---

Anarcoefemèrides de l'11 de desembre

Esdeveniments

Dibuix aparegut en La Huelga General

***

Premsa llibertària

- Surt L'Anticlérical: L'11 de desembre de 1898 (20 frimari de 107, segons el calendari republicà francès citat a la capçalera) surt a París (França) el primer número del periòdic llibertari L'Anticlérical. Organe de la Ligue Anticléricale. El secretari en fou Constant Martin (Gabriel) i el gerent Jean Degalves. Hi van col·laborar, a més d'aquests dos, Jacques Prolo i Michel Zévaco. D'aquesta publicació il·lustrada –trobem dibuixos de Heidbrinck i d'Adolphe Willette– se'n tiraven uns 80.000 exemplars. En sortiren set números, l'últim el 22 de gener de 1899 (3 pluviós de 107).

***

Portada del primer número de CAP

- Surt CAP: L'11 de desembre de 1972 surt a París (França) el primer número de la revista mensual CAP. Journal des prisonniers. Va ser editada pel Comitè d'Acció dels Presoners (CAP), organització creada el novembre de 1972 per l'anarquista Serge Livrozet i que aglutinava fonamentalment expresos comuns amb la finalitat de millorar la vida dels detinguts durant el seu tancament i després de la seva excarceració. El CAP era hereu del Grup d'Informació sobre les Presons (GIP), fundat en 1971 per Michel Foucault i Daniel Defert i que durà 18 mesos. Aquesta no era una publicació estrictament anarquista, però hi van col·laborar nombrosos llibertaris, i era l'únic mitjà que tenien els presos de dirigir-se a la població. Portava sovint l'epígraf «Les cadenes dels presos són les mateixes que les de tots els homes sense poder sobre la seva vida: només són més visibles.» Per al CAP tota delinqüència tenia un origen polític, econòmic i social i per això tots els presos eren considerats «presos polítics». El CAP, ben igual que el GIP, denuncià directament, fent servir tots els mitjans possibles (manifestacions, pamflets, cartes obertes al Ministeri de Justícia, interpel·lacions a les autoritats, etc.), les situacions intolerables a les quals es veien sotmesos els presos (repressió a les garjoles, morts sospitoses dels detinguts, abusos de tota mena, etc.), alhora que es va fer ressò de les reivindicacions carceràries de tota casta (distribució regular de sabó, desinfecció dels poals d'escombraries, sanitaris higiènics, assistència mèdica, dret a la correspondència, llibertat d'expressió, dret d'associació a l'interior de les presons, treball penitenciari regulat i ben pagat, etc.). L'editor responsable fou Annie Livrozet. Hi van col·laborar Sin Abu Kassan, Roland Agret, Agnès Beothy, Daniel Bonato, Michel Boraley, Albert Chamillard, Alain Daudier, Daniel Defert, Jean-Pierre Delastre, Christian Denele, Jean-Claude Deudon, Elizabeth Dubois, Michel Foucault, M. Foudrignier, Joël Frolich, Christian Goulakis, François Hoffet, Gérard Horny, Jean Lapeyrie, Guy Laumont, Jean-Louis Laval, Catherine Legay, Daniel Legrand, Jacques Lesage de La Haye, Claude Liscia, Serge Livrozet, Jacques Louvet, Maurice Marais, Francis Martineau, Claude Mauriac, Alain Monnereau, Jackie Perraud, Jean-Pierre Poncet, Jacques Pucheu, Ange Rault, Jean-Claude Reilles i Gilbert Rochu, entre d'altres. També n'hi havia molts de textos de Piotr Kropotkin i dibuixos de Kerleroux. S'editaren entre 10.000 i 50.000 exemplars de cada número. En sortiren 67 números, l'últim l'abril de 1980. Es va publicar una nova sèrie, amb el subtítol Revue de la stratégie judiciaire, editada pels Comitès d'Acció Presó-Justícia, de la qual sortiren 9 números fins al febrer de 1982. Cap al 1974 també sortí un número amb la mateixa capçalera i contingut a Alençon (Baixa Normandia).

CAP (1972-1982)

 

Naixements

Notícia de la mort d'Antoine Plan apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 3 d'agost de 1889

- Antoine Plan: L'11 de desembre de 1853 neix a Robiac (actualment Robiac e Ròca-sadola, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Antoine François Plan. Sos pares es deien François Plan, miner, i Émilie Hours. Es guanyava la vida com a obrer miner i a finals dels anys setanta militava en el moviment anarquista del departament de Gard, essent qualificat per la policia com «intel·ligent i actiu». En 1878 resultà ferit arran de l'esllavissament de la mina de Trélys a La Valette (Llenguadoc, Occitània) i, indemnitzat per la Companyia Hullera de Bessèja, marxà cap a París (França). A començament de la dècada dels vuitanta vivia al número 19 del carrer de la Goutte d'Or. Entre 1882 i 1884 treballà com a muntador de construccions metàl·liques per a diverses empreses. El setembre de 1884 va romandre a Le Creusot (Borgonya, França) i posteriorment treballà a diverses poblacions occitanes (Marsella, Montpeller i Nimes), sempre fent propaganda anarquista. A partir d'agost de 1886 emmalaltí de càncer i va ser tractar a diversos hospitals de diverses poblacions (Montpeller, Nimes, Marsella i Lió). El març de 1887 la policia detectà la seva presència a Bessèja durant una vaga. Durant la primavera de 1888 residí al domicili de l'anarquista Pierre Chomat (Cochot) a Lió (Arpitània) i posteriorment a l'Hôtel Dieu de la ciutat. Molt malalt, retornà a Bessèja. Així i tot, continuà la seva propaganda llibertària i va ser estretament vigilat per la policia. Antoine Plan va morir de la seva afecció cancerígena el 9 de juliol de 1889 a l'Hospital Civil de La Cantonnade de Bessèja (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

Notícia d'una xerrada de Léon Bonnery apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de maig de 1914

- Léon Bonnery: L'11 de desembre de 1856 neix al XII Districte Antic de París (França) l'anarquista individualista Léon Maurice Bonnery. Era fill natural de Valérie Amélie Bonnery. Patí una infància difícil, marcada per la beneficència pública. Sense instrucció reglada, aconseguí un bon nivell autodidacte. Va ser un dels creadors del grup «Les Naturiens Égalitaires» (Naturistes Igualitaris), que barrejava anarquisme i naturisme, el secretari del qual fou Henri Zisly. Fundà a Montrouge, en una petita botiga de vins que servia de lloc de reunió, al número 115 de l'avinguda d'Orléans, el grup «Universalité dels Naturiens Égalitaires». També va col·laborar en la primera sèrie del periòdic parisenc La Vie Naturelle (1907-1913) que editava Henri Zisly. A principis de la dècada dels deu, fou membre del grup «Les Réfractaires», animat per E. Armand i Jacon. El 6 de gener de 1912 participà en un míting del Comitè del Dret de Gents del Sena per protestar contra les injustícies celebrat a Montrouge. El 2 de març de 1912 parlà en una conferència contradictòria amb altres companys del Grup dels Naturistes del Grand-Montrouge celebrada a la Sala Capdeville de Montrouge. El 21 de febrer de 1915, en el seu local, a iniciativa d'E Armand, es reuniren una vintena de companys (Charles Favier, Georges Gillets, Mauricius, Émile Renaud, Heri Zisly, etc.) per a crear iniciatives contra la guerra. Fou autor de diversos fullets, com ara Le maître des dieux. Étude d'entente sociale (1906) Le naturien égalitaire (1909) i L'éternel tondu. Ma besace à travers la vie (1912). Vidu de Marie Barbe Bosalie Antoine, es casà amb Marie Lazarette Guy. Léon Bonnery el 8 de febrer de 1916 al seu domicili del número 115 de l'avinguda d'Orléans de Montrouge (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Frantz Ricken (1889)

