|
---
Anarcoefemèrides del 10 de maig Esdeveniments
Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968) - París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la «Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat. ***
Cartell de la gala - Estrena de Les anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades. Léo Ferré: Els anarquistes (1968)
Naixements
Notícia d'una detenció de Jules Régis (Siger) apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886 - Jules Régis:
El
10 de maig de 1858 neix a Pera (Constantinoble, Imperi
Otomà; actualment Beyoğlu,
Istanbul, Turquia) el militant socialista revolucionari i
després anarquista
Marcellin Jules Régis, més conegut com Siger.
Sos pares es deien Luis
Marcellin Régis i Rose Chassy. Obrer en una
fàbrica de flors artificials,
impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II
Districte de París (França) del
Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896,
quan
era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria
Floral, assistí a les
conferències de Sébastien Faure i
esdevingué anarquista. En 1897
reemplaçà Rebut
en la gerència de Le Libertaire,
càrrec que exercí fins al desembre
d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el
suport de
Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible,
que només tirà
un número consagrat al procés realitzat el 15 de
desembre de 1896 contra els
militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny
de 1898
col·laborà en el setmanari Le Droit de
Vivre, els gerents del qual van
ser Constant Martin i François Prost. L'estiu de 1898
formà part del grup de
militants que acusà Sébastien Faure, Jean Grave i
Émile Pouget d'«aprofitar-se
de l'anarquia» per als seus interessos. El gener de 1899
reemplaçà Prost en la
gerència del bimensual Le Cri de Révolte,
fundat per Guillaume Auguste
Bordes. En 1899 també participà activament en la
campanya a favor d'Alfred
Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu
periòdic Le Journal du
Peuple. L'estiu de 1899 participà en les reunions
preparatòries per a
l'edició del periòdic L'Homme
Libre.
Fou condemnat en diverses ocasions per haver fet ús de la
violència (cops,
ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del
«Grup de Socors als
Detinguts Polítics», es caracteritzarà
per les seves accions de solidaritat
envers les víctimes de la repressió, com ara els
casos de Georges Étiévant, que
atemptà contra la comissaria de policia del carrer
Berzélius de París, i de
Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet
d'Àustria. També participà en
les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances
d'amagat dels treballadors
que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. El 4 de gener de
1900
participà en un míting de protesta contra les
condemnes de militants detinguts
duran la manifestació d'agost de 1899 contra els fets de
«Fort Chabrol» i
acusats d'haver saquejat l'església de Saint Joseph. El 19
de maig de 1900
presidí un míting a favor dels anarquistes
alliberats de Montjuïc celebrat a la
Casa del Poble i en el qual participaren unes 300 persones. Jules
Régis va
morir en la misèria el 24 de juny –algunes fonts
citen erròniament el 12 de
juny– de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París
(França), on havia estat internat,
arran d'una crisis de follia. Algunes fonts apuntaren que havia estat
assassinat a cops de barres de ferro. ***
Foto
policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894) - Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein, Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès «complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia del judici de Prosper Guyard apareguda en el diari parsisenc Le XIXe Siècle del 27 d'agost de 1896 - Prosper Guyard: El
10 de maig –algunes fonts citen el 10 d'abril– de 1864 neix a Welferding
(Lorena, França; actualment pertany a Sarreguemines, Lorena, França)
l'anarquista Prosper Michel Guyard. Establert a París (França), no tingué
domicili fixe i dormia als asils nocturns de la ciutat. A principis de 1893 marxà
cap a Brest (Bro Leon, Bretanya) i s'instal·là al carrer Keranfurust Izella de
Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison des Anarchistes» (La Casa
dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, Eugène Hamelin, André Bizien,
Régis Meunier, Jean Marie Petrequin, Adolphe Sèvre i les seves respectives
companyes. Es dedicà a vendre la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte,
etc.) pels carrers. En aquesta època treballava de representant per a l'empresa
de màquines de cosir «Singer». Com a membre del Comitè de Propaganda Socialista
Anarquista, en les eleccions legislatives del 20 d'agost i del 4 de setembre de
1893 va ser candidat abstencionista de la I Circumscripció de Brest, juntament
amb Jean Henry Demeule, Jean-Marie Guerenneur i Eugène Marion. El novembre de
1893, en una investigació de la policia, va ser inscrit en la llista
d'anarquistes destacats del departament de Finisterre, on es feia notar que no
tenia professió ni domicili fixe. El 3 de gener de 1894 el seu domicili va ser
escorcollat i la policia li va decomissar un bagul ple de periòdics i de
cartells anarquistes. En aquesta època tenia per amant Jeanne-Louise Paul, que
vivia al número 47 del carrer Rampe de Brest amb son company, també treballador
de «Singer» i amb qui tenia un fill i una filla, i el 31 de gener de 1894, per
qüestions sentimentals, Prosper Guyard intentà a Guingamp (Bro Dreger,
Bretanya) suïcidar-se d'un tret i va ser ingressat greument ferit a l'Hospici Civil
de la ciutat –Jeanne-Louise Paul es va enverinar mortalment amb estricnina el 20
de setembre de 1894. L'1 de maig de 1894 abandonà Brest i marxà cap a Paris i
el 22 de maig arribà a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on treballà en la
construcció de pintor i de paleta. Al cafè de la pensió que ocupava, destacà
per les seves idees anarquistes i cants revolucionaris. El juny de 1894
freqüentà les reunions del Cercle Catòlic de Saint-Rémy i va rebre nombroses
ajudes econòmiques del capellà. El 16 de juliol de 1894, gràcies a la
recomanació de l'abat Finot, intentà ser contractat a la fàbrica tèxtil «Ets
Harmel Frères» de Warmeriville (Xampanya-Ardenes, França), on argumentà que
volia allunyar-se de Reims i dels seus companys anarquistes, però l'empresa «Ets
Harmel Frères» no el trobà creïble i no el contractà. El 25 d'octubre de 1894,
segons informes policíacs, abandonà «furtivament» Reims i marxà cap a París. A
la capital francesa, gràcies a la recomanació de l'abat Finot, aconseguí feina
en el diari clerical Le Monde. El 26
d'agost de 1896 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional del Sena, com a
gerent de Le Libertaire, per haver
publicat articles qualificats com «apologia del crim» –sota el seu nom signà
una curta biografia de Sante Geronimo Caserio, assassí del president de la
República francesa François Marie Sadi Carnot, en l'aniversari de la seva
execució– i va ser condemnat a un any de presó i a 500 francs de multa, pena
que va ser confirmada en l'apel·lació del 17 d'octubre d'aquell any. En aquesta
època figurava en el registre d'anarquistes com a «perillós». Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
sobre l'expulsió de Pietro Ghillardini apareguda en el
periòdic parisenc Le Rappel del 31 de
geneer de 1895 - Pietro Ghillardini: El 10 de maig de 1865 neix a Bagnacavallo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Ghillardini (Pierre Ghillardini). Es guanyava la vida treballant en diverses professions (camperol, manobre, sabater). Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), en 1894 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers. Detingut, el 29 de gener de 1895 se li va decretar l'expulsió de Suïssa per haver albergat a casa seva l'anarquista Bruto Fiorentini (Brutus Fiorentini i Étienne Broghi), expulsat del cantó de Ginebra, i per fer servir el seu domicili per a reunions secretes anarquistes, «reunions on es reivindicava la propaganda pel fet». En 1912 va ser fitxat per la policia de fronteres italiana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Francisco
Portales Sirgado amb sos alumnes de l'escola de Zahínos
(1915) - Francisco
Portales Sirgado: El 10 de maig de 1871 neix a
Zahínos (Badajoz, Extremadura,
Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Francisco Portales
Sirgado.
