|
---
Anarcoefemèrides del 12 de febrer Esdeveniments
Capçalera del primer número de Le Droit Social - Surt Le Droit Social: El
12 de febrer de 1882 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del setmanari Le
Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire.
Portava l'epígraf
«Llibertat - Igualtat - Justícia». Fou
el primer periòdic anarquista editat a
Lió i l'òrgan de la Federació
Socialista Revolucionària Lionesa. Publicà molts
escrits dels Grups de Dones Revolucionàries i d'altres
organitzacions. Van ser
gerents Louis Dejoux i, després, Adolphe Bonthoux. Hi trobem
articles de
Félicien Bonnet, Adolphe Bonthoux, Toussaint Bordat,
Chavrier, Claude Crestin,
Antoine Crie, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François i
Louis Dejoux, Amédée
Denéchère, C. Dervieux, Jean-Marie Dupoisat,
Gustave
Faliès, Feuillade, Georges Garraud, Émile
Gautier, Joseph Genoud, Jean Grave, Louise Michel, Jules Morel, Pierre
Lucien
Pemjean,
Élisée Reclus, Thomas,
Frédéric Alexandre Tressaud, Eugène
Vermesch, Charles
Voisin, entre d'altres. Dues sèries d'articles
(«La société au lendemain de la
Révolution» i «Organisation de la
propagande révolutionnaire») es van editar en
futlletó. El primer gerent, Louis Dejoux, va ser condemnat
el 25 de maig de 1882
per l'Audiència del Roine a un any de presó i a
200 francs de multa per
diversos articles on exalçava l'acció de
Fournier, jove obrer sense feina de 19
anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne
contra el seu patró Bréchard, i
fugí a Suïssa. En sortiren 24 números,
l'últim el 23 de juliol de 1882 i fou
substituït per L'Étendard
Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire
(1882). ***
Émile Henry al cafè Terminus segons Flavio Costantini - Bomba al Terminus: El 12 de febrer de 1894, una setmana després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, Émile Henry, amb la intenció d'atacar la burgesia, llança una bomba al cafè Terminus de l'estació de Saint Lazare de París (França), amb el resultat d'un mort, una vintena de ferits i importants danys materials. Després d'una persecució, durant la qual Henry fereix un policia, va ser detingut. Jutjat més tard, va ser executat el 21 de maig del mateix any. ***
L'Hôtel des Sociétés Savantes - Inauguració de
l'Escola
Llibertària de l'Hôtel des
Sociétés Savantes: El 12 de febrer
de 1899
s'inaugura una escola llibertària a l'Hôtel des
Sociétés Savantes (Palau de les
Sàvies Societats), al número 28 del carrer
Serpente de París (França). El
projecte inicial, organitzat pel grup «L'Éducation
Libertaire» i sostingut per
Jean Grave, Piere Quillard, C. Papillon i Francis Prost, d'obrir una
escola
llibertària per a la infantesa –basats en els
principis
pedagògics de Paul
Robin i d'André Girard– no es va poder aconseguir
encara,
ja que únicament
s'impartien «Cursos Llibertaris d'Educació
Superior» nocturns per als adults.
El 3 de novembre de 1899, Le Journal du Peuple,
assenyalava la represa
de les classes amb la participació de Domela Nieuwenhuis.
L'any següent,
s'editarà la revista L'Éducation
Libertaire. ***
Dibuix antimilitarista de Tardi - Publicació del manifest «La Internacional anarquista i la guerra»: El 12 de febrer de 1915 es fa públic en tres idiomes (anglès, francès i alemany), a Londres (Anglaterra), el manifest antibel·licista «La Internacional anarquista i la guerra» (L'Internationale Anarchiste et la guerre; International Anarchist Manifesto on the War), que serà publicat en el número de març de la revista londinenca Freedom. Va ser signat per 36 companys i companyes anarquistes: Leonard D. Abbott, Alexander Berkman, Luigi Bertoni, L. Bersani, G. Bernard, G. Barrett, A. Bernardo, E. Boudot, A. Calzitta, Joseph J. Cohen, Henry Combes, Nestor Ciele von Diepen, F. W. Dunn, Ch. Frigerio, Emma Goldman, V. García, Hippolyte Havel, M H. Keell, Harry Kelly, J. Lemaire, E. Malatesta, H. Marques. F. Domela Nieuwenhuis, Noel Panovich. E. Recchioni, G. Rinjders, J. Rochtechine, A. Savioli, A. Schapiro, William Shatoff, V. J. C. Schermerhorn, C. Trombetti, Pedro Vallina, G. Vignati, Lillian G. Woolf i S. Yanowsky. Van romandre fidels al seu ideal antimilitarista, afirmant: «No existeix distinció possible entre guerres ofensives i guerres defensives [...]. Només existeix una guerra d'alliberament: la que a tots els països es realitza pels oprimits contra els opressors, pels explotats contra els explotadors. El nostre paper és el de cridar els esclaus a la rebel·lió contra els seus amos. La propaganda i l'acció anarquista han d'aplicar-se amb perseverança per debilitar i disgregar els diversos Estats, per cultivar l'esperit de rebel·lió i per crear el descontent en els pobles i en els exèrcits.» ***
Portada
del primer número d'A
la Lucha - Surt A la Lucha: El 12 de febrer de
1937 surt
a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) el primer
número del periòdic anarquista A
la Lucha. Órgano de la Federación Comarcal
de JJ.LL. CNT-FAI. Portava el lema:
«Anarquía es superación».
Aquest òrgan
de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
publicà molts d'articles sobre el món
sindical, especialment referents als sindicats agrícoles, i
notícies comarcals
i culturals. Encara que molts d'articles van anar signat amb
pseudònims (Aurelio,
Espartacus, Febo, Quim, Reporter Callejero, etc.), hi van
col·laborar Gregorio
Campos, M. Cros, V. González, Joan Oliveras, Frederic Pujol,
J. Sagols, Joan Sans
Sicart i Pau Vergés, entre d'altres. L'últim
número conegut és l'11, del 23
d'abril de 1937. ***
Cartell de la conferència a Marsella - Conferència sobre
Camus: El 12
de febrer de 1967 a la Sala Mazenod de Marsella (Provença,
Occitània)
l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux fa una
conferència sota el títol Albert
Camus et la Révolte. L'acte, organitzat pel grup
«Culture et Liberté», era
la cloenda d'una petita gira que havia començat el 10 de
febrer a l'explanada
de la Sala del Pavelló Popular de Montpeller i
l'endemà a la Sala de
l'Ajuntament d'Avinyó, organitzada pels grups anarquistes
locals. Maurice
Joyeux fou íntim amic d'Albert Camus. Conferència
sobre Camus
(12 de febrer de 1967)
Naixements
Francesca Saperas Miró - Francesca Saperas Miró: El 12 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889). Francesca Saperas Miró va morir el 21 d'agost de 1933 a Barcelona (Catalunya). Francesca Saperas Miró (1851-1933) ***
Marc
Druard - Marc Druard:
El
12 de febrer de 1854 neix a Guise (Picardia, França) el
propagandista
anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Sos pares es deien
Jean
Baptiste Druard, serraller, i Rose Sophie Zoé Pinart. Quan
era
molt jove
començà a treballar a
la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya,
Félicie
Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb
qui tingué cinc
fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves
idees i,
segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar
«A baix
la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia».
Inscrit en la
llista negra dels patrons, no trobà feina.
Abandonà sa companya malalta i,
després de deixar els fills en una institució de
caritat, emigrar a Bèlgica amb
la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier).
Treballà a la foneria
de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les,
Flandes) i freqüentà els
grups anarquistes de la regió de Brussel·les.
Expulsat de Bèlgica, el març de
1889 retornà a França i troba feina com a obrer
modelista a la fàbrica «Brichet»
de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller,
fou un dels
principals propagandistes anarquistes de la regió. En
aquesta època sembla que
tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26
de juliol de 1891 va
ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament
amb Auguste
Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió
preparatòria per
activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver
amagat al
seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els
atemptats comesos el
juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el
domicili
d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per
l'Audiència de les
Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot,
Eugène Bigel i
Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a
dures
penes de presó. No obstant això, segons l'informe
policíac, ell tingué la idea
d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una
conferència de l'anarquista Jean-Baptiste
Clément, la qual va lliurar a Henry
Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser
víctima d'una conxorxa
policíaca. Acomiadat de la fàbrica
«Brichet», trobà nova feina en un taller
de
ferreteria, però el març de 1892 va ser
també engegat. Vidu, es traslladà al
Nord i després a París, on s'ajuntà
amb una criada jove anomenada Cotis. Marc
Druard va morir el 10 de setembre de 1907 al seu domicili
d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). ***
Maurice
Charvoz - Maurice Charvoz:
El 12 de
febrer de 1865 neix a Villette (Bagnes, Valais, Suïssa) el
biòleg, escriptor,
poeta, lliurepensador, maçó, pedagog, anarquista
i polític Maurice Fabien
Charvoz –a vegades el llinatge citat Charvot,
fins i tot per ell mateix– i que va fer servir el
pseudònim Julius Vindex.
Era el
fill primogènit de
Maurice Fabien Charvoz i de Marie Françoise Besse.
Després d'estudiar quatre
anys a la Gran Escola de Bagnes dels pares caputxins, entrà
la tardor de 1881 al
col·legi de l'Abadia Territorial de Saint-Maurice d'Agaune
(Valais, Suïssa),
que hagué d'abandonar per qüestions financeres.
Després de fer algunes feinetes
i treballar a l'hostaleria, retornà a col·legi de
Sant-Maurice amb la finalitat
d'engegar la carrera eclesiàstica. El 27 d'agost de 1885 va
ser iniciat com a
novici a l'Abadia i en 1886 entrà al Seminari de Sion
(Valais, Suïssa). Perduda
la fe, abandonà la religió. El mateix 1886
començà a estudiar ciències a la
Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), que hagué
d'interrompre per raons
financeres –posteriorment va continuar els estudis de manera
lliure a la
Universitat de Lió (Forez, Arpitània) i finalment
en 1926 obtingué el doctorat
en biologia experimental a la Sorbona de París
(França) amb la tesi «Recherches
biologiques expérimentales sur les fonctions sensorielles et
psychiques des
Téléostéens». El 5 de
novembre de 1888 es casà a Le Châble (Bagnes,
Valais,
Suïssa) amb Louise Esther Pache, amb qui regentà a
la plaça d'aquesta població
una botiga de teixits propietat d'ella. En aquests anys es
dedicà a la lectura,
a l'estudi de llengües, a col·laborar en
publicacions periòdiques i a fer
conferències, passant temporades a París,
Lió i Ginebra. Va fer amistat amb
altres estudiants anarquistes, com ara Max Nettlau i Paraskiev
Stoianov. També
exercí la medicina de manera gratuïta al seu poble,
com una mena d'«apostolat»,
i per això també era conegut com Dr.
Charvoz. En 1891 publicà Le
Val de
Bagnes et ses environs. En 1893 participà, amb una
quinzena de pagesos, en
la fundació del grup anarquista de Bagnes i en 1894 la
policia francesa el va
incloure en el registre d'anarquistes residents a l'estranger. Fou el
fundador en
1892 de la primera societat musical («L'Avenir») de
Bagnes, que perdura a dia
d'avui; de la Societat de Socors Mutus de Bagnes, inaugurada en 1897
–posteriorment
va ser nomenat president d'honor de la Federació de
Societats de Socors Mutus
del Valais–; i, sembla, d'un grup de «La Libre
Pensée». També participà en
el
desenvolupament del moviment feminista a la zona, sobretot fent
conferències al
respecte –en 1910 publicà La
femme. Son
évolution sociale dans l'humanité. A
partir de 1899 formà part de la Lògia
de Bex (Vaud, Suïssa) de la maçoneria. En 1900 fou
un dels creadors, amb
Alphonse Michaud, de l'Escola Lliure de Bagnes, que
arreplegà d'antuvi els nins
i nines que havien sortit de l'escola catòlica, fet que
provocà un gran escàndol
entre els religiosos de la població
–gràcies al suport de la Lògia
«Alpina» de
la francmaçoneria, aquesta escola es mantingué
fins a 1943. Entre 1903 i 1931
mantingué correspondència amb l'anarquista
lliurepensador Gustave Brocher, que
passà temporades al seu domicili, i entre 1929 i 1948 amb
André Georges Roulot
(Lorulot). En 1909
publicà L'École Libre
du Valais. El 13 de
novembre de 1918 presentà a l'Institut Nacional de Ginebra
el seu treball
històric Un pédagogue
valaisan. L'oeuvre
du P. Héliodore Bourgoz. És autor dels
reculls poètics Les edelweiss
(1906), Primevères
(1906) i Aux barbares. La rafale: Fils d'Attila, le
grand crime, la
«Kultur», larmes de sang, le spectre, force et droit (1914).
