|
---
Anarcoefemèrides del 10 de setembre Esdeveniments
Capçalera del primer número de L'Idée Ouvrière -
Surt L'Idée
Ouvrière:
El 10 de setembre de
1887 surt a Le Havre (Alta Normandia, França) el setmanari
anarquista L'Idée
Ouvrière. Journal hemdomadaire.
En fou responsable Émile Pouget, que va signar els
editorials del periòdic, L.
Biquin i J. Legouguec (impressors gerents), i Casimir Lavigne.
Reivindicà un
sindicalisme independent i lluità contra el parlamentarisme.
Trobem textos de
J. B. Devagnier, Eugène Poittier, Jean Richepin, etc.
Publicà en fulletó «Entre
paysans», d'Errico Malatesta. En sortiren 40
números, l'últim el 9 de juny de
1888. ***
Portada del primer número d'El Revolucionario -
Surt El
Revolucionario:
El 10 de setembre de
1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer
número del periòdic El
Revolucionario. Quincenario
anarquista-comunista acérrimo partidario de la
transformación social, por que
sólo de ella puede emanar la redención humana.
Portava els lemes «A cadascú
segons les seves fores, a cadascú segons les seves
necessitats» i «Un per a
tots, tots per a un». El responsable d'aquesta
publicació anarcocomunista fou
Sebastià Suñé i els articles anaven
sense signar. Prohibit per les autoritats,
només va publicar una altre número l'1 d'octubre
de 1891 i fou substituït al
mes següent per El Porvenir
Anarquista.
***
Capçalera de Línea de Fuego -
Surt Línea
de Fuego:
El 10 de setembre de
1936 surt a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) el
diari
anarcosindicalista Línea de Fuego.
Portavoz de la Columna de Hierro, CNT-FAI, en el frente de Teruel.
Estava
editat pel Sindicat d'Arts Gràfiques de la
Confederació
Nacional del Treball
(CNT) de València (País Valencià) i
n'eren
redactors Arsenio Olcina i R.
Giménez Cuesta. La redacció i la impremta estaven
instal·lades en un autobús
que recorria de manera itinerant el front. Trobem articles de
José Albiol, Anielo,
Francisco Carmona Pinedo, Coblas, Francisco Cueva, F. Direteino,
Antonio Edo, Gregorio
Falomir, Fernandel, Ernesto García, Manuel Gimeno, Valeriano
González, Rafael
Herrero, Vicente Ibáñez, Pascual Llopis, Rafael
Llopis,
Antonio Lurbes, Elías Manzanera,
Daniel Martín, Ramón Martín, Juan
Martínez
López, Juan Pérez, Ramón
Sánchez,
Aurelio Tomás, Gonzalo Vidal, etc. Profundament radical,
criticà durament el
reformisme i el col·laboracionisme dels comitès
confederals dominants durant la
guerra civil. Tenia una secció literària on es
van
publicar històries
d'escriptors francesos i russos. En sortiren 121 números,
l'últim el 10 de
febrer de 1937, i va ser substituït per Nosotros. ***
Jaume Bosch i Grassi, president adjunt de l'AMRE - Creació de l'AMRE: El 10 de setembre de 1944 es crea a Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània) sota la presidència del coronel Antonio Herrera Serrano, i davant uns 300 militars republicans reunits, l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMRE). Aquesta exèrcit pretenia alliberar Espanya de la dictadura franquista i era una rèplica de la Unió Nacional Espanyola (UNE) procomunista, i per això va comptar amb el total suport del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Va tenir la seu a Tolosa de Llenguadoc i va desaparèixer en 1945.
Naixements
Necrològica d'Auguste Spichiger publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 19 de juliol de 1919 - Auguste Spichiger: El 10 de setembre de 1842 neix a Nods (Berna, Suïssa) –algunes fonts citen erròniament altres localitats– l'anarquista Auguste Spichiger. Sos pares es deien Joseph Spichiger, sabater a Nods, i Susanne Hermann. Es guanyava la vida com a gravador rellotger especialitzat en guilloixar. En 1869, com a resposta a una vaga, fundà amb cinc companys (Ulysse Borel, Gaspard Bovet, Frédéric Graisier, Paul Humbert i James Philippin) un taller cooperatiu d'obrers gravadors rellotgers a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa), que durà fins a 1875. El maig de 1869 participà en un míting a Le Crêt-du-Locle, a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), celebrat després de la primera visita de Mikhail Bakinin al Jura, i signà una protesta contra la intervenció de l'exèrcit en la vaga dels paletes i manobres de Lausana (Vaud, Suïssa) aquell mateix any. L'octubre de 1870 va ser membre a La Chaux-de-Fonds del Comitè de la Federació Romanda «col·lectivista» de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 12 de novembre de 1871 assistí com a delegat de Le Locle al Congrés de Sonvilier (Berna, Suïssa), el qual va presidir, on es va fundar la Federació de Jura de l'AIT, i fou membre regular del seu Comitè Federal. Amb Antoine Huguenot, signà el mandat de James Guillame i d'Adhémar Schwitzguébel al Congrés de l'AIT de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). També va ser delegat als congressos de l'AIT «antiautoritària» de setembre de 1873 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). Amb son germà major Jacob Spichiger i dos obrers més, Fréderic Graisier i Albert Nicolet, tots gravadors i anarquistes, reconstruí en 1874 el taller de rellotgeria cooperatiu a La Chaux-de-Fonds, al número 14 del carrer Demoiselle, però que no acabà de reeixir. Sobre aquest tema, va publica un article en l'Almanach du Peuple pour 1875 i també va col·laborar en el Bulletin de la Fédération Jurassienne (1872-1878). Participà activament en les activitats de la Federació Francesa de l'AIT a