Sos pares es deien Juan Portales, inspector d'educació, i
Catalina Sirgado,
mestra. Seguí la professió de sos pares i
després de treure's el títol, el 22
de setembre de 1889, va ser nomenat mestre interí de la
escola de Zahínos –dos dies
abans havia renunciat a l'acta de regidor de l'Ajuntament per
incompatibilitat
de càrrecs. En 1902 fou un dels fundadors de la Societat
Civil «El Progreso de
Labradores y Granjeros», que s'encarregava d'organitzar i
gestionar la
propietat comunal del veïnatge –en 1885 els pagesos
del poble havien comprat en
subhasta finques desamortitzades–, societat en la qual
ocupà diversos càrrecs
en la junta directiva fins 1907, incloent la vicepresidència
en 1905. Entre
1902 i 1906 va ser nomenat regidor i l'1 de juliol de 1909 va ser
elegit
alcalde, funció que exercí novament entre l'1 de
gener de 1910 i desembre de
1911. El 3 de juny de 1914 va ser jutjat a Jerez de los Caballeros
(Badajoz,
Extremadura, Espanya) per «detenció
arbitrària». En 1919 ocupà la
plaça de
mestre interí a Santas Martas (Lleó, Castella,
Espanya) i en 1922 exercí a
l'escola de Sesnández de Tábara (Zamora,
Castella, Espanya). Sa companya fou
Luisa Casamar Portales, amb qui va tenir 14 infants, encara que no
suraren tots;
aquests tingueren una educació moderna i avançada
a la seva època, i tots
tingueren idees progressistes, militant en el moviment llibertari tres
d'ells
(Juan, Luis i Suceso Portales Casamar). Quan esclatà la
Revolució, seguint
l'exemple de sos tres infants llibertaris, el 28 de juliol de 1936
s'afilià al
Sindicat Únic d'Ensenyament de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i l'1
d'octubre de 1938 a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Entre novembre de
1936 i abril de 1937 fou delegat de la CNT en la Comissió
Provincial
d'Abastaments de Guadalajara (Castella, Espanya) i també va
col·laborar en una
comissió creada per a defensar el patrimoni
artístic provincial. Després del
triomf franquista, va ser detingut a finals de 1939 a Carrascosa de
Henares
(Guadalajara, Castella, Espanya) i se li va prendre
declaració jurada, on va
afermar la seva militància llibertària, a
Yélamos de Arriba (Guadalajara, Castella,
Espanya), on exercia de mestre. Va ser reclòs primer a la
presó de Brihuega
(Guadalajara, Castella, Espanya) i després a la de
Guadalajara, on es va
instruir el procés contra ell i se li va voler implicar en
uns assassinats
comesos a la presó de Guadalajara. El 27 de maig de 1940 va
començar el procés
i se li va acusar de militar en la CNT i la FAI, de portar la gorra
anarquista,
d'ensinistrar sa filla Suceso Portales Casamar en l'ús
d'armes de foc,
d'escorcollat cases i de confiscar mobiliari per a la seva oficina, tot
això
deixant de banda la seva feina de mestre. El 26 de juny,
després de separar-lo
definitivament de la seva professió de docent, va ser
condemnat en consell de
guerra per «auxili a la rebel·lió
militar» a 20 anys, pena que va ser commutada
per la de 12 anys i un dia i enviat a la presó de
Guadalajara. El 10 de març de
1941 es va ordenar el seu trasllat, juntament amb altres sis presos, al
penal
de l'illa de San Simón, a la ria de Vigo
(Galícia). Durant la conducció en
corda de presos, va ser ingressat com a reclús en
trànsit a la presó de
Valladolid (Castella, Espanya), on el 18 de març de 1941
Francisco Portales
Sirgado va morir. Segons l'autòpsia del metge de presons va
morir per «col·lapse
cardíac a causa d'una insuficiència
mitral», però diversos testimonis afirmaren
que va ser assassinat d'una pallissa propinada per estar ensenyant a
llegir
altres presos. Va ser enterrat, sense coneixement de sa
família, el 18 de març
a la fossa comuna dels pobres (parcel·la 89) del cementiri
municipal d'El
Carmen de Valladolid. En 2018 sa família demanà
la seva exhumació per a ser
enterrat dignament. Francisco Portales
Sirgado (1871-1941) ***
Necrològica de Francis Prost apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de març de 1948 - Francis Prost: El 10 de maig de 1873 neix a Moulins (Borbonès, Occitània) l'anarquista,
sindicalista i lliurepensador François Prost, conegut com Francis Prost,
que va fer servir els pseudònims Protal i Proust. Era fill de Jean Prost,
sastre, i de Claudine Dérichard. Establert a París (França), milità en el
sindicalisme socialista i en el Partit Obrer (PO) de Jean Allemane. En 1895
treballà de grum d'hotel i vivia al número 1 del bulevard dels Italians de
París. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el periòdic socialista Le Parti
Ouvrier i a mitjans de 1896 era secretari del Grup de l'Escola de Propaganda
del PO. Gràcies a la influència de Sébastien Faure es passà a l'anarquisme. En
1896 treballava d'empleat d'oficina al diari Le Petite République, fet
que, segons informes policíacs, resultava sospitós a certs companys que
pensaven que passava informació del moviment anarquista a les files
socialistes. Fou membre, amb Fernand Pelloutier, del Sindicat d'Empleats i participà
en la fundació de la Confederació General del Treball (CGT). El 3 de gener de
1897, amb altres companys (Gustave Leboucher, Musch, Émile Pouget, Roger Sadrin
i alguns espanyols i italians), participà en una manifestació a la tomba de
Louis Auguste Blanqui al cementiri de Père Lachaise, on, amb Sadrin, pronuncià
un violent discurs tot fent una crida a la revolució. El 18 de març de 1897 va
ser el principal orador d'una vetllada familiar en commemoració de la Comuna de
París celebrada a la Sala Turpin, on assistiren més de 150 persones, i a la
sortida de la quall ell va fer una col·lecta en suport de la companya de
l'anarquista Auguste Vaillant; l'endemà, va fer una conferència a la Sala
Commerce, davant unes 200 persones, en protesta contra la detenció de set
companys durant una manifestació a l'església de Saint-Ambroise, on aquests van
ser apallissats per la policia i pel sagristà armat d'un bastó emplomat. En
aquesta època sembla que va ser secretari de redacció de Le Libertaire, va
estar en contacte amb la redacció de Le Père Peinard i, com a membre de
la Internacional Científica, va fer una gira propagandística amb Ernest Girault
en nom d'aquest grup. El 26 de juny de 1897, amb altres companys (Jean-Baptiste
Broussouloux, Sébastien Faure, Ernest Giraud, Albert Létrillard, Charles
Malato, Léon Parsons, Ernest Rocher, Marcel Sembat, Joseph Tortelier, etc.),
parlà en un gran míting a benefici dels anarquistes catalans exiliats i
perseguits en el «Procés de Montjuïc», que se celebrà a la Sala Pétrelle de
París. El 4 de juliol de 1897, en un míting contra la repressió policíaca presidit
per Alfred Ebner, Prost reprotxà alguns destacats anarquistes el seu discurs «moralitzador».
En aquesta època mostrà la seva oposició als sindicats i va fer una crida a
crear candidatures abstencionistes davant les properes eleccions. El 3 d'octubre
de 1897 participà, amb Marcel Boala, Georges Brunet, Ernest Girault, Roger
Sadrin, Joseph Tortelier i altres, en la conferència pública contradictòria
«Les exploits de la Police, la peste religieuse, la pain cher», celebrada a la
Sala Cheval-Blanc de Montreuil (Illa de França, França). A principis de
desembre de 1897 animà un grup anarquista (Marcel Boala, Laffon, Albert
Libertad, Lucas, etc.) que es reunia en una taverna al número 164 del
l'avinguda Parmentier i s'encarregà de la redacció d'un manifest antipatriota i
d'un altre abstencionista. En 1898 va ser editor gerent del full Défense de
G. Étiévant aux Assises de Versailles 1892, publicat pel setmanari anarquista
parisenc Le Droit de Vivre, animat per Constant Martin, i del qual va
ser gerent del seu darrer número del 15 de juny de 1898. El març de 1898 va ser
processat, juntament amb Baptiste Maynard, per haver fet imprimir i distribuir
el cartell «Manifest aux conscrits», però el seu cas va ser sobresegut. El 15
de setembre de 1898, en una reunió anarquista celebrada al número 168 del
carrer Charenton sobre l'atemptat de l'anarquista Luigi Luccheni contra
Elisabet de Baviera, emperadriu d'Àustria, dies abans, es negà a condemnar
aquest assassinat. Com a gerent de Le Cri de Révolte, el 15 de novembre
de 1898 va ser condemnat a sis mesos per presó per «apologia del crim», en
relació a l'assassinat d'Isabel de Baviera; a resultes d'aquesta condemna, son
infant va ser recollit per Georges Butaud i sa companya Sophie Zaïkowska. A partir
de setembre de 1899 va ser l'organitzador del Sindicat Lliure dels Irregulars
del Treball i dels Manobres, el qual, el febrer de 1900, comptava amb una
cinquantena d'afiliats. En aquests anys va ser col·laborador de diferents periòdics
anarquistes, com ara La Nouvelle Humanité (1895-1898), Le Libertaire
(1895-1899), Le Cri de Révolte (1898-1899) o L'Homme Libre (1899),
del qual també va ser administrador. En 1900 funda la Librairie Sociologique i la
Biblioteca Libertaire de Belleville, al número 81 del carrer Julien-Lacroix, de
la qual va ser secretari i on va fer nombroses conferències, a més de ser
secretari de l'efímer Cercle d'Ensenyament Llibertari de Belleville, que es
reunia al mateix local. També va ser un dels animadors, amb Charles Malato i
altres, de les Universitats Populars. El 24 de novembre de 1900, amb Ferdinand Calazel,
va fer la conferència «Liberté et religion; solution de la question sociale» a
Vitry-lès-Reims (Xampanya-Ardenes, França) i l'endemà, amb Victor Grimbert, la
titulada «L'évolution econòmiques et la Révolution» a Bazancourt (Xampanya-Ardenes,
França). A partir de 1901 va ser gerent de la revista parisenca L'Éducation
Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducation libertaire (1900-1902),
atiadora dels cursos llibertaris d'ensenyament superior per a adults, els quals
havien començat el 12 de febrer de 1899 a la Salle des Sociétés Savantes de
París, amb el suport de Jean Grave i de Pierre Quillard. Posteriorment
s'establí a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on visqué al número 45 del carrer
Mont d'Arène, i freqüentà assíduament militants anarquistes locals, com ara Pierre
Degreef o Victor Grimbert. En 1900 va ser candidat abstencionista pel barri del
Combat del XIX Districte de París. El febrer de 1901 marxà cap a Chalons-sur-Marne
(actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on, segons la policia,
s'entrevistà amb l'anarquista Arthur Wilkin. El 17 de febrer de 1901 va fer una
conferència, amb Henri Fabre, a la Tour Eiffel de Troyes (Xampanya-Ardenes,
França). Instal·lat a Amiens (Picardia, França), en 1902 participà en la colònia
anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França) i fou membre de la «Societat
per a la creació i el desenvolupament de la colònia de Vaux». El 4 de maig de
1902 va fer, amb Ernest Girault, la conferència «L'Anarchie, sa philosophie,
son ideal», a la Sala Fourny de Montreuil-sous-Bois (actualment Montreuil, Illa
de França, França). El 13 de setembre de 1902 va fer la conferència «Fondation
d'un théâtre libertaire», a la Sala Boucher, organitzada per «L'Idée Libre». El
14 de setembre de 1902, va fer la conferència «De la liberté communiste dans
una colonie communiste», en una gran reunió pública celebrada a la Salle de la
Coopération des Idées del Faubourg Saint-Antoine, on també prengueren la
paraula altres destacats anarquistes (E. Armand, Henri Beylie, Georges Butaud, Albert
Kienert, Papillon, Paraf-Javal, Henri Zisly, etc.). Col·laborà en el periòdic
antimilitarista parisenc Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), òrgan del Grup
Antimilitarista del Faubourg Saint-Antoine, animat per Albert Kienert. El 14 de
desembre de 1902 participà en una reunió organitzada per «Les Naturiens» al
cafè del número 15 del carrer Durantin de París per organitzar la campanya
abstencionista i per parla de colònies llibertàries. També entre 1903 i 1904
col·laborà regularment en el periòdic L'Aube Nouvelle. Organe des comunistes
libertaires de l'Est, animat per Pierre Dumas. En 1903 va llegir
públicament el seu drama social En révolte. El 7 de febrer de 1903 fou
orador, amb altres companys (Georges Butaud, Libertad, Charles Malato, Paraf-Javal),
en un gran míting de protesta en favor de la repressió de la «Mano Negra» a Espanya,
organitzat per Le Réveil de l'Esclave i celebrat a la Sala Lafont d'Aubervilliers
(Illa de França, França). També tingué relacions amb el periòdic sindicalista
llibertari algerí Le Réveil de l'Esclave (1904). En els anys deu vivia
al número 7 del carrer Saint-Leu d'Amiens i col·laborà en la primera època del
periòdic anarquista Germinal de la ciutat. En aquests anys fou membre
del grup local d'Amiens de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària
(FCAR) i en el grup «Les Amis du Libertaire». Quan la Gran Guerra, en
1915, va ser declarat exempt per al servei i posteriorment va ser convocat per
a la revisió, però no es presentà i va se declarat insubmís. El 12 de juliol de
1919 es casà a Bussy-lès-Poix (Picardia, França) amb Coralie Yvonne Roche. Posteriorment
s'establí a Vichy, on treballà de firaire i formà part de «La Libre Pensée». En
1936, encara que vell i malalt, participà en el suport de la Revolució
espanyola. El 7 de desembre de 1936 presidí, amb Henri Chazal i Antoine Glachet,
un míting organitzat pel Grup d'Estudis Socials i Filosòfics, celebrat a la
Sala de Festes de Vichy, al qual assistiren unes 200 persones. En aquesta època
treballava de perfumer i, segons la policia, va ser l'autor d'uns cartells
signats «Les anarchistes de l'arrondissement de Lapalisse». En 1947 era membre
de la comissió administrativa de l'VIII Regió de la Federació Anarquista (FA) i
participà en una gira de propaganda organitzada per aquesta organització a la
seva regió. Francis Prost va morir el 10 de febrer de 1948 al seu domicili, al
número 82 del carrer Jean Jaurès, de Vichy (Alvèrnia, Occitània). ***
Notícia
sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari
parisenc La
Croix del 26 de gener de 1895 - Albert Cusset: El
10 de maig de 1874 neix a Saint-Martin-Boulogne (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'obrer de sastreria i
militant anarquista,
partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis
Cusset. Sos pares es deien Albert Cusset, jornaler, i Elisabeth Garot,
costurera. Vivia a
Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892
redactà una poesia «en
honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i
d'incendi, va ser
condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893,
després d'un
escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia,
la
policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos
anarquistes
francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de
l'assassinat del
sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va
ser
descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de
la
Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar
pel pes de l'enginy
que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla,
claus, cadenes,
tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil.
