón: «Bueno, Justo (1907-1944)», en Catalunya, 157 (gener 2014) ***
Necrològica de Francis Prost apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de març de 1948 - Francis Prost: El
10 de febrer de 1948 mor a Vichy (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista,
sindicalista i lliurepensador François Prost, conegut com Francis Prost,
que va fer servir els pseudònims Protal i Proust. Havia nascut el
10 de maig de 1873 a Moulins (Borbonès, Occitània). Era fill de Jean Prost,
sastre, i de Claudine Dérichard. Establert a París (França), milità en el
sindicalisme socialista i en el Partit Obrer (PO) de Jean Allemane. En 1895
treballà de grum d'hotel i vivia al número 1 del bulevard dels Italians de
París. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el periòdic socialista Le Parti
Ouvrier i a mitjans de 1896 era secretari del Grup de l'Escola de Propaganda
del PO. Gràcies a la influència de Sébastien Faure es passà a l'anarquisme. En
1896 treballava d'empleat d'oficina al diari Le Petite République, fet
que, segons informes policíacs, resultava sospitós a certs companys que
pensaven que passava informació del moviment anarquista a les files
socialistes. Fou membre, amb Fernand Pelloutier, del Sindicat d'Empleats i participà
en la fundació de la Confederació General del Treball (CGT). El 3 de gener de
1897, amb altres companys (Gustave Leboucher, Musch, Émile Pouget, Roger Sadrin
i alguns espanyols i italians), participà en una manifestació a la tomba de
Louis Auguste Blanqui al cementiri de Père Lachaise, on, amb Sadrin, pronuncià
un violent discurs tot fent una crida a la revolució. El 18 de març de 1897 va
ser el principal orador d'una vetllada familiar en commemoració de la Comuna de
París celebrada a la Sala Turpin, on assistiren més de 150 persones, i a la
sortida de la quall ell va fer una col·lecta en suport de la companya de
l'anarquista Auguste Vaillant; l'endemà, va fer una conferència a la Sala
Commerce, davant unes 200 persones, en protesta contra la detenció de set
companys durant una manifestació a l'església de Saint-Ambroise, on aquests van
ser apallissats per la policia i pel sagristà armat d'un bastó emplomat. En
aquesta època sembla que va ser secretari de redacció de Le Libertaire, va
estar en contacte amb la redacció de Le Père Peinard i, com a membre de
la Internacional Científica, va fer una gira propagandística amb Ernest Girault
en nom d'aquest grup. El 26 de juny de 1897, amb altres companys (Jean-Baptiste
Broussouloux, Sébastien Faure, Ernest Giraud, Albert Létrillard, Charles
Malato, Léon Parsons, Ernest Rocher, Marcel Sembat, Joseph Tortelier, etc.),
parlà en un gran míting a benefici dels anarquistes catalans exiliats i
perseguits en el «Procés de Montjuïc», que se celebrà a la Sala Pétrelle de
París. El 4 de juliol de 1897, en un míting contra la repressió policíaca presidit
per Alfred Ebner, Prost reprotxà alguns destacats anarquistes el seu discurs «moralitzador».
En aquesta època mostrà la seva oposició als sindicats i va fer una crida a
crear candidatures abstencionistes davant les properes eleccions. El 3 d'octubre
de 1897 participà, amb Marcel Boala, Georges Brunet, Ernest Girault, Roger
Sadrin, Joseph Tortelier i altres, en la conferència pública contradictòria
«Les exploits de la Police, la peste religieuse, la pain cher», celebrada a la
Sala Cheval-Blanc de Montreuil (Illa de França, França). A principis de
desembre de 1897 animà un grup anarquista (Marcel Boala, Laffon, Albert
Libertad, Lucas, etc.) que es reunia en una taverna al número 164 del
l'avinguda Parmentier i s'encarregà de la redacció d'un manifest antipatriota i
d'un altre abstencionista. En 1898 va ser editor gerent del full Défense de
G. Étiévant aux Assises de Versailles 1892, publicat pel setmanari anarquista
parisenc Le Droit de Vivre, animat per Constant Martin, i del qual va
ser gerent del seu darrer número del 15 de juny de 1898. El març de 1898 va ser
processat, juntament amb Baptiste Maynard, per haver fet imprimir i distribuir
el cartell «Manifest aux conscrits», però el seu cas va ser sobresegut. El 15
de setembre de 1898, en una reunió anarquista celebrada al número 168 del