Suïssa i distribuí el periòdic L'Avant-Garde, a més d'editar les actes del procés contra aquest periòdic i el seu redactor Paul Brousse, celebrat l'abril de 1879. Fou l'editor de l'Almanach du Peuple pour 1880. Boicotejat pels patrons i inscrit en les seves llistes negres, emigrà a França i posteriorment, entre 1887 i 1893, als Estats Units. Instal·lat a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), es relacionà amb els grups anarquistes francesos. En 1889 el trobem a New Haven (Massachusets, EUA), on Élisée Reclus el va visitar. El desembre de 1891 estava subscrit a Le Réveil des Mineurs. De bell nou a Suïssa, visqué a Biel (Berna, Suïssa) i a La Chaux-de-Fonds. A partir de 1906 col·labora en La Voix du Peuple de Lausana i després en Almanach du Travailleur pour 1911. Molt proper a James Guillaume, restà força polèmic amb altres destacats militants com ara Jean-Louis Pindy. En 1912 partí cap a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Rússia), on restà un any. De bell nou a Suïssa, publicà el fullet Le Parti pettavelliste (1913), recull d'articles publicats entre 1911 i 1912 en La Voix du Peuple on criticà els socialistes seguidors del pastor Paul Pettavel (Ernest-Paul Graber i Charles Naine) pels seus «pietisme» i parlamentarisme. Quan esclatà la Gran Guerra, va fer costat amb altres companys (Georges-Henri Herzig, Louis Pindy, Jean Wintsch, etc.) la «Unió Sagrada». L'última part de sa vida la passà a Untersteckholz (Berna, Suïssa), població natal de son pare. Malalt, l'1 de juny de 1919 marxà cap a Lió, on finà poc després. Auguste Spichiger va morir el 29 de juny de 1919 al VII Districte de Lió (Forez, Arpitània). Segons algunes fonts, va ser el pare biològic de la futura dirigent comunista Suzanne Depollier (Suzanne Girault). ***
Notícia de Frans Verbelen apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 20 de juny de 1914 - Frans Verbelen: El
10 de setembre de 1861 neix a Nederokkerzeel (Kampenhout, Brabant Flamenc,
Flandes) l'anarquista, neomalthusià i antimilitarista Frans Verbelen, també
conegut com François Verbelen. Es guanyava la vida treballant de fuster.
A finals de segle va ser president de la Secció Local de Mechelen (Anvers,
Flandes) del Belgische Werkliedenpartij (BWP, Partit Obrer Belga). El 31 de
maig de 1898 parlà, juntament amb altres companys (Alice Bron, Bus, Flaustier, Robyns,
etc.), en el gran míting celebrat a la Sala Union de Brussel·les (Brussel·les,
Bèlgica) sota el títol «La question du pain. La guerre civile en Espagne et en
Italie». En 1901 era corresponsal a Mechelen del periòdic anarquista L'Émancipation,
de Georges Thonar. Entre 1904 i 1905 edità a Mechelen el periòdic mensual
anarquista en llengua flamenca Recht door zee. Orgaan der Vrije Vlaamsche
Groepen (Al gra. Òrgan dels Grups Lliures Flamencs). Va fer decantar Jos
Stroobants, i la seva associació de lliurepensadors «De Rede» (El Discurs), cap
a l'anarquisme. Neomaltusià, en 1912 creà, sembla, amb Louis Van Brussell
l'associació «Belgisch Verbond ter Regeling van het Kindertal» (Associació
Belga per a la Regulació de la Infància), que edità en 1913 el seu òrgan d'expressió
Oudersplicht (Obligació dels pares). El 31 d'agost de 1913 va ser ponent
en el Congrés de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) celebrat al
Vredespaleis de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Quan la Gran
Guerra va defensar la «Unió Sagrada» aliada. El 16 d'agost de 1914 va ser
orador, juntament amb altres destacats anarquistes (Varlaam Cherkezishvili,
Errico Malatesta, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Gerhard Rijnders, etc.), en el
míting internacional celebrat a Anvers (Anvers, Flandes) a favor del
sindicalisme independent i del moviment anarquista, on assistiren nombrosos
sindicats. Sa companya fou Jannine Gooris. Frans Verbelen va morir en 1937 a
Mechelen (Anvers, Flandes). ***
Notícia de la detenció de Brutus Mercereau publicada en el diari parisenc Le Matin del 27 de març de 1923 -
Brutus Mercereau:
El 10 de setembre de 1880 neix al VII Districte de París
(França) el dibuixant,
escriptor, dramaturg i propagandista anarquista i sindicalista Brutus
Emmanuel
Mercereau. Fill d'una família
de set infants, sos pares es deien Hector
Pierre Mercereau, professor de matemàtiques i
després doctor en medicina, i Marie Charlotte
Lacour, llevadora. Col·laborà en
gran nombre de publicacions
llibertàries i va ser especialment actiu abans de la Gran
Guerra, col·laborant
sobretot en La Bataille Syndicaliste
(1911-1915). Entre 1914 i 1919 va estar mobilitzat. El 6 de gener de
1916 es
casà al XI Districte de París amb Julienne
Caroline Baunier; aleshores treballava
d'empleat d'ajuntament i viva al número 41 del carrer
Sedaine. Durant el
període d'entreguerres col·laborà en
diferents publicacions, com ara La Bataille,
L'Ennemi du Peuple Esclave, Germinal,
L'Insurgé, Le
Libertaire, Le
Réfractaire,
La Revue Anarchiste, Le
Semeur de Normandie, La Vache
Enragée, La Voix
Libertaire. També va escriure narracions curtes i
contes (L'attentat, Un
bon dieu, La farce macabre,
Katia, Un
pauvre amour, Le puits,
La question, Le
rat, Tosiko, petite fille
japonaise, etc.), que sortiren per lliuraments en les
publicacions
periòdiques. També va escriure peces
dramàtiques i era membre de la Societat
d'Autors i Compositors Dramàtics i estava afiliat a la
Federació Unitària de
l'Espectacle de la Confederació General del Treball (CGT).
