---

Anarcoefemèrides del 12 de gener

Esdeveniments

Anunci de la Festa-Conferència pro "L'Avenir Social"

- Festa-Conferència pro «L'Avenir Social»: El 12 de gener de 1908 se celebra a la Sala de la Cooperació de les Idees de París (França) una festa i conferència en suport de «L'Avenir Social», la fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet. El programa, dividit en dues parts, constà d'actuacions musicals i corals a càrrec del cor dels infants de «L'Avenir Social» i del pianista Louis-Alexandre Droccos, la conferència del propagandista anarquista Charles Malato «L'Europe au point de vue social de 1905 à 1908» i la representació de la comèdia en un acte La Paix chez soi, de Georges Courteline, a càrrec dels artistes Gaby i Lebouvret. L'acte va ser anunciat en dos números de Les Temps Nouveaux.

***

Ressenya del míting apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 13 de gener de 1919

- Míting confederal d'afirmació: El 12 de gener de 1919 se celebra al teatre del Bosque de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació sindical organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Hi van intervenir Ferran Castany, pel Sindicat de Metal·lúrgics; José Molina, pel Ram de la Construcció; Calixto García, pel Sindicat de l'Art Fabril; i Ángel Pestaña i Salvador Seguí (El Noi del Sucre). Tots els oradors atacaren durament el Govern espanyol, la Lliga Regionalista i la patronal catalana. Pestaña desmentí la notícia sobre l'adquisició per part dels sindicats confederals de 30.000 fusells i Seguí denuncià que en una reunió celebrada a casa d'un conegut patró s'acordà recórrer a la violència per a anihilar l'acció sindicalista i que un dels assistents, en clara referència a Francesc Cambó i Batlle, lliurà 1.500 pessetes per posar en marxa l'operació. Es va fer una crida a la serenitat i al seny i a fer servir procediments legals en comptes de l'atemptat personal. En sortí, la gran quantitat d'assistents al míting es trobà una desfilada pel carrer Salmerón de Barcelona de diverses seccions de sometents que havien assistit a la revista anual celebrada a la Gran Via Diagonal. Dies després, el 17 de gener, el Govern Civil suspengué les garanties constitucionals a la província de Barcelona, fet que implicava que per detenir una persona no calia cap ordre judicial per un delicte concret sinó que bastava amb la decisió del governador, i hores més tard s'engegà una àmplia operació policíaca que clausurà els centres obrers, confiscà la seva documentació i detingué els militants més destacats de la CNT.

***

La seu dels IWW de Walsenburg després de l'atac

- Atac contra els wobblies: El 12 de gener de 1928 el local dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Walsenburg (Colorado, EUA), al South Main Street, és assaltat per la policia. A més de destrossar el local, són assassinats a trets dos militants anarcosindicalistes de les mines de carbó (Chávez i Martínez).

Atac contra els wobblies de Walsenburg (12 de gener de 1928)

Naixements

Rodolfo Felicioli llegint Umanità Nova

- Rodolfo Felicioli: El 12 de gener de 1870 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Rodolfo Felicioli. Sos pares es deien Annibale Felicioli i Italia Fiorani. Durant sa vida treballà com a ferrer, d'obrer sucrer i fent de secretari privat. En 1891 ja dirigia el «Circolo di Studis Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Ancona i formà part de l'equip de redacció de L'Agitazione. Amic d'Errico Malatesta, col·laborà especialment amb Adelmo Smorti en l'organització del moviment llibertari a les Marques. Fou responsable de l'edició del número únic L'Errore Giudiziario, publicat el 28 de juliol de 1896 a Ancona, en defensa dels processats a Lucera (Pulla, Itàlia) pels fets de l'1 de març a Tremiti, quan detinguts polítics confinats en aquesta illa s'aixecaren contra les forces de l'ordre. El març de 1897 signà en nom del grup «I Libertari» el manifest abstencionista I socialisti anarchici ai lavoratori italiani. El juliol d'aquell any publicà, amb Adelmo Smorti, una carta oberta al prefecte, denunciant la descarada vigilància per part de les autoritats a ambdós. Fou un dels promotors de les manifestacions que es donaren entre el 17 i el 18 de gener de 1898 a Ancona contra l'apujada del pa; detingut, va ser jutjat amb la totalitat del grup anarquista local (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusici, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini, Luigi Rocchetti i Adelmo Smorti) i condemnat a sis mesos de presó. El 12 de setembre d'aquell any se li va assignar per un període de tres anys la residència i portat a l'illa de Ventotene i després traslladat a Favigna (Sicília), on restà fins a finals del juliol de 1900, quan va ser alliberat amb l'obligació de mantenir bona conducta. El novembre de 1899 col·laborà amb l'article «Era tempo» en el número únic I Morti, text molt polèmic enfrontat amb la «candidatura protesta» ideada pel Partit Socialista Italià (PSI). De bell nou a Ancona, reivindicà l'anarquia en L'Agitazione i va fer costat el grup llibertari d'aquesta localitat que aleshores patia un nou procés. El març de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball d'Ancona i el desembre de 1902 substituí Alberico Angelozzi en la seva secretaria. A partir d'aquell moment, el seu nom apareix en tots els documents anarquistes i sindicalistes, a més d'organitzacions diverses, com ara la Greu Groga, de la qual, amb Augusto Giardini, n'era membre de la junta directiva. El febrer de 1903 va participar en el I Congrés de la Federació Socialista-Anarquista de les Marques i l'any següent s'encarregà, en nom del CSS, de l'edició del número únic L'Astensionista. El 20 de setembre de 1904 representà el «Circolo Risveglio» d'Ancona en el Congrés de Roma de la Federació Internacional de la Libre Pensée. El 26 de novembre de 1905 assistí al Congrés Sindicalista de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), promogut per Ottavio Dinale, on intervingueren Armando Borghi, Pietro Gori, Luigi Fabbri, Domenico Zavattero, Giuseppe Sartini i Oberdan Gigli. El 7 de desembre d'aquell mateix any participà activament en els disturbis esdevinguts a Ancona en protesta per l'encariment dels preus; dictada ordre de detenció contra la seva persona i contra Adelmo Smorti i Augusto Giardini, aquesta no es donà a causa de la intercessió de l'alcalde. Durant la vaga general esdevinguda entre el 9 i el 12 de maig de 1906, encapçalà la marxa dels obrers sucrers i de les drassanes navals pels carrers d'Ancona i per aquest fet va ser processat. Entre 1906 i 1908 va ser l'ànima del quinzenal socialista-anarquista La Vita Operaia. Quindicinale di propaganda socialista anarquista per le Marche, del qual va ser gerent una curta temporada, i entre 1908 i 1912 col·laborà en el Bolletino della Camera del Lavoro di Ancona e provincia; també va col·laborar en La Gioventù Libertaria. En aquesta època mantingué correspondència entre els anarquistes exiliats a Londres (Anglaterra). El juliol de 1906 els anarquistes Andrea Borsetti i Arturo Mazza li van demanar consell per organitzar el moviment a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), aprofitant el moment per fer una visita a aquesta ciutat i a la qual seguirien moltes altres. El 3 de novembre de 1907 assistí al Congrés Sindicalista Revolucionari que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i on va ser nomenat membre del Comitè Nacional de Resistència. En aquesta època col·laborà en L'Internazionale i en L'Alleanza Libertaria. El 29 de març de 1908 presidí el Congrés Italià dels Obrers Sucrers que se celebrà a Bolonya. El 12 de maig d'aquell any va fer un encès discurs als vaguistes de les fàbriques de paper de Fabriano (Marques, Itàlia), al terme del qual el propietari de la factoria el demandà per difamació. A principis de 1909 va ser processat per la vaga promoguda el juny de l'any anterior per la Cambra del Treball d'Ancona en suport amb la lluita dels pagesos parmesans. El 23 de gener de 1910 intervingué en el Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a Ancona. El 18 de maig de 1913 assistí a la conferència organitzada per Domenico Zavattero a Bolonya per a fer balanç de la seva polèmica amb Maria Rygier. Tota aquesta activitat llibertària va ser estretament vigilada per les autoritats. Entre 1913 i 1914 es posà a disposició d'Errico Malatesta i del moviment llibertari local per a reconstituir el CSS i donar vida al periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja» es perdé el seu rastre, però en 1924 una nota de la policia el registrà com a lector de Pensiero e Volontà. Durant la postguerra encarà prengué part activa en el moviment anarquista de la seva localitat. Rodolfo Felicioli va morir el 13 d'agost de 1964 a Ancona (Marques, Itàlia).