carrer Charenton sobre l'atemptat de l'anarquista Luigi Luccheni contra
Elisabet de Baviera, emperadriu d'Àustria, dies abans, es negà a condemnar
aquest assassinat. Com a gerent de Le Cri de Révolte, el 15 de novembre
de 1898 va ser condemnat a sis mesos per presó per «apologia del crim», en
relació a l'assassinat d'Isabel de Baviera; a resultes d'aquesta condemna, son
infant va ser recollit per Georges Butaud i sa companya Sophie Zaïkowska. A partir
de setembre de 1899 va ser l'organitzador del Sindicat Lliure dels Irregulars
del Treball i dels Manobres, el qual, el febrer de 1900, comptava amb una
cinquantena d'afiliats. En aquests anys va ser col·laborador de diferents periòdics
anarquistes, com ara La Nouvelle Humanité (1895-1898), Le Libertaire
(1895-1899), Le Cri de Révolte (1898-1899) o L'Homme Libre (1899),
del qual també va ser administrador. En 1900 funda la Librairie Sociologique i la
Biblioteca Libertaire de Belleville, al número 81 del carrer Julien-Lacroix, de
la qual va ser secretari i on va fer nombroses conferències, a més de ser
secretari de l'efímer Cercle d'Ensenyament Llibertari de Belleville, que es
reunia al mateix local. També va ser un dels animadors, amb Charles Malato i
altres, de les Universitats Populars. El 24 de novembre de 1900, amb Ferdinand Calazel,
va fer la conferència «Liberté et religion; solution de la question sociale» a
Vitry-lès-Reims (Xampanya-Ardenes, França) i l'endemà, amb Victor Grimbert, la
titulada «L'évolution econòmiques et la Révolution» a Bazancourt (Xampanya-Ardenes,
França). A partir de 1901 va ser gerent de la revista parisenca L'Éducation
Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducation libertaire (1900-1902),
atiadora dels cursos llibertaris d'ensenyament superior per a adults, els quals
havien començat el 12 de febrer de 1899 a la Salle des Sociétés Savantes de
París, amb el suport de Jean Grave i de Pierre Quillard. Posteriorment
s'establí a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on visqué al número 45 del carrer
Mont d'Arène, i freqüentà assíduament militants anarquistes locals, com ara Pierre
Degreef o Victor Grimbert. En 1900 va ser candidat abstencionista pel barri del
Combat del XIX Districte de París. El febrer de 1901 marxà cap a Chalons-sur-Marne
(actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on, segons la policia,
s'entrevistà amb l'anarquista Arthur Wilkin. El 17 de febrer de 1901 va fer una
conferència, amb Henri Fabre, a la Tour Eiffel de Troyes (Xampanya-Ardenes,
França). Instal·lat a Amiens (Picardia, França), en 1902 participà en la colònia
anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França) i fou membre de la «Societat
per a la creació i el desenvolupament de la colònia de Vaux». El 4 de maig de
1902 va fer, amb Ernest Girault, la conferència «L'Anarchie, sa philosophie,
son ideal», a la Sala Fourny de Montreuil-sous-Bois (actualment Montreuil, Illa
de França, França). El 13 de setembre de 1902 va fer la conferència «Fondation
d'un théâtre libertaire», a la Sala Boucher, organitzada per «L'Idée Libre». El
14 de setembre de 1902, va fer la conferència «De la liberté communiste dans
una colonie communiste», en una gran reunió pública celebrada a la Salle de la
Coopération des Idées del Faubourg Saint-Antoine, on també prengueren la
paraula altres destacats anarquistes (E. Armand, Henri Beylie, Georges Butaud, Albert
Kienert, Papillon, Paraf-Javal, Henri Zisly, etc.). Col·laborà en el periòdic
antimilitarista parisenc Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), òrgan del Grup
Antimilitarista del Faubourg Saint-Antoine, animat per Albert Kienert. El 14 de
desembre de 1902 participà en una reunió organitzada per «Les Naturiens» al
cafè del número 15 del carrer Durantin de París per organitzar la campanya
abstencionista i per parla de colònies llibertàries. També entre 1903 i 1904
col·laborà regularment en el periòdic L'Aube Nouvelle. Organe des comunistes
libertaires de l'Est, animat per Pierre Dumas. En 1903 va llegir
públicament el seu drama social En révolte. El 7 de febrer de 1903 fou
orador, amb altres companys (Georges Butaud, Libertad, Charles Malato, Paraf-Javal),
