|
---
Anarcoefemèrides de l'11 d'octubre Esdeveniments
Portada del primer número d'A Revolta - Surt A Revolta: L'11 d'octubre de
1914 surt a Coimbra (Centre, Portugal)
el primer número de la publicació A
Revolta. Quinzenário comunista anarquista. Era
l'òrgan d'expressió de
l'Aliança Anarquista. Dirigit per J. Teixeira, fou editat
per Antonio Tavares i
com a administrador figurà A. Da Silva i C. Do Nascimento.
El principal
redactor va ser A. Santos Pinho i trobem textos de David Carvalho,
Caserio,
Bartomeu Constantino, Jean Grave, Cezar do Inso, Otto Leroy, Errico
Malatesta,
Pierre Martin, S. Merlino, Lev Tolstoi, Neno Vasco, etc. Acabada
d'esclatar la
Gran Guerra, trobem força articles antimilitaristes, com ara
una impugnació a
les opinions de Piotr Kropotkin, a més de
temàtiques diverses (teoria
anarquista, antiparlamentarisme, notícies estrangeres,
notícies sobre el
Congrés Internacional contra la guerra del Ferrol, contra la
carestia de la
vida, sindicalisme, presos, antireligiosos, cançons
llibertàries, etc.). Només
sortí un altre número, el Primer de Maig de 1915. ***
Una sessió de la Comissió Mixta de Treball - Aprovació de la Comissió Mixta de Treball: L'11 d'octubre de 1919 el Govern espanyol, presidit per Joaquín Sánchez de Toca Calvo, fa públic el Reial Decret que crea la Comissió Mixta de Treball per arbitrar els problemes laborals a Catalunya. Aquest organisme volia ser una plataforma de discussió entre els representants dels patrons i els dels treballadors. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), fidel als criteris de consolidar l'organització i pel reconeixement jurídic de l'autoritat dels sindicats que comportava, aprovà a través dels seus delegats aquesta fórmula, encara que els sectors més radicals i activistes s'hi mostraren contraris argumentant que suposava una clara vulneració dels principis tàctics de l'acció directa. Signaren el 2 de novembre, prèvia consulta a totes les representacions orgàniques cenetistes, Salvador Seguí, com a secretari de la Federació Regional de la CNT, i Josep Molins, com a secretari de la Federació Local de Barcelona de la CNT –també participaren en la comissió paritària Simó Piera i Saturnino Meca González, entre d'altres. Per part dels patrons i després de moltes vacil·lacions, que denotaven que tenien posades les esperances no en la negociació, sinó en la violència del pistolerisme, també signaren el 12 del mateix mes. L'organisme estava presidit l'alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, i hi intervingueren com a assessors dos advocats catalans, exministres de la Corona: Rodès, assessor dels patrons, i Roig i Bergadà, assessors dels obrers. Els components d'aquest organisme, provisionals en principi, havien de ser triats pels patrons i pels obrers. Abans, però, calia realitzar un cens laboral –patronal i obrer– de les comarques i ajornar tota qüestió fins al 20 de novembre, quan la Comissió estigués exercir d'àrbitre amb plena autoritat. La Comissió Mixta de Treball fou un fracàs total a causa de l'establiment del locaut patronal i d'altres arbitrarietats, com era negar la feina als companys que més s'havien distingit en les lluites i l'assassinat de militants anarcosindicalistes per escamots a sou de la patronal.
Naixements
Edoardo Milano (gener de 1895) - Edoardo Milano:
L'11
d'octubre de 1858 neix a Grugliasco (Piemont, Itàlia) el
propagandista anarquista
Edoardo Milano, també conegut com Edouard
Milano i Eduardo Milano.
Sos
pares es deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida
fent de
dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino,
Suïssa), obligat a l'exili
sota la imputació a Itàlia de
«propaganda contra
les institucions del Regne i
contra la seguretat de la família reial» i definit
per les
autoritats com a
«compromès». El juny de 1892, segons
informacions de
la policia francesa, fou
sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes
de
Sant-Etiève (Arpitània) un
cert número d'exemplars d'una circular que
amenaçaven de
mort els jurats del
procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892
el
seu domicili de Lugano va ser escorcollat i, entre altra
documentació i
correspondència compromesa, es va trobar la
traducció
italiana del fullet de
preparació d'explosius L'indicateur
anarchiste, que aparegué publicat en el
periòdic L'International
i que després fou escampat en els ambients
anarquistes francesos i italians. Considerat absolutament inofensiu pel
comissari de Lugano, continuà sota sospità
d'anarquista terrorista per la
policia de Milà (Llombardia, Itàlia), que
l'adjudicà, amb Mauro Fraschini,
l'elaboració de les bombes que explotaren a Milà
a finals de 1894 i
començaments de 1895 i que haurien estat
col·locades per Luigi Losi. També en
1892 aparegué, en la col·lecció de
fullets del periòdic Sempre Avanti!
de Liorna (Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo passo all'Anarchia. Dedicato
agli oppressi di tutto il mondo, que li va ser
atribuït i que desprès, en la segona
edició de 1894, ja porta el seu nom –posteriorment
es publicarien altres edicions a Buenos Aires (Argentina). Al juliol de
1894 un
nou informe de la policia francesa el relacionà amb Isaia
Pacini i Attilio
Panizza en la preparació d'uns atemptats a París
(França) i a Lió (Arpitània),
coincidint amb el procés de l'anarquista magnicida Sante Geronimo Caserio. Sembla
que ell, amb Isaia
Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva
estada a
Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de
Caserio, fet
que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual
decidiren
el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i
Panizza, prohibint
la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una
estranya campanya
mediàtica pel diari Le Matin,
on es
fa ressò de la seva frustrada expulsió de
Suïssa, del seu retorn a Torí per
lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un
sospitós alliberament,
alhora que és descrit com «conferenciant sobre
l'ús de la bomba i del punyal» i
constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener
de 1895
de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti,
Ettore Luigi
Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton),
Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres
(Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa
visqué amb
Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de
Somers. Posteriorment
emigrà als Estats Units, on col·laborà
en La
Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que
retornà aviat,
el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals
desequilibrades. S'establí al seu poble natal i
posteriorment a Torí. En 1900
el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo
(Uruguai) publicà
la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio
Espíndola) del seu fullet sota el títol
Fundamentos
elementales de la anarquía, que va ser reeditat en
1929 per La Protesta de Buenos
Aires (Argentina)
amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902
col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de
Xile (Xile).
En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver
llegit Max Stirner i
aquest mateix any Il Libertario li
va
reeditar el seu fullet Primo passo
all'Anarchia, que encara tingué posteriors
reedicions. Completament
enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos
trets son amic
Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont,
Itàlia), se suïcidà
d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Foto
antropomètrica d'Agustte Beaudoin - Auguste Beaudoin:
L'11
d'octubre de 1871 neix a Mâcon (Borgonya, França)
l'anarquista Auguste
Beaudoin. Era fill d'Alexandre Beaudoin, paleta, i de Marie
Fèvre. Amb poca
instrucció, es guanyà la vida de diferents
maneres (manobre, impressor, firaire,
etc.). El 14 de març de 1890 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de
Dijon (Borgonya, França) a quatre mesos de presó
per «complicitat en robatori
per encobriment». El 28 de juny de 1891 va ser condemnat per
mendicitat i internat
als centres correccionals de Moulins (Borbonès,
Occitània) i de Lió (Arpitània)
fins a l'edat de 20 anys. En 1892 patí dues condemnes, una
per «infracció a la
policia ferroviària i vagabunderia» i altra per
«rebel·lió i ofenses a
agents»
a Dijon, que implicaren sis dies d'empresonament. El 29 de novembre de
1892 va
ser incorporat al V Batalló d'Àfrica. El 3 de
gener de 1894 va ser ferit a Bugia
(Bugia, Algèria) d'un tret al braç esquerre,
disparat per un tirador algerià a
les ordres d'un sotsoficial, fet que implicà
l'amputació del membre. El 9 d'abril
de 1894 va ser condemnat en consell de guerra a Constantina
(Constantina,
Algèria) a cinc anys de treballs públics per
«ofenses i ultratges, fora del
servei, cap els superiors». La pena anterior va ser rebaixada
per un decret del
5 de desembre de 1895 a la de dos anys i el 18 de març de
1896 va ser posat en
llibertat després de ser llicenciat l'1 de febrer per
malaltia (amputació d'un
dit). Segons informes policíacs, que el qualificaven de
«molt exaltat», durant
la seva estada mantingué correspondència amb
Henri Rochefort i posteriorment va
ser visitat a Dijon pel diputat socialista Jean Jaurès. El 5
d'agost de 1896 va
ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per
«vagabunderia» i declarà marxar
cap a Alemanya. Posteriorment s'establí a Dijon amb sa mare,
on treballà de
firaire. Va ser detingut preventivament a Nancy (Lorena,
França) per
complicitat en el robatori de títols i d'objectes d'argent,
comès el juliol de
1897 a Nancy per Alfred-Louis-Marie Boucart i Victor-Marie Poulet, els
quals
van ser condemnats a 15 anys de treballs forçats. El 10 de
febrer de 1898 va
ser condemnat per l'Audiència de Meurthe i
Mosel·la a cinc anys de presó i a 10
anys de prohibició de residència per
«complicitat en robatori qualificat». L'1
de maig de 1898 va ser ingressat a la presó de Clairvaux,
actual
Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França), i
durant el seu trasllat amenaçà
els magistrats i el personal de la presó de Nancy. Durant el
seu internament va
cometre tot tipus d'infraccions, indisciplines i desordres, tot
manifestant les
seves idees llibertàries i festejant els atemptats
anarquistes. El 19 d'agost
de 1902 va ser posat en llibertat a Clairvaux i posat sota
«vigilància
especial». El 21 de gener de 1903 es casà a Dijon
amb Louise Coquereaux, amb
qui tingué tres filles (Angèle, Henriette i
Marie) i dos fills (Auguste i Léon).
En aquesta època feia feina de comptable. A principis dels
anys vint ja
treballava de negociant. El 29 d'abril de 1926 va morir, cristianament,
sa dona.
En aquesta època ja vivia al número 2 del carrer
Auguste-Comte de Dijon, que va
ser el seu domicili definitiu. Es presentà com a candidat
independent pel I Districte
de Dijon a les eleccions legislatives franceses d'abril de 1928. El
març de
1932 denuncià el robatori al seu domicili d'una suma de
8.800 francs. Es
presentà com a candidat independent pel I Districte de Dijon
a les eleccions
legislatives franceses d'abril-maig de 1936 i el 8 de maig de 1936 va
ser
condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a un franc de multa per
«infracció
a les lleis d'afixació electoral». Auguste
Beaudoin va morir el 17 de març de
1939 al seu domicili de Dijon (Borgonya, França) i va ser
enterrat cristianament
el 21 de març en aquesta població. ***
Carlos
Brandt - Carlos Brandt:
L'11
d'octubre de 1875 neix a Miranda (Carabobo, Veneçuela)
l'escriptor,
historiador, filòsof, assagista, musicòleg,
lliurepensador, metge naturista i
activista anarcopacifista Carlos Luis Brandt Tortolero. Descendent
d'immigrants
alemanys, sos pares es deien Carlos Brandt Caramelo, pròsper
hisendat dedicat
al conreu i exportació de cafè, i Zoraida
Tortolero Ortega. Fill primogènit de
la família, tingué tres germans (Juan Luis,
Fernando i Augusto) i dues germanes
(Asteria i María). Un any després del seu
naixement sa família es traslladà a
Valencia (Carabobo, Veneçuela), on son pare havia adquirit
una fabrica de
capells. Cap el 1880 s'establí amb sa família a
Puerto Cabello (Carabobo,
Veneçuela), on va fer els estudis primaris. A més
de la instrucció curricular,
sa tia Amalia Brant de Rodríguez li ensenyà a
tocar el piano i son pare es
dedicà a la seva formació
intel·lectual (idiomes, geografia, astronomia, etc.),
regalant-li una impremta amb la qual edità el
periòdic satíric El
Torpedo. Gaudí d'una educació
exquisida, fonamentada en les arts i la cultura, i a principis de 1890
va ser
enviat, amb son germà Juan Luis, a fer els estudis
secundaris al Pro-Gimnasium
d'Hamburg (Imperi Alemany). Després de viatjar per Alemanya
i Bèlgica i passar
una bona temporada a París (França), en 1895
retornà a Veneçuela, dominant
perfectament l'alemany, el francès i l'anglès, a
més del llatí i del grec. En
arribar al seu país començà la seva
carrera d'escriptor, realitzant treballs
per a diferents periòdics i revistes (Atenas,
El Cojo Ilustrado, El
Estado, El Pregonero,
etc.). En 1896 va morir son pare i hagué de prendre
les regnes de sa família, posant-se a fer feina com adjunt
del caixer de la
«Cas Boulton» a diversos indrets de l'Estat de
Miranda i en 1901 retornà a
Puerto Cabello. Proveït d'una sòlida cultura,
mantingué correspondència amb
destacats intel·lectuals de l'època (Albert
Einstein, Raffaele Garofalo, Ernst
Haeckel, Benedict Lust, Gabriela Mistral, Max Nordau, Bernard Shaw, Alfred Russell Wallace,
etc.), però sobre tot
amb Lev Tolstoi, amb qui acabà establint una estreta amistat
i de qui en 1901
va traduir al castellà el llibre Serias
consideraciones sobre el Estado y la Iglesia. El setembre de
1912 es casà
amb Cristina Hernández. Dedicat a l'escriptura, a la
col·laboració en revistes
i periòdics, a la traducció, a les classes
particulars d'idiomes i a
l'administració d'una llibreria al carrer Lanceros i d'una
agència de periòdics,
en 1913 hagué de llançar al mar, per por a
persecucions polítiques, la primera
edició del seu assaig El
fundamento de la
moral, del qual només deixà un exemplar
que amplià i publicà cinc anys més
tard a Nova York. Des de les pàgines del periòdic
El Pregonero s'oposà a la
dictadura de Juan Vicente Gómez Chacón,
fet pel qual va ser detingut el 13 de juliol de 1913 i empresonat,
primer al
castell San Felipe (Castillo Libertador)
de Puerto Cabello i després a la presó de La
Rotunda de Caracas (Veneçuela).
