|
---
Anarcoefemèrides
de l'11 de juny Esdeveniments
- Surt Revista Social: L'11 de juny de 1881 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari Revista Social. Eco del proletariado. Dirigit per Juan Serrano Oteiza, va defensar les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes i va ser en gran mesura l'òrgan d'expressió de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). De caire moderat, els editors de la publicació pensaven que calia acabar amb certs radicalismes per construir una organització obrera forta i nombrosa, basada en el legalisme, la moderació i el col·lectivisme com a principi econòmic; tot defensant la línia tàctica mantinguda pels congressos de l'FTRE de 1881 i 1882. Tenia un tiratge de vint mil exemplars, que la convertia en la publicació més llegida i difosa de l'època. Van col·laborar N. Palacio, A. Oreal, M. Arroyo, S. Espí, Vanoncí, Francisco Ruíz, Enric Borrell, Ernesto Álvarez, Federico Urales, José García, Pedrote, Vicente Danza, Francesc Tomàs Oliver, entre molts altres. Tomás González Morago va refusar col·laborar en no estar d'acord amb l'orientació de la publicació. En va editar 154 números, l'últim el del 15 de maig de 1884, i va deixar de publicar-se quan el sector radical (Pedrote, Daza, etc.) va acusar el sector moderat (Serrano Oteiza, Francesc Tomàs, etc.) de malversar fons de la publicació. Era hereva de La Revista Social, editada a Catalunya entre 1872 i 1880 com a portaveu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i després d'aquesta etapa madrilenya va tornar a editar-se a Catalunya fins a octubre de 1885. ***
Cartell
del míting a la Sala de l'Harmonia - Míting de Louise Michel: L'11 de juny de 1898 a la Sala de l'Harmonia de Paris (França) els anarquistes Louise Michel, Laurent Tailhade i Charles Malato fan un míting on tracten els grans temes polítics del moment: la crisi de subsistències, la repressió obrera a Itàlia, els processos de Montjuïc a Catalunya, la guerra de Cuba i l'enganyifa del sufragi universal, tot des d'una perspectiva llibertària. ***
Cartell del Congrés Regional Antimilitarista - Congrés Regional Antimilitarista: L'11 de juny de 1905 se celebra a la Sala XX de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) el Congrés Regional Antimilitarista de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT). Només es tracta d'una reunió dels delegats de les seccions, no de militants. Va ser presidit per François Huau i el delegat de la Secció de Marsella fou Auguste Durand. Posteriorment es va realitzar una gran sessió artisticoliterària, organitzada pel Sindicat Internacional dels Oliers i les Seccions de Marsella de l'AIAT, que consistí en un concert musical, en un recital poètic i en una actuació del Grup Artístic del Teatre Social de la Borsa del Treball, tot amb temàtica antimilitarista. ***
Anagrama de la CNT - Conferència de Saragossa de la CNT: Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 se celebra a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anomenada Conferència de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Portada a cap amb permís governatiu, aprofitant el restabliment de les garanties constitucionals, es va realitzar com a reunió d'obrers de diverses localitats, sense especificar que eren de la CNT. La convocatòria d'aquesta conferència arrenca del ple de Lleida de 1921 quan Andreu Nin, Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Jesús Ibáñez i Gaston Leval van ser nomenats delegats per anar a Moscou al III Congrés de la III Internacional. Aquesta determinació va ser impugnada perquè el Comitè Nacional de la CNT no va ser present en el ple ja que estava empresonat. Un nou ple reunit a Logronyo l'agost de 1921 va desautoritzar aquesta delegació i va convocar la Conferència de Saragossa per plantejar el problema de l'adhesió o no a la III Internacional comunista. En aquesta conferència Ángel Pestaña va informar sobre el II Congrés de la III Internacional i Hilari Arlandis del III Congrés de la III Internacional. Després de grans discussions es va acordar la separació «absoluta, immediata i radical» de la CNT tant de la III Internacional com del seu apèndix sindical, la Internacional Sindical Roja (ISR). Malgrat això, com que l'acord del II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia del 10 al 18 de desembre de 1919), que va decidir l'adhesió provisional a la III Internacional, no podia ser revocat més que per un altre congrés, es va decidir fer un referèndum entre tots els sindicats en el termini d'un mes. Es va aprovar també una protesta contra la repressió que patia el poble rus per part del govern comunista. A més es va decidir l'adhesió de la CNT a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que Rudolf Rocker, Milly Witkop, Valeriano Orobón i altres havien constituït a Berlín, i es va acordar protestar contra l'amenaça d'execució que pesava sobre els militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Després d'aquesta reunió, els sindicalistes partidaris de la ISR, en una conferència que es va celebrar a Bilbao a finals de 1922, van crear els Comitès Sindicalistes Revolucionaris, i el desembre d'aquell mateix any va començar a publicar-se a Barcelona el setmanari La Batalla, portaveu d'aquests comitès; el grup editor de La Batalla serà el que en 1930 creï a Catalunya el Bloc Obrer i Camperol (BOC). ***
Cartell
de la vetllada -
Vetllada a
benefici de Sacco i Vanzetti: L'11 de juny de 1927 se
celebra a l'Amalgamated
Clothing Workers Hall de Rochester (Nova York, EUA) una vetllada a
benefici
dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti, aleshores
condemnats a mort. Organitzada pel Grup Llibertari de Rochester, l'acte
consistí
en un recital musical de piano i violí; en una
actuació dramàtica del grup
teatral Amalgama, que interpretà l'scherzo poètic
de Felice Cavallotti Il cantico dei cantici;
en una
conferència d'Armando Borghi; en una nova
interpretació dramàtica a càrrec del
grup Germinal, que portà en escena el drama Giustizia
è fatta!; per acabar amb unes cançons
al piano. ***
Tribuna
del III Congrés de la CNT (1931) -
III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT: L'11
de juny de 1931 al Teatro Conservatorio –avui Maria
Guerrero– de
Madrid (Espanya) s'inaugura el III Congrés Nacional de
Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es
perllongarà fins
al 17 de juny. Hi assisteixen 418 delegats que representaven a 535.565
afiliats
i 511 sindicats; la delegació catalana estava representada
per 129 delegats de
92 poblacions i 296.459 federats. Fruit del clima sorgit arran de la
proclamació de la II República espanyola, en
aquest congrés sorgiran dues
tendències enfrontades: la partidària que la CNT
havia d'adaptar-se a la
legalitat republicana –on militaven els vells
anarcosindicalistes, com
ara Joan
Peiró, Ángel Pestaña,
Clarà, Fornells o Massoni– i la
partidària de
lluitar al
màxim per la Revolució Social –on
militava la
nova fornada d'activistes
revolucionaris faistes, com ara Francisco Ascaso, García
Oliver, Buenaventura
Durruti, Ricardo Sanz o Frederica Montseny. Durant el
congrés es va suscitar un
apassionat debat en discutir-se l'informe del Comitè
Nacional, on el sector
