|
---
Anarcoefemèrides de l'11 de maig Esdeveniments
L'atemptat de Hödel contra l'emperador Guillem I segons un gravat de Hermann Lüders - Atemptat de Max Hödel: L'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín (Alemanya), el lampista anarquista, aleshores desocupat, Emil Heinrich Maximilian Hödel, de 21 anys d'edat, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per «traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). ***
Capçalera
del primer número d'El
Eco del Rebelde - Surt El Eco del
Rebelde:
L'11 de maig de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el
primer
número del periòdic El
Eco del Rebelde.
Periódico comunista anarquico. Era
continuació de la publicació
anarcocomunista El Rebelde, editada
a
Saragossa entre setembre i desembre de 1893 i que deixà de
publicar-se víctima
de la repressió. Va ser dirigit per Juan Palomo,
probablement un pseudònim.
Tingué una tirada d'uns 1.400 exemplars. Trobem textos de
Joan Montseny,
Teobaldo Nieva, Palmiro, Juan Palomo, Pujol Enrique, C. Solé
i Marcos Zapata,
entre d'altres. Prohibit per les autoritats, només en
sortiren quatre números
(i un suplement al número 3), l'últim el 29 de
juliol de 1895, i fou substituït
per El Invencible, que
únicament
publicà un número el 27 d'agost de 1895. ***
Portada
d'un número de Discontent - Surt Discontent:
L'11 de maig de 1898 surt a Lakebay (Washington, EUA) el primer
número del setmanari
anarquista Discontent. Mother of Progress
(Descontentament. Mare del Progrés). L'editor responsable
fou Oliver A. Verity
i en el consell de redacció figuraven George H. Allen,
Charles L. Govan i James
F. Morton Jr. Aquesta publicació fou l'òrgan
oficiós de la colònia anarquista
«Home Colony» (Comtat de Pierce, Washington, EUA),
creada en 1896, i, a més de
notícies sobre la colònia llibertària,
tractà temes d'allò més divers (amor
lliure, pacifisme, educació, feminisme, economia,
capitalisme, política
internacional, religió, salut, vegetarianisme,
repressió, llibertats
d'expressió i de premsa, poesia, etc.). Trobem textos de
George H. Allen, J. I.
Arnold, Kate Austin, A. L. Ballou, J. C. Barnes, James Beeson (Image Breaker), Edgar D. Breinkerhoff,
Steven T. Byington, Ed. W. Chamberlin, C. H. Cheyse, F. A. Cowell, H.
F.
Hadley, Lizzie M. Holmes, C. L. James, Nellie M. Jerauld (Juno),
J. L. Jones, J. Alfred Kinghorn-Jones, Andrew Klemencic,
Joseph A. Labadie (A. Crank), E. C.
Miles, James F. Morton Jr, A. Alan Noe, Charles Penhallow, E. J.
Schelhous, J.
T. Small, Charlotte Perkins Stetson, William H. Van Ornum, A. Warren i
Ross
Winn, entre d'altres. A partir del 28 de juny de 1899
suspengué l'edició i la
reprengué el 2 de maig de 1900 a Home (Comtat de Pierce,
Washington, EUA). Aquesta
publicació tingué una àmplia
difusió i comptà amb dos centres de
distribució
(Boston i San Francisco), a més de repartidors a Seattle,
San Francisco i
Honolulu. El maig 1902, després que Charles L. Govan fos
acusat de violació de
la Llei Comstock arran d'un article defensant l'amor lliure, l'oficina
de
correus de Home va ser tancada i els inspectors postal la van
traslladar a la
petita ciutat de Lakebay, a tres quilòmetres enfora. En
sortiren 186 números,
l'últim el 23 d'abril de 1902, i va ser substituït
per Demonstrator, que es
publicà a Lakebay i tragué 142 números
entre
l'11 de maig de 1903 i el 19 de febrer de 1908. ***
L'endema de la "Nit de les Barricades" - París (11-05-68): L'11 de maig de 1968 a París (França) l'última barricada cau a les 5.30 de la matinada. Una hora després, el Comitè Polític del Partit Comunista Francès (PCF) fa saber que «condemna la ferotge repressió i expressa la protesta indignada dels treballadors, dels intel·lectuals i dels joves». A les 9 del matí, les grans centrals sindicals obreres –Confederació General del Treball (CGT), Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i Força Obrera (FO)– es reuneixen, a petició d'Alain Geismar, i acorden cridar a la vaga general conjuntament amb la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) el dilluns 13 de maig. Seguidament negocien el recorregut d'una manifestació per París: Geismar, dirigent de l'SNESup, vol que passi pel Barri Llatí, els altres no; finalment, Geismar se sortirà amb la seva. A les 17 hores, un petit escamot dels «Comitès 3 de maig» aconsegueix ocupar el Centre Censier, annex de la Facultat de Lletres i es transformarà en un amfiteatre de discussió permanent de les comissions. Més de mil joves obrers realitzen una manifestació en direcció al Barri Llatí per expressar la seva solidaritat amb els estudiants, molts dels quals participaran, durant la nit, en els debats organitzats al Censier. A les 19 hores, el primer ministre, Georges Pompidou, arriba a Orly després d'un excel·lent viatge per Iran i Afganistan. El cap d'Estat De Gaulle dóna carta blanca a Pompidou i aquest sortirà aquella nit per la televisió pronunciant un discurs conciliador: la Sorbona reobrirà les portes a partir de dilluns i les classes es reprendran; també a partir de dilluns el Tribunal d'Apel·lació podrà, conforme a la llei, estatuir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants; el govern, també, activarà les reformes necessàries en la Universitat. Sembla una capitulació, però els moviment rebutja les pseudoconcessions dels gabinet.
Naixements
Foto policíaca de Pilade Tocci (ca. 1894) - Pilade Tocci: L'11
de maig de 1850 –algunes fonts citen
el 24 de maig– neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'agitador anarquista Pilade
Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste,
Acratos, etc.). Sos pares es deien
Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà
diverses feines (barber,
ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista
«itinerant», segons
les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la
costa
tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna
s'adherí a la secció
bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors
(AIT). Establí
estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878
col·laborà en Il Lavoro,
el primer periòdic publicat per
aquests. Després s'establí a La Spezia
(Ligúria, Itàlia), on la policia de
l'indret el qualificà com d'«anarquista
perillós». El febrer de 1889, a
resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati)
que s'havia infiltrat
en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de
febrer de
1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de
beneficència on havien de
ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars
locals, va ser detingut,
juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini),
per
«associació de malfactors». Durant el
judici, celebrat entre el 7 i el 9
d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac
quedà palès i l'acusació
d'atemptat va ser desestimada, però la
d'«associació de malfactors»
seguí
endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera
de judici. El juny
de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos
mesos de
presó i a dos anys de vigilància
policíaca. Sospitós d'haver participat en les
revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari
des de
finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat,
va ser
condemnat a cinc anys d'assignació de residència.
No obstant això, abans de la
sentència, fugí a Suïssa i
s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa),
on trobà Pietro
Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el
llistat
d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27
de
setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de
Suïssa. En 1897 intentà
publicar un periòdic, Questioni
ardenti,
però sembla que no reeixí. En els primers anys
del segle XX col·laborà en Il
Libertario de La Spezia i en 1911
participà en el Congrés Anarquista Regional de La
Spezia. Posteriorment milità en
el grup anarquista «Né Dio né
padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al
barri de
Migliarina de La Spezia. Pilade Tocci va morir el 9 de desembre de 1916
a La
Spezia (Ligúria, Itàlia). ***
Francesco Cacozza (Don Cicco) - Francesco
Cacozza: L'11 de
maig
de 1851 neix a Fiumefreddo Bruzio (Calàbria,
Itàlia) l'anarquista
individualista i propagandista llibertari Francesco Cacozza
–citat sovint
erròniament com Cocozza–,
conegut com
Don Ciccio. Sos pares es deien
Nicola
Cacozza, antic empleat ferroviari, i Rosa Iorio. Després de
fer els estudis
primaris, va marxar de la llar familiar. Membre de
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), esdevingué com son pare ferroviari.
S'instal·là a Nàpols,
després d'aconseguir una feina com a cap d'una
estació de la ciutat. En 1880
fundà amb Luigi Felicò i Francesco Saverio
Merlino Il Grido del Popolo. El 3
de gener de 1881 va ser detingut, amb Merli
i altres companys, per «conspiració i atemptat
contra la seguretat de l'Estat»
després d'haver participat en una manifestació
contra la visita reial a Nàpols.
El 25 de febrer de 1882 va ser posat en llibertat, però va
ser acomiadat per motius
polítics de la feina i hagué de sobreviure com a
venedor ambulant. Quan Andrea Costa
es decantà per «legalisme», el 30
d'abril de 1882 signà, amb Luigi Alvino i
Luigi Felicò, un document de trencament amb Francesco
Saverio Merlino i demanà
a Carlo Cafiero que encapçalés el moviment
anarquista a Nàpols. Reincorporat
als ferrocarrils, a principis de 1887 va ser un dels promotors del grup
«Humanitas» i responsable d'un full del mateix nom,
que volia arreplegar les
diverses sensibilitat anarquistes d'aleshores, tot i la seva hostilitat
cap els
«organitzadors». L'agost de 1887
abandonà la redacció d'Humanitas,
que s'havia decantat cap a posicions moderades, i fundà
amb Giovanni Bergamasco i Luigi Felicò el Cercle Comunista
Anarquista «Il
Lavoratore», que publicava Il
Demolitore,
periòdic que passà a dirigir fent apologia de
l'individualisme radical. El 12
de febrer de 1889 es va casar amb una hereva, es va acomiadar de la
feina i
passà a viure a Vietri di Potenza (Basilicata,
Itàlia), des d'on visitava
sovint Nàpols i es mantenia en contacte amb els companys.
L'1 de maig de 1891
va ser detingut, però va intensificar la seva activitat
propagandística i
col·laborà amb La Croce,
que començà
a publicar-se en 1892 a Nàpols. A finals d'abril de 1892,
abans del «Primer de
Maig», va ser detingut preventivament com a mesura de
«seguretat pública». El
maig de 1896 s'establí de bell nou a Nàpols i en
1897 entrà a formar part del
grup «Carlo Cafiero», encapçalat per
Michele Acanfora. Poc després, entre el 5
i el 14 de setembre de 1897 publicà, amb Francesco Del
Giudice, dos números
únics del periòdic Il
Turbine, però
va ser denunciat per «violació de la llei de
premsa». Posteriorment, amb
Francesco Del Giudice, intentà reunir els companys dividits
per la
col·laboració amb els socialistes en la campanya
contra el domicili forçat i
obtingué la fusió de les dues publicacions
anarquistes que s'editaven a Nàpols:
Il Turbine i L'Affamato.
El març de 1898 signà el manifest en solidaritat
amb
Errico Malatesta i els redactors de L'Agitazine,
aleshores empresonats, i va ser detingut arran dels disturbis
esdevinguts el
maig d'aquell any. Jutjat el juny de 1898, posà en
qüestió la legitimitat del
tribunal i es negà a defensar-se, essent condemnat a dos
anys de presó per
«incitació al delicte».
Aconseguí la llibertat gràcies a l'amnistia del 4
de
gener de 1899 i va ser amonestat formalment. L'1 de novembre de 1902 es
va
embarcar com a infermer al vapor Canadà
amb destinació cap a Nova York (Nova York, EUA). El 18 de
febrer de 1904
reaparegué de bell nou amb un article publicat en el
periòdic milanès Il
Grido della Folla, fet que li va
comportar una condemna de quatre mesos i mig de presó. Un
cop lliure, va fer
una gira de conferències per la Ligúria i la
Toscana amb Gustavo Telarico. El
juliol de 1905 passà a dirigir l'efímer L'Iconoclasta.
El 12 de juny de 1906 s'introduí a la Cambra dels Diputats
per a insultar el president
Giovanni Giolitti. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907
assistí al Congrés
Nacional Anarquista, que se celebrà a Roma
(Itàlia), on es declarà «anarquista
individualista». En 1908, amb Carlo Melchionna i Ciro
Petrucci, va fer propaganda
entre els llogaters dels districtes populars, reunit en Lligues de
Resistència,
creant seriosos problemes a la Societat del Sanejament, que no va poder
portar
a terme els desnonaments. A partir d'aquí entrà
en una cadena de detencions
breus i repetides, però que no el desanimaren.
Participà activament en les agitacions
contra la pujada del cost de la vida, distribuint sempre fulletons amb
escrits
seus. En 1909 signà amb Gennaro Mariano Pietraroja un fullet
denunciant els
«Fets de Sinopoli» (Calàbria,
Itàlia), on carrabiners havien matat uns
manifestats desarmats. El 5 de juny de 1909 passà a dirigir
el periòdic La Plebe,
que durà fins el 30 de març de
1910. En aquesta època vivia, per evitar pagar lloguers i no
sotmetre's a
escorcolls policíacs, en una barraca construïda per
ell al Vesuvi, anomenada
«Nido Libero» (Niu Lliure), i era molt popular
entre la classe obrera, que
valorava la seva generositat i coherència. Tot i estar
vigilat, el 14 de juny
de 1913 aconseguí entrar de bell nou al Parlament, aquesta
vegada vestit de
sacerdot, però va ser detingut abans que comencés
el debat. El 9 de juny de
1914, quan esclataren els disturbis de la «Setmana
Roja» a la ciutat, encapçalà
les manifestacions, l'assalt a l'estació
ferroviària i els durs enfrontaments
als carrers fins al 10 de juny quan va ser detingut amb Domenico
Aratari i
Carlo Melchionna. Recobrà la llibertat gràcies a
l'amnistia del 3 de gener de
1915 i en els actes del «Primer de Maig», parlant
davant els treballadors,
prengué partit per la neutralitat a ultrança
davant la Gran Guerra, fet pel
qual va ser denunciat com «derrotista subversiu».
