|
---
Anarcoefemèrides del 12 de setembre Esdeveniments
Portada del primer número de La Mère Peinard -
Surt La
Mère Peinard:
El 12 de setembre de
1908 surt a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés,
Illa de França,
França) el primer número del setmanal anarquista La Mère Peinard. Réflections
hebdomadaires d'una lavandière. Fundat
per Fortuné Henry, feminitzà el setmanari
d'Émile Pouget Le Père
Peinard (1889-1902). Charles Favier en fou l'impressor i el
gerent. Els articles sortiren sense signatura. Com a mínim
s'editaren set
números, tots en 1908.
Naixements
Émile Eudes fotografiat per M. Marius - Émile Eudes: El 12 de setembre de 1843 neix a Roncey (Baixa Normandia, França) el químic i communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Sos pares es deien Jean-Baptiste Eudes, mercader, i Celeste Gotier. Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Notícia
d'una de les detencions d'Eugène Cantié apareguda
en el diari parisenc La
Cocarde del 6 d'abril de 1892 -
Eugène Cantié: El
12 de setembre de 1868 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista
Romain Eugène Cantié, conegut com Toulouse.
Sos pares es deien Antoine Jean Cantié, comptable, i
Eloïse Luzzi. Es guanyava
la vida com a ajustador mecànic. A començament de
la dècada dels noranta vivia
amb sa mare, aleshores portera a la Gare du Midi de Tolosa. Desertor de
l'exercit francès, passà a Barcelona (Catalunya),
on era conegut com Toulouse i
treballava de venedor
ambulant. Va ser detingut en diverses ocasions a Barcelona. A principis
d'abril
de 1892 va ser detingut amb altres 14 anarquistes francesos. L'abril de
1895 estava
tancat a Espanya. De bell nou a Barcelona, el 16 de setembre de 1895 va
ser
detingut per «robatori» i el desembre va ser posat
en llibertat i sembla que va
ser expulsat. Figurava en un registre d'anarquistes o individus
perillosos
residents o en viatge per Espanya. Va ser detingut quan l'ona
repressiva
desencadenada després de l'atemptat de la
Processó del Corpus del 7 de juny de
1896 a Barcelona; durant la primavera de 1897 estava tancat a
Barcelona, on
s'encarregava de rebre de l'estranger llibres per als presos.
Posteriorment
passà Suïssa, on la policia el controlà
a Carouge (Ginebra, Suïssa). El
setembre de 1897 la policia sospità que havia
distribuït el manifest «Al
gobierno y a la burguesía de España»,
publicat pel grup anarquista espanyol
«Los Solidarios», on es denunciaven les tortures
que s'infligien a la fortalesa
barcelonina de Montjuïc. Qualificat d'«anarquista
perillós», va ser expulsat
del cantó de Ginebra. El 23 de setembre de 1898 va ser
expulsat, juntament amb
35 anarquistes més, de Suïssa. En 1902
tornà a Suïssa; detingut el 22 de juny a
Moillesulaz (Thônez, Ginebra, Suïssa), va ser
condemnat a 10 dies de presó i a
cinc francs de multa per «violació del decret
d'expulsió». De bell nou a Tolosa,
l'1 de juliol de 1910 va ser cridat a files, però no es va
presentar; declarat
insubmís, el 17 de juliol de 1913 va ser condemnat en un
consell de guerra
només a vuit dies de presó per
circumstàncies atenuants. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció. ***
Notícia sobre Ovide Gonzague aparegueda en el diari de Reim L'Indépendant Rémois del 22 de desembre de 1892 - Ovide Gonzague: El
12 de setembre de 1874 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista
Auguste Gonzague, conegut com Ovide Gonzague i Culot.
Era fill de
Joseph Élime Gonzague, jornaler i capatàs, i de
Clémence Duchesne, jornalera.
Es guanyà la vida de diferents maneres (teixidor, carreter de
sirga, domèstic, etc.). A principis dels anys noranta treballava
de teixidor
en una filatura de Bazancourt (Xampanya-Ardenes, França), on va
ser agafat quan
robava llana; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó.
L'octubre de 1891 va
ser condemnat, amb altres companys, a 15 dies de presó per robar
pa a un forner
fent una barrabassada. El desembre de 1892 va ser acusat del segrest de
l'infant Joseph Haxaire Pierra. En aquesta època
freqüentava els locals llibertaris
i va ser fitxat com a anarquista sense domicili fixe i portador de
nombrosos
tatuatges; aleshores vivia a Meaux (La Brie, Illa de França,
França) amb sa
companya Joséphine Wattrelos. El 7 de febrer de 1893 va ser
condemnat pel
Tribunal Correccional de Vouziers (Xampanya-Adrenes, França) a
dos mesos de
presó per «robatori». En 1894 treballava de
domèstic en una granja a Brimont
(Xampanya-Ardenes, França). En aquesta època sembla que
no participà en
activitats polítiques i només freqüentava els antics
companys; no obstant això,
va ser sotmès a vigilància policíaca. El 16 de
novembre de 1897 es casà a Chalons-sur-Marne
(Xampanya-Ardenes, França) amb la domèstica Zulma Gasser.
A principis de segle
constà com a «desaparegut» en els registres
d'anarquistes de la policia, però
vivia al número 3 de l'avinguda de Valmy de Chalons-sur-Marne.
L'1 d'agost de
1901 va ser condemnat a un mes de presó per
«robatori». El 10 de desembre de
1902 va ser tancat a la presó de Chalons-sur-Marne en virtut
d'una ordre de
detenció del Tribunal d'Apel·lació de París
del 14 d'agost de 1902 que l'havia
condemnat a 15 dies de presó per un «delicte de
caça». A finals de 1902 va ser
esborrat del registre de control d'anarquistes. En 1904 treballava
d'ajudant de
carnisser a Chalos-sur-Marne i la Prefectura de Policia del Marne
demanà al
Ministeri de l'Interior que tornés a inscriure'l en el control
d'anarquistes,
encara que no participava especialment en activitats polítiques.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Tebaldo
Vannucci - Tebaldo Vannucci: El 12 de setembre de 1882 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Teobaldo Vannucci. Sos pares es deien Fortunato Vannucci i Paola Ceccarini. Es guanyava la vida fent d'obrer, envernissador i pintor. A començaments de segle formà part de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Associació Racionalista de Liorna, encarregant-se de la distribució dels periòdics Il Seme i Sorgiamo. El 29 de gener de 1911 va ser cridat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) per a reparar el vaixell rus Averoff, però just arribar va ser sotmès a una vigilància especial per part de les autoritats i detingut arbitràriament en dues ocasions. Pel maig, un cop reparat el vaixell rus, retornà a Liorna, encara que l'agost de 1911 era de bell nou a La Spezia. Novament vigilat, les autoritats van fer constar que son germà Amedeo era membre de la «secta anarquista» i administrava els periòdics Giornale di Classe i Sorgiamo. En 1912 treballà a les drassanes Orlando de Liorna, estava subscrit al periòdic Germinal d'Ancona i feia propaganda anarquista. Mesos més tard es traslladà a Nàpols (Campània, Itàlia), on treballà a les drassanes Pattison. Quan esclatà la Gran Guerra, formà part del sector antimilitarista i «derrotista» del moviment llibertari i el maig de 1917, en un informe d'un confident, és definit com un dels anarquistes més actius de Nàpols. En aquesta època va estar constantment vigilat per la Prefectura napolitana. A començaments de 1921, després de la sobtada mort de sa companya Ines Rossi, esdevinguda el 27 de gener a Nàpols, retornà a Liorna amb sos fills Comunardo, Ferrerino i Ferrerina. En aquesta ciutat va ser constantment vigilat, estigué subscrit a Umanità Nova i a partir de 1922 participà activament en la lluita contra els escamots feixistes. Posteriorment es traslladà a Roma. Tebaldo Vannucci va morir el 19 de gener de 1932 a Roma (Itàlia). ***
Necrològica
de Joaquín Celma Pérez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 12 de
maig de 1974 - Joaquín Celma
Pérez:
El 12 de setembre de 1887 neix a Calanda
(Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Joaquín Celma Pérez. Sos
pares es deien Gregorio Celma i
Carmen
Pérez. Emigrat a l'Argentina,
milità activament en el moviment
llibertari d'aquell país. Arran de l'aixecament feixista de
juliol de 1936,
retornà a la Península per participar en la
defensa de la Revolució espanyola i
en el seu procés de col·lectivització
a Aragó. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Després de
la II Guerra Mundial visqué a Montclar de Carcin
(Llenguadoc,
Occitània) i milità en la
Federació Local de Montalban de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Fou
membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol),
associació fundada
en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA).
