|
---
Anarcoefemèrides
del 13 de juny Esdeveniments
Primera pàgina del
primer número de La Protesta Humana - Surt La Protesta Humana: El 13 de juny de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina), editat per l'ebenista català emigrat Gregori Inglán Lafarga, el primer número de La Protesta Humana. Periódico anarquista, d'antuvi quinzenal i que esdevindrà diari a partir de l'1 d'abril de 1904, quan prendrà el nom de La Protesta. Estava molt influenciat per la premsa llibertària de la península ibèrica, especialment catalana (temes, col·laboradors, traduccions, maquetació...), fins i tot el nom era idèntic a algunes publicacions editades allà. Hi van col·laborar, entre d'altres, Mariano Cortés, Eduardo G. Gilimón, Pedro Gori, Antonio Pellicer Paraire, Juan Creaghe, Alberto Ghiraldo, Florencio Sánchez, José de Maturana, Diego Abad de Santillán, Rodolfo González Pacheco, Errico Malatesta, Josep Prat, Ricardo Mella i Anselmo Lorenzo. Aquest periòdic jugarà un important paper en el desenvolupament de l'anarquisme a l'Argentina, en l'enfortiment de la línia «proorganitzativa» (col·lectivista o bakuninista) i en l'increment de la participació directa en les activitats dels sindicats obrers i de les societats de resistència combatives. A partir de novembre de 1900 es va publicar en el periòdic una sèrie d'articles sobre el tema d'«Organització Obrera», signats per Pellico, pseudònim del tipògraf anarquista català Antoni Pellicer Paraire, en aquesta línia «proorganitzativa» (antiautoritarisme, suport mutu, pacte de solidaritat, descentralització, assemblearisme, federalisme...). El periòdic va engegar una campanya de solidaritat contra la deportació a Espanya de l'anarquista català exiliat a Argentina Torrens Ros, i contra la Llei de Residència, que permetia deportar els militants obrers. En 1902 Inglán Lafarga va ser substituït per A. Valenzuela i Juan Creaghe al front de la publicació. El tipògraf anarquista català Salvador Planas, que va atemptar contra la vida del president Manuel Quintana (11 d'agost de 1905) va treballar als tallers de La Protesta Humana. ***
Capçalera
de L'Era Nuova - Surt L'Era Nuova: El 13 de juny de
1908 surt
a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del setmanari
anarquista en
llengua italiana L'Era Nuova, que
va
portar diversos subtítols («Periodico
settimanale», «Periodico settimanale
anarchico», etc.). Editat per «L'Era Nuova
Publishing Club» (Ludovico Caminita,
Pere Esteve, Alberto Guabello, Camillo Rosazza Riz, Franz Widmar,
etc.), nom
oficial del grup anarquista «Il Gruppo Diritto
all'Esistenza» (Grup Dret a
l'Existència), era el continuador de La
Questione Sociale, i tirava 3.000 exemplars. La
redacció d'aquest periòdic
es reunia a la «Libreria Sociológica»,
al número 77 del carrer Ellison de
Paterson, que havia estat fundada en 1903 per Fermino Gallo (Frank
Gallo)
i que mantenia estrets contactes amb la Francesco Ferrer Association
(FFA,
Associació Francesc Ferrer). Seguidor del pensament d'Errico
Malatesta i
definida com a «organitzadora», s'acabà
enfrontant amb Luigi Galleani, editor
de Cronaca Sovversiva i
màxim
representant de la tendència
«antiorganitzadora». Entre els números
del 17 de
gener de 1914 i del 22 d'abril de 1916 portà
l'epígraf de Giovanni Bovio
«Anarchico è il pensiero e verso l'anarchia va la
storia» (L'anarquista és el
pensament i cap a l'anarquia va la història).
També va portar l'epígraf «A
newspaper devoted to the interests and welfare of the working
class» (Un diari
dedicat als interessos i el benestar de la classe treballadora).
Traduí textos
de nombroses publicacions anarquistes estrangeres, com ara Regeneración, Il
Risveglio,
etc. Hi van col·laborar Enrico Albertini, Pietro
Baldesseroto, Alexander
Berkman, Ludovico Caminita, Emilio Coda, Vittorio Cravello, N. Cuneo,
Fanny Dal
Ry, Anna De Gligli, Giovanni Della Barile, Ottavio Dinale, Pere Esteve,
Amleto
Fabbri (Contadino), Jay Fox, Fermin
Gallo, Italo Garinei, Alberto Guabello, R. Ingargiola, Charles Malato,
Osvaldo
Maraviglia, Pietro Marino, Benjamin Mazotta, Saverio Merlino, Plinio
Nomellini,
Adolfo Piccinni, Luigi Quarti, Luigi Raffuzzi, Anita Sweedsky, Fernando
Tarrida
del Mármol i G. Vidal, entre d'altres. En 1913
promogué, animada per Luigi
Raffuzzi, una col·lecta de fons per al
finançament d'una gira propagandística a
Itàlia d'Errico Malatesta. Va fer costat la
Revolució magonista mexicana des de
les seves pàgines i finançà el
trasllat de militants italians per a lluitar en
l'aixecament de la Baixa Califòrnia. El 17 d'octubre de 1915
Alberto Guabello
participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés
subversiu que se celebrà al Circolo
Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Fou un dels
més importants
portaveus del moviment obrer d'origen italià de la costa est
nord-americana. En
sortiren 455 números, l'últim el 29 d'octubre de
1917, i aquesta publicació fou
suprimida pel Govern nord-americà quan els EUA entraren en
la Gran Guerra. El
març de 1918 el «L'Era Nuova Grup»
edità un únic número del
periòdic Nuovi Tempi
(Nous Temps) i després del
conflicte bèl·lic Il
Bolletino de l'Era
Nuova, que publicà a Paterson cinc
números entre l'1 de març de 1919 i el
10 de maig de 1919 i va estar dirigit per Ludovico Caminita. El 14 de
febrer de
1920, en una de les grans agafades contra el moviment anarquista, agent
federals del Bureau of Investigation (BOI, Oficina
d'Investigació) i dels
Serveis Secrets, capitanejats per John Edgar Hoover, detingueren 29
membres del
«L'Era Nuova Grup» per a la seva
deportació.
Cal no confondre aquesta publicació amb el
periòdic Era Nuova, que
sortí a partir d'octubre de 1944 a Torí (Piemont,
Itàlia). ***
Notícia
dels enfrontaments segons L'Humanité
del 14 de juny 1910 - Enfrontaments a
París: El 13 de juny de 1910 es produeixen
forts enfrontaments al barri de
Saint Antoine de París (França) entre obrers
ebenistes i la policia. El 9 de
maig havia esclatat una vaga a la fàbrica de mobles
«Sanyas et Popot» de la
barriada per exigir l'acomiadament d'un capatàs odiat pels
treballadors. Durant
els enfrontaments d'aquell dia, l'obrer ebenista anarquista Henri Cler
va ser
ferit greument al cap i morirà el 21 de juny a resultes dels
cops rebuts. El
seu enterrament, el 26 de juny de 1910, al cementiri parisenc de Pantin
suposarà
una impressionant manifestació de desenes de milers de
persones i que acabarà
en violents enfrontaments entre forces de l'ordre i obrers. ***
Típic dibuix escarnidor de L'Esquella de la Torratxa (número 3.015 del 4 de juny de 1937) - Assalt a L'Esquella de la Torratxa: Durant la matinada del 13 de juliol de 1937 un escamot armat de membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) intenta assaltar la redacció del setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa, situada al carrer Aragó de Barcelona (Catalunya). La policia acudí immediatament i evità el vessament de sang, ja que la redacció de la revista estava protegida amb armes de foc i bombes de mà. Les forces de l'ordre no realitzaren cap detenció. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 els sectors més radicals de l'anarquisme català havien posat en el punt de mira aquesta publicació, lligada aleshores al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) de la Unió General de Treballadors (UGT) i a l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a causa de les dures crítiques que ridiculitzaven i escarnien incisivament les conquestes revolucionàries portades a terme per la Confederació Nacional del Treball (CNT), mostrant els militants llibertaris com a fatxendes de taverna assedegats de sang.
Naixements
Necrològica d'Henri-Édouard Droz apareguda en el diari de Mülhausen L'Express de Mulhouse del 10 de desembre de 1927 - Henri-Édouard
Droz: El 13 de juny de 1868 neix a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa) el professor,
periodista, poeta i escriptor anarquista Henri-Édouard Droz.
Sos pares es deien
Édouard-Eugène Droz i Marie-Adèle
Louise
Chédel. Fundador del Cercle Obrer local, en
1894 estigué relacionat amb el grup anarquista local de La
Chaux-de-Fonds. El
28 de febrer de 1895 aferrà uns cartells manuscrits contra
la jornada de l'1 de
març, diada de celebració de la
independència del cantó de Neuchâtel,
fustigant
contra la celebració d'aquesta «festa
burgesa» i engrescant la classe
treballadora a no participar-hi, «o contràriament
la dinamita esclatarà al lloc
de la cerimònia». Detingut per aquest fet el 23 de
març d'aquell any, va ser processat;
en el judici es va defensar tot sol i durant dues hores va maldir
contra el
capitalisme, la magistratura i la policia. Va ser condemnat a sis mesos
de
presó per «incitació a cometre delictes
i per pertorbació de la pau pública»,
la pena mínima prevista, però sense comptar els
dos mesos purgats
preventivament, i el 23 d'octubre de 1895 va ser alliberat. El 22 de
febrer de
1896 el Prefecte de Doubs (Borgonya, França) va decretar la
seva expulsió de
territori francès en cas que fos capturat. Entre 1897 i 1902
va col·laborar amb
Les Temps Nouveaux. Supplément
Littéraire,
amb versos i sobre qüestions poètiques.
Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa)
treballà un temps com a agent d'assegurances i en 1900 era
professor de
literatura francesa i de dicció fonètica a
l'Institut «La Châtelaine» i a
l'Acadèmia de Música d'aquesta ciutat. Quan va
estar empresonat va escriure
poemes anarquistes els quals va publicar, amb altres textos, en 1902 en
un gros
volum sota el títol Du
rêve à l'action.
La seva «Chanson libertaire» va ser
reproduïda en Le Chansonnier de la
Révolution, publicat aquell mateix any a Ginebra
pel periòdic Le Réveil
Anarchiste. Va tenir la
intenció de publicar una peça de teatre
revolucionària i altres obres poètiques
i Le Réveil Anarchiste
li va publicar
textos i posà en venda poesies seves durant molts d'anys.
Posteriorment emigrà
al Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena (Imperi Alemany,
actualment França),
on esdevingué periodista per lliure a Alsàcia i
entre 1905 i 1914 fou director
general del diari Express de
Mülhausen (Alsàcia). El 5 de maig de 1908 va fer a
la Sala de la Borsa de
Mülhausen la conferència «La
fonétique» i l'1 de desembre de 1909 va fer al
mateix indret la conferència literària
«Quelques poètes alsaciens (de Riestelhuber
et Siebecker à M. M. Édouard Schuré et
Georges Spetz)», que va ser publicada
l'any següent primer en lliuraments en Express
i després en fullet per l'editorial «Veuve Bader
et Cie». En 1910 col·laborà
amb poemes en el periòdic juvenil Pages
Illustrées de Ginebra. Posteriorment
retornà a Suïssa i a Berna (Berna,
Suïssa) fou representant dels diaris Le
Matin i La Tribune de
Genève.