El 24 de maig de 1916,
aniversari de l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser
detingut mentre
incitava els obrers a lluitar per la pau. El 24 de febrer de 1917
tornà a
empresonat arran de les manifestacions contra la carestia de la vida i
el 18 de
juliol d'aquell any, durant la vaga general de la
metal·lúrgica, va ser
novament detingut per un manifest que incitava a la
desobediència i a la guerra
civil i va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 25 de
març de 1918 recobrà
la llibertat i reprengué les seves activitats, organitzant
la Lliga de
Resistència dels Llogaters, que el 4 de maig de 1919
organitzà una gran
manifestació. El 28 de desembre d'aquell any va ser
empresonat per un delicte
d'impremta i per «instigació a l'odi entre classes
socials». Després de
recobrar la llibertat gràcies a una amnistia, el 29 d'abril
de 1920 es dirigí
als obrers metal·lúrgics en vaga. En aquesta
època milità amb Carlo Melchionna
i Gennaro Mariano Petraroja en «Libero Pensiero».
El maig de 1922, per unir els
militants encara actius, fundà amb Armido Abbate i Carlo
Melchionna, el grup
«Prometeo», que trenca amb Giuseppe Imondi i
s'adherí a la Unió Anarquista
Italiana (UAI). El règim de Benito Mussolini no el va
intimidar i va desafiar
reiteradament la violència dels escamots feixistes,
distribuint propaganda
davant el Palazzo Montecitorio de Roma (16 de febrer de 1922), quan va
ser
detingut després de llançar fulls anarquistes al
Saló del Parlament abans d'un
discurs de Giuseppe Di Vittorio (30 de maig de 1923), o en denunciar el
nou
règim triomfal després de l'assassinat de Giacomo
Matteotti (22 de desembre de
1924). Vell i aïllat, lluità al límit de
les seves forces i en 1927 va ser
sotmès a una advertència formal. Francesco
Cacozza va morir desemparat i en la
misèria el 24 de desembre de 1931 en un hospici per a pobres
de Nàpols
(Campània, Itàlia). ***
Foto
policíaca de Jean Louis Alban (5 de març de 1894) - Jean Alban: L'11
de maig de 1858 neix a l'antic VI
Districte (actual XI Districte) de París (França)
l'anarquista Jean Louis
Alban. Sos pares es deien Élie François Xavier
Alban i Mélanie Victorine
Boireau. Es guanyava la vida treballant de llauner especialista en
galvanització. Segons l'informe del confident Barbier, el 19
de gener de 1893
assistí a una reunió anarquista celebrada al
carrer Petit Thouars on va
proposar fer propaganda anarquista en el sorteig de la lleva i difondre
l'abstenció
en ocasió de les properes eleccions. El 3 de juny de 1893
era present en un
míting de protesta contra la condemna a mort de l'anarquista
Jean-Baptista
Foret, que se celebrà a la Sala Commerce, al
número 94 del carrer Faubourg du
Temple, que arreplegà unes cinc-centes persones, i on es
protestà contra les
violències policíaques i es mostrà la
camisa de Foret plena de sang a resultes
de la seva detenció. El 10 de juny de 1893
assistí al míting de protesta,
organitzat pels estudiants socialistes, celebrat a la Sala
Progrès, al número
36 del bulevard de l'Hôpital, on assistiren unes sis-centes
persones, i on
s'oposaven a un veredicte del Tribunal
d'Apel·lació de París on s'ordenava el
lliurament al cònsol de Rússia dels papers de
l'estudiant nihilista
russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki),
després del seu suïcidi;
aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i
polonesos
refugiats a França. L'1 de juliol de 1893 era present,
juntament amb altres
quatre-centes persones, a la conferència pública
sobre els càstigs a les
presons que se celebra a la Sala Commerce. El 4 de juliol de 1893
assistí a un
míting contra el tancament de la Borsa del Treball de
París. A principis de
setembre de 1893 aferrà, amb els germans Eugène i
Henri Wagner i E. Mürch, un
«Manifest dels dinamitadors»,
1.500
exemplars del qual havien estat enviats des de Londres (Anglaterra) per
Ernest Lassalas.
El 2 de setembre de 1893 era present en una reunió
pública, amb altres
cent-cinquanta persones, al pati de l'escola del carrer Ramponneau, on
reivindicà l'abstenció política. El 2
de desembre de 1893 assistí amb altres
dues-centes persones a una vetllada familiar celebrada al
número 70 del carrer
Angoulêma on Sébastian Faure va fer una
conferència. El seu nom figurava en un
llista d'anarquistes parisencs establert el 26 de desembre de 1893 per
la
Prefectura de Policia. El 5 de març de 1894 va ser detingut
per pertinença a
«associació criminal» i el seu domicili,
al número 25 del carrer Pressoir de
París, va ser escorcollat sense èxit per la
policia; aquell mateix dia va ser fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon,
recobrant la llibertat el 6 d'abril d'aquell any. El 2 de juliol de
1894 va ser
posat a disposició judicial sota l'acusació de
pertinença a «associació
criminal». El 10 de setembre de 1894 el seu nom figurava en
un llistat
d'anarquistes controlats per la III Brigada de la Prefectura de Policia
de
París. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Foto policíaca de Charles Simon - Charles Achille Simon:
L'11 de maig de 1873 neix a
Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França) l'anarquista partidari
de la propaganda
pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit
o Ravachol
II. Era fill natural de la modista Marie Simon. Jove aprenent
de vidrier a
París (França), va ser condemnat a dos mesos de
presó per robar una plaça de
zinc al seu patró. Es va revoltar per la
injustícia del procés de Charles
Dardare. Henri Decamps i Louis Léveillé, i va
esdevenir còmplice de l'anarquista
François Claudius Koënigstein (Ravachol),
ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de
l'Audiència Edmond Benoît
i del seu substitut Léon Bulot. Per aquests fets
l'Audiència del Sena el va
condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a
perpetuïtat. Enviat a la
colònia penitenciària de l'illa de Saint-Joseph
(Illes de la Salvació, Caiena,
Guaiana Francesa), trobà altres companys, com ara
l'anarquista Clément Duval.
El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de
la Salvació»
(Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no
volia
baixar-ne a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre
cridava «Visca
l'anarquia!». Charles Achille Simon (1873-1894) ***
Notícia
orgànica d'Henri Antoine apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire de l'1 de juny de 1912 - Henri Antoine: L'11 de maig de 1884 neix al IX
Districte de
París (França)
l'actor teatral i anarquista
Henri Adolphe Antoine. Era fill de Léonard
André Antoine, director teatral i crític
dramàtic, i de Marie Lucette Rambour, comercianta de moda
femenina. Son pare va
ser el fundador del Théâtre-Libre i del
Théâtre-Antoine i director del teatre
de l'Odéon entre 1906 i 1914, i considerat com un dels homes
de teatre més importants
del seu segle. El 13 de novembre de 1902 Henri Antoine
s'allistà voluntari a
l'exèrcit francès per quatre anys i dos dies
després va ser enviat al 72
Regiment d'Infanteria. El 13 de febrer de 1904 va ser nomenat caporal i
el 13
de novembre de 1906 passà a la reserva amb un certificat de
bona conducta. Home
de teatre com son pare, en 1908 va fer les seves primeres actuacions al
teatre Mévisto
de París i aquest mateix any va concebre el projecte de
crear un teatre
ambulant de barriada desmuntable, que interpretaria obres noves amb
actors de
qualitat, projecte va ser anunciat per la revista artística La
Rampe.
Aleshores vivia al número 50 del carrer Camat de
Nogent-sur-Marne (Illa de
França, França). En aquests anys va interpretar
obres teatrals en diversos
indrets populars. El 31 de maig de 1910 es va materialitzar el seu
projecte i
es va fer la primera representació del
«Théâtre du Peuple» a la gran
sala d'espectacles
«El Globe» de París, amb obres de
diversos autors (Gustave Fabius de Champville,
Jorge Destèves, Léon Michell, Jacques Monnier i
Georges Walder), a més de
poemes i cançons. El «Théâtre
du Peuple» volia donar teatre social de qualitat
a barris i poblacions de província a preus populars. El 31
d'agost de 1910 va
fer la xerrada «La propagande et le
Théâtre» en les «Xerrades del
IV Districte
de París» de La Libre Discussion. Entre 1911 i
1913 col·laborà en Le
Libertaire i entre 1911 i 1912 va ser secretari del Sindicat
d'Autors i de
Gents de Lletres. El gener de 1912 se sumà al projecte de
«Théâtre du Peuple»
l'anarquista Émilie Guichard. El 25 de gener de 1912 es
creà la cooperativa
«Cercles dels Amics del Théâtre du
Peuple», domiciliada al número 128 de
l'avinguda Philippe-Auguste del XI Districte de París,
formada, entre altres,
per destacats anarquistes, socialistes i sindicalistes (Maurice
Bouchor, A.
Bourgoint, P. Campana, Ch. Duffart, Émile Kress,
René de Marmande, Pierre
Moranne, Vigné d'Octon, Lambert de Saumanès, A.
Traversi, Maria Vérone, etc.),
i de la qual va ser nomenat tresorer. L'11 d'abril de 1912, en una
reunió dels
cooperativistes del «Théâtre du
Peuple», en va ser nomenat administrador gerent.
En 1913 vivia al número 73 del carrer Sedaine de l'XI
Districte de París. El novembre
de 1913, a iniciativa de l'anarquista «Comitè
Femení contra la Llei Berry-Millerand,
els presidis militars i totes les iniquitats socials», va fer
un curs de dicció
i de teatre per a formar oradores i actrius capaces d'interpretar obres
de
temàtica social en les festes militants. En 1913 va dirigir
el grup teatral «Le
Chariot du Peuple», que va fer representacions de Jules
Renard a diferents centres
llibertaris. En aquesta mateixa època Armand Guerra, i
altres, creà la cooperativa
«Cinéma du Peuple», amb les mateixes
intencions, però des del cinema. El gener
de 1914 organitzà una gira de representacions d'obres
teatrals de Jules Renard
(La biote, Pain de ménage
i Poil de carotte) a benefici de
Le Libertaire. Quan esclatà la Gran
Guerra, l'1 d'agost de 1914 va ser
mobilitzat, destinat al Regiment d'Infanteria d'Amiens (Picardia,
França) i
enviat al front. Henri Antoine va morir el 20 de maig de 1915 a
Aubigny-en-Artois
(Nord-Pas-de-Calais, França) per «ferides de
guerra». ***
Evelio Boal López - Evelio Boal López:
L'11 de maig de 1884 neix a Valladolid
(Castella, Espanya) el tipògraf anarcosindicalista i
secretari general de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal
López. Sos pares es deien
Miguel Boal Labajo, empleat, i Benita López Ortega. Des de
molt jove
participà en el moviment
anarquista. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), on
treballà de tipògraf, en
1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de
Barcelona. Aquest mateix any fou
nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat
al
teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón,
però abandonà l'escena
per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que
dirigí el grup
artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual
representà obres
d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol,
Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la
corresponsalia a Barcelona del periòdic de Los
Ángeles (Califòrnia, EUA) Fuerza
Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou
delegat del
Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés
de Sants, on va ser elegit
secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà
part de la comissió que en
redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo
realitzà tasques
propagandístiques i d'organització arreu
Castella. El gener de 1919 va ser
detingut amb altres membres del Comitè Nacional,
però fou alliberat a causa de
la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919
formà part del Comitè de Vaga
de l'empresa La Canadenca en representació del
Comitè Nacional de la CNT. El 23
de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista.
L'estiu
de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou
un dels primers a
suggerir la creació d'una federació anarquista
ibèrica. Va ser un dels màxims
organitzador del II Congrés de la CNT
(«Congrés de la Comèdia»),
celebrat entre
el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el
càrrec de
secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va
ser un dels 24
signants del dictamen sobre la definició
ideològica de la CNT, el qual
declarava que la finalitat d'aquesta organització era
assolir el «Comunisme
Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre
Republicà del
carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del
Comitè Nacional confederal;
aprofità la reclusió, que durà fins
agost, per a escriure des de la presó per
al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao
(Biscaia, País Basc). El setembre
de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador
Seguí a Madrid per a formalitzar
un pacte contra la repressió amb el sindicat socialista
Unió General de
Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors
confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a
Barcelona de Solidaridad
Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). En
el Ple de Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) defensà el suport a la vaga de Riotinto i el
pacte amb l'UGT.
Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza
Consciente, El Rayo, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad, etc.), sovint
fent servir el pseudònim Chispazos.