Col·laborà en diferents publicacions
periòdiques (Le
Confédéré Valaisan, Gazette du Valais, Le
Genovois, Le Peuple Valaisan,
Le Rhône, Wissen
und Leben, etc.) i en la
revista pacifista i lliurepensadora Coenobium.
A més de les obres citades és autor dels assaigs La vie du Dr. Romeo Manzoni (1912), Les grandes religions de l'Orient. Étude
populaire de critique
religieuse (1914), La
pensée libre dans
l'évolution des peuples (1917), Le
socialisme. L'idéal socialiste (1928), Cinquentenaire
de la première société de secours
mutuels de Bagnes (1897-1947) (1947),
entre d'altres. Políticament, fou membre del consell
executiu municipal
(1909-1916), diputat liberal radical de l'Entremont al Gran Consell de
Valais
(1921, 1925-1929) i diputat socialista de Martigny al Gran Consell de
Valais
(1929-1933). En 1930 enviudà i tres anys després
es casà amb Lucie Augusta
Baud, molt més jove que ell, de qui acabà
divorciant-se en 1950. En 1933 viatjà
a Grècia. Maurice Charvoz va morir el 9 de maig de 1954 a
l'Hospital de
Martigny (Valais, Suïssa) a resultes d'una operació
d'apendicitis i va ser incinerat
dos dies després a Vevey (Vaud, Suïssa). Sa
biblioteca (més de 2.000 volums) i son
arxiu (documents, personals, manuscrits autobiogràfics,
inèdits diversos etc.),
on hi ha documentació anarquista, sobretot fullets de
propaganda, es van dipositar
als Arxius Cantonals del Valais, a Sion. ***
Francesco
Ippoliti - Francesco
Ippoliti: El 12 de febrer de 1865 neix a San Benedetto dei
Marsi (Abruços, Itàlia)
el metge anarquista Francesco Ippoliti. Sos pares es deien Siverio
Ippolitti,
petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en
medicina i
cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà
i positivista, arribà al
socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels
pobres», ja que es
dedicà sobretot a assistir els més necessitats,
als quals socorria de franc. En
1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre
1902 i
1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i
animà el Cercle «Il
Progresso» de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els
anarquistes i
socialistes del poble i el qual reivindicà l'autonomia
municipal d'aquesta
localitat de la de Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes
interrupcions,
continuà exercint de metge municipal a Aschi. El novembre de
1905 assistí com a
delegat al congrés de la Federació Anarquista
Socialista Làcia (FASL) celebrat
a Roma. L'abril de 1907 organitzà una recollida de
signatures dirigida al
Ministeri de l'Interior per demanar l'autonomia municipal de San
Benedetto dei
Marsi, poblada per 4.000 persones. A partir de gener de 1908 va ser
nomenat
metge municipal de Castellafiume. Aquest mateix any va escriure
anònimament en I Piccoli Farabutti,
versos satírics
rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra
la corrupció dels
polítics, religiosos i militars, cançons que
encara actualment es canten a la
zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano
a 10
mesos de presó i a 1.000 lires de multa per
«difamar i injuriar», en el
periòdic La Marsica i en
un full
volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi
d'aleshores –mai no es complí aquesta condemna.
Després exercí de metge
municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes
policíacs l'acusaven de
fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre
1915 i 1919 exercí de
metge municipal a Bagnorea –més tard
Bagnoregio–, on
restarà fins a finals de
1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al
congrés
fundacional de la Unió Comunista Anàrquica
Italiana (UCAI), que se celebrà a
Florència. El setembre de 1921 retornà a San
Benedetto dei Marsi, on mentrestant
s'havia constituït un nucli anarquista adherit a la
Federació Anarquista
Abrucesa (FAA). Participà en la preparació del
III Congrés de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà entre l'1 i el 4
de novembre de 1921
a Ancona. Mantingué una estreta correspondència
amb el destacat anarquista romà
Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran amistat amb
Errico
Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos
contactes amb la
colònia llibertària italiana establerta als
Estats Units. Col·laborà en
nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata
dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede,
Il Germe,
Libero Accordo, La Marsica,
Pagine Libertarie,
etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels
organitzadors
dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els
pagesos a la rebel·lió
contra el «feudalisme» del Príncep
Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant
el Fucino –tercer llac de la península italiana en
grandària–, que donà lloc
a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava
el seu feu amb
regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre
corruptes.
Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni
a la
seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses
temporades. Després de patir una
«expedició punitiva» d'un escamot
feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona
i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge,
els
carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata
dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on
el 24 d'abril de 1926 va
ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola
Tarquini.
En 1926 publicà l'opuscle Storia
morale
ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la
història de la «camorra
política local» des del 1870;
però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren
tots els exemplars
acusant-lo d'atiar l'«odi de classes» entre la
població del Fucino. El 19 de
juliol d'aquell any, la policia segrestà tres
còpies d'aquest fullet i
exemplars de Il Libero Accordo i de
L'Adunata dei Refrattari a casa del
seu
amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll,
la
policia descobrí a casa del metge sis còpies del
fullet i a casa de De Rubeis,
dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de
recanvi, 132
cartutxos i 47 exemplars de L'Adunata dei
Refrattari. Ambdós van ser acusats
d'«incitar l'odi de classes» i
condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria.
El 21 de gener de
1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de
1927 va
ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de
juny de
1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de
1927, a causa del
contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i
confinat
a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di
dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa
conegué Luigi
Galleani i mantingué estrets contactes amb representants
dels moviments
anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la
premsa llibertària. A causa de
la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser
substituït per dos anys
d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a
San Benedetto dei Marsi
i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades
circumstàncies. El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de
1928 patí
escorcolls policíacs. El 31 de desembre de 1928 va ser
detingut preventivament
en ocasió de les noces d'Humbert II de Savoia. Entre finals
de 1928 i principis
de 1929, com que encara no podia viatjar, mantingué una
important relació
epistolar amb Osvaldo Maraviglia, que l'ajudà
econòmicament, Attilio Conti,
Paolo Schicchi i Camillo Berneri, entre d'altres. Després
passà temporades a
Bagnoregio i a Curadi Vetralla i el novembre de 1929 retornà
al seu poble. El
22 de maig de 1930 patí un nou escorcoll. El 3 de juny de
1930 va ser denunciat
per distribuir un manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost
d'aquell any
arribà al seu domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre
llibres de
medicina i cirurgia, havia una gran quantitat de revistes, llibres i
periòdics
llibertaris; per tot això va ser detingut acusat de
propaganda anarquista. Decidí,
a la manera franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos
béns, per
«ser el més pobre dels pobres, per no ser
còmplice». Francesco Ippolitti va
morir debilitat físicament, tot sol i relegat a l'oblit
–només rebé el suport
de Francesco de Rubeis i sa companya Pasqualina Martino–, el
7 de
gener de
1938 –alguns citen el 8 de gener– a San Benedetto
dei Marsi
(Abruços, Itàlia).
Des de 1997 un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007
Oliviero La Stella publicà la biografia Francesco
Ippoliti. Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento. Francesco Ippoliti (1865-1938) ***
Foto
policíaca de Pierre Henkès (ca. 1894) - Pierre Henkès:
El 12 de febrer de
1867 neix al XII Districte de París (França)
l'ebenista anarquista Pierre
Henkès. Sos pares es deien Mathias Henkès,
ebenista, i Marie
Deker, bugadera. El 16 d'abril de 1888,
per les seves activitats llibertàries, se li va decretar
l'expulsió de França i
es va refugiar a Bèlgica. En 1894 el seu nom figurava en una
llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 20 de setembre de 1906 - Louis Scaglia: El 12 de febrer de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Johannes Alphonse Scaglia. Fill d'italians naturalitzats francesos, sos pares es deien Émile Jean Baptiste Scaglia i Victoire Anne Madelaine. Es guanyava la vida com a obrer jornaler i com a venedor ambulant. El setembre de 1906 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista (JS) de Le Havre i el 19 juny de 1911 participà, amb altres companys Benoît Cantin, Louis Verdière, Linotte i Maxime Letellier, en la fundació del Grup d'Estudis Socials (GES), cercle llibertari d'aquesta localitat. Durant la primavera de 1914 participà en la campanya abstencionista portada a terme pel grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), grup en el qual havia participat en la seva fundació, amb altres companys (Benoît Cantin, Maxime Letellier, Henri Offroy, Auguste Hamard, Linotte, Jules Loisel, Marcel Prévost, Louis Verdière, etc.) el 15 d'abril d'aquell any. Després de la Gran Guerra esdevingué venedor ambulant i participà en la reconstrucció del grup llibertari. Sa companya fou Anne Marie Joseph Le Mercier. Louis Scaglia va morir el 24 de novembre de 1940 a Le Havre (Alta Normandia, França). ***
José
Penido Iglesias - José Penido Iglesias: El 12 de febrer de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– neix a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat «Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la «Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector «col·laboracionista» o «possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la «Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción, CNT i Exilio. ***
Necrològica
d'Antoni Vidal Dalmau apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1972 - Antoni Vidal
Dalmau: El 12 de
febrer –oficialment el 14 de febrer– de
1898 neix a Valls (Alt Camp,
Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Antoni Juli Pere Vidal Dalmau, conegut com Vidalet
de la Fusta i Florehlio.
Sos pares es deien Antoni Vidal Fàbregas, teixidor, i Maria
Dalmau Batalla.
Començà a militar en el
moviment llibertari en l'adolescència. Bon lector,
aconseguí una remarcable
cultura. Fuster de professió, en 1918 s'afilià al
Sindicat Únic de la Fusta de
Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), sorgit,
després d'una vaga de quatre mesos, de la unió de
les societats obreres de
fusters i d'ebenistes, i en el qual ocupà càrrecs
de responsabilitat orgànica.
Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera i del pistolerisme,
va ser
empresonat en diferents ocasions, on ensenyà a llegir i a
escriure a companys
analfabets, i en 1925 es va veure obligat a amagar-se a Manresa (Bages,
Catalunya). Amic d'Ángel Pestaña
Núñez i de Joan Peiró Belis, l'1 de
gener de
1926 signà el manifest fundacional del grup editor del
periòdic Vida Sindical,
que sortí publicat en el
número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va
ser firmat per un
grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans, que va tenir molt de
ressò,
i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme,
per mor
de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones.
Aquell mateix any
fou delegat al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt
Llobregat i en 1927 assistí
com a delegat de Catalunya a la fundació de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El novembre de 1932 va ser nomenat secretari del Sindicat
Únic de la
Fusta i va ser detingut arran de la insurrecció anarquista
de gener de 1933. Membre
de la redacció de Solidaridad
Obrera,
hi col·laborà sota el pseudònim Florehlio,
síntesi del nom de sos dos fills. Duran la
Revolució, participà en la
col·lectivització de la indústria de
la fusta i va ser nomenat president del
Sindicat de Construcció de Barcelona. L'agost de 1937 va fer
a Barcelona la
conferència «Misión y responsabilidad
de la militància confederal y
anarquista». En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat als camps de concentració d'Argelers, Ribesaltes i
Vernet. Finalment
va ser deportat a l'Àfrica de Nord, on va reclòs
als camps algerians de Djelfa
i Colomb-Béchar. Posteriorment treballà en la
construcció de la línia
ferroviària transsahariana. Després del
desembarcament aliat al Nord d'Àfrica,
milità en la Federació Local d'Alger
(Algèria) de la CNT. Quan les lluites
intestines entre les tendències
«col·laboracionista» i
«ortodoxa», en 1945,
després de publicar un fullet (La
emancipación
de los trabajadores ha de ser de los trabajadores mismos), va
ser exclòs de
la Federació Local d'Alger de la CNT que no combregava amb
la seva línia «reformista»,
però acabà reintegrant-se en el sector
«ortodox». En 1963 encara vivia a Alger,
on col·laborava en el setmanari tolosà Espoir
amb secció pròpia («Al
compàs de las hores»). Repatriat en 1964, es
retirà, amb
sa companya Enriqueta Raimundo Vila, al Centre Geriàtric
Beauséjour d'Ieras, on
continuà col·laborant en Espoir
i
exercint de secretari de la Federació Local de la CNT.