També fou redactor del Bulletin
d'Alsace
et Lorraine i entre 1920 i 1923 de La
Feuille d'Avis de Vevey. Més tard
s'establí a París (França), al
número 78
del carrer Gambeta, on s'ocupà de tasques de
bibliofília. Sa companya fou
Pauline Gréber. Henri-Édouard Droz va morir el 3
de desembre –algunes fonts
citen erròniament el 10 de desembre– de 1927 a La
Croix-Rousse del I Districte de
Lió (Forez, Arpitània), després de
caure malalt durant un viatge de negocis. ***
Lorenzo Sommacal - Lorenzo
Sommacal: El 13 de juny de 1875 neix a Verona
(Vèneto, Itàlia) el fuster anarquista
Lorenzo Sommacal. Sos pares es deien Giuseppe Sommacal i Lucia Bovo. En
1891
formà part del Cercle Anarquista «I Figli
dell'Avvenire» (Els Fills del Futur),
que posteriorment es va dissoldre. Mantingué una estreta
relació amb Pietro
Dionisi i Ferruccio Ongari. El 6 d'octubre de 1891 va ser denunciat,
juntament
amb Amedeo Bragantini, Paolo Zanella i altres companys, per
«associació
criminal, destrucció de monuments públics i crits
sediciosos alhora que es
feien danys a l'estàtua de Paolo Veronese»,
però finalment el tribunal decidí
no processar-lo. La seva fitxa policíaca de 1894 el
qualificava d'«anarquista
perillós», tant per la seva influència
com per la seva audàcia, que freqüentava
assíduament les reunions i que pertanyia al grup anarquista
que funcionava
aleshores a Verona. El març de 1899 deixà Verona
i marxà cap a Bolzano (Tirol)
a la recerca de feina; després passà a Mannheim
(Baden-Württemberg, Imperi Alemany).
El desembre de 1901 el seu nom figura en la relació
d'anarquistes més
perillosos de la província de Verona. En 1903
retornà a Itàlia i l'octubre,
després d'alguns mesos buscant feina per diverses
localitats, s'instal·là de
bell nou a Verona. L'any següent, emigrà
definitivament a Amèrica i el juny de
1904 s'establí a Nova York (Nova York, EUA). Durant quaranta
anys sembla que no
desenvolupà cap activitat política i la policia,
que en tot moment el buscà,
mai no trobà el seu domicili. En una carta de 1917 escrita
des de Nova York
s'expressà en termes intervencionistes i antialemanys,
però va ser cridat a
files al seu país i no retornà. Un informe
policíac de 1942 el considerava
encara perillós, però es desconeixia la seva
residència. L'última investigació
policíaca, infructuosa, és de 1956 i sembla que
emigrà a l'estranger. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Fitxa policíaca francesa de Baptista Aguiló Altés - Baptista Aguiló Altés: El 13 de juny de 1878 neix a Batea (Terra Alta, Catalunya) l'anarquista Baptista Aguiló Altés. Sos pares es deien Baptista Aguiló i Josepa Altés. El 9 de maig 1902 es casà al Registre Civil de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) amb Filomena Gombau Miró, amb qui tingué quatre infants. En 1914 creuà els Pirineus i treballà de jornaler a diverses localitats del Rosselló (Clairà, Cornellà de la Ribera i Torrelles de la Salanca). El setembre de 1916 va ser inscrit en la llista departamental de control d'anarquistes definit com «revolucionari de caràcter exaltat, assidu als principals anarquistes de Torrelles de la Salanca». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Antonio
Carollo - Antonio Carollo:
El 13 de juny de 1890 neix a Vicenza (Vèneto,
Itàlia) el sabater anarquista
Antonio Carollo. Sos pares es deien Gregorio Carollo, llibreter
anarquista, i
Luigia Federizzi. Heretà les idees de son pare, habitual
distribuïdor de la
premsa llibertària a Verona (Vèneto,
Itàlia), i formà part del grup anarquista
d'aquesta
ciutat, participant en manifestacions polítiques i
distribuint impresos anarquistes
que li passava son pare. En 1910 es va traslladar a Parma
(Emília-Romanya,
Itàlia) a la recerca de feina, on entrà en
contacte amb els anarquistes locals.
En 1910 va ser detingut per la Seguretat Pública en diverses
ocasions a Novara,
Gènova i Parma. En 1915 retornà a Verona i el
maig de 1916, en plena Gran
Guerra, va ser cridat a files i a finals d'aquell mes va caure
presoner. Durant
la postguerra col·laborà amb Nicola Vecchi en les
activitats de la Cambra del
Treball Sindicalista de Verona, suscitant el juliol de 1920 la protesta
de la
premsa catòlica local a causa de la seva oposició
a una cooperativa de
treballadors de caire religiós. El novembre de 1920 es
traslladà a Brescia
(Llombardia, Itàlia), on assumí durant un breu
període el càrrec de secretari
polític de la Cambra del Treball Sindicalista local. El 16
de gener de 1921 va
fer una conferència púbica a Arbizzano (Negrar,
Vèneto, Itàlia) sota el títol Ora attuale (El moment actual) que,
segons la policia, incità els oients a armar-se contra els
carrabiners i els
membres de la Guàrdia Reial que, segons l'orador,
«a les ordres del Govern,
disparaven contra el proletariat». Jutjat per aquest fet, va
ser condemnat a
nou mesos de presó. El març de 1922 va ser
contractar pel servei de pompes
fúnebres de l'Ajuntament de Verona. En aquesta
època no freqüentà la Cambra del
Treball Sindicalista, però sí el Cercle
d'Escombraires Municipals, compost
d'elements de diverses tendències polítiques.
Posteriorment reprengué el seu
ofici de sabater i en 1928 encara seguia vigilat per les autoritats,
que
informaren que, malgrat no desenvolupar activitats
polítiques, restava fidel al
seu pensament anarquista. El gener de 1931 va ser considerat per les
autoritats
no perillós a causa de la seva delicada salut i esborrat del
llistat de
«perillosos». Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció. ***
Necrológica
de Ramon Plarromaní Mas apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 13 d'octubre de 1957 - Ramon Plarromaní Mas:
El 13 de juny
de 1892 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Ramon
Plarromaní Mas –el seu primer llinatge citat
erròniament de
diferents maneres (Plaromaní,
Plarrumaní, Plarumaní)–, conegut com Romaní. Sos pares es deien
Bonaventura Plarromaní i Elionor Mas.
Treballador tèxtil, en els anys vint s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera
participà en els
enfrontaments contra els pistolers del Sindicat Lliure. En un d'aquests
enfrontaments, va ser greument ferit d'un tret en un pulmó,
cosa que li deixà
seqüeles la resta de sa vida. El març de 1933
representà el Sindicat Únic de
Treballadors (SUT) de Gironella en el Ple Regional de Sindicats
Únics de
Catalunya de la CNT. Durant la Revolució, l'octubre de 1936,
va ser nomenat membre
del Consell Municipal Provisional de Gironella per la CNT i, un cop
repartides
les conselleries, es va fer càrrec de la de Treball. El 28
d'octubre de 1936,
amb Ferran Torrents, fou nomenat delegat a les reunions dels consell
municipals
de la comarca que es van fer a Berga. Amb el triomf franquista,
passà a França.
Entre 1949 i 1957 visqué a la Colònia de Malalts
i Mutilats d'Aymare (Lo Vigan, Guiena,
Occitània), comunitat llibertària
agrícola organitzada per la CNT i per
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys
amb
aquests problemes o que tenien una edat avançada. Ramon
Plarromaní Mas va morir
el 28 d'agost –algunes fonts citen erròniament el
20 d'agost– de 1957 a
l'Hospital de Gordon (Guiena, Occitània), a causa dels
problemes de la
ferida mal curada al pulmó, i fou enterrat
l'endemà en aquesta localitat
acompanyat dels seus companys de la Colònia d'Aymare. ***
José Berruezo Silvente - José Berruezo Silvente: El 13 de juny de 1895 –el certificat de defunció cita el 1894– neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Berruezo Silvente. Sos pares es deien Ginés Berruezo Clemente i Gabriela Silvente Clemente. Deixeble dels mestres racionalistes Julián Raja Vivancos i Juan Martínez Izquierdo al Centre Obrer «El Porvenir» de Massarró, quan tenia 14 anys ja repartia manifests entres els miners. En 1912 va participar en la creació del Centre d'Estudis Socials i en 1914 fou detingut per realitzar pintades anarquistes en suport de les vagues minaires i empresonat a Totana. En tornar del servei militar realitzat a Melilla, el març de 1919 es va traslladar a Barcelona, on va participar en la vaga de «La Canadenca». Treballà en la construcció de la pressa elèctrica de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, i poc després, marcat com a sindicalista i empaitat per la Guàrdia Civil, es va instal·lar un curt temps a Marsella. En 1920 va tornar a Catalunya i després d'un temps a Badalona es va establir a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en la creació de l'Ateneu Instructiu Colomenc i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual serà secretari en 1922 i assistirà a nombroses reunions i plens orgànics (Clot, Granollers, etc.). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va fer feina al Poble Nou, d'on va ser acomiadat en 1924. Aquest mateix any va ser secretari de l'Ateneu. En aquests anys va col·laborar en la reorganització de la CNT i es va encarregar el Comitè Pro Presos. Durant els anys de la República, va participar en la creació, l'octubre de 1931, de la Casa del Poble, que comptava amb una escola racionalista que va dirigir, juntament amb Gregorio Jover. En el II Congrés de la CNT de Barcelona, representà Santa Coloma. Entre 1932 i 1935 va passar diverses temporades empresonat i fou acomiadat de la feina. Entre 1934 i 1936, sota el pseudònim de Clarín, fou corresponsal de Solidaridad Obrera a Santa Coloma. El juliol de 1936 va fer de mestre d'escola de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià. Durant els anys de la guerra civil es va encarregar de la Sanitat en el Comitè Antifeixista Revolucionari de Santa Coloma i fou regidor del ram a l'Ajuntament des d'octubre de 1936 fins al final de la contesa, i fins i tot alcalde de la localitat entre en maig de 1937 i un temps entre 1938 i 1939. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. El gener de 1939 es va exiliar a França, on fou internat al camp de concentració de Bram fins al 8 de desembre de 1939, que fou enviat a treballar a Cantal amb els companys José Marqués Caballero i Sebastián Gómez Silvente; acabant destinat a la construcció de la pressa de l'Aigle. Va jugar un paper de primer ordre en la reconstrucció de la CNT a la regió de Cantal. El juny de 1943 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili arran del Ple clandestí de Mauriac. El setembre de 1943 fou present en el Ple de Tourniac i el desembre d'aquell any representà la zona ocupada en el Ple de Montpeller, on va ser nomenat secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili. En 1944 participà en el Ple de Muret i, defensor de la participació de la CNT en la resistència contra els nazis, afavorir la creació d'un maquis cenetista exclusiu a l'embassament de l'Aigle. El desembre de 1945 fou delegat de Cugnaux en el Ple Regional del Sud-oest a Tolosa, on va defensar l'autonomia de la CNT de l'Interior en el debat sobre la decisió de la CNT clandestina de l'Interior de participar en el Govern republicà. Quan l'escissió esdevinguda en la CNT de l'Exili, es va alinear amb la posició de la tendència col·laboracionista i fou mentre del Subcomitè Nacional de l'Exili. En 1976 va ser membre de la Federació Local de La Rose (Marsella), adherida al grup editor del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va visitar Catalunya i es va interessar per la reconstrucció i el funcionament de la CNT a Santa Coloma. Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Asturias, Aurora Libre, Combat Syndicaliste, El Diluvio, España Libre, Espoir, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Contribución a la historia de la CNT de España en el exilio (1967) i d'unes memòries, Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939) (1987). José Berruezo Silvente va morir el 7 d'agost de 1990 al Centre Roger Duquesne d'Ais de Provença (Provença, Occitània), on estava ingressat a causa d'una hèrnia i força deprimit després de la mort, un parell d'anys enrera, de son fill Ginés i de sa companya María Magdalena Sicilia. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. L'octubre de 1998 el «Grup d'Estudis Històrics Gramenet del Besòs», creat en 1994 per Carles Capdevila, José Manuel Márquez, Vidal Bueno, Agustín Iglesias i Juan José Gallardo, va canviar el seu nom per «Grup d'Història José Berruezo» per reivindicar-ne figura. ***
Necrològica
de Sócrates Mas Iturrería apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 19 de
març de 1972 -
Sócrates Mas
Iturrería: El 13 de juny –el certificat
de
defunció cita erròniament l'11 de juny–
de 1895 neix a
Almansa (Albacete, Castella, Espanya)
el
ferroviari anarcosindicalista Sócrates Lutero Mas
Iturrería. Sos pares es deien Justo Mas
Muñoz, mestre d'instrucció, i Catalina
Iturrería Anchorena. Militant de
la
Federació
Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou membre de
la Secció Social del
Comitè Nacional de l'FNIF. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Instal·lat
a Poitiers,
milità en la Federació Local de la
CNT, de la qual va ser nomenat
secretari en 1953. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al
Refugiat
Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York,
EUA). Sa companya fou Vida Pérez. Sócrates Mas
Iturrería va morir el 3
de gener de 1972 al Centre Hospitalari Regional de Poitiers (Poitou,
França). ***
Sonya
Deanin i Zalman Deanin (1975) - Sonya Deanin:
El 13 de juny de 1897 neix a Vítsiebsk
(Bielorússia, Imperi Rus;
actualment Bielorússia), en una família jueva,
l'anarquista i
després filantropa sionista Sophie
Dreskin, més coneguda com Sonya
Deanin.