El novembre de 1920, arran de la repressió governamental
desencadenada contra
el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i
va fer servir el
nom d'Ángel Fernández. El 3 de
març de 1921 va ser novament detingut al
domicili d'Ángel Fernández Castaño al
carrer de Marina, on vivia clandestinament,
i tancat a la barcelonina Presó Model. Arran de l'assassinat
el 8 de març del
president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups
d'acció confederals, va
ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de
Policia,
amb els companys Antoni Feliu Oriol i José
Domínguez Rodríguez. Tots tres van
ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la «Llei de
fugues». Evelio
Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18
de juny de 1921 als
voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la
ciutat. Partidari
de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es
casà, i dos infants. Durant els
anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere
Més Alt de Barcelona
portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors
de la CNT més
competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre
els companys de tota
la història de l'anarcosindicalisme. ***
Eduardo
María Vázquez Aguirre - Eduardo María Vázquez Aguirre: L'11 de maig de 1887 neix a Vilaoscura (Sober, Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Eduardo María Vázquez Aguirre, conegut com Bigote. Sos pares es deien Castor Vázquez Otero, llaurador, i Antonia Aguirre Gallastagui. En 1906 emigrà a l'Argentina, on es guanyà la vida fent de tot (perruquer, fuster, sabater, etc.), però sobre tot va fer de xofer. Dirigí la Societat de Resistència de la Unió de Tramviaris i milità en la «Sociedad de Chauffeurs». El gener de 1919 participà activament en els fets de la Setmana Tràgica a Buenos Aires i per això va ser acomiadat del «Tramway Anglo Argentino» on feia feina. El 21 de maig de 1921, quan el local de la Societat de Xofers va ser assaltat per un escamot dels Joves de la Lliga Patriòtica, va ferir un d'aquest en un braç. En els anys vint participà activament en la campanya en suport a Sacco i Vanzetti. Amic de Simón Radowitzky, Kurt Wilckens, Andrés Vázquez, Severino Di Giovanni, Emilio Uriondo i Roscigna, entrà a formar part dels grups d'acció i expropiadors i per la qual cosa va ser empresonat en diverses ocasions. Intervingué en els atemptats contra el cap de la policia de Buenos Aires Ramón Falcón (14 de novembre de 1909) i el tinent coronel Héctor Benigno Varela (25 de gener de 1923), botxí dels jornalers de la Patagònia. També s'encarregà de distribuir explosius emprats per a inutilitzar els taxis esquirols. El 9 de maig de 1923 durant una discussió de feina ferí d'un tret de revòlver el cap de l'estació del metro de Caballito de Buenos Aires i per aquest fet va ser condemnat a 14 mesos de presó. Abans de complir la condemna, va ser deportat a Espanya, però desembarcà al Brasil ajudat per anarquistes peruans i brasilers que li van ajudar a passar a l'Uruguai. Amb Radowitzky intervingué en una expropiació en aquest país abans de retornar clandestinament a l'Argentina. En 1925 ordí un pla amb l'anarquista Boris Wladimirovich per a prendre per assalt l'hospici de les Mercedes i capturar Jorge Ernesto Pérez Millán Temperley, membre de la Lliga Patriòtica que assassinà l'anarquista Kurt Wilckens, amb la finalitat de penjar-lo públicament a la plaça de Mayo de Buenos Aires, pla que fracassà. Sa companya fou Genoveva Valencia, també anarquista. Eduardo María Vázquez Aguirre va morir en 1953 a Buenos Aires (Argentina). ***
Foto
policíaca de Marie Vuillemin (21 de gener de 1912) - Marie Vuillemin: L'11 de maig de 1889 neix a Mons (Hainaut, Valònia) l'anarquista Marie Félicie Vuillemin, també coneguda com Marie La Belge, Marie La Rouge o Marie Schoofs. Quan tenia uns vint anys marxà cap a París (França) on treballà d'obrera per tres francs diaris. Es casà amb un obrer pintor que es deia Schoofs, que ella qualificà de violent i bregador. Finalment abandonà son marit i el juny de 1910 retornà al domicili de sa mare, al número 131 del carrer Tourette de Charleroi (Hainaut, Valònia). Es posà a fer feina al cafè «Au Repos des Travailleurs», regentat pel matrimoni Decuber, al cantó del carrer Zénobe Gramme amb el bulevard del Nord de Charleroi, com a dona de feines. En aquesta època conegué l'anarquista il·legalista i insubmís Octave Garnier, que aleshores treballava en la construcció d'un túnel. La parella decidí anar-se'n a Brussel·les (Bèlgica) i el dia abans de partir el cafè on ella treballava va ser robat. Les autoritats buscaren Garnier com a primer sospitós d'aquest robatori i, pressionats per la policia, ambdós fugiren l'abril de 1911 de Bèlgica cap a París (França). La parella s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França, França), seu del periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, on trobà altres anarquistes (Jean de Boë, Raymond Callemin, Edouard Carouy, Victor Serge, etc.) i anarcoindividualistes partidaris de l'anarquisme il·legalista que acabarien creant la «Banda Bonnot». El 20 de gener de 1912 va ser detinguda durant la investigació sobre l'agressió a un cobrador de la Société Générale, però durant la instrucció no va ser inculpada i fou alliberada el 21 de març de 1912. El 15 de maig de 1912 va ser novament detinguda a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) i durant els primers interrogatoris a la presó parisenca de Saint-Lazare es negà a declarar; posteriorment, en un altre interrogatori, facilità la identificació del seu company. Jutjada per l'Audiència del Sena el 27 de febrer de 1913 en el judici a la «Banda Bonnot» sota l'acusació de complicitat i encobriment de robatori, va ser absolta de qualsevol càrrec i posada en llibertat. Retornà a Cherleroi, on regentà una botiga al carrer de la Régence. Marie Vuillemin va morir en 1963 a Charleroi (Hainaut, Valònia). ***
Foto antropomètrica de Massimo Morisi - Massimo Morisi: L'11 de maig de 1890 neix a Chiaravalle (Alseno,
Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista
i resistent antifeixista, Massimo Morisi, que va fer servir els pseudònims Maurizio
Morigi i Nemo. Fill d'una família nombrosa pagesa, sos pares es
deien Domenico Morisi i Camilla Villaggi. Fins als 13 anys visqué a Chiravalle,
treballant de pagès amb son pare, moment en el qual la família va ser
desallotjada de les terres que conreaven i es traslladà a Castione Marchesi
(Fidenza, Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre uns vuit anys. Posteriorment
es traslladà a Baselica Duce (Fiorenzuola d'Arda, Emília-Romanya, Itàlia) i
després restà tres anys a Castelnuovo Fogliani (Alseno, Emília-Romanya,
Itàlia); durant tot aquest temps treballà de pagès i acabà amb sa família a
Busseto (Emília-Romanya, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a
files i enviat a Gorizia (Friül). En 1916 va ser capturat pels austríacs i
internat en un camp de concentració, on va romandre fins al final del
conflicte. Mentrestant, sa família s'havia traslladat a Sant'Andrea, llogaret
de Busseto, on s'integrà en la Lliga de Pagesos, adherida a l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI). En 1921 es traslladà a Fidenza (Emília-Romanya,
Itàlia), d'on el novembre de 1922 hagué de fugir per evitar les represàlies
feixistes, que l'havien intentat apallissar en dues ocasions. Amb el suport de
la població local, creuà la frontera clandestinament per la zona de Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia). Instal·lat a Toló (Provença, Occitània), durant anys, sota
el nom de Maurizio Morigi, desenvolupà una intensa activitat política i
va ser fitxat com a «comunista activíssim i antifeixista insaciable». En 1929 era
membre de les Joves Guàrdies Antifeixistes (JGA) i de la cèl·lula comunista
italiana de Toló. En un informe del consolat italiana de Toló de 1934, va ser
qualificat de «propagandista antifeixista i antinacional, amb sentiments
violents i amenaçadors contra els elements feixistes italians de Toló». En
aquesta època treballà en diverses tasques (pagès, paleta, terrelloner,
veremador, saliner, etc.). Encara que sa família estava constantment vigilada
per la policia, aquesta no pogué interceptar la correspondència; en 1937, però,
la policia interceptà les seves comunicacions. En aquesta època regentava un
petit negoci de comerç ambulant i formava part del Comitè Pro-Espanya. El maig
de 1937 va ser detingut per la policia de Banhèras de Luishon (Luixonès,
Gascunya, Occitània) quan intentava passar a la Península. Posteriorment, amb
una vintena de voluntaris de Toló, entrà a la Península via Tolosa de
Llenguadoc i Andorra. Segons els serveis d'intel·ligència italians, entre juny
i setembre de 1937 lluità com a «milicià roig» a Bilbao (Biscaia, País Basc) i
Santander (Cantàbria, Espanya). Posteriorment s'integrà en la Columna Italiana
«Carlo Rosselli». L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista
engegada arran dels fets de «Maig de 1937», fou detingut, juntament amb altres anarquistes
(Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Pompeo Crespi, Santiago Pisani, etc.). L'agost
de 1938 retornà a França, però va ser expulsat del país per contravenció de les
disposicions de residència d'estrangers. Malgrat tot, va romandre a França
gràcies a la xarxa de suport. El setembre de 1939 va ser detingut i tancat al
camp de concentració de Vernet, on va trobar excombatents de la guerra d'Espanya.
Quan la invasió de França per les tropes alemanyes, els presos polítics
italians van ser traslladats a camps de concentració alemanys o retornats a la
Itàlia, i ell va ser lliurat a les autoritats feixistes a la frontera de Menton
(Provença, Occitània). Traslladat a la presó de Piacenza (Emília-Romanya,
Itàlia), va ser interrogat per la policia. El 4 de febrer de 1941, per ordre de
la Comissió Provincial per la Designació de Confinament, se li va assignar
residència per cinc anys a l'illa de Ventotene per «activitats antifeixistes i
antinacionals a la pàtria i a l'estranger». El 4 d'agost de 1943 va ser posat
en llibertat i es pogué reunir amb sa mare, instal·lant-se a Salsomaggiore
Terme (Scipione, Emília-Romanya, Itàlia). El 30 de maig de 1944 es passà a la
resistència sota el nom de Nemo i l'octubre de 1944 va ser nomenat
inspector de brigada partisana (destacament «Puzzarini» de la 12 Brigada
Garibaldi i destacament «Fermo» de la 135 Brigada Garibalid «Mario Betti»), càrrec
que mantingué fins el final de la guerra. Massimo Morisi va morir el 24 de
desembre de 1967 a Alseno (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Bruno
Lusvardi - Bruno Lusvardi:
L'11 de maig de 1904 neix a Mòdena
(Emília-Romanya,
Itàlia) el paleta anarquista Bruno Lusvardi. Quan encara era
molt jove començà
a distribuir el diària anarquista Umanità
Nova i es va subscriure, amb sos germans, al setmanari Fede! Seguint l'exemple de sos germans
grans (Medardo, Filippo,
Alfredo i Aldebrando), abraçà l'antifeixisme. Va
ser detingut en diverses
ocasions i tancat en diferents presons alguns dies acusat d'actituds
sospitoses, per raons d'ordre públic i per cops. En 1924 va
ser empresonat 10
dies per «distribució de pamflets». En
1926 va ser detingut juntament amb son
germà Medardo acusat de ser una
«amenaça per a l'ordre
públic». També va ser
empresonat en 1929 arran d'una visita reial, en 1931 gairebé
un mes i també en
1936. Entrà a formar part del grup d'excombatents
«Italia Libera – Ciro Menotti».
Després de l'exili o de la detenció dels
anarquistes més actius de Mòdena,
restà aïllat i, per continuar actiu en la lluita
antifeixista, entrà en
contacte, sense afiliar-se, amb l'estructura clandestina del Partit
Comunista
d'Itàlia (PCI). Contribuí a
l'organització d'alguna cèl·lula i amb
Albano
Franchini participà el setembre de 1930 en el
Congrés de Migliarina, a La
Spezia (Ligúria, Itàlia). No obstant
això, aquesta col·laboració amb els
comunistes li va deixar un mal sabor de boca i es va sentir humiliat i
calumniat. Contínuament vigilat per la policia, en 1934,
patí una agressió per
part d'un escamot format per una vintena de feixistes. Arran de
l'armistici
entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre
de 1943, amb sos
germans Filippo i Alfredo, que acabaven de venir del seu confinament,
s'uní amb
Albano Franchini i Aurelio Ferrari per passar-se als partisans. El grup
romangué uns dies amb la mare d'Aurelio Ferrari a Coscogno
(Pavullo nel
Frignano, Emília-Romanya, Itàlia),
però no trobaren cap tipus de resistència
organitzada. Posteriorment entra a formar part del Partit
d'Acció (PdA), del
qual esdevingué representant del Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional), i lluità en la
Resistència. Després de la II Guerra
Mundial milità activament en la Federació
Comunista Llibertària de Mòdena.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de la detenció d'Ida Caroni i de Rodolfo Gunscher apareguda
en el periòdic parisenc Journal des Débats
Politiques et Littéraires del 17 d'abril de 1935 - Ida Caroni: L'11
de maig de 1905 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Ida Caroni, també citat el
seu nom com Aida i el seu llinatge
com Caronni. Al cantó
suís de Ticino,
conegué l'anarquista Rodolfo Gunscher, que
esdevingué son company i amb qui el
febrer de 1933 tingué un fill. Posteriorment la parella
passà a França. El 6
d'abril de 1935, amb Rodolfo Gunscher, qui feia servir el nom de Bixio Sorbi, es va embarcar a bord del Duc d'Aumale cap a Tunísia;
detinguda la
parella sota l'acusació de voler cometre un atemptat contra
Benito Mussolini i Pierre
Laval durant la Conferència d'Stresa (Piemont,
Itàlia) i contra Dino Grandi a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), fou enviada amb el mateix vaixell
cap a Marsella
(Provença, Occitània), d'on fou expulsada. En
1936 seguí son company a Espanya,
per a participar en la revolució que s'estava gestant. El
febrer de 1939 es
trobava internada a Julhac (Llemosí, Occitània),
on s'encarregava de posar en
relació les esposes dels militants internacionalistes amb
sos companys i des
d'on mantingué correspondència amb el
propagandista anarquista Luigi Bertoni. Entre
1947 i 1950 encara estava subscrita al periòdic de Bertoni Le Réveil. Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Florencio Ronda Gárate apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 14
d'octubre de 1962 - Florencio Ronda Gárate: L'11 de maig de 1907 neix a Castillejo de Robledo (Soria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Florencio Ronda Garate. Sos pares es deien Hipólito Ronda i Inés Gárate. El gener de 1928 va ser cridat a files, però no es va presentar. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta. Ja abans de la guerra civil milità activament en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram. Posteriorment s'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on treballà de paleta i fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT. En 1959 s'instal·là a Biarritz (Lapurdi, País Basc). Florencio Ronda Gárata va morir el 24 d'agost de 1962 al seu domicili de Biarritz (Lapurdi, País Basc) d'un atac de cor. ***
