|
---
Anarcoefemèrides
del 10 d'octubre Esdeveniments
Pamflet
contra l'augment del cost de la vida - Contra l'augment
del cost de la vida: El 10 d'octubre de 1972 la Lega dei
Lavoratori Anarchici
(LLA, Lliga dels Treballadors/es Anarquistes) de Florència
(Toscana, Itàlia)
edita i distribueix un pamflet per protestar contra l'augment del cost
de la
vida i contra la repressió patronal i estatal.  Naixements
Portada del llibre Un anno di reclusorio militare - Rocco Emma: El 10 d'octubre de 1876 –algunes fonts citen erròniament 1878– neix a Scordia (Sicília) el sabater antimilitarista i anarquista Rocco Emma, també conegut com Roch Emma. Sos pares es deien Giuseppe Emma i Vincenza Carpice (o Caffite). En 1895 es traslladà a Catània (Sicília), on entrà a treballar en un taller de sabateria. Quan va fer el servei militar s'adherí al moviment anarquista i el 10 de març de 1899 va ser empresonat per insubordinació. Jutjat, el 14 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any de presó militar. Un cop purgada la pena, retornà a Scordia, on es dedicà a la propaganda llibertària, i en 1901 marxà cap a França. S'establí primer a Niça (País Niçard, Occitània) i després a París (França), retornant de tant en tant a Itàlia. En estret contacte amb els cercles anarquistes internacionals, mantingué correspondència i col·laborà en la premsa antimilitarista, especialment en La Pace de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1904 el trobem a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on fou membre del «Gruppo Germinal» i en 1906, amb Henri-Louis Truan, col·laborà en L'Action Anarchiste/L'Azione Anarchica de Ginebra, deixant palès la seva posició insurreccionalista i antisindicalista. En 1907 va ser denunciat per la fiscalia. Ezio Bartalini el va convèncer que escrigués un llibre sobre els seus records a la presó i aquest va ser publicat en 1908, amb un prefaci de Fanny Dal Ry, sota el títol Un anno di reclusorio militare. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada durant el Congrés Internacional Antimilitarista celebrat entre el 26 i el 28 de juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos), reprengué un viatge arreu del món, mantenint correspondència amb els companys italians. En 1908 era a París i participà en les activitats del Grup Comunista Anarquista Italià, fent xerrades. Durant la Gran Guerra visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i, després que aquest acabés, en el de solidaritat amb els detinguts. El 18 de març de 1922 participà en el acte organitzat pels anarquistes a la Cambra del Treball de Torí, que va ser boicotejat pels comunistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic Il Vespro Anarchico, de Paolo Schicchi. Fou membre del grup antifeixista anarquista creat al voltant de Paolo Schicchi i en 1929, amb altres emigrats anarquistes sicilians (Giuseppe Amari, A. Dell'Aria, A. Dell'Isola, L. Occhipinti, Paolo Schicchi, etc.) signà el manifest insurreccionalista Siciliani!, que va ser publicat en el periòdic L'Aurora de Boston (Massachusetts, EUA) i introduït clandestinament en milers de còpies a l'illa, on s'incita els sicilians a repetir la gesta de les Vespres Sicilianes medievals. Rocco Emma va morir el 25 de setembre de 1933 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França) –algunes fonts citen erròniament Les Lilas (Illa de França, França). ***
Eduard Alsina Bilbeny - Eduard Alsina Bilbeny: El 10 d'octubre de 1889 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Eduard Francesc Josep Alsina Bilneny –el certificat de defunció cita erròniament com a segon llinatge Birbeny–, també conegut com Cinto de la Palla. Era fill d'una família benestant –sos pares, Jacint Alsina Tutó i Dolors Bilbeny Tarradas, eren uns forts comerciants de palla, a més d'explotar una fonda de les més acreditades de la costa catalana a Badalona– i de molt jove abraçà les idees llibertàries. D'adolescent entrà a fer feina com a maquinista i mecànic ajustador en la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA), però en 1912 fou acomiadat arran de la fracassada vaga de ferroviaris del més d'octubre. En 1914 fou readmès i definitivament acomiadat –juntament amb sis mil ferroviaris d'arreu de l'Estat– després de la vaga general revolucionària de l'agost de 1917, en la qual tingué una destacada participació. Davant la persecució policíaca i el boicot patronal del Foment del Treball Nacional (FTN), que l'inscrigué en la seva llista negra, en 1919 va crear, amb dos companys metal·lúrgics –un fonedor i un torner–, el seu propi taller mecànic i treballà com a ajustador autònom. Van tenir cura de no llogar cap obrer, per tal no trobar-se en contradicció amb les idees que els tres companys professaven i no van ingressar en cap associació patronal. S'uní en relació lliure amb una jove prostituta que havia alliberat del bordell de Can Rovatxol, fet que causà un gran escàndol en les ments benpensants catalanes. El 29 de gener de 1920 fou detingut a Badalona per exercir coaccions i per portar propaganda anarcosindicalista i un revòlver amb 29 bales; fou alliberat el 20 de maig d'aquell any. Com a destacat militant del Sindicat Únic dels Obrers Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el pistolers del Sindicat Lliure atemptaren dues vegades contra la seva vida. La tercera fou la definitiva; el 22 de juny de 1921, quan sortia –juntament amb el regidor de l'Ajuntament de Badalona, Pere Sabater Curto– d'entrevistar-se amb el general Severiano Martínez Anido al seu despatx del Govern Civil de Barcelona, Eduard Alsina Bilbeny fou assassinat al carrer Espaseria de Barcelona (Catalunya) per un escamot del Sindicat Lliure format per sis pistolers que el cosiren a trets. Una ambulància de la Creu Roja el portà a l'Hospital Clínic on morí hores després. Malgrat el 27 trets que comptaren al seu cos els metges de guàrdia, trigà a morir a causa de la seva enorme presència física. L'entrevista, en realitat, havia estat un parany preparat pel mateix Martínez Anido per acabar amb la seva vida. El seu assassinat fou molt sentit a Badalona, i la CNT decretà una vaga general de protesta observada per tots els treballadors i, d'una manera gairebé general, per tot el comerç de la ciutat. El 26 de juny fou enterrat al cementiri civil de Badalona envoltat de centenars de companys i sota la vigilància d'un Terç de la Guàrdia Civil de Cavalleria, que Martínez Anido envià des de Barcelona. ***
Foto policíaca de Simón Radowitzky (1909) - Simón
Radowitzky: El 10 d'octubre de 1889 –moltes
fonts citen
setembre o novembre de
1891– neix a Stépany (Rivne, Ucraïna), en
una
família obrera humil d'origen jueu,
l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la
seva versió al
castellà com Simón
Radowitzky.
A començaments de segle amb sos pares es
traslladà
a la ciutat
industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit
poble
d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys
hagué
d'abandonar els estudis i
entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla
estudiant del seu
mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny
de 1904
participà en una
manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada
laboral de
10 hores que
va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit
per un
cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant
sis
mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per
repartir
premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó.
Durant el tancament
conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà
suïcidant-se abans de ser
deportat a Sibèria. Després passà a
treballar a la
planta siderúrgica «Shla»
d'Iekaterinoslav,
on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la
Revolució russa de
1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi
Zawot» i va
ser nomenat membre del soviet
d'aquesta empresa. Després del fracàs de la
revolució, aconseguí d'antuvi fugir
de la repressió tsarista; però,
després de furtar
el sabre i la pistola a un
soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de
deportació a
Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la
presó
d'Iekaterinoslav, son pare
pogué obtenir la seva llibertat. Decidí
exiliar-se i
passà a l'Imperi Alemany,
del qual fou deportat poc després per participar en una
vaga.
Sota el perill de
ser desterrat a Sibèria, aconseguí
documentació
falsa i es traslladà a Riga, on
embarcà en un vapor transoceànic cap a
Amèrica. El
març de 1908 arribà a
l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires,
Argentina), on
treballà com a obrer mecànic als tallers del
Ferrocarril
Central Argentí. Establí
contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional
Argentina (FORA) i
la redacció de La Protesta.
Després
es traslladà a Buenos Aires, on treballà al
taller mecànic Zamboni del carrer
Charcas i es relacionà amb diversos
intel·lectuals llibertaris russos exiliats
(Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin,
Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín,
Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909
participà en la gran manifestació de
la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires
convocada per la FORA –altres manifestacions estaven
organitzades per la central
sindicalista
revolucionària Unió General de Treballadors (UGT)
i pel Partit Socialista (PS).
A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per
recordar els
«Màrtirs de Chicago» i aleshores es
trobava en obres per reformar-la en la
plaça del Congrés, un dels símbols
urbanístics de la burgesia al poder. La
policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo
Falcón, reprimí durament amb
tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora
de lluita se saldà
amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un
centenar de ferits.
Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris
i socialistes, així com els
seus òrgans d'expressió, i durant la setmana
següent de protestes i de vaga general,
convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la
història sota el nom
de «Setmana Roja», el moviment obrer
exigí la dimissió de Falcón, mentre
les
forces de seguretat parlaren de «complot
russojudàic». El 4 de maig de 1909 més
de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els
fèretres dels obrers
assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació
de dol que va ser
reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky
decidí atemptat
contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909
preparà un artefacte explosiu
al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge
tirat per cavalls del coronel
al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan
venia de l'enterrament
de Ballvé, director de la Presó Nacional de
Buenos Aires, al Cementiri del Nord.
L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari
Juan Alberto Lartigau; ambdós
van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat,
intentà
suïcidar-se disparant-se al pit dret
–fallà
perquè disparà amb la mà
esquerra– a pocs carrers del lloc de l'explosió al
crit de
«Visca l'anarquisme!».
Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà
ferides lleus al pit dret i
fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no
duia identificació
i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se
davant un complot
portà el president José Figueroa Alcorta a
decretar l'Estat de setge, que es
mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà
una dura repressió contra el
moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar
la
identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que
l'ambaixada argentina
a París facilità els seus antecedents obtinguts a
Ucraïna –segons els quals
havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual
cosa havia estat
condemnat a sis mesos de presó–, però
la seva
edat quedava incerta. El fiscal
Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge
mèdic que conclogué que tenia
entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap
còmplice,
sol·licità la pena de mort. Però un
cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà
una
còpia d'una partida de naixement on es confirmava que
només tenia 18 anys i per
tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal,
el jutge
Sotero Vázquez commutà la pena màxima
per la de reclusió per temps indeterminat
a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un
càstig addicional de
reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint
amb l'aniversari de
l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta
el cas a la
Suprema Cort, però aquesta aprovà la
sentència de la justícia ordinària. El
6
de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos
anarquistes condemnats també per atemptat contra les
autoritats que compartien
reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament,
amb 11 presos comuns
més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a
través d'un túnel.
Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu
perquè va ser cridat en l'últim
moment a la impremta del presidi. L'operació, que
comptà amb el suport de
l'exterior i la connivència de guàrdies de
l'interior, atemorí les autoritat
carceràries i decretà el seu trasllat al penal
d'Ushuaia, reservat generalment
per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els
presos
anarquistes i polítics en aquesta duríssima
penitenciaria es «popularitzaria» a
partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren
els pocs drets que tenien la
resta de presidiaris –només podia llegir la
Bíblia– i, considerat el promotor
de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou
sotmès a
constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de
Gregorio
Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i
Sampedro).
Immediatament La Protesta
publicà el
fullet de Marcial Belascoain Sayós El
presidio de Ushuaia, que causà un gran
ressò i obligà el govern d'Hipólito
Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions
penals a Ushuaia i a
rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de
novembre
de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins,
aconseguí
evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que
reeixí de la seva història.
Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel
Arcángel Roscigna i els xilens
Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el
cúter «Ooky», propietat de una
dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat
xilena de Punta Arenas. Radowitzky,
coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de
carceller i abandonà el
penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un
grup de carcellers
nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla
original era
desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per
resistir-hi
un temps fins que la recerca hagués minvat, però
finalment pensaren que a Punta
Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de
navegació, i ja en
aigües xilenes de la península de Brunswick, la
goleta va ser abordada per un
vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de
l'evasió.
Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada,
però la tripulació dàlmata va
ser detinguda i interrogada a la presó fins que el
maquinista de l'«Ooky»
confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu.
Poques hores després,
va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a
Punta Arenas caminant
i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra
«Centeno» i dues setmanes
després de bell nou a Ushuaia. El càstig per
evasió era dos anys de confinament
en solitari amb només mitja ració d'aliments.
Durant els anys posteriors, les
campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa
obrera es
van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president
Yrigoyen,
que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una
delegació anarquista
el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de
110 presos, però amb
l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de
1930 el vaixell «Vicente
Fidel López» el portà al port de Buenos
Aires i des d'allà fou obligat a agafar
el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat
el viatge amb diners seus i
sense cap mena de documentació. Gràcies al suport
dels grups anarquistes
uruguaians aconseguí salvar els entrebancs
burocràtics i poder desembarcar. A
la capital de l'Uruguai, després que les autoritats
soviètiques li neguessin el
passaport i així poder retornar a Ucraïna
–Radowitzky desconeixia la repressió
que patia el moviment anarquista a l'Estat
soviètic–,
reprengué la seva
professió de mecànic. Durant la seva estada a
l'Uruguai realitzà diversos
viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació
entre els moviments
anarquistes dels dos països fugint
i de
la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El
març de 1933 assistí
al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se
celebrà a Montevideo. El 7 de
desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel
Terra pretengué
expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers
indesitjables. Els companys
anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no
crear un precedent
i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21
de març de 1936
l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí
la commutació de la
pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia
domicili propi, hagué
de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan
esclatà la guerra civil
espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28
Divisió de l'Exèrcit republicà,
composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat
militant
Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio
Casanova,
anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la
Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut
malmesa, fruit dels
més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques
culturals i sindicals per a la
Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf
feixista, creuà els
Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant
Cebrià. Més tard aconseguí
embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco,
cònsol de l'Uruguai a la Ciutat
de Mèxic, li proporcionà una feina a la
delegació sota el nom de José
Guzmán. Durant la postguerra
treballà per a la secció mexicana del
International Rescue and Relief Committee
(IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport
per als refugiats
europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà
revistes anarquistes
i realitzà viatges als Estats Units. Treballà els
últims anys de sa vida en una
fàbrica de joguines. També va fer servir a
Mèxic el nom de Raúl
Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un
atac de cor el 29 de
febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els
companys li compraren una
senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el
llegí Liberto Callejas. Simón Radowitzky (1891-1956) ***
Salvador
Creus Collell -
Salvador Creus
Collell: El 10 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament l'1 d'octubre– de 1892 neix a Manlleu
(Osona,
Catalunya) l'anarquista
Salvador Narcís Ignasi Creus Collell –algunes
fonts citen
erròniament el segon llinatge com Colell. Sos pares
es deien Pere Creus Homs, jornaler, i Teresa Collell Codina. Sabater
de professió, el 17 d'agost de 1912 es casà amb
Marie Louise Brial a Illa
(Rosselló, Catalunya Nord) i en 1919 ja tenia dos infants.
Residí habitualment
a Illa. El febrer de 1919 va ser fitxat per la policia de
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) com a «propagandista anarquista»;
també, segons la policia, era
intel·ligent, llegia periòdics anarquistes i
freqüentava Pau Rovira Prat.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Gaetano Trigari - Gaetano Trigari: El 10 d'octubre de 1895 neix a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per «malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943. Gaetano Trigari va morir el 6 d'octubre de 1957 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Jacint
Borràs Bousquet - Jacint Borràs Bousquet: El 10 d'octubre de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1901– neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Sos pares es deien Jaume Borràs i Emília Bousquet. Amb 11 anys ja treballa d'aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola –el 6 d'abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d'Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d'11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d'Arbeca, de la Secció d'Oficis Diversos de Cervera i del Sindicat Únic d'Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) respecte a qüestions d'organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l'organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d'aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d'agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d'octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l'escissió de la CNT en l'exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l'any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l'organització i l'octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s'oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant els últims anys de sa vida va militar en l'Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà –lligada al periòdic Frente Libertario–, assistia a les conferències de Narbona d'aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d'acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia, Bandera Roja, ¡Campo!, CNT, España Libre, Espoir, Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; i és autor d'unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví. Sa companya fou Francesca Bernardó. Jacint Borràs Bousquet va morir el 13 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1982 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Emmy
Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine
(ca. 1929) - Emmy Eckstein: El
10 d'octubre de 1900 neix a Berlín (Prússia,
Imperi Alemany) la feminista
anarquista Emilia Eckstein, més coneguda com Emmy
Eckstein. Filla d'una família jueva burgesa, sos
pares es
deien Julius Eckstein, editor de llibres hongarès, i Paula
Silberknopf, excantant
d'òpera, i tingué quatre germans. En 1922
conegué a la terrassa d'un cafè
berlinès el propagandista anarquista Alexander Berkman (Sasha) i s'enamoraren, però la
seva família desaprovà aquestes
relacions per la gran diferència d'edat (52 anys d'ell i 20
d'ella) i per la
seva forma de pensar. Mantingueren correspondència i cap el
1925 la parella es
reuní a Saint-Cloud (Illa de França,
França). En 1930 ajudà la propagandista
anarcofeminista Emma Goldman en el mecanografiat del manuscrit de les
seves
memòries Living my life,
que van ser
publicades l'any següent. En 1935 visqué amb
Berkman a Sant Tropetz (Provença,
Occitània), molt a prop de la residència d'Emma
Goldman, que havia estat amant
de Berkman durant molts d'anys, essent les relacions de tots trets
sorprenentment harmonioses. Després del suïcidi de
Berkman el juny de 1936,
restà sola i en la misèria. Posteriorment
visqué un temps a Brno (Moràvia,
Txèquia). Emmy Eckstein va morir el 8 de juny de 1939 a la
Clínica Belvedere de
Niça (País Niçard,
Occitània) després de patir sis operacions greus
a
l'estomac. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Umberto Marzocchi (1927) - Umberto Marzocchi:
El 10 d'octubre de 1900 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) el militant
anarquista i
anarcosindicalista Umberto
Marzocchi. Sos pares es deien Aristide Marzocchi i Adria Mainardi.
Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, ben aviat
va
descobrir l'anarquisme i va ser nomenat, quan tenia 17 anys, secretari
de la
Unió dels Obrers Metal·lúrgics,
adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va
prendre part en l'agitació
anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario.
En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la
fàbrica de pòlvora
de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En
1921,
establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista
Arditi del Popolo.
Fitxat per la policia com a «anarquista molt
perillós a vigilar amb atenció»,
serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a
Itàlia. En 1923 emigra
a França i a París coneix l'anarquista
italià Umberto Tommasini amb qui
militarà. Expulsat de França, s'estableix a
Bèlgica on continuarà l'activitat
en el Comitè de Suport a les Víctimes
Polítiques. Durant la tardor de 1936
s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front
d'Aragó (Espanya).
Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri
i de Barbieri –serà
ell qui reconeixerà oficialment els
cadàvers–,
retornarà a França on s'ocuparà
dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la
resistència
antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de
les Forces Franceses
de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i
socialistes. En
1945 tornà a Itàlia i participà en la
reconstrucció de la Federació Anarquista
Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un
dels
organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions
Anarquistes (IFA)
que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena
d'anys serà el
secretari de la IFA, participant també en un nou
congrés a Carrara en 1978. En
1975 va participar a Vendôme (França) en el
Congrés de la Federació Anarquista
Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a
Barcelona
(Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat
d'un
portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per
participar en una reunió
clandestina de reestructuració de la Federació
Anarquista Ibèrica. Durant els
últims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga
per al Desarmament
Unilateral d'Itàlia. Umberto Marzocchi va
morir el 4 de juny de 1986 a Savona (Ligúria,
Itàlia). A
més de nombrosos articles en la
premsa llibertària és autor d'un llibre de
records sobre la Guerra Civil
espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne
una
biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico
Umberto
Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti. ***
Campio Carpio - Campio Carpio: El 10 d'octubre de 1902 neix a As Barrocas (Valadares, Vigo, Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Sos pares es deien Joaquín Pérez Piñeiro i Josefa Pérez Vila. Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit, Claridad, CNT, Le Combat Syndicaliste, Dealbar, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América, Ideas-Orto, Inquietudes, ¡Liberación!, Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir, La Revista Blanca, Revista Iberoamericana, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poeta épico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic Félix Álvarez Ferreras per al premi de literatura «José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En els últims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina). ***
Sam
Dolgoff - Sam Dolgoff: El 10
d'octubre de 1902 neix al shtetl
(poblet jueu) d'Ostrovski, de Vítsiebsk
(Vítsiebsk, Imperi Rus; actualment pertany
al districte de Bešankovičy, Bielorrússia),
l'escriptor, editor i propagandista anarquista
i anarcosindicalista Sholem Dolgopolski, més conegut com Sam Dolgoff, i que va fer servir el
pseudònim Sam Weiner.
