|
---
Anarcoefemèrides del 12 d'abril Esdeveniments
L'atemptat de Joaquim Miguel
Artal
segons un dibuix de l'època - Atemptat contra
Maura: El
12 d'abril de 1904 a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Miguel
Artal, impressionat pels relats de
tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis,
Andalusia, Espanya),
apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de
Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca
l'anarquia!», ferint-lo
lleument. El
polític mallorquí havia acompanyat el
Rei en els actes oficials, i a Capitania va prendre un cotxe descobert
per
dirigir-se a la Diputació, on s'allotjava ocasionalment.
Quan el carruatge es
trobava davant de l'església de la Mercè, un jove
es va acostar amb un sobre a
la mà i va botar a l'estrep mentre es llevava la gorra. El
president va pensar
que es tractava d'una petició i va estendre la mà
per rebre el sobre, però el
noi va treure un punyal i el va enfonsar al costat esquerre de Maura,
que va
tractar de subjectar-li el braç. Els plecs de l'uniforme que
vestia van impedir
que el punyal penetrés, i tot va quedar en una ferida,
segons l'informe
facultatiu del doctor Alavern, metge de cambra reial. En el moment de
l'atemptat tenia 19 anys d'edat i era considerat de temperament
tímid, apocat,
introvertit i solitari, però de molt bona conducta. L'agressor,
mentre
corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc
després.
Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la
família de Joan
Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja
havia fet feina sa
mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La
Publicidad,
altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo,
on venia subratllat un
article de Vicenç Blasco Ibáñez en el
qual anomenava Antoni Maura «carn
d'Angiolillo» –per l'anarquista italià
que va
assassinar Antonio Cánovas del
Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència
de Barcelona, on va
declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i
quatre mesos de presó,
que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta, on
va morir malalt en 1909. D'aquest intent de magnicidi es
van fer ressò
els periòdics llibertaris de l'època,
especialment El Rebelde de Madrid,
on, a més, Miguel Artal va publicar dos articles
–«A los anarquistas» (10 de
juny i 28 de juliol de 1904)–, on va explicar que havia
comès l'atemptat
contra Maura, entre altres raons, «perquè
personificava la més altra
representació del principi d'autoritat». El 8 de
setembre de 1904 va publicar
també en El Rebelde el conte
antimilitarista En la batalla. Així
mateix va col·laborar en Liberación
de Madrid.
En
morir Miguel Artal la premsa anarquista (El Libertario
i Tierra y
Libertad) va glossar la seva acció. La
teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los
secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat
contra Maura va
ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco
Miranda Concha, i amb
la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no
té cap fonament i està basada
únicament en el seu odi antiferrerià. Joaquim Miguel
Artal (1884-1909) ***
Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1913) - Manifestació per al dret a l'habitatge: El 12 d'abril de 1912, a París (França), l'anarquista Georges Cochon, fundador de la Federació Nacional de Llogaters (FNL), encapçala una manifestació de milers de «sense sostre», assetjant l'Ajuntament parisenc per reclamar «El dret a un habitatge per a tothom». L'FNL proclamava abandonar els domicilis sense pagar els lloguers, l'ocupació de vil·les buides i la instal·lació de cases prefabricades a llocs insòlits (Tulleries, Cambra de Diputats, casernes, comissaries, bulevards, etc.), tot d'una manera ludicoreivindicativa (pancartes, banderes, cançons). ***
Unione
Anarchica Valdarnese (c. 1920) - Congrés anarquista de 1919: Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia), a iniciativa dels anarquistes Pasquale Binazzi, Virgilio Mazonni i Temistocle Monticelli, el primer Congrés Anarquista italià de postguerra. A més dels delegats presents, que representaven 145 grups o federacions provinents de tot Itàlia, 94 de les quals van presentar delegat propi, hi van assistir responsables de les redaccions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Iconoclasta!, Volontà i La Valanga –de periòdics burgesos només s'acceptà Avanti! El congrés es va pronunciar per la constitució d'una Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i per la creació d'un gran diari anarquista Umanità Nova, que sortirà el 26 de febrer de 1920. A la porta del local on es va fer el congrés va ser col·locada una gran banderola negra amb la frase «Ni Déu ni patró», que va ser immediatament segrestada per la força pública. ***
Convocatòria
del míting apareguda en el diari parisenc Le Populaire de
l'11 d'abril de 1933 - Míting per Petrini:
El 12 d'abril de 1933 se celebra a la Sala
Sociétés Savantes de París
(França)
un míting en suport del militant anarquista
italià Alfonso Petrini, empresonat
sense judici a l'URSS, on s'havia refugiat fugint de la
repressió feixista del
seu país. En aquesta acte, organitzat per la Unió
Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR), hi van parlar Sébastien
Faure, Henri Guilbeaux, Maurice
Catalogne (Lashortes), Pierre Le Meillour, Julien Le
Pen, Víctor Méric i
Han Ryner, entre d'altres. ***
Cartell
de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info] - Conferència de
Lapeyre: El 12 d'abril de 1967 se celebra a la Maison de
la Mutualité de París
(França) la conferència L'Église
et les
travailleurs, a càrrec del militant anarquista,
anarcosindicalista i
lliurepensador Paul Lapeyre. L'acte fou organitzat pel Grup Llibertari
«Louise
Michel» i la Libre Pensée de la regió
parisenca.
Naixements
Foto policíaca de Louis Déry (9 de març de 1894) - Louis Déry:
El
12 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 13
d'abril– de 1833 neix a Corbigny
(Borgonya, França) l'anarquista Louis Edmery
Déry. Sos pares es deien Louis
Déry, carnisser, i Marie Claire Thibaut. Es
guanyà la vida treballant de
sabater a París (França). En 1888
assistí a les reunions del Grup Comunista
Anarquista (GCA) del XX Districte de París. El 9 de
març de 1894 va ser
detingut, juntament a altres vuit anarquistes (Hippolyte Baben, Jacques
Émile Barbichon,
Léon Boutin, Marie Adolphe Deherme, François
Joseph Kaision, Bernard Miaglia, Georges
Pivat i Alfred Reytiviat); interrogat per l'oficial de pau de la III
Brigada
d'Investigacions Fédée, va ser fitxat aquell
mateix dia com a «anarquista» en
el registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse
Bertillon. El 20 de maig d'aquell any va ser posat en llibertat. El seu
nom
figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes del
31 de desembre de
1894 i aleshores vivia al número 84 del carrer Beaubourg. En
el registre
d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 vivia la número 28
del carrer Réaumur.
Es va presentar a les eleccions legislatives del 8 de maig de 1898, en
la I
Circumscripció (Belleville i Saint-Fargeau) del XX Districte
de París, i va
treure 514 vots. En 1901 vivia al número 44 del carrer
Bretagne. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia del processament de François Parraton i altres companys publicada en el diari parisenc La Liberté del 7 de juliol de 1871 - François Parraton: El 12 d'abril de 1836 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'internacionalista bakuninista François Parraton. Sos pares es deien Antoine Parraton, fabricant de sederia, i Philippine Giraud. Es guanyava la vida treballant de teixidor, vivia al número 75 de la Grande Rue de la Croix-Rousse i estava casat amb dos infants. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fou un dels revolucionaris més actius de Lió. El 18 de setembre de 1870 va ser nomenat, amb altres companys (Mikhail Bakunin, Charles Beauvoir, Gaspard Blanc, François Charvet, Louis Palix, B. Placet, Albert Richard, etc.), membre del Comitè Central de Salvació de França (CCSF) i amb Mikhail Bakunin, Louis Palix i altres, contribuí en gran part a l'elaboració del pla insurreccional que s'estava gestant. Amb els citats, signà el 26 de setembre de 1870 el cartell «Fédération Revolucionaire des Communes», que concretava l'acció revolucionària en set articles, el primer dels quals era l'abolició de l'Estat. Dos dies després, el 28 de setembre, participà en la manifestació convocada pel CCSF i el Comitè Central Federatiu (CCF) que es reuní a la plaça Terreaux i va ser un dels que entraren violentament dins de l'Ajuntament de Lió. Durant la segona temptativa revolucionària lionesa, esdevinguda durant la nit del 22 al 23 de març de 1871, que donà lloc a la proclamació de la Comuna des del balcó de l'Ajuntament per part d'Albert Leblanc, delegat parisenc, va ser nomenat per aclamació membre del Comitè Provisional, format per 11 membres. Dos dies després, el 24 de març, abandonat pels aixecats i veient-se tot sol, va presentar la seva dimissió que va enviar al prefecte. El 26 de març de 1871 el moviment revolucionari fracassà; ell aguantà fins el final a l'Ajuntament i posteriorment pogué passar Suïssa. El 13 d'abril es trobava a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i quan l'endemà intentà arribar a París per a entrevistar-se amb el general Cluscret, va ser detingut a l'estació de Tonnerre (Borgonya, França). Després de la caiguda de la Comuna de París, el 13 d'agost va ser condemnat pel I Consell de Guerra de la VIII Divisió Militar a cinc anys de presó i posteriorment, el 2 de setembre de 1871, el II Consell de Guerra de la VIII Divisió Militar el condemnà a la deportació en fortalesa a Nova Caledònia. Mentre esperava el vaixell que el portaria a desterrament, va emmalaltir al castell d'illa d'Oléron, i el 13 de setembre de 1872 va escriure a James Guillaume per denunciar el director i els guardians de la presó. François Parraton va morir el 15 de gener de 1874 a l'Hospital Marítim de Brest (Bro Leon, Bretanya). Ja mort, el 24 de maig de 1879, l'Estat va fer remissió de la seva pena. ***
Notícia
de la detenció d'Émile Viallet apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Caporal del 24 de novembre de 1882 - Émile Viallet:
El
12 d'abril de 1852 neix a l'hospital Hôtel-Dieu del I
Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista Émile Jean Viallet. Era
fill de Pierre Étienne
Viallet, jornaler, i d'Alexandrine Dousson. Es guanyava la vida
treballant de
fonedor en uns tallers d'Oullins (Forez, Arpitània), vivia
al número 60 del
passeig Suchet de Lió i estava casat i era pare de
família. El 19 de novembre
de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la
Federació
Revolucionària de la regió, a resultes de les
violentes manifestacions dels
miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost
d'aquell any i dels
atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre de 1882. A
partir del 8 de gener
de 1883 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Lió en
l'anomenat «Procés
dels 66» i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat, per
pertinença a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), a sis
mesos de presó, 50
francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils.
El 19 de juliol de
1883 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció. ***
Julio
Prades Perfagés - Julio Prades
Perfagés: El 12 d'abril de
1879 –algunes fonts
citen erròniament 1878–
neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Víctor Cenón Julio Prades
Perfagés. Era fill de Ramón Prades Llonga i de
Lucía Perfagés Armengol. Llaurador de
professió, estava casat
amb María Rosa Ribera Costó, amb qui
tingué set infants (Ramón Jacinto,
Alfredo, Lourdes, Pilar, Rafaela, Aniceto i Tomás). En els
anys vint fou un
dels creadors del Centre Obrer i un dels fundadors de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) a Massalió. Arran de l'aixecament
revolucionari aragonès de
desembre de 1933, va ser detingut el 15 de desembre d'aquell any a casa
seva
per la Guàrdia Civil i tancat, amb altres companys, al
dipòsit municipal de
Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent); el gener de 1934,
però, va ser
alliberat en no quedar provada la seva participació en els
fets. Durant la
Revolució i la guerra, participà en les dues
col·lectivitats agrícoles a
Massalió. Quan l'ofensiva antirevolucionària
comunista de l'estiu de 1937
contra l'Aragó llibertari, son fill, Ramón
Jacinto Prades Ribera, va ser
empresonat pels estalinistes. A partir del 7 d'abril de 1938 va haver
de
refugiar-se amb sa família a Sant Vicenç dels
Horts (Baix Llobregat,
Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà amb sa
família els Pirineus
i va ser tancat al camp de concentració de Bram. El 10 de
gener de 1941 va ser
condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a cinc
anys
d'inhabilitació absoluta i a 500 pessetes de multa.
