|
---
Anarcoefemèrides
del 10 de desembre Esdeveniments
Portada del primer número d'A Revolução Social - Surt A Revolução
Social:
El 10 de desembre de
1911 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el
primer número del periòdic
anarquista quinzenal A
Revolução Social.
Folha quinzenal. Portava els epígrafs
«No hi ha error que pugui ser útil,
com no hi ha veritat que pugui ser nociva», de Joseph de
Maistre, i «Abans vull
patir per dir la veritat que fer patir la veritat amb el meu
silenci», de John
Pym. Òrgan d'expressió del grup anarquista
«O Futuro», adherit a la
Federação Anarquista
da Região Sul (FARS, Federacó Anarquista de la
Regió Sud), i estava dirigit per
Luiz Carvalho. Trobem articles de Mario Campos, Bartholomeu
Constantino, Santos
Costa, Carlos M. Ferrão, Manuel Fiuza Junior, Jean Grave,
Botto Machado, Errico
Malatesta, J. Marques Leitão, Blazquez de Pedro i Antonio de
Souza Paulo, entre
d'altres. Tractà temes d'allò més
divers: textos teòrics, sindicalisme, notes
orgàniques, notícies locals i internacionals,
educació, crides solidàries, etc.
En sortiren quatre
números, l'últim el 9
de març de 1912. ***
Primera
edició de l'obra d'Han Ryner - Conferència d'Han Ryner: El 10 de desembre de 1921, a la Grande Salle de la Maison Commune de la rue de Bretagne de París (França), pel desè aniversari de la creació de la revista lliurepensadora L'Idée Libre, el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Hanri Ambroise Ner (Han Ryner) pronuncia la famosa conferència Des diverses sortes d'individualisme, que serà editada l'any següent per André Lorulot en els fullets de les «Editions L'Idée Libre».
Naixements
August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886) - August Spies: El 10 de desembre de 1855 neix a Friedewalde (Hessen-Kassel) –landgraviat del Sacre Imperi Romanogermànic, que actualment pertany a Alemanya– l'activista i propagandista anarquista i sindicalista germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels «Màrtirs de Chicago». Son pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis, fou enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel per preparar-se com a forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any següent ja es declarava lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà per la lectura, especialment els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia un any instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i hagué d'interrompre els estudis i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents benestants de sa mare. En 1872 desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans (Henry, Kenny, Maggie, Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle que vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquesta època era un fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment proletari ho desconeixia tot, fins i tot, després de llegir notícies sobre la Comuna de París, pensà que el socialisme només volia destruir la propietat, fet que considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà a l'Oest, però com que no trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort en el comerç i administrà una llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir força literatura socialista, s'adherí al moviment obrer i s'afilià al Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors). Durant el període electoral de 1878 fou força actiu en la candidatura del doctor Smith de l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques polítiques. En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua alemanya Chicagoer Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el qual va saber fer surar i pujar. Quan es produí la escissió entre la secció socialista i la tendència socialrevolucionària o anarquista, encapçalada per Johann Most, la redacció del periòdic seguí Spies en aquesta última tendència. En el Congrés dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no obtindrien els seus drets per la via electoral. En aquesta època es declarà netament anarquista i es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament amb Oscar Neebe, participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat i propagandista es lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit hores. L'1 de maig de 1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square, encapçalà una manifestació de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de Michigan reivindicant la jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el míting dels obrers de la fusta que degenerà en un motí a causa de la proximitat amb les fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La redacció i publicació l'endemà del fullet Revenge! Workingmen to Arms! (Venjança! Treballadors a les armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la revolta, li portarà terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un dels oradors del míting a Haymarket Square que acabarà tràgicament. En aquest míting una bala disparada per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell acabarà allotjada al cos de son germà Henry. Després d'aquests «Fets de Haymarket», com seran coneguts, va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i declarat culpable amb set companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt, que assistí al procés, universitària i única filla d'un apotecari acabalat, en quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el gener de 1887; juntament amb Lucy Parsons, participà en la mobilització per la llibertat dels processats de Haymarket i publicà una biografia de son marit. Víctima de la histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la premsa groga, August Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday, Divendres Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) amb tres companys (Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) –altre condemnat, Louis Linng, no pogué ser executat perquè es va suïcidar a la seva cel·la. Les seves últimes paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista: «Un dia vindrà on el nostre silenci serà més fort que les veus que ens escanyen avui.» ***
Foto
policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894) - Albert
Tramcourt: El 10 de desembre de 1866 neix a Creil
(Picardia, França)
l'anarquista Albert Tramcourt. Sos pares es deien Jean-Auguste
Tramcourt i
Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador
a la fàbrica
Baudet, on també era cap de colla, i visqué i
milità a Argenteuil (Illa de
França, França). Tenia al seu càrrec
sa mare, sa germana, sa companya i una
filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i
abús de
confiança, a començament dels anys noranta es
refugià a Londres (Anglaterra).
Vivia al número 27 de Stanhope Street i
freqüentà el cercles anarquistes
francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era
un
anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la
llista d'anarquistes
establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de
gener de 1894 va
ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir
correspondència amb
anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va
ser jutjat
en l'anomenat «Procés dels Trenta»,
operació repressiva a gran escala que processà
l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que
es desencadenà
arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894.
Els inculpats
van ser acusats d'«afiliació a banda
criminal». Durant les sessions de
l'Audiència del Sena de París (França)
negà la seva militància anarquista.
Acusat únicament d'haver rebut correspondència
compromesa amb anarquistes
exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser
absolt.
Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva
partida de Londres amb
destinació a Amèrica. Albert Tramcourt va morir el 13 d'agost de
1897 a Marololo (Majunga; actual
Mahajanga, Madagascar),
on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta
població. ***
Steven
T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891) - Steven T. Byington:
El 10 de desembre de 1869 neix a Westford (Vermont, EUA) el traductor,
lingüista, especialista bíblic i
intel·lectual anarcoindividualista Stephen
Tracy Bryington, més conegut com Steven
Tracy Byington. Visqué a Ballardvale (Andover,
Essex County, Massachusetts,
EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha,
bibliotecària de la
localitat –son pare havia estat ministre de
l'Església anglicana. D'antuvi
defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada
per Henry George que manté que
les persones són propietàries d'allò
que han creat, però les coses creades per
la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més
tard s'associà
intel·lectualment amb Benjamin Tucker,
col·laborant en la seva revista
anarcoindividualista Liberty,
defensant
l'educació com a mitjà per a arribar a un
món llibertari. En 1894 va començà a
escriure les seves Anarchist Letter Writings Corps, dirigides a
persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la
seva
doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès
dos importants obres de l'anarquisme
alemany: The Ego and its own. The case of
the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism –llibre
també publicat sota el títol The
great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–,
de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum
laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la
prestigiosa Phi Beta
Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica
honorífica nord-americana creada per promoure
l'excel·lència en les arts i les
ciències i introduir els estudiants punters en
les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914
publicà «On interference
with the environment», per lliuraments en The
New Freewoman i The Egoist.
En 1919
publicà el llibre The Society of
the New
Order. Coneixia de manera magistral almenys 12
llengües, incloses les
clàssiques que havia aprés a la Union Theological
School, i entre 1926 i 1946
fou col·laborador habitual del periòdic American
Speech. No obstant això tenia problemes
d'expressió i malgrat la seva
preparació no podia parlar davant el públic, per
la qual cosa passà 38 anys treballant
com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text
«Ginn &
Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational
Church de Ballardvale,
de la qual fou secretari i historiador de l'església,
però l'abandonà quan es
fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En
1943, després de seixanta anys
de treball, acabà la seva traducció, directament
dels textos originals, de la Bíblia
i la seva edició la titulà The
Bible in living english (BLE), que
fou publicada pòstumament en 1972 per la
«Watchtower Bible & Tract Society
of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia
comprat els drets d'edició.