extremista pretenia que durant les últimes etapes de la
clandestinitat els
comitès superiors havien tancat compromisos amb els elements
polítics
republicans (Pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930),
tendents a establir
una moratòria de pau social, especialment a Catalunya, amb
vistes a consolidar
la República i facilitar-hi l'autonomia. Aquest
congrés va ser un dels menys
constructius i un dels més passionals de tots. Es va aprovar
el pla de
reestructuració de la CNT basat en Federacions Nacionals
d'Indústria (FNI), però
llevat de donar lloc a un debat esgotador el pla mai no es va posar en
pràctica. Els enemics d'aquesta modalitat sostenien que les
FNI implicaven una
dualitat de funcions i es queia en la burocràcia; en canvi,
els partidaris de
les FNI sostenien que s'havien d'organitzar concentracions industrials
obreres
enfront de les concentracions industrials patronals. La CNT va editar
la Memoria
del Congreso extraordinario celebrado en Madrid los días 11
al 16 de junio de
1931 (Tipografía Cosmos. Barcelona, 1932). III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT ***
José W. Rosasco - Assassinat de Rosasco: L'11 de juny de 1931 al restaurant Chechín, del carrer O'Gorman, d'Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) un grup de quatre activistes anarquistes –Julio Prina, Lacunza (Nene), González (Gallego) i Gino Gatti–, dirigits pel mariner timoner i secretari general en dues ocasions de la Federació Obrera Marítima Juan Antonio Morán, abat de cinc trets de revòlver el major de l'Exèrcit José W. Rosasco que hi sopava. Eloy M. Prieto, secretari de l'Ajuntament d'Avellaneda, que acompanyava Rosasco, resultà ferit amb tres dispars. El cambrer Capurro fou ferit lleument d'un tret a la natgera. Rosasco, servidor lleial de la dictadura del general José Félix Uriburu i cap de la policia política de La Plata i interventor policíac d'Avellaneda, era el responsable de la repressió i de l'assassinat de nombrosos militants llibertaris. El mateix dia de la seva mort, Rosasco havia fet una batuda en la qual van ser detinguts 44 àcrates. L'anarquista Lacunza (Nene) també trobarà la mort arran d'aquesta acció i els seus companys el van fer desaparèixer per no deixar pistes sobre els autors de l'atemptat. N'hi ha tres versions sobre la mort de Lacunza: una que en sortir ensopegar amb una de les vidrieres trencant un vidre que el ferí mortalment; altra que caigué de l'impacte d'una bala de Pina mateix quan Lacunza es creuà; i la tercera, i més provable, ja que no hi havia sang a l'escenari, és que durant l'acció un fulminant atac de cor el deixà cadàver. La policia mai no va saber amb exactitud els activistes que van participar en aquest atemptat, encara que sempre sospitaren d'un grup dirigit per Juan Antonio Morán.
Naixements
Fotografia policíaca d'Auguste Damalix (19 de març de 1894) -
Auguste Damalix: L'11
de juny –algunes fonts citen erròniament el 13 de
juny– de 1856 neix a
Saint-Claude (Besançon, Franc Comtat, Arpitània)
l'anarquista Eugène Émile
Auguste Damalix. Sos pares es deien Claude François Damalix,
hostaler, i Anne
Bussoy. Treballava de fuster i vivia la número 15 del carrer
Zacharie de París
(França). El 19 de març de 1894 va ser detingut
sota l'acusació de pertinença a
«associació criminal» i alliberat 10
dies després. El seu dossier va ser enviat
el 3 d'abril de 1894 al jutge d'instrucció Henri Meyer. El
seu nom figurava en
el llistat d'anarquistes aixecat per la policia el 31 de desembre de
1894. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Germain Menvielle - Germain Menvielle: L'11 de juny de 1861 neix a Tarba (Llenguadoc, Occitània) el mecànic anarquista i sindicalista Germain-Joseph-François Menvielle. Sos pares es deien François Menvielle, negociant, i Marie Botte. El 22 de febrer de 1889 va ser condemnat a Bordeus (Aquitània, Occitània) a dos anys de presó per haver infringit la llei del reclutament. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) on el setembre de 1893 va ser condemnat per organitzar una reunió pública. Membre del Sindicat de Mecànics, aconseguí una certa influència i es mostrà fervent partidari de la participació dels anarquistes en els sindicats. El desembre de 1893 presidí les conferències marselleses de Sébastien Faure. Després de l'entrada en vigor el desembre de 1893 de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) i de l'ona de detencions i d'escorcolls contra els anarquistes, l'11 de gener de 1894 presidí un míting de protesta a la sala de l'antic Asil de Nit, que arreplegà unes dues mil persones, i on parlaren, entre d'altres, Joseph Gros i Sébastien Faure; segons un informe policíac, en aquest acte distribuí un gran nombre d'exemplars del periòdic La Révolte. El 17 de desembre de 1894, quan volia entrar en una reunió socialista per a participar en la discussió, va ser acusat d'«espia» per un responsable socialista i, després d'una curta baralla, expulsat de la sala. El 20 de juliol de 1896 va ser detingut acusat de robatori, però l'1 d'agost va ser alliberat i la causa sobreseguda. Posteriorment es decantà pel pla purament sindical i l'1 de maig de 1899 parlà en el míting que se celebrà a la sala Isnard, al barri marsellès de la Plaine, per protestar contra el tancament de la Borsa del Treball. A començament dels anys nou-cents, intervingué en reunions electorals, però sembla que ja no participà en el moviment llibertari i va ser esborrat, per decisió ministerial del 5 d'octubre de 1903, de les llistes d'anarquistes. El 19 d'octubre de 1911 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Marie Adélaïde Victorine Martin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Nazzareno
Sabini - Nazzareno
Sabini: L'11 de juny de 1866 neix a Ancona (Marques,
Itàlia) el propagandista
anarquista Nazzareno Sabini, conegut com Sabino
l'Anarchico. Sos pares es deien Girolamo Sabini i Annamaria
Mei. Es
guanyava la vida fent de venedor ambulant i s'adherí al
moviment anarquista de
ben jovenet. Quan tenia vint anys va ser condemnat a sis dies de
presó per
«ultratges a l'autoritat» i el 16 de
març de 1888 va ser condemnat a 12 dies
pel mateix delicte. Per al primer aniversari dels
«Màrtirs de Chicago», el 13
de novembre de 1888, llançà, amb altres
anarquistes, des de la galeria del
teatre Goldoni d'Ancona pamflets de propaganda que portaven el
títol «I socialisti
marchigiani» (Els socialistes de les Marques). El 12 de juny
de 1893 el
Tribunal d'Ancona el condemna a dos meses i 20 dies de presó
per «possessió
il·legal d'armes» i després va ser
condemnat a una pena d'assignació de
residència. Era assidu de totes les manifestacions
antiautoritàries i la
policia el considerava un dels agitadors més importants
d'Ancona. Sense treball
estable, compaginava la fena de venedor ambulant i de subhastador amb
la
divulgació de la premsa anarquista, fins i tot fora de la
seva regió. Amb
Leandro Leoni, Luigi Mattioli, Remo Paniconi i Alberto Petrini,
formà part del
grup anarcoindividualista d'Ancona «Gruppo
Autonomo». En 1910 realitzà una
donació per al finançament del
periòdic llibertari d'Ancona Lo
Sprone i el juny de 1913, arran de la
tornada d'Errico Malatesta a la ciutat, s'encarregà de
recollir les subscripcions
per al nou periòdic Volontà.