Antoni Vidal Dalmau va
morir el 26 d'abril –algunes fonts citen
erròniament altres dates– de 1972 al Centre
Geriàtric Beauséjour d'Ieras
(Provença, Occitània). Deixà textos i
una novel·la
inèdita i llegà tots els seus bens a la
subscripció confederal «Pro Espanya
Oprimida». Antoni Vidal Dalmau (1898-1972) ***
Fernand Planche segons una xilografia de Jean Lébédeff - Fernand Planche: El 12 de febrer de 1900 neix a
Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia,
Occitània) l'escriptor
i militant llibertari Claude-Fernand Planche, també conegut
com Fernand
Granier. Fill d'un modest artesà ganiveter de La
Gran Roulière (Benoît Planche), que
morí poc després del seu naixement;
també va perdre sa mare (Marguerite Barge) quan tenia set
anys i va ser
recollit pels avis materns.
Son avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les
moles del riu
Durolle, al seu pas per Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren
morts,
s'instal·là a París.
Després va fer el servei militar com a mecànic
d'aviació a
Dijon i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota
aquesta experiència va
fer que esdevingués antimilitarista. Quan tornà a
la vida civil va treballar de
ganiveter i començà a freqüentar els
cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de
desembre de 1922 assistí a Levallois al III
Congrés de la Unió Anarquista (UA).
Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es
presentà com a
candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV
Circumscripció de
Saint-Denis i Sceaux. Entre desembre de 1923 i març de 1925
col·laborà en Le
Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La
Voix Libertaire,
òrgan de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA). Fou un dels
promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a
l'adquisició
d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison
Anarchiste», que
finalment fou edificada a París. En 1934, amb
Émile Bidault, fundà La
Conquête du Pain, periòdic obert a totes
les tendències de l'anarquisme
(«Síntesi anarquista») i del qual
s'editaren 45 números fins al 1935. També
col·laborà en La Brochure Mensuelle.
En una botiga del barri parisenc de
Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que
també reparava i
esmolava. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a
París al Congrés de la
Unió Anarquista («Congrés de la
Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la
Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia
creat arran del
congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc entre el 15 i el 16
d'agost d'aquell any
en oposició a la Unió Anarquista, criticada com a
centralista i com a acostada
a la esquerra politicosindical marxista francesa (Plataformisme).
Entre
març i agost de 1937 fou el responsable de
l'administració i de la redacció de Terre
Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936
marxà a Barcelona (Catalunya) per
fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser
inculpat de
complicitat en un delicte de deserció i tancat durant
l'hivern de 1939 i 1940 a
la presó parisenca de la Santé;
després fou internat com a «mesura
administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta,
els detinguts van
ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung
aconseguí escapar
furtant una bicicleta i retornà a París, on
retrobà sa companya Laure i es posà
a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota
l'amenaça de ser
detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a
Alemanya i marxà a
Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de
provocació a la insubmissió i
fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional,
però no s'hi
presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de
presó que estaven coberts
preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya,
tornà a París. El seu
nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del
moviment anarquista
clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el
representant de les ganiveteries
d'Alvèrnia i participà activament en la
reconstrucció del moviment anarquista,
col·laborant en Le Libertaire, L'Unique
i Pensée et Action.
Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i
Martinet-sur-Durolle, va escriure
el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide
de Louise Michel (1946
i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La
Révolution inconue, de Volin. El
febrer de 1948 publicà Durolle
–reeditat en 1986 sota el títol Durolle
au pays des coutelliers– i l'octubre Kropotkine,
en col·laboració
amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique
et sa propriété,
de Max Stirner –redactà el pròleg i
Émile Armand el prefaci. La fallida de la
seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i
aleshores
esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova
guerra, emigrà amb
sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de
fer maons, amb la idea
d'elaborar totxos per a la construcció; però el
projecte fou un fracàs ja que
la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que
mostrava signe de
desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en
un hospital
psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell
tornà al seu antic ofici de polidor
de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista,
distribuint cinc
números de Défense de l'Homme,
periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre
1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un
periòdic mimeografiat, La Raison. Organe
de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie
et dépendances.
En aquests anys realitzà programes radiofònics,
entre els quals destaquen el
del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del
centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia
s'oposà al règim colonial,
defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac.
Després va comprar uns
terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la
ramaderia, però el
projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que
tenia amb els
nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat.
Finalment
es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que
compaginà fent de vigilant
nocturn. Fernand Planche va morir e 20 d'abril de 1974 a
Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe
quan circulava amb bicicleta.
***
Eugenio
Vallejo Isla (1937) - Eugenio Vallejo Isla:
El 12 de febrer de 1901 neix a
Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Eugenio
Vallejo Isla. Sos pares es deien Mariano Vallejo Crespo, jornaler, i
Eulalia Isla Abril. Obrer metal·lúrgic de la
Hispano-Suïssa, de la qual era membre
del seu Comitè Obrer, milità en el Sindicat del
Metall de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i fou membre del
Comitè
Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Fou força actiu durant les
vagues del sector en el període republicà. Entre
1932 i 1938 col·laborà en Solidaridad
Obrera. En 1933 va fer una gira de conferències a
diferents sindicats i
ateneus (Barcelona, Poblet, Sabadell, La Torrassa, etc.) i l'octubre
d'aquell
any es llicencià de l'Exèrcit. El 13 de desembre
de 1934 va ser detingut, amb
Rafael Sellés, per la Brigada Especial com a caps del
moviment de protesta
contra la jornada de 48 hores al ram de la
metal·lúrgia. L'abril de 1936
participà en un míting a Barcelona. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de
1936 va ser nomenat delegat de confiscacions
d'instal·lacions industrials del
Departament de Guerra del Comitè Central de
Milícies Antifeixistes de
Catalunya. A petició de Buenaventura Durruti, que el
considerava el més
preparat del seu sindicat, va ser nomenat membre de la
Comissió d'Indústries de
Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de
Siderometal·lúrgica, que es va
constituí el 7 d'agost de 1936. D'antuvi
confeccionà un balanç de la situació
de les fàbriques i dels tallers i proposà
un pla de producció d'armament. Seguidament
contactà amb els sindicats
confederals de productes químics i amb el de mineria de
Sallent amb la
finalitat d'engegar la producció en massa de productes
bèl·lics. Abans que la
Generalitat se n'adonés, posà en marxa les
indústries de guerra i els consells
d'obrers i soldats. La seva tasca va ser tan efectiva –290
fàbriques i 150.000
treballadors i treballadores dedicats a la fabricació
d'armament en juliol de
1937– que quan la Generalitat, mitjançant el
conseller d'Hisenda Josep
Tarradellas Joan, controlà la situació el van
respectar en el seu càrrec,
convertint-se en l'home de confiança de la CNT dins la CIG.
El setembre de 1937
negocià, amb Alejandro Otero Fernández,
subsecretari d'Armament i Municions del
Govern de la II República espanyola, i els seus assessors
soviètics, la
integració de la indústria catalana amb la de la
resta de l'Estat. També frenà
la producció de material de guerra al marge de la CIG. En la
seva tasca rebé el
suport i l'assessorament de Teodoro Colomina, Ferran Latorre i Vladimir
Bisxitzki,
entre d'altres. Malgrat l'oposició del Partit Socialista
Unificat de Catalunya
(PSUC) a la seva tasca i la manca de suport del govern
republicà espanyol, el
conseller Tarradellas el defensà, a ell i a la seva
gestió, ja que, malgrat els
sabotatges comunistes (robatori de blindats, entrebancs posats pel
govern per a
la concessió de les divises necessàries per a
importar matèries primeres,
dificultats en l'abastiment de materials, declaracions injurioses a la
premsa,
etc.), creà del no-res una indústria
bèl·lica eficient. El maig de 1938 la CIG
es remodelà i passà a anomenar-se Consell
Tècnic de la CIG i ocupà el càrrec
fins l'agost de 1938 quan aquest Consell Tècnic va ser
dissolt arran de perdre
la Generalitat la titularitat de les seves fàbriques i
magatzems i passar
aquests a poder estatal. A partir de maig de 1938 dirigí la
fàbrica F-14 de
Sarrià, on es muntava el mosquetó Mauser. En
aquests anys col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara Luz
y Fuerza, Nuevo Aragón
i Solidaridad Obrera. Quan el
triomf
feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i
fou tancat al camp
de concentració de Barcarès. A finals de 1940
retornà a Catalunya i muntà un
taller de metal·lúrgia a Esplugues de Llobregat.
Aquest fet va ser censurat per
la CNT que el repudià i l'expulsà de
l'organització. Eugenio Vallejo Isla va
morir de trobosi cerebral el 17 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 20 de gener– de 1969 al seu
domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Sant Andreu d'aquesta ciutat Eugenio Vallejo Isla (1901-1969) ***
Necrològica
de Manuel Cardona Aragonès apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 27 de
desembre de 1994 -
Manuel Cardona
Aragonès: El 12 de febrer de
1905 neix a la Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent)l'anarcosindicalista
Manuel Cardona Aragonès. Sos pares es
deien
Francesc Cardona Abellà, jornaler, i Manuela
Aragonès
Liébana. Llaurador i
guàrdia de seguretat, en 1931
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del seu poble natal i
sembla que formà part dels Grups de Defensa Confederal. En
1932
se separà legalment de Purificación Edo Puzo. Va
ser detingut al seu
poble quan l'aixecament revolucionari de 1933. Quan el cop militar
feixista de juliol
de 1936, participà en la resposta popular i
després s'integrà en la «Columna
Carrod-Ferrer». Més tard participà en
la reorganització del Comitè
Revolucionari del seu poble i en 1937 presidí el seu Consell
Municipal. Fou
membre destacat de la col·lectivitat pagesa de
Vall-de-roures (Matarranya,
Franja de Ponent). Quan l'ofensiva estalinista de l'estiu de 1937
contra les
col·lectivitats aragoneses, va ser detingut l'agost i tancat
a la Torre del
Bosque, a nou quilòmetres de Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya). Posteriorment
marxà amb sa companya cap a Catalunya, on va romandre fins
el final de la
guerra, passant tots dos a França. A l'exili
visqué a Canòva (Provença,
Occitània) i milità sempre en la CNT. Manuel
Cardona Aragonès va morir el 27 de
setembre de 1994 a Ate (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Pedro Miranda Morcillo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de març de 1988 - Pedro Miranda
Morcillo: El 12 de febrer de 1905 neix a Oliva de
la
Frontera (Badajoz,
Extremadura, Espanya)
l'anarcosindicalista Pedro Miranda
Morcillo. Sos pares es deien Francisco Miranda i Rosario Morcillo.
Militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de
l'adolescència, estava fent
el servei militar a Badajoz quan el cop militar feixista de juliol de
1936 i
fou un dels qui es passà a Portugal amb el grup de companys
que volien lluitar
contra el franquisme. Posteriorment passà Catalunya, on fou
un membre molt
actiu de l'organització confederal a Ribes de Freser
(Ripollès, Catalunya). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració, entre ells el d'Argelers. En 1943 va
ser enrolat en un
Grup de Treballadors Estrangers (GTE) i enviat a treballar en la
construcció de
la reclosa de Cordiac a Quèt (Delfinat,
Arpitània). El maig de 1945 va ser
delegat de la Isèra al I Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE)
celebrat a París (França). Milità en
la Federació Local de Grenoble (Delfinat,
Arpitània) de la CNT. En 1951 sa companya, Antonia Venancia
Borrego Gata i sa família es
pogué reuní amb ell a Grenoble. El seu
últim
domicili va ser al barri de les Blards de Chapareillan (Savoia,
Arpitània). Malat
de silicosi, Pedro Miranda Morcillo va morir el 3 de gener de 1988 al
Centre Hospitalari Universitari de
Grenoble a La Tronche
(Delfinat, Arpitània). ***
Frederica Montseny - Frederica Montseny Mañé: El 12 de febrer de 1905 neix a Madrid (Espanya) la destacada militant anarcosindicalista i anarquista Frederica Montseny i Mañé. Filla de Joan Montseny Carret (Federico Urales) i de Teresa Mañé Miravet (Soledad Gustavo), dos coneguts agitadors culturals àcrates i mestres llibertaris propulsors de l'escola racionalista de Ferrer i Guàrdia. En 1912, passa a residir a Barcelona, a Horta, amb sa família. Posteriorment van residir a altres indrets al voltant de Barcelona. La seva educació va ésser impartida per sa mare i la va completar d'una manera autodidacta llegint literatura o teatre, tant obres clàssiques com contemporànies. També va cursar estudis a l'Acadèmia Cost de Barcelona i va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat. Amb 18 anys ja defensava clarament l'anarquisme, edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaritat Obrera. Des d'aleshores no va parar d'escriure, col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca –reapareguda en 1923 i editada per la família Montseny des de Barcelona– i, en les seves col·laboracions de narrativa, en La Novel·la Ideal –on va arribar a publicar una quarantena de novel·letes– i Voluntad. Durant la dictadura de Primo de Rivera va escriure una trilogia de novel·les centrada en l'emancipació femenina, La Victoria (1925), El hijo de Clara (1927) i La indomable (1928). Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d'una societat sense Estat ni capital. Es desmarcava de les feministes de la seva època que sol pretenien un reconeixement polític de la dóna dins la societat capitalista. El 7 de juny de 1930, es casa amb Germinal Esgleas, qui esdevindrà el seu company durant tota sa vida. Comença a bellugar-se dins el sindicalisme de CNT durant el gener del 1931, i s'incorporà en el Sindicat Únic de Professions Lliberals de Barcelona, tot i que ella, com els seus pares, es considerava «anarquista individualista», incorporant-se en la redacció de Solidaritat Obrera. Durant els anys de la República, a través de nombrosos articles, es manifesta en contra dels trentistes i a favor de l'insurrecionalisme de la FAI. El 13 de novembre de 1933 neix la seva primera filla, Vida. El 1936 s'incorpora en el Comitè regional de Catalunya de la CNT i en el Comitè Peninsular de la FAI, importants càrrecs orgànics del moviment llibertari català. Després, durant la guerra, es convertí en ministra de Sanitat i Assistència Social amb el govern de Largo Caballero (1936-1937). Paradoxalment, essent anarquista, va ser la primera dona de l'Estat espanyol a accedir a una cartera ministerial. Les seves idees eren clares: va plantejar un concepte de benestar social fonamentat en criteris de ciutadania social, prevenció en la pràctica sanitària, i la llei d'interrupció voluntària de l'embaràs paral·lela a l'aprovada per decret a Catalunya el 1936. També va legalitzar els centres de prostitució lliure. Totes aquestes mesures suposaven un notable progrés dins del context de l'època, i encara avui en dia, en matèria legislativa sanitària. El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el primer Comitè d'Enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris. Va defensar el POUM de les injustes acusacions comunistes. Durant els Fets de Maig de 1937, va intervenir, amb altres ministres anarquistes, a parar els enfrontaments que tenen lloc a la rereguarda barcelonina. En 1937 publica diverses obres (El anarquismo militante y la realidad espanyola, La Commune de París y la revolución espanyola i Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social). Va exiliar-se a França, en acabar la guerra –el 5 de febrer de 1939 mor sa mare en un hospital de Perpinyà–, continuant amb el seu treball sindical a la CNT. El juny de 1940, amb l'ocupació alemanya de França, és detinguda pel Govern de Vichy i ha d'afrontar una amenaça d'extradició. El desembre de 1944, passa a residir prop de Tolosa de Llenguadoc. El maig de 1945, en el Congrés de la CNT a París, és elegida per a ocupar la secretaria de premsa i propaganda del comitè. En 1958, dirigeix el periòdic CNT, que més tard es convertirà en L'Espoir. El 1977 va retornar a l'Estat espanyol per a la reconstrucció del sindicat. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. El 21 d'octubre de 1981, va morir Germinal Esgleas a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Retirada a la residència de jubilats «La Triade» de Frosins (Llenguadoc, Occitània), Frederica Montseny Mañé va morir el 14 de gener de 1994 a la Policlínica de Réguenégade de la Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània). Les seves publicacions més destacades són: La mujer, problema del hombre (1932), El problema de los sexos (1951), Cien días en la vida de una mujer (1949), Crónica de la CNT (1974), El anarquismo (1976), Mis primeros cuarenta años (1905-1945) (1987). «Dossier Federica Montseny», en El Temps d'història, 44 (febrer 2005) ***
Necrològica
de Pere Montagut Ferrús apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 13 de juny de 1989 - Pere Montagut Ferrús:
El 12 de febrer
–algunes fonts citen erròniament el 12 de
gener– de 1907 neix al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya)
l'anarcosindicalista Pere Montagut Ferrús –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge com Ferruz. Sos pares
es deien Francesc
Montagut Arnal, llaurador, i Teresa Ferrús Barrull. A partir
dels set anys
ajudà son pare en la
distribució de llenya. Obrer agrícola, estava
afiliat al Sindicat d'Agricultors
de Pinell de Brai de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i durant la
Revolució ocupà càrrecs de
responsabilitat. El febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat al camp de concentració
de Vernet. En 1940 va ser enviat a fer feina a les obres del
pantà de Gnioure
(Llenguadoc, Occitània) enquadrat en la Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) anomenada «Companyia Muñoz», on
participà en la organització clandestina
de la CNT i en els combats de l'alliberament de la zona. Posteriorment
milità
en la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc,
Occitània). Un cop jubilat,
s'establí a Tarascon (Llenguadoc, Occitània), on
continuà formant part de la
CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També
freqüentà el «Club
des Aînés» (Club de la Tercera Edad) de
Tarascon. Pere Montagut Ferrús va morir el 17
de gener de 1989 al seu domicili de Tarascon (Llenguadoc,
Occitània). ***
Convocatòria
d'una conferència d'André Barzangette publicada
en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9
de març de 1939 - André Barzangette:
El 12 de febrer de 1912 neix al X Districte
de
París (França) l'anarquista André
Victor Barzangette. Sos pares es deien Pierre
Barzangette, forner, i Amélie Brette,
domèstica. En 1930 era secretari del Grup d'Estudis Socials
Llibertari de
Pantin-Aubervilliers (Illa de França, França) i
vivia al número 35 del carrer
Maurice-Lachatre de La Courneuve (Illa de França,
França). En 1936 militava en
la Joventut Anarquista Comunista (JAC) i l'abril de 1936 fou candidat
abstencionista
a les eleccions legislatives per al XIX Districte de París.
Després de fer
feina d'obrer ceramista i d'empleat en una impremta, en 1937 treballava
de
dependent de carnisser als escorxadors de la Villette de
París. Col·laborador
de Le Libertaire, va ser secretari de la Joventut
Anarquista (JA) i
entre 1937 i 1939 secretari de la Federació Parisenca de la
Unió Anarquista
(UA). En el Congrés de l'UA, celebrat entre el 30 d'octubre
i l'1 de novembre
de 1937, va ser nomenat membre de la comissió
administrativa. En aquesta època
vivia al número 24 del carrer de la Grange-aux-Belles i
sovint era orador en
els mítings de l'UA. Posteriorment visqué al
número 6 del passatge Roses
d'Aubervilliers i figurava en un llistat de domicilis a verificat de la
policia. En el Congrés de la Federació Parisenca
de l'UA, celebrat el 3 de febrer
de 1938, va ser renovat en el càrrec de secretari
administratiu regional. El
març i l'abril de 1938 va fer una gira de
conferències («La guerre est à nos
portes», «L'organisation anarchiste»,
«Oui, les anarchistes avaient raison»,
«Les patrons attaquent», etc.) a la
regió parisenca. Durant la tardor de 1938
s'encarregà de recaptar fons per a imprimir postals de
suport a l'UA editades
per Charles d'Avray i Émilienne Morin; i assumí
la tresoreria de Propaganda de
l'UA. El 19 de novembre de 1938 intervingué en nom de l'UA
en el míting «La
Paix n'est pas sauvée» a Courbevoie (Illa de
França, França), organitzat pel
grup «Rassemblement contra la Guerre», al costat
René Ringeas, de la JAC; de
Lucien Weitz, de les Joventuts Socialistes Obreres i Pageses; de
Suzanne
Nicolicht, del Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP);
d'Henri Claude, dels
Jeunes Équipes Unies pour une Nouvelle Économie
Solidaire (JEUNES, Grups de
Joves Units per una Nova Economia Solidària); i un orador
del Partit del Poble
Algerià (PPA); aquest míting tingué un
estrany èxit, ja que si el públic era
nombrós (500 persones), la meitat eren comunistes hostils
que tot el temps
provocaren al crit de «POUM assassí!».
El 19 de març de 1939, durant el Congrés
de la Federació Parisenca de l'UA, al qual
assistí en representació del grup
del XIX Districte de París, va ser nomenat membre de la
comissió administrativa
i presentà una moció en oposició a la
de Charles Laisant, on aquest es mostrava
partidari de establir una unitat de les diverses organitzacions
llibertàries
(UA, FAF, CGT-SR), i aquesta última proposta no
reeixí. El 25 de maig de 1939,
amb altres companys (Maurice Doutreau, Aurèle Patorni i
René Ringeas), va ser
un dels oradors del míting de l'UA celebrat a la Sala Albouy
contra els decrets
lleis, la repressió a l'Espanya franquista i la guerra, al
qual assistiren una seixantena
de persones. Quan esclatà la II Guerra Mundial es
declarà insubmís.
L'anarquista Roger Caron li va lliurar la seva documentació
militar i amb
aquesta falsa identitat intentà, juntament amb altres quatre
militants de la JA
(Bordier, René Brégeot, Coignet i Coutrot) passar
a Espanya amb la intenció d'arribar
a Mèxic. Tots detinguts, l'octubre de 1939 van ser
empresonats a Girona
(Gironès, Catalunya); en 1940 van ser traslladats al camp de
concentració de
Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya), on ell encara hi era el
gener de
1941. El 27 de febrer de 1943 es casà al III Districte de
París amb la modista
Andrée Louise Guerrier i en aquesta època
treballava d'empleat comercial i
vivia al número 18 del carrer Chapon. En 1950 vivia, des
d'almenys gener de
1946, al número 7 del carrer Commerce de París i
figurava en un llistat
d'anarquistes el domicili dels quals havien de ser vigilats per la
policia. André Barzangette va morir el 12 de març de 1981
al seu domicili, al número 57 del carrer Vignes, de Lardy (Illa de França,
França). ***
Necrològica de Lluís Aldana Compta publicada en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 12 de juny de 1938 - Lluís Aldana Compta: El 12 de febrer de 1914 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Lluís Aldana Compta. En 1931 s'afilià a la Secció de Barbers del Sindicat d'Higiene de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat en la junta del seu sindicat en diferents ocasions. Després d'haver participat en els combats de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista, fou voluntari en la «Columna Durruti». El juliol de 1937, després de la militarització de les milícies, va ser nomenat comissari de Companyia, i posteriorment de Batalló, del 546 Batalló de la 137 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, amb el qual lluità en diferents combats al front d'Aragó (Las Crucetas, Paleñino, Tamarit de Llitera, Castelló de Farfanya i Alfarràs). Lluís Aldana Compta va morir en acció de guerra el 6 d'abril –algunes fonts citen el 8 d'abril– de 1938 a Castelló de Farfanya (La Noguera, Catalunya). ***
Marc
Noulin - Marc Noulin: El 12
de febrer de 1931 neix a Aulnay-sous-Bois (Illa de França,
França) l'esperantista
llibertari Marc Noulin. Sos pares es deien Marcel Louis Henri Noulin i
Yvonne
Émilienne Buhant. En els anys cinquanta participà
activament en el Moviment
Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ).