A més de les citades, col·laborà en
diferents publicacions periòdiques, com ara
The Boston Globe, Demonstrator,
Discontent, Discussion,
Ego, The
Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good
Housekeeping, Humanity First,
Instead of a
Magazine, Journal of Biblical
Literature, Man!, Mother Earth, The
Mutualist, The Nation,
New Trends, The
New Republic, The
Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es
va casar, va
morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County,
Massachusetts,
EUA). Steven T. Byington (1869-1957) ***
Foto policíaca de Pierre Bastard - Pierre Bastard: El
10 de desembre de 1873 neix a Beaugé (País del Loira, França) l'anarquista
Pierre Bastard, conegut com Basta. Era fill natural de la domèstica Louise
Hurteloup, la qual el va reconèixer el 26 de desembre de 1873, i del domèstic
Louis Bastard, i va ser legitimat pel matrimoni dels pares celebrat el 13
d'octubre de 1879 a Baracé (País del Loira, França). Pastor i drapaire
d'antuvi, el 1893 va ser cridat a files, però va ser considerat no apte perquè
tenia esquerrat el braç dret. El 21 de desembre de 1899 va ser ingressat a l'hospital
de Beaugé, on restà una setmana. En sortir, com que no tenia recursos i la seva
malaltia li impedia treballar, l'ajuntament, per evitar que caigués en la
mendicitat, li va facilitar que exercís la feina de venedor ambulant. El 15 de
gener de 1900 va ser detingut en estat d'embriaguesa i declarà que no volia
treballar de venedor ambulant i que es declarava anarquista, enemic de la
societat i de la República, tot amenaçant que si no se solucionava la seva
situació, faria una malifeta per ser detingut. Uns dies abans, el 12 de gener, havia
fet amenaces de mort el doctor Boell, regidor municipal de Baugé, en una reunió
d'obrers llenyataires, a la qual assistí en companyia del paleta Henri Legrand
i de l'enterrador Licois, celebrada al bosc de Moulines en ocasió de les
eleccions municipals. En aquesta època llegia la premsa revolucionària (L'Ami
du Peuple, L'Intransigeant, La Libre Parole, etc.).
Posteriorment desaparegué de Beaugé. Va ser inscrit a principis de segle com a
«nòmada» en el registre d'anarquistes desapareguts. Residia habitualment al
número 7 del Faubourg Saint-Michel d'Angers (País del Loira, França) i es desplaçava
a peu, dormint en els asils de nit. En 1901 la policia el va interceptar en el
departament de l'Ain. Entre 1900 i 1901 figurava en la llista d'anarquistes del
departament de Maine i Loira. El desembre de 1901 el prefecte de l'Ain
assenyalà la seva desaparició del departament juntament amb la de Victor César
Chabay, també inscrit en els registres d'anarquistes. El 20 d'octubre de 1902
va ser enviat a la presó de Bourges (Centre, França) per «vagabunderia». A principis
de febrer de 1909 va ser condemnat a 11 dies de presó per «ultratges i
mendicitat amb amenaces» i tancat a la presó de Bressuire (Poitou-Charentes,
França). El 20 d'octubre de 1909 va ser novament tancat a Fougères (Alta
Bretanya, Bretanya) per «mendicitat amb amenaces, vagabunderia i trencament de
tanques». El març de 1911 romania a la presó d'Aubusson (Llemosí, Occitània) i
el setembre de 1911 a la presó de Vire (Normandia, França), sempre per
«mendicitat», arran d'haver estat condemnat a un mes de presó. El 7 d'octubre
de 1911, un cop lliure, declarà marxar cap a Avranches (Baixa Normandia,
França). El 23 de setembre de 1913, va ser condemnat pel Tribunal Correccional
de Parthenay (Poitou-Charentes, França) a tres mesos de presó i a cinc francs
de multa per «ultratges a magistrat, vagabunderia i embriaguesa». Desconeixem
la data i ell lloc de la seva defunció. ***
Notícia
sobre la baralla apareguda en el diari parisenc La Libre Parole del
21 de juny de 1914 - Esther Israël:
El
10 de desembre de 1876 neix al XX Districte de París
(França) l'anarquista
Esther Lucie Israël. Sos pares es deien Samuel Israël
i Marie Israël. A
començaments de segle animava les nombroses festes i
trobades organitzades pels
periòdics Le Libertaire
i L'Anarchie, on interpretava
cançons
revolucionàries. També va fer gales a
Bèlgica. Sembla que mantenia una relació
a tres amb els anarquistes Henri-François Godefroy i
Léon-Americo Michel (Rip).
Aquest dos, durant la nit del 26
al 27 de desembre de 1913 van ser detinguts a l'avinguda de la
République de
París en flagrant delicte de robatori amb agreujants i
portant armes; jutjats, Godefroy
va ser condemnat a quatre anys de presó i Michel a cinc, i
tots dos cinc anys
de prohibició de residència. El 19 de juny de
1914, en una baralla entre membres
del grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» i
socialistes, ella va ser
detinguda per haver copejat un agent i processada per
«ofenses i rebel·lió als
agents». La premsa la considerava «nihilista
russa». En aquesta època vivia al
número 59 del carrer Archives. No sabem en quina data es
casà amb Adolphe Lévy.
Esther Israël va morir el 14 de juny de 1922 al seu domicili,
número 20 de
l'avinguda Wagram, del VIII Districte de París
(França). ***
Notícia
de la detenció de Philippe Lutier apareguda en el diari
parisenc L'Éclair
del 9 de març de 1909 - Philippe Lutier: El 10 de desembre de 1879 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Philippe Marius Lutier –el nom Marius és un afegit posterior al naixement. Sos pares es deien Émile Charles Marie Léon Lutier, empleat, i Catherine Terrolle. El 3 de novembre de 1904 es casà al XX Districte de París amb Margueritte Garnier, empleada de comerç. En aquesta època vivia al número 28 del carrer Myrha. Empleat de comerç, a començament de 1907 va ser acomiadat del gran magatzem parisenc «La Samaritaine» després d'haver-se manifestat pel descans setmanal. Posteriorment treballà com a empleat a diversos magatzems de confecció. El desembre de 1908, amb Charles Fayadat i Maurice Violette, prengué part en la reorganització de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En aquesta època, segons els informes policíacs, preparava la traducció al francès d'un fullet italià sobre fabricació d'explosius. A començament de 1909, quan era empleat del magatzem «Dames Françaises», segons la policia, aprofità la seva feina per subministrar de franc a sos amics d'articles de la botiga i el febrer va ser acomiadat per aquests fets. Aleshores militava en Sindicat d'Empleats del Departament del Sena. El febrer de 1909 fou membre de la directiva de la Federació Revolucionària (FR) i el 4 d'abril d'aquell any participà, amb altres companys (Miguel Almereyda, Lucien Belin, François Cuisse, Gaston Delpech, René de Marmande, Charles Fayadat, Maurice Violette), en el congrés fundacional d'aquesta organització i va ser nomenat membre del seu primer comitè federal provisional. El març de 1909, després d'haver estat detingut en flagrant delicte el 8 de març amb dos companys (Josef Kamerère i Camille Lalouette), va ser jutjat i condemnat per «estafa», segons el mètode de la «purga hipotecària», a sis mesos de presó amb llibertat provisional. L'11 de juny de 1909, de bon dematí, el seu domicili, al número 115 del carrer Championnet del XVIII Districte de París, va ser escorcollat en el marc d'una investigació sobre una campanya de sabotatges engegada contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 26 de juny de 1909 participà, amb Laperière, secretari del Sindicat de Músics, i amb Savoie, secretari de la Unió de Sindicats, en una acció organitzada per la Confederació General del Treball (CGT) contra la sala de festes parisenca «Luna Park» on tocaven músics no sindicats. Entre març i octubre de 1910 fou membre del Grup Revolucionari del XVIII Districte de París, però dimití després de ser acusat d'«imprudència i intemperància en el llenguatge» i només es relacionà amb els companys de Le Libertaire i de L'Anarchie. El 19 d'octubre de 1910, durant la vaga de ferroviaris, caracteritzada per sabotatges a les vies fèrries, el seu domicili va ser escorcollat sense resultats. En 1911 era membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i vivia al número 12 del carrer Ruisseau del XVIII Districte de París. En 1914 treballava de correter, vivia la número 80 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París, que serà el seu últim domicili, i va ser mobilitzat en la XX Secció de Secretaris de l'Estat Major de l'exèrcit. El 22 de febrer de 1922 es va divorciar de Margueritte Garnier i el 3 d'octubre de 1925 es casà al XVIII Districte de París amb Eugénie Germaine Jandarme, dona de fer feines. Philippe Lutier va morir el 29 d'abril de 1926 a l'Hospital Notre-Dame-de-Bon-Secours de París (França). ***
Gustave
Manhès detingut en una foto publicada en el diari
parisenc La
Matin del 15 de juliol de 1911 - Gustave Manhès: El 10 de desembre de 1880 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Gustave Manhès. Sos pares es deien Guillaume Manhès, corredor de mobles, i Marie Mondot. Treballava d'aprenent de llauner. El 28 de novembre de 1895 va ser detingut per «ultratge i rebel·lió» a un agent arran de la sortida de conscrits enviats a les companyies disciplinàries, però el 14 de desembre de 1895 el seu cas va ser sobresegut. En 1900 es va presentar voluntari a l'exèrcit i el 26 de juliol de 1903 va ser llicenciat sense el certificat de bona conducta. El 24 de novembre de 1906 es casà al XI Districte de París amb la tapissera parisenca Antoinette Sophie Jean, vídua d'Eugène Louis Resillot, amb qui va tenir tres infants. En aquesta època vivia al 129 Faubourg de Saint Jean de París –el mateix carrer on havia nascut. També era militant de la Confederació General del Treball (CGT). El 13 de juliol de 1911 va ser detingut per la policia a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), que investigava accions de sabotatge als fils telegràfiques i telefònics sobre la línia ferroviària París-Orleans. Aquestes accions es realitzaven per a protestar contra les companyies ferroviàries que rebutjaven reintegrar els vaguistes acomiadats entre 1909 i 1910. Escorcollat, se li trobaren a les butxaques pamflets sindicalistes i anarquistes i durant la perquisició del seu domicili, al número 4 del carrer Charonne de París, es trobaren fullets anarquistes (L'école du sabotage, Leur Patrie, Histoire à l'usage des grands, La conquete du pain, Le procès Ferrer, etc.) i un retrat de Mikhail Bakunin. Va ser enviat a la presó parisenca de La Santé. El 20 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Pierre Laval, va ser absolt. L'abril de 1914 vivia al número 48 del carrer Trousseau del XI Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser incorporat en el 104 i el 89 Regiment Territorial d'Infanteria. L'agost de 1915 obtingué una pròrroga d'incorporació i va ser destinat com a obrer a la Societat de Motors «Salmson», a Billancourt (Illa de França, França). L'octubre de 1915 s'instal·là al número 130 del carrer Aguesseau de Boulogne (Illa de França, França). El 10 de juliol de 1916 va ser acomiadat de l'empresa «Salmson» perquè incitava els companys a reduir la producció, tot argumentant que el salari era molt magre. El 17 de juliol d'aquell any va ser contractat per l'empresa «Blum» de Suresnes (Illa de França, França) i aquest mateix dia va renovar la subscripció al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire. Després de la Gran Guerra, i fins el 1924, milità en el grup de Boulogne-Billancourt de la Unió Anarquista (UA). L'1 de maig de 1931 s'instal·là al número 34 de l'avinguda Moulineaux de Billancourt; en aquesta època treballava d'obrer ajustador i ja no era considerat perillós per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Jaume
Binimelis Rotger - Jaume Binimelis Rotger:
El 10 de desembre de 1887 neix
a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarquista i
anarcosindicalista Jaume
Binimelis Rotger. Sos pares es deien Gabriel Binimelis Cervera,
destacat
militant anarquista del Centre de Picapedrers de Palma, i Margalida
Rotger
Salas. Fou el major de quatre germans (Jaume, Joan, Gabriel i Ramon).