Després de la II Guerra
Mundial s'establí a Angulema, on continuà
treballant com a obrer agrícola i
militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta
població. Julio Prades
Perfagés va morir el 22 d'agost de 1967 al domicili de sa
filla Rafaela a Saint-Marc
(Angulema, Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat dos
dies després. Julio Prades
Perfagés (1879-1967) ***
Léon Lacombe (ca. 1912) - Léon Lacombe:
El
12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de
1887– neix a Aubinh
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcoindividualista
il·legalista Léon Lacombe,
conegut com Léautaux, Léontou o Le
Chien. Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de
Marie-Joséphine
Cibré, triadora de carbó, que el crià
tota sola. Patí una infància miserable i
quan tenia 12 anys començà a treballar de miner.
Després de fer el servei militar
s'instal·là a La Sala (Llenguadoc,
Occitània) i es posà a treballar a les mines
de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on
freqüentà el cercle anarquista
local i assistí a conferències. En una gira
propagandística per la zona conegué
Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat
d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de
La Planquette
pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos
després, el 30 de gener
de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de
Viviez
(Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia
introduït al seu jardí.
Lacombe, que portava una existència precària ja
que no havia pogut trobar feina
a causa de la seva militància anarquista, fou
sospitós d'haver estat l'autor
del crim. Fugí i arribà a París
(França) on treballà de terrelloner i
entrà a
formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades
i en
les excursions dominicals. A la capital francesa es
relacionà amb André de
Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda
Bonnot». Freqüentà assíduament
la llibreria de Jules Erlebach (Ducret),
que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes,
com ara L'Idée Libre,
d'André Roulot (Lorulot).
En un escorcoll al domicili
dels anarquistes Anna Mahé i André de
Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de
França, França) va ser trobada la seva cartilla
militar. El 14 de setembre de
1912, quan viatjava sense bitllet en la línia
París-Llemotges amb altres tres
companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a
l'estació de Les Aubrais
(Centre, França) i fugí amb la bicicleta
d'aquest. El 9 de novembre d'aquell
any participà, segons la policia, amb altres tres companys,
en un atracament a
l'oficina de correus de Bezons (Illa de França,
França) en el qual morí el
marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es
refugià als locals del
periòdic L'Idée Libre,
al número 15
del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb
qui preparava un
atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912
la
policia escorcollà aquests locals i detingué tres
persones, però no Lacombe. Presentat
per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit,
erròniament sembla,
que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de
desembre
de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i,
després de torturar-lo durant part
de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la
mort després de
cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va
ser detingut en
una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette
de París
portant dos revòlvers brownings
carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i
tancat a la presó
parisenca de La Santé, on membres de la «Banda
Bonnot» (Raymond Callemin, André
Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució.
El 5 d'abril de 1913, durant
el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la
teulada de la presó i
amenaçà de llançar-se al buit.
L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà
per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable
infància, de negar haver
matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort
d'Erlebach que considerava un traïdor, es
llançà al buit tot cridant «Visca
l'anarquia!». Caigué més
enllà dels matalassos que havien estès per
pal·liar la
caiguda i s'esclafà al terra, morint
instantàniament. Alguns individualistes el
van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette
Maîtrejean, pensaven
que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La
seva
trajectòria criminal i tèrbola
contribuí a desacreditar el corrent anarquista
il·legalista. ***
Notícia
orgànica de Pedro Pons Velilla publicada en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 5 de novembre de 1949 - Pedro Pons
Velilla: El 12 d'abril de
1886 neix a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Pedro Pons Velilla. Sos pares es
deien Manuel Pons i Valeria Velilla.
Va ser un dels principals animadors de la Federació Local
d'Alcanyís de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Ente el 10 i el 18
de desembre de 1919
fou delegat al Congrés Nacional de la CNT
(«Congrés de la Comèdia»)
celebrat a
Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Visqué a
Magalaç (Llenguadoc, Occitània) i
milità en la Federació Local de Besiers. Sa
companya fou Dolores Cargo. Pedro Pons Velilla va morir el 9 de
març de 1952 al
Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània). ***
Augusto Masetti - Augusto Masetti:
El 12 d'abril de
1888 neix a Sala Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
antimilitarista Augusto Masetti. Fill d'una modesta família,
sos pares es deien
Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com
son pare i també de
sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in
Persiceto, a prop
de Bolonya. El març de 1908 emigrà a
França en busca de feina, però hagué
de
retornar a Itàlia per fer el servei militar. A
començaments del setembre de
1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva
feina de paleta i
passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de
1911 retornà a Itàlia, en
plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser
cridat a files per
prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment
d'infanteria.
Antimilitarista convençut i lector assidu de la
publicació anarquista Rompete le
file!, el 30 d'octubre de
1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb
altres 300
soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al
crit de «Visca l'Anarquia,
mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys,
«Germans, rebel·leu-vos i
vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!»,
un tret de fusell al coronel
Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de
poca
consideració, ja que 20 després va ser donat
d'alta. Quan va ser escorcollat se
li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida
als
soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials.
Acusat
d'«insubordinació amb assalt a un oficial
superior», durant l'interrogatori
reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme.
Immediatament el moviment
anarquista creà per a la seva defensa el Comitè
Nacional Pro Masetti (CNPM),
del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava
part, entre
d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També
periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore
i Rompete le file!, es mobilitzaren
en pro de Masetti, convertint-lo
en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport
que es va desencadenà,
el govern italià va tenir por de crear un màrtir
si aplicava la pena de mort,
que era la pena prevista en el codi penal militar per
l'acció comesa, i
facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel
Tribunal Militar
de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les
extravagants teories de
l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un
«subjecte degenerat», que
havia actuat sota un «morbós furor» per
un «agut estímul passional», i que era
incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11
de març de 1912 va ser declarat
com a «no punible» i internat al manicomi judicial
de Reggio Emilia, com ja
havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver
atemptat
en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener
de 1914 el CNPM
aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on
tant el metge com
les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del
pacient. Una nova
avaluació pericial del Tribunal de Venècia
finalment aconsellà el seu trasllat
al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el
moviment antimilitarista,
amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la
Unió
Sindical Italiana (USI), ajudés el clima
d'agitació insurreccional que acabà en
1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana
Roja). L'abril de 1915, gràcies
al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on
pogué gaudir d'un
grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions
anarquistes
organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant
això, el sotsprefecte
obligà el director del manicomi a portar un règim
i una teràpia més rigorosos.
L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la
seva custòdia a una família
d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva
vida, casant-se amb la vídua de
guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa,
Cesare i Franco).
El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades
militars
organitzades pel règim feixista a favor de la guerra
d'Etiòpia i va ser jutjat
el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i
condemnat a cinc anys de
confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser
novament
imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de
Sassari
durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i
pogué retornar a
Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb
altres 49 antifeixistes
en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la
presó sa San
Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser
novament detingut l'11
de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare,
partisà de
la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el
portà de bell nou al
manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de
«psicosi paranoide». L'1 d'abril de
1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra
continuà la seva
activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va
morir el 3 de març
de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver
estat atropellat, quan colcava
amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia
urbà. En 2003 Laura De Marco
publicà la biografia Il soldato
che disse
no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966). Augusto Masetti (1888-1966) ***
Cesare Ragni - Cesare Ragni: El
12 d'abril de 1891 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista, i
comunista, Cesare Ragni. Sos pares es deien Luig Ragni i Adalgisa
Maloffi.
Cambrer de professió, des de 1915 estava fitxat com a
anarquista. Durant la
Gran Guerra va lluitar en l'Artilleria de Campanya i va rebre la Creu
de
Guerra. En 1919 milità a Brescia en el Partit Socialista
Italià (PSI) i en 1921
s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). De
bell nou a Milà, s'acostà
novament al moviment anarquista. En 1925, juntament amb Giovanni
Cassinelli,
Carlo Molaschi i Armando Tisi, formà part de la
comissió organitzadora de la
Unió Anarquista Italiana (UAI). El maig de 1927 la policia
desmantellà a
Brescia una xarxa comunista clandestina i va ser acusat de formar-ne
part amb
20 militants més. Detingut, va ser tancat a la
presó de Brescia i torturat
durament per fer-lo confessar. Després de més
d'un any de detenció, va ser
jutjat per un Tribunal Especial i el 3 de juliol de 1928 absolt per
manca de
proves. Durant els anys posteriors figurà alternativament en
els informes
policíacs com a «anarquista» o com a
«comunista». Continuà mantenint
contactes
secrets amb Pietro Costa i altres anarquistes implicats en el socors de
les
víctimes polítiques. El 22 de març de
1929 va ser detingut sota l'acusació de
«propaganda subversiva» i el 5 d'octubre d'aquell
any se li va assignar
confinament per a cinc anys, que purgà a les illes de
Gorgona i de Ponça. El 5
de novembre de 1932 va ser alliberat gràcies a una amnistia.
En 1933 mantingué
correspondència a Milà amb l'anarquista Emilio
Strafelini, exiliat a França.
Les investigacions portades a terme en 1934 amb l'ajuda d'un confident
afirmaren que col·laborava amb l'anarquista Armando Papa i
amb el soci en el
comerç ambulant d'aquest Camillo Caloni en
l'organització d'expatriacions
clandestines. El 7 de juliol de 1934 va se novament enviat a
confinament per un
període de cinc anys, que finalment es reduïren a
tres, per afavorir
l'expatriació clandestina. Segons informacions d'agost
d'aquell any
desenvolupava activitats clandestines per a l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI), juntament amb Giuseppe Carcano, Alfiero Guerri, Mario
Tronconi
i Michele Veglia. A Ponça continuà
freqüentant la companyia dels confinats
anarquistes, segons els informes policíacs. Posteriorment va
ser traslladat a
l'illa d'Ustica arran d'una protesta col·lectiva i
després a les poblacions
calabreses de Gerace i de Locri. El 12 de maig de 1937
retornà a Milà i el 28
d'octubre passà clandestinament a Suïssa juntament
amb Giuseppe Jacopini,
company conegut durant el confinament. El març de 1938 va
ser expulsat de
França i passà a Espanya. Després d'un
breu curs d'instrucció a Almansa
(Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part,
gràcies a l'ajuda de
Virgilio Triva, del IV Grup d'Artilleria Internacional i
combaté enquadrat en
la «Bateria Rosselli», però l'agost de
1938 va haver d'ingressar a l'hospital
d'Albacete malalt de tuberculosi. El 6 de febrer de 1939
passà a França i va
ser internat al camp de concentració d'Argelers, on
s'integrà en el grup
anarquista «Libertà o Morte» (Armando
Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi,
Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida
Mastrodicasa, Carlo
Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Posteriorment va ser
reclòs als camps de
concentració de Gurs i de Vernet. El març de 1940
va ser enrolat en una
companyia de treball francesa a Flandes. Capturat pels alemanys a
Dunkerque
(Nord-Pas-de-Calais, França), va ser lliurat pel maig al
consolat italià de
Brussel·les per a ser repatriat. El 24 de juny de 1940 va
ser detingut a la
frontera tirolesa de Brenner. Jutjat, va ser condemnat a altres cinc
anys de
confinament i enviat a les colònies
penitenciàries de les illes de Tremiti i de
Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i participà en
la Resistència
enquadrat en la 47 Brigada «Garibaldi».
