|
---
Anarcoefemèrides del 13 d'agost Esdeveniments
Condemnats pels fets de Montceau-les-Mines de 1882, alliberats el 14 de juliol de 1884 - Atemptat de la «Bande Noire»: Durant la nit del 12 al 13 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la «Bande Noire» (Banda Negra), composta de miners anarquistes, comet un nou atemptat contra el clericalisme netejant a la seva manera la pagesia de beateries que fan nosa. Després de tombar la creu de terme de Bois du Verne, la nit del 5 al 6 d'agost, i la d'Alouettes, durant la nit de l'11 al 12, la creu de terme de Bois Roulot coneix la mateixa sort durant aquesta nit. Aquesta campanya provocarà un sobresalt en la comunitat religiosa i inquietarà les autoritats davant la proximitat de la festa de l'Assumpció del 15 d'agost. Els minaires de Montceau-les-Mines ***
Una escena de la vaga a Madrid - Vaga general de 1917: El 13 d'agost de 1917, enmig d'una important crisi política, esclata a l'Estat espanyol una vaga general de grans dimensions. L'atur fou total a les capitals importants i a zones productives: Barcelona, València, Saragossa, Alacant, Madrid, Bilbao, Astúries, Galícia, Guipúscoa i a nuclis industrials del País Valencià (Alcoi, Elx) i d'Andalusia; el sector camperol no fou mobilitzat. A Biscaia i a Astúries la confusió fou enorme ja que havien preparat una vaga insurreccional i en alguns llocs no van arribar les instruccions que la vaga fos pacífica. Més de 100.000 obrers es van fer els amos de tot Biscaia. A Barcelona es van aixecar barricades i a Madrid manifestacions tumultuoses recorregueren Cuatro Caminos. El dia abans s'havia format un Comitè de Vaga a Madrid format per la Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i llancen un manifest signat per Largo Caballero i Daniel Anguiano, per la UGT, i per Julián Besteiro i Andrés Saborit, pel PSOE. El dirigent socialista Pablo Iglesias opinava que la vaga s'havia de declarar en solidaritat amb els obrers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, en vaga des del dia 10 d'agost a València i a Aragó, però la seva opinió no va ser atesa i es declarà com a una vaga política destinada a demanar «la constitució d'un govern provisional que assumeixi els poders executiu i moderador i prepari la celebració d'eleccions sinceres d'unes Corts Constituents». En el Manifest es fa al·lusió a les Juntes de Defensa –moviment de protesta dels oficials de l'Exèrcit en contra del Govern d'Eduardo Dato–, a l'Assemblea de Parlamentaris –grups de la burgesia parlamentària (regionalistes, reformistes, radicals i socialistes) oposats a la monarquia oligàrquica– i a la vaga dels ferroviaris. Arran d'aquest Manifest els socialistes informaren els republicans, els parlamentaris i les Juntes de Defensa, i es va constituir una junta formada per Melquíades Álvarez, Alejandro Lerroux, Pablo Iglesias i Largo Caballero. Els anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) van secundar la vaga general per qüestions ètiques, encara que no estiguessin d'acord amb el seu plantejament polític. A causa del caire que prenien els esdeveniments, el Govern va treure l'Exèrcit al carrer. Les «Juntes de Defensa Militars» no va fer costat el moviment revolucionari –com havia passat cinc mesos abans a Petrograd en iniciar-se la Revolució russa– i al carrer ofegaren la revolució violentament. A Madrid, a Cuatro Caminos, la multitud és metrallada. A Barcelona, el coronel Márquez, cap de les Juntes, amb el seu Regiment, esclafa la revolució al carrer i deté el Comitè de Vaga, format pels anarcosindicalistes Francesc Miranda, Ángel Pestaña i Salvador Seguí. A Sabadell, l'artilleria bombardeja les barriades. A Astúries i a Bilbao hi ha vertaderes batalles. Desenes de morts, centenars de ferits i milers de detinguts són el resultat de la intervenció de l'Exèrcit. El 16 d'agost és detingut el Comitè de Vaga a Madrid i condemnat per un Consell de Guerra a cadena perpètua. Amb això la vaga quedà decapitada i a poc a poc fou cedint. A finals d'agost la vaga estava vençuda. Només el Sindicat Miner d'Astúries va continuar dos mesos i el Sindicat Ferroviari del Nord, quaranta dies. El nombre de morts és difícil de calcular. Segons el Govern en són 52; però se'n sap de 30 a Bilbao, 39 entre Madrid i Barcelona i 32 a Sabadell. La repressió fou immensa; més de dos mil obrers van ser empresonats. A Oviedo, hi hagué durant dos mesos més de 600 tancats. Un cop més en aquesta vaga els parlamentaris i els polítics burgesos, quan van veure el caire revolucionari dels esdeveniments contraris als seus interessos, no vacil·laren a retirar-se i posar-se de bell nou al servei de l'«ordre». Van abandonar el Comitè de Vaga quan fou empresonat i aquesta actitud fou decisiva per determinar l'Exèrcit a utilitzar les seves armes contra els obrers. Per als anarcosindicalistes, el fracàs de l'intent revolucionari refermà un cop més les seves conviccions que el camí polític no era el que convenia els interessos obrers i aquesta actitud marcà un distanciament pel que fa el socialisme i més pronunciat encara en relació al republicanisme catalanista. La Lliga Regionalista de Catalunya els va inspirar des d'aleshores un marcat menyspreu. Aquesta havia fracassat en el seu intent de constituir-se en el partir director de tota la burgesia industrial espanyola, però es va consolar quan aconseguí finalment participar en el Govern de l'Estat, mitjançant dos ministres catalans. ***
Primera
pàgina d'un exemplar d'El
Frente - Surt El Frente: El 13 d'agost de 1936 surt a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer número del periòdic setmanal anarquista El Frente. Boletín de Guerra de la Columna Durruti. CNT-FAI. A partir del número 75 portarà el subtítol «Boletín de Guerra de la División Durruti. CNT-FAI. Portavoz de la 26 División» i més tard «Órgano de la 26 División». Va estar dirigit per Francisco Carreño, Joan Ferrer i Ramón Liarte. Aquesta publicació s'imprimia al mateix front de guerra i es distribuïa gratuïtament als milicians de les trinxeres. Conté notes sobre sanitat, tècniques de guerra per a la tropa, discursos, fotos dels milicians, dibuixos, historietes, activitats culturals, concursos literaris i de dibuix, visites al front (SIA), etc. Hi van col·laborar Helios Gómez, Ángel Martín, A. Marin, B. Millas, Cañas, A. Fernández Saavedra, Juanonus, M. Román, Angel Flores, Ricard Sanz, R. Puig, Zapata, Floreal, M. Mula, Joaquín Morlanes, Tomàs Buil, Viñolas Roig, J. Call, Salvador Raja, José Riera, Emérito Aznar, Roque, Francisco García, Ricardo Rionda, Fernando Gil, M. Cubel, Juan S. Fenollar, Antonio Puerto, Carlos Ungría, A. Medina, Josep Pla Duix, E. Martínez Giménez, Andrés Monter, Francisco Piqueras, Antonio Sola, J. Solé, F. Vila, N. Gali Famada, Gil Roldán, A. Perez, Xarau, J. Del Amo, C. Subirats, Octavio Blanes, entre d'altres. L'últim número conegut és el 149, del 16 de gener de 1939. ***
Monumento
als cenetistes Bugallo i Arca a Ponte do Barco - Assassinats de Ponte do Barco:
El 13 d'agost de 1936 a Ponte do Barco
(Pedre, Cerdedo, Tabeirós - Terra de Montes, Pontevedra,
Galícia) són assassinats per un
escamot de falangistes, després d'haver estat torturats, els
pedrapiquers
Secundino Bugallo Iglesias (Camba
de Figueroa), de
la Societat d'Obrers
i d'Agricultors «El Trabajo» i de la
Federació Municipal d'Obrers i d'Agricultors
de Figueroa (Cerdedo), i Francisco Arca Valiñas, de la
Societat d'Obrers i
d'Agricultors de Figueroa (Cerdedo), ambdós afiliats a
l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball (CNT). L'esposa de
Francisco Arca trobà
l'endemà els seus cossos llançats en una cuneta,
a la dreta de la carretera,
quan viatjava amb autobús a Pontevedra amb la finalitat de
trobar el seu
parador. El 13 d'agost de 2006 l'associació ecologista i
cultural Verbo Xido de
Terra de Montes descobrí una placa en homenatge als dos
treballadors que, com
diu la inscripció, «moriren per la
llibertat». Aquest monument ha sofert
diversos atemptats feixistes, però sempre ha estat
restaurat.
Naixements
Foto policíaca de Pietro Bandini (1894) - Pietro Bandini: El
13 d'agost de 1849 neix a Terra del Sole
(actualment Castrocaro Terme e Terra del Sole,
Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Pietro Bandini. Sos pares es deien Antonio Bandini i Maria
Bernabei.
