|
---
Anarcoefemèrides del 12 d'agost Esdeveniments
Portada del primer número de Le Drapeau Noir - Surt Le Drapeau Noir: El 12 d'agost de 1883, després de l'adopció de la bandera negra pels anarquistes gràcies en bona part a les intervencions de Louise Michel, surt a Lió (Arpitània), ciutat on el canuts revolucionaris ja havien brandit aquest emblema durant les revoltes de 1831 i de 1834, el primer número del setmanari Le Drapeau Noir. Organe anarchiste. De fet, en aquest primer número farà referència a una revolta d'obrers terrissaires a Reims a començaments de 1831 i que aixecaren aquest signe de desesperació i de misèria. Els gerents van ser-ne Vitre i J. L. Pagent i entre els redactors tenim Auguste Baudry, Clovis, Demure, Léon Domergue, Marius Monfray i Vitre, entre d'altres. El periòdic, que serà una continuació de La Lutte. Journal communiste-anarchiste (1883), serà víctima de la repressió i només se n'editaran 17 números, l'últim dels quals el 2 de desembre de 1883. En el seu lloc es publicarà L'Émeute (1883-1884). ***
Portada
del primer número de Proteo - Surt Proteo: El 12 d'agost de
1916 surt a
Buenos Aires (Argentina) la revista cultural llibertària Proteo. Dirigida per l'escriptor
anarquista Andrés Falco i amb
Martín Cires Yrigoyen com a cap de redacció, es
publicà acuradament impresa i
comptà amb les il·lustracions de destacats
dibuixants (Aarón Bilis, Ernesto G.
Cabral, Hohmann, etc.). Hi col·laboraren els escriptors
argentins i uruguaians
més importants de l'època, com ara Eduardo
Acevedo Díaz, Enrique Agesta,
Antonio Aita, Luis Barrantes Molina, Segundo Barreiro, José
Pedro Bellán, Martín
Bernal, Juan Burghi, Evaristo Carriego, César Carrizo,
Joaquín Castellanos,
Félix Esteban Cichero, Martín Cire Yrigoyen,
Julio Cruz Ghio, Julio Díaz
Usandivaras, Juan Pablo Echagüe, Ángel
Falcó, Emilio Frugoni, Juan José
Frugoni, Manuel Gálvez, Alberto Ghiraldo, Carlos Ibarguren
Uriburu, Aníbal J.
Imperiale, José Ingenieros, Alberto Lasplaces, Carlos
César Lenzi, Gabriel A. de
León, Julio Lerena Juanicó, Agustín
Luján, Horacio Maldonado, Julio Raúl
Mendilaharsu, Daniel Muñoz, Carlos Muzio Sáenz
Peña, Alberto Nin Frías, José
Alberto Ochogavía, Emilio Oribe, Ernesto Pacio,
Valentín de Pedro, Víctor Pérez
Petit, Wifredo Pi, Enrique E. Potrie, José Enrique
Rodó, Ricardo Rojas, Carlos
Roxlo, Carlos Sabat Ercasty, Florencio Sánchez,
Fernán Silva Valdéz, Alfonsina
Storni, Eduardo Talero, Manuel Ugarte, Mario Varangot, Arturo
Vázquez Cey,
Félix B. Visillac, Julian World, Juan Zorrilla de San
Martín, Juan Antonio
Zubillaga, etc. El número 13 està dedicat a la
memòria de l'escriptor
anarquista Florencio Sánchez. Hipólito Yrigoyen,
publicà, en el número 10, del
12 d'octubre de 1916, el mateix dia de la seva presa de
possessió com a
president de la República argentina, un article
(«La Unión Cívica Radical»),
fet únic en una revista d'aquestes
característiques. En sortiren 24 números,
l'últim
el 20 de gener de 1917.
Naixements
Notícia de l'escorcoll del domicili de François Guy apareguda en el diari parisenc La Presse del 3 de juliol de 1894 - François Guy: El
12 d'agost de 1843 neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el
cultivador
i jardiner socialista, i després anarquista,
François
Guy. Sos pares es deien Étienne Guy, conreador, i Marianne
Montau.
Membre del «Cercle des Amis
Réunis» (Cercle dels Amics Reunits) de Besiers,
vivia al número 60 de
l'avinguda de Bédarieux d'aquesta localitat. Entre el 20 i
el 31 d'octubre de
1879 assistí al Congrés Obrer Socialista de
França, que se celebrà a la sala
dels Folies-Provençales de Marsella (Provença,
Occitània). Posteriorment va ser
elegit regidor municipal socialista de Besiers, càrrec del
qual va dimitir
després d'haver-se passat al moviment anarquista. En 1881,
comissionat pel grup
anarquista «La Plèbe Biterroise» en el
Congrés Regional Obrer Socialista del
Migdia celebrat entre el 19 i el 23 de juny d'aquell any a Seta
(Llenguadoc,
Occitània), va ser delegat al Congrés
Internacional de Londres (Anglaterra). La
comissió encarregada d'aplicar les decisions del
Congrés Regional, el secretari
del qual fou Louis Hebrard, precisava que devia «defensar les
idees anarquistes
revolucionàries i pronunciar-se per
l'organització de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT)». Fou un dels militants
detinguts, sota
l'acusació de pertànyer a l'Internacional, en la
batuda de desembre de 1882 que
es realitzà a diferents poblacions franceses. En aquesta
època mantenia la corresponsalia
local del periòdic anarquista Le
Révolté.
En 1888 publicà a Besiers el llibre Les
Préjugés
et l'Anarchie. Entre 1889 i 1890
col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. Organe socialiste
révolutionnaire
de la jeunesse. En 1893 ja col·laborava amb la
segona època del periòdic L'Agitateur.
El 30 de juny de 1894 vuit
domicilis de Besiers van ser escorcollats per la policia i ell va ser
l'únic
que no va negar la seva militància anarquista; la causa dels
escorcolls va ser
l'enviament d'una carta a l'alcalde Mas de Besiers on s'anunciava que
patiria
un atemptat i que l'ajuntament i el teatre volarien. En l'escorcoll del
seu
domicili la policia va trobar correspondència d'un
període de 18 anys amb
anarquistes de diferents indrets d'Europa (París, Londres,
Espanya, Itàlia i
Alemanya) i el manuscrit d'un futur fullet que va ser requisat. En 1895
col·laborà en el periòdic parisenc Les
Temps Nouveaux. Durant la dècada dels noranta
s'instal·là a Marsella, on visqué
en habitacions llogades, primer (1896) al número 45 del
carrer Curiol, després al
número 16 del carrer Pierre i finalment al número
43 del carrer Charras. En febrer
de 1897 col·laborà en els dos números
de la tercera sèrie del periòdic
marsellès L'Agitateur,
publicat pel
grup «La Jeunesse Internationale», del qual eren
membres Maurice Chaumel, Jules
Cheylan, Marius Escartefigue, Fréderic Gros, Alexandre
Jacob, Émile Rampal i
Victor Rapallo. L'abril de 1897 edità a Marsella el
periòdic Pamphlet d'un jour. Philosophie moderne sur l'invention d'un dieu,
que es
tractava d'un únic número en format cartell per
aferrar a tres columnes. Quan
el juny de 1898 la redacció de Le
Libertaire es traslladà a Marsella,
formà part de la seva redacció local,
amb Maurice Chaumel, Fouque, Victor Rapallo i Augustin Sartoris. Sa
companya fou Anne Bourrel.
François Guy
va morir el 13 de desembre de 1899 a l'Hospital Hôtel-Dieu de
Marsella
(Provença, Occitània) on estava en tractament. ***
Rafael Farga Pellicer (ca. 1880) - Rafael Farga Pellicer: El 12 d'agost de 1844 neix a Barcelona (Catalunya) el membre de la Internacional i una de les figures més importants de l'anarquisme català Rafael Farga i Pellicer. Sos pares es deien Antoni Farga Amigó i Rosa Pellicer Padrol. Va estudiar per a mestre d'obres i va aprendre tipografia, en la qual seria un geni i professional de gran influència, dirigint la impremta L'Acadèmia; tenia dots musicals i un temps va fer de bibliotecari. Amb 20 anys va començar a militar en el republicanisme federal, des del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, en la Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868) i en l'Ateneu Català Obrer, fets que després de la seva evolució cap l'anarquisme van afavorir enormement la integració de l'obrerisme català en la naixent Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En desembre de 1868 va participar i presidir un congrés obrer barcelonès de caire republicà on va defensar el cooperativisme i la República federal. Va conèixer Giuseppe Fanelli a Barcelona i va participar en la reunió de la qual sorgirà la secció barcelonesa el gener de 1869 de l'AIT. El gener de 1869 fa costat els federals, però l'agost del mateix any és un decidit partidari dels principis bakuninistes de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Amb Gaspar Sentillón, representarà el Centre Federal de Societats Obreres en el Congrés de Basilea del mateix any, on coneixerà Bakunin, de qui esdevindrà amic íntim, participant activament en les comissions sobre l'herència i sobre les societats de resistència. El febrer de 1870 en un míting a Reus exposa ja els principis apolítics i col·lectivistes, i des de les pàgines de La Federación, que dirigeix des de la seva fundació l'agost de 1869, influeix perquè se celebri el Congrés Obrer de la Llengua Espanyola a Barcelona. L'abril de 1870 forma part del grup inicial de l'Aliança barcelonesa i assisteix al citat Congrés de 1870, on va lluitar, representant Cartagena i Cadis, amb èxit, per decantar-lo vers l'anarquisme i l'internacionalisme; va ser ell qui va redactar l'adhesió a l'AIT, signà amb altres el Manifest als treballadors portuguesos i va tancar el míting de clausura. El seu prestigi entre els internacionalistes va ser enorme i va ser triat diverses vegades per sufragi universal per representar la secció espanyola en congressos. Va ser delegat per Barcelona a València en la Conferència de 1871 i en el Congrés de l'Haia de començaments de setembre de 1872 va rebutjar, com a delegat de la Federació de la Regió Espanyola (FRE), els atacs del consell general marxista de Londres dirigits contra Bakunin i Guillaume. També va ser present en la reunió de Saint Imier del 15 de setembre de 1872, on es va rubricar la línia bakuninista de l'obrerisme peninsular, i on va conèixer Errico Malatesta i va ser elegit corresponsal a Espanya del Butlletí que es va acordar editar. En desembre de 1872 va prendre part en el Congrés de Còrdova en representació de Barcelona, que va aprovar per unanimitat les resolucions preses a Saint Imier. Posteriorment, en el Congrés antiautoritari de Ginebra de 1873, va presentar un pla d'organització obrera per oficis, que s'havia aprovat en el Congrés de Còrdova. En 1873 la República va ser proclamada a Espanya, però el moviment federalista republicà va ser ràpidament superat; el proudhonià Pi i Margall va ser obligat a dimitir de la presidència mentre que el moviment revolucionari a Andalusia, a València i a Cartagena, era esclafat per la reacció en 1874 i les organitzacions obreres llançades a la clandestinitat. En setembre de 1874, en el Congrés de Brussel·les, al qual va acudir amb el pseudònim de J. Gómez, va recalcar la línia anarquista i va signar la Crida als treballadors del món. Quan