|
---
Anarcoefemèrides del 10 d'agost Esdeveniments
Premsa anarquista italiana - Surt La Campana: El 10 d'agost de 1890 surt a Macerata (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari La Campana. Monitore socialista-anarchico. Dirigit per Giuseppe Malizia i els germans Domenico i Giovanni Spadoni, aquest monitore –terme emprat a Itàlia per definir els periòdics estrictament polítics– va ser la primera publicació socialista llibertària de la zona. Se'n publicaren almenys 32 números, l'últim el 15 de febrer de 1892. ***
Capçalera
del primer número d'El
Cosmopolita - Surt El Cosmopolita: El 10 d'agost de
1901
surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del
setmanari anarquista
El Cosmopolita. Periódico Libertario.
Trobem textos de José Alarcón, Juan Biscamps,
Manuel Calle Llamas, Francisco
Castro, Antonio Cruz, Guillermo Fernández, Segundo Ferreira,
Valentín Flores, André
Girard, Jean Grave, Soledad Gustavo, Ambrosio Gutiérrez
Lázaro, F. Herrero
Vaquero, Antonia Izuita, C. López Sarmiento, Anselmo
Lorenzo, Errico Malatesta,
J. Médico, Ricardo Mella, J. Novicow, Federico Otreborn,
Palacios, Luis Pérez, Francesc
Pi i Margall, Miguel Ruiz, Fermín Salvochea, Francisco
Soler, Tapia i Federico
Urales, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra
d'Errico Malatesta Entre campesinos.
En sortiren 10
números, l'últim el 12 d'octubre de 1901. Entre
agost de 1884 i gener de 1885 s'havia
publicat també a Valladolid un setmanari
anarcocol·lectivista amb la mateixa
capçalera, però, malauradament, no s'ha conservat
cap exemplar. ***
Capçalera del primer número d'El Libertario - Surt El Libertario: El 10 d'agost de 1912 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal i era el continuador d'Acción Libertaria, que havia deixat de publicar-se un any abans a la mateixa ciutat; l'equip de redacció, dirigit per Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla, n'era el mateix. Se'n van publicar 35 números, l'últim el 12 d'abril de 1913, que fou segrestat per la policia a causa de la campanya pro presos llançada pel redactor Marcelino Suárez, que acabà tancat a la presó d'Oviedo. També es distribuïa a Portugal. En van ser col·laboradors Eleuterio Quintanilla, Ricardo Mella, Josep Prat, Marcelino Suárez, P. Sierra, etc. Després, a Madrid, es publicarà un nou El Libertario a començaments dels anys vint i fins els anys trenta. Un periòdic amb el mateix nom va ser també publicat a Barcelona entre 1901 i 1903. ***
Capçalera
del primer número d'A
Voz Operária - Surt A Voz Operária: El 10 d'agost de
1919
surt a Campinas (São Paulo, Brasil) el periòdic
mensual anarquista A Voz Operária.
Orgam das classes
trebalhadoras
(La Voz Obrera. Òrgan de les classes treballadores). Portava
els epígrafs «La unió fa la
força!»,
«Proletaris, uniu-vos!»,
«L'emancipació
dels treballadors ha de ser obra dels propis treballadors» i
«L'individu val
per les seves accions i no per la nació a la qual
pertany». Va estar dirigit
per Antonio Leite de Oliveira i administrat per Virgilio
Peçanha. Trobem textos
de José Alodio, Chico Bento, Plebeu Caldense, Benedicto
Cardoso,
Benedicto
Cavalcante, J. M. Coimbra, Virgilio Costa, José Falsetti, H.
L.
de Moraes,
Adelino de Pinho, Antonio Leite de Oliveira,
Élisée
Reclus, Vicente de Miranda
Reis, Francisco Sá, V. Saporito, F. Soares, Ivan Uboguiy i
Ernesto Vianna,
entre d'altres. En sortiren, com a mínim, quatre
números,
l'últim l'11 de
novembre de 1919. ***
Premsa
obrera - Surt Acción
Sindicalista:
El 10 d'agost de 1922 surt a València (País
Valencià) el primer número del setmanari Acción
Sindicalista,
promogut pels sectors partidaris de la Internacional Sindical
Roja (ISR) en el si de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Poc abans,
l'11 de juny d'aquell any, en la Conferència Nacional de
Saragossa, les tesis
probolxevics havien quedat en minoria i finalment derrotades. Dirigit
per
Hilari Arlandis Esparza –que havia instal·lat la
redacció al seu taller de
marbrista– i Julián Gómez y
García-Ribera (Julián
Gorkín),
el periòdic
pretenia la «unió dels revolucionaris sobre un
terreny de coincidències».
Aquesta publicació fou durament criticada, fins i tot abans
de sortir, per Solidaridad
Obrera de
València; crítiques fonamentades en la circular
que anunciava la
seva aparició. Hi van col·laborar, entre
d'altres, Andreu Nin Pérez i Joaquím
Maurín Julià. El setmanari deixà
d'editar-se a finals d'aquell any. ***
Patrulla de Control - Creació del Cos de
Patrulles de Control: El
10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona
(Catalunya) el projecte
d'estructuració i regulació de les Patrulles de
Control sorgides arran de la
resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més
anterior i encarregades
d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat
d'acabar
amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que
atemorien
la població. Aquesta institució, netament
revolucionària, nascuda de i per a la
revolució, segons el projecte, estava comandada per un
comitè de 11 delegats –quatre de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
quatre d'Esquerra
Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de
Treballadors
(UGT)–, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en
estreta entesa
amb una
Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de
Seguretat del Comitè de
Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio
Fernández (CNT). El Cos de Patrulles
de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions
–325 de
la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer
d'Unificació Marxista
(POUM)– i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell,
Aragó-Muntaner,
Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez,
Sans-Hostafrancs,
Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet,
Horta-Carmel-Guinardó,
Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona.
També es van
escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa
Coloma de
Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de
Catalunya va
intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans
revolucionaris al seu
poder per finalment dissoldre-les per decret el 9 de juny de 1937. Les
Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles
llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van
ser un signe més
de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i
al cap i a la fi
una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les
patrulles de control
elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb
alguns responsables del
Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat
delictiva. A les
ciutats –sobretot a Barcelona–, hi havia una
patrulla a cada barriada
amb el
seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu
propi grup de
defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus
escamots. La
diversificació de poders creava descontrol i
confusió, i als carrers, el
desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i
robatoris indiscriminats
per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la
revolució, amb el
consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del
Comitè d'Investigació. Aquest fet va
se un llast molt important per al desenvolupament de la
revolució, ja que
originà sentiments de rebuig entre bona part de la
població. Entre els membres
de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills,
José Carricondo
(delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma),
Josep Fuentes
(Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente
(Barcelona), Valentí
Mariages, Agustín Martínez, Diego
Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez
(Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan
Pérez Güell, etc. Cos de
Patrulles de Control ***
Presidència
del Congrés de Montpeller de 1965 - Congrés de Montpeller: Entre el 10 i el 16 d'agost de 1965 se celebra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el Congrés General de Federacions Locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Aquest congrés, quatre anys després de la reunificació de les diverses tendències de l'organització anarcosindicalista, que fou controlat per part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), representat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny, donà lloc a la fractura més important de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i del qual la CNT no pogué recuperar-se, a causa de la forta caiguda de filiació i de l'abandó de federacions locals importants. De les 207 federacions locals que participaren en el congrés, amb delegacions directes o indirectes; 19 es retiraren. L'enfrontament entre la direcció dominada per la FAI i els sectors dels joves llibertaris, donà lloc a la fi de Defensa Interior (DI) i l'inici de persecucions i d'autoexclusions (Cipriano Mera, Acracio Ruiz, Acracio Bartolomé, Luis Andrés Edo, Marcelino Boticario, José Torremocha, Octavio Alberola, Aurelio Fernández, Jesús Guillén, Josep Borràs, Francisco Olaya, Roque Santamaría, Ramón Álvarez, Josep Peirats, etc.), que acabaren amb l'expulsió («regla sanitària») d'un bon grapat de militants i el desengany d'un nombre major d'aquests. L'informe presentat pel delegat de l'Interior, Francisco Royano, titulat «Una gestión trascendental», sobre les negociacions entre un grup de militants cenetistes històrics madrilenys i un sector de la Confederació Nacional de Sindicats (CNS) franquista, amb la intenció de crear una central sindical única al voltant d'una plataforma programàtica de cinc punts (cincpuntisme), també s'accentuà encara més la separació entre la CNT de l'Exili i la CNT de l'Interior. Congrés
de Montpeller (10-16 d'agost de 1965)
Naixements
Fàbrica de sabates francesa - Jules Leroux: El 10 d'agost de 1860 neix el militant cooperativista llibertari francès Jules Leroux. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball –Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el «Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra. Jules Leroux va morir el 2 de febrer de 1926. ***
A Colombes els viatgers són obligats a baixar del tren durant la vaga de ferroviaris de 1910 - Paul-Eugène
Trouillier: El 10 d'agost de 1879 neix a París
(França) el
militant anarquista i antimilitarista Paul-Eugène Trouillier
(Troullier o
Trouller), conegut com Gambetta. Va tenir diversos
oficis (jardiner,
jornaler, cantant ambulant...) i en 1903 organitzà el
Sindicat d'Operaris (hommes
de peine), que es reunia al «Bar des
Armées Internationales» de Toló
(Provença, Occitània). Detingut a Ieras, el 19 de
febrer de 1904 va ser
condemnat pel Tribunal Correccional de Toló a 15 mesos de
presó per «amenaces a
mà armada a militars». A començaments
dels anys deu s'instal·là a la regió
parisenca. Classificat per la policia com a llibertari antimilitarista
molt
perillós i inscrit amb el «Carnet B», va
destacar l'octubre de 1910 durant la
vaga dels ferroviaris per la defensa d'acció violenta i va
ser sospitós d'haver
