|
---
Anarcoefemèrides de l'11 d'agost Esdeveniments
Reconstrucció de l'atemptat de Planas contra Quintana segons la revista argentina Caras y Caretas del 19 d'agost de 1905 - Atemptat contra Quintana:
L'11 d'agost de
1905 el president de la República argentina Manuel Quintana
surt il·lès a
Buenos Aires (Argentina) d'un atemptat comès per un jove
anarquista català,
Salvador Planas i Virella –o Virelles, per alguns
autors–, que va
actuar tot
sol i volia venjar així els obrers assassinats durant la
manifestació del 21 de
maig anterior. Planas, disparà tres vegades contra el
jerarca amb una vella
pistola –Smith & Weson calibre 38 de 9
mil·límetres, fabricada en 1871–, a
l'alçada de la plaça de San Martín,
quan aquest es dirigia amb un cupè tirat
per cavalls cap a la Casa Rosada –seu del Govern. El
president
resultà il·lès,
ja que l'arma era defectuosa. Després Planas
intentà suïcidar-se, però l'arma
tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de
setembre de
1907 i, malgrat les
al·legacions d'inestabilitat
mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de
presó per
temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu
ofici
el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas
(penat
número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i
Francisco Solano Regis –o
també citat Reggis–, condemnat a 20 anys per haver
atemptat
contra
l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb
11 presos comuns
més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a
través d'un túnel, i la
seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge
va publicar el
fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in
voce ante la Cámara
de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre
el cas. Salvador Planas i Virella (1882-?) ***
Capçalera
de L'Émancipateur - Surt L'Émancipateur: L'11
d'agost de 1906 surt a la colònia anarquista d'Stockel-Bois,
a prop de
Brussel·les (Bèlgica), el primer
número del setmanari L'Émancipateur.
Organe du Groupement
Communiste Libertaire.
A la capçalera figurava el lema anarcocomunista
«De
chacun selon ses forces; à chacun selon ses
besoins» (A cadascú segons les seves
forces; a cadascú segon les seves necessitats). Els
responsables d'aquesta
publicació, que apareixia els dissabtes, van ser
Émile Chapelier, fundador
d'aquesta comuna llibertària, i Georges Thonar, que se'n
carregava de
l'administració i de la impressió.
També van ser responsables de
l'administració Gustave Pierre i
Désiré Pierre. Hi van col·laborar,
entre
d'altres, Jean Airbonne, Max Borgueil, Émile Chapelier,
Henri Fuss-Amoré,
Gustave Hervé, Pierre Larue, Raymond Limbosch,
Eugène Gaspard Marin, Gabriel
Michaud, Mollier, Charles Panisel, Berthe Reanudet, Jean Robyn,
Félix
Springael, Tchedrine, Alexandre Theunissens, Georges Thonar i
Géo Tiper.
Publicà el fulletó per lliuraments L'individu, la nature, la
société, de
Tchedrine. L'últim número fou el 17/18, de l'1 de
desembre de 1906. ***
Capçalera d'una de les edicions de Golos Truda - Surt Golos Truda: L'11 d'agost de 1917 surt a Petrograd (Rússia) el primer número del periòdic Golos Truda (o Goloss Trudà, «La Veu del Treball»), editat per la Unió per la Propaganda Anarcosindicalista i publicat per Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin) després del seu retorn dels Estats Units. Amb aquesta capçalera es publicarien nombrosos periòdics. Durant l'estalinisme les col·leccions de Golos Truda seran destruïdes de les hemeroteques. ***
Membres del Consell d'Aragó a l'entrada de la seva seu a Casp (1937) - Dissolució del Consell d'Aragó: L'11 d'agost de 1937 el govern de la II República espanyola, com a conseqüència dels «Fets de Maig» del 1937 i obeint les ordres comunistes, dissol per decret i manu militari el Consell Regional de Defensa d'Aragó, més conegut com «Consell d'Aragó», últim baluard revolucionari on les idees anarquistes de revolució social i de comunisme llibertari s'havien posat en pràctica des del setembre de 1936 a les col·lectivitats agrícoles aragoneses. El seu president, Joaquim Ascaso, germà de Francisco, així com els altres membres del Consell són detinguts a Caspe. Per destruir tot moviment de resistència per part dels col·lectivistes, el govern republicà envia l'11 Divisió conduïda pel comandant estalinista Enrique Líster, que anihilarà totes les realitzacions col·lectives i obligarà els pagesos a restituir les terres i eines als rics propietaris terratinents, tot detenint més de sis-cents militants cenetistes, molts dels quals seran afusellats en nom de la tornada a l'ordre estatal. El govern de Negrín va nomenar José Ignacio Mantecón governador general de la regió conquerida. En març de 1938, quan es va produir la caiguda del front aragonès i la consegüent reculada republicana, desenes de presos anarquistes seguien empresonats a tota la regió. ***
Capçalera del penúltim número de Nuevo Aragón del 10 d'agost de 1937 -
Supressió de Nuevo
Aragón: L'11
d'agost de 1937, a Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya), les tropes del comandant comunista Enrique
Líster irrompen al
local del periòdic Nuevo Aragón. Diario
de la mañana i
el tanquen.
Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que
serà l'últim. Aquest
portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme
creat l'octubre de
1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el
mes
següent, havia començat a publicar-se el 20 de
gener de 1937. Juntament amb el Boletín
del Consejo de Defensa,
serà l'instrument bàsic per seguir les
vicissituds
de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó
republicà. Tècnicament
ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat
per col·laboradors
de Solidaridad
Obrera, donava
especial relleu als escrits referits als
pagesos, però també s'ocupava de la
política nacional i internacional, i de les
activitats del propi Consell. Els textos i les
il·lustracions anaven a càrrec
de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A.
Orts, Julián
Floristán, Ponzán, Ana María Sagi,
Viñuales, Zamacois, entre altres. De la
redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos
Sampelayo, Baltasar Miró, José Almenar,
Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a
París. Estava dirigit per
Carlos Gamón i fou substituït al mes per S.
López Muñoz. La dissolució del
Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del
1936 va portar-se Nuevo
Aragón,
que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia
començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se
subtitulava «Portavoz
del Frente Popular». ***
La detenció de Carballo i de Christie segons la premsa franquista - Detenció de Carballo i de Christie: L'11 d'agost de 1964 són detinguts a Madrid (Espanya) el militant llibertari Fernando Carballo Blanco i l'anarquista escocès Stuart Christie. Aquest darrer, sospitós per part de la policia d'haver vingut a la península a portar els explosius a Carballo amb la intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra el dictador Francisco Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra condemnarà Carballo a 30 anys de presó i Christie a 20.
Naixements
Signatura de Berthe Baudier - Berthe Baudier: L'11
d'agost de 1866 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista Berthe
Baudier, també coneguda com Berthe Colomb, pel llinatge de son marit. Era
filla d'André Baudier, mariner, i de Madeleine Thévenin. El 6 de gener de 1888
es casà a Chalon-sur-Saône amb el mecànic Barthélemy Marius Colomb; en aquesta
època treballava d'empleada en un comerç i habitava amb son pare ja vidu. En
1898 vivia al número 9 del carrer Petites-Soueurs de Lió (Arpitània) i es
guanyava la vida treballant d'obrera de passamaneria especialitzada en fer xenilles.