Rodolfo Felicioli (1870-1964)

***

Marino Grilli

- Marino Grilli: El 12 de gener de 1884 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Marino Bruto Armelino Grilli, conegut com Il Gobbo (El Geperut). Sos pares es deien Napoleone Grilli i Claudia Facchini. Segons algunes fonts ja residia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) des de la infància, però segons fonts policíaques es traslladà a aquesta ciutat el 28 de maig de 1914. El 30 de gener de 1911 es casà amb Ida Cini a Bolonya. Es guanyà la vida fent de paleta i fou membre del grup anarquista «Emilio Covelli», creat a Bolonya el novembre de 1915 i que dos anys més tard prendrà el nom de «Fascio Libertario Bolognese» (FLB, Fascio Llibertari de Bolonya). Aquest grup va ser especialment actiu en la propaganda antimilitarista durant la Gran Guerra i molts dels seus membres van ser detinguts, empresonats o cridats a files, desertant alguns d'ells. Ell va ser reclutat i, per la seva propaganda anarquista dins de les casernes, castigat, fet pel qual va desertar. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Bolonya i condemnat a tres anys de reclusió. Aconseguí fugir-ne i es refugià a Suïssa. En 1919, gràcies a una amnistia, retornà a Itàlia, però s'exilià en 1923 a França. Fins al març de 1925 residí a Montreux (Vevey, Vaud, Suïssa), on treballà de tintorer en una bugaderia, i després s'establí al departament del Somme (Picardia, França), on regentà una tintoreria pel seu compte, però el negoci no reeixí i en 1927 va haver de tancar-lo. Després d'un temps a la regió parisenca, en 1931 establí definitivament a l'illa de Port-Cros, a prop de Toló (Provença, Occitània). Inscrit en el registre de la policia de fronteres, el gener de 1937 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en els Serveis Auxiliars del Batalló «Garibaldi». El maig de 1938 va ser ingressat en un hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya) –altres fonts diuen de Mataró (Maresme, Catalunya)– i operat d'una otitis purulenta a l'oïda esquerra i d'una trepanació a l'apòfisi mastoide esquerra. L'octubre de 1938, probablement amb un comboi sanitari, passà a França i retornà de bell nou a Port-Cros. El 20 d'octubre de 1939 va ser detingut amb altres subversius a Toló i internat al camp de concentració de Vernet. El 25 de setembre de 1941 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes i deportat a l'illa de Ventotene per quatre anys. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat gràcies a l'armistici del 8 de setembre de 1943. Marino Grilli va morir el 20 d'octubre de 1952 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Ruggero Chiarini i sa companya Francesca Albamonte (1917)

- Ruggero Chiarini: El 12 de gener de 1890 neix a Bagno a Ripoli (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ruggero Chiarini. Sos pares es deien Serafino Chiarini i Giuseppina Brosi. Després dels estudis primaris, es guanyà la vida fent de mecànic per a l'empresa Muzzi. Anarquista, ben igual que sos germans Bruno i Nello, en 1915 va ser cridat a files i enviat al front. Un cop llicenciat, participà activament en l'agitació obrera durant el «Bienni Roig» (1919-1920) al seu poble natal i a Florència (Toscana, Itàlia). El 21 de maig de 1921 va ser condemnat pel Tribunal de Florència a tres mesos de presó per tenir armes no registrades. Ben relacionat amb anarquistes i comunistes de diverses regions italianes, va ser processat per impedir la feina d'esquirols («atemptat contra la llibertat del treball»), però el 7 de novembre de 1921 va ser absolt. Detingut en dues ocasions com a mesura de «seguretat pública», a principis de 1923 es va traslladar a Palerm (Sicília), juntament amb sa companya, Francesca Albamonte, sos quatre infants i son germà Nello Chiarini, per evitar patir les accions violentes dels escamots feixistes. El maig de 1923 el seu domicili va ser escorcollat, acció durant la qual va expressar les seves idees subversives. A Palerm freqüentà destacats anarquistes, considerats «molt perillosos» per les autoritats, com ara Nino Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo Schicchi, i formà part de la redacció del periòdic Il Vespro Anarchico, fins a finals de setembre de 1923, quan el periòdic va ser suprimit arran de la publicació d'alguns articles de Paolo Schicchi considerats delictius per la magistratura. L'octubre de 1923, amb Calogero Aronica Pontillo, Osvaldo Celani, Raffaele Frugis, Nino Guarisco, Nino Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo Schicchi, llançà una subscripció pública per a equipar Il Vespro Anarchico amb una impremta pròpia, per deixar de banda qualsevol caràcter comercial del periòdic i poder publicar fullets i altres publicacions de propaganda. El 5 de gener de 1924 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Palerm, que el va descriure com una persona intel·ligent i familiar. El 7 de juny de 1926 es va traslladar a Porto Empedocle (Sicília) per motius laborals i el 26 de desembre d'aquell any va ser advertit formalment, segons la nova llei d'excepció de Seguretat Pública, que implicà l'abolició de totes les llibertats, i obligat a obtenir el carnet d'identitat. Inclòs en el llistat d'«elements perillosos per qüestions polítiques», durant la nit del 15 al 16 de gener de 1927 el seu domicili va ser escorcollat pel general Giovanni Maggiotto, prefecte d'Agrigent (Sicília), sense que es trobés res d'incriminable. Posteriorment es traslladà novament a Palerm. Ruggero Chiarini va morir el 31 de gener de 1930 a Palerm (Sicília). Els anarquistes italians exiliat a França obriren una subscripció per a sa companya i sos infants i les sumes recaptades van ser enviades a Palerm per Nello Chiarini, des de Marsella (Provença, Occitània), i per l'anarquista C. Vogt, des de Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Paraules de Lanti recopilades per Lucien Bannier

- Lucien Bannier: El 12 de gener de 1893 neix a Damvillers (Lorena, França) l'esperantista llibertari Lucien Bannier, també conegut com Lucien Banmer o pel seu nom en esperanto Lucio Banje'. Sos pares es deien François Jules Bannier, sastre, i Marie Harmant, coneguda com Eugénie, modista. Treballava al banc Comptoir National d'Escompte de Paris (CNEP). En 1906 aprengué l'esperanto en un curs que aparegué en el periòdic Le Petit Parisien, alhora que pertanyia a la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i mantenia una important correspondència amb esperantistes d'arreu del món. En 1913, durant el servei militar a Verdun, un oficial li donà permís per assistir al Congrés Mundial d'Esperanto que s'havia de celebrar l'agost de 1914 a París, però l'esclat de la Gran Guerra ho va impedir i hagué de lluitar quatres mesos als fronts fins que fou ferit en un braç. El 19 de gener de 1918 es casà al XX Districte de París amb l'empleada Suzanne Marguerite Chaudron. Aquest mateix any se celebrà un curs d'esperanto a París on conegué els anarcoesperantistes Eugène Lanti i Louis Glodeau. Sota la influència de la Revolució russa, participà en la secció comunista de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), però ben aviat quedà decebut del leninisme. A partir de 1921 fou el principal animador, amb Lanti i Glodeau, del grup esperantista revolucionari Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que agrupava obrers de totes les tendències (anarquistes, comunistes, ecologistes, pacifistes, sindicalistes, etc.), la seu del qual es trobava a Bellevilloise i que havia reemplaçat el grup Liberiga Stelo, que edità Le Travailleur Espérantiste. Organe mensuel de l'Union Espérantiste Ouvrière Française (1912-1914) i que reaparegué entre 1920 i 1937. L'agost de 1921 prengué part en el Congrés Internacional Esperantista de Praga. Va fer servir el pseudònim «Lucien Banmer» en l'Enciklopedio de Esperanto. Entre 1935 i 1968, amb només l'interval de la guerra, fou secretari general de la SAT. Entre el gener de 1946 i agost de 1948 fou el responsable de l'edició de la revista Sennaciulo. Lucien Bannier va morir el 20 de novembre de 1986 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Benito Maldonado Serrano