Abelardo Macías Fernández - Abelardo Macías Fernández: L'11 de maig de 1912 neix a Lago de Carucedo (Carucedo, Lleó, Castella, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Abelardo Macías Fernández, conegut com Liebre. Era fill de Pedro Macías Morán, llaurador, i d'Andrea Fernández Bodelón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop d'Estat feixista de juliol de 1936 organitzà a la riba esquerra del riu Sil un grup de resistència que operà a la zona de Carucedo i Borrenes, a la comarca del Bierzo, i del qual formaven part Enrique Oviedo Blanco (El Chapa), José Blanco (Palitos), Manuel Álvarez Martínez (El Gaitero) i Gilberto Cuadrado Soto, entre d'altres. El 17 de març de 1939, segons la Guàrdia Civil, fou el responsable de l'execució de vuit persones (Roque Carujo Bello, Laurentino Bello Gómez, Benigno Cobo Gómez, Serafín Álvarez González, Rosa Moldes, Luisa Cobo Moldes, Ginés Gómez Losada i Salustiana Franco) a Lago de Carucedo. El juliol de 1940 formà part del grup, amb Manuel Girón Bazán (Girón), Marcelino de la Parra Casas (El Parra), José Vega Seoane (Ánimas), Enrique Oviedo Blanco (El Chapa) i Eduardo Pérez Vega (Tamairón), que intentà passar a Portugal, però va ser interceptar pels agents portuguesos i hagueren de retornar a Espanya i continuar la lluita armada. En 1941 fou un dels grups de maquis que posteriorment s'estructuraria en les futures unitats guerrilleres. L'abril de 1942 participà a Peñas de Ferradillo (Priaranza del Bierzo, Lleó, Castella, Espanya) en la reunió de 24 responsables de grups de maquis de diverses tendències antifranquistes en la qual es fundà la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia (FGLG). En 1943 va ser condemnat per indisciplina a una lleugera pena pel Tribunal de la Guerrilla. Després del IV Congrés de l'FGLG, celebrat entre el 10 i el 12 d'octubre de 1944 i on es decidí una nova estructuració de l'organització, va ser nomenat, amb Victorino Nieto Rodríguez, responsable d'una de les quatre guerrilles que formaren la I Agrupació de l'FGLG. El seu grup de vuit homes actuà en el triangle delimitant entre Ponferrada-Lugo, Ponferrada-Ourense i el límit de la província de Lugo. L'estiu de 1945 formà part, amb José Vega Seoane (Ánimas), Domingo Rodríguez Lóper (Xirolo), Saturnino (O Gafas) i Miguel Cardeña Lozano (Cardeña), del grup itinerant que el 9 de juliol parà, entre Xares i Edreira (Ourense, Galícia), una emboscada a la Guàrdia Civil d'Edreira i dans la qual moriren els números Hipolito Martín, Vicente Pascual Chicote, Diosdado Largo Prieto i Exiquio Aguilera, a més del guerriller José Vega Seoane quan l'explotà una granada en el moment de llançar-la. El 25 de juliol de 1946, sa companya, Carmen Jerez Rodríguez, va ser detinguda per la Brigada de Serveis Especials de la Guàrdia Civil a A Fervenza (Ourense) i, després de dos mesos d'interrogatoris a la caserna d'A Rúa-Petín d'Ourense, va ser traslladada a Ponferrada (Lléo). El 3 de maig de 1947 el seu cadàver aparegué a Montearenas (Ponferrada), havia estat violada en diferents ocasions pels guàrdies i finalment assassinada; també es descobrí que estava embarassada en el moment de morir, fruit de les reiterades violacions patides durant el seu captiveri. En 1948, quan la major part dels guerrillers supervivents decidiren passar-se a França, Macías decidí continuar la lluita al Bierzo i sempre refusant entrar en l'Exèrcit Guerriller controlat pel Partit Comunista d'Espanya (PCE). A finals de 1948, amb Hilario Álvarez Méndez (Bienvenido), Victorino Nieto Rodríguez i Elpidia Moral Alonso, arribà a la zona fronterera entre les províncies de Lleó i de Lugo. A resultes d'una delació, Abelardo Macías Fernández va ser abatut el 17 de març de 1949 a Villasinde (Vega de Valcarce, Lleó, Castella, Espanya), juntament amb Hilario Álvarez Méndez i Elpidia Morán Alonso, mentre que Oliveros Fernández Armada (Negrín) i Victorino Nieto Rodríguez aconseguiren fugir. ***
Carmen
Bueno Uribes - Carmen Bueno Uribes: L'11 de maig de 1918 neix a San Clemente (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Bueno Uribes. Sos pares es deien Saturnino Bueno i Casta Uribes. Fou la més petita d'una família nombrosa. Son pare morí jove i son germà major, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es traslladà a Madrid, on marxà tota la família posteriorment. En 1935 aconseguí titular-se en infermeria a Valladolid. Afiliada a la CNT com a infermera, participà a Madrid en la revolta popular del 18 de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Militaritzada, fou responsable com a tinent d'una sala de 66 llits de l'Hospital de Sang creat a la Sala de Festes de l'Hotel Ritz de Madrid. El setembre de 1938 s'uní amb son company, esperantista i vegetarià, a l'Ateneu Llibertari del Centre i ambdós es traslladaren a València. El 4 de gener de 1939, poc abans del triomf feixista, nasqué sa filla (Carmen Delgado) i es traslladà a Madrid, on fou delatada per un metge feixista i arrestada en diverses ocasions. Durant la postguerra exercí la solidaritat visitant els companys tancats a les presons madrilenyes o enterrant els cossos dels afusellats a les tàpies del cementiri. En 1951 es va separar i reprengué la seva professió i dos anys després es titulà com a comare –portà al món la futura escriptora Almudena Grandes. En 1953 se casà amb l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán i quan en 1991 morí aquest, s'encarregà de difondre el seu llegat. En 2007 i 2008 participà en els homenatges a Eduardo de Guzmán que van fer, respectivament, la Universitat Popular de Palència i l'Ajuntament de Villada. Carmen Bueno Uribes va morir el 12 de novembre de 2010 a la Residència Nogales Pacífico de Madrid (Espanya), on havia estat portada l'any anterior arran de patir un vessament cerebral que la deixà en una cadira de rodes, i l'endemà fou incinerada acomiadada pels companys del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. ***
Necrològica
de José Antonio Borrego Velasco apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 25
d'agost de 1992 - José Antonio Borrego Velasco: L'11 de maig de 1946 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Antonio Borrego Velasco. Sos pares es deien Francisco Borrego i Aurora Velasco. Obrer a la fàbrica d'ascensors Eguren-Kone, residía la Llagosta (Vallès Oriental, Catalunya) i milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Per la seva militància, l'estiu de 1981 va ser acomiadat de la feina. En 1988 va ser nomenat secretari de la Federació de Montcada-La Llagosta i en 1984 membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Va fer nombrosos mítings i conferències (Rubí, 1980; Barcelona, 1982 i 1984; Sagunto, 1983; etc.). Assistí regularment als congressos i durant els anys vuitanta col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com CNT, Eguren-Kone, Solidaridad Obrera i El Vallés Libertario. José Antonio Borrego Velasco va morir el 10 de juliol de 1992 a la Residència Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya). ***
Joël
Fieux (Matagalpa, 1983) - Joël Fieux:
L'11 de maig
–algunes fonts citen erròniament el 2 de
maig– de
1958 neix a Lons-Le-Saunier (Franc Comtat, França)
l'anarquista i militant sandinista Joël Marcel Georges Fieux.
Sos pares, mestres, es
deien Fernand Marcelin Joseph Fieux i Bernadette Jeanne Fevre. Era
diplomat
en micromecànica,
especialitzat en tècnica radiofònica, i tenia
experiència com a impressor.
Entre 1977 i 1980 visqué a Lió
(Arpitània) on milità en els moviments
llibertari, ecologista i antimilitarista de la ciutat, formant part del
grup
editor de la revista anarquista IRL.
En 1980, fugint del servei militar, marxà a la ciutat de
Mèxic (Mèxic) on
col·laborà en l'Editorial Antorcha, de Chantal
López i Omar Cortés, i en la
revista anarquista Caos.
S'integrà en
el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN, Front
Sandinista
d'Alliberament Nacional) i el setembre de 1980 marxà a
Matagalpa (Matagalpa,
Nicaragua) com a cooperant internacionalista per participar en la
Creuada
d'Alfabetització i realitzar tasques en el Comitè
Regional VI
(Matagalpa-Jinotega) de l'FSLN, com ara la creació d'una
impremta i la
instal·lació d'una xarxa de ràdios
locals i formació del personal en
radiocomunicacions. El seu compromís amb la
Revolució Sandinista va ser tan
gran que es nacionalitzà nicaragüenc i el 6 de
gener de 1984 es casà a Matagalpa
amb la periodista Fátima Huydée
Herrera, amb qui tingué un fill, Oswaldo, qui
nasqué el 19 de juliol de 1985,
el mateix dia de la celebració del triomf de la
Revolució sandinista. Joël Fieux
fou abatut el 28 de juliol de 1986 a La Zompopera, en la carretera
entre
Jinotega i Wiwili (Jinotega, Nicaragua), en una emboscada parada per la
«Contra»
–l'exèrcit irregular contrarevolucionari
nicaragüenc format per exmembres de la
Guàrdia Nacional somozista, ajudat pel govern
nord-americà– contra dos camionetes
civils. En aquesta emboscada també moriren dos cooperants
internacionalistes,
Yvan Leyvranz i Bernd Koberstein, i dos militants sandinistes locals,
William
Blandon i Mario Acevedo. Les seves nombroses cartes dirigides a sa
família i
amics a França entre 1980 i 1986, així com els
seus testimonis enregistrats en
cintes magnetofòniques, van ser publicats en 1987 per
l'Atelier de Création
Libertaire (ACL) de Lió sota el títol Paroles
et écrits. Rassemblés à Lyon par les
amis de Joël. En honor seu, a Ciudad
Darío (Matagalpa, Nicaragua) existeix un Centre Preescolar
«Joël Fiuex» i a
Ris-Orangis (Illa de França, França) un
pavelló esportiu. ***
Yoann
Isambert - Yoann Isambert: L'11 de maig de 1988 neix Choisy-le-Roi (Illa de França, França) el professor i militant anarcosindicalista Yoann Frank Marcel Isambert, conegut com Ghjuvanni Bastiacciu. Era fill de Gérard Michel Nicolas Isambert, pastisser, i de Florence Gilles, auxiliar de puericultura. Va ser professor d'història i geografia a l'Institut de Les Mouseaux de Villepinte (Illa de França, França). Gràcies a la seva participació en les lluites en suport dels presos polítics bascos i corsos conegué militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa i fou un dels animadors del Sindicat de Treballadors de l'Educació del departament de Sena-Saint Denis de la CNT. Participà activament en nombroses lluites per l'autodeterminació dels pobles (basc, bretó, canac, català, cors, gallec, kurd, palestí, sard, etc.). A partir de 2011 col·laborà en Radio Paese. El desembre de 2017 fou l'ànima de la participació de la CNT en la marxa per a la fi del règim d'excepció dels presos bascos a les presons franceses. Mantingué una estreta relació amb la Confederació General del Treball (CGT) del Regne d'Espanya. En la darrera etapa de sa vida fou membre del secretariat internacional de la CNT i vivia a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França). Yoann Isambert va morir de covid-19 el 2 d'abril de 2020 a l'Hospital Henri Mondor de Créteil (Illa de França, França).
Defuncions
Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul - Nicolas Joukowski: L'11 de maig de 1895 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski, Zhukovski, Joukovski, Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Havia nascut el 21 d'octubre de 1833 a Ufà (Orenburg, Imperi Rus). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la «Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin i Élisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, amb Élisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz, Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne. ***
Antoine
Dumont fotografiat per Perron a Saint-Étienne - Antoine Dumont:
L'11 de maig
de 1918 mor a Moulins (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i cooperativista
Antoine Dumont. Havia nascut el
14 de juny de 1885 a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia,
Occitània). Era fill dels
conreadors Louis Dumont i Marie Baudrand. Obrer
agrícola, quan tenia 16 anys començà a
militar a la seva població natal després
d'un altercat amb el capella a causa de l'acomiadament de sos pares
d'una finca
que explotaven. Participà activament en
l'organització d'un sindicat de
llenyataires al nord del departament l'Alier. En aquesta
època els germans
Jacques i Jean Pontet havien creat un sindicat de conreadors a
Gennetines
(Alvèrnia, Occitània) i Michel Bernard i
Émile Guillaumin el mateix a Bourbon-l'Archambault,
donant lloc en 1905 a la fundació de la Federació
dels Treballadors de la Terra
del Borbonès. Entre 1906 i 1907, durant el servei militar,
Antoine Dumont
mantingué correspondència amb Émile
Guillaumin, on refermava les seves
conviccions anarquistes, definint-se com a «anarquista,
llibertari i
revolucionari», i explicant que el seu capità el
tenia fitxat com a anarquista
i antimilitarista. En tornar de fer el servei militar, i d'haver
contactat el
febrer de 1908 amb el grup llibertari de Saint-Étienne
(Forez, Arpitània), el 9
d'octubre de 1908 participà a Moulins (Alvèrnia,
Occitània) en el VIII Congrés
de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT), on, amb
el llibertari Jean-Louis
Chambon, fou un dels militants més favorables a
l'adhesió de l'FTT a la
Confederació General del Treball (CGT), proposta que va ser
rebutjada. Durant
la primavera de 1909 organitzà diversos sindicats del
personal treballador de
feines domèstiques de granja a tota la regió
(Bourbon-l'Archambault,
Buxières-les-Mines, Gennestines, Lusigny, Vaumas, Tronjac) i
en 1910 publicà,
amb un prefaci de Jean Govignon, el fullet Aux
domestiques et servantes de ferme de la région du Centre,
editat per la
Federació Nacional de Sindicats de Llenyataires de
França i de les Colònies de
la CGT, on sistematitzà les seves reivindicacions i
aconsellà la lectura de Le
Libertaire, publicació en la qual
col·laborava, i del llibre Paroles
d'un
révolté de Piotr Kropotkin. Partidari
del sabotatge i de l'acció directa,
assumí les tesis sindicalistes del periòdic
anarquista de Moulins La Torche
(1908-1910), editat per Jules
Vignes. El juliol de 1911 defensà la creació d'un
setmanari d'educació social,
que no reeixí. Aquest mateix 1911 creà i
administrà a Bourbon-l'Archambault la
cooperativa de consum «La Paysanne», que
existí fins l'any 1924, i la qual
dedicà molts d'esforços. Entrà com a
empleat a l'Oficina Cooperativa, que
esdevingué «Cooperativa de Gros», i
s'establí a Lió (Arpitània), on es
consagrà
a l'organització i al propaganda del cooperativisme. En
aquesta època
col·laborà diferents publicacions
periòdiques (L'Action
Coopérative, La
Revue Socialiste, Syndicaliste et Coopérative, Le Travailleur Rural, L'Union
Coopérative, etc.). El 21 de març de
1914 es va casà al I Districte de Lió amb
Françoise Goutorbe. Mobilitzat, va
ser ferit al Marne en els primers mesos de la Gran Guerra i va ser
destinat als
serveis auxiliars del Ministeri de l'Armament. En 1916
retornà a Lió del
conflicte bèl·lic molt malalt. Aquest mateix any
va ser nomenat secretari de la
Federació Lionesa de Cooperatives i durant els dos anys del
seu secretariat
fundà nombroses cooperatives, entre elles
«L'Avenir Social», de la qual fou un
dels seus administradors. Antoine Dumont va morir l'11 de maig
de 1918
a l'Hospital Civil de Moulins (Alvèrnia,
Occitània). ***
Retrat d'Han Ryner realitzat per Albin - Albin Cantone:
L'11 de maig de 1929 mor a Lió (Forez,
Arpitània) el propagandista anarquista Albino Augusto
Cantone, més conegut com Albin
Cantone o simplement Albin.
