|
---
Anarcoefemèrides
del 10 de març Esdeveniments
Capçalera
de Le Bulletin
de 'La Ruche' - Surt Le Bulletin de «La Ruche»: El 10 de març de 1914 la impremta de la colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França) edita el primer número de Le Bulletin de «La Ruche». Abans, entre 1906 i 1908, s'havia editat un butlletí anual semblant a aquest sobre l'obra solidària i d'educació llibertària que feia «La Ruche» i del qual en van sortir tres números. El butlletí que Sébastien Faure publicarà en 1914 serà bimensual i durarà fins al 25 de juliol de 1914, data de la declaració de guerra, editant-ne 10 números. Hi col·laboraran intel·lectuals llibertaris interessats en l'acció educativa com Casimir Albenque, Charles Brandt, Eugénie Trébuquet (Eugénie Casteu), Léon Clément, Henri Einfalt, Dr. Fernand Élosu, Marcello Fabri, Sébastien Faure, André Girard, Urbain Gohier, Georges Houlle, C. A. Laisant, Maurice Lecoq, Jean Marestan, Dr. Alfred Mignon, Dr. Georges Petit, Léon Rouget, Eugénie Trebuquet, Madeleine Vernet, Marcel Voisin, Georges Yvetot, entre d'altres. El butlletí consistia en la crònica pedagògica de la colònia escrita pels mestres i notes sobre higiene escolar, medicina i neomaltusianisme redactades pels doctors Mignon i Élosu. També va publicar en cada número la lletra i la música d'una cançó de diversos autors (Sébastien Faure, M. Vernet, Louis Demeure, L. V. Dupre, Maurice Bouchor, S. C. Altroff, etc.). L'epígraf de la capçalera era molt expressiu: «Pensar, voler, actuar.». Va tenir un milenar de subscriptors. ***
Delegats
del IV Congrés Nacional de l'USI (1922) - IV Congrés de l'USI:
Entre el 10 i el 14 de març de 1922 té lloc a
Roma (Itàlia) el IV Congrés Nacional de la
Unió Sindical Italiana (USI). Hi van
ser presents Cambres del Treball i Unió Sindicals d'Andria,
Arezzo, Bolonya,
Bari, Brescia, Carrara, Casteggio, Cerignola, Cesena, Fano, Ferrara,
Gazzada,
Gènova, Imola, Liorna, Lucca, Luzzara, Milà,
Minervino Murge, Mòdena, Nàpols,
Parma, Piacenza, Piombino, Elba, Maremma, Pisa, Pistoia,
Riomaggiore-Gènova,
Roma (Fascio Sindacale d'Azione Diretta), Sampierdarena, San Giovanni
Valdarno,
Savona, Santa Sofia, Serravezza, Sestri Ponente, La Spezia, Suzzara,
Taranto,
Terni, Torí, Vada Ligure, Venècia, Verona,
Vicenza, Viareggio. En el congrés es
tractaren diversos temes, com ara la repressió que patia el
moviment anarquista
a Itàlia, les relacions internacionals, l'adhesió
o no a la Internacional
Sindical Roja (ISR), la Unitat Proletària, el Sindicat de
Fàbrica, etc. N'hi
havia dues tendències, la representada per Nicola Vecchi i
Giuseppe Di
Vittorio, partidària de l'adhesió a la
Internacional de Moscou, i l'altra
defensada per Armando Borghi i Nencini, que reivindicava la
unió amb la nova Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària que
s'havia acabat de
crear a Berlín (Alemanya); la positura
antiautoritària va ser la triomfadora.
Pel que feia al tema de la Unitat Proletària, és
a dir, a l'adhesió de l'USI a
la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació
General del Treball),
defensada per Angelo Faggi i Giuseppe Di Vittorio, es va resoldre que
cada Cambra
de Treball o sindicat tenia autonomia per fer-ho. Altra tema molt
discutit va
ser l'adopció d'una nova estructura organitzativa basada en
el Sindicat de
Fàbrica, postura defensada per Alibrando Giovannetti i que
tingué com a
resultat que les organitzacions locals tenien autonomia per aprovar el
nou
esquema. Aquest va ser l'últim congrés d'aquesta
central anarcosindicalista
abans de la pressa del poder pel feixisme l'octubre d'aquell any, data
a partir
de la qual l'USI que va ser durament perseguida i reprimida. ***
Apunts
de Ricard Opisso sobre la mort de Salvador Seguí publicats
a La Campana de
Gràcia - Atemptat a Salvador Seguí i Francesc Comas: El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, cantonada amb Sant Rafael, del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), uns pistolers pagats per la patronal i pel governador civil assassina d'un tret el cap l'anarcosindicalista Salvador Seguí i Rubinat, El Noi del Sucre, i deixa malferit el també anarquista Francesc Comas i Pagès, Perones, que morirà tres dies després. Les autoritats per evitar la gran manifestació que es preparava, van treure el cadàver de Seguí de l'Hospital Clínic de matinada i es va enterrar d'amagat a Montjuïc. Quan va morir Perones, es va exigir un enterrament públic, que va tenir lloc amb l'assistència de més de 200.000 persones. Amb la mort de Seguí, que tota sa vida va compartir la seva feina de pintor i la tasca anarcosindicalista, es dóna per acabada una determinada línia sindical en l'anarcosindicalisme, que alguns criticaven aleshores per reformista. La creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en 1927 i el seu posterior domini en la Confederació Nacional del Treball (CNT) va donar pas a altra línia sindical més radicalitzada en les formes. Sis mesos després de l'assassinat de Segui es va produir l'autocop monàrquic d'Estat que va donar el poder al general Primo de Rivera, qui va clausurar i perseguir la CNT. Rafael Campalans: «Pobre Salvador
Seguí», en Justicia Social
(08-03-1921) ***
Cartell
de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH] - Conferència
d'Emma Goldman: El 10 de març de 1934 se
celebra a l'estadi Arena de New Haven (Connecticut,
EUA) una conferència de la destacada militant
anarcofeminista Emma Goldman.
L'acte consistí en una lectura comentada de la seva
autobiografia Living my life
(Vivint ma vida) i en una
dissertació de temes de l'actualitat d'aleshores sota el
títol Today's international probles
(Problemes
internacionals d'avui). Aquest acte multitudinari formà part
d'una gira de tres
mesos que realitzà arreu dels Estats Units amb el
permís del govern
nord-americà. ***
Georgy
Dimitrov, dictador comunista búlgar, amb Stalin, dictador
comunista soviètic, planejant la repressió - Desmantellament de la FACB:
El 10 de
març de 1945, en un apartament de Knjaschevo, a prop de
Sofia
(Bulgària), els 120 delegats de la
Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB)
reunits clandestinament en sessió
extraordinària, amb la finalitat d'estudiar la manera de
resistir-se al nou
poder comunista, que imposa el tancament de tots els locals de
reunió i
prohibeix la premsa llibertària, són detinguts
per la milícia comunista. La
repetida utilització dels banys de l'apartament pels
delegats, que havien
prèviament acordat no utilitzar-los durant la
reunió, alarmà un veí que pensant
que es tractava d'una fuita cridà un lampista i,
després, la policia. Els més
de 90 delegats detinguts, entre ells Jordan Sotirov (Manol Vassev) i
Stefan Tonev, van ser enviats als camps de
concentració, on seran
torturats i després sotmesos a treballs forçats. ***
Cartell
del «Dag van de Anarchie», dissenyat per Willem, i
una instantània de l'esdeveniment - «Dag van de Anarchie»: El 10 de març de 1966, a Amsterdam (Països Baixos), amb ocasió de les controvertides noces de la princesa Beatriu, futura reina d'Holanda, amb Claus von Amsberg, un antic diplomàtic alemany que va ser membre de les Joventuts Hitlerianes i de l'Exèrcit nazi d'ocupació, el moviment Provo, nascut un any abans, fa una crida per fer d'aquella jornada el «Dia de l'Anarquia» (Dag van de Anarchie). Es van llançar bombes de fum durant el trajecte nupcial i la policia va intervenir brutalment, provocant un aixecament. Dies després un grup d'estudiants i d'artistes no vinculats al moviment provo va realitzar una exposició fotogràfica de la repressió desencadenada durant aquest dia que havia estat silenciada pels mitjans de comunicació.  Naixements
Necrològica d'André Bahonneau apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 21 d'abril de 1918 - André Bahonneau: El 10 de març de 1848 neix a Trélazé (País del Loira, França) el sindicalista revolucionari i anarquista André Bahonneau. Sos pares es deien André Bahonneau, obrer de pedrera, i Françoise Cocu. Treballà esberlant pissarra a la pedrera dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre 1870 i 1871, quan la guerra francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional Mòbil destinat al pantà de la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880 creà la Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta organització sindical, de la qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser legalitzada per les autoritats i tingué escàs ressò. En 1884, amb son amic Ludovic Ménard, pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any representà aquesta secció en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a Rennes (Bretanya). En 1884 el cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li dedicà la cançó Aux loups. En 1889, gràcies a l'acció de Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé, entrà a formar part, amb Ludovic Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es consagrà enterament a l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment vigilat per la policia. El desembre de 1890 participà en la reorganització, gràcies a l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de Trélazé i a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en la Borsa del Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta. El setembre de 1904, en el VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat de la Federació Nacional de Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el mes anterior. També fou membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de l'acció directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat secretari general de la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el mantingué fins el 1908 i durant aquest període aquesta organització sindical tingué una gran difusió i una forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la CGT d'Amiens (1906), Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912), així com a les conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es preocupà força pels problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910 representà el Sindicat dels Obrers Jardiners d'Angers al XI Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El juliol de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la CGT d'octubre de 1912 celebrat a La Havre, preparà la constitució de la Unió Departamental dels Sindicats de Maine i Loira (País del Loira, França) i el 5 de març de 1914 va ser nomenat a Cholet (País del Loira, França) secretari general d'aquesta Unió Departamental, càrrec en el qual es mantingué fins a la seva mort. També fou secretari de la Secció d'Angers del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal partidària de la «Unió Sagrada» contra les Potències Centrals. André Bahonneau va morir sobtadament el 19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Actualment un carrer de Trélazé porta el seu nom. ***
Notícia orgànica d'Auguste Frasson apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 5 de desembre de 1890 - Auguste Frasson: El
10 de març de 1858 neix a Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
sindicalista, i després socialista revolucionari, Auguste Frasson. Era fill de
Jean-Baptiste Frasson, conreador, i d'Étiennette Cartier. Es guanyava la vida
treballant de cardador tèxtil. En els anys vuitanta milità activament en el
moviment anarquista del departament del Gard. El 6 de juny de 1889 coorganitzà
amb el mecànic anarquista Émile Berthezenne una conferència de Sébastien Faure a
Lo Vigan a resultes de la qual ambdós van ser condemnats l'1 de juliol següent
a cinc francs de multa per «infracció a la Llei del 30 de juny de 1881 sobre
reunions públiques». El 30 de juny de 1889 presidí, amb Eugène Planche i Louis Poujol,
la conferència de Sébastien Faure «Réformes ou révolution sociale: stérilité
des reformes, fatalité de la révolution» a Lo Vigan. El desembre de 1890, com a
responsable del Grup d'Estudis Socials (GES), de caire anarquista, demanà a la
redacció de La Révolte l'adquisició d'un exemplar en gran format de Le
Procès de Lyon. En aquesta època vivia al carrer Pougadon de Lo Vigan. En
1891 era secretari de la Cambra Sindical d'Obrers Cardadors de Lo Vigan i
d'Aulaç (Llenguadoc, Occitània), la qual prengué com a òrgan d'expressió
oficial el diari socialista parisenc L'Égalité, aleshores dirigit per
Michel Zévaco i amb una línia anarquitzant. El 6 de maig de 1893 va ser un
fundadors al Café du Midi de Lo Vigan d'un nou Grup d'Estudis Socials (GES),
format per «socialistes revolucionaris» (Jean Arcaïs, Alexandre Belais, Georges
Cambon, Romain Chaix, Ricard Claude, Lucien Cramp, Benjamin Fayssat, Marius
Ferrières, François Montessuy, Léon Morel, Alphonse Nouguier, Léon Pelon, Auguste Porte, Louis Poujol,
Eugène Planche, Ernest Sagat, Gustave Soulier, Émile Thérin i Gédéon Ubac) i va
ser nomenat membre de la seva Comissió de Control; aquest GES s'adherí al marxista
Partit Obrer (PO). En 1894 es casà a Alès (Llenguadoc, Occitània) amb la
filadora Anna Marie Nadoulet. En 1906 era cap dels conserges de l'Ajuntament de
Lo Vigan. Auguste Frasson va morir el 15 de febrer de 1924 al barri des Arènes
de Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània). ***
Fitxa policíaca d'Alphonse Soufflet - Alphonse Soufflet: El 10 de març de 1858 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alphonse Aimé Soufflet. Era fill natural de Julie Ismérie Soufflet, obrera treballadora de la llana. Es guanyà la vida fent de pintor ornamentista i de cellerer. Durant els anys 1880 formà part del grup anarquista que operava a Reims. El 14 d'abril de 1884 es casà a Reims. Segons la policia, va ser ell qui en 1885 s'encarregà d'acompanyar Joseph Tortelier durant la seva visita a Reims quan va anar a fer una conferència. En una llista establerta per la Prefectura de Reims el 29 de març de 1892 figurava com a «militant». L'11 de març de 1922 es casà a Reims amb Eugenie Irma Blondel. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca d'Antoinette Cazal (28 de febrer de 1894) - Antoinette Cazal:
El
10 de març de 1862 neix a La Maréthie (Lo
Falgós, Alvèrnia, Occitània)
l'anarquista Toinette Cazard, més coneguda com Antoinette
Cazal –alguns informes
policíacs i premsa citen com a segon nom Blanche
i de llinatge Cazals–,
i també coneguda sota els pseudònims de Trognette
i Trognon. Sos
pares es deien Antoine Cazard, domèstic a Rochemonteil de Lo
Falgós, i Catherine
Bergeron. Conegué l'anarquista il·legalista
Julien Léon Ortiz (Léon Ortiz)
a la cerveseria Pompadour, al carrer Turbigo de París
(França), on treballava
de cambrera, i esdevingué el seu company. Posteriorment
treballà de modista.
