|
---
Anarcoefemèrides de l'11 de febrer Esdeveniments
Cartell de l'exposició - Exposició sobre l'esperanto:
Entre l'11 i el 22 de febrer de 2013 es mostra a la Biblioteca Jordi Rubió i
Balaguer de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'exposició «La llengua
como liberación: el esperanto. Las cultures de la libertad en el anarquismo
ibérico». L'exposició, organitzada per la Federació Comarcal del Baix Llobregat
de la Confederació General del Treball (CGT), es realitzà per commemorar el 125
aniversari de la creació de l'esperanto pel doctor Ludwik Lejzer Zamenhof.
Aquesta exposició consistí en un recorregut bàsic per la història d'aquesta
llengua artificial, ressaltant els seus aspectes lingüístics, a més de mostrar
la seva relació amb el moviment obrer internacional. A més de l'exposició, el
13 de febrer Ferran Aisa Pàmpols va fer la conferència «Utopia, del somni
igualitari al pensament únic». Aquesta exposició s'havia mostrat entre el 5 i
el 9 de novembre de 2012 a Burgos (Castella, Espanya) en la IX Setmana Cultural
Llibertària de la CGT. De l'exposició s'edità un catàleg i una guia didàctica.
Naixements
Notícia de la condemna de Séverin Féraud publicada en el diari parisenc Le Révolté del 18 de gener de 1885 - Séverin
Féraud: L'11
de febrer de 1848 neix al barri de Saint-Pierre-les-Martigues de Lo
Martegue
(Provença, Occitània) l'anarquista i
lliurepensador Séverin François Féraud
–el
llinatge també citat erròniament Férand.
Sos pares es deien Jean
François Féraud, conreador, i Marie Victorine
Fouque. Es guanyava la vida treballant
de pagès i de jardiner. En 1882 era l'animador del Grup
Anarquista Revolucionari
«Ferré», format per 21 membres. En
relació amb els anarquistes ginebrins, entre
el 13 i el 14 d'agost de 1882 participà en una
reunió celebrada a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i el setembre d'aquell any es
reuní a Lió (Arpitània) amb els
editors del periòdic anarquista L'Étendard
Révolutionnaire, en el qual
va col·laborar. Membre dels anomenats «Paysans
révoltés» (Pagesos revoltats), va
ser el gerent i administrador del periòdic bimensual
anarquista Le Paysan
Révolté. Organe révolutionnaire,
que publicà tres números, entre el 16 d'agost
i el 15 de setembre de 1882, a Saint-Pierre-les-Martigues; el
corresponsal a
Marsella (Provença, Occitània) en fou Sauveur
Couloubrier. En 1884 va publicar
a Marsella en seu fullet Phraseurs du proletariat.
Première brochure du
Paysan Révolté, on descriu les
condicions vitals dels pagesos i les
diferències amb els obrers urbans –aquesta
publicació es va vendre, entre altres,
a la Librairie Socialiste Internationale de París
(França). En aquesta època
estigué en contacte amb els editors del periòdic
anarquista marsellès Le
Droit Social. En el funeral de sa germana Anna
Féraud en 1885, col·locà una
corona amb la inscripció: «À notre
soeur, ni Dieu, ni patrons». El 2 de febrer
de 1885, com a gerent del periòdic Le Libre-Penseur
de Lo Martegue, va
ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Ais de Provença
(Provença, Occitània)
a nou mesos de presó arran d'una denúncia del
capellà Bonardel; en aquesta
mateixa audiència va ser condemnat a nou mesos
més per la denúncia d'altre
capellà. Fou delegat del grup «Le Paysan
Révolté» («anarquista
d'acció») al
Congrés Cosmopolita, celebrat secretament entre el 27 i el
29 de juliol de 1885
a Barcelona (Catalunya); va arribar el 23 de juliol a la capital
catalana, on s'allotjà
al domicili de Vanoncí i prengué precaucions
enfront de la vigilància policíaca,
es reuní amb grups anarquistes, als quals explicà
les seves idees anarcocomunistes;
en retornà a bord del Braila al port de
Marsella, va ser detingut i
interrogat, i hagué de passar quarantena; durant aquesta,
s'entrevistà amb l'anarquista
nord-americana Marie Paula Le Compte (Miss M. P. Le Compte),
aleshores a
Marsella i en contacte amb el «Cercle de l'Union des Peuples
Latins» (Cercle de
la Unió dels Pobles Llatins), a qui l'expressà la
seva opinió «severa» sobre el
congrés, opinió que ella interpretà
com que estava «oposat a tota mena d'institució»,
en una carta enviada el 4 d'agost de 1885 a Henry Seymour, director del
periòdic
londinenc The Anarchist, i publicada en
castellà en el número del 24 de
setembre de 1885 del periòdic anarquista
barcelonès Revista Social. Eco del proletariado.
Va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives del 4
d'octubre de
1885 i aleshores va editar el cartell Au peuple travailleur
i va signar
el Manifeste Anarchiste Abstentionniste,
imprès en paper vermell i aferrar
a Marsella i a la regió. El 3 de juliol de 1886,
després de purgar vuit mesos a
la presó d'Ais de Provença, va ser posat en
llibertat amb la salut molt
malmenada. En aquesta època col·laborà
en el periòdic L'Anticlérical Social,
del qual era gerent son germà André
Féraud. Posteriorment s'instal·la a
Castèunòu
dau Martegue (Provença, Occitània), on
treballà de jardiner. Séverin Féraud
va
morir el 30 de setembre de 1906 al seu domicili, al número 3
del Chemin de
Saint-Joseph, de Marsella (Provença, Occitània). ***
Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 12 de setembre de 1894 - Joseph Drescher:
L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de
Baviera) el
fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea,
Suïssa), en un
cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties
anarquistes i aprovà
l'assassinat del president de la República francesa Marie
François Sadi Carnot a
mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest
motiu,
l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa
decretà la seva expulsió
del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Notícia
de Gesualdo Crisafi publicada en el periòdic de Barre
(Vermont, EUA) Cronaca
Sovversiva del 9 d'abril de 1904 - Gesualdo Crisafi:
L'11 de febrer de 1867 neix a Caltagirone
(Sicília) l'anarquista Gesualdo Crisafi, que
va fer servir diversos pseudònims (Ego Sum,
Gilliat, Salvatore
Spanò, Spartaco, etc.). Sos
pares es deien Giuseppe Crisafi i Rosa Nicolaci. S'establí a
Palerm per a completar estudis i ben aviat seguí les idees
de republicanes de
Giuseppe Mazzini, que posteriorment radicalitzà. El 17
d'octubre de 1985 va ser
absolt per manca de proves pel Tribunal de Palerm del càrrec
d'«incendi
voluntari d'edificis públics» i de
«possessió de materials explosius»;
però,
aquell mateix mes, va ser condemnat a 10 dies de presó per
«ultratge». Després de
deixar els estudis, esdevingué escrivent i un reconegut
periodista,
corresponsal de diversos periòdics, d'àmbits
local i estatal. Destacà
especialment en les seves col·laboracions en L'89,
publicació de Gènova
(Ligúria, Itàlia), fent costat el seu director
Carlo Santoni (Oscar Lantoni),
al qual seguí al Il Grido del Popolo, de
Foligno (Úmbria, Itàlia), i en
la seva adhesió a l'anarquisme, moviment polític
contra el qual havia
polemitzat fortament abans. Entre finals de 1891 i principis de 1892
assumí un
paper central en el moviment anarquista de Palerm, intentant
mitjançar entre
les desavinences dels diferents grups i esdevenint la principal figura
de
l'anomenat «anarquisme antiorganitzador». Entre
març i abril de 1893 va ser
considerat per la policia, juntament amb Giuseppe Genova, el principal
artífex
d'una ona de bombes que es col·locaren a les portes dels
principals edificis públics
de la ciutat. Detingut sota l'acusació de
pertinença a «associació
criminal»,
juntament amb altres 14 anarquistes de Palerm (Vincenzo Arena, Girolamo
Astorino,
Giuseppe Attardi, Adolfo Bartoli, Antonion Ceraulo, Giuseppe D'Albis,
Giuseppe
Genova, Andrea Giardina, Gaetano Messina, Salvatore Nasta, Giuseppe
Purpura,
Gioacchino Riggio, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro), la
Prefectura de
Policia es va veure obligat a posar-lo en llibertat el 9 de maig de
1893 per a
no destapar els seus confidents –tots els detinguts van ser
finalment alliberats
per manca de proves. El 30 d'abril de 1894 va ser absolt a Palerm del
càrrec de
«falsificació de lletres de canvi i
frau». En un informe de la Prefectura de
Policia del 9 de juny de 1894 s'anotava que el moviment anarquista de
Palerm
estava format per una vuitantena d'individus, els més
perillosos dels quals
eren Salvatore Cagliari, Gesualdo Crisafi, Giuseppe D'Albis, Giuseppe
Genova,
Salvatore Nasta, Ignazio Salemi, Cristofaro Trovato i Salvatore
Vaccaro. El 9
d'agost de 1894 va ser absolt pel Tribunal de Torí (Piemont,
Itàlia) de
l'acusació de «delictes d'opinió i
contra l'ordre públic». El novembre de 1894
va ser un dels fundadors, amb els anarquistes Antonino Ceraulo i
Giuseppe Genova,
i el socialista Francesco Colnago, de la «Lega della
Llibertà» (Lliga de la
Llibertat) de Palerm, que es reunia al domicili del tipògraf
anarquista
Giuseppe Amenta. Les relacions entre anarquistes i socialistes es
trencaren
arran d'uns articles del periòdic socialista La
Riscossa on es
criticaven les teories i les accions llibertàries. En
aquesta època mantenia
nombrosa correspondència amb destacats militants anarquistes
(Amilcare Cipriani,
Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). De bell nou a Caltagirone, hi va
crear un
grup anarquista «intransigent». En la seva
correspondència amb els periòdics Sempre
Avanti!, de Liorna (Toscana, Itàlia), i amb L'Ordine,
de Torí, es va
posicionar contra el moviment sindicalista dels «Fasci dei
Lavoratori» (FL,
Fascis dels Treballadors). Quan es proclamà l'estat de setge
se li va assignar
la residència, però, gràcies a
amistats influents, la mesura va ser revocada.
Animà els anys següents a Palerm els grups
anarquistes que es van crear i atiar
en molts de grups el trencament amb la Federació Socialista.
El desembre de
1896, amb altres anarquistes (Calderoni, Achille Maniscalco, Cristofaro
Trovato,
etc.), creà el Circulo di Studi Sociali (CSS, Cercle
d'Estudis Socials) de
Palerm, que edità pamflets. El febrer de 1897
marxà cap a Candia (Creta), on
estava en marxa la insurrecció contra els turcs. Decebut
dels gir dels
esdeveniments, el maig retornà a Palerm. El 30 d'agost de
1897, amb altres
anarquistes (Caliterone, Achille Maniscalvo, Giuseppe Miceli, Ernesto
Orcel, Priamo,
Giuseppe Spinnato, Cristofaro Trovato, Salvatore Vaccaro, etc.), va
debatre
sobre l'obertura del CSS als socialistes revolucionaris que havien
abandonat el
Cercle Socialista i fins i tot acceptar algun socialista
«legalista» a fi i
efecte de ver propaganda anarquista en el seu cercle. En 1898
mantingué un
estret contacte amb Errico Malatesta. En aquests anys
col·laborà en els periòdics
L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), L'Avvenire
Sociale de
Messina (Sicília) i La Questione Sociale
de Paterson (Nova Jersey, EUA).
A finals de 1901 constituí el grup socialista anarquista
«I Vespri», que
realitzà tasques propagandístiques entre les
files obreres. Per problemes
familiars (pare de nou infants, amb dona i un oncle vell) i
econòmics,
s'allunyà progressivament de la militància
activa. En 1907 acceptà una feina
municipal d'escombrador de carrers. Continuà partidari de
les idees anarquistes
i freqüentà elements subversius, tot i que no
volgué mostrar un especial
protagonisme. En 1919 va ser un dels fundadors de la lliga comunista
anarquista
«Spartaco». En 1925 es va afiliar al Partit
Socialista Italià (PSI). El 22 de març
de 1928 va ser destituït de la seva feina, però
finalment va ser restituït el
27 de juliol de 1929. Sempre vigilat per la policia feixista, no
volgué
destacar-se. Gesualdo Crisafi va morir el 2 de juliol de 1954 a Palerm
(Sicília).