Cusset,
que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent,
veí seu, es vantava en una
taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que
l'explosió no
s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca
Ravachol! Visca l'anarquia!»
Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de
Boulogne-sur-Mer,
després d'haver oposat als agents una forta
resistència; tenia a la butxaca una
fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció
una gran multitud el
volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva
després de la detenció, es
trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un
capità de la
Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que
mantenia correspondència
amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René
Chaughi). També estava en relació amb
el químic Rateau de Brussel·les
(Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont,
Itàlia) i dels Estats Units. El
8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó
i a cinc francs de
multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant
l'audiència va demanar permís per llegir un
escrit i davant la negativa del
president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort als
èmuls de Vidocq!» El tribunal
el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a
1.000 francs de multa
per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la
instrucció
de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat
empès
per fer aquesta acció per un tal «Senyor
Paul», qui li havia lliurat tres
francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que
després d'aquest
atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar
les cases dels
jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut
en
diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener
de 1895
va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys
de treballs
forçats, pena que purgà, sota la
matrícula 27.025, a la colònia
penitenciària
de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació
conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois),
que el cita en les
seves memòries. Sota la influència de
Léon Ortiz, que renegà de les seves idees
i acabà col·laborant amb
l'administració penitenciària i assistint a la
missa
dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens
d'antic alumne dels Germans
de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració
penitenciària el
considerava com a «anarquista extremadament
perillós malgrat la seva joventut,
a vigilar especialment», però durant els sis anys
que hi va romandre, no va
patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va
morir el 30 de
juliol de 1901 a les Illes de la Salvació
(Caiena, Guaiana Francesa). ***
Victor Méric - Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Célestin Méric, també conegut com Flax. Sos pares es deien Victor Silvain Méric i Marie Roguenot. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Sa companya fou Germaine Égé. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement, Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La «der des der» (1929), Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste. ***
La «Banda
de Luxemburg» en la primera audiència del seu
judici (París, 8 de juliol de 1907) - Paul Féchant:
El 10 de maig de 1886
–algunes
fonts citen erròniament el 18 de maig de 1885–
neix a Landerneau (Cornualla, Brentanya)
l'anarquista Paul
Honoré Eugène Féchant. Sos pares es
deien Paul
Théodore Féchant, recaptador, i Maria Gabrielle
Jouan.
Seguí la professió de son pare i entre 1901 i
1905 treballà d'empleat al Ministeri de
Finances a París (França), feina de la qual va
ser acomiadat a causa de les
contínues absències. Restà cuidant sa
mare, fins l'abril de 1906 que passà a
viure amb Lucien Torlet i la seva companya. El setembre de 1906 va ser
detingut
amb una quarantena de persones (Lucien-Joseph Arrandet, Marcel
Arrandet, Jean
Aslanian, Émile Barouille, Madeleine-Louise Beffort, Charles
Berthelon, Fernand
David, François Dubrit, Auguste Goyon, Léon
Guidi, Émile-Théodore Guilhon,
François Guilhon, Auguste Guyon, Auguste Lancelot,
Arsène Le Béguec, Désiré
Mahieu, Henri Lemaout, Louis Ménage, Herny-Jules Moisson,
Auguste Mousset, Lucien
Nicole, Alexandre Plagne, Guy Quintard, Lucien Torlet,
Eugène Vial, Germaine
Wierzbicka, etc.) sota l'acusació de ser un dels caps de
l'anomenada «Banda de Luxemburg»,
especialitzada en falsificació de monedes. Entre el 8 i el
14 de juliol de 1907
va ser jutjat per l'Audiència del Sena per
«fabricació de falsa moneda» i per ser
el tresorer de la banda. Dels 29 processats, 19 van ser absolts, entre
ells
Paul Féchant. El 4 de maig de 1909 es casà a
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb
Susanne
Rubens Vauttier. A la dècada dels deu vivia al
número 1 de la cruïlla de l'Odéon,
al VI Districte de París, i formava part del grup anarquista
«La Ghilde (Les
Forgerons)». Exempt del servei militar, el desembre de 1914
mantenia aquesta
situació i no va ser mobilitzat durant la Gran Guerra. En
1915 abandonà París i
en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del
departament del
Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto policíaca de Bernard Gorodesky - Bernard Gorodesky:
El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París
(França) l'anarcoindividualista
Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky
i Gorodietzki.
Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky (Pinkas Gorodietzki),
empleat, i
Aline
Grenitz (Alice Grenetz),
costurera. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i
objectes antics
i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar.
Entrà a formar part del
moviment anarquista i es col·locà com a
tipògraf en el periòdic L'Anarchie.
S'instal·là a Versalles
(Illa de França, França), on conegué
Henriette Joubert, coneguda pel veïnat,
pel seu aspecte sever, com La
Générale de
l'Armée du Salut (La Generala de
l'Exèrcit de Salvació), la qual
esdevingué
sa companya. En 1911 retornà a París i
treballà en diverses impremtes i a la
Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei
Militar, fou membre actiu de la
redacció del periòdic L'Anarchie,
al
carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en
processament de la
«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va
desaparèixer amb sa companya i fou objecte
de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril
de 1912) inculpat de
robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per
associació de
malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys
de presó per
encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu
domicili
del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista
d'«anarquistes
desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La
policia mai no el va
trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Grup
de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de
Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer
per la
dreta - Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Era fill d'Ignacio Castellote Asensio, pellaire, i de Patricia Benito Albertos. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Finalment visqué al Villa Cendrier (Saint-Ouen, Illa de França, França). Sa companya fou Asunta Pérez Jarque. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a l'Hospital Fernand Widal de París (França). ***
Henri
Lion - Henri Lion: El 10 de maig –moltes fonts citen erròniament el 13 de maig– de 1895 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'impressor i resistent anarquista Antonin Lion, més conegut com Henri Lion. Sos pare es deien Jean Louis Lion, tipògraf anarquista, i Anne Durand. Amb son germà Raoul, reprengué la impremta fundada a Tolosa per son pare on van imprimir durant el període d'entreguerres nombrosos cartells, pamflets i periòdics del moviment llibertari i anarcosindicalista. El 8 de febrer de 1919 es casà a Tolosa amb Justine Elise Gassau i el 29 de desembre de 1924 novament a Tolosa amb Marie Rose Amélie Manzac. En acabar la guerra d'Espanya, es posaren en contacte amb la xarxa d'evasió creada per l'anarquista Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 van imprimir en castellà el Manifiesto de la Alianza Democrática Española (ADE); aquesta crida a la neutralitat espanyola en la II Guerra Mundial va ser introduïda clandestinament a la Península per la xarxa de Ponzán i implicà l'execució de diversos militants anarquistes, com ara Agustín Remiro Manero. Durant l'ocupació els germans Lion posaren la seva tipogràfica al servei de la resistència, especialment al de la xarxa «Comba»t, i imprimiren nombrosos pamflets, cartells i documentació falsa per a les persones buscades per la policia política i la Gestapo. També aconseguiren a Josep Ester Borràs els papers necessaris per al bon funcionament del seu grup de resistència «Liberté». En 1943, amb Jean-René Saulière (André Arru), que havia creat a Marsella un petit grup anarquista internacional d'una desena de membres, imprimiren clandestinament mil exemplars del fullet Les coupables i, en juny d'aquell any, dos mil exemplars de l'únic número de La Raison, òrgan de la Federació Internacional Sindicalista Revolucionària (FISR). En aquesta època també imprimiren la primera edició clandestina del llibre Pour assure la paix. Comment organiser le monde, de l'anarcosindicalista Pierre Besnard. També van imprimir cartilles i tiquets de racionament per als grups resistents. En aquests anys els germans Lion funcionaven amb dues impremtes. Després de dos escorcolls per part de la policia que resultaren infructuosos, els germans Lion van caure finalment a resultes d'una trampa parada per la Gestapo amb la complicitat d'un jove col·laboracionista francès. El 5 de febrer de 1944 Raoul i Henri Lion; Amélie Mardaga, esposa de l'últim, i el conjunt del personal, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. Durant els dies posteriors van ser detinguts una quarantena de militants, entre ells el mestre Maurice Fonvieille, responsable regional dels maquis del moviment «Libérer et Fédérer», i Raymond Naves, responsable del clandestí Comitè d'Acció Socialista (CAS). Tancats a la presó de Saint-Michel, els reus van ser interrogats a la seu de la Gestapo del carrer Maignac, on Henri Lion fou salvatgement apallissat. El 24 de febrer de 1944 els germans i els seus empleats van ser traslladats a París i el 22 de març d'aquell any Henri Lion i son germà van ser deportats de Compiègne al camp de concentració de Mauthausen i després a Gusen. El 21 de setembre de 1944 Henri Lion va ser gasejat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). La plaça Dupuy de Tolosa de Llenguadoc, després de l'Alliberament, va ser rebatejada com «Plaça dels germans Lion». ***
Necrològica
de Jaume Folguera Borda apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de març de 1980 - Jaume Folguera Borda:
El 10 de maig de 1896 neix a
Castellserà
(Urgell, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Jaume Folguera Borda. Sos pares es deien Ramon Folguera i Elvira Borda.
Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya), en els
anys
trenta s'oposà a la tendència trentista,
especialment a les maniobres de Josep Moix Regàs,
responsable local dels
Sindicats d'Oposició confederals. Va ser objecte de
nombroses temptatives de
corrupció per part de la patronal local, que li oferiren
feines directives que
sempre rebutjà. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i s'establí a
Lo Mont, on ocupà regularment càrrecs de
responsabilitat orgànica dins de la
Federació Local de la CNT. Entre 1978 i 1979
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Al final dels seus dies ocupava el càrrec
de
secretari del grup local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Sa companya fou Francesca Pablo. Jaume
Folguera Borda va morir, mesos després de sa companya
Francisca, el 31 de gener de
1980 a l'Hospital General de Lo Mont (Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquest
localitat. ***
Vicente
Gil Ancejo (Portela)
al seu despatx de secretari general de Seguretat Interior (1937) - Vicente Gil Ancejo: El 10 de maig de 1899 neix a Navaixes (Alt Palància, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Gil Ancejo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Aucejo–, conegut com Portela. Sos pares es deien Vicente Gil i María Ancejo. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i fou membre del Sindicat de Barbers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on treballà en una perruqueria de senyores a l'avinguda de l'Opéra. Participà activament, especialment amb Aurelio Fernández Sánchez, en les activitats del grup d'anarquistes espanyols que es reunien al domicili d'un tal Garin al carrer de Belleville. De la seva estada a França aconseguí un perfecte domini de la llengua francesa, fet que li va servir en ocasions posteriors. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), al costat de José Abella Pérez, Serafín Aliaga Lledó i Félix Martí Ibáñez. Dirigí la Secció de Salconduits del Departament de les Patrulles de Control, encarregant-se de la inspecció de les autoritzacions per a circular i dels passaports, i l'abril de 1937 va ser nomenat, en substitució d'Aurelio Fernández Sánchez, secretari general de Seguretat Interior, encarregant-se especialment del control de ports i d'aeroports. El novembre de 1938, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i el 9 de febrer de 1939 figurava en un llistat de militants buscats per la Seguretat Nacional francesa. D'antuvi s'establí a Rodés (Llenguadoc, Occitània) i després de la II Guerra Mundial a Montpeller, on continuà treballant de perruquer. Després de l'escissió milità en la CNT «col·laboracionista» i en 1955 fou delegat per Montpeller en el Ple Regional de Catalunya d'aquesta tendència. Sa companya fou Pampilia Vilella. Vicente Gil Ancejo va morir el 12 de desembre de 1958 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà. ***
Pedro
Zapata Paredes - Pedro Zapata
Paredes: El 10 de maig de 1903 neix a
Portmán (Múrcia,
Espanya)
l'anarcosindicalista Pedro Zapata Paredes, conegut com El
Murciano. Sos pares es deien Luis Zapata i Inés
Paredes.
Emigrà a França, on
treballà de mecànic. En 1924 va ser requerit per
les autoritats militars per a
fer el servei militar. En 1936, quan esclatà la
Revolució, retornà a la
Península i s'enrolà en la «Columna
Durruti». En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser enviat a
diversos camps de concentració.
Posteriorment s'establí a Vénissieux, on
fundà les Joventuts Llibertàries i
participà en la creació de la
Federació Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica i va ser delegat en
diversos plens regionals confederals. També fou responsable
del Centre Cultural
Espanyol (CCE) i de la Lliga de Mutilats. Tingué molta
amistat amb Bartolomé
Flores Cano. Sa companya fou Encarnación Jiménez.
Malalt dels pulmons, Pedro
Zapata Paredes va morir el 29 de juny de 1977 al seu domicili de
Vénissieux
(Roine-Alps, Arpitània) i va ser enterrat dos dies
després en aquesta localitat. Pedro Zapata Paredes (1903-1977) ***
Sebastián
Calvo Sahún - Sebastián Calvo
Sahún: El 10 de maig de 1909 –el certificat de defunció cita erròniament 1905–
neix a A
Buerda (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista
i resistent
antifeixista Sebastián Antonio Calvo Sahún. Sos pares es deien Florencio Calvo
Lamora, fuster, i Balbina Calvo Puertolas. En 1920, amb 11 anys,
emigrà a França per a
treballar. A França hi vivia son germà, Florencio
Calvo Sahún, qui li va
ensenyar l'ofici de fuster. Aviat s'involucrà en activitats
sindicats i milità
en la Confederació General del Treball (CGT), participant en
diverses vagues.
Hagués pogut demanar la ciutadania francesa, però
quan va ser cridat a files
retornà a la Península. Va fer el servei militar
a la Comandància d'Artilleria
de Ceuta i va ser destinat a Laraix (Protectorat espanyol al Marroc).
L'1 de
novembre de 1931 va ser llicenciat, retornà a
França i continuà treballant de fuster.
Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a
la Península. A
Barcelona s'integrà en les milícies confederals i
lluità als fronts d'Aragó i
de Catalunya. En 1937 era delegat polític d'una Bateria
Antiaèria del XI Cos de
l'Exèrcit de la II República espanyola als fronts
de Terol i de Belchite.
Ferit, durant la seva convalescència a A Buerda,
s'enfrontà amb el Comitè
Comunista de l'Aïnsa (Osca, Aragó, Espanya) per les
seves confiscacions
arbitràries i excessos de tota mena. A finals de 1938
comandà un polvorí i un
magatzem de subministraments instal·lat en una masia de Reus
(Baix Camp, Catalunya),
on va tenir problemes amb les unitats comunistes. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França. Com que tenia
permís de treball, residència a
França i dominava l'idioma, no passà pels camps
de concentració. El març de
1939, sa companya María Pardiña
Barrabés, amb un fill de pocs mesos (Humberto), intentà
passar a França, però van ser detinguts a la
frontera i tancats vuit mesos al
castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà, Catalunya).
Després de patí
diverses penalitats de tota casta, conflictes amb la policia i la
justícia
inclosos –va ser processat per contraban d'objectes d'art,
plata i bitllets de
banc, juntament amb José Giménez Miralles i
Jacinto Turró Nogué–, se
sumà ben
aviat a la resistència antinazi, especialitzant-se en
accions arriscades
(assalt a una caserna de la Gestapo sota comandament
britànic, etc.). En
aquests anys organitzà i mantingué una xarxa
clandestina entre la Península i
França a través dels Pirineus aragonesos, que
també fa ver servir freqüentment
en missions d'evacuació (aviadors aliats, persones
perseguides, etc.). En
acabar la guerra fou condecorat pels seus serveis pels aliats amb la
«Medal of
Freedom» (Medalla de la Llibertat) i adoptà la
ciutadania britànica, cosa que li
facilità la tornada a la Península. De bell nou a
Catalunya, començà a lluitar
contra el franquisme, sobretot des del punt de vista sindical. El juny
de 1944
fou detingut a Barcelona i torturat durant un mes abans de ser
traslladat a la
presó Model –segons alguns, fou alliberat en un
fals trasllat de presó
organitzat pels serveis secrets britànics. En 1946 era
secretari del Sindicat
de la Construcció de Barcelona de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
poc després fou nomenat membre del Comitè
Regional de Catalunya d'aquest
sindicat. En aquesta època fou detingut en nombroses
ocasions (agafada de maig
de 1947, 1949, 1952) per la seva lluita antifranquista (vagues del
Primer de
Maig, campanyes de desprestigi del règim, fer feina sense
carnet del Sindicat
Vertical, etc.). Durant la gran agafada de maig de 1947 fou novament
detingut.
Entre maig i juny de 1949 participà en un projecte
d'atemptat contra el
dictador Francisco Franco muntat per la Comissió de Defensa
«1001», que el
portà novament a la presó. A partir de 1952
treballà com a empleat en el cinema
California de Súria (Bages, Catalunya) i
fou membre del Sindicat
d'Espectacles de la CNT. El gener de 1952 fou nomenat tresorer del
Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. A la tardor de 1952 va ser de bell nou
detingut a Barcelona en una batuda contra la Comissió
Nacional i portat, amb
altres companys (Celedonio Pérez Bernardo, José
Pardo Andrade Fariñas, Eduardo
José Esteve Germen, Cipriano
Damián González, José Torremocha
Arias,
Juan Sana Magriña, Pedro Torremocha Ávila),
davant un consell de guerra que se
celebrà el 5 de febrer de 1954 a Madrid i que el
condemnà a cinc anys de presó.
A partir de 1960, quan la presència confederal era
gairebé testimonial, fou un
dels pocs que continuà lluitant; però en 1966 es
mostrà contrari a intensificar
la formació de grups confederals. Com a
col·laborador del sindicalisme oficial
franquista, la Central Sindical Sindicalista (Sindicat Vertical), i
implicat en
el cincpuntisme, fou membre de la
comissió provincial de Barcelona
encarregada de coordinar la presència confederal en les
eleccions sindicals.
Arribà a ser president provincial del Sindicat d'Espectacles
Públics de la
Central Sindical Sindicalista. En 1973 acceptà l'alcaldia
del barri barceloní
de Sant Martí i s'allunyà progressivament del
moviment llibertari. Durant els
seus últims anys desenvolupà una intensa tasca
associativa al barri de la
Guineueta de Barcelona i fou un dels fundadors de la revista
llibertària Polémica.
