---

Anarcoefemèrides del 10 de juliol

Esdeveniments

Bomba del Liceu (1893)

Bomba del Liceu (1893)

- «Llei de Repressió de l'Anarquia»: El 10 de juliol de 1894 el Senat espanyol aprova la primera llei antiterrorista de la seva història, la Llei sobre «atemptats contra les persones o dany a les coses comesos per mitjà d'aparells o substàncies explosives». Les lleis anteriors no preveien aquest concepte i només podien aplicar-se penes molt lleus. Es tracta, doncs, d'una actualització del codi penal que, malgrat ser provoca per una situació conjuntural (el terrorisme anarquista), no menciona cap ideologia particular, com esdevindrà posteriorment. No obstant això, s'apunta que es podran declara il·lícites i dissoldre aquelles associacions «que de qualsevol manera es faciliti la comissió dels delictes compresos en aquesta Llei». Se sancionen amb pena de mort o cadena perpètua les explosions «en edifici públic, lloc habitat o on hagués risc per a les persones», independentment dels danys causats. També se sancionen la temptativa, l'amenaça, i la conspiració i proposició per a cometre aquests delictes. També s'equipara l'autoria d'aquests delictes amb la provocació de paraula, per escrit o per impremta a la que seguís perpetració; i es castiga la tinença, fabricació o venda de substàncies o aparells explosius que se sàpiga o se sospiti van destinats a finalitats il·lícites. Se sanciona, també, l'«apologia dels delictes o dels delinqüents penats per aquesta Llei». Una circular de la fiscalia del 13 d'agost de 1897 precisava que el delicte d'apologia «és no només presentar el fet com a laudable i com a meritòria la conducta del que l'executa, sinó disminuir l'enormitat dels delictes presentant els seus autors amb caràcters que tendeixin a fer-los simpàtics i disminuir l'horror que els seus inhumans atemptats han d'inspirar». Per altra banda, es precisa que «el delinqüent al qual al·ludeix l'article 7è (sobre apologia) de la Llei de 1894 no és el declarat tal per resolució irrevocable, sinó aquell al qual s'atribueix la comissió de delictes». S'estableix el jurat com a competent per jutjar aquests delictes i es fa extensiva aquesta llei a les províncies d'ultramar (17 d'octubre de 1895). El 2 de setembre de 1896, després de l'atemptat del carrer barceloní de Canvis Nous, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la de 1894 i apunta a la ideologia política com a element subjacent que configura els delictes com de terrorisme.

***

Full volant propagandístic del míting d'Equi i de Greenlhalg

Full volant propagandístic del míting d'Equi i de Greenlhalg

- Míting d'Equi i de Greenhalg: El 10 de juliol de 1919 se celebra als locals de la International Longshoremen's Association (ILA, Associació Internacional d'Estibadors) [I. L. A. Hall] de Seattle (Washington, EUA) un míting de protesta contra la sentència de tres anys imposada a la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi per les seves activitats llibertàries, antimilitaristes i sindicalistes. En aquest míting intervingué, a més de la doctora Marie Equi mateixa, la militant socialista Kate Sadler Greenhalgh. Finalment, l'octubre de 1920 Marie Equi fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia, EUA) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president nord-americà Woodrow Wilson.

***

Cartell propagandístic d'"Umbral"

Cartell propagandístic d'Umbral

- Surt Umbral: El 10 de juliol de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista anarquista Umbral. Semanario de la nueva era. Més tard canviarà dues vegades de subtítol («Semanario ilustrado» i «Semanario gráfico»). A partir del número 21 (8 de gener de 1938) la redacció passà a Barcelona (Catalunya). Il·lustrada en rotogravat, va ser editada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Antonio Fernández Escobés. En el comitè de redacció figuraren Mauro Bajatierra, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Federico Urales, entre d'altres. Hi van col·laborar, ja fos amb articles, poesies, dibuixos, il·lustracions, fotos, etc.: Artel, Arturo Ballester, Cabedo, Calibán, Francisco Carames, Carrasco de la Rubia, Castelao, Mercedes Comaposada, Endériz, Jaime Espinar, A. Esteban Mambrilla, Enrique Gómez, Luis de Goya, María Gracia, A. Guerra, Gumsay, Horna, Ben Krimo, Lescarboura, Lobo, López Torrens, Ismael Martí, E. Mistral, Silvia Mistral, Monleón, Pedro Montes, Arsenio Olcina, G. Oliván, Samuel del Pardo, Josep Ros i Llimona, Lucía Sánchez Saornil, Hèctor Sitges, Santana Calero, Federico Urales, Luis Veramón, Pierre Vidry, Máximo Viejo, entre d'altres. Edità dos números extraordinaris, el 19 (20 de novembre de 1937) dedicat a Buenaventura Durruti i el 53 (19 de novembre de 1938) d'ajuda al Madrid assetjat. En sortiren 62 números, l'últim el 21 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes era un fet.

***

Tribuna del míting

Tribuna del míting

- Míting de SIA: El 10 de juliol de 1938 se celebra al Teatre Romea de Barcelona (Catalunya) un míting de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). La finalitat de l'acte, a més d'explicar la importància commemorativa del 19 de juliol, va ser donar a conèixer l'obra humanitària de SIA. L'acte va ser presidit per Julián Ángel Aransáez Caicedo, de la Secció del Combatent del Consell Nacional de SIA, i hi van intervenir Nativitat Mulet (Nati), secretària de Propaganda del Consell de Barcelona de SIA, que va fer la conferència «SIA y la infància»; Manuel Pérez Fernández, que parlà sobre SIA; Serafín Aliaga Lledó, que parlà sobre «El gesto y la fecha del 19 de juliol»; també va fer ús de la paraula Mateu Baruta Vilà.

Míting de SIA (10 de juliol de 1938)

Anarcoefemèrides

Naixements

Béatrix Excoffon fotografiada per P. Vuillot

Béatrix Excoffon fotografiada per P. Vuillot

- Béatrix Excoffon: El 10 de juliol de 1849 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) la communarde i militant anticlerical Julia Euvrie, més coneguda com Béatrix Excoffon. Era filla d'una família protestant de Cherbourg força rebel a l'autoritat; son pare, Ange Euvrie, rellotger, va ser empresonat una temporada per haver denunciat el cop d'Estat de Charles Louis Napoleón Bonaparte del 2 de desembre de 1851; sa mare es deia Marie-Céline-Adélaide Lequertier. Quan tenia uns 17 anys s'ajuntà a París (França) amb el componedor d'impremta François Excoffon, del qual prengué el llinatge i amb qui es casà el 5 de setembre de 1874 i tingué dos infants. Després del 18 de març de 1871, quan va esclatar la Comuna de París, va militar en el Comitè de Vigilància del barri de Montmartre i va esdevenir vicepresidenta del «Club de la Boule-Noire», tot manifestant un anticlericalisme d'allò més virulent. El 3 d'abril de 1871 va encapçalar la manifestació d'unes 800 dones que volia marxar sobre Versalles per explicar les reivindicacions dels parisencs, però va convèncer la multitud que era millor socórrer els ferits. Amiga de Louise Michel, va esdevenir com aquesta infermera d'ambulància, primerament al fort d'Issy i després a la barricada de la plaça Blanche tenint cura del ferits. No dubtà a creuar les línies de les tropes de Versalles per rescatar combatents del fort d'Issy. El 23 de maig de 18971 defensà la barricada de la plaça Blanche de París. Detinguda quan la caiguda de la Comuna, va ser internada, com Louise Michel, al camp de Satory, on patí brutalitats, privacions i vexacions de tota mena. El 13 d'octubre de 1871, el IV Consell de Guerra la va condemnar a la deportació en fortalesa fortificada, pena que li serà commutada el 28 de març de 1872 per 10 anys de presó i tancada a Auberive (Xampanya-Ardenes, França), però la seva «bona conducta», segons les religioses, la va portar a ser alliberada el 26 de setembre de 1878. El 21 de gener de 1905 assistí a l'estació de Lió (Arpitània) per a rebre el taüt de Louise Michel morta a Marsella. Béatrix Excoffon va morir el 30 de desembre de 1916 al XVI Districte de París (França).

