|
---
Anarcoefemèrides de l'11 de novembre Esdeveniments
Portada del primer número d'El Combate - Surt El Combate: L'11 de novembre
de 1891
surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer
número de la publicació quinzenal
anarcocomunista El Combate.
Periódico
anarquista. La capçalera portava el
següent epígraf: «Los trabajadores
contra quienes se cometan abusos y atropellos deberan ponerlo en
nuestro
conocimiento los que haremos públicos para
vergüenza de abusadores y
atropelladores, siempre que, se garantice la veracidad del hecho
debidamente.
Los que se consideren calumniados en nuestros escritos, tienen a su
disposición
las columnas del periódico para defenderse. Queremos luz,
mucha luz.» Va ser dirigit
per Vicente García i administrat per Mateo Díaz.
Trobem articles de Luis
Barcia, J. C. Campos i Teresa Claramunt, entre d'altres. En el
número dos
s'anuncià la creació d'un grup de
«Solteros Anarquistes» a Bilbao, els membres
del qual feien el jurament de «no casar-se amb dones que no
fossin
anarquistes». Per raons econòmiques
només en sortiren tres números,
l'últim el
12 de desembre de 1891. D'aquesta publicació
només es conserven exemplars a
l'International Institute of Social History (IISH)
d'Àmsterdam. ***
Portada
del primer número de La Lucha - Surt La Lucha: L'11 de novembre
de 1894 surt
a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de La Lucha. Periódico
comunista-anárquico. Defensor del obrero.
Portava l'epígraf: «Siendo la propiedad fruto de
nuestro trabajo, la
expropiación es un derecho (para quedar en comun).
Condenados por esta socidad
mal organizada a ser explotados no explotadores, la
Revolución Social es una
necesidad.» Com a responsable figura J. Rojo.
Només es coneix aquest número,
que publicà un dels seus articles en italià. ***
Portada
del primer número de La Voz de Ravachol - Surt La Voz de Ravachol: L'11 de novembre
de
1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número i
únic número de la
publicació «anarcopetardista» La Voz de
Ravachol. Periódico comunista-anárquico.
Portava l'epígraf: «El único
contrario del bienestar social es la propiedad. El único
enemigo del obrero es
el rico.» El responsable de la publicació,
partidària de la «propaganda per
l'acció», va ser F. Vázquez. Realment
aquesta publicació és sobretot una
apologia de l'anarcoterrorista François Claudius
Koënigstein (Ravachol).
Trobem textos de José
Altafulla, J. Robert i Ravachol. ***
Portada
d'El Rebelde - Surt El Rebelde: L'11 de novembre
de 1898
surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la
publicació de
periodicitat irregular El Rebelde.
Periódico anarquista. Alguns números
portaren l'epígraf: «La propietat és
un furt.». Estava
patrocinada pel grup
anarcoindividualista «La Luz» i comptava amb el
suport dels grups «Libertario»,
«Juventud Anárquica», «Anti
Federativo» i «Los Ácratas».
Va ser dirigit primer
per J. Mayorka (Manuel Reguera),
després per Manuel Requena, per Juan Valls, per G.
García i finalment per A. V.
Rigüela Vargas. Fou un dels periòdics anarquistes
amb major tirada d'aquells
anys, juntament amb La Protesta Humana
i L'Avvenire, amb els quals
polemitzà.
Trobem articles de José M. Acha, Alecrim, Adolfo
Anarkos, José Aquistapace y Balestra, Domingo
Aznar, Leopoldo Bonafulla,
Gaetano Bresci, Ramón Canto, Pedro Carbonell, Blas Catalao,
Juan C. Cazabat, G.
Ciancabilla, Félix Corominas, J. Costas, Cráter,
Delafranca, V. Dessola, Alejandro
Escobar y Carvallo, Sébastien Faure, Nemesio Ferreyra,
Francisco Fonseca, Julia
P. García, Carlos Gilardoni, Jean Grave, Pepita Guerra,
Soledad Gustavo, A.
Hamon, Fortunato G. Imundo, Fernando Izapitobide, Piotr Kropotkin,
Braulio
Labarta, Felipe Layda, F. Lydia Pelea, Santiago Locascio, P. Lorenec,
Errico
Malatesta, Carlos Manco, A. Marconi, J. Mauri, Hugo Muocioli, Segundo
Nachón, Luis
Olea, José Padón Cabeza, Juan Bautista
Pérez, Juan Quesada, Elam Rável, José
Reguera, Manuel Reguera (Mayurka),
M.
J. Requena, L. Rémy, Ribera, María
Rubí, J. Sarmento, Sauvarine, F. Serrano,
León Urutia, Jaime Vidal, José Villar, G.
Volscos, Zelaznog i Antonio Zozaya,
entre d'altres. Fins al 1903 publicà, com a
mínim, 104 números. Cal no
confondre amb el periòdic anarquista xilè del
mateix títol que es publicà en la
mateixa època. ***
Naixements
Saverio Friscia - Saverio Friscia: L'11 de novembre de 1813 neix a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la «medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. Saverio Friscia va morir el 22 de febrer de 1886 a Sciacca (Agrigent, Sicília). A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria. ***
Notícia de la detenció de Clément Guérin apareguda en el diari de Dijon Le Progrés de la Côte-d'Or del 23 de gener de 1884 - Clément Guérin: L'11
de novembre de 1852 neix al II Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista
Clément Antoine Guérin. Era fill d'Arnaud Guérin, negociant, i de Jeanne
Cruchon. Es guanyava la vida treballant de representant de comerç. A principis
dels anys vuitanta vivia al número 189 del carrer Saint-Catherine i en 1884 al
número 12 del carrer Catros de Bordeus. El 17 de gener de 1884 va ser detingut,
juntament amb el sabater Alfred Marné, sota la sospita de ser l'autor l'octubre
de 1883 d'un atemptat amb botelles explosives contra la Borsa de Bordeus i a altres
immobles habitats. Després de tres mesos empresonat preventivament al Fort de
l'Hâ de la ciutat, el 14 de març de 1894 va ser posat en llibertat per manca de
proves, però Marné restà tancat. En 1886 era membre del Comitè Anarquista i va
ser un dels redactors, amb Bienvault, Ducerf i Étienne Léglise, del quinzenal
anarcocomunista de Bordeus Le Forçat du Travail (1885-1886),
l'administrador del qual va ser Luquet i el gerent Jean Benoît. També va ser
corresponsal de diversos periòdics lionesos i parisencs. Vidu de Louise Marie
Suzanne Poujeaux, el 28 de març de 1901 es casà al XVII Districte de París
(França) amb Jeanne Lowson. En questa època vivia al número 83 del carrer
Boursault del XVII Districte de París i continuava treballant de viatjant de
comerç. Clément Guérin va morir el 28 d'agost de 1913 al seu domicili, al
número 62 del carrer Saussure, del XVII Districte de París (França) i va ser
enterrat dos dies després al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França). ***
Adriano
Ascensi (1892) - Adriano Ascensi: L'11 de novembre de 1856 neix a Alatri (Laci, Itàlia) l'anarquista Adriano Flavio Enrico Ascensi. Sos pares es deien Serafino Ascensi i Rose Noce. Entre 1877 i 1880 serví com a guàrdia al Principat de Mònaco. L'11 de desembre de 1878 arribà a Niça (País Niçard, Occitània) i cap el 1880 s'establí de sabater. El 22 de febrer de 1887 es casà a Niça amb la francesa d'origen italià Anne Marie Carbone, amb qui tingué tres infants (Jacques, Joseph Charles i Pascal Charles). El 6 de juliol de 1891 va ser un dels signants del manifest imprès per l'anarquista Giovanni Talchi titulat «Al signore Cerbero Vanni Candide, correspondente dell'Epoca...», fet que sembla va fer que fos inscrit com a «anarquista» per les autoritats, encara que com a «no perillós». En 1893 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers residents a Niça. En aquesta època vivia al número 20 del carrer Barillerie. Va estar lligat als anarquistes Menozzi, Lombardo Rocco, Pilade Rugiardi i G. Talchi. El desembre de 1903 va ser inscrit per les autoritats en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. L'11 d'agost de 1904 la gendarmeria assenyalà que havia arribat a Falicon (Provença, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de l'expulsió d'Eugène-Bernard Verhaegen
apareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del
28 d'abril de 1892 - Eugène-Bernard
Verhaegen: L'11 de novembre de 1865 neix al vaixell La
Volonté de Dieu,
ancorat al port de Châlos-sur-Marne (actualment
Châlons-en-Champagne, Xampanya,
França), l'anarquista Eugène-Bernard Verhaegen
–citat erròniament Verhaeghen–,
conegut com Mouchon. Sos pares, de nacionalitat
belga, barquers fluvials
a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), es deien Pierre-Michel
Verhaegen i
Adèle-Louise Flandrin, i tenia dos germans més
grans, Henri Arthur i Oscar,
també llibertaris. Es guanyava la vida treballant d'obrer en
una fàbrica de
tul. Els germans Verhaegen van ser detinguts preventivament abans de la
manifestació del Primer de Maig de 1892 a Calais
(Nord-Pas-de-Calais, França) i
el 21 d'abril es van decretar les seves expulsions de
França. El 27 d'abril de
1892 s'embarcaren cap a Anglaterra acomiadats per una
manifestació de
quatre-cents obres del tul, molts d'ells socialistes. El 4 de juny de
1897 el seu
decret d'expulsió va ser suspès i va ser
autoritzat a residir a França. El 4 de
gener de 1900 els decrets d'expulsió de sos germans Henri
Arthur i Oscar també
vas ser suspesos. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Joan Mir i Mir - Joan Mir i Mir: L'11 de novembre de 1871 neix
al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó
(Menorca, Illes Balears) l'intel·lectual
anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i
maçó Joan Mir i Mir. Son
pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren
terratinents
maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de
Maó. Joan Mir
serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en
1881, va ser internat
al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa,
Catalunya) i va estar-hi fins al
1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i
1884 va
estudiar al col·legi barceloní de Vilar i
després al col·legi d'Oriola
(Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886).
En 1886
tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut
d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En
1892 va mantenir un duel amb pistola sense
conseqüències amb Josep Mercadal. En
1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i
religiosa i s'inscriu a
l'Institut de Maó. Va participar en la creació de
l'Escola Nocturna d'Es
Castell promoguda per la Conferència de Sant
Vicenç de Paül de caràcter
religiós. En 1896 comença a escriure en la
revista espiritista La Estrella
Polar i se separa de l'Església
catòlica. L'1 de setembre de 1898 es
comença a publicar el periòdic mensual El
Porvenir del Obrero, dirigit
pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega
un moviment de
solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe
Castellote. Comença
a participar activament amb la maçoneria i manté
correspondència amb coneguts
intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos,
Pablo Iglesias, etc.). En 1899
llançarà un projecte d'Escola
d'Educació Integral de caire llibertari a Maó,
però aquesta primera temptativa fracassarà.
