|
---
Anarcoefemèrides de l'11 de setembre Esdeveniments
Convocatòria de les jornades apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de setembre de 1980 - Jornades Culturals
de Badalona: Entre l'11 i el 14 de setembre de 1980 se celebren a la zona
d'acampada de Montigalà (Badalona, Barcelonès, Catalunya) unes Jornades
Culturals organitzades per l'Ateneu Llibertari de Badalona. L'objectiu d'aquestes
jornades era denunciar un projecte de pla d'urbanització de la zona de Montingalà
i la Batlloria per part de l'Ajuntament de Badalona, projecte que rebutjaven
les associacions de veïns de diversos barris (Bufalà, Sant Crist, Nova Lloreda,
Lloreda i Puigfred) i diverses entitats de la zona. L'acampada reivindicativa
comptà amb diverses activitats (cinema, teatre, música, xerrades, debats, passa
carrers, jocs infantils, etc.).
Naixements
Alchini Baldin -
Alchini Baldin: L'11 de setembre de 1867 neix a Treviso
(Vèneto, Itàlia)
l'anarquista Alchini Baldin. Pintor de professió, en 1890 va
ser detingut a
Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) per
«robatori», però finalment el seu cas va
ser sobresegut. En 1894 vivia al número 10 del carrer de
Jésus de Niça (País
Niçard, Occitània), on havia arribat l'any
anterior procedent de les poblacions
provençals de Grassa i d'Antíbol. Fitxat com a
«anarquista militant»,
freqüentava els companys d'aquestes poblacions. En 1901 va ser
buscat sense
èxit per la Prefectura de Policia del departament dels Alps
Marítims i en 1903
figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents
fora de
França, però la seva residència era
del tot desconeguda. En 1906, segons
informes policíacs, vivia al número 13 del carrer
de la Croix de Niça.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Alexandre Vieira - Alexandre
Vieira: L'11 de setembre de 1880 neix a Santo Ildefonso
(Porto, Nord,
Portugal)
el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels
principals
organitzadors del moviment sindical portuguès. Poc
després amb sa família es
traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys
començà com a aprenent en un
taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per
aprendre l'ofici
de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria.
Fou delegat de la Lliga
d'Arts Gràfiques i secretari general de la
Federació d'Associacions Obreres
(FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador, òrgan de la FAO. En
aquests anys col·laborà en O
Gráfico i en A Voz do
Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i
esdevingué un dels
responsables de l'Associació de Componedors
Tipògrafs, de la Unió de les Arts
Gràfiques i de la Federació de
Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts
altres obrers, arran d'escoltar la conferència
d'Emílio Costa «Acció directa i
acció legal» esdevingué anarquista. Fou
un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En
1908
cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista
Fernandes Alves A Greve. Diário
operário da manhã,
periòdic sindicalista que dirigí i
composà tipogràficament fins al 1919. El 13
de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de
crear I República,
fundà el setmanari O Sindicalista.
Órgão
da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista
que dirigí fins al 1916. En
aquesta època va ser un dels que més
lluità per a la creació de la Casa
Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El
maig de 1914
participà activament en els debats i les resolucions del
Congrés Obrer Nacional
celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació
de la Unió Obrera Nacional
(UON), organització de la qual va ser nomenat secretari
general de la Comissió
Executiva. A partir de gener de 1916 edità O
Gráfico. Órgão oficial da
Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e
do
Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O
Movimento Operaio, revista mensual de la UON que
dirigí fins el
setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919
dirigí d'A Batalha. Porta voz da
organização operária
portuguesa, diari de la Confederació General del
Treball (CGT) de Portugal.
Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT,
participà com a delegat
en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional
Gràfic (1905), el II
Congrés Nacional Gràfic (1907), el II
Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés
Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica
de Lisboa (1915), la
Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés
Nacional Obrer (1919), la Conferència
de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical
Gràfica (1924),
etc. A més, en 1928 fou «delegat
fraternal» de l'Associació de Tipògrafs
de
Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja
(ISR), celebrat a
Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes
ocasions
(1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil,
Fort
d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments,
emmalaltí de tuberculosi.
Fou cap de la impremta editora de la revista Seara
Nova, publicació en la qual
col·laborà. Quan Jaime Cortesão i
Raul Proença assumiren la gerència de la
Biblioteca Nacional s'encarregà de
dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el
conservador Fidelino de
Figueiredo n'assumí la direcció,
arribà a les mans amb aquest en la defensa
dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser
processat, condemnat a 30
dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de
1927. En aquest mateix
1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de
Propaganda
Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup.
En 1931
intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis
i Propaganda del Sindicalisme
(NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell
d'Administració de la Universitat
Popular Portuguesa (UPP) –fou inaugurada el 27 d'abril de
1919 a
Lisboa–, a
instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de
Bento Caraça, Dias
Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos
Rodrigues. També fou
un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins
Lisboetes (AIL). Entre 1928
i 1932 visqué exiliat a París
(França), on treballà en una impremta. Entre les
seves obres podem destacar Em volta da
minha profissão. Subsídios para a
história do movimento operário no Portugal
continental (1950), Como se
corrigem
provas tipográficas. Noções
úteis para quem manda executar impressão
às
tipografias (1951, amb Gonçalves
Piçarra), Figuras gradas do
movimento social português (1959), Delegacia
a um congresso sindical (1960,
sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No
domínio das artes graficas. Selecção
de artigos publicados em jornais de organismos
gráficos (1967), Para a
história do
sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal,
l'autre combat. Classes et conflits dans la
société
(1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al
26 de
desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i
António Ventura
publicaren la biografia Alexandre Vieira.
30 anos do sindicalismo português. Alexandre Vieira (1881-1973) ***
Foto
antropomètrica de Mique Barberà Solà
(16 de març de 1917) - Miquel Barberà Solà: L'11 de setembre de 1891 neix a Godall (Montsià, Catalunya) l'anarquista Miquel Barberà Solà. Sos pares es deien Miquel Barberà Subirats, propietari, i Cinta Solà Albiol. Jornaler de professió, emigrà duran cinc anys a Buenos Aires (Argentina) on fou membre d'un grup anarquista. Cap el 1910 arribà a França i s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània). En 1914 s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i l'any següent treballava en una destil·leria a Bajas (Llenguadoc, Occitània). El 13 de setembre de 1916 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista militant propagandista». Sa companya fou Dolors Alabert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Pedro Cortés García apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 18 de
març de 1986 - Pedro Cortés García: L'11 de setembre de 1892 neix a Doña María (Las Tres Villas, Almeria, Andalusia, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Cortés García. Sos pares es deien Cristóbal Cortés i Dolores García. Quan era molt jove emigrà a l'Àfrica del Nord, on, sembla, es lligà als Grups d'Acció llibertaris, militant, d'antuvi, a Mascara (Mascara, Algèria) i, després, a Orà (Orà, Algèria). Posteriorment passà a França i milità a Lió (Arpitània). De bell nou a Orà, visqué a «Villa Bon Accueil» al barri de Gambetta i es guanyà la vida com a obrer de fleca. Formà part de l'«Agrupación Cultural», associació espanyola que en realitat era una tapadora d'activitats anarquistes. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1935 presidí una mena de Congrés Anarquista del Nord d'Àfrica a «Villa Bon Accueil». Considerat com el responsable de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'Àfrica del Nord, el 9 d'octubre de 1935 va ser detingut a Orà, juntament amb una vintena de companys (Josep Blanes, Antonio Cerdán, Vicenç Galdó, Manuel Ibarra, etc.), arran d'haver-se descobert un dipòsit d'armes al domicili del company Díaz a Casablanca (Casablanca, Marroc) i de l'atracament a mà armada a la sucursal de la Banca Francesa, al carrer Ampère d'Orà, el 24 de setembre d'aquell any, on va ser mort Julio Morente, un dels atracadors, i detingut José Morente, germà de l'anterior. En 1936 fugí d'Orà, a punt de ser jutjat per un delicte d'opinió, passà a la Península, en assabentar-se del cop militar feixista. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat agrària de Pedralba (Serrans, País Valencià) i després va ser nomenat secretari de la col·lectivitat de Benaguasil (Camp de Túria, País Valencià), càrrec que ocupà fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i tingué moltes dificultats per a legalitzar la seva situació, sembla que per les seves accions africanes. A França es guanyà la vida com a obrer forner. El desgast físic i la mala salut li van impedir desenvolupar càrrecs orgànics a l'exili. Sa companya fou Leonor Inocencia García. Pedro Cortés García va morir el 14 de setembre de 1985 a l'Hospital Garonne de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Valentín Jáudenes Pla apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 19 de
gener de 1969 - Valentín Jáudenes Pla: L'11 de setembre de 1899 neix a Beniopa (Gandia, La Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Valentín Jáudenes Pla. Sos pares es deien Valentín Jáudenes Expósito i Trinidad Pla Malonda. Després de la guerra civil passà a França, s'instal·là a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) i milità en la Federació Local de Valença-Rumans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Valentín Jáudenes Pla va morir el 2 de novembre de 1968 a la Clínica Pasteur de Guilherand e las Granjas (Roine-Alps, Occitània). ***
Necrològica
de Teodoro Amigo Estrada apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 d'octubre de 1970 -
Teodoro Amigo
Estrada: L'11 de setembre de 1902 neix a La Puebla de
Híjar (Terol, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Teodoro Amigo Estrada. Sos pares es deien
Tomás
Amigó i Teresa Estrada. De família pagesa,
treballà la terra i posteriorment
emigrà a Barcelona (Catalunya). Va fer feina en la
construcció i en 1928
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1930 retornà al seu
poble natal, on va fer propaganda llibertària. Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, s'oposà al cop militar a La Puebla de
Híjar i després marxà cap
a Barcelona, on es va enrolà en la Columna «Los
Aguiluchos»; posteriorment
passà per la «Columna Ortiz». Quan la
militarització de les milícies
abandonà
el front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser reclòs als
camps de concentració. Fins a 1945 visqué a
Orleans (Centre, França), en 1948
al departament del Tarn i finalment s'establí a Montalban,
on milità en la CNT.