El 2 de març de 1923
publicà en Le Libertaire
l'article
«Pour Germaine Berton. Faisons-la connâitre et
aimer» i per a aquest article va
ser detingut als seu domicili, al número 11 de carrer Ulm,
el 25 de març,
juntament amb el gerent de la publicació Charles Chauvin,
per una denúncia de
Léon Daudet de l'«Action
Française», a qui Mercereau havia qualificat de
«mâchemerde» (menjamerda), i inculpats
ambdós per «apologia de la
violència»,
essent empresonats a la presó parisenca de La
Santé sense llibertat
provisional. La seva detenció es va produir el mateix dia de
l'estrena al
Théâtre Confédéral de la
Grange-aux-Belles de la peça teatral antimilitarista
en tres actes, escrita per ell i André Letourneur (Le Tourneur), Claude
Voinet,
i no va poder assistir-hi. El 25 d'abril de 1923 van ser jutjats pel XI
Tribunal Correccional i, malgrat la defensa del prestigiós
advocat Henry Torrès,
van ser condemnats tots dos a sis setmanes de presó i a 50
francs de multa; va
ser alliberat al principis de maig de 1923. A començament de
1924 va ser
animador d'un grup musical llibertari. L'agost de 1927 signà
una crida per a la
revisió del judici dels militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. Després de la II Guerra Mundial el seu nom
desapareix de la premsa
revolucionària. En 1962 la revista anarcosindicalista Espoir publicà el text seu
«Un pauvre», però no sabem si
és un text
anterior o escrit per a aquesta publicació. Desconeixem la
data i el lloc de la
seva defunció. ***
Necrològica de Josep Comella Herrera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 d'abril de 1977 -
Josep Comella Herrera: El
10 de setembre de 1891 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Josep Comella Herrera –el primer llinatge a vegades citat
erròniament com Comellas.
Sos pares es deien Josep Comella i Josepa Herrera. Un cop
acabà l'escola
primària començà a treballar als
camps. Ben aviat va aconseguí una important cultura
autodidacta i s'adherí al
moviment llibertari. El març de 1934 fou un dels
organitzadors de l'Escola Racionalista
d'Alguaire. Durant la Revolució fou un dels fundadors de la
col·lectivitat
agrícola local. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Després de
la II Guerra Mundial milità en el Federació Local
de Trebres (Llenguadoc,
Occitània) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la Secció Local
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta localitat. Sa
companya fou Emília Lladós.
Malalt, Josep
Comella Herrera va morir el 16 d'abril de 1976 al seu domicili de Saint
Feliu d'Avall
(Rosselló,
Catalunya Nord). ***
Simó Piera Pagès - Simó Piera Pagès: El 10 de setembre –el certificat de defunció cita erròniament el 3 de setembre– de 1892 neix al número 4 del carrer Perill del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Simó Gumersind Francesc Piera i Pagès. Sos pares es deien Josep Piera Griful i Maria Pagès Bofill. Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí a Ángel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicats únics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del Sindicat Únic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga (El Vendrell). El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S'exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. Naturalitzat veneçolà, en 1953 recuperà la nacionalitat espanyola. El 1965 tornà a Catalunya. És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975). Sa companya fou Isabel Llorente Llorente. Simó Piera Pagès va morir el 14 d'agost de 1979 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat a Calafell (Baix Penedès, Catalunya). ***
Josep
Farràs Puigmartí - Josep Farràs
Puigmartí: El 10 de setembre de
1893 neix a Monistrol de Calders (Moianès, Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Farràs Puigmartí. Sos
pares es deien Fèlix
Farràs i Carme Puigmartí. Contramestre d'una
fàbrica tèxtil de Manresa (Bages,
Catalunya), milità en Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC) i en el Sindicat
de Contramestres de Manresa de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), del
qual fou secretari. També formà part de la
Societat Coral Sant Josep. Denunciat
per una venjança personal per motius laborals, va ser
capturat pels feixistes i
el 29 de maig de 1939 traslladat de la presó de Manresa a la
Presó Model de
Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 5 de juny de 1939, va ser
condemnat a
mort per «rebel·lió militar».