participat en atemptats comesos en aquella època. El 21
d'octubre de 1910 va
ser condemnat a sis mesos de presó per
«possessió d'arma prohibida»
–el sumari
judicial d'aquest procés citava que havia estat condemnat en
vuit ocasions. En
1911 va freqüentar reunions anarquistes on sempre mantenia les
posicions més
extremes. En maig de 1911 va ser elegit membre del Comitè
Federal de la
Federació Comunista Revolucionària (FCR). Durant
el Congrés del 4 de juny de
1911, expulsà, amb Louis Jakmin, un anarcoindividualista que
pertorbava la
reunió. El seu rastre es perd a partir d'aquesta data. ***
Panaït Istrati - Panaït Istrati: El 10 d'agost de 1884 neix a Braila (Valàquia, Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Fou fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant, embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus. Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del «Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista «Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista –mai no va tenir-ne el carnet–, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibre Vers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de «feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de «cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda». ***
Manuel Pérez Fernández - Manuel Pérez Fernández: El 10 d'agost de 1887 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) –segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició– el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario, Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la «Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquista Spártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquesta època destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre «Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó, Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquesta època fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa –fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels «Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre «Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista –reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»–, que sortí en castellà, angles i francès –la traducció en aquesta última llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i «derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta, òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa, ¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego, Horizontes, Liberación, Más Allá, Nervio, Prismas, Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Spártacus, Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i Redención. Manuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal. Manuel Pérez Fernández (1887-1964) ***
Necrològica
de José Cuello Laborda apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 15 de juny de 1978 - José Cuello Laborda: El 10 d'agost de 1896 neix a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cuello Laborda. Sos pares es deien José Cuello i Leonarda Laborda. Republicà, en 1936 s'afilià, amb sa companya Leoncia, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la seva població natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació nazi formà part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT d'Agde (Llenguadoc, Occitània) fins la mort del dictador Francisco Franco, quan decidí retornar a la Península. José Cuello Laborda va morir a conseqüència d'un infart de miocardi el 30 de gener de 1978 a l'Hospital Clínic de Saragossa (Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament el 29 de gener de 1978 a Siétamo– i va ser enterrat al cementiri de Torrero de la ciutat. ***
Aurelio
Lolli - Aurelio Lolli: El
10 d'agost de 1899
neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista
Aurelio Lolli. Només va
rebre ensenyament primari, però aconseguí una
bona cultura de manera
autodidacta. De ben jovenet entrà en el moviment anarquista
i freqüentà la
posada de Piràt, lloc de reunió dels anarquistes
de Castel Bolognese, que es
distingien perquè portaven barba, capell negre d'ala ampla i
corbatí negre, a
diferència dels socialistes, que es reunien a la posada de
Badone i es
distingien per portar corbata roja. També va fer amistat amb
el destacat
militant anarquista Armando Borghi. En 1916 va ser un dels fundadors,
amb Pasquale
Mattioli, Pietro Costa, Giuseppe Santandrea, Bindo Lama, Nello
Garavini, Domenico
Scardovi i Francesco Dari, de la Biblioteca Llibertària de
Castel Bolognese, que
en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb
el Cercle Anarquista
de la localitat i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. Quan
tenia 17
anys, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i, abans de ser
enviat al
front, desertà. Després d'un mesos de
presó a Casale Monferrato (Piemont), va
ser enviat a Albània, on va emmalaltí de diverses
afeccions (malària, grip
espanyola, etc.). Carnicer, com son pare, va ser enviat a les cuines
del
destacament militar. Durant els anys del feixisme mantingué
la militància
anarquista com pogué. En 1945, després de la II
Guerra Mundial, contribuí a la
reconstrucció del Grup Anarquista de Castel Bolognese. En
1973, amb Nello
Garavini, Giuseppe Santandrea i altres companys llibertaris de la seva
generació, refundaren la Biblioteca Llibertària
de Castel Bolognese en un local
de la seva propietat. Sense hereus, donà les seves
propietats a la biblioteca i
en 1985 es va crear la Cooperativa Biblioteca Llibertària
«Armando Borghi», de
la qual en va ser president fins a la seva mort. Aurelio Lolli va morir
el 30
de maig de 1999 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). ***
Necrològica
de Dositeo Fernández Barrero apareguda en el
periòdic Espoir
del 8 de febrer de 1981 - Dositeo Fernández Barrero: El 10 d'agost de 1901 neix a Candín (Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Dositeo Fernández Barrero –algunes fonts citen el nom com a Dositerio i el segon llinatge com a Barrers. Sos pares es deien Hermenegildo Fernández i María Barrero. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica dins del sindicat i en 1937 formà part del Comitè de Defensa de la CNT del barri de Les Corts de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després va ser enviat a treballar a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on, des de 1940, formà part del Nucli de la CNT. A l'exili treballà de miner i de sabater. Durant l'Ocupació nazi formà part del grup de militants anarcosindicalistes que actuà a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Al seu domicili de Mauriac se celebrà clandestinament el 6 de juny de 1943 el I Ple de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Posteriorment participà en el maquis de la CNT i va ser ferit al ventre durant els combats, fet que el mantingué hospitalitzat una bona temporada. Després de la II Guerra Mundial s'establí a «Au Bourg» de Perreux (Forez, Arpitània) i milità en la CNT de Roanne (Forez, Arpitània). Sa companya fou María Fernández. Dositeo Fernández Barrero va morir l'1 de gener de 1981 a l'Hospital Local de Boën, actual Boën-sur-Lignon (Forez, Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Roanne (Forez, Arpitània). ***
Necrològica
de Càndid Valls Casé apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 25
d'agost de 1992 - Càndid Valls Casé: El 10 d'agost de 1905 neix a Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Cándido Valls Casé –el segon llinatge també citat erròniament com Caré. Sos pares es deien Lluís Valls i Francesca Casé. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), vivia a Ulldecona (Montsià, Catalunya). Durant el «Bienni Negre» (1934-1935) participà en les reunions clandestines de la Comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) que se celebraven als boscos d'Arenys de Lledó, Queretes, la Torre del Comte i la Freixneda. Arran de la insurrecció anarquista de desembre de 1933, l'abril de 1934 va ser empresonat a Vall-de-roures. Milicià durant la guerra, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Les Tourrettes (Ate, Provença, Occitània) i milità en la Comarcal de Vall-de-roures de la CNT en l'exili. En 1941 es casà amb la militant llibertària Lourdes Prades Rivera. El desembre de 1958 son fill Jacinto, de dos anys i mig d'edat, s'ofegà en un dipòsit d'aigua de la seva casa de camp de Les Tourrettes. Càndid Valls Casé va morir el 21 de març de 1992 a l'Hospital d'Ate (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Valentín Álvarez Menéndez apareguda
en el periòdic tolosà Cenit del 27 de
gener de 1987 - Valentín Álvarez Menéndez: El 10 d'agost de 1907 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Valentín Álvarez Menéndez. Sos pares es deien José Álvarez i Pilar Menéndez. En 1926 emigrà a Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya), treballà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) en la indústria del vidre i milità en el sindicat del seu sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'aixecament insurreccional del 15 de febrer de 1932, va ser detingut amb Alfonso Martínez Vidal i Juan Miguel Aznar Morales a Badalona després de tirotejar els tramvies i la força pública. El 10 de març de 1932, amb altres militants (Ponciano Alonso Alonso, Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, Julián Merino Martínez, etc.), signà des de la presó de Barcelona (Catalunya) un manifest contra Àngel Pestaña Núñez i la seva estratègia trentista. Quan esclatà la guerra civil organitzà una centúria de milicians a Sant Adrià de Besòs que d'antuvi s'integrà en la «Columna Roja i Negra» i després en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), en la qual participà en diversos combats al front de Madrid (Espanya), on fou testimoni de la mort de Buenaventura Durruti. Entre febrer i juliol de 1937 fou vocal de cultural per la CNT en l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs i responsable de la col·lectivitat local dels transports. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant els anys quaranta son pare albergà i amagà nombrosos militants anarquistes clandestins. Quan els alemanys ocuparen França, retornà a la Península i participa en la guerrilla a la zona d'Astúries. Ferit de bala al pulmó durant un enfrontament amb la Guàrdia Civil, va ser evacuat a França i en un hospital d'Orleans se li va extreure el plom. Instal·lat a Orleans amb sa companya Juana Jiménez, milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat fins a la seva mort. Valentín Álvarez Menéndez va morir el 27 de desembre de 1986 a l'Hospital Regional d'Orleans (Centre, França). En 1996 Alejandro Andreassi Cieri li va dedicar el seu llibre Libertad también se escribe en minúscula. Anarcosindicalismo en Sant Adrià de Besòs (1925-1939). ***
José
Sauce Fernández - José Sauce
Fernández: El 10 d'agost
de 1910 neix a Motril (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Sauce
Fernández, conegut com Pepe Sauce.