Aquest mateix any, El Porvenir
del Obrero esdevindrà l'òrgan de la
societat llibertària Agrupació Germinal
i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta
del periòdic
començarà a publicar fullets anarquistes
(Kropotkin, etc.) i el mes de desembre
es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article
«A El Grano de
Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero
(20-10-1899). En 1901 marxa
una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i
Guàrdia i la seva
Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la
creació de la Federació
Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari,
i va impartir
nombroses conferències sobre qüestions socials i
anticlericals. En aquest any
també va participar en la constitució de l'Escola
Laica de la Societat
Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent
en el Col·legi Germinal de
la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article
contra Weyler va
sortir sense càrrecs; també en aquest anys va
participar en mítings
sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva
participació en les vagues
de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de
l'Angloespanyola a Maó i
l'octubre escriurà el pròleg de Vía
Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28
d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de
Maó, dirigida per Esteve
Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any
mantindrà
una polèmica periodística amb J. J.
Rodríguez, cap del Partit republicà
maonès,
per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les
vagues recents. El
febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per
l'article «Amor
Divino», sobre la corrupció del clergat i la
falsedat de la religió, i l'altre
per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es
crearan escoles lliures a
Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de
professor a la primera. En 1907 va ser
empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de
l'alliberament de
Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l
jutjà el 24 de juny i, tot
i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de
presó, sortí absolt.
El Porvenir del Obrero serà
suspès i no tornarà aparèixer fins al
5
d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui
es casarà civilment
l'any següent, i participa en la fundació de
l'Ateneu Popular. L'agost de 1909
el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és
escorcollat per ordre del delegat del
Govern i se li requisen 13 llibres considerats
«anarquistes». En 1910 participa
en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu
Científic, Literari i Artístic i
escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà
en l'elaboració i
la correcció d'«El Pacte de
Maó», que establia una treva electoral entre els
partits polítics; la seva posició, favorable al
pacte i la seva participació en
l'elaboració, motivarà dures crítiques
d'alguns membres de l'anarquisme maonès.
En 1912 redactarà les bases per a la constitució
de la Casa del Poble i l'any
següent participa en la creació de l'Escola
Racionalista de Ciutadella. L'abril
de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en
el setmanari El
Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la
tardor llança una Biblioteca
de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita
Cerebral. Los cuentos
anarquistas más famosos. Aquest mateix any
l'anarcosindicalista catalana
Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en
l'edició d'El Porvenir del
Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els
primers problemes greus.
En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre
governativa. En 1915
Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara
postura aliadòfila i El
Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament.
La revista Cultura
Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el
paper d'aquesta
publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la
Federació Obrera
Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de
recent creació, i
anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el
refús a aquest moviment
sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença
a publicar en La
Veu de Menorca, nou diari republicà del qual
serà després copropietari, i
entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i
Industrial. En 1920
mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i
es casarà per l'Església, com
a culminació del seu procés de
«revisió» i com a ruptura total amb
l'anarquisme
menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu
Científic, Literari i
Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la
intenció de romandre-hi
i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès,
treballa als tallers d'El
Día Gráfico, publica en La
Veu de Catalunya; però el març de 1923
tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la
secretaria de
l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació
de la societat cultural
regionalista La Nostra Parla i escriurà
en l'òrgan d'expressió del
mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i
Música de l'Ateneu
Científic, Literari i Artístic, i
treballarà en una ponència sobre l'Autonomia
de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de
Rivera, però
abandonarà la comissió davant la seva
desconfiança en el concepte de «regió
balear». A partir de 1925 passarà llargues
temporades retirat a Bini-Umaia (Es
Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La
Veu de Menorca,
sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya.
L'any següent escriurà una
llarga sèrie d'articles, La paz del mundo,
considerats el seu testament
polític; l'últim «Una veu
amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies
abans de morir, el
21 de juliol de 1930 a Maó (Menorca,
Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral. En 1931, quan es
va proclamar la II
República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de
Maó in memoriam,
i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El
15 de
desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar
menorquí il·lustre. ***
Notícia
de la condemna de René Gendot publicada en el diari
parisenc La
Petite République del 8 de març de
1902 - René Gendot: L'11 de novembre de 1881 neix a Brion (Borgonya, França) l'anarquista René Gendot, conegut com Gendoz. Es guanyava la vida com a ajustador mecànic. A principis de 1901 vivia al número 116 del carrer Chemin Vert de París (França) i la policia el tenia fitxat com a actiu propagandista antimilitarista i membre del grup anarquista «Le Pot à Colle». El 9 de febrer de 1902 va ser detingut, juntament amb Albert Ganssen, per haver amenaçat de mort la filla d'una portera durant uns aldarulls. El 7 de març de 1902 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París a tres mesos de presó per «violències», per haver ferit un agent anomenat Massot a la sortida d'un míting dels desocupats celebrat a la Borsa del Treball el 2 de març anterior. En aquesta època vivia al número 75 del Faubourg Saint-Antoine. El maig de 1903 la policia no el tenia controlat i va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. En 1904 vivia a Londres (Anglaterra) i mantingué correspondència amb el periòdic Le Libertaire, solidaritzant-se amb l'obrer ajustador Victor Pivoteau, amb qui havia treballat i que havia estat condemnat per la mort a trets i a cops de punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a contractar després d'haver-lo acomiadat, i va fer una crida per obrir una subscripció al seu favor per ajudar la mare de l'empresonat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Paul
Gudefin - Paul Gudefin: L'11
de novembre de 1881 neix al VIII Districte de París
(França) l'anarquista Paul
René Gudefin. De pare desconegut, era fill natural de la
domèstica Marie Claudine
Gudefin. Es guanyà la vida treballant de mosso repartidor i
d'obrer tintorer.
En 1902 vivia al número 47 de Cité Jouffroy
Renault de Clichy (Illa de França,
França). El gener de 1903 habitava el número 42
del carrer Paris de Clichy i
guanyava alguns diners amb uns drapaires. En aquesta època
freqüentava les
reunions anarquistes, especialment les del grup «Les
Iconoclastes», on prenia
la paraula. Era assidu dels anarquistes Maurice Bouché i
Alzir Hella. En un
escorcoll policial del seu domicili, la policia de Clichy va trobar
fullets
antimilitaristes i correspondència. A principis de 1903 va
ser sortejat per
l'exèrcit i va declarar que desertaria tan bon punt
tingués l'uniforme. El maig
de 1903 va ser contractat per un sabater, però va
desaparèixer després de
robar-li. El 16 de novembre de 1903 va ser incorporat al IV Regiment
d'Hússars
i el 24 de novembre va desertar; el 25 de desembre de 1903 va ser
declarat
oficialment desertor i es va donar ordre de crida i cerca. A principis
de març
de 1904 havia quedat amb un drapaire per a vendre'l diversos objectes i
el
comissari va ser advertir d'aquesta reunió, però
va reconèixer un dels tres
policies que el volien detenir i aconseguí fugir-ne.
S'instal·là a Jemeppe-sur-Sambre
(Namur, Valònia), al carrer Hullos, domicili del miner
Modeste Boutet que
llogava habitacions. Relacionat amb l'anarquista Auguste Lambin (Henri Beaumanoir, Auguste
Gibout, Le Grand Charles),
ambdós decidiren realitzat atemptats
amb explosius. Durant la nit del 17 al 18 de març de 1904
una capsa prop del
domicili del comissari de policia Ernest Laurent va ser descoberta a
Lieja,
però quan el comandant d'artilleria Julien Papin, que havia
vingut per a
desactivar-la, donà ordre de transportar-la a una zona sense
perill, es va
produí l'explosió, ferint mortalment el comandant
i altres sis persones. El 22
de març d'aquell any, un nou atemptat es va produir a Saint
Nicolas (Lieja,
Valònia): una bomba va ser descoberta a la finestra del
domicili del comissari
de policia Léon Binet i en aquesta ocasió
s'immergí la bomba per fer-la
esclatar, provocant amb l'explosió el trencament d'algunes
finestres. El 23 de
març de 1904 va ser detingut amb Auguste Lambin a la sala
dels passos perduts
de l'estació central de Lieja. El 18 de maig de 1904 va ser
condemnat a mort
davant l'Audiència de Lieja, juntament amb Auguste Lambin,
pena que va ser
commutada per treballs forçats a perpetuïtat
perquè a Bèlgica no s'aplicava la
pena capital –també va ser jutjat el carboner
Modeste Boutet. Paul Gudefin va
morir l'11 de juliol de 1917 a la Presó Militar de Lovaina
(Bramant Flamenc,
Flandes). ***
Foto
antropomètrica de Vittorio Puffich - Vittorio
Puffich: L'11 de novembre de 1885 neix a Trieste
(Friül, aleshores pertanyent a
l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Vittorio Puffich,
també conegut com Viktor Puffich.
Sos pares es deien
Ferdinando Puffich i Caterina Marostica. Quan tenia 15 anys
patí la seva
primera condemna per robatori, causat per la necessitat de
supervivència.
L'agost de 1907 participà, com a molt altres anarquistes,
especialment els
companys del grup «Germinal» (Ferdinando Castro,
Giovanni Colombin, Girardi, Rudolf
Golouh, Kerpan, Oblak, Renato Siglich, etc.), en les revoltes contra la
carestia de la vida i el 14 d'aquell mateix mes va ser condemnat a
quatre mesos
de arrest per «accions prohibides per la llei»
–durant una manifestació
anticlerical havia llaçat crits subversius, com ara
«Visca l'anarquia!» i «Fora
capellans i frares!». El seu procés va ser seguit
pel setmanari anarquista de
Trieste Germinal, dirigit per
Marcello Andreani, amb el qual col·laborava
assíduament. El juliol de 1909 es
traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia)
buscant una feina estable i, segons
informes de la Prefectura de Policia milanesa,
freqüentà Giovanni Galmozzi,
redactor de La Protesta Umana. En
una
nota publicada el març de 1911 en Il
Grido dell Folla, la citada Prefectura assenyalà
la seva presència a
Monfalcone (Friül), fent feina de mecànic a les
drassanes navals que feia poc
s'havien creat. Amb l'anarquista Ernesto Radich, que més
tard es passà al
comunisme, participà activament en les lluites obreres i amb
l'anarquista de
Trieste, de llengua eslovena, Rudolf Golough, va col·laborar
en el quinzenal
revolucionari local La Gioventù
Socialista, dirigit per Ercole Bucco. Després de
la Gran Guerra treballà a les
drassanes navals San Marco de Monfalcone i esdevingué cap de
colla, encara que
no es mostrà com a anarquista a la nova direcció.
