|
---
Anarcoefemèrides del 13 de febrer Esdeveniments
Cartell de l'acte - Míting en protesta per les execucions de Jerez: El 13 de
febrer de 1892 se celebra a la Sala Commerce de París (França), al número 94
del Faubourg du Temple, un míting en protesta per les execucions de quatre
anarquistes (José Fernández Lamela, Manuel Fernández Reina, Manuel Silva Leal i
Antonio Zarzuela Granja) tres dies abans a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya),
acusats de participar en la revolta llibertària pagesa del mes anterior. El
míting va ser organitzat pels moviments anarquista i socialista revolucionari.
Van intervenir Édouard Couturier, Gustave Leboucher, Pierre Martinet, Jacques Prolo
i Joseph Tortelier, entre d'altres. A l'acte assistiren unes sis-centes persones
que ompliren el local i a la sortida es van vendre exemplars del periòdic
anarquista Le Conscrit, que va una crida a la deserció dels soldats.
L'acte va ser estretament vigilat per la policia. ***
Portada del primer número d'A Propaganda -
Surt A
Propaganda:
El 13 de febrer de
1894 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del
periòdic A Propaganda. Anarchista.
Estava editat
per Francisco Borges Espirito Santo. Setmanari d'antuvi,
després passà a ser quinzenal.
Tractà temes d'allò més variat:
feminisme, antimilitarisme, propaganda
anarquista, història del moviment llibertari, teoria
àcrata, propaganda pel
fet, notícies locals i internacionals, repressió,
sindicalisme,
antiparlamentarisme, educació integral, ressenyes de
llibres, anticlericalisme,
etc. Trobem textos de Mikhail Bakunin, Raul Brandão,
Mauricio Charnay, Trindade
Coelho, Caldas Cordeiro, Corisco, Cunha, Hector Depasse, Pedro Estevam,
Matheus
Ferreira Ruivo, Emigdio Garcia, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Eduardo
Maia,
Errico Malatesta, Fernando Martins de Carvalho, Julio Augusto Martins,
Oliveira
Martins, Adelino Neves, Ramalho Ortigão, Paulí
Pallàs Latorre, Zéphyrin
Raganasse, Antonio de Serpa, Stepniak, Miguel Thivars, Vaillant i Oscal
Wilde,
entre d'altres. En sortiren 61 números, l'últim
el 30 de juny de 1895. ***
Funeral de Kropotkin - Funerals de Piotr Kropotkin: El 13 de febrer de 1921 Piotr Aleksejevic Kropotkin és enterrat al cementiri de Novo-Devichy (Moscou, Rússia), havia mort el 8 de febrer. Els funerals de Kropotkin van ser l'escenari de l'última manifestació en massa anarquista a la Rússia bolxevic. Sota la pressió dels llibertaris, els presoners anarquistes van obtenir permís per assistir a les exèquies i, després, van retornar a les presons. Una multitud de cent mil persones va seguir el taüt fins el cementiri. Les banderes negres es van desplegar i les pancartes proclamaven lemes com «Autoritat s'oposa a llibertat» o «Els anarquistes demanen ser alliberats de la presó del socialisme». Al cementiri, diversos oradors, com ara Emma Goldman, Isaac Steinberg, o Aron Baron –afusellat pels comunistes poc després– van retre l'últim homenatge al pensador anarquista. ***
Cartell
de l'homenatge -
Homenatge a Ángel Pestaña: El 13 de
febrer de 1938 es ret, al teatre Fuencarral
de Madrid (Espanya), un homenatge al destacat militant
anarcosindicalista Ángel
Pestaña Núñez en
commemoració del seu naixement. Pestaña havia
mort poc abans,
l'11 de desembre de 1937. Organitzat pel Partit Sindicalista (PS), a
l'acte van
ser convidats tots els partits polítics i totes les
organitzacions obreres,
tant marxistes com llibertàries. Hi van intervenir Eduardo
Paz Samper, per les
Joventuts Sindicalistes (JS); Miguel Torres, per la Joventut
Republicana (JR);
José Luis Leda, per la Joventut Socialista Unificada (JSU);
Francisco
Bartolomé, per Izquierda Federal (IF); i Justo Feria, pel
Partit Democràtic
Federal (PDF). Després Valentín de Pedro
llegí alguns articles publicats per
Pestaña en El Sindicalista
i l'actriu
Carmen Seco Cea diversos versos dedicats a la mort del sindicalista.
També van
intervenir José Robusté, pel Comitè
Nacional del PS; Luis Santiago, pel Partit
Comunista d'Espanya (PCE); Régulo Martínez, pel
Front Popular; José García
Pradas, per la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI); Miguel San Andrés, en nom
del Partido de Izquierda Republicana (PIR); i Pablo Sancho, en
representació de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per acabar,
Valentín de Pedro llegí
unes pàgines de Natividad Adalia, director d'El
Sindicalista, i Edmundo G. Acebal, en
representació del Comitè
Local del PS, resumí l'acte. Homenatge
a Ángel Pestaña (13 de febrer de 1938)
Naixements
Geertruida Agneta Muysken -
Geertruida Agneta
Muysken: El 13
de febrer de 1855 neix a
Hillegom (Holanda
Meridional, Països Baixos)
l'escriptora, lliurepensadora i intel·lectual
llibertària i feminista
Geertruida Agneta Muysken, coneguda com Truus
Kapteyn-Muysken. Sos pares es deien Antoine Charles
Muysken, notari
i alcalde d'Hillegom, i Constance Susanna Commelin, i tingué
12 germans i
germanes dels quals només van sobreviure quatre germanes i
dos germans. Nascuda
en una família benestant, sa mare va morir quan tenia nou
anys i son pare quan en
tenia 13. Va fer els estudis secundaris a l'Hogere Burgerschool (HBS,
Escola
Cívica Superior) de noies d'Haarlem (Holanda Septentrional,
Països Baixos). En
aquesta època es va veure molt influenciada per Helena
Mercier, mestra, escriptora
i feminista liberal, pionera del treball social, amb qui sempre va
mantenir
contacte. Entre 1878 i 1880 va fer classes particulars amb l'escriptor
Willem
Doorenbos, qui la va introduir en la literatura, la filosofia i el
pensament
social. El 21 de desembre de 1880 es casà amb l'enginyer
mecànic Albertus
Philippus Kapteyn, amb qui va tenir dues filles (Olga i May) i un fill
(Albert)
–va practicar conscientment el control de natalitat.
Després del matrimoni la
parella s'instal·là a Londres (Anglaterra), on
ell treballava a la Westinghouse
Brake Company. A Londres continuà amb els seus estudis i va
conèixer reputats
intel·lectuals, especialment Sarah Grand, Piotr Kropotkin i
Bernard Shaw. També
entrà a formar del grup de dones radicals del Pioneer Club i
de l'organització
de lliurepensament West London Ethical Society (WLES, Societat
Ètica de West
London). El juliol de 1894 va publicar el seu primer article
(«A plea for moral
education») al setmanari Shafts.
Molt
influenciada per l'obra del filòsof Jean Marie Guyau, es
dedicà a la seva
divulgació entre la classe treballadora i ensenyant les
seves idees ètiques als
infants a la Freethinkers Sunday School. En 1898 publicà a
Londres en una
edició popular la seva traducció a
l'anglès de l'obra de Guyau Esquisse
d'une morale sans obligation ni sanction
(A sketch of morality independent of obligation or sanction).
En 1899 va publicar, sota el pseudònim GK,
el seu primer article en
neerlandès en el periòdic De Kroniek
del socialdemòcrata Pieter Lodewijk
Tak. Posteriorment publicà sovint en altres publicacions,
com ara Belang en
Recht, De Nieuwe Gids i De XXe
Eeuv. En 1899, com a membre de
la delegació holandesa, va participar en el
Congrés Internacional de Dones
celebrat a Londres. Després de viure vint anys a Anglaterra,
en 1900 la parella
visqué uns anys a Zuric (Zuric, Suïssa), on es
convertí en la promotora d'un
grup de reforma social format per intel·lectuals, artistes,
refugiats revolucionaris
i estudiants russos i polonesos. En 1907 es publicà a
Amsterdam el seu llibre Affirmatie.
Lijnen eener levensbeschouwing, recull de diferents assajos
on palesava les
seves variades idees filosòfiques (positivisme,
utilitarisme,
transcendentalisme, socialisme, anarquisme, espiritisme, teosofia,
feminisme,
etc.). En 1908 retornà amb son company als Països
Baixos i la seva casa del barri
d'Scheveningen de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos)
es convertí en un
centre de reunió de la intel·lectualitat
llibertària i socialista (Hendrik
Petrus Berlage, Bartholomeus de Ligt, Ferdinand Domela Nieuwenhuis,
Bernard
Reyndorp, Clara Gertrud Wichmann, etc.). Participà
activament en diverses
associacions, com ara la Vereeniging voor Vrouwenkiesrecht
(Associació per al
Sufragi de les Dones), la qual acabà abandonant
perquè la considerava «mancada
de principis», o el Nationaal Comité voor
Moederbescherming en Sexueele
Hervorming (Comitè Nacional per a la Protecció de
la Mare i la Reforma Sexual),
del qual en 1914 es convertí en membre de la junta. En 1909
publicà Geestelijke
evolutie en het geval Ferrer, sobre el cas de Francesc Ferrer
i Guàrdia i
en 1914 un assaig sobre maternitat i reforma sexual en el llibre de
diversos
autors Moederschap, sexueele ethiek. Fou membre de
l'associació de
lliurepensament De Vrije Gedachte (DVG, El Lliure Pensament),
més coneguda com «De
Dageraad» (Alba), on destacà sobretot pel seu
ateisme. En 1915 va pronunciar a
Zwolle (Overijssel, Països Baixos) la conferència
«Guerra i orientació
espiritual» i l'any següent un discurs en el
congrés «Educació moral sense
dogma religiós» a Rotterdam. En 1916
també publicà Levensrichting van dezen
tijd. Verzamelde opstellen. A partir de la Gran Guerra les
seves idees es
decantaren totalment pels pensaments anarquista i antimilitarista,
intentant
escampar aquestes idees en els cercles socialistes. En 1918
publicà el llibre Oorlog
en geestesrichting, on exposà les seves idees
antimilitaristes i morals, i
el fullet Waarschuwing aan de vrouwen van Nederland,
dirigit a les dones.