en un gran míting de protesta en favor de la repressió de la «Mano Negra» a Espanya,
organitzat per Le Réveil de l'Esclave i celebrat a la Sala Lafont d'Aubervilliers
(Illa de França, França). També tingué relacions amb el periòdic sindicalista
llibertari algerí Le Réveil de l'Esclave (1904). En els anys deu vivia
al número 7 del carrer Saint-Leu d'Amiens i col·laborà en la primera època del
periòdic anarquista Germinal de la ciutat. En aquests anys fou membre
del grup local d'Amiens de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària
(FCAR) i en el grup «Les Amis du Libertaire». Quan la Gran Guerra, en
1915, va ser declarat exempt per al servei i posteriorment va ser convocat per
a la revisió, però no es presentà i va se declarat insubmís. El 12 de juliol de
1919 es casà a Bussy-lès-Poix (Picardia, França) amb Coralie Yvonne Roche. Posteriorment
s'establí a Vichy, on treballà de firaire i formà part de «La Libre Pensée». En
1936, encara que vell i malalt, participà en el suport de la Revolució
espanyola. El 7 de desembre de 1936 presidí, amb Henri Chazal i Antoine Glachet,
un míting organitzat pel Grup d'Estudis Socials i Filosòfics, celebrat a la
Sala de Festes de Vichy, al qual assistiren unes 200 persones. En aquesta època
treballava de perfumer i, segons la policia, va ser l'autor d'uns cartells
signats «Les anarchistes de l'arrondissement de Lapalisse». En 1947 era membre
de la comissió administrativa de l'VIII Regió de la Federació Anarquista (FA) i
participà en una gira de propaganda organitzada per aquesta organització a la
seva regió. Francis Prost va morir el 10 de febrer de 1948 al seu domicili, al
número 82 del carrer Jean Jaurès, de Vichy (Alvèrnia, Occitània). ***
Alfred Sanftleben a la seva biblioteca - Alfred Sanftleben: El 10 de febrer de 1952 mor a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Havia nascut el 23 d'agost de 1871 a Naumburg an der Saale (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya). Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també en La Révolte i Les Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia «La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de Los Ángeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En els últims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. Alfred Sanftleben va morir el 10 de febrer de 1952 en una casa de jubilats a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). La seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center. ***
Maria
Rygier - Maria Rygier: El
10 de febrer de 1953 mor a Roma (Itàlia) l'antimilitarista,
propagandista
anarquista, resistent antifeixista i després
monàrquica Maria Anna Rygier,
també coneguda com Maria Corradi-Rygier o Maria Rygier
Corradi. Havia nascut el
5 de desembre de 1885 a Cracòvia (Galítsia,
Imperi austrohongarès; actualment Petita
Polònia, Polònia) –alguns citen el 5 de
gener de
1885 a Florència (Toscana,
Itàlia)– en una família polonesa
benestant. Son
pare, escultor polonès, es
nacionalitzà italià. Dependenta de
comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a
delegada de la Federazione fra gli Impiegati e Commessi d'Aziende
Private
d'Italia (Federació dels Empleats i Dependents d'Empresa
Privada d'Itàlia) de
Milà, al I Congrés Internacional per la lluita
contra la desocupació, celebrat
entre el 2 i el 3 d'octubre de 1906 a Milà. Durant anys va
ser seguidora del grup
d'Arturo Labriola i de l'«Avantguarda Socialista».
En 1907 fou redactora del
periòdic socialista revolucionari Lotta di Classe i fundà a Bolonya, amb el
sindicalista Filippo Corridoni i
l'anarquista Aldino Felicani, el full bimensual antimilitarista
clandestí Rompete
le Fila (Rompeu files), que perdurà fins al 1913. Col·laborà en L'Avanti
i L'Unione. Entre 1907 i
1911 participà activament en la revista La
Demolizione (La Demolició),
portada pel sindicalista Ottavio Dinale. En 1909 s'acostà a
l'anarquisme. Unit
sentimentalment amb el mecànic Virginio Corradi,
també va ser coneguda com
Maria Corradi-Rygier. En 1911 publicà Il
sindicalismo alla sbarra.
Riflessioni di una ex-sindicalista sul congresso omonimo di Bologna.