Sos pares es deien Juan
Sauce i
María Fernández. Quan era molt jove
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de la seva població natal i va ser un dels
fundadors de les
Joventuts Llibertàries. Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936 es presentà
voluntari en les milícies i posteriorment
s'integrà en la 89 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola
com a delegat d'un grup sanitari
al front d'Andalusia a la zona de Jaén. Més tard
va ser incorporat a la
Companyia de Metralladores del I Batalló de la 89 Brigada
Mixta, on va romandre
fins el final de la guerra. Durant el franquisme, participà
activament en la
clandestinitat llibertària i en 1946 fou membre del
Comitè Nacional de la CNT
en qualitat de secretari d'assumptes sindicals. El 4 d'abril de 1946,
quan la
caiguda del Comitè Nacional, va ser detingut; jutjat, va ser
condemnat a una
llarga pena de presó i tancat al penal de Sant Miquel dels
Reis de València
(Valencia, País Valencià). Posteriorment va ser
traslladat als tallers
penitenciaris de la presó d'Alcalá de Henares
(Madrid, Castella, Espanya), d'on va ser posat en
llibertat l'octubre de
1952. Després de la mort del dictador Francisco Franco,
participà en la
reconstrucció de la CNT madrilenya i ocupa la secretaria del
Sindicat de
Jubilats de la Federació Local de Madrid, fent-se
també càrrec de la llibreria
confederal. Malalt i ingressat des de 1999, José Sauce
Fernández va morir el 3
de febrer de 2000 a l'Hospital 12 d'Octubre de Madrid (Espanya) i va
ser
incinerat l'endemà al cementiri madrileny de La Almudena. ***
Lorenzo Íñigo Granizo - Lorenzo Íñigo Granizo: El 10 d'agost de 1911 neix a Ledanca (Guadalajara, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Lorenzo Íñigo Granizo. Sos pares es deien Santiago Íñigo i Petra Granizo. Va emigrar amb son pare i sos vuit germans a Madrid en 1916. Amb nou anys va quedar orfe de pare i va començar a treballar amb 10, fent feina de metal·lúrgic als 14. En 1931 es va afiliar al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'any següent. També militarà en les Joventuts de l'Ateneu del Barri Baix i participarà en l'organització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en aquestes organitzacions: secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes i del Sindicat Metal·lúrgic en 1934, secretari regional de l'FIJL i local de la FAI, etc. Representà els metal·lúrgics en el Congrés de 1936 i després va integrar-se en el Comitè Nacional confederal de Martínez Prieto (secretari del Comitè Nacional Pro Presos). Va ser un dels militants que abans que els feixistes s'aixequessin va posar-se en marxa a mitjans de juliol del 1936, viatjant a València i a Alcoi, per confirmar la vaga general revolucionària contra el pronunciament. Instal·lat a Madrid, i amb el govern fugit a València, va romandre a la capital i amb González Marín va representar l'FIJL, des de desembre de 1936, en la Junta de Defensa; i va substituir Oñate el novembre acomplint magníficament el seu paper en la Conselleria d'Indústries de Guerra i d'Informació malgrat el sabotatge dels comunistes. Dissolta la Junta l'abril de 1937, es va encarregar de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT fins al febrer de 1938 en representació de les Joventuts Llibertàries. El setembre de 1937 va polemitzar amb Josep Peirats en el ple català de les Joventuts Llibertàries. En el Congrés de València de febrer de 1938 va ser nomenat secretari general de l'FIJL i com a tal assisteix a la reunió de les tres rames llibertàries de maig de 1938 i el ple del Moviment Llibertari d'octubre de 1938 a Barcelona. Trencada la República en dues zones, va romandre al sud i va ser nomenat secretari de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol el 7 de març de 1939. El feixistes triomfants el detenen a Alacant i va ser tancat a diversos camps de concentració i presons (Los Almendros, Albatera, presó d'Oriola, reformatori d'Alacant, etc.) fins a la seva alliberació en 1945. Només surt del tancament s'integra en la lluita clandestina: secretari de la Regional Confederal del Centre i en 1946 secretari general de la CNT després del ple de març. Detingut l'abril, va ser condemnat a 15 anys. Alliberat el juliol de 1945, amb la salut molt deteriorada, farà diverses feines, com ara als transports urbans valencians, esdevenint director de la seva revista. En 1962 va demanar la baixa en la CNT, però dos anys més tard presidirà la Regional Centre. En 1965 serà un dels organitzadors del cincpuntisme, episodi molt discutit i que per a Íñigo suposava la garantia que el futur sindical del país fos confederal. Durant els anys posteriors passarà a un segon pla afectat per diverses malalties. Va deixar unes memòries inèdites i publicà articles en el Boletín Orgánico, de l'FIJL en 1938, a més de ser redactor de Revolución Social. Lorenzo Íñigo Granizo va morir d'un insuficiència renal crònica el 31 de maig –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril– de 1991 a la Clínica Puerta de Hierro de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al Cementiri Civil de la ciutat. ***
Necrològica
de Santos Pérez Osía apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 14 d'abril de 1977 - Santos Pérez
Osía: El 10 d'agost de 1912 neix a Isuerre (Saragossa,
Aragó, Espanya) –algunes
fonts citen erròniament
Ruesta (Saragossa, Aragó,
Espanya)–
l'anarquista i anarcosindicalista
Santos Pérez Osía –el segon llinatge
també citat Osías.
Sos pares es deien Evaristo
Pérez i
María Cruz Osía. Amb 14 anys ja treballava
d'aprenent de forjador i era membre
del
Sindicat d'Oficis Diversos de Zangoza (Sangüesa, Navarra) de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de
1936
intentà resistir a Zangoza abans de marxar amb un grup de
companys el 20 de
juliol cap a Sos del Rey Católico (Saragossa,
Aragó, Espanya). Quan la població
va caure a mans feixistes, va ser empresonat a Saragossa i
posteriorment al
Fort de Sant Cristóbal de Pamplona (Navarra). Jutjat en
consell de guerra a
Pamplona, va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de
30 anys
de presó. A començament dels anys quaranta
aconseguí la llibertat provisional i
participà en la clandestinitat llibertària al
País Basc, fet pel qual acabà reclòs
a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis. En 1949,
després de la seva
posada en llibertat condicional, participà en una xarxa
d'evasió de militants
cap a França. Informat que estava a punt de ser detingut,
passà a França amb sa
família, a través de Sant Sebastià i
Hendaia, i s'establí a Baiona (Lapurdi,
País Basc), on continuà militant en la CNT i en
la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Més tard s'instal·là a Romans,
on milità en la Federació Local de
Valença-Rumans de la CNT. En 1952 fou delegat de Romans al
Ple celebrat a
Aymare (Guiena, Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou
Vicenta
Alastuey, amb qui tingué
dos infants (Lyri i Jesús). Santos Pérez
Osía va morir el 4 de febrer –algunes
fonts citen erròniament el 3
de febrer– de 1977 al seu domicili de
Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) i va ser
enterrat l'endemà al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Francisco Gil Cabanes apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 29 de febrer de 1976 - Francisco Gil
Cabanes: El 10 d'agost de 1913 neix al Mas
de les
Mates (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarquista
i anarcosindicalista Francisco Gil Cabanes. Sos pares es deien Antonio
Gil i Bernardina Cabanes. Des de la seva
adolescència fou membre del
Comitè Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de la seva població
natal. En 1935 va ser condemnat a
cinc anys de presó per la seva participació en la
insurrecció anarquista de
desembre de 1933 a Terol. Arran del cop militar feixista de juliol de
1936,
entrà a formar part dels serveis de contraespionatge
desenvolupat a les línies
franquistes. En 1938 entrà, com a dinamiter, al
Batalló de Metralladores C,
conegut com «Batalló Remiro», a les
ordres d'Agustín Remiro Manero, unitat
especialitzada en missions de sabotatge i d'informació dins
de la zona feixista.