Durant el seu tancament realitzà la primera vaga de fam que
es va fer al seu
país. L'1 d'abril de 1914 va ser alliberat i d'aquesta
horrible experiència de
captivitat publicà posteriorment el llibre La
época del terror en el país de Gómez
(1947). S'exilià amb sa companya a
Barcelona (Catalunya), on col·laborà en
periòdics anarquistes, com ara Acción
Naturista, Estudios, Generación
Consciente, Helios, Naturismo i Tiempos
Nuevos. Pioner de la naturopatia, fou mestre del naturista
llibertari italià establert a Barcelona Nicola Capo Baratta (Nicolàs Capo), i molts dels
llibres de
Carlos Brandt van ser distribuïts per l'Institut de
Trofoteràpia de Capo. A
Catalunya es relacionà força amb grup
anarconaturista editor de la revista Generación
Consciente. En 1924 el seu
llibre El problema vital va ser
traduït
a l'anglès sota el títol The
Vital
Problem, obra que, a més de merèixer
els elogis d'Albert Einstein, donà
lloc a ser nomenat doctor honoris causa
en filosofia per l'American School of Naturopathy de Nova York. Entre
1924 i
1926 col·laborà en la revista Cuba
Contemporánea. Aprofità l'exili europeu
per viatjar pel continent (Itàlia,
Bèlgica, Països Baixos, Alemanya). També
viatjà als Estats Units i s'establí
fins a 1935 a Nova York, on participà, amb Ilya Tolstoi, en
la creació de la
Vegetarian Society, i freqüentà la Societat
Naturista Hispana de la ciutat. En
1935, amb la mort del dictador Juan Vicente Gómez
Chacón, retornà a Veneçuela
amb son germà Augusto Brandt, destacat violinista i
compositor exiliat als EUA.
El Govern del general Eleazar López Contreras li va oferir
una modesta feina en
la direcció de Correus, tasca que compartí amb la
d'articulista per a diversos
periòdics (La Esfera, El Heraldo, El
Nacional, Últimas
Noticias,
El Universal, etc.). Propagandista
del vegetarianisme, fundà la Societat Naturista
Veneçolana, i el seu
anarcopacifisme és una barreja entre lliure pensament i
espiritualisme. Dedicà
una bona part de la seva activitat creadora a escriure biografies de
destacats
personatges, com ara Ludwig van Beethoven, Giordano Bruno, Miguel de
Cervantes,
Cristòfol Colom, Diògenes, Jesús,
Leonardo da Vinci, Baruch Spinoza, etc.
Coneixedor del pensament marxià, la seva filosofia pot ser
considerada
panteista. Entre 1952 i 1958 la dictadura de Marcos Evangelista
Pérez Jiménez
el va obligar a un nou exili. En tornar en 1958 amb la caiguda del
dictador s'instal·là
a Caracas, on visqué en condicions d'extrema pobresa i en el
més absolut dels
anonimats. Entre la trentena d'obres seves publicades podem destacar El Modernismo (1906), Die
Bibel Kritisch Dargelegtm (1908;
traduït posteriorment com El
fanatismo religioso),
La Paz Universal (1918), The Way to Health (1924), El
problema vital (1924; amb pròleg
d'Albert Einstein), Filosofía del
vegetarianisme (1927), El sendero
de
la salud (1927), Camino de
perfección
(1928), Los enigmes de la ciència
(1928), Patología racional
(1930), Las enfermedades, su origen y
curación
(1931), Belleza de la mujer (1935),
Spinoza y el Panteísmo
(1941), Bajo la tirania de Cipriano Castro
(1952), etc. Atacat d'hemiplegia, de la qual es negà a
operar-se, Carlos Brandt
va morir el 27 de febrer de 1964 a la clínica
gerontològica «Hogar San
José» de
Caracas (Veneçuela). Carlos
Brandt
(1875-1964) ***
Taller de tipografia - Eugène Soullier: L'11 d'octubre de 1878 neix a Le Petit Tournon (Lyas, Vivarès, Llenguadoc, Occitània) el tipògraf i militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier. Sos pares es deien Eugène Soullier, conreador, i Julie Vernet. Era tipògraf de la impremta del «Memorial de la Loire» de Saint-Étienne i va ser fitxat per la policia com a «individualista». El 12 de juliol de 1904 es casà a Saint-Étienne amb Marie Joséphine Badieu. En 1911 formava part de la minoria revolucionària de la Federació del Llibre i publicava en el seu òrgan d'expressió Le Réveil Typographique (París, 1909-1914). L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Saint-Étienne, on representà durant molts anys el seu sindicat. Cada setmana, durant molts d'anys, assistí a les reunions de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Etiève, fortament influenciades pels llibertaris Nicolas Berthet i Benoît Liothier. En 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». Aquest grup, format per una quinzena de joves, també va ser anomenat «Groupe Anarchiste d'Éducation Physique et Morale de la Jeunesse Stéphanoise» (Grup Anarquista d'Educació Física i Moral de la Joventut de Saint-Etiève). Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la «Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Saint-Étienne. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que s'havia desencadenat el mes anterior. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals, i organitzà un grup anarquista, en contacte amb les Joventuts Sindicalistes, en el local de les quals va organitzar xerrades i distribuïa publicacions llibertàries (Le Combat Syndicaliste, L'En Dehors, Le Libertaire, etc.). Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. L'octubre de 1920 formà part de l'oficina del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Etiève, que s'acabava de crear. Després de l'escissió confederal, optà per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El 9 de febrer de 1922 la seva candidatura al càrrec de secretari adjunt del Comitè d'Acció, dirigit per François Lorduron, va ser proposada pel grup anarquista de Saint-Etiève. El 10 de gener de 1924 formà part del petit grup que, a la sortida d'un míting en suport dels anarquistes catalans condemnats a mort Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó, es manifestaren, malgrat els consells dels organitzadors, davant el consolat espanyol tot cantant Révolution i cridant «Assassins!». El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent del Grup Anarquista Comunista de Saint-Etiève, adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquesta època col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En les eleccions legislatives de 1928 fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Saint-Etiève, però sembla que la candidatura no es va mantenir. El 12 de juliol de 1928 es casà a Saint-Étienne amb Marie Claudie Jacquet. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Georges-Dupré. En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent entre el gener i l'agost d'aquell any. Va formar part d'un grup anarquista a Saint-Étienne i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, de la qual formà part de la seva oficina. En aquests anys vivia al número 6 de l'Impasse de Vieux Montaud. En 1938 va ser secretari general del Sindicat de Tipògrafs de Saint-Étienne i defensà les tesis de la Federació del Llibre que reivindicava la independència sindical absoluta. En aquesta època milità en el Centre Sindical d'Acció Contra la Guerra (CSACG) i denuncià l'Acord de Munic i la posició militarista del Partit Comunista Francès (PCF). Arran del «Pacte germanosoviètic», fou un dels sindicalistes signats del comunicat «La trahison russe et le mouvement syndical dans la Loire» publicat el 18 de setembre de 1939 en La Tribune Républicaine. Eugène Soullier va morir el 3 de desembre de 1949 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). ***
Foto
antropomètrica de Manuel Baiget González (26 de
setembre de 1915) - Manuel Baiget González: L'11 d'octubre de 1882 neix a Caraballo (Jaruco, Mayabeque, Cuba) l'anarquista Manuel Baiget González –el primer llinatge citat a vegades com Baget. Sos pares es deien Fuctuoso Baiget i Leonora González. Forner de professió, el 17 de gener de 1909 es casà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) amb Rosa Pradera, amb qui tingué com a mínim dos infants. El juliol de 1915 arribà a França provenint de Badalona. D'antuvi treballà en la batuda mecànica de blat a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). A mitjans de 1915 era a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballant en la societat «La Vigneronne des Pyrénées Orientales», amb son germà major Miguel Baiget González, president de la societat «La Tramontane». El setembre de 1915 va ser fitxat com a «revolucionari anarquista» per la policia de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Sacha
Schapiro - Sacha Schapiro:
L'11
d'octubre de 1889 –diverses fonts donen altres
dates– neix a Novozybkov (Txernígov,
Imperi rus; actual Novozybkov, Briansk, Rússia) l'anarquista
Alexander
Petrovich Shapiro, conegut com Alexandre
Schapiro o Sacha Schapiro
i que
va fer servir la identitat d'Alexandre
Tanaroff (o Tanarov) i
usà
diversos pseudònims (Sacha Piotr,
Sascha Pjotr, Sacha
Peter, Sacha Pietra,
Sergei, etc.). Fill d'una
família
jueva hassid ucraïnesa de classe mitja, sos pares es deien
Shaya Shapiro i
Slava Shapiro, i tingué dos germans, Lev i Vladimir Shapiro.
En 1904 s'allunyà de
la llar familiar i entra a formar part del moviment anarquista,
participant
activament en la Revolució russa de 1905. En 1907 va ser
detingut amb altres
companys del seu grup anarquista i pogué salvar-se de la
pena de mort gràcies a
la seva joventut, però va ser condemnat a cadena
perpètua. Tancat a Moscou, va
ser traslladat a Iaroslavl (Iaroslavl, Imperi rus; actual
Rússia), on les
condicions de reclusió eren menys dures. En 1909,
després d'una de les seves
nombroses temptatives d'evasió, resultà ferit de
bala al braç esquerre, i,
abans de caure novament presoner, intentà
suïcidar-se d'un tret al cor sense
èxit a causa de la ferida al braç. Capturat, el
braç ferit va ser finalment
amputat a l'hospital de la presó. En 1914 va ser
reclòs en aïllament durant un
any. Quan esclatà la Revolució russa de 1917 va
ser alliberat i reivindicat com
un heroi nacional. El seu anarquisme estava acostat a
l'anarcoindividualisme de
Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov (Lev
Txernyi) i a l'anarcocomunisme revolucionari de Maria
Nikiforova. Amb sa
primera companya, Rakhil Khaimovich (Rachil
Shapiro), d'origen jueu, tingué un fill, David
Shapiro (Dodek). Va ser un dels
nombrosos
anarquistes que es va pronunciar en contra del sistema representatiu
per a
l'elecció de l'Assemblea Constituent proposat pel govern
provisional rus
d'Alexander Kerensky, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i
l'abolició de
tot poder. En 1921, en plena guerra civil russa, s'integrà
en el grup de
partisans anarquistes «Exèrcit Revolucionari
d'Insurrecció d'Ucraïna»,
encapçalat per Nèstor Makhò, que
lluità contra els «exèrcits
blancs» i
l'«Exèrcit Roig» del nou poder bolxevic
a Ucraïna. En 1921, fugint de la
repressió, passà a Minsk (RSS de
Bielorússia; actualment Bielorússia), on
trobà
l'anarquista Alexandre Berkman, qui li va aconseguí diners
per a passar la
frontera russopolonesa amb documentació falsa a nom d'Alexandre Tanaroff, esdevenint
apàtrida la resta de sa vida. A
partir d'aquest moment va viure successivament a París,
Bèlgica i Berlín,
guanyant-se la vida com a fotògraf ambulant. A
París freqüentà cercles
intel·lectuals i artístics (Sholem Asch, Aron
Brzezinski, etc.) i mantingué
contactes amb Nèstor Makhnò, i el seu plataformisme,
i l'exili anarquista rus. En 1924 fou un dels fundadors, en
representació del
moviment llibertari rus, de l'«Oeuvre Internationale des
Éditions Anarchistes»
(Obra Internacional d'Edicions Anarquistes), juntament amb destacats
intel·lectuals llibertaris (Sébastien Faure, Ugo
Fedeli, Séverin Ferandel,
Isaak Gurfinkiel, Henryk Walecki, etc.). Entre 1924 i 1925
col·laborà en la
publicació trilingüe (francès, espanyol
i italià) La Revue International
Anarchiste, signant Sacha Peter.