- Benito Maldonado Serrano: El 12 de gener de 1893 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Benito Maldonado Serrano. Establert a Barcelona (Catalunya), milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Prat Vermell. El gener de 1913 va ser multat amb 75 pessetes per «blasfem» i el desembre de 1920 va ser detingut amb documents anarcosindicalistes i fulls clandestins. Participà activament, com a delegat de les comissions i dels comitès, en la vaga de lloguers de les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta –ell vivia al número 505 del carrer 2– i en la perllongada vaga dels obrers contra la «Companyia Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat. Fou un dels dinamitzadors del grup teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obra del Prat Vermell de Barcelona. També va ser soci i pregoner de l'Organització Sanitària Obrera (OSO). Entre 1931 i 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera sobre els temes dels lloguers, la vaga de les arenes i altres temes referents a la ciutat. El març de 1933 intervingué, amb Diego S. Asturiak, Domènech i altes, en el míting que organitzà la Federació Local de la (CNT sobre orientació sindical. Durant aquests anys republicans va ser empresonat en diferents ocasions, com ara l'estiu de 1933 i el 12 de juny de 1934 que va ser tancant governativament. Quan esclatà la Revolució de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari de la Barriada del Prat Vermell. Posteriorment lluità als fronts com a milicià en la «Columna Ortiz» i va ser ferit al front. Benito Maldonado Serrano va morir de caquèxia el 18 de novembre de 1961 a l'Hospital d'Infecciosos de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

***

José López Soriano

- José López Soriano: El 12 de gener de 1896 neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José López Soriano. El 20 de maig de 1911 va ser detingut, juntament amb son germà Pedro, per la Guàrdia Civil de Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya), per haver disparat contra Antonio Guerrero Rodríguez que resultà ferit lleugerament al coll; processat, va ser jutjat el 14 d'agost de 1912. Peó de paleta de professió, abans de la guerra civil milità en el Sindicat de la Construcció del barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en els combats als carrers de Barcelona i posteriorment marxà com a milicià cap el front d'Aragó. El 30 de gener de 1940 va ser detingut; jutjat el 14 de juliol de 1941 en consell de guerra, va ser condemnat el 6 de setembre de 1943 a dues penes de presó, una de 12 anys de reclusió temporal per «auxili a la rebel·lió» i altra de 17 anys, quatre mesos i un dia de reclusió menor i indemnització de 20.000 pessetes per la mort en una baralla del ferroviari Joaquim Minesa, i reclòs a diverses presons (Model de Barcelona, Alcalá de Henares, Guadalajara). L'abril de 1950 va ser posat en llibertat condicional a la penitenciaria d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

María Mateo Bruna

- María Mateo Bruna: El 12 de gener de 1902 neix a Torrijo del Campo (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María Mateo Bruna. Sos pares es deien Blas Mateo i Gerónima Bruna. El 19 de juliol de 1936 participà en la construcció de barricades al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya), fornit els combatents i tenint cura dels ferits. Després passà a treballar a les cantines populars col·lectivitzades. En acabar la guerra passà a França i s'establí amb son company Miguel Alba Lozano, poeta confederal que col·laborà en Cenit (1991-1996), a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), militant sempre en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). María Mateo Bruna va morir el 22 de juliol de 1992 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Son germà Blas també va ser militant anarquista.

María Mateo Bruna (1902-1992)

***

Notícia de la detenció d'Alfredo Fernández Perea apareguda en el periòdic parisenc La Nouvelle Espagne del 22 de febrer de 1947

- Alfredo Fernández Perea: El 12 de gener de 1911 neix a Langraiz Oka (actualment Iruña Oka, Àraba, País Basc) l'anarcosindicalista Alfredo Fernández Perea. Sos pares es deien Miguel Fernández i Juana Perea. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, durant la guerra civil lluità el feixisme enquadrat en el «Batalló Bakunin». El febrer de 1947, arran de la detenció d'Auspicio Ruiz López, va ser detingut a Sant Sebastià amb altres sis membres del Comitè Local de la CNT d'aquesta ciutat. Malalt de neoplàsia, Alfredo Fernández Perea va morir el 8 de gener de 1982 a la Residència Sanitària de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i va ser enterrat al cementiri municipal de Polloe de la ciutat.

***

Allan Burnet fotografiat per Barry Wilkinson (gener de 1989)

- Allan Burnett: El 12 de gener de 1925 neix a Glasgow (Strathclyde, Escòcia) l'anarquista i antimilitarista Allan Burnet. Era fill de Robert Burnet, empleat en el Departament de Gas, i de Jeanie Paton. Membre des de la seva joventut de la Glasgow Anarchist Federation (GAF, Federació Anarquista de Glasgow), en 1943 es declarà insubmís al reclutament durant la II Guerra Mundial. Va ser enviat a la presó de Barlinnie de Glasgow i posteriorment a la d'Slateford (Edimburg, Escòcia) –durant la II Guerra Mundial va haver uns 61.000 objectors de consciència al Regne Unit. En 1943 va ser jutjat pel Tribunal de Glasgow, condemnat a un any de presó i tancat a la presó de Saughton d'Edimburg. Un cop lliure s'instal·là a Londres (Anglaterra) i posteriorment a diverses poblacions. També va viatjar a França i a Itàlia, allotjant-se en albergs juvenils. En aquests anys treballà com a constructor naval i com a empleat d'assegurances. Després de casar-se amb Anne Oliver, s'establí a Nova Zelanda, on restà definitivament. En aquest país treballà d'empleat en una empresa naval i posteriorment en un banc, per a finalment muntar una empresa de construcció. En els anys setanta va estar contractat per l'Ajuntament d'Auckland City (Auckland, Nova Zelanda) com a inspector d'habitatges. Participà activament en la Worker's Educational Association (WDA, Associació Obrera d'Educació). També va conrear la poesia i moltes de les seves poesies les publicà en la revista Inkshed, que edità amb altres companys del New Zealand Writers Workshop (NZWW, Taller d'Escriptors de Nova Zelanda). Allan Burnett va morir el 10 d'octubre de 2007 a Nova Zelanda. Els seus textos (estudis sobre educació, narracions, contes, poemes, diaris, correspondència, etc.) han restat inèdits i es trobem dipositats, juntament amb el seu arxiu personal, a l'Spirit of Revolt Archive (SRA, Arxiu Esperit de Revolta) de Glasgow.

Defuncions

Notícia de la defunció d'Alcide Gabreau apareguda en el diari de Reim L'Indépendent Rémois del 15 de gener de 1901

- Alcide Gabreau: El 12 de gener de 1901 mor a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alcide Anselme Gabreau. Havia nascut el 6 de maig de 1854 a Hauviné (Ardenes, França). Sos pares es deien Anselme Alphonse Gabreau, teixidor, i Marie Catherine Belsamie Simon, modista. Es guanyà la vida treballant de sabater a domicili i llogant habitacions moblades a Reims. La policia el controlà com a assistent a les reunions anarquistes. El 10 d'abril de 1891 allotjà a casa seva, al número 28 del carrer Telliers de Reims, el conferenciant anarquista Auguste Courtois (Liard-Coutois) i l'insubmís llibertari Boutrois (Pas d'errour), membre de la redacció de Le Père Peinard; va inscriure el primer, però no va registrar el segon i va ser processat per no haver enviat la notificació de Courtois a la Prefectura de Policia i haver negligit d'inscriure Boutrois. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia del 29 de març de 1892. El 17 de febrer de 1894 rebé la visita de l'anarquista Paul Eugène Demazure, de qui es queixà de no haver rebut els cartells i fullets anarquistes que havia demanat. Segons la policia, després cessà de freqüentar les reunions anarquistes i els antics companys. A principis de segle va ser proposat per a esborrat de la llista d'anarquistes a controlar. Estava casat amb Marie Françoise Stéphanie Thilloy, amb qui tingué dos infants. Membre de la Magistratura del Treball al final de sa vida, Alcide Gabreau va morir el 12 de gener de 1901 al seu domicili de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Celso Ceretti

- Celso Ceretti: El 12 de gener de 1909 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Havia nascut el 23 de gener de 1844 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

***

Jules Erlebach

- Jules Erlebach: El 12 de gener de 1913 mor a París (França) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Havia nascut l'1 de febrer de 1881 a Friburg (Friburg, Suïssa). Era fill de Reynold Erlebach, petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família, i d'Emma Madelaine Ducrest. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixà esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.