En 1939, amb el triomf franquista, intentà amagar-se a
Barcelona (Catalunya),
però va ser detingut i reclòs a la
Presó Model barcelonina i a la Presó Central
de Chinchilla (Albacete, Castella,Espanya). Jutjat en consell de
guerra, va ser
condemnat a nou anys de presó. Entre el 5 de març
de 1946 i el 21 d'abril de
1948 va estar reclòs a la Presó Central d'El
Puerto de Santa María (Cadis,
Andalusia, Espanya). Un cop posat en llibertat condicional amb
desterrament en
1948, es va veure obligat a acudir diàriament a la
Guàrdia Civil i finalment
passà clandestinament a França.
Treballà de pintor
i milità, amb sa companya Pilar Olivero Perdiguer
i sa filla Paquita, d'antuvi a Masamet (Llenguadoc,
Occitània) i posteriorment
a Colomièrs (Llenguadoc, Occitània). Francisco
Gil
Cabanes va morir el 7 de juliol de 1975 al seu domicili de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). ***
Juan
López Martínez
- Juan López
Martínez: El 10 d'agost de 1914 neix a
Monteagudo (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan López Martínez.
Emigrà a Barcelona (Catalunya), on
milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El juliol de 1934 fou reclòs governativament a la
Presó Model de
Barcelona després de ser detingut per participar com a
delegat en el Congrés
Regional de les Joventuts Llibertàries que, clandestinament,
s'havia de
celebrar a la barriada de l'Horta barcelonina. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, amb sa companya
Josefa Alcázar García i sos infants,
i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers,
del qual va sortir formant
part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a
les
obres del pantà de La Roquebroune (Alvèrnia,
Occitània). Participà en la
Resistència i va ser detingut a La Sala (Llenguadoc,
Occitània). Segrestat,
juntament amb altres set companys de la CNT, per una trentena de
comunistes
membres de la Unió Nacional Espanyola (UNE), va ser portat a
un lloc desconegut
per a fer feina. Després d'una vaga a la mina on treballaven
i a la pressió de
certes autoritats, van ser finalment alliberats. Posteriorment
participà en la
Comissió de Relacions en l'exili de la barriada del Prat
Vermell de Barcelona i
milità en la Federació Local de La Sala de la
CNT, on ocupà càrrecs orgànics. Durant
molts d'anys fou tresorer del Comitè Regional del Nucli de
la CNT del departament
de l'Avairon. Juan López Martínez va morir el 4
de novembre de 1974 a Firmin
(Llenguadoc, Occitània). Juan López
Martínez (1914-1974) ***
Elba Piñeyro - Elba Piñeyro: El 10 d'agost de 1916 neix a Buenos Aires (Argentina) la militant anarquista Elba Piñeyro. Nascuda en una família llibertària, sos pares Agapito i Sara, foren destacats militants anarquistes del seu temps. De jove fou obrera tèxtil, costurera i planxadora, i va començar a militar en l'Agrupació Home d'Amèrica, que editava la revista anarquista Hombre de América. En aquest grup es va relacionar amb altre companyes llibertàries destacades, com ara Libertad Sabaté i Clara Morosoff. Més tard, unida sentimentalment al company anarquista Enrique Palazzo, va participar en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) i posteriorment en la Federació Llibertària Argentina (FLA), especialment en l'organització dels tradicionals picnics, en les tasques de preparació i expedició de periòdics i revistes, en la realització d'actes cultura, en l'atenció dels companys que concorrien als plens i als congressos de l'organització, etc. Va haver de patir la repressió policíaca i l'empresonament de son company. Ironies del destí, Elba Piñeyro va morir el 10 d'agost de 2007 a Buenos Aires (Argentina), el mateix dia que feia els 91 anys. ***
Mattias
Gardell - Mattias Gardell:
El 10 d'agost de 1959 neix a Solna (Comtat d'Estocolm,
Suècia) l'intel·lectual
i professor anarquista Hans Bertil Mattias Gardell. És fill
de Bertil Gardell,
professor de psicologia social, i germà de Jonas Gardell,
escriptor i humorista,
i d'Stina Gardell, periodista. En 1984 començà
els estudis d'antropologia i
d'història de les religions i en 1995 es doctorà
en filosofia de la religió a
la Universitat d'Estocolm; en 1999 esdevingué professor
universitari. Estudiós
de les religions i del fenomen religiós, ha treballat al
Departament de Religió
Comparada i al Centre de Recerca de les Migracions Internacionals i
Relacions
Ètniques de la Universitat d'Estocolm. Durant una temporada
visqué i realitzà
estudis al Caire (Egipte). El març de 2006 va ser nomenat el
primer titular de
la «Nathan Söderblom Chair« de
Religió Comparada de la Universitat d'Uppsala.
S'ha especialitzat en l'estudi de l'extremisme i del racisme religiosos
als
EUA, sobretot pel que fa el Ku Klux Klan, la Nació de
l'Islam, els moviments
neopagans, com ara l'odinisme o l'etenisme, i el satanisme. Defineix el
seu
anarquisme com a «socialista llibertari» i
«anarquista espiritualista»; en els
anys noranta milità l'Sveriges Arbetares Centralorganisation
(SAC, Organització
Central de Treballadors Suecs) i en Antifascistisk Aktion (AFA,
Acció
Antifeixista). En aquesta època
col·laborà amb diverses publicacions anarquistes,
com ara Anarkistisk tidskrift, Libertarian Labor Review, SAC-Kontakt.
El 31 de maig de 2010 fou
un dels activistes que participà a bord del MV
Mavi Marmara en l'anomenada «Flotilla de la
Llibertat» que intentà trencar
el bloqueig israelià de la Franja de Gaza. En 2011
participà en la Fira del
Llibre Anarquista Sueca que se celebrà a Estocolm. En 2012,
com a expert en
islamofòbia testificà en el judici d'Anders
Behring Breivik. Trobem articles seus
en infinitat de publicacions periòdiques, com ara Democracy Now!, Overland,
etc. És autor de Countdown to
Armageddon.
Minister Farrakhan and the Nation of Islam in the Latter Days
(1995), In the Name of Elijah Muhammad. Louis
Farrakhan and the Nation of Islam (1996), Rasrisk.
Rasister, separatister och amerikanska kulturkonflikter
(1998),
Gods of the Blood. The Pagan Revival and
White Separatism (2003), Bin Ladin
i våra
hjärtan. Globaliseringen och framväxten av politisk
islam (2005), Tortyrens
återkomst (2008) i Islamofobi
(2010), Revolution in Egypt (2011,
amb Jan Hjärpe, Per Björklund i Bitte
Hammargren), Raskrigaren.
Seriemördaren Peter Mangs (2015), Lone Wolf Race Warriors and
White Genocide (2021), entre d'altres. Està
casat amb la historiadora
Edda Manga i té nou
infants (Linus, Emma, Moa, Ida, Sofia, Stefan, Kim, Amanda i Ina), sis
dels
quals són d'un anterior matrimoni.
Defuncions
Notícia
de la detenció de Gabriel Charitat apareguda en el diari de
Saint-Étienne Mémorial
de la Loire et de la Haute-Loire del 22 de novembre de 1892 -
Gabriel Charitat:
El 10 d'agost de 1903 mor a
Firminy
(Forez,
Arpitània)
l'anarquista Gabriel
Charitat, que va fer servir el pseudònim de Raphaël
Slinger. Havia
nascut el 18 d'abril de 1861
a Firminy (Forez, Occitània).
Sos pares, alberguistes, es deien Gabriel Charitat i
Françoise
Ravel. El 18 de març de 1885 es traslladà a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) i
l'endemà es presentà a la «Imprimerie
Jurassianne», al número 24 del carrer
Grottes, amb la intenció d'encarregar la
impressió d'un full, però com que estava
tancada, trobà una altra impremta
(«Schira») on va estampar 1.000 exemplars,
amb un peu d'impremta inventat, del full Appel
au travailleurs suisses, on es feia una crida a la
insurrecció, a la crema
de castells, a l'afusellament dels explotadors i a la
Revolució social, entre
altres proclames. El 21 de març d'aquell any va distribuir
la crida a Lausana
(Vaud, Suïssa) i a Berna (Berna, Suïssa),
però a Friburg (Friburg, Suïssa) va
ser detingut i lliurat a la policia de Berna. Escorcollat, portava un
carnet
professional a nom de Raphaël Slinger,
una carta personal, un exemplar del fullet Évolution
et révolution d'Élisée
Reclus, els números 2 i 3 del periòdic parisenc L'Audace i una agenda amb adreces de
periòdics anarquistes que havia tretes de l'anterior
publicació. Durant
l'interrogatori declarà que havia vingut a aferrar cartells
revolucionaris amb
la intenció de ser detingut i ser reclòs per a
aprendre un ofici a la presó. La
policia no va trobar contactes seus amb altres anarquistes francesos ni
suïssos.