Col·laborà en Cahiers de l'Humanisme
Libertaire, editat entre 1963 i 1976 per Gaston Leval. Amb sa
companya
Danielle Paul, difongué de manera extraordinària
l'esperanto a la regió de
Vendôme (Centre, França) i en 1994
fundà l'associació «Esperanto en
Vendômis»,
de la qual va ser nomenat president. També fou membre de
«Terre des Hommes» i
del Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre
Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella
(Provença, Occitània).
Vivia a Les Monts (Lunay, Centre, França). Marc Noulin va
morir el 12 de gener
de 2013 a Thoré-la-Rochette (Centre, França) i va
ser incinerat tres dies després
al cementiri d'Ifs de Saran (Centre, França).
Defuncions
Konstantin Nunkov - Konstantin
Nunkov: El 12 de febrer de 1905 cau abatut a prop de la
vila de Koutlibeg (Kumanovo,
Macedònia, Imperi Otomà) el revolucionari i
guerriller anarquista Konstantin
Ivanov Nunkov, conegut com Kosta Nunkov
i amb el pseudònim de David
Ognyanov.
Havia nascut el 8 de juny de 1877 –algunes fonts citen el 21
de maig–a Chirpan
(Stara Zagora, Bulgària, Imperi Otomà). Era fill
d'una família humil. Va fer
els estudis primaris a la seva població natal i els
secundaris a Plòvdiv (Plòvdiv,
Bulgària, Imperi Otomà); tres anys
després va ser expulsat per rebel de l'Institut
Alexandre I de Plòvdiv i acabà
l'educació a Burgàs (Burgàs,
Bulgària, Imperi
Otomà). No va poder estudiar a la universitat per manca de
diners. Va fer el
servei militar a enginyers i aconseguí un bons coneixements
en explosius.
Partidari del «terror revolucionari», va escriure
dos fullets de teoria
revolucionària, un en 1901 en defensa de les seves
concepcions guerrilleres
(atac sistemàtic contra els alts funcionaris i
l'exèrcit turc, sabotatges,
etc.) i altre una Guia per a la
utilització dels explosius i dels mitjans de
destrucció (1902), tot un
clàssic que va ser utilitzat per les generacions posteriors.
Després d'una
temporada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es
relacionà amb la colònia
d'exiliats russos, marxà cap a Bèlgica per a
especialitzar-se encara més en explosius.
Treballà uns anys en impremtes de Plòvdiv i de
Sofia per ajudar sa germana en
els estudis. A Plòvdiv va conviure un temps amb el
revolucionari Peyo Yavorov. Des
de 1895 (Insurrecció de Melnik) participà com a
guerriller en el Comitè de
Macedònia del moviment revolucionari que lluitava contra
l'ocupació turca. Entaulà
amistat amb destacats militants anarquistes (Petar Mandjoukov, Slav
Merdjanov i
Petar Sokolov), que el decantaren pel moviment llibertari. En 1900
lluità amb
el destacament de Hristo Chernopeev a Gorna Džumaja, actual Blagoevgrad
(Blagoevgrad,
Bulgària). El gener de 1902 va ser nomenat responsable de la
Vatréchna
Makedonsko-Odrinska Révolucionna Organizaciia (VMORO,
Organització
Revolucionària Interior
Macedònica-Andrianopolitana - ORIMA) de Progled
(Chepelare, Smolyan, Bulgària, Imperi Otomà) i
s'encarregà dels atacs a Xanthi
i a Ahachelebiysko. Entre el 13 i el 15 d'abril de 1902
prengué part, com a
organitzador i responsable del moviment anarquista, en el
Congrés de Plòvdiv
del Districte Revolucionari d'Adrianòpolis de l'ORIMA, el
qual li va encarregar
l'organització de la població rebel dels
districtes tracis d'Alexandrúpoli i de
Gumurdjina. El desembre de 1902, amb Dimo Nikolov, Peter Chapkanov i
Tenyu
Kolev, amb 100 quilos de dinamita, ajudà Marin Tcholakov a
realitzar sabotatges
a les vies fèrries de la zona d'Alexandrúpoli.
Després d'haver participat en
diversos combats guerrillers a Macedònia i a
Tràcia, participà en la
insurrecció d'agost de 1903 (Revolta d'Ilinden). Un cop
aquesta va ser
esclafada, retornà de bell nou a Macedònia per a
acomplir tasques orgàniques i
el juliol de 1904 se li va nomenar cap del Districte Revolucionari de
Kumanovo,
participant amb els insurgents armats serbis. El 2 de gener de 1905
acudí com a
delegat al Congrés de l'ORIMA d'Skopje que se
celebrà a Knezhevo (Kratovo,
Macedònia, Imperi Otomà). Konstantin Nunkov va
caure abatut el 12 de febrer –algunes
fonts citen el 8 de febrer– de 1905 a prop de la vila de
Koutlibeg (Kumanovo,
Macedònia, Imperi Otomà) –algunes fonts
citen Kočani (Kumanovo, Macedònia,
Imperi Otomà)– durant un combat de quatre hores
contra les tropes turques.
Greument ferit, trencà abans d'expirar el seu fusell i el
seu revòlver perquè
no caiguessin a mans de l'enemic. Les memòries de Konstantin
Nunkov, considerat
un dels herois de la pàtria búlgara, es troben
dipositades a la Biblioteca
Pública «Ivan Vazov» de
Plòvdiv. ***
Foto
policíaca de Maurice Bassille (9 de març de 1894) - Maurice
Bassille: El 12 de febrer de 1916 mor a
Saint-Souplet-sur-Py (Xampanya-Ardenes,
França) l'anarquista Maurice Eugène Bassille.
Havia nascut el 17 de gener 1875
al III Districte de París (França). Sos pares es
deien Eugène Jean
Bassille, estampador, i Joséphine Louise Biord, florista.
Treballava en el
negoci dels cuiros i de les pells. El 9 de març de 1894 el
seu domicili, al
número 5 de Cité Dupetit-Thouars de
París, va ser escorcollat sense èxit per la
policia. Detingut, va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i acusat
d'«associació criminal». El seu
dossier va ser enviat el 30 de març de 1894 al jutge
d'instrucció Henri Meyer i
va ser posat en llibertat el 19 de maig d'aquell any. El 31 de desembre
de 1894
el seu nom figura en el registre d'anarquistes parisencs de la policia
i en
aquesta època vivia al número 47 del carrer
Charlot de Saint-Denis (Illa de
França, França). Va ser cridat a files en 1895,
però va ser dispensat del
servei per fill de vídua. El 12 de novembre de 1896 va ser
incorporat al 82
Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat com a reservista actiu en
l'exèrcit
el 22 de setembre de 1897 amb certificat de bona conducta. El 31 de
desembre de
1896 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes,
però la Prefectura
de Policia desconeixia la seva adreça. L'1 d'abril de 1899
va ser esborrat del
registre d'anarquistes. Des del 2 de febrer de 1900 vivia al
número 35 del
carrer de París de Charenton-le-Point (Illa de
França, França). L'11 de juny de
1901 es casà a Charenton-le-Point amb Charlotte
Eugénie Racolliet, divorciada
d'Ernest Mourand, i amb aquest matrimoni legitimaren sos infants
Maurice
Georges Bassille et Suzette Charlotte Bassille. L'1 d'agost de 1914 va
ser
mobilitzat en el 150 Regiment d'Infanteria. Maurice Bassille, soldat de
segona
classe del 350 Regiment d'Infanteria de la 23 Companyia destinat al
front del
Marne, va morir en acte de guerra el 12 de febrer de 1916 a
Saint-Souplet-sur-Py
(Xampanya-Ardenes, França). ***
Louis Matha (1907) - Louis Matha:
El 12 de febrer de 1930 mor a París (França) el
propagandista anarquista Arnaud Matha, més conegut com
Armand-Louis Matha i que va fer servir el pseudònim Belle-Barbe. Havia nascut el
10 d'abril –alguns citen erròniament el 6
d'abril– de 1861 a
Castèlgelós (Aquitània,
Occitània).
Sos pares es deien Pierre Matha i Marie Lescouzères, i
vivien a
l'illa de la Reunió. Fou fill d'una família de
pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué
a llegir quan tenia
14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de
professió, exercí el seu
ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del
republicanisme de León Gambetta
i, després, del socialisme de Louis
Auguste Blanqui, però cap el 1887
començà a militar en el moviment llibertari. En
1891 s'instal·là a París
(França). Conegué Élysée i
Paul Reclus, Piotr
Kropotlin i Jean
Grave i col·laborà amb
aquests en La Révolte. A
partir del
número 39 (31 de gener de 1892)
reemplaçà Charles Chatel en la
gerència del
periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors,
editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un
article, va ser
condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per
l'Audiència del Sena de
París a dues penes de 18 mesos de presó per
«provocació a l'assassinat». Arran
d'això, fugí a Londres i va ser
reemplaçat per Félix Bichon en la
gerència del
periòdic. A la capital anglesa freqüentà
Émile Henry i les reunions del Club
«Autonomie». El febrer de 1894 retornà
clandestinament a París i intentà sense
èxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre
el 12 de febrer de 1894 a cafè
Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la
policia, es personà
amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des
Enviergés, per
eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser
detingut
arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però
va ser alliberat
per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut
com
«Procés dels Trenta», amb altres
companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles
Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus,
etc.) i sortí absolt. Formà part, amb
Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del
setmanari Le Libertaire, que
publicà el primer
número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat
gerent. El 15 de juliol
de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de
París, com a
gerent de Le Libertaire, a 20 dies
des presó per «apologia del crim» pels
articles «Les morts qui vivent» i «Un
précurseur». Organitzà gires de
conferències de Sébastien Faure i de Louise
Michel arreu França. Durant l'«Afer
Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le
Journal du Peuple (1899), editat per
Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que
sortí a París entre desembre de 1899
i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel
Zévaco. En
1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de
valors», però fou finalment
absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de
1902 col·laborà en els
tres números que es publicaren del periòdic La
Grève Général, que editaren
a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly.
Novament dirigí Le Libertaire
en 1904
i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que
donà al periòdic un
enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El
19 de gener de 1905
prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure,
Liard-Courtois, Almereyda,
Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise
Michel, que acabava de
morir, que se celebrà al Palais du Travail de
París. El 27 de novembre de 1905
fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el
«Procés
de "La Pomme de Pin"» («Procés de la
Pinya [explosiva]»). El setembre
de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice
moral» en un delicte de la
fabricació de moneda falsa, però el 21 de
novembre va ser absolt per
l'Audiència de París. També va ser
administrador de la impremta anarcocomunista
«L'Espérance», establerta al Districte
18 de París i on treballaven una dotzena
de companys. El febrer de 1910 formà part del
Comitè Revolucionari
Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en
el periòdic sindicalista
parisenc La Bataille. Finalment es
retirà a la «Cité
Paris-Jardins» de Draveil (Illa de
França,
França), on s'ocupà de
cooperatives,
d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va
morir
el 12 de febrer de 1930 al XVI Districte de París
(França) d'una crisi
cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de
1946 a Draveil (Illa de França,
França). Louis Matha (1861-1930) ***
Foto
policíaca Léontine Borreman (13 de
març de 1894) - Léontine Borreman:
El 12 de
febrer de 1936 mor a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França,
França) l'anarquista Léontine
Madeleine Borreman –en alguns registres policíacs
figura erròniament com a
segon nom Eugénie–, coneguda
com Titine. Havia nascut el 25 de desembre de 1870
al I Districte de París
(França). Sos pares, conserges, es
deien Jean Adrien Borreman i Léontine Pulchérie
Hue. En 1889 marxà cap a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on treballà de barretaire
de senyores; també
cantà en concerts al Folies Bergères de la
ciutat. Tingué un amant turc,
Georges Pacha, que la mantenia. Al Brasil conegué nombrosos
anarquistes. El 2
de juliol de 1893 retornà del Brasil i s'allotjà
en un hotel del qual va ser
engegada per indesitjable el 6 de setembre d'aquell any pel seu
encarregat. Estava
registrada al domicili de son avi, pintor decorador, al
número 18 del carrer
Mont-Cenis de París. Oficialment es guanyava la vida
treballant de paperaire,
en realitat es dedicava a la venta de periòdics i fullets
anarquistes, i, segons
informes policíacs, es dedicava a la prostitució.