Joaquín Celma
Pérez va morir el 15 de gener de 1973 a l'Hospital General
de Montalban
(Guiena, Occitània). ***
Necrològica d'Asunción González Pardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juny de 1974 -
Asunción González
Pardo: El 12 de setembre de 1889 neix en un poble de Lugo
(Galícia) l'anarcosindicalista
Asunción González Pardo, també
coneguda com Asunción
Salgado, pel llinatge de son company. En 1917
començà a militar en el
moviment llibertari. Companya del militant anarquista Manuel Salgado
Moreira, a
qui havia conegut molt jove, emigrà a Madrid (Espanya), on
regentà un petit
forn i pastisseria, que compaginava amb l'ajuda dels companys
perseguits o en
fuita. Milità en la Regional del Centre de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El març de 1939, amb el triomf franquista, mentre que
son company pogué
exiliar-se, ella restà a Madrid i pogué arribar a
la seva localitat natal, però
un comissari vingut de Madrid amb dos agents la va detenir. Traslladada
a la
capital de l'Estat, va ser interrogada a la seu de la
Direcció General de Seguretat
i internada a la Presó de Dones. Restà nou anys i
mig tancada entre Madrid i
Barcelona (Catalunya) sense mai no haver estat jutjada. En 1949 va ser
posada
en llibertat condicional cinc setmanes abans del seu judici,
però va ser
advertida per un infiltrat que havia ordre de detenir-la de bell nou i
prengué
un tren cap a Sant Sebastià (Guipuscoa, País
Basc), on durant la nit els
companys la passaren a l'altra banda del riu Bidasoa. Restà
dos mesos a França
abans d'obtenir la possibilitat d'emigrar cap el Regne Unit per a
trobar-se amb
son company i son fill. En l'exili milità en el nucli de la
CNT de Londres.
Esdevingué sorda i gairebé cega, patint una
paràlisi provocada per una artritis
no guarida a la presó. Asunción
González Pardo va morir el 6 de març de 1974 a
Londres (Anglaterra) i va ser incinerada el 13 de març. Manuel Salgado
Moreira (1899-1967) ***
Adriago Botelho (Lisboa, octubre de 1910) - Adriano Botelho: El 12 de setembre de 1892 neix a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano Inácio Botelho. En 1909 s'instal·là al continent i començà a estudiar a l'Escola Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys participà en les lluites estudiantils al costats de joves anarquistes. Gràcies a la lectura d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Jean Grave, António José de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul Elzbaker, etc.) es decantà per l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i decidí emigrar a Amèrica, però dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa. Políglota, a la capital portuguesa col·laborà com a traductor en la premsa obrera, sempre al costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Com a membre del grup anarquista «O Semeador», en 1923 prengué part en la Conferència Anarquista que se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual va ser nomenat secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar, malgrat la dura repressió, mantingué la clandestinitat anarquista juntament amb Francisco Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el període revolucionari espanyol de 1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes, la participació anarquista en els governs de la II República espanyola. En 1974, després de la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció del moviment anarquista i fundà a Almada el periòdic Voz Anarquista. En 1974 publicà el llibre Ao povo português. Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa companya fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de São Paulo (São Paulo, Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno Vasco. El seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris de Lisboa que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es publicà una antologia de textos sota el títol Memória e ideário. Adriano Botelho (1892-1983) ***
Necrològica
de Lorenzo Deza de la Hoz apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de març de 1979 - Lorenzo Deza de la Hoz: El 12 de setembre de 1892 –el certificat de defunció cita erròniament 1893– neix a Judes (Sòria, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Deza de la Hoz. Sos pares es deien Demetrio Deza Sarmiento i Lorenza de la Hoz Huerta. Cap el 1913 desertà de l'Exèrcit i passà clandestinament a França. Durant el període d'entreguerres realitzà viatges clandestins a la Península per a participar en accions del moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Pèire de Dròt, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1949 sa companya Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad, Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo Deza de la Hoz va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a «Les Vergnes» de Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Delegació
espanyola al XXV Congrés Confederal de la CGT (Nantes, 16 de
novembre de 1938). -
Camille Boër: El 12
de
setembre de 1894 neix a Narbona (Llenguadoc,
Occitània) –algunes fonts
diuen erròniament que era català–
l'anarquista
i anarcosindicalista Antoine Camille Boër,
conegut com Camilo Boer Gaspar, Camillou i El
Català.
Sos pares es deien Antoine
Joseph
Thomas Boër, terrelloner, i Rose Marguerite
Françoise Gaspar, domèstica.
Es
guanyava la vida com a ajustador mecànic i
treballà a la fàbrica d'automòbils
«Rochet-Schneider» de Lió
(Arpitània). L'agost de 1914 es trobava desocupat i
vivia al número 5 del carrer Hercule Birat de Narbona. En
1915, des de Narbona,
va fer donatius per al periòdic anarquista
barcelonès Tierra y Libertad.
Durant la Gran Guerra visqué a Barcelona (Catalunya),
on formà part del «Grup Internacional»,
que es reunia al número 416 del carrer
de les Corts, del qual formaven part destacats anarquistes, com ara
Nicolás
Barrabés (Barthe),
Francisco Bravo
Bañón, Mariano Costa Iscar, Martial Desmoulins,
Jean Donna, Louis Dressler,
Agustí Flor Silvestre, Alphonse Gally, José
Hernández Silvestre, Pierre Robert
Piller (Gaston Leval), Maggi,
Rirette
Maîtrejean, Benito Menacho Marco, Josep Prat, Leopold Segala,
Víktor Lvóvitx
Kibàltxitx (Victor Serge),
Jules Téty
(Enrique Bramer), etc. El 19 de
març
de 1919 participà, amb altres companys del «Grup
Internacional» en la famosa
assemblea celebrada a la plaça de braus de Les Arenes de
Barcelona, on es
decidí el final de la «Vaga de La
Canadenca». En tornar a França,
s'instal·là a
Narbona on treballà en el seu ofici de mecànic.
Durant els any vint milità amb
alguns anarcosindicalistes espanyols al voltant de son cunyat Francisco
Ramoneda, que treballava de paleta. Sembla que formà part
del grup anarquista
«Élisée Reclus», el secretari
del qual fou André Daunis i amb qui en 1924
participà en l'organització d'una
Federació Anarquista del Migdia. A finals
dels anys vint creà, sembla que gràcies a una
herència, una petita indústria
d'instruments ortopèdics a Barcelona especialitzada en el
tractament d'hèrnies inguinals;
a la capital catalana tenia consulta, però també
realitzava gires arreu de la
Península presentant els seus productes i tot plegat li
donà una certa fortuna.
El 20 de juliol de 1931 resultat greument ferit en una cama durant uns
enfrontaments entre obrers i les forces de l'ordre a Sevilla
(Andalusia,
Espanya) arran de l'enterrament d'un obrer assassinat en un altercat
entre
vaguistes i esquirols. Després de l'aixecament feixista de
juliol de 1936, fou
el responsable de la Secció de Robes i Efectes Militars de
les Indústries de
Guerra de la Federació Local de Sindicats Únics
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. En aquesta època fou home de
confiança de Frederica
Montseny Mañé i era conegut com «El
diplomàtic de la CNT», a causa de les seves
relacions amb les ambaixades i el seu coneixement d'aquestes i
perquè sembla
que era maçó i estava ben relacionat amb els
membres de la francmaçoneria de
les legacions. El Comitè Nacional de la CNT el va enviar,
juntament amb Nemesio
Galve Lisbona i Facund Roca Gascó, a París per a
negociar la compra d'armes i de
diversos materials. Es diu que va invertir gairebé tota la
seva fortuna en la
compra d'avions de combat per a la II República espanyola
contra l'exèrcit
franquista. El 23 d'octubre de 1938 va fer una
al·locució en el recital del
pianista Juli Pons del Castillo «La grande musique et le
peuple», celebrat al
«Club des Amis du Front Populaire» de
París, en suport de les «Brigades
Internacionals» i en presència de l'ambaixador
espanyol Marcelino Pascua
Martínez. Entre el 14 i el 17 de novembre de 1938
representà la CNT espanyola
en el XXV Congrés Confederal de la Confederació
General del Treball (CGT)
francesa celebrat a Nantes. El març de 1939, segons informes
policíacs, estava
en contacte amb la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) a Narbona. Durant la II
Guerra Mundial es va fer càrrec de la finca Sainte-Lucie a
les Corberes, entre
Occitània i Catalunya Nord, per això alguns li
deien El Català,
on donà feina a refugiats anarquistes espanyols.