Quan
tenia set anys, marxà amb sos pares a l'Argentina i la
família s'establí a
Buenos Aires. A l'Argentina sa família buscà
l'oncle Jaume, que s'havia exiliat
per la seva militància anarquista, però no en
trobaren el seu rastre. Després
de passar la seva adolescència a l'Argentina, sa
família retornà a Mallorca a
començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser el servei
militar a la
caserna d'Artilleria de Palma, on va ser promogut a caporal i destinat
a
l'economat de la caserna. En acabar la mili, reenganxà en
l'exèrcit per
continuar la carrera militar. En aquesta època es va casar
amb Maria Castell
Guarros, filla d'un pescador i mare d'una nina d'un any, Margalida;
Jaume volgué
que aquesta nina portés el llinatge Binimelis,
però Maria s'hi oposà. La
parella tingué sis infants (Margalida, Gabriel, Carme,
Maria, Ramon i
Àngela) i més tard,
a Barcelona (Catalunya), adoptaren un infant anomenat Josep, fill d'una
prostituta. En 1912 abandonà l'exèrcit i es
posà a fer feina de pescador.
Posteriorment, quan va veure que la pesca no donava per mantenir sa
família,
s'instal·là, amb son germà Ramon, a
Barcelona, on en 1915 trobà feina com a cap
de personal a la fàbrica de gasoses Gremio. A
començament dels anys vint
s'instal·là a Santa Coloma de Gramenet
(Barcelonès, Catalunya), on comprà un
terreny. En aquesta població milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), participà activament en les lluites obreres i durant
la dictadura de
Primo de Rivera s'encarregà especialment de guardar les
armes dels grups
d'acció confederals. En 1931, quan la proclamació
de la II República espanyola,
va ser nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra
Republicana de
Catalunya (ERC) de Santa Coloma de Gramenet, això sense
deixar de militar en la
CNT. Durant la guerra civil va ser comandant d'Artilleria de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era
un fet, creuà els Pirineus i intentà sense
èxit retrobar sa família. Aleshores
retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat,
condemnat a mort i internat a
Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser
commutada per una
de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en
llibertat
condicional, assignant-li la residència a Mallorca.
Autoritzat a deixar l'illa,
Jaume Binimelis Rotger va morir el 19 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 20 de febrer–
de 1956 al seu domicili de Santa Coloma
de
Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el
símbol de Falange va
ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell,
militant
de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir
al seu enterrament celebrat a
Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell
Guarros, morí el
12 d'octubre de 1974. Jaume Binimelis Rotger (1887-1956) ***
Necrològica
de Manuel Urzainqui apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 d'octubre de 1967 - Manuel Urzainqui
Cardesa: El 10 de
desembre de 1890 neix a Saragossa
(Aragó,
Espanya)
l'anarcosindicalista Manuel Urzainqui Cardesa –va ser
registrat amb el nom de Mariano Urzanqui (sic). Sos pares, no
casats, es deien Manuel Urzainqui Ros i Ángela
Cardesa Puyal. Emigrat
a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida
com a obrer guixaire
i milità en la Secció de Guixaires Adornistes del
Sindicat de la Construcció de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups
anarquistes «Sol y
Vida» i «Vía Libre». Fou un
dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri
barceloní del Clot i en 1931 promogué la
creació de l'Ateneu Instructiu Obrer
de Barcelona, al número 26 del carrer de Mercaders, del qual
va ser nomenat
president. S'uní sentimentalment amb Pabla
Falcón, amb qui tingué sis infants
(Ángeles, Carmen, Ernesto, Felicidad, José i
Manuel). En 1936, quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les
milícies confederals i va
ser responsable de la Centúria «Cuatro de
Septiembre» al sector d'Osca del
front d'Aragó. José, un dels seus fills, va caure
al front de València (País
Valencià). En 1932, amb el triomf franquista,
passà a França. Posteriorment
milità en la Federació Local de Tuïr de
la CNT. Manuel Urzainqui Cardesa va morir el 10 de juliol de 1967 al
seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i
va ser enterrat dos
dies després al cementiri d'aquesta localitat. Manuel Urzainqui
Cardesa (1890-1967) ***
Giuseppe
Turci - Giuseppe Turci: El 10 de desembre de 1891 neix a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Turci. Sos pares es deien Ugo Turci i Ida Bartolazzi. Fill d'una família de classe mitjana, entrà a formar part del moviment anarquista des de molt jove, ben igual que sos germans Claudio Giovanni (Nino) i Zeno. En 1916 es traslladà amb sa família a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Poc després s'instal·là a Roma (Itàlia), on entre 1916 i 1917 treballà d'ajudant d'apotecaria. En 1918 va ser cridat a files i mentre feia el servei militar al campament del II Granaders de Roma manifestà les seves idees antimilitaristes i llibertàries, fet pel qual el 16 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) a sis mesos de presó militar per «derrotisme». Un cop llicenciat, tornà a Civitavecchia, on segons la policia, «visqué en concubinat amb una casada». En aquesta ciutat formà part del Grup Comunista Anarquista «Pietro Gori» i es dedicà a la propaganda àcrata. Al seu domicili rebé moltes publicacions llibertàries, col·laborà en algunes d'elles i mantingué correspondència amb destacats anarquistes, entre ells i sobretot Temistocle Monticelli. El juny de 1920 es traslladà a Roma, on d'antuvi treballà com artista cinematogràfic. El desembre d'aquell any, segons un informe policíac, havia estat nomenat vicesecretari de la Federació Anarquista del Laci, en substitució d'Italo Manglio. Esdevingué administrador de la segona època del diari Umanità Nova, que havia estat traslladat de Milà (Llombardia, Itàlia) a Roma. Cap a finals de 1922 un escamot feixista arrasà la impremta d'aquest diari. Poc després, el 26 de desembre de 1922, va ser detingut en sortir de la seu del diari i la policia li va confiscar fons i cartes del periòdic que portava a sobre dels quals era dipositari. La policia també escorcollà la seu del diari i el seu domicili, confiscant materials diversos (correspondència, opuscles, propaganda, registres comptables, etc.). També va ser confiscat el compte corrent del Crèdit Italià que estava al seu nom. Ell fou l'únic detingut d'una vintena d'exredactors, corresponsals i membres del consell d'administració del diari per un delicte d'«opinió». Després d'uns mesos empresonat, va ser alliberat sense judici. Participà en la fundació de la revista d'Errico Malatesta Pensiero e Volontà (1924-1926), de la qual va ser l'administrador fins que va ser prohibida per les autoritats. Promulgada la nova llei de seguretat pública, tot i que encara no estava recuperat d'una greu malaltia, el 2 de desembre de 1926 la Comissió Provincial el va condemnar a cinc anys de confinament, assignant-li l'illa de Lipari. Poc després, a causa del seu alarmant estat de salut, el 17 de gener de 1927 la Comissió d'Apel·lació decidí reenviar-lo a Roma amb una amonestació, mesura amb la qual li va ser difícil trobar feina. Comptable expert i hàbil fotògraf, capaç d'efectuar manipulacions químiques i fabricar pel·lícula cinematogràfica, trobà feina, però sempre perdia els lloc de treball pel fet d'estar constantment vigilat per la policia. Quan acabà el 2 de desembre de 1928 la seva amonestació, trobà feina amb un comerciant que no tenia por de la policia. De tant en tant era detingut i empresonat preventivament en moments puntuals i especials (visites de polítics i jerarques feixistes, etc.). L'última vegada que va ser detingut fou el 28 d'octubre de 1919, aniversari de la «Marxa sobre Roma», i va romandre empresonat fins el 4 de novembre. El seu patró, cansat d'aquesta situació, li va advertir que si era novament detingut l'hauria d'acomiadar. Quan s'aproximà el matrimoni entre Humbert de Savoia i Maria Josep de Bèlgica, per evitar una nova detenció, fugí de casa seva i, sense poder anar a cap hotel o casa d'amics, llocs controlats per la policia, passà les nits a la intempèrie, contraent una fatal pneumònia bronquial. Giuseppe Turci va morir el 7 de febrer de 1930 en un hospital de Roma (Itàlia). Errico Malatesta li va dedicar una afectuosa i commovedora necrològica en Il Risveglio Anarchico del 22 de febrer d'aquell any. ***
Necrològica
de Marius Delorme apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire
de març de 1963 - Marius Delorme: El
10 de desembre de 1893 neix a Londres (Anglaterra) l'anarquista Marius
Delorme.
