|
---
Anarcoefemèrides de l'11 de juliol Esdeveniments
Portada del primer número de L'Indépendant - Surt L'Indépendant: L'11 de juliol de 1891 surt a Commercy (Lorena, França) el primer número del periòdic quinzenal L'Indépendant. Organe des Travailleurs. Portà l'epígraf anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats». Creat per Eugène Humbert i Eugène Mariatte, que exercí de gerent, tingué el suport del grup anarquista «Liberté» de Nancy. D'aquesta publicació només sortiren tres números, l'últim el 22 d'agost de 1891. ***
Cartell
de l'acte [IISH-Amsterdam] - Conferència de
Liard-Courtois:
L'11 de juliol de 1903 se celebra a la Sala del Casino de
París
(França) la conferència, pública i
contradictòria, «Révolution,
procréation»
(Revolució, procreació) a càrrec del
militant
anarquista, neomaltusià i
excondemnat a treballs forçats a les colònies
penitenciàries de la Guaiana
Francesa Auguste Courtois (Liard-Courtois).
L'acte va estar organitzat per la Lliga de la Regeneració
Humana, de Paul Robin. ***
Capçalera
de Frente y
Retaguardia - Surt Frente y Retaguardia: L'11 de juliol de 1937 surt a Barbastro (Osca, Aragó, Espanya), i després a Arguis (Osca, Aragó, Espanya), el primer número del setmanari Frente y Retaguardia. Órgano de las Juventudes Libertarias de la província de Huesca y de las del Frente. Va ser publicat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya al front aragonès i no pel Comitè Regional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d'Aragó. De caire radical, realitzà campanya contra la dissolució de les col·lectivitat, combaté el col·laboracionisme i fou força crític amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), l'Escola de Militants de Montsó i l'aliança antifeixista. Publicà un número extraordinàri dedicat al «19 de Juliol» sense numerar. El responsable editorial va ser Diego Franco Cazorla (Amador Franco) i trobem textos de Máximo Franco, Ramón Liarte i Josep Peirats, entre d'altres. L'últim número conegut és l'11, de febrer de 1938. ***
Portada
del fullet de l'acte - Míting de
la FIJL:
L'11 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Principal de
València
(València, País Valencià) el
míting organitzat per la Secretaria
d'Informació i
Propaganda del
Comitè Peninsular de la Federació
Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL). L'acte va estar
presidit per Antonio
Oñate, secretari
general de la FIJL i
intervingueren Gregorio Gallego García, responsable de
Propaganda del Comitè Regional
del Centre de la FIJL, que afirmà que la posició
actual de la Federació era la
mateixa que es va mantenir després dels «Fets de
Maig» del 1937 i que va
analitzar i criticar la política governamental, especialment
la del Ministeri
d'Agricultura; Serafín Aliaga Lledó,
vicesecretari de la FIJL, que defensà
l'Aliança Juvenil Revolucionària (AJR); Fidel
Miró Solanes, secretari de la
FIJL, que combaté la trajectòria seguida pels
partits polítics; i Galó Díez
Fernández, en representació del Comitè
Nacional de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), que dedicà un discurs elogiós a
les Joventuts Llibertàries. L'acte acabà amb la
interpretació d'Hijos del Pueblo
i amb
visques a la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries.
Aquell mateix any
s'edità un fullet amb les intervencions sota el
títol «Las Juventudes Libertarias ante el
pueblo». Míting de la FIJL
(11 de juliol de 1937)
El procés als anarquistes de Lió segons el diari parisenc L'Univers Illustré i on apareix Toussaint Bordat - Toussaint Bordat: L'11 de juliol de 1854 neix a Chassenard (Alvèrnia, Occitània) el militant anarquista Toussaint Bordat. Sa mare es deia Claudine Babin, jornalera. Allistat amb 16 anys, va participar en els combats de l'exèrcit del Loira en 1870. Instal·lat després a Lió, va esdevenir canut –obrer de la indústria de la seda lionesa– a la Croix-Rousse («el turó que treballa»). La seva posició política se situa aleshores amb el Partit Obrer Socialista, del qual serà una figura destacada; però en desacord amb la seva línia pro Jules Guesde (marxista i electoralista), crea en 1881 el Partit d'Acció Revolucionària, que s'arrenglarà amb l'anarquisme. El 18 de juny de 1882, després d'una manifestació de protesta per la sagnat repressió dels miners de La Ricamarie, va ser condemnat, a causa de les violències que s'hi desenrotllaren, a un mes de presó. En 1882 va col·laborar en el periòdic anarquista lionès Le Droit Social i després en L'Étendard Révolutionnaire que el succeirà. Partidari de l'acció directa, va justificar, per escrit i de paraula, les accions de la Banda Negra de Montceau-les-Mines contra els edificis religiosos. El 14 d'octubre de 1882 va ser detingut i inculpat amb altres militants de «reconstituir una internacional revolucionària». En l'espectacular «Procés dels Seixanta-sis», que començarà el 8 de gener 1883, serà condemnat a quatre anys de presó i a una elevada multa. Quan va sortir de presó, el gener de 1886, va reprendre les seves activitats revolucionàries que el van portar novament alguns mesos a la garjola a més d'una prohibició de viure a Lío, cosa que el va fer instal·lar-se primer a Viena (Poitou-Charentes) i després a Narbona, on organitzarà, en 1897, les conferències de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia de la candidatura d'Henri Gualbert apareguda en el diari parisenc Paris del 12 d'agost de 1893 - Henri Gualbert: L'11
de juliol de 1861 va ser trobat, acabat de néixer, a la porta de l'Hospici
Civil de Mézières (actualment Charleville-Mézières, Ardenes, França)
l'anarquista Henri Gualbert, conegut com Jules –segons les persones que
el trobaren devia fer un sis dies del seu naixement. Es guanyava la vida treballant
d'obrer picador. El 18 de novembre de 1882 va ser integrat per a fer el servei
militar en el 134 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat el 15 de febrer de
1884. A principis dels anys noranta era membre del grup anarquista de
Nouzonville (Ardenes, França), relacionat amb el grup «Sens Patrie» de
Charleville (Ardenes, França). En aquesta època estava subscrit a Le Père
Peinard i a La Révolte. L'agost de 1893 presentà una «declaració de
candidatura» per al districte de Mézières. El 21 de novembre de 1893, ben igual
que altres quatre companys de Nouzon (Ardenes, França), el seu domicili va ser
escorcollat per la policia que només va trobar fullets i set exemplars dels
cartells «En Russie» i «Au conseil de révision». El desembre de 1893 va ser
inscrit en el llistat d'anarquistes del departament d'Ardenes com a «anarquista
temible». L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser novament perquisicionat,
trobant la policia fullets i una carta de l'anarquista Paul Henriet (Arthur)
de Charleville, a més d'una carta injuriosa dirigida al prefecte de Policia de
les Ardenes. Durant les eleccions de 1894 va aferrar a Nouzonville el cartell
«Travaillerus, ne votez pas, préparez la grève générale. Vive la Révolution,
Vive l'Anarchie! Le candidat pour la forme Gualbert» (Treballadors, no voteu, prepareu-vos
per a la vaga general. Visca la Revolución, Visca l'Anarquia! El candidat "fictici"
Gualbert). El 19 de febrer de 1894 patí un nou escorcoll. En 1897 mantenia la
corresponsalia local per a Le Libertaire. A partir de 1903 freqüentà
regularment la colònia llibertària «L'Éssai», fundada per Fortuné Henry a
Aiglemont (Ardenes, França), que reagrupava una desena de companys i on sembla
que es va instal·lar definitivament fins a 1909, data de finalització de la
comuna. En 1904 era un dels animadors del grup «Les Anti-Propiétaires» i el
responsable de l'organització del moviment anarcocomunista de la regió. L'abril
de 1912 figurava en un llistat d'anarquistes de les Ardenes sota la
qualificació de «perillós». A principis dels anys vint treballava de manobre i
figurava en un llistat d'anarquistes del departament de les Ardenes. Sa
companya fou Marie Félicie Débouché, de qui es va divorciar. Henri Gualbert va
morir el 22 de desembre de 1928 al seu domicili, al número 66 del carrer
Lafayette, de Nouzonville (Ardenes, França). ***
Pietro
Ravasio - Pietro Ravasio:
L'11
de juliol de 1884 neix a Bèrgam (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista i
sindicalista revolucionari Pietro Ravasio. Sos pares es deien Tommaso
Ravasio i
Maria Alborghetti. Es guanyava la vida com a obrer en una foneria. El
28 de
desembre de 1901 va ser sentenciat per un jutge de Bèrgam a
una multa per
«escàndol nocturn», però a
causa de la seva insolvència la pena va ser transformada
en tres dies de detenció que purgà l'abril de
1902. El 22 de juny de 1907 un
jutge de Bèrgam el condemnà a una multa per
«lesions voluntàries», però
la pena
va ser suspesa. El 4 de març de 1910 va ser denunciat per un
jutge acusat de
«rebuig» a les ordres de la Seguretat
Pública. Amic del sindicalista anarquista
Alessandro Caglioni, es mostrà força
crític amb les posicions reformistes i amb
les dels intel·lectuals socialistes. El 12 de novembre de
1911, en ocasió de la
inauguració de la Secció d'Obrers en cadena i
Afins de la Cambra del Treball de
Bèrgam, interrompé contínuament el
discurs oficial de l'advocat socialista
Carlo Zilocchi afirmant que tot el que deia era un «discurs
de titelles».