***

Notícia de la detenció de Joseph Bruyère apareguda en el diari marsellès "Le Petit Provençal" del 9 de desembre de 1882

Notícia de la detenció de Joseph Bruyère apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 9 de desembre de 1882

- Joseph Bruyère: El 10 de juliol de 1861 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Joseph Victor Bruyère, que va fer servir el pseudònim Émile Clavel. Sos pares es deien Jean Bruyère, cantiner del XVII Batalló d'Estrasburg, i Marie Victoire Patoreau. Es guanyava la vida com a serraller i vivia al número 50 del carrer Thibaudiere de Lió (Arpitània). A principis dels anys vuitanta formà part de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), on es congregaven la major part dels anarquistes de la zona. Posteriorment visqué amb Pierre Pinoy al número 35 del carrer Rachais. Segons informes policíacs, el febrer de 1882 retornà a Lió després de passar per Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). La tardor de 1882 era membre de la Lliga pels Interessos Populars (LIP) que agrupava blanquistes i anarquistes (Henri Boriasse, Claude Crestin, François Pautet, Thomassot, etc.). En aquesta època estava domiciliat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), al domicili de son pare. El 14 d'agost de 1882 assessorà la reunió publica organitzada a la Croix Rousse de Lió per la FRRE per protestat contra la detenció de Claude Crestin i de Joseph Bonthoux. El 22 d'octubre de 1882, a l'endemà de la detenció de diversos companys (Toussaint Bordat, Émile Gauthier, etc.), va ser un dels oradors de la reunió pública, presidida per Jean Renaud (Cointot), que se celebrà, sota el títol «Les exploits de la Police» (Els èxits de la policia), a la sala Alcazar, on denuncià les detencions i els escorcolls a més de desmentir la detenció de Louis Dejoux, tractant el comissari present a la sala de «bandit». A resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats de Lió d'octubre, el 28 d'octubre de 1882 es va decretar la seva detenció, ben igual que la de nombrosos companys, però aconseguí fugir-ne. Cridat a files en el 96 Regiment de Línia de Rumans d'Isèra (Delfinat, Occitània), no acudí a la convocatòria i es va declarar insubmís. El 12 de novembre d'aquell any, en una reunió celebrada al domicili de Toussaint Bordat, va rebutjar passar a Suïssa i comentà que tenia intenció de lliurar-se a les autoritats per integrar-se a la seva unitat militar. No obstant això, passà dues setmanes a Ginebra (Ginebra, Suïssa) a la recerca de feina, però, sense èxit, retornà a peu a Lió. Segons les autoritats, va ser sospitós d'haver preparat amb altres companys un atemptat contra el jutge d'instrucció del procés que es preparava. Detingut, es negà a respondre diverses preguntes i a signar la seva declaració, essent reclòs a la presó de Saint-Paul. El 7 de desembre de 1882, sota el nom d'Émile Clavel, va ser detingut a Lió, juntament amb Michel Sala (Alain Léger); en l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà una fina alena de baster, un extracte del registre de naixement a nom de Clavel, el fullet Menace à la bourgeoisie de Joseph Bonthoux, un exemplar del cartell «Manifest socialiste révolutionnaire» dels Grups Anarquistes de París i un llistat amb noms i adreces d'anarquistes. Implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils, pena que va ser reduïda el 13 de març pel Tribunal d'Apel·lació de Lió a vuit mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Cap el 1886 feia el servei militar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Esquela d'Adolphe Abraham publicada en el diari de Nantes "La Phare de la Loire" del 6 de setembre de 1939

Esquela d'Adolphe Abraham publicada en el diari de Nantes La Phare de la Loire del 6 de setembre de 1939

- Adolphe Abraham: El 10 de juliol de 1864 neix a Rennes (Bro Roazhon, Bretanya) el socialista i sindicalista, i després anarquista, Adolphe César François Abraham. Era fill de Pierre Louis Abraham i de Françoise Jeanne Diotel. Es guanyà la vida treballant de ajustador mecànic. A partir de 1884 visqué a Saint-Nazaire (País del Loira, França) i visqué al número 7 del carrer Almiral Combet. En 1891, amb altres cinquanta companys, fundà, sota el nom de «Groupe de l'Émancipation», la secció local de Saint-Nazaire del Partit Obrer Francès (POF), amb el suport de Paul Lafargue, que es desplaçà a la població. En 1892 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Ajustadors Metal·lúrgics. En 1893, com a candidat del POF, obtingué 2.300 vots en les eleccions legislatives per la I Circumscripció de Saint-Nazaire, i va ser regidor municipal. Sovint presidia les conferències organitzades a la Borsa del Treball de Saint-Nazaire. També regentà una taberna cooperativa. El 27 d'agost de 1893 els anarquistes convidaren els socialistes a una reunió a casa seva. El 18 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de 28 militants de Saint-Nazaire adherits, o amb possibilitats d'adherir-se, a l'anarquisme redactat pel procurador general de Rennes. En 1910 va ser processat pel Tribunal de Saint-Nazaire per «difamació» contra Le Moël, gerent de Le Travailleur de l'Ouest. En 1919 participà en una subscripció popular per erigir un monument a Jean Jaurès. Sa companya fou Adéline Marie Magdeleine Legrand, amb qui tingué un fill, André, i dues filles, Marcelle i Bleuette. Adolphe Abraham va morir el 5 de setembre de 1939 al seu domicili, al número 5 del carrer Dolmen, de Saint-Nazaire (País del Loira, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Toutes-Aides de la ciutat.

***

Belén de Sárraga durant una gira propagandística per Andalusia (1900)

Belén de Sárraga durant una gira propagandística per Andalusia (1900)

- Belén de Sárraga: El 10 de juliol de 1872 neix a Valladolid (Castella, Espanya) la mestra, metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona, lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de Sárraga Hernández, també citada Zárraga. Fou la filla primogènita de Vicente de Sárraga, militar republicà i maçó procedent d'una família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de recórrer diverses ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on conegué sos familiars i posteriorment estudià magisteri, a instàncies del seu avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a Espanya i poc temps després es produí la separació matrimonial de sos pares, fet escandalós que donà molt que parlar aleshores. En aquesta època començà a freqüentar els cercles republicans federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant de comerç, republicà i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es casà –la parella tingué tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i Víctor Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta contra la destitució d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per la publicació de l'obra Historia Natural. En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i Louise Michel; també col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895 fundà a València la Federació de Grups Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de Dones Lliurepensadores del barri barceloní de Gràcia, organització que va ser prohibida pel governador i que implicà la seva detenció. De bell nou a València, intervingué en campanyes i manifestacions en suport de la independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació independentista i empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part de la lògia «Severidad». Aquest mateix 1896 dirigí el periòdic La Conciencia Libre. En 1897 presidí l'Associació General Femenina de València. A finals de 1897 fundà a Màlaga la Federació de Societats de Resistència, que arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80 societats. Després passà a viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà, dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i Pedro Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores de Maó. Sembla que també milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest mateix 1900 s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de Jerez en la citada ciutat i el març de l'any següent rellançà La Conciencia Libre a Màlaga. En 1901 defensà l'ensenyament laic en una conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i pagesos, a més de societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La Conciencia Libre, publicació molt llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova formà part de la societat llibertària «Los Amigos del Progreso» i participà activament en l'organització de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra, Suïssa) en representació de més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo García de Polavieja, censurant aquest per l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la independència de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). En 1906 representà una lògia maçònica en el Congrés de Lliure Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i s'establí a l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el periòdic El Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí al Congrés Internacional Femení celebrat a l'Argentina, el qual l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys posteriors recorregué el continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el desigual repartiment de la riquesa, la guerra colonial, la militarització l'ensenyament juvenil, l'explotació laboral infantil, els atemptats ecològics, la desigualtat dels fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de 1913 va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepció, Santiago, Iquique, Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou força reeixida: el periòdic La Razón li edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es crearen centres femenins anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor Recabarren, Salvador Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc. En 1914 publicà a Lisboa (Portugal) El clericalismo en América. A través de un continente, sorgit arran dels seus viatges per Amèrica. Entre 1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915 formà part del Consell de Govern de la maçònica Federació Argentina d'«El Derecho Humano», on assolí el grau 33. Instal·lada a Mèxic, dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos Nuevos i en 1926 obtingué la nacionalitat mexicana. En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. En 1933 encapçalà la candidatura dels republicans federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la Comissió Nacional del Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital asteca entrà a formar part de l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de confluència entre anarquistes i republicans federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i els seus escrits es troben dispersos arreu de diferents publicacions llibertàries, com ara Adelante, El Amigo del Pueblo, El Despertar de los Trabajadores, El Obrero, El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Minucias. Poesías (1902), Congreso Universal de Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias sociológicas y de crítica religiosa (1913), La evolución de los pueblos y las congregaciones religiosas. Conferencies (1915), La iglesia en la política (1923), Conferencia sustentada per la eminente oradora Belén de Sárraga el domingo 4 de mayo de 1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo Puerto, organizada por la Agrupación Socialista de La Habana (1924), La papisa Juana. Testimonio histórico contra el origen divino del Papado (1931) i El vicariato divino (1931). Belén de Sárraga va morir el 10 de setembre de 1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a conseqüència d'una nefritis i gairebé en la misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus maçònic i posteriorment incinerades.