Adherit
al Cercle Anarquista «Studi Sociali», el gener de
1914, en un clima marcat per
la represa de la lluita anarquista, va escriure un article titulat
«Agli
anarchici», que es publicà en Volontà,
on es lamentava de la «mesquina» venda dels
cinc-cents exemplars d'aquesta
publicació en una ciutat com Ancona on el nombre
d'anarquistes era altíssim i
on recalcava la importància que tenia la premsa en la
propaganda dels ideals
anarquistes i en la lluita contra l'analfabetisme. El 21 de maig de
1914 va ser
denunciat per distribuir pamflets antimilitaristes, amb l'agreujament
de «reincidència».
El 4 d'abril de 1916 va ser empresonat dos mesos per
«ultratge a un funcionari
públic». El gener de 1919 desafià la
policia imprimint i aferrant, a instància
dels anarquistes de Pisa (Toscana, Itàlia), un manifest en
memòria de Pietro
Gori en el vuitè aniversari de la seva mort. L'abril
d'aquell any, s'encarregà
de la distribució d'un centenar de pamflets pisans titulats Suffragio universale e Rivoluzione sociale
i un mes després va ser multat per aferrar
«manifests subversius» de la Unió
Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona, a la qual pertanyia. En 1920
s'emeté una
ordre de busca i cerca al seu nom pel delicte
d'«insurrecció armada contra els
poders de l'Estat», arran de l'aixecament revolucionari de
finals de juny a
Ancona. Després de patir presó durant un any, va
ser alliberat amb una sentència
absolutòria. No obstant això, el 6 de juliol de
1924 noves preteses proves
l'acusaren com a corresponsable amb son fill de l'assassinat del soldat
Ubaldo
Marchiani i del tinent Giovanni Ramella, el 26 de juny de 1920, quan la
revolta
d'Ancona; condemnat a mort, finalment l'1 de juliol de 1926 va ser
absolt
plenament. En els anys quaranta regentà un quiosc de premsa
a prop del Caffè
Nazionale d'Ancona. Nazzareno Sabini va morir el 7 de juny de 1955 a
Ancona
(Marques, Itàlia). ***
Amilcare
Ciuti - Amilcare Ciuti: L'11 de juny de 1887 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el pintor de la construcció i decorador anarquista Amilcare Germano Giuseppe Ciuti, també conegut com Amilcar-Joseph-Germain Ciuti, o simplement Joseph Ciuti. Sos pares es deien Eliseo Ciuti i Adele Micheletti. Nascut en una família anarquista, son pare fou un dels fundadors de la secció local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i sos germans i sa germana també van ser actius militants llibertaris. Ell ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista. En 1911 emigrà a França buscant feina i, després d'un breu període durant la Gran Guerra en el qual retornà a Pisa, en 1920 s'instal·là definitivament a Marsella (Provença, Occitània) amb son germà Cafiero Ciuti, aconseguint el 2 d'agost de 1927 la ciutadania francesa. Mantingué estrets contactes amb destacats militants anarquistes, sobre tot amb Carlo Cafiero, i amb sa família pisana, relacions que van ser contínuament vigilades per la policia. En aquesta època visqué a Sant Rafèu (Provença, Occitània). Continuà amb la seva propaganda anarquista i va fer amistat amb Enrico Zambonini, amb qui va ser detingut acusat d'haver ferit el 2 d'agost de 1928 d'un tret de pistola Giacomo De Muro, cònsol italià a Sant Rafèu; però va ser alliberat després d'haver confessat la culpabilitat de Zambonini. El 15 d'agost de 1929 participà en una reunió del Cercle Italià d'Educació Socialista (CIES) de Brussel·les (Bèlgica). El novembre de 1936 un informe policíac el considerava un dels militants més destacats del moviment llibertari del departament dels Pirineus Orientals. En aquesta època militava, amb Louis Montgon i Giuseppe Pasotti, en el Grup Anarquista de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), adherit a la Federació Anarquista del Migdia (FAM), grup que comptava amb 25 membres, dels quals 21 estrangers, especialment espanyols i italians, i que difonia Le Libertaire i L'Espagne Antifasciste. Durant la Guerra Civil espanyola la seva activitat se centrà en coordinar l'ajuda cap a l'Espanya llibertària i fou l'enllaç amb el Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA), organització unitària de l'esquerra creada a Catalunya. La seva funció consistia en rebre els fons per reclutar voluntaris i per avituallar (queviures, medicaments, robes, etc.) les milícies antifeixistes. En 1937 informes policíacs destacaren la seva activitat en favor de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) arran d'una possible estada a Barcelona (Catalunya). Amb son gendre i Louis Montgon, a partir de febrer de 1939, i amb relacions amb el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques d'Itàlia (CAPVPI) de París (Giovanna Berneri) i de Marsella (Pio Turroni), s'encarregà d'establir contactes i de l'ajuda als companys llibertaris italians internats als camps de concentració d'Argelers, del qual s'ocupà personalment, i de Sant Cebrià. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Lucien
Courbe (1910) -
Lucien Courbe: L'11
de juny de 1888 neix a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les,
Bèlgica) l'anarquista
Lucien Alfred Albin, conegut com Luce Courbe. Es
guanyava la vida treballant
d'empleat en un gran magatzem. Formà part, amb Raymond
Callemin, Édouard
Carouy, Jean De Boë, Victor Kilbatchich (Victor Serge),
Gassy Marin i
altres, del Grup Revolucionari de Brussel·les (GRB), de
tendència
individualista. El 28 de gener de 1909 va ser detingut quan
distribuïa fulls
anarquistes davant la Casa del Poble de Watermael-Boitsfort
(Brussel·les, Bèlgica).
En 1909 quatre membres del GRB (Callemin, Carouy, De Boë i
Victor Serge) emigraren
a París (França) i es van veure implicats en el
grup il·legalista anarquista
conegut com «Banda Bonnot». Entre 1910 i 1912 va
ser editor gerent del periòdic
brussel·lès Le
Révolté, òrgan dels
anarquistes individualistes antiorganitzadors.