Després
de la guerra hagué de vendre aquesta propietat i
s'establí, amb sa
companya
Laurentine i sa filla Noëlle, a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). El seu últim domicili va ser a Le
Cingle, a Fontjoncosa (Llenguadoc, Occitània).
Camille Boër va
morir el 23 de setembre de 1978 al Centre Hospitalari de
Narbona (Llenguadoc,
Occitània). Correspondència
seva relativa a les seves gestions durant la guerra d'Espanya es troben
dipositades a l'International Institut of Social History
(IISH)
d'Amsterdam. ***
Herminia
Catalina Brumana fotografiada per Wilenski (ca. 1935) - Herminia Brumana:
El 12 de setembre de 1897 neix a Pigüé (Buenos
Aires, Argentina) la mestra,
escriptora, periodista, dramaturga i activista feminista i anarquista
Herminia
Catalina Brumana. Filla d'una família d'immigrants italians
il·lustrats, sos
pares es deien Juan Bautista Brumana i Delia Piatti.
Realitzà els estudis
secundaris a l'Escola Normal Nacional d'Olavarría (Buenos
Aires, Argentina), on
es titulà en 1916, retornant a Pigüé per
a exercir de mestra primària a
l'Escola Núm. 3, desenvolupant projectes de pedagoria
integral (horta,
galliner, taller de fusteria, etc.). Aquest mateix 1916
obtingué el primer
premi del concurs literari de la Biblioteca Popular pel seu treball Influencias de las bibliotecas populares en
la cultura de los pueblos y apoyo que éstos deben a dichas
instituciones.
En 1917 fundà Pigüé.
Revista mensual
literaria, social, de ideas y crítica i l'any
següent publicà Palabritas,
primer llibre seu orientat a
promoure la lectura en l'alumnat. Entre 1920 i 1921
participà en el grup
anarquista «Insurrexit», per al qual va escriure
alguns articles. En 1921,
durant un viatge a Buenos Aires, conegué el destacat
militant socialista i
escriptor Juan Antonio Solari, amb qui es casa a mitjans d'aquell any i
amb qui
s'instal·là a Buenos Aires, treballant primer a
l'escola de Quilmes, després a
Avellaneda, on exercí el càrrec de sotsdirectora,
i finalment a la Capital
Federal. Entre 1921 i 1930 va fer de mestra a diferents escoles del
Gran Buenos
Aires i de la Capital Federal, i a partir de 1932 exercí
càrrecs directius. En
1922 tingué son únic fill, que prengué
el mateix nom que son pare. En 1923 publicà
el seu segon llibre, Cabezas de mujeres,
obra marcadament feminista. Entre 1929 i 1939 publicà cinc
llibres: Mosaico (1929), La grúa (1931), Tizas
de
colores (1932), Cartas a las
mujeres
argentinas (1936) i Nuestro hombre
(1939), on palesà la seva lluita pel drets de les dones,
l'amor lliure, la
crítica al matrimoni inexorable, el dret al divorci, la
justícia social, i tot
relacionat amb les dificultats que els infants pobres tenen per a
estudiar. Va
escriure 11 obres teatrals –entre elles Miluch
(1932), Cuando planté
árboles (1927),
La protagonista olvidada (1932)–
de
les quals tres s'estrenaren, i participà en nombrosos
programes radiofònics per
a Radio Cultura. Encara que col·laborà amb els
socialistes, sempre es va
declarar anarquista i es considerava deixeble de Rafael Barret, a qui
citava
contínuament. Durant la dècada dels vint fou
columnista dels periòdics
anarquistes L'Antorcha, Nervio i Nuestra
Tribuna; exigí la llibertat de Simon Radowitzky i
entre
1931 i 1942 participà activament en la campanya per
l'alliberament dels
anomenats «Presos de Bragado», tres joves
anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús
De Diago i Santiago Mainini) que van ser torturats i condemnats en 1931
per un
homicidi que les autoritats sabien ben bé que no havien
comès, destacant per la
seva oratòria en conferències i xerrades. El
gener de 1932 signà, juntament amb
altres destacats intel·lectuals argentins, un manifest en
suport de la II
República espanyola. En 1941 començà a
treballar com a mestra de Pràctica
d'Escriptori a l'Escola per a Adults Núm. 6 de Buenos Aires
–en morir, aquesta
escola rebé el nom de «Herminia
Brumana». En 1943, arran del cop militar, va
ser cessada dels seus càrrecs ja que era considerada
«no addicta al règim» –son
company va ser empresonat pel peronisme–, però,
gràcies a un company, aconseguí
un lloc de feina en la Societat Argentina d'Escriptors, de la qual
arribà a ser
membre de la seva comissió directiva i, amb Miguel Alfredo
Olivera, en reorganitzà
la biblioteca. Aquest mateix any de 1943 va ser invitada a fer una
conferència
a la New School for Social Research de Nova York (Nova York, EUA) i
recorregué
les Estats Units i Mèxic fent xerrades sobre l'activitat
literària argentina –anteriorment
havia viatjat dues vegades a Europa: España i
França, en 1933; i França,
Bèlgica i Suïssa, en 1938. En 1946
publicà Me
llamo niebla. Cuentos i en 1953 A
Buenos Aires le falta una calle. Durant sa vida
col·laborà en diferents
publicacions periòdiques, com ara Caras
y
Caretas, Estampa, El Hogar, Leoplán,
Mundo Argentino,
La Nación, La
Novela Elegante, La Novela
Semanal, La Nueva Provincia,
Pueblo y Escuela, Reconstruir,
El Suplemento,
El Trabajo, Vida
Femenina i La Voz,
entre d'altres. Malalta de
càncer, Herminia
C. Brumana va morir el 9 de gener de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i
les
seves restes van ser incinerades, sense cap cerimònia i en
la més estricta intimitat.
Deixà una important producció inèdita,
entre ella La conquista del hombre.
Poc després de morir l'escriptor
anarquista Gustavo Cuadrado Hernández organitzà
un concurs literari que portava
el seu nom i es creà la Societat d'Amics d'Herminia Brumana
(SAHB). A partir
del gener de 1955 la SAHB edità la revista
Amigos de Herminia Brumana i en 1958 en publicà
les seves Obras completas; en 1964
sortí Ideario y presencia de
Herminia Brumana,
un recull de pensaments i de treballs sobre l'autora d'escriptors
llatinoamericans.
En 1974 es van publicar els seus contes sota el títol Esclava en el día de la libertad.
Documentació de l'escriptora va
ser donada per les seves netes al Centro de Documentación e
Investigación de la
Cultura de Izquierdas en Argentina (CeDInCI) de Buenos Aires. Diversos
carrers,
places, biblioteques i centres educatius argentins porten el seu nom. ***
Ugo Guadagnini - Ugo Guadagnini: El 12 de setembre de 1902 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Guadagnini. Sos pares es deien Attilio Guadagnini i Rita Sarti. Paleta de professió, en 1927 es va veure obligat a emigrar, primer a França i després a Bèlgica. El 7 de novembre de 1936, amb altres companys anarquistes (Cesare Teofoli, Marcello Bianconi i Vittorio Ortore), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i s'integrà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», combatent al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca i Almudébar). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i retornà a Bèlgica. A Brussel·les es relacionà amb altres companys llibertaris, com ara Celso Bendanti i Ciro Beltrandi. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut, expulsat de Bèlgica i extraditat a Itàlia, on el règim feixista el jutjà en 1941 i el condemnat a la deportació a l'illa de Ventotene. Després del seu alliberament, sembla que el setembre de 1943, s'integrà en la resistència i participà en els combats contra els nazis a la regió d'Imola, en estret contacte amb l'anarquista Vindice Rabitti. Després de la II Guerra Mundial, sense feina, retornà a Bèlgica, lloc on continuà amb la militància llibertària. Ugo Guadagnini va morir en 1971 a Brussel·lès (Bèlgica). ***
Felicita
Girolimetti (1922) -
Felicita
Girolimetti: El 12 de setembre de 1904 neix a Senigalia
(Marques, Itàlia)
l'anarquista Felicita Girolimetti, també citada com Félicité o Félicie
Girolimetti, i coneguda com Felix.