Havia nascut el 19 d'agost de 1888 a Vigliano (Piemont,
Itàlia). Sos pares es
deien Carlo Cantone i Quinta Cerid. Sense escolaritzar,
començar a treballar
amb vuit ans en una fàbrica tèxtil. En 1905
s'instal·là a Lió on s'havia
establert son germà major Enrico Cantone. Abans de 1914
treballà de manobre en
diverses feines. Després va fer feina, com son
germà, de torner metal·lúrgic a
Lió i a la regió lionesa. Aprengué tot
sol el francès i visqué amb una
companya, coneguda per tothom com Albine.
En aquesta anys, gràcies a la lectura d'E. Armand,
descobrí el pensament
anarquista. Mutilat arran d'un accident durant la infància
que li va fer perdre
tres dits de la mà dreta, va ser exonerat de
l'exèrcit quan la Gran Guerra. En
aquests anys visqué al número 4 del carrer
Chaumais de La Croix-Rousse de Lió i
en 1916 tingué de veïnat l'anarquista
André Roulot (Lorulot)
Durant la guerra es va dedicar, amb altres companys,
especialment Paul Bergeron i Georges Manova, a la propaganda, la
poesia, la
crítica, l'edició i el disseny. Entre 1917 i 1918
va publicar la revista Les
Glaneurs i va participar en altres publicacions
periòdiques, com ara Les
Vagabonds Individualistes Libertaires (1921-1922), La
Brochure Mensuelle
o Semeur. Durant els anys vint es va veure
seduït per la Revolució
russa. Entre 1922 i 1924 edità Croquis
brefs, on realitzà el retrats i les biografies
d'anarquistes coneguts (E.
Armand, Pierre Chardon, André Colomer, Manuel
Devaldès, Piotr Kropotkin, André
Lorulot, Luigi Molinari, Han Ryner, Henry Zisly etc.). És
autor de Religion
(1922) i de Parmi nos pionniers. Une vingtaine de portraits
de militants
révolutionnaires (1927). Albin Cantone va morir de
càncer d'estomac l'11 de
maig de 1929 al seu domicili del IV Districte de Lió (Forez,
Arpitània),
acompanyat per son germà. Un mes després de la
seva mort, Léo Claude va
publicar el fullet Albin publiciste,
poète,
critique et dessinateur (1888-1929). ***
Virgilia
D'Andrea - Virgilia
D'Andrea: L'11 de maig de 1933 mor a Nova York (Nova York,
EUA) la mestra, poetessa
i propagandista anarquista i anarcosindicalista Virgilia D'Andrea.
Havia nascut
l'11 de febrer de 1888 a Sulmona (Abruços,
Itàlia). Sos pares es deien Stefano
D'Andrea i Nicoletta Gambascia. Òrfena de mare des de nina,
son pare en tornà a
casar de bell nou, però va ser víctima d'un crim
passional a mans de l'amant de
la seva esposa, crim del qual ella va ser testimoni. Els seus familiars
la van
confiar quan tenia sis anys a un col·legi
religiós, on patí una educació
rígida
i dogmàtica, de la qual fugí refugiant-se en la
lectura (Giosuè Carducci, Giacomo
Leopardi, Ada Negri, Mario Rapisardi, etc.). En 1900 les monges
obligaren les
noies a resar per la mort del rei Humbert I d'Itàlia a mans
de l'anarquista
Gaetano Bresci, titllat per les religioses com a «un boig i
un criminal»; fou
el seu primer contacte amb l'anarquisme. En 1909 aconseguí
el diploma de mestra
d'educació primària i a la Universitat de
Nàpols (Campània, Itàlia)
acabà els
estudis i obtingué la titulació per a ensenyar,
començant a treballar en alguns
pobles propers a Sulmona. A partir de 1915, quan Itàlia
entrà en la Gran
Guerra, començà a participar en actes i
conferències antimilitaristes i durant aquesta
època formà una Secció Femenina del
Partit Socialista Italià (PSI) a Popoli
(Abruços, Itàlia) i va conèixer alguns
membres del moviment anarquista dels
Abruços. En 1917, quan feia de mestra a Terni
(Úmbria, Itàlia), acompanyà
l'advocat Mario Trozzi, amb el grup socialista del qual
col·laborava, a
Impruneta (Toscana, Itàlia), on estava confinat el destacat
anarquista i
anarcosindicalista Armando Borghi per haver mantingut posicions
antiintervencionistes
arran dels disturbis de la «Settimana Rossa»
(Setmana Roja) de juny de 1914. Borghi
la va impactar força, des del punt intel·lectual
i personal, fins el punt que
amb el temps esdevingué son company. A partir d'aquest
moment es decantà
clarament pel moviment anarquista i la policia la posà en el
seu punt de mira, essent
contínuament controlada. Quan Borghi va ser confinat a
Isernia (Molise,
Itàlia), ella el va ajudat en l'edició del
periòdic Guerra di Classe,
òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i a
mantenir contactes amb el moviment anarquista. Un cop acabada la
guerra, Borghi
pogué abandonar el confinament i la parella
s'abocà en la propaganda anarquista,
recorrent Itàlia. El 15 de gener de 1919
participà amb Borghi en el congrés del
Sindicat de Ferroviaris, celebrat a Roma (Itàlia), per
tractar el tema de
l'escissió sindical. El 6 d'abril de 1919 va fer la
conferència «Il
proletariato nell'attuale momento politico» al teatre
municipal de Rimini
(Emília-Romanya, Itàlia). El dia abans de la vaga
general del 20 i 21 de juliol
de 1919 per protestar contra la carestia de la vida, va ser detinguda
juntament
amb altres companys del Comitè Permanent de l'USI (Enrico
Bolognini, Armando
Borghi, Enrico Meledandri, Riccardo Sacconi, Giuseppe Sartini, etc.) i
10 dies
després van ser alliberats. Entre el 20 i el 21 de desembre
de 1919 participà
en el III Congrés de l'USI que se celebrà a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia), on
es va reafirmar la total autonomia de la Confederazione Generale del
Lavoro
(CGdL, Confederació General del Treball) i es tractaren
temes com
l'antiparlamentarisme i els Consells de Fàbrica; en aquest
congrés va ser
nomenada membre del secretariat de la CGdL com a responsable de
Propaganda. El
14 de març de 1920 s'instal·là a
Milà (Llombardia, Itàlia) i la seu de l'USI,
al número 8 del carrer Achille Mauri, esdevingué
la seva llar, la de Borghi i
la d'Errico Malatesta, que havia retornat recentment a
Itàlia. En aquesta època
la seva amistat amb Malatesta es consolidà força
i la seva activitat
propagandística (conferències, intervencions
públiques, etc.) s'incrementà enormement.
Quan el retorn de Malatesta publicà Il
ritorno dell'esule. En 1920 sortí La
presa e la resa delle fabbriche, on descriu la lluita obrera
i les
esperances sorgides amb la Revolució russa, i Resurrezione,
que dedicà als rebels del Ruhr. En aquests anys
col·laborà en Guerra di
Classe i en Umanità Nova,
òrgan de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), i una recopilació d'aquests
articles va ser
publicada en 1922 sota el títol Tormento.
El 27 d'octubre de 1920 va ser per primer cop empresonada sota
l'acusació de
«conspiració contra els poders de l'Estat,
incitació a la insurrecció,
instigació al crim i apologia del delicte». El 30
de desembre de 1920 va ser posada
en llibertat condicional i continuà en la seva tasca
propagandística, sobretot
en el rellançament d'Umanità
Nova. Durant
el seu empresonament va escriure el poema Non
sono vinta. En març de 1922, participa en el IV
Congrés de l'USI, on la
secretaria li és de bell nou confiada, juntament amb el seu
company. El 13 de
març de 1923 la policia milanesa va denunciar el seu llibre Tormento per «vilipendi i
instigació a
l'odi de classe». Amenaçats de mort per les seves
activitats després de la «Marxa
sobre Roma» feixista i amb un procés penal en
marxa, la parella decidí
exiliar-se. Aconseguí el passaport i el 22 de desembre de
1922 marxà cap a
Berlin (Alemanya), on va participar, amb Borghi, en el
congrés constitutiu de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que se
celebrà entre el 25
de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923. A Berlín
conegué destacats
intel·lectuals i militants del moviment anarquista, com ara
Alexander Berkman, Emma
Goldman, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, Volin, Milly Witkop, etc.
Posteriorment
amb Borghi marxà cap a Amsterdam (Països Baixos),
on va romandre al domicili de
Bart de Ligt, i en 1924 a París (França). A la
capital francesa vivia al carrer
Melebranche i entrà a formar part dels cercles
antifeixistes, matriculant-se en
1925 en la Universitat de la Sorbona. En 1925 també
publicà un recull d'escrits
sota el títol L'ora di Maramaldo,
on
analitza especialment el fenomen feixista. Fundà i
dirigí la revista anarquista
Veglia (maig de 1926 - desembre de
1927).
En aquesta època els seus problemes de salut s'accentuaren.
Participà
activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans
Nicola Sacco
i Bartolomeo Vanzetti. El 9 de novembre de 1928 obtingué del
consolat
nord-americà de París el permís per
visitar temporalment els EUA. Amb Borghi es
reuní a Nova York (Nova York, EUA), on s'havia traslladat
clandestinament dos
anys abans. Les autoritats feixistes italianes comunicaren
immediatament a les
nord-americanes que es tractava d'una perillosa propagandista i
organitzadora
anarquista. Fent honor als informes policíacs, com a bona
oradora que era, engegà
una gira propagandística arreu dels EUA fins a
Califòrnia i col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. El 3 de
desembre de 1931, al Somerset Hall de Somerville (Massachusetts, EUA),
va fer
la conferència «I delitti della patria borghese, i
diritti della patria umana».