L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti, disparà contra el
coronel d'una caserna
de Bolonya; detinguts, el seu procés engegà una
important campanya de
solidaritat i de propaganda antimilitarista. Encara que presa, en 1912
se li va
voler implicar en l'atemptat contra el rei Víctor Manuel III
realitzat per
l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març d'aquell any a
Roma. En 1914 es
declarà intervencionista i participà en la
redacció del diari socialista creat
per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia destinat a
fer costat la
campanya per a la participació d'Itàlia en la
Gran Guerra. En 1915 publicà Sulla
soglia di un'epoca. La nostra Patria. Després
d'aquesta etapa nacionalista
i en la qual es declarà antibolxevic furibunda, a
començaments de 1926, després
d'un escorcoll policíac al seu domicili, va ser detinguda
per les seves
crítiques a Mussolini i reclosa en un
psiquiàtric. Amenaçada de mort, el 30 de
març d'aquell any s'exilià a París
(França), manifestant una oberta oposició al
règim feixista, que la portà a publicar en 1928 a
Brussel·les el llibre Mussolini
indicateur de la police francaise ou les raisons occultes de sa
«conversion».
En aquesta època va ser guardonada amb el Premi
Internacional de Literatura
contra la Guerra. En 1930 sortí La
Franc-Maçonnerie italienne devant la
guerre et devant le fascisme i en 1935 Démagogie
rouge et démagogie
fasciste. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home francesa,
fou delegada al
seu Congrés Nacional celebrat entre el 26 i el 28 de
desembre de 1932 a París.
Després de la II Guerra Mundial retornà a
Itàlia i en 1946 va publicar el
polèmic llibre Rivelazioni sul fuoruscitismo
italiano in Francia.
Finalment, en un últim cop d'efecte, s'arrenglà
en les files dels monàrquics
constitucionalistes i en la Federació Italiana de les
Lligues Cíviques. Maria Rygier (1885-1953) ***
Notícia
d'una xerrada de Jean Gamba publicada en el setmanari comunista de
Nimes La
Provence Ouvrière et Paysanne del 21 de
novembre de 1927 - Jean Gamba: El 10
de febrer de 1957 mor a Toló (Provença,
Occitània) l'anarquista i sindicalista,
i després comunista, Baptistin Rosange Jean Gamba. Havia
nascut el 16
d'octubre de 1891 a Toló (Provença,
Occitània). Sos pares
es deien Giovanni
Gamba, forner italià, i Marguerite Philomène
Descorps. Abans de 1914 la policia
el considerava un «delinqüent
perillós» i havia tingut problemes judicials,
denunciat
per «robatori» i «abús de
confiança». El maig de 1914 vivia a Lo
Pòrt de Boc (Provença,
Occitània) i era membre, a títol individual, de
la Federació Comunista
Anarquista Revolucionària (FCAR). El 4 de març de
1920 es casà a Toló amb Agnès
Octavie Raimbert, amb qui tingué dos infants. En aquesta
època vivia al número
14 del carrer Nicolas Laugier del barri de Siblas de Toló,
on es feien diverses
reunions, i es guanyava la vida de venedor ambulant. En 1922
participà en la
refundació del grup de la Joventut Lliure, que
s'adherí a la Unió Anarquista
(UA) i durant aquest any col·laborà en els
periòdics Le Libertaire i Terre
Libre, òrgan de la Federació Anarquista
del Sud (FAS). En aquesta època la
policia el considerava un «individu perillós per a
la seguretat pública i molt
escoltat en els cercles extremistes». Sovint portava la
contradicció en els
mítings comunistes. El 14 d'agost de 1922 el grup de
Toló de l'UA s'integrà en
el Comitè per l'Amnistia Integral, del qual Antoine Bertrand
era el secretari
general. El 27 de març de 1923 va convocar una
reunió de firaires i venedors
ambulants a la Borsa del Treball amb la finalitat de fundar un sindicat
del
gremi afiliat a la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU), del qual
va ser nomenat secretari. El setembre de 1923, en debats dins de la
CGTU, es
mostrà partidari de la moció de defensa del
sindicalisme revolucionari i de la
independència sindical respecte els partits
polítics proposta per Joseph Lartigue.
En 1924 va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista
del Migdia i
col·laborà en el periòdic anarquista L'En-Dehors.
A finals de desembre
de 1925 era tresorer provisional del «Comitè
d'Acció contra l'encariment de la
vida» i membre de la comissió de la CGTU
encarregada de l'elaboració d'un índex
del cost de vida. Després de la creació el 18 de
juny de 1926 de
l'Intersindical de Revenedors de la Via Pública de
Toló, en va ser nomenat
secretari general. Posteriorment va ser secretari del
«Comitè Sacco-Vanzetti»
de Toló i presidí la major part dels
mítings per la defensa d'aquest dos
militants anarquistes italoamericans condemnats a mort. A
més de corresponsal
entre 1926 i 1927 de Le Libertaire, fou secretari
del grup anarquista
«L'Idée Libre». La CGTU del departament
de Var el designà en 1927 per anar a
Moscou (Rússia, URSS; actualment Rússia) a les
manifestacions del desè
aniversari de la Revolució russa, amb la finalitat
d'atreure'l al comunisme i a
finals d'octubre va escriure una carta des de Moscou on palesava que
totes les
seves hostilitats vers el comunisme s'havien esvaïdes. De
tornada, va fer diverses
xerrades per Provença de les seves experiències a
l'URSS, com ara el novembre
de 1927 a Colobrieras, el 26 de desembre de 1927 a Toló i el
28 de febrer de
1928 a La Sanha. En 1928 va ser un dels animadors del Comitè
Antifeixista (CA).