Sa companya fou Francisca Pardos. Malalt, Teodoro Amigo Estrada va
morir el 21
de maig de 1970 al seu domicili de Montalban (Guiena,
Occitània) i va ser
enterrat dos dies després. ***
Necrològica
d'Emilio Cifre Fos apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de maig de 1977 - Emilio Cifre Fos: L'11 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre– de 1902 neix a La Salzadella (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilio Cifre Fos. Sos pares es deien Alexandre Cifre Segura i Pilar Fos Alayes. Paleta de professió, quan tenia 18 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia Gomis. Emilio Cifre Fos va morir el 26 de febrer de 1977 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica de Francisco Sánchez Ruiz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 27 de setembre de 1962 - Francisco
Sánchez Ruiz: L'11 de setembre de
1909 neix a Mazarrón
(Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Sánchez. Sos pares es deien
Nicolás Sánchez i Nicolasa Ruiz. En 1925 es
traslladà a
Vilanova i la Geltrú (Garraf,
Catalunya), on s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i ocupà en
diferents ocasions càrrecs orgànics. Durant la
Revolució fou membre del Consell
de Fàbrica de la Pirelli on feia feina. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial, a partir de 1946, milità en la
Federació Local de Rouen de la CNT, on ocupà
càrrecs (secretaria, tresoreria,
jurídica, etc.), i en Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). A l'exili treballà d'obrer que apuntala les galeries
de les mines i visqué a Oissel (Alta Normandia,
França). Operat
d'una hèrnia, Francisco Sánchez Ruiz va morir
tres
setmanes després, el 23 d'agost
de 1962, a l'Hospital General de Rouen (Alta Normandia,
França) i va ser
enterrat dos dies després. ***
Necrològica
de Vicente Andújar Andújar apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de març de 1981 - Vicente Andújar
Andújar: L'11 de
setembre de 1911 neix a Santomera
(Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista
Vicente Andújar Andújar. Sos pares es deien
Vicente
Andújar i Mercedes Andújar. Quan
encara era un infant emigrà a Barcelona (Catalunya) i de
jove s'afilià a les
Joventuts Llibertàries i a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Després passà per les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II Guerra Mundial s'establí a
Castres, on milità en la Federació
Local de la CNT. Vicente Andújar Andújar va morir
el 20 de gener de
1981 a Castres
(Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac i va
ser
enterrat al cementiri d'aquesta
localitat. Deixà companya, María Luisa
Sánchez, i fills. ***
Maruja Lara (circa 1940) - Maruja Lara: L'11 de setembre –oficialment el 12 de setembre– de 1917 –algunes fonts citen erròniament 1913– neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sánchez, més coneguda com Maruja Lara. El seu nom fins a 2001 fou el de Francisca Lara Sánchez, data en la qual es va canviar oficialment el nom de Francisca pel d'Angustias, que feia servir habitualment. Sos pares es deien Vicente Lara Díaz, pagès, Prudencia Sánchez Pozo. Amb tres anys va emigrar amb sa família al Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la «Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi. Maruja Lara va morir el 29 de febrer de 2012 al seu domicili de Paiporta (Horta Sud, País Valencià) i va ser incinerada al Crematori Municipal de València. Isabel Mesa Delgado (1913-2002) ***
Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington - Àngel Palerm Vich: L'11 de setembre de 1917 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarquista i, després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador, Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics. En 1928 entrà a l'escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d'Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d'organització confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa. Alliberat arran de l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista. Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l'obtenció de provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà incorporar-se a l'expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la península, s'allistà en l'Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya –fou ferit en diverses ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista «Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de «Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939 s'embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d'agost d'aquell any. Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes (Joventud de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es casà amb l'antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial comunista –blasmà contra l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats per l'estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la política d'Unió Nacional–, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En 1952 s'instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a Washington en l'Organització dels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d'investigació d'història i d'antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología (1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología y marxismo (1980), América precolonial (1984), México prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum), etc. Àngel Palerm Vich va morir el 10 de juny de 1980 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Actualment existeix la «Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l'antropologia mexicana. ***
David
Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro
Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de
1984) -
David Koven: L'11 de setembre de 1918 neix a la comunitat
jueva de Brownsville
(Brooklyn, Nova York, Nova York, EUA) l'escriptor, artista, pedagog,
sindicalista, pacifista i anarquista David Koven, que va fer servir els
pseudònims D.K. i Casey. Quan tenia vuit anys sos pares se
separaren i en 1928 son germà menor Bobbie va morir a
conseqüència de les
complicacions sorgides a causa d'una infecció de
l'oïda, en un temps on la
penicil·lina, que li hagués salvat la vida, no es
comercialitzava. En 1931 son
pare morí d'un atac de cor i ell passà a viure
amb sa mare, l'àvia Yetta i sa
tia Sarah. Ben aviat es radicalitzà
ideològicament i passà a militar, d'antuvi,
en la Young Communist League (YCL, Lliga dels Joves Comunistes),
sobretot per
lluitar contra els desnonaments i la pobresa; però va
trencar en 1936 després
d'apassionar-se pel procés revolucionari llibertari espanyol
i d'integrar-se en
les xarxes de suport d'aquest, i després que els comunistes
trenquessin el
«Jurament d'Oxford», abandonant l'antimilitarisme
per preparar-se per a la
guerra al costat del Govern nord-americà. En 1937 es va
graduar a l'institut
després d'assistir a les classes nocturnes, ja que durant el
dia es dedicava a
fer feina en allò que podia. En aquesta època
conegué un grup anarquista i en
una de les seves activitats, el «Class-war Prisoners'
Ball» (Ball pels Presos
de la Guerra de Classes), organitzat pel sindicat anarcosindicalista
Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)
per recaptar fons
en suport dels presos, conegué l'anarquista Audrey
Goodfriend, que esdevingué
sa companya durant 35 anys i mare de les seves dues filles, Diva i
Nora. En
plena Gran Depressió, tingué sort i troba un lloc
de feina en els ferrocarrils,
a l'Estació Central de Nova Jersey, a Jersey City (Nova
Jersey, EUA), primer
treballant als rails i després com a ajudant a les calderes
de carbó. S'afilià
a la Boilermakers Union (BU, Unió de Calderers), on
desenvolupà una intensa
activitat sindical la resta de sa vida. Acomiadat dels ferrocarrils,
passà a
treballar a la marina mercant, on va fer un curs de comissari a bord,
però va
ser expulsat per insubordinació just quan acabà
la formació. D'aquesta manera
va perdre l'oportunitat d'esdevenir mariner, però tal vegada
va salvar la vida
ja que els alemanys bombardejaven molts vaixells comercials durant la
II Guerra
Mundial. A finals del conflicte bèl·lic va ser
cridat a files, però es va
declarar objector de consciència. A Nova York, David i
Audrey entraren a formar
part del grup anarquista «The Vanguard» (Gilbert
Connolly, Yetta i Lou Hoenig, Milton
Horn, Clara Salomon, Morris i Sylvia Shuman, Douglas Stern, etc.), que
edità
una publicació del mateix nom, Vanguard
(1932-1939), i distribuí el periòdic Spanish
Revolution (1936-1937). Més
tard
foren membres del grup llibertari editor de la revista
antibel·licista Why?
(1942-1947). Aquest grup (Diva
Agostinelli, Daniel DeWeis, Sam Dolgoff, Franz Fleiger, Paul Goodman,
Jackson
MacLow, Dorothy Rogers, David Wieck, etc.), que en 1947
canvià de nom pel de
«Resistence», ben igual que la seva
publicació Resistence
(1947-1954), va romandre actiu fins a finals de 1953,
encara que la parella en aquesta època ja s'havia traslladat
a San Francisco
(Califòrnia, EUA). A Nova York, treballà en una
fàbrica de materials plàstics,
on, després de veure l'explotació i l'assetjament
sexual cap a les dones que hi
treballaven, decidí amb altres companys crear un sindicat
que pogués fer front
aquests abusos, però poc després la planta
industrial va tancar i el seu
propietari emigrà a Palestina. L'encarregat de desmuntar la
instal·lació li va
ensenyar l'ofici d'electricista, feina amb la qual continuà
durant la resta de
sa vida, militant en la International Brotherhood of Electrical Workers
(IBEW,
Fraternitat Internacional dels Treballadors Elèctrics), i
amb la qual es va
jubilar en 1985. David i Audrey viatjaren per primer cop a la Costa
Oest en
1946, reunint-se pel camí amb els subscriptors del
periòdic Why? i
entrevistant-los. En 1948
s'instal·laren a San Francisco, on d'antuvi visqueren en una
comuna. En aquesta
època entraren a formar part del «Libertarian
Circle» (Cercle Llibertari),
creat en 1946 per l'escriptor Kenneth Rexroth. En 1951
nasqué sa primera filla,
Diva, i dos anys més tard la segona, Nora. En aquesta
època Audrey estudià magisteri
i quan acabà la carrera la parella viatjà durant
mig any per Europa amb una
rulot. En 1956 David edità a San Francisco el
periòdic anarquista The Needle,
en el qual col·laboraren
intel·lectuals de la «Beat Generation»
(Robert Duncan, Gregory Corso, Allen
Ginsberg, Gary Snyder, etc.), i durant les eleccions presidencials
d'aquell any
va ser convidat per l'emissora radiofònica KPFA (antiga
«Pacifica Radio»),
juntament amb altres ponents, per defensar el seu punt de vista
abstencionista.