***
José
Pasín Romero - José
Pasín
Romero: L'11 de
febrer de 1878 neix a
Santiago
de Compostel·la (La Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista i polític
republicà José María Pasín
Romero, que va
fer
servir els pseudònims Espartaco
i Jovita. Era fill
d'Antonio Pasín Lamas, serraller, i de Josefa Romero
Mareque,
llauradora del barri de Santa Marta de Santiago de
Compostel·la. D'educació
autodidacta, quan era seminarista, adquirí fama
després d'organitzar una vaga d'escolans,
a partir de la qual esdevingué absolutament anticlerical.
Quan tenia 14 anys
entrà d'aprenent de tallista al taller d'ebenisteria de
Jesús Landeira Iglesias,
on va treballar durant 27 anys. D'adolescent s'interessà pel
republicanisme
federal i freqüentà el Centre
«Unió Republicana», a l'antic edifici
del Tribunal
de la Inquisició. El setembre de 1892 va escoltar Francesc
Pi i Margall al
Teatre Principal de la seva ciutat, fet que el va marcar
força i de qui
esdevingué ferm partidari per sempre. A partir de 1894
començà a militar en els
cercles obreristes i en 1898 participà en una vaga de
picapedrers de pedrera,
que va ser durament reprimida i que implicà la
dispersió dels militants més destacats
(Eusebio Alonso Vieites, José Lamarca, etc.). En 1901
fundà a Santiago de
Compostel·la la Societat d'Ebenistes i en 1902 s'encarregava
d'un taller
finançat per Jesús Landeira Iglesias a Pontevedra
(Pontevedra, Galícia). En
1907 retornà a Santiago de Compostel·la,
treballant per l'enfortiment de la
solidaritat i establint relacions amb destacats anarquistes corunyesos
(Ricardo
Cotelo Palleiro, Juan Dopico Sánchez, Juan Nó
Iglesias, etc.), fet que implicà
que la Societat d'Ebenistes ingressés en la
Federació Nacional del Ram
d'Elaborar Fusta, de tendència llibertària.
Durant els anys següent intentà
compaginar el seu republicanisme –va ser elegir regidor
diverses vegades (1909,
1912, 1922 i 1931) i dirigí La
Defensa. Órgano del Partido Republicano
de Santiago. Defensor de
Compostela. Defensor de la clase obrera
(1913-1914)–, les seves activitats culturals i musicals, i la
seva militància
sindical –el 7 de juliol de 1916 creà, malgrat les
reticències d'anarcosindicalistes
(llevat de Manuel Fandiño Ricart i Jesús Posse
García) i socialistes (José
Mareque Santos i José Silva Martínez), la
«Federació de Societats Obreres i
Agrícoles de Santiago de Compostel·la i pobles de
la comarca», que presidí; en
1917 fou un dels promotors de la vaga antidinàstica de sis
dies d'aquell any,
fet pel qual va ser detingut i empresonat uns mesos al Castell de San
Antón de
la Corunya; i fundà i dirigí, amb altres companys
(Valentín Canedo Vázquez, Jesús
Posse García, Marcelino Puente González, Ezequiel
Rey Turnes, José Silva
Martínez, etc.), el setmanari obrer de Santiago de
Compostel·la, Lucha
Social. Órgano de las Sociedades
Obreras de Resistencia de Santiago y sus contornos
(1919-1921), on
col·laborà sota els pseudònims Espartaco
i Jovita. Es casà amb
Luisa Noya
Martínez, amb qui va tenir vuit infants (Marcelino, Modesto,
Palmiro, Luis,
Celia, Florentino, Flora i Laura), i vivia a Conxo (Santiago de
Compostel·la, La
Corunya, Galícia). A finals de 1921 assumí la
direcció del periòdic La
Redención, òrgan de la
Federació
d'Agricultors de Padrón (La Corunya, Galícia). En
1922 assistí al Congrés
Regional de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1923 entrà a treballar de comptable.
En aquesta època,
després dels seus intents frustrats d'acostar els obrers
confederals al
republicanisme, es va allunyar progressivament del sindicalisme. En
1930 va fer
mítings amb polítics, amb José
Villaverde Velo i amb Àngel Pestaña
Núñez. Va
ser elegit regidor en els comicis municipals del 14 d'abril de 1931 i
formà
part de la Federació Republicana Gallega. Entre 1932 i 1934
fou tinent
d'alcalde de Santiago de Compostel·la, càrrec del
qual va ser expulsat després
de la frustrada revolució d'octubre de 1934. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 s'amagà i va romandre ocult a les petites
poblacions de la zona
durant quatre anys. En 1936, els seus fills Marcelino i Modesto
Pasín Noya, van
ser afusellats pel franquisme; altre fill, Luis Pasín Noya,
després de diversos
processos, va ser enviat al front en tropes disciplinàries;
sa companya i els
altres germans i germanes patiren tota mena d'humiliacions. En 1939,
després
d'un bàndol del governador Manuel Gómez Cantos,
es lliurà a les autoritats
franquistes que el deixaren en llibertat vigilada. Jutjat per
responsabilitats
polítiques, va ser condemnat a pagar una multa de 200
pessetes i a la
inhabilitació per a exercir càrrecs
públics durant sis anys. José Pasín
Romero va morir el 10 de juliol –algunes fonts
citen erròniament el 30 de juliol– de 1960 al seu
domicili de
Santiago de
Compostel·la (La Corunya,
Galícia) i fou enterrat al cementiri de Santo Domingo
d'aquesta ciutat. Va escriure unes Memorias,
que resten inèdites. En 2012
Dionisio Pereira González publicà la biografia José
Pasín Romero: Memoria do proletariado militante de
Compostela, que inclou diversos fragments de les seves Memorias,
i que
amplià i corregí en una nova edició en
2016.
Un carrer de Conxo porta el seu nom. ***
Foto
policíaca d'Auguste Bordes (9 de març de 1894) - Auguste Bordes:
L'11 de febrer de
1879 neix al II Districte de París (França)
l'anarquista Auguste Joseph Bordes. Sos pares
es deien Auguste Guillaume
Bordes, sastre anarquista, i Louise Laurent. Es guanyava la vida com
son pare,
treballant de sastre –en alguns registres
policíacs figura com a mosso de
taverna. Vivia amb sos pares i altres tres infants de la parella a
Charlotte
Street de Londres (Anglaterra), on sos pares s'havien exiliat en 1884.
Devent tres
o quatre mesos de lloguer al propietari, la família Bordes
decidí retornar a París;
el pare arribà el 21 de novembre de 1893 i la mare i els
infants van ser
repatriats el 25 de novembre per la Societat de Beneficència
Francesa. A París
la família visqué al número 99 del
carrer Dames. El 6 de març de 1894, quan
nomes tenia 15 anys, va ser detingut, juntament amb altres 17
anarquistes
–Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho,
Eugène Billot, François Clidière,
Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker,
Alfred
Grugeau, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty,
Benoît Morel, Camille Mermin,
Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard
Gandel),
Charles Vallès–, en una operació
policíaca molt violenta orquestrada pel
comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada
d'Investigació
Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista
Louis Duprat, aleshores fugit
a Londres, al número 11 del carrer Ramey de
París, lloc de reunió del moviment
llibertari. Portat a comissaria, el 9 de març de 1894 va ser
fitxat pel
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i
posat en llibertat aquell mateix dia. El 27 de juny de 1895 el seu cas
va ser
sobresegut. El desembre de 1896, patint d'un abscés
intestinal, sos pares l'ingressaren
a l'hospital. Després d'una intervenció
quirúrgica, Auguste Bordes va morir el 21
de desembre de 1896 a l'Hospital de la Charité del VI
Districte de París
(França) i va ser enterrat tres dies després al
cementiri de Saint-Ouen. ***
D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo - Carlo Carrà:
L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia)
el pintor, crític
artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i
després feixista Carlo Dalmazzo
Carrà. Era fill de Giuseppe Carrà,
terratinent caigut en
desgràcia, es guanyava la
vida com a sabater artesà, i de Giuseppina Pittolo.
D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el
postrà al llit, aprengué
a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a
treballar de decorador mural a
Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a
partir de
1895 a Milà, on freqüentà museus i
galeries d'art. En aquesta època es va veure
força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni
Segantini. Entre 1899 i
1900 residí a París per treballar en la
decoració dels pavellons de l'Exposició
Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es
familiaritzà amb
l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura
francesa
(Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine,
etc.), a més de fer
amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire,
Amedeo
Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis
mesos a Londres, on s'apassionà
per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en
contacte
amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901,
després d'un temps a
Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va
fer cursos a l'Escola Superior d'art
Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos
premis artístics i al
suport econòmic d'un oncle patern, pogué
matricular-se a la prestigiosa «Accademia
di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els
cursos de Cesare Tallone fins al
1909. La seva passió pels grans novel·listes
russos, per Poe i per Leopardi
arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb
Giacomo Balla, Umberto
Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el
«Manifest dels pintors
futuristes», que feia costat el «Manifest del
Futurisme», signat el febrer de
l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911
pintà dues
versions de la seva obra més famosa, I
funerali dell'anarchico Galli –l'anarquista Angelo
Galli va
ser assassinat
per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament
acabà en una
batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys
futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista
Leda Rafanelli, que
s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari
Ugo Polli, i
col·laborà activament en la revista
literària Lacerba,
fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època
futurista acabà amb el començament de la Gran
Guerra i el conflicte l'exaltà
força, prenent part d'antuvi en la propaganda
intervencionista, amb el suport
de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915
publicà Guerrapittura. Futurismo
politico. Dinamismo plastico.
Però
l'experiència bèl·lica va ser tan
forta que
acabà reclòs a la secció
«nerviosa»
de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en
1917, amb
Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment
«Pintura Metafísica».
En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest
any i 1921
col·laborà en la
revista artística romana Valori
Plastici.
En 1922 abandonà la
«metafísica» i
s'abocà a una pintura més
«transcendent», a
la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que
altres
futuristes
(Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït
pel
feixisme de Mussolini –en
1922 col·laborà en Il
Popolo d'Italia–
i adoptà opinions reaccionàries,
ultranacionalistes i irredemptistes. Entre
1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933
signà, amb Mario Sironi, Massimo
Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura
mural». Entre 1936 i 1938
es dedicà a pintar frescos monumentals. A més
d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La
Fiera
Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre
art i estètica, i des de
1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa
Acadèmia de Brera on havia
estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va
morir el 13 d'abril de 1966 a Milà
(Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es
van publicar, a cura
de Massimo Carrà, tota la seva obra literària
sota el títol Tutti gli scritti.
Carlo Carrà (1881-1966) ***
José
María Martínez Sánchez - José
María Martínez Sánchez:
L'11 de febrer de 1884 neix
a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista José María Martínez
Sánchez. Son pare, Antonio Martínez, era
sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia
un robatori a la
Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez;
tingué un germà, Manuel.
A finals de segle sa família es traslladà a
Gijón i ell començà a treballar com
a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La
Indústria», un dels centres de forma
implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà
amb Amparo Prieto, amb qui
tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia).
Militant de primer
ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció),
en 1912 treballava a
La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema
amb la policia en
oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer
del Musel de Gijón.
Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners
asturians, «El Despertar
del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any
de la seva feina a la
siderúrgica «Duro Felguera»,
treballà en el servei de transport de cavalleries
i com a corresponsal d'El Comercio de
Gijón. En aquesta època era
conegut sota el pseudònim de José
María Riestra. En 1914, durant la vaga
a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà,
arengà la multitud
de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil
trencant el cordó militar i
assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique
Menéndez. Per aquest fets es
refugià durant un any a Portugal i després
passà a Bilbao. A finals de 1916
retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio
Quintanilla, en 1918 lluità per a una
acció conjunta entre l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT),
que culminà en la
unió de les dues organitzacions del ram
metal·lúrgic i amb la seva elecció com
a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a
director del
periòdic El Metalúrgico.
Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao
Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on
proposà un pacte de fusió entre la
CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919,
amb Manuel Álvarez,
representà el sector metal·lúrgic de
Gijón i presidí diverses sessions. A
finals d'aquest any s'instal·là a
Lleó. A començaments dels anys vint
destacà
com a orador en diferents mítings i conferències
(La Felguera, Oviedo, Gijón,
Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la
força pública i
romangué empresonat alguns mesos; també se li va
intentar implicar en diversos
atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut
arran
d'un atemptat contra el patró
metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill
Santiago
esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell
de guerra del 18 de
juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a
instàncies dels militars
per a ser jutjat per intent d'agressió a la força
pública, delicte pel qual
també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a
preu per la
patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar
un petard durant
una vaga; des de la presó aprofità per
col·laborar en la premsa asturiana.
Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola.
En la Conferència de
Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè
executiu confederal que
finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica
e ideología de la
Confederación Patronal Española. El
setembre de 1923 va fer un míting amb
Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions
policíaques, passà una
temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a
l'associació de minaires
anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla
que durant la dictadura de
Primo de Rivera deixà la militància, encara que
alguns citen que en 1923 fou director
o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la
proclamació de la II República
espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques
orgàniques. En
1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i
en el
Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball
d'Astúries, Lleó i
Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els
comunistes. El gener
de 1932 envià una carta a Ángel
Pestaña tendent a la unificació sindical i
l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del
IV Congrés de Sindicats de la
CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en
diferents conferències i mítings
(Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana,
Villaviciosa, etc.), tot
alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González
Mallada, Segundo
Blanco, José García, Juan Naranjo,
José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino
Martínez Madrera i Ramón Álvarez
Palomo, entre altres, formà part del grup
anarquista «Solidaridad», integrat en la
Federació de Grups Anarquistes de
Gijón i adscrit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1933 participà en
el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència
sobre el concepte de comunisme
llibertari. Durant aquest any va fer mítings a
Candás, La Corunya, Lleó,
Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser
empresonat per
la seva participació en la vaga general i fou
tancat a la presó del Coto
amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino
González Mallada, Acracio
Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles,
José Dorado, Avelino Martínez Madrera
i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al
Comitè Regional de la CNT on
demanava l'«Aliança Obrera
Revolucionària». El març de 1934
representà la CNT
asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser
criticat en el Ple
Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per
Eusebi
Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple
Nacional de Regionals de Madrid,
oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En
aquesta conjuntura va fer
conferències pro Aliança a Gijón i a
Mieres. Participà activament en la
organització de la Revolució asturiana de 1934 i
fou membre del Comitè
Revolucionari d'Oviedo. José María
Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de
1934 a l'estació de ferrocarril de
Peñón de Sotiello (Gijón,
Astúries, Espanya)
quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava
durant
aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és
que abans de morir portava
una important suma de diners del Comitè Revolucionari
Central de la insurrecció
i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al
cementiri municipal
de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents
publicacions periòdiques,
moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael,
José Riestra, Rubiera,
et.), com ara CNT, El Libertario,
Lucha Social, Solidaridad
Obrera, Solidaridad, etc. En 1990
Ramón Álvarez Palomo publicà la
biografia José María
Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo
militante
caido, arma al brazo, en la Revolución del 34. José María
Martínez Sánchez (1884-1934) ***
Virgilia D'Andrea - Virgilia
D'Andrea: L'11 de febrer de 1888 neix a Sulmona
(Abruços, Itàlia) la mestra, poetessa
i propagandista anarquista i anarcosindicalista Virgilia D'Andrea. Sos
pares es
deien Stefano D'Andrea i Nicoletta Gambascia. Òrfena de mare
des de nina, son pare
en tornà a casar de bell nou, però va ser
víctima d'un crim passional a mans de
l'amant de la seva esposa, crim del qual ella va ser testimoni. Els
seus familiars
la van confiar quan tenia sis anys a un col·legi
religiós, on patí una educació
rígida i dogmàtica, de la qual fugí
refugiant-se en la lectura (Giosuè Carducci,
Giacomo Leopardi, Ada Negri, Mario Rapisardi, etc.). En 1900 les monges
obligaren les noies a resar per la mort del rei Humbert I
d'Itàlia a mans de
l'anarquista Gaetano Bresci, titllat per les religioses com a
«un boig i un
criminal»; fou el seu primer contacte amb l'anarquisme. En
1909 aconseguí el
diploma de mestra d'educació primària i a la
Universitat de Nàpols (Campània,
Itàlia) acabà els estudis i obtingué
la titulació per a ensenyar, començant a
treballar en alguns pobles propers a Sulmona. A partir de 1915, quan
Itàlia
entrà en la Gran Guerra, començà a
participar en actes i conferències
antimilitaristes i durant aquesta època formà una
Secció Femenina del Partit
Socialista Italià (PSI) a Popoli (Abruços,
Itàlia) i va conèixer alguns membres
del moviment anarquista dels Abruços. En 1917, quan feia de
mestra a Terni
(Úmbria, Itàlia), acompanyà l'advocat
Mario Trozzi, amb el grup socialista del
qual col·laborava, a Impruneta (Toscana, Itàlia),
on estava confinat el
destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi per haver
mantingut
posicions antiintervencionistes arran dels disturbis de la
«Settimana Rossa»
(Setmana Roja) de juny de 1914. Borghi la va impactar força,
des del punt
intel·lectual i personal, fins el punt que amb el temps
esdevingué son company.
A partir d'aquest moment es decantà clarament pel moviment
anarquista i la
policia la posà en el seu punt de mira, essent
contínuament controlada. Quan
Borghi va ser confinat a Isernia (Molise, Itàlia), ella el
va ajudat en
l'edició del periòdic Guerra
di Classe,
òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i a
mantenir contactes amb el
moviment anarquista. Un cop acabada la guerra, Borghi pogué
abandonar el
confinament i la parella s'abocà en la propaganda
anarquista, recorrent Itàlia.
El 15 de gener de 1919 participà amb Borghi en el
congrés del Sindicat de
Ferroviaris, celebrat a Roma (Itàlia), per tractar el tema
de l'escissió
sindical. El 6 d'abril de 1919 va fer la conferència
«Il proletariato
nell'attuale momento politico» al teatre municipal de Rimini
(Emília-Romanya,
Itàlia). El dia abans de la vaga general del 20 i 21 de
juliol de 1919 per
protestar contra la carestia de la vida, va ser detinguda juntament amb
altres
companys del Comitè Permanent de l'USI (Enrico Bolognini,
Armando Borghi,
Enrico Meledandri, Riccardo Sacconi, Giuseppe Sartini, etc.) i 10 dies
després
van ser alliberats. Entre el 20 i el 21 de desembre de 1919
participà en el III
Congrés de l'USI que se celebrà a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia), on es va
reafirmar la total autonomia de la Confederazione Generale del Lavoro
(CGdL, Confederació
General del Treball) i es tractaren temes com l'antiparlamentarisme i
els
Consells de Fàbrica; en aquest congrés va ser
nomenada membre del secretariat de
la CGdL com a responsable de Propaganda. El 14 de març de
1920 s'instal·là a
Milà (Llombardia, Itàlia) i la seu de l'USI, al
número 8 del carrer Achille
Mauri, esdevingué la seva llar, la de Borghi i la d'Errico
Malatesta, que havia
retornat recentment a Itàlia. En aquesta època la
seva amistat amb Malatesta es
consolidà força i la seva activitat
propagandística (conferències,
intervencions públiques, etc.) s'incrementà
enormement. Quan el retorn de
Malatesta publicà Il ritorno
dell'esule.
En 1920 sortí La presa e la resa
delle
fabbriche, on descriu la lluita obrera i les esperances
sorgides amb la
Revolució russa, i Resurrezione,
que
dedicà als rebels del Ruhr. En aquests anys
col·laborà en Guerra di
Classe i en Umanità
Nova, òrgan de la Unió Anarquista
Italiana (UAI), i una recopilació
d'aquests articles va ser publicada en 1922 sota el títol Tormento. El 27 d'octubre de 1920 va ser
per primer cop empresonada
sota l'acusació de «conspiració contra
els poders de l'Estat, incitació a la
insurrecció, instigació al crim i apologia del
delicte». El 30 de desembre de
1920 va ser posada en llibertat condicional i continuà en la
seva tasca
propagandística, sobretot en el rellançament d'Umanità Nova. Durant el seu
empresonament va escriure el poema Non sono
vinta. En març de 1922,
participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria li
és de bell nou
confiada, juntament amb el seu company. El 13 de març de
1923 la policia
milanesa va denunciar el seu llibre Tormento
per «vilipendi i instigació a l'odi de
classe». Amenaçats de mort per les
seves activitats després de la «Marxa sobre
Roma» feixista i amb un procés
penal en marxa, la parella decidí exiliar-se.
Aconseguí el passaport i el 22 de
desembre de 1922 marxà cap a Berlin (Alemanya), on va
participar, amb Borghi,
en el congrés constitutiu de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT),
que se celebrà entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de
gener de 1923. A
Berlín conegué destacats
intel·lectuals i militants del moviment anarquista,
com ara Alexander Berkman, Emma Goldman, Rudolf Rocker, Alexander
Schapiro,
Volin, Milly Witkop, etc. Posteriorment amb Borghi marxà cap
a Amsterdam
(Països Baixos), on va romandre al domicili de Bart de Ligt, i
en 1924 a París
(França). A la capital francesa vivia al carrer Melebranche
i entrà a formar part
dels cercles antifeixistes, matriculant-se en 1925 en la Universitat de
la Sorbona.
En 1925 també publicà un recull d'escrits sota el
títol L'ora di Maramaldo,
on analitza especialment el fenomen feixista. Fundà
i dirigí la revista anarquista Veglia
(maig de 1926 - desembre de 1927). En aquesta època els seus
problemes de salut
s'accentuaren. Participà activament en la campanya de suport
als anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 9 de novembre de
1928 obtingué
del consolat nord-americà de París el
permís per visitar temporalment els EUA. Amb
Borghi es reuní a Nova York (Nova York, EUA), on s'havia
traslladat clandestinament
dos anys abans. Les autoritats feixistes italianes comunicaren
immediatament a
les nord-americanes que es tractava d'una perillosa propagandista i
organitzadora anarquista. Fent honor als informes policíacs,
com a bona oradora
que era, engegà una gira propagandística arreu
dels EUA fins a Califòrnia i
col·laborà en L'Adunata
dei Refrattari.