En 1913 vivia amb sa companya Thérèse Van Binst
al carrer Terre Neuve d'Anderlecht
(Brussel·les, Bèlgica). Amb sa cònjuge
figurava en un llistat d'anarquista de
la policia. Lucien Courbe sembla que morí de tuberculosi en
1916. L'agost de
1913 una persona amb la documentació de Lucien Courbe va ser
detinguda a París;
l'anarquista François Collas, que era el seu veritable nom,
i que també feia
servir el pseudònim de Jean Rémond,
havia fundat dues societats de defensa
dels petits comerços a París, de les quals era
secretari general, i va ser
detingut perquè era buscat a Bèlgica per
insubmissió i deserció i per estafa en
petits comerços francesos. ***
Bartolomeo Vanzetti - Bartolomeo Vanzetti: L'11 de juny de 1888 neix a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Nascut en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello), quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzetti és tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant una immensa reprovació. El 23 d'agost de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis. ***
Ramiro Lapeña Altabás - Ramiro Lapeña
Altabás: L'11 de juny de 1897 neix a Villarroya de la Sierra (Saragossa, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ramiro Lapeña Altabás. Estava casat amb
dos infants (Remedios i Manuel). Es guanyava la vida treballant de ferrer i ferrador
i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual formava
part de la seva junta directiva. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
es va amagar, però l'octubre d'aquell any es va lliurar als franquistes. Ramiro
Lapeña Altabás va ser afusellat el 20 d'octubre de 1936 a la tàpia del
cementiri de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya) i llançat a una fossa comuna.
Son germà Manuel Lapeña Altabás, també militant confederal, havia estat
assassinat pel feixistes tres mesos abans. Les restes dels dos germans van ser
exhumades l'abril de 1959 i enterrades a la cripta principal del Valle de Cuelgamuros
(San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Sa família lluita
judicialment per que les restes siguin exhumades i enterrades a Calataiud. ***
Juan López Saura - Juan López Saura: L'11 de juny –algunes fonts citen erròniament l'1 de juny– de 1898 neix a San Antonio Abad (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Sos pares es deien José López Velázquez, fogorner de l'Armada, i Josefa Saura Vidal. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Sa companya fou Filomena Ortiz, amb qui tingué sis infants (José, Mariano, Josefa, Mercedes, Antonio i Pedro). Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a l'Hospital de la Santa Creu de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població. Son germà Antonio López Saura també va ser militant anarcosindicalista. ***
Necrològica
de Francesc Coll Cuchi apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de març de 1976
- Francesc Coll Cuchi: L'11 de juny de 1899 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Coll Cuchi. Sos pares es deien Francesc Coll i Francesca Cuchi. A començament dels anys vint, amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, hagué d'abandonar Reus, on militava en el moviment anarquista. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a Alemanya. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fijac, on vivia i treballava de mecànic ajustador. Sa companya fou Justa Lucía Martina Martín González. Francesc Coll Cuchi va morir el 28 de desembre de 1975 al seu domicili de Fijac (Llenguadoc, Occitània). ***
Félix Urraca Valmaseda - Félix Urraca Valmaseda: L'11 de juny de 1901 neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Urraca Valmaseda –el certificat de naixement cita el segon llinatge com Balmaseda. Sos pares es Donato Urraca García, llaurador, i Victoria Valmaseda Merino. Quan tenia 16 anys marxà a Vitòria buscant feina. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, treballà en l'empresa Ajuria. En 1927 es casà amb Pilar Gentil Acevedo, però enviudà tres anys després. En aquests anys començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir al nord a finals de mes i s'enrolà en el Batalló Durruti, amb el qual realitzà la campanya del Nord fins al final, essent ferit en combat. Des de Barcelona continuà la lluita amb son cunyat Julián Gentil, també cenetista. En acabar la guerra, amb el suport familiar, cap al 1942 muntà una botiga a Móra de Rubiols (Terol). Acusat de col·laborar amb el maquis del Maestrat i empresonat durant dos anys a Saragossa. En 1947 retornà a Barcelona, però sa família restà a Terol. Seguint uns negocis relacionats amb la ferralla marxà a les Illes Canàries. A les illes africanes va ser detingut i en 1950 aconseguí sortí lliure. Establert a Vitòria, aconseguí una feina, però de bell nou denunciat des de Móra de Rubiols, fou traslladat a aquesta localitat i apallissant, salvant la vida per intercessió del capellà de l'indret. Després de tres mesos tancat a la presó de Saragossa tornà a Vitòria, on visqué com pogué. Pel 1955 aconseguí una feina estable en una fàbrica de sucre fins a la seva jubilació en 1966. En 1960 enviudà novament d'Eugenia Baños Acevedo. Amb la jubilació s'establí a Barcelona amb sos cunyats fins al 1976, any que retornà definitivament a Vitòria. Félix Urraca Valmaseda va morir el 4 de maig de 1990 al seu domicili de Vitòria (Àlaba, País Basc). Son germà Julio Urraca Valmaseda també va ser un destacat militant anarcosindicalista. ***
Necrològica
de Félix Arcal Berenguer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 9 de juny de 1963 - Félix Arcal Berenguer: L'11 de juny de 1904 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Arcal Berenguer. Sos pares es deien Mariano Arcal i Ninache Berenguer. Quan era molt jove s'adherí al moviment llibertari i al Sindicat de Pagesos de Bujaraloz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començaments de la guerra civil formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Integrat als fronts, fou membre dels grups anomenats «Fantasmas», unitats integrades en la «Columna Durruti» encarregades de detenir i executar militants franquistes i clericals de la regió. El capellà de Bujaraloz sembla que va ser una de les seves víctimes. Segons el seu testimoni, Buenaventura Durruti Domínguez no aprovava aquestes accions i evità nombroses execucions. Quan la militarització de les milícies, a la qual ell s'oposà, marxà cap a Barcelona (Catalunya), però finalment retornà als fronts. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. També passà per les Companyies de Treballadores Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació nazi, participà en la Resistència, enquadrat en un grup guerriller que actuà a Bretanya. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Lo Mont (Aquitània, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Malalt, i després d'un temps ingressat a l'Hospital Layné de Lo Mont, Félix Arcal Berenguer va morir el 2 de maig de 1963 al seu domicili de Lo Mont (Aquitània, Occitània). ***
Notícia
de la detenció de Vicente Castillo Muñoz
apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 9 de juliol de 1949 - Vicente Castillo Muñoz: L'11 de juny de 1911 neix a Órgiva (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Vicente Castillo Muñoz. Sos pares es deien Manuel Castillo Hidalgo, pagès, i Ana Muñoz Braojos. Ben aviat orfe, amb 12 anys treballà com a mosso als cafès i cuines. En 1924 començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1932 va ser cridat a files i el novembre de 1933 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i participà en la lluita antimilitarista en el si de l'exèrcit. En acabar el servei militar, retornà a Granada i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el company Silva, participà activament en l'organització i desenvolupament del Sindicat de la Indústria de l'Alimentació de la CNT. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, Granada va caure a mans feixistes i el novembre d'aquell any va ser mobilitzat per l'exèrcit franquista. El 13 de gener de 1937, amb altres companys (Laureano Pérez, M. Hidalgo, etc.), desertà i, amb un centenar de persones, aconseguí passar a zona republicana i s'integrà en la «Columna Maroto» confederal. Després de la militarització de les milícies, la seva columna esdevingué la 147 Brigada Mixta i va ser nomenat sergent de la III Companyia, formada per militants de les Joventuts Llibertàries fugits de Granada. Va ser nomenat secretari del grup de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de la seva companyia i participà en els combats a Andalusia. Secretari de les Joventuts Llibertàries del 586 Batalló, va ser nomenat delegat d'aquest batalló per al ple de la FIJL que se celebrà a Baza (Granada, Andalusia, Espanya). A finals de 1938 va ser enviat a l'Escola Popular de Guerra de València (País Valencià). En 1939, al final de la contesa, amb altres companys del seu grup (Granizo, Pepe El Cordero, Picheli, etc.), aconseguí arribar a Sierra Nevada amb la intenció de passar més tard a França. Finalment retornà a Granada on ben aviat va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó per «rebel·lió militar». Reclòs a la presó de La Campana de Granada, en fou responsable de la cuina. En 1940 va ser traslladat a la penitenciaria del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i posteriorment a les d'Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella, Espanya), de Yeserías (Arganzuela, Madrid, Espanya) i d'Astorga (Lleó, Castella, Espanya), on va ser alliberat l'agost de 1941. Retornà a Granada i començà a treballar en una fàbrica sucrera, de la qual diàriament furtava un o dos quilos de sucre amb els quals elaborava caramels i confits que després venia pel barri de San Pedro on vivia. Amb Ángel Vicente, creà una petita fàbrica de caramels. Integrat en la lluita clandestina, fou membre del Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Granada. També albergà a casa seva el guerriller Juan Francisco Medina García (Yatero), que va ser finalment ferit en un enfrontament amb la policia. Organitzà nombroses evasions de militants empresonats i elaborà per a tal fi falses ordres d'alliberament. En 1943, amb F. Salcedo, montà al número 1 del carrer de la Paz una petita confiteria, on també hi vivia el company José Alguacil Carranza i sa família; va ser en aquest obrador on es tingueren la major part de les reunions clandestines de la CNT d'aleshores. Assistí a la reunió que es va realitzar a La Zubia (Granada, Andalusia, Espanya) per a coordinar la lluita guerrillera i participà activament en aquesta, proporcionant armes al grup guerriller llibertari dels germans Quero Robles. En 1947 advertí, amb Antonio Cañete Rodríguez, al Comitè Regional de la FIJL i al de la CNT de la traïció, per 200.000 pessetes, dels excenetistes Fermín Castillo i Miguel Contreras, que havien delatat els germans Quero Robles a la policia. En 1948 va ser nomenat secretari de Defensa i d'Organització del Comitè Provincial de Granada de la CNT i s'encarregà de l'evacuació de guerrillers, entre ells els germans Castillo Clares, via Tànger (Marroc). El 26 de maig de 1949, quan l'evacuació del grup, la Guàrdia Civil atacà el seu domicili granadí. Durant l'enfrontament armat, resultaren morts Gabriel Martín Montero (Corralico i Mariano) i José Sánchez Porras (Pepe El Catalán) i van ser capturats José Martín Montero (Sebastián), Milesio Pérez Jiménez (Modesto) i José García Pimentel (Eloy i Orejillas). També ell va ser capturat, ferit de set bales, i sa companya Isabel Amador Guzmán. Els inquilins del local, José Alguacil Carranza i la seva esposa Manuela Vizcaíno Alarcón, també van ser detinguts amb son fill de quatre anys. El capità Caballero, de la Guàrdia Civil, ferit en l'enfrontament, es lamentà de no haver pogut «matar tothom, dona i infant inclosos». Jutjat, Vicente Castillo Muñoz va ser condemnat a 30 anys de presó. El 28 de maig de 1962 va ser alliberat de la presó de Barcelona. En 1979 va escriure en dos volums les seves memòries, Recuerdos y vivencies, que publicà a Barcelona en una edició privada de 25 exemplars. Vicente Castillo Muñoz va morir el 19 de setembre de 1997 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). ***
Notícia
de la condemna de François Rogati apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
30 de juny de 1938 - François Rogati: L'11 de juny de 1914 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista François Rogati. Sos pares es deien François Rogati, conreador, i Irma Adrienne Pattus. Durant els anys trenta, amb son germà Julien Rogati, formà part del grup anarquista d'Aimargues (Joseph Chatellier, Joseph Deschamps, Marcellin Mary, Paul Perrier, etc.). El 21 de juny de 1938 el Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) el condemna a 15 dies de presó i a 225 francs de multa per «violències i insults» comesos el 20 de març anterior durant una baralla amb dues persones que havien participat en un aplec de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) a Aimargues. També fou membre del grup local d'Aimargues de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Defuncions
Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari Carson City Daily Appeal del 17 de juny de 1920 - Roberto Elia: L'11 de juny de 1924 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) el propagandista anarquista Roberto Elia. Havia nascut el 29 de juliol de 1871 a Catanzaro (Calàbria, Itàlia). Sos pares es deien Raffaele Elia i Teresa Apollari. Mecanògraf i tipògraf de professió, ben aviat s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI) i col·laborà en el periòdic Calabria Avanti, òrgan del partit a la província de Catanzaro. En 1906 decidí emigrar als Estats Units. Amic de destacats militants (Michele Caminita, Gaspare Cannone, Andrea Salsedo, etc.), esdevingué anarquista i fervent propagandista. A Barre (Vermont, EUA) entrà en la redacció del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i durant un temps s'encarregà de l'administració. També formà part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Establert a Nova York (Nova York, EUA), entre 1910 i 1911 col·laborà en Novatore, de Massimo Rocca (Libero Tancredi), i en 1913 en Il Movimento Anarchico, d'East Boston. Destacà en la traducció i en l'activitat literària. També va ser secretari i redactor de ponències i d'informes d'importants congressos anarquistes nord-americans. Entre el 30 de març i el 15 d'octubre de 1919 edità amb Andrea Salsedo el quinzenal Il Domani, que es caracteritzà per les seves posicions filobolxevics, i que va ser continuat pel periòdic clandestí L'Ordine, publicat entre el 31 d'octubre de 1919 i el 16 de febrer de 1920. El fiscal general dels EUA Alexander Michell Palmer desencadenà una cacera sense pietat contra els anarquistes del grup encapçalat per Luigi Galleani, al qual acusava, sense proves, d'haver intentat assassinar-lo amb una bomba col·locada a la porta principal de casa seva l'1 de maig de 1919, i d'haver fet explotar alguns paquets postals, el 2 de juny d'aquell any, dirigits contra personalitats polítiques a set ciutats nord-americanes (Washington, Boston, Nova York, Filadèlfia, Pittsburgh, Cleveland i Paterson). Sota el pretext d'aquesta ona