En aquesta trobada va conèixer Denny Wilcher i Alan McRae,
objectors de
consciència durant la guerra, i juntament amb ells i ses
respectives companyes
(Ida Shagaloff i Lee) i altres famílies militants, com ara
Stan i Mary Lou
Gould i Barbara Stevens Moskowitz, crearen un projecte comú
cultural i una
escola llibertària a Berkeley (Alameda,
Califòrnia, EUA), basada en les idees
pedagògiques de Paul Robin i d'Alexander Sutherland Neill,
que batejaren
«Walden School», que es va inaugurar en 1958 i que
encara avui existeix. Durant
els anys seixanta participa en l'emissora KPFA i en el moviment contra
la
guerra del Vietnam, formant part del «Vietnam Day
Committee» (Comitè del Dia
del Vietnam). Durant una de les moltes manifestacions d'aquest
comitè, va ser
detingut per haver ocupat l'Oakland Induction Center. En 1970 la
parella
començà a col·laborar en
«Food Conspiracy» (Conspiració
Alimentària),
cooperativa local que adquiria productes biològics a altres
cooperatives de
producció i els distribuïa sota el lema
«La granja a la taula». En 1975 la
parella es va separar i Audrey marxà cap a Berkeley. Entre
el 24 i el 30 de
setembre de 1984 David Koven assistí a l'«Incontro
Internazionale Anarchico»
que se celebrà a Venècia (Vèneto,
Itàlia). En 1985 s'instal·là a Vallejo
(Solano, Califòrnia, EUA), on desenvolupà el seu
art i la seva escriptura,
participant intensament en la vida comunitària, especialment
amb la biblioteca
i llibreria artística «The McCune
Collection». En aquesta època
col·laborà amb Freedom
i The Raven. En aquests anys,
gràcies a la influència de la seva nova
companya, Sharon Dotyin, s'acostà a l'art culinari i en un
setmanari local
publicà en una secció fitxa («In the
Kitchen with Koven. "The Eccentric
Cook"») articles sobre cuina. En els anys noranta
col·laborà amb
l'Institute for Anarchist Studies (IAS) de Nova York. En 2002 Sharon va
morir
tràgicament, moment en el qual va coincidir que la seva
visió va començar a
minvar i amb ella la seva capacitat de producció
artística i literària (poemes,
escrits, pintures, escultures, fotografies, etc.). En aquesta
època col·laborà
en Social
Anarchism. David Koven, que sempre va estar fortament
vinculat a Audrey Goodfriend fins a la seva defunció en
2013, va morir el 23 de
desembre de 2014 a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA). A
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva important
correspondència seva amb grups anarquistes (Centre Studi
Libertari Archivio,
Freedom Press, Gren Anarchist, Kick it Over, War Resisters League-West,
etc.) i
destacats militants (Diva Agostinelli, Paul Avrich, Bob D'Attilio,
Howard
Ehrlich, Bob Parr, Vernon Richards, Philip Sansom, Nicolas Walter,
Colin Ward,
David Wieck, etc.). ***
Manuel
Millán Calvo a la presó - Manuel Millán Calvo: L'11 de setembre de 1925 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo. Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va enviar al 17 i 23 Sectores. Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per «rebel·lió, bandidatge i terrorisme», però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de 1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el seu empresonament treballà de fuster i aprengué a tocar el trombó a l'orquestra muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat veient que companys seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà suïcidar tallant-se les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny. Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei militar. El 25 d'octubre de 1963 se li va concedir la llibertat condicional al Sanatori Psiquiàtric Penitenciari de Madrid. Manuel Millán Calvo va morir el 27 de desembre de 2003. ***
Carlos
Molina - Carlos Molina:
L'11
de setembre de 1927 neix a Melo (Cerro Largo, Uruguai) el poeta i payador anarquista Carlos Molina,
conegut com el Bardo de Tacuarí,
però
també com Gaucho Molina
i Payador Libertario. Era fill
d'una
família molt humil i sos pares es deien Juan Molina,
sabater, i Universina
Coitiño, llaunera; tingué diversos germans, entre
ells Efraín Molina, també payador.
Des de molt jove treballà en diferents
oficis, fent de pagès a finques, recol·lectant
blat de moro a Minas (Lavalleja,
Uruguai), treballant de peó a prop de la costa del riu
Tacuarí –d'aquí el seu
malnom–, ensinistrant cavalls, etc., i sempre, en els moments
lliures, tocant
la guitarra i cantant cançons. Quan tenia 15 anys
viatjà a Montevideo i conegué
el payador Evaristo Barrios i amb
ell
debutà en la ràdio. Es casà amb Alba
Aurora (La China), germana del payador
Aramís Arellano, amb qui tingui un fill, Efraín
Carlos. Amb el payador Juan Carlos
Barres emprengué una
gira artística per cafès, bars i centres
llibertaris pel departament uruguaià
de Soriano i, a causa de les penúries
econòmiques, es traslladaren a Mercedes
(Soriano, Uruguai). En aquesta ciutat actuaren al bar «El
Barquito» i més tard
al predi «La Alegría». Un cop decidiren
acabar la gira, Bares prosseguí fins al
departament de Paysandú i ell retornà a
Montevideo. En 1955 participà en la I
Creuada Gautxa a Montevideo, juntament amb altres cantautors i
l'espectacle
viatjà per l'interior de l'Uruguai. En 1956
guanyà el I Certamen Internacional
de Payadores i aquest mateix any
protagonitzà
el tristament cèlebre duel amb el payador
Héctor Umpierrez, que començà sobre
l'escenari i acabà amb un duel a punyal, i
en el qual Umpierrez resultà molt mal ferit amb 32
punyalades i al bord de la
mort; la desavinença entre ambdós cantautors
arrencava de qüestions polítiques,
Molina, anarquista, i Umpierrez, dretà i que anys
més tard hauria de cantar per
a dictadors com ara Augusto Pinochet, Gregorio Álvarez o
Alfredo Stroessner. Autor
i intèrpret de nombroses cançons socials i
revolucionàries, amb el seu art, va
fer costat nombroses vagues obreres (Funsa, indústria
frigorífica, etc.) i
lluites socials. En moltes cançons evocà la
memòria de companys assassinats o
que patiren represàlies durant la dictadura, com ara
León Duarte, Gerardo
Gatti, Gaucho Idilio, Alfredo Zitarrosa, etc. En 1967 va ser detingut a
l'Argentina enmig d'un concert després de cantar al
Ché Guevara i reclòs a
Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina). Quan es va
instituí per llei nacional
«El Día del Payador» el 24 d'agost de
1988, rebutjar cantar al Palacio de las
Leyes de Montevideo davant els integrants del Parlament
uruguaià argumentant
que no podia actuar cara a cara «dels qui havien condemnat el
poble a la
mentida eterna» del parlamentarisme. En 1989, amb Marta
Suint, protagonitzà la
«Primera payada de
l'altra banda del
món», que se celebrà a Sydney (Nova
Gal·les del Sud, Austràlia). Durant una
gira per Europa durant els anys noranta, realitzà nombrosos
concerts a Espanya
i a França, molts d'ells als locals de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en els quals moltes vegades li va acompanyà el
cantautor Daniel
Viglietti. Entre els seus discos podem citar Coplas
del nuevo tiempo, El
payador rebelde, El arte del payador
(1982, amb Gabino Sosa Benítez), De
muy
adentro, Roja y negra la ternura,
El gallo y el alba (1996) i El canto del payador. És autor
dels
llibres Cantándole al pueblo.
Cantos
libertarios (1956), Trovero del
pueblo (1957), Tierra libre
(1958), Rebeldías del camino
(1961), Yunques rojos (1963),
Coplas del nuevo tiempo (1970), Grillos y terrones (1980), El
hombre y la copla (1995) i Yunta y
surco. Versos criollos (sd, amb
Aramís Arellano). Carlos Molina va morir el 30 d'agost de
1998 a Montevideo
(Uruguai) i els seus restes mortals van ser traslladats el 24 de
d'agost de
2003 al seu poble natal de Melo i enterrats, amb un homenatge oficial,
al
cementiri de la localitat. Carlos Molina (1927-1998)
Defuncions
Antero de Quental (ca. 1887) -
Antero de
Quental: L'11 de setembre de 1891 se suïcida a
Ponta Delgada (Illa de São
Miguel, Açores) l'escriptor, poeta i pensador anarquista
Antero Tarquínio de
Quental. Havia nascut el 18 d'abril de 1842 a Ponta Delgada (Illa de
São
Miguel, Açores). Era fill de Fernando de Quental, combatent
liberal durant la
Guerra Civil portuguesa, i d'Ana Guilhermina da Maia, i
tingué vuit germans.