Aquell mateix mes, amb un grup d'amics, va ser acusat per la policia
d'haver
molestat dos capellans. A començament de 1912
participà en una brega amb els
sindicalistes Alessandro Caglioni i Alessandro Scarpellini, que va ser
sufocada
gràcies a la intervenció del delegat de la
Seguretat Pública de Bèrgam Arnaldo
De Franceschi. Inscrit en la Cambra del Treball de Bèrgam i
en el Fascio Obrer
de Bèrgam i província, creat per iniciativa del
grup dels sindicalistes
revolucionaris locals (Federico Luraschi, Aristide Piccinini, Agjostino
Rocchi,
etc.), va estar subscrit a la revista L'Azione
Proletaria, que començà a publicar-se
l'octubre de 1910. Treballà com a
obrer fonedor a Castro (Llombardia, Itàlia), on el 16 de
març de 1912 lamentà
públicament el fallit atemptat de l'anarquista Antonio
D'Alba contra el rei Víctor
Manuel III d'Itàlia de dos dies abans; per aquestes
declaracions, va ser
interrogat, detingut, processat i condemnat el 25 de març de
1912 pel tribunal
de Bèrgam a quatre mesos de reclusió i a 100
lires de multa, a més de ser-li
revocada la suspensió de l'execució de la pena
imposada pel jutge de Bèrgam del
22 de juny de 1907. El 16 de juliol de 1912 recobrà la
llibertat. El maig de
1914 passà a treballar al taller mecànic de
«Benz e Spada» de Bèrgam. L'estiu
d'aquell any entrà formar part del Grup Llibertari de
Bèrgam que s'acabava de
crear, i començà a reprendre l'amistat amb
Alessandro Caglioni, membre destacat
d'aquest grup, amb qui havia discutit. En 1922 va ser apallissat a
Caravaggio
(Llombardia, Itàlia) per un escamot feixista local, que li
trencà el cap per
haver manifestat les seves idees. El setembre de 1924 continuava
professant
idees subversives, però sense destacar. L'agost de 1929 va
ser contractat com a
fonedor als tallers de la foneria Magrini. Entre 1929 i 1932, encara
que
continuava amb les seves idees, va ser qualificat per les autoritat com
a «no
perillós». L'octubre de 1932 va ser esborrat del
registre dels subversius.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Edon
Benvenuti - Edon Benvenuti:
L'11
de juliol de 1893 neix a Volterra (Toscana, Itàlia)
l'escultor antimilitarista
i anarquista Edon Benvenuti. Sos pares es deien Serafino Benvenuti i
Augusta
Genovini. Es
guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra,
població
amb una gran tradició llibertària.
S'adherí al moviment anarquista de ben
jovenet i destacà pel seu antimilitarisme, enquadrat en el
grup anarquista
«Germinal», format especialment per artesans de
l'alabastre (Gino Fantozzi, Guelfo
Guelfi, etc.), que durant la Gran Guerra i el «Bienni
Roig» (1919-1920) tingué
un paper molt destacat en la propaganda. El 24 d'abril de 1917, en
ocasió de la
partida d'un grup de soldats cridats al front, promogué una
manifestació hostil
a l'Exèrcit a l'estació de Volterra, atupant,
segons les autoritats, un
estudiant que havia cridat «Visca l'Exèrcit! Fora
els alemanys!». Per aquest fet el
27 de maig de 1917 va ser condemnat pel Tribunal de Volterra a tres
dies
d'arrest. Per motius laborals es traslladà a Palerm
(Sicília), on visqué amb sa
família en condicions d'indigència i
contínuament vigilat i reprimit per les
autoritats. Sembla que per això el febrer de 1935
envià una carta a la Direcció
General de la Policia adjurant del seu passat polític,
encara que malgrat
aquesta retractació, les autoritats policíaques
no es refiaren i el
mantingueren sotmès a una estreta vigilància fins
la caiguda del règim
feixista. En la postguerra retornà a la seva ciutat natal i
reprengué el
contacte amb el moviment llibertari, formant part del grup anarquista
«Germinal». Edon Benvenuti va morir
el 27 de maig
de 1965 a Volterra (Toscana, Itàlia). *** Lucien Haussard (ca. 1921) - Lucien Haussard: L'11 de juliol de 1893 neix a Sant Quintí (Picardia, França) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Haussard. Sos pares es deien Jean Baptiste Haussard, manobre, i Eugénie Louise Gireault, domèstica. Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. El 6 de juliol de 1920 es casà al XX Districte de París amb la caixera Jeanne Pauline Bertault. En aquesta època vivia al número 60 del carrer Belgrand de París. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922, on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el «Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el «Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma, va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per «ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir. Lucien Haussard va morir el 3 de desembre de 1969 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània). ***
Necrològica
de Bernabé Gracia Alegre apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 d'abril de 1967
- Bernabé Gracia Alegre: L'11 de juliol de 1895 neix a Allepús (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Bernabé Gracia Alegre. Sos pares es deien Manuel Gracia i Camila Alegre. Quan era molt jove emigrà a Catalunya i entrà a treballar als Ferrocarrils Catalans a Manresa (Bages, Catalunya) i a Olesa (Baix Llobregat, Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 treballava de miner a Súria (Bages, Catalunya) i milità en el Sindicat de Miners de la CNT d'aquesta localitat. Durant els anys trenta participà en les insurreccions anarquistes de Fígols (Berguedà, Catalunya) i Sallent (Bages, Catalunya). El 18 de desembre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència, amb el també miner anarquista Ginés González González, per «tinença d'explosius i arma de foc»; ell fou absolt, però son company va ser condemnat a tres anys i un dia de presó. Deportat a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà, Catalunya), en pogué fugir i s'instal·là clandestinament a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on fou membre de la Federació Local de la CNT. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i durant la Revolució va ser nomenat president de la col·lectivitat agrícola de Sant Feliu de Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa companya Carmen Moya Martín (1899-1976), que va ser molt activa durant la vaga minera de 1932, i sos fills a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Duran l'Ocupació sa companya va ser repatriada per les autoritats franceses. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Les Vicaris (Le Vilar de Fanjaus, Llenguadoc, Occitània), on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1950 sa companya es pogué reunir amb ell a Les Vicaris. La seva última etapa visqué a Castellnou d'Arri amb son fill Manuel Gracia Moya. Bernabé Gracia Alegre va morir el 23 de febrer de 1967 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) després d'una operació quirúrgica i fou enterrat dos dies després al cementiri de Castellnou d'Arri. ***
Necrològica
de María García García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'11 de
maig de 1969 - María
García
García: L'11 de juliol de 1896 neix a
Màlaga (Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista María García
García. Sos pares es deien Baltasar García i
Josefa García. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), compartí
sa vida amb l'anarcosindicalista Juan Montiel García.