Vidu i pare de dos infants, vivia a França des de mitjans
dels anys setanta. Es
guanyava la vida venent cavalls i bous, i, posteriorment, comerciant
amb vins. A
començament de 1894 figurava en una llista d'anarquistes
residents a Niça (País
Niçard, Occitània) i va ser qualificat per la
policia com a «socialista
revolucionari que freqüentava els anarquistes i molt
perillós per a la
seguretat pública». També era assidu de
la cantina regentada per l'anarquista
Giameschi, lloc de reunió dels revolucionaris italians
exiliats (Ballardini,
Boffa, Maruzzi, etc.). El 9 de juliol de 1894 va ser detingut en una
reunió al
seu domicili, al número 16 del carrer Emmanuel Philibert de
Niça, sota
l'acusació d'«associació criminal i
apologia de l'assassinat». Segons la
policia hauria fet apologia de l'assassinat del president de la
República
francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista
Sante Caserio.
Malgrat que el seu cas va ser sobresegut, el 12 de setembre de 1894 se
li va
decretar l'expulsió del país i el 19 de setembre
d'aquell any va ser traslladat
a la frontera francoitaliana de Ventimiglia (Ligúria,
Itàlia). El juny de 1904
va demanar la retirada del decret d'expulsió, mesura a la
qual s'oposaren les
autoritats franceses. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Foto policíaca de Georges Dillès (ca. 1894) - Georges Dillès: El 13 d'agost de 1857 neix a Trèveris (Prússia, Confederació Germànica; actualment Alemanya) l'enginyer anarquista Georges-Charles-Jean-Marie Dillès. Sos pares es deien Pierre Dillès i Maris Liès. El 2 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes. En aquest any, el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Claudius Bazin (11 de març de 1894) - Claudius Bazin: El
13 d'agost de 1858 neix a Surjoux (Savoia,
Arpitània; actualment Surjoux-Lhopital, Savoia,
Arpitània) l'anarquista
Claudius Bazin, conegut com César. Era
fill de Jean-Marie
Bazin, empleat als ferrocarrils, i Marie Catherine Perre, i
tingué germans més
petits (Étienne, Ferdinand, etc.). Es guanyava la vida
treballant d'ajustador
mecànic a París (França). En 1889 era
portaveu del grup anarquista
«L'Autonomie» del Faubourg de Saint-Antoine i sota
el nom de César Bazin
col·laborà en el periòdic L'Égalité.
Participà en els preparatius de la
manifestació del Primer de Maig de 1890 i va ser acusat per
les autoritats de
ser l'autor d'uns cartells van ser impresos per son germà
Ferdinand André Bazin.
Dies previs a la citada manifestació, segons la policia,
explicà a uns amics
que son germà Ferdinand s'havia encarregat del transport
d'una capsa de 200
quilos de dinamita, cosa normal ja que treballava de conductor en la
Companyia
de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani
(PLM), que transportava
regularment grans quantitats d'explosius des de la fàbrica
de Lió on es
fabricaven. Aquesta informació arribà a la
policia i 30 d'abril de 1890 el seu domicili
va ser escorcollat; detingut, la policia el va posar en llibertat ja
que no
trobà res a casa seva que el pogués incriminar.
De tota manera la policia pensà
que els explosius podien haver estat amagats al domicili de son
germà Ferdinand
Bazin i també el va detenir, essent alliberat posteriorment
perquè en l'escorcoll
de casa seva res de sospitós se'n trobà. L'abril
de 1892 Claudius Bazin era
membre del Grup Internacional, que es reunia tots els diumenges a la
tarda a la
Sala Horel del carrer Aumaine. En aquesta època figurava en
un llistat d'anarquistes
de la policia i vivia al número 105 del carrer Charenton del
XII Districte de
París. El 6 de maig de 1893 assistí a un
míting celebrat a la Sala Commerce, al
número 94 del carrer Temple, on es concentraren unes
tres-centes persones. L'1
d'octubre de 1893 assistí a un míting de la Lliga
dels Antipatriotes celebrat a
la Sala Commerce. El 2 d'octubre de 1893 participà en una
reunió anarquista al
domicili d'Eugène Daguenet, al número 5 del
carrer Haies, on s'anuncià que
Amédée Denéchère havia de
rebre pròximament cartells de Londres (Anglaterra).
El 17 d'octubre de 1893 un confident policíac
informà que es realitzaven reunions
privades al domicili de Bazin per organitzar manifestacions
antipatriòtiques.
El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes del 26 de desembe de
1893. L'11
de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació
de «pertinença a associació
criminal»
i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va
ser alliberat el 29 de març. En
1896 era secretari del grup anarquista «Les Malfaiteurs du
Faubourg
Saint-Antoine». Durant la primavera de 1896 tingué
la intenció de publicar
l'opuscle anarcoindividualista Bulletin des Malfaiteurs,
que no sabem si
al final va ser imprès. El 18 de març de 1899 es
casà al XII Districte de París
amb la modista, i sembla que cosina seva, Geneviève
Plissonnier; en aquesta
època continuava treballant de mecànic ajustador
i vivint al número 105 del
carrer Charenton. Claudius Bazin va morir el 6 de maig de 1942 al seu
domicili,
al número 39 del Cours de Vincennes, del XX Districte de
París (França). ***
Hippolyte Havel - Hippolyte Havel: El 13 d'agost de 1869 neix a Burowski (Bohemia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) –algunes fonts citen Tábor (Bohèmia del Sud, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) el militant anarquista Hippolyte Havel. En 1894, a Viena, és condemnat a 18 mesos de presó per «alteració de l'ordre públic». Molt erudit, fou amant d'Emma Goldman, a qui acompanyà a París el setembre de 1900 per preparar el Congrés Antiparlamentari Internacional. Va participar en la redacció del periòdic Mother Earth des de 1906 i va col·laborar en l'Escola Moderna de Nova York (1910), juntament amb Sadakichi Hartmann. Entre 1910 i 1919 va fer de pare de Berenice Abbott, futura fotògrafa de renom. A més d'editar diverses revistes –The Revolutionary Almanac (1914), Revolt (1916), etc.– i fulletons, va escriure biografies d'anarquistes, com ara Emma Goldman o Voltairine de Cleyre. Amb sa companya Polly Holladay, també anarquista i membre del consell editorial de la revista The Masses, va obrir abans de la Primera Guerra Mundial el «Polly's Restaurant» al Greenwich Village de Nova York, que esdevindrà un lloc de trobada d'artistes i intel·lectuals (Alfred Stieglitz, Robert Henri, Man Ray, Eugene O'Neill, etc.). En 1920 va marxar a viure a la Colònia Llibertària Ferrer de Stelton (New Jersey, EUA), on va editar el periòdic The Road to Freedom. En 1925 va publicar amb Joseph Ishill la revista Open Vistas. A bi-monthly of life and letters. És autor del fullet What's anarchism? (1932). Home original, mena de «dandi anarquista», va caure en la beguda i va acabar de rodamón, i la follia simulada va acabar essent real. Hippolyte Havel va morir el 13 de març de 1950 a l'Hospital Psiquiàtric de Marlboro (Monmouth, Nova Jersey, EUA). Va ser el model real del personatge d'Hugo Kalmar en l'obra de teatre The Iceman Cometh d'Eugene O'Neill. ***
Notícia
de la condemna de Lucie Job apareguda en el diari de
Chalon-sur-Saône Courrier
de Saône-et-Loire del 13 d'abril de 1918 - Lucie Job: El 13
d'agost de 1889 neix al VI Districte de París
(França) l'anarquista Lucie Job. Era filla natural de la
bugadera Marie Zélie
Dognom i del serraller Joseph Émile Job i va ser legitimada,
ella i una germana
(Berthte) i dos germans (Gustave Émile i Pierre Lucien)
més, pel matrimoni de
la parella celebrat el 18 de juny de 1892 al XV Districte de
París –d'antuvi
ella va ser inscrita com a Lucien Job, de sexe masculí, i no
es va rectificar
l'acta fins el matrimoni dels pares. El 28 de desembre de 1911 es
casà a
Boulogne-sur-Seine (actual Boulogne-Billancourt, Illa de
França, França) amb
l'oficinista Pierre Margery. En aquesta època vivia al
número 4 del carrer
Carnot de París. Un cop vídua, fou la companya de
l'anarquista i anarcosindicalista
Philogone Pécastaing, amb qui vivia al número 114
del bulevard de la Villette
de París. Membre del Comitè d'Acció
Revolucionària (CAR), en 1918, en plena
Gran Guerra, va ser acusada de propaganda anarquista arran de la
distribució
d'uns fullets antimilitaristes a Lió (Forez,
Arpitània); jutjada amb altres 11 companys
i companyes per un consell de guerra a Lió, el 10 d'abril
d'aquell any va se
condemnada a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa
per «propaganda
derrotista». El gener de 1924 signà, amb altres
companys i companyes, un
manifests de suport al Sindicat de la Confecció
anarcosindicalista. Entre 1927
i 1929 formà part del Comitè de Defensa Social