Belén de Sárraga (1872-1950)

***

Francesc Layret Foix

Francesc Layret Foix

- Francesc Layret Foix: El 10 de juliol de 1880 neix a Barcelona (Catalunya) el polític republicanofederal i advocat laboralista Francesc Layret i Foix. Sos pares es deien Francesc Layre Rico i Ramona Foix Prats. Era fill d'una família benestant, propietària d'un taller de rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes. Quan tenia dos anys va patir una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir de 1895 va ser company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i en 1898 va començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En 1900 va contribuir a la fundació de l'Associació Escolar Republicana i a la creació de l'Extensió Universitària, la missió de la qual era divulgar la cultura entre la classe obrera i que va comptar amb el suport d'un grup de professors universitaris republicans (Rodríguez Méndez, Odón de Buen, Marínez Vargas, etc.). Va redactar els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne president el 1905, any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es va doctorar amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació. Va ser elegit regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de la Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista Republicà en 1906. Com a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908, que preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria de ser impartit en català, amb coeducació i llibertat religiosa. Va ser un dels fundadors en 1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual es va separar en 1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. En 1915 va contribuir a la creació del Bloc Republicà Autonomista, amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat va iniciar en aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la Confederació Nacional del Treball (CNT) li va confiar la majoria de les causes contra els anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els militants de la Unió de Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha (1916-1919), que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme i l'obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris de Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un procés llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917) –amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Ramon Noguer i Comet–, que significava un nou esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions per diputat de Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de Catalunya. En 1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb energia la política social, l'administració de l'Estat i la funció de l'Exèrcit –celebrat va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva que patia el proletariat català després de la vaga de la Canadenca. En els moments de màxima repressió contra la CNT, sota el govern de Martínez Anido, va ser assassinat el 30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la patronal catalana i amb la complicitat de l'autoritat governativa, a la porta de casa seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona (Catalunya), quan anava a interessar-se al Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amic íntim Salvador Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i van ser deportats aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el mercenari que va assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del militant anarquista del mateix nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el 24 de setembre de 1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d'octubre d'aquell any. L'endemà de l'assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a Barcelona, i l'enterrament al cementiri de MontjuÏc, el 2 de desembre, va constituir una impressionant manifestació política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va ser desmuntat en 1939, en acabar la guerra civil i reinstal·lat al mateix lloc el 27 de maig de 1977. El 21 de novembre de 1970 va ser estrenada l'obra teatral de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc després, Joaquim Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret (1971 i 1999).

Francesc Layret Foix (1880-1920)

Joan Manent i Pesas: «Francesc Layret», en Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1977. pp. 229-241

***

Denzio Anzani al seu taller de sastreria

Denzio Anzani al seu taller de sastreria

- Decio Anzani: El 10 de juliol de 1882 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Decio Anzani, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Anziani, Carlo Anziani, D'Anzani, Dani, Emilio Millet, Giovanni Servadu, Jacomit Servadu, Giovanni Servadei, Jacomi Servadei). Fill de pares desconeguts –sembla que nounat va ser deixat al torn dels expòsits de l'hospital de la ciutat–, va ser criat per una llevadora anomenada Annunziata Lombardi. Va créixer a l'orfenat de Forlì i posteriorment va ser adoptat per la família Porzio. Des de la seva infantesa va aprendre l'ofici de sastre i ja adolescent freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. Quan tenia uns vint anys, aproximadament, fugí d'Itàlia per a no fer el servei militar i, després d'un pas per Suïssa, s'establí a França. En 1902 col·laborà econòmicament des de París (França) en la campanya «Pel sufragi universal a Bèlgica». El 28 d'abril de 1906 va ser detingut a Lió (Arpitània); jutjat, va ser condemnat a un mes de presó per haver participat a París en els preparatius anarquistes per a la commemoració del Primer de Maig i se li va decretar l'expulsió de França. Passà a Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa), on treballà amb un sastre anomenat Bianco. El febrer de 1907 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà uns mesos abans de passar de bell nou a França. Acusat d'«emissió de moneda falsa», el 18 de juny de 1908 va ser absolt d'aquest delicte per l'Audiència del Sena de París. En aquesta època vivia amb l'anarquista Giovanni Baldazzi i tenia com a companya Marta Giorgi. Va ser novament detingut per robar uns llençols en un hotel de l'avinguda Parmentier de París; jutjat, va ser condemnat a dos mesos de presó, sentència que va ser confirmada en l'apel·lació. Un cop lliure, va ser expulsat de França i reaparegué a Ginebra, però va ser detingut per vagabunderia i portat a la frontera italiana el 15 d'octubre de 1909. Com que havia una ordre de busca i cerca per «deserció», va ser empresonat un any a Nàpols (Campània, Itàlia). L'1 de juny de 1910 va ser enviat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a fer el servei militar, però desertà. Cinc mesos després el trobem novament a París sota el nom d'Emilio Millet, però va ser detingut per «infracció al decret d'expulsió» i condemnat a tres mesos de presó. Un cop purgada la pena, el març de 1911, va ser portat a Chambéry (Savoia, Arpitània), on se li va donar 48 hores per abandonar França. El 7 d'octubre de 1911 un confident des de París comunicà a la policia italiana que havia creuat el Canal de la Mànega cap al Regne Unit. S'instal·là definitivament a Londres (Anglaterra), on treballà en un negoci de sastreria femenina i s'integrà en el grup anarquista que es reunia al Soho, al número 99 de Charlotte Street. Participà activament, juntament a Errico Malatesta, en reunions contra la guerra i en les conferències organitzades pel «Gruppo Italiano di Studi Sociali» (GISS, Grup Italià d'Estudis Socials). En 1916 es casà amb Victoria Billen, natural de Brussel·les (Bèlgica), amb qui tingué una filla, Renée. En aquesta època regentava una sastreria al número 25 de Great Titchfield. Cap el 1922 es traslladà a viure al número 3 de Caroline Place, al barri londinenc de Bloomsbury, on es feien reunions dominicals amb la colònia d'exiliats. El 8 de juliol de 1922 fou un dels fundadors, amb altres destacats anarquistes (Silvio Corio, Antonio Galasso, Pietro Gualducci, Emidio Recchioni i Vittorio Taborelli), del setmanari en llengua italiana Il Comento, creat per contrarestar la propaganda feta pel periòdic feixista londinenc La Cronaca. També, amb Allessandro Magri, fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), la qual es reunia a casa seva i de la qual arribà a ser secretari honorari. Va ser molt amic de la sufragista Sylvia Pankhurst i de son company Silvio Corio. Dedicà tots els seus esforços a combatre la propaganda que l'Estat italià feixista realitzava al Regne Unit i a facilitar l'asil als exiliats antifeixistes italians. En aquests anys traslladà la seva sastreria al número 9 de Pollen Street. A partir de 1932 mantingué contactes amb el Partit Laborista i amb Trades Union Congress (TUC, Congrés de Sindicats) per a la distribució de fullets de denúncia de la repressió que s'exercia a Itàlia. En aquests anys va estar constantment vigilat, ben igual que Carlo Rosselli, Max Salvadori i Filippo Turadi, per agents de l'Ambaixada italiana i d'Scotland Yard. En 1935 la policia britànica li va atribuir l'autoria del fullet What has Mussolini done to the Italian People» (Ecco che cosa ha fatto Mussolini al popolo italiano). Freqüentà les reunions que es realitzaven a la botiga Emidio Recchioni, amb Camillo Berneri, Emma Goldman i George Orwell, entre altres. En 1938 sol·licità la ciutadania britànica, però li va ser rebutjada. Acabà regentant un famosíssim negoci de sastreria a Oxford Street de Londres i els seus afamats models es mostraven a la revista Vogue Magazine. El 11 de juny de 1940, quan la Itàlia feixista havia declarat la guerra als aliats el dia anterior, va ser detingut «per error» com a «enemic estranger» i internat pel govern britànic, ben igual que altres 4.500 civils italians, molts d'ells antifeixistes declarats. Després d'un temps reclòs a la caserna londinenca de Knightsbridge i a Lingfield (Surrey, Anglaterra), va ser embarcat a l'Illa de Man cap a la deportació. Decio Anzani va morir el 2 de juliol de 1940, juntament amb 475 compatriotes, quan el vaixell britànic SS Arandora Star va ser torpedinat i enfonsat en aigües atlàntiques, a prop de les costes irlandeses, per un submarí alemany U-47 quan el deportava a Terranova (Canadà). La injusta mort de Decio Anzani, un més que evident antifeixista –se sap que abans de l'esclat de la II Guerra Mundial va col·laborar en l'elaboració d'un llistat d'antifeixistes italians per al Govern britànic per estar protegits en cas de conflicte–, va ser denunciada al Parlament britànic per diverses personalitats (William Gillies, Herbert Morrison, Sylvia Pankhurst, etc.). La seva història va ser explicada per Alfio Bernabei en el llibre Esuli ed emigrati italiani nel Regno Unito (1920-1940) (1997). Des de 2006 una avinguda a Forlì porta el seu nom i el grup londinenc del Partit Democràtic (PD) italià porta el seu nom.