Son pare era un treballador del ferrocarril i son oncle,
Tsadik Dolgopolski, fou un conegut escriptor i mestre jiddisch que
acabà morint
en un camp de concentració estalinista. En 1905, per evitar
el reclutament
obligatori del pare durant la guerra russojaponesa, sa
família emigrà als
Estats Units i es va criar al Lower East Side de Manhattan i al Bronx
de Nova
York. Amb 11 anys començà a treballar i amb 14
s'inicià com a ajudant de son
pare pintant parets, feina amb la qual es va guanyar sa vida fins a la
seva
jubilació. Assistí a l'escola pública
de Nova York i una mica a l'escola
nocturna, encara que la bona cultura que tingué
l'aconseguí de manera
autodidacta; també estudià idiomes a la Rand
School, però va aprendre les sis
llengües que coneixia sobretot llegint. En 1917
entrà a formar part de la Young
People's Socialist League (YPSL, Lliga dels Joves Socialistes),
secció juvenil
del Socialist Party USA (SPUSA, Partit Socialista dels EUA),
però aviat
considerà que el socialisme era massa moderat i fou expulsat
per les seves
critiques. Cap el 1920 s'acostà als grups anarquistes, com
ara «Road to
Freedom» (Camí cap a la Llibertat), que editava el
periòdic The Road to Freedom,
i en 1922 s'afilià al
sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món), els wobblies.
Bona
part de la seva joventut la va passar anant i venint amb ferrocarril
d'una part
a l'altra dels Estats Units fent propaganda anarquista i
anarcosindicalista en diferent
llengües i lluitant contra el sindicalisme reformista rival de
la American
Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball),
la policia
repressora, la reacció de la incultura nord-americana, els
matons a sou de la
patronal i els comunistes, que tots plegats li feien la vida
impossible. En
aquests anys va treballar en diferents campanyes de solidaritat, com
ara la de Thomas
Mooney i Warren K. Billings i la de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.
En 1924
edità el seu propi periòdic, Friends
of
Freedom, que durà uns mesos. En 1925 es
traslladà a Chicago (Illinois, EUA),
on conegué Lucy Parsons i Ben Reitman, i s'uní al
grup multicultural anarquista
«Free Society» (FS, Societat Lliure), format per
jueus, italians, espanyols i
russos, que organitzà conferències i debats
setmanals. Molt influenciat per
l'intel·lectual anarquista rus exiliat Grigorij Petrovic
Maksimov, que fou el
seu mentor i el va introduir en els clàssics anarquistes i
l'anarcosindicalisme,
a finals de la dècada dels vint denuncià en les
seves gires propagandístiques
la dictadura soviètica i els perills que per al moviment
obrer portava el
comunisme. En una de les seves gires propagandístiques, en
1930, mentre
travessava Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA), conegué
l'anarquista d'origen rus Esther
Miller, que esdevingué la seva companya, i amb qui
s'establí a Nova York, on
criaren sos dos infants, Abraham i Anatole. En 1931 assistí
al Congrés Anarquista
del Mitjà Oest, celebra a Chicago, que tingué com
a objecte la creació de nou
grups anarquistes i la coordinació dels ja existents. Entre
1932 i 1934 la
parella visqué a la colònia anarquista d'Stelton
(Nova Jersey, EUA), on publicà
el periòdic Looking Forward!,
experiència que valorà molt
críticament. En 1932 participà en la
creació del
grup anarcocomunista «Vanguard» de Nova York, que
organitzà debats setmanals i
edità el periòdic Vanguard.
A Journal of
Libertarian Communism. Durant els anys trenta va fer costat
les tesis
anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i durant el
període revolucionari i la guerra civil espanyola fou membre
del consell de
redacció del periòdic mensual Spanish
Revolution, òrgan de les United Libertarian
Organizations (ULO, Unió
d'Organitzacions Llibertàries). En 1938 participà
en la creació del grup
anarquista «Challenge», que edità un
periòdic d'igual títol. En aquests anys
col·laborà en diferents publicacions anarquistes (Vanguard, Challege,
etc.),
moltes vegades fent servir el seu pseudònim Sam
Weiner. Durant la II Guerra Mundial formà part del
grup anarcopacifista
«Why?» i en 1943 fou un dels fundadors del
periòdic Why?, que
posteriorment passà a anomenar-se Resistance.
Després de la guerra fou un membre destacat del
Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari). El 19 de
juliol de
1954 fundà amb sa companya Esther i Russell Blackwell la
Libertarian League
(LL, Lliga Llibertària) de Nova York, grup
anarcosindicalista que s'encarregà
d'organitzar conferències setmanals, distribuir literatura,
organitzar actes
per recaptar diners, treure un periòdic (Views
and Comments) i mantenir correspondència amb
anarquistes d'arreu del món.
La LL mantingué un front obert d'accions contra els
interessos de la dictadura
franquista als EUA i contra la repressió als anarquistes
dels països comunistes,
especialment a Bulgària. A partir de 1961, amb els companys
novaiorquesos de LL,
del grup anarcosindicalista jiddisch «Freie Arbeiter
Shtimme» (FAS) i dels
anarquistes ibèrics exiliats del grup editor del
periòdic Cultura Proletaria,
denuncià la dictadura de Fidel Castro i la
repressió que exercia contra el moviment anarquista a Cuba,
col·laborà amb la
premsa llibertària de l'exili (Guangara
Libertaria) i va fer costat els expatriats que fugien de
l'illa cap a
Miami, alhora que recaptava fons per als presos que es consumien a les
garjoles
cubanes. En 1965 la LL deixà d'existir per diferents
problemes. Durant els anys
setanta i vuitanta, generalment acompanyat d'Esther, va fer
conferències a
facultats i col·legis universitaris d'arreu els Estats Units
i pronuncià discursos
en homenatges a Mikhail Bakunin, Emma Goldman i els màrtirs
de Haymarket. A
mitjans dels anys setanta viatjà amb Esther a Israel i
s'entrevistà amb els
anarquistes del grup editor del periòdic Problemen
i altres militants destacats. Entre 1972 i 1979
col·laborà amb el centre
d'estudis anarquistes «Freespace Alternative U»,
que edità la revista Freespace.
En 1976, amb Abe Bluestein,
Murray Bookchin i Gabriel Javsicus, publicà el
periòdic News from Libertarian
Spain, que posteriorment passà a nomenar-se Anarchist News, per explicar la nova
etapa que l'anarcosindicalisme estava prenent a la Península
després de la mort
del dictador Francisco Franco i l'octubre 1977 amb Esther hi
viatjà (Madrid,
Barcelona i Màlaga), on s'entrevistà amb
nombrosos militants llibertaris. La
seva tasca com a assagista fou força prolífica i
entre les seves obres podem destacar
Ethics and American Unionism (1958),
The Labor Party Illusion (1961, sota
el
pseudònim Sam Weimer), Bakunin on Anarchy. Selected works by the
activist-founder
of World Anarchism (1971, 1973 i 1980), Le
Néo-anarchisme américain. Nouvelle gauche et
gauche traditionnell (1973,
publicat en Le Mouvement Social,
83),
The anarchist collectives. Workers'
self-management in the Spanish Revolution (1936-1939) (1974),
Notes for a discussion on the regeneration
of the American labor movement (1975), The
Cuban revolution. A critical perspective (1976), The relevance of anarchism to modern society
(1977, 1979, 1989 i
2001), The American labor movement. A new
beginning (1980 i 1990), Third
world
nationalism and the state (1982), A
critique
of Marxism (1983) i Modern
Technology
and Anarchism (1986). També destacà des
del punt de vista editorial,
publicant nombrosos llibres de temàtica
llibertària (Mikhail Bakunin, Errico
Malatesta, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Klara Klebhanova, George
Woodcock,
biografies d'anarquistes, anarquisme cubà,
Revolució espanyola, etc.) fins a finals
dels anys vuitanta. En 1986 publicà les seves
memòries sota el títol Fragments.
A memoir. Amb Richard
Ellington edità en 1992 l'autobiografia d'Augustin Souchy
sota el títol Beware, anarchist! A
life for freedom. An
autobiography. Encara no feia un any que sa companya Esther
havia finat
quan Sam Dolgoff va morir d'insuficiència
cardíaca el 24 d'octubre de 1990 al
seu petit apartament de Lower East Side de l'illa de Manhattan de Nova
York
(Nova York, EUA). Una part important del seu arxiu es troba dipositat
al Tamiment
Library & Robert F. Wagner Labor Archive de Nova York. Sam Dolgoff (1902-1990) ***
Maximilien Rubel - Maximilien Rubel: El 10 d'octubre de 1905 neix a Czernowitz (Bucovina, Imperi Austrohongarès; actualment Txernivtsí, Txernivitsí, Ucraïna) el sociòleg i «marxòlogo» llibertari Maximilien Rubel. Sos pares es deien Meier Rubel i Freude Schifter. Va estudiar dret i filosofia a Viena i Czernowitz abans de traslladar-se a França en 1931 per estudiar alemany a la Sorbona de París, on es va llicenciar en Lletres en 1934. A partir de 1937 es va convertir en ciutadà francès i poc després va publicar la revista literària Verbe. Cahiers humains, abans de realitzar el servei militar. A causa dels seus orígens jueus, va viure semiclandestinament a París sota l'ocupació nazi. En les seves reunions amb els militants marxistes de la resistència va quedar perplex per la incoherència i la confusió que envoltava Karl Marx i el seu «socialisme científic». Gran especialista en Karl Marx, de qui reivindicava el seu esperit llibertari, va crear el terme «marxologia» per referir-se a l'acostament erudit i sistemàtic de Marx i del marxisme, coses totalment diferents per a ell. A partir de 1947 va participar en el Centre d'Estudis Sociològics al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS). En 1954 es va doctorà a la Sorbona i en 1959 va crear la revista Études de marxologie. Comunista dels Consells, va mantenir contactes amb el grup de socialistes llibertaris francesos de «Socialisme o Barbàrie», amb la revista dels anarquistes comunistes Noir et Rouge i amb el grup britànic llibertari Solidarity. També va fer feina amb Rene Lefeuvre i la seva editorial anarquista Spartacus especialitzada en llibres llibertaris, sobre el Comunisme dels Consells i de crítica marxista. Va editar les obres de Marx en la famosa «Biblioteca de la Pléiade» de Gallimard. També milità en els moviments feminista i ecologista. Sa companya fou Mariane Gruman. Maximilien Rubel va morir el 28 de febrer de 1996 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i fou incinerat el 8 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Notícia
sobre la conferència de Luis Buján Vilas
apareguda en el periòdic tolosà CNT del 16 de
febrer de 1958 - Luis Buján Vilas:
El 10 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 10 de desembre– de 1910
neix a Santa Eugenia (Ribeira, La Corunya, Galícia) l'anarquista i
anarcosindicalista Luis Buján Vilas –algunes fonts
citen erròniament el segon
llinatge com Castiñeiras. Sos pares es
deien Manuel Buján
i Manuela Vilas. Des de molt jove formà part de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i del grup anarquista
«Germinal» de la Corunya. En 1936 lluità
a Astúries (Espanya) contra el
feixisme i quan aquesta zona caigué a mans franquistes
passà a Barcelona
(Catalunya). Posteriorment lluità al front
d'Aragó, on va ser ferit. El febrer
de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a
França. Durant
l'ocupació alemanya participà en la
Resistència i quan acabà la II Guerra
Mundial s'establí a Montalban (Guiena,
Occitània), on fundà la Federació
Local de la CNT. En 1945, quan l'escissió del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE), amb Mariano Blanco, Antonio González i Luis Robla,
signà en nom del
Comitè Regional d'Astúries, Lleó i
Palència, un document condemnant la
tendència
«col·laboracionista» i
l'acció del seu secretari Ramón
Álvarez Palomo.