(CDS), juntament amb Pol Jouteau
i Gaston Rolland. El 26 d'octubre de 1928 participà, com a
membre del CDS, en
un gran míting per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que
havia estat condemnat el març de
1919 a 10 anys de treballs forçats, a la «Salle
des Sociétés Savantes» de
París. A partir de 1928 tingué
com a company l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Besnard. El 22
de novembre
de 1929 parlà en un míting organitzat pel CDS, a
la «Salle des Sociétés
Savantes» de París, per protestar
contra el tractament que metge Jacquemard havia exercit amb
l'anarquista
Gimenez. En 1932 vivia al número 23 del carrer Georges
Guynemer de Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França). En 1936
edità l'obra de Pierre Besnard Le
Monde Nouveau, publicada per la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR),
organització en la qual ella militava. En 1937
formà part del grup de dones
d'«Amis du Monde Nouveau». Durant la II Guerra
Mundial es va refugiar amb son
company a Bonencontre (Aquitània, Occitània). En
1942 Pierre Besnard li va
dedicar el seu llibre Pour assurer la
paix, comment organiser le monde, que va ser editat pels
germans Lion a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Lucie Job va morir el 21 de
novembre de 1983 a
Draguinhan (Provença, Occitània). ***
Lucien Barbedette - Lucien Barbedette: El 13 d'agost de 1890 neix a Levaré (País del Loira, França) l'intel·lectual anarquista Lucien-Émile-François Barbedette. Sos pares es deien Ange-Noël Barbedette, herborista, i Joséphine-Victoire Lefizelier. Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdic La Clamour –almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936–, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars); Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936), òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932), òrgan del lliure pensament; La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique: étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions: étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycle éternel (1938), Comprendre (1939), Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 al seu domicili de Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues. ***
Convocatòria
d'un acte d'Henri Geuffroy publicada en el periòdic
parisenc Terre
Libre del març de 1939 - Henri Geuffroy: El
13 d'agost de 1891 neix a Brevoines (Langres,
Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista i sindicalista
Henri-Charles Geuffroy. Sos pares es deien Joseph-Auguste
Geuffroy, fabricant
de serralleria, i Henriette-Louise Gilton. Es
guanyà la vida com a artista
pintor i com a agent
comercial. Lluità en la Gran Guerra i va ser condecorat amb
la medalla de la
«Creu de Guerra». El 7 de febrer de 1916 es
casà a Bourges (Centre, França) amb
Marthe Jeanne Frat. En aquesta època figurava com a
estudiant reservista, amb
el grau de Maréchal des Logis,
i
alumne de pilot del I Grup d'Aviació, resident a Dijon
(Borgonya, França). El
13 de març de 1929 es va divorciar a París de
Marthe Jeanne Frat. Membre de la
Union des Comités de Chômeurs (UCC,
Unió dels Comitès dels Desocupats) de la
Regió Parisenca, assistí entre el 13 i el 15 de
novembre de 1936 a la
Conferència Nacional de Desocupats. En aquesta
època milità en la Federació
Anarquista Francesa (FAF) i col·laborà en Le
Combat Syndicaliste, Le Libertaire
i Terre Libre, sobretot amb
articles
sobre el moviment reivindicatiu dels desocupats. Va ser l'autor de la
cançó La nouvelle
Carmagnole, que va ser
editada a finals de 1937 i venuda per a finançar Le Combat Syndicaliste. El maig de 1938
assistí al congrés de la IV
Unió Regional de París (França) de la
Confederació General del Treball -
Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on presentà
un informe sobre els
problemes de la desocupació, i va ser nomenat, amb L.
Pillette, representant
del sindicat d'Empleats en la nova comissió executiva. Amb
Hue i Alfred Marie Deberge,
formà part de la Comissió Jurídica
d'aquesta organització sindical. El 26 de
novembre de 1938 es casà al IX Districte de París
amb Anna Klein. En aquests
anys, i fins el final de sa vida, visqué amb sa companya al
número 42 del
carrer de la Tour d'Auvergne del IX Districte de París. El 8
de març de 1939 va
fer la conferència-debat Ce qu'est
l'anarchisme, a la Sala de la FAF de París,
organitzada pel Cercle
d'Estudis Socials (CES). Durant l'Ocupació es
dedicà sobretot a la seva faceta
artística i fou secretari general de la
«Société des Vrais
Indépendents»
(Societat dels Vertaders Independents), que realitzava salons i
exposicions
artístiques, i que estava enfrontada a la Societat dels
Artistes Independents,
acusada de col·laboracionista amb els nazis. Sembla que
és el mateix Geoffroy
que després de la II Guerra Mundial milità en el
grup anarquista del XVIII
Districte de la Federació Anarquista (FA) i que
presidí el 9 de novembre de
1947 el III Congrés de la FA celebrat a Angers
(País del Loira, França). En
aquests anys el seu nom figurava en els llistats policíacs
de domicilis a
vigilar. Des del 19 d'abril de 1954 fou membre de la Societat
Històrica i
Arqueològica de Langres. Henri Geuffroy va morir el 4 de
desembre de 1969 a
l'Hospital d'Instrucció dels Exèrcits de
Val-de-Grâce del V Districte de París
(França). ***
Necrològica
de Vicent Planells Cosme apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de maig de 1975 - Vicent Planells Cosme:
El 13 d'agost
de 1893 neix a Alfafar (Horta
Sud, País Valencià)
l'anarcosindicalista Vicent Planells Cosme. Sos pares es deien Vicent
Planells i Mariana Cosme. Obrer de la fusta,
començà a militar molt jove en el
Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de València
(València, País Valencià). En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de Fréjus
(Provença, Occitània) de la CNT. Sa companya fou
Concepción Navarro. Vicent
Planells Cosme va morir l'1 de febrer de 1975 al seu domicili de Lo
Puget de Frejús (Provença,
Occitània). ***
Necrològica
de Josefa Olea Olea apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de maig de 1986 - Josefa Olea Olea:
El 13 d'agost de 1908 neix a
Màlaga (Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Josefa Olea, més coneguda com Pepita Olea.
Sos pares es deien Francisco
Olea Díaz, jornaler, i María
Olea Angulo.
Començà a militar molt prest en el moviment
llibertari i esdevingué una activa
propagandista. Després de participar en la
Revolució, en 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internada en
diversos camps de
concentració. Posteriorment va ser deportada la Nord
d'Àfrica. Després del
desembarcament aliat durant la II Guerra Mundial, va ser una de les
primeres en
participar en la reorganització a Alger (Algèria)
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). A Alger conegué son futur company
Francisco Martínez i el
domicili de la parella esdevingué lloc de reunió
de la Federació Local d'Alger
de la CNT. Va ser repatriada, sembla, quan la guerra
d'Algèria. Instal·lada a
Canes, milità en la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat. Josefa Olea Olea va morir el 22 de març
de 1986 a
l'Hospital de Canes (Provença, Occitània) i va
ser enterrada tres dies
després al cementiri d'aquesta localitat. ***
José Montiel Gil - José Montiel Gil:
El 13 d'agost de 1916 neix a Màlaga (Andalusia,
Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José
Montiel Gil. Sos pares es deien Andrés Montiel
Hazañas, jornaler, i María Gil Becerra. Va
passar la seva infantesa al barri malagueny de La Trinidad, entre un
col·legi
salesià de fèrria disciplina, els amics i el
futbol («Centro Sport
Trinitario»). Orfe de mare als 11 anys,
començà a fer feina amb son pare
Andrés, anarcosindicalista, i son germà major
Antonio, marxista, als tallers
Taifefe, concessionària de la Ford, com a aprenent de fuster
carrosser, ofici que
exercirà tota sa vida. Amb la instauració de la
II República va començar a
militar en el moviment anarquista, encara que dins la feina estava
afiliat a la
socialista Unió General de Treballadors (UGT). Poc abans de
l'aixecament
feixista, durant una assemblea del gremi, va donar-se de baixa del
sindicat
socialista per afiliar-se en l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan va esclatar la guerra va formar part de la
Unió de
Joventuts Llibertàries (UJL) de Màlaga. Quan les
tropes feixistes ocupen
aquesta ciutat, fugirà a Almeria i després
marxarà a Madrid, on s'incorporarà
en la XIV Brigada Internacional amb el grau de capità.
