|
---
Anarcoefemèrides
del 10 de juliol Esdeveniments
Bomba del Liceu (1893) - «Llei de Repressió de l'Anarquia»: El 10 de juliol de 1894 el Senat espanyol aprova la primera llei antiterrorista de la seva història, la Llei sobre «atemptats contra les persones o dany a les coses comesos per mitjà d'aparells o substàncies explosives». Les lleis anteriors no preveien aquest concepte i només podien aplicar-se penes molt lleus. Es tracta, doncs, d'una actualització del codi penal que, malgrat ser provoca per una situació conjuntural (el terrorisme anarquista), no menciona cap ideologia particular, com esdevindrà posteriorment. No obstant això, s'apunta que es podran declara il·lícites i dissoldre aquelles associacions «que de qualsevol manera es faciliti la comissió dels delictes compresos en aquesta Llei». Se sancionen amb pena de mort o cadena perpètua les explosions «en edifici públic, lloc habitat o on hagués risc per a les persones», independentment dels danys causats. També se sancionen la temptativa, l'amenaça, i la conspiració i proposició per a cometre aquests delictes. També s'equipara l'autoria d'aquests delictes amb la provocació de paraula, per escrit o per impremta a la que seguís perpetració; i es castiga la tinença, fabricació o venda de substàncies o aparells explosius que se sàpiga o se sospiti van destinats a finalitats il·lícites. Se sanciona, també, l'«apologia dels delictes o dels delinqüents penats per aquesta Llei». Una circular de la fiscalia del 13 d'agost de 1897 precisava que el delicte d'apologia «és no només presentar el fet com a laudable i com a meritòria la conducta del que l'executa, sinó disminuir l'enormitat dels delictes presentant els seus autors amb caràcters que tendeixin a fer-los simpàtics i disminuir l'horror que els seus inhumans atemptats han d'inspirar». Per altra banda, es precisa que «el delinqüent al qual al·ludeix l'article 7è (sobre apologia) de la Llei de 1894 no és el declarat tal per resolució irrevocable, sinó aquell al qual s'atribueix la comissió de delictes». S'estableix el jurat com a competent per jutjar aquests delictes i es fa extensiva aquesta llei a les províncies d'ultramar (17 d'octubre de 1895). El 2 de setembre de 1896, després de l'atemptat del carrer barceloní de Canvis Nous, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la de 1894 i apunta a la ideologia política com a element subjacent que configura els delictes com de terrorisme. ***
Full
volant propagandístic del míting d'Equi i de
Greenlhalg - Míting
d'Equi i de Greenhalg: El 10 de juliol de 1919 se celebra
als locals de la
International Longshoremen's Association (ILA, Associació
Internacional
d'Estibadors) [I. L. A. Hall] de Seattle (Washington, EUA) un
míting de
protesta contra la sentència de tres anys imposada a la
metgessa anarcofeminista
i anarcosindicalista Marie Diana Equi per les seves activitats
llibertàries,
antimilitaristes i sindicalistes. En aquest míting
intervingué, a més de la
doctora Marie Equi mateixa, la militant socialista Kate Sadler
Greenhalgh. Finalment,
l'octubre de
1920 Marie Equi fou tancada a la presó estatal de San
Quintin (Califòrnia, EUA)
per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda
més tard a un any i mig
gràcies a un indult del president nord-americà
Woodrow Wilson. ***
Cartell propagandístic d'Umbral - Surt Umbral: El 10 de juliol de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista anarquista Umbral. Semanario de la nueva era. Més tard canviarà dues vegades de subtítol («Semanario ilustrado» i «Semanario gráfico»). A partir del número 21 (8 de gener de 1938) la redacció passà a Barcelona (Catalunya). Il·lustrada en rotogravat, va ser editada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Antonio Fernández Escobés. En el comitè de redacció figuraren Mauro Bajatierra, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Federico Urales, entre d'altres. Hi van col·laborar, ja fos amb articles, poesies, dibuixos, il·lustracions, fotos, etc.: Artel, Arturo Ballester, Cabedo, Calibán, Francisco Carames, Carrasco de la Rubia, Castelao, Mercedes Comaposada, Endériz, Jaime Espinar, A. Esteban Mambrilla, Enrique Gómez, Luis de Goya, María Gracia, A. Guerra, Gumsay, Horna, Ben Krimo, Lescarboura, Lobo, López Torrens, Ismael Martí, E. Mistral, Silvia Mistral, Monleón, Pedro Montes, Arsenio Olcina, G. Oliván, Samuel del Pardo, Josep Ros i Llimona, Lucía Sánchez Saornil, Hèctor Sitges, Santana Calero, Federico Urales, Luis Veramón, Pierre Vidry, Máximo Viejo, entre d'altres. Edità dos números extraordinaris, el 19 (20 de novembre de 1937) dedicat a Buenaventura Durruti i el 53 (19 de novembre de 1938) d'ajuda al Madrid assetjat. En sortiren 62 números, l'últim el 21 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes era un fet. ***
Tribuna del míting - Míting de SIA: El 10 de juliol de 1938 se celebra al Teatre Romea de
Barcelona (Catalunya) un míting de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). La finalitat de l'acte, a més d'explicar la importància commemorativa del
19 de juliol, va ser donar a conèixer l'obra humanitària de SIA. L'acte va ser
presidit per Julián Ángel Aransáez Caicedo, de la Secció del Combatent del
Consell Nacional de SIA, i hi van intervenir Nativitat Mulet (Nati),
secretària de Propaganda del Consell de Barcelona de SIA, que va fer la
conferència «SIA y la infància»; Manuel Pérez Fernández, que parlà sobre SIA;
Serafín Aliaga Lledó, que parlà sobre «El gesto y la fecha del 19 de juliol»; també
va fer ús de la paraula Mateu Baruta Vilà. Míting de SIA (10 de juliol de 1938)
Naixements
Béatrix Excoffon
fotografiada per P. Vuillot - Béatrix Excoffon: El 10 de juliol de 1849 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) la communarde i militant anticlerical Julia Euvrie, més coneguda com Béatrix Excoffon. Era filla d'una família protestant de Cherbourg força rebel a l'autoritat; son pare, Ange Euvrie, rellotger, va ser empresonat una temporada per haver denunciat el cop d'Estat de Charles Louis Napoleón Bonaparte del 2 de desembre de 1851; sa mare es deia Marie-Céline-Adélaide Lequertier. Quan tenia uns 17 anys s'ajuntà a París (França) amb el componedor d'impremta François Excoffon, del qual prengué el llinatge i amb qui es casà el 5 de setembre de 1874 i tingué dos infants. Després del 18 de març de 1871, quan va esclatar la Comuna de París, va militar en el Comitè de Vigilància del barri de Montmartre i va esdevenir vicepresidenta del «Club de la Boule-Noire», tot manifestant un anticlericalisme d'allò més virulent. El 3 d'abril de 1871 va encapçalar la manifestació d'unes 800 dones que volia marxar sobre Versalles per explicar les reivindicacions dels parisencs, però va convèncer la multitud que era millor socórrer els ferits. Amiga de Louise Michel, va esdevenir com aquesta infermera d'ambulància, primerament al fort d'Issy i després a la barricada de la plaça Blanche tenint cura del ferits. No dubtà a creuar les línies de les tropes de Versalles per rescatar combatents del fort d'Issy. El 23 de maig de 18971 defensà la barricada de la plaça Blanche de París. Detinguda quan la caiguda de la Comuna, va ser internada, com Louise Michel, al camp de Satory, on patí brutalitats, privacions i vexacions de tota mena. El 13 d'octubre de 1871, el IV Consell de Guerra la va condemnar a la deportació en fortalesa fortificada, pena que li serà commutada el 28 de març de 1872 per 10 anys de presó i tancada a Auberive (Xampanya-Ardenes, França), però la seva «bona conducta», segons les religioses, la va portar a ser alliberada el 26 de setembre de 1878. El 21 de gener de 1905 assistí a l'estació de Lió (Arpitània) per a rebre el taüt de Louise Michel morta a Marsella. Béatrix Excoffon va morir el 30 de desembre de 1916 al XVI Districte de París (França). ***
Notícia
de la detenció de Joseph Bruyère apareguda en el
diari marsellès Le
Petit Provençal del 9 de desembre de 1882 - Joseph Bruyère: El 10 de juliol de 1861 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Joseph Victor Bruyère, que va fer servir el pseudònim Émile Clavel. Sos pares es deien Jean Bruyère, cantiner del XVII Batalló d'Estrasburg, i Marie Victoire Patoreau. Es guanyava la vida com a serraller i vivia al número 50 del carrer Thibaudiere de Lió (Arpitània). A principis dels anys vuitanta formà part de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), on es congregaven la major part dels anarquistes de la zona. Posteriorment visqué amb Pierre Pinoy al número 35 del carrer Rachais. Segons informes policíacs, el febrer de 1882 retornà a Lió després de passar per Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). La tardor de 1882 era membre de la Lliga pels Interessos Populars (LIP) que agrupava blanquistes i anarquistes (Henri Boriasse, Claude Crestin, François Pautet, Thomassot, etc.). En aquesta època estava domiciliat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), al domicili de son pare. El 14 d'agost de 1882 assessorà la reunió publica organitzada a la Croix Rousse de Lió per la FRRE per protestat contra la detenció de Claude Crestin i de Joseph Bonthoux. El 22 d'octubre de 1882, a l'endemà de la detenció de diversos companys (Toussaint Bordat, Émile Gauthier, etc.), va ser un dels oradors de la reunió pública, presidida per Jean Renaud (Cointot), que se celebrà, sota el títol «Les exploits de la Police» (Els èxits de la policia), a la sala Alcazar, on denuncià les detencions i els escorcolls a més de desmentir la detenció de Louis Dejoux, tractant el comissari present a la sala de «bandit». A resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats de Lió d'octubre, el 28 d'octubre de 1882 es va decretar la seva detenció, ben igual que la de nombrosos companys, però aconseguí fugir-ne. Cridat a files en el 96 Regiment de Línia de Rumans d'Isèra (Delfinat, Occitània), no acudí a la convocatòria i es va declarar insubmís. El 12 de novembre d'aquell any, en una reunió celebrada al domicili de Toussaint Bordat, va rebutjar passar a Suïssa i comentà que tenia intenció de lliurar-se a les autoritats per integrar-se a la seva unitat militar. No obstant això, passà dues setmanes a Ginebra (Ginebra, Suïssa) a la recerca de feina, però, sense èxit, retornà a peu a Lió. Segons les autoritats, va ser sospitós d'haver preparat amb altres companys un atemptat contra el jutge d'instrucció del procés que es preparava. Detingut, es negà a respondre diverses preguntes i a signar la seva declaració, essent reclòs a la presó de Saint-Paul. El 7 de desembre de 1882, sota el nom d'Émile Clavel, va ser detingut a Lió, juntament amb Michel Sala (Alain Léger); en l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà una fina alena de baster, un extracte del registre de naixement a nom de Clavel, el fullet Menace à la bourgeoisie de Joseph Bonthoux, un exemplar del cartell «Manifest socialiste révolutionnaire» dels Grups Anarquistes de París i un llistat amb noms i adreces d'anarquistes. Implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils, pena que va ser reduïda el 13 de març pel Tribunal d'Apel·lació de Lió a vuit mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Cap el 1886 feia el servei militar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Esquela d'Adolphe Abraham publicada en el diari de Nantes La Phare de la Loire del 6 de setembre de 1939 - Adolphe Abraham: El 10 de juliol de 1864 neix a Rennes (Bro Roazhon,
Bretanya) el socialista i sindicalista, i després anarquista, Adolphe César
François Abraham. Era fill de Pierre Louis Abraham i de Françoise Jeanne
Diotel. Es guanyà la vida treballant de ajustador mecànic. A partir de 1884
visqué a Saint-Nazaire (País del Loira, França) i visqué al número 7 del carrer
Almiral Combet. En 1891, amb altres cinquanta companys, fundà, sota el nom de
«Groupe de l'Émancipation», la secció local de Saint-Nazaire del Partit Obrer
Francès (POF), amb el suport de Paul Lafargue, que es desplaçà a la població.