En
1911 emigrà a Newark (Nova
York, EUA), on sos tres germans majors s'havien instal·lat,
procedents de
Londres (Anglaterra), i havien esdevinguts anarquistes. A partir de
1913
freqüentà el Centre Ferrer de Nova York (Nova York,
EUA) i començà a llegir
textos anarquistes en rus i en ídix, especialment Piotr
Kropotkin i Lev
Tolstoi. També freqüentà la consulta del
doctor Maryson, a l'East Brodway de
Nova York, perquè li deixés llibres anarquistes i
aquest li encarregà, amb Sam
Margolis, anar a vendre literatura anarquista arreu del
país. En 1915, en una
excursió al parc de Bear Mountain (Nova York, EUA),
conegué l'anarquista Zalman
S. Dinin (Zalman Deanin),
que esdevingué son company. Sempre acomiadada de les feines
per la seva
militància, a Nova York treballà en una
fàbrica de confecció de capells de
palla. En 1918 amb son company entrà a formar part del grup
«Frayhayt» (Jack
Abrams, Shoyme Bunin, Sam Hartman, Sam Lipman, Jacob Schwartz, Mollie
Steimer,
etc.). Després de diversos desacords entre els membres del
grup que no trobava
massa revolucionari la parella Deanin, aquesta abandonà el
grup i ambdós es
dedicaren a muntar una granja d'aviram, d'antuvi a la
colònia anarquista de
Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York, EUA), i
després a la
colònia «Sunrise», a prop de Saginaw
(Michigan, EUA); posteriorment crearen la
seva pròpia granja, sota la supervisió de la
Jewish Agricultural Society (JAS,
Societat d'Agricultura Jueva), a Mount Ivy (Rockland, Nova York, EUA).
Després
d'abandonar tota militància, en 1945 la parella va vendre la
granja i s'establí
a Farmingdale (Long Island, Nassau, Nova York, EUA) per a treballar en
el
sector de la construcció immobiliària, negoci amb
el qual amassaren una immensa
fortuna. En els anys quaranta formà part de «Dror
- Young Zionist Organization»
(Organització Sionista Juvenil "Dror"), dirigida per Uri
Merry, que
tenia per objectiu fomentar el sionisme entre el jovent, fent seminaris
i
debats sobre el moviment dels quibuts i sobre el món jueu en
general. Després
d'un viatge a Israel, on quedaren impressionats per la feina del grup
«American
Pioneer Woman Zionist Organization» (APWZO,
Organització Sionista de Dones
Pioneres Nord-americanes), decidiren patrocinar una
residència d'estudiants al
Nègueb, una llar infantil al quibuts Ashdot Ya'akov Meuhad i
un centre cultural
a Haifa, entre moltes altres iniciatives culturals jueves. Per la seva
filantropia sionista, va rebre diversos premis d'estaments jueus.
Sempre es
declarà anarquista i sempre defensà l'Estat
d'Israel. Sonya
Deanin va morir el 12 de febrer de 1977 al Mid-Island Hospital de
Bethpage (Nassau,
Nova York, EUA). Son
fill, Rudolph D. Deanin, doctor en filosofia i en química,
va ser un expert en
l'aplicació de la química en l'agricultura. ***
Vicente Ballester Tinoco a la Plaça de Toros de Cadis (24 de maig de 1936) - Vicente Ballester Tinoco: El 13 de juny de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Sos pares es deien Rafael Ballester Ponce de León, obrer envernissador, i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup «Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics –defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre–, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera –en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT, ¡Despertad!, El Liberal, La Revista Blanca, Redención, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre, Pepín (1927), El último cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester. Vicente Ballester Tinoco (1903-1936) ***
Ferruccio
Tantini - Ferruccio Tantini:
El 13 de juny de 1903 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ferruccio
Tantini. Sos pares es deien
Giuseppe Tantini i Attilia Melonari. Paleta de professió,
s'adherí molt jove al
moviment llibertari. El 14 d'octubre de 1920 participà en
una reunió convocada
pels sindicats bolonyesos per protestar contra la política
governamental
italiana vers la Rússia revolucionària i en
solidaritat amb els presos
polítics; en sortir d'aquest aplec, formà part de
la manifestació que –contràriament a
l'opinió d'Errico Malatesta, un
dels oradors de la reunió amb
Silvio Alvisi, Clodoveo Bonazzi, Ercole Bucco, Linceo Cicognani,
Corrado Pini,
Pietro Venturi– es dirigí cap a la
presó de San
Giovanni in Monte;
posteriorment, a la «Casermone» (Caserna) de la
Guàrdia Reial de la Seguretat
Pública de la Via Cartoleri de Bolonya, tingué
joc una topada amb la policia i
la Guàrdia Reial que se saldà amb cinc obrers i
dos agents morts, així com
nombrosos ferits, entre ells Tantini. Jutjat l'11 de juliol de 1921 per
aquests
fets amb altres 11 companys, el 16 de juliol va ser absolt dels
càrrecs i
excarcellat. En 1934 s'exilià a França fugint
dels escamots feixistes. L'agost
de 1936, amb sa germana Tosca, marxà cap a Espanya i
s'enrolà en la Secció
Italiana de la Columna «Ascaso», ben igual que
altres companys – Antonio
Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio
Calamassi,
Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro
d'Arcola),
Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale
Matteucci–,
lluitant al front d'Almudébar (Osca, Aragó,
Espanya) com a metrallador. En 1937
va ser fitxat per les autoritats italianes com a
«anarquista» i s'emeté una
ordre de detenció en cas de repatriació. A finals
de 1937 abandonà la Península
i s'instal·là a França. En 1958
militava en la Federació Anarquista Italiana
(FAI) de la regió parisenca. Sa companya fou Settima
Lazzaretti. Ferruccio Tantini va morir el
17 de febrer de 1979 al seu domicili de Mogins (Provença,
Occitània). ***
Fernand Rude segons un bronze
de Charles Machet - Fernand Rude: El 13 de juny de 1910 neix al III Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'historiador dels moviments socials i simpatitzant llibertari Pierre Marie Fernand Rude. Sos pares, mestres, es deien Armand Marie Joseph Ferdinand Rude i Marie Marguerite Collas (o Colas). Començà a militar de jove en el Partit comunista (1929), mentre estudiava Història i Geografia i rus en la universitat de Lió. El seu rebuig al sectarisme i la seva passió vers la història social el van portar a fer-se historiador. Va romandre diverses temporades a l'URSS per mor dels seus treballs històrics i de traducció. En 1936 s'estableix a França i s'allunya dels estalinistes després del primer procés de Moscou, militant en el Partit socialista i participant en les campanyes de suport als republicans espanyols. Va participar en la resistència contra els nazis des de 1941 sota el nom de Pierre Froment i col·labora en L'Insurgé. Amb l'Alliberament va ser nomenat subprefecte del departament francès de Vienne. És autor de nombroses obres d'història social: La Révolution de 1848 dans l'Isère (1949), Allons en Icarie (1952), C'est nous les Canuts (1954), Le mouvement ouvrier à Lyon de 1827 à 1832 (1969), Les révoltes des Canuts (1831-1834) (1982), etc. És el major especialista sobre la història social de Lió. Per al centenari de la Comuna de París va reunir i publicar dos textos bakuninistes (De la guerre à la Commune i Le socialisme libertaire). Les seves simpaties llibertàries li van valer el rebuig dels sectors acadèmics. Sa companya fou Jeanne Belakovska. Fernand Rude va morir el 12 de març de 1990 a l'Hospital Charpennes de Villeurbanne (Lió, Arpitània). El seu important fons documental (manuscrits, periòdics, fotos i opuscles de la Resistència i l'Alliberament, de l'URSS, dels moviments associatius i sindicals, del saint-simonisme, del fourierisme, de l'anarquisme, de les insurreccions de Lió, etc.) va ser cedit pels seus fills a la Biblioteca de la Part-Dieu de Lió on es poden consultar. ***
Antonio
Vallejo Domínguez - Antonio Vallejo
Domínguez: El 13 de juny de 1910 neix a Almunia
de Doña Godina (Saragossa,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Vallejo
Domínguez. Sos pares es deien Pantaleón Vallejo i
María Domínguez. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) des de
l'adolescència, durant la guerra
civil fou membre del «Batalló Remiro»,
encapçalat per Agustín Remiro Manero, al
qual serví de xofer. Després de la
militarització de les milícies va ser
nomenat tinent pagador del 247 Batalló de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració. Posteriorment
s'integrà en les xarxes de
suport guerriller que actuaven a la Península i en la
Resistència francesa,
sembla que en contacte amb Francisco Ponzán Vidal i
Agustín Remiro Manero. El 14
de febrer de 1942 va ser detingut a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i internat
al camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944 va
ser deportat cap a
Alemanya, però durant el camí, a la zona de
Butry, prop de Pontoise (Illa de
França, França), aconseguí fugir;
capturat poc després, va ser internat al camp
de concentració de Norderney, a l'illa anglonormanda
d'Alderney, d'on va ser
alliberat el 18 d'agost de 1944. De bell nou a Tolosa,
participà en la fundació
de la Federació Espanyola de Deportats i Interns
Polítics (FEDIP), de la qual
va ser durant molts anys president de l'Interdepartamental de l'Alta
Garona.