En 1919 s'integrà en la Bond van
Revolutionair-Socialistische Intellectuelen
(BRSI, Unió d'Intel·lectuals Socialistes
Revolucionaris). Malalta, Geertruida
Agneta Muysken va morir el 5 de setembre de 1920 en una
institució psiquiàtrica
d'Arnhem (Gelderland, Països Baixos) i va ser incinerada a
Westerveld (Drenthe,
Països Baixos). Pòstumament, en
1921,
es publicà, amb una nota biogràfica de
l'anarquista Bernard Reyndorp, la seva obra
Revolutie en weder-geboorte. Na gelaten handschrift,
on exposà les seves
idees anarcoindividualistes. La seva filla Olga Fröbe-Kapteyn
fou una destacada
espiritualista i teòsofa, creadora de les trobades Eranos a
la seva casa
d'Ascona (Ticino, Suïssa). ***
Foto policíaca de Joseph Dubois - Joseph Dubois:
El 13 de febrer de 1870 neix a Golta
(Mykolàïv,
Ucraïna) –algunes fonts citen Odessa (Odessa,
Ucraïna)– l'anarquista
il·legalista, membre de la «Banda
Bonnot», Jean Jules Dubois, conegut com Joseph Dubois. Sos
pares es deien Joseph Dubois, descendent d'una
vella família hugonota francesa, i Christine Boutinsky.
Emigrà a
França i, després de servir en la
Legió Estrangera gala, treballà com a
mecànic d'automoció per a diversos
patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat
un temps a la presó
de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys
anarquistes, un
garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari
anarquista Alfred
Fromentin, construí un garatge a les parcel·les
de «Le Nid Rouge», a
Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista
il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge
aprengué a conduir automòbils i fou
un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben
informada
la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents
irromprà
al seu taller quan treballava i caurà mort a trets
després d'alertar a crits
Bonnot. ***
Foto
policíaca d'Émile Maince (1894) - Émile Maince:
El 13 de febrer de
1874 neix a
Levallois-Perret (Illa de França, França)
l'anarquista Émile Maince. Sos
pares,
no casats, es deien Eugène Victor Maince, obrer rematador, i
Rosine Débrosse,
jornalera. Es guanyava la vida com a restaurador d'objectes
artístics i de
porcellana. El 9 de desembre de 1891 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional
de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) a tres setmanes
de presó per
«vagabunderia». L'11 de març de 1893 el
Tribunal de Villefranche-sur-Saône
(Roine-Alps, Arpitània) el condemnà a un mes de
presó per «mendicitat i
ultratges a agents». El 6 de gener de 1894, a resultes de les
grans agafades
antillibertàries engegades arran de la posada en
pràctica de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), va ser
fixat com a anarquista a París (França).
El 20 de març de 1894 va ser jutjat per
«robatori» davant la IX Tribunal
Correccional del Sena i va ser condemnat a sis mesos de
presó i a dos anys
d'assignació de residència. En 1894 vivia al
número 12 de l'avinguda de
Saint-Ouen i va ser sortejat i declarat apte per al servei militar. El
5 de
maig de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a tres
mesos
de presó per «possessió d'arma
prohibida». El 21 de setembre de 1894 el
Tribunal Correccional de Caen (Normandia, França) el
condemnà a 40 dies de
presó per «robatori i apologia de fets
criminals». El 6 de juliol de 1895 el
Tribunal Correccional del Sena el condemnà a una multa de
100 francs per
«infracció a la policia
ferroviària». El 14 de novembre de 1895
s'integrà en el
II Batalló d'Artilleria i va ser llicenciat sis dies
després per «astigmatisme
als dos ulls». El febrer de 1896 va ser detingut a
París acusat de còmplice de
l'anarquista Paul Laberie en la fabricació de moneda falsa
que es distribuïa a
Brussel·les (Bèlgica). Poc després,
l'agost del mateix any, va ser detingut a
París, amb la planxadora Marthe Vandrenne, pel mateix
delicte. El 16 de maig de
1903 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Versalles (Illa de
França,
França) a tres mesos de presó per
«cops, ultratges i rebel·lió als
agents». El
3 de març de 1915 va ser integrat pel consell de
revisió al servei actiu i el
29 d'abril de 1915 enviat al 106 Regiment d'Infanteria i el 25 de maig
de 1916
al 48 Regiment d'Infanteria. El 16 de febrer de 1917 va ser llicenciat
temporalment per tuberculosi. Entre el 29 d'abril de 1915 i el febrer
de 1917
lluità al front contra Alemanya. Émile Maince va
morir el 6 de juny de
1917 al seu domicili de Clichy (Illa de
França, França). ***
Tomba
d'Ariodante Barsotti - Ariodante
Barsotti: El 13 de febrer de 1876 neix a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Ariodante
Barsotti. Era
fill d'Antonio Barsotti i d'Erminia Gemignani. Es guanyava la vida
treballant
de sastre. D'antuvi republicà, després de
col·laborar amb Alberto Mario Lazzoni,
ambdós es passaren a l'anarquisme, esdevenint militants
força actius. Participà
activament en les insurreccions de gener de 1894 i el 26 de febrer
d'aquell any
va ser condemnat en consell de guerra per un Tribunal Militar a 10 anys
de
presó i a tres anys de vigilància especial per
«pertinença a associació
criminal i incitació a la guerra civil». Arran
d'una amnistia, el 26 de
setembre de 1895 va ser posat en llibertat. Continuà
militant sense destacar en
el moviment anarquista i seguí vigilat per les autoritats.
Sa companya fou
Amelia Baratta. Ariodante Barsotti va morir el 31 de maig de 1912 a
Carrara (Toscana,
Itàlia) i va ser enterrat al cementiri Monumentale
Marcognano de la ciutat. ***
Notícia
sobre la condemna de Raoul Lenôtre apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 6 de desembre de 1923 - Raoul Lenôtre:
El 13 de febrer
de 1883 neix a Le Havre (Alta Normandia, França)
l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Émile
Lenôtre, conegut com Beaudoin.
Era fill de Louis Auguste Hippolyte Lenôtre (Le
Nôtre) i d'Héloïse Euphrasie Alexandrine
Vivran, vídua des de 1880 del mariner Pierre Victor Joseph
Beaudouin, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni dels pares el 7
d'agost de 1885. El 4 d'abril de 1908 es casà amb Madelen
Marie Alphonsine Herubert.
El
març de 1912 fou, amb Louis
Parisot, un dels principals animadors del grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» de Le
Havre;
aquest grup, format per una cinquantena de militants,
distribuí el periòdic i organitzà
reunions públiques, festes i excursions, i tingué
una gran influència en la
Joventut Sindicalista. El 26 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el
«Carnet B»
dels antimilitaristes del departament del Sena Inferior. Descarregador
del moll
de professió, després de la Gran Guerra, fou un
dels membres més destacats de
la tendència minoritària en el si de la
Unió Local de Le Havre de la
Confederació General del Treball (CGT) i del Sindicat de
Treballadors del Port.
L'abril de 1920 fou un dels fundadors, amb Georges Burgat, Julien
Goirand, Raymond
Lachèvre, Jean Le Gall, A. Lemonnier, Henri Offroy, del Grup
Llibertari
Comunista o Grup Llibertari Le Havre (GLH), adherit a la
Federació Anarquista
(FA). Membre influent dels Comitès Sindicalistes
Revolucionaris (CSR), el 17 de
gener de 1922 va ser nomenat secretari adjunt dels estibadors i, poc
després,
adherí a través d'una votació
l'organització a la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU). En aquesta època
portà a terme una intensa activitat
sindical als molls, desencadenant diversos moviments de vagues de baixa
productivitat
(grèves perlées)
encaminats a obligar
els patrons a signar un nou contracte laboral. Amb Auguste Hervieu,
participà
activament en la gran vaga dels metal·lúrgics. El
21 de febrer de 1922 fou un
dels obrers que promogué l'alentiment de la
càrrega de municions a bord del
vaixell Francisca, que va fer que
vuitanta obres es retiressin del carregament. Detingut
després de l'escaramussa
sagnant del 26 d'agost de 1922, un cop lliure va promoure la
votació entre els
descarregadors del moll del projecte atiat pel militant llibertari Jean
Le Gall
que exigia a la CGTU no adherir-se a la Internacional Sindical Roja
(ISR) sense
mantenir certes reserves. Un informe del cap de la Brigada
Núm. 1 de la policia
de Le Havre el qualificà d'«orador mediocre,
però violent». A començament de
1923 va ser reelegit secretari adjunt dels estibadors i a partir de
l'estiu rellançà
l'agitació als molls. Estretament vigilat per la policia, el
15 de novembre de
1923 va ser processat i condemnat el 4 de desembre pel Tribunal
Correccional de
Le Havre a sis mesos de presó per «entrebancar la
llibertat del treball». Un
cop lliure, encara que restà a Le Havre, sembla que va
abandonar en aquesta
època la militància sindical. No obstant
això, en un informe policíac del 9 de
juliol de 1935 diu que «és sempre un militant
actiu, propagandista
revolucionari, de tendència netament llibertària
i que exerceix influència
entre els treballadors del moll». El 7 d'octubre de 1937 es
casà a Le Havre amb Fernande Simone Charlotte Fabbe, de qui
es va divorciar en 1943. Encara que restà
fidel al pensament
llibertari, quan esclatà la II Guerra Mundial,
abandonà tota mena de
militància. Raoul Lanôtre va morir el 2 de gener
de 1950 a Le Havre (Alta
Normandia, França). ***
Notícia
de la detenció de Marius Hanot apareguda en el diari
parisenc La
Presse de l'11 de maig de 1920 - Marius Hanot: El 13 de febrer
de 1888 neix a Penin (Nord-Pas-de-Calais, França) l'escriptor i anarquista
partidari dels soviets Marius Hermant Émile Hanot. Era fill
d'Hermand Ulsmart Joseph
Hanot i de Berthe Hortense Adèle Dupont, i tingué
com a mínim un germà, Gabriel
Hanot. Es guanyava la vida treballant a la Companyia General
d'Òmnibus i freqüentà
els cercles literaris i anarquistes. En 1910
col·laborà amb contes en Comoedia
i en 1912 en Le Frou-Frou i Le Soleil.