El 9 de setembre de 1898 va ser condemnada pel Tribunal Correccional de Lió a
vuit dies de presó amb llibertat provisional per «robatori». En 1906, segons un
informe policíac del 25 de juny, vivia de la prostitució i estava en relació
amb un anarquista anomenat Lafont, condemnat per fabricació d'explosius. Segons
un informe policíac del 10 de març de 1909, ja vídua, vivia al número 79 del
carrer Bonnel de Lió i tenia com a company un anarquista anomenat Mortier. En
aquesta època va ser fitxada com a anarquista i antimilitarista i va ser
inscrita en el «Carnet B» dels antimilitaristes. A principis de 1914 era
professora de piano i tocava en festes i actes anarquistes. El 6 de maig de
1914 va ser esborrada del «Carnet B» del departament del Roine com a «no
perillosa en cas de mobilització». Berthe Baudier va morir el 8 d'agost de 1930
al seu domicili, al número 211 del carrer Boileau, del III Districte de Lió
(Arpitània). ***
Notícia sobre la relació de Tiburcio Straggiotti amb Caserio apareguda en el periòdic parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1894 -
Tiburcio
Straggiotti: L'11 d'agost de 1871 neix a Novara (Piemont,
Itàlia) l'anarquista
Tiburcio Straggiotti, conegut com Crispi.
Sos pares es deien Giovanni Battista Straggiotti i Margarita Caumoni.
Treballador del marbre, emigrà a França. A
començament de la dècada dels
noranta compartí una habitació amb Julien
Chevallier, al carrer Sébastine
Gryphe de Lió (Arpitània). El juliol de 1893 es
va relacionar amb Sante
Geronimo Caserio, a qui va acollir al seu domicili, i altres
anarquistes, com
ara Babis, Lablier, Menans, Sero (Barrès),
etc. Detingut en una agafada, el 23 de desembre de 1893 se li va
decretar
l'expulsió per les seves activitats anarquistes i se li va
notificar el 29 de
gener de 1894. Es va refugiar, sota falsa identitat, a Seta
(Llenguadoc,
Occitània), on a començament de 1894 la policia
no l'aconseguí localitzar.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Volin (circa 1919) - Volin: L'11 d'agost de 1882 neix a Tikhvine, a prop de Nóvgorod (Nóvgorod, Imperi Rus; actualment Rússia), el periodista, historiador, militant i intel·lectual anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin (o Voline). Nascut en una família burgesa benestant –sos pares eren metges–, amb el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En 1901, després de realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista. Després del «Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les víctimes de la repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907. A París va completar els seus estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però, davant del perill de ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a França va deixar sa companya Anna Grigorieff i quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions Obreres Russes dels EUA, realitzant mítings, i va col·laborar en el setmanari anarcosindicalista Golos Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a Rússia, on va publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda, òrgan de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el novembre la primera conferència de la Confederació Anarquista NABAT i va editar el periòdic Nabat. Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de 1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a la intervenció inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar mai a Rússia. Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín amb els companys de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer anarquista (en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i va publicar La Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923). En 1925 es va instal·lar a França i va militar en el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la Unió Anarquista. Després d'haver traduït al francès el manifest de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse de quelques anarchistes russes à la Plateforme (1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de redacció de L'Encyclopédie Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va publicar Le fascisme rouge (1934). En 1936 va prendre part en la creació de la Federació Anarquista Francesa, va animar el grup «Síntesi Anarquista» i va col·laborar en els periòdics L'Espagne Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre Libre, on va denunciar la participació en el poder dels anarquistes a Espanya. En 1939 va instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va crear en 1941 el Grup Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos, txecs, etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill Léo el va portar a París. Volin va morir el 18 de setembre de 1945 a l'Hospital Laennec de París (França) i les seves despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise en presència de molts companys i companyes. En 1947 Jacques Doubinsky, en nom de l'Associació dels Amics de Volin, va publicar la seva obra pòstuma i més coneguda: La Révolution inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Necrològica
de Geneviève Froget apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 24 de març de 1955 - Geneviève Froget:
L'11
d'agost de 1896 neix a Giremoutiers (Illa de França,
França)
l'anarquista Geneviève Anne
Virginie Godard, més coneguda com Geneviève
Froget. Sos pares es dient Jean
Pierre Godard, mestre i després secretari de societat, i
Estelle Augustine
Benoist. Es guanyava la vida treballant de mecanògrafa i
vivia a Châtillon
(Illa de França, França). El 15 de juliol de 1920
es casà al XVIII Districte de
París (França) amb l'anarquista Marcel Julien
Froget, mesurador en la construcció;
en aquesta època la parella vivia al número 8 del
carrer Ernestine de París. Durant
els anys trenta fou, amb son company, membre del grup anarquista de
Bourg-la-Reine (Illa de França, França).
Més tard s'establí amb son company a
Borgonya, on després de la II Guerra Mundial
participà en la reorganització del
moviment llibertari de la regió. Fou membre de la
Federació Anarquista (FA) i
de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En
els anys cinquanta
milità en la Federació Comunista
Llibertària (FCL). Malalta, Geneviève Froget va
morir el 16 de març de 1955 al seu domicili de Sens
(Borgonya,
França) i va ser enterrada a Villeneuve-sur-Yonne
(Borgonya, França). Son fill Jean Froget també
és militant llibertari. ***
Dario Cagno - Dario Cagno: L'11 d'agost de 1899 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Dario Cagno. Era fill de Fernandino Cagno i d'Adelina Pastore. Artesà de professió, amb 14 anys s'embarcà a Gènova en un vaixell mercant i deambulà per diversos països fins que fou repatriat dels Estats Units durant els anys de la Gran Guerra. En 1920 fou condemnat a tres anys de presó per deserció. Expiada la pena, passà clandestinament a França, on va fer contactes amb els cercles de l'emigració antifeixista. Assumí la tasca de «correu subversiu» i entrà nombroses vegades a Itàlia fins el setembre de 1934, quan fou detingut en un pas fronterer i confinat a l'illa de Ponça per tres anys i després reconfinat per cinc anys a Ponça, Ventotene, Pisticci i Castel di Guido. A Ponça participà en un motí anarquista i fou condemnat a 10 mesos de presó. El novembre de 1942 sortí en llibertat condicional. Durant un temps constà com a desaparegut, però finalment fou novament detingut i tancat a partir del 25 de juliol de 1945 al camp d'Anghiari, del qual, arran de l'armistici del 8 de setembre de 1943, pogué sortir i retornar a Torí. A la capital del Piemont s'integrà en la Resistència enquadrat en un grup dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) format per anarcocomunistes. També participà en la creació de comitès sindicals clandestins de fàbrica que tingueren forta presència durant les vagues de març de 1943 i formà part de grups dels GAP especialitzats en sabotatges i en l'eliminació de dirigents feixistes. La primera eliminació decidida pels grups dels GAP torinesos, primera acció de la Resistència antifeixista a Torí, fou la del major de la Milícia Feixista Domenico Giardina, acció que fou fixada per al matí del 24 d'octubre de 1943 i els executors de la qual van ser triats Ateo Tommaso Garemi i Gagno. A les 8.30 hores del dia assenyalat els dos gappistiesperaren l'oficial feixista a prop de casa seva, situada en una transversal del Corso Vittorio; quan Giardina agafà el carrer Carlo Alberto cap a la Comandància de la Legió, Garemi i Cagno descarregaren els seus revòlvers, caient el dirigent feixista mortalment ferit a terra i fugit els resistents. El cop reeixí, però la policia seguí les passes dels activistes. Dos dies després, denunciats per un infiltrat, Garemi i Cagno van ser capturats, torturats, jutjats pel Tribunal Especial de Torí i condemnats a mort. Dario Gagno fou afusellat el 23 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia) –Garemi havia estat executat dos dies abans. ***