- Frantz Ricken: L'11 de desembre de 1858 neix a Clèveris (Düsseldorf, Prússia; actualment Alemanya) l'anarquista Jean-François Ricken, més conegut com Frantz Ricken o John Frank Ricken. Algunes fonts policíaques l'identificaven amb l'anarquista il·legalista Placide Schouppe. Es guanyava la vida com a fabricant d'instruments de cirurgia. En 1885 freqüentà el cercle anarquista al voltant del periòdic de Brussel·les Ni Dieu ni Maître i, per aquest fet, va ser expulsat del país i s'instal·là a París (França). L'1 de maig de 1892 va ser interceptat creuant la frontera en direcció cap a les ciutat flamenques de Brussel·les o d'Anvers. Amb altres membres destacats del moviment llibertari (Binger, Charles Frühlingsdorff, Errico Malatesta, Charles Malato i Lucien Weil), signà un article, aparegut en el número 2 del periòdic londinec Le Tosin (7 de gener de 1893), on s'acusava l'anarquista Karl Heintz (Viktor Raabe) de ser un confident de la policia. A començament de 1894 ja s'havia refugiat a Londres, on vivia al carrer Cleveland amb sa companya, una anglesa, en estret contacte amb l'anarquista Théodule Meunier, buscat per la policia per diversos atemptats a França. Alertat per la policia francesa, el 4 d'abril de 1894, va ser detingut juntament amb Théodule Meunier pel detectiu William Melville d'Scotland Yard a l'Estació Victòria de Londres. Empresonat, poc després va ser posat en llibertat condicional després de pagar dues multes de 100 lliures. El seu nom va ser inscrit en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Segons informes policíacs, parlava perfectament l'alemany, l'anglès, el francès i el neerlandès. Sembla que retornà a França, perquè el 13 de juliol de 1894 les autoritats franceses li van decretar l'expulsió del país i es va refugiar de bell nou a Londres (Anglaterra), on visqué al número 26 del carrer Warren. La policia britànica sospità que, amb l'ebenista anarquista Ernest Louis Josep Dellebecq (Jules Marie Legoff), es dedicava a la venda de títols robats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Frantz Ricken (1858-?)

***

Informe policíac sobre la defunció d'Émile Pellissier

- Émile Pellissier: L'11 de desembre de 1863 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Émile Jules Pellissier –sovint citat erròniament Pelissier. Era fill de Jean Pellissier, torner mecànic, i d'Ambroisine Sabin-Prunier, modista. Després de ser sortejat per l'exèrcit, en 1884 s'allistà en la dotació de la flota, on va romandre fins a 1888. Fins a finals de 1889 visqué al número 27 del carrer Juge de París i fins a finals de 1890 al número 3 del Passage des Entrepreneurs, d'on va ser engegat per deutes de lloguer. En 1891 era lector de Le Père Peinard i de La Révolte. En aquesta època treballava amb Thirion, fabricant de bombes pneumàtiques. El gener de 1892 vivia al número 48 del carrer Entrepreneurs. En aquesta època era lector de Le Parti Ouvrier i de La Lanterne, però no estava fitxat com a anarquista. El març de 1892 va ser fitxat com a «militant anarquista» del XV Districte de París i la policia el qualificà de «peresós, borratxo i barallós». Era amic dels anarquistes Hemery Dufoug i Albert Sureau (Wilhelm). També milità en el Grup Internacional, creat en els XIII i XIV Districtes. El gener de 1895 vivia al número 65 del carrer Convention, on era objecte de vigilància policíaca. A finals de maig de 1895 va ser detingut durant una baralla esdevinguda en un conferència («L'histoire de l'enseignament avant, pendant et après la Révolution») de Paul Lerolle, regidor municipal parisenc, però va ser alliberat aquella mateixa tarda. En aquesta època vivia al número 17 del carrer Lacordaire. Entre el 14 i el 24 de maig treballà en una empresa de fabricació de municions d'artilleria, però va ser acomiadat per «inexactituds i respostes inadequades» a un cap de taller. Encara que era assidu a les reunions anarquistes, declarà a la policia que era blanquista i que estava inscrit en les llistes electorals del XV Districte. L'estiu de 1895 treballava a l'arsenal de Puteaux (Illa de França, França) i estava allotjat al domicili de sa germana, al carrer Théâtre, on continuava vigilat diàriament per la policia. Entre octubre de 1896 i setembre de 1898 canvià constantment de domicili, sobretot dins del XV Districte de París. El setembre de 1898 vivia al carrer de París de Saint-Denis, on treballava en una fàbrica de tricicles a vapor. L'octubre de 1898 Émile Pellissier va ser admès a tractament de la seva pneumònia a l'Hospici de Saint-Denis (Illa de França, França), on va morir el 17 de novembre de 1898.

***

Notícia de l'absolució de Victor Aubouin apareguda en el diari de Nancy L'Est Républicain del 8 d'abril de 1921

- Victor Aubouin: L'11 de desembre de 1878 neix a Saintes (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista Victor Aubouin. Era fill de Victor Aubouin, sastre, i de Marthe Gazesse. Es guanyava la vida treballant de firaire. En 1912 s'establí a Épinal (Lorena, França), on va fer feina en la seva professió. Va ser amic íntim del perruquer anarquista Victor Loquier, principal animador del periòdic llibertari La Vrille publicat entre 1901 i 1914 a Épinal. El 16 de març de 1915 es casà al IX Districte de París (França) amb la firaire Rosalie Marie Pestel. Després de la Gran Guerra continuà militant en el moviment anarquista. En 1921 un informe policíac assenyalà que es dedicava a distribuir fullets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Com a president del Sindicat de Firaires, organitzà entre 1921 i 1922 nombroses reunions sindicals. L'abril de 1921 va ser absolt pel Tribunal d'Apel·lació de Nancy (Lorena, França) per «entrebancar la llibertat de subhastes», després d'haver demanat als companys firaires de no fer dites en l'adjudicació de places de les fires. Va ser l'organitzador del Congrés de la Federació de Sindicats de Firaires de França que se celebrà entre el 17 i el 20 de maig de 1922 a Épinal, on va ser elegit secretari general de la citada federació. Victor Aubouin va morir el 3 de desembre de 1961 a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França).