Després de la II Guerra Mundial
abandonà el moviment anarquista i s'afilià al
PCI. Cesare Ragni va morir el 19
de desembre de 1949 de tuberculosi a Milà (Llombardia,
Itàlia). ***
Julio
Urraca Valmaseda - Julio Urraca Valmaseda: El 12 d'abril –algunes fonts citen errònament el 14 d'abril– de 1898 neix a San Asensio (Logroño, Espanya; actualment La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Urraca Valmaseda. Sos pares es deien Donato Urraca i Victoria Valmaseda. Va ser un destacat membre del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Victòria (Àlaba, País Basc), fidel integrant dels comitès de vaga i diverses vagades detingut. En 1936 secundà la fracassada convocatòria de vaga contra l'aixecament feixista. El febrer de 1937 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat, el juny de 1938 fou condemnat a 20 anys de presó, que penà a les presons alabeses d'El Carmen i Murguía. En 1942 fou alliberat. Entrà a treballar a l'empresa Aguirre, on emmalaltí de la silicosi de la fusta. Julio Urraca Valmaseda va morir el 3 d'octubre de 1968 a l'Hospital General Santiago Apóstol de Vitòria (Àlaba, País Basc), de les conseqüències d'aquesta malaltia, i va ser enterrat al Cementiri Santa Isabel de la ciutat. Sa companya fou Petra Quintana. ***
Notícia
de la condemna d'Auguste Royo publicada en el diari
tolosà L'Express
du Midi del 18 de gener de 1932 - Auguste Royo: El
12 d'abril de 1900 neix a Corçan (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i
sindicalista Auguste Raymond Royo. Era fill de Raymond Royo, conreador,
i d'Augustine
Rodriguez. Es guanyava la vida treballant com son pare de conreador. El
16 de
març de 1920 s'integrà per a fer el servei
militar en el 55 Regiment d'Infanteria;
a partir del 16 de juliol de 1920 passà al 3 Regiment
d'Infanteria i el 5 de
desembre de 1900 al 149 Regiment d'Infanteria; el 15 de març
de 1922 va ser
destinat a la reserva activa. En els anys vint fou membre del grup
anarquista
de Corçan, el secretari del qual era Paul Estève.
Va ser candidat
abstencionista per a les eleccions legislatives de 1928 per a la
circumscripció
de Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc,
Occitània), però retirà la seva
candidatura abans de l'escrutini. Entre gener i abril de 1932 va ser,
amb els
germans Guillaume i Louis Piquemal i altres companys (Georges Genet,
Paul
Maury, Paul Rumeu, François Rouaix i Auguste Taillade), un
dels animadors de la
llarga vaga dels obres vitícoles de Corçan. El 16
de gener de 1932 va ser
condemnat per l'Audiència Correccional de Narbona a vuit
dies de presó, amb
llibertat provisional, per
«rebel·lió» per les seves
activitats durant la vaga.
A mitjans dels anys trenta estava subscrit a Le Libertaire.
El 12 de
juliol de 1937 va ser amnistiat de diverses condemnes. Sa companya fou Marguerite Germaine Juliette Dat. Auguste Royo va
morir el
15 de febrer de 1954 a l'Hôtel-Dieu de Narbona (Llenguadoc, Occitània). ***
Edgardo
Ricetti - Edgardo Ricetti: El 12 d'abril de 1901 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el mestre anarquista, anarcosindicalista i anarconaturista Edgardo Ricetti Scandella. Fou fill d'una família treballadora d'orígens italians. Va fer estudis primaris i secundaris a l'Escola Annexa de la Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata, on exercí d'auxiliar docent com a cap de zeladors. Participà activament en el moviment estudiantil, fou redactor de la revista llibertària Renovación (1918) i actor en una companyia teatral. Després començà els estudis d'Enginyeria i es traslladà a La Pampa, on realitzà les seves primeres tasques com a tipògraf i s'integrà en un grup dramàtic que feia gires teatrals per les comarques. Entre 1923 i 1925 fou mestre en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà com a turista a Paris (França), amb els seus amics Maffei i Feldman. Decidí restar a França i treballà de jornaler en la reconstrucció d'edificis, establí contacte amb exiliats catalans de la dictadura de Primo de Rivera i intervingué en la fracassada expedició de Prats de Molló. El febrer de 1927, amb el suport de Bru Lladó Roca, del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, s'establí a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) on dirigí l'Escola de l'Institut Pedagògic de Cultura i Solidaritat, al carrer Taulí de la ciutat vallesana. A partir de 1932 aquesta escola, destinada als fills dels anarcosindicalistes i que emprà uns mètodes basats en la llibertat total –inclosa la llibertat sexual–, rebé el suport de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). A Sabadell realitzà una important tasca pedagògica aplicant els principis pedagògics de Maria Montessori, de Célestin Freinet i de Francesc Ferrer i Guàrdia fins al final de la guerra civil. S'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, del qual fou nomenat secretari, a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou secretari local en 1932, i presidí la Federació Local de Grups Anarquistes. El maig de 1932, per la seva afiliació a l'organització específica, fou expulsat de l'escola, dominada pel sector trentista, i substituït per Ricard Fornells; però en creà una de nova («Natura») al costat de l'anterior. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista en representació de la FAI, on sempre procurà evitar els assassinats i els robatoris per part dels incontrolats. Durant la guerra fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Sabadell i president del Sindicat d'Ensenyament de la CNT d'aquesta localitat. El 16 d'agost de 1936 parlà, en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell. El 27 d'octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema Recreu de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la Secció Femenina de la Mutualitat Cultural. En aquesta època traslladà nombrosos infants d'arreu de l'Estat espanyol a la frontera amb el francès. Col·laborà en aquests anys en la revista Ideas de l'Hospitalet de Llobregat. A finals de gener de 1939 creuà els Pirineus i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers, el febrer, des de Bordeus, embarcà cap a l'Argentina, país al qual arribà a finals de març. A la seva terra natal estudià a la Facultat d'Humanitats, col·laborà en l'Associació pels Drets de l'Infant i treballà en l'editorial Bell com a corrector i traductor. Entre 1947 i 1963 va fer feina en la Cooperativa de Transportistes Bernardino Rivadavia com a gerent. Més tard treballà com a corrector en els diaris El Día i Gaceta de la Tarde de La Plata. Fundà nombroses colònies escolars. Sempre pensà traslladar-se novament a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Amb la jubilació viatjà per Amèrica. En 1978 preparà un viatge a Madrid (Espanya), però la notícia de la detenció de son fill Ariel l'1 de febrer d'aquell any per la dictadura argentina l'obligà a refer els plans per buscar son fill, que mai no aparegué. En 1980 viatjà per primer cop des dels anys trenta a Catalunya, però la realitat política d'aquest país el va decebre. El gener de 1983 retornà a la Península, amb les «Madres de la Plaza de Mayo», per assistir al VI Congrés de la CNT i va rebre un homenatge a Sabadell; el març va realitzar una conferència en aquesta ciutat. Edgardo Ricetti va morir el 20 de novembre de 1984 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). En 1987 la ciutat de Sabadell dedicà un carrer al seu nom on es trobava la seva escola, la qual fou saquejada per les tropes franquistes el febrer de 1939. Sa companya, Edna Copparoni, publicà en 1992 l'obra Edgardo Ricetti, maestro y luchador social: 12 años de experiencia pedagógica en Sabadell (1927-1939). ***
Francisco
García Barrera - Francisco García
Barrera: El 12
d'abril de 1908 neix a Puerto Serrano
(Cadis, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco García Barrera, conegut com Curro El Largo. Sos pares es deien
Salvador García i Catalina Barrera. Ben aviat es va
traslladar a Utrera
(Sevilla,
Andalusia, Espanya), on va treballar de pagès al cortijo Las Arduas. Com que no havia
pogut anar a escola, un mestre
rural de passada li va ensenyar a llegir i escriure i un poc de
matemàtiques.
Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT), de la
qual va ser nomenat secretari comarcal. Quan el cop militar feixista de
juliol
de 1936, participà en la defensa d'Utrera. Però
quan va caure el 26 de juliol
el poble a mans feixistes, fugí, com molts altres habitants
de la població, cap
a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). Integrat en
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, lluità al front d'El Burgo
(Màlaga, Andalusia, Espanya) i
participà en la retirada de Màlaga.