Ajudà l'historiador llibertari Antoni Téllez
Solà en les seves recerques sobre
Agustín Remiro Manero, que sortiren publicades
pòstumament sota el títol Agustín
Remiro. De la guerrilla confederal a
los servicios secretos británicos. Sa companya fou
Concepción Ramos Nuez. Antonio Vallejo Domínguez
va morir el 31
d'agost de 1983 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Antonio Vallejo Domínguez (1910-1983) ***
Foto
d'Antonio Blanco Bría del Servei de Migració
mexicà (1941) - Antonio Blanco Bría: El 13 de juny de 1911 neix al Campell (Llitera, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antonio Blanco Bría. Sos pares es deien Joaquí Blanco Brualla i Margarita Bría Blanco. Llaurador de professió, ben igual que sos germans Ramón i Joaquín, en 1921, quan es creà la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Campell, s'hi afilià, fet pel qual va ser perseguit durant la dictadura de Primo de Rivera. A començament de la dècada dels trenta fou un dels fundadors, amb sos germans, de les Joventuts Llibertàries de la seva localitat natal. Per la seva participació en la insurrecció anarquista del 8 de desembre de 1933, on el comunisme llibertari va ser proclamat durant tres dies al Campell, va ser empresonat, juntament amb sos germans i Sopena Trenc, responsables de la CNT local, i altres militants reclosos a les presons d'Osca (Aragó, Espanya) i Chinchilla de Montearagón (Albacete, Castella, Espanya). El desembre de 1935 va ser detingut sota l'acusació de robatori a mà armada i lesions; processat a Benavarri (Baixa Ribagorça, Franja de Ponent), va ser reclòs el gener de 1936 a Osca (gener de 1936) i el maig d'aquest any al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Després del cop militar feixista de juliol de 1936 va ser nomenat secretari de la comarcal de CNT amb seu a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya), mentre que son germà Ramón organitzà la col·lectivitat de Tamarit de Llitera (Llitera, Franja de Ponent). El 3 de maig de 1937 les tropes estalinistes comandades per Enrique Líster Forján atacaren les col·lectivitats del Campell i de la zona i durant la nit del 10 a l'11 d'agost detingueren sos germans Ramon i Joaquín que van ser posteriorment assassinats. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar-se cap a Mèxic amb ses germanes María i Josefa, sa companya Pilar Jiménez Monsonet i sos infants Floreal i Aroma Blanco Jiménez. Desembarcà el 27 de juliol de 1939 a Veracruz (Veracruz, Mèxic) a bord del Mexique. Al país asteca visqué a Chihuahua (Chihuahua, Mèxic) i a l'Estat de Puebla (Mèxic), rebé ajuda econòmica del Servei als Refugiats Espanyols (SERE) i de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), cultivà una petita parcel·la de terreny i milità en la CNT de l'exili. Antonio Blanco Bría va morir el 12 de setembre de 2000 a Mèxic. ***
Antoni
Albero García - Antoni Albero
García: El 13 de juny –algunes fonts
citen erròniament el 14 de juliol– de 1917
neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià)
l'anarcosindicalista Antoni Albero
García, conegut com Espardenyer.
Sos
pares es deien Joan Albero Castelló, espardenyer, i Rosa
García Castelló. De
família llibertària, sos germans Enric Albero
García i Ismael Albero García
també van ser militants confederals. Es guanyava la vida
treballant d'agricultor
i milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Cocentaina. Durant la
guerra civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 70
Brigada Mixta del
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1955 emigrà al Brasil.
Antoni Albero García va morir l'11 de març
–algunes fonts citen erròniament el
30 de maig– de 1990 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). ***
Enric
Casañas durant l'entrevista per al Memorial
Democràtic
(2010)
- Enric Casañas Piera: El 13 de juny de 1919 neix al barri de Vila de Gràcia de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Andreu Antoni Casañas i Piera. Era fill d'una família obrera compromesa en les lluites socials. Sos pares es deien Antoni Casañas Pau, jornaler, i Cristina Piera Pagès. Son avi matern, Josep Piera, fou un republicà federal que va portar sa filla Cristina a l'acabada de crear Escola Moderna de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Son oncle fou l'anarcosindicalista Simó Piera Pagès, molt amic de Salvador Seguí Rubinat. Quan Enric Casañas era nin sos pares se separaren i amb sa mare i son germà Rogeli es traslladà a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on son avi Josep Piera li va fer de pare. Sa mare treballà de teixidora en una fàbrica. Quan tenia 12 decidí abandonar l'escola i posar-se a fer feina. D'antuvi entrà en un taller on soldaven estris de perruqueria i després treballà de manobre al costat de son oncle. Finalment va fer de pintor en la construcció, professió en la qual va treballà la resta de sa vida. Amb 13 anys freqüentà l'Ateneu Popular de la Casa del Poble, l'escola local de la CNT; va anar als cursos nocturns de Salvador Lluch Cuñat (Máximo Llorca) a l'Escola Racionalista i assistí a conferències de destacats militants anarquistes (Tomás Cano Ruiz, Sebastià Clarà Sardó, Joan García Oliver, Gregori Jover Cortés, Ricard Sanz García, etc.). De totes les activitats que allí es feien (teatre, lectures, etc.), s'estimava especialment les del grup excursionista. En aquesta època començà a militar en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santa Coloma de Gramenet. Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Barcelona. En 1935 va ser detingut –la premsa el bateja com El Cardenal, per mor del cardenal Salvador Casañas Pagès– per actes de sabotatge durant la vaga de tramvies i tancat 17 dies incomunicat a la Presó Model de Barcelona, però com que era menor d'edat, va ser enviat a l'Asil Durant del carrer Balmes de la capital catalana, d'on pogué sortir finalment gràcies a l'ajut de son oncle Simó Piera. Cap el 1936 milità en un grup d'afinitat del Sindicat de la Construcció de la CNT. Participà, amb sa mare i son amic Josep Gatell Comas, en la resposta popular contra el cop militar feixista de juliol de 1936, sobretot a la caserna de Sant Andreu. Després d'uns dies en les Patrulles de Control de Santa Coloma de Gramenet, el 24 de juliol de 1936 marxà al front d'Aragó amb la «Centúria Ascaso» de la «Columna Sud-Ebre», encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez, amb qui va fer una gran amistat. A Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) entrà a formar part del «Grupo Petróleo», juntament amb altres 36 milicians més, 12 dels quals amics de Santa Coloma de Gramenet, i entre ells son amic inseparable Josep Gatell Comas. També fou un dels responsables del Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP). En un intent de fer volar un pont a prop de Quinto (Saragossa, Aragó), el grup d'uns trenta guerrillers del qual formava part va ser descobert per les tropes franquistes i salvà la vida de miracle. Amb la militarització de les milícies fou sergent de la Secció Motoritzada de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola destinat a l'Ebre, participant en les batalles de Belchite i de Terol. Malalt de sarna, hagué de ser hospitalitzat a la rereguarda. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser reclòs primer al camp de triatge d'Arles, i després als camps de concentració de Barcarès (illot D, barraca 25) i d'Argelers. Posteriorment va ser enviat a la 175 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a cavar trinxeres al Yonne (Borgonya, Centre, França) i a una obra en un camp d'aviació, contínuament bombardejat per l'aviació alemanya. Després de la desfeta de juny de 1940, anà cap a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va fer la verema a Elna (Rosselló, Catalunya Nord). A Marsella (Provença, Occitània) va ser acollit pel consolat mexicà al castell de la Reynarde i, gràcies a José Berruezo Silvente, aconseguí feina de ferrer a la zona del Cantal (Alvèrnia, Occitània). Durant l'Ocupació participà en la reorganització confederal i establí contactes amb la Resistència, col·laborant en la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal. Fugint de les alemanys, anà a Bordeus (Aquitània, Occitània) i des d'aquesta ciutat en 1944 passà a Andorra, residint a casa del mestre anarquista Félix Carrasquer Launed. El 13 de juny de 1944, el dia que feia 25 anys, passà clandestinament a Barcelona. Passat un temps, aconseguí feina a València (País Valencià), on va romandre tres anys amb documentació falsa. Descobert per les autoritats, en 1951 decidí emigrar al Brasil amb son amic Josep Gatell Comas. A Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) va estar tres anys, passant penalitats, malària inclosa, i treballant de pintor. Finalment s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on amb un grup d'amics creà el Centre d'Estudis Socials (CES). En aquests anys d'exili milità en la CNT i en diverses organitzacions llibertàries brasileres, i freqüentà destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Joan Puig Elías, Josep Pujol Grua i Manuel Pérez Fernández. El gener de 1961 participà, com a enllaç des de terra, en l'«Operació Dulcinea», el segrest del vaixell Santa María a mans del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL, Directori Revolucionari Ibèric d'Alliberació). Al Brasil conegué Ermitas Dios Bugallo, filla d'un militant anarcosindicalista gallec, amb qui es va casà i amb qui tingué un fill, Germinal. Ermitas va morir 10 anys després i després d'això portà son fill a Barcelona per tal que visqués un temps amb l'àvia Cristina, mentre ell retornà a São Paulo per vendre la casa i arranjar papers. En 1975, poc abans de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Barcelona i es reuní amb sa família. Participà activament en la reorganització de la CNT. També s'apuntà al Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i en una d'aquestes sortires conegué Maria Teresa, que esdevingué sa parella. En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Eduard Pons Prades pel seu llibre Las guerras de los niños republicanos, en 1999 per a la biografia Ortiz. General sin Dios ni amo de José Manuel Márquez Rodríguez i Juan José Gallardo Romero, en 2005 per a la sèrie documental Las ilusiones perdidas d'Eugenio Monesma Moliner, i en 2010 per al Memorial Democràtic. També fou membre d'Amical de Mauthausen. Després de l'escissió confederal, fou assidu tant de la CNT com de la Confederació General del Treball (CGT) i fins el 2011 participà activament en tots els actes convocats per aquestes dues organitzacions. Els últims anys de sa vida patí Alzheimer i es va veure obligat a deixar de banda la militància. Enric Casañas Piera va morir el 5 de desembre de 2015 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri de les Corts de la ciutat. Enric Casañas Piera (1919-2015) ***
Aniceto
Prades Ribera - Aniceto Prades Ribera: El 13 de juny de 1921 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista Aniceto Prades Ribera. Sos pares es deien Julio Prades Perfagés, destacat anarquista i anarcosindicalista, i María Rosa Ribera Costó, i tingué tres germans (Ramón Jacinto, Alfredo i Tomás) i tres germanes (Lourdes, Pilar i Rafaela). De família àcrata, treballà de llaurador i formà part de les Joventuts Llibertàries del seu poble. Durant la Revolució fou membre de les dues col·lectivitats que es formaren a Massalió. Quan les tropes feixistes ocuparen el seu poble, el 7 d'abril de 1938 aconseguí refugiar-se amb sa família a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A primers d'abril de 1950 embarcà a Marsella (Provença, Occitània) amb el vaixell Campanacap a Buenos Aires (Argentina), on arribà el 27 d'abril de 1950. El juliol de 1967 es casà amb Isabel Gascón Jiménez a Córdoba (Córdoba, Argentina). Aniceto Prades Ribera va morir el 12 d'octubre de 2004 a Santiago de Estero (Santiago de Estero, Argentina). ***
Dalia Sanz Sánchez fotografiada per Rafael Maestre Marín - Dalia Sanz
Sánchez: El 13 de juny de 1928 neix a Aubervilliers (Illa de França, França)
l'anarcosindicalista i esperantista Dalia Sanz Sánchez. Sos pares, emigrants
llibertaris espanyols de Fuembellida (Guadalajara, Castella, Espanya), es deien Mariano Sanz i Rosalía Sanchez i
era la
major de tres germans (Dalia, Delio i Eliseo). En 1931, amb la proclamació de
la II República espanyola, retornà amb sa família a Fuembellida. En els anys
bèl·lics estudià a l'Escola Moderna de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya), regentada per les germanes Igualdad i Natura Ocaña Sánchez.