***

Notícia de la condemna d'André Mournaud apareguda en el diari de Chartres Le Dépêche d'Eure-et-Loir del 24 de gener de 1913

- André Mournaud: L'11 de desembre de 1882 neix al V Districte de París (França) l'antimilitarista, anarquista individualista i posteriorment anarcocomunista André Victor Mournaud. Sos pares es deien Toussaint Eugène Mournaud, paleta, i Marie Suzanne Parot, confeccionista. Es guanyava la vida com a obrer impressor i pintor colorista. El 23 de març de 1907 va fer la xerrada «L'antisyndicalisme» a la Sala Jules de París organitzada per la Joventut Lliure. El maig de 1907 freqüentà la seu del periòdic L'Anarchie i participà en la campanya abstencionista impulsada per aquest setmanari anarcoindividualista, així com en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El novembre de 1907 va ser detingut, juntament amb sa companya Alexandrine Dejean i Marius Servient, per «complicitat en fabricació de moneda falsa». El 12 de març de 1908 l'Audiència de la Manche el va absoldre a ell i a sa companya, mentre Servient va ser condemnat a set anys de presó. En questa època vivia a la carretera d'Ormesson a París. En 1910 es declarà anarquista comunista i l'octubre d'aquell any fou un dels signats, amb altres destacats anarquistes (Henri Cachet, Henry Combes, René Dolié, Émile Dulac, Georges Durupt, Fautré, Fournier, Victor Godonèche, Albert Goldschild, Léon Israël, Anna Mahé, Eugène Martin, Pierre Martin, Armand Matha, Pierre Ruff i Paul Trouillier), d'una crida de suport a cinc individualistes processats arran de l'enfrontament a trets del carrer Chevalier-de-la-Barre, on s'havien encarat dues fraccions rivals de l'individualisme anarquista; en aquesta crida, publicada el 9 d'octubre de 1910 en Le Libertaire, es qualificava l'anarquista Georges Paraf-Javal de «xarlatà» i de «confident». El novembre de 1910 va ser un dels fundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i l'octubre de 1911 del Club Anarquista Comunista, del qual va ser un dels signants (Wasso Chrocheli, Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, Albert Goldschild i Pierre Ruff) del seu manifest i del qual va ser secretari en 1913 i va fer un bon nombre de conferències. En aquesta època col·laborà amb el «Foyer Populaire» de Belleville. Entre 1912 i 1913 va prendre la paraula en diversos mítings de la FRC i de la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època vivia al número 9 del carrer Pache del XI Districte de París. També va ser membre del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA) el juny de 1912 i que arreplegava militants comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. El 21 de febrer de 1912 va parlar en el míting «Contre l'agression italianne en Tripolitaine», organitzat per la Unió d'Italians Residents a París, celebrat a la Sala de les «Sociétés Savantes» amb la presidència d'Amilcare Cipriani, i on parlaren destacats anarquistes (Ezio Baralalini, Armando Borghi, Francis Delaisi, Oreste Donati, Jouhaux, Lhermitte, Jean Longuet, Pierre Martin, Tissier, etc.). L'11 de juliol de 1912, amb Jean Bonafous, Édouard Boudot i Pierre Martin, parlà en un míting contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). El 12 de novembre de 1912, amb Édouard Boudot, va ser un dels oradors representant l'FCA en el míting «Si la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que ferem), celebrat a la Sala de les «Sociétés Savantes» de París. En 1912 va col·laborar amb el Grup d'Estudis Socials (GES). El 15 de desembre de 1912 va ser detingut a Amiens (Picardia, França) per mor d'un discurs, organitzat pel grup anarquista local en el marc de la vaga general de 24 hores contra la guerra, on es reivindicava el sabotatge de la mobilització. El 22 de gener de 1913 va ser jutjat en rebel·lia pel Tribunal Correccional d'Amiens i condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa, pena que va ser confirmada el 29 de gener pel mateix tribunal en l'apel·lació. Entre el 15 i el 17 d'agost de 1913, quan tingué lloc el Congrés Nacional Anarquista a París, on es va fundar la Federació Comunista Revolucionària Anarquista (FCRA), es trobava empresonat amb Édouard Boudot i no va poder participar en els debats, però ambdós van enviar cartes que va ser llegides pels delegats on es protestava fermament contra la presència d'individualistes en aquest congrés. El 23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux (Ville-sous-la-Ferté, Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de comunicació, juntament amb sos companys Édouard Boudot, Roger Fourcade, Louis Lecoin i François Parmeland, una carta on denunciava la violació de la seva correspondència més íntima. En les eleccions legislatives d'abril de 1914, en el marc d'una campanya de denúncia contra la situació dels detinguts polítics, va ser nomenat «candidat de la llibertat» per a l'XI Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser exonerat el 31 de desembre de 1915 per una coxàlgia de la cama dreta. André Mournaud va morir el 24 de febrer de 1969 mor a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Joseph Ishill

- Joseph Ishill: L'11 de desembre de 1888 neix a Cristesti (Botosani, Romania) l'impressor anarquista Joseph Ishill. Descendent d'una família pobra d'origen jueu, va aprendre de ben jove l'ofici de tipògraf. Quan tenia 14 anys va començar a treballar com a aprenent de tipògraf a Botosani. En 1907 va ser redactor de l'efímera revista Evreul Ratacitor (El Jueu Errant) i l'any següent es va instal·lar a Bucarest, on va esdevenir anarquista després de la lectura de la Revista Ideei, publicada per Musoiu. En 1909, va emigrar als EUA, establint-se a Nova York i treballant en una impremta. En aquesta època va assistir a les conferències d'Emma Goldman i va freqüentar els cercles anarquistes. D'aleshores ençà va participar en el funcionament de la Ferrer Modern School, escola llibertària segons els esquemes de Ferrer i Guàrdia, oberta el gener de 1911 al Greenwich Village, que es traslladarà després a Harlem abans d'instal·lar-se el 1915 a la Colònia Stelton (Nova Jersey), de la qual serà un dels cofundadors, juntament amb sa companya, la poetessa Rose Florence Freeman. Hi va imprimir el butlletí The Modern School i es va encarregar de la impremta de la colònia llibertària. En 1916 va publicar el seu primer llibre, The Ballad of Reading Gaol, d'Oscar Wilde. En 1919 es va instal·lar a Berkeely Heighst, a prop de Nova York, on va fundar l'editorial « Free Spirit Press», que esdevindrà en 1926 «Oriole Press». Joseph Ishill editarà tot sol més de dos-cents llibres i fulletons, entre els quals un important nombre d'obres de pensadors anarquistes, com ara Kropotkin, Elisée Reclus, Emma Goldman, Benjamin Tucker, Havelock Ellis, Theodore Schroeder, etc., sense oblidar la poesia de sa companya Rose Freeman. Totes les obres van ser compostes a mà i impreses en una impremta manual pels seus alumnes. Entre els artistes que van il·lustrar les seves obres es troba Louis Moreau. A partir de 1934, mantindrà correspondència amb Agnès Inglis, l'atenta conservadora de la Col·lecció Joseph Labadie, dipositada a la Universitat de Michigan, a la qual lliurarà un exemplar de cada obra editada. Joseph Ishill va morir el 14 de març de 1966 a Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA). Una gran part de la seva important correspondència (Tcherkessov, Sofia Kropotkine, Max Nettlau, S. Yanovsky, Paul Reclus, E. Malatesta, A. Berkman, E. Goldman, L. Fabbri, R. Rocker, etc.) es conserva en la Col·lecció Joseph Labadie de la Universitat de Michigan (EUA).