La seva detenció es va produir en plena
investigació federal sobre els
anarquistes suïssos, fet pel qual va ser investigat
internacionalment.
Finalment, però, després d'elaborar un dossier de
150 pàgines, el procurador va
concloure que la seva crida no era perillosa per a les autoritats
federals suïsses
i que el cas havia de ser jutjat per les autoritats cantonals de Berna.
En 1889
treballava de venedor ambulant de periòdics a Firminy i la
policia assenyalà
que aprofitava la feina per a distribuir a la sortida de les
fàbriques i per
tot arreu un petit fascicle titula Chants
du peuple, amb les lletres de cançons
revolucionàries (La canaille,
Le chant des
travaillerus, etc.). El 10 de març de 1891 el
Tribunal Correccional de Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) el va condemnat a 15 dies de
presó per haver dirigit al
procurador de la República una carta on proferia
injúries contra els
magistrats. En aquesta època treballava de manobra a
l'empresa «Ferraton» de
Firminy. El 21 de novembre de 1892 va ser detingut per la policia a
Saint-Étienne després de menjar a l'establiment
de Rouchouse, al carrer
Annonay, i no pagar la consumició. El 21 de novembre de 1893
el seu domicili,
ben igual que el de nombrosos companys, va ser escorcollat. El seu
últim
domicili va ser al número 15 del carrer de l'Oudaine de
Firminy. Acompanyat de
sos germans Antoine Charitat, propietari, i Antonin Charitat, botiguer,
Gabriel
Charitat va morir el 10 d'agost de 1903 a l'Hospital Civil de Firminy
(Forez,
Arpitània). ***
Notícia
d'una de les condemnes d'Auguste Hincelin publicada en el diari
parisenc Le
Soleil de l'1 d'agost de 1892 - Auguste Hincelin:
El
10 d'agost de 1928 mor a Caiena (Guaiana
Francesa)
l'anarquista Auguste Emmanuel
Hincelin. Havia nascut el 14 d'agost de 1870 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Era fill de Paul Hincelin i d'Amélia
Lévy. Es guanyava la vida
treballant de pedraire. Partidari de
l'«expropiació», patí
més de 12 condemnes
per robatori, ultratges a magistrats i vagabunderia. El 29 de juliol de
1892 va
ser novament jutjat; rebutjà declarar el seu estat civil i
no reconegué el
tribunal de justícia, essent condemnat a dos anys de
presó per «injúries a un
magistrat». El 12 de desembre de 1892 va ser novament
condemnat a Bordeus
(Aquitània, Occitània) per l'Audiència
de la Gironda a vuit anys de treballs
forçats per «robatori qualificat» i
durant el judici es declarà anarquista. Va ser
enviat, sota la matrícula 25.722, a la colònia
penitenciària de la Guaiana
Francesa, on es dedicà a la confecció de
sabatilles. Detingut arran de la revolta
dels anarquistes esdevinguda entre el 22 i el 23 d'octubre de 1894 a
l'illa de
Saint-Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana
Francesa), va ser jutjat el
juny de 1895 pel Tribunal Marítim Especial de
Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana
Francesa) per aquest fet i va ser absolt. Acumulant, per diversos
motius (rebuig
a la feina, malaltia simulada, desobediència, etc.),
més de 120 dies de cel·la
i de calabós durant el mateix semestre, va ser classificat
com a «incorregible»
i enviat durant un any a la serradora de Charvein, subcamp de la
colònia penal
de Mana, a Saint-Laurent-du-Maroni, i posteriorment va ser retornat a
les Illes
de la Salvació. El 28 de febrer de 1900, en acabar la pena,
va ser relegat a
Caiena i el 15 de desembre de 1902 s'aixecà aquesta mesura
administrativa, però
hi restà. A Caiena treballà de comptable i en
1921 patí la seva última condemna.
Auguste Hincelin va morir el 10 d'agost de 1928 a Caiena (Guaiana
Francesa). ***
Manuel Real Pérez - Manuel Real
Pérez: El 10 d'agost de 1936 és
afusellat a
Ferrol (La Corunya, Galícia) l'anarquista
i anarcosindicalista Manuel Real Pérez. Havia nascut el 8
d'abril de 1881 a
Ferrol (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Luis Real
Santos, mariner, i María Antonia Pérez
Domínguez. Estibador al port de Ferrol,
en 1909 i 1912 fou
membre del Comitè de la Societat de Mariners i Fogoners
d'aquesta ciutat. A
finals de 1915, quan era president de l'Ateneu Obrer Sindicalista, va
ser
detingut arran de la repressió desencadenada
després d'unes agressions contra
diversos patrons. L'octubre de 1921 va ser deportat. En 1923 militava
en el
Sindicat de Transports del Ferrol i en 1931 fou membre de la seva junta
directiva. Arran dels fets revolucionaris de maig de 1933 i d'octubre de 1934 va ser
empresonat. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut per la
Guàrdia Civil.
Manuel Real Pérez va ser afusellat el 10 d'agost de 1936 a
Ferrol (La Corunya,
Galícia). El 16 de gener de 1985 va ser declarat oficialment
mort. ***
José
María Sanz Prad -
José María Sanz
Prad: El 10
d'agost de 1936 és afusellat a Osca (Aragó,
Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista José María Sanz Prad
–el segon llinatge sovint citat erròniament Prat.
Havia nascut el 17
de setembre de 1911 a Almudèver (Osca, Aragó,
Espanya). Sos pares es deien
Francisco Sanz Mourón, llaurador,
i Isidra Prad Lens. Persona molt cultivada, de ben jove
creuà
l'Argentina amb moto.
Es guanyava la vida com a operador de cinema, el qual va introduir al
seu
poble, recorrent la comarca (Alcalá, Tormos, Gurrea de
Gállego, Zuera, etc.)
amb la seva moto i projectant pel·lícules. En
1932 formava part del quadre
artístic teatral de l'Agrupació Cultural
d'Almudèver. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Almudèver, el desembre de 1933 n'era
secretari. Per la seva militància va ser detingut i
empresonat en diverses ocasions:
entre l'1 de juny i el 15 de juny de 1932 per impagament d'una multa
imposada
per subversió; entre el 12 i el 19 de desembre de 1932 per
ordre governativa; entre
el 25 de de 1933 i el 21 de febrer de 1934 per un delicte contra la
forma de
govern). Capturat pels militars feixistes, José
María Sanz Prad va ser
afusellat el 10 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). El
seu impressionant
arxiu cinematogràfic va desaparèixer amb la seva
mort. ***
Herman Frank fotografiat per Senya Fléchine (Semo) - Herman Frank: El
10 d'agost de 1952 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'historiador,
editor,
periodista, traductor i propagandista anarquista Herman Frank,
també citat com Herman Franck.