El 3 de desembre de 1931, al Somerset Hall de Somerville
(Massachusetts, EUA),
va fer la conferència «I delitti della patria
borghese, i diritti della patria
umana». El 20 de març de 1932 va fer a la Rand
School de Nova York la conferència
«Chi siamo e cosa vogliamo», que ve a ser una mena
de recull del seu pensament
i que va ser editada pòstumament en 1947 sota el
títol Due conferenze. Chi siamo e
cosa vogliamo. Patria e religione. El
21 de juny de 1932 va fer a Cleveland (Ohio, EUA) la
conferència «L'arte, il
pensiero e la tradizioni italiane rinnegate e tradite dal
fascismo». Aquest
mateix any de 1932, després d'una crisi
hemorràgica a Boston (Massachusetts,
EUA), patí la seva primera intervenció
quirúrgica a mans de la doctora Ilya
Galleani, filla de l'anarquista Luigi Galleani, però el
dolor no va impedir que
continués en la redacció de Torce
nella
notte, el seu últim llibre. L'1 de maig de 1933
s'aguditzà la seva
malaltia, un càncer al recte, i es va veure obligada a
ingressar a l'hospital,
on va ser sotmesa a una nova intervenció. Després
de 10 dies de patiment, Virgilia
D'Andrea va morir l'11 de maig de 1933 a l'Hospital de la Cinquena
Avinguda de
Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrada el 15 de maig al
cementiri
novaiorquès d'Astoria. ***
Necrològica
de Juan García Lozano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1967 - Juan García Lozano: L'11 de febrer de 1893 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan García Lozano. Sos pares es deien Salvador García i Ascensión Lozano. Quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Indústria Gastronòmica «Vida Nueva» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1945 era membre de la Federació Local de Montendre de la CNT, de la qual exercí en diverses ocasions de secretari. Greument malalt, Juan García Lozano va morir el 8 de febrer de 1967 al seu domicili de Montendre (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat el dia del seu aniversari. Deixà companya, Antonia Delgado, i fills. ***
Primo
Parrini - Primo Parrini: L'11 de febrer de 1898 neix a Perugia (Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista, feixista després i finalment socialista, Primo Parrini. Sos pares es deien Vittorio Parrini i Antonietta Serpicante –altres fonts citen Enrichetta Sepicacchi. Ben educat, treballà d'empleat. Durant la Gran Guerra lluità voluntari com a oficial geotelegrafista i cap d'estació del III Regiment d'Enginyers i el 15 de juny de 1918 va ser condecorat amb la medalla de plata a Fossalta di Piave (Vèneto, Itàlia). Després de la guerra, s'acostà als cercles llibertaris de Milà (Llombardia, Itàlia), desenvolupant una intensa propaganda anarquista. La policia en aquesta època destacà les seves dots d'orador. Treballà com a proveïdor de publicitat en el periòdic Avanti! i fou redactor d'Umanità Nova, publicació amb la qual també col·laborà amb il·lustracions a l'estil del dibuixant antimilitarista Giuseppe Scalarini. El maig de 1920 va ser detingut per primera vegada a prop de la plaça del Duomo de Milà i denunciat per «violència contra els funcionaris de la Seguretat Pública» –s'havia defensat amb el pal d'una bandera. A partir d'aquesta data patirà nombrosos arrests i curts períodes de detenció. En 1921, encara que considerat com a «anarquista moderat» i sempre contrari a la violència, va ser detingut, juntament amb Mario Orazio Perelli i Antonio Pietropaolo, arran de l'atemptat al Teatre Diana del 23 de març de 1921; jutjat, va ser condemnat l'1 de juny de 1922 a 16 anys i un més de presó per «associació criminal i fabricació, possessió i transport de bombes». A la presó es convertí al feixisme, mostrant expressions de simpatia pel règim, motiu pel qual entre els interns va ser anomenat El Feixista; sembla, però, que el que volia era aconseguir el famós advocat Francesco Bonavita i ser alliberat el més aviat possible. No obstant això, la seva llibertat no arribà fins el desembre de 1929, data en la qual va ser indultat i posat en llibertat vigilada fins el 31 de gener de 1931. A Milà entrà a fer feina a l'editorial Rizzoli i durant un temps col·laborà en el periòdic feixista Il Popolo d'Italia. En 1935 obtingué el passaport per a l'Àfrica Oriental Italiana i viatjà per la zona com a cap de vendes i de distribució del l'editorial Rizzoli. El maig de 1943 el seu nom va ser eliminat del llistat de subversius en virtut de la seva «regular conducta política». A finals de 1944 es traslladà a Roma (Itàlia), on, amb Pietro Nenni, fundà l'edició romana del periòdic socialista Avanti! i el 15 de gener de 1945 creà amb el democratacristià Giuseppe Liverani i el comunista Amerigo Terenzi l'Agenzia Nazionale Stampa Associata (ANSA, Agència Nacional de Premsa Associada). Durant la postguerra treballà en el món editorial («Messaggerie Romane», «Messaggerie Nazionale»), publicant diversos periòdics (Don Basilio, Il Pettirosso, Telestampa, etc.). El seu pas a les files socialistes i la seva reconversió a l'antifeixisme després d'acabada la guerra, va ser resposta amb sarcasme per les publicacions anarquistes i pels seus antics companys de militància. Posteriorment creà l'agència de distribució «Primo Parrini & C.». Primo Parrini va morir el 22 d'agost de 1961 a Roma (Itàlia). ***
Manuel
Alba Blanes - Manuel Alba Blanes: L'11 de febrer de 1903 neix a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Manuel Alba Blanes. Fill d'una família humil, sos pares es deien Manuel Alba Moreno, jornaler, i María Blanes Moya. Home de múltiples inquietuds polítiques i culturals, fou jornaler, mestre, músic, compositor, poeta i dramaturg, tot d'una manera autodidacta. Fou membre de l'«Estudiantina de Palma del Río» i del «Círculo de la Amistad», i tingué contactes amb el «Círculo de Posadas». Com a músic creà l'himne oficiós del seu poble natal (Pueblo alegre y soñador) i formà part de comparses i de murgues. En 1925 fundà i presidí l'Ateneu Popular d'Almodóvar. Estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es casà amb Enriqueta Sanz Palma, serventa de Francisco Natera, el major terratinent d'Almodóvar d'aleshores. El 23 de juliol de 1928 estrenà el drama popular Entre dos fuegos, del qual només es realitzà aquesta representació. Entre el 9 de març de 1936 i l'1 de setembre de 1936 ocupà l'alcaldia del seu poble natal, destacant en temes com la desocupació, l'educació, l'igualtat de gènere, la salut o la pobresa; fou l'últim batlle republicà d'Almodóvar del Río. El juliol de 1936 dirigí la resistència contra els aixecats i el 20 de juliol de 1936 proclamà el comunisme llibertari a Almodóvar. A partir d'agost de 1936 fou comissari polític del «Batalló Fermín Salvochea» i, després, de la «Columna Andalusia-Extremadura». Manuel Alba Blanes va morir el 16 de març de 1937 al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), però el seu cos mai no va ser trobat. Té dedicada una avinguda a Almodóvar. En 2007 l'Ateneu Popular d'Almodóvar del Río i l'editorial Berenice publicà Entre dos fuegos, ja que fou trobat un manuscrit del mateix que es donava per perdut –el 26 d'octubre de 2007 fou reestrenada. L'edició d'aquesta peça teatral ve acompanyada amb el DVD del curtmetratge En la memoria, sobre la seva vida, de Fran Prieto Almagro i Nacho Blanes, pel·lícula que ha rebut diversos premis. Aquest Ateneu Popular també creà un premi amb el seu nom per reconèixer les autors que defensen la llibertat de pensament amb la seva actitud vital i professional. Manuel Alba Blanes (1903-1937) ***
Necrològica
de Domingo Alcaide Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 28 de
gener de 1986 - Domingo Alcaide
Rodríguez: L'11 de febrer de 1903 neix a Aldea
del Rey (Ciudad Real, Castilla,
Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Alcaide Rodríguez. Sos
pares es deien
Francisco Alcaide i Sila Rodríguez. Emigrà a
Barcelona (Catalunya) i s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT),
organització en la qual ocupà
càrrecs de responsabilitat orgànica. A principis
dels anys vint va ser cridat a
files i es declarà insubmís. Fugint de la
repressió, passà a França, on
milità
en els grups anarquistes espanyols. Sembla que va ser expulsat del
país i
s'establí a Brussel·les (Bèlgica). En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà a Catalunya i continuà
militant en la CNT barcelonina.
Durant la Revolució va ser responsable d'una
col·lectivitat catalana. En 1939,
amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i
passà pels camps del
concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers
(CTE). Després de
la II Guerra Mundial participà activament en la
reorganització de la CNT en
l'exili. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat
Espanyol),
fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA) i de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1961 sa companya,
Isabel
Salvador Taverna, amb qui tingué filles, morí en
un accident de circulació.
Durant el seu últim període vital va ser
secretari del Sindicat d'Oficis Diversos
de la CNT de Briva la Galharda (Llemosí,
Occitània), població on residia.
Domingo Alcaide Rodríguez va morir el 25 d'octubre de 1985 a
casa de sa família
a Les Gatouilles Haut (Luberçac, Llemosí,
Occitània) i va ser incinerat. ***
Necrològica
de J. M. Aranda apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de maig de 1965
- J. M. Aranda: L'11 de febrer de 1905 neix a Eixea (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista J. M. Aranda. Militant llibertari des de l'adolescència, durant els anys vint, i especialment durant la dictadura de Primo de Rivera quan va ser desterrat, un dels puntals del Sindicat de l'Alimentació de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Navarra. Detingut, va ser jutjat i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de presó. En 1945 va ser posat en llibertat condicional i participà en les activitats de la CNT clandestina saragossana. J. M. Aranda va morir el 12 de març de 1965 a Saragossa (Aragó, Espanya). ***
Ferdinand Gross - Ferdinand Gross: L'11 de febrer de 1908 neix a Viena (Àustria) el militant anarquista i antimilitarista Ferdinand Karl Gross. Després de l'escola primària es va instal·lar a Graz amb sos avis. Va veure's fortament influenciat per les idees de l'activista anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), que va freqüentar al començaments dels anys trenta arran de les reunions de militants pacifistes i d'anarquistes que aquest últim organitzava al seu domicili de Klosterneuburg, a prop de Viena. Després de la mort de Ramus en 1934, amb el futur psicoterapeuta llibertari Friedrich Liebling, continuarà militant en les «Arbeiterbildungsvereine» (Societats Educatives de Treballadors, espècie d'ateneus populars que tindran molta importància en el sorgirem de la socialdemocràcia a Alemanya i a Àustria) de Viena i de Graz, i en l'anarcosindicalista «Bund Herrschaftsloser Sozialisten Österreichs» (Unió dels Socialistes Lliures Austríacs). Va participar activament en el grup de suport a la Revolució espanyola que es va crear a Graz en 1936. El març de 1938, amb l'ocupació nazi d'Àustria, Liebling es refugiarà a Suïssa, però Ferdinand Gross serà detingut l'1 de març de 1939 i interrogat per la Gestapo. Va ser alliberat amb la condició que a la més petita «anomalia» seria internat en un camp de concentració. Denunciat per negar-se a realitzar la salutació nacionalsocialista, va ser internat al camp de concentració de Dachau en qualitat de «pres a protegir» per una duració indeterminada i, a partir de la tardor de 1939 al camp de Flossenbürg, per tornar en la primavera de 1940 novament a Dachau. L'estiu de 1944 el van assignar als comandos destinats a la mort. Aprofitant el caos durant un bombardeig aliat, va aconseguir fugir. Després de la guerra va instal·lar-se a Graz, on va conrear el record de Pierre Ramus. A partir de setembre de 1947 publicarà Die Freie Generation (Generació Lliure) i advocarà pel pacifisme i la no violència, editant nombroses publicacions antimilitaristes. El novembre de 1992, en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Ramus, crearà la «Pierre Ramus-Gesellschaft». Ferdinand Gross va morir el 12 de gener de 1998 a Graz (Estíria, Àustria). ***
Arsène