Era fill de Joseph Delorme (Frick Delorme
i Bercknell), anarquista exiliat a
Anglaterra, de qui parla Charles Malato al seu llibre Les
joyeusetés de l'exil. Perfumista de
professió, visqué a Nerac (Gascunya,
Occitània), on acollí regularment
Sébastien Faure en les seves gires
propagandístiques. Nombrosos militants, francesos i
estrangers, perseguits o
necessitats, passaren pel seu domicili. Durant els anys trenta
freqüentà
l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i estava
subscrit al seu òrgan
d'expressió La Voix Libertaire.
En
1935 figurava en una llista d'anarquistes del departament
d'Òlt i Garona. En
aquesta època rebia una pensió de guerra del 35
per cent i vivia al número 29
de l'avinguda Maurice Rontin de Nerac. En acabar la guerra d'Espanya,
instal·là
nombrosos refugiats espanyols a les granges de la regió.
Marius Delorme va
morir en 1963. ***
Baldomer
Dufour Barberà - Baldomer Dufour
Barberà: El 10 de desembre de 1905 neix
a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour
Barberà –el seu primer
llinatge citat de diverses maneres (Difur, Difour,
Dufur, Doufor,
etc.). Era fill de Jaume Dufour i de Josepa Barberà. Quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de l'Aigua de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i milità al barri
barceloní del Clot, exercint-ne
càrrecs orgànics de rellevància, com
ara en 1924 el de secretari del Sindicat
Fabril, Tèxtil i Vestir de Barcelona de la CNT. Quan la
Dictadura de Primo de
Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932
residí a Marsella (Provença,
Occitània). L'octubre de 1932 fou pres governatiu a
Barcelona i es va posar en
vaga de fam. En 1932 col·laborà en Solidaridad
Obrera. En 1936 fou orador en diversos mítings,
com ara Gavà (juny), Canet
(juliol) i Puig-reig (setembre). Durant la guerra civil
lluità com a milicià en
la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà
els Pirineus amb sa
companya i son germà Jaume i fou internat al camp de
concentració de Vernet. En
sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de
Montluçon (Alvèrnia, Occitània)
enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II
Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1951
s'instal·là amb sa companya
Pilar March Castells i fills al Brasil. Baldomer Dufour
Barberà va morir el 20
de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo,
Brasil) a resultes d'una operació
d'estomac. Sos germans Jaume i Lluís també van
ser destacats militants
cenetistes. Baldomer Dufour
Barberà (1905-1955) ***
José García Pradas -
José García
Pradas: El 10 de
desembre de 1910 neix a Quincoces de
Yuso (Burgos, Castella, Espanya) el periodista i escriptor anarquista
José García Pradas.
Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera
de Dret a Saragossa,
que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a
València, on va fer feina de
dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients
literaris i polítics,
i va conèixer Max Aub i Marín Civera
Martínez. Es va acostar a la Confederació
Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va
trobar rebutjable. En
1933 va fer de corresponsal per al periòdic La
Tierra. Poc abans de
l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a
redactor de La
Tierra, feina que abandonà poc després
segons uns per «discrepàncies
ideològiques» i segons uns altres
perquè el periòdic va ser suspès per
les
autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la
Federació Anarquista
Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de
Melchor Rodríguez. El febrer de
1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra
civil es troba a Barcelona,
però marxarà a Madrid on es convertirà
en un dels pilars de la CNT castellana:
dirigeix CNT i Frente Libertario;
membre del Comitè de Defensa
del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de
Madrid;
col·labora en la preparació de la maniobra
antiestalinista contra Negrín de
març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment,
etc. Durant aquests
anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista
Unió General de
Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que
li van
aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de
Guzmán Madrid
rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar
a França (Marsella,
París, Dieppe). Després es va
instal·lar a Londres, on va fer feina primer de
manobre, després de cambrer i més tard com a
redactor de la ràdio britànica,
alhora que realitzava tasques literàries, com ara la
traducció de Shakespeare.
Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i
Peirats, i crítiques molt
dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del
col·laboracionisme
cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla
que en
1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14
Division, Ação
Directa, Campo Libre, Cenit,
CNT, Construcción,
Cultura Proletaria, España Libre,
Frente Libertario, Libertad,
Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, Umbral,
etc. És autor de Balada de nochebuena, Con
el sudor de su frente,
En el portal de Belén, El
Estado es una clase, Fabulillas de
tablado, Fray Tomás de San
Martín, Leyenda del Pucará,
Meditaciones
independientes, Nuestro señor el centauro,
Pasado y presente del
movimiento obrero español, Resón
de la Araucana, Romance del
conde Alarcos, Los rusos vuelven, La
saeta arbolada de traición,
El terror de Soso Khan, Tierra de lobos,
Tributo de sangre,
Antifascismo proletario (1938), Bandera de
libertad (1938), Milicias
confederales (1938), Después de la guerra
(1938), Frente popular
antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La
traición de
Stalin (1939), Cómo terminó
la guerra de España (1940), Tres
epístolas a Horacio (1946), La
revolución y el Estado (1947), España,
colonia de su ejército (1947), La crisis
del socialismo (1947), Guerra
civil (1947), Cuatro cartas a Carbó
(1948), Origen, esencia y fin
de la sociedad de clases (1948), Rusia y
España (1948), ¿Revolución
proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz
(1963), ¡Teníamos que
perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi
rescoldo. Material para la
historia del anarquismo español i La
muerte de la vergüenza. En 1978
va participar en la pel·lícula ¿Por
qué perdimos la guerra?, de
Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán.
José García Pradas va morir
el 26 de març de 1988 a Londres (Anglaterra). ***
Eulalio
Esteban Fernández - Eulalio Esteban Fernández: El 10 de desembre de 1913 neix a Novés (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eulalio Esteban Fernández. Sos pares es deien Justo Esteban i Beatriz Fernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es mostrà especialment actiu en l'exili francès, juntament amb Andrés Clavero Flores, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero (El Gallego), Francisco Soler Ciércoles i altres, sobretot, des de Perpinyà, en els grups de suport a la resistència antifranquista que actuaven a l'interior de la Península. Entre 1944 i 1945 participà en la invasió («Operación Reconquista de España») de la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1947 fou delegat per Perpinyà en el Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). També fou membre del Grup Escènic «Talia». Sa companya fou Maria Folch Roset. Eulalio Esteban Fernández va morir el 20 de novembre de 2002 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i enterrat dos dies després.
