|
---
Anarcoefemèrides
del 12 de juny Esdeveniments
Portada de La Rivoluzione in Italia - «La Rivoluzione in Italia»: El 12 de juny de 1914 el setmanari anarquista Volontà d'Ancona (Marques, Itàlia), dirigit per Errico Malatesta, publicà un suplement al número 23 del periòdic sota el títol «La Rivoluzione in Italia. La caduta della monarchia sabauda» (La Revolució a Itàlia. La caiguda de la monarquia de la Casa de Savoia). En aquest suplement, que substituí el número ordinari del periòdic, s'anuncia la caiguda de la monarquia i es proclama la necessitat de passar a l'acció revolucionària a pocs dies de l'inici de l'esclat de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja). ***
Cartell
de l'homenatge a Lizano - Homenatge a
Lizano: El 12 de juny de 2015 se celebra a la
plaça del Sol de Barcelona
(Catalunya) un acte d'homenatge al poeta anarquista Jesús
Lizano Lizano, mort
el mes anterior. El acte va estar organitzat pels
col·lectius Aldarull, Ateneu
Llibertari de Gràcia, Heura Negra, L'Oca de
Gràcia i la Distribuidora La Polilla,
i hi intervingueren Ferran Aisa, Manel Aisa, Carles Andreu, Jordi
Bertran, Víctor
Bonet Arboli, David Castillo, Enric Casasses, Neus Dalmau, Anna
Dantinat,
Eulàlia Framis, Pep Gómez, Magda
Guillén, Nacho López, Núria
Martínez Vernis,
Vinyet Panyella, Josep Pedrals, Joan Ros, Martí Sales,
Meritxell Sales, Guim
Valls i Juan Vinuesa, entre d'altres.
Naixements
Foto policíaca de Georg Joan Neu (ca. 1894) - Georg Joan Neu: El 12 de juny de 1869 neix Prien (Rosenheim, Ducat de Baviera; actual Alemanya) l'ebenista anarquista Georg Joan Neu, també conegut per la seva transcripció al francès Georges-Jean Neu. Son pare es deia Gaspard Neu i sa mare Madeleine Prandl. Emigrat a França, el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per la seva militància i es refugià a Alemanya. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de la detenció de Louis Ségot apareguda en el
periòdic parisenc La Gazette de France
del 7 de maig de 1892 - Louis Ségot:
El
12 de juny de 1870 neix a Châteauroux (Centre,
França) l'anarquista i
sindicalista Louis Ségot, també conegut com Louis
Segaud. Sos pares es deien Adolphe Ségot, baster,
i Honorine Vacher. Es
guanyava la vida com a ensostrador. Des d'Issoudun (Centre,
França) s'instal·là
a Roanne (Forez, Arpitània). El 23 de febrer de 1889 es
casà a Roanne amb Benoîte
Rafin, obrera bitllaire, amb qui el 21 de juny de 1891
tingué un infant (Louis
Ségot). En aquesta època vivia al
número 46 del carrer Moulins de Roanne.
Participà activament en el grup anarquista «Les
Révoltés» i, amb Claude James i
Louis Thomasson, va ser un dels fundadors de les Joventuts
Antipatriotes de
Roanne. També va ser un dels organitzadors del
«Banquet antipatriòtic» de les lleves
de 1890-1891 que va tenir un gran ressò i que
implicà que alguns dels seus
participants fossin enviats sota vigilància als regiments
acantonats a Algèria.
L'11 d'octubre de 1890 presidí, amb François
Barret i Clovis Demure, la
conferència «La vérité sur
l'anarchie», donada per Octave Jahn a la Sala Venise
de Roanne i a la qual assistiren unes sis-centes persones. El 23 de
gener de
1891 va ser condemnat a una multa de quatre francs i mig per
«violències
lleugeres». El 28 de març de 1891 va ser un dels
oradors en una commemoració de
la Comuna de París que el grup anarquista de Roanne
celebrà al cafè regentat
per un tal Gay i en la qual participaren unes 120 persones, una
trentena de les
quals van ser dones i una trentena joves de menys de vint anys. En
aquesta
època vivia al número 4 del carrer Rossignol de
Roanne. El dia abans del Primer
de Maig de 1891 va ser detingut, per a evitar els possibles aldarulls,
juntament amb cinc companys (François Barret, Clovis Demure,
Rodolfo Gallo, Antoine
Sirot i Charles Vially), sota l'acusació
d'«afiliació a una societat secreta».
Jutjat l'11 de maig davant el Tribunal Correccional de Roanne, va ser
condemnat
a cinc francs de multa, ben igual que els altres companys. La policia
creia que
sabia el lloc on es trobaven diversos materials explosius que Clovis
Demure,
considerat el cap de la revolta, tenia. Durant els escorcolls
domiciliaris, es
va trobar a casa seva un segell d'un nou grup anarquista en
formació, «Les
Sans-Pitié», diversos exemplars de premsa
anarquista (L'Anarchie, La Révolte) i
una carta dirigida a Le Père
Peinard,
periòdic de l'anarquista Émile Pouget, amb qui
mantenia correspondència,
informant de la creació d'aquest grup i del bon funcionament
dels altres tres
grups anarquistes que operaven a Roanne; també informava de
les actuacions dels
grups socialistes, els membres dels quals, segons ell, s'integraven a
diari a
les files anarquistes. Amb Claude James, l'octubre de 1891 va ser
enviat, per
les seves opinions antipatriòtiques, al III Regiment de
Caçadors de l'Àfrica,
acantonat a Constantina (Algèria), però els dos
companys desertaren i es
refugiaren d'antuvi a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i
després a Luxemburg, on va
ser detingut el 5 de maig de 1892 amb el miner anarquista Constant
Lambert. El
seu cas va ser sobresegut, però a finals de juliol de 1892,
gràcies als diners
recaptats en dos col·lectes, s'exilià a
Anglaterra, on sa companya es reuní amb
ell. S'establí al número 26 de Fitzroy Street de
Londres. A finals de novembre
o a principis de desembre de 1892 va ser detingut a la capital anglesa.
En 1896
encara residia a Londres. En aquests anys el seu nom va ser inscrit en
el
registre de la policia ferroviària de fronteres. En 1903 ja
tornava a ser a
Roanne i en 1911 sembla que era secretari del Sindicat de Lampistes i
Galvanitzadors de la Confederació General del Treball (CGT).
Louis Ségot va
morir el 14 de febrer de 1946 al seu domicili de Roanne (Forez,
Arpitània). ***
Pascuale Binazzi (segon per
l'esquerra assegut) amb un grup de confinats a l'illa de Lipari (1927) - Pasquale Binazzi: El 12 de juny de 1873 neix a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Sos pares es deien Leopoldo Binazzi i Clorinda Dané. Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio, I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenen Il Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922 és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort en aquesta localitat italiana el 5 de març de 1944. ***
Necrològica
d'Émile Bodeau apareguda en el diari parisenc L'Humanité
del 6 d'agost de 1918 - Émile Bodeau:
El
12 de juny de 1877 neix a Montjoie (Blom, Llemosí,
Occitània) l'anarquista i
sindicalista Émile Bodeau. Paleta de professió,
vivia al número 34 del carrer
des Cascades del XX Districte de París (França).