Després combaté en altres fronts andalusos
(Granada) i catalans i en la batalla de l'Ebre. Al final de la guerra,
amb el
grau de tinent de la Brigada 93, va estar destinat a les fortificacions
del
front del Segre. El 13 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era
un fet,
passà la frontera pel coll dels Ares i Prats de
Molló (Alt Vallespir,
Catalunya). Després de passar pels camps de
concentració francesos (Prats de
Molló, Barcarès, Argelers i Bram) ,
treballà en una fàbrica. Durant
l'Ocupació,
fugint del Servei de Treball Obligatori (STO) imposat pels alemanys,
s'integrà
en la resistència antinazi. A l'exili treballà de
llenyataire i milità en la
CNT. Casat amb Encarnació Hernández i amb tres
infants, no retornà a la
Península de viatge per a veure sa
família fins a 1967. Francisco García Barrera va
morir el 16 d'abril de 1999 al seu domicili de Le Cazal d'Eissalabra
(Llenguadoc, Occitània). En morir
deixà inèdites unes memòries sobre
les seves experiències en la guerra i en els quatre camps de
concentració
francesos pels quals passà que, editades per son fill
Salvador Claude García,
van ser publicades en 2013 sota el títol Recuerdos
y dolores de España (1936-1940) i posteriorment en
2014 com Memorias de un libertario andaluz en
la
guerra civil española. Francisco García
Barrera (1908-1999) ***
Notícia
de la detenció de Julio Ayora Aznar publica al
periòdic madrileny La Libertad del 4
de febrer de 1932 - Julio Ayora Aznar: El 12 d'abril –oficialment el 17 d'abril– de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1914– neix a Montoro (actual Montoro de Mezquita, Villarluengo, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Ayora Aznar, conegut com Cherol. Sos pares es deien José Ayora i Joaquina Aznar. Fill d'una família nombrosa de 12 germans, dels quals sis morien poc després de néixer. Son pare, acostumat que els fils morissin pocs dies després d'haver nascut, no el registrà fins el 17 d'abril, data oficial del seu naixement. Començà a treballar de molt jove als camps i guardant ovelles, però quan tenia 16 anys es reuní amb son germà gran a París (França), on entrà a treballar als magatzems La Samaritaine. Després d'una breu passada pel comunisme, s'adherí al moviment llibertari, especialitzant-se en la propaganda. A resultes de les seves activitats anarquistes, hagué de fugir de França i retornà a la Península. Obrer terrelloner a la zona d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), va ser contractat per la companyia que construïa el ferrocarril entre Barcelona i Madrid i tingué l'oportunitat de recórrer nombroses poblacions de Terol (Alcorisa, Ejulve, Montoro, etc.) propagant les idees llibertàries. Gràcies a aquesta feina acabà com a expert dinamiter, adquirint grans coneixements en explosius. En 1931 va fer un míting a Andorra amb Ramón Andrés Crespo i Joaquín Ascaso Budría i constituí a Alcorisa, amb Custodio Gracia i Joaquín Gasión, el grup anarquista «Rebelde». Arran de l'aixecament revolucionari de gener de 1932 va ser detingut, jutjat i empresonat; encara que pogué beneficiar-se de l'amnistia de març d'aquell any, no va ser alliberat fins l'11 de novembre de 1933, passant 22 mesos empresonat en condicions especialment dures. Va ser novament detingut arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Castel de Cabra i Alcorisa, experiència que narrà en el periòdic Campo Libre del 28 de desembre de 1935. A la presó de Terol, amb Esteban Ponz Zaurín i Antonio Giner Ponz, l'abril de 1934 organitzà un Comitè de Suport als Presoners Polítics, que gràcies a Antonio Barranco Hanglin, l'enllaç amb l'exterior, recapta 4.765 pessetes per a la defensa jurídica dels presos. El febrer de 1936, després de la victòria electoral del Front Popular, va ser amnistiat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la resistència a la zona de Montalbán i d'Utrillas i el 24 de juliol va ser ferit en un braç durant l'atac a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya). Segons algunes fonts, en aquesta època va fer de mestre a Montoro i a diversos pobles de la zona. Entre el 14 i el 15 de febrer de 1937 fou un dels delegats de Montoro al Congrés Constitutiu de la Federació de les Col·lectivitats d'Aragó que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), participant en l'elaboració de dues ponències. Amb el triomf franquista, va caure presoner a Alacant (Alacantí, País Valencià) i internat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí escapar amb un altre company. Després d'una marxa de 63 dies, pogué passar a França i arribar a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Gràcies al seu perfecte domini del francès, pogué trobar feina i buscar sa companya, internada al camp d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. L'octubre de 1947 fou un dels delegats de la Federació Local de Besiers al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. A França treballà en diverses professions, com ara de dinamiter, especialment en la construcció d'un pantà a l'Erau, d'obrer agrícola, de masover, d'administrador, etc. En l'exili col·laborà en Espoir i Solidaridad. Sa companya, Elisa Torres Blasco, també militant de la CNT, morí el 3 de setembre de 1991. Julio Ayora Aznar va morir l'1 d'octubre de 1992 a Agde (Llenguadoc, Occitània) i deixà, com ja havia fet Elisa, el seu cos a la Facultat de Medicina de Montpeller. ***
Necrològica
de Víctor Villegas Navarro apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 18 de
març de 1986 - Víctor Villegas Navarro: El 12 d'abril de 1909 neix a Queralbs (Ripollès, Catalunya) l'anarcosindicalista Víctor Villegas Navarro. Sos pares es deien Antonio Villegas i Magdalena Navarro. Quan era infant s'establí amb sa família a Melilla (Nord d'Àfrica), però queda orfe de pare i hagué d'ajudar a sa mare i ses germanes. Aprengué l'ofici de pintor de la construcció i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 va ser processat per l'Audiència de Melilla per «rapte». En 1934 formava part del Sindicat de la Construcció de la CNT. Acusat d'haver participat en un atemptat contra edificis de l'exèrcit, va ser apallissat i mai no es va recuperar de les lesions patides als pulmons. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 sa mare i sa germana major van ser assassinats i ell pogué passar amb vaixell a Orà (Algèria) amb una trentena de companys i d'allà a la Península. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració. Quan l'Ocupació participà en la reorganització clandestina de la CNT al Massís Septentrional a Occitània i lluità en la resistència antinazi. Després de la II Guerra Mundial treballà en el seu ofici de pintor i milità en diverses poblacions (Roussillon, Auloron e Senta Maria, París). En la seva darrera etapa visqué a París (França), on milità en la CNT. Sa companya fou Eloisa Pozo. Víctor Villegas Navarro va morir el 23 de gener de 1986 a l'Hospital de Gap (Alps, Occitània) i va ser enterrat cinc dies després al cementiri parisenc de Saint-Ouen. ***
Alfred
Monrós Julià (Mont-real, 11 de setembre de 1956)
[Arxiu de Mont-real] -
Alfred Monrós
Julià: El 12 d'abril de 1910 –algunes fonts citen
1900– neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant i pintor
llibertari Alfred Monrós Julià –el seu
nom sovint citat Alfredo i el seu
llinatge erròniament Monroes.
Durant la guerra civil va fer
cartells per a
diverses organitzacions republicanes. En 1938 va prendre part en
l'Exposició de
Dibuix i Gravat de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França
i visqué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). A
l'exili va fer amistat amb Picasso
i Dalí. Cap el 1952 s'establí a Mont-real
(Quebec), on va fer de professor en
escoles artístiques, especialment a l'Escola de Belles Arts
i a la Universitat
de Mont-real. Joëlle Leroux i Roland Pichet, entre altres, van
ser alumnes seus.
En els anys cinquanta formà part de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), amb Francesc
Rebordosa
Pitarch i altres. En 1961 il·lustrà poemaris
infantils d'Arienne Messier. En
1963 publicà una carpeta de 12 làmines de les
seves obres sota el títol Reflejos
de España, editat per la
Federació Local de la CNT de Mont-real, amb un
pròleg de Ramón J. Sender. Un
dibuix seu va ser utilitzat per protestar contra les condemnes a mort
de 1963
de Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado
Gata pel règim franquista, que en
1974 va ser reutilitzada per denunciar l'execució de
Salvador Puig Antich. En
1966, amb Bruno Valsesia, decorà l'interior de
l'església Notre-Dame-de-Pompéi
de Mont-real i en 1967 il·lustrà el llibre Patìu
nella giungla del Satarì. Racconti, a cura de
Bruno Valsesia. Íntim amic
del destacat anarquista Federico Arcos Martínez (Fede), en 1976 li va fer els dibuixos del
poemari Momentos. Compendio poético,
reeditat en
2004. Presidí el Centre Cultural Català del
Canadà, el qual decorà.
Col·laborà
en diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir, Leftward,
Tierra y Libertad i Umbral.
Alfred Monrós Julià va morir el 28 de setembre de 1995 a
Mont-real (Quebec). Alfred Monrós Julià
(1910-1995) ***
Josep
Trenc Cases (Albelda, 1934) - Josep Trenc Cases:
El 12 d'abril de 1911 neix a Albelda
(Llitera, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Josep
Trenc
Cases. Sos pares es deien Manuel Trenc i Joaquima Cases. En 1933
començà a fer
fe pagès temporer al barri del Camp Petit de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya), alhora que s'inicià en el pensament anarquista
llegint El
Luchador. Sos tres germans (Antoni, Manuel i Pere)
també militaren en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936,
quan es trobava en
plena sega, participà en la resposta obrera contra
l'aixecament feixista al
Campell, Tamarit de Llitera i Albelda –fou ell qui
col·locà la bandera roja i
negra al campanar de l'església d'aquesta localitat i fou un
dels que proclamà
el comunisme llibertari. L'agost de 1936 marxà a Osca
(Aragó, Espanya) i
s'incorporà a Santolarieta (Nueno, Osca, Aragó,
Espanya) al grup de milicians
voluntaris «Para el carro», que havia sortit de la
caserna dels Docs de la
Barceloneta de Barcelona (Catalunya). Participà en accions
de guerra, fins que
va ser ferit al cap a Ipiés
(Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya) i
va ser
hospitalitzat a Angüés , Lleida i Barcelona. El
març de 1937 ingressà en la «Columna
Ortiz», amb la qual va participar en l'atac a
l'estació de La Puebla de
Albortón i en diverses accions de guerra (Belchite, Monte
Sillero, etc.). Ja
militaritzat en la 25 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola, lluità a Terol i, més tard, a Conca i
a la zona d'Aliaga amb la
Brigada 17. El final de la guerra l'agafà a Alacant i com
que no pogué fugir va
ser detingut i tancat als camps de concentració de Los
Almendros i d'Albatera.
D'aquest últim centre d'internament fugí i,
gràcies a l'ajuda de la família
llibertària dels Perelló de Bunyol,
pogué arribar a Terrassa, on va ser amagat
per sa germana fins a l'abril de 1940 que pogué creuar els
Pirineus. Tancat en
un barracó de càstig al camp de
concentració d'Argelers per haver creuat
il·legalment la frontera, l'octubre de 1940
l'abandonà enquadrat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) en la qual va romandre fent
tasques
agrícoles fins al 1944, any que va fer de cuiner en les
obres del pantà de
Gnioure (Llenguadoc, Occitània), alhora que feia costat la
resistència
antinazi. En una missió, traslladà
Félix Carrasquer Launed a l'Hotel Paulet
d'Andorra de camí cap a Barcelona. Amb l'Alliberament
retornà a Maseras
(Llenguadoc, Occitània), on treballà en la
construcció de centrals elèctriques
i canals com a manobre i ferrer, alhora que constituí,
juntament amb son germà
Antoni Trenc Cases i Enric Molinari Ventura, el nucli de la CNT de
Maseras,
partidari del sector «ortodox» i del qual va ser
nomenat delegat de
Coordinació. Durant l'estiu de 1946 treballà com
a obrer agrícola al mas de
Rondole, a prop de Sallagosa (Alta Cerdanya, Catalunya Nord). En 1947
va ser
detingut per la policia francesa quan passava clandestinament la
frontera amb
Francesc Denís Díaz (Català),
enviats pel Comitè Nacional de la CNT per
a recuperar un dipòsit d'armes amagat a Ripoll durant la
retirada de 1939 i
traslladar-lo a l'Hospitalet de Llobregat. Alliberat, es
relacionà amb altres
resistents llibertaris, com ara Mariano Puzo Cabero i Ramon Vila
Capdevila (Caracremada).
Després passà a Catalunya juntament amb
Català, que aleshores era enllaç del
Comitè Nacional confederal de l'Exili amb el moviment
llibertari de l'Interior.
S'instal·là amb documentació falsa al
Camp Petit de Terrassa, on va fer
contactes amb cenetistes catalans i amb la germana de Felipe Alaiz de
Pablo.
Amb aquesta documentació falsa pogué visitar son
cosí Manuel Trenc Torres,
confederal reclòs al penal de Sant Miquel dels Reis. En 1948
retornà a França i
en aquesta època es guanyà la vida en la
construcció i fent llenya a Maseras,
Barèges, Camarga i altres indrets. En 1952
s'establí a París, on treballà la
indústria del metall. Més tard marxà a
Perpinyà i s'instal·là al poble de
Bages
(Rosselló, Catalunya Nord), a prop d'aquesta localitat. En
1996 publicà el
llibre de memòries Recuerdos históricos
de un militante de la CNT-AIT.