Defuncions
Notícia orgànica sobre Maurice Manuel apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 15 de març de 1893 - Maurice Manuel: El
10 de desembre de 1911 mor a Méaudre (Delfinat,
Arpitània) l'anarquista Maurice
Manuel, conegut com Perrier. Havia nascut el 7 de
gener de 1872 a
Marsella (Provença, Occitània). De pare
desconegut, era fill d'Honorine Manuel,
vídua de Perrier. Vivia amb sa mare al número 8
del carrer Saint-Mathieu de
Marsella. Posteriorment visqué al número 27 del
carrer Glandeves i, a partir de
1893 al número 3 del carrer Fortia de Marsella. Sense
professió definida, va treballar
en diferents feines (comissionat, venedor ambulant de
periòdics i fullets
revolucionaris, licorista, impressor, etc.). A principis de la
dècada dels
noranta era membre, amb altres companys (Julius Boisson. Ernest
Lavisse,
Venance Lesbros, Marius Raphaël, etc.), del grup anarquista
«Jeunes» i
albergava als seu domicili l'anarquista rus David Tapuzzo. L'agost de
1891 va
ser tancat a la presó Chave de Marsella amb els anarquistes
David Tapuzzo i
François Traverso, sota l'acusació
d'«amenaces de mort» contra el director del
periòdic Le Radical, qui havia publicat
un article injuriós vers els
anarquistes; jutjat, el seu cas va ser sobresegut. En 1892 va fer el
servei militar
en el Serveis Auxiliars pel seu «estrabisme força
pronunciat». També va ser
membre del grup anarquista «Les
Rénovateurs» (Lontant, Marquet, Roche,
Traverso, etc.) i a principis de 1893 va ser responsable de la
difusió d'un
recull de cançons revolucionàries en forma de
pamflets editades per aquest grup.
En aquesta època era membre de la redacció de la
segona sèrie del periòdic
marsellès L'Agitateur (gener i febrer de
1893), periòdic que imprimia al
seu domicili, i participava en totes les reunions anarquistes. El
març de 1893
vivia bar Flory, al número 69 de l'Allée des
Capucines de Marsella, i rebia La
Révolte. El novembre de 1893, després
de l'atemptat contra el domicili del
general comandant del XV Cos de l'Exèrcit, al
número 11 del carrer Armény de
Marsella, va ser detingut per haver-lo aprovat; interrogat el 17 de
novembre,
declarà que no canviava d'opinió i va ser
immediatament empresonat, però, el
seu cas va ser finalment sobresegut. El seu domicili va ser escorcollat
i es
trobaren periòdics, fullets i correspondència
fent una crida a l'abstenció.
Segons la policia, el desembre de 1893 va fer una gira pels
departaments
occitans del Gard i de l'Erau. Llançà una
subscripció des de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) en suport dels anarquistes detinguts
arran de
l'atemptat del 15 de novembre de 1893 que arreplegà 140
francs. El gener de
1894 el seu domicili va se novament escorcollat. En 1894 figurava en un
llistat
de 14 propagandistes anarquistes elaborat per la Prefectura de Policia
de les
Boques-del-Roine dirigit al Ministeri de l'Interior a resultes d'una
investigació a nivell estatal. Aleshores vivia al
número 3 del carrer
Sainte-Marthe de Marsella i era fadrí. L'estiu de 1894
treballava de
representants de vins a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i va
ser detingut a
Nimes (Llenguadoc, Occitània) arran de l'assassinat el 24 de
juny de 1894 del
president de la República francesa Sadi Carnot. En 1895 era
gerent de l'edició
del Migdia del periòdic antisemita La Libre Parole
du Midi. Les juifs hors
de France. El 21 de juny de 1895 va ser condemnat pel
Tribunal Correccional
de Marsella a 15 dies de presó, 200 francs de multa i 200
francs de danys i
perjudicis per «difamació i injúries
mitjançant la premsa». En 1896 purgà,
primer a Ais-de-Provença (Provença,
Occitània) i després a Draguignan
(Provença,
Occitània), una pena de tres mesos de presó per
«delicte de premsa». En 1896
sembla que va acompanyar Sébastien Faure en una gira
propagandística. També sembla
que va renegar del seu antisemitisme ja que, en ple «Cas
Dreyfus», entre març i
abril de 1898, assistí, segons la policia, a les
conferències de l'anarquista
Lucien Weil (Henri Dhorr). El 19 de desembre de 1898
va ser condemnat
per l'Audiència de les Boques-del-Roine a tres anys de
presó per «agressió
seguida de robatori». Manuel Maurice va morir el 10 de
desembre de 1911 a
Méaudre (Delfinat, Arpitània). ***
Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 7 de novembre de 1911 - Fernand Julian: El 10 de desembre de 1927 mor a Draveil (Illa de França, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Havia nascut el 6 de maig de 1877 a Generargues (Llenguadoc, Occitània). Fill d'una família de calvinistes camisards, son pare (Adrien Auguste Julian), illetrat i obrer agrícola, s'havia passat al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant (Marie Anne André). Mosso en una granja, Fernand Julian deixà sa família i, després de treballar en diferents feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de Cavalleria Pesant de Línia acantonat a Niça (País Niçard, Occitània). Suportà de mala manera l'exèrcit, esdevingué antimilitarista i desertà, però l'estiu de 1898 va ser detingut i jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a fer feina a l'asil d'alienats Saint-Pierre. En aquesta època freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1905 portà la bandera que encapçalà el seguici fúnebre que acompanyà les despulles de Louise Michel fins a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es casà amb Clémentine Latrémolière, empleada com ell a l'asil Saint-Pierre, i la parella s'instal·là a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i amb tres cunyats treballà per a l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos cunyats, marxà cap les Boques del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) per a l'empresa Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de juny de 1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant Loïs per als obrers de la sorra de Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga. Quan a començament de la tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà, retornà a Vigneux i esdevingué, en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII Secció del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909 l'agitació obrera es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre vaguistes i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies després va ser detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació d'haver apallissat un capatàs. De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria el risc de ser enviat als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). El 23 de juliol de 1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company Ricordeau a vuit mesos i cinc anys de prohibició de residència als departaments francesos del Sena i del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li va sumar una prohibició de residència de cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va ser aclamat per 1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil –la pena de prohibició de residència havia estat suspesa el 5 de març de 1910 per ordre d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès. Quan Joseph Caillaux arribà a la presidència del Consell de Ministres, l'11 de juliol de 1911 reactivà la prohibició de residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de novembre de 1911 va ser detingut a Viry-Châtillon (Illa de França, França) quan feia costat la vaga dels enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres setmanes de presó per «infracció a la prohibició de residència» i a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària», beneficiant-se d'una gràcia el 26 de juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita empresa, «Els Puisatiers Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i participà en la fundació de la Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es construí ell mateix la seva casa. Durant la Gran Guerra treballà en una fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1921 participà en la «reconquista revolucionària» de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice Forget, ambdós del sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la citada federació. En el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig de 1921 a Dijon (Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la majoria i va ser reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de 1921 representà el Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França) en el Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Juvisy-sur-Orge de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de Saint-Etiève (Arpitània) i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard. En 1923 encara estava inscrit en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com a director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la Construcció de la CGTU, va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que treballaven en la línia fèrria París-Orleans. En 1927 va caure malalt. Fernand Julian va morir el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de França, França). Sos fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian (1911-1995) van ser destacats militants comunistes i membres de la resistència durant l'ocupació alemanya. ***
Ercolano
Cinti - Ercolano Cinti: El 10 de desembre de 1950 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero. Havia nascut el 25 de juliol de 1882 a Ancona (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de Benito Mussolini, es guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a escrivà i viatjant de comerç. Després d'un temps militant en el republicanisme, a començament del segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es casà amb Iside Frittelli, amb qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico, Spartaco i Vezio). D'antuvi, la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa per les autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència Interprovincial Anarquista que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre de diversos grups anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella», «Kotuko», «Studi Sociali»), entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Umbria i les Marques que se celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia), centrat en l'organització econòmica del moviment. Mesos més tard, en substitució d'Arturo Belletti, esdevingué redactor responsable del periòdic anarquista Volontà. El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei partiti». El 3 de gener de 1914 acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a Sassoferrato (Marques, Itàlia) per a fer la conferència «Gli anarchici e gli altri partiti». El 5 de febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima (Marques, Itàlia) per a una reunió pública que portà el títol «Che cosa vogliono gli anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com a gerent de Volontà per «insults a l'Exèrcit, incitació a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i apologia del delicte», a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre del 17 i el 18 de maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista d'Umbria i de les Marques que se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la «Setmana Roja», que esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a abandonar la redacció de Volontà. Alliberat dies després, deixà Ancona i s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de juliol de 1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la policia austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell any processat, però va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per a ser enviat a Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el socialista Mario Alberto Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al front. En acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà part del comitè directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i s'acostà al sindicalisme llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista d'Ancona (UCAA) i va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar part de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època la policia el considerà erròniament col·laborador de Volontà sota el pseudònim Petit Jardi, darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de les eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a diversos grups anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i antiparlamentari. Tresorer del «Club Soviètic» local, el maig de 1920 participà en el Congrés Socialista Anarquista de Milà (Llombardia, Itàlia), que organitzà la propaganda contra el suport italià a l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra civil russa. Un mes més tard, participà, amb Mario Moccheggiani, en l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser alliberat l'octubre de 1920 i s'establí a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925, durant els anys del feixisme sembla que s'apartà de la vida pública i que no tingué contactes amb el moviment anarquista, encara que la policia el continuà vigilant fins al març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels arxius policíacs. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). ***