Necrològica d'Emilio Gómez Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de novembre de 1962 - Emilio Gómez Rodríguez: L'11 d'agost de 1899 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Gómez Rodríguez, conegut com El Carbayu. Sos pares es deien José Gómez i María Rodríguez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya) i quan la Guerra Civil espanyola combaté el feixisme al front Nord enquadrat en el Batalló d'Infanteria Núm. 268 («Batalló Victorero»), comandat per Enrique García Victorero. Amb el triomf franquista passà a França. Un dels seus germans morí durant la guerra, un altre va ser afusellat pel franquisme i un tercer va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per llargs anys de presó. Després de la II Guerra Mundial Emilio Gómez Rodríguez milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Etelvina González. Emilio Gómez Rodríguez va morir el 9 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1962 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després de passar dos mesos d'agonia arran d'un accident de treball, i fou enterrat dos dies després al cementiri de Terre Cabade d'aquesta ciutat. ***
Primo
Fragori - Primo Fragori: L'11 d'agost de 1900 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Amb son germà Ivo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. Abans de l'arribada del feixisme, va ser acusat d'haver participat en el llançament de manifests, i amb Benito Mussolini al poder mantingué una aptitud explícitament antifeixista. El març de 1930 emigrà legalment amb passaport a França i s'instal·là a París, on treballà de carnisser en diverses botigues. En 1934 es reuní amb son germà Ivo, que a França s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i en 1937 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya, lluitant en la Brigada Garibaldi, per a morir en combat el 24 de juliol de 1937 al front de Guadarrama, a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Son germà Primo també va ser sospitós d'haver-se enrolat en la lluita contra el feixisme a Espanya, però són dades confoses amb son germà. En 1939 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica, però va ser detingut i posar en la frontera. De bell nou a Itàlia, el febrer de 1940 arribà a Mòdena. A finals de 1941 es traslladà per qüestions de feina a Reggio Calàbria (Calàbria, Itàlia) i retornà a Mòdena mesos després. Primo Fragori va morir el 27 de febrer de 1949 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Manuel
Bolufer Francés - Manuel Bolufer Francés: L'11 d'agost de 1903 –algunes fonts citen 1901– neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Bolufer Francés –el seu primer llinatge també citat Balufet. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là a les «Cases Barates» del barri popular d'Horta. En representació de la Comissió del Barri de les «Cases Barates» intervingué en diferents mítings, atiant la vaga de lloguers de 1931. Durant la Revolució de 1936 va ser membre, amb Joan Bernis, Josep Gilabert i Antonio Mula, del Comitè Agrícola. El novembre de 1936 intervingué en un míting organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa company Gumersinda Daura i sos fills i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser capturat pels nazis i internat en diverses camps d'extermini (Mauthausen, Treblinka, etc.), mentre que sa companya i fills retornaren a l'Espanya franquista. En 1945, un cop alliberat per les tropes soviètiques, va ser enviat a l'URSS i va romandre als gulags comunistes fins 1948. Manuel Bolufer Francés va morir en 1969 a Simferópol (República Socialista Soviètica d'Ucraïna, URSS; actualment pertany a la República de Crimea, Federació de Rússia). ***
Sigfrid Català Tineo - Sigfrid Català Tineo: L'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament l'11 de juliol– de 1906 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Son pare, Vicent Català Úbeda, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França; sa mare es deia Isabel Tineo Escamilla. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la «Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1978 a l'Hospital Universitari Doctor Peset de València (València, País Valencià) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. El 10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó. Sigfrid Català Tineo (1906-1978) ***
Marcel
Lobry -
Marcel Lobry:
L'11 d'agost de 1910 neix a Montreuil (Illa de França,
França) el professor i
militant pacifista i anarquista, i després comunista, Marcel
Henri Lobry. Sos
pares es deien Nicolas Jean Baptiste Lobry, oficinista en una gran
empresa de
fabricació de cuines, i Juliette Lefèvre (La
Mother), domèstica a cases burgeses parisenques.
Vivia amb sos pares i sos
dos germans en un petit apartament al XVIII Districte de
París. Després d'estudiar
al barri de Belleville, en 1930 s'instal·là a
Lilla (Alts de França, França)
per acabar els estudis. A la Facultat de Matemàtiques de
Lilla conegué la també
llibertària Renée Clara Germaine Bienvenu, amb
qui es casà el 20 de juny de
1934 a Lilla. En 1933 creà a Lilla el Front Universitari
Antifeixista (FUA),
grup d'estudiants esquerrans enfrontat als grups estudiantils de dreta,
aleshores majoritaris a Lilla. Amb sa companya i un petit grup d'amics,
distribuí pamflets antifeixistes i periòdics
pacifistes, com ara La Patrie Humaine.
En 1934 la parella
realitzà un gran viatge d'un mes i mig per Europa
(Bèlgica, Luxemburg, Suïssa,
els Alps, Marsella, Barcelona, Tarascó). Decidí
amb sa companya acabar els
estudis a Marsella (Provença, Occitània) i
s'instal·laren en una petita cabana
sense aigua ni electricitat a Lei Penas de Mirabèu
(Provença, Occitània), on
ell preparà oposicions a professor de
Matemàtiques que aprovà en 1936. El
setembre de 1936 va ser nomenat professor de l'Institut de Gap
(Provença, Occitània).
Secretari del Comitè d'Acolliment als Refugiats Espanyols de
Gap, va ser
expulsat amb sa companya del seu primer apartament perquè
havia allotjat
refugiats polítics espanyols. Entre 1936 i 1937
formà part de l'Ateneu
Llibertari de Marsella, constituït per una cinquantena de
membres (Anne i Henri
Dalgon, Martial Desmoulins, Joseph Gleize, Théodore Jean,
etc.). En aquesta
època col·laborà en Le
Libertaire i Terre Libre,
òrgan de la Federació
Anarquista Francesa (FAF). Després de tenir problemes amb el
sector religiós de
Gap, va ser destinat a Saintes (Poitou-Charentes, França) i
en 1937 a
l'Institut Saint-Charles de Marsella. En una pausa docent, la parella
viatjà,
amb un salconduit de Sébastien Faure, per Catalunya en plena
revolució i en
tornar tota la documentació que portaven sobre les seves
impressions amb la
població i amb els sindicats que havien recollit per exposar
als companys li
van ser confiscades a la frontera. A començament de 1938
informà en una reunió
pública del seu viatge a la Catalunya
revolucionària. També fou el promotor de
l'anomenat «Col·legi de Treball», grup
organitzador de conferències destinades
al proletariat. En 1938 va ser nomenat delegat de la
Federació de Funcionaris
dels Alts Alps per assistir al Congrés Nacional d'aquesta
organització celebrat
a París, on vota en contra de l'informe sobre
«moral». En aquest any estava
fitxat com a anarquista per la Direcció dels Serveis
d'Investigacions Generals
i es relacionà amb Vsévolod Mikhaïlovitx
Eichenbaum (Volin). Apassionat de la
bicicleta, realitzà gires, allotjant-se
als albergs del Centre Laïc dels Albergs de Joventut (CLAJ) i
en aquests
cercles d'alberguistes la parella conegué Romaine Toussainte
Luciani. L'estiu
de 1938 realitzà amb sa companya un periple
turístic amb bicicleta per Itàlia
feixista amb la finalitat de testimoniar la situació
d'aquest país. Defensor de
les idees neomaltusianes, el gener de 1939 prengué la
paraula en un debat
públic que se celebrà al Palace Cinéma
de Gap; denunciat per la Federació de
Famílies Nombroses, i amb un testimoniatge fals, va ser
condemnat el 25 d'abril
de 1939 pel Tribunal Correccional a 25 francs de multa per
«injúries». A
l'inici del curs de 1939 va ser traslladat a l'Institut Thiers de
Marsella. En
començar el curs de 1940, després de l'armistici
amb Alemanya, arran d'una
discussió amb el director de l'institut, presentà
la dimissió. A partir
d'aquest moment la parella visqué de diverses feinetes i
treballs agrícoles a
diversos indrets, ajudats per son germà gran
André Lobry i la mare de Renée.