començà la repressió antiinternacionalista a Espanya, va mantenir les seves posicions en les reunions en 1874 amb Anselmo Lorenzo i García Viñas amb la finalitat de reforçar l'Aliança. Entre 1875 i 1877, i després en 1879, va ser membre del Consell Federal de l'AIT. Sembla segur que va ser un dels que va preparar la reaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) en 1881 i va formar part de la comissions federals entre 1881 i 1883. Se li atribueix, juntament amb Pellicer Paraire, Josep Llunas i altres, el triomf de la tendència legalista i anarcocol·lectivista enfront de la insurreccionalista que representaria Anselmo Lorenzo, que acabà portant l'eliminació d'aquest últim de la Comissió Federal el febrer de 1881 i la reconstrucció de l'FTRE. Entre 1872 i 1877 va escriure en La Revista Social i entre 1886 i 1888 va publicar la influent revista Acracia, inventant aquest sinònim d'anarquia. Va col·laborar en Natura i a instàncies seves va fundar-se El Productor. Va mantenir correspondència amb Bakunin, De Paepa, Fanelli, Malon, Brousse i Guillaume, i a ca seva s'hi allotjà Kropotkin. Amb Serrano Oteiza va ser partidari d'una federació no clandestina. És autor de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX (Barcelona, 1882) i de Prolegómenos a la composición tipográfica. Signà amb altres el fullet Cuestión de la Alianza (Barcelona, 1872) i per a alguns escrits utilitzà el pseudònim Justo Pastor de Pellico. Va pertànyer també a la maçoneria i va ser parent dels també anarquistes Josep Lluís Pellicer i Antoni Pellicer i Peraire. Rafael Farga Pellicer va morir el 14 d'agost de 1890 a Barcelona (Catalunya). ***
El jove Luigi Galleani - Luigi Galleani: El
12 d'agost de 1861 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) el
militant, pensador i
propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, conegut sota diversos
pseudònims (Gigione, Antonio Valenza, Luigi
Pimpino, etc.). Fill d'una família de classe
mitjana, sos pares es deien Clemente Galleani, mestre de
primària, i Olimpia Bonino. De ben jovenet
s'interessà per la
política i en 1881 es matriculà a
la Facultat de Dret de Torí. D'antuvi milità en
el republicanisme i en el
garibaldisme, col·laborant en el periòdic
demòcrata L'Operaio de
Vercelli. En 1885, ja anarquista i després d'abandonar
els estudis per lliurar-se a la militància, fundà
a Vercelli el periòdic La Boje
i col·laborà en La
Questione Sociale de Torí. Després de
trencar amb sa família, dirigí una lliga de
treballadors a Vercelli i organitzà
un gran nombre de conferències a diverses localitats
piemonteses. En 1886
participà activament en el moviment vaguístic de
Torí d'aquell, que acabà amb
una dura repressió policíaca. Entre 1887 i 1888
va ser un dels animadors del
full anarcosocialista La Gazetta Operaiai
de Torí i entre 1888 i 1889 de La
Nuova
Gazetta Operaiai. Participà en el III
Congrés del Partit Obrer Italià (POI)
celebrat a Pavia i col·laborà en el seu
òrgan d'expressió, Fascio
Operaio. El setembre de 1888, a Bolonya, durant el IV
Congrés del POI intentà sense èxit que
s'adoptés la línia revolucionària i
abstencionista. En 1889, any d'important agitació obrera i
de força vagues,
destacà com a activista i, buscat per les autoritats,
s'exilià primer a Suïssa,
on assistí a la Universitat de Ginebra, però va
ser expulsat per agitador arran
d'haver organitzat en aquesta ciutat un homenatge als
màrtirs de Haymarket. A
Suïssa conegué importants teòrics i
militants anarquistes (Élisée Reclus,
Jacques Gross, Alexander Atabekian, etc.). Després
passà a França, on arran de
les seves activitats, va ser detingut i empresonat, però va
ser alliberat
gràcies a la intervenció del socialista Alexandre
Millerand sol·licitada pel
revolucionari llibertari Amilcare Cipriani. L'octubre de 1890
retornà a Suïssa
i el desembre d'aquest any va ser detingut, amb altres companys (Paul
Bernard, Giuseppe
H. Rovigo, etc.), per haver distribuït un manifest anarquista
trilingüe. Lliurat
a les autoritats italianes, pogué beneficiar-se d'una
amnistia. El 6 de gener
de 1891 participà en el Congrés de Capolago
(Ticino, Suïssa) on va fer costat
les tesis d'Errico Malatesta consistents en crear una
autèntica organització
anarquista que abracés tota la península italiana
(Partit Socialista Anàrquic).
L'abril de 1891, en la Conferència Internacional pel Dret
dels Treballadors,
celebrada a Milà, va fer un discurs contra les
tendències legalistes del
moviment obrer i presentà una moció a favor de
l'organització de manifestacions
per al Primer de Maig. L'agost de 1892 participà con a
delegat en el Congrés de
Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT). A finals de 1892
i principis de 1893 es va veure implicat en el procés per
«associació de
malfactors» de Gènova, amb altres 35 anarquistes,
i el juny va ser condemnat a
tres anys de presó. Tancat a Parma, poc després
va ser confinat a Pantel·leria.
En aquesta illa conegué sa futura companya, Maria
Ralló, amb qui tindrà dos
infants. També va fer amistat amb destacats militants
anarquistes i socialistes
(Nunzio Valenza, G. D'Ancona, G. Errera, Giovanni Gavilli, Galileo
Palla,
Emidio Recchioni, etc.). El 2 de novembre de 1899 promogué
la publicació del
número únic de I Morti,
publicat a
Ancona per Alfredo Lazzari i que era una resposta antiparlamentarista i
antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les
eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per
així obtenir les
seves llibertats. A finals de 1899, després de llegir
aquesta publicació, un
estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili,
facilità la fugida de
Galleani i sa companya de Pantel·leria i pogué
arribar a Tunísia i, després, a
Malta, on, sota la falsa identitat d'Antonio
Valenza, arribà a Egipte, primer a Alexandria i
després al Caire, on
reprengué contactes amb el moviment llibertari europeu. En
1900, després de
l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I, va ser detingut,
però no
extradit. Aleshores marxà a Londres, on l'octubre de 1901
s'embarcà cap als
Estats Units. En arribar reemplaçà, a partir del
26 d'octubre de 1901, Giuseppe
Ciancabilla en la direcció del periòdic La
Questione Sociale, que es publicava a Patterson (Nova York,
EUA), ciutat
que comptava amb una important presència d'anarquistes
italians immigrants. Destacat
conferenciant i partidari de l'acció directa i de la
insurrecció, esdevingué
als Estats Units un dels opositors més intransigent a la
tendència
organitzativa del moviment llibertari. Els seus postulats crearen
escola i entre
els seus seguidors (galleanistes)
podem citar Frank Abarno, Gabriella Segata Antolini, Pietro Angelo,
Luigi Bacchetti,
Mario Buda (Mike Boda), Carmine
Carbone, Andrea Ciofalo, Ferrucio Coacci, Emilio Coda, Alfredo Conti,
Roberto
Elia, Luigi Falsini, Frank Mandese, Riccardo Orciani, Nicola Recchi,
Giuseppe
Sberna, Andrea Salsedo, Raffaele Schiavina, Nestor Dondoglio (Jean Crones), Carlo Valdinoci, Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, entre d'altres. En 1902 va fer una gira
propagandística per Vermont i Connecticut. El 18 de juny de
1902 va fer costat la
vaga dels obrers teixidors de Patterson; orador de talent, en un
míting al
Saals Park, al barri de Haledon de Patterson, on assistiren 8.000
persones, va
incitar els vaguistes a manifestar les seves reivindicacions i la
provocació
d'un capatàs va fer bascular la manifestació en
motí. La llei marcial va ser
decretada entre el 20 de juny i el 2 de juliol i la vaga va ser
sufocada. Ferit
d'un tret de revòlver, hagué de fugir de la
detenció passant a Mont-real
(Quebec, Canadà). Retornà clandestinament als
Estats Units l'any següent sota
el nom de Luigi Pimpino i
s'establí a
Barre (Vermont), on el 6 de juny de 1903 començà
a publicar el setmanari
anarcocomunista en llengua italiana Cronaca
Sovversiva, que es publicarà fins al 1919. En
1906, amb l'assessorament del
químic i expert en explosius Ettore Molinari,
publicà el fullet La Salute
è in voi!, que explicà con fer
una bomba, però va cometre un error en la
transcripció de la fórmula de la nitroglicerina
que li havia donat Molinari i causà més d'una
explosió a militants que van
intentar fer-ne; en 1908 va fer la pertinent correcció que
va ser publicada en Cronaca Sovversiva.
En aquesta època
mantingué una dura polèmica amb l'advocat i
propagandista anarquista Francesco
Saverio Merlino i amb el periodista socialista Giacinto Menotti
Serrati,
redactor del periòdic Il Proletario
de Nova York; aquest descobrí a les autoritats
nord-americanes la seva
autèntica identitat i va ser detingut i extradit a Paterson
on va ser jutjat
l'abril de 1907 i absolt. En 1912 es traslladà a Lynn
(Massachusetts) on
continuà amb la seva tasca propagandística.
Durant la Gran Guerra criticà els
anarquistes intervencionistes i organitzà un gran nombre de
reunions contra la
guerra i contra el reclutament obligatori. En 1914 publicà Faccia
a facciao
col nemico. Entre 1914 i 1919 es
desencadenà als EUA (Nova York, Chicago, Boston, San
Francisco, Milwaukee, Washington,
etc.) una ona d'atemptats realitzats per galleanistes
i les autoritats
nord-americanes decidiren acabar amb l'instigador del moviment.
Després
de la suspensió de Cronaca
Sovversiva
el 18 de juliol de 1918 –segons la Llei d'octubre de 1917 que
obligava
tots els
periòdics en llengua no anglesa a portar la
traducció dels articles sobre la
guerra–, de l'edició d'alguns números
clandestins fins al març de 1919 i dels
enfrontaments arran de la celebració
del
Primer de Maig a Nova York, va ser detingut i el 26 de juny de 1919
extradit
conforme a l'«Anarchist Exclusion Act» (Llei
d'Exclusió dels Anarquistes) i la
«Sedition Act» (Llei de Sedició) de
1918, amb altres companys, cap a Itàlia, on
arribà el juliol a Gènova. Establer a
Torí, amb Raffaele Schiavina (Max
Sartin), que també havia estat
expulsat dels EUA, reprengué l'edició de Cronaca
Sovversiva, editant-se 19 números entre el 17 de
gener i el 2 d'octubre de
1920. També en 1920 i a Torí, publicà A
Stormo, el gerent del qual fou Pietro Rayneri,
periòdic del qual s'editaven
4.000 exemplars destinat als EUA. El 28 d'octubre de 1922 va ser
condemnat per
l'Audiència de Torí a 14 mesos de
presó per un delicte de premsa. El gener de
1924 va ser alliberat, però amb la salut malmesa.