En 1925 visqué amb l'anarquista Onofrio Gilioli a
Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França). En
1926 s'establí a Berlín, on va
fer servir els pseudònims Sacha
Piotr
i Sascha Pjotr, i
freqüentà els
cercles llibertaris russos al voltant d'Alexandre Berkman, fent amistat
amb
l'escriptor anarquista Theodor Plievier, qui li va consagrar la
novel·la Sienka Rasin
(1927). En 1928 esdevingué
amic de Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti
Domínguez, aleshores
exiliats, i de Francesco Ghezzi. A Berlín conegué
la periodista del diari
progressista Der Pranger i
simpatitzant del moviment anarquista Johanna Grothendiek (Hanka),
aleshores casada amb el periodista Alf Raddatz i amb una
filla (Frode), que esdevingué sa companya i amb qui en 1928
tingué un infant, Alexander Grothendieck. En 1933, amb
l'arribada
del nazisme al
poder, abandonà Berlin i s'establí a
Fontenay-sous-Bois, on també hi va anar el
desembre d'aquell any sa companya, deixant a Alemanya son infant
Alexander amb la família del
pastor protestant
luterà antinazi i mestre d'escola Wilhelm Heydorn. L'entrada
a França la va fer
sense visa, només amb el seu «Passaport
Nansen» d'apàtrida, i el 10 de març de
1935 se li va decretar l'expulsió del país, fet
que provocà la intervenció de
la Lliga dels Drets de l'Home al seu favor. Quan esclatà la
Revolució espanyola
de 1936, partí amb sa companya cap a Barcelona (Catalunya),
on col·laborà en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a França
i s'instal·là amb la família de
l'anarquista Julien Malbet a Bois-Colombes
(Illa de França, França). El maig
recuperà son fill Alexandre i el setembre de
1939 tots tres van fer la verema a Nimes (Llenguadoc,
Occitània). Hanka, amb
estatut de refugiada política, pogué treballar de
governanta a casa del
comissari de policia Valentin a Nimes. En aquesta època
col·laborà en periòdics
russos americans (Probuzhdenie, Rasvete). El 29 d'octubre de 1939 la
Comissaria Central de Nimes aixecà una llista de 14
espanyols i un «refugiat
rus» i «anarquista» per a ser internats
al camp de concentració de Vernet. Dos
dies després va ser reclòs en aquest centre. Un
dia que l'anarquista May
Picqueray visità el militant italià Fernando
Gualdi, el va trobar a la secció
dels castigats i pogué donar-li menjar. El 16 de juny de
1941 va ser trasllat
al camp de trànsit de Noé i d'allà al
de Drancy. Sa companya i sos fills van
ser internats al camp de Rieucros i durant l'Ocupació
pogueren amagar-se a les
Cevenes. Després de ser lliurat pel Govern de Vichy a la
Gestapo, la qual li va
decomissar una maleta amb nombrosos documents sobre la
història del moviment
makhnovista, el 14 d'agost de 1942, sota el nom d'Alexander
Tanaroff, va ser deportat, juntament amb 990 persones,
del camp de Drancy cap a Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment
Petita
Polònia, Polònia) i ell va ser un dels 875
gasejats en arribar al camp
d'extermini. Sa companya Hanka després de la II Guerra
Mundial s'establí a prop
de Montpeller (Llenguadoc, Occitània); morí en
1957 a resultes d'una
tuberculosi contreta al camp de concentració. Son fill
Alexander Grothendieck esdevingué
amb el temps un dels matemàtics més importants
del segle XX. ***
Foto
policíaca de Guido Schiaffonati - Guido Schiaffonati: L'11 d'octubre de 1898 neix a Ziano Piacentino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Guido Luigi Schiaffonati. Sos pares es deien Giuseppe Schiaffonati i Carolina Rossi. Quan era infant s'establí amb sa família a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta localitat treballà de pagès i de paleta i participà en diverses manifestacions obreres, entrant a formar part dels «Arditi del Popolo», arribant a ser el secretari de la secció local. En 1921 les autoritats el tenien fitxat com a membre de l'acabat de fundar Partit Comunista Italià (PCI). En 1922 emigrà a França i s'establí a Chatou (Illa de França). En 1923, en una topada amb feixistes a la zona de la Bastilla de París fou apallissat i després detingut, encara que fou alliberat immediatament. L'agost de 1923 retornà a Itàlia per un breu període de temps, amb sa companya Maria Anna Luigia Franti, també de Ziano Piacentino. Mesos després, retornà a França. El 29 d'octubre de 1933, en una reunió d'anarquistes italians a la sala municipal de Puteaux, va ser nomenat tresorer del nou «Comitè anarquista per les víctimes polítiques en Itàlia». En aquesta època mantingué correspondència amb la vídua d'Errico Malatesta. En 1934 participà en la reunió constitutiva de la Federazione Anarchica Comunista dei Rifugiati Italiani in Francia (FACRIF, Federació Anarquista Comunista dels Refugiats Italians a França) i l'any següent se li obrí un expedient d'expulsió, però aconseguí obtenir l'autorització per restar a França i així pogué participar en la campanya pel dret d'asil. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat a la sala del restaurant del carrer de la Seine de Sartrouville (Illa de França) i que donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), que coordinarà la futura lluita antifeixista. Després del cop militar del general Francisco Franco, decidí marxar a la Península i creuà els Pirineus amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa. A Barcelona (Catalunya) se li encarregà per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el control del transit ferroviari, especialment pel que feia referència a l'arribada de voluntaris italians. A començaments de 1937, segons la policia política feixista italiana, formà part, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Vindice Rabitti i Enrico Ercolani, d'un grup encarregat de reunir informacions i armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. L'estiu de 1937, després dels «Fets de Maig» i d'un intent de detenció frustrat pels comunistes el juliol, retornà a França, d'on en 1938 fou novament expulsat via Bèlgica. Marxà a Brussel·les, on el 17 de març de 1939 participà en la reunió constitutiva d'un grup anarquista. De bell nou a França arran de la invasió alemanya, fou detingut per violació del decret d'expulsió. El 5 d'octubre de 1940 se li obrí un expedient de recerca per les autoritats italianes dirigit als nazis en el qual es demanava la seva detenció i el seu lliurament a la policia de fronteres. En aquesta època estava domiciliat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on feia feina de paleta. Alguns mesos després, fou requerit per les autoritats nazis i enviat a treballar a Alemanya. En aquesta època sa companya i fills visqueren a Puteaux. Aconseguí retornà a Bèlgica, on a finals de 1941 formava part d'una associació belga i italiana d'antics combatents de tendència antifeixista. De bell nou a França, treballà com a cambrer en un local freqüentat per alemanys. En 1943 fou detingut, acusat d'haver participat en 1936 en un atemptat a la plaça de l'Étoile de París, extraditat i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Sembla que aconseguí fugir i s'integrà a la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial visqué a França i fou membre de la Lliga dels Drets de l'Home. El seu últim domicili va ser a Athis-Mons (Illa de França, França). Guido Schiaffonati va morir el 4 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 14 d'octubre– de 1973 a la Residència Geriàtrica Galignani de Corbeil-Essones (Illa de França, França). ***
Tomás Cano Ruiz - Tomás
Cano Ruiz: L'11 d'octubre de 1900 neix a La
Unión
(Múrcia, Espanya) el
periodista, mestre racionalista i propagandista anarquista i
anarcosindicalista
Tomás Francisco Cano Ruiz, també conegut com Atea.
Era fill de Ramón Cano Pérez, jornaler, i de
María Ruiz Ibáñez.
Fou membre d'una
coneguda i molt humil família anarquista, entre els quals
destaquen sos germans
Benjamín, Vicente i Juan. En 1915
començà a col·laborar amb el
periòdic
anarquista El Rebelde i l'any següent
durant unes vacances a Melilla,
conegué Rueda i Paulino Díez, essent expulsat per
les autoritats militars de la
plaça africana. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1918
participà en la Campanya Nacional de Propaganda Anarquista a
Múrcia. El
desembre de 1919 assistí al II Congrés de la CNT
(Congrés de la Comèdia) a
Madrid. Entre 1919 i 1920 visqué a Barcelona, on
milità en la CNT i en la
Federació Nacional de Grups Anarquistes (FNGA). En aquesta
època va fer mítings
amb Salvador Seguí i formà part –amb
Simó Piera Pagès, Josep Molins, Andreu Nin
i Gener Minguet– del Comitè Nacional
clandestí de la CNT, però fou
detingut gairebé immediatament. També en 1920
assistí a un acte antirepressiu
amb la socialista Unió General del Treball (UGT) a Granada.
El 28 d'octubre de
1920 va ser detingut en qualitat de delegat de la CNT del barri
barceloní de
Gràcia amb segells, carnets confederals i documents. Per
guanyar-se la vida
feia, en aquest període, de forner a Barcelona. El 28 de
maig de 1921 va ser
detingut al Sindicat Únic del Ram de la
Construcció de Barcelona, clausurat
aleshores per les autoritats, en qualitat de membre de
Comitè Pro-Presos, amb
segells, rebuts de cotitzacions i textos i fullets subversius. Entre
l'11 i el
12 de juny de 1922 participà en la Conferència de
Saragossa. Aquest any va fer
mítings amb Ginés Ros per la zona del llevant
peninsular. Per aquest temps va
ser requerit per diversos jutjats de Barcelona i de València
per delictes
d'estafa. El 16 de novembre de 1922, arran del robatori de 66.900
pessetes al
caixer i a uns empleats de la Companyia Arrendatària de
Tabacs a València
aquell mateix dia quan pretenien ingressar els diners al Banc
d'Espanya, va ser
detingut amb Vicente Altamira i José Miró
Lázaro acusats d'haver perpetrat
aquest delicte i de pertànyer al grup d'acció
«Brazo y Cerebro» de València.
Sense judici, va ser tancat un temps i sortí en llibertat
provisional. En
aquests anys col·laborà en Alba Social,
Redención y Estudios.
En 1927 participà en la fundació de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i,
amb Pedro Vargas, en una campanya exigint llibertats
públiques (Alzira,
Burriana, etc.). El 29 de novembre de 1928
començà el judici per l'atracament a
mà armada de novembre de 1922, considerat l'últim
judici de l'època del
pistolerisme. A ell, a José María Tadeo Navarro i
a Francisco García García,
se'ls demanà 12 anys i un dia de cadena temporal per
atracament, més sis mesos
i 250 pessetes de multa per ús
il·lícit d'armes; a Eustaquio Teruel
Sánchez,
sis anys i un dia de presó major; i a Manuel
López Rigel, nou anys de presó
correccional. El 27 de novembre de 1928 la sentència el
condemnà a 10 anys de
presidi major per atracament i a dos mesos i un dia per ús
de nom fals, a més
d'indemnitzar amb 278.750 pessetes a la tabaquera. En sortir de la
presó
s'exilià, amb sa mare, Maria Ruiz, i sos germans, primer a
París, on fou
secretari de la Federació Anarquista del Sena, i
després a Alger. En 1930 tornà
a Barcelona, on dirigí Tierra y Libertad.
En 1931 fou redactor de Solidaridad
Obrera, publicació que més tard, amb
Felipe Alaiz, dirigí. El 5 de juliol
de 1931 participà en un míting anarquista al
Palau de Belles Arts de Barcelona,
organitzat per CNT, amb Francisco Ascaso, Santiago Bilbao, Mariano
Durruti i
Arturo Perera, per protestar contra la carestia de la vida. En aquesta
època va
fer ocasionalment de professor a l'Acadèmia Pestalozzi que
dirigia Pilar
Grangel. Durant la II República portà a terme una
intensa tasca periodística,
faceta que compaginà amb la realització de
conferències i mítings. Entre maig i
juny de 1931 assistí a la Conferència catalana,
on va proposar que la FAI fos
convidada al proper congrés de la CNT, proposició
que va ser acceptada. L'agost
d'aquell any participà, amb Joan García Oliver i
Gregorio Jover, en el míting
pro presos realitzat al Palau de les Arts Industrials de Barcelona. El
13
d'octubre de 1931 parlà, juntament amb Ramón
Acín i Antonio Martínez Novella,
en un míting al Teatre Principal d'Osca per celebrar la
legalització d'aquest
sindicat a la ciutat. Arran del Ple Regional de Sindicats de Catalunya,
celebrat a Barcelona entre l'11 i el 13 d'octubre de 1931, va ser
nomenat
membre del consell de redacció de Solidaridad
Obrera. El gener 1932,
arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat, va ser detingut
amb la resta de
membres d'aquest consell i fou tancat al vaixell «Buenos
Aires», per ser
deportat amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso –amb
aquest dos organitzà
una vaga de fam al vaixell i per la qual cosa van ser separats a
compartiments
aïllats de la resta dels companys confinats– i molts
altres a Bata i a
Fuerteventura fins al setembre. També en 1932
intervingué en el míting de la
FAI a Barcelona i en diversos actes celebrats a Alcoi i a Sant
Adrià de Besòs.
Durant aquest 1932, amb Sebastián Ballesta, José
Pastor, Serafín Aliaga i
altres, fundà les Joventuts Llibertàries
d'Alacant. Entre 1932 i 1934, amb son
germà Benjamín, participà en
l'Agrupació Pro-Escoles Racionalistes d'Alacant i
ambdós varen fer classes a les dues escoles racionalistes
que funcionaven en
aquesta ciutat, la del carrer Mestre Marquès, promoguda per
l'Ateneu Llibertari
d'Alacant, i la situada al barri de Sant Gabriel, al voltant del
Sindicat
Ferroviari de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. El 9
de maig de 1933
resultà greument ferit, i un company seu (Manuel
Martínez Castellanos) mort, en
un xoc amb la policia durant una vaga al port d'Alacant, en el qual
morí
l'agent Vicente Aracil Cortés; d'aquesta topada li
quedà esguerrada la mà
dreta. En 1934 va ser nomenat secretari del Comitè
Peninsular de la FAI. En 1935
formà part de la redacció de Liberación
i poc després va ser detingut a
Alacant. També en 1935 entrà en el
Comitè Peninsular de la FAI, que va haver
d'abandonar arran d'un nou tancament, i va fer un míting a
Barcelona per
recaptar fons per a la creació d'un hospital obrer. El 2 de
juny de 1935 va ser
detingut a Barcelona com a director del periòdic La
Voz Confederal,
òrgan de la CNT i de la FAI, juntament amb altres sis
companys que treballaven
a dues impremtes clandestines. El 18 de novembre de 1935
participà en un míting
d'afirmació confederal contra la guerra a la
Plaça de Toros de València,
organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, amb Manuel
Pérez Feliu, Pau Monllor,
José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop militar
feixista de juliol de
1936, el setembre d'aquest any representà la FAI en el
Consell Administració
Municipal d'Alacant. Durant la guerra civil milità a
Múrcia i criticà
duríssimament la fugida de Madrid del Govern
republicà i el governamentalisme
confederal. Entre 1937 i 1939 dirigí el periòdic Confederación.