Decio Anzani (1882-1940)

***

Notícia de la condemna de Lucien Coussinet apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 5 de novembre de 1920

Notícia de la condemna de Lucien Coussinet apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 5 de novembre de 1920

- Lucien Coussinet: El 10 de juliol de 1883 neix a Montereau-Fault-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Coussinet. Sos pares es deien Alexandre Coussinet, obrer sabater, i Charlotte Coussinet, planxadora. Es guanyava la vida fent de fuster. El juny de 1908, com a secretari general del Sindicat de la Construcció de Montereau de la Confederació General del Treball (CGT), dirigí una vaga de diverses professions (paletes, fusters, serrallers i lampistes) que durà més d'un mes. En 1909 va ser nomenat secretari de la Unió dels Sindicats de la Regió de Montereau de la CGT i portà una activa propaganda sindicalista al departament de Sena i Marne, però no aconseguí, mancat de recursos, organitzar una secció interdepartamental. El 13 de maig de 1911, durant una conferència del diputat Dumesnil a Montereau per a explicar les jubilacions obreres, va fer votar una ordre del dia contra les cotitzacions obreres i exigí la reintegració els ferroviaris destituïts. Entre el 3 i el 6 de gener de 1912 organitzà una vaga de terrelloners de Montereau i dies després dimití del secretariat de la Unió de Sindicats per a anar a treballar a París (França), on esdevingué secretari del Sindicat de Fusters. El 25 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència de París «per provocació a la desobediència i a la deserció de militars», juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Construcció, a tres mesos de presó després d'haver repartit a les casernes propaganda antimilitarista l'agost d'aquell any. Exempt de fer el servei militar, aquest estatus va ser mantingut el 26 de desembre de 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, era membre de la Comissió Executiva de la Federació de la Construcció. El 15 de maig de 1915 es casà a Corbeil (Illa de França, França) amb Gabrielle Marie Guilleumette, però es va divorciar aviat i es casà novament el 14 de maig de 1918 al VI Districte de París amb Germaine Louise Gallet. Quan acabà el conflicte bèl·lic, col·laborà en el periòdic «sindicalista, llibertari, socialista i internacionalista» parisenc La Plébe (1918). El juliol de 1918, en el Congrés de la Federació de la Construcció, representà el Sindicat de Fusters de la regió parisenca i el desembre d'aquest any va ser reelegit membre de la Comissió Executiva Federal. Després va ser nomenat secretari del Sindicat de Fusters de París i tresorer de la 18 Regió Federal (regió parisenca). El 8 d'abril de 1920 va fer un míting a la Salle Cambronne per preparar els actes del Primer de Maig i pel seu discurs va ser denunciat el mes següent, juntament amb Sébastien Faure, per «provocació a l'assassinat i al pillatge». L'11 de setembre de 1920 participà en un míting a Clichy (Illa de França, França), organitzat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), a favor de l'amnistia i contra la intervenció a Rússia; detingut amb Julien Content, gerent de Le Libertaire, i Letourneur, va ser acusat de «provocació a l'assassinat i per apologia de fets criminals» per les seves paraules en aquest míting en suport d'Émile Cottin, autor de l'atemptat frustrat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres; jutjat el 28 d'octubre d'aquell any, el 4 de novembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a 500 francs de multa per «intrigues anarquistes», que purgà, sembla, a la presó parisenca de La Santé. Després de l'escissió sindical, milità en la Federació Unitària de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i fou representant el Sindicat de Fusters de París. En 1922 fou nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del departament del Sena i membre del Comitè Departamental dels Comitès Intersindicals. El setembre de 1927 acudí com a secretari del Sindicat de Fusters parisenc al XI Congrés de la Federació Unitària de la Construcció de la CGTR celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 10 de juny de 1924, segons un informe policíac, intervingué, en nom de la Unió Anarquista (UA), en un míting celebrat a la Sala de la Grange-aux-Belles de París contra la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, on demanà l'amnistia integral, fins i tot a Rússia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enric Melich Rodés

Enric Melich Rodés

- Enric Melich Rodés: El 10 de juliol 1883 neix a Sant Joan Despí (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Antoni Josep Melich Rodés –a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Rodes o Rodez. Sos pares es deien Josep Melich Duran, llaurador, i Teresa Rodés Valls. En 1903, pròfug de la justícia, s'exilià i en 1923, arran de les activitats anarcosindicalistes derivades de la vaga de La Canadenca també hagué de partir. Fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Militant del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Joan Despí, durant els anys bèl·lics fundà la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat i en 1937 va ser el promotor que el nom de la localitat canviés pel Pi de Llobregat, eliminat així la seva connotació religiosa. Durant els fets de maig de 1937 representà les Joventuts Llibertàries a les reunions que es van tenir amb les forces polítiques i el Consell Municipal de Sant Joan Despí. En 1938 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT del seu poble. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. A l'exili treballà a pedreres i com a llenyataire. Durant l'ocupació nazi organitzà, amb Miguel González Espada i Pedro Pérez, una xarxa d'evasió de resistents i de jueus cap a Andorra. Més tard residí a Cervera de la Marenda i milità en la CNT de Banyuls de la Marenda, al Rosselló català. Autodidacte i amb una extensa cultura, ja vell i malalt s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) al costat de son fill, el també militant anarquista Enric Melich Gutiérrez, i mantingué contactes amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). Sa companya fou Francisca Gutiérrez. Enric Melich Rodés va morir el 22 de juny –algunes fonts citen erròniament el 20 de juny– de 1958 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia referent a Pierre Bertelletto apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 21 de maig de 1921

Notícia referent a Pierre Bertelletto apareguda en el diari parisenc Le Matin del 21 de maig de 1921

- Pierre Bertelletto: El 10 de juliol de 1886 neix a Chambéry (Savoia, Arpitània) el sindicalista, antimilitarista i propagandista anarquista Pierre Bertelletto, també citat erròniament Berteletto i Bertheletto. Sos pares es deien Jean Bertelleto, enguixador, i Françoise Ferraris, domèstica. El 28 d'abril de 1918 parlà, amb Victor Méric i Couergon, en la reunió sindical dels metal·lúrgics de les fàbriques de guerra d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) celebrada a la Sala Moriat d'aquesta localitat. Durant la tardor de 1919 fou un dels animadors del Grup Antiparlamentari del XIII Districte de París (França). La seva militància sindicalista jugà un important paper durant les vagues de 1920 i entre el 14 i el 15 de novembre d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA), que se celebrà a la Sala Cambronne de París, i del qual va ser secretari. En 1921 va ser membre del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i també formà part del grup anarquista del XIII Districte parisenc. Antimilitarista membre de la «Lliga dels Refractaris», el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions a la recerca de propaganda antimilitarista, com ara el 15 d'abril i el 20 de maig de 1921. Amb Lucien Haussard, Maurice Pfister (Fister), i Maurice Vandamme (Mauricius), assistí com a delegat de l'UA, al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 a Berlín (Imperi Alemany). El gener de 1922 es personà amb Louis Lecoin, en nom de Le Libertaire, a la seu del periòdic comunista L'Humanité per protestar per un article de Jules Humbert-Droz aparegut en Le Bulletin Communiste on els anarquistes eren titllats de «contrarevolucionaris». En 1922 fou nomenat tresorer de l'UA i entre gener de 1922 i març de 1924 fou gerent de La Revue Anarchiste. Cap el 1922 vivia al carrer París de Pantin (Illa de França, França) i sembla que feia servir el llinatge Berthaux. En 1923 la correspondència de l'italià Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques) arribava al seu domicili i va ser responsable del número únic de Primo Maggio, publicat que aquest comitè. Entre gener i setembre de 1923 fou gerent de «La Librairie Sociale» de París; acusat d'haver desviat 22.000 francs per a la seva butxaca, i després de negar-se a donar explicacions davant el consell d'administració de la llibreria, va ser substituït per André Colomer i es va publicar un comunicat en Le Libertaire explicant aquesta feta. Pierre Bertelletto va morir el 3 de juliol de 1973 a Chambéry (Savoia, Arpitània).

***

Necrològica d'Antonio García Sánchez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de desembre de 1967

Necrològica d'Antonio García Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de desembre de 1967

- Antonio García Sánchez: El 10 de juliol de 1891 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio García Sánchez. Sos pares es deien Francisco García i Josefa Sánchez. Quan era molt jove començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 combaté als fronts andalusos i catalans. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a treballar a La Sala, on participà aquell mateix any en la constitució de la CNT en l'exili. També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou María Tornay. Malalt durant molt de temps, Antonio García va morir el 21 de novembre de 1967 al seu domicilili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després en aquesta població.