Fontaine - Arsène Fontaine: L'11 de febrer de 1921 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Arsène Aurélien Jean Fontaine. Era fill de Félix Léopold Gustave Fontaine, ebenista, i d'Yvonne Juliette Krajewski, comptable. Anarquista des de la seva adolescència, el 2 de maig de 1934 entrà com a aprenent de tipografia a la Imprimerie Moderne d'Agen, treballant de linotipista. Militant de la Confederació General del Treball (CGT), participà activament en les vagues de 1936. En 1941 entrà en la resistència antinazi de la mà d'André Lescaret (Dupas), col·lega de feina a la Imprimerie Moderne. Membre del moviment «Combat», s'encarregà de la distribució de periòdics i pamflets clandestins. El 7 d'agost de 1942 es casà a Agen amb Yvonne Jeanne Fourteau. El 30 d'octubre de 1942 va ser detingut a Pau (Aquitània, Occitània), juntament amb Laurent Gaudin, per «possessió i ús d'explosius» i el 2 de febrer de 1943 el Tribunal Especial d'Agen el condemnà a cinc anys de treballs forçats, passant per diverses presons (Pau, Agen i Eysses). El 3 de gener de 1944, amb André Lescaret, que també havia estat condemnat, i 52 companys més, aconseguí evadir-se de la presó d'Eysses de Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània). Pogué arribar, gràcies al suport de la xarxa britànica «Hilaire-Buckmaster» via Espanya, a Londres (Anglaterra), on s'integrà en les Forces Franceses Lliures (FFL), en una unitat de les Forces Franceses Navals Lliures. Després de participar en els combats de l'Alliberament de França, el 10 de novembre de 1945 va ser desmobilitzat i reprengué la seva feina a la Imprimerie Moderne. El 27 de desembre de 1945 es divorcià de Yvonne Fourteau davant el Tribunal d'Agen. El 19 d'abril de 1963 es casà a Agen amb Sylvette Hermine Blanche Lajoinie. Membre de la Magistratura del Treballs, fins a 1969 va ser secretari de la Secció de Tipografia de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), adherida a la CGT, d'Agen i assistí com a delegat diversos congressos de l'FFTL (1958, 1961, 1964 i 1967), sempre defensant les seves posicions llibertàries. Arsène Fontaine va morir el 18 d'octubre de 2006 a la Clínica Esquirol Saint Hilaire d'Agen (Aquitània, Occitània). ***
- Gino Cerrito: L'11 de febrer de 1922 neix a Messina (Sicília) el militant anarcosindicalista i historiador anarquista Biagio Cerrito, més conegut com Gino Cerrito. Sos pares es deien Carmelo Cerrito i Basilia Timpanaro. Cap al 1943 començà a militar en el moviment llibertari amb Piero Butitta i Michela Bicchieri, entre d'altres, i prengué part en la lluita antifeixista. Fou un dels creadors del Grup Anarquista de Messina i participà en la reorganització de la Borsa del Treball i del moviment sindicalista. Com a funcionari municipal, fou elegit delegat sindical per la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball). A més de fer feina, acabà els estudis d'Història a la Universitat de Messina, on es llicencià amb la tesi «Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882)». Amb altres companys, com ara Alfonso Failla, Ugo Mazzuchelli, Mario Mantovani i Umberto Marzocchi, lluità per la revifalla de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i amb aquest objectiu participà en nombroses reunions arreu d'Itàlia amb la finalitat de redactar un nou Pacte Associatiu de la FAI, que finalment serà aprovat en el Congrés de Carrara d'octubre de 1965. Aquest congrés implicarà una escissió entre el sector proorganització i els anarcoindividualistes, els quals, reunits a Pisa, crearen els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Cerrito serà acusat per aquest grup i sobretot pels companys exiliats als EUA com el responsable d'aquest viratge proorganització. Com a professor d'Història Contemporània a la Facultat de Magisteri de la Universitat de Florència, realitzà una important tasca d'investigació sobre temes llibertaris (insurreccionalisme, antimilitarisme, organització, etc. En 1970 fou nomenat encarregat de la Comissió de Correspondència i de les relacions exteriors de la FAI, però un problema cardíac en 1971 l'obligà a frenar la seva activitat. Aleshores es consagrà a la publicació de textos d'intel·lectuals anarquistes (Kropotkin, Malatesta, Berneri, Pitrè, etc.), a estudiar l'emigració anarquista italiana als Estats Units d'Amèrica i altres temes (Resistència, novel·la popular, etc.). Entre les seves obres podem destacar La rinascita dell'anarchismo in Sicilia (1956), Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882) (1958), I Periodici di Messina. Bibliografia e storia (1961, edició), L'antimilitarismo anarchico in Italia nel primo ventennio del secolo (1968), Le origini del movimento operaio in Italia (1969, edició), Geografia dell'anarchismo. Istantanee di mezzo secolo (1971), Anarchici e anarchia nel mondo contemporaneo (1971, amb altres), Il ruolo dell'organizzazione anarchica. L'efficientismo organizzativo, il problema della minoranza, il periodo transitorio, classismo e umanesimo (1973 i 1998), Dall'insurrezionalismo alla settimana rossa. Per una storia dell'anarchismo in Italia (1881-1914) (1977), Antología anarquista (1980, recopilador), Andrea Costa nella storia del socialismo italiano (1982), Gli anarchici nella Resistenza apuana (1984, amb M. Pacini Fazzi), I fasci dei lavoratori nella provincia di Messina (1989), etc. Biagio Cerrito va morir el 4 de setembre de 1982 a Florència (Toscana, Itàlia). A l'Istituto Storico della Resistenza in Toscana, del qual era assessor, existeix un «Fondo Gino Cerrito» de documentació seva sobre la resistència llibertària. ***
Marcelino
Jiménez Cubas - Marcelino Jiménez Cubas: L'11 de febrer de 1937 neix a Penén de Albosa (Requena, Plana d'Utiel, Castella, Espanya; actualment pertany al País Valencià) l'anarquista i resistent antifranquista Marcelino Jiménez Cubas –en la partida de naixement cita com a primer llinatge Giménez. Sos pares es deien Marcelino Jiménez Fuentes, jornaler, i Anastasia Cubas Aragonés. Militant de les Joventuts Llibertàries, formà part del moviment anarquista de resistència antifranquista, ingressant en el grup Defensa Interior (DI). El 29 d'agost de 1962 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), amb Jordi Conill Vall i Antonio Mur Peirón, també membres d'aquesta organització, sota l'acusació de ser els autors de tres atemptats amb bomba, reivindicats per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), comesos el 30 de juny de 1962 a Barcelona contra un local de la Falange, a prop de la plaça Lesseps, contra el Col·legi Major Monterols de l'Opus Dei i contra els locals de l'Institut Nacional de Previsió (INP). Aquestes tres detencions eren part d'una ona repressiva en la qual van ser capturats i empresonats 30 companys, tots víctimes d'un policia provocador infiltrat, Jacinto Guerrero Lucas, i que van donar lloc a una campanya de protestes i d'accions directes internacionals, que van incloure el segrestament a Itàlia d'Isu Elías, vicecònsol general honorari espanyol a Milà, pel «Gruppo Giovenile Libertario». El 21 de setembre de 1962 van ser jutjats en consell de guerra a Barcelona i l'endemà ell va ser condemnat a 15 anys de presó, Conill Valls a 30 i Mur Peirón a 18. En l'apel·lació del 5 d'octubre de 1962 celebrada a Madrid (Espanya) per part de la IV Regió Militar davant el Consell Superior de Justícia Militar es confirmà la sentència anterior per a Conill i Mur, però n'augmentaren la seva a 25 anys de presó. Després va ser traslladat al penal de Burgos (Castella, Espanya), on conegué el militant anarquista Joan Busquets Verges. En 1970 va ser posat en llibertat condicional. El 13 de febrer de 1972 es casà a Vilanova i la Geltrú (El Garraf, Catalunya) amb Raquel Ibáñez de la Rosa. Marcelino Jiménez Cubas va morir el 17 d'octubre de 2009 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat. ***
Antonio
Martín Bellido (1963) - Antonio Martín
Bellido: L'11 de febrer de 1938 neix a Canillejas (Madrid,
Castella, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio Martín
Bellido –també va fer servir el nom d'Antonio
Martín Bollido. Sos
pares es deien Félix Martín
Santiago, militant de la
Unió General de Treballadors (UGT) exiliat a
França, i Amparo Bellido Cuadrado. A partir dels 12 anys
visqué a Estrasburg (Alsàcia). Fins als 19 anys
va fer peritatge elèctric i en
acabar aquests estudis s'establí a París, on
entrà a formar part de les
Joventuts Llibertàries. En 1962 participà en una
marxa antinuclear a Londres
(Anglaterra). Activista del grup de resistència
antifranquista llibertari
Defensa Interior (DI), entre 1962 i 1963 intervingué en
accions a l'interior
d'Espanya i a Itàlia. El 29 de juliol de 1963, amb Sergio
Hernández, fou
l'autor dels atemptats realitzats al Valle de los Caídos,
contra la seu de la
Direcció General de Seguretat i contra els locals de la
Delegació Nacional de
Sindicats a Madrid, atemptats pels quals els militants llibertaris
Francisco
Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, de les
Joventuts Llibertàries, van ser
condemnats a mort i garrotats el 17 d'agost de 1963. En 1968 va ser
nomenat
secretari de les Joventuts Llibertàries parisenques,
però detingut, fou
confinat a Saint-Brieuc (Bretanya) sota l'acusació
d'«associació de
malfactors». A partir de 1995 fou un dels animadors de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) de França. En 1998 es jubilà de
la seva feina d'enginyer
informàtic. Amb Octavio Alberola Suriñach va
treballar per a obtenir de les
autoritats judicials espanyoles la revisió del
procés de Delgado i Granado. El
seus últims anys vivia a Les Lilas (Illa de
França, França). Sa companya fou Amelia
Sánchez
Fuster. Malalt d'un càncer al pàncreas, Antonio
Martín Bellido va morir el 17 d'agost de 2014 a l'Hospital
Tenon
del XX
Districte de
París (França). Antonio Martín Bellido (1938-2014) ***
Patrice
Caillot a l'Escola d'Estiu del Còmic d'Angulema (juliol de
2007) - Patrice Caillot: L'11 de febrer de 1945 neix al XV Districte de París (França) el bibliotecari llibertari Patrice Maurice Caillot. Sos pares es deien Louis Caillot i Jeanne Aseline Lechâtellier. Estudià biblioteconomia a l'Escola Nacional Superior de Biblioteques (ENSB). Conservador de la Biblioteca Nacional de França (BNF) a París, participà en l'elaboració de la Bibliographie de la presse française politique et d'information générale des origines à 1944 en 13 volums consagrats a departaments francesos (Ain, Ardenes, Gers, Landes, Nord, Pirineus Atlàntics, etc.). Com a membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marseilla (Provença, Occitània), ajudà nombrosos periodistes i investigadors, entre ells Jean Maitron i René Bianco especialment quan realitzaven el seu doctorat sobre la premsa anarquista en llengua francesa, i participà en el projecte Dictionnaire biographique du moviment libertaire francophone. Dibuixant amateur de còmics, arreplegà una important col·lecció de dibuixos i planxes originals d'autors europeus i americans. Era membre de la Société des Collectionneurs de Bandes Dessinées (SCBD, Societat de Col·leccionistes de Còmics) i col·laborà entre 1978 i 1980 en la seva revista Le Collectionneur de bandes dessinées. També era membre de l'Association des Amis du Musée de la Bande Dessinée d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i cedí una important col·lecció de dibuixos i d'àlbums rars a la Cité Internationale de la Bande Dessinée et de l'Image (CIBDI) d'aquesta ciutat. Amb Danièle Alexandre Bidon i Annie Baron Carvais, fou un dels assistents al curs que sobre còmic realitzà Pierre Couperie a l'École des Hautes Études en Sciences Socials (EHESC, Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de París. En 1993 publicà, amb Alfu i François Ducos, el llibre Gino Starage. L'illustrateur de «Fantômas», i en 1997 Ponson du Terrail, amb altres. Especialista també en literatura popular, col·laborà amb l'Association des Amis du Roman Populaire (AARP, Associació dels Amics de la Novel·la Popular) i col·laborà en la revista Le Rocambole. Gran coneixedor de la novel·la de ciència ficció, era membre del Club del Llibre d'Anticipació (CLA). D'àmplia cultura, era un erudit en cinema (col·laborà en Les Cahiers de la Cinémathèque), jazz i novel·la policíaca. A més de les revistes citades, trobem articles seus en Aedena i Désiré, entre d'altres. Sa companya fou Michelle Viviane Emilienne Delmas, amb qui s'havia casat el 24 de gener de 1970 al XIII Districte de París i de qui enviudà. De naturalesa malaltissa, patí durant molts anys leucèmia i emfisema pulmonar. Patrice Caillot va morir d'una crisi cardiovascular el 8 de gener de 2013 al seu domicili d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). ***
Maria