Sa companya fou Odette Jeanne Rotot. Josep Trenc Cases va morir el 21
d'agost
de 2007 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). ***
Juan
Gutiérrez Arenas (Jaca, 1955) -
Juan Gutiérrez
Arenas: El 12 d'abril de 1930 neix a Alhama (Granada,
Andalusia,
Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Gutiérrez Arenas. Son pare, Lucas
Gutiérrez López (El
Chófer), militant de la socialista
Unió General dels Treballadors (UGT) i actiu
col·lectivista, va ser afusellat en
1941 pel franquisme, ben igual que altres tres membres de la seva
família; sa
mare es deia Francisca Encarnación Arenas
Giménez. Orfe i fill de
«roig», assistí molt poc a
l'escola i des dels 11 anys va fer feina al camp i guardant porcs i
cabres fins
el 1952, quan es va traslladar amb sa mare a València
(País Valencià) i més
tard a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià),
on va treballar en la
construcció i en diverses feines. A Sagunt
conegué sa futura companya, María
Motos Gómez. El 9 de maig de 1957 emigrà tot sol
a França –l'any següent se
sumà sa companya–, on treballà de
paleta i residí en diverses localitats del
Llenguadoc, com ara Orlun, Crampanhan (on construí la seva
pròpia casa) i Banat.
En 1969 es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i va ser assidu
dels festivals i manifestacions que aquest sindicat
organitzà al departament de
l'Arieja. En 1998 a Banat fundà i presidí
l'Association Culturelle
Franco-Espagnole «García Lorca», amb seu
a Tarascó (Llenguadoc, Occitània), la
qual ha organitzat xerrades per col·legis i instituts sobre
el poeta granadí, la
Guerra Civil espanyola, la història d'Andalusia i altres
temàtiques. En 1994 fou
present en l'enterrament de Frederica Montseny i a finals de 1995
assistí com a
observador, amb sa companya, al congrés de la CNT i a les
seves Jornades
Culturals que se celebraren a Granada. En aquests anys
col·laborà en la revista
Alhama Comarcal. El setembre de
2007,
atiat per l'historiador Enrique Tudela Vázquez,
publicà el llibre de memòries La
revolución y las Colectividades en Alhama
de Granada, del qual només es tiraren 50
exemplars. En 2010 participà en
les jornades «Octubre Rojinegro», organitzades per
la CNT de Granada i en 2011 assistí
a la Fira del Llibre de Granada al costat de la Fundació
Anselmo Lorenzo (FAL).
En 2012 publicà una nova edició ampliada i
revisada del seu llibre de memòries
sota el títol Los hijos de Lucas
Gutiérrez Arenas. Una historia de la gente de Alhama de
Granada. Juan Gutiérrez
Arenas va morir el 29 de gener de 2015 al seu domicili de Crampanhan
(Llenguadoc,
Occitània). Juan Gutiérrez Arenas (1930-2015) ***
Julián
Solís Hita
- Julián Solís Hita: El 12 d'abril de 1932 neix a Calasparra (Múrcia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Biscaia (País Basc)– l'anarcosindicalista Julián Solís Hita. De família llibertària, son pare Pedro Solís Moraleda va ser afusellat pel franquisme i sos oncles Julián i Miguel militaren activament en el moviment llibertari; sa mare es deia Maria Hita. Es guanyava la vida fent d'emmotllador a l'empresa «Prado Hermanos». En 1964 participà en la vaga solidària amb les drassanes «Euskalduna» i entre novembre de 1966 i maig de 1967 en la de «Laminación de Bandas en Frío» d'Etxebarri a Basauri, durant la qual va ser ferit per la Guàrdia Civil. S'afilià a la Unió de Treballadors Sindicalistes (UTS), fins que va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina de San Salvador del Valle, actual Trapagaran (Biscaia, País Basc), i des meitat dels anys setanta fou un dels militants més destacats del Sindicat de Basauri (Biscaia, País Basc) de la CNT. Participà activament en tots els conflictes socials i activitats llibertàries desenvolupats a la zona del Gran Bilbao (Biscaia, País Basc). Fou un dels fundadors de la comparsa llibertària bilbaïna «Hontzak» i participà en la Setmana Gran de Bilbao des dels seus inicis. El 18 de juny de 2006 va ser homenatjat, juntament amb altres antifranquistes, a Archanda (Bilbao). Col·laborà en Hemen. Son fill Kepa Solís també milità en el moviment llibertari de Basauri. Julián Solís Hita va morir el 7 de juny de 2009 a Galdakao (Biscaia, País Basc), a conseqüència d'un càncer d'estómac, i va ser incinerat en aquesta població.
Defuncions
Teresa Claramunt - Teresa Claramunt: El 12 d'abril de 1931 mor a Barcelona (Catalunya) l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Havia nascut en una família obrera el 4 de juny de 1862 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Era fill de Ramon Claramunt Munier, republicà federal i catòlic, i de Joaquina Creus Masana, i tingué dos germans (Àngel i Josep) i dues germanes (Maria i Purificació). Com a treballadora del ram tèxtil va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà –Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista «La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía, La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesa Freedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública fins a la mort –en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona. ***
Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc L'Humanité de l'1 de maig de 1924 - Charles Chauvin:
El 12 d'abril de 1938 mor a París (França) el
propagandista
anarquista Charles Pierre Marie Chauvin. Havia nascut el 24 d'octubre
de 1894 a Caden (Gwened, Bretanya). Sos pares es deien Charles
Chauvin i Marie Perine. Es guanyava la vida fent d'obrer polidor.
El març
de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes
va ser detingut per
«apologia del crim amb finalitat de propaganda
anarquista» juntament amb el
llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de
l'Assistència Pública, actor
de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el
número del 9 de
març de Le Libertaire
l'article «Pour
Germaine Beront, faisons la connaître et aimer».
Jutjats ambdós el 25 d'abril
de 1923 pel XI
Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès,
van ser condemnats per «apologia del crim» a sis
setmanes de presó i a 50
francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de
1923,
fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal
Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de
Germaine Berton, assassina
de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile
Cottin, magnicida frustrat de
Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a
sis mesos de presó i
a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI
Tribunal
Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de
multa, juntament
amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de
l'amnistia
publicat en Le Libertaire entre el
27
de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de
presó i a
100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb
Gaston Meunier,
Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin),
a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en
solidaritat amb
l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand,
empresonada per
«antipatriota» i per apologia a la
deserció i aleshores en vaga de fam. El 30
de març de 1924 va ser condemnat en absència a
vuit mesos de presó i a 50
francs de multa per «provocació de militars a la
desobediència i apologia del
crim» a resultes de dos articles publicats el març
de 1923 en Le Libertarie, pena que
fou reduïda a
quatre mesos en l'apel·lació.
Posteriorment va ser gerent de La Revue
Anarchiste (1929-1936), fundada
a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota
organització
llibertària. La darrera part de sa vida treballà
de cuiner. Charles Chauvin va morir el 12 d'abril de 1938
a l'Hospital Tenon
de París (França). ***
Enrique
García Romero - Enrique García Romero: El 12 d'abril de 1949 és abatut al Cerro del Cisne (Cómpeta, Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Enrique García Romero, conegut sota diversos pseudònims (Bautista, Correas, Matías El Ropero). Havia nascut el 1903 a Agrón (Granada, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Guerra Civil fou responsable d'Aprovisionament del Comitè Local Revolucionari d'Agrón. Amb el triomf franquista, va ser detingut i acusat d'haver participat en l'execució de dretans al cortijo Los Chirivailes i condemnat a una llarga pena de presó. El 14 de febrer de 1942, però, va ser alliberat. El 9 de gener de 1948 s'integrà en l'Agrupació Guerrillera «Roberto», encapçalada per José Muñoz Lozano (Roberto). Enrique García Romero caigué abatut el 12 d'abril de 1949 al Cerro del Cisne (Cómpeta, Màlaga, Andalusia, Espanya) i fou enterrat a Cómpeta. Sos fills Antonio García Muñoz (Germán) i José García Muñoz (Ceferino) també actuaren en la guerrilla sota el nom dels Hermanos Gendarmen. ***
Necrològica
de Cinta Blanch Cuello apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de setembre de 1974 - Cinta Blanch Cuello:
El
12 d'abril de 1974 mor a Las Cabanas (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Jacinta Blanch Cuello (Cinta
Blanch) –algunes fonts citen erròniament
el segon llinatge com a Coello.
Havia nascut el 15 de març de 1905 a Arnes (Terra Alta,
Catalunya). Sos pares es deien Romuald Blanch i Teresa Cuello. Buscant
feina s'instal·là a Sant Sadurní
d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). En 1931,
arran de la proclamació de la II República
espanyola, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i esdevingué companya de Pere
Morató Queraltó, amb
qui milità en la CNT del Penedès. El 29 de juliol
de 1933 va ser detinguda, juntament
amb son company, acusada d'haver participat en l'aixecament
revolucionari del gener
d'aquell any i de tenir un dipòsit d'armes. Durant la
Revolució de 1936 la parella fou
membre de la col·lectivitat
d'Aldover (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà els
Pirineus i s'instal·là a Las Cabanas i amb son
company milità en la Federació
Local de la CNT d'aquesta població. Jacinta Blanch Cuello va
morir el 12 d'abril de 1974 al seu domicili de Las Cabanas (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrada tres dies després
al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Retrat
de José María Martínez Sánchez (1937) - José
María Martínez
Sánchez:
El 12 d'abril de 1978 mor a Xest (Foia
de Bunyol, País Valencià)
l'anarcosindicalista José María Martínez
Sánchez. Havia nascut el 6 d'abril de 1901 a Xest (Foia de
Bunyol, País Valencià). Era fill de José
Martínez Morell i de Carmen Sánchez León. A
començament
de la dècada dels anys vint creuà amb dos
companys els Pirineus per a veure món, treballant a Oleta
(Conflent, Catalunya
Nord) en la conservació de la línia
fèrria Perpinyà-La Guingueta d'Ix, i
visitant Avinyó (Provença, Occitània),
però ben aviat el grup retornà al País
Valencià. Més tard emigrà a l'Havana
(Cuba), on conegué una al·lota, María,
que
esdevingué sa companya i amb qui tingué un
infant, Elías. Sense recursos,
retornà a la Península anys després
amb el suport de l'ambaixada espanyola.
Estudià enginyeria mecànica electricista per
correspondència, treballà als Alts
Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià)
i milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Després
s'instal·là a Igualada (Anoia, Catalunya),
on li va sorprendre l'aixecament feixista de juliol de 1936.