A começament de 1948 va ser nomenat secretari del
Comitè Departamental del Tarn
i Garona de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). El 13 de
novembre de 1954 llegí, al local social de la CNT de
Marsella (Provença,
Occitània), la conferència «Federalismo
y autonomia». En 1955 participà
econòmicament la subscripció
«Pro-Premsa Clandestina a Espanya». En aquests
anys formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i de l'Spanish
Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per
Nancy
MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). El 16 de febrer de 1958 a la
Maison du
Peuple de Montalban, organitzada per la Federació Local de
la CNT d'aquesta
localitat, va fer la xerrada «Aspectos actuales de la
CNT». En 1963 s'instal·là
Marsella (Provença, Occitània), on
continuà militant. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, s'afilià a la CNT de Figueres
(Alt Empordà,
Catalunya), la qual representà en el V Congrés de
la CNT de 1979, i més tard a
la de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Trobem
escrits seus en diverses
publicacions llibertàries, com ara Atalaya,
Cenit, Espoir,
Ideas-Orto, La Protesta Obrera,
etc. Malat, Luis Buján Vilas va
morir, després de patir cinc operacions, el 20 de juliol de
1988 a l'Hospital
de Montalban (Guiena, Occitània) –algunes
fonts citen erròniament Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord)– i fou enterrat
civilment.
Domenico
Golosio -
Domenico Golosio:
El 10 d'octubre de 1910 neix a Mamoiada (Barbagia di Ollolai, Sardenya)
l'anarquista i lluitador antifeixista Domenico Golosio. Sos pares es
deien
Antonio Golosio i Anna Biggio. El juliol de 1933 emigrà a
França i l'agost
d'aquell any es reuní amb son germà Pietro
Golosio a Madrid (Espanya). El
juliol de 1934 manifestà idees subversives en una carta
dirigida a sa família i
el 18 de febrer de 1936 va ser detingut per distribuir fullets
antifeixistes.
Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936,
s'enrolà en el V Regiment i
en el «Batalló Garibaldi» i
participà en la defensa de Madrid i en les batalles
de Navacerrada i del Jarama, on va ser ferit en una cama el febrer de
1937. Hospitalitzat
a Múrcia, va ser traslladat, després de la seva
curació, a la base de les
Brigades Internacionals a Albacete. Sembla que preparà amb
son germà Pietro una
emboscada a un servei italià de missatgeria amb la finalitat
d'apoderar-se de
la correspondència adreçada als
diplomàtics feixistes establerts a Salamanca.
Va ser incorporat a la XII Brigada Internacional «Brigada
Garibaldi» i fou
ferit al braç i al costat dret durant la batalla de l'Ebre
el setembre de 1938.
Arribà a tenir el grau de sergent. Llicenciat el 9 de
desembre de 1938, el
febrer de 1939 passà a França i fou internat als
camps de concentració de Sant
Cebrià i de Gurs, del qual va fugí el maig.
Arribà a París (França) on l'abril
de 1940 va escriure al Ministeri de l'Interior dient que a finals de
1933 havia
emigrat a Espanya i que quan esclatà la Guerra Civil va ser
obligat pels
«rojos» a treballar en les indústries de
guerra. L'octubre de 1940 va ser
detingut a Llemotges (Llemosí, Occitània) i
reclòs als camps de concentració
d'Argelers i de Rivesaltes. El novembre de 1942 estava tancat a
Fresnes. El 13
de febrer de 1943 va se detingut a Brenner (Tirol) i interrogat a
Sardenya
(Nuoro i Sàsser). Durant els interrogatoris
explicà que havia conegut durant la
Guerra Civil espanyola destacats militants d'esquerra (Dino Giacobbe,
Cornelio
Martis, Pietrino Sale, Andrea Scano, Emílio Suardi, etc.) i
que es comprometia
a col·laborar amb la policia feixista sempre i quan ell no
fos compromès. Un
informe policíac del comissari Fabris, inspector general de
la policia
feixista, del 21 de maig de 1943, comunicà que,
després d'iniciar contactes amb
membres de «Giustizia e Libertà» i amb
Emilio Lussu i de ser interrogat l'11
abril de 1943, semblava que la seva col·laboració
amb les autoritats feixistes
no eren gaire sinceres i es recomanava el seu internament en un camp de
concentració durant tota la guerra. Empresonat a
Sàsser, va ser alliberat el 14
d'agost de 1943. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Miguel Vega Álvarez - Miguel Vega
Álvarez: El 10 d'octubre de 1915 neix a Jerez
de la Frontera (Cadis, Andalusia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Vega
Álvarez, que va fer
servir el pseudònim de Francisco
Hidalgo
Cañete, nom d'un oncle polític seu. Sos
pares es deien Cristóbal Vega Arcas
i Ana Álvarez Organvídez. Nasqué a
l'estació de ferrocarril d'El Cuervo de
Jerez de la Frontera, on son pare treballava de ferroviari. Fill d'una
família
nombrosa formada per nou germans, quan tenia 14 anys aquesta es
traslladà a
viure a Jerez de la Frontera. Militant anarquista i anarcosindicalista,
com son
germà gran Cristóbal Vega Álvarez i sa
germana petita Ana Vega Álvarez, formà
part de les Joventuts Llibertàries, de l'Ateneu Llibertari,
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Va fer
la guerra civil enquadrat en la 14 Divisió de la 149 Brigada
Mixta de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Al final de la guerra
es trobava a
Guadalajara (Castella, Espanya). Fet presoner l'abril de 1939, va ser
reclòs a
les presons madrilenyes de Porlier i de San Lorenzo del Escorial. El 25
de
febrer de 1940 aconseguí evadir-se amb altre company.
Retornà a Andalusia i amb
el suport del Comitè Comarcal de Jerez de la CNT, el
secretari del qual era son
amic Juan Sáez Márquez, aconseguí
viure nou anys sota la falsa identitat de Francisco
Hidalgo Cañete i continuar
militant en la CNT clandestina. El maig de 1959, davant la
pressió policíaca,
passà a França, on sis mesos després
pogué reunir-se amb sa companya María
Sáenz Sánchez-Noriega (Mary)
i sos
infants (Ana María, María del Carmen i Manuel)
–encara en tingué dos mes. A
França visqué treballant en la
construcció a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i a
Llemotges (Llemosí, Occitània). El 7 de juliol de
1965 patí un accident laboral
i restà 11 mesos de baixa. Posteriorment, amb un soci,
s'instal·là pel seu
compte construint sobretot pavellons fins a la seva
jubilació en 1981. Posteriorment
retornà a la Península. En 2001
s'autoedità a Sevilla les seves memòries sota
el títol Episodios personales.
Reminiscencias de la guerra civil española, que
van ser reeditades en 2017. Miguel Vega Álvarez va morir el
26
d'octubre de 2006 a Sevilla (Andalusia, Espanya). En 2017 es publica el
fullet Entrevista a Miguel Vega
Álvarez. Anarquista
jerezano de la guerra, el exilio y el olvido. Miguel Vega Álvarez (1915-2006) Cristóbal Vega Álvarez (1914-2008) ***
Bernard
Babec -
Bernard Babec:
El
10 d'octubre de 1943 neix a Gèmas (Provença,
Occitània) el mariner i fotògraf
anarquista i sindicalista Bernard Antoine Jérémie
Babec.
Fill d'una família
de pagesos i
ramaders, sos pares es deien Edmond Clément Auguste Babec i
Anna
Ghigo. Va ser criat per sa mare i sos padrins a la granja familiar
«La
Vaccaresse» de Lo Vernegue (Provença,
Occitània), on aprengué els valors del
món tradicional pagès. Després de fer
els estudis primaris a Gèmas, un fotògraf
de Toló (Provença, Occitània)
l'acollí com a aprenent per a feines de publicitat,
mentre a les nits continuà els estudis. De bell nou a
Gèmas, entrà a treballar
en una fabricat d'enrajolats artesans. Després de fer el
servei militar, va ser
contractat com a peó naval per la «Companyia de
Navegació Paquet», fent
nombroses travessies (Marroc, Illes Canàries, l'oest
d'Àfrica, etc.), on acabà
treballant de forner als vaixells. Posteriorment embarcà al
creuer La Renaissance, amb el qual
descobrí
Grècia, el mar Carib, els països
nòrdics, Amèrica i Miami, on conegué
una
cubana amb qui es casà. És en aquestes travessies
de nou mesos quan descobrí
l'anarquisme a través de les lectures, sobretot de filosofia
política (Mikhail Bakunin,
Henri Laborit, Pierre-Joseph Proudhon, Max Stirner, etc.). Els altres
tres
mesos de l'any els passava a «La Vaccaresse».
Posteriorment entrà com a fotògraf
al Port Autònom de Marsella-Fòs
(Provença, Occitània). Com fotògraf
col·laborà
en diferents publicacions periòdiques i realitzar diverses
exposicions. Freqüentà
el grup de sindicalistes, exclosos de la Confederació
Francesa Democràtica del
Treball (CFDT), que publicaren la revista A
Contre Courant Syndical et Politique i que entre 1982 i 1992
van fer una
edició local sota el nom A Contre
Courant
13.
També va tenir molta relació amb
militants espanyols de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Simpatitzant del Centre Internacional de
Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, esdevingué posteriorment
membre. A partir dels
anys noranta, i durant una quinzena d'anys, acollí cada
principi d'estiu a la
seva granja «La Vaccaresse» els pícnics
anuals del CIRA, ocasió de debats, trobades
i intercanvis llibertaris de tota mena. Víctima d'una
accident, restà
disminuït. Estava divorciat d'Élisabeth
Marie-Noëlle Grau. Bernard Babec va morir el 16 de desembre de
2018 a
l'Hospital de Selon de Provença (Provença,
Occitània).
Defuncions
Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894) - Giovanni Defendi: El 10 d'octubre de 1925 mor a Londres (Anglaterra) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Havia nascut el 24 de juny de 1849 a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia). Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París. ***
Foto policíaca de Rosendo A. Dórame - Rosendo Dórame:
El 10 d'octubre de 1932 mor a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) el sindicalista
revolucionari, anarquista i magonista Rosendo A. Dórame.