Josep Farràs Puigmartí va ser afusellat el 19
d'octubre de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya) i
fou enterrat al Fossar de la Pedrera. Era cosí d'Enric
Pérez i Farràs, assessor
militar de Buenaventura Durruti Domínguez. ***
Necrològica
de Domenico Ragazzini apareguda en el periòdic
parisenc Frente
Libertario d'abril de 1976
- Domenico
Ragazzini: El 10 de setembre de 1899 neix a
Forlì (Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista
Domenico Ragazzini, conegut sota diversos pseudònims (Mingò, Moro,
Domenico Mengone, Domenico
Mengoni, Lumanti,
etc.). Sos pares es deien Giovanni Ragazzini i Colomba Spada. Fill
d'una
família seguidora de Giuseppe Mazzini, quan era molt jove
esdevingué també
republicà i amb 14 anys participà activament en
la «Setmana Roja», del 7 al 14
de juny de 1914. Poc després es decantà cap
l'anarquisme i defensà aquestes
idees fins i tot arribant a la confrontació
física. Segons algunes fonts,
durant la Gran Guerra desertà i quan tenia uns vint anys
pogué lliurar-se d'una
condemna a mort infligida pels feixistes. En 1923 demanà i
obtingué passaport
per emigrar a l'Argentina. Després de 10 mesos per
Gènova (Ligúria, Itàlia),
declarà a la policia que havia renunciat a embarcar-se per
manca dels diners
necessaris per a comprar el bitllet cap a Buenos Aires. L'agost de 1924
passà a
França, establint-se primer a Modâna (Roine-Alps,
Arpitània) i després a
Marsella (Provença, Occitània), on
treballà d'estibador al port. Participà en
activitats antifeixistes, sota el nom de Moro
i de Domenico Mengone o Mengoni. En 1931 la policia italiana
aconseguí assabentar-se de la seva vertadera identitat arran
d'unes
investigacions seguides després de descobrir cartes seves
enviades des de
França que contenien comentaris desfavorables sobre el
feixisme durant
l'escorcoll de la casa de sa germana Iolanda resident a
Forlì. En aquesta època,
qualificat com a «comunista», estava inscrit en el
registre de la policia de
fronteres i en el butlletí de persones a detenir, i, segons
les autoritats,
estava relacionat amb «perillosos anarquistes», com
ara Ugo Boccardi. També freqüentà
el comunista Luigi Longo. Passà clandestinament a
Itàlia en missions de caràcter
antifeixista com a mínim en dues ocasions. Segons algunes
fonts, es va veure
involucrat en un intent d'atemptat, que mai no es
materialitzà, contra Benito Mussolini
i altres membres destacats del règim feixista. A partir de
1936 participà
activament en el suport de la Revolució espanyola,
especialment fent costat els
companys que hi partiren com a voluntaris. En 1943, en plena II Guerra
Mundial,
demanà al consolat italià la
repatriació i el 19 de març d'aquell any
passà la
frontera. Detingut immediatament, va ser portat a Forlì on
se li va amonestar
formalment per les seves activitats subversives a l'estranger. El 6
d'octubre
de 1945 es casà amb Pierina Gambi, qui morí
l'abril de 1949. Després de la II
Guerra Mundial participà activament en la
reorganització del moviment
anarquista a Forlì. Acostumat a la independència,
molt preocupat per la pèrdua
de la seva força física i malalt del cor,
Domenico Ragazzini se suïcidà el 15
de desembre de 1975 a Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia), saltant per la finestra
del bany de l'hospital on es trobava hospitalitzat des de feia un
temps. Els
companys van veure clarament que no havia triat un dia i una forma
qualsevol per
a acabar amb sa vida, sinó la data de l'aniversari de
l'assassinat de Giuseppe
Pinelli. Cal no confondre'l amb el sabater comunista Domenico
Ragazzini, nascut
el 31 de març de 1891 a Brisighella
(Emília-Romanya, Itàlia), que lluità
com a
milicià a la guerra d'Espanya. ***
Alfredo Errandonea - Alfredo
Errandonea: El 10
de setembre de 1935 neix a Las Piedras (Canelones, Uruguai) el
sociòleg,
escriptor, periodista, professor universitari i
intel·lectual anarquista
Alfredo Errandonea. Son pare, també Alfredo Errandonea, va
ser un compromès
advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des
de l'adolescència,
a mitjans dels anys cinquanta començà a militar
en el moviment estudiantil,
primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i
després en la
Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU),
com a secretari de
Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil
formà part de les Agrupacions
Reforma Universitària (ARU), integrada per militants
anarquistes. A finals de
1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri,
Ermácora Cressati, Wellington
Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto
Franano,
Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la
finalitat de posicionar-se
sobre la formació d'una federació anarquista, que
donaria lloc mesos després a
la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana
(FAU), organització de la qual
va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de
la FEUU i
aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga
per la
Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el
moviment estudiantil amb el
govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any
següent. En
1959 va ser elegit membre de la primera delegació
estudiantil al Consell
Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge,
Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio
Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes
i el grup optà per altres
camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la
Convenció
Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en
aquesta
organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto,
publicà la revista Tarea,
editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967
realitzà el
doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de
Ciències Socials
(FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai
s'exilià a
Buenos Aires (Argentina), on realitzà una
importantíssima tasca docent.
Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la
Facultat
de Ciències Socials de la Universitat de la
República (Uruguai). Va ser
professor titular de Metodologia de la Investigació Social
de la Facultat de
Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani
de la Universitat de
Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista
Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios
Internacionales,
revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del
periòdic La República
i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural.
L'agost de 1985
participà a Montevideo en l'«Encuentro
"Alternativas en América
Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30
aniversario». Col·laborà en nombroses
publicacions llibertàries, com ara Comunidad,
Cuadernos de Marcha, Utopía,
etc. En els seus últims anys
participà en la «Xarxa de Cultura
Llibertària». És autor de Sindicato
y
sociedad en el Uruguay (1969), Participación
y socialización gremial e
inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos
veinte años
y los movimientos universitarios en América Latina (1970)
Explotación y
dominación (1972), Curso de
Sociología (1975), Política
económica
y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos
de la política
monetarista (1984), Uruguay,
subordinación y dependencia (1985), Los
cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987,
amb Daniel R. García
Delgado), Sociología de la dominación (1988
i 1989), Política de
salud en la transición democrática: Uruguay (1988),
Los actores sociales
para un proceso alternativo de desarrollo económico y social
del Uruguay (1989),
Las clases sociales en el Uruguay (1989), Las
cooperativas en el
Uruguay (1992), ¿Cómo
somos los uruguayos? (1993, amb altres), La
sociedad contra la política (1993, amb altres), La
nueva Facultad de
Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994),
El sistema político
uruguayo (1994), La universidad en la encrucijada.
Hacia otro modelo de
Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va
morir l'11
d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies
després al
Cementeri Central de la capital.
Defuncions
Karl Eduard Nobiling - Karl Eduard Nobiling: El 10 de setembre de 1878 mor a la presó de Berlín (Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Havia nascut el 10 d'abril de 1848 a Kollno (Posen, Alemanya). Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris. ***
Marc
Druard - Marc Druard: El
10 de setembre de 1907 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de
França, França) el
propagandista
anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Havia nascut el 12 de
febrer de 1854 a Guise (Picardia, França). Sos pares es
deien
Jean
Baptiste Druard, serraller, i Rose Sophie Zoé Pinart. Quan
era
molt jove
començà a treballar a
la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya,
Félicie
Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb
qui tingué cinc
fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves
idees i,
segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar
«A baix
la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia».