L'octubre de 1912, amb els
escriptors llibertaris Blaise Cendrars i Adolf Schenk (Emil
Szittya), publicà
el primer i únic número (gratuït) de la
revista anarquista Les Hommes
Nouveaux. Revue Libre, tercera sèrie en llengua
francesa de la revista alemanya
Neue Menschen (Homes Nous), publicada en 1911 a
París per Emil Szittya. En
aquest número aparegué anunciat el fullet de
Marius Hanot «Salomon [Salomé] et
le Marquis de Sade» que sembla que no va ser publicat. A
partir d'aquesta
publicació Cendrars i Hanot pareix que ja mai no es
relacionaren. En 1912 col·laborà
en Le Supplément del diari La
Lanterne. Partidari dels soviets
llibertaris, va ser un dels instigadors de la creació d'una
secció anarquista
de la Internacional Comunista a França. El 18 de gener de
1913 es casà a Tourcoing
(Nord-Pas de Calais, França) amb Palmyre Clémence
Dumez, de qui va enviudar, i
acabà casant-se posteriorment amb Paule Henriette Cocat.
Quan la Gran Guerra va
ser enviat al front com a tinent d'artilleria al comandament d'una
bateria i un
cop desmobilitzat en 1919 se li atorgà la «Creu de
Guerra». En 1919 era membre
de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i
gerent (secretari
general) del seu òrgan d'expressió Le
Combattant, a més de col·laborar
en L'Internationale Communiste, de Raymond
Péricat, i Revue
Républicaine. El setembre de 1919
assistí com a ponent de la Comissió
Internacional en el Congrés de l'ARAC celebrat a
Lió (Forez, Arpitània). Partidari
de la Revolució russa, va ser membre de la Secció
del XIII Districte de París
del Partit Comunista (PC) d'Alexandre Lebourg i de Raymond
Péricat; aquest partit,
sorgit en el si de la Confederació General del Treball (CGT)
i partidari dels
soviets de la Revolució russa, intentà crear una
nova tendència dins del
moviment llibertari, el «sovietisme», en la qual
militaren destacats
anarquistes i militants de la ultraesquerra marxista (Émile
Chauvelon, Émile
Giraud, Ernest Girault, Alexandre Lebourg, Raymond Péricat,
Louise Roblot, etc.).
En 1919 va publicar Soviet ou Parlement. El 27
d'octubre de 1919 va fer
la conferència «L'action du Parti Communiste et la
Révolution russe» a la Sala
Anglarès del XIX Districte de París. No obstant
tot això, aquesta tendència creà
profundes divergències entre el moviment anarquista i en el
I Congrés del PC,
celebrat entre el 25 i el 28 de desembre de 1919, aquestes es palesaren
i l'organització
prengué el nom de Federació Comunista dels
Soviets (FCS), de la qual ell va ser
nomenat secretari i Lebourg secretari adjunt. Aquesta
federació, i el seu òrgan
d'expressió Le Soviet, en el qual
col·laborà, sobrevisqueren fins a maig
de 1921. La minoria que havia restat dissident de la nova
orientació (Henri Bott,
Camille Fabre, Étienne Lacoste, Jacques Sigrand, etc.)
s'escindí el 6 de febrer
de 1920, recreant el PC i el seu òrgan Le
Communiste, que perdurà fins
març de 1921. El 23 de febrer de 1920 Marius Hanot va
escriure a Vladímir Ílitx
Lenin per informar d'aquesta escissió, carta enviada a
Amsterdam (Països
Baixos), però que va ser interceptada per la policia i
lliurada al jutge
d'instrucció. En aquesta època fundà,
amb Henri Barbusse, el grup «Les
Réfractaires»,
de reclutes i de desmobilitzats de l'exèrcit. L'1 d'abril de
1920 la policia va
escorcollar el seu domicili, al número 60 del carrer de la
Colonie del XIII
Districte de París, i segrestà nombrosa
documentació (correspondència,
articles, exemplars de Le Soviet, manifests de
l'ARAC i de la III
Internacional, galerades de L'Antimilitariste i els
estatuts del Buró
Internacional Antimilitarista d'Amsterdam. En aquesta època
treballava d'empleat
als «Stocks Américains» d'Aubervilliers
(Illa de França, França). En 1920
col·laborà en L'Éveil des
Jeunes. El 9 de maig de 1920 prengué la
paraula en un míting davant dues-centes persones a Troyes
(Xampanya-Ardenes,
França), on va fer apologia de la Rússia
soviètica i una crida a la vaga
general a França, sempre acompanyada de sabotatges, i d'una
insurrecció que
portaria el triomf de l'Exèrcit Roig. Dos dies
després, va se detingut i acusat
de «complot contra la seguretat de l'Estat». Aquest
cas va ser aprofitar per
les autoritats per neutralitzar la gran vaga dels ferroviaris i de
l'esquerra
revolucionària. Aquell mateix mes, més d'una
vintena de militants va ser
detinguts i tancats preventivament a la presó parisenca de
La Sante; la
instrucció d'aquest cas, va ser portada pel jutge Jousselin
i les organitzacions
obreres portaren una important campanya de suport als incriminats
–el 7 de març
de 1921 Henri Barbusse publicà una llarga carta de
denúncia de la seva situació
en L'Humanité. El 27 de novembre de 1920
el cas referent a «maniobres anarquistes»
va ser sobresegut i el cas referent a «complot contra la
seguretat de l'Estat»
portà el sobreseïment de 12 dels inculpats
(Chaverot, Courage, Dejonkère, Delagrange,
Gautier, Lévêque, Midel, Olivier, Rey, Sirolle,
Toti i Verdier), mentre altres
12 va ser jutjats a partir del 28 de febrer de 1921 per
l'Audiència del Sena,
entre ells Marius Hanot, però el 17 de març de
1921 el jurat pronuncià un veredicte
d'absolució general. El 10 de febrer de 1921 va presidir una
reunió del Comitè
Sindicalista Revolucionari (CSR). El 18 de febrer de 1922
parlà, juntament amb
Léo Poldès, en una reunió de la XX
Secció de l'ARAC, celebrada a la Sala Babeuf
de La Bellevilloise de París. El 19 d'octubre de 1922
parlà, amb altres
companys, en una reunió pública i
contradictòria de suport del comunista André
Marty, aleshores empresonat, celebrada al Préau des
Écoles de París. En 1923
col·laborà en L'Humanité
i entre 1923 i 1924 en La Vague. Poc
després
desaparegué de l'escena política i dels informes
policíacs. Els últims anys de
sa vida regentà un petit comerç de llibres,
papereria, material d'oficina i venda
de diaris. Marius Hanot va morir el 28 de juliol de 1958 al seu
domicili, al
número 76bis del carrer Bobillot, del XIII Districte de
París (França). ***
Georges Simenon - Georges Simenon: El divendres 13 de febrer de 1903 neix a la Rue Léopold de Lieja (Valònia, Bèlgica), però va ser inscrit en el registre civil com nascut el 12 perquè sa mare era supersticiosa, el periodista i escriptor belga en llengua francesa i simpatitzant llibertari Georges Joseph Christian Simenon. Va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable en una oficina d'assegurances, i d'Henriette Brüll, mestressa. Al 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment Rue Georges Simenon) al barri de Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree. La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de la seva mare era també originària de Limburg, però del costat holandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Pel costat de la seva mare, descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels verts-boucs que va assotar Limburg a partir de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica tal vegada el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins. En setembre de 1906 va néixer el seu germà Christian, qui serà el fill preferit de sos pares, fet que va marcar profundament a Georges. Aprèn a llegir i a escriure als tres anys a l'Escola Sainte-Julienne per a pàrvuls. Al 1908 comença els seus estudis primaris a l'Institut Saint-André, on sempre se situa entre els tres primers llocs de la seva classe, durant els sis anys que hi va passar. En 1911, la família s'instal·la en una gran casa a la Rue de la Loi on la sa mare lloga habitacions a llogaters, estudiants o passants, de diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues). Això va ser per al jove Georges una extraordinària obertura al món. Al 1914, entra al col·legi jesuïta de Saint-Louis. Durant l'estiu de 1915, amb 12 anys, té la seva primera experiència sexual amb una noia de quinze anys, el que serà per a ell una veritable revelació, completament oposada a l'adoctrinament de castedat impartit pels pares jesuïtes. Simenon prefereix, d'altra banda, ingressar al col·legi Saint-Servais especialitzat en ciències i en lletres i on va passar els següents tres anys escolars. No obstant això el futur escriptor va ser sempre relegat pels seus companys més adinerats; si al col·legi dels jesuïtes Simenon es va allunyar de la religió, al col·legi Saint-Servais, Simenon va trobar suficients raons per a odiar als rics, qui li van fer sentir la seva inferioritat social. Al juny de 1918, prenent com pretext els problemes cardíacs del son pare, decideix abandonar definitivament els estudis, sense participar en els exàmens finals; se succeeixen diversos treballs ocasionals sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca). Al gener de 1919, en obert conflicte amb sa mare, debuta com a reporter al diari La Gazette de Liège (La Gaseta de Lieja). Aquesta etapa periodística va ser per al jove Simenon, amb 16 anys, una experiència extraordinària que li va permetre conèixer els amagatalls d'una gran ciutat, tant de la política com de la criminalitat; així mateix, va poder endinsar-se a la vida nocturna, va conèixer els ambients marginals i va aprendre a redactar de manera eficaç. Va escriure més de 150 articles sota el pseudònim