Constantment vigilat per la
policia feixista, no es va veure amb forces de passar a
França com van fer
nombrosos companys. En 1925 publicà La fine
dell'anarchismo? El novembre
de 1926, després de l'atemptat d'Anteo Zamboni contra Benito
Mussolini, va ser
detingut i confinat a Lipari durant tres anys. En el confinament en
aquesta
illa tirrena va ser novament condemnat a nou mesos de
reclusió per haver
insultat el Duce. El febrer de 1930 va ser alliberat i els companys
Pasquale
Binazzi i Zelmira Peroni el van acollir a la seva residència
de Caprigliola, on
va ser constantment vigilar per les autoritats feixistes. Luigi
Galleani va
morir d'un atac cardíac el 4 de novembre de 1931 a
Caprigliola (Toscana,
Itàlia). El novembre de 1933, en el segon aniversari de la
seva mort, el grup
anarquista «I Liberi» de New London (Connecticut,
EUA) edità un únic número de Cronaca Sovversiva en el seu honor. En
1935 es va publicar pòstumament la seva obra Aneliti
e singulti. ***
Fotografia d'Oreste Ristori de la fitxa policíaca brasilera (São Paulo, 1911) - Oreste Ristori: El 12 d'agost de 1874 neix al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana, Itàlia) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori, conegut sota el pseudònim Bicudo. Son pare, Egisto Ristori, feia de pastor d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals. Aviat, buscant millors condicions de vida, sa família es traslladà a la ciutat toscana d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena crisi econòmica i enmig dels típics enfrontaments de classe, començà a militar en grups anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat en l'incendi de l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es reunien els imposts guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra la recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia. Jutjat per aquest fet, fou absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable d'«associació per a delinquir» i condemnat a la deportació. A partir d'aquest moment passarà per diverses colònies penitenciàries (Ustica, Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on conegué nombrosos presos polítics i començà a escriure per a la premsa anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats. Després d'un intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat decideix abandonar Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a Sudamèrica. En 1902 arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes; però l'any següent, per les seves activitats llibertàries, les autoritats argentines el repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera escala del camí de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital uruguaiana conegué en una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou detingut de bell nou i deportat al seu país, però en aquesta ocasió pogué fugir del vaixell perquè uns companys l'esperaven en una barca. Instal·lat a São Paulo (Brasil), publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia (1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo Bandoni, Tobia Boni i Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament s'especialitzà a criticar l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una intensa campanya contra la immigració al Brasil; també en les seves pàgines atacà l'Església brasilera a causa de l'escandalós cas de pedofília i d'homicidi de la nina Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão Colombo de São Paulo. En 1906 la redacció de La Battaglia fou assaltada per la policia. En 1912 deixà la redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa companya marxà –ell sota el nom de Cesar Montemayor– a Buenos Aires, on fundà, en 1917, la revista satírica El Burro. Semanario anticlerical ilustrado, que tingué un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que va estar finançada amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de químic en l'empresa Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió també fugirà llançant-se del vaixell a una barca, però en la caiguda es fracturarà una cama, quedant coix la resta de sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual retornà a São Paulo, apartant-se una mica de la militància activa, encara que col·laborà en els periòdics L'Alba Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà l'opinió dels anarquistes contrària a la revolució autoritària leninista; i sempre lluità frontalment contra el govern de Getúlio Vargas. En aquesta època incentivà la creació de l'Escola Moderna segons els criteris pedagògics del català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos d'aquests centres escolars a l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari de la futura escriptora Zélia Gattai i promogué una tertúlia política al Cafè Guaraní, a la Rua Quinze, on participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio Piccarolo, Paolo Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys trenta participà amb campanyes contra la guerra d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat per la policia política com a «militant comunista». El desembre de 1935 fou detingut per fer una conferència en la Lliga Antifeixista i se li assignà la residència a São Paulo. En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista italiana, deportat a Gènova, deixant sa companya a Sudamèrica. Després una breu estada a Empoli, marxà a Catalunya per participar en la revolució llibertària que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué lluitar als fronts, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona. Amb el triomf franquista, es traslladà a França, on visqué fins al maig de 1940, quan el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia. Després d'un període d'empresonament, se li assignà la residència a Florència, però finalment la policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on va viure una temporada a la pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il Canto Ghibellino, lloc de reunió dels companys llibertaris. Més tard es traslladà a Spicchio, on va fer feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests anys no s'implicà massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment. Però el 25 de juliol de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals organitzadors de les manifestacions il·legals que es produïren a la ciutat; immediatament detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la comissaria es revelà contra el comandant de la Policia. Tancat a la presó florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial públic. La matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou afusellat, ell amb la pipa a la boca i cantant La Internacional. Es tractava d'una represàlia per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca feixista, portada a cap per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica). Oreste Ristori és una figura gairebé llegendària al Brasil, on una plaça de São Paulo porta el seu nom. En 2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura anarquista. ***
Fitxa
policíaca de Giacomo Ardissone (1898) - Giacomo Ardissone: El 12 d'agost de 1881 neix a Diano Marina (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Giacomo Ardissone, també conegut com Jacques Ardissone. Sos pares es deien Giacomo Ardissone i Teresa Messiga. El 28 de setembre de 1898, a resultes d'informe de les autoritats italianes, va ser fitxat com a «anarquista militant» a Niça (País Niçard, Occitània), juntament amb son germà gran Valentino Ardissone i altres tres companys (Jean Battistuti, Mariano Berbeci i Giovannini Colombo). Vivia al número 1 del carrer Deux Emmanuel, però no hi anava fins el dissabte a la tarda a causa de la llunyania amb la propietat Maral del barri de Saint Pierre de Féric on treballava de jornaler. El març de 1899 el comissari central de Niça demanà a la Guàrdia Rural que el vigilés especialment. L'agost de 1903 un informe policíac reportava que havia abandonat Niça amb la finalitat d'anar a Diano Marina. De bell nou a Niça, l'octubre de 1909 retornà a la seva població natal per visitar sa mare malalta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
orgànica de Luigi Adami apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 4 de desembre de 1936 - Luigi Adami: El
12 d'agost de 1884 neix a Vertova (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Luig Adami.
Sos pares es deien Giuseppe Adami i Elisabetta Mistri. Analfabet, quan
tenia 16
anys passà a Suïssa a la recerca de feina. De bell
nou a Itàlia, treballà amb
son pare de carboner. Posteriorment es traslladà a diverses
poblacions
llombardes (Ponte Nossa, Bèrgam i Milà) i a
França, on treballà d'electricista,
retornant després a Itàlia. El 24 de setembre de
1910 va ser detingut a Bèrgam amb
el llibertari Sante Arzuffi; confessà el seu anarquisme i a
la seva maleta la
policia trobà fullets de propaganda anticlerical i
subversiva, com ara Bresci e Savoia. Il
regicidio,
d'Amilcare Cipriani, editat per La
Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA).
Aïllat a la seva ciutat
natal, freqüentà grups d'anarquistes de
Bèrgam i de Milà, fent propaganda
anarquistes entre la classe obrera. De bell nou a França,
treballà de mecànic a
París. Novament a Itàlia, el març de
1915 treballà a Bèrgam en el manteniment
de sistemes elèctrics del refugi de mendicitat, on s'havien
acantonat
temporalment militars, entre els quals va intentar fer propaganda
subversiva
amb discursos i distribuint exemplars de periòdics
revolucionaris (Avanti!, La Vita Nuova, etc.). L'octubre de 1915
va fer feina en una fàbrica
a Dalmine (Llombardia). L'abril de 1916, en plena Gran Guerra, va ser
incorporat a 5 Regiment Alpí, acantonat a Edolo (Llombardia,
Itàlia), i enviat
al front enquadrat en la 31 Secció de Metralladores. El
febrer de 1917, amb una
llicència a Bèrgam, manifestà
públicament les seves idees contràries a la
guerra i a la classe burgesa, fet pel qual va ser portat a la
comissaria i
lliurat als carrabiners perquè l'integressin a la unitat
militar a la qual
pertanyia. El 21 de juny de 1917 es va decretar una ordre de
detenció al seu
nom pel Tribunal de Guerra per «deserció davant
l'enemic» esdevinguda el 5 de
juny anterior. Jutjat, va ser condemnat a mort, però
després va ser indultat.
L'abril de 1923 treballà d'obrer a la fàbrica de
Dalmine i des de juliol
d'aquell any treballà a Gènova
(Ligúria, Itàlia). Posteriorment
recorregué
diverses poblacions italianes i en 1928, un cop reunit amb sa
família, passà clandestinament
a França, fet pel qual el juliol de 1928 va ser inscrit en
el registre de la
policia de fronteres amb ordre de detenció i de
repatriació. A França treballà
de mecànic i en 1931 aconseguí la nacionalitat
francesa. L'agost de 1936 vivia
a Bonneuil-sur-Marne (Illa de França, França) i
envià diners en suport de la
Revolució espanyola. En 1936 s'integrà en el
Comitè Anarquista Italià «Pro
Espanya» i en aquests anys estava subscrit al
periòdic Giustizia e
Libertà. En 1938 era l'encarregat de
Justícia de la
Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home).
Restà a França durant tota la II Guerra Mundial.
En 1947 retornà a la seva
població natal amb la finalitat de visitar sa
família. Els últims informes
policíacs sobre ell daten de 1953. Sa companya fou Elvira
Brivio. Luigi Adami
va mori el 30 de desembre de 1955 al seu domicili de Les
Pavillons-sous-Bois
(Illa de França, França). ***
Maurice
Harmel - Maurice Harmel:
El 12 d'agost de 1884 neix a Turena (Llemosí,
Occitània) el
periodista, sindicalista revolucionari i resistent antifeixista
Louis-Antoine
Thomas, conegut com Maurice Harmel.
Sos pares es
deien Jean Thomas, terrelloner i sindicalista, i Marguerite Teyssou. Va
créixer
a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània), on son
pare s'havia traslladat per
qüestions de feina i on ell es va treure el batxillerat. Cap
el 1904 guanyà una
oposició i treballà de funcionari en Postes,
Télégraphs et Téléphones
(PTT,
Correus, Telègrafs i Telèfons) a París
(França). Entre 1907 i 1914 col·laborà
en la secció sindical de La Guerre
Sociale de Gustave Hervé. També
col·laborà en La Vie
Ouvrière. En 1909 participà en les
vagues d'empleats de
correus i va ser acomiadat, juntament amb centenars de funcionaris,
arran de la
segona vaga que tingué lloc el maig d'aquell any. A partir
d'aquell moment es
dedicà al periodisme. En aquesta època
publicà els fullets P.-J. Proudhon
(1909) i Charles
Fourier (1910). En 1910 publicà en la revista Les Hommes du Jour un retrat
crític d'Aguste Keufer, secretari de la
Federació de Treballadors del Llibre.
Col·laborà des del primer número, el
27
d'abril de 1911, en el periòdic sindicalista revolucionari La Bataille Syndicaliste,
òrgan de la Confederació General del
Treball (CGT), i es relacionà especialment amb el
sindicalista llibertari Léon
Jouhaux. Quan esclatà la Gran Guerra s'arrenglerà
amb el sector partidari de la
«Unió Sagrada» i més
reformista. Mobilitzat en un destacament de sapadors, amb
Jouhaux intentà aconseguir un nou destí. Georges
Dumoulin l'atacà violentament
en el fullet Les sindicalistes
français
et la guerra per la seva actitud durant la contesa. Va ser el
primer
secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes de la CGT. El 30
d'octubre de 1916 es casà a Tréguier
(Trégor, Bretanya) amb Clotilde Yvonne
Marie Lasbleiz. Entre 1917 i 1919 col·laborà en
la revista bimensual sindicalista
La Clairière i, per
suggeriment de
Jouhaux, reprengué les idees proudhonianes, publicant en
1918 en aquesta
revista una llarga sèrie d'articles sobre Pierre-Joseph
Proudhon. En 1919
col·laborà en el periòdic socialista
parisenc La France Libre. Entre
1920 i 1923 col·laborà en L'Atelier,
revista dirigida per Jouhaux.