Havia nascut el 22 de
maig de 1879 a Sonora (Mèxic). Fill d'una família
originària de Sonora (Mèxic),
possiblement d'indis ópates, que emigrà a
Florence (Arizona, EUA). Treballà a
diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot,
xèrif a Arizona
una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM,
Federació
de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà
activament en la vaga dels
miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb
Fernando Velarde, la
Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va
ser secretari. En
1909 col·laborà en La
Unión Industrial,
únic diari redactat en castellà dels wobblies
nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit
Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà
(PLM) dels germans Flores Magón,
realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a
Bisbee, Tombstone
i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911
reclutà
voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en
l'exèrcit llibertari
del PLM per a la invasió de Mèxic amb la
finalitat d'instaurar el comunisme
llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte
d'Altar de Sonora
(Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de
1911. Empresonat un
temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre
d'aquell any
encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven
entre Pitiquito i
Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de
l'exèrcit del PLM per
als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta
Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso
(Texas, EUA)
amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José
Elizondo, Santiago
Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando
Palomares, Efrén M. Franco, José
R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo,
José Aguilar, José
Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat,
va ser condemnat
per «violació de la Llei de neutralitat»
i tancat un any a la presó de
Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913
organitzà, amb altres
membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga
de
metal·lúrgics a El Paso. En 1917
participà en la vaga dels miners del coure de
Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per
les autoritats
nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella
dècada es traslladà al
Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10
d'octubre de 1932 a Los
Ángeles (Califòrnia, EUA) i està
enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta
ciutat –la seva làpida porta la
inscripció «An injury to one is an injury to
all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots). ***
Victor Méric (1921) - Victor Méric: El 10 d'octubre de 1933 mor a París (França) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Célestin Méric, també conegut com Flax. Havia nascut el 10 de maig de 1876 a Marsella (Provença, Occitània). Sos pares es deien Victor Silvain Méric i Marie Roguenot. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Sa companya fou Germaine Égé. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement, Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La «der des der» (1929), Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste. ***
Antonio
González Rocamonde -
Antonio González
Rocamonde: El 10 d'octubre de 1936 mor a Chiclana de la
Frontera (Cadis,
Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio
González
Rocamonde, conegut com El Títere
i
que va fer servir el pseudònim Pani-ficador.
Havia nascut en 1904 a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia,
Espanya). Amb
Diego Rodríguez Barbosa va ser un dels militants
més actius del moviment
llibertari de la seva població natal, tant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) com de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1932, amb Diego
Rodríguez Barbosa, va publicar el periòdic El
Sembrador, on va escriure articles sota el
pseudònim Pani-ficador,
en honor al seu ofici de forner –aquest pseudònim
també el va fer servir en les seves
col·laboracions en Acción
(1930) i Solidaridad
Obrera (1931-1932). En 1932 fou orador habitual en els
mítings celebrats a
Chiclana de la Frontera. Quan l'aixecament revolucionari de gener de
1933 va
ser detingut, juntament amb una trentena de companys
anarcosindicalistes i el
juliol d'aquell any va ser novament empresonat. Fou un dels
organitzadors del
Comitè Pro-Presos de Chiclana de la Frontera. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 i després de l'ocupació de la seva
població per part de
l'exèrcit franquista, pogué fugir amb Diego
Rodríguez Barbosa i altres companys
cap a les muntanyes. Els seus familiars li deixaven aliments a la
granja Huerta
del Pa i posteriorment s'amagà al domicili de la militant
confederal Soledad
Candón Macías. Ciutadà poc habituat al
món rural, patí molt de fred i
penalitats i acabà malalt, per la qual cosa
decidí lliurar-se a les autoritats
franquistes. Empresonat, Antonio González Rocamonde va morir
poc després a
causa de les tortures, el 10 d'octubre de 1936, a la presó
de Chiclana de la
Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat
l'endemà en una fossa
comuna del cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica d'Eloy Montoya apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 d'octubre de 1959 - Eloy Montoya García: El 10 d'octubre de 1959 mor a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista Eloy Montoya García. Havia nascut el 4 de juliol de 1904 a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Bernardino Montoya i Rosa García. Milità en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cerdanyola-Ripollet (Vallès Occidental, Catalunya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 lluità contra els aixecats al seu poble i després marxà cap a Barcelona per unir-se a la resposta popular contra els insurrectes. Després s'integrà en la col·lectivitat de Cerdanyola i fou membre del seu comitè. El maig de 1937 va ser detingut, juntament amb una vintena de companys, pels estalinistes, però fou alliberat per la pressió popular. Amenaçat de mort pels comunistes, va ser enviat per a la CNT al front com a comissari de companyia fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, però hagué de deixar sa companya embarassada i son fil de quatre anys a la Península. En arribar a França fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on pogué fugir gràcies al seu coneixement del francès i posteriorment s'instal·là a Grenoble, on treballà de manobre. En 1944 fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Grenoble i aquest mateix anys patí un greu accident de treball que li provocà una paràlisi parcial a les dues cames. En 1947 sa companya, Juana Rodríguez Oller, i sos dos infants passaren clandestinament a França i es reuniren amb ell a Grenoble. Eloy Montoya García va morir el 10 d'octubre de 1959 d'un atac cerebral al seu domicili de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) i fou enterrat dos dies després. ***
Convocatòria
d'una conferència de Jean Galy apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 9
de juny de 1933 - Jean Galy: El 10 d'octubre de 1962 mor a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània) l'ensenyant anarquista i antimilitarista Jean Galy Fajou, que va fer servir el pseudònim Lyg. Havia nascut el 26 d'octubre de 1892 a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània). Era fill de Jean-Baptiste Galy Fajou, baster, i de François Galy Fajou, domèstica. Nascut en una família obrera modesta, després de fer els estudis primaris a l'escola del seu poble, obtingué una beca que li va permetre fer estudis superiors i exercir de professor a l'ensenyament públic a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1913 va ser cridat a files però si li va atorgar una pròrroga militar per continuació d'estudis. L'11 d'agost de 1914 va ser mobilitzat; el 21 d'octubre de 1914 va ser nomenat caporal i l'1 de gener de 1915 sergent. Després de 14 mesos al front, desertà i es refugià a Barcelona (Catalunya), on va fer amistat amb l'anarquista, i també insubmís, Pierre Robert Piller (Gaston Leval). De tornada a França, va ser jutjat i condemnat a dos anys de presó i exclòs definitivament de l'ensenyament públic –entre els que s'oposaren fermament a la seva reintegració va estar el polític socialista Vincent Auriol. Obligat a treballar en l'ensenyament privat, va fer classes particulars –va ser mentor de l'estudiant anarquista xinès Tchang– i va ser «professor lliure» al liceu privat catòlic Sainte-Marie de Nevers de Tolosa. El 4 de gener de 1923 es casà a Tolosa amb Jeanne Marie Galy Fajou. En els anys vint i trenta col·laborà, sobre tot amb articles sobre ensenyament i sobre el funcionariat, en el diari i setmanari Le Libertaire, en La Revue Anarchiste (1922-1925) i en La Conquête du Pain (1924-1935). Participà, al costat de l'anarquista Alphonse Tricheux, en diferents grups anarquistes de Tolosa, especialment el Grup d'Estudis Socials (GES), rebatejat en 1925 «Bien-être et Liberté». Cap el 1930 publicà a Tolosa L'obligation militaire. El gener de 1933 participà, amb altres companys, en una gira de mítings per l'amnistia. El 9 de febrer de 1933 parlà, amb altres companys, en el míting «Contre le chomage» a la Sala Desmartres, organitzat el Grup Anarquista del XIII Districte de París. El 22 de març de 1933 va fer la xerrada «Jules Romains et la littérature moderne» i el 24 de març l'anomenada «Le droit à la paresse», a la seu de Le Libertaire, organitzades pel Grup Anarquista del XIX i XX Districte de París. L'11 de juny de 1933 va fer la conferència «L'abolition du salariat», organitzada pel grup «Amis du Libertaire» de Montreuil (Illa de França, França). En un informe policíac del 3 de novembre de 1933 assenyalava que es dedicava a organitzar reunions a favor de l'objecció de consciència als departaments veïns, com ara la celebrada el 20 de setembre de 1933 al seu poble natal de Maçat. En 1934, amb Louis Laurent i André Prudhommeaux, va ser un dels principals redactors de Terre Libre, òrgan de l'Aliança Lliure dels Anarquistes del Migdia, i que arribà a 10 edicions regionals a tota França. El 15 de juny de 1935 participà, amb altres companys (Boudoux, Pierre Le Meillour i Pierre Odéon), en el míting «Sur les moyens de réaliser la Commune Libertaire», celebrat a la sala del Café de la Mairie de Carrières-sur-Seine (Illa de França, França). Després de la II Guerra Mundial, continuà participant en el GES i fou membre del grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA), col·laborant regularment en Défense de l'Homme i Le Libertaire. Com a membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), col·laborà en SIA. També col·laborà en Cahiers du Socialisme Libertaire, de Gaston Leval, i en Liberté, de Louis Lecoin, sovint sota el pseudònim Lyg. En 1948 publicà Vers un monde libertaire. Vues pratiques sur la révolution égalitaire i en 1951 Le sacrifice dans l'école française. En 1955 denuncià en La Dépêche l'existència de la bomba atòmica. Va ser secretari de la Societat d'Astronomia Popular de Tolosa, per a la qual realitzava conferències setmanals. Poc abans de la seva defunció, publicà els primers capítols d'un estudi sobre la justícia en Cahiers du Socialisme Libertaire. Malalt del cor, Jean Galy va morir el 10 d'octubre de 1962 a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània). En morir els religiosos del liceu on va fer classes li celebraren misses. ***
Enea Lanari - Enea Lanari: El
10 d'octubre de 1965 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista, i després feixista i
confident policíac, Enea Lanari. Havia nascut el 28 de març de 1878 a Jesi
(Marques, Itàlia). Era fill de Pacifico Lanari i d'Evige Contadini. De jove es
guanyà la vida treballant de pintor de cases. Afiliat d'antuvi al Partit Socialista
Italià (PSI), en 1895 participà en la campanya electoral en suport de l'advocat
Vittorio Lollini a Roma, però, després d'aquesta decebedora experiència,
s'acostà a l'anarquisme. Participà activament, amb altres companys (Nicola
Barchiesi, Enrico Canonici, Ernesto Canuti, Enrico Emiliani, Aurelio Leonardi, Aurelio
Malanga, Nazzareno Marani, Innocenzo Tombolesi, Giovanni Trillini), en el
moviment anarquista de Jesi En 1895 es va diplomar en Estenografia Oratòria a
l'Institut d'Estudis Superiors de Dresden (Saxònia, Alemanya). A finals de 1897
va ser investigat per la policia sota les sospites que intentava cometre un
atemptat. El juliol de 1898 s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia) a la recerca
de feina. A principis del segle, va anar i venir per qüestions de feina entre
Jesi, Gènova i Milà. L'agost de 1900 va ser condemnat pel Tribunal d'Ancona a
18 mesos de presó i a 1.500 lires de multa per «difusió pública de manifests
anarquistes». En 1905 inventà una màquina de taquigrafia que va patentar i vendre
a l'Officina Meccanica Bianchi. En aquests anys s'inicià en l'activitat periodística
i en 1909 s'integrà com a redactor en el diari genovès Il Lavoro. Durant
la Gran Guerra, va fer de corresponsal per a diversos periòdics als fronts,
fins el moment en el qual va ser cridar per Leonida Bissolati per a col·laborar
en el diari L'Italia del Popolo, fundat per Benito Mussolini. Com a redactor
de Vedetta d'Italia, participà amb Gabriele D'Annunzio en l'aventura de
l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924). En 1921 col·laborà en la revista Tutto.