En una reunió de la Secció Socialista de
Toló de la Secció Francesa de la
Internacional Obrera (SFIO), la seva carta demanant
l'adhesió d'aquesta
organització al CA, va ser examinada però amb una
resposta negativa. Va ser un
dels creadors del Comitè d'Amics de la Unió
Soviètica de Toló, del qual fou secretari.
El gener de 1930 era membre de la comissió executiva de la
Unió Regional de la
CGTU i militava en el Partit Comunista Francès (PCF) com a
membre del buró de
la secció de Toló. També fou tresorer
del Comitè de Defensa Proletària de
Víctimes del Feixisme i membre de la comissió
executiva del IX Unió Regional de
la CGTU. El juliol de 1931 era delegat regional del Sindicat General de
Firaires
del departament de Valclusa i el 24 de juliol d'aquell any
organitzà a la Borsa
del Treball d'Arle (Provença, Occitània) una
reunió de firaires per a crear una
secció sindical. A finals de la dècada dels
trenta participà activament en el
suport dels anarquistes espanyols i viatjà repetidament a la
Península. En 1940
va ser vigilat per les autoritats com a comunista i en aquesta
època vivia a la
plaça Maurique. El 13 de desembre de 1940 va ser internat al
centre de
residència vigilància de Chibron, a Sinha
(Provença, Occitània), però el 15 de
febrer de 1941 va ser traslladat a Sant Somplesi (Llenguadoc,
Occitània), on
encara romania el juliol de 1943. El 30 de juliol de 1944 va ser
deportat en un
comboi que partí de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) cap el camp de concentració
de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on
aconseguí sobreviure. Després
de la II Guerra Mundial ja no milità en el PCF. El 14 de
gener de 1953 es casà
a Toló amb Marie Félicie Orsolani. Jean Gamba va
morir el 10 de febrer de 1957
a l'Hospital de Sainte-Anne de Toló (Provença,
Occitània). ***
Necrològica
de Salvador Cuadrado Gracia apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de setembre de 1962 - Salvador
Cuadrado Gracia:
El 10 de febrer de 1962 mor a
Pont-de-Claix (Delfinat,
Arpitània) l'anarcosindicalista Salvador Cuadrado Gracia.
Havia nascut el 23 d'abril de
1903 a Estrecho de San Ginés (El Beal, Cartagena,
Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Bernabé
Cuadrado
Galera, jornaler, i Micaela Gracia Gracia. Emigrà a
Catalunya
i s'afilià al Sindicat de l'Alimentació de
Malgrat de Mar (Maresme, Catalunya)
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat
per Malgrat de Mar
al Ple Regional de Sindicats Únics la Regional de Catalunya
de la CNT celebrat
entre el 5 i el 13 de març de 1933. Quan el cop militar
feixista de juliol de
1936 formà part, en nom de la CNT, del Comitè de
Milícies Antifeixistes de
Malgrat de Mar i el 5 de desembre de 1936 entrà a formar
part, en nom de la
CNT, de l'Ajuntament d'aquesta població, ocupant la
regidoria de Treball. L'11
de febrer de 1937 presentà la dimissió juntament
amb altres tres regidors i
l'alcalde. També formà part de la
Col·lectivitat Agrícola del poble. Posteriorment
lluità contra el feixisme als fronts i en 1939, amb el
triomf franquista,
s'exilià amb sa família a França, on
fou tancat en un camp de concentració. Més
tard sa companya i sos fills retornaren a Cartagena, però
ell restà a França. Després
de la II Guerra Mundial treballà com a obrer a l'empresa
«Produits Chimiques
Gillet» (Progil) i fou un dels organitzadors de la
Federació local de
Pont-de-Claix de la CNT. Malalt, Salvador Cuadrado Gracia va morir el
10 de
febrer de 1962 a Pont-de-Claix (Delfinat, Arpitània) i fou
enterrat l'endemà al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Foto
policíaca de René Baril apareguda en el diari
parisenc La