Alguns articles de premsa la
qualificaren de «força elegant» i
indicaren que havia portat del Brasil joies i
diners. Freqüentà la taverna de François
Louis Duprat, lloc de reunió
d'anarquistes, on cantà en les vetllades familiars
llibertàries que se
celebraven al lloc. Va ser amiga d'Émilie Sacksteder, que
era modista i es
dedicava també a la venda ambulant d'ostres, i va anar a
viure al seu domicili,
al 15 Villa Saint-Michel de l'avinguda de Saint-Ouen. Segons informes
policíacs, era amant de destacats anarquistes, com ara Paul
Bernard, Sébastien
Faure, Paul Paillette o Riedfel, però altres informes de la
policia contradeien
aquests declaracions. L'11 de març de 1894 el prefecte de
policia ordenà
l'escorcoll del domicili que compartia des de feia sis setmanes amb
Émilie
Sacksteder i la seva detenció per a ser interrogada; dos
dies després aquest s'efectuà
sense cap resultat. Detinguda, va ser portada a comissaria i fitxada
aquell mateix
dia com a «anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, el 14 de
març de 1894, va ser tancada
a la presó de Saint Lazare i el 23 d'abril d'aquell any
posada en llibertat.
Processada per «associació criminal», el
6 de juny de 1895 el jutge Henri Meyer
va sobreseure el cas. Posteriorment es casà amb Martin
Thissen, de qui va
enviudar. El 3 de juny de 1930 recuperà la seva ciutadania
francesa que havia
perdut amb el matrimoni d'un estranger. Léontine Borreman va
morir el 12 de
febrer de 1936 al seu domicili de Le Perreux-sur-Marne (Illa de
França,
França), població on
residia. ***
Notícia de la baralla de Jean-Baptiste Reynard publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute Loire del 20 de maig de 1906 - Jean-Baptiste Reynard: El 12 de febrer de 1937 mor a Andrézieux-Bouthéon (Forez, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i pacifista Jean-Baptiste Reynard, conegut com Le Père Reynard. Havia nascut el 8 de març de 1862 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Sos pares es deien Jean Reynard, armer, i Mariette Vallant, modista. Es guanyava la vida ben igual que son pare d'armer i en els anys vuitanta participà activament en els lluites obres de la regió (Le Chambon, Firminy, La Ricamarie, etc.). A partir de la dècada dels noranta milità a Saint-Étienne. En 1892, arran d'una escissió del grup «L'Alliance Anarchiste», esdevingué animador d'un dels grups, el que es reunia al carrer de l'Hôpital; l'altre grup, animat per Claude Chapoton, es reunia al carrer Mouliniers. En aquesta època s'encarregava de la difusió del periòdic lionès L'Insurgé. A finals d'abril de 1892, com altres companys, va ser detingut preventivament abans de la manifestació del «Primer de Maig» i processat per «associació criminal», però el juny d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. En 1895 participà en la fundació del periòdic Le Libertaire, de Sébastien Faure, i col·laborà en Le Père Peinard, d'Émile Pouget. En aquesta època participà activament en tots els moviments vaguístics de la conca del Loira. En 1896 fou un dels responsables de la biblioteca del grup literari i artístic «Le Cénacle Plébéien», establert al número 11 del carrer Chambon. El 18 de maig de 1906, a resultes d'una reunió antimilitarista a Le Chambon-Feugerolles (Forez, Arpitània), va participar en una baralla entre partidaris i adversaris. Abandonà l'ofici d'armer i es dedicà a fer de firaire a Saint-Jean-Bonnefonds (Forez, Arpitània) a partir de mitjans de la dècada dels vint, participant en la creació del Sindicat de Firaires, del qual va ser nomenat secretari l'estiu de 1925. En 1928 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per a la III Circumscripció de Saint-Étienne i va obtenir dos vots a la primera volta. Pacifista convençut, en els anys trenta distribuí el periòdic anarquista La Patrie Humaine. Durant els seus últims anys es dedicat a l'enfortiment del Sindicat de Firaires. Sa companya fou Marie Brun. Jean-Baptiste Reynard va morir el 12 de febrer de 1937 al seu domicili d'Andrézieux-Bouthéon (Forez, Arpitània). ***
Ernest
Roman Alfonso - Ernest Roman
Alfonso: El 12 de febrer de 1940 és afusellat a
Alacant
(Alacantí, País
Valencià) l'anarcosindicalista Ernest Roman Alfonso, que va
fer servir el
pseudònim Ibero. Havia
nascut el 17
de maig de 1912 a Monòver (Vinalopó
Mitjà, País Valencià). Era fill de
l'empresari Pere Roman Deltell, constructor de la plaça de
bous Monòver i
fundador de la fàbrica de vímet
«Roman», i de Francesca Alfonso Crespo, i
tingué quatre germans (Francesca, Joaquim, Pere i Caritat).
Durant els anys de
la II República espanyola milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
El març de 1934 es casà amb Emília
Albert Corbí, amb qui tingué una filla,
Mireia Roman Albert. Quan la Revolució espanyola, des del 15
d'octubre de 1936,
fou membre del Consell Municipal d'Administració
Monòver i el 3 de març de 1937
va ser nomenat primer tinent d'alcalde del citat ajuntament. En 1937
col·laborà
en el periòdic Crisol
sota el
pseudònim Ibero. Fou
membre destacat
de la Cooperativa de Producció i Consum
«Universo», creada a finals de 1937. El
30 de gener de 1938, amb els altres membres de la CNT,
abandonà el Consell
Municipal d'Administració de Monòver. Detingut al
final de la guerra per les
tropes franquistes, va ser empresonat. Ernest Roman Alfonso va ser
afusellat el
12 de febrer de 1940 a Alacant (Alacantí, País
Valencià). Ernest Roman Alfonso (1912-1940) ***
Stefano
Vaglio - Stefano Massimo
Vaglio: El 12 de febrer de 1948 mor a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) l'anarquista i
sindicalista revolucionari Stefano Massimo Vaglio Giors,
també conegut com Étienne
Vaglio. Havia nascut en 1880 a
Pettinengo (Piemont, Itàlia). Fill d'una família
pagesa, quan era encara un
infant començà a treballar als camps.
Després es va fer paleta i d'adolescent
emigrà a Suïssa i a França, on
destacà per les seves dots professionals. Quan
entrà en contacte amb el pensament anarquista
conegué Luigi Bertoni, qui
esdevingué amic i company de lluites. Durant la primera
dècada del segle XX
entrà a militar en el sindicalisme revolucionari de la
mà de la Federació de
les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR), primer a
Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa) i després a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on col·laborà en el
periòdic Il Risveglio Anarchico.
El febrer de
1907 assistí al congrés de la FUOSR. En 1910
milità en el Sindicat Autònom de
Paletes i Manobres, format majoritàriament per obrers
italians de la
construcció. Durant el maig de 1911 fou un dels militants
destacats, juntament
amb altres companys (Ettore Bartolazzi, Luigi Bertoni, Giovanni
Devincenti,
etc.), en la vaga dels treballadors de la construcció de
Ginebra i durant el
juny de 1914, quan la vaga ginebrina de tres mesos, que
mobilitzà 2.000 obrers
de la construcció, va ser detingut juntament amb altres
companys amb el perill
de ser expulsat del país. La vaga acabà l'agost
de 1914, amb l'esclat de la
Gran Guerra, i sis obrers estrangers van ser expulsats. El setembre de
1914 fou
un dels quaranta participants en una assemblea anarquista contra la
guerra, on
també hi participaren Alfred Amiguet, Auguste Pacifique
Bérard, Luigi Bertolosi,
Luigi Bertoni, Chappuis, Francesco Donelli, Fossati, Georges-Henri
Herzig,
Malservici, Martinie, Giovanni Porro, Girolamo Quaderni, Rescablia,
Sala, Vincenzo
Savioli, Vicent, Weill, etc., i tipògrafs de La
Voix du Peuple. Durant guerra continuà amb la seva
lluita
política i sindical. En 1920 fou un dels principals
organitzadors del Comitè de
Vaga del Sindicat Autònom de la Construcció, de
caire anarcosindicalista, vaga
que acabà en una victòria obrera (jornada
setmanal de 48 hores, supressió del
dissabte a la tarda feiner, etc.). En aquests anys treballà
força per
conscienciar els obrers sobre els avantatges del cooperativisme com a
mitjà
d'autoemancipació de la classe obrera i el 12 de juny de
1920 fundà, amb altres
paletes, la Cooperative des Ouvriers du Bois et Bâtiment di
Ginevra (COBG, Cooperativa
dels Obrers Fusters i de la Construcció de Ginebra), que
donà feina a 150
persones (Gustave Louis Berger, Lucien Tronchet, etc.). El
març de 1923 fou un
dels promotors de la Cooperativa dels Obrers Fusters i de la
Construcció de Lausana
(Vaud, Suïssa), de la qual va ser assessor. Durant els anys
vint i trenta posà
totes les seves forces en la lluita contra el feixisme,
presidí la secció local
de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels
Drets de
l'Home) i dirigí la «Colonia Libera»
(Colònia Lliure) de Ginebra. En 1930 fou
capatàs de la construcció de la
«Colònia Estiuenca Italiana» de Saint
Cergues
(Roine-Alps, França), obra que es va completar en 1933
gràcies a la
participació voluntària de 653 obrers ginebrins i
italians pertanyents a una
desena d'associacions locals. Aquest projecte, inèdit en la
història de
l'antifeixisme italià a l'estranger, acollí
primerament infants italians, més
tard infants espanyols refugiats i posteriorment, durant la II Guerra
Mundial,
infants de diferents nacionalitats. Durant tots aquests anys
mantingué el
suport econòmic a Il Risveglio
Anarchico.
En els últims anys de sa vida visqué a
Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa). Stefano
Massimo Vaglio es va suïcidar el 12 de febrer de 1948
llançant-se a la via al
pas d'un tren a l'estació de Cornavin de Ginebra (Ginebra,
Suïssa). Es
desconeixen les raons d'aquesta mesura extrema; tal vegada les
calúmnies i acusacions,
totalment infundades, sobre la seva gestió en la cooperativa
de construcció.
Estava casat amb Vittoria i tingué dos infants, Dino,
també militant
llibertari, i Ernesto. La cooperativa que fundà
durà fins l'octubre de 1978. Stefano Massimo
Vaglio (1880-1948) ***
Nella Giacomelli - Nella Giacomelli: El 12 de febrer de 1949 mor a Rivoltella (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Havia nascut el 2 de juliol de 1873 a Lodi (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Paolo Giacomelli i Maria Baggi. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell'allevamento del baco (1927). ***
Necrològica
de José Ainoza Vilas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de març de 1962 - José Ainoza
Vilas: El 12 de febrer de 1962 mor a Bordeus
(Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista José Ainoza Vilas –el segon
llinatge a vegades citat erròniament
com Belas. Havia nascut el 30 de
setembre de 1907 a Vallobar (Osca,
Aragó, Espanya). Sos
pares es deien
Manuel
Ainoza i Cristina Vilas. Pastor en l'adolescència, no
pogué fer estudis i restà
analfabet. Ben aviat es va afiliar a la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
del seu poble natal. En 1932 col·laborà
econòmicament en el suport de Solidaridad
Obrera. En 1933 restà
empresonat set mesos a la presó d'Osca (Aragó,
Espanya). Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, participà en la
resistència i s'integrà com a
milicià en la «Columna Durruti».