Va estar present, en
concomitància amb els obrers, durant la ocupació
de dos dies de la fàbrica, però
la direcció considerà que havia intentat salvar
els seus interessos i li va
lliurar un premi de 200 lires. De bell nou a Trieste, el setembre de
1925 va
ser identificat per les autoritats com a membre de l'anarcosindicalista
Unió
Sindical Italiana (USI). El 14 d'aquell mateix mes va ser detingut, amb
un grup
de companys, en una agafada de la policia realitzada al Cafè
Union, lloc de
reunions llibertàries diàries al centre de la
ciutat. Se li segrestaren
nombrosos opuscles i una «afilada fulla d'acer d'uns 20 cm de
llargària» i va
ser tancat uns dies. El març de 1932 va fer un breu discurs
al funeral laic
il·legal del socialista Angelo Tommasini, pare de
l'anarquista Umberto
Tommasini. En 1935 la Prefectura de Policia de Trieste
assenyalà que en els
últims anys el seu comportament polític no havia
donat problemes, però que no
era partidària d'esborrar-lo del registre de subversius. En
1937 participà en
un avalot amb els treballadors municipals de l'Azienda Comunale
Elettricità Gas
Acqua e Tramvie (ACEGAT, Companyia Municipal d'Electricitat, Gas, Aigua
i
Tramvia) i va ser acomiadat. Desesperat a causa de no poder mantenir la
seva
companya i les seves dues filles malaltes, i davant el xantatge de
veure's
obligat a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF) per a la seva
readmissió
laboral, Vittorio Puffich es va suïcidar el 29 de juny de 1938
a Trieste (Friül). ***
Attilio Bulzamini - Attilio
Bulzamini: L'11 de novembre de 1890 neix a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Attilio Bulzamini. Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa.
Després
de fer els estudis primaris, durant l'adolescència
s'acostà al moviment
anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a
Milà on treballà com a maquinista
dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la
capital llombarda. En
1920 participà activament en el moviment
d'ocupació de fàbriques i la policia
el qualificà de «destacat propagandista
revolucionari». En aquests anys
esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui
mantindrà correspondència
durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana
del 23 de març de
1921, formà part dels grups de suport als companys
detinguts. Constantment
vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els
militants
cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de
ser violentament
agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i
es va
veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa
«Breda»
a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però
continuant amb la militància.
L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat,
emigrà clandestinament a
Suïssa, on treballà com a mecànic en la
indústria metal·lúrgica. D'antuvi
s'instal·là a Ginebra i al cantó de
Valais i després a Zuric. A Suïssa
s'assabentà que son germà Pasquale,
també militant anarquista, havia resultat
mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia)
arran de l'agressió
que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans.
Malgrat les condicions
penoses que patí a Suïssa (llargs
períodes de desocupació, problemes de salut
causats per la seva úlcera duodenal, amenaça
permanent d'expulsió, etc.),
continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el
suport de sa
companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb
el grup de Luigi
Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le
Réveil, i continuà
amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena
Melli. Entre l'11 i el
12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i
Guido Rusconi, els
anarquistes italians refugiats a Suïssa en el
Congrés Anarquista dels Refugiats
Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de
França, França) i que donà lloc a
la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians
(FAPI). Entre l'1 i el 2 de
novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés
Anarquista Italià
celebrat a Sartrouville (Illa de França, França),
promogut per Camillo Berneri
i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària (CAAR). El juliol
de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya,
abandonà Suïssa
i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona
(Catalunya), on
s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna
Ascaso. Responsable d'una bateria
al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en
els combats de Monte Pelado. El
setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri,
s'integrà en el grup italià
«Errico Malatesta», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
També va
ser membre del grup «Michele Angiolillo». El
novembre de 1936 marxà a Suïssa
per veure sa companya i renovar el seu permís de
residència, però va ser
immediatament detingut i expulsat amb sa parella per
«violació de la
neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren
a França i ell després passà a
Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també
milicià en la Columna Ascaso, i
altres companys, presentà a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte
d'atemptat contra Benito
Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat
organitzativa. Retornà al
front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener
de 1937 va ser hospitalitzat a
Barcelona per a ser operat de la seva úlcera duodenal. El
març d'aquell any,
acabada la convalescència, retornà als fronts. El
setembre de 1937 obtingué una
llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb
sa companya i
després de bell al camp de batalla. Molt dèbil
físicament, al front va
contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1
de juny
de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya). ***
Dret a l'esquerra Ácrato Lluc; asseguts, a l'esquerra Manuel Joaquin de Sousa, i a la dreta Sebastià Clarà (Barcelona, 12 de novembre de 1930) - Sebastià Clarà Sardó: L'11 de novembre de 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Sos pares es deien Sebastià Clarà i Maria Sardó. Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu. D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu a Tossa. Emigrà a França, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya; després marxà a París, on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment anarquista. Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. En 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera francoespanyola. Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca. En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal de Girona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 assistí al II Congrés Nacional de la CNT (Congrés de la Comèdia). El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear. També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Sebastià). Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a França, establint-se a Montalban. Novament a la Península, en aquests anys de final de la dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.). El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic, organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència «Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València. En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de la capital catalana i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco Cañadas El Anarquismo. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical. L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT. El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera. Durant la II República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) –era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona– i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà en els Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. Durant la dictadura crea el Centre Lleidatà, lloc de trobada i d'informació, boicotejat per la militància confederal. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Trobem articles seus, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera, El Vidrio, etc. Sebastià Clarà i Sardó va morir el 17 de maig de 1986 a la Residència Armonia de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementir de Les Corts d'aquesta ciutat. ***
Necrològica
de Cristóbal Rodríguez Pérez apareguda
en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 23 de maig de 1953 -
Cristóbal
Rodríguez Pérez: L'11 de
novembre de 1894 neix a Igualeja
(Málaga, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Cristóbal Rodríguez
Pérez. Milità en la
Confederació Nacional del
Treball
(CNT) d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Durant la guerra civil va
ser
adscrit al Servei de Tren Automòbil del X Cos de
l'Exèrcit Popular de
la II
República espanyola. Exiliat, treballà de
llenyataire a Sacy (Borgonya,
França). Desesperat per la malaltia que patia,
Cristóbal Rodríguez
Pérez es va suïcidar el 2 de maig de 1953
llançant-se a les vies del
tren a l'indret anomenat «Le
Champ du Noyer»
de Vermenton (Borgonya, França). ***
Fotografia
policíaca de Vairoleto - Juan Bautista Vairoleto: L'11 de novembre de 1894 neix a Cañada de Gómez (Santa Fe, Argentina) el bandejat anarquista Juan Bautista Vairoleto –citat també com Bairoletto–, que va ser nomenat amb un gran nombre de pseudònims (Gaucho Bairoletto, Juancito Bairoletto, José Ortega Bairoletto, Marcelino Sánchez, Martín Mirando, El Pampeano, El Atila de La Pampa, San Bautista Bairoleto, etc.). Fill d'immigrants italians, sos pares es deien Victorio Vairoleto i Teresa Bondino, i fou el segon de sis germans. Sa família s'establí a la província de La Pampa, a la zona bladera situada entre Castex i Monte Nueva, on arrendaren unes terres. Sa mare morí quan era un adolescent i es posà a treballar en diverses feinetes (mosso, filferrador, venedor ambulant, etc.) per ajudar sa família. Des de jove tingué problemes amb la policia. Treballà fent de gautxo i com a militant llibertari representà els treballadors en diversos comitès. El 4 de novembre de 1919, després de matar Elías Farach (El Turco), caporal de policia de la ciutat Eduardo Castex (La Pampa, Argentina), d'un tret a la gola en una disputa amorosa per Dora, una jove prostituta d'aquesta localitat, fugí de la justícia i engegà la seva carrera de bandolerisme. El 12 de desembre de 1919 morí son pare en un accident i durant la vetlla del difunt la policia esperà amagada l'arribada de fill fugitiu; només després els agents van saber que el proscrit havia dit l'adéu a son pare disfressat de dona. Arran d'una delació, el 14 d'abril de 1920 va ser detingut i tancat a la presó de Santa Rosa fins l'1 de juliol de 1921 que aconseguí la llibertat després de ser exculpat de l'assassinat de Farach ja que es considerà que hi havia hagut provocació. Després va fer diverses feinetes, el 24 de març de 1925, arran de furtar en una botiga de teles i de vestits per cobrar-se un deute, passà novament a la clandestinitat. Durant anys es dedicà a robar, a vegades ajudat per Eusebio Espíndola, Vicente Gazcón (El Ñato) i pel també anarquista i maçó Segundo David Peralta (Mate Cosido), la gent acabalada de diverses províncies argentines (Córdoba, San Luis, Mendoza i San Juan) per repartir els guanys entre la gent humil i a fer «justícia popular» contra els terratinents explotadors; per aquest motiu va ser anomenat Robin Hood Argentí o Robin Hood Criollo. Especialment lluità contra l'empori britànic «La Forestal», indústria d'extracció de taní caracteritzada per la dura explotació del seus obrers i pobladors. Va rebre el suport de la població, que li ajudava a fugir, li proporcionava queviures i l'informava del moviment de les tropes que el buscaven. A més de les activitats expropiadora i repartidora, es va consagrar a la propaganda anarquista. Durant un any, entre febrer de 1926 i juny de 1927, marxà a Buenos Aires fugint de la persecució policíaca. En la dècada dels trenta si li va fer responsable de tots els delictes que es realitzaven a la zona i a començaments de la següent dècada les autoritats decidiren acabar amb la seva figura i organitzaren una persecució sistemàtica contra ell. Entaulà una relació sentimental amb Telma Cevallos i el 29 de febrer de 1939 nasqué sa primera filla, Juana. Arran d'aquest fet decidí abandonar la vida errant, prengué el nom de Francisco Bravo i començà a construir un ranxo a la localitat de Carmensa, a la riba de l'Atuel, en una finca regalada pels líders del Partit Radical de la zona en gratitud a determinats favors rebuts. El 28 de juliol de 1940 nasqué sa segona filla, Elsa. La detenció de Vicente Gazcón (El Ñato) l'agost de 1941 posà sobre la pista de la seva vertadera identitat a les autoritats. Encerclat per la policia, després d'un tiroteig i sense possibilitats de fugida, Juan Bautista Vairoleto es va suïcidar d'un tret a la cara el 14 de setembre de 1941 a la seva finca de la Colònia de San Pedro de Atuel (Carmensa, Mendoza, Argentina). La vetlla es realitzà a la Biblioteca Popular Sarmiento de la ciutat de General Alvear, on havia estat traslladat el seu cos, i assistiren més de 6.000 persones vingudes d'arreu de La Pampa i de Mendoza. Un seguici de 3.000 persones acompanyà el finat fins al cementiri de General Alvear (Mendoza, Argentina) on fou sepultat. Mesos després el cadàver de Gazcón, el seu delator, aparegué cruelment assassinat a General Pico. La vida de Vairoleto creà una gran admiració popular i la seva figura es mitificà durant la seva vida i després de mort. Convertit en un personatge de culte, els dies del seu naixement i de la seva mort de cada any els «devots» encenen espelmes al seu mausoleu pagat per una col·lecta popular i li demanen de tot (treball, salut, amor, etc.) com si d'un sant es tractés, atribuint-li nombrosos miracles. La seva vida ha estat inspiració per a novel·les, obres de teatre, pel·lícules i sobretot cançons populars. ***
D'esquerra
a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel
García
Vivancos i Olegario Pachón Muñez