El Manco de La Pesquera (primer a l'esquerra), amb altres reclosos i familiars, a la presó provincial de València fotografiat per Hipólito Abraila el 24 de setembre de 1955, mesos abans de ser afusellat - El Manco de La Pesquera: El 10 de desembre de 1955 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els malnoms d'El Manco de la Pesquera i Fortuna. Havia nascut el 15 d'abril de 1908 a El Molinillo (La Pesquera, Conca, Castella, Espanya) i era el cinquè fill, el més petit, d'un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco Serrano i per Rosario Valero, originaris d'Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va morir. Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot el que aplegava; també feia de barber. El seu malnom li ve perquè va perdre alguns dits de la mà esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu poble. Amb l'adveniment de la II República s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Pesquera i sempre estigué en contra de les purgues contra els elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d'abril de 1933 es casà a La Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce. Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en acabar el conflicte tornà al poble, però tot d'una fugí a la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s'incorporà a la guerrilla anarquista quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac a la central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949 matà a l'alcalde de Santa Cruz de Moya (Conca), encara que alguns testimonis adjudiquen aquesta mort a la Guàrdia Civil. El 27 d'abril de 1952, quan estava preparant la seva evacuació a França, fou detingut per la Guàrdia Civil en un barranc a prop de Castiblanques, a Cofrents (Vall de Cofrents, País Valencià). Portat a la presó de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre de 1955. Basiliso Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de 1955 a la caserna militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) per un escamot de sis guàrdies civils al comandament d'un capità. Fou enterrat al nínxol 475 del cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren exhumades i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades l'endemà. ***
Notícia sobre la captura de Louis Monternault apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 23 d'octubre de 1914 - Louis Monternault: El 10 de desembre mor a Malaquais (Trélazé, País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monternault –algunes fonts citen erròniament Monterneau. Havia nascut el 8 de febrer de 1877 a Malaquais (Trélazé, País del Loira, França). Sos pares es deien Louis Monternault, un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé, i Marie Attibert, randaire. Obrer pissarrer com son pare, de ben jovenet començà a militar amb ell. El 5 d'octubre de 1903 es va casar a Trélazé amb Anne Lancelot. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT). Durant la Gran Guerra va ser sergent en el VI Regiment d'Enginyers i va caure presoner dels alemanys l'octubre de 1914 i enviat a la zona de Colònia (Renània, Alemanya). Després de la guerra va ser nombroses vegades delegat del Sindicat d'Obrers Pissarrers en els congressos de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, especialment en 1922 a Angers (País del Loira, França) i en 1924 i 1931 a París (França). Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En els anys trenta presidí el Grup de Defensa Laica i d'Educació Popular de Trélazé. En 1936 abandonà la militància i l'octubre de 1937 es mostrà a favor de la permanència de refugiats espanyols a Trélazé que volien ser expulsats pel prefecte. A començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monternault va morir el 10 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– de 1959 al seu domicili de Malaquais (Trélazé, País del Loira, França). ***
Necrològica
d'Antonio Ortega Cádiz apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de març de 1968 - Antonio Ortega Cádiz: El 10 de desembre de 1967 mor a Orà (Orà, Algèria) l'anarcosindicalista Antonio Ortega Cádiz. Havia nascut cap el 1880. Durant els anys trenta milità en el Sindicat de la Fusta de Melilla (Nord d'Àfrica) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 al Protectorat espanyol al Marroc, va ser detingut i internat als camps de concentració de l'alcassaba de Selouane i del penyal d'Alhucemas. En 1940 va ser posat en llibertat provisional i retornà a Melilla, on aconseguí passar a Algèria. D'antuvi s'instal·là a Alger i posteriorment a Orà, on milità en l'Agrupació Local de la CNT del barri de Gambetta fins a la seva defunció. ***
Necrològica
d'Eugenio Salvador Mollá apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'abril de 1971 - Eugenio Salvador
Mollá: El 10 de desembre de 1970 mor a
Fumèl (Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista Eugenio
Salvador
Mollá –a vegades el segon llinatge citat Malla.
Havia nascut el 2 de març de 1894 a
Queretes (Matarranya, Franja de Ponent).
Sos pares es deien José
Salvador i Dolores Mollá. Llaurador de professió,
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1934 va ser condemnat a 10 anys
de presó
per la seva participació en l'aixecament revolucionari de
desembre de 1933,
pena que purgà a les presons de Valls-de-roures (Matarranya,
Franja de Ponent),
Terol (Aragó, Espanya) i, a partir de maig de 1934, a
Saragossa (Aragó,
Espanya). En 1936 fou secretari de la Junta de la CNT i membre del
Comitè
Revolucionari local. Durant la Revolució
participà activament en les
col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures i quan
l'avanç franquista
passà amb nombroses famílies a Catalunya. En
1939, amb el triomf franquista,
s'exilià a França i després de la II
Guerra Mundial fou un dels organitzadors
de les Joventuts Llibertàries i de la Federació
Local de la CNT de
Condat-Fumèl. Sa companya fou Serafina Prospera Fons.
Eugenio Salvador Mollá va
morir el 10 de desembre de 1970 al seu domicili de Limouzy de
Fumèl (Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat l'endemà al
cementiri de Fumèl. ***
Portada
d'uns dels llibres de Dando Dandi - Dando Dandi: El 10 de desembre de 1972 mor a Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Havia nascut el 22 d'octubre de 1893 a Torí (Piemont, Itàlia). Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) «L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta. ***
Necrològica
de Calixto Margalef Sender apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de maig de 1976 - Calixto Margalef Sender: El 10 de desembre de 1975 mor a Cézy (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Calixto Margalef Sender –el primer llinatge citat de diferents maneres (Margalez, Margale, etc.). Havia nascut el 14 d'octubre de 1898 a Alcolea de Cinca (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ramón Margalef Zapatero i Tomasa Sender Catalán. Quan era molt jove emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou membre de la Federació Local de Joigny (Borgonya, França) de la CNT. També fou membre de la Comissió de Relacions de Terrassa en l'exili. Sa companya fou Tomasa Maroto Sagarra. Calixto Margalef Sender va morir el 10 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de desembre– de 1975 al seu domicili de Cézy (Borgonya, França). ***
Notícia
d'una conferència d'Élie Angonin apareguda en el
diari marsellès Le
Petit Provençal del 26 d'abril de 1931 - Élie Angonin:
El
10 de
desembre de 1982 mor a París
(França)
l'anarquista, i
després comunista i sindicalista, Élie Xavier
Angonin. Havia nascut el 16 d'agost de 1900 a Dole (Franc Comtat,
Arpitània). Era fill natural de
Céline Anaïs Angonin, divorciada el 7 de juliol de
1899 d'Adolphe Alphonse
Magnin. Estudià Arts i Oficis i treballà
d'enginyer als transports de la regió
parisenca. Sembla que en els anys vint passà una temporada
als Estats Units. En
1921 viva al número 28 del carrer Chalons del XII Districte
París i va ser
secretari del grup anarquista d'aquest districte. En 1924 vivia a Seta
(Llenguadoc, Occitània), al número 10 del carrer
Pont-Neuf. El març de 1924
llançà una crida en Le
Libertaire per
a la creació de la Federació Anarquista de la
Regió Sud-oest (FARSO). Cap el
1925 va ser condemnat a cinc anys de presó per
falsificació de lletres de canvi
per a finançar el moviment anarquista. En sortir de la
presó s'establí a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on fou candidat
llibertari abstencionista a
les eleccions legislatives de 1928 per la II Circumscripció
de Montpeller –tragué
un vot. En aquests anys col·laborà en Le
Réfractaire (1927-1932), òrgan de la
Lliga de Refractaris a Totes les
Guerres, i en La Revue Anarchiste
(1929-1936). En 1928 militava en l'Associació dels
Federalistes Anarquistes (AFA)
de Montpeller i col·laborà en La
Voix
Libertaire (1929-1930), el seu òrgan
d'expressió. En 1930 era secretari del
Grup d'Acció Anarquista (GAA) de Marsella
(Provença, Occitània) i participà en
una gira de conferències organitzada pel aquesta
organització en el marc d'una
campanya anticolonialista del centenari de la
«conquesta» d'Algèria. El 9 de
maig de 1930 va fer la conferència «L'oeuvre de la
France en Algérie»,
organitzada pel GAA, a l'Artistic-Ciné de Marsella. En 1931
va fer diverses
conferències a Marsella, com ara el 26 d'abril
(«La Paix? La Guerre? La
Révolution?»), al Modern Cinema; el 26 d'agost
(«Les eaux troubles du
pacifisme»), al Modern Cinema; i el 22 de novembre, al
míting celebrat pel
Comitè de Defensa Social (CDS) a la Borsa del Treball amb la
finalitat
d'impedir l'extradició dels companys Boian Gueorguiev,
Dotcho Ouzounov i Damoskine
Stefanov, condemnats a mort a Bulgària. Participà
activament en l'aixecament
anarquista de 1931 a Catalunya. El 8 de juny de 1935 es casà
a Draveil (Illa de
França, França), població on residia,
amb Annette Maria Luna, de qui acabà
enviudant. Posteriorment s'establí a Orà
(Orà, Algèria), on cap el 1935
s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de
la Internacional Comunista
(PC-SFIC). Entre 1937 i 1938 esdevingué redactor del
periòdic Front Populaire.