***

Pedro Augusto Motta

- Pedro Augusto Motta: El 12 de gener de 1926 mor a Saint-Georges-de-l'Oyapock (Guaiana Francesa) l'operari gràfic, periodista, anarcosindicalista i militant anarquista Pedro Augusto Motta. Havia nascut sobre la dècada dels noranta del segle XIX a Ceará (Brasil). Va començar la seva militància anarcosindicalista a Fortaleza (Ceará, Brasil) durant els anys vint lligat al sindicalisme en les arts gràfiques (Associació Gràfica de Ceará, Unió General de Treballadors i Federació dels Treballadors de Ceará). En 1921 col·laborà en O Combate de Fortaleza. Va ser corresponsal del periòdic A Voz do Graphico (1920-1922) de Fortaleza, una de les publicacions més importants del sindicalisme revolucionari del nord-est brasiler, signant molt d'articles amb pseudònims. Atret per la puixança de l'anarcosindicalisme del sud de Brasil es va instal·la a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre Llibertari «Terra Livre». A partir de 1923 va esdevenir corresponsal del periòdic A Plebe, on va escriure regularment articles sobre Ceará. En aquests anys van començar els debats entre anarquistes i comunistes i ell va mantenir una forta posició crítica contra l'autoritarisme leninista, divulgant en A Plebe textos d'Emma Goldman i signant articles de crítica a la dictadura del Partit comunista i a les posicions dels exanarquistes brasilers, com Astrogildo Pereira, que s'havien convertit en adeptes del leninisme. En aquesta època va publicar un llibre de poesia social titulat Verbo de Fogo. Durant les lluites contra el govern de Artur Bernardes va ser un dels militants que va signar el document «Moció dels militants obrers al Comitè de Forces Revolucionàries», on els militants anarcosindicalistes i anarquistes presentaven les seves reivindicacions al grup militar que s'havia aixecat a São Paulo. Un cop establert el règim militar i derrotada la resistència obrera, el periòdic A Plebe va ser tancat i diversos militants, entre ells Pedro Motta, van ser detinguts i enviats presos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). A finals de 1924, arran de la Revolució Paulista i la repressió que es desencadenà, va ser deportat al camp de concentració de la Colònia Militar de Clevelândia do Norte (Oipoque, Amapá, Brasil), conegut com l'«Inferno Verde», juntament amb centenars d'altres militats obrers, anarquistes i comunistes. En 1926 va aconseguir fugir a la Guaiana Francesa, però va morir a conseqüència dels maltractaments, de les condiciones insalubres i de la mancança de medicines resultants de la seva deportació a Oiapoque.

***

Cosimo Pirozzo

- Cosimo Pirozzo: El 12 de gener de 1937 mor a Bicién (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Cosimo Cosma Damiano Pirozzo. Havia nascut el 4 d'agost de 1912 a Rosarno (Calàbria, Itàlia). De família benestant, sos pares foren Bruno Pirozzo i Giovanna Amoroso. Els seus li deien Cosmo. Estudià a l'institut de Nicotera i aconseguí graduar-se en llengües clàssiques a Reggio Calabria. Més tard es va matricular a la Facultat de Lletres de la Universitat de Messina. En 1934 demanà inscriure's en el Partit Nacional Feixista, obtenint el carnet el 12 de gener de 1935; però en 1936 un informe anònim dirigit al prefecte posa en dubte la seva «qualitat moral», ja que es relaciona sovint amb la classe obrera i els pagesos analfabets. En aquesta època marxà a Torí i es va inscriure a la Facultat de Lletres assistint als cursos de filosofia. En aquesta ciutat començà a freqüentar els cercles anarquistes i la policia feixista sempre el té sota vigilància. En 1936 abandonà clandestinament Itàlia i a través de Ventimiglia passà a França, on fou ajudat pel Socors Roig Internacional. El 20 de novembre de 1936 el Ministeri de l'Interior italià demana la captura de l'«anarquista Pirozzo», per subversiu i per infiltrat en el Partit feixista. Aquest mateix any, s'inscriu amb el grup de voluntaris de les Joventuts Comunistes Franceses que surt per lluitar en la guerra d'Espanya. Formarà part de la primera brigada de la «Columna Italiana Rosselli», juntament amb anarquistes, republicans, alguns socialistes i un grup de militants de «Giustizia e Libertà», el moviment dirigit per Carlo Rosselli. En aquesta conjuntura farà amistat amb Umberto Marzocchi, Camillo Berneri i Francesco Barbieri. El novembre de 1936 fou assignat a una companyia anarquista que tenia per missió defensar una posició estratègica a la ciutat d'Osca. El 12 de gener de 1937 un escamot de milicians treballava en les obres de reparació d'una carretera a prop de Bicién, a pocs quilòmetres d'Osca, i durant aquestes tasques un projectil de fragmentació fereix greument el calabrès Luigi Tallarico. Malgrat que els bombardeigs continuen, Pirozzo intenta socórrer el ferit i portar-lo a resguard. Un cop portà a la tenda de campanya que feia d'infermeria Tallarico, Pirozzo fou abatut per la metralla d'una nova explosió. Tallarico aconseguí salvar la vida. La commoció per la mort de Pirozzo fou immensa i al seu funeral assistí la «Columna Italiana Rosselli» completa, a més de gent de Bicién i d'Osca. Comentaristes han apuntat que aquest incident inspirà l'escena del funeral de la pel·lícula Land and Freedom (1995) de Ken Loach. A Rosarno un carrer porta el seu nom.

***

Notícia del prometatge entre Alphonse Ribouchon i Marie Ravalec apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 19 de setembre de 1911

- Alphonse Ribouchon: El 12 de gener de 1948 mor a Savonnières (Centre, França) l'anarquista Alphonse-Marie Ribouchon. Havia nascut el 29 de desembre de 1883 a Keriadoù (Ploemeur, Bretanya; actualment es un barri d'An Oriant, Bro Gwened, Bretanya). Sos pares es deien Joseph-Auguste Ribouchon (Augustin), mestre d'aixa, i Jeanne-Marie Boullard, modista. Treballà de mestre d'aixa en ferro a l'Arsenal d'An Oriant (drassanes de vaixells de guerra). El 17 de setembre de 1902 s'allistà voluntari de mariner per cinc anys al III Dipòsit d'Equipatges de la Flota i, després de passar per diferents vaixells, el 26 de febrer de 1905 passà a la disponibilitat activa en l'exèrcit. A principis de la dècada dels deu milità, amb altres companys (Derrien, Ihuel, Inkermann, Le Levé, Mormeau, Trevennec, etc.), en el Comitè de Defensa Social (CDS) d'An Oriant, el secretari del qual era Jean-Michel Le Moing. El 30 de setembre de 1911 es casà a An Orient amb la brodadora Marie Victoire Ravalec. En 1926 s'encarregà de la distribució a An Oriant del periòdic anarcoindividualista L'en dehors, publicat a Orleans (Centre, França) per E. Armand. En aquesta època vivia al número 68 del carrer Paul Guieysse d'An Oriant. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes del departament de Morbihan, qualificat com «anarquista partidari de l'acció directe», i vivia al número 3 del carrer Victor Massé d'An Oriant. Alphonse Ribouchon va morir el 12 de gener de 1948 a Savonnières (Centre, França).

