---

Anarcoefemèrides del 12 de desembre

Esdeveniments

La Maison du Peuple, segons un dibuix de Vaughan Trowbridge per al llibre d'Alvan Francis Sanborn Paris and the social revolution (Boston, 1905)

- Míting contra els processos de Montjuïc: El 12 de desembre de 1896 a la Maison du Peuple (Casa del Poble) –al número 4 de l'«impasse Pers» del carrer Ramey del barri de Montmartre– de París (França), organitzat pel «Comitè Revolucionari Francoespanyol», té lloc un míting per protestar contra els processos incoats contra desenes d'anarquistes a la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya). En l'acte, al qual va participar més de 1.500 persones, van parlar Charles Malato, que va fer lectura de diversos comunicats de solidaritat de personalitats (Henri Rochefort, Louise Michel, etc.), Paule Minck, Joseph Tortelier i alguns oradors socialistes (Vaillant, Ernest Roche i Marcel Sembat, diputats de París; Bonard, diputat de Lió; Albert Létrillard, de L'Intransigeant; Sandrin, Drumel, Lescard, etc.). També en aquest míting es va fer costat la insurrecció independentista cubana contra la corona espanyola i la política repressora del capità general de Cuba, el mallorquí Valerià Weyler i Nicolau. Altres importants mítings contra els «Processos de Montjuïc» tingueren lloc el gener de 1897, especialment el del Tivoli-Waux-Hall, al carrer parisenc de la Douane, on assistiren unes 3.000 persones i intervingueren Malato, Sébastien Faure, Ernest Girault, Tortelier, Prost, etc. En sortir d'aquest últim míting es produí una manifestació espontània de centenars de persones als crits de «Visca la Revolució! Fora els botxins! Fora Weyler! Mort a Cánovas!» fins a l'ambaixada d'Espanya. A la resta de l'Estat francès (Dijon, Rouen, Lió, Marsella, Angers, Amiens, Reims, Châlons, Troyes, Llemotges, Ieras, Roanne, Roubaix, Toló, Seta, Tolosa, Sedan, Pontoise, etc.) també es realitzaren actes de protesta, com també al Regne Unit, Països Baixos, Àustria, Alemanya, etc. En totes les protestes es denuncià les atrocitats i tortures perpetrades contra els anarquistes a les presons de la «Nova Inquisició» espanyola.

***

Laporta: Una nit d'estrena al Teatre Apol·lo

- Estrena d'El Morenet: El 12 de desembre de 1905 s'estrena al Teatre Apol·lo de Barcelona (Catalunya) per l'Agrupació «Avenir» el drama en tres actes de l'escriptor anarquista Felip Cortiella i Ferrer El Morenet. En l'obra, que se situa en els baixos fons barcelonins, com algunes de les peces de Juli Vallmitjana, destaquen dos personatges: el Morenet que, en una estada a la presó, va conèixer l'anarquista Enric Ferrer, i la Gitaneta. Ambdós intenten fugir de la mala vida que duen per tal de redimir-se. La redempció, però, no és possible, perquè el medi nega tràgicament el destí dels dos personatges. En El Morenet, amb tot, i a diferència d'altres obres de Cortiella com Els artistes de la vida i Dolora, el missatge àcrata queda diluït en benefici del conflicte dramàtic, malgrat la lectura poc teatral d'una extensa carta que l'anarquista pres va enviar al Morenet exposant-li alguns dels punts del seu ideari. La crítica teatral de la Ilustració Catalana del 17 de desembre de 1905, sense ser demolidora, sentencià: «Se tracta d'una obra que té certes qualitats, encara que malmeses per la pruhija que mostra l'autor de voler ser atrevit a ultransa, portant a la escena un llenguatge aspre y ordinari, propi del medi de prostitució y pinxería en qu'està inspirada l'obra, peró nó d'un teatre, per poch delicat que sigui'l públich qu'hi assisteix.»

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Naixements

Vittorio Pini segons la premsa de l'època

- Vittorio Pini: El 12 de desembre de 1859 neix a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcoindividualista «il·legalista» Achile Vittorio Pini. Son pare fou un voluntari garibaldí. Després de passar una infància miserable, amb 12 anys entrà com a aprenent de tipògraf. Treballant en un periòdic republicà, començà a interessar-se per la política, però després de les eleccions de 1876, desil·lusionat del parlamentarisme, ingressà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A Milà prengué part en una vaga general tipogràfica que durà sis mesos, que resultà un fracàs i que el reforçà en la convicció de la ineficàcia d'aquesta eina de lluita. Després de fer un temps de bomber i de comerciant, en 1886 emigrà a França. A París realitzà petites feinetes (sabater, etc.) per mantenir sa germana i entrà en contacte amb la injustícia social. La lectura de Kropotkin el convertí definitivament en anarquista i amb altres companys italians (Luigi Parmiggiani, etc.) creà en 1887 el grup anarcoindividualista «Intransigenti», que després prendrà altres noms, com ara «Els Intransigents de Londres i de París», «Els Peus Nus de París», «Els Rebels de Saint-Denis» o «El Grup dels Introbables». En aquesta època teoritzà sobre l'«expropiació» com a mitjà de lluita i va cometre diversos robatoris d'allò més audaç, com aquell d'emportar-se a ple dia sobre les espatlles una caixa forta que no havia pogut obrir in situ. Es calcula que va «socialitzar» entre 400.000 i 500.000 francs i la major part d'aquests diners van servir per finançar periòdics anarquistes, com ara Il Ciclone (1887) o Il Pugnale (1889), el qual donava instruccions de com confeccionar artefactes explosius. També costejà una impremta i finançà els estudis dels fills dels companys anarquistes empresonats; mentrestant viva de la manera més frugal. En 1888 l'ambaixada italiana li encolomarà diverses accions, com ara l'agressió a ganivetades a París d'un pretès militant anarquista anomenat Celso Ceretti, antic garibaldí i un dels fundadors de la secció italiana de l'AIT, i aleshores delator de la policia; intents de robatoris i la fabricació de bombes; però no van poder demostrar res. També va fundar la «Cloche de Bois», grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. L'octubre de 1888 publicà el «Manifest dels anarquistes de llengua italiana al poble d'Itàlia», on s'acusà Amilcare Cipriani d'haver traït l'ideal anarquista. Acusat a la vegada per dos militants socialistes italians d'estar a sou de la policia, muntà, amb el company francoitalià Luigi Parmiggiani (Parmeggiani per als francesos), una expedició punitiva a Itàlia i el 15 de febrer de 1889 apunyalaren Camillo Prampolini, un d'aquests socialistes. Tres dies més tard fou interceptat per la policia i després de disparar sobre els agents, escapà i retornà a França. En crida i cerca, fou denunciat i detingut el 18 de juny de 1889, després d'escorcollar el seu domicili i trobar un arsenal. També van ser capturats els seus còmplices, Placide Schuppe i son germà, així com ses companyes i Maria Soenen. Encausat en un procés mediàtic que rebé el suport de La Révolte, fou jutjat el 4 de novembre de 1889 i intentà disculpar els seus companys, tot reivindicant com a accions polítiques els seus robatoris. Fou condemnat a 20 anys de treballs forçats. Quan va sentir la seva condemna va cridar: «Visca l'Anarquia! A baix els lladres!», i una frase seva, que va utilitzar en la seva defensa, ha passat a la posteritat llibertària: «Nosaltres, els anarquistes, ataquem la propietat amb la plena consciència de complir amb el nostre deure.» Enviat a la colònia penitenciària de Caiena, establí relació amb els anarquistes Clément Duval i Girier-Lorion. De les nombroses vegades que intentà fugir de la presó només ho aconseguí una, en 1898, i pogué arribar a Paramaribo (Surinam), trobant refugi en una plantació de cafè. Però després d'una cacera humana, serà detingut i ferit amb una bala a la cama dreta. Vittorio Pini va morir el 8 de juny de 1903 a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). L'escriptor Georges Darien va convertir Pini en el maquiavèl·lic i patètic bandit Talmasco en el seu llibre El lladre.

***

Necrològica d'Alfred Mourgue, escrita per Sébastien Faure, publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 de setembre de 1935

- Alfred Mourgue: El 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de setembre– de 1861 neix a Cauviçon (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Alfred Mourgue –a vegades citat erròniament Mourgues–, conegut sota el pseudònim À bas l'argent. Sos pares es deien Pierre Mourgue, paleta anarquista, i Genni Bony (Jenny). Es guanyava la vida fent de paleta com son pare. A finals de la dècada dels vuitanta i principis de la del noranta milità, amb son pare, son germà major Albert Mourgue, Frédéric Gas, Louis Villaret (Cocuret) i altres, en el grup «La Bombe» d'Andusa (Llenguadoc, Occitània), on era conegut com À bas l'argent (Fora els diners), pels comentaris que feia a les reunions. El 30 d'octubre de 1892 va ser condemnat a un dia de presó per haver robat una botella de licor. En 1913, després de residir a Andusa, s'instal·là a Nimes. Durant la primavera de 1922, segons informes policíacs, intentà la manera de lliurar socors, en nom dels llibertaris de Nimes, a Ernest-Lucien Juin (E. Armand), aleshores tancat a la Presó Central de Nimes per «complicitat en deserció», qui va ser alliberat el 8 de maig de 1922. Casat amb Élisabeth Rives, amb qui tenia dos infants, vivia al número 2 del carrer Leopold Morice de Nimes, on sovint va albergar Sébastien Faure durant gires de conferències a la regió. Va presidir nombroses conferències celebrades a Nimes, com ara el 29 de juny de 1921; l'1 de març de 1922; el 20 de febrer de 1926, amb Jules Chazanoff (Jules Chazoff); el 4 de novembre de 1926, amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain), sobre el cas Sacco-Vanzetti; el 25 de febrer i el 25 de març de 1931, amb Sébastien Faure; el 6 de març de 1932, amb Jeanne Humbert; etc. En 1935 formava part dels anarquistes vigilats per la Prefectura Departamental de Gard. Alfred Mourgue va morir el 5 de setembre de 1935 a l'Hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Son germà Louis Mourgues també va ser militant anarquista. Cal no confondre'l amb el sabater Mourgues, militant del grup anarquista de Nîmes de la Unió Anarquista (UA) durant els anys vint i trenta.

Foto policíaca de Paul Boulnois (6 de març de 1894)

- Paul Boulnois: El 12 de desembre de 1873 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Paul Cyprien Boulnois. Sos pares es deien Louis Cyprien Boulnois, mecànic, i Augustine Héloïse Dugendre, brunyidora. En 1890 militava en la Federació de la Joventut Socialista Revolucionària. El 29 de juliol de 1890 assistí a una reunió del Grup de Propaganda Anarquista de París, al número 121 del carrer Oberkampf, i l'endemà s'ajuntà amb altres companys al bar dels carrers Turbio i Réaumur, on decidiren reunir-se regularment a la Sala Horel per a fer propaganda antielectoral. El 17 de setembre de 1893 assistí a una reunió celebrada a la Sala Nicaise, al número 1 del carrer Petits Carreaux, per a reconstruir la Lliga dels Antipatriotes amb ocasió de la visita de mariners russos a París. Aquests mateix any de 1893, segons informes de la policia, assistí a nombroses reunions, com ara el 21 d'octubre a la Sala Chaboche, al número 92 del bulevard Ménilmontant, organitzada per la Lliga dels Antipatriotes; el 3 de desembre a una assemblea del Grup Anarquista de Montmartre a casa de Duprat, al número 11 del carrer Ramsey; el 10 de desembre a una reunió del Grup Antipatriota del XX Districte, al número 70 del carrer d'Angulème; i el 16 de desembre a la Sala Chaboche a una reunió del grup anarquista «La Joventut Antipatriota del XX Districte». El desembre de 1893 freqüentà especialment els anarquistes Paul Bernard i Sébastien Faure. El 26 de desembre de 1894 va ser inscrit per la policia en una llista d'anarquistes del departament del Sena i en 1894 en una altra d'«anarquistes perillosos». En 1894, després d'un aprenentatge de tipografia, entrà a treballar com a empleat comercial a l'empresa Dugendre, regentada per sa mare, al número 19 del carrer Pont aux Choux de París, ocupada en la fabricació d'agulles i de pènduls per a rellotges. El 3 de març de 1894 el prefecte de Policia ordenà l'escorcoll de casa seva i la seva detenció sota l'acusació d'«associació criminal» i tres dies després el comissari de policia del barri dels Archives de París es presentà al seu domicili i de sa mare, al número 32 del carrer Saintonge; a la seva habitació es van trobar tres volums de Física i Química, nombrosos quaderns amb anotacions sobre física i química, un esborrany d'una entrevista a l'anarquista Constant Martin, l'imprès EgoArchie, un exemplar del fullet La catéchisme des miséreux, una fórmula química escrita a mà i un puny americà. Durant l'interrogatori es declarà anarquista; tancat, el 7 de març de 1894, després de ser fitxat el dia abans en el registre antropomètric al laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas, fins el 18 de maig d'aquell any quan va ser alliberat. El 30 de juny de 1894 la prefectura de Policia ordenà un nou escorcoll i detenció, i l'endemà el comissari de la barriada dels Enfants-Rouges es presentà al seu domicili sense trobar-hi res de compromès i sense poder-lo detenir, ja que havia partit la vigília a casa d'uns oncles a Vincennes (Illa de França, França). El comissari es desplaçà a Vincennes i el va detenir amb possessió d'un ganivet. Tancat preventivament, el 5 de juliol de 1894 va ser reclòs a Mazas i alliberat cinc dies després. El 6 de juny de 1895 la seva inculpació d'«associació criminal» va ser sobreseguda. L'octubre de 1895, segons un informe d'un confident, havia declarat que no volia saber res d'anarquisme, afirmació de la qual dubtava la policia. El 4 d'octubre de 1905 va ser admès a la Societat Astronòmica de França. En 1906 va fer costat el moviment de les Universitats Populars i estava subscrit a Les Cahiers de l'Université Populaire. El 3 de juny de 1908 es casa al XVIII Districte de París amb Marie Euphrosine Josephe Létévé, de qui acabà divorciant-se. Continuà treballant de fabricant d'agulles de rellotge i en 1934 fou un dels fundadors-propietaris de la fàbrica de mecànica de rellotges «La Mécanique Horlogère», establerta al número 35 del carrer Oberkampf de París. Presidí la Unió de Federacions Regionals d'Artesans i en 1936 era delegat de la Federació Nacional de Sindicats d'Artistes Artesans d'Art i d'Indústries d'Oficis d'Art i membre de la Comissió de Finances del Consell Nacional d'Economia. Paul Boulnois va morir el 22 d'abril de 1957 al seu domicili del III Districte de París (França). El seu negoci va ser heretat per Andrée Bourgeois (Andrée Langlois).