(París, 1957) - Martín Alandí Pomer: L'11 de novembre de 1895 neix a València (València, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià)– l'anarcosindicalista i maçó Martín Alandí Pomer –a vegades el seu nom citat erròniament com José. Sos pares es deien Josep Alandí García, carboner, i María Pomer Sugarra. Sembla que es va criar a Port de Sagunt, d'on era sa mare. En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar. En 1930 i 1931 era membre, amb l'anarquista Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1931 presidí el Centre d'Estudis Socials (CES) de València (València, País Valencià), on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències («La incorporación de la técnica la movimiento social», etc.). En 1931 era president de l'Associació d'Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València. Francmaçó, formà part de la lògia «Federación Valentina» de València. Simpatitzà amb l'estratègia trentista. El novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l'1 i el 4 de desembre d'aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats. A favor de la participació confederal en el Govern de l'Estat, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d'abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular. Col·laborà en Libre-Studio (1936-1938) de València. Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE). Amb el triomf franquista va ser capturat pels feixistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1942 fou secretari del Comitè de la CNT a la presó. Un cop lliure, s'exilià a França. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), en 1946 era un dels 20 membres de la lògia maçònica «Esperanza» d'aquesta ciutat, integrada en el Gran Orient de França (GODF). En 1947 defensà les tesis de la CNT «política». El 22 de gener de 1961 va fer a París la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos». El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora del grup «Los Amigos de la CNT de España», grup de tendència «col·laboracionista» que des de París (França) encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el cincpuntisme. Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i en unes notes sobre la llibertat. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis (Illa de França, França). ***
Nicola Palmiotti davant ca seva a Ururi (1959) - Nicola Palmiotti: L'11 de novembre de 1895 neix a Ururi (Molise, Itàlia; aleshores pertanyia als Abruços, Itàlia) l'anarquista Nicola Umberto Palmiotti. Des d'adolescent milità en el moviment anarquista. Emigrà cap als Estats Units d'Amèrica per no participar en la Gran Guerra. Als EUA col·laborà amb Luigi Galleani, amb qui fou perseguit per les autoritats, jutjat i condemnat. Empresonat en nombroses ocasions, cap al 1920 tornà a Itàlia, ja que les autoritats el volien implicar en el procés contra els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. A la seva localitat natal milità en el moviment anarquista. Organitzà els treballadors, muntà vagues i promogué l'agitació, fets pels quals fou processat en nombroses ocasions, condemnat i empresonat. Després de la II Guerra Mundial, participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i es caracteritzà per promoure la propaganda i la premsa llibertària. Nicola Palmiotti va morir el 30 de desembre de 1969 a Ururi (Molise, Itàlia). ***
Antoni Cieri - Antonio Cieri: L'11 de novembre de 1898 neix a Vasto (Abruços, Itàlia) el militant anarquista i antifeixista Antonio Cieri. Sos pares es deien Domenico Cieri, paleta, i Maria Giuseppe Canci. Durant la Gran Guerra va obtenir el grau d'oficial i va ser condecorat nombroses vegades. Va fer de dissenyador tècnic –alguns li atribueixen erròniament el títol d'arquitecte– per als ferrocarrils d'Ancona, militant alhora en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. En 1921 a causa de la seva activitat política va instal·lar-se a Parma. L'agost de 1922 va ser comandant dels «Arditi del Popolo» de Parma sota la direcció de Guido Picelli. Es va encarregar de la defensa del barri proletari des Naviglio contra els assalts dels esquadrons feixistes d'Italo Balbo, que va reemplaçar Roberto Farinacci a causa de la seva ineficàcia i sota les ordres de Benito Mussolini. En 1923 es va exiliar després d'haver de deixar la feina dels ferrocarrils. A París, a partir de 1925, va reprendre la seva militància anarquista i va crear el periòdic l'Umanità Nova. Entre 1932 i 1933 a Puteaux, amb Camillo Berneri, va editar La Protesta i La Vecchia Umanità Nova, però ambdues van ser de vida breu per mor dels entrebancs posats per les autoritats franceses. Amb Enzo Fantozzi, Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi i Giulio Bacconi, entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Italià de Sartrouville que va crear el «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». En 1936 va marxar a lluitar a la guerra d'Espanya i amb Carlo Rosselli, Camillo Berneri i Mario Angeloni va forma la Secció Italiana de la Columna Ascaso. L'abril de 1937 la columna italiana, comandada per Giuseppe Bifolchi, va intentar atacar per sorpresa el difícil emplaçament de Carrascal d'Osca i Cieri va anar encapçalant l'esquadra dels «bombers» formada especialment per als assalts. Antonio Cieri va caure mort el 7 d'abril de 1937 arran dels combats dels assalts per prendre Osca (Aragó, Espanya), que serà finalment presa per les milícies antifeixistes. Se sospita que va ser disparat per l'esquena per un estalinista durant l'atac i aquesta conjectura va ser denunciada en el periòdic de Berneri Guerra di Classe. Sos dos fills, Ubaldo i Renee, es van criar amb la parella formada per Giovanna Caleffi i Camillo Berneri. El 22 d'octubre de 2006 va ser inaugurada una placa commemorativa, obra de Massimo Ortalli, en memòria seva al barri de Naviglio de Parma; la cerimònia va estar realitzada en col·laboració amb l'Arxiu Històric de la Federació Anarquista Italiana (FAI) d'Imola. ***
Última
foto de Miquelina Sardinha - Miquelina Sardinha: L'11 de novembre de 1902 neix a Avis (Portalegre, Alentejo, Portugal) la pedagoga i militant anarcosindicalista Miquelina Maria Possante Sardinha. Era filla de Manuel dos Santos Sardinha, fuster de carros anarquista fundador del Sindicat de la Construcció Civil de Ponte de Sor (Portalegre, Alentejo, Portugal). De ben joveneta participà en les reunions llibertàries que es realitzaven a casa seva i es formà en el moviment anarquista llegint la seva premsa (A Batalha, A Comuna, etc.). Fortament influenciada per la pedagogia de Vitória Pais de Andrade i per les teories de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, esdevingué professora d'ensenyament lliure per a infants i adults. Sempre destacà pel seu anticlericalisme i per lluitar contra tota intromissió de l'Església en qualsevol àmbit de la vida. Companya del destacat militant anarquista Francisco Quintal, animador de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), patí amb ell tota mena de persecucions i de repressions per la seva militància. Fou mestra de l'escola del Sindicat de la Construcció Civil de Lisboa. Miquelina Sardinha va morir el 27 d'octubre de 1966 a Lisboa (Portugal). ***
Martín
Terrer Andrés - Martín Terrer Andrés: L'11 de novembre de 1904 –algunes fonts citen 1906– neix a Sòria (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Martín Terrer Andrés. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. Arran de la «Sanjuanada», aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera engegat la nit del 24 de juny de 1926, va ser empresonat i també després de la vaga general d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era sergent primer en un regiment d'Artilleria a Mataró (Maresme, Catalunya) i estava de permís. En aquesta època mantenia estret contacte amb el Comitè de Defensa de Barcelona (Catalunya), animat pel grup anarquista «Nosotros», i no retornà a la caserna, encapçalant un grup de dos-cents militants dels sindicats de Metal·lúrgica i de Transports que assaltà la caserna de les Drassanes barcelonines amb l'ajuda i complicitat del company Valeriano Gordo Pulido que aleshores era sergent d'Artilleria al centre militar. El 19 de juliol va ser ferit al carrer Sant Pau de Barcelona durant els combats contra els aixecats feixistes. Un cop guarit de les ferides, s'incorporà a una de les columnes confederals que partiren cap el front d'Aragó i poc després s'integrà a la «Columna Sur-Ebre», comandada per Antonio Ortíz Ramírez, on fou responsable d'una bateria i, amb Valeriano Gordo, un dels homes de confiança d'Ortiz en l'Estat Major de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Un cop militaritzada la «Columna Ortiz», que esdevingué 25 Divisió, en fou el responsable de la Secció d'Operacions. Després de la dissolució del Consell d'Aragó i de la destitució durant la tardor de 1937 d'Ortiz al cap de la 25 Divisió, seguí aquest la primavera de 1938 a la 24 Divisió, on fou capità de la Secció d'Operacions. Arran dels rumors d'un possible assassinat a mans estalinistes d'Ortiz i dels seus homes de confiança, durant la nit del 5 de juliol de 1938, amb altres companys (Félix Albert, Joaquín Ascaso Budría, Alfonso Domínguez Navasal, Valeriano Gordo Pulido, Emilio Mañez Zaragoza, Ramón Negre, Antonio Ortiz Ramírez i Jacinto Santaflorentina López de Oñáte), passà a França. Interrogats per la II Oficina a Foix (País de Foix, Occitània) i a Baiona (Lapurdi, País Basc), se'ls va assignar la residència a diferents indrets, alhora que el Govern republicà espanyol demanava la seva extradició per deserció. Ell va ser confinat a Caors (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment aconseguí emigrar a Bolívia i després a Veneçuela, on s'instal·là i on pogué reunir durant els anys cinquanta amb Ascaso, Gordo i Ortiz, amb els quals va formar el grup anarquista «Fuerza Única». Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'instal·là al Campello (Alacantí, País Valencià), sempre efectuant freqüents viatges a Veneçuela. Martín Terrer Andrés, en un d'aquests viatges, va morir el 24 d'agost de 1999 a Caracas (Veneçuela). ***
Vicente
García Negrillo - Vicente García
Negrillo:
L'11 de
novembre de 1905 neix a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya)
–algunes fonts citen erròniament Múrcia
(Espanya)– l'anarcosindicalista Vicente García
Negrillo, conegut com El Negro i El Carpanta. Sos pares es deien Vicente
García i Teresa Negrillo. Durant la dictadura de Primo
de Rivera milità en
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, fet pel
qual en 1924 va ser empresonat amb altres companys. Després
de la proclamació
de la II República espanyola en 1931, fou partidari de les
tesis trentistes animades a
Sabadell per Josep
Moix Regàs, qui havia estat exclòs de la CNT i
fou responsable local dels
Sindicats d'Oposició confederals, acabant en les files del
Partit Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC) i de la Unió General dels
Treballadors (UGT)
locals. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
lluità al front
d'Aragó. En aquesta època estava casat amb un
fill. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Posteriorment passà per la 106 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE),
sembla que per treballar a la «Línia
Maginot». En la primavera de 1940 va ser capturat pels nazis
i posteriorment deportat al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), i el maig de
1945, quan les tropes aliades
eren a prop de la zona, fou un dels que prengué el poder als
nazis abans de
l'alliberament del camp. Repatriat a França,
formà part de la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Sa
companya fou Margarida Capmany Novas. Vicente
García Negrillo va
morir el 6 de gener de 1983 a l'Hospital Corentin Celton
d'Issy-les-Moulineaux (Illa de
França, França). ***
Grup
de combatents republicans intentant prendre un vaixell al port de
Gijón per fugir la nit del 20 i al 21 d'octubre de 1937 - Benjamín Acuña Corral: L'11 de novembre de 1907 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Benjamín Acuña Corral. Sos pares es deien Manuel Acuña i Cipriana Corral. Fonedor de professió, estava afiliat al Sindicat del Metall de Gijón de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'estiu de 1936 fou membre del Comitè d'Abastos del barri del Natahoyo de Gijón i més tard va ser capità adjunt en el «Batalló Víctor». Després de la caiguda del front Nord, va ser detingut, jutjat i el 15 d'octubre de 1938 condemnat a mort. L'11 d'agost de 1939 la pena va ser commutada per alguns anys de presó. Mort el dictador Francisco Franco, ingressà en el naixent Sindicat de Jubilats de Gijón de la CNT. Benjamín Acuña Corral va morir el 27 d'abril de 1981 al seu domicili de Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya) i va ser enterrado al cementiri d'aquesta població. ***
Necrològica de Pedro Santiago apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'11 novembre de 1956 - Pedro Santiago: L'11 de novembre de 1907 neix a Abarca de Campos (Palència, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Santiago. A finals dels anys vint s'exilià a França i milità en la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà a la Península i es posà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins el seu final. Pedro Santiago va morir el 26 de setembre de 1956 en accident a França. ***
Necrològica
de Francisca Vegas Duarte apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de gener de 1991 - Francisca Vegas Duarte: L'11 de novembre de 1910 neix a Antequera (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisca Vegas Duarte. Era filla de José Vegas i de Teresa Duarte. De jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i en 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en la Revolució espanyola i després de la guerra civil restà a la Península. Va estar casada amb José García. En 1949, però, pogué passar a França. Companya de l'anarcosindicalista Joaquín Satué, milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Perpinyà. Francisca Vegas Duarte va morir el 24 d'octubre de 1990 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica
de Franceesc Sala Mas publicada en la revista parisenca Confrontación
de gener-febrer de 1980 - Francesc Sala Mas:
L'11 de novembre
de 1912 neix a Mataró (Maresme, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Francesc Salvador Sala Mas, conegut com Cisquet.