Exiliada, s'instal·là amb
son company a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on
milità en la Federació Local
de la CNT. María García García va
morir el 23 de febrer de 1969 a la Residència
Núm. 1 de Vilamur de Tarn (Llenguadoc, Occitània)
i va ser enterrat l'endemà al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Josep
Asens Giol - Josep Asens Giol: L'11 de juliol de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen Porrera (Priorat, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Josep Blai Jaume Asens Giol. Sos pares es deien Josep Asens Lladó i Pilar Giol Aragonès. En 1920 es casà amb Amelia Valera Lozano, amb qui tingué quatre infants (José, Conchita, Rosita i James). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era secretari de la Federació Local de Sindicats de Barcelona i membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 20 de juliol de 1936, en nom de les dues organitzacions citades, formà part, amb Diego Abad de Santillan Buenaventura Durruti i Joan García Olivar, de la delegació que exigí al president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover la distribució d'armes. El 21 de juliol, en el ple regional que es realitzà un cop sufocat el cop feixista, va ser nomenat, amb Buenaventura Durruti i Joan García Olivar, delegat de la CNT en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. També va ser membre del Comitè de Defensa Confederal. Posteriorment va ser secretari coordinador del Comitè Central de Patrulles de Control de Barcelona, dels quals va ser un dels organitzadors amb Aurelio Fernández Sánchez. El setembre de 1936 va ser enviat a França i a Suïssa, portant 500.000 pessetes, per a comprar armes a través d'una xarxa muntada pels anarquistes Edmond Déturche i Lucien Tronchet. El 30 de setembre de 1936, el cotxe amb el qual dos dies abans havien entrat a Suïssa pel post fronterer de Saint-Genis-Pouilly amb els també militants Francisco Barcena Martín, Eugenio González Andrei, Ramón Mateo Chavanel i José Marín Gómez, patí un accident en el qual tots els ocupants, a excepció d'Asens, resultaren greument ferits. L'endemà, va ser detingut a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), amb altres companys (el suís Léon Aubry, el francès Fernand Robert Bigaill i l'espanyol Esper); segons la premsa, va ser arrestat després de visitar els companys a l'hospital a bord d'un taxi carregat d'armes i conduït per Armand Groux. Després de 19 dies, va ser posat en llibertat amb sos companys. Després d'una estada a Ambilly (Savoia, Arpitània), el setembre de 1937, des de Brussel·les (Bèlgica), tornà a Barcelona. El febrer de 1937 va ser jutjat a Neuchâtel i Lucien Tronchet s'encarregà del procés i de pagar les multes pertinents. Una part de l'estoc d'armes va ser passat a la Península entre octubre de 1936 i gener de 1937 per Edmond Déturche i la resta va ser amagada en una granja d'aquesta a prop d'Annemasse (Savoia, Arpitània). El 2 d'abril de 1938, amb la creació del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Barcelona, hi va ser nomenat representant de la CNT. En aquesta època viatjà novament a Amilly amb Mario Gallud i Conrad Guardiola Auladell. Diversos membres de la xarxa, entre ells Guardiola el juny i Déturche el juliol de 1938, van ser detinguts per aquest cas de tràfic d'armes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser detingut a París on buscava sa família dispersa. Traslladat a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània), el 13 de desembre de 1939 va ser enviat al camp de concentració de Vernet, on va romandre fins l'11 d'octubre de 1941, moment en el qual va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feia en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on amb altres companys (José Berruezo Silvente, José Germán González, etc.), participà en la reorganització clandestina de la CNT durant l'Ocupació. El novembre de 1941 era membre del Comitè de Relacions de la CNT de la pressa. En el Ple clandestí de la CNT celebrat a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), va ser nomenat secretari del Comitè de Relacions de l'MLE en l'exili. Son fill, José Asens Valera, va ser un dels 75 espanyols integrats en una companyia espanyola comandada per Juan Montoliu del Campo del «Batalló Didier» de la pressa de l'Aigle, enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local d'Aynes, a Chalvinhac (Alvèrnia, Occitània). Arran de l'escissió de l'MLE, s'integrà en la tendència «col·laboracionista». A principis dels anys setanta, a Seynod (Savoia, Occitània), població on s'establí definitivament, fou membre de les «Agrupacions Confederals», que publicaven el periòdic mensual Frente Libertario. Josep Asens Guiol va morir el 4 de juny de 1985 a Annecy (Savoia, Arpitània) i va ser enterrat a Seynod. Deixà inèdites unes memòries (Mis memorias en el exilio. ¡Del Sindicato al Comité de Milicias!). ***
Necrològica
de Joaquín Egea Martínez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de gener de 1978 - Joaquín Egea Martínez: L'11 de juliol de 1908 neix a Callosa de Segura (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquín Egea Martínez. Sos pares es deien Joaquín Egea i Josefa Martínez. Emigrat des de l'adolescència a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), esdevingué anarquista llegint Tierra y Libertad. Milità en els grups francesos de la Unió Anarquista (UA) i de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, marxà cap a Barcelona (Catalunya) i participà en la defensa de la Revolució. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a França, on continuà militant, amb sa companya Rosa Savall, amb qui va tenir dos infants, en la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 23 de setembre de 1961 fou el secretari de la reunió que se celebra a la Unió Departamental de Força Obrera (FO), on es constituí el Comitè Local de Montpeller de l'Aliança Sindical entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Joaquín Egea Martínez va morir el 17 de novembre de 1977 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac de cor fulminant i va ser incinerat a Marsella (Provença, Occitània). ***
Bert
Altena fotografiat per Dana Ploeger - Bert Altena: L'11
de juliol de 1950 neix a Holkerveen (Nijkerk, Gelderland,
Països Baixos) el
professor i historiador anarquista Lambert Jan Altena, conegut com Bert Altena. Sos pares es deien Lambert
Jan Altena, teòleg i pastor protestant, i Sienie Prijs,
professora, i tingué
tres germans (Ineke, Herman i Dieteke). Quan tenia cinc anys es
traslladà amb
sa família a Steggerda (Weststellingwerf, Frísia,
Països Baixos), on son pare
acabà de formar-se com a teòleg i
començà a treballar com a ministre reformat.
Quan tenia vuit anys emmalaltí de tuberculosi juntament amb
sa germana Inek i
ambdós van passar dos anys al Sanatori Cornelia-Stichting de
Beetsterzwaag (Opsterland,
Frísia, Països Baixos) en un règim molt
sever. Posteriorment sa família es
traslladà a Koudekerke (Veere, Zelanda, Països
Baixos) i després a Zoutelande (Veere,
Zelanda, Països Baixos). Un cop acabat els estudis secundaris,
començà a
estudiar història a la Universitat Lliure d'Amsterdam
(Països Baixos). En aquests
anys s'introduí en els moviments antimilitarista i
d'objecció de consciència, a
més de declarar-se ateu. En un viatge a Alvèrnia
(Occitània) conegué
l'estudiant anglesa Catienke Bierens, que patia esclerosi
múltiple, i amb qui
es va casar en 1976. Després de graduar-se, a partir de
1978, i fins 1983, fou
l'editor de la revista International
Review of Social History, de l'International Institute of
Social History
(IISH, Institut Internacional d'Història Social)
d'Amsterdam. A partir de 1984
publicà treballs històrics sobre Zelanda, la
socialdemocràcia i l'anarquisme
dels Països Baixos i Bèlgica. Des de 1986
s'especialitzà en Ferdinand Domela
Nieuwenhuis i durant dècades fou president i secretari del
«Fons Ferdinand
Domela Nieuwenhuis», encarregant-se també del
museu dedicat a aquest
intel·lectual anarquista a Heerenveen (Frísia,
Països Baixos), així com, amb
Rudolf de Jong, de la seva correspondència familiar, que es
va publicar en 1997
sota el títol En al beschouwen alle broeders mij
als den verloren broeder. De
familiecorrespondentie van en over Ferdinand Domela Nieuwenhuis,
1846-1932.
En 1989 es va doctorar a la Universitat Lliure d'Amsterdam amb la tesi Een broeinest der anarchie. Arbeiders,
arbeidersbeweging en maatschappelijke
ontwikkeling, Vlissingen, 1875-1929 (1940), sobre la
història del
moviment obrer del seu país. També ha participat
en col·leccions sobre
el pensament socialcristià. En 1998 sa companya Catienke
Bierens va morir i
pocs anys després va conèixer la periodista
Margot Klompmaker, que esdevingué
sa companya. Membre de la Maatschappij der Nederlandse Letterkunde
(MNL,
Societat Literària Neerlandesa), en 2003 va publicar, amb
Dick van Lente, un
manual d'història de les societats occidentals (Vrijheid
en rede. Geschiedenis van Westerse samenlevingen
1750-1989), que es va traduir a l'alemany i
tingué tres edicions neerlandeses. En 2004 fou un dels
fundadors de
l'associació «Amics de l'IISH». En 2014
publicà la biografia de Bram Lansen,
destacat propagandista del pensament lliure, i en 2015
edità, amb Constance Bantman,
el volum col·lectiu Reassessing the Transnational
Turn. Scales of Analysis
in Anarchist and Syndicalist Studies. També va fer
treballs sobre
l'anarquista Piet Honig. En 2017 fou un dels organitzadors de
l'exposició «Melle
en het anarchisme. Catalogus bij de tentoonstelling Het engagement van
Melle,
visionair schilder», sobre l'artista anarquista Melle
Oldeboerrigter. Durant
dècades i fins el 2014 fou professor d'història
de la Universitat Erasmus de
Rotterdam, a Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos). A
més dels estudis
citats, té treballs sobre Arthur Lehning i Max Nettlau, i
sobre l'anarquisme,
l'antimilitarisme i el sindicalisme revolucionari holandès.