A partir del 4 de gener de 1921 treballà en el diari
confederal Le Peuple, dirigit per
Francis Million,
on va escriure una gran quantitat dels articles que es publicaren, amb
el seu
nom o sota pseudònims, especialment el de Maurice
Harmel, i, d'aquesta manera, sense ocupar cap
funció en l'aparat de la CGT,
jugà un paper molt important en la política
confederal. Sembla que ser nomenat
delegat per la Federació de Treballadors de l'Estat al
Congrés de la CGT, que
se realitzà entre el 26 i el 29 de juliol de 1927 a
París i també, en nom de la
Federació Postal, en el Congrés confederal
parisenc celebrat entre el 17 i el
20 de setembre de 1929. El 6 de febrer de 1934 entrà, de la
mà de Juhaux, en el
Buró d'Estudis Econòmics, integrat per
professors, sindicalistes, juristes i
intel·lectuals i encarregat de definir les grans
línies d'un «Pla de Renovació
Econòmica»,
buró que funcionà fins el setembre de 1935, data
en la qual aquest pla
confederal va ser adoptat en el XXIII Congrés de la CGT
celebrat a París. En
1937 publicà, amb Jean Duret i Léon Jouhaux el
llibre La C.G.T. Ce qu'elle est, ce qu'elle
veut. A partir del 18 de març
de 1938 sortí el setmanari Messidor,
destinat a superar les divisions internes confederals entre la
tendència dels
exunitaristes i la dels exconfederals, hostils a la
influència creixent dels
comunistes, i del qual va ser nomenat redactor en cap i pel qual va ser
durament criticat pels sindicalistes revolucionaris que consideraven
que aquest
òrgan sindicalista fugia del control confederal. En Messidor es mostrà fermament
contrari als règims totalitaris, tot
apel·lat a una unió nacional. En el
Congrés de la CGT celebrat el novembre de
1938 a Nantes (Bro Naoded, Bretanya), partidari d'un
reforçament de les
relacions francosoviètiques, denuncià
l'anticomunisme. Amb André Carrel, s'oposà
als «Acords de Munic», posició que va
ser durament criticada pels sindicalistes
revolucionaris i els pacifistes que assenyalaren la seva
complaença envers el
règim soviètic. Després de la
signatura del «Pacte germanosoviètic»,
es va
sentir traït i expressà la seva
desil·lusió cap el comunisme. En 1939 vivia al
número 37 del camí de Gournay de Villejuif (Illa
de França, França). Durant la
II Guerra Mundial participà en la Resistència,
publicant articles en Résistance
Ouvrière, periòdic fundat
l'agost de 1943 i continuat per Force
Ouvrière, i, amb Jean Teixier, en Libération-Nord.
També va estar al front de sindicats clandestins a la zona
nord. El 8 de maig
de 1944 va detingut per la milícia feixista en un
cafè al Quai de Valmy de
París quan lliurava articles per a un dels seus
periòdics i, després de passar
per la presó parisenca de Fresnes, el 15 d'agost d'aquell
any va ser deportat
al camp de concentració de Buchenwald. Maurice Harmel va
morir el 19 d'octubre
de 1944 en un comando depenent del camp de concentració de
Buchenwald (Weimar,
Turíngia, Alemanya). El 25 de novembre de 1946 se li va
concedir la Legió
d'Honor a títol pòstum. ***
Alfonso Camín Meana - Alfonso Camín
Meana: El 12 d'agost de 1890 neix al barri de Tremañes de Gijón (Astúries,
Espanya) el periodista, escriptor, poeta i simpatitzant anarquista Alfonso
Camín Meana, que va fer servir nombrosos pseudònims (Alonso Sánchez de Huelva,
Crespo Calvo de Olloniego, J. Bances Juvenal, Juan de la Braña,
Juan del Mar, Juan de Onís, Juan Franco, Raúl de Acebal,
etc.). Era fill de Manuel Camín Lozano, jornaler, i de Maximina Meana Meana, ambdós
de Roces (Gijón, Astúries, Espanya). Només rebé instrucció primària i la seva
formació va ser de caràcter autodidacta. Després de treballar en una pedrera de
Contrueces (Gijón, Astúries, Espanya), decidí emigrar a Cuba i el 4 d'octubre
de 1905 arribà a l'Havana. A Cuba visqué de mala manera treballant en diferents
oficis (en la confecció, mecànic, soldat voluntari, venedor ambulant, etc.).
Després d'un intent de suïcidi en un moment de desesperació, en 1908 va ser
empresonat després de veure's implicat en una baralla sagnant. En 1911 s'inicià
en el periodisme a Santiago de Cuba, col·laborant en El Cubano Libre i
en El Liberal. Després treballà a l'Havana per al Diario Español.
Posteriorment es traslladà a Cienfuegos, on es guanyà la vida venent talls de
vestit jaqueta per a homes i on en 1912 fundà la revista de caire asturià Tierrina.
De bell nou a l'Havana, treballà com a redactor en els diaris Diario Español,
La Noche i Diario de la Marina, i acabà dirigint la revista Apolo
(1915). En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions cubanes (Asturias,
El Comercio, La Correspondencia, El Cubano Libre, Diario
Español, Hojas Cubanas, La Independencia, El País, El
Progreso de Asturias, Vida Española, Voz Astur, etc.). En 1915
retornà a la Península per a cobrir la I Guerra Mundial per al Diario de la Marina.
Després de viure durant un any la bohèmia madrilenya i col·laborant en
diferents diaris (El Bólido, La Esfera, El Liberal, El
Lunes del Imparcial, Nuevo Mundo, etc.), en 1916 retornà a Cuba, on
visqué fins a 1926 treballant en el periodisme (Alerta, Diario de la
Marina, El Mundo, La Noche, Patria, La Prensa, El
Siglo, etc.) i desenvolupant una intensa tasca literària, formant part de
diverses institucions culturals (Acadèmia Cubana de la Llengua, Acadèmia de la
Història de Cuba, Acadèmia Nacional d'Arts i Lletres, etc.) i on els seus poemes
van influir en destacats autors cubans, com ara Alejo Carpentier, Nicolás
Guillén o Ramón Guirao. Patí dos nous empresonaments, en 1917 i en 1923. En
1926 retornà a la Península i s'establí a Madrid (Espanya), on conegué Rosario
Armesto Jurjo, que esdevingué sa secretària i sa companya per la resta de sa
vida. A partir de 1929, i fins a la seva mort, dirigí la revista Norte.
El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Palència (Castella, Espanya)
i pogué fugir fins que va ser detingut a Luarca (Astúries, Espanya) i restà
empresonat un mes. A punt de ser afusellat, aconseguí la llibertat i passà
Portugal, des d'on el maig de 1937 passà a l'Havana i després es traslladà a
Mèxic. Al país asteca col·laborà en prestigiosos diaris, com ara Excelsior
i El Universal, i dirigí la revista Rojo y Gualda, sense oblidar Norte.
També edità la revista Ambos Mundos. En
1952 va ser premiat amb el Premi Nacional de Literatura «Miguel de Cervantes» i
en 1965 amb el Premi de la Crítica. Ja malalt, el 25 de setembre de 1967 retornà
a Madrid i després s'instal·là definitivament a Gijón. En 1979 va rebre el
Premi «José Vasconcelos» de Mèxic i en 1981 va ser nomenat Fill Predilecte i
Poeta d'Astúries. Entre les seves obres podem destacar Adelfas (1913), Crepúsculos
de oro (1914), Cien sonetos (1915), La ruta (1916), De la
Asturias simbòlica (1917), Quosque tandem [...]? (1918), Alabastros
(1919), Hombres de España (1923), La moza del castañar (1924), El
automóvil gris (1924), Hombres de España y América (1925), De la
Asturias simbólica y nuevos poemas (1925), La Carmona (1926), Carteles
(1926), Palomos buchones (1927), Los hombres y los días (1927), Entre
volcanes (1928), La pícara molinera (1929), Xochitl y otros poemas
(1929), Carey (1931), La Pregonada (1932), La danza prima
(1932), El gallo de Mateón (1933), Los poemas del indio Juan Diego
(1934), Los poemas lozanos (1935), Pancho Villa (1935), España
a hierro y a fuego (1938), El valle negro. Asturias 1934 (1938,
sobre la Revolució d'Astúries de 1934), Poemas para niños de catorce años
(1938), Romancero de la Guerra (1938), Águilas de Covadonga (1940),
Lienzos de España (1941), Los poemas del destierro y nuevo romancero asturiano
(1942), Mar y viento (1943), Tonadas en la neblina (1943), De
Estrabón al rey Pelayo (1943), Los poemas de Rosario (1944), El
Adelantado de la Florida (1944), La Mariscala o el verdadero Bobes (1945),
Juan de la Cosa (1945), Carey y nuevos poemas (1945), Son de
gaita y otras canciones (1946), Los poemas de México (1947), El
retorno a la tierra (1948), Últimos cantos de la Guerra (1948), Castillos
y leones (1948), Rosa de Natahoyo (1948), Alabastros y nuevos poemas
(1949), Canciones y pequeños poemas (1949), Apolo y las rosas
(1950), España y sus hombres (1950), Carbones y otros retratos (1952),
Entre manzanos (1952), Maracas y otros poemas (1952), La copa
y la sed (1954), Fantoches (1954), La danza prima y nuevos poemas
(1954), Los buitres (1954), Los poemas de Madrid (1955), Cien
sonetos y cien más (1955), Al son del agua (1956), Estafermos
(1956), América y sus hombres (1957), Carteles y nuevos poemas (1958),
Entre palmeras (1958), Momentos (1958), Lienzos de España y
nuevos motivos del Museo del Prado (1959), Adelfas y nuevos poemas (1959),
La fuente, el río y el mar (1960), Azor (1961), El mundo y sus
hombres (1962), Los emigrantes y cronicón del palacio de Contrueces
(1962), El collar de la Emperatriz (1962), Lira errante (1964), Antología
asturiana (1965), La ruta y nuevos poemas (1965) i Don Suero de
Quiñones o El caballero leones (1967), entre d'altres. El seu poema «Macorina»,
inclòs al llibre Carey, va ser musicat per la cantant Chavela Vargas i
va ser una de les cançons més conegudes de la seva carrera artística. No va
militar mai en cap grup anarquista, però amb sa companya Rosario Armesto Jurjo
i altres familiars assistia regularment a actes del moviment llibertari, al qual
va fer costat econòmic, tot col·laborant durant sa vida, abans i durant el seu
exili, en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertar!, Estudios,
Ética, Mi Revista, Nosotros, Ruta, El Sembrador,
Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Alfonso
Camín Meana va morir el 12 de desembre de 1982 al seu domicili de Porceyo
(Gijón, Astúries, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San Félix de
Porceyo. La Biblioteca Pública Municipal de Roces de Gijón porta el seu nom. Alfonso Camín Meana
(1890-1982) ***
Guido
Bucciarelli - Guido Bucciarelli: El 12 d'agost de 1901 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista Guido Bucciarelli, conegut com Buzzi. Sos pares es deien Diego Bucciarelli i Candida Strozzi. Participà activament en les lluites del «Bienni Roig» (1919-1920). Durant la segona meitat de 1920 entrà a formar part d'un grup anarquista sorgit arran de l'assassinat, el 7 d'abril de 1920, de cinc obrers a la plaça Grande de Mòdena a mans de les forces de seguretat i de la detenció d'una trentena de militants de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i de la Cambra del Treball Sindicalista, implicats en el robatori de metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres. Formà part, amb altres companys (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Aldo Gilioli, etc.), del Comitè d'Acció Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels escamots feixistes. L'11 de novembre de 1921, quan anava de camí cap a casa en companyia de l'anarquista Renzo Cavani, va caure en una emboscada d'un escamot del Gruppo d'Avanguardia del Fascio de Mòdena, format per quatre individus (Renzo Rubbiani, Gino Tabaroni, Mario Lasagni i Silvio Lasagni), però ambdós reaccionaren i en el tiroteig morí el feixista Gino Tabaroni i Mario Lasagni resultà ferit. L'agressió feixista en realitat estava destinada a Renzo Cavani, presumpte responsable de la mort del feixista Mario Ruini esdevinguda el 21 de gener d'aquell any. Després d'aquest enfrontament armat, ambdós hagueren de fugir d'Itàlia i, després de diverses peripècies i un llarg periple (França, Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.), arribaren a Odessa (Ucraïna, URSS; actualment Ucraïna). El 13 de gener de 1923 el Tribunal Ordinari de l'Audiència de Mòdena els va condemnar en rebel·lia a 30 anys de presó per la mort de Tabaroni. A Odessa trobaren l'anarquista Luigi Evangelisti, però mentre aquest i Cavani es traslladaren a França, ell va romandre a la Unió Soviètica. Les notícies sobre la seva estada a l'URSS son escasses i contradictòries. En 1928 es trobava a Moscou (Rússia, URSS), però algunes fonts deien que era a Novorossiïsk (Krasnodar, Rússia, URSS), on segons l'Ambaixada italiana treballava en una taller mecànic i desenvolupava «propaganda comunista». En 1933 va ser detingut per la policia política a Feodòssia (Crimea, Rússia, URSS) per realitzar propaganda anarquista i alliberat posteriorment. En 1935 era el director del garatge i taller de reparació de vehicles del Comissariat del Poble per a l'Agricultura de Simferòpol (Crimea, Rússia, URSS). En aquesta època estava casat amb una ciutadana soviètica i era pare d'un nin. En 1937 dirigents del Partit Comunista d'Itàlia (PCI) que treballaven en la Secció de Quadres del Komintern intentaren, sense èxit, obtenir informació sobre la seva vida i sobre les seves posicions polítiques. El febrer de 1938, durant el «gran terror estalinista», va ser detingut per «activitats contrarevolucionàries» i enviat a un gulag, on va morir en data desconeguda. La sentència promulgada contra Bucciarelli i Cavani va ser definitivament anul·lada el 17 d'agost de 1953, ja que s'emmarcava en un «episodi de lluita contra el feixisme». ***
René
Rostagny (Gaston Ry) - Gaston Ry: El 12
d'agost de 1902 neix a Mustapha (Alger,
Algèria Francesa;
actualment Sidi M'Hamed, Alger, Algèria) el periodista,
escriptor, dibuixant, il·lustrador, cartellista i pintor
llibertari René
Rostagny, conegut com Gaston Ry,
encara que també va fer servir el pseudònim Deuzaires.