A començament dels anys deu
fou secretari de la Cambra Sindical de la Maçoneria de Pedra
del Sena. Quan la
Gran Guerra va ser mobilitzat i destinat a la fàbrica de
pólvora de Angulema (Poitou-Charentes,
França) i el febrer de 1916 encara hi era. Va ser inscrit
com «militant
sindicalista antimilitarista». Émile Bodeau va
morir l'agost de 1918 a París
(França). ***
Jean
Dudragne durant el seu segrestament a la seu de La Guerre Sociale
(8 de juny de 1911) - Jean Dudragne: El 12 de juny de 1879 neix a Vandenesse (Borgonya, França) el propagandista anarquista i antimilitarista Jean-Louis Dudragne. Era «fill natural» de la jornalera Pierrette Dudragne (Louise). Entre abril i maig de 1910 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per la I Circumscripció del X Districte de París (França) en nom del Comitè Antiparlamentari promogut pels periòdics La Guerre Sociale i Le Libertaire. Componedor tipogràfic, a finals de 1910 estava afiliat al sindicat respectiu i milità en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). A partir de juliol de 1910 es relacionà amb Géo Forny, qui amb son germà Marco portà una agència de policia privada. En aquesta època vivia al número 69 del carrer de l'Hôtel-de-Ville del IV Districte parisenc. El gener de 1911 va ser públicament denunciat com a confident de la policia per l'anarquista Georges Durupt durant un míting celebrat a la Sala Fabien; després d'una curta baralla, va ser expulsat, amb la seva companya Foncette Cavé, de la sala per Durupt. Per a defensar la seva bona fe, va escriure a André Schneider, secretari de l'FRC, per demanar-li que el cités amb Durupt davant un jurat d'honor. Durupt declarà que no volia perdre temps discutint amb un individu «tan poc interessant». Aquesta evasiva permeté Dudragne continuar en l'FRC i el 21 de gener de 1911 va ser nomenat gerent de Le Libertaire en substitució d'Eugène Péronnet. El 8 de juny de 1911 va ser segrestat per l'anomenat «Servei de Seguretat Revolucionària» a la seu de La Guerre Sociale juntament amb Eugène Bled (Bonnet) i, després de ser interrogat i jutjat per un «tribunal revolucionari», confessà. Aleshores va ser públicament denunciat en L'Humanité i La Guerra Social i en una assemblea plenària de l'FRC, celebrada el 13 de juny de 1911, es discutí l'«Afer Dudragne-Bled». Ambdós van ser exclosos de l'FRC i Dudragne va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Eugène Jacquemin. No obstant això, contràriament a Bled, el dubte persistí sobre la naturalesa de les relacions que Dudragne mantenia amb els germans Forny. En el seu descàrrec digué que havia estat objecte d'abusos i que realment era un militant lleial. Així les coses, el 30 de juny de 1911 l'FRC reuní un jurat d'honor per a decidir sobre els fets recriminats i sobre els tractes que amb els germans Forny havien mantingut el militant Adolf Reichmann i els anarcoindividualistes Cagnoli i Boulanger. Aquest jurat estava compost per Élie Murmain, Gédéon Bessède (Sylvaire), Pierre Monatte, Lentz, Pierre Martin, Guichard i François Cuisse. El 29 de setembre de 1911 va ser citat per l'Audiència del Sena com exgerent de Le Libertaire per ser jutjat per dos articles antimilitaristes signats per Auguste Dauthuille («Les volontaires») i per Édouard Sené («Aprés le 1er Mai») apareguts en el periòdic el 6 de maig d'aquell any, però els dos autors es negaren a seure's al seu costat i no hi assistiren. Finalment ell tampoc no hi assistí i va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. El dubte continuà planejant durant el procés dels militants de La Guerre Sociale, contra els qui Bled i Dudragne havien denunciat per segrest. Durant l'audiència del 7 d'octubre de 1911 Miguel Almereyda reconegué que no pensava que fos un confident, però li reprotxava que estigués en relacions amb l'agent provocador Géo Fourny. El 12 de març de 1912, en l'apel·lació de la condemna per defecte del 29 de setembre de 1911 celebrada a l'Audiència del Sena, Dudragne declarà a la sala que era «anarquista revolucionari» i assumí plenament que Le Libertaire s'havia imprès en l'època; malgrat els testimonis de moralitat del seu cap i del secretari del seu sindicat, va ser condemnat, ben igual que Edouard Sené, a un any de presó i a 500 francs de multa per «articles injuriosos contra l'Exèrcit i provocació a l'assassinat i al pillatge». En l'article dedicat a aquest procés publicat en Le Libertaire es tractà Dudragne de manera neutra. El 9 d'agost de 1912 es beneficià d'una remissió de la pena. En 1914 va ser eximit i el 21 de febrer de 1915 es mantenia en aquesta situació. En aquesta època vivia al número 12 de l'impàs del Moulin-Joly del XI Districte de París. El 29 de maig de 1915 va ser jutjat en consell de guerra a París i condemnat a sis mesos de presó per haver-se trobat en un escorcoll al seu domicili dos segells de les oficines de reclutament de Baiona i d'Orleans. Durant la Gran Guerra s'oposà a l'«Unió Sagrada» i participà en les activitats dels «Amics de Le Libertaire». Va fer costat els antimilitaristes Louis Lecoin, Pierre Ruff i Claude Content durant els seus processos judicials de març de 1917. El 8 de març de 1919 es casà al XX Districte de París amb Céline Augustine Compagnon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Joan Costa Fabré (5 d'agost de 1919) - Joan Costa
Fabré: El 12 de juny de 1880 neix a
Palamós (Baix Empordà, Catalunya)
l'anarquista Joan Costa Fabré. Sos pares es deien Josep
Costa i Àngela Fabré.
Ferrador de professió, el desembre de 1917
abandonà Sant Feliu de Guíxols (Baix
Empordà, Catalunya) i passà a França
buscant feina. Treballà per al camioner
Mir de Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord) fins a l'11 de febrer de
1919, data en la qual
retornà a Catalunya. El 5 de juliol de 1919 tornà
a passar a França
clandestinament per Cervera (Rosselló, Catalunya Nord).
Detingut un mes més
tard sense els papers en regla, va ser fitxat el 31 d'agost de 1919 per
la
policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
com a «anarquista militant» i
retornat a la Península. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. ***
Un
article de Montégudet en La Révolution
Prolétarienne - Adrienne Montégudet: El 12 de juny de 1885 neix a Eissodun (Llemosí, Occitània) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valentine Augustine Amélie Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Filla d'una família pagesa de Puègmalsinhac (Llemosí, Occitània), sos pares es deien Jean-Félix Valdant, conreador i després agent d'assegurances, i Laurence Mathivet. Esdevingué mestra d'escola. Destinada a Roièra (Llemosí, Occitània), conegué el mestre Basile León Denis Montégudet, amb qui es casà el 23 de maig de 1908 en aquesta població. Amb son company milità en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuà militant-hi i en 1921 participà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Au Buçon (Llemosí, Occitània). Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portà un temps a Moscou, on esdevingué professora de francès. En 1927 tornà a França i intentà impulsar la propaganda en el mitjà pagès, però trencà amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja (ISR), però es mostrà molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutjaven veure la realitat. A partir de 1931 col·laborà en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüentà el grup de Pierre Monatte, qui edità La Révolution Prolétarienne. Aleshores deixà el Llemosí i marxa cap a Marsella (Provença, Occitània), on prengué part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportà el seu suport als refugiats italians i espanyols. A començaments de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Antíbol (Provença, Occitània) i després a Sant Pau (Provença, Occitània) on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagà a Cruesa i després a Baiona. Adrienne Montégudet va morir el 23 d'agost de 1948 a l'Hospital de Saint-Léon de Baiona (Lapurdi, País Basc). ***
Notícia
de la detenció de Louis Dubost apareguda en el diari
d'Angulema La
Charante del 27 d'abril de 1912 - Louis Dubost: El
12 de juny de 1892 neix a Moulins (Alvèrnia,
Occitània) el pacifista, maçó,
anarquista i anarcosindicalista Louis Eugène
Émile Dubost, conegut
com Picrate o Le
Père Émile. Sos pares es deien Jean
Dubost, forner, i Marie Françoise Perret. Pintor de la
construcció, en 1909 era delegat de
Propaganda dels obrers enguixadors i pintors de la Federació
Departamental del
Sindicats Obrers del departament d'Alier. Aquest mateix any, amb Jules
Vignes,
fundà el periòdic anarquista regional La
Torche, del qual només sortiren dos
números el novembre de 1909 i el gener
de 1910 a Moulins. Cap el 1910 s'establí a la
regió parisenca. Sota el
pseudònim Picrate, el
febrer de 1911
col·laborà en L'Anarchie.
En aquesta
època vivia a Les Lilas i va fer amistat amb l'anarquista
il·legalista Jules
Bonnot. El 26 d'abril de 1912 va ser detingut, juntament amb
Léon Bouchet i André
Georges Roulot (Lorulot),
responsables d'aquest periòdic, per organitzar
col·lectes en favor dels
empresonats i buscant una possible implicació amb la
«Banda Bonnot», però
després d'interrogats van ser posats en llibertat. Es declarà
insubmís i en 1917 va ser condemnat per un consell de
guerra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a un any de
presó. En els anys vint
esdevingué firaire i en 1925 era secretari de la
Unió d'Usuaris del Mercat
Central de Rouen (Alta Normandia, França) i de la
Federació Nacional dels
Sindicats de Firaires i Venedors Ambulants. En 1933 entrà a
formar part de la
francmaçoneria (Lògia «Constance,
Persévérance,
Vérité» del Gran Orient de
França) i milità en la Lliga Internacional dels
Combatents de la Pau (LICP);
també fou president de la Secció d'Elbeuf
(Normandia, França) de la Lliga dels
Drets de l'Home (LDH). Durant el període d'entreguerres,
sota el pseudònim Picrate,
col·laborà en el periòdic La Feuille,
editat per Jules Vignes a
Lió i Saint-Genis-Laval (Arpitània). Durant
l'Ocupació i després de la II
Guerra Mundial es dedicà a la formació de
militants, entre ells Alexandre
Hébert, destacat membre de la Confederació
General del Treball (CGT) i Força
Obrera (FO) del departament del Loira Atlàntic. El 13 de
març de 1945 es casà a La Londe (Alta Normandia,
França) amb Marie Cécile Massif. Durant els
anys cinquanta i
seixanta col·laborà en diferents publicacions
anarquistes, com ara Cahiers de l'Humanisme
Libertaire, Contre Courant,
Ego i Liberté.