Aquesta brigada estava
composta per voluntaris belgues i francesos i lluitarà en
diverses batalles i
cops de mà (Alto de León, Cuesta de la Reina,
Barsai, Jarama, Antonion, l'Ebre,
etc.). Perduda la guerra, la retirada l'agafarà ferit en un
hospital de Girona
(Gironès, Catalunya) i socorregut en ple bombardeig
és portat fins a la
frontera. Va acabar, com tants altres, al camp de Sant
Cebrià. A mitjans de
1940 va ser alliberat per l'exèrcit francès de
les tropes nazis i, amb un grup
de companys, marxà a la frontera per reprendre la
resistència contra el
franquisme. A Bordeus (Aquitània, Occitània) fou
detingut per la gendarmeria
francesa i internat al camp d'Argelers, per després ser
destinat «voluntari» a
l'illa de Jersey per treballar al Mur de l'Atlàntic. Amb
l'Alliberament,
participarà de bell nou en la resistència
antifranquista en la CNT,
especialment en la recaptació de fons per a l'Interior. En
aquests anys farà
amistat amb el socialista Pablo Sastre i acabarà casant-se a
París (França) amb
sa filla Isabel, amb qui tindrà dos fills, Edith i
José. A començaments de
1950, amb Pablo Sastre, mitjançant la International Refugee
Organization (IRO,
Organització Internacional dels Refugiats), tots marxaran a
l'exili americà.
José Montiel Gil es va instal·lar a La Plata
(Buenos Aires, Argentina), on es
va dedicar a la fusteria. En 2016 celebrà el seu centenari
envoltat de sa
família. ***
Carlos Cortez - Carlos Cortez: El 13 d'agost de 1923 neix a Milwaukee (Wisconsin, Estats Units) el poeta, dibuixant, cartellista, muralista, escultor, fotògraf i militant anarquista Carlos Alfredo Koyokuíkatl Cortez. Fill d'un wobbly –militant de l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)– indi mexicà (Alfredo Cortez) i d'una socialista pacifista alemanya (Augusta), va passar 18 mesos tancat a la presó federal de Sandstone (Minnesota) com a objector de consciència durant la II Guerra Mundial. En 1947 es va afegir a l'IWW, organització a la qual militarà fins a la seva mort. En 1965 s'instal·là a Chicago. Com a artista és força conegut per les seves xilografies i linòleums, moltes de les quals les realitzarà per a l'anarcosindicalista IWW. Les seves col·leccions més importants es conserven al Museum of Modern Art de Nova York, a l'Smithsonian American Art Museum de Washington i al Mexican Fine Arts Center Museum de Chicago, que en té la col·lecció més completa. Amb reminiscències de Munch i Kollwitz, els rostres estilitzats i de pòmuls prominents de les seves figures agrupades en paisatges contrastats en blanc i negre, d'austera simplicitat, transcendeixen l'art per a ser símbols del compromís social i polític. Entre els millors gravats de Carlos Cortez s'hi troben els dedicats als herois i heroïnes de la classe obrera: Joe Hill, Ricardo Flores Magón, Lucy Parsons, Ben Fletcher, César Chávez... Una característica de Cortez era la seva decidida oposició a la comercialització del seu art, negant-se a limitar les edicions de les obres i deixant disposat que a la seva mort es podrien realitzar còpies a dojo per mantenir baixos els preus. En 1985 va ser publicat Wobbly: 80 years of rebel art, un catàleg amb una part de la seva obra. En 1999 va mantenir contactes amb la madrilenya Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL) i va realitzar una exposició itinerant a l'Estat espanyol, fent donació de 16 gravats dedicats a aquesta fundació de la CNT. En 2002, com a homenatge a l'artista llibertari mexicà José Guadalupe Posada, Cortez va editar i prologar el llibre Viva Posada. A salute to the great printmaker of the mexican revolution. El poliglot Carlos Cotez és també conegut com a poeta de la Beat Generation i de la literatura chicana (Chicano Artistic Movement). Entre les seves obres poètiques podem ressenyar De Kansas a Califas and back to Chicago (1992), Where are the voices? and other wobbly poems (1997), Crystal gazing the amber fluid and other wobbly poems (1997) i Making love with our eyes (2002); també ha escrit lletres de cançons. Va col·laborar durant més de vint anys en el periòdic anarcosindicalista Industrial Worker. A partir de finals dels anys 70 va signar en ocasions amb el seu nom en nahuatl Koyokuíkatl (Coiot que canta), nom que li va ser donat en una cerimònia a Casa Aztlán per ancians asteques. Carlos Cortez en 1993 va tenir un primer atac de cor i el 18 de gener de 2005 a la seva casa de Lakeview (Chicago, EUA) va morir de l'últim; el seu cos va ser incinerat. Els seus arxius i escrits es conserven a la Wayne State University de Detroit. ***
Santi
Soler fotografiat per Josep Maria Domènech - Santi Soler: El 13 d'agost de 1943 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el periodista i activista anarquista Santiago Joan Antoni Soler Amigó, més conegut com Santi Soler i que va fer servir els pseudònims de Fede i El Petit. Sos pares es deien Francesc de Paula Soler Vidal, metge, i Francesca Amigó Amat. Des del naixement patí poliomielitis i epilèpsia. Entre 1962 i 1964 començà a col·laborar en les publicacions periòdiques no dependents del franquisme. En els anys seixanta engegà la seva activitat política a Badalona en el grup d'intel·lectuals esquerrans, entre ells Francesc Xavier Garriga Paituvi, que creà en 1966 Força Socialista Federalista (FSF). Entre 1963 i 1968 estudià Filosofia i Lletres. En aquests anys col·laborà en la revista Promos (1964-1966) i en l'editorial EDIMA (1966-1969). A finals de 1967 s'adherí a Acció Comunista (AC), on es va fer amic d'Ignasi Solé Sugranyes. Ambdós, per desacords ideològics i organitzatius, abandonaren la formació arran del congrés celebrat l'hivern de 1968 a Frankfurt. Durant l'estiu de 1969 viatjà a París amb Xavier Garriga i ambdós conegueren el marxista heterodox Jean Barrot, el qual els inicià en el consellisme i en el moviment situacionista. Entre 1970 i 1974 estudià la carrera de periodisme. Entrà a formar part del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament), del qual esdevingué el seu teòric barrejant diverses filosofies polítiques (anarquisme, marxisme, consellisme, situacionisme, etc.), i dels seus Grups Autònoms de Combat (GAC). De bell nou a Catalunya, amb Ignasi Solé redactà el fullet El movimiento obrero en Barcelona. A partir de 1972, amb Garriga, s'ocupà de l'edició de textos clandestins al voltant de la revista CIA (Conspiració Internacional Anarquista) i de les «Ediciones Mayo-37». Refugiat a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), s'oposà a la tendència més radical del MIL, animada sobretot per Jean Marc Rouillan, Josep Lluís Pons Llobet i Jean Claude Torres. L'agost de 1973 participà en el congrés d'autodissolució del MIL celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Retornà clandestinament a Barcelona, però el 24 de setembre de 1973 va ser detingut per la policia franquista quan sortia del seu domicili del carrer Casp de Barcelona. Entre les seves notes la policia trobà que l'endemà tenia una cita al bar Funicular de Barcelona amb els seus companys i aquesta els parà una trampa. Malgrat que va intentar prevenir els companys del parany, la Brigada Politicosocial de la policia l'utilitzà com a ham i pogué detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. Durant la detenció d'aquests, Puig Antic resultà ferit de bala i el subinspector Francisco Jesús Anguas Barragán mort. El febrer de 1975 sortí el llibertat provisional sota fiança a causa dels seus problemes de salut. Jutjat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), va ser condemnat a dos anys de presó per pertinença a «associació il·lícita». El juliol de 1976 pogué beneficiar-se de l'amnistia de desembre de 1975. Exercí de professor i de periodista i portà una gran activitat sociocultural a Badalona. Entre 1978 i 1979 fou membre de la redacció de la barcelonesa Solidaridad Obrera. Durant els anys de la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco, Askatasuna, Indolencia, El Topo Avizor, El Viejo Topo, etc. També formà part del grup animador del projecte editorial que girava al voltants de la revista Etcétera. En 1978 publicà Lucha de clases y clases de lucha i en 1980 Marxismo, señas de identidad. Fou membre del Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) de Badalona. En 1999 prologà el llibre de Juan Zambrana La alternativa libertaria. Santiago Soler Amigó va morir el 13 d'abril de 1999 a l'Hospital Municipal de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Vell d'aquesta població. ***
Tom
Wayman en una sessió de The Art Bar Poetry Series (23 de