Matin del 13 de novembre de 1925 - René Baril: El 10 de febrer de 1964 mor a Crillon (Picardia, França) l'antimilitarista i anarcoindividualista René Antoine Baril –a vegades citat erròniament com Barril–, conegut com Aubier. Havia nascut el 21 de juny de 1892 al X Districte de París (França). Era fill natural de la jornalera Joséphine Alexandrine Saussant i va ser reconegut per Paul Jean Louis Marius Baril pel matrimoni de la parella celebrat el 18 de juny de 1895. Es guanyava la vida com a lampista. El 31 de gener de 1917 va ser detingut amb André Chaumard, Alfred Joriot, Félix Hautelard i Fernande Richir, companya de Benoît Broutchoux, per haver distribuït a la via pública el manifest «Du charbon ou la paix» (Del carbó o la pau), signat per «Un grup de mares de famílies». Processat per aquest delicte, el 19 de març va ser condemnat a quatre mesos de presó per propaganda antimilitarista i per «alarmisme», el seus companys a tres mesos i Richir a quinze dies. L'1 de maig de 1917 va ser alliberat de la presó de La Santé i immediatament participà en la manifestació d'aquell dia. El 20 de maig d'aquell any participà en l'excursió campestre a l'estany de Villeneuve (Illa de França, França) organitzada pel grup de «Les Amis de Ce qu'il faut dire» del XX Districte de París; durant aquesta sortida, en la qual va participar una trentena de persones (Louis Descarsin, E. Armand, Ferlin, Raoul Vigo, Grandin, Floscher, Laubie, etc.), s'exercità, segons la policia, tirant a un arbre amb una pistola Browning que portava, i al tren que els portà a París, els excursionistes cridaren consignes, com ara «A baix la guerra!», «Visca l'anarquia!», «A baix Poincaré l'assassí!», tot cantant himnes revolucionaris com L'Internationale, Ni Dieu ni maître o Révolution. En 1917 fou un dels signants d'un manifest a favor dels «socialistes maximalistes i anarquistes russos». Durant els anys vint milità en la Federació de Joventuts Anarquista (FJA). El març de 1921 va ser detingut, amb Albert Duchardes i Raymond Hans, militants també de l'FJA, per haver distribuït un pamflet titulat «À la jeuneusse française» (A la joventut francesa), i tancat a la presó de La Santé; com que la culpabilitat no va poder ser demostrada, fou posat en llibertat provisional. El 20 de maig d'aquell any el seu domicili, juntament amb el d'una dotzena de militants antimilitaristes més, va ser escorcollat per la policia sota l'acusació de «provocació de militares a la desobediència». El 28 de juliol de 1921 va ser detingut per la publicació de l'article «Contra una loi d'infamie» (Contra una llei d'infàmia), aparegut en el número del 15 de juliol de La Jeunesse Anarchiste, òrgan de l'FJA, i acusat de «provocació a l'assassinat». En aquesta època fou administrador gerent d'un número de La Jeunesse Anarchiste, en substitució de Gaston Bouvet, empresonat per un article aparegut en el número anterior. El febrer de 1923 figurava en una llista de militants anarquistes desapareguts del departament del Sena i buscats per la policia. El 25 de juliol de 1925 es casà a Le Mans (País del Loira, França) amb Marthe Blanche Louise Bignon. El 12 de novembre de 1925 va ser detingut al barri parisenc de Belleville, juntament amb Aimé Griffon, i ambdós acusats de formar una banda de desvalisaments de xalets de la regió parisenca. El 9 d'abril de 1932 es casà a Hodenc-en-Bray (Picardia, França), població on residia, amb Louise Derivery. En aquesta època va ser condemnat en diferents ocasions per caçar i venda ambulant sense permís. René Baril va morir accidentalment el 10 de febrer de 1964 a Crillon (Picardia, França). ***
Vicente
Cuervo Calvo passant pel carrer Pena de la Atalaya de Vallecas (estiu
de 1979) - Vicente Cuervo
Calvo: El 10
de febrer de 1980 és assassinat a Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista Vicente
Cuervo Calvo. Havia nascut el 24 de juny de 1958 a Madrid (Espanya).
Era el fill primogènit de Manuel Cuervo,
aparadorista, i de Rogelia
Calvo. Després de estudiar Mestria Industrial
d'Electrònica a l'Escola Tècnica
d'Enginyeria de Madrid, es guanyà la vida com a
electrònic a la fàbrica Telefunken,
al número 109 del carrer Antonio López de Madrid.