El 30 de
març de 1966 participà, en nom del grup
anarquista «Jules Durand» de Le Havre
(Normandia, França), del qual era un dels seus principals
animadors, al costat
d'Stéphane Chatroussat i Louis Lecoin, en un
míting celebrat al cinema Normandy
de Rouen, organitzat per la Unió de Grups Anarquistes de
Normandia (UGAN), en
commemoració del trentè aniversari de la
Revolució espanyola i que acabà en un
enfrontament amb comunistes provocadors que havia a la sala. Louis
Dubost va morir el 23 de febrer de 1987 al seu domicili de
Caudebec-lès-Elbeuf
(Alta Normandia, França). ***
João
Perdigão Gutiérrez (1921) - João Perdigão Gutiérrez: El 12 de juny de 1895 neix a Casillas del Ángel (Fuerteventura, Illes Canàries) el destacat militant anarquista Juan Perdigón Gutiérrez, més conegut sota el seu nom en portuguès João Perdigão Gutiérrez (o Gutiérres). Sos pares foren Manuel Perdigón Herrera i Dorotea Gutiérrez García. En 1900 amb sa família emigrà a l'Uruguai i el gener de 1904 a Santos (São Paulo, Brasil). Paleta de professió, de ben jove començà a militar en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes de Santos i destacà per la seva intel·ligència i capacitat per la polèmica, la paraula i els escrits en la premsa llibertària. En 1907 entrà en el grup «Infants Revolucionaris», amb son cosí Manoel Perdigão Saavedra i Severino Consalves Antunha, que realitzà una important tasca propagandística de distribució de fullets, butlletins, diaris i llibres; més tard prengué el nom de «Grup Amor a la Llibertat». A finals de 1908 participà activament en la vaga de conductors de vehicles de la Companyia Docas, que reivindicaven la jornada laboral de 10 hores i que fou sagnantment reprimida. Autodidacte, només freqüentà un any una escola obrera, el professor de la qual era un treballador que ni tan sols coneixia el portuguès. En 1909 assistí a actes de l'acabat de crear Centre d'Estudis Socials de Santos i a les actuacions del també nou grup teatral anarquista «Amor a l'Art». En aquest any també participà activament en les manifestacions de protesta contra el judici i afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910, amb Miguel Garrido, Primitivo Raimundo Soares, Antonio Vidal i Carlos Zeballos, destacarà en la propaganda anarquista dins els sindicats de Santos. En aquesta època participà en la campanya anticlerical sorgida arran de l'afer de la nina Idalina Stamato, interna a l'orfenat Cristóbal Colón sota la direcció del pare Faustino Consoni, que desaparegué súbitament dins de l'internat; el pare Consoni fou acusat per la premsa anarquista d'estupre. Entre 1912 i 1915 desenvolupà una intensa activitat anarcosindicalista a Santos, amb mítings, organització de vagues, reunions clandestines, persecucions policíaques i detencions. En 1912 intervingué en els actes de protesta contra la pena de mort dels militants anarquistes italoamericans Ettore i Giovanetti, acusats de robatori i d'assassinats, i en els de suport de la Revolució mexicana. S'oposa, amb els seus companys, a la Nova Llei d'Adolfo Gordo aprovada el gener de 1913 que pretenia augmentar les prerrogatives de l'Estat per a poder expulsar els estrangers, intentant que no s'establís cap temps de permanència al país per a poder considera un immigrant com a resident, i que donà lloc a moltes deportacions de treballadors. En 1914 fou un dels organitzadors de la campanya de protesta contra la carestia de la vida i l'augment de la desocupació, i, a partir d'agost d'aquell any, contra el començament de la Gran Guerra a Europa. Destacà en els fets insurreccionals de juny de 1917. L'any següent, fou l'enllaç a Santos del Comitè Insurreccional que, dirigit des de Rio de Janeiro per José Oiticica i Manuel Campos, intentarà portar a terme una revolució llibertària seguint l'exemple rus i que fracassarà el novembre de 1918 a causa de la traïció del tinent Ajus, infiltrat de la policia i que en un primer moment col·laborà en l'organització del cop, i que tot plegat donà lloc a la detenció d'Oiticica, Campos i Astrojildo Pereira. El març de 1919 participà en la creació del Partit Comunista de Brasil (PCB), creat sobretot per anarquistes i llibertaris, i del qual fou nomenat secretari de la secció de Santos –el sector comunista bolxevic, descontent amb la línia d'aquest partit llibertari, crearà en 1922 altra PCB, dirigit per João da Costa Pimenta. El juliol de 1919, davant la detenció de Miguel Garrido, els obrers de la construcció de Santos es posaren en vaga general i marxà a São Paulo comissionat per demanar els suport dels treballadors d'aquella ciutat. El març de 1920 entrà a formar part d'un altre comitè revolucionari a São Paulo, juntament amb Manuel Campos, Leopoldo Adamo, Zanellas, Cristovão i Indalecio Iglesias; on la seva missió consistia en aconseguir material bèl·lic a Santos i transportar-lo a São Paulo, però finalment el comitè fou descobert, detinguts Adamo, Cristovão i Iglesias, que van ser expulsats cap a Europa. L'abril de 1920, en plena vaga de la construcció, pogué fugí d'una detenció policíaca i el seu domicili fou escorcollat, detenint son pare i havent de viure a partir d'aquest moment en la clandestinitat. En 1920 un grup teatral anarquista estrenà al Saló d'Arts i Oficis el seu diàleg dramatitzat A Prisão, interpretat per Benito Novoa i Aurora Novoa. El gener de 1921 explotaren diverses bombes a Santos i la policia acusà 16 persones d'atemptar contra la vida de tres persones, entre elles Perdigão, Domingo Gonçalves i Antonio Julião, pedagog de l'Escola Moderna. Buscat per la policia, decideix, sota el nom de Mario de Silveira, fugir amb el company Justiniho da Silva (Tupi o Silvio Amorim) a Porto Alegre i, el 15 de maig de 1921, a Rio de Janeiro. Després marxà a São Paulo, on, denunciat per Evaristo Ferreira de Souza, antic administrador d'A Plebe i aleshores traïdor a la causa anarquista, fou detingut; tres dies més tard fou enviat a Santos i després de 24 dies tancat fou embarcat al vaixell de càrrega Itapan cap a Rio Grande do Sul, però, ajudat pels soldats de l'Armada Brasilera de la guarnició de la nau, pogué desembarcar clandestinament a Florianópolis i fugir. En 1922 prengué part activa en el debat entre bolxevics i anarquistes pel control de la premsa llibertària. En 1923 publicà a Santos el setmanari Dor Humana, del qual sortiran set números entre l'1 de maig i finals de juny d'aquell any. En 1924 fou detingut, amb Manuel Marques Bastos, per distribuir a Santos manifests de la Revolució dels Tinents, moviment colpista de militars que volien derrocar el govern d'Arthur Bernardes i que rebé el suport del moviment anarquista. En 1927, el govern del president Washington Luis, prohibí les manifestacions del Primer de Maig i Perdigão desobeí l'ordre i intervingué –juntament amb Manuel Estévez Fernández, José Fernández Álvarez, Luiz Gonzaga Madureira i Bernardino José Marques do Vale– com a orador en un acte. Cridat davant el cap de policia de l'Estat de São Paulo, Armando Ferreira da Rosa, per a donar explicacions, decideix fugir a San Bernardo, després a São Paulo i a Duartina, treballant venent roba, per acabar refugiant-se a la granja de l'anarquista d'origen italià Vicente de Caria a Sorocaba, ciutat on establirà la seva definitiva residència. El 8 de febrer de 1928 el diari A Tribuna publicà la seva foto acompanya d'un decret d'expulsió i qualificant-lo de «perill social», de «dinamiter» i d'«anarquista temible». Buscant l'anonimat davant la persecució policíaca i davant el temor a l'expulsió, optà per desprendre's per sempre del seu primer llinatge i, des d'aleshores, en els seus documents oficials apareixerà com a João Gutiérrez, fill de Manuel Gutiérrez Herrera i María García Gutiérrez. El 24 de febrer de 1928 es casà civilment amb Anarquia de Caria (1904-2003), filla del seu amfitrió, amb qui tindrà sis infants (Lily, Aurea, Ondina, Florial, Eden i Aldo). En 1928 redactà, amb l'ajuda de sa germana Sebastiana, les seves memòries, que van ser ampliades, a instància de l'historiador anarquista Edgar Rodrigues, amb uns apèndixs en 1959 i 1962. A Soracaba intentà organitzar, sense èxit, grups de propaganda i va escriure dos manifest, un sobre la commemoració del Primer de Maig i altre sobre l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Un poquet al marge de la militància activa per l'edat, encara va participar en tres congressos anarquistes, el que es realitzà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948, el del que es va fer entre el 27 i el 29 de març de 1959 i el de 1962, tots portats a terme a comuna anarconaturista Nossa Chácara, a Itaim (São Paulo, Brasil). Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara O Sindicalista i A Plebe. João Perdigão Gutiérrez va morir en 1970 a Sorocaba (São Paulo, Brasil), on existeix un parc (Jardim Gutierres) en el seu honor. En 2007 l'historiador Jesús Giráldez Macía publicà la biografia Entre el rubor de las auroras. Juan Perdigón: un majorero anarquista en Brasil. João
Perdigão Gutiérrez (1895-1970) ***
Necrològica
de Juan Antonio Ibor apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'abril de 1979 - Juan Antonio Ibor: El 12 de juny de 1903 neix a Sarsamarcuello (Loarre, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Ibor. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble, on treballava de pagès. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que triomfà a la seva zona, aconseguí amagar-se i al final pogué passar a zona republicana, on s'integrà en un batalló i lluità al front d'Aragó. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba. Treballà de miner a Les Luminières i s'instal·là en una petita població de La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya Milagros i sos dos fills (Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local de la CNT de La Grand Comba. Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979 a La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània). ***
Pierre
Martin - Pierre Martin:
El 12 de juny de
1912 neix a Chartres (Centre, França) l'escriptor, pedagog,
activista antimilitarista i militant anarquista Pierre Louis Martin.