març de 2010) - Tom Wayman: El 13 d'agost de 1945 neix a Hawkesbury (Ontàrio, Canadà) el periodista, professor, poeta, assagista i militant wobblie Thomas Ethan Wayman (Tom Wayman). Quan tenia set anys es traslladà amb sa família a Prince Rupert (Colúmbia Britànica, Canadà), ja que son pare, químic en una planta de cel·lulosa hi va ser destinat. En 1959 sa família s'instal·là a Vancouver, on acabà l'escola secundària i es matriculà en la Universitat de la Colúmbia Britànica. Durant els seus anys d'estudiant treballà com a periodista en el diari The Vancouver Sun i en el periòdic estudiantil The Ubyssey, del qual va ser editor en cap entre 1965 i 1966. En 1966 es graduà en filologia anglesa i marxà a Irvine (Califòrnia, EUA) amb una beca per fer els estudis de postgrau a la Universitat de Califòrnia. Després va fer feines manuals i acadèmiques a Colorado, Ontario, Michigan, Alberta i la Colúmbia Britànica. Ha fet cursos de postgrau a les universitats de Windsor, Alberta, Simon Fraser, Winnipeg i Toronto i ha impartit classes a l'Okanagan University College de Vernon i de Kelowna, a la Kootenay School of the Arts de Nelson i al Kwantlen University College. Des del 2002 fa classes la Universitat de Calgary (Alberta, Canadà). Ha conreat la poesia, l'assaig i la narrativa, i ha editat diverses antologies de poetes americans de parla anglesa (canadencs i nord-americans). Li ha interessat sobretot com els escriptors han testimoniat el món del treball en les seves obres. En 1982 fou un dels cofundadors de la Vancouver Industrials Writers' Union (VIWU), associació escriptors en la qual participà en diferents iniciatives (edicions de llibres i audiovisuals, recitals, festivals poètics, etc.) fins a la seva dissolució en 1993. És membre de les juntes del Nelson's Oxygen Art Centre i del Calgary International Spoken Word Festival. Ha estat guardonat amb la Medalla de Poesia de la Canadian Autors Association i amb el Premi A. J. M. Smith, i tres vegades ha estat nominat per la Premi de Poesia Dorothy Livesay. A finals dels anys seixanta, juntament amb altres joves activistes, reorganitzà el sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) a la zona de Vancouver. La secció del sindicat IWW de Vancouver es dedicà a reconstruir les tasques orgàniques sindicals, organitzar concerts de suport al moviment wobblie, fer propaganda (pamflets, fullets, etc.), editar el periòdic mensual Solidarity Bulletin (1972-1973), etc. Durant la dècada dels setanta aquesta secció mantingué una certa confrontació amb la Junta General Executiva dels IWW amb seu a Chicago (Illinois, EUA) ja que desitjava el major grau d'autonomia possible. En 1973, a la Simon Fraser University de Vancouver, els wobblies canadencs fundaren la independent Administració Canadenca dels IWW, però més tard la Internacional wobblie refusà aquesta separació. Després d'un parèntesi de nou anys, Wayman tornà a reorganitzar la secció de Vancouver dels IWW i les relacions amb la central wobblie es van normalitzar fins al punt que en 1987 el congrés anual dels IWW fou organitzat per la secció de Vancouver, primera vegada que aquest congrés es realitzava fora de Chicago. El seu arxiu personal i el de la secció dels IWW de Vancouver es troben dipositats a la Secció de Llibres Rars i Col·leccions Especials de la Biblioteca de la Universitat de la Colúmbia Britànica sota el nom de «Tom Wayman Fonds». Actualment viu a Winlaw (Colúmbia Britànica, Canadà).
Defuncions
Foto
policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)
- Albert
Tramcourt: El 13 d'agost de 1897 mor a Marololo (Majunga;
actual Mahajanga, Madagascar)
l'anarquista Albert Tramcourt. Havia nascut el 10 de desembre de 1866 a
Creil
(Picardia, França). Sos pares es deien Jean-Auguste
Tramcourt i Joséphine
Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador a la
fàbrica Baudet, on també
era cap de colla, i visqué i milità a Argenteuil
(Illa de França, França).
Tenia al seu càrrec sa mare, sa germana, sa companya i una
filla de dos anys.
Condemnat en diverses ocasions per robatori i abús de
confiança, a començament
dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). Vivia
al número 27 de
Stanhope Street i freqüentà el cercles anarquistes
francesos de l'exili. En un
informe de la policia de 1892 deia que era un anarquista que es
desplaçava molt
i 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia
ferroviària de fronteres. El 4 de gener de 1894 va ser
detingut a Argenteuil
sota l'acusació de mantenir correspondència amb
anarquistes exiliats a Londres.
Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat
«Procés dels
Trenta», operació repressiva a gran escala que
processà l'anarquisme, barrejant
lladres amb teòrics anarquistes, que es
desencadenà arran de l'ona d'atemptats
que es produïren entre 1892 i 1894. Els inculpats van ser
acusats d'«afiliació
a banda criminal». Durant les sessions de
l'Audiència del Sena de París
(França) negà la seva militància
anarquista. Acusat únicament d'haver rebut
correspondència compromesa amb anarquistes exiliats a
Anglaterra, va ser
defensat per l'advocat Oster i va ser absolt. Durant la tardor de 1895
la
policia assenyalà la seva partida de Londres amb
destinació a Amèrica. Albert
Tramcourt va morir
el 13 d'agost de 1897
a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar), on treballava
d'obrer
mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta població. ***
Foto
policíaca de Louis Boucher (6 de gener de 1894) -
Louis Boucher: El
13 d'agost de
1923 mor a Les Bâtes (Limay, Illa de França,
França)
l'anarquista Louis
René Boucher –citat en algunes fonts
erròniament com Bouchez. Havia nascut el 29
d'agost de 1875 al XX Districte de París
(França).
Era fill de Ferdinand Joseph Boucher, fuster
escultor, i de Louise Oger. Es guanyava la vida com a escultor i
ornamentista.
El 20 de setembre de 1893 assistí, amb altres companys
(Clotilde Adnet, Jeanne
Adnet, Armand Godard, Étienne Large, Georges Mocquet,
Georges Renard, etc.), a
una reunió de barri, al número 30 del carrer
Aboukir de París, per tractar el
tema de com respondre a les «Festes Francorusses»
que es preparaven, i on
mostraren un discurs internacionalista que no va ser ben rebut. El 3
d'octubre
de 1893 mantingué una reunió anarquista a la Sala
Warin, al número 31 del
carrer Abbesses, amb altres companys (Bichon, Henri Deforge, Armand
Godard, Étienne
Large, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.). El 10 d'octubre de 1893,
segons
un confident de la policia, una quinzena d'anarquistes (Bichon, Louis
Boucher, Henri
Deforge, Armand Godard, Étienne Large, Gustave Mayence,
Georges Mocquet,
Georges Renard, etc.), volien entrar a la Sala Warin, però
la patrona els hi
negà l'entrada i n'organitzaren un míting just
davant. El 22 de novembre de
1893, segons un informe d'un delator, organitzà, amb altres
anarquistes, un gran
sopar després d'haver robat volateria a les botigues
d'aviram del costat del
parc Monceau. Arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant, el 6 de gener de
1894 va
ser detingut, fitxat el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i inculpat de pertinença a
«associació criminal»;
després
de declarar-se anarquista, intentà fer creure al jutge
d'instrucció Henri Meyer
que era membre d'una associació secreta que tenia diners per
a comprar
dinamita, però aquest no el va creure i el cas per
«associació criminal» va ser
finalment sobresegut. Un informe policíac del 12 de gener de
1894 notificava
que aleshores vivia al domicili de sos pares, al número 40
de l'avinguda de Saint-Ouen.
Restà empresonat en espera de judici i el 20 de
març de 1894 va ser jutjat pel X
Tribunal Correccional del Sena, juntament amb tres companys (Marcel
Noël Hervy,
Armand Alexandre Godard i Émile Maince), i condemnat a sis
mesos de presó i a
cinc anys de prohibició de residència pel
robatori d'un pollastre i tres
sabates d'infant, tot agreujat per ser «sospitós
d'anarquista». Entre el 10 i
el 13 de juliol de 1897 va ser jutjat amb altres vuit companys, entre
ells son
germà Léon Alphonse Boucher, per
l'Audiència de Versalles (Illa de França,
França) i ell va ser absolt, mentre que son germà
va ser condemnat a cinc anys de
presó. El 28 de setembre de 1901 es casà al XVIII
Districte de París amb Marie
Camille Julie Costes, de qui acabà enviudant. Al final de sa
vida vivia al
número 22 del carrer Poteau de París. ***
José
Edreira Seoane - José Edreira
Seoane: El 13 d'agost de 1936 és assassinat
a A Reborica (Aranga,
la Corunya, Galícia), l'anarcosindicalista José
Edreira Seoane (O Chuno). Havia
nascut cap el 1915 a
Betanzos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien
Fermín Edreira Ferreira i
Dolores Seoane González, i tenia quatre germanes i dos
germans. Milità en el
Sindicat de Professions Diverses de la Confederació Nacional
del Treball (CNT)
de Betanzos. Realitzava el servei militar en la Marina i quan el cop
feixista
de juliol de 1936 es trobava de permís a la seva casa de
Betanzos, participant
en la resistència contra l'aixecament. Detingut per la
Guàrdia Civil, José
Edreira Seoane va ser afusellat, juntament amb l'anarcosindicalista
Antonio
Maceiras Amor i amb Antonio López (O
Bergeiro), el
13 d'agost de 1936 a la
muntanya d'A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia). Els
cossos dels
assassinats restaren insepults i van ser devorats per cans i aus
carronyeres.