Sos pares es deien
Gabriel Léandre
Rostany, empleat de Ponts i Dics, i Pauline Françoise
Joséphine Riquier, i
tingué cinc germans i cinc germanes. En els anys vint
destacà dins el grup
d'artistes joves d'Alger (Louis Bernasconi, Charles Brouty, etc.),
mostrant la
seva obra en diferents exposicions, com ara Saló de Tardor
(1916), Saló des
Artistes Orientalistes Algerians (1923), Saló de la Risa
(1927), etc. El 6 de setembre
de 1924 es casà a Alger amb Angèle
Félicie Nami, amb qui tingué dos infants
(Jacqueline Fernande i Serge René) i de qui es
divorcià el 20 d'agost de 1949 a
Alger. En aquests anys col·laborà en Le
Libertaire de París i en els reculls Nos
chansons de «La Muse Rouge». Perseguit
per la seva militància, s'exilià a
Barcelona (Catalunya), on en els anys republicans
col·laborà en diferents
revistes i diaris, com ara El Be Negre,
La Campana de Gràcia, El Carrer, Diari
de Catalunya, L'Esquella
de la Torratxa, La Humanitat,
Visca!, etc. També va
col·laborar en la
premsa llibertària. Entre 1930 i 1936 fou publicista i
cartellista per a la Hispano
Fox Film de Barcelona i per a les estrenes
cinematogràfiques. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936 passà a París
(França), on continuà treballant per a
la Fox Film i col·laborant en la premsa (Dimanche
Illustré, La Fronde,
Marianne, Vendredi,
etc.). En 1938 retornà a Alger. Durant la II Guerra
Mundial, d'antuvi col·laboracionista amb el Govern de Vichy,
va fer després cartells
per a la França Lliure. Enviat al front com a periodista, va
ser capturat amb
altres companys per les tropes alemanyes a Pont-du-Fahs (El Fahs,
Tunis,
Tunísia), però finalment va ser alliberat per
l'exèrcit aliat. Entre 1943 i
1946 treballà d'il·lustrador per al setmanari
satíric Le Canard Sauvage.
L'octubre de 1944 presidí una exposició de
pintura a la Galeria Pasteur d'Alger a benefici dels republicans
espanyols. Va
ser periodista per a diverses publicacions (L'Afrique
du Nord Illustrée, Algérias,
Annales Africaines, Calao,
Le Cri d'Alger, Dernière
Heure, L'Écho d'Alger,
L'Édile
Algérien, Magazine de
l'Afrique du
Nord, Méridional-La
France, Terre d'Afrique,
etc.) i en 1951 realitzà
un reportatge a l'artista Tsugouharu Foujita, a qui l'uní
una estreta amistat.
Formà part del Sindicat d'Escriptors i Periodistes. El 27 de
desembre de 1951
es casà a Guyotville (Alger, Algèria Francesa;
actualment Aïn Benian, Alger,
Algèria) amb Mireille Louise Marie Gabrielle Dor
–havia tingut un fill natural
(Renée Gabrielle Rostagny Finalteri) amb Anna Marie
Finalteri. Va ser
condecorat amb la Medalla d'Argent de Belles Arts d'Alger i en 1961,
per la
seva obra pictòrica, va rebre el Gran Premi
Artístic d'Algèria. En 1962 va ser
nomenat president de la Unió d'Artistes de
l'Àfrica del Nord. Quan la independència
d'Algèria s'instal·là a Marsella, on
va fer de periodista i de crític d'art per
Le Méridional i Opinions. Destacà en la
il·lustració de llibres i publicacions
periòdiques, en el cartellisme publicitari i en el disseny
de segells postals.
En 1967 publicà, a Madrid (Espanya) per Vicente
González per qüestions de
censura del govern francès, el llibre La grande
honte. Histoire de la
rébellion en Algérie française
du 1er novembre
1954 au 3 juillet 1962,
reeditat en 2005 i 2021, on criticà durament el Front de
Libération National
(FLN, Front d'Alliberament Nacional). Gaston Ry va morir
l'11 d'octubre
de 1978 a l'Hospital de Sainte-Marguerite de Marsella
(Provença, Occitània). Una
part del seu arxiu es troba dipositat al Centre de
Documentació Històrica sobre
Algèria (CDHA) d'Ais de Provença
(Provença, Occitània). Gaston Ry
(1902-1978) ***
Carles
Lombarte Serrat - Carles Lombarte Serrat: El 12 d'agost de 1905 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Carles Eusebi Lombarte Serrat. Sos pares es deien Rafael Lombarte i Dolors Serrat. Des de molt jove treballà al pantà del seu poble i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es trobava a França i assistí a reunions amb republicans i catalanistes amb la finalitat d'afavorir la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera. Durant els anys republicans es caracteritzà com a home d'acció. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità a Vall-de-roures i després marxà cap el front i arribà al grau de tinent. Quan ja gairebé la guerra s'acabava, va perdre l'oïda a Barcelona (Catalunya) arran d'una explosió al port. En 1939 passà, amb el també ferit Joan Manent Pesas, la frontera per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i arribà a Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània). Quan esclatà la II Guerra Mundial, lluità en la guerrilla antinazi i després del conflicte bèl·lic s'establí a Besiers, on es guanyà la vida venent verdures. Quan l'escissió confederal, en 1946 arrenglerà amb els escindit a Besiers. Col·laborà activament en la colònia espanyola establerta a Besiers i fou un gran amic de Joan Manent Pesas. Posteriorment s'uní als Grups de Presència Confederal i Llibertària i entre l'1 i el 2 de maig de 1970 assistí a l'anomenada Conferència de Narbona d'aquesta tendència. Sa companya fou Antònia Claudia Borràs. Carles Lombarte Serrat va morir el 20 de març de 1993 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
de la condemna de Charles Monighetti apareguda en el diari de
Saint-Maurice (Valais, Suïssa) Le Novelliste del
30 d'abril de 1939 - Charles
Monighetti: El 12 d'agost
de 1907 neix a
Lausana (Vaud, Suïssa) l'anarquista i
lluitador antifeixista Charles Monighetti. Sos pares es deien Charles
Monighetti,
conductor de
ferrocarril, i Marie-Alice Martinet, teixidora. A principis de 1936
freqüentà reunions
comunistes a Lausana. El juny d'aquell any va ser acomiadat de la seva
feina de
mecànic i tingué conflictes amb la
justícia, fets que el van decidir a canviar
radicalment de vida. El 22 de juliol de 1936 marxà cap a
Espanya, en plena
revolució. Va ser un dels primers suïssos, amb Hans
Nüssler, que esdevingué
milicià. A Barcelona (Catalunya) s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i va ser destinat a un grup que anava de poble en poble
detenint
feixistes. Es casà amb Aurora Álvarez del Blanco,
que havia conegut a l'estació
just arribar a Barcelona. A finals de setembre de 1936
retornà a Suïssa amb la
finalitat de conduir un camió
«Hispano-Suiza» de matrícula francesa
amb un
carregament de metralladores italianes de Sierre (Valais,
Suïssa) a Cervera
(Rosselló, Catalunya Nord). Adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a
partir d'octubre de 1936 lluità en l'anarcosindicalista
«Columna López Tienda»
al front de Madrid. El desembre d'aquell any el Comissariat de Guerra
de Madrid
li va encarregar de muntar un taller de reparació d'armament
i de blindatge de
camions. Va ser el creador d'un «llançabombes
transportable» i d'un
llançagranades, invents que van ser certificats per
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Durant la tardor de 1937
demanà passar a l'aviació i
després d'un temps a l'Escola de Pilotatge serví
10 mesos en una esquadra de
bombarders de les Forces Aèries republicanes. Posteriorment
s'encarregà de
l'organització d'un taller de fabricació de peces
d'automòbils i d'armament a
Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) fins a la
desmobilització dels voluntaris
estrangers de les «Brigades Internacionals» el 12
de novembre de 1938 a Calella
(Maresme, Catalunya). Quan la caiguda de Barcelona va perdre de vista
sa
companya. El desembre de 1938 retornà a Suïssa i va
ser jutjat i condemnat a
dos mesos de presó militar. Entre 1939 i 1959
treballà a la fàbrica
d'«Hispano-Suiza» de Ginebra (Ginebra,
Suïssa) i es va retirar de la política. Charles
Monighetti va morir el 12 de març de 1994 a
Thônex (Ginebra, Suïssa). Charles Monighetti
(1907-1994) ***
Félix
Benito Martínez - Félix Benito Martínez: El 12 d'agost de 1910 neix a Sartaguda (Navarra) l'anarcosindicalista Félix Benito Martínez. Sos pares es deien Ignacio Benito Iglesias i Sinforosa Martínez Sola. Jornaler de professió, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sartaguda. Estava casat amb Felisa Moreno, amb qui tingué una filla Felisa Benito Moreno. Capturat pels feixistes, va ser obligat a formar part del «Tercio Legión General Sanjurjo». Félix Benito Martínez va ser assassinat pels feixistes el 2 d'octubre –algunes fonts citen el 10 d'octubre– de 1936, juntament amb son germà major Francisco Benito Martínez, i molts altres companys, a Saragossa (Aragó, Espanya) i enterrat en una fossa al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. ***
Bernard Voyenne - Bernard Voyenne: El 12 d'agost de 1920 neix a Vichy (Alvèrnia, Occitània) el periodista, professor i escriptor proudhonià, militant anarcosindicalista i federalista Bernard Fernand Jean Claude Voyenne. Sos pares es deien Paul Maurice André Voyenne i Louise Justine Henriette Coularou. El 31 de desembre de 1940 es va casar a Niça (País Niçard, Occitània) amb Suzanne Marie Jeanne Joullié. Va prendre part durant la II Guerra Mundial en la Resistència antinazi i va participar, juntament Albert Camus, en la redacció del diari Combat. A partir de 1952 va esdevenir professor al Centre de Formació de Periodistes, als quals va transmetre la seva passió pel periodisme i per la llengua francesa. Més tard ensenyarà a l'Institut Francès de la Premsa de la Universitat de París. Seguidor convençut de Proudhon, va ser també militant anarcosindicalista i federalista, actuant com a secretari general de la Universitat Federalista. També va fer estudis històrics, especialment la biografia de Pierre-Joseph Proudhon Mémoires sur ma vie. Acabà la seva carrera d'ensenyant fent cursos a l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Era membre destacat de la «Société Les Amis de Proudhon». Entre les seves obres podem destacar Petite histoire de l'idée européenne (1954), Guide bibliographique de la presse (1958), La presse dans la société contemporaine (1962), Histoire de l'idée européenne (1964), C-F Ramuz et la sainteté de la terre (1967), Glossaire des termes de presse (1967), Les principes du fédéralisme et la construction de l'Europe (1969), Le droit a l'information (1970), L'information en France (1972), Le fédéralisme de P. J. Proudhon (1973), Histoire de l'idée fédéraliste (1976), L'information aujourd'hui (1979), Les journalistes françaises. D'ou viennent-ils? Qui sont-ils? Que font-ils? (1985), Une Révolution libertaire (1985), Proudhon et la révolution (1986), i, pòstumament, Proudhon et Dieu. Le combat d'un anarchiste (2004), entre altres. Bernard Voyenne va morir el 22 de desembre de 2003 al seu domicili del XIV Districte de París (França). ***
Enriqueta