Fill d'una
família de comerciants de
Chartres, sos pares es deien Pierre Edgard Martin i Marguerite Louise
Marie Poullain. En 1937, quan estudiava dret i economia i tenia una
pròrroga
d'incorporació a files per estudis, es declarà
objector de consciència. Jutjat,
va ser condemnat a 18 mesos de presó. En aquesta
època rebé el suport de
l'escriptor Jean Giono. L'abril de 1939 va ser novament condemnat a una
pena de
dos anys de presó per negar-se de bell nou a fer el servei
militar. Quan
esclatà la II Guerra Mundial es trobava hospitalitzat en un
establiment militar
fent una vaga de fam i va ser immediatament traslladat a la
presó de Claravall
(Xampanya, França), on treballà a l'escrivania.
En aquesta abadia convertida en
presó trobà una seixantena d'antimilitaristes i
anarquistes, entre ells Jehan
Mayoux, Gilles Dubois i Gaston Leval. El 6 de juny de 1940, arran d'un
bombardeig de la presó, participà en l'auxili a
les víctimes. Després del
bombardeig, juntament amb una cinquantena de presoners, entre ells
Gilles
Dubois, retornà a la presó per a recuperar els
seus documents i el sotsdirector
i els guardians, retornats al seu post, els tornaren a empresonar.
L'abril de
1941 va ser alliberat, però poc després va ser
novament detingut al seu lloc de
feina per enviar-lo a Alemanya per a realitzar el Servei de Treball
Obligatori
(STO), però aconseguí fugir. Aquesta part de sa
vida la va explicar en el
llibre Candide face au Moloch. Recit
d'una aventure de la non-violence (1983). Un cop lliure, fou
membre de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de la
Confederació Nacional del
Treball de França (CNTF) d'Aulnay-sous-Bois (Illa de
França, França). Durant 12
anys va ser elegit quatre vegades membre del Consell de la
Internacional dels
Resistents a la Guerra (IRG). En aquesta època
col·laborà en diversos periòdics
pacifistes, com ara Les Cahiers du
Pacifisme (1946-1963), del qual va ser gerent, i Les Nouvelles Pacifistes (1949-1950),
òrgan de la Confederació
General Pacifista (CGP) animat per Louis Louvet i André
Maille. En 1948 fou
responsable d'una obra de desenvolupament comunitari del Servei Civil
Internacional (SCI) a la Cabília (Magrib), on
conegué els escriptors Albert
Camus i Mouloud Feraoun, experiència que va explicar en el
seu llibre En Kabylie dans les
tranchées de la paix
(1953). Posteriorment la UNESCO li confià una
missió educativa amb els
refugiats palestins a la franja de Gaza, a Egipte i a
Jordània. Aconseguí una
feina de professor al massís d'Ouarsénis
(Algèria), on aplicà els mètodes
pedagògics de l'educació integral,
però poc després, en 1954, arran del
terratrèmol
d'Orléansville, actual Chlef, se li va prohibir l'estada a
Algèria. Després de
fer estudis de sociologia i ciències polítiques,
en 1959 s'instal·là a Dakar (Senegal)
per ocupar-se de diverses cooperatives rurals de l'Oficina Nacional de
Cooperació i d'Acció al Desenvolupament (ONCAD) i
de cooperatives escolars. A Senegal fou
membre del Congrés
dels Pobles i creà el moviment de Ciutadans del
Món. A Dakar tingué sos dos
fills, Alassane i Abdou. Entre 1959 i 1960 participà
activament en les lluites
antinuclears contra l'experimentació de la primera bomba
atòmica francesa al Sàhara
i fou un dels organitzadors d'una caravana de camions que
recorregué Àfrica per
denunciar aquesta situació i que fou finalment detinguda per
les autoritats a
Ghana; per denunciar aquest fet, portà durant 15 dies una
vaga de fam davant
l'ambaixada francesa d'Accra (Ghana). En els anys posteriors
participà en les
campanyes i vagues de fam portades per Louis Lecoin per a obtenir
l'estatut
d'objector de consciència per a tots els pacifistes. En
aquesta època
col·laborà en Liberté
(1958-1971), de
Louis Lecoin, i Le Réfractaire81974-1983),
de May Picqueray. El maig de 1961 fou un dels sis
«André Bernard» –tots
els participants en l'acció prengueren la mateixa identitat
segons una
estratègia de l'Acció Cívica No
Violenta (ACNV)– detinguts a Marsella
(Provença, Occitània) amb el vertader
André Bernard, insubmís anarquista des de
feia quatre anys. El 17 d'octubre de 1961 es casà a Dakar
amb la
professora Jeanne Marie Dumeste. En 1966 creà un grup
africà
d'estudis i d'acció no violenta
al Senegal i en els anys setanta va fer costat la lluita dels pagesos
del
Larzac (Llenguadoc, Occitània) contra la
instal·lació per part del Ministeri de
Defensa francès d'un polígon de tir a la zona.
Amb Louis Simon animà la Lliga
d'Acció Pacifista (LAP). Després de la seva
jubilació en 1972 s'instal·là a amb
sa família a Algèria i posteriorment es
retirà a les localitats provençals de
Grasse i Tourtour. Pierre Martin va morir el 22 de juny de 1998 al seu
domicili de
Grasse (Provença,
Occitània). ***
Anna
Campbell (12 de gener de 2009) - Anna Campbell: El
12 de juny de 1991 neix a Lewes (East Sussex, Anglaterra) l'anarquista,
feminista i sindicalista Anna Montgomery Campbell, també
coneguda com Hêlîn
Qeroçox. Era filla d'Hugo Martin Montgomery
Campbell (Dirk Campbell),
músic de rock progressiu, i de Katherine Emma Bridges (Adrienne
Katie
Campbell), científica i activista ecologista.
Després de fer els estudis a
l'escola independent «St. Mary's Hall» de Brighton
(East Sussex, Anglaterra) i
d'abandonar els estudis a la Universitat de Sheffield (South Yorkshire,
Anglaterra), s'instal·là a Bristol (Sud-oest
d'Anglaterra, Anglaterra), on
treballà de lampista qualificada. Activista en diferents
moviments socials i
polítics, fou membre de la Secció de Bristol dels
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de
l'Anarchist Black Cross (ABC,
Creu Negra Anarquista), de l'Empty Cages Collective (ECC,
Col·lectiu Gàbies
Buides; per l'abolició de les presons), de la Hunt Saboteurs
Association (HSA,
Associació de Sabotejadors de Caça) i
participà activament en nombroses
campanyes ecologistes i en les manifestacions estudiantils
britàniques de 2010.
El maig de 2017 viatjà a Rojava (Kurdistan Occidental;
Administració Autònoma
del Nord i Est de Síria), entrà a formar part de
les Yekîneyên Parastina Jin (YPJ,
Unitats de Protecció de les Dones) i rebé
formació militar i de llengua kurda.
Partidària del «confederalisme
democràtic», s'integrà en la lluita per
la
defensa de Rojava, preconitzant la política laica,
democràtica, igualitària i
de defensa dels mateixos drets per les dones, oposat absolutament al
grup gihadista
Estat Islàmic (EI). Anna Campbell va morir en combat el 15
de març de 2018 en
un bombardeig de l'exèrcit turc al front de batalla d'Afrin
(Alep, Síria) en
l'anomenada «Operació Branca d'Olivera».
Va ser la primera britànica que morí lluitant
amb les forces kurdes en la guerra civil síria i un mes
abans havia mort al
mateix front el periodista llibertari bretó Olivier Le
Clainche (Kendal
Breizh). Les restes d'Anna Campbell es troben encara al camp
de batalla
d'Afrin, territori actualment controlat per Turquia, i tots els intents
per
recuperar el seu cos, la ubicació exacta del qual es coneix,
han fracassat per
la indiferència dels governs britànic i turc. Un
carrer a Bilbao (Biscaia, País
Basc) porta el seu nom.
Defuncions
Bruno
Misèfari confinat a Ponça (1931) - Bruno Misèfari:
El
12 de juny de 1936 mor a Roma (Itàlia) l'enginyer,
geòleg, poeta, activista antimilitarista
i propagandista anarquista Bruno Vincenzo Francesco Attilio
Misèfari, també
conegut com Furio Sbarnemi. Havia
nascut el 17 de gener de 1892 a Palizzi (Calàbria,
Itàlia). Sos pares es deien
Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era el
primogènit d'una família
nombrosa de vuit fills, dels quals dos germans seus també
van ser militants
anarquistes, Florindo e Enzo –aquest últim
acabarà en les files comunistes.