G. Sim. Durant aquest període es va interessar particularment en les investigacions policíaques i va assistir a conferències sobre el mètode policiacocientífic impartides pel criminalista francès Edmond Locard. En 1919 va redactar la seva primera novel·la Au pont dês Arches, publicada al 1921 sota el seu pseudònim de periodista. A partir de novembre de 1919, publica també les primeres de les seves 800 columnes humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le Coq (fins al desembre de 1922). Durant aquest període, aprofundeix el seu coneixement de l'ambient nocturn, de les prostitutes i les borratxeres. Als seus recorreguts, troba anarquistes, artistes bohemis, així com a assassins. Freqüenta també un grup artístic, denominat «La Caque», on coneix a una estudiant de Belles Arts, Régine Renchon, amb qui es casarà al març de 1923. Després de la mort de son pare, en 1922, fuig i s'instal·la a París amb Régine Renchon. A París duu una «vida d'artista», descobrint aquella gran capital i aprenent a estimar-la pels seus deliris, els seus desordres i les seves delícies. Es llança al descobriment dels seus cafès, els seus comerciants de carbó, les seves pensions, els seus hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i les seves fondes. Comença a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat li assegura un èxit financer immediat. En 1928, inicia un llarg viatge en gavarra que aprofita per als seus reportatges. D'aquesta manera descobreix el mar i la navegació, que serà una constant al llarg de tota sa vida. En 1929 decideix emprendre un viatge pels canals de França i fa construir un vaixell, l'Ostrogoth, on viurà fins al 1931. En 1930, en una sèrie de novel·les curtes escrites per a «Détective», per encàrrec de Joseph Kessel, apareix per primera vegada el personatge del comissari Maigret. En 1932, inicia una sèrie de viatges i de reportatges sobre Àfrica, Europa oriental, la Unió Soviètica i Turquia. Després d'una llarga travessia pel Mediterrani, s'embarca en un viatge al voltant del món entre 1934 i 1935. En les seves escales efectua reportatges, s'entrevista amb nombrosos personatges, i fa moltes fotografies. Aprofita també per a descobrir el plaer amb dones de totes les latituds –va declarar que havia fet l'amor a trenta mil dones. En la seva obra, 34 novel·les i novel·les curtes se situen o evoquen la ciutat de La Rochelle, ciutat que va descobrir en 1927 camí de les seves vacances a l'Illa d'Aix, fugint de la perillosa atracció de Joséphine Baker de la qual era amant. En aquest any descobreix també la passió pel mar, i és en el curs d'una travessia amb vaixell que desembarcarà als molls de La Rochelle i anirà a prendre un glop al Cafè de la Paix que després serà la seva caserna general i escenari central de la seva novel·la Le Testament Donadieu. És en aquest cafè, on en assabentar-se de la declaració de guerra al 1939, demana una ampolla de xampany, tot dient: «Almenys així estarem segurs que aquesta no la beuran els alemanys!». S'instal·la a La Rochelle, on neix el seu primer fill. Simenon passa la guerra a Vendée i manté correspondència amb André Gide. En 1945, en acabar la guerra, es trasllada a Connecticut (EUA), però recorrerà durant deu anys aquest immens continent, a fi de sadollar la seva curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys nord-americans, visita intensament Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i tota la Costa Est, milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Va a descobrir també una nova manera de treballar de la policia i de la justícia i coneix també a la seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, 17 anys més jove que ell. Simenon viurà amb ella una relació passional de sexe, gelosia i disputes alcohòliques. En 1952, és rebut a l'Acadèmia Real de Bèlgica, i retorna definitivament a Europa en 1955. Després d'un animat període a la Costa Blava tractant amb la jet-set, acaba per instal·lar-se a Lausana (Suïssa). En 1972, renúncia a la novel·la, però sense deixar l'escriptura i l'exploració dels meandres humans, començant per ell mateix, en una llarga autobiografia de 21 volums, dictada al seu petit magnetòfon. El suïcidi de la seva filla Marie-Jo va endolar els seus últims anys. No va participar activament en el moviment anarquista, però sempre es va declarar anarquista no violent i en diverses entrevistes va confessar que amb 16 anys ja freqüentava els cercles llibertaris. El que sí que és cert és que durant la seva joventut va escriure articles antisemites, va estar vinculat a l'extrema dreta –fou secretari de l'ultradretà Binet-Valmer, líder de la Lliga d'Excombatents– i als sectors monàrquics, i sobre ell plana la sospita d'haver col·laborat amb els nazis durant l'ocupació –de son germà Christian sí que no hi ha dubte, fou simpatitzant de Hitler i es va veure embolicat en un obscur episodi que deixà 30 morts de resultat. Tot aquest passat es va veure «netejat» quan va ser nomenat comissari dels refugiats belgues. Si podem parlar d'un Simenon anarquista seria d'un anarcoindividualista a ultrança. Georges Simenon va morir el 4 de setembre de 1989 a Lausana (Vaud, Suïssa). ***
Necrològica de José Martínez Ramón (Vileta) apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 d'abril de 1987 - José Martínez Ramón: El 13 de febrer de 1909 neix a Xàtiva (La Costera, País Valencià) l'anarcosindicalista Jose Martínez Ramón, més conegut com Vileta. Sos pares es deien José Martínez Vila, llaurador, i Teresa Ramón Orts. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca de la Costera. Durant la Revolució del 1936 participà activament en el procés col·lectivitzador de Xàtiva i s'enrolà en la Columna Durruti, lluitant als fronts d'Aragó i de Madrid. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Després lluità en la clandestinitat a Foix (Llenguadoc, Occitània) i detingut per la Gestapo, va ser reclòs als camps de concentració nazis d'Alemanya. Després de l'Alliberament s'establí a Foix i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Josep Martínez va morir l'1 de març –algunes fonts citen erròniament el 3 de març– de 1987 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Saint-Pierre-de-Rivière, a prop de Foix. ***
Marcelo
Tripiana Tripiana - Marcelo Tripiana Tripiana: El 13 de febrer de 1914 neix a Orce (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Miguel Pablo Marcelo Tripiana Tripiana. Sos pares es deien Gabriel Tripiana Marín, moliner, i Lucía Tripiana Sola. Emigrà en data indeterminada a Quart de les Valls (Camp de Morvedre, País Valencià). Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 19 de febrer de 1933 va ser detingut amb Joaquim Barceló quan col·locaven cartutxos de dinamita en un pont del riu Palància, fet pel qual ambdós van ser jutjats. En 1935 va fer el servei militar en el V Regiment d'Artilleria. Després de la guerra civil va ser empresonat pel franquisme. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Dolors
Molist Colom (2009) - Dolors Molist Colom:
El 13 de febrer –algunes fonts
citen erròniament el 13 de gener– de 1917 neix a
Manresa (Bages, Catalunya) la
militant anarcosindicalista Dolors Petronella Concepció
Molist i Colom, coneguda com Lola de Cal Vetes.
Nascuda en una
família benestant republicana, fou la tercera de sis
germans. Sos pares es
deien Joan Molist Vilaseca, propietari d'una fàbrica de
vetes i d'una barberia, i Teresa
Colom Sabaté. Son pare malbaratà el patrimoni
familiar per la seva addicció al joc i
la família es va veure obligada per a començar de
nou a establir-se a Artés
(Bages, Catalunya), on son pare trobà feina a la
fàbrica de vetes d'un amic. No
va anar a l'escola, però son avi Francesc Colom, mestre de
professió, li va inculcar
l'amor per la lectura i aconseguí una important cultura
autodidacta. Quan tenia
12 anys començà a treballar a la
fàbrica tèxtil de Ca l'Aguilar, on ja
treballaven ses germanes i son pare. Cap el 1935 conegué
Climent Santacreu
Tort, paleta autònom de professió i anarquista i
anarcosindicalista que
treballava aleshores amb son germà a la
construcció del celler del Sindicat
Agrícola d'Artés, que esdevingué son
company. En aquesta època s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Climent Santacreu
Tort, quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, presidí el
Comitè Revolucionari del poble i
s'allistà a la «Columna Durruti», on va
ser comissari. Ferit al front de Terol
(Aragó, Espanya), mentre romania convalescent a
Artés la parella es va casar.
En 1939, amb el triomf franquista, Climent Santacreu Tort va ser
capturat i
empresonat i ella, seguint el seu consell, passà
clandestinament la frontera
pel coll de Pertús (Vallespir, Catalunya Nord). Les
autoritats franceses
l'assignaren la residència a Flaçan
(Provença, Occitània), on va viure en un
camp de refugiats improvisat a l'església del poble.
Més tard retornà legalment
a Catalunya; detinguda per «pas clandestí de
frontera», va ser reclosa a
l'antic Pavelló de Romania, a Montjuïc, d'on
aconseguí fugir i arribar a
Manresa. Mentrestant, son company havia aconseguit fugir de la
presó i son pare
l'havia ajudat a travessar la frontera cap a França.