Àngels Rodríguez García - Maria Àngels Rodríguez García: L'11 de febrer de 1953 neix a Barcelona (Catalunya) la historiadora i militant anarcosindicalista Maria Àngels Rodríguez García, coneguda com La Rodri. Sos pares es deien José Rodríguez i Purificación García. Entre maig de 1978 i maig de 1979 fou secretària de Comunicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan Ramon Barnils i Folguera dirigí Solidaridad Obrera. Després de la escissió confederal, milità en la Confederació General del Treball (CGT). En 1986 va ser nomenada presidenta de la Fundació Salvador Seguí i formà par de la Comissió Federal de Memòria Llibertària de la CGT. Va ser l'administradora i responsable de Qualitat i Medi ambient, des dels seus inicis en 1998, de l'Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera (EUTDH) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El juliol de 1999 signà, amb altres historiadors i intel·lectuals, el manifest «Combat per la Història». En 2005 publicà Mujer i CGT: un paseo por una historia sin argumento. El 22 de novembre de 2007 llegí la conferència «Les dones a la Revolució llibertària (1936-39)», als locals de la CGT de Barcelona. El 30 de juny de 2009 participà en la «Jornada Conmemorativa del 25 aniversario del Congreso de Unificación» que se celebra a Madrid (Espanya) i l'octubre d'aquest mateix any en l'exposició «La muerte de la libertad. La represión al movimiento libertario», que se celebrà també a Madrid, dins del marc del XVI Congrés de la CGT. També participà en les jornades culturals del IX Congrés de la CGT de Catalunya que se celebraren entre el 5 i el 7 de febrer de 2010 a Lleida (Segrià, Catalunya). L'octubre de 2010 participà en unes jornades sobre autogestió que se celebraren a Màlaga (Andalusia, Espanya). Ja malalta de càncer, participà en l'exposició «100 anys d'Anarcosindicalisme», que se celebraren entre el 15 de gener i el 15 de febrer de 2011 al Museu d'Història de Catalunya de Barcelona, i participà en les manifestacions contra la repressió a CGT que s'engegaren quan la detenció de Laura Gómez Rodríguez. A finals de 2012 es va jubilar a causa de la seva malaltia. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Catalunya. Maria Àngels Rodríguez García va morir el 7 d'abril de 2013 a l'Hospital Duran i Reynals de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou incinerada l'endemà en aquesta localitat. ***
Jyri Jaakkola a l'Estelle - Jyri Jaakkola: L'11
de febrer de 1977 neix a Joensuu (Carèlia Septentrional, Finlàndia Oriental,
Finlàndia) l'anarquista i activista pels drets humans Jyri Antero Jaakkola. Era
fill de Raimo Jaakkola i d'Eeva Leena. Establert a Turku (Finlàndia Occidental,
Finlàndia), estudià pintura quan era adolescent i després ciències polítiques a
la Universitat de Turku. Va pertànyer a diversos moviments alternatius, llibertaris,
ecologistes i antiglobalització, com ara Climate Justice Action, Hyökyaalto, Uusi
Tuuli, etc. En 2002 va ser tripulant de l'Estelle, goleta que viatjà cap
a Angola per a exportar subministres d'assistència i importar productes de
comerç just operant d'acord amb els ideals de comerç just. Va ser un estudiós
de la pedagogia llibertària de Paulo Freire, de la qual va escriure diversos
assaigs. Col·laborà en diverses publicacions (Väärinajattelija, Wrong
Thinker, etc.). En 2010 marxà cap a Oaxaca (Mèxic) com a cooperant i observador
pels drets humans. Jyri Jaakkola va ser assassinat el 27 d'abril de 2010 a San
Juan Copala (Oaxaca, Mèxic), poble indígena d'ètnia triqui declarat autònom, per
membres del grup paramilitar Unión de Bienestar Social de la Región Triqui (UBISORT),
vinculat al Partit Revolucionari Institucional (PRI), que atacà el comboi civil
d'ajuda humanitària internacional (aliments i medicines) en el qual viatjava de
camí cap a la citada població autònoma; en aquest mateix atac també va ser assassinada
Beatriz Alberta Cariño Trujillo (Bety Cariño), activista del Centro de
Apoyo Comunitario Trabajando Unidos (CACTUS), i més de 10 persones resultaren
ferides. En 2015 es publicà una antologia d'escrits seus de caire anarquista i
comunalista sota el títol Pieniä vallankumouksia (Petites revolucions) i
en 2016 s'estrenà el documental de Simo Sipola A Mexican Murder Story. La
investigació judicial sobre aquest assassinat quedà en un punt mort en 2012 i
el setembre de 2022 quatre dels 10 sospitosos detinguts l'abril de 2016 van ser
posats en llibertat i el cas va ser sobresegut per manca de proves. El crim
resta impune.
Defuncions
Élie Reclus fotografiat per Nadar - Élie Reclus: L'11 de febrer de 1904 mor a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut com Élie Reclus. Havia nascut el 16 de juny de 1827 a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània). Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part, i era germà gran d'Élisée Reclus. En 1840 va ser enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologia Les primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour. ***
Notícia
de l'absolució de Claude Corget apareguda en el diari
parisenc La
Petite République del 28 de juliol de 1883 - Claude Corget: L'11 de febrer de 1900 mor a Roanne (Forez,
Arpitània) l'anarquista
Claude Corget –el llinatge també citat
erròniament Claude Gorget o Corgeret. Havia nascut el
22 de febrer de 1852 a Beaulieu (Riorges, Forez,
Arpitània).
Era fill de Pierre Corget, vinyataire, i de Claudine Gouttebaron,
domèstica. Es
guanyava la vida treballant de jardiner a Roanne (Forez,
Arpitània). El març de
1883 la policia el buscava per detenir-lo per haver rebut a Roanne un
paquet d'exemplars
del fullet antimilitarista À l'Armée,
sembla que publicat en 1880 a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), expedit per Émile Pouget
des de París (França), però
havia fugit de la ciutat després de ser interrogat. Jutjat
en rebel·lia, el 23
de juny de 1883 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de
París a dos anys
de presó i a 300 francs de multa –en aquest mateix
judici van ser jutjats Henri
Enfroy, Marie Lacrois (Bouillet), Eugène
Mareuil, Marie Martinet, Louise
Michel, Jacques Moreau (Gareau), Émile
Pouget i Léon Thiéry per
«pillatge» de fleques durant la
manifestació del 9 de març anterior dels
desocupats de París. Detingut posteriorment, en la
revisió del seu judici a
l'Audiència del Sena, el 27 de juliol de 1883, en va ser
absolt. Casat amb
Marguerite Chabry, tingué al menys un fill, Claude Corget.
Al final de sa vida
treballà de xofer i vivia al número 13 del Quai
du Bassin de Roanne. Claude Corget
va morir l'11 de febrer de 1900 al Centre Hospitalari de Roanne (Forez,
Arpitània). ***
Felice
Vezzani - Felice Vezzani:
L'11
de febrer de 1930 mor a París (França) el pintor,
decorador i propagandista
anarquista Felice Gaetano Vezzani, conegut sota diversos
pseudònims (V. Enizza, Lux,
Felix). Havia nascut
el 26 de maig de 1855 a Novellara (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien
Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet s'adherí
al socialisme i en
1888, sota el pseudònim de V.
Enizza,
col·laborà en la revista satírica Bononia
Rider, fundada a Bolonya per un grup d'estudiants socialistes
(G. Podrecca,
G. Galantara, etc.). Més tard va ser nomenat secretari de la
Societat de Socors
Mutus i de Resistència dels Obrers Forners i vicepresident
de la Societat
Obrera de Bolonya, esdevenint un dels animadors socialistes
més importants de
la regió. Fou un dels organitzadors de la
manifestació del Primer de Maig de
1891, època en la qual s'acostà a les idees
anarquistes. A partir de l'agost de
1892, arran del congrés del Partito dei Lavoratori Italiani
(PdLI, Partit dels
Treballadors Italians) celebrat a Gènova, en el qual
participà i on els
anarquistes van ser atacats pels seus companys socialistes,
s'adherí
definitivament al moviment llibertari. Decidí emigrar i el
gener de 1893 arribà
al Brasil. A finals d'aquell any fundà el setmanari
anarquista humorístic L'Asino Umano,
que publicà a São Paulo
28 números fins al 25 de març de l'any
següent i per al qual realitzà dibuixos
i poemes satírics. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut
juntament amb una
quinzena de militants anarquistes i socialistes (Antono Maffucci,
Galileo
Botti, André Allemos, Arturo Campagnoli, Suppo Serafino,
Augusto Bargioni,
Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi, Giuseppe Bacchini, etc.) quan
sortia d'una
reunió preparatòria del Primer de Maig al Centre
Socialista Internacional (SCI),
del qual era president, i va ser empresonat durant set mesos a
São Paulo i a
Rio de Janeiro. Un cop alliberat, començà a
col·laborar en L'Avvenire
(1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto
Donati i Lodovico Tavani, entre d'altres. En aquesta època
també col·laborà en
el periòdic Lo Schiavo Bianco.
El
març de 1895 va ser novament detingut i expulsat cap a
l'Argentina, on a partir
del novembre de 1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire,
òrgan d'expressió dels anarquistes italians que
publicà 250 números entre el 10
de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També
col·laborà en el bimensual
romà Il Pensiero Moderno.
El març de
1897 retornà a Itàlia i
començà a col·laborar en el
periòdic d'Ancona L'Agitazione
(1897-1898) i en el seu
suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el
número únic del
periòdic Il Domocilio Coatto,
publicat a Forli, on denuncià la Llei
d'assignació de residència. El març de
1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom
del Cercle d'Estudis
Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo
italiano» (Al poble italià), en
favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que
sortí publicat com a
suplement del periòdic L'Agitazione.
Després
dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat
a dos anys, 10
mesos i cinc dies de presó per
«incitació a la desobediència i a l'odi
de
classes mitjançant la premsa» i fugí
clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà
en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore,
publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa)
per Giuseppe Ciancabilla, Domenico
Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb
els redactors, cessà
de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899
marxà a París (França) on el
contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de
1900 i trobà
nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione
i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto
Cantoni, Pio
Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.).
Aquest
mateix 1899, sota el pseudònim de Felix,
les edicions de Les Temps Nouveaux
li
van publicar el fullet Alle madri
d'Italia. Des de la capital francesa, sovint sota el
pseudònim Felix,
col·laborà en diferents periòdics
anarquistes italians, com ara L'Avennire
Sociale (signant Dalla Francia),
L'Agitazione, Combattiamo,
Pro Justicia,
etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de
Suport als
Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i
altres. Fou
un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva
fundació el juliol
de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il Risveglio. Distribuí a
França nombroses publicacions italianes,
com l'abans citada, L'Avvenire de
Buenos Aires i La Questione Sociale
de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a
París, va
ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa
arran de la
intervenció de diverses personalitats polítiques
franceses, especialment de Jean
Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el
número únic de Pro
Calcagno e contro il domicilio coatto,
publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia
de Nàpols. En aquesta època esdevingué
un dels principals
animadors de l'anarquisme italià a París, acostat
al grup editor de Les Temps Nouveaux
–a instància seva
aquesta publicació tirà milers de targetes
postals amb el retrat de Gaetano
Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I
d'Itàlia– i
establint estrets
contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a
Londres. Després col·laborà, amb
Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare
Cipriani, en l'únic número de Verso
l'Emancipazione, publicat l'1 de maig de 1906 a
París per Malatesta. En 1913
participà en la campanya organitzada pel Comitè
de Defensa Social (CDS) a favor
de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic
número de Liberiamo Masetti,
publicat en novembre
d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran
Guerra, marxà a Londres, però
l'abril de 1916 retornà a París, on
continuà amb els seus contactes amb Luigi
Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època
col·laborà en Umanità
Nova sota el pseudònim Lux.
L'agost de 1917, després de la mort
de sa companya, tornà a Itàlia, però
en 1922 retornà definitivament a París,
reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i
col·laborant en
diferents publicacions anarquistes, com ara Fede
(Roma), L'Agitazione a favore di Castagna
e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), Il Monito (París), Germinal
(Chicago), L'Adunata dei Refrattari
(Nova York), Il Risveglio
(París), Fede
(París), Vogliamo
(Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic
Internacional de Marsella li estrenà l'obra
dramàtica Demenza giustiziera.