Malalta de tuberculosi, son company tingué cura d'ella
abnegadament al seu
domicili, al número 65 del carrer Lepic. El juliol de 1892,
encalçat per la
policia, Léon Ortiz es refugià a Londres
(Anglaterra) i ella passà a viure amb
sa família a l'Alvèrnia. En 1893, arran d'una
baralla amb son company Léon
Ortiz, que tenia una nova amant anomenada Augustine Curry, el va
denunciar a la
policia acusant-lo de diversos atracaments i atemptats, però
la confessió de
l'anarquista Émile Henry desmuntà tota la seva
història i el 28 de febrer de
1894 va ser detinguda a Aubervilliers (Illa de França,
França) per agents de la
III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia de
París. Aquell mateix
dia va ser fitxada com a anarquista en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Després
de sis dies tancada a
comissaria, va ser inculpada en l'anomenat «Procés
dels Trenta» i traslladada a
la presó de Saint-Lazare fins a l'obertura del judici el 6
d'agost d'aquell any
a l'Audiència del Sena de París. Durant el judici
la parella s'enfrontà davant
el jutge d'instrucció i ella negà formar part de
la banda d'expropiadors de la
qual formava part son company. Va ser absolta, mentre que
Léon Ortiz va ser
condemnat a 15 anys de treballs forçats. El 15 de desembre
de 1894 es casà al
XI Districte de París amb Léon Ortiz
–en aquest matrimoni canvia el seu
llinatge Cazard per Cazal–, abans que aquest
marxés cap a l'illa de Ré i de la
seva deportació a la Guaiana Francesa, tot amb la
intenció de poder marxar amb
ell. Sense recursos, però, no pogué traslladar-se
a la Guaiana i restà vivint amb
sa sogra, al número 23 del carrer Roussel. El setembre de
1894 el seu nom
figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar de la policia de
fronteres. El 31
de desembre de 1894 continuava vivint al número 23 del
carrer Roussel i figurava
en el registre de recapitulació d'anarquistes. En la
recapitulació del 31 de
desembre de 1896 no se sabia on vivia i en el de 1901 tenia la
residència al
número 16 del carrer Guilhem. El seu últim
domicili va ser al número 28 del
carrer Parmentier. Antoinette Cazal va morir l'11 d'abril de 1902 al
seu
domicili de l'XI Districte de París (França). ***
Necrològica
de Francisco Citoler Piquer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 d'octubre de 1966 - Francisco Citoler Piquer: El 10 de març de 1877 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Citoler Piquer –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com a Citober i el segon llinatge citat erròniament en la partida de defunció com Piquet. Sos pares es deien Francisco Citoler Cugota, jornaler, i Teresa Piquer Melo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) aragonesa, en 1939, amb el triomf franquista passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Briva de la CNT. Sa companya fou Francisca Rua. Francisco Citoler Piquer va morir el 15 de juny –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny com a data d'enterrament– de 1966 al seu domicili de Briva (Llemosí, Occitània). ***
Umberto
Seidenari - Umberto
Seidenari: El 10 de març de 1884 neix a
Saliceto (Piemont, Itàlia) l'anarquista
i sindicalista Umberto Seidenari. Sos pares es deien Giuseppe Seidenari
i
Iginia Grappi. A començament de segle
s'instal·là amb sa família primer a
Oneglia i després a Gènova (Ligúria,
Itàlia). A la capital lígur treballà
de
barreter artesà i després en el sector
marítim. En aquesta època s'acostà al
moviment anarquista i al sindicalisme revolucionari, destacant com a
orador. En
1912 s'embarcà com a reboster en un vapor mercant, que
sobretot feia la línia
França i Anglaterra, i l'any següent
retornà a Gènova, on entrà a formar
part
de la Federació de Treballadors del Mar, juntament amb Luigi
Bertani i Giuseppe
Conte. Freqüentà destacats anarquistes genovesos,
com ara Elio Caviglia, Emilio
Grassini i Adelmo Sardini. Perseguit per les autoritats, va ser
constantment
denunciat i processat. El juliol de 1920 va ser jutjat per
«incitació a l'odi
de classe», l'abril de 1921 per
«associació criminal i atacs
terroristes», el
febrer de 1923 amb Emilio Grassini per
«organització d'atemptats terroristes»,
etc. No obstant això, no patí condemnes ja que va
ser absolt per insuficiència
de proves o per sobreseïment dels casos. El novembre de 1926,
per la seva actitud
conspiradora, se li va decretar el confinament a l'illa de Lipari per
«activitats anarquistes i socors a les víctimes
polítiques». El març de 1931 va
ser detingut per contravenció del confinament obligat,
però dies després va ser
posat en llibertat. Enviat a Gènova després
d'expiar la condemna, va ser sotmès
a una estricta vigilància i va ser inscrit en el registre de
la policia de
fronteres. En els anys posteriors es dedicà, amb altres
companys (Caviglia, Grassini,
Sardini, Stanchi, Toccafonod, etc.), a la reorganització
clandestina del
moviment anarquista a Gènova. En 1939 va ser proposat per a
una amonestació
formal. El novembre de 1940 va se detingut per «propaganda
antifeixista» i el 7
de gener de 1941 va ser novament detingut per «derrotisme
polític» i confinat
durant dos anys a l'illa de Ventotene. Quan va caure el feixisme,
durant el nou
govern de Pietro Badoglio, va ser traslladat amb altres anarquistes al
camp de
concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana,
Itàlia); el 8 de setembre de 1943
aconseguí fugir-ne. En acabar la II Guerra Mundial,
milità en la Federació
Comunista Llibertària Llombarda (FCLL) i en la
Federació Anarquista Lígur (FAL),
en els grups anarquistes de Gènova-Centre. Desconeixem la
data i el lloc de la
seva defunció. ***
Juan
Antonio Bernal Ramírez - Juan Antonio
Bernal Ramírez: El 10 de
març de
1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista
Juan Antonio Bernal Ramírez –el certificat de
defunció només cita com a nom Antonio–,
conegut com
El
Andalúz. Emigrà a Barcelona (Catalunya)
i visqué al barri
obrer de les Cases Barates, on
regentà el Bar Andalucía i milità en
la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
entrà a formar part de
les Patrulles de Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments
contra la
reacció estalinista, va ser detingut per
«tinença d'armes». Després de
la
guerra civil, el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes
franquistes; jutjat el 17 de maig de 1940 en consell de guerra a
Barcelona, va
ser condemnat a mort. El 29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada
per la de
30 anys de presó. Juan Antonio Bernal Ramírez va
morir el 9 de desembre de
1945 de tuberculosi (oficialment de miocarditis) a la presó
Model de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la
ciutat. Juan Antonio Bernal Ramírez (1895-1945) ***
Ivan Faludi - Ivan Faludi: El 10 de març de 1895 neix a Sopron (Györ-Moson-Sopron, Imperi Austrohongarès;
actualment Hongria) l'escriptor anarquista Istvan Ivan
Faludi, més conegut com Ivan Faludi o Pista Faludi. Era fill d'Adolf Faludi, inspector de ferrocarrils, i
d'Anna-Nina Goldschmid. Quan son pare va morir prematurament, 1906 sa mare es
va instal·lar a Budapest amb ses tres filles i sos dos fills. Va fer un viatge
d'estudis a Finlàndia, on aprengué el finès i posteriorment estudià alemany i
finès a les universitats de Budapest i de Viena. Durant la Gran Guerra, com a
oficial de reserva de l'exèrcit austrohongarès, participà en batalles als
fronts italià i rus. Presoner de guerra a Rússia, visqué de primera mà la
Revolució, però en 1917 pogué fugir del camp de presoners on estava internat. Intel·lectual
anarquista, va haver de fugir de l'Imperi Austrohongarès i a principis dels
anys vint s'instal·là a Suècia com a apàtrida. Va ser periodista freelance
durant un temps, primer a Berlín i després a París, retornant en 1924 a Suècia.
En aquesta país s'afilià a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), de la
qual esdevingué un dels seus portaveus més destacats. A Suècia es dedicà a
l'escriptura i a fer conferències. Entre 1931 i 1933 visqué a l'URSS, d'on hagué
de fugir perseguit pel règim soviètic a través de la península de Kola, al nord
de Finlàndia i el nord de Noruega fins arribar Estocolm. En els anys trenta, en
nom de la SAC, va fer visites a districtes on aquesta organització tenia
implantació (Norrbotten, Härjedalen, Hälsingland, Gästrikland i Dalarna). A
finals de 1936, arran de l'aixecament feixista a Espanya, hi marxà, després
d'haver rebut el suport econòmic de la SAC per a la seva família. A Madrid
s'integrà en un servei mig civil del Ministeri de la Guerra. Poliglota, va ser
responsable de les emissions radiofòniques en diverses llengües (alemany, hongarès,
rus i suec) del citat ministeri, a més de fer col·laboracions en tasques de
seguretat i en els serveis de propaganda de les Brigades Internacionals. Durant
el dos anys que va romandre a la Península, envià col·laboracions al periòdic Arbetaren,
òrgan de la SAC, algunes de les quals es recopilaren en 1937 en els llibres I
spanska folkets tjänst i Med Madridmilisen: Ur internationalisten Ivan
Onots brev. Es guanyà la vida treballant en diverses professions (periodista,
mecanògraf, director de teatre, professor de dansa i d'idiomes, etc.) a Uppsala
(Uppland, Suècia) i a Norrköping (Östergötland, Suècia). En 1949, després de
dues dècades apàtrida, va rebre la nacionalitat sueca. En 1957 i 1960 va rebre
la beca «Minerva». Va traduir al suec diversos autors (Michail Petrovic Arcybasev,
Jef Last, Karl Lovik, Michail Michajlovic Zoscenko, etc.). En 1964 publicà Främlingspass,
on recapitulà la seva vida fins als anys cinquanta. Altres obres seves són Kung
Alkohol i kriget (1931), Mäniskor och maskiner i Ryssland (1934), Officerare
(1934), Vi massmördare (1934), Arbetareklass eller slaktboskap?