El 20 de març de 1932 va fer a la Rand School de Nova York
la conferència «Chi
siamo e cosa vogliamo», que ve a ser una mena de recull del
seu pensament i que
va ser editada pòstumament en 1947 sota el títol Due conferenze. Chi siamo e cosa vogliamo. Patria e
religione. El
21 de juny de 1932 va fer a Cleveland (Ohio, EUA) la
conferència «L'arte, il
pensiero e la tradizioni italiane rinnegate e tradite dal
fascismo». Aquest
mateix any de 1932, després d'una crisi
hemorràgica a Boston (Massachusetts,
EUA), patí la seva primera intervenció
quirúrgica a mans de la doctora Ilya
Galleani, filla de l'anarquista Luigi Galleani, però el
dolor no va impedir que
continués en la redacció de Torce
nella
notte, el seu últim llibre. L'1 de maig de 1933
s'aguditzà la seva
malaltia, un càncer al recte, i es va veure obligada a
ingressar a l'hospital,
on va ser sotmesa a una nova intervenció. Després
de 10 dies de patiment, Virgilia
D'Andrea va morir l'11 de maig de 1933 a l'Hospital de la Cinquena
Avinguda de
Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrada el 15 de maig al
cementiri
novaiorquès d'Astoria. ***
Mobilització
de milícies a la seu de CNT-UGT de Barbastre - Miguel Gella Pardo: L'11 de maig de 1938 mor al front de la serra de Castelfrío (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Gella Pardo. Havia nascut en 1898 a Osca (Aragó, Espanya). Sos pares van ser Ramón Gella i Isabel Pardo. Pagès, fou president de la Societat de Camperols, adscrita a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca, i estava considerat per la Comissaria d'Investigació i Vigilància com a «anarcosindicalista perillós», especialista en explosius i protagonista d'actes de sabotatge en línies elèctriques i vies fèrries. Durant la vaga de transportistes i de mecànics, el 25 de maig de 1932, la Torre de Felipón on vivia, situada a les afores d'Osca, va ser escorcollada per la Guàrdia Civil i es trobà pólvora, metxes i el fullet Las tareas de las organizaciones sindicales revolucionarias y su trabajo en las fábricas. Per aquest fet fou detingut 23 dies, jutjat el 23 de setembre de 1932 i condemnat per «tinença d'eines per a la fabricació d'explosius» a tres anys i dos dies de presidi correccional. Quan l'aixecament feixista, el mateix matí del 19 de juliol de 1938 aconseguí passar-se a zona republicana i s'allistà en les Milícies Confederals de Barbastre. Amb aquestes tropes frenaren a Nueno l'atac feixista que prengué les Lomas de Aracués. Des del gener de 1937, ja capità, aconseguí arribar a les faldes del Gratal i poc dies després reconquistaren les Lomas de Aracués i Lierta. El 7 d'abril de 1937 participà en el frustrat atac al Mondó i el Carrascal de Chimillas, l'objectiu del qual era encerclar Osca. Amb els seus homes de les Milícies de Barbastre s'infiltraren en zona feixista i donaren un cop amb explosius a Esquedas, però l'assalt de les tropes anarquistes italianes fracassà al Mondó. El 27 de juliol de 1937, al front del IV Batalló de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió «Ascaso», prengué el Molino de las Salinas i entrà a Puibolea. El març de 1938 va ser ascendit a comandant del II Batalló arran de la mort del seu antecessor, Francisco Salamero, el 19 de març de 1938 a Minuesa pel projectil d'una tanqueta italiana. El maig de 1938 s'engegà l'ofensiva de les tropes feixistes al front d'Alfambra sobre la posició de Castelfrío, fortificada per sapadors de la 127 Brigada Mixta. La posició va ser bombardejada per artilleria, tancs i aviació enemiga i va ser ferit per la metralla. Evacuat a un hospital de reraguarda, morí dies després, l'11 de maig de 1938. Va ser enterrat a València enmig d'una gran manifestació de dol davant la gran popularitat assolida per la 28 Divisió. En 1938 el Tribunal de Responsabilitats Polítiques d'Aragó li va obrir expedient (C-536), però el va sobreseure en 1943 en assabentar-se de la seva mort. ***
Jerónimo
Riera Álvarez - Jerónimo Riera Álvarez: L'11 de maig de 1938 és afusellat a Oviedo (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Jerónimo Riera Álvarez. Havia nascut cap al 1896 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya). Sos pares es deien Jenaro Riera i Jesusa Álvarez. Electricista de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera va ser força perseguit. En 1924 va ser detingut pels fets de la «Sanjuanada». El maig de 1928 va ser novament detingut amb altres companys (José Antuña, José Pueyo, Pedro Martín i Francisco Díaz) a La Felguera i portats a Madrid per a ser interrogats acusats de planejar un atemptat contra les obres de l'Exposició Internacional de Barcelona, però van ser alliberats 36 hores després, denunciant els maltractaments que havien patit en el periòdic El Noroeste. El 29 de març de 1931 va fer un míting al seu poble natal. Amb la proclamació de la II República espanyola, el maig de 1931 assistí al Ple Regional confederal, en representació de la Federació Local de La Felguera, i entre l'11 i el 17 de juny d'aquell any representà el Sindicat Metal·lúrgic d'aquesta localitat en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid; també el setembre de 1931 assistí al Ple Regional de la CNT en nom del Sindicat Metal·lúrgic de La Felguera. En 1934, arran de la Revolució d'Astúries, s'hagué d'exiliar amb sa família, instal·lant-se a Llemotges (Llemosí, Occitània). Amb l'aixecament feixista, el juliol de 1936 des de La Felguera marxà a Gijón on va combatre la reacció feixista. En 1937 fou redactor del periòdic CNT editat a Gijón. Quan Astúries ja estava perduda, intentà fugir per mar a França –on havien marxat sa companya, Patrocinio Vuelta, i sos infants, Abelardo i Sara–, però va ser capturat pels franquistes i tancat al camp de concentració de Camposancos (La Guardia, Pontevedra, Galícia). Identificat, va ser traslladat a Oviedo, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Jerónimo Riera Álvarez va ser afusellat l'11 de maig de 1938 a Oviedo (Astúries, Espanya) i les seves restes llançades a la fossa comuna del cementiri. Era un bon amic de Buenaventura Durruti. ***
Georges
Yvetot - Georges Yvetot: L'11 de maig de 1942 mor a París (França) el tipògraf, antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut per alguns com Le Bouledogue (El Buldog). Havia nascut el 18 de juliol –moltes fonts citen erròniament el 20 de juliol– de 1868 a la caserna dels Minimes de París (França), on son pare, Auguste Constant Bazile Yvetot, d'origen normand, era gendarme del departament del Sena, de la V Companyia del II Batalló; sa mare, costurera, es deia Désirée Ursule Anne Leprevost. Orfe de mare, i més tard de pare, va créixer amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra dels Orfes-Aprenents d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va fer el servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a tipògraf i corrector en La Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys treballava per un salari inferior al normal i no desenrotllà cap activitat política. La seva introducció en el món militant començà representant una cooperativa de consum en el Comitè Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand Pelloutier esdevingué anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la composició del periòdic L'Ouvrier des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li succeirà en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels seguidors de Jean Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul Delesalle serà nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest càrrec en tots els congressos fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de setembre de 1902, el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT) exercirà alhora la funció de secretari de la Confederació General del Treball (CGT) i per això fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical. Presentà els balanços de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre 1901), Alger (setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa de Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En els últims dos congressos també presentà un informe sobre La Voix du Peuple. Durant el Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat. Representà el sindicalisme francès en diverses trobades del moviment sindical internacional: delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que tinguessin èxit les seves tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la Conferència Internacional de París (agost 1909), on polemitzà durament amb Legien defensant la superioritat de l'acció econòmica sobre l'acció política i proposant, sense èxit, l'organització de congressos internacionals periòdics; participant en la Conferència de Budapest (1911), on entrà en conflicte amb el sindicalisme hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el Congrés d'Alemanya (1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a França perseguit per la policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà reticent a l'entrada de l'FBT dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a Niça i sempre defensà la independència del sindicalisme respecte als partits, especialment durant el Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva hostilitat a qualsevol pacte amb el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el desembre de 1902 la Lliga Antimilitarista, que esdevingué després del Congrés d'Amsterdam, de juny de 1904, una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En el Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció de la influent «Carta d'Amiens» d'independència sindical. Gran orador, s'especialitzà en la propaganda antipolítica i antimilitarista, fet que el portà nombroses vegades a ser detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a Nantes a un mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel «Sou del soldat» i, més tard, per la difusió del Manuel du soldat fou denunciat nombroses vegades, però moltes vegades acabaren en absolució. Però a Rouen fou condemnat, el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest mateix any a tres mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de multa. El 30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'afer del «Cartell Roig», crida als soldats editat per l'AIA. Aquest mateix any va publicat La Vache à lait, editat per l'AIA. Detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles Marck i altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el juny i alliberat l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb tot el grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà absolt amb la resta. Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de Delesalle i de Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En 1912 publicà en La Bataille Syndicaliste un article titulat «Désertez!» i pel qual el ministre de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el juliol de 1913. A començaments de 1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres, alliberà presos antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a un any de presó. Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de 1910 en La Voix du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra l'arbitratge obligatori, per la llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No mostrà hostilitat vers els cercles intel·lectuals i fou un dels principals propulsors de l'adhesió dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El març de 1907 participà activament en la vaga dels estibadors i en el Congrés de la Federació de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la política de la «Unió Sagrada» el desmoralitzà i abandonà orgànicament les tasques sindicals retornant al seu ofici de tipògraf. En aquesta època fou director de l'Associació Nacional dels Orfes de Guerra, amb seu a Étretat, i es dedicà plenament als infants. En 1915, a més de treballar com a corrector en Le Journal i en L'Information, marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes iugoslaus quan els exèrcits dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del Comitè de la CGT en 1918, s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el període d'entreguerres participà en campanyes pacifistes i col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes francesos i belgues: Le Combat (1926-1929), La Conquête du pain (1934-1935), La Patrie Humaine (1931-1939), Le Raffut (1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le Semeur (1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el Sindicat de Correctors i entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical. En 1935 publicà les seves memòries en La Conquête du pain i participà amb el grup de militants al voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de 1936. En maig de 1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va fer una conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de Marmande. A començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu, fundà un grup de suport mutu de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest «Paix immédiate», de Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut. Després de la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940 es va sotmetre a una greu operació, perdé la feina i caigué en la misèria. En 1942, per sobreviure acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors Immediats (COSI) fundat pels sectors sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys arran dels bombardeigs britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest compromís amb els sectors col·laboracionistes li serà fortament criticat, malgrat una vida militant irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a causa de les seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 al seu domicili del XVI Districte de París (França) i fou incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise davant de dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdic llibertaris, com ara Le Libertaire, Le Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde, La Guerre Sociale, La Révolution, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, L'École Émancipée, La Bataille Syndicaliste, Plus Loin, La Voix Libertaire, etc., i col·laborà en L'Éncyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. És autor de Le syndicalisme, les intellectuels et la CGT (s. d.), Vers la grève générale (1902), ABC syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat (1908), Syndicat et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) i La triple action de la CGT (1913), entre d'altres. ***
Henk
Eikeboom amb son fill Rogier Eikeboom - Henk Eikeboom: L'11 de maig de 1945 mor al camp de concentració nazi de Sandbostel (Selsingen, Rotenburg, Baixa Saxònia, Alemanya) el mestre, poeta, traductor, periodista i editor antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Hendrik Willem Eikeboom, més conegut com Henk Eikeboom i que va fer servir el pseudònim Bob de Mets. Havia nascut el 16 de febrer de 1898 a Amsterdam (Països Baixos). Son pare treballava d'enquadernador i era sagristà de l'església protestant de Muiderkerk d'Amsterdam. A l'escola primària va escriure els seus primers poemes i ja va deixar palès el seu esperit rebel. Estudià per a mestre i durant aquests anys entrà en contacte amb organitzacions socials de caire marxista, però ben aviat, gràcies a Willy Broekman, la seva futura companya, entrà a formar part del moviment anarquista. Com a objector de consciència, el juny de 1918 va ser condemnat a cinc anys i set mesos de presó. A partir de 1919 començà a col·laborar en la premsa llibertària i aquest mateix any esdevingué administrador de «Libertas» l'editorial del periòdic De Vrije Socialist (El Socialista Lliure), publicació en la qual col·laborà fins el 1923. Gran admirador de Domela Nieuwenhuis, en 1921 fou un dels organitzadors del Congrés de la Internationale Anti Militaristische Vereeniging (IAMV, Organització Internacional Antimilitarista), organització en la qual ocupà diversos càrrecs de responsabilitat, i presidí el Dienstweigerings Actie Comité (DWAC, Comitè d'Acció per l'Objecció de Consciència). El 5 de març de 1921, molt influenciat pel dadaisme, fundà, amb Anthon Bakels i Erich Wichman, el Rapaille Partij (RP, Partido Rapaille), també anomenat Vrije Socialistische Groep (VSG, Grup Socialista Gratuït) o Sociaal-Anarchistische Actie in Nederland (SAAN, Acció Social-Anarquista dels Països Baixos), partit polític conegut per les seves accions contra el vot obligatori i el sistema parlamentari, ridiculitzant la democràcia partidista, i del qual fou el tresorer. En aquests anys formà part de la Sociaal Anarchistische Jongeren Organisatie (SAJO, Organització de la Joventut Social Anarquista). En 1925 publicà amb Erich Wichman, que d'una estada l'any anterior a Itàlia s'havia transformat en feixista, el llibre Het Fascisme in Nederland. Pro en Contra. Fortament impressionat per la transformació del seu gran amic al feixisme, en 1926 publicà el fullet Mussolini, een ziektegeval. Politiek-psychologische analys (Mussolini, una malaltia. Anàlisi psicologicopolítica). Milità en l'organització anarcosindicalista Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Federació Sindicalista Holandesa), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Separat de Willy Broekman, en 1927 es casà amb Annie van Harselaar. Entre 1933 i 1938 fou un dels redactors del periòdic anarcosindicalista De Arbeider (El Treballador) i fou uns dels membres més actius de la Vereniging Anarchistische Uitgeverij (VAU, Societat Editorial Anarquista), que edità llibres de destacats anarquistes (Rudolf Rocker, Piotr Arshinov, etc.) i en la qual ocupà càrrecs de responsabilitat (administració, secretaria, etc.). El desembre de 1933 participà en la fundació de la Sociaal Anarchistische Actie (SAA, Acció Social Anarquista). En aquests anys col·laborà en diverses publicacions llibertàries (De Wapens Neder, De Vrijdenker, De Transportarbeider, Naar de Vrijheid, etc.) i visqué de la venda de llibres de segona mà, molts d'ells de caràcter eròtic, que aleshores eren considerats pornogràfics. Realitzà nombroses conferències i xerrades, a més de diferents debats públics, com ara amb el feixista Arnold Meyer del Zwart Front (ZF, Front Negre). Quan l'ocupació alemanya dels Països Baixos durant la II Guerra Mundial, mantingué la seva militància, però en 1941, quan s'assabentà de la detenció de militants comunistes, es va passar a la clandestinitat a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Per mor d'una delació, el desembre de 1941 va ser detingut pels ocupants nazis i reclòs a les presons d'Scheveningen de La Haia i d'Amersfoort (Utrecht, Països Baixos). El març de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Vught (Brabant Septentrional, Països Baixos) i arran del «Dolle Dinsdag» (Dimarts Foll) del 5 de setembre de 1944, quan va córrer el rumor que els Països Baixos estaven a punt de ser alliberats pels aliats, va ser deportat a Alemanya. D'antuvi romangué al camp de Rotenburg, una divisió del camp de concentració de Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya), però després va ser traslladat. Henk Eikeboom va morir l'11 de maig de 1945 al camp de concentració nazi de Sandbostel (Selsingen, Rotenburg, Baixa Saxònia, Alemanya). Traduí obres de diferents autors (Max Hodann, Lev Tolstoi, etc.) i és autor de Dagboek-fragmenten uit mijn arresttijd (1919), De anarchist en het huwelijk (1921 i 1989), Het rood blazoen (1923), De ondergaande wereld. Een rede over dezen tijd en zijn problemen (1923), Asflat. Poésie érotique (1924), Die untergehende Welt. Eine Zeitrede (1925), Prometheus. Spreekkoor (1926), Begrafenis van een vermoorden arbeider (1932), Kruistochten door eigen en anderer werk (1933), Opruiing? De arbeider weigert dienst tegen den oorlog. Verdedigingsrede (1934), Zonnewende. Symphonie der bevrijdende gedachte (1934), Kruistochten (1935), De loden soldaat en andere vertelses versjes en plaatjes voor kinderen (1935), Spanje, revolutie kontra fascisme. Doeleinden van strijd, onze hulp (1936), Gevangenis-gedichten (1939), Francisco Ferrer. Een woord ter herdenking (sd), entre d'altres. Son fill, Rogier Eikeboom, també fou un destacat militant anarquista. En 1986 Pszisko Jacobs publicà la biografia Henk Eikeboom, anarchist. ***
Arnaldo
Cavallazzi - Arnaldo Cavallazzi:
L'11 de maig de 1946 mor a Castel
Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf
anarquista, sindicalista i resistent
antifeixista Arnaldo Cavallazzi. Havia nascut el 5 de setembre de 1878
a Castel
Bolognese (Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Raffaele
Cavallazzi, destacat tipògraf
anarquista, i Maria Contoli, filla d'una família
d'intel·lectuals (mossens,
historiadors, escriptors, etc.) molt coneguda. Ben aviat, seguint les
passes de
son pare, s'integrà en el moviment anarquista del seu poble,
com també farà son
germà petit Ribelle. Freqüentà l'Escola
Tècnica de Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia) i adquirí una formació
política autodidacta mitjançant la lectura de
llibres i periòdics llibertaris. El 18 de març de
1897 s'enrolà voluntari en
l'exèrcit i va ser enviat al 78 Regiment d'Infanteria,
aconseguint el grau de
caporal major i llicenciant-se el 13 de setembre de 1899. De bell nou a
Castel
Bolognese obrí la Tipografia Cavallazzi, que serà
gestionada per diversos
membres de sa família en els anys següents.