Son pare es deia Ercole Girolimetti i sa mare Anna Franzi. Ben igual
que tots
son germans i germanes, milità en el moviment llibertari.
Durant els anys vint
emigrà a França i es guanyà la vida
venent als mercats ambulants. Durant els
anys trenta vivia amb son company Domenico Nanni (Nino)
al número 2 de la place aux Aires de Grassa
(Provença,
Occitània). Era mare d'un fill natural reconegut. En 1937 va
ser fitxada per la
policia, com el seu company i altres militants (Urbano Andreoli, Jean
Campana,
Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero,
Léandre Giusseguere, Kanik
Papazian, etc.), com a membre del grup anarquista local de Grassa de la
Federació Comunista Llibertària (FCL).
Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Necrològica
Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1973 - Leoncio Correas Sanz: El 12 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre– de 1912 neix a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Sos pares es deien Pedro Correas i Caya Sanz. Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial treballà de ferroveller en la construcció i milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Sa companya fou Felicidad Lajusticia. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic, a l'ambulància que el portava a l'hospital, a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després. ***
Aldebrando
Lusvardi - Aldebrando Lusvardi: El 12 de setembre de 1912 neix a Villa Ganaceto (Emília-Romanya) l'anarquista Aldebrando Giuseppe Maria Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Sos germans Alfredo, Bruno, Filippo i Medardo també van ser militants llibertaris. Es guanyava la vida com a paleta. En 1924 s'adherí al Grup Llibertari Juvenil de La Madonnina (Emília-Romanya, Itàlia), on ocupà el càrrec de caixer i s'encarregà de les subscripcions a favor de les víctimes polítiques. Actiu militant, va ser fitxat per la Prefectura de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) com a «subversiu perillós» i va ser detingut en diverses ocasions per difondre fullets anarquistes. El novembre de 1926 va ser condemnat a un mes de reclusió per insultar l'autoritat pública i el desembre d'aquell any va ser advertit formalment. Després de la detenció dels militants anarquistes de Mòdena més actius i del desmantellament de les organitzacions anarquistes, s'hagué de prendre contacte amb alguns elements comunistes per continuar la lluita antifeixista, però aquests contactes resultaren fatals arran del descobriment d'algunes armes i, amb l'anarquista Albano Franchini, va ser denunciat pel Tribunal Especial per «intensa activitat comunista». Passà a la clandestinitat i en 1930 fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Amiens (Picardia, França) i després a París, on es reuní amb sos germans Filippo i Alfredo. En aquesta època estava inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de ser detingut. En 1931 la policia italiana el va inscriure en el llistat d'anarquistes expatriats amb la nota: «combat el règim amb accions violentes». En 1933 la seva companya Albina Franchi, amb qui tenia dos fills (Giovanni i Sergio), es reuní amb ell a París. El maig de 1937 una nota confidencial de l'ambaixada diu que havia partit amb son germà Filippo cap a Espanya per combatre el feixisme, però sembla una informació sense fonament. El novembre de 1940 sos germans Alfredo i Filippo van ser detinguts per la policia francesa per a ser lliurats als ocupants alemanys, però ell aconseguí fugir i arribar al centre de França. A finals de 1942 residia a París vigilat i posteriorment s'integrà en la Resistència. Aldebrando Lusvardi va morir el 8 d'abril de 1991 a la Clínica de la Dhuys de Bagnolet (Illa de França, França), població on residia. ***
Antonio
Pittalunga - Antonio Pittalunga: El 12 de setembre de 1912 neix al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom. ***
José
Pérez Tomás -
José Pérez Tomás:
El 12 de setembre de 1913 neix a Jumella (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista
José Pérez Tomás. Es guanyava la vida
com a muntador de màquines de tren a «La
Maquinista» de Barcelona (Catalunya) i des de molt jove
estava afiliat al
Sindicat de la Metal·lúrgica de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
També forma part de les Joventuts Llibertàries
del Poblesec de Barcelona i del
grup anarquista «Luz y Cultura». Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936
lluità als carrers de Barcelona i durant la guerra civil
ocupà càrrecs de
responsabilitat a la frontera. Participà activament en la
resposta llibertària
contra l'estalinisme durant els «Fets de Maig» de
1937. José Pérez Tomás va ser
ferit al front de Lleida i va morir en 1937 en un hospital de l'Espluga
de
Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Era
noví de la militant llibertària
Joaquina Dorado Pita. ***
Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg - Francesc Ballester Orovitg: El 12 de setembre de 1920 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Francesc Ballester Orovitg, conegut com El Explorador i que va fer servir el pseudònim Sebastián Grau Ortega. Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil combaté el feixisme enquadrat en la 143 Brigada Mixta a Vilanova de la Barca durant l'ofensiva franquista de juny de 1938 a Aragó. Al final de la contesa caigué pres i fou internat a Tortosa. Pogué evadir-se i passar a França on s'enrolà en els grups guerrillers que des d'allà creuaven els Pirineus i combatien el franquisme a la zona de Barcelona. En 1945 s'integrà en les Joventuts Llibertàries a Catalunya i en 1947 fou delegat de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat i membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El juny d'aquest mateix 1947 participà en l'elaboració de pamflets contra la Llei de Successió a Espanya. Després de la detenció de nombrosos companys, va ser elegit per representar la Regional de Catalunya en el Ple Nacional clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que se celebrà entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 a Madrid, i que redactà un manifest contra el sindicalisme polític. En 1947 també amb Josep Lluís Facerías formà un grup guerriller (Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font, Celedonio García Casino) especialitzat en expropiacions econòmiques i que també intentà, sense èxit, atemptar contra el comissari de policia Eduardo Quintela. L'octubre de 1947 assistí, amb Josep Lluís Facerías i Manuel Fernández Fernández, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El 24 de maig de 1948 va ser detingut a Barcelona i tancat a la presó Model. El 12 de gener de 1949 sortí en llibertat provisional, però fou novament detingut; jutjat, va ser condemnat el 16 de març de 1950 a sis anys de presó. Gràcies a diverses mesures de gràcia, el 10 d'agost de 1953 fou alliberat i creuà els Pirineus. Instal·lat a Alès (Llenguadoc, Occitània), treballà en un taller de fusteria, milità en la Federació Local de la CNT i s'interessà per l'esperanto, col·laborant en diferents revistes publicades en aquesta llengua. Francesc Ballester Orovitg va morir el 7 de setembre de 1957 en el descarrilament del tren París-Nimes (França). ***
Valeriano
Giménez Poma - Valeriano Giménez Poma: El 12 de setembre de 1925 neix a Panticosa (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i lluitador antifranquista Valeriano Giménez Poma. Sos pares es deien Andrés Giménez Jeranea, fuster, i Josefa Poma Barona. Fuster de professió com son pare, el 2 de juliol de 1945 passà a França, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). A finals de desembre de 1950, amb Pedro Galán Mora, José Martínez García i Amador Rodríguez Quince, formà part d'un grup llibertari antifranquista que passà de França a la Península per Hendaia (Lapurdi, País Basc), després d'haver deixat els seus papers el 20 de desembre a França. Desconeixem les actuacions del citat grup del qual es va perdre tot rastre.
Defuncions
Marius
Tournadre - Marius Tournadre:
El 12 de setembre de 1901 mor a Marchal
(Alvèrnia,
Occitània; actualment Champs e Marchal, Alvèrnia,
Occitània)
l'anarquista Jacques Tournadre, conegut com Marius
Tournadre. Havia nascut el 26 d'abril de 1861 a La Banut
(Marchal, Alvèrnia, Occitània; actualment Champs
e Marchal, Alvèrnia, Occitània). Sos pares es
deien Jacques Tournadre, propietari
conreador, i
Françoise Vaissaire. Després de guanyar-se la
vida com a venedor ambulant
esdevingué ebenista. A principis dels anys vuitanta
participà en la fundació
del grup anarquista «Les Égaux Troyens»,
a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). A
mitjans dels anys, segons informes de la policia, albergava a Troyes
companys
que venien de Reims (Xampanya-Ardenes, França), on sembla
que havia militat.