Col·laborà en les
tasques revolucionàries, com ara tècnic d'una
central elèctrica, dirigir una
granja avícola, ser regidor d'Economia i Finances de
l'Ajuntament d'Igualada o
ser vicepresident del Comitè d'Enllaç Comarcal
entre la CNT i la Unió General
dels Treballadors (UGT) el maig de 1938. En 1937 va fer una
conferència a
Igualada i entre aquest any i 1938 col·laborà en
el Butlletí CNT-FAI
d'Igualada. En 1939, amb el triomf franquista, va
ser detingut i empresonat. Anys després recobrà
la llibertat i visqué com
pogué. Després d'un temps a València,
s'instal·là definitivament a Xest. La
mort de sa companya i de son fill el deixà molt abatut. José María
Martínez Sánchez va morir d'insuficiència cardíaca el 12 'abril de 1978
al seu domicili de Xest (Foia de Bunyol, País Valencià) i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta població. ***
El
brigadista Franz Ritter - Franz Ritter: El 12 d'abril de 1984 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) el socialista, lluitador antifeixista i, després, anarquista Franz Ritter, que va fer servir diversos pseudònims (Chnurri, Knurri, Franz Scholl, etc.). Havia nascut el 30 de maig de 1914 a Flums (Sankt Gallen, Suïssa). Era originari d'Altstätten (Sankt Gallen, Suïssa). Vivia a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballava de formatger, i amb 14 anys ja militava en les Joventut Socialistes. En 1935 conegué a Zuric el metge antimilitarista llibertari Fritz Brupbacher. El maig de 1936 marxà per primer cop a Barcelona (Catalunya), on treballà un temps de formatger, però a finals de juny retornà a Suïssa. Com que no trobà feina, a mitjans de setembre de 1936 –algunes fonts citen que vingué el juliol de 1936 per participar en les Olimpíades Populars– retornà a Barcelona per lluitar contra el feixisme. Entrà a formar part del Grup Internacional de la «Columna Durruti», amb destacats militants anarquistes, com ara Charles Ridel, François-Charles Carpentier, Bruno Salvadori (Antoine Giménez), etc., i lluità al front de Pina (Saragossa, Aragó, Espanya). Va fer una crida al seu amic Jacob Aeppli, del Partit Socialista Suís (PSS) de Zuric i periodista del Volksrecht, que s'enrolà com a mestre en la «Columna Durruti» i que finalment va ser assassinat pels estalinistes. Els fets de «Maig de 1937» l'agafaren a Barcelona i es decantà pel costat anarquista. Després de la dissolució del Grup Internacional, entre el 3 i el 19 d'agost de 1937 marxà de permís a Suïssa i després passà a França, on romangué fins el 19 de setembre. De bell nou a Catalunya s'integrà en les Brigades Internacionals sense aixecar sospites i va ser enviat a la Bateria d'Artilleria Núm. 13 de Defensa Contra Avions (DCA) alemanya establerta a Albacete. No obstant això, va ser estrictament vigilat pel Service Suisse des Cadres (SSC, Servei Suís de Quadres), d'obediència comunista, anotant en un informe que «fins i tot ha admès la seva relació amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)». A finals d'abril de 1938, fart de la vigilància comunista, abandonà la bateria i preparà la seva tornada a Suïssa. Com a voluntari estranger intentà obtenir la «baixa definitiva», encara que els comunistes posaren tots els entrebancs possibles. Tractà de seguir l'exemple de Gottfried Schreyer, extinent seu que pagà 6.000 pessetes a Rudolf Walter Frei, un agent de la Internacional Comunista, perquè li aconseguís documents. S'enfrontà a Frei al Bar Scandinavia, però Otto Brunner, cap de la delegació suïssa de les Brigades Internacionals a Barcelona i cap de la Policia Militar, amenaçà Ritter amb una pistola i intentà detenir-lo. Ritter aconseguí fugir, però més tard Brunner amb altres esbirros el localitzaren on dormia i es produí un enfrontament armant en el qual resultà mort per un tret de Brunner el jove brigadista comunista Karl Romoser. Gairebé nu, Ritter es refugià a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on només trobà el porter que li prestà una granota per vestir-se. Després de dormir en un banc, al matí contà la història a Martín Gudell, membre del Servei Jurídic de la CNT-FAI, qui va prendre nota i intentà d'intervenir. Ritter prengué el tren, però va ser detingut a Portbou (Alt Empordà, Catalunya), ja que Brunner l'havia denunciat a la policia espanyola per la mort de Romoser. Empresonat, i malgrat la intervenció d'Agoustin Souchy, el cònsol suís Gonzenbach i el PSS, que havia parlat amb el president de la II República espanyola Juan Negrín López, no va ser alliberat fins el 28 de setembre de 1938 de la Presó Model de Barcelona, després de ser absolt per un tribunal regular que el considerà innocent. L'octubre de 1938 retornà a Suïssa. Jutjat el 24 de febrer de 1939, va ser condemnat per un tribunal militar suís a tres mesos de presó i a un any de privació dels drets civils per la seva participació en un «exèrcit estranger» durant la guerra civil espanyola, ja que això es considerava delicte a Suïssa. Quan aquest procés, el periòdic estalinista Freiheit de Zuric orquestrà una campanya de desprestigi i difamació a la seva persona aportant documents falsos que «demostraven» que havia realitzat dos viatges a Suïssa amb moto amb la finalitat de lliurat armes a les tropes franquistes. Ritter, que es mantingué en silenci per a no desprestigiar el moviment obrer suís, sempre col·laborà sense reserves amb la justícia amb la finalitat d'instruir un procés contra Brunner. Finalment, en aquest judici, que es realitzà el març de 1942 a Winterthour (Zuric, Suïssa) i que tingué un gran ressò mediàtic, Brunner va ser absolt de la mort de Romoser en considerar que el tret letal va ser accidental. ***
Francisco
Echegaray Galdo - Francisco
Echegaray Galdó: El 12 d'abril de 1989 mor a
Bobigny
(Illa de França, França) l'anarcosindicalista i
resistent antifeixista
Francisco Echegaray
Galdó, que va fer servir els pseudònims Manuel
Gomis i Le Gone. Havia
nascut el 3 d'octubre de 1921 a Alacant
(Alacantí, País
Valencià). Fill de pares desconeguts, nasqué a
les Cases de la Beneficència d'Alacant. Militant
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, quan el
triomf franquista,
aconseguí embarcar a Alacant i arribar amb barca a
Algèria. Fugint dels camps
de concentració, s'allistà en la Legió
Estrangera sota el nom de Manuel Gomis.
Després del desembarcament
de les tropes aliades al nord d'Àfrica del 8 de novembre de
1942, s'integrà en les Forces Franceses Lliures (FFL) del
general Philippe Leclerc.
Després de les
companyes de Tunísia, entrà a formar part de la
IX Companyia de Regiment de
Marxa del Txad, integrada en la II Divisió Blindada
(«Divisió Leclerc»), més
coneguda com «La Nueve», formada
majoritàriament per anarquistes espanyols, i
amb la qual alliberà París (França) el
24 d'agost de 1944. Va ser en aquests
dies que va conèixer Raymonde Marcelle Bertholet, que
esdevingué sa futura
companya. Posteriorment s'instal·là a Bondy (Illa
de França, França). Francisco
Echegaray Galdó va morir el 12 d'abril de 1989 a l'Hospital
Avicenne de
Bobigny
(Illa de França, França). Cal no confondre'l amb
Victor Echegaray, també soldat
de «La Nueve», autor d'un testimoni sobre
l'alliberament de París publicat en
el llibre de Frederica Montseny Mañé Pasión
y muerte de los exiliados españoles en Francia
(1950). ***
Abbie Hoffman - Abbie Hoffman: El 12 d'abril de 1989 mor a Solebury Township (Bucks County, Pensilvània, EUA) l'activista social i polític anarquista Abbott Howard Hoffman (Abbie Hoffman). Havia nascut el 30 de novembre de 1936 a Worcester (Massachusetts, EUA) en una família jueva. Després de ser expulsat de l'escola pública, va graduar-se en 1955 a l'Acadèmia Worcester i va ingressar en la Universitat Brandeis, estudiant amb Herbert Marcuse i obtenint el diploma en 1959; finalment va aconseguir un màster de psicologia a Berkeley (Universitat de Califòrnia). En 1960 es va casar amb Sheila Karklin, van tenir dos fills. A començaments dels anys seixanta va participar en el Studen Nonviolent Coordinating Committee (SNCC, Comitè Coordinador Estudiantil No Violent) i va organitzar la «Liberty House», que distribuïa propaganda per fer costat el Moviment pels Drets Civils al sud dels Estats Units. Durant la guerra del Vietnam va realitzar una campanya antibel·licista basada en accions lúdiques i teatrals, com la gran manifestació de 50.000 persones que van intentar, sense èxit, fer levitar el Pentàgon només usant l'energia psíquica. Va aconseguir que molts joves del moviment hippie participessin més activament en la lluita política de l'època. En 1966 es va divorciar i casar de bell nou amb Anita Kushner amb qui va tenir un fill, america Hoffman –el seu nom comença expressament amb lletra minúscula per indicar «patriotisme antijingoista»–, i de la qual es va separar formalment en 1980. El 24 d'agost de 1967 va realitzar una sonada acció anticapitalista a la Borsa de Nova York quan un grup de manifestants va llançar grapades de dòlars –la majoria falsos– cap on es trobaven els corredors de borsa, que van començar a lluitar frenèticament entre ells per agafar els diners; la Borsa de Nova York després d'aquesta acció va instal·lar vidres a prova de bala a la galeria per evitar protestes d'aquesta mena. A finals de 1967, amb Anita Hoffman, Jerry Rubin, Nancy Kurshan i Paul Krassner, entre d'altres, va fundar el Youth International Party (YIP, Partit Internacional de la Joventut; els membres del qual eren coneguts com yippies, en contraposició als hippies). El 16 d'agost de 1968, durant l'actuació del grup The Who en el Festival de Woodstock, va interrompre el concert per fer un discurs de protesta contra l'empresonament de John Sinclair del White Panther Party. Arran dels disturbis de carrer i dels enfrontaments contra la policia durant la Convenció Nacional Demòcrata a Chicago entre el 26 i el 29 d'agost de 1968, per protestar contra la guerra del Vietnam, va ser detingut i processat per «conspiració» i per «incitació als disturbis» juntament amb set companys –els yippies Jerry Rubin i Juice Box; el cofundador el Black Panther Party Bobby Seale; David Dellinger; Rennie Davis; John Froines; Lee Weiner; i Tom Hayden, futur senador per Califòrnia–, que serien coneguts com els «Chicago Eight» i més tard com els «Chicago Seven», ja que el pantera negra Bobby Seale va ser jutjat a part. El judici va ser un xou i van ser declarats culpables d'incitació a la rebel·lió popular Hoffman, Rubin, Dellinger, Davis i Hayden. En sentir la sentència, Hoffman va suggeria la jutge que tastés l'LSD i es va oferir per posar-li en contacte amb un traficant que coneixia a Florida. Cadascun va ser condemnat a cinc anys de presó i una multa de 5.000 dòlars; totes les condemnes, però, van ser revocades en les apel·lacions i cap en va acabar empresonat. En 1971 va publicar Steal this book (Furta aquest llibre), on dóna consell als lectors sobre com viure sense fer ni brot i al marge de la llei, a més d'una pila de consells pràctics: sobre la marihuana, com fer una ràdio pirata, viure en una comuna, robar a botigues, fer tripijocs amb targes de crèdit, preparar una defensa legal, etc.; el llibre és una crida a la rebel·lió contra l'autoritat en totes les seves formes i com que molts van seguir al peu de la lletra el títol del llibre, poques llibreries gosaven vendre'l. En 1973 va ser detingut per intent de venta i de distribució cocaïna, induït per agents camuflats que el proposar un negoci de drogues i que van omplir la seva oficina de paquets de cocaïna. Posteriorment va fugir quan es trobava lliure sota fiança i va estar fugitiu alguns anys fent servir el nom de Barry Freed. En aquesta època il·legal va coordinar la campanya ecologista «Save the River Organitzation» per salvar el gran riu Sant Llorenç (Kaniatarowanenneh, en mohawk) d'Amèrica del Nord. En 1980 es va lliurar a les autoritats i va rebre un any de condemna. Va convertir-se en els últims anys de sa vida en un influent periodista de la premsa radical nord-americana (Ramparts Magazine) i va realitzar gires de conferències arreu dels Estats Units. És autor de nombrosos llibres com ara Fuck the System (1967), Revolution for the Hell of it (1968), Woodstock Nation (1969), The Conspiracy: the Chicago Eight speak out (1969, amb altres), Vote! A record, a dialogue, a manifesto. Miami Beach, 1972 and beyond (1972, amb Jerry Rubin i Ed Sanders), To america with love: letters from the Underground (1976, amb Anita Hoffman), Soon to be a major motion picture (1980), Square dancing in the Ice Age (1982), Steal this urine test (1987), entre d'altres. Abbie Hoffman, que patia trastorn bipolar i angoixat pel diagnòstic de càncer de sa mare, va suïcidar-se el 12 d'abril de 1989 ingerint 150 píndoles de Fenobarbital; la seva nota de suïcidi deia: «És massa tard. No podem guanyar. S'han fet massa poderosos.» Robert Greenwald en 2000 va estrenar la pel·lícula biogràfica Steal this movie! (Furta aquesta pel·lícula). ***
José
María Lunazzi - José
María
Lunazzi: El 12 d'abril de 1995 mor a La Plata (Buenos
Aires, Argentina) el
pedagog anarquista José María Lunazzi, conegut
com El Gringo. Havia nascut el 15
de novembre –algunes fonts citen el
15 de maig– de 1904 a La Plata (Buenos Aires, Argentina).
