|
---
Anarcoefemèrides del 12 d'octubre Esdeveniments
Capçalera de Solidaridad Obrera - Surt Solidaridad Obrera: El 12 d'octubre de 1919 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte. Posteriorment portarà com a subtítols «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte i portavoz de la CNT» i «Periódico sindicalista». Substituïa La Lucha, publicació de la qual no s'ha conservat cap exemplar. D'antuvi bisetmanal (dijous i diumenges), Solidaridad Obrera acabarà amb periodicitat setmanal. Fou dirigida per Antonio Pena, Manuel Buenacasa i Juan Ortega, i comptà amb la col·laboració especial de Emilio Mira (Antonio Valor). Hi van col·laborar Juan del Arco, Santiago Arregui, Azorín, Mauro Bajatierra, Bejarano, Evelio Boal, Galo Díez, Francisco Donadío, Donnay, Juan Fernández, Elías García, Victoriano Gracia, Inocencio Hermosilla, Leval, Maymón, Valeriano Orobón, Juan Ortega, Eleuterio Pérez, Picón, Rudolf Rocker, Primitivo Rodríguez, Julio Roiz, Enrique Rueda, Arnaldo Sopelana, Rodrigo Soriano, Laurentino Tejerina, Torralva, etc. Tragué un suplement especial per a La Rioja. En principi es mostrà partidari de la Revolució russa, però ràpidament l'entusiasme es transformà en agra decepció. El gener de 1921 fou suspesa i no reaparegué fins al restabliment de les garanties constitucionals els maig de 1922. Tirava, segons els números, entre 7.000 i 10.000 exemplars. En sortiren 84 números, l'últim el 22 de setembre de 1922. ***
Bust de Ferrer i Guàrdia conservat a l'IISG d'Amsterdam - Homenatge a Ferrer i Guàrdia: El 12 d'octubre de 1919 al capvespre, a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per l'Ateneu Sindicalista de Palma, va tenir lloc una vetllada en commemoració del desè aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Bartomeu Coll i Taylor, barber de professió i secretari d'Exterior de la Joventut Socialista de Palma, que arribaria a ser un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Palma en 1921, va recitar una poesia que havia improvisat poc abans i que serà publicada en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, el 18 d'octubre de 1919. Bartomeu Coll i Taylor: «An en Francisco Ferrer» (Cultura Obrera, 18 d'octubre de 1919)
Naixements
Victor Considérant - Victor Considerant: El 12 d'octubre de 1808 neix a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considerant –moltes fonts acceptuen erròniament el llinatge. Sos pares es deien Jean-Baptiste Considerant, bibliotecari municipal de Salins-les-Bains, i Suzanne Courbe, propietària, i tingué una germana, Justine, i un germà, Gustave. Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon –antic institut de Fourier–, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris –associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. El febrer de 1838 es casà amb Julie Vigoureux, amb qui tingué un fill, Gustave Considerant. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del «dret al treball» i el concepte de «representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 –encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959–, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Paris à Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar els últims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 26 de desembre –gairebé totes les fonts citen erròniament el 27 de desembre– de 1893 al seu domicili, al número 9 de l'avinguda de la Bourdonnais del VII Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom. ***
Moses Harman - Moses Harman: El 12 d'octubre de 1830 neix a Pendleton County (Virgínia de l'Oest, EUA) el pedagog lliurepensador i editor llibertari, precursor de l'anarcofeminisme i del moviment eugenèsic, Moses Harman. Entre 1883 i 1907 edità, a Valley Falls (Kansas) i a Chicago (Illinois), el periòdic anarcoindividualista Lucifer. The Lightbearer, pel qual va ser processat sota la Llei Comstock –legislació federal nord-americana «antivici» promulgada el 3 de març de 1873– en quatre ocasions (1890, 1892, 1895 i 1906) pels seus continguts (anarquisme, ateisme, defensa dels drets de les dones, sufragisme, eugenèsia, maltusianisme, control de natalitat, amor lliure, abolició del matrimoni, violació marital, etc.), considerats obscens i immorals, i acabà complint sis anys de presó en total. Sa filla, Lilliam Harman, també fou una destacada militant anarquista. Moses Harman va morir el 30 de gener de 1910 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). ***
Émile Pouget, dibuixat per Aristide Delannoy (circa 1911) - Émile Pouget: El 12 d'octubre de 1860 neix a Lo Pont de Salars (Avairon, Occitània) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Jean Joseph Émile Pouget. Era fill de Jean Joseph Louis Pouget, notari, i de Marie Clémentine Boissonnade. Des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). El 17 d'abril de 1915 es casà al XVIII Districte de París amb Augustine Caroline Jamaux, divorciada de Pierre Arestie Gillaume, i va ser testimoni, entre d'altres, el pintor anarquista Maximilien Luce. En aquesta època vivia al carrer Mont-Cenis. Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries. Émile Pouget va morir el 20 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 21 de juliol– de 1931 al seu domicili del barri de Lozère de Palaiseau (Illa de França, França). ***
Foto policíaca d'Edmond Dupuy (1 de març de 1894) - Edmond Dupuy:
El 12 d'octubre de 1864 neix al XIV Districte de
París (França)
l'anarquista Edmond Adolphe Claude
Dupuy. Sos pares es deien Jean François
Dupuy,
destil·lador, i Adolphine
Rosalie Joseph Mathon. Es guanyà la vida com a corrector
d'impremta i empleat
de comerç. El 8 de gener de 1893 assistí a una
reunió al Tivoli-Vauxhall de
París centrat gairebé exclusivament en els
escàndols de Panamà del moment i on
defensà que els anarquistes havien de deixar de banda
aquests temes i
centrar-se en la propaganda llibertària. El 4 de
març de 1893 va ser present,
amb son germà Ernest Dupuy i altres tres-centres persones, a
una reunió pública
a la Salle du Commerce, al número 94 del Faubourg du Temple,
també centrada en
els escàndols de Panamà. El 5 de maig de 1893
assistí, juntament amb altres 250
persones, a un míting anarquista sobre el sufragi universal
celebrat a la Salle
du Commerce. En un informe del confident Barbier del 14 d'octubre de
1893,
aquest aconsellava vigilar el domicili dels germans Dupuy, al
número 2 bis del
carrer Maison-Dieu, lloc de reunió d'anarquistes (Bertrand,
Amédée Denéchère,
Émile
Habert, Soulier, etc.). El 26 de desembre de 1893 figurava en un
llistat de
recapitulació d'anarquistes i seguia vivim al carrer
Maison-Dieu amb son germà
Jean-François Dupuy, també anarquista. L'1 de
març de 1894 va ser detingut
juntament amb altres 27 anarquistes; enviat a comissaria, va ser fitxat
en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i
inculpat per «associació criminal». El 7
de març de 1894 va ser posat en
llibertat. El 2 d'octubre de 1894 es casà al XIV Districte
de París amb
l'empleada de comerç Hortense Amélie Christophe;
en aquesta època ell també
treballava d'empleat de comerç i seguia vivint amb son pare
ja vidu al carrer
Maison-Dieu. Edmond Dupuy va morir el 15 d'abril de 1930 al seu
domicili, al
número 20 del carrer Montbrun, del XIV Districte de
París (França). ***
Paolo
Perego - Paolo Perego: El 12 d'octubre de 1874 neix a Abbiategrasso (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Peolo Perego. Sos pares es deien Giovanni Perego i Rachele Parea. Pogué fer els estudis primaris. Segons la Prefectura de Policia de Milà (Llombardia, Itàlia) era un «anarquista convençut» molt influent entre els companys. Fou soci de la Società di Mutuo Soccorso e Collocamento Prestinai de Milà (Societat de Socors Mutus i de Col·locació de Forners). No col·laborà en cap periòdic llibertari, però en rebia molts, i estava en relació amb nombrosos anarquistes (Carlo Chignola, Felice Mazzocchi, Luigi Perego, Raffaele Petrali, Pietro Uboldi, etc.). El 18 de setembre de 1894 va ser detingut i lliurat a les autoritats judicials per «activitats subversives». Durant el procés va ser acusat amb el forner Fontana per haver dit que en un futur l'anarquista Sante Geronimo Caserio seria un sant com Giuseppe Garibaldi i que els anarquistes estaven preparant un cop fent explotar una bomba sota un tren. En l'escorcoll del seu domicili es va trobar un ganivet amb la inscripció «VV l'anarchia», que la policia va interpretar com a «al·lusiva a Caserio», a més d'un fullet de propaganda anarquista i una fotografia de Caserio. En el judici del 25 de febrer de 1895 va ser absolt per insuficiència de proves, però el 7 de maig d'aquell any al Tribunal d'Apel·lació va ser condemnat a 50 dies de confinament, pena, però, que va ja havia purgat durant la detenció preventiva. Del seu poble natal es traslladà en 1923 a Vercurago (Gallavesa, Llombardia, Itàlia) i el 29 d'abril de 1926 va ser detingut arran de l'escorcoll de casa seva i d'haver-se-li trobat diversos fullets de propaganda anarquista (L'anarchia e la Chiesa; Il fronte unico rivoluzionario; Il Vangelo dell'ora; La peste religiosa; La rivoluzione sociale; Fra contadini; Programma anarchico; L'anarchia; La Banca e la rivoluzione; Ai giovani; Socialismo e Parlamentarismo; Lo sciopero generale; Le due vie; Buona lezione; Ai coscritti; Lavoratori; i Memortie di un rivoluzionario, de Piotr Kropotkin). El maig de 1926 va ser posat en llibertat. L'agost de 1929 encara residia a Vercurago i es guanyava la vida com a venedor ambulant de joguines de cartró que ell mateix feia a casa seva. El desembre de 1930 retornà a Milà i per aquesta causa en 1931 va ser esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. Paolo Perego va morir cap el 1948. ***
Notícia
de la condemna d'Alphonse Boulangier apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Caporal del 28 de novembre de 1908 - Alphonse
Boulangier: El 12 d'octubre –algunes
fonts citen
erròniament el 12 de desembre– de 1880 neix a
Besançon (Franc Comtat, Arpitània). Era
fill d'Emmanuel François Boulangier, sastre, i de Marie
Julie Perrin. Quan
tenia 14 anys començà a realitzar robatoris i va
ser enviat a un reformatori. L'1
de desembre de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de
Rouen (Alta Normandia,
França) a dos anys de presó per
«temptativa de robatori» i el 21 de novembre de
1901, pel mateix tribunal, a tres anys de presó per
«temptativa de robatori i
rebel·lió». Entre el 16 d'octubre de
1904 i el 5 de setembre de 1907 va fer el
servei militar als Batallons d'Infanteria Lleugera de
l'Àfrica («Bat' d'Af»).