Després de la militarització de les
milícies
confederals, retornà a rereguarda i fou responsable ramader
de la
col·lectivitat agrícola de Vallobar. En 1938,
quan la caiguda d'Aragó,
aconseguí passar el ramat de Vallobar (12.000 ovelles) a
Catalunya. Detingut
pel Govern republicà, restà empresonat
–tal vegada perquè no es va voler
integrar en el Regiment d'Artilleria Lleugera 9– en un camp
de concentració
fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i
treballà de pintor en la construcció. Sa companya
fou Andresa Begué, amb qui
tingué un infant. José Ainoza Vilas va morir el
12 de febrer de 1962 a l'Hospital de Bordeus
(Aquitània, Occitània) en un accident laboral en
l'empresa «Chantiers de la
Gironda» i va ser enterrat tres dies després. Son
germà Francisco Ainoza Vilas
també va ser militant llibertari. ***
Necrològica
de Manuel Rubia Ortiz apareguda en el periòdic
tolosà El
Rebelde d'abril de 1962 - Manuel Rubia
Ortiz: El 12 de febrer de 1962 mor a Bordeus
(Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista Manuel Rubia Ortiz. ***
Notícia
sobre el judici a Daniel Gerbault apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 6 d'abril de 1910 - Daniel
Gerbault: El 12 de febrer de 1963 mor a Lo Canet
(Provença,
Occitània) l'anarquista Daniel-Louis Gerbault, conegut com Sylvianni o
Silvianne, i
que va fer servir el pseudònim David
Grandet. Havia nascut el 8 de maig de 1881 al I Districte
d'Angers (País del Loira,
França). Sos pares es
deien Nestor Constantin Achille
Gerbault, venedor de
sabates, i Valentine Marie Chauveau. Anarquista fitxat, es guanyava la
vida com
a publicista en diaris i periòdics. Fou un dels signants del
«Manifeste aux
soldats» publicat el 13 de setembre de 1902 en Le
Libertaire. El maig de 1903 va ser inscrit en un registre
d'anarquistes desapareguts i/o nòmades establert per la
policia de París
(França). En 1907 col·laborava, sembla que des de
les Ardenes, en el periòdic
anarquista Les Temps Nouveaux de
Jean
Grave. Després d'un temps treballant en
l'administració d'El Radical,
entrà com a cap de comptabilitat de La
Guerra Sociale, de Gustave Hervé, en
substitució d'Eugène Merle que havia estat
detingut, on va romandre fins
novembre de 1908. El 14 de novembre de 1908 va ser detingut, juntament
amb sa
companya Antoinette Tribier, sota el nom de David
Grandet, en una oficina de correus de Basilea (Basel-Stadt,
Suïssa) quan
intentava canviar una targeta de gir postal falsa. El gener de 1909 va
ser
detingut, juntament amb sa companya, al seu domicili del carrer
Trois-Frères de
París, sota l'acusació de ser el cap d'una banda
de falsificadors; altres
companys van ser detinguts a diferents poblacions europees. El 5
d'abril de
1910 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb
sa germana
Marguerite-Jeanne Gerbault; Auguste-Antoine Laura (Marius
Roumegas), llibreter i antic treballador a les oficines de La Guerre Sociale; Henri-Paul-Alfred
Martini, excorrector d'impremta de La
Guerre Sociale; i Guillaume Tourette (Guy
de la Tour), exempleat de correus, sota l'acusació
de fabricació i emissió
de targetes de girs postals internacionals falses entre 1907 i 1908 a
diferents
països europeus (Alemanya, Bèlgica,
Itàlia i Suïssa); durant el judici, en el
qual prestaren testimoni membres de la redacció de La Guerre Sociale (Gustave
Hervé, Aristide Delannoy i Jules
Grandjouan), declarà que els diners guanyats amb aquestes
falsificacions
s'enviaven a un company rus (Mignon)
per a la propaganda revolucionària al seu país;
per aquest delicte, va ser
condemnat, juntament amb Martini i Torette, a cinc anys de
presó, mentre que la
resta d'implicats van ser absolts. A començament dels anys
deu vivia al número
13 del carrer de la Grange Batelière de París i
col·laborava en Le Libertaire.
El 4 de juliol de 1913 es
casà a Constantinoble (Imperi Otomà; actual
Istanbul, Turquia) amb Francyn
Wilhelmime Keun. Donat de baixa a l'exèrcit per malaltia i
sense
dret a pensió, durant
la Gran Guerra mantingué aquest estatuts. L'agost de 1917
participà en l'enterrament
multitudinari d'Eugène Bonaventura de Vigo (Miguel
Almereyda). Aquest mateix any de 1917 desaparegué
de París i en 1923
figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del
Sena.
Daniel Gerbault va morir el 12 de febrer de 1963 al seu domicili de la
Villa Shyros de Lo Canet
(Provença,
Occitània). ***
Joan
Turtós Vallès (Tolosa de Llenguadoc, anys
seixanta) - Joan Turtós Vallès: El 12 de febrer de 1965 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès –sovint citat erròniament com Antoni. Havia nascut el 3 d'abril de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1900– a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Joan Turtós i Eugènia Vallès. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Neus Pujadas. Joan Turtós Vallès va morir el 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 14 de febrer– de 1965 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Joan Turtós Vallès (1899-1965) ***
Emanuel Michaels en una foto de passaport - Emanuel Michaels: El
12 de febrer de 1966 mor a Londres (Anglaterra) l'anarquista i anarcosindicalista
Emanuel Michaels, conegut com E. Michaels. Havia nascut el 25 de
setembre de 1890 a Płock (Governació de Płock, Imperi rus; actualment Masòvia,
Polònia). Fill d'una família jueva de Płock, una de les ciutats de l'Imperi rus
amb més població hebrea, sos pares es deien Barnet Michaels Michalowski,
sastre, i Anne Vaious Verous. Emigrà amb sa família a Anglaterra, on arribà l'1
de febrer de 1900. Es guanyà la vida com son pare, treballant d'obrer premsador
en una sastreria. La seva activitat anarquista es centrà a l'East End de Londres.
Va ser secretari del Grup de Suport als Presos de l'Anarchist Red Cross (ARC,
Creu Roja Anarquista) de Londres i en els anys deu va fer costat econòmic el
periòdic anarquista londinenc Freedom. En 1911 vivia al número 25 de
Hungerford Street. En 1914 es casà a Mile End (Londres, Anglaterra) amb Rosie
Kitman, amb qui tingué quatre infants (Harry, Lilly, Edith i Morrie). En 1921 vivia
al 73 de Sutton Street. Com a membre del Free Educational Grup (FEG, Grup
d'Educació Lliure), va participar en la creació, amb altres companys (Helena
Applebaum, A. Gilbert, C. B. Warwick, etc.), d'una Escola Moderna, al número 62
de Fieldgate Street de Whitechapel, que s'inaugurà el 6 de març de 1921, i que
també va acollir el Worker's Friend Club (Club d'Amics dels Treballadors) i l'East
London Anarchist Grup (Grup Anarquista de l'Est de Londres). En 1939 vivia al 163 de Jubileu Street. Milità
en l'anarcosindicalista Syndicalist Workers Federació (SWF, Federació Sindicalista
de Treballadors) i era assidu del Workers Circle (Cercle de Treballadors) que
es reunia al Circle House de Hackney de Londres. També va ser secretari honorari
de les organitzacions anarquistes jueves londinenques «Freie Arbeiter Stimme» (FAS,
Veu Lliure del Treball), i del seu òrgan Freie Arbeiter Stimme, i «Rudolf
Rocker Publishig Committee», l'editorial de Rudolf Rocker, amb qui col·laborà
estretament. També va fer costat l'edició novaiorquesa de Freie Arbeiter
Stimme. Participà activament en el suport de la Revolució llibertaria
espanyola. Durant la dècada dels cinquanta visqué al número 12 de Cranwich Road
d'Stamford Hill i en 1961 a Morley House. En 1963 i 1964 representà el FAS en
els congressos de l'SWF. En els seus últims anys va fer costat el periòdic
anarquista Direct Action. Emanuel Michaels va morir a conseqüència d'un
ictus el 12 de febrer de 1966 al Hackney Hospital de Londres (Anglaterra). ***
Notícia
de la detenció de Cayetano Sánchez Izquierdo
apareguda al diari barceloní La Vanguardia del
14 de febrer de 1932 - Cayetano Sánchez Izquierdo: El 12 de febrer de 1968 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Cayetano Sánchez Izquierdo. Havia nascut cap al 1891. Afiliat al Sindicat de la Metal·lúrgia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya), representà aquest sindicat en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrada al Palau de Projeccions de Barcelona entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 i en el III Congrés Confederal Extraordinari de la CNT de juny d'aquell any celebrat a Madrid. Nomenat president del Sindicat, durant la vaga del metall d'agost de 1931 jugà un paper destacat. El febrer de 1932 va ser detingut i tancat més d'un mes a la Presó Celular de Barcelona per redactar i repartir fulls clandestins cridant a la vaga general convocada pel 15 de febrer d'aquell any. Dies després del seu alliberament, va ser detingut amb 57 companys en una reunió clandestina a la seu del Sindicat de la Metal·lúrgia. Després de la guerra civil, amb el triomf feixista, en 1939 passà a França. Milità en la CNT de l'exili i fou delegat nombroses vegades en diferents plens i congressos. L'agost de 1946 fou delegat de la Regional Núm. 2 en el Ple Nacional de Regionals. Entre 1963 i 1964 representà Castres en la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). ***
Sonya
Deanin i Zalman Deanin (1975) - Sonya Deanin: El
12 de febrer de 1977 mor a Bethpage (Nassau, Nova York, EUA)
l'anarquista i
després filantropa sionista Sophie
Dreskin, més coneguda com Sonya
Deanin.
Havia nascut el 13 de juny de 1897 a Vítsiebsk
(Bielorússia, Imperi Rus;
actualment Bielorússia) en una família jueva. En
1911 emigrà a Newark (Nova
York, EUA), on sos tres germans majors s'havien instal·lat,
procedents de
Londres (Anglaterra), i havien esdevinguts anarquistes. A partir de
1913
freqüentà el Centre Ferrer de Nova York (Nova York,
EUA) i començà a llegir
textos anarquistes en rus i en ídix, especialment Piotr
Kropotkin i Lev
Tolstoi. També freqüentà la consulta del
doctor Maryson, a l'East Brodway de
Nova York, perquè li deixés llibres anarquistes i
aquest li encarregà, amb Sam
Margolis, anar a vendre literatura anarquista arreu del
país. En 1915, en una
excursió al parc de Bear Mountain (Nova York, EUA),
conegué l'anarquista Zalman
S. Dinin (Zalman Deanin),
que esdevingué son company. Sempre acomiadada de les feines
per la seva
militància, a Nova York treballà en una
fàbrica de confecció de capells de
palla. En 1918 amb son company entrà a formar part del grup
«Frayhayt» (Jack
Abrams, Shoyme Bunin, Sam Hartman, Sam Lipman, Jacob Schwartz, Mollie
Steimer,
etc.). Després de diversos desacords entre els membres del
grup que no trobava
massa revolucionari la parella Deanin, aquesta abandonà el
grup i ambdós es
dedicaren a muntar una granja d'aviram, d'antuvi a la
colònia anarquista de
Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York, EUA), i
després a la
colònia «Sunrise», a prop de Saginaw
(Michigan, EUA); posteriorment crearen la
seva pròpia granja, sota la supervisió de la
Jewish Agricultural Society (JAS,
Societat d'Agricultura Jueva), a Mount Ivy (Rockland, Nova York, EUA).
Després
d'abandonar tota militància, en 1945 la parella va vendre la
granja i s'establí
a Farmingdale (Long Island, Nassau, Nova York, EUA) per a treballar en
el
sector de la construcció immobiliària, negoci amb
el qual amassaren una immensa
fortuna. En els anys quaranta formà part de «Dror
- Young Zionist Organization»
(Organització Sionista Juvenil "Dror"), dirigida per Uri
Merry, que
tenia per objectiu fomentar el sionisme entre el jovent, fent seminaris
i
debats sobre el moviment dels quibuts i sobre el món jueu en
general. Després
d'un viatge a Israel, on quedaren impressionats per la feina del grup
«American
Pioneer Woman Zionist Organization» (APWZO,
Organització Sionista de Dones
Pioneres Nord-americanes), decidiren patrocinar una
residència d'estudiants al
Nègueb, una llar infantil al quibuts Ashdot Ya'akov Meuhad i
un centre cultural
a Haifa, entre moltes altres iniciatives culturals jueves. Per la seva
filantropia sionista, va rebre diversos premis d'estaments jueus.