En 1892 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Ajustadors Metal·lúrgics. En
1893, com a candidat del POF, obtingué 2.300 vots en les eleccions legislatives
per la I Circumscripció de Saint-Nazaire, i va ser regidor municipal. Sovint
presidia les conferències organitzades a la Borsa del Treball de Saint-Nazaire.
També regentà una taberna cooperativa. El 27 d'agost de 1893 els anarquistes
convidaren els socialistes a una reunió a casa seva. El 18 de desembre de 1893 el
seu nom figurava en un llistat de 28 militants de Saint-Nazaire adherits, o amb
possibilitats d'adherir-se, a l'anarquisme redactat pel procurador general de
Rennes. En 1910 va ser processat pel Tribunal de Saint-Nazaire per «difamació»
contra Le Moël, gerent de Le Travailleur de l'Ouest. En 1919 participà
en una subscripció popular per erigir un monument a Jean Jaurès. Sa companya
fou Adéline Marie Magdeleine Legrand, amb qui tingué un fill, André, i dues
filles, Marcelle i Bleuette. Adolphe Abraham va morir el 5 de setembre de 1939
al seu domicili, al número 5 del carrer Dolmen, de Saint-Nazaire (País del
Loira, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Toutes-Aides
de la ciutat. ***
Belén
de Sárraga durant una gira propagandística per
Andalusia (1900) - Belén de
Sárraga: El 10 de juliol de 1872 neix a
Valladolid (Castella, Espanya) la mestra,
metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona,
lliurepensadora, espiritista,
anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de
Sárraga Hernández,
també citada Zárraga.
Fou la filla
primogènita de Vicente de Sárraga, militar
republicà i maçó procedent d'una
família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa
Hernández Urgón, jove
de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos
pares es decidissin
a casar-se civilment. Després de recórrer
diverses ciutats peninsulars, en 1880
es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on
conegué sos familiars i
posteriorment estudià magisteri, a instàncies del
seu avi, Fernando Ascensión
de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de
l'Ensenyança Normal de San Juan
de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a
Espanya i poc temps després es
produí la separació matrimonial de sos pares, fet
escandalós que donà molt que
parlar aleshores. En aquesta època
començà a freqüentar els cercles
republicans
federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant
de comerç, republicà
i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a
viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894
es casà –la parella tingué tres infants
(Libertad, Demófilo Dantón i Víctor
Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era
coneguda aleshores, estudià medicina
a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta
contra la destitució
d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva
excomunió vaticana per la
publicació de l'obra Historia
Natural.
En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon,
Mikhail Bakunin i Piotr
Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall,
Eduardo Benot i Nicolás
Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de
Stäel, George Sand i
Louise Michel; també col·laborà en la
revista espiritista barcelonina La Luz del
Porvenir. En 1895 fundà a
València la Federació de Grups Femenins. En 1896
formà part de l'Associació de
Dones Lliurepensadores del barri barceloní de
Gràcia, organització que va ser
prohibida pel governador i que implicà la seva
detenció. De bell nou a
València, intervingué en campanyes i
manifestacions en suport de la
independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896
va ser detinguda
durant una manifestació independentista i empresonada. A
finals de 1896
s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part
de la lògia «Severidad». Aquest
mateix 1896 dirigí el periòdic La
Conciencia Libre. En 1897 presidí
l'Associació General Femenina de València.
A finals de 1897 fundà a Màlaga la
Federació de Societats de Resistència, que
arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80
societats. Després passà a
viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu
Obrer Republicà,
dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes
Fermín Salvochea i Pedro
Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà
l'Associació de Dones Lliurepensadores
de Maó. Sembla que també milità, amb
Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala,
en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat
en 1900. Aquest mateix 1900
s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que
ho va fer, partit
del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903
actuà especialment
a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900
creà la Societat Progressiva
Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad
Gustavo en suport als presos de
Jerez en la citada ciutat i el març de l'any
següent rellançà La
Conciencia Libre a Màlaga. En 1901
defensà l'ensenyament laic en una conferència a
Badajoz. En 1902, amb Alejandor
Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i
pagesos, a més de
societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova
residí amb Soledad Areales i en
1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta
ciutat La Conciencia Libre,
publicació molt
llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova
formà part de la societat
llibertària «Los Amigos del Progreso» i
participà activament en l'organització
de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés
de Lliure Pensament de Ginebra
(Ginebra, Suïssa) en representació de
més de vuitanta societats, sobretot
malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió
Republicana. El 4 de setembre de 1904
va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un
discurs pronunciat
contra el general Camilo García de Polavieja, censurant
aquest per
l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la
independència de Filipines José
Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz
(Tenerife, Canàries). En
1906 representà una lògia
maçònica en el Congrés de Lliure
Pensament de Buenos
Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i
s'establí a l'Uruguai, on fundà
l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910
dirigí el periòdic El
Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí
al Congrés Internacional Femení celebrat a
l'Argentina, el qual l'anomenà
presidenta honorària. Durant els anys posteriors
recorregué el continent
americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic,
Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú,
Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el
feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el
desigual repartiment
de la riquesa, la guerra colonial, la militarització
l'ensenyament juvenil,
l'explotació laboral infantil, els atemptats
ecològics, la desigualtat dels
fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de
1913 va fer
una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta,
Concepció, Santiago, Iquique,
Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou
força
reeixida: el periòdic La
Razón li
edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es
crearen centres femenins
anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor
Recabarren, Salvador
Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc.
En 1914 publicà a Lisboa
(Portugal) El clericalismo en
América. A
través de un continente, sorgit arran dels seus
viatges per Amèrica. Entre
1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915
formà part del Consell
de Govern de la maçònica Federació
Argentina d'«El Derecho Humano», on
assolí
el grau 33. Instal·lada a Mèxic,
dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos
Nuevos i en 1926 obtingué la
nacionalitat mexicana. En 1931, després de la
proclamació de la II República
espanyola, retornà a la Península. En 1933
encapçalà la candidatura dels republicans
federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la
Comissió Nacional del
Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a
França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital
asteca entrà a formar part de
l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de
confluència entre anarquistes i republicans
federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i
els seus escrits es
troben dispersos arreu de diferents publicacions
llibertàries, com ara Adelante,
El Amigo del Pueblo, El
Despertar
de los Trabajadores, El Obrero,
El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc. A més de les
citades,
entre les seves obres podem destacar Minucias.
Poesías (1902), Congreso
Universal de
Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias
sociológicas y de crítica religiosa
(1913), La evolución de los
pueblos y las congregaciones religiosas.