El 10 de febrer de 1908 va ser condemnat per l'Audiència de
Rouen a 20 anys de
treballs forçats i a la relegació per
«robatoris qualificats» i en el moment
d'abandonar la sessió cridà «Mort a la
bòfia! Mort al jurat!». Quan hi estava
esperant per embarcar cap a la Guaiana Francesa, el procurador de la
República
de Le Havre (Alta Normandia, França) va rebre una llarga
carta des de la presó
de Bonne Nouvelle de Rouen on s'acusava de nombrosos delictes
(robatoris, agressions,
assassinats, etc.). Quan la instrucció judicial va acabar,
va negar tota
responsabilitat d'aquests delicte argumentant que era
l'única sortida que tenia
per evitar la seva deportació a la colònia
penitenciària. Durant el judici
d'aquests delictes reconegué les seves idees anarquistes i
el 25 de novembre de
1908 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen a mort
després de declarar-lo
culpable sense circumstàncies atenuants de dos assassinats,
una temptativa de
mort i diversos robatoris; en sentir la sentència,
injurià els magistrats i va
prometre venjar-se'n. El 6 de febrer de 1909 la pena li va ser
commutada per la
de treballs forçats a perpetuïtat i enviat a la
Guaiana Francesa. El juny de
1911 va ser condemnat a dos anys de reclusió
cel·lular per «evasió».
Alphonse
Boulangier va morir el 21 de novembre de 1912 a la Guaiana Francesa. ***
Necrològica
d'Eleuterio Miera Elizalde apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1967 - Eleuterio Miera Elizalde: El 12 d'octubre de 1889 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eleuterio Miera Elizalde, conegut com Terio. Sos pares es deien Celedonio Miera i Serafina Elizalde. De jove treballà de crupier. El 2 de novembre de 1924 va ser detingut després de trobar la policia al seu domicili, al número 6 del carrer San Simón de Santander, 84 flascons (més de quatre quilos) d'una substància blanca etiquetada com a cocaïna, la partida més important confiscada per les autoritats fins aleshores a la Península; les anàlisis posteriors efectuats per la Delegació de Farmàcia demostraren que en realitat es tractava d'àcid bòric. Més tard es guanyà la vida de viatjant i representant de vins i de licors per compte pròpia, fet pel qual no es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), però si va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1936 regentava el bar La Zanguina, al carrer Martillo de Santander. Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat dins del sindicat. El 8 de setembre de 1936, amb Sinforiano Sisniega i Casimiro Pérez, confiscaren la fàbrica de formatges i de mantegues («Granja Agrícola Quirós») dels monjos de la badia trapenca de Santa María de Viaceli de Cóbreces (Alfoz de Lloredo, Cantàbria, Espanya), la qual dirigí en nom del Sindicat Agrícola Muntanyès (SAM). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Les autoritats franquistes l'obriren un expedient de responsabilitats polítiques, però el gener de 1946 aquest expedient va ser sobresegut. En el exili s'establí a Royan (Poitou-Charentes, França), on treballà de pintor d'automòbils i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Un cop jubilat, es guanyà la vida treballant en un hort. Sa companya fou Otilia Álamo. El 15 de febrer de 1967 Eleuterio Miera Elizalde va caure malalt, restà en coma i el 21 de febrer de 1967 va morir a l'Hospital de Royan (Hospital Malakoff) de Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França), essent enterrat tres dies després a Royan. ***
Pilar Grangel Arrufat - Pilar Grangel Arrufat:
El 12 d'octubre de 1893 –el
certificat de defunció cita erròniament el 19 d'octubre de 1894–
neix a Castelló de la Plana (Plana
Alta, País
Valencià)
la pedagoga racionalista i militant
anarcosindicalista Maria del Pilar
Grangel Arrufat –citat els llinatges sovint com Granjel
i Arrufas. Sos pares es deien Francisco Grangel
Bernad, jornaler, i
Vicenta Arrufat Alambillaga. Instal·lada a Barcelona
(Catalunya),
va afiliar-se a la Secció de
Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable
amb son
company Joaquim Ferrer Álvaro (Ácrato
Llull) de la racionalista Escola
Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del
Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar
amb Solidaridad Obrera de
València. Fundà
amb altres companyes el grup «Brises
Llibertàries», creat també a Sants dins
del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones
obreres, i en
1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural
Femení, que es reunia
al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936
assistí al Congrés
de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la
vaga
general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta).
Durant
la guerra va militar en «Mujeres Libres», escrivint
en el seu òrgan d'expressió
del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar
de la
Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les
fundadores –amb
Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i
Palmira Puntes, entre d'altres– del
Comitè Femení de Solidaritat
Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de
muntar un taller de confecció de roba per al front, fer
cursets d'infermeria i
de puericultura, impartir conferències
propagandístiques, etc. En aquesta època
va col·laborar en Esfuerzo,
òrgan d'expressió de la Federació
Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de
1937 no va fer costat
el grup de «Mujeres Libres» que va demanar
l'ingrés en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un
míting de dones antifeixistes
per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona,
juntament amb
Nita Nahuel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat
Mercadé, Isabel Azuara
i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT).
Va substituir Áurea
Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona
com a directora
pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar
per evacuar el juny de 1938
un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar
la contesa va marxa
a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se
a Clarmont d'Erau.
En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van
fracassar, es va
instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va
col·laborar en la
premsa de l'exili (Cenit,
Espoir,
etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la
família d'editors
catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós
Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i
va exercir com a representant a França de les seves
Ediciones Vértice. En 1973
va fer una conferència a París. L'actriu,
cantant, especialista lorquiana i
llibertària Violeta Ferrer és una de ses filles.
Retirada a la Residència Paul Valéry de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània), Pilar Grangel Arrufat va morir el 18 de
març de 1987 a l'Amalon (Llenguadoc, Occitània). Pilar Grangel Arrufat (1893-1987) ***
Antonio
Ábalos Lara - Antonio Ábalos Lara: El 12 d'octubre de 1900 neix a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ábalos Lara. Era fill d'Antonio Ábalos Delgado, sabater, i de María Lara Caro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i, quan esclatà la II Guerra Mundial, en els Batallons de Voluntaris Estrangers (BVE). En la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys a la zona de Belfort (Franc Comtat, França) i va ser internat en el camp de concentració (Stalag 341) d'Altengrabow (Möckem, Saxònia-Anhalt, Alemanya; actual Dörnitz), on durant l'hivern de 1941 ocupà la barraca número 16. El 26 d'abril de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.506, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on va ser enviat a treballar a la pedrera i més tard al taller de sabateria. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, va ser repatriat a França i hospitalitzat dos mesos a Tours (Centre, França). En 1947, a causa de les condicions patides durant de la deportació, caigué greument malalt. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) fins a la seva mort. Antonio Ábalos Lara va morir el 16 de novembre de 1965 a França. ***
Necrològiva
de Vicent Vallés Puig apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de maig de 1976 - Vicent Vallés Puig:
El 12 d'octubre de 1900 neix a Traiguera (Baix
Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista
Vicent Vallés Puig, conegut com Pergueres.
Sos pares es deien Manuel
Vallés i Josepa Puig. Des de l'adolescència
milità en el moviment llibertari.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
amb sa companya Rosalia Dalla
i sos infants. Després de la II Guerra Mundial, durant molts
d'anys, participà
activament en la Federació Local de Bòrt
(Llemosí, Occitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment
milità en la Federació
Local d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània) de la CNT.
En 1971 el seu cos quedà
paralitzat arran d'una malaltia. Vicent Vallés Puig va morir
el 2 de gener de
1976 al seu domicili de Lanobre (Alvèrnia,
Occitània) i va ser enterrat tres
dies després en aquesta població. ***
Enrique
Germán Balbuena - Enrique Balbuena:
El 12 d'octubre de 1903 neix a Buenos Aires (Argentina) el
mestre
racionalista,
periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Enrique
Germán Balbuena
(Enrique G. Balbuena), conegut com El Negro o Kiki.