(1935), Karusell kring krutdurken (1935), Sexuell upplysning i
Ryssland (1935), Spanien, arbetarklassen, militarismen (1938, amb
altres), Vad vill ryssarna? (1952), Sunt sexualliv (1954), Maxim
Gorkij (1960) i Rysk parnass: möte med ryska författare (1970), entre
d'altres. Es casà amb Ida Krugh i posteriorment amb Ulla Jörgensen, i en total
tingué tres infants. Ivan Faludi va morir el 13 de març de 1978 a Oradea
(Bihor, Romania) durant una estada hospitalària. Ivan Faludi
(1895-1978) ***
Nancy Cunard, fotografiada per
Man Ray (1926) - Nancy Cunard: El 10 de març de 1896 neix al castell medieval de Nevill Holt (Market Harborough, Leicestershire, Anglaterra) l'escriptora, poeta, periodista, editora i militant anarquista Nancy Clare Cunard. Filla única d'un família acomodada, capitalista i burgesa. Son pare, Sir Bache Edward Cunard (1851-1925), tercer baronet de Cunard, havia heretat la companyia naviliera «Cunard Line» –propietària, entre altres, del transatlàntic «Queen Mary»– i tot just s'interessava pel polo, per la pesca esportiva i per la caça del guineu; sa mare, Maud Alice Burke (1872-1948), fou una acabalada hereva nord-americana que, quan esdevingué Lady Emerald Cunard, es dedicà a rebre del «millor» de la societat londinenca i fou íntima de la duquessa de Windsor. D'antuvi Nancy es crià a la propietat familiar a Nevill Holt, però quan sos pares se separaren en 1910 s'instal·là a Londres amb sa mare. S'educà en nombrosos pensionats del Regne Unit, França i Alemanya. Durant la Gran Guerra, es casà amb Sydney Fairbairn, jugador de criquet, oficial de l'Exèrcit i veterà ferit de guerra; però el matrimoni només durà dos anys. En aquesta època es relaciona amb «La Coterie» –selecte grup d'aristòcrates i intel·lectuals britànics caracteritzats per sortir a les revistes de moda de l'època– i freqüentà especialment la poetessa i actriu bohèmia Iris Tree. Promogué l'antologia poètica Wheels, de la família dels Sitwell, i hi participà amb un poema. Son amant, Peter Broughton-Adderley, trobà la mort en combat a França un mes abans de l'armistici. En 1920 s'intal·là a França, on participà activament dels corrents avantguardistes literàries i artístiques, especialment el dadaisme i el surrealisme, i publicà nombrosos poemaris en aquesta línia, especialment Outlaws (1921), Sublunary (1923) i Parallax (1925). Durant aquests primers anys francesos, va estar molt lligada a l'escriptor Michael Arlen. Una breu relació amb Aldous Huxley influenciarà nombroses novel·les d'aquest escriptor: fou la inspiració del personatge de Myra Viveash en Antic hay (1923) i de Lucy Tantamount en Point counter point (1928). En aquests anys esdevindrà addicta a l'alcohol i a altres drogues. En 1927 s'instal·là en una granja a La Chapelle-Réanville, a Normandia. L'any següent, per fer costat els joves autors que assajàvem amb poesia experimental, creà «The Hours Press», una petita impremta i editorial que també rebé el nom de «Three Mountains Press» i amb la qual es podia prendre córrer més riscos empresarials que altres editors a causa de la fortuna heretada. Aquesta editorial col·laborà amb William Birod, periodista nord-americà que vivia a París i que havia editat les obres d'Ezra Pound. «The Hours Press» es caracteritzà per l'alta qualitat de les obres publicades i per les seves edicions exquisides. Aquesta editorial tragué la primera obra que Samuel Becket publicà per separat, el poema Whoroscope (1930) i també edità els XXX Cantos de Pound. En 1931 Wyn Henderson prengué la direcció de l'editorial i aquell mateix any publicà The revaluation of obscenity, del sexòleg Havelock Ellis. En 1928, després d'una relació de dos anys amb el poeta Louis Aragon –que l'afiliarà al Partit Comunista Francès (PCF) el gener de 1927–, comença una altra amb Henry Crowder, un músic de jazz afroamericà que treballa a París. Aleshores esdevingué una intensa activista antiracista i defensora dels drets civils als Estats Units, realitzant viatges a aquest país i vivint al Harlem. En 1931 publicà una obra polèmica, Black man and white ladyship, atac contra les actituds racistes; també publicà Negro: An anthology, conjunt de poesies i de relats realitzats per escriptors afroamericans i altres autors en suport de la seva causa (Langston Hughes, Zora Nealie Hurston, George Padmore, etc.). Com que la premsa parlà d'aquest projecte a partir de maig de 1932, dos anys abans de ser publicat el llibre, Nancy Cunard rebé amenaces anònimes i cartes farcides d'odi racista, algunes de les quals publicà en el llibre. A mitjans de la dècada dels trenta, participa en la lluita contra el feixisme, escrivint sobre l'annexió d'Etiòpia per Mussolini i sobre la guerra civil espanyola, deixant ben clar que els fets esdevinguts a la Península eren el preludi d'una nova guerra mundial. Els seus relats sobre els patiments dels refugiats espanyols donaren lloc a una subscripció de suport en The Manchester Guardian. Ella mateixa contribuí amb diners i materials de socors i en diverses organitzacions llibertàries d'ajuda (Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.), però la seva deteriorada salut –en part a causa de les males condicions que trobà als camps de concentració del sud de França– la forçaren a tornar a París, on organitzà col·lectes pels carrers parisencs per recaptar fons per als refugiats. En 1937 publicà una col·lecció de fullets amb poemes sobre la guerra i obres de W. H. Auden, Tristan Tzara i Pablo Neruda. Aquest mateix any, distribuirà per Europa un qüestionari als escriptors sobre la guerra, les respostes del qual foren publicades en The Left Review sota el títol «Autors take sides on the spanish war»; dels 200 escriptors enquestats, 147 contestaren i 126 van fer costat la II República espanyola. Durant la II Guerra Mundial treballà, fins l'esgotament físic, com a traductora a Londres al servei de la Resistència francesa i publicà l'antologia Poems for France (1944). Després de la guerra s'adonà que els alemanys havien destruït la major part de les seves possessions i deixà de viure a Réanville, realitzant nombrosos viatges. Amb la salut mental i física força deteriorada, agreujat tot per l'abús de l'alcohol, la ruïna econòmica i els comportaments autodestructius, fou internada en un hospital psiquiàtric arran d'un altercat amb un policia a Londres, però, un cop lliure, la seva salut encara s'agreujà més. Entre les seves últimes publicacions destaquen Grand man: Memories of Norman Douglas (1954), GM: Memories of George Moore (1956) i These were the hours (1965), llibre de memòries publicat pòstumament. Només pesava 35 quilos quan va ser trobada errant pels carrers parisencs, confusa i incapaç de recordar el seu nom; traslladada per la policia a l'hospital de caritat de Cochin de París (França), morí dos dies després, el 16 de març de 1965 –algunes fonts citen erròniament el 17 de març. El seu cos fou incinerat a Anglaterra i les seves cendres reposen en l'urna 9.016 del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Nancy Cunard fou una gran col·leccionista d'art africà i fou musa de nombrosos escriptors i artistes de la dècada dels anys vint i trenta, com ara Wyndham Lewis, Aldous Huxley, Tristan Tzara, Ezra Pound, Louis Aragon, etc., i entre els seus amants podem citar Ernest Hemingway, James Joyce, Constantin Brancusi, Langston Hughes, Man Ray i William Carlos Williams. ***
Secondo
Moscatelli, a l'esquerra marcat amb el número 2, amb altres
companys "garibaldins" en una platja de València durant la
guerra civil
[Istituto
Storico Parri] - Secondo Moscatelli: El 10 de març de 1899 neix a Chiusdino (Toscana, Itàlia) el paleta anarquista, encara que algunes fonts l'adscriuen filiació comunista, i lluitador antifeixista Secondo Moscatelli. Son pare es deia Virgilio Moscatelli. Quan encara era jove, abans de 1911, sa família es traslladà a Montieri (Toscana, Itàlia). El 20 de setembre de 1923 s'expatrià legalment a Bèlgica i a Châtelet (Hainaut, Valònia) treballà com a obrer en una fàbrica de ciment i formigó. A l'estranger continuà amb les seves activitats antifeixistes. En 1925 va ser condemnat pel Tribunal de Charleroi (Hainaut, Valònia) per portar il·legalment un arma i per amenaces. El 6 d'abril de 1930 va ser novament detingut a Charleroi perquè havia intentant entrar als locals de la Borsa on se celebrava la cerimònia de lliurament de la nova bandera dels excombatents italians. Durant aquesta època patí nombroses denúncies i detencions per part de la policia i, fugint d'aquesta pressió, el gener de 1933 es traslladà a Jemeppe-sur-Sambre (Namur, Valònia), però l'abril d'aquell any retornà a Châtelet. L'octubre de 1933 es trobava a Herstal (Lieja, Valònia), treballant al canal Liegi-Maestricht, i després va fer feina de peó en la construcció de la resclosa de l'Ile Monsin (Lieja, Valònia). Fins al 1935 visqué a Herstal, però el desembre abandonà la ciutat i no retornà. El novembre de 1936 partí com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i l'any següent pertanyia a la XII Brigada Internacional, amb el Batalló Garibaldi, i posteriorment formà part de la XII Brigada Garibaldi. Les autoritats policials italianes el fitxaren com a «subversiu perillós» i l'inscrigueren, com a combatents antifranquista, amb l'anotació que fos detingut en els butlletins de busca i cerca. El setembre de 1937 va ser ferit en la batalla d'Osca (Aragó, Espanya) i el mes següent creuà els Pirineus, establint-se a Montalban (Guiena, Occitània). En plena II Guerra Mundial, el setembre de 1942, va ser detingut a Montalban i internat en un camp de concentració francès del qual pogué fugí en 1943. Fugí de França sense documentació i es traslladà a Linz (Alta Àustria, Àustria), on treballà d'obrer. De bell nou a Itàlia en data imprecisa, retornà a Toscana i participà en la Resistència enquadrat en la Brigada «Spartaco Lavagnini» que operava a la zona de Siena (Toscana, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto antropomètrica de Vittori Peruzzi (1925) - Vittorio Peruzzi: El
10 de març de 1901 neix a Colagnola ai Colli (Vèneto, Itàlia) l'anarquista
il·legalista Vittorio Peruzzi, conegut com Aldo i que va fer servir infinitat
de pseudònims (Giuseppe d'Aldegheri, Carlo Aldigheri, Natalo
Grenniato, Victor Peruzzi, Natalino Tregnano, etc.). Després
d'exercir diverses professions (paleta, pintor, sabater, etc.), a principis
dels anys vint, fugint del feixisme, es refugià a París (França), vivint al
número 21 del carrer Vicq d'Azir del X Districte. El 31 de juliol de 1924, amb
el company anarquista Guido Dainelli, i altres dos que restaren desconeguts, s'enfrontà
a trets amb uns agents ciclistes de ronda que els havien interpel·lat al pont
del canal de Saint-Martin, al X Districte de París, i resultat greument ferit de
dos trets a l'abdomen –alguns mitjans d'informació el donaren per mort– i
portat a l'Hospital de Saint-Louis; Dainelli, d'antuvi, aconseguí fugir, però
finalment va ser detingut. Un cop recuperat, el 10 de desembre de 1924 va ser
jutjat pel XI Tribunal Correccional del Sena i condemnat a tres anys de presó i
500 francs de multa –Dainelli a dos anys i 200 francs–, però dos mesos després
es pogué beneficiar d'una amnistia. Segons la policia hauria participat també
en atemptats contra locals del moviment feixista italià a París. El 19 de
desembre de 1925 va ser detingut amb sa companya Germaine Rose Bertrand, talladora
de metalls, sota l'acusació haver comès diversos desvalisaments a fàbriques i
foneries de la regió parisenca (Bondy, Montreuil, Noisy-le-Sec, Saint-Denis,
etc.) i a diversos magatzems i joieries de París; en l'escorcoll del seu
domicili, al número 11 del carrer Vilin del XX Districte de París, la policia
trobà un arsenal (pistoles, munició, etc.), material per fer robatoris de tota
casta (claus mestres, palanquetes, pinces, punyals, rossinyols, serres per a
metalls, trepadores, etc.) i objectes furtats dels indrets citats, a més de
periòdics llibertaris francesos i italians i retrats d'anarquistes i antifeixistes
notoris (Francesc Ferrer i Guàrdia, Giacomo Matteotti, etc.). Dies després
d'aquesta detenció, es continuaren donat robatoris de les mateixes
característiques, demostrant així que es tractava d'una banda organitzada i que
quedaven membres en llibertat. El febrer de 1926 s'havien detinguts nombrosos
militants anarquistes acusats de pertànyer a aquesta mateixa banda de desvalisadors
(Marcel Casteu, Spartaco Cerro, Tomas Ciappelloni, Humberto Colombo, Louis
Dallanegra, Marius Desgens, Angelo Garibbo, Lazare Limonier, Gino Manetti,
etc.). No sabem quan va recobrar la llibertat, però el 5 de maig de 1932 va ser
novament detingut, juntament amb Paolo Cicalini i Carlo Abiatti, en un soterrani
d'un immoble del número 37 del carrer d'Aboukir quan intentaven desvalisar la
joieria Marchal situada als baixos de l'edifici. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció. Vittorio Peruzzi
(1901-?) ***
Alexandre
Gilabert Gilabert - Alexandre Gilabert
Gilabert: El 10 de març de 1908 neix a
Barcelona (Catalunya) el periodista i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Alexandre Gilabert
Gilabert
–signà molts d'articles i llibres com Alejandro
G. Gilabert. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), es
guanyava la vida fent de blanquer. En els últims anys de la
dictadura de Primo
de Rivera participà en reunions de l'Ateneu
Enciclopèdic Naturista de Barcelona
i en 1929 va estar empresonat per haver participat en un complot el
setembre de
l'any anterior. En el Ple Regional de Sindicats Únics del 24
d'abril de 1932
celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), va ser
nomenat, en
substitució d'Emili Mira Aparici, secretari del
Comitè Regional de Catalunya de
la CNT i com a tal organitzà la campanya en defensa dels
deportats a l'Àfrica.