Conferencies (1915), La iglesia en
la
política (1923), Conferencia
sustentada per la eminente oradora Belén de
Sárraga el domingo 4 de mayo de
1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo
Puerto,
organizada por la Agrupación Socialista de La Habana
(1924), La papisa Juana. Testimonio
histórico contra
el origen divino del Papado (1931) i El
vicariato divino (1931). Belén de
Sárraga va morir el 10 de setembre de
1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a
conseqüència d'una nefritis i gairebé en
la
misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus
maçònic i
posteriorment incinerades. ***
Francesc
Layret Foix - Francesc
Layret Foix: El 10 de juliol de 1880 neix a
Barcelona
(Catalunya) el polític republicanofederal i advocat
laboralista Francesc Layret
i Foix. Sos pares es deien Francesc Layre Rico i Ramona Foix Prats. Era
fill d'una família benestant,
propietària d'un taller de
rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes. Quan tenia dos anys
va patir
una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir
de 1895 va ser
company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot,
i en 1898 va
començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En
1900 va contribuir
a la fundació de l'Associació Escolar Republicana
i a la creació de l'Extensió
Universitària, la missió de la qual era divulgar
la cultura entre la classe
obrera i que va comptar amb el suport d'un grup de professors
universitaris
republicans (Rodríguez Méndez, Odón de
Buen, Marínez Vargas, etc.). Va redactar
els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne
president el 1905,
any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es
va doctorar amb la
tesi La societat primitiva, concepte i investigació.
Va ser elegit
regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en
Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de
la
Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista
Republicà en 1906. Com
a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908,
que
preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria de ser
impartit
en català, amb coeducació i llibertat religiosa.
Va ser un dels fundadors en
1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual
es va separar en
1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. En
1915 va
contribuir a la creació del Bloc Republicà
Autonomista, amb Lluís Companys,
Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat
va iniciar en aquests anys la
defensa de treballadors davant els tribunals, i la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) li va confiar la majoria de les causes contra els
anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els
militants de la Unió de
Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha
(1916-1919),
que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el
nacionalisme i l'obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris
de
Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un
procés
llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit
Republicà Català
(1917) –amb Lluís Companys,
Marcel·lí
Domingo i Ramon Noguer i Comet–, que
significava un nou esforç per a donar perspectives
polítiques als problemes
socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions
per diputat de
Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de
Catalunya. En
1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb
energia
la política social, l'administració de l'Estat i
la funció de l'Exèrcit –celebrat
va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva
que patia el
proletariat català després de la vaga de la
Canadenca. En els moments de màxima
repressió contra la CNT, sota el govern de
Martínez Anido, va ser assassinat el
30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la
patronal
catalana i amb la complicitat de l'autoritat governativa, a la porta de
casa
seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona (Catalunya), quan anava a
interessar-se
al
Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amic
íntim Salvador
Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat
detinguts i van ser deportats
aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el
mercenari que va
assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del
militant anarquista del mateix
nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el
24 de setembre de
1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d'octubre d'aquell
any. L'endemà de
l'assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a
Barcelona,
i l'enterrament al cementiri de MontjuÏc, el 2 de desembre, va
constituir una impressionant
manifestació
política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument
seu, obra de Frederic
Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va
ser desmuntat en 1939, en
acabar la guerra civil i reinstal·lat al mateix lloc el 27
de maig de 1977. El
21 de novembre de 1970 va ser estrenada l'obra teatral de Maria
Aurèlia Capmany
i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la
mort de
Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc
després, Joaquim
Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret
(1971 i 1999). Francesc
Layret Foix (1880-1920) ***
Denzio
Anzani al seu taller de sastreria - Decio Anzani: El
10 de juliol de 1882 neix a Forlì
(Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Decio Anzani, que va fer servir
diversos pseudònims (Charles Anziani,
Carlo Anziani, D'Anzani,
Dani, Emilio
Millet, Giovanni
Servadu, Jacomit Servadu,
Giovanni Servadei, Jacomi
Servadei). Fill de pares desconeguts –sembla que
nounat va
ser deixat al torn dels expòsits de l'hospital de la
ciutat–, va ser criat per
una llevadora anomenada Annunziata Lombardi. Va créixer a
l'orfenat de Forlì i
posteriorment va ser adoptat per la família Porzio. Des de
la seva infantesa va
aprendre l'ofici de sastre i ja adolescent
freqüentà els cercles socialistes i
anarquistes. Quan tenia uns vint anys, aproximadament, fugí
d'Itàlia per a no
fer el servei militar i, després d'un pas per
Suïssa, s'establí a França. En
1902 col·laborà econòmicament des de
París (França) en la campanya «Pel
sufragi
universal a Bèlgica». El 28 d'abril de 1906 va ser
detingut a Lió (Arpitània);
jutjat, va ser condemnat a un mes de presó per haver
participat a París en els
preparatius anarquistes per a la commemoració del Primer de
Maig i se li va
decretar l'expulsió de França. Passà a
Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud,
Suïssa), on treballà amb un sastre anomenat Bianco.
El febrer de 1907 marxà cap
a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà uns mesos
abans de passar de bell nou a
França. Acusat d'«emissió de moneda
falsa», el 18 de juny de 1908 va ser absolt
d'aquest delicte per l'Audiència del Sena de
París. En aquesta època vivia amb
l'anarquista Giovanni Baldazzi i tenia com a companya Marta Giorgi. Va
ser
novament detingut per robar uns llençols en un hotel de
l'avinguda Parmentier
de París; jutjat, va ser condemnat a dos mesos de
presó, sentència que va ser
confirmada en l'apel·lació. Un cop lliure, va ser
expulsat de França i
reaparegué a Ginebra, però va ser detingut per
vagabunderia i portat a la
frontera italiana el 15 d'octubre de 1909. Com que havia una ordre de
busca i
cerca per «deserció», va ser empresonat
un any a Nàpols (Campània, Itàlia).
L'1
de juny de 1910 va ser enviat a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) per a fer el
servei militar, però desertà. Cinc mesos
després el trobem novament a París
sota el nom d'Emilio Millet,
però va
ser detingut per «infracció al decret
d'expulsió» i condemnat a tres mesos de
presó. Un cop purgada la pena, el març de 1911,
va ser portat a Chambéry
(Savoia, Arpitània), on se li va donar 48 hores per
abandonar França. El 7
d'octubre de 1911 un confident des de París
comunicà a la policia italiana que
havia creuat el Canal de la Mànega cap al Regne Unit.
S'instal·là
definitivament a Londres (Anglaterra), on treballà en un
negoci de sastreria
femenina i s'integrà en el grup anarquista que es reunia al
Soho, al número 99
de Charlotte Street. Participà activament, juntament a
Errico Malatesta, en
reunions contra la guerra i en les conferències organitzades
pel «Gruppo
Italiano di Studi Sociali» (GISS, Grup Italià
d'Estudis Socials). En 1916 es
casà amb Victoria Billen, natural de Brussel·les
(Bèlgica), amb qui tingué una
filla, Renée. En aquesta època regentava una
sastreria al número 25 de Great
Titchfield. Cap el 1922 es traslladà a viure al
número 3 de Caroline Place, al
barri londinenc de Bloomsbury, on es feien reunions dominicals amb la
colònia d'exiliats.
El 8 de juliol de 1922 fou un dels fundadors, amb altres destacats
anarquistes
(Silvio Corio, Antonio Galasso, Pietro Gualducci, Emidio Recchioni i
Vittorio
Taborelli), del setmanari en llengua italiana Il
Comento, creat per contrarestar la propaganda feta pel
periòdic
feixista londinenc La Cronaca.
També,
amb Allessandro Magri, fundà la secció londinenca
de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), la qual
es
reunia a casa seva i de la qual arribà a ser secretari
honorari. Va ser molt
amic de la sufragista Sylvia Pankhurst i de son company Silvio Corio.
Dedicà
tots els seus esforços a combatre la propaganda que l'Estat
italià feixista
realitzava al Regne Unit i a facilitar l'asil als exiliats
antifeixistes
italians. En aquests anys traslladà la seva sastreria al
número 9 de Pollen
Street. A partir de 1932 mantingué contactes amb el Partit
Laborista i amb
Trades Union Congress (TUC, Congrés de Sindicats) per a la
distribució de
fullets de denúncia de la repressió que s'exercia
a Itàlia. En aquests anys va
estar constantment vigilat, ben igual que Carlo Rosselli, Max Salvadori
i
Filippo Turadi, per agents de l'Ambaixada italiana i d'Scotland Yard.
En 1935
la policia britànica li va atribuir l'autoria del fullet What has Mussolini
done to the
Italian People» (Ecco che cosa ha fatto Mussolini al popolo
italiano).
Freqüentà les reunions que es realitzaven a la
botiga Emidio Recchioni, amb
Camillo Berneri, Emma Goldman i George Orwell, entre altres. En 1938
sol·licità
la ciutadania britànica, però li va ser
rebutjada. Acabà regentant un
famosíssim negoci de sastreria a Oxford Street de Londres i
els seus afamats models
es mostraven a la revista Vogue Magazine.