En 1938, després de la mort de son pare al front de Belchite, milicià de la l'anarquista
«Columna del Rosal», passà amb la resta de sa família França i van ser acollits
per la Creu Roja. Finalment pogueren viure amb uns oncles a Cramoisy (Picardia,
França). En 1942, en plena ocupació nazi, gracies a la Creu Roja, pogué
reunir-se amb sa mare que vivia i treballava a La Sala (Provença, Occitània).
Amb 14 anys entrà a treballar en un comerç cooperatiu i posteriorment de
costurera pantalonera. En aquesta època entrà a formar part de les Joventuts
Llibertàries. En 1951 es casà amb el fuster anarcosindicalista Emeterio
Vilamosa Marco (Armand Vilamosa Marco) i la parella, i son germà Eliseo,
el novembre d'aquell any s'establí, amb el suport de la International Refugee
Organization (IRO, Organització Internacional dels Refugiats), amb Porto Alegre
(Rio Grande do Sul, Brasil), on treballà en el comerç de modes. La parella
s'integrà en la colònia d'anarquistes espanyols exiliats i va fer amistat amb el
pedagog anarquista Joan Puig Elías. En 1966 retornà a França i s'instal·là a
Besiers (Llenguadoc, Occitània). Força activa, amb son company, en la Colònia
Espanyola de Besiers, participaren activament en les activitats organitzades
pels grups anarquistes, especialment amb la companyia teatral «Amor al Arte».
També tingué molta amistat amb les parelles llibertaries Sara Berenguer Laosa i
Jesús Guillén Bertolín (Guillembert) i Marcela Franco Román i Emili
Valls Puig. Col·laborà amb la «Fundació Salvador Seguí» i el setembre de 1993
participà en el «Col·loqui sobre l'exili llibertari a França» que tingué lloc a
Besiers. El seu testimoni va ser recollit en els llibres La guerre dei
bambini. Da Sarajevo a Sarajevo (1998), de Maria Cristina Giuntella i
Isabella Nardi; La voz de los vencidos. El exilio republicano de 1939 (2005),
d'Alicia Alted Vigil; i Voces libres. Historia oral del movimiento libertario español (2021), de Rafael Maestre Marín. Dalia Sanz Sánchez va morir el 3 de maig de 2019 al seu domicili de
Besiers (Llenguadoc, Occitània), pocs dies després de la mort de son company
Armand Vilamosa Marco, amb qui havia tingut un fill, Helios, i una filla,
Ingrid. Dalia Sanz Sánchez
(1928-2019) ***
D'esquerra
a dreta: Antonio Jiménez Cubillo, Vicente Ruíz
Gutiérrez, Jorge i Marinano Susiac, en les celebracions de
l'Australian Anarchist Centenary (Melbourne, maig de 1986) - Antonio Jiménez Cubillo: El 13 de juny de 1935 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista Antonio Jiménez Cubillo. Era fill de republicans que havien patit represàlies. Quan tenia 12 anys entrà a treballar en l'hostaleria i després en un taller de mecànica i de reparacions de camions. Posteriorment va fer el servei militar a Àfrica (Nador i Melilla). En 1960 emigrà a Melbourne (Victòria, Austràlia) i es posà a treballar durant quatre mesos de tallador de canya de sucre a Innisfail (Queensland, Austràlia) i després cinc anys de miner. Posteriorment treballà sis mesos a les foneries de Wollongong (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i en la construcció al port de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 1961 esdevingué anarquista llegint el periòdic mexicà Tierra y Libertad i es dedicà a distribuir tota mena de publicacions llibertàries. Aprengué el francès i en 1966 contactà amb anarquistes del continent. Quan arribà Austràlia no trobà militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es dedicà a agrupar espanyols i l'agost de 1966 creà el Centre Democràtic Espanyol (CDE) de Sydney i de Melbourne, editant la revista El Demócrata. Animà el Grup Llibertari de Sydney i publicà la revista Acracia (1972-1992) i també edità Nosotros (1972-1975) i Militando (1975). Després de la mort del dictador Francisco Franco es dedicà a col·laborar en el moviment anarquista de Sydney i de la resta d'Austràlia, en estret contacte amb companys d'arreu del món (Vicente García Pérez, Félix Álvarez Ferreras, Marcos Alcón Selma, etc.), especialment en el Moviment Llibertari Cubà (MLC), i amb la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Defensà l'anarcosindicalisme en el si de diversos sindicats reformistes, destacant en la seva lluita contra la patronal. En 1976 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Australiana (FAA), publicant fins al 1978 el butlletí FAAB. Durant aquests anys participà activament en les protestes contra la guerra del Vietnam. El gener de 1978 fou un dels fundadors a Newton (Adelaida, Austràlia Meridional, Austràlia) de l'Anarcho Syndicalist Federation of Australia (ASFA, Federació Anarcosindicalista d'Austràlia), de la qual exercí de secretari en la secció de Sydney. Amb Vicente Ruíz Gutiérrez realitzà una important tasca editorial, publicant butlletins (La Semilla, etc.) i fullets divulgatius (La Revolucion social española, Anarchy, A Criticism of state socialism, An appeal to the young, The place of anarchism in socialistic evolution, Looking back after 20 years of jail, A short history of anarchism, etc.). En els anys setanta viatjà a Espanya. En 1984 assistí a la marxa antinuclear de Sydney i entre l'1 i el 4 de maig de 1986 participà a Melbourne en les celebracions de l'Australian Anarchist Centenary. Trobem articles seus en Cenit, El Cómpita, Guángara Libertaria, Ideas-Orto, Tierra y Libertad i en nombroses publicacions australianes. És autor del llibre Cuba, the anarchist and freedom (1987). Antonio Jiménez Cubillo va morir el 14 de juliol de 1990 a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) d'un atac de cor. Deixa companya (Vik) i dos fills (Glen i Alan).
Defuncions
Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido del 16 de juliol de 1893 - Luigi Gervasini: El 13 de juny de 1893 mor a Buenos Aires (Argentina) el tipògraf republicà irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Havia nascut el 30 d'abril de 1868 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de professió, quan tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En 1883 entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti e Tognetti» i el 4 de maig de 1884 aquesta organització anticlerical participà en la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia). Descontent amb la política de «Monti e Tognetti», amb altres companys, s'uní al Cercle Republicà Irredemptista «XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia confiscà la bandera social del cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i ell fou dels màxims defensors contra aquesta agressió. En aquesta època freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en la seva edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en l'Audiència, juntament amb altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte de premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva joventut, va ser absolt. Dies després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del cercle, col·locà bombes de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la Direcció de Policia, el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació, etc.) per a commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista italià Guglielmo Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. L'estiu de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica revolucionaris, abandonà amb altres companys el «XX Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer Italià (POI). Fou un dels secretaris del II Congrés del POI, que se celebrà entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia, Itàlia). El 8 de desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una manifestació anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En sortir de la garjola, encalçat per la policia i sense feina, decidí emigrar a Amèrica i durant la primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital argentina a partir de 1890 entrà a formar part del moviment llibertari i destacà com a orador. El novembre de 1892 participà activament en la vaga dels sabaters, organitzada conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels fundadors del periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo, a més de col·laborar en El Perseguido i La Libre Iniciativa. Luigi Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que morí d'una pulmonia desencadenada per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que patí després de ser detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista Rafael Roca. Son germà petit Rinaldo Gervasini també milità en el moviment anarquista. ***
Cels
Gomis i Mestre - Cels Gomis Mestre: El 13 de juny de 1915 mor a Barcelona (Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre –certs autors citen Mestres erròniament. Havia nascut el 6 de gener de 1841 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Sos pares es deien Josep Gomis Galtés i Josepa Mestre Figuerola. Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes «intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia, El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries –durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar–, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884), La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900), Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901), Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum), etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi. ***
Francisco
Afonso García poc abans de l'esclat de la guerra civil -
Francisco Afonso
García: El 13
de juny de 1942 mor a Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria)
l'anarcosindicalista Francisco Javier Afonso
García. Havia
nascut el 8 de desembre de
1902 a Valle
Tabares (La Laguna, Tenerife,
Illes Canàries). Fill d'una família
llibertària, sos pares es deien
Salvador Afonso Melián i Vicenta
García Santana, parella que tingué 13 fills
(Salvador, Ana, Juan, Leonor,
Francisco Javier, Vicenta, Bernardino, Francisca, José,
Carmen, Brígida,
Florencio i Concepción). El 9 de febrer de 1924
començà el servei militar
obligatori al Regiment d'Artilleria de Tenerife, on va romandre
més de dos
anys. El 7 de maig
de 1928 es casà a
Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) amb María
Ángela Álvarez García, amb qui
tindrà cinc fills (Francisco, Salvador, María de
los Ángeles Apolonia, Libertad
i Espartaco). El 20 d'agost de 1928 entrà a fer feina com a
guardià dels
dipòsits d'aigües municipals de Roque
Negre-Catalanes (Anaga, Santa Cruz,
Tenerife, Illes Canàries) i anys després dels
dipòsits d'aigües municipals del
barri de Salamanca de Santa Cruz. Compaginà el seu
càrrec de funcionari
municipal amb l'activitat de mestre paleta i contractista d'obres i el
març de
1934 creà, amb Ismael Castro Expósito i
Ramón Herrera Hernández, la societat
constructora «FIR» (per la primera lletra dels noms
dels socis), entitat que es
va dissoldre de manera no massa amistosa. Continuà la seva
activitat de
constructor en solitari. En aquests anys presidí la Societat
Cultural i Recreativa
del barri de l'Uruguai de Santa Cruz. Arran del cop militar feixista de
juliol
de 1936, sos germans Bernardino, José i Florencio, destacats
militants de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), patiren
repressió, tortura i
empresonament. Ell, veien la seva detenció, el 21 d'octubre
de 1936 sol·licità
excedència voluntària de l'Ajuntament argumentant
que necessitava traslladar-se
al camp per qüestions de salut de sa companya, demanda que va
ser acceptada.