També tractà de suavitzar les relacions amb el
sector trentista en vistes a la
reunificació confederal, oposant-se que
Felipe Alaiz de Pablo desenvolupés la seva campanya contra
els trentistes des de Solidaridad Obrera. No obstant
això, el 16 de novembre de 1933
presidí el gran míting de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) que se celebrà
al Palau de Belles Arts de Montjuïc de Barcelona, on parlaren
Francisco Ascaso,
Domingo Miguel González (Domingo
Germinal),
Dolores Iturbe, Sébastien Faure, Buenaventura Durruti i
Vicente Pérez Viche (Combina).
En aquest any de 1933 realitzà
altres mítings i conferències a Barcelona i Sant
Adrià de Besós (Barcelonès,
Catalunya) i va ser tancat al vaixell-presó Arnús
amb motiu de la vaga del transport. L'octubre de 1934 va ser de bell
nou
empresonat i aquest any va ser redactor de Solidaridad
Obrera. En 1935 fou un dels fundadors del grup anarquista
«Liberación» de
Barcelona, que edità, amb Tomás Cano Ruiz i
altres, la revista Liberación!;
aquest grup d'afinitat es
manifestà proper als postulats anarcosindicalistes que, des
de l'Argentina,
defensava Gaston Leval i, de fet, reintroduí el seu
pensament en els cercles
anarquistes catalans. En aquests anys realitzà
mítings en diverses poblacions
catalanes (Sitges, Reus, Sant Boi de Llobregat, etc.), alguns amb
Antoni Ortiz
Ramírez. Quan el cop militar de juliol de 1936,
participà en les lluites als
carrers de Barcelona contra els aixecats i el 20 de juliol, ell i Jaume
Balius
Mir, van fer íntegrament, tots dos sols, el
número de Solidaridad Obrera.
Fou corresponsal de guerra de Solidaridad
Obrera en l'expedició de
reconquesta de les Illes Balears comandada per Alberto Bayo Giroud i
l'agost de
1936 va fer un míting a Eivissa. També l'agost de
1936 fou un dels fundadors
del Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat
d'Arts
Gràfiques de la CNT. Fou membre, en representació
de la CNT, del Consell
Municipal de Barcelona. En aquest any va fer mítings a
poblacions catalanes
(Santa Coloma, Vilassar de Dalt, Gràcia-Barcelona, Olot) i
en 1937 a
Esparraguera. Es va veure implicat en l'anomenat «Plet dels
periodistes
confederals», que enfrontà, d'una banda Jacinto
Toryho, director de Solidaridad Obrera
des del novembre de
1936, i els representants dels comitè nacional i regional de
la CNT i, d'altra,
junt amb el director sortint, tots els periodistes confederals que
resultaren
desplaçats. També fou secretari general de les
Joventuts Llibertàries i de la
Federació Local d'Agrupacions Anarquistes de Barcelona.
Defensà l'estructura de
la FAI acordada en el Ple de València de 1937 i, com a
secretari de la
Federació de Barcelona de la FAI, va fer una
conferència en pro d'aquesta nova
estructura gairebé de partit polític. D'antuvi
acostat a «Los Amigos de
Durruti», el març de 1937 assistí a la
Conferència Nacional de Premsa
Confederal en representació de Tiempos
Nuevos, on defensà les tesis oficialistes.
Representà el grup
«Liberación»
en el Ple Regional de Catalunya de la FAI i aquest mateix any
dirigí el
periòdic satíric El
Criticón. Al
final de la guerra fou redactor de Catalunya
i delegat polític del XI Cos de l'Exèrcit de la
II República espanyola. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França,
on va ser internat en diversos
camps de concentració. Posteriorment emigrà amb
sa família –sa companya es deia
Vida Urzainqui– a la República Dominicana, on
treballà en una colònia agrícola.
En 1941 emigrà a l'Equador, on fins el 1942
participà activament en la creació
i desenvolupament d'una colònia llibertària
(Colonia Española «Simón
Bolivar»)
a la zona del riu Solaya (Pichincha, Ecuador), amb els
anarcosindicalistes
Antonio Bonilla Albadalejo, Pedro Quílez, Luis Cano
Pérez i Josep Peirats Valls.
En 1974, durant el govern de la Junta Militar, va ser deportat sota
l'acusació
d'«haver atacat el govern en diversos articles de
premsa», a través de la seva
columna «Piedras al viento» del periòdic
El
Mercurio i Revista Manabí,
on signava
amb els pseudònims Perseo
i Critilo, respectivament.
Retornà l'any
següent i s'instal·là de bell nou a
Manta. Trobem articles seus en nombroses
publicacions, com ara Ilustración
Ibérica,
L'Indomptable, Liberación!,
Le Libertaire,
Luz y Fuerza, La
Noche, La Protesta, Solidaridad Obrera, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,
El Vidrio,
etc. És autor d'El pecado de Ana
María
(sd), La CNT, la FAI y la
revolución
española (1932), ¡Yo
no he matado a
nadie! (1935), Durruti, un
anarquista
íntegro (1937), Escriptors
de la
revolució (1937, amb altres), Los
escritores al servicio de la verdad. Carta abierta a Ramón
J. Sender
(1938), Un héroe del pueblo.
Durruti
(1938). Alexandre Gilabert Gilabert va morir d'una crisi
cardíaca l'11 de novembre
de 1979 a Manta (Manta, Manabí, Equador). En 2011 sa filla,
Blanca Gilabert
Urzainqui, publicà el llibre biogràfic de sa
família Un abrazo al pasado.
Revolviendo el baúl de los recuerdos. Alexandre Gilabert Gilabert (1908-1979) ***
Víctor
Francisco Cáceres - Víctor Francisco Cáceres: El 10 de març de 1912 neix a Albalá (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres. Sos pares, pastors humils, es deien Antolino Francisco i Modesta Cáceres. Va anar poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les tasques als camps. En 1932 va complir el servei militar a Melilla i rumià la possibilitar de restar en l'Exèrcit enquadrat en el Cos d'Enginyers, però s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a terme el 10 de juny de 1936 i amb un grup de soldats lleials tancaren els oficials rebels a la sala on estaven reunits. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, oposà resistència, però va ser detingut amb altres soldats lleials. Jutjat per «sedició», va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de presó. Destinat a treballs forçats, entrà en contacte amb militants de les Joventuts Llibertàries i esdevingué anarquista. A la presó de Melilla realitzà el batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial a Sevilla, a més d'aprendre idiomes (francès i anglès). En 1941 aconseguí la llibertat condicional i retornà a Albalá, on intentà muntar una escola, però el projecte no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la titulació oficial requerida. Després, amb sa mare, marxà cap al nord de la Península, a Bilbao (Biscaia, País Basc) i a La Rioja (Briñas, Cenicero, San Felices, Haro), on treballà en diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica de cel·luloses, fent grava en una pedrera, etc.). A San Felices va fer classes als infants dels obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble perquè «mai no pronunciava el nom de Déu en les seves classes». En 1947 es casà amb Aurora Gamarra López. En aquests anys milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Va ser acomiadat de la feina per fer costat una aturada en l'empresa on treballava. Més tard passà a Guipúscoa (Pasaia i Errenteria), on va fer feina en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant els pesquers al port). Després d'una breu estada a Castañares de Rioja, s'establí en 1949 a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà del que pogué (cobrador, peó, comptable a les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio Bragado Ruiz i Guillermo Barros Cela intentant reconstruir la Federació Regional Galaica. A partir de 1956, després d'un viatge a França on s'entrevistà am Germinal Esgleas, establí contacte amb l'exili confederal i creà el Comitè Local de la CNT de Vigo amb Saturnino Barros Barros. En 1957, amb Jaime Garrido Vila, s'encarregà de la CNT a Vigo i participà en la creació de l'organització unitària Front Democràtic Juvenil (FDJ). El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio Bragado Ruiz, Leopoldo García Ortega, etc.), i restà tancat durant dos mesos per «organització i propaganda il·legals». El 4 d'agost de 1962, arran d'una vaga de solidaritat amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions salarials de les drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey i Álvarez) va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell de guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid acusat de reorganitzar la CNT; condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena als presidis de Carabanchel i de Burgos. En aquesta última presó, on la CNT estava força estructurada, exercí el càrrec de secretari d'Organització durant més de dos anys. El 23 de setembre de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i boicotejat per la patronal, retornà a Vigo. El novembre de 1966 decidí exiliar-se i passà a França per Barcelona (Catalunya). A finals de 1966 s'establí a Portèth de Garona, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on es guanyà la vida com a peó de paleta i milità en la seva Federació Local de CNT des de l'1 de gener de 1967. En 1968, després de la mort de José Sanjuán, va ser nomenat secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs orgànics en la Comissió d'Alt Garona. En 1974 col·laborà amb el Secretariat Intercontinental del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i en 1976 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Portèth de Garona. En aquests anys milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1976 viatjà per Galícia (Vigo, Ferrol i la Corunya), Madrid, La Rioja i Sevilla en missió propagandística per rellançar el sindicat. En aquesta última època formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI i era secretari de la Federació Local de Portèth de Garona. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco de la Montaña, Torvick), en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín Interno de la CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc. També realitzà traduccions de l'anglès, de l'italià i del portuguès per a aquestes publicacions. Víctor Francisco Cáceres va morir el 9 d'agost de 1976 a la Residència Sanitària Almirante Vierna (actual Hospital Xeral) de Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en missió orgànica, d'un vessament cerebral i d'un atac cardíac afegit, i va ser enterrat al cementir de Puxeiros (Lavadores, Vigo, Pontevedra, Galícia). ***
Arrigo
Sansovini (Righetto) - Arrigo Sansovini:
El 10 de març de
1917 neix a Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Arrigo
Sansovini, conegut com Righetto.
Amb nou anys començà a treballar
d'aprenent de tapisser al negoci de l'anarquista Galba Giusti, al
número 3 del
carrer Bruni de Forlì, on va romandre fins a 1935, data en
la qual entrà a
treballar a la tapisseria Bertaccini & Bartoletti, al carrer
Valzania de la
mateixa ciutat. El 24 de maig de 1938 començà el
servei militar i va ser
destinat a Udine i després a Trieste, ciutats del
Friül. Després de la II
Guerra Mundial, en 1946, es va associar amb Silverio Spazzoli, com a
matalasser
i tapisser, i va llogar un local al Palau de Justícia i
després l'empresa
Sansovini & Spazzoli es traslladà al carrer Leone
Cobelli. En 1953 els dos
tapissers van crear una nova empresa, on es va integrar Cioscano
Garavini (Galli),
però
aquell mateix any la
societat es va dissoldre i cadascú continuà
treballant pel seu compte. Tant
Arrigo Sansovini com Silverio Spazzoli, amb empreses separades,
produïren sales
d'estar de manera industrial i van ser els primers a Itàlia
en la indústria
dels mobles entapissats, esdevenint un referent en aquest sector.