Mariano Viñuales Fariñas

- Mariano Viñuales Fariñas: El 12 de gener de 1955 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Mariano Viñuales Fariñas. Havia nascut l'abril de 1900 a Madrid (Espanya), en una família oriünda de Loporzano (Osca, Aragó, Espanya). Orfe des de molt infant, visqué a Galícia amb sa tia Dominga. Posteriorment, després d'abandonar el seminari d'El Escorial (Madrid, Espanya) i la carrera sacerdotal –conegué el llatí i la literatura grecollatina– a la qual sa família li havia destinat, treballà dos anys en una mina. Anarquista convençut, en 1921, en plena guerra del Marroc, va ser empresonat per insubmissió al reclutament i posteriorment destinat a les quadres del Regiment de Llancers del Rei. Després d'anar i venir per presons i comissaries de Vigilància, s'establí a Bilbao (Biscaia, País Basc), fins que va ser interceptat per la policia. Quan la instauració de la II República espanyola s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on participà en moviments socials i activitats anarquistes. Durant els anys de la II República espanyola obtingué un cert prestigi com a divulgador i periodista. En 1935 publicà el fullet Los horrores de la guerra aeroquímica. La ciencia al servicio de la barbarie i l'any següent col·laborà en diverses publicacions llibertàries (Biofilia, Más Lejos i Solidaridad Obrera). En 1936, en plena guerra civil, s'integrà com a «auxiliar no lletrat» en l'Oficina Jurídica de Barcelona, dirigida per Eduardo Barriobero y Herrán, i en 1937, després de la seva dissolució, fou fiscal dels Tribunals Populars catalans. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus, però deixà, al seu domicili de Tona (Osona, Catalunya), sa companya Pilar i sos infants Mariano, José i Ariel. L'octubre de 1939 aconseguí embarcar, al port de Saint-Nazaire (País del Loira, França), a bord d'El Frandre rumb cap a Ciudad Trujillo, actual Santo Domingo (República Dominicana), on arribà el 7 de novembre. Va ser enviat a treballar a la Colònia Agrícola «San Rafael» d'El Llano, a prop de Las Matas de Farfán (San Juan, República Dominicana), amb l'anarquista Fidel Miró Solanes, l'exdiputat socialista Luis Romero Solano i altres companys exiliats (Aurelio Abid, L. Cabrera, Guillermo González, José González, José Jiménez Millares, Joaquín Martínez, Ángel G. Roldán, Alfredo G. Roldán, José G. Roldán, etc.), i exercí tasques docents. En aquesta època col·laborà en la revista Hogar. Finalment s'establí a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Lligat al grup «Estudios Sociales» de Mèxic, col·laborà en el seu òrgan d'expressió Humanidad (1942). Afecte al sector «col·laboracionista», el 13 de gener de 1945 es pronuncià a favor de la formació d'un «programa mínim de govern». Membre de la Delegació General de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mèxic, en 1945 participà en la seva última junta,  encapçalada per Juan Gallego Crespo. Posteriorment es reintegra en la CNT «ortodoxa» i col·labora en la seva premsa. Es guanyava la vida fent de corrector i de traductor. Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, CNT de Toledo, Criticón, Cultura Proletaria, Humanidad, Inquietudes, Luz y Fuerza, Mediterrani, Nuevo Aragón, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, etc. És autor de tres llibres, Blanquito (1943, relats autobiogràfics amb pròleg de Benjamín Jarnés, reeditats en 1946 a França sota el títol Blanquito. A los niños dominicanos sin hogar, hermanos de Chilico, i adaptats en 2013 al còmic amb dibuixos de José Antonio Ávila Herrero), Titín y los perros (1944, amb pròleg de A. Almarza y Herranz) i Frente a la Cruz del Sur. Selección poética (1947, amb pròleg de R. Sancho Granados). Deixà nombroses obres inèdites i inconcluses, com ara una selecció de poesies i Mi tía Dominga. Mariano Viñuales Fariñas va morir el 12 de gener de 1955 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'una angina de pit i fou enterrat l'endemà.

Mariano Viñuales Fariñas (1900-1955)

***

Retrat de Jules Rathier

- Jules Rathier: El 12 de gener de 1960 mor a París (França) l'anarcoindividualista Jules Hippolyte Rathier, conegut com Le Père Rathier. Havia nascut el 14 de setembre de 1896 a Le Havre (Alta Normandia, França). Sos pares es deien Jules Rathier, ajustador socialista i secretari del Sindicat de Mecànics Fogoners, i Georgette Laurentine Florestine Thuret. En 1921, ell o son pare, gairebé segur son pare, era corresponsal a Le Havre del diari parisenc La Vague. Journal de débourrage et de combat i animador del seu «Grup d'Amics de La Vague». També era membre del Grup d'Educació Social i Revolucionària i secretari de l'antimilitarista l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) de Le Havre, i acabà com a militant comunista. En aquesta època vivia al número 40 del carrer Gustave-Cazavan de Le Havre. Jules Hippolyte Rathier esdevingué un conegut militant anarquista individualista del barri de la Montagne i Sainte Geneviève i del carrer Mouffetrd de París (França), amb una estètica patriarcal ben definida (cabells i barba llarga, sandàlies, etc.). Més tard va ser un representant característic de la bohèmia del Barri Llatí parisenc. A finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA), al Quai de Valmy, sovint acompanyat d'altres companys (Lapin, Lefeuvre, etc.), amb la finalitat d'aconseguir exemplars de Le Libertaire que després venien pels carrers del barri parisenc d'Écoles. A començament de la dècada dels cinquanta s'acostà al grup anarquista «Louise Michel» i col·laborà regularment en Le Monde Libertaire. En 1952 va ser hospitalitzat a Limeil-Brévannes (Illa de França, França), però va fugir dels sanatoris. Jules Rathier va morir el 12 de gener de 1960 a l'Hospital Broca del XIII Districte de París (França) i deixà el seu cos a la Facultat de Medicina.

***

Alberto Lacave Vigalondo

- Alberto Lacave Vigalondo: El 12 de gener de 1968 mor a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Alberto Faustino Lacave Vigalondo –els llinatges sovint citats erròniament de diferents maneres (Lacabe, Vicalondo, etc.). Havia nascut el 22 de maig de 1907 a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya). Sos pares es deien Felipe Lacave Gumiel i Constantina Vigalondo Argomániz. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ferroviari de professió, treballà en diferents zones peninsulars (Galícia, Bilbao, Palència, Vitòria, Miranda) i va ser membre de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. Per la seva participació en els fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser empresonat a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). El novembre de 1936 era milicià al «Batalló UHP» i el 9 de setembre de 1938 va ser nomenat sergent de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Entre agost de 1939 i gener de 1941 fou secretari de la comissió del camp de concentració de Gurs. Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), on va romandre fins a finals de 1944. En 1945 formava part del grup confederal dels Baus (Provença, Occitània), amb Francisco Olalla Miguel i Fausto Villamor Pérez, i es mostrà a favor de les estratègies de la CNT de l'Interior. En 1946 rebutjà el seu nomenament com a delegat de l'Interior i també com a encarregat de la delegació de guies de frontera del Comitè Regional del Nord de caire «reformista». El novembre de 1946 fou delegat per Bordeus (Aquitània, Occitània) al Ple de la Regional del Nord celebrat a Baiona (Lapurdi, País Basc), on va ser nomenat membre del secretariat. En 1947 treballava de llenyataire a Ishós (Aquitània, Occitània) amb altres companys (Gil, Quintana, Fausto Villamor Pérez, etc.). A finals dels anys quaranta vivia amb Fausto Villamor Pérez a Bordeus. En 1949 col·laborà en el setmanari España Libre. En els anys cinquanta retornà a la Península i s'instal·là a Sant Sebastià. El 2 d'octubre de 1957 es casà per l'església al seu poble natal amb Carmen Berrio Ruiz. Alberto Lacave Vigalondo va morir de càncer el 12 de gener de 1968 al seu domicili de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i va ser enterrat al Cementiri Municipal de Polloe de la ciutat.

***

Necrològica de Vicente Granero Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 d'abril de 1977

- Vicente Granero Gimeno: El 12 de gener de 1977 mor a Agde (Llenguadoc, Occitània) l'anarconsindicalista Vicente Granero Gimeno. Havia nascut el 27 de gener de 1907 a Xella (Canal de Navarrés, País Valencià). Sos pares es deien Vicente Granero i María Gimeno. Quan era un infant sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya). A començament de la dècada dels vint ja participava en el moviment anarquista i sembla que amb 16 anys ja estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Paleta de professió, cap el 1926 començà a militar en el clandestí Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona i va ser nomenat en diverses ocasions delegat de personal, patint sempre el boicot de la patronal i les seves llistes negres. De cultura autodidacta, fou un apassionat de la lectura i era assidu de la Biblioteca de l'Escola Industrial de Barcelona. Durant quatre anys presidí l'Ateneu Cultural «Amanecer» del barri barceloní de Les Corts i tingué aficions poètiques. Quan la insurrecció de Jaca de desembre de 1930, va ser detingut per participar en la vaga general a Barcelona i tancat a la presó Model. Arran de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat secretari del Comitè Revolucionari de Les Corts; entre agost d'aquest any i maig de 1937 en fou segon secretari i a partir d'aquesta data exercí de tresorer del Comitè de Relacions de la Indústria Col·lectivitzada de l'Edificació, de la Fusta i de la Decoració de Catalunya. El maig de 1937 lluità contra la reacció estalinista. En 1938 assistí a un Ple Nacional de Federacions d'Indústria, estructura orgànica que defensà, i l'agost d'aquell any marxà cap el front incorporat en el XX Batalló d'Enginyers. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Instal·lat a Besiers, treballà de paleta i va contreure la malaltia del ciment, que el va enllitar molts d'anys. En aquests anys d'exili milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i ocupà diferents càrrecs orgànics. Entre 1960 i 1962 presidí la colònia espanyola de Besiers (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Trinidad Bort. Vicente Granero Gimeno va morir el 12 de gener –algunes fonts citen erròniament el 14 de gener– de 1977 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).