El 11 de juny de 1940, quan la Itàlia feixista havia
declarat la guerra als
aliats el dia anterior, va ser detingut «per error»
com a «enemic estranger» i
internat pel govern britànic, ben igual que altres 4.500
civils italians, molts
d'ells antifeixistes declarats. Després d'un temps
reclòs a la caserna
londinenca de Knightsbridge i a Lingfield (Surrey, Anglaterra), va ser
embarcat
a l'Illa de Man cap a la deportació. Decio Anzani va morir
el 2 de juliol de
1940, juntament amb 475 compatriotes, quan el vaixell
britànic SS Arandora Star
va ser torpedinat i
enfonsat en aigües atlàntiques, a prop de les
costes irlandeses, per un submarí
alemany U-47 quan el deportava a Terranova (Canadà). La
injusta mort de Decio
Anzani, un més que evident antifeixista –se sap
que abans de l'esclat de la II
Guerra Mundial va col·laborar en l'elaboració
d'un llistat d'antifeixistes
italians per al Govern britànic per estar protegits en cas
de conflicte–, va
ser denunciada al Parlament britànic per diverses
personalitats (William
Gillies, Herbert Morrison, Sylvia Pankhurst, etc.). La seva
història va ser
explicada per Alfio Bernabei en el llibre Esuli
ed emigrati italiani nel Regno Unito (1920-1940) (1997). Des
de 2006 una
avinguda a Forlì porta el seu nom i el grup londinenc del
Partit Democràtic
(PD) italià porta el seu nom. Decio
Anzani (1882-1940) ***
Notícia
de la condemna de Lucien Coussinet apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 5 de novembre de 1920 - Lucien Coussinet: El 10 de juliol de 1883 neix a Montereau-Fault-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Coussinet. Sos pares es deien Alexandre Coussinet, obrer sabater, i Charlotte Coussinet, planxadora. Es guanyava la vida fent de fuster. El juny de 1908, com a secretari general del Sindicat de la Construcció de Montereau de la Confederació General del Treball (CGT), dirigí una vaga de diverses professions (paletes, fusters, serrallers i lampistes) que durà més d'un mes. En 1909 va ser nomenat secretari de la Unió dels Sindicats de la Regió de Montereau de la CGT i portà una activa propaganda sindicalista al departament de Sena i Marne, però no aconseguí, mancat de recursos, organitzar una secció interdepartamental. El 13 de maig de 1911, durant una conferència del diputat Dumesnil a Montereau per a explicar les jubilacions obreres, va fer votar una ordre del dia contra les cotitzacions obreres i exigí la reintegració els ferroviaris destituïts. Entre el 3 i el 6 de gener de 1912 organitzà una vaga de terrelloners de Montereau i dies després dimití del secretariat de la Unió de Sindicats per a anar a treballar a París (França), on esdevingué secretari del Sindicat de Fusters. El 25 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència de París «per provocació a la desobediència i a la deserció de militars», juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Construcció, a tres mesos de presó després d'haver repartit a les casernes propaganda antimilitarista l'agost d'aquell any. Exempt de fer el servei militar, aquest estatus va ser mantingut el 26 de desembre de 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, era membre de la Comissió Executiva de la Federació de la Construcció. El 15 de maig de 1915 es casà a Corbeil (Illa de França, França) amb Gabrielle Marie Guilleumette, però es va divorciar aviat i es casà novament el 14 de maig de 1918 al VI Districte de París amb Germaine Louise Gallet. Quan acabà el conflicte bèl·lic, col·laborà en el periòdic «sindicalista, llibertari, socialista i internacionalista» parisenc La Plébe (1918). El juliol de 1918, en el Congrés de la Federació de la Construcció, representà el Sindicat de Fusters de la regió parisenca i el desembre d'aquest any va ser reelegit membre de la Comissió Executiva Federal. Després va ser nomenat secretari del Sindicat de Fusters de París i tresorer de la 18 Regió Federal (regió parisenca). El 8 d'abril de 1920 va fer un míting a la Salle Cambronne per preparar els actes del Primer de Maig i pel seu discurs va ser denunciat el mes següent, juntament amb Sébastien Faure, per «provocació a l'assassinat i al pillatge». L'11 de setembre de 1920 participà en un míting a Clichy (Illa de França, França), organitzat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), a favor de l'amnistia i contra la intervenció a Rússia; detingut amb Julien Content, gerent de Le Libertaire, i Letourneur, va ser acusat de «provocació a l'assassinat i per apologia de fets criminals» per les seves paraules en aquest míting en suport d'Émile Cottin, autor de l'atemptat frustrat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres; jutjat el 28 d'octubre d'aquell any, el 4 de novembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a 500 francs de multa per «intrigues anarquistes», que purgà, sembla, a la presó parisenca de La Santé. Després de l'escissió sindical, milità en la Federació Unitària de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i fou representant el Sindicat de Fusters de París. En 1922 fou nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del departament del Sena i membre del Comitè Departamental dels Comitès Intersindicals. El setembre de 1927 acudí com a secretari del Sindicat de Fusters parisenc al XI Congrés de la Federació Unitària de la Construcció de la CGTR celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 10 de juny de 1924, segons un informe policíac, intervingué, en nom de la Unió Anarquista (UA), en un míting celebrat a la Sala de la Grange-aux-Belles de París contra la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, on demanà l'amnistia integral, fins i tot a Rússia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Enric
Melich Rodés - Enric Melich Rodés: El 10 de juliol 1883 neix a Sant Joan Despí (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Antoni Josep Melich Rodés –a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Rodes o Rodez. Sos pares es deien Josep Melich Duran, llaurador, i Teresa Rodés Valls. En 1903, pròfug de la justícia, s'exilià i en 1923, arran de les activitats anarcosindicalistes derivades de la vaga de La Canadenca també hagué de partir. Fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Militant del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Joan Despí, durant els anys bèl·lics fundà la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat i en 1937 va ser el promotor que el nom de la localitat canviés pel Pi de Llobregat, eliminat així la seva connotació religiosa. Durant els fets de maig de 1937 representà les Joventuts Llibertàries a les reunions que es van tenir amb les forces polítiques i el Consell Municipal de Sant Joan Despí. En 1938 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT del seu poble. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. A l'exili treballà a pedreres i com a llenyataire. Durant l'ocupació nazi organitzà, amb Miguel González Espada i Pedro Pérez, una xarxa d'evasió de resistents i de jueus cap a Andorra. Més tard residí a Cervera de la Marenda i milità en la CNT de Banyuls de la Marenda, al Rosselló català. Autodidacte i amb una extensa cultura, ja vell i malalt s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) al costat de son fill, el també militant anarquista Enric Melich Gutiérrez, i mantingué contactes amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). Sa companya fou Francisca Gutiérrez. Enric Melich Rodés va morir el 22 de juny –algunes fonts citen erròniament el 20 de juny– de 1958 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
referent a Pierre Bertelletto apareguda en el diari parisenc Le Matin del 21 de
maig de 1921 - Pierre Bertelletto:
El
10 de juliol de 1886 neix a Chambéry (Savoia,
Arpitània) el sindicalista,
antimilitarista i propagandista anarquista Pierre Bertelletto,
també citat
erròniament Berteletto i
Bertheletto.
Sos pares es deien Jean Bertelleto, enguixador, i Françoise
Ferraris,
domèstica. El 28 d'abril de 1918 parlà, amb
Victor Méric i Couergon, en la
reunió sindical dels metal·lúrgics de
les fàbriques de guerra d'Ivry-sur-Seine
(Illa de França, França) celebrada a la Sala
Moriat d'aquesta localitat. Durant
la tardor de 1919 fou un dels animadors del Grup Antiparlamentari del
XIII
Districte de París (França). La seva
militància sindicalista jugà un important
paper durant les vagues de 1920 i entre el 14 i el 15 de novembre
d'aquell any
prengué part en el I Congrés de la
Unió Anarquista (UA), que se celebrà a la
Sala Cambronne de París, i del qual va ser secretari. En
1921 va ser membre del
Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i també
formà part del grup anarquista del
XIII Districte parisenc. Antimilitarista membre de la «Lliga
dels Refractaris»,
el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions a la recerca
de
propaganda antimilitarista, com ara el 15 d'abril i el 20 de maig de
1921. Amb Lucien
Haussard, Maurice Pfister (Fister), i Maurice
Vandamme (Mauricius),
assistí com a delegat de l'UA, al Congrés
Anarquista Internacional que se
celebrà entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de
1922 a Berlín
(Imperi Alemany). El gener de 1922 es personà amb Louis
Lecoin, en nom de Le
Libertaire, a la seu del periòdic comunista L'Humanité
per protestar
per un article de Jules Humbert-Droz aparegut en Le Bulletin
Communiste
on els anarquistes eren titllats de
«contrarevolucionaris». En 1922 fou nomenat
tresorer de l'UA i entre gener de 1922 i març de 1924 fou
gerent de La Revue
Anarchiste. Cap el 1922 vivia al carrer París de
Pantin (Illa de França,
França) i sembla que feia servir el llinatge Berthaux.
En 1923 la correspondència de l'italià Comitato
Anarchico
Pro Vittime Politiche (Comitè Anarquista Pro
Víctimes Polítiques) arribava al
seu domicili i va ser responsable del número únic
de Primo Maggio, publicat que
aquest comitè. Entre gener i setembre de
1923 fou gerent de «La Librairie Sociale» de
París; acusat d'haver desviat
22.000 francs per a la seva butxaca, i després de negar-se a
donar explicacions
davant el consell d'administració de la llibreria, va ser
substituït per André
Colomer i es va publicar un comunicat en Le
Libertaire explicant aquesta feta. Pierre Bertelletto va
morir el 3 de
juliol de 1973 a Chambéry (Savoia, Arpitània). ***
Necrològica
d'Antonio García Sánchez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 24 de desembre de 1967 - Antonio García Sánchez: El 10 de juliol de 1891 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio García Sánchez. Sos pares es deien Francisco García i Josefa Sánchez. Quan era molt jove començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 combaté als fronts andalusos i catalans. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a treballar a La Sala, on participà aquell mateix any en la constitució de la CNT en l'exili. També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou María Tornay. Malalt durant molt de temps, Antonio García va morir el 21 de novembre de 1967 al seu domicilili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després en aquesta població. ***
Foto
policíaca de Giovanni Ponza (10 de gener de 1913) - Giovanni Ponza: El
10 de juliol de 1891 neix a Acelh (Piemont, Itàlia)
–algunes
fonts assenyalen el 15 de juliol de 1891 a Torí (Piemont,
Itàlia)– l'anarquista
Giovanni Antonio Ponza, també conegut en la seva
versió francesa Jean-Antoine Ponza,
i que va fer servir
diversos pseudònims (David Venancio
Cabezón, Ramón
Pallás, Jean Donel,
etc.). Fill d'una família
benestant, son pare es deia Luigi Ponza, enginyer militar retirat, i sa
mare
Giovanna Maria Calandra. Rebé una educació
exquisida i quan encara estudiava a
l'institut, fugint del servei militar, abandonà sa
família, amb la qual tenia
constants problemes per les seves idees, i marxà primer a
Gènova (Ligúria,
Itàlia) i després a Marsella
(Provença, Occitània), on s'embarcà
rumb cap a l'Argentina.