A partir de 1939
desenvolupà una intensa tasca sindicalista i fou nomenat
secretari de la Unió
Departamental de la Confederació General del Treball (CGT)
d'Orà. Durant la II
Guerra Mundial, va ser detingut pel govern feixista de Vichy i deportat
al camp
de concentració de Djeniene Bourezg (Naâma,
Algèria). El març de 1943 va ser
alliberat i reprengué la direcció de l'UD-CGT,
que mantingué fins 1951, quan
retornà a Alger. Entre 1955 i 1960, quan la guerra
d'Algèria, restà empresonat
per ordre del govern francès. Un cop alliberat del camp de
Lodi (Draa Essamar,
Médéa, Algèria), va ser expulsat cap a
la metròpoli. A França
col·laborà en La Vie
Ouvrière. El seu últim domicili
va ser al número 12-18 del carrer Duée de
París. Élie Angonin va morir el 10 de
desembre de 1982 a l'Hospital Tenon de París
(França). ***
Necrològica
d'Esteve Montagut Borràs apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de maig de 1992 - Esteve Montagut Borràs: El 10 de desembre de 1991 mor a Alençon (Baixa Normandia, França) l'anarcosindicalista Esteve Antoni Montagut Borràs –algunes font citen erròniament el segon llinatge com Borrull. Havia nascut el 27 de març de 1900 al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya). Sos pares es deien Esteve Montagut Martínez i Carme Borràs Segura. Militant de la Confederació des de la seva adolescència, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració, entre ells el del Barcarès (Rosselló, Catalunya Nord) i el d'Avranches (Baixa Normandia, França). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Sées (Baixa Normandia, França) de la CNT, on s'encarregava de la correspondència orgànica, i en 1949 en va ser nomenat secretari. Sa companya fou Joana Borrull. Esteve Montagut Borràs va morir el 10 de desembre de 1991 a l'Hospital d'Alençon (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat civilment quatre dies després al cementiri de Sées, població on residia. ***
Última expedició de nins cap a les colònies infantils (Madrid, febrer de 1939) - Luisa Arnau Capaces: El 10 de desembre de 1998 mor a Latas (Llenguadoc, Occitània) la militant anarquista Luisa Miguela Irene Arnau Capaces. Havia nascut el 20 de febrer de 1920 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Arturo Arnau i María Capaces. Quan esclatà la Guerra Civil s'adherí a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Vall-de-roures. Quan les tropes franquistes avançaren, es refugià a Catalunya, on amb un company i l'ajuda de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) participà en la colònia d'infants i d'adolescents evacuats de Madrid «La Begueda», a prop de Capellades, organitzada per Juan Bautista Albesa Segura (Batista) i la secretària de la qual fou sa germana Rosaura. En acabar la guerra s'exilià a França i després fou enviada, juntament amb altres joves, a Bèlgica, on fou acollida per famílies del país. Amb l'ocupació alemanya, en 1940 retornà a França i retrobà sa família a Borgonya. A partir de 1942 s'instal·là a Montpeller, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. Son company fou el també militant anarquista Primitivo Nicolás Bergós Ferrero. Luisa Arnau Capaces va morir el 10 de desembre de 1998 al seu domicili de Latas (Llenguadoc, Occitània). ***
Vernon Richards - Vernon Richards:
El 10 de desembre de 2001 mor a Hadleigh (Suffolk,
Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Vero Benvenuto
Costantino
Recchioni, més conegut com Vernon Richards.
Havia nascut el 19 de juliol
de 1915 al pis que hi havia a sobre de la famosa botiga de delicatessen
King
Bomba, al número 37 d’Old Compton Street del Soho
de Londres (Anglaterra). El negoci de
gastronomia selecta i d’importació de productes
italians l’havia fundat son
pare, Emidio Recchioni, un anarquista italià que,
després de fugir
espectacularment de l’illa presó de
Pantel·leria –a la costa siciliana– amb
el seu company i amic Errico Malatesta, havia emigrat al Regne Unit. En
1931 la
família Recchioni es trasllada a París;
allà, per influències d’un amic
d’Emidio, l’intel·lectual anarquista
italià exiliat Camillo Berneri –qui va
ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per agents estalinistes durant
els Fets
de Maig de 1937–, i de la resta de la comunitat d'exiliats
italians,
Vero
aprèn la seva llengua materna. En 1934 Emidio mor i
l’any següent, amb 20 anys,
Vero Recchioni després de ser expulsat de França
per editar un pamflet contrari
a Mussolini i d’anglicanitzar el seu nom pel de Vernon
Richards, comença
a publicar a Londres la revista antifeixista bilingüe Free Italy / Italia libera, en
col·laboració amb Camillo Berneri.
Vernon es mourà dins el cercle de veterans anarquistes, com
ara Max Nettlau,
Emma Goldman, Tom Keell, Lilian Wolfe... Coincidint amb
l’esclat de la Guerra
Civil espanyola, en 1936, s’uneix a la redacció de
la revista llibertària Freedom
i decideixen posar aquest òrgan
d’expressió en anglès al servei dels
anarquistes en guerra i de la revolució
social sota el títol Spain and the
World,
que sortirà bimensual, contrarestant així la
propaganda proestalinista dels
periòdics New Chronicle
i New Statesman. En aquests anys
Vernon
també s’ocuparà d’una escola
de nins orfes per mor del conflicte bèl·lic
espanyol sostinguda pel llibertari Comitè per als Refugiats
Espanyols. Durant
la Segona Guerra mundial el periòdic prendrà el
títol de War Commentary,
després de passar un temps sota el nom de Revolt
en 1939, i tindrà unes relacions
molt conflictives amb l’autoritat per mor de
l’antimilitarisme de la publicació
–Richards s’inscriurà com a objector de
consciència. La filla de Berneri,
Marie-Louise, esdevindrà la companya de Vernon en 1937.
Aquesta intel·lectual,
que afrancesà el seu nom original Maria Luisa quan va
estudiar psicologia a la
Sorbona, especialista en literatura, psicologia infantil, pintura i
fotografia,
destacarà per la seva activitat periodística,
especialment pels seus
coneixements sobre Rússia –en 1944
publicarà Workers in
Stalin’s Russia– i
pels seus articles sobre la Guerra
Civil espanyola –va col·laborar amb son pare en la
publicació de Guerra di Classe.
Però la desgracia
s’encruelirà amb la família Richards,
ja que el fill de la parella naixerà mort
en 1948 i la mare morirà un any després amb
només 31 anys d’una pneumònia
vírica. Vernon li mostrarà el seu amor publicant Marie-Louise: A Tribute (1949); Journey
through Utopia (1950), la seva contribució
política més important, que
estudia els valors llibertaris de la tradició utopista, i Neither East Nor West (1952), una
antologia dels escrits de la seva
companya entre els anys 1939 i 1948. Marie-Louise Berneri ha deixat
inèdits, de
moment, una pila d’escrits: un sobre Sacco i Vanzetti, una
traducció de
Bakunin, l’edició crítica dels escrits
de son pare i un estudi interessantíssim
sobre la tendència revolucionària del
marquès de Sade, entre d’altres. George
Woodcock i Ivan
Avacumovic van dedicar
la seva biografia de Kropotkin, The
Anarchist Prince (1950), a Marie-Louise Berneri:
«Una vertadera deixebla de
Kropotkin.» Pel desembre de 1944 la redacció del
periòdic, que l’any següent
reprendrà el seu nom original Freedom,
és arrestada en bloc i acusada de propaganda
antibel·licista, de conspiració i
d’incitació a la deserció. Vernon
Richards, John Hewetson i Philip Sansom seran
condemnats a un any de presó cadascun, romanent a la
presó nou mesos –Marie-Louise se
salvarà pel motiu
«tècnic» de què els
matrimonis no poden
declarar en contra seva. Una gran campanya de suport als empresonats es
muntarà
aleshores, destacant-ne en el comitè de defensa
–«Partit Surrealista», segons
les autoritats– intel·lectuals com Herbert Read,
George
Orwell, T. S. Eliot,
E. M. Foster, Osbert Sitwell, i els «sospitosos
habituals», Bertrand Russell,
Benjamin Britten i Michael Tippett, entre d’altres. Un dels
aspectes positius
d’aquest període d’empresonament, segons
Vernon, va ser l’oportunitat de tornar
a tocar el violí i l’ocasió de poder
formar una petita orquestra amb altres
músics engarjolats. Quan era nin, vagant lliure pels carrers
del Soho, havia
estudiat el violí sota la guia de son oncle, John
Barbirolli, i ja de jovenot
havia interpretat repertoris orquestrals, tot assistint a la gran
sèrie de
concerts beethovians que el gran Toscanini havia dirigit al
Queen’s Hall
londinenc, a la darreria dels anys trenta, i de qui en conservava
l’autògraf al
programa de mà. Encara que era un home de
professió «liberal»
–irònicament, ja
que era molt rar en un fill d’immigrant, s’havia
educat a la selecta Emmanuel
Grammar School de Wandsworth, a Oxford i a Cambridge, llicenciant-se en
enginyeria civil pel King’s College de Londres el 1939, i
treballant cinc anys
com a enginyer de vies ferroviàries, primer en la
construcció del metro
londinenc i després a les estacions de Cambridge i
d’Oxford–, no en reprengué
mai l’exercici de la professió, assegurant que una
de les coses que havia après
quan estava engabiat era la idiotesa d’encalçar
una «carrera». Es guanyava la
vida portant el negoci de sa mare, fins que, quan va canviar
l’ambient del Soho
durant els anys cinquanta, va aconseguir vendre’l.