En 1937
va ser un dels representants d'«Els Amics de
Mèxic» a Alacant. El novembre de
1937 representà el Sindicat de Professions Liberals
d'Alacant en el Ple
Regional de Llevant. En 1938 va ser nomenat delegat del Consell
Nacional de la
Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció
Pública i Sanitat a Múrcia. Durant
els anys bèl·lics també va fer
diversos mítings i conferències
–Villarreal
(1937), València (1937 i 1938), etc. El 27 de gener de 1939
va ser elegit
membre del Consell Municipal de València per la FAI, en
substitució de Benjamín
Gregorio. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus. A
l'exili ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica i dirigí publicacions.
Durant els anys posteriors
recorregué Amèrica i després
s'instal·là a París com a professor de
castellà a
Nanterre. Durant aquests anys d'exili va defensar Indalecio Prieto i
fins i tot
s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), fets
que van decebre força
molts companys encara que després corregís. En
1962 i 1971 va fer conferències
a París. En 1974 fou nomenat secretari de la Regional de
Llevant de la CNT de
l'Exili. Instal·lat a Les Lilas, va fer
conferències arreu. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, féu classes en escoles
d'estiu a Múrcia. En 1983
s'establí a València i posteriorment a
Múrcia. Trobem articles seus en
nombroses publicacions periòdiques, com ara Ação
Directa, Adarga,
Aurora, A Batalha, Cenit,
Le Combat Syndicaliste, A
Comuna, ¡Desperdad!, España
fuera de España, Espoir, Estudios,
Los Galeotes, Liberación,
Manha, Mujeres Libres, Nueva
Humanidad, Ruta, Solidaridad
Humana, Solidaridad Obrera,
Tierra y Libertad, La Voz de las Artes
Blancas, Umbral,
etc. Ajudà Manuel Buenacasa en la seva història
del moviment obrer i col·laborà
en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista.
És autor de Nuestra
odisea en Villa Cisneros, Recordando a Antero de
Quental, Recordando
a Francisco Giner de los Ríos, La FAI y
los momentos actuales
(1937), El Cantón de Cartagena (1973), Binomio
CNT-FAI. 19 de julio
de 1936 (1975, amb Eleuterio Quintanilla i Antoni
García Lamolla), Homenaje
a Ferrer Guardia, fundador de La Escuela Moderna (1976),
Cuestiones
ibéricas (c. 1977), La Commune de
París (1871) (1977), Zarabanda
insular (1977), Doña Anastasia
(1979), Memorial de Chicago
(1979), Miguel Bakunin. Su vida y su obra (1980),
Homéricas
regionales (1981), Escuela de verano
(1982), etc. Tomás Cano Ruiz va
morir, d'una aturada cardiorespiratòria i de trombosi
cerebral, el 16 d'agost de 1986 a Totana (Múrcia, Espanya) i
va ser enterrat en aquesta població. Al seu poble natal
un carrer porta al
seu nom. ***
Necrològica de Joaquim Blasi Vilanova apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 18 de juny de 1938 - Joaquim Blasi Vilanova: L'11 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Blasi. Militant del Sindicat de l'Alimentació de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el gener de 1937 demanà la integració en el grup anarquista «Pacífico» de la Federació Local de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest grup estava integrat per militants anarquistes del Sindicat de l'Alimentació i partí amb ell, juntament amb un grup de voluntaris de treballadors de la Indústria de Maltatge i Cervesera, al front. Joaquim Blasi Vilanova va ser abatut el 23 de maig de 1938 a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya). ***
Concha Escrig - Concha Escrig: L'11 d'octubre de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1899 o 1909– neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) l'anarcosindicalista Concepció Escrig Gil (Concha Escrig) –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Estrig. Sos pares es deien Luis Escrig i Remedios Gil. En 1921 s'uní sentimentalment amb el destacat militant anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén (Progreso Fernández), amb qui viurà la resta de sa vida. Aquest mateix any la parella creuà els Pirineus clandestinament i s'instal·là a Lió (Arpitània), on nasqué son primer fill, Progreso, el qual morí als 18 mesos d'haver vingut al món, i en 1924 nasqué sa filla Libertad –encarà va tenir una altra filla, Armonía. A Lió assistí i participà en les tasques (xerrades, representacions teatrals, etc.) del Centre d'Estudis Socials. En 1927 retornà a la Península i participà en les reunions clandestines celebrades a la platja del Cabanyal de València on va quedà constituïda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil treballà a l'Hospital de Sang que la Confederació Nacional del Treball (CNT) instal·là a València. Sempre participà en les activitats del moviment llibertari. L'abril de 1986 patí un infart de miocardi; recuperada, el 7 de juliol de 1987 va ser ingressada a causa d'una malaltia renal. Concha Escrig va morir el 17 de juliol de 1987 a l'Hospital Clínic de València (València, País Valencià) de les complicacions d'aquesta afecció i fou incinerada dos dies després al cementiri madrileny de l'Almudena. Progreso Fernández (1897-1996) ***
Júlia
Verdú Quiles - Júlia
Verdú
Quiles: L'11 d'octubre de 1900 neix a
Pedralba (Serrans, País
Valencià)l'anarcosindicalista
Júlia Verdú Quiles. Filla d'una
família llibertària, de jove
treballà de serventa. En 1924 conegué
l'anarcosindicalista Vicent Marí Llorens,
que esdevingué son company, i es traslladaren a Madrid
(Espanya). En 1927 la
parella s'establí al Grau de València,
però a causa de la constant militància
canvià sovint de residència (Poblats
Marítims, Llombai, Alzira, etc.). Durant
el període revolucionari participà activament en
les col·lectivitats
industrials d'Alzira i de Llombai (Ribera Alta, País
Valencià). En acabar la
guerra, mentre son company restava empresonat, es refugià en
diverses
poblacions d'antics patrons (Catarroja, Xest i Reus). Un cop son
company va ser
alliberat, la parella lluità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
clandestina contra el franquisme, fins el 1947 en què ell
hagué d'exiliar-se a
França. En 1948 ella creuà els Pirineus en ple
hivern amb sos fills, reunint-se
amb son company. Ja major, cap el 1972, es traslladà a
Pedralba. Júlia Verdú Quiles va morir el 23 de
juny de
1979 a Pedralba (Serrans, País Valencià). Son
fill,
Vicente Martí Verdú (1926-2006), també
va ser un destacat militant llibertari. Júlia Verdú Quiles (1900-1979) ***
Ramón
Perelló Ródenas - Ramón
Perelló
Ródenas: L'11 d'octubre –el
certificat de defunció cita el 7 d'octubre– de
1903 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) el poeta,
lletrista de
cançó folklòrica, músic i
militant anarcosindicalista Ramón Perelló y
Ródenas.
Era fill de Ramón Perelló García,
miner, i
de Virtudes Ródenas Berenguer. Quan tenia dos anys
quedà orfe de pare. Després
d'estudiar, becat per l'Ajuntament de La Unión, humanitats i
llatí entre 1916 i
1919 al Seminari Major de San Fulgencio de Múrcia,
tornà a La Unión, on treballà
a «La Maquinista de Levante», taller de fona,
construcció i reparació de tot el
que tingués a veure amb la mineria de la zona. Posteriorment
s'integrà com a
meritori en la companyia «Circo Royal Villani», que
el portà a Madrid (Espanya),
on treballà d'actor i visqué la
bohèmia. Començà la seva carrera
poètica i a
escriure lletres de temes folklòrics andalusos, associant-se
a principis dels
anys trenta amb compositor musical Juan Mostazo Morales, amb qui
creà el seu
primer gran èxit, el pasdoble Mi jaca,
cobla estrenada en 1933 al
Coliseum de Madrid per la popular cantant Estrella Castro Navarrete (Estrellita
Castro). Amb Mostazo seguiren altres temes populars, com ara La
bien pagá,
Échale guindas als pavo, Falsa
monea o Los piconeros. A
partir de 1936 va compondre lletres per a
pel·lícules, com ara Morena Clara
amb Magdalena Nile del Río (Imperio Argentina).
En 1937, en plena guerra
civil, retornà a Múrcia. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), a Cartagena (Múrcia, Espanya) dirigí el
periòdic Cartagena Nueva,
òrgan de la Federació Comarcal de Sindicats
Únics de la CNT, on col·laborà des
de les seccions literàries, satiritzant militars i
intel·lectuals feixistes. El
febrer de 1937 va fer mítings en nom de la
Federació Comarcal de la CNT a
diverses poblacions murcianes (El Algar, San Javier i Torre-Pacheco),
defensant
la participació llibertària en els governs
republicans, i l'abril presidí una
conferència a Cartagena. El maig de 1938 assistí
a Alacant (Alacantí, País
Valencià) a la representació d'El
refugiado, obra de Miguel Hernández
Gilabert, i a la celebració dels «Tretze punts del
Govern de Negrín» al Teatre
Principal d'aquella ciutat. El 20 de novembre de 1938 va fer la
conferència
«Tipos y caracteres de la tragedia
española» a l'Hogar Asturiano de Madrid.
També col·laborà en Argos
de València, en el confederal Liberación
d'Alacant, que dirigí, i en el comunista Cuenca
Roja, sota el pseudònim Romancillo.
En 1938 lletres seves van ser usades pel cinema oficial franquista per
a les
seves pel·lícules, com ara les dirigides per
Antonio Martínez del Castillo (Florián
Rey) i enregistrades en estudis cinematogràfics
alemanys. En 1939, amb el
triomf franquista, va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a mort,
pena que
va ser commutada per la de reclusió. Purgà cinc
anys de presó als penals madrilenys
de Yeserías i Carabanchel, entre d'altres.
Aprofità els anys de presidi per
escriure lletres i poemaris, molt influenciats per Federico
García Lorca, inèdits
fins avui. En 1944, un cop lliure, s'integrà en la seva
feina de lletrista,
associant-se amb al compositor Genaro Monreal Lacosta. En aquests anys
també
treballà per al cinema, amb
pel·lícules de molt èxit, i
també va escriure per
anuncis publicitaris, com ara el famós de «La
tableta Okal». Després d'una
intensa carrera en els anys cinquanta i seixanta, va ser un dels
artistes que més
recaptà per drets d'autor. Seus són els
èxits musicals d'Antonio Molina d'Hoces
Castillo Hidalgo (Antonio Molina) Adiós
a España i Soy minero.