Després de rebre, especialment de sa mare, una
educació religiosa i tradicional,
i de fer els estudis primaris al Col·legi do
Pórtico de la seva ciutat natal
(1852-1853), a l'Escola Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al
Col·legi de Sao
Bento de Coimbra (1856-1859), amb 16 anys es matriculà en
Dret a la Universitat
de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). En aquesta
ciutat descobrí les idees
socialistes i les lluites d'emancipació nacional de
Polònia i d'Itàlia, i fundà
la «Sociedade do Raio» (Societat del Llamp),
societat secreta molt influenciada
per les pràctiques maçòniques creada
amb la finalitat de renovar el país
mitjançant la literatura i que durant les turmentes
elèctriques realitzaven uns
rituals on es llançaven desafiaments blasfems a
Déu. En aquesta època
col·laborà
en O Académico. En 1861
publicà els
seus primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren
importants
manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest
dels Estudiants de la
Universitat de Coïmbra a la Opinió
Il·lustrada del País», que va ser
signat per
314 estudiants. En 1865 publicà Odes
modernas,
fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel
socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció
revolucionària. També
en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão
do Bom Senso
e Bom Gosto» (Qüestió del
Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada
«Questão Coimbrã»
(Qüestió
Coïmbra),
dura polèmica literària sorgida arran dels atacs
de
l'escriptor romàntic Antônio
Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José
Maria
Eça de
Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar
la
«revolució intel·lectual».
Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any
els
opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao
Exmo. Sr. Antônio
Feliciano de Castilho i A Dignidade
das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a
causa d'aquesta polèmica, el
6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho
Ortigão, als
jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet
que se saldà amb
una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa
(Portugal) aprengué
l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es
relacionà amb els cercles obrers
i intentà, sense èxit, allistar-se en
l'exèrcit revolucionari de Giuseppe
Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a
París (França) una
«experiència proletària»,
treballant de tipògraf, matriculant-se al
Col·legi de
França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de
qui era fervent
admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme
de la
capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta
Delgada. El juny de
1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el
vaixell d'un amic; visità Nova
York i Halifax i estudià les qüestions socials
relacionades amb els
treballadors nord-americans i el seu sistema polític
federalista, del qual era
partidari i que considerava model per a una futura
Confederació Ibèrica. El
novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins,
fundà el periòdic A
República. Jornal da democracia portuguesa.
A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup
d'intel·lectuals bohemis (Eça de
Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho
Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits
per discutir els temes que preocupaven a la seva generació
(política, arts,
ciències, filosofia, etc.) i que
en
1871
organitzà les «Conferències
Democràtiques» de Lisboa, també
anomenades
«Conferències
del Casino». Ell pronuncià la
conferència
inaugural, Causas da decadência dos
povos peninsulares nos últimos três
séculos
–que segons ell eren les més importants la
contrareforma, l'absolutisme i l'expansió
ultramarina–, però finalment aquestes
conferències, cinc en total, van ser
prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es
reuní a la capital
lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo,
Gonzaléz
Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació
«Fraternidade
Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871
publicà anònimament el fullet O
que é a Internacional i en 1872, amb
José Fontana, fundà la revista O
Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare,
passà una
temporada a São Miguel i heretà una considerable
fortuna, que el va permetre
viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de
dedicar-lo al
descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre
França i Felizardo de Lima,
s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del
Partit Socialista
Portuguès (PSP). També en 1875 reedità
Odes
modernas. En 1877 viatjà a París per a
posar-se a les mans del prestigiós neuròleg
Jean-Martin Charcot i rebé una cura
d'hidroteràpia. A París s'enamorà
d'una
aristòcrata francesa i aquest fracàs
amorós serà per a molts l'accelerant del
seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a
Porto i l'any següent adoptà
dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18
mesos)– del seu amic Germano
Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a
diputat republicà
socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre
de 1881 i maig de
1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal,
per raons de salut
i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde
(Porto, Nord, Portugal), que sempre
considerà el millor període de sa vida. En
aquests anys llegí Friederich
Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics
hindús i textos de
filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes
referències autobiogràfiques i
simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra
poètica. Entre març
i octubre de 1887 visqué a les Açores i
després retornà a Vila do Conde. En
1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat
«Ultimàtum Britànic» de
l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les
colònies
portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà
presidir la Lliga Patriòtica del
Nord, però l'existència d'aquesta fou
efímera. El maig de 1891, quan retornà a
Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de
Quental. Malalt de psicosi
maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en
un estat de depressió
permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada.
Antero de Quental es
va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un
revòlver que havia comprat, l'11 de
setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent
de l'Esperança, al Campo
de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São
Miguel, Açores), just on apareix
un cartell amb la paraula «Esperança»,
i fou enterrat al cementiri de São
Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses
publicacions periòdiques, com ara
Renascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco
e Negro (1896-1898), Contemporânea
(1915-1926), A Imprensa (1885-1891)
i O Thalassa (1913-1915), entre
d'altres. A
més de los obres citades és autor de Sonetos
de Antero (1861), Beatrice e Fiat
Lux
(1863), Defesa da Carta Encíclica
de Sua
Santidade Pio IX (1865), Portugal
perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras
românticas (1872), Considerações
sobre a filosofia da história literária portuguesa
(1872), A poesia na actualidade
(1881), A filosofia da natureza dos naturistas
(1886), Tendências gerais da
filosofia na
segunda metade do século XIX (1890), Raios
de extinta luz (1892), etc. Antero de Quental (1842-1891) ***
Cesare Masetti - Cesare Masetti: L'11
de setembre de 1944 és abatut a Fornazzano (Brisighella, Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Cesare Masetti. Havia nascut el
16 de gener de 1924 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Era fill del destacat
paleta anarquista Augusto Masetti i de Concetta Pironi. Després de fer els
estudis primaris, treballà de mecànic. Del 31 d'agost al 8 de setembre de 1943 va
fer el servei militar a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). Posteriorment s'integrà
com a cap d'esquadró en la partisana 36 Brigada «Bianconcini Garibaldi», la
qual operà als Apenins de la Toscana i de l'Emília. En un combat amb les tropes
nazis, Cesare Masetti va caure en combat l'11 de setembre de 1944 a Fornazzano
(Brisighella, Emília-Romanya, Itàlia) per l'explosió d'un morter alemany mentre
disparava una metralladora. Testimoni de la seva mort va ser el militant anarquista
i guerriller partisà Cesare Fuochi. Va ser reconegut oficialment com a partisà
de l'1 d'octubre de 1943 a l'11 de setembre de 1944 i el seu nom figura en el Memorial
de la Piazza Nettuno de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Antonio
Melgar Mena -
Antonio Melgar
Mena: L'11 de setembre de 1946 mor a Castellar de la
Frontera (Cadis,
Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista
Antonio
Melgar Mena, conegut com El Mena o El Melgar. Havia nascut el 16 de juny de
1896 a Jimena
de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Francisco Melgar Avilés, industrial,
i María Mena Fernández. Sabater de
professió, estava molt
involucrat en la vida cultural
del poble, especialment en el teatre local, i conreava la poesia. En
tornar al
poble després de fer el servei militar,
començà a destacar políticament i es
casà amb Ángeles Sierra Espinosa, amb qui
tingué cinc infants, dels quals només
sobrevisqueren tres. Abans de la guerra civil ja estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i quan l'aixecament
feixista de juliol
de 1936 prestà servei d'armes als indrets convinguts pel
comitè revolucionari.
Quan les tropes franquistes ocuparen Jimena de la Frontera,
fugí amb altres
veïns cap a Jaén (Andalusia, Espanya) i
s'establí a Torredelcampo (Jaén,
Andalusia, Espanya), on va ser nomenat secretari de la
col·lectivitat. El gener
de 1937 ingressà com a voluntari en el
«Batalló Salvochea», on
exercí de
furrier fins l'abril d'aquell any, quan es donà de baixa
d'aquest cos a
Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), tornant de bell
nou a Torredelcampo i
ocupant novament la secretaria de la col·lectivitat. En
aquesta època pogué
reunir-se amb sa família que havia pogut fugir de Jimena de
la Frontera. El 29
de març de 1939, amb l'ocupació de
Jaén per les tropes feixistes, va ser
detingut i traslladat a la presó provincial, on va
restà empresonat
preventivament fins el 17 de juliol de 1939, quan va ser encausat pel
Jutjat
Militar Núm. 3 del Consell de Guerra Permanent sota
l'acusació d'«auxili a la
rebel·lió». Jutjat en consell de guerra
l'1 de juny de 1940, va ser condemnat a
20 anys de reclusió temporal. El 18 de maig de 1943 va ser
posat en llibertat
vigilada i s'establí a Jimena de la Frontera, on
treballà en la seva feina de
sabater, i reprengué la seva militància
clandestina en la CNT, mantenint contacte
amb els grups guerrillers de la zona i en estreta relació
amb el comitè
confederal del Campo de Gibraltar (Cadis, Andalusia, Espanya),
encapçalat per
Sebastián Pino Panal. El març de 1945,
després d'una gran agafada a Algeciras
(Cadis, Andalusia, Espanya) de membres de la CNT i del Partit Comunista
d'Espanya (PCE) de la zona, pogué fugir a temps i amagar-se
a casa d'uns
veïnats. Posteriorment fugí a les muntanyes i
s'uní a un grup guerriller que
actuava a la zona. Li va servir d'enllaç amb sa
família son fill Universo.