***

Lola Ridge

- Lola Ridge: El 12 de desembre de 1873 neix a Dublín (Irlanda) la poetessa, editora i propagandista anarquista Rose Emily Ridge, més coneguda com Lola Ridge. Sos pares es deien Joseph Henry Henry, estudiant de medicina, i Emma Reilly, i ella fou l'únic fill supervivent de la parella. Quan tenia tres anys amb sa mare emigrà primer a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i després a Nova Zelanda, on Emma es casà el 16 de setembre de 1880 amb Donald McFarlane, miner d'or escocès a Hokitika (West Coast, Illa del Sud, Nova Zelanda). En aquells anys Rose Ridge començà el seu activisme polític i el 6 de desembre de 1895 es casà a Hokitika amb Peter Webster, director d'una explotació d'or de Kaniere, a prop de Hokitika. Un any després nasqué Paul, però aquest primer fill de la parella morí dies després. En 1900 nasqué un segon fill Keith, però el matrimoni no funcionà a causa de l'alcoholisme de Webster i en 1903 la parella se separà. Després del divorci es traslladà, amb sa mare i son fill, a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on es va matricular al Trinity College i va fer estudis de pintura a l'Acadèmia Julienne, de Julian Rossi Ashton. En aquests anys col·laborà amb poemes en diferents publicacions, com ara Bulletin (Sydney), Otago Withness (Dunedin), New Zealand Illustrated Magazine (Auckland), Australian Town and Country Journal (Sydney), The Lone Hand (Sydney), etc. En 1907, en morir sa mare, emigrà amb son fill als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). És en aquesta ciutat on entra en el món de la pintura i de la poesia sota el nom de Lola Ridge i en 1908 publicà el seu primer poema als EUA en la revista Overland Monthly, de San Francisco. Més tard s'instal·là al Greenwich Village de Nova York (Nova York, EUA) i en aquesta ciutat treballà com a model artístic i en una fàbrica, lloc on s'introduí en el moviment anarquista, destacant en les protestes socials de tota mena i en la defensa de les minories i sectors socials marginats (dones, homosexuals, negres, jueus, immigrants, etc.). En 1909 publicà el poema «The Martyrs of Hell» en el periòdic anarquista Mother Earth, d'Emma Goldman. En aquests anys fou l'administradora de la Francisco Ferrer Association (FFA) de Nova York, seguidora de les idees pedagògiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en aquest grup conegué l'enginyer anarquista David Lawson, que esdevindrà son company. El febrer de 1912 va ser nomenada editora i directora de la revista The Modern School, òrgan de l'FFA, publicació en la qual també col·laborà. En 1912 abandonà amb son company Nova York i viatjà durant cinc anys arreu dels Estats Units. En 1917 la Revolució russa la deixà fortament impactada. En 1918 publicà el poema «The ghetto» en el diari The New Republic, que retrata la comunitat jueva novaiorquesa i que tingué un gran ressò, i que donà títol al seu primer llibre de poemes The ghetto and other poems, publicat aquell mateix any i que tingué un gran èxit de crítica. En 1919 realitzà una gira propagandística pel mig oest nord-americà amb les conferències «Individualism and american poetry» (Individualisme i poesia americana) i «Woman and the creative will» (La dona i la voluntat creadora). El 22 d'octubre de 1919 es casà amb son company David Lawson a Nova York. El 20 de febrer de 1920 llegí poemes en un sopar a l'Hotel Gonfarone de Nova York organitzat pels «Amics de l'Escola Ferrer». Després de la seva gran popularitat arran de la publicació del seu primer llibre, començà a col·laborar en nombroses publicacions periòdiques avantguardistes, com ara Others (1919) i Broom (1921). Entre 1908 i 1937 publicà 61 poemes en destacades revistes, com ara Ainslee's, The Bookman 55, Dial, Gunter's Magazine, New Magazine, New Republic, New York Post Literary Review, Poetry i The Saturday Review of Literature, i participà en l'edició de la revista esquerrana The New Masses, on també col·laborà. En 1920 publicà Sun-Up and other poems. Gran part de la seva poesia política va ser recollida en 1927, desè aniversari de la Revolució russa, en el llibre Red Flag. Aquest mateix any participà activament en la campanya de suport a Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i el 10 d'agost de 1927 va ser detinguda, amb Edna St. Vincent Millay i altres companys, en una manifestació a Boston (Massachusetts, EUA) en protesta per l'execució dels anarquistes italoamericans. Durant aquests anys també participà en el grup de suport per a la defensa dels activistes anarquistes Thomas Mooney i Warren Knox Billings, encausats arran de l'atemptat amb bomba de la desfilada «Preparedness Day» del 22 de juliol de 1916. Va ser molt amiga de destacats anarquistes (Emma Goldman, Alexander Berkman, Konrad Bercovici, Ben Reitman, Bill Haywood, etc.) i d'escriptors del seu temps (William Carlos Williams,  Kenneth Rexroth, Marianne Moore, Harriet Monroe, Alfred Kreymborg, Jack London, etc.). En 1929 passà a residir a la colònia d'escriptors de Yaddo (Saratoga Springs, New York, EUA) i aquest mateix any publicà Firehead, llarg poema al·legòric que relaciona la crucifixió de Jesús amb l'execució de Sacco i Vanzetti. Entre maig de 1931 i març de 1932 realitzà un viatge per Europa i Àsia, visitant nombroses ciutats (Londres, Còrsega, Niça, Beirut, Damasc, Bagdad, Babilònia, Ur, Trieste, París). En 1934 i 1935 rebé el Premi Shelley Memorial, atorgat per la Poetry Society of America (PSA, Societat de Poesia d'Amèrica) i en 1935 va ser guardonada amb una Beca Guggenheim amb la qual va fer un llarg viatge de dos anys a Nou Mèxic (Santa Fe i Taos) i diversos indrets de Mèxic. En 1935 publicà Dance of fire. Fins al 1937 publicà poemes solts en diferents publicacions periòdiques. Lola Ridge va morir de tuberculosi el 19 de maig de 1941 a la seva casa de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). El seu arxiu es troba dipositat al Smith College (Northampton, Massachusetts, EUA). En 2007 una selecció de poemes seus es publicà, editats per Daniel Tobin, sota el títol Light in hand. Selected early poems. Existeix un premi de poesia en la seva memòria.

***

Antonio Lami

- Antonio Lami: El 12 de desembre de 1880 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista Antonio Lami. Sos pares es deien Pantaleone Lami i Gemma Masi. Es guanyà la vida com a barber. Ben igual que sos germans (Dagoberto, Mario i Ottorino), començà a militar en el socialisme i després es passà al moviment anarquista. El maig de 1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting sindical a Muggiano, on son germà Mario era l'orador i on un policia de paisà resultà mort, va ser detingut juntament amb son germà Dagoberto, mentre sos altres germans Mario i Ottorino aconseguiren fugir. En 1923, durant el procés, on sos germans van ser condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat, però a la sortida del tribunal un escamot feixista l'esperà i l'apallissà fins el punt que el 15 de maig de 1925 morí a Viareggio (Toscana, Itàlia) a resultes dels cops rebuts.

***

Eusebi Carbó

- Eusebi Carbó Carbó: El 12 de desembre de 1881 –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1883– neix a Vila-romà de Sant Joan de Palamós, actualment Palamós (Baix Empordà, Catalunya), el periodista i propagandista anarcosindicalista i anarquista Eusebi Francesc Carbó Carbó –signava Eusebi C. Carbó. Sos pares es deien Joan Carbó Ribot, peó ferroviari, i Maria Rosa Carbó Andreu. Fill d'una família republicana federalista i anticlerical, va militar en les Joventuts Federals, però va evolucionar ràpidament cap a l'anarquisme després de llegir Godwin, Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Quan tenia 18 anys va ser empresonat per primer cop. En 1905 va freqüentar el «Grup Avenir». El 1915 va dirigir la publicació Reivindicació, va assistir al Congrés de Ferrol en representació de Solidaridad Obrera i va fer una gira de mítings per Galícia amb Castiñeira i López Bouza. En 1916 va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser membre del grup «Los Iguales». En 1918 va participar en la Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors a València defensant la línia dura i al Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en representació de Llevant. En 1919 va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions sindicals Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera de València. En representació de la Confederació Regional de Llevant va assistir a Madrid el desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), on va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava «la finalitat que persegueix la CNT és el Comunisme Llibertari», a més d'intervenir en la ponència sobre propaganda, defensar la Revolució russa com a superació de la socialdemocràcia –va ser nomenat per anar a Rússia amb Pestaña i Quemades– i va combatre les tesis de Quintanilla. Durant els anys posteriors es va caracteritzar per representar la tendència més anarquista i des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i 1923 va estar pres a València processat pel «Cas Conde de Salvatierra». En 1922 va dirigir Cultura y Acción a Saragossa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va tenir amistat amb Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan Peiró. Va participar en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i Pestaña. En 1927 va signar el manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un dels signants del «Manifest d'Intel·ligència Republicana», i també redactor de La Guerra Social. En la Conferència Regional de la CNT de Catalunya (Barcelona, 6 de juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad Obrera, dirigida per Peiró. Va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), celebrada a Barcelona entre el 31 de maig i 1 de juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va presidir a Madrid la novena sessió del Tercer Congrés Confederal de la CNT, on va ser elegit delegat per assistir al Congrés de l'Associació Internacional del Treball (AIT). L'agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de Sindicats de la CRTC. Es va instal·lar a València, on va ser redactor del periòdic Solidaridad Obrera d'aquella ciutat. Les seves activitats i les seves opinions el portaren repetidament a la presó, on s'hi passà un total de deu anys repartits entre seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l'AIT amb Schapiro, es va oposar a la supremacia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari de Saragossa. En 1934 es va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part de la comissió encarregada de recollir els infants dels vaguistes de Saragossa. El 23 de juny de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de Regionals, on va polemitzar amb José M. Martínez sobre l'aliancisme asturià al qual s'oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad Obrera amb Felipe Alaiz. Abans d'esclatar la guerra des de la Secretaria de l'AIT va reafirmar l'ortodòxia anarcosindicalista, però durant el conflicte bèl·lic va ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell d'Economia i del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el Ministeri d'Educació i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la CNT en català Catalunya. Fou l'animador, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Fosca Corsinovi i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. Exiliat a França i després a Santo Domingo (República Dominicana) en 1940, va establir-se a Mèxic. En 1943 va ocupar la secretaria de CNT i es va oposar a les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En 1945 va ser secretari de la Delegació General de la CNT a Mèxic i va refusar el càrrec de ministre del Govern Giral de la República espanyola en l'exili. Després la faceta periodística va predominar, sempre, però, al servei del seu ideal anarquista. Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX, Mario Negro, Gustavo, Simplicio, Negresco, H. Horizonte, Romano, Rodrigo, Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres, Gestas magníficas, Interviú con el gran revolucionario Enrique Malatesta (1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista (1930),La bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La Reconstrucción de España: sus problemas económicos, políticos y morales (1945). Va traduir diversos autors italians, com ara Malatesta (La revolución en Italia: nuestra opinión para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia del socialismo europeo en el siglo XX). Sa companya va ser Margarita Gironella. Eusebi Carbó Carbó va morir el 16 de gener de 1958 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Eusebi Carbó Carbó (1881-1958)

***

- Josep Fatsini Fontcuberta: El 12 de desembre de 1885 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fatsini Fontcuberta. El gener de 1921 se li va implicar en un assumpte de bombes. Després dels fets de maig de 1937, fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa que formà part del consistori, essent elegit el 29 de setembre de 1937 regidor municipal després de quatre mesos sense representació confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va caure presoner de les tropes alemanys i el 9 d'agost de 1940 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Josep Fatsini Fontcuberta va morir el 4 de desembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria), annex i dependent del de Mauthausen –algunes fonts citen el castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). Sis mesos abans havia estat inscrit al Registre Civil de Tortosa com a desaparegut el desembre de 1938.

***

Necrològica d'Emili Llorens Caballer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de desembre de 1969

- Emili Llorens Caballer: El 12 de desembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilli Llorens Caballer, conegut per València. Sos pares es deien Eugeni Llorens Suay, corredor de grans, i Maria Isabel Caballer Marí. Quan era molt jove emigrà a Catalunya. Establert al barri de la Sagrera de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya), milità en la Secció d'Estampadors del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en una centúria d'una columna confederal. Després de la militarització de les columnes, va se nomenat comissari de l'Agrupació d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola destacada al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local d'Agde de la CNT. Després d'una llarga malaltia i diverses operacions, Emili Llorens Caballer va morir el 2 d'octubre de 1969 al seu domicili d'Adge (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya (Maria Pons) i tres filles (Aurora, Carmen i Eugenia).

***

Giovanni Zava

- Giovanni Zava: El 12 de desembre de 1901 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Zava. Quan era jove embarcà com a mosso en un vaixell mercant i ben aviat abraçà les idees anarquistes. Després de viatjar i de treballar a diferents països, retornà a Carrara i s'integrà en la lluita clandestina contra el règim feixista imperant. En 1942, juntament amb els seus companys Belgrado Pedrini i Gino Giorgi, desarmà i apallissà cinc feixistes en una taverna de Carrara. Buscats per la milícia feixista, tots tres hagueren de fugir a Milà (Llombardia, Itàlia). El novembre de 1942 van mantenir en aquesta ciutat un tiroteig durant hores amb una patrulla nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una crida a la insurrecció contra el conflicte bèl·lic, però van poder fugir amb un tren de càrrega fins a Gènova (Ligúria, Itàlia) i després a La Spezia (Ligúria, Itàlia). Estretament buscats per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), la policia política mussoliniana, van ser interceptats en una pensió de La Spezia i, després d'un tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i el policia D'Angeli resultà mort, van ser detinguts. De la presó de La Spezia van ser traslladats a la de Massa (Toscana, Itàlia) a l'espera d'una més que probable condemna de mort, però el juny de 1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada «Elio» aconseguí alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos. Novament capturat i empresonat, el 28 de juliol de 1944 va poder fugir de la presó de Massa i s'uní al grup partisà «Brofferio», comandat pel coronel del mateix nom, que operava a l'alta Versilia (Toscana, Itàlia). Participà en diverses accions guerrilleres contra les tropes nazifeixistes, especialment contra els grups de Waffen-SS dirigits pel major Walter Reder. Va ser ferit en diverses ocasions durant els combats i hagué d'ingressar clandestinament a l'hospital de San Vincenzo e San Michele de Camaiore (Toscana, Itàlia). Des d'aquí, un avió aliat el traslladà a Messina (Sicília), on va ser operat d'urgència per a extreure'l bales i múltiple metralla. Acabada la guerra i un cop restablert, retornà a Carrara. El 28 d'agost de 1945 va ser detingut pels fets de 1942 a La Spezia i a la presó també se li va imputar l'assassinat de l'exsecretari del Fascio de Gènova. En 1949 l'Audiència de La Spezia el condemnà a trenta anys de presó. El gener de 1960 el Tribunal d'Apel·lació de Torí (Piemont) declarà extint el delicte polític per amnistia, però confirmava la condemna a trenta anys de presó per «suma de penes». El gener de 1974, després de passar 33 anys empresonat, recuperà definitivament la llibertat. S'instal·là a Carrara, on participà en el Grup Anarquista «Pietro Gori» del Canal del Rio i fou un dels fundadors, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini, Sergio Ravenna e Giovanni Mariga, del Cercle Cultural Anarquista del carrer Giuseppe Ulivi i, posteriorment, del Cercle Anarquista «Bruno Filippi». Giovanni Zava va morir el 14 d'abril de 1982 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Turigliano d'aquesta ciutat.