Fill d'una família
d'immigrants italians, va fer els estudis primaris a l'Escola
Experimental
Annexa i al Col·legi Nacional de La Plata, establiments
d'avantguarda pel que
feia els continguts educatius i els mètodes d'ensenyament.
Va créixer als
tallers d'impremta que sa família materna tenia a la ciutat,
com ara els
Tallers Gràfics «Olivieri
Domínguez», i que eren lloc de reunió
de la
intel·lectualitat i la bohèmia de
l'època. En 1918, encara adolescent,
començà
a participar en les lluites socials i cap el 1924 es posar a fer feina
de
mestre rural a diferents indrets argentins (La Pampa, Remedios i Tigre)
seguint
els postulats de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia.
Durant els anys vint,
amb altres companys (Enrique Balbuena, Fernando del Intento,
José Grunfeld, Jacobo
Maguid, Jacobo Prince, Segundo del Río, etc.),
formà part de l'agrupació
anarquista «Ideas», que edità una
revista quinzenal del mateix nom; presidí la
Federació Universitària de La Plata (FULP), que
pretenia escampar la Reforma
Universitària per tot arreu i fer una universitat menys
elitista i més autònoma;
i participà activament en el comitè de suport
dels anarquistes italoamericans
Nicola Sacco i Bartoleo Vanzetti i en el de Simón
Radowitzsky. A partir de
1927, amb sa companya María Clotilde Beaufays, amb qui
tingué tres infants
(Luis, Margarita i Helena), realitzà tota mena de tasques
assistencials a
allunyats indrets de La Pampa on portaven les seves
experiències educatives. Quan
el cop militar de setembre de 1930 va ser detingut i a partir de 1931
compartí
la presó de Villa Devoto de Buenos Aires (Argentina) amb
Marcos Dukelsky, els
germans José i David Grunfeld, i Jacobo Maguid, entre
d'altes. Poc després
s'exilià a Montevideo (Urguai), on es relacionà
amb Luce Fabbri i es graduà de
professor de Filosofia i Lletres. En 1935 publicà Reconstrucción educacional i
en aquest any també col·laborà en el
llibre de Luce Fabbri Camisas negres.
Estudio crítico histórico del origen y
evolución del fascismo, sus hechos y sus
idees, amb el text «Proyectada a la actualidad
autoritaria argentina». En
1935, també, fou un dels fundadors, amb amb José
Grunfeld, Juan Lazarte, Jacobo
Maguid i altres, de la Federació Anarco Comunista Argentina
(FACA). En 1936,
quan esclatà la Revolució espanyola,
marxà cap a Barcelona (Catalunya) i a començament
de 1937 entrà a formar part
del grup anarquista «Nervio», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
En aquesta època era conegut com El
Gringo. El març de 1937 s'integrà en la
Secció d'Electricitat del Consell
d'Economia de Catalunya. En el Ple Nacional, celebrat l'11 de maig de
1937, va
ser nomenat membre de la Comissió Econòmica del
Comitè Peninsular de la FAI. També
fou delegat de l'Associació Llibertària
Estudiantil d'Argentina. En aquesta
època va fer conferències i mítings
arreu de la Península (Barcelona, Girona,
Alcoi, Burriana, etc.). Col·laborà en la revista
valenciana Nosotros (1937) i en Tierra y Libertad (1937), dirigint un
temps Tiempos Nuevos. L'11
d'octubre
de 1937 representà la FAI en un acte d'homenatge a l'URSS
que se celebrà al
Teatre Principal de València (València,
País Valencià). El novembre de 1937
abandonà Espanya i viatjà, amb el periodista
llibertari d'origen jueu David
Kraiselburd, per la Itàlia i l'Alemanya feixistes. En 1938
retornà a
l'Argentina i es dedicà a la docència a la
Facultat d'Humanitats i Ciències de
l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata (UNLP) com
a auxiliar
d'Investigacions Pedagògiques. En 1940 publicà Analfabetismo y deserción escolar.
En 1946, quan Juan Domingo Perón
pujà al poder, va ser expulsat de la universitat i
treballà com a assessor
pedagògic i director de revistes pedagògiques,
com ara Revista Americana de
Educación. En 1946 es mostrà partidari
de
votar la Unió Democràtica com a mitjà
d'enfrontament electoral al peronisme
imperant. En 1948 tingué son quart fill, José
Joaquín Lunazzi, amb la biòloga i
investigadora Otilia Martínez Ungría. En aquests
anys va fer costat la Unió
Socialista Llibertària (USL) de La Plata, representant del
«Socialisme Llibertari»
o «Constructivisme». En 1955, després
del derrocament del peronisme, retornà a
la universitat. En 1962 dirigí l'Escola Superior de Belles
Arts, desenvolupant
nombroses iniciatives pedagògiques. En 1964
publicà Pedagogía de
vasos comunicantes i en 1972 Federalismo
y educación. Quan el cop militar de 1976 fou
expulsat
de l'Escola Superior de Belles Arts fins 1984, que hi
retornà com a professor
extraordinari consultiu de la UNLP. En 1979 publicà Futurología del taller y de la escuela.
Després de 40 anys, en 1986
pogué defensar la seva tesi doctoral («Finalidad,
objetivo e ideal educativo»),
que el peronisme li havia impedit. En 1993 publicà Federalismo y educación en una Argentina
plural i en 1994 assistí
al II Congrés Iberoamericà d'Història
de l'Educació Llatinoamericana, celebrat
a la Universitat Estatal de Campinas (São Paulo, Brasil), on
va rebre un
homenatge de la comunitat educativa. Edità diverses
publicacions, com ara Revista Americana de
Educación (1947), Cuadernos
de Psicología y Pedagogía
(1947) i Archicos de Ciencias de la
Educación (1967); i
col·laborà en infinitat de publicacions
periòdiques (Archivos de Ciencias
de la Educación,
etc). En els seus últims anys rebé nombrosos
homenatges, com el nomenament de
«Ciutadà Il·lustre de La Plata en 1994.
José María Lunazzi va morir el 12
d'abril de 1995 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). En 1998 Carlos
José Rocca
publicà la biografia José
María Lunazzi.
Semblanza de un socialista libertario. José María Lunazzi
(1904-1945) ***
Jaume
Álvarez Navarro (dreta) amb Enric Marco Batlle - Jaume Álvarez
Navarro: El 12 d'abril de 2006 mor a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Jaume Álvarez Navarro. Havia nascut el 24 de març
de 1921 a Barcelona
(Catalunya). Sos pares es deien Bernardino
Álvarez i Petra Navarro,
naturals de Conca (Castella, Espanya), i moriren quan ell era infant.
Passà la
joventut al barri barceloní de Vallcarca, a casa d'una tia,
i es guanyà la vida
de peó de paleta. Quan tenia 17 anys s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. En 1938 s'incorporà a
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, lluitant en la III Brigada de
Carrabiners a diverses zones
catalanes (Lleida, al Segre, Seròs, etc.). Ferit de gravetat
per un obús durant
la batalla de l'Ebre, passà la darrera part de la guerra
hospitalitzat a
Manresa (Bages, Catalunya) i després en una
església habilitada d'hospital als
Cinc d'Oros. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un
fet, encara
no restablert, creuà els Pirineus. Patí els camps
de concentració francesos (Argelers
i Gurs) i el setembre de 1939, després d'haver estat operat
dels ulls sense anestèsia,
s'integrà en el XI Regiment de la Legió
Estrangera, lluitant fins el moment que
va caure presoner dels alemanys el 23 de juny de 1940 a Bois de Toul
quan es va
ensorrà la «Línia Maginot».
Després de fer treballs forçats a diversos
indrets
(Tulle, Saint-Michel, etc.), en 1941 va ser deportat, sota la
matrícula 58.781,
de l'Stalag VIII B, a Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria,
Àustria), al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), on arribà el 19 de desembre
sota la matrícula 4.534. El 2 de gener de 1942 va se
integrat en el «Kommando Steyr»,
conegut com «Kommando de la Mort», on
emmalaltí de tifus. El 5 de maig de 1945 va
ser alliberat per les tropes aliades, però hagué
de ser hospitalitzat.