Arran d'una delació, la matinada de l'11 de setembre de 1946
la Guàrdia Civil
atacà el campament guerriller que es trobava al Puerto de
las Cruces de
Castellar de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant el
tiroteig que
es desencadenà moriren els guerrillers José
Sierra Coronil (El Flores) i Antonio
Melgar Mena. El
guerriller José García Ortiz (El
Ciruelo)
resulto ferit, així com el segon cap del grup de membres de
la Guàrdia Civil,
Alejandro Méndez de la Iglesia. José
García Ortiz i Antonio Ortiz García (Tres Duros) pogueren fugir i no van ser
trobats per les autoritats. Antonio Melgar Mena (1896-1946) ***
Foto
del passaport de Salvador Torrents Valet (15 d'octubre de 1915) -
Salvador Torrents
Valet: L'11 de setembre de 1951 mor a Innisfail (Cassowary
Coast, Queensland, Austràlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Torrents Valet. Havia nascut
el 15
de març de 1885 a Mataró (El Maresme, Catalunya).
Sos pares, ateus i
republicans, es deien Joan Torrents, blanquer, i Elvira Valet, obrera
tèxtil. Va
ser criat per l'avia, cega, religiosa i supersticiosa. Amb 10 anys ja
treballava en un torn complet en una fàbrica
tèxtil i ben aviat s'integrà en el
moviment llibertari. En 1903, amb altres companys (Mariano Castellote
Targa, Antonio
Ojeda, Abelardo Saavedra del Toro, José Sánchez
Rosa i Francisco González Sola)
participà en el primer míting anarquista celebrat
a Mataró. En 1907 i 1909
envià des de Mataró diners per als presos i per a
Tierra y Libertad i en 1908 en
suport a les persones que patiren
represàlies pels fets d'Alcalá del Valle. Membre
del grup anarquista «Nueva
Semilla» (Casanovas, Josep Compte, Josep Vehils, Villagrasa,
etc.) i de
l'Ateneu Obrer, col·laborà habitualment en la
premsa llibertària mataronina. En
1909 fugint de la repressió desencadena arran de la
«Setmana Tràgica», fets en
els quals va participar, i del processament de Francesc Ferrer i
Guàrida, un
dels seus referents, passà a França.
Després d'un temps a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de manobre, i a
París, on va fer feina de porter, visqué
entre 1909 i 1915 a Lió (Forez, Arpitània), on
treballà en una fàbrica; en
aquests anys va fer alguns viatges a Mataró. El novembre de
1909 va rebre una
carta de son pare que li comunicava que sa companya Teresa Vives havia
tingut
una filla, a la qual anomenaren Paz Universal, en memòria de
la filla de Ferrer
i Guàrdia. Llegí al Centre
d'Emancipació Anarquista de Lió la
conferència Mi anarquismo.
En aquesta època
col·laborà en els periòdics mataronins
anarquistes Acción
(1914) i Acción Fabril
(1915). Durant aquest exili francès conegué
destacats anarquistes (E. Armand,
Sébastien Faure, Teresa Mañé Miravet,
Pierre Martin, etc.) i freqüentà la seu
de Le Libertaire. A principis de
1915,
en plena Gran Guerra, el govern francès va repatriar els
obrers estrangers. Tornà
a Barcelona, on, abans d'emigrar a Austràlia amb Joan
Jordana el 28 de novembre
de 1915, s'entrevistà, juntament amb Miquel Corney i Josep
Gabaldà, amb Anselmo
Lorenzo Asperilla. Establir-se a Austràlia va ser
atzarós, ja que responia al
fet que vuit anys abans un company mataroní hi havia emigrat
i estava disposat
a pagar el viatge. En 1915 mateix, després de quatre mesos
collint tomàtigues a
Essendon (Melbourne, Victòria, Austràlia),
s'instal·là a Innisfail, on treballà
en la indústria de la canya de sucre a Far North Queensland.
En 1918 comprà una
finca agrícola a Mena Creek (Cassowary Coast, Queensland,
Austràlia), on va
romandre la resta de sa vida. En 1919 va sol·licitar la
nacionalitat
australiana per facilitar l'emigració de sa companya i sa
filla, però obtingué
un mal informe per les seves «tendències
anarquistes»; finalment, però, el 18
d'octubre de 1919 l'obtingué i en 1920 aconseguí
que sa família pogués establir-se
a Austràlia. En 1929 envià diners per als presos.
En 1936, quan esclatà la Revolució
espanyola, amb Joan Jordana i Francisco Martínez,
creà l'«Innisfail Spanish
Relief Committee» (Comitè d'Ajuda a Espanya a
Innisfail), el qual recaptà fons
per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1937
col·laborà en Butlletí,
de Mataró. Portà la secció
«Desde Australia» del periòdic
novaiorquès Cultura
Proletaria. A finals dels anys quaranta entrà a
formar part de les
Rationalist Societies (Societats Racionalistes) i del Left Book Club
(Club del
Llibre Esquerrà). A més dels citats,
també va col·laborar en Iniciales,
The Rationalist, La
Revista
Blanca, Tierra y Libertad,
El Vidrio i altres. Salvador
Torrents
Valet va morir l'11 de setembre de 1951 a Innisfail (Cassowary Coast,
Queensland, Austràlia) i va ser enterrat al cementiri
d'aquesta localitat. Sa família
llegà llibres, documents (correspondència,
fotografies, postals, etc.) i
manuscrits (Impresiones de un viaje a
Australia Memorias de un obrero,
Mi anarquía, Poesías, crónicas y cuentos,
Recuerdos
de mi vida, etc.) a la Universitat de James Cook de
Townsville (Queensland,
Austràlia). El seu testimoni va ser recollit per diversos
historiadors (Judith
Keene, Robert Mason, Catherine Seato, etc.). Salvador Torrents
Valet (1885-1951) ***
La Mêlée, periòdic del qual Ducauroy era gerent - Paul Ducauroy: L'11 de setembre de 1953 mor el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Havia nascut el 3 d'agost de 1887 a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França). Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions de Émile Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi –sos pares s'havien suïcidat–, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953. ***
Giuseppe
Mascii - Giuseppe Mascii:
L'11 de setembre de 1973 mor a Bezons (Illa de França,
França) l'anarcoindividualista
Giuseppe Mascii, que va fer servir diversos pseudònims (Peppe, Feroci,
Joseph Mascii, Beppe
del Cenciao, B.d.P.).
Havia nascut el 22 de març de 1897 a Pistoia (Toscana,
Itàlia). Sos pares es
deien Gioacchino Mascii, que abandonà sa família
quan ell era un infant, i
Ottavia Valdisseri, que hagué de pujar tota sola sos fills.
Després de l'escola
elemental, començà a treballar com a obrer
envernissador i pintor decorador. El
9 de juny de 1912 apareix per primera vegada en els registres
policíacs quan el
Ministeri de l'Interior demanà informació sobre
ell arran de la seva
subscripció al periòdic antimilitarista
genovès Rompete le Righe!
i el 7 de juliol de 1912 la Prefectura de
Florència (Toscana, Itàlia) contestà
que treballava de pintor i que militava
obertament en el moviment anarquista, però que,
gràcies a la seva curta edat,
no era considerat perillós, però que calia
mantenir-lo vigilat. Quan la Gran
Guerra va ser cridat a files, però va desertar i el 8
d'abril de 1918 va ser
condemnat pel Tribunal de Guerra de Milà (Llombardia,
Itàlia) a sis anys i sis
mesos de preclusió. En 1919, gràcies a l'amnistia
del govern de Francesco Saverio
Nitti, va ser alliberat del manicomi on estava reclòs i
tornà a freqüentar els
companys llibertaris, especialment Virgilio Gozzoli. El 31 de
març de 1924
s'instal·là a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia) on, segons la policia
feixista,
mantingué una «conducta política
contrària al règim». El 20 de setembre
de
1931, amb un passaport vàlid per a 30 dies per a visitar
l'Exposició Colonial
Internacional, passà a França amb sa companya
Olga Spaggiari, amb qui tingué
dos fills. Després d'un temps a la zona alpina,
s'establí a Bezons (Illa de
França, França) i l'any següent una
fotografia seva, juntament amb la d'altres
anarquistes (Angelo Damonti, Clodoveo Bonora i Marcello Bianconi) va
ser
enviada a la Direcció General de la policia
perquè es fessin 10 còpies per a
l'Escola Superior de Policia. El 14 de setembre de 1932, a
petició de la
Prefectura de Pistoia, va ser inclòs en el registre de la
policia de fronteres.