En 1966 va escriure la lletra del himne del Festival del Cante de las
Minas. En
els anys setanta va ser membre, per la secció musical, del
consell
d'administració de la Societat General d'Autors d'Espanya
(SGAE). A més dels
citats, les seves més de 700 cançons van ser
interpretades per grans cantants
del moment, com ara María Abad Fernández (Sara
Montiel), José Blanco
Ruiz (Pepe Blanco), José Luis Cantero
Rada (El Fary), María Díaz
Ruiz (Marujita Díaz), Rosa
María Ferrando Galiana (Carmen Morell),
María Dolores Flores Ruíz (Lola Flores),
Miguel Frías de Molina (Miguel
de Molina), Manuel García Escobar (Manolo
Escobar), etc. Sa companya
fou Carmen Herranz Catalán, amb qui tingué un
fill, Ramón Perelló Herranz. Ramón
Perelló Ródenas va morir de cirrosi
hepàtica el 29 de juliol de 1978 al seu
domicili de Madrid (Espanya) i va ser enterrat l'endemà al
cementiri de La
Almudena de la ciutat. Temes seus han estat interpretats en
pel·lícules dels
anys noranta de Pedro Almodóvar Caballero o de Fernando
Rodríguez Trueba (Fernando
Trueba). Un carrer de La Unión porta el seu nom i
en 2008 va ser nomenat
fill predilecte d'aquesta població. Ramón Perelló
Ródenas (1903-1978) ***
Marie-Christine Mikhaïlo fotografiada per Jean Mayerat - Marie-Christine Mikhaïlo: L'11 d'octubre de 1916 neix a Helsingfors, dins del Gran Ducat –pertanyent a Rússia i que un any més tard, durant la Revolució russa, esdevindrà Finlàndia–, la bibliotecària, arxivera i documentalista anarquista Marie-Christine Sôederhjelm, més coneguda com Marie-Christine Mikhaïlo –llinatge de son segon marit. Filla d'una família de la burgesia benestant finesa –son pare era un afamat jurista–, va passar la seva adolescència al casal familiar de l'avinguda de Beaumont de Lausana (Suïssa). Va tornar a Finlàndia per casar-se amb un jove diplomàtic, Ralph Enckell, fill del ministre d'Afers Exteriors, de qui tindrà cinc infants, quatre nins i una nina. Quan esclatà la II Guerra Mundial tota la família es traslladà a l'ambaixada finesa d'Estocolm i en 1946 s'instal·la a París. En aquesta ciutat, Mikhaïlo coneixerà una exdeportada d'un camp de concentració nazi que la introduirà en el pensament social i prendrà consciència política. En 1948, divorciada, va tornar a Lausana, on va regentar durant els anys 70 una pensió per a estudiants instal·lada al casal de Beaumont. En 1954 va descobrir l'anarquisme gràcies a l'amistat amb l'italià Pietro Ferrua, aleshores objector de consciència refugiat a Suïssa. En 1957 aquest últim va fundar a Ginebra el Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) i quan Ferrua és expulsat de Suïssa cap al Brasil, el gener de 1963, arran d'un atemptat contra l'ambaixada espanyola a Ginebra com a protesta del règim franquista, serà Mikhaïlo, ajudat per sa filla Marianne Enckell, la que prendrà la direcció del CIRA, assegurant-ne la continuïtat i el desenvolupament, i convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme més importants del món. Entretant, es tornarà a casar amb el refugiat llibertari búlgar i professor de matemàtiques que fugí de la repressió comunista Stoyadin Mikhaïlov. El març de 1990 el CIRA deixarà Ginebra i s'instal·larà al casal de l'avinguda de Beaumont de Lausana. Dotada d'una gran cultura i coneixedora de nombroses llengües, també va militar en Amnistia Internacional. El 3 d'octubre de 1995, Bertil Galland li va realitzar una entrevista que després seria editada en vídeo per Films Plans-Fixes aquell mateix any sota el títol Marie-Christine Mikhaïlo. De la haute bourgeoisie scandinave à l'anarchisme. Marie-Christine Mikhaïlo va morir el 8 de novembre de 2004 a Lausana (Vaud, Suïssa). Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004) ***
Necrològica de Germán Marivela Torres apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1980 - Germán Marivela Torres: L'11 d'octubre de 1917 neix a Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Germán Marivela Torres, també conegut com Hipólito Marivela. Sos pares es deien Vicente Marivela Nogales, jornaler, i Felisa Torres Hernán. Fuster de professió, ja de ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) del seu poble. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà dels primers al front allistat com a voluntari en la «Columna Durruti», i posteriorment, amb la militarització de les milícies, en la 26 Divisió, lluitant a Madrid, Aragó i, més tard, a Catalunya. Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou tancat als camps de concentració del Fort de Montlluís i de Vernet. Després passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Amb l'ocupació alemanya lluità en la resistència, però va ser detingut pels nazis i enviat el 3 de març de 1941, amb el número de matrícula 3.525, al camp de concentració de Mauthausen, on romandrà fins a l'alliberament del lager el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial treballà a les mines de la Grand Comba. S'establí amb sa companya Juana Francisco i fills a Champclausson i, a partir de 1962, a Tréscol, poblacions de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità activament en la CNT i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de vocal del comitè (1946). En 1979 assistí com a delegat de l'exili al V Congrés de la CNT realitzat a la Casa de Campo de Madrid (Espanya). Malalt, Germán Marivela Torres va morir el 31 d'agost de 1980 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) després d'un temps hospitalitzat i fou enterrat l'endemà al cementiri de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). ***
Yael Langella - Yael Langella: L'11 d'octubre de 1953 neix al XIII Districte de París (França) l'escriptora, poeta, traductora, fotògrafa i militant llibertària Sylvie Rose Marie Langella, coneguda com Yael Langela o Yael Langella-Klépov. Filla d'una família sefardita, va viure la seva infantesa a Tunísia i per raons familiars i professionals, va residir a diversos països d'Europa (Rússia, Alemanya, etc.) i al Japó i Israel. Estudià dret i filologia semítica i hispànica a París, Jerusalem i Barcelona. Parlava 10 idiomes i traduïa sense problemes el francès, hebreu, rus, portuguès, alemany, anglès, català i castellà. Entre 1975 i 1977 fou professora de francès a l'Escola d'Infermeres de Natzaret. En tornar d'Israel, s'instal·là a Barcelona i durant els anys vuitanta, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Ronda de Sant Antoni. Formà part de la Secció Literària de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i col·laborà amb contes i poemes en la seva revista El Vaixell Blanc i en les tertúlies literàries celebrades a la Casa de la Caritat. Treballà amb nombroses editorials (Lleonard Muntaner, Arenas, etc.). Fou membre del Centre Català de Pen Club i del Comitè d'Escriptors Empresonats. El 15 de setembre de 1990 es casà a Torcy (Illa de França, França) amb Alexandre Petrovitch Klépox. En 1994 traduí al francès i al català la pel·lícula d'Hector Faver Memoria del agua. Des del febrer de 2006 fou una de les responsables del programa de subvencions a la traducció de l'àrea d'Humanitats i Ciència de l'Institut Ramon Llull. Va ser amiga de la periodista russa assassinada Anna Politkòvskaia, de qui havia traduït obres. Yael Langella va morir l'11 de gener de 2007 en un accident fortuït en un carrer de Pena (Lisboa, Portugal; actualment Arroios, Lisboa, Portugal) –caigué per un esvoranc de set metres que quedà sense protecció arran d'un accident de cotxe– quan passava uns dies de vacances amb son company sentimental, el pintor alemany Uwe Geest, amb qui havia treballat en les seves exposicions i muntatges artisticopoètics. En 2008 la I Trobada de Poetes per la Pau va ser dedicada a la seva memòria i els poemes van ser publicats per l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.
Defuncions
Aniela Wolberg - Aniela Wolberg: L'11 d'octubre de 1937 mor a Varsòvia (Polònia) l'enginyera química i militant i propagandista anarquista Aniela Franciszka Wolberg. Havia nascut el 14 d'octubre de 1907 a Czestochowa (Silèsia, Polònia) en una família jueva burgesa benestant enriquida gràcies a la indústria química; son pare es deia Adam Alexander i sa mare Sophie Karpt. Va realitzar estudis superiors a la Universitat Jagellònica de Cracòvia, on, en 1924, entrarà en contacte amb un grup d'estudiants anarquistes búlgars, entre ells Taczo Petrov, que trobarà la mort empresonat a Bulgària. En 1926 es convertí en un membre actiu de la Federació Anarquista Polonesa (FAP) i va editar clandestinament a Cracòvia el periòdic mensual Proletarien (Proletariat). El novembre de 1926 s'instal·là a París per continuar els estudis. A la capital francesa s'adherí al Grup Anarquista Polonès, que es reunia a la Llibreria Social Internacional del carrer Prairies. En aquesta època va ser companya del militant anarquista polonès Benjamin Goldberg (Maxime Ranko). Esmerçarà la seva energia i tots els diners que li enviava sa família en la publicació del periòdic mensual en llengua polonesa Walka (Lluita), editat per Isaak Gurfinkiel (Valevsky). El 20 de març de 1927 participà en la reunió internacional portada a terme al cinema de l'Hay-les-Roses de París de la naixent Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), signant amb altres (Ranko, Lentengre, Boucher, Makhno, Arshinov, Fabbri, Ferandel, Valevsky, Werny, Bifolchi, Perrin (Odéon), Woo Yang) el seu manifest. A la Universitat de Montpeller obtindrà la llicenciatura en Ciències Químiques i establirà contacte amb grups llibertaris francesos i espanyols i amb militants de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). De tornada a París, trobarà feina d'enginyera química en una fàbrica automobilística. En aquesta època col·laborà en Le Combat Syndicaliste, de la CGTSR, i tornà editar el periòdic Walka, després d'un temps suspès per manca de mitjans financers. Vigilada per la policia a causa de les seves activitats militants, serà finalment expulsada de França en 1932. A Polònia va esdevenir secretària de la FAP i va editar clandestinament Walka Klas (Lluita de Classes), òrgan clandestí d'aquesta organització. Detinguda en 1934, va ser finalment alliberada per manca de proves, però li tancà les portes a la docència a la Universitat de Varsòvia. Quan esclata la Revolució espanyola el juliol de 1936, veient que repressió al seu país l'impedeix realitzar la seva tasca revolucionària, decideix sumar-hi. De tornada al seu país, tres dies després d'impartir una conferència, Aniela Wolberg va morir l'11 d'octubre de 1937 a Varsòvia (Polònia) sobtadament arran d'una operació quirúrgica practicada d'urgències. ***
Adrien
Briollet (ca. 1935) - Adrien Briollet:
L'11 d'octubre de 1943 mor a
París (França) el
periodista i militant anarquista, antimilitarista i sindicalista Adrien
Jules
Briollet, conegut com Dino. Havia nascut el
9 de gener de 1880 a Virty-le-François
(Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien
Jules César Briollet,
escultor, i Jeanne Gabrielle Félicité Pestre.
D'antuvi treballà, com son pare,
d'escultor en marbre, però després fou agent
d'assegurances, esdevenint director
regional d'assegurances a Le Havre (Alta Normandia, França).
Com a anarquista
va ser partidari de l'acció directa en cas de
mobilització i va ser inscrit per
les autoritats en el «Carnet B» dels
antimilitaristes del departament del Sena-Inferior.
Llegia tots els periòdics anarquistes (L'Anarchie,
Le Libertaire,
etc.) i, encara que partidari del sindicalisme llibertari, es
relacionà amb els
cercles anarcoindividualistes. Quan va fer el servei militar en un
regiment
d'enginyers, va ser degradat del seu grau de suboficial. A principis de
segle
organitzà, amb Charles Reinert, les «Causeries
Populaires» (Xerrades Populars)
d'Albert Libertad i col·laborà en el seu
periòdic L'Anarchie (1905-1914).
El 14 d'abril de 1903 es casà a Le Havre amb Alice Berthe
Laplanche, amb qui
tingué un infant i de qui acabà divorciant-se.
Durant la tardor de 1906 ou un
dels fundadors del grup organitzador de les «Causeries
Populaires», que
arreplegaven militants de les Joventuts Sindicalistes a la Borsa del
Treball de
Le Havre; aleshores vivia al número 37 del carrer Voltaire
de la ciutat. L'agost
de 1908 era corresponsal de Les Causeries Populaires
de la Federació
Anarquista del Sena i del Sena-Inferior i pertanyia al Grup Llibertari
de Le
Havre. Responsable de la Borsa del Treball, en el III
Congrés Regional,
celebrat 21 de novembre de 1909, on destacà per les seves
propostes al voltant
de l'educació obrera i per la seva oposició a
l'escissió entre «reformistes» i
«revolucionaris», va ser nomenat secretari general
permanent de la Unió de
Sindicats de Le Havre i de la Regió (USH) –aquesta
organització arreplegava 20
sindicats, 16 seccions i més de 12.000 afiliats.
Participà en la creació de la
impremta de l'USH a Le Havre i l'abril de 1910 va ser nomenat secretari
del
consell d'administració d'aquesta tipogràfica
cooperativa que publicava el seu
òrgan d'expressió sindical Vérités
(1906-1914), en el qual col·laborà
amb nombrosos articles i que dirigí. En aquesta
època vivia al número 3 del
carrer Jean Bart de Le Havre. Amb Cornille Geeroms (G. Rome)
i Paul Meunier,
entre 1910 i 1911 fou el principal organitzador de la campanya de
defensa de
l'anarquista Jules Durand, condemnat a mort a resultes de la vaga de
carboners.
Amb el socialista revolucionari Ernest Genet, va escriure la
peça teatral L'Affaire Durand, que va
ser representada
el juny de 1911 al «Théâtre du
Peuple» de la Casa del Poble de Le Havre amb
molta polèmica. En 1911 va fer les permanències
del Grup Comunista Anarquista
de Le Havre a la Casa del Poble. Assistí al XII
Congrés Confederal de la
Confederació General del Treball (CGT), celebrat entre el 16
i el 21 de
setembre de 1912 a Le Havre. En maig de 1913 participà
activament en la
campanya de propaganda anarquista antimilitarista contra la
«Llei dels tres
anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la
finalitat de
preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb
Alemanya, distribuint el fullet Contre
les armaments, contre la loi de 3 ans, contre tout militarisme,
de la
Federació Comunista Anarquista (FCA). El juliol de 1914, amb
l'esclat de la
Gran Guerra, fugint d'una possible detenció com a
antimilitarista destacat, s'instal·là
a París (França), on la policia tenia
més dificultats per trobar-lo. A la
capital francesa abandonà la militància
anarquista activa i engegà una carrera
de periodista, col·laborant amb articles socials, sindicals
i corporatius, en
nombrosos periòdics parisencs, com ara L'Atelier,
Le Bonnet Rouge,
Le Combat Social, L'Ère nouvelle,
Le Matin, L'Oeuvre,
Le Peuple, etc. En 1919 era membre de la
Comissió de Propaganda de la
Federació Internacional d'Arts, Lletres i
Ciències. El 30 de juliol de 1935 va
ser condecorat amb el grau d'Oficial de l'Ordre Nacional de la
Legió d'Honor
francesa i era membre de la 17 Secció de la
Federació del Sena de la Federació
Nacional de Combatents Republicans (FNCR). El 19 de novembre de 1935 es
casà al
XVII Districte de París amb Eugénie
Célina Louise Mutel, vídua d'Adolphe Arthur
Lecozic, mort al front durant la Gran Guerra. En aquesta
època vivia al número
1 del carrer Davy de París. Sempre pacifista, en 1938 va fer
costat l'Acord de
Munic, fet que va portar les crítiques de molts companys.