Sos pares
es deien
Joan Sala Sala, pescador, i Maria
Mas Gomis. Pescador de professió, en els anys trenta
milità en el Sindicat de la
Pesca de Mataró de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant gairebé
tota la guerra civil lluità com a milicià en la
«Columna Malatesta», al sector
de Belchite del front d'Aragó. El 22 de setembre de 1937 va
ser nomenat tinent
d'Infanteria. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i
empresonat
el setembre d'aquell any a Guadalajara (Castella, Espanya).
Posteriorment coincidí
a la presó valenciana amb Joan Peiró Belis
després que aquest fos extradit des
de França en 1941. Un cop lliure s'integrà en la
lluita clandestina. Després de
la mort del dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT
de Mataró. Quan les lluites internes confederals, va ser
expulsat de la CNT per
«reformista», fet que l'afectà
profundament. Francesc Sala Mas va morir d'una
aturada cardiorespiratòria el 7 de gener de 1980 a
l'Hospital de Mataró (Maresme,
Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
Deixà companya i
fills. ***
Necrològica
de Vicente Tello Medina apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 de maig de 1985 - Vicente Tello Medina: L'11 de novembre de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Tello Medina. Sos pares es deien Adolfo Tello i María Medina. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità com a milicià en la «Columna Durruti» al front de Madrid (Espanya) i, després de la militarització de les milícies amb la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat amb la qual passà la frontera el febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet. Va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial milità, amb sa companya María Carbó López, en la Federació Local de Gaillac de la CNT. Vicente Tello Medina va morir l'11 de maig –algunes fonts citen erròniament el 13 de maig– de 1985 al seu domicili de Gaillac (Llenguadoc, Occitània). ***
Floreal
Radresa Isgleas (Brussel·les)
- Floreal Radresa
Isgleas: L'11
de
novembre de 1946 neix a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya
Nord)
l'artista plàstic (dibuixant, pintor, escultor,
il·lustrador, etc.),
escenògraf, antiquari, agitador cultural i anarquista
Floreal Radresa Isgleas,
conegut com Flo. De
família anarquista, era
nét del destacat anarcosindicalista Francesc Isgleas Piarnau
(Panxo) i fill de Domingo Radresa
Castelló (Mingo) i de
Flora Isgleas
Alsina. Nasqué, cresqué i es formà en
l'exili llibertari francès. En 1945 havia
nascut son germà major Helios –aquest
esdevindrà escriptor, poeta, editor i
bibliotecari– i en 1949 sos pares se separaren, i els germans
es criaren amb
l'àvia. En 1960 partí amb sa mare i son nou
company, Enric Adroher Pascual (Gironella),
cap a Brussel·les (Bèlgica),
on estudià Belles Arts i es dedicà al dibuix i a
la fotografia. Sa família era
molt amiga de l'artista Josep Bartolí Guiu i en 1966
marxà cap a Barcelona
(Catalunya), on treballà al taller de son germà,
l'escenògraf Joaquim Baroltí
Guiu, que feia decorats per a teatres i cabarets, entre ells
«El Molino», i les
carrosses de la cavalcada de les festes de la Mercè
barcelonines. En aquesta
època també estudià per les tardes a
l'Escola Massana de Barcelona. Després
d'un temps a Roses (Alt Empordà, Catatalunya), en 1974
s'instal·là
definitivament a la casa familiar de Palafrugell (Baix
Empordà, Catalunya) i, amb Modest Cuixart
Tàpies,
Jordi Goncé Mellgren i Josep Martinell Bruguera,
animà el món artístic i
intel·lectual de la població. A Vulpellac
(Forallac, Baix Empordà, Catalunya),
muntà amb sa companya Jöelle Lemmens, restauradora
d'obres d'art, una botiga de
mobles antics que restauraven ells mateixos. A finals de 1976, amb
Miquel-Dídac
Piñero Costa (Bombetes),
creà el grup
d'afinitat anarquista «Tramuntana», que en 1980
s'adherí a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1977
participà activament en les
Jornades Llibertàries Internacionals del Parc Güell
i del Saló Diana de
Barcelona. En 1979 va fer la seva primera exposició a
Brussel·les. Aquest
mateix 1979, després d'una intensa activitat com a
antiquari, va fer nombroses
exposicions a la Península. Formà part de
l'Assemblea Democràtica d'Artistes de
Girona (Gironès, Catalunya) i fou un dels reorganitzadors de
la Federació Local
de Palafrugell de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Participà
activament en el moviment ecologista llibertari, especialment en la
defensa en
1979 dels aiguamolls empordanesos. Com a pintor i artista
plàstic es pot
qualificar d'expressionista, però molt influenciat pel seu
pensament
revolucionari i llibertari –s'autodefinia com a
«guerriller del color» i
entenia la pintura «com a un crit de rebuig». En
1982 regentà, amb sa companya,
un restaurant a Monells (Baix Empordà, Catalunya), on
cuinava ell i del qual
era assidu la intel·lectualitat catalana d'aleshores. En
1993 il·lustrà amb
gravats el llibre Mouvement perpetuel,
d'Alain Gheerbrant, i en 1993 Memòries
d'un burgès i d'un proletari, de Francisco Candel
Tortajada i Enric Vila
Casas. Entre les seves obres podem destacar Afusellament,
Au nom de peuple, Campanades
a mort, La Diva, Dos figures, L'exili,
Fats Waller, Fin
du cauchemar,
Góngora, Homenatge
a Bartholdi, Homenatge
a Buñuel, Homenatge a
Mèxic, Ice Cream,
Ma bonne chair, Max
Estrella,
Minotauro, Philosophe
de cafè, Pianista,
Puig Antich, Sacerdote,
Snyper, Soy
rubio, soy guapo, soy superior, La
Televisió, Tribuna,
Vella fumant, Vella plorant, Bòsnia,
etc. S'han realitzat diverses exposicions antològiques de
les seves pintures i
escultures: Girona (Casa de Cultura, 2005), Barcelona (Museu
d'Història de
Catalunya, 2003 i 2006) i Palafrugell (La Galeria, 2009; Biblioteca de
Palafrugell, 2017). Floreal Radresa Isgleas va morir a
conseqüència d'un
infart sobtat el
4 de maig de 1997 a l'Hospital de Palamós (Baix
Empordà, Catalunya) i va ser incinerat al cementiri de
Collserola.