***

Matilde Escuder, fotografiada per Sofia Moro

- Matilde Escuder Vicente: El 12 de desembre de 1913 neix a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià) la mestra llibertària Matilde Escuder Vicente, també coneguda simplement com Mati. Sos pares es deien Amadeu Escuder Monfort, electricista ugetista, i Dolors Vicente Pitarch. Va estudiar l'ensenyament obligatori fins als 14 anys i a continuació, per aferrissament de sa mare i amb grans esforços familiars, va poder estudiar Magisteri a Castelló i a València, obtenint, 24 de juliol de 1934, el diploma de Magisteri. Va ser nomenada mestra a ses Salines d'Eivissa (Illes Balears), on tot d'una es va enfrontar als mètodes directrius de la institució local, però on va poder contactar amb un grup de joves llibertaris. Seguidora de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia, va marxar a Barcelona, visitant l'Escola Natura de Puig Elías, que no li va impressionar gaire, i integrant-se en l'Escola Racionalista dirigida per José Berruezo, que tenia el suport de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià de Besòs. En aquesta època, ja afiliada al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també freqüentarà l'Escola Racionalista del carrer Vallespir («Escola d'Eliseu Reclus»), dirigida pels germans Carrasquer, els mètodes pedagògics dels quals la seduiran. Contrària a la reforma escolar del Consell de la Nova Escola Unificada (CENU), el juliol de 1936 va marxar voluntària a la Columna Durruti, on es va ocupar d'un magatzem de roba en intendència, amb son company Enric Ferrero, que n'era el delegat de Cultura. Aleshores va participar en el moviment col·lectivista a Mirambell (Terol, Aragó). Arran de l'ofensiva estalinista de 1937 contra les col·lectivitats, va haver de fugir fins a Xàtiva amb Etna, sa filla que gairebé tenia 15 dies, i perdent tot contacte amb son company, que va ser capturat pels feixistes i afusellat a la presó de Torrent. Després serà professora a l'Acadèmia de les Joventuts Llibertàries d'Ontinyent. En acabar la guerra, va ser empresonada a València. Alliberada en 1944, es va instal·lar a Barcelona amb sa filla Etna, sa germana Gúdula i l'infant d'aquesta. En aquests anys va fer feina en la confecció. En un ple clandestí de la CNT-FAI a la Casa Cambó va trobar Fèlix Carrasquer, esdevenint son company. Ambdós van participar activament en la CNT clandestina i en 1947 van ser detinguts i empresonats uns mesos. Després, amb una petita taula de composició, la parella va editar pamflets i un butlletí del Sindicat del Metall de la CNT. Després que Fèlix va ser enviat a Madrid per participar en el nou Comitè Nacional de la CNT al costat de Manuel Villar Mingo, ella va ser novament detinguda després de la caiguda del Comitè Nacional i condemnada a començaments de 1949 a sis anys de presó, que va purgar a la presó de Las Ventas, alhora que son company va ser condemnat a una pena de 12 anys. Quan en 1960 va ser alliberat Fèlix, va parella va marxar a França, instal·lant-se a Thil, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), en una petita granja on van fundar un centre de formació, a imatge de l'Escola de Militants que va crear Fèlix Carrasquer durant la Guerra Civil a Montsó (Aragó). En 1971, després d'haver deixat la granja a Etna i son company Toni, la parella i Gúdula van retornar a Barcelona, on van comprar una caseta al Tibidabo, que es va transformar en un centre de reunió i de formació per a la nova generació de llibertaris catalans. Matilde Escuder Vicente va morir el 8 de maig de 2006 al seu domicili de Thil (Llenguadoc, Occitània). Un carrer de Sant Adrià de Besòs porta el seu nom.

Matilde Escuder Vicente (1913-2006)

***

Necrològica de Julio Gimeno Timoneda apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de febrer de 1994

- Julio Gimeno Timoneda: El 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 16 de desembre– de 1914 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Julio Gimeno Timoneda. Sos pares es deien Francisco Gimeno Todo i Dionisia Timoneda. Juntament amb sos germans Demetrio i Víctor Manuel, fou membre de les Joventuts Llibertàries de Massalió i arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, que l'agafà fent el servei militar, s'uní a la «Columna Carod-Ferrer», amb la qual va lluitar al llevant peninsular i més tard a la zona central i a Andalusia fins el final de la guerra ja com a 25 Divisió. En 1939 va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser empresonat primer al castell de la ciutat i després durant set anys a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Un cop en llibertat provisional, passà a França i s'uní amb son germà Demetrio a Tarascó (Provença, Occitània), treballant en l'agricultura i en la construcció al departament occità de l'Arieja. En 1966 es traslladà a Montpeller, on treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Va ser tresorer de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i membre del Comitè Comarcal de l'Alta Garona. La seva companya fou Isabel María de la Encarnació Correas. Julio Gimeno va morir l'11 de gener de 1994 –algunes fonts citen erròniament altres dates– a la residència de gent gran Emerys Lavalette de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat en aquesta població.

***

Manuel Lisbona Celma

- Manuel Lisbona Celma: El 12 de desembre de 1917 neix a La Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Lisbona Celma. Era fill d'Antoni Lisbona Malagonia, forner, i de Pilar Celma Moliner. Quan tenia cinc anys amb sa família, que buscava feina, emigrà a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Després dels estudis es va fer barber de professió. Més tard s'establí a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Perruquers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità a Somosierra (Madrid, Espanya) i a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) i aconseguí arribar a Barcelona abans de la desfeta. Durant la guerra son pare i sa mare havien estat afusellats pels franquistes i un germà seu mort a la presó de Saragossa. Durant la postguerra visqué més o manco amagat, encara que feia feina de barber per als companys. Un comandant de la Guàrdia Civil al qual afaitava setmanalment, li aconseguí un salconduit per a Puigcerdà i en 1947 passà a França. Treballà de barber al Llenguadoc (Occitània) a les localitats de Lausèrta, Frontonh –on es reuní amb sa companya que havia aconseguit arribar des de Barcelona– i Tolosa. Estava afiliat a la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Després de la mort del dictador Francisco Franco i un cop jubilat, s'establí al barri marítim de Coma-ruga. Manuel Lisbona Celma va morir el 25 de juny de 1998 a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) d'una crisi cardíaca i fou enterrat el 29 de juny al cementiri de Sent Joan le Vièlh i de Sent Joan le Nòu (Llenguadoc, Occitània).

***

José Moreno Salazar

- José Moreno Salazar: El 12 de desembre de 1923 neix a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista José Moreno Salazar, també conegut com Quincallero. Fill dels jornalers llibertaris Antonio Moreno Martínez i Emilia Salazar Coca, tingué vuit germans, dels quals dos van morir amb ben petits. Quan tenia dos anys sa família es traslladà del poble al molí d'oli de «Los Porras», on son pare començarà a treballar de moliner. Sense poder anar a escola per qüestions econòmiques, començarà aviat a interessar-se per les idees anarquistes influenciat per sos pares i per la intensa activitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Educat en l'ateneu llibertari i en el sindicat, militarà en les Joventuts Llibertàries. Amb aquest grup, quan esclata la Guerra Civil, participarà en el control del poble per evitar que caigui en mans feixistes i en la creació de col·lectivitats. Quan les tropes franquistes estan a punt de fer-se amb el poble, fugirà amb la població cap a Villa del Río. Instal·lat a Marmolejo amb sa família, haurà de tornar fugir a causa de l'avanç dels «nacionals». Després d'un temps a Andujar, la família acabarà establint-se a Bailén fins al final de la guerra. Francisco Rodríguez Muñoz, que havia estat president del Comitè Revolucionari anarquista de Bujalance, i sos germans (Sebastián i Juan), juntament amb vuit companys, formaran el grup guerriller llibertari «Los Jubiles», que operarà a Sierra Morena i als voltants de Pozoblanco, Adamuz i Montoro. En 1939 José Moreno, després que sa família aconseguí salconduits per retornar a Bujalance, entrarà en el grup de «Los Jubiles» com a enllaç, servint de mediador entre les famílies dels guerrillers, així com de subministrador de queviures i de tot allò que els maquis necessiten. Detingut, juntament amb son germà i sa mare, és torturat i empresonat. Un cop lliure, decideix integrar-se en la partida de «Los Jubiles» el desembre de 1942, participant en totes les seves activitats (cops econòmics, represàlies, enfrontaments, sabotatges, etc.). El 6 de gener de 1944, a causa de la delació de Juan Olmo García (El Abisinio), infiltrat de la Guàrdia Civil en el grup de suport de la guerrilla, la partida serà encerclada a la finca Mojapiés de Montoro per la «Benemèrita». Fou l'únic del grup que aconseguí sortir viu del cercle, però fou detingut i torturat a la presó de Montoro. Durant els interrogatoris declarà fets i morts adjudicant-los als seus companys morts, llevant així responsabilitats als que encara quedaven vius. Traslladat a la presó de Còrdova, va poder fugir el 7 de desembre de 1944 mesclat amb un grup de paletes que sortien de fer unes feines a l'interior de la presó, salvant així la vida d'un afusellament més que segur. Donat per mort per la Guàrdia Civil, es va instal·lar a Osa de la Vega (Conca, Castella, Espanya) i sota el fals nom de Antonio Pérez Sánchez treballarà com a agent de segurs fins al 1988 quan decidí recobrar la seva vertadera identitat –ses filles porten de llinatge el nom fictici. Participà activament en nombrosos actes sobre la recuperació de la memòria de la guerrilla llibertària des de l'«Associació Arxiu Guerra i Exili» (AGE) i deixà unes memòries que foren editades per Victoriano Camas Baena i publicades en 2004 –i reeditades en 2008– sota el títol d'El guerrillero que no pudo bailar. Resistencia anarquista en la postguerra andaluza. José Moreno Salazar va morir per problemes cardíacs l'1 de setembre de 2007 a l'Hospital Mancha Centro d'Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella, Espanya) i va ser enterrat a Osa de la Vega on residia.

***

Olivier Fulcrand

- Olivier Fulcrand: El 12 de desembre de 1955 neix a Clichy (Illa de França, França) el comunista llibertari Olivier Fulcrand. Sos pares es deien Jean Guy Jacques Fulcrand i Jeanne Marie Josèphe Lagadec. En 1973 participà, amb Jean Marc Izrine i altres, al Liceu Robert Schuman de Colombes (Illa de França, França), en el moviment estudiantil contra la llei de reforma del servei militar del ministre de Defensa Michel Debré («Llei Debré»). Poc després començà a militar en el Grup de Colombes-Nanterre de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), animada per Ludo Marcos i altres. Entre els anys vuitanta i noranta s'allunyà dels cercles llibertaris i participà en les trobades educatives i pedagògiques a Le Roucous (Lo Vialar de Tarn, Llenguadoc, Occitània). En 2003 s'afilià al grup Alternativa Llibertària (AL) de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), població on residia. En aquests anys es guanyà la vida precàriament treballant d'obrer en la construcció i en altres feinetes i participà activament en nombroses lluites socials i polítiques (reivindicacions dels sense papers, presos, lluites anticolonials, vagues obreres, suport als migrants, etc.). Membre del Col·lectiu de Resistència i Ofensiva Anticapitalista (CROAC) de Montpeller, participà activament en el suport de les reivindicacions estudiantils. En 2008 va ser un dels principals animadores del comitè local de suport als inculpats en el «Cas de Tarnac» (sabotatges a les línies del tren d'alta velocitat). Malalt de càncer des de 2017, es va veure obligat a minvar la seva militància, però continuà segons les seves forces. El juliol de 2018 participà en les trobades d'estiu d'AL a l'Avairon. Olivier Fulcrand va morir el 30 d'agost de 2018 a la Clinique du Parc de Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

Notícia de la reducció de la pena de Jean Gueslaff aparareguda en el diari parisenc Le Pays del 9 de gener de 1883

- Jean Gueslaff: El 12 de desembre de 1892 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Jean Gueslaff, també citat Leguelaff. Havia nascut el 28 de setembre de 1866 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França). Era fill de Jean François Gueslaff, miner, i de Jeanne Berthod (o Bertrand). Es guanyava la vida treballant com son pare de miner i de manobre. Son pare va morir el 30 de juny de 1883 en un accident laboral al pou miner de Saint-François. En 1884 vivia amb sa mare, pensionista de la companyia de mines d'hulla de Blanzy, a la conca minera de Montceau-les-Mines, a l'avinguda Alouettes de Montceau-les-Mines. Va ser víctima, amb altres companys, de la provocació del miner Claude Brenin, confident policíac al servei del comissari Charles Thévenin, encarregat de posar fi a les accions de l'organització secreta que actuava sota el nom de «Bande Noire» (Banda Negra) a la regió de Montceau-les-Mines. L'agost de 1882 aquesta banda havia entrat en acció atemptant amb dinamita contra edificis religiosos, agressions que es reprengueren l'any següent i s'intensificaren a partir de l'agost de 1884 (destrucció de creus, explosions a esglésies i domicilis de dirigents de les mines, etc.). Els autors d'aquestes accions, signant de diverses maneres (L'Affamé, La Dynamite, Le Révolver à la main, La Suppression des Bourgeois, etc.), enviaren notes al periòdic anarquista Le Révolté i la premsa llibertària lionesa es va fer ressò d'aquests atemptats. A fi i efecte de descobrir els terroristes, el 7 de novembre de 1884 Brenin organitzà un atemptat que va havia de ser executat per Gueslaff i per a la qual cosa li lliurà un revòlver i dinamita. Interceptat quan deixava una càrrega de 30 cartutxos de dinamita al domicili de l'empleat Étiennet de la companyia de mines de Blanzy, Guslaff disparà i ferí tres gendarmes; detingut, va ser tancat a la presó de Chalons-sur-Saône (Borgonya, França) i, veure'ns traït, denuncià els autors dels atemptats anteriors. El 19 de febrer de 1885 el comissari Thévenin va morir foll al manicomi de Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França). El 26 de maig de 1885 Gueslaff va ser jutjat, juntament amb 31 acusats més, davant l'Audiència de Saona i Loira. Va ser condemnat, juntament amb altres nou companys, a 10 anys de treballs forçats, pena que va ser commutada per presó. L'agent provocador Brenin va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats, però va ser posat en llibertat en 1887 i esdevingué agent de policia a l'Algèria Francesa. El gener de 1888 la pena de Gueslaff va ser reduïda a dos anys de presó, però va ser amnistiat, ben igual que sos companys, per una llei del 19 de juliol de 1889. Malalt de pleuresia purulenta, en 1891 va ser admès a l'hospital de Lió. Jean Gueslaff va morir el 12 de desembre de 1892 a l'Hôtel-Dieu del II Districte de Lió (Arpitània).