Trobem textos seus
en les revistes anarquistes Anarchist
Studies Network, Buiten de Orde
i
De As. En 2016 es va jubilar, moment
en el qual va viatjar sovint a França. Malat de diabetis,
aquesta se li va
complicar i l'estiu de 2018 patí l'amputació
d'una cama, malaltia agreujada amb
altres problemes de salut. Bert Altena va morir el 3 d'octubre de 2018
a
Haarlem (Holanda Septentrional, Països Baixos) i va ser
incinerat l'11
d'octubre al crematori de Westerveld de Driehuis (Velsen, Holanda
Septentrional, Països Baixos).
Defuncions
Dibuix sobre l'execució de Ravachol - Ravachol: L'11 de juliol de 1892, a les 4.05 del matí, és guillotinat a Montbrison (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Havia nascut el 14 d'octubre de 1859 a Saint-Chamond (Arpitània), tenia tres germans i era fill de Marie Ravachol, una obrera tèxtil francesa, i de Jean Adam Koënigstein, un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux, qui abandonarà la seva dona. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Es va fer antireligiós i ateu, després de llegir Le juif errant, i més tard anarquista, en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba al rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del «Cas de Clichy» que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fer ningú. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència del Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!» Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra dels Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol. ***
Paul
Gudefin - Paul Gudefin: L'11 de juliol de 1917 mor a Lovaina
(Bramant Flamenc,
Flandes) l'anarquista Paul
René Gudefin. Havia nascut l'11
de novembre de 1881 al VIII Districte de París
(França). De pare desconegut, era fill natural de la
domèstica Marie Claudine
Gudefin. Es guanyà la vida treballant de mosso repartidor i
d'obrer tintorer.
En 1902 vivia al número 47 de Cité Jouffroy
Renault de Clichy (Illa de França,
França). El gener de 1903 habitava el número 42
del carrer Paris de Clichy i
guanyava alguns diners amb uns drapaires. En aquesta època
freqüentava les
reunions anarquistes, especialment les del grup «Les
Iconoclastes», on prenia
la paraula. Era assidu dels anarquistes Maurice Bouché i
Alzir Hella. En un
escorcoll policial del seu domicili, la policia de Clichy va trobar
fullets
antimilitaristes i correspondència. A principis de 1903 va
ser sortejat per
l'exèrcit i va declarar que desertaria tan bon punt
tingués l'uniforme. El maig
de 1903 va ser contractat per un sabater, però va
desaparèixer després de
robar-li. El 16 de novembre de 1903 va ser incorporat al IV Regiment
d'Hússars
i el 24 de novembre va desertar; el 25 de desembre de 1903 va ser
declarat
oficialment desertor i es va donar ordre de crida i cerca. A principis
de març
de 1904 havia quedat amb un drapaire per a vendre'l diversos objectes i
el
comissari va ser advertir d'aquesta reunió, però
va reconèixer un dels tres
policies que el volien detenir i aconseguí fugir-ne.
S'instal·là a Jemeppe-sur-Sambre
(Namur, Valònia), al carrer Hullos, domicili del miner
Modeste Boutet que
llogava habitacions. Relacionat amb l'anarquista Auguste Lambin (Henri Beaumanoir, Auguste
Gibout, Le Grand Charles),
ambdós decidiren realitzat atemptats
amb explosius. Durant la nit del 17 al 18 de març de 1904
una capsa prop del
domicili del comissari de policia Ernest Laurent va ser descoberta a
Lieja,
però quan el comandant d'artilleria Julien Papin, que havia
vingut per a
desactivar-la, donà ordre de transportar-la a una zona sense
perill, es va
produí l'explosió, ferint mortalment el comandant
i altres sis persones. El 22
de març d'aquell any, un nou atemptat es va produir a Saint
Nicolas (Lieja,
Valònia): una bomba va ser descoberta a la finestra del
domicili del comissari
de policia Léon Binet i en aquesta ocasió
s'immergí la bomba per fer-la
esclatar, provocant amb l'explosió el trencament d'algunes
finestres. El 23 de
març de 1904 va ser detingut amb Auguste Lambin a la sala
dels passos perduts
de l'estació central de Lieja. El 18 de maig de 1904 va ser
condemnat a mort
davant l'Audiència de Lieja, juntament amb Auguste Lambin,
pena que va ser
commutada per treballs forçats a perpetuïtat
perquè a Bèlgica no s'aplicava la
pena capital –també va ser jutjat el carboner
Modeste Boutet. Paul Gudefin va
morir l'11 de juliol de 1917 a la Presó Militar de Lovaina
(Bramant Flamenc,
Flandes). ***
Notícia
del processament d'André Chaumard publicada en el
periòdic parisenc La Libre Parole del
25 de febrer de 1917 - André Chaumard:
L'11
de juliol de 1925 mor a Briare (Centre, França) l'anarquista
i pacifista André
Edme Jules Chaumard, que va fer servir el pseudònim Andrard. Havia nascut el 14 d'agost de
1891 a Sozay
(Corvol-l'Orgueilleux, Borgonya, França). Era fill d'Adolphe
Alexandre Chaumard, venedor de begudes, i de Nathalie Mathilde Pautrat,
dauradora. Va néixer a casa dels avis paterns, ja que sos
pares vivien a París
(França). Es guanyava la vida com a impressor. El 10
d'octubre de 1912 va ser
incorporat a l'exèrcit. El 5 d'agost de 1915 es
casà a Levallois-Perret (Illa
de França, França) amb la comerciant de moda
femenina Jeanne Ravet. En aquesta
època vivia amb sos pares al número 32 bis del
carrer Courcelles de
Levallois-Perret i estava adscrit al XIII Regiment d'Infanteria. Lluita
en la
Gran Guerra fins al 9 d'abril de 1916, que va ser llicenciat per
«ferides de
guerra» a la cama esquerra. El 31 de gener de 1917 va ser
detingut, juntament
amb altres companys (René Baril, Félix Hautelard,
Alfred Joriot, i Fernande
Richir, companya de Benoît Broutchoux) per la
distribució l'1 de juny de l'any
anterior del pamflet Du charbon ou la
Paix!, signat «Un groupe de mères de
famille». Tancat a la presó parisenca
de La Santé, el 19 de març d'aquell any va ser
condemnat per la X Cambra
Correccional a tres mesos de presó per propaganda
antimilitarista i «escrits
alarmistes». L'1 de maig de 1917 va ser posat en llibertat.
Aquest mateix 1917,
sota el pseudònim Andrard,
fou
secretari del grup pacifista «Les Amis de Ce
Qu'Il Faut Dire» del XIII Districte de
París, del qual va ser un dels
fundadors, i mantingué estretes relacions amb destacats
anarquistes, com ara
Sébastien Faure. A partir de setembre de 1922
dirigí una impremta al número 39
del carrer Bretagne, on treballaven 15 obrers, dedicada a la
impressió de
treballs comercials, però on també es va estampar
La Brochure Mensuelle,
publicació del «Groupe de Propaganda par la
Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet», la qual
va fundar el gener de 1923
amb Armand Bidault, i altres fullets, com ara Tu
seras végétalien, de Georges Butaud i
de Sophie Zaïkowska. ***
Foto
policíaca de Vittorio Malaspina - Vittorio Malaspina:
L'11 de juliol de 1928
mor a Bobigny (Illa de França, França) el
socialista i comunista, i després anarquista
i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut
com Giovanni
Massari. Havia nascut el 19 d'agost de 1904 a Sanremo
(Ligúria, Itàlia).
Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia Garibaldi. D'antuvi
milità en el
Partit Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la
vida en el sector de
la construcció, com a pintor i com a fuster. En 1921
s'afilià al Partit
Comunista Italià (PCI) i en aquesta època
participà en el moviment d'ocupació
de fàbriques. En 1923 emigrà a França
on esdevingué anarquista. Sota una falsa
identitat visqué a París (França) i en
1924, amb altres companys, com ara Ugo
Fedeli (Hugo Treni),
participà en la fundació del projecte
internacional «Edicions Anarquistes», que
arreplegava militants de diverses
llengües. L'agost de 1926 retornà a
Itàlia i a Sanremo fou salvatgement
apallissat per un escamot de camises negres,
tornant a passar a
França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser
detingut arran de
l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio»
de Juan-les-Pins (Antíbol,
Provença, Occitània). En els cercles anarquistes
es parlà de «fals atemptat»,
la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una
campanya
repressiva contra la colònia anarquista establerta a la
Costa Blava. Després de
dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va
ser
expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo
Costantini, Henri
Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de
cometre
atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan
(Vallauris, Provença,
Occitània), el consolat d'Itàlia a
Niça (Provença, Occitània) i diversos
establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament
dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de
setembre
de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari,
passà a Bèlgica,
on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre
perseguit per les
autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el
cap de
l'organització anarquista italiana que operava a
França. S'instal·là a
Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927,
requerit per
la justícia belga, va ser detingut sota
l'acusació d'haver participat en
l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18
d'octubre de 1927
a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota
participació en aquests fets i amb una
coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat
dos mesos
empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El
juny de 1928 entrà
clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11
de juliol –algunes fonts
citen erròniament l'11 de juny– de 1928 al seu
domicili de Bobigny (Illa de
França, França) a resultes del
lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any
abans. El
20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església
parroquial de San Giuseppe de
Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a
París, i L'Adunata
dei Refrattari,
de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York
(Nova York, EUA), li reteren homenatges. Vittorio Malaspina (1904-1928) ***
Notícia
de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de
juliol de 1934 - Louis Chedeau: L'11 de juliol de 1934 mor a Issoudun (Centre, França) l'artesà serraller anarquista Louis Camille Marius Chedeau. Havia nascut el 9 de febrer de 1893 a Issoudun (Centre, França). Sos pares es deien Louis Chedeau, representant comercial, i Rachel Marie Renouard. Quan tenia 16 anys començà a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins, conegué E. Armand a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per l'anarcoindividualisme. Quan la Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament abans d'aconseguir ser donat de baixa per al servei militar. El 4 de setembre de 1919 es casà a Issoudun amb Yvonne Armantine Perruchot. A partir de començament dels anys trenta milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en el pacifista i antifeixista «Comitè Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12 d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan passà per a la seva regió durant una gira propagandística. Molt lligat a l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el visità a l'hospital de Tours (Centre, França) quan aquest va estar internat. Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 a l'Hospital General d'Issoudun (Centre, França) a resultes de l'electrocució patida quan tocà amb una barra de ferro un transformador mentre treballava. ***
Notícia
de l'execució de Manuel Rúa Losada apareguda en
el periòdic corunyès Hoja Oficial del Lunes
del 12 de juliol de 1937 - Manuel Rúa Losada: L'11 de juliol de 1937 és afusellat a la Corunya (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Rúa Losada. Havia nascut el 15 de desembre de 1895 –algunes fonts citen erròniament 1905– a la Corunya (La Corunya, Galícia). Era fill natural de Ramona Rúa Losada, que no reconegué l'infant fins el 1910. Milità en el Sindicat de Tramviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. El juliol de 1920 va ser detingut per «vaga il·legal». L'abril de 1931 fou nomenat delegat dels tramviaris en el Comitè Local de la CNT de la Corunya i en 1933 secretari del seu sindicat. Va ser detingut per sabotatge durant la vaga revolucionària de desembre de 1933. Després de la caiguda de la Corunya a mans feixistes, va ser acusat per les autoritats franquistes d'haver participat en la temptativa de fugida de militants a bord de la motora Sisargas des de la Corunya el març de 1937; jutjat en consell de guerra per «rebel·lió militar» en maig, va ser condemnat a mort. Manuel Rúa Losada va ser afusellat l'11 de juliol de 1937 a la Corunya (La Corunya, Galícia), juntament amb altres 11 companys, i va ser enterrat al cementir d'aquesta població. ***
Just
Parés Salvans - Just Parés Salvans: L'11 de juliol de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Just Francesc Joan Parés Salvans. Havia nascut el 2 de juliol de 1900 a Folgueroles (Osona, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Parés Llusà, pedraire, i Teresa Salvans Bugues. Mecànic i pedraire de professió, vivia a Roda de Ter (Osona, Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Acusat pels franquistes de pertànyer a les Patrulles de Control, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Just Parés Salvans va ser afusellat, juntament amb l'anarquista Josep Teixidó Pous, l'11 de juliol de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Fossar de la Pedrera d'aquesta ciutat. ***
Antonio
Ribera - Antonio Ribera:
L'11 de juliol de
1949 és abatut a Santa María de Buil (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Ribera. Havia
nascut en
1919 a Fonts (Osca, Aragó, Espanya). Militant de les
Joventuts Llibertàries,
durant la guerra civil combaté en la 28 Divisió
(antiga «Columna Ascaso»). Amb
el triomf franquista va ser detingut i empresonat. Quan portava cinc
anys a la
presó aconseguí fugir i passar a
França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc,
Occitània), milità en la Federació
Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'aquesta localitat. A començaments de juliol
de 1949, amb
Antonio Carruesco, fou responsable d'un grup de guerrilleres
llibertaris que,
després d'haver acompanyat el guerriller José
Pascual Palacios fins a la
frontera, s'infiltrà dins Aragó pel llac
d'Urdiceto (Osca, Aragó, Espanya).
Aquest grup estava format per Luciano Alpuente (Madurga),
Alejandro Tiburcio, Eusebio Montes Brescos, Jaime Jordán,
Aurelio Martí, Antonio Alquezar, Jaime (El
Rubio) i altres dos militants. Encerclat l'escamot per la
Guàrdia Civil a
l'anomenat Mesón de Sivil d'Alberuela de la Liena (Abiego,
Osca, Aragó, Espanya),
Aurelio Martí resultà mort en l'enfrontament
mentre la resta del grup aconseguí
fugir. L'11 de juliol de 1949, Antonio Ribera, Luciano Alpuente i
Alejandro
Tiburcio s'acostaren a una granja a prop de Santa María de
Buil a la recerca de
provisions, però van ser rebuts pels trets del grup
antiguerriller; Antonio
Ribera fou mortalment abatut, mentre els seus dos companys aconseguiren
fugir
amb moltes dificultats. ***
Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy - Yvonne Estassy: L'11 de juliol de 1951 mor a Niça (País Niçard, Occitània) la mestra, periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne Victoire Françoise Rhimboult, més coneguda com Yvonne Estassy. Havia nascut el 24 de juliol de 1869 a Baugé (País del Loira, França). Sos pares es deien Alexis Louis Rhimboult, mestre d'ensenyament primari lliure, i Eugénie Félice Françoise Mancourt. El 23 de gener de 1901 es casà a Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb Gaston-Calixte-Casimir Estassy, amb qui tingué tres infants (Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a l'Escola Normal d'Orà (Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària Superior de Nimes. Durant la Gran Guerra va ser batejada com «La Mère Serbe» de Nimes i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en favor dels infants serbis refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de premsa en nom de la revista artística Les Jeunes Lettres. En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans l'autre patrie, que va ser venut en profit de l'«Obra de Socors als Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui mantingué una estreta correspondència, comentà en el setmanari Notre Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que signà el manifest «Appel aux travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc», promogut per Henri Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité, encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta publicació ja que el seu nom no hi figura. Mantingué bona amistat amb l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb poemes i notícies en les revistes L'En Dehors i L'Unique, d'E. Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que aquest li va dedicar el conte L'arbre qui rit. És autora d'En marge de l'épopée. Extraits (1916, amb un prefaci de Jean Aicard), Les p'tits à Nimes. Chansonette-revue (1916), Nouveau dialogue du mariage philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner) i L'art d'être gran mère. Poésies illustrées (1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu personal es troba dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes. ***
Necrològica
de Dionisio Miranda Giménez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 13 de
novembre de 1966 - Dionisio Miranda Giménez: L'11 de juliol de 1966 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Dionisio Miranda Giménez –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Jiménez. Havia nascut el 8 d'abril de 1887 a Senegüé (Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Vicente Miranda i Simona Gimenez. No pogué anar a l'escola, però esdevingué ferroviari. Militant de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Carcassona, on visqué en el número 41 del carrer 4 de setembre, i milità en l'FNIF de l'exili. En 1947 va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda de la Federació Local de Carcassona de la CNT. Sa companya fou Petra Ene. Després d'anys de sofriment, i després de patir l'amputació de les dues cames en dues intervencions quirúrgiques i d'esdevenir cec, Dionisio Miranda Giménez va morir l'11 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 12 de juliol– de 1966 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
orgànica de Lucien Wastiaux apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
16 d'octubre de 1925 - Lucien Wastiaux:
L'11
de juliol de 1968 mor a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França)
l'anarquista Louis Wastiaux, més conegut
com Lucien Wastiaux i citat a
vegades Vastiaux. Havia nascut l'1
de juliol de 1897 a l'Hotel Dieu de Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Era fill natural
d'Émilie Wastiaux, jornalera a Formies (Nord-Pas-de-Calais,
França), i va tenir un germà gran,
Léon Wastiaux, que va ser militant comunista,
i una germana petita, Léontine Wastiaux, que va ser
també militant anarquista, tots
dos també fills naturals. Es guanyava la vida com a
serrador. Sembla que
assistí al I Congrés de la Unió
Anarquista (UA), celebrat entre el 14 i el 15
de novembre de 1920 a París (França). El 31 de
desembre de 1921 es casà a
Roubaix amb la calcetera Élise Baly. En aquesta
època vivia al número 2 del
carrer Calvaire Nutin de Wattrelos (Nord-Pas-de-Calais,
França). Entre el 16 i
el 17 d'abril de 1922 participà en el Congrés
Regional Anarquista celebrat a
Roubaix i on es va constituir la Federació Comunista
Llibertària de la Regió
Nord. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 intervingué en
el III Congrés de
l'UA celebrat a Levallois-Perret (Illa de França,
França). També assistí als
congressos de l'UA de París, de l'1 al 3 de novembre de
1924, i de Pantin (Illa
de França, França), del 31 d'octubre al 2 de
novembre de 1925. En aquests anys
formà part del Buró Internacional Antimilitarista
(BIA), en representació de
França. Col·laborà en l'Encyclopédie
anarchiste, de Sébastien Faure. També
va col·laborar, entre 1921 i 1922, en
el periòdic Jeunesse Anarchiste,
òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes
(FJA); entre desembre de 1923 i
març de 1925, en Le Libertaire;
i en Revue Internationale Anarchiste.