En morir, el grup
anarquista «Tramuntana» passà a
anomenar-se «Tramuntana Floreal», en el seu
record. Una plaça de Palafrugell porta, des de 2009, el seu
nom (Plaça de
Floreal). Sa companya, Jöelle Lemmens, amb qui
tingué una filla (Maïa), s'encarrega
de preservar la seva memòria. Floreal
Radresa
Isgleas (1946-1997)
Defuncions
Albert R. Parsons - Albert Parsons: L'11 de novembre de 1887 és executat a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) l'antiesclavista, socialista revolucionari, propagandista anarquista i anarcosindicalista Albert Richard Parsons, un dels cinc «Màrtirs de Chicago». Havia nascut el 20 de juny de 1848 a Montgomery (Alabama, EUA) i descendia d'immigrants anglesos que havien arribat a la badia de Narragansett en 1632. Son pare, Samuel Parsons, era de Maine i feia feina en una fàbrica de sabates i d'articles de cuir a Montgomery; i sa mare, Tompkins-Bradwell, era de Nova Jersey i, malgrat ser molt devota, tingué 10 infants. En morir sos pares, fou pujat per una esclava afroamericana, «Tieta» Esther, i després per son germanastre gran, William Henry Parsons, coronel del XII Regiment de Cavalleria de Texas. En 1859 es traslladà amb sa germana a Waco, on pogué anar a escola. Poc després, començà com a aprenent de tipògraf al Daily News de Galveston. En 1861, amb 13 anys, es presentà voluntari per lluitar per la Confederació durant la Guerra Civil nord-americana en una unitat coneguda com «Lone Star Greys» (Els Grisos de l'Estrella Solitària). Més tard es penedí d'haver fet costat l'esclavitud i demanà disculpes a la seva mainadera negra. Amb son germà William, s'instal·là a Texas, on es casà amb Lucía Eldine González, filla d'una mexicana afroamericana i d'un indi creek, i que es va fer famosa com a activista sota el nom de Lucy Parsons. A Waco es convertí en un republicà radical que reivindicà la igualtat de drets per als afroamericans des del periòdic The Spectator, el qual edità. La parella, encalçada pel Ku-Klux-Klan pel seu matrimoni interacial, decidí abandonar el Sud i marxà a Chicago en 1874. En aquesta ciutat entrà a treballar com a tipògraf del Chicago Times i desenvolupà la seva tasca llibertària i sindicalista. El 4 de juliol de 1876 s'afilià al «Sant i Noble Orde dels Cavallers del Treball», organització fraternal amb rituals d'inspiració maçònica. També s'adherí a la Unió de Tipògrafs i, en 1876, al Solialistic Labor Party (SLP, Partit Socialista dels Treballadors). En 1877, per la seva defensa dels drets sindicals durant la vaga dels ferroviaris, fou acomiadat del Chicago Times i passà a ingressar en la llista negra de les persones que no s'havien de contractar. Sense feina, es dedicà en cos i ànima a la lluita sindical, especialment a la campanya per aconseguir les vuit hores de jornada laboral. Amb son company George Schilling fundà la primera Ordre dels Cavallers de Chicago, més tard anomenada «Old 400». En 1878 fou nomenat secretari de la «Lliga per les Vuit Hores» de Chicago i en 1880 membre del Comitè Nacional d'aquestes lligues. Orador brillant, entre 1875 i 1886 participà en més de mil mítings arreu els Estats Units fent costats les vagues obreres, lluitant per la jornada de vuit hores i per protestar contra la desocupació. Després de diversos intents de participar en eleccions per defensar els treballadors mitjançant l'SLP, va veure que la política parlamentària estava completament controlada, amb el suport de la policia, pels propietaris industrials i altres elits econòmiques, i defugí totalment de la comèdia parlamentària en 1880, integrant-se en els grups socialistes revolucionaris oposats a l'electoralisme. En 1883 fou delegat al Congrés de Pittsburgh, on s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i, sota la influència dels anarquistes de Lió (Arpitània), fundà amb cinc companys la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors), també coneguda com «Black International» (Internacional Negra). En 1884 edità el setmanal anarquista The Alarm. En 1886, en un moment en que les vagues augmentaven en massa i les indústries es veien obligades a aturar i a fer concessions, radicalitzà la seva campanya sota el lema «Vuit hores de treball per a deu hores pagades». L'1 de maig de 1886, dia oficial designat per a la vaga de reivindicació de la jornada de vuit hores, Parsons, amb sa companya Lucy i sos dos infants, encapçalà la manifestació de 80.000 persones que marxaren per Michigan Avenue de Chicago demanant les vuit hores. Aquesta fou la primera manifestació del «Primer de Maig». Durant els dies següents, 340.000 treballadors es van sumar a la vaga. El 3 de maig, durant un míting, la policia disparà els treballadors en vaga de la McCormick Reaper Works, matant-ne sis. L'endemà, 4 de maig de 1886, fou un dels oradors del míting de protesta contra la violència policíaca a la plaça Haymarket, en el qual es van produir aldarulls i una bomba esclatà, matant un policia. Les forces de l'ordre obriren foc i nombrosos manifestants i policies hi moriren –els agents sobretot per foc amic. Quan la bomba esclata i durant el tiroteig posterior, Parsons ja havia marxat del lloc dels fets. Durant els dies següents, la policia detingué set companys anarquistes i donà ordre de busca i cerca de Parsons. Per evitar la detenció es traslladà a Waukesha (Wisconsin), on va romandre fins al 21 de juny, quan es lliurà a les autoritats el mateix dia que començà el judici per fer costat els companys detinguts. L'advocat sindicalista William Perkins Black en portà la defensa durant el procés, tot i que aquesta elecció el portà a l'ostracisme per part dels seus pares i la pèrdua dels seus clients. Tots els testimonis van declarar que cap dels vuits acusats van tirar la bomba. Tanmateix, tots van ser declarats culpables i condemnats a mort el 20 d'agost de 1886; només Oscar Neebe va ser sentenciat a 15 anys de presó. Samuel Fielder i Michael Schwab van demanar clemència i les seves sentències foren commutades per cadena perpètua el 19 de novembre de 1887 pel governador Richard James Oglesby, per perdria la seva popularitat per aquesta decisió. Posteriorment, Neebe, Fielder i Schwab van ser indultats per John Peter Altgeld, governador d'Illinois, i foren alliberats el 26 de juny de 1893. Dels cinc condemnats restants, Louis Lingg es va suïcidar a la seva cel·la amb un cigar bomba el 10 de novembre de 1887; Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer i George Engel van ser penjats l'endemà a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA). Les seves últimes paraules foren: «Escolteu la veu del poble!». Parsons hauria pogut aconseguir la commutació de la pena a cadena perpètua, però es negar a escriure la carta al governador demant-ho, ja que això implicaria admetre la culpabilitat. Fou enterrat al cementiri de Waldheim, actualment Forest Home Cemetery, al Forest Park de Chicago, on 1893 es construí un monument en homenatge als «Màrtirs de Chicago». ***
August
Spies (1886) - August Spies: L'11 de novembre de 1887 és executat a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) l'activista i propagandista anarquista i sindicalista germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels «Màrtirs de Chicago». Havia nascut el 10 de desembre de 1855 a Friedewalde (Hessen-Kassel) –landgraviat del Sacre Imperi Romanogermànic, que actualment pertany a Alemanya. Son pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis, fou enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel per preparar-se com a forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any següent ja es declarava lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà per la lectura, especialment els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia un any instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i hagué d'interrompre els estudis i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents benestants de sa mare. En 1872 desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans (Henry, Kenny, Maggie, Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle que vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquesta època era un fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment proletari ho desconeixia tot, fins i tot, després de llegir notícies sobre la Comuna de París, pensà que el socialisme només volia destruir la propietat, fet que considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà a l'Oest, però com que no trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort en el comerç i administrà una llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir força literatura socialista, s'adherí al moviment obrer i s'afilià al Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors). Durant el període electoral de 1878 fou força actiu en la candidatura del doctor Smith de l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques polítiques. En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua alemanya Chicagoer Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el qual va saber fer surar i pujar. Quan es produí la escissió entre la secció socialista i la tendència socialrevolucionària o anarquista, encapçalada per Johann Most, la redacció del periòdic seguí Spies en aquesta última tendència. En el Congrés dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no obtindrien els seus drets per la via electoral. En aquesta època es declarà netament anarquista i es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament amb Oscar Neebe, participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat i propagandista es lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit hores. L'1 de maig de 1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square, encapçalà una manifestació de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de Michigan reivindicant la jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el míting dels obrers de la fusta que degenerà en un motí a causa de la proximitat amb les fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La redacció i publicació l'endemà del fullet Revenge! Workingmen to Arms! (Venjança! Treballadors a les armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la revolta, li portarà terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un dels oradors del míting a Haymarket Square que acabarà tràgicament. En aquest míting una bala disparada per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell acabarà allotjada al cos de son germà Henry. Després d'aquests «Fets de Haymarket», com seran coneguts, va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i declarat culpable amb set companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt, que assistí al procés, universitària i única filla d'un apotecari acabalat, en quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el gener de 1887; juntament amb Lucy Parsons, participà en la mobilització per la llibertat dels processats de Haymarket i publicà una biografia de son marit. Víctima de la histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la premsa groga, August Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday, Divendres Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) amb tres companys (Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) –altre condemnat, Louis Linng, no pogué ser executat perquè es va suïcidar a la seva cel·la. Les seves últimes paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista: «Un dia vindrà on el nostre silenci serà més fort que les veus que ens escanyen avui.» ***
Eugène Bigel a Caiena - Pierre Bigel: L'11 de novembre de 1895 mor a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista, partidari de l'acció directa, Pierre Eugène Bigel. Havia nascut el 10 de febrer de 1872 al XIX Districte de París (França. Sos pares es deien Michel Bigel i Élisa Geoffroy. Fill d'una família obrera benestant, estudià a l'institut de Charleville (Xampanya-Ardenes, França) fins als 12 anys i una de ses germanes freqüentà l'Escola Normal d'aquesta població. Son temperament exaltat va fer que deixés els estudis i es posà a treballar d'antuvi com a aprenent d'ajustador a la fàbrica «Dupont & Fould» d'Apremont-sur-Aire (Xampanya-Ardenes, França), on destacà per la seva violència. Després va fer feina en diversos establiments de Charleville, entre ells «Périn Frères» i «Demangel», abans de treballar, a partir de 1891, a Revin (Xampanya-Ardenes, França). Després de diversos informes policíacs, sembla que la seva conducta va ser bona, però el seu natural romangué violent. Gràcies als seus companys de feina, especialment Henri Chuillot i Clovis Bourgeois que li donaren a llegir publicacions, entrà a formar part del moviment anarquista, decantant-se per la «propaganda pel fet» com a única solució per intimidar la patronal i posar fi a les vagues que havien esclatat a les fàbriques «Faure» de Revin, vagues que es perllongaren durant els mesos d'hivern de 1890 i 1891. Participà en aquestes vagues i l'1 de maig de 1891, amb son company de taller Clovis Bourgeois, intentà per tres indrets diferents calar foc els boscos de Revin. L'estiu d'aquell any fou l'autor dels atemptats amb dinamita que es realitzaren a Charleville, fent explotar durant la nit del 21 al 22 de juny alguns cartutxos de dinamita a la gendarmeria i posant, durant la nit del 15 al 16 de juliol, un aparell explosiu a les finestres de l'industrial Deville de Charleville, enginy que no esclatà. Els cartutxos, que restaren intactes, estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom, fet que va permetre la policia identificar-ne immediatament l'autor. El 17 de juliol de 1891 va ser detingut i arran de la seva declaració van ser detinguts els seus còmplices i, de rebot, alguns socialistes de la vall del Mosa. També fou un dels autors de l'explosió que tingué lloc la nit de l'11 al 12 de juny de 1891 als soterranis de la gendarmeria de Revin. L'11 de novembre de 1891 l'Audiència de les Ardenes el condemnà per «destrucció amb dinamita d'edificis públics» a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària. Malalt a la Prefectura Central de Melun (Illa de França, França), on va ser sovint ficat en una masmorra, en 1894 retornà a les Ardenes per ser jutjat novament pels incendis de l'1 de maig de 1891 i el 23 de novembre de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària per aquests incendis –Clovis Bourgeois i Désiré Badré van ser condemnats a la mateixa pena, mentre que Joseph Badré, Ernest Laheurte i Joseph Blin van ser absolts. Pierre Bigel va ser deportat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), sota la matrícula 26.844, on morí pocs mesos després, l'11 de novembre de 1895. ***
Antonio
Giannangeli - Antonio
Giannangeli: L'11 de novembre de 1933 mor al barri de
Warwood de Wheeling
(Ohio, Virginia de l'Oest, EUA) l'anarquista, sindicalista i
propagandista
antifeixista Antonio Giannangeli. Havia nascut el 6 de novembre
–algunes fonts
citen el 16 de novembre– de 1899 a Secinaro
(Abruços, Itàlia). Sos pares es
deien Domenico Giannangeli i Anna Livia Di Pietro. Pagès de
professió, el març
de 1920 emigrà als Estats Units i d'antuvi
s'establí a Steubenville (Jefferson,
Ohio, EUA) i després a Wheeling (Ohio, Virginia de l'Oest,
EUA), on treballà de
miner. Autodidacte, freqüentà els cercles
anarcoindividualistes i es dedicà,
juntament amb altres companys (Leonardo Anile, Angelo Giannangeli,
Antonio
Graziani, Ercole Santilli, etc.), a la propaganda antifeixista a les
mines de
la zona. Aquestes activitats implicaren la seva vigilància
per agents del
consolat italià de Baltimore (Maryland, EUA) i la seva
inscripció com a «anarquista
perillós» en el registre de fronteres. Fins i tot
els membres de sa família que
restaren a Itàlia van ser controlats per part de la
comissaria de carrabiners
local i en 1931 escorcollaren la casa familiar a la recerca d'armes i
escrits
subversius. En 1932 era membre, sota el nom de Tony
Angelo, del grup anarquista antifeixista d'Steubenville.