Posteriorment s'instal·là a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on
en
1886 redactà i envià a la Prefectura de Policia
els estatuts de la societat
«Les Égaux Clermontois», primer grup
anarquista creat a Puèi Domat (Alvèrnia,
Occitània). En aquesta època treballava de
reparador de billars. A finals
d'octubre de 1886, segons informes policíacs, vivia a Soire
(Alvèrnia,
Occitània), on formava part del grup d'un grup d'anarquistes
que recorria la
regió agitant els treballadors de la conca minera. El 25
d'octubre de 1886,
després d'una baralla a Saint-Flour (Alvèrnia,
Occitània), va ser denunciat per
«ultratges a la gendarmeria», primera d'una llarga
sèrie d'inculpacions. En
1890 participà, amb Lamarre i Rozier, en la
fundació de la Federació de
Joventuts Revolucionàries Socialistes, que es passaren a
l'anarquisme gràcies
la influència d'un grup de partidaris de l'amor lliure, com
ara Eliska Coquues
(Bruguière). El 24 de
setembre de
1893 organitzà, al gimnasi Faure, al carrer Blatin de
Clarmont d'Alvèrnia, una
conferència contradictòria, muntada per la
Unió de Grups Socialistes
Revolucionaris Francesos a benefici de les vagues de la
regió
Nord-Pas-de-Calais, que tractà diferents temes (la vaga
general i els mitjans
pacífics i violents, la qüestió
religiosa i la qüestió social, etc.). A
principis de la dècada dels noranta fou gerent del
periòdic La Lutte i cap
el maig de 1891 va ser
jutjat amb Louis Vivier (Pas d'Erreur)
per «provocació a la
desobediència» i absolt –Vivier va ser
condemnat a tres
mesos de presó. En aquesta època el
periòdic Le Père Peinard
el qualificava de «possibilista». En 1892
publicà a
París el periòdic Le
1er Mai, òrgan
del «Comitè General pel 1 de Maig». El
juny de 1892 la gendarmeria va informar
que s'estava pels albergs de la zona de Soire, on glorificada les
gestes del
seu «mestre» Ravachol. A mitjans d'agost de 1892
passà una temporada a Le Havre
(Alta Normandia, França), albergat per Albert Goubot. Segons
la policia hauria
estat l'autor de la carta «Père Peinard au
compagnon souverain pontífex»,
publicada el 8 d'agost de 1892 en el diari L'Éclair.
En 1893 va ser candidat socialista revolucionari a Thiers
(Alvèrnia, Occitània)
en les eleccions legislatives i el 21 d'agost, durant l'escrutini,
intentà
fer-se amb una urna i esventar les butlletes al crit de
«Visca la Revolució!».
En 1893 va ser fotografiat amb Maxime Lisbonne i Achille Le Roy, i els
tres
formaven la triada dels «academicides», ja que
havien col·locat a l'Acadèmia
Francesa una marmita, a l'estil de Ravachol, que contenia les seves
cartes de
visita i les seves candidatures a la institució.
Més tard s'instal·là a
París
(França), on visqué al número 52 del
carrer Ramey del XVIII Districte de París
i, segons ell, vivia fent de periodista. El 10 de febrer de 1894 va ser
absolt
en un procés per difamació del venedor d'articles
de decoració i diputat Wilson,
acusat per l'anarquista de corrupció política. El
3 d'abril de 1894 va ser
detingut, en una de les grans agafades d'anarquistes de
l'època, a París i
fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon; denunciat per
«associació criminal», el 4
d'abril d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. El 24 de
juliol de
1894 va ser detingut a París per haver copejat el 22 de maig
anterior un
diputat socialista a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).
L'estiu de 1894, en
una passada per Épernay (Xampanya-Ardenes,
França), patí un procés verbal per
haver dinat en un restaurant i no haver pagat i per viatjat sense pagar
al
tren. En les eleccions de 1895 va ser novament candidat electoral a
Thiers i,
segons informes policíacs, organitzà
«conferències salvatges», escampant el
«desordre». En 1896 feia de representant comercial
d'un drogueria pels barris
parisencs de La Villette, Montmartre i Belleville. En 1897 estava
buscat per la
policia i a principis de segle va estar constantment vigilat. Marius
Tournadre
va morir el 12 de setembre de 1901 a l'alberg Maison Besson de Marchal
(Alvèrnia,
Occitània; actualment Champs e Marchal, Alvèrnia,
Occitània), on es trobava de
passada. ***
Miguel Pardina Pueyo - Miguel Pardina
Pueyo: El 12 de setembre de 1941 mor a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria)
l'anarcosindicalista Miguel Pardina Pueyo. Havia nascut el 27 de gener de 1908
a Pallaruelo de Monegros (Sarinyena, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Miguel Pardina i Rufina Pueyo, i va ser el tercer fill d'una família nombrosa de
nou germans. El novembre de 1929 va ser sortejat per fer el servei militar i va
ser destinat al Marroc. A principis de la dècada dels trenta, amb sons germans
Cristóbal i Tomás, treballà com a obrer ferroviari a Sarinyena i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys es relacionà molt amb
la família anarcosindicalista dels Pinós Barrieras de Sarinyena. Durant la
guerra civil lluità com a milicià en la «Columna Durruti». Son germà, Alejandro
Pardina Pueyo, va morir lluitant al front de Madrid (Espanya). En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. Internat en diversos camps de concentració,
posteriorment passà per la 107 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), fent
feina a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va caure presoner
de les tropes alemanyes i, després de passar pel Frontstalag 142 de Besançon (Franc
Comtat, Arpitània), el gener de 1941 va ser internat, sota la matrícula 2.569, a
l'Stalag XI-A d'Altengrabow (Möckem, Saxònia-Anhalt, Alemanya; actual Dörnitz).
El 26 d'abril de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 4.525, a Mauthausen.
Miguel Pardina Pueyo va morir el 12 de setembre de 1941 al camp de concentració
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). ***
Foto policíaca de Luigi Parenti - Luigi Parenti: El 12 de setembre de 1942 mor a Cacinaia (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Havia nascut el 18 de febrer de 1887 a Calcinaia (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Gabriello Parenti i Filomena Pieracci. Durant els seus estudis formà part de la Lliga Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri, considerat en Itàlia el precursor de la democràcia cristiana. Després començà a militar en el moviment sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a Lucca (Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per les seves idees radicals. Fou especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910 emigrà als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA), on esdevingué anarquista i s'afilià a l'any següent a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels membres més destacats de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista. En 1913 participà en una gira propagandística de conferències arreu Califòrnia. Mantingué estreta correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando Borghi (Itàlia). La seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos sectors, com ara els hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els ferrocarrils, i sempre intentà unir els treballadors al marge de races, llengües i cultures. En 1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per haver organitzat una manifestació a favor de Carlo Tresca i d'altres militants wobblies empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29 de setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles Michele Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Després treballà com a miner a Pennsilvània i, més tard, s'establí a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA). El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de Chicago per violació de la Llei d'Espionatge pel delicte d'«activitats antimilitaristes i derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW –entre ells Joseph J. Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James Rowan, Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre setembre de 1917 i juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li va permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres filles, la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El juny de 1919 va ser alliberat sota fiança i es posà a organitzar un sindicat independent de pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic liberal La Voce del Popolo, fet pel qual va ser criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921 l'apel·lació del seu procés va ser rebutjada i tornà a la presó. Finalment se li va commutar la pena a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922 retornà a Itàlia amb sa família i s'instal·là a la zona de Lucca, on s'afilià a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou delegat de Viareggio en el Congrés de la USI clandestí. Pressionat per les autoritats feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un dels caps del sindicalisme del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va començar a treballar en els sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic feixista de Liorna Il Telegrafo. En 1929 es autoritats italianes van informar que mostrava obediència a les consignes del règim feixista, però a principis de 1930 la policia descobrí que seguia rebent clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo Tresta Il Martello. El febrer de 1930 va ser detingut, jutjat i condemnat, però la sentència li fou commutada amb la promesa de bona conducta. Després abandonà tota activitat política i sindical i en 1932 va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes de «subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el 12 de setembre de 1942 a Cacinaia (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal d'aquesta localitat. La seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de Paterson L'Adunata dei Refrattari. ***
Foto
policíaca de Pierre Fabre (15 de març de 1894) -
Pierre Fabre: El
12 de setembre de 1953 mor a Plaisir (Illa de França,
França) l'anarquista
Pierre Maurice Fabre –a vegades citat erròniament Favre. Havia nascut el 30 de novembre de
1864 al IV Districte de
París (França). Sos pares, carboners, es deien
Pierre Fabre i Marie
Andrieux. Es guanyava la vida com a cisellador. El 9 d'agost de 1890 es
casà al
III Districte de París amb Élisa Guyet,
plomallera i filla d'un gendarme
retirat. En aquesta època vivia al número 17 del
carrer Chanoinesse de París
amb sa mare ja vídua i que treballava de venedora al mercat
central. El 19 de
febrer de 1893 participà en una vetllada familiar anarquista