Havia nascut el 18 de
desembre de 1892 a Białystok (Podlàquia, Imperi rus; actual
Polònia). Estudià a
la Universitat de Berlín (Alemanya), on es va veure
fortament influenciat per Gustav
Landauer, i en 1922 emigrà als Estats Units. Entre 1940 i
1951 fou l'editor del
setmanari anarquista novaiorquès en llengua jiddisch Freie Arbeiter Stimme. A
començament dels anys cinquanta
col·laborà
en el periòdic rus Delo Truda
editat
a Nova York. Va ser membre del PEN Club, de la Hebrew-American
Typographical
Union, de la Bialystok Jewish Historical Association i d'altres
institucions
històriques i d'estudis judaics. És autor d'obres
i estudis sobre història del
judaisme i sobre el moviment cooperativista, com ara Drei
yor fun Bialistoker konsum-kooperatsie (1915-1918) (1918), Grikhishe kakhomim mit 15 bilder (1923),
Yidishe typografie un bukh-oysarbetung
kunst (1938), Tsvishn khurbn un
oyfboy. Der politisher un sotsialer velt-krizis un di yidishe lage
(1940), A. Sh. Zaks. Kemfer far
folks-oyflebung
(1945), Ershte yorn fun yidishn
frayhaytlikhn sotsyalizm (1948, amb Shaul Yanovski), Anarkho-sotsialistische ideyen un bavegungen bay
Yidn. Historishe un
teoretishe aynfirung (1951), 60 yor
«Fraye Arbeter Shtime» (1951), Natsionale
un politishe bevegung bay Yidn in Bialystok (1951), Anarchism and the jews (1954,
pòstum), Geklibene shriften
(1954, pòstum), etc. Herman Frank va morir el 10
d'agost de 1952 a la seva casa de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac
de cor. ***
Necrològica
de Pedro Laclaustra Marcos apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 16 de setembre de 1954 - Pedro Laclaustra
Marcos: El 10 d'agost de 1954 mor a Vilacomdau d'Arròs (Gascunya,
Occitània)
l'anarcosindicalista Pedro Laclaustra Marcos. Havia nascut el 28 de març de 1913 a
Arrigorriaga (Biscaia, País Basc). Sos pares es deien
Clodoaldo
Laclaustra i Petra Marcos. Fill d'una família anarquista
saragossana, coneguda
com Caballicos, sos germans José,
Florencio, Manuel, Pascual Antonio,
Perpetuo i Vicente van ser militants anarcosindicalistes i tres d'ells
van ser
afusellats pels feixistes. Visqué amb sos germans al barri
de Delicies de
Saragossa (Aragó, Espanya). Treballà en la
secció de fotogravat del diari Heraldo
de Aragón i milità en el Sindicat
d'Arts Gràfiques de Saragossa. Quan el
cop militar feixista se salvà allistant-se a la
Legió. L'abril de 1937 desertà
del bàndol franquista i passà a zona republicana,
lluitant contra el feixistes
enquadrat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat al camp de
concentració de Gurs, juntament amb sos germans
José i Vicente. Durant la lluita
contra el nazisme, el 6 de juny de 1944 creà amb altres
companys llibertaris espanyols
un grup de maquis no addictes a la Unió Nacional Espanyola
(UNE), controlada
pel Partit Comunista d'Espanya (PCE), que actuà a la zona de
Miranda (Gascunya,
Occitània). Sa companya fou Carmen Domínguez.
Pedro Laclaustra Marcos va morir
el 10 d'agost de 1954 a Vilacomdau d'Arròs (Gascunya,
Occitània), població on
residia, i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta
localitat amb una
nodrida representació d'exmaquisards. ***
Ricard
Mil Ninot (primer per l'esquerra a la gatzoneta) amb altres exiliats de
la Vall del Ges al cafè Palmarium de Perpinyà
(1939) - Ricard Mil
Ninot:
El 10 d'agost de 1962 mor a Fumel (Aquitània,
Occitània)
l'anarcosindicalista Ricard Mil Ninot. Havia nascut el 4 d'abril de
1898 a Torelló (Osona,
Catalunya). Sos pares es deien Ramon Mil i Maria Ninot. Obrer
metal·lúrgic, s'afilià molt jove al
Sindicat del
Metall de
Torelló de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) on
ocupà càrrecs de
responsabilitat, com ara el de president de l'Agrupació
d'Oficis
Diversos.
Entre maig i juny de 1931, amb Jaume Ruches Feliu, fou delegat de
Torelló a la
Conferència Regional de Sindicats de Catalunya. El 30
d'agost de
1931 participà
en un míting en pro de les Bases de Treball de l'Art Fabril
celebrat als locals
de la societat «L'Aurora Obrera» de
Torelló. En 1932
va ser acomiadat de la
foneria «La Masellera» de Torelló per
les seves
activitats sindicals i aquest
fet provocà una vaga de solidaritat dels obrers de la
foneria.
L'abril de 1932
i el març de 1933 assistí com a delegat de la
Federació Comarcal del Ter i
Freser (Ripollès, Catalunya) al Ple Regional
de Catalunya de la CNT. Arran dels fets revolucionaris del 6 d'octubre
de 1934
va ser jutjat l'1 de febrer de 1936 en consell de guerra i condemnat a
sis anys
de presó. En aquesta època formava part dels
Sindicats d'Oposició. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè
Antifeixista de
Torelló i responsable de les Patrulles de Control. A
conseqüència dels
enfrontaments de «Maig de 1937» contra la
reacció estalinista, va ser
empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Formà part de la
Federació Local de Fumel de la CNT. Sa companya fou Catalina
Camps. Ricard Mil Ninot va morir el 10 d'agost de
1962 al seu domicili de Fumel (Aquitània,
Occitània), a conseqüència d'una
intervenció
quirúrgica, i va ser enterrat l'endemà en aquesta
localitat. ***
Foto
policíaca d'Ernesto Danio - Ernesto Danio: El
10 d'agost de 1966 mor a
Siano (Campània, Itàlia) l'anarquista,
sindicalista i
resistent antifeixista Ernesto
Danio, conegut com U Spasaro i que
va
fer servir el pseudònim Mario Duval.
Havia nascut el 4 d'octubre de 1880 –algunes fonts donen
dates
distintes– a Pagani
(Campània, Itàlia).
Cisteller de professió, s'adherí al moviment
anarquista de molt jove. El febrer
de 1909 va córrer el risc de ser amonestat per les
autoritats per l'activa
propaganda llibertària que desenvolupà entre els
obrers. En aquesta època va
ser nomenant secretari de la Lliga de Cistellers de Pagani. Es
casà amb
Giuseppina Aversa, amb qui tingué tres infants (Luisa,
Anarciso i Libero).
Milità activament en la Cambra del Treball de Nocera
Inferiore (Campània,
Itàlia), on conegué l'obrera, 15 anys
més jove que ell, Emilia Buonacosa, i
entre 1914 i 1915 van ser amants. En 1917, després de
participar en una
manifestació, va ser condemnat a tres anys de
presó. Es mostrà força actiu en
l'onada de vagues de 1920. El juny de 1920 va ser denunciat per
difondre Umanità Nova i
fullets anarquistes. El
gener de 1921 va ser acusat per un obrer, implicat en un enfrontament
amb feixistes,
per tràfic d'explosius i va haver de desaparèixer
un temps. En aquests anys
participà activament en la campanya en suport dels militants
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti condemnats a mort. El febrer de
1924,
després d'haver complert cinc mesos de presó per
«falsificació documental»,
reprengué l'activitat sindicalista, organitzant els obrers
cistellers per al
«Primer de Maig». L'agost de 1924 fundà
a Pagani, amb Stefano Tipaldi i Alfonso
Tortora, dos exfeixistes expulsats del Partit Nacional Feixista (PNF),
el
«Sindicato Lavoratori Apolitico» (SLA, Sindicat de
Treballadors Apolítics). El
30 d'abril de 1925 va ser detingut per propaganda de la vaga en
ocasió del
«Primer de Maig». Denunciat per
«possessió d'armes», en 1925
fugí cap a França.
A París sembla que reprengué la seva
relació amb Emilia Buonacosa. El 28
d'abril de 1927 va ser detingut a Sant'Egidio del Monte Albino
(Campània,
Itàlia) i va ser empresonat quatre mesos. Un cop
sortí de la presó, el 5 de
novembre de 1928 va ser enviat confinat durant cinc anys a l'illa de
Lipari, on
visqué de la venda ambulant de gelats i gasoses. Un cop
lliure, el 6 d'agost de
1932 tornà a Sant'Egidio del Monte Albino on
reprengué les seves activitats,
pintant de roig alguns vagons del ferrocarril i organitzant emboscades
contra
els feixistes locals. Fugint de la repressió feixista, el
febrer de 1933,
després d'un temps a Suïssa, s'exilià a
París (França), on freqüentà
la seu de
la «Concentrazione Antifascista»
(Concentració Antifeixista) i entrà en
contacte amb l'anarquista Emilio Lussu. A principis de 1934
preparà, amb Pietro
Foglio i Guglielmo Gennari, a Barcelona (Catalunya) un atemptat a
Itàlia contra
Benito Mussolini en conxorxa amb «Giustizia e
Libertà» (GL, Justícia i
Llibertat), però es van veure obligats a renunciar-ne.