A Buenos Aires entrà ràpidament en contacte amb
els cercles anarquistes
italians, espanyols i russos i, gràcies a saber el
francès i altres moltes
llengües (alemany, anglès, castellà,
etc.), treballà un temps en la Companyia
Francesa de Ferrocarrils, d'on, després d'una vaga de
ferroviaris, va ser
acomiadat de la feina i expulsat del país. Passà
al Brasil, on per les seves
activitats anarquistes va ser també expulsat. A Montevideo
(Uruguai) restà uns
mesos i entrà en contacte amb diversos companys,
especialment amb el Comitè de
Propaganda per a la Revolució Espanyola (Monet, Miguel
Moreno, Nieves, Alejandro
Sus, etc.). Posteriorment es traslladà a l'Argentina, on es
relacionà amb els
anarquistes Antonio Buffa (L'Odiato di
Girifalco);
Schultz, implicat en un atemptat a Londres (Anglaterra) contra el rei
Alfons
XIII d'Espanya; Simón Radowitzky, autor de l'atemptat contra
el coronel Ramón
Lorenzo Falcón; i Iván Romanoff, autor de
l'atemptat del Teatre Colón del 26 de
juny de 1910. En aquesta època
col·laborà en el periòdic anarquista La Protesta i es relacionà
molt amb un
dels seus redactors, l'anarquista espanyol Eduardo García
Gilimón (Eduardo Gilimón).
Expulsat novament de
l'Argentina, marxà cap a Montevideo, on el 26 de novembre de
1910 s'embarcà
rumb cap a Barcelona (Catalunya). En contacte amb els anarquistes
catalans,
aconseguí un certificat a nom de David
Venancio Cabezón, signat per Pedro (o Miguel)
Permañer, secretari del
periòdic Solidaridad Obrera,
i un
altre a nom de Ramón
Pallás, i amb
aquesta documentació arribà a Marsella, a Comina
(Llenguadoc, Occitània), a
Bordeus (Aquitània, Occitània), i, a
començament de 1911, a París (França).
En
arribar a la capital francesa entrà en contacte amb Charles
Albert, qui li va
proposar fer una gira propagandística arreu de l'Argentina i
li va ajudar
econòmicament amb dos francs i una carta de
recomanació per a Auguste Savoie,
secretari de la Unió de Sindicats del Sena. Aquest
últim li va lliurar una
carta de recomanació per al Sindicat d'Hoteleria, per
aconseguir feina al
Restaurant Internacional, i altre per al Sindicat d'Empleats de
Comerç. Volia
establir relacions amb Charles Malato, però aleshores aquest
no era a París. En
aquesta època vivia al domicili dels anarquistes espanyols
Miguel Ruiz i
Antonio Llanas, al número 13 del carrer Caillié,
i posteriorment al número 3
del carrer Austerlitz, al domicili de l'inventor «d'una
màquina hidràulica». En
un informe policíac realitzat durant la tardor de 1911
assenyalava que era un
especialista en explosius i que freqüentava un bar del carrer
Cujas on es
reunien anarquistes italians, espanyols i russos. Desaparegut per a la
policia
parisenca, va ser detingut per vagabunderia a Marsella i el 13 de
juliol de
1911 se li va decretar l'expulsió del país. En
aquesta època feia vida sota el
nom de Jean Donel, nascut el 16 de
juliol de 1891 a Montevideo. Passà a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on el febrer de
1913 va ser detingut, sota el nom de André-Joseph
Ponza, en flagrant delicte de desvalisament, tot pretenent
passar per detectiu
privat i agent de seguretat. Jutjat, l'11 de març de 1913 va
ser condemnat a un
any de presó i 10 anys d'expulsió
il·limitada del territori de la Confederació
Helvètica. El 24 de gener de 1914 va ser expulsat de
Suïssa i arribà a Londres,
on va ser controlat per la policia al barri francoitalià. A
partir d'aquest
moment es va perdre el seu rastre. ***
Ramón Martínez González - Ramón
Martínez González: El 10 de juliol
de 1901 neix a
Esparragal (Múrcia, Castella, Espanya) el militant
anarcosindicalista Ramón
Martínez González, conegut com Nano.
Sos pares es deien Ramón Martínez i
Carmen González. Quan era molt jove es va traslladar a
Badalona (Barcelonès,
Catalunya). Cap el 1919 va començar a militar a l'Ateneu
Sindicalista i va ser
força actiu sindicalment en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) com a
contramestre en el sector tèxtil. Com a membre dels grups
específics, va ser
perseguit i detingut en diverses ocasions durant l'època de
Martínez Anido i de
Primo de Rivera. Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922
participà, en
representació de Badalona, en la Conferència
Extraordinària de la Confederació
Regional del Treball de Catalunya (CRTC) dels sindicats cenetistes que
se
celebrà a Blanes (Selva, Catalunya). L'agost de 1925 va ser
detingut amb altres
companys (Francisco Cascales, Vicente, Antonio Conejero
Tomás, Antonio San
Martín, Vicente Adelantado Pérez, Manuel
Mulé Sender, Lluís Puig Castillo i
Joan Faus Marimón) en una agafada en un bar
barceloní durant una reunió
clandestina del Comitè de Relacions Anarquistes. Va formar
part del Comitè
Nacional Revolucionari, a Badalona, que va establir contactes amb el
capità
Fermín Galán Rodríguez. Entre 1931 i
1932 col·laborà en La Colmena Obrera
de Badalona. A finals de 1931 va fer diversos mítings a
Badalona i representà
el Sindicat Fabril i Tèxtil en el Congrés Local
de novembre d'aquell any. Fou
un dels principals protagonistes de la reunificació durant
els anys republicans
i membre del Comitè Regional del Tèxtil de la
CNT. Va jugar un paper destacat
durant la vaga de contramestres del tèxtil de maig de 1934.
Presidí el Sindicat
del Tèxtil en 1936 i va saber la data exacta de l'aixecament
militar. Durant la
revolució va ser l'eix de la
col·lectivització del tèxtil amb Josep
Costa Font
i fou conseller d'Economia de l'Ajuntament de Badalona i secretari de
la
Federació Local de la CNT. Entre 1936 i 1937
col·laborà en Vía Libre
de
Badalona. En acabar la guerra, es va exiliar a França i en
1941 es va
instal·lar a Clastres, on va ajudar a la
reorganització durant els seus últims
anys i va afavorir els intentes de reunificació. Sa companya
fou Isidra Sánchez.
Ramón Martínez González va
morir el 7 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 8 de juliol– de 1974 al seu
domicili de
Castres (Llenguadoc, Occitània). Pòstumament, en
2008, es publicà el llibre Memorias
de un colectivista libertario badalonés (1936-1939),
escrit amb Josep Costa
Font, i també amb aquest deixà inèdit
el llibre Por qué fuimos
militantes de la CNT. Ramón Martínez González (1901-1974) ***
Documentació
falsa d'Ersilio Belloni a nom de Leone Daia (1930) - Ersilio
Belloni: El 10 de juliol de 1902 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista
individualista i resistent antifeixista Ersilio Belloni, conegut com Armando. Sos pares es deien Carlo
Belloni i Maria Dovera. Mecànic de professió, en
1922 va ser fitxat com a
membre d'un escamot d'«Arditi del Popolo» i
denunciat per lesions a un
feixista, però va ser absolt per manca de proves.
També fou sospitós d'haver matat
el feixista Ugo Pepe, però en 1923 va ser absolt per manca
de proves. En 1924
pertanyé a la cèl·lula comunista
«Gadda» a l'establiment Caproni del barri
milanès de Taliedo, on treballava de mecànic. No
obstant això, en 1926 es
declarà netament anarquista, concretament
anarcoindividualista i tolstoià. El 4
d'abril de 1926 va ser detingut amb Gerardo Lanidi per repartir
manifests de la
Unió Anarquista Italiana (UAI), pamflets impresos a
Milà per l'anarquista Ciro
Baraldi i els quals van ser segrestats a Bolonya i a Ravenna.
Posteriorment fou
novament detingut a casa de l'anarquista Enrico Sabbatini, a Vignola
(Emília-Romanya, Itàlia), per propaganda
anarquista, però va ser posat en
llibertat per manca de proves. En 1927 es va refugiar a Bellinzona
(Tizino,
Suïssa), on rebé el suport d'Antonio Gagliardi i
Giuseppe Peretti per arribar a
París. A la capital francesa conegué Camillo
Berneri, Gaetano Salvemini i
Eugenio Girola. Després d'un temps a Luxemburg,
retornà a París, on contribuí a
la represa del periòdic Lotta
Anarchica.
Amic de l'anarquista Gino Bibbi, aquest li confià una bomba
amagada en un termos.