***

Foto policíaca de Giovanni Ponza (10 de gener de 1913)

Foto policíaca de Giovanni Ponza (10 de gener de 1913)

- Giovanni Ponza: El 10 de juliol de 1891 neix a Acelh (Piemont, Itàlia) –algunes fonts assenyalen el 15 de juliol de 1891 a Torí (Piemont, Itàlia)– l'anarquista Giovanni Antonio Ponza, també conegut en la seva versió francesa Jean-Antoine Ponza, i que va fer servir diversos pseudònims (David Venancio Cabezón, Ramón Pallás, Jean Donel, etc.). Fill d'una família benestant, son pare es deia Luigi Ponza, enginyer militar retirat, i sa mare Giovanna Maria Calandra. Rebé una educació exquisida i quan encara estudiava a l'institut, fugint del servei militar, abandonà sa família, amb la qual tenia constants problemes per les seves idees, i marxà primer a Gènova (Ligúria, Itàlia) i després a Marsella (Provença, Occitània), on s'embarcà rumb cap a l'Argentina. A Buenos Aires entrà ràpidament en contacte amb els cercles anarquistes italians, espanyols i russos i, gràcies a saber el francès i altres moltes llengües (alemany, anglès, castellà, etc.), treballà un temps en la Companyia Francesa de Ferrocarrils, d'on, després d'una vaga de ferroviaris, va ser acomiadat de la feina i expulsat del país. Passà al Brasil, on per les seves activitats anarquistes va ser també expulsat. A Montevideo (Uruguai) restà uns mesos i entrà en contacte amb diversos companys, especialment amb el Comitè de Propaganda per a la Revolució Espanyola (Monet, Miguel Moreno, Nieves, Alejandro Sus, etc.). Posteriorment es traslladà a l'Argentina, on es relacionà amb els anarquistes Antonio Buffa (L'Odiato di Girifalco); Schultz, implicat en un atemptat a Londres (Anglaterra) contra el rei Alfons XIII d'Espanya; Simón Radowitzky, autor de l'atemptat contra el coronel Ramón Lorenzo Falcón; i Iván Romanoff, autor de l'atemptat del Teatre Colón del 26 de juny de 1910. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista La Protesta i es relacionà molt amb un dels seus redactors, l'anarquista espanyol Eduardo García Gilimón (Eduardo Gilimón). Expulsat novament de l'Argentina, marxà cap a Montevideo, on el 26 de novembre de 1910 s'embarcà rumb cap a Barcelona (Catalunya). En contacte amb els anarquistes catalans, aconseguí un certificat a nom de David Venancio Cabezón, signat per Pedro (o Miguel) Permañer, secretari del periòdic Solidaridad Obrera, i un altre a nom de Ramón Pallás, i amb aquesta documentació arribà a Marsella, a Comina (Llenguadoc, Occitània), a Bordeus (Aquitània, Occitània), i, a començament de 1911, a París (França). En arribar a la capital francesa entrà en contacte amb Charles Albert, qui li va proposar fer una gira propagandística arreu de l'Argentina i li va ajudar econòmicament amb dos francs i una carta de recomanació per a Auguste Savoie, secretari de la Unió de Sindicats del Sena. Aquest últim li va lliurar una carta de recomanació per al Sindicat d'Hoteleria, per aconseguir feina al Restaurant Internacional, i altre per al Sindicat d'Empleats de Comerç. Volia establir relacions amb Charles Malato, però aleshores aquest no era a París. En aquesta època vivia al domicili dels anarquistes espanyols Miguel Ruiz i Antonio Llanas, al número 13 del carrer Caillié, i posteriorment al número 3 del carrer Austerlitz, al domicili de l'inventor «d'una màquina hidràulica». En un informe policíac realitzat durant la tardor de 1911 assenyalava que era un especialista en explosius i que freqüentava un bar del carrer Cujas on es reunien anarquistes italians, espanyols i russos. Desaparegut per a la policia parisenca, va ser detingut per vagabunderia a Marsella i el 13 de juliol de 1911 se li va decretar l'expulsió del país. En aquesta època feia vida sota el nom de Jean Donel, nascut el 16 de juliol de 1891 a Montevideo. Passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on el febrer de 1913 va ser detingut, sota el nom de André-Joseph Ponza, en flagrant delicte de desvalisament, tot pretenent passar per detectiu privat i agent de seguretat. Jutjat, l'11 de març de 1913 va ser condemnat a un any de presó i 10 anys d'expulsió il·limitada del territori de la Confederació Helvètica. El 24 de gener de 1914 va ser expulsat de Suïssa i arribà a Londres, on va ser controlat per la policia al barri francoitalià. A partir d'aquest moment es va perdre el seu rastre.

***

Ramón Martínez González

Ramón Martínez González

- Ramón Martínez González: El 10 de juliol de 1901 neix a Esparragal (Múrcia, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Martínez González, conegut com Nano. Sos pares es deien Ramón Martínez i Carmen González. Quan era molt jove es va traslladar a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Cap el 1919 va començar a militar a l'Ateneu Sindicalista i va ser força actiu sindicalment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) com a contramestre en el sector tèxtil. Com a membre dels grups específics, va ser perseguit i detingut en diverses ocasions durant l'època de Martínez Anido i de Primo de Rivera. Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 participà, en representació de Badalona, en la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) dels sindicats cenetistes que se celebrà a Blanes (Selva, Catalunya). L'agost de 1925 va ser detingut amb altres companys (Francisco Cascales, Vicente, Antonio Conejero Tomás, Antonio San Martín, Vicente Adelantado Pérez, Manuel Mulé Sender, Lluís Puig Castillo i Joan Faus Marimón) en una agafada en un bar barceloní durant una reunió clandestina del Comitè de Relacions Anarquistes. Va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, a Badalona, que va establir contactes amb el capità Fermín Galán Rodríguez. Entre 1931 i 1932 col·laborà en La Colmena Obrera de Badalona. A finals de 1931 va fer diversos mítings a Badalona i representà el Sindicat Fabril i Tèxtil en el Congrés Local de novembre d'aquell any. Fou un dels principals protagonistes de la reunificació durant els anys republicans i membre del Comitè Regional del Tèxtil de la CNT. Va jugar un paper destacat durant la vaga de contramestres del tèxtil de maig de 1934. Presidí el Sindicat del Tèxtil en 1936 i va saber la data exacta de l'aixecament militar. Durant la revolució va ser l'eix de la col·lectivització del tèxtil amb Josep Costa Font i fou conseller d'Economia de l'Ajuntament de Badalona i secretari de la Federació Local de la CNT. Entre 1936 i 1937 col·laborà en Vía Libre de Badalona. En acabar la guerra, es va exiliar a França i en 1941 es va instal·lar a Clastres, on va ajudar a la reorganització durant els seus últims anys i va afavorir els intentes de reunificació. Sa companya fou Isidra Sánchez. Ramón Martínez González va morir el 7 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 8 de juliol– de 1974 al seu domicili de Castres (Llenguadoc, Occitània). Pòstumament, en 2008, es publicà el llibre Memorias de un colectivista libertario badalonés (1936-1939), escrit amb Josep Costa Font, i també amb aquest deixà inèdit el llibre Por qué fuimos militantes de la CNT.

Ramón Martínez González (1901-1974)

***

Documentació falsa d'Ersilio Belloni a nom de Leone Daia (1930)

Documentació falsa d'Ersilio Belloni a nom de Leone Daia (1930)

- Ersilio Belloni: El 10 de juliol de 1902 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista individualista i resistent antifeixista Ersilio Belloni, conegut com Armando. Sos pares es deien Carlo Belloni i Maria Dovera. Mecànic de professió, en 1922 va ser fitxat com a membre d'un escamot d'«Arditi del Popolo» i denunciat per lesions a un feixista, però va ser absolt per manca de proves. També fou sospitós d'haver matat el feixista Ugo Pepe, però en 1923 va ser absolt per manca de proves. En 1924 pertanyé a la cèl·lula comunista «Gadda» a l'establiment Caproni del barri milanès de Taliedo, on treballava de mecànic. No obstant això, en 1926 es declarà netament anarquista, concretament anarcoindividualista i tolstoià. El 4 d'abril de 1926 va ser detingut amb Gerardo Lanidi per repartir manifests de la Unió Anarquista Italiana (UAI), pamflets impresos a Milà per l'anarquista Ciro Baraldi i els quals van ser segrestats a Bolonya i a Ravenna. Posteriorment fou novament detingut a casa de l'anarquista Enrico Sabbatini, a Vignola (Emília-Romanya, Itàlia), per propaganda anarquista, però va ser posat en llibertat per manca de proves. En 1927 es va refugiar a Bellinzona (Tizino, Suïssa), on rebé el suport d'Antonio Gagliardi i Giuseppe Peretti per arribar a París. A la capital francesa conegué Camillo Berneri, Gaetano Salvemini i Eugenio Girola. Després d'un temps a Luxemburg, retornà a París, on contribuí a la represa del periòdic Lotta Anarchica. Amic de l'anarquista Gino Bibbi, aquest li confià una bomba amagada en un termos. Més tard, el 22 de gener de 1931 a Lugano (Ticino, Suïssa), es reuní amb el republicà Randolfo Pacciardi i poc després, amb el també republicà Luigi Delfini, passà del Ticino a la vall de Muggio amb l'ajuda de contrabandistes, amb la intenció de fer un atemptat contra la vida de Benito Mussolini. El 6 de febrer de 1931 va ser detingut a Roma portant una pistola i documentació falsa; Delfini fou arrestat el 2 de març. Jutjat pel Tribunal Especial Feixista el 25 de juny de 1932, va ser condemnat per complot i intent d'assassinar el Duce a 30 anys de presó i a 10 anys de vigilància especial. La pena es va veure reduïda a 19 anys per diverses amnisties i la purgà a les presons de Castelfranco Emilia i de Torí. Les dures condicions carceràries el van portar a oferir el seus serveis a la policia, que aixecà un memorial i una sol·licitud de gràcia el maig de 1938, però va ser rebutjada. Hospitalitzat per motius de salut a l'illa de Pianosa, en 1943 va ser traslladat a la Casa Penal de Saluzzo (Piemont, Itàlia). La seva excarceració s'havia de produí el 6 de febrer de 1950, però els partisans l'alliberaren el gener de 1945. Entre el 25 de març de 1945 i el 8 de juliol de 1945 lluità com a partisà, sota el nom d'Armando, en la 181 Brigada de la 11 Divisió «Garibaldi» al Piemont. Ersilio Belloni va morir el 19 de juliol de 1978.