Després de fer l'escola primària a Palizzi,
s'instal·là a Reggio de Calàbria,
on, amb el suport del seu oncle matern Vincenzo, pogué
freqüentar l'Institut
Tècnic i, un cop va obtenir experiència
tècnica, en 1911 es matriculà en enginyeria
al Politècnic de la Universitat de Nàpols
(Campània, Itàlia). En els anys
universitaris, a més de preparar-se en les
matèries curriculars, especialment
matemàtiques, estudià filosofia i literatura,
guiat pel professor de física de
l'Institut Tècnic «Raffaele Piria» i
militant llibertari Giuseppe Berti. A
través de son oncle, entrà en contacte amb
treballadors i artesans, i amb
alguns d'aquests fundà el grup juvenil «August
Babel», que s'adherí al Partit
Socialista Italià (PSI). En aquesta època
col·laborà, moltes vegades signant
com Lo Studente, en el
periòdic de la
Cambra del Treball de Reggio de Calàbria Il
Lavoratore, en el setmanari socialista de Messina Il Riscatto i en el full anarquista Il Libertario, publicat a La Spezia. En
aquest últim periòdic, a
més d'enviar poesies, el 28 de març de 1912
publicà un article sobre la
militant anarquista Maria Rygier, cosa que cridà
l'atenció del prefecte de
policia de Reggio de Calàbria i disposà
vigilar-lo «convenientment». Durant una
de les moltes conferències, celebrades per commemorar el
centenari de la Unitat
d'Itàlia, va ser detingut per la policia per haver
llançat invectives contra
les institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de
protesta
contra la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut
per distribuir als
reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la
deserció; jutjat, el 5 de
març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de
Calàbria a dos mesos i
mig de reclusió; la pena, confirmada en
l'apel·lació, va ser suspesa durant
cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser
registrada en els
antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva
lluita antimilitarista
s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una
manifestació
intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos
polítics. El seu
apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar
nombrosos
documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona
(Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en
estret contacte amb
l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà
en la manifestació
contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de
Nàpols. Cridat a
les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre
desertar o entrar a
l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment
decidí declarar-se objector
de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a
l'acadèmia militar de
Benevent (Campània, Itàlia). Després
de patir una condemna de set mesos de
presó a Acireale (Catània, Itàlia), la
nit del 5 de març de 1916, portant
l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista
intervencionista a la
Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i
pronuncià un fort discurs contra la
política bel·licista italiana, alhora que
esquinçà les estrelles del coll del
seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la
deserció, creuà la frontera amb
Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut,
sota el nom fals de Diego De Tommasi,
a Cannobio (Piemont,
Itàlia) i immediatament traslladat a Nàpols per a
ser posat a disposició d'un
tribunal militar. De bell nou a la caserna d'Infanteria de Benevent, i
obtinguda la suspensió del seu procediment penal, el 25
d'agost de 1916 desertà
novament. Després de creuar la frontera a Chiasso (Ticino,
Suïssa) fermat sota
un vagó ferroviari, va ser detingut per la policia
suïssa i només va ser alliberat
quan arribà d'Itàlia la documentació
que demostrava els motius polítics de la
seva fugida. Sota el nom de Furio
Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a
Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del socialista
Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va
introduir en l'ambient
dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i
gràcies a ell freqüentà la
família anarquista dels Zanolli, on conegué la
seva futura companya Pia Zanolli.
En estret contacte amb destacats militants dels moviments anarquistes i
socialistes italià i suís (Errico Malatesta,
Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Guiseppe
Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale Binazzi, Giuseppe
Di
Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.),
organitzà conferències
setmanals i envià articles i cròniques a
diferents periòdics llibertaris,
especialment a Il Risveglio Anarchico
de Ginebra. Mentrestant, va fer feina a la fàbrica
d'automòbils Arbenz, al
barri d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com
a
sospitós de ser un agent propagandista bolxevic, juntament
amb altres companys
italians i francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli,
Francesco
Ghezzi, Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat
«Afer de la Bomba de
Zuric». Després de set meses de presó
preventiva, va ser absolt i alliberat el
20 de novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el
govern
federal suís li va notificar l'ordre d'expulsió,
que es va frenar durant quatre
mesos a causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la
presó. Després
d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de
juliol de
1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg,
República de
Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin,
una de les fundadores
del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista
d'Alemanya), i
amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de
1919, després de la
concessió d'una amnistia per part del govern
italià, acompanyat de les germanes
Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a
Calàbria. Detingut tres setmanes
a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat
després d'una
interpel·lació que l'11 de desembre el diputat
socialista Francesco Misiano
interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la
propaganda llibertària a
Calàbria, Pulla i Campània; promogué
el moviment camperol calabrès, i
col·laborà en Umanità
Nova i L'Avvenire Anarchico.
A Nàpols, dirigí,
amb Giuseppe Imondi, Anarchia,
quinzenal de la federació local que
començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En
aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de
Tàrent (Pulla,
Itàlia) i dirigí una vaga de tres meses per
exigir la reobertura d'una drassana.
En 1921, a la zona de Nàpols, participà
activament en la campanya a favor dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer
de 1922,
juntament amb Roberto Elia, va fer una crida mitjançant el
periòdic Pane e Libertà,
a difondre el pensament
anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos
de la llengua
siciliana, però el projecte no reeixí per manca
de finançament. El 18 d'agost
de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al
Politècnic de Nàpols i retornà
definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual
només va sortir per algun
viatge de feina o per motius familiars. Encara que professional
liberal,
continuà durant alguns anys les seves activitats
llibertàries. El 14 de
desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a Reggio
de Calàbria el
quinzenal L'Amico del Popolo,
destinat
especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud,
publicació que va ser
prohibida després del seu quart número. El 22 de
setembre de 1925, acusat juntament
amb altres intel·lectuals d'haver promogut un
pretès «atemptat contra el poder
de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini»,
va ser arrestat a
Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies
després. El desembre de
1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a
«fervent i
irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de
qualsevol acció política
directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la
llista de
persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades
contingències. S'especialitzà en geologia i en
1926 a Villa San Giovanni
(Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit
Popular Italià (PPI) Nicola
Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa
(«Società Vetraria Calabrese»),
destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello
i de la qual assumí
el càrrec de director tècnic. El 20 de
març de 1931, en el funeral d'un amic
seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs
on criticà la violència,
la corrupció i la injustícia del
règim; pocs dies després, el 25 de
març, va
ser detingut per enèsima vegada acusat de
«propaganda anarquista»; jutjat, va
ser condemnat a dos anys de confinament que purgà a l'Illa
de Ponça, a la qual
arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa reanimà,
amb Alfonso Failla, els
vincles associatius entre els confinats, muntant una petita biblioteca
i
realitzant converses teòriques de manera habitual. Durant el
confinament
conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del Gran Orient
d'Itàlia, qui l'afilià
a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28 de maig
de 1932 es casà civilment a
Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el seu temps lliure, a
part de pagar amb
alguns mesos de presó per haver insultat Benito Mussolini,
se li va permetre
exercir la seva feina d'enginyer i l'ajuntament de Ponça
l'encarregà alguns
projectes, que van ser convenientment retribuïts. El 14 de
novembre de 1932 la
pena va ser condonada en ocasió del desè
aniversari de la «Marxa sobre Roma» i
el 2 de desembre deixà Ponça i es
traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia),
on a finals
de 1930 s'havia descobert sílice. A Suïssa
trobà finançament i en 1935 creà la
«Davoli Quarzo e Silice», un establiment per a
l'extracció del mineral, que
arribà a treure 30.000 tones anuals, les quals eren enviades
a laboratoris de
precisió de l'exèrcit a Roma i a alguna societat
privada, com ara la de Richard
Ginori. Aquesta iniciativa, que va durar fins a la II Guerra Mundial,
s'enfrontà
a nombrosos obstacles en l'àmbit local i sempre va estar
vigilada per les
autoritats feixistes. Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des
que en
1933 se li diagnostiqués un tumor cerebral, el va obligar a
ser hospitalitzat. Bruno
Misèfari va morir el 12 de juny de 1936 a la
clínica de Giuseppe Bastianelli de
Roma (Itàlia), a resultes d'una intervenció
quirúrgica patida dos dies abans. En
vida publicà Commemorazione di
Francisco
Ferrer (1917), Diario di un
disertore.