Borràs Mateu - Enriqueta Borràs Mateu: El 12 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 8 de setembre– de 1934 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enriqueta Borràs Mateu. Filla d'una família llibertària, sos pares es deien Agustí Borràs Mañà, treballador de la Companyia de Gas, i Maria Rosa Mateu Segalès, ambdós militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil la llar familiar del barri de la Barceloneta va ser destruïda en un bombardeig i va ser evacuada amb sa mare i son germà petit Víctor Borràs Mateu a una casa confiscada al barri barcelonès de Vallvidrera, mentre son pare va ser mobilitzat. Al final de la guerra va morir son pare a Barcelona a conseqüència de ferides de guerra. El 12 de juliol de 1939 sa mare, impossibilitada de mantenir sos dos infants, els va ingressar en l'edifici de Protecció de Menors del carrer Wad Ras del Poblenou i ella va ser detinguda el febrer de 1940 i tancada fins el novembre d'aquell any a la presó de Les Corts de Barcelona; en 1942 va ser novament detinguda i, jutjada, va ser condemnada a 12 anys i un dia de presó per «auxili a la rebel·lió», i no va sortir de la presó de Les Corts fins el novembre de 1949. De nina Enriqueta visità durant vuit anys un pic al mes sa mare tancada a la presó. Quan tenia 10 anys, a principis de 1944, va ingressar al col·legi del convent de les monges Carmelites Tereses de Sant Josep de Reus (Baix Camp, Catalunya) i dos anys més tard va ser adoptada, a petició de sa mare, per la parella confederal formada per Ricard Gombau i Purificació Villanueva Blet. Va ser surada i educada en un ambient de militància clandestina llibertària. En 1961 emigrà a França i en 1976 retornà a Catalunya. Sempre va militar en el moviment anarcosindicalista, primer en la CNT i després en la Confederació General del Treball (CGT). En 2004 publicà el llibre de memòries ¿Qué pasó con los niños desamparados de la guerra? La seva última etapa visqué a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya). Enriqueta Borràs Mateu va morir el 10 de gener de 2017 a l'Hospital de Sant Llorenç de Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrada al cementiri municipal d'aquesta població. ***
Nelly
Trumel al micro de Radio Libertaire (1990) - Nelly Trumel:
El 12 d'agost de 1938 neix al XII Districte de
París
(França) l'artista pintora i
militant anarcofeminista Nelly Pauline Suzanne Campo, més
coneguda com Nelly Trumel, pel
llinatge de son marit. Sos pares es deien André Auguste
Campo, garatgista, i Simone Marie Louise
Frénisy, secretària. Nascuda
en una família de classe mitjana catòlica i de
dretes, va créixer a La
Varenne-Saint-Hilare (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de
França, França). Va fer el
batxillerat científic a l'Institut Marcelin-Berthelot de
Saint-Maur-des-Fossés
i entre 1956 i 1958 estudià l'Escola Politècnica
Femenina (EPF, Escola
d'Enginyers) d'Sceaux (Illa de França, França).
Per fugir de l'ambient familiar,
amb un pare violent i una mare de caràcter
difícil, el 6 de juliol de 1959 es casà
a
Saint-Maur-des-Fossés amb Christian Luc André
Trumel i abandonà els
estudis en el últim any. La parella tingué un
fill en 1960 i una filla en 1966
i vivia al XIX Districte de París. En 1969, embarassada de
bell nou, decidí
avortar amb l'ajuda d'una agulla de tricotar. Després de
patir violència
masclista, i de 14 anys de depressió i de teràpia
psicoanalítica, es va
divorciar el 30 d'abril de 1993 a París. Entre els anys 1970
i 1984 milità en la
Fédération des Conseils de
Parents d'Élèves (FCPE, Federació de
Consells de Pares d'Alumnes). En 1970
participà en la creació de la llar socioeducativa
del Col·legi de
Montefontaines, a Soisy-sous-Montmorency (Illa de França,
França). Durant tres
mesos formà part de la Gran Lògia Femenina de
França (GLFF). Després de llegir Ainsi
soit-elle de Benoîte Groult, Du
côté des petites filles d'Elena
Gianini Belotti i Le deuxième sexe
de
Simone de Beauvoir, començà a militar en el
moviment feminista, d'antuvi en el Collectif
National pour les Droits des Femmes (CNDF, Col·lectiu
Nacional pels Drets de
les Dones) i després en «Les Chiennes de
Garde» (CDG, Les Gosses de Guarda).
Després d'haver realitzat diverses feinetes, en 1975
decidí dedicar-se
professionalment a la pintura, art que ja havia practicat de manera
autodidacta
des de la joventut, realitzant còpies dels mestres al Museu
del Louvre. Membre
de l'associació de dones creadores «Souffles
d'Elles» (Alè d'Elles), també fou
secretària de la Societat d'Artistes Francesos (SAF), a
més de participar amb
el «Salon Violet» i la «Fontation
Taylor». Entre 1988 i 1993 fou membre de la
Union des Femmes Peintres et Sculteurs (UFPS, Unió de Dones
Pintores i
Escultores). En 1986 entrà a formar part de la
Federació Anarquista (FA) i en
la seva Comissió de Dones, i entre aquest any i fins al
març de 2013 animà el
programa «Femmes Libres» de Radio Libertaire. Entre
1989 i 1991 fou secretaria
de programació de Radio Libertaire. En 1989
col·laborà en el llibre Mai
68 par eux-mêmes. En 1995 participà
en l'obra col·lectiva Femmes et
violences
contre les femmes dans le monde. Com a activista
anarcofeminista defensà
l'antimilitarisme, lluità contra prostitució,
criticà totes les religions i
mostrà la seva solidaritat amb les dones immigrants i les
persones sense-papers
i exiliades. A finals dels anys noranta es concentrà en la
seva carrera
artística i fotogràfica, pintant teles sobre els
temes de la llum i els
objectes quotidians, especialment bodegons i natures mortes, obres que
mostrà a
París en exposicions individuals i col·lectives.
En 2000 s'integrà en la «Marxa
Mundial de les Dones» i es dedicà a realitzar
reportatges fotogràfics i
muntatges de les manifestacions feministes. En 2008 publicà
el llibret Le Jardin d'Éden de
Nelly Trumel. En
2013 s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
En 2016 publicà el llibre Faut
qu'ça germe! Trobem textos seus en
diferents publicacions, com ara Chimère,
Le Monde Libertaire, Réfractions,
Ruptures, etc. Nelly Trumel va morir
el 3 de desembre de 2018 al seu domicili de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu arxiu personal va ser
donat a
l'associació «Archives du
Féminisme» i es troba dipositat al Centre d'Arxius
del Feminisme de la Universitat d'Angers (País del Loira,
França). ***
Jehan Jonas - Jehan Jonas: El 12 d'agost de 1944 neix al XVII Districte de París (França) el cantautor i poeta llibertari Gérard Paul René Béziat, més conegut sota el nom artístic de Jehan Jonas. Son pare (Jacques André Bézier) feia de representant de teixits i sa mare (Andrée Elmire Bataille), que va abandonar el marit quan Gérard tenia dos anys i mig, de secretaria i cap de personal. Es va criar al barri perifèric parisenc de Levallois-Perret (Illa de França, França). Després d'acabar els estudis primaris en 1958 i de fer el servei militar a les oficines de l'Estat Major a Versalles, va treballar entre 1961 i 1963 en un taller mecànic de l'empresa estatal de ferrocarrils. Després de cantar cançons seves i de Léo Ferré pels carrers i terrasses de Saint Germain-des-Près i de Montmartre, va ser admès com a «autor» per la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM) amb 200 cançons i com a «compositor» en 1967. A partir de 1966 va començar a actuar regularment en diversos cabarets parisencs, com ara «Chez ma cousine», «La Tête de l'Art», «La Fontaine des Quatre Saisons», «L'Écluse», «Port du Salut», etc. Aquest mateix any va enregistrar el seu primer disc a EZ gràcies al suport de Lucien Morisse i serà comparat poèticament a Villon i a Verlaine. A partir de 1967 començarà a actuar en festes, en gales de Le Monde Libertaire i en actes del moviment anarquista, i actuarà en diverses ocasions amb Georges Brassens i amb Léo Ferré. En 1968 coneixerà Jean Marie Vivier, amb qui treballarà fins al 1978. A partir de 1975 actuarà amb Eddy Schaff. Va escriure novel·les policíaques per a la ràdio, peces teatrals, guions cinematrogràfics i obres pornogràfiques sota el pseudònim d'Henri de Canterneuil. Treballava amb una comèdia musical amb Eddy Schaff quan un tumor cerebral se li va manifestar. Setmanes després, el 29 d'abril de 1980, Jehan Jonas va morir a l'Hospital de la Salpêtrière de París (França); segons el seu desig, les seves restes van ser incinerades i escampades pel Sena des dels jardins del Vert Galant, en un acte on només van assistir els seus amics. Estava casat amb Laure François Gaud Cousin. Cançons conegudes seves són La couleur du papier, Le Manège, Mentalité française, Comme dirait Zazie, Flic de Paris, Garçon donnez-moi, Je t'ai promis, Le manège, Le phare, etc. La seva obra –humorística, irònica, cínica, compromesa, reivindicativa, que crida a la revolta i a la responsabilitat humana– resta gairebé desconeguda a causa de la censura. En 2005 va rebre el premi de l'Acadèmia Charles Cros i aquest mateix any va sortir el primer tom de les seves obres completes. A Vilafranca de Lauragués (Occitània) existeix una associació «Jehan Jonas Second Souffle» dedicada a la seva memòria. Jehan Jonas (1944-1980)
Defuncions
Notícia del processament d'Edmond Lapeyre apareguda en el diari bordelès La Gironde del 7 de març de 1900 - Edmond Lapeyre: El
12 d'agost de 1910 mor a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa)
l'anarquista il·legalista Edmond François
Lapeyre. Havia nascut el 7 de febrer –algunes
fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1876 a
la I Secció de Bordeus
(Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Henri
Pierre Lapeyre, mariner, i
Louisa Laban, domèstica. Es guanyà la vida
treballant de serraller electricista
i després de comerciant de cafè. En 1893 el seu
nom ja figurava en un llistat
d'anarquistes de la policia. Entre 1897 i 1898 formà part
del grup de desvalisadors
anarquistes anomenat «Banda de Bacalan», creada
pels germans Bernard i Vincent
Desmons, i que actuava al barri dels Chartons de Bordeus. Detingut i
processat,
el 5 d'agost de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de la
Gironda a un any de
presó per diversos robatoris perpetrats durant la nit del 4
al 5 de març
d'aquell any als magatzems del comerciant draper Lopez, al
número 82 del
passeig Victor Hugo; durant la nit del 20 al 21 de març al
domicili d'un tal
Plazenet, al carrer Poyenne; i durant la nit del 10 a l'11 d'abril al
domicili
d'un tal Vignaud, a la plaça Saint Martial. Aquests
robatoris els va efectuar
amb la seva companya Jeanne Villeneuve, cosidora sabatera
llibertària que havia
conegut en una reunió anarquista, i amb Joseph Rolland, que
va ser condemnat a
un any de presó. En aquesta època vivia amb sa
companya al número 111 del carrer
Ornano. En 1903 va ser condemnat novament per un intent de robatori
efectuat
amb Pierre Dutou durant la nit del 30 al 31 de desembre de 1901 als
magatzems de
Bonysset, a la plaça Barbès d'Agen
(Aquitània, Occitània). Dutou va ser
detingut, jutjat i condemnat el 26 de maig de 1902 a 10 anys de
treballs
forçats en colònia penitenciària; el
novembre de 1902, a l'Illa de Ré
(Poitou-Charentes, França), abans de partir cap a Nova
Caledònia, es va decidir
a «cantar» i incriminà diversos
anarquistes (Edmond Lapeyre, Louise Pouchieux, Camille