celebrada a la
Sala Dumont, al número 124 el carrer Oberkampf. El 4 de
juliol de 1893, amb
altres anarquistes (Bichon, Bruck, Brunet, Emmanuel
Chauvière, Paul Gibier,
Guilleard, Millet, Georges Renard, etc.), durant una
manifestació en protesta
per la mort d'un estudiant celebrada al bulevard Saint-Michel i la
plaça
Saint-Germain, capgirà nombrosos vehicles per a construir
barricades i una
armeria del carrer Rennes va ser assaltada. Segons un informe del 20 de
juliol
de 1893 d'un confident, a mes de treballar amb Loiselier, al
número 13 de
carrer Dussoubs, tenia un taller, al número 25 del carrer de
l'Orillon, on
treballava amb Le Petit Louis. El
15
de març de 1894 el seu domicili del número 1 del
carrer Nys va ser escorcollat;
detingut, va ser interrogat per Fédée, oficial de
Pau de la III Brigada
d'Investigació de la Prefectura de Policia
Fédée, i tancat a la comissaria
després de ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac
d'Alphonse Bertillon. El seu dossier va ser tramés el 3
d'abril al jutge
d'instrucció i el 21 d'abril de 1894 va ser posat en
llibertat. El 31 de
desembre de 1896 el seu nom figurava en un llistat de
recapitulació
d'anarquistes de la policia i des d'abril de 1895 vivia al
número 12 del carrer
Grenier-Saint-Lazare. En 1911 els informes policíacs el
donaven com a
desaparegut. Pierre
Fabre va morir el 12
de setembre de 1953 al seu domicili de Plaisir (Illa de
França,
França). ***
Nino
Samaja (Bolonya, 1970) - Nino Samaja: El 12 de setembre de 1959 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i propagandista anarquista, i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el pseudònim Kristen Larsen. Havia nascut el 30 de juliol de 1876 a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) en una família jueva. Sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals del segle XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats del moviment anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per haver organitzat una manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la policia de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar, el va definir com a «un noi influenciat per les idees anarquistes» i que en «defensa les més radicals». En 1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser jutjat i condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la deportació fugí a Trieste (Friül), però va ser detingut per la policia austríaca, lliurat a la italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el 14 de març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la Federació Anarquista de Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat sota arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només va estar uns mesos gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys de màxima activitat política, va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i amb el grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A començaments de 1898 es trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit, hagué de canviar d'identitat i passar a la clandestinitat. El març de 1898 signà, amb Vivaldo Lacchini i Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com a suplement en L'Agitazione. Després de la detenció dels redactors del periòdic L'Agitazione, es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres joves companys, de l'edició i difusió clandestina de la publicació, on col·laborà sota el pseudònim Kristen Larsen. El maig de 1898 llançà l'últim número d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i, sempre buscat per la policia, s'exilià, després d'una curta estada clandestina a Florència (Toscana), a França. A París visqué fent traduccions i treballant en diverses feinetes, però sense abandonar el seu compromís polític. En 1898 publicà el fullet Les émeutes de la faim en Italie i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le militarisme et la société moderne. Fou un dels organitzadors del Congrés Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 22 de setembre de 1899 a París, però que va ser prohibit per les autoritats franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Com a delegat de Suïssa per al Congrés Antiparlamentari Internacional de París, en 1900 va ser expulsat de França i marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni i Émile François Held, la publicació de l'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900 va estar empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i redactà, amb altres companys (Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic bilingüe Il Risveglio Socialista Anarchico / Le Réveil Socialista Anarchiste, que esdevingué un de les publicacions anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es llicencià en medicina a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys després. En 1901 va ser detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves activitats polítiques i restà empresonat alguns mesos. En 1902 es casà amb la romanesa Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La législation ouvrière, résponse a M. Jaurès, publicat en italià per l'editorial d'Il Pensiero en 1906. Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències, amb Charles Fulpius i Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la religió o també en defensa de l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del cantó de Ginebra en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i exercí la seva professió mèdica sense abandonar les seves tasques polítiques. Durant molt de temps formà part del grup anarquista encapçalat per Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es relacionà amb els redactors de L'Agitazione, tot i que el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou partidari d'un moviment anarquista orgànicament federalista, socialista i no individualista. Durant la Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i s'acostà al socialista, però sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser nomenat metge numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya, però aquest càrrec va ser revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo «opositor al feixisme». En aquesta època, el prefecte dissolgué l'Institut Bolonyès de Protecció i Assistència per a les Assegurances Socials que havia promogut des del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del Partit Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a càrrecs públics i visqué exercitant la seva professió de manera privada. El novembre de 1926 va ser detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat durant una curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim feixista, va ser privat del seu càrrec de docent universitari en patologia especial mèdica demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de les lleis racials, va ser exclòs de la pràctica mèdica per la seva condició de jueu. Durant la lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943 va ser detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia) i alliberat el 3 de desembre –evità la deportació com a jueu a un camp d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la seva edat. Després de la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i restituït per a la docència. En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys d'exili als Estats Units, Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut personalment i políticament pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a les files del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). El març de 1946 i el maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant una dècada assessorà sanitàriament el consistori bolonyès i gràcies a ell la ciutat aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i sanitari, nivell que s'havia perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit tinent d'alcalde i mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En 1953, amb els seus companys maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El juliol de 1954 reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb textos del poeta Giosuè Carducci, en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un enfrontament polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el PSI no el presentà com a candidat, fet que li va causar una gran desil·lusió. Es retirà de la vida pública i reprengué els seus estudis i assaigs sobre el Risorgimento, el moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio, Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche, Progress Medical, Rassegna Mensile d'Israele, Revue Medicale de la Suisse Romande, Riviste di Psichiatria, etc. És autor de Le siège des convulsions épileptiformes toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista critica (1915), I tumori dell'esofago (1918), Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della chirurgia conservatrice (1919), Emboli polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz pseudoleucemico (1920), L'eventratrio diaphagmatica (1920), Le malattie professionali dei ferrovieri (1922), Studi di medicina sociale in rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione (1924) i Bologna giacobina (1959), entre d'altres. Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Armando Borghi en publicà una necrològica en Umanità Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla Mimì Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles de caràcter històric, econòmic, social i polític a la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi» de Lugo. ***
D'esquerra
a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel
García
Vivancos i Olegario Pachón Muñez