Dal carcere di Zurigo (1918) i Chi
sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la major part
dels seus
escrits van ser publicats pòstumament per la seva companya,
com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie in brutta copia
(1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti
di Bruno Misèfari (1975) i
Tutto è
vero. Prosa e poesie (1978). En els anys seixanta
existí un grup anarquista
juvenil de Reggio de Calàbria que portà el seu
nom. En 1967 Pia
Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu
company sota el títol L'anarchico
di Calabria, que va refè i
reeditada en 1972, i en 1989 son germà Enzo
publicà Bruno. Biografia di un
fratello. L'arxiu familiar es troba
dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo
Bruno
Misèfari) i a l'International Institute of Social History
(IISH) d'Amsterdam. ***
Notícia
del processament d'Henri Cottin apareguda en el
periòdic Le
Petit Parisien del 16 de setembre de 1923 - Henri Cottin: El 12 de juny de 1944 és abatut a Belleu (Soissons, Picardia, França) l'anarquista Henri Charles Lucien Cottin. Havia nascut el 17 d'octubre de 1901 a Compiègne (Picardia, França). Sos pares es deien Lucien Henri Cottin, empleat de comerç, i Marie Catherine Wailliez, bugadera. Treballava d'obrer torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París i vivia amb sos pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital francesa. Des del 1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son germà, l'anarquista Émile Cottin (Milou), intentà assassinar el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre de la Unió Anarquista (UA) del XV Districte de París (França). El 2 de juny de 1921 va ser absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i comunistes, pel XI Tribunal Correccional de París del delicte de «distribució de pamflets antimilitaristes». El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat, llançaren pamflets anarquistes durant la representació de Werther a l'Òpera-Còmica de París; processats el setembre d'aquell any per aquesta acció, la causa va ser finalment sobreseguda. Durant la Guerra Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions d'avituallament del Comité pour l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a Barcelona i Llançà (Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència contra l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge «Roberte» (Raymond Fiolet, Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser abatut per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny de 1944 durant una acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu (Soissons, Picardia, França) de l'estació de Soissons. Associacions d'excombatents i exmembres de la Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i un carrer de Belleu porta el seu nom. ***
Karel
Toman fotografiat al seu despatx de Praga per Pavel Altschul - Karel Toman: El 12
de juny de 1946 mor a Praga (Txecoslovàquia)
el poeta, periodista, traductor i intel·lectual anarquista
Antonín z Padovy
Bernášek, conegut com Karel Toman.
Havia nascut el 25 de febrer de 1877 a Kokovice
(Klobuky, Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès;
actualment República Checa). Fill d'una
família pagesa, sos pares
es deien František Bernášek i Rosalie
Horová, i tingué un germanastre, Josef,
fill del primer matrimoni de son pare amb Maria Platilová, i
quatre germans (František,
Maria Černoá, Aloise i Jaromíra). Va fer els
estudis secundaris a Slaný (Bohèmia
Central, Imperi Austrohongarès; actualment
República Checa) i posteriorment, en
1896, es graduà a Příbram (Bohèmia
Central, Imperi Austrohongarès; actualment
República Checa), d'on sortí amb un
excel·lent coneixement de la llengua i la
cultura gregues. En aquest mateix any de 1896
començà els estudis de dret a la
Facultat de Dret de la Universitat Carolina de Praga
(Bohèmia Central, Imperi
Austrohongarès; actualment República Checa).
Sense acabar els estudis universitaris,
va anar ocupant diversos càrrecs oficials. A Praga
s'integrà l'anomenat «Anarchističtí
Buřiči» (Anarquistes Amotinats), grup d'escriptors txecs de
tendència
anarquista i anarcoindividualista, molt influenciats pel pensament de
Friedrich
Nietzsche, els escriptors russos, el vitalisme, l'anarquisme europeu
(Jean
Grave, Piotr Kropotkin, Charles Malato, Ferdinand Domela Nieuwenhuis,
Lev
Tolstoi, Victor Dave, etc.) i l'antimilitarisme, al voltant de la
revista
cultural avantguardista llibertària Nový
Kult (Nou Culte), de l'escriptor
anarquista Stanislav Kostka Neumann. A partir de 1899 va fer molta
amistat amb
l'ocultista Emanuelem Haunerem, director d'una
col·lecció de publicacions de
filosofia, mística i ocultisme molt prestigiosa aleshores.
En 1902 formà part
del «Kruhu Spisovatelů» (Cercle d'Escriptors) i en
1903 de l'Associació
Literària Lliure «Syrinx». En aquesta
època treballà en diverses feines, com
ara aprenent de comptabilitat, mecanògraf, treballador en
periòdics
anarquistes, al Museu d'Arts i Oficis, redactant un diccionari
educatiu, etc. Bandejat
de sa família, després d'un temps a Viena (Imperi
Austrohongarès; actualment
Àustria) entre 1903 i 1904, viatjà arreu d'Europa
(Alemanya, França, Països
Baixos, Regne Unit) de manera bohèmia, vivint de fer
lliçons de francès i de txec
i en diverses feines –a Londres treballà amb
l'anarquista Felix Quintan en una
fàbrica de barrets–, tot freqüentant els
cercles anarquistes –gràcies al
filòsof llibertari František Sedlák,
va romandre un temps a la Whiteway Colony
(Cotswolds Hills, Stroud, Gloucestershire, Anglaterra) d'anarquistes
tolstoians,
de la qual quedà decebut, i també
passà uns dies al «Milieu Libre de Vaux»
(Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne
(Picardia, França)–, i va
escriure reportatges dels seus viatges que publicà en
revistes llibertàries txeques.
També va fer traduccions i articles de crítica
literària que publicà en
diverses revistes (Lípa, Lumír,
Niva, etc.). Entre 1911 i
1917 treballà de copista a l'Arxiu Estatal. El 15 de febrer
de 1915 es casà amb
Anna Wagenknecht, amb qui va tenir dos infants, Jaromír i
Prokop. Durant la
Gran Guerra treballà de redactor en el diari Národní
Listy. El maig de
1917 signà un manifest d'intel·lectuals, artistes
i escriptors txecs que
demanaven l'establiment d'una república txecoslovaca separa
de l'Imperi Austrohongarès.
Entre 1919 i 1925 ocupà un càrrec a la Biblioteca
de l'Assemblea Nacional de la
República Txecoslovaca i col·laborà en
el diari Lidové Noviny. En 1923
va tenir el seu primer infart i entre 1924 i 1925 viatjà a
la Provença per
curar-se el reumatisme. Malalt del cor, en 1925 es va jubilar. En 1928
va ser
nomenat membre de l'Acadèmia Txeca de Ciències i
Art. En els anys trenta
s'acostà al nacionalisme txec, va fer amistat amb el poeta
comunista Josef Hora
i mostrà fins i tot simpatia per l'URSS. El 7 de novembre de
1938 participà en
la celebració anual de la Revolució d'Octubre a
l'ambaixada de l'URSS a Praga.
Va sobreviure a l'Ocupació retirat de la vida
pública. Com a traductor, traslladà
al txec diversos escriptors francesos (Colette, Anatole France, Guy de
Maupassant, Charles-Louis Philippe, Claude Tillier, etc.). Entre 1943 i
1945 presidí
la Secció Literària de l'Acadèmia
Txeca de Ciències i Art. El gener de 1946 va
ser nomenat Artista Nacional. Entre els seus poemaris podem destacar Pohádky
krve (1898), Torzo života (1902),
Melancholická pout (1906),
Sluneční hodiny (1913), Verše
rodinné a jiné (1918), Měsíce (1918),
Hlas ticha (1923) i Stoletý
kalendář (1926). Molts dels
seus poemes han estat musicats per diferents artistes. Karel Toman va
morir el
12 de juny de 1946 a Praga (Txecoslovàquia) i va ser
enterrat amb honor d'Estat
el 21 de juny a la Tomba Slavín, panteó on
descansen les grans personalitats
nacionals, del cementiri de Vyšehrad de la ciutat. Des de
1947 un carrer del
barri de Břevnov de Praga, on visqué al final de sa vida,
porta el seu nom. Karel Toman
(1877-1946) ***
Arsenal
de Toló (1907) - Antoine Bertrand: El 12 de juny de 1964 mor l'obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure», Antoine Bertrand. Havia nascut el 16 de març de 1877 a Còrsega. Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l'Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l'amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista «Sébastien Faure», successor de «La Jeneusse Libre». ***
Necrològica
d'Albert Doucet apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité
del 16 de maig de 1920 - Albert Doucet: El
12 de juny de 1968 mor a Miramont de Guiena
(Aquitània,
Occitània) l'anarquista i
sindicalista revolucionari Albert Dousset, més conegut com Albert Doucet.
Havia nascut el 5 de març de 1891 a Thiviers
(Aquitània,
Occitània).
Sos
pares es deien Vincent Dousset i Marie Buisson. Obrer
mecànic
ajustador de professió,
milità en la Federació Anarquista (FA) a
París (França). En 1920 era secretari
de la Joventut Sindicalista i vivia al carrer Albert de
París. El 15 de maig de
1920 va ser detingut a París, amb Henri Delécourt
i Gabriel Lattès, per aferrar
el cartell «Aux grévistes» en suport de
la vaga dels ferroviaris, on s'exigia
l'amnistia general per les «víctimes del
capitalisme», es feia apologia del «gest
coratjós» de Louis-Émile Cottin contra
el president del Consell de Ministres
francès Georges Clemenceau i recordava les
víctimes del «Primer de Maig
sagnant». Tots tres es posaren en vaga de fam per exigir que
el seu cas fos
tractat com a delicte polític i no de dret comú.