Més tard, el 22 de gener de 1931 a Lugano (Ticino,
Suïssa), es reuní amb el
republicà Randolfo Pacciardi i poc després, amb
el també republicà Luigi
Delfini, passà del Ticino a la vall de Muggio amb l'ajuda de
contrabandistes,
amb la intenció de fer un atemptat contra la vida de Benito
Mussolini. El 6 de
febrer de 1931 va ser detingut a Roma portant una pistola i
documentació falsa;
Delfini fou arrestat el 2 de març. Jutjat pel Tribunal
Especial Feixista el 25
de juny de 1932, va ser condemnat per complot i intent d'assassinar el
Duce a
30 anys de presó i a 10 anys de vigilància
especial. La pena es va veure
reduïda a 19 anys per diverses amnisties i la purgà
a les presons de
Castelfranco Emilia i de Torí. Les dures condicions
carceràries el van portar a
oferir el seus serveis a la policia, que aixecà un memorial
i una sol·licitud
de gràcia el maig de 1938, però va ser rebutjada.
Hospitalitzat per motius de
salut a l'illa de Pianosa, en 1943 va ser traslladat a la Casa Penal de
Saluzzo
(Piemont, Itàlia). La seva excarceració s'havia
de produí el 6 de febrer de
1950, però els partisans l'alliberaren el gener de 1945.
Entre el 25 de març de
1945 i el 8 de juliol de 1945 lluità com a
partisà, sota el nom d'Armando,
en la 181 Brigada de la 11
Divisió «Garibaldi» al Piemont. Ersilio
Belloni va morir el 19 de juliol de
1978. ***
Necrològica
d'Emili Jardí Pastor apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de febrer de 1987 - Emili Jardí Pastor: El 10 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 7 de juliol– de 1907 neix al barri de Jesús de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el paleta anarcosindicalista Emili Jardí Pastor. Sos pares es deien Emili Jardí Cugat i Cinta Pastor Serret. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. En 1940 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en la indústria de guerra a Rouen (Alta Normandia, França). En 1941, durant l'ocupació, va ser obligat pels alemanys a treballar de paleta en les feines de fortificació del Mur de l'Atlàntic. Després de la II Guerra Mundial es traslladà a Royan, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt del cor, el 14 de novembre de 1986 hagué de ser hospitalitzat urgentment a conseqüència d'una embòlia cerebral; Emili Jardí Pastor va morir dos dies després, el 16 de novembre de 1986 a l'Hospital de Royan, situat a Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França) on vivia, i fou enterrat civilment dos dies després. Sa companya fou Dolors Cid. ***
Necrològica
de Valentín Alfageme Melón apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 27 de
maig de 1986 - Valentín Alfageme Melón: El 10 de juliol de 1912 neix a La Robla (Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Valentín Alfageme Melón, conegut com O Alfagena. Sos pares es deien Santiago Alfageme i Eufemia Melón. Es guanyava la vida fent de barber. Quan era molt jove començà a freqüentar els ateneus llibertaris i la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleó. Per mor de la seva militància, hagué de canviar constantment de treball i de domicili fugint de la repressió. En 1936 era a Aviados (Valdepiélago, Lleó, Castella, Espanya) i la tardor d'aquell any militava en el Sindicat d'Oficis Diversos de Cármenes (Lleó, Castella, Espanya). Quan esclatà la guerra, entrà, juntament amb altres companys de La Valcueva (Matallana de Torío, Lleó, Castella, Espanya), com a milicià en el 206 Batalló, unitat miliciana creada per llibertaris, on lluità fins a la caiguda del front astur lleonès. Capturat per les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de 30 anys de presó. Tancat al Penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya), participà amb altres companys en la famosa evasió de la matinada del 8 de maig de 1948. Després de passar 16 anys empresonat, va ser alliberat i participà immediatament en la reconstitució de la CNT a La Robla. Vivia a Solana de Fenar (La Robla, Lleó, Castella, Espanya). Valentín Alfageme Melón va morir el 7 d'abril de 1986 a l'Hospital General Princesa Sofía de Lleó (Castella, Espanya) i va ser enterrat a La Robla. ***
Carlo
Oliva - Carlo Oliva: El 10 de juliol de 1943 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, assagista, periodista, traductor, professor, locutor radiofònic i llibertari Carlo Oliva. Es llicencià en filologia clàssica de la mà de Raffaele Cantarella i a partir de 1967 començà a ensenyar literatura antiga i moderna en alguns instituts de la perifèria milanesa fins que acabà en l'Institut Parini de Milà, on passà els últims 13 anys de docència fins el 1990. Apassionat per l'ensenyament, s'ocupà de problemes docents, des de l'escola a la problemàtica juvenil, col·laborant en diferents publicacions (Il Corriere della Sera, Golem l'Indispensabile, Linus, Ombre Rose, Quaderni Piacentini, etc.). Durant la seva joventut participà activament en el moviment estudiantil, milità en el Partit Radical i, a principis dels anys setanta, en Lotta Continua (LC, Lluita Continua). També combaté en els fronts antimilitarista i anticlerical. A partir de 1986 col·laborà assíduament en la publicació anarquista A-Rivista Anarchica. Formà part de la directiva de la Societat de Cultura Metodològica-Operativa, al costat del seu amic Felice Accame. Amb Accame portà durant més de vint anys el programa «La caccia, caccia all'ideologico quotidiano», retransmès per Radio Popolare. En la mateixa cadena radiofònica portà el programa «Gialloliva», on comentà llibres de novel·la negre, policíaca i de misteri, gènere del qual era un apassionat i del qual traduí a l'italià nombroses autors (James Crumley, James Ellroy, Richard Ford, Jim Harrison, Jim Thompson, George Dawes Green, etc.). En 1993 publicà, amb Massimo Cirri i Sergio Ferrentino, el llibre Il misterio del vaso cinese, que tingué un gran èxit i va ser publicat en còmic en la revista Linus i emès radiofònicament en 17 episodis per Radio Popolare. Trobem articles seus, algunes vegades fent servir el pseudònim Orbilius, en nombroses publicacions periòdiques, com ara Liberazione, M. La rivista del mistero, Nuovi Argomenti, S, etc. És autor d'Il movimento studentesco e le sue lotte (1969, amb Aloisio Rendi), Il caso del nastro mancante (1988, amb Massimo Bonfantini), I maestri del giallo (1990, amb Massimo Bonfantini), Tra di noi. Storie di sorpannaturale urbano (1992), Il caso del nastro mancante (1992, amb Massimo A. Bonfantini), Un autre monde (2000), Storia sociale del giallo (2003), Giallo popolare. Il poliziesco alla radio (2013, pòstum), etc. Malalt, hagué de patir nombroses hospitalitzacions. Carlo Oliva va morir durant la nit del 23 al 24 de setembre de 2012 a la Clínica Capitonio de Milà (Llombardia, Itàlia). ***
Stuart
Christie - Stuart Christie: El 10 de juliol de 1946 neix a Partick (Glasgow, Escòcia) el militant anarquista, activista revolucionari internacionalista, escriptor i editor Stuart Christie. En 1962 s'adhereix a la Federació Anarquista de Glasgow. L'11 d'agost de 1964 es detingut a Madrid i acusat de ser membre de Defensa Interior i de portar explosius a altre anarquista, Fernando Carballo Blanco, amb la intenció de cometre un atemptat contra Franco. L'1 de setembre de 1964 el Consell de Guerra condemna Carballo a 30 anys de presó i a Christie a 20. Al Regne Unit, un comitè, encapçalat per Bertrand Russell i per Jean-Paul Sartre, mobilitza l'opinió pública pel seu alliberament. El moviment anarquista internacional es va manifestar, especialment la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Nombroses accions violentes es realitzaren arreu, com ara la del 18 d'agost de 1967 a Londres contra els automòbils de l'ambaixada espanyola –acció reivindicada pel Grup 1r de Maig. El 21 de setembre de 1967, Christie va ser alliberat després de passar tres anys a la presó de Carabanchel gràcies a la pressió internacional. En 1970, a Londres, amb Albert Meltzer, va crear el periòdic Blac Flag (Bandera Negra) i va tornar donar vida la xarxa de suport mutu i de solidaritat internacional amb els anarquistes víctimes de la repressió: Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista). Els seus secretaris successius van ser tirotejats per la policia, com ara l'alemany Georg Von Rauch, o bé «suïcidats», com l'italià Giuseppe Pinelli. Christie va ser detingut a finals d'agost de 1971, amb altres sis anarquistes, inculpats de pertànyer al grup d'activistes Angry Brigade (Brigada Iracunda) que havia comès diversos atemptats. El procés en va començar el 20 de maig de 1971 i va acabar-ne el 6 de desembre. Quatre inculpats van ser condemnats a dures penes de presó, però Christie va ser absolt després de passar 18 mesos en presó preventiva. És coautor amb Meltzer del llibre The floodgates of anarchy (1970), i ha escrit The investigative researcher's handbook (1983), Stefano delle Chiaie. Portrait of black terrorist (1984), A study of the Revolution in Spain (1936-1937) (1998) i We, the Anarchists! A study of the Iberian Anarchist Federation (1927-1937) (2000). Ha publicat una autobiografia, The Christie file, en tres volums: My granny made me an anarchist (2002), General Franco made me a terrorist (2003), Edward heath made me angry (2004). Christie ha creat diverses editorials anarquistes: Cienfuegos Press (1972), Refract Publications (1982), Meltzer Press (1996) i Christiebooks. La seva última etapa visqué a Hastings (East Sussex, Anglaterra). Stuart Christie va morir d'un càncer de pulmó el 15 d'agost de 2020 a Chelmsford (Essex, Est d'Anglaterra, Anglaterra).