(París, 1957) - Martín Alandí Pomer: El 12 de setembre de 1973 mor a Ris-Orangis (Illa de França, França) l'anarcosindicalista i maçó Martín Alandí Pomer –a vegades el seu nom citat erròniament com José. Havia nascut l'11 de novembre de 1895 a València (València, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià). Sos pares es deien Josep Alandí García, carboner, i Maria Pomer Sugarra. Sembla que es va criar a Port de Sagunt, d'on era sa mare. En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar. En 1930 i 1931 era membre, amb l'anarquista Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1931 presidí el Centre d'Estudis Socials (CES) de València (València, País Valencià), on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències («La incorporación de la técnica la movimiento social», etc.). En 1931 era president de l'Associació d'Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València. Francmaçó, formà part de la lògia «Federación Valentina» de València. Simpatitzà amb l'estratègia trentista. El novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l'1 i el 4 de desembre d'aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats. A favor de la participació confederal en el Govern de l'Estat, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d'abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular. Col·laborà en Libre-Studio (1936-1938) de València. Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE). Amb el triomf franquista va ser capturat pels feixistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1942 fou secretari del Comitè de la CNT a la presó. Un cop lliure, s'exilià a França. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), en 1946 era un dels 20 membres de la lògia maçònica «Esperanza» d'aquesta ciutat, integrada en el Gran Orient de França (GODF). En 1947 defensà les tesis de la CNT «política». El 22 de gener de 1961 va fer a París la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos». El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora del grup «Los Amigos de la CNT de España», grup de tendència «col·laboracionista» que des de París (França) encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el cincpuntisme. Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i en unes notes sobre la llibertat. Sa companya fou Consuelo Rosell. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis (Illa de França, França). ***
Necrològica
de Juan González Campoy apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de novembre de 1974 - Juan González Campoy: El 12 de setembre de 1974 mor a Argentan (Baixa Normandia, França) l'anarcosindicalista Juan González Campoy. Havia nascut el 22 d'octubre de 1896 a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco González i Josefa Campoy. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i en la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a Sées (Normandia, França), on ha partir de 1944 fou un dels organitzadors de la CNT departamental i de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat durant nombrosos anys. Sa companya fou María Domingo. Juan González Campoy va morir el 12 de setembre de 1974 al seu domicili d'Argentan (Baixa Normandia, França). ***
Josep
Carratalà Martí
- Josep Carratalà Martí: El 12 de setembre de 1979 mor a Realvila (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Joan Daniel Carratalà Martí. Havia nascut el 4 de novembre –oficialment el 5 de novembre– de 1902 al barri d'Hostafrancs de Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Josep Carratalà Ciurana i Josepa Martí Burgès. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i milità al barri de Sants d'aquesta ciutat. Durant la Revolució espanyola fou secretari del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT del barri d'Hostafrancs. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a fer feina a les fortificacions de la «Línia Maginot». L'estiu de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on sobrevisqué fins l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes nord-americanes. Aquest mateix any va ser repatriat a França i s'instal·là a Realvila (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) d'aquesta localitat. Sa companya fou Josepa Escrig. Josep Carratalà Martí va morir el 12 de setembre de 1979 al seu domicili de Realvila (Llenguadoc, Occitània). Josep Carratalà
Martí (1902-1979) ***
Giuseppe
Mioli, a la dreta, amb Emilio Canzi al front d'Aragó durant
la guerra d'Espanya - Giuseppe Mioli: El 12 de setembre de 1980 mor a París (França) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Mioli. Havia nascut el 26 de desembre de 1896 a Budrio (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Cesare Mioli i Carolina Selleri. Es guanyava la vida fent de jornaler als camps i durant la postguerra de la Gran Guerra fou membre actiu de la Comissió Executiva de la Lliga Socialista dels Jornalers de Vedrana (Budrio, Emília-Romanya, Itàlia). El 18 d'abril de 1918 el Tribunal de Guerra del Tercer Exèrcit el va condemnar a dos anys de presó per deserció, però la pena va ser suspesa després de declarar-lo malalt mental i internat al manicomi d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre fins a la publicació de l'amnistia del Govern de Francesco Saverio Nitti de finals de 1919. Col·laborà en diversos periòdics, com ara el diari anarquista Umanità Nova i Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI). L'agost de 1922 i el març de 1923 va ser condemnat per «amenaces i injúries». Perseguit pels escamots feixistes, en 1924 passà clandestinament a França. Publica a París amb Emilio Coda i Raffaele Schiavina (Max Sartin) La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. En 1930 estava subscrit al periòdic Lotta Anarchica i en 1934 formà part del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1935 residia al número 40 del carrer de la Tréfilerie de La Courneuve (Illa de França, França) i figurava en un llistat d'anarquista de la regió parisenca. El setembre de 1936 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 30 d'octubre de 1936 signà, amb Arturo Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo Pontorni i Rabitti Vindice, un manifest en contra de la militarització de les milícies. Amb la salut malmenada, en 1937 retornà a França, d'on va ser expulsat. Després de tres mesos a Bèlgica, passà novament a França i s'amagà pels boscos de la zona de Vert-Galant (Tremblay-en-France, Illa de França, França). El juny de 1939 va ser detingut i empresonat, d'antuvi al camp de concentració de Gurs i després, a partir de juliol de 1941, al d'Argelers. Rebutjà sense dubtar la proposta de retornar a Itàlia de l'Oficina de Repatriació del govern italià que havia visitat el camp. Lliurat a les forces d'ocupació alemanyes, va ser novament reclòs, però va aconseguir escapar i viure clandestinament fins el final del conflicte. Després de la II Guerra Mundial i fins a la seva mort es mantingué força actiu dins del moviment anarquista francès. En el Fons Domenico Girelli de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), es conserva documentació seva. ***
Attilio
Bazzocchi, Manilla Gaudani i sos tres fills (Forlì, juliol
de 1954) -
Attilio Bazzocchi:
El 12 de setembre de 1985 mor a Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Attilio Bazzocchi, conegut com Tiglino.
Havia nascut el 5 de desembre de 1903 a Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien
Agostina Bazzocchi i Luigia
Amaducci. Assistí a l'escola elemental fins al
sisè curs. Es guanyava la vida
com a venedor ambulant i de molt jove s'integrà en el
moviment anarquista,
esdevenint aviat un dels seus membres més representatius a
Forlì i a Romanya.
El juliol de 1920 va ser delegat en el Congrés de la
Unió Anarquista Italiana
(UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia), on conegué destacats
anarquistes, com ara Gigi Damiani, Nello Garavini i Errico Malatesta,
esdevenint molt amic i estret col·laborador d'Armando Borghi
i de la seva
companya Virgilia D'Andrea. El 17 d'abril de 1922, en nom de la
Federació
Anarquista Romanyesa (FAR), envià a la delegació
russa a la Conferència de
Gènova (Ligúria, Itàlia) un telegrama
de protesta contra la repressió del
govern bolxevic contra els anarquistes russos. Aquest mateix any
publicà alguns
articles en Umanità Nova,
publicació
de la qual era corresponsal a Forlì, i va ser apallissat
pels escamots feixistes.
Després de la pujada al poder de Benito Mussolini, va ser
perseguit, advertit
formalment, escorcollat i detingut en diferents ocasions. Malgrat les
seves
precàries condicions econòmiques,
contribuí a mantenir el moviment anarquista
romanyès i ajudà en l'expatriació
clandestina de companys. En la primera meitat
dels anys vint es va casar amb Manilla Guadani, amb la qual
tingué tres infants
(Nevio, Euro i Enzo), tots els quals esdevingueren destacats
anarquistes. Contractat
com a obrer filador a la fàbrica Orsi Mangelli, va perdre
voluntàriament dues
falanges d'una mà per a obtenir una petita pensió
i mantenir així sa família.
Més tard va reprendre la seva feina de venedor ambulant.
També es dedicava, amb
un cert èxit, als jocs d'atzar, una part dels guanys dels
quals els destinava a
ajudar sos companys; sorprès en diverses ocasions exercint
aquesta activitat,
va ser amonestat formalment per les autoritats. Entre 1931 i 1932
passà uns
mesos empresonat per delictes menors i va ser alliberat abans de temps
perquè
li diagnosticaren una mena de tuberculosi i per una amnistia. Durant la
lluita
partisana durant la II Guerra Mundial, encara que no formà
part de les
formacions de combat, col·laborà activament amb
els grups armats, especialment
amb la «Brigada Garibaldi», sobretot mantenint
contactes entre les formacions
que lluitaven als Apenins i les que operaven a la ciutat.
Participà en
nombroses reunions clandestines entre anarquistes i antifeixistes
d'altres
corrents polítiques, tant a Forlì com a la zona
de Ravenna. En aquests anys
treballà en l'empresa d'Edgardo Ridofi, exfeixista convertit
a l'antifeixisme,
de qui esdevingué amic. La seva companya es va
exposà a greus riscos durant la
lluita partisana, com quan va ajudar en l'evasió de la
presó a l'anarquista
Pietro Guglielmo Bartolini, detingut pels alemanys durant una batuda a
les
muntanyes. Durant la postguerra, esdevingué, amb Pio
Turroni, un dels màxims
representants de la represa del moviment anarquista a Romanya i el seu
domicili
esdevingué un lloc segur d'acolliment i de refugi dels
companys de passada o
dels que necessitaven ajuda, com ara Gigi Damiani. Fou un dels
promotors i fundadors
de la FAR reconstituïda. Amb Pio Turroni i altres,
fundà i edità el periòdic
romanyès L'Aurora
(1944-1947),
contribuint a la redacció i l'edició de molts de
llibres i fullets, especialment
per a les editorials «L'Aurora» i
«L'Antistato». En 1945, després del
retorn
d'Armando Borghi a Itàlia, i juntament amb Pio Turroni,
organitzà gires
propagandístiques arreu de la Romanya. Com a delegat de la
FAR, participà en
diferents congressos de la Federació Anarquista Italiana
(FAI), com ara el de Carrara
(1945), el de Bolonya (1947), el de Liorna (1949) i el de Rosignano
Solvay
(1961), i també en diversos congressos nacionals.