d'atemptats, el govern nord-americà engegà una «cacera de rojos», que aleshores se solidaritzaven amb la Revolució bolxevic. Per mor de la delació d'Eugenio Ravarini, excarrabiner infiltrat en el moviment anarquista, el Bureau of Investigation (BOI, Oficina d'Investigació) va saber que Roberto Elia treballava al taller tipogràfic Canzani de Brooklyn, dirigit per Andrea Salcedo i durant la nit del 25 de febrer de 1920 procedí a la detenció, sense cap ordre d'arrest, d'ambdós anarquistes als seus respectius domicilis. La detenció dels dos militants, que patiren tortures físiques i psíquiques, es va mantenir en secret. Els anarquistes novaiorquesos, encapçalats per Carlo Tresca i Luigi Quintiliano, i per Nicola Sacco i Bartolemo Vanzetti fins a la seva detenció, es posaren a la recerca dels companys, descobrint casualment la detenció il·legal. La creació d'un Comitè Pro Víctimes Polítiques (Mario Buda, Aldino Felicani, Carlo Tresca, Luigi Quintiliano, etc.) no aconseguí impedir el 3 de maig de 1920 l'assassinat de Salsedo, fet camuflat de suïcidi per les autoritats, i el decret de deportació d'Elia, suspès alguns mesos després de la dura campanya de premsa contra el govern nord-americà. Portat a Ellis Island, el 7 d'agost de 1920 va ser expulsat del país i el 30 d'aquell mes arribà a Nàpols, essent enviat immediatament a Catanzaro amb residència obligada. Paolo Schicchi el cridà perquè entrés, amb Gaspare Cannone, en la redacció del periòdic sicilià Il Vespro Anarchico, però ell volia reorganitzar el moviment anarquista calabrès i crear una publicació llibertària pròpia a la regió. S'encarregà d'organitzar el I Congrés Anarquista de Calàbria, que se celebrà el 15 de gener de 1922 a Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia). Un mes després, amb Bruno Misèfari, llançà una circular per a la publicació de Pane e Libertà. Organo per la diffusione dell'Ideale Anarchico in Calabria, periòdic que per ser més popular estaria escrit també en dialecte calabrès. La manca de suport econòmic dels companys del Nord d'Itàlia i dels EUA retardà la realització del projecte que només pogué materialitzar-se dos anys després, el 14 de desembre de 1924, amb l'edició de L'Amico del Popolo, redactat per Bruno Misèfari amb el suport de Nino Malara i de Nino Napolitano. Mesos abans, l'11 de juny de 1924, Roberto Elia va morir, vigilat per la policia fins el final, a l'Hospital de Santa Maria La Pace de Nàpols (Campània, Itàlia) a causa de la tuberculosi que patia contreta als EUA. ***
Werner Höme - Werner Höme: L'11 de juny de 1937 és assassinat a Dresde (Saxònia, Alemanya) el gravador anarquista i anarcosindicalista Werner Höme. Havia nascut el 14 de febrer de 1907 a Dresde (Saxònia, Alemanya). D'antuvi milità en els Sozialistische Arbeiter-Jugend (SAJ, Joves Treballadors Socialistes) de la seva ciutat natal i després formà part de l'Anarchistische Tatgemeinschaft (Grup d'Acció Anarquista), colla de 14 joves llibertaris d'ambdós sexes –entre els Herbert Wehner, que més tard serà dirigent comunista i socialdemòcrata– que edità tres números del periòdic Revolutionäre Tat (Acció Revolucionària). En 1926 s'afilià a l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya). A partir de 1931 fou president de la Syndikalistischen Arbeiter-Föderation (SAF, Federació de Treballadors Sindicalista) de Dresde i redactor en cap del periòdic Der Arbeitslose (Els Sense Feina). Quan era president, els anarcosindicalistes van ser declarats il·legals i en 1933 organitzà, amb Oskar Kohl, diverses reunions regionals clandestines de coordinació dels grups anarcosindicalistes alemanys. També s'edità la publicació clandestina Mai-Zeitung (Diari de Maig). El maig de 1933 va ser detingut preventivament i passà una bona temporada empresonat. Després del seu alliberament del camp de concentració de Hohnstein, el febrer de 1934 organitzà l'exili de Kreszentia Mühsam, companya d'Erich Mühsam, aleshores empresonat. Juntament amb Herbert Hilse, Käthe Jünger i Ernst Schmidt, salvà el patrimoni literari d'Erich Mühsam portant-lo a un lloc segur de Praga. El juny de 1937 va ser novament detingut a Dresde. Werner Höme va ser assassinat l'11 de juny de 1937 a la presó de Dresde (Saxònia, Alemanya) mentre esperava judici. ***
Necrològica
d'Agustín Ortiz apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 18 de juliol de 1957 - Agustín Ortiz: L'11 de juny de 1957 mor a Newark (Essex, Nova Jersey, EUA) l'anarquista Agustín Ortíz, conegut com Farmer. Havia nascut a Liérganes (Cantàbria, Espanya). En 1919 emigrà als Estats Units. Fou un dels primers membres de l'Ateneu d'Estudis Socials de Newark quan aquesta entitat es creà el 15 d'abril de 1934, on va romandre tota sa vida. Gran distribuïdor, amb Pedro Noya Corral, de la premsa anarquista, fou un dels fundadors de la Secció Local de Newark de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Aficionat al teatre, muntà un grup artístic per a representar obres socials. En 1956 viatjà a la Península per a visitar sa família. Malalt de diabetis, Agustín Ortiz va morir l'11 de juny de 1957 a Newark (Essex, Nova Jersey, EUA) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Evergreen d'aquesta ciuat. ***
Dolores Rodríguez Fernández - Dolores Rodríguez Fernández: L'11 de juny de 1959 mor a Roanne (Forez, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Rodríguez Fernández. Havia nascut el 16 de desembre de 1915 a Granada (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Carlos Rodríguez i Dolores Fernández. Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la dècada dels trenta es va fer la companya del destacat militant llibertari Antonio Cañete Rodríguez. Quan el cop feixista de juliol de 1936 contribuí a salvar i a amagar nombrosos companys al barri granadí de l'Albaicín. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i s'especialitzà en amagar guerrillers llibertaris. En 1948, fugint de la repressió, passà a França amb son company Cañete. A l'exili milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Roanne. També formà part del grup artístic confederal «Iberia». Dolores Rodríguez Fernández va morir l'11 de juny de 1959 al seu domicili de Roanne (Forez, Arpitània). Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979) ***
Necrològica
de Juan Antonio Gallego Bravo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 d'octubre de 1966 - Juan Antonio Gallego Bravo: L'11 de juny de 1966 mor Roanne (Roine-Alps, França) l'anarcosindicalista Juan Antonio Gallego Bravo. Havia nascut el 15 d'octubre de 1907 a Múrcia (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Tomás Gallego i Fuensanta Bravo. Emigrà a Barcelona (Catalunya). Es guanyava la vida com a fogoner del dipòsit ferroviari del Poblenou i milità en la Secció de Xofers de Locomotores del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Quan l'Ocupació va ser deportat pels nazis a un camp de concentració a Alemanya, del qual va retornar en 1945 molt afeblit i invàlid per al treball. Posteriorment milità en la Federació Local de Roanne de la CNT. Sa companya fou Antonia Fenore. Després d'una llarga malaltia, Juan Antonio Gallego Bravo va morir l'11 de juny de 1966 a l'Hospital de Roanne (Forêz, Arpitània) i fou enterrat dos dies després. ***
Rirette Maîtrejean - Rirette Maîtrejean: L'11 de juny de 1968 mor a Limeil-Brévannes (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Havia nascut el 14 d'agost de 1887 a Sent Maissenç (Llemosí, Occitània). Sos pares, pagesos, es deien Martin Estorges i Jeanne Brunie. Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Auguste Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie. En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme, La Liberté, etc. Rirette Maîtrejean va morir l'11 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1968 a l'Hospital Geriàtric Émile-Roux de Limeil-Brévannes (Illa de França, França). Rirette Maîtrejean (1887-1968) ***