A París freqüentà els anarquistes
italians exiliats més actius (Virgilio
Gozzoli, Ferruccio Gori, Angelo Damonti, etc.). Durant la segona meitat
de 1934
continuà desenvolupant una intensa tasca
llibertària i cap a finals de 1935
assistí a algunes reunions que es feren entre els
anarquistes (Camillo Berneri,
Bruno Pierleoni, Guglielmo Ricci, Giuseppe Zuddas, Luigi Bolgiani,
etc.) i els
membres del moviment «Giustizia e
Libertà». El 7 de març de 1936
participà en
la trobada organitzada per «Giustizia e
Libertà» a París, juntament amb Angelo
Diotallevi, Rodolfo Gunscher, Aldo Garosci, Alberto Cianca i altres, i
el 26 de
juny d'aquell any intervingué en una reunió sobre
el dret d'asil, amb altres
companys (Umberto Marzocchi, Italo Ragni, Lorenzo Gamba, Angiolino
Bruschi,
etc.). Arran de l'aixecament militar feixista del juliol de 1936 a
Espanya,
marxà, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, cap a Barcelona
(Catalunya) i
s'enrolà en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso», majoritàriament
anarquista, combatent, el 28 d'agost de 1936, en la batalla de Monte
Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya). L'octubre de 1936 va ser
hospitalitzat al sanatori barcelonès del Tibidabo a causa
d'una pleuresia, on
mantingué correspondència amb Camillo Berneri.
Aquest episodi de la guerra
d'Espanya va ser perfectament conegut per les autoritats feixistes
italianes i
ordenaren la seva detenció, repartint l'Escola Superior de
Policia 120 còpies de
la seva foto entre les comissaries. El 7 de desembre de 1936 ja estava
de
tornada a França i el 19 de desembre a París, on
continuà amb la seva
militància política. El 6 de febrer de 1937 va
escriure una carta a Camillo
Berneri on deplorava que «Giustizia e
Libertà» hagués intentat apropiar-se,
des
de les pàgines del seu diari Guerra
di
Classe, de l'èxit de la constitució de
la «Columna Italiana», ignorant el
paper decisió jugat pels anarquistes. El 15 de febrer de
1937 assistí a una
reunió antifeixista a la seu parisenca de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), amb Carlo Rosselli,
Francesco
Fortini (Cavallini), Lazzaro
Raffuzzi, Luigi Tagli, Giuseppe Dozza, Victor Basch, entre d'altres.
L'1 de
març va escriure des de Bezons una carta a Enzo Fantozzi,
del Servei
d'Investigació Estrangera de Portbou (Alt
Empordà, Catalunya), informant-li de
la seva intenció de retornar a Catalunya. Els fets de
«Maig de 1937» a
Barcelona i l'assassinat de Camillo Berneri i altres companys pels
estalinistes, el van fer canviar d'opinió sense dubte. El 28
d'agost de 1937 participà,
amb Aldo Garosci (Magrini) i altres,
en la commemoració de la batalla de Monte Pelado que se
celebrà a París. En
aquesta època les autoritats franceses
intentaren
expulsar-lo del país, però la
intervenció de la LIDU ho va impedir. En 1942
continuava vivint a Bezons, sempre militant en el moviment anarquista.
En 1948
emigrà a Veneçuela, però dos anys
després, malalt de tuberculosi, retornà a
França i a Bezons reprengué la seva tasca
militant. Membre del «Grup d'Amics
d'E. Armand» –participà en la
traducció de la seva obra L'iniziazione
individualista anarchica, amb prefaci d'Ugo Fedeli, i
mantingué una important correspondència amb E.
Armand fins a la seva defunció
en 1962– i en el «Grup d'Amics de Hany
Ryner», de qui va traduir Crepuscolo
di Eliseo Reclus. Durant els
anys cinquanta col·laborà en diferents
números únics publicats a Liorna
(Toscana, Itàlia) per Renzo Izzi i el grup «Senza
Limiti»: Libertà senza
limiti (agost de 1952), Volere
(gener de 1953), Antitesi
(abril de 1953), Chiarezza
(setembre
de 1953), Fermeza (juny 1954); i en
el periòdic d'E. Armand L'Unique.
També
col·laborà en els anys seixanta, fent servir els
pseudònims Joseph Mascii
i Beppe del Cenciao, en els
periòdics de tendència antiorganitzadora,
com ara L'Internazionale, de
Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), on va escriure articles
sobre Camillo Berneri, Marius
Jacob i Tito Eschini, entre d'altres, i L'Adunata
dei Refrattari, on entre 1960 i 1967 publicà
nombrosos articles de temàtica
diversa i traduccions (E. Armand, Sébastien Faure,
Élisée Reclus, Han Ryner,
Victor Méric, etc.). Entre 1960 i 1968
col·laborà en la revista Volontà.
Amb Attilio Copetti, es mostrà
contrari al «pacte associatiu» votat en el
Congrés Anarquista de Carrara
(Toscana, Itàlia) de 1965 per la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i més tard
denuncià les temptatives plataformistes dels Grups
Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), sempre defensant les idees
antiorganitzadores i
antiautoritàries de l'anarquisme. Giuseppe Mascii va morir
l'11 de setembre de
1973 a Bezons (Illa de França, França) i el seu
cos va ser lliurat a la
medicina. El seu arxiu («Fons Mascii») va ser donat
a la Biblioteca Llibertària
«Armando Borghi» de Castel Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia), on es troba
dipositat. ***
Necrològica
de José Fernández Egea apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 22 de
juny de 1975 - José Fernández Egea: L'11 de setembre de 1974 mor a Pontoise (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Fernández Egea, conegut com El Mellado. Havia nascut el 27 de juny de 1890 a Olula del Río (Almería, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Felipe Fernández i Isabel Egea. Treballà a les mines potassa de Súria (Bages, Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat, participant en totes les lluites socials i vagues de l'època. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Aconseguí reunir-se amb alguns membres de sa família que també havien arribat a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de la regió parisenca. En l'última etapa de la seva vida visqué amb sa companya Filomena Sánchez a Herblay (Illa de França, França). José Fernández Egea va morir l'11 de setembre de 1974 a l'Hospital de Pontoise (Illa de França, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Herblay. ***
Necrològica
d'Alejandro Trapero Recuero apareguda en el periòdic
parisenc Confrontación
de l'1 d'octubre de 1977 -
Alejandro Trapero
Recuero:
L'11 de setembre de 1977 mor a Bordeus (Aquitània,
Occitània)
l'anarcosindicalista Alejandro Trapero Recuero. Havia nascut el 19 de
març de 1911 a
Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya). Sos pares es deien
Agustín Trapero Villa i Victoriana Recuero
Álvarez. Militant
de la
Federació Local de
Sindicats Únics de Puertollano de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), abans
de la guerra civil va ser detingut i empresonat en diverses ocasions.
Amb Ramón
García (Corneta),
encapçalà una
manifestació d'obres desocupats que intentà
assaltar el 2 de setembre de 1932
l'Ajuntament de Puertollano, i que acabà amb dos morts i
diversos ferits, fet
pel qual va ser detingut per «sedició».
L'estiu de 1934 estava pres a Almodóvar
del Campo (Ciudad Real, Castella, Espanya). El 26 de maig de 1936 va
ser
detingut sota l'acusació d'atemptar a trets, amb altes tres
companys, contra la
vida del falangista de Puertollano José Hernández
Novas. Durant la guerra civil
dirigí a Puertollano el periòdic Tiempos
Nuevos i el juny de 1937 va ser nomenat membre per la CNT del
Consell
Municipal i vocal de la Conselleria d'Higiene i Sanitat d'aquesta
població.
Exiliat a França, a començament dels anys
seixanta formà part de la Federació
Local de Bordeus de la CNT. També fou secretari de la Lliga
de Mutilats i
Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili i membre de
l'Spanish Refugee Aid
(SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald
a Nova
York (Nova York, EUA). En 1961 vivia a Peyrettes (Macau,
Aquitània, Occitània). Sa companya fou Norberta
Villares.
Alejandro Trapero Recuero va morir l'11 de setembre de 1977 a
l'Hospital Saint André de Bordeus
(Aquitània, Occitània), quan ocupava el
càrrec de tresorer de la Lliga de
Mutilats. Sos germans, Álvaro, Lorenza i Ramón
Trapero Recuero, també van ser
militants anarcosindicalistes. ***
Joan
Ferrer Farriol - Joan Ferrer Farriol:
L'11
de setembre de 1978 mor a Montreuil (Illa de França,
França) el propagandista i periodista anarquista
i
anarcosindicalista Joan Ramon Josep Ferrer Farriol –el
certificat de naixement cita com a segon llinatge Furriol. Havia nascut el 28 de juny –algunes
fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1896 a Igualada
(Anoia, Catalunya). Sos pares es deien
Josep Ferrer, jornaler, i Francesca Farriol. Sa família es
repartia entre
anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer,
morí en
un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a
treballà en el sector tèxtil.
Poc després es va fer assaonador i, encara infant,
entrà a formar part del grup
«Joves Lliures» i fou alumne del
prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe
Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i l'any
següent participà activament en els grups que
combatien els esquirols en les
vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones
a Igualada i en 1915 féu la
vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de
metal·lúrgics i paletes de
Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó
Model de Barcelona.