Ersilio Belloni (1902-1978)

***

Necrològica d'Emili Jardí Pastor apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 10 de febrer de 1987

Necrològica d'Emili Jardí Pastor apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de febrer de 1987

- Emili Jardí Pastor: El 10 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 7 de juliol– de 1907 neix al barri de Jesús de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el paleta anarcosindicalista Emili Jardí Pastor. Sos pares es deien Emili Jardí Cugat i Cinta Pastor Serret. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. En 1940 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en la indústria de guerra a Rouen (Alta Normandia, França). En 1941, durant l'ocupació, va ser obligat pels alemanys a treballar de paleta en les feines de fortificació del Mur de l'Atlàntic. Després de la II Guerra Mundial es traslladà a Royan, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt del cor, el 14 de novembre de 1986 hagué de ser hospitalitzat urgentment a conseqüència d'una embòlia cerebral; Emili Jardí Pastor va morir dos dies després, el 16 de novembre de 1986 a l'Hospital de Royan, situat a Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França) on vivia, i fou enterrat civilment dos dies després. Sa companya fou Dolors Cid.

***

Necrològica de Valentín Alfageme Melón apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de maig de 1986

Necrològica de Valentín Alfageme Melón apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de maig de 1986

- Valentín Alfageme Melón: El 10 de juliol de 1912 neix a La Robla (Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Valentín Alfageme Melón, conegut com O Alfagena. Sos pares es deien Santiago Alfageme i Eufemia Melón. Es guanyava la vida fent de barber. Quan era molt jove començà a freqüentar els ateneus llibertaris i la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleó. Per mor de la seva militància, hagué de canviar constantment de treball i de domicili fugint de la repressió. En 1936 era a Aviados (Valdepiélago, Lleó, Castella, Espanya) i la tardor d'aquell any militava en el Sindicat d'Oficis Diversos de Cármenes (Lleó, Castella, Espanya). Quan esclatà la guerra, entrà, juntament amb altres companys de La Valcueva (Matallana de Torío, Lleó, Castella, Espanya), com a milicià en el 206 Batalló, unitat miliciana creada per llibertaris, on lluità fins a la caiguda del front astur lleonès. Capturat per les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de 30 anys de presó. Tancat al Penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya), participà amb altres companys en la famosa evasió de la matinada del 8 de maig de 1948. Després de passar 16 anys empresonat, va ser alliberat i participà immediatament en la reconstitució de la CNT a La Robla. Vivia a Solana de Fenar (La Robla, Lleó, Castella, Espanya). Valentín Alfageme Melón va morir el 7 d'abril de 1986 a l'Hospital General Princesa Sofía de Lleó (Castella, Espanya) i va ser enterrat a La Robla.

***

Carlo Oliva

Carlo Oliva

- Carlo Oliva: El 10 de juliol de 1943 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, assagista, periodista, traductor, professor, locutor radiofònic i llibertari Carlo Oliva. Es llicencià en filologia clàssica de la mà de Raffaele Cantarella i a partir de 1967 començà a ensenyar literatura antiga i moderna en alguns instituts de la perifèria milanesa fins que acabà en l'Institut Parini de Milà, on passà els últims 13 anys de docència fins el 1990. Apassionat per l'ensenyament, s'ocupà de problemes docents, des de l'escola a la problemàtica juvenil, col·laborant en diferents publicacions (Il Corriere della Sera, Golem l'Indispensabile, Linus, Ombre Rose, Quaderni Piacentini, etc.). Durant la seva joventut participà activament en el moviment estudiantil, milità en el Partit Radical i, a principis dels anys setanta, en Lotta Continua (LC, Lluita Continua). També combaté en els fronts antimilitarista i anticlerical. A partir de 1986 col·laborà assíduament en la publicació anarquista A-Rivista Anarchica. Formà part de la directiva de la Societat de Cultura Metodològica-Operativa, al costat del seu amic Felice Accame. Amb Accame portà durant més de vint anys el programa «La caccia, caccia all'ideologico quotidiano», retransmès per Radio Popolare. En la mateixa cadena radiofònica portà el programa «Gialloliva», on comentà llibres de novel·la negre, policíaca i de misteri, gènere del qual era un apassionat i del qual traduí a l'italià nombroses autors (James Crumley, James Ellroy, Richard Ford, Jim Harrison, Jim Thompson, George Dawes Green, etc.). En 1993 publicà, amb Massimo Cirri i Sergio Ferrentino, el llibre Il misterio del vaso cinese, que tingué un gran èxit i va ser publicat en còmic en la revista Linus i emès radiofònicament en 17 episodis per Radio Popolare. Trobem articles seus, algunes vegades fent servir el pseudònim Orbilius, en nombroses publicacions periòdiques, com ara Liberazione, M. La rivista del mistero, Nuovi Argomenti, S, etc. És autor d'Il movimento studentesco e le sue lotte (1969, amb Aloisio Rendi), Il caso del nastro mancante (1988, amb Massimo Bonfantini), I maestri del giallo (1990, amb Massimo Bonfantini), Tra di noi. Storie di sorpannaturale urbano (1992), Il caso del nastro mancante (1992, amb Massimo A. Bonfantini), Un autre monde (2000), Storia sociale del giallo (2003), Giallo popolare. Il poliziesco alla radio (2013, pòstum), etc. Malalt, hagué de patir nombroses hospitalitzacions. Carlo Oliva va morir durant la nit del 23 al 24 de setembre de 2012 a la Clínica Capitonio de Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Stuart Christie

Stuart Christie

- Stuart Christie: El 10 de juliol de 1946 neix a Partick (Glasgow, Escòcia) el militant anarquista, activista revolucionari internacionalista, escriptor i editor Stuart Christie. En 1962 s'adhereix a la Federació Anarquista de Glasgow. L'11 d'agost de 1964 es detingut a Madrid i acusat de ser membre de Defensa Interior i de portar explosius a altre anarquista, Fernando Carballo Blanco, amb la intenció de cometre un atemptat contra Franco. L'1 de setembre de 1964 el Consell de Guerra condemna Carballo a 30 anys de presó i a Christie a 20. Al Regne Unit, un comitè, encapçalat per Bertrand Russell i per Jean-Paul Sartre, mobilitza l'opinió pública pel seu alliberament. El moviment anarquista internacional es va manifestar, especialment la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Nombroses accions violentes es realitzaren arreu, com ara la del 18 d'agost de 1967 a Londres contra els automòbils de l'ambaixada espanyola –acció reivindicada pel Grup 1r de Maig. El 21 de setembre de 1967, Christie va ser alliberat després de passar tres anys a la presó de Carabanchel gràcies a la pressió internacional. En 1970, a Londres, amb Albert Meltzer, va crear el periòdic Blac Flag (Bandera Negra) i va tornar donar vida la xarxa de suport mutu i de solidaritat internacional amb els anarquistes víctimes de la repressió: Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista). Els seus secretaris successius van ser tirotejats per la policia, com ara l'alemany Georg Von Rauch, o bé «suïcidats», com l'italià Giuseppe Pinelli. Christie va ser detingut a finals d'agost de 1971, amb altres sis anarquistes, inculpats de pertànyer al grup d'activistes Angry Brigade (Brigada Iracunda) que havia comès diversos atemptats. El procés en va començar el 20 de maig de 1971 i va acabar-ne el 6 de desembre. Quatre inculpats van ser condemnats a dures penes de presó, però Christie va ser absolt després de passar 18 mesos en presó preventiva. És coautor amb Meltzer del llibre The floodgates of anarchy (1970), i ha escrit The investigative researcher's handbook (1983), Stefano delle Chiaie. Portrait of black terrorist (1984), A study of the Revolution in Spain (1936-1937) (1998) i We, the Anarchists! A study of the Iberian Anarchist Federation (1927-1937) (2000). Ha publicat una autobiografia, The Christie file, en tres volums: My granny made me an anarchist (2002), General Franco made me a terrorist (2003), Edward heath made me angry (2004). Christie ha creat diverses editorials anarquistes: Cienfuegos Press (1972), Refract Publications (1982), Meltzer Press (1996) i Christiebooks. La seva última etapa visqué a Hastings (East Sussex, Anglaterra). Stuart Christie va morir d'un càncer de pulmó el 15 d'agost de 2020 a Chelmsford (Essex, Est d'Anglaterra, Anglaterra).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Constant Martin (27 d'abril de 1892)

Foto policíaca de Constant Martin (27 d'abril de 1892)

- Constant Martin: El 10 de juliol de 1906 mor a París (França) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Havia nascut el 2 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 5 d'abril– de 1839 a Entrevaus (Provença, Occitània). Sos pares es deien Édouard Martin, hostaler, i Anne Guibert. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibret Internacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, amb Émile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical, òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire; Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol– de 1906 al seu domicili del I Districte de París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).