***

Necrològica de Mateo Latorre Cinto apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 d'octubre de 1966

- Mateo Latorre Cinto: L'11 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 13 de desembre de 1890– neix a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Martín Mateo Latorre Cinto –el seu segon llinatge a vegades citat erròniament com Pinto–, conegut com El de Ayerbe. Sos pares es deien José Latorre Abad i María Cinto Sarasa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe, va ser tancat a la presó d'Osca arran de la insurrecció de desembre de 1933 i el gener de 1934 condemnat a 10 mesos de presó per un delicte de «conspiració per a la sedició». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT. Em 1958 col·laborà econòmicament en la campanya de suport als desertors refugiats al Marroc promoguda pel Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Francisca Teller. Mateo Latorre Cinto va morir el 6 de juliol de 1966 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), a conseqüència de les ferides patides arran de ser atropellat per un automòbil, i fou enterrat dos dies després. 

***

Necrològica de Joan Benet Cherta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'abril de 1971

- Joan Benet Cherta: L'11 de desembre de 1904 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Benet Cherta. Sos pares es deien Maties Benet i Josepa Maria Cherta. Emigrat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida fent de barber i de ben jovent s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona per a sufocar l'aixecament feixista i després s'enrolà com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona on treballà d'empleat en l'ajuntament i milità en la Federació Local de la CNT. En 1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local i posteriorment va ser membre de la Federació Local, exercint el càrrec de tresorer en els anys seixanta. Col·laborà en els periòdics Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Hilària Matheu. Després d'una llarga malaltia, Joan Benet Cherta va morir l'1 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 3 de desembre– de 1970 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Pedro Moya Paredes

- Pedro Moya Paredes: L'11 de desembre de 1912 neix a Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Moya Paredes, conegut com Moyita. Sos pares es deien Cristóbal Moya López i Teresa Paredes González. Jornaler de professió, s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de l'Agrupació Local, i a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casas Viejas. Participà activament en els enfrontaments armats durant l'aixecament revolucionari de gener de 1933 i per aquests fets va ser detingut. Quan el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a la zona republicana. Lluità a la serra de Ronda, després a Màlaga i fou comissari polític de la IV Companyia del 270 Batalló, amb el grau de capità, de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, en unitats que combateren a Pozoblanco i els fronts del llevant peninsular. El triomf franquista li agafà a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) i retornà a Benalup de Sidonia, nou nom de Casas Viejas (actualment Benalup-Casas Viejas). L'abril de 1939 va ser detingut i portat a Medina-Sidonia (Cadis, Andalusia, Espanya). Jutjat en consell de guerra l'agost de 1939, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió. El 20 de juny de 1941 va ser posat en llibertat condicional a la presó gaditana de Jerez de la Frontera. Retornà al seu poble i, encara que empaitat per les autoritats franquistes, el 28 de març de 1942 es casà amb Mariana Lago Estudillo (1918-2007). El 5 d'abril de 1944, acusat de robar uns indiots, va ser detingut durant cinc dies. Un mes després, després d'haver denunciat alguns comerciants i el sergent de la Guàrdia Civil Manuel Marín Galindo per haver alterat els preus dels productes alimentaris, va ser detingut a Cadis acusat de denúncia falsa; durant aquesta retenció, un comandant de la Guàrdia Civil li va proposar esdevenir confident, cosa que refusà. Arran d'aquest fet decidí fugir a la serra. A finals de 1944 creà i encapçalà un petit grup guerriller format pels germans José (Chiquito) i Francisco Fernández Cornejo (Largo Mayo), Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i El Porruo, tots militants de la CNT. Aquest grup actuà per la zona gaditana de Casas Viejas, Medina-Sidonia, Chiclana i Alcalá de los Gazules. Avituallat per familiars i amics, el grup no cometé segrests, sinó únicament robatoris de cabres i d'aliments, caça furtiva i algunes extorsions als ricassos de la zona. El 14 de març de 1945 va ser sorprès per la Guàrdia Civil, amb El Porruo, a la devesa del Cermeño, a Alcalá de los Gazules, i durant l'enfrontament aconseguí fugir, però son company fou abatut. El desembre de 1946, després de diversos intents de fugir cap a Castelló de la Plana i a França realitzats a peu, passà a Tànger, on es reuní, l'agost de 1947, amb Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i ambdós es van veure implicats en l'assalt armat d'una benzinera. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena. Va ser empresonat a Tànger des del 20 de gener de 1947 al 15 d'abril de 1952, quan va ser extradit a l'Espanya franquista i tancat a la presó de Novelda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). El juny de 1955 va ser condemnat a 13 anys de presó per «bandidatge i terrorisme» i tancat a diverses penitenciaries (Valladolid, Alacant, Puerto de Santa María i Burgos). El 22 de desembre de 1963 va ser posat en llibertat condicional. L'any següent s'instal·là, amb sa companya Mariana, a Torrent (Horta Oest, País Valencià), on treballà com a guàrdia d'una fàbrica i en altres oficis. Després de la mort del dictador Francisco Franco, batallà per aconseguir una indemnització pels vints anys passats a les presons i fou un dels que negociaren amb el ministre d'Economia Rodrigo de Rato y Figaredo les indemnitzacions de les víctimes del franquisme. Un cop jubilat visqué entre Torrent i Benalup. Participà en el Congrés d'Associacions Andaluses celebrat a Jabalquinto (Jaen, Andalusia, Espanya). És autor de Los históricos sucesos de Casas Viejas y los responsables directos de aquella barbarie (sd) i de Los reflejos «del mundo libre». Eco de la sociedad internacional. Enlace patrimonial del siglo XX entre Ronald Reagan y Felipe González (1986). Pedro Moya Paredes va morir el 16 de gener de 2011 a l'Hospital de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya).

Pedro Moya Paredes (1912-2011)

***

Els milicians Corrado Perissino (a l'esquerra) amb son germà Aldo (ca. 1936)