Després del Congrés de
Carrara de 1945, al qual assistí, amb son fill Nevio
Bazzocchi, en
representació de les Joventuts Llibertàries
Romanyeses, assistí al Congrés
Juvenil Nacional, celebrat el juliol de 1946 a Faenza. En el II
Congrés de la
FAI de 1947 a Bolonya, va ser nomenat en representació de la
FAR membre de la
Comissió de Correspondència nacional amb seu a
Bolonya, juntament amb Primo
Bassi, Enzo Cepelli, Antonio Scalorbi i Pio Turroni. En 1965, amb
Armando
Borgui i altres companys i grups anarquistes, abandonà la
FAI en desacord amb
les deliberacions del VIII Congrés de Carrara.
Col·laborà en el periòdic Iniziativa Anarchica, portaveu dels
dissidents de la FAI. El 19 de desembre de 1965 participà en
el Congrés
Nacional dels Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA), que se
celebrà a Pisa, que
donà vida a una nova organització nacional, i
fundà i col·laborà en el
periòdic
L'Internazionale, d'Ancona. Deixant
de banda qualsevol sectarisme, mantingué contactes amb
companys d'idees
diferents. Després de 1968, quan una nova
generació de militants aparegué a
Forlì i a Romanya, aportà el seu coneixement i la
seva experiència als nous
grups de joves que es crearen. En els seus últims anys,
encara que malalt i
postrat després de la mort de la seva companya Manilla
Guadani en 1981,
participà en totes les activitats que va poder. Attilio
Bazzocchi va morir el
12 de setembre de 1985 a Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia) i el seu funeral, per
voluntat de sos fills, es realitzà de manera estrictament
privada. ***
Amèlia Jover Velasco - Amèlia Jover Velasco: El 12 de setembre de 1997 mor a Antony (Illa de França, França) la militant anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco –a vegades apareix erròniament com Amàlia. Havia nascut el 9 de desembre de 1911 –algunes fonts citen erròniament el 10 de desembre de 1910– a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià). Sos pares es deien Julián Jover i Manuela Velasco. A la seva vila natal, de sòlida tradició llibertària, va poder acudir a l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la seva època. Molt jove va entrar en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar a llegir propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en diversos feines. Instal·lada a València, a prop de la presó Model, va ajudar els companys detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després farà de mecanògrafa a l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena Automàtic, i es va afiliar al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va constituir la secció de dones del sindicat valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries i d'un grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan va esclatar la Revolució va ser elegida secretària de la Secció Politicosocial de les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts Llibertàries en el Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos articles en Senderos, butlletí del Comitè Regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries. Quan la victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant, tancada al Cinema Ideal, convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a la presó d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de concentrar els presos, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra presó de dones antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va ser enviada a l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda i sota vigilància. Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada als camps d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a França, en condicions molt difícils, va poder reunir-se amb son company Antonio Zaragoza refugiat a Tunísia, on tindrà dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al camp i ensenyant els infants sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i s'establí a París, on farà feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a la setmana convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal parisenca. El 9 de març de 1995 va participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any següent va participar en Madrid en la trobada «Libertarias», sobre el paper de la dona en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València. Amèlia Jover Velasco va morir el 12 de setembre de 1997 a Antony (Illa de França, França), població on residia. Amèlia Jover Velasco (1910-1997) ***
Foto
d'Antonio Blanco Bría del Servei de Migració
mexicà (1941) -
Antonio Blanco
Bría: El 12 de setembre de 2000 mor a
Mèxic l'anarcosindicalista Antonio Blanco
Bría. Havia nascut el 13 de juny de 1911 al Campell
(Llitera, Franja de
Ponent). Sos pares es deien
Joaquí Blanco Brualla i Margarita Bría Blanco. Llaurador de professió, ben igual que
sos germans
Ramón i Joaquín, en
1921, quan es creà la Confederació Nacional del
Treball (CNT) al Campell, s'hi
afilià, fet pel qual va ser perseguit durant la dictadura de
Primo de Rivera. A
començament de la dècada dels trenta fou un dels
fundadors, amb sos germans, de
les Joventuts Llibertàries de la seva localitat natal. Per
la seva participació
en la insurrecció anarquista del 8 de desembre de 1933, on
el comunisme
llibertari va ser proclamat durant tres dies al Campell, va ser
empresonat,
juntament amb sos germans i Sopena Trenc, responsables de la CNT local,
i
altres militants reclosos a les presons d'Osca (Aragó,
Espanya) i Chinchilla de
Montearagón (Albacete, Castella, Espanya). El desembre de
1935 va ser detingut
sota l'acusació de robatori a mà armada i
lesions; processat a Benavarri (Baixa
Ribagorça, Franja de Ponent), va ser reclòs el
gener de 1936 a Osca (gener de
1936) i el maig d'aquest any al penal d'El Dueso (Santoña,
Cantàbria, Espanya).
Després del cop militar feixista de juliol de 1936 va ser
nomenat secretari de
la comarcal de CNT amb seu a Binèfar (Osca,
Aragó, Espanya), mentre que son
germà Ramón organitzà la
col·lectivitat de Tamarit de Llitera (Llitera, Franja
de Ponent). El 3 de maig de 1937 les tropes estalinistes comandades per
Enrique
Líster Forján atacaren les
col·lectivitats del Campell i de la zona i durant la
nit del 10 a l'11 d'agost detingueren sos germans Ramon i
Joaquín que van ser
posteriorment assassinats. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
aconseguí embarcar-se cap a Mèxic amb ses
germanes María i Josefa, sa companya
Pilar Jiménez Monsonet i sos infants Floreal i Aroma Blanco
Jiménez. Desembarcà
el 27 de juliol de 1939 a Veracruz (Veracruz, Mèxic) a bord
del Mexique. Al país
asteca visqué a
Chihuahua (Chihuahua, Mèxic) i a l'Estat de Puebla
(Mèxic), rebé ajuda
econòmica del Servei als Refugiats Espanyols (SERE) i de la
Junta d'Auxili als
Republicans Espanyols (JARE), cultivà una petita
parcel·la de terreny i milità
en la CNT de l'exili. ***
Dolors Prat Coll (1988) - Dolors Prat Coll: El 12 de setembre de 2001 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la militant anarcosindicalista Dolors Prat Coll. Havia nascut el 8 de març de 1905 a Planoles (Ripollès, Catalunya). Nascuda en un família pobra molt creient, sos pares es deien Josep Prats i Maria Coll. Quedà òrfena de mare quan tenia set anys i fou enviada amb les monges, de les quals tindrà un penós record. Mestressa de casa als vuit anys, amb 15 començà a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripoll (Ripollès, Catalunya) i de seguida s'unirà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant de manera destacada en les vagues en pro de les vuit hores. Entre 1936 i 1939 fou secretària del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Ripoll, on era coneguda, pel seu caràcter indomable, com La Petita Montseny. Després de la desfeta, el gener de 1939 s'exilià amb tota sa família a França, on foren tancats al camp de Magnac-Laval. El febrer de 1940 fou repatriada a la Península, però travessà clandestinament els Pirineus per Prats de Molló el 15 de maig de 1940. Després de treballar en una pedrera de Prades, s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) continuant la seva tasca sindicalista en la federació local de la CNT com a secretària i en Solidaritat Internacional Anarquista (SIA). Amb 91 anys es manifestà a Tolosa en defensa dels immigrants indocumentats. Son company fou Josep Marin. Dolors Prat Coll va morir el 12 de setembre de 2001 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La podem veure en el film de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida (1986) i en la pel·lícula Camino de libertad (1997, amb versions francesa i anglesa) de Lisa Berger; també sortí en el documental Vivir la utopía (1997) de Juan Gamero. Son fill Progreso Marin Prat li va consagrar una biografia Dolores: une vie pour la liberté (2002), que fou traduïda al català en 2007 sota el títol La Dolors. Una vida per la llibertat. Des de 1996 cada any un grup de gent (caminodelibertad.com) realitza el mateix recorregut entre Ripoll i Prats de Molló que va fer Dolors per recordar la gesta. Dolors Prat Coll (1905-2001) ---
|
![[11/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[11/09]") |
|
![[13/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[13/09]") |
|
|
| Actualització: 22-09-23 |