Son pare era
funcionari
dels tribunals i sa mare professora de francès i
tingué nou germans, dels quals
Alberto i César també van ser militants
anarquistes. S'instal·là a La Plata
(Buenos Aires, Argentina) per a fer estudis secundaris al
Col·legi Nacional
d'aquesta ciutat, participant activament en el moviment Reforma
Universitària.
Quan estava cursant el tercer any va ser expulsat del centre educatiu
per
participar en una vaga promoguda per Reforma Universitària.
Es dedicà a la
docència i va fer de mestre a l'escola primària
de Remedios de Escalada (Buenos
Aires, Argentina). S'integrà en el grup editor de la revista
bimestral Ideas.
Órgano del Ateneo Universitario, que
s'edità entre 1909 i 1932 a La Plata
per destacats llibertaris (Fernando del Intento, Segundo del
Río, José Grunfeld,
José María Lunazzi, Jacobo Maguid, Jacobo Prince,
etc.) i que s'oposà a
l'anarquisme més moderat de la Federació Obrera
de la Región Argentina (FORA) i
del periòdic La Protesta. Entre finals
dels anys deu i la dècada del
vint, fou un destacat professor itinerant en diverses escoles
llibertàries
racionalistes a la província de Santa Fe (Villa
Cañás, Rosario, etc.), escoles
per als treballadors i per als seus fills, vinculades a sindicats
obrers. Cap
el 1919 dirigí l'escola del Sindicat de Rajolers de Rosario,
que va ser tancada
per les autoritats a resultes d'una vaga protagonitzada per aquest
sindicat. En
1921 exercí de mestre a l'Escola Nocturna de
l'Agrupació «Antonio Loredo» de
Rosario. El 28 de març de 1921 va ser un dels oradors de
l'acte organitzat per
la Federació Universitària de La Plata en suport
de Saúl Taborda, rector cessat
del Col·legi Nacional de La Plata, que se celebra a Tolosa
(La Plata, Buenos
Aires, Argentina). En 1922 assessorà els obrers portuaris de
Puerto de
Ingeniero White (Bahía Blanca, Buenos Aires, Argentina).
També col·laborà en la
revista Pampa Libre, editat entre 1922 i 1930 a
General Pico (La Pampa,
Argentina), vinculada al sector anarquista acostat al
periòdic La Antorcha.
En 1924 les dissensions entre el moviment anarquista argentí
portaran a
l'expulsió de la FORA del V Congrés
(anarcocomunista) dels grups editors de La
Antocha i Pampa Libre. En 1928 va fer una
conferència organitzada
pel Centre «Luz al Pueblo» i la Biblioteca
«Eliseo Reclus» de Balcarce (Buenos
Aires, Argentina). També en 1928, participà en la
famosa Vaga Agrària a la
província de Santa Fe. Quan visitava la ciutat de Buenos
Aires, freqüentava la
casa de l'anarquista Fernando Quesada. Després del cop
militar del 6 de
setembre de 1930 que derrocà el president
Hipólito Yrigoyen, va ser detingut i
empresonat. El setembre de 1931, amb altres companys empresonats
(Humberto
Correale, Vicente Francomano, José Grunfeld, Jacobo Maguid,
Pedro Martínez, José
Perano, Jesús Villarías, etc.),
organitzà a la presó de Villa Devoto de Buenos
Aires l'anomenat «Petit Congrés»
anarquista, on participaren 73 reclusos,
antecedent del ja públic Congrés de Rosario (II
Congrés Regional Anarquista) de
setembre de 1932, del qual va sorgir el Comitè Regional de
Relacions
Anarquistes (CRRA). Alliberat poc abans de l'assumpció a la
presidència de
Agustín Pedro Justo, el febrer de 1932, va ser el primer
secretari general del
CRRA i principal animador en els tres anys que precediren a la
fundació de la Federació
Anarco Comunista Argentina (FACA). Des del CRRA, que funcionava al seu
domicili, es difongueren, a més de fullets i comunicacions,
el periòdic Acción
Libertaria, fundat el setembre de 1933. L'octubre de 1935
participà en el Congrés
de La Plata, fundacional de la FACA. En 1936, quan molts de membres de
la FACA
marxaren cap a Espanya per a fer costat la revolució, ell
restà al capdavant de
l'organització. Entre 1937 i 1939
col·laborà amb Jacobo Maguid en
l'edició de
la revista Documentos Históricos de
España, que comentà la
Revolució i
la guerra civil espanyoles des de la perspectiva anarquista. El
setembre de
1939 viatjà a Valparaíso (Valparaíso,
Xile) per a ajudar els exiliats espanyols
que arribaren a bord del vapor Winnipeg. En 1953,
per divergències polítiques,
s'allunyà de la FACA. Encara que greument malalt,
participà activament en la
formació de l'Associació Cultural Argentina per a
la Defensa i Superació de
Maig (ASCUA), front d'intel·lectuals antiperonistes
(liberals, socialistes i
anarquistes), que edità entre 1953 i 1958 a Buenos Aires el
periòdic ASCUA.
Boletín de la Asociación Cultural Argentina para
la Defensa y Superación de
Mayo. Durant sa vida participà activament en les
campanyes de suport als
presos anarquistes, com ara la de Sacco i Vanzetti, la de
Simón Radowitzky i la
dels «Presos del Bragado», i fou promotor de
iniciatives culturals i populars,
com ara la fundació de l'Editorial Americalee i de l'entitat
Assistència Mèdica
Popular. Trobem textos seus en diferents publicacions anarquistes (Acción
Libertaria, La Antorcha, ASCUA,
Brazo y Cerebro, Documentos
Históricos de España, Hombre
de América, Ideas, Nervio,
Pampa Libre, La Protesta, La
Voz del País, etc.). Sa
companya fou Marcelina Álvarez, amb qui tingué un
fill (Enrique). Enrique
Balbuena va morir el 20 de febrer de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i
en el
seu sepeli parlà Norberto Rodríguez Bustamente en
nom d'ASCUA. ***
Necrològica
d'Agustina Llonga Agramont apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 18 de desembre de 1984 - Agustina Llonga Agramont:
El 12 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Agustina Llonga Agramont,
també coneguda com Agustina
Figuerola, pel llinatge de son
company. Sos pares es deien Josep Llonga i Dolors Agramont. Militant de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT), el seu domicili era
lloc d'alberg dels
companys. Realitzà tasques de suport i ajut a l'Hospital
Psiquiàtric de Sant
Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), població on
residia. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França, on
milità en la CNT i en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Son company fou l'anarcosindicalista
Luis
Figuerola. Agustina Llonga Agramont va morir el 3 de novembre de 1984
–algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre
confonent amb la data de naixement– a l'Hospital de Montalban
(Guiena, Occitània). ***
Hilario
Borau Díez - Hilario Borau
Díez: El 12 d'octubre de 1907
–algunes fonts citen erròniament l'11 d'octubre de
1906– neix a Canfranc
(Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista i resistent antifranquista Hilario Borau
Díez. De
família acomodada, sos pares es deien Hilario Borau
Beltrán, comerciant, i Pilar Díez Monje. Es
guanyava la vida com a agent de duanes i regentava un comerç
i una oficina de
canvi a Canfranc.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Canfranc, va estar
molt lligat a Antonio Beltrán Casaña (El
Esquinazau). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
aconseguí
passar a França i, després d'un dies refugiat a
Auloron Santa Maria (Aquitània,
Occitània), retornar a la Península. A Barcelona
(Catalunya), l'agost de 1936, s'allistà
a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo
Giroud, que volia alliberar
Mallorca del poder feixista, que resultà un
fracàs. En tornar-hi, es reuní a
Yésero (Osca, Aragó, Espanya) amb un grup de
companys de Jaca i de Canfranc per
a formar l'anomenat «Batalló Alt
Aragó» o «Batalló Cinco
Villas», comandat pel
militar professional Mariano Bueno Ferrer. El novembre de 1936
participà en el
primer intent d'ocupació de Gavín (Biescas, Osca,
Aragó, Espanya). A mitjans de
1937 s'integrà en la 130 Brigada Mixta de la 43
Divisió d'Infanteria («La
Gloriosa») de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, on hi havia de
tinent el seu amic Antonio Beltrán Casaña. Va ser
ferit i evacuat a Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya). El setembre de 1937, quan
Beltrán ja era cap de la
72 Brigada Mixta, passà a ser el seu ajudant, amb el grau de
tinent, i el maig
de 1938, per mèrits de guerra, després d'acabada
la batalla de la «Bossa de
Bielsa», va ser ascendit al grau de capità. El
febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, creuà, amb Beltrán, els
Pirineus i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després d'un
temps treballant per a la Societat
Auxiliar d'Empreses Elèctriques i Obres Públiques
per a construir un
embassament a la zona de Banhèras de Bigòrra
(Llenguadoc, Occitània), intentà,
amb Beltrán, partir cap a la Unió
Soviètica, però el Partit Comunista d'Espanya
(PCE) rebutjà la sol·licitud per la seva
militància anarquista. Durant
l'Ocupació, amb Francisco Cavero Caveri (El
Taxista de Canfranc) i Ricardo Sánchez (El
de Bayona; tinent de la 43 Divisió i cunyat de
Cavero), s'integrà en la X
Brigada de Guerrillers, formant part del XIV Cos de Guerrillers
espanyols que
operà a Occitània. En 1944, després de
la mort de Francisco Cavero Caveri, va
ser encarregat per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la
coordinació
del maquis a la zona dels Pirineus occidentals, especialment a la zona
de Col
de Marie-Blanque. Les seves activitats en la resistència van
ser condecorades
després del conflicte bèl·lic amb la
Creu de Guerra. Durant la tardor de 1944
ajudà al passatge de guerrillers en el marc de l'anomenada
«Operació
Reconquesta d'Espanya». Després de la II Guerra
Mundial, especialment entre els
anys 1947 i 1948, va fer costat a títol individual son amic
Antonio Beltrán
Casaña, responsable aleshores de la infraestructura de
passatges clandestins
pels Pirineus centrals del PCE, així com en el moment en el
qual començaren els
problemes de Beltrán amb els comunistes, després
de la seva sortida del PCE. S'instal·là
a Pau (Aquitània, Occitània), al
número 6 del carrer Émile-Ghimener, on es
guanyava la vida en la confecció i venda ambulant de
gènere de punt i
calceteria. En 1970 les autoritats espanyoles li donaren
permís per visitar el
seu poble i anys després s'hi
instal·là a casa de sa família.