Com un dels fundadors
del Syndicat National des Journalistes (SNJ, Sindicat Nacional de
Periodistes),
fou membre del seu consell d'administració i
s'encarregà dels seus arxius i de
la seva biblioteca. També fou secretari general del Sindicat
de de Periodistes
del Moviment Social i president de la seva mutualitat, a més
de vicepresident
de la comissió del carnet professional de periodistes.
Després d'una curta
malaltia, Adrien Briollet va morir l'11 d'octubre de 1943 al seu
domicili, al número
2 del carrer Faubourg Boissonnière, del X Districte de
París (França) i va ser
incinerat dos dies després, amb una important
representació de la premsa
parisenca, al cementiri de Père Lachaise, on reposen les
seves cendres al columbari. ***
Alberico
Angelozzi - Alberico Angelozzi: L'11 d'octubre de 1948 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. Havia nascut el 5 de març de 1874 a Ancona (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Armando Angelozzi i Maria Elisa Parmiani. En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup «Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per «incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquesta època la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups «Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per «activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels «subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). ***
Maurice
de Vlaminck fotografiat per Robert Denoël - Maurice de Vlaminck:
L'11 d'octubre de 1958 mor a Rueil-la-Gadelière
(Centre, França) l'escriptor, pintor i anarquista Maurice
Edmond De
Vlaeminck, més conegut com Maurice de Vlaminck
–el 16 de novembre de 1878 es canvià el llinatge
oficialment al de Devlaminck.
Havia
nascut el 4 d'abril de 1876 al I Districte de París
(França). Primogènit de cinc germans d'una
família flamenca de músics bohemis,
on son pare, Edmond Julien De Vlaeminck, tocava el violí i
sa mare, Joséphine Caroline Grillet, el piano.
Passà la seva infància a Le
Vésinet (Illa de França) i durant la joventut
estudià violí, tot i que la seva
vocació era ser ciclista professional, alhora que aprenia
l'ofici de mecànic. En
1893 començà a anar a classes de dibuix amb el
pintor Jacques-Lucien Robichon,
però aviat abandonà la formació
acadèmica. Amb Henri Rigal pintà a l'illa de
Chatou, mentre es guanyava la vida com a violinista zíngar i
impartint classes,
participant en curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent
tota
mena d'oficis (jugador de billar, halterofília, boxejador de
fira, etc.). En
1894 es casà amb Suzanne Berly, amb qui tingué
tres filles. La seva carrera com
a ciclista finalitzà a causa d'unes febres tifoides que
contragué l'any 1896. Durant
la tardor d'aquell any començà el servei militar
i serví com a músic al 70è
Regiment d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el
caporal Fernand
Sernada el va introduir en el pensament anarquista i l'animà
a col·laborar en Le Libertaire.
El 18 de juny de 1900, en
un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un
permís militar, conegué André
Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i
començà a pintar-hi. L'amistat
amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir
l'obra de Van
Gogh, el qual exercirà una gran influència en les
seves pintures. A primícies
de segle començà a comprar màscares i
ídols negres, convertint-se en un dels
primers col·leccionistes d'art negre africà,
paper pioner que li va ser
reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el
caporal anarquista
Fernand Sernada les novel·les D'un
lit
dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain,
i Âmes de mannequins. Roman de
moeurs égoïstes
(1907). Entre 1902 i
1903 escrigué diverses novel·letes
pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain
il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys
següents visqué a Chatou o
rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes
fauvistes.
Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color
testimonià la influència
decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert
apropament als
impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona
durant les
dècades de 1870 i 1880. En 1905
s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de
França)
i participà amb cinc olis en el seu primer Saló
dels Independents, que resultà
escandalós ja que marcà el debut del fauvisme
–«La cage aux fauves», la
«gàbia
de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard,
Rouault, entre
d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne
la qual li va influir força.
El reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà
per la seva obra, li
va comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà
una exposició. A partir d'aquest
any la seva paleta esdevingué més
monocromàtica, sota la influència predominant
de Cézanne. També establí contactes
amb comerciant de quadres Daniel-Henry
Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen,
Braque,
Picasso i Jacob. En aquesta època
començà a crear les seves primeres
ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i
pintà el Tàmesi. En 1913 tornà
a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia
tres
filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als
fronts i sempre mostrà
un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys
bèl·lics s'establí en
una fàbrica de la regió parisenca, on
començà a escriure poesia a més de
pintar.
Quan acabà el conflicte es divorcià i
s'uní amb
Berthe Lucienne Combes, amb qui es casà el 8 d'abril de 1928
a Rueil-la-Gadelière i amb qui tindrà
dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure
a Valmondois. En 1925 comprà
un immens casal en plena natura, La Tourillière, a
Rueil-la-Gadelière, on es va
instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En
1929 publicà el llibre Tournant
dangereux, on palesà el seu
esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de
França, tot i que
prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de
París. La seva obra final
mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc
contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de
París i en 1937 a Nova
York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu
títol, Désobéir.
El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant
Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna
contra les amenaces
dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944
participà en un
viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França
ocupada, fet pel
qual va ser detingut després de la guerra, acusat de
col·laboracionisme i
marginat de la vida pública. En 1953 publicà el
llibre Paysages et personnages, on
continuà amb la seva reivindicació de
la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar
una gran
exposició, la qual provocà un gran debat sobre la
seva pintura. A més de Le
Libertaire, col·laborà en altres
publicacions anarquistes, com ara Anarchie,
de París (1901); Rebellion,
de
Brussel·les (1937); L'Homme et la
Vie,
de París (1946); i Le Monde
Libertaire,
de París. Maurice de Vlaminck (1876-1958) ***
Tomba
de Pawel Grossman al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia - Pawel Grossman:
L'11 d'octubre
de 1966 mor a Varsòvia (Polònia) el militant
socialista llibertari i anarquista
d'origen jueu Pawel Grossman. Havia nascut el 26 d'agost de 1899 a
Varsòvia
(Polònia) i va ser un dels membres més actius i
destacats de la Anarchistycznej
Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa). Pawel
Grossman està
enterrat al cementiri jueu del carrer Okopowa de Varsòvia. ***
Fitxa de la policia francesa de Joan Serret Bruguera (1928) - Joan Serret Bruguera: L'11 d'octubre de 1969 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Serret i Bruguera. Havia nascut el 31 de gener de 1899 –fonts policíaques franceses citen el 15 de febrer de 1898– a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sos pares es deien Ricard Serret i Margarida Bruguera. Va ser un dels homes de més prestigi de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble i ocupà càrrecs de responsabilitat en aquest sindicat durant la dictadura de Primo de Rivera. El juny de 1928 va assistir al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Llavaneres (Maresme, Catalunya). El 18 de juliol de 1928 va ser detingut a Narbona (Llenguadoc, Occitània) per «vagabunderia» i «atemtat contra la seguretat de l'Estat» després d'assistir amb altres companys (Miguel Aguilar, Juan, Alfonso, Narcís Aparicio, Gregorio Dauro, Andrés Maeso, Josep Nadal, Ramon Pontí, Fidel Rayo, Pilar Torres, Vicente Torres i José Villalba) a una reunió, celebrada entre el 14 i el 17 de juliol, per preparar el moviment revolucionari contra el govern espanyol. Posat en llibertat, el 31 d'agost de 1928 es va decretar la seva expulsió de França, però ja havia passat a Catalunya. Entre 1928 i 1929 va formar part del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), amb seu a Badalona. Va pertànyer al Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1930. També va participar molt activament en el moviment cooperativista i en les societats corals d'Anselm Clavé. En 1936 el Comitè de Salut Pública de Badalona va acordar transformar la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre (Tiana, Maresme) en sanatori per a malalts tuberculosos i el va nomenar-ne administrador. Finalitzada la guerra, s'exilià a França, però va tornar a Catalunya en 1949. Joan Serret Bruguera va morir l'11 d'octubre de 1969 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i al seu enterrament civil, al Cementiri Municipal Sant Crist d'aquesta població, assistiren centenars de persones. ***
Silvio
Biscàro - Silvio Biscàro:
L'11 d'octubre
de 1978 mor a Milà
(Llombardia, Itàlia) el periodista i militant
anarquista Silvio Fernando Biscàro –el segon nom
també citat Ferdinando.
Havia nascut el 24 de gener de 1901 a Treviso (Vèneto,
Itàlia).
Sos pares es deien Giulio
Biscàro i Barbara Mengazzi. Després de fer
estudis primaris, cap el 1905 es
traslladà amb sa família a Milà
(Llombardia, Itàlia). En 1915, davant la Gran
Guerra, va prendre posicions intervencionistes. Posteriorment
s'acostà als
cercles socialistes juvenils i freqüentà
l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI), con conegué Mario Orazio Perelli, Antonio
Pietropaolo i altres
anarquistes. En 1919 va ser fitxat per les forces de seguretat i en
aquesta
època, en la qual ja formava part de manera definitiva dels
cercles
anarcoindividualistes milanesos, va tenir els primers problemes amb la
llei. Treballador
mecànic a la fàbrica Isotta-Fraschini de
Milà, el juny de 1920, durant una
vaga, va ser detingut juntament amb altres anarquistes. Empresonat en
diferents
ocasions, en una d'aquestes declarà «professar les
idees anarquistes des de fa
anys, però abominar de la violència».
Participà en les reunions celebrades a la
Via Casale, on es va organitzar l'atemptat al teatre Diana de
Milà del 23 de
març de 1921, i es va veure implicat en les investigacions
policíaques
posteriors. Després de l'atemptat, considerat per la policia
com un dels autors
materials del fet, es va refugiar un temps, sembla, en el cercle del
grup
editor del periòdic Il Libertario
de
La Spezia (Ligúria, Itàlia) i més tard
a Suïssa. El juny de 1921 va ser
detingut, juntament amb Giordano Ustori i Carlo Bianchi, a Mendrisio
(Ticino, Suïssa)
per haver passat clandestinament la frontera per Arzo (Morbegno,
Llombardia,
Itàlia). Tancat a Bellinzona (Ticino, Suïssa),
aconseguí fugir-ne amb Giordano
Ustori, però ambdós van ser capturats dos dies
després i portats a la
Penitenciaria Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa). El 15 de
setembre de 1921 va
ser extradit a Itàlia. Acusat
d'«associació criminal, ultratges i
violència», va
ser condemnat a sis anys i tres mesos de presó i a dos anys
de vigilància
especial. En 1925 va ser amnistiat i començà a
treballar d'empleat i fent
algunes col·laboracions periodístiques. Amb
Augusto Micelli, fundà i dirigí el
periòdic mensual Theatralia,
prohibit
a finals del 1927 perquè desagradava el règim
feixista. Al mateix temps
col·laborà en les revistes Teatro
i Pensiero di Bergamo.
Posteriorment va
acceptar la direcció d'un setmanari
propagandístic de l'abadia de Montecassino,
però el prefecte de policia de Frosinone (Laci,
Itàlia) descobrí alguns
articles antifeixistes seus i va ser acomiadat. A partir de 1928
patí
tuberculosi, malaltia que li va provocar contínues
hospitalitzacions. La nit
del 5 de juliol de 1932 va ser detingut per «activitats
antifeixistes» i acusat
d'intentar publicar el periòdic clandestí Lo
Studente. Després de tres mesos de
presó preventiva, va ser alliberat amb
una amonestació. El 18 de maig de 1934 va ser detingut per
la policia suïssa,
lliurat a les autoritats italianes i denunciat per
«expatriació clandestina per
motius polítics»; processat a finals de juny
d'aquell any davant el Tribunal de
Sondrio (Llombardia, Itàlia), es va defensar afirmant haver
creuat la frontera
involuntàriament mentre esquiava enmig d'una tempesta de
neu. L'octubre de 1934
obtingué el passaport per motius d'estudi per a visitar el
Museu Britànic i
marxà cap a Londres (Anglaterra), on va romandre fins a
principis de 1935,
moment en el qual es traslladà a Versalles (Illa de
França, França), on va
romandre més de quatre anys. A França va mantenir
contactes amb nombrosos
antifeixistes (Francesco Fausto Nitti, Carlo Rosselli, etc.) i
freqüentant
durant un temps les reunions del moviment «Giustizia e
Libertà» (GL, Justícia i
Llibertat), abans de ser marginat per donar
«informació no massa favorable des
del punt de vista antifeixista». En aquesta època
treballà de corrector de
galerades del diari Ce Soir i va
publicar el llibre en el qual havia treballat els anys anteriors
titulat Roma o Mosca? En 1937,
«en consideració
al seu grau de perillositat», va ser inscrit en el registre
policíac de
fronteres i a l'ambaixada italiana a França, on va ser
definit com un actiu
militant del «Partit Socialista Massimalista»,
però que n'havia estat expulsat
per «boig i perillós per als companys».
L'estiu de 1939 retornà a Itàlia i va
ser detingut a la frontera. Confinat a Limosano (Molise,
Itàlia) per cinc anys,
posteriorment va ser tancat a la presó de Campobasso
(Molise, Itàlia). Després
de la caiguda del feixisme, fou director del diari de la
Federació Marítima i
vicesecretari del Partit
Socialista
Italià d'Unità Proletària (PSIUP) de
Nàpols (Campània, Itàlia). En aquesta
època col·laborà en Sempre
Avanti!.