L'octubre de 1927 cofundà, amb Luigi Fabbri,
Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana, publicat entre l'1
d'octubre de 1927 i el 18
d'abril de 1929 a París. Sa companya fou Maria Angela
Rondini. Felice Vezzani va morir l'11 de
febrer de 1930 al seu
domicili del carrer dels Cloys de París (França).
Pòstumament, en 1932, el
Comitè Anarquista Pro Víctimes
Polítiques de París li publicà el
fullet Fascismo. Bozzetto sociale in due atti.
Com
a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes
(Virgilia D'Andrea,
Giuseppe Ciancabilla, etc.). ***
Polydore
Cassoret amb el seu harmònium en una foto publicada en el
diari de Lilla Gran
Écho du Nord del 29 de setembre de 1932. Al
medalló, Adolphe Degeyter - Polydore Cassoret:
L'11 de febrer de 1933 mor a Dunkerque
(Nord-Pas-de-Calais, França) el cantautor de carrer
anarquista Polydor
Cassoret, més
conegut com Polydore Cassoret.
Havia nascut el 3 de juny de 1849 a Gand
(Flandes, Bèlgica). Sos
pares es deien Jacques Philippe Cassoret i Jeanne Casterick. Es
guanyava la
vida treballant d'obrer descarregador en una filatura de
cotó de Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França). El 25 de novembre de 1878 es casà a
Lilla amb Virginie Caroline De
Geyter (Virginie Degeyter). Per
augmentar els ingressos, amb ajuda de sos cunyats Pierre
Chrétien De Geyter (Pierre
Christian Degeyter) i Adolphe De
Geyter (Adolphe Degeyter),
pensà a
utilitzar l'harmònium portàtil cantant pels
carrers i les colònies de minaires
de Lilla en els temps lliures o durant els períodes de
desocupació o de vaga.
També animà els carrers de Dunkerque (Flandes del
Sud) en companyia de ses dues
filles randaires Adolphine i Marie Cassoret, una cantant i l'altre
venent
cançons. Va ser al seu harmònium on el juny de
1888 es va compondre l'himne L'Internationale,
musicat per Pierre
Degeyter amb lletra d'Eugène Pottier, paternitat que va ser
també reivindicada
per son germà Adolphe Degeyter. En 1890 va ser naturalitzat
francès. Sa filla
Philomène Françoise Cassoret també va
ser una destacada cantant anarquista. Polydore
Cassoret va morir l'11 de febrer de 1933 al seu domicili de Dunkerque
(Nord-Pas-de-Calais, França). ***
Nicomedes
Fernández Rubiano - Nicomedes Fernández Rubiano: L'11 de febrer de 1938 és afusellat a El Álamo (El Madroño, Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nicomedes Valeriano Emilio Fernández Rubiano. Havia nascut cap el 1905 a Villargordo (El Madroño, Sevilla, Andalusia, Espanya). Miner des de 1927 a les mines de la companyia britànica «Rio Tinto Company Limited» de Riotinto de Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya), fou un dels responsables de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. Quan l'aixecament revolucionari del 4 d'octubre de 1934 participà en un enfrontament armat amb guàrdies de la mina, fet pel qual va ser acomiadat de la feina i deportat en 1935 de Nerva, juntament amb son germà Benito Fernández Rubiano. El 10 de juliol de 1936, una setmana abans del cop militar feixista, va ser indemnitzat i es va reincorporar a la feina a les mines de Nerva. Després de la caiguda d'aquesta població a mans franquistes el 16 d'agost de 1936, fugí amb altres companys a les muntanyes. Son germà Benito Fernández Rubiano va morir en un enfrontament amb els feixistes el 22 de desembre de 1936. Finalment, per evitar que sa mare i ses germanes fossin maltractades, Nicomedes Fernández Rubiano acabà lliurant-se a les autoritats franquistes el 10 de febrer de 1938. L'endemà, durant la matinada de l'11 de febrer de 1938, Nicomedes Emilio Fernández Rubiano va ser assassinat en una cuneta de carretera a la zona d'El Álamo (El Madroño, Sevilla, Andalusia, Espanya) juntament amb l'anarcosindicalista José María Martín García, i ambdós enterrats en una fossa que va cavar allà mateix un oncle matern de Nicomedes Fernández Rubiano. El 22 de novembre de 2011 les restes d'aquests militants llibertaris va ser exhumats i enterrats al cementiri d'Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya), tot gràcies al suport de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, l'Associació Memòria Història i Justícia d'Andalusia i el grup «Recuperando la Memoria Social de Andalucía» de la Confederació General del Treball (CGT) d'Andalusia. ***
Giuseppe
Alticozzi - Giuseppe
Alticozzi: L'11 de febrer de 1963 mor a Mòdica
(Ragusa, Sicília) l'anarquista
Giuseppe Alticozzi, conegut com Peppino
Alticozzi. Havia nascut el 2 de gener de 1887 a
Mòdica (Ragusa, Sicília).
Sos pares es deien Raimondo Alticozzi i Emanuela Cataldi.
Emigrà als Estats
Units, on s'integrà en els cercles de l'emigració
italiana i esdevingué
anarquista. A finals de 1922, a causa de la campanya per l'alliberament
dels
anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i contra
la lleis
de segregació dels immigrants, en va ser expulsat, juntament
amb altres
cinc-cent compatriotes. Es va establir a Mòdica on va
enfortir el grup
anarquista local. Patí les agressions dels escamots
feixistes, responsables de
l'assassinat el 29 de maig de 1921 de set pagesos, entre ells els
anarquistes
Carmelo Pollara i Carmelo Vacirca, que hi anaven al capdavant d'una
manifestació que tornava d'una reunió celebrada
al camp obert. El febrer de
1923 va ser acomiadat del bar on treballava de cambrer, el qual va ser
tancat
pels feixistes que el consideraven un cau de subversius. Amonestat
formalment
per les autoritats, per trobar feina passà
il·legalment a França, on contactà
amb l'anarquista Paolo Schicchi. El juliol de 1926 va decidir retornar
a
Itàlia, però traït per un confident, va
ser detingut a la frontera de
Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) i lliurat a
l'Organizzazione per la Vigilanza e
la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a
la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), que el va acusar de
complicitat en l'atemptat de
l'11 de setembre anterior de Gino Lucetti contra Benito Mussolini.
Durant dos
mesos va recórrer les presons de Nàpols, Palerm,
Agrigent i Mòdica, per acabar
en la de Regina Coeli de Roma (Itàlia). Amonestat durant dos
anys més per
«comunista», retornà a
Mòdica, on treballa precàriament tot assetjat
constantment
pels escamots feixistes i les autoritats. En 1937 va ser detingut
preventivament durant la visita de Benito Mussolini a la ciutat. En
1941 va ser
novament detingut i tancat durant un any a Bagnoli Irpino
(Campània, Itàlia).
Després de la caiguda del feixisme, participà
activament en la reconstrucció
del moviment llibertari. Entre desembre de 1944 i gener de 1945
prengué part en
la revolta antimilitarista anomenada «Nonsiparte»
(Non si parte), quan els
joves sicilians van ser cridats a files per a lluitar contra els
alemanys. Entre
1945 i 1946 promogué la creació de quatre grups
anarquistes a Mòdica i Mòdica
Alta («29 Maggio 1921», «La
Diana», «Liberi Pensatori» i «I
Senza Patria») que,
juntament amb els grups de Comiso, Ispica, Ragusa i Vittoria, el 20 de
setembre
de 1946 fundaren en un Congrés Provincial la
Federació Anarquista de la Sicília
Sud Oriental (FASSO), inicialment adherida a la Federació
Anarquista Italiana
(FAI) i en estret contacte amb Intensa Anarchica Siciliana (IAS, Entesa
Anarquista Siciliana), i de la qual va ser delegat en cap i on
participaren
destacats anarquistes (Giovanni Barone, Alfonso Failla, Aristide
Morales, Vincenzo
Scapellato, etc.). El 19 de desembre de 1946 la FASSO
publicà el número únic La
Diana, i els tres anys següents va
portar, juntament amb Vicenzo Scapellato, una intensa tasca
propagandística i
d'agitació. En aquests anys participà activament
en nombroses lluites populars
i sindicals, com ara l'ocupació de l'Ajuntament, realitzada
amb les dones dels
barris menys afavorits, per a reivindicar serveis (aigua, clavegueram,
construcció de carrers i d'un casal popular, etc.). Fins als
seus últims dies, juntament
amb Franco Leggio, participà en un projecte d'editar un
periòdic anarquista,
que finalment es va concretar en la publicació el febrer de
1957 de L'Agitazione del Sud.
Giuseppe Alticozzi
va morir l'11 de febrer de 1963 a Mòdica (Ragusa,
Sicília). ***
Necrològica
de Mateo Zapater Sebastián apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1966 - Mateo Zapater Sebastián: L'11 de febrer de 1966 mor a Belargan (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mateo Zapater Sebastián. Havia nascut el 20 de febrer de 1890 a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Valero Zapater i Inocencia Sebastián. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-der-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola durant la Revolució. Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva de les tropes de la reacció comunista encapçalada pel comandant Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats llibertàries aragoneses, va ser empresonat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) pels estalinistes i un cop lliure participà en la reorganització d'aquestes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Teresa Barrue. Mateo Zapater Sebastian va morir l'11 de febrer de 1966 al seu domicili de Belargan (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Sergio Gago Rivero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 31 de març de 1968 - Sergio Gago
Rivero: L'11 de febrer de 1968 mor a Miramàs
(Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Sergio
Gago Rivero –algunes fonts citen erròniament el
segon llinatge com Riviero.
Havia nascut el 24 de febrer de 1900 a San
Martín de Valderaduey (Zamora, Castella, Espanya)
–algunes fonts citen erròniament Madrid
(Espanya). Sos pares es deien Claudio Gago Andrés,
jornaler, i Antolina Rivero Gimeno. Quan
era molt
jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de
Madrid de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista
de juliol de 1936
fou milicià en un batalló confederal. En 1939,
amb el triomf franquista, passà
a França i va ser internat en diversos camps de
concentració. Posteriorment s'integrà
en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després
de la II Guerra
Mundial s'establí a Miramàs (Provença,
Occitània), on participà en
l'organització de la Federació Local de la CNT.
Sergio Gago Rivero va morir
l'11 de febrer de 1968 al seu domicili de Miramàs
(Provença, Occitània) i va
ser enterrat en aquesta localitat. ***
Necrològica
de Joan Rebull apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 de maig de 1972 - Joan Rebull: L'11 de febrer de 1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joan Rebull, també conegut com Titol. Havia nascut cap el 1902 a l'Ametlla de Mar (Baix Ebre, Catalunya). Antimilitarista convençut, va desertar de la Marina durant el servei militar i va fugir a la Guinea portuguesa, on residí fins al 1934. Instal·lat novament a l'Ametlla de Mar, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1936 es casà amb sa companya Paca. El juliol de 1936 lluità a Salou (Tarragonès, Catalunya) i al Carrascal, al front d'Osca (Aragó, Espanya) com a responsable d'una centúria de la «Columna Roja i Negra», i també va prendre part activa en els combats que van precedir la presa de Monte-Aragón. En acabar la guerra civil, passà a França en una barca de pesca i acabà a diversos camps de concentració i en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després va fer feina a les mines de «Gargan» i a l'empresa metal·lúrgica «De Wendel» al departament de Mosel·la, on va perdre un ronyó en un accident de treball. S'instal·là definitivament a Nimes, on ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT en l'Exili i milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). ***
Belgrado
Pedrini - Belgrado Pedrini:
L'11 de febrer de 1979 mor a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'escriptor, poeta, militant anarquista i
partisà antifeixista Belgrado
Pedrini. Havia nascut el 5 de maig de 1913 a Carrara (Toscana,
Itàlia). Sos
pares es deien Guglielmo Pedrini, escultor marbrista llibertari, i Rosa
Vanci.