Instal·lat a partir del 29 de juny de 1945 a l'Hotel Lutetia
de París (França),
encara hagué de recuperar-se un bon temps de la salut. En
1948 retornà a
Barcelona i el desembre d'aquell any es casà amb
Encarnació Mateo (Encarna),
amb qui tingué dos infants (Jaume i Teresa). Amb seriosos
problemes amb les
autoritats franquistes i de treball en ser considerat
«roig», finalment
aconseguí una feina en un taller mecànic. En 1962
s'integrà en la lluita llibertària
clandestina i fou un dels fundadors d'«Amicale de
Mauthausen». A partir del 5
de juny de 2005, malgrat el seu estat delicat de salut,
acceptà la presidència
d'«Amicale de Mauthausen», després de la
destitució d'Enric Marco Batlle. Jaume
Álvarez Navarro va morir el 12 d'abril de 2006 a l'Hospital
de Sant Pau de
Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Les Corts de la
ciutat. Jaume Álvarez
Navarro (1921-2006) ***
Franklin Rosemont parlant en un congrés del Movement for a Democratic Society (MDS) a Chicago (10 de novembre de 2007) - Franklin Rosemont: El 12 d'abril de 2009 mor a Chicago (Illinois, EUA) l'escriptor, poeta, artista surrealista, activista anarquista i historiador del moviment llibertari nord-americà Franklin Rosemont. Havia nascut el 2 d'octubre de 1943 a Chicago (Illinois, EUA) en una família modesta. Son pare, Henry, era un impressor anarcosindicalista afiliat al Sindicat de Tipògrafs que jugà un paper molt important durant la gran vaga d'impressors de premsa (1947-1949), i sa mare, Sally, intèrpret de jazz que va tocar a locals clandestins durant la dècada dels vint i que anys més tard va ser presidenta d'un sindicat local de dones músiques. De ben jove seguí l'exemple de sos pares i s'afilià a l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Després d'estudiar el batxillerat a l'institut de Maywood –barri de Chicago–, freqüentà la biblioteca del Chicago's Art Institute i s'especialitzà en diversos temes: el moviment dels drets civils als Estats del Sud, l'afroamericanisme, la revolució cubana, el jazz, el còmic polític, el surrealisme, etc. Quan tenia 15 anys, sota la influència de Jack Kerouac i els escriptors de la Beat Generation, va fer autoestop fins a Califòrnia per conèixer Lawrence Ferlinghetti i altres autors beats. En 1962 començà a estudiar antropologia a la Roosevelt University, on prengué part en el moviment estudiantil afiliat als Studens for a Democratic Society (SDS, Estudiants per una Societat Democràtica). En 1964 participà activament, editant material gràfic (cartells, fullets, periòdics, pamflets, etc.), en la vaga dels collidors de nabiu a Michigan organitzada pels wobblies. En aquests anys també formà part del grup Rebel Worker i participà en les activitats de la llibreria Solidarity Bookshop. Durant l'hivern de 1965 abandonà la carrera i marxà a París amb sa companya, l'escriptora i pintora automatista llibertària Penelope Rosemont. A la capital francesa entrà en contacte amb André Breton i el grup surrealista parisenc. De bell nou a Chicago, amb el pintor Gerome Kamrowki i el poeta Philip Lamantia, artistes amb els quals havia participat en la revista VVV, i altres joves escriptors (Paul Garon, Joseph Jablonski, etc.), fundà el Chicago Surrealist Group (CSG, Grup Surrealista de Chicago), amb un caràcter políticament llibertari i en un país on la tradició surrealista era inexistent. En 1968 realitzà a la Gallery Bugs Bunny de Chicago l'Exposició Surrealista Mundial, barreja d'art i de política. En 1970 publicà la revista Radical America. Surrealism in the service of the Revolution. En 1976 organitzà l'exposició surrealista internacional Marvellous freedom - Vigilence of desire, que agruparà al voltant de 150 artistes de 31 països. En 1978, amb un editor anònim de San Francisco, publicà a Chicago la revista Arsenal. Surrealist Subversion, on trobem textos nombrosos surrealistes nord-americans i estrangers i de diferents escriptors (Jayne Cortez, Philip Lamantia, Paul Garon, T-Bone Slim, Nancy Joyce Peters, Nelson Algren, Paul Buhle, Marcel Duchamp, Robert Green, C. L. R. James, Ted Joans, Georges Bataille, Benjamin Paul Blood, André Breton, Luis Buñuel, Leonora Carrington, Benjamin Péret, Dave Roediger, Karl Marx, George Orwell, Mary Low, Errico Malatesta, Herbert Marcuse, etc.) i de la qual van sortir quatre números fins al 1989. En 1978 edità What is surrealism? Selected writings, d'André Breton, la primera antologia d'obres de l'escriptor francès a l'anglès. Entre abril i maig de 1992 el CSG manifestà el seu suport a les revoltes populars que es van produir a Los Ángeles. A més de les citades, edità nombroses revistes i publicacions, com ara Surrealism The Octopus Typewriter, Cultural Correspondence, Bulletin of Surrealist Information, International Surrealist Bulletin, Race Traitor, etc. És autor de nombroses monografies –moltes elles editades per la Charles H. Kerr Publishing Company, una de les editorials obreres més antigues dels EUA i que dirigí amb sa companya–, com ara Surrealism & Revolution (1966, amb altres), The morning of a machine gun. Twenty poems and documents (1968), Apple of the automatic zebra's eye (1971), In memory of Georg Lukacs (1973, amb altres), Marvelous freedom - Vigilance of desire. Catalog of the 1976 World Surrealist Exhibition (1976), André Breton and the first principles of Surrealism (1978), 100th Anniversary of Hysteria. Catalog of 1978 Intl Surrealist Exhibition (1978), Surrealism and its popular accomplices (1980), Mr. Block. Twenty-Four IWW Cartoons (1984, amb Ernest Riebe), You have no country! Workers' struggle against war (1984), Juice is stranger than friction. Selected writings of T-Bone Slim (1985, edició), Haymarket Scrapbook (1986, amb David Roediger), The Surrealist Movement in the United States, in conjunction with the International Surrealist Movement presents Arsenal Surrealist Subversion (1989), Lamps hurled at the stunning algebra of ants (1990), Isadora speaks. Writings and speeches of Isadora Duncan (1994, edició), Paschal Beverly Randolph (1996, amb John Patrick Deveney), Penelope. A poem (1997), The forecast is hot! Tracts and other collective declarations of the Surrealist Movement in U.S. (1997, amb sa companya Penelope Rosemont), Hobohemia. Emma Goldman, Lucy Parsons, Ben Reitman and other agitators and outsiders in 1920/30s Chicago (2000, amb Frank O.), An open entrance to the Shut Palace of Wrong Numbers (2003),l The Rise & Fall of the Dil Pickle: Jazz-Age Chicago's wildest & most outrageously creative hobohemian nightspot (2003, edició), Joe Hill. The IWW & The making of a revolutionary working class counterculture (2003), Revolution in the service of the marvelous (2003), Dancin' in the streets!. Anarchists, IWWs, surrealists, situationists & provos in the 1960s (2005), Jacques Vaché and the roots of surrealism. Including Vache's war letters and other writings (2007), The Big Red Songbook (2007, amb altres), Black, Brown & Beige. Surrealist writings from Africa and the diaspora (The Surrealist Revolution) (2009, amb Robin D. G. Kelley), etc. Franklin Rosemont va morir el 12 d'abril de 2009 a Chicago (Illinois, EUA) a causa d'un aneurisma cardíac. ***
Juan
Díaz Acosta - Juan Díaz Acosta: El 12 d'abril de 2010 mor a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Díaz Acosta. Havia nascut el 25 de desembre de 1917 a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Díaz Navarro, mariner, i Josefa Acosta Vallejo. Quan tenia un any quedà orfe de pare i va ser surat per sa mare i els avis. Quan tenia cinc anys començà a treballar al mar. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Estepona. Quan esclatà la guerra civil va ser mobilitzat per les tropes franquistes i enviat al front de Brunete (Madrid, Castella, Espanya). A Las Rozas de Madrid desertà i passà a la zona republicana. Després va ser enviat com a soldat de Marina a Cartagena (Múrcia, Espanya). En acabar la guerra retornà a Estepona i va ser detingut i tancat en un camp de concentració de Màlaga. Pogué fugir de l'afusellament declarant que havia estat presoner dels republicans. Durant el seu consell de guerra celebrat a Ceuta es va descobrir la seva deserció de l'exèrcit franquista i va ser condemnat a mort. Després de tres anys tancat a diverses presons, va ser enviat a un batalló disciplinari de treballadors a Cartagena i després a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya). La pena li va ser reduïda a 12 anys i un dia de presó i finalment a sis i un dia. En acabar la condemna, s'instal·là a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), on durant el franquisme va haver de viure amb moltes dificultats a causa dels seus antecedents polítics. Juan Díaz Acosta va morir el 12 d'abril de 2010 a l'Hospital del Servei Andalús de Salut de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. ***
René
Gieure - René Gieure: El
12 d'abril de 2011 mor a Lo Pònt de Soliers
(Provença, Occitània) el tipògraf,
documentalista,
cinèfil, naturista, esperantista i militant antimilitarista
i anarcoindividualista Gaston René Gieure. Havia
nascut el
19 de novembre de 1911 a
Bordeus
(Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Jean
Bertrand
Gieure, tipògraf, i Berthe Marie Vedere. Entrà a
formar
part del moviment llibertari quan era
molt jove, sobretot després de seguir les
conferències de Sébastien Faure a
Bordeus. Quan tenia 15 anys entrà com a aprenent de
tipògraf a la impremta
Delmas de Bordeus, on Aristide Lapeyre li va ensenyar l'esperanto. Ben
implicat
en el moviment dels albergs de joventut, en 1935 recorregué
França amb bicicleta.
Influenciat per les teories del «retorn a la terra»
de Jean Giono, en 1937 s'establí
al casal dels companys Joseph Estour i Marie Barrieu a Lo
Pònt de Soliers, on la
parella havia fundat
en 1929 una Colònia Llibertària que reunia
vegetarians, esperantistes i
naturistes, a més d'exiliats i refugiats de diferents
països, especialment
espanyols i italians. Amb el temps –el 16 d'abril de
1949 a Pau (Aquitània, Occitània)– es
casà amb Marguerite Marie
Estour (Margot), la filla de la
parella. En
1940, quan esclata la II Guerra Mundial, després d'haver
declarat davant un
tribunal militar les seves conviccions antimilitaristes, va ser
condemnat a
tres anys de presó per «insubmissió en
temps de guerra» i restà tancat a la
presó d'Avinyó (Provença,
Occitània) fins 1944. Anarquista de
tendència
individualista, després de la II Guerra Mundial
col·laborà en els periòdics L'Unique (1945-1946) d'E. Armand, en Liberté (1958-1971) de Louis
Lecoin i en
Le Réfractaire
(1974-1983) de May Picqueray,
on signà els articles com René
G. O Renato G. Destacat
cinèfil, signà la
columna «Cinéma» de Le
Réfractaire,
col·laborà en diferents revistes de cinema (1895,
L'Avant-Scène Cinéma,
Cinéma 77, L'Écran
Français, Image et
Son, Inter Ciné-Club,
La Revue du Cinéma,
etc.), fou secretari
de l'Escola Normal de Draguinhan (Provença,
Occitània) i animador del seu
cineclub, i entre 1961 i 1976 fou documentalista de la
Federació Francesa de
Cine Clubs (FFCC) a París (França). Fervent
naturista i esperantista, fou
membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA)
de
Marsella (Provença, Occitània) i de
l'associació «Les Acrates», fundada en
els
anys noranta per René Bianco per a aconseguir fons per a
l'adquisició d'un
local per al CIRA. Al final de sa vida es va retirar a Lo
Pònt de Soliers, on son sogre Joseph Estour havia
construït en un terreny
petites cases de fusta on podien residir companys exiliats o que ho
necessitessin. René Giuere va morir, gairebé
centenari, el 12 d'abril de 2011 a
Lo Pònt de Soliers (Provença,
Occitània). El seu fons de documentació sobre
cinema es troba dipositat a la Biblioteca de Cinema
«François Truffaut» de
París. --- |
![Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/conferencialapeyre.jpg "Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]")
![Alfred Monrós Julià (Mont-real, 11 de setembre de 1956) [Arxiu de Mont-real]](http://www.estelnegre.org/documents/monrosjulia/monrosjulia02.jpg "Alfred Monrós Julià (Mont-real, 11 de setembre de 1956) [Arxiu de Mont-real]")
![[11/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[11/04]") |
|
![[13/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[13/04]") |
|
|
| Actualització: 27-04-24 |