Rambeau i Thomas Sarrieu). A resultes d'aquestes declaracions, el 13 de
novembre de 1902 va ser detingut. El 5 d'agost de 1903 va ser condemnat
per
l'Audiència d'Òlt i Garona a vuit anys de
treballs forçats. Intentà evadir-se sense
èxit de la presó d'Agen. El 23 de desembre de
1903 va ser embarcat a bord del
vaixell La Loire cap a la
colònia
penitenciària de la Guaiana Francesa. Edmond Lapeyre va
morir el 12 d'agost de
1910 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa). ***
Agustín
Buesa Simelio a la morgue - Agustín Buesa
Simelio: El 12 d'agost de 1934 mor a Saragossa
(Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Agustín Buesa Simelio. Havia nascut cap
el 1902 a Angües
(Osca, Aragó, Espanya). Treballava de jornaler i de paleta i
era militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) d'Osca. A finals de maig de 1931 participà en els
enfrontaments armats
arran d'una manifestació en homenatge al militar
republicà Fermín Galán Rodríguez i per
aquest fets va ser jutjat en rebel·lia el 21
d'octubre de 1933. El 12 d'agost de 1934, durant una
temptativa
d'execució de Florencio Palomeque Alonso –director
de la presó de Torrero de
Saragosa, amb fama de dur i de violent, que havia estat denunciat pels
seus
maltractaments als presos del penal de Chinchilla (Albacete, Castella,
Espanya)
en 1916–, va ser mortalment ferit pels trets dels seus
companys i morí poc
després d'hemorràgia a la Casa dels Socors de
Saragossa. D'antuvi va ser
identificat com el militant anarquista José Vidaller Llara (El Sordo), ja que portava la seva
documentació en trobar-se buscat per la policia. Al seu
enterrament, l'endemà
13 d'agost de 1934, assistiren uns cinc-cents obrers. ***
Isidoro
Fernández Rubiales - Isidoro Fernández Rubiales: El 12 d'agost de 1936 és afusellat a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista Isidoro Fernández Rubiales, conegut com Federico. Havia nascut cap al 1919 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries, quan el cop feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari per lluitar contra l'aixecament. Després de dos dies de resistència amb sis rifles i sis bales a la coneguda «Esquina de Pepe» de Dos Hermanas, va ser capturat a casa seva, on s'havia refugiat esperant l'esclafament de la rebel·lió que mai no arribà. Després d'un temps empresonat, Isidoro Fernández Rubiales va ser afusellat el 12 d'agost de 1936 a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya). ***
Julià Castelló Grau - Julià Castelló Grau: El 12 d'agost de 1939 és afusellat pel règim franquista a Girona (Gironès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Julià Castelló Grau. Havia nascut en 1911 a La Cellera de Ter (Selva, Catalunya). Picapedrer d'ofici, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Durant la Guerra Civil lluità als fronts com a milicià. Delatat per uns veïns, el 5 d'abril de 1939 fou detingut per la Guàrdia Civil; acusat de ser milicià cenetista, fou jutjat en Consell de Guerra l'11 de maig d'aquell any i condemnat a mort en aquest judici amb dos companys. Julià Castelló Grau fou afusellat, per un escamot del Terç de Requetès d'Àlaba, a les sis de la matinada del 12 d'agost de 1939 a les tàpies del cementiri de Girona (Gironès, Catalunya) amb 33 homes més, tots catalans, i posteriorment enterrats a la fossa comuna. ***
- Saturnino Aransáez Aransáez: El 12 d'agost de 1959 mor a Baiona (Lapurdi, País Basc) l'anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez. Havia nascut el 6 de febrer de 1893 a Huércanos (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien Gregorio Aransáez i Francisca Aransáez. En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 i l'any següent envià diners als comitès pro-presos des de Portugalete i en aquella època va crear, amb Pedro Bacigalupe Sánchez, un sindicat cenetista a Bermeo. El 6 de desembre de 1926, en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas», va ser detingut amb altres companys (Mariano Peláez López, Maria Luisa Tejedor, Aurelio Fernández Sánchez, Manuel Truchero). Després de quatre anys tancat, sortí en llibertat provisional i el febrer de 1931 un consell de guerra li demanà 15 anys de presó; però la proclamació de la II República espanyola el salvà de la garjola. Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou el delegat de Sestao en el Congrés de la CNT a Madrid. En els anys republicans milità en la «Sociedad Crisol» de Santurce. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, participà activament al costat de son fill Ángel i de Vicente Cuesta. Durant la guerra civil formà part del «Batalló CNT Reserva» i destacà com a orador en mítings i conferències (Cicero, Reinosa, Barakaldo, Solares, Torrelavega, Ampuero, Alonsótegui, etc.). Arran la caiguda del Front Nord, quedà com a responsable d'una fàbrica de sivelles a Barcelona. En acabar la guerra s'exilià a França i milità a Baiona en la tendència «col·laboracionista» de la CNT. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona al plens del Comitè Regional en representació de Baiona. En aquests anys es guanyà la vida fent espardenyes. En 1955 representà Baiona en el Ple de la Regional Nord a Tolosa de Llenguadoc. En 1956 fou elegit secretari del Subcomitè Regional del País Basc en l'Exili. Sa companya fou Josefa Caicedo Valdor (1891-1972), durant molts d'anys corresponsal de les publicacions de la família Urales. Els dos fills de la parella, Floreal i Julián Ángel, també van ser destacats militants llibertaris. Saturnino Aransáez Aranzáez va morir el 12 d'agost de 1959 al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País Basc). ***
Necrològica
de Josep Cinca Vilagener apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de setembre de 1963 - Josep Cinca Vilagener: El 12 d'agost de 1963 mor a Salindres (Llenguadoc, Occitània) el tipògraf anarquista i anarcosindicalista Josep Cinca Vilagener –a vegades el seu primer llinatge citat Sinca. Havia nascut el 15 de novembre de 1899 a Sant Vicenç de Castellet (Bages, Catalunya) –alguns citen erròniament Manresa (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Josep Cinca i Rosa Vilagener. Començà a militar en l'adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es va veure obligat a passar a Barcelona (Catalunya). Durant una època fou conserge del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona i hagué de patir nombroses provocacions policíaques. També perseguit a Barcelona per la Guàrdia Civil, fugí cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), on formà part del Centre d'Estudis Socials (CES), als costat d'Hermós Plaja Saló i de Felipe Alaiz de Pablo, i entre 1919 i 1921 treballà de maquinista a la impremta confederal «Gutenberg» de Tarragona. Ajudà Felipe Alaiz a la publicació de l'òrgan confederal El Trabajo. També participà, amb Joan García Oliver, a l'organització de la Federació Comarcal de Sindicats de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la CNT. En 1921, per mor de la repressió, s'instal·là a l'Arbóç (Baix Penedès, Catalunya) i durant la dictadura de Primo de Rivera a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), on treballà en la impremta de Joan Sallent. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Los Galeotes (1921) de Tarragona. En 1923 era secretari de la CNT de Manresa i participà en diversos mítings, motiu pel qual va ser empresonat fins octubre d'aquell any. Entre 1925 i 1927 fou l'administrador de l'editorial «Crisol» de Sabadell, d'Hermós Plaja Saló. En aquests anys fou assidu de les tertúlies («debats contradictoris») a Barcelona que realitzaven destacats militants (Felipe Alaiz de Pablo, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Hermós Plaja Saló, Jaume Vilajuana Padrós, etc.). Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat Únic d'Arts Gràfiques i de la Federació Local de Sindicats de Sabadell al III Congrés Confederal de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), on s'encarregà de presentar la ponència sobre publicacions confederals. S'oposà a l'estratègia trentista d'Ángel Pestaña Núñez i a la línia de Josep Moix Regàs, que amb els trentistes de Sabadell es passaren al sector marxista, i fundà, amb Bru Lladó Roc i Edgardo Ricetti, el Sindicat d'Oficis Diversos de Sabadell de la CNT. El 19 de gener de 1936 participà, amb altres (Francisco Ascaso, Joan García Oliver, etc.) en un míting contra la pena de mort i el feixisme al teatre Los Campos de Recreo de Sabadell, però amb l'objectiu real de fer costat la candidatura del Front Popular. Durant la Revolució fou membre del Comitè de Propaganda del seu sindicat i va ser nomenat, l'agost de 1936, representant de la CNT en la Regidoria d'Indústries de Guerra del nou consistori de Sabadell. El febrer de 1937, quan els comunistes aconseguiren el control de la Conselleria de Defensa com a conseqüència de la reorganització municipal, va anar a la Comissió Permanent de la Conselleria d'Obres Públiques i a la d'Indústries de Guerra. Durant els «Fets de Maig» d'aquell any, mantingué contactes amb les patrulles anarquistes que controlaven els carrers barcelonins i amb els delegats del Comitè Regional de la CNT; per aquest motiu, va ser acusat pels seus companys de consistori i es va veure obligat a abandonar-lo definitivament. També en 1937 fou redactor del periòdic Superación. Órgano de la CNT-FAI de Sabadell y su comarca de Sabadell, dirigit per Felipe Alaiz. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat amb sa família al camp de concentració de Beau-Désert de Merinhac (Aquitània, Occitània). Durant l'Ocupació va ser detingut i deportat cap el 1942 a un camp de concentració d'Alemanya. Aguantà fins a l'alliberament del camp, però amb la salut molt malmenada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Montserrat Llauradó i son fill Crisol a Salindres, on treballà en una fàbrica de productes químics, i milità en la Federació Local l'Alèst (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Josep Cinca Vilagener, que patí nombroses operacions a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a resultes de malalties professionals, va morir el 12 d'agost –alguns citen erròniament l'11 d'agost– de 1963 d'un atac cerebral al seu domicili de Salindres (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a la mateixa localitat. Cal no confondre Josep Cinca Vilagener amb un altre Josep Cinca, un dels pistolers més sagnants del «Sindicat Lliure» i amic íntim del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido. ***