En
aquests anys participà activament en el Comitè
d'Acció de Roubaix en defensa
dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El
gener de
1924 fou delegat del grup de Roubaix al Congrés Regional
Anarquista del Nord,
celebrat a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), i amb Arthur
Vertriest va ser
elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la
Federació Anarquista del
Nord-Pas-de-Calais com a representant del grup. A finals de 1924 era
secretari
del grup de Wattrelos de l'UA. Entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre
de 1925
fou delegat al congrés d'UA celebrat a Pantin. A principis
de la dècada dels
trenta visqué a Arnhem (Gelderland, Països Baixos),
on va fundar el grup «Les
Filleuls de la Paix» (Els Fillols de la Pau),
també conegut com «Paix pour les
Enfants», destinat a posar en relació
famílies franceses i holandeses amb els
infants de desocupats alemanys que esdevenien així els seus
padrins, i del qual
va ser secretari general i tresorer. En aquesta època
col·laborà en la revista Évolution.
Lucien Wastiaux va morir l'11 de juliol de 1968 al seu domicili de
Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). ***
Elena
Quinteros -
Elena Quinteros:
L'11 de juliol de 1976, presumiblement, és assassinada a
Montevideo (Uruguai) la
mestra anarquista Elena Cándida Quinteros Almeida. Havia
nascut el 9 de
setembre de 1945 a Montevideo (Uruguai). Sos pares es deien Roberto
Luis
Quinteros Pujadas, socialista, i María del Carmen Lidia
Almeida Buela (Tota),
catòlica practicant. Sa família
obrera vivia al barri de Jacinto Vera de Montevideo. Després
d'educar-se en un
col·legi de religioses dominiques, en 1962
començà a estudiar pedagogia a
l'Institut de Professors Artigas (IPA), centre destinat a la
formació de
docents d'educació secundària. Activa militant
sindicalista de la Convenció
Nacional del Treballadors (CNT), s'integrà, amb altres
companys (Lilián
Celiberti, Yamandú González, Telba
Juárez, Sara Méndez, etc.), en les Missions
Sociopedagògiques, iniciativa dels mestres de l'Institut
Cooperatiu d'Educación
Rural (ICER), participant sobretot a partir de 1967 a la cooperativa de
Capilla
de Farruco (Durazno, Uruguai). En aquests anys d'estudiant
formà part de
l'Agrupació 3 de l'Associació d'Estudiants
Magisterials de Montevideo (AEMM) i
de la Federació Uruguaiana de Magisteri (FUM). En 1966, un cop acabat els
estudis, treballà
com a mestra a l'Escola de Primària Núm. 195 de
Pando (Canelones, Uruguai). En aquest
mateix 1966 s'integrà en la Federació Anarquista
Uruguaiana (FAU) i milità
activament en la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). El 16
de novembre de
1967 va ser detinguda per primera vegada pel Departament 5
d'Intel·ligència i
Enllaç, juntament amb altres companys (Lilián
Celiberti, Yamandú González i
Gustavo Inzaurralde), i alliberada l'endemà. En aquesta
època es matriculà a la
Facultat d'Humanitats, on conegué José
Félix Díaz Berdayes, que esdevingué
son
company, i començà a estudiar Pedagogia de
l'Educació. El 22 d'octubre de 1969
va ser novament detinguda; processada per
«fabricació d'explosius», va ser
condemnada i reclosa a la Presó de Dones de Cabildo de
Montevideo fins al 16 d'octubre
de 1970. El 26 de novembre de 1972 va ser novament detinguda per la
Secció 12
de la Policia. El 18 de juny de 1973 es casà amb son
company. En aquesta època,
des del sindicat de la Fàbrica Uruguaiana de
Neumàtics Societat Anònima
(FUNSA), participà en les reunions de familiars de presos
polítics que
preparaven paquets de comestibles que després eren portats a
les presons. Novament
requerida el 5 de maig de 1975 per les Forces Conjuntes, el 24 de juny
de 1975 va
ser destituïda i se li va impedir exercir la seva
professió de mestra. En
aquesta època passà clandestinament a Buenos
Aires (Argentina), on visqué fins
als primers mesos de 1976, que retornà clandestinament a
Montevideo. En aquesta
època participà en l'acte fundacional del Partit
per la Victòria del Poble
(PVP), moviment marxista resultat d'una interpretació
guevarista de
l'anarquisme (Leon Duarte, Gerardo Gatti, etc.) del qual va ser membre
de la
seva primera junta directiva –aquest PVP amb el temps
passà a ser una
organització totalment marxista. El 26 de juny de 1976 va
ser detinguda al seu
domicili (Ramón Massini, núm. 3.044) i tancada al
centre de tortures «300
Carlos», depenent de la Divisió
d'Exèrcit Núm. 1. Durant el matí del
28 de juny
va ser portada al voltant de l'ambaixada de Veneçuela amb
l'ardit de contactar
amb un company per a facilitar la seva detenció,
però ella fugí i saltà un mur,
accedint als jardins de l'ambaixada. Cridà el seu nom i
demanà asil i el
personal de l'ambaixada intentà socórrer-la,
però els seus segrestadors,
forcejant amb els funcionaris veneçolans i davant la
complicitat dels policies
a càrrec de la custòdia de l'ambaixada, se la
portaren. Va ser reclosa al
Batalló d'Infanteria Núm. 13, identificada amb el
Núm. 2537 i sotmesa a salvatges
tortures, segons els testimonis d'altres presos allà
detinguts. Julio Ramos,
ambaixador de Veneçuela a l'Uruguai, parlà
telefònicament amb el Ministeri de
Relacions Exteriors uruguaià i denuncià els fets
a Guido Michelin Salomó,
subsecretari del ministre Juan Carlos Blanco Estradé, absent
aleshores a la seu
ministerial. Immediatament el govern veneçolà
denuncià formalment el segrest de
la militant anarquista al seu territori. El 3 de juliol de 1976 es
reuní el
Consell de Seguretat Nacional (COSEMA) i decidí no lliurar
la «dona», fet que
demostrava que la «dictadura
cívico-militar» no estava disposada a tornar viva
la mestra. Aquesta situació degenerà en un
incident diplomàtic d'envergadura
que acabà amb la ruptura de relacions
diplomàtiques per part de Veneçuela dos
dies després i fins a l'1 de març de 1985. Elena
Quinteros, presumiblement, va
ser assassinada, juntament amb altres set persones, la nit de l'11 de
juliol de
1976 a les dependències del Batalló d'Infanteria
Núm. 13, conegudes com «300
Carlos» de Montevideo (Uruguai). Els vuit cossos van ser
enterrats en un
cementiri clandestí a tres quilòmetres de Toledo
(Canelones, Uruguai);
posteriorment els cossos van ser desenterrats i novament traslladats al
Batalló
d'Infanteria Núm. 13. L'octubre de 2002 el jutge Eduardo
Cavalli processà
l'excanceller Juan Carlos Blanco Estradé com a responsable
en primera instància
de la desaparició forçada d'Elena Quinteros;
jutjat, va ser condemnat i
empresonat. El 13 de maig de 2008 l'Escola Núm. 181 de
Primer Grau de
Montevideo va ser rebatejada pel Senat de la República de
l'Uruguai amb el nom
«Mestra Elena Quinteros»; també existeix
una biblioteca que porta el seu nom. En
2009 Raúl Olivera i Sara Méndez publicaren
l'assaig Sucuestro en la embajada. El caso de
la maestra Elena Quinteros. Elena
Quinteros ha esdevingut un símbol de lluita contra la
dictadura i per la
llibertat d'expressió. Elena Quinteros (1945-1976?) ***
Giordano
Bruch (segon per l'esquerra). I Congrés Nacional Anarquista.
Carrara (1945) - Giordano Bruch:
L'11 de juliol de 1984 mor a Trieste (Friül) l'anarquista
Giordano Bruch, també citat com Bruk.