***

Gaspar Sentiñón

- Gaspar Sentiñón Cerdaña: El 12 de desembre de 1903 mor a Barcelona (Catalunya), a causa d'una urèmia per nefritis crònica, el metge, lliurepensador, membre de la Internacional i anarquista Lluís Carles Gaspar Sentiñón i Cerdaña. Havia nascut en 1835 a Barcelona (Catalunya) i s'ha atribuït la nacionalitat austríaca a son pare i la russa a sa mare. Des del sis anys va residir a Alemanya, però s'ignoren els llocs i centres on va adquirir la seva formació –generalment s'afirma que va estudiar medicina a la Universitat de Viena, però amb aquests noms i llinatges no en figura als arxius. En 1869, vingut de Prússia Oriental, es va instal·lar a Barcelona, on va participar en les reunions amb Fanelli. L'agost d'aquell se'n va anar a Ginebra per fer-se membre de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista de Bakunin, que mesos abans havia estat acceptada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a una secció local de Ginebra, però no com a una organització internacional amb afiliats propis. El setembre de 1869 va assistir, amb Rafael Farga i Pellicer, secretari del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, a les sessions preparatòries i al IV Congrés de la Internacional celebrat a Basilea, on va ser elegit representant de la secció ginebrina i membre de l'Aliança bakuninista; i va participar en tres de les cinc comissions (propietat de la terra, crèdit mutual i educació integral). El seu domini d'idiomes com l'alemany, el rus, el francès, l'italià, el grec i el romanès, a més de les llengües mortes (llatí, sànscrit, grec clàssic) i d'amplis coneixements de l'àrab, xinès i suec –Salas Antón afirmava que es defensava perfectament en 29 idiomes–, i la seva sòlida preparació medicocientífica, li van obrir les portes a la vida orgànica de la Internacional. Va iniciar una estreta amistat amb Bakunin i va conèixer Liebknecht, Neumayer, Palix, Robert, De Paepe, Robin i altres importants dirigents obrers internacionals, amb els quals va mantenir després una intensa relació epistolar. A Barcelona va impulsar la creació d'una associació de lliure pensament (Associació Lliurepensadora de Barcelona), radicalment antireligiosa. Des de Barcelona va viatjar a Alemanya i Bèlgica amb l'objectiu de estudiar l'adquisició d'armes per a un possible aixecament obrer. Després va marxar a Neuchâtel, instal·lant-se a casa de James Guillaume, i va participar en diverses reunions de l'AIT, retornant a Barcelona el desembre de 1869 després de visitar Bakunin i Fanelli a Locarno. Va participar activament en el Centre Federal de Societats Obreres –Centre Local de l'AIT, des del 4 de gener de 1870– i en el seu òrgan d'expressió La Federación. L'últim dia de 1870 va sortir al carrer el primer número del setmanari La Humanidad, òrgan de l'Associació Lliurepensadora de Barcelona, dirigit per Sentiñón. Va participar, com a delegat dels mariners de Balears i de diversos sindicats gaditans, en el Primer Congrés Obrer Espanyol al Teatre Circ de Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870. Quan el juliol de 1870 va esclatar al Guerra Francoprussiana, Bakunin va cridar els més acostats per impulsar revoltes populars; quan Sentiñón va arribar a Lió, el moviment insurreccional havia fracassat i es va reunir amb Bakunin a Marsella, on també es va avortar la revolta, tornant a Barcelona. A finals de maig de 1871, com a resultat del moviment de la Comuna de París, el ministre de la Governació espanyol Sagasta va anunciar mesures repressives contra la Internacional. En aquest context, el 7 de juny de 1871 va ser detingut com a cap destacat de l'internacionalisme català i tancat al castell de Montjuïc fins al setembre d'aquell any. Aquesta detenció, juntament a les seves divergències sobre la tàctica insurrecionalista i les disputes entre marxistes i bakuninistes, li van afectar força i va decidir d'una manera misteriosa la seva separació de la Internacional i de l'Associació Lliurepensadora de Barcelona. Després es va acostar al grup més esquerrà dels republicans barcelonins, al voltant del periòdic El Estado Catalán i el Club dels Federalistes, que liderava Valentí Almirall, però sense implicar-se massa. Un cop abandonada la militància es va centrar en l'activitat mèdica, difonent la medicina internacional entre els professionals espanyols, traduint textos mèdics (Viena Kraus, Day, Niemeyer, Guerard, Ebers, J. Scherr, Michel, Hofmann, Veit, Haeckel, Büchner, etc.) i divulgant l'higienisme entre la població, tot sense exercir la medicina, alhora que ensenyava idiomes. En aquests anys i posteriors va col·laborar en revistes mèdiques com La Independencia médica, La Salud, Archivo de cirugía, Revista de ciencias médicas, Gaceta médica de Cataluña, Revista de medicina y cirugía prácticas, Anales de obstetricia¸ginecopatía y pediatría, etc. A començaments de la dècada dels vuitanta va fer-se soci de l'Ateneu Barcelonès, un dels focus culturals més importants de la Barcelona burguesa, fent cursos d'idiomes –els de rus van ser molt apreciats– i conferències; també va participar en el maçònic i lliurepensador «Cercle La Llum» que editava el periòdic La Luz, en torn de filantrop Rossend Arús i Arderiu, fent cursos d'anglès, realitzant conferències higienistes i col·laborant anònimament en el periòdic. Entre 1886 i 1888 va col·laborar en la revista llibertària Acracia, però va signar amb inicials o anònimament els seus articles i traduccions; també va escriure d'igual manera, entre 1887 i 1893, en el diari anarquista El Productor. En 1888 va participar en els Congressos de Ciències Mèdiques de l'Exposició Universal de Barcelona. El febrer de 1902 va participar en el jurat –amb Anselmo Lorenzo i Odón de Buen entre d'altres– del Certamen de Pedagogia Popular, organitzat per la Cooperativa Intel·lectual de Barcelona-Gràcia, per dotar de material pedagògic a la naixent Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Va publicar tres llibres: La digestión y sus tropiezos (1880), La cólera y su tratamiento (1883) i La viruela y su tratamiento curativo, preservativo y exterminativo (1884). Estava casat amb María Gatell Sentís i en 1884 va néixer la seva única filla, Maria Sentiñón Gatell, que va veure morir en 1902, poc dies abans que ell també finés.

***

Notícia de la detenció de Laurent Hansmoennel i Alphonse Roussel apareguda en el diari parisenc Le Siècle del 9 de desembre de 1912

- Laurent Hansmoennel: El 12 de desembre de 1914 mor a Remières (Seicheprey, Lorena, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Laurent Hansmoennel. Havia nascut el 19 de març de 1893 a Levallois-Perret (Illa de França, França). Sos pares es deien Louis Augustin Hansmoennel i Marie Grauffel, i regentaven una botiga de queviures. El setembre de 1911 era membre de la Joventut Sindicalista del Transport del departament del Sena i a començament de 1912 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes del Sena, a les quals representà com a delegat observador el 18 de febrer de 1912 en el Congrés de les Joventuts Sindicalistes de l'Oest celebrat a Rennes (Bretanya) i del qual va publicar una ressenya en La Vie Ouvrière. En 1912 col·labora en Le Mouvement Socialiste. El 4 de desembre de 1912 va ser detingut, juntament amb François Parmeland, el qual l'havia succeït al front del secretariat del Comitè d'Entesa, i Alphonse Roussel, arran de la detenció de diversos anarquistes antimilitaristes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, etc.) que van signar un manifest en Le Mouvement Anarchiste, text que va ser acusat per les autoritats de «sabotejar la mobilització», però finalment ell no va ser processat. Posteriorment va ser nomenat novament secretari del Comitè d'Entesa i fou un dels animadors del Congrés de les Joventuts Sindicalistes del Sena, celebrat entre el 27 de juliol i el 10 d'agost de 1913, i on s'oposà, defensant la línia confederal, contra la radicalització d'una part de les Joventuts Sindicalistes. A finals d'agost de 1913, amb altres 17 membres del Comitè d'Entesa, cosignà un cartell antimilitarista titulat «Infamie»; per aquest fet, el 3 de setembre de 1913 va ser inculpat, amb altes companys (Charles Bedouet, Fernand Bellenger, René Bertin, Oreste Capocci, Edgar Davoust, Louis Lebuet i Alphonse Roussel), per «incitació de militars a la desobediència», però tot el procés va ser sobresegut el 16 de desembre de 1913. El setembre de 1913 va ser cridat a files per a fer el servei militar i destinat com a soldat de segona classe al 167 Regiment d'Infanteria de Toul (Lorena, França). El febrer de 1914 intentà crear un grup antimilitarista dins de la caserna, però, estretament vigilat per les autoritats militars i amb el correu obert i censurat, li va ser impossible portar a bon port els seus plans. Quan esclatà la Gran Guerra, participà activament en la defensa de França, justificant la seva presa de posició en una carta enviada a Pierre Monatte el 5 de novembre de 1914. Enviat a primera línia del front, Laurent Hansmoennel va morir oficialment el 12 de desembre –13 de desembre segons algunes fonts– de 1914 en acció de guerra al bosc de Remières (Seicheprey, Lorena, França). Va ser condecorat pòstumament amb la Creu de Guerra amb Estrella de Plata.

Laurent Hansmoennel (1893-1914)

***

Notícia sobre Joseph Zielinski apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 8 de novembre de 1919

- Joseph Zielinski: El 12 de desembre de 1927 mor Varsòvia (Polònia) el metge i militant anarquista i sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph Zielinski. Havia nascut el 13 de març de 1861 a Piotrków (Piotrków, Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź, Polònia). Entre 1901 i 1906 estudià medicina a París (França) i participà en les activitats del grup editor de Les Temps Nouveaux, publicació anarquista en la qual col·laborà. També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale (1901), Le socialisme hypocrite (1902), L'anarchisme a-t-il une raison d'être en Pologne (1906) i Syndicats ouvriers de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 representà Polònia en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de París i en 1907, sa companya, Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia en el Congrés Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest en protesta contra el bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a Polònia, on, partidari del sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels seus pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor Griffuelhes, etc.) en aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei d'Higiene del Treball i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball polonès. Prengué part activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials, especialment en el projecte relatiu a les malalties professionals que esdevingué el Decret del 22 d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme laboral a Polònia. Fou membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on destacà en la seva tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del Treball i de l'Assistència Social de Polònia. El 15 de desembre de 1934 sa companya Iza Zielinska morí a Varsòvia (Polònia).

André Cauderay (1935)

- André Cauderay: El 12 de desembre de 1936 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista André Émile Cauderay –sovint el seu llinatge citat erròniament de diferents maneres (Cambreray, Canderay, Cauderai, etc.). Havia nascut el 12 de juliol de 1914 al XIV Districte de París (França) –el certificat de defunció cita erròniament Ginebra (Ginebra, Suïssa). Era fill natural de Hedwige von Schmid, originària d'Allaman (Vaud, Suïssa), i el nounat va ser legitimat per Julien Émile Cauderay pel matrimoni de la parella celebrat el 22 d'agost de de 1914 al XVI Districte de París. Estudià medicina a París i, arran del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, l'octubre marxà cap a la Península i es presentà voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Destinat a la Bateria d'Artilleria «Michele Schirru», comandada per Libero Battistelli, va ser ferit el novembre a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). André Cauderay va morir, a resultes de les ferides «de l'actuar en lluita contra el feixisme», el 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 17 de desembre– de 1936 a l'Hospital Intercomarcal de Lleida (Segrià, Catalunya), on havia estat traslladat, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

***

Juan Rodríguez Muñoz

- Juan Rodríguez Muñoz: El 12 de desembre de 1943 cau abatut a Navalcardo (Andújar, Jaén, Andalusia, Espanya) el guerriller llibertari Juan Rodríguez Muñoz, conegut com Jubiles. Havia nascut a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Bujalance, juntament amb sos germans Francisco i Sebastian, conegut tots tres com Los Jubiles. El gener de 1934 va ser detingut i processat pels fets revolucionaris de Bujalance de desembre de 1933. El juliol de 1936 participà amb sos germans en la formació de les milícies confederals i en la 38 Divisió de la 88 Brigada Mixta, de la qual fou cap de batalló. En acabar la guerra amb sos germans creà el grup guerriller llibertari Los Jubiles que, dirigit per son germà Francisco, operà a les muntanyes cordoveses de Sierra Morena a la zona compresa entre Adamuz, Montoro i Bujalance. Comandà el grup de vuit guerrillers que segrestrà el propietari de la finca La Cueva, de Villanueva de la Reina (Jaén, Andalusia, Espanya), i pel qual obtingué un rescat de 125.000 pessetes a canvi del seu alliberament. Juan Rodríguez Muñoz fou abatut el 12 de desembre de 1943 al cortijo de Navalcardo (Andújar, Jaén, Andalusia, Espanya) arran d'una emboscada de la Guàrdia Civil propiciada per la traïció de Juan Olmo García (El Abisinio). Sos germans i la totalitat del grup guerriller, menys José Moreno Salazar (El Quincallero) que fou detingut, van ser exterminats setmanes després, el 6 de gener de 1944 al cortijo de Mojapiés de Montoro (Còrdova, Andalusia, Espanya) per mor del mateix traïdor.

Juan Rodríguez Muñoz (?-1944)