En 1925 entrà com a redactor en Popolo di Roma i en 1929 en Volontà
d'Italia. El juliol de 1928 va ser nomenat Cavaller de la Corona d'Itàlia.
En 1933 dirigí el quinzenal romà Lo Stato Corporativo i en 1936
col·laborà en Gioventù Fascista. En 1937 publicà el fullet Che cosa è
lo Stato Corporativo fascista. En 1941 vivia al número 3 del carrer Cesare
Correnti de Roma i treballava de periodista. Després de la II Guerra Mundial es
va descobrir que, sota el pseudònim de Bruno Luigi, havia estat
confident de la feixista Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme) i de la República Social Italiana, lliurant molta informació
relativa al moviment «Italia Libera» i als seus dirigents Romualdo i Luigi
Rossi. Enquadrat dins de l'Schola Italica, destacà pels seus estudis sobre la
filosofia pitagòrica. Enea Lanari va morir el 10 d'octubre de 1965 a Roma
(Itàlia). ***
Renato
Gialluca - Renato Gialluca:
El 10
d'octubre de 1969 mor a Montesilvano (Abruços,
Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Renato
Gialluca. Havia nascut el 4 de març de 1900 a Castellammare
Adriatico
(Abruços, Itàlia) –algunes fonts
citen Pescara (Abruços, Itàlia). Sos pares es
deien Alderico Gialluca, empleat de banca, i
Giovina De
Amicis. Amb la mort de son pare, abandonà els estudis
després de fer el primer
nivell d'estudis tècnics i aconseguí una bona
cultura política autodidacta llegint
els fullets que l'anarquista Camillo Di Sciullo li deixava. Cridat a
files, va
servir en els batallons d'assalt durant la Gran Guerra. Obrer ferrer en
els Ferrocarrils
Estatals, participà activament en els agitacions del
«Bienni Roig» (1919-1920)
i destacà especialment en la vaga antifeixista de d'agost de
1922. En 1923 va
ser acomiadat de la feina per la seva militància
política i, amb son germà
Giuseppe Gialluca, va estar treballant en un taller fins al maig de
1926, data
en la qual emigrà clandestinament a França,
fitxant la seva residència a La
Ciotat (Provença, Occitània). Posteriorment
passà a viure a Marsella (Provença,
Occitània), on milità en el moviment llibertari i
freqüentà la Cambra del
Treball de la ciutat. En 1931, arran de la proclamació de la
II República
espanyola, es va traslladar a Barcelona (Catalunya) amb son
germà Mario
Gialluca. Poc després també va arribar son
germà Giuseppe Gialluca i els tres
germans freqüentaren els anarquistes italians i catalans
més combatius,
participant en accions subversives. El 29 de setembre de 1931 la
Prefectura de
Policia de Pescara proposà al Ministeri de l'Interior
sotmetre'l a mesures
policíaques tant bon punt es repatriés, alarmat
pel seu activisme anarquista.
De bell nou a Marsella, després de passar cinc mesos a
Catalunya, amb una
companya espanyola i decebut de la política republicana
espanyola, continuà amb
la seva tasca de propaganda anarquista. En 1932, amb Luca Bregliano i
Angelo
Girelli, va se un dels promotors del Comitè Pro
Víctimes Polítiques creat per a
defensar l'anarquista Pietro Cociancich i el republicà Dante
Fornasari,
detinguts després un atemptat amb explosius a la Casa dels
Italians d'Aubanha
(Provença, Occitània). En els anys
següents freqüentà el socialista
maximalista,
antic anarquista i ara republicà, Alfredo Tinacci, a
més d'Antonio Chiodini i
altres exiliats, i continuà militant activament en els grups
llibertaris marsellesos,
tot mostrat la seva hostilitat cap el règim feixista. El
novembre de 1936 va
ser present en la conferència sobre la Revolució
espanyola que va fer el
socialista maximalista Giuseppe Bogoni, que havia combatut al front
d'Aragó. El
gener de 1937 marxà cap a Barcelona i s'enrolà en
una unitat militar no
identificada. Restà a la Península fins a la
caiguda de Barcelona, el 26 de
gener de 1939, i pogué arribar als Pirineus
després de moltes penalitats. El 7
de febrer de 1939 passà a França, sortejant els
camps de concentració i trobant
refugi a Marsella, al costat de Pietro Sini i altres companys
llibertaris.
L'octubre de 1939 va ser identificat a Campagne Brun (Bauduen,
Provença,
Occitània) i en 1941 encara era a l'estranger.
Després de la II Guerra Mundial
retornà a Itàlia i s'establí a
Montesilvano. Renato Gialluca va morir el 10
d'octubre de 1969 a Montesilvano (Abruços,
Itàlia) arran d'un accident de
trànsit. ***
Necrològica
de Bienvenido Manzano Díaz apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 15 de
febrer de 1976 - Bienvenido
Manzano Díaz:
El 10 d'octubre de 1975 mor a
Izeaux (Delfinat, Arpitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Bienvenido Manzano Díaz. Havia nascut
el 8 de novembre de 1904 a Arcos de
la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel
Manzano i Juana Díaz. Va fer de pagès al
seu poble natal i
milita en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
en el Sindicat de Pagesos de
la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Després de resistir-se a
l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà a Catalunya.
Quan de la militarització
de les milícies, va ser nomenat tinent del II
Batalló «Ascaso» de la 149
Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, amb el qual
lluità als fronts del centre peninsular, a Andalusia i a
Catalunya. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
enviat a treballar de miner a
La Ricamarie (Roine-Alps, França). Durant
l'Ocupació alemanya participà en la
reconstrucció clandestina de la CNT de la zona i
després de la II Guerra
Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local. A
mitjans dels anys
seixanta, després de vint anys de treballar a la mina, es va
jubilar, però va
continuà treballant a la indústria sabatera a
Izeaux, on milità en la Federació
Local de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) de la
CNT i en la FAI de la regió de
Roine-Alps. Ocupà la secretaria de Coordinació de
la CNT de la Savoia-Isèra. Sa companya fou Francisca
Jiménez. Bienvenido Manzano Díaz va morir el 10
d'octubre
de 1975 al seu domicili d'Izeaux (Delfinat, Arpitània) i va
ser
enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Luis Blasco Gazo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de desembre de 1976 - Luis Blasco
Gazo: El 10 d'octubre de 1976 mor a
Castres
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Trinidad Luis Blasco Gazo –algunes fonts
citen erròniament
el segon llinatge com Durán.
Havia nascut el 24 de maig de 1889 a Barbastre (Osca,
Aragó, Espanya).
Sos
pares es deien Luis Blasco i Juana Gazo. Emigrà a Barcelona
(Catalunya), on
treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1929 era vocal de la junta directiva del
Centre
Obrer Aragonès (COA) de Barcelona i el 23 de febrer de 1936
va ser nomenat
vicepresident de la junta directiva de la Cooperativa del COA,
integrada en la
Federació de Cooperatives de Catalunya. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial milità en les Joventuts
Llibertàries
i en la Federació Local de la CNT de Castres (Llenguadoc,
Occitània), població on
residia. També formà part de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Spanish
Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per
Nancy
MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou
Concepció Prats Camins.
Luis Blasco Gazo va morir el 10 d'octubre de 1976 a l'Hospital de
Castres
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta
població. ***
Necrològica
de Joaquín Regales Montull apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4 de
desembre de 1978 -
Joaquín Regales
Montull: El 10 d'octubre de 1978 mor a Bourg-de-Thizy
(Roine-Alps, França;
actualment Thizy-les-Bourgs) l'anarcosindicalista Joaquín
Pedro Regales Montull
–el segon llinatge a vegades citat erròniament Montuba. Havia nascut l'1 d'agost de 1904
a Sena (Osca, Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Joaquín Regales Vilanova,
ferrer, i Marcelina
Montull Novel. Emigrà a
Catalunya. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), el febrer de
1932 intervingué en l'assalt a l'Ajuntament de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya), fet pel qual va ser detingut el 14 de gener de 1933,
empresonat, jutjat
en consell de guerra amb una quarantena de companys el 30 de juliol de
1933 i
condemnat a 12 anys i un dia de reclusió menor, amb
inhabilitació, pel delicte de
«rebel·lió militar». El 9 de
setembre de 1932 va ser detingut acusat d'haver
assistit amb una quarantena de companys a una reunió
clandestina al carrer
Escudé de Terrassa per tractar, segons els detinguts, sobre
la creació d'una
escola racionalista. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Instal·lat a Bourg-de-Thizy, milità en la
Federació Local de Roanne
(Roine-Alps, França) de la CNT. Sa companya fou Salvadora
Maria Peropadre
Soldevila. Joaquín Regales Montull va morir el 10 d'octubre
de 1978 al seu
domicili de Les Esserts de Bourg-de-Thizy (Roine-Alps,
França; actualment
Thizy-les-Bourgs) i fou enterrat dos dies després en aquesta
localitat. ***
Necrològica
d'Antonio Arellano Cortí apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 d'abril de 1980 -
Antonio Arellano
Cortí: El 10 d'octubre de 1979 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitànai)
l'anarcosindicalista Antonio Arellano Cortí –el
segon llinatge també citat erròniament Curtí–,
conegut com Lujo. Havia nascut el
24 d'abril de
1909 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares es deien
Joaquín Arellano i Agustina Cortí.
Pagès,
ja militava en el moviment llibertari durant la dictadura de Primo de
Rivera.