Hilario Borau
Díez va morir el 27 de desembre –algunes
fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1995
a l'Hospital Clínic de Saragossa
(Aragó, Espanya) i va ser incinerat al cementiri de Torrero
d'aquesta ciutat. El 17 de
maig de 2003 l'Ajuntament de Canfranc el va declarar fill predilecte de
la
localitat. Hilario Borau Díez (1907-1995) ***
Antonio Monreal Serrate (primer per l'esquerra dels drets) amb uns companys - Antonio Monreal Serrate: El 12 d'octubre de 1907 neix a Lierta (La Sotonera,
Osca, Aragó, Espanya) el mestre anarcosindicalista Antonio Monreal Serrate. Estudià
a l'Escola Normal de Magisteri d'Osca (Aragó, Espanya). Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), segons alguns també formà part de la
Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de
Treballadors (UGT). Era conegut com Maestro de Casa Nisano i exercí el
magisteri a Saidí (Baix Cinca, Franja de Ponent), entre altres poblacions. Mestre
a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent), arran del cop militar feixista de
juliol de 1936 s'enrolà en la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. El 23 de juliol de 1938 formà part d'un grup d'una vintena de
persones processades per les autoritats franquistes i, després de ser depurat
del cos de mestres nacionals, va ser condemnat a 20 anys de presó per «auxili a
la rebel·lió». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va ser enrolat
en la 118 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les
fortificacions de la «Línia Maginot». La primavera de 1940, durant la batalla
de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), va caure presoner de l'exèrcit
alemany i fou internat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria,
Àustria). El 19 de desembre de 1941 va ser deportat al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 4.895. El 28 de març de
1945 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen. Aconseguí sobreviure i el 5 de
maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Posteriorment emigrà amb
sa germana a Veneçuela, on visqué a la parròquia El Paraíso del Municipi
Libertador de Caracas. Durant els anys setanta, després de la mort del dictador
Francisco Franco, retornà a Espanya i s'establí a Lierta (La Sotonera, Osca,
Aragó, Espanya). Antonio Monreal Serrate va morir el 20 de setembre de 1985 a Osca
(Aragó, Espanya). ***
Notícia
de la detenció de Robert Rizal Ballester apareguda en el
diari madrileny ABC
del 15 de febrer de 1935 - Robert Rizal Ballester: El 12 d'octubre de 1915 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Robert Rizal Ballester, també conegut com Rizal Robert Ballester. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El 8 de maig de 1934, durant una vaga a Badalona, va ser detingut juntament amb Fernando Lozano Vicente i, acusat de coaccions, d'insults i d'agressió amb arma de foc a la força pública, empresonat a l'espera de judici. La policia, que el tenia per súbdit francès, també l'acusà, arran d'haver-li trobat en un escorcoll nombrosos plans de cases senyorials barcelonines, de pertànyer a una banda internacional d'atracadors. L'11 de febrer de 1935 intentà fugir de les masmorres de la Direcció Superior de Policia de Barcelona simulant un suïcidi. El 23 de novembre de 1935 va ser jutjat en consell de guerra pels fets de 1934 i va ser condemnat a cinc anys de presó correccional –son company Lozano va ser condemnat a quatre anys–; la pena va ser confirmada per l'auditor coronel Ricardo Ferrer el 17 de gener de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la guerra civil dirigí la revista de Badalona Vía Libre, òrgan de la CNT i de FAI, amb la qual col·laborà amb il·lustracions, fotomuntatges i escrits. Com a director de Vía Libre impartí el 21 d'octubre de 1936, sota el títol «Religión», una conferència en Ràdio Badalona. Amb el triomf franquista passà a França. Detingut pels nazis, va ser enviat als camps d'extermini. Robert Rizal Ballester va morir el 22 d'agost de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). ***
Léandre
Valéro - Léandre Valéro: El 12 d'octubre de 1923 neix a Orà (Orà, Algèria francesa) l'anarquista, anarcosindicalista i activista del moviment d'alliberament algerià Léandre Valéro. Sos pares es deien Juan Francisco Valero i María Josefa Carrillo. Era fill d'un militant andalús de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que lluità en la guerra d'Espanya i que després s'exilià a Algèria. Per les seves circumstàncies vitals, parlava el francès, el castellà i l'àrab. En 1942, quan el desembarcament de les tropes aliades al nord d'Àfrica, s'allistà amb les Forces Franceses Lliures (FFL), participant en diferents campanyes i alliberant alguns camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, fou enviat com a soldat a la Indoxina francesa. El novembre de 1945 desertà, però va ser detingut a l'Hospital Montolivet de Marsella i tancat al fort de la Grande-Bastide. El 23 de novembre de 1945 va ser embarcat en un vaixell anglès cap Indoxina i desembarcat el 8 de gener de 1946 a Saigon. Ajudà cautelosament els independentistes vietnamites del Viet Minh proveint-los d'armes i de benzina que furtava dels estocs de l'Exèrcit francès d'ocupació. L'agost de 1946, qualificat com a «element desmoralitzador» per les tropes, fou finalment repatriat a França. S'instal·là a París i s'adherí a la Federació Anarquista (FA), on conegué Georges Brassens, aleshores secretari de la redacció de Le Libertaire. En 1948 marxà amb sa companya Claudette Jocelyne Dubuc a Auxerre (Borgonya, França) i es posà a treballar com a obrer especialitzat ajustador a l'empresa metal·lúrgica «Société Gardy», on muntà una secció sindical de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). El 19 de març de 1953 fou elegit, amb Raveau, delegat del personal fix (Col·legi Obrer) de la CNTF de la «Société Gardy». Amic de Georges Fontenis, entrà a formar part de la Federació Comunista Llibertaria (FCL). L'agost de 1954 fou enviat per l'FCL a Algèria per enfortir el Moviment Llibertari Nord-africà (MLNA), grup del qual fou secretari fins al 1956. Treballà com a obrer a l'establiment Henri Hamel d'Alger i milità en l'MLMA, al costat de Duteuil, Fernand Doukhan i Derbal Salah, entre d'altres. Col·laborà amb el Moviment Nacional Algerià (MNA), encapçalat per Messali Hadj. A partir de la insurrecció de la «Toussaint Roja» (1 de novembre de 1954) es centrà en el suport al moviment independentista algerià, convertint-se en «bústia» i xofer d'aquest. En aquesta època venia pels carrers Le Libertaire armat amb un revòlver a la butxaca que hagué de fer servir en més d'una ocasió. L'agost de 1955 obtingué una feina de cap en un taller d'una explotació agrícola experimental a Khroub, a 17 quilòmetres de Constantina, on establí contactes amb els guerrillers del Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional), moviment al qual ajudà proporcionant-li armes gràcies a les relacions que havia establert quan era a l'exèrcit. L'agost de 1956, fugint de la mobilització, retornà clandestinament a França amb sa companya i sos tres infants. Molt perseguit, l'MLNA decidí autodissoldre's i tot el dipòsit de material i els seus arxius van ser llançats a la Mediterrània. Visqué alguns mesos amagat amb altres activistes de l'FCL (Georges Fontenis, Pierre Morain, Paul Philippe, Floreal Muñoz, etc.) i amb Derbal Salah, militant que havia conegut a Constantina, organitzà una xarxa de «col·lectes de materials» per als resistents algerians. Finalment aprofità l'amnistia proclamada pel general Charles de Gaulle i en 1958 retornà a Auxerre. Treballador en la Fruehauf Corporation, milità en la Confederació General del Treball (CGT) d'Auxerre i en 1960 fou nomenat membre de la secretaria de la Unió Departament de la CGT de l'Yonne. Fou un dels atiadors de les vagues de maig de 1968 a la zona des del sindicat de la CGT de la Fruehauf Corporation. En 1974 abandonà la Fruehauf Corporation i la CGT i entrà a fer feina en l'empresa AID, on es jubilà en 1983. Entre el 1991, any de la seva fundació, i el 2000 milità en Alternativa Llibertària (AL). En els seus últims anys fou membre de la Comissió de Barris d'Auxerre, en representació de la seva barriada de Conches/Clairions, de l'associació «Bien Vivre Ensemble» i va fer costat les candidatures socialistes. Léandre Valéro va morir el 20 d'agost de 2011 al Centre Hospitalari de l'Aglomeració Montargoise d'Amilly (Centre, França) –algunes fonts citen erròniament el 21 d'agost de 2011 a Auxerre (Borgonya, França). ***
Rafael
Estévez Guerrero - Rafael Estévez Guerrero: El 12 d'octubre de 1982 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Rafael Estévez Guerrero, conegut com Rafa Rinconada. Era fill de Rafael Estévez i d'Elisa Guerrero. Es crià a La Rinconada (Sevilla, Andalusia, Espanya). Després de fer feina en treballs precaris i temporals (feines al camp, hostaleria, en una fàbrica de pollastres, etc.), es guanyà la vida treballant d'auxiliar d'infermeria. Milità en la Federació Local de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment, per qüestions de feina, retornà a La Rinconada i durant un temps formà part de la Federació Local de Camas (Sevilla, Andalusia, Espanya) de la CNT. Entre el 4 i el 8 de desembre de 2010 assistí al X Congrés de la CNT celebrat a Còrdova (Andalusia, Espanya). Per diferències internes s'allunyà de la CNT, però sempre milità en el moviment anarquista i en els ateneus llibertaris, dedicant-se a la reedició i distribució de llibres anarquistes, assistint a fires i jornades dedicades a la literatura llibertària. Participà activament en el «Moviment del 15M», en la Coordinadora Sevillana contra el Terrorisme Feixista (CSCTF), en la Plataforma Antidesnonaments, a més d'altres activitats socials i solidàries. També es dedicà a l'estudi històric del moviment anarquista local i en 2019, després de 10 anys de treballs a arxius d'arreu la Península i d'entrevistes a veïns de la localitat, publicà el llibre Comunismo libertario en La Rinconada. Malalt de covid-19, Rafael Estévez Guerrero va morir el 22 de març de 2020 a l'Hospital Virgen Macarena de Sevilla (Andalusia, Espanya), on havia estat ingressat vuit dies abans, i va ser enterrat al cementiri de La Rinconada. Deixà companya, l'antropòloga brasilera Ligia Maria Travasso da Costa.