- Corrado Perissino: L'11 de desembre de 1914 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Corrado Perissino, també conegut com Laurent Lacourt. Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià –ell era el menor dels germans. En 1930 obtingué el passaport i emigrà a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. A Nanterre treballà com a pintor en la construcció i freqüentà els cercles llibertaris d'exiliats italians. Segons la policia, en 1935 estava a París amb son germà Aldo. L'agost de 1936, amb aquest, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Després de la mort en acció de guerra de son germà Aldo el 7 d'abril de 1937, abandonà la Columna i marxà a Barcelona (Catalunya). El maig de 1937, amb altres companys –Umberto Marzocchi, Emanuele Granata (Manuel Sans) i l'argentí Verde–, participà en els combats contra les forces reaccionàries estalinistes a la seu del Comitè de Defensa situat a la plaça d'Espanya de Barcelona. A finals de 1937 abandonà la Península i retrobà son pare a Montreuil-sous-Bois. El juny de 1938, després d'haver refusat signar una declaració de lleialtat a l'Estat francès obligant-lo a fer el servei militar, va ser expulsat i marxà a Brussel·les (Bèlgica) on fou albergat per un company italià. El maig de 1940 va ser detingut per la policia amb un passaport francès fals a nom de Laurent Lacourt –nascut el 10 de desembre de 1906 a Tolosa de Llenguadoc–; expulsat cap a França, va ser lliurat a les autoritats militars. Acusat de ser un espia italià, va ser condemnat a mor, però aconseguí fugir a Abeville. Després de passar per Rouen i Caen, l'estiu de 1940 va ser detingut per les tropes alemanyes i enviat a Brussel·les per ser extradit a Itàlia. Va ser internat a l'illa de Ventotene com a «anarquista excombatent de les milícies roges» i el 25 de juliol de 1940 al camp de concentració de Renicci a Anghiari, on romangué fins el 14 de setembre de 1943, quan el camp va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa família a Brussel·les, on visqué com a pintor en la construcció i comerciant, i reprengué les seves activitats llibertàries en el Grup Anarquista de Llengua Italiana (GALI). També milità en l'antimilitarisme formant part dels grups Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i «Pensée et Action». El 25 de setembre de 1958 participà, amb altres companys (Parmentier, Joseph De Smet, Marzocchi, Pietro Montaressi, Hem Day i Pierre López), en una reunió del grup «Pensée et Action» per avaluar les decisions adoptades en el II Congrés Internacional Anarquista celebrat entre el 25 de juliol i l'1 d'agost d'aquell any a Londres (Anglaterra). El 15 d'agost de 1960 representà l'IRG en la reunió de coordinació de diferents grups pacifistes (Cercle Le Boétie, SIA, Pensée et Action, Pax Christi, Pèlerins d'Emmaüs, MIR, etc.) que es realitzà a Brussel·les amb la finalitat de coordinar accions comunes per a les campanyes periòdiques pacifistes. Corrado Perissino es va suïcidar el 17 de desembre de 1981 a Brussel·les (Bèlgica).

Corrado Perissino (1914-1981)

Aldo Perissino (1909-1937)

***

Necrològia d'Isidor Montero Martín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 d'abril de 1993

- Isidro Montero Martín: L'11 de desembre de 1923 neix a Saragossa (Aragó, Espanya)l'anarcosindicalista Isidro Montero Martín. Sos pares es deien Manuel Montero Grima i Ignacia Martín Billari. Visqué al barri de Las Delicias de Saragossa i treballà en la construcció. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on va fer feina de paleta i milità en el clandestí Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1957, fugint de la repressió, passà a França, on formà part de la Federació Local de París de la CNT, ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica i participant en la majoria de congressos i de plens confederals. Durant els últims anys del franquisme realitzà nombrosos viatges a la Península per a ajudar a la reconstrucció de la CNT clandestina. El seu últim domicili va ser a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França). Malalt, Isidro Montero Martín va morir el 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1993 a l'Hospital de Créteil (Illa de França, França). Deixà companya, María López Vílchez, i fills.

Defuncions

Esquela mortuòria de Carlo Terzaghi publicada en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 12 de desembre de 1897

- Carlo Terzaghi: L'11 de desembre de 1897 mor a Plainpalais, actualment un barri de Ginebra (Ginebra, Suïssa), el periodista anarquista, i confident policíac i agent provocador, Carlo Terzaghi, conegut com Charles Terzaghi i sota diversos pseudònims (Angelo Azzati, Charles Negro, Mateo Schippolino, etc.). Havia nascut en 1845 a Lodi (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Terzaghi i Josephte Perret. Després d'un temps treballant d'escrivà en l'administració, es va fer tipògraf. Durant cinc anys fou sergent del 12 Regiment d'Infanteria, però va ser degradat a simple soldat per «mala conducta política» i destinat al 41 Regiment, per a ser finalment llicenciat el 3 de maig de 1870 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). En 1871 fundà, amb Giuseppe Abello, a Torí (Piemont, Itàlia) el periòdic Il Proletario Italiano, on defensà les posicions de la Comuna de París i s'oposà a la política de Giuseppe Mazzini –Terzaghi envià un exemplar d'aquesta publicació a Giuseppe Garibaldi, de qui era conegut, i aquest li va acusar recepció tot dient-li que simpatitzava amb l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També fundà, amb Dalmosso Castelli, La Discussione –per mor d'un article publicat en aquest periòdic, va batre's en duel a sabre als boscos d'Stupinigi de Torí. El juny i l'agost de 1871 el seu domicili va ser escorcollat. El setembre de 1871 mantingué contactes amb Mikhail Bakunin a Locarno (Ticino, Suïssa) i amb Karl Marx –en 1872 mantingué correspondència amb Friedrich Engels– amb la finalitat de fundar una secció de l'AIT a Torí, que prengué el nom de «Federació Obrera» i de la qual fou secretari; el desembre de 1871 aquesta federació es dividí entre una majoria seguidora de Mazzini i una minoria seguidora de Bakunin, que prengué el nom d'«Emancipazione del Proletario». En aquesta època era el responsable a Torí de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Delegat de diverses seccions obreres en diferents congressos, com ara el Congrés de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de juliol de 1872 on fou membre de la comissió d'estadística, els companys sospitaren del seu paper de delator a sou de la policia –els internacionalistes del Jura havien rebutjat la seva delegació per al Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) del 15 de setembre de 1872–, fet que confirmà el novembre de 1872 Carlo Cafiero en una investigació –aquest publicà en 1875 Le cas Terzaghi a Ginebra– i el 15 de març de 1873 va ser expulsat oficialment de la Federació Italiana de l'AIT. Rebutjada la seva assistència al Congrés General de l'AIT celebrat a Ginebra el setembre de 1873, declarà la seva adhesió a la Internacional marxista. El novembre de 1874 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on entre desembre de 1874 i maig de 1875 redacta i edità Il Proletario, amb Henri Perret de gerent. En 1875 l'ambaixador italià a Berna (Berna, Suïsa) demanà al govern del cantó de Ginebra la prohibició d'Il Proletario, publicació que acusava d'atacar violentament el Govern d'Itàlia i d'insultar el rei Victor Emmanuel II i la seva família. Deixat de banda pels seus col·laboradors, entre desembre de 1876 i febrer de 1878 publicà a Ginebra quatre números del periòdic bilingüe Re Quan Quan, on intentà fer una rèplica a les crítiques de la Federació del Jura de l'AIT i de destacats anarquistes (Carlo Cafiero, Errico Malatesta, etc.), tot defensant les mesures repressives del govern italià. Entre 1878 i 1882 publicà el periòdic Rabagas. Fent servir diversos pseudònims, s'especialitzà en la provocació i en les delacions d'anarquistes, socialistes i republicans, contribuint a l'expulsió de nombrosos militants italians de la Confederació Helvètica (Casadio, Danesi, Ginnasi, Malatesta, Mercatelli, Solieri, etc.). En 1884, sota el pseudònim Angelo Azzati, va ser responsable de L'Ère Nouvelle, i l'abril de 1884, amb Francesco Carattoni –també confident policíac– i Jean-François Wirz, publicà dos números del periòdic provocador L'Explosion. Organe de lutte pour la vie, on polemitzà especialment amb el tipògraf i editor anarquista Georges Herzig (Sergy) –en una carta enviada al diari La Tribune de Genève del 13 de juny de 1884 negà tenir res a veure amb L'Explosion. Una investigació portada a terme en 1885 pel procurador de la Confederació Helvètica sobre accions anarquistes revelà el seu paper de confident a comptes de la Prefectura de Policia de Torí, després per a Giuseppe Basso, vicecònsol i cònsol italià a Ginebra, i finalment per a la policia ginebrina, de la qual va rebre un sou fixe fins a la seva mort, però continuà fent-se passar per un militant qualsevol amb pseudònims. En 1887, sota el pseudònim d'Angelo Azzati, col·laborà en la segona sèrie de la revista parisenca bimensual La Révolution Cosmopolita, juntament amb l'expolicia i delator Castagneto (Aldo Preti), i era el responsable i distribuïdor a Ginebra del setmanari anarcocomunista La Lotta de Màntua (Llombardia, Itàlia). En aquesta època mantingué relacions amb el grup anarquista «Intransigenti». Sembla que va estar darrera de la detenció en 1889 de l'anarcoindividualista «il·legalista» Achile Vittorio Pini i aquest mateix any Giuseppe Cioci i Errico Malatesta rebel·laren que sota el nom d'Angelo Azzati es trobava l'espia Terzaghi, fet que s'explicà en el periòdic parisenc La Révolte del 26 d'octubre de 1889 i en una carta publicada en número del 23 de novembre de 1889 d'aquesta publicació signada per Giuseppe Cioci des de Londres (Anglaterra). Sa companya fou Rosalia Negro, amb qui tingué dos infants, Teresa i Augusto. Malalt, Carlo Terzaghi va morir l'11 de desembre de 1897 a Plainpalais, actualment un barri de Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Foto policíaca de Charles Vaury (16 de març de 1894)