Eugenio Macchi - Eugenio Macchi: L'11 de juny de 1970 mor a Atlántida (Canelones, Uruguai) l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com Antonio Astaldi o Antonio Ansaldi. Havia nascut el 8 de gener de 1890 a Varese (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Albino Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris, quan tenia 11 anys es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i amb 12 emigrà per feia per primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a Itàlia i es posà a fer feina d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia, Itàlia), però, després de demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i retornà a Suïssa, instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre de 1908 va ser detingut a Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a la vaga» als treballadors del ferrocarril Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa) un mes, per ser a continuació expulsat de la Confederació Helvètica per tres anys, retornant amb sa família a Gallarate. Poc després, però, en 1909 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets en un míting de protesta per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser cridat a files i l'any següent, mentre estava de permís, desertà i passà novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa) i des del 1913 a Locarno (Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de propaganda «Pietro Gori», on participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que, segons la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915 col·laborà amb articles reivindicant la violència i contra la guerra en el periòdic socialista Libera Stampa, escrits que no agradaren gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914 retornà de bell nou a Itàlia i, cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà novament. S'establí d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i després a Zuric. En 1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de Berna, desenvolupà una intensa tasca propagandística a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser detingut. Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser expulsat de Suïssa el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia, pogué instal·lar-se el gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo Restelli, obrí un taller de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc de reunió del moviment anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a les muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria industrial «Franco Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor responsable dels quatre números del quinzenal milanès L'Individualista, fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels dos últims números d'Umanità Nova, publicats a Milà el 23 i el 24 de març, coincidint amb l'atemptat al teatre Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11 anys, sis mesos i 10 dies de presó i a dos anys de vigilància per «associació criminal i fabricació, possessió i transport de bombes». Complí, fins el gener de 1930, la pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont, Itàlia). El juliol de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa per la frontera entre Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el qual morí un guàrdia de duanes i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent fracassat, aconseguí passar la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a Ginebra i després a Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà finalment als Estats Units, on polemitzà durant molt de temps, en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari, amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició mantinguda pels anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930 acusà, suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els companys col·laborant amb la policia i de ser un espia feixista. Segons informes policíacs, en 1939 residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on s'hauria entrevistat amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria, Itàlia) i, després de passar una curta estada a Gallarate, retornat a Montevideo. ***
Necrològica
de Francisco Ortega apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 d'abril de 1977 - Francisco Ortega: L'11 de juny de 1976 mor a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Ortega. Havia nascut cap el 1910. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant els anys vint formà part del Comitè Nacional Revolucionari creat per lluitar contra la dictadura de Primo de Rivera. Després de la guerra civil visqué a Almeria (Andalusia, Espanya) en contacte amb la CNT clandestina. En 1949, fugint de la repressió, passà a França amb sa companya. Treballà en les obres de construcció del pantà de Montpesat (Vivarès, Llenguadoc, Occitània). En 1954 s'instal·là a Valença, on milità en la Federació Local de la CNT. ***
Tomba
de Cesáreo Quiñones al Cheltenham New Cemetery de
Melbourne - Cesáreo Quiñones: L'11 de juny de 1983 mor a a Melbourne (Victoria, Austràlia) l'anarcosindicalista Cesáreo Quiñones. Havia nascut l'1 de novembre de 1913 a Consuegra (Toledo, Castella, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a l'Àfrica del Nord i va ser internat en diversos camps de concentració i després va fer feina en la VII Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Kénadsa (Bechar, Algèria). En acabar la II Guerra Mundial s'instal·là a Casablanca (Marroc), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'anarquista Agrupació Cultural «Armonía». A finals de 1962, amb sa família i altres companys (Collado, Domínguez i Gargallo), emigrà a Melbourne (Victoria, Austràlia), on participà en el nucli de la CNT en l'exili. Cesáreo Quiñones va morir l'11 de juny de 1983 d'un càncer hepàtic a Melbourne (Victoria, Austràlia) i va ser enterrat al Cheltenham New Cemetery d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Manuel Casanovas Camats apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de juliol de 1984 -
Manuel Casanovas Camats: L'11
de juny de 1984 mor a Bordeus (Aquitània,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Manuel Casanovas Camats. Havia nascut, segons la partida de naixement,
el 15 de febrero de 1896 –el 8 de febrer de 1896, segons la
partida de
defunció– a Barcelona (Catalunya). Sos pares es
deien
Antoni
Casanovas Rof, jornaler, i Buenaventura Camats Deola. Sembla que,
segons la
policia, cap el 1920 residí a Besiers (Llenguadoc,
Occitània) i París (França), on
regentà,
amb l'anarquista Albert Fabregat, perruqueries. A Barcelona
exercí sense títol de mestre a l'escola de Joan
Roigé Rodó i el desembre de 1920 va ser detingut
amb
Jacinta Roigé Rodó, que era sa companya. Durant
els anys
vint fou assidu de les tertúlies barcelonines de
Formòs
Plaja Saló.
Carreter de
professió, milità en la Secció de
Carreters del Sindicat dels Transports de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Abans de la guerra civil participà activament en conflictes
obrers i en vagues
al port de Barcelona. Sembla que fabricava explosius i va ser
ferit a la cara per una explosió accidental. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França, on
milità en la Federació Local de Bordeus del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE).