La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el
van obligar a fugir
i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.),
vivint com podia i
treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat
secretari del
Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i
aquest mateix any formà part,
en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de
Barcelona. Entre
el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntament amb Joan Vilanova
Castelltort,
representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis
Diversos d'Igualada en el
I Congrés de la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) celebrat
a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els
Sindicats Únics. Entre 1919 i
1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al
1920 es va casar pel
civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a
Igualada. En aquests anys
va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El
Noi del Sucre). Durant
la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa
tasca periodística a
Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les
publicacions anarquistes Germinal
i El Sembrador. Durant els anys de la II
República espanyola col·laborà
habitualment en la premsa llibertària local,
realitzà mítings per l'Anoia
(Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.),
formà
part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb
Ramon Guitart l'Agrupació
Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaire
èxit, les posicions
més radicals dels seguidors de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) amb les
dels sectors més moderes partidaris de
l'estratègia trentista, la qual
defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras,
Josep Anselmo i Josep
Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple
de Delegats de la
CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa
polèmica amb Ángel
Pestaña Núñez i Joan Peiró
Belis a les pàgines del periòdic cenetista de
Sants Cultura
Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936
assistí a Barcelona a la
Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de
1936, s'integrà en
el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la
Secció
d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquesta
època dirigí el Butlletí
CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en
aquesta ciutat i va fer d'alcalde
segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i
assumir la Conselleria
d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on
treballà com a redactor del diari Catalunya,
el qual acabà dirigint, però que hagué
d'abandonar en 1938 per encarregar-se de
la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera,
on també dirigí
El Frente, periòdic de la 26
Divisió. Amb el triomf franquista, creuà
els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració
d'Argelers, on assumí la
secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat
al camp de
concentració de Barcarès i més tard
realitzà tasques agrícoles i d'altres
oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després
de la II Guerra
Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de
combat antifranquistes
als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable
i
locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora
«Ràdio CNT». El 2 de desembre de
1945 assistí, com a delegat de la Federació Local
de Pau, al Ple Departamental
de la CNT, el qual acabà amb una escissió de
l'organització. Més tard visqué a
Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al
1954 el periòdic CNT.
A la capital francesa treballà durant temporades com a
guardià d'una fàbrica i
fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en
aquesta ciutat. En 1956
reprengué la seva tasca periodística dirigint,
fins al 1962, el periòdic Solidaridad
Obrera i els seus substituts (Solidaridad,
Boletín CNT, Boletín)
i Le Combat Syndicaliste (1963-1978).
També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral.
Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en
1962 fou membre del Comitè
Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una
conferència a Orleans.
Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i
participà activament en la
reconstrucció de la Federació Local de la CNT
d'Igualada. Trobem articles seus,
moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan
del Pi, Ramón
Ollé, Farriol, Discóbolo,
Kunitu, Sigla, Rovellat,
Jo Han, Pancho Milla, J.
Coll de Gussem, etc.), en
infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP,
Boletín
Confederal, Boletín Informativo,
Boletín Interno CIR, Butlletí
CNT-FAI, Cenit, CNT, Le
Combat Syndicaliste, Cultura
Libertaria, Espoir, Historia
Libertaria, Iniciales, Inquietudes,
El Luchador, El Obrero Moderno, La
Protesta, Reconstrucción,
Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra
Libre, Umbral,
etc. És autor de Liberación
(1928), El intruso (1930), Vides
noves (1933), Interpretació
llibertària del moviment obrer català
(1947), Garbuix poètic (1956), Vida
sindicalista (1957), Un
rural en Barcelona (1960), Conversaciones
libertarias (1965), De
l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y
confederales. Las
conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista
(1971), En
torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado
(1972), Costa amunt.
Elements d'història social igualadina (1975), Congresos
anarcosindicalistas en España (1977), entre
d'altres. En 1978 l'escriptor
Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb
ell, La
revuelta permanente, que es poden considerar les seves
memòries i que
obtingué el premi «Espejo de
España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir
l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França,
França) i fou enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. Joan
Ferrer Farriol (1896-1978) Elvira Trull Ventura (1896?-1990) ***
Necrològica
de Ramón Sancho Aznar apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 25 de maig de 1980 -
Ramón Sancho Aznar:
L'11
de setembre de 1979 mor a Selon de Provença
(Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista
Ramón Sancho Aznar. Havia nascut el 9 de novembre de 1906 a
Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel
Sancho i María Aznar. Quan tenia 11
anys emigrà amb sa família a Barcelona
(Catalunya). Obrer
tintorer, ben aviat
s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona
de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
s'integrà
com a voluntari en la «Columna Durruti». En 1939,
amb el
triomf franquista,
passà a França. S'establí a
Peliçana
(Provença, Occitània), on continuà
militant en la
Federació
Local de la CNT. Malalt durant molts d'anys, Ramón Sancho va
morir l'11 de
setembre de 1979 a l'Hospital de Selon de Provença
(Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri Peliçana. Deixà
companya,
Concepción Torrecillo (Conchita),
i dos fills
(Rosa i Ricardo). ***
Necrològica
d'Enric Grau Calafell apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 13 d'octubre de 1992 - Enric Grau
Calafell: L'11 de setembre de 1992 mor a Aubanha
(Provença,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Enric Grau Calafell. Havia nascut el 7 d'abril
–algunes fonts citen erròniament el 2
d'abril–
de 1908 a Manresa (Bages,
Catalunya). Fill d'una família
pagesa, sos pares es deien Pere Grau Prat i Ignasia Calafell Tapiolas.
Entrà de
molt jove a formar part del moviment llibertari, participant amb 12
anys en les
reunions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb
15 anys va ser
nomenat delegat de la CNT al taller d'ebenisteria on feia feina.
Participà
activament en els grans moviments vaguística portats a terme
a les mines de
Fígols (Berguedà, Catalunya) i Sallent (Bages,
Catalunya). En 1927 entrà a
formar part de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i en 1928 del Comitè
Anarquista de la Comarcal de Manresa. Participà, amb altres
companys (Pedro
Cano, Josep Camps, Josep Corbella, Soler, etc.), en robatoris de
materials per
a sabotatges durant les vagues. En el Ple Confederal del 6 d'octubre de
1930 va
ser nomenat membre del Comitè Intercomarcal. L'agost de 1931
va ser delegat del
Sindicat de la Fusta al Ple Regional de Catalunya que se
celebrà a Barcelona.
Col·laborà activament en diversos aixecaments
revolucionaris, com ara el de
gener de 1932, el de gener i desembre de 1933 i el d'octubre de 1934.
El 24 de
setembre de 1933, juntament amb altres companys (Josep Claramunt,
Rosario
Dulcet, Bru Lladó i Carles Prades), va fer un
míting a Sallent. En 1934 va ser
detingut a Manresa com a membre de les Joventuts
Llibertàries. El febrer de
1936 va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de la CNT.
Després de
l'aixecament feixista, el 19 de de juliol de 1936 formà part
del Comitè
Revolucionari Provisional de Manresa i, des d'agost d'aquell any,
representà la
FAI en el Comitè Central Antifeixista d'aquesta
població, on s'encarregà de
l'organització de les milícies i de la defensa. A
finals de setembre de 1936
dirigí un grup de milicians confederals de la
«Columna de Defensa Costera» a Sant
Carles de la Ràpita (Montsià, Catalunya).
Posteriorment estudià a l'Escola
Popular de Guerra Núm. 3. Incorporat a l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola,
acabà la guerra com a oficial al front d'Andalusia. En 1939,
amb el triomf franquista,
passà a França i va ser internat en un camp de
concentració. Posteriorment
milità en la Federació Local de Marsella
(Provença, Occitània) de la
CNT, població on residia. En 1985 va escriure unes
memòries («Recorrido por mi vida») que
han restat inèdites. Enric Grau Calafell
va morir l'11 de setembre de 1992 a La Clínica
«La Casamance» d'Aubanha (Provença,
Occitània) i va ser incinerat tres dies després. ***
Jenaro
de la Colina Blanco vestit de militar - Jenaro de la
Colina Blanco: L'11 de setembre de 1993 mor a Santander
(Cantàbria, Espanya) el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Jenaro de la Colina
Blanco –citat
el seu nom a vegades com Genaro.
Havia nascut el 17 de març de 1906 a Santander
(Cantàbria, Espanya). Tipògraf
de professió, treballà de premsista a la Impremta
Díez de Santander i milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les
Joventuts Llibertàries d'aquesta
ciutat. Aficionat al dibuix, il·lustrà llibres,
faceta difícil de seguir ja que
no signà els treballs. El setembre de 1930,
després de la dictadura de Primo de
Rivera, va fer mítings en pro de la
reorganització confederal a les poblacions
càntabres de Maliaño i Santander. En 1933
realitzà la portada del llibre Aire
de la calle, de José del Río. En
1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou
representant de la CNT en el
Comitè del Front Popular d'Esquerres de Santander; en el
Consell
Interprovincial de Santander-Burgos-Palència, fins el gener
de 1937; ocupà una
regidoria a l'Ajuntament de Santander; i fou director general
d'Instrucció
Pública de la Junta de Defensa (Comitè de
Guerra), entre altres càrrecs. Com a
director general d'Instrucció Pública
s'encarregà de la regulació, ordenació
i
funcionament de l'ensenyament en tots els nivells, així com
de la custòdia i la
conservació del patrimoni artístic regional. El
gener de 1937 va fer una
conferència, amb el doctor Elosu i Aristide Lapeyre, a
Bordeus (Aquitània,
Occitània) sota el títol «Las horas
trágicas del pueblo español». L'1 de
maig
de 1937 participà en el míting al teatre Pereda
de Santander amb Urano Macho
Castillo. Quan el front Nord caigué a mans del feixistes,
passà a zona
republicana i, com a capità d'Infanteria, lluità
al front de Terol (Aragó,
Espanya). Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou
internat als camps
de concentració de Argelers, Barcarès i Sant
Cebrià. El juliol de 1939 pogué
embarcar amb el vaixell Méxique
cap a
Santo Domingo (República Dominicana) i en aquesta illa
treballà de colon
agrícola. Després d'una passada per Cuba, a
començaments de 1941 s'establí amb
sa família a Mèxic i quatre anys
després formà part de l'última Junta
de la
Delegació de la CNT. Realitzà dibuixos per a la
publicació mexicana Renovación
(1944). En 1946 pertanyia a
l'Agrupació d'Estudis Socials i fou redactor i
col·laborador del periòdic Acción.