Defuncions  Foto policíaca de Constant Martin (27 d'abril de 1892) - Constant Martin: El 10 de juliol de 1906 mor a París (França) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Havia nascut el 2 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 5 d'abril– de 1839 a Entrevaus (Provença, Occitània). Sos pares es deien Édouard Martin, hostaler, i Anne Guibert. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibret Internacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, amb Émile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical, òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire; Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol– de 1906 al seu domicili del I Districte de París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898). ***
Erich Mühsam fotografiat al camp de concentració d'Oranienburg (3 de febrer de 1934) -
Erich Mühsam: El 10
de juliol de 1934 és assassinat al camp de
concentració
d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya) l'escriptor i propagandista
anarquista
Erich Mühsam. Havia nascut el 6 d'abril de 1878 a
Berlín (Alemanya). Son pare,
Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia
alemanya que volgué
donar-li una educació força
autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben
aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck,
ciutat on s'havia
instal·lat sa família, per «intrigues
socialistes» després d'haver publicat
anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker
Volksboten)
diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels
professors a
l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent
literari
fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia
diners component
versos satírics. En 1900 abandonà la
farmàcia familiar, a la qual havia
començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a
l'agitació cultural, de
la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la
seva generació. Aquest mateix
any s'instal·là a Berlín,
començà a treballar en una fàbrica de
productes
químics i s'adherí al cercle «Neue
Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que
reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de
la vida comunal,
com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm
Bölsche, Martin
Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquest
últim, després d'abandonar
el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment
els de Mikhail
Bakunin. En aquesta època col·laborà
en nombroses publicacions llibertàries,
com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist
i sobretot la revista Der
Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy),
i edità a Berlín el
periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat
esdevingué molt popular en els
cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i
esdevingué el productor
del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre
de la «Neue Gemeinschaft»
que acabava de morir. La policia el considera un agitador
perillós i és
constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu
d'Europa: Itàlia, Suïssa –on
trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin,
i participà en la comunitat de
Monte Verità d'Ascona–, Àustria i
França. A París freqüentà els
cabarets «Le
Lapin Agile» i «Le Chat Noir»,
participà en diverses reunions del Club
Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave
Hervé, James Guillaume i
antics communards. En tornà a
Berlín, continuà col·laborant en Der
Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik),
on
reivindicà l'antimilitarisme, però
també en Jugend i en Simplicissimus.
Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de
1907, va fer una
crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de
l'impost per a
l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet
sobre aquests
temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per
«provocació a l'odi de classe i
foment de la desobediència a la llei». El novembre
de 1908 s'establí a Munic,
on fundà el grup «Tat»
(Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga
Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es
deslligarà de la
influència de Landauer i reivindicarà
l'anarcocomunisme i orientà la seva
propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i
perseguit
especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre
aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els
continus processos
acabaren amb el grup «Tat». En 1911
llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn,
on publicarà gran part de la seva obra i que
sortirà fins al 1914 i tirarà uns
3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi
s'alineà amb els
partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels
Setze»), fet pel qual fou
durament criticat, especialment per Landauer; però, en
adonar-se del seu error,
lluitarà contra la guerra amb un grup
d'intel·lectuals (Gustav Landauer,
Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir
pensadors i
humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada
«derrotista» per les autoritats el
portarà a ser desterrat als Alps bavaresos.
El 17 de juny de 1916 participà en una gran
manifestació contra la fam. El
gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques
de munició a Munic,
prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les
fàbriques Krupp fent
una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li
imposà
un «servei auxiliar patriòtic» que
refusà. Detingut per insubmissió, va ser
tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918,
poc
abans de la revolució. Durant la Revolució
alemanya de novembre de 1918 que
proclamà la República, fou un dels fundadors de
la Unió dels Internacionalistes
Revolucionaris, reedità Kaïn
–13 números entre el novembre de 1918 i
l'abril de 1919– i va ser un dels promotors del moviment a
Baviera, on
formà
part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de
Munic; fou ell qui,
després de la caiguda de la monarquia bavaresa,
proposà la proclamació de la
República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6
d'abril de 1919 per
243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa
d'aixecament de la
guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i
empresonat a
Ansbach. Després de la supressió del Consell per
les tropes sota les ordres del
socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de
presó. Tancat durant sis anys
a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst
Toller,
fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una
important campanya
d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure
poemes, peces propagandístiques
(Brennende Erde, Verse eines
Kämpfer, Alarm, Manifeste
ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas,
homenatge a
Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del
seu alliberament, el
22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a
l'estació de Berlín.
Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a
favor dels presoners polítics.
Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal
i en 1928 fou un dels fundadors
de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys
participà activament en la campanya
a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres
anarquistes
espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un
concepte de filosofia
revolucionària, refusà la doctrina del
materialisme històric en la seva obra Die
befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i
reivindicà la substitució de
l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers
manuals i
intel·lectuals. També denuncià el
Partit comunista rus per haver confiscat la
revolució i creat una dictadura en nom del proletariat.
Denunciat sense treva
per la premsa nazi, intentà crear un ample front
antifeixista. Goebels
l'anomenà «aquest porc jueu roig» i
l'òrgan nazi publicà en primera pàgina
tres
fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la
llegenda: «L'únic traïdor
de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de
1933 presidí l'últim
míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc
després, el 28 de febrer de
1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan
intentava arribar
a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució
de 22 ostatges a Munic el 30
d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a
la
presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug,
a prop de Berlín,
on fou apallissat i amenaçat d'execució en
diverses ocasions. Després d'haver
rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschland über alles),
fou colpit fins a
l'esvaïment: la nit següent entonà La
Internacional, per la qual cosa
fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la
presó de Ploetzensse i al camp
de concentració de Brandenburg, on diàriament fou
apallissat per les SA que li
destrossaren les mans perquè no pogués escriure.
Patint una malaltia cardíaca,
sord a força de cops i gairebé cec, sense poder
caminar tot sol, fou
hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de
concentració
d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller,
i se li encarregà
la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de
l'administració del camp, el comandant li donà 24
hores per penjar-se. Durant
la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat
pels seus botxins
a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg
(Brandenburg, Alemanya).
La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou
enterrat el 16 de juliol de 1934 al
cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl
Mühsam, es refugiarà
a la Unió Soviètica després de la seva
mort, on intentarà editar les seves
obres, però acabarà deportada a
Sibèria. ***
José
Pasín Romero - José
Pasín
Romero: El 10 de juliol de 1960 mor a
Santiago de
Compostel·la (La Corunya,
Galícia) l'anarcosindicalista i polític
republicà José María Pasín
Romero, que va
fer
servir els pseudònims Espartaco
i Jovita. Havia nascut l'11 de
febrer de 1878 a
Santiago
de Compostel·la (La Corunya,
Galícia). Era fill
d'Antonio Pasín Lamas, serraller, i de Josefa Romero
Mareque,
llauradora del barri de Santa Marta de Santiago de
Compostel·la. D'educació
autodidacta, quan era seminarista, adquirí fama
després d'organitzar una vaga d'escolans,
a partir de la qual esdevingué absolutament anticlerical.
Quan tenia 14 anys
entrà d'aprenent de tallista al taller d'ebenisteria de
Jesús Landeira Iglesias,
on va treballar durant 27 anys. D'adolescent s'interessà pel
republicanisme
federal i freqüentà el Centre
«Unió Republicana», a l'antic edifici
del Tribunal
de la Inquisició. El setembre de 1892 va escoltar Francesc
Pi i Margall al
Teatre Principal de la seva ciutat, fet que el va marcar
força i de qui
esdevingué ferm partidari per sempre. A partir de 1894
començà a militar en els
cercles obreristes i en 1898 participà en una vaga de
picapedrers de pedrera,
que va ser durament reprimida i que implicà la
dispersió dels militants més destacats
(Eusebio Alonso Vieites, José Lamarca, etc.). En 1901
fundà a Santiago de
Compostel·la la Societat d'Ebenistes i en 1902 s'encarregava
d'un taller
finançat per Jesús Landeira Iglesias a Pontevedra
(Pontevedra, Galícia). En
1907 retornà a Santiago de Compostel·la,
treballant per l'enfortiment de la
solidaritat i establint relacions amb destacats anarquistes corunyesos
(Ricardo
Cotelo Palleiro, Juan Dopico Sánchez, Juan Nó
Iglesias, etc.), fet que implicà
que la Societat d'Ebenistes ingressés en la
Federació Nacional del Ram
d'Elaborar Fusta, de tendència llibertària.
Durant els anys següent intentà
compaginar el seu republicanisme –va ser elegir regidor
diverses vegades (1909,
1912, 1922 i 1931) i dirigí La
Defensa. Órgano del Partido Republicano
de Santiago. Defensor de
Compostela. Defensor de la clase obrera
(1913-1914)–, les seves activitats culturals i musicals, i la
seva militància
sindical –el 7 de juliol de 1916 creà, malgrat les
reticències d'anarcosindicalistes
(llevat de Manuel Fandiño Ricart i Jesús Posse
García) i socialistes (José
Mareque Santos i José Silva Martínez), la
«Federació de Societats Obreres i
Agrícoles de Santiago de Compostel·la i pobles de
la comarca», que presidí; en
1917 fou un dels promotors de la vaga antidinàstica de sis
dies d'aquell any,
fet pel qual va ser detingut i empresonat uns mesos al Castell de San
Antón de
la Corunya; i fundà i dirigí, amb altres companys
(Valentín Canedo Vázquez, Jesús
Posse García, Marcelino Puente González, Ezequiel
Rey Turnes, José Silva
Martínez, etc.), el setmanari obrer de Santiago de
Compostel·la, Lucha
Social. Órgano de las Sociedades
Obreras de Resistencia de Santiago y sus contornos
(1919-1921), on
col·laborà sota els pseudònims Espartaco
i Jovita. Es casà amb
Luisa Noya
Martínez, amb qui va tenir vuit infants (Marcelino, Modesto,
Palmiro, Luis,
Celia, Florentino, Flora i Laura), i vivia a Conxo (Santiago de
Compostel·la, La
Corunya, Galícia). A finals de 1921 assumí la
direcció del periòdic La
Redención, òrgan de la
Federació
d'Agricultors de Padrón (La Corunya, Galícia). En
1922 assistí al Congrés
Regional de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1923 entrà a treballar de comptable.