Sebastián Calvo Sahún va morir sobtadament d'un infart de miocardi el 3
d'abril de 1983 a A Buerda (Osca,
Aragó, Espanya) en una de les freqüents visites que
feia al seu poble natal i allà
va ser enterrat. Sebastián Calvo Sahún (1909-1983) ***
Necrològica
de Pedro Segura Valera apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 8 de gener de 1956 - Pedro Segura Varela: El 10 de maig de 1909 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Segura Varela. Sos pares es deien Martín Segura i María Huertas Varela. Militant de la Secció de la Construcció del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat, quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Centúria Peñalver» i lluità al front d'Aragó (Letux, Belchite, etc.). Contrari a la militarització de les milícies, l'abril de 1937 abandonà el front, però en 1938 hi retornà, combatent a la zona centre de la Península fins el final de la guerra. Capturat per les tropes franquistes, va ser tancat governativament a diverses presons (Sant Feliu de Llobregat, Barcelona i Saragossa). En 1944 va posat en llibertat provisional i va estar vigilat fins al seu final. Sa companya fou Pilar Monje, amb qui tingué un infant (Santiago). Pedro Segura Varela va morir com a conseqüència d'una operació d'apendicitis el 15 d'octubre de 1955 al seu domicili de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Llop
Massagué Bruch - Llop Massagué
Bruch: El 10 de maig –algunes
fonts citen erròniament el 13 de febrer–
de 1913 neix a Reus (Baix Camp,
Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Llop Antoní Massagué Bruch –citat
erròniament el primer llinatge com Massaguer–,
també conegut pel
seu nom en
castellà Lope Massaguer Bruch
i que
va fer servir el pseudònim de Fernando
Masagué. Sos pares es deien August
Massagué Salud, obrer impressor, i Maria Bruch Castellarnau.
Sa família es va
traslladar a Barcelona
(Catalunya) quan ell tenia cinc anys. Aprengué l'ofici de
paleta i des dels 16
anys fou membre de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de l'Ateneu
Llibertari del barri de Sants de Barcelona. Durant la dictadura de
Primo de
Rivera formà part dels grups d'acció que
s'enfrontaren als pistolers de
l'anomenat Sindicat Lliure. Després de la
proclamació de la II República
espanyola participà en nombroses accions de solidaritat
durant les vagues més
dures, fet pel qual va ser empresonat governativament durant tres anys.
Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 entrà a formar part
de les milícies fins
a la militarització d'aquestes, moment en el qual
retornà a rereguarda i ocupà
diversos llocs de responsabilitat en el moviment llibertari. El febrer
de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, passà a
França i va ser internat,
juntament amb Jerónimo Saus i altres companys, als camps de
concentració
d'Argelers, de Barcarès i de Sant Cebrià, del
qual va sortir a finals de 1939
enquadrat en la 118 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), sota el
nom de Fernando Masagué,
per a fer feina en la
construcció de fortificacions defensives. Quan
esclatà la II Guerra Mundial
s'enrolà en un Batalló de Marxa.
Després de la derrota francesa, el juny de
1940 intentà sense èxit embarcar a Dunkerque
(Flandes del Sud) cap al Regne
Unit. Fet presoner pels alemanys, va ser deportat, després
d'un temps a
l'Stalag IX-A de Ziegenhain (Renània-Palatinat, Alemanya),
al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), on arribà el 13 d'agost de
1940 sota la matrícula 3.725. Va ser enviat a treballar en
la construcció dels
locals dels oficials alemanys com a responsable d'un grup d'operaris,
podent
fugir així dels terribles treballs a la pedrera els quals
patí just arribar al
camp. Més tard va ser enviat formant part de diversos
comandos als camps
auxiliars de Gusen, on va morir el seu amic Jerónimo Saus, i
d'Ebensee. Després
de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades,
retornà
a França i s'instal·là a Cardenous, a
Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània),
on treballà d'artesà i conegué sa
futura
companya Trinitat Ulldemolins. Durant molts anys fou secretari de la
Federació
Local de la CNT en l'exili d'aquesta població.
També fou membre de la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP).
Posteriorment reemplaçà Antoni
Gironella Domènech com a secretari de la
Federació Comarcal d'Arieja de la CNT
fins a la seva mort esdevinguda el 7 de març de 1996 a la
Polyclinique du Parc de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Pòstumament, en 1997, la
Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li va
publicar el seu llibre autobiogràfic Mauthausen,
fin de trayecto. Un anarquista en los campos de la muerte,
editat per María
Angeles García-Maroto. Llop Massagué Bruch (1913-1996) ***
Juan
Martínez Vita, Moreno
(Marsella, 1944) - Juan Martínez Vita: El 10 de maig de 1914 neix a Suflí (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Martínez Vita, que fou conegut per diversos pseudònims (Juanito el Rebelde, Juan Horta, Moreno, etc.). Sos pares es deien Emilio Martínez Liria i Virginia Vita Pelayo. Quan era un infant emigrà amb sa família a Catalunya i s'establí a les Cases Barates del barri barceloní d'Horta. A partir de 1930 començà a militar en els rams de la construcció i del mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i més tard en les Joventuts Llibertàries. Participà activament en la vaga de la construcció i en el moviment revolucionari de desembre de 1933, i formà part dels grups de defensa confederal. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, intervingué en el setge de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i formà part de les patrulles de control. Després s'enrolà en la companyia de metralladores de la Columna Durruti, amb els voluntaris italians, búlgars i francesos de la secció dels germans Roselli. Va combatre a Fuentes de Ebro, a les muntanyes d'Alfajarín, a l'operació «Vedado de Zuera» de l'estiu de 1937 i a la presa de Belchite. Després lluità a la campanya de l'Ebre integrat en el municionament de bateries del Cos de Tren fins al final de la guerra. El 9 de febrer de 1939, arran del triomf franquista, passà la frontera pel Pertús. Després de romandre tancat cinc mesos al camp de concentració de Sant Cebrià, s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que el novembre de 1939 va ser enviada a les Ardenes per realitzar tasques a la Línia Maginot. Amb la victòria alemanya, passà dos mesos fugint amb altres companys de la detenció fins arribar a Marsella. Després d'intentar sense èxit embarcar-se cap a Mèxic, restà a França fins a la derrota nazi. Amb l'alliberament es posà a treballar com a estibador al port de Marsella i milità en la CNT de la capital occitana. Entre 1945 i 1997 ocupà el càrrec de secretari d'Administració i Propaganda del Comitè Regional de Provença i de la Federació Local de Marsella. En 1981 publicà a Marsella les seves memòries sota el títol Andanzas de un refugiado español. Fou assidu col·laborador del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Sa companya fou la destacada militant anarcosindicalista i anarcofeminista Pepita Carpena Amat. Juan Martínez Vita va morir el 3 de novembre de 2001 mor a l'Hospital Laveran del XIII Districte de Marsella (Provença, Occitània). En 2002 es publicà pòstumament el llibre Les errances d'un réfugié espagnol (1914-2001), traducció al francès de les seves memòries, reeditades en 2005 sota el títol Juan Martinez-Vita dit... Moreno. Juan Martínez Vita (1914-2001) ***
D'esquerra
a dreta: Evaristo Candela, Fernando Gómez
Núñez i Eusebio Gonzáles Pedreira
(1966) - Eusebio Gonzáles
Pedreira: El 10 de maig
de 1916 neix a Humeiros (Mosende, O Vicedo, Lugo, Galícia)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Eusebio
Gonzáles Pedreira –algunes
fonts citen erròniament el seu llinatge com González–
conegut com Juan o Juanito
Ama. Sos
pares es deien
Manuel Gonzáles i Josefa Pedreira. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), el març de 1937, quan va ser cridat a files
en l'exèrcit
franquista, es passà a la clandestinitat amb altres companys
i s'integrà en el
grup guerriller confederal de José Neira
Fernández (Neira). Va ser
jutjat en rebel·lia per
«rebel·lió i
deserció». En
1942 se sumà a la disciplina del Partit Comunista d'Espanya
(PCE) i entrà a
formar part de la III Agrupació de l'Exèrcit
Guerriller de Galícia,
integrant-se en el grup de Marcelino Rodríguez
Fernández. Durant la nit del 12
al 13 de desembre de 1946 formà part d'un grup de 22
guerrillers i agents
d'enllaç que embarcaren a la platja d'O Vicedo (Lugo,
Galícia) a bord del
pesquer Santa Teresa per a ser
traslladats
a Baiona (Lapurdi, País Basc), on arribaren,
després de diverses dificultats, el
20 de desembre; l'endemà, van ser traslladats al camp de
concentració de
Merignac (Bordeus, Aquitània, Occitània). Dos
anys més tard, la seva companya,
Manuel Rolle, acompanyà les consorts dels guerrillers
Laureano Pérez Robiños i
Antonio Paleo Saavedra, que embarcaren en les mateixes condicions per a
reunir-ser amb sos companys. A l'exili visqué a La
Bruguièira (Llenguadoc,
Occitània). Eusebio Gonzáles Pedreira va morir el
13 de juny de 2013 al Centre
Hospitalari Intercomunal de Castres (Llenguadoc, Occitània). ***
Antonio
García Barón - Antonio García
Barón: El 10 de maig de 1922 neix a
Montsó (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio
García Barón, també conegut com Antonié
i El Rubio. Fill de
pagesos i pastors de classe
mitjana i republicans, sos pares es deien Antonio García Mir i Francisca Barón López. En
1934 començà a freqüentar el local de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), de forta implantació a Montsó, i
especialment la seva important
biblioteca, on llegí els clàssics anarquistes
(Reclus, Kropotkin, Mella,
Urales, etc.). Arran del cop feixista de juliol de 1936, i malgrat la
seva
curta edat, s'enrolà com a milicià en la Columna
Durruti al seu pas per Montsó.
Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939
creuà els
Pirineus per la Seu d'Urgell amb les combatents de la 26
Divisió (antiga
Columna Durruti) i fou internat al camp de concentració de
Vernet. L'octubre de
1939, fugint de la misèria del camp, s'enrolà en
l'Exèrcit francès i va ser
enviat a la V Companyia d'Armes de Cambrai, formada per estrangers, per
cavar
trinxeres i defensar la Línia Maginot. Després de
combatre les tropes alemanyes
durant la primavera de 1940, intentà arribar al Regne Unit
des de Dunkerque,
però el juny de 1940 va ser detingut pels nazis i enviat,
primer, a Nuremberg i,
a partir del 6 d'agost de 1940, al camp de concentració de
Mauthausen sota la
matrícula 3.422. Després de cinc anys treballant
a l'infern de la pedrera del
camp, el 10 de maig de 1945 va ser enviat formant part d'un comando a
la
fàbrica Heinkel de Viena i, després del
bombardeig del camp pels aliats, a fer tasques
agrícoles. En 1945 aconseguí fugir i va fer de
guia a les tropes
nord-americanes cap a Mauthausen, que fou alliberat el 5 de maig de
1945.