***

Vicente Rodrigo Andrés

- Vicente Rodrigo Andrés: El 12 de gener de 1979 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Rodrigo Andrés. Havia nascut el 24 de desembre de 1910 a València (València, País Valencià). Sos pares es deien Salvador Rodrigo i Vicenta Andrés. Durant la dictadura de Primo de Rivera entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Durant la guerra civil col·laborà en Agitación, òrgan de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); en Fragua Social, òrgan de la Regional valenciana de la CNT; i en Nosotros, portaveu de la FAI. També lluità als fronts, enquadrat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers. Durant l'Ocupació, el 22 de juny de 1940, va ser capturat pels nazis a Belfort (Franc Comtat, França) i tancat a l'Stalag XI-A d'Altengrabow (Dornitz, Möckern, Saxònia, Alemanya). El 26 d'abril de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 4.053, al camp d'extermini de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i va ser integrat en el «Kommando Steyr», conegut com «Kommando de la Mort». Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, i de passar un temps a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França) per a restablir-se, s'instal·là a París, on continuà militant en la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sembla que és el mateix que en la primavera de 1948, amb S. Fusté, A. Tudurí, J. Olear i E. Vivancos, formà part de la comissió provisional de la Laborista Esperantista Asocio (LEA, Associació Obrera Esperantista). Molt castigat per les seqüeles de la deportació, Vicente Rodrigo Andrés va morir el 12 de gener de 1979 al seu domicili del X Districte de París (França), on vivia amb Pablo Segura Badía.

Vicente Rodrigo Andrés (1910-1979)

***

Tomba de Basile Sebastiani

- Basile Sebastiani: El 12 de gener de 1981 mor a La Ciotat (Provença, Occitània) l'anarquista Basile Émile Sebastiani. Havia nascut el 14 de juliol de 1886 a La Ciotat (Provença, Occitània). Era fill dels italians de San Macario (Saramate, Llombardia, Itàlia) Paolo Sebastiani, jornaler, i Agostina Rinaldi. En 1906, per ser fill d'estrangers, va ser exonerat de les seves obligacions militars. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat entre el 10 de novembre de 1915 i el 10 d'abril de 1919 en l'exèrcit italià. En 1920 treballava de paleta i vivia al número 46 del carrer Poilus de La Ciotat. El 24 de gener de 1920 es casà a La Ciotat amb la domèstica italiana Gelsomina Giammugnani, amb qui tingué un infant. Milità en el grup anarquista «L'Action Libertaire» (Joseph Berenger, Félix Denegri, Paul Mei, etc.) de La Ciotat, adherit a la Federació Anarquista Provençal (FAP). Ja naturalitzat francès, el 15 d'octubre de 1935 va ser alliberat de les seves obligacions militars. A finals dels anys trenta va ser fitxat com a «anarquista» per la policia. El setembre de 1938 figurava en un llista d'anarquistes residents al departament de Boques del Roine. Basile Sebastiani va morir el 12 de gener de 1981 a l'Hospital de La Ciotat (Provença, Occitània).

***

Raymond Giancoli detingut (22 de juliol de 1939)

- Raymond Giancoli: El 12 de gener de 1983 mor a Chelles (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista Raymond Giancoli, conegut com Raymond le Tatoué –tenia tot el pit ple de tatuatges. Havia nascut el 27 de gener de 1911 a l'Hôtel-Dieu del IV Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya). Era fill natural de la modista de 14 anys Jeanne Giancoli, germana de l'anarquista Joseph Giancoli, que reconegué l'infant el 14 de febrer d'aquell any. Quan tenia 15 anys, Raymon Giancoli va ser tancat a la presó de la Petite-Roquette de París. Allistat als 18 anys, passà alguns anys a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França). En sortir, entrà en contacte amb els anarquistes del cercle de Le Libertaire. El 20 de maig de 1933 es casà al XIV Districte de París amb la taquimecanògrafa parisenca Louise Le Roux. En aquesta època treballava muntant tendes als mercats i vivia al número 154 del carrer Saint-Charles de París. En 1936 lluità en la guerra d'Espanya enquadrat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti». Mantingué correspondència amb l'escriptor Albert Paraz, on es citen diversos llibertaris (Louis Lecoin, Albert Libertad, Georges Pioch, etc.) i on diu que va ser testimoni de la mort de l'anarquista Émile Cottin al front d'Osca (Aragó, Espanya) per una bala perduda. En 1939 vivia al número 91 del carrer Championnet de París. Es va veure implicat en robatori d'uns 40.000 francs i l'agressió a cops de porra del cobrador Étienne Briollant el 20 de juliol de 1939 a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França). Dos dies després, dels tres agressors, ell va ser detingut juntament amb l'anarquista Georges Émile Rousset, que va ser el xofer en el cop; jutjat per aquest fet pel IV Tribunal Correccional del Sena, el 13 d'octubre de 1939 va ser condemnat a quatre anys de presó, mentre Rousset a tres; a més, ambdós, van ser condemnes a 500 francs de multa i a cincs anys de prohibició de residència. El tercer agressor, buscat sota el nom de Léon Riri, va ser l'anarquista Charles Ridel; mai trobat per les autoritats, reaparegué anys més tard sota el nom de Lous Mercier. En 1944 es va divorciar al XIV Districte de París de Louise Le Roux. En 1948, arran de l'aparició del llibre Le Gala des Vaches d'Albert Paraz, en defensa de Louis-Ferdinand Céline, reprengué contacte amb el primer. En aquests anys s'instal·là a Chelles. L'1 d'agost de 1953 es casà al X Districte de París amb Andrée Callet, de qui enviudà. Raymond Giancoli va morir el 12 de gener de 1983 al seu domicili de Chelles (Illa de França, França).

Raymond Giancoli (1911-1983)

***

Fernado Santos Arranha (ca. 1960) [Projecto Mosca]

- Fernando Santos Arranha: El 12 de gener de 1990 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Fernando Santos Arranha. Havia nascut el 14 d'abril de 1920 a Lisboa (Portugal). Era fill del militant llibertari José da Silva Santos Arranha, que fou secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) en els anys vint i director del periòdic anarcosindicalista A Batalha, i d'Olimpia dos Santos. Va fer classes a l'Escola Industria Alfonso Domingues de Lisboa i posteriorment entrà a treballar en l'administració pública, exercint de funcionari d'antuvi als Tallers Generals d'Equipaments de Santa Clara i posteriorment a la Direcció General del Comerç Exterior. El passat de son pare i les seves simpaties pel moviment llibertari van fer que fos estretament vigilat per la dictadura d'António de Oliveira Salazar, a més d'impedir la seva promoció professional dins de l'Administració; malgrat tot això, continuà la seva militància llibertària. Després de la caiguda de la dictadura del 25 d'abril de 1974, una assemblea popular el nomenà tresorer de la Comissió Administrativa de la Junta del Freguesia de Santa Engracia de Lisboa, càrrec que exercí fins a les primeres eleccions lliures després de la Revolució dels Clavells. En aquesta època ajudà a la creació del Sindicat de Funcionaris Públics de la CGT i s'integrà en la cooperativa editorial del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT, i en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL). A més a més, va participar en diverses associacions populars del seu barri lisboeta de residència, Monte Pedral. En 1985 es va jubilar. Fernando Santos Arranha va morir el 12 de gener de 1990 a Lisboa (Portugal). Documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Historicosocial de la Biblioteca Nacional de Portugal.

***

Necrològica de Florentín Garcés Lafuente apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de maig de 1992

- Florentín Garcés Lafuente: El 12 de gener de 1992 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Florentín Garcés Lafuente –algunes fonts citen erròniament el nom Florentino. Havia nascut el 16 d'octubre de 1906 a Calatarao (Saragossa, Aragó, Espanya). Era fill de Pío Garcés Bielsa, llaurador, i de Matilde Lafuente Azuar. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Pontellà (Rosselló, Catalunya Nord) i milità en la Federació Local de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María Rodríguez del Carmelo. Florentín Garcés Lafuente va morir el 12 de gener de 1992 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat a Pontellà.