Favorable a l'acció clandestina
a l'Interior, en 1947 fou membre de l'Agrupació de la CNT.
Al país asteca
treballà de periodista en la revista Tiempo
i de tipògraf als tallers de la Comissió Nacional
dels Llibres de Text Gratuïts
de la Secretaria d'Educació Pública de
Mèxic. En 1969 col·laborà en la
revista Comunidad Ibérica.
Un cop jubilat,
després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà a Santander. Jenaro
de la Colina Blanco va morir l'11 de setembre de 1993 a Santander
(Cantàbria,
Espanya). Sa companya fou Concepción Gurría
Cuevas (1910-1968) i un de sos fills
és l'escriptor, cinèfil i periodista
José de la Colina. Jenaro de la
Colina Blanco (1906-1993) ***
Defensa Interior (DI) - Agustín Sánchez Fuster: L'11 de setembre de 2006 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Agustín Sánchez Fuster. Havia nascut el 8 d'agost de 1936 a Barcelona (Catalunya). En 1939, després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, sa família es va dispersar i amb sa mare i sa germana menor s'instal·la a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia sis anys començà a treballar en una masia de la zona. En 1949 sa mare morí prematurament, de cansament i de privacions, i en 1950, després de l'obertura de la frontera hispanofrancesa, va marxar a París per ajuntar-se amb son pare. Aquest, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després d'haver passat pel camp de concentració de Sant Cebrià, va fer feina en una mina, i com que es rebel·là contra les dures condicions de vida dels refugiats espanyols, fou detingut per la gendarmeria francesa i lliurat als alemanys. Deportat a les illes anglonormandes, fou alliberat per les tropes aliades en 1944. Després d'acabar els seus estudis de serralleria en una escola professional Agustín Sánchez treballà en una empresa de mecànica i es va integrar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), de la qual arribarà a ser secretari de la federació local parisenca. Entre 1960 i 1965 va militar en l'organització clandestina Defensa Interior (DI) i va portar a terme diverses missions a la Península. El setembre de 1963, arran de l'assassinat de Granado i de Delgado pel franquisme, juntament amb un desena de companys, fou detingut per la policia gala i empresonat durant vuit mesos a la presó parisenca de la Santé. Entre 1966 i 1970 va formar del grup de joves llibertaris francesos protagonistes dels fets de Maig del 68 i en 1969 organitzà, juntament amb altres llibertaris espanyols, francesos i italians, manifestacions de protesta contra l'assassinat a Milà de l'anarquista italià Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda. Més tard es va instal·lar amb sa família a Montpeller, on es va ocupar de Mass Education, associació que finançava i construïa escoles als pobles del Bengala occidental (Índia). Després de la mort de Franco, torna per primer cop a Villarluengo i visità el Maestrat aragonès. ***
Rosa
Bassave Roibal - Rosa Bassave Roibal: L'11 de setembre de 2012 mor a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) la militant nacionalista i després anarcosindicalista i anarcofeminista Rosa María Bassave Roibal, que va fer servir el pseudònim María Balteira. Havia nascut el 30 de març de 1953 al barri de Gaiteria de la Corunya (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Eduardo Bassave Pardo, jornaler, i María Luisa Roibal Vázquez. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 anys començà a treballar en una cadena de muntatge d'una fàbrica de productes elèctrics fins a 1972. En aquesta època entrà en contacte amb el moviment nacionalista gallec. També en 1972 es casà civilment amb el militant anarcosindicalista Alberte de Esteban Gracia (Alberte O Roxo), amb qui passà uns mesos a Barcelona (Catalunya). Durant un temps treballà embarcada amb son company. De bell nou a Galícia, seguint son company passà a Londres (Anglaterra), on conegué l'anarcosindicalista Miguel García Garcia al «Centro Ibérico» d'aquesta ciutat i a militants nacionalistes gallecs. A París (França) treballà en l'hostaleria fins a setembre de 1973. Novament a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia), entre 1975 i 1979 estudià Història a la Universitat d'aquesta ciutat. En aquests anys milità en la Unión do Povo Galego (UPG, Unió del Poble Gallec), en el seu sindicat revolucionari d'estudiants i formà part de l'executiva de l'Asemblea Nacional-Popular Galega (AN-PG, Assemblea Nacional-Popular Gallega) i del seu successor a partir de 1977 el Bloque Nacional Popular Galego (BNPG, Bloc Nacional Popular Gallec). En 1979 participà en les Jornades Feministes Estatals celebrades a Granada (Andalusia, Espanya). En 1979, per fortes discrepàncies, abandonà el BNPG i s'integrà en el moviment llibertari. Aquest mateix any entrà a formar part de la Federació Anarcocomunista Gallega (FAG). Entre 1981 i 1982 fou membre de la redacció de la revista Arco da Vella. Pensamiento Libertario Galego, òrgan d'expressió del Col·lectiu Llibertari «Arco da Vella» de Santiago de Compostel·la. A partir de 1980 treballà en la Societat Cooperativa «Reprografia 1846», de la qual fou una de les fundadores i on s'imprimia Arco da Vella, i a partir de 1983 en tasques administratives en la Universitat de Santiago de Compostel·là (USC), on des de 1986 va fer de bibliotecària i acabà dirigint la Biblioteca de la Facultat de Matemàtiques de l'USC. En els anys vuitanta participant, dissenyat el vestuari, en diversos muntatges teatrals del dramaturg Roberto Vidal Bolaño. A partir de 1983 intensificà el seu activisme, intervenint en la refundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago de Compostela, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara la secretaria de la Federació Local (1990-1992 i 2001-2003) i la tresoreria en diferents moments. En 1988 participà en la refundació de «Mulheres Livres» i aquest mateix any participà en la Marxa Mundial de les Dones. En 1997 entrà a formar part de l'Ateneu Llibertari de Compostel·la. També col·laborà en radio lliure Kalimera i assistí als congressos de Granada (Andalusia, Espanya) i de Perlora (Carreño, Astúries, Espanya). Entre 1998 i 2004 fou redactora de la revista compostel·lana @narquista. L'11 de novembre de 2000 assistí a la reunió de grups llibertaris gallecs que se celebrà a Santiago de Compostel·la i el febrer de 2001 representà Galícia en el Ple de Regionals de la CNT. Entre 2004 i 2006 ocupà la secretaria de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT. Entre 2006 i 2009 formà part del Consell per la Memòria, òrgan assessor de la Conselleria de Cultura i Deport del Govern gallec, encarregat de la recuperació de la memòria històrica de la guerra civil, de la repressió i de la dictadura franquista. El 5 de març de 2007, amb Pancho Valle-Inclán i Alberte de Esteban Gracia, furant les Jornades Llibertàries de Santiago de Compostel·la organitzades per la CNT, va fer la xerrada Casas anarquistas de mulleres libertarias. Uma lembrança do papel protagonista e solidariedade revolucionaria das mulheres galegas durante a guerra civil. El 14 de juliol de 2009 signà el «Manifesto pola hegemonia social do galego». Va fer conferències a diferents localitats (Candás, la Corunya, La Estrada, Ferrol, Santiago, Valladolid, Vitòria, etc.). A més de les publicacions llibertàries citades, col·laborà en Anarcosindicalista, Andaina, CNT, Festa da Palavra Silenciada, Gaiola Aberta, Marea Negra, A Nosa Terra, Outrasvozes, A Protesta, Revista Galega para a Solidaridade, Solidariedade Obreira, Tempos Novos, etc. També col·laborà en revistes professionals de biblioteconomia i en 2005 assistí al Congrés BiblioArchi celebrat a l'Havana (Cuba). Rosa Bassave Roibal va morir l'11 de setembre de 2012 a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) i fou incinerada l'endemà al cementiri de Boisaca d'aquesta localitat. El 9 de març de 2013 el feminisme de Santiago de Compostel·la li va retre un homenatge a la Biblioteca Concepció Arenal de l'USC, on es presentà la seva antologia de textos Você sabe e eu conheço. Cumplidade no olhar, publicada aquell any, i el vídeo biogràfic Rosa Bassave, unha vida de loita, d'Uqui Permui. ---
|
![[10/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[10/09]") |
|
![[12/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[12/09]") |
|
|
| Actualització: 11-09-23 |