Arrigo Sansovini va morir el 13 d'octubre de 2002
a Forlì
(Emília-Romanya,
Itàlia). Defuncions
Foto policíaca de Jacob Mahler (3 de març de 1894) - Jacob Mahler: El
10 de
març de 1894 és trobat mort a
París (França) l'anarquista
Johann Heinrich Jakob Mahler –comunament citat en
francès com Jean Henri
Jacob Mahler i a vegades erròniament Malher–
i conegut com Le
Russe. Havia nascut el 31 de juliol de 1832 a Hanau (Electoral
de Hessen, Sacre Imperi
Romanogermànic; actualment pertany a Darmstadt, Hessen,
Alemanya). Sos pares es deien Johann Jakob Mahler,
boter, i
Margarete Bader.
Quan tenia cinc anys abandonà el seu país nata i
cresqué a Sant Petersburg
(Rússia, Imperi rus; actualment Rússia). Quan
tenia 18 anys emigrà a França i
treballà de baster en una albarderia de París
(França). El 2 de març de 1861 es
casà al XIII Districte de París amb l'armillera
francesa Maria Louise Wiedmann.
En aquesta època vivia al número 49 del carrer
Chevaleret de París. Quan
esclatà la guerra francoprussiana marxà cap a
Suïssa, on va romandre dos anys.
De bell nou a França, en 1880 aconseguí la
nacionalitat francesa. Figurava com «anarquista
militant» en un llistat d'anarquistes de la III Brigada
d'Investigacions de la
Prefectura de Policia del 29 d'abril de 1892. El 3 de març
de 1894 el seu domicili,
al número 10 del carrer de La Voyette d'Ivry-sur-Seine (Illa
de França, França)
va ser escorcollat per la policia i es van trobar una important
quantitat de
periòdics i fullets anarquistes –no obstant
això, sa companya argumentà que es
tractava de documentació personal
(correspondència, quaderns, etc.). Aquest
mateix dia va ser fitxat com «anarquista» en el
registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i enviat a
la presó parisenca
de Mazas. Jacob Mahler, oficialment, es va suïcidar a la seva
cel·la el 10 de
març de 1894 a la presó de Mazas de
París (França) escanyant-se amb la seva
camisa fermada al llit. Alguns diaris qüestionaren la seva
pertinença al moviment
anarquista i que es tractava d'una altra persona amb el mateix nom o
semblant i
altre fet estrany va ser que el dia abans de la seva mort s'havia
decretat la
seva posada en llibertat; la Prefectura de Policia mai no va aclarir
aquest
cas. ***
Salvador Seguí i
Rubinat - Salvador Seguí Rubinat: El 10 de març de 1923 és assassinat a Barcelona (Catalunya) Salvador Mateu Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Havia nascut el 23 de setembre de 1887 neix a Lleida (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Salvador Seguí Barenys, forner, i Dolors Rubinat Valls. Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel Sindicat Únic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda –les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març –el certificat de defunció cita erròniament el 12 de març– de 1923 va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit –empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920–, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción, Los Nuevos, L'Opinió, Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria. ***
Portada
d'Heraldo de
Aragón del 5 de juny de 1923, notificant la
mort del cardenal Soldevila - Eleuterio Salamero Bernard: El 10 de març de 1937 mor a Alarcón (Conca, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Esteban Eleuterio Salamero Bernard. Havia nascut a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). A començament dels anys deu retornà a la Península procedent d'Amèrica. En 1914 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del grup d'acció anarquista «Los Solidarios», juntament amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i altres. El juny de 1923 va ser detingut arran de l'atemptat comès contra el cardenal Juan Soldevila y Romero a Saragossa el 4 de juny d'aquell any. Sota les amenaces de la policia de tortura sa mare de 90 anys, donà informacions que van permetre la detenció de Rafael Torres Escartín i que obligaren a la resta de membres del grup a passar a la clandestinitat. L'abril de 1925 fou jutjat, juntament amb Juliana López Maimar i Torres Escartín, i condemnat a 12 anys i un dia de presó major per encobriment de l'assassinat del cardenal Soldevila. Tancat a les presons de San Fernando i de El Dueso, fou alliberat en 1931 gràcies a la proclamació de la II República espanyola. A resultes del cop feixista, el juliol de 1936 fou el responsable de la creació de la «Columna CNT-FAI» formada a Barbastre i del III Batalló en el qual es va convertí després de sumar-se a la «Columna Roja y Negra», 127 Brigada Mixta després de la militarització). Eleuterio Salamero va morir al front el 10 de març de 1937 a Alarcón (Conca, Espanya) de l'explosió d'un obús. ***
Antonio
Zubiarraín Martínez - Antonio
Zubiarraín Martínez: El 10 de
març de 1938 mor a Muniesa (Terol, Aragó,
Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Zubiarraín Martínez.
Havia nascut a Ayerbe (Osca,
Aragó, Espanya). Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà, amb
son germà José, com
a milicià a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i
després passà a les serveis
d'informació i guerrilles de la Columna «Roja i
Negra». Tinent de la I Secció
de la I Companyia del II Batalló de la 127 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola, Antonio Zubiarraín
Martínez va caure mort en
combat el 10 de març de 1938 a Minuesa (Terol,
Aragó, Espanya). Estava casat i
tenia tres fills. ***
- Armand Guerra: El 10 de març de 1939 mor a París (França) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Cabo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Calvo–, més conegut com Armand Guerra. Havia nascut el 4 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1886 a Llíria (Camp de Túria, País Valencià). Sos pares es deien Luis Estívalis Silvestre, llaurador, i Vicenta Cabo Gil. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdic Tierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica «Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune –on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards–, Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros; Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol. En 2021 Francesc J. Hernàndez publicà la biografia José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària. ***
Foto
policíaca de Louis Thériez (16 de març
de 1894) - Louis Thériez:
El
10 de març de 1942 mor a l'XI Districte de París
(França) l'anarquista Louis
Thériez –a vegades citat erròniament Terriez–,
conegut com Perriez. Havia nascut
el
25 d'agost de 1858 a l'antic VIII Districte (actual XI Districte) de
París
(França). Sos pares es deien Théodore
Thériez i Caroline Barbier. Es guanyava
la vida com a ebenista i vivia al número 24 del carrer
Charenton del XII
Districte de París. En 1888 va fer conferències a
Choisy-le-Roi (Illa de
França, França) amb Perrin. L'abril de 1893 tenia
el seu magnífic taller-botiga
d'ebenisteria al número 10 del carrer Gracieuse del V
Districte de París i
treballava, entre d'altres, per a l'administració de
l'Assistència Pública. En
aquesta època figurava en els registres de
recapitulació d'anarquistes i estava
casat amb Marie Louise Nestorine Delplanque, obrera en una
fàbrica de cartró,
amb qui tenia dos infants i de qui enviudà. En 1894 vivia al
número 6 del
carrer Clef del V Districte de París. El 16 de
març de 1894 va ser detingut amb
altres 11 anarquistes i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon; el seu
dossier va ser enviat el 2 d'abril de 1894 al jutge
d'instrucció. El 30 de maig
de 1894 va ser detingut al seu domicili amb 11 anarquistes
més. Louis Thériez
va morir el 10 de març de 1942 al seu domicili, al
número 70 del carrer de la
Villette, de l'XI Districte de París (França). ***
Notícia
sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández
apareguda en La
Vanguardia del 29 de juliol de 1942 - Manuel Checa
Hernández: El 10 de
març de
1943 és afusellat a Barcelona (Catalunya) el
militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Havia
nascut el
15
d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 5
d'octubre– de 1902 a Baza
(Granada, Andalusia, Espanya). Sos
pares es
deien Luis Checa Martínez i Virtudes Hernández
Aguilar.
Emigrà a Catalunya i
s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix
Llobregat, Catalunya). Des del 15
d'abril de 1924 treballà com a escrivent a la
Colònia Sedó d'Esparraguera i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la Guerra Civil
formà part del Comitè Revolucionari i de les
Patrulles de Control confederals
d'Olesa de Montserrat. El 30 de juny de 1938 deixà la feina
per entrar a fer el
servei militar. Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de
1942 va
ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de
juliol de
1936 el rector de la parròquia del poble i a altres
veïns ruixant-los amb
benzina i calant-los foc, i, més tard, al front, quan
serví com a carrabiner voluntari,
d'haver matat a diversos soldats que volien passar-se a les files
enemigues;
condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de
març de
1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes
companys
cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia
Martínez, Joaquín Vicente
García, Ramón Pla Bel, José Ruiz
Solá, Melchor Montoya Gallardo i Cristobal
Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser
llançats al Fossar de la
Pedrera. ***
Notícia
de l'execució de Melchor Montoya Gallardo apareguda
en La Vanguardia
de l'11 de març de 1943 - Melchor Montoya Gallardo: El 10 de març de 1943 és afusellat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Melchor Antonio Montoya Gallardo, conegut com El Churrillo. Havia nascut el 4 de març de 1908 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Era fill de Francisco Montoya Torres, propietari, i de Francisca Gallardo Fernández. Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), on treballà com a carnisser i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. Detingut per les tropes franquistes, el 30 de desembre de 1942 va ser jutjat en consell de guerra a Olesa de Montserrat acusat de «patrullero» i «delicuente rojo»; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Manuel Checa Hernández i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera. ***
Notícia
de l'assassinat de Miguel Barba Moncayo apareguda en Solidaridad Obrera
de París del 26 de març de 1949 - Miguel Barba Moncayo: El 10 de març de 1949 és assassinat per la policia a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Miguel Barba Moncayo, més conegut com Reyes. Havia nascut cap al 1897 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Maximiliano Barba i Rosario Moncayo. Abans de la Guerra Civil Barba ja militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a l'Ateneu de Gràcia, on era molt popular per les seves activitats teatrals –d'aquí li vindrà el nom de Reyes. Després de la victòria feixista va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada i finalment va ser alliberat en 1946 després de set anys pres. No va escalivar i va entrar en els grups d'acció guerrillers de les Joventuts Llibertàries. En 1947 era membre del Comitè Regional Català de la Federació Ibèrica de les Joventuts Llibertàries (FIJL). El 8 d'agost de 1947 va ser detingut, juntament amb Manuel Llatser Tomàs (Rosendo) i Enrique Martínez Marín, i internat a la presó Model de Barcelona. Alliberat amb la intenció d'assassinar-lo, en la matinada del 10 de març de 1949, uns policies de la comissaria de Sant Gervasi l'enxampen a la porta de ca seva (número 4 del carrer de la Torre de Barcelona), li demanen la seva identificació i l'abaten d'un tret davant sa companya, Dolores Fumanal Moreras, i sos infants, Matilde, José, Emilia i Dolores. Miguel Barba Moncayo va morir aquell dia,el 10 de març de 1949, a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya), poc després d'ingressar, i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. ***
Ugo