Defuncions
Foto policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894) - Franco Piccinelli: El 12 d'octubre de 1913 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista Franco Piccinelli, també conegut com François Piccinelli. Havia nascut el 22 de gener de 1866 a Montepulciano (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Piccinelli i Assunzione Bolognesi. Es guanyava la vida fent de perruquer i emigrà a França, on milità en el moviment llibertari. A París (França) s'associà amb el també barber anarquista Louis Armand Matha (Belle-Barbe). El 23 de gener de 1891 va ser detingut amb molta resistència, juntament amb altres tres-cents companys, en una manifestació d'obrers sense feina que partí de la plaça de l'Opera de París; en l'escorcoll se li va trobar una llima esmolada i per aquest motiu va ser denunciat per portar «armes prohibides». Per un decret del 7 de febrer de 1891 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra) on exercí la seva professió. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Posteriorment emigrà als Estats Units. Franco Piccinelli va morir el 12 d'octubre de 1913 en un hospital de Nova York (Nova York, EUA). A instàncies d'A. Baillif, s'obrí una subscripció de suport per a la vídua en el periòdic Les Temps Nouveaux, publicació a la qual va ajudar molt el finat. ***
Tarjeta postal dedicada a José M. Martínez Sánchez - José María Martínez Sánchez: El 12 d'octubre de 1934 mor a Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Martínez Sánchez. Havia nascut l'11 de febrer de 1884 a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya). Son pare, Antonio Martínez, era sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia un robatori a la Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez; tingué un germà, Manuel. A finals de segle sa família es traslladà a Gijón i ell començà a treballar com a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La Indústria», un dels centres de forma implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà amb Amparo Prieto, amb qui tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia). Militant de primer ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció), en 1912 treballava a La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema amb la policia en oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer del Musel de Gijón. Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners asturians, «El Despertar del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any de la seva feina a la siderúrgica «Duro Felguera», treballà en el servei de transport de cavalleries i com a corresponsal d'El Comercio de Gijón. En aquesta època era conegut sota el pseudònim de José María Riestra. En 1914, durant la vaga a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà, arengà la multitud de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil trencant el cordó militar i assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique Menéndez. Per aquest fets es refugià durant un any a Portugal i després passà a Bilbao. A finals de 1916 retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio Quintanilla, en 1918 lluità per a una acció conjunta entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), que culminà en la unió de les dues organitzacions del ram metal·lúrgic i amb la seva elecció com a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a director del periòdic El Metalúrgico. Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on proposà un pacte de fusió entre la CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919, amb Manuel Álvarez, representà el sector metal·lúrgic de Gijón i presidí diverses sessions. A finals d'aquest any s'instal·là a Lleó. A començaments dels anys vint destacà com a orador en diferents mítings i conferències (La Felguera, Oviedo, Gijón, Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la força pública i romangué empresonat alguns mesos; també se li va intentar implicar en diversos atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut arran d'un atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell de guerra del 18 de juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a instàncies dels militars per a ser jutjat per intent d'agressió a la força pública, delicte pel qual també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a preu per la patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar un petard durant una vaga; des de la presó aprofità per col·laborar en la premsa asturiana. Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola. En la Conferència de Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè executiu confederal que finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica e ideología de la Confederación Patronal Española. El setembre de 1923 va fer un míting amb Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions policíaques, passà una temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a l'associació de minaires anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla que durant la dictadura de Primo de Rivera deixà la militància, encara que alguns citen que en 1923 fou director o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la proclamació de la II República espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques orgàniques. En 1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i en el Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball d'Astúries, Lleó i Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els comunistes. El gener de 1932 envià una carta a Ángel Pestaña tendent a la unificació sindical i l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del IV Congrés de Sindicats de la CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en diferents conferències i mítings (Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana, Villaviciosa, etc.), tot alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González Mallada, Segundo Blanco, José García, Juan Naranjo, José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino Martínez Madrera i Ramón Álvarez Palomo, entre altres, formà part del grup anarquista «Solidaridad», integrat en la Federació de Grups Anarquistes de Gijón i adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1933 participà en el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència sobre el concepte de comunisme llibertari. Durant aquest any va fer mítings a Candás, La Corunya, Lleó, Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser empresonat per la seva participació en la vaga general i fou tancat a la presó del Coto amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino González Mallada, Acracio Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles, José Dorado, Avelino Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al Comitè Regional de la CNT on demanava l'«Aliança Obrera Revolucionària». El març de 1934 representà la CNT asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser criticat en el Ple Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per Eusebi Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple Nacional de Regionals de Madrid, oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En aquesta conjuntura va fer conferències pro Aliança a Gijón i a Mieres. Participà activament en la organització de la Revolució asturiana de 1934 i fou membre del Comitè Revolucionari d'Oviedo. José María Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de 1934 a l'estació de ferrocarril de Peñón de Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava durant aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és que abans de morir portava una important suma de diners del Comitè Revolucionari Central de la insurrecció i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al cementiri municipal de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael, José Riestra, Rubiera, et.), com ara CNT, El Libertario, Lucha Social, Solidaridad Obrera, Solidaridad, etc. En 1990 Ramón Álvarez Palomo publicà la biografia José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante caido, arma al brazo, en la Revolución del 34. José María Martínez Sánchez (1884-1934) ***
Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936) - Mário Castelhano: El 12 d'octubre de 1940 mor a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Havia nascut el 31 de maig de 1896 a Lisboa (Portugal). Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis i sos pares es deien José Maria i Maria dos Prazêres. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà un èxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell «Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el «Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània. ***
Friedrich
Kniestedt (1942) - Friedrich
Kniestedt: El 12 d'octubre de 1947 mor a Porto Alegre (Rio
Grande do Sul,
Brasil) l'impressor, llibreter i propagandista anarquista i
anarcosindicalista
Friedrich Max Karl August Kniestedt, que va fer servir diversos
pseudònims (Weltenbummler,
Isegrimm, Kapitän
Satanaz,
etc.). Havia nascut el 27 de febrer de 1873 a Köthen
(Saxònia, Imperi Alemany;
actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya). L'octubre de 1888
entrà com a aprenent en
la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser
condemnat, arran
de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies
de presó per ser
membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg
(Saxònia, Imperi Alemany),
l'abril de 1892 entrà a formar part de
l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap
el novembre de 1892 participà, sense està
afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya)
de Gosla (Baixa
Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat
d'anarquista i deixà de
freqüentar les reunions. Posteriorment vagà per
diverses ciutats alemanyes
(Bernburg, Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden,
Dessau, Lippstadt, Hannover,
etc.) buscant feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896
es casà
a Aken amb Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una
petita botiga de
queviures i on creà una petita fàbrica de
graneres. Cap el 1907 s'instal·là a
París (França), on vivia al número 42
del carrer de Malte. Segons diversos
informes de la policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava
el «Grup Alemany de
Discussió Lliure», adherit a la
Federació Anarquista Jueva de París, que es
reunia al Bar Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i
que agrupava
anarquistes alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de
maig de
1909 emigrà al Brasil i s'instal·là a
la colònia anarconaturista «Zukunft»
(Futur), localitzada a la riba del riu Ivaí
(Paraná, Brasil). Decebut de
l'experiència comunal, s'establí com a
agricultor, però després de continues
lluites amb l'oligarquia local, acabà treballant en una
hisenda de cafè a São
Paulo, d'on retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913
visqué a Berlín, on presidí
la Union der Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs
Anarquistes). Als voltants
de 1913 emigrà per segona vegada a Amèrica i en
1917 s'instal·là a Porto Alegre
(Rio Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important
colònia d'obrers
alemanys, molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels
membres
destacats de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher
Arbeiterverein
(SDA, Associació dels Treballadors Alemanys) i del seu
òrgan d'expressió Sozialistischer
(1920-1923). Entre 1920
i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic
anarquista en llengua alemanya Die Freie
Arbeiter –entre març i maig de
1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular
(Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista
en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la
Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que
reagrupà 14 associacions d'aquest
estat brasiler i que, després de diverses discussions, es
decantà per
l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la
fàbrica de graneres Pettersen on
feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica
de pinzells pel seu compte. El
febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional),
que gestionà la seva
companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys,
n'obrí una de més gran
al número 1.195 del carrer Voluntários da
Pátria de Porto Alegre. En aquesta
època va ser nomenat tresorer de la Federació
Obrera de Rio Grande do Sul i en
1930 abandonà aquesta federació arran que es
canviessin els estatuts i que
només poguessin estar afiliats les «persones
actives dins del procés productiu»
(exclusió dels intel·lectuals). La firma
capitalista «Mentz e Co.» li va oferir
cofundar una fàbrica de graneres amb condicions molt
avantatjoses per a ell,
però rebutjà la idea ja que per principis no
admetia tenir assalariats que
poguessin ser explotats. Durant els anys trenta esdevingué
director del
periòdic anarquista de Porto Alegre La
Lucha. En aquests anys, una part de la colònia
alemanya començà a prendre
partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada
seriosa quan
els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht,
volgué fer-se, sense èxit,
amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto
Alegre, la
qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de
tota mena (grup
teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.).