Dies després, però, el 30 d'octubre, va ser
detingut, sota l'acusació de
pertànyer a la Cèl·lula
Núm. 1 («Marina») del Partit Comunista
d'Espanya (PCE)
del barri de Salamanca de Santa Cruz i de ser delegat de la CNT en
l'Ajuntament
de Santa Cruz, a més d'encarregar-se dels segells i de la
cotització de les
quotes confederals, i tancat a la presó militar Costa Sur,
ubicada en un
recinte cedit per l'empresa fruitera britànica
«Fyffes Ltd», coneguda
popularment com «Los Salones de Fyffes». Va ser
sancionat amb la separació del
servei des de l'1 de novembre de 1936 i el febrer de 1937 va ser
destituït com
a empleat municipal. Després de gairebé dos anys
empresonat a Fyffes, l'agost
de 1938 s'acollí a un canvi d'un centenars de presoners;
traslladat a la presó
d'Ondarreta (Sant Sebastià, Guipúscoa,
País Basc), finalment va ser canviat per
un grup de presos a Barcelona (Catalunya). Un cop lliure,
s'allistà en el cos
d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs als camps de concentració
d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Posteriorment
s'allistà en la 107 Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat primer a Saint-Florentin
(Borgonya,
França) i després Faulquemont (Lorena,
França), per a la construcció de la
«Línia Maginot». Amb
l'ocupació alemanya va ser detingut pels nazis i enviat
cap a octubre de 1940 al Frontstalag 140 de Belfort, des d'on va ser
enviat a
l'Stalag XI-A d'Altengrabow (Dornitz, Möckern,
Saxònia, Alemanya). El 25
d'abril de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 3.450, a
Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria). Francisco Afonso
García va morir el 13 de juny de 1942 al camp
de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), oficialment de
«cel·lulitis de la cama dreta, sèpsia
general». Francisco Afonso
García (1902-1942) ***
Jules Le Gall - Jules Le Gall: El 13 de juny de 1944 mor a Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya) l'anarquista, antimilitarista i maçó Jules Louis Le Gall. Havia nascut el 13 de desembre de 1881 a Brest (Bretanya). Sos pares es deien Louis Eugène Le Gall, ajustador, i Amélina Anne Charpentier. Obrer metal·lúrgic i soldador a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), treballà al mateix taller que el militant llibertari Victor Pengam. En 1903 ambdós fundaren el grup local de la Joventut Sindicalista (JS), un dels primers creats a l'Estat francès, i que ben aviat comptà amb una seixantena de militants a l'Arsenal. Després de les grans vagues de maig i juny de 1904, el 4 de juliol d'aquell any es creà la Borsa del Treball de Brest (oficina d'ocupació, biblioteca, caixa de resistència, cursos professionals, campanyes d'educació, etc.) i ell va ser nomenat secretari, amb Pengam de tresorer i controlador de comptes. El setembre de 1904 fou delegat al VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Bourges. El 3 d'octubre de 1905 va ser demandat, amb Pengam, per «incitació a la desobediència a militars», però el gener de 1906 va ser absolt. El 4 de maig de 1906, arran d'un escorcoll a la Borsa de Treball, va ser detingut amb altres 17 companys sindicalistes. El Primer de Maig de 1907 pronuncià un ardent i subversiu discurs i arran d'aquest fet el 28 d'agost va ser detingut per «incitació a l'assassinat i al pillatge» i tancat com a pres comú a la presó de Bouguem de Brest. Seixanta dies després va ser jutjat per l'Audiència de Quimper i el 28 d'octubre condemnat a tres mesos de presó. En sortir-ne, l'1 de desembre de 1907 va ser rebut a l'estació de Brest per una manifestació de companys. Acomiadat de l'Arsenal, esdevingué gerent d'una llibreria cooperativa fundada amb els guanys d'una tómbola organitzada per un comitè de suport presidit per Pengam. En 1908 creà el grup llibertari «La Guerre Sociale» i col·laborà en el periòdic Prolétaire Breton, on defensà les tesis de la vaga general. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1910 participà en la creació del Cercle Neomaltusià, que es reunia la carrer Fautras i on setmanalment Pengam organitzava xerrades diverses (higienisme, contracepció, alimentació racional, etc.). En 1911 creà un nou grup llibertari, «Les Temps Nouveaux», on Pengam exercí de tresorer, i que acabà adherint-se a la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux i en el diari de la CGT La Bataille Syndicaliste. El desembre de 1912 el citat grup s'adherí al Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda que portava a Brest la propaganda pacifista. Després de la Gran Guerra regentà una petita quincalleria i la policia el qualificà com a «educador de la joventut sindicalista, anarquista, orador, violent». A començaments del gener de 1921 s'inicià en la francmaçoneria entrant a formar part de la lògia «Amics de Sully» del Gran Orient de França. També fou president del Comitè de Defensa Social (CDS) i cap al febrer d'aquell any reconstituí un grup llibertari (René Martin, René Lochu, Gourmelin, Jean Tréguer, etc.) que es reunia a la Casa del Poble –antiga Borsa del Treball del carrer Guyot. També animà un grup teatral per al qual va escriure algunes obres, com ara Manant, voici le soleil. El 4 d'abril de 1925 es casà a Brest amb l'anarquista Marie Anne Pauline Louboutin. El gener de 1925 participà en la creació a Brest del Comitè de Vigilància contra el Feixisme i el Clericalisme, organització creada per respondre les mobilitzacions catòliques i que excloïa els comunistes. A començaments de juliol de 1925 va ser detingut arran dels nombrosos escorcolls portats a terme a la Casa del Poble i a diferents domicilis de militants anarquistes i comunistes de Brest. Entre 1925 i 1935 col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). En 1927 conegué Nestor Makhno i col·laborà en el periòdic Le Flambeau (1927-1934) de Brest. Com a membre del Comitè Sacco-Vanzetti, el 8 d'agost de 1927 presidí el míting que es realitzà a Brest en el seu suport. El 6 de gener de 1932 va ser un dels organitzadors de la contramanifestació d'un míting d'extrema dreta. Entre el 30 i el 31 de maig de 1936 presidí, com a «venerable» de la lògia «Amis de Sully», el Congrés de Lògies de l'Oest. Durant la guerra d'Espanya participà en accions de solidaritat i de suport a la revolució que s'estava produint. L'agost de 1940, durant la posada en marxa de les lleis de repressió de les societats secretes, va ser detingut per la policia i interrogat sobre les seves activitats maçòniques –els arxius de la lògia «Amis de Sully» havien estat destruïts el 15 de juny. El desembre d'aquell any va ser interrogat per la policia alemanya i el juliol de 1941 detingut al seu domicili del barri de Recouvrance de Brest i tancat a la presó marítima de Pontaniou, a prop de Nantes. L'abril de 1943 va ser traslladat al camp de transit i d'internament nazi de Royallieu a Compiègne (Picardia), on el 19 de gener de 1944 va ser deportat amb 1.942 altres detinguts polítics al camp de concentració nazi de Buchenwald on va ser enregistrat sota la matrícula 41.186. Jules Le Gall va morir el 13 de juny –l'acta de naixement cita en nota marginal el 14 de juny– de 1944 al camp d'extermini de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). En 1999 es creà a Brest l'Associació dels Amics de Jules Le Gall i el 30 de maig de 2009 van ser inaugurats uns jardins amb el seu nom en aquesta ciutat. ***
Ramon González Sanmartí - Ramon González
Sanmartí: El 13 de juny de 1948 és
abatut a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista, anarquista i resistent antifranquista Ramon
González
Sanmartí –el segon llinatge citat a vegades
erròniament com
Sanmartín–, també conegut com
El Nano de Granollers o Salvador Soler
Santamaría. Havia nascut
el 26 de maig –algunes fonts citen erròniament el
25 de
juny– de 1920 a Granollers
(Vallès
Oriental, Catalunya). Sos pares es deien Jesús
González, jornaler, i Maria Sanmartí Ramon. En
1933, quan encara era un aprenent,
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys
treballà a la fàbrica
de teixits de cotó de Roca Umbert de Granollers. Durant els
fets revolucionaris
d'octubre de 1934 va ser detingut i tancat uns mesos. Un cop lliure en
1935,
entrà a formar part del primer Comitè de
Granollers de les Joventuts
Llibertàries i el maig de 1936 representà la
comarcal del Vallès Oriental d'aquestes
en el Ple Regional de Badalona. Participà en els combats als
carrers en les
jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista i va ser
nomenat membre
dels comitès locals de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
L'octubre de 1936 marxà al front
d'Aragó en la milícia de Ginés
Mayordomo que s'integrà en la «Columna Roja i
Negra», que després passaria a ser la 28
Divisió («Divisió Ascaso»).
Després de
la decisió del general Sebastián Pozas, comandant
de l'Exèrcit republicà de
l'Est, de llicenciar els combatents menors d'edat, retornà a
Granollers on
reprengué diverses tasques d'organització. Amb
l'enfonsament del front d'Aragó,
l'abril de 1938, amb altres companys de les Joventuts
Llibertàries, s'enquadrà
en la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti»), aleshores dirigida per Ricard Sanz
García, en la qual va lluitar en diversos combats a les
comarques del Pallars
Jussà i la Noguera (Sant Corneli, Sant Romà
d'Abella, pantà de Camarasa, etc.).
Amb el triomf franquista, participà en l'operació
de la Retirada i el febrer de
1939 creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de
concentració
(Vernet, Agde, Barcarès, Argelers i Sant Cebrià).
Fugint dels camps s'allistà
en la Legió Estrangera, destinat al Marroc
emmalaltí i va ser llicenciat. De
bell nou a Europa, va ser detingut pels nazis a Tolosa de Llenguadoc
com a
excombatent i enviat per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO)
alemany a
Seta (Llenguadoc, Occitània). Pogué fugir i
entrà a formar part de la
resistència, com a enllaç amb la CNT clandestina.
Després de l'Alliberament,
participà activament en la reorganització i en
l'estructura orgànica de l'FIJL.
Integrat en els grups de combat antifranquistes, realitzà
diverses incursions a
Catalunya amb els grups de Josep Lluís Facerías (Face)
–eren cunyats–,
de Celedonio García Casino (Celes) i,
ocasionalment, de «Los Maños». El
31 de maig de 1947, amb Juan Cazorla Pedrero i Pere Adrover Font (El
Yayo),
expropiaren 18.000 pessetes de la fàbrica Roca Umbert on ell
havia treballat.
El 12 de juliol de 1947 intervingué amb altres companys en
l'execució del confident
de la policia franquista Eliseu Melis Díaz. L'estiu de 1947
s'integrà en el Moviment
Llibertari de Resistència (MLR). A començaments
de novembre de 1947 s'internà
clandestinament a l'Espanya franquista amb Josep Lluís
Facerías, Juan Cazorla
Pedrero (Tom Mix), Francisco Ballester Orovigt,
Celedonio García Casino
i Domingo Ibars Juanias. A començaments de març
de 1948 creuà els Pirineus, amb
Juan Alcacer Albert, com a delegats de l'FIJL amb la finalitat de
presentar
informes a l'organització de l'exili. Ramon
González Sanmartí va morir d'un
tret al front el 13 de juny de 1948 en una emboscada als carrers
Tallers,
Valldonzella i plaça Bonsuccés de Barcelona
(Catalunya) perpetrada per la
policia quan participava en una incursió guerrillera; en
aquesta acció van
poder fugir Raúl Carballeira, Víctor
García i Juan Cazorla, encara que aquest
últim ferit de bala a l'intestí. Ramon González Sanmartí (1920-1948) ***
Dolors
Amorós Santmartí - Lola Amorós: El 13 de juny de 1964 mor a Mèxic l'anarcosindicalista Dolors Amorós Santmartí, coneguda com Lola Amorós. Havia nascut a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou la companya de Domingo Rojas Fuentes (José Torres) i mare dels militants anarquistes Eliseo i Floreal Rojas Amorós. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb son company i fills, instal·lant-se a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En 1940 pogué creuar amb sa família l'Atlàntic i en 1942 s'instal·là a l'Havana (Cuba) i a partir de 1943 a Mèxic. En 1944 participà en la fundació del grup editor del periòdic mexicà Tierra y Libertad, ocupant-se de la correspondència i de diverses tasques editorials. ***
Necrològica
d'Antoni Francesc Pellicer Monferrer apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 3
d'octubre de 1965 - Antoni Francesc Pellicer
Monferrer: El 13 de juny de 1965 mor a Santiago de Xile
(Xile)
l'anarcosindicalista Antoni Francesc Pellicer Monferrer –a
vegades el segon
llinatge citat Masferrer o Monefrer. Havia nascut cap el 1897 a
Barcelona (Catalunya). Sos germans Francesc i Joan també
foren destacats
militants llibertaris. Obrer vidrier establert al barri
barcelonès de Sants, fou
un dels militants més actius del Sindicat del Ram del Vidre
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El desembre de 1920 va ser
detingut a
Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per reunió
clandestina. En 1933
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Entre
el 20 i el 24 de març de 1937 va ser delegat per Barcelona
en el Congrés
Nacional de Sanitat que se celebrà a València
(València, País Valencià). A
mitjans de 1938 fou secretari del Sindicat de Sanitat de la CNT. Fins a
finals
de 1938 fou membre suplent del Comitè d'Enllaç
UGT-CNT de Catalunya. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs als camps de
concentració d'Argelers i de Barcarès.