Inscrit en la
llista negra dels patrons, no trobà feina.
Abandonà sa companya malalta i,
després de deixar els fills en una institució de
caritat, emigrar a Bèlgica amb
la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier).
Treballà a la foneria
de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les,
Flandes) i freqüentà els
grups anarquistes de la regió de Brussel·les.
Expulsat de Bèlgica, el març de
1889 retornà a França i troba feina com a obrer
modelista a la fàbrica «Brichet»
de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller,
fou un dels
principals propagandistes anarquistes de la regió. En
aquesta època sembla que
tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26
de juliol de 1891 va
ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament
amb Auguste
Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió
preparatòria per
activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver
amagat al
seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els
atemptats comesos el
juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el
domicili
d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per
l'Audiència de les
Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot,
Eugène Bigel i
Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a
dures
penes de presó. No obstant això, segons l'informe
policíac, ell tingué la idea
d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una
conferència de l'anarquista Jean-Baptiste
Clément, la qual va lliurar a Henry
Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser
víctima d'una conxorxa
policíaca. Acomiadat de la fàbrica
«Brichet», trobà nova feina en un taller
de
ferreteria, però el març de 1892 va ser
també engegat. Vidu, es traslladà al
Nord i després a París, on s'ajuntà
amb una criada jove anomenada Cotis. Marc
Druard va morir el 10 de setembre de 1907 al seu domicili
d'Ivry-sur-Seine (Illa de
França, França). ***
Foto policíaca de Joaquim Penina Sucarrats -
Joaquim Penina
Sucarrats: El 10 de setembre de 1930 és
afusellat a Rosario (Santa Fe, Argentina)
l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. Havia
nascut l'1 de
maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– a Gironella
(Berguedà, Catalunya). De
formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni
bevia i es declarava
anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la
vida fent feina de paleta i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) al costat de Josep Viladomiu
Viñoles i Prudenci Pey Xandri. Cap al 1923, fugint del
servei militar,
s'exilià a Amèrica
amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i
s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina),
on visqué col·locant rajoles i venen llibres i
diaris anarquistes, integrant-se
en la «Guilda de Amigos del Libro».
S'afilià a la Federació Obrera Local
Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació
Obrera Regional
Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya
internacional en
suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti, va
ser detingut per distribuir Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930) ***
Francisco
Iturralde Cabeza de Vaca - Francisco
Iturralde: El 10 de setembre de 1936 és
assassinat a Ferrol (la Corunya,
Galícia) el mestre racionalista, matemàtic i
militant anarquista i anarcosindicalista
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca.
Havia nascut el 22 de
novembre de 1896 a Valladolid (Castella, Espanya) en una
família acomodada. Son
pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i sa
mare María Zenaida
Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la carrera de
medicina, abandonà
els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina
Ochotorena. Preparà
oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les
aprovà. L'octubre de 1920 va
ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i
exercí l'ofici a
diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya
(1923-1924), Las Palmas de
Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué
un actiu militant
anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra
(Galícia), on milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra,
Galícia).
En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio
Comesaña Prado, fundà l'Ateneu
Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu
domicili va ser
escorcollat per les autoritats. La seva
col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener
de 1933 fos
expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de
Telègrafs, però no
de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat
forçosament a Ferrol (la
Corunya, Galícia) com a mecànic interí
de les oficines de telègrafs.
Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra,
deixà de
col·laborar en Revolución.
Acabat
d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de
crear una escola racionalista
al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual
carrer Magdalena. L'Escola
Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa
companya impartí les
classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà
amb el suport de la
CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de
1933, i del
sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la
dirigí oficialment, a més
destacats militants i intel·lectual d'aleshores
(Ramón Rego Freire, José Merlán
Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó
Martínez, Álvaro Paradela Criado,
Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio
Sanz, etc.).
Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors
anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de
Ferrol,
que proporcionà a l'escola diners i suport material, a
més de canalitzar
l'activitat administrativa i burocràtica generada.
També en 1933 creà, amb
Desiderio Comesaña, el grup anarquista
«Natura», que coordinà les tasques del
Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser
detingut per haver participat
en una reunió sindical il·legal a Neda (la
Corunya, Galícia) i també el
novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes
anterior.
Destacat orador, conferenciant i polemista
–destacà una polèmica que
mantingué entre
1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i
existència de la divinitat»–,
durant els anys republicans va fer mítings arreu de
Galícia. També tingué una
bona reputació com a matemàtic i mantenia
correspondència amb l'eminent Julio
Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo
y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de
divulgació científica.
En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per
discrepàncies amb
l'orientació i la qüestió
econòmica i es lliurà al projecte de
creació d'una
Universitat Popular («Universitat
Proletària»), iniciativa que va ser frustrada
pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la
repressió, d'antuvi
s'amagà a les localitats de la Corunya de
Jubia-Narón i As Somozas, però va ser
detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó
d'Escollera de Ferrol.
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal
militar i,
sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre
de 1936
al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i
enterrat allà mateix. Marina
Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills. Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936) ***
Bélen
de Sárraga - Belén de
Sárraga: El 10 de setembre de 1950 mor a la
Ciutat de Mèxic
(Mèxic) la mestra, metgessa, periodista, republicana
federal, francmaçona,
lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista
anarquista Belén de Sárraga Hernández,
també citada Zárraga.