Milità en el Sindicat del
Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou
representant aquest
sindicat al seu lloc de feina. Vivia, amb sa companya Paz
León, al carrer
Calatrava de Madrid. En aquesta època
col·laborà en la revista llibertària Ajoblanco
i en el setmanari satíric Hermano Lobo.
També s'integrà en el projecte contracultural
«Laboratorio Colectivo de Chueca» (LACOCHU). El 10
de febrer de 1980 l'organització
feixista Fuerza Nacional del Trabajo (FNT), sindicat afí a
Fuerza Nueva (FN) de
Blas Piñar López, organitzà un
míting il·legal –el Govern Civil
madrileny no
autoritzar l'acte per evitar aldarulls– al costat del Cinema
París de Vallecas,
on s'havia de fer primerament, i diverses organitzacions d'esquerra,
entre
elles la CNT i els grups anarquistes, muntaren un acte de protesta a
aquesta
provocació al crit de «¡No
pasarán!». En els enfrontaments entre els grups
d'esquerra i la gent del barri contra els feixistes i la policia,
Vicente
Cuervo Calvo, que hi anava amb la seva companya Paz León,
resultà ferit d'un
tret d'un dels feixistes; portat d'antuvi a la Casa dels Socors del
Bulevard i
després a la Residència Sanitària
Provincial de Madrid, i després de dues hores
d'intervenció quirúrgica, va morir aquell mateix
dia d'«hemorràgia interna
aguda traumàtica». Va ser enterrat
l'endemà, 11 de febrer de 1980, al cementiri
madrileny de La Almudena en la més estricta intimitat
familiar. Dos feixistes
(Félix del Yelmo Sánchez i Ignacio Ortega
Villalón) van ser detinguts amb
possessió d'una pistola –de salva segons la
policia– que
havia estat disparada, però finalment van
ser posats en llibertat; no es processà ningú i
el cas va ser sobresegut tres
mesos després. La família rebé
nombroses amenaces telefòniques anònimes i
pintades a prop del seu domicili. En 2020 es col·locaren
unes plaques en record
seu al carrer Carlos Martín Álvarez on va ser
ferit de mort. Vicente Cuervo Calvo
(1958-1980) ***
Bartolomé
Flores Cano i sa companya Juana Alonso Torres - Bartolomé Flores Cano: El 10 de febrer de 1990 mor a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Bartolomé Flores Cano. Havia nascut el 4 d'abril de 1907 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Bartolomé Flores López, militant socialista, i Melchora Cano González. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1932 i 1935 treballà com a miner a la conca de Sallent (Bages, Catalunya), on fou l'organitzador d'una vaga. Durant la guerra civil va ser milicià en la Columna «Tierra y Libertad» al front d'Aragó. Amb la militarització de les milícies fou enquadrat en el XI Batalló Divisionari de Metralladores del XI Cos de l'Exèrcit republicà i el 22 de gener de 1939, durant els últims combats al front del Segre, fou ferit a Sanaüja (Segarra) per l'explosió d'un obús. Hospitalitzat primer a Berga, després a Olot i finalment a Camprodon, fou evacuat durant la Retirada. Admès a l'hospital de refugiats de Saint Eloi de Montpeller, el 14 d'abril de 1939 se li amputà l'húmer esquerre i després fou traslladat a l'hospital de refugiats de Marsella. Després fou internat primer al camp de concentració d'Argelers, després al de Barcarès i finalment al de Ribesaltes. El juny de 1941 fou inscrit en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar en la perforació del túnel de la Croix Rousse de Lió. Va ser un altre company, Andrés Alonso Gómez, qui, perquè pogués sortí del camp, l'inscriví i treballarà en el seu lloc, salvant així la vida –Flores pesava només 37 quilos per una d'alçada d'un metre vuitanta. En 1942 sa mare, Melchora Cano, morí tuberculosa per manca d'atenció al camp de Ribesaltes. Després, amb sa companya Juana Alonso Torres, visqué al barri lionès de Vaise, amb nombrosos refugiats. Durant l'ocupació participà, amb Andrés Alonso Gómez, en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. S'especialitzà en furtar dinamita a la pedrera on treballava i lliurar-la als grups de la resistència. També realitzà missions d'enllaç amb els companys de Tolosa de Llenguadoc i participà als combats de l'alliberament de Lió. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili a Tolosa i a Lió. En 1948 son pare morí a resultes de les tortures patides a les cel·les franquistes. Bartolomé Flores Cano va morir el 10 de febrer de 1990 a l'Hospital de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Bartolomé Flores Cano (1907-1990) ***
Gabriela
Lahuerta Giménez
- Gabriela Lahuerta
Giménez: El 10 de febrer de
2000 mor a Besiers