Així, per segona vegada,
passà clandestinament la frontera amb un cunyat seu. A
Montlluís (Conflent,
Catalunya Nord) trobà feina a l'Hotel de França i
aconseguí treure son company
del camp de concentració d'Argelers. Ambdós
aconseguiren finalment poder viure
junts, ella treballant a l'hotel i fent estraperlo i ell fent feina de
pagès,
de miner i després de paleta. Durant l'Ocupació
la parella lluità en la
resistència i en 1952 emigraren a Algèria, on sa
germana Eugènia s'havia
instal·lat. A Algèria treballà
d'infermera, d'administrativa i de mainadera, i
ell de paleta. En 1962, arran de la independència algeriana,
la parella retornà
a la metròpoli i s'instal·là a la
Ròca d'en Tarron (Provença,
Occitània), on
ell trobà feina de paleta com a cap d'obra. A
França s'acostà al socialisme. En
1974 Climent Santacreu Tort va morir víctima d'un
càncer de pulmó i ella restà
a França treballant de majordona en una casa de
pagès del poble. En 2004 publicà
el llibret de memòries Pourquoi
moi? i
en 2007 retornà a Manresa, instal·lant-se a casa
de sa neboda. En aquesta època
s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i
mantingué contactes amb
l'Assemblea Revolucionària d'Artés (ARA) i
l'Associació Memòria i Història de
Manresa, fent xerrades a instituts explicant el seu testimoni. En 2011
es
publicà la traducció catalana de les seves
memòries sota el títol Una
vida ben plena. En l'última etapa de
sa vida declarà que mai no s'havia considerat
llibertària. En el seu centenari
l'Ajuntament de Manresa li va retre un homenatge. Dos mesos
després, el 15
d'abril de 2017, Dolors Molist i Colom va morir a l'Hospital de Sant
Joan de Déu
de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser incinerada al Cementiri Comarcal
de
Roques Blanques, al Papiol (Baix Llobregat, Catalunya). Dolors Molist Colom (1917-2017) ***
Francisco Pérez Ruano - Francisco Pérez Ruano: El 13 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1919 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez Ruano, conegut com Perico. Sos pares es deien Eulogio Pérez Martínez, pagès, i Remedios Ruano Valenzuela. En 1924 emigrà amb sos pares a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Quan tenia 14 anys començà a treballar i s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, un poc més tard, a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari. Quan esclatà la Revolució representà la CNT en el comitè de l'empresa socialitzada on feia feina. El gener de 1938 s'incorporà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), en la qual lluità fins el final de la guerra com a soldat, donat la seva oposició a portar galons. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) per talar arbres al nord de França. Traslladat al departament de les Landes (Aquitània, Occitània), aconseguí escapar-se, però va ser detingut a Dax (Aquitània, Occitània) i inscrit en una companyia per construir barraques i després passà a treballar a la base de submarins que construïen els alemanys a Bordeus. Quan l'ocupació, lluità contra els nazis enrolat en un grup francoespanyol. En 1944, en el Ple d'Agen, va ser nomenat secretari de Coordinació del Comitè Departamental de Lot-Garona i després de la II Guerra Mundial s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània), integrant-se en diversos comitès locals i ocupant diversos càrrecs orgànics (vocal, secretari, etc.). En 1945 fou un dels creadors, amb Francesc Sàbat Romagosa, Josep Padilla Boloix i Fidel Lechón, de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa a l'exili, amb la finalitat de donar suport econòmic i mantenir contacte entre els confederals de Terrassa. Entre 1965 i 1967 i entre 1992 i 2000 ocupà la secretaria departamental de la Gironda. També, entre 1967 i 1971, fou secretari de Coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) i, entre 1973 i 1979, secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1973 i 1976 fou membre del Comitè Nacional de l'Aliança Sindical i entre 1963 i 1967 de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1967 representà la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) en el congrés de l'AIT de Burdeos. En 1978 fou delegat al Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). Fou un dels encarregats de salvaguardar els arxius del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1981, amb José Muñoz Congost, formà part de la delegació del Comitè Nacional de la CNT encarregada de peritar els documents dipositats a l'Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca. En 1983 assistí com a observador al Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Fou assidu delegat a plens regionals i nacionals i a congressos de l'interior i de l'exterior, com ara Llemotges (1961), Tolosa de Llenguadoc (1963), Montpeller (1965), Marsella (1967 i 1975), Madrid (Ple Nacional de setembre de 1977 i Congrés de la Casa de Campo de 1979), Granada (1995), etc. Sa companya, Felicidad Díaz, també fou una destacada militant. Col·laborà activament, amb donacions i amb saber, amb el Centre d'Estudis Llibertaris «Frederica Montseny» de Badalona i del Centre d'Estudis Llibertaris «Francesc Sàbat» de Terrassa. Francisco Pérez Ruano va morir el 23 de setembre de 2009 a Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Gil
Devillard (24 de juny de 2006) - Gil Devillard: El
13 de febrer de 1924 neix al XV
Districte de París (França) el militant comunista
llibertari, i després
trotskista, i anarcosindicalista Gilbert Henri Louis Devillard, conegut
com Gil Devillard i Cédar.
Sos pares es deien Robert Fernand Devillard, empleat
d'assegurances, i Gilberte Marie Alexandrine Vallière,
modista. El gener de
1946 va ser desmobilitzat d'una unitat de les Forces Franceses Lliures
(FFL)
del general Philippe Leclerc de la Resistència, on havia
conegut anarquistes
espanyols. Entrà a treballar en una companyia d'assegurances
(«La
Préservatrice») del IX Districte de
París, però només aguantà
quatre mesos. En
«La Préservatrice» conegué
una companya que el va introduir en el moviment dels
Albergues de Joventut, en el qual participà activament. En
el Planning Familiar
aprengué tècniques abortives, clandestines
aleshores, i practicà més d'una
trentena d'avortaments amb caràcter militant i
desinteressat. L'abril de 1946
entrà a treballar d'obrer ajustador a la cadena de muntatge
de motors de la
fàbrica Renault de Boulogne-Billancourt (Illa de
França, França), on simpatitzà
amb el Partit Comunista Francès (PCF), fins que setmanes
després, fou testimoni
de l'agressió per part de militants estalinistes a dues
militants trotskistes
que venien La Lutte de Classe a
l'entrada del metro, i es va veure obligat a defensar violentament les
noies,
fet que el desconcertà força. Comentant la feta
amb son oncle, exmilitant de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU),
aquest li va lliurar el seu
primer exemplar de Le Libertaire
i
acabà adherint-se al Grup Anarquista dels V i VI Districtes
de París de la
Federació Anarquista (FA), on militaven destacats membres
(Giliane Berneri,
Jean-Max Claris, Léo Émery, Georg Glaser, Serge
Ninn, André Prudhommeaux, Jean
Sauvy, etc.), i que després prengué el nom de
«Sacco et Vanzetti». Fundà, en el
Departament Núm. 49 (Muntatge de Motors), el Sindicat de
Fàbrica de Renault de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). El
març de 1947, gràcies a les
reunions comunes entre el «Grup Barta» de la
Unió Comunista (UC), el trotskista
Partit Comunista Internacionalista (PCI) i la CNT, plantejaren la
reivindicació
de l'augment de 10 francs en el salari de base, origen de la vaga
històrica
francesa que va acabar excloent el PCF del Govern. L'abril de 1947,
quant les
aturades de feina començaren, fou membre del
Comitè de Vaga i el Departament
Núm. 49, molt influenciat per la CNT, va ser dels
últims a reprendre la feina.
El juny de 1947 abandonà la fàbrica per a fer una
formació professional a
Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Va ser
contractat per Air France a
l'aeroport d'Orly i a la Societat Nacional de Construccions
Aeronàutiques del
Nord (SNCAN) a Sartrouville (Illa de França,
França), i el gener de 1949
retornà a la fàbrica Renault, al Departament
Núm. 12 (Planxisteria). Durant la
seva absència, la secció de CNT
desaparegué i només restaren afiliats
individuals sense activitat. El 23 d'abril de 1949 es casà al XIV
Districte de París amb Berthe Manasc, de qui es va divorciar el 16
d'octubre de 1987. En 1950 participà en la
creació de l'Organisation
Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament
Batalla), fracció comunista
llibertària «plataformista» dins de la
Federació Anarquista, encapçalada per
Georges Fontenis, i crítica amb la FA, a la qual acusava
d'«immobilista». En
aquesta època, amb altres companys de la FA de
Boulogne-Billancourt (André
Nédélec, René Thieblemont, etc.) i
refugiats espanyols, creà un grup anarquista
de fàbrica, el «Grup Makhno», que
publicà el butlletí La
Libertaire Renault. El juliol de 1952, molt crític
amb la FA,
presentà la seva dimissió i, de la mà
de Pierre Bois, exmilitant de l'UC que
havia conegut en 1947 en el Comitè de Vaga, es
decantà pel trotskisme. Ambdós
publicaren en 1953 set números del butlletí Le
Travailleur Émancipé i en 1954
ambdós també participaren en el
periòdic Tribune
Ouvrière, dels membres de
«Socialisme ou Barbarie» Raymond Hirzel (Gaspard),
Jacques Gautrat i Daniel Mothé. En 1956, arran de desacords
en la línia
política de Tribune
Ouvrière, abandonà
amb Pierre Bois el periòdic i ambdós participaren
en la creació del nou
butlletí Voix Ouvrière,
germen d'una
futura organització del mateix nom. Va ser membre de la
direcció de «Voix
Ouvrière» (VO), on va actuar sota el
pseudònim Cédar,
també participaren Robert Barcia (Hardy)
i Pierre Bois. A partir de mitjans de 1952 treballà en el
Departament Núm. 37 (Utillatge-Carrosseria) i va ser
l'únic militant de VO. Amb
un acord polític amb la tendència de Pierre
Lambert del PCI, va difondre Voix
Ouvrière amb Georges Van Bever,
militant del PCI del Departament Núm. 37, però
aquest acord no reeixí i VO
deixà d'actuar amb els lambertistes. En 1960
s'afilià a la Confederació General
del Treball (CGT), però pel seu trotskisme en va ser
exclòs quatre anys més tard
per «fraccionarisme». En 1967 dirigí una
vaga en el Departament Núm. 37, vaga
després de la qual va ser destinant, amb una cinquantena de
companys, en un
servei tècnic, menys procliu a la subversió. Amb
desacords amb Robert Barcia,
que cada vegada tenia més pes en VO, setmanes abans de
l'esclat del «Maig de
1968», abandonà VO, que després
esdevingué «Lutte Ouvrière»
(LO, Lluita
Obrera). Entre 1968 i 1982, data de la seva jubilació,
milità en la secció de
Renault de la Confederació Francesa Democràtica
del Treball (CFDT). A principis
de segle freqüentà l'Associació d'Antics
Treballadors de l'Île Seguin (ATRIS).
El juny de 2002 explicà els seus records de
fàbrica en la revista La Lettre de
Val de Seine Vert. A finals
de 2006 la revista d'història social Gavroche
publicà una llarga entrevista seva sobre la seva
trajectòria militant. En el
dècada dels deu es va retirar a Avon, on va viure els seus
darrers anys. Gil Devillard va
morir el
20 d'octubre de 2016 a la Residència de la Tercera Edad
«Eleusis» d'Avon (Illa
de França, França).