Fedeli - Ugo Fedeli: El 10 de març de 1964 mor a Ivrea (Piemont, Itàlia) l'escriptor i propagandista anarquista Ugo Fedeli, també com Hugo Treni o G. Renti. Havia nascut el 8 de maig de 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Edoardo Fedeli i Clara Barachi. Va començar a treballar molt jove i va completar la seva formació professional seguint cursos nocturns en una escola tècnica. Va començar a militar en els grups de joves llibertaris de Milà («Franchi tiratori» i «Ribelli milansesi») que portaven campanyes antimilitaristes en contra de la guerra de Líbia i va fer amistat amb alguns militants que després seran destacats, com ara Francesco Ghezzi i Carlo Molaschi. Immers en el cercles anarcoindividualistes, majoritaris al Milà de l'època, representats per Molaschi, Leda Rafanelli i Giuseppe Monanni, va participar activament en les lluites socials i en 1913, durant la vaga organitzada per l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) va ser detingut per primera vegada i fitxat per la policia com a «anarquista perillós». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, amb Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Rafanelli i Molaschi, va editar el periòdic Il Ribelle (1914-1915), el gerent del qual va ser Giovanni Fontanelli i que feia costat els anarquistes no intervencionistes; en aquest periòdic va publicar el seu primer article: «Abasso la guerra». En aquesta època va ser requerit nombroses vegades per les seves accions antimilitaristes. En 1917, després d'haver fet feina alguns mesos com a obrer militaritzat, va ser cridat a files, i en nom dels «principis tolstoians», va desertar. Detingut a Suïssa, serà jutjat en 1919, juntament amb Luigi Bertoni, en el procés de la «Bomba de Zuric», i expulsat de Suïssa quan va ser declarat innocent després de passar uns mesos empresonat. El novembre de 1919 va tornar a Itàlia i va ser amnistiat en 1920. Es va casar amb Clélia Premoli, la seva companya de tota sa vida, el juliol de 1920. Després serà un dels fundadores i corresponsals d'Umanità Nova i també membre de la redacció de la revista Nichilismo (1920-1921), òrgan dels militants individualistes, el gerent de la qual serà Giuseppe Invernizzi. En 1921 a Milà funda el periòdic L'Individualista del qual només se'n publicaren quatre números perquè els redactors (Pietro Bruzzi, Francesco Ghezzi i Ugo Fedeli mateix) i el gerent (Eugenio Macchi) van ser incriminats en el complot de l'atemptat del teatre Diana (23 de març de 1921). Després d'haver de recórrer tot Europa fugint dels feixistes, va arribar a Berlín amb Pietro Bruzzi. Després, amb Francesco Ghezzi, i sota el nomb de Alfred Fidler, va marxar a Rússia. Amb Ghezzi i Bruzzi va representar a la USI en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). A l'Hotel Lux va trobar Alexandre Berkman, Emma Goldman i alguns militants llibertaris russos encara no empresonats. Va estudiar la Revolució russa i va col·laborar en Anarchiski Vesnik, però finalment va haver de fugir en 1923 de la Unió Soviètica perseguit. Va romandre a Berlín, treballant de carboner i d'ajudant d'impremta, i va participar com a delegat dels anarquistes russos en el congrés de fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i pel qual serà detingut. En 1924 va marxar a París, on va freqüentar el cercle d'exiliats anarquistes russos, entre ells Makhno i Volin, i va participar en els debats sobre la «Plataforma d'organització de la Unió General dels Anarquistes» (Plataforma Arshinov). Amb Sébastien Faure, Séverin Férandel i Buenaventura Durruti va ser un dels fundadors de la Librairie Internationale, de les Editions Anarchistes i de La Revue Internationale Anarchiste, de la qual va ser el responsable de la secció italiana d'aquesta revista trilingüe. Va participar activament en la campanya a favor dels militants anarquistes empresonats a la Unió Soviètica, com ara Ghezzi, i en altres campanyes (Castagna, Bonomini, Sacco i Vanzetti, etc.). Arran de l'atemptat comès el juny de 1924 pels feixistes contra Giacommo Matteoti, es va constituir a París el «Comitato d'Azione Antifascista», que arreplegava socialistes, republicans i anarquistes, i amb E. Abate, Alberto Meschi i A. Borghi va representar els darrers. També va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va fundar les revistes Iconoclasta i La Tempra (1924-1925) amb Virgilio Gozzoli. En 1929 va ser expulsat de França i després de Bèlgica. Entre 1927 i 1929 col·laborarà amb el diari La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri. En 1929 va marxar a Montevideo (Uruguai), on va fundar la revista Studi Sociali (1930-1935) i va prendre part en la fundació del Comitè Internacional de Relacions Anarquistes el 1931, sempre al costat de Luigi Fabbri. Va ser deportat a Itàlia el desembre de 1933 per la dictadura uruguaiana de Gabriel Terra i confinat a l'illa de Ponça, Colfiorito, Monteforte Irpino i Ventotene fins a 1943. Durant aquests anys de presidi son fill de vuit anys morirà. Esdevingué l'animador del Conveni Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia (Milà, 1945), presidí el Primer Congrés Anarquista a Carrara, i va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana entre 1945 i 1952, i membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) des de 1948. En 1951 va ser contractat per Adriano Olivetti com a bibliotecari i organitzador de cursos per al Centre Cultural Olivetti. Col·laborà en una gran quantitat de periòdics llibertaris i en moltes publicacions sobre anarquisme, especialment en estudis bibliogràfics i biogràfics. El seu arxiu i la seva gran biblioteca personal estan repartits entre l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i l'Arxiu Família Berneri de Regio Emilia (Itàlia). ***
María
Ascaso Abadía - María Ascaso Abadía: El 10 de març de 1968 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarcosindicalista María Ascaso Abadía. Havia nascut el 5 de maig de 1908 a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor, comerciant, i Emilia Abadía Abad i era la germana petita dels destacats militants anarquistes Domingo i Francisco. Es guanyava la vida com a modista. En 1924 es refugià amb sa mare al domicili de la militant llibertària María Barajas, qui l'havia posat a disposició dels companys buscats per la policia i on van estar allotjats, entre d'altres, Felipe Alaiz de Pablo i Hermós Plaja Saló; poc després, amb sa mare passà a França per a trobar-se amb sos germans Domingo i Francisco. En 1926 participà en les activitats del «Comitè Ascaso, Durruti i Jover», creat per demanar la llibertat dels tres militants anarquistes (Buenaventura Durruti Domínguez, Francisco Ascaso Abadía i Gregorio Jover Cortés) detinguts a França i en perill de ser extradits al Regne d'Espanya, i va ser allotjada amb sa mare a casa de Berthe Fabert i Séverin Ferandel, dos dels principals animadors del citat comitè. Posteriorment esdevingué la companya de Lluís Riera Planas (Pere Carner), amb qui tingué un infant, Sol. Durant la Revolució espanyola, amb Paula Feldstein i Lluís Riera Planas, fou responsable de la «Colònia Ascaso-Durruti», oberta per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Llançà (Alt Empordà, Catalunya) i on s'acolliren uns 300 infants, la majoria orfes. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i el juliol de 1939 formà part d'un grup de 150 refugiats, entre ells son company, son infant i sa mare, la majoria membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que, malgrat tenir els papers en regla, no pogueren embarcar en cap nau amb destí a Mèxic, per mor de la intervenció dels responsables comunistes, que en l'últim moment havien substituït el Servei d'Evacuació dels Refugiats Espanyols (SERE) i havien efectuat una tria entre els refugiats que fugien. Son company morí de de tifus en un camp de concentració a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània); també son fill Sol finà en un camp de concentració francès. Poc després es casà amb el xofer i mecànic, i militant de la Unió General de Treballadors (UGT), Mariano Francés Alonso. Posteriorment aconseguí embarcar amb el buc De la Salle cap a San Felipe de Puerto Plata (Puerto Plata, República Dominicana), on arribà, amb sa mare Emília i son company, el 23 de febrer de 1940. Visqué a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana) i a Santiago de los Caballeros (Santiago, República Dominicana) i en 1942, amb el suport de la Junta d'Auxili als Refugiats Espanyols (JARE), es traslladà a Mèxic, on continuà militant en el nucli confederal de l'exili. María Ascaso Abadia va morir de càncer el 10 de març de 1968 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). A vegades les seves dades biogràfiques es confonen amb els de sa cosina María Ascaso Budría, també militant anarquista i germana de Joaquín Ascaso Budría. María
Ascaso Abadía (1908-1968) ***
Stephen
Mac Say - Stephen Mac Say: El 10 de març de 1972 mor a Morancez (Centre, França) el professor, apicultor i militant i propagandista anarquista Stanislas Alcide Masset, més conegut com Stephen Mac Say i també com L'Anarque. Havia nascut el 15 d'octubre de 1884 a Beaurepaire-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Arthur Joseph Ghislain Masset, conreador, i Albertine Richarde Codmont, domèstica. Com a docent és va oposar ben aviat a l'ensenyament «oficial» i en 1906, amb sa companya Marie-Adèle Anciaux (Mary Smiles), es va incorporar a l'escola llibertària de Sébastein Faure «La Ruche», que havia fundat el gener de 1904 a Rambouillet, on tots dos ensenyaran fins a 1910. En 1909 fundà el periòdic Le Fouet, òrgan del «Grup d'Acció de les regions d'Avesnes, de Verviers i de Valenciennes» A partir de 1910 Mac Say deixarà definitivament l'ensenyament i esdevindrà firaire i, després de la guerra, apicultor. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Anarchie, Le Combat, Le Combat Social, Le Cri Populaire, Le Cubillot, L'École Rénovée, Hors du Troupeau, L'Idée Libre, L'Insurgé, Le Libertaire, Les Réfractaires, Les Temps Nouveaux, etc. Durant la Gran Guerra, encara que donat de baixa pel servei militar i inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es refugia amb sa companya a la Creuse (centre de França), intentant fugir dels maldecaps que els reporten les seves idees antimilitaristes. Entre 1915 i 1917 publicarà en els periòdics d'Émile Armand Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. Després de la guerra reprèn les seves activitats militants i particularment les seves col·laboracions regulars en la premsa anarquista (L'En Dehors, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, L'Anarchie, Le Combat, Controverse, L'Émancipateur, Germinal, Le Réfractaire, Le Semeur de Normandie, La Vie Universelle, La Voix Libertaire, etc.) i en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Denunciat com a jueu durant la Segona Guerra Mundial –que, dit de passada, era fals– és de bell nou obligat a deixar ca seva amb Mary. Després de la II Guerra Mundial col·laborarà en el primer número de L'Unique, en Contre-Courant i en Le Monde Libertaire. Humanista i amant de la natura, escriurà nombrosos llibres i fulletons contra la vivisecció –va ser membre fundador de la Lliga Francesa contra la Vivisecció–, així com de temes educatius i de salut: Vers l'éducation humaine: la laïque contre l'enfant (1911), Révoltes et sanglots: poèmes (1913), La fable: étude (1927), De Fourier à Godin: le Familistère de Guise (1928), Le problème du logement: du logis des siècles à l'habitat normal (1930), La chanson des urnes et des lois (1939), À l'enseigne du Christ: les histrions de la foi (1952), Un genre mineur qu'a touché le génie, la fable: joyau des ans à travers les peuples et les âges... (1963), Propos sans égards (1964), Les facultés animales (1967), La vivisection, ce crime: science dévoyée, médecine meurtrière (1969), L'histoire devant l'homme et devant l'enfant: pauvreté et nocivité de l'histoire (1972), etc. Dos dies abans de morir participà en una reunió de la Unió Pacifista de Chartres, de la qual era membre. Mac Say va morir el 10 de març –algunes fonts citen erròniament el 14 de març– de 1972 al seu domicili de Morancez (Centre, França) i fou enterrat al cementiri de Beaurepaire. ***
Pedro
Pujalte García - Pedro Pujalte García: El 10 de març de 1974 mor a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Pujalte García. Havia nascut el 9 de gener de 1901 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Sos pares es deien Andrés Pujalte i Josefa García. Ebenista, regentà un taller a Villena. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1924 va ser un dels fundadors de la societat «La Solidaridad», tapadora del moviment anarquista a la localitat. Amb Ginés Camarasa García, de qui fou un gran amic, i altres, formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». En 1927, amb Ginés Camarasa García, fou un dels assistents a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i ambdós, fugint de la repressió, marxaren pel 1928 cap a Barcelona (Catalunya). En 1930 retornà a Villena i a partir de 1932 ocupà la secretaria de la CNT i col·laborà en El Luchador. Arran de les vagues de 1933 hagué de fugir a Alcoi (Alcoià, País Valencià), on romangué fins el juliol de 1936, mantenint una intensa activitat al costat d'Enric Barberà Tomàs. Participà en la col·lectivització del sector del moble, encara que no ocupà càrrecs a causa de les seves conviccions anarquistes. En 1937 col·laborà en Ruta Confederal. Mobilitzat, va ser enviat a fortificar la zona compresa entre València i Terol. El març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant i tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera i posteriorment a les presons de Villena, Monóvar i Alacant. Jutjat en consell de guerra a Alacant, va ser condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada per 30 anys de presó. A mitjans de 1944 aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Villena, on muntà un nou taller de fusteria, formant part de la CNT clandestina. En 1947, arran d'una agafada, fugí i romangué amagat a València fins a finals de 1948, marxant després cap a Barcelona. De bell nou a Villena, mantingué la militància confederal i, amb Ginés Camarasa García, Melchor Rodríguez García, Bernardo García Navarro i Francisco Cortés Cordobés, s'oposà fermament a la maniobra cincpuntista. A més de les feines de fuster, treballava d'acomodador al Cine Avenida de Villena. Pedro Pujalte García va morir el 10 de març de 1974 al seu domicili de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Pedro Pujalte García (1901-1974) ***
Necrològica
de José Pérez Segura apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 5 de maig
de 1992 - José
Pérez
Segura: El 10 de març de 1992 mor a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània)
l'anarcosindicalista José Pérez Segura. Havia
nascut el 25 de setembre de 1911
a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es
deien José
Pérez i María Segura. Quan encara era infant,
emigrà amb sa família a Barcelona
(Catalunya) i visqué al barri de Sants. Afiliat al Sindicat
de la Construcció
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la
guerra lluità com a
milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf
franquista, restà a
Barcelona, on vivia en una barraca al barri de les Corts.