Detingut sense cap explicació per la gendarmeria, va ser
portat a la presó
d'Avinyó (Provença, Occitània) i vuit
dies després traslladat al camp
d'internament de presos polítics de Saint-Paul (Esjau,
Llemosí, Occitània).
Acusat de comunista, Renée demostrà la seva
militància en el moviment
anarquista portant un dossier sobre els seus articles publicats en la
premsa
llibertària i el desembre de 1941 va ser alliberat. Mancat
de recursos, en 1942
participà en un espectacle on demostrava les seves qualitats
per al càlcul
mental al públic amb operacions aritmètiques
complicadíssimes. El 29 d'agost de
1943 nasqué a Salenches (Arpitània) Claude Lobry,
l'únic infant de la parella.
Després de la II Guerra Mundial, acceptà amb sa
companya l'oferta per a
treballar de professor de matemàtiques a l'Escola
Politècnica Nacional de Quito
(Equador) que s'havia de fundar. Després d'embarcar-se cap a
Nova York (Nova
York, EUA) i passar-hi el Nadal de 1945, s'encaminaren a
Bogotà (Colòmbia), des
d'on marxaren cap a Quito, on participaren amb altres quatre professors
francesos (Edmond Bruel, Michel Conard, Robert Hoffstteter i Julien
Martelly),
de l'anomenada «Missió Francesa», en
aquesta experiència escolar. També
impartí
la càtedra de Matemàtiques a la Facultat
d'Enginyeria, Ciències Físiques i
Matemàtiques i en la Facultat de Filosofia, Lletres i
Ciències de l'Educació de
la Universitat Central de Quito. En aquesta època
aprofità per travessar la
serralada dels Andes amb bicicleta, alhora que elaborà cinc
manuals de
matemàtiques, que esdevingueren clàssics a
l'Equador, i alguns textos
d'aprenentatge de la llengua francesa. De bell nou a França,
el 9 de juny de
1948 la parella se separà. El 23 de setembre de 1948 es
casà a Vilanòva
d'Avinhon (Provença, Occitània) amb Romaine
Luciani, amb qui tingué dos infants
(Hélène Romaine i Rémi Olivier). Fou
secretari del departament de Valclusa del
Cartell d'Acció Laica (CAL), per al qual va fer
conferències. L'estiu de 1949
assistí, amb Maurice Agulhon, al II Festival Mundial de la
Joventut i els
Estudiants, celebrat a Budapest (Hongria), i en tornar va fer
conferències
sobre el viatge. Instal·lat a Douai (Alts de
França, França), en 1950, amb sa
companya, s'afilià al Partit Comunista Francès
(PCF), encara que no va entrar
amb bon ull, qualificat com a
«intel·lectual». De bell nou a
París, entre 1957
i 1961 va pertànyer a la cèl·lula
comunista de l'Institut Condorcet. Entre 1966
i 1969 va fer classes a Londres (Anglaterra) i després va
ser nomenat professor
de l'Institut Chaptal del VIII Districte de París. En 1968
retornà de bell nou
al moviment anarquista. En 1971, cansat de la vida estressant
parisenca,
establí a Rumans (Valentinès, Delfinat,
Occitània), on es va jubilar. En
aquesta època era subscriptor de Le
Réfractaire i publicà setmanalment en
un periòdic local la seva columna «Le
point de vue du vieil anar» (El punt de vista del vell
anarco) i va fer amistat
amb el dibuixant Jean Cabut (Cabu).
Marcel
Lobry va morir el 16 de maig de 1986 a Rumans (Valentinès,
Delfinat, Occitània). ***
Necrològica
de Tiburcio Ferrer Cano apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 d'abril de 1989 - Tiburcio Ferrer Cano: L'11 d'agost de 1911 neix a Fuentelespino de Moya (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Tiburcio Ferrer Cano. Sos pares es deien Miguel Ferrer i Eugenia Cano. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 vivia a València (València, País Valencià) amb sa companya Hermenegilda Pérez García i formà part de les patrulles de la Guàrdia Popular Antifeixista a la ciutat. Participà en els enfrontaments esdevinguts a la plaça Tetuán entre milicians confederals de la «Columna de Ferro» i milicians comunistes. Posteriorment va fer la guerra en la «Columna Durruti» i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després d'una temporada a l'Escola Popular de Guerra d'Infanteria i Cavalleria establerta de Paterna (Horta Oest, País Valencià), l'agost de 1937 sortí amb el grau de tinent d'Infanteria i adscrit a la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió. Ferit cap al final de la guerra, va ser ingressat en un hospital de Barcelona (Catalunya) i després va fer la convalescència a casa seva a València. Intentà a Alacant (Alacantí, País Valencià) ser evacuat cap a França, però el 24 d'abril de 1939 va ser capturat per les tropes franquistes i internat en diversos camps de concentració. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó per «suport a la rebel·lió». El novembre de 1941 va ser posat en llibertat condicional i retornà a València, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. Es guanyava la vida fent de camioner i entre els anys 1945 i 1946 fou agent d'enllaç entre la CNT i el grup guerriller encapçalat pel comunista Juan Ramón Delicado González (Delicado), de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). L'acompanyà en diverses ocasions a diferents campaments i reunions. Aquests contactes amb la CNT van fer sospitós Delicado davant el Partit Comunista d'Espanya (PCE) que el novembre de 1946 ordenà la seva execució. El juny de 1946 va ser detingut amb Luis López Sánchez a Barcelona, on ambdós havien anat a procurar-se munició per a la guerrilla. Traslladats a València, van ser ràpidament posats en llibertat. En 1947 passà a França i s'instal·là al barri de l'Île de Carcassona, on més tard es traslladaren sa companya, Hermenegilda García, i ses dues filles. Sempre milità en la CNT de l'exili. Tiburcio Ferrer Cano va morir el 15 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1989 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània). ***
Celedonio
Aparisi Aracil (Alcoi, 22 de març de 2007) - Celedonio Aparisi Aracil: L'11 d'agost de 1923 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Celedonio Aparisi Aracil. Era fill del militant cenetista Josep Aparisi Ivars i de Maria Aracil Mostacero. Durant la guerra civil estudià a l'Internat Escola «Durruti» de l'Agrupació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (València, País Valencià), però el final de la guerra impedí que pogués continuar estudis a l'Institut Obrer d'aquesta ciutat. En acabar la guerra, amb el pare empresonat i dos germans petits, es convertí en el cap de família amb 15 anys i entrà a fer feina durant un any en un magatzem. Després va fer feina en una fàbrica d'etiquetes i durant les nits en una fàbrica tèxtil. A començament dels anys cinquanta s'integrà com a enllaç sindical i vocal en la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») franquista i col·laborà amb l'«Hermandad Obrera d'Acción Católica» (HOAC). En 1969, després d'haver intentat sense èxit orientar-les cap a una línia més obrerista, abandonà aquestes organitzacions. Després de la mort del dictador Francisco Franco i la reconstitució de la CNT, fou el primer secretari de la Federació Local de Sindicats Únics d'Alcoi de la CNT i organitzà el míting del 22 de juliol de 1977 que se celebrà en aquesta localitat. En els seus últims anys milità en la Confederació General del Treball (CGT) d'Alcoi i durant uns anys fou secretari de la UNESCO. Sa companya fou Maria Roselló Gutiérrez. Celedonio Aparisi Aracil va morir el 4 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre– de 2009 mor a l'Hospital Verge dels Lliris d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser incinerat. Documentació seva, donada pel Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA), es troba dipositada a l'Arxiu Municipal d'Alcoi.