Posteriorment, va ser jutjat per un tribunal militar franquista per
deserció. ***
Antonio
Maceiras Amor i sa companya Lucita - Antonio Maceiras Amor: El 13 d'agost de 1936 és assassinat a A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia), el llaurador anarcosindicalista Antonio Maceiras Amor –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Campillo. Havia nascut cap el 1916 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Francisco Maceiras Losada i Carmen Amor Carro. Primogènit de la família, tenia dos germans i dues germanes. Milità en el Sindicat de Professions Diverses de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos. Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels defensors de la barricada de Ponte Nova de Betanzos. Detingut per les tropes franquistes, Antonio Maceiras Amor va ser afusellat, juntament amb l'anarcosindicalista José Edreira Seoane (O Chuno) i amb Antonio López (O Bergeiro), el 13 d'agost de 1936 a la muntanya d'A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia). Els cossos dels assassinats restaren insepults i van ser devorats per cans i aus carronyeres. ***
Nikolai Beliaev - Nikolai Beliaev: El 13 d'agost de 1937 és afusellat a Moscou (URSS;
actualment Rússia) l'anarquista Nikolai Mikhailovitx Beliaev. Havia nascut en
1898 a Tula (Tula, Rússia, Imperi Rus; actualment Rússia). Fill de família
burgesa, es guanyava la vida com a obrer. Entre gener i març de 1918 va ser
membre dels grups d'acció de la Federació d'Anarquistes de Tula (FAT). Després
de l'enfonsament de la FAT continuà amb la lluita armada. En 1919 era membre de
la Всероссийской организации анархистов подполья (ВОАП, Organització Anarquista
Clandestina de Rússia) i l'agost de 1919, amb altres companys, va expropiar la
caixa registradora de la Planta de Cartutxos de Tula. El desembre de 1919 va
ser detingut a Samara (Samara, Rússia); jutjat el 30 de gener de 1920 pel Presídium
de la Txeca de Moscou, va ser condemnat a cinc anys de reclusió en un camp de
concentració i va ser enviat primer a la presó moscovita de Butirka i després
enviat a la d'Oriol (Oriol, Rússia). El setembre de 1921 aconseguí fugir-ne,
però va ser detingut a Romní (Sumi, Ucraïna) un mes després. El setembre de
1922 intentà sense èxit una fugida armada de la presó moscovita de Lefortovo;
jutjat, el 17 de març de 1923 va ser condemnat pel Tribunal Regional de Moscou
a un any al camp de concentració de les illes Solovietski (Arkhànguelsk,
Rússia) i després a una deportació de tres anys a Arkhànguelsk (Arkhànguelsk, Rússia)
i a Khizilordà (Khizilordà, Kazakhstan). El desembre de 1927 va ser condemnat a
tres anys d'exili per les seves crítiques davant l'escandalós ús que volien fer
les autoritats soviètiques del «Cas Sacco i Vanzetti» volent anomenat un camp
d'aviació militar amb els noms dels anarquistes italoamericans executats. En
1932 va ser detingut sota l'acusació d'«anarquisme i agitació antisoviètica» i
per decisió del Consell Especial de l'NKVD de l'URSS va ser condemnat a tres
anys d'aïllament polític. Un cop lliure, va ser enviat a l'exili i va treballar
de mecànic torner a la central elèctrica de Minusinsk (Krasnoiarsk, Sibèria,
Rússia). El 6 de novembre de 1935 va ser detingut i el 30 de juny de 1936
acusat de crear un grup anarquista contrarevolucionari amb intencions terroristes.
Nikolai Beliaev va ser jutjat el 13 d'agost de 1937 pel Col·legi Militar de les
Forces Armades de l'URSS, condemnat a mort, executat aquell mateix dia a Moscou
(Rússia, URSS; actualment Rússia) i enterrat al cementeri moscovita de Donskoi.
Va ser rehabilitat en 1959. ***
Foto
antropomètrica de Hermann Hahn - Hermann Hahn: El
13 d'agost de 1941 és assassinat a Langenfeld
(Prússia,
Tercer Reich; actual Alemanya) l'anarcosindicalista Hermann Hahn. Havia
nascut el 23 de gener de 1907. Obrer de la
construcció, milità en les
Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands
(SAJD, Joventuts Anarcosindicalistes d'Alemanya) i en la Freien
Arbeiter Union
Deutschland (FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris
d'Alemanya). El març de
1937 va ser detingut a Wuppertal (Prússia, Tercer Reich;
actual Alemanya) sota
l'acusació d'«acció a favor de
l'Espanya revolucionària». Jutjat pel Tribunal
Regional
de Wuppertal, juntament amb un centenar de militats renans (August
Benner,
Kruscheid, Julius Nolden, Oberhamm, Hans Saure, Scmitz, Sickmann,
Sielmann,
Ernest Steinacker, Hermann Steinacker, Walter Tacken, etc.) processats
per
«conxorxa d'alta traïció», va
ser condemnat a dos anys i mig de presó. Durant
el judici, quan el procurador li demanà si tenia alguna cosa
a dir, va
respondre a les acusacions amb foteses, fet que enfurí el
jutge. Després de ser
apallissat a la cel·la del Tribunal de Düsseldorf,
va ser torturat a la presó
de Duisburg i finalment va ser internat en un asil d'alienats d'Herford
i a
Münster. Segons les autoritats nazis, Hermann Hahn
esdevingué foll i va ser
traslladat al Sanatori Provincial i Asil de Galkhausen de Langenfeld
(Prússia,
Tercer Reich; actual Alemanya), on va ser assassinat (oficialment
patí
«eutanàsia» amb una injecció
letal) el 13 d'agost de 1941. ***
Miguel
Yoldi Beroiz - Miguel
Yoldi Beroiz: El 13 d'agost de 1961 mor d'accident
automobilístic en una
carretera a prop de Matamoros (Tamaulipas, Mèxic)
l'anarcosindicalista Miguel
Yoldi Beroiz. Havia nascut el 14 d'abril de 1903 a Lizarra (Navarra)
–alguns
autors citen Pamplona (Navarra). En 1914 ingressà en la Casa
de Misericòrdia
pamplonesa, on s'atenien les persones en extrema necessitat. Quan tenia
17 anys
s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Pamplona. En aquests anys realitzà diverses feines
(torner, mariner,
mestre nacional d'escola, periodista, etc.), destacant com a mestre
racionalista. Es va relacionar amb militants de l'entorn del grup
«Los
Justicieros» amb ramificacions a Saragossa, Tudela, Logronyo,
Pamplona, Vitòria
i Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a
França i retornà en
1931 amb la proclamació de la II República
espanyola. En 1932 muntà a Pamplona
una llibreria, on abundava la literatura anarquista. Poc
després marxà a
Barcelona, destacant a la capital catalana com a organitzador sindical.
Entre
desembre de 1933 i febrer de 1935, en que fou substituït per
Horacio Martínez
Prieto, s'encarregà a Saragossa de la secretaria del
Comitè Nacional de la CNT.
En el moment de l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupava el
càrrec de
secretari de Defensa de Catalunya i lluità en els combats de
carrer del 19 de
juliol a Barcelona. Participà amb Buenaventura Durruti en
l'organització de la
columna, formant part, amb aquest últim, Ricardo Rionda,
Antonio Carreño i Luis
Ruano, del seu «Comitè de Guerra».
També va ser nomenat delegat del Segon
Sector i delegat general d'Agrupacions de la columna. Més
tard, amb el sergent
José Manzana Vivó, substituí el
comandant Enric Pérez Farràs al front de la
Columna Durruti ja militaritzada. Després d'haver participat
als combats del
front d'Aragó, formà part del grup de la columna
que marxà amb Durruti a
defensar Madrid. També va fer de corresponsal de Solidaridad
Obrera al
front i exercí la presidència de la Junta de
Selecció de l'Acadèmia Popular
Núm. 3. El desembre de 1937 va ser nomenat comandant de la
24 Divisió, amb la
qual participà en la defensa d'Aragó durant
l'ofensiva franquista. Va ser ferit
en combat en tres ocasions, una d'elles a la Ciudad Universitaria
madrilenya on
caigué ferit de mort Durruti. El març de 1938,
arran de la desfeta del front,
va patir un atemptat i una violenta campanya contra la seva persona per
part
dels estalinistes que el van acusar de ser responsable de la caiguda
del front.