Acusat de «provocació de
militares a la deserció» per haver aferrat el
citat cartell, va ser jutjat, amb
Henri Delécourt, Jean Laporte, Gabriel Lattès,
Kléber Nadaud i Ernest Pételot, i
condemnat l'agost d'aquell any a sis mesos de presó. En 1924
era membre del
consell d'administració de la «Librairie
Sociale», amb Baudart, Digo, Guérin i Marcel
Jouot, entre d'altres, i a partir de juliol amb Roger
Goutière, Lyatey i Marcel
Bonvalet. Quan les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924,
formà part
amb Bonvalet, Bucco, Lattés, Chassan i Villain, de la llista
abstencionista
(«Llista Llibertària») presentada per la
Unió Anarquista (UA) al XIII Districte
de París. Durant el congrés de l'UA, celebrat
entre el 2 i el 3 de novembre de
1924, va ser nomenat membre del nou consell d'administració
d'aquesta
organització. A començament dels anys trenta
vivia al número 6 del carrer Descartes
del V Districte de París. Després de la
proclamació de la II República
espanyola, es va encarregar d'enviar a Espanya el fons de la llibreria
de la
Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE),
la seu de la qual
estava situada en un soterrani del carrer Boyer del XX Districte de
París. El
setembre de 1931 envià 24 capses de llibres i fullets a
Louis Vacaria a
Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), qui s'encarregaria de
remetre-les a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
però totes les capses van ser retingudes
per la duana a l'estació de La Guingueta d'Ix (Cerdanya,
Catalunya Nord), la
qual demanava 4.000 pessetes de taxes; la FAI rebutjà pagar
aquesta quantitat i
renuncià a aquest fons. El 8 de febrer de 1932, mentre venia
exemplars de Le Libertaire
al
carrer, resultà ferit d'un
cop de porra al cap en un enfrontament multitudinari al Barri
Llatí de París
entre estudiants d'extrema dreta i d'extrema esquerra. Albert Dousset
va morir el 12 de juny de 1968 al seu domicili de Miramont de Guiena
(Aquitània,
Occitània). ***
Herbert
Read, fotografiat per Roloff Beny (1958) - Herbert Read: El 12 de juny de 1968 mor a Malton (North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Havia nascut el 4 de desembre de 1893 a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra). Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics –The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)– i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter –Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)–, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels quals és el novel·lista Piers Paul Read. Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà). ***
Necrològica
de José Martínez Gracia apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 13 de
setembre de 1970 - José
Martínez Gracia:
El 12 de juny de 1970 –algunes
fonts citen erròniament el 14 de juny de 1970– mor a Tarascon
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista José Martínez Gracia. Havia
nascut el 28 d'agost de 1902 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es
deien Manuel Martínez i Carmen Gracia. Refugiat a
França, després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a Tarascon on
treballà de sabater i fou en
diferents ocasions secretari de
Cultura i Propaganda de la Federació Local de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). A finals dels anys seixanta fou membre de la
Comissió de
Relacions del Nucli de CNT del departament de l'Arieja. ***
Necrològica de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic tolosa Espoir del 26 de setembre de 1971 - Juan José Blasco Puyo: El 12 de juny de 1971 mor a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan José Blasco Puyo. Havia nascut el 8 de desembre de 1913 –algunes fonts citen erròniament 1914– a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Antonio Blasco i Concepción Puyo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Comarcal de Vall-de-roures de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i de la Federació Local de la CNT de Mondonvila. Juan José Blasco Puyo va morir durant la nit de l'11 al 12 de juny de 1971 a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cerebral mentre dormia al seu domicili i fou enterrat civilment dos dies després. ***
Necrològica
de Frederic Baldó Bau apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de juliol de 1972 - Frederic Baldó Bau: El 12 de juny de 1972 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Frederic Baldó Bau –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Bou–, conegut sota els pseudònims Federico Bolera i Simplicio. Havia nascut el 12 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1892 a Benimantell (Marina Baixa, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Alcoi (Alcoià, País Valencià). Sos pares es deien Francesc Baldó Bau i Maria Teresa Bau Solvas. Quan tenia 14 anys començà a fer feina com a obrer tèxtil en una fàbrica de filatures d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), pel seu tarannà rebel va ser perseguit i cap el 1914 passà a França. Després hi retornà i en 1928 col·laborà en ¡Despertad! En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Vernet. Més tard retornà a la Península i col·laborà en la premsa de l'exili (Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, etc.), moltes vegades fent servir pseudònims (Federico Bolera, Simplicio, etc.). Frederic Baldó Bau va morir de broncopneumonia el 12 de juny –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1972 al Gran Hospital de l'Estat de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena de la ciutat. ***
Notícia de la detenció d'Émile Koch apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de juny de 1926 - Émile Koch: El 12
de juny de 1979 mor a Montelaimar (Delfinat, Occitània) l'anarcosindicalista Edmond
Émile Koch –a vegades citat erròniament Kock. Havia nascut el 31 d'octubre
de 1888 a Sannois (Illa de França, França). Era fill d'Émile Koch, manobre, i
de Marie Louise Gelquin. Es guanyava la vida treballant de terrelloner. El 5
d'agost de 1911 es casà a Athus (Aubange, Luxemburg, Valònia) amb Blanche Antoinette
Éugenie Bedel. Membre del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes del
Sena de París (França), el desembre de 1912 es va veure implicat en l'anomenat
«Cas de Le Moviment Anarquista», quan aquesta publicació mensual del
Club Anarquista Comunista (CAC) va ser perseguida judicialment, juntament amb a
la Federació Comunista Anarquista (FCA) i les Joventuts Sindicalistes, per les
autoritats franceses. Després de la Gran Guerra s'instal·là a Saint-Ouen (Illa
de França, França). Entre 1923 i 1924 fou gerent del periòdic La Voce del
Profugo, editat per anarquistes exiliats i dirigit per Alberto Meschi. En
aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Entre el 4 i el 7 de juliol
de 1923 va ser delgat pel Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB, Sindicat Unitari
de la Construcció) del Sena i pel Sindicat de la Construcció de Beauvais (Nord-Pas-de-Calais,
França) per assistir al Congrés de la Federació de la Construcció de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU), on cosignà la moció d'«independència
sindical» i de suport a la «Carta d'Amiens», deixant els comunistes en minoria.
Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 assistí al Congrés de la CGTU celebrat
a Bourges (Centre, França), on es ratificà la dominació dels comunistes, fent
que les minories s'agrupessin en l'anomenada Minoria Sindical Revolucionària (MSR).
El 14 de desembre de 1923 va ser nomenat secretari de l'MSR del Sena. Després
de l'enfrontament entre anarquistes i comunistes en el míting comunista de l'11
de gener de 1924 a la Casa dels Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de
la CGTU, on resultaren morts a trets Nicolas Clos (Gros Morin) i Adrien
Poncet, a més de diversos ferits de bala, l'escissió de la CGTU va ser un fet.
El 17 de febrer de 1924 participà en la delegació de la Construcció de la CGTU
que proposà a la delegació homòloga de la Confederació General del Treball (CGT)
una fusió dins de l'autonomia, però que no reeixí després de mesos de
negociació. El 30 de setembre de 1925, a la Borsa del Treball de Saint-Étienne
(Forez, Arpitània), va fer la conferència «Le sindicalisme, ses moyens, son
but», organitzada per la Joventut Sindicalista local. El 2 de juny de 1926,
quan era secretari del Sindicat de Terrelloners del departament del Roine, va
ser detingut, denunciat i empresonat per «entrebanc a la llibertat de treball»
i per «cops i ferides» durant una vaga a Lió (Arpitània). L'octubre de 1926 va
ser nomenat secretari de l'acabat de crear Syndicat Unique du Bâtiment (SUB,
Sindicat Únic de la Construcció), al número 86 del Cours Lafayette de Lió.
Entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre de 1926 assistí al Congrés de la Unió
Departamental dels Sindicats Autònoms del Roine celebrat a Villeurbanne (Forez,
Arpitània). Entre el 13 i el 14 de novembre de 1926 se celebrà a Lió el Congrés
de la Federació Autònoma de la Construcció, del qual ell presidí la primera sessió.
Entre el 16 i el 17 de novembre de 1926 prengué part en el Congrés de la Unió
Federativa de Sindicats Autònoms (UFSA). Quan es fundà la Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va formar part de la seva
comissió administrativa provisional. En aquesta època col·laborà en Le
Réveil du Bâtiment, on criticà els mètodes violents usats contra els
esquirols. En 10 de novembre de 1932 assistí al Congrés de la Federació de la
Construcció de la CGT-SR celebrat a París, en un moment de baixa activitat d'aquest
sindicat. El 6 d'agost de 1934 durant una violenta baralla entre vaguistes i
esquirols en un taller de l'empresa Versillé, un vaguista resultà mort i un
altre greument ferit; detingut amb altres companys, va ser jutjat i condemnat a
una pena de presó. Al final de sa vida visqué a Ancona (Delfinat, Occitània). Émile
Koch va morir el 12 de juny de 1979 a l'Hôtel-Dieu de Montelaimar (Delfinat,
Occitània). ***
Francesc Pedra Argüelles (1997) - Francesc Pedra
Argüelles: El 12 de
juny de 2000 mor a
l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc Joan Pere Pedra Argüelles,
també conegut com Sisdits
(Seisdedos) i El Badoc. Havia
nascut el 9 de maig –el certificat de defunció
cita erròniament l'11 de
març– de 1914 al barri de Sants de Barcelona
(Catalunya).