Constant Martin (1839-1906)

***

Erich Mühsam fotografiat al camp de concentració d'Oranienburg (3 de febrer de 1934)

Erich Mühsam fotografiat al camp de concentració d'Oranienburg (3 de febrer de 1934)

- Erich Mühsam: El 10 de juliol de 1934 és assassinat al camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya) l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam. Havia nascut el 6 d'abril de 1878 a Berlín (Alemanya). Son pare, Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia alemanya que volgué donar-li una educació força autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck, ciutat on s'havia instal·lat sa família, per «intrigues socialistes» després d'haver publicat anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker Volksboten) diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels professors a l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent literari fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia diners component versos satírics. En 1900 abandonà la farmàcia familiar, a la qual havia començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a l'agitació cultural, de la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la seva generació. Aquest mateix any s'instal·là a Berlín, començà a treballar en una fàbrica de productes químics i s'adherí al cercle «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de la vida comunal, com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm Bölsche, Martin Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquest últim, després d'abandonar el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment els de Mikhail Bakunin. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist i sobretot la revista Der Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy), i edità a Berlín el periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat esdevingué molt popular en els cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i esdevingué el productor del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre de la «Neue Gemeinschaft» que acabava de morir. La policia el considera un agitador perillós i és constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu d'Europa: Itàlia, Suïssa –on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin, i participà en la comunitat de Monte Verità d'Ascona–, Àustria i França. A París freqüentà els cabarets «Le Lapin Agile» i «Le Chat Noir», participà en diverses reunions del Club Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave Hervé, James Guillaume i antics communards. En tornà a Berlín, continuà col·laborant en Der Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik), on reivindicà l'antimilitarisme, però també en Jugend i en Simplicissimus. Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907, va fer una crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de l'impost per a l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet sobre aquests temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per «provocació a l'odi de classe i foment de la desobediència a la llei». El novembre de 1908 s'establí a Munic, on fundà el grup «Tat» (Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es deslligarà de la influència de Landauer i reivindicarà l'anarcocomunisme i orientà la seva propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i perseguit especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els continus processos acabaren amb el grup «Tat». En 1911 llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn, on publicarà gran part de la seva obra i que sortirà fins al 1914 i tirarà uns 3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi s'alineà amb els partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels Setze»), fet pel qual fou durament criticat, especialment per Landauer; però, en adonar-se del seu error, lluitarà contra la guerra amb un grup d'intel·lectuals (Gustav Landauer, Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir pensadors i humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada «derrotista» per les autoritats el portarà a ser desterrat als Alps bavaresos. El 17 de juny de 1916 participà en una gran manifestació contra la fam. El gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques de munició a Munic, prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les fàbriques Krupp fent una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li imposà un «servei auxiliar patriòtic» que refusà. Detingut per insubmissió, va ser tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918, poc abans de la revolució. Durant la Revolució alemanya de novembre de 1918 que proclamà la República, fou un dels fundadors de la Unió dels Internacionalistes Revolucionaris, reedità Kaïn –13 números entre el novembre de 1918 i l'abril de 1919– i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on formà part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de Munic; fou ell qui, després de la caiguda de la monarquia bavaresa, proposà la proclamació de la República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6 d'abril de 1919 per 243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa d'aixecament de la guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i empresonat a Ansbach. Després de la supressió del Consell per les tropes sota les ordres del socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de presó. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín. Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a favor dels presoners polítics. Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal i en 1928 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys participà activament en la campanya a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres anarquistes espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un concepte de filosofia revolucionària, refusà la doctrina del materialisme històric en la seva obra Die befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i reivindicà la substitució de l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers manuals i intel·lectuals. També denuncià el Partit comunista rus per haver confiscat la revolució i creat una dictadura en nom del proletariat. Denunciat sense treva per la premsa nazi, intentà crear un ample front antifeixista. Goebels l'anomenà «aquest porc jueu roig» i l'òrgan nazi publicà en primera pàgina tres fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la llegenda: «L'únic traïdor de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de 1933 presidí l'últim míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc després, el 28 de febrer de 1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan intentava arribar a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució de 22 ostatges a Munic el 30 d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a la presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug, a prop de Berlín, on fou apallissat i amenaçat d'execució en diverses ocasions. Després d'haver rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschland über alles), fou colpit fins a l'esvaïment: la nit següent entonà La Internacional, per la qual cosa fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la presó de Ploetzensse i al camp de concentració de Brandenburg, on diàriament fou apallissat per les SA que li destrossaren les mans perquè no pogués escriure. Patint una malaltia cardíaca, sord a força de cops i gairebé cec, sense poder caminar tot sol, fou hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de concentració d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller, i se li encarregà la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de l'administració del camp, el comandant li donà 24 hores per penjar-se. Durant la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat pels seus botxins a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou enterrat el 16 de juliol de 1934 al cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl Mühsam, es refugiarà a la Unió Soviètica després de la seva mort, on intentarà editar les seves obres, però acabarà deportada a Sibèria.

Erich Mühsam (1878-1934)

***

José Pasín Romero

José Pasín Romero

- José Pasín Romero: El 10 de juliol de 1960 mor a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i polític republicà José María Pasín Romero, que va fer servir els pseudònims Espartaco i Jovita. Havia nascut l'11 de febrer de 1878 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Era fill d'Antonio Pasín Lamas, serraller, i de Josefa Romero Mareque, llauradora del barri de Santa Marta de Santiago de Compostel·la. D'educació autodidacta, quan era seminarista, adquirí fama després d'organitzar una vaga d'escolans, a partir de la qual esdevingué absolutament anticlerical. Quan tenia 14 anys entrà d'aprenent de tallista al taller d'ebenisteria de Jesús Landeira Iglesias, on va treballar durant 27 anys. D'adolescent s'interessà pel republicanisme federal i freqüentà el Centre «Unió Republicana», a l'antic edifici del Tribunal de la Inquisició. El setembre de 1892 va escoltar Francesc Pi i Margall al Teatre Principal de la seva ciutat, fet que el va marcar força i de qui esdevingué ferm partidari per sempre. A partir de 1894 començà a militar en els cercles obreristes i en 1898 participà en una vaga de picapedrers de pedrera, que va ser durament reprimida i que implicà la dispersió dels militants més destacats (Eusebio Alonso Vieites, José Lamarca, etc.). En 1901 fundà a Santiago de Compostel·la la Societat d'Ebenistes i en 1902 s'encarregava d'un taller finançat per Jesús Landeira Iglesias a Pontevedra (Pontevedra, Galícia). En 1907 retornà a Santiago de Compostel·la, treballant per l'enfortiment de la solidaritat i establint relacions amb destacats anarquistes corunyesos (Ricardo Cotelo Palleiro, Juan Dopico Sánchez, Juan Nó Iglesias, etc.), fet que implicà que la Societat d'Ebenistes ingressés en la Federació Nacional del Ram d'Elaborar Fusta, de tendència llibertària. Durant els anys següent intentà compaginar el seu republicanisme –va ser elegir regidor diverses vegades (1909, 1912, 1922 i 1931) i dirigí La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera (1913-1914)–, les seves activitats culturals i musicals, i la seva militància sindical –el 7 de juliol de 1916 creà, malgrat les reticències d'anarcosindicalistes (llevat de Manuel Fandiño Ricart i Jesús Posse García) i socialistes (José Mareque Santos i José Silva Martínez), la «Federació de Societats Obreres i Agrícoles de Santiago de Compostel·la i pobles de la comarca», que presidí; en 1917 fou un dels promotors de la vaga antidinàstica de sis dies d'aquell any, fet pel qual va ser detingut i empresonat uns mesos al Castell de San Antón de la Corunya; i fundà i dirigí, amb altres companys (Valentín Canedo Vázquez, Jesús Posse García, Marcelino Puente González, Ezequiel Rey Turnes, José Silva Martínez, etc.), el setmanari obrer de Santiago de Compostel·la, Lucha Social. Órgano de las Sociedades Obreras de Resistencia de Santiago y sus contornos (1919-1921), on col·laborà sota els pseudònims Espartaco i Jovita. Es casà amb Luisa Noya Martínez, amb qui va tenir vuit infants (Marcelino, Modesto, Palmiro, Luis, Celia, Florentino, Flora i Laura), i vivia a Conxo (Santiago de Compostel·la, La Corunya, Galícia). A finals de 1921 assumí la direcció del periòdic La Redención, òrgan de la Federació d'Agricultors de Padrón (La Corunya, Galícia). En 1922 assistí al Congrés Regional de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1923 entrà a treballar de comptable. En aquesta època, després dels seus intents frustrats d'acostar els obrers confederals al republicanisme, es va allunyar progressivament del sindicalisme. En 1930 va fer mítings amb polítics, amb José Villaverde Velo i amb Àngel Pestaña Núñez. Va ser elegit regidor en els comicis municipals del 14 d'abril de 1931 i formà part de la Federació Republicana Gallega. Entre 1932 i 1934 fou tinent d'alcalde de Santiago de Compostel·la, càrrec del qual va ser expulsat després de la frustrada revolució d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'amagà i va romandre ocult a les petites poblacions de la zona durant quatre anys. En 1936, els seus fills Marcelino i Modesto Pasín Noya, van ser afusellats pel franquisme; altre fill, Luis Pasín Noya, després de diversos processos, va ser enviat al front en tropes disciplinàries; sa companya i els altres germans i germanes patiren tota mena d'humiliacions. En 1939, després d'un bàndol del governador Manuel Gómez Cantos, es lliurà a les autoritats franquistes que el deixaren en llibertat vigilada. Jutjat per responsabilitats polítiques, va ser condemnat a pagar una multa de 200 pessetes i a la inhabilitació per a exercir càrrecs públics durant sis anys. José Pasín Romero va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 30 de juliol– de 1960 al seu domicili de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) i fou enterrat al cementiri de Santo Domingo d'aquesta ciutat. Va escriure unes Memorias, que resten inèdites. En 2012 Dionisio Pereira González publicà la biografia José Pasín Romero: Memoria do proletariado militante de Compostela, que inclou diversos fragments de les seves Memorias, i que amplià i corregí en una nova edició en 2016. Un carrer de Conxo porta el seu nom.