S'establí a Tunis
(Tunísia), però el 9 d'agost de 1934 va ser
enviat de tornada a Marsella
(Provença Occitània). El gener de 1935,
desesperat per la mort de son fill
Anarciso, assassinat pels feixistes en un intent de creuar
clandestinament la
frontera, pensà en el suïcidi i
sobrevisqué gràcies a l'ajuda de Carlo Rosselli
i altres companys. Amb Gino Bibbi, Pietro Foglio, Guglielmo Gennari i
Vincenzo
Perrone, projectaren un atemptat contra Mussolini, que finalment
fracassà a
causa d'una detenció. L'abril de 1935 va ser detingut a
Grassa (Provença,
Occitània) sota el nom de Mario
Duval
i va ser expulsat de França. Després d'un temps a
Barcelona, s'establí a Gandia
(Safor, País Valencià), on els anarquistes
italians Gino Bibbi i Baldassare
Londero havien creat una fàbrica de concentrats vegetals
(«Industrias
Valencianas de Productos Agrícolas Vital, SA»;
«La Vital»); però finalment la
feina de conserge de la fàbrica que volia
aconseguí no es va materialitzar i es
va veure obligat a portar una existència miserable com a
venedor ambulant de
rosquilles i gelats, i de modestes ajudes dels companys. La policia
feixista
italiana el mantingué estretament vigilat gràcies
al confident policíac
Giovanni Angiolucci i l'agent espanyol Agapito,
encarregats de la vigilància dels anarquistes Bibbi i
Londero. En la
manifestació del «Primer de Maig»
portà una bandera roja cridant «Visca
l'anarquia! Mort a Mussolini!». Poc després es va
veure implicat en l'atemptat
contra els locals de Cercle Catòlic i de la Dreta Regional
Valenciana de Gandia,
però aconseguí sortint-se'n i va fer contacte amb
Alberto Cianca i Carlo
Rosselli amb la finalitat d'anar a Itàlia per atemptar
contra Mussolini. El cop
militar feixista de juliol de 1936 trencà els plans i es va
allistar voluntari
a les milícies, primer al Batalló
«Octubre Núm. 11», encapçalat
per
l'antifeixista italià Fernando De Rosa a Madrid, i
després, a conseqüència
d'alguns desacords amb el comandament, en la força
expedicionària enviada per
la Generalitat de Catalunya per a la conquesta de Mallorca (Illes
Balears) a
mans franquistes. El 28 d'agost de 1936 va ser ferit al cap al front de
Manacor
(Mallorca, Illes Balears) i va ser obligat a tornar a la
Península i ingressar
en un hospital valencià. El 6 de novembre de 1936
tornà al front i obtingué el
grau de capità. El febrer de 1937 acompanyà Gino
Bibbi a la comissaria de
València (València, País
Valencià) per a demanar notícies d'alguns
companys i
va ser immediatament detingut. Gràcies a aquesta
detenció la Confederació
Nacional del Treball (CNT) s'assabentà de les captures dels
militants italians Alfredo
Cimadori (espia feixista), Giovanni Fontana, Giobbe Giopp i Umberto
Tommasini,
contribuint d'aquesta manera a la salvació de les seves
vides. Romangué a
Espanya fins al final de la guerra. Després de la II Guerra
Mundial s'establí a
Sant'Egidio del Monte Albino. Per les seves gestions, la
població de Sant'Egidio
del Monte Albino aconseguí en 1946 la seva autonomia
administrativa d'Angri
(Campània, Itàlia), després d'una
forçada agregació en 1929. Assistí, en
representació de Salerno (Campània,
Itàlia), al IV Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 8 i
el 10 de desembre de
1950 a Ancona (Marques, Itàlia), i envià la seva
adhesió al Congrés Nacional de
la FAI celebrat entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia
(Marques,
Itàlia). Ernesto Danio va morir el 10 d'agost de 1966 en una
casa de repòs de
Siano (Campània, Itàlia). Algunes fons citen
erròniament que va emigrar als
Estats Units, on morí. Un carrer de Sant'Egidio del Monte
Albino porta el seu
nom. ***
Necrològica de Mariano Rubio García apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 16 de setembre de 1971 - Mariano Rubio
García: El 10 d'agost de 1971 mor a Ieras (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista
Mariano Rubio García. Havia nascut el 28 de desembre de 1892 en alguna localitat
d'Almeria (Andalusia, Espanya). Insubmís al servei militar, en 1910 emigrà a
l'Argentina. Milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina
(FORA) de Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) i a la província de Río Negro,
on era en 1928. Posteriorment visqué a Quilmes (Buenos Aires, Argentina), on
treballà d'obrer rajoler. Detingut per la seva militància, va ser expulsat del
país. De bell nou a Almeria i sense feina, emigrà a Barcelona (Catalunya), on
treballà als camps i a partir de 1935 en la construcció de carreteres a Sant
Celoni (Vallès Oriental, Catalunya). Amb altres companys (Melcior Besa Sanromà,
Agustí Mandil Valls, Joan Serra Monrabà, etc.), reactivaren la Confederació
Nacional del Treball (CNT) local, de la qual va ser nomenat president. Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936, entre el 25 d'agost de 1936 i el 10 de
gener de 1937 fou membre del Comitè Revolucionari local, on exercí de regidor.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Segons alguns, durant
l'Ocupació va ser detingut i enviat amb una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) a treballar de llenyataire a Lapurdi (País Basc). Després de
la II Guerra Mundial, s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on treballà
de paleta i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva jubilació.
S'instal·là a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània) i
milità en la Federació Local de la CNT. Mariano Rubio García va morir el 10
d'agost de 1971 a Ieras (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Manuel Segú Duran apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de setembre de 1980 - Manuel Segú Duran: El 10 d'agost de 1980 mor a Tarascon (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Baptista Segú Duran. Havia nascut el 6 d'abril de 1892 a Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre, Catalunya). Era fill de Manuel Segú Pedrola, llaurador, i de Raimona Duran Masip. Quan era molt jove començà a militar en la Confederació Nacional del Treball del seu poble. Després de participar durant la Revolució en el moviment col·lectivista, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de l'Alliberament milità en la Federació Local de Las Cabanas i de Tarascon (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Manuel Segú Duran va morir el 10 d'agost de 1980 a Tarascon (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment al cementiri d'Ussat (Llenguadoc, Occitània), ciutat on feia anys residia. ***
Necrològica,
amb dades diferents, de Josep Saurina Fabregat apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
gener de 1981 - Josep Saurina
Fabregat: El 10 d'agost de 1981 mor a Bombannes (Carcan,
Aquitània,
Occitània)
l'anarcosindicalista Josep Saurina Fabregat –també
citat erròniament de
diferents maneres (Saurinas, Sauriñas, Sauriña,
etc.). Havia nascut el 29 de novembre de 1913 a Tortosa (Baix
Ebre, Catalunya). Inscrit al registre civil com a José
Fabregat Cid, era el fill natural
de Rosa Fabregat Cid; l'infant va ser reconegut i legitimat l'1 de
juliol de
1916 pel matrimoni de sa mare amb Faustí Saurina Verdiell.
Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità
contra l'aixecament feixista a
Tortosa. Posteriorment s'integrà en una unitat confederal i
a finals de 1936 va
perdre un braç al front. Amb el triomf franquista
passà a França, on patí les
mateixes dificultats que la resta de companys agreujades per la seva
discapacitat.
Després de la II Guerra Mundial residí en una
col·lectivitat creada per
companys a Montalban (Guiena, Occitània). Posteriorment
s'instal·là a Bordeus
(Aquitània, Occitània), on formà part
d'una col·lectivitat d'obrers sabaters
fins que hagué de tancar a causa de la
competència amb les grans fàbriques del
calçat. Fou membre de la Lliga de Mutilats i de l'Spanish
Refugee Aid (SRA,
Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova
York
(Nova York, EUA). Sa companya fou Gabriela Barajas Antruejo. Josep
Saurina
Fabregat va morir el 10 d'agost de 1981 a Bombannes (Carcan,
Aquitània,
Occitània) en una
gira propagandística. ***
Necrològica
de Manuel Ardevol Solé apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 d'octubre de 1983 - Ignasi Ardevol
Solé: El 10 d'agost de 1983 mor a La Bastida de
Roairós (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Ignasi Ardevol Solé. Havia nascut cap
el 1899 a Móra
d'Ebre (Ribera d'Ebre, Catalunya). Treballava de ferroviari a la
«Compañia de
Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de
Ferrocarrils MZA) a Reus
(Baix Camp, Catalunya) i militava en la Federació Nacional
de la Indústria
Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE).