Fou un dels fundadors de la Societat Cultural «La
Aurora», que entre altres
activitats feia cursos d'alfabetització dels obrers i
pagesos, i un dels
organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
local després de la
caiguda de la dictadura. L'octubre de 1934, després de la
detenció de José
Alberola Navarro, s'encarregà de l'Escola Racionalista
fundada per aquest. Quan
del cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del
Comitè Revolucionari
i va ser nomenat per la CNT membre del Consell Municipal de Fraga,
participant
activament en les col·lectivitats agrícoles
locals. Enviat a una missió a
Lleida (Segrià, Catalunya), va ser detingut per la
reacció estalinista, portat
al camp d'aviació de Lleida, torturat i objecte d'un
simulacre d'afusellament.
Un cop lliure, abandonà Fraga i a Catalunya
s'integrà en la 26 Divisió (antiga
«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola, on va
romandre fins al final de la guerra. Passà a
França i va ser internat al camp
de concentració d'Agde. Posteriorment va ser integrat en una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions,
però durant
la primavera de 1940 pogué fugir de l'ocupació
nazi. Detingut pels alemanys
durant un pas per la línia de demarcació,
aconseguí fugir i pogué arribar a la
zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). Amb el
suport d'un grup de francesos,
pogué treballar la terra a Agen (Aquitània,
Occitània). Després de la II Guerra
Mundial, s'instal·là com a obrer
agrícola amb la família Moga a Agen, on va
romandre uns 35 anys, militant en la Federació Local de la
CNT. Malalt, després
de més de dos mesos hospitalitzat, Antonio Arellano
Cortí va morir el 10
d'octubre de 1979 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat al cementiri d'Agen. Son germà José
Arellano Cortí també va ser un
destacat militant llibertari. ***
Necrològica
de Manuel Colomina Llena apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 29 de novembre de 1983 -
Manuel Colomina Llena:
El 10
d'octubre de 1983 mor a Ieras
(Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista
Manuel Colomina Llena –el
primer llinatge citat sovint erròniament de diferents
maneres (Colominas,
Corominas,
etc.). Havia nascut el 14 de
setembre de
1899 a Peralta de la Sal,
actualment pertanyent a Peralta i Calassanç (Llitera, Franja
de
Ponent),. Sos pares es deien José Colomina
Blanc, llaurador,
i María
Llena Buil.
Milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) al seu poble natal, a
Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) i a Barcelona (Catalunya).
Exiliat, formà
part de la Regional de Provença de la CNT. Manuel Colomina
Llena
va morir el 10
d'octubre de 1983 al Centre de Geriatria
«Beauséjour» d'Ieras
(Provença, Occitània), on vivia,
i
deixà el seu cos a la
medicina. ***
Eliane Vincileoni - Eliane Vincileoni: El 10 d'octubre de 1989 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) la model, artesana de moda, antiquària i militant anarquista Eliana Vincileoni, citada sovint erròniament com Vincileone i coneguda com Eliane Corradini, amb el llinatge de son company, i com La Pinchi. Havia nascut el 29 de juny de 1930 a Ferreux (Xampanya-Ardenes, França) en una família d'origen cors. Sos pares, professors, es deien Étienne Dominique Vincileoni i Juliette Toussainte Josephine Giovani, i un oncle seu va participar en la Resistència i fou alcalde d'Aiacciu (Còrsega) i diputat comunista de l'illa. El 5 d'abril de 1952 es casà a Bolena (Provença, Occitània) amb Bernard Meder, amb qui es va divorciar el 15 d'octubre de 1956. A finals dels anys cinquanta s'instal·là a Milà. Integrada en el moviment llibertari, va fer costat la resistència antifranquista i va estar especialment lligada amb l'anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz. En 1961, amb Amedeo Bertolo i altres companys, constituí el Grup Juvenil Anarquista. En 1962, quan el segrest del vicecònsol d'Espanya per un grup anarquista italià en protesta per les condemnes a mort del règim franquista, fou ella la que s'encarregà de les relacions amb els companys espanyols. Entre finals de 1962 i principis de 1963 es traslladà a Màlaga (Andalusia, Espanya) on muntà una petita guingueta d'articles artesanals de llana com a tapadora per a les activitats clandestines. A començaments de 1963, amb son company Giovanni Corradini i Franco Leggio, participà en una reunió a Niça (Provença, Occitània), on membres (Octavio Alberola Suriñach, Salvador Gurucharri Ochoa i Antonio Ros Fernández) de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) aclariren posicions sobre la campanya contra el turisme a Espanya i puntualitzaren els objectius del grup d'acció Defensa Interior (DI). En aquests anys col·laborà intensament amb la FIJL. Entre 1963 i 1967 fou una de les redactores de la revista Materialismo e Libertà. El 24 d'agost de 1967 es casà a Milà amb son company Giovanni Corradini. Participà en la publicació de l'edició italiana del llibre de Mikhail Bakunin Stato e anarchia e altri scritti (1968). En 1969, quan la repressió antianarquista, va ser empresonada uns mesos, juntament amb son company i altres militants anarquistes (Paolo Braschi, Paolo Faccioli, Angelo Piero Della Savia i Tito Pulsinelli), acusada arbitràriament d'haver comès el 25 d'abril d'aquell any un atemptat a la parada de l'empresa FIAT a la Fira de Milà. En la seva solidaritat, el company Michelino Camiolo organitzà una vaga de fam i unes marxes davant el Palau de Justícia de Milà. Finalment tots els processats van ser absolts. El desembre d'aquell any va ser novament requerida per les autoritats arran d'un atemptat al Banc Nacional d'Agricultura de Milà. En 1969 l'Office National de Radiodiffusion-Télévision Française (ORTF, Oficina Nacional de Radiodifusió-Televisió Francesa) realitzà el film documental Eliane Corradini, anarchiste milanaise. Eliane Vincileoni va morir d'un càncer el 10 d'octubre de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). La seva biblioteca es troba dipositada al Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli de Milà. ***
Notícia
d'Élisée Perrier apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 26 de maig de 1950 -
Élisée Perrier: El 10
d'octubre de 1992 mor a Usès (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista Élisée
Perrier. Havia nascut l'1 d'octubre
de 1913 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es
deien Marcel Émilien Perrier
i Marie Hélène Pourreau. Amb 13 anys
començà a treballar
d'obrer agrícola a la vinya. En
1927, a resultes d'una acció, va ser condemnat a una pena de
presó amb
llibertat provisional. En els anys trenta milità, juntament
amb son germà Paul
Perrier, en el grup llibertari d'Aimargues i en el Sindicat
Autònom d'Obrers
Agrícoles, animat pels anarquistes locals. Membre de la
Comissió de Finances
del sindicat, negocià en diferents ocasions els conflictes
laborals i socials.
En 1933, quan el Consell de Revisió celebrat a
Vauvèrd (Llenguadoc, Occitània),
amb altres companys d'Aimargues (Étienne Chatellier,
André Roux, etc.), van
rebre el prefecte tot cantant L'Internationale.
En 1939 no va acudir a la crida de mobilització i va ser
declarat insubmís en
una comunicació del Comandant del Dipòsit
Colonial d'Infanteria de Toló
(Provença, Occitània) al Prefecte de Policia del
departament del Gard. El gener
de 1940 va ser detingut per la gendarmeria d'Apt (Provença,
Occitània) i presentat
davant el Tribunal Militar de la XV Regió de Marsella
(Provença, Occitània);
jutjat, va ser condemnat a cinc anys de presó per
insubmissió i reclòs en un
camp de concentració durant tota la guerra. En 1944 son
germà Paul Perrier va morir
en un camp de concentració de Marsella deportat pel Govern
de Vichy. Després de
la II Guerra Mundial participà en la
reconstrucció del grup llibertari i milità
en el grup local de la Federació Anarquista (FA), a
més de formar part del
sindicat autònom reconstituït, efímer a
conseqüència de la implantació de la
Confederació General del Treball (CGT) durant la postguerra.
En aquests anys
col·laborà en Ce qu'il
faut dire. Va
ser un dels animadors del Sindicat d'Obrers Agrícoles de la
Confederació
Nacional del Treball Francesa (CNTF) i participà activament
en diferents
moviments vaguístics (juny de 1947, abril de 1948 i maig de
1950), dels quals
va fer cròniques per als periòdics Le
Combat Syndicaliste i Le Libertaire.
Quan la important vaga d'obrers vitícoles d'Aimargues
desencadenada a mitjans
d'abril de 1948, formà part del Comitè de Vaga,
del qual n'eren membres cinc
anarcosindicalistes de la CNT i cinc sindicalistes de la CGT. Passades
unes
setmanes, la discòrdia es desencadenà i els
anarquistes van acusar Joseph
Chatellier, l'alcalde comunista d'Aimargues, d'intentar enterrar el
moviment
vaguístic. Va ser en aquest moment quan els comunistes
l'acusaren d'haver
malversat els diners de la caixa de la vaga i Pierre Jacquelin,
secretari
general de la CNT, i la Comissió Sindical de la FA sortiren
en la seva defensa.
El 19 d'agost de 1949 publicà en Le
Libertaire la necrològica del seu amic anarquista
Paul Roussenq. Durant la
primavera de 1950 participà activament en la vaga d'obrers
agrícoles
d'Aimargues que va ser convocada per la CNTF, la CGT i treballadors no
sindicats a resultes d'una assemblea general celebrada el 6 de maig i
que
aconseguí després de cinc setmanes de vaga un
augment de 10 francs l'hora. El
20 de maig de 1950, a resultes d'una intervenció brutal de
membres de Companyia
Republicana de Seguretat (CRS) contra uns 350 vaguistes, es
desencadenà una
vaga general; al principi de la vaga es creua una «sopa
popular» que funcionà
durant tot el conflicte. En aquesta època viva al carrer
Clémenceau
d'Aimargues. En els anys cinquanta col·laborà en
el periòdic de Louis Louvet Contre
Courant. Sa companya fou Jeanne Mari.