José Pasín Romero (1878-1960)

***

Necrològica de Joan Solà Vidal apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de gener de 1966

Necrològica de Joan Solà Vidal apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1966

- Joan Solà Vidal: El 10 de juliol de 1965 mor a Thionville (Lorena, França) l'anarcosindicalista Joan Solà Vidal. Havia nascut el 2 d'agost de 1895 a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya). Sos pares es deien Jaume Solà i Genoveva Vidal. Quan era molt jove s'instal·là al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Obrer tèxtil, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa Confederal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la Columna «Terra i Llibertat» i després de la militarització de les milícies va ser nomenat responsable de la 153 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). L'1 de febrer de 1942 va ser integrat en el 405 Grup de Treballadors Estrangers, sota la matrícula 405.354, i destinat a la Societat de Forces Motrius de la Maronne, a Corresa (Llemosí, Occitània), on treballà especialment als pantans de Sent Circ i d'Argentat. En 1951 va ser enviat a treballar per la seva empresa d'Argentat a construir la fàbrica Solliac de Thionville, on acabà instal·lant-se i militant en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Raimunda Pallazuelo. Joan Solà Vidal va morir el 10 de juliol de 1965 a l'Hospital de Thionville (Lorena, França).

***

Necrològica de Manuel Urzainqui apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 8 d'octubre de 1967

Necrològica de Manuel Urzainqui apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 d'octubre de 1967

- Manuel Urzainqui Cardesa: El 10 de juliol de 1967 mor a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Manuel Urzainqui Cardesa. Havia nascut el 10 de desembre de 1890 a Saragossa (Aragó, Espanya) –va ser registrat amb el nom de Mariano Urzanqui (sic). Sos pares, no casats, es deien Manuel Urzainqui Ros i Ángela Cardesa Puyal. Emigrat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida com a obrer guixaire i milità en la Secció de Guixaires Adornistes del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre». Fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri barceloní del Clot i en 1931 promogué la creació de l'Ateneu Instructiu Obrer de Barcelona, al número 26 del carrer de Mercaders, del qual va ser nomenat president. S'uní sentimentalment amb Pabla Falcón, amb qui tingué sis infants (Ángeles, Carmen, Ernesto, Felicidad, José i Manuel). En 1936, quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies confederals i va ser responsable de la Centúria «Cuatro de Septiembre» al sector d'Osca del front d'Aragó. José, un dels seus fills, va caure al front de València (País Valencià). En 1932, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment milità en la Federació Local de Tuïr de la CNT. Manuel Urzainqui Cardesa va morir el 10 de juliol de 1967 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

Manuel Urzainqui Cardesa (1890-1967)

***

Gino Giannotti

Gino Giannotti

- Gino Giannotti: El 10 de juliol de 1977 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gino Giannotti. Havia nascut el 4 de maig de 1893 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Faustino Giannotti i Maria Ciabattini. Abans que esclatés la Gran Guerra, ja formava part del moviment llibertari. En 1916 va ser detingut per «activitats subversives», jutjat, condemnat i empresonat a la fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial creà a Santa Croce sull'Arno la Secció «Pietro Gori» de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI), pertanyent a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i col·laborà ocasionalment en Il Libertario de Milà. Funcionari, participà activament en els àmbits socials, polítics i sindicals de la seva regió. En 1966 va ser traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), on continuà amb les seves activitats polítiques. Autodidacta i apassionat lector, en 1976 donà la seva biblioteca a la Federació Anarquista Pisana (FAP). Gino Giannotti va morir el 10 de juliol de 1977 a Pisa (Toscana, Itàlia) i en 1977 el «Fons Giannotti», format per 1.510 llibres, fou el primer nucli bibliogràfic que nodrí la Biblioteca «Franco Serantini» de Pisa.

***

Necrològica d'Ignacio Garciandía Echavarría apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 20 de setembre de 1983

Necrològica d'Ignacio Garciandía Echavarría apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de setembre de 1983

- Ignacio Garciandía Echavarría: El 10 de juliol de 1983 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Ignacio Garciandía Echavarría –algunes fonts citèn erròniament el segon llinatge com Echevarría. Havia nascut l'1 de febrer de 1901 a Arraia (Àlaba, País Basc). Sos pares es deien Juan Garciandía i María Echavarría. Des que començà a treballar s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista, pogué passar-se a zona republicana el 2 d'agost de 1936. Durant la guerra civil lluità al front del nord enrolat en el Batalló «Bakunin». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Gurs, de Sètfonts i, des de 1941, de Noé. Durant l'ocupació alemanya formà part de la Resistència i l'estiu de 1944 participà en els combats per a l'alliberament de Montalban. Instal·lat en aquesta ciutat, milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Stepha Rawiez. Ignacio Garciandía Echavarría va morir el 10 de juliol de 1983 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i va ser incinerat tres dies després a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de José Antonio Borrego Velasco apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 d'agost de 1992

Necrològica de José Antonio Borrego Velasco apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'agost de 1992

- José Antonio Borrego Velasco: El 10 de juliol de 1992 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Antonio Borrego Velasco. Havia nascut l'11 de maig de 1946 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Borrego i Aurora Velasco. Obrer a la fàbrica d'ascensors Eguren-Kone, residía la Llagosta (Vallès Oriental, Catalunya) i milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Per la seva militància, l'estiu de 1981 va ser acomiadat de la feina. En 1988 va ser nomenat secretari de la Federació de Montcada-La Llagosta i en 1984 membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Va fer nombrosos mítings i conferències (Rubí, 1980; Barcelona, 1982 i 1984; Sagunto, 1983; etc.). Assistí regularment als congressos i durant els anys vuitanta col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com CNT, Eguren-Kone, Solidaridad Obrera i El Vallés Libertario. José Antonio Borrego Velasco va morir el 10 de juliol de 1992 a la Residència Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya).

***

Necrològica de José Manuel Alejos Cazurro apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de setembre de 1994

Necrològica de José Manuel Alejos Cazurro apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de setembre de 1994

- José Manuel Alejos Cazurro: El 10 de juliol de 1994 mor a Masamet (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Manuel Alejos Cazurro. Havia nascut el 28 d'agost de 1923 a Cabreros del Monte (Valladolid, Castella, Espanya). Sos pares es deien Jesús Alejos i Juliana Cazurro. Exiliat a França, visqué a Aussilhon (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Masamet de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Sa companya fou Natividad Espot Pons. José Alejos va morir el 10 de juliol de 1994 al Centre Hospitalari de Masamet (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cerebral.

---


[09/07]

Anarcoefemèrides

[11/07]

Escriu-nos


Actualització: 10-07-24