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a La Bastida de Roairós,
on en 1949
era secretari de la seva Federació Local de la CNT. Sa
companya, Paulette Ardevol,
també en fou membre. En 1955 vivia a Albina (Llenguadoc,
Occitània). ***
Gérard Tolck - Gérard Tolck: El 10 d'agost de 2005 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el pintor, gravador, escultor, editor i agitador cultural anarquista Gérard Tolck. Havia nascut el 18 de juliol de 1943 a Bévilard (Berna, Suïssa). Son pare, pintor amateur, li tenia vedat de tocar els pinzells i les pintures i ell va fer de l'art un acte subversiu contra la prohibició paterna. Entre 1960 i 1964 realitzà estudis a l'Escola de Belles Arts de Lausana i amb sos companys d'estudis creà el grup HANC (1962-1972) en aquesta ciutat. Després completà la seva formació artística a París, Provença i Bretanya. A Milà (Llombardia, Itàlia) formà part del grup constructivista «Il Parametro» (1966-1969). En 1970 s'establí definitivament a les Franches-Montagnes. Edità els poemes de Michel Seuphor i de Pierre-Louis Péclat i il·lustrà els llibres Milakia (1964), de Pierre-Louis Péchat, i À toi seule je dis oui (2001), de Hughes Richard. Realitzà exposicions a França, Itàlia, Bèlgica i Suïssa, i entre les seves obres destaquen un mosaic a La Charbonnière de Roches i una pintura mural la façana de l'oficina de correus de Saint Ursanne. En 1978 va ser el primer premiat de la Fundació Lachat i fou membre de l'Institut Jurassien des Sciences, des Lettres et des Arts (IJSLA). Va ser l'editor responsable de dues publicacions llibertàries importants editades a Les Breuleux: Le Détonateur. Journal de contre information et de réflexion pour l'unité de la gauche autogestionnaire (1977-1981) i Le Réveil Anarchiste (1979-1983), de la Fédération Libertaire des Montagnes (FLM, Federació Llibertària de les Muntanyes del Jura). Fou un dels creadors dels Cahiers Noirs i col·laborà en Réfractions. Recherches et expressions anarchistes. En 1980 cofundà Le Café du Soleil centre cultural autogestionat llibertari de Saignelégier, on animà uns famosos tallers de pintura i d'escriptura. Gérard Tolck va morir a causa d'un càncer el 10 d'agost de 2005 a l'Hospital de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Gran melòman i pianista de jazz, deixà dos fills músics (Mickaël i Emilien). L'estiu de 2011 es va fer una exposició antològica (Rétrospective), en paral·lel al Musée Jurassien des Arts de Moutier i a Le Café du Soleil de Saignelégier, de més de 60 obres realitzades entre 1962 i 2004. ***
Pierre
Gallissaires fotografiat per Jan H. Myskin - Pierre Gallissaires: El 10 d'agost de 2020 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el poeta, traductor i editor llibertari Pierre Marie Albert Gallissaires. Havia nascut el 4 de desembre de 1932 a Talença (Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Henri Albert François Germain Camille Gallissaires, professor de l'Institut de Bordeus (Aquitània, Occitània), i Marguerite Marie Magdeleine Tardy. A l'Institut de Bordeus tingué com a professor de matemàtiques l'anarquista Jean Barrué, qui li va introduir en el pensament llibertari i en la llengua alemanya. Fugint de la guerra d'Algèria, visqué uns anys al Marroc. De bell nou a França, un cop llicenciat en Lletres, es dedicà a la traducció. A més de traduir L'Unique et sa propriété, de Max Stirner, traslladà al francès nombrosos autors alemanys, molts d'ells anarquistes, com ara Hugo Ball, Heinrich Böll, Alfred Döblin, Hans-Magnus Enzensberger, Alexander Granach, Franz Jung, Karl Kraus, Gustav Landauer, Erich Mühsam, Oskar Panizza, Rudolf Rocker, Joseph Roth, Paul Scheerbart, Arthur Schnitzler, Ernst Toller, etc. Participà activament en els fets de «Maig de 1968». En 1972 s'instal·là a Hamburg i s'integrà en el grup Materialien Analysen Dokumente (MAD, Documents d'Anàlisi de Materials), amb Hanna Mittelstädt i Lutz Schulenburg, amb qui fundà l'editorial «Nautilus» i amb les quals conegué els surrealistes i els situacionistes alemanys; per a aquesta editorial traduí a l'alemany diversos autors avantguardistes francesos (Arthur Gravan, Isidore Ducasse, Benjamin Péret, Francis Picabia, Tristan Tzara, Jacques Vaché, etc.). A cavall entre França i Alemanya, visqué de les traduccions per a editorials llibertàries, com ara «Ludd», per a la qual traduí entre 1985 i 1998 nombrosos autors (Karl Kraus, Oskar Panizza, Frank Wedekind, etc.), però a finals dels anys vuitanta obtingué el reconeixement de les grans editorials («10/18», «Anatolia», «Les Belles Lettres», «Editions du Rocher», «Erès», «Larousse», «Samsa», «Textuel», etc.). Després de la mort de sa companya, la violinista Nadine Tonneau, s'instal·là en una petita casa a Montalban (Guiena, Occitània). Es considerava sobretot poeta i publicà diversos reculls poètics, com ara Onze poèmes et quelques autres militants, 1966-1968 (1968), Vingt deux poèmes pour en rire (1968), Suite Benjamin (1971), Les rues, les murs, la Commune, 22 poèmes sur Mai et Juin 68 (1975), Le dit du poème parmi d'autres (2010), Je tu il ou d'aucuns (2015), etc. Va fer estades al Col·legi de Traductors d'Arle (Provença, Occitània), on treballà amb el poeta Jan H. Mysjkin amb la idea de traduir la poesia neerlandesa i flamenca al francès (Armando, H. H. ter Balkt, Bernlef, Inge Braeckman, Hans Favery, Rutger Kopland, Gerrit Kouwenaar, Lucebert, Hanny Michaelis, Cees Nooteboom, Paul van Ostaijen, K. Schippers, Lans Stroeve, Hans Tentije, Michaël Vandebril, Riekus Waskowsky, Menno Wigman, etc.). En 1995 va ser guardonat amb el Premi «Gérard de Nerval» de la Société des Gens de Lettres (SGDL) per la seva traducció de Le scarabée-torpille, de Franz Jung. Pierre Gallissaires va morir el 10 d'agost de 2020 a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Ángel
Tomás Cortés - Ángel
Tomás
Cortés: El 10 d'agost de 2020 mor a Meunas
(Provença, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Ángel Tomás Cortés,
també conegut com Ange Thomas.
Havia nascut el 23 de maig de 1921 a Xest (Foia de
Bunyol, País Valencià). Sos pares, pagesos
benestants, es deien Ángel Tomás i
Carmen Cortés. Va ser un dels fundadors de l'Ateneu
Llibertari de Xest, creat
per les Joventuts Llibertàries, del qual va ser secretari, i
que comptà amb una
biblioteca, sessió setmanal de cinema i on es feren
nombrosos debats (amor
lliure, control de natalitat, tabaquisme, alcoholisme, etc.). A finals
de 1936,
en plena Revolució, amb altres 12 companys, obrí
a Xest un centre d'aprenentatge
per a ensenyar a llegir i a escriure després de la feina els
nombrosos
analfabets de la població. Com que era molt jove per anar al
front, participà
activament en el procés de
col·lectivització del poble, encarregant-se de la
distribució de productes. També
realitzà tasques en la construcció de refugis
antiaeris i en el suport als refugiats vinguts de zones ocupades pels
feixistes. El març de 1939, quan el triomf franquista era un
fet, marxà cap a
Alacant (Alacantí, País Valencià) amb
la intenció de poder fugir amb vaixell,
però finalment va ser capturat pels feixistes i tancat
primer al camp de
concentració de Los Almendros i tres dies després
al camp d'Albatera. Aconseguí
fugir-ne i retornar al seu poble natal. A Xest formà part de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) clandestina i es dedicà a la
falsificació de
documentació. Com que li tocava fer el servei militar, en
1940 decidí passar
per Andorra en ple hivern els Pirineus. A Vic de Sòs
(País de Foix, Occitània)
s'uní a la «Xarxa Ponzán» que
organitzava passos clandestins a la frontera i
d'aquesta manera passà en diverses ocasions a Barcelona
(Catalunya). Sota el
nom fals d'Ange Thomas, identitat
que
va mantenir fins 1965, treballà de llenyataire a Ravat
(País de Foix,
Occitània). En 1941 va ser enviat per a fer de carboner a
una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Rians (Provença,
Occitània).
Regularment hi anà a Marsella (Provença,
Occitània), on va subministrar als
companys cartilles de racionament falses. Gràcies a la
protecció del cònsol
mexicà Gilberto Bosques, evitar ser enviat a Alemanya com a
treballador forçat.
Obtingué un visat per anar cap a Mèxic,
però per manca de vaixell acabà
refugiat a Còrsega, on va treballar novament de llenyataire.
En contacte amb la
resistència local, participà en l'alliberament de
l'illa l'octubre de 1943. En 1945,
després de la II Guerra Mundial, retornà al
continent i s'instal·là a Meunas,
on va fer feina als boscos. Allà conegué Jeanne
Griseri, filla de lleters, que
esdevingué sa companya i amb qui es casà en 1947
a Marsella i amb qui tingué
tres infants (José, Antoine i Michel). Treballà
en una fàbrica de sabates i en
una empresa comercial, sempre seguint els principis llibertaris. En
1950 obrí
una botiga d'alimentació a Meunas. En aquests anys
freqüentà les Joventuts
Llibertàries de Marsella i col·laborà
en la premsa (Cenit, Ruta,
etc.). Sempre
es mantingué solidari amb els necessitats i fidels al
pensament llibertari. Ángel
Tomás Cortés va morir, gairebé
centenari, el 10 d'agost de 2020 al seu domicili
de Meunas (Provença, Occitània). ---
|
![[09/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[09/08]") |
|
![[11/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[11/08]") |
|
|
| Actualització: 23-05-24 |