***

Paolo Schicchi fotografiat per O. Meistring en 1891

- Paolo Schicchi: El 12 de desembre de 1950 mor a Palerm (Sicília) l'advocat i propagandista anarcocomunista individualista, defensor del corrent anarquista antiorganitzador, Paolo Schicchi (o Schichi). Havia nascut el 31 d'agost de 1865 a Collesano (Palerm, Sicília). Sos pares foren Simone Schicchi i Michelangela Dispensa. Per error mèdic, l'embaràs de sa mare fou diagnosticat com a un càncer d'estómac i a causa dels medicaments que prengué el fill sortí amb una constitució fràgil i malaltissa i amb un temperament nerviós i impetuós, entrebancs que durant la infància i l'adolescència hagué de suplir amb continu exercici. A l'escola primària mostrà ardentment sentiments republicans, que havia heretat de son pare, advocat revolucionari que participà activament en la insurrecció antiborbònica de Francesco Bentivegna de 1856. Quan tenia 15 anys i estudiava a l'institut de Cefalù, dirigit pel poeta garibaldí Eliodoro Lombardi, improvisà un míting anticlerical a l'escalinata de la catedral, del qual pogué sortí amb vida fugint d'una gentada enfollida que el volia linxar. Després continuà els estudis a Palerm, on començà a freqüentar els cercles d'estudiants radicals i de seguidors de Giuseppe Mazzini. El gener de 1884 participà en la manifestació en honor del poeta Mario Rapisardi que visitava la ciutat. Entre 1885 i 1887 es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Palerm i col·laborà, sota el pseudònim Il Gladiatore, en els periòdics Le Feste di Nerone, on atacà en la seva correspondència corrosiva el bisbe de Cefalù, i Il Picconiere, publicació llibertària dirigida per Calogero Bonanno. Gràcies als seus escrits es guanyà fama de defensor dels pobres, fet que li comportà dures polèmiques i duels. Follament enamorat de Marina Genova, germana de l'anarquista Giuseppe Genova, i davant la resistència dels pares a la relació, es disparà un tret al cor que només el ferí. Després prosseguí els seus estudis a la Universitat de Bolonya, gràcies al suport de Giacinto Scelsi, governador civil (prefetto) de Bolonya i amic de son pare. A Bolonya seguí les classes de Giuseppe Ceneri, Quirico Filopanti i Giosuè Carducci; també s'ajuntà amb la colla de joves goliards que editava la revista setmanal il·lustrada de caràcter satíric Bononia Ridet. Dirigí un grup de joves republicanosocialistes en una manifestació contra la visita reial en ocasió del vuitè centenari de la Universitat de Bolonya. Expulsat de la universitat i obligat a tornar a Palerm, ingressà en pràctiques al despatx de l'advocat Aristide Battaglia, germà de l'antic internacionalista Salvatore Battaglia. El 26 de novembre de 1888 fou cridat a files enquadrat com a cadet del XI Regiment d'Infanteria de Palerm. El 10 de maig de 1889 aconseguí ser traslladat com a soldat ras al Regiment d'Artilleria de Muntanya a Torí. L'11 d'agost d'aquell any, posant en pràctica la idea que madurava des de feia temps, desertà i creuà la frontera francesa a Sant'Anna di Vanadio. A París, en mig dels actes festius de celebració del centenari de Revolució Francesa, s'afegí al grup de desertors de diverses nacionalitats –entre ells Amilcare Cipriani, Luigi Galleani, Francesco Merlino– que s'havien reunit a la capital gala per defensar «amb les armes a la mà» la República de les amenaces bèl·liques llançades per les monarquies europees. El 17 de novembre de 1889, en carta enviada a l'Ajuntament de Collesano, renuncià a la ciutadania del «putrefacte» regne d'Itàlia i abraçà la republicana francesa, «lleona d'Europa». Però aquesta exaltació republicana, fruit del particular moment festiu, esdevingué ràpidament en desil·lusió, ja que com a Itàlia, a França també «regnava» l'explotació, la misèria i la fam. El gener de 1890 assistí  a una conferència a la Sala Horel, al barri parisenc del Temple, i participà en les manifestacions contra l'expulsió de l'estudiant anarquista Oscar Bertoja i en altres mobilitzacions organitzades pel Grup Cosmopolita de París, que editava el setmanal anarquista L'Attaque, redactat sobretot per Sébastien Faure, Lucien Weil i Charles Malato. L'abril de 1890 fundà amb altres el Cercle Internacional d'Estudiants Anarquistes (CIEA), pel qual redacta gran part del manifest «Agli studenti, agli militari» (Als estudiants, als militars), i del qual es distribuiran milers de còpies arreu d'Itàlia, França i Suïssa en la vigília del Primer de Maig de 1890. Al CIEA van pertànyer els italians Luigi Galleani i Francesco Merlino i el búlgar Nicolas Stoïnov, amb qui tindrà una profunda amistat. El fracàs de la convocatòria parisenca del Primer de Maig, a la manifestació del qual hi assistí, el portà gradualment a adherir-se a les tesis dels grups anarquistes més radicals, contraris a la «revolució en data fixa» i oposats a mantenir una organització estructurada estable. Les seves crítiques seran semblants a les d'Errico Malatesta, aleshores també a París, que farà servir el terme «bizantinisme» per definir l'immobilisme dels companys i les seves discussions absurdes. Més tard, però, mantindrà dures polèmiques amb Malatesta mateix. Amenaçat amb l'expulsió, el juliol de 1890 marxà de França i amb Merlino arribà Malta, via Marsella i Tunísia. A Malta mantingué correspondència amb els companys sicilians i del continent, a través de diversos periòdics (Il Piccone, de Catània; La Nuova Riscossa, de Trapani; Il Proletario, de Marsella; La Plebaglia i La Poveraglia, d'Imola; etc.). En aquesta època signà, amb altres 56 companys, compatriotes i exiliats d'altes països, el manifest «I socialisti anarchici al popolo italiano. Non votate!» (Els socialistes anarquistes al poble italià. No voteu!), en el qual s'instà a l'abstenció en les eleccions polítiques del novembre de 1890. També tradueix a l'italià l'opuscle anònim Ricchezza e miseria, que constitueix el primer títol de la «Biblioteca del Proletariat» de Marsala. Contrari a les tesis de Malatesta sorgides el 6 de gener de 1891 en la Conferència de Capolago, on es decidí la creació del Partit Socialista Anàrquic, aviat es convertí en el capdavanter de la tendència antiorganitzadora en l'anarquisme italià, alhora que reivindicava la violència com a eina llegítima de lluita. Aquest mateix any, edità a Ginebra dos números d'un periòdic que es deia Pensiero e Dinamita, on justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, i dos números i dos suplements –un tercer serà segrestat a l'impremta– de La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt». Instal·lat a Barcelona (Catalunya), fundà i dirigí el periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista de Gràcia El Porvenir Anarquista, del qual només sortiren dos números (15 de novembre i 20 de desembre de 1891) i que atacà durament la tendència anarcocol·lectivista i a Errico Malatesta, que aleshores estava de gira propagandística amb Pere Esteve a Barcelona. Després de l'esclat del petard de la Plaça Reial de la capital catalana, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet –Paolo Schicchi; l'anarquista Paul Bernard, membre del grup «Les Vagabons» de Lió, exiliat a Gràcia; els barcelonins Sebastià Suñé i Emili Hugas; i l'anarcocomunista gracienc Martí Borràs Jover– va ser detingut, empresonat al castell de Montjuïc i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i va morir producte de les tortures. El setembre de 1892 va ser alliberat; tornà a Itàlia i, en venjança pels fets de Montjuïc, va posar una bomba davant del consolat espanyol a Gènova el maig de 1893. Detingut per aquest fet, el mateix mes fou jutjat a Viterbo i, encara que defensat per Pietro Gori, fou condemnat a 11 anys de presó. En 1909 participà activament en la campanya de suport al pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 dirigí el periòdic L'Avvenire Anarchico, de Pisa. La seva influència cada cop es va fer més forta entre els obrers sicilians i entre els militants del Partit Socialista Italià (PSI) de la zona. En aquests anys publicà La Zolfara, Il Piccone i La Zappa. L'11 de novembre de 1918, dia de l'armistici, va fer un violent discurs a la multitud reunida a la plaça Pretòria de Palerm. En 1921 fundà Il Vespro Anarchico, que fou un dels periòdics que s'enfrontà més valentament contra el feixisme i la màfia. Després realitzà una activa propaganda entre els pagesos, incitant-los a la socialització de les terres incultes, que serà l'inici d'un important moviment d'ocupació de terres a la Sicília occidental, que s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents i de la màfia. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 publicà a Marsella el periòdic anarquista en llengua italiana Il Picconiere, el gerent del qual fou Paul Dreves. Malgrat el seu anarcoindividualisme, proposà la creació de forces revolucionàries d'acció per enfrontar-se als escamots feixistes. El seu antifeixisme militant va fer que Mussolini prohibís Il Vespro Anarchico i l'empresonés. Pocs mesos després, aconseguí fugir de la presó i marxà d'Itàlia exiliant-se a Tunísia. L'agost de 1930 organitzà una expedició cap a Itàlia des de Tunísia, amb Salvatore Renda i Filippo Gramignano, i amb el suport econòmic de l'anarquista il·legalista Severino di Giovanni, per lluitar des de dintre contra el feixisme; però, traït pel comandant de la nau que els transportava, fou detingut just arribar a Palerm. Jutjats els tres anarquistes per un Tribunal Especial el 16 d'abril de 1931, Schicchi va ser condemnat a 10 anys, Renda a vuit i Gramignano a sis mesos de presó pel delicte de «conspiració a l'estranger per provocar a Itàlia activitats subversives contra el feixisme». A partir de 1937 passà a l'illa de Ventotene confinat. Amb la caiguda del feixisme publicà un recull dels seus escrits sota el títol Conversazioni Sociali (1945) i el periòdic L'Èra Nuova, on sostingué la «necessitat absoluta» de formar un front comú de totes les forces revolucionàries, fins i tot socialistes i comunistes, per lluitar contra la reacció feixista. Els seus papers es troben dipositats a l'Archivio Storico degli Anarchici Siciliani de Ragusa (Sicília). A Collesano existeix un carrer que porta el seu nom.

***

Vicente Gil Ancejo (Portela) al seu despatx de secretari general de Seguretat Interior (1937)

- Vicente Gil Ancejo: El 12 de desembre de 1958 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Gil Ancejo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Aucejo–, conegut com Portela. Havia nascut el 10 de maig de 1899 a Navaixes (Alt Palància, País Valencià). Sos pares es deien Vicente Gil i María Ancejo. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i fou membre del Sindicat de Barbers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on treballà en una perruqueria de senyores a l'avinguda de l'Opéra. Participà activament, especialment amb Aurelio Fernández Sánchez, en les activitats del grup d'anarquistes espanyols que es reunien al domicili d'un tal Garin al carrer de Belleville. De la seva estada a França aconseguí un perfecte domini de la llengua francesa, fet que li va servir en ocasions posteriors. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), al costat de José Abella Pérez, Serafín Aliaga Lledó i Félix Martí Ibáñez. Dirigí la Secció de Salconduits del Departament de les Patrulles de Control, encarregant-se de la inspecció de les autoritzacions per a circular i dels passaports, i l'abril de 1937 va ser nomenat, en substitució d'Aurelio Fernández Sánchez, secretari general de Seguretat Interior, encarregant-se especialment del control de ports i d'aeroports. El novembre de 1938, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i el 9 de febrer de 1939 figurava en un llistat de militants buscats per la Seguretat Nacional francesa. D'antuvi s'establí a Rodés (Llenguadoc, Occitània) i després de la II Guerra Mundial a Montpeller, on continuà treballant de perruquer. Després de l'escissió milità en la CNT «col·laboracionista» i en 1955 fou delegat per Montpeller en el Ple Regional de Catalunya d'aquesta tendència. Sa companya fou Pampilia Vilella. Vicente Gil Ancejo va morir el 12 de desembre de 1958 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà.

***

Notícia d'una de les detencions de Claude Buatois apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 19 de gener de 1906

- Claude Buatois: El 12 de desembre de 1962 mor a Thonon-les-Bains (Savoia, Arpitània) el contrabandista anarquista Claude Marie Prosper Buatois. Havia nascut el 22 d'abril de 1874 a Sens (Borgonya, França; actualment Sens-sur-Seille, Borgonya, França). Era fill de Victor Buatois, domèstic, i de Jeanne Gautheron. D'antuvi es guanyà la vida treballant de vidrier. El 12 de novembre de 1895 va ser integrat en el 37 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i va ser llicenciat el 22 de setembre de 1896, passant a la reserva l'1 de novembre de 1898. En 1896 va ser inscrit en el III Inventari d'Anarquistes del departament de Finisterre i va ser qualificat per la policia com «anarquista militant» i que vivia del contraban d'alcohol. En aquesta època un escorcoll del Servei de Contribucions Indirectes trobà periòdics llibertaris al seu domicili. El 14 d'abril de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) a sis mesos de presó i multa per «rebel·lió, violències, agressió i ultratges a agents». A finals de maig i principis de juny de 1900 va ser interceptat a Le Havre (Alta Normandia, França), però, sense feina, marxà cap a París (França), on sembla que visqué en una habitació moblada llogada al carrer Duret. El 4 de juny de 1903 va ser detingut, juntament amb son germà Prosper Buatois i Antoine Guérin, sota un manament de l'Administració de Contribucions Indirectes i el 19 de juny de 1903 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône a sis dies de presó per «rebel·lió als agents». Sembla que es el mateix Buatois que el 14 de març de 1905 va fer la introducció d'una conferència de Sébastien Faure celebrada a Chalon-sur-Saône. Durant la nit del 8 al 9 de juliol de 1905 va ser detingut, juntament amb son germà Prosper Buatois, Antoine Guérin i Valentin Laroze, a Saint Cosme-le-Haut de Chalon-sur-Saône i el 20 d'octubre de 1905 van ser condemnats a multa pel Tribunal de Chalon-sur-Saône per «contraban d'alcohol». El 17 d'abril de 1906 va ser detingut a Givry (Borgonya, França) per agents de l'Administració de Contribucions Indirectes quan portava tres recipients en un sac que contenien 22 litres d'aiguardent. El 4 de novembre de 1909 va ser condemnat a cinc anys de presó, amb llibertat provisional, però el Tribunal de Cassació anul·là la pena per un defecte de forma. A principis de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Dijon (Borgonya, França) a dos anys de presó per encobriment d'uns robatoris comesos el novembre de 1908 a Châtenoy-en-Brese (Borgonya, França). El 29 de novembre de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône a vuit dies de presó per «ultratges per escrit a magistrat». En aquesta època treballava de cafeter. Quan esclatà la Gran Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. El 22 de setembre de 1914 va ser condemnat pel Consell de Guerra Permanent de la VIII Regió Militar a dos anys de presó per «ultratge i rebel·lió a mà armada contra agents de l'autoritat». El 22 de gener de 1916 passà al VIII Grup Especial de l'Exèrcit i el 29 de maig de 1916 passà al 64 Regiment Territorial d'Infanteria i el 15 de juny de 1916 al 64 Regiment Territorial d'Infanteria. El 18 de juliol de 1916 va ser destinat a la fàbrica Henri Carpentier de París.  En 1916 vivia al número 80 del bulevard de Picpus. L'1 de juliol de 1917 fou destinat al IV Regiment d'Infanteria dels Zuaus. El 9 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat i s'instal·là a Lió (Arpitània), on visqué al número 65 del carrer Grande de la Guillotière. El 3 de febrer de 1942 es casà a Thonon-les-Bains (Savoia, Arpitània) amb Marie Clarice David. Claude Buatois va morir el 12 de desembre de 1962 a l'Hôtel-Dieu de Thonon-les-Bains (Savoia, Arpitània).

***

Foto antropomètrica de Léandre Guisseguére (1937)

- Léandre Guisseguére: El 12 de desembre de 1964 mor a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Léandre Marius Guisseguére –citat erròniament de diferents maneres (Guisegueri, Guiseguerri, Guisseguerri, etc.). Havia nascut el 17 de març de 1892 a Pertús (Provença, Occitània). Sos pares es deien Marc Enicé Guisseguére, jornaler, i Marie Augustine Richaud. Es guanyava la vida com a empresari en la construcció, però acabà d'obrer en el sector. El 5 de juny de 1916 es casà a Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb Madeleine Joséphine Mesme. En 1923 va fer costat econòmicament l'edició diària de Le Libertaire. En 1926 treballava en la construcció a Thourotte (Picardia, França) i en 1927 a Pont-de-Metz (Picardia, França), on va militar en el Sindicat de la Construcció, del qual va ser delegat, i va difondre la premsa llibertària (Le Combat Syndicaliste, Germinal, Le Libertaire, etc.). En 1927 va participar en una subscripció a favor de les famílies dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1934 vivia al barri de Brunet de Toló (Provença, Occitània). Membre, amb altres destacats anarquistes (Gabriel Diné, François Dumas, Émile Gardebled, Marius Garrec, etc.), de la Federació Comunista Llibertària (FCL), en 1936 es presentà com a candidat abstencionista a les eleccions legislatives per la III Circumscripció de Toló, però cap cartell es va aferrar i cap butlletí es va editar. En 1937 vivia al barri de Saint Claude de Grassa (Provença, Occitània) amb sa nova companya Joséphine Carpentier i el fill d'aquesta, el també anarquista Roland Carpentier (Roland Guisseguére). En aquesta època treballava com a cap de colla en l'empresa de construcció «Delagneau» de Grassa i, segons informes policíacs, formava part del grup local de Grassa de la FCL, establert al número 2 del carrer Tour de l'Oratoire, i en el qual militaven destacats anarquistes (Urbano Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, Domenico Nanni, Félicité Girolimetti, Kanik Papazian etc.) –posteriorment aquest grup s'integrà en la Federació Anarquista (FA). També en 1937 envià cròniques a Le Libertaire. En 1943 vivia al barri de Saint Jacques de Pertús. Léandre Guisseguére va morir el 12 de desembre de 1964 a l'Hospital Chalucet de Toló (Provença, Occitània).