Entre abril de
1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el
periòdic en llengua alemanya
antifeixista Aktion,
òrgan de la Liga
für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets
Humans - Grup
Porto Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit
entre febrer i juliol de 1937 i
fou substituït de febrer a abril per Alarm
(Alarma) i de maig a juliol per Das
Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama
assolà sa família, son
fill Max esdevingué membre de l'organització nazi
Deutsche Arbeitsfront (Front
Alemany del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11
anys, participés en
un acte propagandístic nacionalsocialista. Friedrich
Kniestedt va ser detingut
al Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions
per
delictes d'impremta, reclòs més d'un any en un
camp de concentració, la seva
impremta va ser destruïda per la policia i la seva llibreria
assaltada per les
joventuts hitlerianes. El règim nacionalsocialista li
retirà la nacionalitat
alemanya. Entre 1934 i 1937 publicà en el seu
periòdic antinazi Aktion
les seves memòries. Participà en
el Comitè d'Ajuda als Militants Anarquistes Alemanys, fundat
a Suècia per la Sveriges
Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs)
i amb el suport del «Fons Alexander Berkman» dels
Estats Units, i en l'edició
del butlletí Do Movimento dos
anti-nazis
alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí
sa companya Elisa Hedwig.
Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12
d'octubre de 1947 a
Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13
d'octubre
d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i
es publicaren les seves
memòries sota el títol Memórias
de um
imigrante anarquista i en 2013 es publicà el text
original en l'alemany per
primera vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild.
Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach
Rio Grande do Sul. Friedrich Kniestedt (1873-1947) ***
Steven
T. Byington fotografiat per Stollmack & Goldstein (New York) - Steven T. Byington:
El 12 d'octubre de 1957 mor a Ballardvale (Andover, Essex County,
Massachusetts,
EUA) el traductor, lingüista, especialista bíblic i
intel·lectual
anarcoindividualista Stephen Tracy Bryington, més conegut
com Steven Tracy Byington. Havia
nascut el 10
de desembre de 1869 a Westford (Vermont, EUA). Visqué a
Ballardvale (Andover,
Essex County, Massachusetts, EUA), amb sa mare, que morí en
1935, i sa germana
Martha, bibliotecària de la localitat –son pare
havia estat ministre de l'Església
anglicana. D'antuvi defensà el Georgisme, doctrina
econòmica creada per Henry
George que manté que les persones són
propietàries d'allò que han creat,
però
les coses creades per la natura, sobretot la terra, són de
tothom. Més tard
s'associà intel·lectualment amb Benjamin Tucker,
col·laborant en la seva
revista anarcoindividualista Liberty,
defensant l'educació com a mitjà per a arribar a
un món llibertari. En 1894 va
començà a escriure les seves Anarchist
Letter Writings Corps, dirigides a
persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la
seva
doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès
dos importants obres de l'anarquisme
alemany: The Ego and its own. The case of
the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism –llibre
també publicat sota el títol The
great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–,
de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum
laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la
prestigiosa Phi Beta
Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica
honorífica nord-americana creada per promoure
l'excel·lència en les arts i les
ciències i introduir els estudiants punters en
les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914
publicà «On interference
with the environment», per lliuraments en The
New Freewoman i The Egoist.
En 1919
publicà el llibre The Society of
the New
Order. Coneixia de manera magistral almenys 12
llengües, incloses les
clàssiques que havia aprés a la Union Theological
School, i entre 1926 i 1946
fou col·laborador habitual del periòdic American
Speech. No obstant això tenia problemes
d'expressió i malgrat la seva
preparació no podia parlar davant el públic, per
la qual cosa passà 38 anys treballant
com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text
«Ginn &
Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational
Church de Ballardvale,
de la qual fou secretari i historiador de l'església,
però l'abandonà quan es
fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En
1943, després de seixanta anys
de treball, acabà la seva traducció, directament
dels textos originals, de la Bíblia
i la seva edició la titulà The
Bible in living english (BLE), que
fou publicada pòstumament en 1972 per la
«Watchtower Bible & Tract Society
of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia
comprat els drets d'edició.
A més de les citades, col·laborà en
diferents publicacions periòdiques, com ara
The Boston Globe, Demonstrator,
Discontent, Discussion,
Ego, The
Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good
Housekeeping, Humanity First,
Instead of a
Magazine, Journal of Biblical
Literature, Man!, Mother Earth, The
Mutualist, The Nation,
New Trends, The
New Republic, The
Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es
va casar, va
morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County,
Massachusetts,
EUA). Steven T. Byington (1869-1957) ***
Joseph
Péron (tercer per l'esquerra) amb altres companys a la
«Caserna Bakunin» (Barcelona, 1936) - Joseph Péron:
El 12
d'octubre de 1957 mor a Trélazé (País
del Loira, França) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifeixista Joseph Péron.
Havia nascut el 6
d'octubre de 1911 a Trélazé (País
del
Loira, França). Sos pares es
deien Jean Louis Péron, carreter, i Marie Jeanne Lofficial.
A partir d'agost de 1924
treballà a la pedrera de la Grand'Maison de
Trélazé com a obrer pissarrenc
especialitzat a esberlar la pissarra i a partir d'abril de 1930 a la
pedrera de
l'Heritage. Estava afiliat al Sindicat de Pissarrencs de la
Confederació
General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El
21 de maig
de 1932 es casà a Trélazé amb Odette
Aureal, de qui es divorcià el 30
de novembre de 1954.
L'octubre de 1936, amb
son company Garaté (Toto),
marxà cap
a Espanya per lluitar contra el feixisme. Després de fer
instrucció a la
«Caserna Bakunin» de Barcelona (Catalunya), va ser
enviat com a milicià de la
«Columna Durruti» al front d'Aragó, on
va ser ferit a la galta. De bell nou a
França, un cop guarit intentà retornar a la
Península, però hagué de renunciar-hi
per la pressió familiar. Després del seu
compromís amb la Revolució espanyola,
les empreses pissarrenques no el tornaren a contractar. El febrer de
1937 s'establí
a Angers (País del Loira, França), on
treballà a la fàbrica Bessonneau. En 1937
va ser nomenat tresorer adjunt del Sindicat Intercorporatiu de la CGTSR
d'Angers, però no arribar a ocupar el càrrec ja
que el maig de 1938 el procurador
rebutjà els estatuts del sindicat. Quan
esclatà la II Guerra Mundial va caure presoner al Somme i va
ser internat al
camp de concentració, sembla, de Saleux (Picardia,
França), d'on aconseguí
evadir-se. Després de la guerra, coherentment amb el seu
pensament anarquista,
rebutjà reclamar el carnet i la medalla dels evadits.