Havia nascut el 10 de juliol de 1872 a Valladolid
(Castella, Espanya). Fou la filla primogènita de Vicente de
Sárraga, militar republicà
i maçó procedent d'una família burgesa
de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa
Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen
humil. Nasqué dos anys abans que
sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de
recórrer diverses
ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa
família a Puerto Rico, on
conegué sos familiars i posteriorment estudià
magisteri, a instàncies del seu
avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo,
director del Magisteri de
l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888
retornà amb sa família
a Espanya i poc temps després es produí la
separació matrimonial de sos pares,
fet escandalós que donà molt que parlar
aleshores. En aquesta època començà a
freqüentar els cercles republicans federals, on
conegué Emilio Ferrero
Balaguer, representant de comerç, republicà i
maçó, amb qui en 1890 es
traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es
casà –la parella tingué
tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i
Víctor Volney). Belén Sárraga de
Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la
Universitat de
Barcelona, on organitzà la protesta contra la
destitució d'Odón de Buen de la
càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per
la publicació de l'obra Historia
Natural. En aquesta època llegí
Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es
declarà filla
espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás
Estévanez, i de les
feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i
Louise Michel; també
col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895
fundà a València la Federació de Grups
Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de
Dones Lliurepensadores del
barri barceloní de Gràcia,
organització que va ser prohibida pel governador i
que implicà la seva detenció. De bell nou a
València, intervingué en campanyes
i manifestacions en suport de la independència cubana i
contra la monarquia.
L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació
independentista i
empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la
maçoneria, entrant a formar part
de la lògia «Severidad». Aquest mateix
1896 dirigí el periòdic La
Conciencia Libre. En 1897 presidí
l'Associació General Femenina de València. A
finals de 1897 fundà a Màlaga la
Federació de Societats de Resistència, que
arribà a tenir 30.000 afiliats
distribuïts entre 80 societats. Després
passà a viure a Madrid, on en 1898
ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà,
dirigit per Eduardo Benot i
on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i
Pedro Vallina, entre d'altres. En
1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores
de Maó. Sembla que també
milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles
López de Ayala, en el grup anarquista
barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest
mateix 1900 s'afilià al Partit
Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va
arribar
a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a
Andalusia (Huelva,
Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la
Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va
fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de
Jerez en la citada
ciutat i el març de l'any següent
rellançà La
Conciencia Libre a Màlaga. En 1901
defensà l'ensenyament laic en una
conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i
Rodrigo Soriano,
organitzà gremis obrers i pagesos, a més de
societats lliurepensadores, a
Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad
Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i
Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La
Conciencia Libre, publicació molt llegida en els
cercles anarquistes. A
Còrdova formà part de la societat
llibertària «Los Amigos del Progreso» i
participà activament en l'organització de
sindicats obrers. En 1902 assistí al
Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra,
Suïssa) en representació de
més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903
s'afilià a la Unió
Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i
un dia de
presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo
García de Polavieja,
censurant aquest per l'afusellament del poeta,
maçó i heroi de la independència
de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una
conferència a Santa Cruz (Tenerife,
Canàries). En 1906 representà una
lògia maçònica en el
Congrés de Lliure
Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a
Amèrica i s'establí a
l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames
Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el
periòdic El Liberal a
l'Uruguai. En
1910 assistí al Congrés Internacional
Femení celebrat a l'Argentina, el qual
l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys
posteriors recorregué el
continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala,
Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà,
Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el
sindicalisme i el
feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el
desigual repartiment
de la riquesa, la guerra colonial, la militarització
l'ensenyament juvenil,
l'explotació laboral infantil, els atemptats
ecològics, la desigualtat dels
fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de
1913 va fer
una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta,
Concepció, Santiago, Iquique,
Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou
força
reeixida: el periòdic La
Razón li
edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es
crearen centres femenins
anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor
Recabarren, Salvador
Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc.
En 1914 publicà a Lisboa
(Portugal) El clericalismo en
América. A
través de un continente, sorgit arran dels seus
viatges per Amèrica. Entre
1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915
formà part del Consell
de Govern de la maçònica Federació
Argentina d'«El Derecho Humano», on
assolí
el grau 33. Instal·lada a Mèxic,
dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos
Nuevos i en 1926 obtingué la
nacionalitat mexicana. En 1931, després de la
proclamació de la II República
espanyola, retornà a la Península. En 1933
encapçalà la candidatura dels republicans
federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la
Comissió Nacional del
Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a
França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital
asteca entrà a formar part de
l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de
confluència entre anarquistes i republicans
federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i
els seus escrits es
troben dispersos arreu de diferents publicacions
llibertàries, com ara Adelante,
El Amigo del Pueblo, El
Despertar de los Trabajadores, El
Obrero, El Porvenir del Obrero,
La Protesta, etc. A més
de les citades,
entre les seves obres podem destacar Minucias.
Poesías (1902), Congreso
Universal de
Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias
sociológicas y de crítica religiosa
(1913), La evolución de los
pueblos y las congregaciones religiosas.