Defuncions
Notícia del processament d'Inocente Baños Tobalina apareguda en el diari de Logronyo La Rioja del 6 de gener de 1934 -
Inocente Baños
Tobalina: L'11 d'agost de 1936 és assassinat a
Logronyo (La Rioja, Espanya)
l'anarcosindicalista Inocente Baños Tobalina –el
seu nom citat de diferents
maneres (Inocencio, Vicente,
etc.). Havia nascut el 28 de
desembre de 1909 a Cenicero (La Rioja, Espanya). Era fill de Gumersindo
Baños i
de Gregoria Tobalina. Treballador del camp, estava afiliat al Sindicat
Únic de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cenicero. El
12 d'octubre de 1930
va ser sortejat per a fer el servei militar i el febrer e 1931 va ser
destinat
al Grup de Forces Regulars Indígena Núm. 4 de
Larraix (Protectorat Espanyol al
Marroc; actualment Marroc). Es va veure implicat en els fets
revolucionaris de
mitjans de desembre de 1933 a Cenicero i el 7 de gener de 1934 va ser
jutjat,
amb altres companys, per «tinença
d'explosius» i «delicte contra la forma de
govern» pel Tribunal d'Urgència de Logronyo i
condemnat a quatre mesos i un dia
de presó menor i tancat a la presó de Burgos
(Castella, Espanya). Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 va ser capturat pels rebels.
Inocente Baños
Tobalina va ser afusellat l'11 d'agost de 1936 a les tàpies
del cementiri de Logronyo
(La Rioja, Espanya). ***
Encarnación
Magaña Gómez - Encarnación
Magaña Gómez: L'11 d'agost de
1942 és afusellada a Almeria (Andalusia, Espanya)
l'anarquista Encarnación Magaña
Gómez, coneguda com Encarnación
García Córdoba, pels
llinatges dels seus pares adoptius. Havia nascut el 30 de novembre de
1921 a Tabernas (Almeria, Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien José
Magaña Rosa i
Dolores Gómez Soriano. Filla d'una família
jornalera, de petita queda orfe,
després de morir son pare en accident laboral en 1922 i sa
mare quatre anys
després. Va ser adoptada pel matrimoni format per Rafael
García Montesinos i
Epifanía Córdoba Tortosa, dels quals va prendre
els llinatges. Estudià a
Almería fins a secundària i aviat
destacà pel seu compromís polític i
intel·lectual. Son pare adoptiu va morir en 1936 i quan
esclatà la guerra
civil, amb 15 anys, agafa les regnes de la casa. Membre de les
Joventuts
Llibertàries i de «Mujeres Libres»,
ocupà els càrrecs de secretaria i de
presidenta interina d'aquesta última
organització. Portà a terme activitats
benèfiques per a Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i realitzà
visites als fronts de Granada (Andalusia, Espanya) per a portar premsa
i
queviures als milicians. El seu company fou el militant llibertari
José
Hernández Ojeda, membre del Comitè Revolucionari
del Barrio Alto d'Almeria,
delegat d'Ordre Públic i Abastos, comissari
polític del «Batalló Floreal»
i
amic personal de Juan del Águila Aguilera, membre destacat
del Comitè Pro
Presos. Quan la guerra acabava, es va desplaçar a Baza
(Granada, Andalusia,
Espanya), seu del XXIII Cos de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola,
amb la intenció de fugir amb son company des d'Alacant
(Alacantí, País
Valencià), però va ser allà on van ser
capturats pels franquistes i tancats a
presons distintes. Un cop alliberada, es va refugiar amb Isabel Ojeda
al Barrio
Alto d'Almeria, però el juliol de 1939 va ser novament
detinguda. En el
registre del seu domicili al carrer Granada es trobaren fulls de
propaganda de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i un exemplar de Solidaridad Obrera, i a les cases de les
seves veïnes María Díaz i Dolores
Hernández es trobaren paquets amb llibres,
correspondència i fotografies de militants. Per tot
això va ser considerada
pels feixistes com a perillosa per a l'«España
Nueva». El 3 d'agost de 1939 va
ser reclosa a la Presó Provincial de Dones d'Almeria
(«Gachas Colorás»), des
d'on es va cartejar en clau amb son company, condemnat a mort, i amb
les
imputades María Cruz Soriano i Dolores Martín
Palenzuela. La primavera de 1940
va ser posada en llibertat i entrà a treballar a la
«Papelería Inglesa»
d'Almeria, on aprofità per imprimir propaganda. Es
relacionà amb un grup que
difonia els butlletins («Parte Inglés»)
que la BBC britànica emetia sobre la II
Guerra Mundial. El 24 de març de 1941 va ser detinguda i el
28 d'abril de 1941
va ser processada amb 116 companys. El 18 de maig de 1942 va ser
condemnada a
mort amb altres set companys (Cristóbal Company
García, Francisco García Luna,
Antonio González Estrella, Juan Hernández
Granados, Francisco Martín Vázquez, Diego
Molina Matarín i Joaquín Villaespesa Quintana)
per «adhesió a la
rebel·lió» i «afavorir
el triomf dels Aliats». Encarna Magaña
Gómez va ser afusellada l'11 d'agost de
1942 a les tàpies del cementiri de San José
d'Almeria (Andalusia, Espanya) i
enterrada en la fossa número 30. Fou l'única dona
executada en aquesta ciutat.
En 2017 la seva història va ser explicada en el llibre El Parte Inglés. La lucha antifranquista
desde la clandestinidad en
Almería. Proceso 1.319/41, d'Eusebio
Rodríguez Padilla. Encarnación Magaña Gómez (1921-1942) ***
Mammolo
Zamboni -
Mammolo Zamboni: L'11
d'agost
de 1952 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després
feixista, Mammolo Zamboni, que
va fer servir el pseudònim Anteo. Havia nascut el
13 de març de 1882 a Lovoleto (Granarolo dell'Emilia,
Emília-Romanya,
Itàlia).
Sos
pares es deien Lodovico Zamboni i Assunta Menini. Per raons
econòmiques va
interrompre els seus estudis en quart de primària,
però va aconseguir una
important cultura autodidacta. Tipògraf de
professió, ja de molt jove s'integrà
en el moviment anarquista. En 1897, amb 15 anys, publicà una
carta en el diari L'Agitazione
d'Ancona (Marques, Itàlia)
en la qual expressava les seves idees anarquistes. Tenia relacions amb
l'anarquista bolonyès Ugo Bagnarola, obligat a
residència forçada. Participà
activament en la propaganda llibertària a la seva zona i
rebia i difonia la
premsa anarquista, fins i tot estrangera. Estava afiliat a la Societat
Obrera,
on intentà contrarestar en diverses ocasions l'hegemonia
socialista. Participà
en mítings i debats públics sobre diversos temes,
com ara les condicions
laborals, l'organització sindical, l'antimilitarisme,
l'anticlericalisme,
contra l'assignació de residència, etc. Membre
del Comitè de Propaganda dels
Tipògrafs, formà part de la secretaria de la
Cambra del Treball en el seu
període constituent. S'integrà en la
redacció del setmanari anarquista bolonyès
Il Popolino, que sortí el
gener de
1903 i on signà sota el pseudònim Anteo,
però que deixà de publicar-se després
del seu tercer número. En 1901 va ser
fitxat per la policia. En 1905 s'uní amb Viola Tabarroni,
amb qui acabà
casant-se civilment en 1908, després del naixement de sos
fills Assunto i
Lodovico, i en 1911 tingué son tercer, Anteo; no
batejà cap dels fills. Cap el
1912 fundà, als números 14 i 16 del carrer
Fondazza de Bolonya, la «Impremta
Zamboni», que també funcionà com a
editorial. Durant la Gran Guerra fou
partidari de la no intervenció i es retirà de la
política activa. Durant la
postguerra, amic de l'exanarquista i aleshores seguidor de Benito
Mussolini,
Leandro Arpinati, s'acostà, segons alguns per
qüestions econòmiques, al
moviment feixista. Encara que no afiliat, a causa de la seva
oposició a la
guerra, freqüentà assíduament els
ambients feixistes locals i donà suport el moviment
feixista i les organitzacions col·laterals, esdevenint
l'impressor oficial de
la Federació Local del Partit Nacional Feixista (PNF). Fou
accionista i soci
fundador de la nova Casa del Fascio promoguda per Leandro Arpinati. En
1923
edità el periòdic humorístic Il Canto
della Mosca. En aquesta època es definia com
«anarquista i feixista». El 31
d'octubre de 1926 va ser detingut durant la investigació
arran de l'atemptat
fallit contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia), la responsabilitat
del qual va ser atribuïda al seu fill Anteo de 15 anys, linxat
per la multitud
i assassinat al lloc de l'incident per militants feixistes. Va ser
processat
per complicitat en l'atemptat, juntament amb sa companya Viola
Tabarroni, sa
cunyada Virginia Tabarroni i sos fills Assunto i Lodovico.