Élisée Perrier va morir el 10
d'octubre de 1992 a l'Hospital General d'Usès (Llenguadoc,
Occitània). ***
Emilio Tesoro Linares - Emilio Tesoro Linares: El 10 d'octubre de 2003 mor d'un càncer de pell a Caracas (Veneçuela) el propagandista anarquista i militant anarcosindicalista Emilio Tesoro Linares. Havia nascut el 5 d'octubre de 1907 a Almeria (Andalusia, Espanya) en una família modesta, formada per sos pares (Juan i Teresa) i cinc germans (José, Manuel, Mercedes, María i Juan Antonio). Sos germans, José i Manuel, arribaran a ser destacats militants socialistes. Membre de les Joventuts Llibertàries des de començaments de 1936, Emilio Tesoro s'enquadrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per lluitar contra el feixisme l'estiu d'aquell any. En acabar la guerra visqué a Barcelona i després s'exilià. En 1947 s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre de Cultura Social d'aquesta ciutat. Arran del cop militar de 1964, de les persecucions polítiques i de la crisi econòmica subsegüent, es traslladà a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana, on vivien tres de sos germans (Manuel, María i Juan Antonio), s'integrà en la militància llibertaria de l'exili espanyol. Durant els anys vuitanta formà part del Col·lectiu Autogestionari Llibertari (CAL), el qual edità per primer cop el periòdic El Libertario. A començaments dels anys noranta edità la revista Misceláneas Libertarias. En 1996 fou un dels creadors de la Comissió de Relacions Anarquistes (CRA), la qual reprengué l'edició d'El Libertario, encarregant-se la pàgina d'ajuda i de solidaritat amb els presos polítics i socials. En aquesta època impulsà la creació de la Creu Negra Anarquista (CNA) de Veneçuela. A més dels seus articles en El Libertario va col·laborar en diverses publicacions anarquistes de la Península, com ara Bicel, CNT i Solidaridad Obrera. A Caracas existeix des del 2004 el Centre de Documentació Emilio Tesoro, lligat a la CNA i especialitzat en la problemàtica carcerària. ***
Allan Burnet fotografiat per Barry Wilkinson (gener de 1989) - Allan Burnett: El
10 d'octubre de 2007 mor a Nova Zelanda l'anarquista i antimilitarista Allan
Burnet. Havia nascut el 12 de gener de 1925 a Glasgow (Strathclyde, Escòcia).
Era fill de Robert Burnet, empleat en el Departament de Gas, i de Jeanie Paton.
Membre des de la seva joventut de la Glasgow Anarchist Federation (GAF,
Federació Anarquista de Glasgow), en 1943 es declarà insubmís al reclutament
durant la II Guerra Mundial. Va ser enviat a la presó de Barlinnie de Glasgow i
posteriorment a la d'Slateford (Edimburg, Escòcia) –durant la II Guerra Mundial
va haver uns 61.000 objectors de consciència al Regne Unit. En 1943 va ser
jutjat pel Tribunal de Glasgow, condemnat a un any de presó i tancat a la presó
de Saughton d'Edimburg. Un cop lliure s'instal·là a Londres (Anglaterra) i
posteriorment a diverses poblacions. També va viatjar a França i a Itàlia,
allotjant-se en albergs juvenils. En aquests anys treballà com a constructor
naval i com a empleat d'assegurances. Després de casar-se amb Anne Oliver,
s'establí a Nova Zelanda, on restà definitivament. En aquest país treballà
d'empleat en una empresa naval i posteriorment en un banc, per a finalment
muntar una empresa de construcció. En els anys setanta va estar contractat per
l'Ajuntament d'Auckland City (Auckland, Nova Zelanda) com a inspector
d'habitatges. Participà activament en la Worker's Educational Association (WDA,
Associació Obrera d'Educació). També va conrear la poesia i moltes de les seves
poesies les publicà en la revista Inkshed, que edità amb altres companys
del New Zealand Writers Workshop (NZWW, Taller d'Escriptors de Nova Zelanda). Allan
Burnett va morir el 10 d'octubre de 2007 a Nova Zelanda. Els seus textos (estudis
sobre educació, narracions, contes, poemes, diaris, correspondència, etc.) han
restat inèdits i es trobem dipositats, juntament amb el seu arxiu personal, a
l'Spirit of Revolt Archive (SRA, Arxiu Esperit de Revolta) de Glasgow. ***
Manuel
Llàtser Tomàs (2004) - Manuel Llàtser
Tomàs: El 10 d'octubre de 2008 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Manuel
Llàtser Tomàs, que va fer servir els
pseudònims Néstor i Rosendo.
Havia nascut el 23 de juliol –algunes fonts
citen erròniament el 18 de juliol– de
1921 a Barcelona (Catalunya).
Era fill de Pasqual Llàtser, estibador, i
d'Antònia Tomàs. Quan tenia 11 anys
començà a treballar, però mesos
després retornà a l'escola i als 13 anys
entrà a
fer feina en un taller d'ebenisteria. En 1935 entrà a formar
part de les Joventuts
Llibertàries i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan
esclatà la guerra treballà en una fusteria
socialitzada i mesos després entrà a
fer feina en una cervesera i passà a militar en el Sindicat
d'Alimentació de la
CNT. En aquesta època va ser secretari de les Joventuts
Llibertàries del barri
del Poblet de Barcelona. L'abril de 1938 s'enrolà voluntari,
amb altres companys
(Josep Amorós Clúa, Raúl Carballeira
Lacunza, Tomás Germinal Gracia Ibars, Liberto
Sarrau Royes), en la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti») de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. L'octubre de 1938 va ser ferit
i fou hospitalitzat.
Donat d'altra, retornà a Barcelona, on li va agafar el
triomf feixista. Gràcies
a la seva curta edat, es lliurà de la repressió
franquista i començà a col·laborar
en la lluita clandestina, fins i tot entre 1941 i 1943, moment en el
qual va
fer el servei militar en la Marina. En 1945 participà en la
creació de les
Joventuts Llibertàries del barri de la Barceloneta de
Barcelona i s'afilià,
sota el pseudònim Rosendo, al Sindicat
Metal·lúrgic. En 1946 va ser nomenat
secretari de Propaganda i secretari general de les Joventuts
Llibertàries de
Barcelona i poc després secretari de Propaganda del
Comitè Regional de les
Joventuts Llibertàries; en 1947 n'era secretari general i
responsable de l'edició
del seu periòdic clandestí Ruta.
El 4 d'agost de 1947, amb Miguel Barba
Moncayo (Reyes) i Enrique Martínez
Marín, va ser detingut i el 19
d'agost de 1947 tancat a la Presó Model de Barcelona;
jutjat, va ser condemnat
a tres anys de presó. A la garjola s'encarregà de
fer a mà els periòdics Esfuerzo
i La Voz Confederal. El 23 de desembre de 1949 va
ser posat en llibertat
provisional. En 1952 treballà de corrector a l'editorial
«Regina» de Barcelona.
Posteriorment, amb Gaspar Lloret de Aguiar, Antoni Miracle Guitart,
Joan Vaello
Sarrión i Joan Vicente Castells, creà un grup
anarquista que reorganitzà les
Joventuts Llibertàries gràcies a la tapadora del
Centre Excursionista Puig
Casteller de Barcelona. Va ser corresponsal de la nova
edició de la revista Estudios.
En 1954, després de la caiguda l'any anterior de la impremta
clandestina de la
CNT a causa del confident Macario Pérez Moreno, a
petició de Diego Camacho
Escámez (Abel Paz), acceptà,
amb Lloret i Miracle, encarregar-se
d'aquesta, cosa que va fer fins a la seva detenció l'abril
de 1955 quan
s'ocupava de la impressió dels periòdics CNT
i Solidaridad Obrera,
i el 14 de maig de 1955 va ser reclòs a la Presó
Model de Barcelona. Un cop lliure
el 3 de febrer de 1956 després de pagar una
fiança, el març i l'abril d'aquell
any va ser novament detingut. Condemnat en rebel·lia a 12
anys de presó, visqué
en la clandestinitat fins que passà a França,
militant a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Com a delegat de l'Interior parlà en
el míting de clausura del Ple
de juliol de 1956 i també fou delegat al Congrés
de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) que se celebrà aquell any a Marsella
(Provença,
Occitània). El 24 d'octubre de 1956 va fer la
conferència «Formación y
orientación juvenil» a la Borsa del Treball de
Tolosa, organitzada per la
Federació Local de Joventut Llibertàries. El 26
de maig de 1957 va fer la
conferència «Bosquejo panorámico de
España», organitzada per l'Agrupació
Cultural Cervantina, a la sala de Justícia de Paz de Castres
(Llenguadoc,
Occitània). El novembre de 1957 va ser nomenat secretari de
Cultura i
Propaganda de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en el XI
Ple d'aquesta organització. També va ser delegat
de l'Alta Garona en dos plens
intercontinentals. En 1957 va fer un míting a La Sala
(Llenguadoc, Occitània) i
l'any següent, amb Joan Sans Sicart, parlà per la
FIJL a Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) i en altres poblacions. El
18 de maig de 1958 va fer un
míting de «concentració
confederal», amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura)
i Frederica Montseny Mañé, a Givors (Roine-Alps,
Arpitània). Quan la
reunificació confederal, formà part de la
Comissió d'Enllaç entre la CNT i la
Unió General de Treballadors (UGT). Durant dos anys va ser
membre de la Comissió
de Defensa i en 1963 va se nomenat delegat per al VI Congrés
de l'AIT celebrat
a Tolosa. Per evitar tensions i polèmiques, es
mantingué al marge i participà en
la creació de l'Ateneu Espanyol de Tolosa, essent el seu
últim president. Entre
1960 i 1965 intervingué en l'organització de la
Festa de l'Infant. En 1978 participà
amb Marcelino Boticario Sierra en l'exposició sobre la tasca
cultural de
l'exili llibertari espanyol que se celebrà a la Universitat
de Tolosa. Amb Joan
Busquets Verges I Alicia Mur Sin, creà el 31 d'octubre de
1990 l'Associació de
Presos del Franquisme a França, que es dissolgué,
complides les seves funcions,
en 1995. Entre 1996 i 1997 col·laborà en una
setmana cultura celebrada a prop
de Tolosa. També milità en la
Confederació Nacional del Treball Francesa
(CNTF), ocupant càrrecs orgànics en la
Federació de Tolosa. El 24 de juliol de
2004 participà a l'«Acte d'Homenatge als nostres
avis», a la sala d'actes del
Centre Cívic Francesc Macià de Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya). En 2005
col·laborà en el llibre Républicains
espagnols en Midi-Pyrénées. Exil,
histoire et mémoire. El 15 de maig de 2006
participà, amb Placer Thibon i Gisèle
Varchelde, en la trobada «Il était une fois la
République espagnole» a l'amfiteatre
de l'IFRASS de Tolosa i el 9 de desembre d'aquell any en el
col·loqui «La
seconde République espagnole en exil en France
(1939-1977)» al Centre Universitari
de Formació i de Recerca Jean-François
Champollion d'Albi (Llenguadoc,
Occitània). També
col·laborà amb el Centre Internacional de
Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Trobem textos seus en diferents
publicacions
llibertàries (Cenit, CNT,
Nueva Senda, Solidaridad Obrera,
etc.). Sa companya fou Pilar Candeal, amb qui tingué tres
infants (Nestor,
Hector i Alex). Manuel Llàtser Tomàs va morir el
10 d'octubre de 2008 a
l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va
ser incinerat al crematori
de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). Manuel Llàtser Tomàs
(1921-2008) |
![[09/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[09/10]") |
|
![[11/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[11/10]") |
|
|
| Actualització: 10-10-24 |