***

Blas Lara Cáceres

- Blas Lara Cáceres: El 12 de desembre de 1966 mor a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA) l'anarquista i sindicalista Blas Lara Cáceres, que va fer servir el pseudònim Mariano Gómez Gutiérrez. Havia nascut el 3 de febrer de 1878 a Ayo el Chico (Ayotlán, Jalisco, Mèxic). Sos pares, pagesos sense terra, es deien Basilio Lara i Teresina (Tirza) Cáceres. Obrer pedraire en la construcció, va ser un dels fundadors de la Unió de Pedrers i Paletes de Guadalajara (Jalisco Mèxic) i va distribuir en aquesta ciutat el setmanari socialista Aurora Social, de Roque Estrada Reynoso. En 1902 decidí marxar cap als Estats Units; creuà la frontera per El Paso (El Paso, Texas, EUA) i viatjà amb tren fins San Francisco (San Francisco, Califòrnia, EUA). Finalment trobà feina estable de serrador a la indústria forestal, en la Union Lumber Company, de Fort Bragg (Mendocino, Califòrnia, EUA). A partir de 1905 fou membre de la Lliga Socialista de Fort Bragg. En 1905 hagué de retornà per tenir cura de sa germana greument malalta i va ser en aquest moment que va entrar en contacte amb les idees magonistes. Gràcies a les relacions amb Lázaro Gutiérrez Lara, s'integrà en el Partit Liberal Mexicà (PLM), fundat el juliol de 1906 per Ricardo Flores Magón. De bell nou a Fort Bragg, intentà crear un sindicat a la feina, però va ser acomiadat. En 1908, a San Francisco, encapçalà el Comitè de Defensa de Presos Polítics de Chicago. En aquests anys col·laborà en Libertad y Trabajo i The Socialist. Conegué Virginia Vincent, que esdevingué sa companya, però que sobtadament morí en 1910 per insuficiència cardíaca. El juliol de 1911 es traslladà a Los Ángeles (Los Ángeles, Califòrnia, EUA) on  s'integrà en la redacció de la quarta època de Regeneración. Aquest mateix any, realitzà gires propagandístiques de promoció de grups «Regeneración» per Texas. L'octubre de 1911 publicà en Regeneración l'article «Una carta para un leader», on manifestà la seva indignació per l'adhesió al maderisme de Ramón Morales, l'home qui li va introduir en la «lluita de classes». El juny de 1912 participà activament en les mobilitzacions de protesta contra les sentències de presó a Enrique i Ricardo Flores Magón, Anselmo L. Figueroa i Librado Ribera. El juliol de 1912, amb William Owen i Trinidad Villarreal, realitzà diversos esforços per obtenir la revocació de la sentència dels presos de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), apel·lat la resolució quan la sol·licitud va ser denegada, intentant pressionar les autoritats nord-americanes a través del senador per Califòrnia John Nola, etc. Mentre purgaven la condemna a la penitenciaria de l'illa de McNeil (Pierce, Washington, EUA), els membres de la JOPLM delegaren la representació de Regeneración a Blas Lara Cáceres, Francisca J. Mendoza i Rafael Romero Palacios. Arran de desavinences sorgides entre Lara i Romero Palacios, on el primer acusava el segon que voler controlar Regeneración, i del suport dels presos de la JOPLM a Lara, Palacios va ser expulsat del PLM, quedant Lara i Teodoro Gaitán al front del periòdic. Després del trencament entre els magonistes, primer amb Romero Palacios, i després amb el grup de Rómulo S. Carmona i Juan Francisco Moncaleano, treballà durament, amb altres companys (Antonio P. Araujo, Teodoro Gaitán, William C. Owen, etc.), en l'edició i la impressió de Regeneración. En sortir de la presó els membres de la JOPLM, tornà a les seves tasques d'organitzador i propagandista, fomentant la creació de grups «Regeneración» a la zona de Los Ángeles (Irwindale, El Puente, etc.) i participant com a orador en diversos mítings. A mitjans de 1914, realitzà una «gira d'agitació» per Arizona i desenvolupà una intensa campanya per l'alliberament de José Guerra, Jesús M. Rangel i els anomenats «Màrtirs de Texas». En 1915 fou un dels 36 membres de l'anomenada «Comuna d'Edendale» de Los Ángeles, formada amb destacats membres del magonisme. A finals de 1916, per desavinences amb Enrique Flores Magón, s'allunyà del grup editor de Regeneración. El 30 de desembre de 1916, actuà en el paper de Ramón en l'estrena d'una adaptació de Juan Olmos del drama de Ricardo Flores Magón Tierra y Libertad, al TMA Hall de Los Ángeles. Quan la separació dels germans Flores Magón, prengué partit per Ricardo. El març de 1918 participà en la campanya de defensa de Raúl Palma. En 1920, quan ja no es publicava Regeneración, retornà a Califòrnia i s'establí a Berkeley, on es va casar amb Consuelo Medina i on va surar quatre infants (Floreal, Harmonia, Voltairine i Tolstoi). Després del fracàs de la revolució llibertària magonista i de l'assassinat de Ricardo Flores Magón, continuà militant a Califòrnia, participant en reunions, assemblees i excursions campestres organitzades pel moviment anarquista i participà en les activitats de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) i en el seu òrgan oficial Regeneración. En 1924, amb Gabriel A. Rubio, encapçalà el Comitè Pro Alliberament dels Presos de Texas, que lluità per la llibertat dels sentenciats pels fets de Carrizo Spirng (Dimmit, Texas, EUA) de setembre de 1913. En 1954, sota el pseudònim de Mariano Gómez Gutiérrez, publicà les seves memòries amb el títol La vida que yo viví. Novela histórico-liberal de la Revolución Mexicana. Després d'haver patit una intervenció quirúrgica important, Blas Lara Cáceres va morir el 12 de desembre de 1966 a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Richmond (Contra Costa, Califòrnia, EUA). En 2017 les seves memòries van ser reeditades en 2017 per l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic.

Blas Lara Cáceres (1878-1966)

***

Antoni Roda Vallès

- Antoni Roda Vallès: El 12 de desembre de 1966 mor a Villejuif (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Roda Vallès. Havia nascut el 9 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 13 de juliol– de 1908 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Antoni Roda Aragonès i Elionor Vallès Fastiques. Aprenent de tipògraf, milità des de molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Barcelona (Catalunya), en els anys republicans fou membre destacat del Sindicat de Locomoció (Automòbils) de la CNT, president de les Joventuts Llibertàries i de l'Ateneu Cervantes de Barcelona i membre actiu de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Badalona (Barcelonès, Catalunya), població on residia. Destacà en les activitats culturals i estigué al costat d'Ángel Pestaña Núñez. Participà en els moviments revolucionaris de gener i de desembre de 1933. Posteriorment va ser un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri barceloní de La Salut. L'1 d'abril de 1934 va ser detingut a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) en una reunió clandestina i de bell nou l'1 d'agost d'aquell any a Barcelona quan venia el periòdic clandestí La Voz Confederal. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en el setge a la caserna de la Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu de Barcelona i després s'integrà en la «Columna Durruti», lluitant als fronts d'Aragó i de Madrid. Fou membre del Comitè de Guerra de la «Columna Durruti», la qual representà en el Ple de Columnes Confederals i Anarquistes celebrat el febrer de 1937 a València (València, País Valencià). En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera i en Vía Libre des del front. Amb la militarització de les milícies, fou comissari de Sanitat de la 26 Divisió i del XI Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. A finals de la guerra, els estalinistes el volgueren assassinar, juntament amb Emilio Andrés Díez, a Manresa (Bages, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs, amb sa companya Elionor Gil García, al camp de concentració de Sètfonts. En 1940 s'establí a Realvila (Guiena, Occitània) i l'agost de 1941 nasqué a Montalban (Guiena, Occitània) son fill Esteve Roda Gil (Étienne Roda-Gil), que posteriorment també va ser un destacat cançonetista anarquista. En el exili Antoni Roda Vallès milità activament en la CNT «ortodoxa» i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Després de la II Guerra Mundial, fou membre, amb Pablo Bravo, Florentino Estallo Villacampa, Mariano Jover i Antonio Zamorano, de la Comissió de Relacions de la II Regional (Alta Garona) de la CNT en l'exili. En 1947 fou delegat en el Congrés de la CNT de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) de Montalban. Després de viure uns anys a Montalban, en 1952 s'instal·là definitivament amb sa família a Antony (Illa de França, França), on vivia la família llibertària formada per Tomás Marcellán Martínez i Francisca Francitorra Ollé, a la qual estaven lligats abans de l'exili. En aquests anys treballà de pintor d'automòbils a «L'Imperial Garage», al XVII Districte de París, i continuà militant en la CNT de la regió parisenca. Antoni Roda Vallès el 12 de desembre de 1966 a l'Hospital Paul-Brouse de Villejuif (Illa de França, França) a causa d'un càncer provocat pels vapors de la pintura. Son germà petit Josep Roda Vallès sobrevisqué al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).

Antoni Roda Vallès (1908-1966)

***

António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983)

- António José Piloto: El 12 de desembre de 1967 mor a Lisboa (Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista António José Piloto. Havia nascut el 19 de maig de 1886 a Vimieiro (Arraiolos, Évora, Alentejo, Portugal). De ben jove començà a treballar com a oficinista (segon oficial d'escriptori) en el Ferrocarrils de l'Estat i, després de passar per diverses estacions, en 1908 va ser traslladat a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal). Forçà actiu en el moviment anarcosindicalista, formà part del Sindicat de Ferroviaris del Sud i Sud-est, juntament amb altres destacats militants (Miguel Correia, Mário Castelhano, Manuel Henriques Rijo, José Nobre Madeira, etc.), i col·laborà en la seva premsa. Fou l'editor del periòdic O Sul e Sueste. Órgão da classe ferroviária do Sul e Sueste, que entre el 7 de setembre de 1919 i 1933. Membre de la direcció de l'Associació de Classe dels Ferroviaris (ACF), en 1918 va ser empresonat amb altres companys, entre ells Miguel Correia, durant una vaga de ferroviaris. El 10 d'abril de 1920, després de patir el 27 de març un escorcoll al seu domicili, va ser detingut durant l'anomenada «Vaga dels 70 dies». Va ser empresonat tant pels governs de la I República portuguesa (1910-1926) com pel règim de l'Estat Nou (1926-1932). Finalment deixà els ferrocarrils, però continuà amb la lluita sindical i llibertària. Participà en la comissió de recaptació de fons per a la creació d'un Dispensari Antituberculós a Barreiro, creada el juny de 1932 i de la qual va ser el seu promotor. El Dispensari Antituberculós de Barreiro començà a construir-se l'1 de maig de 1933 i s'inaugurà el 3 de maig de l'any següent. Aconseguí entrar com a funcionari en l'Institut Nacional d'Assistència als Tuberculosos de Lisboa (Portugal). António José Piloto va morir el 12 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Ajuda.

***

Necrològica de Dominique Morel apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de gener de 1973

- Dominique Morel: El 12 de desembre de 1972 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Dominique Jean Marie Morel. Havia nascut el 15 de maig de 1950 al II Districte de Lió (Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Vénissieux (Lió, Arpitània). Sos pares es deien Charles Albert Morel i Huguette Louise Renée Barrouquere. Es crià al barri de Les Minguettes de Vénissieux i estudià al Col·legi d'Ensenyament Tècnic de la Construcció de Bron (Lió, Arpitània). Participà en el moviment vaguístic de 1968 i formà part del Comitè Central d'Acció dels Col·legis d'Ensenyament Tècnics (CET). Entrà a fer feina en Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) com a distribuïdor de telegrames, i, des de 1969, milità en la Unió Local de Lió de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), col·laborant en el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste. En 1971 fou un dels membres fundadors del grup lionès de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i realitzà una important tasca propagandística a Vénissieux. També practicà de manera aficionada la literatura, la poesia i la música. Dominique Morel va morir el 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de desembre– de 1972 a l'Hospital Édouard Herriot de Lió (Arpitània) a resultes d'un accident laboral al bulevard Lénine de Vénissieux mentre cobria la seva ruta de repartiment amb motocicleta. Deixà companya, Michèle Monique Larrat, i un fill de dos anys.