Després d'una
investigació llarga i contradictòria, Viola i
Assunto van ser posats en
llibertat per manca de proves. El 7 de setembre de 1928, el Tribunal
Especial
per a la Defensa del Estado, presidit pel jutge militar Guido Cristini,
condemnà Mammolo Zamboni i Virginia Tabarroni a 30 anys de
presó, prohibició
perpètua per exercir càrrecs públics i
tres anys de vigilància, i Lodovico va
ser absolt per manca de proves. L'octubre de 1932 l'advocat socialista
Roberto
Vighi, després que s'hagués rebutjat el recurs
presentat al Tribunal Especial
per a la revisió del judici, va presentar a Mussolini, a
través de Leandro Arpinati,
un memorial en el qual se sostenia la innocència de Mommolo
Zamboni i de la
seva família i la manca de proves amb la qual va ser
condemnat. Alhora, va
tenir lloc una misteriosa i secreta negociació entre son
fill Assunto, exiliat
a Suïssa, i l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme) per a l'alliberament dels membres de la
família a canvi de la
seva activitat com a espia entre els refugiats antifeixistes. Mammolo
Zamboni
va ser indultat a través d'un decret reial i posat en
llibertat el 24 de novembre
de 1932. Un mes després, Virginia Tabarroni també
aconseguí la gràcia. Després
d'haver mantingut durant molts anys, juntament amb la seva
incontestable
innocència, fins i tot la més
problemàtica del fill, després de la II Guerra
Mundial, reivindicà en un llibret commemoratiu (Anteo Zamboni nel ventennale del suo olocausto (31
ottobre 1926-31
ottobre 1946). Riassunto storico critico dell'attentato a Mussolini e
della
sentenza del tribunale speciale) la voluntat tiranicida
d'Anteo, reobrint
novament el tema. En aquesta època se separa de Viola
Tabarroni. Acostant de
bell nou a la militància anarquista, a finals dels anys
quaranta fundà la
«Libreria Internazionale di Avanguardia» (LIDA),
nom inspirat en la seva nova
companya Lyda Magagni, i es dedicà a l'edició de
publicacions i a la difusió
d'escrits llibertaris (Mikhail Bakunin, Ezio Bartalini, Armando Borghi,
Nikolai
Ghe, Lev Tolstoi, Mario Rapisardi, Élisée Reclus,
Oscar Wilde, etc.). Entre els
seus escrits podem destacar Il canzoniere
sociale (sd), L'occhio nell'alcova.
Ovvero il sex-appeal e la libertà di concepire
(1946), Del metodo anarchico
(1948), Construire
l'anarchia. Parole semplici ai compagni e simpatizzanti
(1951). També va
traduir textos de diversos autors (Luigi Bertoni, Rabindranath Tagore,
etc.).
Mammolo Zamboni va morir, deixant sense resoldre molts d'enigmes, l'11
d'agost
de 1952 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i va
ser incinerat. La tragèdia
d'aquesta família va ser el tema d'una
pel·lícula televisiva que, sota el
títol
Gli ultimi tre giorni, va ser
estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi. ***
Salut Borràs Saperas -
Salut Borràs
Saperas: L'11 d'agost de 1954 mor a París
(França) la militant anarquista Salut
Rosa Ramona Borràs Saperas. Havia nascut el 6 de gener de
1878 a
Barcelona (Catalunya). Era la filla major de la parella anarquista
formada per
l'internacionalista Martí
Borràs Jover i per Francesca Saperas Miró. A
finals dels anys vuitanta i
començaments del noranta va participar amb sa mare en la
distribució a domicili
de les subscripcions al periòdic Tierra y Libertad,
fundat per son pare.
Companya de Lluís Mas Gassió
d'ençà de 1895, arran de la detenció
de son
company, després de l'atemptat del carrer de Canvis Nous en
1896, fou obligada
per les autoritats a casar-se legalment i catòlicament dues
hores abans de
l'execució de Lluís Mas Gassió el 4 de
maig de 1897, sota l'amenaça d'internar en
un convent el fill que tenia (Enric) i un que n'esperava
(Lluís). Havia estat
detinguda l'11 de juny de 1896 juntament amb sa mare i empresonada
–tingué son
segon fill a la presó– i el 12 de juny de 1897 va
ser expulsada amb altres 51
militants cap a França. Instal·lada a Marsella
(Provença, Occitània), va fer
feina de modista al taller de Joan B. Esteve. A mitjans de febrer de
1898
retornà a Barcelona. La seva tasca dins el moviment
anarquista consistia a fer
de correu amb els presos, establir contactes amb els comitès
en els temps de
clandestinitat, enterrar en secret els seus morts, practicar la
solidaritat amb
els perseguits, etc. Va esdevenir la companya del destacat anarquista
Octave Jahn
a Charanta (Jarnac, Cognac,
Saint-Même-les-Carrières, etc.) i a partir de 1908
a Mèxic, on son company participà en la
revolució a les files d'Emiliano
Zapata. En 1911 va tornar a Barcelona, mentre que son company
quedà a Mèxic i a
Guatemala, alhora que realitzava viatges propagandístics a
Europa de difusió de
la Revolució mexicana en nom de la Central Obrera del
Món (COM) i fins a la
seva mort, el 9 de juny de 1917 a Mèxic. En 1913 Salut
Borràs es va establir a
París amb son fill i va fer feina de modista, realitzant
constants viatges
entre França, Catalunya i Mèxic. En 1930
retornà a Barcelona, on es va
instal·lar en una petita casa al carrer d'en Robador, al
barri del Raval. Arran
del triomf del franquisme es va exiliar a França. Durant una
sortida campestre
son fill fou assassinat. Salut Borràs Saperas va morir l'11
d'agost de 1954 a
l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de
París (França), on vivia recollida. Una
part del seu arxiu –correspondència i
documentació sobre les revolucions
mexicana i espanyola– es troba fotocopiat a l'International
Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam. Salut Borràs
Saperas (1878-1954) ***
Antonio Moreno Toledo - Antonio Moreno Toledo: L'11 d'agost de 1978 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fidel Antonio Moreno Toledo. Havia nascut el 17 de novembre de 1896 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Fidel Moreno i Eugenia Toledo. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó i formà part de la Casa del Poble de Madrid. El 14 d'abril de 1923, quan ocupava el càrrec de tresorer del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut en una gran agafada. En aquesta època ja estava casat i vivia al barri madrileny de Tetuán. El juliol de 1927 va ser nomenat vocal primer de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Treballava com a encarregat del gas i milità en el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat de la Regional del Centre de la CNT. El 3 d'octubre de 1930 va fer la conferència «Los trabajadores del gas, electricidad y agua» a l'Ateneu de Divulgació Social. En 1931 representà el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat en el Congrés de la CNT. En 1932 va fer un míting a Laguardia (Àlaba, País Basc). En aquesta època formava part, amb Francisco Crespo, Manuel Clemente Blanco i Antonio Tirado, d'un grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Madrid. Secretari de la Regional del Centre de la CNT, l'octubre de 1933, amb Benigno Rodríguez Reyes, representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Nacional de Sindicats Pesquers. El maig de 1936 destacà, amb Cipriano Mera Sanz i David Antona Rodríguez, durant la vaga madrilenya del sector de la construcció i aquest mateix any era un membre destacat del Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat i era secretari provisional del Comitè Nacional de la CNT, càrrec amb el qual assistí al Congrés Nacional confederal de Saragossa. Com a cap del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de David Antona Rodríguez, aleshores empresonat, declarà, des dels estudis radiofònics de la «Unión Radio», la vaga general a Madrid quan el cop feixista del 18 de juliol de 1936. El novembre d'aquell any, a instàncies del Comitè Nacional de la CNT, se li va encarregar entrevistar-se amb el lehendakari José Antonio Aguirre i Lecube per aconseguir que la CNT del Nord fos admesa en el Govern basc. El 3 de setembre de 1936, en un Ple Nacional de la CNT, desestimà participar com a ministre en el govern estatal de Francisco Largo Caballero. El maig de 1938, en una reunió del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat, en representació del Sindicat Llum i Força de la CNT, membre del Consell de Treball, en la secció d'Agricultura. El 13 d'octubre de 1938 va ser nomenat membre del Consell Provincial de Madrid i el 3 de novembre d'aquell any membre de Foment i de Govern Interior de la Permanent del Consell Provincial madrileny. El 17 de març de 1939 va ser nomenat director general de la Caixa de Reparacions del Ministeri d'Hisenda, Economia i Comunicacions de la II República espanyola. El final de la guerra l'agafà a Alacant (Alacantí, País Valencià); detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), d'on aconseguí fugir amb documentació falsa, elaborada pel I Comitè Nacional clandestí de la CNT. Quan intentava passar a França creuant els Pirineus navarresos, va ser detingut per la Guàrdia Civil i traslladat a la presó provincial madrilenya de Porlier. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada. En 1945 aconseguí la llibertat provisional. En 1947 s'encarregà del gabinet de premsa del ministre d'Informació Luis Montoliu Salado del Govern de la II República espanyola en l'exili presidit per Rodolfo Llopis Ferrándiz. Milità activament en la clandestinitat i formà part del Comitè Nacional de la CNT. En 1954, fugint de la repressió, s'exilià a París (França) i mostrà una posició d'equilibri entre els dos sectors enfrontats de l'exili confederal, encara que més acostat al sector «possibilista». A l'exili va treballar com a simple peó de la construcció i després com a electricista d'ascensors, ocupació de la qual va ser jubilat quan tenia seixanta ans a causa d'una malaltia circulatòria. Fou molt amic de Cipriano Mera Sanz i de Joan Ferrer Farriol. En 1959 ocupava la secretaria de la Regional del Centre de la CNT en l'exili i en 1960 el govern del general Charles de Gaulle el confinà, juntament amb altres anarquistes d'arreu d'Europa, a Còrsega. A començament dels setanta retornà a la Península i s'integrà en la clandestinitat confederal. En 1976 ajudà en la reorganització del Sindicat d'Arts Gràfiques i la Federació Local de Madrid de la CNT, realitzant una intensa tasca propagandística per Castella. Trobem textos seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Juan Español, Rabassaire, etc.), en Le Combat Syndicaliste, España Libre, La Opinión, etc. Després de patir diverses operacions a causa d'un càncer a l'intestí, Antonio Moreno Toledo va morir, durant una d'aquestes intervencions, l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 1978 a l'Hospital Virgen de la Paloma de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil de La Almudena d'aquesta ciutat. Deixà inèdites unes Memorias, uns fragments de les quals van ser publicades en el número 2 (gener de 1979) de la revista Historia Libertaria. Antonio Moreno Toledo (1896-1978) ***
Necrològica
de Tomás Aguilar Bosque apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'1 d'octubre de 1985 - Tomás Aguilar
Bosque: L'11 d'agost de 1985 mor a Évreux (Alta
Normandia, França)
l'anarcosindicalista Tomás Aguilar Bosque. Havia nascut el 8
de setembre de 1916 a
Pina de Ebro
(Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pablo
Aguilar i Catalina Bosque. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), lluità contra el feixisme com a voluntari en la
«Columna Durruti» al front
de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat a camps de concentració. Posteriorment
s'instal·là a Gravigny (Alta
Normandia, França), on milità en la CNT.
Tomás Aguilar Bosque va morir l'11 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 16 d'agost–
de 1985 a l'Hospital d'Évreux (Alta Normandia,
França) –algunes
fonts citen erròniament Gravigny. ***
Necrològica
de Josep Querol Gardona apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 d'octubre de 1986 - Josep Querol Gardona: L'11 d'agost de 1986 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Querol Gardona. Havia nascut el 19 de gener de 1905 a Rossell (Baix Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Rafael Querol i Maria Gardona. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució de 1936 va ser l'organitzador de la col·lectivitat de Rossell. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Barcarès i de Sant Cebrià. Participà en la resistència contra l'ocupació alemanya de França. Instal·lat a Balhargues (Llenguadoc, Occitània), milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. En 1948 va poder reunir-se amb sa companya, Rosa Gavaldà, i sos fills que havien quedat a l'Espanya franquista. Josep Querol Gardona va morir l'11 d'agost de 1986 a l'Hospital Lapeyronie de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Víctor
Adé García - Víctor Adé García: L'11 d'agost de 1994 mor a Montevideo (Uruguai) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Adé García. Havia nascut el 19 d'abril de 1912 a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Mariano Adé i María García. Emigrà a Barcelona (Catalunya). Obrer d'impremta, el 2 d'abril de 1930 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de la capital catalana. També fou membre del confederal «Grup de Defensa Núm. 13», comptable de l'Organització Sanitària Obrera (OSO) i un dels dinamitzadors del grup teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer i en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Amb sa companya d'aleshores, Antonia Hernández Ruiz, amb qui tenia un fill, s'integrà com a milicià en la Columna «Los Aguiluchos» i en la Columna «Roja i Negra». Després de la militarització de les milícies va ser nomenat comissari ajudant de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió (ex «Columna Ascaso»). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar a La Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) amb un iot cap a Orà (Algèria). En arribar a l'Àfrica, va ser tancat a diversos camps de concentració. Quan el desembarcament aliat es trobava al camp marroquí de Bouarfa, d'on va ser alliberat. Trobà feina com a xofer d'una persona influent de l'ambaixada dels EUA, fet que li va facilitar l'obtenció d'un salconduit de sortida. Emigrà a l'Uruguai i fou força actiu al Centre Republicà de Montevideo. A l'Uruguai es casà amb Trinitat Morató (Trini), amb qui tingué una filla (Marina Adé Morató), i amb aquesta es dedicà a buscar suports entre els polítics i la premsa per als presos i condemnats a mort de la dictadura franquista. Víctor Adé García va morir l'11 d'agost de 1994 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. Son germà petit Mariano Adé García també fou militant anarcosindicalista. ***
Portada