Després va treballar com a freelance
(fotògraf independent) i com a
periodista, per després fer feina de guia
turístic per l’Espanya de Franco i
per la Unió soviètica de Breznev,
convençut que el turisme crearia els lligams
que atiarien l’influx alliberador i obririen de bat a bat les
fronteres més
tancades. En 1968, amb Peta (Dorothy) Hewetson, la seva segona
companya,
aconsegueix fer-se amb una petita finca a Hadleigh, al comtat
anglès de
Suffolk, a unes desenes de quilòmetres al nord-est de
Londres, on conrea durant
gairebé trenta anys, productes
d’agricultura biològica –va ser un dels
pioners
en la utilització dels mètodes
de conreu orgànic i en la producció de fruites i
vegetals exòtics. Quan en 1997
la seva companya va finar, la salut de Vernon va començar a
minvar i es va
retirar a una casa de repòs, on va morir. Richards va animar
durant els anys
quaranta un nodrit grup d’historiadors de
l’anarquisme, com ara George
Woodcock, Philip Sansom i John Hewetson, mantenint-hi molts de pics
fortes
diferències. Va ser director del Freedom
setmanal entre 1951 i 1964, però sempre reprenia el seu
paper com a redactor i
com a traductor –va traslladar, entre altres, obres de
Kropotkin,
Leval i
Malatesta. Només durant la dècada dels noranta va
deixar de col·laborar en el
periòdic que havia donat vida seixanta anys abans. Richards
funda l’editorial
Freedom Press que, des de la seva redacció londinenca de 84b
Whitechapel High
Street, publicarà un fotimer de llibres i que ha estat un
exemple per a moltes
altres editorials. Durant els anys cinquanta va publicar, en
lliuraments
mensuals, la seva obra tantes vegades reimpresa i traduïda, Lessons of the Spanish Revolution, fruit
de tants de vespres dominicals compartits amb
l’única companyia de la seva
fidel ampolla de vi de Valpolicella. Colin Ward comenta que, sota la
tenacitat
de dedicar tota una vida al manteniment de la presència
anarquista en el medi
editorial britànic, s’hi troba l’exemple
del pare de Vernon. Emidio Recchioni,
que havia nascut a Russi, al costat de Ravenna, el 1864, havia estat
iniciat en
l’anarquisme per Cesare Agostinelli; empleat de ferrocarril,
a Ancona publica
el 1894 el setmanal L’articolo 248;
implicat el 1894 en l’atemptat contra el primer ministre
italià Francesco
Crispi, complí 18 mesos de presó i cinc anys de
confinament; en llibertat,
davant un possible nou arrest, decideix d’exiliar-se a
Londres el 1900, on
promourà la solidaritat amb els companys perseguits,
crearà el conegut King
Bomba –en memòria del rei de les Dues
Sicílies
(1830-1859), el tirà Ferdinand
II, qui va prendre aquest malnom degut als bombardeigs de Mesina (1848)
i de Palerm
(1849)–, tapadora d’activitats subversives
anarquistes, i
importarà el conegut
marbre de Carrara al Regne Unit; amb Malatesta publicarà L’agitazione;
col·laborarà activament en L’Adunata
dei Refrattari, La
Protesta, Unità Nova,
que
finançarà, i altres publicacions sota el
pseudònim de Nemo; va estar
implicat en l’organització i el
finançament d’un grapat d’atemptats
frustrats a
Mussolini. Però una vegada Vernon va definir son pare,
d’una forma crítica i
seca, a ran de l’orella de Colin Ward, així:
«Terrorista burgès». La
personalitat anarquista que més el va influenciar va ser
Errico Malatesta; el
seu llibre Malatesta: Life and Ideas
ha estat llegit arreu del món. En 1987 Vernon Richards va
cedir bona part del
seu arxiu a l’Institut Internacional
d’Història Social (IISG) d’Amsterdam. Es
tracta de 9,25 metres de documentació molt variada.
S’hi trobem, de Vernon
Richards, la correspondència (cartes amb Camillo Berneri,
Gerald Brenan,
Benjamin Britten, E. M. Foster, Aldoux
Huxley, Bertrand Russell, Luigi Fabbri, Emma Goldman, Max Nettlau,
George
Orwell, Herbert Read, etc.), documents personals, manuscrits de les
seves
obres; però també hi podem consultar
documentació de Marie-Louise Berneri,
d’Emidio Recchioni, l’arxiu de Freedom Press,
manuscrits diversos (García
Oliver, Malatesta, Nettlau, Proudhommeau, Read, Volin...),
així com altra casta
de materials (llibres, publicacions, pamflets, fotografies,
pòsters,
fotocòpies, etc.). També, a partir de 1998, al
fons Família Berneri – Aurelio
Chessa de l’arxiu històric anarquista de la
Biblioteca Panizzi de Reggio Emilia
es troba documentació de Vernon Richards i de la
família Berneri i Recchioni:
correspondència; uns dos mil llibres i opuscles, la major
part d’ells sobre la
Guerra Civil espanyola; les col·leccions completes de Spain and the World, War
Comentary i Freedom;
totes les
publicacions de Freedom Press; fotografies... A la fi dels anys noranta
Freedom
Press va publicar quatre llibres de fotografies de Vernon Richards. El
famós
retrat fet el 1946 d’un Orwell descurat, ullerós,
malalt, amb la cigarreta
permanentment a la boca, rera la seva màquina
d’escriure al seu apartament de
Canonbury, publicat en el seu llibre George
Orwell at Home, és un exemple de la seva mestria
fotogràfica; altre ens en
ve de la ciutat catalana de l’Escala. Vernon havia
començat a portar
estiuejants a la preturística vila empordanesa des de 1957,
atret per
l’absència de materialisme i la
independència d’esperit dels escalencs,
organitzant les estades dels turistes en petits grups en cases de
pescadors,
tot fotografiant-ne els habitants i fent amistat amb la gent del poble,
especialment amb una família de pescadors: els
Donjó. Peter Clements, amic
personal de Vernon i resident a l’Escala, va llegar a
l’Arxiu Municipal
d’aquesta localitat uns 300 negatius de Richards. En 1999, el
Centre d’Estudis
Escalencs va editar, en Fulls
d’història
local. L’Escala, un preciós
àlbum de fotografies de Vernon Richards i de
testimonis de les aventures d’aquest workaholic
(enginyer, editor, propagandista, escriptor, traductor,
fotògraf, agent de
viatges, agricultor i revolucionari anarquista angloitalià)
per terres de la
Catalunya franquista. Entre les seves obres podem destacar Freedom.
Is it a crime?: The strange case of
the three anarchists jailed at the Old Bailey (1945), Lessons
of the Spanish Revolution (1953 i
1972), Malatesta:
his life and ideas (1965), The impossibilities of social democracy (1978), Protest
without illusions (1981), Why work?: arguments for
the leisure society (1983), British imperialism and the Palestine
crisis (1989), World War – Cold War (1989), The
Left and World War II (1989), Neither nationalisation
nor privatisation: selections from Freedom (1945-1950) (1989), Spain,
1936-1939: Social Revolution -
Counter Revolution (1990), Violence and Anarchism: a polemic (1993), The
Anarchist Revolution: polemical articles (1924-1931) (1995), George
Orwell at home (and among the anarchists): essays and
photographs (1998), A part-time photographers portrait gallery (1999), A
weekend photographer’s notebook (1996),
Beauty is more
than «In the Eye of the Beholder» (1999),
entre d'altres. Butlletí Estel Negre,
120 (setembre 2002) [Especial Vernon Richards] ---
|
![[09/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[09/12]") |
|
![[11/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[11/12]") |
|
|
| Actualització: 10-12-24 |