***

Emilia Buonacosa

- Emilia Buonacosa: El 12 de desembre de 1976 mor a Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) l'anarquista Emilia Buonacosa. Havia nascut el 15 d'octubre de 1895 a Pagani (Campània, Itàlia). Filla de pares desconeguts, va ser trobada al carrer per Giovanna Pepe, registrada d'ofici el 21 d'octubre de 1895 i adoptada als pocs dies pel matrimoni Alfano de Nocera Inferiore. Treballà en una fàbrica de conserves de Nocera Inferiore, població amb una important Cambra del Treball de la qual va ser habitual. Ben aviat destacà com a representant de les idees llibertàries i va estar en contacte amb destacats revolucionaris. Visqué dos anys amb l'anarquista Ernesto Dario. Participà activament en les lluites obreres i ja en 1913 estava fitxada com a «perillosa subversiva». Després d'un accident laboral que li va causar greus ferides al cap i li va fer perdre el cuir cabellut, obligant-la a portar perruca, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). El 8 de setembre de 1924 es casà a Milà amb l'anarquista Federico Giordano Ustori, amb qui va tenir una filla, Teresa, que morí pocs mesos després. En 1927 passà clandestinament a França. Establerta a París, freqüentà els exiliats italians i participà en les reunions del moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) i del grup Concentració d'Acció Antifeixista (CAA). Va ser fitxada per les autoritats com a «anarquista capaç de cometre actes terroristes». En 1930 enviudà i posteriorment s'uní amb el comunista Pietro Corradi. El desembre de 1932, segons l'informe d'un confident anomenat Decimus, va ser contractada com a relligadora tipogràfica per la «Librerie Moderne» de París i en aquesta època freqüentava l'anarquista Renato Castagnoli. En aquests anys, el seu domicili, al número 40 del carrer Troy de Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França), esdevingué un punt de referència dels anarquistes italians exiliats a la regió parisenca (Renato Castagnoli, Bruno Gualandi, Giuseppe Luccheti, Temistocle Ricciulli, etc.). El 13 de maig de 1936 assistí a París, amb altres anarquistes (Camillo Berneri, Egidio Fossi, Tintino Rasi, etc.), als funerals de Giovanni Sabbatini. Entre setembre de 1936 i 1937 la trobem a Barcelona (Catalunya) amb Romano De Russo, anarquista que segons els confidents organitzava atemptats antifeixistes. El juny de 1937 ideà amb l'anarquista Gino Bibi un pla per a comprar avions als Estats Units per oferir-los a la Revolució espanyola, encara que la policia pensava que eren per a fer atemptats a Itàlia, però el pla finalment no es va materialitzar. De bell nou a París, les autoritats feixistes enviaren un llistat d'anarquistes (Giulio Bacconi, Duilio Balduini, Giuseppe Biasini, Ugo Boccardi, Emilia Buonacosa, etc.) a les autoritats nazis per al seu arrest. El 9 de juliol de 1940 va ser detinguda per militars nazis i, després de passar per la presó d'Aquisgrà (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), el 19 d'octubre de 1940 va ser lliurada a la policia italiana a la frontera, on va ser detinguda per «activitats subversives» realitzades a l'estranger, i confinada a Brenner (Tirol del Sud). El 2 de desembre de 1940, malgrat les seves condicions precàries de salut, va ser condemnada a cinc anys de confinament a colònia penitenciària i en la seva apel·lació deixà clar que no havia comès cap acte violent. El 13 de desembre de 1940 arribà a l'illa de Ventotene. Necessitada de cures assídues per les ferides al cap, forçada a moltes dificultats i privacions, va caure constantment malalta. Esperant l'ajuda dels seus pares adoptius que vivien a Nocera Inferiore, va demanar ser traslladada a un lloc de la Campània, a Nàpols o a Salern. Però només va obtenir autorització per a mantenir correspondència amb son company Pietro Corradi. El juliol de 1941 el director de la colònia penitenciària va assenyalar el seu desgast físic (marejos, ceguesa, etc.) i psicològic, i el metge de Ventotene es va veure obligat a demanar aliments i medicaments complementaris per a ella. Això no obstant, va mantenir les seves idees, tot freqüentant els anarquistes confinats. El 29 d'abril de 1942, sa mare adoptiva, esperant tornar-la a veure, va demanar a les autoritats feixistes que concedissin a sa filla una breu llicència, però aquesta sol·licitud va ser rebutjada. Mentrestant, les peticions mèdiques dels sanitaris de Ventotene es van fer urgents i el 27 de juny de 1943 el director de la colònia penitenciària va demanar que la pena de confinament es commutés per la d'amonestació. El 21 d'agost de 1943, quan Benito Mussolini ja havia caigut, encara romania deportada i va demanar la llibertat per mor de la nova situació política. El nou govern, però, decidí tancar les preses polítiques confinades a Ventotene al camp de concentració de Fraschette d'Alatri (Laci, Itàlia). El 27 d'agost de 1943 denuncià a les autoritats les condicions inhumanes en les quals es trobaven les preses polítiques i demanà la immediata llibertat. El 7 de setembre de 1943 es decretà la seva llibertat, però l'ordre no arriba fins el 19 d'octubre, quan els fets bèl·lics van impedir el trasllat dels confinats del camp. El 7 d'agost de 1944 va poder sortir del camp i marxar cap a Nocera Inferiore. Encara que malalta i cansada, les autoritats la seguiren considerat una «anarquista fitxada». El maig de 1959 va demanar una pensió per invalidesa civil agreujada per la persecució política. El 21 de juliol de 1959 la policia encara mantenia obert el seu expedient personal. Emilia Buonacosa va morir el 12 de desembre de 1976 a Nocera Inferiore (Campània, Itàlia).

***

Necrològica de Ramona Noguero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de febrer de 1977

- Ramona Noguero: El 12 de desembre de 1976 mor a Bascons (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Ramona Noguero. Havia nascut cap el 1879 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Fou companya del militant anarquista Juan Montaner. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra mundial visqué de manera col·lectivista amb sos tres germans i son company en una granja que havien comprat a Bascons. Milità en la Federació Local de Vic de Fesensac (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca de Virginia Tabarroni (1928)

- Virginia Tabarroni: El 12 de desembre –algunes fonts citen el 29 de desembre– de 1977 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la tipògrafa anarquista Virginia Tabarroni, coneguda com Danda. Havia nascut l'11 de març de 1888 a Malabergo (Bolònia, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Tabarroni i Rosa Falchieri. El febrer de 1907 portà l'estendard de la Federació Anarquista de Bolonya en els funerals del poeta anarquista Giosuè Carducci. Vivia a casa del seu cunyat, l'anarquista Mammolo Zamboni, que segons la policia era el seu amant, i treballava a la seva impremta. El 31 d'octubre de 1926 son nebot Anteo Zamboni, de 15 anys d'edat, va ser acusat d'atemptar a Bolonya contra la vida de Benito Mussolini. Aquella mateixa nit, va ser detinguda, juntament amb sa germana Viola Tabarroni i els seus nebots Assunto i Ludovico Zamboni, sota l'acusació de complicitat amb l'intent de magnicidi. Després de gairebé dos anys de presó i d'una llarga i contradictòria instrucció judicial, va ser jutjada entre el 5 i el 7 de setembre de 1928 per un Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, presidit pel jutge militar Cristini, i l'endemà, 8 de setembre de 1928, condemnada, juntament amb son cunyat, a 30 anys de presó, prohibició perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància, per complicitat amb el fallit atemptat atribuït a son nebot. Després de la duríssima presó de Trani (Pulla, Itàlia), va ser reclosa a la de Perusa (Umbría, Itàlia) i el 23 de desembre de 1932, un mes després que Mammolo Zamboni, va ser alliberada mitjançant un decret de gràcia reial, gràcies a la intervenció del jove advocat socialista Roberto Vighi, que va demostrar les incongruències del procés. La tragèdia d'aquesta família va ser el tema d'una pel·lícula televisiva que, sota el títol Gli ultimi tre giorni, va ser estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.

Virginia Tabarroni (1888-1977)

***

Alfonso Camín Meana

- Alfonso Camín Meana: El 12 de desembre de 1982 mor a Porceyo (Gijón, Astúries, Espanya) el periodista, escriptor, poeta i simpatitzant anarquista Alfonso Camín Meana, que va fer servir nombrosos pseudònims (Alonso Sánchez de Huelva, Crespo Calvo de Olloniego, J. Bances Juvenal, Juan de la Braña, Juan del Mar, Juan de Onís, Juan Franco, Raúl de Acebal, etc.). Havia nascut el 12 d'agost de 1890 al barri de Tremañes de Gijón (Astúries, Espanya). Era fill de Manuel Camín Lozano, jornaler, i de Maximina Meana Meana, ambdós de Roces (Gijón, Astúries, Espanya). Només rebé instrucció primària i la seva formació va ser de caràcter autodidacta. Després de treballar en una pedrera de Contrueces (Gijón, Astúries, Espanya), decidí emigrar a Cuba i el 4 d'octubre de 1905 arribà a l'Havana. A Cuba visqué de mala manera treballant en diferents oficis (en la confecció, mecànic, soldat voluntari, venedor ambulant, etc.). Després d'un intent de suïcidi en un moment de desesperació, en 1908 va ser empresonat després de veure's implicat en una baralla sagnant. En 1911 s'inicià en el periodisme a Santiago de Cuba, col·laborant en El Cubano Libre i en El Liberal. Després treballà a l'Havana per al Diario Español. Posteriorment es traslladà a Cienfuegos, on es guanyà la vida venent talls de vestit jaqueta per a homes i on en 1912 fundà la revista de caire asturià Tierrina. De bell nou a l'Havana, treballà com a redactor en els diaris Diario Español, La Noche i Diario de la Marina, i acabà dirigint la revista Apolo (1915). En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions cubanes (Asturias, El Comercio, La Correspondencia, El Cubano Libre, Diario Español, Hojas Cubanas, La Independencia, El País, El Progreso de Asturias, Vida Española, Voz Astur, etc.). En 1915 retornà a la Península per a cobrir la I Guerra Mundial per al Diario de la Marina. Després de viure durant un any la bohèmia madrilenya i col·laborant en diferents diaris (El Bólido, La Esfera, El Liberal, El Lunes del Imparcial, Nuevo Mundo, etc.), en 1916 retornà a Cuba, on visqué fins a 1926 treballant en el periodisme (Alerta, Diario de la Marina, El Mundo, La Noche, Patria, La Prensa, El Siglo, etc.) i desenvolupant una intensa tasca literària, formant part de diverses institucions culturals (Acadèmia Cubana de la Llengua, Acadèmia de la Història de Cuba, Acadèmia Nacional d'Arts i Lletres, etc.) i on els seus poemes van influir en destacats autors cubans, com ara Alejo Carpentier, Nicolás Guillén o Ramón Guirao. Patí dos nous empresonaments, en 1917 i en 1923. En 1926 retornà a la Península i s'establí a Madrid (Espanya), on conegué Rosario Armesto Jurjo, que esdevingué sa secretària i sa companya per la resta de sa vida. A partir de 1929, i fins a la seva mort, dirigí la revista Norte. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Palència (Castella, Espanya) i pogué fugir fins que va ser detingut a Luarca (Astúries, Espanya) i restà empresonat un mes. A punt de ser afusellat, aconseguí la llibertat i passà Portugal, des d'on el maig de 1937 passà a l'Havana i després es traslladà a Mèxic. Al país asteca col·laborà en prestigiosos diaris, com ara Excelsior i El Universal, i dirigí la revista Rojo y Gualda, sense oblidar Norte. També edità la revista Ambos Mundos. En 1952 va ser premiat amb el Premi Nacional de Literatura «Miguel de Cervantes» i en 1965 amb el Premi de la Crítica. Ja malalt, el 25 de setembre de 1967 retornà a Madrid i després s'instal·là definitivament a Gijón. En 1979 va rebre el Premi «José Vasconcelos» de Mèxic i en 1981 va ser nomenat Fill Predilecte i Poeta d'Astúries. Entre les seves obres podem destacar Adelfas (1913), Crepúsculos de oro (1914), Cien sonetos (1915), La ruta (1916), De la Asturias simbòlica (1917), Quosque tandem [...]? (1918), Alabastros (1919), Hombres de España (1923), La moza del castañar (1924), El automóvil gris (1924), Hombres de España y América (1925), De la Asturias simbólica y nuevos poemas (1925), La Carmona (1926), Carteles (1926), Palomos buchones (1927), Los hombres y los días (1927), Entre volcanes (1928), La pícara molinera (1929), Xochitl y otros poemas (1929), Carey (1931), La Pregonada (1932), La danza prima (1932), El gallo de Mateón (1933), Los poemas del indio Juan Diego (1934), Los poemas lozanos (1935), Pancho Villa (1935), España a hierro y a fuego (1938), El valle negro. Asturias 1934 (1938, sobre la Revolució d'Astúries de 1934), Poemas para niños de catorce años (1938), Romancero de la Guerra (1938), Águilas de Covadonga (1940), Lienzos de España (1941), Los poemas del destierro y nuevo romancero asturiano (1942), Mar y viento (1943), Tonadas en la neblina (1943), De Estrabón al rey Pelayo (1943), Los poemas de Rosario (1944), El Adelantado de la Florida (1944), La Mariscala o el verdadero Bobes (1945), Juan de la Cosa (1945), Carey y nuevos poemas (1945), Son de gaita y otras canciones (1946), Los poemas de México (1947), El retorno a la tierra (1948), Últimos cantos de la Guerra (1948), Castillos y leones (1948), Rosa de Natahoyo (1948), Alabastros y nuevos poemas (1949), Canciones y pequeños poemas (1949), Apolo y las rosas (1950), España y sus hombres (1950), Carbones y otros retratos (1952), Entre manzanos (1952), Maracas y otros poemas (1952), La copa y la sed (1954), Fantoches (1954), La danza prima y nuevos poemas (1954), Los buitres (1954), Los poemas de Madrid (1955), Cien sonetos y cien más (1955), Al son del agua (1956), Estafermos (1956), América y sus hombres (1957), Carteles y nuevos poemas (1958), Entre palmeras (1958), Momentos (1958), Lienzos de España y nuevos motivos del Museo del Prado (1959), Adelfas y nuevos poemas (1959), La fuente, el río y el mar (1960), Azor (1961), El mundo y sus hombres (1962), Los emigrantes y cronicón del palacio de Contrueces (1962), El collar de la Emperatriz (1962), Lira errante (1964), Antología asturiana (1965), La ruta y nuevos poemas (1965) i Don Suero de Quiñones o El caballero leones (1967), entre d'altres. El seu poema «Macorina», inclòs al llibre Carey, va ser musicat per la cantant Chavela Vargas i va ser una de les cançons més conegudes de la seva carrera artística. No va militar mai en cap grup anarquista, però amb sa companya Rosario Armesto Jurjo i altres familiars assistia regularment a actes del moviment llibertari, al qual va fer costat econòmic, tot col·laborant durant sa vida, abans i durant el seu exili, en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertar!, Estudios, Ética, Mi Revista, Nosotros, Ruta, El Sembrador, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Alfonso Camín Meana va morir el 12 de desembre de 1982 al seu domicili de Porceyo (Gijón, Astúries, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San Félix de Porceyo. La Biblioteca Pública Municipal de Roces de Gijón porta el seu nom.

Alfonso Camín Meana (1890-1982)

***

Necrològica de Josep Espluga Culubret apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de gener de 1989

- Josep Espluga Culubret: El 12 de desembre de 1988 mor a Menton (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Pere Baldiri Espluga Culubret –el seu primer llinatge a vegades citat erròniament com Esplugas i el segon com Figueras. Havia nascut el 27 de desembre de 1911 a Salt (Gironès, Catalunya). Sos pares es deien Joan Espluga Ollé i Margarita Culubret Payet. Estudià magisteri i des de molt jove milità en el moviment anarquista. Treballà en arts gràfiques i d'administratiu. Milità en el Sindicat de Barbers i en el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, acompanyà Buenaventura Durruti al front d'Aragó. L'agost de 1936 signà un ban en nom del Comitè de Centúries de la «Columna Durruti» des d'Osera de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) i en aquest moment s'encarregava de la recepció i reclutament de voluntaris. Formà part, amb Lucio Ruano, Pedro Campón, Pedro Bargallo i Pablo, del Comitè de Guerra de la «Columna Durruti» i fou delegat de l'Agrupació de Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) i delegat general de Centúries a Aragó. Contrari al revisionisme imposat durant la guerra, s'integrà en el Comitè de l'«Agrupació dels Amics de Durruti» arran la reunió fundacional de març de 1937. En aquesta època col·laborà en el periòdic barceloní La Noche. Retornà a la rereguarda i l'abril de 1937 va ser nomenat vocal (administració) de la Comissió Tècnica de la Secció de Premsa del Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la CNT. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. En 1944 va fer un míting a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), assistí al Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de París de 1945, fou secretari de la IX Regional de la CNT amb seu a Orleans (Centre, França) i l'agost de 1946 representà aquesta regional en el Ple Nacional de Regionals de la CNT. En els anys posteriors milità en el sector ortodox i regentà una cantina a prop de Caen (Baixa Normandia, França), amb sa companya Hortensia Piñol. A finals dels anys seixanta reduí la seva militància. Per necessitats orgàniques es traslladà a Menton. Josep Espluga Culubret va morir el 12 de desembre de 1988 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània).