Fruit d'aquesta conxorxa va ser la seva detenció,
destitució del comandament i
dissolució de la 24 Divisió. El març
de 1939 va ser enviat pel Comitè Nacional
confederal a la zona central i sud de la península que
encara estava en poder
de les tropes republicanes. Amb el triomf feixista aconseguí
passar els
Pirineus. Després de l'Alliberament defensà les
tesis col·laboracionistes de la
CNT clandestina i en 1945 va ser assessor i subsecretari de
Martínez Prieto en
el Govern de la II República en l'Exili presidit per
José Giral Pereira.
Establert a Mèxic amb sa companya i filla, va ser
desautoritzat, juntament amb altres
militants (Progreso Alfarache Arrabal, Pere Cané
Barceló i Feliciano Subero
Martínez) nomenats també al Govern, per la
sotsdelegació de la CNT de Mèxic. En
1947 formà part de la Regional d'Aragó de
l'Agrupació de la CNT a Mèxic,
favorable a les actuacions de la CNT de l'Interior. És autor
de diversos
fulletons sobre anarcosindicalisme i estratègia confederal i
de Surcos
polémicos (1946). Miguel Yoldi Beroiz (1903-1961) ***
Roberto
de las Carreras - Roberto de las Carreras:
El 13 d'agost de 1963 mor a Montevideo
(Uruguai) l'escriptor, poeta diplomàtic i
intel·lectual anarquista Roberto de
las Carreras García de Zúñiga. Havia
nascut el 22 de gener de 1873 a Montevideo
(Uruguai). Era fill natural d'Ernesto Francisco Eusebio de las Carreras
Viana,
secretari del general José María Leandro
Gómez Calvo, i de Clara García de
Zúñiga y de Elía (Clarita),
filla d'una família de classe social alta i
hereva d'una immensa fortuna. La seva condició de fill
il·legítim va ser
reivindicada per ell mateix durant tota sa vida. Amb
l'herència rebuda després
de la mort de son pare, en 1895 viatjà a Europa,
especialment a París (França),
i l'Orient Pròxim, i retornà convertit en un
dandi. Autoanomenat «Doctor en
Anarquisme i Voluptuositat», reivindicà
l'«anarquia aristocràtica», l'amor
lliure i la revolució sexual, escandalitzant la societat
benestant de
Montevideo. A partir de 1900, amb Julio Herrera y Reissing,
organitzà reunions
literàries. També fou assidu la
tertúlia anarquista de la «Torre de los
Panoramas», amb Francisco Caracciolo Aratta, Raúl
Lerena Juanicó, Pablo Minelli
i César Miranda, entre d'altres. En 1901 es casà
amb sa cosina Berta Bandinelli
de las Carreras, amb qui tingué un fill, Raúl de
las Carreras. A principis de
segle col·laborà en diferents
periòdics anarquistes (La Rebelión,
El
Trabajo, etc.). L'octubre de 1902 parlà en
l'homenatge de les
organitzacions treballadores van fer a Émile Zola a la Plaza
Independencia de
Montevideo. Després de la mort de sa mare, heretà
més béns, però cap el 1906
havia dilapidat tota la seva fortuna. Amb suport oficial, en 1907 va
ser designat
cònsol de l'Uruguai a Paranaguá
(Paraná, Brasil) i després a Curitiba
(Paraná,
Brasil). Entre les seves obres podem destacar Al lector
(1894), Sueño
de Oriente (1900), Amor libre, interviews
voluptuosos con Roberto de las
Carreras (1902), La tragedia del Prado. La crisis
del matrimonio. El
amor libre. Oración pagana (1904), Parisinas
(1904), El amor y el
divorcio (1905), En onda azul... (1905), Psalmo
a Venus Cavalieri
(1905), Yo no soy culpable... (1905), Diadema
fúnebre (1906), Don
Juan (Balmaceda) (1907), La visión del
arcàngel (1908), El cáliz
(1909), La Venus celeste (1909), Suspiro
de la palmera (1914) i Epístolas,
psalmos y poemas (1944). Quan encara no tenia quaranta anys,
començà a
patir els primers símptomes de neurosi paranoia, malaltia
mental que havia heretat
de sa mare, que el portaran al confinament la resta de sa vida.
Després de mig
segle de reclusió per mor de la seva demència,
Roberto de las Carreras va morir
el 13 d'agost de 1963 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat al
Cementiri
Central de la ciutat. En 1997 Carlos María
Domínguez publicà la biografia El
bastardo. La vida de Roberto de las Carreras y su madre Clara
i en 2015 Marcos
Wasem publicà l'assaig El amor libre en
Montevideo. Roberto de las Carreras
y la irrupción del anarquismo erótico en el
Novecientos. ***
Rodolfo
Felicioli - Rodolfo
Felicioli: El 13 d'agost de 1964 mor a Ancona (Marques,
Itàlia) el destacat
anarquista i anarcosindicalista Rodolfo Felicioli. Havia nascut el 12
de gener
de 1870 a Ancona (Marques, Itàlia). Sos pares es deien
Annibale Felicioli i
Italia Fiorani. Durant sa vida treballà com a ferrer,
d'obrer sucrer i fent de
secretari privat. En 1891 ja dirigia el «Circolo di Studis
Sociali» (CSS,
Cercle d'Estudis Socials) d'Ancona i formà part de l'equip
de redacció de L'Agitazione.
Amic d'Errico Malatesta,
col·laborà especialment amb Adelmo Smorti en
l'organització del moviment
llibertari a les Marques. Fou responsable de l'edició del
número únic L'Errore
Giudiziario, publicat el 28 de
juliol de 1896 a Ancona, en defensa dels processats a Lucera (Pulla,
Itàlia)
pels fets de l'1 de març a Tremiti, quan detinguts
polítics confinats en
aquesta illa s'aixecaren contra les forces de l'ordre. El
març de 1897 signà en
nom del grup «I Libertari» el manifest
abstencionista I socialisti anarchici ai
lavoratori italiani. El juliol d'aquell
any publicà, amb Adelmo Smorti, una carta oberta al
prefecte, denunciant la
descarada vigilància per part de les autoritats a
ambdós. Fou un dels promotors
de les manifestacions que es donaren entre el 17 i el 18 de gener de
1898 a
Ancona contra l'apujada del pa; detingut, va ser jutjat amb la
totalitat del
grup anarquista local (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro
Bersaglia,
Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusici, Emilio Lazzarini, Errico
Malatesta, Carlo
Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini, Luigi Rocchetti i Adelmo
Smorti) i
condemnat a sis mesos de presó. El 12 de setembre d'aquell
any se li va
assignar per un període de tres anys la
residència i portat a l'illa de
Ventotene i després traslladat a Favigna
(Sicília), on restà fins a finals del
juliol de 1900, quan va ser alliberat amb l'obligació de
mantenir bona
conducta. El novembre de 1899 col·laborà amb
l'article «Era tempo» en el número
únic I Morti, text molt
polèmic
enfrontat amb la «candidatura protesta» ideada pel
Partit Socialista Italià
(PSI). De bell nou a Ancona, reivindicà l'anarquia en L'Agitazione i va fer costat el grup
llibertari d'aquesta localitat
que aleshores patia un nou procés. El març de
1901 va ser nomenat membre de la
comissió executiva de la Cambra del Treball d'Ancona i el
desembre de 1902
substituí Alberico Angelozzi en la seva secretaria. A partir
d'aquell moment,
el seu nom apareix en tots els documents anarquistes i sindicalistes, a
més
d'organitzacions diverses, com ara la Greu Groga, de la qual, amb
Augusto
Giardini, n'era membre de la junta directiva. El febrer de 1903 va
participar
en el I Congrés de la Federació
Socialista-Anarquista de les Marques i l'any
següent s'encarregà, en nom del CSS, de
l'edició del número únic L'Astensionista. El 20 de setembre de
1904 representà el «Circolo Risveglio»
d'Ancona en el Congrés de Roma de la
Federació Internacional de la Libre Pensée. El 26
de novembre de 1905 assistí
al Congrés Sindicalista de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), promogut per
Ottavio Dinale, on intervingueren Armando Borghi, Pietro Gori, Luigi
Fabbri, Domenico
Zavattero, Giuseppe Sartini i Oberdan Gigli. El 7 de desembre d'aquell
mateix
any participà activament en els disturbis esdevinguts a
Ancona en protesta per
l'encariment dels preus; dictada ordre de detenció contra la
seva persona i
contra Adelmo Smorti i Augusto Giardini, aquesta no es donà
a causa de la
intercessió de l'alcalde. Durant la vaga general esdevinguda
entre el 9 i el 12
de maig de 1906, encapçalà la marxa dels obrers
sucrers i de les drassanes
navals pels carrers d'Ancona i per aquest fet va ser processat. Entre
1906 i
1908 va ser l'ànima del quinzenal socialista-anarquista La Vita Operaia. Quindicinale di propaganda
socialista anarquista per
le Marche, del qual va ser gerent una curta temporada, i
entre 1908 i 1912
col·laborà en el Bolletino
della Camera
del Lavoro di Ancona e provincia; també va
col·laborar en La
Gioventù Libertaria. En aquesta època
mantingué correspondència entre els anarquistes
exiliats a Londres
(Anglaterra). El juliol de 1906 els anarquistes Andrea Borsetti i
Arturo Mazza
li van demanar consell per organitzar el moviment a Ferrara
(Emília-Romanya,
Itàlia), aprofitant el moment per fer una visita a aquesta
ciutat i a la qual
seguirien moltes altres. El 3 de novembre de 1907 assistí al
Congrés
Sindicalista Revolucionari que se celebrà a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia) i on
va ser nomenat membre del Comitè Nacional de
Resistència. En aquesta època
col·laborà en L'Internazionale
i en L'Alleanza Libertaria. El 29
de març de
1908 presidí el Congrés Italià dels
Obrers Sucrers que se celebrà a Bolonya. El
12 de maig d'aquell any va fer un encès discurs als
vaguistes de les fàbriques
de paper de Fabriano (Marques, Itàlia), al terme del qual el
propietari de la
factoria el demandà per difamació. A principis de
1909 va ser processat per la
vaga promoguda el juny de l'any anterior per la Cambra del Treball
d'Ancona en
suport amb la lluita dels pagesos parmesans. El 23 de gener de 1910
intervingué
en el Congrés Anarquista Interprovincial que se
celebrà a Ancona. El 18 de maig
de 1913 assistí a la conferència organitzada per
Domenico Zavattero a Bolonya
per a fer balanç de la seva polèmica amb Maria
Rygier. Tota aquesta activitat
llibertària va ser estretament vigilada per les autoritats.