Sempre es
declarà anarquista i sempre defensà l'Estat
d'Israel. Sonya
Deanin va morir el 12 de febrer de 1977 al Mid-Island Hospital de
Bethpage (Nassau,
Nova York, EUA). Son
fill, Rudolph D. Deanin, doctor en filosofia i en química,
va ser un expert en
l'aplicació de la química en l'agricultura. ***
Necrològica
de Teodomiro Hurtado Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 25 de
març de 1986 - Teodomiro
Hurtado Rodríguez: El 12 de febrer
de 1986 mor a Tarba (Bigorra,
Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista Teodomiro Hurtado
Rodríguez. Havia nascut el 30 de juliol de 1904 a Palacios
de Goda (Àvila,
Castella, Espanya). Sos pares
es deien Víctor Hurtado i Genara Rodríguez. Quan
tenia 18 anys emigrà a Vic
(Osona, Catalunya), on començà a treballar de
ferroviari i s'afilià a la Federació
Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, on continuà
treballant en els ferrocarrils fins a la seva jubilació i
militant en la
Federació Local de Tarba de la CNT. Sa companya fou
María Bres. Teodomiro
Hurtado Rodríguez va morir el 12 de febrer
–algunes fonts citen erròniament el
19 de febrer– de 1986 al seu domicili de Tarba (Bigorra,
Gascunya, Occitània). ***
Necrològica
de Francisco Buil Visa apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de març de 1990 - Francisco Buil Visa:
El
12 de febrer de 1990 mor a Montalban (Guiena,
Occitània) l'anarcosindicalista
Francisco Buil Visa. Havia nascut el 2 de setembre de 1913 a
Montsó (Osca,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Buil Nevot i
María
Visa Muzas. El 21 d'abril de 1936 es casà a
Montsó amb
Rosario Sanz Palacio. Militant de la Confederació Nacional
del
Treball (CNT) de
Montsó, durant la guerra civil lluità al front
d'Aragó. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va se internat al
camp de concentració de
Sètfonts, d'on en 1940 va ser enviat a treballar mig
militaritzat a una fàbrica
de peces metàl·liques per a vaixells a Saint
Florentin (Borgonya, França)
enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En aquesta
ciutat
pogué reunir-se amb sa companya i sos
dos infants. Quan
l'avanç de les tropes
alemanyes durant la primavera de 1940, partí amb sa
família cap a Montalban
(Guiena, Occitània) i s'instal·là a
Escatalens (Llenguadoc, Occitània). Després
de la II Guerra Mundial s'establí
a Montuèg
(Llenguadoc, Occitània) i milità en la CNT de
Montalban.
Francisco Buil Visa va morir,
a resultes d'una intervenció quirúrgica, el
12 de febrer de 1990 a la Clínica Pont de Chaume de
Montalban (Guiena,
Occitània) i fou enterrat dos dies després al
cementiri de Montuèg. ***
Genís
Cano - Genís Cano: El 12 de febrer de 2007 mor a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'escriptor, poeta i agitador cultural llibertari Genís Cano i Soler. Havia nascut el 25 de juny de 1954 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Genís Cano i Eulàlia Soler. A començaments dels anys setanta participà activament en diverses iniciatives del moviment alternatiu d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge policíac, el IV Grup de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central de Policia de Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de «guerriller urbà llibertari» i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol vinculada amb el Comitè de Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), els Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet l'obligà a viure amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es doctorà en Psicologia amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va conviure a la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part del reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del Servei de Vídeo Comunitari. En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona i a partir de l'any següent professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí classes de Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà diversos muntatges d'avantguarda artística, com ara Gegant (1987), transformació visual dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els collons d'en Porcioles), etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos i els primers membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys col·laborà en diversos fanzines i publicacions contraculturals, com ara Muerte de Naciso, Trilateral, Eroz o Ampolla. La seva obra poètica es desenvolupà a partir dels anys noranta, amb Els sots psicodèlics (1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins endins (2003), Deixar-se de xarxes (2004), Els traus postmoderns (2006), Taps de llum zenital (2007), etc. A començaments dels anys noranta engegà «Balmes 21» a la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de caràcter alternatiu. Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les parets i el visualisme popular, publicà Barcelona murs (1991, amb Joaquim Horta), Lisboa mural (2002), Murs de guíxols (2003, amb Joan Alfons Albó i Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural, arreplegà una important col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc. d'aquest corrent cultural. Fruit d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica de la contracultura, on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de l'edició de Nosotros los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido). En 2005 publicà A imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric Casasses, David Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats. Fou membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols. Els seus últims 12 anys els patí lluitant amb la leucèmia. Genís Cano i Soler va morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i Reynals de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En 2010 s'edità, coordinat per David Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura que aplega el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta exposició que finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels anys setanta. ***
Miguel
Abió Franco - Miguel Abió Franco: El 12 de febrer de 2011 mor a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Abió Franco. Havia nascut el 4 de gener –el 12 de gener segons el registre civil reconstituït– de 1920 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es dein Miguel Abió i Benita Franco. Des d'infant treballà als camps. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés, durant la Revolució i la guerra civil participà en la col·lectivitat local, fou president de les Joventuts Llibertàries i participà en els treballs de fortificació de la zona de Monflorite (Osca, Aragó, Espanya). Quan l'ofensiva franquista de març de 1938 a Aragó, cremà els arxius de les Joventuts Llibertàries del seu poble i passà a França per Luishon (Llenguadoc, Occitània) i retornà a la Península per Catalunya. A Manresa (Bages, Catalunya), amb altres companys d'Angüés (Juan Ferrer Galinfo, Evaristo Puyuelo Mur i Vicente Usón Ara), s'enrolà en la X Companyia de Fortificacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Durant l'ocupació, va ser obligat a treballar per al Servei de Treball Obligatori (STO) alemany i en un intercanvi de presoners amb treballadors va ser enviat a fer feina en una fabrica de material de guerra a la zona de Żagań (Lubusz, Polònia), on també treballava una seixantena d'espanyols, entre ells Ángel Lafuerza, i on participà en alguns actes de sabotatge i en la fabricació de peces defectuosos. Quan l'avanç de les tropes soviètiques, va ser repatriat a França. Passà clandestinament a la Península i va ser detingut a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després d'un temps a la Presó Model de Barcelona (Catalunya) i a saragossana de Torrero, va ser enviat per a fer el servei militar durant dos anys. En 2009 vivia la llar d'avis d'Angüés. Sa companya fou Ramona Zamora. Miguel Abió Franco va morir el 12 de febrer de 2011 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). ***
Nito
Lemos Reis (anys cinquanta) - Nito Lemos Reis:
El 12 de febrer
de 2019 mor a São Paulo (São Paulo, Brasil)
l'anarquista Nito
Lemos Reig, més conegut com Nito Lemos Reis.
Havia nascut el 17 de desembre de 1927 a São Paulo
(São Paulo, Brasil). Sos pares, emigrants
espanyols que es conegueren al Brasil, es deien José Lemos
Núñez, miner anarquista, i Carmen Reig Puig, i la
parella tingué cinc infants
(Franciano, Liberto, José, Minerva i Nito). Sa
família s'establí a la Villa
Bertioga, al districte de Mooca de São Paulo, on son pare
construí al pati un
recinte on l'anarquista Florentino de Carvalho fundà una
escola racionalista.
Nito Lemos Reis i sos germans s'integraren en el pensament llibertari
gràcies a
la important biblioteca anarquista de son pare i també amb
el contacte de la
família Cubero, veïna de la seva, i d'altres
companys que vivien a prop, com
ara José Oliva Castillo. Cap el 1942, els infants d'aquestes
famílies, en plena
dictadura de Getulio Vargas, fundaren l'anarquista Centre Juvenil
d'Estudis
Socials (CJES), on participaren unes 18 persones (Antonio Cuberos,
Aurora Cubero,
Jaime Cubero, María Aparecida Cubero, Mercedes Cuberos,
Francisco Cuberos Neto,
Franciano Lemos Reis, José Lemos Reis, Liberto Lemos Reis,
Minerva Lemos Reis, Nito
Lemos Reis, etc.). Després d'un gran període
repressiu, el 9 de juliol de 1945
un grup de militants (Salvador Arreola, Antônio Castro, Pedro
Catallo, Alfredo
Chaves, Nicola D'Albenzio, Nair Dall'Oca, Virgilio Dall'Oca, Cecilio
Días Lopes,
Rodolpho Felippe, Lucca Gabriel, Sebastião Gomes, Edgard
Leuenroth, Antônio
Martínez, João Penteado, João Rojo,
Benito Romano, Antonio Ruiz, Amor
Salgueiro, Antonio Salgueiro, Adelino Tavares de Pinho,
Antônio Valverde, María
Valverde Días, etc.) reobrí
públicament el Centre de Cultural Social (CCS), al
número 387 del carrer José Bonifácio
del Barri da Sé de São Paulo –abans
havia
estat al número 191A del carrer Inácio
Araújo–, i convidà el CJES a
integrar-s'hi.
Formà part del Grup Teatral del CCS, participant en diverses
obres teatrals,
com ara El Maluco de la Avenida (1954), Hechizo
(1954) i Ciclone
(1955). En aquesta època conegué, a la comuna
anarconaturista «Nossa Chácara»
(Nostra Granja) a Itaim (São Paulo, Brasil), l'anarquista
Luz Álvarez Pérez,
filla dels llibertaris Gumersindo Álvarez
Fernández i Virginia Pérez, que també
participà en les activitats del CCS i en el seu Grup
Teatral, i que es casaren
civilment el 6 d'abril de 1957, tenint una filla, Thais
Álvarez Lemos Gil.
S'encarregà de distribuir la premsa anarquista (Ação
Directa, La
Plebe, etc.) als espectadors del teatre. Entre 1953 i 1955
fou secretari
general del CCS. En els anys seixanta va fer costat econòmic
dels periòdics
anarquistes El Libertario i Dealbar.
Arran de la implantació de
la dictadura militar l'1 d'abril de 1964, la «Societat
Naturista Amics de Nossa
Chácara» decidí vendre la propietat
d'Itaim i comprar, amb el seu suport
econòmic i el de molts d'altres (Gumersindo Alvarez
Fernández, Félix Gil
Herrero, Antônio Martínez, José Oliva
Castillo, João Rojo, etc.), un lloc més
apropiat per a la nova època a Mogi das Cruzes
(São Paulo, Brasil), que va ser
anomenat «Nosso Sítio» (Nostre Lloc).
Ell, que durant 18 anys havia treballat
de sabater, aleshores feia de camioner i ajudà amb el seu
camió a fer la
mudança i a portar les persones que es reunien a les seves
trobades. Després
del final de la dictadura militar i la reobertura, el 14 d'abril de
1985, del
CCS, es va anar allunyat, per mor de l'edat, de les activitats
públiques
anarquistes; no obstant això, com a membre del
«Grupo Projeção» (Diamantino
Augusto, Jaime Cubero, Francisco Cuberos, Félix Gil Herrera,
Fernando Gonçalves
da Silva, Liberto Lemos Reis, Antônio Martinez,
José Carlos Orsi Morel, Ideal
Peres, Esther Redes, Edgar Rodrigues, etc.), va ser soci fundador el 21
d'agost
de 1986 del Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH), arxiu
del moviment anarquista
que comptà amb la documentació d'Edgard
Leuenroth, entre d'altres militants (Adriano
Botelho, Pedro Catallo, José Marques da Costa,
José Francisco dos Passos, Joaquim
Fernandes, Elias Iltchenco, Manuel Lopes, Manuel Marques Bastos,
João Navarro, João
Perdigão Gutierrez, Ideal Peres, Manuel Pérez,
Luís Saturnino, etc.), registrat
oficialment el 18 de setembre de 1986. Nito Lemos Reis va morir el 12
de febrer
de 2019 a São Paulo (São Paulo, Brasil) a causa
d'una insuficiència cardíaca. ---
|
![[11/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[11/02]") |
|
![[13/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[13/02]") |
|
|
| Actualització: 12-02-24 |