***

Juan García Durán

- Juan García Durán: El 12 de desembre de 1986 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) el bibliotecari, historiador i militant anarquista i anarcosindicalista Luis Costa García, més conegut com Juan García Durán o, també, com El Fugas. Havia nascut el 24 de febrer de 1915 a A Torre (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia). Sos pares, no casats, es deien Cándido Costa Saborido i Concepción García Soto, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 28 d'octubre de 1918 a Vilagarcía de Arousa. Fill d'un fuster instal·lat a Vilaxoán de Arousa, aprengué l'ofici de mestre d'aixa. Quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). També milità en les Joventuts Llibertàries. El novembre de 1931 presidí un míting cenetista a Betanzos. En 1935 va fer de secretari dels fusters de Vilagarcía i en 1936 assistí al Congrés de la CNT en representació dels sindicats de Vilagarcía. Poc abans de l'aixecament feixista s'establí a La Corunya, fugint de la persecució a la qual era sotmès per la seva actuació en un conflicte laboral, i es casà amb Dolores Martínez Santiago, amb qui tingué un fill, Luis Costa Martínez. Entre el juliol i l'agost de 1936 va estar detingut pels facciosos. Fou en aquest moment que adoptà el nom de Juan García Durán. Novament capturat el juliol de 1937 a La Corunya, fou jutjat i condemnat a mort. El maig de 1943 fou alliberat de la presó d'Alcalá de Henares. De bell nou a La Corunya, s'incorporà a la CNT clandestina, participant activament en la reorganització del sindicat anarcosindicalista. El juny de 1943 fou nomenat secretari general del Comitè Regional de Galícia de la CNT, assistint als plens nacionals de regionals a Madrid de juliol de 1945 i de març de 1946 –en aquest últim fou nomenat secretari polític del Comitè Nacional i secretari de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD)–, i al Ple Regional de començaments de 1945 a La Corunya. Membre dels comitès nacionals d'Ángel Morales Vázquez i de Lorenzo Íñigo Granizo, va ser delegat per viatjar a França i tractar diversos assumptes del Govern republicà de Giral, i intervingué en tres consells de ministres. També en aquests anys mantingué contactes amb el Partit Galleguista. Participà en diverses trobades amb els grups guerrillers, especialment de Lleó i de Galícia. El 9 d'abril de 1946 fou ferit d'un tret en una cama per la policia durant la seva detenció a la Gran Via de Madrid, però a l'hospital aconseguí fugir. Novament capturat per mor d'un confident, fou jutjat, condemnat a mort i tancat a les presons d'El Dueso, d'Ocaña i de l'Hospital Penitenciari de Yeserías, d'on fugí el 10 de març de 1949 i passà a França amb llanxa pesquera. En 1950 visqué una temporada a França fent de planxador, ja que no volgué acceptar el suport econòmic de l'organització anarcosindicalista; després de fuster i d'auxiliar de biblioteca de l'Arxiu Nacional d'Austràlia, on es casà en segones núpcies amb la cònsol francesa Jeanette Villemin, amb qui tindrà un segon fill, Jean-Pierre García. Els trasllats consulars de sa companya també van ser seus i per això viatjà per uns quaranta països dels cinc continents. A finals dels anys cinquanta estudià biblioteconomia a Detroit, va fer classes de francès a l'Acadèmia Berlitz i a la Wayne State University i mantingué relacions amb el grup «Libertad» i amb les Societats Hispanes Confederades, realitzant nombroses conferències on defensà la unitat de les forces antifranquistes. En 1964 s'instal·là a Montevideo, on va fer classes d'anglès, de gallec i de portuguès al Liceu Francès, a la Universitat de la República i a la Facultat d'Humanitats i de Ciències, alhora que aprofundí en els seus estudis biblioteconòmics, obtenint la llicenciatura amb la tesi Bibliography of the Spanish War (1936-39). Encara que enquadrat en una línia reformista, en 1966 condemnà el cincpuntisme. En 1966 prologà el llibre de Carlos Zubillaga Castelao no arte galego. En 1968 s'establí a Houston (Texas, EUA). El 20 de novembre de 1975, el mateix dia que morí el dictador Franco, es doctorà en la Universitat de la Sorbona de París amb una tesi dirigida per Pierre Vilar sobre la intervenció estrangera en la Guerra Civil espanyola (Guerre civile espagnole (1936-1939). Interventions etrangères sur mer), passant a ser un dels especialistes d'aquest conflicte i realitzant conferències sobre el tema per tot arreu (Leiden, Houston, Washington, Atlanta, Mont-real, Vilagarcía, Madrid, Barcelona, etc.). Amb el temps arribà a tenir força prestigi com a especialista en biblioteques i en bibliografia, fent d'assessor històric de la Biblioteca del Congrés nord-americana a Washington i de bibliotecari en universitats texanes (Rice University, etc.). En 1979 tornà a la Península i passà a viure a Alacant. Assistí al V Congrés de la CNT, del qual sortí força decebut, i es tornà força crític vers el moviment anarquista. En 1985 fou nomenat col·laborador de la Càtedra d'Història Contemporània de la Facultat de Filosofia i Lletres d'Alacant. Un mes abans de morir, gràcies a haver guanyat la loteria, fundà el «Premi Juan García Durán», destinat a distingir bianualment amb tres milions de pessetes un estudi sobre la Guerra Civil espanyola; el premi va ser canalitzat per la Fundació Bosch Gimpera i després es va fer càrrec el Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT, Comunidad Ibérica, Cuadernos de Ruedo Ibérico, España Libre, Espoir, La Hora de Mañana, Polémica, Ruta, Solidaridad, Tiempo de Historia, Tierra Vasca, Umbral, etc. És autor de Por la libertad. Cómo se lucha en España (1956, traduïda al gallec en 2001 sota el títol Pola liberdade. A loita antifranquista de Luis Costa), Gramàtica española. Por qué la gramàtica es una ciència (1962), La novela española de postguerra civil (1964), Bibliografía de la guerra civil española (1936-1939) (1964, primera que es realitzà sobre el tema), A Hispanic look at the bicentenial (1978), Camino para la paz. Los historiadores y la guerra civil (1980), La guerra civil española. Sus fuentes y sus lagunas (Archivos, bibliografía y filmografía) (1985), entre d'altres. Juan García Durán va morir sobtadament d'un aneurisma el 12 de desembre de 1986 a Alacant (Alacantí, País Valencià), quan enllestia una traducció al castellà de la seva tesi doctoral.

***

Hristo Kolev

- Hristo Kolev: El 12 de desembre de 1995 mor a Sofia (Bulgària) l'anarquista Hristo Kolev Ĭordanov, conegut com Golemiya (El Gran), per a no confondre'l amb Hristo Kolev Velinov (1925-2010), conegut com Malkiya (El Petit). Havia nascut el 22 d'abril de 1911 a Balvan (Veliko Tànovo, Bulgària). En 1930 començà a militar en la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), destacà com a orador i fou redactor del seu òrgan d'expressió Robotnitcheska Missal (Pensament Obrer). Entre 1930 i 1935 patí una desena de detencions com a objector de consciència i militant anarquista. En 1932 s'establí a Sofia (Bulgària) amb la intenció de fer estudis universitaris. Amb el cop militar del 19 de maig de 1934 passà a la clandestinitat. En 1938 va ser condemnat a un any de presó per solidaritzar-se activament amb la Revolució espanyola. En 1940 va ser novament empresonat per propaganda anarquista. En 1942 va ser condemnat a 10 anys de presó per persistència en les seves idees i pràctiques subversives. Torturat pels nazis en 1943, va ser alliberat el 9 de novembre de 1944 en arribar els soviètics. El 10 de març de 1945 va ser detingut pel nou poder comunista com a delegat de la FACB durant la Conferència Nacional anarquista, juntament amb tots els assistents, i empresonat al camp de concentració de Doupnitsa (Kiustendil, Bulgària). En 1947 va ser novament detingut i internat en un camp de concentració a Kutsiyan, a prop de Pernik (Pernik, Bulgària), on trobà nombrosos anarquistes, entre ells Manol Vasev, i treballà de manera esclava a les mines a cel obert. Un cop lliure va ser novament empresonat posteriorment a Bogdanov Dol (Pernik, Bulgària) i, entre 1949 i 1953, a l'Illa Belene (o Illa Persin), al Danubi. A finals de 1953, acusat d'«activitats subversives» dins del camp, va ser tancat a Sofia sota un règim molt estricte. Sempre militant de la FACB, en 1968 establí contacte amb un grup d'estudiants dissidents de Sofia, que havien trencat amb les Joventuts Comunistes, als quals els havia donat clixés de multicopista, difícils de trobar a Bulgària, ja que estaven numerats per les autoritats per a controlar-los. Aquest grup, amb l'ajuda d'una màquina d'escriure robada i adaptada a multicopista, edità nombrosos fullets i butlletins, alguns dels quals contenien extractes del llibre de Daniel Cohn-Bendit Le gauchisme, remède à la maladie sénile du communisme. Detingut tot el grup a finals de 1968, tots reconegueren els fets llevat d'ell, que negà totes les acusacions; jutjat, va ser condemnat el 4 de novembre de 1969 a un any de presó, però va ser posat en llibertat provisional després de pagar una fiança. Com que la pena va ser molt lleugera, tant la FACB com la Unió Anarquista Búlgara (UAB), demanaren que no es portés cap campanya d'informació i de suport a l'estranger per a no complicar l'afer. L'agost de 1971 va ser detingut després d'haver posat una corona de la FACB i de pronunciar un elogi fúnebre durant l'enterrament del company Penko Teofilov; apallissat de valent durant l'interrogatori, va ser portat a Sofia i posteriorment deportat a la petita població de Deliorman (Shumen, Bulgària), zona inhòspita del nord-est búlgar, on es trobava encara en 1977. La seva biblioteca i el seu important arxiu va ser confiscat per les autoritats búlgares. En 1977 se li va assignar la residència vigilada a Balvan i en 1978 va ser alliberat, però sempre amenaçat de ser novament detingut. A principis de 1990 participà activament en la restauració de la FACB, que prengué el nom de Federació Anarquista de Bulgària (FAB), i fou redactor de Svobodna Misŭl (Pensament Lliure). Hristo Kolev va morir el 12 de desembre de 1995 a Sofia (Bulgària). En 2006 es publicaren les seves memòries sota el títol Spomeni za izrastvaneto (Memòries de créixer).

***

José Planas Cruells

- José Planas Cruells: El 12 de desembre de 1996 mor a Ciudadela (Tres de Febrero, Buenos Aires, Argentina) el dissenyador, retratista i gravador anarquista i naturista José Planas Cruells. Havia nascut el 29 de setembre de 1902 a Arbúcies (Selva, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament el 1901 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià). Sos pares es deien Tomàs Planas Cullell, llaurador, i Maria Cruells Heru. En 1910 emigrà amb sa família a l'Argentina, on esdevingué un dissenyador i retratista de renom. Entre els anys vint i trenta destacà per la seva feina, especialment entre els anys 1929 i 1931, quan il·lustrà un gran nombre de llibres llibertaris i col·laborà habitualment en el Suplemento Quincenal del periòdic anarquista La Protesta i en les revistes Claridad i Nervio. Propagandista del naturisme, fou un estricte vegetarià. Estigué molt vinculat a Diego Abad de Santillán i a Campio Carpio. També realitzà nombroses exposicions, com ara a Montevideo (1929), Buenos Aires (1930), Mar del Plata (1954), etc. Va rebre importants premis (1929, 1930, 1931 i 1972) per les seves portades i gravats en arts gràfiques i cinematogràfiques. Realitzà més de sis-mil retrats de personatges coneguts del món de les arts, del cinema, del teatre, de les lletres, de l'educació, de la ciència, de la política, etc. Durant més de trenta anys treballà en una monumental enciclopèdia de la llengua espanyola, l'Enciclopedia de la Redacción, que, mancada d'editor, només pogué publicar un opuscle amb 38 vocables a mode d'exemple i on cada veu s'estudiava des de diferents punts de vista (anàlisi gramatical, parònims, sinònims, etc.); obra que va ser molt elogiada per Jorge Amado, Miguel Ángel Astúries, Jorge Luis Borges, Rafael Lapesa Melgar, Salvador de Madariaga, Ernesto Sábato i altres destacats intel·lectuals. Al final de sa vida José Planas Cruells es retirà a Ciudadela (Tres de Febrero, Buenos Aires, Argentina), població morí el 12 de desembre de 1996. A vegades algunes dades biogràfiques es confonen amb les del també artista català emigrat a l'Argentina José Planas Casas (1900-1960).

José Planas Cruells (1902-1996)

***

Concepción Serrano López

- Concepción Serrano López: El 12 de desembre de 2016 mor a Madrid (Espanya) la pedagoga i militant anarquista i anarcofeminista Concepción Serrano López, coneguda com Concha Serrano. Havia nascut el 14 de juliol de 1950 a Villaverde (Madrid, Castella, Espanya; actualment pertany a Madrid). Sos pares es deien Agustín Serrano Pérez, jornaler, i Deogracias María López de la Fuente.. Milità en el Sindicat d'Ensenyament de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la seva creació a finals dels anys setanta i en l'Ateneu Llibertari de Villaverde des de la seva ocupació l'1 de maig de 1980. En 1980 formà part de la secretaria de Tresoreria del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per José Bondía Román. En 1983, amb Pilar Domínguez, Dolores Luque Santos i altres, reactivà l'agrupació anarcofeminista «Mujeres Libres». En els anys vuitanta va ser acomiadada d'una escola infantil del barri madrileny de Villaverde per discrepàncies amb la direcció i poc després fundà amb altres companyes l'escola infantil en règim de cooperativa «Pequeño Compañero» a la mateixa localitat, més tard reconvertida en guarderia, i on va romandre fins al seu tancament més de vint anys després. Participà activament en campanyes de defensa de presos i antirepressives (Mumia Abu Jamal, Xosé Tarrio González, Tessalònica, etc.) i en actes i manifestacions de tota mena (antimilitaristes, d'alliberament sexual, iaioflautes, menjadors populars, etc.). En 1990 fou delegada al Congrés de la CNT celebrat a Bilbao (Biscaia, País Basc) i al de 1995 a Granada, on va fer la conferència «Lenguaje no sexista» a les Jornades Culturals del congrés. En 1996 presentà la ponència «Lenguaje no sexista» a les Jornades Antipatriarcals celebrades a Madrid. Va fer nombroses conferències sobre ensenyament, feminisme i anarquisme a diferents indrets, com ara Granada (1985, 1990 i 1997), Jaén, Elda (1988), Puerto Real (1992 i 1997), Barcelona (1993), Almeria (1997), Sevilla (2002), etc. Trobem textos seus en diferents publicacions (A Rachas, La Samblea, etc.) i prologà l'edició de 2006 de la Historia del anarcosindicalismo espanyol de Juan Gómez Casas. Fou companya de José Luis Velasco Sanz, relació que acabà en separació. Concepción Serrano López va morir el 12 de desembre de 2016 a l'Hospital Universitari «Fundación Jiménez Díaz» de Madrid (Espanya) a causa d'un càncer fulminant i va ser incinerada al Crematori del Cementiri Sud de la ciutat. El 16 de desembre de 2917 se li va retre un homenatge a la seu madrilenya de la Fundació Anselmo Lorenzo.

Concepción Serrano López (1950-2106)