Antonio
Giannangeli va morir, amb un altre company antifeixista, l'11 de
novembre de
1933 a resultes d'un accident automobilístic al barri de
Warwood de Wheeling
(Ohio, Virginia de l'Oest, EUA) quan era traslladat amb
ambulància al North
Wheeling Hospital i va ser enterrat a l'Union Cemetery d'Steubenville
(Jefferson, Ohia, EUA). Antonio
Giannangeli (1899-1933) ***
Isidre
Torner Bisbal - Isidre Torner
Bisbal: L'11 de novembre de 1939 és afusellat
al Camp de la Bota del Poblenou
de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Isidre Torner Bisbal
–el seu
primer llinatge citat a vegades com Torres,
Toner o Torné–,
conegut com Serenet.
Havia nascut en 1911 a Igualada (Anoia, Catalunya) –altres
fonts citen com a
data de naixement 1898 i com a lloc de naixement Martorell (Baix
Llobregat,
Catalunya); el certificat de defunció cita Santa Maria. Sos
pares es deien Juan Torner i Maria Bisbal. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), es guanyava
la vida com a dependent. En 1932 formà part de la
comissió que encapçalà la
vaga general d'Igualada i que implicà el seu acomiadament de
la feina. Milità
activament i intervingué en nombrosos conflictes obrers,
fets pels quals va ser
perseguit i empresonat. En 1934 va ser detingut juntament amb Rossend
Serarols,
secretari de la CNT d'Igualada. En aquesta època
col·laborà en El
Sembrador d'Igualada. En 1936, arran
del triomf del Front Popular en les eleccions, va ser alliberat del seu
empresonament.
El juliol d'aquest mateix any, formà part, amb altres
companys confederals (Joan
Ferrer Farriol, Joaquim Gil Abella, Ramon Guitart Romeu, Ricard
Marí, Josep
Massó Plana, Gaspar Mensa Sans i Salvador Roman Subirana),
del Comitè
Antifeixista d'Igualada i fou conseller de Treball de l'Ajuntament
d'aquesta
població entre el 31 d'octubre de 1936 i el 12 d'octubre de
1937, que marxà al
front. En aquesta època col·laborà en
el Butlletí
CNT-FAI d'Igualada i el 24 de juny de 1937
participà, com a conseller de
Treball, en el gran míting que se celebrà al
Mundial Cine d'Igualada, on també
intervingueren altres consellers del municipi i Manuel Pérez
en nom de la CNT.
Posteriorment regentà un taller femení de
teixits. Durant la guerra salvà la
vida de moltes persones de les accions dels
«incontrolats», com ara Lluís
Ferrer, secretari del Sindicat de Pagesos d'Igualada. En 1939, amb el
triomf
franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 22 d'agost
de 1939
i condemnat a mort per «patruller» i
«regidor». Isidre Torner Bisbal va ser
afusellat l'11 de novembre de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona
(Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera
del
cementiri de Montjuïc de la capital catalana. ***
Juan de Dios Filiberto (1964) - Juan de Dios Filiberto: L'11 de novembre de 1964 mor a Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Havia nascut el 8 de març de 1885 al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina). Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra –la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès–, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Va morir a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140 de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus. ***
Fritz
Benner - Fritz Benner: L'11 de novembre de 1966 mor a Estocolm (Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Fritz Benner. Havia nascut el 6 d'abril de 1906 a Solingen (Renània del Nord - Westfàlia, Alemanya). Entre 1927 i 1928, amb sos germans Willi i Eugen (August), s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de Wuppertal. També ajudà a organitzar els grups d'acció «Die Schwarzen Scharen» (Els Escamots Negres), que s'enfrontaven als carrers amb les bandes nazis organitzades. El maig de 1933 va ser detingut per la Schutzstaffel (SS), juntament amb sos germans i son pare, sota l'acusació d'organitzar una vaga a l'empresa Cosman-Villbrandt & Zehnder on treballava. L'agost d'aquell any va ser internat al camp de concentració de Börgermoor i el setembre de 1933 va ser traslladat al camp de Oranienburg, on conegué l'intel·lectual anarquista Erich Müsham. El febrer de 1934 va ser transferit al camp de Lichtenburg, on romangué fins a començaments d'abril. Un cop lliure s'afegí als nuclis de la FAU clandestins, centrant-se en la recaptació de diners per als presos i en l'edició i distribució de propaganda. En 1935 s'exilià a Holanda i s'establí a Amsterdam, on s'adherí al grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització on militaven anarcosindicalistes de la FAUD exiliats, amb extrets contactes en l'interior d'Alemanya. Amb l'esclat de la Revolució espanyola el juliol de 1936, marxà a Barcelona (Catalunya), juntament amb son company Helmut Kirschey. Participà activament en les activitats de la DAS i s'enrolà en la Columna Durruti. Al front se li agreujà una malaltia al pulmó que havia contret als camps nazis i després d'un temps en un sanatori retornà a primera línia. En 1938, fugint de la persecució estalinista, abandonà la Península en direcció a Suècia. Des de Dinamarca hagué de retornà a França, ja que la seva documentació no va ser reconeguda, i als Països Baixos els companys li lliuraren un passaport holandès amb el qual pogué entrar a Suècia. Poc després va ser detingut acusat de falsificació de passaport i fou tancat tres mesos, sempre sota l'amenaça d'extradició. A Suècia comptà amb el suport de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), ja que no tenia permís de treball i estava en constant vigilància policíaca. En 1940, a petició de la policia política nazi, va ser novament detingut i internat per les autoritats sueques sota l'acusació de sabotatge a bucs alemanys. Amb el suport de la SAC i del seu periòdic Arbetaren i a una vaga de fam, aconseguí sortí en llibertat després de quatre mesos d'empresonament. En 1943 aconseguí el permís de residència i de treball. Amb el temps es casà amb una sueca i hi tingué dos fills. En 1949 retornà a Wuppertal, on col·laborà amb Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes per la Llibertat). Poc després retornà a Suècia, on finalment morí. ***
Notícia
de la condemna d'Alexandre Goavec apareguda en el diari
marsellès Le
Petit Marseillais del 25 d'octubre de 1922 - Alexandre Goavec: L'11 de novembre de 1971 mor a Saint-Pierre (Brest, Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i sindicalista Alexandre Jean Marie Goavec. Havia nascut el 15 de juliol de 1898 a Brest (Bro Leon, Bretanya). Sos pares es deien Alexandre Marie Guillaume Goavec, jornaler, llauner i calderer al port i sindicalista, i Anne Salaun, modista, i tingué quatre germans, entre ells, el més petit, Anatole Benjamin Goavec, també militant anarquista. Es guanyava la vida treballant d'electricista al port de Brest. Entre 1921 i 1923 es dedicà, amb son germà Anatole Goavec, a distribuir Le Libertaire a Brest i pels voltants. Militant de les Joventuts Sindicalistes de Brest, en 1922 va ser gerent dels seu òrgan d'expressió Le Cri des Jeunes. El 24 d'octubre de 1922 va ser condemnat a tres mesos de presó per un article on es defensava l'anarquista Henri Cottan, que atemptà, sense èxit, el 19 de febrer de 1919 contra la vida Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès –l'autor de l'article, Ollivier Mathieu, va ser condemnat a sis mesos i en aquest mateix judici, Yves Kerdraon i Jules Kérebel, van ser condemnats a un mes i dos mesos de presó respectivament per haver distribuït el fullet Émile Cottin, son geste, sa condamnation et son suplice, editat per la Unió Anarquista (UA). En 1924 va ser membre de les Joventuts Sindicalistes de Brest. A les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 va ser candidat antiparlamentari per la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) per la I Circumscripció de Brest i obtingué un vot. En els anys trenta fou membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). El 14 de desembre de 1930 va ser nomenat tresorer de la Caixa d'Assegurances Socials «Le Travail» del Finisterre, que es reunia a la Casa del Poble de Brest. En 1931 vivia al número 14 del carrer Marché Pouliquen de Brest. El 4 d'abril de 1931 es casà a Brest amb Emma Jeanne Martin, de qui es va divorciar el 28 de maig de 1954 a Brest. En 1935 figurava en el registre d'anarquistes del departament de Finisterre. En aquesta època vivia al carrer Saint-Marc de Brest. El gener de 1935 patí un accident laboral als dipòsits de petroli «Jupiter» on treballava de manobre i el dit del cor de la mà esquerra sortí malmenat. En els anys de la Revolució espanyola fou membre del Comitè per l'Espanya Lliure (CEL) i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brest. En aquests anys fou un dels organitzadors de les reunions públiques que el grup anarquista de Brest organitzava a la Casa del Poble. Amb Brenner, Calvarin i Milin, va ser un dels assessors de la conferència de Sébastien Faure «La mor est la naissance des dieux», celebrada, sota la presidència de René Lochu, el 21 de febrer de 1937 a la Casa del Poble i a la qual assistiren unes sis-centes persones. El 12 de novembre de 1964 es casà a Saint-Pierre (Brest, Bro Leon, Bretanya) amb Germaine Aline Pouchon. Alexandre Goavec va morir l'11 de novembre de 1971 a Saint-Pierre (Brest, Bro Leon, Bretanya) i va ser enterrat dos dies després en aquesta població. ***
Necrològica de Domingo Ferrer Chordi apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 de desembre de 1972 - Domingo Ferrer Chordi: L'11 de novembre de 1972 mor a Rodés (Roergue, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer Chordi. Havia nascut el 2 de març de 1897 a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Domingo Ferrer i Casilda Chordi. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Gumersinda Ardanuy. Domingo Ferrer Chordi va morir l'11 de novembre de 1972 al seu domicili de Rodés (Roergue, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Manuel Bruna Artigas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de desembre de 1977 - Manuel Bruna
Artigas: L'11 de novembre de 1977 mor a Merinhac
(Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista Manuel Bruna Artigas. Havia nascut el 16 d'abril
de 1895 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Era fill
d'Evarist Bruna i d'Anna Artigas.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en
1939 s'hagué d'exiliar
a França i va ser processat en rebel·lia per les
autoritats franquistes.
Instal·lat a Bordeus (Aquitània,
Occitània), es guanyà la vida treballant de
manobre i milità en la CNT local. Sa companya fou Maria
Monter Marquès. Malalt d'artritis
reumatoide, Manuel Bruna Artigas va morir . ***
Alexandre
Gilabert Gilabert - Alexandre Gilabert
Gilabert: L'11 de novembre de 1979 mor a Manta (Manta,
Manabí, Equador) el
periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Alexandre
Gilabert
Gilabert –signà molts d'articles i llibres com Alejandro G. Gilabert. Havia nascut el 10
de març de 1908 a
Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT),
es guanyava la vida fent de blanquer. En els últims anys de
la dictadura de
Primo de Rivera participà en reunions de l'Ateneu
Enciclopèdic Naturista de
Barcelona i en 1929 va estar empresonat per haver participat en un
complot el
setembre de l'any anterior. En el Ple Regional de Sindicats
Únics del 24
d'abril de 1932 celebrat a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya), va ser
nomenat, en substitució d'Emili Mira Aparici, secretari del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT i com a tal organitzà la campanya en
defensa dels deportats
a l'Àfrica. També tractà de suavitzar
les relacions amb el sector trentista
en vistes a la reunificació
confederal, oposant-se que Felipe Alaiz de Pablo
desenvolupés la seva campanya
contra els trentistes des de Solidaridad Obrera. No obstant
això, el
16 de novembre de 1933 presidí el gran míting de
la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) que se celebrà al Palau de Belles
Arts de Montjuïc de Barcelona,
on parlaren Francisco Ascaso, Domingo Miguel González (Domingo Germinal), Dolores Iturbe,
Sébastien Faure, Buenaventura
Durruti i Vicente Pérez Viche (Combina).