- Charles Vaury: L'11 de desembre de 1898 mor a París (França) l'anarquista Charles Joseph Vaury, conegut com La Baleine. Havia nascut el 31 de març de 1851 –algunes fonts citen erròniament 1859– a Sedan (Ardenes, França). Sos pares es deien René Remy Vaury (Jean-Baptiste Vaury), sabater, i Catherine Agnès Jacquemin, obrera fabril. Es guanyava la vida treballant de mecànic i, segons un informe policíac de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París (França), vivia al número 28 del carrer Vilin i figurava com a «anarquista militant». En 1887 participà en les reunions del grup «Les Libertaires du XXème Arrondissement», on, segons els confidents policíacs, reivindicava el robatori i l'assassinat durant la revolució. El 18 de maig de 1887 va ser testimoni d'una baralla en una taverna al carrer Savies i avisà a la policia amb dos trets de revòlver a l'aire. En 1892 era habitual, amb son germà petit Jean-Baptista Émile Vaury, tallador en vidres i també militant anarquista, de les reunions del Cercle Anarquista Internacional que es reunia a la Sala Horel i l'any següent ambdós freqüentaven les reunions dels Grup Anarquista dels V i XIII Districtes de París. El 27 de febrer de 1893 sa companya, la jornalera Anna Bidal, amb qui estava casat, va morir al seu domicili. L'abril de 1893 es traslladà al número 26 del mateix carrer i a partir de desembre d'aquell any vivia al número 24 del carrer Envierges, que va ser el seu domicili definitiu. El 13 de gener de 1893 assistí a una reunió anarquista celebrada a la Sala Miquet. Amb son germà, el 3 de juny de 1893 assistí a un míting anarquista celebrat a la Sala Commerce per protestar contra la condemna a mort de l'anarquista Jean-Baptiste Foret, al qual eren presents unes 500 persones. L'1 de juliol de 1893 els germans Vaury assistiren amb altres 400 persones a la conferència pública organitzada pels anarquistes Dufour i Marin a la Sala Commerce. El 16 de març de 1894, en el marc d'una agafada contra el moviment anarquista, el seu domicili va ser escorcollat; detingut, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el 3 d'abril d'aquell any la policia envià l'informe al jutge d'instrucció. El 3 de juliol de 1894 era present al míting organitzat pels anarquistes Saint-Martin i Eugène Cottée. Charles Vaury va morir l'11 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de desembre– de 1898 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de París (França).

***

Notícia de la detenció de Joseph Dol apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 19 de maig de 1890

- Joseph Dol: L'11 de desembre de 1903 mor a Avinyó (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Dol. Havia nascut el 18 d'agost de 1855 a Marsella (Provença, Occitània). Era fill d'Étienne Dol i de Marguerite Giraud. Es guanyava la vida com a venedor de diaris a Avinyó (Provença, Occitània). A finals dels anys vuitanta la policia el considerava, amb J. Blanchard, com «el cap del partit anarquista» i partidari de la «propaganda pel fet». Posteriorment treballà de venedor ambulant de merceria pels barris de Marsella i la per la regió, aprofitant per a fer propaganda anarquista. Quan s'estava a Marsella, s'allotjava al domicili de sa mare i de sa germana, les qual regentaven una bugaderia al carrer Eugène Cas. Durant la nit del 30 d'abril de 1890 va ser detingut quan aferrava cartells de convocatòria del «Primer de Maig» i va ser inculpat per «provocació a l'assassinat i al pillatge»; restà detingut fins el 18 de maig, però finalment el seu cas va ser sobresegut i alliberat. El novembre de 1891 va ser condemnat a vuit dies de presó per «robatori». En 1893 va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives. El gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat en la seva absència, ja que es trobava de viatge. En 1895 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia amb l'anotació que havia abandonat el departament. El seu últim domicili va ser al número 55 del carrer Fourbisseurs d'Avinyó. Joseph Dol va morir l'11 de desembre de 1903 a l'Hospital d'Avinyó (Provença, Occitània) i l'endemà va ser enterrat acompanyat d'una gran representació de la premsa local i regional (Le Mistral, Le Petit Marsellais, Le Petit Provençal, La Semaine, etc.), en nom de la qual van parlar Capeau i Amédée Gros, i de nombrosos militants anarquistes.