Després de la II Guerra
Mundial treballà de ferroviari a Angers i a partir de 1948
milità en el
Sindicat de Ferroviaris de Força Obrera (FO). La seva última feina va ser de peó de camins. Joseph
Péron va morir el 12
d'octubre de 1957 al seu domicili de La Maraîchère
de Trélazé (País del Loira,
França). ***
Marcelino
Radigales Marsol
- Marcelino Radigales Marsol: El 12 d'octubre de 1958 mor a Almacelles (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Marcelino Radigales Marsol. Havia nascut el 13 de maig –algunes fonts citen erròniament el 14 de maig– de 1909 a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya). Membre d'una família nombrosa llibertària formada per vuit germans, sos pares es deien José Radigales Gombau, jornaler, i Vicenta Marsol Eras. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la proclamació del comunisme llibertari al seu poble i després s'enrolà de milicià, tal vegada en la «Columna Durruti», i marxà al front de Madrid i de Catalunya, especialment com a telefonista. Estava casat amb Ana Ortiz Raluy, amb qui tingué dues filles Joaquina i Ana María. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser reclòs durant tres anys al camp de concentració de Reus (Baix Camp, Catalunya). Un cop lliure, aconseguí feina de ferrer al Mas del Lleó d'Almacelles (Segrià, Catalunya), on durant anys va ser sotmès a controls setmanals i mensuals per part de la Guàrdia Civil, que no excloïen pallisses. No obstant això, sobretot entre 1944 i 1945, l'indret serví com a punt de suport i passatge de companys que s'infiltraven des de França a la Península, com ara Francisco Denís Díez (Català) i el grup guerriller de «Los Maños». Una de ses filles, Joaquina Radigales Ortiz, de nou anys, serví de correu amb bicicleta per anar a altres granges de la zona i advertir els companys dels possibles llocs on romandre. L'indret va ser escorcollat per la Guàrdia Civil en diferents ocasions sense que mai no trobessin ningú. Marcelino Radigales Marsol va morir el 12 d'octubre de 1958 al seu domicili d'Almacelles (Segrià, Catalunya) d'una perforació a l'estomac («hemorràgia interna per ictus gàstric»), resultat dels maltractaments patits al camp de concentració de Reus i a les pallisses patides a la caserna de la Guàrdia Civil d'Almacelles, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Notícia
de l'alliberament d'Étienne Morinière apareguda
en el diari
francès Le
Rappel del 24 de setembre de 1927 - Étienne
Morinière: El 12
d'octubre de 1961 mor a París
(França)
l'anarquista Étienne Henri Marie Morinière. Havia
nascut el 16 d'abril de 1888 a
Couëron
(País del Loira, França). Sos
pares es deien Étienne Morinière, emmotllador, i
Rose Legault. Obrer de la
construcció i
electricista, s'instal·là a París
(França) on a començaments dels anys vint
milità en el grup del V Districte de la Federació
Anarquista (FA), organització
de la qual va ser tresorer en 1921. El juny de 1923 va ser nomenat
membre del
Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA).
En les eleccions legislatives
de l'11 de maig de 1924 fou candidat abstencionista del III Sector de
París (V
Districte), amb altres companys (Marcel Bonvalet, Jean Bucco,
André Colomer,
Fontaine i Benoît Broutchoux). Durant aquest mateix maig, va
ser detingut per
haver exigit les vuit hores de treball al seu lloc de feina; jutjat, va
ser
condemnat a quatre mesos de presó. El juny de 1924 va ser
traslladat a la presó
de Fresnes (Illa de França, França). El 17 de
setembre de 1927 va ser novament
detingut acusat d'«ultratges als agents de l'ordre»
durant un acte de protesta
per l'execució de Sacco i Vanzetti davant l'American Legion
de París i
empresonat a La Santé, abans de ser alliberat
provisionalment sis dies després.
Durant la vaga general de febrer de 1934 va ser també
detingut, amb Lucie
Huberty i Valentin. Després de la II Guerra Mundial, vivia
al bulevard de
Port-Royal, del XIII Districte de París, que serà
la seva última residència, i en 1950 encara
era vigilat per la
policia. Étienne Morinière va morir el 12
d'octubre de 1961 a l'Hospital Pitié
Salpêtrière de París
(França). ***
Necrològica
de Gabriel Caballero Hernández publicada en el
periòdic
tolosà Cenit
del 30 d'octubre de 1984 - Gabriel Caballero Hernández: El 12 d'octubre de 1984 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Gabriel Caballero Hernández. Havia nascut el 24 de setembre de 1905 a Zarapicos (Salamanca, Castella, Espanya). Sos pares es deien Pío Caballero i Ángela Hernández. Exiliat, milità en la Federació Local de Bordeus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María Bundo Celeri. Gabriel Caballero Hernández va morir el 12 d'octubre de 1984 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Pura Arcos (1961) - Pura Arcos: El 12 d'octubre de 1995 mor a Windsor (Ontario, Canadà) la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent, més coneguda com Pura Arcos. Havia nascut el 26 de juny de 1919 a València (València, País Valencià) en el si d'una família anarcosindicalista –tant el seu avi com son pare van ser militants del Sindicat del Transport de la CNT. Quan Pura tenia tres anys sa família es va instal·lar a Xàtiva (La Costera). Va estudiar a l'escola fins als 12 anys, edat inusual en una nina de la seva època, i quan es va proclamar la República i es van crear escoles d'educació secundària, Pura Arcos va continuar amb la seva educació. En 1933 la família es va traslladar a Barcelona, va deixar els estudis i es va posar a fer feina. Uns mesos més tard es van traslladar al barri del Clot, on va poder estudiar de nit a la racionalista Escola Natura de Joan Puig i Elías, on va conèixer joves anarquistes i es va fer membre d'un ateneu llibertari. Durant la guerra i la Revolució va tornar a València i a mitjans de 1937 formarà part de la secretaria de propaganda del Subcomitè Nacional de «Mujeres Libres» i paral·lelament imparteix classes en una escola de la col·lectivitat «El Porvenir» de Tavernes de Valldigna (País Valencià). A Barcelona va fer un curs de transport i va formar part del primer grup de dones que va obtenir el permís de conduir tramvies. L'octubre de 1938 intentarà participar com a secretària de propaganda de «Mujeres Libres» en el ple del Moviment Llibertari de Barcelona, però «Mujeres Libres» com a organització independent va ser vetada, i el 28 de novembre de 1938 participarà en el míting en record de Durruti a Xàtiva, amb Cano Carrillo i Jover. Durant la postguerra va passar moltes dificultats abans de reunir-se amb sa família a Barcelona, on durant dos anys no va sortir de casa; va ampliar estudis i va actuar en la lluita clandestina durant els anys quaranta al Clot i en la xarxa de suport als presos anarquistes. En 1959 va aconseguir marxar a Canadà amb sa filla, on es va reunir amb el seu company Federico Arcos, que ja havia marxat en 1952 des del seu exili francès i on va trobar feina en una fàbrica d'automòbils de la Ford. Pura Arcos va aprendre anglès i es va fer infermera a Canadà, professió que exerciria fins a la seva jubilació. Va col·laborar a Anthropos, Mujeres Libertarias (Madrid), Mujeres Libres (Londres). És autora de The modern school movement. Historical and personal notes of the Ferrer schools in Spain (Croton, 1990, amb altres), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (Madrid, 1999, en col·laboració). ***
Georges Balkanski - Georges Balkanski: El 12 d'octubre de 1996 mor a Sofia (Bulgària) el militant, teòric i historiador Georgi Grigorov, més conegut com Georges Balkanski. Havia nascut el 16 d'abril de 1906 a Sofia (Bulgària) en un família pagesa del nord del país. Des del 1921 es va adherir a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Després de patir en 1925 un intent d'assassinat per part dels monàrquics, va exiliar-se a Txecoslovàquia. Va tornar a Bulgària, però va haver d'exiliar-se de bell nou en 1927 instal·lant-se a França. A Tolosa de Llenguadoc va realitzar estudis d'agronomia i va establir estretes relacions amb el moviment llibertari espanyol. Durant la guerra civil espanyola va marxar a Barcelona on va ser un dels animadors de les emissions en llengua búlgara de «Radio CNT-FAI» i va participar en una col·lectivitat agrícola. El novembre de 1936 va assistir com a delegat de la FACB a una conferència comuna CNT-FAI. En aquesta època peninsular coneixerà la seva futura companya Madeleine Lamberet, artista i dissenyadora anarquista. A finals de 1938 va marxar a Bulgària i l'any següent serà internat en una presó i després en un camp de concentració. Alliberat el 19 de setembre de 1944, va participar en la reconstrucció del moviment llibertari. Arran de l'ona repressiva engegada pels comunistes, i per la qual seran empresonats més d'un militar de companys, va patir persecució, però va aconseguir fugir a través de Turquia i es va establir a França a finals dels anys quaranta. Instal·lat al barri parisenc de Montmartre amb Madeleine Lamberet, va començar a militar sota el pseudònim de Georges Balkanski tant en el moviment llibertari búlgar en l'exili com en els moviments francès i espanyol, sempre defensant de paraula i per escrit les posicions de l'anarquisme organitzatiu. A finals de 1947 va ser un dels responsables de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars que va