***

Ferdinand Gross

- Ferdinand Gross: El 12 de gener de 1998 mor a Graz (Estíria, Àustria), d'una afecció cardíaca, el militant anarquista i antimilitarista Ferdinand Karl Gross. Havia nascut l'11 de febrer de 1908 a Viena (Àustria). Després de l'escola primària es va instal·lar a Graz amb sos avis. Va veure's fortament influenciat per les idees de l'activista anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), que va freqüentar al començaments dels anys trenta arran de les reunions de militants pacifistes i d'anarquistes que aquest últim organitzava al seu domicili de Klosterneuburg, a prop de Viena. Després de la mort de Ramus en 1934, amb el futur psicoterapeuta llibertari Friedrich Liebling, continuarà militant en les «Arbeiterbildungsvereine» (Societats Educatives de Treballadors, espècie d'ateneus populars que tindran molta importància en el sorgirem de la socialdemocràcia a Alemanya i a Àustria) de Viena i de Graz, i en l'anarcosindicalista «Bund Herrschaftsloser Sozialisten Österreichs» (Unió dels Socialistes Lliures Austríacs). Va participar activament en el grup de suport a la Revolució espanyola que es va crear a Graz en 1936. El març de 1938, amb l'ocupació nazi d'Àustria, Liebling es refugiarà a Suïssa, però Ferdinand Gross serà detingut l'1 de març de 1939 i interrogat per la Gestapo. Va ser alliberat amb la condició que a la més petita «anomalia» seria internat en un camp de concentració. Denunciat per negar-se a realitzar la salutació nacionalsocialista, va ser internat al camp de concentració de Dachau en qualitat de «pres a protegir» per una duració indeterminada i, a partir de la tardor de 1939 al camp de Flossenbürg, per tornar en la primavera de 1940 novament a Dachau. L'estiu de 1944 el van assignar als comandos destinats a la mort. Aprofitant el caos durant un bombardeig aliat, va aconseguir fugir. Després de la guerra va instal·lar-se a Graz, on va conrear el record de Pierre Ramus. A partir de setembre de 1947 publicarà Die Freie Generation (Generació Lliure) i advocarà pel pacifisme i la no violència, editant nombroses publicacions antimilitaristes. El novembre de 1992, en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Ramus, crearà la «Pierre Ramus-Gesellschaft».

***

Antonio Zapata Córdova

- Antonio Zapata Córdova: El 12 de gener de 2000 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdova –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Córdoba. Havia nascut el 27 d'octubre de 1908 a El Mirador (San Javier, Múrcia, Espanya). Fill d'una família jornalera, sos pares es deien Antonio Zapata Albadalejo i Dolores Córdova. Entre els cinc i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien fundat els miners de La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan restà orfe de pare, s'integrà a les feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de pagès, a la construcció, etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran de les protestes pels afusellaments dels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat sindical i l'any següent entrà a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri barceloní de Gràcia. També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Gràcia, el qual presidí durant alguns anys. Com a membre dels Comitès Pro Presos, en 1934 va ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya. Força perseguit per les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va ser detingut, amb Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en construcció a Barcelona; en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies, marxà cap a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de la Junta Central de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona. Participà en la lluita als carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i immediatament s'incorporà en la «Columna Durruti». Posteriorment, en la reraguarda, en representació de la CNT, formà part de la Comissió Confederal de Control de la Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el conseller de Serveis Públics, Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es negà a acceptar la municipalització de l'habitatge. A començaments de 1937 entrà a formar part del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Posteriorment s'uní al XX Batalló de fortificacions al front de l'Ebre i més tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès i Argelers). Després passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de 1940 i fins a juny de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts Llibertàries i aquest mateix any, quan l'escissió, s'arrenglerà amb els partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat de Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal, passà a viure a Tolosa de Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà assíduament a Barcelona. En 1996 participà en la celebració del centenari del naixement de Buenaventura Durruti. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997 assistí al Congrés de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 1999 va escriure unes Notas autobiográficas, que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín Amicale 26 División Durruti, CNT, El Frente, etc. Antonio Zapata Córdova va morir el 12 de gener de 2000 a la Clínica Saint-Jean Languedoc de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou l'anarcosindicalista María Cruzado Sánchez (1907-1982).

Antonio Zapata Córdova (1908-2000)

***

Bernard Thomas

- Bernard Thomas: El 12 de gener de 2012 mor a Questembert (Bretanya) el periodista, assagista, crític teatral i escriptor llibertari Bernard René Thomas. Havia nascut el 25 d'octubre de 1936 al XIV Districte de París (França). Son pare, Marcel Eugène Thomas, originari d'una família de mariners bretons, feia feina en un servei de missatgeria i sa mare, Madeleine Camille Isabelle Caubel, versallesa, com a assistenta d'higiene escolar. Passà la infantesa i primera adolescència entre Versalles i Bretanya. Després sa família s'instal·là a París i ell estudià a l'Institut Henri IV, on en 1954 amb alguns companys (François Bott, Jean-Loup Dabadie, Michel Blum, etc.) fundà la revista Exigenge. En 1956 aquesta revista publicà un número especial consagrat a la poesia de la resistència algeriana i aquest fet implicà la desaparició de la publicació a causa de les amenaces rebudes. Després de rebutjar a preparar l'accés a l'Escola Normal Superior, en 1961 va ser cridat a files. Després de dos anys i mig destinat a Algèria, en 1963 retornà a la metròpoli convertit en un furibund antimilitarista. En aquesta època treballà com a guionista per a la televisió. En 1966 va ser un dels membres fundadors de Le Magazine Littéraire, però, per dissensions, abandonà la revista mesos després. El desembre de 1969 participà en el naixement del periòdic esquerrà L'Idiot International. En 1974 entrà a col·laborar en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, encarregant-se de la secció «Ça n'arrive qu'aux autres», on es descriuen les lluites populars contra les institucions i els escàndols polítics –en 1999 publicà una antologia d'aquestes cròniques amb el mateix títol–, i dos anys després n'esdevingué corredactor en cap, encarregant-se de la part cultural de la publicació. També fou crític teatral del programa radiofònic «La Masque et La Plume» de l'emissora estatal France Inter. Encara que llibertari, mai no milità en cap grup anarquista. És autor de novel·les, com ara Les atomistes (1968, amb Agnès Van Parys), La croisade des enfants (1973), Aurore ou la génération perdue (1984), La vie engloutie (1989), Le champ de la Butte Noire (1994), etc.; i de l'obra teatral Azev ou Le tsar de la nuit. Pièce en deux actes (1995). Entre els seus assaigs destaquen La guerre secrète du pétrole (1968 i 1971, amb Jacques Bergier), Le pétrole, clé du monde moderne (1969), Les provocations policières. Quand la politique devient un roman policier (1972), Lettre ouverte aux écolos qui nous pompent l'air (1992) i Le voyage de Yann (2008, sobre el drama de son fill mutilat per un tren). Des del punt de vista llibertari s'especialitzà en les biografies: La Bande à Bonnot (1968), Jacob Alexandre Marius dit Escande, dit Attila, dit Georges, dit Bonnet, dit Feran, dit Trompe la Mort, dit Le Voleur (1970), La Belle Époque de la Bande à Bonnot (1989), Les vies d'Alexandre Jacob (1879-1954). Mousse, voleur, anarchiste, bagnard (1998, reedició de la de 1970), Lucio l'irréductible (2000, amb la col·laboració d'Isabelle Villemont); i de l'antologia Ni Dieu, ni maître, les anarchistes. Citations (1969 i 2008). Es casà en quatre ocasions. Bernard Thomas va morir a resultes d'una crisi cardíaca el 12 de gener de 2012 a Questembert (Bretanya) en un tren que el portava des de Bretanya a París.

***

Marc Noulin

- Marc Noulin: El 12 de gener de 2013 mor a Thoré-la-Rochette (Centre, França) l'esperantista llibertari Marc Noulin. Havia nascut el 12 de febrer de 1931 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França). Sos pares es deien Marcel Louis Henri Noulin i Yvonne Émilienne Buhant. En els anys cinquanta participà activament en el Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ). Col·laborà en Cahiers de l'Humanisme Libertaire, editat entre 1963 i 1976 per Gaston Leval. Amb sa companya Danielle Paul, difongué de manera extraordinària l'esperanto a la regió de Vendôme (Centre, França) i en 1994 fundà l'associació «Esperanto en Vendômis», de la qual va ser nomenat president. També fou membre de «Terre des Hommes» i del Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella (Provença, Occitània). Vivia a Les Monts (Lunay, Centre, França). Marc Noulin va morir el 12 de gener de 2013 a Thoré-la-Rochette (Centre, França) i va ser incinerat tres dies després al cementiri d'Ifs de Saran (Centre, França).