Defuncions
Foto policíaca de Temistocle Monticelli - Temistocle Monticelli: El 13 de febrer de 1936 mor de pneumònia a Roma (Lici, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Havia nascut el 5 de desembre de 1869 a Florència (Toscana, Itàlia). Va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per «associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932. ***
Necrològica
de José Pérez César apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 8 de març de 1947 - José Pérez César: El 13 de febrer de 1947 mor a Bilhom (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista José Ramón Pérez César –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Tesar. Havia nascut el 14 de novembre de 1894 a la Corunya (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jesús Pérez Fernández, carrabiner d'Infanteria, i Ángela César Vila. Exiliat a França, es guanyà la vida com a manobre i milità en la Federació Local de Bilhom de la Confederació Nacional del Treball (CNT). José Pérez César va morir el 13 de febrer de 1947 al seu domicili de Bilhom (Alvèrnia, Occitània). ***
Pasquale Fancello - Pasquale Fancello: El 13 de febrer de 1953 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Havia nascut el 3 de novembre de 1891 a Dorgali (Nuoro, Sardenya). Sos pares es deien Pietro Paolo Fancello i Giovanna Mereu. Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a «socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de «més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat en Umanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a l'Hospital Policlínic de Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel). ***
Maurice Arondel - Maurice Arondel: El 13 de febrer de 1961 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Havia nascut el 18 de maig de 1887 a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Arondel, calderer, i Marie Elise Allix. Calderer en coure de professió com son pare, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. El 8 de març de 1924 es casà al XVIII Districte de París amb Mathilde Pauline Fleury. En aquesta època vivia al número 37 del carrer Poteau del XVIII Districte de París. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup –aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.– i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Luis
Montoliu Salado - Luis Montoliu Salado: El 13 de febrer de 1962 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarcosindicalista Luis Montoliu Salado –el segon llinatge a vegades citat com Ardany. Havia nascut el 25 d'agost de 1901 a Madrid (Espanya). Factor ferroviari de la Companyia del Nord, en els anys vint estigué destinat a Mieres (Astúries, Espanya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 de maig de 1926 es casà a Madrid (Espanya) amb Adela Fernández Francisco. En 1930 fou membre del Comitè Nacional del Sindicat de Ferroviaris de la CNT. El 27 d'agost de 1931 va fer un míting, amb altres companys (Natividad Adalia, Julián Martínez, José Martínez Pastor i Pedro Falomir Benito), al Saló Atocha de Madrid organitzat per la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 17 de gener de 1932 parlà, amb Pedro Rodríguez, en el míting d'inauguració de la Subsecció de l'FNIF de Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). El 25 de juny de 1933 presidí una conferència de l'anarquista Miguel González Inestal i del professor d'institut Alvaro Martín Alonso celebrada a «La Esperanza» d'Arévalo (Àvila, Castella, Espanya), organitzada per «El Ateneo Arevalense». Entre 1934 i 1935 fou membre del Comitè Nacional de la CNT i fou secretari d'Horacio Martínez Prieto. El març de 1936 assistí al I Congrés de l'FNIF celebrat a Madrid i on va ser nomenat, amb Mateo, membre de la Comissió de Relacions d'Aragó-Rioja-Navarra de l'FNIF. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a València (València, País Valencià), on va fer amistat amb Enric Marco Nadal, i durant la guerra civil formà part del Consell Nacional de Ferrocarrils. El 3 d'agost de 1936 va ser nomenat representant de la CNT, amb José González Sanz i Francisco Diezhandino, en el Comitè d'Explotació de Línies Ferroviàries i assessor tècnic del Ministeri d'Obres Públiques. El desembre de 1936 encapçalà la Conselleria de Transports i Comunicacions del Consell Regional de Defensa d'Aragó. El 19 de setembre de 1937 participà, amb Luis García i Tomás Francisco Cano Ruiz, en el míting de clausura del Ple Provincial de la CNT de Múrcia. El gener de 1938 representà els ferroviaris de la Regional de Llevant en el Ple Nacional Ampliat de la CNT que se celebrà a València. Dirigí una comissió que marxà cap el front de Extremadura, la qual elaborà un informe que es presentà en el Ple de Regionals de la CNT d'agost de 1938. En els últims mesos del conflicte bèl·lic, s'integrà en el Subcomitè Nacional de València, representant la Regional d'Aragó i el Consell Nacional de Defensa, i fou nomenat subsecretari de Comunicacions i Obres Públiques. El març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enviat a Aranjuez (Madrid, Castella, Espanya); jutjat en consell de guerra, el 13 de novembre de 1940 va ser condemnat a mort. El 14 de maig de 1946 sortí de la presó en llibertat provisional gràcies a un decret de gràcia per als condemnats a mort no executats i s'establí a Madrid. A començament de 1947 acceptà, en nom de la CNT, el càrrec de ministre d'Informació (premsa i propaganda) en el Govern de la II República espanyola en l'exili encapçalat per Rodolfo Llopis Ferrándiz i amb seu a Mèxic. El 15 de març de 1947 passà clandestinament a França i fou membre d'una cooperativa de la construcció a la zona de París, amb altres companys (Vicente García Pérez, Juan Ronchera, Carlos Marcos Alarcón, Eusebio Azañedo Grande, etc.). Posteriorment s'embarcà cap a Mèxic, on defensà les tesis col·laboracionistes. Entre 1956 i 1957 visqué a Santiago de Xile (Xile), on formà part del Centre Republicà Espanyol (CRE), i entre 1957 i 1958 col·laborà en España Libre. Posteriorment emigrà a Veneçuela i en 1960, arran de la reunificació confederal, tornà a militar activament en el moviment llibertari. Luis Montoliu Salado va morir el 13 de febrer de 1962 a Caracas (Veneçuela) a causa d'una crisi cardíaca. ***
Ugo Bonacini - Ugo Bonacini: El 13 de febrer de 1968 mor a Cavezzo (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ugo Bonacini. Havia nascut el 12 de març de 1893 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Era fill d'una família, segons la policia, de «tendència extremista». Sos pares es deien Augusto Bonacini i Massimilla Grandi. Quan tenia 16 anys va ser condemnat a una curta pena per «pertorbació dels serveis religiosos» i per «venda d'impresos sense permís». Era membre de la sindicalista revolucionària Lliga dels Paletes de Mòdena i del grup anarquista local. En 1912 emigrà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), però a començament de 1914 retornà a Mòdena. L'abril d'aquest any trobà feina a Sospèl (Provença, Occitània), en les obres de la línia fèrria Niça-Cuneo. Durant la Gran Guerra va ser integrat en la VIII Companyia de Subsistència de Florència (Toscana, Itàlia). En 1920 les autoritats militars informaren que estava en contacte amb nombrosos anarquistes florentins per a portar a terme «activa propaganda revolucionària» dins de l'exèrcit. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va ser un dels més destacats promotors de vagues i manifestacions i formà part de l'oficina de col·locació de la Cambra del Treball Sindicalista, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquesta època també col·laborà en el periòdic quinzenal La Bandera Operaia, òrgan de la Cambra del Treball Sindicalista. Amb Vittorio Messerotti i Vincenzo Chiossi, formà part de la directiva del Fascio Libertario-Anarchico (FLA), que desenvolupà una intensa activitat propagandística a Mòdena i a la seva regió. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Santa Agata de Mòdena. Va ser detingut arran del robatori d'unes metralladores el maig de 1920 per part dels anarquistes de Mòdena per a defensar-se dels atacs feixistes durant les manifestacions obreres, després de la massacre policial esdevinguda el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena; jutjat, va ser absolt. En 1923 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà al magatzem d'una obra de construcció. Segons la policia, continuà «professant les idees anarquistes» i va restar vigilat fins el 1941. Després de la II Guerra Mundial se'n perd el seu rastre. A mitjans dels anys seixanta retornà al seu país d'origen. ***
François
Jouhet - François Jouhet:
El 13 de febrer de 1974 mor a Murs (Provença,
Occitània) l'antimilitarista i anarquista
François Jouhet. Havia nascut el 6 de maig de 1893 a
l'Hospici de la Maternitat de
Trévoux (Roine-Alps,
Arpitània). Sos pares es deien
Jean Jouhet, mestre d'obres en la construcció, i
Joséphine Alexandrine Trépoz.
Es guanyà la vida treballant d'obrer en una
fàbrica de trefilatge de diamants. Fitxat
com a «anarquista», fou secretari del
Comitè de Defensa Social (CDS) de
Trévoux. Durant la Gran Guerra va ser greument ferit, va
perdre l'ús d'un
membre i aconseguí una invalidesa del 75 per cent. En 1922
s'instal·là a Lió
(Arpitània),
on la policia el fitxà com a «propagandista
antimilitarista» El desembre de
1930 es casà a Lió i el setembre de 1928
s'establí en una granja aïllada de Murs
(Provença, Occitània), on treballà de
pagès, criant conills i fent de
cisteller. En 1928 fou candidat antiparlamentari a les eleccions
legislatives.
Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, el
març de 1940 mantingué,
segons informes policíacs, correspondència amb un
objector de consciència
tancat a Avinyó (Provença, Occitània).
El maig de 1940, per ordre del prefecte
departamental de la Valclusa, va ser internat al camp de
concentració de
Chabanet, a Privàs (Vivarès,
Occitània), del qual fou alliberat el juliol de
1940, però se li va assignar la residència
obligatòria vigilada a Murs. Durant
la primavera de 1941 va ser esborrat del «Carnet
B», ja que segons el prefecte
de Valclusa portava una vida tranquil·la i no feia
propaganda. Durant
l'Ocupació avituallà els grups de la
Resistència i del maquis que actuaven per
les muntanyes de la zona. En els anys cinquanta estava subscrit a la
revista
sindicalista revolucionària La
Révolution
Prolétarienne. Sa
companya fou Geneviève Joséphine Valentin, de qui
enviudà. François
Jouhet va
morir el 13 de febrer de 1974 al seu domicili de Murs
(Provença,
Occitània). ***
Notícia
sobre la detenció de Noël Chabany apareguda en el
diari de Nantes Le
Phare de la Loire del 20 de novembre de 1936 - Noël Chabany:
El 13 de febrer de 1976 mor a Villeurbanne
(Lió, Arpitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Noël Chabany. Havia nascut
el 4 d'agost de 1897 a Sury-le-Comtal (Forez, Arpitània).