(Llenguadoc, Occitània). Havia nascut el 18 de
març
–algunes fonts
citen erròniament el 17 de febrer– de 1917 a
Bronchales (Terol, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Gabriela Lahuerta Giménez,
també coneguda com Gabriela Aspas,
pel llinatge de son
company. Sos pares, masovers, es deien Salvador Lahuerta
Monzón i
Rafaela Giménez Rezusta, i ella era la tercera de set
germans i
germanes. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 tota la
família va ser
detinguda, però gràcies a l'alcalde del poble
pogueren fugir i passar a zona
republicana. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), fou
infermera voluntària durant la guerra civil i a l'hospital
de sang d'Utiel
(Plana d'Utiel, País Valencià) conegué
el militant anarcosindicalista Gabriel
Aspas Argilés, que més tard esdevingué
son company. Després d'Utiel marxà cap
al Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País
Valencià), on part de sa
família s'havia refugiat, i treballà amb una
germana en una fàbrica de
laminació per a material bèl·lic. En
1938, a València (València, País
Valencià), s'uní amb Gabriel Aspas
Argilés. En 1939, amb el triomf franquista,
Aspas va ser empresonat i ella, embarassada, el seguí de
presó en presó,
treballant en tasques domèstiques a domicili, fins que va
ser tancat
definitivament a la presó de València. A la
garjola, Aspas pogué conèixer sa
filla Pilar. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada, sa
família es traslladà a Benaixeve
(Serrans, País Valencià), on ell va fer feina a
la central elèctrica del pantà.
Durant la postguerra Aspas fou un dels organitzadors de la CNT
clandestina i
ella va fer d'enllaç amb la guerrilla llibertària
i realitzà tasques
d'intendència fins que la parella fou detinguda i
empresonada. A causa de la
seva mala salut, va ser alliberada poc després i va ser
recollida, amb sa
segona filla, Conchita, per sos pares. Pilar, la filla major, va ser
recollida
per una tia seva. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada,
ambdós treballaren
picant pedra a la carretera d'Utiel al pantà. Finalment, la
parella decidí passar
clandestinament a França; primer ho va fer ell i alguns
mesos després ella amb
ses nines. La família s'instal·là a
Besiers. Gabriela Lahuerta Giménez va
morir, després d'una penosa malaltia, el 10 de febrer de
2000 al seu domicili de Besiers
(Llenguadoc, Occitània). Gabriel Aspas Argilés (1912-1997) ***
Hermógenes
Sánchez García a casa seva (Montsó,
2014) - Hermógenes
Sánchez García: El 10 de febrer de
2016 mor a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Hermógenes Sánchez
García. Havia nascut el 25 d'abril de
1914 a
Lopinyén (Osca, Aragó, Espanya).
Era fill de Manuel Sánchez Larsa, llaurador, i de María García Puertolas. D'infant assistí a l'escola, va fer d'escolà i
ajudà a les tasques a l'hort
familiar. Quan tenia 12 anys entrà a treballar d'aprenent de
paleta. En 1931
entrà a formar part de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i va ser
detingut arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933. Quan el
cop
militar feixista de juliol de 1936, son pare, Manuel
Sánchez, va ser detingut i
assassinat i sos germans Manuel Sánchez García,
empresonat, i Adolfo Sánchez
García, exiliat. A finals de 1936 s'integrà com a
milicià i després lluità com
a caporal de la Companyia de Metralladores del III Batalló
de la 153 Brigada
Mixta de la 30 Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola al
front de Girona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, va ser
capturat
i reclòs un any en un camp de concentració i dos
a la presó d'Osca. El 15
d'abril de 1944 va ser detingut pels franquistes, jutjat, condemnat a
30 anys
de reclusió i tancat a la Presó Provincial
d'Osca. El 21 de gener de 1947 va ser
detingut acusat de reorganitzar la CNT clandestina a Osca i l'ajuda als
presos.
Cap el 1950 s'establí a Montsó (Osca,
Aragó, Espanya). Treballà per a l'empresa
constructora «Manuel Vitales» i posteriorment a les
centrals hidroelèctriques «Hidro
Nitro» fins a la seva jubilació. Sa companya fou
Concepció Monesma Franco (Concha),
amb qui tingué dos infants
(Jorge i María Eugènia). ---
|
![Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/vecingomez.jpg "Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]")
![[09/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[09/02]") |
|
![[11/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[11/02]") |
|
|
| Actualització: 22-07-24 |