Conferencies (1915), La iglesia en
la
política (1923), Conferencia
sustentada per la eminente oradora Belén de
Sárraga el domingo 4 de mayo de
1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo
Puerto,
organizada por la Agrupación Socialista de La Habana
(1924), La papisa Juana. Testimonio
histórico contra
el origen divino del Papado (1931) i El
vicariato divino (1931). Belén de
Sárraga va morir el 10 de setembre de
1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a
conseqüència d'una nefritis i gairebé en
la
misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus
maçònic i
posteriorment incinerades. ***
Notícia
orgànica de Marcel Jouot publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 26 de juliol de 1924 - Marcel Jouot: El
10 de setembre de 1965 mor a Tarba (Bigorra, Gascunya,
Occitània) l'anarquista i sindicalista Marcel
Louis Jouot. Havia nascut el 31 d'octubre de 1892 a la
Maternitat de Port Royal del XIV
Districte de
París (França). Era fill natural
de Catherine Hermann i va ser reconegut per aquesta el 10 d'octubre de
1892 a
Saint-Denis (Illa de França, França) i legitimat
pel matrimoni amb Louis Jouot,
celebrat el 22 de juny de 1896 a Saint-Denis. Es guanyà la
vida com a tècnic
metal·lúrgic i quan tenia 13 anys ja treballava a
la fàbrica Mouton de
Saint-Denis, moment en el qual va tenir un accident laboral en una
mà quan
engreixava una màquina. Milità de la
Unió Anarquista (UA) i en la Confederació
General del Treball (CGT). El 16 de desembre de 1911 es casà
a Saint-Denis amb
Marie Alphonsine Vialard. A partir del 10 d'octubre de 1913 va fer el
servei militar
i des del 3 d'agost de 1914 lluità als fronts i va ser ferit
en diverses ocasions.
El juny de 1920 es divorcià de Marie Alphonsine Vialard a
Saint-Denis i el 25
de novembre de 1920 es casà a la mateixa població
amb Sonia Marie Alleaume. En
aquesta època vivia al número 12 de
Cité La Bûche del barri de La Plaine-Saint-Denis
de Saint-Denis. A partir de 1922 fou l'administrador de La
Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923
participà en el
IV Congrés de l'UA, que decidí la
publicació diària de Le
Libertaire. El desembre de 1923 vivia al número 10
del carrer
Saules del XVIII Districte de París. El març de
1924 reemplaçà Albert
Soubervielle com a gerent de la «Librairie
Sociale». El juliol de 1924 vivia al
número 9 del carrer Louis-Blanc de París. Entre
l'1 i el 3 de novembre de 1924
fou delegat per la «Maison des Syndicats», de
l'avinguda Mathurin Moreau, al
Congrés de l'UA. Va ser membre de «Les Amis du
Libertaire» des de la seva
fundació a principis de 1928. En els anys trenta vivia al
número 8 del carrer
Poteau i figurava en el llistat de domicilis a controlar per la
policia. El 24
de maig de 1947 es casà al XVIII Districte de
París amb Noëlie Marie Vergez (Noële
Vergès), cantant anarquista que interpretava
cançons llibertàries als cabarets parisencs i als
actes militants (vetllades,
mítings, sortides campestres, etc.). El 31 de desembre de
1948 va ser esborrat
del llistat d'anarquistes a vigilar per la policia. El 19 de juny de
1963
encara vivia al número 8 del carrer Poteau de
París i va ser el seu darrer domicili. Marcel Jouot va morir el
10 de setembre de 1965 al Centre Hospitalari de Tarba (Bigorra, Gascunya,
Occitània). ***
Necrològica
de José García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 20 de
novembre de 1966 -
José García: El
10 de setembre de 1966 mor a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània)
l'anarcosindicalista, i després socialista, José
García. Havia nascut en 1898 a
La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia,
Espanya). Quan era molt jove
emigrà a Cadis i en 1913 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Autodidacte d'una gran cultura, es considerava deixeble de
Fermín Salvochea y
Álvarez i d'Élisée Reclus. Mariner de
professió, va estar en diferents ocasions
empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i s'establí a
Saint-Étienne (Forez, Arpitània).
Després de la II Guerra Mundial s'afilià al
Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). José
García va morir el 10 de setembre
de 1966 a l'Hospital Bellevue de Saint-Étienne (Forez,
Arpitània). ***
Necrològica
de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 d'octubre de 1968 -
Frederic Arnau
Peiró: El 10 de setembre de 1968 mor a
Draguignan (Provença, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Frederic Arnau Peiró. Havia nascut el
16 d'abril de
1893 a Canals (Costera,
País Valencià). Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919
fou delegat al Congrés Provincial d'aquesta
organització que se celebrà a
Alacant (Alacantí, País Valencià).
Entre 1921 i 1922, durant l'època del
pistolerisme, va ser secretari del Sindicat de la
Metal·lúrgica de Barcelona
(Catalunya) de la CNT. El 21 de juny de 1921 va ser detingut amb altres
companys (Pere Bernabé Perales, Joan Bisbal Junyent, Juan
Gracia Jiménez, Palmir
Guillamot Vallvé, Ricard Linares Gil, Francesc Mateo Ros,
Martí Sancliment
Garreta i Pere Vallespí Borràs) en una
reunió clandestina per a reorganitzar
les cotitzacions sindicals al bar Chicago, situat a la Ronda de Sant
Pau de
Barcelona. El març de 1933 va ser delegat del Sindicat de la
Metal·lúrgica al
Ple Regional de Catalunya. Membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), el
25 d'abril de 1933 va ser detingut amb altres 11 companys (Manuel Badia
Vilalta, Just Donoso Millan, Josep Donpor Bolengo, Joaquim Delgado
Tàpies,
Manuel Farré Bosch, Eustaqui Guardavin Nalda, Francesc
Isgleas Piarnau, Natoni
Mota Moreno, Francesc Pellicer Monferrer, Benet Ruiz Berlanga i Manuel
Ruiz Pintas)
com a instigador de la vaga general convocada per l'endemà.