Sos pares es deien
Pierre Chabany, paleta, i Marguerite Berger, domèstica. Es
guanyava la vida com
a obrer en la construcció. Entre el 15 i el 16 de novembre
de 1926 assistí a
Lió (Arpitània) al congrés fundacional
de la Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització
en la qual milità, i fou
gerent del periòdic mensual Le
Réveil du
Bâtiment, òrgan del Sindicat
Únic de la Construcció i d'Obres
Públiques de
Lió i de la Regió (1927-1932). També
fou gerent del periòdic anarquista publicat
a Lió Insorgiamo
(1932-1932), els
responsables del qual eren els exiliats italians Gusmano Mariani i
Attilio Scarsi
(Tati). El novembre de 1936 va ser
arrestat per gendarmes de Pont-Rousseau (Rezé,
País del Loira, França) per una
ordre de detenció per «abús de
confiança» decretada a París
(França). El 6 de
desembre de 1952 es casà a Villeurbanne amb
Françoise Marie
Apostolico, de qui es va
divorciar el 6 de febrer de 1968 a Lió. Sembla que es tracta
del mateix Chavbanis que el 27 de
gener de 1924 va
ser nomenat membre del Comitè Nacional de la
Federació de la Construcció de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU)
i membre de la Comissió
Administrativa en 1926 de la CGTSR. Son germà petit Henry
Thomas Chabany (Marius Chabany)
també va ser militant anarquista
i anarcosindicalista. Noël Chabany va morir el 13 de febrer de
1976 al seu domicili de Villeurbanne
(Lió, Arpitània) acompanyat per son
germà Harry Chabany. ***
Necrològica
de Leonardo Rubio García apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de maig de 1976
- Leonardo Rubio García: El 13 de febrer de 1976 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i anarcosindicalista Leonardo Rubio García. Havia nascut el 6 de novembre de 1895 a Fuentes de Ágreda (Soria, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Biscaia (País Basc). Sos pares es deien Nicolás Rubio i Francisca García. Des dels 14 anys milità en el moviment anarquista. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França i en 1928 era a Caen (Baixa Normandia, França). En 1928 s'uní sentimentalment amb Justa Olmo Yañez, vinculada també a la FAI, amb qui tingué una filla, Azucena. Posteriorment passà a París (França), on freqüentà Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i altres destacats militants. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Sestao (Biscaia, País Basc), on milità en la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris de l'octubre de 1934, a la conca minera de Bilbao (Biscaia, País Basc), fets pels quals hagué de retornar a França. La policia l'acusà de ser un dels atracadors, amb Gonzalo Arce Barahona, Francisco Lafuente Ibañez i Antonio Hilera Álvarez, de la sucursal del Banc de Biscaia d'Ortuella (Biscaia, País Basc) que es va perpetrar el maig de 1935. Posteriorment, amb sa família, s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Després del cop feixista de juliol de 1936 lluità als fronts i en 1936, amb el triomf franquista, passà de bell nou a França, on fou reclòs en diversos camps de concentració. En 1946 s'establí a París (França), on formà part de la Federació Local de la CNT. En 1969 es traslladà a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Leonardo García Rubio va morir el 13 de febrer de 1976 a Besiers (Llenguadoc, Occitània). L'octubre de 2014, la seva filla Azucena Rubio Olmo participà en uns actes d'homenatge a son pare, emmarcats en un cicle de commemoració de la revolta d'octubre de 1934, que se celebraren a Sestao. Leonardo Rubio García va morir el 13 de febrer de 1976 a l'Hospital Perréal de Besier (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Joan Casals Serradell apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 d'abril de 1977 - Joan Casals Serradell: El 13 de febrer de 1977 mor a Vaux-le-Pénil (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Casals Serradell –el segon llinatge a vegades citat de diferents maneres (Sarradell, Serradels, etc.). Havia nascut el 12 de novembre de 1897 a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona, Catalunya). Sos pares es deien Pere Casals i Clara Serradell. Obrer de fleca, milità en el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de Catalunya de desembre de 1931 i als Plens de Sindicats de la Regional de Catalunya d'agost de 1931 i d'abril de 1932. Entre 1931 i 1932 va fer nombrosos mítings arreu de Catalunya (Esparraguera, Parets, Girona, Sant Feliu de Llobregat, Premià, etc.). El novembre de 1932 fou secretari en l'assemblea del seu sindicat celebrada per expulsar Ricard Fornells, president del Sindicat de l'Alimentació que s'havia declarat trentista. En 1934 era membre del grup anarquista «Emancipador» de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la Revolució i la guerra civil hi ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des de l'Ocupació fou membre del Nucli de la CNT de Combs-la-Ville (Illa de França, França), del qual fou un dels seus fundadors. Treballà en una fleca cooperativa de Brie-Comte-Robert (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville, població on residia. En 1976 viatjà a Barcelona i es relacionà amb el moviment llibertari que es reconstituïa. Joan Casals Serradell va morir el 13 de febrer de 1977 a l'Hospital de Melun, situat a Vaux-le-Pénil (Illa de França, França), i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Brie-Comte-Robert. Deixà companya, María Magdalena Bispa López, i fills. ***
Raimundo
Jiménez Millán - Raimundo Jiménez Millán: El 13 de febrer de 1978 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarquista i anarcosindicalista Raimundo Jiménez Millán. Havia nascut en 1904 a Conca (Castella, Espanya). En 1913 s'instal·là amb sa família a València (País Valencià), on va fer els estudis primaris i quatre anys a l'Escola Normal. D'antuvi milità en el blasquisme i en el republicanisme, però aviat es passà al moviment llibertari atret per les idees de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Fugint del servei militar i de la dictadura de Primo de Rivera, en 1924 emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en el periòdic La Protesta. Després, com altres companys (Emilio López Arango, Manuel Villar Mingo, Diego Abad de Santillán), es va fer linotipista. En 1930, arran del cop d'Estat militar a l'Argentina, retornà a la Península. A València va ser un dels reorganitzadors del Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Partidari de les tesis trentistes, en 1932 formà part de la comissió organitzadora de l'Ateneu Sindicalista Llibertari (ASL) i entre 1933 i 1934 col·laborà en Sindicalismo, òrgan de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Durant els anys posteriors milità activament, però sense ocupar càrrecs orgànics de rellevància. Després de la guerra civil restà a la Península i ja des de maig de 1939 fou un dels reorganitzadors de la xarxa clandestina, participant en el primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu (Riera), per al qual fabricà nombrosa documentació falsa, salconduits i ordres d'alliberament que van permetre l'evasió de nombrosos militants internats al camp d'Albatera. El juny de 1940 va ser detingut per la policia franquista amb la resta de membres del Comitè Nacional confederal; jutjat el novembre de 1941 en consell de guerra, va ser absolt –sembla que tenia bones relacions amb el falangista José Antonio Girón de Velasco i que gràcies a la seva intervenció alguns dels jutjats salvaren la vida. De bell nou a la lluita clandestina, va ser detingut almenys en dues ocasions més. Més tard emigrà a Veneçuela, on formà part de l'Agrupació de CNT. Alguns diuen que fou partidari del cincpuntisme. En 1975, sota el pseudònim Ramón de las Casas, publicà el llibre testimonial sobre la repressió franquista Réquiem a mis amigos fusilados. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste, Fragua Social, Libre Studio, La Protesta i Sindicalisme. Raimundo Jiménez Millán (1904-1978) ***
Fitxa
de Mario Fantechi del Bolletino
delle Ricerche del Ministeri de l'Interior
italià (1927) - Mario Fantechi: El 13 de febrer de 1980 mor a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mario Fantechi –també citat Fantecchi–, i conegut sota el pseudònim de Muscolo. Havia nascut el 21 de juliol de 1899 a Sesto Fiorentino (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giacinto Fantechi i Cherubina Poggioli. Es guanyava la vida de jornaler agrícola. Lluità en la Gran Guerra. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) s'integrà en el moviment anarquista. El juny de 1923 va ser condemnat a dos mesos de presó per «possessió il·legal d'arma de foc». El març de 1927 va ser advertit formalment per les seves activitats subversives i l'octubre d'aquest mateix any passà clandestinament a França. S'establí a Lió (Arpitània), on freqüentà Paris Mario Giambellotti. El 20 de maig de 1931 deixà Lió amb Giambelloti i s'establí a Bèrra (Provença, Occitània), però quan es va decretar la seva expulsió es traslladà a Bastia (Còrsega) i treballà un de pagès a Lucciana (Còrsega). En 1933 el seu nom va ser fitxat per la policia com a «anarquista perillós» i el seu nom es va anotar els registres de vigilància fronterera i en els butlletins de recerca. El 5 d'octubre de 1936 creuà la frontera d'Espanya i s'integrà en la III Companyia del «Batalló Garibaldi» de la XII Brigada Internacional i combaté en diferents fronts de la zona centre peninsular (Cerro de los Ángeles, Ciutat Universitària de Madrid, Puerta de Hierro, Pozuelo de Alarcón, Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda, Guadalajara, Morata de Tajuña, etc.). Després va ser integrat en la «Brigada Garibaldi» de la XII Brigada Internacional. Posteriorment, el 16 de juny de 1937, va ser greument ferit a l'abdomen durant la batalla d'Osca, al front d'Aragó. Després de passar per un hospital de campanya suís i per l'Hospital de Benicàssim (Plana Alta, País Valencià), el 29 de juliol de 1937 retornà a França per continuar la seva curació. Quan esclatà la II Guerra Mundial reprengué les seves activitats antifeixistes i entrà a formar part de la Resistència francesa enquadrat en els Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Es casà a Lió amb Giovanna Amatulli. Acabada la guerra, el juny de 1945, retornà a la Toscana. Posteriorment visqué amb Adina Biagiotti a Sesto Fiorentino. Segons alguns, al final de sa vida milità en el Partit Comunista Itàlia (PCI). ***
Necrològica
de José Foj Puertas apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 13 de març de 1984 - José Foj Puertas:
El 13 de febrer de 1984 mor a Alacant
(Alacantí, País Valencià) l'anarquista
i anarcosindicalista José Foj Puertas,
conegut com Ballovaro. Havia nascut el 27 de gener
de 1903 a Bellver de
Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Valero Foj
i Isabel Puertas. Militant
anarquista, es guanyà la vida com a miner. Durant la
dictadura de Primo de
Rivera va estar empresonat. Un cop lliure, fugint del servei militar,
passà a
França. Més tard va ser detingut, juntament amb
son germà Ramón Foj Puertas,
també militant anarquista, pels fets revolucionaris de
desembre de 1933; jutjat
amb altres companys (Francisco Alaiz Canaliz, Vicente
Bardají San Juan, Tomás
Canaliz Garcés, Isidoro Ferrer Franco, Manuel Lozano
Guillén, Antonio Millera Millera,
Agustín Poy Alegre i Miguel Senar Burón), el 25
de març de 1934 va ser
condemnat a vuit anys de presó per «delicte contra
la forma de govern en qualitat
d'executor» i tancat al penal del Dueso (Santoña,
Cantàbria, Espanya). Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, retornà al seu poble natal i fou
president del Comitè
Revolucionari local. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus. Les
autoritats feixistes l'acusaren de nombrosos delictes. Posteriorment
milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En
1976, després de la
mort del dictador Francisco Franco, retornà a la
Península i s'afilià al CNT
alacantina. ***
Amadeu
Sinca Vendrell - Amadeu Sinca Vendrell:
El 13 de febrer de 1989 mor a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Amadeu
Sinca Vendrell –el
seu primer llinatge a vegades citat erròniament Cinca
o Sina. Havia nascut el 13 de
setembre de 1911 –algunes fonts citen erròniament
el 15 de
setembre de 1910– a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien
Francesc Sinca i Dolors Vendrell. Després de
diplomar-se en
comptabilitat i peritatge mercantil per la Universitat de Barcelona,
amb 17
anys es posà a fer feina i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 marxà
amb la «Columna
Durruti» al front d'Aragó i amb la
militarització de les milícies fou
capità
tresorer pagador de la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti») i cap de l'Estat
Major de la 120 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola.