Havia nascut l'11
d'abril de 1908 a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a
l'Imperi
Austrohongarès). Sos pares es deien Mario Bruch i
Bianca Porzio. D'infant patí una poliomielitis que
afectà la mobilitat de la
cama dreta. Quan tenia 16 anys va ser detingut, jutjat i condemnat a
dos mesos
de presó per haver ferit l'amant de sa mare. Posteriorment
viatjà per tot arreu
buscant feina i coneixent món. Al migdia francès
va compartir amb els jornalers
les dures feines agrícoles i entrà en contacte
amb les idees anarquistes. En
1928 s'embarcà de fogoner en un vapor alemany i,
després de passar uns mesos en
un poble etíop on es va unir a una jove local,
reprengué la feina en la marina
mercant. La dura feina i el minso sou va fer que deixés la
feina de fogoner i,
per a sobreviure, engegà activitats il·legals. El
febrer de 1934 va escriure
una carta de protesta dirigida a Benito Mussolini amb la
intenció de recuperar
el carnet de navegació que havia estat segrestat pe Consolat
italià de París
(França) i on es declarava anarquista. Per haver reafirmat
les seves
conviccions polítiques davant la Capitania Naval i davant la
Prefectura de
Policia, va ser amonestat formalment i, alguns mesos
després, fugí
clandestinament de Trieste. Visqué il·legalment a
França i a Bèlgica i va ser
empresonant en aquests països. A finals de 1934 va ser
detingut per no tenir els
papers legals a França i li confiscaren
documentació robada o falsificada.
Després de romandre empresonat dos anys a Nimes (Llenguadoc,
Occitània), a finals
de 1937 retornà a Itàlia. Detingut, com a pres
«comú» i no com a
«polític», se
li va decretar la deportació per cinc anys, primer a
l'arxipèlag de Tremiti i
després a Maretea (Basilicata, Itàlia). En
aquesta última població es dedicà a
fer de rellotger i es casà amb una veïna del poble,
amb qui va tenir quatre
infants. Amb la caiguda del feixisme, la població local,
inexperta políticament,
li va demanar consell i ell aconsellà els joves de la
població no atacar els
alemanys en retirada per evitar represàlies contra els
civils. Posteriorment es
traslladà a Bari (Pulla, Itàlia), on va obrir un
taller de rellotgeria i,
durant uns anys, col·laborà amb Giovanna Berneri
i Pio Turroni en la
reconstitució del moviment anarquista al sud
d'Itàlia. Entre el 5 i el 6 de
juny de 1944, amb Nino Malara i Pio Turroni, va ser un dels
organitzadors del
Congrés Anarquista de Cosenza (Calàbria,
Itàlia), que tingué com a finalitat
establir les bases de la reorganització del moviment
anarquista. L'estiu de
1945 retornà a Trieste i, amb Rodolfo de Filippi, Umberto
Tommasini, els
germans Primo i Libero Vigna, Ottavio Volpin i altres,
contribuí a la creació
del Grup «Germinal» i del periòdic
d'homònim nom. La seva activitat i la
d'aquest grup va ser molt difícil en una ciutat disputada
pels nacionalistes
pro iugoslaus i pels pro italians, especialment durant algunes
manifestacions
públiques, com ara el Primer de Maig de 1946. Durant uns
anys les reunions del
Grup «Germinal» se celebraren a casa seva i es
dedicà a la difusió de la premsa
llibertària i a la divulgació de les activitats
de la Federazione Anarchica
Giuliana (FAG, Federació Anarquista Juliana), formada per
grups i companys de
Monfalcone i Muggia (Friül). Va ser sovint delegat local a
congressos i al
Consell Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI).
També, gràcies a la
seva possibilitat de viatjar, realitzà tasques de
mediació i de redacció de
documents polítics. A finals de la dècada dels
quaranta entrà a treballar com a
operari a l'empresa suïssa de rellotges
«Omega». El 31 de desembre de 1948, a
bord del Citta di Viareggo,
arribà a
Norfolk (Virgínia, EUA) i decidí restar
clandestinament als Estats Units, on
entrà en contacte amb el grup editor del periòdic
anarquista L'Adunata dei Reffratari.
Detingut, va
ser inculpat d'«estància
il·legal» i d'haver reivindicat la seva
militància
anarquista davant la comissió establerta per les autoritats
maccarthistes que
avaluaven el seu cas. Alliberat sota una fiança de 500
dòlars, va ser novament
detingut i el 17 de desembre de 1952 reclòs a Elis Island a
l'espera de ser expulsat
del país, deportació que es va realitzar poc
després des de Nova York a bord
del Vulcania. De bell nou a
Trieste,
va promoure conferències anticlericals i
col·laborà assíduament amb la revista Germinal. En 1965 assistí al
Congrés de
la FAI celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia), on juntament
amb altres companys
del seu grup intentà, sense èxit, evitar la
ruptura entre «organitzadors» i
«antiorganitzadors»; restà a la FAI per
continuar col·laborant amb militats de
la regió. Mantingué relacions personals amb joves
anarquistes que arribaren al
voltant de 1968 i en 15 de desembre de 1969 el seu taller, al qual
s'havia
traslladat per a tenir una major autonomia personal, va ser escorcollat
per
agents de l'Oficina Política de Trieste en el context de les
investigacions estatals
sobre «els còmplices morals de Pietro
Valpreda». Actuà com a nexe d'unió
entre
els joves antiautoritaris locals i l'experiència del
«Maig Francès» gràcies al
paper jugat pel seu nebot (Giorgio Di Lazzaro), actiu en el moviment
estudiantil de la Sorbona parisenca. En 1973 jugà un paper
important en
l'oposició que mantenia el Grup
«Germinal» contra les maniobres classistes i
centralistes dels plataformistes
locals.
En els seus últims anys es dedicà a llargues
reflexions i confrontacions
personals, especialment amb Algo Pontiggia, al voltant de la naturalesa
de
l'anarquisme. Giordano Bruch va morir l'11 de juliol de 1984 a Trieste
(Friül).
***
Necrològica
de José Sánchez Ibáñez
apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11
d'octubre de 1988 - José
Sánchez
Ibáñez: L'11 de juliol de 1988 mor a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista José Sánchez
Ibáñez. Havia nascut el 9 d'agost –el
10 d'agost segons l'acta reconstituïda en 1950– de
1900 a
Xest (Foia de Bunyol, País Valencià).
Sos pares es deien José Sánchez Campos i Matilde
Ibáñez Monzón. Emigrà a
Catalunya, on treballà de fuster
a Barcelona i milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) quan la vaga
de «La Canadenca». Durant l'època del
pistolerisme va estar en contacte amb el
grup d'acció «Los Solidarios»,
especialment amb Rafael Torres Escartin. En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, marxà cap a València
(València, País Valencià). Quan
l'escissió confederal de 1933 se
n'esforçà en
la reunificació. El maig de 1936 va ser nomenat delegat del
Sindicat de la
Fusta de València al Congrés de la CNT celebrat a
Saragossa (Aragó, Espanya).