Després de la II Guerra Mundial emigrà a
Xile, on continuà treballant de vidrier i militant en la
CNT. A finals de 1960
va ser nomenat responsable de Relacions Sindicals de
l'«Agrupació CNT» de Xile
i a principis de 1962 va ser ratificat en el càrrec. ***
Necrològica de Miguel Jiménez Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de novembre de 1970 - Miguel Jiménez
Sánchez: El
13 de juny de 1970 mor a Lo Mont de Marsan (Aquitània,
Occitània)
l'anarcosindicalista Miguel Jiménez Sánchez.
Havia nascut
el 27 de setembre de
1906 a Cabra (Còrdova,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Miguel Jiménez i
Francisca Sánchez. Militant de la Confederació
Nacional
del Treball (CNT) a
la seva localitat natal, en juliol de 1936, arran de
l'ocupació de Cabra per
les tropes feixistes, aconseguí fugir i passar a zona
republicana. Posteriorment
s'enrola com a soldat en el IV Batalló de la 88 Brigada
Mixta de l'Exèrcit de
la II República espanyola, que s'havia creat el
març de 1937 amb les milícies
de les columnes anarquistes que havien combatut al front de
Còrdova. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat a diversos camps de
concentració i en una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE). Després de la
II Guerra Mundial s'instal·là a Lo Mont de Marsan
i milità en la Federació
Local de la CNT d'aquesta localitat. Malalt de càncer i
després de patir
diverses intervencions quirúrgiques, Miguel
Jiménez Sánchez va morir el 13 de juny de
1970 a l'Hospital Laynet de Lo Mont de Marsan (Aquitània,
Occitània) i fou
enterrat civilment tres dies després. ***
Notícia
necrològica de María Remedios Bernat Brune
apareguda en
el periòdic tolosà Espoir del 23 de
juliol de 1979 - María Remedios
Bernat Brune: El 13 de juny de 1979 mor
a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista María Remedios
Bernat
Brune –moltes fonts citen erròniament el
primer llinatge com Beruat.
Havia nascut el 24 de novembre de 1897 a Xelva
(Serrans,
País Valencià).
Sos pares es deien José Bernat i Rosa Brune. De ben joveneta
emigrà a França on
conegué el company llibertari Andrés Arbiol, amb
qui es casà. Posteriorment la
parella retornà a la Península i
s'instal·là a La Freixneda (Matarranya, Franja
de Ponent), localitat natal d'Arbiol. Més tard
s'establí a Castelldefels (Baix
Llobregat, Catalunya), on milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant la Revolució i la guerra, mentre son company
participava en els grups
guerrillers del batalló d'Agustín Remiro Manero,
ella es posà al servei de la
CNT. En 1939, amb el triomf franquista, continuà militant en
la CNT de l'exili
a la zona de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). María Remedios Bernat Brune
va morir
el 13 de juny de 1979 a la Clínica Beau-Soleil de Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrada civilment l'endemà
al cementiri
de
Peròus (Llenguadoc, Occitània),
població on residia. ***
André
Claudot - André Claudot: El 13 de juny de 1982 mor a Loeuilley (Alta Saona, França) el dissenyador, anticlerical i militant anarquista André Claudot. Havia nascut el 14 de febrer de 1892 a Dijon (Borgonya, França). Sos pares es deien Paul François Joseph Claudot, luthier del conservatori de Dijon, i Louise Émilie Fort, cristiana integrista. Alumne de l'escola de Belles Arts de Dijon i becari de l'Escola Nacional d'Arts Decoratives, va freqüentar els anarquistes –especialment Pierre Martin, antic company de captivitat de Kropotkin a Clairvaux– i va lliurar els seus dibuixos per als periòdics anticlericals i llibertaris. Una il·lustració apareguda en Le Libertaire en 1911 li va implicar ser perseguit per la justícia. A Dijon militarà en grups anarquistes, freqüentarà la Borsa del Treball, on lluitarà contra els socialistes (Barabant, Midol), i col·laborarà en la fundació del Comitè de Defensa Social. Fitxat amb el Carnet B per antimilitarista, va ser mobilitzat en 1914, però així i tot, va continuar col·laborant clandestinament durant i després del conflicte en la premsa llibertària, especialment en el periòdic pacifista de Sébastien Faure Ce qu'il faut dire. Acaba la guerra a Sèrbia i és desmobilitzat l'agost de 1919, tornant a Dijon, on es va casar el 15 de novembre de 1919 amb Suzanne Clémence Verriest. Després s'instal·larà a París i continuarà dibuixant per Le Libertaire, Clarté, La Revue Anarchiste, La Jeunesse Anarchiste, etc. La seva passió per l'Orient el porta en 1926 a Xina, on esdevé professor a l'Institut Nacional de les Arts de Pequín i a l'Institut de les Arts de Hang-Txéou en 1928, i tot enmig de la revolució comunista xinesa. En 1930 torna a París i després a Dijon com a professor de l'Escola de Belles Arts el febrer de 1935. Allunyat de l'anarquisme, s'adhereix a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i a la francmaçoneria (lògia Treball). Va formar part a Dijon del grup Amics de l'Espanya republicana. Apartat de l'ensenyament el setembre de 1941 per francmaçó, participa en la resistència dins el Front Nacional i amb l'Alliberament militarà en el Partit comunista. Va denunciar amb força el franquisme i la guerra del Vietnam. Els últims anys de sa vida els dedicarà essencialment a la pintura, creant a la seva casa de Dijon una escola de pintura (L'Atelier). André Claudot va morir el 13 de juny de 1982 a Loeuilley (Alta Saona, França). El cineasta llibertari Bernard Baissat li va consagrar una pel·lícula, Écoutez Claudot (1979). ***
Josep
Carreras Mascarreras - Josep Carreras
Mascarreras: El 13 de juny de 1989 mor a
Vöcklabruck (Alta Àustria, Àustria)
l'anarcosindicalista Josep Joan Constantí Carreras
Mascarreras, conegut com Titus.
Havia nascut el 16 d'abril de
1903 a Torroella de Montgrí (Baix Empordà,
Catalunya). Sos pares es deien
Francesc Carreras, llaurador, i Maria Mascarreras Muni. Sabater de
professió,
fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Segons algunes fonts,
va ser membre del Comitè Antifeixista del seu poble arran de
l'aixecament
feixista de juliol de 1936. Durant la guerra
civil fou capità d'Infanteria d'una
companyia de la 24 Divisió (antiga «Columna
Durruti») de l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França,
deixant a la Península sa companya Dolors Terradas Moret i
sa filla Rosa Carreras Terradas. Va ser
internat a diversos camps
de concentració i després va ser enrolat en la 27
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la
«Línia Maginot». El
20 de juny de 1940 va caure presoner dels alemanys a Troyes
(Xampanya-Ardenes,
França). Després de passar pel frontstalag
Núm. 122 de Chaumont (Xampanya-Ardenes, França),
el 3 de juny de 1941 va ser
deportat, sota la matrícula 3.881, al camp de
concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on va ser destinat a diversos kommandos (Bretstein, Steyr, Redl-Zipf,
Ternberg, César, Schlier).
Durant la deportació, en 1943, va coincidir amb
també llibertari Francesc
Comellas Llinares al «Kommando César» al
camp de Temberg. El 4 de maig de 1945,
durant els últims dies de la guerra, aconseguí
fugir del «Kommando Schlier»,
amb Francesc Comellas Llinares i altres dos espanyols, de la columna
que els
portava al camp d'Ebensse, i van ser trobat dos dies després
per una unitat de
l'exèrcit nord-americà a la riba del llac
Attersee i acollits per famílies de Vöcklabruck.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là definitivament a
Vöcklabruck, on ja
visqué sempre. Es casà de bell nou i la filla que
havia deixat a Catalunya
visqué una temporada amb ell. A començament dels
anys setanta va ser secretari
del grup austríac de la Federació Espanyola de
Deportats i Internats Polítics
(FEDIP), al costat de Francesc Comellas Llinares, que en fou el
tresorer. El 4 de febrer de 1981 prengué la nacionalitat austríaca. Josep
Carreras Mascarreras va morir el 13 de juny de 1989 –algunes
fonts citen
erròniament el 22 de març de 1982– a
Vöcklabruck (Alta Àustria, Àustria). Josep Carreras
Mascarreras (1903-1989) ***
Valerio
Isca - Valerio Isca: El
13 de juny de 1996 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista
Valerio
Umberto Isca. Havia nascut el 22 de desembre de 1900 a Calatafimi
(Trapani,
Sicília). Son pare, Giuseppe Isca, era de Monte Erice,
també a Sicília,
treballava de guardaboscos al servei del govern italià i per
qüestions de feina
es traslladà a Calatafimi; conservador, posà el
segon nom de son fill en record
del rei Humbert I assassinat mesos abans per l'anarquista Gaetano
Bresci. Sa
mare, napolitana, es deia Elvira Bandiera. La parella tingué
sis fills, tots
nats a Calatafimi, i Valerio n'era el tercer. Entre els sis i els 11
anys
assistí a l'escola, però va deixar els estudis en
1911 quan son pare morí.
D'antuvi treballà en un molí fariner durant dos
anys i després en un altre
durant quatre anys i en aquest període pogué
assistí a l'escola nocturna. En
1915, en plena Gran Guerra, un oncle seu se'l portà a una
ciutat propera per
treballà també en un molí fariner del
qual era copropietari. En 1918 va ser
cridat a files i serví en l'exèrcit durant nou
mesos, temps en el qual estudià
a l'Escola d'Aviació per aprendre mecànica
aeronàutica. De bell nou a
Calatafimi treballà durant nou mesos en un taller de forja
ornamental i després
son oncle el tornà a contractar al molí. En
aquesta època, amb Domenico
Sallitto, milità en el moviment socialista local. En 1922
emigrà amb sa germana
major Josephine i son fill Frank als Estats Units, per reunir-se amb
son marit
que treballava per a la Great Atlantic & Pacific Tea Company
(A&P), a
Nova Jersey. Al principi visqué a casa de sa germana a
Jersey City i treballà
en un taller de reparació d'automòbils,
després es va posar a fer feina fent
voravies portant una carretó. Més tard va
treballant fabricant piles seques a
la Union Carbide durant tres anys. Després es
traslladà al barri novaiorquès de
Brooklyn amb la família de sa germana i set anys
després, l'abril de 1929, es
posà a viure amb sa companya Ida Pilat, traductora d'origen
jueu, fent feina a
la Union Carbide a Jersey City i més tard en una empresa de
Booklyn que
fabricava equipaments metàl·lics per a hospitals.