Després de la guerra s'instal·là a
París (França), on treballà a la
fàbrica
Marconi i va fer amistat amb l'escriptor anarquista Gaston Leval.
Creuà
clandestinament els Pirineus i, vestit de capellà,
visità sa mare a Montsó. En
1951, animat per Leval, marxà a Amèrica i
s'instal·là a Rurrenabaque, a la
selva amazònica boliviana, on creà el desembre de
1953 amb sa companya Irma
Cortez –amb qui tingué posteriorment cinc
infants– una
mena de paradís
llibertari en una zona del riu Beni, que batejà com
«República Independent del
Quiquibey», vivint de la pesca i de la caça de
manera autogestionària –manipulant un parany per a
jaguars perdé la mà
dreta. En 1995 l'escriptor
Manuel Leguineche publicà El precio del
paraíso. De un campo de exterminio
al Amazonas sobre la seva experiència. El desembre
de 2000, acompanyat pel
seu amic i membre de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma, Pedro de
Echave
García (Peter, Guindilla),
i amb el suport econòmic de l'Ateneu
Llibertari Estel Negre i la Federació Local de la CNT de
Palma, retornà a la
Península per arranjar determinades qüestions
familiars i visitar un reputat
oftalmòleg, moment que aprofità, abans de
retornar a Bolívia, per fer diverses
conferències (Saragossa, Barcelona, Palma, etc.) sobre els
camps de
concentració nazi i la implicació de
l'Església catòlica i les autoritats
franquistes en aquest crim. En 2005 publicà, editat per
José Joaquín Beeme, García
Barón. Un anarquista de Monzón en la selva
boliviana. Cinco años de
superviviente en Mauthausen. Malalt de glaucoma,
abandonà amb sa companya
la selva i marxà a San Buenaventura on sabedor del seu
destí deixà de prendre
aliments. Dues setmanes després, el 17 de novembre de 2008,
Antonio García
Barón va morir a San Buenaventura (La Paz,
Bolívia). Antonio
García Barón (1922-2008)
Defuncions
Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"... - José Navarro Prieto: El 10 de maig de 1902 mor a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto, que va fer servir els pseudònims literaris de Cachopín de Laredo i P. Cobos. Havia nascut el 17 de juny de 1852 a Còrdova (Andalusia, Espanya). Era el fill únic de Manuel Navarro Carmona, sabater, i Carmen Prieto. Estudià a l'Institut Provincial de Còrdova, on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre 1869 i 1870 estudià magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests anys d'estudiant col·laborà en els periòdics Diario i La Crónica, i conreà la poesia. Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en la Joventut Democràtica, el comitè de la qual presidí, i en el Partit Republicà Federal (PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic cordovès d'aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del III Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres (Girona, Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de defensar acaloradament l'internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l'estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una plaça d'auxiliar de la secció de Foment en el Govern Civil, però dos anys després presentà la dimissió i obtingué un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment regentà la teneduria de llibres en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va escriure una memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada. Progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d'El Adalid i La Lealtad, La Monarquía. És autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre. Curiosament, capgirant el seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. Va ser distingir amb l'Ordre de Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i literàries, i fou regidor de l'Ajuntament de Còrdova. Sa companya fou Carmen Rodríguez Moreno, amb qui tingué tres filles (Manuela, Amalia i Genoveva). José Navarro Prieto va morir el 10 de maig de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després de dos mesos de malaltia, i fou enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de La Salut. Deixà una nombrosa obra inèdita, com ara les seves Efemerides de Córdoba. El seu internacionalisme va ser efímer, però assentà les bases del moviment anarquista cordovès. ***
Notícia
de la mort de Louis Sagnol apareguda en el diari de Bordeus La Gironde del 12
de maig de 1910 - Louis Sagnol: El
10 de maig de 1910 mor a París (França) l'anarquista Louis
Joseph Adrien Sagnol. Havia nascut el 20 d'agost de 1873 a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània). Era fill de Jean Marie Sagnol, torner, i
d'Adrienne
Jacquier, domèstica. Es guanyava la vida treballant
d'ebenista a París (França).
Militant anarquista, formava part amb son germà Philippe
Sagnol, també
ebenista, del Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup
d'Estudis Científics) de
París i ambdós vivien al número 4 de
l'avinguda Philippe Auguste. El 8 de maig
de 1910, a les sis del matí, al local dels
periòdics L'Anarchie i Le
Libertaire, al número 22 del carrer Chevalier de
la Barre del barri de
Montmartre de París (França), seu de les
«Causeries Populaires» (Xerrades
Populars), es produí un violent altercat entre dos sectors
enfrontats del
moviment anarquista parisenc. Les «Causeries
Populaires» eren una mena
d'universitat popular, però sense estructura fixa ni regles
precises,
establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les
temàtiques que es
tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per
Albert
Joseph (Albert Libertad) i per Georges-Mathies
Paraf-Javal. Amb el temps
sorgiren rivalitats entre Libertad, que buscava més el
caràcter propagandístic
dels debats, i Paraf-Javal, que reivindicava un aspecte més
formador, educatiu
i «anarquista científic» de les
xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i
«científics» degeneraren en guerra
oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe
d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis
Científics), que succeïa al Groupe
de la Pensée Libre (GPL, Grup del Lliure Pensament) i
s'oposava a Libertad, que
morí en 1908, i els seus seguidors. El 8 de maig de 1910,
Paraf-Javal,
acompanyat dels seus dos fills i d'una desena de companys, entre ells
Joseph
Alix, Georges Augé, Ange Colin, Dubois, Maurice Duflou i els
germans Philipe i
Louis Sagnol, es dirigiren al local dels periòdics L'Anarchie i Le
Libertaire per intentar recuperar el material
d'impremta i diversos
mobles que l'impressor Maurice Duflou, tipògraf de L'Anarchie que
havia estat expulsat de males maneres del local cinc dies abans,
reclamava com
a seus. Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol
resultà mortalment
ferit per tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i
Paraf-Javal també
resultaren ferits. Portat amb ambulància a l'Hospital
Lariboisière de París,
Louis Sagnol va morir el 10 de maig a conseqüència
de les ferides d'armes de
foc. Cinc membres del grup de les «Causeries
Populaires» (Albert Buniero, Émile
Butilleul, André Laheurte,
Herménégilde Lorenzi, André Georges
Roulot) van ser
jutjats per aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910
per
l'Audiència del Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats
a cinc anys de
presó, Buniero (Banin) a tres mesos de
presó i 100 francs de multa, i
Butilleul i Roulot (Lorulot) van ser absolts. La
rivalitat entre els dos
grups, entre «propagandistes» i
«científics», durà fins la
desaparició de les
«Causeries Populaires». ***
Hinke Bergegren (1926) - Hinke Bergegren:
El 10 de maig de 1936 mor a Estocolm (Suècia) el socialista,
periodista,
escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik
Bernhard
Bergegren, més conegut com Hinke
Bergegren. Havia nascut el 22 d'abril de 1861 a Estocolm
(Suècia). Sos
pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i
tingué cinc
germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i
1883 estudià
ciències socials, teoria estètica i literatura a
l'estranger. El 16 de setembre
de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un
dels primers
militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska
Arbetareparti (SAP,
Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu
de 1890 fou el
secretari de redacció del seu òrgan
d'expressió, Social-Demokraten,
publicat a Estocolm. Destacat representant de la
tendència revolucionària i anarcosindicalista a
dins del SAP, entre el 15 de
març i juny de 1891 edità i dirigí els
nou números de la revista anarquista Under
Röd Flagg (Sota la Bandera Roja),
que va ser la primera publicació sueca que
presentà de manera detallada els
pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin,
Élisée Reclus, Lev
Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors
marxistes del SAP, tot reivindicant
l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el
Socialdemokratiska Ungdomsklubb
(Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més
radical d'Estocolm i
que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska
Ungdomsförbund (SSU,
Associació de la Joventut Socialista de Suècia).
A partir de 1898 col·laborà en
el periòdic anarquista editat a Estocolm Brand
(Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser
expulsat
del SAP, com molts altres companys de la tendència
socialista llibertària, després
d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar
Branting. Destacà especialment
com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En
1910 per la
seva conferència Kärlek
utan barn
(Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de
presó en
virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es
declarava
il·legal la defensa dels sistemes
d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta
llei passà a denominar-se Lex Hinke,
en el seu «honor» –aquesta llei fou
derogada en
1938, dos anys després de la
seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti
(SKP, Partit
Comunista Suec), amb l'esperança ingènua
d'acostar els leninistes a
l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou
(URSS) al II Congrés de
la Internacional Comunista com a representant de Suècia,
juntament amb Zeth
Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP
s'escindí, entrà a formar part del
Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la
línia prosoviètica. A
més de textos de caire polític, com a escriptor
és autor de novel·les, contes i
obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten
efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren.
Roman från arbetarrörelsens tidigare år
(1907), Sedlighetskråkor. Lustspel
i fyra akter
(1909), Fri kärlek.
Könsdriften starkare
hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag
(1910), Könsdriften starkare hos man
eller kvinna?
Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets
fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen.
Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb.
och författad
(1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936
a
Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra
Begravningsplatsen
(Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg
publicà la
biografia Små mord, fri
kärlek. En
biografi om Hinke Bergegren. Hinke Bergegren (1861-1936) ***
Foto
policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894) - Ernest Lassalas:
El 10 de maig de 1941 mor a Le
Kremlin-Bicêtre (Illa de França,
França) l'anarquista Ernest Auguste Lassalas. Havia nascut
el 8 d'abril de 1860 al IV Districte de París
(França). Era fill de François
Lassalas, ebenista, i de Marie Anne Julie Levasseur, modista. Es
guanyà la vida com son pare d'ebenista. L'11
d'agost de
1883 es casà al XI Districte de París amb Sophie
Dret, obrera en una fàbrica de
raspalls, amb qui va tenir cinc infants. En aquesta època
vivia al número 23
del carrer Basfroi de París i des de mitjans de 1891 al
número 38 del carrer
Compans. Exiliat a Londres (Anglaterra), l'estiu de 1893, retornat a
França,
participà en la campanya abstencionista en les eleccions
legislatives. El 2 de
setembre d'aquell any en un míting de la campanya, la
policia l'acusà,
juntament amb els germans Wagner, Barthélém i
Guillemard, d'haver enganxat
nombrosos manifests de Le Père Peinard i
dels anomenats «Dinamitadors»
als districtes XIX i XX de París. El 24 de setembre de 1893
assistí a una
vetllada familiar d'anarquistes al carrer Abbesses. El 18 de desembre
de 1893
figurava en un llistat d'anarquistes i en el llistat de
recapitulació del 26 de
desembre d'aquell any. L'1 de gener de 1894 va ser detingut amb
nombrosos
companys arran de les agafades desencadenades després de
l'atemptat d'Aguste
Vaillant contra la Cambra dels Diputats francesa. La policia
l'acusà d'estar en
estreta relació amb el Comitè Anarquista de
Londres (Anglaterra) i va ser
fitxat com a anarquista, però el 15 de gener va ser amollat.