Laurance Labadie - Laurance Labadie: El 12 d'agost de 1975 mor a Suffern (Nova York, EUA) el pensador anarcoindividualista Laurance Cleophis Labadie. Havia nascut el 4 de juny de 1898 a Detroit (Michigan, EUA) i era l'únic fill de Sophie i Joseph Labadie, destacat escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Ben aviat Laurance va seguir l'exemple de son pare i es va involucrar en el moviment obrer. En 1915, quan feia de maquinista a Detroit, va participar en els piquets de suport a la vaga contra les 10 hores de feina. En 1933 va agafar la torxa de son pare que acabava de morir i va començar a reeditar clàssics de l'anarquisme individualista –com ara Slaves to duty, de John Badcock Jr.; Why I am an anarchist i Attitude of anarchism toward industrial combinations, de Benjamin R. Tucker–, que treia en la impremta manual heretada de son pare. També va editar obres seves, com Anarchism applied to economics, Superstition and Ignorance versus Courage and Self-Reliance i Origin and nature of government, i nombrosos poemaris. El seu pensament es fonamenta en les idees morals de Tucker, en el mutualisme econòmic de Proudhon i en l'egoisme llibertari d'Stirner. Durant els anys de la Gran Guerra va fer feina en la indústria de l'automòbil (Continental, Ford, Studebaker, Chevrolet) com a especialista de mecànica experimental, però mai no aprengué a conduir. Un cop jubilat, es va dedicar a investigar en la biblioteca de son pare i a escriure assaigs. També va participar activament en «The School of Living» (Escola de vida), colònia educativa creada a Suffern (Nova York, EUA) per Ralph Borsodi dedicada a l'ensenyament de la filosofia, reivindicant la tornada a la natura, i a aconseguir un món autosuficient, tractant temes molt diversos (autoresponsabilitat, ecologia, urbanisme, agricultura orgànica, consum responsable, cooperativisme, sindicalisme, abolició dels impostos, tecnologies netes, educació alternativa, autogestió, etc.). Va editar la revista Discussion, realitzada amb la multicopista de Mother Earth. Va mantenir correspondència amb Steven Byington, Henry Cohen, Marcus Graham, Agnes Inglis, John William Lloyd, Mildred and John Loomis, Herbert Roseman, Theodore Schroeder, John Scott, Benjamin Tucker i Don Werkheiser, entre d'altres. La seva biblioteca i el seu arxiu van ser dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan (Ann Arbor, Michigan, EUA) per la seva neboda, Carlotta Anderson, en 1976. Laurance Labadie representa el corrent llibertari que es va desenvolupar durant les primeres dècades del segle XX conegut com mutualisme, barreja de les idees de Josiah Warren, Proudhon, William B. Greene, Lysander Spooner, Stephen Pearl Andrews, Ezra Heywood, Benjamin Tucker i altres pensadors. ***
John Cage fotografiat per Erich Auerbach - John Cage: El 12 d'agost de 1992 mor a Nova York (Nova York, EUA) el compositor, instrumentista, director musical, filòsof, teòric musical, assagista, poeta, artista, pintor, micòleg i anarquista John Milton Cage. Havia nascut el 5 de setembre de 1912 al Good Samaritan Hospital de Los Ángeles (Califòrnia, EUA). Son pare, també John Milton Cage, va ser un reputat enginyer electrònic inventor d'aparells elèctrics i submarins, i sa mare, Lucretia Harvey (Crete), una escriptora i columnista de Los Angeles Times, força activa en els cercles intel·lectuals. En 1922 ingressà en Los Angeles High School, on estudià llengües (anglès, francès, grec, etc.) i piano amb Fannie Charles Dillon a Los Ángeles. En 1928 es graduà en Los Angeles Hight School i entre aquest any i 1930 estudià al Pomona College de Califòrnia una gran varietat de disciplines (lletres, art, llengües, música, etc.). En 1930 marxà a París (França) on començà els estudis d'arquitectura amb Ernö Goldfinger, a més de interessar-se per la pintura contemporània i intentar les seves primeres composicions musicals. A la capital francesa estudià piano amb Lazare-Lévy al Conservatori i, més tard, als EUA, composició amb Henry Cowell, Adolph Weiss i Arnold Schönberg. En aquests anys s'interessà força per la música d'Erik Satie. Entre l'estiu de 1930 i 1931 viatjà arreu d'Europa i a Algèria. A Capri conegué el poeta i pintor Don Sample, que esdevingué mentor i amant. L'estiu de 1931 el passà a Sóller (Mallorca, Illes Balears) on va compondre la seva primera obra. Les seves primeres composicions es basen en una organització esquemàtica dels dotze sons. A partir de 1938 s'interessà per la música de percussió juntament amb Lou Harrison. En 1942 es traslladà a Nova York, on residirà definitivament començant la seva llarga unió amb el coreògraf Merce Cunningham i el pianista David Tudor. Aviat passà de la percussió als pianos preparats de manera que aconseguí un instrument de timbre múltiple i variable. Després d'haver estudiat filosofia oriental, especialment Zen, amb Daisetsu Teitaro Suzuki durant els anys quaranta introdueix en la seva música, gràcies també a les influències del dadaisme i del surrealisme, elements d'atzar a partir del llibre clàssic xinès Yijing (Llibre de les mutacions), desenvolupant-los fins a obres d'indeterminació absoluta (música aleatòria). Molts han vist en aquest tipus de «música anarquista» les seves influències llibertàries. En els anys cinquanta treballà amb música de cinta magnetofònica elaborada directament i també amb amplificacions de microsons. Posteriorment es dirigí també vers els espectacles de teatre musical indeterminat. A partir del seu èxit europeu a finals dels anys cinquanta, començà a ser reconegut com a mestre de l'avantguarda americana, sorgint d'ell moviments diversos no només musicals sinó també pictòrics, teatrals, etc. John Cage és el músic més important de l'avantguarda nord-americana, no només per la significació històrica de la seva pròpia obra irrepetible, sinó per l'acció de revulsiu que ha suposat per a la renovació del ballet, del teatre musical, la pintura d'acció, el happening i altres moviments artístics. Apassionat per la micologia, fundà la New York Mycological Society. En 1967 l'escriptor Wendell Berry el va introduir en el pensament anarcoindividualista de Henry David Thoreau, que accentuà encara més el seu pensament llibertari i no violent. John Cage sempre es va definir com a anarquista i en una entrevista amb Stephen Montague, publicada en la revista America Music l'estiu de 1985, ho deixà ben clar: «Sóc anarquista. No sé si de manera pura o simple, o filosòfica, o què, però no m'agrada el govern! Tampoc no m'agraden les institucions! No tinc cap confiança en les institucions, ni tant sols en les bones.» Col·laborà estretament amb el musicopoeta anarquista Jackson Mac Low. El gener de 1988 participà en un recital poètic anarquista a Nova York on, mitjançant les tècniques del Yijing i cites dels seus pensadors llibertaris més estimats (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Emma Goldman, Walt Whitmnan, Henry David Thoreau, R. Buckminster Fuller, Lev Tolstoi, Paul Goodman, etc.), va compondre 20 poemes «cinquanta per cent mesostics»; poemes que han estat publicats en diferents ocasions, juntament amb els seus assaigs àcrates, sota el títol Anarchy. ***
José
Bueso Blanc - José Bueso Blanc: El 12 d'agost de 2001 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Bueso Blanc –també citat Blach. Havia nascut el 25 de març de 1918 a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Antonio Bueso i María Blanc. Treballador del camp, de jove emigrà a Barcelona on ja residia son germà, afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), organització anarcosindicalista a la qual ell també s'adherí. El juliol de 1936 combaté l'aixecament feixista als carrers de Barcelona i dies després s'allistà a l'expedició de reconquesta de Mallorca. A l'illa balear va ser detingut per les tropes faccioses i empresonat a un camp de concentració i presons mallorquines. En 1940 va ser traslladat a Madrid i enviat a un batalló disciplinari a Tetuan (Protectorat Espanyol al Marroc). Juntament amb tres companys desertà i intentà passar al Marroc francès, que durant la II Guerra Mundial es trobava sota l'administració de la França Lliure, però després d'una llarga caminada i a punt d'arribar al destí, van ser descoberts pels marroquins d'una aldea i lliurats a les autoritats franquistes per un grapat de monedes; processat, va ser condemnat a reclusió major. Cap al 1950 va ser definitivament alliberat i retornà a Barcelona. A la capital catalana va fer un curs d'operador de cinema i treballà en aquest sector, alhora que participà en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT clandestina. Fou membre del «Grup de Llevant», que es reunia a la zona d'esbarjo de Les Planes amb els domingueros. Durant la dècada dels cinquanta i seixanta la seva militància –col·laborà en el Comitè Nacional Provisional confederal format l'agost de 1958 a Barcelona amb Ginés Camarasa i Eduardo José Esteve (Germen Esteve)– el portà a patir un any de presó. Fou un gran amic de Juan Molina Gómez. José Bueso Blanc va morir el 12 d'agost de 2001 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat dos dies després al cementiri de Collcerola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). ***
Milicians de la «Columna Ascaso» - Casildo Pantaleón Arteaga Cerón: El 12 d'agost de 2006 mor a Tassin-la-Demi-Lune (Lió, Arpitània) l'anarcosindicalista Casildo Pantaleón Arteaga Cerón. Havia nascut el 9 d'abril de 1912 a Fuente de Cantos (Badajoz, Extremadura, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya). Era fill de Francisco Arteaga Calvo, jornaler, i de Modesta Cerón Balsera. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Aragó. Durant la batalla de l'Ebre va ser ferit. Un cop restablert, el maig de 1938 s'integrà en la «Brigada Carlos Marx» on restà fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. En sortir, passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) de Savoia, de la qual fugirà després de diversos intents per integrar-se al maquis antinazi. Arran de la seva segona evasió, va ser condemnat a sis mesos de presó. Després de l'Alliberament milità a Savoia fins a començaments dels anys setanta. En aquesta data, amb sa companya Maria Celina Luiset i sos cinc infants, s'instal·là a Lió (Arpitània). A la capital arpitana freqüentà la Unió Local de la Federació Anarquista (FA) i la llibreria «La Plume Noire», situades al mateix local. En 2002, amb 90 anys, durant el moviment estudiantil d'aquella època, anava a les portes dels instituts per parlar amb els joves de les seves experiències. Casildo Pantaleón Arteaga Cerón va morir el 12 d'agost de 2006 al seu domicili de Tassin-la-Demi-Lune (Lió, Arpitània). ***
Juan
José Larfeuil Vigil -
Juan José
Larfeuil Vigil: El 12
d'agost de 2010 mor a Sant Joan d'Alacant
(L'Alacantí, País
Valencià)
l'anarcosindicalista Jua José Larfeuil Vigil, conegut com Juanjo.
Havia nascut el 21 d'abril
de 1960 a Oviedo
(Astúries, Espanya). Era
fill de Juan Larfeuil i de
Rosa María Vigil. Milità en
la Federació Local d'Alacant (L'Alacantí,
País Valencià) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Malalt de càncer, Juan
José Larfeuil Vigil va morir
el 12 d'agost de 2010 a l'Hospital de Sant Joan d'Alacant
(L'Alacantí, País
Valencià) i va ser incinerat a Alacant. ---
|
![[11/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[11/08]") |
|
![[13/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[13/08]") |
|
|
| Actualització: 12-08-23 |