En 1939 amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat en diversos
camps de concentració, entre ells el de Sètfonts,
i posteriorment enrolat, amb
Juan de Diego Herranz, en la 103 Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE), de
la qual fou capità, per a treballar a les fortificacions de
la «Línia Maginot»
a la zona fronterera francobelga (Cambrai i Mons). El 20 de maig de
1940 va ser
fet presoner a Amiens (Picardia, França) per les tropes
alemanyes i, després de
passar per tres camps de triatge (Trier, Nuremberg i Moosburg), portat
l'agost
a peu al camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria) i el
24 de gener de 1941 al camp secundari de Gusen, amb la
matrícula 46.65. El 5 de
maig de 1945 el camp va ser alliberat per les tropes aliades i va ser
repatriat
a França. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc,
fou secretari de l'Ateneu Espanyol i de la Secció Local de
la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), i
secretari del Comitè Nacional
de l'Agrupació Militar de la República Espanyola
(AMERE). Va ser un dels
primers en relatar la deportació dels espanyols als camps de
concentració nazis
i en 1945 publicà Lo que Dante no
pudo
imaginar. Mauthausen-Gusen (1940-1945), reeditat a Barcelona
en 1980. Casat amb Isabel Hernández, en
1948 tingué un fill, Richard Sinca Hernández. Des
de la seva
creació en 1980, fou membre de
l'«Amicale de la 26 Divisió», de la qual
va ser nomenat tresorer, i col·laborà
en el seu òrgan Boletín
Amicale 26
División. En 1985 publicà Mis veinte
artículos. Amadeu Sinca Vendrell va morir el 13 de
febrer de 1989 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Amadeu Sinca Vendrell (1911-1989) ***
- Simón Tapia Colman: El 13 de febrer de 1993 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el músic i compositor anarquista Simón Tapia Colman –també citat com Tapia-Colman. Havia nascut el 24 de març de 1906 a Aguarón (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Benito Tapia, músic clarinetista, i Remedios Colman. Quan tenia sis anys ja tocava el violí en les festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat pel periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente Millán, aconseguí una beca de la Diputació de Saragossa per estudiar música a l'Escola Municipal de Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre Parisiana de Saragossa, amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid, estudià amb Julio Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica madrilenya, i amb Conrado del Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament becat, marxà a París, on estudià a partir de 1924 en la càtedra de composició de Vicent d'Indy. En tornà creà una orquestra i el «Quartet de Corda Colman» i fou membre de l'orquestra del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja pertanyia al moviment llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les casernes Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a integrant del Grup Hispània, en la Federació barcelonesa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1937 assistí a València al Ple Peninsular de la FAI en representació del Comitè Regional de Catalunya. En acabar la guerra passà els Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant Cebrià, del qual fugí; capturat, fou internat al camp d'Agde. Aconseguí embarcar a l'«Ipanema» i el 7 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i director del cor del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet Español d'Ana Maria, violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de Mèxic, programes radiofònics de comentaris musicals (Música de España), fundador i director del Cor de Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal d'Electricitat, professor i director del Conservatori Nacional de Mèxic, catedràtic d'Història de la Música i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles Arts, catedràtic d'Estètica de la Universitat Iberoamericana, membre de l'Institut Mexicà de Ciències i d'Humanitats, etc. Nacionalitzat mexicà, es casà amb Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del president Lázaro Cárdenas del Río, amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la música, especialment sa filla Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer representant de Mèxic al qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb l'Orquestra de Manchester, dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé el premi de la Unió de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En 1989, mig segle després del seu exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del Conservatori de la ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música del Palau de Sástago. Fou autor de més de dues-centes obres, algunes força conegudes (Una noche en Marruecos, Leyenda gitana, Estampa de Iberia, Sísifo, etc.), que s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra sinfónica completa de Simón Tapia-Colman. També publicà centenar d'articles de crítica musical de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada «Generació Musical de 1927», al costat de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga, Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre d'altres. Simón Tapia Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de concloure la seva òpera en tres actes Iguazú, el 13 de febrer de 1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil espanyola que quedava a Mèxic. Simón Tapia Colman (1906-1993) ***
Ricard
Mestre Ventura - Ricard Mestre Ventura: El 13 de febrer de 1997 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant anarcosindicalista i propagandista anarquista Ricard Bonaventura Mestre Ventura, també conegut com Ricarditu o José Riera i citat a vegades com Mestres o Mentre Ventosa. Havia nascut el 15 d'abril de 1906 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) en una humil família; son pare, Ricard Mestre Bertran, forner vilanoví cenetista que després va fer feina a la Pirelli i sa mare, Francesca Ventura González, era natural de Sant Martí Sarroca. Des d'infant s'obsessionà per la lectura, freqüentant assíduament amb un permís especial, ja que era prohibida a menors, la Biblioteca del Museu Balaguer de la seva ciutat i llegint els clàssics (Zola, Hugo, Tolstoi, etc.) i autors catalans (Pompeu Gener, etc.). Realitzà els estudis als escolapis, però rebutjar seguir la carrera sacerdotal i quan tenia 12 anys es declarà anticlerical i ateu i es posà a fer feina com a aprenent de diverses feines (tèxtil, fusta, etc.). En 1919 fou detingut arran d'una reunió clandestina. En 1922 feia feina de peó i organitzà un míting anarquista on intervingué Joan Peiró. En 1928 pertanyé al grup «Solidaridad». Entre 1929 i 1931 publicà i dirigí la revista quinzenal Estela. En 1930 dirigí Terra Lliure i fou membre fundador de les Joventuts Llibertàries i dos anys després assistí al Congrés de Madrid d'aquesta organització. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1930 fou elegit membre del Comitè Local d'aquest sindicat. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931, representant la Federació Local de Sindicats de Vilanova i la Geltrú, assistí al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya a Barcelona. En 1934 formà el «Grup A» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que era contrari a les actuacions de «Los Solidarios». Durant la repressió posterior als fets del 6 d'octubre de 1934, la Guàrdia Civil li va cremar el quiosc de llibres i de diaris –anomenat «Minerva» i que es trobava davant del cinema Diana de la Rambla barcelonina– que regentava i gràcies a la família Orriols-Ferret pogué amagar-se i evitar l'empresonament. En 1936, quan l'aixecament feixista, formà part del Comitè de Defensa Local en representació de la CNT i fou membre del Consell Municipal, alhora que Jutge Popular (jutge de pau). En aquests dies salvà la vida de diverses persones de l'acció de grups d'incontrolats i la seva intervenció impedí que un grup d'exaltats destruís el retaule de l'església de Santa Maria de la Geltrú. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el 20 de maig de 1938 fou regidor de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Durant la guerra publicà a Vilanova el Boletín Oficial, exercí de comissari cultural de la Brigada 133 –amb Francesc Carmona i Albert Samartín s'ocupava del periòdic mural de les Joventuts Llibertàries– i dirigí Catalunya, on s'enfrontà durament amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El gener de 1939 s'exilià a França i, després de patir el camp de concentració d'Argelers durant cinc mesos, aconseguí arribar a Bordeus, on es reuní amb sa companya Hortensia Blanch Pita (Sílvia Mistral) i ambdós partiren amb el vaixell «Ipanema» des del port de Pauillac cap a Veracruz. Instal·lat a Mèxic en 1939, visqué venen llibres i com a marxant de pintura des d'una sala d'exposicions. Després treballà en una editorial, fet que el permeté fer amistat amb nombrosos escriptors (Octavio Paz, León Felipe, Moreno Villa, Gabriel Zaid, Enrique Krauze, etc.). Dedicat al món de la propaganda llibertària, fundà en 1940, amb Miquel A. Marín i Ramon Pla Armengol, «Ediciones Minerva» que publicà més de 200 llibres de diversos autors (Rocker, Garfias, Traven, etc.) –el primer llibre de l'editorial que publicà fou Éxodo, diario de una refugiada española, que escrigué sa companya amb un pròleg de León Felipe– i la «Unión Distribuidora de Ediciones». En 1974 creà, amb les aportacions de Benjamín Cano Ruíz, Marcos Alcón, Eliseo Rojas, Ignacio Portilla i de Mestre mateix, la Biblioteca Social Reconstruir, centre de documentació anarquista que s'inaugurà en 1984 i que encara funciona actualment. A més de impulsar diverses revistes, com ara Estudios Sociales, Caos (1974-1981), Testimonios, que dirigí, etc.; col·laborà en nombroses publicacions, com Catalunya, Excélsior –on féu servir el pseudònim José Riera–, La Hora de Mañana, Más Lejos, Solidaridad Obrera, etc. Els deu últims anys els dedicà a promocionar el sindicalisme autogestionari del Frente Auténtico del Trabajo (FAT) entre els taxistes de la ciutat de Mèxic. Durant sa vida va fer de tot per guanyar-se la vida (paleta, teixidor, xofer, crític d'art, quiosquer, llibreter, editor, etc.), però el seu món eren els llibres. ---
|
![[12/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[12/02]") |
|
![[14/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[14/02]") |
|
|
| Actualització: 06-11-24 |