També començà la seva activitat
política, arribant a ser un dels anarquistes més
destacats de la seva
generació, mantenint correspondència amb el
moviment anarquista d'arreu
Romanya. Fou corresponsal dels periòdics Combattiamo,
de Gènova (Ligúria, Itàlia), i L'Agitazione,
d'Ancona (Marques, Itàlia), i rebia periòdics,
fullets, circulars i impresos
anarquistes de la resta d'Itàlia i de l'estranger. En 1900
participà en totes
les reunions clandestines organitzades pel moviment anarquista local i
en les organitzades
per la Lliga dels Partits Populars (LPP). Cap a finals de 1900, arran
del clima
repressiu desencadenat a conseqüència del magnicidi
de Gaetano Bresci en la
persona del rei Humbert I d'Itàlia, va ser encausat, amb son
pare i la resta de
militants del Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, pel
delicte
d'«associació sediciosa». El 4 de
desembre de 1900 va ser jutjat pel Tribunal
de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i absolt, com
la resta de companys, per
manca de proves. El 24 de novembre de 1901 edità en la seva
impremta el pamflet
Foglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de
Propaganda
socialista-anarquista). En els anys posteriors patí algunes
denúncies i
processos. Durant la nit del
22 d'octubre de 1905 fou
detingut, juntament amb altres companys, entre ells son pare, son
germà Ribelle
i Armando Borghi, per protestar contra el delegat de la Seguretat
Pública
de
Castel Bolognese, que havia prohibit un acte públic a
càrrec de l'orador
republicà Pirro Gualtieri de Cesena
(Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà,
mentre
els arrestats eren portats a la presó de Faenza, Raffaele i
Arnaldo, juntament
amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir
espectacularment del
carro a cavalls que els transportava. Posteriorment, en el judici del
23 de
novembre d'aquell any, el Tribunal de Ravenna el condemnà a
25 dies de presó i
a 83 lires de multa. En aquesta època
col·laborà en L'Aurora,
de Ravenna, que s'havia fundat en 1904. El 20 d'octubre
de 1907 presidí el Congrés Regional Anarquista
celebrat a Castel Bolognese. En
aquests anys també participà activament en la
vida sindical de la seva ciutat i
en 1907 esdevingué president de la Lliga de
Resistència dels Jornalers, que
s'havia creat el juny de 1906, i de la qual va ser un dels seus majors
impulsors.
A principis de 1908 va ser nomenat president, secretari i tresorer de
la Lliga
de Paletes, majoritàriament anarquista. També
assumí la vicepresidència, i
després la presidència, del Cos de Bombers
Voluntaris, fundat el gener de 1909
a Castel Bolognese i que fou dissolt pel feixisme. Entre 1907 i 1909
deixà la
seva impremta a mans de son germà i creà la seva
pròpia empresa de la
construcció, esdevenint una de les més importants
del país, arribant a tenir
una vintena de treballadors. En aquesta època es
casà i tindrà tres fills.
Entrà a formar part de comissions públiques
municipals, amb un intent de
solucionar els problemes de la seva ciutat. En 1911, amb l'anarquista
Oreste
Zanelli, fou membre de la Comissió Municipal d'Higiene. En
1914 s'oposà a la intervenció
italiana en la Gran Guerra i per la seva participació en els
fets
revolucionaris de la «Settimana Rossa» (Setmana
Roja), de juny de 1914, va ser
empresonat un temps. El 8 de maig de 1915 va ser cridat a files,
organitzat una
important propaganda antibel·licista i manifestacions contra
la guerra. Obligat
a partir al front, va ser integrat en el 133 Batalló de la
Milícia Territorial
de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i el 23 de
gener de 1919 va ser llicenciat
amb el grau de sergent major, promogut i condecorat per haver salvat
ferits. Durant
la immediata postguerra treballà gratuïtament pels
desocupats, assessorant-los
al local de l'Oficina Tècnica Municipal sobre com
inscriure's i com rebre el
subsidi. L'arribada d'una nova generació de militants
anarquistes va fer que el
moviment es dividís generacionalment entre els joves i els
grans i ell
encapçalà el segon grup, mentre Nello Gravini
encapçalà el primer. Ambdós
participaren com a delegats en els congressos anarquistes realitzats a
Emília-Romanya i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920
presidí el Congrés Nacional
de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat a Bolonya.
L'arribada del
feixisme donà lloc a agressions i persecucions contra tots
els grups opositors.
El 15 d'octubre de 1922, durant una manifestació de veterans
de guerra, va ser
acusat d'ofendre la bandera local de la Secció de Combatents
i es va veure
obligat a fugir del país un temps per mor als atacs
feixistes. Després de
l'arribada al poder de Benito Mussolini, patí nombrosos
escorcolls domiciliaris
per part dels carrabiners a instàncies dels feixistes
locals, a raó d'un
setmanal o quinzenal, durant sis o set anys, fins el 1929.
També va patir
algunes agressions per part d'escamots feixistes orquestrades per un
veí seu,
cap de la milícia, que li tenia especial
animadversió. En 1927 va ser detingut,
juntament amb una vintena d'anarquistes i socialistes, arran de
l'atemptat que
patí el capitós feixista Ettore Muti a Ravenna.
Aquests detinguts van ser
alliberats en petits grups les setmanes següents,
però ell i altres cinc
companys, van rebre l'advertència que serien detinguts i
empresonats
immediatament a la mínima infracció. Aquesta
advertència no va ser revocada
fins el juny de 1929, però així i tot va ser
vigilat estretament fins la caiguda
del feixisme. Després de l'Armistici entre Itàlia
i les forces armades aliades
(8 de setembre de 1943), col·laborà
clandestinament en el grup animat pel Pare
Somoggia, monjo caputxí que ajudava els necessitats, els
fugats dels camps de
concentració, els perseguits polítics i els
insubmisos a l'exèrcit,
facilitant-los refugi i roba, fet pel qual el religiós va
ser detingut arran de
la delació d'un espia. En l'últim any de la
guerra, sobretot durant l'hivern de
1944 i 1945, quan el front s'establí al riu Senio i els
alemanys prengueren com
a ostatge la població civil impedint l'evacuació,
demostrà la seva capacitat de
sacrifici i ajuda vers els perseguits en perill. Entre el 30 de
novembre de
1944 i el 15 de maig de 1945, creà i dirigí un
grup de socors enquadrat en la
Unió Nacional de Protecció Antiaèria
(UNPA), que socorria els ferits que
sortien de les runes dels bombardeigs i enterrava els morts, apagant
els
incendis i evitant l'enfonsament dels edificis. En aquests serveis va
ser ferit
en un peu per un tros de metralla. També salvà de
la total destrucció l'Arxiu
Municipal i un fresc de la Mare de Déu del segle XVI de
l'església de Sant
Sebastià, que patí un bombardeig.
Participà en la reunió del Comitè
Ciutadà i
posteriorment en el Consell Municipal, organisme creat l'1 de gener de
1945
pels grups antifeixistes de la ciutat amb la finalitat de garantir
l'ordre
púbic i afrontar les necessitats populars, assumint
personalment la
responsabilitat de la sanitat, l'assistència i el
racionament de la població. El
4 de gener de 1945, per iniciativa seva i amb el consentiment del
Consell
Municipal, malgrat la seva avançada edat, viatjà
a peu, sota els bombardeigs,
fins a Bolonya per sol·licitar que Castel Bolognese,
població aïllada de la
resta de la província de Ravenna pel front, fos agregada a
aquella província
per poder participar en la distribució de queviures i de
medicaments, empresa
que fou un èxit. Després de la II Guerra Mundial,
representà els llibertaris en
el nou Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional)
unificat creat el 30 d'abril de 1945 i participà activament
en el rellançament
del moviment anarquista, prenent part en les activitats del Grup
Anarquista de
la localitat i establint contacte amb altres companys de Romanya. Arnaldo
Cavallazzi va morir l'11 de maig de 1946 a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) i
el 5 d'octubre de 1947 se li atorgà la Medalla de Plata al
Valor Civil en la
seva memòria, reconeixent la seva tasca en pro de la
població civil durant la
fase final de la guerra. Una avinguda de Catel Bolognese porta el seu
nom. Arnaldo Cavallazzi (1878-1946) ***
Notícia
orgànica d'Émile Brière apareguda en
el periòdic parisenc Le Libertaire del
12 de maig de 1933 - Émile
Brière: L'11 de
maig de 1951 mor a París (França)
l'anarquista i sindicalista Émile François
Brière. Havia nascut el
30 de juliol de 1906 a Maisons-Laffitte (Illa de
França, França). Sos pares, no casats, es
deien Aimé François Brière,
cavallerís, i Mathilde Alexandrine Grosmann,
bugadera; la mare reconegué l'infant el 14 de juny de 1907 a
Argenteuil (Illa
de França, França) i l'infant va ser legitimat
pel matrimoni de la parella
celebrat el 20 de desembre de 1910 al IV Districte de París
(França). Es guanyava
la vida treballant de muntador d'equips de calefacció i
estava sindicat. L'11
de setembre de 1926 es casà al IV Districte de
París (França) amb la domèstica
polonesa Anna Mostova i en aquesta època vivia amb sa mare
ja vídua al número 7
del carrer Étuves Saint-Martin de París. Va ser
un dels fundadors, el novembre
de 1933, del Grup Anarquista de Les Lilas (Illa de França,
França), adherit a
la Unió Anarquista Comunista Revolucionària
(UACR), del qual va ser secretari, que
es reunia al seu domicili, al número 45 de Sente des
Épinettes, i posteriorment
a la Sala Maillot, al número 82 de l'avinguda Pasteur. Entre
el 20 i el 21 de
maig de 1934 participà en el Congrés de la
Unió Anarquista (UA) celebrat a París.
També va assistir als Congressos de l'UA celebrats a
París entre el 12 i el 13
d'abril de 1936 i entre el 29 d'octubre i l'1 de novembre de 1937. En
tots
aquests congressos va ser nomenat membre de la comissió
administrativa de l'UA,
a la qual pertanyia encara en 1939. Entre 1935 i 1937 va
col·laborar en Le Libertaire.