En aquest època
vivia al número 38 del carrer Compans de París,
amb sa companya i sos cinc
infants, el major dels quals encara no tenia nou anys. El 4 de mars
d'aquell
any va ser novament detingut amb altres 12 companys; en el moment
d'aquesta
detenció, el joier Eugène Margaret, que aleshores
era present, va insultar els
agents tot cridant «Visca l'anarquia!, i també va
ser capturat. A finals de
1895, enfurit per la vigilància policíaca a la
qual estava sotmès, copejà un
agent de civil; portat a comissaria, acusà l'agent
d'haver-lo insultat i
copejat, fets confirmats pels companys Guillon i Pégon que
el van acompanyar,
mentre el comissari afirmà que no es tractava de cap agent
sinó d'un simple
individu que hi passava. En aquesta època treballava al
taller de Pégon. En
1895 tenia per companya una llevadora anarquista anomenada Navarre, la
qual, a
principis de juliol, havia tingut un fill que va ser anomenat
Émili Henry.
També figurava en un llistat d'anarquistes residents a
l'estranger. El 4 de
febrer de 1901 el seu taller d'ebenisteria i d'elaboració de
mobles, situat al
número 33 del carrer Damrémont de
París, es va declarar en fallida. El seu
últim domicili va ser al número 82 del carrer de
la Villette de París. Ernest
Lassalas va morir el 10 de maig de 1941 a l'Hospital Bicètre
de Le
Kremlin-Bicêtre (Illa de França,
França) –algunes fonts citen
erròniament el 29
d'abril de 1941 al XIX Districte de París
(França). ***
Barber - Victor Loquier: El 10 de maig de 1944 mor a Épinal (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Havia nascut el 29 d'octubre de 1866 a Nancy (Lorena, França). Sos pares es deien François Émile Loquier, carboner, i Caroline Madelaine Beaugé. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Victor Loquier va morirel 10 de maig de 1944 a l'Hospital d'Épinal (Lorena, França). ***
Francesco
Setti -
Francesco Setti:
El 10 de maig de 1963 mor a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Francesco Setti. Havia nascut el 2 d'octubre de 1895 a
Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini.
Estudià fins el
tercer de primària i ben aviat entrà a formar
part del moviment anarquista,
esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a
Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de
1920 intervingué en una
manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en
solidaritat amb els presos
polítics i protestar contra la política del
govern italià de confrontació amb
la Rússia revolucionària. En acabar la
manifestació, formà part d'un grup de
militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico
Malatesta que havia parlat
amb altres en la manifestació, marxà cap a la
presó de San Giovanni in Monte. Arran
dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la
caserna
de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc
treballadors i dos
agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut,
juntament amb altres 31
persones, va ser exonerat durant la instrucció del
procés de qualsevol càrrec i
alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de
1922 sota
l'acusació d'haver llançat una granada contra un
feixista, va ser exonerat
durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell
any. Fugint de la
persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà
clandestinament a França, on
s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8
de novembre de 1929, quan
retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont,
Itàlia), fitxat i
confinat per cinc anys sota l'acusació
d'«activitats antifeixistes a
l'estranger». Marxà cap a l'illa de
Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser
detingut per infracció del reglament de confinament i
condemnat a 2 mesos i 15
dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en
dues ocasions més
i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933,
respectivament.
El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a
«anarquista», advertit
formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents
polítics, en 1934 se li
va negar el passaport per anar a França. L'últim
control policíac del qual es
té notícia seva és del 9 de maig de
1942. ***
Necrològica
de Francisco Bajén Blanch apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 24 de setembre de 1967 - Francisco Bajén
Blanch: El 10 de maig de 1967 mor a Tours (Centre,
França) l'anarcosindicalista
Francisco Bajén Blanch –a vegades el segon
llinatge citat erròniament com Blan–,
conegut com El
Tío
Paco.
Havia nascut el 24 de maig de 1893 a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya). Sos pares es deien Juan Bajén i Manuela Blanch.
Milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) al barri del Clot de Barcelona (Catalunya), on era
conegut com El Tío Paco.
El seu domicili sovint va
servir de refugi per als anarquistes perseguits. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat a
diversos camps de concentració i
enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a Tours, on milità
en la Federació Local de la CNT, de la
qual va ser membre del seu comitè en diferents ocasions.
Francisco Bajén Blan
va morir el 10 de maig –algunes fonts citen
erròniament el 9 de maig– de 1967 a l'Hospital
Bretonneau de Tours (Centre,
França) i fou
enterrat civilment. Deixà companya, Pilar Castells Castro, i
fills. ***
Notícia
de la detenció d'Anatole Goavec apareguda en el
periòdic de Rennes L'Ouest-Éclair
del 7 d'agost de 1935 - Anatole Goavec: El 10 de maig de 1970 mor a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec. Havia nascut el 25 de març de 1901 a Brest (Bretanya). Sos pares es deien Alexandre Guillaume Marie Goavec, calderer, i Anne Salaun, modista. Treballà de dibuixant tècnic a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i fou fitxat com a anarquista per les autoritats. Entre 1921 i 1923, juntament amb son germà Alexandre Goavec, també anarquista, difongué el periòdic Le Libertaire. El 22 d'abril de 1928, com a membre de la Unió Anarquista-Comunista (UAC), va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives franceses. El 25 d'agost de 1928 es casà a Brest amb Anne Jeanne François Marie Le Bars, de qui es va divorciar en 1930. El 23 d'agost de 1935 –a conseqüència de les violentes vagues mantingudes entre el 6 i el 8 d'agost d'aquell any contra uns decrets-lleis i per les quals ja havia estat condemnat a vuit dies de presó i posat amb llibertat provisional amb càrrecs– va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, per «ultratges a la força pública», «deteriorament de material públic» i «llançament de pedres», a dos mesos de presó. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Yves Collet de Brest. Acomiadat de l'Arsenal de Brest, deixà de figurar en les llistes electorals. A mitjans dels anys trenta participà en l'organització de mítings del grup anarquista de la Casa del Poble, com ara la conferència de Sébastien Faure celebrada el 21 de febrer de 1937 sobre «La mort et la naissance dels dieux», que arreplegà unes cinc-centes persones. Durant la Revolució espanyola formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 20 de gener de 1938, amb una dotzena de companys (René Lochu, René Martin, etc.), a bord de quatre automòbils amb pancartes de SIA i en suport a la Revolució espanyola, circulà pels carrers de Brest per atreure l'atenció sobre el tema. El 23 de febrer de 1951 es casà a Brest amb Marguerite Louise Tanguy. Anatole Goavec va morir el 10 de maig de 1970 a l'Hospital Clermont Tonnerre de Brest (Bretanya). ***
Necrològica
de Francisco Arrufat Sorolla apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de juny de 1981 - Francisco Arrufat Sorolla: El 10 de maig de 1981 mor a Peròus (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Arrufat Sorolla –algunes fonts citen Soralla. Havia nascut el 4 de març de 1914 a Pena-roja (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Juan Arrufat i María Sorolla. S'afilià molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on ben aviat participà en les lluites contra els cacics locals. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les columnes confederals i participà en la implantació del comunisme llibertari arreu de tota la comarca. Greument ferit, va ser llicenciat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Ajudat per nombrosos companys, es guanyà la vida fent feinetes. Durant l'Ocupació, reprengué el contacte amb la CNT clandestina i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Peròus (Llenguadoc, Occitània), militant en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Francisco Arrufat Sorolla va morir el 10 de maig de 1981 al seu domicili de Peròus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després en aquesta localitat. ***
Mario
Perelli - Mario Perelli: El
10 de maig de 1981 mor a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista
Mario Orazio Perelli. Havia nascut el 23 de novembre de 1899 a Ferrara
(Emília-Romanya,
Itàlia). Quan era infant es traslladà a
Milà, on en 1916 entrà a treballar com a
obrer a la fàbrica d'esmalts Moneta, al barri
milanès de Musocco. En un
accident laboral, va perdre l'índex i el dit mig de la
mà dreta. Actiu en la
lluita sindical, aconseguí organitzar sis-cents obrers en
una petita Cambra del
Treball d'inspiració sindicalista i obtenir,
després d'una dura lluita, adaptar
els seus salaris amb els dels metal·lúrgics
milanesos. La seva militància li va
costar diverses detencions i, finalment, l'acomiadament de la feina.
Després
d'això, treballà a jornada completa en la
Unió Sindical Milanesa (USM). Per
haver ajudat alguns desertors a expatriar-se, va ser detingut i
empresonat des
de començament de 1918 fins a la primavera de 1919. Un cop
lliure, s'acostà a
l'anarquisme i col·laborà en el projecte de
fundació d'un diari anarquista, que
es materialitzà el febrer de 1920 amb l'edició d'Umanità Nova i on
treballà fins l'agost d'aquell any en
l'administració del periòdic i en la seva
difusió. El 17 d'octubre de 1920 va
ser detingut amb Errico Malatesta, Corrado Quaglino i altres redactors
d'Umanità Nova, restant
empresonat fins a
primers de novembre d'aquell any. Acusat d'haver participat en
l'atemptat
contra el teatre Diana del 23 de març de 1921,
després d'un període
d'inactivitat, el matí del 14 de maig d'aquell any va ser
detingut a Sappanico
(Marques, Itàlia). Jutjat per l'Audiència, va ser
condemnat a 16 anys i 11
mesos de presó i a dos anys de vigilància
especial. Després de restar 11 anys i
sis mesos tancat en diverses presons (Castelfranco Emilia, Porto
Longone i
Pianosa), en 1932 obtingué la llibertat vigilada
gràcies a una amnistia. De
bell nou a Milà, treballà d'antuvi com a
llibreter de segona mà i després com a
venedor ambulat de fruita i verdura. En els anys successius no
destacà massa en
la seva militància, però continuà
estretament vigilat. Quan Itàlia entrà en la
II Guerra Mundial va ser confinat, primer a Ustica
(Sicília), després a l'illa
de Ventotene i finalment al camp de concentració de Renicci
d'Anghiari
(Toscana, Itàlia). Només va ser alliberat arran
de l'armistici entre Itàlia i
les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) i retornà
a Milà, on
esdevingué un dels organitzadors més actius de la
resistència anarquista. En
polèmica amb els anarquistes intransigents, fou partidari de
crear un front
revolucionari ample amb la finalitat de transformar la lluita
antifeixista en
revolució proletària, i per aquesta finalitat
mantingué estrets contactes amb
Corrado Bonfantini, exmembre del Moviment de Unitat
Proletària (MUP), amb Lelio
Basso i amb alguns elements socialistes i comunistes dissidents, amb
els quals
fundà la Lliga dels Consells Revolucionaris (LCR), que
publicà entre desembre
de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione.