En acabar la II Guerra Mundial, retornà a Milà i
va ser periodista fins el
1968, quan abandonà la direcció del setmanari ABC. En 1967 havia publicat l'assaig L'inconformista i en 1973 va ser reeditat
la seva obra Roma o Mosca?, sota el
títol La coesistenza impossible
i amb un prefaci
de Franco Catalano. Silvio Biscàro va morir l'11 d'octubre
de 1978 a Milà
(Llombardia, Itàlia). ***
René
Rostagny (Gaston Ry) - Gaston Ry: L'11
d'octubre de 1978 mor a Marsella (Provença,
Occitània) el periodista,
escriptor, dibuixant, il·lustrador, cartellista i pintor
llibertari René
Rostagny, conegut com Gaston Ry,
encara que també va fer servir el pseudònim Deuzaires.
Havia nascut el 12 d'agost de 1902 a Mustapha (Alger,
Algèria Francesa;
actualment Sidi M'Hamed, Alger, Algèria). Sos pares es deien
Gabriel Léandre
Rostany, empleat de Ponts i Dics, i Pauline Françoise
Joséphine Riquier, i
tingué cinc germans i cinc germanes. En els anys vint
destacà dins el grup
d'artistes joves d'Alger (Louis Bernasconi, Charles Brouty, etc.),
mostrant la
seva obra en diferents exposicions, com ara Saló de Tardor
(1916), Saló des
Artistes Orientalistes Algerians (1923), Saló de la Risa
(1927), etc. El 6 de setembre
de 1924 es casà a Alger amb Angèle
Félicie Nami, amb qui tingué dos infants
(Jacqueline Fernande i Serge René) i de qui es
divorcià el 20 d'agost de 1949 a
Alger. En aquests anys col·laborà en Le
Libertaire de París i en els reculls Nos
chansons de «La Muse Rouge». Perseguit
per la seva militància, s'exilià a
Barcelona (Catalunya), on en els anys republicans
col·laborà en diferents
revistes i diaris, com ara El Be Negre,
La Campana de Gràcia, El Carrer, Diari
de Catalunya, L'Esquella
de la Torratxa, La Humanitat,
Visca!, etc. També va
col·laborar en la
premsa llibertària. Entre 1930 i 1936 fou publicista i
cartellista per a la Hispano
Fox Film de Barcelona i per a les estrenes
cinematogràfiques. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936 passà a París
(França), on continuà treballant per a
la Fox Film i col·laborant en la premsa (Dimanche
Illustré, La Fronde,
Marianne, Vendredi,
etc.). En 1938 retornà a Alger. Durant la II Guerra
Mundial, d'antuvi col·laboracionista amb el Govern de Vichy,
va fer després cartells
per a la França Lliure. Enviat al front com a periodista, va
ser capturat amb
altres companys per les tropes alemanyes a Pont-du-Fahs (El Fahs,
Tunis,
Tunísia), però finalment va ser alliberat per
l'exèrcit aliat. Entre 1943 i
1946 treballà d'il·lustrador per al setmanari
satíric Le Canard Sauvage.
L'octubre de 1944 presidí una exposició de
pintura a la Galeria Pasteur d'Alger a benefici dels republicans
espanyols. Va
ser periodista per a diverses publicacions (L'Afrique
du Nord Illustrée, Algérias,
Annales Africaines, Calao,
Le Cri d'Alger, Dernière
Heure, L'Écho d'Alger,
L'Édile
Algérien, Magazine de
l'Afrique du
Nord, Méridional-La
France, Terre d'Afrique,
etc.) i en 1951 realitzà
un reportatge a l'artista Tsugouharu Foujita, a qui l'uní
una estreta amistat.
Formà part del Sindicat d'Escriptors i Periodistes. El 27 de
desembre de 1951
es casà a Guyotville (Alger, Algèria Francesa;
actualment Aïn Benian, Alger,
Algèria) amb Mireille Louise Marie Gabrielle Dor
–havia tingut un fill natural
(Renée Gabrielle Rostagny Finalteri) amb Anna Marie
Finalteri. Va ser
condecorat amb la Medalla d'Argent de Belles Arts d'Alger i en 1961,
per la
seva obra pictòrica, va rebre el Gran Premi
Artístic d'Algèria. En 1962 va ser
nomenat president de la Unió d'Artistes de
l'Àfrica del Nord. Quan la independència
d'Algèria s'instal·là a Marsella, on
va fer de periodista i de crític d'art per
Le Méridional i Opinions. Destacà en la
il·lustració de llibres i publicacions
periòdiques, en el cartellisme publicitari i en el disseny
de segells postals.
En 1967 publicà, a Madrid (Espanya) per Vicente
González per qüestions de
censura del govern francès, el llibre La grande
honte. Histoire de la
rébellion en Algérie française
du 1er novembre
1954 au 3 juillet 1962,
reeditat en 2005 i 2021, on criticà durament el Front de
Libération National
(FLN, Front d'Alliberament Nacional). Gaston Ry va morir
l'11 d'octubre
de 1978 a l'Hospital de Sainte-Marguerite de Marsella
(Provença, Occitània). Una
part del seu arxiu es troba dipositat al Centre de
Documentació Històrica sobre
Algèria (CDHA) d'Ais de Provença
(Provença, Occitània). Gaston Ry
(1902-1978) ***
Necrològica
d'Emilio Martínez Palomer apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 24 de desembre de 1981 - Emilio Martínez
Palomer: L'11 d'octubre de 1981 mor a Aigüesmortes
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Emilio Martínez Palomer. Havia nascut el 14 d'octubre
de 1894 a
Abejuela (Terol, Aragó, Espanya). Sos
pares es deien Pedro Martínez i Isabel Palomar. De molt jove
s'afilià al
Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Posteriorment milità en el Sindicat de
Tramvies confederal.
A causa de la seva militància, patí el boicot
patronal a diverses localitats
catalanes (Blanes, Sarrià, etc.). En 1939, amb el triomf
franquista, passà amb
sa família a França i va ser internat en diversos
camps de concentració.
Posteriorment s'instal·là a Aigüesmortes
(Llenguadoc, Occitània), on milità en
la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Vicenta
López. Emilio Martínez
Palomer va morir l'11 d'octubre de 1981 al seu domicili
d'Aigüesmortes
(Llenguadoc, Occitània). ***
Elías
Castelnuovo - Elías Castelnuovo: L'11 d'octubre de 1982 mor a Buenos Aires (Argentina) el periodista, narrador, dramaturg, poeta, assagista i anarquista, i després comunista i peronista, Elías Castelnuovo. Havia nascut el 6 d'agost de 1893 al barri de Palermo de Montevideo (Uruguai). Es crià en la més absoluta misèria en una família nombrosa d'origen italià –era el penúltim de 10 germans– i no acabà els estudis primaris. Des d'infant treballà en multitud de feines (pintor, paleta, llanterner, mestre, ajudant cirurgià, fuster, etc.) i finalment es decantà per l'ofici de tipògraf i linotipista. Apallissat per un cunyat seu que vivia amb sa família, quan tenia 15 anys fugí de casa seva i es dedicà a recórrer el país a peu com un rodamón. Després conegué un contractista que li va assignar feines a diferents llocs (Río Grande do Sul, Uruguayana, Concordia i Curuzú Cuatiá). De bell nou a Montevideo, s'interessà pel món de la cultura (literatura, música, pintura), visità biblioteques i es matriculà l'Escola Experimental d'Art Dramàtic i, més tard, al Cercle de Belles Arts de la capital de l'Uruguai. En aquesta època freqüentà el Centre Internacional d'Estudis Socials, seu de l'anarquisme de Montevideo, on s'introduí en el pensament llibertari. En 1912 s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on restà de per vida. A la capital argentina trobà feina en una impremta, on se li va encarregar de compondre les tesis de doctorat dels estudiants de medicina; conegué el doctor Lelio Zeno, amb qui va fer una bona amistat, i amb el temps arribà a tenir grans coneixements mèdics. Amb Fernando Gualtieri edità la revista de literatura llibertària La Palestra, on col·laboraren Pedro del Rivero, Dante Motta i Bo. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Tribuna Proletaria (1919), i en 1920 dirigí el suplement de La Protesta, un dels òrgans oficials del moviment anarquista argentí, publicació que abandonà arran de les seves constants baralles amb Diego Abad de Santillán. Entre 1920 i 1922 residí en precàries condicions amb el doctor Zeno al Delta, a la desembocadura del Paraná Miní, atenent els illencs i fent tasques humanitàries, especialitzant-se en treure queixals, realitzar l'asèpsia de les ferides, fent cures, etc.; també ambdós organitzaren reunions socials on ensenyaven als pobladors de la zona els seus drets i a defensar-se dels terratinents locals. Després va passar a fer de mestre en una colònia reformatori d'infants abandonats i delinqüents, però l'abandonà aviat a causa dels seus mètodes repressius. En 1922 retornà a Buenos Aires, on començà a col·laborar en diferents revistes (Mundo Argentino, Nueva Era, etc.). En 1923 fou un dels fundadors del «Grupo Boedo», format per escriptors de la família socialista (anarquistes i marxistes) i cultivadors del compromís social, com ara Enrique Amorim, Leónidas Barletta, Raúl González Tuñón, Roberto Mariani, Nicolás Olivari, José Portogalo, Lorenzo Stanchina, César Tiempo, Álvaro Yunque, etc., influenciats per literats del naturalisme, del realisme, del realisme socialista i del humanitarisme (Émile Zola, Balzac, Anatole France, Tolstoi, Gorki, Dostoievski, etc.), que s'havien conegut en el lliurament dels premis d'un concurs de poesia organitzat pel periòdic anarquista La Montaña i amb la iniciativa del director de l'Editorial Claridad Antonio Zamora. Aquesta colla d'escriptors estava nucleada al voltant de publicacions com Dinamo, Extrema Izquierda i Los Pensadores –revista de la qual Castelnuovo fou cap de redacció. El «Grupo Boedo» s'«enfrontà» al «Grupo Florida» que, inspirats per Ricardo Güiraldes, conreava una literatura més preciosista, elitista, avantguardista i «europeïtzant» i aglutinà escriptors com Francisco Luis Bernárdez, Jorge Luis Borges, Oliverio Girondo, Norah Lange, Leopoldo Marechal, Conrado Nalé Roxlo, Nicolás Olivari –que començà boedo i acabà florida–, José Portogalo, etc., al voltant de publicacions com Proa i Martín Fierro –l'escriptor anarquista Roberto Arlt freqüentà els dos grups. En 1923 guanyà el «Premi Municipal de Literatura» de Buenos Aires pel seu relat «Tinieblas», que fou considerada l'obra inaugural del «Grupo Boedo». En 1928 es casà amb Inés Delfino, amb qui tingué dos infants (Allan Poe i María Eugenia). En aquesta època formà part dels grups Teatre Proletari i Teatre Experimental d'Art (TEA), grup que estrenà obres seves. El juny de 1931 marxà amb Lelio Zeno, convidats pel cèlebre científic alemany Jorge Nicolai, a l'URSS, on exercí com a corresponsal del diari La Nación i va fer amistat amb Victor Serge. En tornà a l'Argentina hagué d'enfrontar-se a nombroses persecucions, i fins i tot s'intentà aplicar-li la Llei de Residència per a deportar-lo del país, cosa que no s'aconseguí gràcies a la intervenció del seu amic Liborio Justo (Lobodón Garra), fill del general Agustín Pedro Justo, aleshores president argentí. S'afilià al Partit Comunista Argentí (PCA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Bandera Roja i en El Trabajo. Fou redactor en cap del Boletín Oficial de la Unió Sindical Argentina (USA), central obrera de la qual sorgí la Confederació General del Treball (CGT). En 1932, amb Roberto Arlt, fundà la Societat d'Escriptors Proletaris. En 1942 col·laborà, amb Arlt, en Santa Fe de Hoy. A començaments de la dècada dels cinquanta, passà a ser un intel·lectual al servei del peronisme –considerà que l'antiimperialisme, anticolonialisme i antioligarquisme del Juan Domingo Perón eren coherents amb les seves idees polítiques– i col·laborà en Mundo Peronista, sota el pseudònim Elicás, i La Prensa, aleshores oficialista. Finalment políticament acabà en allò que es deia «esquerra nacional». En 1973 va ser nomenat doctor honoris causa i professor emèrit per la Universitat Nacional i Popular de Buenos Aires. Influenciat per nombrosos autors (Dostoievski, Tolstoi, Gorki, Edgar Allan Poe, Florencio Sánchez, Rafael Barrett, etc), els seus personatges (lumpenproletari) i els seus escenaris (zones marginals i de marginació de les ciutats) caracteritzen la seva obra marcadament llibertària. És autor de Carne de cañón (1923 i 1930), Tinieblas (1923), Notas de un literato naturalista (1923), Malditos (1924), Entre los muertos (1925), Animas benditas (1926), En nombre de Cristo (1927), Los señalados (1928), Teatro (1929), La marcha del hambre (1931), Larvas. Cuentos (1931), Yo ví...! En Rusia (1932), El puerto (1933), Rusia Soviética. Impresiones de un viaje a través de la tierra de los trabajadores. (Continuación de Yo vi en Rusia) (1933), Tragedia y Teatro proletario. Tres obras (1934), Vidas proletarias. Escenas de la lucha obrera (1934), El arte y las masas. Ensayos sobre una nueva teoría de la actividad estética (1935), Resurrección. Impresiones de una conciencia libre sobre la epopeya heroica del pueblo español (1936, novel·la dedicada a la Guerra Civil espanyola), La noria (1936), Psicoanálisis sexual y psicoanàlisis social, examen de una nueva teoría de desorientación política y económica (1938 i 1966), Calvario (1956), Jesucristo y el reino de los pobres (1971), Memorias (1974), Caña fístula (1976), Sacrificados. Cuentos de la resistencia (1988, pòstuma), entre d'altres. Elías Castelnuovo va morir l'11 d'octubre de 1982 a la seva casa del passatge El Rastreador al barri de Liniers de Buenos Aires (Argentina). En aquest barri porteny existeix actualment un Centre Cultural Elías Castelnuovo. ***
Marie-Thérèse
Blanchong (1926) -
Marie-Thérèse
Blanchong: L'11 d'octubre
de 1984 mor a Corbeil-Essonnes (Illa de França,
França)
l'anarquista i sindicalista Marie Thérèse
Augustine Blanchong, també coneguda
com Thérèse
Blanchong-Souchy, pel
llinatge de son company. Havia nascut el 23 de desembre de 1899 al XII
Districte
de París (França). Sos pares es deien Edmond
Gaspar Blanchong,
polidor, i
Marie Mathilde Bloqué, serventa.