Entre 1913 i 1914
es posà a disposició d'Errico Malatesta i del
moviment llibertari local per a
reconstituir el CSS i donar vida al periòdic Volontà.
Després de la «Setmana Roja» es
perdé el seu rastre, però en
1924 una nota de la policia el registrà com a lector de Pensiero e Volontà. Durant la
postguerra encarà prengué part activa
en el moviment anarquista de la seva localitat. ***
Notícia
de la detenció d'Edgard Delobel apareguda en el
periòdic Le
Libertaire del 25 de maig de 1929 - Edgard Delobel: El
13 d'agost de 1976 mor a Lo Boscat
(Aquitània, Occitània) l'anarquista
Edgard Edmond Delobel. Havia nascut el 9 d'octubre de 1901 a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Era fill d'Edmond Louis Delobel, licorista, i de
Marguerite Alphonsine Lemaire, planxadora. Va ser un dels responsables
de la
Federació del Centre adherida a la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària
(UACR), creada a resultes del congrés celebrat entre el 30
d'octubre i l'1 de
novembre de 1927 a París (França),
congrés que donà lloc a una escissió
que portà
a la creació de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA) al voltant de
Sébastien Faure. En aquesta època vivia al
número 2 del carrer André-Marty de
Bobigny (Illa de França, França) i era secretari
del grup anarquista de
Bobigny-Le Blanc-Mesnil de l'UACR. Membre de la comissió
administrativa de la Unió
Anarquista Comunista (UAC), a partir del 13 de gener de 1928 va ser
gerent de Le
Libertaire, en substitució de Paul Celton. A
principis d'aquest mateix any participà
en una campanya antiparlamentària a Saint-Denis (Illa de
França, França) per a
les eleccions legislatives. També va ser membre, des de la
seva fundació a principis
de 1928, del grup «Les Amis du Libertaire»,
amb Nicolas Faucier de
secretari. L'abril de 1929 va ser condemnat, com a gerent de Le
Libertaire,
a resultes de la publicació de l'article de René
Ghislain «Pas de pitié pour
les bourreaux!», a tres mesos de presó i a 2.000
francs de multa, i l'octubre
d'aquell any a un any de presó i a 1.000 francs de multa per
«propaganda
pacifista» i «provocació de militars a
la desobediència», penes que van ser
confirmades en l'apel·lació del 13 de gener de
1930. El setembre de 1929, des
de la presó de La Santé, envià a Le
Libertaire un manifest antibolxevic.
Va ser substituir per Jean Ribeyron en la gerència de Le
Libertaire. El
19 de juny de 1931 va ser posat en llibertat després de 25
mesos empresonat a
La Santé i a Claravall. El 3 de febrer de 1934 es
casà a Pantin (Illa de
França, França) amb Lucie Germaine Thevenin. El
31 de desembre de 1948 va ser
esborrat de la llista de militants anarquistes a vigilar de la
regió parisenca.
Edgard Delobel va morir el 13 d'agost de 1976 al seu domicili de Lo Boscat
(Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de José Domeque Nadal apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de desembre de 1977 - José Domeque Nadal:
El 13 d'agost de 1977 mor a Tarascon (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista José
Domeque Nadal. Havia nascut l'1 de febrer de
1897 a Gurrea
de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). Sos
pares es
deien Alejandro Domeque Sus i Valera Nadal Larraseca. Es guanyava la
vida treballant de carter. En
els anys trenta milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del seu poble
natal. A mitjans de 1932
col·laborà econòmicament amb una
subscripció a favor dels presos. El 14 de
desembre de 1933 va ser empresonat a causa de la revolució
llibertària que
s'havia produït; jutjat, el 10 de gener de 1934 va ser absolt,
però restà a
disposició governativa. El juliol de 1936
aconseguí evadir-se. En aquesta
època, son germà Alejandro Domeque Nadal, va ser
afusellat pels feixistes. El
juliol de 1938 va ser nomenat Guàrdia del Cos de Seguretat.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de concentració de
Vernet. Després de la II Guerra Mundial treballà
en la construcció del pantà de
Gnioure (Llenguadoc, Occitània), encarregant-se,
especialment, de menar el
funicular que portava el personal a l'obra. En aquesta època
era membre de la
Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània)
de la CNT. José Domeque Nadal
va morir el 13 d'agost de 1977 a Tarascon (Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de Joan Bella Grau apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de novembre de 1987 - Joan Bella Grau: El 13 d'agost de 1987 mor a Rennes (Bretanya) l'anarcosindicalista Joan Bella Grau. Havia nascut el 18 de febrer de 1915 a Mollet del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya). Sos pares es deien Joan Bella Tarragó i Magdalena Grau Papiol. Quan tenia 17 anys començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). Durant la Guerra Civil lluità contra el feixisme enquadrat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola als fronts d'Aragó i del Llevant Peninsular. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser enviat pels alemanys a treballar a les fortificacions del «Mur de l'Atlàntic». Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Rennes, on treballà de magatzemer i milità en la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Lucienne Léontine Richard. No sabem si és el mateix Juan Bella, ferroviari confederal i secretari de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, que pogué fugir en 1936 de la Saragossa franquista i passar a zona republicana. Joan Bella Grau va morir el 13 d'agost de 1987 a l'Hospital de Rennes (Bretanya). ***
Manuel
Vieira - Manuel Vieira: El
13 d'agost de 2017 mor a Almada (Sétubal, Portugal)
l'anarquista Manuel Vieira. Havia nascut el 17 de gener de 1943 a Luzim
(Penafiel, Oporto, Portugal). Quan era nin sa família es
traslladà a Moscavide
(Loures, Lisboa, Portugal; actualment pertany a Moscavide e Portela),
on visqué
fins que va fer el servei militar destinat a Angola durant dos anys. En
tornar-hi
entrà a fer feina a Transports Aeris Portuguesos (TAP Air
Portugal) com a tècnic
de manutenció d'aeronaus. Malgrat mantenir posicions
anarcoindividualistes, va
participar en diverses organitzacions anarquistes, com ara el Centre
d'Estudis
Llibertaris (CEL) d'Almada i el grup editor del periòdic
anarcosindicalista A
Batalha, publicació amb la qual va
col·laborar, amb articles i participant
en la seva redacció. Organitzà accions destinades
a palesar la memòria
llibertària a Almada, rebatejant oficialment els carrers amb
homenatges al
moviment anarquista. També destacà en la seva
divulgació de la literatura anarquista,
especialment entre el personal treballador de TAP. En 2014
publicà el fullet A
luta pela memòria de Francisco Ferrer, anarquista e
pedagogo. Antologia de
documentos sobre a sua memòria na toponímia de
Almada. El maig de 2016
participà en la Trobada Llibertària
d'Èvora (Alentejo, Portugal). Residia a
Cova da Piedade d'Almada. Manuel Vieira va morir sobtadament el 13
d'agost de
2017 a Almada (Sétubal, Portugal) i va ser enterrat
l'endemà al cementiri de
Jardim do Feijó d'aquesta població. Sa
família donà la seva magnífica
biblioteca, així com materials fotogràfics i
videogràfics, al CEL d'Almada. |
![[12/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[12/08]") |
|
![[14/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[14/08]") |
|
|
| Actualització: 13-08-24 |