Treballà de drapaire
i milità en la CNT clandestina. Ajudà a la
guerrilla anarquista amb informació
per a cops econòmics. Arran d'un atracament perpetrat el 31
de juliol de 1948,
fugint de la repressió, passà a França
i s'establí a Clarmont d'Alvèrnia, on
milità en la Federació Local de CNT.
Posteriorment formà part de la Federació
Local de Riam (Alvèrnia, Occitània) i de bell nou
retornà a Clarmont d'Alvèrnia.
Sa companya fou Encarnación Alonso Giménez.
Malalt de tisi des de tota la seva
vida, José Pérez Segura va morir el 10 de
març de 1992 al Centre Hospitalari
Universitari de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) i va ser enterrat tres
dies després al cementiri de Crouel d'aquesta
població. ***
Galo
Vierge Santa Eufenia - Galo Vierge Santa Eufenia: El 10 de març de 1997 mor a Pamplona (Navarra) el periodista taurí, escriptor i militant anarcosindicalista Galo Vierge Santa Eufenia, conegut com Bonarillo. Havia nascut el 20 de maig de 1906 a Pamplona (Navarra). Fou el major d'una família nombrosa de vuit germans molt pobre. Sos pares es deien Valentín Vierge, fuster assalariat, i Felisa Santa Eufenia. Entre 1914 i 1916 sa família no el pogué mantenir i romangué a la Casa de la Misericòrdia de Pamplona, on coincidí amb el també futur anarquista Miguel Yoldi Beroiz, del qual es va fer íntim amic. En sortir, amb 10 anys, treballà de factòtum en una sabateria i després aprengué l'ofici de metal·lúrgic. Encara que es considerava cristià, arran de la repressió desencadenada a conseqüència de l'aixecament de Bera (Navarra) del 7 de novembre de 1924 es va fer anarquista. Aconseguí una cultura important de manera autodidacta. Aficionat a la tauromàquia, volgué ser torero sota el nom de Bonarillo i participà en diverses corridas, com la del 29 de maig de 1927. En 1931 va ser nomenat tresorer del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre l'1 i el 10 de maig de 1936 representà el seu sindicat en el IV Congrés de la CNT a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 exercia de secretari del Sindicat del Metall. El 31 de juliol d'aquell any, quan sortia de la feina, va ser detingut per un escamot de requetès. La seva biblioteca va ser cremada al carrer davant casa seva, patí apallissaments i fou tancat al Fuerte San Cristóbal d'Ezkaba, a prop de Pamplona. Tres mesos i mig després, gràcies a la intercessió de la coneguda llevadora Dominica Español, amiga de la família, la filla de la qual estava casada amb Esteban de Guayo, un cap dels requetès, el 16 de novembre de 1936 va ser alliberat; abans de sortir, però, va ser obligat a casar-se per l'Església –estava casat civilment amb sa companya i tenia dues filles. A partir de 1941 treballà en la construcció per a «Huerta y Cía», empresa constructora del panteó del dictador Francisco Franco a Cuelgamuros (Madrid, Espanya), realitzant tasques de desenrunament, reurbanització i construcció a la Ciutat Universitària destruïda per la guerra. En 1942 va escriure el llibre de memòries sobre la repressió franquista a Pamplona Los culpables. Entre 1949 i finals dels anys setanta exercí de crític taurí en el periòdic Pensamiento Navarro i també col·laborà en Pregón, Vida Vasca (1961-1977), El Ruedo i la revista del Club Taurí de Pamplona. El maig de 1988 publicà en edició particular no venal de 50 exemplars Los culpables. Pamplona 1936, llibre reeditat per al gran públic en 2006, i en 1991 Recuerdos y tragedia de dos Repúblicas en España. Galo Vierge Santa Eufenia va morir el 10 de març de 1997 a l'Hospital San Juan de Dios de Pamplona (Navarra), on havia passats dos anys importantíssims de la seva infantesa. ***
Kurt
Wafner (2001) - Kurt Wafner: El 10
de març de 2007 mor a Berlín (Alemanya)
l'escriptor i editor anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista Kurt Wawrzyniak, més
conegut com Kurt Wafner. Havia
nascut el 25 de
novembre de 1918 a Berlín (Alemanya). Descendia d'una
família noble polonesa i
d'hugonots francesos. En 1923 son pare morí i sa mare
hagué de fer surar sa
família. Quan tenia 13 anys, influenciat pel seu oncle
Bernard, anarquista i son
pare d'adopció, començà a llegir els
clàssics de la literatura anarquista i cap
el 1932 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD,
Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i a la Freien
Arbeiterjugend (FAJ,
Joventut Lliure de Treballadoors) de Berlín-Sud-est, membre
de la Syndikalistisch-Anarchistische
Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya).
També
participà en les activitats de l'Anarchistische Vereinigung
Weissensee (AVW,
Federació Anarquista de Weissensee), organització
establerta al barri berlinès
de Weissensee on es parlava de la política quotidiana i de
la teoria
llibertària mitjançant activitats culturals
(reunions literàries, visites a
museus i a actuacions de teatre, etc.), que es dissolgué en
1934. En aquests
anys establí relacions amb destacats anarquistes i
intel·lectuals, com ara Erich
Mühsam, Ernst Friedrich, Rudolf Michaelis o Theodor Plievier.
En aquesta època
participà en la vaga estudiantil contra
l'expulsió del director de l'institut
on estudiava, socialdemòcrata i jueu, fet pel qual ell
també fou expulsat. Quan
els nazis prengueren el poder, els anarquistes aconseguiren poder
reunir-se
durant unes setmanes en un centre juvenil i en domicilis particulars i,
quan
això ja era massa perillós, per a continuar les
seves activitats, esdevingueren
membres del Verband der Märkischen Wanderer (VMW,
Associació d'Excursionistes
de l'Estat de Brandenburg), organització que
acollí membres de grups d'esquerra
i antifeixistes. En 1938 molts de joves van ser enrolats en el servei
militar i
ell va ser cridat a files l'abril de 1939 i reclutat en el Servei de
Treball en
el moment que havia de començar els estudis a l'Escola
d'Enginyeria i havia de
passar l'examen d'ingrés; malgrat la seva mala vista, va ser
declarat apte per
al combat i integrat en una unitat d'Artilleria a Frankfurt de l'Oder
(Brandenburg, Alemanya). Després d'un nou examen
oftalmològic, fou
desmobilitzat i després d'un altre més estricte,
declarat no apte per al combat
i enviat a casa seva. En 1941 va ser obligat a custodiar presoners de
guerra
francesos a Berlín. Quan acabà la II Guerra
Mundial milità en el Kommunistische
Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) en el sector
soviètic i
després en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands
(SED, Partit
Socialista Unificat d'Alemanya) de la República
Democràtica Alemanya (RDA); en
1950, però, abandonà el SED. Fins a la seva
jubilació en 1983, canvià diverses
vegades la seva professió: d'antuvi fou durant una breu
temporada oficial de
policia, però abandonà el càrrec quan
el volgueren passar a la policia
política, l'Stasi; després pogué
treballar en el món del llibre, fent de
bibliotecari, periodista i traductor literari. Després de la
caiguda del Mur de
Berlín s'afilià a Vereinigte Linke (VL, Esquerra
Unida), però abandonà la coalició
fart de suportar marxistes i exmembres de l'Stasi.
Col·laborà en la revista
anarcopacifista Graswurzelrevolution
(GWR) i fou l'editor de la revista
de
literatura popular Roman-Zeitung.
És
autor d'Einfach klassisch! (1985), Ausgeschert aus Reih' und Glied. Mein Leben
als Bücherfreund und Anarchist (2001,
memòries) i Ich bin Klabund. Macht
Gebrauch davon! Leben und Werk des Dichters
[Alfred Henschke] (2003). Kurt Wafner va morir, cec des de
feia temps, el
10 de març de 2007 a Berlín (Alemanya). Els seus
manuscrits i testimonis
radiofònics es troben dipositats l'Arxiu de la
Radiodifusió Alemanya de
Babelsberg (Postdam, Brandenburg, Alemanya). Kurt Wafner (1918-2007) ***
Pepita Estruch fotografiada per Elisenda Mercadal Segura (2003) - Pepita Estruch: El 10
de març de 2011 mor a
París (França) la militant
anarcofeminista Josepa Estruch Pons,
també
coneguda com Pepita
Carnicer.
Havia nascut el 20 de desembre –algunes
fonts citen erròniament el 28 de desembre– de
1920 a Copons
(Anoia, Catalunya).
Son
pare, Francesc Estruch, era segador i sa mare es deia
Antònia Pons, i tingué
tres germans: Paco –també llibertari–,
Beatriu i Josep. Al
barri de cal Noi
Teia del seu poble sa família regentà una fonda.
Amb sa mare entrà a treballar
a la fàbrica de teixits de Copons, on sa mare triava trossos
i ella feia
bitlles. Entre 1937 i 1939 fou bibliotecària de les
Joventuts Llibertàries de
Copons i, juntament amb sa mare, membre de la delegació de
la fàbrica on
treballava. En 1939 s'exilià a França amb tota sa
família. Entre 1942 i 1944
participà en la resistència antinazi a la zona de
Chartres. Com a militant de
«Mujeres Libres» a França, va ser membre
del Comitè de «Mujeres Libres»
reconstituït a París en 1963, juntament amb Luz
Continente, Helena Tamarit i
Marina Portales. Exercí de tresorera del grup i
també va col·laborar en el seu
butlletí trilingüe (castellà,
francès i anglès),
Mujeres Libres. Portavoz de la
Federación de ML de España
en el Exilio (1964-1976), que es
va editar a Londres i a
Montadin, amb Suceso Portales, Mary Stevenson, Juanita Nadal, Luz
Continente,
J. Smythe, Hortensía Martí, Sara Berenguer,
Gracia Ventura i Linda Carnicer. És
autora, amb altres, del llibre Mujeres
Libres. Luchadoras libertarias (1999).
Vídua d'Antonio Arias, que
fou deportat a Alemanya en 1942, s'uní a Antonio Carnicer
Marín i, quan aquest morí
en accident de moto en 1958, a Rafael Marí de Dios, el qual
va finar el gener
de 2008. Amiga íntima de la militant anarcofeminista Sara
Berenguer. Participà
en el documental sobre Cipriano Mera Vivir de pie
(2009), de Valentí Figueres. El final dels seus dies els
passà en una residència de gent gran. Pepita
Estruch va
morir el 10 de març de 2011 a l'Hospital de
Pieté-Salpêtrière de
París (França). ***
David
Viñas - David Viñas:
El
10 de març de 2011 mor a Buenos Aires (Argentina) el
novel·lista, dramaturg, assagista
i historiador de l'anarquisme David Viñas Porter, que va fer
servir el
pseudònim Pedro Pago.
Havia nascut el
28 de juliol de 1927 al barri de San Nicolás de Buenos Aires
(Argentina) en una
família llibertària amb greus problemes
econòmics. Sos pares es deien Ismael
Pedro Viñas i Esther Porter, d'origen jueu
ucraïnès. A començaments de la
dècada dels quaranta aconseguí una beca d'estudis
al Liceu Militar de Buenos
Aires. Al cinquè any d'estudis, aclaparat per l'ambient
feixista que es
respirava, es va fer despatxar insultant un tinent primer.
Després d'acabar
algunes assignatures en un altre institut, es matriculà en
Filosofia i Lletres,
on conegué Adelaida Gigli, amb qui amb el temps es
casà i amb qui tingué sos dos
fills. En aquests anys d'estudiant, presidí la
Federació Universitària de Buenos
Aires (FUBA). Entre març i juny de 1953 publicà
una sèrie de relats policíacs (Mate
Cocido, Chico Chico i Chico Grande),
signats sota el pseudònim Pedro
Pago,
en l'Editorial Vorágine. El novembre de 1953 fou un dels
fundadors, amb son
germà Ismael Viñas i sa companya, de la revista
literària i política
revolucionària Contorno,
on
col·laboraren destacats intel·lectuals esquerrans
(León Rozitchner, Noé Jitrik,
Carlos Correas, Oscar Masotta, Ramón Alcalde, Rodolfo
Kutsch, etc.) i que deixà
de publicar-se en 1959 –en 2008 es publicà una
edició facsímil. En 1963 es
doctorà en la Facultat de Filosofia i Lletres de la
Universitat de Rosario
(Santa Fe, Argentina) amb la tesi Literatura
argentina y realidad política. La crisis de la ciudad liberal.