El nom de Belgrado li ve de la capital Sèrbia, on son pare
havia viscut per
qüestions de feina. Quan tenia nou anys quedà orfe
de mare. Començà a
introduir-se d'adolescent en el pensament llibertari amb la lectura
dels
clàssics (Friedrich Nietzsche, Carlo Cafiero, Max Stirner,
Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i quan tenia 18 anys
començà a militar, amb
la preocupació de son pare, amic de Malatesta i coneixedor
de la repressió que
patia el moviment llibertari. Arran de l'adveniment de Benito Mussolini
al
poder, amb altres companys de Carrara, lluità contra els
escamots feixistes i
destacà com a propagandista anarquista i per la qual cosa va
ser denunciat i
condemnat en diferents ocasions. Entre 1937 i 1938 restà
tancat a diverses
presons i a la de Pianosa conegué el socialista i futur
president de la
República italiana Sandro Pertini. Un cop alliberat,
continuà amb la seva
militància llibertària i treballà en
una empresa d'autobusos. El febrer de
1942, amb Giovanni Zava i Gino Giorgi, desarmà i
apallissà un grupet de cinc
feixistes en un bar de Carrara i aquest fet els obligà a
fugir cap a Milà. En
aquesta ciutat van mantenir un tiroteig durant hores amb una patrulla
nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una
crida a la
insurrecció contra el conflicte
bèl·lic, però van poder fugir amb un
tren de
càrrega fins a Gènova i després a La
Spezia. Estretament buscats per l'Organizzazione
per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per a
la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme),
la policia política
mussoliniana, va ser interceptats en una pensió de La Spezia
i, després d'un
tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i un
policia
resultà mort, van ser detinguts. De la presó de
La Spezia van ser traslladats a
la de Massa a l'espera d'una més que probable condemna de
mort, però el juny de
1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada
«Elio» aconseguí
alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos, i
s'integrà immediatament
en aquest grup de la resistència antifeixista.
Prengué part en diverses accions
de sabotatge i d'atac a les tropes nazifeixistes de la zona
d'Apuània fins a la
seva derrota. Després de l'Alliberament, el maig de 1945 va
ser novament detingut
pels fets de 1942 i per altres actes, com ara l'expropiació
d'alguns
industrials del marbre de Carrara, Milà i La Spezia per
finançar la lluita
antifeixista. El maig de 1949 va ser condemnat per
l'Audiència de Liorna a
cadenà perpètua, pena que va ser commutada per 30
anys de presó. A la garjola
es dedicà a l'estudi de la filosofia i de la literatura,
aconseguint una gran
cultura de manera totalment autodidacta. També es
dedicà a la poesia i en 1967
va escriure a la presó de Fossombrone la
composició lírica Schiavi,
que
serà usada posteriorment com a text per a la famosa
cançó anarquista Il
Galeone. El juliol de 1974, quan li mancava poc per a complir
la pena
imposada, va ser indultat pel president de la República
italiana, el seu amic
Sandro Pertini. Però així i tot, no va ser
alliberat ja que havia de complir
tres anys de presidi per temptativa d'evasió i va ser portat
a presó de Pisa.
Gràcies a la campanya mediàtica de suport
internacional que s'engegà, aconseguí
sortir en llibertat el 17 d'abril de 1975. Immediatament
reprengué la
militància anarquista i amb Giovanni Zava, Giovanni Mariga i
Gogliardo Fiaschi
fundà a Carrara l'anomenat Cercle Cultural Anarquista
«Bruno Filippi». Entre
1976 i 1979 va fer costat el grup de lluita armada llibertari Azione
Rivoluzionaria.
Durant els seus últims anys de vida es dedicà a
redactar manifests i fullets, a
reimprimir els articles que Bruno Filippi va escriure per a L'Iconoclasta!
i a la publicació del periòdic L'Amico
del Popolo. Pòstumament, en 2001,
es publicaren les seves memòries sota el títol Noi
fummo i ribelli, noi
fummo i predoni. Schegge autobiografiche di uomini contro,
que han estat
traduïdes al francès (2001) i al
neerlandès (2007), i els seus Versi liberi
e ribelli. Poesie. Belgrado
Pedrini (1913-1979) ***
Necrològica
d'Andrea García Martínez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 31 de
maig de 1981 -
Andrea García
Martínez: L'11
de febrer de 1981 mor a Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Andrea García Martínez,
també coneguda com Andrea
Hernández, pel llinatge del seu
company. Havia nascut el 24 de setembre de 1903 a
Beniel (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien José
García i
Francisca Martínez. Exiliada després
de la guerra civil o emigrant econòmica abans del conflicte
bèl·lic, després de
la II Guerra Mundial milità en la Federació Local
de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Va ser una de les animadores
del grup artístic
«Superación» de les Joventuts
Llibertàries locals que actuaren
a nombrosos actes (festes, mítings, gires,
conferències, etc.) del moviment
llibertari d'aleshores. Tingué com a company
l'anarcosindicalista Antonio
Hernández, amb qui tingué una filla,
Renée, que va morir en 1963 i es va veure
obligada a criar sa filla Nadina i son fill Gerard. Operada d'un
càncer de pit
el setembre de 1975, Andrea García Martínez va
morir l'11 de febrer de 1981 al
seu domicili de Les Gemeaux, al barri de La Paillade de Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrada dos dies després. ***
Camp d'internament de Royallieu (Compiègne) - Josep Albalat Ripollès: L'11 de febrer de 1993 mor a Bordàs (Aquitània, Occitània) el resistent antifranquista llibertari Josep Manuel Francisco Albalat Ripollès. Havia nascut el 24 de maig de 1909 a Albocàsser (Alt Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Francesc Albalat i Josepa Ripollès. Fuster ebenista de professió i exiliat a França després de la Guerra Civil, va fer de guia i d'emissari de la xarxa d'evasió llibertària de Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 va ajudar a passar la frontera Ponzán i tres companys més fins a Boltaña camí d'Osca per establir els seus contactes. Detingut per la policia del Govern de Vichy el 14 d'octubre de 1942 en un pis franc a Tolosa amb altres membres del grup –Francisco i Pilar Ponzán Vidal, Pascual López Laguarta, Vicente Moriones Belzunegui (José Luis Márquez Boya), Eusebio López Laguarta (Luis García), Amadeo Casares Colomer i Miguel Chueca Cuartero–, va ser tancat al camp de Vernet. Tot el grup va ser posat en llibertat el 22 de desembre gràcies a una falsa ordre d'alliberament emesa per la resistència, llevat Albalat perquè havia una errada en el nom. El febrer de 1943 els alemanys el van enviar a treballar a Donibane Lohizune, però va escapar a Perpinyà. El 2 de novembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo a Banyuls de la Marenda i portat a París, on va ser torturat salvatgement i portat a la presó de Fresnes. Transferit al camp de trànsit de Royallieu a Compiègne, va ser deportat a Alemanya i tancat a diversos camps de concentració (Neu Bremm, Mauthausen, Melk i Ebensee) fins al seu alliberament per les tropes aliades. En 1982 vivia per la zona oest d'Occitània. Sa companya fou Amàlia Solans. Josep Albalat Ripollès va morir l'11 de febrer de 1993 a Bordàs (Aquitània, Occitània), població on residia. ***
Mercedes Comaposada Guillén i son company Baltasar Lobo (París, 1948) - Mercedes Comaposada Guillén: L'11 de febrer de 1994 mor a París (França) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Havia nascut el 14 d'agost de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1901– a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien José Comaposada, sabater socialista autodidacte, i Isabel Guillén. De ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo Casquero a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en «Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral. És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén) i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut. Mercedes Comaposada Guillén va morir l'11 de febrer de 1994 a l'Hospital Saint Michel del XV Districte de París (França). ***
Attilio
Bortolotti - Attilio Bortolotti: L'11 de febrer de 1995 mor a Toronto (Ontàrio, Canadà) el militant anarquista Attilio Bortolotti, també conegut com Tilio i Arthur Bartell. Havia nascut el 19 de setembre de 1903 a Codroipo (Friül, Itàlia). Fou el quinzè fill d'una família friülesa de 18 germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era paleta i després va fer de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de 1915 entrà d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà al Canadà, amb son germà Umberto i dos amics, i el setembre s'instal·là a Windsor, on vivia son germà Guglielmo (William), fent feina amb un ferrer ucraïnès. A partir de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on feia feina a la fàbrica Chrysler, participà activament en la campanya d'agitació en favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic en protesta per la mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a oposició al règim feixista del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I Refrattari», en un míting on participava el cònsol italià i davant la sorpresa d'aquest, trencà el retrat del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i 1929 treballà a la Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva agitació sindical. El 12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un enfrontament amb un escamot de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en el qual resultà mort l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir pamflets que anunciaven un míting en memòria de Sacco i de Vanzetti i fou sotmès a un procés d'expulsió a Itàlia, però trencà la llibertat sota fiança (3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on s'instal·là fent feina d'ajustador mecànic d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il Libertario i coordinà la companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que representava obres de Pietro Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma Goldman i a partir d'aquest moment militarà en el «Toronto Libertarian Group». En 1939, durant un picnic de treballadors, portà uns ninots de fabricació pròpia perquè els concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven Franco, Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants comunistes que hi passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El 4 d'octubre de 1939 fou detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto amb altres tres companys italians acusats de «difusió de propaganda revolucionària»; dos en van ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia entrat il·legalment al Canadà, van ser proposats per ser deportats a Itàlia. Finalment, després d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats. Joachim, en comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí un visat a Mèxic; Bortolotti, després de pagar una fiança de 400 dòlars, fou posat en llibertat provisional a Toronto el 14 de gener de 1940 –just quatre mesos després, el 14 de maig de 1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu empresonament, sortí greument malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la Bartell Industries Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la propaganda llibertària (Antistato, A Rivista Anarchica, Cienfuegos Press, Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam refugià nombrosos desertors nord-americans que creuaven il·legalment la frontera al Canadà. Entre 1968 i 1969 dirigí The Libertarian, òrgan del «Toronto Libertarian Group». En 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a Federico Arcos Martínez, un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu Labadie de la Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva companya Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman Romalis Emma Goldman: The Anarchist Guest (2000). Attilio Bortolotti (1903-1995) ***
Colin Ward (2003) - Colin Ward: L'11 de febrer de 2010 mor a Ipswich (Suffolk, Anglaterra) el periodista i escriptor anarquista Colin Ward. Havia nascut el 14 d'agost de 1924 a Wanstead (Londres, Anglaterra). Fill del professor Arnold Ward i de Ruby West, va descobrir l'anarquisme fent el servei militar durant la II Guerra Mundial. Amb el temps, va esdevenir un important escriptor i propagandista llibertari, col·laborador, a partir de 1947, del periòdic Freedom i editor entre 1961 i 1970 del mensual Anarchy. Entre 1952 i 1961 va fer feina d'arquitecte i des de 1971 va ser professor de la Town and Country Planning Association. En 2001 va ser nomenat doctor honorari de Filosofia de la Anglia Ruskin University de Cambridge i Chelmsford. És autor de nombrosos llibres sobre anarquisme, com ara Anarchy in action (1973), Housing: An anarchist approach (1976), The crisis of socialism (1986), Talking anarchy (2003, amb David Goodway) i Anarchism: A very short introduction (2004); a més d'estudis sobre Kropotkin, Thoreau, Keynes, Landauer, Morris, Twain, Berkman, Camus i altres autors. També té publicades obres sobre ecologia social, arquitectura, educació i urbanisme, com ara Violence (juvenile) (1970), Work (juvenile) (1972), Tenants take over (1974), Utopia (juvenile) (1974), Vandalism (1974), The child in the city (1978), Goodnight campers! The history of the British Holiday Camp (1986), The child in the country (1988), The allotment: Its landscape and culture (1988), Reflected in water: A crisis of social responsibility (1997), Cotters and squatters: The hidden history of housing (2004), entre altres. ---
|
![[10/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[10/02]") |
|
![[12/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[12/02]") |
|
|
| Actualització: 31-10-24 |