Durant la guerra civil jugà un paper important en la
col·lectivització de la
indústria fustera. Durant els primers anys del franquisme
participà en la
clandestinitat confederal. Detingut i empresonat, un cop lliure
passà a França,
on milità en la CNT de l'exili. ***
Necrològica
d'Antonio León Rubio apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de setembre de 1989 - Antonio León Rubio: L'11 de juliol de 1989 mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio León Rubio. Havia nascut el 12 de noviembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de febrer– de 1909 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Nicolás León i Paulina Rubio. Obrer impressor, en 1936 militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques d'Amposta (Montsià, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i estava casat amb un fill. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies confederals i va ser destinat al front d'Aragó als serveis especials de Mines i Contramines. Participà en els combats a Terol i Sabiñánigo i en 1938 va ser nomenat capità. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per la Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) amb la seva unitat i va ser internat al Fort de Mont-Louis i als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts fins al desembre de 1939, moment en el qual va ser enviat a treballar a les mines de carbó de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Durant l'Ocupació, després d'una vaga, va ser detingut i reinternat al camp de Vernet. Cap el 1944 va ser deportat a un camp de concentració alemany. Després d'alliberament del camp per part de les tropes aliades, s'allistà en l'exèrcit nord-americà fins al final de la guerra. A finals de 1945 s'establí a la Grand Comba, on treballà sobretot al pou miner Richard fins a la seva jubilació amb 55 anys. Durant sa vida ocupà nombroses vegades càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la Grand Comba de la CNT i en la Comissió de Relacions Erau-Gard-Losera, de la qual va ser secretari. Entre els anys seixanta i setanta fou secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT en tres ocasions i es traslladà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on a començament dels anys setanta fou l'administrador del setmanari Espoir, dirigit per Antoine Turmo. Durant el congrés de la CNT celebrat entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 a Marsella (Provença, Occitània) va ser nomenat membre del SI, juntament amb Fernando Alemany (secretari) i Francisco Pérez (secretari adjunt). Va ser delegat en diferents del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, com ara el Congrés de Llemotges (1961), de Marsella (1975), i plens, com els intercontinentals de 1967, 1971 i 1980. Greument minat per la silicosi, es va veure obligat a viure enganxat a una botella d'oxigen. Antonio León Rubio va morir l'11 de juliol de 1989 a l'hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat dos dies després al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània). Sa companya fou María Lourdes Almo. ***
Jaume
Lleonart Roure
- Jaume Lleonart Roure: L'11 de juliol de 1990 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Jaume Lleonart Roure –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Rouzé. Havia nascut el 5 de desembre de 1911 a Tossa de Mar (Selva, Catalunya). Sos pares es deien Jaume Lleonart i Carme Roure. Durant la guerra civil lluità contra el feixisme en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la fortificació de la «Línia Maginot». En 1940, durant l'ocupació alemanya, va caure presoner dels nazis i internat a l'Stalag VIII. El 25 de gener de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 3.943, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustrai) i integrat en el «Kommando Steyr». Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, s'establí en la regió parisenca i posteriorment a Perpinyà, on treballà en la construcció i milità en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou Antonia Sánchez.Jaume Lleonart Roure va morir l'11 de juliol de 1990 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Henri
Frossard - Henri Frossard: L'11 de juliol de 1995 mor a Kanbo (Lapurdi, Iparralde, País Basc) el poeta, escriptor, editor, pedagog, esperantista, sindicalista i llibertari Henri Albert Ulysse Frossard. Havia nascut el 6 d'abril de 1915 a Brognard (Franc Comtat, Arpitània). Sos pares es deien François Ulysse Émilie Frossard, fotògraf, i Berthe Marie Lecomte. Després de fer els estudis primaris, va fer cursos complementaris a Audincourt (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1932 i 1935 estudià a l'Escola Normal de Mestres de Besançon (Franc Comtat, Arpitània). Milità en la Federació Unitària de l'Ensenyament i, després del Congrés d'Angers (País del Loira, França), en el Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional de Mestres), exercint en diferents ocasions de delegat als congressos d'aquesta organització. També va ser membre dels «Amis de l'École Émancipée». El setembre de 1938 es casà a Saumur (País del Loira, França) amb Camille Bouët, filla dels militants sindicalistes revolucionaris i pacifistes Louis Bouët i Gabrielle Dechézelles, i amb qui va tenir dos infants. Treballà de mestre amb sa companya a Arcey (Franc Comtat, Arpitània) i el desembre de 1940 van ser traslladats a les Landes per «propaganda comunista» i ella cessada. Esperantista autodidacte, esdevingué membre de la Unió d'Esperantistes de l'Ensenyament (UEE) i de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional). En 1948 ensenyà esperanto a l'Escola Esperantista d'Estiu de La Rochelle (Poitou-Charentes, França). Col·laborà amb professors esperantistes de Tòquio en el llibre-àlbum La France, especialment dissenyat per a infants. A més d'aquestes activitats, va fer de conferenciant i d'animador cultural. En 1949, amb Fernand Henry, coedità la revista de la societat «Écrivains et Artistes du Peuple» Faubourgs, la novel·la Le fleuve i un recull de poemes La route. En 1958 guanyà el Premi «Louis Pergaud» per la seva novel·la Anatholia. Secretari del jurat de «L'Amitié par le Livre», en 1960 n'esdevingué secretari. Des de 1962 va ser director del Col·legi de Blamont (Franc Comtat, Arpitània). Membre de l'associació «Amis de Louis Bouët», en 1973 treballà en l'edició i la difusió del llibre Trente ans de combat d'aquest autor. Col·laborà en diverses publicacions pedagògiques i llibertàries com ara L'École Émancipée, L'Éducateur, Faubourgs, Le Monde Libertaire, Le Musée du Soir, L'Unique, etc. Altres obres seves són L'impasse du Laquet (1963), Il a suffi d'un moulin (1966), En Franche-Comté avec Louis Pergaud (1967), Aspe la fleurie (1968), Georges Marconnet, peintre du pays de Montbéliard (1968), Au pays de Louis Pergaud (1970), Jean-Marc et l'espérance (1970), Je m'appelle Colinet (1972), La proclamation (1974), Voyage autor de Jean Giono (1976), Pour cause de printemps (1977), Ladite horloge (1981) i La source des fées (1986). El seu últim domicili va ser a Villa Ur Alde, a Bidarte (Lapurdi, Iparralde, País Basc). Henri Frossard va morir l'11 de juliol de 1995 a la Clínica Grancher Cyrano de Kanbo (Lapurdi, Iparralde, País Basc). ***
Notícia orgànica sobre Louis Pengloan publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'11 de gener de 1920 - Louis Pengloan: L'11
de juliol de 1996 mor a Gonesse (Illa de França, França) l'anarquista i
sindicalista Louis Pengloan. Havia nascut el 3 de gener de 1896 a Kernic
(Gourin, Cornuealla, Bretanya). Era fill d'Yves-Marie Pengloan, conreador, i de
Marie-Anne Ulliac, domèstica. Es guanyà la vida treballant de fuster. Durant la
Gran Guerra, per problemes oculars a l'ull dret, va ser destinat al serveis
auxiliars i el 22 de maig de 1915 va ser destinat al 95 Regiment d'Infanteria; posteriorment
passà per diversos regiments d'Infanteria i un grup d'aviació i, finalment, va
ser desmobilitzat el 7 d'octubre de 1919. Quan estava dins l'exèrcit va demanar
a diversos companys (Émil Bidault, Raymond Péricat) l'enviament de L'Internationale
i Le Libertaire, a més de fullets anarquistes. Després de la
desmobilització passà un temps amb sa família i l'abril de 1920 s'establí a
París (França), on visqué al domicili del fuster Jules Devosse. Posteriorment
passà a viure al número 3 del carrer Lagille del XVIII Districte de París, on
havia trobat una feina en una fusteria. Aleshores era membre del Grup Anarquista
del XVIII Districte i assistia regularment a les reunions que se celebraven al
número 172 del carrer Legendre. Durant la primavera de 1921 vivia al número 4 de
Cité du Talus del XVIII Districte. El juny de 1921 va ser detingut, juntamenet
amb Charles Grignanc, Félix Simon i Jean Sorlin, després d'haver llançat, a la
seu del Buró Nacional de Carbons, uns pamflets («A bas la mobilisation! A bas
la guerre!») editats pel Sindicat Interindustrial de la Sena. En el moment de
la seva detenció no treballava ja que, víctima d'un accident de treball, es
beneficiava d'un subsidi d'una companyia d'assegurances. Durant la primavera de
1922 assistí a títol individual al Congrés Anarquista del Nord, on el 5 de
maig va llegir l'informe del Grup Anarquista dels XVII i XVIII Districtes,
centrat especialment en les divergències entre Louis Lecoin, partidari de
l'entrada dels anarquistes en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU),
i Georges Bastien i Second Casteu, partidaris de l'autonomia, i Hoche Meurant,
que no es decidia entre una posició o altra. El 17 de novembre de 1922, durant
una reunió del grup al número 52 del carrer Balagny, s'oposà a les proposicions
d'organització fetes per Lucien Hausard davant el proper congrés i va fer adoptar
per la dotzena de militants presents una contraproposició d'organització basada
en un grup lliure, sense cotització obligatòria, així com el rebuig de designar
delegats per al proper congres. Entre el 26 d'abril i el 28 de novembre de 1923
va ser secretari del Grup Anarquista del XVII Districte de la Unió Anarquista (UA).
En aquesta època també exercia de delegat de grup del Comitè d'Iniciativa de
l'UA. El maig de 1924 va ser candidat abstencionista en la «Llista llibertària»
(Bagatskoff, Beauchet, Boclet, Brussaut, Fraysse, Glairaut, Goutière, Grillas,
Hillion, Pouchain, Quehier i Vantrepotte) a les eleccions legislatives pel I
Sector de París. El març de 1925 passà a viure a Villiers-le-Bel (Illa de
França, França). En 1927 era membre del Consell del Syndicat Unique du Bâtiment
(SUB, Sindicat Únic de la Construcció). Louis Pengloan va morir l'11 de juliol
de 1996 a Gonesse (Illa de França, França). --- |
![Cartell de l'acte [IISH-Amsterdam]](http://www.estelnegre.org/documents/liardcourtois/liardcourtois01.gif "Cartell de l'acte [IISH-Amsterdam]")
![[10/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[10/07]") |
|
![[12/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[12/07]") |
|
|
| Actualització: 11-07-24 |