En aquesta època,
després dels seus intents frustrats d'acostar els obrers
confederals al
republicanisme, es va allunyar progressivament del sindicalisme. En
1930 va fer
mítings amb polítics, amb José
Villaverde Velo i amb Àngel Pestaña
Núñez. Va
ser elegit regidor en els comicis municipals del 14 d'abril de 1931 i
formà
part de la Federació Republicana Gallega. Entre 1932 i 1934
fou tinent
d'alcalde de Santiago de Compostel·la, càrrec del
qual va ser expulsat després
de la frustrada revolució d'octubre de 1934. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 s'amagà i va romandre ocult a les petites
poblacions de la zona
durant quatre anys. En 1936, els seus fills Marcelino i Modesto
Pasín Noya, van
ser afusellats pel franquisme; altre fill, Luis Pasín Noya,
després de diversos
processos, va ser enviat al front en tropes disciplinàries;
sa companya i els
altres germans i germanes patiren tota mena d'humiliacions. En 1939,
després
d'un bàndol del governador Manuel Gómez Cantos,
es lliurà a les autoritats
franquistes que el deixaren en llibertat vigilada. Jutjat per
responsabilitats
polítiques, va ser condemnat a pagar una multa de 200
pessetes i a la
inhabilitació per a exercir càrrecs
públics durant sis anys. José Pasín
Romero va morir el 10 de juliol –algunes fonts
citen erròniament el 30 de juliol– de 1960 al seu
domicili de
Santiago de
Compostel·la (La Corunya,
Galícia) i fou enterrat al cementiri de Santo Domingo
d'aquesta ciutat. Va escriure unes Memorias,
que resten inèdites. En 2012
Dionisio Pereira González publicà la biografia José
Pasín Romero: Memoria do proletariado militante de
Compostela, que inclou diversos fragments de les seves Memorias,
i que
amplià i corregí en una nova edició en
2016.
Un carrer de Conxo porta el seu nom. ***
Necrològica
de Joan Solà Vidal apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de gener de 1966 - Joan Solà Vidal:
El 10 de juliol de 1965 mor a Thionville (Lorena,
França) l'anarcosindicalista Joan Solà Vidal.
Havia nascut el 2 d'agost de 1895 a Sant
Hilari Sacalm (Selva, Catalunya). Sos pares es deien Jaume
Solà i Genoveva Vidal. Quan era molt jove
s'instal·là al barri del
Poblenou de Barcelona (Catalunya). Obrer tèxtil,
milità en el Sindicat Tèxtil
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups
de Defensa Confederal.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en
la Columna «Terra i
Llibertat» i després de la
militarització de les milícies va ser nomenat
responsable de la 153 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II
República
espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser
enrolat en les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). L'1 de febrer de 1942 va
ser
integrat en el 405 Grup de Treballadors Estrangers, sota la
matrícula 405.354,
i destinat a la Societat de Forces Motrius de la Maronne, a Corresa
(Llemosí,
Occitània), on treballà especialment als pantans
de Sent Circ i d'Argentat. En
1951 va ser enviat a treballar per la seva empresa d'Argentat a
construir la
fàbrica Solliac de Thionville, on acabà
instal·lant-se i militant en la
Federació Local de la CNT. Sa companya fou Raimunda
Pallazuelo. Joan Solà Vidal va
morir el 10 de juliol de 1965 a
l'Hospital de Thionville (Lorena, França). ***
Necrològica
de Manuel Urzainqui apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 d'octubre de 1967 - Manuel Urzainqui
Cardesa:
El 10 de juliol de 1967 mor a
Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Manuel Urzainqui Cardesa. Havia nascut el 10 de
desembre de 1890 a Saragossa
(Aragó,
Espanya) –va ser registrat amb el nom de Mariano Urzanqui
(sic). Sos pares, no casats, es deien Manuel Urzainqui Ros i
Ángela
Cardesa Puyal. Emigrat
a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida
com a obrer guixaire
i milità en la Secció de Guixaires Adornistes del
Sindicat de la Construcció de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups
anarquistes «Sol y
Vida» i «Vía Libre». Fou un
dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri
barceloní del Clot i en 1931 promogué la
creació de l'Ateneu Instructiu Obrer
de Barcelona, al número 26 del carrer de Mercaders, del qual
va ser nomenat
president. S'uní sentimentalment amb Pabla
Falcón, amb qui tingué sis infants
(Ángeles, Carmen, Ernesto, Felicidad, José i
Manuel). En 1936, quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les
milícies confederals i va
ser responsable de la Centúria «Cuatro de
Septiembre» al sector d'Osca del
front d'Aragó. José, un dels seus fills, va caure
al front de València (País
Valencià). En 1932, amb el triomf franquista,
passà a França. Posteriorment
milità en la Federació Local de Tuïr de
la CNT. Manuel Urzainqui Cardesa va morir el 10 de juliol de 1967 al
seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i
va ser
enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. Manuel Urzainqui
Cardesa (1890-1967) ***
Gino
Giannotti
- Gino Giannotti: El 10 de juliol de 1977 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gino Giannotti. Havia nascut el 4 de maig de 1893 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Faustino Giannotti i Maria Ciabattini. Abans que esclatés la Gran Guerra, ja formava part del moviment llibertari. En 1916 va ser detingut per «activitats subversives», jutjat, condemnat i empresonat a la fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial creà a Santa Croce sull'Arno la Secció «Pietro Gori» de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI), pertanyent a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i col·laborà ocasionalment en Il Libertario de Milà. Funcionari, participà activament en els àmbits socials, polítics i sindicals de la seva regió. En 1966 va ser traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), on continuà amb les seves activitats polítiques. Autodidacta i apassionat lector, en 1976 donà la seva biblioteca a la Federació Anarquista Pisana (FAP). Gino Giannotti va morir el 10 de juliol de 1977 a Pisa (Toscana, Itàlia) i en 1977 el «Fons Giannotti», format per 1.510 llibres, fou el primer nucli bibliogràfic que nodrí la Biblioteca «Franco Serantini» de Pisa. ***
Necrològica
d'Ignacio Garciandía Echavarría apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 20 de
setembre de 1983 - Ignacio Garciandía
Echavarría: El 10 de juliol de 1983 mor a
Montalban
(Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Ignacio
Garciandía Echavarría –algunes
fonts citèn erròniament el segon llinatge com Echevarría.
Havia nascut l'1 de febrer de 1901 a Arraia (Àlaba,
País
Basc). Sos pares es deien Juan Garciandía i María
Echavarría. Des que començà a
treballar s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista, pogué passar-se a zona republicana el 2
d'agost de 1936.
Durant la guerra civil lluità al front del nord enrolat en
el Batalló
«Bakunin». En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser internat
als camps de concentració de Gurs, de Sètfonts i,
des de 1941, de Noé. Durant
l'ocupació alemanya formà part de la
Resistència i l'estiu de 1944 participà en
els combats per a l'alliberament de Montalban. Instal·lat en
aquesta ciutat,
milità en la Federació Local de la CNT. Sa
companya fou Stepha Rawiez. Ignacio
Garciandía Echavarría va morir
el 10 de juliol de 1983 al seu domicili de Montalban (Guiena,
Occitània)
i va ser incinerat
tres dies després a Còrnabarriu (Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de José Antonio Borrego Velasco apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 25
d'agost de 1992 - José Antonio Borrego Velasco: El 10 de juliol de 1992 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Antonio Borrego Velasco. Havia nascut l'11 de maig de 1946 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Borrego i Aurora Velasco. Obrer a la fàbrica d'ascensors Eguren-Kone, residía la Llagosta (Vallès Oriental, Catalunya) i milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Per la seva militància, l'estiu de 1981 va ser acomiadat de la feina. En 1988 va ser nomenat secretari de la Federació de Montcada-La Llagosta i en 1984 membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Va fer nombrosos mítings i conferències (Rubí, 1980; Barcelona, 1982 i 1984; Sagunto, 1983; etc.). Assistí regularment als congressos i durant els anys vuitanta col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com CNT, Eguren-Kone, Solidaridad Obrera i El Vallés Libertario. José Antonio Borrego Velasco va morir el 10 de juliol de 1992 a la Residència Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya). ***
Necrològica
de José Manuel Alejos Cazurro apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 27 de setembre de 1994 - José Manuel Alejos
Cazurro: El
10 de juliol de 1994 mor a Masamet (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista José Manuel
Alejos
Cazurro.
Havia nascut el 28 d'agost de
1923 a Cabreros del Monte (Valladolid, Castella, Espanya). Sos pares es
deien Jesús Alejos i Juliana Cazurro. Exiliat a
França,
visqué a Aussilhon (Llenguadoc, Occitània) i
milità en la
Federació Local de Masamet de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
secció local de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), on ocupà
càrrecs de responsabilitat orgànica. Sa companya
fou
Natividad Espot Pons.
José Alejos va morir el 10 de juliol de 1994 al Centre
Hospitalari de Masamet
(Llenguadoc, Occitània)
d'un atac cerebral. --- |
![[09/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[09/07]") |
|
![[11/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[11/07]") |
|
|
| Actualització: 10-07-24 |