Manuel Casanovas Camats va morir l'11 de juny de 1984 a Bordeus
(Aquitània, Occitània)
i donà el seu cos a la ciència. ***
Lorenzo Martínez Álvarez (El Ronda) - Lorenzo Martínez Álvarez: L'11 de juny de 1993 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Martínez Álvarez, conegut com El Ronda. Havia nascut cap a 1912 a Oteruelo de la Valdoncina (Lleó, Castella, Espanya). Començà a militar molt jove en el moviment llibertari i com a obrer del metall en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleó. Durant la vaga dels obrers de telèfons va ser detingut i arran dels fets revolucionaris de l'11 de desembre de 1933 a Trobajo del Camino. Fou membre de les Joventuts Llibertàries de Trobajo del Camino i del seu Ateneu Llibertari. També fou delegat del grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Trobajo del Camino. Quan l'aixecament d'octubre de 1934 va ser novament detingut i restà empresonat fins el febrer de 1936 quan el triomf del Front Popular. Arran del cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir per Astorga i Veguellina de Órbigo i arribar a zona lleial. Son germà Federico, també confederal, caigué mort a Santibáñez de Porma. Comandà com a tinent una de les dues seccions a Pola de gairebé cent homes i després s'integrà en el Batalló 212, lluitant als fronts d'Astúries i de Bilbao. Després de la caiguda del Front Nord, pogué fugir amb vaixell cap a França i passar a Catalunya. Després retornà a Castella i va combatre, greument ferit, a la zona de Guadalajara fins al final de la guerra. Restà amagat a Madrid, però finalment va ser detingut i empresonat. Un cop lliure, treballà de metal·lúrgic i es mantingué força actiu en el clandestí Comitè de la CNT del Metall, el qual declarà vagues que van ser durament reprimides. En 1946 fou responsable de tres grups de defensa confederals a Madrid i assegurà les relacions entre el Comitè Nacional i els comitès provincials, especialment amb el de Lleó. Es mantingué especialment lligat amb Severino Mayoral Villahoz, que s'encarregava de fer d'enllaç entre el Comitè Nacional i els grups guerrillers que actuaven a Extremadura, Ciudad Real i la zona d'Almadén. El juliol de 1947 va ser detingut, condemnat a una dura pena i tancat a la presó de Ocaña. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT madrilenya. ***
José
García Claudios - José García Claudios: L'11 de juny de 2007 mor a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista i naturista José García Claudios. Havia nascut el 20 de gener de 1917 a Barakaldo (Biscaia, País Basc) en una família anarcosindicalista. Sos pares es deien Constantino García i Amparo Claudios. Quan pogué, començà a militar en les Joventuts Llibertàries. En 1932, gràcies a son pare, Constantino García del Campo, president de la Federació Comarcal de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), conegué destacats companys, com ara Joan García Oliver, els germans Orobón Fernández, Vicente Pérez Combina, Isaac Puente Amestoy, etc. En 1936, durant la guerra civil, lluità als fronts d'Oviedo i de la serra d'Orduña. Quan caigué Bilbao en poder feixista, marxà a Santander (Cantàbria, Espanya), on finalment fou fet presoner i tancat a Santoña. Després fou traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro i més tard integrat en els batallons de treballadors per fer feina a Villarcayo i al front de Terol. Després d'un temps hospitalitzat a Saragossa, fou reincorporat a Terol per a la reconstrucció d'aquesta ciutat. Un cop llicenciat tornà a Barakaldo, on el moviment llibertari gairebé havia desaparegut, i començà a militar en el naturisme, pilar que considerava bàsic de l'anarquisme, que coneixia des d'infant com a deixeble de José Castro i de Vila Mata, i camp en el qual destacarà. L'octubre de 1996 participà a Santander en els debats de l'«Exposició Durruti». L'última etapa de sa vida visqué a Ampuero (Cantàbria, Espanya). José García Claudios va morir l'11 de juny de 2007 a l'Hospital Universitari Cruces de Barakaldo (Biscaia, País Basc) i va ser incinerat. ***
Antonio
Álvarez García - Antonio Álvarez
García: L'11 de juny de 2008 mor a Muret
(Llenguadoc, Occitània) l'editor, educador i militant
antimilitarista i comunista
llibertari
Antonio Álvarez García, conegut com Toni
Alvarez o Tony Alvarez.
Havia nascut el 20 de maig de 1946 a
Lleó (Castella,
Espanya).
Sos
pares, exiliats antifranquistes a França, es deien Ismael
Álvarez i Aurora
García. Es guanyava la vida com a grafista i maquetista. A
principis dels anys
seixanta entrà a formar part del moviment llibertari de
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i entre 1963 i 1964 participà, amb
René Bianco, en l'edició del
butlletí Jeunes Libertaires.
En 1967
col·laborà en la revista Cenit.
Estudiant en la Facultat de Lletres de Tolosa, visqué els
fets de «Maig de
1968» en aquesta ciutat. Entre 1969 i 1970
participà en l'edició del mensual
tolosà La Mèche.
Durant els anys
setanta fou membre del Comitè d'Objectors de Tolosa,
integrat en el Moviment
Antimilitarista, i va ser processat per insubmissió.
Fundà, amb Michel Auvray,
el periòdic antimilitarista Les
Cires
Molles, que publicà sis números entre
abril i juliol de 1973. El febrer de
1974 publicà el periòdic Objection,
que rebatejat Objectioins l'octubre
de 1981 perdurà fins a desembre de 1983. El febrer de 1980
cofundà (Solon
Amoros, Claude Ariso, Michel Auvray, Serge Etarcos, etc.) a Tolosa Agora. Revue d'informations libertaires
internationals, que publicà 27 números
fins a 1985. Militant del Cercle
Front Libertaire (CFL), de l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA), s'uní
a la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL)
des de la seva
fundació en 1976. Malgrat això, en 1991 no
s'integrà en Alternativa Llibertària
(AL), encara que a partir de 2001 formà part
d'«Ami(e)s d'AL». En 1995
participà en la creació de Coquelicot,
periòdic d'AL de Tolosa, el qual maquetà. En 2001
participà en el rellançament
del trimestral d'AL Débattre,
el qual
maquetà fins el final de la revista en 2006. Apassionat per
l'educació,
introduí el pensament llibertari en els Centres
d'Entrenament als Mètodes
d'Educació Activa (CEMEA) dels quals era formador. Promotor
de tallers
editorials, en 1986 havia creat «Nuances du Sud» i
en 1993, amb sa companya
Pascale Claudette Renée Marange, «Petits
Papiers». En 2003 entrà a formar part
de l'editorial associativa «Les Passés
Simples», que reedità en 2005 el llibre
d'Auguste Courtois (Liard-Courtois) Souvenirs du bagne. En 2004
participà en
l'obra col·lectiva L'agenda des
Passés
simples. En 2008, amb Pascale Marange i Jacques Rochefort,
creà el nou
projecte editorial «L'Insécable»,
però malalt de càncer no el pogué
portar a
bon port. Sabent que havia arribat el seu final, assistí al
IX Congrés d'AL,
celebrat a mitjans de maig de 2008. Vivia a Pins e Justaret
(Llenguadoc,
Occitània). Antonio Álvarez García va
morir l'11 de juny de 2008 a la Clínica
d'Occitanie de Muret (Llenguadoc, Occitània). |
![[10/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[10/06]") |
|
![[12/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[12/06]") |
|
|
| Actualització: 11-06-24 |