***

Pietro Vasai

- Pietro Vasai: L'11 de desembre de 1916 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Pietro Vasai, que va fer servir els pseudònims d'Alfredo Guercini i de Piattoli. Havia nascut el 27 d'octubre de 1866 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Clemente Vasai i Maria Righi. D'antuvi barreter de professió, quan tenia 17 anys ja va fitxar per la policia com a militant del Cercle «Amilcare Cipriani», destacant la seva educació i la seva intel·ligència. Entre 1883 i 1884 va ser caixer del Cercle «Amilcare Cipriani» i gerent del periòdic La Questione Sociale. Organo comunista-anarchico, que es publicava a Florència per iniciativa d'Errico Malatesta. Per aquesta activitat, i per haver estat el febrer de 1884 un dels 89 signants del «Manifest de solidaritat per Malatesta i els seus companys», entre finals de 1884 i 1886 va ser condemnat a diverses penes que sumaven gairebé quatre anys de presó. Fugint d'aquesta repressió, durant la tardor de 1894 va passar a França, on treballà de perruquer, però el 17 de març de 1885 va ser detingut amb gran resistència a Lió (Arpitània) quan aferrava cartells en commemoració de la Comuna de París. Jutjat per aquest delicte, en va ser absolt, però va ser condemnat a quatre mesos de presó per vagabunderia i l'octubre de 1885 expulsat del país i lliurat a les autoritats italianes. Gràcies a l'amnistia del 5 de juny de 1887 aconseguí la llibertat i retornà a Florència, on entrà en contacte amb Giuseppe Cioci, un dels promotors del nou grup «Né Dio né Patria» i de la nova època de La Questione Sociale, que començà a publicar-se el maig de 1888. El 28 d'agost d'aquell any va ser condemnat, pels seus articles, a dos anys i tres mesos de presó. Fugí cap a Lugano (Ticino, Suïssa), però a finals de l'any passà clandestinament a Roma (Itàlia) sota la identitat d'Alfredo Guercini o de Piattoli, però, així i tot, va ser ràpidament detingut. Amb cinc ordres de detenció, només recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia del 30 de novembre de 1890. A Florència, després del «Congrés de Capolago», hi va haver una gran activitat subversiva i va ser designat, juntament amb Giuseppe Barsanti, Enrico Braccini i S. Papini, representant dels grups anarquistes a la Comissió del Comitè d'Associacions Populars per a la celebració del «Primer de Maig» de 1891. Bon orador, parlà en la concentració realitzada a la plaça Savonarola de Florència aquell 1 de maig, quan la policia carregà i va ser detingut juntament amb altres companys. Entre el 8 i el 12 de maig de 1891 van ser jutjats 46 obrers, entre ells 10 anarquistes i cinc republicans. Durant el seu judici aprofità l'avinentesa per a fer propaganda anarquista, però els jutges el silenciaren i el condemnaren a dos anys de presó. Quan portava menys d'un any lliure, el juny de 1894 es desencadenà una gran ona repressiva i es va veure obligat a exiliar-se. El 21 de juny d'aquell any arribà a Tunísia. En aquest país va aprendre l'ofici de tipògraf i entre juny i octubre de 1895 publicà el periòdic cultural L'Etna. Després d'aquesta experiència editorial, passà a Marsella (Provença, Occitània), on estava considerat com a «subversiu perillós», i l'11 de novembre de 1895 va ser detingut durant la tumultuosa commemoració dels «Màrtirs de Chicago». Després de quatre mesos de presó, l'1 de juliol de 1896 va ser lliurat a les autoritats italianes. Després de nou mesos de presó per «infracció de la vigilància especial», va ser condemnat a cinc anys de deportació, que començaren a comptar a partir del 2 d'abril de 1897, primer a l'illa de Ponça, després a l'illa de Favignana i finalment a l'illa de Ventotene. Va demanar l'«absolució condicional», que implicava abandonar el país, i va ser acceptada amb la condició que s'instal·lés a Egipte. Tan bon punt aconseguí la llibertat, eludí la vigilància i passà a Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista local. Immediatament detingut, el juny de 1898 va ser expulsat del país. En aquesta època ja havia contret la tuberculosi i decidí retornar a Tunísia, des d'on, l'octubre d'aquell any, embarcà cap a Malta i després cap a Alexandria (Egipte). Des de feia anys, primer Errico Malatesta i després Francesco Ferdinando Cini i Audiberto Icilio Ugo Parrini, als quals coneixia bé, havien establert una activa colònia anarquista a Egipte, però dividida per les polèmiques sobre l'organització i sobre l'individualisme. Ell intentà equilibrar aquestes controvèrsies, esdevenint en una de les figures claus del moviment anarquista a Egipte fins a l'esclat de la Gran Guerra. Detingut amb altres companys, va ser tancat a la presó de Qaitbay a l'Arsenal d'Alexandria i el 16 de gener de 1899 va ser jutjat i absolt. En 1901 publicà a Alexandria, amb el suport de l'anarquista jueu libanès Joseph Rosenthal, el setmanari francoitalià La Tribuna Libera. Organo internazionale per l'emancipazione del proletariato, que animà el debat sobre l'organització en els cercles anarquistes, juntament amb L'Agitazione de Roma (Itàlia) i Les Temps Nouveaux de París (França), encara que només va poder publicar dos números. Amb Luigi Galleani, que havia arribat a Alexandria al mateix temps que ell, i Raoul Canivet, fundà el 3 d'agost de 1902 la Universitat Popular Lliure, que va aconseguir la implicació de la intel·lectualitat local i en la qual van participar els escriptors Enrico Pea i Giuseppe Ungaretti, i que establerta al carrer Hamman el-Zahab era coneguda com «Barraca Roja». En 1902, durant l'epidèmia de còlera a la regió, organitzà l'«Associació Internacional dels Socors Sanitaris d'Urgència» (AISSU), que tingué una llarga vida. Amb Roberto D'Angiò i Audiberto Icilio Ugo Parrini, intentà crear les Lligues de Resistència Obrera en diversos sectors proletaris (sastres, tabaquers, etc.), que finalment no reeixiren, per manca del suport del proletariat local, ja que només els treballadors tipogràfics se sentiren atrets pel moviment llibertari. Entre el 19 de juliol de 1902 i el 18 d'abril de 1903 publicà a Alexandria, amb Roberto D'Angiò, el setmanal L'Operario, i col·laborà en el periòdic Lux. També en 1903 publicà Il Domani. Periodico libertario. Aquest mateix 1903 va fundar el «Circolo di Studi Sociali» (Cercle d'Estudis Socials) d'Alexandria, per a activar la propaganda anarquista. La iniciativa sindical dirigida als obrers locals despertà ferotges crítiques d'Audiberto Icilio Ugo Parrini, que va veure el projecte com a una «desviació» anarcosindicalista. Ni tan sols un cicle de conferències portat a terme a principis de 1904 per Pietro Gori solucionà la controvèrsia desencadenada entre els cercles anarquistes italians establerts a Egipte. En realitat la seva manera de pensar era contrària al sindicalisme i molt més acostada a l'internacionalisme antiorganitzador. A finals de gener de 1908 va arribar al Caire (Egipte) com a representant de la Lliga de Resistència d'Alexandria amb la finalitat de trobar fons per als treballadors en vaga. El novembre de 1908 va convocar una reunió al cementiri civil del Caire on es va aprovar la publicació d'un nou diari de propaganda anarquista L'Idea. L'1 d'agost de 1909 va ser un dels promotors del Congrés Nacional celebrat a la seu del «Circolo Ateo» d'Alexandria, on els anarquistes locals concretaren una homogeneïtat d'acció amb els anarquistes del Caire (Alfredo Albano, Camillo Brigido, Giovanni Brunello, Cesare Franceschetti, Gaetano Nocchi, Luigi Ferdinando Paratocci, Cesare Sacchi) promotors de la iniciativa, i acabaren de materialitzar el periòdic quinzenal, L'Idea. Periodico di propaganda anarchica, el qual va dirigir i que va tenir continuació en Libera Tribuna. Critica, polemica e propaganda (1913) i L'Unione (1913-1914). Aquesta experiència periodística, boicotejada per les autoritats consulars i per l'esclat de la Gran Guerra, va ser la seva última aportació al moviment, ja que la seva salut va empitjorar força. No obstant això, encara va patir un últim judici el 27 de novembre de 1914 al Tribunal Consular Italià del Caire, juntament amb l'anarquista Giovanni Macrì, per «apologia del regicidi», arran d'un article aparegut en L'Unione, del qual va ser absolt. El 7 de juliol de 1916 aconseguí retornar a Florència, on va ser posat sota vigilància per les autoritats. Intentà, sense èxit, curar-se al Sanatori dell'Ardenza de Liorna (Toscana, Itàlia). Pietro Vasai va morir tísic l'11 de desembre de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).