Amb aquesta LCR participa un grup de joves antifeixistes animats per
Germinal
Concordia que projectaven crear una formació partisana
llibertària. També
participà en la creació de la
Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL),
la qual, el desembre de 1944, publicà el periòdic
Il Comunista Libertario. Amb
Germinal Concordia, Antonio
Pietropaolo i Mario Mantovani dirigí la formació
partisana que, després de
l'afusellament de Pietro Bruzzi, passà a denominar-se
«Brigada Malatesta-Bruzzi»
i que operava a Milà, a Oltrepò Paves i a altres
localitats. Just abans de l'Alliberament
d'Itàlia (25 d'abril de 1945), per fugir de
l'aïllament polític que aleshores li
semblava perillós, s'enquadrà en la
formació «Brigada Matteotti», al voltant
del Partit Socialista Italià d'Unità
Proletària (PSIUP) i guiada per Corrado Bonfantini.
Després de l'Alliberament en el si de la FCLL
s'accentuà progressivament la
fractura entre els grup de comunistes llibertaris encapçalat
per ell, per
Germinal Concordia i per Antonio Pietropaolo i els grup d'anarquistes
intransigents de Mario Montovani i Ugo Fedeli. Inicialment majoritaris
a Milà,
els comunistes llibertaris es trobaren en minoria en el I
Congrés de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat el setembre de
1945 a Carrara
(Toscana, Itàlia), i el gener de 1946 participà
en la redacció de les
anomenades «Tesis de Milà», document
polític obertament reformista, que
proposava la transformació del moviment llibertari en un
autèntic partit
polític, capaç d'esdevenir, segons ells,
mitjançant la participació en les
eleccions, en una tercera força entre la reacció
i el socialisme d'Estat. Entre
finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà
l'escissió definitiva
i amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Carlo Andreoni
creà la
Federació Llibertària Italiana (FLI), que
tingué una vida efímera i que acabà en
menys d'un any integrada en el Partito Socialista dei Lavoratori
Italiani
(PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe
Saragat. En
els anys successius prosseguí la seva activitat en el
moviment socialista,
sense deixar de banda el moviment anarquista que seguí
jugant un paper
important en el seu pensament. ***
Víctor García - Víctor García: El 10 de maig de 1991 mor a Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània), el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. Havia nascut el 24 d'agost de 1919 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Tomás Gracia i Josefa Ibars. De molt petit sa mare el va portar a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb «Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d'un camp de concentració a l'altre (Argelers, Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat, és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries com a secretari d'administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va fundar el seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano (Antiestatal), i com a membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de Joves Àcrates Italians (Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l'Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona –durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L'agost de 1948 va aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s'instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis: Uruguai (1954), Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà, Japó, sud-est asiàtic, Xina, Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre, Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda, França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A Caracas va ser secretari d'un centre cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT –unificada a Veneçuela en 1960–, i va editar Ruta en dues èpoques (1962 i 1969), després d'una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d'abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin (Occitània). Sa companya fou Elena Graells Torrelles. Incansable militant i propagandista, va escriure moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen, Santo Tomás de Aquino, Egófilo, LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d'altres. A publicat articles en Castilla Libre, Cenit, Combat Syndicaliste, Crisol, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria, Cultura Proletaria, Frente Libertario, Gioventù Anarchica, Historia Libertaria, La Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Mujeres Libres, Nueva Senda, La Obra, Presencia, La Protesta, El Rebelde, Reconstruir, Regeneración, Ruta, Senstantano, Solidaridad Obrera (París), Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral, Volantà, etc.; i ha diridit Crisol, El Rebelde, Ruta (Caracas). Ha traduït al castellà l'Enciclopedia anarquista, de Sébastien Faure, i és autor d'una ingent quantitat de llibres, entre ells: América, hoy (1956), La incógnita de Iberoamérica (1957), El Japón hoy (1960), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl Carballeira (1961), La militancia pide la palabra (1961), Escarceos sobre China (1962), España hoy (1962), Juicio contra Franco (1962), Coordenadas andariegas. México, Panamá y Océano Pacifico (1963), Franco y el quinto mandamiento (1963), El pensamiento anarquista (1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El sudeste asiático (1966), Il Vaticano (1966), El anarcosindicalismo en España (1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo (1971), Las utopías. De la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo, sus orígenes, su estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges Orwel y su visión apocalíptica del mañana (1973), Las utopías. Inmersión en el pesimismo (1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo (1974), Kropotkin; la sociedad fue primero (1974), Bakunin (1974), Contestación y anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu, Osugi y Yamaga, tres anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret (1976, amb Ángel J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo japonés (1977), Las utopías y el anarquismo (1977), Godwin y Proudhon (1977), El pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo, golpismo, militarismo y fascismo en América Latina (1982), La sabiduría oriental (1985), Antología del anarcosindicalismo (1988), Utopías y anarquismo (1992), La FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de los urbanitas, La moral anarquista y el trabajo moralizador, Proyección de Iberia en América, Taiji Yamaga, Diccionario enciclopédico de militantes anarcosindicalistas (inèdit), El fascismo en Latinoamérica (inèdit). Víctor García va morir, després d'una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 a la Clínica Mas de Rocher de Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montadin. En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo. ***
Emiliano Serna Martínez - Emiliano Serna Martínez: El 10 de maig de 2007 mor a Gorliz (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Emiliano Serna Martínez. Havia nascut el 9 de desembre de 1915 a Barakaldo (Biscaia, País Basc). Sos pares, burgalesos, es deien Julián Serna Serma, treballador als Alts Forns, i Emilia Martínez Pérez, i va tenir cinc germans. Va estudiar en un col·legi de monges, amb els salesians i amb els Germans de la Doctrina Cristiana fins al 1932. Després es va posar a fer feina de marmitó un temps fins que va ser acomiadat. Després de llegir Faure, Büchner, Ibarreta i les revistes anarquistes de l'època, va abandonar les idees religioses i va començar a militar en les Joventuts Llibertàries. En 1933 va afiliar-se al sindicat «El Yunque», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. En aquesta època, va veremar a la Rioja, conegué els calabossos per fer pintades abstencionistes, va participar en les protestes dels aturats –que el van portar quatre mesos a la presó en 1934–, fou delegat del Grup de Defensa Confederal «Carabina» i va tenir per mestre en l'acció Jesús Escauriaza. En 1935 va formar part del Comitè de les Joventuts Llibertàries de Biscaia i l'abril d'aquell any el van empresonar a Larrínaga (Bilbao) per portar una pistola. Durant el Bienni Negre va estar tancat al reformatori d'Alcalá. No se li va aplicar l'amnistia de febrer de 1936 i va restar tancat al fortí de San Cristóbal de Pamplona, del qual va sortir en plena guerra. Després d'una any per la muntanya navarresa, va aconseguir arribar a Barakaldo on va ser detingut i enviat al batalló Arapiles (Estella) de l'exèrcit franquista. El juliol de 1938 va poder evadir-se a Esterri i va passar a zona republicana, enrolant-se en la 24 Divisió d'Antonio Ortiz i fent feina d'administratiu en la Secció Cartogràfica de l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Ebre. El febrer de 1939 s'exilià per Le Perthus a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs –on va trobar els companys anarquistes bascos Vicente Moriones, Liberto Gil i Enrique Goñi– i la 150 Companyia de Treball fins a l'Alliberament. El febrer de 1946 va participar en la Plenària del Comitè Regional de la CNT reformista del Nord a Baiona en representació de Pau. Com a vicesecretari del grup dels Baixos Pirineus, va ser delegat per Pau al Ple Regional de Baiona de novembre de 1946, que va acordar l'entrada en el Govern Basc, i secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) dels Baixos Pirineus. Va ser secretari de l'Aliança CNT-UGT a Pau. El juliol de 1947 va ser membre del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa de Llenguadoc per la regional del Nord. En aquesta època va ser administrador i corresponsal d'España Libre. Més tard, va ser membre del Consell Delegat de l'Interior quan el Govern Basc de l'Exili estava a punt de cessar. En 1954 va retornar definitivament a Bilbao. En aquesta època va treballar molt en el camp cultural: conferències sobre la història de la CNT, secretari de l'Associació Artística Biscaïna i secretari de la societat «El Sitio», ambdues de Bilbao; a més de confundador i gerent de la Llibreria Herriak a partir d'abril de 1972; també participar en les tertúlies del cafè Mauri i de la cafeteria «La Concordia» de Bilbao. Després de la mort de Franco va militar en la CNT, però va abandonar el sindicat quan l'escissió. El 29 de maig de 1984 a San Sebastià va participar, amb Manuel Chiapuso, Ángel Aransáez i altres, en el debat sobre la CNT del cicle «Protagonistes de la historia basca (1923-1950)» organitzat per la Societat d'Estudis Bascos. En 1986 va ser un dels fundadors de l'Associació d'Amics d'Unamuno de Bilbao. Sa companya fou Elena Andrés. Va publicar articles en Askatasuna, España Libre, Estudio y Acción, Champa, La Gaceta del Norte, Hierro, Hoja del Lunes, La Hora de Mañana, Pérgola, Polémica –va ser membre del seu consell de redacció–, Solidaridad Obrera, Tribuna Vasca, etc. És autor d'unes memòries: Un anarquista de salón (1996). --- |
![[09/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[09/05]") |
|
![[11/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[11/05]") |
|
|
| Actualització: 20-08-24 |