L'abril de 1936 va ser candidat abstencionista a les eleccions
legislatives. Durant
l'Ocupació, un informe policíac assenyalava que
estava absent des de principis
de 1941 del seu domicili, al número 37 del carrer
Floréal, de Les Lilas. En
1950 habitava al número 5 del carrer Pasteur del XI
Districte de París, que va
ser el seu últim domicili, i estava en la llista de llars
anarquistes a vigilar
per la policia. Émile Brière va morir l'11 de
maig de 1951 a l'Hospital Tenon
del XX Districte de París (França). ***
Antonio Soto amb sa filla Isabel Soto Cárdenas - Antonio Soto Canalejo: L'11 de maig de 1963 mor a Punta Arenas (Magallanes, Xile) el militant anarquista Antonio Gonzalo Soto Canalejo, conegut com El Gallego Soto. Havia nascut el 8 d'octubre de 1897 al carrer Pardo Baixo de Ferrol (La Corunya, Galícia). Son pare (Antonio Soto Moreira) morí a la guerra de Cuba, en l'enfonsament del vaixell «Oquendo» durant la batalla de Santiago de Cuba contra l'armada nord-americana, quan tenia un any. En 1900, amb sa mare (Concepción Canalejo González), novament casada, emigrà a Buenos Aires (Argentina), però retornarà a Ferrol a causa de discrepàncies amb son padastre, Eduardo Rey. Va viure amb unes ties –germanes de son pare– beates i autoritàries i, encara adolescent, comença a llegir literatura anarquista i s'apassiona amb l'antimilitarisme de Tolstoi. En 1914, contrari a la guerra colonial al Marroc, es declara insubmís a l'exèrcit i emigra a l'Argentina, on treballarà com a tramoista en la companyia teatral Serrano Mendoza, que feia gires teatrals i de sarsueles pels ports de la Patagònia. La Revolució russa de 1917 el marcà fortament. En 1920 arribarà amb la companyia a la ciutat patagònica de Trelew, on participarà en activitats de protesta, intervindrà en mítings i patirà la primera detenció, que implicarà la seva expulsió de la província de Chubut. Després, amb la companyia, marxà a Río Gallegos, també a la Patagònia, on s'involucrà en les activitats de la Societat Obrera, adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Poc després, a petició d'un dels seus assessors, el periodista basc José Maria Borrero, abandona el teatre per dirigir el moviment obrer de la comarca. El 24 de maig de 1920 fou elegit secretari general de la Societat Obrera de Río Gallegos i adquirí notorietat entre els obrers rurals. Amb el suport de Domingo Barón, Baltasar Lorido i altres llibertaris, es converteix en el cap de la Patagònia insurgent. El juliol de 1920 fou detingut a causa de la vaga del Gran Hotel de Puerto Gallegos i el setembre d'aquell any fou de bell nou pres per intentar retre un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia; intentant, sense èxit, les autoritats expulsar-lo del país el mes següent. Amb Manuel Outerelo, Argüelles, Font i altres, desenvoluparà una gran tasca de propaganda per tota la regió alhora que desaprova les accions violentes de la banda d'El Toscano. A finals de 1920 la rebel·lió patagònica s'engega amb els obrers de Río Gallegos i orientats per Soto i altres anarquistes espanyols (Leoncio Alonso, Antonio Fernández, Antoni Freire, Domingo Tarragó, Eligio Bautista, José Traba, José Díaz, Francisco García, Paulino Martínez, Enrique García) adquireix un caire revolucionari. Soto, al front d'un grup de 500 genets, aconsegueix prendre diverses hisendes, però l'exèrcit argentí, comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, contraatacarà. que implicarà una forta repressió. Aconsegueix arribar a Buenos Aires i representa, amb Daniel Blanco, la Societat Obrera de Río Gallegos en el XI Congrés de la FORA, on denuncia la repressió i l'actitud de la burocràcia de la FORA de Buenos Aires, sense trobar cap ressò ni tan sols en les files anarquistes. El 6 de desembre de 1921, Soto i el seu grup són finalment encerclats a La Anita, una hisenda de l'alta muntanya. L'exèrcit venç els aixecats, afusella més de 120 revolucionaris i indulta aquells que són més aptes per al treball. Soto, amb un grup de 12 lleials, pogué fugir per les muntanyes i entrà a Xile pel pas de Sentinela, després de negar-se a lliurar les armes i perseguit per l'exèrcit argentí i els carrabiners xilens que no volien que entrés al país. En aquesta època patí una campanya difamatòria per part dels dirigents de la FORA del IX Congrés, però seguí comptant amb un gran prestigi entre els sindicats argentins. A Xile deambulà per diverses ciutats: Puerto Natales, Punta Arenas, Valparaíso –en aquesta ciutat es casà amb Amanda Souper i d'aquest primer matrimoni naixeran sis fills (Alba, Antonio, Mario, Aurora , Amanda i Enzo)–, Iquique, etc. A Santiago va fer feina de xofer del seu propi autobús recorrent Xile de nord a sud –patí diversos accidents de trànsit importants– i pogué reprendre la seva militància anarquista. En 1932 s'intal·là a Punta Arenas. Més tard obrí un cinema, anomenat «Libertad», a Puerto Natales, on també assessorà sindicalment els obrers de la indústria frigorífica. Quan esclatà la Revolució espanyola no hi pogué marxar a causa de la seva mala salut. El 5 de març de 1938 es casarà de bell nou, amb Dorotea Cárdenas, de l'illa de Chiloe, amb qui tindrà una filla, Isabel. En 1945 es traslladà a Punta Arenas, on va fer feina en una foneria on adobaven motors de vaixells i després va viure d'una parada de fruites al mercat. Més tard passà una temporada errant per Tierra de Fuego i després retornà finalment a Punta Arenes, on obrí un restaurant anomenat «Oquendo», en honor del vaixell on navegà son pare. En aquesta ciutat participà activament en diverses entitats, com ara el Centre Republicà Espanyol, el Centre Gallec (1950), el Club Esportiu de Pesca i Caça (1951), la Creu Roja Internacional, la Societat d'Amics de la Unió Soviètica –malgrat el seu reconegut i inequívoc anarquisme– i fins i tot féu costat la candidatura de Salvador Allende. La salut l'obligà a deixar el restaurant i muntà una pensió que portarà el seu llinatge, situada al carrer Ecuatoriana, i que s'ajudarà econòmicament amb un camió que portava càrregues des del port. En 1962 abandonà tota mena de treball. Sembla que va estar força unit a la fracció espanyola de la FORA (Abad de Santillán, Manuel Villar Mingo, Emilio López Arango, José Torralvo, etc.). La seva figura ha estat protagonista de diverses pel·lícules –La Patagonia rebelde (1973), Patagonia, utopía libertaria (1998)– i de llibres i assaigs (José María Borrero, González, Osvaldo Bayer, Lois Pérez Leila, etc.). Antonio Soto Canalejo va morir a causa d'una trombosi cerebral l'11 de maig de 1963 a Punta Arenas (Magallanes, Xile). A Buenos Aires existeix el Centre Gallec-Argentí d'Estudis Sindicals i Socials «Antonio Soto» i a Ferrol un carrer porta el seu nom. ***
Necrològica
de Francisco Iglesias Barriga apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 d'agost de 1966 - Francisco Iglesias Barriga:
L'11 de
maig de 1966 mor a Brussel·les (Bèlgica)
l'anarcosindicalista Francisco
Iglesias Barriga, conegut com Paco
Iglesias. Havia nascut cap el 1902 a La Línea de
la Concepción (Cadis,
Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), en
1939, al final de la guerra, aconseguí arribar al Marroc, on
va ser internat,
amb sa companya Pilar, al camp de concentració de Mazagan
(actual Al-Djadida,
Marroc). Cap el 1942 obrí una petita barberia a Casablanca
(Marroc) i durant la
II Guerra Mundial va donar feina un israelita amb qui compartia a parts
iguals
els magres beneficis que el negoci comportava. Aquesta perruqueria
servia de
punt de trobada dels companys i especialment dels que podien fugir de
la presó
o dels camps d'internament. Durant la dècada dels quaranta
s'ocupà de fer
arribar a la Península la premsa i la propaganda
clandestines llibertàries. En
1965, gràcies al suport de l'Organització de les
Nacions Unides (ONU),
s'instal·là a La Hulpe (Brabant,
Valònia) i continuà militant en la
Federació
Local de Brussel·les de la CNT. Francisco Iglesias Barriga
va morir l'11 de
maig de 1966 a la clínica Sainte-Elizabeth de
Brussel·les (Bèlgica) i fou
enterrat, amb la bandera roja i negra, a La Hulpe. ***
Necrològica
de Basilio Mingueza Mayor apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de setembre de 1970 - Basilio Mingueza Mayor:
El 12 de maig de 1970 mor a
Marsella (Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Basilio Mingueza Mayor,
conegut com El Sastre.
Havia nascut
el 9 de febrer de 1909 a Retortillo de Soria (Sòria,
Castella,
Espanya). Sos pares es deien Bernardo Mingueza i María
Mayor.
D'infant
emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya).
Sastre de professió, durant els anys trenta
milità en el Sindicat del Vestir de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup
anarquista del barri de
Sant Andreu de Barcelona. El gener de 1937, amb son germà
Aniceto, metal·lúrgic
confederal, fou membre del grup anarquista
«Hispania», que havia demanat
l'ingrés en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
camps de concentració i
assignat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942
s'instal·là a
Marsella. Després de la II Guerra Mundial, amb sa companya
Rosa Frowd Picarin, amb qui
tingué dos infants, milità en la
Federació Local de Marsella de la CNT. Basilio
Mingueza Mayor va morir el 12 de maig –algunes fonts citen
erròniament l'11 de maig–
de 1970 a l'Hospital Nord de
Marsella
(Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies
després al cementiri civil de Le
Canet. ***
Necrològica
de Vicente Tello Medina apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 de maig de 1985 - Vicente Tello Medina: L'11 de maig de 1985 mor a Gaillac (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Vicente Tello Medina. Havia nascut l'11 de novembre de 1912 a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Adolfo Tello i María Medina. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità com a milicià en la «Columna Durruti» al front de Madrid (Espanya) i, després de la militarització de les milícies amb la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat amb la qual passà la frontera el febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet. Va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial milità, amb sa companya María Carbó López, en la Federació Local de Gaillac de la CNT. Vicente Tello Medina va morir l'11 de maig –algunes fonts citen erròniament el 13 de maig– de 1985 al seu domicili de Gaillac (Llenguadoc, Occitània). ***
Bernabé
Garcia Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que
salvà del naufragi - Bernabé
García Polanco: L'11
de maig de 2004 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant
anarquista Bernabé
Miguel García Polanco. Havia
nascut el 21
d'abril de 1920 a Cadis (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Bernabé García Olalla, mecànic, i
Dolores Polanco
Matheu. Durant la seva
infància freqüenta
l'Ateneu Llibertari i l'Escola Racionalista de Cadis. Va lluitar en la
70
Brigada Mixta i, en acabar la guerra, a Alacant, el 28 de
març de 1939,
aconsegueix embarcar al buc anglès Stanbrookm,
últim que va sortir del port,
cap a Orà. En aquest vaixell viatjaren 2.638 republicans
espanyols, inclosos 94
estrangers. Internat al camp de concentració
francès de Morand enmig del
desert, va poder escapar i s'allista en la Legió estrangera
de Sid-Bel-Abbé.
Per mor d'un enfrontament amb un superior, és enviat vuit
mesos a un manicomi
de Marsella i a l'asil d'Ais de Provença. Fugit de bell nou,
és detingut pels
alemanys, que l'internen al camp de concentració de Grin
(Noruega) fins a
l'alliberament pels anglesos. Portat per la Creu Roja a
Suècia, treballa com a
ajudant de cuina a Sigtunas i farà classes d'espanyol a
Göteborg. Després
s'enrolarà com a marí mercant al vaixell
Stockholm que el 25 juliol de 1956
topa amb l'Andrea Doria, salvant-se del naufragi i rescatant-ne quatre
persones; va ser un dels desastres marítims més
famosos de la història, només
superat pel Titanic. Roman un mes a Nova York i passa un temps a
París, abans
de recalar com a mariner a Montreal. Allà va fundar un
centre cultural a partir
del qual es va formar la Federació Anarquista Canadenca i el
Front
d'Alliberament del Quebec (FAQ). És detingut el 1963 quan
vivia a Sherbrooke
acusat d'actes terroristes i de ser el cap de l'FAQ. Aleshores portava
sis anys
il·legal a Canadà i com a apàtrida
feia feina a Correus i gaudia de les
simpaties dels estudiants, fet que li va permetre fer xerrades a la
Universitat
de McGill. Alliberat de tots els càrrecs poc temps
després, marxarà a Puerto
España i a Mèxic. En 1972 passa una temporada per
Argentina i Xile, d'on és
expulsat, sobrevivint amb grans penúries
econòmiques. Durant els anys 80 torna,
després de quaranta anys d'exili, a l'Estat espanyol i
s'estableix juntament
amb sa germana a Saragossa, militant en el Sindicat de Jubilats. Va
realitzar
en aquests anys moltes xerrades i va publicar en Cenit
(1995-1999), CNT
(1991), La Escuela Moderna, Ideas-Orto,
Force, Ráfagas
i Umbral, de Montreal. Així mateix va
escriure diversos llibres i
fulletons, com ara El abuelo del parque (Saragossa,
1989), El hombre
de Cádiz, Pensamientos ácratas
(Saragossa, 1991), Pensamientos de
un viejo luchador, Un viejo marino, Por
tierra de señoritos, El
Profeta, Papá Perro, El
pastor de Ejea o Cosas marineras.
Bernabé García Polanco va morir l'11 de maig de
2004 a
l'Hospital San Jorge de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser
enterrat al cementiri de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Guindilla: «A Bernabé García Polanco», en Butlletí Estel Negre, 146 (novembre 2004) ***
Jean-Pierre
Petit fotografiat per Virginie Zilbermann a la Fira de
l'Autogestió (Montreuil, 2012) - Jean-Pierre Petit:
L'11 de
maig de 2017 mor a París (França) l'anarquista i
sindicalista
Jean-Pierre Émile Roger Petit. Havia nascut el 9 de desembre
de 1954 al XII Districte de
París (França). Sos
pares es deien Pierre Marcel Petit, obrer comunista, i Odette Marie
Painvin,
dactilògrafa gaullista. En 1973 abandonà el
batxillerat i fins a 1974 va fer
feinetes. El desembre de 1974 entrà a fer feina a la tria
postal de Postes,
Télégraphs et Téléphones
(PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) a
París-Est, el
gener de 1995 a Austerlitz i el gener de 1998 a
París-Louvre, fins la seva jubilació
en 2017. En el camp laboral, 1975 s'afilià a la
Confederació Francesa
Democràtica del Treball (CFDT), posteriorment en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en 1993 en Solidaires Unitaires
Démocratiques (SUD) de PTT. El
febrer de 1995 participà en una vaga contra el tancament de
la centra de tria
postal de París-Est i entre novembre i desembre de 1995 en
la de
París-Austerlitz. El gener de 1996 va ser acomiadat durant
sis mesos per
«absències irregulars i retards a la
feina». A principis de 1970 milità en
l'extrema esquerra enquadrat en el «Mouvement du 27
Mai» i entre 1971 i 1972 en
la Unió de Comunistes de França
(marxista-leninista). En 1975 formà part de la
Lliga Comunista Revolucionària (LCR). En la segona mitat de
la dècada dels
setanta s'acostà als grups autònoms i anarquistes
i visqué la moguda punk
parisenca, participant en la publicació de fanzins (Annie
aime les sucettes,
Gare du Nord, Paris-Soir, Sensations,
etc.) i en
l'organització de concerts. A finals dels anys noranta
col·laborà en el
projecte de televisió associativa «Ondes sans
Frontières». Intervingué activament
en nombroses lluites socials, com ara ocupacions reivindicatives
(Sacre-Coeur,
església de Saint Bernard, Maison des Ensembles, Le
Barbizon, etc.) i
manifestacions (contra la «Llei Debré»
d'educació, contra les nuclears, en
suport dels sense-papers, antifeixistes, antiracistes, etc.), i entre
2002 i
2014 fou un dels atiadors de l'anual Festival de
Resistències i Alternatives de
París (FRAP). També fou un dels creadors i
animadors de «Souriez! Vous êtes
filmés» (SVEF, Somrieu! Us filmen),
col·lectiu constituït a principis de 1995 per
protestar contra les «Lleis
Pasqua-Debré» sobre videovigilància i
que enfortí a
partir de 2007 amb l'emissió del programa «Les
Amis d'Orwell» en Radio
Libertaire. Gràcies a SVEF, prengué part en la
creació de diversos col·lectius,
com ara el Col·lectiu per les Llibertats Individuals envers
les Tecnologies de
la Informació, la Coordinadora
Antivideovigilància de l'Illa de França, i el
Col·lectiu Democràcia i Llibertats.
Combaté especialment les tecnologies de
control (biomètrica, fitxatge, nonotecnologies,
radiofreqüència, etc.). Entre
2000 i 2013 assistí a les trobades anuals «Big
Brother Awards», entre 2004 i
2012 a les «pregàries» a
l'Església de la Très Sainte Consommation i entre
2005
i 2008 a les accions de les Brigades Activistes dels Clowns. A partir
de la
dècada dels deu centrà la seva acció
militant en la crítica de l'ordenació del
territori i la lluita ecologista, intervenint en les protestes contra
els grans
projectes (Europacity, Grand-Paris, Notre-Dame-des-Landes, Bure,
Saclay,
Triangle de Gonesse, etc.) i en la creació de la
Coordinadora per la
Solidaritat entre els Territoris de l'Illa de França.
L'agost de 2015 fou un dels
organitzadors del camp antinuclear «Vladimir, Martine
& Co» (VMC) a Bure.
Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Alternative
Libertaire,
Canicule, Courant Alternatif, La
Gueule Ouverte, Louvre
Boîte, Le Monde Libertaire,
etc. Jean-Pierre Petit va morir l'11 de
maig de 2017 a l'Hospital Tenon de París (França)
i va ser enterrat el 18 de
maig al cementiri de Pantin (Illa de França,
França). ---
|
![[10/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[10/05]") |
|
![[12/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[12/05]") |
|
|
| Actualització: 30-07-24 |