Sos pares es deien Francesc Pedra Grivé, teixidor
anarquista, i
Casimira Argüelles Antuña, asturiana filla de
miner. En
1922
sa mare va morir de càncer i l'any següent son pare
de
pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de
Llobregat i aviat entrà a fer
feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels
animadors de
la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per
la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que
s'escampà per totes les fàbriques
de Barcelona i que, dues setmanes més tard,
guanyà. En 1929 fou nomenat delegat
general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930
s'instal·là al
barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14
d'abril de 1931, dia de
la proclamació de la II República espanyola,
participà amb el seu grup de joves
llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de
Sant Antoni,
alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931
també fou nomenant
president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquesta
època
conegué Dolores Peñalver (Lola),
militant de «Mujeres Libres» i
activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que
finalment serà sa companya.
Durant els anys republicans, participà activament en les
activitats de l'Ateneu
Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa
Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de
desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme
Llibertari a l'Hospitalet,
fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En
1936 fou elegit
vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la
secció del Vidre
Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol
de
1936, formà part del Comitè Revolucionari de
Sants i intervingué activament en
frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes
barcelonines.
També va ser un dels que intentaren mitigar les ires
populars contra els facciosos.
Després participà en el procés
col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938,
després de la caiguda del front d'Aragó i
contravenint les ordres del seu
sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la
batalla de l'Ebre. El gener
de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de
concentració (Sant
Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers,
Carcassona). Després fou deportat
al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60
quilòmetres de Berlín, on
fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop
alliberat i acabada la guerra, el
16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i
es pogué reunir amb
sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà
un fill, Germán –anteriorment havien tingut un
altre infant però
morí amb dos anys de
xarampió. Amb documentació falsa, que va fer
servir fins a finals dels anys
cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i
participà en diverses
activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de
pensionistes
(Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de
l'Hospitalet i la
Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president)
–els
delegats italians al Congrés Internacional de Lille de
Jubilats i Pensionistes
li van guardonar amb una medalla al millor militant–, i
d'associacionisme
veïnal (Associació de Veïns de Pubilla
Cases, Centre Social «La Florida»,
Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva
jubilació restà a
l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que
protagonitzà grans mobilitzacions.
Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant els
últims anys de sa vida
col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit
dels Socialistes de Catalunya
(PSC). El març 1994 donà documentació
cultural i històrica a l'Arxiu Municipal
de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de
juny de 2000 a la
residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de
l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya) i va ser incinerat al Cementiri
Metropolità de
Roques Blanques del Papiol (Baix Llobregat, Catalunya). Des de 2006
existeixen uns
«Jardins de Francesc Pedra
i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son
germà Camil Pedra (El Coix de Sants)
fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció
confederals i morí a
l'exili en la misèria després de rebutjar una
pensió concedida per l'Estat
francès per les seves accions amb la
Resistència. Francesc Pedra Argüelles (1914-2000) ***
Roger
Dadoun fotografiat per Louis Monier (París, abril de 1999) - Roger Dadoun: El
12 de
juny de 2022 mor a París (França) el
filòsof,
psicoanalista, periodista, escriptor,
traductor i crítica d'art llibertari Roger Chemaya Dadoun.
Havia nascut l'1
de
gener de 1928 a Orà (Orà, Algèria
francesa; actualment Algèria). Era fill de Judas Dadoun i de
Camille Ben Hamou.
Estudià a
l'escola Saint-André i després al Liceu
Lamoricière d'Orà. A partir de 1946 va
fer estudis a la Universitat d'Alger (Algèria francesa;
actualment Algèria) de filosofia,
literatura i psicotècnica. En aquests anys va fer de
periodista per als periòdics
Alger Soir i Fraternité.
Des de 1948 estudià filosofia, psicologia,
estètica i etnologia a la Sorbona de París i va
fer cursos amb destacats professors
(Gaston Bachelard, Roland Barthes, Georges Devereux, Pierre Francastel,
Jacques
Lacan, etc.). Va ser professor d'anàlisi fílmica
a la Universitat de Vincennes
i de literatura comparada a la Universitat París-Diderot. Va
ser professor
visitant de la Universitat de Minneapolis (Hennepin, Minnesota, EUA) i
de la
Universitat de Salento de Lecce (Pulla, Itàlia). Entre 1985
i 2013 col·laborà
regularment en Le Monde Libertaire. Membre de
l'Institut Wilhelm Reich,
ha participat en seminaris de psicoanàlisi
política. Fundà la
col·lecció
«Traces» de les edicions Payot i posteriorment la
col·lecció «Lieux d'utopie»
de les edicions Manucius. Va participar en diferents trobades
anarquistes i
col·laborà amb l'Atelier de Création
Libertaire (ACL) de Lió (Arpitània) i en les
publicacions col·lectives, com ara Psychanalyse et
anarchie (1995 i
2019), La culture libertaire. Actes du colloque de Grenoble (1997
i 2021)
i Rêves et passions d’un chercheur
militant. Mélanges offerts à Ronald
Creagh (2017). Un article seu publicat en Le Monde
Libertaire on
sortia en defensa de Dominique Strauss-Kahn desencadenà
nombroses crítiques des
del moviment llibertari. Com a traductor a fet versions d'obres de
Norman O.
Brown, Italo Calvino, Pier Paolo Pasolini, Geza Roheim, i Italo Svevo,
entre d'altres.
Col·laborà en France Cultura i trobem textos seus
en diferents publicacions periòdiques,
com ara Agrobiosciences, Anarchosyndicalisme!,
L'Arc, Art
Press, Le Coq-Héron, Cultures
et Sociétés, Esprit,
Figures
de l'Art, Gérontologie et
Société, L'Infini, Les
Lettres Nouvelles,
Littérature, Médiamorphoses,
Mortibus, Nouvelle Revue
de Psychanalyse, Outre-Terre, Positif,
Preuves, La
Quinzaine Littéraire, Raison
Présente, Réfractions,
Revue
Française de Psychosomatique, Les Temps
Modernes, etc. Entre les
seves obres podem destacar Géza Róheim
et l'essor de l'anthropologie
psychanalytique (1972), Cent fleurs pour Wilhelm
Reich (1975), Au-delà
des «Portes du rêve». Entretiens sur
l'anthropologie onirique de Géza Róheim
(1977, amb Claude Mettra), Freud (1982 i 1992), Psychanalysis
entre
chien et loup (1984), De la raison
iròniques (1988), Éros de
Péguy. La guerre, l'écriture, la durée
(1988), La violence. Essai sur
l'homo violens (1993), Les Dits d'Eros
(1994), La psychanalyse
politique (1995), Allah recherche l'autan perdu
(1996), Duchamp.
Ce mécano qui met à nu (1996), Poèmes
en forme de nœuds, suivis de dix
haïkus un peu dénoués (1998), King
Kong. Du monstre comme démonstration
(1999), Vieillir et jouir. Feux sous la cendre
(1999), L'Utopie, haut
lieu d'inconscient. Zamiatine, Duchamp, Péguy
(2000), Cinéma,
psychanalyse et politique (2000), Marcel Duchamp -
Enzo Nasso (2000),
«L'Île des morts», de
Böcklin. Psychanalyse (2001), Contre la
haine.
L'amitié Hermann Hesse - Romain Rolland (2002), L'érotisme
(2003), Manifeste
pour une vieillesse ardente. Grand âge, âge d'avenir
(2005), Éloge de
l'intolérance. La révolte et le siècle
(1905-2005) (2006), Singulières
psychanalyses de Romain Rolland. L'océanique, l'abyssal, le
matriciel (2006),
Utopies sodomítiques. Diagonales de l'anal
(2007), Sexyvilisation. Figures
sexuelles du temps present (2007), Paolo Uccello -
Valentin Tereshenko
(2007), L'Homme aux limites. Essais de psychologie quotidienne
(2008), Penser
avec Antoinette Fouque (2008), La
Télé enchaînée. Pour une
psychanalyse
politique de l'image (2008), L'érotisme.
De l'obscène au sublime (2010),
Renaissante enfance. Enfance écrite en lettres d'or
(2011), L’impérialisme
du phallus (2016, amb altres), Le chez-soi
à l'épreuve des pratiques
professionnelles
(2017, amb altres), etc. Sa companya fou Catherine
Hélène
Jacqueline Jeanne Turlan, de qui enviudà. Roger Dadoun va
morir el 12 de
juny de 2022 al seu domicili del XIV Districte de París
(França). ---
|
![[11/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[11/06]") |
|
![[13/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[13/06]") |
|
|
| Actualització: 12-06-24 |