Pietro Vasai (1866-1916)

***

Pablo Villacampa Bravo, en primer pla amb una cigarreta, amb altres companys durant el Primer de Maig de 1936 al riu Alcanadre d'Osca

- Pablo Villacampa Bravo: L'11 de desembre de 1936 és afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pablo Villacampa Bravo, conegut com Casa Chiral. Havia nascut en 1907 a Angües (Osca, Aragó, Espanya). Era fill de José Villacampa i de Manuela Bravo, i tingué dos germans, José i Manuel, també llibertaris. Es guanyava la vida fent feina de llaurador i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 19 de juliol de 1936 va ser capturat pels feixistes; ferit durant els combats, va ser hospitalitzat a Osca i posteriorment tancat a la Presó Provincial d'aquesta població. Pablo Villacampa Bravo va ser afusellat l'11 de desembre de 1936 al cementiri de Las Martires d'Osca (Aragó, Espanya) i llançat en una fossa comuna. Son germà José Villacampa Bravo també va ser afusellat dies després, el 19 de gener de 1937, i l'altre germà, Manuel Villacampa Bravo, morí en combat contra el feixisme enrolat en la 28 Divisió «Ascaso».

***

Ángel Pestaña al seu despatx fotografiat per Merletti (1932)

- Ángel Pestaña Núñez: L'11 de desembre de 1937 mor a Begues (Baix Llobregat, Catalunya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Havia nascut el 14 de febrer de 1886 a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya). Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 –completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia–, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923, època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del «Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana, òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismo único? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933), Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres.

***

Alberto Meschi

- Alberto Meschi: L'11 de desembre de 1958 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Havia nascut el 27 de maig de 1879 a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia). Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada, és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschi és agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915).

***

Necrològica de Luis Company Company apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de febrer de 1966

- Luis Company Company: L'11 de desembre de 1965 mor a Orleans (Centre, França) l'anarcosindicalista Luis Matias Company Company. Havia nascut el 23 d'octubre de 1908 a Alhama de Almería (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Company i Margarita Company. Estudià, avalat pel Ministeri de la Guerra, a l'Escola Popular de Guerra d'Infanteria, Cavalleria i Intendència i com a tinent d'Infanteria, músic militar i cap del 546 Batalló de la 137 Brigada Mixta de la 32 Divisió de l'Exèrcit popular de la II República espanyola combatre el feixisme durant tota la guerra civil. El maig de 1938 va ser nomenat capità en campanya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i deixà sa companya, Carmen Zarco González, i sos fills Luis i Gaspar a Tomelloso (Ciudad Real, Castella, Espanya). Internat al camp de concentració de Vernert, l'octubre de 1939 va ser destinat d'agricultor a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Auxerre (Borgonya, França). En 1940 treballava d'agricultor a Vermenton (Borgonya, França) i el 24 d'octubre d'aquell any demanà al Consolat de Mèxic emigrar a aquest país. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Carmen Zarco González a Saint-Jean-de-la-Ruelle(Centre, França), on treballà com a envernissador i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). S'encarregà especialment de la impressió dels butlletins orgànics del moviment llibertari apareguts a Orleans (Centre, França). En 1959 col·laborà en CNT. Al final de sa vida visqué a Orleans. Luis Company Company va morir l'11 de desembre de 1965 a l'Hospital Porte-Madeleine d'Orleans (Centre, França).

***

Necrològica de Juan Paredes Rufete apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de gener de 1970

- Juan Paredes Rufete: L'11 de desembre de 1969 mor a Caors (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Paredes Rufete. Havia nascut l'1 de desembre de 1901 a La Alberca (Múrcia, Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Ginés Paredes i Isabel Rufete. Era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936. Lluità com a voluntari des dels primers mesos de la guerra als fronts andalusos i després a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, establint-se finalment a Caors. Milità en la Federació Local de Praissac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Vidu de Josefa Saes, es casà en segones núpcies amb Josefa Avilés. Juan Paredes Rufete va morir l'11 de desembre de 1969 al seu domicili de Caors (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica d'Alonso Benítez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de maig de 1976

- Alonso Benítez: L'11 de desembre de 1975 mor a Sench Ale dels Archièrs (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Alonso Benítez. Havia nascut cap el 1903 Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya). Quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Màlaga. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou milicià al front de Màlaga i després de l'ocupació de zona per les tropes franquistes marxà cap a Catalunya, on continuà lluitant fins el final de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat per a treballar a les mines a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de La Grand Comba de la CNT i a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment treballà d'obrer forestal a Mende (Gavaldà, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Després de la jubilació s'establí a Sench Ale dels Archièrs.

***

Necrològica de Maria Mestres Gibert aparaguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1980

- Maria Mestres Gibert: L'11 de desembre de 1979 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Maria Mestres Gibert –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge Mestre. Havia nascut el 25 d'abril de 1915 a Mont-roig del Camp (Baix Camp, Catalunya). Sos pares es deien Bartomeu Mestres Llorens i Margarida Gibert Rebull. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat natal. Durant la Guerra Civil i la Revolució participà en les col·lectivitzacions aragoneses. En 1937, quan dels atacs estalinistes, amb sa cosina Teresa Roges, defensà la col·lectivitat a la qual pertanyia. En 1938 es casà amb el militant llibertari Patricio Guijarro Mateo. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i, amb sa filla i altres dones, va ser enviada al camp de concentració de Redon (Bretanya), on morí sa filla, mentre son company va ser enviat al camp de Sètfonts. El febrer de 1940 aconseguí reunir-se amb son company a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània), però el juny d'aquell any, amb l'armistici, va ser enviada amb un tren de mercaderies al camp de concentració d'Argelers. Embarassada de vuit mesos i malalta d'eclàmpsia, va perdre l'infant a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) tres dies després de néixer i tornà cega i enfollida un bon grapat de dies. Posteriorment va ser internada al camp de Rivesaltes fins el març de 1942 que pogué reunir-se amb son company. La parella trobà feina de pagès a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) i l'octubre de 1943 va ser amagada per l'alcalde de la població quan els alemanys volgueren enviar Guijarro al Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial la parella s'instal·là a Castèlnòu de Les i milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT. El gener de 1947 novament perdé sa filla Violeta, nascuda l'any anterior, d'una congestió pulmonar. En 1948 nasqué son fill Helios. El setembre de 1977, Maria Mestres Gibert, va ser operada d'un càncer i, després d'un llarg patiment, va morir l'11 de desembre de 1979 a la Clínica Saint-Roch de Montpeller (Llenguadoc, Occitània); fou enterrada civilment l'endemà.

***

Necrològica de Ferran Alemany Fernández apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de gener de 1986