Freqüentà els cercles llibertaris parisencs i
cap el 1920 conegué l'anarquista alemany Augustin Souchy,
qui aleshores vivia
al domicili dels pares de l'anarquista Émilienne Morin, i
que esdevingué son
company. En 1921 quan Souchy va ser expulsat de França, la
parella s'establí a
Berlín (República de Weimar; actual Alemanya), on
cap el 1923 nasqué son fill
Jean Souchy (Pojke). Entre 1923 i
1925 col·laborà des d'Alemanya per al
periòdic parisenc Le Libertairei
en el número del 14 de gener de 1925 publicà
una
entrevista a Erich Mühsam que acabava de sortir de la
presó i on aquest reafirmava
les seves idees anarquistes. D'origen jueu, Souchy va perdre la
nacionalitat
alemanya amb la pujada del nazisme. Detinguda a Berlín, va
ser posada en llibertat
per error. En 1933 la parella abandonà Alemanya i
s'instal·là a París. L'octubre
de 1934, amb Charles-Auguste Bontemps i Daniel Guérin,
parlar de la situació
d'Alemanya a les «Causeries Populaires» (Xerrades
Populars). En 1934 vivia al
número 85 al passeig Dahlias de Les Lilas (Illa de
França, França) i participava,
amb son company, en el Comitè de Defensa Social (CDS). Quan
Souchy marxà cap a
Espanya durant la Revolució, ella restà a
París. El 22 d'abril de 1939 es
casaren al V Districte de París i en aquella
època vivien al número 113 del
bulevard Saint Michel, domicili que des de 1935 figurava en la llista
de
domicilis anarquistes a controlar per la policia. Quan
esclatà la II Guerra
Mundial, Souchy, com a alemany, va ser reclòs en un camp
d'internats al departament
del Loira; poc després de l'Ocupació
aconseguí passar a Zona Lliure i en 1942
embarcar cap a Mèxic, on restà uns anys. Durant
l'Ocupació, per evitar el
Servei de Treball Obligatori (STO) i ser enviada a Alemanya,
entrà a treballar
a les Oficines de la Censura alemanya de París fent
traduccions de l'alemany al
francès i gràcies a aquesta feina
pogué fabricar documentació falsa per a xarxa
que tenia muntada l'anarquista May Picqueray. En 1950 el seu domicili
del bulevard
Saint Michel continuava controlat per la policia. Correctora d'impremta
i
traductora, durant la tardor de 1957 va ser nomenada tresorera adjunta
del Sindicat
del Llibre de la Regió Parisenca de Força Obrera
(FO), el desembre de 1959 se
li donà el càrrec de secretària
adjunta d'aquest sindicat i fins a finals dels
anys seixanta n'ocupà càrrecs de responsabilitat.
Durant la tardor de 1961 va
ser nomenada membre del Comitè Federal de la
Federació del Llibre de FO, però
sembla que només ocupà un mandat.
Marie-Thérèse Blanchong va morir l'11 d'octubre
de 1984 a
la Residència Galignani de Corbeil-Essonnes (Illa
de França,
França). Marie-Thérèse
Blanchong (1899-1984) ***
Gustave
Bouvet - Gustave Bouvet: L'11 d'octubre de 1984 mor a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista Gustave Charles Joseph Bouvet, conegut com Juvénis. Havia nascut el 4 de desembre de 1898 a Angers (País del Loira, França). Sos pares es deien Gustave René Bouvet, cisteller, i Blanche Marie Josèphe Schmidt, modista, i vivien a París (França), motiu pel qual va ser criat per ses ties, les quals el van enviar a una escola catòlica. Quan tenia 11 anys entrà en un col·legi de religiosos caputxins a Spy (Namur, Valònia) amb la finalitat que esdevingués seminarista, però hi restà un any i acabà retrobar-se amb sos pares a París quan tenia 13 anys. A la capital francesa esdevingué aprenen de diversos oficis (impressor, dibuixant i gravador en or) i, a causa de l'explotació, començà a interessar-se per les idees anarquistes. Retornà a Angers, on treballà com a obrer pintor en una fàbrica. De salut precària, quan era infant patí la malaltia de crup i per aquest motiu treballava de manera irregular. En 1913 tornà de bell nou a París i visqué amb sos pares al número 31 del carrer Ramponneau. Suspès del servei militar els anys 1917, 1919 i 1920, a causa d'un abscés facial i de la tuberculosi, treballà al costat de casa seva, a la Societat General de Cistelleria, on son pare estava empleat com a cisteller. Entre gener de 1918 i març de 1919 visqué a la zona d'Angers i treballà a les fàbriques Bessoneau d'aquesta ciutat, on, segons un informe policíac de juliol de 1922, va fer propaganda anarquista. Des de la seva creació el juny de 1919, participà en les reunions de la Federació de les Joventuts Anarquistes, al número 49 del carrer Bretanya de París, i, amb son pare, en les de la cooperativa obrera de consum «La Bellevilloise». El 5 de març de 1920 va ser nomenat secretari del grup «Ni Dieu ni maître» (Ni Déu ni amo) de les Joventuts Anarquistes en substitució d'Havane, que havia estat nomenat secretari de la Federació Anarquista (FA). En aquesta època col·laborà, sota el pseudònim de Juvénis, en Le Libertaire i participà en la reconstrucció del grup de cançó obrera «La Gerbe», el secretari del qual el gener de 1920 era Léon Louis. En 1921 fou el gerent del número 3 del periòdic La Jeunesse Anarchiste, òrgan de la Federació de les Joventuts Anarquistes, organització de la qual va ser nomenat secretari cap el 1922. Detingut per haver reproduït el pamflet antimilitarista «Aux jeunes soldats» en el periòdic, va ser tancat a la presó parisenca de La Santé, jutjat i condemnat, el 23 de juny de 1921, a quatre mesos de presó, i, per aferrar aquest pamflet als murs de de l'Ajuntament del X Districte de París, va ser condemnat el 30 de juny d'aquell any per l'XI Tribunal Correccional a sis mesos suplementaris. Durant el seu empresonament va ser reemplaçat en La Jeunesse Anarchiste per René Barril. En sortir de la presó treballà d'obrer torner en una fresadora de la fàbrica Citroën. Expulsat de casa seva per sos pares arran de la condemna, visqué, seguint els consells de sa amiga anarquista Germaine Linthaud, en una habitació d'hotel al carrer dels Panoyaux. El 14 de juliol de 1922 Bouvet disparà dos trets al cotxe del prefecte de policia Armand Naudin, que acabava de ser nomenat en el càrrec, creient veure al seu interior el president de la III República francesa Alexandre Millerand mentre desfilava per l'avinguda dels Champs-Élysées el seguici presidencial de tornada de una revista militar a Longchamp. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat el 8 de gener de 1923 a cinc anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència, pena que escoltà amb els crits de «Fora la guerra! Visca l'anarquia!». Le Liberté va fer una gran campanya per demanar la seva amnistia, i la d'altres anarquistes i activistes condemnats (Germaine Berton, Émile Cottin, Jacob Law, Gaston Rolland, et.). El gener de 1925 va ser alliberat en unes condicions deplorables, amb una part del seu cos paralitzat. Davant d'això, Le Libertaireobrí una subscripció popular en el seu favor. Es va casar el 13 de maig de 1944 a Bobigny (Illa de França, França) amb Anna Berthe Léontine Neerinck. Gustave Bouvet va morir l'11 d'octube de 1984 al seu domicili de Lagny-sur-Marne (Illa de França, França). ***
Louis Estève (1936) - Louis Estève:
L'11 d'octubre de 1987 mor a Narbona
(Llenguadoc, Occitània) el militant sindicalista i
anarquista Paul Louis Joseph
Estève. Havia nascut el 26 de juny de 1903 a Montels
(Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien
Baptiste Joseph
Étienne Estève, pastor, i Marie Lauret.
Després de
fer els
estudis primaris, amb 13 anys esdevingué obrer
agrícola. En 1917 s'entusiasmà, com gran
part dels seus companys, por la Revolució russa i en 1919
s'adherí al «Partit
Comunista. Secció Francesa de la Internacional
Comunista» de Raymond Péricat. Aviat,
però trencà amb les idees comunistes
després de llegir fullets anarquistes on
es denunciava la repressió a la Rússia
soviètica. A començament dels anys vint
s'instal·là a París, a casa de Pierre
Albert, secretari del sindicat de la
Construcció de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU). A París
aprengué l'ofici de paleta i d'enguixador, treballant a les
obres del metro de
la mà de Pierre Albert. En aquesta època
milità en la Unió Anarquista (UA), de
la qual esdevingué secretari, i va fer
permanències als locals de Le
Libertaire. Ben relacionat amb els
anarquistes russos i ucraïnesos, però
també amb els búlgars i romanesos, exiliats
a París, a partir de 1926 fou partidari de les tesis
«neobolxevics» de Nestor
Makhno i de Piotr Arschinov –«Plataforma
Organitzativa dels Comunistes
Llibertaris», també coneguda com
«Plataforma d'Arshinov». A finals dels anys
vint retornà a Coursan, on visqué amb sos pares i
treballà de paleta. Ben aviat
va esdevenir l'ànima del grup anarquista local, compost
sobretot per jornalers
agrícoles francesos i espanyols, que s'havia format cap al
1925. Va ser nomenat
secretari de la Federació del Llenguadoc de l'UA,
constituït el novembre de
1926 durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc, amb el
suport d'un dels
principals militants de Narbona, André Daunis, i
també fou membre del
secretariat nacional de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). Va
dimitir com a secretari després del congrés de
París d'abril de 1930, que
determinà la victòria dels
«sintetitzadors» sobre els
«plataformistes» dels
quals Estève formava part. En 1931 era l'administrador del Bulletin
mensuel
de la minorité de l'UACR, òrgan de la
minoria «plataformista» i sota la
direcció de Lucile Pelletier. La Federació del
Llenguadoc era majoritàriament
«plataformista»,
fet pel qual va ser exclosa de l'UA entre octubre de 1931 i juliol de
1933. El
27 d'agost de 1932 es casà a Narbona (Llenguadoc,
Occitània) amb Eugénie Cécile
Rastouil. En 1934 era el
secretari del grup de l'UACR de Coursan. Durant les vagues de 1936 va
ser
membre de la Construcció Confederada de Narbona. Quan la
Revolució espanyola,
fou un dels responsables del Comitè
França-Espanya de Narbona, ajudant a passar
municions, armes i avions desmuntats per la frontera. Militant actiu de
la
Confederació General del Treball (CGT) i de la Borsa del
Treball, unificà i
coordinà, fins a les jornades de maig de 1937, l'ajuda
humanitària i militar a
la Revolució espanyola entre comunistes, sindicalistes i
anarquistes a la zona
de Narbona. Quan esclata la II Guerra Mundial, per les seves idees
pacifistes i
antifeixistes, va ser detingut i internat a Fontevraud-l'Abbaye
(País del
Loira, França) i, amb André Daunis, va ser
internat del 20 de setembre al 15
d'octubre de 1941 al camp de Sant Sulpici (Migdia-Pirineus,
Occitània), pel
governament de Vichy. Un cop lliure, entrà a formar part
d'un important grup de
la resistència de Narbona unificat per Élie
Sernet. Durant l'Ocupació, la
família Estève amagà durant mesos un
responsable de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) activament buscat per la Milícia, la
Gestapo i els agents
franquistes. Després de la guerra va ser secretari de la XI
Regió de la
Federació Anarquista (FA) de Narbona. En 1950 fou un dels
creadors, amb Georges
Fontenis, del grup anarcocomunista «Organisation
Pensée Bataille» (OPB) i
secretari del grup de Narbona. En 1953 participa en les vagues dels
obrers de
la construcció que duraren mesos. Durant els anys cinquanta
va col·laborar en Combat
Paysan i Le Libertaire, entre altres
publicacions, i va ser membre
de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de
la qual serà secretari regional
fins al 1957. També va ser militant en aquesta
època de la Confederació General
del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Després de
la dissolució de l'FCL en 1957,
es va adherir al Partit Socialista Unificat (PSU) de Narbona. En 1972
s'afilià
al Partit Socialista Francès (PSF). Un cop jubilat,
esdevingué assessor de la
CGT.
---
|
![[10/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[10/10]") |
|
![[12/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[12/10]") |
|
|
| Actualització: 11-10-24 |