denunciar la repressió comunista i l'internament de nombrosos militants en camps. Va ser membre de la Unió dels Anarquistes Búlgars (UAB) en l'exili i va ser un dels responsables de la revista Nach Pat (Nostra Ruta) i de les edicions del mateix nom. Partidari d'una internacional anarquista d'organitzacions, va participar activament en els treballs de les comissions preparatòries del Congrés de Carrara de 1968, on es va fundar la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA), i del Congrés de París de 1971. Fou membre, amb Guy Malouvier i Mariano Ocaña, de la Comissió Preparatòria del Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes (CIFA) i prengué part en la redacció del seu butlletí –11 números entre setembre de 1966 i agost de 1968. També col·laborà en la realització del Bulletin de la Commission de Relations de l'Internationale de Fédérations Anarchistes - CRIFA –10 números entre novembre de 1968 i juny de 1971– sortit del Congrés de Carrara, sense deixar de banda la publicació GRIFA (1972-1978), el responsable de la qual era U. Marzocchi, i el Bulletin GRIFA. Després de la caiguda del Mur de Berlín i de l'ensorrament de la Unió Soviètica, va retornar al seu país, on va trobar la companya búlgara que havia deixat abans d'exiliar-se en 1948, i va participar en la revifalla de la Federació Anarquista Búlgara. Abans del seu retorn a Bulgària va deixar el seu apartament parisenc a disposició del Secretariat d'Història de la Federació Anarquista per dedicar-lo a arxiu. Va participar en nombrosos periòdics en llengua búlgara i en òrgans del moviment llibertari espanyol en l'exili, a més de títols de la premsa llibertària francesa: AIT, Contre-Courant, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, L'Organisation Libertaire, etc. És autor de Le mouvement libertaire bulgare: source de la pensée libertaire et origines du mouvement anarchiste en Bulgarie (1958), La Commune de Paris et la Commune de demain (1961), G. Cheitanov: pages d'histoire du mouvement libertaire bulgare (1965), L'anarchisme et le problème de l'organisation (1969), Le fascisme hier et aujourd'hui (1974), Le Fascisme, hier et aujourd'hui (1974), La collectivisation (1975), Les anarchistes face à la réalité. Indispensable clarification (1976), La bazoj de anarkiismo (1980), La question des nationalités et le fédéralisme libertaire (1982), Libération nationale et révolution sociale à l'exemple de la révolution macédonienne (1982), Histoire du mouvement libertaire en Bulgarie (1982), Le problème national et le fédéralisme libertaire (1983), Durruti: de la révolte à la révolution (1987, amb altres), Les bases de l'anarchie, Réforme agraire et collectivisation de l'agriculture en Bulgarie, etc. Sota el pseudònim Hadjiev va traduir en búlgar obres de Malatesta i d'Élisée Reclus. ***
Gabriel
Aspas Argilés - Gabriel Aspas
Argilés: El 12 d'octubre de 1997 mor a Besiers
(Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista
Gabriel Aspas
Argilés. Havia nascut el 13 de març de 1912 a
Orea (Guadalajara, Castella,
Espanya). Sos pares es deien Florencio Aspas i Valeriana
Argilés. Metal·lúrgic
de professió, treballà als Alts Forns de Sagunt
(Camp de Morvedre, País
Valencià) i estava afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan
esclatà la guerra civil lluità al front de Terol.
Ferit greument, fou hospitalitzat
a Conca i a Utiel. En aquesta última localitat
conegué Gabriela Lahuerta, que
esdevindrà sa companya en 1938. Després
s'enquadrà en la «Columna de Ferro»
fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista, fou detingut a
Alacant i
acabà internat al camp de concentració
d'Albatera. Després de diverses presons,
fou tancat a la de València. Fou amollat en llibertat
condicional per treballar
al pantà de Benaixeve (Serrans, País
Valencià), on creà la CNT clandestina, de
la qual fou secretari, i establí contactes amb la guerrilla.
Denunciat, fou torturat
i empresonat a València. Un cop lliure, marxà a
França. En 1950 s'instal·là a
Besiers, on milità d'antuvi en la CNT i després
en els Grups d'Afinitat
Confederal (GAC). En 1972 formà part de la
Comissió de Relacions de «Frente
Libertario», amb Sara Berenguer, Acracio Ruiz i altres.
Participà activament en
les activitats de la colònia d'exiliats espanyols de
Besiers. Gabriel Aspas Argilés (1912-1997) ***
Björn Söderberg portant una bandera en una manifestació - Björn Söderberg: El 12 d'octubre de 1999 és assassinat de tres trets al cap, en sortir de ca seva, a Satra, suburbi d'Estocolm (Suècia), el militant de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), Björn Mikael Söderberg. Havia nascut l'1 d'abril de 1958 a Spanga, prop d'Estocolm (Suècia). L'assassinat d'aquest militant antifeixista està lligat a la seva feina. Söderberg havia denunciat en la premsa les relacions entre Rober Vesterlund, delegat de personal en l'empresa Svanströms de repartiment on treballava, i el grup neonazi Ariska Broderskapet (Germanor Ària), fet que va obligar a dimitir Vesterlund del Sindicat d'Empleats de Comerç on militava. Els tres detinguts com a responsables de l'assassinat (Hampus Hellekant, Bjorn Lindberg Hernlund i Jimmy Niklasson) eren militants feixistes i connectats directament amb Vesterlund. Söderberg va dirigir d'una campanya de la SAC en contra d'un substitut làctic que havia causat la mort de centenars d'infants. El 23 d'octubre de 1999 la SAC va realitzar una gran manifestació de protesta pels carrers d'Estocolm sota el lema «¡No pasarán!», i també va haver concentracions davant les ambaixades i consolats de moltes ciutats europees. Aquest mateix dia, un atemptat feixista va destruir el Museu Joe Hill, oficines locals de la SAC de Gävle i un lloc simbòlic per a l'anarquisme suec i nord-americà, ja que va ser lloc de naixement del conegut militant anarcosindicalista de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) Joe Hill; no va haver víctimes, però parts de l'immoble van quedar totalment destruïdes. Malauradament el Museu Joe Hill ha patit nombrosos atacs feixistes posteriorment. ***
Aniceto
Prades Ribera - Aniceto Prades Ribera:
El 12 d'octubre de 2004 mor a Santiago de Estero
(Santiago de Estero, Argentina) l'anarquista Aniceto Prades Ribera.
Havia
nascut el 13 de juny de 1921 a Massalió (Matarranya, Franja
de Ponent). Sos
pares es deien Julio Prades Perfagés, destacat anarquista i
anarcosindicalista,
i María Rosa Ribera Costó, i tingué
tres germans (Ramón Jacinto, Alfredo i
Tomás) i tres germanes (Lourdes, Pilar i Rafaela). De
família àcrata, treballà
de llaurador i formà part de les Joventuts
Llibertàries del seu poble. Durant
la Revolució fou membre de les dues
col·lectivitats que es formaren a Massalió.
Quan les tropes feixistes ocuparen el seu poble, el 7 d'abril de 1938
aconseguí
refugiar-se amb sa família a Sant Vicenç dels
Horts (Baix Llobregat,
Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. A primers
d'abril de 1950 embarcà a Marsella (Provença,
Occitània) amb el vaixell Campana
cap a Buenos Aires (Argentina),
on arribà el 27 d'abril de 1950. El juliol de 1967 es
casà amb Isabel Gascón
Jiménez a Córdoba (Córdoba, Argentina). ***
Agustín
Gómez Acosta - Agustín
Gómez Acosta: El 12 d'octubre de 2014 mor a
Cadis (Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Agustín José
Gómez
Acosta, conegut com Agus. Havia
nascut el 26 de març de 1952 a Melilla (Nord
d'Àfrica). Sos pares es deien Manuel Gómez i
María Carmen Acosta. Estudià filosofia i lletres
a
Valladolid (Castella, Espanya) i ja en
aquests anys d'estudiant i posteriorment lluità en
l'antimilitarisme («Red
Antimilitarista y Noviolenta de Andalucía»,
Objectors, Insubmisos, etc.),
l'ecologisme («Ecologistes en Acció»,
Federació Ecologista Pacifista Gaditana,
etc.), les ràdios lliures (Ràdio
Caribú, Ràdio Iris, etc.) i els moviments
socials («Movimiento de Resistencia Global contra la
Globalización Capitalista»,
«Red Dos Orillas», Ateneu Llibertari Germinal,
okupacions, 15M, Indignats, etc.).
En els anys setanta milità amb els maoistes de la Jove
Guàrdia Roja (JGR) i del
Partit del Treball d'Espanya (PTE) a Valladolid i després es
passà a
l'anarcosindicalisme. Professor de instituts a diverses localitats
(Valladolid,
Aranda, Costuera, Cadis) milità en el Sindicat d'Ensenyament
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i fou un dels fundadors del Sindicat
d'Estudiants de
la CNT d'Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Posteriorment
s'instal·là
a Cadis, on s'afilia a la Confederació General del Treball
(CGT) i en va ser
nomenat secretari d'Acció Sindical. Entre 2002 i 2006 fou
secretari general de
la Regional d'Andalusia de CGT i col·laborà
activament en la secretaria de
Relacions Internacionals de la CGT, especialment per als temes
referents al
Magrib. En el moment de morir era secretari general de la
Federació Comarcal de
Cadis de la CGT. Agustín Gómez Acosta va morir
d'un atac cerebral fulgurant el
12 d'octubre de 1984 al seu domicili de Cadis (Andalusia, Espanya) i
l'endemà
va ser incinerat a
Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Sa companya fou Milouda El
Hankari. ---
|
![[11/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[11/10]") |
|
![[13/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[13/10]") |
|
|
| Actualització: 12-10-24 |