Reemplaçà Pere
Massoni Rotger com a director del diari Solidaridad
Obrera de Barcelona fins a finals de 1937, quan va ser
substituït per Tomás
Herreros Miquel. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat als camps de concentració de Barcarès i
d'Argelers. Posteriorment
passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II Guerra
Mundial, s'instal·là al departament
occità del Var, on en 1947 fou responsable
regional de la Comissió de la Indústria
Metal·lúrgica de la CNT en l'exili. Sa companya fou Dolors Bover. Frederic
Arnau Peiró va morir el 10 de setembre de 1968 al seu
domicili de Campagne
Monclard, al barri de Blancon de Draguignan (Provença,
Occitània), i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
d'Hipólito Martínez López apareguda en
el
periòdic tolosà Espoir del 10 de
novembre de 1974
- Hipólito Martínez López: El 10 de setembre de 1974 mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Hipólito Martínez López. Havia nascut el 28 de març de 1917 a Carboneros (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Enrique Martínez i María López. Exiliat, treballà de miner. Després de la II Guerra Mundial fou un dels fundadors de la Federació Local d'Alèst de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1948 va ser nomenat, amb Juan Méndez, secretari jurídic de la Federació Local d'Alèst de la CNT. Sa companya fou Teresa Diebra. Malalt de silicosi des de vuit anys abans, Hipólito Martínez López va morir el 10 de setembre –algunes fonts citen erròniament l'11 de setembre– de 1974 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània). ***
Louis-Robert
Cadiot (1955) -
Louis-Robert
Cadiot: El 10 de setembre de 1984 mor a París
(França) el comunista llibertari
Louis-Robert Cadiot. Havia nascut el 15 d'agost de 1926 a
Varennes-les-Nevers (actualment
Varennes-Vauzelles, Borgonya, França). Sos pares es deien
Jean Baptiste Émilie
Cadiot i Maria Martin. Sota l'Ocupació participà
en la Resistència a Borgonya
enquadrat en els Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors
Partisans). Obrer
metal·lúrgic en l'empresa Thompson, en els anys
cinquanta fundà, amb Michel
Hulot, un grup de fàbrica adherit a la Federació
Comunista Llibertària (FCL).
L'estiu de 1955, durant les vagues insurreccionals, fou membre d'un
grup de
militants de l'FCL que marxà cap a Nantes (Bro Naoded,
Bretanya) per a fer-hi
propaganda. Després de la dissolució de l'FCL
s'integrà uns mesos, amb Pierre
Morain, en el Partit Comunista Francès (PCF). En 1974, amb
Pierre Morain, també
exmembre de l'FCL, sembla que participà en les trobades
«Pour qu'una force
s'assemble» (PQFS), organitzades per
l'Organització Revolucionària Anarquista
(ORA), amb la intenció de reagrupar els diversos grups
obrers autònoms. A
principis dels anys vuitanta va fer contacte amb la Unió de
Treballadors
Comunistes Llibertaris (UTCL), organització creada
després de la seva exclusió
com a tendència de l'ORA, on militava son amic Georges
Fontenis, i aquí li va
lliurar els arxius que havia conservat de l'FCL, fet que va permetre
Fontenis escriure
i publicar en 1990 el seu llibre de memòries L'autre
comunisme –reeditat en 2000 sota el
títol Changer le monde.
Sa companya fou Adrine
Deravedissian. Louis-Robert va morir el 10 de setembre de 1984 a
l'Hospital
Tenon del XX Districte de París (França) a
resultes d'una intervenció
quirúrgica. Pòstumament, Georges Fontenis li va
dedicar les seves memòries. ***
Necrològica
de José Julián Peiró apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 31 de
desembre de 1985 -
José Julián Peiró: El
10 de setembre de 1985 mor a Maruèjols (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista José Julián
Peiró. Havia nascut el 30 de gener de 1908 a Alarba
(Saragossa, Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Domingo Julián i Damasa
Peiró. Quan era molt jove emigrà a l'Argentina i
en 1933
retornà a Saragossa,
on s'adherí a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Lluità contra els feixistes com a tinent
d'Infanteria. Fet presoner pels franquistes durant la guerra, en 1943
aconseguí evadir-se i
passar
clandestinament a França. Internat al camp de
concentració de Merinhac
(Aquitània, Occitània), va ser enviat a
treballar, sembla, per al Servei de
Treball Obligatori (STO) alemany. Després de la II Guerra
Mundial treballà en
una fàbrica de productes químics a Rouen (Alta
Normandia, França) i milità en
la Federació Local de CNT d'aquesta localitat. La feina el
deixà cec i passà a
militar en la CNT de Sench Ale dels Archièrs (Llenguadoc,
Occitània). Trobem
articles seus en diferents publicacions llibertàries, com
ara CNT i Espoir.
José Julián Peiró va morir el 10 de
setembre –algunes fonts citen
erròniament el 12 de setembre– de 1985 a
la
Residència La Colagne, del Centre d'Orientació
Social (COS), de Maruèjols
(Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Julio López López apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de novembre de 1990 - Julio López López: El 10 de setembre de 1990 mor a Senon (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Julio López López, a vegades citat erròniament com Juan López. Havia nascut l'1 de maig –algunes fonts citen erròniament el 2 de maig– de 1904 a A Torre (O Páramo, Lugo, Galícia). Era fill natural de María Flor López López. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Entrà a treballar com a ferroviari i s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en la resposta contra el cop militar feixista i destacà en la reorganització de la indústria ferroviària col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs als camps de concentració. Durant II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 9 de juny de 1941 es casà a Bordeus amb Lucía Ruiz Roves. Julio López López va morir el 10 de setembre de 1990 a Senon (Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
d'Ataulfo Maiami apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 6 de novembre de 1990 -
Ataulfo Maiami: El
10 de setembre de 1990 mor, sembla, a Sant Andreu de la Barca (Baix
Llobregat,
Catalunya) l'anarcosindicalista Ataulfo Maiami. Havia nascut en 1901 a
Cassà de
la Selva (Gironès, Catalunya). Molt lligat a la
família de l'anarquista Josep
Xena Torrent, visqué i milità a Sant Andreu de la
Barca. Militant del Sindicat
de Pagesos de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
durant els anys
trenta es mostrà especialment actiu. ---
|
![[09/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[09/09]") |
|
![[11/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[11/09]") |
|
|
| Actualització: 01-05-24 |