***

Maryvonne Marcoux (24 de setembre de 1978)

- Maryvonne Marcoux: El 12 de gener de 2017 mor a Andrézieux-Bouthéon (Roine-Alps, Occitània) l'anarquista Maryvonne Marcoux. Havia nascut el 18 de setembre de 1941 a Lió (Arpitània). Sos pares es deien Francisque-Xavier Marcoux, comptable de l'empresa automobilística Berliet, i Marie-Antoinette Boudin, infermera. Un any després nasqué sa germana Marie-Claude. En 1943 sa família abandonà Lió i s'establí a Montbrison (Forez, Arpitània), on vivien els avis materns, ciutat on sos pares compraren un comerç de confecció femenina i ambdós hi treballaren. Posteriorment la família cresqué amb Christiane (1946), Jean-Luc (1949), Marie-Dominique (1952) i Mireille (1957). Encara nasqué una altra germana, Marie-Antoinette, però va morir sobtadament una setmana després de venir al món. Després d'aquest drama, Maryvonne, que sempre havia tingut problemes amb el professorat, abandonà amb 16 anys els estudis per ajudar sa mare. En 1962 decidí veure món i trobà una plaça d'au-pair a Londres (Anglaterra), on restà dos anys. De bell nou a Montbrison, s'integrà en les tasques de la llar i del comerç familiar, compaginant aquestes feines amb les seves passions (la pintura, la natació i el judo). En 1966 trobà una nova plaça d'au-pair a Atenes (Grècia), on va restà uns dos anys, moment que aprofitar per visitar el país. En tornar a França s'establí a Lió, on visqué fent petites feines. Entre 1974 i 1975 fou una de les animadores del «Grup Anarquista Lió Espoir» (GALE), integrat en la Federació Anarquista (FA), les reunions del qual es feien a casa seva, al carrer Pierre Corneille del VI Districte lionès, i posteriorment, a partir de mitjans de 1975, al local que s'obrí al carrer Pierre Blanc; aquest grup ben aviat es va fusionar amb el «Col·lectiu Llibertari» que nasqué aleshores. En 1975 fundà el restaurant «Au Goût du canon», al carrer Burdeau de Lió, que pogué inaugurar-se gràcies al suport d'algunes persones properes als cercles alternatius del moment. Aquest restaurant, gestionat col·lectivament, durà poc més d'un any, ja que el 6 d'octubre de 1976 patí un atemptat amb explosius que obligà al seu tancament, acte criminal del qual mai no es descobriren els autors. El novembre de 1975, quan tornava a França després d'una visita de cap de setmana al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Ginebra (Ginebra, Suïssa), va ser detinguda a la frontera, juntament amb Bruno Mondo Igor i Mimmo Pucciarelli, dos joves insubmisos italians, amb alguns impresos anarquistes que portaven al maleter del cotxe. En l'anomenat «Procés de Draguignan», van ser acusats per les autoritats franceses de «complot contra l'Estat», ben igual que una cinquantena de membres de l'extrema esquerra i llibertaris antimilitaristes implicats en la solidaritat amb els «Comitès de Soldats». Jutjada per l'Audiència de Seguretat de l'Estat el gener de 1976 amb 11 d'aquests membres, entre ells els llibertaris Ali Touati i Yann Houssin, van ser alliberats tots ells el 15 de febrer de 1976 i el cas va ser sobresegut. En aquesta època col·laborà en les revistes anarquistes IRL i Le Réfractaire. El desembre de 1977 s'obrí un nou restaurant autogestionat al barri de la Croix-Rousse de Lió, «Aux Tables rabattues», en règim de cooperativa amb nou assalariats, i ella participà en aquest col·lectiu buscant fons i treballant-hi un temps. També en aquesta època participà en el moviment de les ràdios lliures (Radio-Canuts, Radio-Lézard i Radio-Pipelettes) i el 15 de juliol de 1980 va ser condemnada pel V Jutjat del Tribunal de Gran Instància de Lió, amb Jean-Marie Keunebrock i Catherine Perran, a una multa de 600 francs en un procés mediàtic on la policia desplegà desmesuradament les seves forces. Decidida a fer un canvi a la seva vida, s'establí a Lamastre (Roine-Alps, Occitània), on es dedicà a l'agricultura biològica. Durant els anys vuitanta compaginà Lamastre i el seu apartament del carrer de la Ferme de Vaulx-en-Velin, a la zona de Lió, sempre freqüentant la llibreria llibertària lionesa «La Gryffe» i assistint a cursos universitaris com a oient lliure. Gràcies a uns amics de Costa d'Ivori, es decidí viatjar a l'Àfrica, i durant els anys noranta residí a Abidjan (Costa d'Ivori), vivint com els autòctons i recollint nombrosos infants abandonats als carrers que alimentava i educava. Malalta, començà a partir una disminució de les seves capacitats i un primer ictus l'obligà a retornar a França; un segon accident vascular cerebral més greu la reduí a una cadira de rodes i la compel·lí a ingressar a la Residència Marcel Sicre d'Andrézieux-Bouthéon (Roine-Alps, Occitània). Maryvonne Marcoux va morir el 12 de gener de 2017 en aquesta residència.

Maryvonne Marcoux (1941-2017)

***

Tato Quiñones a la Casa de Las Américas de l'Havana

- Serafín Quiñones: El 12 de gener de 2020 mor a l'Havana (Cuba) l'escriptor, assagista, investigador, historiador, guionista, editor, documentalista audivisual, activista cultural, sacerdot d'Ifà i llibertari Serafín Quiñones Tian, més conegut com Tato Quiñones. Havia nascut el 5 d'agost de 1942 a l'Havana (Cuba). Era fill d'un destacat anarquista, que actuà a les zones rurals de Bahía Honda (La Palma, Pinar del Río, Cuba) i impulsor de la Cooperativa Camperola de Rancho Mundito, iniciativa que comptà amb el suport de l'Associació Llibertària de Cuba (ALC), i que va ser empresonat per la dictadura de Fulgencio Batista. Després de 1959 Tato Quiñones s'integrà en el procés revolucionari cubà i paradoxalment son pare restà tancat sota el règim castrista. A principis dels anys seixanta treballava d'obrer a la fàbrica de cerveses «La Polar» a Mariano (L'Havana, Cuba), on exercí el sindicalisme. De formació autodidacta, a finals dels anys seixanta i principis dels setanta treballà de professor d'Història de Cuba per a la Direcció Nacional de Presons del Ministeri de l'Interior cubà i posteriorment de periodista. En 1971 guanyà el «Premio David» pel seu llibre de contes Al final del terraplè, el sol. Treballà com a guionista de la productora oficial cubana «Mundo Latino», fent guions de documentals divulgadors de les religions populars d'origen africà, especialment el món religiós i cultural abakuà (Ñañiguismo). S'encarregà durant anys de l'edició del butlletí Desde la Ceiba, òrgan de la «Cofradía de la Negritud», on arreplegava textos sobre temes diversos de la societat cubana (discriminació, racisme, esclavitud, descolonització, religiositat popular, etc.). Va ser fundador de l'«Articulación Regional Afrodescendiente», organització que atiava activistats, projectes i plataformes antiracistes cubanes. Considerat un dels estudiosos més importats del llegat africà en la cultura cubana i l'antiracisme a l'illa caribenya, va ser autor de diversos documentals sobre la cultura ioruba, la santeria cubana i religions afrocubanes, com ara AshéMoyubaOrisha, Lukumí, La màgia del tambor, NgangaKiyangala, Quién baila aquí (La rumba sin lentejuelas), etc. Amb Gregorio Hernández (Goyo Hernández), va ser un dels principals impulsors de la reivindicació i reconeixement de la participació dels abakuàs en les lluites independentistes cubanes. Va ser membre de la Unió d'Escriptors i Artistes de Cuba (UNEAC), de l'Associació Cultural Ioruba de Cuba, de la societat de socors afrocubana «Hijos de la Caridad», del cabildo Ifáïránlówo i de la Societat d'Estudis Afrocubans, entre d'altres. En 1983 va fer el guió de la pel·lícula de Tomás Gutiérrez Alea Hasta cierto punto. Com a militant llibertari participà en l'«Observatorio Crítico» i en el Taller Llibertari «Alfredo López», essent un dels fundadors del Centre Social i Biblioteca Llibertària «ABRA». En 2017 participà en la III Jornada «Primavera Libertaria» de l'Havana. Altres obres destacades seves són Ecorie Abakuá. Cuatro ensayos sobre los ñáñigos cubanos (1994), Asere, NúncueItiá, EcobioEnyeneAbacuá. Algunos documentos y apuntes para una historia de las hermandades abacuá de la ciudad de La Habana (2015) i Afrodescendencias (2017), entre d'altres. Residia a Playa (L'Havana, Cuba). Serafín Quiñones va morir a resultes d'un infart el 12 de gener de 2020 a l'Hospital Universitari «General Calixto García» de l'Havana (Cuba) i va ser enterrat dos dies després a la Necròpolis de Colón de la ciutat.