En aquest any de 1933 realitzà altres mítings i
conferències a Barcelona i Sant
Adrià de Besós (Barcelonès, Catalunya)
i va ser tancat al vaixell-presó Arnús
amb motiu de la vaga del
transport. L'octubre de 1934 va ser de bell nou empresonat i aquest any
va ser
redactor de Solidaridad Obrera. En
1935 fou un dels fundadors del grup anarquista
«Liberación» de Barcelona, que
edità, amb Tomás Cano Ruiz i altres, la revista Liberación!; aquest grup
d'afinitat es manifestà proper als
postulats anarcosindicalistes que, des de l'Argentina, defensava Gaston
Leval
i, de fet, reintroduí el seu pensament en els cercles
anarquistes catalans. En
aquests anys realitzà mítings en diverses
poblacions catalanes (Sitges, Reus,
Sant Boi de Llobregat, etc.), alguns amb Antoni Ortiz
Ramírez. Quan el cop
militar de juliol de 1936, participà en les lluites als
carrers de Barcelona
contra els aixecats i el 20 de juliol, ell i Jaume Balius Mir, van fer
íntegrament,
tots dos sols, el número de Solidaridad
Obrera. Fou corresponsal de guerra de Solidaridad
Obrera en l'expedició de reconquesta de les Illes
Balears comandada per
Alberto Bayo Giroud i l'agost de 1936 va fer un míting a
Eivissa. També l'agost
de 1936 fou un dels fundadors del Grup Sindical d'Escriptors Catalans
(GSEC),
adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Fou membre,
en representació de
la CNT, del Consell Municipal de Barcelona. En aquest any va fer
mítings a
poblacions catalanes (Santa Coloma, Vilassar de Dalt,
Gràcia-Barcelona, Olot) i
en 1937 a Esparraguera. Es va veure implicat en l'anomenat
«Plet dels
periodistes confederals», que enfrontà, d'una
banda Jacinto Toryho, director de
Solidaridad Obrera des del novembre
de 1936, i els representants dels comitè nacional i regional
de la CNT i,
d'altra, junt amb el director sortint, tots els periodistes confederals
que
resultaren desplaçats. També fou secretari
general de les Joventuts
Llibertàries i de la Federació Local
d'Agrupacions Anarquistes de Barcelona.
Defensà l'estructura de la FAI acordada en el Ple de
València de 1937 i, com a
secretari de la Federació de Barcelona de la FAI, va fer una
conferència en pro
d'aquesta nova estructura gairebé de partit
polític. D'antuvi acostat a «Los
Amigos de Durruti», el març de 1937
assistí a la Conferència Nacional de Premsa
Confederal en representació de Tiempos
Nuevos, on defensà les tesis oficialistes.
Representà el grup
«Liberación»
en el Ple Regional de Catalunya de la FAI i aquest mateix any
dirigí el
periòdic satíric El
Criticón. Al
final de la guerra fou redactor de Catalunya
i delegat polític del XI Cos de l'Exèrcit de la
II República espanyola. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França,
on va ser internat en diversos
camps de concentració. Posteriorment emigrà amb
sa família –sa companya es deia
Vida Urzainqui– a la República Dominicana, on
treballà en una colònia agrícola.
En 1941 emigrà a l'Equador, on fins el 1942
participà activament en la creació
i desenvolupament d'una colònia llibertària
(Colonia Española «Simón
Bolivar»)
a la zona del riu Solaya (Pichincha, Ecuador), amb els
anarcosindicalistes
Antonio Bonilla Albadalejo, Pedro Quílez, Luis Cano
Pérez i Josep Peirats Valls.
En 1974, durant el govern de la Junta Militar, va ser deportat sota
l'acusació
d'«haver atacat el govern en diversos articles de
premsa», a través de la seva
columna «Piedras al viento» del periòdic
El
Mercurio i Revista Manabí,
on signava
amb els pseudònims Perseo
i Critilo, respectivament.
Retornà l'any
següent i s'instal·là de bell nou a
Manta. Trobem articles seus en nombroses
publicacions, com ara Ilustración
Ibérica,
L'Indomptable, Liberación!,
Le Libertaire,
Luz y Fuerza, La
Noche, La Protesta, Solidaridad Obrera, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,
El Vidrio,
etc. És autor d'El pecado de Ana
María
(sd), La CNT, la FAI y la
revolución
española (1932), ¡Yo
no he matado a
nadie! (1935), Durruti, un
anarquista
íntegro (1937), Escriptors
de la
revolució (1937, amb altres), Los
escritores al servicio de la verdad. Carta abierta a Ramón
J. Sender
(1938), Un héroe del pueblo.
Durruti
(1938). Alexandre Gilabert Gilabert va morir d'una crisi
cardíaca l'11 de novembre
de 1979 a Manta (Manta, Manabí, Equador). En 2011 sa filla,
Blanca Gilabert
Urzainqui, publicà el llibre biogràfic de sa
família Un abrazo al pasado.
Revolviendo el baúl de los recuerdos. Alexandre Gilabert Gilabert (1908-1979) ***
Necrològica
de Josep Francitorra apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de desembre de 1989 - Josep
Francitorra: L'11 de novembre de 1989 mor a
França l'anarcosindicalista Josep
Francitorra. Havia nascut cap el 1894 a Sant Fruitós de
Bages
(Bages,
Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), es va
exiliar a Bernay (Alta Normandia, França) durant el
franquisme. En 1957
col·laborà econòmicament amb el
«Projecte de Cultura» de la CNT i en 1960 en la
subscripció «Pro Companys Ancians o
Invàlids» d'aquest sindicat. ***
Necrològica
d'Idilio Girón García apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 16 de
febrer de 1993 - Idilio Girón
García:
L'11 de novembre de 1992 mor a
Avinyó (Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Idilio Girón García. Havia
nascut el 15 d'octubre de 1915 a Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya). Era fill de Pablo de la Cruz
Prudencio Exposito i de María Girón
García.
Començà
a militar molt jove en el moviment llibertari
del seu poble natal. Durant la guerra civil lluità al front
de l'Ebre en
unitats no confederals. En 1939, amb el triomf franquista,
passà ferit en un
braç a França i va ser hospitalitzat. Durant
l'Ocupació va ser enviat a
diverses Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i
realitzà feines
forestals (llenyataire, carboner, fent pistes, etc.). Es va unir a la
Resistència i esdevingué responsable d'un grup
francoespanyol del maquis
enquadrant en l'exèrcit francès. Amb la derrota
dels alemanys, se li va demanar
realitzar instrucció militar als nous reclutes,
però rebutjà l'oferta pel seu
antimilitarisme. El març de 1945 va ser desmobilitzat i
s'integrà en la vida
civil. El 21 d'abril de 1956 es casà a Nimes (Llenguadoc,
Occitània) amb María Josefa Manzano
Vázquez (Josefina),
amb qui tingué un infant. S'establí a
Carpentràs
(Provença, Occitània), on
treballà de llenyataire i milità en la
Federació
Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En
diferents ocasions fou
delegat de Carpentràs en plens regionals i departamentals
confederals. Destacà
en tasques d'organització (comicis, mítings,
gires, representacions teatrals,
etc.). Idilio Girón García va morir l'11 de
novembre de 1992 a Avinyó (Provença,
Occitània). Son
germà Aurelio Girón García
també va ser militant llibertari. ***
Julia
Miravé Barrao i Miguel Vallejo Sebastián (Tolosa
de Llenguadoc, 1948) - Julia Miravé Barrao: L'11 de novembre de 2000 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Julia Miravé Barrao –citada de diverses maneres (Miravet, Mirabé Vallejo, Mirabé Barreau, Barrau, etc.)–, coneguda com La Maña. Havia nascut el 20 de gener de 1911 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Julio Miravé Trullenque, fuster, i Carlota Barrao Corral. Filla d'una militant anarcosindicalista, la seva infància i adolescència transcorregué de vaga en vaga, de manifestació en manifestació, o visitant les dones sindicalistes empresonades. Quan tenia 10 anys començà a treballar en una fàbrica i en 1925 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a les Joventuts Llibertàries. Durant els anys republicans destacà, juntament amb María Castañera, pel seu compromís militant. Entre 1935 i 1936 formà part, amb Manuel Sales Blasco, els germans Muñoz i altres, del grup teatral «Renacer» de Saragossa, que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué amagar-se uns dies juntament amb María Mañas Zubero i ambdues aconseguiren dues setmanes després passar-se a zona republicana disfressades de beates. Durant la guerra civil treballà un temps en una col·lectivitat agrària a Alcanyís i després en un hospital. Compartí habitatge a Moncada amb María Mañas, Cayetano Continente, Luis Montoliu Salado i Saturnino Carod. Amb el triomf franquista, formà part del primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT encapçalat per Esteve Pallarols Xirgu (Riera), servint sobretot d'enllaç amb la militància confederal catalana. Fou una de les principals organitzadores, amb Carmen Herrera, Lidia Sánchez (Aroma) i Trinidad Llorens, de l'evasió i l'evacuació de presoners dels camps d'internaments alacantins d'Albatera i Los Almendros i del castell de Santa Bárbara també d'Alacant gràcies a la falsificació de les ordres d'alliberament i dels salconduits realitzats per companys infiltrats en la Falange. A finals de 1939 va ser detinguda amb la caiguda del Comitè Nacional confederal; jutjada en consell de guerra, va ser condemnada a mort, pena que fou commutada el 7 de novembre de 1944 per la de 12 anys de presó menor. Passà per diverses presons i centres de reclusió: presó provincial de dones de València, convent de Santa Clara (Vallència), presó de Predicadores (Saragossa), Sant Sebastià, Pamplona i Barcelona. Un cop excarcerada a finals de 1952 marxà a França, on es reuní amb son company Miguel Vallejo Sebastián a Tolosa de Llenguadoc. Continuà militant en la CNT de l'exili. En 1992 retornà a la Península i passà a viure en una residència de la tercera edat; rebel, reuní diverses companyes i juntes marxaren a viure a un pis. Julia Miravé Barrao va morir l'11 de novembre de 2000 a l'Hospital de San Juan de Dios de Saragossa (Aragó, Espanya) i donà el cos a la ciència. ---
|
![[10/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[10/11]") |
|
![[12/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[12/11]") |
|
|
| Actualització: 11-11-24 |