A partir de juliol de 1929
treballà fent esterilitzadors per a l'Hospital Supply
Company de Manhattan fins
a 1943. L'afer Sacco i Vanzetti portà a molts socialistes a
les files
llibertàries, entre ells Valerio i Isca. Ambdós
es van conèixer en 1927 en un
acte de suport als llibertaris italoamericans al Centre Cultural dels
anarquistes espanyols de Nova York. En 1923 entrà a formar
part del Circolo
Volontà, grup anarquista format majoritàriament
per sicilians, al voltant de
Joe Parisi. Participà activament en la campanya de suport a
Sacco i Vanzetti i
recaptà fons per enviar-los a Aldino Felicani a Boston, un
dels coordinadors de
la seva defensa legal. Poc després el Circolo
Volontà es fusionà amb el grup
anarquista Germinal de Brooklyn i comptà amb el suport del
grup italià
Anarchist Grup de South Brooklyn. En aquesta època
començà a llegir literatura anarquista
(Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa
llibertària
(L'Adunata dei Refrattari, etc.). Contrari al
terrorisme i a l'acció
individual, no participà de l'estratègia de Luigi
Galleani, que tenia aleshores
una forta empremta en les files dels anarquistes italoamericans. En
1925 entrà
en Road to Freedom, conegut com «Grup
Internacional», perquè estava format per
anarquistes de diverses nacionalitats, i que es reunia a la seu del
grup
llibertari espanyol editor de Cultura Obrera,
més tard Cultura
Proletaria, grup el qual admirà força.
Road to Freedom estava format per
anarquistes de parla anglesa del «Grup
Internacional» (Rose Pesotta, Walter
Starrett, Sadie Robinson, Lisa Brilliant, etc.) i publicaven la revista
The
Road to Freedom. Els joves també tenien un grup,
The Rissing Youthn (les
germanes Goodman, Benny Frumkin, etc.), que publicaven un
periòdic del mateix
nom. En 1930 amagà a casa seva Armando Borghi quan aquest
passà a la
clandestinitat en violar la llibertat sota fiança en espera
de ser expulsat
dels EUA. També participà activament en la
campanya contra les expulsions de Domenico
Sallitto (Domenick Sallitto) i de Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero),
aconseguint diners per a les seves fiances. Entre 1928 i 1931
participà, amb sa
companya Ida, en els campaments d'estiu del grup Road to Freedom que
s'organitzaren a Croton i al llac Mohegan. En 1939 la parella es
casà. En 1955
compraren una casa a la Colònia Mohegan (Crompond, New
York), convertint-se en
un lloc de peregrinació i de reunions
llibertàries, i on es traslladà a viure
la parella formada per Rudolf Rocker i Milly Rocker –ella
morí en aquesta casa
el novembre d'aquell any. Admirador de Henry David Thoreau, en aquests
anys
formà part de la Thoreau Fellowship, amb Joseph Ishill, i
organitzà activitats
per a l'Escola Moderna de Stelton i per recaptar fons per a The
Road to
Freedom i Fraye Arbeter Shtime.
Íntim amic de Rudolf Rocker, aconseguí
diners per a l'edició de la seva obra magna, Nationalism
and Culture
(1937) –Isca va escriure el prefaci per a l'edició
italiana
publicada en 1960.
En 1938 li van diagnosticar la malaltia de Parkinson, però
des de 1943 i fins
la seva jubilació en 1970 pogué continuar
treballant de mecànic i capatàs a les
Berger Industries, a Maspeth. Durant aquests anys
col·laborà en el periòdic
antifeixista bilingüe Countercurrent/Controcorrente
(1938-1951), editat
per Felicani, i participà, amb sa companya, en les
activitats del Libertarian
Book Club (Club del Llibre Llibertari), organització que
cofundà en 1945 amb
Gregory Maximoff i Sam Dolgoff amb fons de Laurance Labadie. Ida Pilat
Isca
morí en 1980. Valerio Isca va morir el 13 de juny de 1996 a
l'Hospital Cabrini de
Nova York (Nova
York, EUA). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Paul
Avrich Anarchist
Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995). Valerio Isca (1900-1996) ***
Antonio
López Saura - Antonio López Saura: El 13 de juny de 2004 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antonio López Saura. Havia nascut el 4 de juny de 1921 a San Antonio Abad (Cartagena, Múrcia, Espanya). Sos pares es deien José López Velázquez, fogoner de l'Armada, i Josefa Saura Vidal. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué a les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb només 15 anys, s'enrolà com a milicià en la «Columna Terra i Llibertat» i marxà cap el front de Madrid (Espanya). Amb el triomf franquista passà desapercebut fins que va ser identificat, detingut el 18 de gener de 1942, però va ser alliberat poc després, el 4 de juny. Antonio López Saura va morir el 13 de juny de 2004 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Son germà Juan López Saura també va ser militant anarcosindicalista. ***
Volga
Marcos Calvo - Volga Marcos Calvo: El 13 de juny de 2004 mor a Rueil-Malmaison (Illa de França, França) l'escriptor, poeta i dramaturg anarquista Volga Marcos Calvo. Havia nascut el 29 de novembre de 1916 a Palència (Castella, Espanya). Sos pares es deien Justo Marcos i Victoria Calvo. En 1931 entrà de grum a l'Acadèmia Especial de Cavalleria de Valladolid i més tard estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Toledo. Interessat de manera autodidacta des de l'adolescència per la literatura, a partir de 1934 començà a escriure. Lluità durant la guerra civil enquadrat en l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. A partir del 10 d'agost de 1948, i fins a la seva jubilació en 1981, treballà a les fàbriques d'automoció Renault. El 15 de maig de 1954 impartí, al local social del carrer parisenc de Sainte-Marthe, la conferència «De la civilización pre-cortesiana al poeta guatemalteco Werner Ovalle López». Visqué a Sèvres (Illa de França, França). En 2000 publicà la seva autobiografia sota el títol La blouse blanche. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Bohemia, Boletín Confederal, Le Combat Syndicaliste, Despertad, Humanismo, Inquietudes, Renault Histoire, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'un nombrosos títols, com ara Dificultad inexistente (1937), El imperio maldito (1946), Sinfonía infinita. Odio de ultratumba: drama lírico de metempsicosis (1953), Poemario patético. Preludio inmortal a Federico Lorca (1955), Girándula. Narraciones (1958), etc. Moltes de les seves obres resten inèdites (Ensayos humanistas. Remembranzas, Hontanar, El pan de la cólera, La rodada infinita). Sa companya fou Maria Verges Adell, pintora i escultora formada a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (Catalunya), i son fill Ludovic Marcos (Ludo) també va ser militant llibertari. Volga Marcos Calvo va morir el 13 de juny de 2004 al seu domicili de Rueil-Malmaison (Illa de França, França). ***
Valerie
Powles - Valerie Powles: El 13 de juny de 2011 mor a Barcelona (Catalunya) la mestra, historiadora vocacional i activista veïnal anarcoindividualista Velerie Gay Powles. Havia nascut el 14 de maig de 1950 a Birmingham (West Midlands, Anglaterra). Sos pares es deien Leslie i Rosa Powles. A principis dels anys setanta s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es guanyà la vida com a mestra. Interessada pel moviment llibertari durant la Guerra Civil, va fer estudis des del Centre de Recerca Històrica del Poble Sec i des de l'Associació per a la Recerca Històrica i Documentació. En 1977 s'instal·là al Poble Sec, barri al qual es vinculà políticament i emocionalment. Organitzà la defensa contra la destrucció del Refugi 307, resguard antiaeri de la Defensa Passiva barcelonina construït durant la Guerra Civil al Poble Sec per defensar-se dels bombardeigs de l'aviació feixista; aquesta gesta va ser explicada per Joan Villarroya i Judit Pujadó en el llibre El Refugi 307. La Guerra Civil i el Poble-Sec (1936-1939) (2002). En 1997 se li atorgà el VI Premi Sants-Montjüic. En 1998 fou la promotora de la plataforma «Salvem El Molino pel barri» –després «Fem girar El Molino»–, per aturar la destrucció a mans del nou propietari de la seva decoració modernista dissenyada per Manuel Raspall en 1913 i que va implicar veïns, comerciants i col·lectius d'artistes; dels contenidors d'escombraries va poder recuperar molta documentació d'aquest cabaret que després va ser donada a l'Institut del Teatre de Barcelona. En els seus últims participà en la recuperació i ocupació del Teatre Arnau i en la del Bahía (La Lleialtat) i es preocupà per la supervivència de l'antiga Font d'en Conna, menjador popular a l'aire lliure que va ser retratat per Santiago Rusiñol i que era el preferit de les famílies obreres per a celebrar la revetlla de Sant Joan. Amiga d'Abel Paz, Manel Aisa Pàmpols i la poetessa Giomar Castaños, era sòcia activa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). En 2010 publicà, amb Manel Risques, Manel Aisa, Oriol Granados, Ramon Anglès i Antonio Santafé, el llibre Montjuïc i el seu entorn (1936-1939). Xerrades i itineraris, editat pel Centre d'Estudis de Montjuïc. Valerie Powles va morir el 13 de juny de 2011 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc. ***
D'esquerra
a dreta: Evaristo Candela, Fernando Gómez
Núñez i Eusebio Gonzáles Pedreira
(1966) - Eusebio Gonzáles
Pedreira: El 13 de juny de 2013 mor a Castres (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Eusebio
Gonzáles Pedreira –algunes
fonts citen erròniament el seu llinatge com González–
conegut com Juan o Juanito
Ama. Havia nascut el 10 de maig
de 1916 a Humeiros (Mosende, O Vicedo, Lugo, Galícia). Sos
pares es deien
Manuel Gonzáles i Josefa Pedreira. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), el març de 1937, quan va ser cridat a files
en l'exèrcit
franquista, es passà a la clandestinitat amb altres companys
i s'integrà en el
grup guerriller confederal de José Neira
Fernández (Neira). Va ser
jutjat en rebel·lia per
«rebel·lió i
deserció». En
1942 se sumà a la disciplina del Partit Comunista d'Espanya
(PCE) i entrà a
formar part de la III Agrupació de l'Exèrcit
Guerriller de Galícia,
integrant-se en el grup de Marcelino Rodríguez
Fernández. Durant la nit del 12
al 13 de desembre de 1946 formà part d'un grup de 22
guerrillers i agents
d'enllaç que embarcaren a la platja d'O Vicedo (Lugo,
Galícia) a bord del
pesquer Santa Teresa per a ser
traslladats
a Baiona (Lapurdi, País Basc), on arribaren,
després de diverses dificultats, el
20 de desembre; l'endemà, van ser traslladats al camp de
concentració de
Merignac (Bordeus, Aquitània, Occitània). Dos
anys més tard, la seva companya,
Manuel Rolle, acompanyà les consorts dels guerrillers
Laureano Pérez Robiños i
Antonio Paleo Saavedra, que embarcaren en les mateixes condicions per a
reunir-ser amb sos companys. A l'exili visqué a La
Bruguièira (Llenguadoc,
Occitània). Eusebio Gonzáles Pedreira va morir el
13 de juny de 2013 al Centre
Hospitalari Intercomunal de Castres (Llenguadoc, Occitània). ---
|
![[12/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[12/06]") |
|
![[14/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[14/06]") |
|
|
| Actualització: 13-06-24 |