d'un dels fullets d'Alexandre Alexiev - Alexandre Alexiev: L'11 d'agost de 1995 mor a Ambilly (Savoia, Arpitània) l'arquitecte llibertari Alexandre Alexiev, conegut com Sacho. Havia nascut el 28 de desembre de 1920 a Izvor (Radomir, Pèrnik, Bulgària). Sos pares es deien Dimiter Alexiev i Élisabeth Manova. El setembre de 1936 creà un grup de joves anarquistes a l'institut de Pèrnik (Pèrnik, Bulgària). El setembre de 1940, sota el règim feixista, participà en una conferència nacional de joves on es decidí d'integrar-se en la resistència, desoint la crida que havia fet la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), els principals militants de la qual havien estat detinguts, de «salvaguardar les forces». El juny de 1941, arran de la invasió de l'URSS per l'Alemanya nazi, va ser detingut en qualitat de president d'una organització estudiantil (BONCF). La presa del poder per part del Partit Comunista Búlgar (PCB) el 9 de setembre de 1994 va permetre al moviment anarquista un moment de descans i amb altres companys publicà el periòdic Работническа мисъл (Rabotnicheska Misl, Pensament Obrer), que tirà entre 5.000 i 40.000 exemplars, a més de crear cooperatives i escoles. El 10 de març de 1945, però, alguns dels 90 delegats a la conferència nacional de la FACB van ser detinguts i el periòdic deixà de publicar-se, oficialment per manca de paper. Va ser reclòs en un camp de «reeducació i de treball», on restà sis mesos. A la universitat reprengué les seves activitats militants i del moviment estudiantil BONCF. El 13 de març de 1947 va ser novament detingut amb set companys i enviat a un camp de treball de la conca hullera de Pèrnik. A principis de 1948 nombrosos anarquistes van ser posats en llibertat, però a finals d'aquell any, just abans del V Congrés del PCB, es van produir detencions en massa i, ben igual que altres companys (Tassé Doïtchinov, Stoyadin Mikhaïlov, etc.), va poder exiliar-se. Després d'un temps a França, en 1956 reprengué els estudis d'arquitectura a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i, amb altres companys (Henri Bartholdi, André Bernard, André Bösiger, Jean-Pierre Conza, Pietro Ferrua, etc.), va ser un dels fundadors del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Participà activament en els publicacions i en les polèmiques dels anarquistes búlgars exiliats, com ara les dels Grups Llibertaris de l'Alta-Savoia. A Gaillard (Savoia, Arpitània), població on residia i on tenia el seu bufet d'arquitectura, creà el Centre Búlgar de Recerques sobre l'Anarquisme (CBRA). Va ser un dels organitzadors del Congrés Internacional Anarquista en ocasió del centenari de la mort de Mikhail Bakunin celebrat entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), on intervingueren Gaston Leval i Umberto Marzocchi, entre d'altres. També va col·laborar en el Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani, celebrat entre el 24 i el 26 de setembre de 1976 a Venècia (Vèneto, Itàlia), encara que en l'últim moment no va poder assistir-hi. Col·laborà en el Bulletin du CIRA i fou autor de diversos fullets, com ara El terror bolchevique en Bulgaria (1948), L'Architecture, l'urbanisme et la coopération (1962), Cité mondiale (1966), Une réponse sollicitée (1974), Le centenaire de la mort de Bakounine. Bakounine et Marx, cheminement de leurs idées à travers un siècle (1876-1976) (1976), Bakounine, vie et idées (1978), Edin moral. Statija za Nas Păt (1978), Le Pouvoir, apport pour une exposition (1978), Il Riflesso delle idee di Bakunin e la loro ricettività nell'uomo (1978), Pismo do Parizkata grupa. Kratko izlozenie i zabelezki v vrăska săs părvija broj na Nas Păt (1979), Ving ans, ballade (1981), Compte-rendu du secrétaire de l'UAB en liaison avec le IVe Congrès de l'IFA (Paris, 1986) (1986), Bulgarie dans le giron de l'anarchisme (1987), Almanach. Rezjume na pismeni raboti na Saso, kato politiceski emigrant (1952-1988) (1988), etc. Sa companya fou Solange Léonie Germaine Bochez. Alexandre Alexieva va morir l'11 d'agost de 1995 al Centre Hospitaliari Intercomunal Annemasse Bonneville d'Ambilly (Savoia, Arpitània). ***
Alfredo
Errandonea - Alfredo
Errandonea: L'11 d'agost de 2001 mor a Montevideo
(Uruguai) el sociòleg,
escriptor, periodista, professor universitari i
intel·lectual anarquista
Alfredo Errandonea. Havia nascut el 10 de setembre de 1935 a Las
Piedras (Canelones, Uruguai). Son pare,
també Alfredo Errandonea, va ser un compromès
advocat i prestigiós professor
universitari. Llibertari des de l'adolescència, a mitjans
dels anys cinquanta
començà a militar en el moviment estudiantil,
primer en la Federació
d'Estudiants de l'Interior (FEI) i després en la
Federació d'Estudiants
Universitaris de l'Uruguai (FEUU), com a secretari de Relacions
Sindicals. En
aquesta època estudiantil formà part de les
Agrupacions Reforma Universitària
(ARU), integrada per militants anarquistes. A finals de 1955
participà, amb
altres companys (Luce Fabbri, Ermácora Cressati, Wellington
Galarza, Gerardo
Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto Franano,
Espínola, Pulga
Villanueva, etc.), en un Ple amb la finalitat de posicionar-se sobre la
formació d'una federació anarquista, que donaria
lloc mesos després a la
creació de la Federació Anarquista Uruguaiana
(FAU), organització de la qual va
ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de la
FEUU i
aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga
per la
Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el
moviment estudiantil amb el
govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any
següent. En
1959 va ser elegit membre de la primera delegació
estudiantil al Consell
Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge,
Rubén Prieto, Luce Fabbri i
Sergio Villaverde, abandonà la FAU per qüestions
internes i el grup optà per
altres camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta
la
Convenció Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura,
milità en aquesta
organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto,
publicà la revista Tarea,
editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967
realitzà el
doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de
Ciències Socials
(FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai
s'exilià a
Buenos Aires (Argentina), on realitzà una
importantíssima tasca docent. Investigador,
director i professor del Departament de Sociologia de la Facultat de
Ciències
Socials de la Universitat de la República (Uruguai). Va ser
professor titular
de Metodologia de la Investigació Social de la Facultat de
Ciències Socials i
investigador de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos
Aires
(Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista Uruguaya de
Ciencias Sociales
i en 1974 d'Estudios
Internacionales,
revistes que
dirigí. Va ser columnista permanent del periòdic La República i analista
d'enquestes d'opinió del diari Plural. L'agost de 1985
participà a
Montevideo en l'«Encuentro "Alternativas en
América Latina",
organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30
aniversario». Col·laborà
en nombroses publicacions llibertàries, com ara Comunidad, Cuadernos
de Marcha, Utopía, etc. En els seus
últims anys participà en la
«Xarxa de Cultura Llibertària».
És autor de Sindicato
y sociedad en el
Uruguay (1969),
Participación
y socialización gremial e inconformismo
estudiantil. El contexto internacional de los ultimos veinte
años y los
movimientos universitarios en América Latina (1970) Explotación y
dominación (1972),
Curso de
Sociología (1975),
Política
económica
y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos de la
política
monetarista (1984),
Uruguay,
subordinación y dependencia (1985),
Los
cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987, amb Daniel R.
García
Delgado), Sociología
de la dominación (1988 i 1989), Política de
salud en la transición democrática: Uruguay (1988), Los actores sociales
para un proceso alternativo de desarrollo económico y social
del Uruguay (1989),
Las clases
sociales en el Uruguay (1989),
Las
cooperativas en
el Uruguay (1992),
¿Cómo
somos los uruguayos? (1993,
amb altres), La
sociedad contra la política (1993, amb altres), La nueva Facultad de
Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994), El sistema político
uruguayo (1994),
La universidad
en la encrucijada. Hacia otro modelo de
Universidad (1998),
entre d'altres. Alfredo Errandonea va morir l'11
d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies
després al
Cementeri Central de la capital. ---
|
![[10/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[10/08]") |
|
![[12/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[12/08]") |
|
|
| Actualització: 11-08-24 |