De la
mateixa generació d'autors com Haroldo Conti, Rodolfo Walsh
o Antonio di Benedetto,
la temàtica de la seva narrativa és social i de
dura crítica contra la classe oligàrquica
llatinoamericana i les seves injustícies. Formà
part de la junta directiva del
Movimiento de Liberación Nacional (MLN, Moviment
d'Alliberament Nacional), de
caire trotskista. Des de 1976, durant la dictadura militar argentina,
visqué
exiliat en diversos països d'Amèrica
(Mèxic, Califòrnia) i d'Europa (Espanya,
França,
Dinamarca, Berlín) guanyant-se la vida fent de periodista i
impartint classes
de literatura. En 1981 fundà a Mèxic, amb Pedro
Orgambide, Jorge Boccanera,
Alberto Ádelach i Humberto Costantini, l'editorial
«Tierra de Fuego». En 1984
retornà a Buenos Aires i aquest mateix any va ser nomenat
catedràtic de
literatura argentina de la Facultat de Filosofia i Lletres de la
Universitat de
Buenos Aires. En 1991 rebutjà una Beca Guggenheim (25.000
dòlars), com a un
«homenatge a sos fills» María Adelaida i
Lorenzo Ismael, segrestats i
desapareguts per la dictadura militar durant els anys setanta. En 1995
va ser
nomenat professor emèrit de la Universitat de Buenos Aires.
Dirigí l'Institut
de Literatura Argentina (UBA). En 2003, amb l'elecció de
Néstor Kirchner,
esdevingué un dels seus vocals i en 2008
cofundà», amb el periodista Horacio
Verbitsky, «Carta Abierta, grup informal
d'intel·lectuals esquerrans que
publiquen regularment columnes d'opinió en defensa del
kirchnerisme. El
desembre de 2009 la Biblioteca Nacional argentina adquirí
important
documentació seva. És autor de les
novel·les Cayó sobre su
rostro (1955), Los
años despiadados (1956), Un
Dios
cotidiano (1957), Los
dueños de la
tierra (1958, portada al còmic en 2010), Dar la cara (1962), En
la
semana trágica (1966), Hombres
de a
caballo (1967), Cosas concretas
(1969), Jauría (1971), Cuerpo a cuerpo (1979), Prontuario
(1993), Claudia conversa (1995), Tartabul
(2006), i també conreà els relats en Las
malas costumbres (1963). També és autor
d'obres de teatre, com ara Sarah Goldmann,
Maniobras, Dorrego,
Lisandro
(1971), Tupac-Amaru (1972) i Walsh y Gardel. En els seus assaigs,
sobre
tot d'història de la literatura i de temàtica
social i històrica, ha estudiat
el moviment anarquista llatinoamericà i entre ells destaquen
Literatura argentina y política I.
De los
jacobinos porteños a la bohemia anarquista (1964),
Literatura argentina y política II.
De Lugones a Walsh (1964), Laferrére,
del apogeo de la oligarquía a la
crisis de la ciudad liberal (1965), Literatura
argentina y realidad política: de Sarmiento a
Cortázar (1970), Rebeliones
populares I. De los montoneros a
los anarquistas (1971), Rebeliones
populares II. De la Semana Trágica al Cordobazo
(1971), Momentos de la novela en
América Latina
(1973), Qué es el fascismo en
Latinoamérica (1977), Historia
de
América Latina. México y Cortés
(1978), Historia
de América Latina. Expansión de la conquista
(1978), Carlos Gardel (1979), Indios,
ejército y fronteras (1982), Los
anarquistas en América Latina (1983 i 2014), De Sarmiento a Dios. Viajeros argentinos a USA
(1998) i Menemato y otros suburbios
(2000). També
ha escrit els guions cinematogràfics El
jefe (1958), El candidato
(1959,
amb Fernando Ayala) i Dar la cara
(1962), i els arguments de Sábado
a la
noche, cine (1960) i La muerte
blanca
(1985). Rebé importants premis, com el Guillermo Kraft
(1957), Gerchunoff
(1957) el Nacional de Literatura (1962 i 1971), el Nacional de Teatre
(1972),
el Nacional de la Crítica (1973) i el Konex (2004). David
Viñas va morir el 10
de març de 2011, a conseqüència de
complicacions derivades d'una pneumònia, al
Sanatori Güemes de Buenos Aires (Argentina). ***
Manuel
Arroyo Zarzo - Manuel Arroyo Zarzo: El 10 de març de 2014 mor a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Arroyo Zarzo. Havia nascut l'1 de gener de 1918 –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1917– al barri de Marxalenes de València (País Valencià). Sos pares, que gestionaven el trinquet de pilota del barri, es deien Francisco Arroyo Rubio, electricista, i Mercedes Zarzo Arnau. Quan era infant, sa família es traslladà a Burjassot(Horta Nord, País Valencià), on passà la major part de sa vida. Cap el 1932 començà a treballar, primer com a electricista i després de paleta, feina amb la qual es quedà. Amb 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i més tard va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries de Burjassot. En 1937, durant la guerra civil, va ser militaritzat i acabà de xofer en l'Estat Major de l'Exèrcit de Llevant de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i reclòs a diferents camps de concentració i centres de reclusió (port d'Alacant, Los Almendros, Albatera, presó Model de València, etc.). Internat amb son pare, aquest fou finalment afusellat. Durant el franquisme practicà la solidaritat amb les víctimes de la repressió. Amb la restauració monàrquica prengué part en diverses xerrades sobre memòria històrica i el seu testimoni fou molt útil per a investigadors i historiadors. En 2006 participà en les Jornades Llibertàries organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) del País Valencià per a commemorar la Revolució Llibertària de 1936, on rebé un homenatge. Va ser nomenat soci honorífic de la Fundació Salvador Seguí (FSS). En 2012 publicà el llibre Historia de un expolio del patrimonio de Burjassot i el 14 d'abril d'aquell any intervingué en les «V Jornades en torn al camp de concentració d'Albatera» celebrades a Sant Isidre (Baix Segura, País Valencià). Naturista i vegetarià, Manuel Arroyo Zarzo va morir el 10 de març de 2014 a l'Hospital Arnau de Vilanova de València (València, País Valencià) i fou incinerat l'endemà al cementiri municipal de València. ***
Lucien
Grelaud (maig 1999) - Lucien Grelaud:
El 10 de març de 2019 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista,
antimilitarista, neomaltusià, arqueòleg i
historiador dels moviments socials
Lucien Alexandre Alphonse Grelaud. Havia nascut el 27 de maig de 1930 a
Nantes
(Bretanya). Sos pares es deien Lucien Charles Joseph Grelaud, serraller
i
membre de la Confederació General del Treball (CGT), i Marie
Alphonsine Gadais, venedora
ambulant de pa, i era el major de sis infants. Després d'una
escolaritat
trasbalsada per la guerra i les freqüents evacuacions a causa
dels bombardeigs
sobre Saint-Étienne-du-Rouvray (Normandia,
França), on vivia, i Nantes, va fer
durant tres anys cursos d'educació professional de
lampisteria, de tècnic en
calefacció i de calefacció sanitària a
l'empresa d'Aguste Raoul de Nantes.
També treballà clandestinament el disseny
industrial a les obres navals. En
1946 s'integrà en el Moviment Independent dels Albergs de
Joventut (MIAJ) i en
el grup anarquista de Nantes de la Federació Anarquista
(FA), especialment amb
els anarcosindicalistes Alexandre Hébert i Robert Favry. En
1949 s'establí a Roanne
(Forêz, Arpitània), on es casà el 13
d'abril d'aquell any amb la companya dels
albergs juvenils Lucienne Marie Louise Desroches, amb qui
tingué dos infants, Maurice i
Dominique. En aquesta època milità sobretot amb
els grups d'exiliats espanyols
i amb la joventut llibertària dels albergs de joventut
(campanyes contres les
joguines bèl·liques, lluita contra la guerra
colonial a Algèria, suport als
desertors i insubmisos, lluita contra la mina d'urani de
Saint-Priest-la-Prugne, etc.). A començament de la
dècada dels cinquanta s'integrà
en el grup «Jeunes
Libertaires» (Joves
Llibertaris), que edità a París
(França) el butlletí Jeunes
Libertaires (1957-1967), amb el qual
col·laborà. Aquesta
organització agrupava militants francesos i espanyols de
diverses zones (París,
Bordeus, Tolosa, Roanne, Marsella, Saint-Étienne, etc.)
implicats especialment
en les lluites antimilitaristes (suport als desertors i insubmisos), en
les
campanyes d'Acció Cívica No Violenta (ACNV) i en
el suport d'activitats
clandestines de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) contra el
franquisme. També fou responsable del butlletí
local fet amb multicopista L'Éveil
des Jeunesses Libertaires
(1954). Passà moltes hores a la biblioteca municipal,
estudiant arqueologia, de
la qual fou un erudit i membre del Grup de Recerques
Arqueològiques i
Històriques de Roanne (GRAHR), publicant treballs
d'investigació sobre el tema
en diverses publicacions especialitzades (Bulletin
du GRAHR, Histoire et Patrimoine de
Roanne et sa Région, Reflets
Foréziens, etc.). En el camp sindical, trobant la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) molt feble, milità en la CGT i en
Força Obrera (FO), així com en
el grup local del Moviment Popular de Famílies (MPF), que
organitzava la
solidaritat material durant les vagues. A partir de 1950
lluità per la
limitació dels naixements i aprengué, amb l'ajuda
d'Aristide Lapeyre, a
practicar avortaments. En 1961 participà en una campanya
nacional per
l'esterilització masculina, que aconseguí un cert
èxit, i a finals d'aquell any
marxà cap a Vevey (Vaud, Suïssa), on el metge
anestesista anarquista Tassé
Doitchinov li va fer la vasectomia. En 1961
col·laborà en la revista Le
Mouvement Social. En 1962 s'adherí a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) a l'Associació d'Amistat
Franco-Algeriana (AASFA),
animada per André Bösiger i sa companya Ruth
Menckès (Coucou). En
1964 participà en la fundació de la revista Anarchisme
et Non Violence (1965-1974), en la qual hi va
col·laborar. A partir de 1972
col·laborà estretament amb el Moviment per la
Llibertat de l'Avortament i de la
Contracepció (MLAC), aplicant el
«Mètode Karman» d'avortament, fins a
l'aprovació de la llei sobre interrupció
voluntària de l'embaràs en 1975. A
mitjans dels anys cinquanta, per mitjà de
l'«École
Émancipée», Jean Maitron
sol·licità la seva participació en el Diccionnaire
biographique du moviment ouvrier français, fent
més de 90 biografies de
militants obrers de la seva zona. Mantingué contactes amb el
Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Suïssa, al qual va donar
nombroses obres i
col·leccions de periòdics, entre ells els de
Pierre-Joseph Proudhon, que va
trobar en el trespol d'una casa en demolició on hi feia
feina. En 1970
s'establí a Tolosa i en 1990 es va retirar. El 30 d'abril de
2002 se divorcià de Lucienne Marie Louise
Desroches. Greument malalt de la vista, en
2014 entrà a la residència de la tercera edat Les
Tilleuls
de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on va morir d'un càncer el 10 de
març de 2019. Als arxius
municipals de Tolosa de Llenguadoc es troba dipositat un
«Fons Lucien Grelaud». --- |
![Cartell de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/goldman/goldman1934.jpg "Cartell de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]")
![Secondo Moscatelli, a l'esquerra marcat amb el número 2, amb altres companys "garibaldins" en una platja de València durant la guerra civil [Istituto Storico Parri]](http://www.estelnegre.org/fotos/moscatelli.jpg "Secondo Moscatelli, a l'esquerra marcat amb el número 2, amb altres companys \"garibaldins\" en una platja de València durant la guerra civil [Istituto Storico Parri]")
![[09/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[09/03]") |
|
![[11/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[11/03]") |
|
|
| Actualització: 20-05-24 |